La setmana passada l’Oficina d’Estatística del Treball dels Estats Units publicà l’informe sobre creació de feina corresponent al mes de juliol. La xifra de 73.000 nous llocs de feina creats durant aquest mes era inferior a l’esperada i l’informe revisava a la baixa les dels mesos anteriors. D’acord amb aquest ajustament, durant el darrer trimestre l’economia americana va guanyar ocupació al ritme més baix d’ençà de la pandèmia.

Tot i que en conjunt les dades econòmiques són relativament bones, perquè els aranzels encara no s’han traduït gaire en inflació, el president Trump va reaccionar acomiadant la comissionada de l’Oficina, Erika McEntarfer, acusant-la de manipular les xifres per motius polítics. Fins i tot va acusar-la d’haver retocat les xifres a l’alça abans de les eleccions per afavorir Kamala Harris.

Els americans ens hem acostumat a les enrabiades del president quan les coses no van com ell voldria. No és pas que Trump canviï de principis com Groucho Marx; és que no en té, començant pel principi de realitat. Com un maníac depressiu, oscil·la entre els elogis desmesurats i els atacs furibunds, sense reposar mai en el terme mitjà. El quadre clínic, d’acord amb la doctrina clàssica dels humors, és el d’un colèric, com don Quixot, però mancat de l’idealisme de l’hidalgo castellà. La fascinació que exerceix i que té tothom pendent de les seves caparrades no és pas per causa del poder de què disposa, ja que els Estats Units són avui menys poderosos que un quart de segle enrere. Ni tampoc pel tarannà inescrupolós, perquè de governants sinistres n’hi ha un grapat i molts el superen en brutalitat, però en canvi no generen un rebuig ni un estupor comparables. Ni Putin ni Kim Jong-un ni Xi Jinping ni Narendra Modi, ni els sàtrapes islàmics, els dictadors llatinoamericans i els cacics africans no desperten l’interès o la repulsió que inspira el president americà.

Naturalment, no és igual ser el president dels Estats Units que un generalot autoproclamat president d’una república difícil de situar al mapa, però sospito que la fascinació inesgotable de Trump té molt a veure amb el fet que molts s’hi veuen reflectits amb els trets exagerats com en una caricatura. I és que Trump representa l’abjecció en el sentit etimològic d’abiectus, d’allò que es llença, que hom no vol, i en el sentit psicoanalític que en deriva: allò que hom es nega a acceptar en la pròpia persona. Trump és un reflex desmesurat i improbable de la criatura que tots hem estat i que s’amaga sota capes d’educació i socialització més o menys reeixida. Si Putin és un assassí fred i calculador, Netanyahu un monstre d’arrogància i Kim Jong-un un dèspota oriental de pel·lícula, Trump és un capo de màfia patètic. Patètic perquè reflecteix el pathos, les emocions primàries que la majoria hem après a suprimir en públic i sols afloren en somnis o en llambregades de desig d’omnipotència, que de tant en tant pugen del fons tèrbol del subconscient i suren un moment a la consciència abans de ser acomiadades per la raó. Qui no ha desitjat mai ser policia o jutge per castigar a plaer algú que ens ha perjudicat? Quina dona ofesa per un mascle no hauria volgut castrar-lo a l’instant? Qui no ha cregut mai en la màgia de dominar el món, o simplement el veí, amb el pensament? La popularitat de Trump no necessita la ciència política per a explicar-se. Com el flautista d’Hamelín s’ha endut les criatures cap a un país de fantasia on els pares no regeixen i els desigs es compleixen lluny del control de la realitat. 

El trumpisme no és pas una afecció específicament americana. Es manifesta en dosis homeopàtiques a la vida quotidiana d’ençà que es lleven les restriccions. Catalunya, on la gent practica la tolerància vocacional, on la jurisprudència és elàstica o no s’aplica i demanar-ne l’aplicació equival a ingressar en l’extrema dreta o directament al feixisme, és un Hamelín del crim organitzat i un paradís de la multireincidència. Aitals condicions afegeixen frustració social a la frustració política i hom acaba abraçant el pensament màgic. N’hi ha prou de voler la independència per tenir-ne la certesa, de dir que el català avui té més coneixedors que mai per restar convençuts que la llengua perviu, d’anomenar “català” el darrer nouvingut per a convèncer-se que la Catalunya dels deu milions serà quelcom més que una prestidigitació administrativa.

A la base del trumpisme hi ha el narcisisme de l’infant a qui no agraden les males notícies, i són dolentes les que trastoquen la imatge cofoia d’un mateix. Quan les xifres o les observacions no són les que el trumpista voldria, no les rebat amb el rigor necessari, ans es regira contra el portador. L’objectiu és salvar la imatge a costa dels fets. I si algú amb l’autoritat professional d’Erika McEntarfer, o amb la que atorga la consideració sòbria dels fets, posa en perill l’emmirallament, la solució és ben senzilla: és acusat de manipular la realitat amb tant se val quina mala voluntat i, si hom es diu Donald Trump, l’acomiaden sense cerimònia per posar-hi algú que presenti les xifres com cal.

La notícia que els premis Octubre ni tan sols es convocaran enguany –per primera vegada en dècades– hauria de provocar-nos alguna cosa més que un atac de melangia o un arronsament d’espatlles resignat. Ens hem acostumat tant a les pèrdues, a les renúncies, a les claudicacions, que ja ni tan sols ens sorprenem quan un altre bastió de la nostra arquitectura nacional s’esfondra. Els premis Octubre –una de les poques iniciatives que s’obstinaven a pensar en termes de país sencer, de València a Perpinyà, de Fraga a l’Alguer– agonitzen mentre nosaltres girem el cap per no veure-ho.

I, per desgràcia, no és pas un fet aïllat. La convocació tradicional, la pancatalanista, de l’aplec del darrer diumenge d’octubre al Puig fa anys que va decandint, des que el PSAN va desaparèixer i va deixar d’organitzar-la. I fins i tot la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, pateix per mantenir-se viva. Són símptomes, tots, d’una malaltia profunda: hem interioritzat la fragmentació fins al punt que ja ens sembla natural.

La cosa més perversa del sistema autonòmic espanyol no és que ens haja dividit administrativament –que això, al capdavall, és una qüestió de papers i burocràcia que es pot capgirar qualsevol dia també amb papers i amb burocràcia–, sinó que ha aconseguit de dividir-nos mentalment. Hem assumit com a pròpies unes fronteres que van ser dissenyades i alçades, precisament, per debilitar-nos. Per separar-nos, per fer-nos petits i més fàcils de vèncer.

I la paradoxa és que passen coses que al final del franquisme eren impensables. Com ara que un escriptor de Castelló no siga conegut a Perpinyà. O que un grup gironí no cante mai a Menorca, que un intel·lectual mallorquí puga passar tota la carrera sense trepitjar València. Que les notícies de Lleida no arriben a Perpinyà o que un polític de Perpinyà siga considerat un estranger quan baixa a Barcelona. I tots plegats ens hem convençut que això és normal, que és així com han de ser les coses. La provincianització no és solament un fet polític: s’ha convertit en una estructura mental, en una manera de pensar-nos que ens empetiteix i ens afebleix, que ens fa mal.

La conformació del marc autonòmic espanyol no va ser gens innocent. Veníem del temps del Congrés de Cultura Catalana, manifestant-se de punta a punta del país, de Raimon i la gent dels Setze Jutges cantant arreu i alçant la consciència de la gent, dels grans escriptors venent llibres en les llibreries de totes les comarques, dels partits polítics nacionalistes implantant-se o coordinant-se a tot arreu… Seria injust, ara, carregar tota la culpa sobre unes estructures polítiques imposades si és que abans d’existir érem capaços de fer-ho bé.

Hi ha, per tant, també una responsabilitat nostra, col·lectiva i individual. Per a molta gent resulta més còmode moure’s dins els límits de la seua comunitat autònoma, demanar subvencions al govern de torn, organitzar activitats que no qüestionen els marcs establerts. Pensar en termes de Països Catalans –o simplement en termes de comunitat lingüística i cultural compartida– demana un esforç suplementari, una voluntat de resistència, un esforç que hi ha gent que no està disposada a assumir –i a VilaWeb, precisament, en podem parlar amb coneixement de causa.

Els premis Octubre, l’aplec del Puig o la Universitat Catalana d’Estiu han estat sempre espais incòmodes per al poder. Perquè són el recordatori permanent que, malgrat les divisions administratives, hi ha una realitat cultural i lingüística –i nacional– que les transcendeix. Són llocs de trobada molt fructífers on gent de tot arreu poden conèixer-se i reconèixer-se en una tradició compartida, en una llengua comuna, en uns referents culturals. I els problemes que hi haja –més enllà de l’inevitable pes del pas dels anys sobre els promotors– són també el resultat d’un abandonament progressiu d’unes institucions que han preferit la comoditat del propi hort a la incomoditat del projecte comú.

La suspensió dels premis Octubre enguany em sembla que hauria de ser un toc d’alerta. Cada espai de trobada que perdem, cada iniciativa pancatalana que s’esvaeix, cada pont entre els diferents territoris que deixem caure, ens allunyen una mica més de la possibilitat de ser allò que podríem ser: una comunitat cultural cohesionada, diversa però unida, capaç de projectar-se al món amb la força que dóna la consciència de la identitat pròpia; un projecte de nació i de futur.

No és, per tant, una qüestió de nostàlgia, ni de romanticisme nacional. De cap manera. És una qüestió de supervivència cultural en un món que tendeix a l’homogeneïtzació i on les cultures sense estat perillem de diluir-nos fins a la insignificança. Els marcs autonòmics, dissenyats per fragmentar-nos, han complert la funció amb escreix: ens han fragmentat. Però acceptar-los com a definitius, com a horitzó insuperable de la nostra existència col·lectiva, resignar-nos-hi, seria la pitjor traïció: la traïció a nosaltres mateixos.

 

PS1. Raúl Incertis és un metge anestesista valencià que va treballar a Gaza fins la setmana passada, com a membre de Metges Sense Fronteres. Ha viscut, per tant, en la pròpia pell l’alarmant situació d’aquesta part de Palestina i això el converteix en un testimoni excepcional. Laura Escartí li ha fet aquesta entrevista: “Has de triar quin xiquet intubes i quin deixes morir”.

PS2. A Perpinyà es continuen movent fils per a desposseir l’extrema dreta de la batllia de la ciutat a les pròximes eleccions. Ara s’ha sabut que la consellera departamental Annabelle Brunet, que promou la candidatura transversal catalanista Primavera, serà regidora a partir del setembre, cosa que pràcticament marcarà el començament de la cursa a les eleccions municipals. Us ho expliquem fil per randa en aquest reportatge.

PS3. Avui fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima, per part dels Estats Units. Amb motiu de la commemoració, us oferim un article especial, signat per Hans Kristensen i Matt Korda (director i director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans), Eliana Johns i Allie Maloney, que fan una repassada molt explícita de les ocasions en què el món ha estat, per accident, al caire de la guerra nuclear. És una reflexió que fa posar els cabells de punta: “La guerra nuclear podria començar per accident (i això la fa encara més perillosa)”.

PS4. Ha de dimitir la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sònia Hernández? Aquest és la pregunta, i la interessant reflexió sobre les relacions d’Esquerra amb el PSC, que es fa Joan M. Minguet Batllori, en el seu article setmanal d’opinió.

PS5. Vivim un moment que exigeix d’anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu a aquesta pàgina.

Fa cosa d’un any, quan Marta Rovira va venir de Suïssa per a investir Salvador Illa president de la Generalitat, va córrer el supòsit entre els partidaris d’ERC que havia fet una jugada mestra: d’una banda, evitava repetir unes eleccions en què el seu partit –però ho és ara, Esquerra, el seu partit?– s’enfonsaria més del que ja ho havia fet; d’una altra banda, havia aconseguit que Salvador Illa es comprometés a unes penyores per a ser investit. Una d’aquestes penyores era que la Conselleria de Cultura no seria ocupada per un militant del PSC-PSOE, sinó que dependria de les polítiques culturals d’Esquerra.

Quan Illa va nomenar Sònia Hernández com a consellera de Cultura, va semblar que el supòsit era cert; no en va, Hernández havia estat directora general de Patrimoni Cultural i directora de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural en el mandat de Natàlia Garriga. Per tant, la hipòtesi era sòlida, un càrrec de confiança de Garriga havia de prosseguir les polítiques de la seva antecessora. Entre parèntesis, diré que hauríem d’esbrinar quines diferències hi ha entre la política cultural d’Esquerra i la del PSC, si n’hi ha, però això em faria derrapar cap a un lloc diferent del que avui m’interessa exposar. Tanco el parèntesi.

La cosa no ha anat així. Marta Rovira no sé què pretenia fer amb la seva jugada, les voluntats individuals són irrellevants, el que compta són els resultats reals. I el resultat de propiciar la investidura d’Illa per part de la senyora Rovira no va ser cap jugada mestra, ben al contrari, el govern del PSC-PSOE (em rebel·lo a dir-ne socialistes, ells no tenen res a veure amb aquell socialisme de finals del segle XIX i ben entrat el segle XX que lluitava per una societat igualitària) és monolític, no hi ha esquerdes. I ho sabem per tot allò que fa, i sobretot pel que no fa, la consellera de Cultura, Sònia Hernández.

Per fer un repàs ràpid i gens exhaustiu de les coses que la consellera Hernández ha fet:

1) S’ha compromès amb les personalitats i les posicions més contràries al suposat esperit independentista i d’esquerres d’ERC. De fet, ha mantingut un rang de submissió al govern d’Illa que fa tremolar, sobretot, venint del món de la cultura, on les coses no haurien de ser mai perquè els qui manen ho volen així. Si una consellera de Cultura fa com totes i tots els qui l’han precedida, no aixecar mai la veu, una veu pròpia que la distingeixi de la resta del govern, esdevé absolutament prescindible.

2) Va anar tota cofoia a la inauguració de l’exposició de Sean Scully a la Pedrera. I, així, va demostrar que la seva conselleria no treballa per a tothom, sinó per a les classes dominants en el món de la cultura. Cal recordar que la seva assistència i complicitat amb aquell artista suposava donar per bones les declaracions feixistes que l’artista havia fet en contra de la llengua catalana. M’hi jugo un pèsol que en aquella trobada la consellera va parlar en espanyol amb aquell tipus, que fa uns gargots que ell mateix es pensa que són l’hòstia. Però només són gargots d’un intolerant!

3) Ha fotut fora Jusèp Boya de la direcció del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Sense cap explicació, fent servir un autoritarisme impropi d’un govern democràtic. És cert que ningú se n’ha queixat, que jo sàpiga, ni museòlegs ni partits polítics. (El silenci en el sector cultural és per posar-se a plorar.) I això que la programació que havia portat a terme Boya no deixa de tenir reconeixements retrospectius, la qual cosa suposo que deu indignar Hernández i el seu equip. Gràcies per la teva feina, Boya, la majoria de professionals sabem valorar el gir que vas donar al museu. Com sempre dic, la cultura és de qui la treballa; no d’aquests gestors despòtics.

4) Ha permès i ha incentivat que el seu departament tingui un assessor, Manuel Borja-Villel, que, en comptes de limitar-se a assessorar, s’ha immiscit en les polítiques museogràfiques d’aquells que dirigeixen els museus catalans, molt especialment el MNAC i el Museu Víctor Balaguer. Borja-Villel ha muntat una exposició cara i desvergonyida. La conselleria li ha permès que doni lliçons sobre el futur dels museus postcolonials a Catalunya, venint de dirigir un museu que porta nom de reina i havent muntat una exposició en commemoració dels primers quaranta anys de la constitu(vexa)ció espanyola. Quins collovaris! No puc afegir res més als articles rodons sobre el tema que Mercè Ibarz va publicar a VilaWeb mateix, aquest i aquest altre. També és interessant llegir el que el col·lega Albert Velasco va publicar sobre l’exposició que la consellera Hernández va encarregar i/o permetre a Borja-Villel: aquest d’aquí.

Pitjor que les coses que ha fet, de les quals només he esmentat quatre per no avorrir-vos, són les coses que no ha fet. Vet aquí alguns exemples.

1) Sònia Hernández no ha dit res sobre el tema de Sixena. Res vol dir res. Un dels temes cabdals que ha hagut d’acarar el seu departament i ella, en un silenci devastador. El director del MNAC, bregant tot sol amb una qüestió que va molt més enllà de la direcció del museu. El MNAC és un museu nacional i, en comptes de comptar amb el suport del govern que l’empara, o l’ha d’emparar, la senyora Hernández ha seguit les consignes que vénen de Madrid, que és com dir que vénen de l’Aragó. Només per aquest tema, Hernández hauria de dimitir, perquè no representa la cultura dels ciutadans del seu país, siguin independentistes o no.

2) Per no dir, no ha dit res sobre la polèmica sorgida arran de l’absorció de l’editorial Periscopi per part del grup Planeta. I què n’havia de dir? Entre més coses, què farà la seva conselleria per a ajudar que les editorials independents que publiquen en català no hagin de sotmetre’s a l’imperi homogeneïtzador de grups com Planeta. La senyora Hernández té clar que ha d’ajudar les baules més febles del sistema cultural català, propiciar que a les escoles es torni a subratllar la importància de la lectura, de la literatura, en l’ensenyament? De què serveix tenir una xarxa de biblioteques tan rellevant si el govern del país no interfereix en el deambular neoliberal de la cultura. Sí, sí, jo vull un govern que interfereixi, que faci de contrapès del domini cada vegada més creixent de la cultura empresarial. Però no hi deu haver res a fer: ella, el mes de gener, va anar al Cercle d’Economia a presentar el seu programa de govern, si és que tal cosa existeix.

3) Hi ha un silenci de la consellera de Cultura que és dels més significatius: no s’ha pronunciat mai, ni ella ni la seva antecessora, sobre la negligència dels mitjans públics respecte al tractament de la cultura. Ja no es tracta que ni TV3 ni Catalunya Ràdio no dediquin espais monogràfics als llenguatges artístics. És molt pitjor: sempre s’emporten l’atenció els grans festivals d’estiu (Cap Roig, per exemple), les estrenes del Liceu, els premis literaris (de fet, de literaris ho són poc, són premis comercials quasi sempre adjudicats pel grup Planeta, un altre cop el cantó fosc de la cultura)… Els mitjans públics no presten atenció a tot allò que passa fora muralles, ni les coses que es consideren incòmodes. Ja ho entenc: com ha de protestar, la senyora, Hernández d’aquest capteniment comunicatiu, si és el que ella practica des del seu despatx?

No calen més arguments. La consellera de Cultura del nostre país no fa més que reunir-se amb polítics, ho he vist al seu compte de Twitter. No consigna reunions amb les associacions de creadors, els festivals i els esdeveniments que, malgrat ella, i no precisament gràcies a la seva acció, proliferen per Catalunya. Ella va al Cercle d’Economia, allà on hi ha doblers i suposat glamur (sic).

El lema de l’actual govern de la Generalitat és “el govern de tots”. No em feu riure! El govern dels falsos socialistes i els seus adlàters, com la consellera Hernández, governa per als espanyols i per al beneplàcit de Josep Sánchez-Llibre i els seus interessos facinerosos. Ella no vol incomodar els qui manen. En conseqüència, a la resta no ens serveix per a res.

Hauria de dimitir? Si tingués un bri de consciència col·lectiva, es parapetaria en el seu càrrec, no per fer cas a les consignes de Salvador Illa, sinó per a desobeir-les al costat de molts de nosaltres.

Fa una setmana que ha aterrat i no ha parat de concedir entrevistes. Sent que té el deure d’explicar la situació que es viu a Gaza, que descriu com un infern. L’anestesista Raúl Incertis ens rep a casa seua, al barri de Benicalap de València. Ací ha pogut descansar i dormir, cosa que agraeix després de quatre mesos com a voluntari de l’ONG Glia treballant a l’hospital Nasser de Khan Yunis, l’únic que hi ha al sud de Gaza. L’hospital tampoc no és un lloc segur. Durant l’estada va ser objecte de sis atacs. Aquest hospital, amb capacitat per a 270 llits, ara ha d’atendre més d’un milió de persones en condicions infrahumanes. Incertis parla amb serenitat d’uns fets que difícilment podem arribar a imaginar. En un escenari com aquell, o et dissocies o no pots treballar, diu. Ara tan sols demana una cosa, que no es deixe de parlar de Gaza.

—Després de quatre mesos a Gaza, heu pres la decisió de tornar. Heu dit que estàveu esgotat mentalment i físicament. Com esteu ara, una setmana després?
—Bé, perquè és com si hagués estat alliberat d’una presó. És un lloc horrible. Ara descanses, trobes menjar en la nevera, no tens xiquets ni pacients per a atendre, però passe també molta pena de no ser allí amb els meus companys.

—En realitat, vau anar a Gaza a fer un voluntariat d’un mes i us n’hi vau estar quatre. Per què tant de temps?
—Per la necessitat constant. Hi havia molts fets de múltiples víctimes cada dia i això feia que la faena fos incessant. També el fet que els meus companys aprecien molt la presència de metges estrangers. Entre ells no se solen queixar, perquè tots són víctimes, però als metges estrangers sí que ens contaven com era la seua vida abans. Ens ensenyaven el mòbil: “Açò era casa meua, aquests eren els meus fills que ja han mort.” Vèiem que la nostra presència, a part de la tasca mèdica, tenia una funció d’acompanyament, de suport, i jo volia ser amb ells.

—Com era el vostre dia a dia? No sé si ens podem imaginar la situació que s’hi viu…
—És un hospital que té 270 llits, amb uns quants pavellons, però és al 200% de la seua capacitat. Va pleníssim, i no paren de venir ferits constantment. Els dos primers mesos no n’arribaven tants. Però després de l’obertura de la Fundació Humanitària de Gaza, que és el repartiment de menjar organitzat per Israel i pels Estats Units, els fets amb múltiples víctimes, que abans eren de dues vegades o tres la setmana, va passar a ser cada dia una, o unes quantes vegades. A urgències reps civils mutilats, la majoria de menys de vint anys, molts xavals de quinze, setze, també de cinc, de sis, de totes les edats, d’un mes de vida fins i tot. Són travessats per metralla, tenen perforacions al tòrax, a l’abdomen, al cap, amb sortida del material encefàlic, amb amputacions, cremades, aixafaments… I això és constant. Arriben molts cadàvers també, que van directament al dipòsit de cadàvers. No et pots aturar. Els familiars estan molt nerviosos, els pares plorant. Estabilitzes aquests pacients, i una vegada són estables, els que poden, a quiròfan. Era un problema perquè l’UCI es va omplir al cap d’un mes i mig de ser allí, van haver d’obrir UCI secundàries que es van omplir també. Moltes vegades havies de triar quin xiquet intubaves i el portaves a l’UCI i quin deixaves morir, perquè no hi havia prou espai. Això, constantment. I va empitjorar molt quan es van produir aquests atacs sobre la població en el repartiment de menjar. Llavors ja es van disparar les xifres.

—Aquest hospital, amb capacitat per a 270 llits, ha d’atendre més d’un milió de persones. Es pot treballar en aquestes condicions?
—Molt malament. Estàs molt cansat perquè arriben molts pacients i són tots iguals. Veus sempre la mateixa cosa. Hi ha vegades que has de posar dos, tres o quatre xiquets en una llitera perquè no n’hi ha. Ensopegues amb els pacients que són als passadissos per terra, als patis. L’hospital ara tenia uns set-cents pacients ingressats. Els meus companys fan torns molt llargs, treballen entre seixanta hores i setanta cada setmana, estan molt cansats, i a més viuen en barraques. Quan acaben de treballar han d’anar a buscar farina, aigua, llenya. I en acabat, la falta de mitjans. La setmana passada es van acabar les gases i les compreses i no es podien curar les ferides, no hi havia fentanil per a les operacions, fèiem operacions molt greus amb tres mil·ligrams de morfina. Per al dolor postoperatori no teníem prou fàrmacs i passen molt de dolor, no hi ha prou antibiòtics, no hi havia llet de fórmula per als nadons de l’UCI neonatal. És a dir, tot malament. Hi ha pacients greus que els has amputat les dues cames o els has hagut d’obrir el crani per a evacuar un hematoma i els has de posar un ketorolac, un diclofenac, o un ibuprofèn intravenós perquè no hi ha morfina. Durant l’operació no se n’assabenten perquè els aconseguim adormir amb gasos, però passen molt de dolor durant l’operació, encara que estiguen adormits, i sobretot després, moltíssim.

—Vivíeu allí, a l’hospital. Entenc que era un estat constant d’alerta…
—Sí, no descanses. Quan vols descansar hi ha una alarma de múltiples víctimes que sona. A la nit es treballa molt perquè solen bombardar la zona humanitària que és on es va dir a la població que anara per a no ser bombardada, però ells la bombarden també. Cada nit rebíem una o dues famílies víctimes de bombes, nens morts o ferits. Jo vivia en la mateixa planta on hi havia l’UCI i els quiròfans, tampoc no podia sortir de l’hospital. L’últim mes i mig sí que em vaig prendre algun dia de descans, vaig anar a la casa de l’ONG a descansar. Eixir és molt perillós. Si ixes al carrer saps que et pot caure una bomba, perquè bombarden al voltant de l’hospital. Estàs cansat de no sortir del mateix lloc. A més l’hospital és ple de desplaçats, de refugiats, i cada vegada més. No tens un lloc on estar sol. T’has de ficar al bany i només cinc minuts.

—L’hospital és segur?
—No. No és segur. Va ser atacat sis vegades mentre jo hi vaig ser. Dos bombardaments, tres atacs de milícia, un dels quals era d’una milícia a sou d’Israel, amb drons israelians, és a dir, un atac afavorit per Israel. I l’últim van ser els soldats israelians que van disparar contra l’hospital i van matar un home i en van ferir un altre de gravetat. I en els atacs anteriors va morir gent. La població té la sensació que l’hospital és més segur que el carrer, però saben que en qualsevol moment pot ser atacat.

—Tot plegat ho definiu com un infern?
—Sí, és un infern, està tot arrasat, queden molt pocs edificis drets a la zona central de Gaza. Hi han caigut cinc bombes atòmiques, però a trossets. Si sumes tota la càrrega explosiva de les més de cent mil tones de bombes que han caigut a Gaza, és més que cinc bombes atòmiques d’Hiroshima. I allò que veus hi concorda: està tot arrasat, no hi ha res.

—Parleu de pacients de totes les edats, però feu especial èmfasi en els xiquets…
—Perquè és allò que més afecta. Una mort violenta no hauria de succeir mai, però una mort violenta en la població pediàtrica és encara molt més forta, perquè a un xiquet li queden molts anys per a viure. És la cosa més antinatural. Que un xiquet es mora ja és una cosa esquinçadora, però que un xiquet es mora perquè algú l’ha assassinat… És que eren molts, rebíem cada dia xiquets amb bales al cap i en el tòrax, travessats per metralla, cada dia. I la cosa pitjor era comprovar l’estrès posttraumàtic, que no és posttraumàtic perquè dura, no hi ha un “post”, però els xiquets víctimes de bombes, psicològicament ho passen fatal. Vaig conèixer-ne alguns que després sofreixen depressió, mutisme, canvis conductuals molt greus, malsons a la nit. En acabat els mutilats, que n’hi ha moltíssims. I sobretot els que a Gaza es diuen xiquets ferits sense família supervivent, WCWSF, que és un acrònim que es va crear a partir del 7 d’octubre, a partir de la venjança israeliana, per a etiquetar els milers de xiquets que arribaven vius, ferits, però tota la seua família havia estat assassinada. És un drama perquè no saps qui es farà càrrec d’aquests nens. Vaig trobar xiquets que arribaven a l’hospital, conscients i aterrits, i no tenien la mare ni el pare, ni cap adult conegut que pogués consolar-los.

—Com s’encara una situació així?
—Et dissocies. Has de treballar, no pots pensar en res més que en el protocol per a salvar-li la vida. En adonar-te que és una cosa constant i que no deixarà de ser així, la teua ment es blinda i treballes amb una normalitat que és anormal. Treballàvem amb xiquets víctimes de bombes com ací es treballa amb una apendicitis. Et dissocies i això està malament, perquè no processes. Jo tinc la sort de poder eixir i reflexionar sobre allò que he viscut, però els meus companys no, fa vint mesos que estan així. Psicològicament estan destrossats.

—Quina és la part pitjor de tot? Perquè també hi ha la fam…
—La part pitjor és sens dubte la violència. Però tots els pacients que he vist estaven desnodrits. Tots pesaven moltíssim menys que no els correspondria per alçada o per edat. He vist nens de vuit anys que semblava que en tinguessen cinc, de cinc que semblava que en tinguessen tres. Tots els meus companys han perdut una mitjana entre vint-i-cinc i trenta quilos des del principi de l’agressió israeliana. M’ensenyaven les fotos al mòbil: “Mira, aquest era jo”, i no els reconeixies. Una persona d’1,70 que pesava vuitanta-cinc quilos, ara en pesa cinquanta-cinc. El problema sobretot el vèiem a l’hora de guarir les ferides, perquè cicatritzen molt pitjor, s’infecten molt més perquè estan tots immunodeprimits, i el grau d’infecció de les ferides era molt més gran. Jo ho veia molt en el meu cansament, vaig perdre dotze quilos i tenia gana. Sobretot sentia cansament. I els meus companys estaven esgotats perquè no tenen energia. I no tenen energia perquè no mengen. Mengen molt poc.

—Què menja la gent?
—Arròs, que és car. Quan me’n vaig anar valia uns trenta dòlars el quilo. Havia pujat bastant, abans valia quinze dòlars. Farina, quan en troben. Per a trobar-ne han d’anar a repartiments de menjar i són tirotejats o bombardats a propòsit per l’exèrcit israelià. I ja està. A vegades una mica de pasta. Abans hi havia llaunes de llegums, però en queden molt poques. Proteïna vegetal en mengen molt poca. Proteïna animal, ja pràcticament gens, una llauna de tonyina valia cap a deu dòlars. Les verdures, caríssimes i molt escasses, i la fruita pràcticament inexistent i molt cara. No hi ha vitamines, només mengen hidrats i una mica de proteïna vegetal si aconsegueixen trobar alguna llauna de llegums.

—Heu contat que els habitants de Gaza diuen que els continuen bombardant si volen, però que deixen entrar el menjar…
—Sí, perquè per desgràcia s’han acostumat a rebre bombes. Encara que si et cau una bomba en la teua tenda de campanya, com li va passar a un company fa tres setmanes, no t’hi acostumes mai. Però ells estan acostumats al fet que caiguen bombes a cent metres, dos-cents, tres-cents. Els nens juguen al carrer encara que caiguen bombes, encara que hi haja tiroteigs. Viuen amb aquesta normalitat anormal de saber que els pot caure una bomba damunt, però com que no saben on ficar-se, perquè no hi ha cap lloc segur, no es poden amagar. La fam no és que siga pitjor, però és una cosa a la qual no et pots acostumar. Als bombardaments constants t’hi pots acostumar, a costa de la teua salut mental, però a la fam no, perquè arriba un moment en què et tornes agressiu, robes al veí, robes camions d’ajuda, estàs cansat, estàs irascible, et vas apagant i et pots arribar a morir.

—Expliqueu que en els últims mesos no solament són bombardaments, sinó que els disparen directament…
—No han deixat de disparar-los directament des que va començar l’agressió. Però en aquests quatre mesos s’ha fet molt evident. Gran part de Khan Yunis ha rebut ordres d’evacuació perquè la població se n’anàs a la zona humanitària, però hi havia ciutadans que no se n’anaven perquè ací també els bombarden. Qualsevol ciutadà, qualsevol xiquet que estiga en una zona vermella, supeditada a ordres d’evacuació, són tirotejats directament. Però sobretot s’ha notat molt en els repartiments de menjar, on els civils són tirotejats sense cap avís. Això m’ho explicaven alguns companys que hi anaven, però també els pacients que estaven conscients per a poder parlar o els familiars. Tots contaven les mateixes coses, hi havia una concordança en els seus relats: que l’exèrcit els disparava sense provocació de ningú i sense ser avisats. No és que l’exèrcit disparàs a l’aire per a dispersar-los. Ells estaven estirats, agotzonats, i els començaven a disparar al cos amb rifles i amb un patró d’intencionalitat, al cap, al pit i als genitals. També hem recollit trossos de projectils de tanc dels cossos dels pacients, amb morters, amb granades i drons. És un extermini, no són bales perdudes.

—Hi ha qui parla de genocidi, i hi ha qui encara diu que no ho és. Vós que hi heu estat, què hi dieu?
—Si ara baixàssem al carrer i veiéssem un pare que pega una pallissa al seu fill de cinc anys, no ens quedaríem pensant si d’ací a un any i mig un jutge dirà que això és una agressió. Fins i tot, si el pare el mata, no hauríem d’esperar dos anys que un jutge digués: sí, va ser un assassinat. Sinó que tots els veïns que veiéssem aquesta imatge diríem que es comet una agressió o un assassinat. Amb això del genocidi és igual. No cal que hi haja un organisme internacional que diga que és un genocidi perquè s’ature l’agressió. Primer, cal aturar-la. L’ONU ha dit que hi ha plausibilitat de genocidi. Els principals escolàstics jueus, experts en holocaust i en genocidi, com Amos Goldberg, han dit que això és un genocidi. Els metges no hem deixat d’exposar proves que enviem a l’ONU, informes forenses diaris, en què registrem tal volum de pacients que ens fan pensar que hi ha una intencionalitat. Tens intencionalitat, has arrasat completament els habitatges de Gaza, has arrasat les infrastructures culturals, les infrastructures educatives, hi ha el desig expressat pels ministres israelians de voler netejar Gaza d’àrabs… Tens tots els elements d’un genocidi. No cal que un tribunal internacional diga d’ací a dos anys que és un genocidi. La gent que no ho vol veure és per ideologia, no perquè no siga evident que és un genocidi.

—Com estan els vostres companys d’hospital? Com ho viuen?
—Estan deprimits, tenen síndrome d’estrès posttraumàtic i la síndrome del professional cremat. No en conec cap que no haja perdut algun familiar. La doctora Alaa va perdre nou dels seus deu fills i el marit en un bombardament. Un altre company de l’Indonesian Hospital va perdre tots els fills i la seua dona. Moa Tasem, un infermer, va perdre tots els germans i els pares. Tots han perdut algú. Tots han perdut la casa. No conec ningú que visca ni tan sols en una casa parcialment destruïda, ara tots viuen en barraques. Estan cremats: ja no aguanten més, van a treballar, però cometen errors i estan desmotivats. I malgrat la desmotivació, el cansament, la depressió, fan moltíssim. No deixen de tractar molt bé els pacients, sempre amb un somriure, amb un respecte enorme entre ells també. Però veus que estan esgotats. Internament estan desesperançats.

—Penseu a tornar-hi?
—Sí. Quan estiga més animat, quan ja no em faça rebuig el fet d’anar-hi. Depèn de l’exèrcit israelià, sobretot. És el que accepta o denega les sol·licituds dels metges.

—De fet, no és la primera vegada que hi heu anat. És molt diferent de la primera vegada?
—Res a veure, perquè vaig arribar-hi el 2 d’octubre del 2023. Llavors vaig conèixer Gaza quatre o cinc dies en estat de normalitat. El 7 d’octubre va començar la guerra, després va venir la venjança israeliana i vaig estar-hi tres setmanes. Però vaig conèixer una Gaza que estava dempeus i ara està tot arrasat. No té res a veure i la població està exhausta, desfeta, els ho han robat tot, no els queda res. I saben que el futur no serà mai tan bonic com el passat, perquè tenien sa casa, tenien familiars, tenien les seues aficions, tenien els seus centres comercials, els seus capvespres a la mar, els seus amics d’universitat, tenien una vida normal i això ja s’ha esvaït.

—No tenen esperança…
—No. Esperen que s’acaben els bombardaments, que deixen entrar ajuda, però són conscients que serà molt difícil que Israel permeta de reconstruir Gaza. No crec que ningú s’imagine Israel acabant de bombardar un dia, l’endemà obrint la frontera perquè entren camions d’ajuda i la setmana següent deixant entrar buldòzers per a reconstruir-ho tot. En el fons saben que Israel vol venjar-se i vol prendre el territori. Encara que no ho verbalitzen, estan desesperançats.

—Israel no permet l’entrada de periodistes a la franja. Sentiu que parlar-ne és el vostre deure?
—És clar, perquè els únics que no són de Gaza que poden parlar són els metges estrangers i personal internacional que hi ha entrat. És una pena perquè hi ha un munt de periodistes de Gaza, alguns dels quals han estat premiats pel seu treball, i molts han estat assassinats de propòsit. Però fa pena sentir que una veu occidental té més pes que una veu de les d’allí. Hi ha les xarxes socials perquè la gent puga seguir els perfils dels periodistes de Gaza, que informen moltíssim. No paren d’informar, no paren de publicar imatges. La realitat, la gent ho pot veure, si vol, a cop de clic.

—Com valoreu el paper dels mitjans de comunicació? Se’n parla prou?
—No, en els mitjans de comunicació generalistes, trobe obscè que l’elecció de les notícies siga la que és. Hi ha dies que moren cinquanta, cent cinquanta habitants de Gaza. Això hauria de ser a primera pàgina cada dia, perquè si en qualsevol altre lloc del món hi ha un atemptat amb cent cinquanta morts apareixeria a primera pàgina. I això hauria de ser-hi, independentment que fos una cosa diària. Hi ha molt de biaix, no es parla dels segrestats de Gaza a Israel, que són més de mil, entre els quals moltíssims professionals sanitaris. Hi ha una espècie de doble moral. A més, s’haurien de publicar imatges explícites sovint. Caldria parlar-ne moltíssim més.

—Fa la sensació que s’ha normalitzat la matança…
—És un genocidi. No sé quants polítics han vist realment què passa. He sentit polítics d’aquest país que neguen que això siga un genocidi, que justifiquen això que fa Israel. És vergonyós. The Lancet crec que parlava de prop de 200.000 persones mortes. Hi ha molts morts pels bombardaments i atacs israelians certificats per l’ONU, però hi ha milers de desapareguts sota els enderrocs, i després hi ha milers de persones que han mort per no haver rebut l’assistència sanitària per a malalties cròniques. Pacients sotmesos a diàlisi, que tenien càncers, cardiopaties… Tots aquests pacients, que eren morts evitables abans, ara no s’han pogut evitar perquè Israel ha destruït la infrastructura sanitària.

—Voleu afegir res?
—Cal continuar. És la societat civil la que pot fer alguna cosa, perquè la Unió Europea és genocida, els Estats Units són genocides, són coautors d’aquesta matança, venen armes a Israel, sobretot Alemanya i els Estats Units. Si la Unió Europea està corrompuda moralment i els Estats Units també, que cadascú, en la seua parcel·la individual, puga fer alguna cosa per a avergonyir aquests polítics que governen.

The Washington Post · Claire Parker, Miriam Berger i Siham Shamalakh

Jerusalem. Iàsser Abu Shabab sovinteja els mitjans de comunicació israelians i les xarxes socials palestines.

L’home es descriu a si mateix com un humanitari i un alliberador. Els treballadors de les organitzacions humanitàries internacionals que operen a Gaza, en canvi, l’assenyalen com un dels responsables del saqueig sistemàtic de l’ajuda que entrà a l’enclavament a tardor passada.

Alguns habitants de Gaza –incloent-hi analistes polítics i membres de la seva tribu– l’acusen d’alinear-se amb l’exèrcit israelià. “Iàsser Abu Shabab no ens representa. Només es representa a si mateix”, diu Adel al-Tarabin, líder de la tribu beduïna Tarabin a què pertany Abu Shabab, que titlla de saquejador i de bandit.

Els mitjans de comunicació israelians, tanmateix, no han dubtat a presentar Abu Shabab com l’alternativa més factible a l’autoritat d’Hamàs a l’enclavament. Aquests darrers mesos, s’ha convertit en la cara visible de la iniciativa israeliana per a apoderar els clans palestins, afeblir l’autoritat d’Hamàs i simultàniament –segons els crítics– sembrar la discòrdia entre la societat palestina.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, afirmà a principi de juny que Israel havia començat a armar els clans de l’enclavament –en essència, famílies extenses que tenen una certa influència política i social– perquè fessin de contrapès a Hamàs. “Donem suport als clans de Gaza que s’oposen a Hamàs”, assegurà Netanyahu en un vídeo publicat al seu compte de X. “Què hi ha de dolent en això? És una cosa bona. Salva la vida dels soldats [de les Forces de Defensa d’Israel].” Netanyahu no esmentà Abu Shabab, ni tampoc la seva milícia.

En una entrevista el mes passat a The Washington Post, Abu Shabab negà que Israel li donés suport o li proporcionés armament. “Tot això són calúmnies difoses per Hamàs a les xarxes socials i els seus canals de televisió terroristes perquè la gent ens tingui por –va dir–. Volen que la gent cregui que som agents d’una potència externa. Al contrari: som els propietaris de la terra; som els propietaris d’aquestes zones. Som la presència palestina.”

La base que el capatàs afirma haver establert al sud-est de Gaza, tanmateix, es troba en una zona controlada per les Forces de Defensa d’Israel (FSI). Aquests darrers mesos, les forces israelianes s’han abstingut d’intervenir cada volta que Abu Shabab i els seus homes, armats amb AK-47, han aturat vehicles de l’ONU i de la Creu Roja en punts de control improvisats, segons alguns treballadors humanitaris a Gaza.

El grup d’Abu Shabab és un dels que branden obertament les armes i desafien l’autoritat d’Hamàs a l’enclavament, de manera que s’aprofiten del buit de poder deixat pels atacs d’Israel contra Hamàs i les institucions de Gaza.

Les Forces de Defensa d’Israel i l’oficina del primer ministre israelià no han respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article.

Segons els analistes i historiadors, el suport als clans és una estratègia molt comuna en el modus operandi d’Israel a Gaza. Sovint ha proporcionat armes, diners i suport polític a grups locals amb l’objectiu de dividir els palestins i menystenir les seves aspiracions nacionals.

“És l’estratègia de govern colonial més antiga que hi ha”, explica que Rashid Khalidi, professor emèrit d’estudis àrabs moderns a la Universitat de Colúmbia, que assegura que Israel l’ha copiada de les autoritats imperials britàniques. Explica que el suport israelià als clans ha aconseguit de “sembrar el caos total” a Gaza, cosa que podria complicar la campanya per a situar l’Autoritat Palestina com a nova autoritat de govern a Gaza. En relació amb això, Khalidi diu que Israel vol “un estat de caos” a Gaza. “Si els palestins uneixen esforços, hi hauran de negociar o tractar”, diu.

Netanyahu començà a exposar públicament la idea d’apoderar els clans palestins perquè substituïssin Hamàs l’any passat, i va atribuir la idea a les Forces de Defensa d’Israel.

El suport d’Israel a Abu Shabab i més rivals d’Hamàs a Gaza recorda la campanya per a crear “lligues locals” a Cisjordània als anys setanta i començament dels vuitanta, una campanya que els analistes asseguren que perseguia l’objectiu de menystenir l’autoritat l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. En aquella campanya, Israel concedí diners, privilegis administratius i el dret de dur armes a representants seleccionats de clans locals d’arreu Cisjordània, en un intent d’establir feus sota el control d’Israel i menystenir la perspectiva d’un estat palestí.

Aquella campanya fracassà; fins ara, els intents d’apoderar els clans de Gaza han tingut poca acceptació entre la població palestina.

En el punt de mira d’Hamàs

Abu Shabab, de trenta-cinc anys, procedeix d’una gran tribu beduïna que s’estén pel sud de Gaza, el desert del Negev, a Israel, i el nord de la regió del Sinaí, a Egipte.

Analistes israelians i palestins afirmen que, abans de l’esclat del conflicte, Abu Shabab havia estat involucrat en el contraban de drogues i armes a Gaza, i que alguns dels seus socis havien fet negocis amb la branca d’Estat Islàmic al Sinaí.

La tardor de l’any passat, Abu Shabab es donà a conèixer a Gaza com a capatàs del grup criminal responsable del saqueig de camions d’ajuda humanitària que entraven a l’enclavament, segons que informà The Washington Post aleshores. En aquell moment, Abu Shabab assegurà que el saqueig havia estat fruit de la desesperació, i negà que els seus homes haguessin atacat els conductors dels combois.

Abu Shabab es convertí en objectiu d’Hamàs tan bon punt aparegué en escena a Gaza. A final de la tardor, membres d’una nova força vinculada a Hamàs en començaren a atacar els familiars i associats, segons que han explicat treballadors humanitaris, personal mèdic i els responsables de la unitat mateixa. Al desembre, el grup assassinà el seu germà, segons que explica un treballador del dipòsit de cadàvers de l’Hospital Europeu de Gaza, on en traslladaren el cos.

Al gener, quan entrà en vigor un alto-el-foc de dos mesos, les forces de seguretat d’Hamàs atacaren gairebé dues dotzenes de membres del grup d’Abu Shabab en una onada de represàlies, segons testimonis dels atacs.

Abu Shabab i els seus homes desaparegueren del mapa fins a final de maig, quan Israel reprengué els atacs. El grup d’Abu Shabab es rebatejà amb el nom de “Forces Populars”, i els seus integrants començaren a presentar-se com a soldats en la lluita d’alliberament de Gaza del domini islamista d’Hamàs.

Buit de poder

Els clans han exercit un paper important en la societat palestina durant dècades. A Gaza, es divideixen entre famílies extenses, més conegudes com a hamulas, i tribus beduïnes. Azmi Keshawi, expert en Gaza de l’International Crisis Group, un laboratori d’idees amb seu a Washington, explica que Hamàs sotmeté aquests clans tan bon punt prengué el control de Gaza, l’any 2007.

D’ençà que començà la guerra, Israel ha atacat repetidament la policia i les forces de seguretat d’Hamàs, fins ara responsables de mantenir a ratlla la resta de grups. El col·lapse de l’ordre públic a l’enclavament ha anat acompanyat del desplaçament repetit de civils per part d’Israel, restriccions a l’entrada d’ajuda humanitària i atacs a les institucions de govern.

“El resultat és, en essència, l’ensorrament de la societat”, diu Muhàmmad Shehada, investigador visitant del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Alguns altres clans de Khan Younis i de Deir al-Balah també han aprofitat aquest buit de poder, han emprat armes en públic i s’han enfrontat a forces afiliades a Hamàs, segons que expliquen analistes, treballadors humanitaris i membres dels grups armats a The Washington Post.

Com a home assenyalat per Hamàs, tanmateix, Abu Shabab no pot aventurar-se més enllà del seu territori sense por de ser empresonat o assassinat per Hamàs o forces afins. Hamàs, de fet, ha emès ordres de crida i cerca contra Abu Shabab i els seus companys. Shabab, tanmateix, ha provat de llevar-hi importància, tot dient: “No reconeixem els terroristes ni en reconeixem la legitimitat.”

Paral·lelismes incòmodes

Alguns ex-membres de les forces de seguretat israelianes han advertit que els clans de Gaza no poden substituir l’Autoritat Palestina, considerada per la majoria dels països occidentals i àrabs com l’única alternativa viable a Hamàs a l’enclavament.

El suport d’Israel a les milícies tribals implica riscs importants, com ara la possibilitat que el govern israelià acabi perdent-ne el control. Ho explica així Michael Milshtein, ex-assessor d’afers palestins de l’exèrcit israelià. Milshtein veu paral·lelismes entre l’aliança actual d’Israel i els clans de Gaza i l’aliança entre els Estats Units i els rebels que combateren el règim pro-soviètic a l’Afganistan als anys vuitanta, que acabaren constituint-se en els talibans.

“Una volta acabà la guerra [de l’Afganistan], els talibans van començar a atacar els nord-americans amb armes nord-americanes –diu Milshtein–. És molt probable que ací, a Gaza, acabi passant exactament això mateix.”

Siham Shamalakh i Heba Farouk Mahfouz del Caire estant; Alon Rom i Lior Soroka, de Tel-Aviv estant; Hazem Balousha, de Toronto estant; i Evan Hill, de Nova York estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Diumenge el Barça jugarà el trofeu Joan Gamper, que serveix per a presentar als afeccionats les novetats de l’equip. Enguany, la festa havia de coincidir amb la tornada al Camp Nou per a fer-hi una prova pilot després de dos anys d’obres per a renovar i modernitzar l’estadi. El club ho havia anunciat en un vídeo en què el president Joan Laporta i amb una forta presència d’elements simbòlics de la catalanitat com Montserrat o el Timbaler del Bruc.

Tornem a casa, vibrem pic.twitter.com/ZMo6PAh1BQ

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) June 25, 2025

A l’hora de la veritat, els imponderables derivats d’una obra d’aquesta magnitud van tornar a topar amb aquesta voluntat i, finalment, el club va decidir de disputar el partit amistós contra el Como a l’Estadi Johan Cruyff. Malgrat els darrers endarreriments, l’objectiu del club continua essent de tornar a l’estadi el 14 de setembre, dia del debut com a local a la lliga espanyola contra el València.

Estadi Johan Cruyff.

Tot i que l’optimisme pel compliment d’aquesta nova data ha crescut exponencialment aquestes darreres hores, el Barça manté la prudència, com ho demostra el fet que encara no s’ha activat la campanya per a obtenir els abonaments per al curs futbolístic que ha de començar d’ací a deu dies.

Una tornada progressiva

Tant si es compleix la previsió com si no, la tornada del Barça al Camp Nou serà parcial, amb l’objectiu de verificar si tot funciona com cal i de garantir en tot moment la seguretat dels afeccionats i professionals. En la primera fase, només obriran les zones de tribuna i una part del gol sud, fet que limitarà la capacitat a uns 27.000 espectadors. Més tard, s’obrirà també l’àrea lateral i es completarà el gol sud, i la capacitat pujarà fins a 45.000 espectadors. Finalment, s’obrirà el gol nord, amb una capacitat final de 60.000 espectadors.

Així ho estableix la llicència d’obra i activitats que l’Ajuntament de Barcelona ha concedit al club. Ara, abans d’escometre aquest retorn, tècnics de la lliga i de la UEFA visitaran l’estadi per donar-hi el vist-i-plau. A banda, com marca la legislació, per poder passar de fase en fase de les obres, un equip d’enginyers contractats per l’ajuntament hauran d’aprovar el control inicial parcial. Paral·lelament, acabades les actuacions de cada fase, tècnics del districte de les Corts hauran de validar la llicència de primera ocupació parcial, que permetrà l’entrada de públic a l’estadi malgrat no haver acabat les obres del tot. Sobre això, la construcció de la tercera graderia, que ampliarà la capacitat de l’estadi fins als 105.000 espectadors finals, s’espera que s’enllesteixi al final de la temporada 2026-2027.

El districte de les Corts ja ha tornat a prorrogar el permís d’obres que permet de treballar durant 24 hores de dilluns a divendres, de manera que les tasques no s’interrompin durant 112 hores seguides. De moment, aquesta autorització dura fins al 12 de setembre, dos dies abans de la tornada programada.

La pressió de la Lliga de Campions

La lliga espanyola va acceptar de flexibilitzar el calendari perquè el Barça jugués els tres primers partits de la competició com a visitant i així poder disputar el primer partit de la competició a casa al nou Camp Nou. Ara, malgrat que el club també ha demanat de començar la Lliga de Campions a fora, el marge de maniobra és molt més curt. La normativa de la Lliga de Campions estableix que els clubs han de disputar tots els partits de cada fase com a local al mateix estadi. És a dir, si el Barça encara no pot jugar al Camp Nou quan li toqui el primer partit de la fase lliga a casa, haurà de cercar un recinte on pugui disputar tot el primer cicle de la competició.

La UEFA multa el Barça amb 60 milions d’euros per incompliments financers

Per tant, segons què toqui en el sorteig que es farà a Mònegue el 28 d’agost i de la bona predisposició de l’òrgan que regula el futbol europeu, el club blau-grana haurà d’haver tornat al seu estadi o bé la setmana del 16 de setembre o la del 30, si vol poder jugar aquests partits tan importants al seu estadi. En cas contrari, s’hauria d’esperar a la segona fase, l’eliminatòria, ja ben entrat el 2026.

Butlleta del Barça en el darrer sorteig de la Lliga de Campions El Barça no renuncia a cobrar la penalització contra Limak

Quan es va anunciar l’acord entre el Barça i la constructora Limak per a fer les obres de l’estadi, el club va explicar que el contracte incloïa una clàusula que obligaria l’empresa turca a pagar un milió d’euros de penalització per cada dia de retard en el lliurament del nou Camp Nou. Ara, fonts del club puntualitzen que aquesta disposició –negociada no solament entre el club i Limak, sinó també amb més inversors de l’Espai Barça– s’aplicarà sobre la data de lliurament final de l’obra, prevista a final de la temporada 2026-2027, i no pas sobre la data del primer lliurament parcial, que era el 29 de novembre passat, dia la celebració del 125è aniversari.

Fonts del club també asseguren que en cap cas el Barça no ha renunciat a cobrar aquesta penalització.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, amb el president de Limak, Nihat Özdemir, durant la seva visita a les obres de l’Spotify Camp Nou

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha promocionat Jorge Pérez Naharro, ex-regidor del PSOE a Alcorcón, com a nou director del gabinet del director del gabinet de la presidència. El nomenament, que pot semblar gairebé una paròdia burocràtica per la seva complexitat jeràrquica, ha estat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE).

El càrrec ja va ser impulsar l’any 2005 durant el primer mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. També va ser utilitzat pel govern de Mariano Rajoy, que hi va col·locar personal de confiança a partir del 2012. Fins ara, l’ocupava Ana Ruipérez Núñez, nomenada el setembre de 2024.

Pérez Naharro, diplomat en Turisme, va començar la seva trajectòria política el 2016 en una comissió de la Federació de Municipis de Madrid. Més endavant, va ser regidor del PSOE a Alcorcón, i d’ençà del 2019 ha treballat com a assessor parlamentari al congrés espanyol. A partir del setembre de 2024 va passar a formar part de l’equip de la Moncloa com a assessor de la direcció adjunta del gabinet de presidència. Ara, amb aquest nou nomenament, passa a dirigir el gabinet de Diego Rubio Rodríguez, actual director del gabinet de Pedro Sánchez.

El nomenament l’ha signat el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, després d’haver estat aprovat al Consell de Ministres espanyol del 29 de juliol.  El nom d’aquest càrrec ha generat desconcert i ironia en l’opinió pública i les xarxes socials, que han posat en relleu la complexitat jeràrquica del títol i la seva aparença redundant.

a càrrec de Marta Flor. Activitat recomanada per a infants  a partir de 4 anys. - Lloc: Biblioplatja

S’ha mort la dona de cinquanta-dos anys que va sofrir una aturada cardíaca el 12 de juliol a causa de la caiguda d’un llamp en un arbre de la Marina de València, on s’havia refugiat de la tempesta amb la seva filla, de vint-i-dos anys i amb mobilitat reduïda. La mort es va produir fa uns dies, segons que han confirmat fonts sanitàries, tot i que s’ha sabut avui.

Aquell dia, cap a les 12.30, un llamp va impactar contra l’arbre sota el qual s’aixoplugaven totes dues. La dona va rebre una descàrrega elèctrica directa i va entrar en parada cardíaca. El personal del SAMU li va practicar maniobres de reanimació i estabilització i la va traslladar a l’Hospital Clínic de València, on ha estat ingressada en estat greu fins a la seva mort.

La filla, que també va rebre una fulguració, va ser atesa i evacuada al mateix hospital, d’on va rebre l’alta un dia després. Els fets van passar durant una tempesta elèctrica intensa que va afectar la ciutat de València i que va deixar nombrosos incidents.

L’advocat Josep Costa ha entrat en escena en el cas de les pintures murals de Sixena que són al MNAC i que el Tribunal Suprem espanyol va ordenar d’enviar a l’Aragó malgrat els múltiples informes que acrediten el risc de destrucció en cas de trasllat. Segons que ha publicat elMón i ha confirmat VilaWeb, ha registrat un escrit a la direcció general de Patrimoni Cultural i Belles Arts del ministeri de Cultura espanyol per tal declari l’espoli de les pintures. La declaració, diu l’escrit, es justifica pel “perill real, objectiu, imminent i verificable de destrucció o deteriorament irreversible que l’execució del seu trasllat comportaria, tal com acrediten els informes tècnics pertinents”.

Amb aquest moviment, Costa cerca que l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, encarregat de vetllar per la conservació dels béns d’interès cultural i patrimonial de l’estat espanyol, faci un informe tècnic urgent i vinculant que avisi del risc de destrucció de les pintures murals. A partir d’aquí, també demana al ministeri de Cultura espanyol que requereixi immediatament al govern de l’Aragó –”com a autoritat que promou el trasllat, i, per tant, el risc de destrucció”– i a la Generalitat de Catalunya “que s’abstinguin de promoure, autoritzar o executar qualsevol acció de trasllat” de les pintures. Això s’haurà de mantenir “fins que no s’hagin acreditat fefaentment, mitjançant informes tècnics independents i avalats per experts en la matèria, les condicions òptimes i garantides per a la seva preservació física, ambiental, museològica i científica en qualsevol ubicació”. En tots dos casos, Costa es fonamenta en la llei del patrimoni històric espanyol, que defineix que s’han de protegir al màxim les obres que tenen la qualificació legal de Bé d’Interès Cultural, com és el cas.

En conversa amb VilaWeb, Costa explica que pren de precedent la lluita dels veïns del Cabanyal de València contra la voluntat de Rita Barberà d’allargar l’avinguda Blasco Ibáñez fins al mar. En aquell cas, el projecte urbanístic tenia l’aval de la legislació i dels tribunals valencians, però una plataforma ciutadana va demanar al ministeri de Cultura espanyol que ho aturés. Inicialment, no ho va fer, però el Tribunal Suprem va dictaminar que el ministeri és competent per a declarar que una actuació sobre béns patrimonials és un espoli, i així ho va fer. Arran d’això, el projecte urbanístic es va aturar.

Segons Costa, aquell cas mostra que la intervenció és possible, i ara demana al ministeri de Cultura espanyol que aturi el trasllat de les pintures de Sixena. De fet, també demana com a alternativa que sigui el mateix ministeri qui assumeixi la competència i adopti les mesures provisionals necessàries per salvaguardar la integritat de les pintures murals.

Un tribunal moldau ha condemnat Evghenia Gutsul, governadora de la regió autònoma de Gagaúsia, a set anys de presó per haver canalitzat fons no declarats procedents de Rússia per finançar el partit prorus Shor, ara prohibit. Segons la fiscalia, Gutsul va transferir diners il·legals entre el 2019 i el 2022 per alimentar l’activitat del partit, fundat per l’oligarca Ilan Shor, actualment establert a Moscou i condemnat in absentia a quinze anys per frau i emblanquiment de capitals.

Gutsul, de trenta-vuit anys, fou elegida bașkan (governadora) el 2023 en unes eleccions que el govern proeuropeu de Maia Sandu va considerar interferides per la ingerència russa. Després de la sentència, Gutsul ha dit que no reconeix el veredicte i que lluitarà per netejar el seu nom. “Això és un avís a tota l’oposició: si et posiciones contra el règim, acabes a la presó i et destrueixen la vida”, ha declarat davant dels mitjans. L’advocat de Gutsul ha qualificat el judici de “execució pública” i ja ha anunciat que el recorrerà. La sentència també obliga la governadora a retornar l’equivalent a dos milions d’euros defraudats.

El Kremlin carrega contra Moldàvia

La reacció de Moscou ha estat immediata. La portaveu d’Afers Estrangers, Maria Zakhàrova, ha qualificat la sentència de “vergonya” per a Moldàvia i el seu poble, i el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha acusat el govern moldau de trepitjar la democràcia i reprimir l’oposició. La condemna de Gutsul coincideix amb un moment polític decisiu per a Moldàvia, que prepara unes eleccions parlamentàries marcades per la pugna entre el bloc proeuropeu de la presidenta Sandu i una coalició de forces prorusses.

Gagaúsia, una regió de població turcòfona i tradicionalment prorussa, manté una relació tensa amb la capital, Chisinau, però continua sota control de l’estat, a diferència de Transdnièster, que funciona de facto com un territori separat amb suport rus. D’ençà que va ser elegida, Gutsul ha viatjat sovint a Moscou i s’ha reunit amb alts càrrecs del Kremlin, inclòs el president Vladímir Putin. La seva inclusió a les llistes de sancionats per la Unió Europea i els Estats Units per sospites de desestabilització havia fet créixer la pressió internacional sobre Moldàvia perquè actués judicialment contra ella.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha assegurat que imposarà aranzels del 35% a la Unió Europea si els països europeus no inverteixen els 600.000 milions d’euros promesos en l’acord amb la presidenta de la Comissió Europea. En una entrevista a la CNBC, Trump ha dit que aquestes inversions són “un regal, no un préstec”. “Els detalls són que aquests 600.000 milions són per invertir en el que jo vulgui”, ha expressat Trump, tot afirmant que és per aquest compromís que va decidir reduir el seu aranzel del 30% al 15%. “Ens han estat estafant durant tants anys que ja és hora que paguin. I han de pagar”, ha insistit.

Fonts de la Comissió Europea han alertat poc després de l’acord, però, que els 600.000 milions són un compromís d’inversions, però no legalment vinculant. “No és una cosa que la UE, com a autoritat pública, pugui garantir, es basa en la intenció de les empreses privades”, han assenyalat de Brussel·les estant.

El Consell ha acordat avui d’interposar un recurs contenciós administratiu al Tribunal Suprem espanyol contra el decret 658/2025 aprovat pel govern espanyol, que desplega el sistema de repartiment territorial de menors migrants no acompanyats. Segons la vice-presidenta del Consell i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, Susana Camarero, la norma és unilateral i representa una invasió de les competències de la Generalitat Valenciana.

La decisió s’ha pres en un ple extraordinari del Consell i suposa un pas més en l’oposició del govern valencià al pla estatal de redistribució. Ja el mes d’abril passat, l’executiu valencià havia presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra el decret-llei 2/2025, en què es fonamenta el decret ara impugnat. Camarero ha denunciat que l’aplicació del decret implicarà l’arribada de 571 menors a la demarcació, però que només es preveuen 7,4 milions d’euros per a cobrir els tres primers mesos d’estada. Això representa una dotació de 35 euros al dia per menor, lluny dels 219,85 euros que –segons la consellera– el sistema valencià hi destina actualment. “Trenca el principi d’autonomia financera perquè no cobreix els costos reals”, ha afirmat.

Denúncia de discriminació en el repartiment

La portaveu del Consell ha criticat, a més, que el repartiment estatal és “arbitrari i discriminatori”, perquè mentre a la Generalitat Valenciana li assignen 571 menors, a altres territoris com el País Basc o Catalunya no se n’ha atribuït cap. Camarero ha insistit que no hi ha cap justificació tècnica ni negociació prèvia amb les comunitats per establir els criteris de repartiment, ni tampoc planificació sobre quan i com es faran els trasllats. Segons ha dit, actualment els centres de menors valencians superen el 160% de la capacitat i, malgrat haver incrementat les places en un 63% respecte del govern anterior, el sistema està tensat al límit.

“El govern espanyol ens envia els menors, però no col·labora en el cost real del seu acolliment, que s’enfila fins als 45,5 milions d’euros. No ho tolerarem”, ha dit. Ha afegit que qualsevol acte administratiu que desplegue aquest decret també serà recorregut: “Cada pas que facin, el recorrerem.”

Tot i la contundència, Camarero ha volgut matisar que l’oposició del Consell no respon a una falta de solidaritat, sinó a una voluntat de protegir un sistema d’acollida que, segons diu, manté uns estàndards molt elevats de qualitat. “No podem permetre que es trenqui aquest sistema per una decisió precipitada i mal finançada”, ha conclòs. El recurs al Suprem és compatible amb el que ja van presentar onze comunitats governades pel PP i Castella-la Manxa davant el Tribunal Constitucional espanyol. Camarero ha insistit que també hi ha governs autonòmics del PSOE que s’oposen a aquesta mesura.

Junts per Catalunya ha sol·licitat la compareixença urgent de la consellera d’Educació i Formació Professional, Esther Niubó, al parlament, arran del nou embús en l’assignació de places de Formació Professional. Segons les xifres del mateix departament, encara hi ha prop de 15.000 alumnes que no tenen plaça assignada, malgrat que s’han ampliat les places disponibles en més de dotze mil respecte del curs anterior. El partit considera que la situació reflecteix una gestió deficient i exigeix que Niubó en doni explicacions públiques abans de l’inici del curs. En un comunicat, Junts diu que la consellera ha estat incapaç de resoldre el col·lapse en l’accés a l’FP un any després d’haver-se estrenat en el càrrec amb un problema idèntic.

La portaveu del grup a la comissió d’Educació, Anna Erra, ha denunciat que la conselleria torna a ensopegar amb la mateixa pedra. “L’assignació de places d’FP va ser el primer problema greu que va tenir la consellera en arribar, amb 31.400 alumnes sense plaça. Un any després, no només no ho ha resolt, sinó que s’hi torna a arribar amb una situació molt similar”, ha dit. Per això, Junts reclama que Niubó comparegui al parlament per explicar no tan sols la situació d’enguany, sinó també com preveu garantir que el començament de curs no es vegi alterat pel col·lapse en la preinscripció. “La situació del departament és delicada per la mala gestió de la consellera”, ha afegit Erra.

El departament d’Educació ha informat que enguany s’han assignat 12.407 places més que el curs anterior, una dada que atribueix a l’augment de l’oferta. Amb tot, reconeix que encara hi ha prop de 15.000 alumnes sense plaça assignada. Segons fonts oficials, aquesta xifra encara pot disminuir, perquè alguns d’aquests estudiants podrien acabar matriculant-se en altres estudis. Tanmateix, Junts considera que aquestes explicacions no són suficients i que cal una compareixença pública per assumir responsabilitats.

Perpinyà enceta el curs polític amb un relleu significatiu dins l’oposició municipal: Yves Guizard ha renunciat a l’acta de conseller i obre el pas a Anabelle Brunet, que s’incorporarà al consistori el 26 de setembre. El moviment es considera un pas clau per a reforçar la candidatura de Brunet a les eleccions municipals del març del 2026 i projectar-la com a principal alternativa al batlle d’extrema dreta Louis Aliot.

Guizard, històric membre del grup Perpinyà per a tu, encapçalat per l’ex-batlle Jean-Marc Pujol, va justificar la seva renúncia per carta amb l’argument de donar pas a noves veus i perspectives. En un comunicat, ha expressat la seva confiança plena en Brunet com a figura de consens capaç de reconstruir una oposició sòlida.

Una candidata amb pes polític i arrelament local

Brunet, que és consellera departamental del cantó del Vernet, ja va sorprendre el 2021 quan va guanyar l’escó contra un candidat del Rassemblement National. Ara es proposa de repetir l’èxit en l’àmbit municipal, i per això ha començat a teixir una xarxa de suports transversals. La seva proposta es concreta en la plataforma Primavera, que es defineix com un espai catalanista i plural per a fer front a la inacció d’Aliot i recuperar la identitat de la ciutat.

L’entrada d’Anabelle Brunet al consistori marca un canvi d’etapa dins l’oposició municipal i, alhora, una acceleració de la cursa per la batllia. La consellera vol construir una candidatura àmplia, amb participació ciutadana i propostes concretes. Ja ha posat en marxa un lloc web amb el lema “Uniu-vos per actuar”, en què convida els habitants de Perpinyà a denunciar mancances i formular propostes.

Primavera, la plataforma catalanista que vol prendre a Aliot la batllia de Perpinyà

Brunet té previst de fer sessions de treball obertes fins al gener, per definir el programa electoral amb la participació de veïns i entitats. De moment, ha obtingut suports de figures com Chantal Gombert, Marc Panis (EELV), Richard Puly (els Republicans) i Carlos Grèzes (Partit Socialista), així com de la Unitat Catalana i del partit dels Centristes. Amb el reforç polític i institucional d’aquesta entrada al consistori, Brunet es perfila com la candidata amb més possibilitats de disputar la batllia a Aliot i de posar fi a un mandat marcat per l’absència, la judicialització i el menyspreu pel caràcter català de la ciutat.

El Zoo de Barcelona ha reforçat aquests dies les mesures per a protegir els animals de l’onada de calor, que ha arribat després d’un final de juliol atípic, amb pluges i temperatures més baixes. Els responsables del centre han activat el protocol especial contra la calor, que es posa en marxa quan el termòmetre supera els 30 °C. Segons que ha explicat el director del Zoo, Antoni Alarcón, enguany ja es va haver d’aplicar al juny.

“Cada vegada tindrem situacions climàtiques més extremes, més aiguats, més períodes de sequera”, ha advertit Alarcón, que ha recordat que, malgrat que dins el Zoo la temperatura sol ser dos o tres graus més baixa que a la resta de la ciutat –sobretot gràcies a l’ombra dels plataners–, cal extremar les precaucions. Els cuidadors han intensificat les mesures d’hidratació i confort, que inclouen dutxes, més ventilació, renovació freqüent de l’aigua i una dieta adaptada. Entre els aliments especials, destaquen la fruita congelada per als primats, els blocs de gel amb menjar per a les girafes i els granissats de cucs per a mangostes i suricates. En el cas dels bisons, búfals i elefantes, se’ls remulla amb mànegues o aspersors i s’intensifica la neteja de les zones de bany i dels fangars, imprescindibles per a la regulació tèrmica de determinades espècies.

“Intentem que els animals estiguin el màxim d’hidratats possible. El mateix que faríem nosaltres”, ha resumit el director del centre. A més de protegir els animals, el Zoo també estudia maneres de fer més agradable la visita dels usuaris durant l’estiu. Ja s’han instal·lat polvoritzadors d’aigua en algunes zones de jocs infantils i no es descarta de desplegar-ne més. “És una de les coses que ben segur anirem incrementant”, ha dit Alarcón.

El ple de la batllia d’Arbeca (les Garrigues) ha elegit Francesc Roset com a nou batlle, en una sessió feta ahir al vespre. Roset, fins ara primer tinent de batlle, pren el relleu de Sergi Pelegrí, que a mitjan juliol va dimitir arran d’haver estat detingut suposadament per agredir l’ex-parella i per haver mossegat un agent de les forces de l’ordre. Roset ha rebut cinc vots dels regidors d’Esquerres d’Arbeca-Acord Municipal (ERC), mentre que els quatre regidors de l’oposició (PSC i Junts) han votat en blanc.

En un comunicat, el consistori ha expressat el seu “agraïment sincer” a Pelegrí per la dedicació, el compromís i la feina al capdavant de l’ajuntament durant aquests anys. A més, Esther Sementé ha pres possessió com a nova regidora.

Pelegrí va ser detingut la matinada del 12 de juliol suposadament per haver maltractat l’exparella i mossegat un agent durant l’arrest a casa seva. Aquella mateixa tarda, la seva excompanya va retirar la denúncia i diumenge després Pelegrí va quedar en llibertat un cop va declarar als jutjats de Lleida. Aquest episodi va portar ERC a demanar-li la renúncia de tots els càrrecs públics, tant de la batllia com de conseller comarcal al consell de les Garrigues.

La multinacional sud-coreana Naver ha confirmat la compra del 100% de Wallapop en una operació que valora la companyia de compravenda en 600 milions d’euros. La firma asiàtica d’internet, que ja tenia el 29,5% del capital de la plataforma d’articles de segona mà, ha comunicat a la borsa del seu país que pagarà uns 377 milions d’euros per obtenir el 70,5% restant. L’acord té el suport de la gran majoria d’accionistes i es preveu que es completi en els mesos vinents, un cop s’obtinguin totes les autoritzacions reguladores.

Segons que ha explicat Naver, Wallapop continuarà operant des de la seu central, a Barcelona, sota la direcció de Rob Cassedy com a conseller delegat i amb el manteniment de la plantilla i de la marca.

El conseller delegat de la companyia sud-coreana, Soo-yeon Choi, ha destacat la voluntat de contribuir al creixement de l’ecosistema d’empreses emergents europees: “Naver es va fundar amb la missió de crear un internet obert i divers amb múltiples actors. Aquesta associació amb Wallapop n’és un reflex perfecte i una mostra de la nostra confiança en el potencial de l’ecosistema d’empreses emergents europeu i del nostre desig de contribuir-hi al creixement”, ha dit.

A més, ha afegit que l’objectiu és preservar la identitat de Wallapop i potenciar-ne la plataforma amb la nostra tecnologia perquè pugui continuar encapçalant el mercat i ampliar l’impacte al sud d’Europa.

Per la seva banda, Rob Cassedy ha assegurat que l’associació amb Naver suposa un nou capítol per a Wallapop: “Estem molt orgullosos de la nostra trajectòria i, amb la confiança de Naver en el nostre potencial, estem preparats per a tenir un paper encara més rellevant en el futur del re-commerce”.

Wallapop es va fundar el 2013 a Barcelona i actualment té una comunitat de 19 milions d’usuaris.

Cinc persones han resultat ferides, totes amb pronòstic reservat, en un accident entre un totterreny que s’ha saltat un senyal de stop i un autobús de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de Palma. El sinistre ha tingut lloc cap a les 09.40 a la intersecció entre els carrers de Sant Ignasi i Tomás Rullán, al barri de Son Gotleu.

Segons les primeres indagacions, que ha assumit la Policia Local, la conductora del totterreny s’ha saltat un senyal de stop just en el moment en què un autobús de l’EMT passava per davant. El cotxe ha col·lidit de manera lateral contra l’autobús i ha sortit acomiadat, col·lidint contra un altre vehicle que estava estacionat als voltants.

Les fonts consultades han assenyalat que gràcies al fet que aquest segon cotxe s’ha interposat pel camí no han resultat ferides les persones que estaven assegudes a la terrassa d’un bar proper. Sí que han patit diverses lesions la conductora del totterreny i les quatre persones més que en aquell moment anaven a l’interior de l’autobús.

Totes han estat ateses pels serveis d’emergències i han estat traslladades a centres mèdics amb pronòstic reservat. Els agents de la Policia Local, que redacten l’atestat, esperen que la conductora rebi l’alta mèdica per poder practicar-li la corresponent prova d’alcohol i drogues.

L’accident i l’actuació dels serveis d’emergències han causat retencions i talls al trànsit a la zona durant unes dues hores.

L’Audiència de Barcelona ha donat la raó a la Plataforma per la Llengua i ha estimat el recurs presentat per la defensa de la professora de Terrassa discriminada a la comissaria de la policia espanyola de Terrassa per haver parlat en català.

L’entitat havia denunciat els agents que l’havien coaccionada i detinguda, amb el pretext de la Llei Mordassa, al Jutjat d’Instrucció de Terrassa, per quatre delictes; però després d’obrir diligències, el jutjat havia decidit de continuar el procediment només per dos delictes de falsedat documental i limitar la presència de la víctima a la condició de testimoni.

Ara, l’Audiència ha reconegut a la professora el dret a personar-se com a acusació particular en la causa judicial oberta contra dos agents de la policia espanyola per falsedat documental. Aquesta decisió revoca les interlocutòries del Jutjat d’Instrucció de Terrassa, que fins ara només li reconeixia el paper de testimoni i no com a perjudicada.

La policia espanyola denuncia dues vegades una professora per haver parlat en català a la comissaria de Terrassa

Els fets es remunten al 4 de març del 2022, quan la docent va acudir a la comissaria de la policia espanyola de Terrassa per renovar el DNI i el passaport, així com per gestionar les cartes d’invitació dels seus pares, uns documents que permeten allotjar a casa persones de l’estranger. Segons la seva declaració, un primer agent li va indicar que només podrien renovar el DNI perquè només tenia una cita prèvia. Quan la professora va respondre, ell li va exigir: “Has de parlar en castellà, perquè som a Espanya”. Tot i que ella no s’hi va oposar, cada cop que utilitzava el català de manera espontània, el policia insistia que canviés d’idioma.

Després d’un petit problema amb la renovació del DNI i d’haver sortit de la comissaria amb permís per fer una fotocòpia, un segon agent no la va deixar tornar a entrar i també li va exigir que parlés en castellà. Quan es va queixar, va aparèixer un tercer agent que la va pressionar perquè s’expressés en castellà amb el seu company. Aquest tercer agent va reconèixer que ell sí que sabia català perquè era nascut a Eivissa, però va justificar l’exigència perquè el seu company “no en sabia”. Finalment, l’agent que l’havia aturada a l’entrada li va demanar que digués en castellà l’hora de la seva cita, i quan ella ho va fer, va respondre amb sarcasme: “Molt bé. Si és molt fàcil, oi?”.

Va acabar detinguda i sancionada

La professora va acabar sent detinguda i sancionada, acusada falsament de no identificar-se. A partir d’aquests fets, la Plataforma per la Llengua va denunciar els agents per quatre delictes: coaccions, falsedat en document públic, detenció il·legal i contra la integritat moral. No obstant això, el Jutjat d’Instrucció de Terrassa només va continuar el procediment per falsedat documental i va limitar la participació de la víctima a testimoni.

Ara, amb la resolució de l’Audiència, es reconeix el dret de la professora a intervenir activament en el procediment com a acusació particular. La Plataforma per la Llengua, que ha donat suport des del primer moment a la víctima, ha coordinat l’estratègia legal i li ha facilitat la defensa. A més, ha organitzat concentracions de suport, ha impulsat una moció al ple de l’Ajuntament de Terrassa i ha fet públics àudios que mostren com els agents la van humiliar abans de la detenció.