La periodista i professora de la Universitat d’Alacant Mar Iglesias acaba de prendre possessió com a nou membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Iglesias arriba a l’AVL quan la institució estatutària passa pel moment més delicat d’ençà de la seua creació a causa de l’ofec econòmic a què la sotmet el Consell.

Mar Iglesias té una ampla experiència tant en el món dels mitjans de comunicació com en la docència universitària. Va començar a Canal Nou Ràdio, i tota la trajectòria l’ha feta en català. Ha estat creadora de mitjans de comunicació digitals i va fer la tesi sobre aquest diari: “Un model de periodisme per a la xarxa, el cas de VilaWeb”, que la Universitat d’Alacant va reconèixer amb el Premi Extraordinari de Doctorat.

També ha estat membre del consell rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i durant dos anys en va ser la presidenta en funcions. En aquesta entrevista, expressa com vol que siga el seu pas per l’AVL i fa un repàs de la situació de la llengua al País Valencià en el marc dels atacs organitzats que rep de la dreta i l’extrema dreta.

—Què pot aportar Mar Iglesias a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—Per a mi és un honor i una gran responsabilitat. Sempre havia vist l’Acadèmia com un espai de promoció, normalització de la llengua i normativització, i sempre havia pensat que era un lloc que potser només ocupaven els lingüistes, però va ser una sorpresa que em proposaren pensant que no necessitava només fer normes, sinó també difusió, i comunicació, que és el que s’avé al meu perfil. Pense que puc aportar, d’una banda, la part d’experiència periodística, amb deu anys de faena a la ràdio pública valenciana, a Canal Nou Ràdio, i d’una altra, com a professora que sempre m’he preocupat de fer les classes en valencià a la Universitat d’Alacant. Quan vaig començar, l’any 2000, ho vaig proposar i vam fer un grup en valencià de l’assignatura de redacció, que és comunicació escrita. I tots els anys que vaig ser al consell rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació també vaig treballar per a la normalització del valencià.

—Ja teniu pensat en quines seccions us integrareu?
—Vull col·laborar en la secció de terminologia, per aquest vessant de comunicació digital que he anat actualitzat al llarg dels anys. Pense que necessitem actualitzar qüestions d’intel·ligència artificial amb tots els termes que ens arriben nous. També vull treballar en la secció de foment i ús del valencià. Crec que puc aportar molt en campanyes, de manera creativa, perquè en necessitarem molta, de creativitat, per a fer tot el que volem fer. I també crec que puc aportar en la secció de documentació i comunicació.

—Arribeu a l’AVL en un moment de molta convulsió, amb la retallada del pressupost i amb Vox amb ganes d’estrangular l’entitat. Què s’ha de fer, amb això?
—Davant de fets com els que hem viscut, s’ha de complir la normativa. Hi ha coses que encara hem de veure si en determinats aspectes s’ha complit o no. I estem pendents de veure de quina manera es pot revertir aquesta situació, que és complicadíssima per a l’Acadèmia. No ens hem d’enganyar, això ens deixa en un estat de paralització. Possiblement és el que volen, que ens paralitzem, però no ens paralitzarem. Continuarem tant si tenim pressupost com si no. I el que és essencial és que es complesca la llei. Si no, no podem tirar endavant. Es prendran les mesures que siguen necessàries perquè, com a mínim, la normativa s’ha de complir.

—Amb uns atacs tan frontals, no tan sols econòmics, de Vox i amb el suport del PP, què més penseu que es pot fer?
—L’AVL és un òrgan estatutari i hem de mantenir unes formes. Es tracta que la societat civil s’organitze, com ja ha fet, perquè hem rebut moltes cartes de suport. La societat civil és qui ha de fer seua l’Acadèmia. L’única cosa que podem fer és tirar endavant i continuar treballant. Davant del partidisme, nosaltres, l’única cosa que tenim és treball. Treballar i Treballar. No podem anar més enllà. El tema de la llengua no hauria d’entrar mai en política ni partidismes. La llengua és una cosa de tothom.

—D’això, en vàreu parlar en el discurs que vàreu llegir en l’acte d’ingrés.
—El vaig titular “Una llengua que camina”, que és el títol d’un documental que es va fer el 2010. Tenia cinc protagonistes i jo n’era una. S’explicava, des de diferents parts i diferents sectors del País Valencià, com era viure en valencià. Vull pensar que, de quinze anys ençà, la cosa ha millorat, però sempre ens podem trobar tota mena d’entrebancs. No hem de despistar-nos i hem de continuar treballant. La llengua que camina no és una metàfora bonica. És una realitat. Necessitem obrir camins nous, tirar endavant, que siga una llengua estimada, parlada, escrita, cantada. La llengua no entén de partits polítics, és de tots.

—Una de les coses que es va destacar quan us van elegir per a l’acadèmia va ser que veniu del sud, d’un lloc de frontera, i on la llengua rep els atacs més durs.
—Des del sud veiem que les fronteres es desdibuixen, i que el que hem de fer és visibilitzar el valencià. A Alacant es parla valencià. Qui diu que no se’n parla, menteix. Jo puc anar al mercat, i a comprar el pa al forn en valencià, puc anar a l’estanc i comprar un segell en valencià. El problema és que s’ha invisibilitzat. Només dir “bon dia” ja és un acte de resistència. Si dius bon dia a Alacant, et sorprendrà veure que hi ha molta gent que et respon bon dia. Hem avançat molt en l’escolarització en valencià. Una altra cosa és l’ús de la llengua, que és complicat, però és exactament igual de complicat a tot el País Valencià. Al sud tenim associacions molt potents, com ara el Tempir, a Elx, i la Cívica, a Alacant. Són associacions que han mantingut la flama i que fan un munt d’activitats, que participen, hi ha moltíssima gent. El sud no s’ha d’oblidar i hem de treballar perquè eixa invisibilització no continue. Hem de visibilitzar la nostra llengua.

—Els atacs són planificats i deliberats, a l’Ajuntament d’Alacant hi ha hagut l’aprovació de la moció perquè la ciutat siga considerada zona de predomini lingüístic castellà.
—Des d’un primer moment ens hi vam mostrar en contra. La primera qüestió que ens trobem és que va ser la tercera o la quarta volta que ho intentaven, i ara ho van aconseguir. Ja ho havien intentat tres vegades. Ho va aconseguir per una qüestió de feblesa política de necessitat de vots del PP, i per això ha arribat on ha arribat i ha abaixat el cap. D’una altra banda, la reacció de la societat ha estat boníssima. Encara ixen articles a favor de la valencianitat d’Alacant. Ha sigut una allau d’articles, de comentaris, d’associacions, de persones, fins i tot castellanoparlants, que diuen que és una barbaritat la castellanització de la ciutat d’Alacant. Tenim un himne en valencià, tenim uns barris en valencià, i això que han fet és una barbaritat. La reacció social ha sigut molt positiva, la gent es mulla per la valencianitat d’Alacant.

—Aquesta mobilització contra la catalanitat de tot el país també té un episodi en la ciutat de València, amb l’informe que l’ajuntament ha demanat a un membre de l’AVL per a canviar l’accent del topònim. Què en penseu, d’això?
—No podria dir-te res perquè encara no s’ha parlat del tema dins el ple de l’acadèmia. L’únic que et puc dir és que es tractarà en un futur i de moment estem a l’expectativa de parlar-ne.

—En un altre àmbit en què també s’ha engegat la campanya és als mitjans públics. Vós en vau ser membre del consell rector i presidenta en funcions durant dos anys. Una de les primeres decisions que s’han pres és programar films en castellà, segons que diuen per tenir més audiència. Què en penseu?
—Que no. Directament, no. I com a qüestió bàsica, els mitjans han de ser públics, de qualitat i en valencià. I així era en la llei que han derogat i ja no és a la nova llei que han fet. No té sentit fer uns mitjans públics valencians si no són en valencià, perquè l’oferta que tenim en castellà és tan gran que no té cap sentit. De fet, els canvis que han fet, posant pel·lícules en castellà, no han fet augmentar l’audiència. Al contrari, ha baixat en picat. També hem de dir que la programació estrela que preparen és per a setembre. Però entre el tema dels bous i el castellà, pense que hem anat cap arrere com els crancs. No avancem cap a una societat moderna i oberta amb els seus temps. Tornem a l’edat més antiga i fosca que teníem abans. Entre la llengua i els bous…

—Hi han de caber, els bous, en una televisió pública?
—No. El maltractament animal de cap manera no hauria de ser en una televisió pública. És el meu parer. La llei anterior deia que s’havia d’evitar. I a més, hi ha una llei contra el maltractament animal, que no sé fins a quin punt és contradictòria amb el que es fa en la televisió, amb els horaris amb què es fan les corregudes de bous, coses per l’estil. Caldria mirar-ho.

—També han canviat el llibre d’estil. En el primer, l’AVL va participar en la part lingüística i qualsevol canvi havia de passar per l’acadèmia. Ara això s’ha fet igual?
—Ara no. Ni tan sols s’ha enviat per ratificar-lo. Se suposa que han consultat la normativa de l’AVL, però no han enviat cap document perquè l’AVL en fera la ratificació, que s’hauria pogut fer si s’hagueren basat en la normativa. Però no. Els òrgans participatius que tenia À Punt s’han perdut tots. Ara preparen un consell d’informatius nou que realment no deixa participar, perquè els percentatges que demana de ratificació són com a Canal 9. S’han perdut molts d’òrgans participatius on la redacció, la societat civil en el consell de la ciutadania, podia dir la seua. Tot això s’ha perdut i hem tornat al model antic de Canal 9.

—Al principi parlàveu de la intel·ligència artificial. A la universitat hi treballeu. El català és una de les llengües que la IA reconeix. Com és d’important, això?
—Al meu ChatGPT li tinc donades les ordres perquè sempre em responga en valencià. Tant si li faig la pregunta en castellà, en anglès o en valencià, sempre es dirigeix a mi en valencià perquè jo li ho he dit així des d’un començament. Si hi pose un article en anglès, ell em contesta en valencià. És una qüestió de voluntat de la persona. És una màquina que fa el que tu li digues. Això és molt bo. És una meravella tenir eixa capacitat que també ens parle correctament en la nostra llengua. Amb el meu alumnat ho tinc clar, perquè han millorat en l’ortografia i la gramàtica. Ens ajuda molt. Encara falla en l’apostrofació, encara no té clares les normes, però és molt important que la intel·ligència artificial parle com nosaltres, i com nosaltres li diem que parle. Hi ha un grup d’intel·ligència artificial i llengua que es dedica a entrenar la intel·ligència artificial en català.

—A l’AVL treballareu aquest aspecte?
—Dins les meues possibilitats, sí. El que hem de fer és terminologia de totes aquestes tecnologies noves. Ha millorat molt l’AVL en els últims anys en qüestions de digitalització. Tenim els diccionaris en línia i un munt de coses que s’han avançat. Ara, amb la intel·ligència artificial, tenim un altre repte.

—Sou periodista, al País Valencià sempre es parla de la falta de més mitjans de comunicació en català. Què en penseu?
—No tenim un panorama molt positiu, però tenim clar que el món periodístic català és a internet. Internet és el nostre espai mundial i hi tenim coses a fer i a dir. Potser no tindrem ràdio d’abast autonòmic o diaris en paper, però en digital sí que tenim una oferta, no gaire ampla, però en tenim. El meu alumnat fa totes les pràctiques en digital. Tenim diaris en línia en català que podem consultar i poder comparar i contrastar. El món en català serà digital, com diu Vicent Partal.

—Tenim un bon grapat d’influenciadors joves implicats. Alguns ja col·laboren amb l’AVL. És aquest, el camí?
—Aquest camí ja està encetat. Ara es tracta d’ampliar-lo per arribar a la gent jove des dels seus canals. Ampliar eixa col·laboració. Sense recursos haurem de ser més creatius. Hem d’arribar a tots els públics.

—Voleu afegir res?
—Crec que no hem de crear polèmica, hem de continuar fent el nostre camí, com diu la presidenta de l’AVL, i fer que cada vegada es conega més l’acadèmia i siga més estimada perquè és estimar la llengua. I l’acadèmia el que fa és tenir cura de la llengua. Sí que volia dir-te que una de les cites que vaig posar en el meu discurs, i que em fa molta gràcia, és una cançó de Paco Muñoz que diu una frase molt divertida: “Estima el valencià, però aprèn-lo bé. De res no val l’amor, si no posem accents.” Vol dir, estimem la llengua, però de veritat, i escriguem-la bé, cuidem-la i que no es faça malbé.

—Això aniria en contra de l’afirmació del conseller Rovira al principi del mandat quan va dir que s’havia d’acostar la llengua a allò que parla el poble, flexibilitzar-ne les normes.
—El poble parla bé. Tenim el conflicte del secessionisme lingüístic. Però pense que ja som un país madur i pense que això s’acabarà. Que és clar que qui té el mandat de la Generalitat per a tota mena de normativa lingüística és l’acadèmia… El comentari que feia jo és perquè l’hem d’estimar, però també hem de preocupar-nos d’escriure-la i tractar-la bé. I vull acabar amb optimisme. La llengua és ben viva. Tenim molta música en valencià. Tenim gent jove molt activa i molt creativa. Ho hem passat fatal, però amb optimisme anirem més lluny.

David Borrell (Barcelona, 1974) és cap dels Bombers de la Generalitat de Catalunya d’ençà del juliol del 2018. En aquesta entrevista, feta a la seu central dels bombers, a Bellaterra (Vallès Occidental), parlem dels darrers incendis, repassem com es prepara el cos per fer front als grans incendis forestals, de la importància de tenir cura dels boscs, de la manca de plans de prevenció d’incendis, de bombers voluntaris i de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), entre més qüestions.

L’inspector Borrell critica que el Principat no estigui preparat per afrontar grans incendis i alerta que l’abandonament rural és un problema de país. I, si no hi ha canvis, avisa: “Podrem millorar la resposta, però no evitarem els grans incendis forestals, que seran més durs i més extrems.”

Els bombers s’han trobat amb un inici de temporada d’estiu ben complicat, amb els incendis de la Segarra i les Terres de l’Ebre, que han estat complexos i molt virulents. També han estat complicats, en part, pels efectes del canvi climàtic. S’anomenen incendis de sisena generació i han esdevingut un gran desafiament i maldecap per al cos.

—El juliol ha començat amb dos grans incendis, el de la Segarra i el del Baix Ebre. Ha estat un inici de temporada complicat?
—Sí, és el més dur que hem tingut des del 2022, quan vam tenir la situació de gran simultaneïtat d’incendis forestals.

—Com ho heu notat?
—Perquè hem tingut una situació particularment dura pel que fa a la meteorologia. Hem tingut un juny extraordinàriament càlid, amb temperatures per sobre dels trenta graus, i han perdurat la primera quinzena de juliol. També hi ha hagut poca precipitació i ens ha acabat portant dos incendis grans complicats, que han superat el miler d’hectàrees.

—Parlem d’incendis de sisena generació, impulsats pel canvi climàtic, molt virulents. Com es prepara el cos per fer-hi front?
—Fa anys que estem fent un canvi. Amb aquests incendis tan ràpids i amb comportaments extrems, sobretot, canviem en l’organització. I posem les mesures de protecció de la població al centre. Aquí també ens ha ajudat la tecnologia, amb l’ES-Alert, amb les ordres de confinament, d’evacuació o de restricció a la mobilitat. Es treballa profundament amb protecció civil, Mossos, Agents Rurals, les ADF. Tots hem d’anar molt coordinats. Ara som en un punt de fer un salt estratègic important a l’hora de treballar les mesures de protecció de la població. També fem uns canvis molt potents en la manera com ens organitzem en els centres de comandament, que fan una bona anàlisi de què farà l’incendi, s’estableix una estratègia de resolució i uns objectius tàctics a assolir, definint un temps, el que en diem període operacional. Després, hi ha un seguit de figures que segueixen el desenvolupament del pla d’acció, com ara, figures de seguretat o de seguiment de maniobres del GRAF.

—Són incendis molt imprevisibles. Canvis de velocitats en qüestió de segons, pirocúmuls… Edgar Nebot, sots-inspector del GRAF, explicava que hi havia comportaments difícils de predir.
—Les velocitats altes redueixen el temps de reacció i, per tant, redueix el temps a fer un ES-Alert. No és igual un incendi d’un comportament d’un quilòmetre per hora, o dos o tres, que es mou ràpidament però no és pas extrem, que els vint-i-vuit quilòmetres per hora que teníem a Torrefeta. En aquestes situacions, et posa en una situació d’un estrès molt gran, perquè de seguida tens l’incendi sobre la població i els efectius. Per això les maniobres i les tàctiques que utilitzen els bombers també s’han d’adaptar en aquest nou context. I també veiem que no podem treballar d’una manera excessivament estàtica i tradicional amb l’estabilització de grans incendis, com són les línies d’aigua. Ja fa anys que hem incorporat el foc tècnic, les cremes d’eixamplament, el contrafoc, l’ús del foc en l’extinció.

David Borrell, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—En els dos incendis, hi ha hagut tres morts: dos pagesos a Coscó i un EPAF al Baix Ebre. Són morts per causes diferents, però n’heu extret conclusions?
—Som en reflexió constant. Quan acaba la campanya forestal, fem una anàlisi de com ha anat i preparem línies de treball de millora de cara a la següent campanya forestal. Això és cíclic i el cos de bombers té aquesta revisió constant. Quan patim accidents, hi ha una investigació per a arribar a mesures concretes i correctores que s’hagin d’implementar en l’àmbit organitzatiu.

—Com avança la investigació de l’EPAF?
—Es va constituir la comissió d’investigació ahir [dimecres]. Això acaba de començar.

—Durant l’incendi del Baix Ebre, es va saber que el Parc Natural dels Ports no tenia pla de prevenció d’incendis…
—Això és prevenció d’incendis, Agricultura.

—Però us va afectar?
—Nosaltres necessitem que el territori estigui preparat per afrontar els incendis forestals. I sempre posem l’exemple del mosaic. És a dir, quan un territori té mosaic agrícola, amb vinyes, avellaners o el que sigui, tenim un territori cultivat, i això és una oportunitat per a nosaltres. Una discontinuïtat que ens és imprescindible per a poder treballar. I en els llocs on no hi és, se’ns fa molt difícil treballar. En un dels últims incendis, el foc es va aturar perquè els camps estaven conreats. Aquesta vegada, ha afectat la població perquè ens hem trobat terres que s’havien deixat de conrear, i això per a nosaltres és una dificultat. Hi ha hagut un canvi sociològic, d’abandonament rural, sabem que la pagesia té una mitjana d’edat molt elevada, que el relleu generacional no està garantit, i això és un problema de país, un problema greu. Tenir oportunitats vol dir tenir pistes per a accedir i no tanta càrrega en els boscos. Si no tenim tot aquest escenari favorable, els incendis es faran més grans. I a tot això, hi hem d’afegir el canvi climàtic i les altes temperatures, que ens porten els incendis de sisena generació.

—Per tant, la zona no estava preparada.
—El país no el tenim preparat. Tenim un problema de país. El Principat no està preparat per afrontar els grans incendis forestals. I això ja fa molts anys que ho diem. Ens preparem per donar resposta a les grans emergències, però continuarà havent-hi  grans incendis forestals. Mentre tinguem aquestes condicions, n’hi haurà i no minvaran, perquè la situació de canvi climàtic va creixent i l’escalfament global és una realitat. I, a més, l’afectació que tenim als Països Catalans és especialment elevada, amb una situació d’abandonament rural que ens acompanya segurament des de la fil·loxera. Com a país, hem de veure que, si això no canvia, podrem millorar la resposta, la protecció de la població i la gestió dels centres de comandament, però no evitarem els grans incendis forestals, que cada vegada seran més durs i més extrems.

—I com es pot canviar, això? Quina és la vostra recepta?
—Hi ha quatre eixos clau. L’un, la protecció de la població, tenir les franges d’urbanitzacions preparades. Això seria tenir el sistema d’ordres de confinament i la coordinació amb tots els cossos. El segon punt, el mosaic. No podem perdre ni una hectàrea més de cultiu agrícola i, per tant, hem de veure com es fa aquest suport a la pagesia, per aconseguir no només que no s’abandoni, sinó un canvi clarament de direcció i recuperar terreny agrícola al bosc. Hi ha molt bosc, avui, que abans era camp. Han de tornar a ser camps. El tercer, hem d’aconseguir fer gestió forestal i poder fer els boscos productius. Sense poder treballar-lo, serà molt difícil. Si no podem treure la càrrega de combustible, el comportament continuarà essent extrem. I el quart, hem de poder tenir tota la infrastructura, sobretot de pistes forestals, de punts d’aigua, preparada pel territori. I encara un cinquè punt, que ja és més global, que seria aturar els efectes de l’emergència climàtica, que això ja ens supera com a catalans i va més enllà. La recepta és fàcil, però com poder-la executar, gens.

—Gent que es dedica a la prevenció d’incendis diu que sempre hi ha problemes per l’aprovació ambiental. Per exemple: un professional em deia que havia tardat molt de temps perquè una actuació afectava un niu d’una àguila.
—En això hem de ser clars: hem de posar davant de tot la protecció de les persones. I també ho hem de posar de manera desacomplexada davant del conservacionisme. Perquè, si no ho fem d’aquesta manera, ho perdrem tot. El problema que tenim és l’amenaça de megaincendis. Són incendis que no els comptem per milers d’hectàrees, sinó per centenars de milers, o milions, com a Austràlia. Si arribés aquest incendi, es cremaria tot el Pirineu de punta a punta, des de la Franja fins al cap de Creus. Amb aquesta amenaça sobre la taula, hem de tenir clar de què parlem. Un niu d’àliga no pot passar per sobre de la protecció de les persones i de l’alt valor ecològic que perdries. Ens falta aquesta visió estratègica, de fixar bé una escala de valors com a país.

David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Arran de l’incendi del Baix Ebre, el batlle de Xerta, Roger Aviñó, ha demanat una investigació. Diu que hi va haver descontrol. Què li respondríeu?
—A Xerta vam tenir un canvi de comportament. Passem d’un incendi que ens avança amb un vent d’uns vint-i-cinc quilòmetres per hora a ratxes de noranta quilòmetres de cop i volta en tot el perímetre de l’incendi, d’uns trenta quilòmetres, que no és un petit. Anàvem en bona direcció d’estabilitzar el perímetre, però ens vam veure superats. Són moments en què hi ha un canvi de comportament més dur que no preveiem. Prevèiem un canvi de comportament que podia anar cap als cinquanta quilòmetres per hora. Les previsions dels canvis de temps no tenen una certesa absoluta. Segurament, tenim els millors analistes del món, que també miren les previsions meteorològiques de tot arreu, i les previsions no marcaven allò. Amb aquest canvi, la situació de perill de persones estava controlada, però de nit el poble veia que les flames s’acostaven i afectaven conreus, algun cobert i la totalitat d’una granja. Quan això passa, pateixes, i és molt normal la vivència de l’alcalde de Xerta. Però podem garantir que vam enviar les dotacions necessàries i que les persones van estar protegides en tot moment.

—Durant els incendis, alguns veïns de masies també es van queixar que s’havien sentit sols i desprotegits.
—Aquí té molt valor el confinament, que dóna un nivell molt alt de seguretat. Si una masia té la vora conreada, la seguretat serà molt alta. Són llocs que generalment no estan envoltats de bosc perquè estan treballats. I en l’edifici, tancant portes i finestres, els incendis no entren en aquestes condicions. En aquestes masies, aïllades, és molt recomanable llaurar el voltant i tenir mesures d’autoprotecció.

—Algun propietari explica que la burocràcia és un gran maldecap. Que pel simple fet de talar un arbre han de fer una gran paperassa. Això no s’acaba d’entendre.
—Les mesures d’autoprotecció també han d’anar en la línia de facilitar tot allò que es pugui, que hi hagi les franges netes de vegetació al voltant dels edificis per poder-se protegir millor. I, per tant, facilitar els tràmits administratius, segurament, forma part d’aquest canvi cultural.

—El govern ha anunciat una nova escala de suport a bombers. Com ho notareu?
—El fet de tenir personal laboral dins del cos de bombers, amb una escala pròpia, ens facilitarà sobretot que la dinàmica de treball sigui molt més compartida. Que si necessitem reforçar un determinat col·lectiu, serà molt més fàcil perquè respon a situacions d’emergència. La possibilitat de mobilitzar gent és molt més fàcil, la possibilitat de perllongar gent és molt més fàcil. Que les regles de funcionament no estiguin tan pensades en un personal no operatiu, sinó en personal que els considerem operatius.

—Els bombers tenen prou recursos materials i humans per a fer fronts als incendis?
—El cos ha fet un salt molt gran: ha passat de 2.200 efectius el 2018 a 3.000 efectius el dia d’avui, i amb la mirada posada a arribar a 4.000 el 2030. Tenim un creixement sostingut i planificat, però tampoc creiem que puguem créixer més ràpidament. Fem convocatòries anuals de 300 bombers, busquem una bona selecció. També posem la mirada en el món dels bombers voluntaris perquè volem que els seus parcs passin a tenir trenta-un efectius. Estem superorgullosos del model mixt, ens funciona molt bé. Hi ha altres sistemes. Al País Valencià, també amb un clima mediterrani i sotmesos a aquesta gran emergència, tenen diversos cossos de bombers. Cada ciutat i cada capital de província té el seu cos, i els consorcis provincials. I, a més a més, la competència d’extinció d’incendis forestals la tenen separada dels bombers urbans. Això, quan hi ha un incendi, és molt complex, perquè s’han de gestionar molts cossos diferents. Aquí tenim un cos pràcticament per a tot el Principat, llevat de la ciutat de Barcelona i de l’Aran, que tenen els seus. Això dóna molta robustesa i un model superpotent.

David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Ara que parleu de bombers voluntaris, fa temps que hi ha una crisi oberta. Denuncien manca de drets i desprotecció. Ha de canviar alguna cosa del model actual?
—El model actual és el millor que pot tenir el país. Això ho hem de tenir claríssim, i tenim molt bona relació amb el consell de bombers voluntari. Tenim una extensió de parcs professionals que pràcticament no té ningú al món. En molts països, no tenen parcs de bombers en capitals de comarca com nosaltres. Amb el model mixt arribem a indrets on, d’una altra manera, no arribaríem. Amb el voluntariat hem fet coses mal fetes. Hem fet coses mal fetes com a país i hi ha una part del voluntariat que anhela una cosa que no passarà. Una part voldria entrar a ser bomber professional sense fer les oposicions. També perquè la classe política els ha promès que això seria possible. I això no tindrà el suport ni dels sindicats, ni del cos de bombers, ni dels comandaments. Això no passarà, i diria que legalment és impossible. Tampoc no els hem reconegut prou. Un bomber voluntari ho fa per la vocació benèfico-social i de manera altruista. Té un nivell d’expertesa molt alt, però és com qualsevol voluntariat de la societat civil. No són bombers mal pagats ni bombers precaris, són bombers voluntaris i estem orgullosos que aquesta gent, de manera desinteressada, prestin aquesta ajuda. No sempre se’ls ha reconegut amb l’admiració que caldria, i això és una crítica que faig al cos. Al meu temps lliure me’n vaig a escalar. Que algú en el seu temps lliure presti aquest servei és d’una admiració brutal.

—Els voluntaris expliquen que no tenen cobertura de la Seguretat Social en cas d’accident, o que no tenen accés a cap sistema de prevenció de riscos laborals.
—El Departament d’Interior ha fet un esforç brutal en els últims anys per equiparar-los en l’àmbit de l’assegurança, de cobertura d’accident. Si n’hi hagués cap, Déu vulgui que no, estarien ben coberts tant en un cantó com en l’altre. Aquesta és l’obligació de la Generalitat de Catalunya.

—També hi ha crisi amb les Agrupacions de defensa Forestal (ADF). Sovint es queixen que no les deixen actuar. Què passa, exactament?
—Neixen amb un origen de prevenció, molt lligades a la propietat forestal i a la pagesia. Les ADF fan una primera actuació i suport en determinats moments de l’extinció. Fins ara, el suport havia quedat molt obert i cada ADF avançava segons els llocs, amb poca organització. I això ha fet que, en incendis de sisena generació o comportament extrem, hi hagi hagut situacions amb ADF treballant en llocs que no són del tot segurs. El 2021, a Santa Coloma de Queralt, segurament vam viure el moment més dur. Hi havia un pirocúmul, vam retirar totes les nostres unitats de bombers perquè sabíem que, quan caigués, generaria situacions molt perilloses d’atrapament. En aquell moment, des de l’helicòpter vam veure dues pick-up de les ADF al capdavant de l’incendi, el lloc més perillós. Això ens va fer reflexionar i hem definit quin rol tenen en els grans incendis. Quan n’hi ha un, fan la primera intervenció, però després actuen a la cua. Hi ha una part de les ADF que ho entenen perfectament, per exemple, les rurals. Quan es va fixar aquest criteri, és veritat que hi va haver discrepàncies amb el secretariat de les ADF, però ara hi tenim relació.

—L’agost farà un any que la consellera Núria Parlon és al capdavant d’Interior. També hi ha hagut relleu a la direcció dels bombers, amb Tamara Garcia, que ha succeït Joan Delort. Heu notat canvis?
—Estem molt contents perquè ens han donat molta continuïtat a la feina feta. Venim del pla de bombers 2025, que ja va arribant a les acaballes, i justament treballem amb la nova directora amb el pla estratègic 2030, que ja l’estem ultimant. Hem treballat amb els comandaments, hem treballat amb la consellera, sindicats, ara també amb els bombers voluntaris. És un pla molt continuista en moltes coses a les quals calia donar continuïtat, però també té capacitat de posar-nos en aquest nou escenari del 2030. Estem contents, francament contents.

David Borrell, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

Per a cloure el curs d’aquesta columna fins al setembre, una preferiria considerar coses agradables per a no fer més penós aquest estiu de calorades criminals de collites, arbres, el paisatge i un bomber, per no continuar parlant dels incendis culturals de què m’he ocupat aquest mes. Tinc unes quantes coses boniques de què podria escriure aquesta setmana, com ara la fenomenal edició de l’obra reunida del poeta i cantant Jim Morrison, líder dels Doors. Un preciós llibre en tots els sentits, que inclou també les versions originals dels seus poemaris, diaris, transcripcions i lletres, a càrrec de l’editorial que des de la Guadalajara manxega és de referència sobre músics de jazz i pop, Kultrum, “de pura arqueologia per a lectors audiòfils”, entre els quals em compto.

Queda dit. No decebrà qui recordi, escolti i vulgui celebrar aquest artista mort massa jove (del club fatídic dels músics i cantants morts a vint-i-set anys per drogues dels anys seixanta passats, un barret que sempre duran, valga’m les deesses). Un artista provocador, sensual, contestatari, d’una presència escènica immortal.

No crec que li importés que parli de la pobresa infantil a Barcelona en comptes de dedicar aquest article sencer a la seva memòria i l’alegria de poder-lo llegir en tant que escriptor i poeta. Com a bon artista empeltat de la poesia de Rimbaud i la filosofia de Nietzsche, JM tenia dons profètics, però no m’acolliré en aquestes ratlles al seu conegut poema i cant “The End”, La fi, i la seva lletania de finals desesperats. Sí que la invocaré per alertar de nou sobre la pobresa infantil.

“And the children are insane”, i els nens embogeixen. “There’s danger on the edge of town”, hi ha perill en els límits de la ciutat.

Últimes xifres: quatre de cada deu criatures, nens i adolescents, de Barcelona són pobres, sense pal·liatius, no cal que diguem que són en el llindar de la pobresa ni en risc d’exclusió social, és obvi que hi són. És el 40% de les criatures de la capital de Catalunya, d’aquesta Barcelona de què tant es pot dir que està perdent el respecte per si mateixa. En tots els sentits.

El consistori publicita que hi destinarà 607 milions d’euros fins al 2030. És una notícia d’aquest 17 de juliol. Caldrà seguir-la, inspeccionar que sigui efectiva. Perquè els nens i adolescents abandonats a la seva sort no són una xifra i prou, que, d’altra banda, si cal considerar-la, ha pujat en un any d’una mica més del 30% al 40%. No són una xifra i prou. Si ells són pobres és que les seves famílies o les persones que d’alguna manera els cuiden són pobres, la pobresa adulta és igual d’enorme. Però les criatures no són una xifra i prou. Tenen menys de setze anys, de totes les edats. Deia que per això caldrà seguir l’efectivitat del pla anunciat a bombo i plateret per l’ajuntament aquesta setmana. Atès que el passat 12 de maig també la Generalitat va anunciar a bombo i plateret la destinació al mateix efecte, a tot Catalunya, de 700 milions enguany, aquest 2025, quantitat que s’hi haurà de destinar cada any fins al 2030, un “pla d’acció” del mateix recorregut que el del consistori. A tot el país, un de cada tres nens i adolescents és pobre. A Barcelona, en són més. Inspeccionar-ne el seguiment, no deixar que els anuncis institucionals arrepleguin tots els titulars i després ens en desentenguem. No són xifres i prou.

El passat va ser enterrat viu i pot tornar en qualsevol moment, formulava un dia d’aquests el periodista gràfic El Roto, en una imatge que evoca tants dels retorns del passat blanquejat que ara mostra que no és pas mort. El meu afany per a aquestes vacances, per als qui en fem i per als qui no en poden fer, és despertar i emprendre (continuar, de fet) el camí de la vida col·lectiva i els seus eixos fonamentals d’igualtat i fraternitat perquè criatures i joves en particular puguin tenir accés a la llibertat individual i del país.

La cantant Judit Neddermann ha fet públic en un vídeo a Instagram que li havien robat del seu cotxe el maletí amb tot el marxandatge que tenia per a vendre als seus seguidors. “Tots els vinils, tots els discs… i n’hi havia molts, perquè solc portar una maleta grossa”, explica al vídeo amb llàgrimes als ulls, que diu que ha penjat per a fer públic l’impacte que té per a un artista una pèrdua així: “Llevat que sigui autoeditat, que els produeixes tu, els artistes quan fem discs els comprem per després poder-vos-els vendre a vosaltres.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Judit Neddermann (@juditneddermann)

Neddermann explica que se sent molt impotent pel robatori després d’haver enregistrat els discs i fer tota la inversió per a vendre’ls durant els concerts, “que és l’única manera de recuperar una mica la inversió, perquè sabeu que les plataformes digitals no donen gairebé res”. A més, es lamenta que, qui ho hagi robat, no en farà res. “Ja em diràs tu, algú que té una maleta plena de discs i vinils de Judit Neddermann, què en farà, no?”, diu, i s’aventura a pensar que acabaran al contenidor. “Em fa molta ràbia.”

Tot el que li resta, diu, és mirar a Wallapop per cercar si hi ha algú que intenta revendre els discs robats. “Però bé, tampoc no és manera de trobar-los. S’hauran perdut, i n’hi havia molts”, diu.

Neddermann actua aquest vespre a Cantallops (Alt Empordà) en el marc d’una ronda estiuenca carregada de cites acompanyada pel guitarrista Pau Figueres. És en cites com aquestes que la cantant té l’oportunitat de vendre els seus productes per rendibilitzar el seu projecte musical.

Desenes de milers de persones han participat avui a la desfilada del Pride de Barcelona, la celebració de l’orgull LGBTI+ que organitzen associacions i comerços adreçats al col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, persones trans, intersexuals i més. La marxa ha omplert de banderes irisades els carrers entre la plaça de la Universitat i el passeig de Lluís Companys, on s’allargaran els concerts fins a la matinada. S’hi han vist 57 carrosses, un ambient festiu i molta reivindicació contra l’avenç de discursos d’odi. Segons els organitzadors, la marxa ha aplegat 200.000 manifestants, una xifra que la Guàrdia Urbana rebaixa a 150.000.

Per què el Pride Barcelona se celebra ara, un mes després del 28 de juny?

El lema d’enguany, “Perquè sense diversitat el món seria gris. Contra la censura i l’onada reaccionària”, va enfocada a la celebració de totes les aportacions a la cultura universal que han fet artistes del col·lectiu LGBTI+. D’ençà del mes de juny, el Pride ha distribuït cartells amb els rostres d’Andy Warhol, Margarida Xirgu, Freddie Mercury, Federico García Lorca i Lady Gaga, entre més artistes.

Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez.

Hi han participat representants institucionals, com ara el batlle de la ciutat, Jaume Collboni, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Eva Menor, i més representants de partits catalans. A més, també hi havia membres del govern espanyol, com ara la ministra d’Igualtat, Ana Redondo, i el de Cultura, Ernest Urtasun. Collboni ha destacat que el Pride no solament defensava els drets del col·lectiu LGTBI+, sinó també la llibertat d’expressió i els drets humans: “És una jornada en què Barcelona torna a mostrar el seu compromís amb la diversitat.” A més, ha recordat que la ciutat ha presentat la candidatura per a acollir el WorldPride del 2030 i ha dit que confiava que esdevingués un lloc de trobada de lluites mundials per la llibertat.

Redondo ha garantit el suport del govern espanyol a la candidatura de Barcelona al WorldPride 2030 i ha recordat que la ciutat va acollir les primeres manifestacions de l’orgull a l’estat espanyol, el 1977. A més, ha anunciat que dimarts aprovarien dues estratègies per a garantir que els drets LGTBI+ fossin transversals a tota l’administració, amb la participació de tots els ministeris. Ha remarcat que seria la primera vegada que tots els ministeris hi participaven i ha dit que eren polítiques per a avançar en la llibertat de totes les persones.

A Barcelona, els organitzadors esperen superar l’assistència de l’any passat, que va reunir 400.000 persones sumant tots els actes. El Pride va començar dijous amb el pregó d’Àngel Llàcer i continuen avui amb concerts als escenaris de la plaça de la Universitat i el passeig de Lluís Companys. Entre les 20.00 i les 2.00 hores hi actuaran Mónica Naranjo, Chanel, Edurne, Nebulosa i el Barcelona Gay Men’s Chorus. Paral·lelament, a la plaça de la Universitat, hi haurà les actuacions de Soleá Morente, Maria Hein, La Perra y el Cari, Valentino i Rocío Saiz.

Benedicció i pregària a la Verge del Carme, processó de barques i sardinada popular - Lloc: Port d'Arenys de Mar - Zona de la confraria de pescadors

Un home s’ha mort per les ferides d’arma blanca que va rebre ahir cap a les quatre de la matinada en un autobús nocturn a Castelldefels (Baix Llobregat). Dues unitats del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) el van atendre i el van traslladar a un centre hospitalari, on s’ha mort hores després, segons que han informat avui els Mossos d’Esquadra.

La Divisió d’Investigació Criminal (DIC) de la regió policíaca metropolitana sud s’ha fet càrrec del cas, que és sota secret d’actuacions.

Daniel Palau ha estat ordenat bisbe de Lleida en una cerimònia solemne a la catedral de la ciutat. L’acte, presidit per l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, i amb la participació del cardenal Joan Josep Omella, ha estat el primer d’aquestes característiques que acull la diòcesi des del 1968, quan va ser ordenat bisbe Ramon Malla.

Abans de l’eucaristia, Palau ha pregat davant la Mare de Déu de Montserrat i a la capella del Santíssim. Tot seguit, ha començat el ritual litúrgic, que ha inclòs la lectura del mandat apostòlic, la promesa del bisbe electe i la lletania, durant la qual Palau s’ha estirat a terra. L’acte ha culminat amb la imposició de mans i la recepció dels símbols episcopals.

En el seu primer discurs com a bisbe, ha reconegut que comença el ministeri episcopal “amb certa tremolor, però amb molta esperança”, i ha elogiat el paisatge de Ponent com a expressió del Déu creador. Ha dit que Lleida “conté realitats que reclamen la presència d’homes i dones de fe, encara que sigui fe senzilla”, i ha afegit que “la senzillesa és el camí preferit de Déu”.

Palau ha assegurat que vol compartir la vida amb els feligresos i donar suport “als més joves, als qui cerquen feina, als qui busquen regularitzar la seva situació com a residents, als qui volen viure la fe i als qui cerquen un habitatge digne”. El papa Lleó XIV el va nomenar bisbe de Lleida el 21 de maig, després que el bisbe Salvador Giménez informés que, a 75 anys, havia arribat a l’edat de jubilació.

Un perfil arrelat al món popular i a la recerca

Daniel Palau va néixer a Barcelona el 1972 i és prevere del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Va ser ordenat el 2003 pel cardenal Ricard Maria Carles. Format al Seminari Conciliar de Barcelona, és doctor en Teologia Dogmàtica per la Universitat Gregoriana de Roma, i llicenciat en Història, Filosofia i Teologia. També ha estat degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i té formació musical en piano.

Va començar la vocació en barris populars com el Besòs, Poblenou, Sant Martí i Sant Andreu del Palomar, i l’ha desenvolupada en entorns com Montserrat, Taizé i Poblet. Ha estat vicari i rector a parròquies com les de Corbera de Llobregat i la Palma de Cervelló, amb una pastoral molt vinculada a la immigració i la cultura.

Una ordenació històrica

Amb aquesta ordenació, Lleida torna a acollir una cerimònia episcopal pròpia després de 57 anys. Des del 1968, amb Ramon Malla, tots els bisbes anteriors ja havien estat ordenats per altres diòcesis: Francesc Xavier Ciuraneta (Menorca), Xavier Salinas (Tortosa), Joan Piris i Salvador Giménez (tots dos també procedents de Menorca).

Els Mossos d’Esquadra han desmantellat un arsenal d’armes de la guerra del 1936-1939 en un domicili de la urbanització Miami Platja, a Mont-roig del Camp (Baix Camp). En l’escorcoll, hi han trobat fusells, una metralladora, granades, espoletes, beines, projectils anticarros i projectils d’artilleria. Totes aquestes peces són considerades armes de guerra i, segons la policia, són “extremadament perilloses” per l’alt risc que representen tant per a l’habitatge com per als veïns en cas d’activació accidental.

La troballa s’ha fet en el marc d’una investigació engegada arran d’uns fets del febrer passat. El dia 7, un home va ser ferit per arma de foc prop d’un establiment de Vilafranca del Penedès. En un primer moment, va declarar que l’havien assaltat unes quantes persones, que havien fugit en cotxe. Però els agents van determinar que es tractava, en realitat, d’un intercanvi relacionat amb el tràfic de marihuana.

L’endemà, els Mossos van detenir tres homes de 24, 25 i 41 anys a Reus, acusats de lesions i tinença il·lícita d’armes. Tots tres acumulaven més d’una vintena d’antecedents. Durant la investigació, els agents van obtenir informació clau sobre la localització d’armes de foc i sobre els responsables del seu subministrament.

La pista va dur fins a un home de 47 anys, arrestat a Miami Platja el 1r de juliol. La policia diu que participava activament en transaccions d’armes de foc reals i munició, i que també reparava armes o les modificava per fer-les operatives. En el registre del seu domicili hi van participar els especialistes en explosius del grup TEDAX, atès el perill que representava el material emmagatzemat.

El jutge que instrueix la causa contra Cristóbal Montoro investiga si els socis del bufet que ell va fundar, Equipo Económico, havien creat una xarxa empresarial per a desviar fons derivats de la seva suposada activitat delictiva. Segons la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, el cas va més enllà d’haver afavorit empreses gasístiques i apunta també a més sectors, com ara el del joc, l’energètic i el tecnològic.

Montoro, assenyalat per haver-se enfrontat a uns altres ministres per afavorir empreses

Montoro, que va ser ministre espanyol durant les presidències d’Aznar i Rajoy, es va donar de baixa del PP dijous, una vegada es va fer públic que ell i el seu equip havien estat encausats. El jutjat d’instrucció número 2 de Tarragona investiga la causa en secret d’ençà del 2018 per delictes com ara suborn, frau, prevaricació, tràfic d’influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental.

En una interlocutòria del maig del 2024, inclosa al sumari judicial a què ha tingut accés Efe, el jutge exposa que l’operació observada amb les gasístiques –que van contractar presumptament Equipo Económico per garantir reformes legislatives favorables– podria haver-se repetit amb empreses com ara Madrid Network, Ferrovial i Abengoa. Segons la investigació, hi ha coincidència temporal entre canvis legals amb beneficis fiscals per a aquests sectors i els pagaments a Equipo Económico.

La fiscalia anticorrupció va demanar al juny que la Guàrdia Civil analitzés els comptes bancaris d’una vintena de societats vinculades a l’entramat per continuar la investigació. Ja el 2023, la Guàrdia Civil havia advertit que una part dels fons desviats podia haver estat traslladada a països com Irlanda i Luxemburg, i que s’havien rebut ingressos de Colòmbia, el Panamà, els Estats Units i el Regne Unit.

Els Mossos d’Esquadra, en un informe del 2019, indicaven que els socis d’Equipo Económico havien cobrat nòmines molt elevades i havien facturat per mitjà de societats interposades. D’acord amb un informe de l’Agència Tributària espanyola, els vuit socis del bufet –exclòs Montoro– i de la seva successora, Glogal Afteli, van percebre un total de 32,4 milions d’euros entre el 2008 i el 2019.

Tot i que Montoro va deixar-ne de ser soci el 2008, els investigadors dubten que se n’hagi desvinculat del tot. La Guàrdia Civil sospita que podria haver continuat tenint-hi control efectiu, i els Mossos consideren que la transmissió de les seves participacions podria haver estat només formal i no pas real.

El penúltim cap de setmana de juliol arriba amb condicions meteorològiques molt adverses al País Valencià. Les temperatures s’enfilen fins a 40 graus en alguns municipis de comarques com ara la Costera, la Vall d’Albaida i el Vinalopó Mitjà, i en comarques de l’interior nord –com ara l’Alt Maestrat, els Ports i l’Alt Millars– tindran intervals de núvols i possibilitat de ruixats. En general, a Catalunya i les Illes les temperatures seran més moderades, tot i que hi ha avisos de risc groc per calor al Tarragonès, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià, on s’esperen temperatures fins de 38 graus i a l’est de Mallorca, amb temperatures fins de 37 graus.

A gairebé tot el País Valencià predominarà el cel poc ennuvolat, amb bandes de núvols alts a la meitat septentrional. Les temperatures baixaran lleugerament a comarques de l’interior, com ara la Foia de Bunyol i els Serrans. En canvi, pujaran a la franja litoral del Baix Vinalopó i el Baix Segura. A la resta, s’esperen pocs canvis. Els vents seran fluixos: al matí, bufaran del nord al litoral de comarques com la Plana Alta i la Plana Baixa, i de ponent a la resta; a la vesprada, hi haurà intervals moderats de vent de llevant al litoral, que tendirà a fluix i variable cap al vespre.

L’Agència de Meteorologia espanyola ha decretat avís taronja avui per a les comarques litorals del sud, on és previst que les màximes arribin a 39 graus, sobretot a les zones interiors. També hi haurà avís groc a comarques com la Costera i la Vall d’Albaida, per màximes de 38 graus, i al litoral de l’Horta i la Ribera Baixa, amb màximes de 36 graus.

Protecció Civil ha definit com a extrem el nivell de pre-emergència per risc d’incendis forestals a tot el País Valencià per les condicions meteorològiques que s’esperen. Arran d’això, es prohibeix de fer foc i treballs amb eines mecàniques.

L’incendi forestal d’Ibi ja ha cremat 250 hectàrees

I demà?

Demà, l’avís taronja s’estendrà a la franja litoral central –com l’Horta, la Safor i la Marina Alta–, on les màximes tornaran a situar-se entorn dels 39 graus. A més, es mantindrà l’avís groc a comarques com la Safor i la Vall d’Albaida, i al litoral sud del País Valencià, amb temperatures previstes fins de 39 graus i 36, respectivament.

Tot i la calor, es preveu un dia majoritàriament assolellat, amb intervals de núvols a la vesprada a l’interior nord –com ara els Ports i l’Alt Maestrat–, on no es descarten ruixats i tempestes esporàdiques.

Les mínimes pujaran lleugerament a les comarques interiors del nord com l’Alt Palància, mentre que a la resta baixaran o restaran estables. Les màximes tendiran a baixar lleugerament als extrems sud i nord, i a pujar a les comarques centrals. Els vents es mantindran fluixos i variables, amb domini de ponent a les comarques interiors i de llevant a les litorals.

Dilluns, les temperatures començaran a recular, tot i que tímidament, i posaran fi a un episodi de calor extrema que ha afectat intensament bona part del país.

Lloc: Església de Santa Maria

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que havia presentat una demanda per difamació contra el diari The Wall Street Journal per haver publicat un article que al·ludia a una carta “obscena” que Trump suposadament havia enviat al delinqüent sexual Jeffrey Epstein amb motiu del seu cinquantenari. Trump ha difós el comunicat a la xarxa Truth Social, en què ha dit que la querella era contundent i va contra tots els implicats en la publicació de l’article, que considera “fals, maliciós i difamatori”. El magnat també ha acusat el diari de difondre “mentides repugnants” i ha assenyalat directament els seus responsables corporatius, Rupert Murdoch i Robert Thomson, a qui ha avisat que els esperava “una experiència molt interessant” en seu judicial.

La querella ha estat registrada en un tribunal federal del districte sud de Florida i inclou com a acusats els dos periodistes que signen l’article, Khadeeja Safdar i Joseph Palazzolo. Segons el text de la demanda, l’article afirma falsament que Trump havia escrit i dibuixat una targeta per felicitar Epstein i que hi havia inclòs una il·lustració sexual amb el seu nom. “És totalment fals”, ha dit Trump, que ha afegit que actuava no sols en nom de llur “president preferit” sinó també per defensar tots els nord-americans.

El Departament de Justícia demana més informació sobre el cas

En paral·lel, el Departament de Justícia dels EUA ha demanat als jutges que portaven causes relacionades amb Epstein i Ghislaine Maxwell que fessin públiques les transcripcions judicials, al·legant que era d’interès públic. La petició ha estat adreçada a dos jutges de Manhattan que van rebre els casos penals contra Epstein i la seva ex-sòcia.

Segons el Departament de Justícia, “la transparència cap al poble nord-americà és d’importància cabdal per a aquesta administració”. Aquest moviment xoca amb la postura de Trump i de la fiscal general, Pam Bondi, que fins ara han evitat fer públiques més dades sobre el cas. Això ha originat crítiques entre alguns sectors del Partit Republicà, que exigeixen més informació, inclosa la llista de suposats “clients” d’Epstein.

Els republicans dels EUA es barallen en públic per la documentació del cas Epstein

Tant la demanda com la petició judicial s’han fet després de l’avís públic de Trump a Murdoch i els seus mitjans que no publiquessin “històries falses i difamatòries”. A més, ha ordenat a Bondi que presentés tots els testimonis significatius del gran jurat que havia processat Epstein, amb l’aval del tribunal. Trump ha atribuït el rebombori mediàtic a una “estafa perpetuada pels demòcrates” i ha demanat que s’aturés.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha dit a Catalunya Ràdio que tenien indicis per a pensar que les incidències en el procés d’adjudicacions de places del curs vinent per a mestres a Catalunya que l’havien invalidat no eren pas fruit d’un error informàtic o humà, sinó provocades. Aquestes incidències han fet que vuit-centes places que havien de ser per a funcionaris s’hagin adjudicat a interins, cosa que ha obligat a anul·lar les destinacions ja comunicades i haver-les de repetir.

Tot plegat, ha dit Niubó, s’ha descobert arran d’unes reclamacions d’uns opositors, que van fer revisar el procés i van facilitar que es descobrís la irregularitat. “Vull tornar a demanar disculpes al conjunt de docents per la incertesa de no poder saber quines eren les seves destinacions”, ha dit la consellera, que ha assumit que un fet així posava en qüestió el nom del Departament d’Educació.

Segons que ha explicat, han descartat que hagi estat fruit d’un error, i creuen que pot haver estat intencionat: “Tenim un indici de la intervenció d’una persona que ha pres una decisió unilateral contravenint les resolucions del departament.” Arran d’això, han obert un expedient informatiu per esbrinar què havia passat i com, per tal que no es repeteixi. “La credibilitat del sistema educatiu no pot dependre de les decisions d’una persona en contra de les instruccions”, ha dit. A més, ha garantit que depurarien responsabilitats: “Aixecarem les catifes que convingui. Que hi hagi conseqüències, per a evitar que fets així, que afecten la credibilitat del sistema educatiu, no es tornin a produir.”

La CUP reclama a Niubó que destitueixi els responsables de les incidències en el procés d’adjudicació de places docents 

El procés es podria repetir la setmana vinent

Niubó s’ha compromès a repetir l’adjudicació de places amb garanties, transparència i tan aviat com es pugui. “Treballem tot el cap de setmana per poder repetir l’assignació com més aviat millor. Serà a principis de la setmana vinent”, ha dit. Segons els càlculs del departament, aquesta repetició farà que es modifiqui la destinació d’uns 3.000 docents, un 5% dels 57.000 totals.

Niubó ha dit que compareixeria amb urgència al parlament per donar totes les explicacions a la cambra, però ja ha avançat que no es modificaria la data de començament de curs, com li ha demanat el sindicat USTEC. “No podem permetre que aquesta incidència generi major perjudici al conjunt del sistema educatiu”, ha dit.

El govern sirià ha confirmat l’alto-el-foc entre Israel i Síria per a posar fi als bombardaments israelians contra posicions militars sirianes, arran dels enfrontaments entre drusos i beduïns a la ciutat d’As-Suwayda, al sud del país. “Amb l’objectiu d’evitar un vessament de la sang dels sirians, preservar la unitat del territori sirià i la seguretat del seu poble, i en resposta a la responsabilitat nacional i humanitària, la Presidència de la República Àrab Siriana declara un alto-el-foc- immediat i complet”, ha anunciat en un comunicat l’oficina del president sirià, l’antic gihadista Ahmed aix-Xar’a. El document demana a totes les parts, sense excepcions, d’adherir-se plenament a la resolució i d’aturar immediatament totes les operacions de combat a tot arreu, garantir la protecció de la població civil i assegurar l’accés d’ajuda humanitària.

L’acord l’havia avançat de matinada l’enviat especial dels EUA per a Síria, Tom Barrack, i ha rebut el suport dels governs de Turquia, Jordània i més estats veïns. En un missatge a la xarxa X, Barrack ha demanat a les parts implicades que deposessin les armes i que treballessin per “una nova identitat siriana unida en pau i prosperitat amb els seus veïns”. Ara com ara, ni el govern sirià ni l’israelià no han confirmat l’existència d’aquest acord.

BREAKTHROUGH —— Israeli Prime Minister @Netanyahu and Syrian President Ahmed al-Sharaa @SyPresidency supported by the U.S.A. @SecRubio have agreed to a ceasefire embraced by Türkiye, Jordan and its neighbors. We call upon Druze, Bedouins, and Sunnis to put down their weapons and…

— Ambassador Tom Barrack (@USAMBTurkiye) July 18, 2025

 

Aquesta darrera setmana, Israel ha bombardat posicions de l’exèrcit sirià a As-Suwayda i també a Damasc, amb l’argument de protegir la minoria drusa, present també a Israel. Aquesta operació s’ha fet mentre s’intensificaven els combats entre milicians drusos i grups beduïns amb el suport de tribus àrabs i les forces de seguretat.

Per què Israel ha atacat Síria i quin paper hi tenen els drusos?

Segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans, amb seu a Londres i una xarxa d’informadors sobre el terreny, d’ençà de diumenge s’han comptabilitzat 718 morts. D’aquests, 287 són membres de les forces de seguretat del règim, 15 dels quals sembla que han mort arran dels atacs israelians. També han mort 391 drusos –entre els quals, 80 civils, 7 infants i 165 ciutadans que sembla que han estat executats per les forces de seguretat– i 21 beduïns. A aquest balanç cal afegir-hi un periodista que ha mort en circumstàncies no aclarides i 3 civils més víctimes dels bombardaments israelians a la seu del Ministeri de Defensa a Damasc.

Aquest esclat de violència arriba set mesos després de la caiguda del règim de Baixar al-Assad, enderrocat el desembre passat per una ofensiva de rebels i gihadistes encapçalada pel grup Hayat Tahrir al-Xam (HTS). L’actual president, Ahmed aix-Xar’a –cap de HTS  mateix i conegut anteriorment com a Abu Muhàmmad al-Julani– ha intentat de contenir el caos, però la nova autoritat encara fa front a problemes greus de seguretat, molts dels quals amb rerefons sectari.

Avui, 19 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Els bombers perimetren l’incendi forestal d’Ibi durant la nit
– Elisenda Paluzie: “La presa de pèl del finançament és bastant estratosfèrica”
–  Drusos d’Israel i Síria aprofiten el conflicte per reunir les seves famílies després de molts anys
– Per què Israel ha atacat Síria i quin paper hi tenen els drusos?
–  El projecte de trens nocturns que pretén connectar un centenar de ciutats europees, inclosa Barcelona
– Victòria Pagès: “Roald Dahl va rebre garrotades pertot arreu per no haver-se retractat”
–  “No vull la dimissió de Mazón, vull que vaja a la presó”
–  La històrica cansaladeria Puig s’assegura la continuïtat malgrat la jubilació del propietari
– Aire “acondicionat” o aire “condicionat”? Deu errades d’estiu que podem evitar
–  Marta Palau, una vida artística teixida a l’exili mexicà
– Incomplir | Bots i barrals, d’Ot Bou
–  Fabular exposicions. Un milió de qüestionaments | Opinió contundent de Fina Duran

Ara:

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Sopar de germanor - Lloc: a la Plaça Francesc Moragas

Elisenda Paluzie, catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona i ex-presidenta de l’ANC, era a Escòcia quan dilluns la comissió bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol va aprovar els principis d’un nou model de finançament. Fa una estada de recerca a la Universitat de Glasgow. En la distància, n’ha analitzat els continguts i en parla en aquesta entrevista, feta per videoconferència. Aprofundeix en allò que el pacte diu i en allò que no, i hi veu alguns paranys. Paluzie constata que la sobirania fiscal no és enlloc i que l’acord rebaixa molt el pacte d’investidura entre ERC i el PSC. Sosté que aconseguir la recaptació de tots els imposts és una qüestió de sobirania política, però que ha desaparegut en l’entesa entre tots dos governs. “Serveixen a la ciutadania un plat reescalfat”, denuncia.

—Com valoreu l’acord de finançament de la comissió bilateral de dilluns?
—La veritat és que he estat bastant desconnectada perquè sóc a Escòcia i justament aquests dies que es va fer pública aquesta reunió estava de viatge per les illes Hèbrides. De manera que no he seguit les declaracions dels uns i els altres i quan he llegit l’acord m’ha semblat que aquesta vegada la presa de pèl era bastant estratosfèrica.

—Per què?
—Queda moltíssim per sota del que, en teoria, havia arrencat Esquerra al PSC quan va donar el suport per a la investidura d’Illa. Sobre el paper, si més no, semblava que havien aconseguit uns certs avenços. Parlàvem d’un sistema de finançament autonòmic, com sempre, en el marc de la LOFCA, però semblava que havien aconseguit uns certs avenços amb el tema de les conseqüències de recaptació, execució, inspecció de l’IRPF, i amb el respecte al principi d’ordinalitat, que per primera vegada apareixia redactat tal com s’ha anat interpretant i no de la manera vaga que va quedar fins i tot a l’Estatut d’Autonomia. Però de tot això no hi ha res. I aquest acord és el que val, perquè al final és un acord institucional, que compromet la Generalitat i el govern de l’estat. Un acord d’investidura, al final, no és un compromís de govern.

—ERC reivindicava la sobirania fiscal. La veieu en l’acord de la bilateral?
—No hi és enlloc, la sobirania fiscal. Queda molt clar en els acords que el compromís que hi ha és que, si s’han d’assumir algunes competències més per part de l’Agència Tributària de Catalunya, són exclusivament de gestió en un marc de cogestió; en diuen d’administració en xarxa. I posen un exemple molt clar, que és com gestionen un impost especial sobre determinats vehicles.

—I l’IRPF?
—Sembla que podrien avançar en aquesta línia, però especifiquen clarament que només és gestió i que, a més, és gestió compartida: de presentació de papers, de moure papers, fer-li fer de gestoria a la Generalitat. L’únic compromís que hi ha és que els ciutadans podran presentar la seva declaració de renda a la finestreta de la Generalitat, però no diuen que l’ingrés anirà a un compte corrent de la Generalitat, ni tan sols hi ha això. De fet, aquesta presentació en una finestreta de la Generalitat avui dia ja era legal. La campanya de sobirania fiscal de l’ANC i d’entitats que l’havien feta abans es basava en aquest principi de la finestreta única. Presentàvem la declaració de renda a la Generalitat utilitzant un concepte que era fer-li un dipòsit a la Generalitat. Per tant, això d’alguna manera era legal, no s’havia perseguit ningú per fer-ho i ja existia. El que teníem era que la Generalitat deia que no tenia capacitat per a gestionar-ho, ni prou recursos materials ni humans. Fa temps que l’ATC contribueix a la campanya de renda oferint serveis d’informació i d’assistència. Ja es feia quan hi havia la consellera Natàlia Mas Guix. Una altra cosa és que la Generalitat podrà comprovar les desgravacions que aprova el Parlament de Catalunya a la renda, que és exclusivament sobre el tram autonòmic.

—La gestió en xarxa de l’IRPF tampoc no és el consorci tributari que és a l’estatut, no?
—No, perquè el consorci tributari que hi ha a l’estatut vol dir que es crea una figura que té un altre NIF, que no és ni el de l’estat ni el de la Generalitat. Els consorcis tenen personalitat jurídica pròpia. I en aquell consorci se suposava que hi havia d’haver el 50% de l’un i el 50% de l’altre. El que hi ha aquí em recorda molt el que han fet sempre amb la gestió de les beques. Totes les beques universitàries les ha continuat decidint l’estat: els imports, qui tenia dret a rebre-les i qui no. Només en traspassaven gestió. Semblava que ho fes la Generalitat, quan en realitat no decidia res.

Fotografia: Júlia Partal.

—Tampoc no es concreten els percentatges de la cistella d’imposts.
—També és sorprenent. Quan s’han venut acords de finançament, històricament, sempre s’ha especificat quina cistella d’imposts acabaria quedant. Es va començar amb el 33% d’IRPF, després es va arribar al 50% de l’IRPF i al 50% de l’IVA. Aquí ni tan sols diuen quina cistella d’impostos hi haurà, com quedarà distribuïda.

—Entrem al principi d’ordinalitat. Es diu que l’única manera viable per a garantir-lo és que l’estat espanyol posi més diners al sistema de finançament. És així?
—No és que sigui l’única manera. Ho podries fer amb els mateixos diners que hi ha ara. Es diu que l’estat ha de posar més diners perquè tots els sistemes de finançament autonòmic parteixen d’un principi que no és escrit enlloc però que s’ha respectat sempre, que és la clàusula de l’statu quo: cap comunitat autònoma pot sortir del nou acord de finançament rebent menys diners. Aleshores, si cap comunitat en pot rebre menys, perquè es compleixi el principi d’ordinalitat l’estat n’hi ha de posar més. No és un problema matemàtic. No és viable políticament en aquest sistema de règim comú que algú surti rebent menys diners que no abans.

—I l’ordinalitat és una de les claus perquè Catalunya disposi realment de més recursos?
—No. El que passa és que aquest principi es va agafar perquè semblava que, des d’un punt de federalisme fiscal, es podia justificar des de l’eficiència. A la vegada era una manera de garantir l’equitat perquè les comunitats autònomes més riques donaven diners a les més pobres i una certa eficiència era que no acabessin donant més diners a costa de rebre menys recursos que les que recaptaven menys. Aquest principi ve de quan es va reformar l’estatut. Un dels inspiradors era Antoni Castells, que s’ha dedicat professionalment com a acadèmic al federalisme fiscal. Es va partir d’aquest principi, però perquè Catalunya rebi més diners bastaria de posar uns conceptes a la fórmula de càlcul de les necessitats de la despesa que l’afavorissin més i que no s’hi posessin conceptes que afavorissin més unes altres comunitats autònomes. O sigui, ara el sistema finançament autonòmic és una fórmula per a determinar les necessitats de despesa de cada comunitat autònoma, i cada comunitat hi posa allò que l’afavoreix. Per exemple, algunes de l’interior d’Espanya, de Castella, parlen de la densitat de població: l’Espanya buidada. Argumenten que s’ha de tenir en compte que tenen baixa densitat perquè això implica que els serveis públics són més cars perquè la gent s’ha de desplaçar més. I al final el que acaba fent el govern de l’estat és una combinatòria de totes aquestes variables i n’acaba sortint una fórmula general per a totes.

—I dèieu que no hi havia cap acord per a respectar l’ordinalitat.
—Així com en l’acord que va signar PSC amb Esquerra per a la investidura d’Illa sí que hi havia un compromís per a respectar l’ordinalitat, el que hi ha en l’acord de la bilateral és un paràgraf que diu que Catalunya, en aquesta negociació, defensarà l’ordinalitat quan es posin a negociar totes les comunitats de manera multilateral. I tampoc la defineix, a diferència de l’acord amb Esquerra, que sí que la definia. Aquest és un altre dels problemes, que això de l’ordinalitat també ha estat objecte de moltes definicions. L’estat no es compromet a l’ordinalitat. A més, se’n parla en el preàmbul, no en els acords a què han arribat. Sabeu quin és l’únic compromís que hi ha? Que l’aportació que es faci en els mecanismes d’anivellament serà transparent, serà pública. Doble trampa.

—Per què?
—Sempre he pensat que això era un parany, perquè faran creure que aquesta aportació als mecanismes d’anivellament és el dèficit fiscal, quan no ho és. Diran que això és l’aportació a la solidaritat de Catalunya i seran, doncs, no ho sé, 2.000 o 3.000 milions d’euros o els que siguin. No serà mai el dèficit fiscal perquè és una altra cosa. La cistella d’impostos mai es queda sencera per a la Generalitat: la Generalitat mai s’ha quedat el 50% de l’IRPF, més del 50% de l’IVA, més del 58% dels especials. Respecte d’aquesta part d’impostos, que ja no són tots, hi ha a més uns mecanismes d’anivellament i hi ha una part que torna a les altres comunitats autònomes. L’únic compromís que hi ha aquí és que serà transparent, se sabrà quina xifra és. Encara jugaran més al confusionisme, perquè llavors explicaran aquests transvasaments i quedarà molt infinitament per sota del que és el dèficit fiscal, que és la diferència entre tots els impostos que es generen a Catalunya i la despesa pública que es gasta a Catalunya. Els famosos 22.000 milions d’euros.

—No hi ha cap mecanisme limitador de la solidaritat ni s’aclareix com es farà, oi?
—Queda completament obert. No hi ha cap límit. No s’acorda res de quins seran els mecanismes d’anivellament. I, després, s’apunta com una gran concessió una cosa que existeix, no ja des de l’última reforma, sinó de l’anterior, des de fa anys i panys, que és que hi ha un finançament addicional per a les competències específiques de la Generalitat que no són homogènies. És a dir, que les altres comunitats autònomes no tenen. No es defineix quines són, però són els Mossos d’Esquadra i les presons. A la LOFCA i a les anteriors lleis de finançament hi ha un article que diu com es calcula el finançament addicional per a finançar-les. I si no recordo malament, en l’última reforma, la del 2009, a banda de Mossos i presons hi van afegir una partida específica per a la llengua catalana.

Fotografia: Júlia Partal.

—Fonts del govern diuen que les competències no homogènies es finançaran amb un percentatge de la cistella d’imposts.
—Però és que sempre ha estat així. Sempre vénen dels imposts, els diners. D’on han de venir? Sempre vénen d’un percentatge. Que s’especifiqui o es calculi d’una manera o d’una altra no és cap gran novetat. L’únic compromís que sembla indicar que potser sí que hi haurà una part de recaptació directa, tot i que en els altres apartats parla de gestió i mai de recaptació directa, és que el nou model implicarà la desaparició del mecanisme dels lliuraments a compte. Són les bestretes. Perquè una altra cosa que tenim en el model de finançament des de fa molts anys és que aquesta cistella d’impostos és virtual. El 50% de l’IRPF i el 50% de l’IVA no han anat mai directament a un compte de la Generalitat. Els ha recaptats tots l’estat i ha anat fent bestretes anticipant quina creia que seria la recaptació mensual i, cada dos anys, se’n fa la liquidació i es veu si es va equivocar amb el càlcul de les bestretes o no, i si és la Generalitat que li ha de tornar diners o l’estat que ha de donar diners a la Generalitat. Però no hi ha un compromís concret.

—El govern creu ara impossible que l’ATC recapti l’IRPF l’any vinent, com s’havien compromès en el pacte d’investidura. Entre més raons perquè l’ATC no està preparada. No es podia saber fa un any, això?
—Sí, és clar. No estem preparats per a recaptar ara l’IRPF i el 2015 també ens van dir que al cap de divuit mesos estaríem preparats per a recaptar tots els imposts dels ciutadans de Catalunya.

—I era impossible?
—És que al final és una qüestió de voluntat política. No crec que ningú ho hagi estudiat, ni hi ha articles científics ni llibres de com s’ho van fer Lituània, Letònia o Estònia per a recaptar. De cop i volta van ser independents i es van posar a recaptar els imposts.

—Són excuses per a dilatar-ho, llavors?
—És una qüestió de voluntat política. La Generalitat com ha pogut tenir Mossos, com va poder fer TV3, com s’han pogut fer tantes coses? Si l’any 1980 s’haguessin plantejat que no estaven preparats no haurien pogut assumir res. No hauríem pogut assumir l’educació, la sanitat… L’Hospital de la Vall d’Hebron, per exemple, era de l’estat.

—L’horitzó de recaptar tots els imposts també ha desaparegut.
—Això ho deien a l’acord d’investidura i aquí diu que s’assumeixin progressivament competències de gestió en l’IRPF “sense perjudici de futurs acords en altres tributs”, però sempre dins un model en xarxa de gestió del sistema tributari, amb la participació de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i les administracions tributàries autonòmiques. I llavors hi ha el compromís de crear un grup de treball per a estudiar-ho. Vull recalcar que assumir progressivament competències de gestió en l’IRPF no és el que deia l’acord d’ERC i el PSC, que deia textualment que fos la Generalitat la que gestionés, recaptés, liquidés i inspeccionés tots els impostos suportats a Catalunya i augmentés substancialment la capacitat normativa en coordinació amb l’estat i la Unió Europea. La coordinació amb l’estat només era per la capacitat normativa, per a legislar les quanties dels imposts. En teoria, totes les competències vinculades a la recaptació, liquidació i inspecció dels impostos s’havien compromès que la Generalitat les assumiria, amb un compromís inicial ja per a l’any que ve de l’IRPF al 100%.

—S’ha parlat molt de la singularitat de Catalunya. N’hi ha cap?
—Ara parlem de la singularitat, tot això són noms que es van inventant. Abans el que estava més de moda era parlar de bilateral i multilateral. I llavors es deia: per fi hem aconseguit un acord bilateral i figurava que això era el gran avenç. I l’estat deia que sempre ha estat bilateral i multilateral. De fet, a les LOFCA i l’estatut sempre es parlava de bilateralitat i multilateralitat. A tot arreu és bilateral i multilateral perquè totes les comunitats autònomes tenen una Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals en què l’estat seu amb cadascuna d’elles, individualment. Aquesta és la part bilateral. I després hi ha la part multilateral, que és el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), on seuen totes. Al CPFF, l’estat hi té el 50% i les altres comunitats autònomes, sumades, el 50%. Per tant, a l’estat només li cal tenir una comunitat a favor per a tenir la majoria en l’àmbit multilateral. En una reforma del finançament pactada per CiU i el PP, les mixtes bilaterals d’unes quantes comunitats autònomes governades pel PSOE no van acceptar el finançament. Es van quedar amb l’anterior durant un temps, fins que van veure que els anava més bé el nou i van acabar acceptant-lo. Ara diuen: singular i generalitzable. Bilateral i multilateral, singular i generalitzable. Si Catalunya acaba defensant no sé quina variable que li convé o una manera d’interpretar el principi d’ordinalitat, ho compensaran amb la baixa densitat de població o la població ajustada pel que sigui i al final acaba essent un sistema de variables ponderades. Amb el que posi Castella i Lleó ja compensaran el que hagi pogut guanyar Catalunya.

Fotografia: Júlia Partal.

—La Generalitat es felicitava que aquest acord implicava un canvi de paradigma perquè es passava d’un sistema centrat en la despesa a un sistema centrat en els ingressos. Ho veieu així?
—No, serà un model de necessitats de despesa, com sempre. I llavors sí que parla del finançament bàsic com a element de corresponsabilitat fiscal definit a partir dels percentatges de participació en la recaptació dels tributs que s’acordin, però això ja és així des del primer 15% que Jordi Pujol va arrencar a Felipe González, l’any 1993. S’ha jugat amb la cistella d’imposts des de fa més de trenta anys.

—L’acord parla d’ampliar la capacitat normativa dels territoris amb la introducció de mecanismes per a limitar la competència fiscal a la baixa.
—Catalunya fa el contrari de Madrid. Se situa sempre a la banda alta de tots els impostos en què té capacitat normativa. No només a la banda alta d’Espanya, sinó d’Europa. Fa poc ha sortit un estudi de comparativa de l’impost de successions i donacions de totes les comunitats autònomes i de tots els estats europeus. I em sembla que només és França i Bèlgica que superen Catalunya. Dinamarca, Holanda, són per sota de Catalunya. Si hi ha una mica més de capacitat normativa en algun tram d’impost –ara ja n’hi ha una mica en algun tram de l’IRPF, per exemple– volen que les comunitats autònomes del PP no ho aprofitin per fer competència fiscal a la baixa. Insinuen que intentaran que en aquest nou sistema de finançament hi hagi alguns topalls perquè no abaixin els impostos per sota d’alguns nivells que es determinin. Això ja havia existit històricament. No es podien abaixar per sota del que en deien el tipus normatiu de l’estat.

—Aquest model sembla molt lluny del que seria un concert econòmic. L’aplicació d’un model com el basc és solament una qüestió de voluntat política, també?
—Sí, perquè és obvi que si el País Basc i Navarra el tenen és perquè hi va haver en un moment donat voluntat política per a tenir-lo. El que passa és que em sembla que oblidem que hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia. Aquesta sentència va marcar un límit a l’autogovern i a l’autonomia financera de la Generalitat. A l’estatut, fins i tot un cop passat el ribot de les corts espanyoles, hi havia un límit als mecanismes d’anivellament, que tinguessin en compte l’esforç fiscal, i aquest va ser un dels articles que es van anul·lar. Hi va haver catorze articles anul·lats per la sentència i un va ser aquest. De qualsevol acord a què s’arribés, qualsevol comunitat autònoma hi podria recórrer en contra al TC, que hauria d’emetre una altra sentència completament diferent de la del 2010. El catalanisme, en aquell moment, va dir que amb la sentència quedaven completament limitades les possibilitats de tenir competències, de tenir la llengua garantida, d’un sistema de finançament just… Tot un seguit de coses que vam dir col·lectivament que no es podien garantir en el marc d’aquest estat, amb aquesta constitució espanyola. I que, per tant, passàvem a la via d’exercir l’autodeterminació per esdevenir sobirans i independents. Ara, com Sísif, volen tornar a baixar la pedra avall de tot i tornar-la a pujar. La veritat és que fan una mica la sensació de repetir-se com l’all, no? Fa la sensació que serveixen a la ciutadania un plat reescalfat, molt reescalfat.

—Voleu afegir res més?
—Només que en l’acord de la investidura de Pedro Sánchez, Junts tampoc va arrencar res al PSOE en l’àmbit del finançament. Es va posar que Junts proposaria una modificació de la LOFCA amb una clàusula d’excepció per a Catalunya que en reconegués la singularitat. I a continuació el PSOE diu que apostarà per mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya. Es referia al FLA i a l’accés al mercat financer. Fa un any, en una entrevista a VilaWeb, vaig dir que semblava que ERC havia aconseguit algunes coses que estaven bé en l’acord d’investidura d’Illa però que no hi havia garanties que es complissin i al final qui ho negociaria seria el govern de la Generalitat. Si, en el seu dia, gent com Joaquim Nadal i Antoni Castells ja se’n van sortir d’aquella manera, ara amb els dirigents del PSC actuals, que ni tan sols creuen en el federalisme fiscal, què n’aconseguiran? Doncs això. Això és tot el que n’han tret. I volia fer una reflexió més general.

—Endavant.
—Tot això també es deriva del fet que la prioritat que han tingut tant ERC com Junts en les negociacions amb el govern de l’estat i amb el PSOE en general ha estat posar fi als efectes repressius de l’1-O i el que va seguir, no a la repressió futura. El seu poder de negociació política ha estat molt feble perquè el PSOE té la paella pel mànec amb l’amnistia, i més amb l’oposició radical que ha rebut l’amnistia per part del PP i dels poders fàctics de l’estat. En són molt presoners perquè han prioritzat això.

D’ençà que el president Salvador Illa va arribar al poder, el seu equip i ell mateix han anat repetint que volien “honorar els acords” a què havien arribat. Llavors encara podia semblar que la fama d’incomplidors era una rèmora per als socialistes i que, si es volien consolidar, se l’havien de treure de sobre i fer-se més creïbles. Al capdavall, les seves mentides van ser una de les espurnes del procés: la decepció amb José Luis Rodríguez Zapatero i l’engany estructural del federalisme, desemmascarat finalment pel ribot de l’estatut. Tantes dècades de farsa acumulada van servir per a obrir l’horitzó nou de l’independentisme. 

Encara no fa un any que Illa governa i la litúrgia d’honorar els acords i d’atendre els compromisos ja fa aigües per tot arreu. Esquerra va prometre, per investir Pedro Sánchez, que RENFE desapareixeria de la vida dels catalans i ara resulta que el “traspàs integral” serà una empresa amb capital majoritari de RENFE. I després encara va fer Illa president prometent que Catalunya sortiria del règim comú de finançament i que assoliríem la “sobirania fiscal” i ara, és clar, el govern espanyol ni tan sols està disposat a aplicar el principi d’ordinalitat en una reforma general. Totes dues ensarronades són de tal magnitud, i és tan pobra la reacció dels qui encara se les van empassar, que tot plegat no pot ser més que un avís: ho deixarem podrir tot perquè perdeu fins i tot l’aspiració de fer veure que ens exigiu res. La nonada oficialitat del català a Europa i l’inviable traspàs de les competències en immigració no són més que una versió encara menys esforçada de la burla. 

Res de tot això no ens hauria de venir de nou. Torna a córrer pel cel mort d’X aquell vídeo tan profètic d’Oriol Junqueras, de fa més de deu anys: “Nosaltres estem convençuts que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords als quals arriba. Els incompleix respecte de Catalunya i respecte del món. Estem convençuts que parlar amb l’estat espanyol no té cap sentit, que l’estat espanyol no voldrà parlar, i que si vol parlar ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” Tenia raó llavors, Junqueras, però la qüestió important no és el cinisme seu d’haver sostingut una cosa i la contrària sense solució de continuïtat, sinó com hem arribat al punt que tant se val, en la consciència col·lectiva, que l’estat incompleixi. 

La clau és que, a diferència de quan va esclatar el procés, ara la llufa de l’incompliment la té l’independentisme. La promesa trencada del 2017 era molt més grossa, més brillant, més fonda, i també ho és la ferida, doncs. Difícilment Junts, Esquerra i la CUP podran desgastar els socialistes amb l’argument que no compleixen mai els acords programàtics si són ells, en primera instància, els qui van prometre tanta glòria durant la dècada de l’odissea i després van tenir pocs remordiments i van ser tan prestos a trobar excuses ja no per als votants, sinó per a si mateixos i per als seus diagnòstics de consum intern. És descoratjador fins a quin punt, gairebé una dècada després, la classe dirigent de l’independentisme no tan sols no té idees per a sortir del laberint, sinó que en alguns casos ni tan sols entén per què hi ha entrat.

És un problema gairebé pre-polític, de llenguatge. El problema més bàsic de l’independentisme és la retòrica que no va ser capaç d’honorar: un desajustament extraordinari entre allò que vam abanderar i com d’escassament, després, ho vam protegir, i com hem deixat que es degradés –individualment i col·lectiva. Encara estem immersos en la ressaca de les promeses que ens vam fer a nosaltres mateixos i que hem desatès –els partits i el moviment–, i que no eren tan prosaiques com la governança d’una empresa pública, sinó que pretenien la llibertat i la democràcia. Els objectius polítics no s’aconsegueixen a la primera, però aquesta paràlisi d’ara no sorgeix de no haver-ho aconseguit, sinó de no haver-ho intentat seriosament.

Illa es pot permetre els incompliments perquè no fa cap promesa, no hi ha cap somni en la seva idea del país, cap eixamplament en la seva idea de la cultura, i quan parla de llibertat sona postís perquè no hauria estat mai president sense la repressió. No és una qüestió moralista. Era just i era raonable, de plantejar la independència i de voler-la, i encara ho és ara; no és la idea, que ha quedat impugnada. És la manera d’aspirar-hi. L’independentisme ha de copsar la magnitud del cràter que han deixat les seves trampes per entendre per què Salvador Illa és capaç d’omplir-lo amb una aigua tan tèrbola i tan mediocre.

Centre Cultural Tijuana
Passeig de los Héroes 9350, Tijuana, Baixa Califòrnia, Mèxic
Mapa a Google

Quan pensem en els milers de republicans que van fer cap a Mèxic arran de la victòria franquista a la guerra del 1936-1939, poques vegades vénen al pensament les criatures que es van haver d’embarcar amb els seus pares fugint de la repressió, en el millor dels casos. Però és evident que, amb els adults perseguits pel feixisme a Europa que van aconseguir passatge a Amèrica gràcies a la política del president Lázaro Cárdenas del Río (1895-1970), hi havia sovint criatures que, un cop a l’exili, van contribuir tant o més que els seus pares a modernitzar i fer més pròsper el país d’acollida, sense oblidar mai d’on venien.

Un cas ben paradigmàtic és el de Marta Palau i Bosch, nascuda al poble d’Albesa (Noguera) el 17 de juliol de 1934, filla d’un metge cenetista que va perdre la guerra i desembarcada a Mèxic el 1940 a sis anys. “Era massa petita quan hi vaig arribar –solia explicar– per a adonar-me del dolor que representava tot allò. Més tard vaig saber que Lázaro Cárdenas era l’home que havia donat una segona pàtria i una nova nacionalitat als republicans refugiats. […] Fins al cap d’uns quants anys no vaig ser conscient de què significava viure en l’exili lluny d’una pàtria la justícia de la qual havia estat trepitjada i arrossegada pel feixisme.”

La presa de consciència esmentada, la va saber i voler canalitzar per mitjà de l’art, qui sap si influïda per una altra artista catalana refugiada a Mèxic com Remedios Varo. Palau va començar el 1955 els estudis de pintura i escultura a l’escola d’arts La Esmeralda de Ciutat de Mèxic, i de gravat amb Guillermo Silva Santamaría al Taller de la Ciudadela i amb Paul Lingren a la Universitat Estatal de San Diego, a l’altra banda d’una frontera que també la marcaria profundament. En el terreny creatiu, va pouar en l’imaginari i les tècniques de les arrels de la seva nova pàtria, va usar materials propis de les cultures originàries d’Amèrica i va reprendre tradicions ancestrals mexicanes per dur-les al seu art, que al llarg dels anys va expressar amb la pintura, el gravat, la ceràmica, el tèxtil, l’escultura i la instal·lació.

En aquesta trajectòria artística, un viatge crucial per Europa el 1968 –esperonada en part per la seva condició d’exiliada– va representar un punt d’inflexió quan, ja amb la nacionalitat mexicana a la butxaca, va entrar en contacte a Catalunya amb una figura fonamental de l’art tèxtil, Josep Grau Garriga (1929-2011), col·laborador d’unes quantes generacions d’artistes com ara Aurèlia Muñoz, Antoni Tàpies i Joan Miró. Gràcies al treball desenvolupat al taller santcugatenc del gran renovador de l’art del teixit, la concepció de les obres tèxtils de Palau va experimentar un procés d’alliberament tant en la barreja de materials com en la manera d’integrar-hi volum més enllà de les dues dimensions. Ho resumeix prou bé la peça titulada Ilerda (1973-1978), significativa tant pels materials i la composició –inspirada en la terra mexicana– com pel nom –evocador de la terra de naixença.

El mateix 1968, ja tornada a Mèxic, fou una de les artistes participants en el primer Saló Independent, una iniciativa artística col·lectiva i autoorganitzada sorgida com a resposta a la repressió del moviment estudiantil en ple any olímpic al país. El bagatge artísticament trencador adquirit amb el mestratge de Grau Garriga, juntament amb l’experiència contestatària del 1968, va determinar el treball de Marta Palau, desenvolupat al marge de l’acadèmia i l’ortodòxia per mitjà d’escultures, instal·lacions i objectes avantguardistes amb reminiscències dels ritus antics i de la terra.

Si l’aportació de Palau com a “gran maga” de l’escultura tèxtil va ser molt important en l’art i la cultura de Mèxic a la segona meitat del segle XX, també cal destacar el seu paper notable com a gestora cultural (fou coordinadora d’art del Centre d’Art Modern de Guadalajara i assessora de l’Institut Allende de Guanajuato) i com a generadora d’iniciatives d’abast mundial com ara el Salón Michoacano Internacional del Textil en Miniatura (1985) i el Salón Internacional de Estandartes (1996) al Centre Cultural de Tijuana, la ciutat on va clavar més arrels al costat del seu marit, Albert Gassol, fill com ella d’exiliats republicans.

El caràcter fronterer d’aquesta gran urbs de la Baixa Califòrnia, lloc de pas d’emigrants cap al nord i amb la cicatriu a la vista de l’ignominiós mur de separació amb els EUA, és ben present en el rerefons social i polític de moltes obres i accions de Palau. Partint de la seva pròpia experiència de dona emigrant, ella mateixa explicava la voluntat d’adoptar l’estendard com a mitjà artístic per a tractar els problemes específics de la frontera a Tijuana, com per exemple els feminicidis i la violència contra les dones. Així, doncs, a més de reinventar l’escultura a través dels seus tèxtils i estendards, va esdevenir una de les pioneres de l’art feminista.

En un homenatge pòstum just després de la seva mort el 12 d’agost de 2022, el seu fill Alberto Gassol Palau va aconseguir descriure a la perfecció les dues claus vitals de Marta Palau: “La meva mare va viure dos moments que la van marcar per sempre: la guerra d’un país que la va expulsar de casa seva i l’esperança de Mèxic, que l’esperava amb els braços oberts. Aquí, de ben jove, ja sabia quina era la seva vocació i, una vegada hi va clavar arrels, es va obrir com un gira-sol a la vida.” Tot i circular fora dels circuits oficials i oficiosos, cap al final de la vida va rebre el reconeixement institucional de les dues terres que la van alimentar artísticament: el 2002 fou un dels catorze receptors del doctorat honoris causa a l’exili català de la Universitat de Lleida i el 2010 Mèxic li va concedir el Premi Nacional de Belles Arts.

I una mica més: La majoria d’obres de Marta Palau formen part de col·leccions públiques i privades de Mèxic i d’institucions de tot Amèrica, dels EUA al Brasil. Però, fins el 17 d’agost de 2025, se’n pot veure una mostra molt significativa i representativa a la primera gran retrospectiva que li dedica el Museu Tàpies de Barcelona, en col·laboració amb el Museu Universitari d’Art Contemporani de Mèxic. El títol de l’exposició, “Els meus camins terrestres”, deixa clar el pes de la terra en el camí artístic i polític de Palau, tant de la seva Albesa pagesa natal com del seu Mèxic d’acollida ancestral.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Marta Palau amb el seu sogre, el conseller de Cultura Ventura Gassol.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat