Hi ha dies que quede tan bocabadat davant l’espectacle que ens serveixen els nostres polítics que potser avui hauria d’agrair al senyor Christopher Daniel Person la seua sinceritat, que m’ha permès de superar fàcilment el llindar d’estupefacció habitual. Malgrat tot, no és habitual que la fauna de la Generalitat –plena d’espècies tradicionalment abocades a l’eufemisme i a la retòrica buida– ens oferesca una mostra tan diàfana i indiscutible de desconeixement de les normes més elementals i de desdeny cap als ciutadans que, finalment, justifica la seua existència i el seu sou tan suculent. Perquè el nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà –un indocumentat que encara ningú no s’explica què hi pinta i que ens demostra que ell tampoc no té gens d’interès a saber-ho– ens va regalar ahir una d’aquestes mostres cristal·lines d’ignorància i cretinisme quan digué al Parlament de Catalunya que ell no fa servir mai l’expressió “Catalunya Nord” per “respecte institucional”.

Entenguem-nos: la mediocritat és exactament això. La mediocritat consisteix sobretot a portar unes ulleres que tan sols et deixen veure allò que el poder dominant, en el moment en què et mous pel teu reclòs espai vital, considera acceptable. I el senyor Person aquest, amb tota la seua pretesa “neutralitat institucional” (concepte emprat, tot siga dit, preferentment pels feixistes de tot el món), no fa res més que revelar i publicar la seua incapacitat de mirar el terreny per veure-hi més enllà del marc mental que li han imposat. És de traca i mocador dir que els noms que ell respecta són “Pirineus Orientals” i “Occitània”, perquè resulta que tots dos són noms clarament rebutjats per la població del nostre país, fins al punt que el primer és subjecte a un possible referèndum per a canviar-lo.

El nom no fa la cosa, diuen. I, en part, és cert. Però les coses tenen nom, i aquests noms no són mai innocents. Que no s’enganye ningú, doncs: quan el senyor Person refusa d’usar “Catalunya Nord” per anomenar Catalunya Nord no és per cap pretesa neutralitat, és per submissió. No sé si a França o a Espanya o a tots dos llocs alhora. Però per submissió pura i pelada. I també, sí, per aquesta mediocritat intel·lectual de què parlava adés i que confon la reverència a l’status quo amb la dura i contundent realitat. Catalunya Nord és Catalunya Nord perquè sempre ha estat Catalunya –sempre des que Catalunya existeix, ja m’enteneu–, perquè els seus habitants es reconeixen com a catalans –com nosaltres, els del sud– i per la circumstància geogràfica que el territori ocupa, evidentment, el nord.

En els pocs mesos que fa que ocupa el càrrec, el tal Christopher Daniel Person ja acumula un rècord de polèmiques que serà difícil de superar, però al capdavall totes es redueixen al mateix esquema mental: ell és francès d’origen i per tant Perpinyà ha de ser el sud, i és espanyol de militància i per tant Perpinyà ha de ser l’estranger. És clar que en tot aquest afer la cosa més divertida de totes, gairebé grotesca, és que si hom repassa l’estructura organitzativa de la Generalitat es trobarà amb la indicació clara que la delegació de Perpinyà –et pour cause!– no és inclosa al Departament d’Exteriors, allà on va a parar tot el que és l’estranger. Perquè no és l’estranger. Ni per a nosaltres ni, atenció, per a la institució que ell mateix representa. És clar que val més no esperar miracles amb aquests espècimens. No descarteu que ni d’això no s’haja assabentat la criatura.

 

PS1. Com cada dijous ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. La detenció del batlle d’Istambul, Ekrem Imamoglu, ha tornat a portar al primer pla l’autoritarisme del president turc Recep Tayyip Erdogan. El batlle de la principal ciutat de Turquia és el gran candidat a enfrontar-se a Erdogan per la presidència del país i ha tingut un ascens meteòric que des d’aquella ciutat ens explica Ugur Yilmaz en aquest reportatge.

PS3. Molta gent ja escolta VilaWeb, en compte de llegir-lo, gràcies a la funció automàtica de veu. Els subscriptors del diari, a més, poden crear llistes d’escolta per fer-se un diari parlat a la carta. Comproveu-ho.

Ara fa sis mesos justos, l’assemblea nacional de la CUP va aprovar les noves ponències que sorgides de l’anomenat Procés de Garbí, el cicle de reflexions internes per a redefinir el partit després d’encadenar alguns mals resultats electorals. Un dels canvis més vistosos d’aquella “refundació” ha estat l’elecció d’un secretari general, Non Casadevall, una figura creada per reforçar la imatge de la CUP de portes enfora i que els ciutadans poguessin posar cara al partit. Una necessitat creixent per la desconnexió dels electors: segons el darrer baròmetre del CEO, la cap de llista de la CUP a les darreres eleccions, Laia Estrada, és la més desconeguda de tots els dirigents polítics del parlament, amb un 31% de coneixement ciutadà.

Non Casadevall: “A les institucions, la CUP anirà a totes”

Aquests resultats són els del baròmetre del novembre, amb enquestes fetes poques setmanes després de l’aprovació dels canvis interns de la CUP, però ben aviat se n’ha de publicar un de nou. Tot i això, a la CUP són prudents i demanen més temps perquè els canvis s’hi puguin reflectir. “La CUP i el moviment en general és una cosa àmplia, com un catamarà, que per desplaçar-lo cal temps. No sabem si en aquest CEO es veuran canvis en tan poc temps”, diu Bernat Lavaquiol, secretari nacional d’acció política, que espera que d’ací a dos anys, amb les eleccions municipals, la població percebi clarament el canvi. “Simplifiquem el missatge, que hi hagi una línia molt clara que la gent sàpiga identificar i veure què batallem i en quin sentit”, afegeix.

Aquests primers mesos, han posat la banya a millorar la comunicació a les xarxes socials, i han elaborat continguts propis amb un llenguatge més planer. Reconeixen que la CUP s’havia “acomodat” en unes xarxes socials, com Twitter, i n’havia descuidades unes altres, com TikTok, de les més populars ara com ara, però políticament explotada per l’extrema dreta. Han començat a potenciar la part audiovisual amb vídeos mirant a la càmera i exposant el programa de la CUP, però també han mirat de difondre el seu ideari publicant articles d’opinió sobre qüestions d’actualitat. Alhora, també han posat en marxa l’Aixada, un butlletí simplificat encarat a la comunicació interna, perquè militants i simpatitzants estiguin al dia de què fa el partit.

Aquests mesos també han posat en marxa les noves estructures organitzatives. Han constituït les noves assemblees territorials –amb un secretariat propi i un pla de treball enfocat a la realitat sociopolítica de cada territori– i noves sectorials temàtiques. Una de les més actives aquests darrers mesos ha estat la de llengua, que ha presentat un pla de xoc pel català amb propostes com la de fer una prova al final de l’ESO per a acreditar el nivell de la llengua, la incentivació amb beques dels estudis de filologia catalana o el reforç de la inspecció educativa per a assegurar el compliment de la immersió lingüística.

De fet, la defensa del català ha estat de les poques eines que el partit ha pogut fer servir per a tenir un cert impacte al parlament, on amb tan sols quatre diputats i fora de tota aritmètica política s’han quedat sense incidència. Ara bé, enmig de la política somorta de la Catalunya del PSC, sí que en van aconseguir gràcies a un informe jurídic del govern que desmentia que s’haguessin de pagar indemnitzacions per a aturar el Hard Rock, i que ells van fer públic. “És evident que al parlament la CUP està en una situació difícil”, reconeix Lavaquiol. “Tens un PSC que és establishment pur, és la política avorrida, de l’ordre i el seny. La nostra voluntat és tenir moments en què puguem incidir i esdevenir mediàtics. Malgrat ser quatre diputats, si la CUP té un projecte, serem capaços de condicionar tot l’arc parlamentari si definim una línia clara.”

Lavaquiol diu que ja ha quedat clar què no vol la CUP –”és de sentit comú dir que no té cap mena de sentit fer uns Jocs Olímpics”–, però que d’ara endavant s’esforçaran molt més a exposar les propostes en positiu. “No podem ser la tercera potència mundial en exportació de porcs, això ens fa fràgils. Ens cal una reconversió de l’agroindústria a agricultura relocalitzada, de proximitat i diversificada. El país podria generar 30.000 llocs de feina així”, exemplifica.

Noves cares públiques

L’elecció d’un secretari general en un partit de caràcter assembleari com la CUP despertava moltes incògnites, però aquests primers mesos n’han aclarit una mica més el rol. A la pràctica, tant Casadevall com Moreno fan de portaveus del partit, però a més és l’encarregat de les relacions polítiques amb les altres organitzacions. Això no vol dir que tota la visibilitat del partit passi per ells i no pels diputats, però d’aquesta manera potencien dues figures alienes al parlament, on ara com ara no tenen gaire marge de maniobra. Una realitat que, de fet, es repeteix a Junts i ERC, que tampoc no tenen ni els presidents ni els secretaris generals al parlament per la repressió.

De portes endins, també s’ha notat l’elecció de Berta Ramis com a coordinadora nacional de la CUP, màxima responsable de l’organització interna i de tenir controlats quins debats bateguen al partit, com es llegeix el país i com està la militància.

Una macroenquesta per a escoltar la societat

Una de les altres grans apostes del nou secretariat és acostar-se a tot allò que senten els ciutadans amb una macroenquesta, que s’anunciarà les setmanes o mesos vinents. “Les esquerres han tingut una pèrdua de suport molt forta, no podem anar amb la prepotència de dir a la gent què cal fer. Hem d’escoltar, veure què creuen que s’ha fet malament i cap a on cal anar. Com podem oferir esperança”, diu Lavaquiol.

Amb aquesta mateixa voluntat, i amb la mirada posada a les eleccions municipals del 2027, també faran unes jornades territorials per a repensar com ha de ser el país, tant des de l’àmbit econòmic com dels serveis públics, la llengua i la cultura. “Volem interpel·lar la societat de cada territori perquè vinguen a cada sessió monogràfica a escoltar què vol la gent. I a partir d’aquí, construir un programa polític territorial.”

 

Tot plegat va començar a l’institut, quan va obrir el videobloc El món d’en Quim. Hi parlava de la vida i com veia el món. Sempre havia somniat de ser influenciador, i ho ha aconseguit. Quim Vilamajó, de Tàrrega (Urgell) i de vint-i-nou anys, té la síndrome de Down. Està carregat d’energia i planta cara als prejudicis que arrossega aquesta condició genètica a tot arreu i a tota hora.

Ha guanyat molta notorietat a les xarxes socials, sobretot a Instagram i TikTok, on reivindica les seves capacitats, es queixa de les actituds de determinades persones i comparteix vídeos sobre el seu dia a dia. “Allò que m’ha motivat és explicar a la societat que sóc igual de capaç que els altres, que puc fer les coses bé, si m’ho proposo, i que puc aconseguir tot allò que se’m presenti”, explica. També té un canal de YouTube CanalEmpatic, un espai on promou els valors de l’empatia, la solidaritat i la diversitat.

Vilamajó fa un parell d’anys que viu de manera independent en un pis compartit a Lleida, a prop del centre històric, i n’està molt orgullós. Avui, que és el dia mundial de la síndrome de Down, som a la capital del Segrià per conèixer la seva història i els valors que vol transmetre. Ens obre la porta del seu pis i conversem una bona estona. Parlem de la vida, de les afeccions, de la feina i de tot allò que creu que ha de canviar. És xerraire i se’l veu feliç. La llista de lliçons és llarga i també deixa anar uns quants envits.

Combatre prejudicis 

Vilamajó té clar el paper que té a les xarxes socials: “Donar a conèixer els pensaments, sentiments, els meus interessos, inquietuds, i tot allò que no m’agrada. Que la societat s’adoni dels errors que a vegades comet quan tracta amb una persona amb la síndrome de Down. Que en siguin conscients, perquè tinc moltes coses a ensenyar i aportar.”

Vilamajó enumera unes quantes coses que creu que han de canviar, però n’hi ha una que li causa molt de malestar: que el tractin com si fos un nen petit. “Em repeteixen algunes coses com si no les pogués entendre. O em parlen com si no entengués una cosa, com si m’ho haguessin d’explicar trenta mil vegades. O que em diguin que semblo més petit. M’agrada portar barba per expressar la identitat adulta, perquè a vegades em sento jutjat per la percepció dels altres”, explica. Diu que això li causa frustració i que la gent li replica que no s’hauria d’enfadar. “A vegades, dic que no m’agrada que em diguin que sóc més petit. Quan dic això, la resposta dels altres és que no m’ho prengui malament. Entenc que ho diuen amb la intenció detranquil·litzar-me En realitat, treuen importància a la manera com penso, minimitzen el valor de les meves idees”, afegeix.

Un moment de la conversa. Un moment de la conversa. Un moment de la conversa. Un moment de la conversa.

Vilamajó explica que és complicat complir les expectatives dels altres i que la societat sovint li demana de fer més del compte. “Tinc capacitats, però també tinc els meus límits, com tothom. El lema del dia mundial és ‘tant com tu’. Això vol dir que les persones amb la síndrome de Down hem de poder prendre les nostres decisions sense que els altres ens posin límits ni prohibicions. Hi ha coses que, com a dogma social, no podem fer. Però això no impedeix que, quan vulgui fer una cosa, m’ho hagin d’impedir. Això a vegades em fa sentir trist.” Per això, afegeix: “A vegades, la societat em fa sentir molt incomprès”.

Al canal de YouTube i a les xarxes, el seu pare, en Jesús, fotògraf i gestor cultural, l’ajuda a editar els vídeos. Vilamajó hi parla de temes diversos. De la reacció dels pares quan reben la notícia que el seu fill té la síndrome de Down, de la sobreprotecció excessiva, de la infantilització o de què pot fer la societat perquè sigui més comprensiva i pacient amb la velocitat d’aprenentatge. “Faig les coses al meu ritme. No vull sentir-me pressionat per les expectatives dels altres. Em passa a vegades. La gent espera que sigui perfecte, que ho faci tot bé, i si no ho faig bé, no em consideren capaç”, explica.

A part del videobloc El món d’en Quim, ha participat en més projectes, entre els quals, I amb able –“Sóc capaç”, en català–, en què es fan servir texts i fotografies per a explicar en primera persona com és conviure amb la síndrome de Down, i també ha fet exposicions a Tàrrega i al CosmoCaixa Ha estudiat un cicle d’hoteleria per fer de cambrer i cuiner, on també va aprendre a ser responsable i que: “Quan començo una cosa, la vull acabar.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Quim Vilamajo (@quimvilamajo)

La il·lusió de tenir una vida independent

Vilamajó viu de manera independent d’ençà de l’any 2022 i agraeix, sobretot, el paper de la família, que destaca que li ha donat suport i l’oportunitat. Comparteix pis amb set persones més, dues de les quals són mediadores de l’Associació Down Lleida. “Estic molt content i molt a gust. Em sento com a casa. Visc amb els companys, m’agrada parlar amb ells, aprendre’n”, explica. I afegeix: “M’encanta viure la meva vida i fer servir el meu criteri per prendre les decisions amb llibertat. Fer les coses per mi mateix, això és fantàstic.” L’agenda, la té plena. A l’associació, hi fa formació, activitats per a gestionar millor la vida, parlen d’allò que és important aprendre, activitats per a activar la ment… També fa zumba i aquagym.

La convivència a vegades ocasiona malentesos, escenes que no agraden, però reconeix que fins i tot en aquests casos també aprèn qüestions que no hauria pensat mai. “Si escoltes els teus companys, aprens més. Això és important per a conviure. Aprendre a escoltar els consells dels companys. Quan et diuen que no has fet prou bé alguna cosa, potser fa una mica de ràbia, però no ho han dit amb mala intenció.”

En Quim, a la seva habitació. Les tasques que els toca fer cada setmana. Ensenyant-nos què soparan avui. Un dels dibuixos que ha fet.

El pis impressiona perquè és immens. Pintat de blanc, d’aquell que hi queda tot bé. Vilamajó ens fa una visita guiada i va a tot drap pels passadissos. L’Albert Salamé, amb la càmera a la mà, prova de seguir-li el ritme i retratar tot allò que ens ensenya. “Caram, quina pressa!”, li diu. I riem. A l’habitació, hi ha “fotografies de la meva vida independent”; a l’entrada, un parell de dibuixos; a la sala d’estar, hi ha dos dels seus companys, amb qui aquesta tarda han tornat plegats de l’Associació Down Lleida; i a la cuina, uns fulls a les parets amb les tasques que toca cada setmana i el menú del dia.

Hi ha una tasca que molts detesten però que a ell li agrada molt: netejar la cuina a fons. També plegar la roba i netejar el menjador. “M’encanta fer les tasques del pis, ser responsable. Quan sé què he de fer, ho faig. Agafo la iniciativa i ho acabo fent. A vegades, pensar en tot és complicat i me’n puc oblidar. Però els companys m’ho recorden”, explica. A més, li agrada moltíssim cuinar i fa una fideuada que fa caure de cul. Tot plegat ho comparteix a les xarxes socials.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Quim Vilamajo (@quimvilamajo)

Nou anys treballant a la Cambra de Comerç de Lleida

Demà farà nou anys que Vilamajó treballa a la Cambra de Comerç de Lleida. Hi va entrar a fer pràctiques i se’l van quedar. Fa una mica de tot. Té una posició administrativa, s’encarrega del material i fa de recepcionista. “Quan la gent ve, els rebo. I saps com m’agrada fer-ho? Amb un somriure i una rialla, perquè això s’encomana molt. Costa de creure, però s’encomana. Només somrient, els altres estan contents”, explica. Una lliçó vàlida per a tota la gent que treballa de cara al públic.

També és l’home de les claus, tot i que a vegades va de corcoll perquè hi ha qui les desa on no toca, o atén consultes telefòniques. “Estar amb els companys i formar part de l’equip de la cambra és molt enriquidor. Aprenc molt d’ells, i ells també de mi, perquè també els ensenyo coses”, diu. Li preguntem què aprenen d’ell i la resposta la té clara: “A confiar en les meves capacitats cada dia més.”

S’explica: “Demostro que faig bé la feina, els meus companys ho veuen i saben que em poden donar més feines. Que puguin confiar en les meves capacitats, això implica que vegin que puc fer la feina bé.” Hi ha més coses que aprenen d’ell, com ara, millorar la interacció, que expliquin les coses amablement i que pot complir tots els encàrrecs. “Alguns companys es preocupen si el faré bé o no. Cada dia els ho demostro. Em donen un encàrrec i els dic que tranquils, que portaré el que volen”, diu.

Reconeix que l’aterratge a la Cambra feia una mica de pujada. “Pensava que no me’n sortiria. Era tot nou, no coneixia els departaments, em va costar adaptar-me. Vaig pensar que em deixarien tot sol i que ningú no m’ajudaria.” Però la realitat fou completament diferent: “M’assignaven tasques i els companys em van ensenyar la Cambra. A vegades, potser no recordo alguna cosa, però no vol dir que no ho sàpiga.” Ha comès algun error alguna vegada. Però, coi, hi ha algú que no hagi errat mai el tret? “Encara que a vegades cometi algun error, que això no vol dir res, perquè tothom pot cometre errors, puc fer les coses bé com qualsevol altre”, defensa.

En Quim, ensenyant-nos com s’enregistra.

Andy Trias: ‘La paraula “subnormal” no hauria de ser ni als diccionaris’

Us vull parlar d’un llibre ple de dolor i de guerra, però també ple d’herois i pacifista, escrit per no oblidar i també, diguem-ho tot, per evitar manipulacions. Ens ho va explicar la seva autora, Katerina Gordéieva, acompanyada del periodista Manel Alias, el 13 de març a la sala del Mirador del CCCB, a Barcelona. El llibre, traduït per Marta Nin, el publica Comanegra i s’ha de llegir, ens ho diu la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx: “És la millor defensa davant del mal.”

La periodista Katerina Gordéieva, que va sortir de Rússia el 2014 arran de l’annexió de Crimea, ha entrevistat les víctimes de la guerra entre Rússia i Ucraïna, de tots dos bàndols, tot i ser ella russa, o perquè ella és russa, i perquè ha assumit, com ella diu, “un compromís contra l’amnèsia col·lectiva”: “perquè en el futur els meus fills puguin conèixer la història de primera mà, no com l’explica la propaganda. I perquè, en processos futurs, aquests testimonis puguin servir a la veritat i la justícia”. Ella diu la guerra en rus, una guerra que a Rússia no es diu “guerra”, perquè a Rússia la guerra no es diu i no es veu: “No es refereixen a la guerra com a ‘guerra’, sinó com a ‘això d’ara’, ‘els esdeveniments’, ‘el que va passar el dia 24’.” Una de les víctimes entrevistades, la Irina, ho té clar: “Si de la guerra en diguessin guerra, les preguntes s’aclaririen per si soles. I així semblaria que nosaltres i els nostres nois defensem la pàtria. […] Però com que es tracta d’una operació especial […] no s’aplica la llei sobre la protecció dels presoners de guerra.” És així de pervers. No dir-ne guerra permet fer aquesta guerra. Les paraules com a arma.

Les paraules, el relat, la propaganda. Ho explica un altre dels testimonis: “La gent que estava enganxada al televisor, com els nostres pares, gent de cinquanta anys o més, va començar a canviar davant dels nostres ulls. […] Va ser llavors quan vaig sentir per primera vegada aquesta expressió: el ‘món rus’. […] I va resultar que havíem de defensar-lo.”

Gordéieva, com va dir Manel Alias, cedeix el relat als testimonis, els dóna la veu que els han pres, i entoma tot el que això comporta. És russa i no és ben rebuda a tot arreu i ella ho accepta i intenta no donar la seva opinió, vol escoltar i retransmetre el que li diuen –“jo era l’instrument per donar-los veu”–, per combatre l’amnèsia, sí, però també pel sentiment de culpa i el de responsabilitat que carrega per ser russa i periodista, tot i que com ella afirma tant l’una cosa com l’altra ho és per casualitat. Una de les persones entrevistades, en llegir el manuscrit d’Emporta’t el meu dolor li va dir: “Cadascun de nosaltres ha viscut una història, terrible, tràgica, però només una. Tu les has viscudes totes”, però tot i això Gordéieva afirma que no ha fet tot el que podia per lluitar contra Putin. “La història es repeteix”, ens diu. “Putin enganya el poble i l’envia a matar o a morir, els converteix en assassins de la seva pròpia gent. Els crims queden impunes. I l’odi que abans no sentien ara el senten.” Això ens ho diu al CCCB, en una sala plena fins a exhaurir localitats i on no tothom necessita els auriculars per entendre què diu la periodista russa, que parla en rus.

El llibre és ple de dolor, de mort, de por, i costa llegir-lo, t’has d’aturar, perquè tot allò saps que ha passat, que no hi ha ni un gram de ficció, i t’hi ofegues. Crec que Gordéieva cedeix la veu a les víctimes perquè és que no hi ha cap altra manera d’explicar-ho, no es pot explicar, és una rutina de mort i és tan perversa que t’hi pots acostumar, fins que ho expliques i prens consciència de com ha canviat tot, de com tot s’ha capgirat, de com s’ha destruït i de com la gent continua matant i continua morint. “La guerra no fa millor ningú”, ens diu, et fa acostumar a situacions horribles, et fa entrar en un edifici, per exemple, i estudiar-ne totes les parets per tenir clar on et refugiaries en cas d’atac. T’ho mires tot d’una altra manera, una manera que era impensable abans del 24 de febrer de 2022. I no entens res.

L’estupefacció, la impotència, el desconcert es repeteix al llarg del llibre: no sé qui sóc, no em reconec, no sento res, per què he de viure?, no ploraré més, ja no sabem qui som, no importem a ningú, no crec que la mare torni a somriure mai, només vull que deixin de disparar, però què heu fet, no ho podré entendre, no puc odiar més, no sé com viure, hòstia. I després hi ha la por. “Ha tornat la por”, diu Gordéieva, i la por et fa fugir de casa i del país però també pot ser que vulguis tornar a casa, perquè allà la mort et fa menys por, això pots arribar a pensar i sentir en una guerra que no es diu guerra. Qui vol morir?, ningú; però qui vol morir lluny de casa?

“Cada dia aprenia a respirar: respirava per deixar de tenir por”: el llibre és ple d’imatges potentíssimes, però és que no són imatges, no són ocurrències de ningú, són les maneres d’explicar el dolor i l’horror de persones que els han viscut de veritat, que els viuen encara, és una realitat que costa de creure i cadascú la viu com sap i pot, combatent-la, negant-la, escrivint-la, amagant-la, acostumant-s’hi. Hi ha un nosaltres real, fet de gent, de gent que podries ser tu i que un dia ho han perdut tot i tant de bo aquest tot només fos material, i es pregunten per què: “Tot això ens ho han fet a nosaltres: per quin motiu?” I no hi ha resposta. Com hi ha d’haver resposta si ni se’n pot dir guerra. 

No negaré que hi ha algun moment durant la lectura del llibre que el deixaries, el deixaries perquè tot allò no t’hi cap, no te’l pots endur, tot aquell dolor, i alhora penses que ja te n’has fet una idea, que ja en tens prou, que ja t’ha quedat clar què és la guerra i ho penses des de casa teva, còmodament asseguda llegint. Però llegeixes i veus que aquelles persones també havien pogut estar un dia assegudes a casa seva, còmodament, llegint la guerra d’un altre i pensant que ja ho havien entès i que ja en tenien prou. Però no ho has llegit mai tot sobre la guerra, perquè si ni es pot dir així, és que has de continuar llegint.

“Recolzo el cap sobre la taula”, és Gordéieva qui ho fa, “vull desaparèixer, dissoldre’m, i no vull veure mai més com dues dones unides per la guerra ploren i riuen abraçades. I jo no les puc abraçar alhora perquè sóc ciutadana del país que els ha destrossat la vida, cosa que recordo a cada segon”.

En el torn obert de paraules algú va demanar a Katerina Gordéieva què s’hi podia fer i ella va ser taxativa: “No crec en absolutament ningú”, va dir. “La política no pensa en les persones. I l’única forma de protesta és ser persona”, i afegeixo jo que és ser persona pels qui no ho poden ser, perquè els han enviat a matar enganyats, que això també ens ho explica, aquest llibre, com tota una colla de soldats sense experiència, per exemple, són portats a Ucraïna a lluitar sense saber-ho i se n’assabenten pel missatge del roaming que els arriba al telèfon.

Emporta’t el meu dolor és un llibre sobre la gent, ple de gent, per a la gent, de fe en la gent, d’amor per la gent. Katerina Gordéieva en diu herois, de les víctimes, i els dóna veu i nom i pàgines perquè “sembla que el meu país hagi embogit, com si visqués una amnèsia col·lectiva on la gent només vol estar callada davant de la guerra, jo vull que puguin sentir una veu que intenta dir en rus com estan les coses”. Dir en rus com estan les coses.

Vendre més de 170.000 exemplars d’un llibre en un país de cinc milions d’habitants és tota una proesa, i és el que ha aconseguit l’advocat i polític noruec Abid Raja (Oslo, 1975) amb unes memòries titulades Min skyld (La meva culpa). Són un viatge apassionant, des de la infantesa en un petit apartament social fins al dia que es converteix en ministre de Cultura, en l’últim govern de la conservadora Erna Solberg.

La figura central del llibre és el pare, un paquistanès que va emigrar a Noruega per treballar de mecànic d’avions. Un home brutal i violent, obsessionat amb l’honor de la família i a evitar que els fills es convertissin en uns gora, ‘homes blancs’. “A la cultura paquistanesa no fèiem preguntes”, escriu Raja. “Des de petits havíem d’estar agraïts per la nostra existència. Ens havíem de sentir culpables des del primer segon que havíem respirat l’aire d’aquest món.” El petit Abid, tot i anar a una escola pública, mai no va participar en les activitats típiques dels nens noruecs –dormir a casa d’amics, anar d’excursió al bosc, aprendre a nedar. Vivia a cavall de dues realitats culturals totalment separades.

Durant la secundària els professors van detectar les lesions físiques provocades pel maltractament patern, i van contactar amb els serveis socials. Raja va ser enviat a una institució per a menors, on va establir relacions amb grups criminals i va deixar anar la fúria d’adolescent. Després d’escapar-ne va passar uns mesos dormint als carrers d’Oslo, però per sort els responsables el van poder reconduir, i la vida li va canviar quan va començar el batxillerat en un nou institut. Els companys de classe, molt políticament actius (eren els primers noranta), van començar a qüestionar-li les idees i actituds que havia après a casa. “Les discrepàncies eren interessants, les discussions tenien lloc a classe, al pati, a les escales, fora de l’escola, em seguien a la nit quan dormia.”

Abid Raja va florir, però al llibre reconeix que tenia el gran avantatge de ser un home. “Les meves germanes van veure reduïda la seva llibertat a mesura que es feien grans. Jo tenia més marge de maniobra, però alhora em van encarregar que guardés la seva reputació i honor. Els guardians morals em seguien de prop, m’observaven al carrer i al metro, i si elles o jo fèiem alguna cosa que anava en contra de la cultura i de les regles de l’Alcorà podien recriminar-m’ho.” Després de l’institut Raja va estudiar dret, i va començar a formar part de moviments polítics juvenils. Quan tenia vint-i-cinc anys el van convidar a un programa televisiu per a debatre d’immigració amb Carl I. Hagen, el Jean-Marie Le Pen noruec, i la vehemència del jove va impressionar tothom; des de llavors va començar a aparèixer sovint als mitjans, li van sortir oportunitats laborals i el Partit Liberal el va fitxar.

La gran batalla familiar la va tenir en aquesta època. Raja es va enamorar de Nadia Ansar, una estudiant de psicologia nascuda a Oslo que també era d’origen paquistanès. El pare es va oposar a la relació: tenia plans perquè ell es casés amb una cosina del seu país, i a més Nadia era d’una casta inferior, tot i que de fet la seva família a Noruega era molt més rica. Abid va aconseguir casar-se amb Nadia, però com explica, “la família era sempre l’elefant a l’habitació”. Després de tenir tres fills, el pare encara els va dir que era molt important que els eduquessin “en una cultura de l’honor, perquè tenien la sang barrejada” per la diferència de casta. L’explosió d’ira d’Abid en sentir això el va dur al psicòleg durant uns quants anys.

Al final del llibre, Raja explica que “sempre em vaig preocupar de ser acceptat tal com era, algú que se sentia noruec, que volia ser-ho, però que mai no en tindria l’aspecte típic. Mai no renunciaria a la música de Bollywood i el menjar paquistanès, però hi havia alguna cosa a la societat noruega que em va atreure. No es tractava només del model d’igualtat, sinó també l’honestedat i la transparència, la manera com tractem els altres, la confiança fonamental que ens uneix”. La pregunta és si aquesta evolució ideològica, que ell presenta com un alliberament, l’han aconseguit fer gaires immigrants.

Això és el que Raja investiga al nou llibre, El nostre honor i la nostra por. Un viatge a l’Europa musulmana, i que es va publicar l’any passat. Raja visita el Regne Unit, Alemanya, Dinamarca, s’interroga sobre els atacs islamistes i l’ascens de l’extrema dreta.  I per què, per exemple, el vel femení era gairebé inexistent quan ell era petit, i ara és omnipresent en les comunitats musulmanes? “La primera generació d’immigrants estava agraïda d’haver pogut viure a Noruega, i va treballar per aconseguir un bon habitatge. Llavors va créixer la següent generació, la meva, i una bona part volia saber més coses de l’islam. Alguns van estudiar per ser metges, enginyers i advocats, i aquests van esdevenir completament noruecs; altres, en canvi, van decidir que les seves vides estarien regulades pel dogma religiós en major mesura que els seus pares. L’islam és una religió forta que permet als creients participar en una cosa gran i poderosa”.

L’impacte del llibre ve quan Raja explica la visita a alguns instituts noruecs amb molts alumnes musulmans per a parlar de La meva culpa. I el que veu i sent l’espanta. “Quin sentiment de traïció cap a Al·là vas tenir quan vas besar la Nadia sense estar casats?”, li pregunta un noi de setze anys. “Per què deixes que les teves opinions vinguin d’un partit polític i no de l’islam?”, li diu un altre. Els joves es presenten com a iraquians, kurds, paquistanesos, somalis, mai noruecs. Un professor li explica que “qui no dejuna durant el Ramadà és assetjat. El control ve dels companys de classe, no dels pares”. Fins i tot un li deixa anar que “Hitler va ser bo per als musulmans perquè va voler exterminar els jueus”. “La por de ser discriminats, els ha dut a una espiral de recel i desconfiança”, escriu Raja. “Però com poden dir això en una democràcia com Noruega? És això el que entenem per llibertat d’expressió, dissidència i desacord? Els nois que se m’enfronten van vestits com tots els adolescents. No eviten el contacte visual ni s’avergonyeixen del que diuen, estan orgullosos de defensar la ‘visió correcta’. Ni tan sols creuen que els matrimonis concertats siguin una coacció”.

Les preguntes d’Abid Raja de moment no tenen resposta, però la seva saga continua. Tal com va passar amb el fenomen Knausgård, altres familiars han donat la seva visió de la història. Primer va ser l’esposa, Nadia Ansar, que va publicar La meva vergonya. Després va arribar El moment de la llibertat, de la germana, Abida Raja, a qui el pare va forçar a casar-se amb un marit maltractador i que abusava sexualment tant d’ella com de les filles (ara és empresonat). I finalment el fill d’Abida i nebot d’Abid, Jawad (nascut el 1994), ha escrit Creat per a l’honor, sobre la cultura opressiva que viu la nova generació. És força probable que Abid Raja torni a ser ministre després de les eleccions del setembre, o sigui, que aquí al nord en sentirem a parlar molt més.

Tema: llibres - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, ha enviat una carta a Òmnium Cultural demanant que es retirés la pàgina del mes de març del calendari dels Països Catalans de l’entitat perquè hi apareix una imatge de les Falles. Mompó hi apel·la a una proposició aprovada per PP i Vox sobre “la defensa de les senyes d’identitat valencianes enfront dels reiterats atacs de l’independentisme català”. Òmnium li ha enviat una carta i li ha deixat clar que no cediria davant aquest intent de censura i que les Falles continuarien formant part del calendari.

“Des dels foguerons de Mallorca a la Flama del Canigó, passant per les bèsties i els castells de foc, els balls de diables i les falles. No demanarem permís per reivindicar allò que sentim com a propi, perquè la cultura valenciana és cultura de la nació que compartim, i el foc ens uneix com a poble. De Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar, continuarem encenent totes les flames que ens agermanen”, diu Òmnium en la carta.

Segons la proposició de Vox, aprovada en la sessió del 18 de febrer, incloure una imatge de les Falles al Calendari dels Països Catalans és “un nou atac a la festa més internacional del poble valencià”. Segons Vox, hi ha formacions polítiques, institucions i altres organitzacions de caràcter independentista que manipulen la història i la cultura.

La part del calendari que el PP i Vox volen censurar.

En la carta, Òmnium reivindica la història i els vincles compartits entre els indrets de parla catalana, incloent-hi el País Valencià, destacant la unitat d’una mateixa llengua, cultura i tradicions. Posen com a exemple la cultura del foc, present en les Falles, les Fogueres de Sant Joan, les Falles del Pirineu i la Flama del Canigó, que simbolitzen una germanor entre els pobles i una vivència col·lectiva que es projecta cap al futur.

“A Òmnium defensem que un país que estima la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat és un país lliure i digne. Un país que no ha de demanar permís per existir ni justificar-se davant qui el vol reduir o assimilar. Un país on parlar català no sigui un acte de resistència, sinó de plena normalitat. Un país on l’escola sigui en valencià, els mitjans i els espais públics siguin eines de construcció nacional, no camps de batalla contra la nostra llengua. Un país on no calgui defensar-se de consultes estèrils, censures absurdes o senyalaments polítics. Un país que es reconegui a si mateix com el que és: una nació amb el dret i la voluntat de ser”, expressa l’entitat en la carta.

 

Retransmissió en directe des de la Royal Opera House de Londres - Lloc: Teatre Principal

El sector exportador català de mercaderies va tancar el gener del 2025 amb el segon millor registre de la sèrie històrica, pràcticament igualat al més important (2023), la qual cosa reflecteix la seva fortalesa en un entorn global molt complicat. Sembla, doncs, que comencem bé l’any. El creixement interanual registrat al gener és del 3,3%, fins als 7.931 milions d’euros, un volum que significa el 26,6% de tot l’estat espanyol. Per cert, el creixement del gener a l’estat espanyol ha estat negatiu, del -1,2%. Aquestes dades reflecteixen la capacitat d’adaptació de les empreses catalanes en un entorn econòmic global tan incert. El creixement en sectors clau, com l’alimentació i el material elèctric i electrònic, demostra la competitivitat dels productes catalans als mercats internacionals.

Quant a la comparativa internacional, en termes interanuals, van baixar les exportacions d’Alemanya (-1,4%), i van augmentar les de França (0,6%) i les d’Itàlia (2,5%). Fora de la Unió Europea, les exportacions del Regne Unit van créixer d’un 0,2%, les dels Estats Units, d’un 2,1%, i les del Japó, d’un 7,3%. Per part seva, les exportacions de la Xina en l’acumulat del gener i el febrer van augmentar d’un 3,4%.

Segons l’Eurostat, les primeres estimacions de la zona euro mostren unes exportacions de béns a la resta del món durant el gener del 2025 que van assolir els 232.600 milions d’euros, amb un augment del 3,0% respecte del gener de l’any passat. Destaca el fet preocupant que el superàvit de la balança comercial (exportacions menys importacions) de la zona euro es va reduir amb molta força, en comparació amb el desembre del 2024, baixant de 15.400 milions d’euros fins a mil milions i prou. Si examinem les dades de la baixada amb detall, és a dir, els canvis registrats en els saldos per productes, hi ha dos grups que han dominat la disminució, per la caiguda de les exportacions. Per una banda, la maquinària i els vehicles presenten el descens més gran, i baixen de 16.500 milions d’euros, el desembre del 2024, a 7.400 milions, el gener del 2025, i també cauen molt els “altres béns manufacturats”, que han passat d’un superàvit de 1.200 milions d’euros a un dèficit de 4.600 milions en el mateix període. Vet aquí una guia força evident de la tendència que regna fora de casa nostra.

Quant a Catalunya, i com és habitual d’ençà de fa uns mesos, els sectors més importants en valors absoluts han estat el químic, el de béns d’equipament, l’alimentari i el dels cotxes. Entre tots quatre sectors, han representat el 77% del total de les exportacions catalanes.

Però entre el comportament de cadascun d’aquests quatre sectors hi ha diferències importants en l’evolució interanual. Els béns d’equipament, considerats conjuntament, són els que creixen més de pressa, d’un 15%, però també amb diferències considerables entre els subsectors que el componen. Fonts d’ACCIÓ em comenten, per exemple: “La maquinària sí que puja (6,6%), però els aparells i el material elèctric puja molt més, d’un 18,4%.” Quant a l’alimentari, les vendes a l’exterior han mantingut un ritme important, superior al 6%. Pensem que la mitjana d’aquests darrers dotze mesos ha estat del 3,2%, és a dir, la meitat de la registrada al gener. El sector químic, amb un creixement del 2,9%, continua encapçalant el gruix de l’estructura de les exportacions catalanes, amb el 31,5%, i gairebé dobla cadascun dels altres tres sectors que el segueixen. I no oblidem que representen pràcticament la meitat (49%) de les vendes exteriors del sector químic a tot l’estat espanyol.

En canvi, les exportacions de cotxes han tornat a baixar en termes interanuals, d’un 7,2%. En realitat, aquests darrers dotze mesos presenten taxes negatives, cada mes, llevat de l’abril i l’octubre. Tot i això, el volum exportat al gener ha estat, en diners, de 1.115 milions d’euros. Se situa, doncs, en tercer lloc, empatat amb el sector alimentari. Això sí, registrat un 14% per sota de la mitjana d’aquests darrers dotze mesos. Cal destacar la diferència entre Catalunya i la resta de l’estat en el sector de l’automòbil. A Catalunya, la baixada interanual ha estat del -7,2%, mentre que a tot l’estat espanyol és del -23,3%. En termes absoluts, la caiguda a Catalunya és de 87 milions d’euros respecte del gener del 2024, i a tot l’estat espanyol, de 1.429 milions. En aquest punt rau, fonamentalment, la diferència que hi ha en l’evolució de les exportacions totals respecte de l’any passat, entre Catalunya i la resta de l’estat.

Un fet especial que sura de fa mesos és la por d’allò que pugui passar amb la pujada d’aranzels als EUA. La resposta immediata ha estat un augment important de les exportacions cap als EUA… abans de la tempesta. De fet, en termes de creixement per països, a Catalunya és el més elevat. Al gener, les vendes catalanes als EUA van créixer d’un 11,4%, que venien darrere del 48% el desembre.

Per Joan Tristany, director general de l’Associació d’Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC), era un fenomen esperable. “Les empreses nord-americanes han augmentat les importacions de tot el món en un 25%, veient què vindria. En canvi, han caigut de manera espectacular les importacions d’empreses de Mèxic i el Canadà, que després reenvien els seus productes als EUA, sobretot en els béns d’equipament. Estan pendents d’allò que passi i han frenat compres a l’exterior.” L’efecte de les amenaces de Trump ja ha començat a notar-se a tot el món.

De totes maneres, Tristany creu que el relat que s’ha fet potser és massa apocalíptic. “Enguany, la majoria de les nostres empreses va bé en les exportacions. Els EUA, tot i ser importants, representen al voltant del 4% de les nostres exportacions. Sí que ens ha de preocupar l’efecte indirecte. És a dir, què pot representar que l’amenaça acabi fent-se realitat per als grans països europeus, que són els nostres clients més importants. A Alemanya i França, per exemple, hi van gairebé el 30% de les nostres exportacions. Els efectes indirectes ens poden fer mal i cal seguir-los de molt a prop. La diversificació és el millor antídot”, conclou.

En aquest sentit, m’ha semblat molt interessant la nota de conjuntura que dimarts passat va publicar l’INSEE, l’Institut d’Estatística francès, sobre el “desordre mundial” d’aquests moments. Respecte del comerç amb els EUA, comenta: “Les exportacions de les economies europees podrien ser penalitzades a partir del segon trimestre del 2025 per la implantació de nous aranzels americans, encara que de manera diferenciada.” De fet, comenta que França i Espanya van registrar un saldo comercial lleugerament negatiu amb els EUA el 2024, sobretot, a causa de les importacions d’hidrocarburs, i que les exportacions als EUA representen menys del 2% del PIB.

En canvi, Itàlia i Alemanya estan clarament més exposades, perquè les exportacions als EUA representen, respectivament, el 3,3% i el 4,2% del PIB, i el comerç bilateral amb els Estats Units és àmpliament excedentari. Així, Alemanya i Itàlia patirien molt més l’establiment d’aquests aranzels que no pas França i Espanya. Entenent que l’INSEE parla de macromagnituds; una altra cosa són alguns sectors en particular. Finalment, destaca com a efecte negatiu que tots els països europeus continuarien patint el cost de l’energia.

Em sembla un bon raonament a tenir en compte en aquests moments.

 

Les reserves d’aigua als embassaments de Catalunya que es nodreixen dels rius de les conques internes han arribat al 50% aquesta tarda. Aquest nivell, que no es registrava des del juliol de 2022, és el resultat d’un març plujós i amb episodis generosos com la borrasca Jana de principis de mes.

En poc més de quinze dies, aquests pantans han passat de 216 hectòmetres cúbics d’aigua a 347, és a dir, del 31% al 50% de la seva capacitat, segons els sensors de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) amb dades en temps real. Ara mateix, l’embassament de la Baells es troba ja per sobre del 82% de reserves (estava al 54% a principis de mes), el de Sau supera el 40% (estava al 6,7%), i Darnius-Boadella, a l’Alt Empordà, voreja el 45% (el 3 de març no arribava al 17%).

Un nivell de reserves com aquest, equivalent a la meitat de la capacitat total dels embassaments de les conques internes, no es veia des de principis de juliol del 2022. Aleshores els pantans arrossegaven mesos de caiguda per la manca de pluges sostinguda, i encara continuarien baixant, fins a arribar per sota del 15% de les reserves a principis de març de l’any passat, un mínim que no s’havia registrat en tot el que portem de segle i que va precipitar l’entrada en fase d’emergència per sequera a tot el sistema Ter-Llobregat.

Però un any després la situació s’ha revertit, i les reserves d’aigua han escalat fins al 50%. Els tres grans pantans de les conques internes catalanes són el de Susqueda (Osor), amb 233 hm 3 de capacitat màxima, Sau (Vilanova de Sau), amb 165,2 hm 3 i la Baells (Cercs), amb 109,4 hm 3. El primer té avui prop de 100 hm 3 d’aigua embassada (el 42%), gairebé el doble que ara fa un any (20%). Sau ha superat els 70 hm 3 (42%), molt lluny tant d’un mes enrere (7,6%), com del mínim registrat fa un any, per sota del 3% de la seva capacitat. El de la Baells mai va davallar tant, però l’increment en un any és molt gran: del 20% a més del 80% el dia d’avui, amb 90 hm 3 d’aigua. Tots tres plegats sumen 260 hectòmetres cúbics d’aigua.

La recuperació de Darnius-Boadella

També destaca el creixement d’un quart embassament, el de Darnius-Boadella (61,1hm 3 de capacitat), que ha passat en poques setmanes d’un 17% a vorejar el 45%. Fa un any exacte l’embasament estava poc per sobre del 10% de la seva capacitat.

El petit pantà de Foix (3,4hm 3), a Castellet i la Gornal, només va baixar per sota del 50% de la seva capacitat un breu període de temps després de l’estiu del 2023, després de les pluges abundants de les darreres setmanes, ja fa uns dies que està ple del tot.

Pantans que segueixen lluny d’omplir-se

Pel que fa a Riudecanyes (5,32 hm 3), va respirar amb les pluges de la tardor passada, quan estava gairebé sec (amb l’1,6% de reserves) i va superar el 20%. Ara, amb els darrers episodis de pluja ha escalat fins prop del 38%. De manera similar, el pantà veí de Siurana (12,2 hm 3), a Cornudella de Montsant, que també havia quedat gairebé eixut per la sequera, va remuntar fins a prop del 10% a la tardor, i amb l’empenta dels darrers dies se situa ara per sobre del 16%. Ambdós estan lluny dels nivells actuals de reserves de la resta de pantans de les conques internes.

La policia d’Escòcia ha tancat la investigació sobre les suposades irregularitats financeres del Partit Nacional Escocès (SNP), que afectaven l’ex-primera ministra Nicola Sturgeon i el seu marit, Peter Murrell. Segons un comunicat oficial de la policia, tots dos han quedat exonerats i ja no són investigats.

Sturgeon ha expressat el seu alleujament per la fi de la investigació i ha defensat la seva innocència. “No he fet res malament”, ha declarat als mitjans, i ha subratllat que no hi havia “ni la més mínima prova” en contra seva.

L’SNP es va veure envoltat en una polèmica per l’ús de donacions d’activistes independentistes, que sumaven més de 600.000 lliures esterlines i que, segons les denúncies, podrien haver estat gestionades irregularment. En aquest context, l’abril de 2023, la policia va escorcollar el domicili de Murrell, qui fins poc abans havia estat director executiu del partit.

Sturgeon, que va dimitir com a primera ministra el febrer de 2023 després de nou anys en el càrrec, sempre ha sostingut que la seva sortida no estava relacionada amb aquesta investigació. En el seu moment, va defensar la transparència de les finances del partit i dels fons destinats a un hipotètic referèndum d’independència.

L’ex-dirigent independentista va substituir Alex Salmond al capdavant del govern escocès el novembre de 2014, després del fracàs del primer referèndum d’independència. La seva dimissió va arribar enmig d’unes quantes controvèrsies, incloent-hi la polèmica sobre la llei trans. Sturgeon va anunciar la setmana passada que deixava la política i que no es presentaria a la reelecció com a diputada en les eleccions de l’any vinent. Murrell va abandonar el càrrec de director executiu de l’SNP el març de 2023, després de la polèmica sobre la gestió de les dades d’afiliació del partit.

La vice-batllessa de Girona i ex-consellera d’Universitats Gemma Geis va presentar una queixa l’abril del 2024 a la Sindicatura de Greuges per haver estat víctima d’una discriminació lingüística a la prova per consolidar la plaça de professora a la Universitat de Girona (UdG). Lamentava que membres del tribunal que l’avaluava li retraguessin el dret de parlar en català, i critiquessin que s’hagués de fer servir traducció simultània.

La resposta de la síndica  criticava que la UdG hauria d’haver estat “més proactiva i protectora” dels drets de l’aspirant i li demanava que prengui mesures perquè una situació així no es tornés a repetir. També li retreia que al·legués que no coneixia els fets, perquè una de les implicades en l’incident era professora titular de la universitat.

Tot i això, en la resposta, el rector de la universitat, Quim Salvi, evita de disculpar-se, i diu que va fer el que havia de fer, és a dir, “proporcionar la traducció simultània del català al castellà al llarg del procés selectiu esmentat, a la vegada que va procurar la traducció al castellà dels exercicis presentats per la candidata, facilitant així el procés d’avaluació per part dels dos membres de la Comissió de parla no catalana, evitant d’aquesta manera cap possible situació de biaix per raó de llengua”.

En un comunicat també parla “d’actuació escrupolosa” per part de la institució i diu que la demana hauria de ser sobre “les intervencions de dos membres de la comissió, que van expressar opinions a títol personal, dins del marc d’independència amb què actua la comissió avaluadora”. Sobre això, afirma que el rector que “continuaré treballant per evitar que es puguin reproduir situacions on les persones sentin que se’ls vulneren els drets, com ha pogut passar amb la professora Geis, malgrat que les evidències respecte de l’actuació de la UdG són que no ha estat així” i ha remarcat que també cal respectar que “persones de la comunitat s’expressin i manifestin lliurement”. 

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) s’ha mostrat sorpresa per la retallada d’un 25% al pressupost per part del Consell, després de l’acord entre el PP i Vox. Segons la presidenta, Verònica Cantó, la institució deixarà de percebre prop d’un milió d’euros, que afectarà les despeses ordinàries de funcionament. És a dir, les activitats que organitza l’AVL.

Cantó assegura que és la primera vegada en vint-i-quatre anys “que és el Consell qui modifica el pressupost d’una de les institucions de l’autogovern valencià, abans que siga sotmès a les Corts.” La presidenta ha recalcat que l’AVL estudiarà i analitzarà detingudament el projecte de pressupostos. “No sols en el que afecta la institució, sinó en tot el que afecta la promoció del valencià, perquè cal recordar que l’especial respecte i protecció de la llengua pròpia està recollida en l’estatut i en la constitució”, ha assenyalat.

Cantó també ha recordat que l’avantprojecte dels pressupostos de l’AVL va ser aprovat en sessió plenària i elaborat “seguint en tot moment i escrupolosament les instruccions de la Conselleria d’Hisenda”. El pressupost per a 2025 se situava en 3.976.440 euros, superior als 3.895.000 euros de 2024, per l’augment de les retribucions del personal funcionari de carrera.

a càrrec dels alumnes de l'institut Els Tres Turons. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El PSPV i Compromís no han participat en la cerimònia del lliurament simbòlic del pressupost a la presidenta de les Corts perquè comence la tramitació parlamentària. Tots dos partits de l’oposició ja van criticar durament l’anunci del pacte amb Vox fet dilluns pel president Mazón.

En els passadissos de les Corts, PSPV i Compromís han afirmat que el pressupost aprovat pel Consell demostra que el president Mazón ha cedit davant les tesis de Vox i ha presentat uns comptes racistes, negacionistes i antidemocràtics.

Vox, el gran triomfador

A parer del síndic socialista, José Muñoz, el que Vox vol és posar la mà a la partida de 2.354 milions que és específica per a reconstruir les zones afectades per la gota freda. “Hem passat del pacte del tovalló al pacte del Ventorro”, ha dit Muñoz, que ha assenyalat Vox com el gran triomfador d’aquest pressupost. Ha dit que és Vox qui està eufòric i còmode, i que són ells qui expliquen millor els comptes que el Consell mateix. “Mazón està acorralat i rep aquests comptes com una respiració assistida de l’extrema dreta. No sabem fins quan durarà, però Mazón està venent tots els valencians”, ha dit Muñoz.

El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per arrapar uns pocs dies més com a aforat

Traure profit de la reconstrucció

Carles Esteve, portaveu d’Hisenda de Compromís a les Corts ha dit que aquest és el pressupost d‘Abascal i de Mazón. A parer seu, la consellera Ruth Merino ha anunciat que continuaran les retallades com la de la Unitat Valenciana d’emergències que van fer l’any 2023. “Quan el PP retallava, ens posàvem la mà a la butxaca. Quan retallen PP i Vox, passen coses, i hem vist quines coses passen. Hem vist la poca capacitat que et queda de donar resposta a una catàstrofe com la del 29 d’octubre”, ha dit.

Esteve ha carregat durament contra el discurs xenòfob i racista d’atacar la llengua per a aprovar el pressupost. “Vox també vol una part del pastís dels 2.364 milions de la reconstrucció després de veure com el PP ja ha fet caixa amb la reconstrucció”, ha dit Esteve.

Tant els socialistes com els valencianistes han criticat que després de rebre el pressupost de la mà de la consellera d’Hisenda, la presidenta de les Corts, Llanos Massó i el síndic ultra, José Maria Llanos, hagen comparegut junts per a valorar-los. “No tenen gens clar on està la institució i on està el partit”, han dit.

La pluja ha deixat una acumulació de més de 50mm a sectors de la meitat nord de la serralada prelitoral, així com al massís del Port, d’ençà de dimarts i fins aquest matí. Segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), s’han recollit prop de 100mm al Montseny i les Guilleries, amb 98mm a Anglès o 96mm a Arbúcies, a la comarca de la Selva. També s’han acumulat precipitacions importants, de vora 75mm, a l’Alt Empordà, segons han mesurat les estacions del Pantà de Darnius-Boadella o Lliurona. Al Parc Natural dels Ports (Baix Ebre) la precipitació acumulada és de 73,6mm i a Viladrau (Osona) és de 71,9. El 112 ha rebut 178 trucades relacionades amb l’episodi de pluges. No s’ha registrat cap incident destacable.

En aquesta línia, l’AEMET destaca els 31, mm acumulats a l’observatori de València. És la setmana de Falles amb més precipitació d’ençà que es tenen registres. Al País Valencià, on més ha plogut ha estat a l’Atzúbia (Marina Alta), amb 74,8mm, i a  Polinyà de Xúquer (Ribera Baixa), 68,3.

31.2 l/m² acumulados en el observatorio de València. Fue lluvia intermitente y débil, algo más intensa de madrugada. Es el día de una semana de fallas (15 al 19 de marzo) con más precipitación acumulada desde que tenemos registros. pic.twitter.com/BADZSUbyV8

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) March 19, 2025

Una vegada finalitzat l’avís del Servei Meteorològic per acumulació de pluja, Protecció Civil ha desactivat l’alerta del Pla especial d’emergències per risc d’inundacions a Catalunya (Inuncat). Malgrat tot es manté la prealerta atès que els cabals dels rius tenen valors per sobre dels normals, i es demana molta prudència a la ciutadania. El Servei Meteorològic manté fins demà la previsió per estat de la mar amb possibilitat d’onades que poden superar els 2,5 metres a gairebé tota la costa catalana dijous i al litoral nord de cara a demà. La direcció de l’onatge serà de component est i hi haurà notable mar de fons i mar creuada.

L’ex-nedadora zimbabuesa Kristy Coventry ha estat elegida per majoria absoluta (49 vots) presidenta del Comitè Olímpic Internacional (COI). En l’elecció, feta a Grècia, ha derrotat el vice-president del COI, Juan Antonio Samaranch Salisachs (28 vots), i l’ex-atleta Seb Coe (9), entre més. Coventry agafa el relleu de Thomas Bach, el primer campió olímpic a presidir l’organisme.

Results of the election for the 10th IOC President:

HRH Prince Feisal Al Hussein 2
David Lappartient 4
Johan Eliasch 2
Juan Antonio Samaranch 28
Kirsty Coventry 49
Lord Sebastian Coe 8
Morinari Watanabe 4 pic.twitter.com/AE3z0vE6r3

— IOC MEDIA (@iocmedia) March 20, 2025

​En el seu discurs, Coventry ha expressat el seu profund agraïment per la confiança dels membres del COI. Ha destacat el seu compromís d’encapçalar l’organització amb orgull i dedicació, tot destacant que treballarà per enfortir el moviment olímpic. A més, ha subratllat la importància de la col·laboració i la unitat dins de la comunitat olímpica per afrontar els reptes futurs i promoure els valors de l’esport en l’àmbit global.

Kirsty Coventry delivers her acceptance speech after being elected as the 10th President of the International Olympic Committee, and the first female President in IOC history. pic.twitter.com/3BXf9kK0dI

— IOC MEDIA (@iocmedia) March 20, 2025

L’ex-nadadora, de 41 anys, és la primera dona, la primera africana i la persona més jove en presidir el COI. És membre de l’organisme d’ençà de 2012 i el 2023 va accedir a la comissió executiva. D’altra banda, d’ençà de 2018, és ministra de Joventut, Esports, Arts i Recreació de Zimbàbue.

En el seu currículum esportiu hi consten desenes de medalles, de les quals set són olímpiques (2 ors, 4 plates i 1 bronze) —és l’esportista africana més condecorada— i vuit de mundials (3 ors i 5 plates). La seva especialitat eren els 200 metres esquena, en què va batre el rècord del món tres vegades.

El Ministeri d’Igualtat espanyol ha confirmat que l’assassinat d’una dona a Puigpunyent (Mallorca) és un cas de violència masclista. Es tracta d’una dona de setanta-nou anys assassinada presumptament per la seva parella ahir. La víctima no tenia fills menors i no existien denúncies prèvies per violència de gènere contra el presumpte agressor.

Els fets van passar ahir a primera hora en un domicili del carrer de la Riera de Puigpunyent. Segons les primeres indagacions, l’home hauria disparat primer contra la seva dona i després hauria intentat llevar-se la vida. El SAMU va informar a primera hora de la mort d’una dona i d’un home ferit, tots dos per arma de foc. L’home va ser traslladat a l’Hospital Son Espases, on al final del dia va rebre l’alta. L’home és ara sota arrest acusat d’un delicte d’homicidi i a l’espera de passar a disposició judicial.

El comitè de segona instància de la Federació Espanyola de Futbol no ha acceptat el recurs del Barça i l’Osasuna i ha confirmat que el partit de lliga ajornat per la mort del doctor del primer equip blau-grana, Carles Miñarro, es jugarà dijous que ve, 27 de març.

La setmana passada, el jutge únic de les competicions professionals espanyoles, José Alberto Peláez, va designar aquesta data. Tots dos clubs implicats van demanar de canviar-la, perquè consideren que perjudica els seus interessos. El Barça al·lega que no podrà comptar amb els futbolistes internacionals sud-americans perquè encara seran tornant dels partits amb la seva selecció, mentre que l’Osasuna diu que ja té un partit previst pel 28 de març.

Així, els clubs van demanar que el partit es jugués entre el 18 i el 25 de maig, que és quan és previst que es disputin la penúltima i l’última jornada de la competició. Ara bé, el comitè ho ha rebutjat argumentant que els partits ajornats han de jugar-se en la primera data en què és materialment possible i que la convocatòria de jugadors amb les seleccions no és, per si mateixa, prou causa per modificar la programació d’un partit, sempre que l’equip afectat disposi de prou jugadors per afrontar-lo amb garanties.

A més, ha dit que la federació canviarà de data el partit que l’Osasuna havia de disputar el mateix dia 28 amb l’Athletic Club.

Els advocats de la família Cierco, ex-màxims accionistes de l’antiga Banca Privada d’Andorra (BPA), consideren que cal adoptar una “solució legislativa” per a tractar les causes que han portat l’entitat financera als tribunals. Tot plegat, quan fa deu anys de la intervenció del banc per part del govern andorrà, arran d’una nota emesa pel FinCEN —el Tresor dels EUA— en què la vinculava a operacions d’emblanquiment de diners procedents del crim organitzat. Així, defensen la tramitació d’una llei d’amnistia com a mesura de “reconciliació social” i atesa la complexitat del procés judicial. En aquest sentit, defensen de limitar-la, entre més, a antics treballadors, directius i membres del consell d’administració del banc.

L’advocat Xavier Jordana ha defensat l’amnistia davant el que considera un cas excepcional i d’una “gravetat extrema” on, a parer seu, s’han comès uns quants errors. També perquè el procés afecta moltes persones, entre les quals ex-treballadors del banc, i perquè les conseqüències que se’n deriven mereixen “una reflexió i una solució de caràcter polític que passi pel parlament andorrà”.

La proposta ha estat treballada conjuntament amb un equip d’advocats de Barcelona i catedràtics de les universitats de Barcelona, Pompeu Fabra i la Sorbona (París). Es basa en la manera en què es va intervenir la BPA el 2015 i els efectes d’aquesta acció, que creuen que han estat desproporcionats. Així, afirmen que la informació del Tresor americà estava “induïda pel neguit que els EUA tenien sobre la plaça financera andorrana” i la influència que hauria exercit l’anomenada policia patriòtica espanyola per obtenir els comptes de la família Pujol a l’entitat, a més d’altres dirigents polítics independentistes, segons ha detallat Jordana.

Una altra de les motivacions està en el presumpte delicte d’emblanquiment de capitals que, segons el lletrat, no haurien comès els antics treballadors del banc, ja que, ha asseverat, “no hi ha cap prova”. Per tant, considera que no es pot acusar “d’organització criminal” a tota l’entitat. En aquest sentit, ha dit que en les operacions que s’investiguen en l’àmbit judicial hi han intervingut fins a 250 bancs d’arreu del món, sense que, ha remarcat Jordana, hi hagi cap “empleat ni directiu que estigui inculpat o processat”.

De fet, el judici, pel qual es preveu que es dicti sentència aquest mes de juliol, es va allargar unes 200 sessions i, tal com ha explicat l’advocat dels Cierco, ha provocat una “saturació” del sistema judicial andorrà, tenint en compte que es tracta d’un tema amb una “realitat complexa” i que es pot allargar durant molts anys amb múltiples sentències i recursos fins a arribar al Tribunal d’Estrasburg.

Per la seva banda, l’advocada Sònia Ruiz, ha defensat que la via de l’amnistia no implica un “perdó”, sinó “la renúncia de l’estat a perseguir determinats fets en determinades circumstàncies per raons de reconciliació social”. A més, ha dit que es tracta d’una mesura que requereix la tramitació d’una llei al parlament i comptar amb un ampli consens. També ha detallat que aquesta es pot aplicar en qualsevol fase del procés. En aquest sentit, Jordana creu que estaria bé que aquesta arribés abans de la sentència, encara que no consideren que aquest element sigui el més “rellevant”.

Clients que hagin “emblanquit” diners, fora de l’amnistia

L’advocat ha defensat que l’amnistia no s’apliqui als antics clients del banc “que hagin pogut emblanquir”, però que sí que cobreixi a funcionaris o responsables d’institucions que hagin rebut querelles dels Cierco. També que serveixi per girar full a les suposades ingerències que hi va haver per part de les clavegueres de l’estat. Finalment, ha dit que la família no presentaria cap reclamació de caràcter econòmic derivada de la fallida de BPA.

Jordana ha explicat que han traslladat la proposta a un centenar de persones, entre les quals membres del govern andorrà actual i del que hi havia l’any 2015, quan es va intervenir el banc. També amb tots els grups parlamentaris, els representants dels coprínceps, els ambaixadors espanyol i francès, membres del Consell Superior de la Justícia, el raonador del ciutadà, l’Autoritat Financera Andorrana i l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries, entre d’altres.

Pel que fa al procés de tramitació d’una eventual llei d’amnistia, Jordana creu que, abans de sotmetre-la a aprovació, caldria sotmetre-la a la consideració de la Comissió de Venècia, organisme que forma fart del Consell d’Europa i que diu que hi ha d’haver un “diàleg constructiu” entre institucions, grups parlamentaris i societat civil.