AnimaNaturalis ha expressat la “profunda indignació i rebuig” per la decisió de l’Ajuntament d’Amposta, governat amb majoria absoluta per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de destinar 850.000 euros a la construcció d’un centre d’interpretació de la festa i cultura dels bous. L’entitat considera una “bestialitat” la inversió i denuncia que “prioritza el foment del maltractament animal per sobre de les necessitats reals i urgents de la ciutadania”. Segons AnimaNaturalis, el consistori opina que el complex ha de contribuir a millorar la qualitat i seguretat dels actes taurins. La previsió és que estigui enllestit abans del segon semestre del 2026.

“És incomprensible que, en ple segle XXI, i precisament a Catalunya, on vam ser pioners en la prohibició de les corrides de toros, un ajuntament amb govern d’ERC decideixi invertir gairebé un milió d’euros en un museu dedicat a una pràctica que causa un patiment extrem als animals,” ha indicat Aïda Gascón, directora d’AnimaNaturalis.

“Aquesta mena d’iniciatives, que busquen emblanquir i perpetuar la crueltat animal amb diners públics, són típiques de formacions com VOX en altres punts de l’estat. Ens sorprèn que ERC a Amposta s’alineï amb aquestes polítiques regressives”, ha afegit.

L’organització denuncia també que el batlle d’Amposta, Adam Tomàs, ha fet altres concessions al que anomena “lobby taurí” de les Terres de l’Ebre, com ara la compra d’un terreny per valor de 150.000 euros o la dedicació d’una plaça a la “festa i la cultura” dels correbous.

“Exigim a l’Ajuntament d’Amposta que reconsideri aquesta decisió irresponsable i destini els fons a polítiques que realment beneficiïn els seus habitants i respectin la sensibilitat creixent de la societat cap als animals”, ha reblat Gascón.

Avui, 15 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Dos represaliats, un ultra i una pregunta clau en l’avió de l’amnistia a Luxemburg 
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Què és Nova Caledònia? 
• Finançament singular?: vendre fum I Editorial de Vicent Partal
• Expectació avui a Andorra per la sentència de la causa general del cas BPA, deu anys després  
• PARLA CASTELLÀ! I Mail obert de Marta Rojals 
• La llibreta del dol pagès I Mail obert d’Anna Zaera 
• Europa necessita més fermesa contra les amenaces de Trump I Anàlisi de Jordi Goula
• No en nom meu: el ‘gaslighting’ de la catalanofòbia i la seva obra de teatre I Article de Magalí Murià 
• Rere bastidors i amb prudència, les Filipines miren cap a Taiwan per contrarestar l’amenaça xinesa
• Les veritats del país de la felicitat, Bhutan 
• La UE sacrifica la taxa a les ‘big tech’ i paga el doble I Article de Simona Levi
• Últims dies per a visitar a València l’exposició pels trenta anys de VilaWeb   
• Ramon Moreno: “A l’Empordà els personatges són infinits”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Sóc mexicana descendent d’una família d’espanyols i catalans que van trobar refugi al meu país en acabar la guerra civil. Els meus avis sempre em van transmetre un enorme agraïment a Mèxic per haver-los rebuts i acollits, a més d’una gran empatia per totes les comunitats que, com la catalana, han estat invalidades i menystingudes o, com es diu avui dia, minoritzades.

Per aquesta raó m’agredeix de manera personal el contingut de l’obra Esas latinas, que invalida de manera burlesca i ofensiva les reivindicacions lingüístiques dels catalans. En la seva denúncia de la discriminació que sofreixen els migrants llatinoamericans a Catalunya, l’obra promou la mateixa discriminació que denuncia, i adopta un discurs d’odi i de superioritat disfressat de victimisme. És un cas típic d’allò que en anglès s’anomena gaslighting, és a dir, fer que l’altre qüestioni la seva realitat, la seva memòria i la seva percepció, presentant-lo com a intolerant i insensible.

En la seva diatriba, les actrius d’aquesta obra –per cert, molt dolentes– manipulen, descontextualitzen i simplifiquen les narratives de resistència i l’activisme social contra el racisme de la comunitat llatina als Estats Units, aplicant-les com si fossin una plantilla a una realitat radicalment diferent de la nord-americana. Com a resultat, acaben apropiant-se la narrativa colonialista i arrogant del conqueridor, que tant de mal ha fet no solament a Catalunya, sinó també a l’Amèrica Llatina mateix.

El contingut de l’obra també traspua el narcisisme del privilegi d’aquells que esperen que tot s’adapti a ells. Individualista i prepotent, ens diu amb veu llastimosa: la meva salut es ressent si no me l’ofereixen en els meus termes i condicions. Que jo trobi feina compta més que no pas la història de tots vosaltres. Dit d’una altra manera: jo i només jo sóc més important que les aspiracions centenàries d’una comunitat per la qual mostro un profund menyspreu. Aquesta insensibilitat i manca d’empatia pels drets dels altres em semblen antitètiques i immorals, perquè fan el joc al feixisme, l’arma de manipulació més arrelada del qual és, precisament, convertir l’oprimit en el dolent.

L’obra em va recordar la resposta de Malcolm X, el conegut lluitador afroamericà dels Estats Units, quan li van demanar sobre els drets de les dones: “No crec que cap dona hagi d’estar en cap organització on els homes puguin veure-li les cames.” Aquesta lamentable resposta perverteix la seva lluita, perquè no s’hi val a reivindicar-nos denigrant els altres, ni exigir respecte sense oferir-ne. De la mateixa manera, aquesta mostra lamentable de catalanofòbia no solament desvirtua les seves denúncies, sinó que al capdavall fomenta el nativisme essencialista, el prejudici i la intolerància.

No en nom meu.

L’acord assolit aquest dissabte per a crear un estat de Nova Caledònia, si bé inscrit dins la constitució francesa, ha tornat a posar el focus en aquest arxipèlag del Pacífic, avui encara una colònia francesa.

Vicent Partal aprofita l’acord per explicar com són els estats d’Oceania i quin paper té Nova Caledònia tant en la geografia colonial francesa com en la del Pacífic, amb la mirada posada en l’interès de la Xina per fer-se forta en la zona.

Hom parla irònicament de la “bombolla de Twitter”, però una vegada més, si no fos per la xarxa que un dia va ser, poc que hauria transcendit l’esquetx catalanòfob de la presentació de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona 2024. El fet que ningú del públic no s’hagués aixecat i abandonat la sala, al·ludit per l’escarni, ja n’és prou pista. El fet que hagués estat just al contrari, que molts l’haguessin aplaudit, ja n’és prou pista. El fet que la tinent d’alcalde de Barcelona només trobés convenient de demanar disculpes –i en privat– als assistents de la Plataforma per la Llengua ja n’és prou pista.

Aquí un resumet per als qui estigueu passant la calor a Mart: a la peça en qüestió, cinc autodenominades “llatines” escenificaven una sèrie de situacions –a la sanitat, amb l’administració, buscant feina– en què representava que una era discriminada perquè no sabia català. Cada suposada discriminació s’acabava amb el crit agressiu, estomacal de la resta: “PARLA CATALÀ!” Per si algú les veu i els ho vol traduir: em jugo l’IVA d’aquest trimestre que qualsevol de naltros s’ha sentit exigir més vegades “En castellano!” l’últim any que no pas totes elles un sol “En català!” en els vuit que fa que teatregen d’esquena al país que les ha acollit.

Ara diuen que han patit un linxament terrible, i no negaré que les han escaldat bastant, però no s’ho haurien de prendre com una cosa personal: només han tingut la mala sort d’escenificar una mentida en el moment que és més mentida que mai. Si haguessin estat atentes a la presentació de l’informe potser ho sabrien: venim d’un any que el 99% de les denúncies per discriminació lingüística han estat per haver fet servir el català; venim d’un any que els reports d’incidències catalanòfobes han crescut un 50% respecte de l’anterior. I si les nostres protagonistes accidentals tenen una mica de curiositat, s’adonaran que només són un cop de martell més en una enclusa gastada i escalfada, i que no els cal patir, que se’n sortiran.

De fet, mentre elles miren al banc si l’ajuntament ja els ha pagat el bolo, als tristos contribuents de les arques municipals encara ens queda el dret de protestar. Ben mirat, gràcies al tràngol, arreplegaran una bona bossa d’anticatalans que els aniran a veure l’obra d’on provenen els gags sense patir per la seua qualitat. I entre això i allò, hauran descobert que no estaven tan soles com volien fer veure contra l’existència del català; que no es trobaven tan desvalgudes com pretenien davant l’amenaça terrible dels dos de cada deu indígenes que aguanten la llengua amb els forans. Hauran descobert que només els calia xiular perquè saltés a defensar-les tot l’exèrcit civil que va des de la dreta 18-J fins a l’esquerra 15-M, i això perquè no han de menester el militar; que només havien de dir que les fèiem callar perquè els posessin a disposició tots els altaveus que ha donat l’imperi espanyol, bramant a favor seu els hereus dels qui van exterminar les llengües dels seus avantpassats amb la simpatia abassegadora del castellà.

I dic avantpassats en figurat, perquè amb cinc segles entremig és difícil d’endevinar quin ascendent sotmetia quin. Més fàcil és triar les lluites de manera informada, i, per a la informació de les actrius: no dubteu que els racistes catalans que avui us linxen i els racistes anticatalans que us defensen s’aliarien de grat per a oprimir-vos si no fóssiu tan blanques, si no sembléssiu tan europees ni tan estudiants de màsters d’universitats privades. I això últim, farem veure que no ho sabem. Pel que fa a la resta dels qui heu insultat amb els vostres gags, si teníeu la temptació de prendre la part pel tot, també us dic ara que en la vostra lluita feminista, antiracista i anticolonial a la majoria ens hi trobareu al costat, però en l’anticatalanista podeu confiar que us batallarem.

Realment, hi ha feina per a fer des del moment que un govern de la capital de Catalunya no ha cregut que els drets de tots els oprimits del món es poguessin defensar amb esquetxos en català. Que estem sols, ja ho sabem, i a més a més encara no hem trobat la fórmula que fa sobreviure una llengua sense parlar-la ni fer-la parlar. Ho hem intentat, això sí, però no ens ha funcionat. I aquesta inèrcia que encara arrossega el nostre poble ara es combina fatalment amb la venda del país a trossets, una operació que depèn de l’explotació de gent que no té temps de saber que la llengua que no sent no és un invent.

Per això, sense malícia, proposaria a les actrius en qüestió de participar en un intercanvi cultural: valtros ens passeu el contacte d’aquests metges, funcionaris i contractadors que només parlen el nostre idioma, i naltros us anirem passant el dels que només parlen en el vostre, a més a més de jutges, policies, professors de ioga i un metge calentet de l’Institut Català de la Retina que ens acaba d’entrar. De fet, si voleu fer via, podeu anar directament al departament de denúncies de la Plataforma per la Llengua i comenceu per la A.

Deixant de banda les bromes que fan plorar, això és la punta d’una guerra de segles en què tothom s’està posicionant. Sobretot molts catalans que abans se sotmetien per evitar el conflicte i que ara planten cara, posant fi a la tranquil·litat. No és personal, estimades, és que aquí encara ens creiem que sobreviurem. Hem triat de resistir i a valtros us ha agafat al mig. Hem triat de disputar fins l’última paraula amenaçada de ser substituïda per la llengua dels cinc-cents milions de parlants, entre conqueridors i conquerits. No tenim temps d’esperar cinc-cents anys a veure qui ha guanyat, hem de bregar contra l’oblit des d’ara, contra el nostre i el dels catalanòfons que encara no saben que ho seran. Perquè no es doni mai la indignitat que uns nostres descendents acabin utilitzats, amnèsics i ignorants, fent gruix a la banda dels botxins del parlar dels seus avantpassats.

El Tribunal de Corts d’Andorra notificarà avui, a la una del migdia, la sentència del primer gran judici derivat del cas BPA, la causa més voluminosa i prolongada de la història judicial de l’estat i que ha estat anomenada causa general de la BPA. Han passat deu anys d’ençà de la nota de la FinCEN –l’agència contra delictes financers del Tresor dels Estats Units– que va vincular la Banca Privada d’Andorra (BPA) amb el presumpte emblanquiment de capitals provinents de l’organització encapçalada per l’empresari xinès Gao Ping. Vint-i-quatre persones, entre directius, gestors i tècnics del banc, s’enfronten a multes milionàries i penes fins a vuit anys de presó per emblanquiment de capitals.

L’expectació també és màxima perquè el veredicte que emeti el tribunal tindrà impacte directe sobre la cinquantena de causes penals derivades de la intervenció de la BPA, el 10 de març de 2015. Entre els acusats, hi ha l’ex-conseller delegat, Joan Pau Miquel Prats, que va passar per presó preventiva per aquest cas, l’ex-director adjunt Santiago Rosselló, l’antic responsable de negocis internacionals Luis Pablo Laplana i Joan Cejudo, vinculat a l’àrea de compliment normatiu. En aquesta causa no han estat pas processats Higini Cierco ni Ramon Cierco, màxims accionistes del banc, que van deixar de ser investigats formalment el 2016 en aquesta causa perquè no hi tenien càrrecs executius.

Gao Ping és considerat el cervell d’una estructura criminal xinesa dedicada al contraban, el frau fiscal i l’emblanquiment de capital, sobretot, per mitjà del cas Emperador, instruït per la fiscalia anticorrupció i l’Audiència espanyola, en què ell és un dels principals acusats. Malgrat haver estat detingut l’any 2012, encara no s’ha fet el judici, en què es demanen a l’acusat fins a quaranta-set anys de presó i més de setanta milions d’euros en multes. La relació amb Andorra passa per Rafael Pallardó, un empresari valencià que actuava com a missatger de diners en efectiu per a la xarxa de Gao Ping. Segons la investigació, entre el 2008 i el 2011, Pallardó va ingressar a BPA més de setanta milions d’euros en metàl·lic, provinents d’activitats il·legals, que després va transferir a comptes de familiars de Gao Ping a la Xina.

Pallardó mateix va reconèixer en seu judicial que el banc li servia com a “caixer automàtic”, perquè li permetia de fer aquestes operacions de compensació sense que calgués que els titulars dels diners hi anessin presencialment. Aquesta operativa és un dels elements que va dur la FinCEN dels Estats Units a assenyalar BPA, el 2015, com una entitat de preocupació per emblanquiment de capitals, juntament amb unes altres operacions sospitoses relacionades amb Rússia, Veneçuela i Mèxic.

Un llarg recorregut

El judici va començar el gener del 2018 i va ser vist per sentència el 8 de novembre de 2023, després de més de dues-centes sessions i seixanta-un testimonis que han posat al límit els recursos humans i logístics del Tribunal de Corts.

De fet, la sentència s’havia de fer pública el 31 d’octubre de 2024, però es va haver d’endarrerir per la dificultat de la causa, la complexitat de l’estudi dels delictes i el volum de les actuacions.

El ponent i president del tribunal és el magistrat Enric Anglada, jubilat de la justícia espanyola però encara actiu a Andorra, i que ha intervingut en el cas de la Banca Catalana, el 3% de finançament de CDC i el cas de les ITV.

Proposta d’amnistia

L’advocat Xavier Jordana, que defensa la família Cierco –ex-màxims accionistes de l’entitat– ha proposat una llei d’amnistia que inclogui treballadors, directius i membres del consell d’administració i que deixi fora aquells contra els quals hi hagi indicis clars de delictes greus. La defensa dels Cierco alerta que les derivades del cas podrien allargar-se durant anys amb sentències successives, recursos i, finalment, una previsió de litigis al Tribunal d’Estrasburg.

Demòcrates, el principal partit al Consell General d’Andorra, descarta una amnistia perquè considera que atempta contra la separació de poders i posa en qüestió la constitució. Un parer que comparteix el cap de govern, Xavier Espot, que la veu inviable. Concòrdia, el principal partit de l’oposició, també s’ha oposat a l’amnistia proposada pels Cierco.

Sigui quina sigui la decisió d’avui, la batalla judicial i política del cas BPA continuarà durant anys, amb derivades pendents tant als tribunals andorrans com als europeus. Més enllà d’aquesta primera causa, el cas BPA ha originat una cinquantena de procediments més, tant penals com administratius i civils. Entre les causes més destacades, hi ha la derivada veneçolana, que investiga l’emblanquiment de fons provinents de la petroliera PDVSA, amb vint-i-vuit processats, de moment, i unes altres peces separades sobre capitals russos, mexicans i xinesos.  També hi ha unes quantes demandes col·lectives de clients, accions civils contra antics directius per responsabilitat econòmica i litigis administratius relacionats amb la gestió de la intervenció.

L’ombra de l’operació Catalunya

Paral·lelament, la Batllia manté oberta la querella impulsada pels germans Cierco contra l’estat espanyol per les suposades amenaces i coaccions de la policia patriòtica espanyola en el marc de l’operació Catalunya. L’estiu del 2016, en plena instrucció, els germans Cierco van denunciar “amenaces i extorsions” de comandaments policíacs espanyols –un any abans que el banc fos intervingut– perquè els lliuressin informació bancària de la família Pujol, però també d’Artur Mas i Oriol Junqueras. A més, els van advertir que, si no col·laboraven amb ells, actuarien contra la BPA, fins i tot, amb la maquinària de l’administració nord-americana.

Els Cierco van assegurar que el govern n’estava al corrent “de feia mesos”, perquè ho havien comentat personalment a uns quants ministres i a Antoni Martí mateix. Tanmateix, l’executiu va negar les ingerències espanyoles. Higini Cierco també va explicar que s’havia reunit amb l’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, que li va dir que calia parlar amb “unes persones a Madrid pel tema del banc”. “En cas contrari morirà, i els americans estan al corrent de com fer-ho”, va afegir.

Més tard, els Cierco van aportar un enregistrament d’una segona reunió entre el conseller delegat i Celestino Barroso, que actuava amb immunitat diplomàtica. “El Banc d’Espanya té una inspecció al Banc de Madrid i se’l carregaran. Hi ha una empresa americana disposada a prendre el control del banc […] Depèn de vostès que quedi en no res”, li va dir. Així mateix, va instar Miquel a reunir-se a Madrid amb un alt càrrec policíac.

Aquest home, que feia servir com a àlies el nom de Félix, era Marcelino Martín Blas, ex-cap de la unitat d’Afers Interns de la policia espanyola, que va reiterar l’amenaça. Informació bancària sobre Pujol, Mas i Junqueras, o era el final de la BPA. Les pressions van fer cedir la cúpula del banc, que va lliurar una captura de pantalla amb informació dels comptes de la família Pujol, que el 2010 havia traspassat des d’Andbank. Tot plegat va acabar a la portada del diari El Mundo l’estiu del 2014. Uns dies després, Pujol admetia la deixa.

L’advocat de la família Pujol, Jean-Michel Rascagneres, sempre ha dit que la família Cierco feiaa servir l’operació Catalunya, concretament el cas Pujol, com a excusa per a tapar les seves males praxis bancàries. De fet, hi ha una querella pendent contra Higini Cierco i Joan Pau Miquel per revelació de secret bancari. De totes maneres, les pressions sobre la BPA no es van aturar. Els Cierco diuen que les clavegueres no en tenien prou i exigien més informació –inexistent– sobre Mas i Junqueras. Finalment, el 10 de març de 2015, hi va haver la nota del tresor nord-americà i, l’endemà, el banc fou intervingut. Poc després, un inspector de la policia espanyola –número 111.129–, per encàrrec dels fiscals José Grinda i Juan José Rosa, va fer una còpia de tota la base de dades del banc. El fonament de l’actuació era una investigació per emblanquiment de capitals contra el Banc de Madrid, però la còpia es va fer abans que la justícia andorrana acceptés la comissió rogatòria.

Elisa Muxella: “És increïble la supèrbia i la manera d’actuar de les autoritats espanyoles”

D’ençà del 2017, a instàncies de l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA) i el col·lectiu de juristes Drets, la Batllia ho investiga com un atac a la sobirania andorrana per mitjà de coaccions, amenaces, extorsió i xantatge. Inicialment, la querella apuntava a la cúpula de la policia espanyola, però el 2019 es va ampliar per a apuntar també contra la Moncloa. Entre els encausats, hi ha l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro.

Aquests dies tots els titulars recullen la notícia que els EUA imposa aranzels del 30% a la Unió Europea. Però allò que no tots saben és que, tot just dos dies abans, la Comissió Europea havia decidit de cancel·lar la seva proposta –ja prou tèbia– de taxa digital a les grans tecnològiques, en un gest de concessió a Donald Trump per obtenir un acord comercial millor. Resultat: tenim aranzels igualment i –si no hi ha rectificació abans de demà, dimecres– renunciarem a la taxa a les grans tecnològiques fins el 2034 (!).

Doblegar-se al pinxo del pati no sol ser bona idea. Si la taxa digital s’hagués mantingut, ens trobaríem en la mateixa situació d’aranzels, però amb una mica més de sobirania i recursos. Si ara provem de recuperar-la, es considerarà represàlia i els aranzels pujaran.

Però no doblegar-se sense estratègia també és demostrar poca traça. L’única estratègia viable és deixar florir un ecosistema digital propi, sobirà i democràtic. Sobirà, no pas per a canviar Google o Microsoft per corporacions privatives europees, sinó per a democratitzar l’accés al codi, descentralitzar el desenvolupament i permetre que s’enforteixin alternatives auditables, interoperables i desenvolupades en l’àmbit públic, privat i comú en cooperació. Així s’ha construït internet i n’és l’essència.

Dit clar i català: canviar la licitació pública en matèria de tecnologia, renunciar a la lògica centralitzadora –perquè sí– i permetre a la lògica pròpia del digital –la descentralització– de desplegar-se. Cal no tenir por: la transparència milloraria sens dubte la capacitat de supervisió d’institucions sense coneixements ni recursos per a supervisar.

No es tracta de prohibir les big tech demà. Es tracta d’invertir avui en pilots i alternatives de codi lliure perquè demà puguem triar i no depenguem de cap pinxo, ni d’aquí ni d’allà.

La nostra proposta concreta és activa des d’abans de la pandèmia: el Pla de Digitalització Democràtica que vam proposar a la ciutat de Barcelona i amb què obrim una licitació pública per a crear un pilot per a empreses locals. És un exemple que podríem anar conduint de mica en mica cap a una digitalització democràtica. És una solució viable, econòmica, útil, que podria competir en usabilitat amb la big tech si no patís precarietat perquè les institucions no la deixen escalar. És que en un altre planeta anomenat política es parla de sobirania tecnològica, però l’únic debat que realment hi ha internament és si de Google tornar a Microsoft. És desesperant tanta incoherència i manca d’audàcia. Estrangula la innovació i el talent del futur, condemnant-nos a continuar vivint precàriament venent sangría i barrets mexicans als noranta-quatre milions de turistes que devasten la nostra vida quotidiana cada any.

La sobirania digital no es decreta, es construeix. I la nostra ha de començar ara, amb codi lliure, contractes públics responsables, cooperació de les institucions amb la societat civil activa i valentia democràtica.

 

Simona Levi és fundadora de Xnet, Institut per a la Digitalització Democràtica, i autora de ‘Digitalització Democràtica – Sobirania Digital per a les Persones’, Raig Verd Editorial.

L’Ajuntament de València ha presentat el nou Programa d’Actuació Integrada (PAI) del Grau, que contempla la construcció de 3.204 habitatges, una inversió global de 156 milions d’euros i una gran avinguda que connectarà l’avinguda de França i l’Albereda amb la mar. El projecte, que afecta un àmbit de 380.000 metres quadrats, és una de les principals apostes urbanístiques del govern municipal, encapçalat per María José Catalá.

Segons que ha explicat l’ajuntament, el pla preveu 160.000 m² de zones verdes –dels quals 55.000 corresponen a l’allargament del Jardí del Túria–, 45.000 m2 de sòl per a equipaments públics i 94.000 m2 d’ús terciari, amb l’objectiu de reforçar l’eix econòmic vinculat al hub tecnològic de la Marina. Entre els habitatges previstos, 534 seran de protecció pública i 250, de règim dotacional. El consistori n’ha destacat la connexió amb els barris de Natzaret i Moreres i l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge. El projecte inclou també dues grans obres d’infrastructura: un nou pont entre Moreres i Natzaret i la contribució econòmica al soterrament parcial de les vies de Serradora, que l’ajuntament vol cofinançar amb el govern espanyol.

Tanmateix, el projecte ha rebut crítiques dels grups municipals de Compromís i del PSPV, que lamenten que el nou PAI substitueix la proposta d’un gran corredor verd entre el Jardí del Túria i la mar per una nova via de circulació.

El PAI va ser impulsat originàriament per Rita Barberá l’any 2008, un projecte urbanístic amb l’objectiu de connectar la ciutat amb la mar i construir  3.000 habitatges en torres. Durant el mandat de Barberá es van produir diversos entrebancs per la crisi econòmica i certa opacitat en la gestió i la falta d’inversors.

La portaveu de Compromís, Papi Robles, ha assegurat que el pla “prioritza els interessos de les constructores” i que l’habitatge de protecció pública és insuficient per a respondre a les dificultats d’accés a l’habitatge.

El portaveu del PSPV, Borja Sanjuán, també ha advertit que la proposta reprodueix un model de ciutat “centrat en el vehicle privat” i que encareix el preu de l’habitatge. Segons ell, les promocions residencials previstes, algunes amb piscina, poden fer augmentar els preus fins a un 30%. Els dos grups de l’oposició ha recordat que aquest àmbit urbà havia estat afectat pels projectes fallits de la Fórmula 1 i altres operacions urbanístiques del PP, i han defensat que hi havia una oportunitat per a transformar la zona en un gran parc metropolità.

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, ha dit que l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la UE encara no gaudeix de “la unanimitat necessària” per ser aprovada. Just en la setmana en què els ministres d’Exteriors de la UE tornaran a abordar el reconeixement de les tres llengües –el punt figura com a debat, tot i que existeix la possibilitat d’una votació–, el dirigent socialista ha apuntat que hi haurà “un dia D” per a l’oficialitat. “No puc garantir que el 18 [aquest divendres] ho sigui, però hi haurà un dia D”, ha insistit Albares. El ministre ha defensat la proposta espanyola i ha sostingut que la manca de reconeixement de la llengua suposa “una discriminació” a la “identitat nacional” de l’estat espanyol.

“En aquests moments, amb els contactes que estem mantenint, no tenim encara la unanimitat necessària, però en qualsevol cas [aquest divendres 18 de juliol] hi haurà un debat sobre el memoràndum que vam enviar després de la reunió del mes de maig”, ha afegit Albares, fent referència a la trobada ministerial del 27 de maig on es va tractar per última vegada l’oficialitat del català i on els estats membres van decidir ajornar la votació.

Pel ministre, el nou document farà que “cap estat pugui amagar-se i dir que no coneix prou la proposta espanyola, o dir que hi ha aspectes que no sou prou clars”. Segons Albares, “tots els aspectes són clars”, tant els dubtes que vinculats a la creació de precedents per altres llengües com aquells relacionats amb el marc jurídic o els aspectes financers.

“Ningú podrà amagar-se darrere suposats aspectes que diuen que no coneixen o estan prou detallats i exposarem molt clarament que això ha d’oficialitzar-se aviat; és una discriminació cap a Espanya i cap a la nostra identitat nacional”, ha insistit.

La gran sorpresa d’avui ha estat la reacció dels mercats financers a l’anunci de Trump de dissabte de posar els aranzels de la UE i Mèxic al 30% a partir del primer d’agost. L’Íbex-35 ha acabat pujant d’un 0,19%. En altres moments, no fa pas gaire temps, la caiguda hauria estat majúscula per l’amenaça sobre les empreses exportadores i l’economia europea en general. Què ha canviat? Dos factors han fet que l’Íbex-35 hagi mantingut els 14.000 punts. El primer és que Wall Street minimitza les retallades en vista de dues setmanes que espera que siguin de negociació; i, el segon, que l’efecte real de les exportacions a l’estat espanyol a penes és el 3,4%. Però, sobretot, que els mercats han après a superar l’efecte TACO.

Què és l’efecte TACO? L’acrònim TACO (Trump Always Chickens Out, és a dir, ‘Trump sempre s’acovardeix’) va ser encunyat per un columnista del Financial Times el maig passat. Fa referència a un fenomen observat als mercats financers, on les accions pugen o baixen abruptament després d’anuncis o declaracions de Donald Trump sobre polítiques comercials, sobretot aranzels, i després canvien el curs. Això és per la previsió que Trump, conegut pel seu estil negociador agressiu, retrocedirà o suavitzarà la posició després d’observar l’impacte inicial en els mercats.

Dit d’una altra manera, que d’amenaces de Trump n’hi ha tantes i tan repetides, que, al final, no fan tanta por com tres mesos enrere, per exemple. El conte “que ve el llop…”, que ens explicaven de petits, és perfectament aplicable a la situació d’ara. Una cosa s’ha demostrat aquests darrers mesos: tan solament els qui han plantat cara a Trump n’han sortit poc afectats. Per això avui els ministres europeus han discutit sobre què cal fer. Fins ara, Europa ha cedit, probablement, per la influència d’Alemanya, que és l’estat que hi té més a perdre, amb aquesta amenaça, i també de la Itàlia de Meloni, que festeja amb les idees de Trump.

Però, de moment, ja hem cedit. La setmana passada, la Comissió Europea va decidir de descartar la inclusió d’un impost digital en la proposta de nous tributs per al següent pressupost comunitari, una decisió que implica un gir de 180 graus respecte de propostes anteriors i que atorga una victòria clara als EUA i les grans companyies tecnològiques com Apple, Meta o Google.

La decisió ha estat confirmada en un document intern de treball al qual ha tingut accés Politico, i s’escau amb el fet que d’ací a pocs dies Brussel·les publicarà oficialment el pla d’ingressos per al marc pressupostari, que començarà el 2028. La proposta, encara subjecta a possibles canvis d’última hora, ja no inclou el gravamen als serveis digitals, una idea que la Comissió havia defensat fa dos mesos amb prou feines, com una opció viable per a sufragar part del deute comú contret després de la pandèmia. No sembla un bon començament, si la notícia de Politico és certa. N’haurem d’esperar la confirmació comunitària.

Tampoc no ha servit la promesa d’augmentar la despesa militar del 2% al 5% del PIB, que implica fer trontollar els pressuposts de l’estat del benestar de molts països europeus i una sortida important de diners cap a les principals fàbriques d’armament del món. Així no solament s’alleuja als Estats Units el cost de defensar Europa, sinó que li asseguren un corrent de milers de milions, en comandes militars importants a les seves empreses, que són les grans proveïdores de material bèl·lic.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen –que negocia en nom dels vint-i-set estats membres de la UE–, va optar ahir per contemporitzar i va anunciar que la Unió Europea no respondria als aranzels sobre l’acer i l’alumini dels Estats Units, amb l’esperança d’aconseguir un acord que no fos tan dolorós. La resposta era prevista per a avui dilluns. “Sempre hem estat molt clars a l’hora de dir que ens estimem més una solució negociada. Continuem igual, i utilitzarem el temps que tenim fins el primer d’agost”, va dir la presidenta.

Però no tots ho veuen amb l’aparent tranquil·litat de Von der Leyen. França és el país més punyent contra la situació actual. El president Macron, dissabte, va instar la Comissió Europea a “defensar decididament els interessos europeus” i a “accelerar la preparació de contramesures creïbles”. I el govern hi insistia avui: “Naturalment, després de dissabte la situació ens ha de dur a canviar de mètode”, ha dit el ministre de Comerç Exterior francès, Laurent Saint-Martin, abans de la reunió dels ministres de la UE d’aquest matí a Brussel·les.

Tanmateix, sembla que les tesis de Von der Leyen són les que prevalen. “No volem cap mena de guerra comercial amb els Estats Units. Seria devastador no sols per als nord-americans, sinó també per a Europa. No volem agreujar les coses. Així mateix, hem d’ensenyar una mica de múscul. No hem de descartar cap possibilitat. Hem de preparar-nos per a les represàlies i estar oberts a usar qualsevol eina”, ha dit el ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca, Lars Løkke Rasmussen, país que acaba d’estrenar la presidència de torn del Consell de la UE.

I quines són aquestes eines? La Unió Europea manté en suspens un primer conjunt de contramesures, d’un volum de 21.000 milions d’euros en compres als Estats Units. Aquesta primera ronda de represàlies als primers aranzels de Trump es van aturar a l’abril, durant noranta dies, per “donar espai a la negociació” amb Washington, però s’havien de reactivar avui a mitjanit, tret que la UE decidís una altra pròrroga, que avui ha anunciat Von der Leyen.

L’executiu comunitari enllesteix un altre grup de contramesures sobre prop de 100.000 milions d’euros d’importacions dels EUA i, segons fonts europees, es podrien aplicar “molt de pressa” si ho decideix la UE. Després s’ha parlat de 72.000 milions. Ja ho veurem.

I una tercera opció per a respondre a l’amenaça de Trump és el mecanisme, encara sense estrenar, per a actuar en cas de coercions estrangeres, que pretenguin exercir una pressió econòmica sobre la Unió per forçar decisions contra els mateixos interessos europeus, com ara relaxar els requisits d’entrada al mercat europeu o forçar canvis legislatius. Aquest mecanisme anticoercitiu va ser creat per a situacions extraordinàries, “i no hi som encara”, ha argumentat la presidenta, qui ha insistit que és “moment de negociar”, si bé la UE ja ha demostrat que “està preparada per a totes les possibilitats”.

Veurem com acaba aquesta nova aposta del jugador més poderós del món. Ara com ara, sembla que guanya a dins i a fora, però ha entrat en un terreny molt relliscós. Si els aranzels acaben pujant, els seus conciutadans els pagaran amb menys capacitat adquisitiva. I això acaba fent perdre vots. I a l’estranger alguna cosa no li sortirà rodona. Els bons jugadors de pòquer també perden partides. I Trump no sé si és bo. Fins ara ha jugat amb les cartes marcades…

Un banyista ha trobat el cadàver d’un home, amb identitat desconeguda, surant a les 12.00 d’avui en la cala de la Palmera, a la ciutat d’Alacant, segons que han assenyalat a Europa Press fonts de la policia espanyola.

El cos policíac, que investiga les circumstàncies d’este succés, ha avançat que el cos sense vida d’esta persona no presenta signes de violència i que tot apunta al fet que podria haver mort mentre nadava, encara que se seguix a l’espera que se li practique l’autòpsia i de l’informe forense per a determinar les causes de la seua mort.

Les mateixes fonts han indicat que una embarcació dels bombers de l’Ajuntament d’Alacant ha tret el cos de l’aigua i ho ha traslladat fins a terra ferma i que l’aixecament del cadàver s’ha produït sobre les 14.00.

Arran ha desmentit la notícia falsa que circula per X –antic Twitter– que diu que un antic militant ha tancat l’usuari oficial de l’organització en aquesta xarxa social. Segons que ha explicat la mateixa formació a VilaWeb, el compte habitual és fora de servei per un problema tècnic d’X i confien de recuperar-lo en els pròxims dies.

A més, en les darreres hores, s’ha creat un compte que ha suplantat la identitat de l’organització, amb el nom @arranjovent_, que ha emès un comunicat en el qual donava veracitat a aquesta intoxicació. Malgrat que aquest usuari s’ha categoritzat com a “compte de paròdia”, molts usuaris li han donat veracitat.

Comunicat d'Arran respecte a l'incident amb el compte d'"X". pic.twitter.com/X3n08hpJQY

— Arran (@arranjovent_) July 14, 2025

Els Mossos d’Esquadra han detingut a Pals (Baix Empordà) un home de quaranta-tres anys cercat a Rússia per terrorisme i pertinença a banda armada. L’individu tenia pendent una Ordre Internacional de Detenció i Extradició emesa per les autoritats russes. La detenció es va fer diumenge.

La policia catalana va tenir coneixement que l’home podia estar en uns apartaments turístics de la localitat, i a mig matí es van activar tots els mitjans de seguretat pública disponibles per poder fer la detenció amb seguretat. Segons que han explicat els Mossos, l’operació no va presentar problemes i l’home es va entregar sense oposar resistència.

El detingut va ser posat a disposició del jutjat de la Bisbal, que es va inhibir en favor de l’Audiència espanyola. Serà aquesta instància l’encarregada de l’extradició. L’home s’enfronta a penes de fins a quinze anys de presó a Rússia.

Un grup de deu eurodiputats ha demanat per carta a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, la cancel·lació immediata de l’exposició prevista per a demà a l’eurocambra titulada “La Creu com a símbol de les arrels cristianes d’Europa”, organitzada per Vox. Segons els signants, l’acte és clarament una operació d’emblanquiment del feixisme sota una aparença cultural i religiosa.

Els eurodiputats denuncien que, tot i el títol genèric, l’exposició està dedicada íntegrament al conjunt monumental del Valle de los Caídos i inclou material que exalça la dictadura franquista, com panells explicatius, fotografies i una maqueta del monument. També estan programades intervencions de coneguts defensors del llegat franquista.

La missiva la signen els eurodiputats Oihane Agirregoitia, Jaume Asens, Pernando Barrena, Estrella Galán, Juan Fernando López Aguilar, Vicent Marzà, Ana Miranda, Irene Montero, Diana Riba i Isabel Serra. No n’hi ha cap del PP ni de Se Acabó la Fiesta.

Una exposició sobre el Valle de los Caídos

Els eurodiputats recorden que el Valle de los Caídos va ser construït amb treballs forçats de presos polítics sota el règim de Francisco Franco i que durant dècades va albergar les restes del dictador. A més, s’hi van traslladar més de 33.000 cossos de víctimes, molts sense el consentiment de les seves famílies. Per això, consideren el lloc com un símbol del patiment i la repressió, i no pas de les arrels cristianes d’Europa.

Els signants també critiquen l’ús reiterat del nom Valle de los Caídos a l’exposició, el qual consideren una vulneració simbòlica de la llei de memòria democràtica espanyola, que va establir la nova denominació per evitar qualsevol glorificació del franquisme. Denuncien, així mateix, que la celebració de l’acte coincideixi amb la setmana del 18 de juliol, data de l’inici del cop d’estat del 1936, la qual cosa veuen com un gest clarament provocador i de caràcter revisionista.

Reclamen la desautorització

Per tot plegat, els eurodiputats exigeixen a la presidenta Metsola que desautoritzi l’exposició per ser incompatible amb els valors democràtics del Parlament Europeu; que aclareixi si la sol·licitud original especificava el contingut real de l’acte; i que informi sobre si es va fer una revisió prèvia del contingut o dels ponents convidats.

La carta conclou amb una crida a defensar la memòria de les víctimes, els valors fundacionals de la Unió Europea i la necessitat de combatre qualsevol forma de glorificació de règims totalitaris.

La diputada de la CUP Laia Estrada ha criticat durament el nou sistema de finançament per a Catalunya acordat avui en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat. Segons que ha dit a l’Agència Catalana de Notícies, l’acord “no és singular” i representa “una presa de pèl del PSOE amb la complicitat imprescindible de la seva sucursal catalana a la Generalitat, que és el PSC”.

Estrada ha considerat que el sistema és “fals igual que el traspàs de Rodalia”, i ha lamentat que no hi hagi cap concreció sobre quan es començarà a recaptar tot l’IRPF. “No hi ha sobirania fiscal ni econòmica perquè no podrem decidir com recaptem aquests impostos ni com redistribuïm aquests recursos que són nostres”, ha afirmat.

Allò que diu l’acord de la bilateral i han silenciat el govern espanyol i la Generalitat

Ha insistit que el sistema pactat “no tindrà res de singular” perquè serà una fórmula “generalitzable”. I ha censurat que “tracten com un privilegi el fet que la població catalana puguem disposar de tots els nostres recursos i puguem, fins i tot, arribar a decidir en un futur com els recaptem i com els redistribuïm”.

En aquest sentit, ha rebutjat el concepte d’“autonomia amb plena coordinació amb l’estat”, que ha qualificat de “subordinació”. Finalment, ha acusat ERC, Junts i Comuns de fer possible que el PSOE i el PSC continuïn al poder a l’estat espanyol.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a sacsejar l’escena internacional amb una nova amenaça econòmica contra Rússia. Des del despatx oval, acompanyat del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, Trump ha dit que imposarà aranzels del 100% a Rússia si no s’arriba a un acord de pau amb Ucraïna d’aquí a cinquanta dies. A més, ha insinuat que aquestes mesures podrien estendre’s a tercers països que mantinguin relacions comercials amb el Kremlin.

“Estic decebut amb ell perquè em pensava que hauríem assolit un acord fa dos mesos, però sembla que no hi arribem”, ha dit el president. “Farem servir aranzels molt severs si no tenim un acord en cinquanta dies. Potser del 100%. Ja sabeu què vol dir això.” Tot seguit, Trump ha passat a parlar d’armes per a Ucraïna, en una compareixença breu però carregada d’implicacions diplomàtiques, especialment per a la Unió Europea.

Trump ha parlat explícitament de “tarifes secundàries”, un mecanisme que no sols afectaria les exportacions russes directes, sinó també els països que hi mantinguin vincles comercials. Això podria implicar que els Estats Units penalitzessin amb aranzels productes de socis comercials –com el Canadà, el Japó o països de la Unió Europea– si compren o venen productes a Rússia. És un model semblant al que es va fer servir contra l’Iran durant l’administració de George W. Bush.

Aquest moviment no solament pretén de castigar l’economia russa, sinó obligar els aliats occidentals a desenganxar-se del comerç amb el Kremlin, cosa que podria tensar les relacions transatlàntiques, especialment amb estats com Hongria o Eslovàquia, que han demanat flexibilitat amb les sancions.

ERC veu amb bons ulls l’acord entre la Generalitat i l’estat espanyol sobre el finançament de Catalunya, anunciat avui, però assenyala que ara mateix hi ha molt pocs detalls. Isaac Albert, portaveu del partit, diu que “la música sona bé”, però que hi ha hagut “una escenificació amb algun anunci i molt poca concreció”. “Són acords que només són un punt de partida. ERC estarà al darrere”, ha afegit.

Segons Albert, els governs català i espanyol han assumit l’acord d’investidura a què van arribar el PSC i ERC i ha dit que “no hi hauria nous acords que tapessin acords no complerts”. Així i tot, el portaveu d’ERC no ha detallat si ERC deixaria de negociar els pròxims pressuposts, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, i tampoc no ha concretat com podia afectar tot plegat el que quedava de legislatura. “Les legislatures tenen sentit a partir del sentit que els donem. La nostra feina és que les coses passin”, ha dit.

Albert ha dit que l’acord havia de respectar el principi l’ordinalitat, que assenyala que és l’element que ha de permetre la reducció del dèficit fiscal. “Que aparegui en el preàmbul mostra que l’estat i el PSOE arrosseguen els preus”, ha dit. Així i tot, en la lletra petita del text, l’estat espanyol no l’accepta. La qüestió queda reduïda a una demanda de la Generalitat que s’esmenta en l’exposició de motius. No apareix en els punts que desplega l’acord i tampoc no és assumit pel govern espanyol.

Albert creu que la bilateral ha passat gràcies a ERC perquè “en un moment donat va saber posar el finançament sobre la taula”, i que no hi ha cap agent polític a Catalunya i a l’estat espanyol que discuteixi que Catalunya necessita un nou model de finançament.  “L’estat assumeix que Catalunya ha de recaptar tots els imposts de Catalunya. Ha dit que cal i és indispensable que la hisenda catalana tingui prou recursos. Això és gràcies a ERC”, ha afegit. I sobre la hisenda catalana, ha dit: “L’agència tributària catalana s’ha de coordinar amb totes les agències, però ha de ser autònoma. El problema no és com fem camí, sinó la voluntat que el camí sigui totalment autònom.”

Un acord que rebaixa el pacte d’investidura

El nou model que s’ha anunciat avui en conferència de premsa després de la comissió bilateral ja rebaixava molt l’acord d’investidura a què va arribar ERC. Però el document que s’ha conegut poc després, amb la literalitat de l’acord, rebaixa encara més l’essència del document.

L’acord parteix sense un calendari clar, ni el càlcul de quants diners s’afegiran al sistema, ni tampoc un pla per a desplegar la hisenda catalana. De fet, la Generalitat assumeix que és impossible que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) recapti i gestioni l’IRPF l’any vinent. Aquest era precisament el compromís més concret de l’acord entre el PSC i ERC i ara no té cap mena d’horitzó.

El que diu l’acord de la bilateral i han silenciat l’estat i la Generalitat

Com serà el model?

El nou sistema de finançament proposat per la Generalitat vol basar-se en la capacitat fiscal dels territoris, eliminar els fons actuals i passar d’un model de despeses a un de basat en ingressos. Es preveu una cistella de tributs on Catalunya tindria un percentatge fix, en canvi d’aportar una part dels recursos a l’estat espanyol per cobrir competències com ara defensa, justícia o acció exterior.

El model també preveu una contribució solidària i la Generalitat defensa que l’aportació no afecti el principi d’ordinalitat. És a dir, que Catalunya no hauria de perdre posicions en el rànquing.

A més, les competències específiques de Catalunya serien finançades amb un fons addicional per part de l’estat espanyol, tot i que encara s’ha de concretar com es calcularia.

Segons la Generalitat, aquest sistema milloraria la transparència i la corresponsabilitat fiscal. No obstant això, no s’espera que el govern espanyol presenti els detalls concrets fins a finals d’any, fet que manté la incertesa entre els territoris més beneficiats per l’actual model.