El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha destacat la llei d’amnistia com un dels aspectes positius en la seva avaluació sobre el respecte als drets civils i polítics a Espanya publicada avui. La llei ha estat acollida amb satisfacció per aquest òrgan d’experts de l’ONU, que, tanmateix, ha lamentat la manca de rendició de comptes per l’ús excessiu de la força de la policia espanyola durant el referèndum del Primer d’Octubre. També veu amb preocupació la manca d’informació sobre l’aplicació dels seus dictàmens sobre els drets polítics d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. D’una altra banda, ha cridat l’atenció a Espanya per l’espionatge a l’independentisme amb el Catalangate i les infiltracions policíaques.

El Comitè de Drets Humans lamenta l’absència d’una investigació oficial sobre l’espionatge de seixanta-cinc polítics catalans, activistes i figures públiques amb Pegasus i Candiru entre el 2017 i el 2020 i la inacció de la fiscalia en els procediments judicials relacionats.

Igualment, els experts veuen amb preocupació les informacions rebudes sobre l’ús d’agents d’intel·ligència infiltrats en grups socials i insten Espanya a investigar de manera exhaustiva, imparcial i efectiva les denúncies de vigilància il·legal.

Sobre els delictes d’odi, el comitè ha expressat la preocupació pels informes que assenyalen l’augment de les denúncies i la prevalença del discurs d’odi, en particular el discurs d’odi neofeixista, com també els delictes d’odi “contra el poble gitano, les persones jueves i musulmanes, les persones lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres, les comunitats catalanes i les persones afrodescendents”, i ha inclòs els catalans en aquesta llista de col·lectius.

El Comitè de Drets Humans de l’ONU és l’òrgan d’experts independents que supervisa l’aplicació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics als estats que l’han ratificat. El grup de juristes i acadèmics fa dues setmanes va fer dues sessions d’avaluació amb representants d’uns quants ministeris implicats en els àmbits més problemàtics, segons el comitè. Feia deu anys que Espanya no se sotmetia a aquest examen periòdic sobre drets civils i polítics de l’ONU.

El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha destacat la llei d’amnistia com un dels aspectes positius en la seva avaluació sobre el respecte als drets civils i polítics a Espanya publicada avui. La llei ha estat acollida amb satisfacció per aquest òrgan d’experts de l’ONU, que, tanmateix, ha lamentat la manca de rendició de comptes per l’ús excessiu de la força de la policia espanyola durant el referèndum del Primer d’Octubre. També veu amb preocupació la manca d’informació sobre l’aplicació dels seus dictàmens sobre els drets polítics d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. D’una altra banda, ha cridat l’atenció a Espanya per l’espionatge a l’independentisme amb el Catalangate i les infiltracions policíaques.

El Comitè de Drets Humans lamenta l’absència d’una investigació oficial sobre l’espionatge de seixanta-cinc polítics catalans, activistes i figures públiques amb Pegasus i Candiru entre el 2017 i el 2020 i la inacció de la fiscalia en els procediments judicials relacionats.

Igualment, els experts veuen amb preocupació les informacions rebudes sobre l’ús d’agents d’intel·ligència infiltrats en grups socials i insten Espanya a investigar de manera exhaustiva, imparcial i efectiva les denúncies de vigilància il·legal.

Sobre els delictes d’odi, el comitè ha expressat la preocupació pels informes que assenyalen l’augment de les denúncies i la prevalença del discurs d’odi, en particular el discurs d’odi neofeixista, com també els delictes d’odi “contra el poble gitano, les persones jueves i musulmanes, les persones lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres, les comunitats catalanes i les persones afrodescendents”, i ha inclòs els catalans en aquesta llista de col·lectius.

El Comitè de Drets Humans de l’ONU és l’òrgan d’experts independents que supervisa l’aplicació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics als estats que l’han ratificat. El grup de juristes i acadèmics fa dues setmanes va fer dues sessions d’avaluació amb representants d’uns quants ministeris implicats en els àmbits més problemàtics, segons el comitè. Feia deu anys que Espanya no se sotmetia a aquest examen periòdic sobre drets civils i polítics de l’ONU.

Mar Iglesias ha pres possessió avui com a nova membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en substitució de Tudi Torró, que fa uns quants mesos va renunciar al càrrec. L’acte s’ha fet al monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la institució, en presència dels acadèmics i de representants de les altres institucions estatutàries.

Iglesias, professora de la Universitat de l’Alacant, ha fet un discurs en què ha dit que formar part de la institució representava la continuïtat i la renovació d’un compromís que venia de lluny. “El compromís de defensar la llengua, estimar-la i posar-la al centre de la vida col·lectiva”, ha dit.

La nova acadèmica ha recordat que al llarg de la seua trajectòria ha conegut entrebancs, complicitats i conviccions i oportunitats per a construir un futur més digne per al valencià. “Des del sud, des d’Alacant, he viscut el valencià com un compromís diari. No com una herència fàcil, sinó com una lluita que es fa amb estima, i això m’ha marcat profundament. A més, he après que la llengua només viu si la fem servir, que només perdura si la fem útil. I que només prospera si la fem desitjable”, ha dit.

Iglesias ha fet referència a la rebaixa que el Consell ha fet al pressupost de la institució, i ha reclamat els recursos necessaris per a arribar a tot el territori i per a poder fer la seua tasca.

Un camí en el periodisme digital

En el discurs de benvinguda, la presidenta de l’acadèmia, Verònica Cantó, ha citat Carme Miquel per dir: “Volem viure amb plenitud com a poble.” Cantó ha destacat la trajectòria de Mar Iglesias i ha dit que la seua era una aposta constant per la innovació, el progrés i la dignificació del valencià en entorns com ara el digital. També ha recordat que va obrir un camí en el periodisme digital al País Valencià. “Va demostrar que era possible informar amb rigor i qualitat, i fer-ho en valencià, consolidant espais comunicatius de referència. És una veu solvent, rigorosa i compromesa que s’incorpora a l’Acadèmia perquè la institució continue defenent la dignitat i el futur del Valencià”, ha dit.

La CUP ha demanat a la consellera d’Educació, Esther Niubó, que depurés responsabilitats i hi hagués destitucions arran de la paralització del procés d’adjudicació de vuit-centes places de docents per possibles incidències. En declaracions, la cap de files al parlament, Laia Estrada, ha dit que era un escàndol que no podia restar sense conseqüències i que tot apuntava que no havia estat cap error informàtic, sinó una decisió “incorrecta, negligent i fraudulenta”. I ha considerat que s’afegia al cúmul d’errors en els processos d’adjudicacions d’aquests darrers anys.

D’una altra banda, la CUP també ha registrat una petició de compareixença urgent de Niubó a la Comissió d’Educació del parlament. La consellera ja ha traslladat la seva intenció de donar explicacions en seu parlamentària la setmana que ve.

Segons que ha explicat Estrada, ha estat la consellera mateixa qui s’ha posat en contacte amb la CUP i amb la resta de grups parlamentaris per informar directament de la situació.

Sofia, amb 432 nadons, i Martí, amb 352, són els noms més posats el 2024, segons l’estatística publicada per l’Idescat, i ocupen la primera posició per primera vegada en la història.

Les Sofies desbanquen així les Júlies i les Martines, que completen el rànquing del 2024 amb 396 i 349 nadons respectivament. Aquests dos noms fa més d’una dècada que eren els més posats per les famílies. Sofia havia anat guanyant popularitat aquests darrers anys a Catalunya, però el 2024 ha irromput entre els més posats directament a la primera posició. Ona, Mia i Emma havien estat alguna vegada al podi aquests darrers anys i ara són en el quart, cinquè i vuitè lloc, respectivament. Entre els deu primers noms de nena, hi ha Gala, en sisena posició, i Olívia, en la setena.

 

En nens, Martí és el nom més posat per primera vegada, seguit de Biel, amb 346 nadons, i Marc, amb 344. Marc havia tingut una hegemonia de més d’un quart de segle, fins el 2022; el 2023 havia caigut fins a la setena posició. Ara ha tornat al podi. Leo, que havia destronat Marc el 2022, és en la quarta posició, seguit per Nil, Mateo, Àlex, Jan, Pau i Pol. Jan ha passat a la vuitena posició després d’haver encapçalat el rànquing el 2023.

Tres síl·labes i noms curts

Tot i que el rànquing del 2024 en nenes és encapçalat per noms de tres síl·labes en català, continuen estilant-se els noms curts, com Ona i Mia, una tendència que s’ha vist en els rànquings dels darrers anys. També en nens, entre els quals són molt freqüents els apel·latius d’una síl·laba.

Per àmbit territorial

Per àmbit territorial, Sofia és el nom més freqüent de les nenes nascudes a l’àrea metropolitana de Barcelona i a Ponent; Júlia, al Camp de Tarragona, a les Comarques Gironines i a l’Alt Pirineu i Aran; Martina, a les Terres de l’Ebre; Ona, a la Catalunya Central i Mia, al Penedès.

Dels noms de nen, Mateo és el més posat a l’àrea metropolitana; Arnau ha estat el més freqüent a les Comarques Gironines; Pol, a les del Camp de Tarragona; Martí, a la Catalunya Central i a Ponent; Marc, a les Terres de l’Ebre; Jan, a l’Alt Pirineu i Aran i Biel, al Penedès.

 

El president d’ERC, Oriol Junqueras, s’ha presentat com a acusació particular en una causa oberta sota secret de sumari que investiga un suposat delicte de revelació de dades personals en un canal de Telegram de suport a l’eurodiputat ultra i dirigent de Se Acabó la Fiesta (SALF), Alvise Pérez.

Segons que informa ERC, al grup es van publicar dades personals de Junqueras, i també de més dirigents polítics i periodistes, per la qual cosa l’advocat Andreu Van den Eynde ha sol·licitat la personació en la causa i el jutjat central d’instrucció 1 de Madrid l’ha acceptada, segons la providència consultada per Europa Press.

La causa investiga els fets com ara delictes contra la “seguretat nacional” i un suposat delicte de terrorisme, i ERC diu que en el moment en què es van filtrar telèfons, adreces, documents d’identitat i correus electrònics dels afectats, el grup “Chat sobre Alvise Pérez” tenia 92.000 subscriptors.

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea ha tornat a ajornar la decisió sobre l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec, a causa de les reticències que encara mantenen uns quants estats membres. Malgrat que el govern espanyol hi arribava amb voluntat de convèncer amb un nou document els governs que havien plantejat dubtes a la reunió del maig, el consell s’ha acabat sense que s’hagi arribat a votar.

Tot i això, Espanya insisteix en la proposta i fonts diplomàtiques citades per l’Agència Catalana de Notícies apunten que el debat es reprendrà “probablement” al setembre. Però avui els governs han deixat clar que el suport unànime necessari encara era lluny pels dubtes esgrimits per alguns estats sobre les implicacions jurídiques i econòmiques que implicaria la reforma del reglament lingüístic. L’informe dels serveis jurídics del Consell, que argumenta que la reforma del reglament lingüístic requereix una modificació dels tractats, és utilitzat per uns quants estats per frenar la proposta; mentrestant, el govern espanyol insisteix que és una decisió purament política i no pas jurídica.

A l’arribada a la reunió, alguns representants europeus han deixat clar que el document presentat per Espanya no resolia del tot les qüestions plantejades. Això ha fet que, com ja s’esperava, els ministres d’Afers Europeus dels vint-i-set estats no prenguessin cap decisió. Abans, el secretari d’estat per a la UE espanyol, Fernando Sampedro, ha aixecat el to públicament contra els governs que encara s’hi oposaven i els ha acusat de “segrestar” la qüestió perquè no permetien que avancés. “Si hi ha cap estat membre que necessiti cap altra qüestió de la Comissió o el Consell, que ho demani”, ha dit.

A la conferència de premsa posterior, la ministra d’Afers Europeus danesa, Maire Bjerre, que ha presidit la reunió, ha dit que encara hi havia dubtes financers i jurídics per resoldre, i ha aclarit que a la reunió hi havia participat un representant dels serveis jurídics del Consell per donar la seva opinió. “Encara hi ha dubtes, continuarem treballant-hi”, ha dit.

El Departament d’Educació ha decidit de paralitzar el procediment d’adjudicacions de places del curs vinent per a mestres a Catalunya per la detecció d’incidències. Segons que ha avançat La Vanguardia i han confirmat fonts del Departament a l’ACN, l’aturada obligarà a refer tot el procés d’adjudicació, i es preveu que pugui acabar finalment la setmana que ve.

El departament ha obert un expedient informatiu per saber per què no s’han seguit les instruccions que es van donar, quin ha estat el problema concret i quantes places, segurament centenars, estan afectades.

També demana disculpes als afectats i ha demanat la compareixença urgent de la consellera, Esther Niubó, al parlament per la setmana que ve. També n’ha informat als partits polítics i ha convidat els sindicats i la síndica de greuges de participar en el nou procés d’adjudicació per transparència.

Les incidències han desembocat, fins i tot, en l’adjudicació de places a interins davant de funcionaris, o que centenars de places no hagin entrat en la llista de disponibles perquè fossin distribuïdes.

Alguns errors en les llistes provisionals s’han reproduït a les llistes definitives, que van aparèixer ahir, i que 24 hores després han estat retirades pels nombrosos errors que contenen. A més, en les llistes definitives hi ha errors que no havien aparegut en les provisionals. Per això, s’ha de refer des del principi tot el procediment.

A partir de la tardor el Canal 33 canviarà el plantejament de la seva graella de programació nocturna. La peça més destacada serà La renaixença, el nou programa d’en Peyu després del comiat de El búnquer, que de dilluns a divendres emetrà a les 22.15 en format vídeo el mateix episodi emès al migdia a Catalunya Ràdio. El programa també es podrà veure a YouTube i a la plataforma 3Cat.

“Per més que expliquis per què s’acaba ‘El búnquer’, la gent intenta buscar-hi mil teories”

De fet, els continguts divulgatius, culturals i de servei públic de la plataforma seran els que nodriran la graella després de La renaixença. Cada nit de dilluns a divendres es dedicarà a una temàtica cultural o divulgativa diferent, com el coneixement i l’humanisme, amb programes com Tot el temps del món, Club tàndem, L’ofici de viure o L’eclipsi; ficció i arts visuals, amb espais com Kimeres, Sala polivalent, La mirada de la Fiona, Diaris fotogràfics, Emocionari il·lustrat i La gran il·lusió; ciència, amb nous capítols de Quèqui i Animals arquitectes; cultura, amb propostes com Marcians, Tempo i Sistema solar; i cultura popular, amb Rauxa i Bèsties & flames.

També hi tindrà pes la nova temporada de l’espai cultural Nervi, i de dilluns a dijous s’emetran, per separat, els espais que conformen el programa: els videopòdcasts Replicants i Tres vides, les entrevistes i la taula de Nervi. A banda, el 33 continuarà emetent documentaris i propostes històriques de 3Cat.

A la televisió convencional el Canal 33 comparteix freqüència d’emissió amb el SX3 i comença la programació a les 22.00, però també ofereix una programació 24 hores a la plataforma 3Cat.

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, ha denunciat que el Consell de Carlos Mazón incompleix de manera “flagrant i inacceptable” la Llei 2/2015, de bon govern i participació ciutadana, per no haver publicat encara cap dada sobre la caixa fixa corresponent a enguany.

“A hores d’ara, el portal de transparència de la Generalitat continua sense oferir cap informació sobre la caixa fixa del 2025, malgrat que la normativa obliga a publicar-la, com a mínim, amb periodicitat mensual”, ha advertit en un comunicat.

Baldoví ha defensat que aquestes despeses menors i urgents han d’estar sotmeses a un control estricte per part de la ciutadania, “per evitar el malbaratament de recursos públics”. I ha criticat que a aquest retard s’hi afegeix la reforma aprovada pel PP i Vox per reduir encara més la transparència sobre aquests fons.

“El Consell de Mazón vol amagar aquesta informació a la societat valenciana perquè és un govern expert a malbaratar diners públics amb finalitats privades i personals”, ha dit. I ha recordat casos que considera especialment greus, com “l’intent de fer pagar a la Generalitat un àpat per celebrar un sant en un restaurant de luxe, o els més de 12.000 euros en sopars i mariscades del conseller d’Educació, José Antonio Rovira”.

Per al síndic de Compromís, “la transparència no és una opció, sinó una obligació irrenunciable en qualsevol democràcia digna”, i considera que el Consell “demostra una opacitat absoluta i s’allunya dels principis del bon govern”.

Per tot plegat, ha exigit a la Generalitat que rectifique de manera immediata i publique “sense més dilació” les dades pendents de la caixa fixa del 2025. “Des de Compromís continuarem vigilants i denunciarem qualsevol intent de retallar la transparència i la rendició de comptes de l’administració valenciana, perquè ja sabem que les banderes del PP són la corrupció i l’opacitat”, ha conclòs.

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, ha denunciat que el Consell de Carlos Mazón incompleix de manera “flagrant i inacceptable” la Llei 2/2015, de bon govern i participació ciutadana, per no haver publicat encara cap dada sobre la caixa fixa corresponent a enguany.

“A hores d’ara, el portal de transparència de la Generalitat continua sense oferir cap informació sobre la caixa fixa del 2025, malgrat que la normativa obliga a publicar-la, com a mínim, amb periodicitat mensual”, ha advertit en un comunicat.

Baldoví ha defensat que aquestes despeses menors i urgents han d’estar sotmeses a un control estricte per part de la ciutadania, “per evitar el malbaratament de recursos públics”. I ha criticat que a aquest retard s’hi afegeix la reforma aprovada pel PP i Vox per reduir encara més la transparència sobre aquests fons.

“El Consell de Mazón vol amagar aquesta informació a la societat valenciana perquè és un govern expert a malbaratar diners públics amb finalitats privades i personals”, ha dit. I ha recordat casos que considera especialment greus, com “l’intent de fer pagar a la Generalitat un àpat per celebrar un sant en un restaurant de luxe, o els més de 12.000 euros en sopars i mariscades del conseller d’Educació, José Antonio Rovira”.

Per al síndic de Compromís, “la transparència no és una opció, sinó una obligació irrenunciable en qualsevol democràcia digna”, i considera que el Consell “demostra una opacitat absoluta i s’allunya dels principis del bon govern”.

Per tot plegat, ha exigit a la Generalitat que rectifique de manera immediata i publique “sense més dilació” les dades pendents de la caixa fixa del 2025. “Des de Compromís continuarem vigilants i denunciarem qualsevol intent de retallar la transparència i la rendició de comptes de l’administració valenciana, perquè ja sabem que les banderes del PP són la corrupció i l’opacitat”, ha conclòs.

El Minsiteri d’Hisenda espanyol ha destituït Óscar del Amo Galán, sots-director general de Tributs Locals, que és investigat per suposadament formar part de la trama que encapçalava l’ex-ministre Cristóbal Montoro. El jutge li atribueix un paper clau en la incorporació d’esmenes al pressupost espanyol del 2018 favorables als interessos d’empreses gasístiques, que posteriorment haurien pagat pel servei al despatx vinculat a Montoro.

Aquest matí, la ministra i vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero, havia dit que encara no s’havia pres cap decisió sobre l’alt funcionari. “Estem examinant els detalls de la imputació i parlant amb ell per actuar correctament.” A més, ha remarcat que no és un càrrec polític i que el seu accés al càrrec va ser per via de la carrera administrativa.

El jutge Rubén Rus, titular del jutjat d’instrucció número 2 de Tarragona, va aixecar dimecres el secret del sumari d’una causa oberta fa set anys, centrada en el despatx Equipo Económico, fundat el 2008 per Montoro. Segons el magistrat, l’ex-ministre va ser soci fundador i màxim responsable del bufet fins poc abans de tornar al Ministeri d’Hisenda amb Mariano Rajoy. A partir del 2011, unes quantes reformes legals van afavorir els clients d’aquell despatx.

El sumari recull que les empreses gasístiques implicades només van influir en els canvis normatius, si no que, fins i tot, va redactar textos legals complets, sempre a canvi de pagaments considerables. Una d’aquestes modificacions es va incloure al pressupost del 2018.

Sobre Del Amo, el jutge afirma que ocupava una posició clau dins el ministeri i que va intervenir en la redacció de normes ajustades a les demandes de les gasístiques. Els correus electrònics recollits durant la investigació mostren reunions i intercanvis amb aquestes empreses i, fins i tot, converses telefòniques per acabar de perfilar els textos legals. El magistrat conclou que les esmenes van ser dictades pels qui pagaven al despatx de Montoro.

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol que instrueix el cas Koldo, Leopoldo Puente, ha dit a Institucions Penitenciàries que pot actuar segons la normativa pròpia respecte de les visites a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, empresonat a Soto del Real (Madrid). Ho ha fet arran d’una petició de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que volia rebre informació sobre qui visita Cerdán i quan ho fa.

En un escrit del 3 de juliol, l’UCO demanava que, “per interès de la investigació”, se l’informés de les visites a Cerdán, si podia ser abans que es fessin. En cas de visites imprevistes –com ara les de membres del col·legi d’advocats–, sol·licitava que se’n comuniqués la identitat i el moment tan aviat com fos possible. Deixava clar que no demanava conèixer el contingut de les trobades i instava Institucions Penitenciàries a actuar amb la màxima discreció.

Institucions Penitenciàries va traslladar la petició al jutge instructor en un escrit del 9 de juliol, informant-lo que la petició s’estava tramitant, llevat que el tribunal digués el contrari. Finalment, en una providència dictada avui, Puente ha respost que no ha dictat cap resolució en aquesta causa que calgui ratificar, modificar o anul·lar, i que, per tant, Institucions Penitenciàries ha d’actuar d’acord amb allò que consideri normativament pertinent.

La defensa denuncia un “atropellament”

Fonts de la defensa de Cerdán consideren que aquesta actuació és un greu “atropellament” al dret de defensa del dirigent socialista i valoren de demanar empara als col·legis d’advocats.

El Suprem el va enviar a presó provisional el 30 de juny pels delictes d’organització criminal, tràfic d’influències i suborn. Considera que era el cap de la suposada trama de cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions públiques, en què també haurien participat l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García.

Puente va justificar l’empresonament preventiu pel risc que Cerdán destruís, alterés o ocultés proves. Segons el jutge, el dirigent socialista és qui coneix qui pagava els suborns i qui els rebia, un aspecte que la investigació encara no ha pogut aclarir del tot.

Cerdán va recórrer contra la decisió, al·legant que era víctima d’una causa general. Tant la fiscalia com les acusacions populars, impulsades pel PP, s’hi han oposat. El Tribunal Suprem té previst de fer dimarts vinent una vista d’apel·lació per a estudiar si el manté empresonat o no.

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol que instrueix el cas Koldo, Leopoldo Puente, ha dit a Institucions Penitenciàries que pot actuar segons la normativa pròpia respecte de les visites a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, empresonat a Soto del Real (Madrid). Ho ha fet arran d’una petició de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que volia rebre informació sobre qui visita Cerdán i quan ho fa.

En un escrit del 3 de juliol, l’UCO demanava que, “per interès de la investigació”, se l’informés de les visites a Cerdán, si podia ser abans que es fessin. En cas de visites imprevistes –com ara les de membres del col·legi d’advocats–, sol·licitava que se’n comuniqués la identitat i el moment tan aviat com fos possible. Deixava clar que no demanava conèixer el contingut de les trobades i instava Institucions Penitenciàries a actuar amb la màxima discreció.

Institucions Penitenciàries va traslladar la petició al jutge instructor en un escrit del 9 de juliol, informant-lo que la petició s’estava tramitant, llevat que el tribunal digués el contrari. Finalment, en una providència dictada avui, Puente ha respost que no ha dictat cap resolució en aquesta causa que calgui ratificar, modificar o anul·lar, i que, per tant, Institucions Penitenciàries ha d’actuar d’acord amb allò que consideri normativament pertinent.

La defensa denuncia un “atropellament”

Fonts de la defensa de Cerdán consideren que aquesta actuació és un greu “atropellament” al dret de defensa del dirigent socialista i valoren de demanar empara als col·legis d’advocats.

El Suprem el va enviar a presó provisional el 30 de juny pels delictes d’organització criminal, tràfic d’influències i suborn. Considera que era el cap de la suposada trama de cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions públiques, en què també haurien participat l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García.

Puente va justificar l’empresonament preventiu pel risc que Cerdán destruís, alterés o ocultés proves. Segons el jutge, el dirigent socialista és qui coneix qui pagava els suborns i qui els rebia, un aspecte que la investigació encara no ha pogut aclarir del tot.

Cerdán va recórrer contra la decisió, al·legant que era víctima d’una causa general. Tant la fiscalia com les acusacions populars, impulsades pel PP, s’hi han oposat. El Tribunal Suprem té previst de fer dimarts vinent una vista d’apel·lació per a estudiar si el manté empresonat o no.

La nova comissionada del català a l’Ajuntament de Barcelona, Marta Salicrú, ha considerat “totalment desafortunats” els vídeos catalanòfobs difosos a les xarxes socials els darrers dies i s’ha compromès a treballar per a fer entendre que el català “és part de la identitat” de la capital.

“Tenim molta feina a fer i ens hi hem de posar de seguida. Hem de fer entendre a les persones que vulguin viure aquí que han de garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants”, ha dit en el seu acte de presentació.

Salicrú, que ha comparegut amb el batlle, Jaume Collboni, ha dit que tindria una partida de 4 milions d’euros per als dos anys vinents i que un dels seus objectius principals seria incidir en la creació de contingut.

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea torna a debatre aquest matí la proposta perquè el català, l’èuscar i el gallec esdevinguin llengües oficials de la UE. La iniciativa, impulsada per Espanya fa dos anys, encara topa amb la resistència d’uns quants estats membres, que invoquen motius jurídics i pressupostaris per evitar de pronunciar-s’hi favorablement. Les declaracions dels ministres quan han entrat a la reunió reflectien que la unanimitat requerida encara és lluny i que el panorama continua estancat. L’informe dels serveis jurídics del Consell, que argumenta que la reforma del reglament lingüístic requereix una modificació dels tractats, és utilitzat per uns quants estats per frenar la proposta. El govern espanyol, en canvi, sosté que és una qüestió purament política, i acusa alguns estats de dilatar la qüestió sense motius. “Si hi ha qualsevol estat membre que necessiti qualsevol altra qüestió de la Comissió o el Consell, que ho demani”, ha dit Fernando Mariano Sampedro Marcos, secretari d’estat per a la UE.

Espanya acusa els estats reticents a l’oficialitat del català de “segrestar” la iniciativa al Consell

Un dels representants europeus que ha parlat més clarament en contra de l’aprovació avui de la reforma del reglament lingüístic ha estat Xavier Bettel, ministre d’Afers Estrangers de Luxemburg, un govern que, de fet, no és contrari a l’oficialitat. Tot amb tot, ha dit que la Unió Europea es troba en un moment complicat perquè no troba consens en algunes altres qüestions, com el pressupost comunitari o les represàlies a Israel, i que no s’entendria que l’acord arribés per a l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. “Entenc plenament que per als espanyols el multilingüisme i les tradicions són molt importants, però el moment no és gens adequat, del meu punt de vista”, ha dit. Malgrat això, ha aclarit que no hi posarien traves: “No ho blocarem, ja ho hem dit als nostres companys espanyols.” Tot i que, finalment, ha insistit: “La setmana que no som capaços de mostrar gaire unitat, que es vegi que en l’única cosa que arribem a un acord és aquest… sense comentaris.”

França, per boca del ministre d’Afers Europeus, Benjamin Haddad, ha estat ambigua. Ha reconegut que és una qüestió important per a Espanya i que n’han parlat sovint amb el seu homòleg, però ha recordat que no s’havia arribat mai a cap consens. Ha expressat la voluntat de continuar treballant per trobar una sortida constructiva, però no ha precisat en cap moment si França acabaria donant suport a la proposta o no. A més, ha remarcat que la solució hauria d’anar vinculada a qüestions com ara el debat pressupostari. També Polònia s’ha mantingut distant. El ministre d’Afers Europeus, Adam Szłapka, ha dit que avui la qüestió es debatria, però que hi ha molts dubtes entre els estats membres, sobretot de naturalesa jurídica. Ha avançat que la majoria dels estats necessiten més temps i que, per tant, no preveu que avui es prengui cap decisió.

Un dels governs més crítics ha estat el d’Àustria. La ministra Claudia Plakolm ha dit que calia prendre seriosament l’opinió del servei jurídic del Consell de la UE i que mentre no hi hagi una proposta nova que resolgui les objeccions jurídiques i també les financeres, Àustria no podria donar-hi suport.

També el govern de Finlàndia ha expressat recel. El ministre Joakim Strand ha dit que el seu país és sempre obert a debats constructius, però que, tenint en compte l’opinió del servei jurídic, encara hi ha qüestions que no han estat resoltes. “Mentre no hi hagi damunt la taula una proposta que resolgui del tot les objeccions jurídiques i també les financeres, no podem donar-hi suport”, ha deixat clar.

L’única veu clarament favorable dels governs que s’han aturat a parlar amb la premsa ha estat la d’Eslovènia. El secretari d’estat Marko Štucin ha explicat que el seu govern dóna suport a la proposta i que, si avui es posés a votació, hi votarien a favor. Ha admès que havien tingut dubtes tècnics, financers i jurídics, però considera que s’han aclarit durant els mesos de debat. La ministra danesa, Marie Bjerre, que avui s’estrena en la presidència de la reunió, ha confirmat que molts estats tenen dubtes de caràcter jurídic i pressupostari i, tot i que Dinamarca manté el punt a l’agenda, ha dit que no pensa que avui es voti.

La Ryder Cup del 2031 de golf, que enfronta els equips d’Europa i dels Estats Units, es farà al PGA de Caldes de Malavella. Segons fonts properes a l’organització, es preveu fer l’anunci dimarts que ve i que el dia 25 es faci una conferència de premsa per oferir més detalls de l’arribada del torneig a les instal·lacions de Camiral Golf&Wellness. En els darrers anys, s’ha treballat en la candidatura per acollir la competició, però el govern la va frenar inicialment el 2023, quan va tombar la modificació urbanística proposada per Caldes de Malavella per a la construcció d’un tercer camp de golf i 12.000 metres quadrats d’allotjaments turístics. Aleshores, l’executiu defensava acollir el torneu amb les instal·lacions existents.

Tot i aquest context, l’executiu, aleshores capitanejat per ERC, va expressar la seva intenció de reprendre les negociacions per celebrar l’esdeveniment a les instal·lacions, però com estan actualment i garantint la sostenibilitat mediambiental.

Per la seva banda, el director de la competició, Guy Kinnings, va obrir la porta a adaptar-se als dos camps actuals i explorar totes les opcions. En una carta a finals de l’estiu del 2023, Kinnings cridava el govern a reconsiderar la seva decisió per evitar que l’esdeveniment anés a un altre lloc.

Així mateix, fonts de la Generalitat actual encara no confirmaven oficialment la celebració del torneig a Catalunya el 2031, tot i admetre que les negociacions estan molt avançades. Això sí, han assenyalat que acollir una competició d’aquest perfil representa una projecció internacional “positiva” de Girona, la Costa Brava i tota Catalunya.

L’arribada de la competició a Catalunya ha comptat durant aquests anys amb el suport de patronals com Foment del Treball i una quarantena d’associacions més que veien la celebració de l’esdeveniment com “una oportunitat rellevant per al futur del país”. Juntament amb altres entitats com el Col·legi d’Economistes la patronal calculava un impacte econòmic superior als 1.000 milions d’euros i l’arribada d’uns 300.000 visitants.

El projecte i la possible construcció d’un tercer camp va despertar el rebuig d’associacions i partits com l’Associació de Naturalistes de Girona, la Plataforma Caldenca, Unió de Pagesos, part de l’oposició de Caldes (ERC i SOM) i En Comú Podem. Consideraven que ampliar les instal·lacions amb un nou camp, un hotel o apartaments suposava destruir “més de 200 hectàrees de boscos i sòl agrícola protegits” i que és incompatible “amb l’emergència climàtica i les conseqüències planetàries del turisme de luxe”.

Amb tot, durant aquest temps i fins ara, els promotors de la candidatura han continuat treballant amb discreció per atraure la competició, que arribarà a l’Estat per segona vegada després que el 1997 es fes a Valderrama (Cadis). Fins que no aterri a Caldes de Malavella el 2031, la competició es disputarà enguany a Farmingdale (Nova York), a County Limerick el 2027 (Irlanda) i a Chaska (Minnesota) el 2029.

Per al 2033, dos anys després de Caldes de Malavella, és previst que tingui lloc a San Francisco.

Quasi noranta anys del cop d’estat de Franco i els seus generals, que ens dugueren a la cruenta guerra civil i la llarga i fosca dictadura. Noranta anys del franquisme sociològic, que encara impregna tants sectors i que dicta els designis d’un present al qual li supuren les ferides.

Que la transició espanyola no en té res, de modèlica, prou que ho saben les persones torturades als forats de l’horror, com ho era Via Laietana –i tants d’altres–, aquells que van morir a mans de la policia o totes les persones assassinades per l’acció de la ultradreta. La mateixa que “surt de cacera” (així ho anomenaren la setmana passada) de persones migrades al crit de “¡Esto es España!”, atiada des de les diverses tribunes parlamentàries –incloses les de Catalunya.

Una ultradreta que no dubtarà a corejar un “¡A por ellos!” que coneixem bé, i que és tan ampli com la seva capacitat d’odiar: persones LGTBIQ+, musulmanes, negres, racialitzades no blanques, feministes, defensores de les llibertats, independentistes o, simplement, qualsevol que no s’ajusti a la seva visió de món rància i amb olor de naftalina són susceptibles de persecució.

Tanmateix, no es tracta del que no es va fer bé en aquell moment, sinó de tot el que es pot fer ara –que és molt. Avui encara hi ha l’oportunitat d’esmenar-ho, perquè moltes de les qui van ser torturades i represaliades continuen lluitant, mostrant el camí, exigint allò que ja fa molt temps que se’ls hauria d’haver donat i que se’ls continua negant.

Carles Vallejo, Maribel i Pepus Ferrándiz, un cop aprovada la llei de memòria de l’any 2022 –que deien que faria justícia a les represaliades–, van presentar querella per les tortures patides a Via Laietana durant els anys setanta. En ambdós procediments, els tribunals han donat la mateixa resposta: no es pot investigar per la llei d’amnistia de 1977 i perquè al codi penal espanyol els crims de lesa humanitat no estaven reconeguts com a delicte quan es van cometre els fets. Com si els tribunals d’aquí no estiguessin obligats pel dret internacional, que determina que aquells crims són imprescriptibles i que, òbviament, ja estaven prohibits quan es van cometre, independentment del que establís la llei interna –i franquista– del moment.

Es podria pensar que aquesta decisió no afecta com s’investiguen les vulneracions de drets d’avui, que això només succeeix amb els abusos del passat. Res més lluny de la veritat. Només una petita mostra: dels 49 litigis penals d’Irídia actius l’any 2024, comesos per cossos policials, funcionaris de presons o seguretat privada, els jutjats d’instrucció han arxivat la denúncia sense una investigació eficaç en 32 casos. Davant delictes contra la integritat moral, tortura o lesions, la resposta ha estat negativa el 65% de les vegades i ha calgut que instàncies superiors els reobrissin mesos més tard, o fins i tot anys. Fins ara, ho han fet en 24 dels processos, com es pot consultar a l’Informe de Violència Institucional.

Investigar i jutjar els crims del franquisme i la transició, doncs, no és només un acte de justícia i reparació cap a les persones que els van patir directament, que en seria motiu suficient. És també un antídot contra la desmemòria del que va suposar per a la societat sencera, un impacte que avui es nega o, directament, es desconeix. És garantir que l’horror no es repetirà –ni avui ni demà.

Perquè l’autoritarisme que empaita pels carrers, crida als parlaments o es filtra en resolucions judicials impròpies d’una democràcia no s’entén sense la impunitat d’ahir, que encara perdura i es reprodueix. Per això, perquè és molt més que una qüestió individual, Carles Vallejo i els germans Ferrándiz no estan sols. Acudiran al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Comitè contra la Tortura acompanyats d’un centenar de persones represaliades que han signat una carta conjunta adreçada a aquests organismes, exigint que obrin una porta que fa massa temps que és tancada.

Milers de persones s’han afegit a la iniciativa, que encara recull adhesions en aquest web.

Al setembre, quan en Carles presenti la demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans, és important mostrar que som milers les persones que tenim clar que mai no és tard per a fer justícia, però que ha de ser ara. Que no podem esperar més.
Les tortures del franquisme no són història passada. Són impunitat present.

Anaïs Franquesa Griso és directora d’Irídia.

Carme Forcadell ja no és a la primera línia però diu que no ha deixat de fer política ni de treballar per la independència de Catalunya. Presideix l’Associació d’Amics de la Casa Macià i l’Associació Nativitat Yarza Planas. També és a la Plataforma per la Llengua. Forcadell segueix de prop els moviments d’ERC i de l’ANC. Es manté connectada amb molta gent, no ha deixat mai de moure’s, i amb tot aquest bagatge fa balanç de la situació d’ERC, de l’Assemblea, de l’independentisme i del país. L’entrevistem als Jardinets de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, ara que s’ha posicionat en contra de l’acord de la comissió bilateral sobre un nou finançament.

—Vau piular a X que l’acord de finançament era “una altra presa de pèl”.
—Es va parlar d’un acord singular. Singular vol dir singular, no general. I resulta que no és singular, sinó que és generalitzat. De fet, ja m’ho pensava, això, perquè mai a la vida hem pogut tenir res singular. Tot allò que ha obtingut Catalunya, fos bo o dolent, immediatament ho han volgut tots els altres. Sempre ha estat així. Hi havia dues coses molt importants. L’una és el principi d’ordinalitat. Sempre que s’ha tractat un acord de finançament per a Catalunya se n’ha parlat. No pot ser que tu, després de pagar imposts, en surtis perdent. Perquè també tens uns serveis socials, sanitaris, salut, escola; i també els has de pagar. Per tant, el principi d’ordinalitat, per mi, és bàsic. La segona cosa és que es va dir que es recaptaria l’IRPF l’any 2026. Resulta que, d’això, res de res. Per això considero que és una presa de pèl.

—No creieu que l’acord s’assembli a la sobirania fiscal que havia proposat ERC ni a un concert econòmic.
—Evidentment. El concert econòmic, com el del País Basc, ja sabíem d’entrada que no seria possible. Però sí que pensava que hi podia haver un pas endavant. Però no hi ha sobirania fiscal. Sobirania fiscal vol dir que tu recaptes els imposts, que tu pactes amb l’estat quant contribueixes, quina és la quota de manteniment de l’estat i la solidaritat. Sembla que es quedarà només en una cosa de gestió, que serà una hisenda de gestió compartida i res més. Això, per mi, no és el que es va pactar l’any passat.

—Com valoreu la resposta de la direcció d’ERC?
—He sentit Josep Maria Jové i ha estat molt contundent: si no compliu allò que es va pactar, no hi haurà nou pressupost. Tinc l’esperança que això es reconduirà. S’ha de reconduir. En aquests moments, Esquerra té força, perquè dóna suport al govern a Catalunya, al govern de Madrid, a diputacions i ens comarcals i, per tant, crec que té força per a aconseguir, com a mínim, que es compleixi una part, que no es quedi en això, que és no res.

—No creieu, per tant, que sigui moment de trencar ara mateix amb el PSC ni amb el PSOE?
—S’ha d’intentar reconduir-ho de totes totes, perquè Catalunya té una situació molt complicada. L’habitatge s’ha convertit en el principal problema per a totes les famílies, hi ha la salut… Tenim molts problemes i necessitem realment millorar el finançament. S’ha d’intentar i ERC té força per a aconseguir-ho. Si els altres partits també hi donessin suport, encara tindríem més força.

—Si passat un temps es demostrés inviable, aleshores, sí?
—Crec que llavors sí que Esquerra s’hauria de replantejar el seu suport. En tot cas, això ho heu de preguntar a la direcció d’Esquerra. Aquesta és la meva opinió.

—Vós vau votar en contra de la investidura de Salvador Illa en la consulta interna d’ERC.
—Sí, però ara és igual. És a dir, va guanyar el que va guanyar. La militància va decidir que s’havia de donar suport a la investidura. Pensaven que era un bon acord i és veritat que, mirat fredament, podies pensar que era molt bo. Que, si es complia, valia la pena. Passa és que tenim molts anys d’experiència i d’incompliments. Ara, què hagi votat tothom no té cap mena d’importància. La qüestió important és en quin moment som. El pacte entre els dos partits va estar bé, però ara les institucions l’han rebaixat. D’un bon pacte s’ha arribat a un mal pacte.

—Vist en perspectiva, creieu que ERC es va equivocar amb la investidura?
—No. Jo, vist en perspectiva, el que penso és que molts dels militants que van votar-hi a favor ara potser no ho farien. Això sí que ho veig, i moltes vegades ho he pensat. Molts que van votar que sí, ara votarien que no.

—Pels incompliments?
—Pels incompliments, sí.

—No creieu que ja es podia intuir que era difícil que el PSC complís aquest acord?
—Per mi, sí. Però per altra gent, no, perquè sempre hi ha aquella esperança. Nosaltres necessitem un finançament just com l’aire que respirem. El necessitem per temes socials, però també per invertir en el català. Necessitem recursos. Hi ha gent que hi va confiar, i per això va votar que sí.

—El PSC ha fet prou davant el PSOE?
—No, crec que no ha fet prou. Ells diuen que s’hi han compromès, que ho faran avançar i que això és l’inici, però jo ho veig molt complicat, perquè són el mateix partit. El PSC està subordinat al PSOE.

—La situació política espanyola, amb el cas Cerdán, i el fet que la ministra d’Hisenda sigui la candidata del PSOE a Andalusia encara ho complica més, no?
—Són tota una sèrie de circumstàncies que ho fan més difícil. No s’atreviran a fer una cosa singular, com ho és el concert econòmic basc, precisament, perquè estan en una situació de debilitat i perquè molts barons del PSOE també hi estaran en contra, no només el PP i Vox. El tema de la singularitat el veia difícil, però no el principi d’ordinalitat, que és, en definitiva, el que ens interessa. No pot ser que donem molt més i quedar-nos menys. Això és insuportable, no es pot tolerar. I, després, el tema de l’IRPF i recaptar tots els imposts. Si nosaltres recaptem tots els imposts, m’alegro que també ho puguem fer al País Valencià i a les Illes. Em sembla perfecte que pactin el que vulguin, però que Catalunya recapti tots els imposts i mantingui el principi d’ordinalitat. Per mi, això és sobirania fiscal.

—ERC i Junts necessiten que el PSOE compleixi els acords i no veuen que pactar amb el PP sigui una alternativa. No tenen força per a tombar-lo. Això no els debilita o els fa estar-ne una mica supeditats?
—Crec que sí, però està més debilitat el PSOE, en aquests moments, que no pas nosaltres. A nosaltres ens debilita, però ell ho està més. I nosaltres tenim més força per a negociar, precisament, perquè el PSOE està debilitat.

—Què penseu de l’acord del traspàs de Rodalia i de la condonació d’una part del deute del FLA?
—La condonació està bé, però és la xocolata del lloro, perquè ens entenguem. I Rodalia, doncs exactament el mateix. Ara faran una empresa en què el 51% el tindrà l’estat. Som en la mateixa situació. El PSC hauria pogut fer més. Crec que aquest acord també s’ha de millorar, perquè tampoc no és el que s’havia pactat.

—Com veieu ERC després del congrés, amb la nova direcció? S’han guarit les ferides o hi ha coses que s’han tancat en fals?
—Tothom té clar que s’ha de fer pinya. És a dir, que en el congrés vas donar suport a una candidatura o a una altra, però ara tothom té clar que ha de donar suport a Esquerra. Que Esquerra és el partit que en aquests moments pot fer tots aquests pactes que beneficien el país. S’ha d’intentar que ERC sigui un partit fort. Tothom veu clar que el país necessita que Esquerra sigui forta.

—ERC podrà aturar la davallada electoral a les municipals?
—En política, de vegades, d’una setmana a una altra passa alguna cosa i ho canvia tot. Dos anys vista és una eternitat. Depèn molt de la situació, del context, de com vagin aquests acords, precisament. Si fossin bons, si es complissin, seria molt important.

—Fa un temps, vau dir que crèieu que l’ANC avançava per recuperar la transversalitat que havia perdut. Ho manteniu?
—Ara no ho sé, perquè és molt complicat.

—Com veieu l’Assemblea?
—Em sap molt de greu, perquè sempre dic que me l’estimo com si fos un fill i ho pateixo molt. Hi ha molta gent que em truca molt preocupada i que també s’ho passa molt malament. Lluís Llach fa tant com pot i més, però és una situació molt complicada, perquè són lluites internes. Això és el que sempre ens ha perdut, que ens barallem entre nosaltres. Veient tota la situació del país, cal una societat civil forta i amb empenta, precisament, per a pressionar el govern. Sempre he dit que la principal funció de l’ANC és pressionar el govern i els partits polítics. En aquests moments, necessiten ser pressionats més que mai. I em sap greu que, per lluites internes, perquè hi ha persones que estan disconformes… Però va guanyar el que va guanyar. Per molt poc, ni que fos per un vot, però això és la democràcia. Han guanyat i se’ls ha de donar suport i això no passa a l’ANC. Em sap molt de greu, perquè costa molt que tirin endavant, malgrat que sé que hi ha molta gent al secretariat que treballa molt, i molt bé, i que ho passa molt malament i pateix. Sé que Lluís Llach, perquè de vegades n’hem parlat, fa tant com pot i més, però és molt complicat. Són els mateixos del secretariat, els qui són dins, diguéssim, els qui fan el joc al govern espanyol. D’això, n’hauríem de ser conscients.

—L’ANC no pot teixir aliances amb entitats i partits per avançar cap a una unitat d’acció en aquestes condicions?
—Sempre pots teixir aliances amb partits polítics, amb unes altres entitats. Però la qüestió important és que tingui prou força per a pressionar el govern. No té prou força perquè ha perdut la transversalitat, perquè hi ha molta gent que ja no se sent representada per l’Assemblea.

—En què creieu que hauria de pressionar ara el govern, l’ANC?
—Hauria de pressionar per tot: pel finançament, per l’habitatge, per les infrastructures, per tot allò que millori la vida dels catalans i catalanes. Vam començar per la independència perquè aquell era el context i el moment. La independència ha de ser el seu objectiu prioritari, però també pot treballar amb altres objectius socials. Per tot allò que també signifiqui avançar en el camí de la sobirania de Catalunya.

—Falten actors polítics nous i una renovació de lideratges encara?
—Crec que falten actors polítics nous. Sí que ho penso. Passa que també és molt difícil.

—No és el vostre cas, però el fet que dirigents de l’1-O es mantinguin en actiu ho complica?
—És clar, però si els seus respectius partits els han votat i han decidit que siguin ells, doncs res a dir-hi, no? Això ha de ser una decisió personal. Si són al capdavant és perquè han confiat en ells i creuen que ho poden fer bé. Ho han decidit els partits.

—Tenint en compte la situació del país, la defensa de llengua ha de ser prioritària?
—Absolutament prioritària. En aquests moments, lluitar per la independència és lluitar per la llengua. La independència a Catalunya passa per la llengua. És absolutament prioritària. Per a l’ANC hauria de ser un tema prioritari, i no només per a l’ANC: per a partits polítics, entitats socials, la societat en general. No puc separar la llengua de la independència.

—Estem pendents de la sentència del 25%. Si acaba imposant-se, què haurien de fer els partits i el govern?
—Jo sóc partidària de la desobediència. Arriba un moment que és l’única eina que tens. S’ha de plantejar lluitar d’una altra manera perquè contra els tribunals no pots lluitar, et desarmen. Moltes vegades, la desobediència ha fet avançar els drets civils i socials. En tenim molts exemples, no només a Catalunya.

—És difícil que el govern empari la desobediència: el PSC sempre acata els tribunals.
—No el govern del PSC, però sí la societat civil, els partits polítics.

—I els mestres?
—Cadascú amb les seves possibilitats, i actuar d’acord amb la seva consciència per mantenir l’ensenyament en llengua catalana, en forma i contingut. Perquè la immersió lingüística és un sistema pedagògic que no s’utilitza només per ensenyar català, també s’utilitza en uns altres països per ensenyar unes altres llengües. La immersió lingüística ha funcionat. A Catalunya Nord, a les escoles de la Bressola funciona. S’ha demostrat que és un bon sistema, però s’ha d’aplicar bé. Si no s’aplica bé, no.

—No és un problema, que la responsabilitat última la tinguin els mestres i les direccions dels centres sense una empara del govern?
—Evidentment, però això és una cosa que ens ha tocat gairebé sempre, perquè sempre hem tingut un estat en contra, sempre hem lluitat d’una manera o d’una altra. De vegades, amb un govern de Catalunya a favor. D’altres, no tant. Sempre dic que ser català és molt dur, perquè tens un estat en contra, perquè sempre has de lluitar per defensar els teus drets, per defensar la teva llengua, a casa teva, al teu país, al teu territori.

—Cap a on creieu que va l’independentisme?
—Sóc optimista. Sempre ho he estat. El juliol del 2010, molta gent va sortir al carrer per defensar un estatut, i set anys després votàvem per la independència. Set anys. El 2010 ningú no ens ho hauria dit, i si ens ho haguessin dit no ens ho hauríem cregut. I va passar. Va passar. L’independentisme ara, evidentment, no passa per bon moment, però totes les persones que eren independentistes o que van votar el Primer d’Octubre continuen essent-hi. Ara estan decebudes, desil·lusionades, molt enfadades, enrabiades, no han anat a votar… però hi són. Quan hi torni a haver un objectiu, quan salti la guspira, hi tornaran a ser.

—Com a ex-presidenta del parlament, com veieu la manera en què la majoria dels partits intenta de frenar l’extrema dreta i els discursos d’odi?
—Tot va començar quan es va permetre que Sílvia Oriols fos alcaldessa. Això va fer que es presentés al parlament i ara hi té un altaveu faci el que faci. Si ella no hagués estat alcaldessa, si hagués estat regidora, segurament no s’hauria presentat a les eleccions o no les hauria guanyades i ara no tindria l’altaveu. Això s’hauria hagut d’evitar molt abans perquè ara és molt complicat. És molt fàcil, el populisme. Quan saps que no governaràs un país, és molt fàcil fer discursos simplistes i criticar sense construir. Quan has de governar, és molt més difícil. Sóc partidària del cordó sanitari: si s’hagués fet en un determinat moment, no seríem on som. No es va fer i ens vam equivocar.

—Us veieu tornant a la primera línia política algun dia?
—Ara, no. La veritat és que no. Em vaig presentar a les eleccions amb Junts pel Sí perquè l’objectiu era aconseguir la independència de Catalunya i ho vaig fer tant bé com vaig saber. Si no ho vaig fer més bé és perquè no en vaig saber més. És a dir, sempre es pot fer millor. Vaig fer tant com vaig poder i no me’n vaig sortir. Aquest objectiu continua essent el prioritari, que s’hi posi una altra persona, vejam si ho fa millor i ens en sortim. Dono suport sempre a totes les persones que treballen per això, sempre ho faré. Sigui en la política o no hi sigui, perquè sempre es fa política. Jo faig política des de moltes associacions.

—No us han aplicat la llei d’amnistia. El Tribunal Suprem va refusar d’esborrar-vos els antecedents penals.
—És una cosa incomprensible, oi? Perquè van dir que el delicte de sedició que havia comès era molt dolent. És absurd, perquè el delicte de sedició ja no existeix, però a mi em van condemnar per aquest delicte. I estic així, amb antecedents penals, que fa que no pugui viatjar a molts països. Però això no es pot comparar amb el que li passa al president Puigdemont, als consellers Puig i Comín o a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull… La llei s’està aplicant selectivament. Als policies, se’ls va aplicar a tots. I per sort, a molts joves també, i me n’alegro molt, perquè molts s’ho van passar molt malament. Però no s’està aplicant als polítics, ni als de l’operació Judes, que dimarts van anar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Qui l’aplica? Els jutjats normals. Qui no l’aplica? El Suprem, l’Audiència Nacional… És a dir, els que realment tenen causes polítiques.

—Confieu que la sentència del Tribunal Constitucional obri noves vies?
—Hi confio, però també diré que el Suprem farà el que li donarà la gana. La sentència del Constitucional és positiva, però el Suprem continuarà tant de temps com pugui sense aplicar l’amnistia als polítics i a les persones que realment li interessi. N’estic convençuda. Tret que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea faci una sentència molt favorable o que surti la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Als jutges el Suprem, els interessa més la unitat d’Espanya que no pas fer justícia. És una llei d’amnistia que ha votat el congrés, és que l’ha signada el rei, s’hauria d’aplicar. Si no l’apliquen és perquè no els interessa, perquè hi estan radicalment en contra i faran tant com pugui per a no complir-la.