El grup Reversos tindrà el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta amb qui conversarem. En l’acte també es llegirà una selecció de poemes de l’autora.

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i activista cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.

Sànchez-Mústich va cursar estudis musicals a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu i es va dedicar professionalment a l’ensenyament musical.

Ha publicat deu llibres de poesia: La cendra i el miracle (Columna, 1989); El lleu respir (Columna, 1991), Premi Rosa Leveroni; Temperatura humana (Columna, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia; Llum de claraboia (Pagès, 2004); A la taula del mig (Moll, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia; On no sabem (Tresiquatre, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014); La gota negra (Pagès, 2018); i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).

Pagès Editors acaba de publicar una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021 (2024).

En narrativa és autora de dues novel·les: Les cambres del desig (Columna, 1999) i Tercer acte d’amor (Proa, 2002) i de vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova (dietari novel·lat) (ICD, 1993) guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla (Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008); i els dos darrers: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013) i Els vells, aquella nosa (Comanegra, 2020).

El maig del 2024, el municipi de Plentzia, a la costa de Biscaia, va aprovar una moció en què es declarava part integrant d’una república basca. Gairebé un any més tard, la iniciativa s’ha estès per tot el País Basc, i més d’un centenar de localitats ho votaran en el ple; els següents, Durango, de trenta mil habitants, aquest mateix dimecres, i Gasteiz, el 16 d’abril.

Les iniciatives han estat presentades pel moviment Ehun, en defensa de la independència del País Basc i desvinculat dels partits, i asseguren que “massa sovint, els ajuntaments no tenen mitjans per a protegir els interessos dels ciutadans”. Diuen que cal una legislació en favor de tots els ciutadans, sense límits, i consideren que aquesta legislació no és possible dins l’estat espanyol. “La república basca és una eina necessària per al benestar de tots els ciutadans”, afegeixen.

En la primera votació a Plentzia, la moció va rebre el suport de la majoria absoluta de l’ajuntament, governat per EH Bildu, i l’abstenció del PNB. S’han presentat a les principals ciutats del país, com ara Bilbo, Donostia, Iruña, Baiona, Donibane Garazi i Maule-Lextarre, i, fins i tot, Trebiñu, un enclavament envoltat del País Basc que forma part de la província de Burgos.

Ehun, partidari de la unilateralitat, assegura que és “poder posar en pràctica les sobiranies que tenim, en àmbits diferents”, amb la voluntat de socialitzar aquest discurs, perquè consideren que la política d’apaivagar el conflicte amb l’estat espanyol fa que l’independentisme perdi força. Sobre això, troben que “per part d’EH Bildu hi ha hagut una resposta molt negativa. S’ho van prendre com una agressió, perquè ara no volen crear confrontació”. El PNB ha dit que s’abstindrà en futures votacions i tot quedarà ara, diuen, en veure què fan els regidors de l’esquerra abertzale davant aquesta situació, i si votaran en contra d’una república basca: “Als pobles encara hi ha una disciplina forta, encara que no hi estiguin d’acord a les bases, però assegura que es pot esquerdar una mica.”

En el cas de Plentzia, associacions espanyolistes van anunciar que hi presentarien recursos en contra, però finalment no ho han fet. Sobre això, destaquen que no es tracta solament de demanar una república basca, sinó que oficialment el municipi se’n declara part.

Després d’aquesta iniciativa i cinc anys d’activitat, el moviment Ehun es posarà en pausa, perquè consideren molt complicat de treballar en els pobles amb la negativa de Bildu, malgrat que la majoria dels membres de l’associació són de l’esquerra abertzale. La raó, diuen, és que “si no estem en stand-by, tota la feina dels pobles recau en nosaltres, i no tenim capacitat per a tirar-ho endavant”. “Per tant, diem: ‘Nosaltres no hi som, hem deixat l’eina’, i ara que cada poble que vulgui pugui tirar endavant les mocions en més municipis.”

La llista sencera de localitats són:

1. Lasarte-Oria
2. Portugaldeta
3. Hernani
4. Usurbil
5. Eibar
6. Donostia
7. Galdakao
8. Oñati
9. Hondarribia
10. Santurtzi
11. Barakaldo
12. Sestao
13. Getaria
14. Bilbo
15. Pasaia
16. Lezo
17. Zizurkil
18. Gernika-Lumo
19. Lekeitio
20. Bermeo
21. Elantxobe
22. Kortezubi
23. Elorrio
24. Idiazabal
25. Durango
26. Villabona-Amasa
27. Asteasu
28. Atxondo
29. Elgoibar
30. Berriz
31. Ermua
32. Arrasate
33. Aramaio
34. Urkabustaiz
35. Tolosa
36. Errenteria
37. Aizarnazabal
38  Oiartzun
39. Etxarri Aranaz
40. Arbizu
41. Lakuntza
42. Uharte Arakil
43. Arruazu
44. Irañeta
45. Segura
46. Zegama
47. Zerain
48. Mutiloa
49. Oion
50. Kanpezu
51. Arraia-Maeztu
52. Legutio
53. Asparrena
54. Gasteiz
55. Agurain
56. Iruñea
57. Astigarraga
58. Baiona
59. Lekunberri
60. Irurtzun
61. Berriozar
62. Gares
63. Atarrabia
64. Trebiñu
65. Azpeitia
66. Azkoiti
67. Ordizia
68. Deba
69. Andoain
70. Arratzua-Ubarrundia
71. Urnieta
72. Ultzama
73. Leitza
74. Larrabetzu
75. Ondarroa
76. Lemoiz
77. Mendigorria
78. Zestoa
79. Aiara
80. Zuia
81. Ataun
82. Soraluze
83. Laudio
84. Lizarra
85. Argantzun
86. Arrigorriaga
87. Maule
88. Altsasua
89. Zarautz
90. Tutera
91. Tafalla
92. Goizueta
93. Lesaka
94. Sopela
95. Donibane Garazi
96. Donapaleu
97. Baigorri
98. Turtzioz
99. Urduliz
100. Orio
101. Aretxabaleta

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El batlle empresonat d’Istambul, Ekrem Imamoglu, ha estat proclamat aquest diumenge candidat del Partit Republicà del Poble (CHP) a les eleccions presidencials previstes inicialment per al 2028. La proclamació, amb una participació simbòlica de quinze milions de votants, ha esdevingut un desafiament directe al president turc, Recep Tayyip Erdogan, el mateix dia que Imamoglu ingressava a una presó de màxima seguretat acusat de corrupció, uns càrrecs que ell nega.

“Quinze milions de ciutadans han anat a votar i han elegit Imamoglu!”, ha proclamat el president del CHP, Özgür Özel, en una manifestació multitudinària al parc de Saraçhane, a Istambul. La convocatòria, d’un fort contingut simbòlic, ha inclòs 13,2 milions de vots en les anomenades “urnes de la solidaritat”, obertes a tothom, i 2.621 urnes oficials per als afiliats del partit. Imamoglu era l’únic candidat.

Özel ha afirmat que la plaça simbolitza el rebuig popular a Erdogan i fa inevitable un avançament electoral. “Ens han pres Ekrem Imamoglu. Som en rebel·lió. No hi ha pena, sinó esperança en aquesta plaça”, ha dit, tot denunciant un “intent fallit de cop d’estat del 19 de març”, en referència a la detenció del batlle.

També ha criticat durament els mitjans afins al règim per silenciar tant la proclamació com les protestes, i ha instat a deixar de consumir els productes de les empreses que hi fan publicitat: “Guanyeu diners amb nosaltres. Ens veneu productes, però serviu el palau.”

Özel ha denunciat les amenaces contra artistes que van participar en les protestes del parc Gezi del 2013 i ha mostrat una signatura conjunta de vuit-cents vuitanta artistes a favor de la democràcia. “Intimiden els artistes atacant l’honor de Gezi”, ha dit.

Dilek Imamoglu, la seva parella, també ha participat en l’acte. “No ens rendirem. Volen que ens sotmetem a la indefensió que ells mateixos han creat, però no ho farem”, ha afirmat. Ha recordat que l’empresonament és percebut com una injustícia per milions de persones: “No entenen què significa això per a tanta gent, però ho entendran.”

Ha citat unes paraules del seu marit en la campanya del 2016: “No usurparé els drets de ningú ni permetré que ningú usurpi els meus.” I ha afegit: “Continuaré lluitant, no sols per ell, sinó per tots els qui han vist vulnerats els seus drets.”

Özel ha tancat l’acte amb un missatge contundent: “Ekrem Imamoglu us derrotarà encara que no sigui candidat. Us derrotarà fins i tot empresonat perquè ara és el símbol de la lluita per la dignitat de la nació. Serem vencedors.”

Les protestes s’han estès pels carrers d’Istambul aquesta nit. A Taksim, la policia ha atacat els manifestants amb gas pebre, especialment a la zona de l’aqüeducte de Bozdogan.

Francina Armengol ha estat ratificada com a secretària general del PSIB-PSOE amb el suport del 90,4% dels delegats del congrés que el partit ha fet aquest cap de setmana a la Platja de Palma. En el discurs de cloenda, ha fet una crida a la unitat de l’esquerra política i social per “tornar a convèncer i vèncer” a les eleccions del 2027.

Armengol ha criticat durament el govern de PP i Vox, a qui acusa de tenir-ho tot “descontrolat”, i ha insistit que l’habitatge és el problema principal de les Illes. Ha reclamat que s’apliqui la llei estatal d’habitatge per declarar les Illes zona tensada i limitar el preu del lloguer, i ha advertit la presidenta Marga Prohens que, si no ho fa, aquesta serà la primera llei que els socialistes aprovaran si tornen al govern. “No em resignaré que cap ciutadà visqui en una caravana o en un campament”, ha dit.

També ha promès que l’impost de turisme sostenible tornarà a servir per fer política d’habitatge públic i ha defensat un pacte social perquè el 30% del parc d’habitatge sigui protegit. Segons ella, la saturació turística i la pressió demogràfica agreugen la crisi d’habitatge, i ha reivindicat que el seu govern va ser qui més va protegir el territori.

Ha anunciat, a més, iniciatives com ara prohibir el lloguer turístic en plurifamiliars i ha exigit que els empresaris de l’hostaleria apugin els salaris dels treballadors. També ha promès un decret de garantia de demora sanitària per reduir les llistes d’espera.

En clau política, ha acusat el PP i Vox de degradar el Parlament i ha demanat la dimissió del president de la cambra. Ha carregat contra el negacionisme de la violència masclista, tot recordant l’assassinat d’una dona a Puigpunyent.

La nova comissió executiva del PSIB inclou, per primera vegada, una vice-secretària general, càrrec que ocuparà Rosario Sánchez. També s’hi incorpora Rubén Castro com a nou portaveu i es reforça amb figures com Cosme Bonet, Mercedes Garrido, Milena Herrera, Marc Pons i Josep Marí Ribas ‘Agustinet’, que serà el president del partit.

Andorra Endavant no ha trobat el suport necessari per portar la Llei òmnibus al Tribunal Constitucional. El partit no ha aconseguit els tres consellers necessaris que havia de sumar als que té la formació. Cap membre del parlament ni de Concòrdia ni del Partit Socialista ha acceptat sumar el seu vot a l’extrema dreta andorrana.

El 29 de juliol de 2024, el Govern andorra va aprovar un projecte de llei, conegut popularment com a llei Òmnibus, amb l’objectiu de garantir el dret a un habitatge digne i assequible, així com d’implementar un model de creixement demogràfic, turístic i territorial sostenible. Així mateix, es van introduir modificacions importants en la regulació existent de la inversió immobiliària estrangera, així com actualitzacions rellevants en diversos àmbits clau, com ara, la fiscalitat, la immigració i el sector immobiliari.

Aquest mateix mes, el 6 de març de 2025, el Projecte de Llei va ser aprovat pel Consell General.

En plena pandèmia, Barcelona va viure molts moments angoixants. El coronavirus va fer canviar de dalt a baix la vida de la ciutat. Però allò no ho va pas aturar tot, malgrat que ho pogués semblar. Als carrers, molt més buits que no pas habitualment, hi continuaven passant coses. Per exemple, un assassí va fer anar de corcoll els Mossos d’Esquadra. En deu dies va assassinar tres persones, totes amb un element comú: dormien al carrer, cosa que les feia especialment vulnerables aquells dies. Fa uns quants mesos Carles Porta explicava el cas al programa de ràdio Crims. I avui se n’estrena una sèrie, El mal invisible, que començarà a TV3 a les 22.05.

Un cas poc conegut

El mal invisible, protagonitzada per Àngela Cervantes i David Verdaguer, és una sèrie inspirada perquè, malgrat que la història parteix d’un cas real, la ficció va molt més enllà. “No és true crime“, ens explica Lluís Arcarazo, creador i coguionista de la sèrie, juntament amb Maria Jaén i Guillermo Cisneros. “Són certes les circumstàncies de les morts. Fins i tot és bastant fidel la manera com els maten o les característiques de les víctimes i l’assassí, però tot el que ho envolta és ficció. Les històries dels policies i les seves famílies no tenen res a veure amb les reals. De fet, el focus no el posem en l’assassí, sinó en els policies i en els qui viuen al carrer i són assassinats. Volem retratar una cosa que normalment no surt en les ficcions. No hi ha sèries sobre persones sense llar. No hi ha sèries que parlin de les capes més vulnerables de la societat”, diu Arcarazo.

Una de les coses curioses del cas és que fou una notícia que hauria pogut obrir diaris durant molts mesos i no va ser així. L’abril del 2020, la societat catalana estava abocada amb la pandèmia, i se’n va parlar poc, d’aquest assassí en sèrie. La majoria d’actors que hi participen diuen que no en sabien res, abans que els arribes el guió. No és el cas d’Àlex Brendemühl, que en la sèrie fa el paper de cap de la investigació. Ell diu que ho recordava una mica per sobre: “No sé si es va voler silenciar, però recordo que s’hi va passar una mica de puntetes. Havies de furgar per a saber-ne detalls. En un altre moment, hauria generat una gran alarma social, però suposo que hi havia molt de neguit pel coronavirus i tot allò que podia passar. Els mitjans estaven més pendents d’això que no de les morts d’aquests tres sense-sostre. Per això em sembla encertat de recuperar la història ara.”

Molt més enllà d’un assassí en sèrie

Com explica Arcarazo, la sèrie parla d’una cosa que no es vol veure –les persones sense llar– i d’una cosa que no se’n vol parlar –la pandèmia. “Em sorprèn que hagin passat cinc anys i no hi hagi quasi cap sèrie que parli de la pandèmia. Em sorprèn aquest rebuig d’investigar què va passar, de parlar sobre una cosa que vam viure tots. És com si hi hagués hagut una guerra i no n’haguéssim escrit res ni fet cap pel·lícula”, diu Arcarazo. Han detectat que a moltes plataformes els originava rebuig que la sèrie parlés de la pandèmia. “Els agradava la història, i els interessava el tema, però pensaven que la gent no estava preparada per a parlar-ne.” Per això Arcarazo també vol fer valer que tant Mediapro Studio com TV3 la volguessin produir. Però val a dir que, una vegada feta –i fins i tot abans d’estrenar-se–, Disney Plus ja n’ha comprat els drets per emetre-la a la seva plataforma.

 

Aquells que tenim la sort d’haver vist ja alguns capítols de la sèrie, hem copsat com, en els primers minuts, xoca veure una Barcelona buida, sense cotxes, on la gent cerca màscares i gel hidroalcohòlic i pensen que uns guants els salvaran de contaminar-se. Però, a mesura que entres en la història, descobreixes que no tracta sobre la pandèmia, sinó que és el rerefons, l’excusa per a parlar de més coses. Enmig de la pandèmia, el sergent Quique Molina (David Verdaguer) se separa de la seva dona, però en aquelles circumstàncies no pot cercar pis i han de conviure en les mateixes quatre parets, un fet que crea tensió en l’ex-parella. Per una altra banda, l’agent Marga Muñoz (Àngela Cervantes) no pot visitar el seu pare que viu en una residència, i només s’hi pot comunicar amb un iPad. També es parla de coses que no tenen res a veure amb la pandèmia. Per exemple, l’agent interpretada per Àngela Cervantes es troba amb un cas de discriminació pel fet de ser dona, en un món dirigit per homes. “Malauradament, les dones que hi ha en aquests llocs de feina han de passar situacions molt incòmodes. Són espais en què les dones són molt sexualitzades i menyspreades. Han de fer el doble d’esforç per ocupar el mateix espai que un home”, explica Cervantes.

Si la pandèmia no és el fet més important de la sèrie, segurament els assassinats tampoc. El cas és important, però no ho és tot. “El cas és molt rellevant perquè ho desencadena tot, però hi ha un moment de la sèrie, sobretot a partir del quart capítol, en què cada vegada t’interessa més saber cap a on va la vida d’aquests personatges i què els ha passat” explica Verdaguer.

El ressorgiment de Nit i dia

De fet, Cervantes explica mig de broma que creu que la sèrie acaba parlant de coses de què d’entrada la societat no voldria parlar, servint-se d’allò que considera una de les drogues de Catalunya, els crims. Aquests darrers anys a Catalunya es viu una febre pel true crime. Carles Porta n’ha estat un dels màxims exponents, però no pas l’únic. Justament Lluís Arcarazo, abans d’aquest boom, va crear una de les sèries de crims més recordades a casa nostra, per no dir l’única: Nit i dia. Es va estrenar el 2016 a TV3, i casualment aquests últims mesos ha reviscolat perquè Netflix la va comprar i la va incloure en el seu catàleg. “Últimament, em passa que m’atura gent pel carrer i penso que és per alguna pel·lícula que he fet, però no: em diuen que miren Nit i dia“, ens explica David Verdaguer, que també sortia en la sèrie protagonitzada per Clara Segura. “És curiós, perquè és de fa molts anys, però és bo que les sèries puguin tenir una segona vida a les plataformes. Era una sèrie que estava molt bé, llàstima que ens vam quedar sense la tercera temporada. Existia, i trobo que ho tancava tot meravellosament bé, però no es va enregistrar, al final. No va poder ser.”

“Malgrat que una part de l’equip de Nit i dia també surt a El mal invisible, i també és un thriller, són sèries completament diferents”, explica Arcarazzo. Així i tot, hi troba més coses en comú: “M’agraden els personatges que són bons, però a la vegada fan coses que no t’agraden. I també els dolents que fan coses que tu també faries. Això passava a Nit i dia i passa a El mal invisible.”

Maria Bertomeu, coneguda artísticament per la Maria, ha publicat el segon disc, el primer de llarga durada. Robina es considera el treball més íntim i revolucionari de la cantant d’Oliva (Safor), que transforma la música tradicional valenciana des de l’arrel fins a l’avantguarda. Inspirat en la pedra preciosa del robí, el disc és un viatge emocional a través del procés de renaixença que ha viscut l’artista arran d’una ruptura. En paraules del crític i musicòleg Josep Vicent Frechina, Robina és “una immersió a pulmó obert en les profunditats més tèrboles i inquietants del trencament emocional. Un atzarós exercici de replegament interior, ordenació del dolor i provisió d’autocures”. El treball també s’ha acompanyat del videoclip de la cançó “Adoració a Robina”, un homenatge a les persones que lluiten contra la depressió. Una lluita de la qual Maria en sap molt.

—Com ha estat la rebuda del disc?
—Estic supercontenta, m’han arribat molts comentaris molt positius. I també d’altres que m’han dit: “Maria, m’està agradant molt el disc, però encara no he acabat d’escoltar-lo perquè vull fer-ho a poc a poc.” Aquests comentaris m’han agradat molt. És un disc que m’ha costat moltíssim. Aquest segon ha estat una cosa dura. Sabia molt bé el que volia dir, però no tenia una referència clara, i hem fet una cosa nova que puga ser una referència per a altres persones. La idea de fer-lo com una història, narratiu, dintre de la indústria també és complicada. És un disc per a escoltar-se’l tranquil·lament i en directe s’acabarà d’entendre.

—Qui és Robina?
—El concepte del disc es pot englobar en eixe adjectiu que vaig inventar per poder explicar el resum de tot. Seria com una dona mineral amb les seues coses bones i roïnes. Els diamants tenen moltes cares i tenen molta llum, i quan veus la llum, l’altra cara té ombra també. Ho vaig veure molt reflectit en les persones. Robina seria com una persona molt resilient, que és conscient de les seues debilitats i que sempre intenta buscar la part de millora.

—En què us heu inspirat per crear Robina?
—No m’he inspirat en res, m’he limitat a contar la meua experiència en la salut mental i com he treballat amb la psicòloga i amb la resta de psicòlogues per les quals he passat. Ja fa deu anys que hi vaig i he intentat explicar eixa part de la meua vida que encara no havia dit. Sobretot és un cant, en el meu cas, a la infantesa pròpia i a la curació, almenys, d’aquesta etapa de la vida. També hi ha cançons molt màntriques.

—Hi ha certa simbologia amb el robí roig, es pot relacionar amb l’imaginari religiós?
—Sí. No sóc creient de cap religió, però en la teràpia psicològica sempre intentes posar-te tu al centre, no com a egocentrisme, sinó com a estudi. Posar-te al centre i ser una espectadora de la teua persona, per poder veure les fortaleses i les debilitats que tens i no canviar-les, sinó escoltar-les, mirar-les i acceptar-les. I fer-te’n responsable, si és que t’has de fer responsable d’alguna cosa. Eixe vessant de posar una persona al centre el veig molt reflectit en el que seria la religió, però no és en eixa faceta.

—El disc neix d’un desamor. Com ha estat el procés de traslladar tot eixe dolor a un treball discogràfic?
—Aquesta és la pregunta, el quid de la qüestió. Hi ha moltes ruptures d’amor, d’amistat, de família, del que siga. El disc es pot aplicar a qualsevol història, a un objecte, si has perdut alguna cosa en la vida. No sé com explicar-t’ho.

—Imagine que ha estat un procés sanador, d’alguna manera…
—Sí, intente fer anàlisi i pense, ja veus tu, la música, són ones sonores que escoltes i no et donen a menjar, no t’alimenten. Però sí que et cura, a mi em cura el cervell, m’ajuda a transitar el dolor, les ruptures, el que m’ha passat al llarg de la vida. M’hi refugie i m’ajuda a transitar-ho. Té màgia, no cal explicar-ho, la música és per a això. Potser no sé explicar-ho parlant i amb paraules, però en la música sí que sé fer-ho.

—Robina es divideix en tres parts. Com les definiríeu?
—Les tres parts són ruptura, buit i enamorament, i és un cicle. Per a mi són aquestes tres parts, potser per a una altra persona cal una altra part per a poder sanar un procés de dol. Ruptura seria quan se’t trenca alguna cosa, de les relacions que siguen. El buit seria eixa crisi existencial, que et comences a parlar malament, que dius “és que sempre estaré així, és que em quedaré sola, és que així qui m’ha d’estimar…” Eixes típiques coses que passem tots i totes quan tenim una ruptura. I l’enamorament és quan tu ja dius, d’acord, jo sóc així, jo m’accepte, jo estic així bé. Jo li deia a la meua psicòloga: “És que jo vull trobar algú que m’estime com jo estime.” I em deia: “Doncs ets tu la que ho has de fer així, no pots buscar una altra persona que t’ho faça.” Quan acceptes això, ja tot va millor. Si vénen més persones a la teua vida, amics, amigues, familiars, amors o el que tu vulgues, serà fenomenal, però tot funciona millor si tu estàs millor. Això no ho he inventat jo, això és teoria pura. Després no la complim, però…

—Aquest és considerat el vostre treball més íntim i revolucionari. Com ho valoreu?
—És un disc del qual em costa parlar perquè és tan personal que no sé definir-ho. No sé explicar-ho, has d’escoltar-lo i intentar fer-te’l teu i explicar-te tu mateixa el que escoltes, per això és íntim. Sempre em plantege que podria fer-ho sobre un personatge, però em sembla molt complicat, em sembla molt més fàcil transitar-ho i ja està.

—La cançó “Adoració a Robina” és un homenatge a les persones que tenen depressió o n’han tingut. Per què heu volgut fer aquest homenatge?
—Perquè quan decideixes anar a teràpia, una part de tu ja està millor. Els meus pares em van portar a teràpia quan tenia setze anys. S’ho van llevar del menjar i de la roba, els va costar moltíssim. La meua mare estava a l’atur i això també és una realitat, anar a teràpia és car, és caríssim. Llavors, quan ells decideixen portar-m’hi, ja em trobava millor i és una cosa que he compartit després amb altres persones que han passat pel mateix. Quan decideixes anar a teràpia estàs millor perquè saps que, encara que ara estigues enfoscada o estigues en eixa cova, tu ja saps que hi vas perquè necessites millorar i eres conscient d’això. Almenys et recolzaràs en algú. “Adoració a Robina” és que a partir d’ací tu t’estàs cuidant, estàs deixant que et cuiden. És molta tensió la que acumula una persona amb depressió, perquè tens el patiment de voler estar bé, de solucionar-ho, i potser no pots, potser necessites algú que et tire un cable.

—Dieu que els problemes de salut mental us han acompanyat d’ençà que teníeu setze anys. De quina manera?
—A setze anys vaig tenir una depressió que em va implicar anar a teràpia. Els meus pares no sabien com ajudar-me. És molt dur que la teua filla et diga que es vol morir, literalment, amb eixes paraules. Escoltar això d’un fill… Jo no tinc fills, però em puc imaginar que és una cosa terrible per a un pare o una mare. En eixa època, a més a més –ja fa deu anys, jo en tinc vint-i-sis–, la psicologia encara estava començant. Les consultes que hi havia a Oliva eren poques i no ho vam contar a molta gent perquè encara es començava a parlar obertament d’això sense dir-te: “Escolta, estàs boja.” La salut mental és fer-se’n càrrec i anar a un especialista que realment et puga ajudar i explicar què és el que et passa. Tu no ho tries, el teu cervell reacciona així i és una cosa que cada dia més es demostra que és hereditària i que les tendències depressives o ansioses són una cosa innata.

—De fet, dieu que les psicòlogues us han salvat la vida…
—Sí, literalment m’han salvat la vida, sí.

—Això evidencia la necessitat que la sanitat pública invertisca més en aquesta mena de serveis…
—Clar, és caríssim. Els meus pares pagaven i jo no m’adonava del que costaven les sessions i tampoc volien que ho sabera, perquè si ho haguera sabut, m’hauria sentit encara pitjor. Això és una altra cosa que al·lucines molt. Després, quan et fas gran i tu mateixa et fas responsable d’aquesta despesa econòmica, necessària, però despesa econòmica molt gran… Realment, he valorat els meus pares, com s’ho van passar. Veure un fill així i haver de pagar aquesta quantitat de diners és molt fort. Si haguera hagut un servei públic de psicologia adequat, eficient i disponible, evidentment, els meus pares sempre han confiat en la salut pública, en l’educació pública i en tot el que siga públic. Anar a teràpia privada és de les úniques coses que ells han fet en la seua vida d’anar a un lloc privat.

—També dieu que Robina es pot plasmar en les vostres celles, que us heu deixat de fer. Com s’explica això?
—Un dia tenia un concert i va ser com, buf, ara tinc això per a fer, he de fer-me la roba, he de planxar-la, he de fer-me les celles… No puc fer tantes coses. He estat tota la vida molt peluda. En el col·legi, no ha estat bullying, no m’afectava com a tal, perquè de seguida hi posava remei, anava a l’esteticista, em depilava i ja està. Intentava anar-hi cada setmana, taca, taca, taca, per intentar que no em digueren res. I t’acostumes a fer-te sempre les celles. I va ser com, escolta, no recorde les meues celles com són. Com és possible que no recorde les meues celles? Porte mitja vida fent-les superfines i va ser l’estiu passat, que ja tenia més vacances, que les vaig deixar. Ja està bé.

—També vam entrevistar Sandra Monfort, que deia que ja era hora que les dones artistes us féreu lloc. Com valoreu l’escena?
—És un moment bastant important. En aquests últims anys hi ha hagut molta proposta nova i hi ha molts projectes encapçalats per dones al País Valencià que realment tenen una qualitat molt alta. Això és molt guai. És molt interessant que el públic també es queixe de cartells de festivals, que no sols siguen els artistes i les artistes perquè nosaltres, de vegades, també tenim un poc de dificultat d’assenyalar-los, perquè és la nostra feina. Que el públic siga qui demane un feminisme real i econòmic també per a la gent, és increïble.

—El musicòleg Josep Vicent Frechina també deia en una entrevista a VilaWeb que havíem de ser consumidors actius de música en català.
—Sí, tu eres la que has de posar-te-la en una llista de reproducció, no te la posen de casualitat. Has de despuntar molt. Els artistes que fan música en català i estan en una llista molt consumida, on hi ha més música en castellà, que es posa en una discoteca, han estat coses molt punteres que passen una vegada cada molt de temps. I, de moment, encara no s’hi veu cap dona, tampoc. La música en valencià es pot veure reflectida en la lluita feminista. Una dona ha de despuntar molt, ha de fer-ho molt bé. És esgotador haver de fer-ho superbé perquè et puguen valorar. La música en valencià és el mateix.

—I, fins i tot, essent molt bona, de vegades no despunta.
—Clar, és una etiqueta d’autoodi. A mi m’ha passat de dir a una persona que em dedique a fer música i que em demane que li pose alguna cosa. Jo no li dic que faig música en valencià. És una cosa que per a mi és tan normal que, per què he de dir-ho? Li pose una cançó meua i a la primera paraula en valencià diu: “Ah, però és música en valencià.” Ostres, és fort. Jo hi detecte dues coses. Un odi cap a la llengua, i menyspreu cap a la meua música, que no li dónes cap oportunitat, automàticament ja la descartes, com si fóra música de segona.

—Dieu que feu música tradicional del segle XXI. Com ho definiu?
—Ara la música tradicional no és una veritat que està sobre la taula i les noves generacions estem posant-la en dubte. Ja està tot inventat. Tots els gèneres estan ací. Ara el que ens queda és jugar amb ells, poder mesclar coses, poder investigar i crear més coses. Sempre dic que és música tradicional del segle XXI perquè la música tradicional ha anat variant amb els segles. La música tradicional sempre està perquè la seua naturalesa de ser és adaptar-se a la societat honesta. Quan no hi havia instruments, es cantava a cappella. Quan van començar a aparèixer els instruments, si eres pobre i volies cantar, ho havies de fer amb elements de cuina, no tenies guitarres. Quan tenies guitarres, podies. Si ara tenim tecnologia, s’ha d’aplicar, perquè si no, estem anant contra la música tradicional. És increïble que en l’actualitat es facen totes les versions que sempre s’han fet, però tampoc no ens hem d’oblidar de crear-ne de noves, perquè d’ací a vuitanta anys se’n tinguen encara més i es puga dir que d’aquest període a aquest es va fer així, d’aquest a aquest, així.

—Sou alumna del conservatori de Catarroja, que va quedar molt malmès per la gota freda. Com ho vau viure?
—Molt heavy, molt heavy. El 29 d’octubre teníem classe de guitarra al conservatori, en el seminari, que és a la planta baixa, on va arribar l’aigua a un metre vuitanta. Jo tenia classe a les set i mitja. Ho pensem tots els que havíem d’anar a classe a eixa hora… És que haguera passat alguna cosa, haguérem perdut el tren, ens haguérem banyat en el tren, haguérem anat en el cotxe, potser haguérem perdut el cotxe, potser haguérem passat la nit a les plantes del conservatori. No sabem el que haguera passat, però ens haguera pillat allí. L’Ajuntament de Catarroja va aturar l’acció educativa, a migdia va dir que no anàrem i, encara sort, a les set ja estava tot fatal. Si a la planta baixa va arribar a un metre vuitanta d’aigua, al soterrani, que és on estava l’auditori, van tardar molts dies a poder drenar l’aigua, perquè va haver-hi un abandó per part de la Generalitat espectacular. El professorat de Catarroja hi ha estat des del primer moment, tots, i gràcies a ells els alumnes hem pogut tindre classes online, hem pogut sentir que el nostre professorat hi era i que han tret les coses, perquè per la Generalitat no ha estat.

—En quina situació es troba ara el conservatori?
—Ara està tancat, està parat. Fem classe al CEIP Jaume I, un col·le públic que estava un poc més cap a dalt del conservatori i no es va inundar tant. Potser tornem a l’abril o al maig, no se sap encara.

—Com valoreu la gestió que se n’ha fet?
—És que la gestió de la dana ha sigut… Jo tinc una paraula des del primer moment i és “dantesca”. Pitjor que un teatre de mal gust. Cada dia passen coses. Avui dia, encara hi ha persones treballant i buidant, cotxes aparcats fora dels garatges, cotxes per recollir, cotxes nous de concessionaris, evidentment, perquè la vida treballadora continua. I és dantesc. És una cosa per a sentir-se amb molta vergonya.

—L’homenatge que vau fer a les víctimes cantant “Mon vetlatori” al programa La Resistencia de televisió espanyola va ser molt emocionant.
—Anava amb por de no ofendre ningú i que la gent no s’ho agafara com una cosa meua. Tenia un sentiment molt agredolç, d’impostora, per aquesta desgràcia vinc jo ací… La gent ajudant als carrers, dos dies després vaig anar-hi jo i era com, mare meua, açò no té cap sentit. “Mon vetlatori” ha canviat el sentit original de la cançó. Ara tinc molt de respecte de cantar-la, perquè sé que aquesta cançó potser ha marcat, és important per a les persones que han patit la dana i la cante pensant molt en el que significa.

La matinada d’aquest diumenge vinent, 30 de març, tocarà de canviar els rellotges i tornar a l’horari d’estiu. La llum solar de les tardes s’allargarà, és a dir, que es farà de dia i de nit una hora més tard. Aquest nou horari es mantindrà fins el 26 d’octubre. Què implica, aquest canvi? Hem d’avançar les agulles del rellotge una hora o endarrerir-les? Us ho expliquem a continuació.

A les dues de la matinada passaran a ser les tres. Això vol dir que haurem d’avançar l’horari una hora, de manera que la nit tindrà una hora menys. I, malgrat que perdrem una hora de son, la guanyarem de llum a les tardes. Per això, aquest canvi d’horari acostuma a ser el més esperat per la gent. Alguns dels beneficis que s’hi associen són un impacte positiu en el lleure, el turisme i la restauració. La intenció d’aquest canvi, doncs, és ajustar la jornada laboral a les hores de llum natural.

Els cinc trucs per a adaptar-se més bé al molest canvi d’hora

Serà el darrer canvi d’hora?

Aquest canvi d’horari s’aplica a tots els països de la Unió Europea, en compliment d’una directiva que afecta tots els estats membres. Tanmateix, les discrepàncies que hi havia sobre aquest afer van dur la Comissió Europea a fer una consulta pública no vinculant l’estiu del 2018 per a saber què en pensaven, els ciutadans, les parts interessades i els estats.

Els resultats van ser prou clars. Dels 4,6 milions de respostes, el 84% dels enquestats volia eliminar el canvi d’hora, i una àmplia majoria, el 64%, volia tenir permanentment l’horari d’estiu. Tot i que es va aprovar aquest canvi, el març del 2019, el Parlament Europeu va votar d’ajornar la resolució definitiva.

Més enllà d’Europa, qui ja ha fet passos per a posar fi a aquesta modificació horària són els Estats Units. Una setmana després d’haver canviat l’hora, van proposar de fer desaparèixer aquesta normativa. El senat va aprovar per unanimitat de suprimir el canvi d’hora i tenir tot l’any l’horari d’estiu.

Marco Rubio, el senador republicà que va impulsar el projecte de llei, diu que és una de les qüestions que té més consens i creu que, amb aquesta mesura, es permet a la població de passar més temps a l’aire lliure a l’horabaixa. De totes maneres, la normativa preveu que els territoris que fins ara no canviaven d’horari, com ara Hawaii i bona part d’Arizona, continuïn igual i mantinguin el d’hivern tot l’any.

Canvi d’horari cada mig any? Els experts diuen que pot ser perjudicial per a la salut

I nosaltres, tindrem l’horari d’estiu o el d’hivern?

Si finalment s’elimina el canvi, no és clar quin horari prevaldrà, si el d’estiu o el d’hivern. A l’estat espanyol es va crear una comissió d’experts que s’havia d’encarregar de decidir-ho, però encara no ha arribat a cap acord concloent.

Hi ha opinions de tota mena sobre quina és la millor opció, però segons el baròmetre del CIS del mes d’abril del 2022, un 65,6% dels enquestats volia posar fi al canvi horari i gairebé un 71% volia mantenir el d’estiu.

Per una altra banda, hi ha sectors que opten per l’horari d’hivern, que evitaria que durant els mesos de fred hi hagués zones en què no es fes de dia fins a les nou o les deu del matí, cosa que voldria dir començar la jornada laboral o entrar a l’escola a les fosques. La iniciativa ciutadana Reforma Horària defensa, en el dictamen del Consell Assessor per a la Reforma Horària, que s’ha de mantenir el mateix horari tot l’any i que ha de ser el d’hivern.

El motiu principal és que la llum al matí és un sincronitzador important i, amb aquest horari, l’activitat de la gent s’ajusta més a les hores de sol. “La llum al matí afavoreix la sincronització del rellotge circadiari, millora l’humor i ajuda a avançar la son. En cas contrari, la manca de llum al matí afavoreix que s’endarrereixin els ritmes circadiaris. Aquest endarreriment en un país d’horaris ja tardans, com el nostre, encara originaria tendència a allargar-los més”, diu el text.

La plataforma, que treballa per impulsar canvis horaris que permetin de gaudir de més llibertat en la gestió del temps, també diu que un canvi d’horari altera el rellotge intern. Alerten que, encara que el canvi sigui tan sols d’una hora, el cos triga uns quants dies a resincronitzar-se. Aquests efectes sobre el sistema circadiari afecten més la gent gran i els infants, atès que tenen un rellotge intern menys flexible.

El canvi horari espanyol, un cas únic al món que prové del nazisme

The Washington Post · Karishma Mehrotra

Nova Delhi, Índia. Quan les multinacionals van començar a treure les cadenes de subministrament de la Xina, l’Índia anuncià que estava preparada per a convertir-se en la fàbrica del món. Anys després, els indis continuen esperant que la promesa es faci realitat.

Fa una dècada, l’Índia semblava la destinació ideal per a les empreses que cercaven diversificar la base de producció, una estratègia coneguda per “Xina més u”. Ara, el govern indi s’enfronta a una realitat descoratjadora: països més petits, com ara el Vietnam, han tingut molta més reeixida a l’hora d’atreure inversió estrangera.

La burocràcia, les restriccions a les importacions i els canvis legislatius constants han impedit que les empreses mundials es comprometin plenament amb l’Índia, segons que expliquen a The Washington Post més de dues dotzenes d’executius, funcionaris del govern indi i diplomàtics. Molts parlen des de l’anonimat perquè són qüestions delicades.

“Les coses milloren, però cal que siguem realistes”, resumeix un antic ambaixador indi. “No som el Vietnam”, afegeix.

Sovint, rere les proclames grandiloqüents de l’estratègia “Make in India” del primer ministre Narendra Modi s’amaga una història amb més clarobscurs: acords perduts, inversions estancades i empreses que, discretament, acaben triant uns altres destins.

Representants d’unes quantes empreses taiwaneses de semiconductors han visitat l’Índia per estudiar la conveniència d’establir-hi visites, però se n’han acabat desdient. El 2018, Samsung anuncià que l’Índia acolliria la fàbrica més gran de la companyia a l’Àsia; tanmateix, d’aleshores ençà, l’empresa ha continuat fent inversions al Vietnam. Fins i tot Apple, la història d’èxit més destacada de l’Índia, s’ha enfrontat a obstacles que n’han alentit el desplegament al país.

“Creiem que tenim un gran mercat, i que simplement per això ja ens mereixem que vinguin totes aquestes marques”, afirma Faisal Kawoosa, analista econòmic especialitzat en mercat indi. “Però tothom competeix amb nosaltres. I qui s’ha posat les piles, fins ara, ha estat el Vietnam, no pas l’Índia.”

Dos països, dues empreses

Quan les multinacionals tecnològiques van començar a replantejar-se la dependència de la Xina, dos gegants del sector van prendre camins divergents. La sud-coreana Samsung, que va començar a fabricar televisors a l’Índia els anys noranta, va triar el Vietnam. Apple, en canvi, va centrar-se en l’Índia.

Avui, la majoria dels telèfons intel·ligents de Samsung es fabriquen al Vietnam. L’empresa hi té sis fàbriques, on ha invertit més de 23.000 milions de dòlars que li han permès de reduir la dependència de les fàbriques xineses.

Apple, en canvi, continua fabricant la majoria dels dispositius a la Xina. Només un 15% dels productes de la companyia es fan a l’Índia, lluny de l’objectiu d’un 25% que s’havia fixat per al 2024, segons que explica una font pròxima a Apple.

“En l’univers d’Apple, un canvi d’un 15% no és res”, diu. “És evident que la situació no avança tan de pressa com voldrien.” Tant Apple com Samsung han rebutjat de participar en aquest reportatge.

Les restriccions a la importació de components –concretament de la Xina– i els problemes de qualitat en el procés de producció han causat “friccions i frustracions” entre la cúpula de la companyia. Les vagues de treballadors també han estat tot un “cop de realitat”, segons que explica aquesta font.

D’ençà del setembre, hi ha hagut, pel cap baix, tres vagues de treballadors a les instal·lacions de Samsung a l’estat indi de Tamil Nadu, on la companyia fabrica electrodomèstics. Les aturades laborals són relativament infreqüents al Vietnam, un estat autoritari amb un control social de ferro.

“El Vietnam té una estructura política centralitzada i un govern que planifica a llarg termini, cosa que ofereix més seguretat a l’hora d’invertir”, explica un executiu d’una empresa amb inversions a l’Índia i al Vietnam.

Les estructures democràtiques i la governança descentralitzada de l’Índia, en canvi, sovint causen “incoherències”, en paraules de l’executiu. “És l’antítesi d’allò que cerquen les empreses.”

La proximitat –econòmica i geogràfica– del Vietnam amb la Xina dóna a Hanoi un avantatge afegit sobre Nova Delhi, segons que expliquen els analistes. L’Índia, per contra, va reduir dràsticament la captació d’inversions xineses l’any 2020, després dels enfrontaments a la frontera que ambdós països comparteixen.

La indústria del Vietnam està valorada en 126.000 milions de dòlars. Es tracta de més del triple de la indústria de l’Índia, un país deu vegades més gran i catorze vegades més poblat.

Les xifres d’exportacions confirmen aquesta disparitat. El Vietnam és ara el sisè soci comercial dels Estats Units: el 2014, ocupava la posició número quinze. L’Índia continua estancada en la desena posició. Segons un informe de Goldman Sachs publicat enguany, el volum d’exportacions de l’Índia als Estats Units és un dels més baixos entre totes les economies emergents.

L’Índia rema a contracorrent

L’alentiment del creixement econòmic a l’Índia –incapaç de crear prou llocs de treball per als catorze milions de persones que s’incorporen anualment al mercat laboral– ha augmentat la urgència d’atreure noves inversions al país.

Les dificultats a l’hora d’atreure inversió estrangera en el sector manufacturer –que destaca per fer un ús intensiu de la mà d’obra– és una de les grans claus que expliquen aquesta crisi d’ocupació.

Fins i tot el govern ha hagut de fer front a la realitat: un document publicat el desembre per l’organisme estatal indi de planificació conclogué que “l’Índia ha tingut una reeixida limitada, si més no fins ara, en la captació d’inversió estrangera derivada de l’estratègia ‘Xina més u'”. El document, en aquest sentit, assenyalà que els països del sud-est asiàtic han atret més inversions gràcies a uns costs laborals més baixos, una legislació més àgil i una fiscalitat més atractiva.

“El govern és conscient que no som l’únic país que competeix per captar inversió estrangera”, explica S. Krishnan, secretari del Ministeri de Tecnologia indi.

L’Índia, segons que constatà un informe parlamentari publicat el 2023, “no ha estat capaç de crear un ambient atractiu per a les empreses que cerquen de desplaçar-se de la Xina”.

“El nostre desavantatge és, en essència, una qüestió política”, afirmà Arvind Panagariya, president de la Comissió de Finances de l’Índia, en un discurs el desembre recollit per The Indian Express. “Hem fet que la terra sigui increïblement cara [i] contractar mà d’obra, increïblement difícil”, afegí.

Oportunitats perdudes

El govern indi ha instat repetidament les empreses taiwaneses de semiconductors a instal·lar-se a Gujarat, l’estat natal de Modi, però la campanya ha fracassat.

“L’Índia no ha aconseguit d’atreure més inversió taiwanesa per culpa dels aranzels”, afirma un alt funcionari amb coneixement de la campanya. “Moltes empreses van venir a l’Índia a fer estudis de mercat durant la pandèmia i van decidir de no tornar-hi perquè arribaren a la conclusió que el trasllat no era rendible”, afegeix.

Els problemes no es limiten al sector dels semiconductors. De cada deu empreses japoneses que pregunten per l’Índia, tan sols una acaba comprometent-s’hi, segons que explica Kenji Sugino, secretari general de la Cambra de Comerç del Japó a l’Índia. Tan sols unes deu empreses japoneses –en total– han aconseguit de traslladar les operacions de la Xina a l’Índia, segons Sugino.

Les poques empreses que han acabat traslladant-s’hi han tingut dificultats de tota mena. Les empreses automobilístiques japoneses es queixen dels aranzels altíssims a la importació de pneumàtics sense fricció. Nippon Steel, per exemple, va registrar pèrdues significatives quan les duanes índies en blocaren enviaments clau durant mesos per qüestions normatives.

Per a les multinacionals que cerquen de traslladar-se a l’Índia, els exemples adversos no escassegen.

El gegant farmacèutic japonès Daiichi Sankyo va haver d’abandonar l’Índia amb la cua entre les cames quan les autoritats dels Estats Units descobriren, l’any 2013, que la subsidiària índia que acabava de comprar havia falsificat dades i exportat productes prohibits al mercat nord-americà.

General Motors va passar-se quatre anys, pel cap baix, provant de vendre la fàbrica índia, una operació que es complicà a causa de la llei que exigeix al nou comprador de conservar-ne la plantilla original, segons que explica una persona familiaritzada amb el cas.

El govern indi estudia nous incentius per a atreure empreses estrangeres, com ara subvencions a l’activitat manufacturera. També confia a tancar un acord comercial amb el govern de Trump que pot reduir els aranzels i fer més atractiva la inversió al país.

“El món necessita un soci fiable i capaç de fer productes d’alta qualitat”, digué Modi aquest mes. I afegí: “Vull que l’Índia compleixi les expectatives que el món hi ha posat.”

Vic Chiang, de Taipei (Taiwan) estant, ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Fa només una setmana que va sortir a la venda Diagonal Manhattan, la desena novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), i ja encapçala la llista dels llibres de ficció en català més venuts que publica setmanalment el Gremi d’Editors. No és estrany, tenint en compte que és un dels autors actuals que ha venut més còpies dels seus llibres, i que ha estat fins a cinc vegades l’autor més venut per Sant Jordi.

Després de publicar 32 de març amb Univers, ara Bosch torna a la seva editorial de confiança, Columna, per publicar la darrera novel·la, que parla sobre una parella de socis i amics, en Brauli Leveroni i l’Òscar Casas, dos publicistes de Barcelona que, amb un ritme frenètic, viuen una vida plena d’estímuls, d’eslògans i d’intrigues sense temps de preguntar-se per al felicitat. Per la seva banda, a l’Edda Leveroni, filla de Brauli Leveroni, l’envien a Nova York a aprendre l’ofici de publicista. És el 1989 i l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis que volen vendre la vida millorada.

—Diagonal Manhattan és la vostra desena novel·la. La considereu més important que les altres?
—No, no hi comptava. Sabia que n’havia fet moltes, però en cap moment vaig dir: “Aquesta és la desena, faré una cosa especial.” Cada vegada començo de zero: en el tema, en la trama, en la història… I cada vegada amb la il·lusió renovada.

—Com és que heu tornat a publicar amb Columna després d’un parèntesi amb Univers?
—Perquè el grup Enciclopèdia se’n va anar a l’aigua i, per tant, va haver-hi un interregne abans no va haver-hi un altre acord amb una altra empresa. Va ser un interregne molt llarg, d’un any i mig o dos, en què jo escrivia la novel·la i volia publicar-la, però el futur d’Univers no era gens clar. Columna, on havia estat sempre, va saber aprofitar la jugada i el moment, i va posar-se en contacte amb la meva agència literària. Vam creure que era un molt bon lloc on tornar.

—Aquesta vegada, amb Diagonal Manhattan ens feu viatjar cap a Nova York. És una cosa molt habitual a les vostres novel·les, fer que mitja història passi en alguna ciutat estrangera. Per què?
—L’últim consell que li va donar la mare de la Bianca Miller [personatge de la novel·la] a la vida va ser: “Viatja.” Viatjar és un molt bon consell que ens permet de veure una manera de fer i ser diferents de les nostres. Sovint és una cura d’humilitat. Ens ressitua dins del planeta, de la humanitat i, fins i tot, de la història. A la novel·la, hi ha algú que diu que, quan tornem a casa després d’un viatge, la casa sempre ens queda petita. És una mica això: tornem al nostre món, a la nostra comoditat, però està molt bé haver vist unes altres coses.

—També fem un viatge en el temps: situeu la novel·la el 1989, en una Barcelona pre-olímpica que s’obria al món i a la modernitat i que, alhora, encara conservava molt la identitat. Per què, aquest any concret?
—D’una banda, pel moment vital en què hi ha una Barcelona pre-olímpica que fa la campanya “Barcelona, posa’t guapa” i que es treu la grisalla i el pes de la història de sobre, on les llibertats i la certesa que el futur serà millor és molt evident i, d’una altra, perquè és un moment en què, de la mateixa manera que cauen murs, com el mur de Berlín el novembre del 89, també veiem com d’altres encara són molt lluny de caure.

—Com ara?
—Per exemple, el 1989, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara té l’homosexualitat en la llista de malalties mentals. Això fa que gais i lesbianes hagin de viure la seva sexualitat i la seva intimitat d’amagat. La gent, si surt de l’armari, ho fa en petit comitè. Un altre motiu pel qual situo la novel·la el 89 és perquè és la dècada daurada de la publicitat a Barcelona, com mai havia passat ni com mai tornaria a passar. Després de Nova York i Londres, Barcelona era la tercera potència mundial en creativitat publicitària. La història calia que passés en aquest món tan efervescent.

—Els protagonistes de la novel·la són publicistes i treballen en grans agències de publicitat. Què us interessa, del món publicitari?
—Tractes tothom de vós?

—És el registre que fem servir a VilaWeb, i moltes vegades ja em preparo les preguntes directament parlant de vós. L’altre dia també m’ho van dir. Ni me n’adono, jo.
—No, no, és que ho trobo bonic, però original i diferent. Molt poca gent ho fa. En Xavier Grasset, per exemple.

—Bé, reprenem la pregunta: què us interessa del món publicitari?
—[Riu] La publicitat em sembla la branca més lluminosa de la comunicació. Sóc periodista i en anteriors novel·les m’he basat molt en el meu ofici, que és el que estimo, però volia completar el retaule. Ja que vaig fer la carrera de ciències de la informació –en què l’assignatura de publicitat va ser troncal els tres primers anys–, volia abordar-ho, perquè trobo que és un negoci que rau a explicar la vida millorada. És a dir, en vint segons, et generen un problema i et donen la solució. T’ho expliquen d’una manera bonica i amb poques paraules. Com a autor i com a periodista, que tenim la paraula i el llenguatge com a matèria primera de la nostra feina, m’interessa molt jugar-hi.

—La publicitat, moltes vegades, també ens intenta enganyar…
—Ens volen vendre la moto. Moltes vegades, sí, però moltes altres, no. Posant-nos a la pell dels anys noranta, només ens informàvem visualment, concretament, a través de la televisió. Avui, l’anunciant ha de decidir si posa anuncis a Google, a TikTok, a Meta, a Amazon… Un 80% de la inversió publicitària va per aquí. Les grans inversions publicitàries d’aquell moment eren a pàgines de diaris, però sobretot a la televisió. Tot i que ets molt jove, podria començar-te una desena d’eslògans i segur que els acabaries, els sabries. I són dels anys vuitanta! Els eslògans del 2024 segurament no els recordarem ni tu ni jo.

—Fem-ne la prova: comenceu algun eslògan i jo miro d’acabar-lo.
—”Qué bien, qué bien, hoy comemos…”

—…
—”Con Isabel!” Un altre: “El algodón…”—”… no engaña”. [Qui respon és Júlia Partal, fotògrafa, a partir d’ara, J.P.]—Correcte. Un altre: “Leche, cacao…”

—Aquest el sé: “… avellanas y azúcar…” [entonant la melodia de la cançó]
—J.P.: “…Nocilla!”
—[Riu].

—Parlant d’eslògans: n’heu hagut d’inventar molts per a aquesta novel·la. Com ha estat, aquest exercici?
—N’hi ha una dotzena, sí. Ha estat molt divertit. En cap novel·la m’ho havia passat tan bé com en aquesta, perquè això de crear eslògans i descartar-ne d’altres que jo mateix trobava dolents… He fet d’agència individual i unipersonal i, alhora, havia de tenir en compte que la publicitat de l’any 89 era diferent de la que hi ha avui, que és més conceptual. M’havia de posar a la pell d’aquells missatges. Per sort, per YouTube es poden trobar moltes campanyes en l’àmbit espanyol i mundial d’aquells anys, i n’he vist molts.

—Com a periodista que heu tingut càrrecs importants en mitjans de comunicació, quina relació heu tingut amb la publicitat? La frontera entre aquests dos àmbits és com més va més diluïda?
—Per mi, és evident que el contingut patrocinat ha de ser molt evident –i crec que ara com ara la majoria dels mitjans ho fan bé. Què ha de fer el periodista? No rendir-se i maldar per publicar allò que sap. Què fan els amos dels mitjans? Mirar que allò no es doni, o es doni molt petit, o que es posi en un racó d’una pàgina que quedi més dissimulat. Què ha de fer el director d’un mitjà? De coixí entre la propietat i el redactor, perquè allò es pugui publicar i es pugui dir amb tots els ets i uts, sabent que hi ha un risc que hi hagi un anunciant que s’empipi i et retirin l’anunci. És un joc complicat, és un joc desagradable, però forma part del nostre ofici.

Podeu comprar ‘Diagonal Manhattan’ a la Botiga de VilaWeb

—Un dels temes del llibre és la recerca de la felicitat. Hi ha qui la troba a la feina, com en Brauli Leveronni, el protagonista del llibre, d’altres amb les amistats, l’amor… Ho plasmeu molt bé amb aquesta dualitat entre el lliurament i amor total a la feina i el pensament de “la feina no ho és tot”, que a vegades arriba massa tard.
—O a vegades ha de passar una cosa molt greu per a adonar-se’n, no? Crec que, a la vida, tots la busquem, la felicitat. Tots ens movem per quatre grans temes: el pas del temps, la felicitat, l’amor i la mort. És en aquests quatre temes que tots els escriptors donem voltes, ho hem fet durant tota la història de la literatura i de la humanitat. Tots busquem la felicitat, però no ens posaríem d’acord ni en la seva definició! Per alguns, són moments de joia, d’alegria, de diversió, de sopar amb els amics o de celebrar un gol de Lamine Yamal. Per altres –entre els quals m’incloc– la felicitat és un estat de l’ànim més perenne. Truman Capote, per exemple, deia que la felicitat són flaixos, com un orgasme o com un esternut. Eduard Punset, en canvi, tenia un llibre on explicava que la felicitat era la sala d’espera de la felicitat, perquè és el que observava amb el seu gos just abans de menjar: quan li preparava el menjar, el seu gos ja començava a remenar la cua.

—Un altre gran tema és trobar el camí propi. Des de ben petita, a l’Edda Leveronni el seu pare li ha marcat el camí i què havia de fer amb la seva vida…
—Aquest és el gran tema i el que volia que quedés clar a la novel·la. La pregunta que es fa l’Edda és: “A partir de quin moment la vida ens pertany?” A cada persona, això li arriba en un moment determinat.

—En el vostre cas, en quin moment diríeu que va arribar?
—Potser aquesta pregunta que es fa l’Edda no me la vaig fer mai, però fent el llibre me l’he respost. La meva mare es va morir molt jove, quan tenia quaranta-sis anys i jo, dinou. El meu pare es va morir el 2008 i, al cap d’un any, jo era director de l’Avui. Un dia, vaig tornar al lloc del riu on havíem dipositat les seves cendres, al Solsonès, i vaig pensar: “No estic fent el que em ve de gust.” Dirigia un diari molt important en la meva llengua, això és una sort, professionalment, però no era el que volia fer. El que volia era escriure novel·les, ficció. Si me’n sortia, bé; si no, ho hauria provat. Però aquesta oportunitat no me la volia deixar perdre. Ara la vida va per mi.

—I, mireu, deu novel·les publicades.
—Vaig plegar del diari, me’n vaig anar a casa, vaig escriure una història molt periodística que es deia Se sabrà tot, i vaig tenir la sort de guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la. A partir d’aquí va començar tot.

—Ara que ja fa tant de temps que us dediqueu a escriure ficció, us agrada més ser escriptor que periodista?
—M’ho he passat molt bé amb totes dues coses, però sóc periodista. Quan sé una notícia, em bull la sang i corro al diari a explicar-la. Ara, després de dotze llibres i deu novel·les, puc dir que m’ho passo molt bé escrivint tot sol sense dependre d’equips.

—Aquesta vocació periodística fa que a vegades costi trobar equilibris entre la vida personal i la professional. Us hi devíeu trobar més d’una vegada, quan presentàveu El món a RAC1, com a director de l’Avui…
—Vaig començar a fer El món a RAC1 el 2004. El 2006 va néixer la meva filla i el 2007 vaig deixar-ho. Llevar-se a les 04.20 de la matinada i deixar la nena a casa per anar a la feina no era vida. No és que no es pogués conciliar, és que no era vida. Havia de prioritzar. La feina és molt important i jo m’ho he pres sempre molt seriosament. M’ha anat molt bé, he tingut molta sort, però hi ha unes altres coses més importants. Parlant de la felicitat: a Harvard fan un estudi científic d’ençà del 1930 sobre la felicitat, el Harvard Happiness Study, que diu que la felicitat no depèn ni de la feina, ni de la salut, ni dels diners, sinó de les relacions humanes significatives. Tenir aquestes relacions no garanteix la felicitat, però sense, no n’hi ha.

—El 2023, amb 32 de març, vau encapçalar la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi, juntament amb Gemma Ruiz, La sotana i Xavier Sala i Martín. Què en penseu, d’aquestes llistes? En feu gaire cas?
—Bé, si es fan llistes de tot, per què no se’n poden fer, dels llibres més venuts d’un dia tan determinant com és el dia de Sant Jordi, el més bonic de l’any? De vegades ets el primer, d’altres el desè, d’altres no surts a la llista… Això tant se val, però publicar-les em sembla bé. Ara, quan es publiquen, ha de ser amb dades certes i contrastades. La tarda de fa dos anys, algú es va precipitar donant dades que no estaven ben computades i, aleshores, quan es va computar tot, al cap de quatre o cinc dies, el Gremi va publicar la llista definitiva. En vaig sortir favorit a segona hora, diguéssim. [En una primera llista provisional es va dir que els autors que havien venut més llibres el Sant Jordi del 2023 eren Gemma Ruiz i La sotana, però finalment van ser-ho Xavier Bosch i Carles Porta].

—No us és gaire pressió, doncs.
—No. Quan fas el llibre no hi penses gens. El dia de Sant Jordi estàs pendent de com va. Ja veus que tens cua al teu davant, que també en té la Sílvia Soler, la Marta Orriols… Qui sigui. Llavors, a mitja tarda, ve en Xavier Gafarot [cap de premsa de Grup 62] i et diu que ja han sortit les llistes i que has quedat primer. Tinc la sort que m’ha passat cinc vegades, i fa molta il·lusió. No conec ningú que no li agradi sortir al capdavant d’una llista, d’una competició esportiva, d’un rànquing…

—Això de coincidir o no coincidir amb certs autors és pactat?
—Ho havíem pactat una vegada, mig de broma, amb l’Albert Espinosa, perquè els meus inicis i els seus van coincidir molt i, és clar, l’any que sortíem junts ens fèiem mal. Vam dir: “Escolta, tu publica els anys senars i jo els parells.” Però és una facècia, no és res seriós.

—No heu pactat amb ningú més, doncs?
—Amb ningú, només amb el diable [riu].

Parlàvem l’altre dia d’un període intermedi entre dues guerres com el que vivim a Catalunya, en particular, i als Països Catalans, en general, si atenem el tracte colonial en matèria econòmica, política i cultural, amb el genocidi contra la llengua com a mascaró de proa. N’hi haurà que pensaran que exagerem la nota o que, enfront de conflictes de lesa humanitat, banalitzem el mot “guerra”; tanmateix, quan s’arriba a un estadi en què una nació veu amenaçada la supervivència de la manera que és percebuda –i, doncs, patida– pel gruix dels gairebé tres milions de persones que van votar el Primer d’Octubre per la independència de Catalunya i pels milers i milers que defensen la llengua pròpia al País Valencià, a les Illes i a Catalunya Nord, podem dir ben alt i ben clar que som enmig d’un procés d’extinció planificada en forma de guerra cultural per a la provincialització definitiva dels Països Catalans i la conversió dels catalans en una minoria dins el seu espai històric. Si hi afegim l’espoliació fiscal i l’asfíxia econòmica, la deixadesa institucional en infrastructures i inversions aprovades, o l’escapçament i agressió sistemàtica contra el territori, tindrem mostres ben paleses d’aquella voluntat d’anorreament. Com sigui que, per a dur-ho a terme, l’estat espanyol no dubta a usar –constitucionalment, no caldria sinó– munició gruixuda i menuda, o, quan li cal, granalla, es desprèn de tot plegat que el deure dels independentistes ha de ser d’entomar el desafiament amb totes les conseqüències que se’n puguin derivar.

Quins escenaris hauria de crear l’independentisme, en aquesta fase d’entreguerres, per a emprendre una segona contesa?

Mirem de prop els errors comesos en la primera guerra (2006-2017): manca d’estratègia per a convertir un conflicte intern en un conflicte internacional en el temps (resistència civil) i en l’espai (Països Catalans); confiança en els mecanismes democràtics espanyols per a resoldre l’antagonisme (raó moral contra realpolitik); desconfiança en el poder propi, creador d’un nou camp de joc democràtic, traçat per les llibertats nacionals reconquistades; traspàs explícit de poder del moviment a les institucions i partits sense cap mitjà de control (estat major entre entitats, partits i govern); incapacitat de convertir una lluita antirepressiva en eina política (focus organitzats); absència de criteri comunicatiu (propaganda-contrapropaganda, informació-desinformació). La derrota es va produir en cadena seguint aquesta seqüència: tancament de la UE entorn de l’estat espanyol; ús de la força en lloc del diàleg i negació del subjecte polític independentista; indecisió i desunió dels polítics independentistes, fallida de la Generalitat; creació d’un clima de por i incertesa per l’estat; incapacitat d’ampliar l’esfera d’influència al gruix de la població; manca de direcció per a arreplegar forces, garantir-ne la cohesió i dirigir-ne la retirada; pèrdua de la direcció, l’organització i la comunicació a mans de l’acció.

L’escenari dissenyat per Espanya, en aquest temps d’entreguerres, demostra l’existència d’un estat major que dirigeix la guerra contra Catalunya amb totes les eines al seu abast –constitucionals i no— per aconseguir una victòria sense condicions. De primer, pacificant els partits ex-independentistes fent-los entrar en la seva òrbita (res fora de l’estat i nou peix al cove), mantenint alçada l’espasa de la repressió mitjançant les lleis especials (“mordassa”) i de l’arbitrarietat jurídica (indults i amnisties calculats; divisió expressa entre representants polítics i lluitadors de base; cohesió de les forces repressives gràcies a un ús retort de l’amnistia). En segon lloc, aconseguint l’oblit i el silenci internacionals respecte al conflicte intern amb els catalans. En tercer lloc, disposant un govern titella a la Generalitat, dòcil a la propaganda d’estat (vegeu conferència de Salvador Illa a Madrid, segons article d’Ot Bou) i mesell (vegeu manifestacions de la consellera de Territori, Transició Ecològica i Habitatge) davant les contínues agressions quotidianes practicades a consciència per la burocràcia estatal i els seus agents (vaga ful de Rodalia). En quart i últim lloc, muntant i guarnint aparadors de propaganda econòmica (retorn d’empreses a Catalunya) mentre el país esdevé una nau sense governall o, si es prefereix, a mercè de tots els vents del món, sense pressupostos ni política econòmica que tingui en compte els desafiaments que planteja l’actual desordre mundial.

La negació rodona del subjecte català independentista per part de l’estat només mena a l’antagonisme en tots els ordres de la vida quotidiana. L’obligació de l’independentisme és desmuntar-ne el camuflatge peça a peça i imposar el poder del subjecte polític independentista en tots els ordres de la reproducció econòmica, social, política i cultural.

[Continuarà.]

Quan un polític considera que la realitat és allò que ell desitja –i no allò que té sota els ulls–, és molt difícil que no es precipite en el desastre. És el cas del president Illa, que ha volgut decretar l’acabament del procés independentista amb la mateixa ingenuïtat amb què els monarques absolutistes creien que llur voluntat era prou per a canviar el curs de la història. “L’estat sóc jo”, deia Lluís XIV, i potser s’ho creia; “El procés s’ha acabat”, diu ara Illa, i potser també s’ho creu.

Tanmateix, la realitat és molt tossuda, i rarament es deixa empresonar en les gàbies conceptuals que elaboren els polítics. Mentre el molt honorable president proclama la fi d’una etapa, resulta que la qüestió nacional continua emergint per totes les escletxes, com l’aigua que s’escola pels clevills d’un mur mal construït. Primer va ser aquell regidor socialista, amb declaracions incendiàries contra la llengua catalana. Després, la polèmica entorn del nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà –amb tots els ex-directors exigint-ne ahir la destitució, per damunt de diferències partidistes. I sempre, naturalment, l’etern i irresoluble –mentre no abandonem Espanya– problema de Rodalia –aquesta metàfora ferroviària del nostre vassallatge, prova monumental de l’espoliació i la discriminació.

Una de les característiques més sorprenents de l’actual govern de la Generalitat és la insensibilitat del president i el seu entorn envers la catalanitat, la seua ignorància profunda del país. Trepitgen la terra com qui camina per un terreny desconegut, sense mapa ni brúixola, tot ignorant –o volent ignorar– que sota els peus bull el magma que va esclatar l’octubre del 2017. Fa la sensació que el president vol caminar sobre la superfície d’un volcà tot proclamant als quatre vents que s’ha acabat l’activitat sísmica, i, simultàniament, sent les vibracions en les sabates i l’olor de cremat que en desprenen les soles.

No cal que ens enganyem: d’ençà del Primer d’Octubre, la política catalana –però també l’espanyola– es redueixen a una sola dicotomia: qui vol despertar el volcà i qui vol apagar-lo. El president Illa pertany clarament al segon grup, però amb una particularitat funesta, sobretot perquè ha anat a parar on ha anat a parar: no sap la naturalesa del foc que pretén extingir, el perquè. No li ha interessat mai i això no s’improvisa. En definitiva, ell era dels de Societat Civil Catalana i per a aquest personal, la catalanitat, la pura i simple catalanitat més bàsica, era una nosa a extingir.

Per això Illa sembla operar amb l’esperança que, si acluca els ulls davant el problema nacional, aquest s’esvanirà per art d’encantament. És una estratègia que recorda aquella cosa de l’estruç que, en amagar el cap sota terra, creu fer-se invisible als depredadors. Però els depredadors encara hi som –barallats, trists, decebuts, qualsevol cosa que vulgueu– i els problemes estructurals de la relació Catalunya-Espanya també. Ara has de frenar un regidor que diu allò que no toca, ara has d’encarar-te amb un xiquet que no sap ni on treballa ni entén el significat de la paraula Catalunya, ara has de fer veure que si els trens van malament no és pas per culpa d’Espanya, ara has d’anar a Madrid a dir que tot va bé, i causar la irritació dels qui pateixen el dia a dia…

És veritat que Illa, paradoxalment, gaudeix d’una certa tranquil·litat parlamentària, no perquè haja resolt cap problema, sinó perquè l’oposició sembla més entretinguda a barallar-se que no pas en la confrontació amb l’estat. Però que no s’equivoque: aquesta pau és tan volàtil com enganyosa, precisament perquè no depèn dels partits.

I la prova és que l’impacte de les polèmiques recents demostra –també als partits– que la via natural del catalanisme és, i serà sempre, d’assenyalar i denunciar les contradiccions d’un estat, l’espanyol, que continua sense entendre Catalunya i que no l’entendrà mai. De manera que cada nou incident lingüístic, cada nova decisió centralitzadora, cada nova infrastructura no executada, serà un clau més en el taüt de la normalitat que Illa pretén vendre. Perquè no hi ha res més anormal que fingir normalitat quan ets enmig d’una anomalia –tan anomalia, ara mateix, que no tenim ni un estatut votat com diu la constitució espanyola que s’ha de votar. Poca broma.

No tinc cap intenció d’explicar coses òbvies i menys encara al president, però potser el president Illa entendria millor on és si fos conscient que la història recent de Catalunya, tot allò que va passar a partir del 2010, no és una simple divergència d’opinions, típica d’una democràcia, sinó una ferida oberta, duríssima, violenta, que requereix molt més que paraules conciliadores i gests simbòlics. El procés independentista no ha sorgit del no-res, sinó d’una acumulació secular de greuges i frustracions que no es poden resoldre de cap altra manera que amb un estat en forma de república. I pretendre que tot plegat s’ha dissolt com un terròs de sucre només perquè ens han pegat, ens han tancat, ens han exiliat, ens han espiat, ens han fet infiltracions i ens han jutjat, entre més coses, és no entendre res de res.

El problema fonamental d’Illa i el seu govern no és tant la seua posició política espanyolista –legítima, és clar, tan legítima com discutible–, com la seua incapacitat de llegir correctament el batec del país que presideix i de ser conscient del moment històric en què la carambola propiciada per Esquerra Republicana l’ha situat.

Perquè aquest país –tant si ell ho vol veure com si no– continua bullint de ràbia sota una aparença formal de calma i desencís. En el dia a dia. Els partits independentistes potser es barallen, però el sentiment de greuge persisteix en la majoria de la població. No té una expressió política cohesionada, això és cert, però Illa i els seus cometen un error capital si confonen la fragmentació i el desencís amb la desaparició.

Entre més coses perquè Braudel ens va explicar allò que la Història, amb majúscula, té una paciència infinita, però no deixa mai la feina per acabar. De manera que la cosa més probable és que, quan es faça balanç d’aquesta desafortunada legislatura actual, la pretensió d’Illa d’haver normalitzat Catalunya només puga ser explicada com una il·lusió, com un capítol més en la llarga cronologia de la incomprensió espanyola sobre el que som els Països Catalans, la nació de les cinc valls.

 

PS1. Aquests darrers mesos unes quantes persones de l’òrbita de Junts han entrat en consells d’administració i òrgans de decisió d’empreses i institucions espanyoles, d’allà on es cou el poder. Però hi ha una característica que crida l’atenció de la maniobra. Normalment a aquests llocs s’envia elefants en la retirada, però Junts hi envia gent molt crítica amb les infrastructures a què ara tindran accés des de dins. Caldrà seguir aquest moviment, sobre el qual us parlem avui en aquest reportatge.

PS2. La cantant d’Oliva Maria Bertomeu, coneguda artísticament per la Maria, ha publicat el segon disc, el primer de llarga durada. Laura Escartí ha parlat en aquesta entrevista amb l’artista que transforma la música tradicional valenciana de l’arrel a l’avantguarda.

PS3. Arran del film Algérie, sections armes spéciales, hi ha un abans i un després de dimensions històriques en el relat oficial imposat per l’estat francès sobre la guerra d’Algèria. L’emissió d’aquest documentari ha estat sorprenentment desprogramada del canal France5 amb arguments poc consistents, cosa que ha ocasionat una polèmica important entre historiadors, intel·lectuals, acadèmics i periodistes perquè per primera vegada s’hi mostren proves de l’ús per part de França d’armes químiques a la guerra d’Algèria. Xavier Montanyà en parla amb tot detall en el seu article de cada dilluns.

PS4. Els subscriptors de VilaWeb ho són, bàsicament, per a donar suport al diari i permetre l’existència d’una veu nacional dels Països Catalans, com és la nostra. Això no obstant, la subscripció inclou tot de serveis i avantatges (navegar sense publicitat, comentar les notícies, llegir el diari el dia abans, descomptes en la botiga, etcètera) que podeu conèixer millor en aquesta pàgina. Si encara no en sou subscriptors, podeu aprofitar-ho per fer-vos-en.

D’ençà de fa uns mesos tenc el costum de cercar, de tant en tant, al mòbil la foto de com era jo fa un any. Dia per dia, si puc. Em serveix per a veure que just fa un any vaig deixar de posar-me els turbants que havien emmascarat l’alopècia o que, en veritat, l’havien proclamada als quatre vents. L’estiu passat, quan era a Menorca i ja tenia cabells, i m’agradava que em regalimessin quan sortia de la mar, cercava com tenia el cap, posem per cas, el 15 d’agost del 2023. El tenia pelat, és clar, però d’aquell estiu en record l’abisme i els interrogants, no la calvície.

Quan em van dir càncer, vaig desestimar de totes totes posar-me una perruca. Una setmana abans de la primera químio, amb la meva filla, vam trobar una web especialitzada en “productes oncològics”, on venien tota mena de turbants i mocadors i tot un bé de Déu d’adminicles de bellesa per a dones amb càncer. Dos dies després ja teníem quatre turbants a casa. Al cap de dues setmanes d’aquella primera sessió vaig demanar a en Jesús que em passés la maquineta d’arranar-se. Feia dies que per casa corrien boles de cabells com aquelles que roden pels carrers deserts a les pel·lícules de l’oest amb banda sonora xiulada.

Quan vaig quedar calba em vaig adonar d’un tic que es veu que he tingut tota la vida. Per adormir-me m’agaf un floc de cabells i hi vaig jugant amb els dits caragolant-lo descaragolant-lo. L’estiu del 2023, només quan intentava fer-ho i no trobava res, recordava la calvície. Ara que ja torn a tenir cabells, continuï jugant amb un floc quan pos el cap damunt el coixí. Record que durant uns mesos feia aquell gest al buit i en comptes de pèl em tocava la clepsa, i llavors, l’estiu del 2023 se m’apareix com un passi ràpid de diapositives d’aquell abisme calorós i dissimulat on vaig viure. Ara, encara, abans de tancar els ulls, torna el vertigen, però el contacte dels dits amb els cabells el calmen.

Un dia, a l’autobús, una filleta d’uns cinc o sis anys no podia evitar de mirar-me. Jo li somreia i li feia alguna carassa, no sabia què més fer. Finalment, la criatura va demanar a sa mare, en veu prou alta perquè ho sentís jo i la resta de companys de viatge: “Aquesta senyora du el gorro perquè s’ha de morir?” A mi em va fer riure, però la seva mare no sabia com excusar la petita. Jo li vaig dir que és clar que no em moriria i vam riure.

La setmana passada, un parell de dies abans de Sant Josep, vaig tornar a mirar un any enrere amb les fotografies del mòbil i en vaig trobar una de falles del 2024 amb els cabells que no feien més de dos dits de llargs. Com que eren massa blancs, la meva filla em va aplicar un “bany de color” amb un producte que va comprar del supermercat. La fotografia de després és la que il·lustra aquest Mail Obert: els quatre turbants nets i estesos per a guardar-los.

D’ençà d’aquell dia, els meus cabells han passat per diferents fases. La primera va ser un caragolament rinxolat que jo mai havia tingut. Després es van semblar a la tofa estufada que exhibeix Javier Milei. Ara són llargs i un poc rebulls, més gruixats que abans, grisos ja ho eren. I són anàrquics i tan difícils de pentinar que la meva filla m’ha comprat un raspall especial i una planxa.

La perruquera, quan em veu, em diu que ja és hora de tallar-los per donar-los una forma concreta i professional. Jo li dic que esperi, que els deixem créixer salvatges, que veurem com evolucionen i cap on van. I mentre li dic, pens que aquests cabells són nous de trinca, que tenen poc més d’un any de vida, que fa un any no els tenia, i que és ben curiós, que quan era calba perquè m’estava guarint del càncer, no els donava gens d’importància, que a casa en fèiem broma i parlàvem de la magnífica estructura del meu crani i etcètera, i ara que els he recuperats, que en puc agafar un floc per adormir-me, faig passar la perruquera amb cançons i li dic que potser me’ls tallaré d’ací a un parell de setmanes. O quatre. O abans de Sant Joan. O qui sap quan?

La setmana passada, enmig de la polèmica sobre el mal funcionament de Rodalia, es va saber que l’economista Eduard Gràcia, impulsor de la campanya de l’Assemblea Nacional Catalana de protesta pel mal funcionament dels trens a Catalunya, s’incorporava ni més ni menys que al consell d’administració de Renfe. 

Ho feia a proposta de Junts, tot i no ser-ne militant, en el marc d’un seguit de nomenaments que fonts d’aquest partit defineixen com a necessaris per a poder tenir una imatge clara de la realitat espanyola i del poder de l’estat. 

D’aquesta manera, aquestes setmanes militants i gent pròxima a Junts, però també professionals independentistes amb perfils reconeguts, s’han anat incorporant als consells d’administració i les entitats rectores de grans empreses i institucions espanyoles, en el marc del desbloqueig de les converses iniciades amb el PSOE arran de la investidura de Pedro Sánchez.

Un crític radical de Renfe

Gràcia no se n’amaga pas. L’any 2022 va publicar amb la Fundació Vincles el llibre Bastons a les rodes, en què destapava els interessos polítics per a no fer el corredor mediterrani entre València i Barcelona. (El llibre es pot descarregar en pdf ací).

El volum és un detallat repàs de l’absurditat del desplegament ferroviari espanyol del qual l’autor diu que s’entén només “sota el prisma d’un Estat que té com a prioritat reforçar la dependència econòmica, política i cultural de la perifèria respecte del nucli dur de l’Estat contra un mercat que estira en la direcció contrària”, i està farcit de dades i anècdotes que demostren que la concepció radial de Renfe respon a un disseny polític nacionalista espanyol, que, fins i tot, accepta el sacrifici de l’economia per tal de mantenir dividits els Països Catalans.

En la mateixa línia, en aquesta entrevista publicada a VilaWeb el gener, Eduard Gràcia, que és membre de FERRMED, va explicar el caos de Rodalia i va confessar que cada vegada que explica a l’estranger el que l’estat espanyol està fent a Catalunya “causa una certa impressió”.

Eduard Gràcia és el darrer, per ara, d’una llista de nomenaments que va començar el desembre Miquel Calçada, quan va entrar a formar part del consell d’administració de RTVE. En aquella ocasió, van entrar al mateix temps ell, en nom de Junts, i Sergi Sol, en nom d’Esquerra Republicana, en un moviment doble que no s’ha repetit després.

Un processat per rebel·lió

Aquestes setmanes s’ha accelerat l’entrada sobretot de persones pròximes a Junts, o proposades per aquest partit, en uns quants llocs de poder de l’estat espanyol, tots ells amb un perfil poc amable cap als interessos del govern espanyol i crític amb les polítiques que fan.

Aquest és el cas, per exemple, de Pere Soler, conseller d’ençà de fa unes setmanes de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC), un dels grans organismes reguladors de l’estat espanyol. Soler va ser director general dels Mossos d’Esquadra durant la tardor del referèndum, i per això va ser jutjat per un delicte de rebel·lió a l’Audiència espanyola al costat del major Josep Lluís Trapero. El seu nomenament ha estat vist com una reivindicació política per part d’un sector del poder de Madrid, que s’agafa al paper dels Mossos durant el referèndum del Primer d’Octubre per qüestionar la lleialtat del nomenament.

També és aquest el cas de l’economista Ramon Tremosa. L’ex-eurodiputat va ser un dels economistes més actius en la denúncia de l’espoli al començament del procés; Quim Torra el va nomenar conseller d’Empresa i Coneixement i ara era regidor a l’Ajuntament de Barcelona en l’equip que va formar Xavier Trias. Tremosa ha treballat durant anys les implicacions de la política aeroportuària a AENA i, igual que en el cas d’Eduard Gràcia, Tremosa ha estat molt crític amb les seves polítiques i decisions, bo i arribant a comparar el funcionament actual de la política d’aeroports amb el del franquisme.

Un últim cas, per ara, seria el d’Elena Massot, que s’ha incorporat també fa poc com a consellera independent d’Enagás. Massot està llicenciada en administració i empreses per l’Institut Químic de Sarrià (IQS) i en dret per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és membre fundadora de FemCat i ha estat presidenta d’aquesta fundació d’empresaris obertament sobiranistes, així com vice-presidenta de l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) i membre de la fundació Grup 7 de dones empresàries. En aquest consell, Massot es trobarà el president José Montilla i l’ex-ministre espanyol de Foment José Blanco, tots dos nomenats pel PSOE, però sense cap experiència empresarial.

En el passat, els partits catalans havien situat de manera regular militants i gent propera en llocs de poder de l’estat espanyol. CiU havia situat, per exemple, uns quants vocals al Consell General del Poder Judicial, com ara Lluís Pascual Estivill i Alfons López Tena i, fins i tot, al Constitucional, on Carles Viver i Pi-Sunyer va arribar a ser-ne vice-president. ERC, per la seva banda, havia posat personalitats com ara el cineasta Francesc Bellmunt com a conseller de RTVE i el professor Marcel Coderch a la Comissió Nacional de l’Energia. I, fins i tot, tots dos partits havien arribat a pactar l’entrada de Guillem López Casasnovas com a conseller al Banc d’Espanya. Actualment, es consideren pròxims a ERC el professor Josep Maria Salas, conseller en la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, i l’economista Jordi Pons, autor amb Ramon Tremosa del llibre L’espoli fiscal, una asfíxia premeditada, que és d’ençà de l’any passat conseller del Banc d’Espanya, càrrec nomenament contra el qual es va oposar amb contundèncua la ministra Nadia Calviño.

Arran del film Algérie, sections armes spéciales, hi ha un abans i un després de dimensions històriques en el relat oficial imposat per l’estat francès sobre la guerra d’Algèria. L’emissió ha estat desprogramada del canal France5 amb arguments poc consistents, cosa que ha ocasionat una polèmica important entre historiadors, intel·lectuals, acadèmics i periodistes. Tot i això, de moment, es pot veure a la web de la cadena.

El mateix dia que se’n va anul·lar l’emissió televisiva, el diari oficial algerià El Moudjahid afirmava en portada que havia esclatat un gran escàndol, amb el titular: “França menysté la llibertat i silencia un documentari que revela els seus crims”. Tot seguit, les cadenes públiques algerianes van emetre el documentari, que ja circulava per internet, i també l’havia emès una televisió suïssa. Per la societat algeriana, que ja ho sabia, és una restitució de la veritat negada, una necessitat de reconeixement dels perjudicis de la guerra colonial.

La cadena pública Canal Algèrie va organitzar un debat amb destacats especialistes algerians i els directors del film, per telèfon o videoconferència. Entre moltes coses, es va remarcar que, seixanta anys després, els efectes del gas encara eren presents en alguns indrets. Hi ha coves perilloses. De moment, és incalculable el nombre d’afectats durant tots aquests anys de càncers, malformacions i unes altres malalties de la pell i dels pulmons.

Per contra, el corrent revisionista francès, com més va més actiu i fort, atiat per l’extrema dreta lepenista i uns altres grupuscles, els colonialistes, els negacionistes del genocidi israelià a Gaza, i els descendents de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS, per les sigles en francès), combat públicament la veritat amb tota mena d’atacs i desqualificacions. Els grans mitjans censuren i manipulen. Els intel·lectuals i especialistes que prenen la paraula públicament per restablir la veritat són, automàticament, denigrats pels corrents de l’extrema dreta. Hi ha intents de deslegitimació del combat d’alliberament del FLN i temptatives de reescriure la història. És com si es volgués prohibir la paraula “massacre”. Molts francesos no en saben res i són fàcilment manipulables.

En el debat de Canal Algèrie es va afirmar que, en aquest cas, es posava en marxa la mateixa maquinària que a final de febrer va fer dimitir de l’emissora de ràdio RTL el prestigiós periodista Jean-Michel Aphatie.

El passat 25 de febrer, a RTL, el periodista va comparar les massacres comeses per França en la conquesta d’Algèria el segle XIX amb la dels nazis a Oradour-sur-Glane, amb aquestes paraules: “Cada any, a França, commemorem el que va passar a Oradour-sur-Glane, és a dir, la massacre de tot un poble. Però nosaltres en vam fer centenars a Algèria. És que no en tenim consciència?”

El film de Claire Billet i el doctor en història Christophe Lafaye, de la Universitat Aix-Marsella, no opina ni compara, demostra inapel·lablement, amb proves factuals i materials, que França, entre el 1956 i el 1962, durant la guerra per la independència d’Algèria, va fer un ús en massa i generalitzat de gasos i armes químiques bàrbars i letals contra el poble algerià i els combatents del FLN, prohibits per la Convenció de Ginebra d’ençà del 1925.

Careta del documentari (©Solent Production).

Fins ara, teníem notícia de la repressió sanguinària dels francesos contra els algerians, les massacres, tortures, violacions i execucions extrajudicials. Ara, quan han passat més de seixanta anys, apareix una altra veritat irrefutable: França seria responsable de crims contra la humanitat a Algèria i d’haver blocat i silenciat la informació oficial sobre la qüestió. Les responsabilitats són d’alt nivell. L’estat major, el ministre de Defensa i el ministre d’Interior, que aleshores era el cínic i camaleònic François Mitterrand. Són definitives unes imatges d’ell en una compareixença de premsa durant la guerra en què garantia “utilitzar tota la força”.

L’any 1925, a Ginebra, França va signar l’acord perquè centenars de milers dels seus soldats havien sofert les conseqüències de les armes químiques alemanyes en els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un detall molt important: l’acord en prohibia l’ús, però la fabricació quedava autoritzada perquè les grans potències eren obertes a una guerra amb armes químiques. La Gran Bretanya, els EUA, l’URSS i França, amb el suport d’Alemanya, tenien amplis programes d’investigació i fabricació d’armes químiques.

Ara sabem que, enmig d’un gran secretisme, França les va llançar en massa durant anys contra el poble algerià. Això no va impedir que perdés la guerra i hagués de concedir la independència a l’ex-colònia. Després va ser molt discreta. Va silenciar el tema i va ocultar la informació oficial comprometedora. Fins avui.

Aquesta investigació, que tot just comença, sense dubte afectarà les relacions franco-algerianes, ara molt deteriorades, sobretot, d’ençà que l’ex-metròpoli va acceptar la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. A la taula de negociació entre els dos països, s’afegeix una qüestió nova i greu als greuges i ressentiments històrics, ja importants.

Una investigació llarga i pacient 

L’historiador Christophe Lafaye fa molts anys que investiga l’ús d’armes químiques a Algèria. Ha estudiat en els arxius totes les capses de documents relatives a la qüestió. Alguns documents els ha pogut desclassificar, la majoria, no. Totes les seves demandes de més informació als arxius oficials i militars francesos topaven amb una hermètica barrera infranquejable. Unes traves i un silenci espès imposats en secret per l’anomenada raó d’estat.

La investigació aporta documentació oficial inèdita (fotografia: Solent Production).

L’excusa oficial per a impedir l’accés a la informació era: “Segons el codi de patrimoni resultant de la llei del 2008, aquests elements compleixen el règim d’arxius incomunicables a perpetuïtat”, amb el pretext que serien susceptibles de “conduir a la difusió d’informació” que permetria “el disseny, fabricació, ús o localització d’armes nuclears, biològiques, químiques o qualsevol altra” que tingués “efectes destructius directes o indirectes similars”.

L’excusa es desmunta per si mateixa, perquè als arxius militars no hi ha informació científica ni tècnica, sinó simplement històrica i de les operacions militars. També hi ha qui ha esmentat que en els acords de Ginebra del 1925 es prohibia l’ús d’armes químiques, tret del cas que l’enemic n’hagués fet ús. Tampoc és creïble en absolut que el FLN pogués tenir accés a aquestes armes, ni de bon tros. Era una guerra de pobres. Els algerians tenien un armament considerablement inferior al dels francesos. Atacaven en grups guerrillers, aprofitant els seus coneixements del terreny a la Cabília i el massís de l’Aurès, al nord del país.

Un dels avantatges dels combatents del FLN era la geografia. En aquestes muntanyes hi ha infinitat de coves, algunes de gran profunditat, amb diferents espais i amagatalls, tant per a refugiar-hi combatents i població civil de les viles dels voltants com per a convertir-les en magatzems d’avituallament, dipòsits d’armes o infermeries. Com fer-los fora dels seus caus? Llençant-hi armes químiques per matar-los o expulsar-los.

És espectacular de veure en el documentari el mapa del nord Algèria i tots els punts on l’exèrcit francès va establir unitats de forces especials especialitzades en armes químiques. Christophe Lafaye i Claire Billet hi han pogut identificar 440 coves gasejades, d’un total entre 8.000 i 10.000, segons que s’ha deduït dels pocs documents oficials que s’han pogut contrastar i ampliar fent recerca en arxius d’ultramar, i a partir de testimonis i documents de molts algerians que han col·laborat en la recerca i la filmació del documentari: supervivents, historiadors, ex-combatents i, també, alguns soldats francesos que, amb els anys, no han volgut obeir la llei del silenci oficial. Les cartes, els mapes, les fotografies i els diaris personals dels soldats han estat molt clarificadors d’alguns fets i la manera d’actuar francesa.

Fotografies dels àlbums dels ex-soldats francesos (fotografia: Solent Production).

Segons les proves trobades en el decurs de la seva investigació, Christophe Lafaye documenta que l’ús d’aquests gasos letals es va començar a posar en pràctica el 1956 de manera experimental. L’any següent va començar-ne l’ús generalitzat a tot Algèria amb la creació de les Brigades d’Armes Especials (BAS) i 119 equips de coves, cadascuna amb trenta-vuit homes.

Un dels caps militars clau en la planificació de tota l’operació va ser el general Raoul Salam, que, després de la independència l’any 1962, va capitanejar els grups terroristes d’extrema dreta que actuaven sota la cobertura de l’OAS. Van intentar de matar De Gaulle dues vegades. L’Espanya de Franco era per a ells un refugi segur. Els unia l’africanisme colonial. Amb els anys, molts dels seus seguidors van acabar essent mercenaris disposats a treballar amb totes les policies i màfies que els paguessin bé.

Els documents militars que l’historiador mostra en el documentari proven, tal com afirma ell, que era “una política pensada, reflexionada, experimentada i generalitzada”. Es detalla que el gas verinós que llançaven a les coves per les portes o per les escletxes de les muntanyes era CN2D, un còctel mortal de derivats del cianur i l’arsènic.

Els algerians, desprevinguts, es trobaven de sobte envoltats per un fum negre espès que anava envaint les coves. No veien res. No entenien res. Respirar-lo els causava tos, vòmits, cremor als pulmons i, finalment, en qüestió de pocs minuts, la mort per asfíxia o atac de cor. Així van morir, com rates, molts milers de vilatans i combatents. Les xifres definitives no s’han establert perquè el 95% encara s’ha d’investigar.

Segons uns quants testimonis d’algerians supervivents dels gasos a les coves, era un fum negre, sentien com si els llancessin a la cara un grapat de sorra. La gent tossia, cridava, plorava, vomitava i, al final, moria. Quan l’endemà podien anar a rescatar els cadàvers dels seus familiars, l’escena que hi trobaven era dantesca: dins les coves hi havia una massa de cossos recaragolats, molts d’ells irrecognoscibles si no era per la roba, si en quedava. Els cadàvers estaven inflats i eren de color blau.

Després de llançar els gasos, els soldats s’introduïen per les escletxes per explorar les coves (fotografia: Solent Production). Testimonis d’algerians supervivents i soldats francesos

Entre els testimonis d’algerians supervivents o descendents de les víctimes, hi ha homes com Mohammed Ben Slimane Laabaci. Ell era un nen que va poder fugir d’una cova on van morir dos-cents cinquanta vilatans al massís de l’Aurès. “L’endemà de l’atac, vaig tornar a la muntanya amb ma mare. D’amagat, vam veure els francesos traient cadàvers. Eren irrecognoscibles. Completament blaus. Els cossos inflats […] Totes les dones ploraven a les cases. Les senties si passaves caminant pel carrer. Tothom havia perdut algun familiar. Era com un film d’horror. Els morts es van quedar allà fins a la independència, quan les autoritats van anar amb els vilatans per enterrar-los en un mateix cementiri memorial.”

Ould Zaouache Latamen, ex-combatent del FLN, explica que els francesos utilitzaven tota mena d’armament: gas, avions, helicòpters, morters, bombes… “Va ser terrible. Nosaltres ho vèiem tot de la muntanya estant. Quan baixàvem als pobles a buscar provisions, les dones, que ens ajudaven molt, ens ho explicaven. Van patir molt. Avui encara no ho podem explicar tot”, confessa. “Hi ha tantes coses horribles que és inimaginable.”

També són molt il·lustratius, per contrast, els testimonis dels soldats francesos de les Unitats Especials que han acceptat de ser entrevistats. Ells aporten veracitat i experiència pròpia als documents oficials i complementen la versió de les víctimes.

“Sabíem que eren armes prohibides per la Convenció de Ginebra, però a nosaltres no ens explicaven res”, diu Jacques Huré, que conserva el diari personal d’un company en què s’explica detalladament, hora per hora, com actuava un escamot gasificador.

Jean Vidalenc conserva algunes fotografies personals que no li van ser confiscades i avui són proves dels fets. “No vaig saber mai la composició del gas… També ens afectava a nosaltres. Ens en vam queixar i ens van donar uniformes i màscares protectores.” Ell va ser condecorat per la Secció. Després de la guerra, es va imposar un mutisme total sobre la qüestió que, malgrat tot, sempre ha estat present en la memòria dels soldats. “No he dormit ni un sol dia, d’ençà de llavors, sense pensar en la guerra d’Algèria.”

Armanda Casanova era prim i àgil. L’anomenaven el “rata” perquè era dels qui penetraven a les coves per les escletxes de la muntanya per explorar la situació després del llançament de gasos. A la seva unitat feien dues operacions o tres de gasificació el mes. Ell va passar dos anys i tres mesos a la Secció. Encara avui sent l’olor del gas i dels morts. Alguna vegada va arribar a passar sis hores explorant una cova sense respirar aire pur. Una vegada es va intoxicar i el van hospitalitzar durant un mes.

Operació de les seccions especials (fotografia: Solent Production). L’acord secret del general De Gaulle

Hi ha dues aportacions del film que ens situen en el context actual i històric. A mitjans de segle XIX, quan França conqueria Algèria, l’exèrcit francès ja havia posat en pràctica la tècnica d’intoxicar les coves amb fum per desallotjar els algerians dels seus amagatalls.

I quan es van negociar els acords d’Evian (1962) per a la independència, De Gaulle va aconseguir de mantenir en secret un detall important: França va poder mantenir a Algèria unes bases al desert del Sàhara per a experimentar-hi i fabricar-hi armes químiques, després destinades, també, a proves d’armes nuclears i biològiques. No se sap quins efectes sobre la natura, els animals i els humans han tingut aquests experiments. Van ser operatives fins el 1984.

Pòster del documentari (fotografia: Solent Production).

Les delegacions d’Ucraïna i els Estats Units han començat les negociacions de pau a Riad, segons que ha informat el ministre de Defensa ucraïnès, Rustem Umerov. “Hem començat una reunió amb l’equip nord-americà a Riad. Complim l’encàrrec del president d’Ucraïna per aconseguir una pau digna per al nostre estat i garantir-ne la seguretat”, ha escrit Umerov a Telegram.

Segons que ha explicat, les converses, de caràcter tècnic, se centren en propostes per a garantir la seguretat de les instal·lacions energètiques i de les infrastructures. “Avui treballem un seguit de qüestions tècniques complexes: la nostra delegació inclou especialistes en energia i representants militars de la marina i l’aviació”, ha dit. A la reunió d’avui també hi han assistit el comandant en cap de les forces armades ucraïneses, Oleksandr Sirski; el cap de l’estat major, Andrii Hnatov; i uns quants assessors del president, Volodímir Zelenski.

Després d’aquesta trobada, hi ha prevista una reunió entre representants dels Estats Units i de Rússia. La delegació russa ja ha arribat a Riad i s’haurà de reunir amb la dels EUA demà al matí, segons que ha explicat Grigori Karasin, president de la comissió d’afers exteriors del senat rus, que n’és membre. També en forma part l’assessor del Servei de Seguretat Federal rus, Serguei Beseda.

El portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, ha advertit que aquestes converses “no seran fàcils”, en una entrevista a la televisió pública russa VGTRK. Segons ell, s’hi tractarà la seguretat del trànsit marítim al mar Negre. “El president Vladímir Putin ha accedit a renovar l’anomenada iniciativa del mar Negre”, ha dit, en referència a l’acord que va permetre l’exportació de gra ucraïnès durant un any a canvi d’aixecar restriccions als productes agraris russos. Peskov ha lamentat que Rússia se’n retirés perquè Moscou va complir la seva part, però “l’altra part no va complir mai les seves obligacions”. Amb tot, ha remarcat el “nou to de pau i cooperació mútua beneficiosa” de l’administració nord-americana.

Washington i Moscou ja es van reunir per primera vegada el febrer, també a l’Aràbia Saudita, per tractar la crisi a Ucraïna, però sense la presència de Kíiv, cosa que va despertar recel per les intencions de totes dues potències.

El 10 de març, el president Zelenski va visitar l’Aràbia Saudita i es va reunir amb el príncep hereu, Mohammed bin Salman. Després de la trobada, va anunciar que una delegació ucraïnesa es quedaria al país per negociar. L’endemà mateix, les delegacions d’Ucraïna i els Estats Units van començar els contactes a la ciutat de Jedda, d’on van sortir uns quants acords, com ara la proposta de fer una pausa de trenta dies en els atacs contra instal·lacions del sector energètic.

El nou primer ministre del Canadà, Mark Carney, ha anunciat avui la convocatòria d’eleccions anticipades. Ho ha fet en una compareixença a Ottawa, tot just una setmana després d’haver accedit al càrrec arran de la renúncia de Justin Trudeau i d’haver guanyat per una majoria molt àmplia la votació per a encapçalar el Partit Liberal.

Els comicis es faran el 28 d’abril i Carney haurà d’afrontar el desafiament de mantenir el govern liberal. La política comercial i internacional del president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, pot beneficiar electoralment els liberals, que han respost als aranzels imposats pels Estats Units amb taxes equivalents a les importacions d’aquest país.

El Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, ha informat que 50.021 persones han mort a causa de l’ofensiva israeliana que va començar l’octubre del 2023. Segons aquestes dades, hi ha també 113.274 ferits.

Uns quants organismes internacionals consideren que l’ofensiva podria constituir un genocidi, motiu pel qual s’ha obert una causa al Tribunal Internacional de Justícia. Mentrestant, l’exèrcit israelià ha reprès els atacs contra Gaza, manté el desplaçament forçat de palestins a Cisjordània i continua bombardant el sud del Líban. L’alto-el -foc que havia permès l’intercanvi d’ostatges entre Hamàs i Israel es va trencar a començament de març.