El Bioparc València ha informat de la mort de la lleoparda Inés, un animal “emblemàtic i molt estimat tant pel personal del parc com per aquells que durant aquests anys han pogut admirar el seu preciós port”, segons que ha destacat el parc. El començament d’aquest 2025 ha dut grans alegries, com el naixement esperançador d’un ximpanzé i el desenvolupament òptim de les cries d’aquest primat i d’altres espècies en greu perill d’extinció com els goril·les i els elefants, però també moments de tristesa. “Ocasionalment, cal enfrontar moments durs com és la mort i, tot i la certesa d’haver fet tot el possible per a aportar el màxim benestar, el sentiment de tristesa és impossible d’evitar”, diu el Bioparc.

Un ximpanzé del Bioparc València deixa el cos de la seva cria morta i acaba el dol de set mesos

Fa unes setmanes, l’equip veterinari va notar que la lleoparda anava coixa de les potes de darrere, però les revisions rutinàries mostraven tots els òrgans estaven en bon estat. Ha estat després de la seva mort, en fer una necròpsia, quan s’ha observat una lesió a la columna, un problema comú per l’edat ja geriàtrica que va motivar la compressió d’uns nervis a la part caudal del seu cos i va causar la coixesa.

Amb 18 anys i molt a prop de fer-ne 19, Inés havia assolit una edat molt propera als màxims registres en animals que romanen sota cura humana i molt superior als 10-12 anys que suposa l’esperança de vida d’aquesta espècie al seu hàbitat.

Inés es va integrar al Bioparc València a finals de 2007, pocs mesos abans de l’obertura del parc al públic, procedent del Burgers’ Zoo Arnhem, als Països Baixos. Des d’aquell moment, va poder gaudir d’un entorn que recrea la selva i que compartia amb la pantera negra Mamba (lleopard melànic) i amb el mascle Negombo, amb qui formava parella i ha contribuït a l’èxit del programa internacional de preservació (EEP) del lleopard de Sri Lanka (Panthera pardus kotiya).

Perill d’extinció

Els cadells nascuts a València ja formen part d’altres grups que, sota criteris científics, tenen com a objectiu garantir la supervivència d’aquesta espècie en perill d’extinció. Les poblacions de lleopards disminueixen dràsticament per factors d’amenaça com la desaparició de les preses habituals, la fragmentació i transformació del seu hàbitat en terres de cultiu i la caça, segons que ha explicat el Bioparc.

Els lleopards estan inclosos a Llista Roja de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). En els darrers 23 anys han disminuït d’un 30% en els darrers 23 anys i han desaparegut en 26 països on abans tenien presència. De fet, durant els primers anys de la dècada dels seixanta, a l’est de l’Àfrica es van comercialitzar 50.000 pells de lleopard a l’any per satisfer la demanda del comerç del seu pelatge.

La Generalitat ha arribat a un acord amb Acciona per tancar el litigi que arrossega des de fa anys arran de la rescissió del contracte per la gestió d’Aigües Ter-Llobregat. Abonarà 103 milions a la multinacional espanyola, segons que ha avançat La Vanguardia. L’acord ha de ser convalidat ara pel Tribunal Suprem espanyol. Amb la finalització d’aquest conflicte, la Generalitat evita el risc d’haver d’abonar 1.000 milions, valor del contracte de privatització del servei que es va signar per obtenir liquiditat durant la crisi del 2012. La quantitat abonada ara a Acciona s’afegeix als més de 300 milions que la Generalitat va haver de pagar a la multinacional arran d’una sentència del TSJC el 2022.

Després d’un recurs d’Agbar, el TSJC va declarar el juny del 2015 que el procés d’adjudicació a Acciona era nul, al·legant que les bases del concurs incloïen un programa d’obres “orientatiu”, que posteriorment es va considerar com a “obligat”. El tribunal va posar de manifest que el concurs va generar així una “confusió” contrària als principis de “transparència, publicitat i igualtat”, que són “essencials en matèria de contractació”.

Gairebé tres anys més tard, el febrer del  2018, el Suprem va ratificar la sentència del TSJC que anul·lava el concurs de privatització que havia convocat la Generalitat el 2012 i impugnat per Agbar. Finalment, la Generalitat es va fer càrrec del servei el 2018 i l’empresa, que va passar a anomenar-se ATL, va celebrar el seu primer consell d’administració el març del 2019.

El litigi entre Acciona i la Generalitat va continuar i el 2022 el govern ja va ser condemnat a abonar més de 300 milions d’euros, segons va determinar una nova sentència del TSJC, recorreguda per les dues parts al Tribunal Suprem, que ara haurà de convalidar l’acord.

De fet, un document signat per Santi Vila, aleshores conseller de Territori, i pel conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, en què es reconeixia que si el contracte es rescindia caldria indemnitzar la multinacional pel lucre cessant, ha fet que la Generalitat hagi optat per evitar riscos i abonar els 100 milions.

La portaveu adjunta d’ERC al Parlament de Catalunya, Ana Balsera, ha presentat un escrit d’empara a la mesa perquè la jutgessa titular del jutjat violència masclista número 2 de Barcelona s’ha queixat al Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) d’una de les seves intervencions al ple de la cambra. Balsera reivindica la seva inviolabilitat i mecanismes de suport per a defensar-se com a diputada. Durant la sessió plenària del 13 de febrer, Balsera va fer referència a les notícies publicades sobre el tracte de la jutgessa envers les víctimes de violència masclista. Denuncia “represàlies” i defensa que la seva intervenció al ple “no pot ser fiscalitzada”.

Segons Balsera, també va exposar les dades del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que, en la memòria de 2023, recollia que el 52% de les ordres de protecció a víctimes de violència masclista havien estat denegades. I assegura que va argumentar davant els parlamentaris que era important de saber quantes de les peticions denegades van acabar en feminicidi.

Al document d’empara al parlament, la diputada defensa que no ha manipulat cap dada estatística ni ha acusat la jutgessa de l’assassinat de les dues dones a qui va denegar protecció, com argumenta la magistrada. Així mateix, assenyala que les seves paraules es poden comprovar a la transcripció del ple.

També argumenta que els parlamentaris tenen inviolabilitat per a poder exercir i deliberar de manera plenament lliure. I que, per tant, la seva intervenció al ple “no pot ser fiscalitzada”. Per tot plegat, demana a la mesa que reivindiqui i garanteixi aquesta inviolabilitat i que acordi mesures de suport. El grup parlamentari d’ERC dóna suport a Balsera amb motiu d’aquests fets i, en concret, en la defensa de les dones víctimes de violència masclista institucional.

La jutgessa també s’ha queixat al CGPJ d’unes declaracions a la premsa de la regidora a l’Ajuntament de Barcelona Eva Baró. Unes declaracions que, segons ERC, feien referència a “les denúncies públiques que ha rebut la magistrada per haver exercit violència institucional” i al contingut d’un prec registrat per ERC a l’ajuntament en què es demanava de retirar la seva participació de la Taula Institucional contra la Violència Masclista.

Un jutge de Girona ha donat 48 hores a la batllessa de Verges (Baix Empordà), Diana Canals (CUP), perquè retiri una bandera independentista i antifeixista de la façana de l’ajuntament i col·loqui en el seu lloc tant la catalana com l’espanyola.

En una interlocutòria, a què ha tingut accés EFE, el jutjat del contenciós administratiu número 2 de Girona obliga a fer el canvi de banderes, després d’un recurs de l’associació espanyolista Impulso Ciudadano.

L’organització va denunciar que l’Ajuntament de Verges no tenia en la seva façana les banderes de Catalunya i l’estat espanyol, ja que en el seu lloc n’hi ha una amb el lema “Acció Antifeixista Països Catalans”, i que hi ha estelades penjades dels fanals.

La interlocutòria, que pot ser recorreguda en apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), assenyala que, mentre el jutjat determina sobre el fons de la qüestió, el consistori ha de retirar les estelades dels fanals i les banderes antifeixista i independentista de la façana principal.

En el seu lloc, insta directament a la batllessa a posar “les banderes oficials”, en un termini de 48 hores des de la notificació de la resolució judicial.

Un autobús de la línia 400 Granollers – Barcelona s’ha accidentat a la C-33 a Mollet del Vallès (Vallès Oriental) sense causar ferits greus, segons que han informat el Servei Català de Trànsit (SCT) i els Bombers de la Generalitat. El 112 ha rebut l’avís a les 7.08 i els bombers han activat cinc dotacions. 

Aquest matí, el bus que realitzava l’expedició de les 6.45h de la línia 400 Granollers – Barcelona, ha patit un accident a la C33 a l’altura de Mollet del Vallès.

Gràcies a la ràpida resposta dels equips d’emergència i personal d’operacions de Sagalés, els passatgers amb… pic.twitter.com/pm7aOOpWem

— Sagalés (@sagalesbus) March 21, 2025

A l’autobús hi viatjaven 45 passatgers. El ferit menys greu ha estat traslladat a l’hospital de Mollet, mentre que dels quinze ferits lleus, sis han estat traslladats als CUAP de Cerdanyola del Vallès, dos al de Baix Vallès i dos al de Granollers. La resta han estat donats d’alta in situ.

Els efectius d’emergències han estabilitzat el vehicle. Arran de l’accident s’han tallat dos carrils i hi ha retencions. 

Protecció Civil ha posat en prealerta el pla PROCICAT per fer seguiment de l’accident.

Com totes les institucions d’aquest món, l’Ateneu Barcelonès no és res més que una eina al servei d’un objectiu més gran. En aquest cas, es tracta de servir Catalunya a través del pensament i de la cultura. Intuïtivament, d’aquí es deriven una sèrie de fites intermèdies; àmpliament compartides però difícils de substanciar. Acollir els filòsofs internacionals de moda –per acostumar l’oïda a la música de l’època– o  fer costat a escriptors catalans –per fer néixer nous projectes editorials– són només exemples bàsics de tot allò que hauria de passar a l’Ateneu. 

És des d’aquest prisma profund i abstracte que, tot i formar part de la candidatura guanyadora de les eleccions d’ahir, estic desencantat. El debat electoral i les justificacions per a presentar-se dels caps de llista en són un bon exemple, amb una espiral de retrets encreuats en què les propostes substantives van quedar del tot arraconades. Igual que passa amb la lletania dels lideratges al capdavant dels partits, bona part de la societat civil continua segrestada per unes dinàmiques que s’arrosseguen de fa temps i que, carregades de bones intencions, s’han demostrat caduques. En el context nacional i global d’avui, els toca deixar pas.

“La cosa dels joves” ha estat un eix absolutament central de la campanya electoral i, què voleu que us digui, som els mateixos joves de la casa que ens hauríem d’anotar el gol. Guanyar vol dir imposar als altres els termes de la conversa, i això hem intentat fer. Mirant de conservar una distància crítica respecte de les dues opcions electorals mentre competien per fer bandera de la revitalització de la casa. La millora en la programació de les seccions liderades per joves és tan inapel·lable, l’èxit de les nostres tertúlies, tan evident, que hem estat argument i arma llancívola en boca d’altri. Era esperable que s’apropiarien de la nostra feina. Però ara ens correspon reclamar-ne l’herència i, sobretot, condicionar els projectes futurs amb mirada pròpia. És això el que em proposo fer des de la junta els anys que vénen, crear un espai procliu per al desenvolupament d’idees noves.

Si som on som és gràcies a la feina incombustible de tants que ens acompanyen i van posar-s’hi abans, sens dubte. També gràcies al fet que anem sobre les espatlles de gegants i ens sabem baula de l’encadenament centenari que Casassas insistia a subratllar durant els seus actes de campanya. Però és justament la nostra la visió més fidel a l’enrenou ric i plural que ell mateix descriu als seus llibres sobre l’Ateneu de principi del segle XX. Allà s’enfrontaven, entre altres, els joves catalanistes partidaris de l’acció política amb les figures venerables que, després de posar-ne les bases, condemnaven la Renaixença a l’àmbit estrictament cultural. I també allà dirimien una part del seu destí les idees de l’obrerisme i l’anarquisme. Quan pensem en tot plegat, no cal fer el ridícul buscant el proper Prat de la Riba a cada cantonada. N’hi ha prou de treballar de forma honesta i decidida sense omplir-se la boca del talent a cada passa, perquè aquesta és, segurament, la millor forma d’atreure’l. 

Fer és sempre millor que contemplar o remugar des de la cantonada, malgrat el peatge necessari d’incórrer en contradiccions. Sigui des dels marges o des de la centralitat –un debat estèril per falsament dicotòmic– cal fugir de les mil capes d’ironia rere les quals ens protegim els nascuts als anys 1990 i als 2000. Als professionals de la raó, els la regalo tota. Als sommeliers del “jo ja us ho deia”, els ofereixo formatge francès per maridar amb el seu ego. I a qui vulgui fer feina honesta, els espero dilluns. Els qui hem maldat per mantenir-nos al marge de les dinàmiques viciades, ja compartim cosmovisió. Només ens falta compartir projectes i cercar complicitats.

Afortunadament, aquest cop els 400 joves de la discòrdia han ajudat a decantar les eleccions cap al costat més favorable a fer avançar tot això. L’Ateneu dels museòlegs al servei dels historiadors, aquest que aspira a congelar els temps i fer del Palau de Savassona una versió essencialista de la Catalunya d’ahir en miniatura, havia de perdre. Vet aquí l’argument principal per a donar suport al projecte caòticament renovador de Passola; és algú que entén el nervi i va atrevir-se a apostar-hi, malgrat tots els malgrats.

Els anys vinents m’agradaria llegir aquest nervi generacional desenvolupant-se a esquerra i dreta, des de Nexe Nacional i Espai08 a la Revista de Catalunya i l’Institut Ostrom. I sentir-lo a les tertúlies de la docta casa. El jardí de l’Ateneu té el potencial d’esdevenir fèrtil des de la centralitat més inclusiva, amb capacitat de generar un moviment centrípet d’atracció d’idees i persones per, amb els deures fets i les idees clares, centrifugar-se arreu del país i de les seves institucions, des del món de la cultura fins a l’àmbit empresarial o acadèmic. Aquesta és la tasca.

La grisor que avui tenalla les nostres universitats, empreses i administració ha de quedar enrere. És la mateixa que atrofia el nostre pensament i amenaça de cooptar-nos cap a l’esterilitat. Fa que l’únic ascens possible impliqui empassar-se el gripau i assumir el tracte de favors que se’n deriva. A hores d’ara ja ens hem fet un fart de dir que, a força de topar amb aquesta mediocritat, sumada a la frustració del procés, una fornada de catalans ha substituït les il·lusions dins les maletes de Txarango per una bona dosi de cinisme. Llavors, si deixar-se instrumentalitzar sembla un requisit, potser cal aprendre a fer-ho?

Jo m’hi nego, i crec de debò que cal resistir a la temptació del pragmatisme exagerat, pare del cinisme i avi dels nihilistes. El nostre assalt al mainstream necessita entusiasme genuí, únic fonament possible del caràcter guanyador. I és que està molt bé l’erudició de llegir el signe dels temps per constatar que el món s’endureix, sempre que se sàpiga evitar incórrer en la fal·làcia naturalista. 

Per contra, posar-s’hi bé i remar a favor dels vents autoritaris d’aquests anys sota el pretext d’una suposada estratègia nacionalista és un error o, pitjor, misèria moral. Perquè adoba el terreny d’uns sembradors de l’odi que, per incompareixença de tots nosaltres, van fent via. Mentre canalitzen frustracions i problemes socials ben reals –i que els tòtems de temps pretèrits són incapaços de redreçar–, catalitzen energies col·lectives contra el dèbil. En oposició a tot això, cal, per exemple, assegurar-se que el feminisme que tantes matriotes han transformat en sentit comú –àdhuc a l’Ateneu– romangui com a pilar irrenunciable del que hagi de venir. 

L’altre dia, el Garrigasait i el Bou (quin greu, que aquest parell no corrin més pel jardí de la casa!) deien que els catalans sempre ens hem enfonsat en els orígens per impulsar-nos amunt. Arrelats en una institució del pes de l’Ateneu Barcelonès, crec que estem ben situats per accelerar el pas a l’adultesa política de la nostra generació, per saltar de la queixa a la protesta i de la protesta a l’acció. Desempalleguem-nos d’una vegada de la distància irònica i comencem a embrutar-nos les mans.

Ara que a l’Ateneu Barcelonès acaba un mandat marcat per les obres a l’edifici, és hora d’encetar la següent reforma.

Avui, 23 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Mig any de la “refundació” de la CUP: en què ha canviat? 
• ‘La tertúlia proscrita’: Crispació independentista a Madrid 
• Descobreixen una mar subterrània al Segrià que pot transformar la gestió de l’aigua de Ponent 
• Un intrús a Perpinyà I Editorial de Vicent Partal 
• L’alliberament d’Abid Raja I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Dir en rus com estan les coses I Mail obert de Tina Vallès
• Casa en obres I Article de Pol Villaverde 
• Quim Vilamajó, l’influenciador amb la síndrome de Down que combat els prejudicis 
• Com el batlle d’Istambul ha esdevingut el rival polític més formidable d’Erdogan 
• Svetlana: “Els rics són realment la sarna de la ciutat” 
• La cuina catalana, de les arrels a dalt de tot I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont
• Les exportacions catalanes comencen bé l’any I Anàlisi de Jordi Goula   
• “Generalidad de Cataluña?”: Peyu retreu al conseller Vila que la Generalitat contracti agències que no fan servir el català 
• Ofensiva airada del PP aragonès per la titularitat d’una estació de tren a la Franja

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’aeroport de Heathrow, el més important d’Europa, estarà tancat tot el dia arran d’una “interrupció significativa del subministrament elèctric” per un incendi en una subestació elèctrica a la localitat britànica de Hayes, a l’oest de Londres. Les autoritats han recomanat als passatgers que no es desplacin fins a l’aeroport i que es posin en contacte amb la seva aerolínia per obtenir més informació.

Segons que publica The Guardian, els investigadors no creuen que l’incendi fos deliberat, malgrat que encara és aviat per a concloure-ho. De fet, detectius del comandament antiterrorista de Scotland Yard s’han desplegat com a part la investigació, però la policia hi treu ferro dient que és una mesura rutinària i de precaució. Heathrow forma part de les infrastructures crítiques del Regne Unit i, per tant, és un potencial objectiu de sabotatge.

La incidència amenaça de causar el caos aeri a Europa. Heathrow opera uns 1.400 vols diàriament i acull més de 83 milions de passatgers anualment. Només l’aerolínia British Airways tenia previst de fer 341 vols amb origen o destí a aquest aeroport. Als Països Catalans, avui hi havia previstes 19 operacions des de Barcelona i 2 des de València, que s’hauran de cancel·lar.

London-Heathrow Airport, one of the busiest commercial flight hubs in the world, will be completely closed on Friday, following a serious fire tonight at a nearby electrical substation, resulting in a major power outage across West London, which includes Heathrow Airport.… pic.twitter.com/Bdc6tFKZ0m

— OSINTdefender (@sentdefender) March 21, 2025

Fins ara, s’han cancel·lat 1.350 vols, dels quals 679 eren arribades i 678 sortides. A més, Flightradar 2024 considera “probable” que les pertorbacions s’estenguin a altres aeroports i que continuïn durant el cap de setmana.

El subcomissari dels bombers de Londres, Pat Goulbourne, ha explicat que les flames han causat una interrupció del subministrament elèctric que afecta un gran nombre d’habitatges i empreses locals.

Segons que ha indicat, els bombers han rescatat 29 persones i s’ha establert un cordó de 200 metres al voltant de la substació, de manera que unes 150 persones han estat evacuades. Arran del fum, ha recomanat als residents que mantinguin les finestres i portes tancades. La incidència ha deixat 16.000 famílies sense llum.

Isona Passola continuarà quatre anys més al capdavant de l’Ateneu Barcelonès. La gestora i productora cultural ha estat revalidada com a presidenta d’aquesta institució centenària en les eleccions d’ahir, 20 de març, amb una participació del 30,8% dels socis amb dret de vot.

Passola, que encapçalava la candidatura L’Ateneu Batega, ha aconseguit 509 vots, i ha superat els 318 obtinguts per l’historiador Jordi Casassas, que encapçalava la llista Primer, l’Ateneu. Hi ha hagut 870 vots emesos, dels quals 835 han estat presencials i 35 per correu.

Després de saber-se els resultats, Passola ha expressat la seva satisfacció i ha agraït als socis “haver sabut valorar l’enorme feinada” feta durant el seu primer mandat per “transformar una casa que estava en crisi” i “dotar-la d’excel·lència cultural”.

La presidenta reelegida ha subratllat que la seva junta, “formada per grans personalitats del món de la cultura i de la ciència”, té capacitat per a desenvolupar aquest projecte “sense detriment del nivell cultural que ha tingut sempre aquesta casa”, i ha expressat la voluntat de fer-lo extensible a les altres entitats de la societat civil.

Jordi Casassas ha desitjat a la junta revalidada una “gestió realment bona” pel bé de l’Ateneu.

La candidatura guanyadora la integren, a més d’Isona Passola com a presidenta, Lluïsa Julià (vice-presidenta primera), Ricard Faura (vice-president segon), Pedro Santos (secretari), Carme Gual (vice-secretària), Montserrat Elvira (bibliotecària), Elisabet Cirici (conservadora), Daniel Faura (tresorer-comptador) i set vocals més.

Es destaca el suport obtingut per alguns dels membres de la candidatura, com Marc Giró (519 vots), Lluïsa Julià (518 vots) i Dolors Folch i Elisabet Cirici (ambdues amb 516 vots), que han aconseguit fins i tot superar en nombre de vots la presidenta.

Les eleccions s’han fet amb un sistema de llistes obertes i els resultats han estat els següents:

Candidatura L’Ateneu Batega

Isona Passola (presidenta) – 509 vots

Lluïsa Julià (vice-presidenta 1a) – 518 vots

Ricard Faura (vice-president 2n) – 509 vots

Pedro Santos (secretari) – 497 vots

Carme Gual (vice-secretària) – 504 vots

Montserrat Elvira (bibliotecària) – 482 vots

Elisabet Cirici (conservadora) – 516 vots

Daniel Faura (tresorer-comptador) – 487 vots

Rosa Maria Malet (vocal 1) – 515 vots

Jordi Jiménez (vocal 2) – 504 vots

Marc Giró (vocal 3) – 519 vots

Pol Villaverde (vocal 4) – 500 vots

Àngels Fitó (vocal 5) – 502 vots

Miquel Àngel Barrabia (vocal 6) – 502 vots

Dolors Folch (vocal 7) – 516 vots

 

Candidatura Primer, l’Ateneu

Jordi Casassas (president) – 318 vots

Mireia Rourera (vice-presidenta 1a) – 300 vots

Ferran Piqué (vice-president 2n) – 308 vots

Maite Cura (secretària) – 320 vots

Laura Vara (vice-secretària) – 311 vots

David Castillo (bibliotecari) – 334 vots

Mireia Freixa (conservadora) – 303 vots

Oriol Amat (tresorer) – 330 vots

Ester Escudero (vocal 1) – 301 vots

Joan Maluquer (vocal 2) – 311 vots

Maria Barbara (vocal 3) – 302 vots

Lola Picó (vocal 4) – 317 vots

1. Isabel Pijoan (vocal 5) – 311 vots

Anna Riera (vocal 6) – 309 vots

Conrad Vilanou (vocal 7) – 296 vots

Lloc: Biblioteca

La productora cinematogràfica Isona Passola ha guanyat les eleccions a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. La candidatura de l’historiador Jordi Casassas, president entre el 2014 i el 2021, i que en les últimes eleccions havia deixat el camí lliure per a Passola, no ha aconseguit prou suport.

Passola manté a la llista bona part dels qui ja formaven part de la junta, com ara l’escriptora i crítica Lluïsa Julià; l’antropòleg Ricard Faura; la conservadora Elisabeth Cirici; el censor jurat de comptes Daniel Faura; l’ex-directora de la Fundació Miró Rosa Maria Malet i el graduat en filosofia Jordi Jiménez. També incorporarà fitxatges com el periodista Marc Giró; la rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, Àngels Fitó; la sinòloga Dolors Folch; i Pol Villaverde, un dels joves impulsors de la tertúlia Cafè Continental.

Passola reivindica que la seva junta ha salvat la institució d’un perill mortal, perquè s’hi va trobar un dèficit de 668.000 euros que ha hagut de reduir, i Casassas, el seu antecessor, diu que no li agrada la manera de fer de la presidenta actual i se sent víctima de desqualificacions.

Casassas, fa quatre anys, va anar a cercar Passola per proposar-li que hi optés, però quatre anys després declaren discrepàncies fondes de gestió i de tarannà. Tot seguit podeu llegir les entrevistes que els va fer VilaWeb, en què tots dos explicaven les propostes noves i les discrepàncies que tenien amb la candidatura rival:

Isona Passola: “Casassas diu que l’Ateneu no estava tan malament. No és veritat”

Jordi Casassas: “La junta de Passola ha desinformat”

El Congrés de Cultura Catalana ha celebrat el cinquantè aniversari en un homenatge al Saló del Tinell de Barcelona. L’acte ha reivindicat el llegat d’una iniciativa que fa mig segle va repensar la identitat catalana després de la dictadura franquista. Alhora, ha instat a obrir “una nova etapa de reflexió col·lectiva” sobre els reptes culturals, socials i nacionals del present i del futur del país.

El Congrés de Cultura Catalana, que es va celebrar entre el 1975 i el 1977, va ser una mobilització popular per a posar les bases del model cultural i polític que es pretenia de construir després de la mort de Franco. Es va posar sobre la taula, com no s’havia fet mai, un discurs per a reimaginar, redefinir i modernitzar la cultura del catalanisme. No se’n limitava pas l’abast al Principat, sinó que explícitament tenia per àmbit tots els Països Catalans, amb activitats i presència del País Valencià a Catalunya Nord i d’Andorra a les Illes.

Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat

Enguany, és una de les commemoracions oficials reconegudes per la Generalitat de Catalunya del 2025. L’any de commemoració inclou una exposició al Palau Robert i proposa l’inici d’un nou congrés participatiu per “reflexionar i debatre”.

Els presidents de la Generalitat Jordi Pujol, José Montilla i Pere Aragonès, entre els assistents a l’acte d’homenatge al cinquantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana.

L’acte ha estat conduït per la periodista valenciana Violeta Tena i ha començat amb la veu de la cantant mallorquina Maria Hein, que ha interpretat la cançó “Alenar”, de Maria del Mar Bonet.

Maria Hein: “No tinc pla B, crec que això pot funcionar”

Posteriorment, el president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro, ha recordat que el Congrés del 1975 va impulsar un “canvi cultural com a motor d’una voluntat de canvi polític i social en un context de recuperació democràtica”.

L’acte també ha homenatjat figures clau d’aquell esdeveniment, representades a l’escenari amb una intervenció enregistrada d’Eliseu Climent i la participació de Rafael Ribó, Anna Balletbò i Magda Oranich, que ha reivindicat el llegat de les dones que van formar part del congrés.

En el marc de l’homenatge, Esteve Plantada, director del Nou Congrés de Cultura Catalana, ha reivindicat aquest àmbit de nova creació com un espai de reflexió col·lectiva “divers, transversal i inclusiu”. El cartell de l’esdeveniment és una creació dels artistes Frederic Amat i Perejaume. “Des de l’històric Congrés de Cultura Catalana, el país ha canviat molt. Ara som en un context de crisi global en què necessitem, més que mai, reflexionar a fons sobre qui som i qui volem ser. Per això, proposem un projecte ambiciós i de progrés, una gran àgora arreu dels Països Catalans per buscar aquestes respostes”, ha dit Plantada.

Amb aquesta mirada posada en el futur, els impulsors de l’esdeveniment volen crear “un espai de trobada i debat, on es generin nous horitzons i lideratges per construir un full de ruta compartit per als pròxims cinquanta anys”, davant de reptes com la crisi climàtica, la diversitat social, la preservació lingüística, el model educatiu o el rol de la cultura en la construcció d’un “futur compartit”.

Acte d'homenatge al cinquantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana al Saló del Tinell de Barcelona Esteve Plantada, director del Nou Congrés de Cultura Catalana La cantant mallorquina Maria Hein durant l'acte d'homenatge al cinquantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una crida a omplir d’estelades la Volta Ciclista a Catalunya. L’entitat assegura que tindrà un gran impacte mediàtic i és una bona oportunitat “per demostrar que hi som i que no deixarem de lluitar fins que no siguem independents”.

Sobre això ha explicat que les assemblees ja es preparen i ha publicat un mapa amb els recorreguts de les set etapes i els llocs estratègics on es concentraran:

 

Etapa 1 – Sant Feliu de Guíxols – Sant Feliu De Guíxols
Dilluns 24 de març
14:15 – Port de Muntanya – Alt de Santa Pellaia
16:45 – Arribada – Carretera de Girona (St. Feliu de Guíxols)

Etapa 2 –  Banyoles – Figueres
Dimarts 25 de març
15:05 – Port de Muntanya – Coll de Sant Pere de Rodes
16:50 – Arribada – Cruïlla de la NII amb la Pujada del Castell

Etapa 3 – Viladecans The Style Outlets – La Molina
Dimecres 26 de març
11:20 – Sortida – Viladecans The Style Outlets
12:50 – Port de Muntanya -Coll d’Estenalles
15:50 – Port de Muntanya – Coll de la Creueta
16:40 – Pàrquing 3 de La Molina

Etapa 4 – Sant Vicenç de Castellet – Montserrat
Dijous 27 de març
13:40 – Meta Volant – Torà
15:10 – Port de Muntanya – Turó del Puig
16:40 – Arribada – Montserrat

Etapa 5 – Paüls – Amposta
Divendres 28 de març
12:50 – Port de Muntanya – Coll de la Font
15:50 – Arribada – Avinguda Sant Jaume/Carrer Ceuta (Amposta)

Etapa 6 – Berga – Queralt
Dissabte 29 de març
12:35  – Sortida – Berga
16:30 – Arribada – Pujada al Santuari de Queralt

Etapa 7 – Barcelona – Barcelona
Diumenge 30 de març
11:50 – Castell de Montjuïc
12:50 – Avinguda Rius i Taulet

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat una ordre executiva destinada a desmantellar el Departament d’Educació dels Estats Units, que supervisa la cartera de préstecs estudiantils federals, proporciona finançament a estudiants d’ingressos baixos i fa complir els drets civils a tot el país. Tanmateix, no el pot desmantellar completament i solament el pot eliminar el congrés. A començament de mes, ja en van acomiadar gairebé la meitat del personal.

Karoline Leavitt, la secretària de premsa de la Casa Blanca, ha dit avui als periodistes que esperava que el departament continués amb algunes funcions mínimes, com ara els préstecs federals per a estudiants.

L’ex-president Jimmy Carter va establir l’actual Departament d’Educació el 1979. D’ençà d’aleshores, ha hagut d’encarar més amenaces existencials: l’ex-president Ronald Reagan va demanar-ne la fi i Trump, en el primer mandat, provà de fusionar-lo amb el Departament de Treball.

Haver d’agafar un tren aquesta setmana ha estat un autèntic acte de fe. O, potser, una activitat de risc. Quan tot semblava encarrilat –acceptant l’enèsim xantatge dels treballadors de RENFE–, dilluns s’esdevenia un autèntic caos ferroviari, que enviava a can Pistraus qualsevol idea de puntualitat i d’acompliment de les previsions. Així doncs, era a l’estació de Sants, pensant que m’esperaven a Girona per començar el Fòrum Gastronòmic d’aquest 2025, que, amb el lema “Estirant les arrels”, volia tractar de la relació entre els productors primaris i la restauració; el procés creatiu i la innovació gastronòmica; la irrupció de noves tendències; i el retorn a la cuina clàssica i tradicional. Al Palau de Fires de Girona tot era a punt per a tres dies, en què hi passarien 150 ponents –jo n’havia de ser un– per presentar novetats, oferir demostracions, donar bones notícies, fer coneixences i reflexionar sobre qüestions com ara el retorn a la cuina essencial, amb un pes específic de les cuines clàssica i tradicional, tal com proposava Salvador Garcia-Arbós, director de continguts del certamen.

Mentre contenia, com bonament podia, els nervis que l’ajornament de la sortida del tren de gran velocitat cap a Girona m’anava alterant, a Girona ja s’havia debatut sobre el retorn de la cuina clàssica i acadèmica, la cuina escofferiana arraconada per la Nouvelle Cuisine i la revolució dels anys noranta. Francesos o afrancesats com Carme Picas del Ginjoler, el bullinià Kristian Lutaud, Albert Boronat, de L’Ambassade de Llívia ara reconvertida en adrogueria, el propietari de l’històric Via Veneto Pere Monje i el crític Philippe Regol, havien mirat de respondre a la qüestió, que per a Boronat és molt clara: “S’havia arribat a l’exageració de crear per crear, tot i que el fet més important és que hi hagi un sentit i un raonament al darrere de tot allò que fem. La roda, a més a més, sempre fa la volta i de fa pocs anys l’ha feta completa. […] Tot està inventat avui dia i la gent vol retrobar l’essència, perquè, al cap i a la fi, el fet important és mantenir els gustos clàssics. Me n’adono molt a la xarcuteria, que cada vegada aposta més pels elements naturals, i també a la pastisseria.”  En relació amb això, el foie-gras és un dels grans ingredients d’aquesta restauració clàssica, abans omnipresent a les taules de prestigi i avui en crisi, especialment a l’estat francès, on l’esclat de la grip aviària i una consciència creixent respecte dels drets dels animals –aquesta menja, com sap tothom, s’obté a força d’engreixar de manera delirant l’animal amb blat de moro– el converteix en un producte en perill, després d’anys de fal·lera. Si més no, aquesta era la pregunta, potser retòrica, que es proposava als ponents, entre els quals un autèntic especialista, Andreu Bonnaure.

També s’havia posat sobre la taula –mai tan ben dit– l’eterna qüestió dels professionals de sala. El canvi de cultura en la restauració, va treure de la cuina els xefs i els va atorgar una nova categoria de referència social i mestratge, però encara és hora que arribi l’anhelada revolució de la sala, que posi maîtres i cambrers al lloc que els correspon. Grans caps de sala com Toni Gerez, del Restaurant Castell de Peralada; Joan Morillo, del Divinum; Salvador Jordà, de l’Empòrium; Clara Puigvert, de les Cols; Martí Juncà, de Ca L’Enric; i Cristina Feliu, de l’Aliança d’Anglès, van mirar de desbrossar el camí per a aquesta assignatura pendent. Ho resumia el mestre Gerez: “La part mediàtica de la cuina s’ha acabat menjant la sala. La gent ha de tenir en compte que el client, el primer record i la primera impressió que s’emporta d’un restaurant és el tracte que rep. La nostra feina és agraïda i pretenem que les persones se sentin bé. Mai en la història d’aquest ofici no havíem tingut gent tan preparada, però alhora ens falta personal.”

Entretant, ja havia arribat amb el retard de consuetud a Girona, i calia fer via cap al castell de Sant Julià de Ramis, a la muntanya dels Sants Metges, on hi havia una de les cites imprescindibles de la jornada, una nit irrepetible. L’anomenat Sopar Singular que reunia, amb els germans Joan, Josep i Jordi Roca d’amfitrions, tots els guardonats amb estrelles Michelin de la demarcació de Girona, un dels territoris –odiem fer servir aquest terme– més fèrtils en qüestions gastronòmiques. No tan sols era l’oportunitat de conèixer aquest espai inabastable, on els Roca han pogut emplaçar un hotel, un restaurant que ja ha estat premiat, tant amb una estrella com amb un Sol Repsol –es repartien aquella mateixa nit–, l’espai expositiu, un celler de 80.000 ampolles, posades una a una per Pitu Roca en un exercici diari, acompanyades de música barroca de Bach i Händel, sales on dipositar tots els reconeixements, premis, regals obtinguts amb els anys i una cambra cuirassada que preserva els valors de la família. El sopar, que una seixantena de persones vam tenir el privilegi de fruir, constava d’un menú degustació de dotze passos, corresponents a nou plats salats, un intermezzo, dues postres i uns petits fours, elaborats per sengles restaurants, més els aperitius servits pel Celler i l’Esperit Roca. Del Massana i el Divinum, flamant estelat, de la mateixa ciutat de Girona, fins als alt-empordanesos Voramar, també acabat d’estelar, Miramar, de Paco Pérez, Empòrium i Castell de Peralada, passant pels familiars l’Aliança d’Anglès, els Tinars de Llagostera i les Cols d’Olot, sense oblidar la Fonda Xesc de Gombrèn, Ca l’Enric de la Vall de Bianya, Les Magnòlies d’Arbúcies i el Bo.TiC de Corçà.

Tot i ser un reguitzell d’elaboracions d’alta cuina, magníficament i excessiva maridats pels deixebles de Pitu Roca amb més de quinze vins, preferiblement de les DO Empordà, majoritàriament, i Montsant, es podia observar una tendència a interpretar clàssics de la cuina catalana: del fresquíssim i delicat empedrat de sípia presentat per Àlex Carrera a la flor de mel i mató, nous i ratafia inspirada en la natura que envolta la masia dels Puigvert-Puigdevall. Escabetx de verat, pèsols amb bacallà i botifarra negra, llebre, xuixo de sobrassada o taronja a l’ànec, aportats, respectivament, pels germans amb els bessons Màrius i Joan Jordà, Marc Gascons, Víctor Torres i Guillem Gavilán. Tot semblava predisposar-nos al debat que havíem de viure dimecres, diada de Sant Josep, en la jornada de clausura, al voltant de la definició de cuina catalana, en el marc de la declaració de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia. Ens hi havíem d’asseure el xef Jordi Vilà, la periodista Carme Gasull, la historiadora Núria Bàguena i servidor, d’autèntic infiltrat.

Parlant-ne i discutint-ne fins i tot apassionadament, ens vam adonar que la tasca de definir una cosa tan evident com l’existència d’una cuina catalana diferenciada sorgida en un territori singular, petit i enclavat en una cruïlla entre dues potències, amb climes i productes diversos, permeable a les influències i oberta al món, però amb un prestigi ja lloat al segle XV per Bartolomeo Sacchi, anomenat Il Platina, i amb receptaris propis com el Sent Soví, d’un segle abans, o Llibre de Coc de Mestre Robert, no és fàcil. Una cuina que ha arribat als nostres dies amb totes les trifulgues que travessen les grans tradicions gastronòmiques, com ara la globalització i la imposició de modes, la manca de transmissió generacional o la pèrdua de l’hàbit de cuinar en l’àmbit familiar, però que revifa i reneix als restaurants, on com més va més evident sembla que cal espolsar-se els complexos i el fals cosmopolitisme. Perquè una conclusió compartida va ser que la defensa de la cuina catalana també és una qüestió política, en un món cada vegada més complex, i per molts motius: de la defensa dels productors –la pagesia, la pesca, la ramaderia, els recol·lectors de tòfona o de bolets–, fins a la sostenibilitat ambiental, geogràfica, demogràfica i cultural del país.

La cuina catalana torna, si més no aquest podria ser un bon titular del Fòrum. Oimés si, per acabar d’arrodonir-ho, els germans Roca es van treure un nou as de la màniga, amb l’anunci en aquest Fòrum 2025 de l’obertura, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, del restaurant Fontané, especialitzat i abocat a la cuina catalana, com un homenatge a la matriarca, Montserrat Fontané, la primera cuinera de Can Roca i una font d’inspiració constant per als seus fills. El nou restaurant ocuparà la part més alta del castell de Sant Julià, en un menjador amb unes vistes privilegiades sobre el Gironès, per situar la tradició allà on mereix. A dalt de tot.

Bloomberg · Ugur Yilmaz

El batlle d’Istambul, Ekrem Imamoglu, s’ha consolidat aquests darrers anys com el rival polític més formidable de Recep Tayyip Erdogan, el president de Turquia. Però, abans-d’ahir, Imamoglu fou detingut per les autoritats del país per presumpta corrupció i suport a una organització terrorista, cosa que posa en qüestió tant la seva carrera com el futur immediat de la política turca.

La detenció ha arribat la mateixa setmana en què Imamoglu havia de ser nomenat candidat del principal partit de l’oposició a les pròximes eleccions presidencials turques, previstes per a l’any 2028. La vigília de la detenció, les autoritats havien anul·lat el títol de grau universitari d’Imamoglu, cosa que li hauria impedit de presentar-se als comicis.

Ambdues mesures formen part d’una escalada repressiva com més va més agressiva contra els crítics del govern i el president turc. Però caldrà veure si aquest revés posarà fi a la carrera política d’Imamoglu: Erdogan mateix va ser empresonat breument l’any 1999, sota l’acusació d’incitar a l’odi entre religions, i això no li impedí de continuar recollint èxits a les urnes.

Per què Erdogan considera Imamoglu una amenaça?

Imamoglu ha aconseguit d’apel·lar a un espectre ampli de la societat turca. Erdogan sol presentar l’oposició com una elit ultra-secular allunyada de les preocupacions de la gent corrent, però Imamoglu s’ha esforçat per trencar amb aquest estereotip. El seu cognom significa “fill d’un imam” en turc, i el fet que assisteixi a l’oració del divendres l’ha ajudat a guanyar-se les simpaties dels votants religiosos. Alhora, Imamoglu destaca per seguir un estil de vida decididament modern: és afeccionat a esquiar, entre més particularitats, i també ostenta una col·lecció d’art.

La capacitat d’Imamoglu per a connectar amb diferents grups socials –inclosa la base conservadora d’Erdogan, els votants laics de centre-esquerra, els kurds i, fins i tot, els nacionalistes turcs– l’ha convertit en un dels principals aspirants a la presidència país.

Com ha arribat Imamoglu fins ací?

Imamoglu es va afiliar al principal partit de l’oposició turca, el Partit Republicà del Poble (CHP), l’any 2008. Sis anys després, va ser elegit batlle de Beylikduzu, un districte del sud-oest de la província d’Istambul. Els èxits d’Imamoglu a l’hora de gestionar els serveis públics al districte aplanaren el camí perquè es presentés a les eleccions a la batllia de la ciutat sencera.

Imamoglu fou elegit batlle d’Istambul l’any 2019. En aquell moment era una figura relativament desconeguda, per la qual cosa la victòria el catapultà al centre de l’actualitat política turca. En un primer moment, els resultats dels comicis foren anul·lats per suposades irregularitats: però en la repetició de les eleccions Imamoglu s’imposà amb 54,2% dels vots al candidat triat a dit per Erdogan.

El resultat d’aquells comicis posà fi a vint-i-cinc anys de govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament d’Erdogan (i els seus predecessors) a la ciutat més important del país, i va convertir Imamoglu en la veu cantant del moviment opositor. Durant el seu primer mandat com a batlle d’Istambul, Imamoglu prioritzà les millores en els serveis de transport públic, incloent-hi l’ampliació de línies de metro, i la posada en marxa de programes socials destinats a ajudar mares i estudiants. El seu estil polític, centrat en la transparència i el diàleg, contrastà amb l’enfocament més centralitzat i divisori d’Erdogan.

El 2023, Imamoglu era considerat el candidat opositor amb més butlletes per a imposar-se a Erdogan en les eleccions presidencials. Així i tot, el CHP va optar per presentar com a candidat als comicis el dirigent del partit aleshores, Kemal Kilicdaroglu, que acabà perdent contra Erdogan.

Imamoglu va ser reelegit batlle d’Istambul l’any 2024, en uns comicis en què tornà a derrotar un candidat triat per Erdogan. La victòria s’emmarcà en un gir més ampli per part dels electors turcs contra Erdogan i el seu partit, en gran part gràcies a les dificultats econòmiques i l’augment de la inflació al país, que en aquell moment se situava entorn d’un 70%. La victòria d’Imamoglu donà ales al CHP, tot consolidant el batlle com el principal rival polític d’Erdogan.

Quines implicacions pot tenir la detenció d’Imamoglu per a la política turca?

La vigília de la detenció, el govern turc va anul·lar el títol de grau universitari d’Imamoglu, tot al·legant-ne irregularitats en l’expedient acadèmic. Imamoglu es va graduar a la Universitat d’Istambul, on va estudiar administració d’empreses l’any 1994. Però la fiscalia turca considera que el seu expedient acadèmic és invàlid, perquè Imamoglu estudià el seu primer any de carrera en una universitat del nord de Xipre que les autoritats universitàries turques no reconeixien en aquell moment.

Si es confirmés, l’anul·lació del títol impediria a Imamoglu de presentar-se a les eleccions presidencials, atès que la legislació turca estipula que els candidats han de ser graduats universitaris. Imamoglu ja ha anunciat que recorrerà judicialment contra l’anul·lació del títol: el procés d’apel·lació podria arribar fins al Tribunal Constitucional, cosa que significa que el cas podria trigar anys a resoldre’s, fins i tot, després de les presidencials del 2028.

La detenció d’Imamoglu forma part d’una investigació més àmplia contra el batlle per presumpte frau, suborn i participació en una organització criminal, segons el comunicat de la fiscalia d’Istambul. Una condemna per qualsevol d’aquests càrrecs també impediria a Imamoglu d’ocupar qualsevol càrrec polític d’àmbit nacional. El batlle d’Istambul, per la seva banda, ha acusat Erdogan d’haver fet servir la policia com a arma llancívola per a provar de posar fi a la seva carrera política. El CHP ha titllat l’acusació contra Imamoglu d’infundada, i ha acusat la fiscalia d’actuar amb motivacions polítiques.

Més d’un centenar de persones han estat detingudes en el marc de l’operació contra Imamoglu, incloent-hi dos batlles de districte d’Istambul que també són membres del CHP. La detenció d’Imamoglu arriba després d’anys d’investigacions i demandes contra el batlle, i forma part d’una ofensiva més àmplia contra figures de l’oposició, activistes i crítics del govern.

Escapçarà la detenció d’Imamoglu l’oposició a Erdogan?

Fa més de dues dècades que Erdogan ocupa el poder a Turquia –primer, com a primer ministre, i ara, com a president. Aquest és la darrera legislatura que podrà exercir com a president, segons els límits fixats per la constitució turca.

Per romandre en el càrrec més enllà d’aquesta legislatura, Erdogan hauria de canviar la constitució, per la qual cosa necessitaria el suport de dos terços del parlament. El president, ara com ara, no disposa de prou suport al parlament per a aprovar una reforma d’aquesta magnitud, però podria superar la barrera dels dos terços si aconseguís el suport del Partit Popular per la Igualtat i la Democràcia, pro-kurd, al qual ha ofert la mà aquests darrers dies, en què ha optat per una reconciliació amb les milícies kurdes.

Com a alternativa, Erdogan podria demanar al parlament que avancés la data de les eleccions anticipades, per la qual cosa necessitaria, pel cap baix, el suport de 360 diputats dels 600 de la cambra. Si guanyés les eleccions, això li permetria de governar cinc anys més, atès que la legislatura actual passaria a considerar-se incompleta. L’oposició, per la seva banda, també ha demanat eleccions anticipades.

Erdogan ha dit que no pensava tornar a presentar-se a les eleccions presidencials, encara que molts han especulat amb una possible candidatura del president. Els membres del seu partit, l’AK, li han demanat que continuï en el càrrec.

La retirada d’Imamoglu de la cursa electoral hauria d’aplanar el camí a Erdogan o el seu successor, en cas que el president decidís de no tornar-se a presentar com a candidat. Però Imamoglu no és l’única figura de l’oposició que cotitza a l’alça, i els sondatges d’opinió mostren que alguns d’aquests dirigents opositors són més populars entre els turcs que no pas Erdogan mateix. Un d’ells és Mansur Yavas, el batlle de la capital del país, Ankara. Yavas, que també és membre del CHP, ja ha manifestat interès a presentar-se a les eleccions anteriorment.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb