The Dolphins - Lloc: Club de Pesca Mar Sport

El futbol és molt més que un simple esport i una passió col·lectiva. Rere el color de les samarretes i el brodat dels escuts hi ha interessos socials, polítics i econòmics, que no sempre es veuen sobre la gespa. El gran joc. Una anàlisi geopolítica de futbol contemporani (editat en català per Altamaera) és un espiell a la intrahistòria i la geopolítica del mal anomenat opi del poble. Amb un dels coautors, Narcís Pallarès-Domènech, ens endinsem en la cara B del futbol a través del Mundial de Clubs de la FIFA, Donald Trump, Gianni Infantino, Lionel Messi, el Barça, el Madrid i més.

—Què us ha semblat el primer Mundial de Clubs de la FIFA?
—És l’últim estadi de la globalització total del futbol. És la victòria absoluta del futbol modern sobre els moviments del futbol tradicional. Només cal veure els dos equips que han disputat la final, el Paris Saint-Germain i el Chelsea. Trenta anys enrere eren clubs secundaris, però ara, amb els milions de Catar, Roman Abramóvitx i BlueCo, són capdavanters. S’ha imposat el model mercantilista, en què la cosa important per a poder competir al màxim nivell és tenir una potència econòmica darrere.

—Les inversions multimilionàries són per a guanyar i prou?
—Guanyar és fonamental. Els fons d’inversió que compren clubs i inverteixen milionades ho fan per guanyar, però no són inversions purament esportives. Hi ha molts interessos i geopolítica. Quan el fons d’inversió públic de l’Aràbia Saudita compra el Newcastle ho fa per revestir-se del prestigi d’un dels clubs històrics d’Anglaterra. Això et dóna influència, però també capacitat de fer una rentada de cara.

—Tornant un moment al Mundial de Clubs. Què us va semblar el paper de Donald Trump durant el torneig?
—És un tema molt interessant…

—Va fer una conferència de premsa al Despatx Oval, en què va respondre preguntes sobre el conflicte entre Israel i l’Iran, acompanyat de jugadors del Juventus…
—Els Estats Units són una superpotència mundial que domina gairebé tots els espais de poder transversal: cinema, música, cultura popular… Això és una gran arma de persuasió, però el futbol, que és l’esport més seguit del món, se’ls escapa. Això va començar a canviar el 4 de juliol de 1988, quan la FIFA va designar els EUA com a seu del Mundial del 1994. En aquesta candidatura hi va tenir un paper clau Henry Kissinger. L’URSS començava a trontollar i els EUA van veure clar que era el moment de fer el salt i provar de dominar el món del futbol. Per què? El futbol desperta passions arreu, però sobretot és una mina d’or. Segurament, entre els esports de masses, és la joia de la corona del business entertainment.

—En trenta anys han avançat molt, però encara són molt lluny de ser una potència futbolística.
—No parlem de comprar un club i inflar-lo a còpia de milions. Parlem de generar tot un ecosistema nou. El mundial del 1994 va ser el punt d’inflexió. Allà comença una estratègia amb una visió geopolítica i multidimensional. Els EUA no veuen el futbol com un esport d’homes, sinó que de bon començament inclouen les dones en l’expansió. El resultat? La selecció nord-americana és la més premiada, amb quatre mundials.

—El 2026 repetiran mundial amb el Canadà i Mèxic.
—És un mundial compartit, però els EUA seran el centre neuràlgic. Tindran la majoria de seus –amb ciutats com Nova York, Miami i Los Angeles– i s’hi disputarà la final. Cal recordar que l’organització del mundial va ser una de les grans aspiracions del primer mandat de Trump. De fet, volien ser la seu del de 2022, però Catar es va imposar gràcies al joc brut i a la “feina” de despatxos.

—Hi va haver venjança…
—El 2015, el Departament de Justícia dels EUA va destapar les corrupteles internes de la FIFA, l’anomenat FIFAgate, i va fer miques la cúpula de la governança del futbol mundial. Els EUA són un imperi i prenen nota de les coses.

—…
—Els EUA veuen en el futbol un espai per a conquerir i dominar en l’àmbit global, però en cas que prosperi un context de desglobalització també creuen que els pot servir per influir en poder tou o transversal, sobretot, a l’Amèrica Llatina, però també les desenes de milions de llatins que ja viuen als EUA. I, en aquesta situació, la presència de Lionel Messi a Miami és una peça clau.

—Quinze anys enrere ningú no hauria imaginat que acabaria la carrera a l’Inter Miami.
—És dels últims equips que s’ha afegit a la Major League Soccer (2020) i quan ell hi va arribar eren els últims de la conferència est. És com si hagués fitxat pel Llevant o l’Elx, ara que han tornat a primera divisió. Messi s’enquadra perfectament en la visió per a dominar el món del futbol, però organitzar un mundial et projecta directament a una altra dimensió.

—El 2021, la Xina havia d’organitzar el primer mundial de clubs. Com és que se l’ha deixat prendre?
—La pandèmia de la covid, que va paralitzar mig món, però especialment la Xina, ho va transformar tot. El Mundial de Clubs és el gran projecte personal de Gianni Infantino. Si la FIFA és una institució paradiplomàtica, ell és el diplomàtic per excel·lència. És molt hàbil. Parla uns quants idiomes…

—La gent es pensa que és italià, però és nascut a Valais i viu a Doha…
—És un home amb moltes cares i sap sempre com encaixar. Sap interpretar molt bé els corrents tel·lúrics del poder global i ha estat capaç d’establir relacions amb els mandataris més importants, entre els quals Donald Trump. Amb el seu instint veu que és una oportunitat d’or i ho aposta tot per portar el Mundial de Clubs als EUA.

—Dèieu que era el seu gran projecte.
—Jules Rimet va impulsar la creació del mundial, João Havelange va globalitzar el futbol i Sepp Blatter va perfeccionar el model fins a convertir-lo en un negoci gegantí. Infantino vol passar a la història com l’home que es va inventar el Mundial de Clubs, una competició que dura un mes sencer entre els principals equips del planeta. I no hi ha millor aliat per a encetar el meló que la potència per excel·lència, els EUA.

—Al llibre parleu del mundial del 2026 com el mundial de la NAFTA, en referència al tractat de lliure comerç entre el Canadà, els EUA i Mèxic. Veient com es desenvolupa el segon mandat de Trump sembla que voldria organitzar-lo tot sol.
—Ho sembla, però seguir l’estratègia de Trump és molt complicat si t’ho mires del punt de vista de l’anàlisi geopolítica clàssica. La NAFTA és una de les grans estrelles geoeconòmiques perquè vertebra una de les zones de lliure comerç més potents del món.

—Les lligues europees són les més potents del món, però quins són els grans pols del futbol modern?
—Els EUA, amb el mundial, fa un pas més per consolidar-se com un dels baricentres del futbol planetari. Ara mateix, aquests baricentres formen un triangle: el Regne Unit, amb la Premier League, els Estats Units i els països àrabs del golf Pèrsic, sobretot l’Aràbia Saudita, que té capacitat econòmica per a atreure jugadors amb molt de talent i va creant un campionat força competitiu. N’hi ha prou de recordar que en el Mundial de Clubs, l’Al-Hilal va derrotar el Manchester City de Pep Guardiola.

—El binomi Europa – Amèrica del Sud ha deixat de tenir sentit?
—Els centres de poder han canviat. És un procés que s’ha accelerat d’ençà de la llei Bosman. L’Amèrica del Sud, que era un dels grans dominadors del futbol, ha quedat a la perifèria. Els clubs argentins, per exemple, ho han passat especialment malament al Mundial de Clubs.

—El gran poder econòmic a Europa l’atresora la Premier League, on es reparteixen sucosos drets de televisió, però alhora més de la meitat dels equips també tenen el suport de multimilionaris i inversors nord-americans.
—L’estratègia dels EUA per a consolidar-se va més enllà de tenir una lliga potent i fer el mundial. L’expansió futbolística també inclou invertir en clubs europeus, sobretot de la Premier. El futbol és un gran negoci. La part final del llibre és il·lustrada amb una fotografia de la protesta dels afeccionats del Chelsea contra la Superlliga, on es veu un cartell que diu “Football belong to us, not you” [‘El futbol és nostre, no pas vostre’]. Això és molt romàntic, però no és cert. El Chelsea era d’Abramóvitx i ara d’un grup nord-americà. Les fortunes decideixen el futur dels clubs.

—També hi ha molts clubs que no són en mans de grans fortunes.
—És la gran dicotomia del futbol modern. El futbol per a uns quants de nosaltres és vist com una projecció d’una societat, uns valors i una llengua, com és el cas del Barça, és a dir, una projecció d’una visió del món. I això no es pot comprar amb diners. Elon Musk, l’home més ric del món, no pot comprar el Barça, de moment.

—Ni el Madrid…
—El Reial Madrid és el club castellà i centralista per excel·lència, però que també és propietat dels socis. No crec que el Madrid vulgui acabar essent una societat anònima i que algú el pugui comprar, però també fer-lo desaparèixer.

—Vendre el Barça ha estat un dels rumors que s’han fet córrer aquests darrers anys com a possible solució al forat econòmic.
—Sí, però vendre el club pot no solucionar res. Quan vens el club en perds el control. Es desarrela. Ho hem vist recentment a casa nostra amb el Lleida. Quan et compren, perds la identitat i tot es converteix en un bunyol. Imagina’t el Red Bull Barça… la meitat dels socis es donarien de baixa. El futbol és un esport, però també identitat. Cal trobar la fórmula perquè els clubs que són dels socis ho puguin continuar essent i preservin els seus valors sense perdre capacitat competitiva.

—Com ara quina?
—Al llibre donem alguna idea, com ara crear una lliga paneuropea.

—Una Superlliga?
—No. La Superlliga és una competició tancada on juguen sempre els mateixos. El que proposem és fer un pas més en la piràmide competitiva. Les lligues europees són algunes de les principals competicions futbolístiques, però equips històrics com el Benfica, l’Ajax o el Celtic han perdut pistonada. Les seves competicions domèstiques no generen prou recursos per a fer-los competitius. Cal trobar la manera perquè el futbol modern també alimenti aquesta mena de clubs sense que hagin d’optar entre l’ostracisme o caure en mans de grans fortunes. Cal unir Europa a través del futbol.

—És un mal moment per a demanar més Europa…
—Paul Auster deia que el futbol era el miracle que havia permès als europeus d’odiar-se sense destruir-se. Doncs bé, el futbol potser és el miracle o l’element que cohesiona una Unió Europea cada vegada més qüestionada. Les tres principals potències mundials, més les potències emergents, tenen una estratègia per al món del futbol, totes menys la UE, que és el continent on hi ha els millors equips i jugadors. El futbol és un recurs, un poder tou, en què tothom posa les mans, però la UE és incapaç de capitalitzar i treure’n benefici.

—Ha servit de res l’aventura de la Superlliga?
—La Superlliga era un símptoma. Els darrers anys, sempre que havia sonat, el futbol europeu, és a dir, la UEFA, havia fet un pas endavant perquè els clubs rebessin més beneficis. Té lògica que el Barça i el Madrid fossin els clubs més interessats en aquest projecte. Són clubs dels seus socis i depenen molt més dels ingressos que generen de manera autònoma per mantenir la competitivitat i els millors jugadors del món.

—Què en penseu de l’estat actual del Barça?
—El Barça ha fet les coses bastant bé. Està en un cicle positiu. Té una plantilla jove i competitiva. Un estadi per estrenar i un patrocinador principal, Spotify, que s’avé amb la filosofia del club. Hem passat moments crítics, però es va redreçant el rumb. Ara falta que la pilota entri i que no hi hagi elements extraesportius que distorsionin, que som especialistes a buscar-nos problemes.

—Cal seguir les passes del femení?
—Sí. El futbol femení és una tendència de futur, el Barça hi ha apostat molt i ha fet molt bona feina. És un dels grans encerts en l’àmbit esportiu. Quan l’equip masculí no rutllava, el femení va tirar el carro i ara el club té vuit Champions en total. Tenim jugadores com Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas, que acumulen Pilotes d’Or, són referents i autèntiques celebritats. En això, el Barça és a la pole position.

—Per què el Madrid no fa igual?
—Crec que el Madrid no hi creu perquè veu que ha perdut el tren. Ha fet tard i ara diu que el futbol és masculí. És un club que sap crear molt bé marcs mentals i imposar el seu relat. El Madrid sempre ha sabut jugar amb aquests estats d’opinió. Ho vam veure a l’època de Mourinho i, més recentment, a la final de la Copa del Rei, que van amenaçar de no jugar… Saben crear un estat extraesportiu que després té influència en el joc i ells en treuen algun benefici, encara que sigui intangible.

—Per acabar, què en penseu de la decadència de la selecció catalana?
—És un cas curiós. Els anys gloriosos de la selecció van coincidir amb el centenari de la federació, que és quan es va jugar contra el Brasil de Ronaldo i Ronaldinho, que després va guanyar el Mundial de Corea i el Japó. De fet, van quedar tan contents de l’ambient del Camp Nou, que després van tornar. També es van jugar partits contra l’Argentina. Era un moment en què s’apostava molt per la selecció. Totes les forces tel·lúriques per avançar en l’àmbit geopolític estaven centrades en l’esport. Ara, hi ha un moment que això, aquesta pulsió, passa al carrer i el debat real és sobre el dret d’autodeterminació i arrenca el procés. Això pot explicar aquesta decadència, potser hi ha un vas comunicant, però potser hi ha més variables. La federació segurament no aposta tant per aquesta mena de partits i els clubs tampoc no ho posen fàcil. A més, potser també hi ha un canvi en l’àmbit social. Hi ha molta oferta de futbol, tant a la televisió com a les plataformes.

Fins ara, l’estiu ha estat ben negre a les platges catalanes. Des que va començar la temporada de bany fins al 31 de juliol, 55 persones han mort ofegades a les platges del país, 12 més que l’any passat, segons dades de la Federació de Salvament i Socorrisme. El perfil més habitual de les víctimes és un home més gran de seixanta-cinc anys que es banya sol i té alguna patologia prèvia. Les autoritats també alerten que el nombre de salvaments també ha augmentat respecte de l’estiu passat.

Al Principat, hi ha hagut 16 morts per ofegament a les platges, 5 més que l’any passat en aquesta època. Al País Valencià, la xifra arriba a 22 tan sols durant el mes de juliol, 6 més que el mateix mes de l’any passat. I a les Illes, fins ara hi han mort 17 persones ofegades, 6 més que l’any passat. Quant a Catalunya Nord, cap organisme no especifica les dades, però a l’estat francès les morts per ofegament han augmentat d’un 58% respecte de l’estiu passat.

La cap del Servei de Gestió d’Emergències de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya, Montse Font, explica en declaracions a VilaWeb que aquest augment significatiu de les víctimes pot ser derivat de l’augment d’afluència a les zones de bany. “Com més volum de gent, més possibilitats.” Per una altra banda, Tomeu Llobera, de l’empresa Salvament Aquàtic, que treballa a les Illes, coincideix bàsicament amb el diagnòstic de Font: “Cada vegada tenim més turistes, de més edat i amb menys coneixement del medi aquàtic.”

El fet que enguany la calor forta arribés molt aviat i la gent comencés abans a anar a la platja també ha contribuït a engreixar els registres. “Al maig, al juny i a l’octubre tenim les platges plenes, però no hem adaptat els dispositius de salvament a aquesta nova realitat climàtica”, alerta Salva Perelló, socorrista i responsable de formació de la Federació de Salvament i Socorrisme del País Valencià.

A més, Font apunta que hi ha una certa manca de conscienciació de la societat sobre els perills de la mar: “No tothom que sap nedar ha de pensar que no s’ofegarà. Pots saber-ne en una piscina, però en espais naturals és molt diferent.” Sobre això, Perelló lamenta que no hi hagi campanyes de conscienciació ni informació com sí que s’han fet, per exemple, per a limitar els accidents de trànsit. “Hi ha un gran problema de desconeixement”, diu.

Tomeu Llobera apunta un altre dels possibles motius d’aquest augment d’ofegaments mortals que apunta: la manca de formació d’alguns socorristes. “La majoria no estan preparats com caldria”, afirma.

Un socorrista, vigilant els banyistes a la platja de Pals. Víctimes diverses segons l’estat de la mar

Bona part dels ofegats quan a la platja hi ha bandera groga –que determina precaució a l’hora de banyar-se– o vermella –que prohibeix el bany– són menors de quaranta-cinc anys. En canvi, els dies de bandera verda el perfil majoritari de les víctimes són homes de més de seixanta-cinc anys, que acostumen a anar a la platja fins i tot fora de l’horari de vigilància. Solen ser gent amb patologies mèdiques prèvies, més proclius a tenir cops de calor i mareigs, especialment quan la temperatura és més alta i el sol crema més. Això pot causar desmais, que a dins de l’aigua poden tenir conseqüències mortals. Protecció Civil anomena aquests casos “ofegaments silenciosos”, perquè les víctimes ni tan sols poden demanar ajuda. Per a evitar-los, recomana de no banyar-se tot sol i no exposar-se al sol durant massa estona en les hores de més calor.

En la mateixa línia, els experts alerten del risc d’entrar a l’aigua ràpidament després d’haver estat moltes hores exposat al sol i a temperatures altes. “És un fenomen molt semblant al que coneixem popularment com a ‘tall de digestió’. Es crea un xoc, anomenat ‘desmai tèrmic'”, diu Montse Font.

Així mateix, adverteixen del perill de fer servir patins i flotadors inflables en dies de mala mar, perquè poden ser fàcilment arrossegats pel vent o corrents marins i originar situacions de risc.

Un simulacre de rescat a l’Escala. Molts més homes que no pas dones

Les dades assenyalen que habitualment s’ofeguen molts més homes que no pas dones. De fet, al Principat, un 80% de les víctimes mortals d’enguany són homes. “És difícil d’explicar, però segur que té alguna cosa a veure amb aquesta idea que els homes no cal que demanin ajuda… Generalment, els fa més vergonya de reconèixer que es troben en risc. Les dades són molt significatives i la diferència és molt gran”, diu Font.

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant, es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars. Popularment, s’anomenen llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant.

Enguany, la nit de màxima intensitat per a observar-los serà la del 12 al 13 d’agost. Malauradament, les llàgrimes de Sant Llorenç coincidiran amb la lluna plena, i això en dificultarà la visió.

És per aquest motiu que l’astrònom Enric Marco recomana d’intentar-ho abans de la sortida de la Lluna, prevista cap a les onze de la nit.

Què són els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període d’òrbita al voltant del Sol de 133 anys i que va acostar-se a l’astre per darrera vegada el 1992. Cada agost, la Terra travessa la zona per la qual va transitar el cometa, i aquestes partícules alliberades entren a l’atmosfera, fet que produeix els estels fugaços.

La majoria d’aquestes partícules de pols tenen la mida d’un gra de sorra, si bé poden arribar a la mida d’una pedra que càpiga a la mà. Una vegada entren a l’atmosfera, es comencen a escalfar a causa del fregament amb el gas i s’acaben desintegrant, i això genera l’efecte visual dels estels fugaços.

El nom prové del fet que els meteors sembla que radien des de la constel·lació de Perseu. Aquesta constel·lació és visible en el cel nocturn durant els mesos d’estiu a l’hemisferi nord, tot coincidint amb el moment en què podem observar la pluja d’estels amb més intensitat.

Quina és la millor manera de veure les pluges d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els delta Aquàrids australs (o Perseids), perquè es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, on no hi hagi llum artificial a la vora ni urbanitzacions. És a dir, com més lluny de la civilització, millor.

En aquest sentit, per a qui vulgui observar les pluges d’estels al Principat, Marco recomana de consultar el mapa de la contaminació lumínica elaborat pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.

A més, aconsella d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. És essencial d’estirar-se completament per mirar el cel i no perdre-se’n cap que passi per darrere.

També és important una dosi de paciència. Els ulls triguen uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora. “Com tot a la vida, les coses bones demanen paciència. No és arribar i moldre”, diu Marco.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

2004

L’atemptat d’Al-Qaeda a Madrid, que el govern del PP va intentar de convertir en un atemptat d’ETA i les tenses jornades que el van seguir fins a la jornada electoral i la victòria per sorpresa del Partit Socialista van marcar de manera molt clara l’any 2004. Al costat d’això, hi va haver grans sorpreses tecnològiques: Google va inventar el Gmail, es va posar en marxa Facebook i un grup d’internautes va llançar la idea del domini .cat

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2004.

 

Al passatge de Pere Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona, hi trobem un establiment dedicat a aquest autor de la literatura catalana: el bar Calders. La néta de l’escriptor n’és una clienta habitual, i això no és estrany. Durant catorze anys, el Calders s’ha consolidat dins el barri, per exemple, amb un vermut d’elaboració pròpia i una decoració ben característica: de colors ben vius, compagina llibres, gatets de la sort i obres que ha creat Ramon Lamarca.

Ell i el seu fill Marc van fundar el local per oferir allò que voldrien que els oferissin, diu. Al Calders, Lamarca ha plasmat tot allò que ha après viatjant pel món. “Un xef dels Estats Units em va ensenyar a deixar-me anar”, diu. Rodamon i artista –per crear art i cuina–, Lamarca ens confessa, damunt d’un mantell que ell mateix ha dissenyat, quin és el secret del seu gaspatxo: una crema d’alfàbrega. Una fusió que va descobrir a la Provença.

Ingredients 

– fulles d’alfàbrega
– iogurt cremós
– llavors de gira-sol
– grans de blat de moro torrat
– all
– sal d’herbes
– oli d’oliva verge extra
– vinagre no pasteuritzat
– aigua

Ramon Lamarca, cofundador del Bar Calders, elaborant la crema d'alfàbrega, el secret del seu gaspatxo (fotografia: Enric Galli). Ramon Lamarca, cofundador del Bar Calders (fotografia: Enric Galli).

La sopa freda de l’estiu: gaspatxo amb meló

Preparació

Primer de tot, cal fer una emulsió amb all, oli d’oliva, vinagre i aigua. En un recipient, afegiu l’all –sencer o tallat, com més us estimeu–, l’oli, una mica de vinagre i l’aigua. Lamarca remarca que és important que l’oli sigui de qualitat, per potenciar el gust del plat. Passeu-hi la batedora i ja ho tindreu. Lamarca diu que la textura resultant és com la d’un allioli una mica més líquida.

Tot seguit, renteu les fulles d’alfàbrega. Partiu-les amb les mans. Per Lamarca, aquest pas és “espectacular” per l’olor que desprèn aquesta herba aromàtica, que el transporta al camp. Afegiu-les a l’emulsió, tireu-hi dues cullerades d’aigua i, per acabar, tritureu-ho tot, una altra vegada amb la batedora. Veureu que l’emulsió agafa la verdor de l’alfàbrega. El següent pas és afegir a l’emulsió sal d’herbes i el iogurt cremós. Amb l’ajuda de la batedora, remeneu-ho tot ben remenat.

Fogons, llevataps, aigüeres i carmanyoles: vocabulari de la cuina

Amb la crema ja feta, tan sols falta tastar-la i confirmar que els gusts són equilibrats. Lamarca, per exemple, hi afegeix més oli.

Guardeu la crema en un recipient o, si en teniu, en un dispensador de salses, i poseu-la a la nevera. No patiu si la crema s’espesseix a la nevera, és normal.

Ara poseu el gaspatxo en un plat i afegiu-hi la crema d’alfàbrega, tanta com en vulgueu. “És una obra d’art constant perquè no queda mai igual”, diu Lamarca. Afegiu-hi blat de moro, llavors de gira-sol i unes torradetes, per donar-hi un toc cruixent. Poseu-hi una fulla d’alfàbrega, agafeu la cullera i… a xalar!

Gaspatxo amb crema d’alfàbrega del Bar Calders (fotografia: Enric Galli).

Receptes d’estiu: amanida de cap-i-pota del bar Pinotxo

Si l’alfàbrega no és el vostre fort o, simplement, voleu provar opcions diferents, Lamarca us proposa aquest mateix procés amb coriandre, julivert o, fins i tot, menta. Com a condiments, destaca també el carpaccio de síndria, per la frescor.

Fa tres anys, Marçal Girbau va engegar Perifèria Cultural, un cicle de música i cultura que té per objectiu estendre la programació cultural per la perifèria geogràfica del Principat, però amb una clara visió de Països Catalans. L’objectiu és apropar la cultura a aquelles zones on la programació durant l’any és més aviat escassa, i ho fa amb talent artístic de tot el país amb propostes emergents i consolidades fora dels circuits comercials. Totes les propostes, a més, reivindiquen la música en directe i s’allunyen del que Estel Solé, codirectora del festival, considera “cultura de microones” o “cultura prefabricada”.

Perifèria Cultural, deixant de banda la música, també vol aportar una part de propostes gastronòmiques pròpies del lloc on es fa el concert: reivindiquen artistes, però també productes, agricultors, ramaders i cellers de la terra. Així doncs, entre guitarres i micròfons hi han passat cuiners com ara Sergi de Meià i Arnau París amb rostits i plats fets amb productes típics de comarques com ara el Lluçanès, l’Urgell, el Pirineu i el Baix Penedès.

Enguany, pel cicle hi han passat artistes com ara Alidé Sans; Francesc Ribera, “Titot”; Adrià Puntí; Quimi Portet; Carles Sanjosé; Jaume Pla; Meritxell Gené; Clara Fiol; i les Testarudes, entre més. La programació, que va començar el juny, s’allargarà fins a l’octubre. Podeu veure el programa complet ací.

Per conèixer una mica més a fons el cicle i la seva filosofia, entrevistem Estel Solé.

Estel Solé i Marçal Girbau, directors del Perifèria Cultural (fotografia: Jordi Borràs i Martí Escudé).

—Perifèria Cultural va començar fa tres anys arran d’una cançó d’Alizzz…
—Sí. Ho va fer néixer en Marçal Girbau fa tres anys i jo vaig afegir-m’hi l’any passat com a codirectora. Quan en Marçal va sentir la cançó “Que pasa nen”, d’Alizzz, en què es refereix a ell mateix com a artista de la perifèria i es queixa de les elits catalanes, en Marçal va dir: “Bé, si aquest senyor se sent de la perifèria, vol dir que o bé considera que el seu centre és Madrid, o que s’han de replantejar moltes coses.” Perquè, és clar, si la perifèria és on viu ell amb la música que fa, on queden la cultura i els artistes de la resta de pobles dels Països Catalans? Motivat per això, en Marçal aixeca el festival: primer, amb dos primers programes molt petitons, i, a partir de l’any passat, amb un creixement important.

—Per què és especialment important aquesta visió de Països Catalans que caracteritza el cicle?
—Perquè considerem que s’aixequen pocs projectes culturals i hi ha massa poques aliances polítiques en sentit de Països Catalans, i no hauria de ser així. També perquè hi ha una clara voluntat de desmuntar-nos aquest concepte històric i real. Per aquesta voluntat política i cultural, el nostre marc mental és el de Països Catalans. Per tant, a l’hora de programar, un dels requisits que tenim en compte tant sí com no és que els artistes que passen pel cicle representin tot el domini lingüístic i que totes les seves creacions siguin en llengua catalana o occitana.

—Capgireu el mapa i poseu la perifèria al centre: tots els concerts es fan a petits poblets de Catalunya, defugiu de les grans ciutats. Per què? I per què és important fer que la cultura arribi a tots els punts del país?
—Per diferents motius. D’una banda, hi ha aquest esperit i aquesta voluntat d’anomenar-nos cicle. Tot i que sempre diem que el nom no la fa la cosa, sí que la fa. Aleshores, no és que anem en contra dels grans festivals, però volem cohabitar-hi i creiem necessari que hi hagi projectes que es desmarquin de la seva manera de fer. Una manera de fer-ho, per exemple, és trencar la centralitat de fer que tot passi per Barcelona o per les grans ciutats. Cal tenir en compte que aquests pobles normalment tenen uns pressupostos de cultura molt limitats i ajustats i que, fora de les festes majors, tenen poca possibilitat de programar. És terriblement injust que algú de qualsevol punt de la perifèria hagi de pagar una morterada per baixar a Barcelona a gaudir d’un concert. Nosaltres programem per a aquests pobles, però també perquè la gent de Barcelona i de les grans capitals entenguin que a vegades han de ser ells els que s’han de desplaçar. A més, també volem potenciar el turisme sostenible i de país, perquè teixim aliances amb diferents allotjaments per provocar un moviment interior de país i descobrir poblacions. Cal canviar el nostre mapa mental de moviments i desplaçaments. D’una altra banda, en la cultura hem de començar a parlar de decreixement, i aquest decreixement permet una cohesió en l’àmbit artístic, però també gastronòmic.

—Què voleu dir?
—Els macrofestivals tenen un model gastronòmic en el qual no es dóna cap suport a la nostra ramaderia ni pagesia a l’hora d’oferir productes. Moltes vegades, en aquests grans festivals ens trobem food trucks que ens serveixen, a preus d’aeroport, guacamole comprat al Mercadona i alvocats que ens arriben de l’altra punta del món. Per a nosaltres, això no té cap mena de sentit. Per això el nostre cicle també treballa amb la gastronomia de la zona on anem.

Sergi Meià cuina el sopar dels assistents al Perifèria Cultural (fotografia: Jordi Borràs i Martí Escudé).

—Més enllà del dia del concert, quina implicació té, el Perifèria Cultural, amb els pobles on programa?
—Cadascun dels esdeveniments que aixequem són teixits a mida i de manera molt genuïna amb el poble. Treballem amb consistoris, amb associacions de veïns, amb projectes culturals i amb la gastronomia del territori. Són molts mesos de treballar conjuntament. Per a nosaltres, seria molt més fàcil aixecar un cicle de tres dies o quatre en un lloc, però no tindria cap sentit arribar i marxar, perquè col·laboraríem amb aquesta desertització. Ho teixim tot molt a poc a poc i treballem per potenciar que la gent que vingui pugui quedar-se al poble i conèixer a fons aquella part del nostre país; que puguin descobrir el patrimoni.

—Expliqueu que al Perifèria Cultura apropeu la “cultura de sotabosc”. A què us referiu, exactament?
—La manera de fer dels grans festivals i de la cultura és basar-se en uns criteris que vénen marcats pels dictàmens de l’audiència i la comercialitat, i això fa que estiguem enterrant molts artistes del nostre país perquè no són el grup de moda de l’any. La nostra voluntat és apropar la gran majoria de cantautors que es veuen fora del circuit de la programació. Nosaltres diem que portem cultura d’alta qualitat perquè hi ha paritat entre artistes, artistes de diferents edats, donem veu a gent emergent, però també consolidada i que el mercat ha deixat enrere…

—La qualitat també té a veure amb el fet que totes les actuacions siguin de música en directe? Que hi hagi instruments dalt l’escenari?
—Sí. Sempre diem que ens posicionem en contra de la cultura de microones, d’aquesta cultura precuinada. Als grans festivals, però també en general, es programen coses en contra del directe a l’escenari. Nosaltres creiem profundament en la música feta a l’ara i aquí. Per exemple, en el retrobament entre Carles Sanjosé i Jaume Pla, eren només ells dos: la seva veu i les seves guitarres. Ja està. Creiem en això: en el fet que, si s’aparten del micròfon, no sonarà res. Ens estem carregant la música i la cultura feta en rigorós directe. Els artistes que portem van en la mateixa línia que nosaltres i, això, el públic ho valora, perquè és una aposta que es desmarca. És una mica la Gàl·lia de la cultura actual.

—D’ençà de l’any passat, el cicle ha crescut molt, però és una idea de creixement que, a diferència d’uns altres festivals, no té a veure amb la quantitat d’assistents. Podríeu explicar-nos a què us referiu quan parleu del creixement del Perifèria Cultural?
—Nosaltres creiem que hi ha d’haver un topall en l’assistència de públic per una raó molt bàsica, que és que nosaltres oferim qualitat. Aleshores, el nostre format, que és mitjà, acull entre cent persones i tres-centes com a màxim. Pensa que, per exemple, tenim el xef Sergi Meià cuinant amb productes locals en directe. Seria absolutament impossible mantenir aquesta qualitat si ens plantéssim davant mil persones, perquè anem a llocs petits i no ajudaria al poble. Creiem en el format mitjà sobretot per a poder mantenir aquests valors de qualitat tant en l’àmbit artístic com gastronòmic. A més, la majoria d’artistes que portem fan unes propostes que no tenen sentit si les veus des de la fila 150. És una cultura directa i de proximitat i, per tant, no podem créixer més que això. No ho volem.

—Així doncs, l’objectiu de créixer té més a veure amb una expansió del festival a tot el país?
—Sí. D’entrada actuem al Principat, tot i que la voluntat seria poder créixer arreu del domini lingüístic. Enguany hem fet un pròleg a Andorra, que ja és un primer pas, però la idea és poder aixecar un Perifèria a l’Alguer, al País Valencià, a les Illes…

—I, de moment, què és el que us impedeix de fer-ho?
—Malgrat tot, malgrat el creixement que ha fet el Perifèria aquests darrers dos anys, continuem essent un equip molt petit. Aleshores, primer volem apamar bé el Principat. Hem de consolidar-nos i assegurar-nos de poder continuar oferint aquesta qualitat. Aquests anys han servit per a posar les bases i veure què funciona i què no, i de cara als pròxims anys ja valorarem aquesta possible ampliació d’aliances en sentit de domini lingüístic, polític i de Països Catalans.

Assistents al Perifèria Cultural (fotografia: Jordi Borràs i Martí Escudé).

Feia anys que se’n parlava. El 2020 va ser anunciada per primer cop i el desembre passat el govern xinès n’aprovà la construcció. Finalment, fa pocs dies, el passat 19 juliol, va començar oficialment la construcció de la planta hidroelèctrica de Medog, al Tibet. És un dels projectes faraònics més grans de la història i molts analistes havien posat en dubte que es pogués dur a terme. La nova central tindrà una capacitat d’uns 70 GW, una potència de generació elèctrica superior a la de països sencers, com ara Polònia, i que triplica la de l’actual central hidroelèctrica més gran del món, la de les Tres Gorges, també a la Xina. Es preveu que tindrà un cost de més de 150.000 milions d’euros. Amb aquesta construcció, el país vol continuar avançant en la independència energètica, disminuir l’ús de combustibles fòssils i assolir l’objectiu climàtic de zero emissions el 2060. Tanmateix, el nou projecte ha estat font de polèmica i s’encara amb grans desafiaments. Tot seguit analitzem la situació d’un projecte de construcció i energètic del qual sentirem parlar d’ara al 2033, any en què entrarà en servei.

Un projecte sense gaires detalls tècnics

La planta hidroelèctrica de Medog se situa sobre un riu completament desconegut a bona part del món, el Yarlung Tsangpo. El riu discorre per la part nord de la serralada de l’Himàlaia i durant més de 1.000 quilòmetres travessa l’altiplà del Tibet d’oest a est fins que fa un tomb de gairebé 360 graus (conegut com “el Gran Revolt”) i entra a l’Índia, on el riu rep el nom de Brahmaputra. Després entra a Bangladeix, on s’anomena Jamuna, i desemboca al delta del Ganges, riu amb el qual s’uneix per acabar a l’oceà Índic, després d’haver recorregut uns 3.000 quilòmetres. És el novè riu del món en volum d’aigua i el quinzè en llargària. Però allò que el fa més interessant d’un punt de vista hidroelèctric és que l’erosió del riu ha desenvolupat el canyó més profund del planeta, amb una llargada d’uns cinc-cents quilòmetres, superior a la del Gran Canyó dels EUA. Més important encara, a la zona on gira per travessar l’Himàlaia i anar a cercar la plana índia, en un tram de solament cinquanta quilòmetres, el riu descendeix una altura de 2.000 metres, cosa que li atorga un potencial de generació elèctrica inaudit.

Justament en aquesta zona del Gran Revolt, a la comarca de Medog, dins la prefectura de Nyingchi, és on s’ha començat oficialment la construcció de la nova planta hidroelèctrica. Anunciat en persona per Li Qiang, el primer ministre xinès, que s’hi va desplaçar, no s’han donat gaires detalls tècnics del projecte. Segons algunes informacions, serà format per cinc embassaments en cascada, l’un darrere l’altre. La clau del projecte seran 4 túnels de 20 quilòmetres de llargada cadascun que desviaran les aigües del riu per moure turbines subterrànies a la muntanya de Namcha Barwa, aprofitant el desnivell extraordinari de 2.000 metres. És, per tant, un projecte hidroelèctric tècnicament anomenat “de passada”, on els embassaments no tenen l’objectiu d’acumular grans quantitats d’aigua, sinó de desviar un cabal constant a grans canonades que duen l’aigua a les turbines on es generarà electricitat.

 

Àrea del Gran Revolt, on es construirà la nova megapresa (imatge: Wikipedia).

La construcció és tot un desafiament. La zona, a l’altiplà tibetà i molt remota, és a una altitud de 3.000 metres a la plana fluvial. La primera carretera d’aquesta regió es construí el 2013 i avui dia no hi arriba ni el tren ni cap autopista. Els analistes estimen que el transport de la maquinària requerirà obres prèvies i és possible que fins i tot s’hagi de traslladar desmuntada amb vehicles aeris, com ara helicòpters. És a dir, que no és solament una presa que triplica la potència de la de les Tres Gorges (22,5 GW) –el projecte faraònic que la Xina començà a final del 1994 i acabà el 2003, un envit majúscul en aquell moment–, sinó que la presa del Medog es fa a l’altiplà més alt del planeta, amb unes condicions climàtiques molt dures i, a més, en una zona remota on és molt difícil d’arribar, i més encara de transportar-hi maquinària pesant. Sens dubte, és una de les obres d’enginyeria més agosarades que s’hagin fet mai.

Si no sorgeix cap entrebanc especial, les autoritats xineses calculen que s’acabarà de construir l’any 2033, quan la presa (o el conjunt de 5 embassaments) començarà a produir 300 TWh anuals, una xifra que multiplica per 7 el consum d’electricitat de Catalunya. Els analistes consideren que aquest projecte forma part de la lluita de la Xina en favor de les energies renovables, per abaixar el consum de carbó, disminuir la dependència energètica amb l’exterior i arribar a les zero emissions l’any 2060, com determinen els objectius governamentals. També té el propòsit d’incentivar l’economia, especialment el sector de la construcció.

La polèmica entorn del projecte: geologia, geopolítica, biodiversitat i qüestions nacionals

El projecte de la presa de Medog ha anat acompanyat de polèmica des que es va anunciar, l’any 2020. Un dels principals problemes és que és en una zona de gran sismicitat. Els geòlegs han advertit que això pot causar esllavissades i, al seu torn, una onada dins l’embassament (com un tsunami) que pot destruir la presa i originar una gran riuada catastròfica aigües avall. El risc d’esllavissades en els vessants d’un embassament és un dels riscs geològics clàssics, però en una zona d’alta muntanya i alta sismicitat esdevé màxim. L’altra ombra que acompanya al projecte és la del terratrèmol de Sichuan del 2008, que deixà 90.000 morts. Tot i que no hi ha consens científic, alguns geòlegs consideren que fou un terratrèmol desencadenat per la presa de Zipingpu, aleshores força nova. Feia poc que l’embassament s’havia emplenat fins dalt, i el pes d’aquesta aigua, juntament amb la pressió hidrostàtica exercida sobre les falles pel gran volum d’aigua, potser va desencadenar el terratrèmol, en una zona que acumulava energia tectònica.

Els túnels de la presa de Medog travessaran la muntanya de Namcha Barwa, de 7.782 metres d’altura (imatge: Wikipedia).

És possible que per aquests motius la Xina hagi optat per un embassament de tipus “de passada”, amb quatre grans túnels de vint quilòmetres i, doncs, hagi evitat embassaments amb grans volums d’aigua que, pel pes, poguessin desencadenar terratrèmols o desequilibrar els vessants i acabar originant grans esllavissades. El govern xinès afirma haver tingut en compte tot això en el disseny de la presa, i nega que impliqui cap problema. Tanmateix, això no ha tranquil·litzat els dos països que se situen aigües avall de la nova presa, l’Índia i Bangladeix. Una riuada catastròfica a causa de l’esfondrament de la nova presa afectaria centenars de milions de persones en aquests països. És per això que l’Índia ha accelerat els plans per construir un embassament aigües avall de la presa de Medog. Per una banda, per seguretat en cas d’una riuada, però per una altra per la tensió geopolítica que també ha originat el projecte des de bon començament. La Xina passa a controlar el flux d’aigua del riu, un recurs natural de primer ordre. Novament, el gegant asiàtic ho nega, i addueix que el 65%-70% de l’aigua del riu es genera dins l’Índia gràcies a les pluges del monsó i als afluents. Només el 25% del cabal prové de la neu i les glaceres del Tibet. De fet, el president de la regió índia que hi ha aigües avall de la presa ha dit que fins i tot si la Xina disminuís el cabal del riu, això podria ajudar a mitigar les inundacions periòdiques amb què es troben.

Un altre dels impactes negatius que s’han denunciat és el que fa referència a la biodiversitat. Tractant-se d’una zona d’alta muntanya remota, els ecosistemes hi són molt fràgils, i la presa pot tenir-hi un impacte molt negatiu. Especialment en l’àrea on es construeix, una de les zones amb més biodiversitat del Tibet. Els embassaments alteraran profundament el règim hídric del riu i n’afectaran l’ecosistema. I finalment, se n’han ressaltat els impactes culturals. El Yarlung Tsangpo / Brahmaputra /Jamuna és un riu sagrat al Tibet, l’Índia i Bangladeix, amb molts temples de gran importància cultural. La Xina diu que pensa traslladar els edificis afectats i que no emprarà el projecte per accentuar la repressió al Tibet, un país que es va annexionar per força el 1951. Tanmateix, la Xina ha utilitzat els grans projectes d’obres públiques per traslladar al Tibet (i també regions com Xinjiang), població d’ètnia Han, la pròpia de la Xina. Els Han representen ja el 12% de la població de la regió autònoma del Tibet, provinents de moviments migratoris recents. En relació amb el desplaçament de població, no se n’ha donat cap xifra, però com que és una zona remota, els analistes consideren que la població afectada serà molt menor que el de la construcció de la presa de les Tres Gorges, que comportà al desplaçament d’1,4 milions de persones.

La presa de Medog tindrà tres vegades la potència de l’embassament de les Tres Gorges, la central hidroelèctrica més gran del món actualment (imatge: Wikipedia) Un projecte que fa tard?

Alguns analistes han apuntat que fer els 70 GW de potència de generació hidroelèctrica per un cost de 150.000 milions d’euros és molt més car que no pas obtenir-los amb energia solar i eòlica, que podria sortir per uns 50.000 milions d’euros. Hi ha qui diu que l’objectiu de la central hidroelèctrica de Medog no és fer competència a la solar i eòlica, sinó complementar-la. Fins ara, la Xina ha acomplert molts projectes renovables amb centrals de carbó incloses, que actuen com una reserva d’emergència en cas de necessitat. És a dir, que bona part del temps les centrals de carbó no funcionen, només quan falta sol o vent. L’any 2020, quan es va presentar el projecte, tenia trellat parlar d’una gran central hidroelèctrica que pogués compensar la variabilitat de l’eòlica i la solar, a més de proporcionar electricitat durant la nit, l’única manera de prescindir de més centrals de carbó en aquell moment. Tanmateix, avui dia, amb l’extraordinari abaratiment de les bateries, ja surt econòmicament a compte aquesta opció i no haver de construir més centrals de carbó ni embassaments nous.

Tot amb tot, la inèrcia del projecte i la burocràcia haurien fet impossible d’aturar-lo ara, malgrat que hi hagi tecnologies alternatives més econòmiques. A més, la Xina, en termes energètics, no tanca la porta a res, a cap tecnologia, encara que després, si cal, no farà servir les noves centrals o les tancarà, arribats al cas. En relació amb això, la megapresa de Medog, tot i ser més cara, pot continuar essent un recurs energètic de primer ordre per a complementar l’energia solar, l’eòlica i les bateries, tenint en compte que no emet gasos d’efecte hivernacle i té una durada operativa molt superior a la de les plaques solars, les turbines eòliques i les bateries. A més, la construcció de la presa més gran del món, una de les fites d’enginyeria més destacades de la història de la humanitat serà, sens dubte, un motiu d’orgull nacional i una demostració de la capacitat tecnològica, econòmica i d’enginyeria de la Xina, que reclama el paper de primera potència mundial tecnològica contra els EUA.

The Washington Post ·  Grace Moon i Lyric Li

Les autoritats sanitàries xineses han registrat un brot de més de vuit mil casos de chikungunya, una malaltia transmesa per mosquits que pot causar dolor articular prolongat i debilitador.

L’epicentre del brot és la ciutat de Foshan, de gairebé deu milions d’habitants, a la província meridional de Guangdong. S’han registrat casos relacionats amb el brot de Foshan a les ciutats de Hong Kong i Macau, que són a la vora, i també a la província de Hunan, situada més de 600 quilòmetres al nord.

Les autoritats sanitàries xineses diuen que han pres mesures per a contenir la propagació de la malaltia. Per exemple, han desplegat drons per a ruixar repel·lent de mosquits i han alliberat milers de peixos perquè es mengin de larves dels estanys de la regió, on els insectes crien.

El chikungunya s’identificà per primera volta a Tanzània l’any 1952, i més tard se’n registraren casos en més països africans i asiàtics. Aquestes darreres dècades, se n’han registrat casos i brots en més d’un centenar d’estats.

El chikungunya és causat pel virus del mateix nom, que es transmet als éssers humans mitjançant dues espècies de mosquits: l’Aedes aegypti, comunament anomenat mosquit de la febre groga o del dengue, i l’Aedes albopictus, el mosquit tigre asiàtic. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), els principals brots se solen registrar a Amèrica, l’Àsia i l’Àfrica. En canvi, a Europa n’hi ha brots més petits esporàdicament.

Els brots han esdevingut més freqüents i intensos d’ençà del 2004, en part a causa de les adaptacions del virus. El chikungunya sol rebrotar periòdicament en indrets on la gran majoria de la població encara no n’ha estat infectada.

Fins a quin punt és contagiós el chikungunya?

Segons les autoritats sanitàries, el virus pot passar dels humans als mosquits quan un insecte pica un infectat; al seu torn, el mosquit infectat pot encomanar el virus a més hostes humans quan els pica. Hi ha més risc que el virus salti de l’hoste al mosquit durant la primera setmana de contagi.

El virus no es transmet d’una persona a una altra; tampoc no es transmet pels esternuts ni pel contacte físic. No obstant això, el chikungunya es pot encomanar en transfusions de sang, en la manipulació de sang infectada o en l’extracció de sang d’un infectat.

Quins símptomes té?

Els símptomes més destacats del virus són la febre i el dolor articular, que solen aparèixer entre tres dies i set després de la infecció. També causa mal de cap, dolor muscular, inflamació de les articulacions i erupcions cutànies. El chikungunya sovint es diagnostica per error, segons que explica l’OMS, perquè té símptomes semblants amb el virus del dengue i el zika.

La malaltia rarament és mortal, i la majoria de pacients es recuperen en qüestió d’una setmana. S’han registrat tan sols 90 morts dels 240.000 casos de chikungunya notificats al món fins ara, segons el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties. Els nadons i les persones grans, com també els qui tenen hipertensió, diabetis o malalties cardíaques, tenen el risc d’acabar amb quadres més greus que no la resta de pacients.

No obstant això, el dolor articular causat per la malaltia pot ser debilitador. Peter Chin-Hong, especialista en malalties infeccioses i professor de medicina de la Universitat de Califòrnia, a San Francisco, diu que el dolor articular i l’artritis causats pel chikungunya “poden deixar els pacients discapacitats durant setmanes, mesos i fins i tot anys”.

Com es tracta el chikungunya?

No hi ha cap tractament específic per al chikungunya, segons les autoritats sanitàries. Als Estats Units es comercialitzen dos vaccins contra el virus, el primer dels quals fou autoritzat l’any 2023. Ni l’un ni l’altre no són disponibles a la Xina, segons la Comissió de Salut xinesa, que tracta la malaltia amb mesures preventives com ara les quarantenes.

Les autoritats sanitàries aconsellen que els ciutadans provin d’evitar la propagació del virus tot prevenint les picades de mosquits: per exemple, a còpia d’emprar repel·lents d’insectes, vestir roba de màniga llarga i romandre en zones tancades o protegides per mosquiteres.

Es recomana als ciutadans de vaccinar-se si visiten una zona amb un brot; els ciutadans també haurien de considerar la possibilitat de vaccinar-se si visiten a un país amb un risc d’exposició elevat a la malaltia, o bé si s’hi traslladen durant un període llarg.

Chin-Hong diu que el desenvolupament de vaccins contra el virus ha estat clau per a frenar-ne l’avenç, però que ara falta la part més important: “Fer-los arribar i administrar-los allà on fan més falta.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui s’han celebrat manifestacions a diferents ciutats del món, entre elles Barcelona, per demostrar el suport al poble palestí. Unes 2.500 persones –segons xifres de la Guàrdia Urbana– s’han manifestat des de la plaça de Catalunya fins al mar per mostrar el seu suport al poble palestí, exigir l’alliberament de Palestina i la fi de l’agressió israeliana. La protesta ha baixat Rambla avall fins al mar per reclamar la fi del genocidi a la Franja de Gaza i la retirada d’Israel tant d’aquest territori com de Cisjordània.

Però no és l’única revindicació a favor de Palestina que hi ha hagut a Barcelona Arran d’una convocatòria de l’associació Juristes per Palestina, més d’un centenar d’activistes s’han citat a la plaça de Catalunya per llegir els noms de tots els nens morts a la Franja. “Volíem escenificar que el genocidi no s’atura a l’agost”, ha afirmat la magistrada Leonor Sanz Gallardo.

La reivindicació s’ha fet de la mà de l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya, fet que ha comportat la participació d’actors i actrius a l’acte. Entre els artistes que hi han donat suport hi ha Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Francesc Orella i Vicky Peña.

L’associació Juristes per Palestina s’ha mostrat molt satisfeta amb el suport rebut a la convocatòria. La magistrada Leonor Sanz ha admès que les dates no eren precisament les més senzilles –un cap de setmana, a l’agost i en plena onada de calor–, però ha assegurat que la gent és conscient que “la vida no pot continuar amb normalitat”. “El genocidi no s’atura a l’agost”, ha remarcat en declaracions a l’ACN.

En aquesta línia, ha celebrat que molts dels participants en la reivindicació s’apropin a llegir alguns noms i, després, no marxin, sinó que es quedin a donar suport una estona. “Estem molt emocionats”, ha afegit.

L’entitat, que se centra a exigir que es compleixi el dret internacional vigent, va voler sumar-se a la lectura col·lectiva de noms de víctimes infantils, un acte que ja s’ha fet en uns altres indrets del món. L’objectiu, segons Sanz, és “conscienciar” que aquestes morts no són xifres sinó que “eren nens i nenes que van existir”.

Vaga de fam “fins que cada nen de Gaza tingui l’estómac ple”

L’acte de memòria ha coincidit amb la reivindicació de l’artista Mi Hoa Lee, que d’ençà del primer d’agost està acampada a la plaça de Catalunya i fa una vaga de fam. L’activista segueix les petjades d’un grup de periodistes i metges de Gaza que han començat una vaga de fam “fins que cada nen i nena de Gaza tingui l’estómac ple”.

En declaracions als mitjans, la cineasta assegura que ha pres aquesta decisió com a crit d’auxili i de desesperació per Palestina, i denuncia que Israel mata de fam generacions senceres de ciutadans de Gaza.

En aquest context, ha afirmat que de la Franja de Gaza estant es reclama a la comunitat internacional de fer-se ressò de les iniciatives que s’impulsen per fer veure el conflicte, com ara la vaga de fam. Precisament per això, l’activista ha fet una crida a posar-se les piles, escalar en les accions i fer tot el que es pugui per donar suport a Palestina.

Lee, que només ingereix aigua i electròlits i ja ha perdut 1,7 quilograms d’ençà que va començar la protesta, ha denunciat que les institucions no li han donat suport ni s’han interessat per la seva reivindicació. Sí que ha dit que representants tant de la CUP com dels Comuns l’han anada a visitar i han abordat camins per a contribuir a una solució al conflicte.

La segona onada de calor de l’estiu ha començat avui i ja s’han registrat temperatures rècord que han arribat a fregar els 41 °C. On s’han registrat les temperatures més altes ha estat a les comarques de Ponent i el Pirineu Occidental, concretament a les comarques de la Noguera, el Segrià, l’Urgell i el Pallars Jussà. A les 18.00, destacaven registres com ara els 40,6 °C d’Oliola (Noguera), els 40,4 °C de Tremp (Pallars Jussà), els 40,1 °C d’Albesa (Noguera), 40 °C a Lleida (Segrià) i 39,9 °C a Seròs (Segrià), segons les dades de les estacions automàtiques del Servei Meteorològic de Catalunya. Protecció Civil manté activa l’alerta per calor intensa a les comarques d’aquesta zona fins a mitjans de la setmana vinent. Demà es mantindrà la calorada a les mateixes comarques i s’hi afegiran la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Al País Valencià, les temperatures no han estat gaire diferents de jornades anteriors. Així i tot, hi ha municipis que han passat de 36 °C. Per exemple, a Sorita de Morella (els Ports) i a Ademús (Racó d’Ademús) s’han registrat 38 °C; a Cases Baixes (Racó d’Ademús), 37 °C; i a Montesa (la Costera) i la Pobla Llarga (Ribera Alta), 36 °C. Les previsions indiquen que la calor intensa arribarà al País Valencià a partir de dilluns, i poden allargar-se tota la setmana. De fet, demà ja es començarà a notar l’augment de la temperatura, especialment al litoral de València i Castelló, on les màximes passaran de 35 °C. A la resta, les temperatures es mantindran sense canvis i novament hem d’esperar valors de 35 °C a 38 °C a l’interior central i sud.

Quant a Andorra, les temperatures més altes s’han registrat a parròquies baixes, on els termòmetres s’han situat entre 34 °C i 36 °C. A les parròquies altes, les temperatures s’han disparat entre 27 °C i 31 °C. El Servei Meteorològic andorrà manté una alerta groga per calor moderada, amb nits tropicals i valors molt per sobre de la mitjana. A partir de dilluns i dimarts, una petita pertorbació pot portar ruixats dispersos de tarda i un alleujament parcial de la calor.

A Catalunya Nord, avui ja hi havia avís taronja per calor intensa, tot i que es preveu que l’augment de temperatures arribi sobretot demà. Les temperatures màximes poden voltar entre 39 °C i 41 °C, sobretot al peu de les Cevenes (Occitània), i entre 38 °C i 40 °C a Òlt (Occitània) i Tolosa de Llenguadoc (Occitània). Als Pirineus Orientals i a la vall del Roine es preveuen nits molt caloroses, amb temperatures mínimes que oscil·laran entre 21 °C i 25 °C. A Perpinyà demà poden arribar a 37 °C, temperatura que podria mantenir-se ben bé fins dimecres. Les altes temperatures a Occitània preocupen especialment per l’incendi d’Aude, ja controlat.

A les Illes, el dia també ha estat marcat pel repunt dels termòmetres. Les més altes s’han registrat a Eivissa, concretament a Sant Antoni de Portmany, amb 35 °C; a Sant Joan de Labritja, amb 34 °C; i a Formentera, amb 32 °C. A Mallorca, la màxima ha estat de 36,9 °C a Benissalem, i de 35 °C a Sineu i Llucmajor. A Menorca, les màximes s’han registrat a Ciutadella, amb 32 °C, i al Mercadal, amb 34 °C.

El pic s’espera entre dilluns i dimecres, amb màximes molt per sobre de la mitjana climàtica i mínimes que no baixaran de 20-22 °C.

A càrrec de Daniel Trullols president de l'Esbart Català de Dansaires i d'en Joan Gómez responsable musical del Mercè Dansa. Inclou la Dansa d'Arenys de Mar  - Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

Els veïns del barri de Gràcia de Barcelona han accelerat els treballs per a enllestir els guarnits dels carrers amb vista a la festa major, que començarà el 15 d’agost. A ple sol i amb poques mans, les comissions treballen a contrarellotge per acabar unes decoracions que, en alguns casos, han requerit més d’un any de feina.

Enguany, hi haurà vint-i-tres carrers guarnits, els premis dels quals es lliuraran el 19 d’agost. La presidenta de la Fundació Festa Major de Gràcia, Lina López, ha dit que encaren la festivitat amb il·lusió, però ha lamentat la manca de voluntaris. “Molta gent que ha vingut a viure aquí no entén que hi ha un grup de persones que treballen tot l’any perquè Gràcia sigui diferent”, ha remarcat.

López ha explicat que els veïns de Gràcia acostumen a sortir a preparar els guarnits dels carrers a principi de juliol, tot i que només tenen llicència per a ocupar l’espai públic els dos últims caps de setmana del mes. Fins ara, mai no havien tingut cap problema, però enguany la Guàrdia Urbana els va venir a avisar perquè un grup de veïns es va queixar.

La presidenta de la Fundació Festa Major de Gràcia ha indicat que van parlar amb la regidora del districte i que ella els va assegurar que per una normativa “no escrita” sí que podien estar a les voreres guarnint els carrers. López ha assegurat que les queixes venien de persones que fa poc que viuen a Gràcia i que “no en saben la tradició”.

“Són persones que han decidit de venir a viure a Gràcia perquè és un barri amb una vida cultural molt rica, però que no entenen que darrere d’això hi ha gent que treballa tot l’any per garantir que el barri sigui diferent”, ha criticat López, que ha fet una crida que aquests nous veïns s’uneixin al “tarannà” de fer comunitat al carrer.

Com a membre de la Comissió del Carrer de Lluís Vives, López ha dit que encaren la festa major amb molta il·lusió, però ha lamentat que hi ha molt poca gent treballant-hi. “Hem tingut força problemes perquè molta gent que vivia al barri ha hagut de marxar a fora pels preus del lloguer. Ara venen a guarnir el carrer, però no viuen aquí”, ha denunciat la presidenta.

De fet, precisament l’especulació en l’habitatge és el que centra la decoració d’aquest carrer, el Lluís Vives. La presidenta ha explicat que decoraran la via amb un tema universal, basat en el conte infantil de Els tres porquets, però que el modularan per donar-li un toc crític. “Volem reivindicar la importància del fet que la gent es quedi al barri i que continuïn les tradicions”, ha apuntat.

També ha compartit aquest punt de vista Laia Miller, de la Comissió del Carrer de Tordera, que ha fet una crida a adaptar la festa major als nous temps. “No és la festa de veïnatge que tenien els nostres pares, però continuem buscant aquest veïnatge, i intentem que les activitats estiguin arrelades als veïns”, ha subratllat.

El seu carrer, segons que ha detallat, emula un rusc per reivindicar “la societat de les abelles”, que és “molt constructiva i col·laborativa”. “Per a nosaltres la festa major és això. Fer barri i desembarcar al carrer, una feina que no és fàcil, perquè hi dediquem hores, i, molts de nosaltres, hi dediquem les vacances senceres. No tothom està disposat a fer aquesta renúncia”, ha afegit.

Uns carrers més avall, a Fraternitat, els veïns preparen amb il·lusió uns decorats centrats en les quatre estacions de l’any. Geli i Alícia, voluntàries d’aquesta via, han explicat que aquests últims dies sempre hi ha un cert neguit, però que al final, sempre acaba sortint tot bé. Sí que han expressat que la calor dificulta la feina. “Els barrets i l’aigua són els nostres millors aliats”, han afirmat.

Una festa major amb 23 carrers engalanats

En concret, són vint-i-tres els carrers i places del barri que competiran pel millor guarnit a la festa major d’enguany. Els temes de les vies van des d’homenatges als Beatles, Star Wars i la cultura hawaiana, fins a crítiques per l’encariment de l’habitatge i la crisi climàtica. Enguany també rendiran homenatge a la història local i, per això, el carrer de la Fraternitat i la plaça de la Vila rebran una placa commemorativa pels més de cent anys de participació.

Un xoc frontal entre dos vehicles ha obligat a tallar la C-35 a Llinars del Vallès (Vallès Oriental) i ha deixat un ferit crític i dos de greus, segons que han informat el Servei Català de Trànsit i el SEM. L’accident ha passat poc abans de les 10.00 al quilòmetre 46 de la C-35. Cinc dotacions dels Bombers de la Generalitat han excarcerat dos dels ocupants.

El ferit crític ha estat evacuat pel SEM a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, i els dos ferits greus han estat traslladats a l’Hospital de Granollers. Una quarta persona ha estat donada d’alta al mateix lloc per part del SEM.

El trànsit de la C-35 es desvia cap a la AP-7 i hi ha vuit quilòmetres de retencions a la Roca del Vallès en sentit Girona.

Un vídeo viral a les xarxes socials X i Instagram ha destapat un cas de maltractament animal a Calaf (Anoia), segons que ha informat la Guàrdia Civil. La gravació, enregistrada el 3 d’agost a tocar de l’estació de Rodalia de Calaf, mostra les agressions reiterades d’un home a un gos de raça pastor belga amb cops de corretja, puntades de peu i cops de puny. Unes quantes vegades, l’animal és arrossegat per les potes davanteres i pel collar. El vídeo, compartit massivament a les xarxes socials, va generar una onada d’indignació i moltes trucades per a facilitar la identificació de l’agressor, un home de vint-i-vuit anys que els agents van localitzar a Calaf el 6 d’agost.

En coordinació amb la batllia de Calaf, competent en la gestió i protecció d’animals al municipi, els agents li van retirar el gos i el van traslladar a una protectora d’Òdena (Anoia) perquè rebés atenció veterinària i supervisió. L’home resta investigat i ahir va declarar com a presumpte autor d’un delicte de maltractament animal, que pot comportar penes de presó de divuit mesos, multes i inhabilitació per a la tinença d’animals. A més de les agressions físiques, els agents de la Guàrdia Civil van comprovar que el gos no tenia xip identificador ni la documentació obligatòria, un fet que comporta una infracció administrativa greu. Les diligències del cas es posaran a disposició del jutjat de guàrdia d’Igualada (Anoia).

Sheila Baños i Lorena Aranda van cobrar durant un temps, des que tenien divuit anys fins als vint-i-un, una ajuda de 663 euros el mes que els permetia de sobreviure com a ex-tutelades de l’antiga Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat.

Al cap de tres anys, afronten un possible deute de més de 20.000 euros cadascuna, una angoixa que compromet el seu futur. Totes dues formen part del centenar de joves sense suport familiar que, després d’haver passat la infància i adolescència en centres de menors i d’haver rebut ajudes a l’autonomia fins que han fet vint-i-un anys, el juny van rebre una carta que els advertia que potser havien percebut ajudes indegudes que van entre 6.000 euros i 40.000.

Pendents d’una nova comunicació

La consellera de Drets Socials, Mónica Martínez Bravo, va reconèixer en una reunió amb un grup d’afectats que el procediment no ha estat adequat i va intentar de tranquil·litzar-los tot assegurant que aquestes xifres probablement no serien les definitives.

La consellera de Drets Socials diu ara que vol reunir-se amb joves ex-tutelats arran de l’escàndol amb les prestacions econòmiques

Un equip del departament revisa cas per cas si hi ha hagut algun error administratiu i treballa per resoldre les quantitats finals abans del setembre.

Malgrat aquest missatge, tant Baños com Aranda es declaren angoixades i preocupades per la possibilitat d’haver de pagar un deute derivat d’una ajuda que amb prou feines els permetia de tirar endavant sense suport familiar.

Un possible deute de 24.137 euros

Baños, que també és mare d’una nena petita, va haver de tornar a viure amb el seu pare durant la crisi de la covid. El seu assistent social li va dir que podia mantenir la prestació. Ara l’avisen d’un possible deute per pagaments indeguts de 24.137 euros.

Quan va poder emancipar-se va assumir les despeses de la filla i les pròpies amb menys de 700 euros el mes. Amb el temps, i treballant, va aconseguir una feina i ho va comunicar a l’administració per deixar de rebre l’ajuda. Explica que la baixa no va ser automàtica i va trigar més d’un mes. “Si he de tornar res, ho faré. Però no ens poden exigir aquestes quantitats ni enviar-nos aquesta carta incomprensible. Han fet les coses molt malament. No és ni mig normal, quan se suposa que defensen els menors”, reivindica.

“Saben com em vaig sentir en rebre aquella carta? Tinc por, ansietat i no puc dormir. Vaig pensar que no sabia què seria de mi i de la meva filla”, afegeix. Considera que haurien de ser indemnitzades pels problemes de salut mental que l’administració els ha causat.

Dificultats afegides a l’emancipació

Aranda també admet que ha sentit que mai no podria sortir-se’n, que tot l’esforç per tirar endavant no serviria de res, encara més amb les dificultats afegides per haver passat per un centre de menors.

Explica que, al grup de WhatsApp dels afectats, es viu molt de patiment i incertesa. “He arribat a pensar que si això és veritat, me’n vaig del país”, comenta.

Aquesta jove de Sabadell, amb tres germans més ex-tutelats, recorda que el seu pare no els podia atendre i la seva mare estava molt malalta quan eren petits. Va passar d’un centre a viure en una habitació pel seu compte en un pis compartit.

Sobreviure amb 663 euros el mes

“Imagina’t els equilibris que cal fer per viure amb 663 euros”, explica Aranda, a qui van retirar l’ajut a vint anys quan va començar a treballar en un supermercat. Ara li han dit que poden reclamar-li 22.548 euros per errors en el seu pla de treball individual. “Vull que tot això acabi ja”, exigeix.

Actualment, a vint-i-quatre anys, viu amb companys de pis i la seva gossa Oreo. Li agradaria anar a la universitat i estudiar Criminologia, però confessa: “Ho veig difícil perquè se solapa amb l’horari de feina i necessito treballar. He mirat les universitats a distància, però són més cares”, lamenta.

Les platges de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) han tornat a permetre el bany després de tancar ahir a la tarda a causa d’una taca de substància blanca i viscosa a l’aigua. La brigada municipal ha repassat tota la costa des d’ahir a la tarda i durant el matí d’avui i no n’han trobat restes. Amb bandera groga, el bany és permès, tot i que es recomana als banyistes de tenir precaució. Si es detecten restes de la taca, es demana d’alertar els serveis de socorrisme o d’emergències.

La batllessa de l’Ametlla de Mar, Eva del Amo, ha explicat que aquest és un episodi que ja s’ha pogut superar i que encara no se sap l’origen ni la naturalesa de la substància. L’Ametlla de Mar té 23 quilòmetres de costa amb cales petites i mitjanes. Ara mateix, hi ha cinc banderes blaves atorgades al municipi, les quals esperen de mantenir després d’aquest episodi que consideren superat i del qual afirmen que no ha afectat ningú. “Entenem que aquest episodi no és degut a cap infracció ni dels usuaris ni del mateix ajuntament a l’hora de gestionar les platges o les guinguetes. És un episodi que no podem controlar i entenem que no es tindrà en compte, però és una cosa que hem d’aclarir dilluns per a assegurar-ho”, ha dit Del Amo.

Per mantenir la condició de bandera blava, es recullen mostres setmanals d’aigua i se n’analitza la qualitat, que ha de ser excel·lent.

Lloc: Església de Santa Maria

Política Lingüística reforçarà amb 150.000 euros el projecte Xerrem junts de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL). Amb aquest suport, el govern vol crear més d’una seixantena de grups de conversa, fins a arribar a 300, i atendre 2.400 persones. El projecte, d’acord amb el Pla Nacional per la Llengua, reuneix futurs parlants segons el nivell que tenen: des d’aquelles persones que no tenen cap coneixement de català, fins a aquelles que l’entenen, però no el parlen o els manca fluïdesa. Segons Rocío Ríos, una de les participants, millorar el català és indispensable per a poder-se integrar, tot i que reconeix que l’escriptura “és el més difícil”.

Amb aquesta aportació, el govern es proposa de garantir l’expansió del model Xerrem junts de la CAL mitjançant la coordinació i el seguiment dels grups de conversa. El projecte promou espais de trobada informals per a adults que volen aprendre català, amb trobades setmanals entre aprenents i voluntaris catalanoparlants per a practicar la llengua.

Aquestes trobades setmanals permeten als participants de parlar en català i rebre el suport de dinamitzadors perquè puguin parlar-lo amb més eficàcia i correcció. Des que es va crear el 2007, Xerrem junts ha acumulat experiència amb mètodes i materials propis, elaborats autònomament i adaptables a diferents entorns socials.

Actualment, la CAL impulsa a tot Catalunya 230 grups de conversa en àmbits molt diversos, en zones urbanes i rurals, i de manera presencial i en línia. Els participants solen ser residents en zones amb poc ús del català, que no tenen accés a l’educació formal i cerquen un espai per a practicar-lo.

El programa s’adapta a la situació de cadascú i ofereix tres nivells amb materials pedagògics específics: Junts, per a qui no té cap coneixement del català (ni tampoc del castellà, en alguns casos); Junts avançat, per a qui entén el català, però no el parla; i Xerrem, per a qui ja el parla, però li manca fluïdesa o bagatge lingüístic.

Conjurats per la integració

Amb l’arribada de les vacances d’estiu, la seu de la CAL al carrer d’Olzinelles de Barcelona s’ha preparat per acomiadar el curs amb la vintena de persones que segueix l’última sessió. Els voluntaris de l’entitat acompanyen les converses amb materials sobre les tradicions catalanes, l’organització social i les maneres de saludar en català. Els guies de conversa, conscients que la conjugació verbal preocupa els participants, els ajuden i corregeixen. La majoria assisteix a aquestes classes per integrar-se millor a la societat catalana. “He vingut amb molts ànims d’integrar-me a la societat espanyola i catalana”, ha explicat Rocío Ríos, nascuda al Perú.

Aquestes últimes setmanes, les sessions han posat l’accent en la conjugació dels verbs catalans i en reforçar la lectura. “L’escriptura és el més difícil perquè la lectura la puc combinar una mica amb el castellà”, reconeix Ríos.

D’ençà que va arribar de Mèxic, Gerónimo García va voler aprendre el català per comunicar-se: “El més difícil són els verbs, la conjugació és una mica complicada, però només cal practicar tan sovint com es pugui. Aprendre català pot ser complicat, però depèn de la voluntat de cadascú. M’agraden molt les llengües i tinc facilitat d’aprenentatge.”

Encarnació Evina explica que aquestes sessions els han ensenyat a parlar en català, han donat nocions d’història de Barcelona i de com moure’s per la societat catalana. “El més complicat és parlar. Un pot llegir i escoltar, però parlar és el més difícil”, diu Evina. Després d’haver-se instal·lat a Catalunya des de Guinea Equatorial, vol aprendre català per integrar-se a la ciutat. “Quan arribes a un país nou, el primer és integrar-se. Per això aprenc a parlar català”, recorda.

“Ensenyant s’aprèn molt”

Rosa Soldevila és una de les voluntàries de la CAL que durant el curs ha fet de guia de conversa. “Sempre dic que ensenyant s’aprèn molt perquè jo n’aprenc molt d’ells. Jo intento donar-los la meva cultura i ells m’expliquen la seva. És un enriquiment comú”, diu Soldevila.

Tot i que cada nivell té material propi, sovint cal improvisar i adaptar el contingut segons el grup. “Tinc un grup amb persones de l’Afganistan i el Iemen i la interacció és difícil perquè parlen idiomes amb un alfabet no llatí”, explica. “És engrescador, però t’has de posar a la seva pell; ho afrontem perquè estan molt implicats.”

El grup que acompanya Soldevila està format per persones sense coneixement previ de català ni, pràcticament, de castellà. “Ens centrem en el que és més bàsic, com ara les salutacions i el menjar, i a poc a poc hi incorporem noves coses”, exposa. “Com que tenim dificultats per a entendre’ns, fem molta mímica i donem elements que criden l’atenció”, concreta.

Soldevila lamenta que, quan aquests participants surten al carrer, ningú no els parla en català perquè els veuen diferents, una situació que complica la millora de la competència lingüística.

Potenciar totes les vies per a aprendre el català

El conseller de política lingüística, Francesc Xavier Vila, assenyala que, davant l’augment de demanda de català, cal potenciar totes les vies possibles per a facilitar-ne l’aprenentatge. Així, el govern augmenta els recursos per al Consorci per la Normalització Lingüística, a les escoles d’adults i a les entitats. “Treballem amb les entitats perquè la societat civil crea lligams amb la gent que arriba i facilita l’entrada a la llengua. Totes les vies són útils per a incrementar l’accés al català”, afirma Vila.

El conseller subratlla que un dels objectius del Pla Nacional per la Llengua és d’aconseguir 100.000 nous usuaris de la llengua cada any, un desafiament que, diu, requereix la implicació de totes les administracions, de la societat civil i dels particulars, perquè la millor manera d’aprendre una llengua és practicar-la.

En aquest sentit, Vila insisteix que la ciutadania ha d’ajudar els nous parlants i no blocar-los la possibilitat d’aprendre català. “La millor manera per a aprendre la llengua és trobar persones que conversin amb tu en català. De mica en mica, vas aprenent les primeres paraules i, després, les primeres frases, fins a parlar la llengua amb més fluïdesa”, conclou.

Després de participar en l’última sessió abans de vacances dels grups de conversa de la CAL, el conseller Vila veu amb bons ulls que persones que feia pocs mesos que havien arribat a Catalunya ja deien les primeres paraules en català. “També hi ha gent amb qui ja puc tenir una conversa en català amb normalitat. Fins i tot, he trobat persones que han assumit el repte de passar uns dies parlant només en català i m’han explicat l’experiència”, afegeix.