L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ha denunciat la plataforma Ticketmaster a la Subdirecció General d’Inspecció i Procediment Sancionat del Ministeri de Consum espanyol pel “cobrament irregular i abusiu” en les entrades dels concerts de Bad Bunny a Barcelona i Madrid. Segons que ha detallat en un comunicat, la companyia afegeix “fins a tres conceptes diferents” que acaben triplicant el cost inicial.

D’aquesta manera, l’associació assenyala que, per una entrada a un preu de 79,50 euros, un usuari n’acaba pagant 269. L’OCU precisa que 3,30 euros són en concepte de donació, 36,50 per despeses de gestió i 150 per càrrec VIP addicional. Considera que aquestes despeses “no són transparents” ni “reemborsables”.

L’OCU explica que aquests preus no són iguals per a tothom, sinó “dinàmics”, perquè varien “en funció del mercat”. L’entitat de consumidors critica que “ningú esclareixi quins factors influeixen exactament en el preu final, quan i com”. Per això, insta Consum a impulsar una normativa que eviti abusos en l’aplicació d’aquests imports flexibles.

La policia metropolitana de Londres ha detingut un home de 21 anys com a sospitós d’haver causat uns quants incendis amb “la intenció de posar vides en perill”. Els fets afecten immobles relacionats amb el primer ministre britànic, Keir Starmer.

La detenció s’ha fet de matinada, poques hores després que els bombers apaguessin un foc al domicili privat de Starmer a Kentish Town, al nord de Londres. El jove roman sota custòdia policíaca mentre continua la investigació.

Aquest no ha estat l’únic incendi vinculat al primer ministre en els darrers dies. Diumenge, els serveis d’emergència van haver d’actuar en un altre habitatge, situat a Islington, on hi ha un edifici d’apartaments que també manté vincles amb Starmer. En aquest cas, els bombers van evacuar una persona amb seguretat per una escala interior, segons que ha informat el cos de bombers de Londres.

Les autoritats també analitzen un incendi d’un vehicle que va passar dijous passat de matinada al mateix carrer de Kentish Town. La policia considera sospitós aquest foc i investiga si pot tenir alguna connexió amb els altres dos.

Cap dels incidents no ha causat ferits, tot i que s’han registrat danys materials. En el cas del domicili de Kentish Town, el foc va començar cap a la una de la matinada i va ser controlat en vint minuts, amb afectacions a l’entrada de l’edifici.

Tot i que la residència oficial de Starmer és a Downing Street, la successió de fets ha disparat totes les alarmes. La unitat antiterrorista de la policia ha assumit la investigació i no es descarta cap hipòtesi.

La Intersindical dóna suport al Pacte Nacional per la Llengua, però adverteix que en farà un seguiment exhaustiu i que serà especialment vigilant en l’aplicació de les mesures al món del treball. Segons l’organització, cal assegurar que el català deixi de ser “una simple declaració d’intencions” i esdevingui llengua vehicular en tots els àmbits, també el laboral.

El sindicat independentista i de classe considera que el pacte pot ser útil per a posar el català al centre de les polítiques públiques i aturar el procés accelerat de minorització. En aquest sentit, subratlla la importància d’haver aconseguit un consens ampli entorn d’un diagnòstic compartit: “És cabdal per a fer passes que n’aturin el deteriorament alarmant i la pèrdua d’ús social.”

Llengua de feina

La Intersindical remarca que, en el món laboral, la situació del català ha empitjorat en els darrers anys i que calen mesures estructurals per a revertir-ho. Considera que la dotació pressupostària prevista pel govern és insuficient, però hauria de servir d’impuls perquè les parts implicades –administracions, sindicats i patronals– es comprometin a garantir que el català no resti desconnectat del món del treball.

En aquesta línia, exigeix que es deixi de considerar el català com una qüestió decorativa i que s’hi incorpori dins la negociació col·lectiva. Així mateix, proposa cursos gratuïts dins l’horari laboral, materials i comunicacions habituals en català, i una presència real i quotidiana de la llengua en les relacions laborals i interprofessionals.

Fiscalització

El sindicat ha expressat la voluntat que les mesures previstes al pacte siguin més ambicioses i efectives, i ha anunciat que fiscalitzarà l’aplicació del document en tots els àmbits previstos. “Calen compromisos ferms, no només declaracions”, ha subratllat.

Finalment, fa una crida a tota la classe treballadora dels Països Catalans a defensar el dret de viure plenament en català, “a la feina, al carrer i a tot arreu”.

Òmnium Cultural dóna suport al Pacte Nacional per la Llengua, tot i que admet que no pot considerar-se complet mentre no obtingui el suport de formacions com Junts i la CUP. En un comunicat, l’organització assegura que cal anar més enllà i garantir que aquest acord “tingui traducció política” i serveixi per a impulsar una política lingüística ambiciosa i transversal.

“El pacte neix del parlament i de la societat civil, i hauria de transcendir governs i legislatures”, recorda Òmnium, que subratlla que s’hi ha implicat des del primer moment. Tanmateix, considera que l’actual situació d’emergència lingüística exigeix una resposta més ferma: “Necessitem grans majories per deixar de gestionar la situació de la llengua amb pedaços.”

Compromisos ferms, però dotacions insuficients

L’entitat també adverteix que, tot i que el pacte estableix compromisos en àmbits com l’audiovisual, l’educació, la sanitat, l’entorn digital i l’economia, les mesures que s’han anunciat fins ara són insuficients. “La dotació pressupostària no és a l’altura dels objectius del pacte i caldrà revisar-la”, afirmen.

Per aquest motiu, Òmnium es compromet a fer-ne un seguiment exhaustiu i a fiscalitzar-ne l’aplicació. A més, assenyala que la plena normalització del català no admet més dilacions i que cal una actuació “coordinada i de país” per garantir-ne l’ús normal i la condició de llengua de cohesió, pertinença i oportunitats per a tothom.

Defensa de l’escola catalana

Pel que fa a l’ensenyament, Òmnium afirma que el text del pacte “diu nítidament” que estableix que el català ha de continuar essent la llengua vehicular del sistema educatiu. L’entitat insisteix que aquest punt és clau i adverteix que qualsevol intent de desmuntar el model d’escola catalana o d’acceptar la ingerència judicial per imposar el castellà suposaria un incompliment greu de l’acord.

Reforçar el catalanisme polític

Finalment, l’organització es posa a disposició del conjunt del catalanisme democràtic per reforçar els consensos nacionals i recorda que continuarà exigint compromisos ferms, sigui quin sigui el color del govern. “Treballarem sempre per la llengua i per enfortir els pilars de la nostra nació”, conclou el comunicat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Una persona ha mort després de ser atropellada a la Villena (Alt Vinalopó) per un tren Intercity que feia el trajecte València-Cartagena, en travessar per un pas no autoritzat, segons que han confirmat a Europa Press fonts de RENFE.

Fonts de la Guàrdia Civil han explicat a Europa Press que l’avís ha entrat al 112 a les 17.00, i que el cos s’ha retirat a les 19.00.

Per part seva, RENFE ha indicat que l’atropellament ha afectat cinc trens. Per això, ha activat un pla alternatiu amb autobusos per als trens de mitjana distància. La circulació s’ha reprès a les 19.15.

La veu dels afectats per la gota feda del 29 d’octubre arriba finalment a la Unió Europea.  Tres de les associacions més representatives, l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’octubre del 2024, l’Associació de Damnificats per la Dana Horta Sud-València i l’Associació Víctimes Mortals DANA 29-O, seran rebudes avui per bona part dels màxims dirigents de la Unió Europea, més de mig any després de la catàstrofe que va deixar 228 víctimes mortals.

La primera reunió que es va acordar va ser amb la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, amb qui van tancar la trobada mentre la dirigent era al congrés que el Partit Popular Europeu va fer a la Fira de València a final d’abril. Les trobades d’avui són el primer contacte de les associacions de víctimes amb les institucions europees.

“Hem de tindre veu”: les víctimes de la gota freda recorden al PP europeu la negligència de Mazón

La reunió amb Von der Leyen començarà a les 11.00. Després, a les 13.00, les tres associacions es reuniran amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. Abans, de bon matí, a les 8.30, els rebrà la presidenta del Comitè de les Regions, la socialista hongaresa Kata Tüttö. Ella mateixa es reunirà demà amb el president de la Mancomunitat de l’Horta Sud, José F. Cabanes, batlle de Sedaví, per tractar sobre els perjudicis de la gota freda en aquesta comarca.

També hi haurà una reunió amb la vice-presidenta executiva de la Comissió Europea per a la Transició Neta, Justa i Competitiva i ex-vice-presidenta del govern espanyol, Teresa Ribera. En aquest cas, primer parlarà amb una associació i després amb les altres dues, per motius d’agenda; i també hi haurà contactes amb eurodiputats que han mostrat interès en les reivindicacions de les entitats.

Finalment, a les 14.00, aquestes tres associacions faran una compareixença conjunta per a valorar la jornada. També presentaran les reivindicacions que han portat de manera unida.

Les reivindicacions de les associacions

El president de  l’Associació de Damnificats per la Dana Horta Sud-València, Christian Lesaec, la primera que es va constituir i que agrupa més afectats, un total de 530, explicava a Efe que van a Brussel·les “expectants i esperançats” i que esperen trobar-hi, pel cap baix, “empatia i proximitat”.

La presidenta de l’Associació Víctimes Mortals Dana 29-O, Rosa Álvarez, diu que ser rebuts a Brussel·les és un gran pas, en comparació amb el “menyspreu” rebut pel PP a València i a Madrid, i que hi van amb expectatives però amb cautela. Agraeix als dirigents europeus que els escoltin i ha afegit que els farien arribar que no hi va haver prevenció. La presidenta d’aquesta associació, que té 260 persones, també exposarà el nul reconeixement rebut per part de la Generalitat.

Per una altra banda, la presidenta de l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’octubre del 2024, Mariló Gradolí, destaca que a Europa hi hagi interès per escoltar-los, cosa que no ha passat, diu, al Consell i afegeix que totes tres entitats van a una per a denunciar la “nefasta gestió” del Consell i per a explicar que s’haurien salvat vides si l’alerta s’hagués enviat abans.

Malgrat que les entitats tenen reivindicacions pròpies, els vuit representants de les associacions que ahir ja van viatjar a Brussel·les han elaborat una llista de reivindicacions comunes, com ara la necessitat d’aplicar un sistema d’alertes europeu i la necessitat de crear protocols d’assistència mútua urgent entre tots els estats membres per a quan hi hagi un nou desastre. També defensaran la necessitat de reconstruir de manera immediata les infrastructures danyades, com ara els barrancs, perquè la població tem que hi pugui haver noves riuades. Alhora, demanen ajudes per a la reparació d’ascensors i la regulació del cost de les reparacions, perquè asseguren que s’han trobat amb pressuposts abusius.

No a València i el boicot del PP

La Comissió Europea va anunciar a final de març un pagament anticipat a l’estat espanyol de cent milions d’euros a càrrec del Fons de Solidaritat de la UE per ajudar en la recuperació. És el màxim permès en aquest fons de manera avançada, mentre s’avalua la sol·licitud oficial que ha presentat l’estat espanyol. Més tard, la Comissió farà una proposta sobre l’import que es concedirà, que pot ser de 4.404 milions d’euros.

Tot i la petició d’aquestes entitats, la presidenta Von der Leyen va evitar de reunir-se amb les víctimes mentre es feia el congrés del Partit Popular Europeu a València, i va dir que els rebria a la capital europea per dedicar-los “el temps necessari”.

La decisió de Von der Leyen i també de Metsola, totes dues del PPE, contrasta amb el comportament del PP valencià i l’europeu. A la comissió de Peticions Ciutadanes, amb Dolors Montserrat, vice-presidenta, com a màxima representant del PPE, van denegar el mes de març la compareixença de les associacions davant el Parlament Europeu per a exposar les greus deficiències en la gestió de la gota freda. Sobre això, l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’octubre del 2024, explicava: “L’associació lamenta i denuncia la negativa del PP europeu, que, alineat amb la ultradreta europea, prohibeix que les víctimes expliquem la situació que hem patit i demanen més ajudes per al nostre territori.”

En aquesta línia, el síndic de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví, diu: “És una vergonya que les víctimes hagen d’anar a Europa perquè algú les escolte”, mentre el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i el seu Consell encara no les ha rebut, sis mesos després de la catàstrofe. “És una vergonya que ací en la seua terra aquesta comissió encara no haja començat els seus treballs”, deia ahir Baldoví.

Hi ha una editorial nova (Veles i Vents) que ha tingut el gran encert de començar publicant la traducció al català d’un dels llibres de David Abulafia, La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana de 1200 a 1500.

Aquest gran historiador anglès –actualment professor emèrit d’història de la Mediterrània a la Universitat de Cambridge– és un savi dotat d’un coneixement monumental i del qual admire particularment la manera com sap evadir-se del presentisme, per a poder llegir el passat sense les interferències derivades de la situació que vivim avui.

L’admire des que vaig llegir amb un autèntic delit la seua obra The Great Sea (La gran mar, una història de la Mediterrània i dels mediterranis), un volum impressionant de prop de mil pàgines on desplega majestuosament tot el seu extraordinari coneixement sobre allò que hem estat i això que som la gent que vivim en aquestes ribes.

Abulafia és un dels historiadors més destacats de la Mediterrània gràcies, precisament, a una extraordinària capacitat de transcendir les fronteres modernes i reconstruir els complexos patrons d’interacció entre cultures marítimes en el curs dels segles. Excel·leix precisament a l’hora d’interpretar les realitats històriques sense projectar-hi les concepcions estatals contemporànies. I, en relació amb això, la seua anàlisi dels catalans és particularment il·lustrativa i important, perquè ens presenta no com a simples predecessors d’una nació moderna, sinó com uns dels agents fonamentals de la història –sense nosaltres, arriba a dir, no es pot explicar la mediterraneïtat.

El tractament que Abulafia fa de l’expansió catalana medieval revela clarament la seua metodologia distintiva. Destaca que el Casal de Barcelona i els mercaders catalans van crear durant aquells segles un sistema de relacions comercials i diplomàtiques que anava de València a Constantinoble i s’estenia per tres continents. I para especial atenció a figures imprescindibles com Jaume I i Pere el Gran, però també s’endinsa en les comunitats de mercaders catalans de ciutats com ara Palerm, Nàpols, Bugia, Tunis i Alexandria, il·lustrant com van participar activament en la construcció d’un espai mediterrani interconnectat, amb una identitat marítima pròpia que transcendia els límits de les nacions modernes.

En narrant l’existència d’aquest “món català“, Abulafia ens presenta amb detall, per exemple, una Catalunya de la qual Sardenya formava part indiscutiblement –les Illes eren Eivissa, Mallorca, Menorca, Formentera i Sardenya–, el paper, sovint tan malinterpretat, dels catalans a Atenes o l’existència dels funduqs escampats per tota la costa sud, espais urbans que arribaven a ser barris sencers en les grans ciutats àrabs on els mercaders catalans tenien magatzems, hostals, botigues i representants polítics reconeguts per les autoritats locals.

He dit abans que Abulafia excel·leix precisament interpretant les realitats històriques sense projectar-hi les concepcions estatals contemporànies. I d’ací ve que llegir la nostra història a través dels seus ulls siga un exercici simplement alliberador. Per això m’alegre tant que ara es pose a les mans dels lectors catalanoparlants un llibre seu, com aquest que ens proposa Veles i Vents, centrat en la gran batalla per Sicília entre el Casal de Barcelona –Abulafia avisa unes quantes voltes del poc rigor científic del concepte “Aragó”– i la Casa d’Anjou.

Llegir Abulafia és una alenada d’aire fresc enfront dels discursos reduccionistes i nacionalment motivats que pretenen encaixonar la catalanitat en els marges estrets de la trista actualitat autonòmica i en la geografia empetitida de les quatre províncies que Espanya i França diuen que són Catalunya. Guiats per ell, es fa indiscutible que el marc on s’insereix la catalanitat no ha de ser necessàriament l’espanyol, ni tan sols l’ibèric.

Perquè el seu treball, sobretot, ens convida a reconèixer-nos en un passat més ampli i complex, en què Catalunya va ser protagonista destacada i no dependent, subordinada. I repensar-nos a partir d’aquesta perspectiva històrica més profunda ens permet d’entendre clarament que la nostra identitat no és subsidiària de cap altra, sinó fruit d’una trajectòria pròpia i singular que s’ha desenvolupat en diàleg amb la Mediterrània i amb Europa –les seues apreciacions sobre la relació entre catalans i occitans mereixerien un altre article, encara.

Per això recuperar aquest coneixement, reconèixer què va ser i com va influir al món aquell “imperi català” tan peculiar i tan impressionant vist amb ulls d’avui no és solament un exercici acadèmic ni, encara menys, un acte de nostàlgia. És agafar amb les mans una eina fonamental per a comprendre qui som realment nosaltres. Condició imprescindible –diguen què diguen els xarlatans– per a decidir què volem ser demà.

 

PS1. Avui el tripartit PSC-ERC-Comuns signarà un pacte per la llengua que volen presentar com a pacte nacional, però que, com explica en aquest article Pol Baraza, ni ho és ni ho pot ser. Sense la signatura ni de Junts ni de la CUP, i malgrat la sorprenent signatura d’Òmnium i la Plataforma per la Llengua, un pacte no es pot definir com a nacional sense faltar a la mínima decència intel·lectual si Junts, el principal partit de l’oposició, i la CUP no el signen. I per què no el signen ho explica en aquest article Odei A.-Etxearte: “El Pacte Nacional per la Llengua neix coix: per què no el signen Junts i la CUP?”.

PS2. Quim Lázaro ha lliurat quaranta anys de la seua vida a l’ensenyament, tot i que diu que d’aquesta vocació no te’n desentens mai. Ara és el vice-president de RELLA, associació de mestres i professors jubilats i hem volgut parlar amb ell sobre la situació de l’ensenyament al país. Com comprovareu, no es mossega la llengua: “Hi ha professors de la Facultat de Magisteri que no han entrat mai en una aula”.

PS3. Aquests dies el món ha viscut una tensió molt important per l’enfrontament entre l’Índia i el Paquistan; cal recordar-ho: dues potències nuclears. Vivian Ho i Gaya Gupta ens expliquen que la partició del domini colonial indi ha deixat aquest rastre de violència tan perillós: “La decisió de fa gairebé vuit decennis que explica el conflicte actual al Caixmir entre l’Índia i el Paquistan”.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquest o si no ens mereixem ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

Un nen negre agafat de la mà del seu pare observa amb uns ulls com a taronges com se li acosta un senyor d’una certa edat amb la mà oberta. El nen duu un nas vermell de pallasso i el senyor tot just algunes restes de pintura a la cara i el coll. Fa una estona que s’ha acabat la funció de dissabte al Circ Cric del Montseny i el nen, que amb prou feines aixeca quatre pams de terra, no acaba d’estar segur que aquell senyor sigui el clown que tant l’ha fet riure dins l’envelat. “Hola, ara sóc un pallasso vestit de persona”, diu al nen quan finalment encaixen les mans.

Aquest pallasso vestit de persona és Tortell Poltrona, amo i senyor del Circ Cric, un petit oasi enmig del gran oasi que és el parc natural del Montseny. Com que tots els pallassos són una mica anarquistes, això d’amo i senyor ell no ho diria mai. Ell s’autoanomena cap de manteniment, però el fet és que cada dia es lleva amb el so dels ocells i del rierol que passa allà a la vora, i segur que això contribueix a la seva bona salut, física i mental. El 7 d’abril va fer setanta anys, però com que també hi suma els nous mesos que va ser dins la panxa de la mare, ha fet càlculs i diu que el seu moment zero coincideix amb el txupinazo de les festes de Sant Fermí del 1955.

Puntualment, amb l’arribada del bon temps, el Circ Cric treu la pols de les lones dels envelats i inaugura festival. Enguany és el quinzè. La programació és variada i inclou espectacles de circ de tota mena, concerts, activitats diverses i passejades per la natura. Nosaltres hem vist Que bèstia!, una expressió molt tortelliana que també utilitzava l’enyorat Monti. Els tres protagonistes són Tortell Poltrona (Jaume Mateu), la senyoreta Titat (que és la seva dona, Montserrat Trias) i en Bobas (que quan es vesteix de persona es diu Boris Ribas). És una hora llarga de rialles, pròpies i alienes, des que surten a saludar el públic, o intentar saludar-lo, fins que se n’acomiaden. El fil conductor és la música; i el vestuari, preciós, és dels anys seixanta, de la famosa nissaga dels Germans Martini.

Un cop acabat l’espectacle, quan el públic ja se n’ha anat feliç cap a casa i els gossos de la filla, Luara, campen igualment feliços, seiem en una taula i xerrem una estona. Fer riure la gent és de les feines més boniques que hi ha? Diu que, tret que et facin papa, sí, perquè et permet de passejar-te per la vida d’una manera extraordinària. Totes les societats i totes les cultures tenen un personatge que fa riure, des del primer, que apareix criptografiat a la piràmide de Tebas i tenia la funció d’entretenir el faraó, passant pels bufons reials, fins a l’actualitat. Johnny Melville, un dels grans, deia que els pallassos són escultors d’emocions. Poltrona diu que per això els infants són el millor públic, perquè senten i expliquen les emocions sense cap filtre. Amb l’adolescència la cosa ja s’espatlla, perquè no ens mostrem com realment som, sinó com volem fer entendre als altres que som.

A setanta anys, Tortell Poltrona encara se’n va a fer ronda pels Pirineus amb caravana, com l’estiu passat, o participa en expedicions de Pallassos sense Fronteres, o s’estira a terra a mig espectacle per fer un boca a boca a una mosca morta. Algun pensament de jubilar-se? Diu que s’estima més jubilar números que no jubilar-se ell. El número de les cadires, per exemple, ja no el fa, perquè la columna vertebral es queixava massa. Ara concentra l’art del clown en les mirades, en els gestos, i diu que li agrada perquè com més va més s’acosta a aquells pallassos que sempre ha admirat, com Popov, Grock i Dimitri. O com Jango Edwards, que en el tram final de la seva vida i la seva carrera també va rebaixar les revolucions i es va convertir en un pallasso igualment revolucionari però més tranquil, potser més madur.

“Jubilar-me? De moment, no. Què faria millor que això que faig? Fer conferències no m’agrada. Seure al sofà tot el dia no podria. A més, jo m’ho passo molt bé. Jo veig la gent, les cares de la gent, mentre actuem. Els veig com xalen i són feliços. Poder donar felicitat, regalar felicitat, és bastant diví. I quan ho trasllades a un camp de refugiats de l’Àfrica, del Sudan, o del Líban, o de Myanmar, és brutal. Saps que aquelles persones no s’oblidaran mai de tu i que durant una estona els hauràs ajudat a gaudir de la vida, enmig dels horrors de les guerres. Poder fer això és una droga. Droga dura.”

Parlant de com està i com funciona el món, Tortell Poltrona confessa que cada dia li fa més vergonya sentir-se de la nostra espècie i que la seva manera de reaccionar és treure’s la son de les orelles i estar més actiu que mai. Amb una seixantena de missions de Pallassos sense Fronteres a les espatlles, poder transmetre una mica d’esperança i bon humor als qui més ho necessiten s’ha convertit en un objectiu vital. Diu que, enmig de tanta cultura banal de l’esport o cultura musical patrocinada, cal reivindicar la cultura entesa com aquell art capaç de modificar les persones positivament. Com la cuina de les àvies. Com els espectacles del Circ Cric, hi afegeixo jo. Aneu-hi, que riureu, i riure és de les coses més sanes que es poden fer a la vida, a banda de fer la respiració artificial a una mosca morta.

El debat sobre el turisme a l’últim continent verge de la Terra és latent i necessari. Any rere any, el nombre de visitants recreatius ha augmentat fins a arribar a xifres rècord. Però la mena de turisme i l’impacte que té en l’ecosistema continuen essent un gran misteri per a la majoria de la població. Per entendre-ho millor, tres dones que treballen en el sector turístic a l’Antàrtida han volgut explicar la seva experiència en el continent més intacte del planeta.

L’any passat s’hi van registrar un total de 122.000 turistes, la xifra més alta de la història. Cal tenir en compte que viatjar a l’Antàrtida havia estat impossible fins fa pocs anys. A començament dels noranta, per exemple, la quantitat de turistes que van visitar-la era amb prou feines de pocs milers anuals.

Cada any més turistes visiten l’Antàrtida.

Avui la manera més habitual de visitar l’Antàrtida és amb un creuer. Més del 99% dels turistes prenen aquesta opció, perquè és la més còmoda i la més barata, si bé continua essent un viatge especialment car.

Cecilia Lorenzo és una guia turística argentina que ha treballat en un d’aquests vaixells. Per ella, amant de la naturalesa i ferma defensora de la necessitat de protegir-la, treballar en un gran vaixell que portava turistes a l’Antàrtida li presentava un dilema intern. “Al principi em costava molt, perquè venia de portar grups petits i de cop estava amb centenars de persones. Vaig tenir una espècie de xoc”, assegura. Això no obstant, allò que va veure al vaixell la va fer canviar d’opinió. La resta de membres de la tripulació també volien protegir l’Antàrtida i se l’estimaven. El turisme que feien també era respectuós i amb valors nobles. “Això em va donar tranquil·litat, perquè no era un lloc que volgués sentir envaït.”

Cecilia Lorenzo sempre havia volgut treballar a l’Antàrtida.

El funcionament d’aquestes embarcacions és molt diferent de la dels creuers convencionals que arriben als ports mediterranis. Allà no hi ha pista de ball ni piscines amb tobogans. En comptes d’això, hi troben laboratoris i auditoris on es fan conferències sobre la ciència i l’Antàrtida, per exemple. Cecilia Lorenzo va accedir al seu lloc de feina com a experta en història. Als vaixells on treballa, pràcticament a totes hores hi ha programada alguna activitat per a aprendre més de l’Antàrtida i el seu context.

“El primer pas per a treballar ací és que has d’estimar això que fas i el lloc que visites”, explica. “Tothom ha de vetllar per protegir l’Antàrtida. Fins i tot el capità, que no solament ha de vetllar per la seguretat de tots els qui van a bord, sinó que també ha de tenir cura del lloc per on va. Nosaltres fins i tot tenim gent que treballa específicament en bioseguretat, per exemple.”

Unes cabines telefòniques en un campament antàrtic.

La possibilitat de portar espècies invasores és un dels grans riscs del turisme a l’Antàrtida. L’arribada d’una llavor de regions àrtiques o alpines, que creix en unes condicions similars, podria originar un gran desequilibri en un ecosistema tan fràgil i aïllat com el d’aquest continent. Per aquest motiu, tots els operadors turístics que treballen a l’Antàrtida obliguen els clients a passar les peces de roba i motxilles per unes aspiradores, i també a emprar unes botes especials de goma que es netegen minuciosament després de cada desembarcament al continent.

És una de les mesures impulsades per l’Associació d’Operadors Turístics de l’Antàrtida (IAATO), un organisme que va néixer després de la signatura del protocol de Madrid, el 1991, amb la intenció de regular el sector turístic del continent. D’aleshores ençà, han elaborat un munt de normes i controls per mitigar al màxim l’impacte d’aquestes activitats a la regió, tal com vaig poder comprovar passant una nit acampant a l’Antàrtida.

Els creuers són el mitjà de transport més emprat per visitar l’Antàrtida.

Una de les normes més destacades és la necessitat de no deixar res enrere: ni deixalles ni residus orgànics, per exemple. També és limitat el nombre de persones que pot desembarcar alhora. El màxim és un centenar i sempre hi ha d’haver una proporció d’un guia per cada vint turistes. Així mateix, es regula, per exemple, la distància de seguretat que s’ha de deixar amb cada animal per no interferir en la seva vida. Totes aquestes regulacions s’expliquen en formacions obligatòries en els creuers. “Aquesta és la manera de poder continuar treballant i que la gent pugui continuar gaudint d’aquest indret. A més, treballem molt per fer arribar aquest missatge al turista i perquè, si són allà, ha de ser amb aquestes regles i condicions. I la veritat és que ho respecten fàcilment”, diu Lorenzo.

Allà on bufi el vent

Això sí, no tothom pot desembarcar a l’Antàrtida. Els vaixells que tenen capacitat per a més de cinc-centes persones no ho poden fer. Són els anomenats creuers panoràmics, embarcacions que tan sols transiten per la costa del continent per veure’n els paisatges i la vida animal, però sense sortir de coberta. Dels 120.000 visitants totals de l’any passat, més de 43.000 no van trepitjar terra ferma. Tot amb tot, aquests viatges continuen tenint un impacte clar en l’ecosistema per la crema de combustible d’aquests grans vaixells.

Uns turistes gaudeixen de les vistes de l’Antàrtida d’un creuer estant.

Aquest és un dels aspectes que més preocupa Paula Gonzalvo, una viatgera castellonenca més coneguda a les xarxes socials com a Allende Los Mares. Va començar les seves aventures nàutiques fent autostop de vaixells el 2014, i ara dirigeix expedicions a l’Antàrtida, entre moltes altres coses. “No entenc com poden deixar que augmentin tant els creuers si l’empremta de carboni és altíssima”, insisteix. “En canvi, no es fomenten alternatives com els velers, amb una empremta nul·la o quasi nul·la, comparada amb el cost que impliquen els creuers. I les regulacions van molt en contra d’un vaixell veler perquè no deixa tants diners com un creuer, com sempre.”

Enguany ha anat a l’Antàrtida per cinquena vegada, sempre amb aquest mitjà de transport. Després d’anar-hi per primera vegada com a tripulant, va veure l’oportunitat de crear un programa únicament per a navegants. “És un taller en què la gent participa en tots els papers de bord, és col·laboratiu, de manera que se senten part de la tripulació, no se senten passatgers.”

Paula Gonzalvo ha navegat cinc vegades a l’Antàrtida.

Ara, navegar fins a l’Antàrtida no és gens fàcil. S’ha de travessar el passatge de Drake, considerat el més perillós del món. Amb veler, és una travessada que es fa en quatre o cinc dies. “És molt dur, molt dur, perquè les onades són grans i la gent es mareja molt, vomita molt i arriben molt cansats, però després la satisfacció d’haver arribat amb veler és molt gran.”

A diferència dels creuers, que reserven els llocs on fondejaran i desembarcaran, els velers resten subjectes a les condicions meteorològiques, literalment on bufi el vent, cosa que els dóna més flexibilitat a l’hora de moure’s pel continent. Tot amb tot, les empreses turístiques amb velers també són regulades per la IAATO.

Paula Gonzalvo ha encapçalat un viatge amb cinc dones enguany.

Fent broma, la Paula explica que ells han identificat una nova espècie a l’Antàrtida: els pingüimans. “De cop, veus una filera de persones totes vestides iguals, i són moltíssimes persones en un desembarcament. Encara que sigui regulat a un màxim de cent, és moltíssim. Nosaltres som a tot estirar deu o dotze, no gaires més.”

Aquesta alternativa, sols a l’abast dels més aventurers, ha despertat crítiques d’alguns científics que asseguren que, com que són expedicions menys controlades que la dels creuers, pot haver-hi més negligències com ara desembarcar en zones protegides, o acostar-se més del compte a alguns animals. Així i tot, és innegable que és una opció molt menys contaminant que la de grans vaixells propulsats amb combustibles fòssils.

Uns turistes fan fotografies en una excursió amb llanxa.

De fet, un estudi publicat a la revista Nature Communications exposa una realitat oculta de l’impacte de l’home a l’Antàrtida. Si bé a ull nu no es veu cap mena de rastre més enllà de les bases científiques, hi ha un component que, segons aquest article, afecta directament l’ecosistema. És el sutge, unes diminutes partícules del fum que es produeixen quan motors de vehicles o generadors cremen combustible. Aquest element acaba reposant sobre la neu, fet que en redueix la reflectivitat i hi augmenta el desglaç. Si bé en termes absoluts aquestes emissions no són gaire importants, l’efecte directe que té en aquest ecosistema polar pot ser notable, perquè pot accelerar el retrocés del gel i alterar condicions ambientals molt específiques.

Una dada curiosa d’aquest estudi és que hi ha un col·lectiu que contamina més que no els turistes. Segons l’article, els científics produeixen més partícules de sutge per cap, perquè fan servir vehicles per moure’s pel continent i generadors per a tenir electricitat a les bases.

Una màquina acosta neu neta per descongelar-la i tenir aigua líquida.

Turisme interior

El turisme es concentra en gran part en un punt molt concret del continent, a la península antàrtica, per la proximitat amb l’Amèrica del Sud i perquè és un lloc amb una gran biodiversitat. En l’escala global de l’Antàrtida, és una regió molt petita. Així i tot, és difícil que un creuer es trobi amb una altra embarcació en els pocs dies que navega per aquestes aigües. Però, més enllà del turisme de navegació, hi ha uns pocs centenars de persones que opten per una altra opció: visitar l’interior de l’Antàrtida.

La manera de fer-ho és volar amb avió i instal·lar-se en alguns dels pocs campaments que hi ha al continent. Belén Zanino va treballar-hi del 2016 al 2018. A partir d’allà s’organitzaven activitats com ara alpinisme en alguna de les muntanyes de la zona, esquí per la regió o visites del pol sud, on ella estava sovint. Aquestes operacions turístiques també són regulades per la IAATO.

Belén Zanino ha treballat durant tres campanyes en campaments de l’interior de l’Antàrtida.

“De deixalles, no en quedava absolutament gens”, diu aquesta professora d’educació física argentina. “L’única cosa que deixàvem era un pou amb aigües grises, les que fèiem servir per rentar-nos la cara o la vaixella. Tot era molt controlat i reglamentat i l’empresa ho complia.” La seva experiència als campaments, austera i limitada, contrastava amb la que es trobava a la base científica americana Amundsen-Scott. “Veníem amb aquesta cura extrema de cada gota d’aigua, de separar sòlids i líquids quan anàvem als lavabos secs… Entràvem a la base i vèiem com els lavabos tenien cadena, et rentaves les mans amb aigua calenta i sabó… Tenien un nivell de vida molt més estàndard. Darrere la base hi havia muntanyes i muntanyes de deixalles dels anys d’operació. Les empreses que fan turisme són regulades, però les bases tenen les seves maneres de fer particulars.”

Les normes de la IAATO s’apliquen tan sols a les activitats turístiques. Les bases científiques tenen més llibertat, tot i que les seves operacions són molt menys multitudinàries i els objectius no són l’oci i la recreació, sinó que tenen fins científics d’interès universal.

Turistes i treballadors sopen plegats per Nadal.

La necessitat d’actualitzar-se

Les tres aventureres coincideixen a dir que està bé que se cerquin més regulacions al turisme. “Allà on va l’ésser humà, hi deixa empremta”, diu la Belén, “i en general, les nostres empremtes solen trencar, modificar i canviar. Crec que està bé que tot sigui reglamentat i que aquestes normes es compleixin per intentar que l’impacte sigui el mínim possible. Jo he vist carregar barrils plens de pipí, barrils plens de caca, i tornar-los al continent. A mi m’agradava que l’empresa treballés de manera bastant responsable.”

La Paula, en canvi, va un pas més enllà i proposa que es pugui reproduir a l’Antàrtida allò que hi ha a les Galápagos, que té un marc regulador específic i estricte que limita molt el turisme que hi pot anar i les zones habilitades per a rebre impacte de l’home. “Han aplicat unes normes que fan que la vida d’allà –no per nosaltres, sinó pels que hi estaven abans–, la fauna i la flora, sigui una vida molt agradable, on puguin viure amb naturalitat sense tanta presència del turisme. Per això és un bon exemple, el de les Galápagos, i crec que haurien d’aplicar normes com aquesta”, diu. Tot amb tot, és conscient que les condicions polítiques del continent ho fan molt complicat. “El problema principal és que no hi ha cap país, al darrere de l’Antàrtida, sinó el Tractat Antàrtic. És una pena que es massifiqui, però alhora és natural. Ho fem a tots els racons del món.”

Molt pocs turistes arriben a l’Antàrtida amb avió, a diferència dels científics.

El maig passat, a l’Índia, es va fer la 46a reunió consultiva del Tractat Antàrtic i es va mencionar la necessitat de millorar la gestió del turisme ara que es produïa aquest boom. Institucions com la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura van advertir que la normativa vigent podria ser insuficient per a mitigar l’impacte d’aquestes activitats, que podien malmetre llocs sensibles, alterar rutes de navegació animal o pertorbar la vida salvatge. A conseqüència de possibles efectes com aquests, les parts del tractat van acordar d’emprendre un procés per a desenvolupar un marc regulador més sever i contemporani.

Aquest és el punt més important per a la Cecilia Lázaro. Segons la guia de Patagònia, “cal revisar la normativa a l’inici de cada temporada” per abordar els problemes a temps. Ara, per exemple, ja hi ha regulació sobre el vol de drons recreatius (s’ha prohibit completament l’ús d’aquests dispositius excepte quan són per a fins científics autoritzats). Però a ella la preocupen nous aspectes com ara el contingut que comparteixen a les xarxes socials els turistes, que poden no respectar l’entorn per tenir més visualitzacions, o l’ús de les càmeres 360 amb mànecs llargs. “No és per a impedir que s’utilitzin, sinó per a fer que no afecti el lloc que visitem.”

Uns turistes fan servir unes motos de neu per desplaçar-se.

“El turisme és un organisme viu, conformat per persones amb coneixements o cultures diversos. Crec que el que vindrà d’aquí a poc és la qüestió de la combustió. Que tots els vaixells que arriben a l’Antàrtida hagin de limitar-se a una certa combustió”, vaticina la Cecilia. Actualment, alguns creuers ja han començat a incorporar motors híbrids que ajuden a reduir molt la contaminació, i sembla que és una tendència en auge. Ara, és una inversió costosa.

“Com respon una empresa a aquestes situacions? Què és més important? Tenir més diners i omplir un vaixell? Vendre més viatges? Fer-se viral? O anar pel costat del respecte?”, reflexiona. Per ella, el turisme al món ja va canviant. “A mi m’agrada veure que ja arriba a l’Amèrica del Sud el turisme regeneratiu. Ja no parlem de sostenibilitat. Parlem de regenerar.”

Un partit de futbol a l’interior de l’Antàrtida.

Gent com Rasik Ravindra, l’ex-director del programa antàrtic de l’Índia, creu que, si es planifica amb cura, el turisme pot servir per a educar el públic sobre els canvis ambientals de la regió i que això pot ajudar a generar suport per protegir-la. Probablement, aquesta idea de crear ambaixadors de la causa antàrtica amb cada nou visitant que rep el continent és la cosa més semblant a un turisme regeneratiu a l’Antàrtida.

Quim Lázaro ha lliurat quaranta anys de la seva vida a l’ensenyament, tot i que diu que d’aquesta vocació no te’n desentens mai. N’ha vistes de tots colors: ha hagut d’entabanar inspectors del franquisme; ajudar a aixecar, amb creativitat i idees fresques, l’escola pública de la democràcia; i afrontar, aquests darrers anys, els envits que implica la inclusió en unes aules cada dia més complexes i amb noves situacions de vulnerabilitat. Parlem amb ell del passat, el present i el futur de l’educació ara que RELLA, l’associació de mestres i professors jubilats de què és vice-president, ha complert quinze anys de trajectòria.

—RELLA és una associació que formeu mestres jubilats i que enguany ha complert quinze anys. Què en destaqueu? 
—Volem donar testimoni que els mestres no ens jubilem mai. Expliquem la nostra experiència i fem un voluntariat en escoles per ajudar mestres. També tenim grups de passejada, conversa d’anglès, club de lectura, de debat… I enguany hem creat un premi per a reconèixer la trajectòria dels mestres que es jubilen, un premi que no existia.

—Per què un mestre no es jubila mai?
—Som els mestres d’una generació que crèiem en l’escola com a motor de transformació. Això és en crisi. Pensem que l’escola és més que ensenyar català o matemàtiques: hi ha la part dels valors i la transformació. I et jubiles, però continues pensant-ho, i continues pendent de què passa. Molts de nosaltres hem treballat quaranta anys i hem viscut l’arribada de l’emigració espanyola, la normalització lingüística, passar de l’escola franquista a la democràtica… Hem aplicat aquest model d’escola pública basat en el català, les festes populars, la laïcitat, la coeducació… Quan vaig començar, els nens i les nenes, per llei, havien d’estar en aules separades.

—Com vau viure aquesta transició?
—Eren les escoles del CEPEPC, escoles cooperatives de pares que van fer resistència en l’època franquista. Venia l’inspector i l’entreteníem, trèiem els nens al pati –perquè teníem barrejats nens i nenes i no es podia fer– i posàvem la foto de Franco i la creu. Ells toleraven la trampa. Hi havia mestres que, als llibres, tapaven el text en castellà i l’escrivien a sobre en català. Va ser una feina de recuperació de la llengua, la cultura i les tradicions: Jocs Florals, Carnestoltes… I vam viure la participació democràtica als centres, que ara ens dol que no hi sigui.

“Venia l'inspector i l'entreteníem, trèiem els nens al pati i posàvem la foto de Franco”

—Què implicava?
—Molta participació dels mestres i un director elegit pel consell escolar i proper a l’escola. Era el portaveu del que decidia el claustre; ara això ja no va així. Els pares també hi participaven i el consell escolar era decisiu, ara és merament consultiu. I la participació dels nens i nenes: delegats, assemblea de classe, decisió en els espais de lleure i de l’aula… Vam viure un procés de creativitat. Els nostres referents eren els mestres de la República, l’Escola del Mar… Però quedaven lluny i vam haver de pensar moltes coses.

—Què més us preocupa, del sistema educatiu actual?
—Hi trobem a faltar equips coherents i compactes. En moltes escoles cada any els canvien més de la meitat de l’equip. No és viable fer un projecte amb mestres que hi seran un any. També ens preocupa molt la inclusió. La llei no s’aplica, hi ha grans dèficits perquè falten diners. Som molt lluny del 6% del PIB en educació… I els valors: ens preocupen aquests joves que diuen que la democràcia tant els fa. A l’escola s’ha d’educar en democràcia, drets humans… La millor manera de practicar la democràcia és fer una escola democràtica, no autoritària.

—Suposo que us preocupa també la qüestió de la llengua.
—Abans el català era un ascensor social. Recordo pares que em deien que, per treballar, al seu fill li demanarien català. Ara això ha desaparegut. I el departament ha permès de manera indignant que molts professors –sobretot a instituts– fessin classes en castellà, mentre direccions, inspecció i el departament mateix se’n desentenien, en comptes de dir: “Som a Catalunya i s’ha de fer tot en català.” La qüestió de les xarxes també ha dut problemes a l’ús social. Fora del català, pel que fa a la tecnologia, RELLA pensa que prohibir –tauletes, mòbils…– no és la solució. Cal educar.

“El departament ha permès de manera indignant que molts professors fessin classes en castellà”

—No prohibiríeu els mòbils a les aules?
—Com diu Josep Maria Esquirol, l’àmbit de l’escola ha de ser diferent del de fora, amb pau, companyonia i acollida. No hi ha d’haver un mòbil, hauria de sortir sol. Pots prohibir, però, fora de l’aula, el faran servir, i potser a casa no fan aquest treball d’educar en això. L’escola hauria de fer un treball d’educar en l’ús de les xarxes i l’ús limitat de mòbils, ordinadors i tauletes. Prohibir-ho ho impedeix.

—Hi ha professors que creuen que, si no es prohibeix, no hi ha manera de controlar la situació.
—El mestre s’ha de guanyar el respecte, tenir autoritat, no autoritarisme. El problema és que a primària estem molt acostumats a acollir tots els nens, fer grups, dinàmiques, que cadascú aprengui al seu ritme… I quan s’arriba a secundària sembla que els professors només hagin d’explicar la seva àrea, com si l’educació del nen ja no depengués d’ells, en una etapa com l’adolescència. Nosaltres hem viscut l’escola dels valors i ara veiem que molta gent diu: “No, no, només la meva matèria.” I, en l’educació obligatòria, el paper del tutor és clau. Han de ser referents. Ets tutor, no ets especialista en història o química.

“Nosaltres hem viscut l'escola dels valors i ara veiem que molta gent diu: 'No, no, només la meva matèria'”

—No hi ha prou consciència d’això?
—Hem vist professors de secundària que han dit als mitjans que hi ha els nens que segueixen i els inútils. No. Hi ha nens que tenen facilitats i nens que tenen dificultats. Tu has d’ajudar-los a aprendre i ensenyar una àrea per a tothom. Que hi hagi educació obligatòria fins als setze no vol dir que tothom hagi de saber les mateixes coses, hi ha ritmes diferents. Quan un docent insisteix a ensenyar una cosa a què no s’arriba o no atreu, el nen desconnecta. Has de fer que els interessi, que investiguin.

—Això, si es fa malament, no pot implicar una baixada general del nivell, perquè hi arribin els qui tenen més dificultats?
—Això no s’ha de fer. Per exemple, són interessants la cotutoria –dos mestres dins d’una aula– i el fet de fer ritmes diferents: ensenyar una cosa i un que arribi fins a cert punt i l’altre més enllà. Un ho provarà fent el mínim i l’altre molt més, perquè pot molt més. Crear grups de nivells dins la mateixa aula funciona. Un nen motivat dóna molt de si. Si els dónes una tabarra molt llarga no aguantaran. Vivim en un món en què no pots fer vídeos de més de dos minuts perquè la gent no els segueix…

—Però la classe magistral també té els seus punts forts i hi ha coneixements que són difícils de transmetre d’una altra manera. 
—A qui segueix bé, el mestre li explica la Revolució Francesa i escolta. Però qui té dificultats en queda fora. Als alumnes de la meva escola, quan passaven a l’institut, el director els deia: “Més colzes i menys delegats de classe!” Tenien clar que havien d’ocupar llocs de participació. Ell deia: “De tres primers de BUP, en faig un COU.” La llei de l’embut. Els qui queden, t’escolten, perquè queden els bons. I els altres? Ara es discuteix si fer obligatori l’ensenyament fins als divuit. Perfecte, però no tothom pot fer batxillerat, hem de fer mòduls professionals. Sembla que la universitat hagi de ser l’únic camí, i no. I hi ha molts casos que comencen amb la formació professional i després acaben a la universitat.

—Cal revalorar la formació professional?
—Exacte. A RELLA hem treballat amb escoles de segones oportunitats i a nens que venien del fracàs escolar els han fet una reorientació per a ser cuiners o mecànics, i són feliços. Hi ha gent que convé que sàpiga temes, però de manera més senzilla, no perquè després hagi de ser historiador o químic, no tothom ha de ser-ho.

—Entenc que sou partidari de l’educació per projectes i àmbits.
—Els projectes ens semblen interessants perquè el món és global. El món no és física, química i matemàtiques, sinó que és “per què plou?”. Això es pot investigar des de la física, la geografia… Cal treballar així i no abaixar el nivell. Això és un problema que ha tingut l’ESO, ha baixat el nivell. Però és que s’ha aplicat malament, no se n’ha respectat la concepció inicial. Quan va començar hi havia moltes assignatures alternatives. Però el que va acabar passant és que el nen que no se’n sortia no podia fer coses diferents. Les alternatives eren simplement el reforç de les matèries principals.

—Amb un context de ràtios altes i plantilles inestables, entre més elements, és fàcil d’aplicar aquest sistema?
—No, però l’altre sistema tampoc no serveix. Si em fas triar entre la classe magistral o el treball per projectes i recerca, em quedo amb això segon. És més viu i tens el nen més motivat perquè investiga una cosa que li interessa. El nen ho ha de triar tot? No. Hem de recollir els seus interessos, però també hi ha temes que ha de saber encara que mai no els triaria. Dir “tot per projectes” o “només classes magistrals” és un error. Cal una mica de tot, però hi ha d’haver equips docents coherents i projectes que es mantinguin.

“Dir 'tot per projectes' o 'només classes magistrals' és un error”

—Aquestes darreres dècades s’han inclòs canvis de metodologia, però els resultats educatius són molt negatius. És una qüestió de mètode o són uns altres factors? 
—Són tan importants els resultats? Que de l’escola en surti un nen amb ideologies molt extremes, que diu que la democràcia és una merda, que es posa ell per sobre dels altres, que creu que la competència està per sobre de la col·laboració… Tant ens fa això, mentre sàpiga resoldre problemes?

—Però hi ha mals resultats educatius i més inclinació cap a aquestes posicions, tot alhora.
—Tenim mals resultats educatius perquè apliquem el mateix model a tothom. Tenim nens en situacions de vulnerabilitat. Quan un nen està pendent de si el desnonaran no pot estudiar. De situacions d’aquestes en tenim cada vegada més. No eduquem uns nens que són tots iguals. Hi ha pares que fan els deures als fills. I els qui no tenen uns pares que poden fer-ho? Per això cal ajudar el nen allà on és. Si sóc al quatre, arribar al sis. Si sóc al sis, al vuit. Si dius “tots al cinc”, el que en sap molt no s’esforça. L’escola no pot posar pisos, però pot fer que el nen se senti acollit. Si tots porten entrepà i un nen no, ha de donar-li’n, però altres coses no les pot compensar. I no s’ha d’abaixar el nivell, sinó adaptar-lo a les possibilitats de cadascú.

“Quan un nen està pendent de si el desnonaran, no pot estudiar. De situacions d'aquestes en tenim cada vegada més”

—Per exemple?
—Abans, als Jocs Florals hi havia primer premi, segon… Però sempre guanyaven els mateixos! Vam passar a donar “premi al treball més divertit”, “premi al treball que ha implicat més esforç”… Valorem el treball. Al que en sap, ja li donarem un premi, però no cal fer un rànquing.

—Un punt de competitivitat no és positiu? 
—El món és molt competitiu, això s’educa fora. A tot Espanya s’ha posat de moda –sobretot allà on mana el PP– fer assignatures sobre inversió, sobre com fer-te un gran competidor… No ensenyen als nens a col·laborar, a cooperar, que és el que ha de fer l’escola.

—Volia acabar demanant-vos per la formació dels professors. Què hi grinyola? 
—La canviaríem de dalt a baix. Hi ha professors de la Facultat de Magisteri, de Ciències de l’Educació, que no han entrat mai en una aula. I parlen sobre conflictes a l’aula… Investiguen i fan articles en anglès que puntuen molt. Els professors associats, que treballen en pluriocupació i van a la facultat després de l’escola, tenen sous baixos. El mestre titular hauria d’estar uns quants anys fent de mestre i uns quants anys a la universitat, com en alguns països. O mitja jornada a l’escola i mitja a la universitat. I més coses: si durant anys ets monitor d’esplai, que això puntuï. Molts alumnes de pràctiques bons vénen de caus o esplais.

—Què més canviaríeu? 
—S’explica molt didàctica de la llengua o matemàtica, però la resolució de conflictes, per exemple, s’hauria de donar com una matèria. Has d’aprendre a gestionar problemes i la relació amb les famílies. També educació afectiva, ambiental, sobre tecnologies… Un bon mestre ha de ser un bon pallasso –dominar l’espai escènic– i un xafarder. S’ha d’interessar per tot i reconèixer que no ho sap tot. Estar al dia i veure quins interessos tenen els alumnes.

“Un bon mestre ha de ser un bon pallasso i un xafarder”

—Quant a la relació amb els pares, molts professors diuen que han tingut una pèrdua d’autoritat.  
—És real, però no tan sols a l’escola. Als hospitals tothom demana segones consultes i tothom sembla que vagi amb un advocat a l’esquena. Abans si el mestre et castigava, doble càstig, també a casa. Ara: “Tu no et pots quedar el mòbil del meu fill”, “Per què el meu fill ha de menjar peix si no li agrada?” Hi ha nens que a casa no tenen límits, però a l’escola n’han de tenir.

L’anomenat Pacte Nacional per la Llengua, que va promoure el govern de Pere Aragonès i que el president Salvador Illa ha volgut continuar, se signarà finalment avui, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona. El pla preveu 255 milions d’euros per al català el primer any i ha de servir per a establir les línies estratègiques a fi de blindar la llengua i evitar-ne el retrocés, segons el govern.

Ara, el Pacte Nacional per la Llengua és realment un pacte nacional? Què és, exactament, un pacte nacional? Quines són les característiques principals d’aquests acords? Aquest pacte ha arribat amb entrebancs, com ara l’oposició d’uns quants partits i el poc convenciment d’entitats que són clau en la lluita pel català.

Què és un pacte nacional?

Malgrat que no n’hi ha cap definició concreta, un pacte nacional és concebut com un gran acord polític i social que es proposa per a afrontar un desafiament estratègic per al conjunt d’un país. No és simplement un acord entre partits, sinó un compromís col·lectiu que cerca la màxima transversalitat possible, tant a l’àmbit institucional com al social. L’objectiu, per tant, és establir un marc de consens ampli, estable i sostingut, que permeti d’articular polítiques o estratègies comunes més enllà de les diferències ideològiques o partidistes.

Una de les característiques essencials d’un pacte nacional és la transversalitat política. És a dir, s’intenta d’implicar el màxim nombre possible de forces polítiques representatives, independentment de la ideologia. Això legitima el pacte i reforça la capacitat de perdurar, fins i tot en cas de canvis en els governs.

Tot i que pot ser impulsat per un govern concret, un pacte nacional no ha de respondre a l’agenda d’un sol partit o coalició, sinó que ha de sorgir d’un procés de diàleg entre actors diversos.

Així doncs, també es distingeix per la participació plural i multisectorial, perquè habitualment també s’hi inclouen sindicats, organitzacions empresarials, entitats del tercer sector, col·lectius professionals, institucions acadèmiques i culturals.

Dos ingredients clau que fallen

A primer cop d’ull, hom pot pensar que el Pacte Nacional per la Llengua s’adequa a les característiques d’un pacte nacional, però hi ha dos elements essencials que grinyolen i que fan pensar que no. Sobretot, si es compara amb pactes que hi ha hagut a Catalunya –com ara el d’educació de l’any 2006– i a la resta de països. Un dels més famosos fou l’Acord de Divendres Sant, sobre la fi del conflicte d’Irlanda del Nord.

Els pactes nacionals es destaquen per la transversalitat política, i en aquest cas el pacte de la llengua coixeja, perquè no té el suport del principal partit de l’oposició, Junts per Catalunya. I en l’àmbit educatiu, ara per ara tampoc no té el suport de la USTEC-STEs, el sindicat majoritari entre els professors no universitaris, perquè, segons que han explicat, no els han tingut en compte en cap moment.

Una de les discrepàncies principals que al·lega Junts és que no se sap com respondrà l’executiu d’Illa quan arribi la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei i el decret amb què el PSC, ERC, Junts i els Comuns van aprovar la legislatura passada per provar d’esquivar la imposició judicial del 25% de castellà a les escoles.

Ahir mateix, el president Carles Puigdemont va dir que el pacte era necessari, però que calia més informació. “Volem consensuar-lo quan tinguem més informació que és fonamental, quan sapiguem la sentència del TC sobre el 25% de castellà, que és determinant; i ens cal saber què passarà amb l’oficialitat del català a Europa: no és igual si la llengua és oficial o si el govern que l’hauria de defensar no ho aconsegueix”, va dir en una intervenció pública d’una reunió de treball de Junts per Catalunya a Waterloo.

El Pacte Nacional per la Llengua neix coix: per què no el signen Junts i la CUP?

La CUP també s’ha oposat al pacte per les incògnites en la resposta a la sentència del TC. Ja se’n van desmarcar definitivament a començament d’abril, quan van comunicar-ho personalment al conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. Segons Laia Estrada, presidenta del grup parlamentari de la CUP, és incoherent pretendre defensar la llengua si la principal amenaça que té és l’estat espanyol.  “No participarem en una operació política que forma part d’aquest procés de pacificació del PSC i del PSOE amb l’objectiu de preservar la unitat del seu regne”, digué aleshores.

Amb la manca de consens polític evident, es fa palès que el pacte té molt poc múscul parlamentari. Solament té el suport de 68 diputats dels 135 diputats del parlament, tenint en compte que ERC i els Comuns sí que s’hi han adherit. Per ERC, el portaveu del partit, Isaac Albert, va dir ahir dit que el pacte era una eina imprescindible per a respondre millor a la sentència del TC. Per part dels Comuns, la coordinadora, Candela López, considera que és un acord ampli en defensa del català, ben dotat econòmicament i que tots els partits catalanistes hi haurien de ser.

El sindicat USTEC-STEs posa en dubte el procés participatiu que s’ha seguit per a pactar el document. “No es pot parlar de pacte nacional si no s’ha acordat amb tot el teixit social”, diu Iolanda Segura, portaveu del sindicat. Considera especialment greu que no s’hagin posat en contacte amb ells atès que un dels àmbits centrals per a la transmissió de la llengua és l’educació. Segons la USTEC, el text presentat ignora mesures que són fonamentals com ara la baixada d’alumnes per grup, la reducció d’hores lectives als professors, l’aplicació urgent de les mesures de l’escola inclusiva o la millora de les infrastructures escolars.

Poc convenciment amb el projecte

La Plataforma per la Llengua s’ha mostrat crítica amb unes quantes propostes per “la manca d’ambició i recursos”, cosa que revela que el projecte no convenç el conjunt dels signats, però hi ha acabat donant suport.

L’entitat es queixa que el pressupost és insuficient. “En l’àmbit de la salut, per exemple, el pacte fa curt quant a les mesures: no es presenta cap acció concreta per a fer complir la llei i, per tant, per a garantir els drets lingüístics i la seguretat assistencial”, diu en un comunicat.

L’entitat valora amb escepticisme l’àmbit educatiu. Destaca que hi ha uns quants objectius –com ara vetllar perquè el català, com a llengua pròpia de Catalunya, sigui la llengua normalment utilitzada com a llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu i en l’acollida de l’alumnat nouvingut–, però que no s’especifiquen mesures ni indicadors per a complir-los.

“És especialment urgent que, a través de les polítiques públiques, l’executiu català capgiri aquesta manca de concreció, atès que la interferència judicial i la deixadesa dels darrers governs de la Generalitat fan que estiguem lluny d’assegurar que a l’acabament de l’ensenyament obligatori els alumnes tinguin un domini real de la llengua”, diu la plataforma.

The Washington Post · Vivian Ho i Gaya Gupta

L’alto-el-foc anunciat aquest cap de setmana ha posat punt final –si més no, ara com ara– al darrer esclat de violència entre l’Índia i el Paquistan pel control Caixmir. Les tensions acumulades després de dècades de conflicte entre aquestes dues nacions veïnes, tanmateix, romandran ben vives.

La violència ha esclatat recurrentment a la regió d’ençà que la partició del 1947 desfermà una onada de violència que deixà milions de desplaçats i centenars de milers de morts. Amb el pas dels anys, les relacions entre Nova Delhi i Islamabad s’han anat tibant a mesura que ambdós països han anat ampliant sengles programes nuclears, cosa que ha fet saltar les alarmes arreu del món per la possibilitat que la disputa pel Caixmir pugui derivar en una guerra total.

Heus aquí un repàs de la història del conflicte.

Una partició sanguinària

L’agost del 1947 el Regne Unit concedí la independència a l’Índia després de dos segles de control britànic: un primer segle de domini indirecte sota la batuta de la Companyia de les Índies Orientals, de propietat britànica, i un segon segle sota control colonial directe. En el moment de la independència, els administradors britànics decidiren de dividir el subcontinent en dos països: l’Índia, de majoria hindú, i el Paquistan, de majoria musulmana.

La partició desencadenà una de les revoltes més sagnants de la història moderna. Hom creu que uns catorze milions de persones fugiren de casa durant l’estiu i la tardor del 1947; les estimacions sobre la xifra de morts en aquest període oscil·len entre dos-cents mil i dos milions.

Hindús i sikhs fugiren del Paquistan en direcció a l’Índia, i els musulmans de l’Índia fugiren en la direcció contrària. Els supervivents de la revolta descriuen aquells mesos com una mena d’embogiment col·lectiu. Les torbes van cremar i saquejar cases, van assassinar els seus veïns, alguns els van cremar vius. Moltes dones es van suïcidar per a escapar de l’onada de violacions i violència sexual; en alguns casos, les mataren els seus marits o pares. Els combois que transportaven els refugiats entre ambdues nacions, de nova creació, sovint arribaven a les estacions de destinació amb vagons plens de cadàvers de passatgers, assassinats per les torbes en parades anteriors: d’ací ve que s’acabessin anomenant “els trens de la sang”.

“Vaig veure com llançaven del tren el cadàver d’un home”, recorda Sarjit Singh Chowdhary, un soldat sikh que ajudà refugiats musulmans de l’Índia a immigrar al Paquistan després de la partició. “Anant cap a la ciutat de Jalandhar, recordo que ens vam aturar en un canal i vam veure com l’aigua era tenyida de vermell de la sang que s’hi havia abocat.”

El Caixmir, objecte de disputa

Quan van dividir el subcontinent, els administradors britànics optaren per deixar el petit principat de Jammu i Caixmir –de majoria musulmana i situat a mig camí entre el nord de l’Índia i el nord del Paquistan– que triés a quin dels dos països volia integrar-se.

La lluita pel control del territori començà gairebé immediatament. En un primer moment, el monarca hindú del principat, Hari Singh, provà de mantenir la independència de la regió. Però el 1947 mateix un aixecament popular a Jammu amenaçà el domini del rei sobre el territori, i l’exèrcit del monarca hi respongué tot matant milers de musulmans. Ho explica així Hafsa Kanjwal, professora d’història del sud de l’Àsia al Lafayette College, als Estats Units. Arran de les matances, les tribus del nord-oest del Paquistan amenaçaren d’envair el Caixmir, cosa que empenyé Singh a cercar la integració del principat a l’Índia.

La primera guerra indo-paquistanesa acabà el 1949 gràcies a la mediació de les Nacions Unides, que establí un alto-el-foc entre ambdós països i dividí el principat en dues regions: una sota control indi i una altra sota control paquistanès. El pla original de l’ONU incloïa l’organització d’un plebiscit perquè els caixmiris decidissin democràticament si volien formar part de l’Índia o del Paquistan, però la votació no s’arribà a fer mai.

L’acord no aconseguí pas d’apaivagar les tensions i hi continuaren esclatant episodis de violència que derivaren en la pèrdua progressiva de l’autonomia del Caixmir indi, segons que explica Kanjwal. Tot i diverses propostes per a posar fi a la disputa, hi continuaren els enfrontaments durant els decennis següents i s’intensificaren als anys setanta, quan ambdós països començaren a desenvolupar sengles programes nuclears. A final de la dècada dels vuitanta, el Caixmir indi esdevingué l’escenari d’una revolta popular contra Nova Delhi. Poc abans, alguns líders de l’oposició regional havien afirmat que l’Índia havia comès frau electoral per a perjudicar-los.

Milers de civils han mort aquests darrers decennis en el conflicte, sigui a mans de l’exèrcit indi o a mans dels militants armats caixmiris, que o bé cerquen la independència de la regió o bé lluiten per a ampliar-ne l’autonomia. Les autoritats índies hi han respost amb mesures repressives, com ara la revocació de l’autonomia especial del territori, l’any 2019. D’aleshores ençà, els ciutadans acusats de simpatitzar amb els separatistes han estat acomiadats de la feina o bé amenaçats perquè guardin silenci, segons que ha informat The Washington Post; aquests darrers anys, les autoritats índies també han detingut milers de polítics, advocats i activistes.

L’Índia i el Paquistan continuen reclamant com a pròpia la totalitat del Caixmir, però la frontera militaritzada no oficial, establerta l’any 1972 i més coneguda com a Línia de Control, continua dividint la regió en dues parts, una sota control indi i una altra sota control paquistanès. L’Índia –que controla el sud del Caixmir, formalment conegut per Jammu i Caixmir– ha desplegat milers de soldats a la regió, cosa que l’ha convertit en una de les zones més militaritzades del món, segons els grups de drets humans.

El Paquistan controla la franja nord del territori, que es divideix en dues regions: Azad Caixmir i Gilgit-Baltistan. La Xina, finalment, també ocupa una franja de l’est del Caixmir coneguda per Aksai Xin, que l’Índia també reivindica.

La violència torna a esclatar

Aquest darrer episodi de violència a la regió esclatà arran de l’atac mortal perpetrat per activistes armats contra un grup de turistes majoritàriament indis a la localitat de Pahalgam, al Caixmir indi, el 22 d’abril. Vint-i-cinc ciutadans indis i un ciutadà nepalès moriren en l’atac, en què també foren ferides més d’una dotzena de persones. Fou l’atac més mortífer contra civils a l’Índia d’ençà dels perpetrats pel grup armat Lashkar-e-Taiba, amb seu al Paquistan, l’any 2008 a Bombai, en què moriren 166 persones.

Dimecres de la setmana passada, l’exèrcit indi llançà un reguitzell d’atacs contra el Paquistan com a represàlia per l’atac a Pahalgam; en resposta, Islamabad afirmà haver tombat cinc avions de combat indis. Els dies següents se succeïren els atacs transfronterers en uns quants punts de la Línia de Control, amb atacs contra infrastructures militars i civils tant al costat indi com al costat paquistanès de la frontera. És la primera vegada en sis anys que ambdós països entren en conflicte directe.

Atès que l’Índia i el Paquistan són potències nuclears –l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm calcula que tant Islamabad com Nova Delhi posseeixen uns 170 caps nuclears cadascun–, qualsevol escalada en la disputa pel Caixmir és motiu de preocupació profunda, tant a la regió com a la resta del planeta. La desinformació i la censura governamental compliquen encara més el conflicte: uns quants perfils influents de la dreta índia a les xarxes socials, per exemple, han instat els indis a participar en la “guerra de la informació”; alguns altres comptes, tant indis com paquistanesos, han difós imatges sense relació amb el conflicte actual per a presumir de la suposada efectivitat dels exèrcits respectius.

Dijous passat, el Ministeri d’Informació i Radiodifusió de l’Índia emeté un avís perquè les plataformes de streaming retiressin qualsevol sèrie, film o cançó del Paquistan; X, per una altra banda, informà que el govern indi li havia ordenat de blocar més de vuit mil comptes al país.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Segurament teniu present el cas de la Noelia, la jove de vint-i-quatre anys amb paraplegia que té aprovada l’eutanàsia i, tot i això, son pare ha aconseguit de paralitzar-la-hi per la via judicial amb l’empara dels ultres Abogados Cristianos. No sé si us deu sonar tant l’antecedent del Francesc, de cinquanta-quatre, que també va sol·licitar una mort digna després de patir quatre ictus i dos infarts des del 2020: tot i que la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya la hi va concedir, son pare, de noranta-tres anys, ha recorregut contra la decisió als tribunals tantes vegades com ha pogut.

Són dos casos massa semblants en molt poc temps, i amb unes ingerències sospitosament iguals perquè no ens tinguin amb la mosca darrere l’orella. No cal entrar en detalls personals, a la premsa els trobareu. Aquí em voldria fixar només en el precedent que un comitè mèdic expert pugui ser revocat per jutges diguem que generalistes, oimés en un estat on ja hi tenim experiència, en el veto de togats contra l’esperit de lleis cabdals. En aquest cas, n’hi ha per a posar en dubte si el dret de sol·licitar el ben morir és tal, des del moment que pot ser impugnat per la moral i les creences de tercers. Una mica com la llei d’amnistia per als interessats, que quan ha estat impugnada per fanàtics ha esdevingut paper mullat.

El calvari del Francesc és especialment cruel, atès que l’obcecació del pare l’ha tingut immers en una gimcana judicial amb la fiscalia pel mig i l’elevació del cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Amb les giragonses pròpies de l’argumentació jurídica, l’alt tribunal català avala la legitimitat del pare a intercedir en la voluntat del fill en aquests termes: “No es pot en cap cas descartar de manera genèrica i indiscriminada la legitimació judicial dels pares com a exercents d’un interès legítim –propi i no abstracte– en el fet que els seus fills continuïn amb vida.” La forma és el fons: només algú que entén la vida com passar temps viu, una pura existència cronològica, pot arribar a pensar que prolongar un patiment extrem no és una altra manera de matar.

Parlem de dues persones que no és que no vulguin viure, és que volen acabar-se de morir. D’alguna manera, l’actitud dels seus progenitors em recorda la d’aquells opulents que fan criogenitzar els cadàvers dels seus fills a l’espera d’un futur millor. En un acte desesperat per guanyar temps al temps, per trampejar la mort, per guanyar un temps mort, com en vulguis dir, fan congelar les circumstàncies del fill… malgrat el fill. Ben oportunament, a l’estat espanyol, la manera més efectiva de forçar algú a viure un temps mort és empantanegar-lo en un procediment judicial. I així tenim el Francesc i la Noèlia, congelats en el seu dolor, doblement immobilitzats, doblement presoners de les incapacitats que ja els feien insuportable cada minut a la Terra, a mercè del calendari paquidèrmic dels jutjats i de l’esperit filibuster de qui els va donar la vida i se’n creu en propietat.

No sé si el pare del Francesc és de la corda del de la Noèlia, vull dir si també el mou la fe sobrenatural en vés a saber quin desenllaç. Aquests dies que tenim l’actualitat segrestada per les dues grans religions que dominen el món, la catòlica i el futbol, molts ens hem acabat de convèncer de l’abús que significa imposar-ne els excessos als qui no hi combreguen, d’obligar-los a participar d’aquesta irracionalitat institucionalitzada tant si vols com si no. I malgrat tot, toca assumir que aquest és l’estat de les coses en què vivim, que en això consisteix el poder, a imposar els desitjos dels uns sobre els altres, fer entendre que cada dia podem tolerar que matin gent a milers però, en canvi, cal que s’aturi el món per una persona sola, perquè és la nostra, o, si es vol dissimular, perquè és fenya d’un artífex providencial de llevar-li la vida com Déu mana.

Tot sigui per advertir-nos que la nostra vida no és nostra, si ha de dependre d’ells; que el nostre cos no ens pertany mentre algú pugui reclamar-ne el destí per la via judicial, com si fóssim eterns menors d’edat. En el moment de la història que els déus dels hòmens ja haurien d’anar desfilant, el precedent fa esgarrifar. Els qui pensem en el dret de triar com i quan morir-se com l’acte més radical de llibertat personal, no només en cas de malaltia, ens desesperem de veure més lluny el canvi de relat social, l’hora que puguem escombrar el tabú i parlar del final de la pròpia vida obertament i sense psicodrames. Triar com volem morir-nos ha de poder ser una decisió conscient de la mateixa manera que volem triar com viure, com disposar del propi cos, del propi temps, i amb qui el gastem. Quant deu faltar, com a societat, perquè acceptem i respectem la decisió de qui se’n vol anar de manera meditada, clínicament avalada i acompanyada? No seria això, el pic de la civilització?

Hi ha una sèrie britànica molt recomanable, True Love (2024) –disponible a Filmin amb subtítols millorables en català–, que gira al voltant d’aquesta mena de reflexions. Fent honor al títol, “amor de debò”, una colla de vells amics, amics vells, pacten de proporcionar-se els uns als altres una mort digna quan cadascú decideixi que és l’hora. No sé si ho he somiat, o un dels protagonistes pensa en veu alta el que pensem molts: que en un futur, la humanitat es farà creus que hàgim permès que la gent hagi d’arribar a patir tant per a deixar aquest món. A la sèrie, la cosa és una mica més complicada, però la tesi principal l’entén tothom: que ajudar a ben morir és un acte d’amor.

Quan el TSJC parla de l’interès legítim dels pares que els seus fills continuïn amb vida, se li ha escapat el terme “interès”, segurament perquè l’empatollamenta de l’argot li estalvia la cursileria de parlar d’amor. Perquè quan un tribunal anteposa l’interès d’un pare en tant que pare al d’un fill, estableix un precedent perillós sobre què s’entén per amor i en concret com hem d’entendre el vincle amorós amb els fills, amb aquest dret de sublimar-lo judicialment en cas que la descendència l’entengui d’una manera diferent. Potser, abans de tot, hauria de quedar clar què és i què no és l’amor de debò, però això no és una cosa que es pot ensenyar de pressa i corrents quan aquell a qui estimem ha arribat a un extrem i ha pres la decisió que ja en té prou. Cal que ho tinguem parlat, après i naturalitzat de naixement, des del moment que la mort és l’única certesa per la qual podem posar cada dia la mà al foc.

Serà un acte a què el govern donarà una gran transcendència política. El president de la Generalitat, Salvador Illa, presidirà aquest migdia a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, la signatura del Pacte Nacional per la Llengua, que subscriuran el PSC, ERC i els Comuns, les principals entitats per la llengua i els sindicats majoritaris, però que neix amb les absències clau de Junts i la CUP. L’argument que comparteixen aquests dos partits per desmarcar-se’n és que l’acord esquiva la resposta a un dels principals envits que haurà d’encarar el català a curt o mitjà termini: l’esperada sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei i el decret que el PSC, ERC, Junts i els Comuns van acordar durant la legislatura anterior per mirar d’evitar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. Aquella llei esquivava els percentatges però reconeixia el castellà com a llengua d’ús “curricular i educatiu”. Alhora, establia el català com la llengua “normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge”.

“És que és igual fer política lingüística si tenim una sentència favorable que si en tenim una en contra? És que el govern de Catalunya no hi tindrà res a dir?”, va demanar ahir el president de Junts, Carles Puigdemont. Tal com va explicar ell mateix, Junts va demanar al govern d’ajornar la signatura del pacte fins que el Constitucional no hagi emès la sentència, i va dir que l’executiu amb aquest acte tan sols vol emblanquir-se o obtenir un titular de diari. La sentència, quan arribi, si erosiona encara més la immersió lingüística, pot originar divergències significatives entre els partits que el juny del 2022 es van posar d’acord per aprovar conjuntament l’anomenada llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari. El PSC sempre s’ha mostrat partidari d’acatar els pronunciaments dels tribunals. Caldrà veure, tanmateix, quines alternatives proposaran els partits independentistes. Fa gairebé tres anys, la CUP ja es va quedar sola defensant que el català havia de ser considerada legalment l’única llengua vehicular en l’ensenyament i es va despenjar de l’acord majoritari de la resta de partits.

La CUP ja va anunciar a l’abril que no rubricaria el pacte nacional, després d’avançar personalment la seva decisió al conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. Per a la CUP, és una incoherència pretendre defensar la llengua si la principal amenaça que té és l’estat espanyol. És a dir, volen que sigui un acord contra l’estat espanyol i no que avanci impulsat per l’estat. “No participarem en una operació política que forma part d’aquest procés de pacificació del PSC i del PSOE amb l’objectiu de preservar la unitat del seu regne”, va sentenciar llavors la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Laia Estrada.

S’aprima el consens de fa tres anys

Si la CUP ja no hi va ser, en la fotografia de l’acord polític per entomar l’amenaça del 25%, ara és Junts també que refusa d’avalar el full de ruta del govern en defensa de la llengua. El consens es debilita amb l’absència afegida del principal partit de l’oposició, a més del PP i els partits d’extrema dreta. No obstant això, la portaveu del PSC, Lluïsa Moret, va dir ahir que el pacte és “prou plural” perquè el pugui subscriure tothom i que, en tot cas, eren els qui se’n desmarquen que hauran d’argumentar-ho. El portaveu d’Esquerra, Isaac Albert, girava l’argument esgrimit pels altres partits independentistes: advertia que el pacte nacional serà una eina “imprescindible” per a respondre a la sentència judicial.

Junts també volia esperar a les novetats que hi pot haver aquestes setmanes en relació amb el pacte amb el PSOE perquè el català sigui oficial a les institucions europees. El Consell d’Afers General de la Unió Europea ho tornarà a abordar el dia 27, un any després de la darrera vegada. Però el pacte nacional tirarà endavant igualment demà, amb el consens aprimat. L’acord dibuixarà les grans línies d’actuació per a fer créixer l’ús social del català i preveu inversions de 255 milions d’euros el primer any. Els Comuns, precisament, remarcaven que era un acord ben dotat econòmicament i prou ampli perquè s’hi adhereixin tots els partits catalanistes.

El govern d’Illa va heretar el projecte de pacte del govern de Pere Aragonès. El conseller de Política Lingüística, que abans era secretari d’aquesta àrea dins el Departament de Cultura, n’ha estat el principal vetllador i la figura clau que, en part, explica les adhesions d’entitats com Òmnium i la Plataforma per la Llengua, que hi han treballat de llavors ençà. Aragonès va impulsar el pacte com una prioritat estratègica del seu govern que volia contribuir a fer avançar la llengua com a eina de cohesió i de progrés social del país. Pretenia traçar mesures per elevar els nivells de coneixement col·lectiu del català, facilitar-ne l’ús en tots els àmbits, especialment en sectors en què la llengua és menys present, i potenciar-ne l’adopció entre els qui no la tenen de partida. El govern constatava la necessitat de renovar els acords aconseguits fa quaranta anys.

280.000 parlants habituals menys en quinze anys

L’informe “Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana” –elaborat per set experts independents coordinats per Isidor Marí i Miquel Àngel Padilla, tots dos membres del IEC– va identificar els principals desafiaments de futur per a la llengua i va servir de base per al debat públic i per al procés participatiu que es va fer després. Un debat que ha servit per a enfocar el reguitzell de mesures i inversions que inclourà ara el pacte nacional. L’estudi alertava que, entre el 2003 i el 2018, el català havia perdut 280.000 parlants habituals. La davallada ha estat de 7,4 punts: del 48,5% al 41,1%. L’informe assenyalava com a desafiaments importants la transmissió lenta del català a les noves generacions de catalans arribades aquestes darreres dècades, l’oficialitat regressiva que implica el marc legislatiu espanyol en l’àmbit lingüístic, la posició de feblesa del català en el món socioeconòmic i un dèficit profund de la llengua en l’entorn sociosanitari. Amb tot, Vila va assegurar que a Catalunya el català no es trobava en una situació d’amenaça d’extinció imminent.

VilaWeb presentarà dimarts a Barcelona Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció del diari. És el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la nova col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. Tres dies d’agost és la crònica més acurada i exacta dels fets del 8 d’agost de 2024 i de la manera com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida del president Puigdemont amb motiu de la sessió d’investidura de Salvador Illa.

L’acte és reservat als subscriptors del diari i als subscriptors de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb, i es farà dimarts vinent, dia 20 de maig, a les set del vespre al Teatre Poliorama de Barcelona. Hi participaran, a més de l’autor, el director de VilaWeb, Vicent Partal, i Bàrbara Vidal, una voluntària que va tenir un paper clau en els fets del 8 d’agost, tal com mostra aquest fragment del primer capítol del llibre:

“Engega el cotxe, en surt un davant seu, i tot seguit enfila la rampa de sortida, molt a poc a poc: veu una munió de gent i no pot avançar. Però mira de tranquil·litzar-se i evita de fer sonar el clàxon, cridaria massa l’atenció. La Bàrbara es diu que potser tota aquesta gent aquí ja forma part del pla, de no arribar massa aviat al punt exacte per on sortiran el president i Turull, que un cotxe aturat allà al mig sense cap motiu aparent seria massa sospitós. Sent que criden ‘aparteu-vos!, aparteu-vos!’, i el formiguer de gent es comença a esvair, però encara hi ha una dona obstruint la sortida. Finalment, s’aparta, fa avançar el cotxe fins al punt acordat i s’hi atura. Passen uns quants segons, molt pocs, però que no s’acaben mai, durant els quals està sola amb el cotxe aturat. Conté la respiració. S’obre la porta de darrere seu i hi entra el president…”

La investigació periodística recollida en el llibre revela informació inèdita fins ara sobre el retorn fugaç de Puigdemont, i desmenteix el relat oficial dels Mossos d’Esquadra segons el qual un agent va empaitar el cotxe que conduïa Bàrbara Vidal durant més de dos quilòmetres.

Per assistir a l’acte, cal enviar un correu a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom del subscriptor que vol reservar la plaça, que pot venir amb un acompanyant (en aquest cas, caldrà indicar-ho explícitament al correu). Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

A més de Tres dies d’agost, el primer títol de la col·lecció, enguany se’n publicaran tres llibres més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà; i Entendre els mapes, de Vicent Partal. La col·lecció de llibres es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguin subscriptors del diari.

Us podeu subscriure a VilaWeb Llibres clicant en aquesta pàgina i el dia de la presentació podreu recollir Tres dies d’agost i tenir-lo dedicat per l’autor. Els qui us feu subscriptors de la col·lecció i no aneu a la presentació rebreu tots els llibres a casa de franc.

Problemes a la xarxa ferroviària. La línia R8 del servei de Rodalia presenta endarreriments de fins a tres quarts d’hora a conseqüència d’una avaria que afecta els sistemes de senyalització entre les estacions de Can Tunis, a Barcelona, i de Castellbisbal (Vallès Occidental), segons que ha explicat la gestora pública de la infraestructura, Adif.

La mateixa font ha explicat que personal de la companyia treballa a la zona afectada per resoldre la incidència tan aviat com sigui possible.

Lorena Jordana Carmona ha pres possessió avui com a secretària d’estat d’Afers Financers Internacionals d’Andorra, prenent el relleu de Noelia Souque, que va ser nomenada ambaixadora per la cooperació transfronterera. Així, s’ha marcat l’objectiu de reforçar la implicació andorrana en els principals organismes internacionals i coordinar el desenvolupament de la legislació financera del país, alineant-la als estàndards internacionals.

Alhora, ha mostrat la voluntat de continuar l’impuls d’acords en matèria fiscal i monetària.

El cap de govern, Xavier Espot, li ha desitjat “molts encerts” en aquesta nova etapa en un acte oficial en el qual també ha participat el ministre de Finances, Ramon Lladós.

Jordana és doctora en economia per la Universitat d’Andorra i graduada en administració d’empreses.

Un equip científic del King’s College de Londres ha constatat que un medicament utilitzat per a tractar les migranyes també pot aturar els símptomes que precedeixen l’aparició del dolor. L’estudi, publicat a Nature Medicine, suggereix que l’ubrogepant, un fàrmac autoritzat per la FDA nord-americana, pot esdevenir el primer tractament agut eficaç contra els símptomes previs d’una migranya.

Aquestes molèsties, conegudes com a fase prodròmica, inclouen la sensibilitat a la llum o al so, la dificultat de concentració, la fatiga o el mal de coll. Tot i que poden aparèixer hores abans de l’atac de migranya, fins ara cap tractament no n’havia mostrat una eficàcia clara.

L’assaig clínic s’ha dut a terme amb 438 persones d’entre divuit anys i setanta anys amb antecedents de migranya. Els participants havien de reconèixer l’inici d’un episodi prodròmic i, aleshores, prendre una dosi de cent mil·ligrams d’ubrogepant o un placebo. En un segon episodi, almenys set dies després, invertien el tractament: els qui havien pres el fàrmac prenien el placebo, i viceversa. Els resultats indiquen que el fàrmac començava a fer efecte al cap d’una hora, millorant la capacitat de concentració; dues hores després, disminuïa la fotofòbia; i al cap de tres hores, reduïa la fatiga i el dolor de coll. També es van registrar reduccions del mareig i la sensibilitat al so entre quatre hores i vint-i-quatre després d’haver pres el medicament.

L’ubrogepant actua blocant els receptors CGRP de les neurones, un element clau en la transmissió del dolor. Fins ara, se sabia que podia aturar o reduir la intensitat de les migranyes si es prenia quan el mal de cap començava, però la seva capacitat d’actuar en els símptomes previs era incerta.

Peter Goadsby, coautor de l’estudi i neuròleg al King’s College, explica que el fàrmac podria alliberar els pacients d’una de les fases més incapacitants de la migranya. “Fins ara, no s’havia dedicat prou atenció a la fase prodròmica”, ha dit. “Aquest estudi pretén cobrir aquest buit i mostra que intervenir d’hora pot tenir efectes clars.” Amb tot, els investigadors reconeixen que les millores van ser modestes: per exemple, el 27% dels pacients que van prendre ubrogepant van deixar de sentir fatiga, enfront del 17% del grup amb placebo. Això suggereix que el medicament pot ser altament eficaç per a una minoria de pacients, però no necessàriament per a tothom.

Segons Goadsby, el punt clau és que els pacients coneguin bé la seva migranya i en reconeguin els símptomes previs. D’aquesta manera, poden prendre el fàrmac en el moment més adequat. Ara, el repte és ensenyar als pacients a identificar els signes que anuncien l’atac. “Com més aviat es prengui, més efectiu pot ser”, resumeix. El fàrmac obre també la porta a entendre millor què causa aquests símptomes previs, i si la molècula CGRP hi té un paper més primerenc del que es pensava. Tot plegat, un pas més per desmuntar la idea que la migranya és només un mal de cap i per tractar-la d’ençà del primer senyal.