L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha criticat durament les tesis antiimmigració de Vox i ha dit que un xenòfob no podia ser un veritable cristià. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha defensat el dret de la comunitat musulmana a practicar el seu culte –en referència a la polèmica de Jumella, que part del municipi és al Carxe–, ha retret al partit de Santiago Abascal que vulgui prohibir actes religiosos i ha advertit que aquestes d’actuacions vulneraven drets fonamentals.

"Un xenòfob no pot ser un veritable cristià": L'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, respon a les crítiques que VOX va fer a l'Església perquè fa costat a la comunitat musulmana de Jumella #MatíCatRàdiohttps://t.co/fefDXAYAYf pic.twitter.com/00rG0O8rHp

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) August 12, 2025

Planellas ha recomanat directament al dirigent de Vox que repassés el Concili Vaticà II per recordar la doctrina de l’Església sobre l’acollida i el tracte digne als immigrants. Ha remarcat que, en aquesta matèria, dins l’Església no hi havia fissures.

Planellas ho ha dit després de la polèmica a Jumella, on el PP i Vox volen prohibir que la comunitat musulmana faci servir una instal·lació esportiva municipal per a festivitats religiosa, una decisió que la Conferència Episcopal Espanyola va criticar públicament.

Segons l’arquebisbe, Vox para una trampa entre els votants catòlics amb el seu discurs contra la immigració. “Migrar és un dret, com també ho és no haver de migrar forçadament”, ha dit, reclamant una reflexió sobre les causes que empenyen milions de persones a deixar casa seva.

A més, ha recordat que era una posició que havia defensat obertament el papa Francesc, i que el partit d’extrema dreta havia combatut de manera oberta.

El grup ultra Abogados Cristianos ha anunciat una denúncia penal contra el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, pel cartell de les festes de la Mercè. L’organització atribueix al batlle un possible delicte d’escarn, recollit en l’article 525 del codi penal espanyol, perquè el considera el responsable últim del cartell, obra de Lluís Danés.

Abogados Cristianos creu que el cartell “barreja l’imaginari circense propi d’un freak show amb la iconografia religiosa”. L’organització diu que no permetrà que governants a qui atribueix falta d’ètica i transparència facin servir un ens públic “per humiliar els catòlics i fomentar la confrontació social”.

En declaracions recollides en un comunicat, la presidenta del grup ultra, Polonia Castellanos, relaciona aquest cartell amb els casos de corrupció que esquitxen el PSOE: “No és casualitat que aquesta mena d’atacs als símbols religiosos coincideixin amb la deriva moral d’un PSOE embolicat en casos de corrupció i en polítiques que menyspreen els drets fonamentals de milions de ciutadans.”

Abogados Cristianos recorda que algunes organitzacions han mostrat malestar amb el cartell, com ara l’Arquebisbat de Barcelona, que creu que ridiculitza la imatge de la Mare de Déu. Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona ha defensat la llibertat creativa de l’autor del cartell de la Mercè i ha dit que en cap cas no s’havia inspirat en motius o figures religioses per dissenyar-lo.

Sis agents dels Mossos d’Esquadra van ser ferits lleus el cap de setmana a les Borges Blanques quan van ser agredits per un home de vint-i-vuit anys amb uns quants antecedents. Dissabte a la nit, l’individu, en veure una patrulla de la policia catalana pel carrer, va començar a colpejar el capó del vehicle i va trencar-ne una de les finestres. Posteriorment, va fugir a casa seva.

L’endemà, els Mossos i la policia local de les Borges Blanques van muntar un dispositiu per a detenir l’home, amb unes quantes ordres de detenció pendents. L’home s’havia amagat en un altre pis i quan la policia hi va acudir va respondre als agents amb agressions i llançament d’objectes. Finalment, el van arrestar pels delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat, danys i lesions.

Una macrooperació de la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Mallorca contra l’emblanquiment de capitals ha acabat amb uns quants detinguts, entre els quals hi ha l’inspector de la policia espanyola Faustino Nogales, antic responsable de la unitat d’Estupefaents. No se sap quants detinguts hi ha perquè les investigacions són dirigides per un jutjat d’instrucció de Palma que ha decretat el secret de sumari.

L’operatiu va implicar escorcolls en uns quants punts de l’illa, com ara Palma, Inca i Binissalem. Els detinguts són sospitosos de formar part d’una xarxa criminal que suposadament emblanquia capitals provinents del narcotràfic.

Ara fa un any, pel cap baix, Nogales va deixar la direcció del Grup d’Estupefaents II de Mallorca i va ser traslladat a una altra unitat. Segons que informa el Diario de Mallorca, agents d’Afers Interns de la policia espanyola van escorcollar ahir el seu despatx a la prefectura de Palma.

Entre els escorcolls, els agents també van entrar en un despatx d’advocats, vinculat a l’advocat madrileny Gonzalo Márquez, que també ha estat detingut.

El Diario de Mallorca també informa que un altre dels detinguts és Stefan Milojevic, líder a l’estat de la banda United Tribuns, una banda neonazi amb vincles amb grups ultres. Milojevic, que és fill de l’ex-jugador del Mallorca Goran Milojevic, ja va ser detingut el 2020 per organtizació criminal, tràfic de drogues, robatori amb violència, entre més delictes.

La sobrepoblació de conills continua fent estralls als cultius de la plana de Lleida i els pagesos demanen mesures contundents al govern per minimitzar els danys al cereal, els fruiters i la vinya. “La plaga a la nostra zona està pitjor que mai i els conills els hem hagut de matar els pagesos o caçadors amb els nostres recursos”, lamenta a l’ACN Ramon Boleda, pagès de Verdú i membre de la plataforma Pagesos o Conills. Per la seva banda, la Unió de Pagesos (UP) es mostra expectant davant l’anunci del conseller Ordeig d’aprovar al setembre una nova ordre d’ajuts per comprar visors nocturns i més mesures de control. De moment, el sindicat demana simplificar els tràmits per a la declaració dels danys i actuacions més enllà de les batudes nocturnes.

Boleda explica que al vedat de caça de Verdú sovint conviden caçadors amb fures per capturar conills i organitzen batudes nocturnes per atrapar els animals. Cada dia calcula que es cacen un centenar de conills només en aquest municipi de l’Urgell, on els caus proliferen enmig dels camps, en zones de bosc o en talussos pròxims al canal Segarra-Garrigues.

Aquest pagès de Verdú detalla que la compra d’un centenar de bales del calibre 17 el costa 52 euros i que tot això ho han de pagar de la seva butxaca per “intentar defensar els nostres negocis”. Tenint en compte que els conills es compten per milers, creu que l’administració “s’ha de calçar i ajudar-nos en el que faci falta”.

Segons el portaveu de la plataforma Pagesos o Conills, “des que hi ha el nou govern s’ha deixat d’actuar i, en lloc d’anar a més, s’ha anat a menys”. Així, Boleda denuncia que el personal de Forestal Catalana ha deixat de fer caceres nocturnes i el conill ho està aprofitant per rosegar la vinya i els fruiters, un cop ja ha arrasat alguns camps de cereal. “Hi posem protectors i repel·lent, però no hi ha manera”, lamenta.

Pendents de les mesures anunciades pel conseller Ordeig

En una entrevista amb l’ACN, el conseller Ordeig avançava que al setembre hi haurà una nova ordre d’ajuts que servirà per comprar visors nocturns i contractar mesures de control poblacional a través d’empreses. A més, apuntava que els Agents Rurals disposaran de més vehicles tipus pick-up per fer batudes i que hi haurà plans de control poblacional. Alhora, recordava que multiplicarien per tres els cursos de formació per fer caça nocturna.

Segons Boleda, el conseller ja va anunciar algunes d’aquestes mesures fa un any. “L’administració ens ha de pagar totes les bales, ja que els conills els hem de matar nosaltres, i fer venir al personal de Forestal Catalana i als Agents Rurals. Pel fet que no volen posar fosfur d’alumini per por dels ecologistes o els animalistes, com a mínim que matin conills selectivament”, defensa.

Per la seva banda, el coordinador territorial de la Unió de Pagesos a la plana de Lleida, Néstor Serra, admet que hi ha “molt bona predisposició i diàleg per part del conseller”, però lamenta el “buit” que va haver-hi entre la fi de l’emergència cinegètica el 30 d’abril i la presentació del nou Pla de Control de Poblacional (PCP) per fer front a la sobrepoblació de conills.

Aquest temps d’impàs, assegura Serra, es va traduir al maig en una davallada de les declaracions de danys per part dels agricultors afectats “perquè la gent no sabia com actuar”. Ara que ja disposen de tota la informació, el responsable del sindicat explica que recomanen a tothom que faci la declaració pertinent. Això sí, considera que s’ha de simplificar molt perquè, a parer seu, se’ls exigeix massa informació.

UP vol que els ajuts per a la compra de protectors siguin efectius

Pel que fa a la lluita contra la sobrepoblació de conills, Néstor Serra defensa que “no n’hi ha prou amb batudes nocturnes” i que cal un conjunt de mesures, incloent-hi la possibilitat de col·locar trampes i que les ajudes a la compra de protectors a les finques siguin efectives. “L’ajut sortirà al setembre, però els arbres d’enguany els hem plantat al gener amb els seus protectors”, exposa.

El sindicat ha donat tres mesos de marge al govern per analitzar el funcionament del nou PCP, que està pensat per actuar de manera més quirúrgica i té l’objectiu de reduir la densitat mitjana de població de conill fins als 10 exemplars per cada 100 hectàrees. Per això, al setembre preveuen reunir-se amb el director dels serveis territorials d’Agricultura a Lleida per fer-ne una valoració, segons Serra.

Una allau de meduses ha obligat a aturar quatre reactors de la central nuclear de Gravelines, al nord de França. Segons que ha informat la companyia Electricitat de França (EDF), responsable de la planta, els animals han envaït en massa i inesperadament els tambors de filtratge de les estacions de bombament, situats a la part no nuclear de les instal·lacions.

L’incident va començar abans-d’ahir al vespre, quan tres reactors es van desconnectar automàticament. El quart es va aturar a primera hora d’ahir. Gravelines té sis reactors, però dos ja estaven aturats per tasques de manteniment. Cada unitat té una potència total de 5,4 gigawatts.

Depuis lundi matin, 4 unités de la centrale nucléaire de Gravelines, dans le Nord, sont à l'arrêt à cause d'une invasion de méduses. Les méduses bloquent les stations de pompage de l'eau servant au refroidissement des réacteurs. #jt20h #meduses #centrale #actualites pic.twitter.com/5WSPOO3ZUU

— Le20h-France Télévisions (@le20hfrancetele) August 12, 2025

EDF ha dit que la situació no representava cap perill per a la seguretat de la planta, els treballadors ni el medi. Ara s’hi fan diagnòstics i les intervencions necessàries per a restablir el funcionament.

La refrigeració de la central depèn de l’aigua d’un canal connectat amb la mar del Nord. Les platges de la zona han registrat un augment notable de meduses aquests darrers anys, un fenomen que els científics relacionen amb l’escalfament de l’aigua, canvis en la salinitat i la sobrepesca, que redueix la presència dels seus depredadors naturals.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

L’onada de calor ha deixat temperatures extremes per tot arreu dels Països Catalans, amb el rècord absolut de l’any a Vinebre (Ribera d’Ebre), on el termòmetre ha marcat 43,8 °C a les 15.25. És la temperatura més alta registrada en aquesta estació en vint-i-set anys, que ha superat el precedent de 43,6 °C del 12 d’agost del 2022, i la segona més alta de la sèrie històrica, solament superada pels 44,4 °C del 7 de juliol de 1982.

A Catalunya, molts punts han superat els 40 °C: el Masroig (42,4 °C), Riba-roja d’Ebre (42,3 °C), Ascó (42,2 °C), Torres de Segre (41,8 °C), Maials i Albesa (41,6 °C), i Tremp (41,6 °C). Protecció Civil manté activat el pla PROCICAT per calor molt intensa, diürna i nocturna, especialment a les comarques de Ponent, les Terres de l’Ebre, el Baix Llobregat i el Barcelonès.

Al País Valencià, el punt més càlid ha estat Carcaixent (42,4 °C), seguit de Toris i Xàtiva (41,7 °C), Atzeneta del Maestrat (41,3 °C) –màxim històric en aquest observatori– i l’aeroport de València (41,1 °C). L’Agència de Meteorologia espanyola alerta que, tot i un descens lleu entre avui i demà passat, les temperatures tornaran a pujar a partir de divendres, amb un altre pic de calor el cap de setmana. Les tempestes breus registrades en alguns punts, amb valors com ara 7,4 l/m² a Cortes d’Arenós o 7,2 l/m² a Sucaina i el Rebollar, han estat poc significatives i poden augmentar el risc d’incendis forestals.

A Andorra, els termòmetres han arribat a 37 °C al sud i al centre del país, amb alerta groga a la zona nord, que es mantindrà fins dimarts.

A Catalunya Nord, la prefectura ha mantingut avui l’alerta taronja per calor. Ahir ja es van superar els 40 °C a Illa i es van vorejar a Prats, Sant Pau de Fenollet i Ceret.

Un nen de quatre anys, fill de turistes moldaus, s’ha mort a l’hospital Gemelli de Roma després d’haver tingut un cop de calor a S’Ulumedu, una població veïna a l’Alguer. Havia estat traslladat a la capital italiana després d’un primer ingrés a la unitat de cures intensives de l’hospital Santíssima Annunziata de Sàsser.

Segons que van informar els carabiners de la Companyia de l’Alguer, dimecres passat a la tarda el nen, aprofitant un moment de descans dels pares, va sortir de la casa on s’allotjaven. Poc després, en adonar-se que no hi era, el van cercar i el van trobar inconscient dins el cotxe de la família, aparcat a ple sol.

La mare el va trobar i va telefonar immediatament als serveis d’emergència. Una ambulància del 118 i els carabiners de la caserna local, sota el comandament de la Companyia de l’Alguer, van acudir al lloc. El nen va ser traslladat d’urgència a Sàsser, on va ingressar en estat crític a la unitat de reanimació. Els metges no tenien dubtes sobre la causa del mal: un colp de calor provocat per una exposició prolongada a temperatures molt altes, en aquest cas, per haver estat dins el vehicle estacionat sota el sol.

Després de dos dies sense millores significatives, els metges van decidir de traslladar-lo a l’hospital Gemelli de Roma per rebre una atenció més especialitzada. Diumenge semblava que la situació s’havia estabilitzat i hi havia una lleu millora, però aquest dilluns l’estat de salut es va agreujar i no ha sobreviscut.

El nen, els pares i els germans s’allotjaven a casa d’uns amics en una zona rural de S’Ulumedu. Els pares han explicat la seva versió dels fets, que ara és objecte d’anàlisi per part dels investigadors. Tot indica que el nen va restar força estona tancat dins el cotxe, però tampoc no es descarta que hagués patit un malestar previ.

Una onada de calor d’intensitat excepcional s’ha instal·lat sobre la conca mediterrània i ha convertit aquesta mar en l’epicentre d’un fenomen climàtic que els científics qualifiquen d’històric i sense precedents. De final de juny ençà, les temperatures de la superfície de la Mediterrània han superat els 30 °C prop de les costes italianes, catalanes i espanyoles, amb anomalies fins de 6 °C per sobre de la mitjana històrica, mentre que la mitjana diària de temperatura superficial de la mar ha assolit gairebé 26 °C i s’ha convertit en la més càlida mai registrada, gairebé 3 °C per sobre de la mitjana històrica.

El fenomen no respecta fronteres. Del Pirineu fins als confins del Llevant, passant per les costes nord-africanes, més de 500 milions de persones viuen temperatures que han arribat a superar els 51 graus a Algèria i els 49 a Israel i Tunísia. Aquest “còctel molotov” climàtic, com l’han anomenat els experts, redefineix els límits de la resistència humana i ecosistèmica a la Mediterrània.

Quan els termòmetres exploten

L’estat francès ha col·locat més de la meitat del país sota avisos d’onada de calor. Els rècords cauen com peces de dòmino: Brageirac ha registrat 41,4 °C, Cognac 40,6 °C, Sent Gironç 39,6 °C i Bordeu 41,6 °C. Els meteoròlegs preveuen que es trenquin més rècords de calor mentre les temperatures superin els 42 °C.

La península italiana viu una situació dramàtica. Set grans ciutats, incloent-hi Bolonya i Florença, són en alerta roja, amb temperatures de 40 °C i més. La tragèdia humana ja ha començat: un nen de quatre anys ha mort d’insolació després de ser trobat inconscient al cotxe familiar a Sardenya i ser traslladat en helicòpter a un hospital de Roma, on va morir dilluns passat per danys cerebrals irreversibles.

L’estat espanyol també enfronta una situació crítica. L’AEMET adverteix de “perill extrem” a Saragossa i ha emès avisos grocs i taronges per a gairebé tota la resta de territori. Les temperatures han assolit els 44 °C a l’interior de la península, mentre que els incendis que van esclatar a Lleó i Zamora van forçar més de mil ciutadans a sortir de casa seva.

Però és el nord de l’Àfrica que s’ha convertit en l’epicentre mundial d’aquesta onada de calor. Algèria ha establert allò que els experts consideren el rècord africà de temperatura mesurada de manera fiable: 51,3 °C a Ouargla, que ha superat el rècord anterior de 50,7 °C registrat al Marroc el 1961.

A Tunísia la calor també és de rècord per segona setmana consecutiva, amb temperatures a la capital que arriben a 49 °C i trenquen rècords de 40 anys. Líbia té unes temperatures més baixes, però a Egipte són de més de 40 °C i han causat talls d’electricitat generalitzats al Caire durant una setmana sencera.

També a Israel els experts meteorològics esperen que es batin rècords de temperatura aquesta setmana, amb la zona oriental del país més afectada, de la vall de Hula i la mar de Galilea al nord-est fins al desert d’Aravà al sud. Les temperatures a Tiberíades, a la mar de Galilea, han arribat a 49 °C i han superat el rècord històric de la zona.

Al seu costat, Síria experimenta una doble tragèdia: mentre les temperatures arriben a 40 °C, incendis devastadors s’escampen arreu del país, amb focs que esclaten a les províncies de Hama i Homs. Algunes famílies han hagut de fugir dels seus pobles a causa dels incendis forestals.

La capital jordana, Amman, també va veure ahir una temperatura de 39 °C, mentre que la temperatura més alta del regne es va registrar a la regió de Ghor al-Safi, per sobre dels 46 °C.

A Gaza, la situació és especialment crítica: una onada de calor ha empitjorat els talls d’electricitat i ha encès la ira dels residents contra les autoritats. Més de 2,3 milions de persones viuen en aquesta franja estreta i han estat sota un blocatge israelià de 16 anys, amb talls d’electricitat habituals fins de 12 hores el dia.

La Mediterrània, una mar en ebullició

En general, les temperatures de l’aigua han pujat per sobre dels 29 °C  a la Mediterrània, on s’han trencat rècords cada dia durant setmanes. Les temperatures de la superfície de la mar a la Mediterrània occidental van arribar a 30 °C a principi de juliol, amb anomalies de 5-6 °C per sobre de la mitjana en condicions d’onada de calor marina forta a extrema.

La mitjana de temperatura superficial diària de la mar a final de juny ja era de gairebé 3 °C per sobre de la mitjana històrica, i es va convertir en la més càlida mai registrada. La mitjana a llarg termini és d’uns 23 °C per a aquesta època de l’any, però enguany ja arribat gairebé als 26 °C.

Sabem desconnectar de les noves tecnologies quan fem vacances? Les noves tecnologies fan que la feina sigui més present a les nostres vides? Com ha canviat internet la nostra relació amb la feina? En parlem amb Antoni Baena, director  psicòleg i director del màster en salut digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

—Vivim en l’era de la hiperconnexió i les noves tecnologies. Això fa que cada vegada ens costi més de desconnectar i fer vacances?
—El que costa més és diferenciar la part de feina de la personal. La connexió de vegades és bona, el problema és per a què la fas servir. Diversos estudis han demostrat coses que nosaltres no havíem pensat mai. Per exemple, hi ha professionals de la salut que diuen que se senten més cremats perquè tenen un telèfon per a tot, per a la feina i per a les qüestions personals. Llavors, en moments que no són a la feina els arriben missatges sobre pacients. Abans tu tenies un el telèfon fix a casa i un altre a la feina. Quan sorties de la feina, el telèfon es quedava allà. Per tant, si algú et trucava, no t’arribava. Més tard es va inventar el contestador automàtic. Però rebies la informació quan tornaves a la feina. Ara no existeix aquesta diferenciació. A més, per a facilitar la nostra vida tots els telèfons tenen avisos. Perquè no t’oblidis de res. I, a més, els missatges que reps no solament et diuen que hi ha un missatge sinó que et deixa veure les dues primeres línies. Tot plegat és molt intrusiu.

—Per tant, hem de tenir dos telèfons?
—No sé si en calen dos, al final és una murga. Imagina’t, haver-los de carregar tots dos. Però ara la majoria de dispositius tenen l’opció de tenir dues targetes, per tant, dos telèfons en un aparell. Imagina’t si tinguessin només un correu, on ens arribessin els temes personals i de la feina barrejats. Oi que no ho fem?

—La major part de mòbils et permeten de posar que a partir de tal hora no vols rebre notificacions de certes persones. Però després és un mateix que agafa el mòbil i ho mira. Per tant, hi ha una feina que hem de fer nosaltres mateixos, d’aprendre a desconnectar…
—El problema principal de la tecnologia és la manca de competències. No existeix l’addicció a internet. Com a professional de la psicologia que fa molts anys que treballa en tecnologia he de dir que no s’ha demostrat que existeixi aquesta addicció, així com als videojocs. El que s’ha demostrat és que hi ha un abús o un excés d’ús. I això penso que és per culpa d’una manca de competències. Amb els telèfons d’ara pots programar des del punt de vista geolocalitzador. És a dir, li pots dir, quan surti de la meva feina, desactiva’m totes les alertes relacionades amb la feina. També ho pots fer per horari o manualment. Imagina’t si hi ha possibilitats, però la majoria de gent ho desconeix. I, per tant, deixen entrar tota la informació constantment. Per això, en el fons s’ha hagut de fer una llei, perquè ha arribat un moment en què la feina ja no depenia d’un espai. I el temps, en conseqüència, és infinit. En el sentit que durant vint-i-quatre hores al dia pots rebre missatges. La gent moltes vegades no sap diferenciar el que abans era molt clar, com ara els missatges síncrons dels asíncrons.

—Què voleu dir?
—Si jo envio un correu electrònic no puc esperar que em contestis en un minut. Si vull que em contestis de pressa t’enviaré un whatsapp o et trucaré. Però, en canvi, ara la gent pensa que tots és igual. T’envien un correu i et diuen: “Fa deu minuts que t’he enviat un correu i no em contestes.” Si vols rapidesa, el mitjà no és el correu electrònic. Si jo per conciliació t’envio un correu a les tres de la matinada, no puc esperar és que tu em responguis. Jo puc enviar-lo a qualsevol hora, però tu em respondràs quan puguis. En canvi, remetem aquesta sensació que ha de ser una resposta immediata, ha de ser superràpid, perquè, és clar, com que el correu electrònic és immediat… No pensem en qui el rep.

—Imagino que també ens passa igual, al revés. Som a la feina, en una reunió, i de cop rebem un missatge d’un familiar i ens despistem.
—És el que et deia, com que només tenim un dispositiu, tant per a la feina com per a les qüestions personals, arriba un moment en què, com molt bé dius, si tu fas alguna cosa, i t’arriba un missatge d’un amic, et distreus. Quan te n’adones veus que has perdut mitja hora. Mitja hora que havies de dedicar a la feina i has fet una altra cosa. I, és clar, després acabes volent recuperar això en el teu temps lliure. Això és el que s’ha d’aprendre a gestionar. És difícil, molt difícil. Hem de saber que si som a la feina, si no és que és molt urgent, no hem de fer cas dels missatges de fora, i al revés. Però suposo que el que li passa a molta gent és que pensa: I si és un missatge important? Els telèfons també tenen l’opció que si algú et truca dues o tres vegades, aquest missatge entra, perquè interpreta que és urgent. També pots fer que els missatges i trucades de certes persones entrin sempre. La cosa és que això requereix seure, pensar i fer una sèrie de passos. En canvi, les notificacions vénen activades per defecte.

—El fet de no desconnectar com ens afecta psicològicament? Per què moltes vegades pensem que per respondre dos correus no passa res.
—És clar, però tu pensa què passaria si no fos respondre a dos correus electrònics. Imagina’t que treballes en una fàbrica, i et diuen de posar dos caragols més. Tu què diries? “El meu horari és fins a les cinc, marxo.” En canvi, sembla que amb el correu electrònic no passa res. El problema al final és que ho fas un dia, però llavors no poses el límit, i cada vegada seran més correus electrònics. Hi pot haver un moment que acaba suposant una o dues hores al dia. I això no està bé. Per això s’ha legislat, perquè tu tinguis dret a dir que no, que tens l’opció de no respondre i no fer cap feina quan acaba el teu horari. Una altra cosa és que a totes les empreses s’hauria de tenir uns acords de mínims. Per exemple, ara es fa un projecte molt important, i cal estar-ne pendent, cap problema. Sempre que el treballador i l’empresa es posin d’acord en les excepcions. Pot existir una certa flexibilitat, però s’han de posar límits. I també aquesta flexibilitat ha de ser de totes dues bandes. Hi haurà un dia que necessitaràs entrar una mica més tard i no et diran res. Això implica avantatges. Però s’ha de limitar.

—Entenc que tot plegat també varia segons la feina. Per exemple, gent que té responsabilitats. Si gestiono un equip i algú es posa malalt, m’ha d’avisar.
—Sí, és clar, en aquestes circumstàncies es complica molt més. No és el mateix una feina que quan surts ja no et necessiten més, que una feina intel·lectual o d’escriure. Perquè fins a cert punt és normal que el cervell pensi en això. Però, és clar, al final amb aquest problema de no desconnectar, amb l’estrès, acabaràs treballant pitjor. Perquè no tens els espais per a pensar, per a planificar, si no has de resoldre situacions urgents. I tot és urgent, perquè quan t’envien un correu tot és urgent, tot és immediat. I, és clar, no tens temps per a pensar o per a llegir, que també és molt necessari. És vital per a tenir idees. Si no, al final acabes cremat, i acabes fent la feina pitjor. Al final tenir aquest temps de desconnexió és un guany. Òbviament, en el sou d’un directiu hi va el fet d’haver de gestionar equips i més qüestions. Però això també té un component, si parlem de salut mental, que moltes vegades acaba amb un estrès terrible, mal d’estómac, problemes per a dormir, insomni, que és el burnout. Per això, en aquestes situacions són tan importants les vacances. Per a fer les coses que no has pogut fer, per a reconnectar amb unes altres coses. Potser no cal que deixis tota la feina, potser hi ha una feina intel·lectual que t’agrada, però has de recuperar aquelles coses que no tens temps de fer quan treballes.

—Quan sabem si som a punt d’arribar al límit del burnout?
—Hi ha molts indicadors. El clàssic és que ja no gaudeixes de la feina que t’agradava. No cal que gaudeixis de la feina, no cal que sigui la feina de la vida, però si més no que no et causi problemes. Quan comences a tenir la sensació que si reps un correu ja t’acceleres i comencen els maldecaps, tens en un problema. Quan no pots desconnectar, quan el cap de setmana has de mirar si reps algun correu, per tenir-ne menys el dilluns, vol dir que sobredimensiones la feina que se t’encarrega. Com que és molt fàcil enviar-te correus, arriba un moment en què, a la safata d’entrada, pots tenir-ne quatre-cents. Això és impossible de gestionar. Quan et comences a notar que no pots desconnectar, comences a tenir ansietat, insomni, mal de panxa, mal de cap… Aquí t’has de plantejar que hi ha d’haver un canvi. Cal canviar la gestió de la feina. Et demanen més feina que no pots assolir d’una manera correcta en el teu horari.

—En general, la nova tecnologia com més va és més present a les nostres vides. No sé fins a quin punt això ens fa voler-ho tot immediatament, ho volem saber tot ja. Tot plegat fa que visquem amb més ansietat. No solament a la feina, sinó també amb els afers personals.
—Abans ens veien amb l’aparell de vídeo, de discos, la càmera de fotos, la televisió. Fèiem diverses activitats, en aparells diferents, i ara ho fem tot amb el mòbil. Ara veus una persona davant una pantalla i penses que fa quatre hores que hi és, però en aquestes quatre hores ha pogut veure una pel·lícula, llegir un llibre, escoltar música, escriure correus electrònics. Per tant, no és tan important el temps, sinó a què es dedica. Moltes vegades els estudis que parlen d’addicció es basen en el temps, però no han analitzat realment la qualitat del temps que s’hi dedica. Mirar el mòbil no vol dir que no gaudeixis de les vacances. Per exemple, pots estar al mòbil mirant què anar a visitar o a quin restaurant anar. Això no vol dir que si sents aquesta pressió, també està bé buscar moments sense connexió. Però si la connexió que fas és lúdica, també està bé. No diem que la tecnologia és dolenta, sinó que el que pot ser dolent és com la fas servir. Sempre tens el botó de tancar. Mira, ara de vacances veig els meus fills, la creativitat que tenen a l’hora de fer vídeos és brutal. Això també és un guany. Els he de treure la tecnologia perquè estiguin a casa sense fer res? A més, quan tenen més opcions com anar a la platja o amb bicicleta, ho fan. T’asseguro que s’estimen més això que el telèfon. El que has de vigilar molt bé és, sobretot, l’assetjament a les noies. Això sí que està molt demostrat. Igual que no és bon utilitzar-ho una hora abans de dormir, perquè et desvetlla. I també és molt més fàcil fer assetjament escolar.

—Per tant, les xarxes també són positives?
—Tots els estudis diuen que té un impacte positiu. Òbviament, les xarxes han d’estar tancades i protegides segons l’edat. Torno a dir-ho, no és la tecnologia el problema, és el manca de competències per a fer-la servir adientment. Darrere les empreses tecnològiques hi ha unes empreses que volen és que t’hi estiguis el màxim de temps. Això és claríssim. O sigui, guanyen el teu temps.

—A l’estiu dediquem més temps al mòbil?
—No hi ha cap estudi al respecte. Però, és clar, a l’estiu tenim més temps lliure, i per tant pots dedicar més temps al mòbil. Que et preocupa que el teu fill passa moltes hores al mòbil? Posa límits. Això no és dolent. Però posa’l amb la tranquil·litat que no parlem d’una addicció. No existeix una allau de persones amb problemes de trastorn mental per l’ús de la tecnologia. Això no existeix. Ara, sí que hi ha una correlació. Hi ha persones que ja tenen una problemàtica mental, i determinades tecnologies i aplicacions l’empitjoren. Però no li causen aquest trastorn mental.

—Què voleu dir?
—És a dir, si tens un problema de conducta i fas servir una aplicació, potser aquesta et genera més ansietat o problemes. La teva conducta potser ha empitjorat, però no t’ho ha causat la tecnologia. Si tens una depressió, la tecnologia farà que estiguis al sofà veient vídeos sense fer res, que no surtis de casa, però en cap cas t’haurà causat la depressió. Hem de vigilar clarament aquestes situacions i estudiar-les. Si posem el focus que això causa addiccions, ens oblidem que aquestes persones tenen una problemàtica prèvia. Hi ha una correlació, més ús de tecnologia, més problemàtica, però no és causalitat. Per exemple, l’assetjament a noies sí que augmenta clarament, perquè és molt fàcil amb les noves tecnologies. L’anonimat o les imatges de mentida afavoreixen que l’assetjament sigui més fàcil.

—Parlant de les noves tecnologies, ara ha aparegut la intel·ligència artificial. I això també ens canviarà? Ara aquests dies veig que molta gent que la fa servir com si fos un amic o un psicòleg…
—Sí, és una qüestió que ens preocupa. De moment no en tenim dades, i tampoc seran fàcils de trobar, perquè es fa en xats privats. Però al Col·legi de Psicòlegs hem engegat un estudi per a obtenir-ne informació. Fa molts anys que tenim la intel·ligència artificial, el que tenim ara és la generativa. La generativa el que permet, sobretot, és el llenguatge natural. Que et preguntin i et responguin com si tinguessin davant una persona. Això és el gran salt, perquè en el fons la informació que et dóna la intel·ligència artificial és la que hi ha a Google. Però te l’elabora d’una manera en què tens la sensació que parles amb una persona. Què passa? Què la informació que et dóna és la que trobes en un manual d’autoajuda. Un desastre. Això no és psicologia. A part, la intel·ligència artificial té una cosa que es diu psicofonia. Sempre et dóna la raó. Moltes vegades els psicòlegs ens contraposem amb la persona i diem, potser aquest pensament que tens no és l’adient per a tu o per a la situació. Recomanem de canviar la mena de conducta. La intel·ligència artificial no ho fa. Et dóna la raó. Per això t’agraden les converses que hi tens. Però quin és el resultat? Que pots allargar una problemàtica que és un trastorn mental, i quan arribis al psicòleg estaràs pitjor.

—És clar, però si sempre et dóna la raó…
—Hi ha exemples de gent a qui ha dit que se suïcidi o que maltracti una altra persona. De fet, un noi es va suïcidar als Estats Units i l’American Psychology Association va posar una denúncia a l’aplicació. No era una aplicació de psicòlegs, sinó que et creava el perfil de la persona que volies. Ell va demanar un psicòleg. I, és clar, aquest personatge no era creat per ajudar-lo. Finalment es va suïcidar. Aquesta persona tenia el problema mental abans, per tant, no li ha creat l’aplicació. Però és clar que la IA, agafant una informació d’aquí i una altra d’allà, tampoc el pot ajudar. No és una cosa dissenyada per professionals de la salut mental. Un altre exemple, que s’ha sabut és que una associació de trastorns de la conducta alimentària va crear un xatbot amb intel·ligència artificial. Això podria ser genial per a respondre les preguntes més freqüents. Però, és clar, hi has de posar unes limitacions. I aquesta associació no ho va fer. I al final, va passar que el xatbot va començar a donar receptes per a aprimar-se. Una mala idea tenint en compte que eren persones en trastorns de conducta alimentària. Ara, això no vol dir que ben aplicada la IA no pugui ser un aliat de la psicologia. Però ha de ser programada i dissenyada per professionals de la salut. El problema moltes vegades de la tecnologia és que hi ha unes empreses que tenen uns interessos econòmics. Els psicòlegs, metges, infermers, qualsevol, té un codi deontològic. Els enginyers informàtics no hi pensen. No és que siguin els dolents de la pel·lícula, però, és clar, ells no en saben, d’això. En canvi, els professionals de salut el primer que pensen és quin impacte tindrà tot plegat.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans. 2006

A València aquest any hi haurà el greu accident al metro que acabarà esdevenint amb el pas dels anys un dels arguments de la derrota del Partit Popular. Al Principat, mentrestant, José Montilla arribarà a la presidència de la Generalitat i Joan Clos deixarà la batllia de Barcelona per ser ministre a Madrid. L’aparició fulgurant de Twitter marcarà una nova era a les xarxes socials.

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2006.

The Washington Post · Kareem Fahim i Zakaria Zakaria

As-Suwayda, Síria. Cossos carbonitzats s’amunteguen en una vorera de la ciutat. En una rotonda on uns quants civils van ser assassinats a trets, la sang es barreja amb la terra. Dones afligides, vestides de negre, s’abracen als carrers devastats de la ciutat.

Així ha acabat As-Suwayda després de l’onada d’assassinats que hi hagué a la ciutat a mitjan juliol, una de les més mortíferes a Síria d’ençà de la caiguda de Baixar al-Assad. Més d’un miler de persones van morir en una espiral de violència que s’allargà dies, segons els grups de drets humans.

Setmanes després, el conflicte continua latent, i les forces del govern continuen encerclant la ciutat per combatre els soldats drusos que s’hi troben a dins. La matança ha polaritzat a Síria i ha desfermat protestes de la minoria religiosa drusa, contramanifestacions dels partidaris del govern i, més àmpliament, acusacions creuades de traïció i promeses de venjança.

“Ells van matar, i nosaltres vam matar”, diu Saud al-Wadi, de cinquanta-vuit anys, un beduí que va fugir de la violència amb la seva família, referint-se als seus antics veïns drusos. “Entre nosaltres hi ha sang.”

Veïns beduïns d’As-Suwayda evacuen la ciutat després de la violència d’aquestes darreres setmanes (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Els residents de la ciutat, de majoria drusa, van quedant-se sense aigua, combustible i més productes bàsics a causa de la violència entre les forces del govern i els combatents drusos als afores de la ciutat, que n’impedeixen l’accés. Segons els equips de rescat, és possible que hi hagi centenars de cadàvers sense recollir, abandonats a la terra de ningú que separa un bàndol de l’altre.

Els residents d’As-Suwayda afirmen que la violència a la ciutat, situada al sud-oest de Síria, esclatà arran del segrest d’un comerciant drus, que al seu torn causà una onada de segrests de beduïns musulmans sunnites a tall de represàlia. Totes dues comunitats ja s’havien enfrontat, també per disputes territorials.

La ferocitat del conflicte ha posat de manifest la fragilitat del teixit social a Síria. El fracàs de les autoritats a l’hora d’aturar la violència posa en relleu les dificultats del govern del president Ahmed al-Sharaa per a respondre a les tensions socials sense agreujar-les.

La violència a As-Suwayda ha inclòs atrocitats i execucions sumàries, foc d’armes pesants i atacs aeris. Edificis de tota la ciutat han estat saquejats; els pobles de la rodalia han estat desallotjats i cremats. Segons l’ONU, gairebé dos-cents mil ciutadans han hagut de desplaçar-se; desenes continuen desapareguts.

Veïns beduïns evacuen As-Suwayda en un comboi organitzat per la Mitja Lluna Roja (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

La major part de morts semblen drusos, majoritaris a As-Suwayda i la província homònima en què és la ciutat. Ho explica així Fadel Abdul Ghany, director de la Xarxa Siriana pels Drets Humans, que afegeix que no és clar quants dels morts eren combatents i quants eren civils. Diu que entre les víctimes hi ha vint-i-sis nens i quaranta-set dones, pel cap baix.

Els supervivents expliquen als periodistes de The Washington Post que tots dos bàndols han comès atrocitats. “Tots dos han contribuït al vessament de sang a la província”, explica Laith al-Balous, un dirigent drus local considerat pròxim al govern.

Els cadàvers han romàs, durant dies, al pati i el dipòsit de cadàvers del principal hospital de la ciutat; alguns s’han acabat enterrant en una fossa comuna en un turó amb vistes a la ciutat. Segons els metges de l’hospital, els morts encara es compten.

Un treballador mèdic mira una fossa comuna als afores d’As-Suwayda, el 25 de juliol proppassat (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post). Violència per patró

La violència ha enfrontat els combatents beduïns –vinguts tant de tot arreu de la província com de més parts de Síria–, aliats amb els soldats de l’exèrcit i del Ministeri d’Interior sirià, contra els combatents drusos arrenglerats amb Israel, que ha executat atacs aeris tant a As-Suwayda com a la capital siriana, Damasc.

Mazen Aleddine, un resident drus, diu que membres de les forces de seguretat del govern i els membres de tribus sunnites aliades van matar el seu germà, en Safwan, executant-lo d’un tret al cap abans de llançar-ne el cos sota un pont pròxim.

Aleddine explica que el seu germà havia romàs a la ciutat per protegir la casa familiar després d’haver-se’n anat ell a un poble als afores de la ciutat per cuidar la seva pròpia família el 15 de juliol, en el punt culminant de la violència. Quan tornà, diu, descobrí que l’edifici en què hi havia casa seva havia estat cremat. També n’havia estat cremat el negoci, un concessionari de cotxes situat a la primera planta.

Aleddine, davant l’edifici de la seva família, cremat en l’onada de violència, on fou trobat mort el seu germà (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

A les parets de l’edifici, algú –presumiblement els membres tribals– havia fet gargots amb els noms de les tribus i les ciutats de Síria d’on procedien, juntament amb insults que denigraven els drusos com a deslleials al país. “Avall els traïdors”, es llegeix en una columna ennegrida de l’edifici.

L’assassinat d’en Safwan encaixa amb el patró descrit pels residents: els combatents sunnites assaltaven les cases druses, exigien requisar les armes que s’hi guardessin i, en alguns casos, s’enfrontaven als residents i els executaven.

Les forces del govern s’afegeixen a la violència

Els presumptes assassinats comesos per les forces del govern representen una trava més per al procés de reconstrucció nacional de Síria, els ciutadans de la qual clamen per aconseguir ordre, justícia i un govern inclusiu. La violència ha fet saltar les alarmes de les minories del país, temoroses dels islamistes radicals que combaten al costat del govern, i també ha fet créixer l’escepticisme sobre la fiabilitat d’aix-Xar’a, ex-cap de la filial siriana d’al-Qaida.

“No acceptarem aix-Xar’a encara que ens mati a tots”, diu Kamal Maqlad, un veí drus d’As-Suwayda a qui cremaren la casa. “No l’acceptarem mentre resti un sol drus viu.”

Un grup de combatents drusos, un dels quals abillat amb una bandera israeliana, prop d’un comboi d’evacuació de veïns beduïns d’As-Suwayda, el 24 de juliol proppassat (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

El govern diu que envià tropes a As-Suwayda per posar fi al conflicte entre els beduïns i els drusos. Tanmateix, poc després d’arribar a la regió, les forces del govern s’afegiren a la violència i deixaren de ser una força mediadora per passar a ser una facció més del conflicte.

Alguns vídeos difosos a les xarxes socials mostren homes uniformats, incloent-hi policies militars, afaitant a la força el bigoti d’homes drusos, en rituals d’humiliació pública. Més vídeos mostren l’execució d’homes drusos, cosa que empenyé el Ministeri d’Interior sirià a emetre un comunicat en què condemnà els assassinats i anuncià que havia obert una investigació d’urgència.

A final del mes passat, el Ministeri de Justícia anuncià la creació d’un comitè per a investigar els crims perpetrats a As-Suwayda i dur-ne els autors davant els tribunals.

“Ningú no ha volgut fer les paus”

Els barris beduïns d’As-Suwayda –incloent-hi el barri d’al-Maqwas, a l’est de la ciutat– també han estat objecte d’atacs violents. Els residents d’al-Maqwas diuen que els combatents que perpetraren els atacs eren lleials a Hikmat al-Hijri, el cap espiritual dels drusos a Síria.

Els partidaris del govern han assenyalat al-Hijri com l’instigador del caos a As-Suwayda i l’han culpat d’haver-se oposat a la presència del govern i d’haver demanat suport militar a Israel. Israel, que ha exigit a Síria que desmilitaritzés la frontera sud del país –i ha bombardat amb freqüència les instal·lacions militars sirianes a la zona per fer complir l’ordre–, diu que intervingué en el conflicte amb l’únic objectiu de protegir els drusos.

Abans, incidents com ara els segrests que desencadenaren l’espiral de violència solien resoldre’s en qüestió de dies gràcies a la intervenció de figures tribals. Ho explica així Emad Salama, de quaranta anys, beduí i veí d’al-Maqwas. “Aquesta volta, ningú no ha volgut fer les paus”, diu.

Cos d’un veí drus assassinat durant la violència a As-Suwayda al dipòsit de cadàvers de la ciutat, el 25 de juliol proppassat (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Els aliats del govern han acusat Israel d’haver instigat la violència entre les faccions druses de la ciutat, que demanen autonomia del govern central sirià. Els residents drusos, per la seva banda, al·leguen que feia temps que Damasc cercava qualsevol excusa per sotmetre la ciutat rebel d’As-Suwayda. Fossin quines fossin les raons, els amics drusos de Salama li trucaren pocs dies abans de l’esclat de violència per advertir-lo del perill que s’acostava.

“Aquesta volta serà més greu que les altres”, recorda que li digueren.

Perill al punt de control

Quan els periodistes de The Washington Post arriben la província, uns dies després de l’alto-el-foc del 19 de juliol, els soldats del govern han establert un punt de control a Walgha, a l’oest de la ciutat d’As-Suwayda.

Mentre parlen entre ells, una camioneta Toyota de color blanc es dirigeix cap al punt de control i desferma el pànic entre els soldats que el custodien. Els soldats s’afanyen cap al vehicle i en treuen el conductor, un drus que duu un rifle amb mira telescòpica. No és clar si ha arribat fins al punt per error o si s’ha perdut.

Soldats del govern en un punt de control fora de la zona d’As-Suwayda controlada per les forces druses, el 24 de juliol proppassat (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

En un primer moment, l’home es mostra desesperat. “Si us plau, tinc un fill”, suplica als soldats, que ràpidament l’envolten i l’emmanillen. Finalment, es resigna: “Si voleu matar-me, mateu-me”, sospira. Un oficial li diu que se l’enduran “per investigar-lo”.

L’aspecte de la ciutat canvia cada hora que passa. Cada nit, combois organitzats per la Mitja Lluna Roja evacuen d’As-Suwayda, principalment, famílies beduïnes: algunes en autobusos, unes altres a la part posterior de camions que també traginen mobles i ovelles. Algunes d’aquestes famílies diuen que és poc probable que tornin a la ciutat.

Combatents drusos miren l’evacuació d’un comboi de veïns sunnites de la ciutat, el 24 de juliol proppassat (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

A pocs quilòmetres de Walgha, combatents drusos observen com un comboi es prepara per marxar d’una de les places de la ciutat. Alguns es mostren indignats amb el fet que es permeti als beduïns d’anar-se’n sans i estalvis. “Van morir setze persones, dones i nens”, remuga un combatent, en al·lusió a una matança contra drusos que diu que els beduïns perpetraren en un poble als afores de la ciutat.

Un altre combatent drus, visiblement agitat i amb la metralladora a l’espatlla, és agafat pels seus camarades. “Van matar el meu germà”, crida, a pocs metres dels passatgers que esperen amb nerviosisme que el vehicle arrenqui.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A l’est de l’Índia, en unes muntanyes oblidades, el fum negre d’un cotxe cremant-se s’enfilava cap al cel. No havia estat cap accident, sinó un acte de resistència i amor propi. Els dongria kondh, un poble ancestral de les muntanyes de Niyamgiri, es defensen de les maniobres d’una gran empresa minera per a apoderar-se de les seves terres, que consideren sagrades i la seva única font de supervivència. El seu cas s’ha comparat internacionalment amb la pel·lícula d’Avatar, en què uns éssers d’un altre planeta es revolten contra els humans que proven d’extreure recursos de la seva terra. Ara, els dongria kondh no són extraterrestres. Són persones amb una cultura única que conserven i protegeixen amb dents i urpes, tot i la globalització i el suposat desenvolupament.

Niyamgiri és un concepte clau per a ells. És casa seva, la seva muntanya, la naturalesa que els envolta. És el regal que els va fer, diuen, el déu de la muntanya, Niyam Raja. De fet, expliquen que en són descendents directes i que el seu deure és protegir i cuidar aquest present. És aquest entorn, cobert de jungles tropicals, boscs, gorgs i rierols perennes que ha alimentat i nodrit els dongria dels seus orígens ençà.

En aquests turons s’hi troben prop de cent viles petites on viuen els vuit mil membres d’aquesta comunitat. La major part d’aquestes aldees són accessibles només a peu. Visitant-les, és fàcil veure que la seva forma de vida és basada en l’agricultura tradicional i la recol·lecció. Ara, els seus camps no s’assemblen als altres. A diferència d’allò a què estem acostumats, a Niyamgiri conreen diferents menes de plantes en una mateixa parcel·la, que van canviant de manera itinerant. Fàcilment, s’hi poden arribar a ajuntar cinquanta varietats de llavors diferents, una pràctica ancestral que permet d’assegurar un ús sostenible del sòl. Les plantes que creixen més altes protegeixen a les altres i, també, la terra, que tapen del sol i la pluja torrencial. Això permet que els conreus siguin resistents al clima i molt productius, fins i tot quan hi ha grans sequeres. “No ens hem trobat mai que ens fallin tots els cultius alhora; alguna cosa sempre creix, fins i tot quan plou poc”, explicava Kalia Nonraka, un agricultor dongria de quaranta-dos anys, al mitjà indi Mongabay.

Homes i dones es reparteixen les feines de recol·lecció (fotografia: Rita Willaert, CC BY-NC 2.0).

En aquests camps es poden trobar llegums, moniatos, diverses classes de mill (un cereal típic de la regió), tubercles i hortalisses variades. També planten arbres a la selva, que els donen fruites com ara taronges, plàtans i papaies, però també més plantes útils com ara gingebre i cúrcuma. Del bosc, a més, n’obtenen més de dos-cents aliments silvestres diferents, com ara mangos, bolets, pinyes i mel. A més, la vida en aquestes aldees és molt comunitària, i tothom ajuda qui ha tingut menys sort en les collites, cosa que permet que no hi hagi diferències socials entre els dongria. La seva vida és connectada estretament amb la naturalesa que els envolta, i no entenen una existència lluny d’aquestes muntanyes.

Per aquest motiu, quan el 2003 es va aprovar un projecte de mineria que havia d’explotar un ric jaciment de bauxita a Niyamgiri, els dongria es van plantar. Van organitzar manifestacions, van tallar carreteres i van crear campaments de protesta que blocaven l’accés a la muntanya. L’empresa responsable del projecte era Vedanta Resources, que actuava en aliança amb la Companyia Minera d’Odisha, propietat de l’estat d’Odisha. Darrere hi tenien grans inversors estrangers que veien en aquell lloc la possibilitat de treure’n una gran rendibilitat. Segons alguns càlculs, es deia que a Niyamgiri hi havia bauxita per valor de dos mil milions de dòlars.

El pla previst consistia en una mina a cel obert que hauria destrossat per complet la muntanya. Es volia talar per complet el cim, sagrat per als dongria, obrir pistes a través de la selva per construir-hi carreteres i, fins i tot, es preveia d’instal·lar-hi una cinta transportadora de deu quilòmetres.

Vedanta va oferir una compensació econòmica als residents perquè se n’anessin, però la comunitat s’hi va negar rotundament. “Els dongria som com els peixos d’un llac. Si ens treuen de Niyamgiri, morirem com peixos fora de l’aigua”, deia un home al documentari Mine, fet per l’ONG Survival International.

Tot i la seva oposició, l’empresa minera va construir una refineria de bauxita a Lanjigarh, als peus de la muntanya, que va començar a operar el 2006 amb greus repercussions ambientals, contaminant rius i l’aire. Ho van fer al marge d’aconseguir els permisos clau, tal com va constatar a posteriori el comitè oficial del govern indi, i pel camí van tancar il·legalment més de vint-i-sis mil hectàrees de bosc comunal. A més, l’estat d’Odisha va detenir sense motiu dos líders dongria el 2010. Segons Amnistia Internacional, els van alliberar dies després.

Un home cuina a casa seva (fotografia: Rita Willaert, CC BY-NC 2.0).

Fins aquell moment, els dongria kondh vivien aïllats i abandonats. La major part de gent no sabia que existien ni les seves particularitats culturals. En ple segle XXI, les famílies conservaven encara gran part de les seves pràctiques i tradicions intactes, allunyades de les de la resta de l’Índia i el món. Una de les que ja no feien, per sort, era la dels sacrificis humans, un costum que van suprimir al segle XIX, tot i que encara es fa amb animals com ara gallines, cabres, porcs i búfals. Per exemple, és habitual que la sacerdotessa de cada vila sacrifiqui un pollastre o cabrit a sobre dels cistells de llavors abans no es plantin, cosa que fa que es barregi la sang amb els grans per invocar una collita productiva. Els sacrificis animals estan més limitats que abans, però encara són presents.

També conserven unes altres tradicions menys sanguinàries, com la dels dormitoris juvenils comunitaris, uns espais on els nois i noies solters conviuen en cabanes comunes i són instruïts en els valors i les tradicions pròpies, alhora que es diverteixen amb cants i balls. Això serveix per a passar les tradicions de generació en generació, i també per a permetre’ls de triar parella en un entorn supervisat pels més grans. Això sí, en aquestes aldees hi ha llibertat per a casar-se amb qui es vulgui, a diferència d’allò que ha passat històricament a la resta de l’Índia, on el matrimoni concertat ha imperat. A més, les relacions acostumen a ser més igualitàries, atès que les dones tenen una consideració notablement elevada. Per exemple, prenen part en les deliberacions comunitàries, tenen dret de conservar béns propis encara que no tinguin marit, i les vídues es poden tornar a casar. Pot semblar poca cosa, però són factors significatius si els comparem amb unes altres societats tradicionals de l’Índia.

Sens dubte, tal com sol passar, el principal tret de cohesió cultural és la llengua. En aquest cas, l’idioma comú és el kui, de la família dravídica, que es creu que està relacionat llunyanament amb el telugu o el gondi, que es parlen al centre del país. Ara, el kui no té alfabet ni escriptura, de manera que tot el llegat cultural depèn exclusivament de la tradició oral.

En l’àmbit espiritual, la cosmovisió dels dongria és indestriable de la naturalesa i de Niyamgiri. Són politeistes i animistes, però sobretot relacionen el seu dogma amb l’entorn que els envolta. Per això, qualsevol dany al medi és també un greuge espiritual. En el documentari Mine, un dels líders de la tribu, Lodu Sikaka, deia: “Volen treure aquestes roques de la muntanya. Però, si les treuen, com sobreviurem? Aquestes pedres són el motiu pel qual els nostres fills viuen aquí. Per elles és que plou en aquestes terres. Si ens treuen les roques, tots morirem. Perdrem la nostra ànima. Niyamgiri és la nostra ànima.”

Gràcies a la feina de divulgació d’ONG, com ara Survival International, d’activistes i periodistes, les seves particularitats culturals i la seva lluita contra el gegant Vedenta van obrir un debat internacional. El 2010, després de l’informe que un comitè oficial va redactar in situ, el Ministeri de Medi va prohibir la mina al·legant vulneracions legals i de drets. Tot plegat va fer que molts inversors en retiressin el suport, com ara el fons sobirà de Noruega i l’Església d’Anglaterra, que van citar motius ètics. Finalment, el 2013 el Tribunal Suprem de l’Índia va establir que la decisió final la prendrien els òrgans representatius dels dongria.

Arran d’aquesta sentència pionera, es van fer dotze assemblees de vila als pobles més pròxims al jaciment, i totes van votar unànimement en contra de la mina. Les autoritats índies van acceptar el resultat i van denegar definitivament els permisos a Vedanta. Aquest fet es va convertir en una fita històrica per als drets indígenes de l’Índia, atès que per primera vegada una comunitat tribal exercia el dret de vet sobre un gran projecte extractiu al·legant motius culturals i religiosos.

Una dona, amb la vestimenta i accessoris tradicionals, carrega un feix de llenya (fotografia: Rita Willaert, CC BY-NC 2.0).

Això no obstant, la lluita dongria encara no s’ha acabat. La fàbrica il·legal de Lanjigarh continua operant i contaminant l’entorn. També hi va haver un intent de reobrir el cas, atès que el govern estatal (aliat amb Vedanta) va presentar un recurs al Suprem, que va desestimar el 2016. Tot i això, el gegant miner va tornar a la càrrega pocs mesos després, quan els va trobar explorant noves maneres d’arribar a les reserves de bauxita, cosa que s’ha convertit en habitual.

Probablement, la tècnica més cruel que han denunciat els pobles tribals de la zona és el suposat intent de les empreses mineres i l’estat d’Odisha d’eradicar l’orgull identitari i la cultura pròpia. Segons que expliquen, la manera que han trobat per a fer-ho és amb la construcció d’escoles específiques per a infants tribals, com la que va construir la corporació Adani (un altre gegant miner) el 2020, que van presentar com un projecte de transformació social. Segons Jo Woodman, un investigador i activista de Survival International, el veritable motiu ocult era reprogramar una generació sencera perquè veiés la mineria com una cosa bona i considerés la seva espiritualitat i cultura com a endarrerides. Per a molts, aquest projecte d’erosió cultural sistèmica es veu com un genocidi cultural encobert.

Per contrarestar-ho, s’han plantejat iniciatives d’educació bilingüe a la zona. Algunes escoles de primària, per exemple, han començat a introduir el kui com a idioma complementari. De la mateixa manera, també s’intenta de revitalitzar costums per fer front al moviment globalitzador del món. Per exemple, un projecte molt interessant és un liderat per les dones joves dongria, que consisteix a recuperar llavors antigues de mill i més cultius, que s’han perdut amb el pas dels anys. La iniciativa pretén de revifar el banc de llavors autòctones perdudes i tornar a conrear cereals tradicionals.

Més enllà de les comparacions amb l’univers de James Cameron, els dongria s’han convertit, sense pretensions, en un exemple de resistència tribal. Són una comunitat que brega per no deixar oblidar les seves tradicions, adaptant-les als temps moderns, però sense renegar del coneixement ancestral que els ha permès de sobreviure connectats amb la naturalesa i amb Niyamgiri, casa seva.

Canviaríeu la comoditat d’un hotel cinc estrelles per les parets fredes d’una presó abandonada o la suau brisa d’una platja paradisíaca pel silenci esfereïdor d’un antic camp de concentració?

I si les vostres vacances incloguessin el recorregut per escenaris de matances i batalles o escoltar relats de mort narrats per antics sicaris?

Encara que pugui semblar una elecció impossible, hi ha persones que opten per destinacions associades a les tragèdies. Aquesta pràctica té nom, fins i tot uns quants. Se’n diu turisme fosc, turisme mòrbid, turisme del dolor, turisme de nostàlgia, turisme de tristesa o tanatoturisme.

La mida del fenomen

El febrer del 2025, el mercat mundial del turisme fosc pujava a 3,7 mil milions de dòlars, amb projeccions que indiquen que arribarà als 40,2 mil milions el 2033, a un ritme de creixement anual del 3%.

Tot i que l’Organització Mundial del Turisme no ofereix estatístiques específiques per a aquesta mena de turisme, permet d’inferir-ne l’auge l’augment del nombre de visitants a:

• Monuments commemoratius, com els memorials de l’11-S, a Nova York, i el de l’Holocaust, a Berlín.
• Zones de desastre com Wuhan, a la Xina, la zona zero de la pandèmia de la covid; Txornòbil, a Ucraïna, on el 1987 hi va haver el pitjor accident nuclear en territori europeu; o Kobe, al Japó, on s’han mantingut intactes algunes de les zones devastades pel gran terratrèmol del gener del 1995.
• Llocs relacionats amb la mort i la violència: els camps de concentració i d’extermini nazis (Auschwitz, a Polònia; Buchenwald, a Alemanya; Mauthausen-Gusen, a Àustria, entre més llocs), els camps de la mort cambotjans o els memorials del genocidi ruandès.

Alguns països publiquen xifres precises: el memorial de l’11-S a Nova York ha rebut més de 20 milions de visitants d’ençà que va obrir. El camp de concentració d’Auschwitz, a Polònia, continua essent un dels llocs més visitats d’Europa amb prop de dos milions de turistes l’any. Fins al començament de la guerra, el 2022, Txornòbil havia registrat més de 100.000 turistes per any.

Què motiva el turista fosc?

Alguna gent vol entendre més bé el passat, una altra, rendir homenatge a les víctimes o viure experiències emocionals profundes. Més enllà de ser escabrós, hi pot haver una recerca de vivències que connectin amb el dolor i amb la història.

Aquesta mena de turistes no solen ser els viatgers tradicionals, que volen platges o descans. Més aviat barregen el perfil del turista cultural amb l’aventurer. Rebutgen el turisme de masses i prefereixen el que és d’experiències, introspectiu i commovedor.

El perfil més comú del turista fosc és el d’adults amb un poder adquisitiu alt que trien, per exemple, de recórrer ciutats marcades per un conflicte armat o visitar monuments commemoratius que recorden herois o víctimes de conflictes.

De la guerra al turisme: territoris ressignificats

Les guerres han deixat un llegat que molts països han transformat en memòria i turisme. Hiroshima i Nagasaki, que l’agost del 1945 van ser arrasades per les bombes nuclears nord-americanes, són avui “ciutats de pau”, integrades en una associació per a contribuir a la consecució d’una pau mundial duradora que promouen museus i parcs commemoratius i reben entre sis i vuit milions de visitants anuals.

Alemanya, França i Bèlgica han convertit trinxeres, búnquers i cementiris de guerra en atractius turístics, sempre sota un enfocament educatiu i de record.

Txornòbil, per la seva banda, s’ha convertit en un símbol del turisme de catàstrofes. Tot i el perill causat per les radiacions, milers de persones paguen per caminar entre les ruïnes, impulsades fins i tot per l’èxit de sèries televisives i pel·lícules.

Passa igual amb més destinacions danyades per desastres naturals, com ara Nova Orleans (l’huracà Katrina, l’any 2005) o el Japó (terratrèmol i posterior tsunami, l’any 2011), que han desenvolupat rutes d’interpretació del risc.

Turisme i crim: una línia delicada

Un altre component del turisme fosc és el turisme relacionat amb el crim i la violència. A Itàlia, Mèxic i Colòmbia, per exemple, hi ha recorreguts per rutes relacionades amb la vida d’ex-capos del narcotràfic, barris on operaven càrtels o visites teatralitzades a campaments guerrillers simulats.

El turisme fosc també inclou llocs on van morir violentament famosos. Hi ha el portal de l’edifici Dakota, a Nova York, on va ser assassinat John Lennon el 1980. A Dallas (Texas) és visita gairebé obligada la zona de la plaça Dealey per on passava la comitiva presidencial quan, el novembre del 1963, un franctirador va ferir mortalment el president Kennedy.

A París, a l’entrada al túnel sota el pont d’Ànima, hi ha la plaça Diana, en memòria de Diana Spencer, Lady Di, que va morir quan el cotxe en què fugia dels paparazzis va xocar contra un dels pilars del túnel.

Més llocs clàssics del turisme fosc són la presó d’Alcatraz (que ara Trump s’ha proposat de recuperar per al seu ús original), les catacumbes de París o les ruïnes de Pompeia. Tots aquests llocs, a més del seu valor històric, desperten un interès especial per haver estat llocs de mort, tancament o destrucció.

Dolor que genera consciència i creixement

El turisme fosc no és pas una moda passatgera. És una expressió complexa del desig humà per a connectar amb els esdeveniments més dolorosos de la història.

Tampoc no és qüestió de mercantilitzar el dolor ni de banalitzar el patiment, sinó de promoure una mena de turisme que si és ètic, respectuós i responsable, pot complir una doble funció: oferir una experiència significativa al visitant i generar ingressos per a comunitats que van ser víctimes de conflictes, catàstrofes o de la violència estructural.

A més de generar ocupació local i impulsar el desenvolupament econòmic de la zona, el turisme ombrívol pot ser una oportunitat per al rescabalament (encara que sigui simbòlic) de les víctimes, i per a educar i intentar de prevenir futures tragèdies.

Visitar aquests llocs implica una crida a la consciència: abans de fer-se una fotografia o cercar la millor imatge per a publicar a xarxes socials, recordeu que trepitgeu escenaris marcats pel patiment humà. L’empatia ha de guiar cada pas del recorregut.

Mirar aquest turisme amb serietat, evitar conductes inadequades i assegurar-ne la gestió ètica és el primer pas per a transformar la tristesa en consciència i el passat en possibilitat d’un present i futur més just.

 

James Manuel Pérez-Morón és professor de l’Escola Internacional de Ciències Econòmiques i Administratives de la Universitat de la Sabana.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

El Tribunal Constitucional (TC) encara una nova renovació, que amenaça amb un altre terratrèmol polític. El 17 de desembre s’acaba el mandat de quatre membres, entre els quals hi ha el president, Cándido Conde-Pumpido. Ara, les negociacions entre el PSOE i el PP per a decidir els relleus no es preveuen gens fàcils.

La setmana passada, el dirigent del PP Jaime de los Santos va deixar clar que la seva formació volia que l’alt tribunal recuperés “el camí de respecte a les institucions i a la justícia”, del qual creu que s’ha desviat amb la sentència de l’amnistia i la revisió de les condemnes del cas dels ERO d’Andalusia. Així mateix, va acusar Conde-Pumpido d’estar a les ordres de la Moncloa.

Alberto Núñez Feijóo haurà de decidir si “talla” el cap d’una de les seves bèsties negres, Conde-Pumpido, o bloca la renovació tot esperant que unes noves eleccions li proporcionin el suport necessari per a imposar els seus candidats i apoderar-se del control del ple del TC. “Serà molt difícil”, han dit fonts del PP a La Razón sobre un pacte amb els socialistes. El preu a pagar pel blocatge: Conde-Pumpido, president amb el mandat prorrogat.

Cal tenir en compte que l’allau de causes judicials que envolten el govern de Pedro Sánchez, sobretot el cas Koldo, que s’endinsa dins les entranyes de l’executiu, han dinamitat l’escletxa que –l’estiu passat– va permetre de solucionar la crisi del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), després d’anys de blocatge forçat pel PP.

L’ex-secretària general Cuca Gamarra, ara flamant vice-secretària de Regeneració Institucional, serà l’encarregada d’encapçalar la delegació negociadora del PP, i a l’altre costat de la taula hi haurà el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb Corts espanyol, Félix Bolaños.

Com es fa la renovació?

Cada tres anys es renova un terç del ple del TC: el congrés elegeix quatre membres, el senat quatre més i el govern espanyol i el CGPJ, dos cadascun. Perquè els candidats passin el filtre del senat calen 160 vots, és a dir, tres cinquenes parts de la cambra. El PP té majoria absoluta amb 145 senadors, però és molt lluny de la xifra que li permetria de fer nomenaments de manera unilateral. Sense els vots dels 91 senadors del PSOE, el PP solament pot sumar amb Vox, el PNB i els independentistes. Un pacte surrealista.

Ni el PP ni el PSOE no han fet públics els candidats, però els socialistes només validaran una renovació que mantingui les quotes actuals: dos mal anomenats progressistes i dos conservadors. Per tant, un ple del TC amb majoria afí al PSOE per 7 a 5. Solament unes eleccions avançades o un blocatge institucional fins a noves eleccions poden fer que la balança es decanti cap al PP.

El PP no ha aconseguit mai una majoria de tres cinquenes parts al senat per a poder fer nomenaments a dit al ple del TC. En les majories absolutes del 2000 i 2011, José María Aznar i Mariano Rajoy van fer curt.

La via del blocatge no és nova

La via del blocatge –o el “segrest”, com l’anomena el PSOE– no és nova. Entre el 2007 i el 2010, el PP va blocar la renovació del TC mentre deliberava la sentència de l’estatut de Catalunya. Durant tres anys, el PP va insistir que un dels seus candidats havia de ser el magistrat de l’Audiència espanyola Enrique López, tot i que no complia els requisits legals d’antiguitat.

El setembre del 2010, tres mesos després d’haver-se fet pública la sentència que laminava l’estatut, el PP va decidir de retirar la candidatura de López i desblocar la renovació. El seu substitut va ser Francisco Pérez de los Cobos, germà del coronel de la Guàrdia Civil que va dirigir la repressió contra l’1-O.

El 2022, l’última renovació del TC, a càrrec del govern espanyol i el CGPJ, tampoc no va ser senzilla. El PP no hi va intervenir de manera directa, però un grup de vocals de la seva òrbita va blocar qualsevol nomenament durant tres mesos.

A qui se li acaba el mandat?

Els mandats al TC duren nou anys i no són improrrogables. Al desembre s’acaben els de Conde-Pumpido i María Luisa Balaguer, també del bloc afí al PSOE. També s’acaben els de Ricardo Enríquez i José María Macías, del bloc afí al PP. El cas de Macías, conegut pel seu antiindependentisme furibund, és especial perquè fa poc més d’un any que és al tribunal i segurament renovarà (el límit que impedeix la reelecció és haver superat els tres anys).

L’ascens de Macías, l’amic de Llarena que CiU va impulsar i que odia l’independentisme

Enríquez, que sí que encara el final del seu mandat, ha estat notícia recentment per un vot particular incendiari contra la llei d’amnistia, en què deia que la norma era arbitrària, inconstitucional i producte d’un “frau de llei”. El 2017, abans de ser nomenat membre del TC, va deixar clar el seu supremacisme espanyolista, quan va dir que Espanya era l’única nació de l’estat espanyol.

Què té entre mans el TC?

Sobre la taula del TC hi ha recursos importants per resoldre sobre l’amnistia, com ara els de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín contra la decisió del Suprem de no aplicar-los la llei. També ha de sentenciar afers sobre el català, és a dir, la validesa de la retirada del requisit lingüístic a la sanitat de les Illes o del decret per a esquivar la imposició del 25% del castellà a les aules.

El 12 d’agost de 2026, d’ací a exactament un any, els Països Catalans rebrem un regal únic i excepcional: un eclipsi solar total que es podrà veure al sud de Catalunya, al nord del País Valencià, i a les Illes. Es podrà veure totalment en grans ciutats com ara Lleida, Tarragona, València, Palma, Castelló de la Plana i Ciutadella, però, en canvi, si sou a Barcelona o a Andorra, solament el veureu parcialment, i l’efecte visual és molt diferent.

Fora dels Països Catalans i una franja de la península ibèrica (Galícia, Castella-la Manxa i l’Aragó), l’eclipsi sencer es podrà veure en pocs llocs del món, concretament, a part de Grenlàndia i Islàndia, uns indrets més inhòspits, amb pitjor clima i no tan preparats per a una arribada en massa de gent. És precisament aquesta aura d’excepcionalitat i transcendència la que ha desencadenat una bogeria col·lectiva per a no quedar-se sense lloc per a observar l’eclipsi solar total. Ara, quan encara falta un any per al 12 d’agost de 2026, els experts diuen que ja hi ha pobles sencers llogats, i les reserves d’allotjaments han augmentat exponencialment en les poblacions on es podrà veure més bé l’eclipsi.

Milers de persones vindran de tot el món a casa nostra per veure l’eclipsi. Ací no s’ha pogut veure d’ençà del 1905, i no en tornarem a veure cap fins el 2180. “És un esdeveniment que no han viscut els nostres avis i que no viuran els nostres néts. Per tant, és un relat emocional únic, personal, que transmetrem a les generacions futures”, detalla Aleix Roig, del Parc Astronòmic de Prades.

Una saturació turística extraordinària

Segons dades de l’Organització Mundial del Turisme, l’any passat l’estat espanyol va ser la segona destinació turística mundial. I dins la península ibèrica, tenim el nord del País Valencià, el sud de Catalunya, i les Illes, que també són destinacions turístiques de primer ordre. Tal com advertia el divulgador científic Joan Anton Català en una entrevista a VilaWeb, tindrem un còctel molt interessant: un eclipsi total de sol, que és molt rar de veure, i, a més, un 12 d’agost, punt culminant de la temporada turística d’estiu. “Ja hi ha grups, sobretot de nord-americans, que fa mesos que han reservat pobles sencers de l’Aragó i Catalunya”, remarcava.

Segons Airbnb, s’ha registrat un augment d’un 830% de les cerques d’allotjaments rurals que són en la zona en què es veurà totalment l’eclipsi. Segons que explica la plataforma, el fet que el 75% dels indrets on es veurà l’eclipsi siguin en terreny rural fa que no hi hagi gaire infrastructura hotelera i que els petits propietaris dels allotjaments es puguin beneficiar d’aquest augment significatiu de la demanda. Airbnb detalla que alguns dels destins més buscats dels Països Catalans són Reus (Baix Camp), Ares dels Oms (Serrania), Morella (Ports) i Valldemossa (Serra de Tramuntana). De fet, Valldemossa és entre els deu destins més cercats per a veure l’eclipsi solar del 2026.

A més, Airbnb oferirà experiències relacionades amb l’eclipsi i el cel nocturn, com ara rutes astronòmiques i observacions guiades. I no són els únics que es preparen per treure’n un benefici econòmic. Agències de viatges especialitzades com ara The Ventourist ja han posat a la venda un paquet d’experiències per a gaudir de Mallorca del 9 al 14 d’agost de 2026, emmarcant-ho en l’eclipsi. “Sigueu testimonis de l’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026 en una barca tradicional a la Mediterrània”, detallen a la pàgina web. El preu per persona d’aquest paquet d’experiències s’enfila als 6.280 euros.

La major part dels turistes interessats a gaudir de l’eclipsi prevenen dels Estats Units i del Regne Unit, seguits de prop pels habitants de l’estat espanyol, segons Airbnb. També hi ha un interès creixent per part dels turistes de França, Alemanys, els Països Baixos, Itàlia, el Canadà, Eslovàquia i Bèlgica.

Penjar el cartell de complet

“Imagina’t la bogeria del tema de l’eclipsi, que ha fet que gent dels Estats Units reservessin hotels a Prades. Hi ha hotels que ja fa mesos que estan complets”, diu Roig. De fet, l’Ajuntament de Prades adverteix que ja hi ha alguns allotjaments de la zona que han hagut de penjar el cartell de complet per aquelles dates. I l’Ajuntament de Morella explica que tenen grups d’anglesos entre trenta persones i quaranta que fa mesos que van reservar allotjament en un hotel. Tot i que encara no disposen de dades concretes, auguren un augment molt pronunciat de la demanda en aquestes dates.

A les Illes, hi ha hotels que van rebre reserves amb dos anys d’antelació. Per exemple, l’Hotel Esplèndid, a Port de Sóller, ja ha llogat el 65% de les habitacions disponibles per a la setmana del 8 al 15 d’agost de 2026.

Podem comprovar nosaltres mateixos l’augment de demanda d’allotjaments arreu dels Països Catalans en aquestes dates. Tot i que és cert que encara hi ha uns quants allotjaments disponibles, es nota a primer cop d’ull una disponibilitat molt més escassa que no és habitual en certs pobles situats en punts clau d’observació de l’eclipsi.

A VilaWeb fa una setmana vam fer una cerca a Trip.com i vam veure una diferència clara entre els apartaments disponibles el 12 d’agost d’enguany i el 12 d’agost de 2026. A Tortosa, encara hi havia tres allotjaments disponibles per a enguany, i, en canvi, estaven tots esgotats de cara a l’any que ve. A Peníscola, passa un efecte semblant: no hi ha cap allotjament disponible per al 2026, però, en canvi, sí que n’hi ha de disponibles per a aquest agost. A Airbnb, a Morella tan sols hi ha disponible un apartament, i a Valldemossa ja no n’hi ha cap de disponible per a l’any que ve. Però, a Tortosa, amb Airbnb encara hi ha uns quants allotjaments disponibles.

Oferta d'allotjaments a Tortosa el 12.8.2026. Oferta d'allotjaments a Tortosa el 12.8.2025. Oferta d'allotjaments a Peníscola el 12.8.2025. Oferta d'allotjaments a Peníscola el 12.8.2026. Allotjaments a Valldemossa el 12.8.2026. Allotjaments a Morella el 12.8.2026.

“Tenim històries en primera persona de gent que va anar als Estats Units el 2024, i van llogar una parcel·la de cinc metres quadrats per posar-hi una tenda de campanya que havien comprat al supermercat per a dormir, i diria que els cobraven uns dos-cents dòlars. Allò estava saturat de gent, era com un macrofestival multiplicat per mil”, explica Roig, que adverteix que l’eclipsi solar total que hi va haver en alguns estats dels Estats Units l’any passat ens hauria de servir d’exemple per a entendre la magnitud d’això que vindrà.

Per això, insisteix en la importància de planificar-ho tot amb molta antelació ara que encara hi som a temps: “La gent que vulgui viure l’experiència en un entorn de muntanya únic, idíl·lic i espectacular, haurà de fer els deures i decidir de fer les reserves. Si vols venir a Prades, anticipa’t i reserva amb temps, perquè, si no, ja us dic que al febrer segur que estarà tot agafat”, subratlla.

Pitjor que la Super Bowl i la Champions

“La gent no és conscient del problema. Quan ho conte als companys i amics diuen que he exagerat. Però sempre que hi ha un eclipsi de sol en algun lloc de la Terra que sigui més o menys accessible, hi ha milers i milers de persones que van a veure’l. És possible que, sense exagerar, es pugui arribar al milió de persones suplementàries només a veure l’eclipsi”, alerta Enric Marco, tècnic superior d’astronomia i astrofísica de la Universitat de València i doctor en física solar. “Serà com si hi hagués la final de la Champions a cada ciutat”, puntualitza.

Cal recordar que l’any 2017 hi va haver un altre eclipsi solar total als Estats Units, on es va registrar l’equivalent a fer cinquanta Super Bowls arran del turisme que va causar. 154 milions de persones van seguir el fenomen en directe, i 20 milions s’hi van desplaçar.

Per això, a banda del turisme en massa i la saturació d’allotjaments, l’altre gran problema derivat de l’eclipsi solar total serà el col·lapse de les carreteres. “Si no resten places als apartaments, molta gent decidirà de desplaçar-se amb cotxe. Totes les autovies i carreteres locals poden acabar col·lapsades. Em baso en allò que ha passat els últims anys als Estats Units, en els eclipsis del 2017 i el 2024, que van col·lapsar totes les carreteres al voltant de la zona de l’eclipsi”, augura Marco.

El problema, segons que explica, és que molta gent de Barcelona, on tan sols es veurà l’eclipsi de manera parcial, voldrà anar cap al sud per veure la totalitat de l’eclipsi. Però, per manca de temps o per poca planificació, no es demanaran el dia lliure, i voldran baixar amb cotxe havent dinat: això causarà llargues cues a les carreteres. “No pots sortir una hora abans de l’eclipsi perquè no arribaràs. Els col·lapses a Barcelona poden ser apoteòsics”, adverteix.

“Si un país tan preparat com els Estats Units va col·lapsar amb tot el que tenien previst, nosaltres també anem cap a això”, adverteix per la seva banda Roig, que explica que hi ha gent dels Estats Units que, per a fer un trajecte que abans haurien fet en vint minuts, es van estar deu hores a la carretera.

Les administracions es posen les piles

Arran d’aquest panorama que s’aproxima, el govern ja treballa en la gestió d’accessos, allotjaments i serveis per al 12 d’agost de l’any que ve. La previsió és crear punts oficials d’observació, distribuir ulleres homologades i activar dispositius de trànsit i emergències. Per això la Generalitat ha engegat un pla d’acció interdepartamental. D’ençà que es va constituir, aquest maig passat, la comissió ha activat una àmplia bateria d’actuacions en matèria de planificació territorial, mobilitat, seguretat, salut pública, educació, turisme i divulgació científica. Entre les iniciatives destacades hi ha l’elaboració d’un mapa de visibilitat de l’eclipsi, la identificació d’espais segurs i accessibles per a l’observació, i el desplegament pròxim de programes educatius i de sensibilització ciutadana arreu del país.

“Volem que el 12 d’agost de 2026 Catalunya visqui una experiència única: amb els ulls posats al cel, però també amb els peus a terra, seguint sempre les recomanacions d’observació segura que preparem”, detallava la consellera de Recerca i Universitats, Núria Montserrat.

Per la seva banda, el govern espanyol ha creat una comissió interministerial que s’allargarà fins el 2028. A banda de l’eclipsi del 12 d’agost del 2026, n’hi haurà un altre l’any 2027, també a l’agost, que passarà pel sud de la península ibèrica i el nord de l’Àfrica. Agafarà Màlaga, Cadis, Ceuta i Melilla i continuarà el camí fins a la ciutat de Luxor, a Egipte, per sobre dels temples egipcis. I el gener del 2028, hi haurà un eclipsi anular de sol, que vol dir que en aquell moment la Lluna serà una mica més petita que la mida del Sol i no l’arribarà a ocultar del tot. S’hi posarà a sobre i veurem un anell de foc al voltant. El fenomen pujarà per la península ibèrica pel sud, travessarà la Mediterrània, tot el País Valencià i morirà a Catalunya.

“En molts llocs encara no s’han adonat del problema que hi haurà. Encara sort que a Catalunya i a escala de l’estat espanyol s’han creat comissions, però al País Valencià, que jo ho sàpiga, no s’ha creat absolutament res”, lamenta Marco.

Prades: un indret únic i privilegiat al món

“És el gran esdeveniment de les nostres vides, històric, únic en unes quantes generacions. Un espectacle de la natura que molta gent diu que fins i tot supera l’emoció d’haver vist una Aurora Boreal en directe. I a les aurores la gent acaba plorant”, subratlla Roig.

Prades serà un dels millors llocs de món per a poder observar l’eclipsi, gràcies a la qualitat del cel, allunyat de la contaminació lumínica, de la calitja de la costa i per la seva alçada, que permetran veure tot el fenomen. Així, al Parc Astronòmic de Prades destaquen que acolliran mitjans de comunicació d’arreu del món que vindran fins ací a cobrir l’esdeveniment, com ara la BBC, la CNN i Aljazeera.

“Ens hem posat de gala, som l’únic observatori de divulgació a Catalunya que li agafa la totalitat a sobre, per tant, ens sentíem amb el compromís i la responsabilitat de vestir-ho amb activitats d’uns quants dies”, detalla Roig. El Parc Astronòmic de Prades i l’ajuntament avui organitzen tot un seguit d’activitats per a engegar el compte enrere cap a l’eclipsi total solar. D’ençà de les 11.00 s’organitzaran activitats gratuïtes, com ara una plantada de telescopis, en què participaran agrupacions astronòmiques de tot Catalunya, i un taller per a ensenyar a usar les ulleres d’eclipsi, que repartiran de franc entre els assistents.

A banda, es donaran a conèixer els artistes que actuaran al festival que s’ha creat exclusivament per a l’eclipsi de l’any que ve. El Festival Eclipsi 26 tindrà lloc a Prades del 10 al 13 d’agost, i pretén atraure públic durant tota la setmana de manera que es redueixi la mobilitat a les carreteres el dia de l’eclipsi mateix. “S’han d’evitar al màxim els desplaçaments el dia 12. Tenim un repte: segurament estarem en risc d’incendis extrems, i hem de treballar posant-nos en el pitjor dels escenaris possibles”, adverteix Roig. Els organitzadors es mostren satisfets de la rebuda que ha tingut l’anunci del festival, atès que diuen que tenen més de tres-cents inscrits sense saber el cartell dels artistes que hi assistiran.

Però el de Prades no és l’únic observatori que prepararà activitats concretes per al 12 d’agost. A l’Observatori de l’Ebre, tot i que a hores d’ara expliquen a VilaWeb que no tenen res planejat, diuen que més endavant n’ultimaran els detalls. I del Planetari de Castelló expliquen que, en coordinació amb l’ajuntament, habilitaran zones d’observació pública perquè la gent pugui gaudir plenament del fenomen. També faran una exposició dedicada als eclipsis històrics que han viscut, com ara el de 1905. A més, adquiriran un nou projector per al planetari, que els permetrà d’arribar al 12 d’agost de 2026 tan preparats com puguin, detallen.

On es podrà veure l’eclipsi?

L’inconvenient de l’eclipsi solar total de 2026 és que serà mitja hora abans de la posta de sol, cap a les 20.30, per tant, el sol serà molt baix en l’horitzó i això en pot dificultar l’observació.

L’hem de trobar a la zona de l’oest, fins al nord-oest, segons que explica Marco. I ens hem d’assegurar que la zona no tingui obstacles: ni arbres, ni muntanyes més altes que nosaltres, ni edificis o altres objectes. La manera més fàcil d’assegurar-nos que veurem bé l’eclipsi l’any que ve és provar-ho aquests dies, perquè d’ací a un any exactament el sol serà en la mateixa posició que ara. Si avui sou capaços de veure la posta de sol, és el lloc adequat per a veure l’eclipsi d’ací a un any: “Per exemple, la zona de les Terres de l’Ebre és bona, també el pla de Lleida, amb poques muntanyes a cap al nord-oest que tapin la visió”, detalla.

El Consorci de Bombers del sud del País Valencià ha rescatat tres joves senderistes, en dues intervencions encadenades a la cala del Moraig, al terme de Benitatxell, i al Montgó, a la part que dóna a Xàbia. El primer avís ha arribat poc després de les 13.00, que alertava de la situació d’un jove de vint-i-tres anys que havia quedat atrapat entre les roques a la cova dels Peixos, a la cala del Moraig, amb l’espatlla dislocada.

Fins al lloc s’hi han desplaçat l’helicòpter Alpha 01 amb el grup de rescat de muntanya i una metgessa, i, per terra, un vehicle de salvament del parc de bombers de Dénia. Els efectius l’han estabilitzat, li han administrat analgèsia i l’han preparat per al trasllat. En aquell moment ha arribat un segon avís, aquest cop al Montgó, a la ruta de l’aigua al racó del Bou, dins el terme de Xàbia. L’helicòpter s’hi ha desplaçat immediatament, on s’ha trobat dos joves d’uns vint anys amb una deshidratació greu i mareigs, un d’ells en estat més greu. Han estat estabilitzats al lloc i evacuats amb arnès i triangle de rescat fins a l’helicòpter, que els ha traslladats al parc de Dénia, on els esperava una unitat de suport vital bàsic.