Visitem a la capella del VINSEUM, el Museu de les Cultures del Vi de Vilafranca del Penedès, que fa la primera exposició temporal després d’haver-se inaugurat el nou museu. La instal·lació es titula “Simposi. Oficis que parlen, vins que pensen”. L’ha ideada l’estudi creatiu i productora audiovisual Cordegat (Jordi Gatell, Lidia Dalmau i Manel Cortés), amb la col·laboració del dissenyador d’interiors Xavier Torrent, la periodista vinícola Ruth Troyano i el dissenyador gràfic Bernat Joan. Es podrà veure fins el 18 de gener de 2026.

Ens explica Lídia Dalmau, membre de l’equip de Cordegat, que l’encàrrec del VINSEUM era fer una exposició sobre els oficis contemporanis del món del vi, amb d’una mirada pròpia. “Teníem clar que no volíem que fos una exposició de caràcter divulgatiu, amb molta informació. Volíem fer un exercici més conceptual i artístic. I ens vam anar aproximant a aquest món des de les preguntes. Es tracta d’un món molt ric i alhora molt complex. Actualment, ens trobem amb una generació de vitivinicultors molt ben preparada, creativa, però que ha d’afrontar grans reptes i incerteses: la crisi climàtica, el canvi d’hàbits de consum… I d’aquí va néixer el punt de partida, la idea d’aproximar-nos als oficis contemporanis del vi a través de les preguntes que es fan els seus protagonistes.”

Són 164 preguntes que fan de pòrtic sonor de la instal·lació. Unes preguntes que cauen en cascada auditiva just abans d’entrar a la capella de Sant Pelegrí, l’espai adjacent del museu on es fan les exposicions temporals. Les preguntes es recullen en el full de mà i val la pena de reproduir-ne algunes, perquè són molt reveladores:

“El clima canviarà el gust del vi? Quin estil de vi em defineix? Des d’on explico el vi? Què faig amb la graduació alcohòlica? Com ha canviat la terra que cultivem? La terra, llaurada o amb coberta vegetal? Quines són les varietats de futur a la Mediterrània? El cep, emparrat o en vas? Si cada cop plou menys, hauré de regar? Quina varietat parla més de mi? Pasturo les cabres o faig anar el tractor? Ecologia, biodinàmica, permacultura, regenerativa… què trio i per què? Monocultiu o policultiu? Com faig la transició cap al vi natural? Prevenció o reacció? Em sento sol davant l’adversitat? Vull produir emparat per una denominació d’origen?”

Ja dins la capella, l’espai en penombra ve marcat per una gran taula, que és una peça artística en si mateixa, per la qual es despleguen tota mena d’objectes vinculats al vi i una gran pantalla emmarca la taula per sobre i projecta un audiovisual. “És un recorregut simbòlic de la terra a la taula a través d’aquesta instal·lació artística, que es pregunta què hi ha darrere d’una ampolla de vi. En la instal·lació cohabita un paisatge sonor a través de les preguntes; un paisatge d’objectes, dels objectes entaulats sobre una taula-paisatge; i un paisatge humà, a través d’un audiovisual, que mostra una conversa amb cinc persones que representen cinc oficis del vi”, explica Dalmau.

En l’audiovisual, que es pot veure íntegrament a l’exposició però també a casa, per mitjà d’un codi QR (dura setanta-un minuts), hi conversen el sommelier Ferran Centelles, que fa de “simposíac”, repartint vi i preguntes; la vinyataire Maria Barrena, del celler Entre Vinyes; la periodista vinícola Eva Vicens; l’arquitecte Carles Sala; el bosquetà del suro Eloi Madrià i la pagesa, sommelier i cuinera Balbina Garcia.

El simposi és un terme que els grecs usaven per referir-se a la conversa i discussió, tot bevent vi i tan sols vi, sense menges. Avui, el diccionari parla de simposi o simpòsium com una “reunió de professionals, d’investigadors i d’altres experts d’una mateixa àrea per a discutir i estudiar qüestions relacionades amb llur activitat”. En aquesta instal·lació, el simposi ho és tot.

La instal·lació té un no sé què d’ecumenisme: la taula parada, amb relleus, amb rastres de la celebració del simposi, amb les persones que s’hi han assegut al voltant, compartint el vi, i alhora una taula parada d’objectes, aquests objectes relacionats amb els oficis del vi avui, que la taula empara. Uns, fets amb les mans, com les gerres de fang, uns altres, fets també de fang, però dissenyats amb ordinador i elaborats amb una impressora 3-D. Hi trobem: un perpal, una damajoana i un wine globe (damajoana moderna), bag in box i llaunes, taps de suro, càpsules i cera d’abella, decantador, porrons, copes i embuts, notes enològiques, etiquetes, els colors del vi a través d’una gradació cromàtica en ampolles diferents, l’obridor que es va inventar a Sant Fruitós del Bages, films vinícoles; revistes, llibres, cartells, cartes de vins… Tots en aquesta taula que és una peça magnífica, simbòlica, la peça clau per a aquesta proposta, la peça que estructura la instal·lació, que hi dóna la dimensió, la bellesa, el caràcter.

Cordegat no és un estudi aliè al món del vi i la cultura. Té força clients en aquest sector i en el seu ADN ja hi porta aquesta voluntat de treballar en àmbits com la sostenibilitat, els oficis de la terra, la cultura i els drets socials, i transformar les necessitats comunicatives en continguts, elements gràfics, accions presencials i espais divulgatius. Cordegat va guanyar el premi Arrels al sisè Most, Festival Internacional de Cinema del Vi, amb el deliciós curtmetratge L’aviador, i també els han premiats uns altres projectes del món del vi més corporatius.

Quins objectes del present ha de conservar un museu?

Que sigui la primera exposició de la nova etapa és un fet que no podem deixar de tenir en compte, perquè havent parlat amb el cap d’activitats del museu, Jordi Ribas Boldú, entenem que aquest fet és determinant. Ens explica: “És aquesta idea que el món del vi continua fent-se preguntes, com ho fa el VINSEUM. Tenim un museu acabat d’estrenar que parla del passat i la intenció amb aquesta instal·lació és portar el present del vi a un format expositiu. Preguntar-se què passa al món del vi avui és un repte. Al VINSEUM ho fem amb les activitats, a través d’un tast, d’una visita, d’un taller. Però també volíem que la primera exposició temporal del nou VINSEUM s’ho preguntés sense dubtar.”

Precisament, el món del vi és una realitat canviant, com el museu. Per això Ribas Boldú diu: “És important preguntar-se quins objectes d’avui s’hauran d’inventariar d’aquí a trenta anys, quan ja no hi siguem. Haurem de guardar una gerra d’en Carles Llarch? Caldrà preservar les notes de verema de la Sara Pérez? En la instal·lació els ensenyem, però cal preguntar-se si s’hauran de guardar. El VINSEUM té claríssim que cal mantenir una visió transversal. El vi ajunta totes les cultures i tot de coneixements que van des de treballar la terra, la ciència del vi, el comerç del vi, la simbologia del vi, la interpretació del vi… Crec que cal que aquesta visió transversal no es perdi, perquè precisament el vi ho fa únic, això; tantes interpretacions possibles.”

S’acosta l’hora de la veritat per al finançament singular. Fa un any, el PSC va assumir els principis generals del model que havia defensat el govern de Pere Aragonès per garantir-se la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Per un marge estret, els militants d’Esquerra avalaven la decisió. Els republicans evitaven una repetició electoral en plena crisi interna, que hauria pogut ser devastadora, i el PSC arribava a la Generalitat amb el compromís reiterat de complir allò que havia signat. La paraula d’Illa es posarà a prova demà en la reunió de la comissió bilateral que hauria de formalitzar l’acord de la investidura. El PSOE ha demostrat a bastament la seva capacitat per a anunciar un acord i convertir-ne el compliment en un viacrucis per al soci en qüestió: ho han viscut ERC i Junts i, al País Basc, sobretot el PNB. Però la fragilitat de Sánchez per la incertesa que encara causa sobre el govern i el partit i l’abast del cas Cerdán pot portar-lo a ser, encara, més gasiu.

Pactar i fer realment efectiu un nou sistema de finançament per a Catalunya, encara que el dissenyin com a exportable a la resta de territoris, obriria un dur enfrontament entre el govern espanyol i els territoris governats pel PP. També amb el baró socialista i president de Castella-la Manxa Emiliano García-Page i, sobretot, perjudicaria les aspiracions electorals de la ministra d’Hisenda espanyola i candidata socialista a les pròximes eleccions andaluses, María Jesús Montero. Andalusia és un dels territoris més beneficiats pels desequilibris del sistema de règim comú actual, que perjudica especialment els territoris amb més capacitat fiscal que contribueixen a la solidaritat i veuen reduïda, després, la seva renda per càpita: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Montero no s’asseurà demà a la banda espanyola de la taula de la comissió. L’encapçalarà el ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres.

Illa i Sánchez no es poden permetre un trencament amb ERC. Semblen decidits a escenificar el compliment en la bilateral i a dilatar al mateix temps l’execució material del que es declara que es farà. El mínim que ha de fer la bilateral per no trencar les relacions amb ERC és assumir els principis generals que figuraven en l’acord d’investidura: que l’Agència Tributària de Catalunya gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els imposts suportats a Catalunya i augmenti substancialment la capacitat normativa, que Catalunya contribueixi a la solidaritat amb les altres comunitats, limitada al principi d’ordinalitat (que els serveis prestats pels governs autonòmics als ciutadans assoleixin nivells semblants sempre que duguin un esforç fiscal semblant i Catalunya no perdi posicions en el rànquing abans i després de l’anivellament). Si la bilateral es limita a assumir aquest compromís, s’elevarà entre governs allò que havia estat un acord entre partits. Però no hi haurà cap garantia perquè es compleixin.

Un model incomplet

ERC reclama que la bilateral assumeixi els principis generals del model assumint que és impossible tancar un acord amb els socialistes per a concretar exactament com i quan es portarien a la pràctica els pilars del sistema. Els més complexos són la contribució a la solidaritat i l’establiment del pagament dels serveis que l’estat espanyol presta a Catalunya. El càlcul de la solidaritat és la clau per a intentar de reduir el dèficit fiscal. Si bé aquest dèficit no depèn només de l’anivellament (hi intervenen també les inversions en infrastructures, per exemple, que es preveuen i s’haurien d’executar en el pressupost espanyol), la limitació de la solidaritat és un dels punts més sensibles en la definició del model. I tothom assumeix que restarà pendent.

Com que no hi haurà un pacte per a tot el sistema, ERC ha posat la banya en la recaptació de l’IRPF i la resta dels imposts. Per aquesta raó, registrarà al congrés espanyol una llei perquè l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) pugui recaptar i gestionar l’IRPF i, progressivament, la resta dels tributs. Actualment, l’ATC solament gestiona i recapta el 9% dels imposts que paguen els catalans i l’espanyola, el 91% restant. Amb el canvi, el govern de Pere Aragonès va calcular que l’ATC podria passar a gestionar vora 22.000 milions de recaptació de l’IRPF, 14.200 milions de l’IVA, 5.300 de l’impost de societats i 3.500 d’imposts especials.

Per tant, l’IRPF hauria de ser el primer. Així ho reclama ERC i així ho fixarà en la proposició de llei, que ha estat compartida amb els socialistes i a què els republicans voldrien que s’afegissin. La norma se centraria en l’augment de la sobirania de la hisenda catalana i implicaria una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). Les dues primeres normes són espanyoles i afecten tots els territoris inclosos en el règim comú. De manera que totes les comunitats que ho volguessin podrien beneficiar-se’n, tot i que també haurien de modificar el seu règim específic de cessió de tributs i executar els traspassos de competències, i els mitjans humans i materials, necessaris. Aquesta seria la concreció legislativa de la premissa del govern espanyol perquè el que es pactés amb Catalunya fos exportable a la resta de comunitats.

L’ATC i el consorci tributari

Una altra cosa és com es redimensionarà l’ATC. Aquest és el desacord principal entre els socialistes i ERC, que exigeix concrecions i que l’agència catalana no estigui supeditada a l’espanyola, encara que assumeixi que el procés no serà immediat. Es tracta de posar sobre el calendari el traspàs gradual dels mitjans humans, materials i tecnològics de l’Agència d’Administració Tributària espanyola (AEAT) a l’ATC. És a dir, de personal, d’oficines i de tecnologia imprescindible perquè no s’aturi en cap moment el funcionament del sistema tributari. ERC assumeix que l’assumpció de la gestió de l’IRPF ha d’anar acompanyada d’una coordinació amb la hisenda espanyola, que continuarà recaptant tributs com ara l’IVA i l’impost de societats, però refusa una subordinació.

Caldrà veure si en el disseny d’aquest traspàs entra en joc la constitució d’un consorci tributari entre tots dos governs. En els plans dels socialistes sempre hi ha estat el desenvolupament d’aquest consorci paritari, una fórmula que no resta tan llunyana de la de la gestió de Rodalies i que va permetre desencallar-ne l’acord per al traspàs, però en aquest cas aplicada a la hisenda. Abans d’assumir els principis generals del finançament singular definit per ERC, Illa va defensar sempre el consorci previst a l’estatut. Podrien trobar una entesa a mig camí?

Encara que hi hagués un acord d’última hora, la materialització no seria immediata. Les reformes legislatives es poden encallar al congrés espanyol. La majoria de la investidura de Sánchez és més precària que mai i ni tan sols Junts ha avalat el finançament singular. El partit de Carles Puigdemont guarda silenci tot esperant de veure la lletra petita de què surti de la bilateral.

El president espanyol és especialista en dilacions i a trossejar els compliments i ERC tiba la corda però no la trenca. Oriol Junqueras ja ho va dir ahir, tranquil·lament i sense aixecar la veu: si Illa o Sánchez volen governar sense una pròrroga pressupostària, hauran de moure’s. Els socialistes necessiten mantenir la capacitat d’entendre’s amb ERC, anar prou enllà perquè sembli que avança en el compliment, evitar que el soci s’indigni i obrir un nou tram per al viacrucis, sense la necessitat de fer immediatament efectiva una reforma en què no creu. Continuarà.

L’editorial Arcàdia acaba de recuperar Sobre la fotografia, una obra clàssica de l’assagista i creadora nord-americana Susan Sontag (Nova York, 1933-2004). Traduïda per Anna Llisterri, aquesta edició també inclou dos texts més, del 2003 i 2004, ja al final de la vida de l’autora, que completen la visió de Sontag sobre la fotografia. 

Expliquen els editors: “El 1973 Susan Sontag va començar a escriure la sèrie d’assaigs que més tard es van recollir al llibre Sobre la fotografia. La seva aportació va constituir una autèntica revolució en la crítica cultural. El propòsit inicial de pensar alguns problemes estètics i morals que plantejava, ja aleshores, l’omnipresència de les imatges, va donar pas al desplegament d’una teoria molt més àmplia i incisiva sobre el sentit, l’ús, la tècnica fotogràfica i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Convençuda que les fotografies ens ensenyen un codi visual, amb una clara intenció estètica, Sontag ens ofereix uns textos que, llegits avui, més de quaranta anys després, contribueixen a entendre en profunditat el pes real de la imatge en la cultura i la societat contemporànies.”

Llegiu un fragment de Sobre la fotografia, de Susan Sontag (Arcàdia).

Susan Sontag va néixer a Manhattan el 1933 i va estudiar a les universitats de Chicago, Harvard i Oxford. La seva obra assagística inclou Against Interpretation, Regarding the Pain of Others, At the Same Time, a més de La malaltia com a metàfora, La sida i les seves metàfores i Sobre les dones, publicades en català a Arcàdia. També és autora de quatre novel·les, entre les quals The Volcano Lover i In America, una col·lecció de relats i diverses obres de teatre. Els seus llibres han estat traduïts a trenta-dues llengües. El 2001 va rebre el premi Jerusalem al conjunt de la seva obra i, el 2003, el premi Príncep d’Astúries de les Lletres i el premi de la Pau del Gremi dels Llibreters Alemanys. Es va morir el desembre del 2004.

“Totes tenim la nostra vida i la vida del me too.” L’escriptora, editora i gestora cultural Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) ha publicat un dels llibres més personals que ha escrit fins ara, un relat autobiogràfic en què les seves històries es lliguen amb les de totes les dones. A Valenta com tu: La nostra vida sencera és un #MeToo narra les agressions masclistes que ha viscut durant la vida; aquesta vida, sovint amagada i poc compresa, que es compon de violència en un grau més alt o més baix, però també de resistència, d’aliances i de molta fortalesa i valentia. Com diu, segurament entendríem millor la vida de moltes dones si sabéssim quins abusos han sofert, i segurament ens sorprendríem si, com ella, escrutéssim el nostre itinerari vital, o el de dones properes, amb aquesta perspectiva. Convida totes les dones a fer-ho, a trencar silencis, no pas per evitar el dolor, sinó per posar fi d’una vegada per totes a l’aïllament, la impunitat i la revictimització.

—Al llibre feu el vostre me too i parleu de nombroses agressions masclistes que heu viscut. Per què ho expliqueu ara?
—Aquest llibre és de totes, una gota d’aigua en el mar immens que és aquesta xacra que patim. Totes tenim la nostra vida i la vida del me too. Vaig compartir a les xarxes tres vivències i la resposta va ser immensa. A mi em van intentar violar dues vegades, però moltes dones em van explicar vivències molt pitjors, terribles. A La selva vaig explicar l’intent de violació que vaig patir quan era molt joveneta a l’ascensor de casa de la meva àvia. Això va tornar a tenir molta resposta, i aquella nit vaig decidir escriure tots els abusos que havia patit.

—Són moltes històries.
—Sortia una història que havia viscut i una altra, no s’acabava mai… En alguns casos no havia estat conscient que eren abusos en el moment de patir-los. Ara tenim el me too, però llavors, als vuitanta i noranta, no hi havia res! Gairebé tot era normal… Semblava que haguessis de donar les gràcies perquè no t’havia passat res pitjor. I parlo de la por. De la por que passem les persones que patim violència i de la por dels abusadors.

“Ara tenim el 'me too', però llavors, als vuitanta i noranta, no hi havia res!”

—Què voleu dir?
—No els justifico, però una persona que abusa –que utilitza la violència, menysté, insulta, roba idees…– té pors i inseguretats que no domina. Em vaig trobar davant un abisme a l’hora de publicar-ho, però ho havia de fer. Si jo, essent cinquantina, sento por, dones més joves i amb menys veu, què han de sentir? M’agrada la idea de baula. Dones de generacions diferents m’inspiren i crec que hem de trencar silencis perquè les joves pateixin molt menys i, si pateixen, que no hagin de sentir “no diguis res”, “si t’ha passat a tu i no a les altres potser és perquè tu…” A més, volia crear una comunitat en català.

—Fer feminisme en català.
—Sí. Hi ha comunitats com aquesta en anglès, en castellà… Però no tenim espai per a compartir tot això que ens ha passat en la nostra llengua, i això és un abús lingüístic. Sembla que els moviments socials no es puguin fer en català, i en català es pot fer i ho farem tot.

—A molta gent li pot cridar l’atenció la quantitat de situacions que narreu, però segurament si cada dona fes aquest mateix exercici trobaria més històries pròpies que no pensava. Encara tenim tendència a menystenir-ho, tot això?
—Maria Barbal, setantina, pensava que el llibre li quedaria lluny, però es va adonar que tot el text era ella. No m’he trobat cap dona que no m’hagi dit que aquesta no és la seva història. Defenso el somriure militant: “M’ha passat tot això, però no em prendreu el somriure.” Pilarín Bayés va dir que era com un llibre d’aventures en què la protagonista guanya perquè és viva i perquè no odia. És la frase de Fuster de “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Hi crec molt, tot i que hi ha dones que senten ràbia i tenen el dret de sentir-la. Però aquests sentiments no és que no siguin bons per als altres, és que no són bons per a tu.

—Parleu de coses que hem normalitzat des que érem nenes. Per exemple, els homes de la gavardina.
—Encara n’hi ha, però als vuitanta hi havia un home de la gavardina a cada barri, a la sortida de les escoles. S’havia normalitzat fins al punt que la meva mare em deia que, anant a l’escola, em posés pedres ben grosses a les butxaques. Primer no entenies per què, fins que te’l trobaves i s’obria la gavardina sense res a sota. Ma mare em deia que, si se m’acostava, li llancés les pedres. És molt bèstia, ho sabia tothom i no passava res. Espero que aquest llibre sigui com aquestes pedres a les butxaques o com la senyora que em va salvar la vida quan fugia d’un intent de violació una nit.

“Als vuitanta hi havia un home de la gavardina a cada barri”

—Us va obrir la porta de casa quan fugíeu de dos homes que us perseguien corrent i cridant.
—Sí, és que he passat por. Jo i totes. I es parla poc de la por, d’aquesta altra vida que vivim. I no va per sectors. El me too és a tot arreu. Hi ha violències màximes –ens maten, ens violen–, però també petites violències del dia a dia –silenciar, faltar al respecte…– que també maten. Una violència petita o mitjana, però sostinguda, pot afectar l’autoestima d’aquella dona d’una manera tan bèstia que s’acabi suïcidant.

—Al llibre parleu d’un intent de violació dins un ascensor –un home se us va abraonar i vau poder fer-lo fora–, però també de més situacions. Una de les històries és la relació amb el vostre professor de vint-i-vuit anys quan en teníeu setze.
—Vam establir una relació d’amistat i de cert enamorament. Hi havia petons i acostament fins que va venir a casa i va voler fer l’amor. Vaig sentir molt clarament que no, sempre m’ha mogut una certa intuïció. Ell em deia que ningú no m’estimaria tant, però el vaig fer fora de casa.

—Quan vau treballar de professora és quan vau veure que era més greu que no pensàveu de primer?
—Sí. Vaig veure fins a quin punt era fàcil que jo, des d’una posició d’enlluernament i 27 anys o 28, enamorés estudiants de 17, 18 o 16. I em va semblar més bèstia.

—Un abús de poder?
—Sí, però des d’una inconsciència general. Per a molts professors, enamorar noies de 16, 18 i 19 és una cosa que es pot fer, si elles volen. No descarto que els homes també estiguin enamorats o sentin atracció. Hi pot haver cínics, però no crec que fos el cas. La consciència avui dia és més gran, tot i que continua passant, i hi ha noies que en algunes situacions queden bloquejades. És una de les reaccions psicològicament analitzades. Jo sempre he tingut la intuïció de protegir-me, però totes fem el que podem.

“Per a molts professors, enamorar noies de 16, 18 i 19 és una cosa que es pot fer”

—De fet, psicòlogues especialitzades en violència masclista parlen de la importància de fer cas a la intuïció, a les sensacions negatives.
—Sí, però hi ha situacions en què no entens què passa, què has fet perquè de sobte el professor de teatre es tregui el membre, cosa que em va passar. No entenia quin senyal li havia donat perquè fes allò, si havia sopat amb ell, la seva dona, la seva filla i més estudiants. Tot i que a mi em surti la reacció de fotre una coça o dir no, entenc que altres dones no puguin fer-ho. Fer cas a la intuïció a vegades és difícil; però, com les sensacions físiques del cos, ens dóna molta informació.

—Estudiàveu per ser actriu. Fins a quin punt aquesta mena de situacions van limitar-vos la carrera?
—No saps com t’ha limitat allò. Un altre professor volia que ens despulléssim a classe i a sobre pretenia tocar-nos. Vaig dir que no i suposadament allò indicava que no era prou actriu. La por de no poder evolucionar professionalment et condiciona, però hi ha límits. Quan tenia disset anys, un home de l’empresa on treballava, que em triplicava l’edat, em va acorralar al seu despatx contra la porta i em va dir que si ho feia amb ell m’aconseguiria feina i visibilitat. Li vaig fotre una coça als ous i vaig sortir d’allà. I em va amenaçar: “Faré que no tinguis mai una bona feina.” Ho vaig explicar a un altre director de la mateixa empresa i em va dir que no patís, que no passaria més. No el va sorprendre, ja ho havia fet abans…

—Recolliu una vivència que no és una agressió, sinó que parla de la por davant uns homes que no tenien intenció d’agredir-vos. Tenim raons per a tenir por, però què n’hem de fer perquè no ens prengui poder i autonomia?
—Per això el llibre es diu Valenta com tu. Era en un viatge al Marroc amb una amiga i vam acabar en un terrat amb set o vuit homes. En cert moment vam mirar-nos i vam pensar que ens havíem equivocat, que ens violarien i ens matarien. Per sort un dels nois se’n va adonar i de cop van sortir totes les mares i germanes dels balcons. Vam plorar de la tensió acumulada i de la culpa d’haver pensat malament. La lluita de totes és que la por no ens impedeixi fer res. Per això dic que tenim la nostra vida i la vida del me too. A vegades no entens la biografia d’una dona fins que no descobreixes la vida del me too.

—Agressions o relacions abusives han estroncat carreres.
—Sí. Per què aquella autora va deixar d’escriure? Sovint les explicacions estan en abusos. L’objectiu seria viure sense por, no haver de ser valentes, simplement viure. Que la por no ens bloquegi, però tenir consciència d’on vivim. Et passen coses d’adolescent, als vint, als trenta… Als quaranta i cinquanta penses que ja no te’n passaran i te’n passen! I m’he trobat que, homes que volien abusar de mi, vint anys després ho han intentat amb alumnes meves, noies joves. Els he arribat a trucar i assenyalar-los-ho.

—Com veieu el paper dels homes?
—Igual que els cercles de dones són clau i valoro molt les amigues, també tinc grans aliats homes. No tan sols nosaltres hem de trencar el silenci; ells també. És un problema de tots i totes. Les dones vivim amb alertes sempre enceses: “Potser has somrigut massa”, “Potser amb el que has dit ha pogut entendre…” És esgotador! Hi ha amics propers, conscienciats, que m’han dit “Visc en la inòpia. No m’hauria imaginat mai que et podia haver passat ni un 10% del que expliques.” Convido les dones a fer el seu me too. Trencar silencis no evita el dolor, però no t’aïlla.

—Trencar el silenci sempre ha d’anar de bracet d’assenyalar els agressors? 
—No, jo no ho faig perquè qui m’interessa no són els qui abusen, sinó les persones que, malgrat haver patit violències, tirem endavant. Els agressors que es revisin, però no m’interessen. I no dic la paraula “víctima”. Tot això ens ho han fet a nosaltres, no ho hem fet nosaltres, i malgrat això som aquí, i no odiem. I, quan una dona trenca un silenci, s’ha de respectar la manera com ho fa. Hi ha abusos que no he explicat perquè encara no me’n veig capaç, i s’han de respectar aquests ritmes.

“Qui m'interessa no són els qui abusen, sinó les persones que, malgrat haver patit violències, tirem endavant”

—Darrerament hi ha una certa crítica al fet que es publiquin llibres, sobretot d’autoficció, que exposen vivències dures. El vostre llibre no és de ficció, però no sé què en penseu, tenint en compte que fa visibles un seguit d’agressions. 
—Potser alguns tenen por, cadascú sap què ha fet… Qualitat és tot allò que no enganya, i hi ha molt bona literatura de la ferida. He tingut l’honor de ser la primera editora del país de Han Kang, guanyadora del Nobel. És una escriptora de la ferida i diu que la vida ens tracta a tots i totes força malament. També Vivian Gornik, que ho fa força a partir de la no-ficció.

—Al cap i a la fi, és el que han fet molts autors durant la història… 
—Però es considera que ells fan gran literatura… En alguns casos potser no m’interessa què diuen, i en canvi sí que m’interessen Núria Bendicho, Natàlia Cerezo o Elisenda Solsona. Vostè expliqui el que vulgui, que nosaltres explicarem el que ens doni la gana.

The Washington Post · Caitlin Gibson

D’ençà que es va despertar, fins i tot abans de saber on era, Marah Maner fou conscient de què havia perdut. Immobilitzada en un llit d’hospital, la jove, de disset anys, anà prenent consciència del seu cos: l’espatlla destrossada, plena de metralla, el coll cosit, cremades per tota la cara i el tors. Primer va sentir el dolor. Després es fixà en la part inferior del seu cos, i notà que no sentia res en absolut.

El seu pare no trigà a aparèixer a la seva habitació. “Oh, filla meva, estic trencat”, sospirà. Fou aleshores que sabé que, per força, havia d’haver estat ferida de gravetat.

“Com es troba la meva neboda?”, preguntà la Marah immediatament. Necessitava saber que la filla petita de la seva germana, l’única supervivent d’un atac israelià amb míssils que havia matat els seus pares i el seu únic germà al nord de Gaza gairebé tres mesos abans, era fora de perill.

“Es troba bé”, li assegurà el pare. “És amb la teva tia.” No era cert, però no s’atrevia a dir-ho a la seva filla; encara no. No volia que sabés que la seva neboda havia mort en el bombardament de què la Marah acabava d’escapar amb vida; no volia que la Marah sabés que la seva mare estava ingressada en una altra habitació del mateix hospital, amb una cama cremada gairebé fins a l’os.

La Marah en sentí la resposta i tornà a perdre la consciència.

Quan es tornà a despertar, la seva cosina seia al seu costat. “Què ha passat?”, li preguntà la Marah. “Per què no sento les cames?”

“Hi ha hagut un bombardament”, li digué la seva cosina, “però tu estàs bé, les teves cames estan bé.”

Les cames de la Marah no estaven bé, i ella ho sabia, encara que no podia aixecar el cap per mirar-se-les. Entre el dolor, a mig camí entre la consciència i la inconsciència, la Marah podia sentir una absència, els límits del seu propi cos essent redibuixats. “M’han amputat”, li digué a la seva cosina, aquesta volta a tall d’afirmació.

La Marah ja era conscient de com era de probable un desenllaç així. Tres mesos després del començament de la guerra entre Israel i Hamàs, la jove ja coneixia molts nens que havien perdut extremitats en els bombardaments de Gaza. La nit del 17 de gener de 2024, la Marah se’n convertí en un més, un membre més del que l’ONU ha descrit com “la lleva més gran d’amputats pediàtrics de la història moderna”. Després d’una operació de setze hores, els cirurgians van amputar-li totes cames per sobre del genoll.

La jove fou donada d’alta de l’hospital el juny de l’any passat, després de set operacions; la seva mare, l’Amal, continuà ingressada perquè li tractessin la ferida a la cama. La Marah es traslladà a la tenda de campanya de la seva família en un camp de refugiats a Rafah sense aigua corrent, amb molt poc menjar i l’amenaça constant de nous atacs israelians.

Un treballador de camp de l’ONG HEAL Palestine conegué la Marah al camp de refugiats i engegà el procés perquè la jove se’n pogués anar de Gaza per rebre atenció mèdica i una pròtesi. Necessitaria un acompanyant, la seva mare, que a l’agost ja s’havia recuperat prou per a viatjar amb la seva filla. Per a poder sortir de l’enclavament, totes dues necessitarien el vist-i-plau del Ministeri de Defensa israelià.

Després de molts intents, mare i filla reberen permís per a sortir de Gaza i viatjar als Estats Units l’agost de l’any passat. D’ençà que Israel tancà el pas fronterer de Rafah, el maig del 2024, la xifra de nens a què han concedit permís per ser evacuats de Gaza amb finalitats mèdiques s’ha desplomat, i ha passat de gairebé tres-cents el mes a tan sols vint-i-dos, segons que informà posteriorment UNICEF. Per a la Marah i l’Amal, aquesta oportunitat única implicava deixar enrere tot allò que coneixien i tots els seus éssers estimats, sense ni tan sols garantia de poder tornar mai a la seva terra. Fou una decisió dolorosa, però ineludible.

Mare i filla partiren el 25 d’agost de Gaza en una ambulància amb destinació a Jordània, on ràpidament obtingueren els visats necessaris per a viatjar als Estats Units. Cinc dies després, el 30 d’agost, agafaren un vol en direcció a Nova York.

Fa gairebé dos anys, la Marah era una estudiant de setze anys que començava el seu últim any de secundària. Era una adolescent alegre i extravertida, a qui encantava anar a comprar i organitzar festes sorpresa per a la seva família a la casa de tres pisos que el seu pare havia construït per a ells al barri de Zeitun, a la ciutat de Gaza. La vida que la Marah s’imaginava per a ella mateixa –anar a la universitat a estudiar disseny d’interiors– no s’assemblava gens a la vida que fa ara, partida per la meitat per la guerra que ha llevat la vida de la seva germana, el seu germà, les seves nebodes, els seus oncles i els seus avis. Turmentada per la culpa i la preocupació pel seu pare i els seus germans supervivents, que han romàs a Gaza; la Marah s’enfronta ara a l’envit de tornar a aprendre a caminar, aquesta volta amb cames artificials.

La Marah (esquerra) i la seva mare, l’Amal (dreta) a Nova York (fotografia: Marah Maner).

Una amputació, sigui en la circumstància que sigui, és una discapacitat profunda que altera la vida d’una persona. Però per als nens amputats de Gaza, la lesió física sovint és tan sols la punta de l’iceberg d’un trauma molt més gran. La majoria també ha perdut familiars, amics, cases, escoles i cap sentit de seguretat i estabilitat. La seva recuperació, segons que expliquen experts mèdics i els treballadors humanitaris, ara va lligada al futur incert d’un territori devastat per la guerra.

El Ministeri de Salut de Gaza estima que més de setze mil cinc-cents nens han mort a l’enclavament i que desenes de milers més han estat ferits d’ençà del començament de l’ofensiva israeliana, l’octubre del 2023. Els funcionaris de l’ONU han descrit Gaza com “l’indret amb més amputacions infantils per càpita del món”; aquest juny, l’organització calculà que una mitjana de deu nens, pel cap baix, perdia almenys una extremitat el dia a Gaza. Les pèssimes condicions dels hospitals de Gaza –la manca de subministraments mèdics, la impossibilitat de mantenir les condicions d’higiene, l’afluència constant de pacients greument ferits– ha fet que molts infants hagin perdut extremitats que, en unes altres condicions, podrien haver estat salvades.

Per als infants que són evacuats, deixar Gaza enrere és una font d’angoixa en si mateixa. La guerra impedeix als pacients evacuats de saber si podran tornar a casa seva després de ser tractats, segons que explica Tareq Hailat, director del Programa de Tractament a l’Estranger del Fons d’Ajuda als Nens de Palestina.

Aquesta realitat és el que més pesa a la Marah. Tal com ho veu, les cames són la cosa menys important que ha perdut.

L’endemà de començar la guerra, la Marah recorda haver-se despertat amb el temps just per a arribar a l’escola: sempre preferia dormir tant com pogués. La jove ja havia viscut molts altres conflictes abans, i pensà que aquest duraria tan sols quants uns dies o potser una mica més, com la resta.

Una setmana després, en plena matinada, a la Marah i la seva família les despertaren els seus telèfons, que vibraven amb un advertiment d’atac de l’exèrcit israelià. La família fugí immediatament de casa, sense temps d’agafar res, i corregué pels carrers de la ciutat de Gaza mentre les explosions retrunyien darrere seu.

S’acabaren refugiant amb els avis materns de la Marah, al barri de Zeitun. Eren allí el 29 d’octubre, que la jove recorda com el pitjor dia de la seva vida. Aquella tarda, l’exèrcit israelià bombardà intensament el nord de Gaza. El germà gran de la Marah –en Zuhair, de vint-i-cinc anys– era a casa de la Maram, llur germana, de visita quan, poc després de les dues de la tarda, la casa fou destruïda per un míssil israelià.

Runa de la casa dels Maner després de l’atac israelià (fotografia: Marah Maner).

En Zuhair fou trobat mort en una vorera pròxima, abraçant el cos de la Mona, la seva neboda de dos anys i la filla gran de la Maram. El cos de la Maram havia sortit disparat, i havia caigut sobre una teulada situada a cinc edificis de distància. El seu marit acabà sepultat sota la runa; al principi, la família pensà que la filla petita de la Maram també havia mort sota la runa. Tres dies després, quan la Marah i la seva mare pogueren traslladar-se al sud de Gaza, a Rafah, saberen que la petita Amal havia estat trobada amb vida al pati d’un veí i portada a l’hospital, amb el maluc trencat i el cos fet miques per la metralla.

La Marah explica que la Maram era com una segona mare per a tots els seus germans, però que les germanes tenien una relació especialment pròxima. La jove resta en silenci, i el seu somriure s’esvaeix. “No vull recordar, però tampoc vull oblidar”, diu.

El germà de la Marah, Zuhair, sosté en braços la seva neboda Mona en una fotografia del 2022 (fotografia: Marah Maner). La germana gran de la Marah, la Maram, amb les seves filles Mona i Amal, en una fotografia del 2023 (fotografia: Marah Maner).

Tot allò relacionat amb l’arribada a Nova York els semblà surrealista: la majestuositat de la ciutat, els rostres dels desconeguts, l’impecable hospital on la Marah i l’Amal passaren els seus primers dies als Estats Units.

L’Amal recorda estar especialment nerviosa per venir a viure en un país estranger, sense saber com les rebrien, però recorda que la commogué la calidesa de les persones que va conèixer les primeres setmanes als Estats Units, l’atenció acurada dels metges especialistes i els voluntaris que les cuidaven i les duien a les cites mèdiques. “Vaig veure més empatia que no esperava”, diu.

Fos com fos, la dissonància de la vida als Estats Units els resultava impossible de passar per alt. Menjar àpats complets se’ls feia impossible, sabent la fam que passava la seva família. Cada volta que sonava el telèfon amb una trucada del pare o els germans de la Marah, sentien una onada d’alleujament: continuaven vius. Quan els bombardaments eren especialment intensos i passaven dies sense notícies de casa, la Marah i l’Amal no podien fer res més que esperar i resar. Fins i tot a mig món de distància, no se separaren mai de Gaza.

Al setembre, en una clínica ortopèdica i protètica de Nova York, la Marah es posà dreta sobre allò que restava de les seves cames per primera vegada d’ençà de l’amputació. Reaprendria a caminar a nivell de terra, i després els metges li allargarien els pilons metàl·lics de les pròtesis d’un parell de centímetres perquè s’acostumés a caminar-hi, i així de manera successiva fins que pogués tornar a caminar amb cames prostètiques completes, tan a prop com fos possible de la seva antiga alçada d’un metre setanta.

Nou setmanes després, en la consulta del fisioterapeuta, la Marah va fer els seus primers passos amb les noves pròtesis. L’Amal l’observava en silenci, amb el rostre amarat per les llàgrimes.

“M’alegro que m’hagi passat a mi, i no als meus germans o a la meva germana”, diu la jove. Mou els dits. “M’alegro que no hagin estat les mans, el que m’hagin hagut d’amputar. És el que Déu ha volgut. He d’acceptar-ho; he de continuar endavant.”

Ara, la Marah va al fisioterapeuta tres voltes per setmana i s’esforça al màxim en sessions esgotadores d’una hora. Una volta el mes, la jove torna als especialistes ortopèdics perquè li allarguin i li ajustin la pròtesi.

Al febrer, la sessió abans de rebre unes noves pròtesis més altes, el fisioterapeuta de la Marah li demanà com se sentia de guanyar cinc centímetres més d’alçada. La Marah somrigué. “Estic molt emocionada”, digué.

Més tard, de tornada de la consulta, la Marah tragué el telèfon i repassà les darreres notícies sobre Gaza. Mirà publicacions sobre milers de persones tornant a casa al nord devastat de l’enclavament, carregant infants a les espatlles, caminant durant hores per la costa de la franja.

“Tant de bo m’hagués mort a Gaza en compte d’anar-me’n”, sospirà.

La psicoterapeuta infantil Katrin Brubakk ha sentit molts infants i adolescents de Gaza dir frases com aquesta. Durant la seva última missió a l’enclavament amb Metges Sense Fronteres, a començament d’any, Brubakk conegué un amputat de cinc anys de Khan Yunis que havia presenciat la mort del seu pare. “Vull ser mort, al costat del meu pare”, li digué. Estava abstret; no volia que ningú li veiés l’amputació. Fins i tot entre nens tan petits, diu, la sensació de culpabilitat és molt alta. Amb el temps, ha entès que la contundència extrema d’aquesta mena de frase –“Tant de bo fos mort”, “Tant de bo hagués mort”– és més matisada que no sembla.

“No és que realment vulguis morir-te, sinó que vols expressar que allò que et passa és tan difícil que, en certa manera, hauria estat més fàcil no haver-ho viscut”, diu. La culpabilitat del supervivent, diu, perdura tot i el temps i la distància geogràfica: “Les guerres afecten els infants molt temps després dels bombardaments.”

Quan pensa en els nens que han estat evacuats de Gaza amb finalitats mèdiques, Brubakk explica que carreguen una llosa psicològica molt pesant: “Se senten afortunats, en el sentit que reben atenció mèdica i poden continuar vius. Però si solament ens fixem en això, obviem tota la lluita interna que aquests nens experimenten”, diu.

La família Maner, en una fotografia del 2024. La mare de la Marah, l’Amal, és segona per l’esquerra, la Marah és a l’extrem dret inferior de la imatge (fotografia: Marah Maner).

Sobre això, explica que una de les seves prioritats quan treballa amb infants de Gaza és inculcar-los una certa esperança en el futur. “L’esperança és el motor de la vida de tots nosaltres. Els demanem: ‘Algun dia, la guerra acabarà. Què espereu, de la vostra vida? En què somieu?’”

La Marah, ara per ara, diu que no pot respondre a aquesta mena de preguntes. Ja no pensa en la universitat ni en una carrera professional, diu: “No puc ni pensar en què m’esperarà demà.”

L’hospital on està ingressada li ha ofert tractament psicològic, però ella l’ha rebutjat. L’atenció psicològica, diu, li sembla una cosa que serveix per a quan toca mirar enrere, per a provar de reconciliar-se amb el passat, però el tràngol de la seva família és lluny d’haver-se acabat.

“No s’ha acabat res”, diu. I es demana: “De què serveix la teràpia, quan tot pot desaparèixer en un segon?”

L’esperança sovint li sembla un objectiu inassolible, però ella continua somiant de tornar a Gaza. “Hi tornaré, inxal·là”, diu, tot fent servir l’expressió musulmana per a “Si Déu vol”: quan se senti segura amb la pròtesi, travessarà la consulta del fisioterapeuta. Després, travessarà l’oceà i, algun dia, la frontera de l’única terra que la seva família ha conegut. No pot ni imaginar quina mena de vida li espera a Gaza, ni qui hi restarà per a compartir-la amb ella, però els seus passos són com més va més llargs i ferms.

El primer de juliol, el germà de la Marah li truca amb males notícies: el seu pare ha estat ferit de gravetat en un atac amb míssils mentre treballava al petit supermercat que regentava. Hores més tard, la Marah envia un missatge als periodistes de The Washington Post per informar-los de l’estat del seu pare. “La bomba li ha caigut directament a sobre, i el seu estat és molt greu. Tant de bo pogués treure’l de Gaza”, escriu. I afegeix: “Reseu per ell.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El temporal per la gota freda ha inundat les plantes baixes de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, a Vilafranca del Penedès. Segons que han explicat els bombers, l’aigua ha fet caure un mur i ha entrat dins el centre. Les plantes baixes s’han inundat i part del subministrament elèctric s’ha malmès.

Protecció Civil ha informat que el centre havia perdut el subministrament elèctric i continuava inundat, de manera que havia hagut de tancar. Es demana als veïns que tinguin cap urgència mèdica que es dirigeixin a l’Hospital de Sant Camil.

L’estació meteorològica de Vilafranca del Penedès-la Granada ha registrat 75,4 litres per metre quadrat de pluja. A les xarxes socials han circulat vídeos on es veien les instal·lacions negades d’aigua i material mèdic flotant.

Hospital Comarcal de Vilafranca del Penedès via WhatsApp #meteo pic.twitter.com/EG234c3Eiq

— FANS DE NEU (@fansdeneu) July 12, 2025

Lloc: Teatre Principal

Benedicció i pregària a la Verge del Carme, processó de barques, sardinada popular i teatre - Lloc: Port d'Arenys de Mar - Zona de la confraria de pescadors

Quan Mar i cel s’hagi acomiadat dels escenaris amb la funció final que farà demà al Teatre Victòria, el seu llegat romandrà en una versió cinematogràfica. Segons que han anunciat a RAC 1 els directors del muntatge, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, TV3 ha enregistrat la representació en qualitat cinematogràfica i ja treballen perquè es pugui estrenar per Nadal.

No serà un film, sinó l’enregistrament de la representació teatral. Ara, han precisat que no volien fer un enregistrament teatral com tants altres, sinó oferir una experiència plenament cinematogràfica.

Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

L’anunci coincideix amb la darrera funció de Mar i cel al Teatre Victòria de Barcelona, que també serà l’última representació de Dagoll Dagom com a companyia. Els directors han destacat que el musical s’havia convertit en un clàssic i han deixat oberta la possibilitat que més endavant tornés als escenaris si una altra companyia se’n fes càrrec. Segons que han dit, ja havia passat amb més obres de Dagoll Dagom i n’hi hauria prou de tancar un nou acord.

La vice-presidenta primera del govern espanyol i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha dit que mentre el PSOE governés no hi hauria mai privilegis d’uns territoris contra uns altres. Ho ha dit a Cadis, dos dies abans de la reunió de la comissió bilateral entre el govern espanyol i la Generalitat sobre el nou model de finançament.

Junqueras refusa que la hisenda catalana estigui supeditada a l’espanyola però s’avé a negociar-ne els terminis

Montero ha volgut contrarestar les crítiques del PP, que acusava el PSOE d’afavorir Catalunya, i ha dit que els greuges territorials que denunciaven eren mentida. Ha dit que el PSOE treballava per impulsar la igualtat entre ciutadans, i ha remarcat que Andalusia no havia tingut mai tants recursos com ara.

Ha criticat que el president andalús, Juanma Moreno, parlés de greuge cap a Andalusia quan s’obria el debat sobre el finançament i s’esmentava Catalunya. Ha recordat que, arran de la proposta de quitança del deute autonòmic, es va dir que solament beneficiava Catalunya, però que en realitat Andalusia era qui se’n beneficiava més: “Si sóc jo la ministra d’Hisenda”, ha ironitzat. “Què té de dolent que els andalusos s’estalviïn el deute?”, s’ha demanat. I ha conclòs que oposar-s’hi anava contra el sentit comú i l’interès de la gent, “només per no donar la raó a Sánchez i a la ministra d’Hisenda”.

D’una altra banda, Montero ha dit que el PSOE portaria al congrés espanyol al setembre el projecte de llei d’abolició de la prostitució, per a aprovar-lo. També ha reiterat que el partit no lliuraria mai el govern a la dreta.

El festival Cruïlla ha ajornat l’obertura de portes d’aquesta nit al Parc del Fòrum de Barcelona fins a les 21.30, arran de l’empitjorament de les previsions meteorològiques i seguint les indicacions de Protecció Civil. L’organització treballa amb els artistes per reajustar els horaris dels concerts i farà un seguiment constant de l’oratge per decidir si calen més mesures. Avui hi havien d’actuar Hermanos Gutiérrez (18.30), Maika Makovski (18.45), Love of Lesbian i amics (20.00), León Benavente (21.30), Alanis Morissette (23.00), Quimi Portet (23.30), Viva Suecia (00.30) i Kaiser Chiefs (02.00).

[EN DIRECTE] La informació sobre la gota freda, minut a minut

De fet, l’Ajuntament de Barcelona ha suspès totes les activitats a l’aire lliure previstes a la ciutat i ha tancat tots els parcs públics, com ara el Tibidabo, el Zoo i el Parc Güell. També s’han suspès els actes a l’exterior de les festes majors, s’ha tancat el servei de platges i s’ha retirat el personal socorrista, que s’ha confinat als locals. A les platges, oneja la bandera vermella. A més, s’ha ordenat als serveis de neteja que tornessin a les seves bases.

A més, el seixanta-tresè Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), ha cancel·lat el concert que el grup suec Europe havia de fer avui a les 22.00 al recinte Guíxols Arena. Segons que ha informat el festival, la logística de la ronda no permet de reprogramar l’actuació aquests dies vinents. Per aquest motiu, es retornarà l’import de les entrades per la mateixa via amb què es van comprar.

Un cop ha passat el pitjor de la tempesta, els operadors ferroviaris ja albiren la recuperació del servei. Segons que ha informat ADIF, el servei ferroviari dins de Catalunya es començarà a recuperar a les 19.00, i ara ja s’ha recuperat la connexió de gran velocitat entre Barcelona i Madrid.

En canvi, Rodalia avisa que un cop s’hagi aixecat l’alerta per temporal violent, caldrà fer comprovacions de seguretat, de manera que la recuperació serà progressiva. Recorden, a més, que el pla INUNCAT de Protecció Civil està actiu fins a les 21.00 i es recomana d’evitar desplaçaments.

I recordem que Protecció Civil encara manté el pla INUNCAT fins a les 21 h, recomanant evitar desplaçaments i activitats a l’exterior.

— Rodalies Catalunya (@rodalies) July 12, 2025

[EN DIRECTE] La informació sobre la gota freda, minut a minut

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat aranzels del 30% sobre tots els productes de la Unió Europea a partir del primer d’agost. Segons que ha explicat en una carta enviada a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, aquesta mesura pretén “eliminar” el dèficit comercial amb el bloc europeu. Trump, que ha fet pública la carta a la seva xarxa social, avisa que, si Brussel·les respon amb gravàmens, ell els augmentarà encara més.

“Cobrarem un aranzel de només el 30% sobre els productes de la UE enviats als Estats Units, independentment de tots els aranzels sectorials”, diu Trump. Actualment, els Estats Units ja graven l’acer i l’alumini de la UE amb un 50%, els automòbils amb un 25% i la resta d’importacions amb un 10%.

Aquesta nova ofensiva comercial s’ha anunciat pocs dies després d’haver vençut el termini de noranta dies que Trump havia donat per tancar acords comercials amb tercers països. El president republicà ja ha anunciat aranzels semblants a Mèxic, Corea del Sud i el Japó. També ha comunicat que a partir de l’agost el coure es gravaria amb un 50% i ha amenaçat amb aranzels del 200% a les farmacèutiques.

Von der Leyen insisteix a negociar

Von der Leyen, ha assegurat que la Unió Europea continua “disposada a continuar treballant” per arribar a un acord, i ha avisat que aquests gravàmens poden afectar les cadenes de subministrament, les empreses i els consumidors “dels dos costats de l’Atlàntic”. En un comunicat, ha defensat que Brussel·les sempre ha prioritzat una sortida negociada al conflicte comercial amb Washington, “fet que demostra el nostre compromís amb el diàleg, l’estabilitat i una associació transatlàntica constructiva”.

La UE té preparats dos paquets de represàlies: el primer, valorat en 21.000 milions d’euros, és una resposta als aranzels contra l’acer i l’alumini i s’havia d’activar el 15 de juliol. La Comissió ha dit que està disposada a ajornar-ne l’entrada en vigor si això ajuda a tancar un acord.

El segon paquet, que podria afectar més de 6.000 productes nord-americans, inclou begudes alcohòliques, productes agrícoles i vehicles, i té un valor estimat de 95.000 milions d’euros. Aquesta bateria és la resposta a l’anomenat “Dia de l’Alliberament”, en què Trump ja va anunciar aranzels del 20% que ara s’han incrementat fins al 30%.

Pressió per a fabricar als EUA

Trump argumenta que aquestes mesures són necessàries per corregir el dèficit comercial i les barreres que –segons ell– ha imposat la UE durant anys. Amb tot, obre la porta a retirar els nous aranzels si les empreses europees decideixen establir plantes de producció als Estats Units. Promet, en aquest cas, una aprovació ràpida dels permisos i un entorn favorable per a la inversió.

“Potser reconsiderarem aquesta carta. Aquests aranzels poden ser modificats, a l’alça o a la baixa, depenent de la nostra relació amb el seu país”, conclou el president en una carta que, tot i el to amenaçador, acaba amb una oferta de cooperació a llarg termini.

Dues dones han estat ferides a causa de la caiguda d’un llamp a la marina de València. Segons que han informat fonts sanitàries a l’agència Efe, totes dues s’havien refugiat de la tempesta a sota d’un arbre, i és on ha caigut el llamp.

[EN DIRECTE] La informació de la gota freda, minut a minut

Les víctimes són una dona de cinquanta-dos anys i la seva filla de vint-i-dos, amb mobilitat reduïda. La mare ha estat la més danyada per l’impacte i ha tingut una aturada cardíaca. El personal mèdic li ha practicat maniobres de reanimació cardiopulmonar i més tècniques d’estabilització, i ha aconseguit de recuperar-la. Posteriorment, l’han traslladada a l’Hospital Clínic de València.

També ha estat atesa la filla, afectada per fulguració, i ha estat evacuada al mateix centre hospitalari. Una fulguració és com es coneix la lesió produïda pel pas d’un llamp molt a prop d’una persona, sense que la toqui directament. El cos rep part de l’energia elèctrica del llamp, sovint per conducció a través del terra o per una descàrrega lateral, cosa que pot causar lesions. Els símptomes poden anar d’una cremada lleu a una aturada cardíaca, alteracions neurològiques o pèrdua de consciència.

Segons que ha informat l’ajuntament, totes dues eren a la zona de la Marina quan ha començat la tempesta elèctrica i s’han protegit sota un arbre, que ha rebut l’impacte del llamp. A banda dels sanitaris, també s’hi han desplaçat efectius de la policia espanyola i de la policia local.

Francesc de Borja Moll i Marquès, conegut com en Xesc Moll, s’ha mort a vuitanta-vuit anys. Nascut a Palma el 28 d’octubre de 1937, era fill de Francesc de Borja Moll i Casasnovas i germà d’Aina Moll i Marquès. Economista de formació, es llicencià en ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona l’any 1962. Va començar la trajectòria professional com a gerent del Diario de Mallorca (1963-1967) i tot seguit assumí la gerència de l’Editorial Moll, on col·laborà amb el seu pare en l’edició del Diccionari català-valencià-balear, una obra cabdal per a la llengua.

Entrevista a Francesc de B. Moll el 2014: “He de trobar gent que vulgui fer una nova editorial Moll, abans del 9 de gener”

Moll i Marquès també tingué un paper destacat en el món de l’edició i la cultura. Fou president del Gremi d’Editors de les Illes Balears entre el 1993 i el 2000 i membre de la junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. Participà activament en entitats com ara l’Obra Cultural Balear, la Societat Arqueològica Lul·liana i ARCA. A més, va ser articulista habitual a Última Hora i diari dBalears, que n’ha confirmat la mort.

En l’àmbit ecologista, va ser un dels socis fundadors del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), que presidí entre el 1978 i el 1981. Aquell mateix any 1978 fou nomenat director general de Medi Ambient de la Conselleria d’Ordenació del Territori del Consell General Interinsular, en uns moments clau per a la institucionalització de les polítiques ambientals.

La seva trajectòria, compromesa amb el país, la cultura i el territori, li valgué el reconeixement públic: el 2001 va rebre el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.

La nova portaveu del PSOE, la catalana Montse Mínguez, ha dit que no preveien de fer cap reunió entre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el cap de Junts, Carles Puigdemont. És més, nega que hi hagi hagut mai aquesta petició, quan Junts ho ha demanat manta vegada i ha insistit que mancava una “amnistia política” perquè els socialistes reconeguessin la figura de Puigdemont. “No crec que [una reunió] sigui sobre la taula. No s’ha demanat”, ha dit en una entrevista al diari Ara.

Tant Puigdemont com Jordi Turull, com a secretari general de Junts, han demanat repetidament que tant Sánchez com Salvador Illa, que es va reunir amb tots els anteriors presidents de la Generalitat excepte Puigdemont i Pasqual Maragall, pel seu estat de salut, s’avinguessin a fer una reunió amb ell. La darrera vegada, arran de l’esclat de l’escàndol pel cas Cerdán, quan Turull va demanar que es normalitzessin les relacions i Sánchez i Puigdemont poguessin comunicar-se sense intermediaris. Fins a la seva caiguda en desgràcia, qui es reunia amb Puigdemont era Santos Cerdán.

Malgrat això, Mínguez ha volgut fugir d’estudi dient que, potser, abans hi hauria una fotografia amb Alberto Núñez Feijóo, president del PP: “Potser trobarem una fotografia de Puigdemont amb Feijóo, no? Dilluns no van dir si Abascal seria vice-president, després es desmenteixen. D’una banda, tenim Xavier García Albiol, que diu que s’ha de girar full, que tot és fantàstic i que cal anar a parlar amb Puigdemont; i, d’una altra, Cayetana Álvarez de Toledo…”

Això sí, el que Puigdemont s’ha negat és a fer una fotografia buida de contingut, com ha assenyalat ell mateix en un missatge a X. “A la meva, segur que no”, ha dit en relació amb si la fotografia era sobre la taula del PSOE o no. I ha afegit: “Per ser portaveu va molt desorientada, en aquesta qüestió i en altres. Hauria de saber que vaig rebutjar l’oportunitat que em van oferir de fer-nos una foto al Parlament Europeu. I que en totes les converses els he deixat clar que no és la foto el que m’interessa.”

Tot seguit, Puigdemont recorda que el PSC va poder accedir a la batllia de Barcelona malgrat la victòria de Xavier Trias per un acord amb el PP. “La foto amb Feijóo se l’ha fet el PSC, i aquesta sí que la tenim damunt la taula. Els la recordarem cada vegada que ens vulguin donar lliçons”, ha escrit.

A la meva segur que no. Per ser portaveu va molt desorientada, en aquesta qüestió i en d’altres. Hauria de saber que vaig rebutjar l’oportunitat que em van oferir de fer-nos una foto al Parlament Europeu. I que en totes les converses els he deixat clar que no és la foto el que… https://t.co/TIIypbKBXj

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) July 12, 2025

Els Mossos d’Esquadra han detingut el batlle d’Arbeca (Garrigues), Sergi Pelegrí, d’ERC, acusat d’haver agredit la seva ex-parella i per haver mossegat un agent durant la detenció. Ha estat aquesta matinada al seu domicili i és acusat d’un delicte en l’àmbit de la llar i d’un altre d’atemptat contra els agents de l’autoritat.

ERC ha anunciat que li suspenia cautelarment la militància i li ha exigit que renunciés de manera immediata a tots els seus càrrecs. En un comunicat, el partit considera que aquests fets són “absolutament incompatibles amb els valors republicans i l’exercici de qualsevol responsabilitat institucional”.

Pelegrí és batlle d’Arbeca en el seu segon mandat i també ocupa un càrrec de conseller al Consell Comarcal de les Garrigues.

El govern de les Illes ha denunciat a la policia espanyola una pintada d’Arran a la façana de la Conselleria de Turisme, Cultura i Esports, situada al centre de Palma. L’acció ha consistit en l’escrit “Culpables de la nostra misèria” acompanyat del logotip del col·lectiu juvenil independentista Arran.

Arran ha reivindicat la pintada en un vídeo. Critiquen l’impacte del turisme sobre la societat mallorquina i exigeixen un decreixement i no una contenció del turisme. “Les joves no estem orgulloses que hagin venut la nostra illa a Escarrer, Barceló o Fluxà”, diuen en referència als empresaris turístics. En culpen la classe política, i diuen que han posat els interessos econòmics per sobre de les vides dels mallorquins.

El conseller de Turisme, Jaume Bauzá, ho veu un “atac frontal i absolutament intolerable contra el turisme”, que ha qualificat de motor econòmic principal de les Illes. Segons ell, el sector rep “un assetjament injust i continuat” de fa temps, i ha obviat els efectes de nocius sobre la societat: “El turisme no és misèria, el turisme és la locomotora de les solucions.”

Ha condemnat especialment el fet que hagin pintat la façana d’un edifici catalogat com a bé cultural, i ha justificat per això la denúncia a la policia.

Mallorca Platja Tour anuncia accions per a l’estiu i reclama espais a les platges reservats a residents

“A hores d’ara és molt difícil de saber com acabarà aquesta negociació”, ha admès el president d’ERC, Oriol Junqueras. Dos dies abans no es reuneixi la comissió bilateral que hauria de concretar el nou sistema de finançament per a Catalunya, Junqueras ha admès que el principal escull de la negociació amb el govern espanyol i el govern català era la concreció perquè l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) pogués recaptar i gestionar l’IRPF, d’entrada, i la resta d’imposts més endavant. Junqueras ha defensat que l’ATC no podia estar supeditada a l’agència espanyola. “Ha de poder exercir les seves competències amb plenitud”, ha reclamat. Però al mateix temps ha parlat de l’establiment de terminis progressius i s’ha avingut a negociar-los.

Montero nega privilegis en el nou finançament: “Mai n’hi haurà d’uns territoris contra altres”

L’acord d’investidura entre ERC i el PSC sobre el finançament singular establia que l’ATC havia de recaptar i gestionar l’IRPF l’any vinent, però les dificultats i els desacords per al traspàs dels mitjans materials, tecnològics i de personal que ara té l’agència espanyola ho compliquen. La convocatòria de noves places que ha fet el govern de Salvador Illa és insuficient i l’executiu no ha presentat encara el pla que es va comprometre a dissenyar per a redimensionar l’agència. Arribats a aquest punt, Junqueras ha suggerit que ERC era partidària de prioritzar un bon acord a les presses.

El president d’ERC ha comparegut davant els mitjans i ha provat pressionar, d’aquesta manera, les negociacions, que continuaran durant el cap de setmana. Junqueras tampoc no ha trencat res, però demana concrecions. L’estira-i-arronsa s’allargarà, amb un advertiment per part d’ERC. Encara que no hi hagi acord, Esquerra registrarà una proposició de llei al congrés espanyol perquè l’ATC pugui recaptar i gestionar l’IRPF “tan aviat com sigui possible”, com també la resta de tributs. Serà una llei que reformarà la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010).

La proposició de llei que promourà ERC es limitarà a la capacitat de recaptació i gestió de l’ATC, segons que ha explicat Junqueras. No entrarà, per tant, en uns altres aspectes clau de la definició del model de finançament singular com ara l’aportació a la solidaritat (que hauria d’estar limitada pel compliment del principi d’ordinalitat) i el càlcul de la compensació a l’estat espanyol per les despeses dels serveis que presta a Catalunya. ERC ha posat el focus en la capacitació de l’ATC i la concreció de la totalitat del sistema, essencial per a la reducció del dèficit fiscal, és encara molt lluny. Caldrà veure si la comissió bilateral assumeix, almenys, els principis genèrics que ja apareixien en l’acord d’investidura, o si en desapareix cap. ERC reclama que hi siguin i que es detallin tant com sigui possible. Sobre l’augment progressiu de la recaptació, Junqueras ha insistit en la importància que no fos un termini indefinit. “Hauran de ser uns terminis contrastables”, ha dit.

Segons Junqueras, no tancaran més acords amb els socialistes si incompleixen el pacte d’investidura sobre el finançament i ha deixat la decisió sobre la teulada de Salvador Illa i Pedro Sánchez. “El Partit Socialista segur que és conscient de les decisions que pren”, ha dit, amb l’advertència que, mentrestant, no hi hauria acords nous. Si Illa pretén salvar l’any vinent l’escull d’haver de governar amb un pressupost prorrogat, i en vol tenir un de nou aprovat, haurà de fer honor als compromisos adquirits. Aquest és l’avís que els ha llançat Junqueras, convençut malgrat tot que de vegades els acords no arriben fins a l’últim moment. Ho creu així per l’experiència adquirida amb la condonació del deute del FLA –encara pendent de l’aprovació de la llei–, l’aprovació de l’amnistia o l’acord de Rodalia. Davant un PSOE acorralat pel cas Cerdán, Junqueras ja va acceptar un ajornament de quinze dies perquè la comissió bilateral de finançament assumís formalment el model. Ho hauria d’haver fet abans de final de juny. El marge es va ampliar però els desacords es mantenen.

Després de deu dies de negociacions a prop de París, els representants dels partits polítics de Nova Caledònia han signat aquesta matinada un acord que defineixen com a històric. El text, que encara ha de ser ratificat pels mandants de les delegacions a Nova Caledònia, preveu la creació d’un estat de Nova Caledònia reconegut dins la constitució francesa. L’acord preveu la creació d’una nacionalitat caledoniana, amb un estat que, a més de figurar a la constitució, podria ser reconegut internacionalment.

L’entesa vol posar fi a una etapa de tensions creixents. El maig del 2024 hi va haver aldarulls molt greus a l’illa arran de la reforma del cens electoral, amb un balanç de catorze morts i més de dos mil milions d’euros en danys. L’acord d’ara incorpora una reforma del cens per a obrir-lo als residents que hi visquin de fa deu anys, a partir de les eleccions provincials del 2031.

El pacte ha estat signat pel ministre d’Ultramar francès, Manuel Valls, i per divuit delegats de les forces polítiques representades al congrés de Nova Caledònia. Valls ha qualificat el pacte d’acte de coratge i responsabilitat i n’ha destacat la importància com a “compromís de gran envergadura” després d’un llarg període de negociacions. El ministre primer francès, François Bayrou, n’ha celebrat l’entesa, que ha qualificat d’acord a l’altura de la història, i ha elogiat “el coratge dels negociadors”.

La ratificació de l’acord es farà per mitjà d’un referèndum el febrer de l’any que ve. Abans, el govern francès haurà aprovat les modificacions constitucionals i la llei orgànica especial. Al maig i juny del 2026 es faran les eleccions provincials amb el nou cens electoral i ja amb la nacionalitat caledoniana en vigor.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Què és Nova Caledònia (Emès el maig de 2024)

Nacionalitat pròpia i doble ciutadania

Una de les grans novetats és la creació d’una nacionalitat caledoniana, que tindran de manera automàtica tots aquells que ja formen part del cens electoral especial o que hi resideixen de fa almenys deu anys, entre més criteris. Aquesta nacionalitat conviurà amb la francesa i mantindrà també la ciutadania europea. Si algú renuncia a la nacionalitat francesa, automàticament perdrà també la caledoniana.

A partir d’aquesta nacionalitat es derivaran també drets polítics, com ara el dret de vot a les eleccions pròpies. El Congrés de Nova Caledònia, que mantindrà cinquanta-sis diputats, podrà modificar el sistema electoral o fins i tot proposar traspassos de competències de caràcter sobirà, sempre amb consulta popular prèvia.

Nova arquitectura institucional

L’acord estableix una estructura institucional singular: un estat de Nova Caledònia reconegut dins la constitució francesa. Aquest estat tindrà una llei fonamental pròpia, adoptada pel Congrés de Nova Caledònia, que podrà definir els signes identitaris del país –com ara el nom, la bandera, l’himne i la divisa–, i inclourà una carta de valors caledonians i un codi de ciutadania.

A més, es podran reformar les institucions internes, clarificar el paper del senat tradicional i les competències de cada institució, i establir una regla de dèficit zero per a les finances públiques. Aquesta llei fonamental es podrà aprovar i revisar amb una majoria qualificada de tres cinquenes parts del congrés.

Competències: entre el reconeixement i la cogestió

La distribució de competències parteix del marc establert per l’Acord de Nouméa, però s’hi introdueixen elements de cogestió i participació caledoniana en àmbits reservats a l’estat francès. En concret:

• Relacions internacionals: Nova Caledònia podrà exercir acció diplomàtica en matèries pròpies, amb consulta prèvia a l’estat.
• Seguretat i ordre públic: es preveu la creació d’un cos de policia caledonià, mantenint la competència estatal en seguretat.
• Justícia: s’hi projecta un nou centre penitenciari i la implicació de les autoritats canaques en la mediació penal.
• Moneda: es manté el franc del Pacífic, però el territori participarà en l’Institut d’Emissió d’Ultramar.

Cap competència sobirana no podrà ser traspassada sense una consulta prèvia entre els ciutadans de nacionalitat caledoniana. A més, l’estat francès es compromet a formar quadres locals per exercir responsabilitats en diplomàcia, defensa i justícia.

També s’obre la porta al traspàs de les normes sobre l’administració dels municipis, les províncies i els seus organismes públics, amb l’objectiu que aquestes comunes esdevinguin institucions pròpies de Nova Caledònia, i no solament entitats locals.

Economia, territori i joventut

L’acord inclou un pacte de refundació econòmica i financera entre l’estat i Nova Caledònia, amb l’objectiu de garantir la sostenibilitat del deute públic, millorar els comptes socials i diversificar l’economia. Es preveu una reforma fiscal i una racionalització de l’administració pública.

A més, s’hi anuncia un pla estratègic per a la indústria del níquel, recurs clau del territori. El document preveu la reactivació de la producció al nord amb el suport dels accionistes industrials, una política d’exportació més flexible i un acompanyament estatal per a modernitzar el sistema energètic. L’estat francès es compromet a defensar el níquel caledonià dins l’estratègia europea de matèries primeres crítiques.

En paral·lel, s’establirà un contracte social amb polítiques públiques prioritàries en àmbits com ara la salut, l’educació, l’habitatge –especialment social–, la cultura i el transport. La joventut serà l’eix central d’aquest nou projecte de societat: l’acord preveu garantir l’accés a l’educació, la formació, la feina i la cultura, i fomentar la implicació cívica.