Arran del film Algérie, sections armes spéciales, hi ha un abans i un després de dimensions històriques en el relat oficial imposat per l’estat francès sobre la guerra d’Algèria. L’emissió ha estat desprogramada del canal France5 amb arguments poc consistents, cosa que ha ocasionat una polèmica important entre historiadors, intel·lectuals, acadèmics i periodistes. Tot i això, de moment, es pot veure a la web de la cadena.

El mateix dia que se’n va anul·lar l’emissió televisiva, el diari oficial algerià El Moudjahid afirmava en portada que havia esclatat un gran escàndol, amb el titular: “França menysté la llibertat i silencia un documentari que revela els seus crims”. Tot seguit, les cadenes públiques algerianes van emetre el documentari, que ja circulava per internet, i també l’havia emès una televisió suïssa. Per la societat algeriana, que ja ho sabia, és una restitució de la veritat negada, una necessitat de reconeixement dels perjudicis de la guerra colonial.

La cadena pública Canal Algèrie va organitzar un debat amb destacats especialistes algerians i els directors del film, per telèfon o videoconferència. Entre moltes coses, es va remarcar que, seixanta anys després, els efectes del gas encara eren presents en alguns indrets. Hi ha coves perilloses. De moment, és incalculable el nombre d’afectats durant tots aquests anys de càncers, malformacions i unes altres malalties de la pell i dels pulmons.

Per contra, el corrent revisionista francès, com més va més actiu i fort, atiat per l’extrema dreta lepenista i uns altres grupuscles, els colonialistes, els negacionistes del genocidi israelià a Gaza, i els descendents de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS, per les sigles en francès), combat públicament la veritat amb tota mena d’atacs i desqualificacions. Els grans mitjans censuren i manipulen. Els intel·lectuals i especialistes que prenen la paraula públicament per restablir la veritat són, automàticament, denigrats pels corrents de l’extrema dreta. Hi ha intents de deslegitimació del combat d’alliberament del FLN i temptatives de reescriure la història. És com si es volgués prohibir la paraula “massacre”. Molts francesos no en saben res i són fàcilment manipulables.

En el debat de Canal Algèrie es va afirmar que, en aquest cas, es posava en marxa la mateixa maquinària que a final de febrer va fer dimitir de l’emissora de ràdio RTL el prestigiós periodista Jean-Michel Aphatie.

El passat 25 de febrer, a RTL, el periodista va comparar les massacres comeses per França en la conquesta d’Algèria el segle XIX amb la dels nazis a Oradour-sur-Glane, amb aquestes paraules: “Cada any, a França, commemorem el que va passar a Oradour-sur-Glane, és a dir, la massacre de tot un poble. Però nosaltres en vam fer centenars a Algèria. És que no en tenim consciència?”

El film de Claire Billet i el doctor en història Christophe Lafaye, de la Universitat Aix-Marsella, no opina ni compara, demostra inapel·lablement, amb proves factuals i materials, que França, entre el 1956 i el 1962, durant la guerra per la independència d’Algèria, va fer un ús en massa i generalitzat de gasos i armes químiques bàrbars i letals contra el poble algerià i els combatents del FLN, prohibits per la Convenció de Ginebra d’ençà del 1925.

Careta del documentari (©Solent Production).

Fins ara, teníem notícia de la repressió sanguinària dels francesos contra els algerians, les massacres, tortures, violacions i execucions extrajudicials. Ara, quan han passat més de seixanta anys, apareix una altra veritat irrefutable: França seria responsable de crims contra la humanitat a Algèria i d’haver blocat i silenciat la informació oficial sobre la qüestió. Les responsabilitats són d’alt nivell. L’estat major, el ministre de Defensa i el ministre d’Interior, que aleshores era el cínic i camaleònic François Mitterrand. Són definitives unes imatges d’ell en una compareixença de premsa durant la guerra en què garantia “utilitzar tota la força”.

L’any 1925, a Ginebra, França va signar l’acord perquè centenars de milers dels seus soldats havien sofert les conseqüències de les armes químiques alemanyes en els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un detall molt important: l’acord en prohibia l’ús, però la fabricació quedava autoritzada perquè les grans potències eren obertes a una guerra amb armes químiques. La Gran Bretanya, els EUA, l’URSS i França, amb el suport d’Alemanya, tenien amplis programes d’investigació i fabricació d’armes químiques.

Ara sabem que, enmig d’un gran secretisme, França les va llançar en massa durant anys contra el poble algerià. Això no va impedir que perdés la guerra i hagués de concedir la independència a l’ex-colònia. Després va ser molt discreta. Va silenciar el tema i va ocultar la informació oficial comprometedora. Fins avui.

Aquesta investigació, que tot just comença, sense dubte afectarà les relacions franco-algerianes, ara molt deteriorades, sobretot, d’ençà que l’ex-metròpoli va acceptar la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. A la taula de negociació entre els dos països, s’afegeix una qüestió nova i greu als greuges i ressentiments històrics, ja importants.

Una investigació llarga i pacient 

L’historiador Christophe Lafaye fa molts anys que investiga l’ús d’armes químiques a Algèria. Ha estudiat en els arxius totes les capses de documents relatives a la qüestió. Alguns documents els ha pogut desclassificar, la majoria, no. Totes les seves demandes de més informació als arxius oficials i militars francesos topaven amb una hermètica barrera infranquejable. Unes traves i un silenci espès imposats en secret per l’anomenada raó d’estat.

La investigació aporta documentació oficial inèdita (fotografia: Solent Production).

L’excusa oficial per a impedir l’accés a la informació era: “Segons el codi de patrimoni resultant de la llei del 2008, aquests elements compleixen el règim d’arxius incomunicables a perpetuïtat”, amb el pretext que serien susceptibles de “conduir a la difusió d’informació” que permetria “el disseny, fabricació, ús o localització d’armes nuclears, biològiques, químiques o qualsevol altra” que tingués “efectes destructius directes o indirectes similars”.

L’excusa es desmunta per si mateixa, perquè als arxius militars no hi ha informació científica ni tècnica, sinó simplement històrica i de les operacions militars. També hi ha qui ha esmentat que en els acords de Ginebra del 1925 es prohibia l’ús d’armes químiques, tret del cas que l’enemic n’hagués fet ús. Tampoc és creïble en absolut que el FLN pogués tenir accés a aquestes armes, ni de bon tros. Era una guerra de pobres. Els algerians tenien un armament considerablement inferior al dels francesos. Atacaven en grups guerrillers, aprofitant els seus coneixements del terreny a la Cabília i el massís de l’Aurès, al nord del país.

Un dels avantatges dels combatents del FLN era la geografia. En aquestes muntanyes hi ha infinitat de coves, algunes de gran profunditat, amb diferents espais i amagatalls, tant per a refugiar-hi combatents i població civil de les viles dels voltants com per a convertir-les en magatzems d’avituallament, dipòsits d’armes o infermeries. Com fer-los fora dels seus caus? Llençant-hi armes químiques per matar-los o expulsar-los.

És espectacular de veure en el documentari el mapa del nord Algèria i tots els punts on l’exèrcit francès va establir unitats de forces especials especialitzades en armes químiques. Christophe Lafaye i Claire Billet hi han pogut identificar 440 coves gasejades, d’un total entre 8.000 i 10.000, segons que s’ha deduït dels pocs documents oficials que s’han pogut contrastar i ampliar fent recerca en arxius d’ultramar, i a partir de testimonis i documents de molts algerians que han col·laborat en la recerca i la filmació del documentari: supervivents, historiadors, ex-combatents i, també, alguns soldats francesos que, amb els anys, no han volgut obeir la llei del silenci oficial. Les cartes, els mapes, les fotografies i els diaris personals dels soldats han estat molt clarificadors d’alguns fets i la manera d’actuar francesa.

Fotografies dels àlbums dels ex-soldats francesos (fotografia: Solent Production).

Segons les proves trobades en el decurs de la seva investigació, Christophe Lafaye documenta que l’ús d’aquests gasos letals es va començar a posar en pràctica el 1956 de manera experimental. L’any següent va començar-ne l’ús generalitzat a tot Algèria amb la creació de les Brigades d’Armes Especials (BAS) i 119 equips de coves, cadascuna amb trenta-vuit homes.

Un dels caps militars clau en la planificació de tota l’operació va ser el general Raoul Salam, que, després de la independència l’any 1962, va capitanejar els grups terroristes d’extrema dreta que actuaven sota la cobertura de l’OAS. Van intentar de matar De Gaulle dues vegades. L’Espanya de Franco era per a ells un refugi segur. Els unia l’africanisme colonial. Amb els anys, molts dels seus seguidors van acabar essent mercenaris disposats a treballar amb totes les policies i màfies que els paguessin bé.

Els documents militars que l’historiador mostra en el documentari proven, tal com afirma ell, que era “una política pensada, reflexionada, experimentada i generalitzada”. Es detalla que el gas verinós que llançaven a les coves per les portes o per les escletxes de les muntanyes era CN2D, un còctel mortal de derivats del cianur i l’arsènic.

Els algerians, desprevinguts, es trobaven de sobte envoltats per un fum negre espès que anava envaint les coves. No veien res. No entenien res. Respirar-lo els causava tos, vòmits, cremor als pulmons i, finalment, en qüestió de pocs minuts, la mort per asfíxia o atac de cor. Així van morir, com rates, molts milers de vilatans i combatents. Les xifres definitives no s’han establert perquè el 95% encara s’ha d’investigar.

Segons uns quants testimonis d’algerians supervivents dels gasos a les coves, era un fum negre, sentien com si els llancessin a la cara un grapat de sorra. La gent tossia, cridava, plorava, vomitava i, al final, moria. Quan l’endemà podien anar a rescatar els cadàvers dels seus familiars, l’escena que hi trobaven era dantesca: dins les coves hi havia una massa de cossos recaragolats, molts d’ells irrecognoscibles si no era per la roba, si en quedava. Els cadàvers estaven inflats i eren de color blau.

Després de llançar els gasos, els soldats s’introduïen per les escletxes per explorar les coves (fotografia: Solent Production). Testimonis d’algerians supervivents i soldats francesos

Entre els testimonis d’algerians supervivents o descendents de les víctimes, hi ha homes com Mohammed Ben Slimane Laabaci. Ell era un nen que va poder fugir d’una cova on van morir dos-cents cinquanta vilatans al massís de l’Aurès. “L’endemà de l’atac, vaig tornar a la muntanya amb ma mare. D’amagat, vam veure els francesos traient cadàvers. Eren irrecognoscibles. Completament blaus. Els cossos inflats […] Totes les dones ploraven a les cases. Les senties si passaves caminant pel carrer. Tothom havia perdut algun familiar. Era com un film d’horror. Els morts es van quedar allà fins a la independència, quan les autoritats van anar amb els vilatans per enterrar-los en un mateix cementiri memorial.”

Ould Zaouache Latamen, ex-combatent del FLN, explica que els francesos utilitzaven tota mena d’armament: gas, avions, helicòpters, morters, bombes… “Va ser terrible. Nosaltres ho vèiem tot de la muntanya estant. Quan baixàvem als pobles a buscar provisions, les dones, que ens ajudaven molt, ens ho explicaven. Van patir molt. Avui encara no ho podem explicar tot”, confessa. “Hi ha tantes coses horribles que és inimaginable.”

També són molt il·lustratius, per contrast, els testimonis dels soldats francesos de les Unitats Especials que han acceptat de ser entrevistats. Ells aporten veracitat i experiència pròpia als documents oficials i complementen la versió de les víctimes.

“Sabíem que eren armes prohibides per la Convenció de Ginebra, però a nosaltres no ens explicaven res”, diu Jacques Huré, que conserva el diari personal d’un company en què s’explica detalladament, hora per hora, com actuava un escamot gasificador.

Jean Vidalenc conserva algunes fotografies personals que no li van ser confiscades i avui són proves dels fets. “No vaig saber mai la composició del gas… També ens afectava a nosaltres. Ens en vam queixar i ens van donar uniformes i màscares protectores.” Ell va ser condecorat per la Secció. Després de la guerra, es va imposar un mutisme total sobre la qüestió que, malgrat tot, sempre ha estat present en la memòria dels soldats. “No he dormit ni un sol dia, d’ençà de llavors, sense pensar en la guerra d’Algèria.”

Armanda Casanova era prim i àgil. L’anomenaven el “rata” perquè era dels qui penetraven a les coves per les escletxes de la muntanya per explorar la situació després del llançament de gasos. A la seva unitat feien dues operacions o tres de gasificació el mes. Ell va passar dos anys i tres mesos a la Secció. Encara avui sent l’olor del gas i dels morts. Alguna vegada va arribar a passar sis hores explorant una cova sense respirar aire pur. Una vegada es va intoxicar i el van hospitalitzar durant un mes.

Operació de les seccions especials (fotografia: Solent Production). L’acord secret del general De Gaulle

Hi ha dues aportacions del film que ens situen en el context actual i històric. A mitjans de segle XIX, quan França conqueria Algèria, l’exèrcit francès ja havia posat en pràctica la tècnica d’intoxicar les coves amb fum per desallotjar els algerians dels seus amagatalls.

I quan es van negociar els acords d’Evian (1962) per a la independència, De Gaulle va aconseguir de mantenir en secret un detall important: França va poder mantenir a Algèria unes bases al desert del Sàhara per a experimentar-hi i fabricar-hi armes químiques, després destinades, també, a proves d’armes nuclears i biològiques. No se sap quins efectes sobre la natura, els animals i els humans han tingut aquests experiments. Van ser operatives fins el 1984.

Pòster del documentari (fotografia: Solent Production).

Les delegacions d’Ucraïna i els Estats Units han començat les negociacions de pau a Riad, segons que ha informat el ministre de Defensa ucraïnès, Rustem Umerov. “Hem començat una reunió amb l’equip nord-americà a Riad. Complim l’encàrrec del president d’Ucraïna per aconseguir una pau digna per al nostre estat i garantir-ne la seguretat”, ha escrit Umerov a Telegram.

Segons que ha explicat, les converses, de caràcter tècnic, se centren en propostes per a garantir la seguretat de les instal·lacions energètiques i de les infrastructures. “Avui treballem un seguit de qüestions tècniques complexes: la nostra delegació inclou especialistes en energia i representants militars de la marina i l’aviació”, ha dit. A la reunió d’avui també hi han assistit el comandant en cap de les forces armades ucraïneses, Oleksandr Sirski; el cap de l’estat major, Andrii Hnatov; i uns quants assessors del president, Volodímir Zelenski.

Després d’aquesta trobada, hi ha prevista una reunió entre representants dels Estats Units i de Rússia. La delegació russa ja ha arribat a Riad i s’haurà de reunir amb la dels EUA demà al matí, segons que ha explicat Grigori Karasin, president de la comissió d’afers exteriors del senat rus, que n’és membre. També en forma part l’assessor del Servei de Seguretat Federal rus, Serguei Beseda.

El portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, ha advertit que aquestes converses “no seran fàcils”, en una entrevista a la televisió pública russa VGTRK. Segons ell, s’hi tractarà la seguretat del trànsit marítim al mar Negre. “El president Vladímir Putin ha accedit a renovar l’anomenada iniciativa del mar Negre”, ha dit, en referència a l’acord que va permetre l’exportació de gra ucraïnès durant un any a canvi d’aixecar restriccions als productes agraris russos. Peskov ha lamentat que Rússia se’n retirés perquè Moscou va complir la seva part, però “l’altra part no va complir mai les seves obligacions”. Amb tot, ha remarcat el “nou to de pau i cooperació mútua beneficiosa” de l’administració nord-americana.

Washington i Moscou ja es van reunir per primera vegada el febrer, també a l’Aràbia Saudita, per tractar la crisi a Ucraïna, però sense la presència de Kíiv, cosa que va despertar recel per les intencions de totes dues potències.

El 10 de març, el president Zelenski va visitar l’Aràbia Saudita i es va reunir amb el príncep hereu, Mohammed bin Salman. Després de la trobada, va anunciar que una delegació ucraïnesa es quedaria al país per negociar. L’endemà mateix, les delegacions d’Ucraïna i els Estats Units van començar els contactes a la ciutat de Jedda, d’on van sortir uns quants acords, com ara la proposta de fer una pausa de trenta dies en els atacs contra instal·lacions del sector energètic.

El nou primer ministre del Canadà, Mark Carney, ha anunciat avui la convocatòria d’eleccions anticipades. Ho ha fet en una compareixença a Ottawa, tot just una setmana després d’haver accedit al càrrec arran de la renúncia de Justin Trudeau i d’haver guanyat per una majoria molt àmplia la votació per a encapçalar el Partit Liberal.

Els comicis es faran el 28 d’abril i Carney haurà d’afrontar el desafiament de mantenir el govern liberal. La política comercial i internacional del president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, pot beneficiar electoralment els liberals, que han respost als aranzels imposats pels Estats Units amb taxes equivalents a les importacions d’aquest país.

El Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, ha informat que 50.021 persones han mort a causa de l’ofensiva israeliana que va començar l’octubre del 2023. Segons aquestes dades, hi ha també 113.274 ferits.

Uns quants organismes internacionals consideren que l’ofensiva podria constituir un genocidi, motiu pel qual s’ha obert una causa al Tribunal Internacional de Justícia. Mentrestant, l’exèrcit israelià ha reprès els atacs contra Gaza, manté el desplaçament forçat de palestins a Cisjordània i continua bombardant el sud del Líban. L’alto-el -foc que havia permès l’intercanvi d’ostatges entre Hamàs i Israel es va trencar a començament de març.

Antics directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà han denunciat que les declaracions del seu director actual, Christopher Daniel Person, posen en perill la missió de la delegació i menystenen la catalanitat de la zona. A més, n’han demanat la destitució.

Un intrús a Perpinyà- Editorial Vicent Partal 

Person, nomenat a l’octubre va dir al Parlament de Catalunya que el territori on residia no l’anomenava “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”, i que solament existia “Pirineus Orientals” per al departament i “Occitània” per a la regió. Així mateix, Person va arribar a dir que el català, a Catalunya Nord, s’havia “perdut” i que no es parlava.

Els ex-directors consideren que aquestes afirmacions contradiuen la raó de ser de la Casa, creada el 2003 per fomentar la llengua i cultura catalanes, enfortir la cooperació i mantenir els vincles entre catalans del nord i del sud. Recorden que, malgrat la separació política arran del Tractat dels Pirineus del 1659, els lligams culturals i socials s’han mantingut vius.

“Escup a la cara dels nord-catalans”: indignació i estupor amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà

Consideren que l’actual responsable no té ni el coneixement del país ni el sentit de la diplomàcia per exercir el càrrec, i demanen al president Salvador Illa que designi una nova persona que mantingui viu el projecte fundacional de la delegació. “Sota la disfressa d’una suposada ‘neutralitat institucional’, l’arrogància i la ignorància del Sr. Person malmeten la tasca acomplerta pels successius governs catalans des de la creació de la delegació a la Catalunya del Nord i posen en perill la credibilitat guanyada al llarg dels darrers vint anys i, per tant, la continuïtat de la institució”, diuen.

Els signants d’aquesta carta són Enric Pujol i Casademont, Jordi Fernández-Cuadrench, Joan Gaubí, Josep Puigbert i Punset i Alfons Quera i Carré.

Podeu llegir el comunicat sencer ací:

L’economista francès Jean Monet, considerat un dels pares d’Europa, deia que “les fronteres són les cicatrius de la Història”. La nostra cicatriu, la cicatriu dels catalans, té poc més de 360 anys.El 7 de novembre del 1659, el Tractat dels Pirineus entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys a canvi de l’annexió per part de la Corona francesa del Comtat del Rosselló, amb el Conflent i el Vallespir, i d’una part de la Cerdanya, amb el Capcir. Des d’aquest moment, el territori nord-est de Catalunya deixava d’estar sota l’autoritat secular de les Corts Catalanes, a qui la monarquia hispànica, contravenint les Constitucions de Catalunya, no havia consultat, ni tan sols notificat, l’acord amb França. Malgrat la separació politicoadministrativa, la frontera no ha aconseguit trencar les relacions socials, econòmiques i culturals entre els catalans de les dues bandes de la ratlla, durant els darrers segles.

A partir de l’1 de gener de 1986, els catalans del nord i els del sud ens vam retrobar al si de la Unió Europea. En aquest nou context, el 5 de setembre de 2003, el Govern de Catalunya va inaugurar la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, la seva oficina de representació a la Catalunya del Nord. Des de la seva fundació, de la mà de la desapareguda Maryse Olivé, primera directora, les principals missions de la Casa de la Generalitat a Perpinyà són la dinamització de les relacions institucionals amb la Catalunya del Nord, la promoció de l’ús social de la llengua catalana al territori nord-català i el desenvolupament de la cooperació transfronterera en tots els àmbits, per la qual cosa acompanya les iniciatives de caire transfronterer de les institucions, les empreses, les entitats i, en definitiva, de la ciutadania d’un costat i altre de la ratlla, amb un especial interès per enfortir els lligams entre l’anomenat “Espai Català Transfronterer”, que abraça les comarques nord-catalanes i les gironines.

Gràcies a les complicitats establertes amb el teixit institucional, socioeconòmic i cultural local, la Casa de la Generalitat a Perpinyà ha sabut guanyar-se el respecte, l’afecte i la confiança de la societat nord-catalana, en els seus més de vint anys d’existència.

Les polèmiques que s’han succeït a la Casa de la Generalitat a Perpinyà des del nomenament del nou director, Christopher Daniel Person, el passat mes d’octubre, i lesexplicacions donades per aquest en la seva compareixença en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament,el proppassat dijous 20 de març, negant-se, per exemple, a utilitzar el terme “Catalunya del Nord”, plenament arrelat al territori i correntment usat per les institucions nord-catalanes, o afirmant que “la llengua catalana no es parla” en les comarques nord-catalanes, han generat una gran indignació i rebuig entre representants polítics i socials al nord i al sud de Catalunya. No només contravenen la política i les missions fundacionals de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la raó mateixa per la qual va ser creada aquesta delegació, sinó que també suposen ungreu menyspreuals catalans del Nord i del Sud. Sota la disfressa d’una suposada “neutralitat institucional”, l’arrogància i la ignorància del Sr. Personmalmeten la tasca acomplerta pels successius governs catalans des de la creació de la delegació a la Catalunya del Nord i posen en perill la credibilitat guanyada al llarg dels darrers vint anys i, per tant, la continuïtat de la institució.

Per tot això, els sotasignats, com antics directors de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, demanem al President de la Generalitat, Molt Honorable Sr. Salvador Illa, que la delegació a la Catalunya del Nord continuï desenvolupant les missions per a les quals va ser fundada: la promoció de la llengua i la cultura catalanes i l’enfortiment de les relacions entre nord i sud-catalans, a través del sentiment de catalanitat que ens agermana, i que posi al capdavant de l’equip de professionals que hi treballen una persona que reuneixi els coneixementsdel país i el sentit de la diplomàcia imprescindibles per a dur a terme amb eficiència aquesta tasca, capacitatsde les quals l’actual director, en els pocs mesos que porta en el càrrec, ha demostrat a bastament estar mancat.

 

Esquerra Republicana ha registrat una proposició no de llei perquè el congrés espanyol insti el govern a aprovar una legislació específica que reguli l’ús de programaris espia com Pegasus. Volen que la norma garanteixi el respecte als drets fonamentals i fixi criteris clars de legalitat, necessitat i proporcionalitat. ERC reclama que se’n prohibeixi l’ús contra periodistes, advocats, defensors dels drets humans i càrrecs electes, tret de casos excepcionals i justificats.

També exigeix que s’informi obligatòriament les persones afectades quan acabi la investigació, excepte si ho impedeixen raons de seguretat nacional, i que es destrueixi de seguida la informació no rellevant. El diputat Francesc-Marc Álvaro Vidal ha recordat que casos com el Catalangate han generat “preocupació internacional” i “indignació generalitzada”, i que per això cal regular l’ús d’aquestes eines.

ERC també demana d’obrir un debat parlamentari i social sobre l’impacte del programari espia en la democràcia i els drets fonamentals, i vol que aquests compromisos es comuniquin a la Comissió de Venècia, al Parlament Europeu i a la Comissió Europea.

El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, ha anunciat avui que pateix un càncer i que serà intervingut quirúrgicament a final d’abril. Aquesta intervenció l’obligarà a deixar temporalment la política activa.

“És operable”, ha dit. Ha afegit que afronta la malaltia “amb optimisme i la fermesa que tot anirà bé”. Torres ha fet aquest anunci durant el congrés insular del PSOE de Gran Canària, que s’ha fet aquest cap de setmana a Las Palmas.

Torres ha estat fins ara la figura del govern espanyol encarregada de negociar amb Junts en matèria d’immigració i també d’interlocutar amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, a les comissions bilaterals.

Des de finals de desembre han desaparegut almenys sis barcasses que es dirigien a les Illes, amb 85 immigrants a bord. Aquesta sembla ser la causa de l’arribada d’una quinzena de cossos a les costes de l’arxipèlag durant el 2025, segons que han informat el col·lectiu Caminando Fronteras i la Creu Roja, després d’haver rebut diferents notificacions sobre embarcacions que van sortir d’Algèria en direcció a les Illes però mai no van arribar a terra ferma.

Els cossos han estat localitzats principalment a Formentera i Mallorca, sovint en estat avançat de descomposició. Els primers van aparèixer la primera setmana de gener a Es Cavall d’en Borràs i a Llucmajor. Al març el degoteig ha estat constant, amb cossos trobats a Capdepera, Formentera, Deià i Palma.

La Creu Roja sospita que alguns dels migrants podrien haver desaparegut de dues embarcacions sortides d’Algèria a mitjan febrer. Una d’aquestes va salpar d’Aïn Taya amb 24 persones i només en van rescatar 19 prop d’Eivissa, segons testimonis. L’altra, amb 22 persones, va sortir de Boumerdés i no va arribar mai.

Caminando Fronteras denuncia la manca de resposta i recursos per part dels serveis de rescat i demana millores urgents per a evitar més morts. La identificació dels cossos continua en curs, sota tutela judicial, i les autoritats intenten localitzar-ne les famílies d’origen.

Familiars i amics han recordat aquest matí les víctimes del vol GWI 9525 de Germanwings en el desè aniversari del sinistre, que es compleix demà. En un acte a la T2 de l’Aeroport del Prat han fet una ofrena floral davant el monòlit i la placa commemorativa situats davant el mural de Miró. També han llegit un escrit i han fet un minut de silenci per recordar els seus éssers estimats, morts fa deu anys en el tràgic sinistre ocorregut el 24 de març del 2015 als Alps francesos.

Entre les autoritats presents hi havia el president de la Generalitat, Salvador Illa; el president del parlament, Josep Rull, i Artur Mas, que era president en el moment de la tragèdia. L’acte l’ha convocat l’Associació d’Afectats del vol GWI 9525 als Alps. La presidenta, Lourdes Bonet, ha dit que, malgrat hagin passat deu anys, la llum de les persones que van morir mai no s’apagarà. “Recordar-nos ens alleuja, però també ens provoca llàgrimes”, ha afegit.

L’associació, formada per 46 famílies, es va constituir per esclarir les causes del sinistre, exigir responsabilitats i impulsar canvis legislatius per evitar noves tragèdies d’aquesta mena. Bonet ha dedicat part del seu parlament a repassar la feina feta, i ha assegurat que han treballat “amb fermesa i dedicació” per assolir els objectius.

El papa Francesc ha sortit aquest migdia de l’hospital Gemelli de Roma després d’haver-hi estat ingressat durant 37 dies per una doble pneumònia. Des del balcó del centre hospitalari, en el moment de l’Àngelus, ha dit “Gràcies a tothom.”

El pontífex, hospitalitzat des del 14 de febrer, ha estat traslladat a la residència de Santa Marta, dins del Vaticà, on haurà de reposar almenys dos mesos. Segons han informat els metges, el papa es troba en condicions clíniques estables, però la recuperació serà llarga i requerirà tractament farmacològic i, si escau, assistència respiratòria.

Els trens circulen amb retards que poden superar els 30 minuts a la línia R15 de Rodalia per una incidència a la infraestructura entre Riudecanyes (Baix Camp) i Marçà-Falset (Priorat), segons que ha informat Renfe. Tècnics d’Adif treballen per resoldre l’avaria.

Ahir ja hi va haver una altra incidència que va interrompre la circulació entre Torredembarra (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) per un problema en un desviament, amb afectacions a les línies R14, R15, R16 i R17. Es va habilitar un servei alternatiu per carretera i la circulació es va restablir a les 16.30.

 

Només un 7% de les denúncies per vulneració dels drets lingüístics dels consumidors presentades entre el 2012 i el 2024 han acabat en sanció. Segons dades de l’Agència Catalana del Consum (ACC) analitzades per l’ACN, s’han imposat multes en 367 de les 5.406 denúncies tramitades per l’ACC i pel Departament de Política Lingüística, una seixantena de les quals no eren per motius lingüístics. L’import mitjà de les sancions és de 2.240 euros, sobretot per incompliments relatius a informacions de caràcter fix i invitacions a comprar.

Entre el 2023 i el 2024, les queixes i denúncies per discriminació del català es van disparar: 3.000 expedients, gairebé la meitat de tots els registrats d’ençà del 2012. Un expedient de cada tres són per rètols i cartells. Les dades, obtingudes amb una petició de transparència, recullen 341 sancions (algunes resolen unes quantes denúncies contra una mateixa empresa). Tres multes de cada deu (29,9%) són per no incloure el català en informacions de caràcter fix, com ara rètols del comerç, cartells als aparadors i la senyalització de l’horari comercial. Una quarta part (25,5%) són per no fer servir el català en invitacions a comprar, com ara les cartes dels restaurants. Les vulneracions en matèria d’etiquetatge són el 3,5% de les sancions, i la resta fan referència a manuals d’instruccions, documentació contractual, atenció i més qüestions. En un 20% dels casos, la multa es deu a motius no lingüístics.

Sancions de 10.000 euros

Les sancions més altes han estat de 10.000 euros, una quantitat imposada en dotze ocasions. En conjunt, consten imports en 293 procediments, que sumen 685.901 euros, amb una mitjana de 2.340 euros per multa. En total, s’han obert 396 expedients sancionadors, i la majoria han acabat en multes (341), però 37 encara són en tramitació i en 18 casos se n’ha dictat el sobreseïment. Les queixes i denúncies que acaben en sancions són una minoria: menys d’una de cada deu.

Gairebé la meitat dels expedients acaben arxivats

Dels 6.145 expedients que l’ACC i Política Lingüística van obrir entre el 2012 i l’11 de desembre de 2024, gairebé la meitat (47,8%) han acabat arxivats. Els motius són diversos: la manca d’infracció, la rectificació voluntària de l’empresa, entre més. En un 20,6% dels casos, la incidència s’incorpora a futures inspeccions i en un 10,2% es trasllada a un organisme extern.

Les denúncies es disparen d’ençà del 2023

Les vulneracions dels drets lingüístics dels catalanoparlants en l’àmbit del comerç van augmentar a partir del 2023, amb més de 2.000 casos aquell any i 1.250 més el 2024. Aquests expedients representen més de la meitat de tots els oberts d’ençà del 2012. El 2022 va ser un any amb xifres altes, amb 666 expedients, una quantitat que no es veia d’ençà del 2012 (732).

Del conjunt, es poden distingir 5.406 denúncies, 710 queixes i 29 comunicacions. Les queixes no poden acabar en sancions, car només deixen constància d’un tracte incorrecte que no implica vulneració de drets.

La restauració encapçala el rànquing de sectors denunciats

La restauració és el sector amb més denúncies, amb més de 600 el 2024. El segueixen les perruqueries i centres d’estètica (6,1% dels casos), el comerç al detall i centres comercials (26%), gimnasos (20%), supermercats (18%), hotels (15%) i assegurances (14%). Més d’un 36% de les queixes fan referència a informacions comercials de caràcter fix; un 20%, a l’atenció al client; un 15%, a invitacions a comprar, i un altre 15%, a la documentació contractual. Un 5% denuncien l’absència del català en l’etiquetatge.

Les sancions no sempre coincideixen amb el motiu original de la queixa. A vegades hi ha unes quantes multes per vulneracions lingüístiques, o per uns altres motius, no sempre denunciats d’entrada.

Un miler d’empreses denunciades el 2024

D’ençà del 2012, més de 4.300 empreses han estat objecte de queixa o denúncia. Gairebé 600 acumulen més d’una denúncia, una vintena en tenen més de deu i una empresa sola n’acumula 41. El 2024, s’han denunciat un miler d’empreses, una en té 18. Quant als denunciants, el 2024 n’hi ha hagut 377. D’aquests, 90 han presentat més d’una queixa o denúncia i acumulen el 76% dels expedients. Dues persones han presentat 181 i 159 denúncies, respectivament.

El 90,4% dels expedients del 2024 corresponen a empreses amb seu a Catalunya i el 10% restant, a l’estat espanyol, sobretot a Madrid (61%). Però no sempre queda clar si es refereix a la seu oficial o al lloc on s’ha produït l’atenció.

Dels expedients catalans, el 78,7% són a la demarcació de Barcelona, el 12% a Tarragona, el 6% a Girona i el 3,2% a Lleida. S’han registrat expedients en 141 municipis, amb gairebé la meitat (46%) localitzats a Barcelona ciutat. Segueixen Sabadell (58%), Tarragona (55%), Madrid (43%), l’Hospitalet de Llobregat (28%) i Lleida (26%). L’ACC rep la majoria de queixes i denúncies, també les tramitades des d’uns altres organismes. El 2024, el 92% dels expedients van ser de l’ACC, i un 7%, del Departament de Política Lingüística.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no ha assistit aquest matí a la romeria de les Canyes de les festes de la Magdalena de Castelló per tal d’evitar les protestes que en demanen la dimissió per la mala gestió de la gota freda. Mazón tampoc no va assistir a la Crida de les Falles de València ni a les ‘mascletàs’.

La ministra de Ciència, Innovació i Universitats del govern espanyol, Diana Morant, ha aprofitat l’absència de Mazón per criticar-lo amb duresa i ha denunciat que és una “anomalia democràtica” que no pugui sortir al carrer “perquè el seu poble no el suporta”. Ho ha dit abans de participar en la romeria. Segons Morant, fa mesos que es viu aquesta situació: “Un president que no ha estat a l’altura, que ha abandonat el seu poble en les pitjors circumstàncies.” Per això, diu, “el seu poble ja no pot més”.

Ahir van començar les festes de la Magdalena, una de les celebracions més emblemàtiques de Castelló de la Plana. I, tal com va passar amb les Falles de València, durant la festa també hi ha hagut moments de reivindicació. Concretament, per a expressar la indignació i demanar la dimissió de Mazón. De fet, instants després d’acabar la primera ‘mascletà’ que donava el tret de sortida, desenes d’assistents van cridar “Mazón dimissió”. A més, van desplegar una gran pancarta, al balcó d’un dels edificis, que també demanava la dimissió del president.

Un tribunal turc ha decretat presó provisional per a Ekrem Imamoglu, batlle d’Istambul i un dels principals rivals polítics del president Recep Tayyip Erdogan. Imamoglu és investigat per corrupció i per presumptes vincles amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que el govern turc considera una organització terrorista.

El batlle fou detingut dimecres i ha estat sota custòdia d’aleshores ençà. A fora, milers de manifestants han omplert els carrers de les principals ciutats del país per denunciar el que, segons el mateix Imamoglu, és una persecució política impulsada pel president Erdogan. Tamnateix, Erdogan ha negat cap ingerència en el cas i ha defensat la independència del poder judicial.

Avui, 23 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Cristina Rodríguez: “Van enviar el meu fill a una emergència en plena alerta roja, i no va arribar a casa”
• La nova vida de Sergi Sabrià: en mans d’un empresari que titllava els independentistes de nazis
• Art degenerat, diu Trump | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLIX): Evocacions
• La superbateria de BYD, l’adeu definitiu als vehicles de combustió?
• Fenomen astronòmic: els anells de Saturn deixen de ser visibles avui
• Els ultranacionalistes russos, l’últim escull per a la pau d’Ucraïna
• Àngels Gonyalons: “Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, no m’interessa”
• No hi ha forners joves: l’ofici té data de caducitat?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

A partir d’avui, els anells de Saturn ja no seran visibles de la Terra estant. Aquesta desaparició, que ja és segur que serà una de les notícies de l’any, en realitat és un efecte òptic. La forma plana i prima dels anells permet que desapareguin de la vista cada pocs anys a causa de les posicions tant de Saturn com de la Terra en les seves òrbites al voltant del Sol. Segons que han calculat els astrònoms, el fenomen passa cada 13,7 anys i 15,7. La darrera vegada que va passar va ser el 2009 i la següent es calcula que serà el 2038.

Ja fa anys que la visibilitat de Saturn de la Terra estant va minvant, i no serà fins l’any 2032 que tornaran a ser visibles els anells amb la màxima esplendor. Els anells de Saturn són una de les formacions més espectaculars del nostre univers conegut i, probablement, la que fa més temps que ha alimentat tota mena de teories i invencions.

Els astrònoms creuen que Saturn va acumular els anells tard i els manté en una mena d’equilibri precari, tot atrapant-los entre l’atracció de la gravetat del planeta i la velocitat orbital pròpia dels anells, que tendeix a projectar-los cap al buit de l’espai.

Els anells, formats per milers de milions de petites peces de gel i roca cobertes de pols còsmica, s’estenen fins a 300.000 quilòmetres del planeta, però estan sorprenentment junts entre si. L’espai més gran, conegut per la divisió de Cassini, té només 4.000 quilòmetres d’amplada.

Algun dia, els anells de Saturn desapareixeran per sempre. La gravetat els atrau cap al planeta en forma de pluja polsosa i partícules de gel, i hom calcula que el procés trigarà 300 milions d’anys a eliminar completament el sistema d’anells.

La representació de Saturn en qualsevol descripció del sistema solar sempre és especialment cridanera per aquest anell que envolta el planeta i que li dóna una aparença tan peculiar i única.

S’ha mort l’actor i director de teatre Xavier Serrat a 78 anys. El seu paper més conegut va ser a la sèrie La granja, de TV3, en què feia el paper de Joan, el cap de la família protagonista. És un projecte molt recordat perquè va ser la primera telenovel·la de TV3. Va ser creada per Joaquim Maria Puyal, i la va escriure Jaume Cabré. La sèrie servia com a pròleg per al programa de debat La vida en un xip.

Serrat també va participar en més sèries de TV3, com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà i Estació d’enllaç. La seva trajectòria professional també inclou films, com ara La plaça del Diamant, i desenes d’obres de teatre i programes de ràdio.

Va cursar els estudis d’interpretació, art dramàtic i cant a la Universitat de Roma, amb Vittorio Gassman, i també a la Universitat de París. Va començar fent cinema infantil en català a les escoles, on ensenyaven català de manera privada.

La seva trajectòria passa pel Teatre-Cabaret La Cova del Drac, i la participació en la companyia de teatre La Cubana, fins que es fa més conegut pel públic en general amb el personatge Joan a La granja. També va treballar molts anys fent doblatge.

La segona campanya teatral Cap Butaca Buida ha aplegat un total de 71.441 espectadors en 217 teatres. Segons que han dit els organitzadors, la convocatòria ha estat una reeixida i consolida el 22 de març com una cita ineludible del calendari cultural català. A més, ha batut per segon any consecutiu el rècord mundial d’espectadors en un sol dia.

En el segon any que es fa, la iniciativa s’ha estès als Països Catalans i ha arribat també al País Valencià, les Illes i Catalunya Nord, amb 5 sales que han mobilitzat 2.024 espectadors. Amb aquesta expansió, reforça la vocació d’esdeveniment cultural de referència per a tots els territoris de parla catalana a la vegada que consolida la jornada com una veritable festa del teatre.

Durant el dia, el públic ha pogut gaudir d’una àmplia oferta teatral que ha inclòs 252 produccions, des de grans espectacles fins a muntatges de petit format, passant per teatre clàssic, contemporani, familiar i musical.

Cap Butaca Buida ha aconseguit de reunir 56.604 espectadors a Barcelona, 4.465 a Girona, 2.219 a Lleida i 6.129 a Tarragona. A banda, Barcelona ha concentrat el nombre més gran de sales participants amb 154; Tarragona, 22; Girona, 20; i les comarques de Lleida, 16. L’any passat, Cap Butaca Buida va reunir 55.583 espectadors en 145 espais escènics, tot superant el 92% d’ocupació mitjana.

Cap Butaca Buida vol convertir el dissabte 22 de març en una jornada festiva i alhora reivindicativa que ajudi a consolidar la Diada del Teatre, bo i fent valer, sobretot, el poder transformador de les arts escèniques.

El cinema català està d’enhorabona. Una nova producció bat rècords: Wolfgang, el film de Javier Ruiz Caldera, va superar el cap de setmana passat les arrencades de Casa en flames, El 47 i Alcarràs, bo i convertint-se en el llargmetratge català més vist d’aquests anys durant els tres primers dies de projecció. Malgrat tot, l’estrena no ha pogut evitar la polèmica: uns quants espectadors s’han queixat que, malgrat que està rodada en català, en alguns punts dels Països Catalans només es pot veure doblada al castellà. Parlem de tot plegat amb l’actriu Àngels Gonyalons, que després d’estar més de trenta anys sense fer cap film, hi té un paper, encara que secundari. És l’àvia del Wolfgang, un nen amb síndrome d’Asperger i altes capacitats, que després de perdre la mare ha d’anar a viure amb el pare, a qui no coneix i amb qui mai no ha conviscut.

Parlem amb l’Àngels Gonyalons del film, i de l’obra que acaba d’estrenar a La Villarroel, Dones de ràdio, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel, protagonitzada per la mateixa Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego, en la qual tres dones s’enfronten a l’adversitat del càncer de mama.

—Quina reeixida, no? Us ho esperàveu?
—Doncs sí, es veu que hem batut rècords. Crec que també hi ha ajudat el precedent de Casa en flames i El 47, i a ells els han ajudat uns altres precedents. És un pica-pedra de tot un gremi que fa que anem avançant. Evidentment, no és exclusivament per això:Wolfgang és una pel·lícula molt ben feta en tots els aspectes.

—Tot plegat demostra que no és flor d’un dia.
—Tant de bo. En realitat, ha estat intermitent. El cinema català va tenir un moment molt dolç, al principi dels vuitanta. I, de cop i volta, es va apagar aquesta llum. Ara hi ha una revifada. Nosaltres hem rodat la pel·lícula íntegrament en català, i després l’hem doblada al castellà.

—Ara que parleu d’això, el cap de setmana passat alguns usuaris del País Valencià i les Illes es van queixar que no la podien veure en català.
—Em sembla aberrant. No vull tenir mania persecutòria, però crec que a les Illes i al País Valencià, i per què no a tot arreu, s’hauria de poder veure en totes dues llengües. Que no passa amb totes les pel·lícules, que s’ofereixen en versió original? Espero que es pugui veure la versió original a tota la península. De vegades, sembla que vulguin negar la parla catalana. No ho acabo d’entendre. Per tant, comparteixo aquestes queixes que hi ha hagut.

—Feia molt que no us trucaven per fer un film. Us va sorprendre la trucada oferint-vos aquest paper?
—Molt, no era gens esperable. Fa trenta anys que no feia cinema. Mentida, més, fa trenta-cinc anys. Crec que des de Boom Boom, que va ser la primera pel·lícula de la Rosa Vergés. Ja no pensava en el cinema. O sigui, hi penses, com una part més del teu ofici, allà on tens molt a descobrir i aprendre. Que, per descomptat, en el teatre també. Però el teatre és un espai que conec, és com a casa, però el cinema, no. Quan vaig rebre la trucada vaig saltar i tot. Primer em van trucar per fer una mena de prova. Des del primer moment vaig veure que volien que ho fes jo, perquè em van enviar el guió amb la marca d’aigua amb el meu nom. Però van dir que havien de fer una prova de càmeres, amb en Miki Esparbé. Vam fer unes quantes preses. Recordo que mentre provàvem, el Miki, que és molt bon company, em va dir: “No hi ha ningú més, eh? Això no és un càsting.” Al cap de no res, potser unes tres setmanes, em va trucar la meva representant per dir-me que el paper era meu. Recordo que em vaig posar a fer saltets al mig del carrer, de la il·lusió.

—Aquests dies molta gent fa un paral·lelisme amb l’Emma Vilarassau i Casa en flames. Totes dues sou grans del teatre català, però feia molts i molts anys que no us trucaven per fer res de cinema, ni de TV3.
—Cert, fa gairebé vint anys que TV3 no em truca… Entenc el paral·lelisme, però he de dir que l’Emma Vilarassau fa un paper protagonista importantíssim a Casa en flames, amb un gran nivell d’exigència, i jo faig un paper secundari. A Wolfgang, els protagonistes són en Miki Esparbé i en Jordi Català. Però a mi ja m’està bé fer aquest paper. Crec que és interessant no fer sempre protagonistes. Els anys noranta, em va tocar viure una època en què tot girava al meu voltant. Ara estic fent una cosa coral amb unes companyes fantàstiques i molt bones, a La Villarroel. Acabo de fer una cosa molt petitona, al Teatre Akademia. Abans venia de fer una cosa molt grossa: L’alegria que passa, amb Dagoll Dagom. M’esperen uns altres projectes més grans. I es tracta d’això, d’anar variant. Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, a mi no m’interessa… Perdona, que me n’he anat de la pregunta.

—No, cap problema.
—Crec que és casualitat. Però no ho sé. Confesso que moltes vegades no hi entenc, de tot això. El que sí que crec és que era una mica imprevisible que em truquessin per fer un paper d’àvia. Que truquessin a una persona del meu aspecte, que no de la meva edat, que podria ser àvia, però una mica just. En realitat, tinc cinc anys menys que el personatge. Però ja passa, això: en el teatre estic fent una persona cinc anys més jove que jo. Ja seria això. A més, en aquest cas no volien una àvia típica. Buscaven una dona enèrgica. Com som ara les dones de seixanta anys, no? Això ha canviat, hem allargat l’esperança de vida i la qualitat de vida. El que sí que he de dir és que els discursos de l’Emma quan va recollir els premis van ser brillants, hi estic completament d’acord. I no és que ho digui ara perquè tinc seixanta-un anys. Ja ho deia quan en tenia vint, i si mires a l’hemeroteca, ho podràs veure, que ja defensava els que ens han precedit. Crec que hi ha d’haver un respecte i una estima per aquest patrimoni, perquè així ho valorem i fem que el públic ho valori. Sembla que de vegades som d’un sol ús. Que hi hagi gent jove que es vol dedicar al món de la interpretació i no sàpiga qui són la Rosa Maria Sardà o l’Anna Lizaran, que fa dos dies que no hi són, demostra que alguna cosa no estem fent bé.

—Però això passa?
—I tant. Per això defenso que la transversalitat en l’edat és molt interessant, perquè ens enriquim tots. Jo m’enriqueixo de les noves maneres de fer. Vaig anar a veure l’altre dia L’herència, al Teatre Lliure. Mare meva, que bé que ho fan! I també és una obra transversal. Crec que els que fa més anys que som dalt de l’escenari podem aportar moltes coses als joves, i a l’inrevés. Hi ha joves amb tant de talent! Mira, fa poc vaig treballar amb la Mercè Sampietro i em va dir que vigilés amb una cosa que feia. Jo li vaig agrair. Com no ho hauria de fer, venint d’una persona amb la seva experiència? A mi no em molesta gens. Tinc la sensació que hi ha gent jove a qui sí que els molesta, i crec que s’equivoquen. No dic tots els joves, eh? Perquè, per exemple, la companyia de L’alegria que passa era molt jove, i va ser meravellós treballar amb ells i aprendre mútuament. I ara estic amb Dones de ràdio, amb dues companyes de dues generacions diferents i també ens enriquim molt mútuament.

—Fa un moment dèieu que en aquest cas us toca fer d’àvia… Quin nét que us ha tocat, no? És brutal el talent que demostra en Jordi Català en aquest film. Quin actoràs, porta el pes del film i només té dotze anys.
—Absolutament, és brutal. Quin talent i quina actitud! He de dir que va ser tot tan senzill, que no vaig ser conscient de com n’hagués pogut ser de complicat tot fins després d’haver rodat la pel·lícula. Ell tenia una serenitat i una actitud tan professionals. Estava concentrat en la feina, però, a la vegada, quan paràvem, cantàvem, fèiem broma… El primer dia va ser molt prudent, però de seguida vam crear un vincle molt bonic. Té molt de sentit de l’humor. La manera com s’ho prenia… Té clar que vol ser actor, i des de la capacitat d’un nen de dotze anys, sap a on s’està ficant. Diria que, fins i tot, més que molts de vint anys, que diuen que volen ser actors.

—I no té un paper senzill, perquè fa d’un nen amb síndrome d’Asperger i altes capacitats…
—Sí, no era senzill. Però crec que ha estat molt ben acompanyat. En Javier Ruiz Caldera, el director de la pel·lícula, ha estat una peça clau. Ho fa molt fàcil, no és gens impositiu, escolta molt, treballa en equip. A més, és pare, i va treballar amb molta tendresa. El Jordi també tenia al costat una “coach”, la Clàudia Costas, que és meravellosa. L’ha acompanyat en tot moment, no només en els moments de feina. Perquè pensa que en un rodatge es creen molts vincles, els adults vivim un moment d’efervescència: de cop i volta, tens una família, i de sobte, es desfà i ja no hi és. Imagina’t, si els adults ho vivim així, els nens… He de dir que crec que també ha tingut un paper clau en Miki Esparbé; ha tingut molta mà esquerra i ens ha ajudat a tots moltíssim. I no em vull oblidar d’esmentar la mare del Jordi, és molt sensata i toca molt de peus a terra. Per tant, el Jordi ha estat molt ben acompanyat. Però sí, té un talent i una capacitat… En té ganes i entén l’ofici.

—Ara parlàveu de la Clàudia Costas, que es va formar al Memory, la que fins fa poc era la vostra escola. I al film també vau coincidir amb l’Anna Castillo, que també hi va estudiar. Com és això de coincidir amb gent que es va formar al Memory?
—Ui! Ja fa temps que em passa. He treballat amb l’Elena Terrats, la Mariona Castillo i el Pau Oliver. Em genera una barreja d’orgull i satisfacció. M’agrada molt veure gent que es va formar amb nosaltres i tenen unes carreres impressionants, com ara la Vicky Luengo i el Ferran González. Pensa que vam ser la primera escola de formació integral de tot l’estat.

—Us en sentiu orgullosa?
—Estic contenta, però he de ser honesta: no va ser meva, la idea, va ser del Ricard Reguant. I allà hi ha treballat molta gent posant-hi el colze cada dia, com ara la meva germana, la Txell Gonyalons. De fet, l’any passat vaig vendre la meva part de l’escola a l’equip que hi estava treballant. I orgullosa? Aquesta paraula té una mica de connotació pretensiosa que no m’acaba d’agradar. Sí que em sento orgullosa des de la perspectiva d’una edat diferent, que els he vist nens i, de cop, van sols. Està molt bé. Sempre dic que el talent el porten ells. L’escola el que ha de procurar és de tenir les eines i saber captar aquell alumne per entrar en el codi que pugui entendre per explotar i potenciar aquell talent que té. Si poden anar a moltes escoles, millor. No he estat mai un gurú, no m’agraden. Hi ha molta gent que s’equivoca i va a una escola pensant que trobarà feina, i no a aprendre. Primer s’ha d’aprendre.

—Sobre això us volia preguntar, perquè ara parlàvem del Jordi Català, i al Memory heu treballat amb gent molt jove. No ha de ser fàcil, de gestionar-ho tot plegat.
—Quan es comença una carrera infantil, hi ha un moment que s’ha de superar aquesta etapa i passar a l’adulta, i han d’estar molt ben acompanyats, perquè, de cop, desapareixes. Recordo alguns casos. Ara em ve el cap el de l’Antonio Hortelano, que va tenir una baixada després de tenir grans èxits de jove, i després han de tornar a construir una carrera com a adults. Hi ha un moment que deixes de ser aquella carona. L’impàs costa i crec que s’ha d’acompanyar. És complicat fer una carrera infantil. Hi ha gent que de petita ha funcionat molt, però, de cop, deixa d’interessar perquè ja no és aquella criatura de les piguetes. No ha de ser fàcil que tothom et balli l’aigua i això s’acabi de sobte. Si no ho és per als adults, que sabem que hi ha moments de més visibilitat i moments de menys. A mi em sorprèn molt que de vegades em diuen que ara visc un molt bon moment… Jo no he parat mai de treballar. Sóc una privilegiada. El que passa és que malgrat que he fet coses amb públic i, fins i tot, amb bones crítiques, de vegades tens èpoques en què fas una carrera més discreta. També està bé. I de cop i volta fas una cosa que et dóna un punt de visibilitat, i tornes al focus. Però clar, fa quaranta-quatre anys que treballo. Me’n vaig anar a viure fora, i vaig tornar fa gairebé vuit anys. Però, per exemple, fer L’alegria que passa em va donar una altra vegada aquest punt de visibilitat. Realment, no he parat mai de treballar, i dono gràcies per això. També he picat molta pedra, però hi ha gent que pica molta pedra i no ho aconsegueix. Conec dones amb molt de talent que no han tingut les eines que jo he tingut per a funcionar, i això existeix. També sóc conscient que tot plegat es pot acabar demà. Què hi farem? Continuarem picant pedra!

—Tornant al film, juga amb una barreja de tendresa, riure i emoció. Pots passar de la llàgrima al riure en un segon.
—Hi ha un treball de l’equip creatiu i del director molt bo. És una pel·lícula que té sentit de l’humor. Un sentit de l’humor fi. Se senten riures en un moment donat, però sobretot fa que a la gent se li escapi un somriure tota l’estona. I quan t’emociones no és sentimentaloide. Hi ha veritat. Són uns personatges molt quotidians, molt reconeixibles i empatitzables. És veritat que va de la relació entre un pare i un fill, però si vas més enllà, els personatges de la perifèria tots tenen en comú una cosa, que és que formen part de la recerca de l’aprenentatge d’estimar. Cada dia volen aprendre, i reconstruir aquesta estima. I això es respira.

—També exposa les dificultats que tenim tots per a comunicar-nos. Representa que el nen que té Asperger i és qui té més dificultats, però si ho analitzes, déu-n’hi-do, els dèficits que tenen els adults…
—Sí senyora, crec que és una molt bona conclusió. El nen és el que més sap. Se li atribueix al nen aquest dèficit perquè està diagnosticat, però realment els que no en saben són els altres. L’àvia, el meu personatge, és el prototip d’aquestes famílies que diuen que els problemes no es parlen, que tot va bé. És sorprenent la quantitat de gent, i alguns de més joves, que continuen amb aquest tarannà. Que decideixen que hi ha temes dels quals no se’n parla, que són tabú. Mares que no es comuniquen amb les seves filles per parlar de coses com la regla o el sexe. Jo, amb la meva filla, no he tingut mai tabús. Amb elegància, amb tacte, sabent com és la teva filla, que no ha de ser igual que tu, però aquí estic jo per parlar d’aquestes coses. Sóc la teva mare, no la teva amiga, però podem parlar de tot. I el sexe és un regal de la vida. I arribarà aquest moment, i aquí estic jo per ajudar-te i per acompanyar-te. Hi sóc incondicionalment, no tinc cap dret a dir-te a qui has d’estimar o com. El que he de fer és acompanyar-te, m’agradi més o menys. A ningú li hi hauria d’important si m’agrada o no. El que és important és que he d’estar el teu costat i no jutjar-te.

—Sembla que com més va vivim en una societat més oberta, però…
—És mentida! S’han aconseguit coses, però alhora hi ha una part de la societat que sembla que respongui a la que es va obrint, per anar tancant-se més. Fins i tot gent que forma part d’una mateixa família. És sorprenent com podem ser tan diferents, i que hi hagi aquest gran dèficit de comunicació, i que no puguem parlar les coses. És trist.

—Ara parlàveu de tabús. A La Villarroel, amb Dones de ràdio, també trenqueu un tabú i parleu del càncer de mama.
—Sí, i ho fem des del sentit de l’humor, no en fem un drama. La Cristina Clemente, autora de l’obra, té l’habilitat d’escriure essent molt realista, però amb molt de sentit d’humor. I el director de l’obra, el Sergi Belbel, també és així. Quan passen coses dramàtiques a la vida, el sentit de l’humor és un flotador molt important on agafar-te. I en aquesta obra la Cristina és capaç de transitar per temes molt delicats, com ara el càncer de mama, des del sentit de l’humor, i sense faltar el respecte, amb emoció però sense sentimentalisme barat.

—Ja heu estrenat. Com va? 
—Aquests dies ha vingut gent que ha passat per aquest procés. Fins i tot alguna dona a qui li acabaven de diagnosticar, que em va dir: “Després de veure aquesta funció, entomo el procés que em ve ara d’una altra manera.” En aquesta funció, la majoria dels personatges se salven, i a la vida no tothom ho fa. La Cristina va entrevistar-se amb vuit o nou dones que havien passat per aquest procés. Persones de diferents edats, i diferents tipus de càncer de mama i resultats, físics i psíquics. Un dia els vam fer la funció a elles i va ser molt emocionant. Van estar molt agraïdes. Crec que és d’aquelles funcions en què rius, però amb un nus a la gola, de l’emoció. Encara que he de dir que la funció no és exclusivament per a dones. La resposta del públic masculí és aclaparadora. A més, el procés que passen és extrapolable a qualsevol mena de càncer o malaltia.

Em digueres: et veig com si no t’aturassis mai de fer expedicions a la veritat humana mitjançant la literatura.

Et vaig contestar: escriure no és una confessió de l’autor, no és sols contar històries per explicar fetes, sinó essencialment retratar personatges; enfonsar-te en l’interior dels essers humans que sobreviuen en el mitjà terraqüi, convuls, hostil, carnisser, perquè és aquí on es mostra realment qui som i, sobretot, perquè és l’únic territori en què hi pot haver un espai d’exploració i de descobriment compromès amb la coneixença.

Em digueres: en tu reconec una persona a la qual no he de témer i ho sé per la seva forma de somriure; moltes de vegades dius: hem de riure molt, i aquest sentit de l’humor que practiques en la vida i en els llibres és un signe de reconeixement en un món que va perdent qualsevol planter d’humor.

Et vaig contestar: aquells que no riuen mai entenen la veritat com una cosa clara, ximple, immutable, rodona; creuen que tothom els acompanya en la seva percepció del que és cert i es pensen que tenen una idea exacta de qui són i del lloc que ocupen dins la societat.

Em digueres: em fan un maler veure aquells que t’interpreten en lloc d’acceptar-te tal com ets.

Et vaig contestar: no passis pena, els lectors vers saben que em matertialitz darrere de les meves planes escrites; i saben, també, que la imaginació, la inventiva, el somieig, l’enginy i la descripció són uns valors que amaren les meves frases tan lleugeres com una vida humana singular que amb un buf ja no existirà.

Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?

Et vaig contestar: els humans hem renegat del nostre origen, del nostre somni simfònic, del somni de la vida en comú, d’estar plegats escoltant la nostra diversitat; hem perdut la capacitat d’escoltar, l’escolta; escolta qui és al teu costat, aquesta és la llavor de la simfonia; la tonada de la dicció es fa camí, un camí de música verbal. Tot sovint voldria captar les harmonies i els ritmes, les melodies d’aquelles rondalles que ens contaven de petits les padrines davall la campana emblanquinada de la xemeneia ran de la foguera espurnejant que dibuixava ombres a les parets; allò que ens relataven aquelles veus ens donava tranquil·litat, ens acaronava els sentits, ens deixava embambats i ens feia volar. És allò que hem creat els humans per suportar l’urpa de la solitud, el dolor de cada dia, el cansament de la vida dura, la idea de la mort. La literatura és la major eina de consol que hem sabut inventar.

Em digueres: sí, aquesta complicitat entre qui diu i qui escolta és com un miracle.

Et vaig contestar: és el magnetisme del gra de la veu humana, el zumzeig tan delicat que t’acaricia l’oïda, l’alè dels sospirs, compassos que pasten els mots, la fondària plena de ressons d’un silenci sonor, les ones de la mar dels batecs que fan vibrar les cordes vocals, la correntia de salives que entapissen i fan anar llatines les paraules, aquesta forma d’amorosir els llavis perquè trobin el trèmolo tan musicalment just com exacte.

Em digueres: sembla que passes de llis damunt allò que contes i sense témer-me’n ja m’has caçat amb una coma.

Et vaig contestar: Ha! Ha! Ha! Una coma pot canviar una vida; cal tenir molt d’esment amb els llenguatges i no córrer, ni anar de gambirot, ni perdre l’agilitat que cada fonema, cada síl·laba, cada mot demana; no pots escapolir-te de la partitura, ni fer l’ullastre esbrancat com un virtuosisme de saló, el fraseig et donarà l’amplària de la passa i caldrà que vagis viu per no descomptar-te si vols aconseguir l’efecte més joiós, més seductor, més clarivident que convertirà la contarella en una festa de plers i que deixarà un estol d’empremtes en la memòria de l’escoltador que després, quan tot s’acabi, li farà molta de companyia.

 

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Cor-Closcadellertra-CDLIX.m4a