La trampa de la deportació
S’ha tornat habitual que les paraules es deformen fins a perdre el significat original per servir interessos polítics espuris. “Deportació” és un d’aquests termes que l’extrema dreta, com veiem a Torre-Pacheco, ha segrestat del llenguatge tècnico-legal per convertir-lo en una arma política de primer ordre. I el fet més preocupant no és tan sols que ho facen ells, sinó que una part de la població aparentment moderada i raonable comence a trobar acceptable i legítim aquest discurs tan descarnat.
La deportació, en el significat original, és un procediment legal molt específic d’expulsió del territori d’un estat, una forma administrativa. Però l’extrema dreta ha aconseguit de transformar la paraula en un concepte emotivament carregat que fa pensar en la duresa del poder estatal, una capacitat de decisió ferma, evocadora de l’ordre i de solucions aparentment senzilles a problemes complexos. En tot això no hi ha res casual. Ben al contrari, forma part d’una estratègia meticulosament dissenyada per normalitzar allò que és inacceptable.
El primer pas d’aquesta estratègia sempre consisteix a magnificar davant l’opinió pública casos en principi inqüestionables, com ara el fet que hi ha delinqüents estrangers reincidents que han de ser deportats. Però el segon pas consisteix a ampliar la categoria i anar més enllà: “Els que no tenen papers, tots deportats” diuen. Si no tenen papers… pensa molta gent, aleshores. I, arribats en aquest punt, tant se val si l’estranger ha comés delictes o és un ciutadà exemplar. El tercer pas, definitiu –que és el que ja fa Donald Trump–, és redefinir constantment qui mereix viure ací i qui no. Fins que la frontera entre “nosaltres” i “ells” que ens fabriquen esdevé tan fluida que pot incloure qualsevol grup que no encaixe en la visió homogeneïtzadora del moment.
És evident que hi ha ciutadans que, sense considerar-se racistes ni extremistes, comencen a mirar-se la idea de les deportacions com una possible resposta a allò que perceben com a problemes irresolts: la manca d’habitatge assequible, la precarietat laboral, la degradació d’alguns barris, la inseguretat, la sensació generalitzada de pèrdua de control sobre l’entorn. És comprensible, ho puc entendre, que la recerca de respostes porte fins ací, però és precisament ací on rau el parany més sofisticat de l’extrema dreta.
Perquè aquests problemes que he esmentat –o molts altres, fins i tot no haver aconseguit encara la independència de Catalunya– són problemes reals i greus, però no els ha originats el fet que hi haja més població estrangera o menys. La crisi de l’habitatge respon a polítiques especulatives de dècades i a la manca crònica d’inversió pública en habitatge social que han explotat arran de l’augment de la població per l’emigració, els expats i el turisme. La precarietat laboral és fruit de les successives reformes laborals que han rebaixat –constantment i de fa dècades– els drets dels treballadors. La degradació urbana és conseqüència de la desinversió crònica en serveis públics i en polítiques de cohesió social. La inseguretat té molt a veure amb la incapacitat del model policíac actual.
La clau del problema està en el fet que reconèixer aquestes causes implica inevitablement qüestionar els models econòmics i les polítiques públiques d’aquest quart de segle XXI. I no ens enganyem: és molt més simple –i sobretot molt més útil per als qui tenen el poder real– que, en compte de criticar els nostres dirigents i el sistema en què som immersos, ens dediquem a trobar un culpable entre els més vulnerables. I és d’aquesta manera que, de sobte, problemes estructurals que requereixen solucions complexes i costoses es transformen màgicament en simples qüestions d’ordre públic que ara ens diuen que es poden resoldre amb autobusos, avions i policies. Ves per on.
Tanmateix, el pitjor risc no ve dels qui promouen obertament aquests discursos –que solen ser extremistes que acaben descarant-se en un moment. El risc més gran són tots aquells que hi “juguen”, o que els troben parcialment acceptables, o que diuen que cal reconèixer que tenen una part de raó. Perquè la història ens ha ensenyat que els règims autoritaris no arriben mai al poder un dia, de colp, sinó a còpia d’anar normalitzant gradualment idees que inicialment semblaven socialment impensables; idees que, amb el pas dels anys, les mateixes persones que temps enrere les trobaven una aberració, les accepten amb una naturalitat esborronadora.
La qüestió, finalment, és molt simple: si admetem el principi que alguns éssers humans són expulsables, admetem implícitament que la dignitat humana no és universal sinó condicional. És tan greu com això. I si és condicional, aleshores la gran pregunta és qui les decideix, les condicions? Qui defineix què significa “ser dels nostres”? I la resposta a aquesta pregunta –sobre això, enganyar-se és d’il·lusos– és sempre la mateixa: qui té el poder en cada moment.
Les deportacions, doncs, no són una qüestió migratòria. Les crides a les deportacions són l’expressió d’una manera de concebre la societat basada en l’exclusió, la por i la jerarquització dels drets humans –drets que deixen de ser universals i passen a ser per a uns sí i per a uns altres no. I una societat que normalitza l’expulsió d’alguns grups –tant hi fa de quins i d’acord amb què– esdevé inevitablement menys segura per a tothom, perquè es torna menys previsible.
En veient aquest panorama, jo sóc de l’opinió que ara que encara hi som a temps no ens podem permetre la passivitat intel·lectual ni moral. I que, per tant, cal denunciar amb claredat i sense embuts que les deportacions en massa constituirien una violació flagrant dels drets humans, a més de ser una acció política que s’ha demostrat ineficaç i costosa en el passat i un precedent autoritari inacceptable en una democràcia.
Ara, dit tot això, calen solucions urgents. Calen solucions als problemes reals que preocupen els ciutadans, aquells que no es resoldran amb deportacions, però sí amb polítiques públiques valentes i decidides: habitatge social, lluita contra la precarietat, inversió en serveis públics, promoció de la cohesió social. Calen solucions que no es limiten simplement a cercar culpables entre els més febles per a protegir els poderosos, sinó que s’encaren amb els poderosos per desemmascarar les causes estructurals dels problemes. O qui us penseu que està més content que, de sobte, la causa de tots els nostres maldecaps ja no siga el règim sinó els magribins?
PS1. A Luxemburg, ahir es van veure dues vistes importants sobre l’amnistia i, més en general, sobre la causa de la independència de Catalunya. Josep Nualart Casulleras les va seguir en directe i ens en fa aquest resum: “Un dubte seriós sobre l’amnistia s’apodera de la gran sala de Luxemburg”.
PS2. Els extremismes, a voltes, aconsegueixen l’efecte contrari del que pretenien, precisament per la rudesa de la seua actuació. És el cas del grup de supremacistes “llatines” que fa que molts catalans d’origen llatinoamericà isquen públicament a defensar la llengua catalana. Us ho expliquem en aquest reportatge.
PS3. Enguany la manifestació de la Diada tornarà a ser descentralitzada, amb manifestacions a Barcelona, Girona i Tortosa. Us ho expliquem tot en aquest article.
PS4. Estem agraïts de qualsevol aportació que pugueu fer a VilaWeb. Però una subscripció anual té un impacte molt més gran: ens permet d’invertir amb més força en el periodisme valent i essencial que necessitem. Gràcies.