El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha reiterat l’obligació que dotze escoles catalanes facin un 25% de les classes en castellà. La Generalitat de Catalunya hi havia presentat recursos de cassació, però el TSJC els ha refusat tots amb l’argument que no havia argumentat prou bé per què hauria de rectificar.

La Generalitat argumentava que la legislació educativa aprovada arran de la primera sentència que imposava el 25% de castellà impossibilitava de fixar criteris numèrics de les llengües vehiculars. Així doncs, deia que el TSJC no podia eludir aquest marc legal, i afegia que la qüestió transcendia cada cas concret, perquè hi havia més escoles pendents que es resolguessin els seus recursos. Ara bé, el TSJC diu que no pot tenir en compte els recursos perquè no hi ha prou arguments perquè es tornin a estudiar els casos.

És una nova topada de la Generalitat amb el TSJC, que continua obsedit a aplicar un 25% de castellà a les escoles que ho demanin. Mentre el Tribunal Constitucional estudia la legislació catalana que es va aprovar quan la sentència ordenava de fer un 25% de les classes en castellà a totes les escoles, el TSJC continua avalant les demandes presentades per famílies concretes, que els permeten que a les classes dels seus fills un quart de l’educació sigui en castellà. Arran d’això, aquest curs va començar amb vint-i-quatre aules de Catalunya amb l’obligació de fer un 25% de les hores lectives en castellà, dues més que el curs passat.

L’ex-conseller Josep Gonzàlez-Cambray va dir que amb la legislació que havien aprovar el 2022 –que incloïa una reforma de la llei de política lingüística i un decret llei del govern– no hi hauria més centres que haguessin d’aplicar el 25% de castellà, i que tan sols afectaria els que havien rebut l’ordre judicial abans dels canvis legislatius. Tot i això, els jutges han continuat avalant peticions concretes de famílies que demanen més castellà per als seus fills, tot sovint assessorats per l’entitat espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe, i ara ha refusat els recursos de la Generalitat sobre dotze escoles.

El Partit Popular Europeu s’ha alineat amb la ultradreta per negar la compareixença de l’associació Víctimes DANA 29 d’octubre per a parlar de la catàstrofe davant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. L’associació va tramitar la petició el 13 de març i avui ha rebut la negativa.

La intenció de l’associació era explicar al Parlament Europeu les greus deficiències en la gestió de la catàstrofe ocasionada per la gota freda. Volien denunciar que les autoritats valencianes havien menystingut els avisos meteorològics i no havien coordinat adequadament la resposta a l’emergència. Denunciaven que centenars de famílies havien quedat en una situació d’extrema vulnerabilitat.

Al mateix temps, les víctimes demanaven l’acceleració de la concessió de fons europeus per a atendre de manera immediata les necessitats dels afectats, molts dels quals necessiten ajut per a reconstruir les seues llars.

Tant la socialista Sandra Gómez com Vicent Marzà, de Compromís, han lamentat l’actitud de menysteniment de la dreta i l’extrema dreta de les víctimes de la gota freda.

La petició ha quedat desestimada perquè hi han votat en contra el Partit Popular Europeu, el grup Conservadors i Reformistes Europeus, Patriotes per Europa i més grups de l’extrema dreta, com els alemanys AFD.

El portaveu del PSIB al parlament, Iago Negueruela, ha confirmat la seva candidatura a encapçalar l’agrupació socialista de Palma. Tot just ahir, l’ex-batlle de Palma i actual senador espanyol, José Hila, va confirmar que no tenia intenció de presentar-se a la reelecció.

El PSIB va fent moviments pensant en les pròximes eleccions. Francina Armengol reeditarà càrrec a la secretaria general del partit, Amanda Fernández és la nova dirigent de l’agrupació a Mallorca i Negueruela aspira a ser-ho a Palma. De fet, fonts properes apunten que serà l’única candidatura i, per tant, serà proclamat secretari general de l’agrupació.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Vox presidirà una de les comissions del Parlament de Catalunya. La diputada Mónica Lora ha estat triada avui com a presidenta de la comissió de Peticions del Parlament, la primera que presidirà la formació d’extrema dreta a la cambra catalana.

A inicis de la present legislatura, la junta de portaveus va decidir el repartiment de presidències de comissió, de les quals dues corresponien a Vox, la de la comissió de Peticions i la de Consolidació de Textos Normatius, que s’havien constituït, però no havien triat la presidència i als membres de la mesa.

Després de reunir-se en dues ocasions, en què no s’havia nomenat Lora com a presidenta, la diputada d’extrema dreta ha obtingut avui el suport de dos diputats del PPC, amb l’abstenció d’Aliança Catalana. La CUP ha emès un vot nul, mentre que el PSC, JxCat i ERC no han participat en la votació. Els Comuns no han assistit a la comissió.

Fonts de la formació d’extrema dreta han explicat que en les últimes setmanes havien traslladat a la Mesa del Parlament que presentarien un recurs contenciós administratiu en cas que la comissió no s’engegui.

L’ex-director d’El Periódico Enric Hernández s’ha escudat en el secret professional per no identificar qui va filtrar la famosa “the nota” de la CIA que advertia d’un suposat atemptat a la Rambla. En la comissió d’investigació del 17-A al congrés espanyol, ha dit que no tenia cap dubte de la veracitat del document, tot i el reguitzell de desmentiments, entre els quals, el del govern dels EUA. De totes maneres, Hernández ha admès que no tenia proves que s’hagués contrastat la informació –amb fonts d’àmbit estatal i internacionals– abans de ser publicada.

“Em consta que el periodista [Antonio Baquero] que va signar la informació va fer les gestions”, ha dit, en resposta al diputat Francesc Marc Álvaro. Tot seguit, ha matisat: “Parteixo de la base que el periodista ho va contrastar […] N’estic convençut, però no en tinc la prova fefaent.” El 17 d’agost de 2017, poc després de l’atac a la Rambla, el diari va publicar la primera referència a la nota: ‘La CIA va avisar fa dos mesos als Mossos del risc d’atemptat a Barcelona.‘

Preguntat per la diputada Pilar Calvo,  Hernández ha reconegut que la notícia va generar “certa polèmica”, però ha evitat de fer cap esmena a l’actuació d’El Periódico en plena alerta terrorista. La diputada li ha recordat que el document mencionava la Rambla –objectiu final arran de l’explosió d’Alcanar–, però no pas els objectius reals dels atacants, com ara la Sagrada Família o el Camp Nou.

“Si hi havia una relació directa de causa-efecte entre la nota, entre l’avís, i l’atemptat, és una cosa que el 17 d’agost era impossible de saber i el 31 també. Això es va saber amb posterioritat”, ha contestat. Prèviament, l’ex-director ha negat que la publicació fos un encàrrec de l’ex-vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría i ha assegurat que l’origen de la filtració –el maig del 2017– eren dues altes instàncies de la Generalitat.

“Si es va filtrar és perquè a les altes esferes de la Generalitat la coneixien i la van utilitzar informativament amb un biaix determinat: incriminar o responsabilitzar l’estat d’amagar informació”, ha relatat Hernández, que ha dit que el diari no va publicar res abans per no generar psicosi social. “Es va comunicar als Mossos a efectes de seguretat ciutadana i no pas de lluita antiterrorista”, ha afegit.

D’altra banda, ha tret importància als desmentiments immediats del president Carles Puigdemont, el conseller Joaquim Forn i el major Josep Lluís Trapero sobre el document i ho ha atribuït a una estratègia d’imatge. “Surten a desmentir la informació perquè consideren que danya la seva reputació”, ha declarat.

Hernández ha insistit que la primera informació sobre la nota va provenir de la Generalitat, però no ha volgut precisar tant sobre qui va facilitar el document. “Arriba per unes altres vies. Unes altres vies que no puc revelar, però vinculades a la lluita antiterrorista nacional i internacional”, ha continuat.

El 31 d’agost de 2017, el diari va obrir la portada amb el suposat document original, però de seguida es va saber que “the nota” era una manipulació. Segons Hernández, es va publicar “una reproducció del text perquè les fonts ens van demanar que no aparegués en la tipografia original”. Sobre les errades, ha dit que es van produir “en la transcripció del text”, abans de recordar que “l’endemà a les deu se’n va publicar [a la web] el text íntegre.”

El Periódico publica ara una segona nota on corregeix els greus errors ortogràfics de la primera 

Preguntat pel diputat Santi Rodríguez, l’ex-director ha explicat que el diari va sofrir crides al boicot, amenaces i “pressions de representants insignes del món independentista”. “Es va haver de prendre alguna mesura de seguretat, que afortunadament no van anar més lluny”, ha dit. No ha apuntat directament als responsables polítics del moment, però ha assegurat que tot plegat floria “sota la seva narrativa eufemística, que evidenciava certa dificultat per escoltar la veu del discrepant.”

“En el meu cas hi va haver amenaces de mort i va haver-hi alguna actuació judicial, però afortunadament és aigua passada”, ha conclòs.

Què se n’ha fet, d’Hernández?

Hernández va ser director d’El Periódico fins el maig del 2019, quan va ser destituït. El setembre del mateix any va ser nomenat director de serveis informatius de RTVE. Un càrrec que va ostentar fins que va ser acomiadat l’agost del 2021. El 2022, entre abril i juny, va ser assessor de l’àrea de presidència a la Diputació de Barcelona (amb Núria Marín). El juliol d’aquell mateix any, va entrar a Prisa Media com a president adjunt. Un càrrec que va deixar a final de febrer d’enguany.

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha assegurat que el traspàs de Rodalia continuava viu després de l’acord amb els sindicats ferroviaris que l’aigualeix. En la negociació perquè desconvoquessin la vaga, el govern espanyol els ha concedit que l’empresa nova, Rodalies de Catalunya, no tingui participació majoritària de la Generalitat i que continuï subordinada al Grup RENFE, cosa que vulnera substancialment l’acord amb del novembre del 2023 entre el PSOE i ERC. Paneque considera que és un canvi quirúrgic perquè els treballadors mantinguin el conveni i la mobilitat entre empreses. “Ni els treballadors s’han mostrat contraris al traspàs ni això el toca de mort. Al contrari: ens permet de fer un pas definitiu”, ha dit.

Així i tot, es va fent clara la diferència entre el relat del govern i el d’ERC. El president dels republicans, Oriol Junqueras, ha dit que acceptaven provisionalment la majoria espanyola en l’accionariat per no obrir un conflicte amb els treballadors, però ha posat un termini de dos anys perquè la nova empresa mixta passi a estar adscrita a la Generalitat. Conscient que els republicans són un soci decisiu del govern, Paneque els ha donat les gràcies repetidament per la col·laboració, però ha evitat de comprometre’s amb el termini. “Situem-nos en el present. Esquerra Republicana ha marcat aquest termini i no diem que no, però acabem de desplegar les eines del 2025, que no són menors, i comencem a caminar. Això ha costat molt”, ha dit. De moment, els estatuts de l’empresa recolliran “el percentatge diferencial en favor de RENFE” però no pas aquest termini de dos anys. “Els estatuts d’una empresa no poden veure futuribles”, ha dit. L’únic compromís del govern és que s’haurà constituït abans d’acabar l’any. 

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

A banda l’accionariat, hi ha més aspectes que són en entredit després de l’acord amb els sindicats. Per exemple, si els trams que es vagin traspassant a Rodalies de Catalunya s’exclouran del catàleg de la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol. El govern del president Salvador Illa va demanar a mitjan gener a Madrid que ja se n’exclogués el tram de la R1 entre la futura estació de Bifurcació Sagrera –no inclosa– i la de Maçanet-Massanes. D’entrada, doncs, aquest tram s’havia de segregar del catàleg i la titularitat de les infrastructures havia de passar d’ADIF a IFERCAT, l’operador de la Generalitat, però els treballadors hi estaven en contra perquè deien que això perjudicaria la interoperabilitat de la línia. Ara, l’acord diu que “la interoperabilitat d’aquesta línia estarà garantida donant continuïtat a la situació actual a través d’una encomana de gestió, o a través de l’instrument equivalent en la legislació catalana, entre la Generalitat i ADIF”.

Avui, Paneque ha negat que aquest punt de l’acord vulgui dir que les línies no s’acabaran segregant mai. La justificació que ha donat a l’acord és que els sindicats estaven preocupats perquè el traspàs es faci “sense que hi hagi cap desconnexió en l’àmbit de la seguretat ferroviària”, i que caldrà prendre mesures per a continuar complint els criteris estipulats per la Unió Europea. “Quan es faci el traspàs, hi haurà d’haver una oficina catalana de seguretat ferroviària que farà les funcions que fa ara l’oficina espanyola”, ha explicat.

En tot cas, Paneque ha reivindicat que per ara n’hi ha prou en les modificacions amb la governança: una nova empresa amb seu a Catalunya. Tot i que les decisions estratègiques s’hauran de prendre per majoria qualificada i això donarà dret de veto a Madrid, el govern considera que el sol fet de prendre les decisions del Principat estant és un canvi determinant. “No és una cosa menor. Ho és tan poc que entre el 2010 i el 2025 no havia passat mai”, ha dit la consellera. També ha insistit que hi ha àmbits d’actuació més enllà del traspàs, com la millora de les infrastructures –que ara com ara depèn de la inversió espanyola– o el Pla Endreça amb les mesures més urgents. Aviat, ha dit, n’anunciaran de noves.

Paneque compareixerà demà al parlament per a donar explicacions del caos ferroviari dels últims dies i dels avenços de les negociacions amb ADIF, RENFE i el ministeri de Transports espanyol.

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

El judici contra dos agents de la policia local de Benidorm (Marina Baixa) per haver humiliat i insultat una dona trans que s’havia de fer avui ha estat ajornat,  i s’haurà de fixar una nova data. La fiscalia demana dos anys i dos mesos de presó per un delicte d’odi. Els fets van tenir lloc l’1 de maig de 2020 quan, del cotxe patrulla estant, un dels dos policies va proferir insults i humiliacions a la dona, que era al carrer. L’altre policia va enregistrar l’escena en vídeo i ho va reenviar a un grup de WhatsApp amb més agents, i un d’ells ho va publicar a YouTube, on es va fer viral.

El relat dels fets que apareix a l’escrit d’acusació de la fiscalia es fonamenta justament en el vídeo, en el qual se sent com un dels policies diu: “De dia ets encara més lleig, ets horrible.” Aquells dies encara era vigent el confinament per la covid, però ja es podia sortir en algunes franges horàries. En aquest context, el policia diu a la dona: “Què feu ara que no podeu mamar i robar? Com vius? Si abans xuclaves poc, tan lleig com ets, ara què fas?” Al vídeo se sent com l’agent encara diu: “Et vaig dir l’altre dia que no podies estar-te per aquí i no et vaig denunciar”, i el seu company, que ho enregistra, replica: “No, no, cal denunciar-lo.” “Que te’n vagis, porc”, etziba el policia local abans d’aturar l’enregistrament.

La difusió del vídeo va tenir una gran repercussió a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, i va portar a la detenció de l’agent que havia estat insultant, que va quedar en llibertat amb càrrecs després d’haver passat a disposició judicial. A més, tant ell com el seu company, que era qui enregistrava les imatges, van ser expedientats per l’Ajuntament de Benidorm i suspesos cautelarment de les seves funcions, però finalment es va tancar l’expedient amb la conclusió que no havien comès cap mala praxi. En canvi, segons que va anunciar el director de l’Observatori Valencià contra l’LGBT-fòbia, Toño Abad, la dona va marxar de Benidorm perquè va rebre amenaces i coaccions i havia temut per la seva seguretat.

La productora de cinema Isona Passola vol continuar quatre anys més com a presidenta de l’Ateneu Barcelonès. Va arribar al càrrec a començament del 2021, sense rival, a proposta del president d’aleshores, l’historiador Jordi Casassas, però durant el mandat ha anat creixent la mala maror. Passola diu que va heretar una institució al caire de l’abisme i reivindica que el seu equip ha aconseguit de revertir la situació i ha obert la casa. Les eleccions seran aquest dijous, 20 de març.

Passola manté a la llista bona part dels qui ja formen part de la junta, entre els quals, l’escriptora i crítica Lluïsa Julià; l’antropòleg Ricard Faura; la conservadora Elisabeth Cirici; el censor jurat de comptes Daniel Faura; l’ex-directora de la Fundació Miró Rosa Maria Malet i el graduat en filosofia Jordi Jiménez. També incorporarà fitxatges com el periodista Marc Giró; la rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, Àngels Fitó; la sinòloga Dolors Folch; i Pol Villaverde, un dels joves impulsors de la tertúlia “Cafè continental”.

—Com explicaríeu la importància de l’Ateneu Barcelonès per a la ciutat, més enllà dels socis?
—És clau. El Barça és dels socis, però si l’equip no guanya la Lliga i la Champions, tothom es queda amb un pam de nas. L’Ateneu és dels socis, però, com a entitat històrica, amb una tradició de debat intel·lectual riquíssim, ha de tenir una projecció ciutadana. No ha de ser l’Ateneu tancat que voldrien alguns socis, en decadència i on se sent el rajolinet de l’aigua. L’Ateneu és molt més que un club privat. Ha de ser un far, un lloc de referència.

—Què vol dir que hi ha socis que voldrien un Ateneu tancat?
—Són molt pocs. És ell. Diuen que hem comercialitzat l’Ateneu. És una barrabassada. Tots els ateneus federats del país tenen un bar i un restaurant. Si no, econòmicament no són sostenibles. D’això en diuen comercialitzar? Cada migdia, aquí, hi ha vida! Un ateneu ha de ser un lloc viu on et vingui de gust anar. A més, ara el restaurant de baix queda lliure i això servirà per a treure pressió del jardí. Venim d’on venim.

—D’on veniu?
—Quan la junta anterior ens va fer el traspàs, el vice-president aleshores, Carles Llorens, ens va dir que el segon pressupost més difícil del segle XXI havia estat el del 2020, però que el més difícil seria el del 2021, i va exposar que eren conscients que es deixava una situació molt complicada a la nova junta. Ara el senyor Casassas diu que l’Ateneu no estava tan malament. No és veritat: em va venir a buscar ell i em va dir: “L’Ateneu podria estar en fallida, es troba en un moment dificilíssim.”

—La seva candidatura ho atribueix a la covid, i critica que vós, això, no ho dieu mai.
—No és veritat. La covid va fer molt de mal, evidentment, i ens va fer perdre socis que ara anem recuperant, però això venia de molt més lluny. Vam heretar un dèficit acumulat de 668.515 euros. Després, quan l’electricitat va pujar tant per la guerra d’Ucraïna, encara es va disparar. Deien: “No, això t’ho arreglarà la Caixa.” El tresorer i jo vam anar a veure el senyor Fainé, i ens va dir: “S’ha acabat de donar diners a l’Ateneu si continua perdent. Si em demostres que no perdeu en l’exercici corrent, pagaré un terç del dèficit.” I vam haver de demostrar que no perdíem diners. Què va comportar, això? Baixar compres, neteja… Ens vam haver d’estrènyer molt el cinturó, i per sort ja ens hem recuperat.

—Això no ve d’un acord entre el senyor Fainé i l’ex-president Francesc Cabana, en què es va acordar que la Caixa contribuiria a eixugar el deute perquè l’Ateneu n’era soci fundador?
—Sí, però això ja s’havia acabat. El senyor Cabana va negociar que la Caixa pagaria 150.000 euros cada any durant deu anys. Quan vam entrar-hi nosaltres, només quedava un any. La junta anterior comptava aquests 150.000 euros anuals com a beneficis. Nosaltres, no, perquè faríem un servei ben galdós a allò que ens va demanar el senyor Fainé: que l’Ateneu fos sostenible. L’esforç dels treballadors i d’aquesta junta ha estat brutal. És una victòria d’aquesta junta. Dir que això és comercialitzar l’Ateneu és mala fe.

—Més enllà d’aquestes diferències respecte de la gestió, quina és la discrepància profunda amb l’altra candidatura?
—És que no els entenem. De què discrepen? Hi ha hagut tres assemblees de socis, que han votat en un 99% favorables a la nostra gestió. Això feia molt de temps que no passava. No entenc per què es torna a presentar, després d’haver estat president set anys. Va tenir temps de sobra. Ara hi ha una junta amb professionals potents, que ha fet una política culturalment oberta, amb perspectiva internacional i des d’una òptica catalana i per als Països Catalans. S’ha obert l’Ateneu. Hem parlat moltíssim amb els treballadors, amb les seccions i amb les tertúlies. No s’havia fet. La síndica del soci ha recollit mil idees, bones i dolentes. S’ha pogut vehicular tot un malestar. Hi ha quatre-cents socis joves que no són socis passius! Hem tingut una gran disposició a parlar amb tothom. No entenc com és que s’han esperat a final de mandat per fer retrets.

—Per què hi ha hagut moments que ha estat tan complicada la relació amb els treballadors?
—No és veritat, però tant se val: quan un equip entra en una institució té dret de fer el seu equip. I és normal. Passa que la gent que ve de les facultats o de la Generalitat creuen que tota la vida tenen el lloc assegurat. No hi ha hagut mala relació amb els treballadors. Quan vam entrar, hi havia més d’un 10% de baixes laborals. Ara no n’hi ha gairebé cap. En lloc de despatxos aïllats i petits, els hem pujat al pis de dalt, horitzontal com una redacció de diari. Hi ha un bon ambient. Ara, hi ha mobilitat, és clar. Només hem tret un gerent, que van col·locar ells dos mesos abans de plegar.

—Però n’hi ha hagut quatre, en total, en aquest mandat.
—Dos se n’han anat perquè allò que proposàvem no els interessava, però han trobat feina de seguida. Nosaltres tenim un projecte i hem triat un gerent que el pogués fer possible. Això, per mi, que vinc de l’empresa privada, és la cosa més normal. Quan faig una pel·lícula, trio el millor equip perquè vagi a Hollywood, i va a Hollywood! El problema és quan no vols anar a Hollywood. Ho hem fet tot amb amplis consensos. Si entres en un lloc i veus que hi ha coses que no funcionen, hi fas canvis.

—Hi ha hagut socis que han expressat un cert disgust amb els acomiadaments d’Àlex Cosials i Diana Cot.
—És clar. Sempre que fas coses, passa. Si no vols tenir crítiques, no facis res. L’Àlex Cosials és una persona excel·lent, però el seu càrrec l’ha agafat un altre treballador que ja era a la biblioteca. Vam fer una enquesta i ara hi ha el 87% de satisfacció amb la biblioteca. Es va fer l’equip idoni per a aconseguir la resurrecció de l’Ateneu. Són coses normals a les empreses. Una de les gerents de l’època Casassas també se’n va anar a l’Institut d’Estudis Catalans.

—Quines propostes noves hi ha al vostre programa?
—Tothom diu que és el més catalanista. A mi, això, em sembla una bestiesa. La patent de catalanisme no me la dóna ningú. He fet cinema en català que ha anat a Hollywood, he ajudat a aixecar l’Acadèmia del Cinema Català, que estava subjugat a l’espanyol. No he parat de fer coses a favor de la llengua i de la cultura. A mi les patents de catalanitat em fan molta angúnia. Nosaltres no parlem de catalanisme, el fem. Per això tenim de gerent l’Oriol Bota, que abans ho era de Sant Joan de Déu i que té molta experiència en treball social. Quins són els dos reptes principals que té la nostra cultura? La llengua i la immigració. El nostre projecte estrella és dedicar els pròxims anys a fer vincles amb els nous catalans.

—I què pot fer l’Ateneu respecte d’aquesta immigració?
—Catalunya té la societat civil més important d’Europa. Hi ha dos milions de persones afiliades a institucions. La responsabilitat d’aquesta societat civil que ha creat un estat a part de l’estat és crear vincles amb la immigració. Quan hi ha castellers o equips de futbol, la gent es barreja. Volem barrejar per mitjà de la cultura. En diem “El club del català”. Només d’obrir la inscripció, ja hi ha cent cinquanta persones: sense-sostres de Santa Anna, expats, refugiats ucraïnesos… Fem parelles lingüístiques amb els socis, estem creant un programa de mentories per a vincular-los amb les seccions i les tertúlies. Baixarem l’Ateneu a la plaça. Hem fet un programa amb l’ajuntament per a fer un festival de primavera amb les cultures que hi ha a la plaça, sempre amb una òptica catalana.

—Com casa el fet que hagi de funcionar com una empresa amb l’obertura al públic? Hi ha d’haver canvis tarifaris, per exemple?
—La junta anterior demanava una derrama als socis per a eixugar el deute, i enguany nosaltres congelem les quotes per als joves o per als qui són al club del català. Es tracta de facilitar la integració d’una manera oberta i recíproca. Els ateneus sempre han contribuït a l’ascensor social mitjançant la cultura, i l’associació d’ateneus està pendent de com el fem per reproduir-lo a tot arreu. Si no guanyem les eleccions, no es farà. També hem refet i reforçat tota la planta noble i continuarem reorganitzant l’edifici. El PEN Club i l’Associació d’Escriptors se’n van al Palau de les Bones Lletres i ens deixen un pis lliure. El recuperarem per als socis, que ara necessiten més espais petits i sales per a fer videoconferències.

—L’altra candidatura diu que aquestes obres ja eren previstes.
—Sí. Però qui ha trobat els diners? Una cosa és dir “faré això”, però qui ha trobat els diners i qui ho ha executat a temps?

—No és veritat que la junta anterior us va dir quines eren les següents obres necessàries?
—Em fa molta gràcia: em van dir tot el que havia de fer. No només això. Tot. Van tenir set anys per fer-ho! I tant, sí. M’agafaven per l’esquena i em deien: “Has de fer això i allò, i has de tenir aquesta junta.” Jo vaig dir: “No. Això ho farem amb una junta professional, competent i a la nostra manera.”

—Com és que vau reduir la despesa en biblioteca?
—Ho vam reduir tot per eixugar el dèficit, però no és veritat que ha baixat la inversió en la biblioteca. Vaig trucar jo mateixa a les editorials demanant que, mentre no superéssim el deute, ens enviessin els llibres de franc. Vam deixar de comprar llibres, però no de tenir-ne. A més, ara, gràcies a un programa de la Comissió Europea, estem posant al dia tots els arxius.

A tot ens acostumem, la gent. Fa no gaire, Trump va republicar un vídeo fet amb IA que satiritzava el seu deliri de convertir la franja de Gaza en un ressort turístic –però què estic escrivint, mare meua–; si no fos perquè el mateix president nord-americà el va fer viral –em frego les temples–, la resta del món ja teníem més que oblidada aquella indignitat inenarrable i l’impacte que ens va causar en el seu moment. Un cop posat el llistó a l’estratosfera, i això que veníem de lluny, amb què ens hauria de sorprendre, a partir d’ara? Difonent com ha difós un fotomuntatge que el fusiona amb Elvis i s’autoqualifiqui de “el Rei”? Que tingui penjada al Despatx Oval una foto de la seua fitxa policial? En quina posició deixa, per exemple, aquell altre president escabellat que brandava una motoserra?

En aquest pati d’escola global, la propaganda d’un Putin descamisat i a cavall ha envellit fatal, un precursor insuls i pueril del xou que ens havia de vindre. En la mica de democràcia que vós i jo hem conegut, allò que se’n deia “la imatge pública” era una variable decisiva per a l’impuls d’una carrera política. Ara, la tiktokització de l’actualitat ha canviat la noció d’imatge que teníem, però fins fa no res tothom entenia que qualsevol pallassada d’un dirigent podia causar-li una crisi de reputació, fer córrer caps de premsa i assessors, tirar enrere votants i suports, comprometre partits i inversions. Hi havia certs codis de comportament públic compartits, equivalents a les normes domèstiques de no parlar amb la boca plena, no cantar a taula ni xiular al llit.

Amb la història a la mà, els megalòmans histriònics no són cap raresa, però amb aquests ulls que els contemplen, no n’havíem vist mai tants simultàniament. Tampoc no havíem vist mai tants psiquiatres, psicòlegs, psicopatòlegs, criminòlegs desfilant en programes de política, experts del ram del cap cridats a interpretar-nos els excessos d’aquests nous amos del món ascendits de manera fulgurant. Els experts ens parlen de les seues personalitats psicopàtiques, de patrons egocèntrics i narcisistes, de quadres clínics comuns a tants homenets de poder, des de l’empresa a la guerra. Ens parlen de traumes del passat que afloren venjativament en els protagonistes, amb violència, amb despotisme, amb deliris de grandesa. De nens ferits i malcriats que, quan s’hi han pogut tornar, han convertit el planeta en el seu camp de joc, el seu Call of Duty, el seu Monopoly, incapaços patològics per a l’empatia, desentesos absoluts del bé comú.

Vist així tot encaixa i tot s’entén; potser fins i tot no és res tan greu que no ho pugui remeiar un bon terapeuta, però n’hi ha per a demanar-nos com ha arribat a ser que el món no els hagi pogut previndre, ans al contrari, que es trobi ballant la música que els agafa per tocar a cada moment, esporuguit, apocat, davant la nostra mirada estupefacta. Molts professionals han equiparat aquestes figures amb els bullies de pati d’escola, assetjadors envoltats d’aduladors i als quals ningú no gosa aixecar un dit per la por de ser-ne la pròxima víctima. Llavors t’agafa la dèria d’imaginar-te una bogeria extremadament naïf, si tu vols capacitista: que els candidats a governar, especialment potències mundials, haguessin de passar exàmens psicotècnics expressos, no només pel fet d’aspirar a una ocupació de la qual depenen vides, sinó com a candidats a càrrecs de màxima responsabilitat que ens tenen a naltros, la població contribuent, com a primers contractadors.

Aterro del meu somieig amb una mica de mal de cap. Aquests dies que commemorem l’aniversari del confinament, és inevitable recordar l’acudit que n’havíem de sortir millors. No sé si cap psicotècnic hauria pogut evitar la mortaldat per la “libertaz” d’Ayuso, o el rebrot de xarampió als Estats Units coincidint amb un secretari de Sanitat antivacunes. No sé si cap test hauria pogut evitar els genocidis i les matances d’innocents sota les ordres supremes d’homenets acomplexats. Però sí que sé que, fa cinc anys, els millors caps pensants del món es van conjurar per assolir una fita sanitària ingent, que havia de salvar en un temps rècord milions de vides, i que els seus governs no hi van escatimar recursos. En tot cas, s’ha demostrat que en situacions límit és possible sumar les millors intel·ligències contra una amenaça global, i encara que en aquest pati de xiquets malcriats no sembla que ho hàgim de veure, com a mínim queda l’esperança que si realment convingués ho sabríem fer.

Ahir el president Carlos Mazón es va posar la brusa fallera, negra i amb el logotip de la Generalitat, per a rebre les comissions de primera especial i les de valencians residents a l’estranger. És el 18 de març, i la fotografia que encapçala aquest text mostra el primer moment que el president té algun contacte amb el món de la festa. Són molt lluny aquells vídeos de Mazón passejant-se per València amb Núñez Feijóo tots dos abillats amb bruses de coloraines, i menjant xurros, i fent-se fotografies al costat dels monuments. I saludant del balcó de l’ajuntament estant abans de la mascletada i després. No ets ningú si una volta en la vida no et conviden al balcó de l’Ajuntament de València a veure una mascletada. Hi passen polítics, presentadors de televisió, influenciadors, famosos de tota mena o esportistes. Mazón, enguany, no és ningú. No hi ha ningú qui el convide. És un ninot que apareix en desenes de falles de tots els barris permanentment enfangat, o entaulat en un restaurant, o fent qui sap què el 29 d’octubre. És, també, l’objecte de la fúria de centenars de persones que cada dia, en acabar la disparada criden “Mazón dimissió”. Un clam que no ha deixat de ressonar d’ençà del 29 d’octubre i que cada dia és més eixordador.

Mazón es doblega a les exigències de Vox i pidola l’aprovació del pressupost

La fredor que arriba de Madrid

A Mazón no li queden amics en el PP per a fer-se autofotos ni menjar xurros. Els somriures i les abraçades de Feijóo han esdevingut advertiments freds filtrats pels mitjans de comunicació. El darrer, d’ahir mateix, en un dels diaris de Madrid que més estimen el PP. La data de caducitat li la posaven, al president, l’estiu vinent. La setmana passada, un altre diari li demanava en portada que se n’anàs immediatament. Mazón, ara, és l’antònim del rei Mides, tot allò que toca ho converteix en podridura.

Tot el partit té com a lectura de capçalera el sumari i les interlocutòries de la jutgessa de Catarroja. La darrera, la de dilluns passat, va ser molt indigesta per al PP. Totes les vergonyes de la gestió negligent, a la intempèrie. A desgrat d’això, Mazón ha decidit de plantar-los cara. Sap que ara per ara no hi ha cap ressort parlamentari ni institucional que el puga obligar a plegar. Tan sols ell pot convocar eleccions i amb la suma d’escons de PSPV i Compromís no n’hi ha prou perquè prospere una moció de censura. Així, no hi ha res que li impedesca d’exhibir sintonia amb els ultres i somriure mentre s’empassa tota d’un glop una dosi de xarop de més de vint punts.

Està tan segur que pot fer-ho que, fins i tot, ha acceptat de rebaixar el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució creada pel seu mentor, Eduardo Zaplana, i que Vox voldria dissolta. En la compareixença d’ahir, Carlos Mazón va trencar molts llaços i va matar molts pares. Enmig del desert fred tan sols li queda Vox. El mes de juliol, quan el partit d’Abascal va decidir d’eixir del govern perquè no estaven d’acord amb el pacte sobre immigració que el PP havia signat amb el govern espanyol, Mazón va dir que estava molt còmode amb els consellers de Vox, que havien fet grans coses junts. Ara ha arribat al clímax. Ja és difícil de destriar entre el Partit Popular i Vox al País Valencià.

El PP espanyol dissimula

Amb l’acostament a Vox, Carlos Mazón obté aquesta taula de nàufrag que serà l’aprovació de pressupost, i a la vegada planta cara als membres del seu partit, tant al País Valencià com a Madrid, que li fan el buit, que li fan escoltetes dient-li que, potser, per preservar les sigles hauria de fer un pensament i renunciar. Ja va plantar-los cara el juliol del 2023 quan va ser el primer a pactar amb Vox contra el criteri de Núñez Feijóo. De fet, Feijóo encara pensa que aquell pacte en una habitació fosca de les Corts li va fer perdre les eleccions de juliol. Ara Mazón torna a ser el primer d’abraçar-se als ultres per a aprovar el pressupost i s’hi mescla de manera indissoluble.

Per dissimular i fer veure que no passa res, la direcció espanyola del PP va eixir a dir que sí, que sabien que Mazón faria això per a tenir un pressupost, no com Pedro Sánchez, que no en té, i etcètera. El portaveu, Borja Sémper, mentia quan deia que no havien renunciat a res, ni hi havia cap incoherència en aquest moviment de Mazón. El PP no ha parlat mai de devolucions d’immigrants en situació irregular, i va ser un dels signants del Pacte Verd Europeu del qual Mazón ahir va renegar en públic i sense estalviar-se adjectius ni arguments.

A Carlos Mazón, el pressupost li interessa poc o gens, ell no vol plegar. Tothom sap que no està disposat a perdre la condició d’aforat per a evitar que la magistrada li pose la proa damunt. De moment confia en una mena de pax fallera i passar aquesta setmana amb calma. La dreta i la dreta extrema ja critiquen la loquacitat de la jutgessa. Potser preferirien uns actes amb un llenguatge enrevessat, que no entengués ningú, abans que aquestes comunicacions planeres i accessibles.

A Vox, el pressupost tampoc no li interessa gaire. Ha vist en la feblesa del president el forat on pot fer força per a imposar les seues polítiques racistes, negacionistes del canvi climàtic i abolicionistes del català al País Valencià.

Una escenificació per a emmascarar el discurs ultra

Feia mesos que el PP i Vox mantenien converses sense traure’n trellat, però ahir, en el segon dia gran de la festa de les falles, amb l’aigua al coll més que mai, el president va voler ser el protagonista de la seua mascletada.

Amagada dins una agenda mig clandestina mig de clausura que el du d’Alacant al Palau de la Generalitat i de tornada a Alacant, va convocar els mitjans de comunicació amb una hora d’antelació per a fer una declaració institucional sobre el pressupost. De quatre potes tothom va creure que s’havia arribat a un acord amb Vox. Però no era això. Realment, el president Mazón va fer un acte d’humiliació pública. Ell en el faristol i la vice-presidenta Susana Camarero i la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, escortant-lo a dreta i esquerra. Camarero, zaplanista convençuda, i Merino, rescatada per Mazón mateix del naufragi de Ciutadans.

El discurs de prop de mitja hora va ser un exercici de contorsionisme extraordinari, amb una barreja de reivindicació de la feina feta després de la gota freda, retrets infinits tant al govern espanyol com a l’oposició a les Corts, i una gran dosi de victimisme. I enmig de tot això, anava fent aquest discurs negacionista i xenòfob. El colofó va ser allò que va anomenar “Nou marc polític”, que va tenir com a resultat lliurar-se a Vox amb armes i bagatges. Donar al partit de Santiago Abascal tot allò que demanava i més. I ho va fer d’una manera tan servil que, pocs minuts després d’acabar el discurs, va rebre el copet a l’esquena del professor que el controlava de darrere la cortina estant, Santiago Abascal. I no és estrany, perquè en algun moment semblava que qui parlava era Abascal mateix, o el síndic a les Corts, José María Llanos, amb la veu de Mazón. Després d’això, es va llevar la jaqueta i la corbata i es va posar una brusa fallera i un mocador que solament pot lluir dins el palau.

Què signarà Carlos Mazón

Carlos Mazón rebrà aquesta glopada d’oxigen enverinat després d’acceptar d’eliminar les subvencions a les ONG que ajuden els immigrants en situació irregular; reservar una part del pressupost per a retornar els immigrants en situació irregular; retallar d’un 40% l’ajuda en cooperació al desenvolupament; eliminar del tot les subvencions a entitats pro-palestines i trencar el conveni amb l’UNRWA; eliminar totes les partides destinades a l’agenda 2030 i al desenvolupament sostenible, retallar el pressupost de l’AVL i les subvencions de promoció del català; retallar subvencions a empreses públiques, fundacions i tota mena d’empreses de caràcter instrumental de l’administració, suprimir totes les partides destinades a memòria històrica; augmentar les deduccions fiscals per fill, entre més mesures… I la roda de molí amb què haurà de combregar Mazón encara es fa més gran quan accepta que Vox participarà directament en la distribució dels recursos per a la reconstrucció.

Caminant per València, aquesta setmana és quasi impossible de no trobar alguna de les vuit-centes falles que aquests dies es planten en les places i carrers de la ciutat. De les més espectaculars de la secció especial fins a les més modestes, totes tenen un fi comú: la sàtira envers la societat. Cada falla tria el motiu característic dels seus ninots: el teatre, la sexualitat, la música, l’or, els animals… i a partir d’aquí neixen aquestes crítiques socials que cada any atreuen milers de visitants a València.

Pedro Sánchez, Yolanda Díaz, Feijóo, Puigdemont, Trump, Putin… Els polítics són els més representats en les falles, per la crítica que suscita la seva gestió, o bé pels escàndols que originen. Però, sens dubte, enguany el polític més caricaturitzat és Carlos Mazón. La pèssima gestió de la gota freda l’ha convertit en l’objectiu perfecte dels artistes fallers a l’hora de plasmar la ràbia de la societat valenciana per tot allò que va viure el 29 d’octubre. Caricaturitzat en el dinar a El Ventorro o convertit en el famós personatge d’On és en Wally, Carlos Mazón potser serà absent d’aquestes falles, però no dels monuments fallers.

L’historiador Jordi Casassas vol tornar a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. La va deixar l’any 2021, després de vuit anys al càrrec, i no tenia pensat de tornar-hi, però la gestió de la presidenta actual, la productora cinematogràfica Isona Passola, l’ha fet canviar de parer. Diu que el seu equip se sent víctima de desqualificacions injustes per part de Passola i que hi té discrepàncies profundes sobre què ha de ser l’Ateneu. Les eleccions seran dijous vinent, 20 de març.

A la llista, Casassas recupera, per exemple, Esther Escudero, que fou secretària de la junta presidida per Oriol Bohigas, i hi incorpora l’economista Oriol Amat, ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra; el crític David Castillo; la periodista Mireia Rourera; la historiadora Mireia Freixa; i l’economista Ferran Piqué, ex-president de la FNEC.

—Per què creieu que l’Ateneu Barcelonès encara és important per a la ciutat, més enllà dels socis?
—Sempre ho ha estat. Una institució que perviscut més de cent seixanta anys per força hi ha de tenir un paper. Si no, hauria desaparegut. Passa que, actualment, hi ha una oferta cultural i, permeteu-me, una faràndula tan important que aquesta mena d’entitats queden en segon pla. A la llarga, però, l’Ateneu Barcelonès és un element de referència a la ciutat i més enllà; no cal dir entre el món de la federació ateneística, que és essencial a Catalunya, d’ençà de la resistència antifranquista. I té una de les primeres biblioteques privades del país, amb una gran especialització en la cultura, la ciència, les arts professionals del segle XIX.

—Podríeu desenvolupar això de la faràndula? Com se’n diferencia l’Ateneu?
—Era una generalització. Ho matiso: hi ha coses que són faràndula i coses que no. Vull dir que hi ha una cultura de molts diners, que, si no es fa amb molts diners sembla que no pugui funcionar. Aquí, en canvi, es fa cultura de llarga distància i amb pocs diners.

—Per què voleu tornar a ser president de l’Ateneu Barcelonès?
—No tenia ni pensat de presentar-me, però es van produir dues coses. Primera: vaig veure que ningú més no s’hi volia presentar, i a l’Ateneu és essencial que hi hagi contrast, perquè hi ha estat sempre. Només en èpoques molt excepcionals pot haver-hi una candidatura no votada. I segon: perquè, aquesta junta, des del primer moment, ha fet la seva actuació sobretot contra la junta anterior que jo presidia. Ha obrat amb males arts que no trobo ateneístiques. Han desinformat i, de vegades, han mentit deliberadament. La senyora Passola va dir que jo no suportava que una dona manés a l’Ateneu. Com és possible que digui una cosa així? Fa quatre anys no hi va haver eleccions. A la senyora Passola només l’ha votat una persona: jo, que la vaig anar a buscar perquè pensava que era sensata, catalanista i d’un nivell cultural important.

—En què penseu que han desinformat? Poseu-me’n exemples.
—En moltes coses. Diu que van trobar una casa “en caiguda lliure”. No parla mai dels efectes de la covid, que per tot arreu es van notar, en totes les institucions, privades i públiques. Ho sap tothom. Ella ho amaga. Diu que han tornat la cultura a l’Ateneu. Em demano on havia anat. Ella respon que han vingut més de cent mil persones en més de tres mil actes. Ostres! Això és molt fort, són més visitants que el Mobile. Miro les dades oficials de la casa i veig que el 2019, l’any abans de la covid, hi havia hagut 834 activitats amb 43.582 assistents. L’any 2023 es van fer 653 activitats amb 24.248 assistents.

—El programa de la candidatura de Passola diu que va heretar un dèficit de 668.000 euros. L’auditoria ho corrobora.
—El programa diu això, però anteriorment havia donat xifres que no eren. Aquests 668.000 euros inclouen el deute que tenim amb la Caixa. Hi ha una negociació feta pel president Francesc Cabana amb el senyor Isidre Fainé en què es va acordar que, com que l’Ateneu era un soci fundador de la Caixa, la Caixa ens donaria 150.000 euros anuals per a anar eixugant aquest deute. Tots l’anem eixugant, aquest deute. Ho personalitza per dir que ella ho ha fet bé. No és que ella l’hereti: és un deute històric i l’eixuga el senyor Fainé, perquè té molt present què és l’Ateneu. Ara, és veritat que també ha fet coses bones, la senyora Passola, però l’Ateneu, com he dit abans, perviu gràcies a l’encadenament d’accions amb més o menys encert que fa cada junta. De bon rotllo. Per a la casa. L’Ateneu no s’inventa el 2021. No nego que hi hagi coses ben fetes. En critico la desinformació.

—Una altra cosa certa és que durant aquest mandat s’han recuperat els socis que es van perdre.
—Sí, no tants com diuen, però sí. A veure, després de la pandèmia fins i tot es recupera la natalitat. Ella diu que hi ha hagut un rejoveniment de l’Ateneu: una altra desinformació. Hi havia un percentatge més alt de socis joves l’any 2019 que no pas ara. No és ella, que ha rejovenit l’Ateneu, és un procés. No es pot dir: “Amb mi va començar el món.” Si de cas: “Jo he posat una pedra més en aquesta història.”

—En quin moment hi ha el trencament amb la senyora Passola?
—Gairebé al principi. Jo, primer, no vaig dir res. Molts socis em deien que m’havia de tornar a presentar. Ha estat constant i ho ha dut a la premsa, cosa que ha estat poc elegant.

—Però què causa aquest distanciament?
—La veritat és que no ho sé. Quan ella va acceptar de presidir la junta, jo li vaig facilitar noms, perquè ella no venia a l’Ateneu, ni ho tenia previst, i es va trobar sense saber per on anar. Ella em va dir que no calia que n’hi donés més perquè volia tenir llibertat. Tota la que vulguis. I li vam donar tota la informació perquè en l’etapa postcovid pogués actuar amb tota la informació, cosa que no és habitual. Trobo bastant deslleial que després comencés a dir aquest reguitzell de penjaments. De debò que em sorprèn, perquè jo tinc un cert pudor per a dir les coses. La veritat és que no sé per què.

—Més enllà de la qüestió personal…
—No, és que no és personal! És una actuació sorprenent.

—Bé, doncs més enllà de les discrepàncies sobre la gestió, quina discrepància profunda hi ha sobre què voleu que sigui l’Ateneu Barcelonès?
—Penso que Isona Passola no ha viscut l’Ateneu. Ella diu que sí perquè de petita hi venia, però no l’ha viscut, no està identificada amb allò que és realment l’Ateneu. L’Ateneu pot i ha d’anar canviant, però ha de mantenir una essència determinada, no es pot despersonalitzar. Tinc la sensació que ella vol crear una mena de casal de districte i no pas un Ateneu que superi Barcelona. L’Ateneu Barcelonès no pot ser un centre cultural de Ciutat Vella. L’ha obert a tothom, amb el soci cada vegada més arraconat, amb gent que havia d’anar-se’n del jardí perquè s’havia d’organitzar un acte privat que donava uns diners. I hi ha hagut un decreixement de la inversió en la biblioteca, que és la joia de la casa. Fets d’aquests que han anat desfigurant què és l’Ateneu.

—Si el problema de Passola és que no ha viscut prou l’Ateneu, com és que la vau anar a buscar perquè en fos presidenta?
—Perquè calia tenir una personalitat indiscutida, que no fos qualsevol. Primer de tot, vam anar a buscar Tatxo Benet, i va dir que sí, però a l’últim moment va preferir que no, per raons personals i familiars ben comprensibles. I, en aquell moment, Passola deixava la presidència de l’Acadèmia del Cinema Català. N’havia sentit algun discurs que m’havia agradat, d’un catalanisme indiscutible.

—Quines propostes noves hi ha al vostre programa?
—De coses absolutament noves, hi ha fer una sala d’exposicions a la sala Verdaguer. Pel que fa a la resta, retornarem i potenciarem les coses. Per exemple, la cultura que fa l’Ateneu, no la cultura que fan uns altres en espais que els lloga l’Ateneu. La cultura que genera l’Ateneu mateix. En aquest sentit, proposem una setmana de debat amb primeres espases del país. Hi ha coses que no s’han fet en quatre anys i que ara, de cop i volta, amb les mateixes paraules que fem servir nosaltres, apareixen al seu programa, com el compromís amb els Països Catalans. No països de parla catalana, no: Països Catalans. Pensem que l’Ateneu n’ha de ser un referent, sobretot en un moment de repressió tan brutal. Hem de professionalitzar les seccions i incorporar en la planificació els qui treballen a les penyes i tertúlies de la casa. I hem de represtigiar la plantilla de treballadors, que ha estat gairebé vexada. M’ha sabut molt greu.

—…
—L’Àlex Cosials, un bibliotecari de primer nivell al país, expulsat de males maneres. El Dani Ortiz, un gerent que va guanyar la plaça en un concurs amb una dotzena de candidats, i que el va destrossar. La Diana Cot, una persona de prestigi en el món de la gestió cultural catalana, acomiadada. Hi ha hagut quatre gerents! El d’ara és un encert, però és que n’han passat quatre.

—La senyora Passola diu que hi ha espais de l’edifici que tenien el perill d’esfondrar-se.
—L’Oriol Bohigas va iniciar un programa de reforma brutal. Abans d’ell, no hauríeu reconegut molts espais. Bohigas era arquitecte i socialista i va arribar a president just quan s’acabava el pujolisme, el 2003, i això va facilitar molt les relacions amb les institucions públiques, que van donar molts diners. Ell en va fer el disseny, però l’execució pràctica de l’obra la van fer dos arquitectes, un dels quals, el Mateu Barba, és ara el nostre arquitecte. A les juntes hi ha el càrrec del conservador, que ara ocupa l’Elisenda Cirici. En el nostre mandat vam tenir una subvenció molt important per a passar l’administració del segon pis al tercer i per a acabar l’espai Rogent, un arxiu importantíssim, i acomodar l’entrada de carruatges. Amb la covid, es va aturar tot. La junta actual va tenir la subvenció per a fer aquestes obres i vam dir a l’Elisenda Cirici, amiga nostra per altra banda, que hi havia un problema important amb el terra de la sala Pompeu Fabra. Aquesta obra és la que han emprès. Estaven avisats, era simplement el recorregut de les obres. Una altra cosa que diu és que l’Ateneu podia cremar perquè no s’havia revisat mai el sistema antiincendis. Però si en els espais públics hi ha una revisió periòdica feta pels bombers, que si veuen res malament poden tancar les instal·lacions! Aquí s’han fet revisions periòdiques sempre. No es pot dir que l’Ateneu podia cremar. Com una bresca, em sembla que va dir.

Allà on van triomfen. I triomfen molt. Potser no lliguen els gossos amb llonganisses, però la corretja segur que és daurada. No entrarem ara en l’inútil debat sobre si els Pets són el millor grup de música moderna en català, o el que té més èxit. Però és evident que, en aquest país que és el nostre, la història de l’etapa posterior a la Nova Cançó no es pot escriure sense dedicar un capítol al grup de Constantí. N’hi ha d’altres, és cert i per sort, però pocs amb una carrera tan sòlida i farcida de cançons aptes per a un ball de festa major (“Bon dia”), una cita romàntica (“Cançó d’amor #398”), viatges amb cotxe (“Al seient del costat”), posar la canalla a dormir (“Bona nit”), una benvinguda al Borbó (“Jo vull ser rei”) o una separació (“Blue tack”).

Ara, per celebrar quatre dècades de rock agrícola, s’han empescat una ronda de concerts ben original, que porta per nom “Cantant les quaranta”. Són dos espectacles complementaris, en què interpreten íntegrament –però no per ordre– quatre dels seus àlbums més coneguts: Agost (2004) i Bon dia (1997), la primera nit, i Som (2018) i Calla i balla (1991), la segona. La idea va ser de Lluís Gavaldà, que de fet volia fer la integral de tota l’obra, un disc cada nit durant tretze dies. Joan Reig i Falin Cáceres hi van posar seny i va quedar el format actual, que de tota manera els ha obligat a assajar com mai per tenir a punt una cinquantena de cançons amb molts arranjaments nous.

És la seva manera de celebrar una trajectòria que els ha fet ser banda sonora i imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions, gràcies a la constant capacitat de reinventar-se, evolucionar i connectar amb un públic molt variat i heterogeni. Van començar la ronda el mes passat a Girona i tenen una vintena de concerts programats fins al mes d’agost, incloent-hi les Illes i el País Valencià, la majoria amb les entrades exhaurides. Si l’altre dia Quimi Portet em deia que era impossible preveure l’èxit d’una cançó, preveure l’èxit d’un grup no és més senzill. A banda d’un xic de seny i un poc de temps i un xic de món i un poc de sort, com deia Pere Quart a la “Tirallonga dels monosíl·labs”, el carisma, la constància, la qualitat dels discos i el nivell líric de les cançons segur que no hi són del tot alienes.

A Barcelona, programats pel Festival Empremtes, la cosa va anar més o menys així, de manera molt resumida.

Dia 1, La Paloma, dijous 13 de març. Nit plujosa, sala plena. Hi ha públic de totes les edats, els qui ja ens començàvem a afaitar quan els Pets van arrencar però també molta jovenalla, que es van incorporar a l’aventura molt més endavant. La vella Montserrat i la bella Montserrat. Gavaldà va mudat, amb americana vermella, camisa negra i corbata. Sembla un crooner granadet, dirà ell mateix. Joan Reig també porta corbata, armilla i barret. Falin Cáceres discret, com sempre, amb ulleres fosques. La resta, elegants però informals. Les cançons d’Agost, a la primera part. Una retirada a temps sempre és una victòria, diu Gavaldà abans de cantar “Retirada”. La gent xiula amistosament. Quan diu que continuaran quaranta anys més, hi ha aplaudiments i cridòria. Amb “Agost” i “Pau”, abans de la pausa, més aplaudiments. Les cerveses valen 5 euros i el so de la sala és millorable. A la segona part, amb les cançons de Bon dia, la recta final també va forta: “Digue’m que m’estimes”, “Estona de cel” i “Bon dia”. Entre el públic, una estelada. Un nen de poc més de deu anys i de nom Otger puja a ballar una de les cançons. Gavaldà en dedica una altra als pagesos i fa un visca a la terra lliure i treballada. Apoteosi amb els dos bisos finals: “Ella m’estima” i “Vine a la festa”. El públic feliç i a fora continua plovisquejant.

Dia 2, La Paloma, divendres 14 de març. Nit plujosa, sala pleníssima. Les entrades estan igual d’exhaurides que ahir, però sembla que hi hagi més gent. Repetim posició estratègica, davant a la dreta, darrere el tècnic de so, que ha canviat l’ordinador de posició i l’ha situat més a la dreta. Ahir teníem al costat David Muñoz, Gnaposs, guitarrista dels Pets entre el 2004 i el 2014, però ell avui no repeteix o ha canviat de posició. Gavaldà i Reig repeteixen vestuari i nivell d’elegància, amb algun canvi cromàtic. Gavaldà també repeteix alguna broma, fins que pregunta quanta gent també hi va anar el dia anterior i ben bé una quarta part aixeca la mà. Sou masoquistes, diu el cantant, ni jo mateix ens vindria a escoltar dues nits seguides. Avui el concert comença més tranquil, amb les cançons de Som, un disc de maduresa segons els crítics i els saberuts. Impressionant, la versió de “Corvus” que interpreta Joan Reig, que fa anys va fer públic que havia patit abusos sexuals per part del capellà del poble. La segona part del concert és intensa i fa honor al nom del segon disc dels Pets, enregistrat amb el gran Marc Grau: Calla i balla. “Tarragona m’esborrona”, “S’ha acabat” i “Vine a la festa” són tres dels moments àlgids, però Gavaldà també s’autoreivindica amb la cançó feminista “No sóc un forat” i somriu quan la gent obre els paraigües amb la cançó “Està plovent”. El cel ens està dient que els Països Catalans lliures i independents són possibles, diu Gavaldà. Potser sí. El que és segur és que quan arriba el darrer bis hi ha dos cambrers, que a La Paloma també van mudats i tenen una edat, enregistrant la cançó amb el mòbil sense dissimular. No sé si deu passar cada dia, això.

En els inicis, segur que no passava. El Cesc, eufòric pel concert viscut, em recorda que ell va anar al primer concert dels Pets a Barcelona, el 29 de novembre de 1989. Era a la sala 2 de Zeleste i el públic era bàsicament gent de les comarques de Tarragona que els coneixia. Jo crec recordar que a aquell concert encara no hi vaig anar, tot i que en aquella època el meu món també es deia Núria i tenia pis a Cambrils. Algunes de les crítiques que van publicar els diaris l’endemà del primer concert barceloní van ser especialment despietades i es veu que els integrants del grup van quedar una mica tocats. Però, en lloc de desanimar-se, van intensificar els assajos i van apostar per la qualitat. Al cap de pocs anys, se’ls rifaven, i la resta ja és història.

A la cançó “Som”, els Pets reflexionen sobre el pas del temps i com seran quan els anys els pesin a les cames. Veient-los sobre l’escenari de La Paloma, és evident que encara tenen les cames ben lleugeres i que hi pot haver música per estona. Quaranta anys més, deia Gavaldà l’altre dia. Tant ell com Reig i Cáceres són nascuts l’any 1963, que justament és el nom que van posar al seu darrer disc. Per tant, potser no seran quaranta anys més. Però mentre duri, i fins que el fred de novembre els faci girar cua cap a casa, per molts anys de Pets de Constantí i visca la mare que els va parir!

 

The Washington Post · Annabelle Timsit

Desenes de milers de manifestants han omplert els carrers de Belgrad aquest cap de setmana, en unes protestes que han estat la culminació de més de quatre mesos d’agitació popular contra el govern del president de Sèrbia, Aleksandar Vucic. Molts serbs acusen el president de no haver respost de manera prou contundent a l’esfondrament de la marquesina d’una estació de tren a la ciutat de Novi Sad, que deixà quinze morts el novembre passat. Les protestes representen un envit considerable per a Vucic, que ha dominat la política serba durant una dotzena d’anys.

El govern serb calcula que unes 107.000 persones van participar en la manifestació de dissabte a Belgrad, una xifra que els convocants situen en 325.000. A la protesta, hi participaren estudiants, professors, agricultors i, en general, residents de Novi Sad.

Durant la protesta, que transcorregué de manera pacífica pels carrers de la capital serba, els manifestants exigiren repetidament que el govern depurés responsabilitats pel desastre, i acusaren l’administració de corrupció i mala gestió.

Per la seva banda, Vucic ha provat d’atribuir les protestes a la ingerència estrangera. De fet, el seu govern fins i tot ha citat el tancament de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID) com a justificació per a perseguir quatre organitzacions sense ànim de lucre vinculades a les protestes.

Dissabte, mentre les protestes continuaven als carrers del país, Vucic digué que el seu executiu havia captat el missatge dels manifestants: “Els membres d’aquest govern hem d’entendre per què tanta gent ha sortit als carrers. Som nosaltres, qui haurem de fer canvis”, declarà en una conferència de premsa.

El desastre de Novi Sad

Tot i començar com a moviment de protesta contra l’accident de Novi Sad, les protestes s’han acabat convertint en una “onada nacional contra la mala praxi del govern, la corrupció sistèmica i la manca supervisió institucional”. Ho diu Strahinja Subotic, que participà en les protestes de dissabte i treballa com a investigadora sènior al think tank European Policy Center.

Els manifestants atribueixen l’esfondrament a la corrupció dels dirigents polítics locals, a qui acusen d’haver fet els ulls grossos davant les deficiències en la renovació de l’estació. El ministre de Transports, Goran Vesic, dimití arran de l’accident, i la fiscalia l’ha encausat a ell i dotze persones més per càrrecs relacionats amb la seguretat pública, a més d’irregularitats en l’execució de les obres. Però les protestes han continuat, i els crítics del govern no han deixat de pressionar perquè la justícia també processi els acusats per un delicte corrupció.

El primer ministre serb, Milos Vucevic, dimití del càrrec el gener passat, tot al·legant que no volia “augmentar encara més les tensions en la societat serba”. Però la dimissió de Vucevic no ha resolt la crisi política subjacent, segons que explica Subotic en un correu electrònic, i la frustració pública amb Vucic no ha fet sinó créixer.

En aquest sentit, Subotic afegeix que la concentració de dissabte representà, sense cap mena de dubte, “la protesta més important de la història de Sèrbia, i el desafiament més gran al govern en els dotze anys que fa que és al càrrec”.

Un moviment molt ampli

Tot i començar com un moviment estudiantil, les protestes s’han anat expandint fins a incloure més sectors de la societat. “Molta gent els dóna suport”, assegura Engjellushe Morina, investigadora principal del grup d’experts del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Encara que la majoria de les protestes que han tingut lloc aquests darrers quatre mesos han estat pacífiques, també hi ha hagut alguns enfrontaments entre manifestants i agitadors pro-governamentals. El gener passat, durant un acte commemoratiu a Belgrad per les víctimes de l’accident de Novi Sad, un home va envestir un estudiant amb el cotxe. A la ciutat de Pozarevac també hi va haver un incident molt semblant. En total, segons el portal Balkan Insight, s’han detingut desenes de persones durant les protestes.

Morina explica que la resposta del govern a aquests incidents –i, en particular, les declaracions amb què Vucic semblava que treia importància a l’incident de Pozarevac– no han fet sinó atiar encara més la ira dels manifestants. “Això ha empipat molt la gent, perquè els fa creure que Vucic no es pren de debò tot això que diu sobre la necessitat de fer canvis”, continua.

Les tensions no afluixen

Els organitzadors de les protestes han fet unes quantes exigències a Vucic: que el govern publiqui tots els documents relatius a la investigació sobre les obres de renovació de l’estació de tren de Novi Sad, dirigides per contractistes xinesos, i que processi tots els implicats; que detingui de qualsevol persona implicada en l’atac contra manifestants; que s’indulti els manifestants detinguts i, finalment, que s’augmenti la despesa en educació.

El govern ha donat curs a moltes d’aquestes peticions. El gener passat, Vucic indultà tretze manifestants, mentre que la fiscalia obrí expedients penals a 41 persones per agressions contra manifestants i publicà documents relatius a la investigació de Novi Sad. El mes passat, el govern va aprovar una proposta d’esmena de la llei nacional d’educació superior que augmentava els salaris dels professors, reduí la matrícula a alguns estudiants i augmentà el finançament i la independència política de les universitats.

Però Morina diu que les concessions del govern no han posat fi a les protestes, perquè els serbs “ha perdut la confiança en la possibilitat que Vucic compleixi les seves promeses”.

“Vucic ha anat posant pegats, en compte d’abordar seriosament les preocupacions dels serbs”, afegeix.

Subotic, per la seva banda, diu: “Hi ha una atmosfera de desconfiança molt profunda, en gran part perquè el govern continua provant de deslegitimar tant els manifestants com les seves reivindicacions”.

Tot i atendre algunes de les demandes dels manifestants, el govern també ha insinuat –sense proves– que el moviment de protesta era finançat per potències estrangeres que volien desestabilitzar Sèrbia.

A començament d’aquest mes de març, Vucic titllà el moviment de “revolució importada” en una entrevista amb Donald Trump Jr., el fill del president nord-americà.

El mes passat, Vucic va citar el tancament d’USAID per part del govern Trump com a justificació per a les batudes a les seus de quatre organitzacions sense ànim de lucre serbes que, segons Belgrad, tenien vinculació amb les protestes. Les batudes han fet saltar les alarmes entre grups de la societat civil serba, que les han considerades un intent de silenciar i atemorir els crítics del govern.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Rodalia s’ha convertit en el primer gran maldecap del govern del president Salvador Illa. Els usuaris fa molts anys que carreguen a l’espatlla unes incidències contínues, agreujades per una desinversió crònica, que els últims dies s’han multiplicat. Ahir mateix, hi hagué retards sistemàtics, supressió de trens i una incidència tècnica a l’estació de la Plaça de Catalunya, malgrat que els sindicats havien desconvocat la vaga prevista. Les raons, de fet, varien, però el problema és estructural. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha avisat que les incidències s’allargaran almenys dos anys per les obres que hi ha en curs. “Són obres necessàries si algun dia volem tenir una xarxa eficient i fiable”, va dir.

La crisi, doncs, continuarà, i l’oposició mira d’aprofitar-ho per erosionar un govern en minoria. Paneque haurà de comparèixer demà al parlament per donar explicacions del caos d’aquests últims dies. La setmana entrant, el dia 25, hi haurà un ple monogràfic sobre Rodalia, amb compareixença específica d’Illa. Fins ara, en la negociació amb el govern espanyol, RENFE i ADIF, el govern català tan sols ha aconseguit una previsió de més reunions i l’acceleració dels tràmits per a contractar més personal. El govern sosté que, amb Pedro Sánchez com a president, l’estat espanyol ha augmentat la inversió en Rodalia, però la pluja de milions promesa encara és lluny de materialitzar-se.

Malgrat que ja va néixer ple d’inconcrecions i vaguetats, el traspàs del servei de Madrid a la Generalitat de Catalunya, acordat entre ERC i el PSOE per a l’última investidura de Sánchez, s’anuncià com una manera de capgirar la situació. Però ara el “traspàs integral” promès ha entrat en una via morta: per a temperar el malestar dels treballadors, el govern espanyol els ha concedit que la nova empresa, Rodalies de Catalunya, no sigui controlada per la Generalitat, cosa que vulnera l’acord amb els republicans. Ara com ara, quatre grans galimaties impedeixen de parlar d’un traspàs integral: la configuració de l’empresa, les demandes dels treballadors, la incertesa amb el control de les infrastructures i els diners.

1. La disputa pel control de l’empresa

En l’acord original, el novembre del 2023, es va anunciar la creació d’una empresa mixta que assumiria la gestió de la xarxa ferroviària. Segons aquell document, la Generalitat hi tindria la major part de la participació, però el consell d’administració seria paritari, amb un 50% de representants de la Generalitat i un 50% de representants de l’administració espanyola. La previsió era que la Generalitat en nomenaria un president que tindria el poder de desempatar les votacions, però hi havia un matís crucial: les decisions estratègiques s’haurien de prendre per una majoria qualificada, de manera que Madrid tindria poder de vet. Fa poc, la secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, va dir que aquest punt no els preocupava perquè hi havia “participació majoritària de la Generalitat”. Els últims canvis ho han rebregat tot.

ERC accepta l’acord i diu que posa un termini de dos anys perquè la nova empresa de Rodalia sigui de la Generalitat

El grau de control que tindrà la Generalitat sobre la nova empresa s’ha posat totalment en qüestió. L’acord dels sindicats majoritaris de RENFE i ADIF amb el Ministeri de Transports espanyol s’ha segellat en canvi que Rodalies de Catalunya no sigui dominada per la Generalitat i continuï dins del Grup RENFE, com una societat més. ERC considera que aquests canvis en l’accionariat seran temporals i diu que està disposada a esperar-se dos anys. Tanmateix, el govern d’Illa ja rebaixa expectatives. Fa un any i mig, fonts del govern del president Pere Aragonès deien que la nova empresa seria “la successora de RENFE, que desapareixerà de la vida dels ciutadans”. Per a llevar importància a l’acord amb els sindicats, Paneque ha dit que en realitat sempre havien previst que RENFE continués essent l’operador del servei de rodalia català, i que l’única cosa que en tot cas es proposava que canviés era el sistema de gestió.

2. Els treballadors volen continuar dins RENFE i ADIF

Encara que els republicans hagin donat dos anys de marge, la solució serà complicada perquè tots els sindicats majoritaris s’oposen a segregar-se i passar a ser la plantilla de la nova empresa. Ja es van posar en alerta amb l’anunci de traspàs, el 2023, i la vaga d’ara els ha servit per a erigir-se en un obstacle insalvable. Amb la continuïtat de Rodalies de Catalunya dins el Grup RENFE, mantindran el mateix conveni col·lectiu. També mantindran els acords que van tancar quan RENFE es va dividir en quatre societats mercantils diferents, que són les que conformen el Grup RENFE: RENFE Viajeros, RENFE Mercancías, RENFE Fabricación y Mantenimiento; i RENFE Alquiler Material Ferroviario. A aquestes quatre s’hi afegirà Rodalies de Catalunya.

Val a dir que no caldria que Rodalies de Catalunya fos part de RENFE perquè els treballadors mantinguessin el conveni col·lectiu i la resta de drets i obligacions laborals, com marca l’article 44 de l’estatut dels treballadors. Ara, hi ha un punt que sí que hauria afectat els treballadors i que els preocupava especialment: la mobilitat laboral. És habitual que els treballadors de RENFE facin ús de la potestat que tenen per a canviar de lloc de treball o funció en etapes diverses de la seva trajectòria, siguin canvis definitius o temporals. El fet que Rodalies de Catalunya fos una empresa autònoma de RENFE ho hauria impedit, tal com un agent de la policia espanyola pot demanar un trasllat de Girona a Valladolid, però un mosso d’esquadra no.

L’acord de desconvocatòria de la vaga també inclou un punt molt important que pot ser una altra pedra a la sabata en una hipotètica segregació de Rodalies de Catalunya, si efectivament es tractés d’una decisió temporal. En el supòsit d’una subrogació, successió d’empreses o similars, qualsevol treballador de RENFE i ADIF podrà decidir, individualment, si vol romandre a les empreses originals o passar a la nova empresa. És a dir, si mai es pretengués tallar el vincle societari entre RENFE i Rodalies de Catalunya, la Generalitat es podria trobar amb un boicot en massa dels treballadors i haver de cercar nous professionals per a funcionar.

3. La supremacia de la Xarxa Ferroviària d’Interès General espanyola

L’altre punt de discordança és el control de les infrastructures. El tret de sortida del traspàs havia de ser la R1, que va de Molins de Rei fins a Maçanet-Massanes. El procés ja va néixer coix, perquè el govern d’Illa va demanar formalment de començar tan sols per un tram d’aquesta línia, entre la futura estació de Bifurcació Sagrera i la de Maçanet-Massanes, sense incloure la primera. Segons el govern, la raó era que “Bifurcació Sagrera dóna servei a altres infrastructures de competència estatal” i, per a fer el traspàs, el tram seleccionat hauria de ser exclòs del catàleg de la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol.

A més a més, això també s’ha posat en qüestió amb l’acord de la desconvocatòria de vaga. La Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol la integren les infrastructures que el govern espanyol considera essencials perquè hi hagi un sistema comú de transport ferroviari a tot l’estat, o que es considera necessari que funcionin conjuntament. Són les que intervenen en el transport fora de l’estat espanyol, les que enllacen comunitats autònomes, les més importants per a l’accés als grans nuclis de població i transport, o les instal·lacions considerades essencials per a l’economia o la defensa. És el govern espanyol que decideix quines infrastructures en formen part en cada moment, o quines en són excloses. El 2018, per exemple, en va retirar dues línies que transcorrien exclusivament pel País Basc i les va traspassar al govern basc.

Ara, els sindicats han fet de la sortida de les línies catalanes de la Xarxa Ferroviària d’Interès General un cavall de batalla. Ja abans de la vaga, el president del comitè d’empresa de RENFE, Andrés Rubio, va dibuixar un panorama apocalíptic si una línia sortia de la xarxa d’interès espanyol, amb l’argument que perdria automàticament tots els requisits de seguretat i interoperabilitat. Segons aquest argument, les línies catalanes segregades tindrien una catalogació inferior de les de la xarxa d’interès espanyol, cosa que causaria disfuncions com ara que, en cas d’incidència en una línia, no es podria derivar el trànsit entre línies de titularitats diferents. També deia que les obres per a millorar l’operabilitat i la seguretat de certes línies s’havien fet amb fons europeus perquè pertanyien a la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol, i que retirar-les-en podia implicar sancions de Brussel·les.

Més enllà d’això, els sindicats s’exclamaven que un treballador qualificat per a treballar a la xarxa d’interès espanyol, amb titulacions que emanen de directives europees, es trobaria amb la qualificació professional disminuïda si el fessin treballar en una línia en què no es requereix tal formació.

El traspàs pactat entre el PSOE i ERC no va preveure mai la transferència de la totalitat de les infrastructures ferroviàries que hi ha a Catalunya, tan sols d’aquelles sobre les quals transcorrin línies que la Generalitat en sigui titular exclusiva. I, en concret, el traspàs que s’explicitava era el de la infrastructura “de la línia del Maresme de la R1, la línia Papiol – l’Hospitalet – Vic – Puigcerdà de la R3 i la línia de Sant Vicenç de Calders de la R2”. Aquestes infrastructures són propietat d’ADIF i la previsió era que la Generalitat se’n fes càrrec amb l’empresa IFERCAT, però l’acord amb els sindicats també ho aigualeix. En compte de traspassar-ne la titularitat, com deia l’acord del PSOE i ERC, es farà una encomanda de gestió, una figura del dret administratiu espanyol que permet que un òrgan administratiu encarregui a un altre –de la mateixa administració o d’una altra– la realització d’activitats de caràcter material, tècnic o de serveis, sense haver-ne de traspassar la titularitat. En aquest cas, ADIF encarregarà a la Generalitat que s’ocupi de les infrastructures “durant el termini que s’estableixi legalment”, però la Generalitat no en serà titular.

4. Els diners

Més enllà d’on rau el control, hi ha una font de conflicte que ho travessa tot: els diners. La inversió ha estat fins ara responsabilitat de Madrid, amb incompliments cíclics dels compromisos adquirits. Del primer pla de Rodalia elaborat pel president José Luis Rodríguez Zapatero, tan sols se’n va acabar aplicant un 15%. Tal com va explicar Jordi Goula a VilaWeb, un informe de la Generalitat del 2023 assenyalava que entre el 2010 i el 2021 a Catalunya només s’havia executat la meitat del pressupost previst de RENFE i ADIF –un 50,4%, és a dir, 3.701 milions d’euros. El govern de Sánchez ha promès encara més inversions i diu que les acompleix, però encara no ha presentat les dades concretes sobre l’execució del pla de Rodalia 2024.

Tal com preveia el document del novembre del 2023 entre republicans i socialistes, el govern espanyol va aprovar fa pocs mesos la transferència a la Generalitat de 377,8 milions que l’estat devia a Catalunya pel dèficit d’explotació de Rodalia. Enguany i l’any vinent, aquest deute es continuarà saldant. El govern de Sánchez va presentar un nou pla de Rodalia 2020-2030, amb una inversió prevista de 6.345 milions, i que s’havia d’executar juntament amb el traspàs integral de Rodalia acordat amb ERC. A l’equador del pla, solament s’han fet un terç del total de les inversions. A més a més, el pacte no concretava les inversions exactes que acompanyarien el traspàs.

 

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

Un govern que no pot resoldre els problemes quotidians dels seus ciutadans no mereix anomenar-se govern. L’axioma –que es podria atribuir perfectament a qualsevol clàssic del pensament polític– sembla haver-se esborrat de la memòria política catalana, però és la clau de volta per a entendre tot això que ens passa. Perquè l’espectacle organitzat a Rodalia demostra clarament i una vegada més que a Catalunya l’autonomia constitucional espanyola, l’estatut, en realitat no serveix ni perquè un tren arribe a l’hora a l’estació.

Després del 155 –i després de la reculada general en l’ambició dels partits independentistes–, crec que la Generalitat de Catalunya s’ha convertit definitivament en una estructura administrativa buida i sense ànima, en un simulacre de poder que tan sols vol amagar la seua incapacitat sota una muntanya de papers oficials i discursos buits, d’escenografia i aparences. Però que no és capaç de fer el servei que el país li reclama: ser el govern.

No podem cometre l’error d’entendre la pintoresca polèmica amb Rodalia –aquesta manera en què un acord polític ha esdevingut no res per qüestions aparentment tècniques– únicament com el debat sobre un servei de transport i les seues circumstàncies: és la metàfora perfecta de la inutilitat del nostre autogovern i, per tant, de la necessitat imperiosa de substituir-lo.

Perquè és tan indignant com revelador contemplar que l’autogovern català no pot ni tan sols respondre a una de les necessitats més bàsiques del país: moure’s pel territori. Que la mobilitat diària de centenars de milers de catalans depenga d’una administració llunyana i absolutament indiferent al que hi passa i que això s’accepte amb una resignació gairebé fatalista, retrata millor que res la inutilitat perfecta del nostre autogovern actual.

L’estat espanyol, tal com hem vist perfectament aquest cap de setmana, sempre troba i trobarà motius per a perpetuar la dependència i el maltractament als ciutadans. Avui són els sindicats, demà seran els informes tècnics, demà passat s’inventaran alguna exòtica normativa europea o serà qualsevol altra cosa. I ho sabem tots: Rodalia no millorarà ni en dos anys ni en quatre ni en quaranta, llevat que canviem el marc constitucional. Quina altra prova necessitem?

Però el fet interessant –i que vull remarcar avui– és que aquesta era precisament la raó per a desencadenar el procés d’independència. En aquestes circumstàncies és quan cal recordar a tothom que la independència es va posar sobre la taula perquè, vista la sentència del constitucional espanyol contra l’estatut, tothom va entendre que el camí autonomista s’havia acabat i mort, perquè condemnava Catalunya a la decadència i al mal govern. La resposta espanyola a la conscienciació social va ser la violència i aquesta violència ha aconseguit que la classe política recule decennis enrere i que una part dels ciutadans s’haja cregut que la independència no es podrà fer mai, que “no ens la deixaran fer”.

Però resulta que els fets del dia a dia –aquests trens que no van, per exemple– ens recorden que la independència no és cap caprici, ni una simple opció ideològica, sinó una necessitat absoluta. I tots podem constatar, perquè és ben visible, que el preu de la no-independència és una catàstrofe social.

De manera que, enfront d’aquesta paradoxa, cal deixar les coses clares. Primer cal dir ben alt –i que cadascú hi pense en la responsabilitat que li toca– que la claudicació, el desencís i la fatalitat no resolen res; ben al contrari, tan sols consoliden un sistema dissenyat per mantenir-nos subordinats. I, segon, que acceptar aquesta situació de submissió crònica no és únicament un error polític convencional, és també un suïcidi col·lectiu a terminis. El suïcidi de la nació catalana, de la societat catalana, de l’economia catalana, de la vida de la gent, de Barcelona i tot.

La tria a fer, doncs, és si com a societat estem disposats a continuar estabornits per la violència espanyola. O no.

 

PS1. El president Mazón es va abraçar ahir impúdicament a l’extrema dreta, acceptant totes les exigències de Vox per a continuar comptant amb els seus vots –qui sap i tot si contra el seu partit. Esperança Camps signa aquesta anàlisi sobre un tomb tan inesperat com vomitiu: El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per arrapar uns pocs dies més com a aforat.

PS2. Les Falles, precisament, fidels a la tradició satírica, han posat en la picota el president Mazón i un bon conjunt de personatges i personalitats que Andreu Esteban ha capturat en aquest magnífic reportatge fotogràfic.

PS3. Despús-demà l’Ateneu Barcelonès farà eleccions per a triar la presidència de la institució. Ot Bou ha entrevistat els dos candidats, l’actual presidenta Isona Passola i Jordi Casassas.

PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Després d’un dia d’incertesa, el Barça ha trobat finalment la fórmula per complir amb el compromís a la Copa Catalunya. El dimecres, a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, els blaugranes s’enfrontaran a l’Espanyol en la semifinal del torneig amb un equip format per jugadors del Barça Atlètic –l’equip actua com a filial del primer equip– i del juvenil A i B, dirigits pel personal del Barça Atlètic, amb l’entrenador Sergi Milà al capdavant.

El club havia provat d’ajornar el partit. Tot i haver acceptat la data del 19 de març fa més d’un mes, la programació posterior del duel de Primera Federació entre el Bilbao Athletic i el Barça Atlètic (previst per divendres 21) complicava la situació. El Barça considerava inoportú disputar la semifinal només quaranta-vuit hores abans del partit amb el Bilbao Athletic.

També hi ha hagut dificultat en el juvenil A. L’entrenador Juliano Belletti havia concedit dos dies de descans als jugadors després de la celebració del títol de la Copa del Rei, guanyada diumenge per primera vegada en catorze anys.

Davant la negativa de la Federació Catalana de Futbol i de l’Espanyol a ajornar el duel, el Barça fins i tot va valorar no presentar-se i renunciar a la competició. Finalment, però, l’entitat ha decidit de mantenir el compromís i a darrera hora d’avui ha anunciat com disputarà el partit.

La setmana passada va saltar a la llum que l’Audiència espanyola havia admès a tràmit el recurs presentat per Foment del Treball, malgrat el rebuig de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) al fet que es personi en la fase 2 de l’estudi de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. Un fet que de primer no es va publicar –La Vanguardia va ser el primer, dimecres passat–, però que podria ser clau en tot el procés, és que l’organització va reclamar també mesures cautelars, sobre les quals encara s’ha de pronunciar el jutge. Segons que explicava ahir Europa Press, “fonts de la CNMC assenyalen que, de moment, el procés segueix el seu curs, però que respectarà la decisió que prengui la justícia”. L’Audiència espanyola ha requerit a Competència que li remeti els expedients administratius pels quals nega que Foment del Treball participi en el procés. La notícia, com era lògic, es va escampar ràpidament i tothom hi ha dit la seva.

Ben aviat es va saber que no era tan sols Foment que hi havia presentat recurs i havia estat admès per l’Audiència. Recordem que les 79 entitats que van presentar al·legacions o sol·licituds a la CNMC per a ser admeses com a “interessats legítims”, o totes dues coses alhora, van ser totes rebutjades el mes de desembre, llevat de la del Banc Sabadell i els dos informes de les autoritats de competència de les comunitats autònomes més afectades, Catalunya i el País Valencià, el caràcter dels quals, tot s’ha de dir, no és vinculant. El rebuig global va causar molt malestar, sobretot en les cambres de comerç i patronals, que se senten maltractades per la CNMC, menystingudes com a representants legítims del món empresarial. O, com es diu en els termes utilitzats, perquè els han denegat la condició d’interessats en el procés.

Recordem que és un procés que la CNMC havia obert el mes de novembre, “atesa –deia– la complexitat de l’operació i la quantitat d’actors implicats en la transacció”. De manera que va optar per un estudi minuciós de l’OPA, l’anomenada “fase 2”. Aquesta fase havia de ser –es deia llavors– molt més complexa, perquè, en teoria, s’havia de tenir en compte l’opinió d’actors diversos que hi poguessin aportar elements que enriquissin el coneixement de la realitat per part de Competència. Però, finalment, tot allò que deia la literatura legal s’ha reduït pràcticament a zero i s’ha tirat pel dret. Cap dels qui havien concorregut a la crida no s’han considerat com a interessats legítims.

D’aquí ve que moltes entitats, disconformes amb la decisió, hagin presentat recursos a l’Audiència; alguns ja han estat admesos i alguns esperen la resposta aviat. He parlat amb persones que coneixen a fons el món de les patronals i les cambres i em fan notar l’emprenyament que hi ha en aquestes institucions. La sensació que més molesta és que la CNMC hagi rebutjat en els mateixos termes la sol·licitud de condició d’interessat a més d’una setantena d’entitats, per bé que la majoria tenen una naturalesa jurídica, unes finalitats i una importància representativa molt diferent. Sembla com si la CNMC s’hagués volgut treure de sobre la feinada de tractar amb tants interlocutors, amb el pretext infundat que cap no té un interès directe en la situació afectada per l’operació en qüestió. Però és clar i de sentit comú que això no és així.

Em comenten, per exemple, que les cambres de comerç insisteixen en la seva naturalesa pública, i també en la funció representativa i consultiva preceptiva per a obtenir la condició d’interessats en el cas. És evident que els ha d’importar la competència financera que afecta les “seves” empreses. No ho entenen, senzillament. Em diuen també que les cambres de comerç personades ja han vist admès a tràmit el seu recurs contenciós administratiu davant l’Audiència espanyola.

Sembla que, a partir d’aquí, algunes voldrien continuar fins al final, encara que ja hagi acabat tot el procediment de competència en curs, per tal d’obtenir el reconeixement d’interessats legítims que es mereixen, per raó de les seves funcions i finalitats. Algunes altres, que també han presentat al·legacions, es qüestionen què pot passar si finalment l’Audiència els dóna la raó i la CNMC ja ha pres la decisió. Entre els experts hi ha coincidència a dir que la durada del procés contenciós pot ser molt més llarga que la de la decisió de la CNMC, que pot ser qüestió de setmanes… llevat que l’Audiència dicti aviat mesures cautelars, cosa que sembla molt difícil.

Persones que coneixen a fons les patronals em comenten que aquestes institucions consideren que tenen un doble interès legítim. El primer, perquè es consideren les organitzacions empresarials més representatives i això els atorga la condició d’interessat en allò que afecta l’àmbit econòmic (per aplicació de l’estatut d’autonomia, per exemple). El segon, que són associacions multisectorials amb molts milers d’empreses associades, i que n’hi ha moltíssimes que són usuàries i clientes del Sabadell. I conclouen que, lògicament, sumant totes dues premisses, són entitats que, sens dubte, representen l’interès legítim que Competència hauria d’admetre.

De tot plegat, jo podria arribar a entendre que la CNMC no volgués tenir una setantena –és un dir– de lletrats representants d’una setantena de clients pul·lulant per les sales. Però em sembla inaudit que hagi optat pel “sense cafè” per a tots, tenint en compte que el tarannà dels al·legadors és tan diferent, quant a capacitat de coneixement sobre la competència bancària. Allò que puguin saber una cambra de comerç, una patronal o una associació d’accionistes minoritaris, dit amb tot el respecte pel darrer, no em sembla que es pugui comparar.

Aquí hi podria aparèixer un interrogant. En cas afirmatiu, si les al·legacions que haguessin presentat els interessats que guanyin el recurs –els qui en van presentar– fossin molt importants i arribessin a misses dites, què se’n faria de les decisions ja preses per la CNMC? Veient el seu tarannà, suposo que tampoc no en faria gaire cas, de les hipotètiques aportacions. Sembla clar que Competència vol circular amb pinyó fix.

Però, ara com ara, el fet és que, amb els recursos acceptats per l’Audiència, i tot esperant que es resolguin, tot plegat s’ha complicat una mica més, per la banda dels agents –cada vegada més nombrosos– que troben que l’OPA és molt arriscada per a la competència en el mercat. Dissabte, per exemple, vam saber que l’Audiència també havia admès a tràmit el recurs del sindicat UGT. Aquí el problema són les plantilles… però la bola judicial es va fent més grossa.

En canvi, per la via de la CNMC sembla que tot es vulgui simplificar, com ja va demostrar en el rebuig a escoltar ningú, fins i tot entitats coneixedores dels problemes que pot originar l’OPA a les empreses. Segons la nota d’Europa Press d’ahir, citant fonts coneixedores del procés, la CNMC imposarà petites condicions al BBVA en l’anàlisi de fase 2. En concret, pactarà amb el banc mesures semblants a les que l’entitat basca ja va proposar en la fase 1. Per exemple, no tancarà oficines que no en tinguin una altra a prop i mantindrà les condicions comercials per a clients particulars i pimes en aquells codis postals en què hi hagi menys de quatre entitats. A més, es compromet a mantenir durant divuit mesos les línies de circulant a totes les pimes i el volum actual de crèdit total a aquelles que treballen únicament amb les dues entitats. D’aquesta manera, la CNMC negligiria les al·legacions presentades pel Sabadell, en què demanava mesures de caràcter més estructural. I sembla que vol anar de pressa, per resoldre-ho en qüestió de poques setmanes.

Una vegada consideri acabada aquesta anàlisi, Competència podrà aprovar l’operació sense condicions o amb condicions, o bé prohibir-la. En els dos últims supòsits, l’operació seria elevada al Ministeri d’Economia espanyol, que podria portar-la, al seu torn, al consell de ministres. I aquí apareix un altre dels grans dubtes: què faran Economia i el govern espanyol quan Competència prengui la resolució?

Com a guia, divendres passat, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va tornar a remarcar que el govern espanyol continua estant “molt preocupat” per l’impacte en la competència de l’OPA de BBVA sobre el Banc Sabadell. El ministre va recordar que no hi havia cap novetat respecte de l’OPA per part de l’executiu. Sí que va indicar que després de la fase 2 de la CNMC es podria activar una eventual “fase 3”, en què el govern espanyol es pronunciaria, modificant les exigències proposades per la CNMC, atenent motius diferents de la mera competència, com, per exemple, la cohesió territorial, un argument adduït fa temps pel president Pedro Sánchez.

El penúltim pas en el procés és l’aprovació del fullet de l’OPA, que correspon a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), que arribaria quan el govern espanyol hagi completat l’anàlisi, segons que va avançar l’organisme al febrer.

I l’últim, és clar, és la decisió dels accionistes. Segons que s’ha comentat, el Sabadell calcula que el 48% dels títols són a les mans de petits accionistes, molts dels quals són clients del banc i contraris a l’OPA, enfront de la resta, que pertanyen a inversors institucionals. I què en pensen, aquests clients? Com reaccionarien si l’OPA acabés com vol el BBVA?

Avui el diari Ara publica una enquesta pròpia en què cerquen respostes a aquest punt. Quan es demana: “Consideraria tancar el meu compte i canviar de banc”, hi respon afirmativament el 43% dels clients que tenen l’entitat catalana com a banc principal. I un 69% dels clients pensen que l’OPA tindria un impacte negatiu en termes de competència, i parlen, fins i tot, de risc d’oligopoli.

Sembla, doncs, que les cartes ja són sobre la taula i no falta gaire temps perquè els accionistes hagin de votar, si no hi ha sorpreses, és clar. Crec que el comportament de la CNMC no ha estat pas gaire objectiu, si finalment acompleix la seva decisió, amb el menysteniment dels representants dels afectats, com ara cambres i patronals. La primera OPA hostil a la banca en trenta-set anys a l’estat espanyol, i els efectes directes que pot tenir en els empresaris, potser mereixeria, almenys, haver canviat aquesta actitud manifestament esquerpa, ni que fos per una qüestió purament estètica.