La Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín tornarà a impartir classes de català a partir del segon semestre del curs vinent. El centre signarà un conveni amb l’Institut Ramon Llull per recuperar el programa de lectorat que hi va existir entre el 2015 i el 2019, però que es va cancel·lar arran de la pandèmia. El lectorat de català va arribar a tenir 180 estudiants.

Així ho ha anunciat el president de la Generalitat, Salvador Illa, durant una visita a la universitat, des d’on ha vist amb bons ulls l’acord i ha subratllat la importància que els estudiants xinesos puguin apropar-se a la realitat “catalana i espanyola”, una realitat que assegura que és plural i diversa. Illa els ha traslladat la visió que Catalunya és un país que té una llengua i que expressa la seva identitat, i per això ha destacat que és molt important de poder ensenyar el català a la Xina.

El cap de l’executiu ha explorat més vies de col·laboració amb la universitat, com podrien ser intercanvis d’estudiants o la signatura de convenis amb més universitats. També s’han compromès a treballar per formar traductors que puguin traduir obres del xinès al català i a la inversa.

El desafiament d’aprendre el català

En declaracions als mitjans, la professora del lectorat de català, Xiao Zhang, ha apuntat que un dels motius perquè els estudiants xinesos s’apropin al català és la intenció d’anar a estudiar, després, a Catalunya. En aquesta línia, la professora ha destacat el bon nivell de les universitats catalanes, que fa que els estudiants xinesos vulguin aprendre el català abans de venir.

Zhang, que va aprendre el català gràcies als cursos de llengua que li va oferir la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) quan hi va anar a estudiar Història, destaca que per a la majoria dels estudiants xinesos no és difícil d’aprendre el català. Segons que relata, una gran part tenen primer una base de castellà i, així, els és fàcil d’aprendre la llengua catalana. Tot i això, remarca que també hi ha estudiants que només saben l’anglès a banda del xinès, i fan el salt directament al català.

El quart nanosatèl·lit impulsat pel govern i amb tecnologia 100% catalana s’enlairarà l’octubre des de la base de Vandenberg a Califòrnia de la mà de l’empresa d’Elon Musk, SpaceX.

El dispositiu, anomenat 6GStarLab, serà el primer laboratori en obert en òrbita baixa que permetrà de fer recerca i experiments en l’àmbit del 6G, que ha de facilitar una connectivitat global i ubiqua. Es tracta d’una iniciativa pionera a Europa que possibilitarà de fer proves de manera oberta i flexible a empreses i grups de recerca interessats.

L’aparell ha estat fabricat en un temps rècord de nou mesos per part d’un consorci encapçalat per la companyia Open Cosmos i la fundació I2CAT, que ha finançat el projecte amb 1,65 milions d’euros, provinents del fons europeu. En concret, la iniciativa ha estat finançada pel Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, mitjançant el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Open Cosmos també ha participat en el disseny de més nanosatèl·lits catalans com ara el Menut, i, en aquest cas, ha completat per primera vegada a Catalunya el procés de fabricació i validació del satèl·lit –des del disseny fins a les proves– íntegrament a les seves instal·lacions de Barcelona. La companyia ha fet el procés en una sala blanca ubicada a Barcelona que controla la temperatura i la humitat i elimina la contaminació que pugui comprometre el funcionament del dispositiu a l’espai.

Estació òptica terrestre a Móra la Nova

La missió també preveu actuacions des de terra, concretament, a Móra la Nova (Ribera d’Ebre), des d’on es controlaran els experiments del satèl·lit. L’equipament inclourà una estació òptica terrestre que permetrà d’establir comunicacions làser i retransmetre dades a alta velocitat tant en descàrrega com en pujada.

Els Amics de les Arts han protagonitzat un dels concerts més especials i ambiciosos de la seva trajectòria. Han celebrat vint anys amb un gran concert d’aniversari al Poble Espanyol.

El concert, amb més de trenta cançons, ha inclòs molts dels grans èxits del grup, interpretats per un públic entregat que havia exhaurit totes les entrades. No han faltat cançons com ara “Jean-Luc”, “Louisiana o els camps de cotó”, “4-3-3” i “Ja no ens passa”, però també s’han cantat a ple pulmó temes que feia temps que no tocaven en concert, com ara “El tren Transsiberià”, “Miracles” i “Ciència-ficció”.

L’Orfeó Català hi ha jugat un paper protagonista. Han sumat a l’escenari un quartet de corda i un trio de vents, i l’Orfeó Català ha acompanyat Els Amics de les Arts quan han interpretat “Apunto Shakespeare”, “Tots els homes d’Escòcia” i “Louisiana o els camps de cotó”, una de les peces més populars.

Un dels moments més especials de la nit ha estat amb la cançó “L’home que treballa fent gos”, quan ha aparegut a l’escenari disfressat de gos el cuiner Jordi Roca, que ha portat un pastís d’aniversari fet per ell. També han sorprès el públic l’actriu Júlia Bonjoch, que ha aparegut en clau de comèdia musical durant “Bed & Breakfast”.

Els Amics de les Arts: “Compartir pis ens va canviar la vida”

Concerts per al 2026

Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Daniel Alegret han tingut paraules de gratitud per a tots els que han acompanyat el projecte durant aquests vint anys. Les entrades per a l’esdeveniment al Poble Espanyol es van exhaurir en tres hores, i això els ha fet pensar que a partir del 2026 el públic ha de tenir noves oportunitats de veure l’espectacle arreu de Catalunya. “És una forma d’allargar la festa”, ha anunciat Dani Alegret.

Enguany, els Amics de les Arts actuaran el 30 d’agost a l’Espiga Rock de Sueca; el 19 de setembre al Trui Teatre de Palma i el 10 d’octubre a la Sala prat del roure a Escaldes Engordany.

Durant la seva carrera, els Amics de les Arts han venut més de 100.000 discs, han rebut 3 Discs d’Or i un de Platí, i han estat reconeguts amb més de 20 premis, incloent-hi 19 Premis Enderrock, 2 Premis UFI i 3 Premis ARC. Han protagonitzat campanyes per a Estrella Damm i el FC Barcelona (2011), van compondre l’himne oficial dels Mundials de Natació 2013 en tres idiomes, i el 2021 van crear la banda sonora de la campanya d’estiu de la CCMA.

Un home ha estat mort aquesta nit a la comissaria de la policia local de Montornès del Vallès, on havia entrat armat amb un ganivet, segons que han informat els Mossos d’Esquadra, que es faran càrrec de la investigació.

L’avís de l’incident s’ha rebut a les 21.30 i, segons fonts properes a la investigació consultades per l’ACN, l’individu ha irromput amb l’arma blanca al recinte i ha amenaçat els agents que hi havia.

Aleshores, un agent de la policia local ha disparat la seva arma reglamentària contra l’agressor, un jove entre 20 anys i 25, que ha mort al lloc dels fets. Un agent del cos ha estat ferit, possiblement per una altra bala rebotada, cosa que sembla indicar que s’ha disparat més d’una bala dins el recinte policíac per abatre una persona que només portava un ganivet.

Segons les mateixes fonts, l’home abatut estava molt inestable, tenia problemes de salut mental i pot haver tingut una discussió prèvia amb agents al carrer.

Un home armat ha entrat aquesta nit a la comissaria de la Policia Local de Montornès del Vallès armat. El pressumpte agressor ha sigut abatut. Un agent ha resultat ferit. Mossos es fa càrrec de la investigació pic.twitter.com/OW3wTP94Lt

— Mossos (@mossos) July 25, 2025

Avui, dissabte 26 de juliol, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Ja no es tracta d’Endavant o Poble Lliure: la setmana que ha trencat el mirall de la CUP
• Itziar González: “La corrupció està tan normalitzada que hi ha corruptes que ni saben que ho són”
• La lluita solitària del sacerdot que ha destapat el “camp de concentració” de Volkswagen a l’Amazònia
• “Per” i “per a” davant infinitiu: fora dubtes | DUBTES DE LLENGUA
• Quan la festa es fa trinxera: les neofestes, la nova revolta popular mallorquina
• Tio Che: el sabor valencià que ja és part de la identitat del Poblenou
• La brutícia del paternalisme |BOTS I BARRALS
• La llengua oficial dels EUA contra les llengües dels EUA | OPINIÓ CONTUNDENT DE GELA

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Sopar de germanor - Lloc: a la Plaça Flos i Calcat

Dona sang, salva vides. Aquest estiu, et necessitem més que mai! - Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

33è Festival de Jazz d'Arenys de Mar - Lloc: Pati del Xifré

Antic convent de Sant Francesc
Carrer de Nicolás Rabal, 15, Sòria, Castella
Mapa a Google

El 26 de juliol de 1875, ara fa cent cinquanta anys, naixia a Sevilla el poeta i escriptor Antonio Machado Ruiz, un dels grans referents de les lletres castellanes i membre destacat de l’anomenada Generació del 98. Tot i ser andalús de naixença, el nom de Machado va molt lligat a les terres de Sòria, on va arribar per cobrir una plaça de mestre a l’institut. Allà va escriure un dels llibres més importants de la història de la poesia en castellà, Campos de Castilla, i es va enamorar perdudament d’una noia local, Leonor Izquierdo, amb qui es va casar. L’etapa soriana, “la seva última joventut”, va transcórrer tan sols entre el 1907 i el 1912 –arran de la mort prematura de la seva jove muller–, però el va marcar profundament tant en el terreny literari com en el personal fins al darrer dels seus dies, a la vila rossellonesa de Cotlliure, el 22 de febrer de 1939, en plena retirada republicana fugint del feixisme. Per aquesta raó, la ciutat castellana i el municipi rossellonès estan agermanats d’ençà de 1994.

Però Sòria, de fet, també podria establir un agermanament amb la capital del Rosselló, Perpinyà, a una trentena de quilòmetres al nord de Cotlliure, gràcies a un personatge nascut probablement al Palau dels Reis de Mallorca i mort a la ciutat castellana. Parlem de l’infant Jaume (1337-1375), fill de Jaume III (1315-1349) i de Constança d’Aragó i d’Entença (1318-1346). El seu pare, que fou desposseït per Pere III el 1344 del Regne de Mallorca –creat a la mort de Jaume I i que comprenia principalment Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller–, el va designar hereu just abans de l’intent de reprendre l’illa per la força amb ajuda francesa. En la batalla de Llucmajor, el 25 d’octubre de 1349, el rei fou mort i el seu fill, menor d’edat i malferit, fou capturat i engarjolat per ordre de Pere el Cerimoniós, juntament amb la seva germana Elisabet (1338-1404) i la seva madrastra, la reina Violant de Vilaragut.

Del castell de Bellver, al cap de poc els van traslladar a València, on les dones van quedar recloses temporalment en un convent i ell fou confinat al castell de Xàtiva amb mesures d’aïllament especials. Amb l’esclat de la guerra dels Dos Peres, l’infant Jaume fou traslladat per precaució el 1358 al castell Nou de Barcelona, amb unes condicions carceràries estrictes i dures, imposades amb la intenció de fer-lo renunciar a tot dret sobre la corona de Mallorca. Però, en compte de claudicar a la presó, una conxorxa orquestrada des de la catedral de Barcelona amb alguns homes fidels a l’antiga família reial mallorquina va aconseguir d’alliberar-lo el 2 de maig de 1362 i va poder fugir a Nàpols. L’any següent es va casar amb la reina Joana I de Nàpols i, convertit en rei consort, va començar a ordir plans per a recuperar el regne perdut. No va trobar simpaties en el rei de França, però sí en Eduard III d’Anglaterra, el Príncep Negre, aleshores a punt d’entrar a la guerra civil castellana en defensa de Pere I contra Enric de Trastàmara, aliat del monarca catalanoaragonès. El 1367 va participar en la batalla de Nájera (1367), va tornar a caure presoner i fou tancat al castell de Curiel fins que la seva muller, Joana de Nàpols, no en va satisfer un rescat important.

Recuperada la llibertat i refugiat a Avinyó sota la protecció del papa Innocenci VI, va continuar tramant plans contra Pere el Cerimoniós. El 1374 en va sortir amb un exèrcit de sis mil mercenaris, inclosa una companyia de la seva germana Elisabet –retrobada a Montpeller i convertida en marquesa de Montferrat–, que va entrar al Rosselló i va penetrar al Principat pels passos del comtat d’Urgell. En una progressió amb moltes ràtzies i poques topades va arribar a les portes de Barcelona, però la manca de reforços i vitualles, la indisciplina de la tropa i l’arribada de l’hivern el van obligar a cercar refugi a corre-cuita a Castella. Qui sap si fou a causa de les ferides que arrossegava o per un enverinament, però el cas és que l’infant Jaume, que va lluitar tota la vida per ser conegut com a Jaume IV de Mallorca, va finir els seus dies a Sòria i fou soterrat, per ordre de l’infant Joan de Castella, al convent de Sant Francesc, tal com indica una placa davant l’església.

Malgrat l’estat ruïnós d’aquest antic temple franciscà a causa d’un incendi al començament del segle XVII i els estralls de les guerres napoleòniques, el 2008 un grup d’historiadors i arqueòlegs mallorquins i castellans hi va dur a terme una intervenció arqueològica per a mirar de localitzar-ne el sepulcre, sense resultats determinants. Enguany, en els 650 anys de la seva mort, hi ha prevista la represa de la prospecció per a trobar les restes del rei mallorquí sense corona.

I una mica més: El testament de l’infant Jaume, dictat el 16 de febrer de 1375 a Sòria mateix, cedia tots els drets universals sobre la Corona mallorquina a la seva germana Elisabet, que l’havia acompanyat i ajudat en la campanya contra Catalunya. Isabel Goig Soler, una investigadora i escriptora catalano-soriana implicada en la recerca de la tomba de l’infant mallorquí, va escriure una novel·la històrica el 2009 dedicada íntegrament a l’última reina de Mallorca: Ysabelis. Regina Majoricarum.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

L'infant Jaume, en un retrat idealitzat del segle XVI que es troba a l'Ajuntament de Palma. Informació sobre Jaume IV a l'entrada de l'església de Sant Francesc a Sòria. La façana de l'església de Sant Francesc a Sòria. Restes de l'antic convent franciscà de Sòria.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’arquitecta Itziar González Virós (Barcelona, 1967) ha esdevingut un emblema de la lluita contra la corrupció en aquest país. L’any 2009, quan era regidora del districte de Ciutat Vella a l’Ajuntament de Barcelona, ella i la tècnica municipal Lourdes Conesa van denunciar que una colla de funcionaris havien cobrat per concedir llicències a pisos turístics de manera irregular. Van rebre amenaces molt dures i van acabar dimitint. Fa tres anys, l’Audiència de Barcelona en va acabar condemnant disset responsables.

González ha continuat la carrera professional com a urbanista i, a més a més, dirigeix l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció. Arran dels dos darrers grans casos que afecten el PSOE i el PP –el cas Cerdán, de presumptes comissions per adjudicacions irregulars, i el cas Montoro, en què les comissions s’haurien cobrat en canvi de modificacions legals– ens hi trobem per demanar-li què fa la corrupció tan estructural i què cal fer per a revertir-la. González demana un canvi cultural profund.

—La corrupció és estructural en el sistema polític de l’estat espanyol?
—Ho respondré amb una metàfora arquitectònica: hi ha un problema en el disseny. La funció social dels partits polítics és traslladar les necessitats i els desitjos ciutadans: per mitjà de les lleis, assolir els objectius. El sistema que hem dissenyat té un defecte clau perquè no evita la corrupció. No garanteix que aquesta funció social tingui un seguiment i una fiscalització dels ciutadans. Hem decidit que delegàvem en els partits polítics la redacció de lleis, la presa de decisions executives, la direcció de les administracions, el disseny de les polítiques públiques.

—És un problema d’ací o generalitzat a tot Occident?
—És un problema generalitzat. El sistema de partits era clau en les nostres democràcies perquè havien de ser els qui marquessin les lleis, determinessin les polítiques públiques i governessin les administracions. Tot està pensat perquè hi hagi aquesta delegació, però el sistema no preveu un agent bàsic per a evitar que hi hagi abús de poder o corrupció per part d’aquells en qui deleguem. És com si els lliuréssim un xec en blanc. En cap moment no es va pensar que, si es malmetien les regles de joc per consolidar el poder d’uns pocs, o per desviar diners, el joc democràtic inicial es pervertia. El disseny en la nostra democràcia és defectuós i és gairebé impossible que pugui evitar la corrupció.

—Quins canvis estructurals hi podria haver en el sistema que ens ajudessin a resoldre això?
—El canvi del disseny passa pel codisseny. Ho faig a la meva feina. Tinc el títol d’urbanista i guanyo un concurs per a dissenyar la Rambla. La puc dissenyar jo tota sola o bé fer com vaig fer: construir una Comunitat Rambla de 500 persones durant sis mesos i codissenyar-hi la base del projecte que després com a tècniques, acabarem d’arreglar. Hem de parlar més del codisseny de les polítiques públiques. Tant de bo gràcies a aquest moment de preocupació o d’alarma social per l’acumulació de casos de corrupció s’intenti de redefinir el sistema de partits, de manera que s’encarreguin d’unes tasques però no de totes.

—Ho podem aterrar? A què us referiu?
—Per exemple, amb una nova llei de partits que parli més del finançament. O podríem introduir la figura de l’observatori ciutadà. Qui fiscalitza els partits? Per què ha de ser la Sindicatura de Comptes? Per què han de ser unes institucions els directors de les quals han estat elegits pels mateixos partits? La societat civil està concernida per tot això. I doncs, quin paper hi pot tenir un Observatori Ciutadà, a l’hora de l’Oficina Antifrau, de totes les institucions de control? Per què no es té en compte que la ciutadania pot tenir un rol d’independència al marge de la dependència partidària que crea el sistema?

—Això vol dir que hi hauria d’haver càrrecs de fiscalització de la corrupció que es triessin per elecció directa?
—No, no. Això vol dir que la llei de finançament de partits l’hauria de codissenyar una part experta de la ciutadania. El legislatiu no pot ser només dels parlamentaris, de quatre lletrats i de quatre lobbies. Les lleis es basen en una anàlisi de les problemàtiques que ha de recollir l’experiència social i ha d’estar contrastada tècnicament. La base de codisseny de les lleis ha de tenir un factor ciutadà. No hi hauria hagut l’operació Montoro si això hagués existit. Aquesta lògica de “jo ja arreglo les lleis i cobro la comissió” demostra com es pot fer una apropiació particular i indeguda d’una funció social àmplia.

—Quines flaqueses tècniques té la llei de partits que li donin un poder excessiu?
—El sistema de partits els dóna un finançament públic en funció dels vots que han obtingut. La fiscalització de com es fan servir aquests diners públics hauria d’anar vinculada més estretament amb la societat. Un altre exemple: pago els meus imposts però sóc objectora de consciència i no vull la guerra. Els meus diners han de servir per a comprar armes? Al ciutadà, li agafen els diners i ja no li demanen res més. Això ha de canviar. El moviment ciutadà també es pot organitzar i posar a l’agenda pública qüestions com l’habitatge. Fins ara havíem vist que ho feien els lobbies, però la ciutadania també hi vol col·locar coses, a l’agenda dels partits. La diferència és que el lobby ciutadà defensa l’interès general, i els altres, interessos particulars. Això es fa insuportable. Ja tenim prou anys de democràcia per a tenir una autoestima més alta del paper que hi fem.

—El sistema de representativitat hauria d’introduir canvis com ara les llistes obertes? Potser una relació més pròxima entre el ciutadà i el representant també hi ajudaria.
—És veritat: com més allunyades són les institucions, menys relació directa amb la ciutadania i més marge per a escaquejar-se. Tot allò que faci que el nostre polític senti la pressió de la ciutadania i s’exposi més a retre comptes és molt important, sí. Però és igual d’important que hi hagi una cultura de la integritat. La nostra democràcia necessita un canvi en la cultura política. Hem de substituir la política clientelar per la de la integritat, la de l’interès general, la de la cooperació. Ha de ser un canvi majúscul. Diuen: “Si hi ha un dolent, actuarem amb contundència.” No. No n’hi ha prou amb la grandiloqüència d’un partit que, per instint de supervivència, diu que farà grans canvis: cal un esforç de tot l’arc parlamentari. La qüestió és què podeu fer totes les institucions de manera sostinguda per a fer un canvi de fons.

—Després del 15-M semblava que hi havia d’haver canvis que ja apuntaven en aquest sentit.
—Però no eren estructurals. Es va crear, per exemple, una comissió d’estudi contra les causes estructurals de la corrupció, presidida per Benet Salellas. L’Observatori Ciutadà i el Pacte Social contra la Corrupció hi vam anar com a observadors. Hi teníem veu i no hi teníem vot, però es va crear una certa cooperació dels parlamentaris amb la societat civil. Va ser interessantíssim, allò, i en va sortir una llista amb coses a fer. Qui les ha fiscalitzades? La societat civil, que ha demostrat que se n’ha aconseguit un 0,1%. Si passen deu anys i no s’avança gens, és perquè encara hi ha una causa estructural més: el cinisme parlamentari.

—El cinisme és una qüestió ètica i cultural.
—Exacte. Per això dic que és molt important que canviem la cultura política dels ciutadans, dels polítics i dels administradors, perquè hem vist casos de corrupció fins i tot de funcionaris. Ho deia en Joan Llinares en un article. Els funcionaris que són còmplices progressen, i al funcionari alertador, en canvi, les coses no li van gens bé. El treball estructural, a parer meu, és ètic i d’integritat. L’ètica de la funció pública, del ciutadà i del representant.

—Arran del cas Cerdán, també s’ha parlat molt del paper de les empreses corruptores. Esteu d’acord que en diguem “corruptores”?
—No, perquè si un no vol no hi ha corrupció. N’hi ha d’haver dos que ho vulguin, va junt. Si un corromp, l’altre es deixa corrompre. El sistema està pensat perquè algú pensi que es pot saltar els concursos públics. És una qüestió cultural: en una Espanya clientelar, les grans empreses saben que l’estat té portes d’entrada. L’esforç estructural que caldria fer no són quatre lleis més que no seran fiscalitzades per la ciutadania. És un disseny diferent. Un canvi estructural d’una gran magnitud. Un exemple: treballarem amb pimes amb aquests valors, etc. Hauries de refundar el teixit empresarial de tot el país i hauries de fer una reconversió ètica.

—Hauríem de poder aspirar que els canvis legislatius canviïn alguna cosa, encara que siguin insuficients. Les empreses corruptes no s’han de poder presentar a concursos, per exemple.
—Canviaran de nom. Mutaran. No hi ha ningú que cregui més en les lleis que jo, però només si són pràctiques. En el disseny de la llei has de dir qui farà les inspeccions i com sancionaràs. Tenim lleis amb quatre i cinc pàgines de règim sancionador i no diuen quants diners posarem per a tenir cossos d’inspectors. Són lleis fetes per a l’aparença, per a la democràcia formal, per a tot aquest frau i aquesta entelèquia de democràcia. Necessitem menys paraules buides i, en canvi, polítiques més eficaces. Hem de fer un pla en vint anys per a avançar cap a una cultura de la integritat, fase per fase, amb calendari, pressupost i observadors. Una veritable cimera amb gent del món acadèmic, de l’administratiu i de l’empresarial. Fem un pla per a avançar cap a una democràcia real: cooperativa, oberta, amb fiscalització ciutadana. Donem un paper exemplar als alertadors, formem la ciutadania.

—Com es forma la ciutadania?
—L’altre dia vaig dir a Marina Romero al Més 324: per què existeix un programa que es diu “Crims” i no un que es digui “Corrupcions”? Per què no fem d’aquestes experiències un material cultural d’aprenentatge i de formació ciutadana? Per què no creem una universitat oberta per a analitzar la corrupció cas a cas?

—Hi ha un aspecte del cas Cerdán que crida l’atenció: és el mateix esquema de comissions per adjudicacions que fa quaranta anys que dura. Potser és ingenu demanar-s’ho, però com pot ser que no es renovi el mètode?
—He de dir que, en tots aquests anys, he vist una sofisticació dels mecanismes dels corruptes. Els qui seguim les administracions públiques i observem aquestes dinàmiques en petits ajuntaments, per exemple, hem vist que hi ha una sofisticació. En tot cas, els qui fan la feina bruta sempre tenen un perfil humà i psicològic, amb unes característiques una mica rudes. Hi ha feines que només les vol fer qui ja té les característiques per a fer-les. A la nostra societat, hi ha molts elements corruptors, no només les empreses. Des de la producció de determinats productes culturals, dinàmiques de consum de l’espai… Del senyor Cerdán, no en puc parlar perquè encara no s’ha demostrat que és culpable, però tot té un denominador comú: una falta profunda de cultura política. Hi ha qui es pensa que assignar un edifici a algú que és dels teus no és corrupció. Els partits polítics sovint pensen que afavorir els seus no és corrupció, i s’ho expliquen i ho munten de manera que no ho sembli. El gran repte és que la gent senti vergonya de fer el que fa. La corrupció està tan normalitzada que hi ha corruptes que ni saben que ho són.

—Podríeu posar exemples d’això que dèieu de la sofisticació?
—Vull dir que, avui, en un procés d’adjudicació o de concurs hi ha un procediment administratiu ple d’aplicatius que es poden obrir i manipular. Pot ser que hi hagi algú que truqui a una empresa i li digui: “Què em dónes, si t’ho dono?” Hi ha molts més moments en tot el procediment en què es pot negociar.

—Suposo que la digitalització hi ha ajudat molt…
—És clar. L’accés a informació privilegiada no la pots controlar tant i és molt possible que un partit polític no sàpiga quan algú en fa un ús per a obtenir una comissió. Jo em crec que un partit no pot tenir un control absolut de tothom. Pots millorar l’administració perquè això no passi, en tot cas. Però no és tan fàcil. És una feina ingent. Precisament per això cal una reconversió de tot el sistema burocràtic, de partits, de tots els qui viuen d’això i en formen part. És essencial per a la qualitat de la democràcia del nostre país i cal dissenyar-ho de manera eficient i sense perdre-hi diners pel camí. Cal actuar. Mirem què ha passat a València. Amb l’excepcionalitat de la gota freda es tornen a fer adjudicacions a dit a empreses que són a la constel·lació del partit que governa. Ho vam viure amb les màscares durant la pandèmia i ara et torna a passar. Com és que no hi has fet res?

—De fet, s’ha justificat que la situació era tan extrema que s’havien de flexibilitzar els concursos.
—Doncs, si és una situació d’emergència, crea un equip d’agents especialitzats que supervisin que tot s’està fent bé. Com és que no col·loquen observadors en els processos veient que hi ha una catàstrofe tan gran de falta de confiança en el sistema? És gravíssim. L’extrema dreta avança per aquesta mena de coses.

—És pessimista pensar que ja no n’hi ha prou amb canvis culturals i ètics perquè el poder econòmic ha comprat la política?
—Fa molt de temps que els polítics no han aprofundit a definir què s’entén per interès general. Fa molt de temps que l’interès general s’identifica amb el benefici econòmic, que en el capitalisme és la mare dels ous. Per exemple: és bo que hi hagi molts hotels perquè donen llocs de feina, i per tant això és l’interès general. Però, quins llocs de feina? Amb quins sous? Amb quina estabilitat? Si el benefici econòmic és l’interès general, un agent econòmic passa a tenir el poder d’un papa.

—La lawfare també es pot aplicar contra els culpables? Casos en què hi pot haver una falta o un delicte menys greu, però en què es fan servir ressorts judicials com a mecanisme de batalla política.
—Pot ser. Però la lawfare és una altra derivada cultural. Un ús abusiu, una perversió de l’ús virtuós de la justícia. Veiem usos que perverteixen el funcionament virtuós. El funcionament virtuós d’un ganivet és tallar, i té una forma aguda i afilada per a tallar. El funcionament virtuós d’una democràcia és atendre la ciutadania; doncs, el disseny actual està pensat per amagar coses als ciutadans.

—Us amoïna que, en el pròxim cicle polític, la reacció contra la corrupció estructural alimenti populismes antipolítics?
—Això ja ha passat. El desastre ja s’ha aconseguit. Hi ha molt poca gent que tingui una certa esperança en la classe política. És un drama, perquè jo continuo pensant que la política és la millor feina que existeix: la vocació de servei a la comunitat. La política és una cosa bona. El problema és que l’instrument no és l’adequat. Vaig deixar la política perquè, amb aquest instrument, no podia fer la meva funció. Com he aconseguit fer la meva funció política? Fent-me activista.

A l’obrador de l’orxateria Tio Che, cada dia ben d’hora comencen a preparar llet merengada granissada, granissats de llimona i taronja i l’especial, amb civada, malta, sucre, canyella i llimona. Però són els sacs de xufes arribades de l’horta valenciana, dels terrenys d’Alboraia, que serviran per a elaborar el producte principal del taulell d’aquests artesans, que han sabut continuar magníficament l’activitat empresa cinc generacions enrere. L’orxata és la beguda més despatxada en aquest raconet del Poblenou, en una de les belles placetes de la rambla d’aquest barri, just al davant del Casino de l’Aliança.

Mig barri ha crescut amb el suc de les xufes del Tio Che. Generacions de veïns n’han gaudit durant un segle. Des que van començar a inaugurar hotels a prop, a la cua de l’orxateria s’hi afegeixen també força turistes. “Molts vénen perquè sortim en les guies o perquè, passejant per la rambla del Poblenou, veuen la filera de gent i senten curiositat. I, després d’esperar el seu torn, alguns pregunten què hi ha als gots que servim, i aleshores els expliquem què és l’orxata”, comenta Teresa Moreno. Ella és l’ànima d’aquest establiment. Seria impossible de comptar els litres d’orxata que ha servit d’ençà que es va casar, l’any 1984, amb Alfons Iborra, quarta generació de la saga d’orxaters. Per cert, que la Teresa recorda bé que al començament dels vuitanta, a tot el Poblenou “no hi havia cap allotjament turístic tret d’una trista pensió al carrer de Taulat”.

Tanmateix, aquests darrers anys, la inauguració d’uns quants hotels, gran reclam per a turistes per la proximitat a la platja, ha transformat la idiosincràsia comercial de la rambla del Poblenou. Franquícies de cafeteries, establiments amb rètols en anglès i atractives ofertes de compra i lloguer per a empresaris que estenen la catifa al turista fent aparèixer botigues expresses per a aquesta mena de clients, han anat convertint comerços de tota la vida com l’orxateria dels Iborra en veritables illes d’excepcionalitat. “Som un oasi”, diu la Teresa, que descriu amb una sola paraula tota la substància del Tio Che.

Del 1912 ençà

El nom d’aquesta orxateria és com una abraçada amb la gent, com picar l’ullet als veïns de la Barceloneta, el barri on van començar Joan Pere Iborra i la seva dona, Josefa, a preparar orxata i granissats. Era l’any 1912. Ell sortia a la porta del local, en uns baixos del barri mariner de Barcelona, i amb el seu “xe” més valencià, anava convidant la gent que passava pel carrer a saber què feien. Els deia: “Xe, tasta això.” I els veïns i passavolants trobaven tan bons aquells refrescs que els pensaments d’aquella parella de la Nucia (Marina Baixa) d’embarcar-se cap a l’Argentina es van aturar al port de Barcelona. El seu millor futur no era tan lluny com havien imaginat. Aquí van veure que amb xufes i llimones del País Valencià podien obrir-se un bon camí.

I tal dit, tal fet. L’any 1933 van traslladar l’obrador d’orxata i granissats a la rambla del Poblenou número 44, on avui es continua donant gust i plaer amb els sabors valencians a veïns i passavolants. Les xufes arriben, com sempre, dels camps que conreen pagesos d’Alboraia, que també convé que vagin assegurant el relleu, per poder mantenir la tradició de produir aquest petit tubercle. És un bon nutrient carregat de minerals com el potassi, el magnesi i el fòsfor que, sense l’elaboració d’orxata, potser ja fa temps que hauria desaparegut.

A l’obrador del Tio Che, les xufes les hidratem durant vint-i-quatre hores, les renten i les trituren amb aigua i sucre, o sense, per als diabètics. Per prendre allà mateix, en alguna taula de l’interior o a la terrassa de l’orxateria, per endur-se a beure passejant, o per anar consumint a casa, l’orxata manté un continu circular de clientela davant el taulell. El bon producte i la bona atenció, feta d’un caliu molt familiar, són el pal de paller d’aquest comerç de barri cèlebre a tota la ciutat.

Al Poblenou, el Tio Che és molt més que una botiga de refrescs i gelats naturals, és una fidelitat al barri d’una dedicació en què ara la cinquena generació ja participa.

La Valenciana, cent quinze anys d’orxata a Barcelona amb les xufes d’Alboraia com a secret

Gelats fets de records

Al local del costat de l’orxateria, Irene Iborra, rebesneta de l’iniciador del Tio Che, filla de la Teresa i l’Alfonso, elabora gelats inspirats en el relat d’un record, un viatge, una vivència que pugui ser impregnada d’un sabor concret, com podria ser per a ella la mantegada “del iaio Alfonso”.

En una bústia de suggeriments, la gent pot deixar una història evocant olors i gustos d’ingredients i condiments, però també descripcions d’emocions, paisatges i sensacions del passat. Amb tot allò que es desprèn de la narració, la Irene pensa un gelat. “Si ho veig viable, ho faig”, diu.

La primavera del 2021 va començar aquest camí paral·lel a l’orxateria del Tio Che que neix arrelat a la tradició dels gelats que aquesta família d’origen valencià també han fet sempre. Els més clàssics com el de vainilla, xocolata, maduixa, nata, cafè o torró sempre hi són. Però ara la rebesneta aplica a l’elaboració de gelats la neurogastronomia, la ciència que estudia la percepció dels gusts i la interacció amb el cervell, que ens vol explicar per què un iogurt, un gelat, un guisat o un tros de pa ens poden dur a fer un viatge al passat, al costat d’un avi o fins a casa d’algú.

És un projecte gastronòmic que la Irene va iniciar amb una altra gelatera, Irene Vidal, i a les quals s’acaba d’afegir la Meri. Totes tres donen forma i textura de gelat als records d’infantesa de qui vulgui refrescar-se fent un viatge. A la web de la Mare Gelatera podem anar llegint alguns dels relats que ja han esdevingut gelats fets de records. Farigola, cireres, romaní, préssecs acabats de collir, passejades pel camp… Amb aquesta iniciativa, l’artesana dels gelats dóna corda a la memòria dels clients, veïns de prop i de més lluny, que tornen a ser infants gràcies a un refresc dolç.

El gelat de l’apagada

El dia de la gran apagada de llum, el Tio Che va amenitzar i distreure de l’incident moltes persones que, amb un gelat o una beguda, van passar millor les hores d’espera. I en la gelateria original van aprofitar l’avinentesa per crear el gelat de l’apagada. “Porta festuc, xocolata i trossets d’avellana de Reus”, explica Irene Iborra, que ha decidit de continuar el negoci familiar. Serà un relleu molt més coratjós que no pas els anteriors, pel canvi del barri, però, al mateix temps, més preuat i necessari per a poder continuar escrivint històries que algun dia podran ser recordades i assaborides en un gelat. Perquè una botiga així és part important d’un barri. “Quan tanquem, un mes i mig a l’hivern, per fer vacances, sempre hi ha veïns que ens diuen, quina tristor sense vosaltres. I és perquè els comerços oberts sempre il·luminem el carrer”, expressa la Teresa.

Per si no fossin prou les sinergies amb el barri, ara els gelats fets d’espurnes de vida d’un veí i d’un altre, de qualsevol de nosaltres, en el mateix xamfrà del Tio Che encara teixeixen més vincles amb les persones. Moltes de les històries que hi comparteixen han trepitjat els mateixos carrers i places on ara ja queden pocs comerços de tota la vida. Potser aquestes artesanes de la memòria congelada en aquest lloable oasi del Tio Che que rescaten el passat en forma de gelat els dediquen algun dia un bon gelat.

DelaCrem Terra: l’homenatge al quilòmetre zero del gelat italià

Rarament surt a la llum un cas de corrupció tan paradigmàtic com el que implica Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda espanyol durant els mandats de Mariano Rajoy. Com explica Itziar González avui en una entrevista a VilaWeb, és un cas d’una simplicitat meravellosa, perquè revela amb molta claredat com s’ha enverinat la democràcia. Modificacions legals –presumptament– en canvi de cobrament de comissions. És un esquema molt groller, però que no dista pas tant del funcionament habitual del sistema polític occidental. El cas dels Estats Units deu ser el més palmari del món: la desregulació de donacions ha convertit tot sovint els representants, els senadors, els governadors i els presidents en mers emissaris de la voluntat privada. La dependència de les grans fortunes és gairebé una condició sine qua non per a tocar poder, de manera que en el procés d’accedir-hi les servituds són inevitables.

En el cas de Montoro sobta la desimboltura, perquè mostra fins a quin punt la classe dirigent espanyola té tallat el cordó umbilical amb els ciutadans i, per tant, amb la democràcia. És l’anul·lació total del poder popular; com que el poble ja té les conferències de Sant Vicenç de Paül, el deure de vetllar pels seus interessos es trenca i, aleshores, no aprofitar-se banalment del poder és gairebé d’idiotes. La columna vertebral de tot plegat és aquest paternalisme. La corrupció neix d’unes quantes arrels, sovint banals i prosaiques, però troba una saó particularment favorable en sistemes polítics com l’espanyol, que té uns principis pre-polítics que cal preservar amb democràcia o sense –com ara la sagrada unitat de la pàtria– perquè, si es confereix als ciutadans massa marge de decisió, aquests principis es posen en perill. 

En l’Espanya postfranquista, sense cap tall net en la transició, la cultura del secret i de l’omertà s’ha imposat per justificar que l’estat traspassés qualsevol límit per autodefensar-se –ho hem vist dels GAL a l’espionatge. En aquests angles cecs proliferen les perversions corruptes: si hi ha una elit entrenada per protegir l’estat davant els enemics interns i se sent amb la potestat conferida de defensar-lo, la corrupció és més fàcil. Catalunya tampoc no se’n salva, perquè el paternalisme també hi ha estat estructural d’ençà del 1980. En l’autonomisme pujolista, la corrupció esdevingué el pa de cada dia gràcies a una doble moral política: la tesi condescendent que la societat catalana era massa mancada per a apoderar-la i fer-la lliure. La corrupció es fa estructural, també, gràcies a la idea que la democràcia de debò seria un caos i que és millor que les coses estiguin en mans dels quatre cínics que saben de què va la cosa. Si en la democràcia no hi ha una promesa de progrés amb joc net, perquè és capada i reprimida, cal espavilar-se en privat. 

El projecte de la independència, que esperona els ciutadans a governar-se, sempre ha fet trontollar l’arquitectura d’aquest edifici cínic millor que cap altre, encara que el juliol del 2025 l’hagi acabat de descolorir. És prou oportú que l’esclat del cas Montoro hagi estat la mateixa setmana que la secretària general de Podem, Ione Belarra, ha tornat a dir que s’oposaven a la transferència de les competències en immigració perquè, si les tinguessin, els Mossos farien batudes racistes. El vell argument de l’esquerra espanyola, tan ranci com el de l’espanyolisme més reaccionari, és que Catalunya només té dret de governar-se si és impol·luta; és a dir, que abans d’aspirar a la seva pròpia sobirania s’ha de purificar moralment. És exactament a l’inrevés: tan sols governar-se serveix per netejar. 

“Per respecte als estudiants que només parlen anglès, no es parlarà en espanyol en aquest autobús.” Això deia un cartell, escrit a mà, penjat dins d’un autobús escolar dels Estats Units d’Amèrica (EUA). Sembla que va ser una decisió personal del conductor, que acabà acomiadat per tal acció. Això passà ara, al febrer, al districte de Juniata (Pennsilvània). El diari The Wall Street Journal publicà dia 28 de febrer la notícia sobre l’ordre executiva signada per Donald Trump. L’autora de l’article, Meredith McGraw, comença així la notícia: “En prop de 250 anys d’història, els EUA no han tengut mai una llengua nacional.” Per “nacional” s’entén oficial a tota la república. Això és quelcom que se sent a dir sovint a moltes aules o al carrer, és a dir, que és curiós que un país com els EUA no tengui una llengua oficial concreta. Arran d’aquesta notícia, l’articulista Philip Bump es va demanar per què. Per què no hi ha hagut mai una llengua oficial en aquest país? Bump respon que, en part, és pel fet evident que és un país que ha rebut sempre molta d’immigració i, per tant, amb els immigrants arriben també les llengües que parlen i, malgrat que la primera generació potser no ha après la llengua anglesa, els fills, ja nascuts als EUA, l’aprenen com qualsevol altre ciutadà dels EUA. L’autor recorda que per a obtenir la ciutadania, cal demostrar un coneixement d’anglès.

Sobre això, cal assenyalar un detall important: el conjunt dels EUA no té una llengua oficial específica, però hi ha estats concrets que sí que en tenen.

Vint-i-nou estats amb l’anglès com a llengua oficial (2025): Alabama, Alaska, Arkansas, Califòrnia, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Colorado, Dakota del Nord, Dakota del Sud, Florida, Geòrgia, Illinois, Indiana, Iowa, Kentucky, Louisiana, Massachusetts, Mississipi, Missouri, Montana, Nebraska, Nevada, Nou Hampshire, Oklahoma, Tennessee, Utah, Virgínia, Virgínia Occidental i Wyoming.

Tres estats amb l’anglès i una altra llengua oficials (2025): Hawaii (anglès i hawaià), Nou Mèxic (anglès i espanyol) i Puerto Rico (anglès i espanyol).

Divuit estats sense llengua oficial establerta a escala estatal (2025): Connecticut, Delaware, Idaho, Kansas, Maine, Maryland, Michigan, Minnesota, Nova Jersey, Nova York, Ohio, Oregon, Pennsilvània, Rhode Island, Texas, Vermont, Washington i Wisconsin.

Als EUA hi ha censades 170 llengües ameríndies (dades de l’any 2000; possiblement, avui dia, més d’una ja s’ha extingit). Com hem vist, qualcuns dels estats reconeixen oficialment llengües ameríndies juntament amb l’anglès. L’estat de Hawaii té el hawaià i l’anglès com a llengües oficials a escala estatal. L’any 2014 l’estat d’Alaska va reconèixer oficialment 20 llengües indígenes: inupiaq, yupik siberià, yupik central d’Alaska, alutiiq, unangax, dena’ina, deg xinag, holikachuk, koyukon, gwich’in, tanana baixa, tanana superior, tanacross, hän, ahtna, eyak, tlingit, haida, tsimshian i eyak.

Qualque llengua ameríndia gaudeix d’oficialitat dins el seu territori tribal (al final del text s’ha afegit una llista de llengües i territoris). El president anterior, Joe Biden, signà l’any 2023 dues lleis per a impulsar l’ensenyament de les llengües autòctones. L’ordre executiva de Trump rescindeix una directiva anterior del president Bill Clinton que exigia a les agències federals de proporcionar serveis en altres idiomes per a persones amb domini limitat de l’anglès. Per tant, és ben possible que això tendrà repercussions sobre els parlants de llengües ameríndies, malgrat que l’objectiu real siguin més aviat altres llengües de fora dels EUA.

Llengües altres que l’anglès a casa, percentatge de persones de cinc anys o més, 2019-2023 (font: United States Census Bureau).

Però no és la primera vegada que s’hi prenen mesures en contra de les llengües que no són l’anglès. El 1887, el comissionat d’Afers Indis, John DeWitt Atkins, va prohibir que les escoles ensenyassin als estudiants en les seves llengües natives. A l’oficina del Cens dels EUA (United States Census Bureau) es poden consultar els censos de població de diverses èpoques. Durant les tres primeres dècades del segle XX, l’anglès compartia l’espai amb altres llengües (el lector notarà agrupaments estranys, com ara que els celtes van amb els anglesos; en aquell cens es feu així, i n’hi ha de més estranys, com ara que bascs van juntament amb els espanyols –però no amb els francesos–, i els germànics probablement inclouen els neerlandesos; aquests darrers eren molt manco que no els originaris de Prússia i al gràfic s’ha decidit canviar-ho per alemanys, malgrat que no és acurat, per motius que es veuran a continuació).

L’any 1900 el 10% de la població dels EUA eren alemanys de primera i segona generació (Fouka 2016). L’any 1910 hi havia 2,7 milions de parlants d’alemany als EUA, un nombre que no ha deixat de baixar (tret de la dècada dels vuitanta) fins ara fa poc (2020), que compta amb 1,06 milions de parlants (una reducció del 50% en menys d’un segle). Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el governador d’Iowa, William Lloyd Harding, va prohibir l’ús públic de totes les llengües estrangeres: a les escoles, als trens, a les reunions, a l’església i fins i tot per telèfon. El famós xucrut o sauerkraut passà a dir-se liberty cabbage (el lector deu recordar que durant la guerra del Golf les patates fregides, French fries en anglès, passaren a dir-se freedom fries, per mor de l’oposició de França a la invasió de l’Irac), les hamburguer passaren a ser liberty steaks. Si això sembla absurd, el primer premi és per a la rubèola, German measles (anomenada així perquè uns metges alemanys foren els primers d’identificar-la), que passà a ser liberty measles (per ventura perquè alliberava el soldat d’anar a lluitar?). Esglésies on es feia el servei en alemany foren vandalitzades (fins i tot dues de daneses, perquè els atacants no distingiren l’una llengua de l’altra). Durant el període 1917-1923 23 estats prohibiren totes les llengües que no fossin l’anglès en l’àmbit de l’educació. Malgrat que després el Tribunal Suprem revocà aitals prohibicions, llengües com l’alemany ja no foren reintroduïdes en la majoria d’aquelles escoles on abans eren habituals i el nombre d’estudiants d’alemany baixà estrepitosament. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) es produí una situació semblant i pràcticament totes les escoles americanes deixaren d’impartir l’alemany. Àdhuc piles de llibres d’alemany o en alemany foren cremades.

Percentatge de les llengües als EUA. L’anell interior representa el 1910; el del mig, el 1920; i l’exterior, el 1930 (font: United States Census Bureau).

Tot això sembla clar que és fruit de la por. I la llengua que fa por ara és l’espanyol. En un article del 2022 al Cens dels EUA (United States Cesus Bureau), Sandy Dietrich i Erik Hernández analitzaren quines eren les llengües diferents de l’anglès que l’any 2019 es parlaven més a les llars americanes. L’any 1980 els parlants d’una llengua no anglesa eren 23,1 milions. L’any 2019 aquesta xifra era de 87,8 milions. Les cinc primeres llengües eren, per ordre de quantitat de parlants, l’espanyol (41,7 milions; s’hi inclouen també variants criolles), el xinès (3,4 milions), el tagal (1,7 milions), el vietnamita (1,5 milions) i l’àrab (1,2 milions).

El multilingüisme fa por a molta gent dels EUA i en particular a l’actual president i els seus seguidors (molts d’ells, parlants de llengües que no són l’anglès). Aquesta llei que ara ha signat potser no té gaires efectes immediats, i si en té potser no són de rellevància (el temps ho dirà). Però ja hem vist que no és una mesura nova en la història dels EUA. Allò que és probable és que es produesquin situacions de conflicte que no són noves en la història d’aquest país. Contra la por, cal més informació.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

 

Bibliografia:

Fouka Vasili (2016). Backlash: The Unintended Effects of Language Prohibition in U.S. Schools after World War I. Standford Center for international Development. Working paper núm. 591, 1-60.

 

Llengua Nació ameríndia Lloc Navaho (Diné Bizaad) Oficial a la Nació Navaho Arizona, Nou Mèxic, Utah Cherokee (Tsalagi) Oficial a la Nació Cherokee Oklahoma Miwok (Norte i Costaner) Oficial a la tribu Miwok California Hopi Oficial a la Nació Hopi Arizona Shoshone Oficial a la Nació Shoshone Idaho, Utah, Nevada, Wyoming Zuni Oficial a la Nació Zuni Nou Mèxic Pueblo de Laguna (Keres) Oficial a la Nació Pueblo de Laguna Nou Mèxic Lakota (Sioux) Oficial a la Nació Lakota Dakota del Sud, Nebraska Osage (Wazhazhe) Oficial a la Nació Osage Oklahoma Choctaw (Chahta) Oficial a la Nació Choctaw Oklahoma, Mississipí Apache (varietats com el Western Apache i el Jicarilla Apache) Oficial a la Nació Apache Arizona, Nou Mèxic Mohawk (Kanikoriio) Oficial a la Nació Mohawk Nova York, Quebec, Ontàrio Menominee (Menominee-Wolf) Oficial a la Nació Menominee Wisconsin Nez Perce (Nimiipuu) Oficial a la Nació Nez Perce Idaho, Oregon Blackfeet (Amskapi Piikani) Oficial a la Nació Blackfeet Montana Pawnee (Pani) Oficial a la Nació Pawnee Oklahoma Seminole (Mikasuki i Creek) Oficial a la Nació Seminole Florida, Oklahoma Chickasaw (Chikashsha) Oficial a la Nació Chickasaw Oklahoma Kiowa Oficial a la Nació Kiowa Oklahoma Mandan, Hidatsa i Arikara Oficial a la Nació Three Affiliated Tribes Dakota del Nord Cherokee de les Muntanyes Orientals (dialecte Cherokee de les muntanyes) Oficial a la Nació Eastern Band of Cherokee Carolina del Nord Tlingit Oficial a la Nació Tlingit i Haida Alaska Inupiat (Inupiaq) Oficial a les comunitats Inupiat Alaska Yupik Oficial a les comunitats Yupik Alaska Alutiiq Oficial a la comunitat Alutiiq Alaska Cree Oficial a la Nació Cree Montana Nuu-chah-nulth Oficial a la Nació Nuu-chah-nulth Colúmbia Britànica, Canadà, però també té membres als Estats Units Kaw (Kansa) Oficial a la tribu Kaw Kansas Pomo Oficial a la tribu Pomo California Wichita Oficial a la tribu Wichita Oklahoma

 

La dimissió de Laia Estrada com a diputada al Parlament de Catalunya, que VilaWeb va avançar en exclusiva, clou una setmana que ha trencat el mirall de la CUP. Les diferències internes sobre el futur de la candidatura s’han fet públiques en un moment en què, finalitzat l’anomenat Procés de Garbí, els anticapitalistes es troben en una cruïlla decisiva.

Laia Estrada, cap de llista de la CUP, diputada al parlament i militant d’Endavant, va presentar la dimissió llegint una llarga carta. La mesa nacional que havia estat convocada dissabte a Vallgorguina (Vallès Oriental) va intentar que la dimissió no es conegués per poder anunciar el relleu al setembre, però la difusió de la notícia per VilaWeb va fer-ho impossible.

En la carta, Estrada no fa referències personals a ningú, però adverteix d’un intent d’acostament d’alguns membres de la CUP al projecte de confluència que fa temps que impulsen alguns sectors d’ERC i els Comuns amb els federalistes dits sobiranistes.

En el text, és especialment significatiu que, fent referència al conflicte entre els dos principals partits de la CUP, que tradicionalment ha estat font de tensió, Estrada afirma clarament que no hi ha una batalla ni diferències entre Endavant i Poble Lliure, sinó que el conflicte és sobre la preservació de la CUP com un espai de l’esquerra independentista o la seva absorció dins una hipotètica confluència de partits sobiranistes.

El Procés de Garbí, acabat fa poc, deixa ben clara la posició oficial de la CUP, rotundament contrària a aquest tipus de confluències que porten aparellat un acostament inevitable al PSOE. En aquest sentit, el secretariat nacional no va considerar alarmants les queixes, tenint en compte que era una decisió debatuda fa mesos i descartada. Però, segons diverses fonts consultades per VilaWeb, l’actuació del secretariat nacional no ha estat ben acollida per una part de l’organització que considera que hauria d’haver resolt el conflicte latent dins el grup parlamentari, conflicte que ara ha esclatat.

Les mateixes fonts afirmen que bona part de la crisi pot tenir com a rerefons el diferent nivell de preocupació que han mostrat sobre aquest tema Estrada i altres membres de la candidatura i el secretariat nacional.

El nom de la diputada Laure Vega és el més recurrent quan es pregunta qui podria representar aquest acostament als partits sobiranistes.

Vega, que tal com va avançar el diari Ara i va confirmar el partit, ja no és militant d’Endavant, va negar ahir en públic haver participat en cap reunió destinada a bastir un front d’esquerres amb la participació de persones com Joan Tardà, David Fernàndez o Xavier Domènech. Els implicats també ho han negat i les fonts consultades per VilaWeb hi coincideixen. Vega va fer un piulet en què deia: “Com a representant de la CUP sempre treballo d’acord amb la meva organització. No he assistit mai a cap reunió d’aquest tipus.”

Tot i això, la Forja, organització vinculada a Poble Lliure, va fer abans-d’ahir un fil de piulets, que després va esborrar, en què acusava directament Laure Vega d’utilitzar la “seva posició institucional per prioritzar una agenda pròpia, acostant-se cada cop més a l’esquerra espanyola i espanyolista, allunyant-se dels principis independentistes fundacionals”.

 

The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias

Un calfred recorregué el cos de Ricardo Rezende Figueira tan bon punt llegí el titular: Volkswagen deia que estava preparada per a expiar el seu passat, després de dècades. Havent admès, finalment, que havia col·laborat amb la dictadura militar brasilera per reprimir l’organització dels seus treballadors al país, el fabricant d’automòbils havia començat a negociar indemnitzacions.

Rezende llegí l’article fins al final i, en acabat, es quedà assegut en silenci durant una estona.

La notícia no deia res sobre el ranxo de Volkswagen. Tampoc no esmentava la selva amazònica, on els dirigents de l’empresa havien presidit, en el seu moment, una propietat gairebé dues vegades més extensa que no la ciutat de Nova York sencer. A voltes, a Rezende li costava d’evitar la sensació que ningú ja no recordava què hi havia passat: el treball forçat i les privacions, la tortura i la violència, l’engany i l’horror. Però Rezende sí que ho recordava. De fet, ho havia registrat tot.

Potser no era massa tard, va pensar.

Era començament del 2019. Rezende va sortir del seu petit pis i va travessar el carrer cap a la universitat federal de Rio de Janeiro, on impartia classes sobre la protecció dels drets humans i coordinava una comissió d’estudi de l’esclavitud moderna. A 73 anys, amb cabells blancs i ulleres, feia temps que havia deixat d’assemblar-se al sacerdot malgirbat que havia encapçalat una investigació sobre les presumptes atrocitats perpetrades a la finca Vale do Rio Cristalino, propietat de la filial homònima de la divisió brasilera de Volkswagen. Però encara tenia les proves documentals que havia reunit en aquell temps, dins un arxivador. Feia anys que hi eren.

Rezende trucà a Rafael García, que investiga casos de treball esclau per al Ministeri de Treball del Brasil. “Has vist que Volks ha reconegut què va fer?”, li preguntà Rezende. Potser havia arribat l’hora d’investigar, també, el ranxo de Volkswagen, afegí.

La carretera que condueix a l’antic ranxo de Volkswagen a l’Amazònia, ara abandonat (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

García no sabia de què li parlava. No tenia ni idea que Volkswagen hagués participat en un dels primers grans experiments de la globalització ara fa mig segle, quan unes quantes multinacionals van associar-se amb el règim autoritari del Brasil per desenvolupar l’Amazònia, sovint a còpia d’empènyer els pobres de la zona al treball semiesclau. Però García confiava en el vell sacerdot i n’admirava la feina, de manera que li demanà els arxius. Eren més d’un miler de pàgines; Rezende trigà dies a fotocopiar-les totes.

L’advocat recordava com se li va accelerar el pols mentre examinava els documents. No havia vist mai una feina documental tan acurada i detallada, que incloïa els testimonis de dotzenes de treballadors i les seves famílies.

“Érem dins una presó”, digué a Rezende un treballador que havia aconseguit d’escapar del ranxo.

“No vaig tornar a saber mai més res del meu fill”, li explicà la mare d’un treballador desaparegut al ranxo.

García recorda haver trucat al seu col·lega Christiane Nogueira. “Has de veure què hi ha en aquests arxius”, li va dir.

Els papers s’havien esgrogueït pel pas del temps i la humitat. La lletra era petita i borrosa, escrita a màquina o amb la cal·ligrafia irregular de Rezende. Però les històries que s’hi explicaven eren clares i coherents.

L’expedient identifica 69 presumptes víctimes, amb testimonis que daten del 1977 fins el 1987. Hi inclou declaracions notarials, declaracions policíaques i documents judicials, a més de retalls de premsa de fa dècades en portuguès, francès i alemany.

Pàgina rere pàgina, els documents relaten com els capatassos de Vale do Rio Cristalino, filial de Volkswagen Brasil, van captar centenars de temporers informals per treballar a la propietat amazònica de Santana do Araguaia amb la promesa d’un bon salari i una vida millor. Però una volta arribaven a la finca, els treballadors quedaven atrapats: aïllats geogràficament, ofegats pels deutes, malalts de malària i obligats a treballar sota amenaça de violència extrema. La seva feina era senzilla: destruir la selva per fer-hi espai per al bestiar.

“Treballàvem de dilluns a dilluns, sovint sense menjar”, recorda un home. I afegeix: “Ens amenaçaven de matar-nos.”

De jove, Raimundo Batista de Souza fou retingut durant mesos al ranxo amb els seus germans, Raul i Jaldemar (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Els capatassos de Val do Rio Cristalino, coneguts informalment com a Chicô i Abilão, eren les dues grans cares del terror al ranxo. Eren els responsables de coordinar el grup d’homes armats, coneguts com a “inspectors”, que, segons els registres, recorrien a qualsevol mitjà que calgués per obligar els homes a treballar.

“Van lligar un home a un arbre, el van apallissar i el van deixar enmig de la selva, nu”, declararen l’any 1983 tres homes que van aconseguir d’escapar del ranxo.

“Tenien una cova on mataven la gent i en llançaven els cadàvers”, recorda Edivan Dies Alencar, un dels ex-treballadors supervivents del ranxo.

Volkswagen Brasil no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article. En una declaració al diari, l’empresa diu que “refuta i rebutja categòricament totes les acusacions” d’abusos al ranxo de Vale do Rio Cristalino, i afegeix que “continua compromesa a fer justícia”. La seu central de Volkswagen a Alemanya tampoc no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

A començament de març, Rezende concedí a The Washington Post accés als seus arxius. Els periodistes van passar-se setmanes revisant-ne els expedients, a més dels registres del cas als arxius nacionals del Brasil. També entrevistaren vint-i-nou persones familiaritzades amb el ranxo Volkswagen: setze havien treballat a la propietat, i nou al·leguen que van ser-hi esclavitzats.

Durant dos viatges al sud-est de l’Amazones, incloent-hi una visita a les ruïnes del ranxo, els periodistes de The Washington Post localitzaren treballadors que no havien parlat mai de la seva experiència amb les autoritats. Les seves històries s’assemblaven molt a les d’altres supervivents. Valdeci Alves Fumeiro, de 74 anys, diu que va arribar al ranxo a la recerca d’una amant perduda i que va ser obligat a treballar sense sou. Diu que passà set anys a la propietat, sense que li permetessin sortir-ne ni una sola vegada, ni tan sols quan va caure de cara sobre una tanca de filferro punxegut i s’esgarrinxà la cara. En compte de dur-lo a l’hospital, recorda, els responsables del ranxo van cosir-li les ferides allí mateix i el van posar a treballar immediatament.

Avui viu tot sol al final d’un camí de terra als turons que envolten l’antiga finca de Volkswagen. Casa seva està deserta, i el seu rostre, marcat per cicatrius.

“Encara tinc malsons amb les coses que vaig viure”, diu.

El capatàs Francisco Andrade Chagas, més conegut com a Chicô, als anys vuitanta (fotografia: Clovis Cranchi/Estadão Conteúdo). Abílio Dias de Araújo, el capatàs més conegut com a Abilão, el juliol del 1983 (fotografia: Clovis Cranchi/Estadão Conteúdo).

Els registres i testimonis del ranxo ofereixen un retrat devastador no tan sols dels fets que van tenir lloc a la propietat, sinó també del sistema legal i polític que va facilitar els presumptes abusos. Les autoritats estatals confirmaren en quatre ocasions l’existència de treballs forçats al ranxo, segons que mostren els registres. Tanmateix, The Washington Post no ha trobat cap prova de l’alliberament de treballadors, ni tan sols de cap acusació formal contra els presumptes torturadors.

Tan sols ara, dècades més tard, s’ha pogut començar a impartir justícia.

Per a García, llegir l’expedient de Rezende va ser com submergir-se en un capítol perdut i violent de la conquesta brasilera de l’Amazònia. La dictadura militar brasilera, que governà el país entre el 1964 i el 1985, construí autopistes, fomentà la migració en massa i oferí exempcions fiscals i recursos públics abundants a multinacionals amb l’esperança que invertissin en allò que aleshores semblava una aventura quixotesca: la ramaderia a la selva tropical més inhòspita del món.

Volkswagen Brasil, aleshores el principal fabricant automobilístic de l’Amèrica Llatina, acceptà l’envit. A l’indòmit municipi de Santana do Araguaia, l’empresa Vale do Rio Cristalino –l’equip directiu de la qual incloïa el president de Volkswagen Brasil, Wolfgang Sauer, i el director de recursos humans, Admon Ganem– obtingué una gran parcel·la de terra per a construir-hi un ranxo on pretenien d’encabir més de 100.000 caps de bestiar.

“Aquest món no tan sols necessita cotxes; també necessita carn”, declarà el president de Volkswagen, Rudolf Leiding, l’any 1974.

Els boscos del sud-est de l’estat brasiler de Pará van transformar-se radicalment en qüestió de pocs anys. Per talar els arbres de la selva, les empreses van contractar capatassos locals –coneguts com a “gats”– perquè reclutessin temporers, els transportessin a la selva i els posessin a treballar.

Molts d’aquests temporers van ser sotmesos a una esclavitud moderna, tal com ho defineix la legislació brasilera, caracteritzada pel treball forçós, condicions “degradants” i manca de llibertat de moviment. El sociòleg brasiler José de Souza Martins ha calculat la xifra de víctimes d’esclavitud moderna a l’Amazònia en un mínim de 85.000: hi ha unes altres estimacions molt més elevades.

Després de llegir els arxius de Rezende, García i Nogueira decidiren d’obrir una investigació i van emprendre una recerca en diversos estats per a localitzar ex-treballadors i documentació addicional. Al desembre, els seus esforços van culminar en una demanda federal contra Volkswagen Brasil que feia referència a centenars de víctimes. Durant els anys en què el ranxo funcionà, del 1974 al 1986, Volkswagen recorregué al treball esclau i al tràfic de persones a una escala “generalitzada i sistèmica”, segons la fiscalia brasilera. Atès que els presumptes abusos es van cometre en una propietat d’una filial de Volkswagen, els fiscals sostenen que l’empresa matriu n’és la responsable darrera.

Punt de seguretat, ara abandonat, a l’entrada del ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

En declaracions a The Washington Post, Volkswagen Brasil nega les acusacions i defensa que ha estat un motor del “desenvolupament econòmic i social” del país. L’empresa diu que ha “defensat sistemàticament els principis de la dignitat humana i compleix rigorosament totes les lleis i la regulació laboral aplicable”. L’empresa sosté que el govern del Brasil investiga de manera injusta una part no implicada en el cas, mentre que passa per alt la responsabilitat dels capatassos que supervisaven les feines de desforestació.

“En resum, no es pot atribuir cap responsabilitat a Volkswagen”, escrigueren els advocats de l’empresa en resposta a la denúncia del govern, que està pendent de judici en un tribunal federal de l’estat de l’Amazònia.

Un dels capatassos del ranxo, conegut com a Chicô, morí l’any 2014. Un altre reclutador, Abilão, es nega a respondre a les preguntes de The Washington Post. “Sóc vell, no en recordo res”, diu.

Els informes de la policia i els documents judicials revelen que ambdós homes van ser acusats d’haver “utilitzat mà d’obra esclava” tres vegades, pel cap baix, al ranxo Volkswagen el juny del 1982 i dues vegades, pel cap baix, el setembre del 1984 en unes altres granges de la zona. La policia tornà a investigar Chicô el juliol del 1986, però The Washington Post no ha pogut trobar cap constància d’una acusació judicial ferma contra cap dels dos homes.

En una regió on la impunitat sol ser la norma, el cas del govern contra Volkswagen representa la primera vegada que el Brasil ha provat de responsabilitzar algú pel patiment humà causat durant el llarg procés de desenvolupament i obertura econòmica de l’Amazònia.

La propietat funcionava segons una estricta jerarquia social. Els executius dormien en cases opulentes i ben ventilades. El personal, que incloïa conductors, cuiners i pastors, vivia prop de la seu del ranxo, on es venien productes a preus reduïts, i els seus fills assistien a l’escola Wolfgang Sauer, que duia el nom del president de Volkswagen al Brasil. Al bosc, a desenes de quilòmetres de distància, els treballadors informals dormien sota lones de plàstic, bevien aigua sense tractar i vivien sota la vigilància de guàrdies armats.

Gairebé tots els treballadors procedien de pobles de províncies, on els reclutadors els havien promès bons salaris. Però en arribar el ranxo, havent passat prèviament per un punt de control armat, els treballadors no trigaven a adonar-se que havien estat ensarronats. El salari era molt inferior a l’anunciat, i es trobaven al bell mig de l’Amazònia. Molts dels treballadors que van provar de fugir van ser perseguits i tornats al ranxo, segons que explicaren els treballadors a Rezende.

“Van fugir pel bosc, perquè si haguessin agafat la carretera, els gats els haurien mort”, escrigué Rezende el juliol del 1981. “Van haver de caminar durant 155 quilòmetres.”

Rezende (centre, amb ulleres) parla amb Paulo Dutra, executiu de Volkswagen Brasil, durant una visita al ranxo l’any 1983 (fotografia: Clovis Cranchi/Estadão Conteúdo).

Com a investigador d’abusos laborals, Rezende sempre s’ha considerat a si mateix un escèptic. Sabia que el vigilaven de prop: el govern militar l’havia posat sota vigilància i l’havia classificat com a subversiu i simpatitzant comunista, segons que consta en informes desclassificats a què ha tingut accés The Washington Post.

Amb el temps, Rezende començà a creure’s més les històries que li arribaven, que coincidien amb la d’altres casos semblants a la regió i provenien de múltiples fonts no relacionades entre si. I eren molt similars, fins i tot, en els detalls més minuciosos.

Així i tot, Rezende volia més informació. Van anar passant els mesos fins que un bon dia, l’abril del 1983, li va sonar el telèfon: cinc joves acabaven de fugir del ranxo i volien explicar les seves experiències.

El sacerdot recorda que li cridà l’atenció com n’eren, de joves: un tenia tan sols 18 anys; un altre, 17. Acabaven de lliurar una declaració escrita de les seves experiències, testificada per dotze persones, incloent-hi un batlle local. Ara, amb Rezende davant seu, tornaven a explicar la seva història.

Els joves –Pedro Valdo Pereira Vasconcelos, José Libório Desidério, Francisco Rezende de Souza, José Pereira de Souza i José Ribamar Viana Nunes– explicaren que havien estat amics íntims des de la infància. Els encantava jugar a futbol junts. Un dia, a començament del 1983, un amic seu anomenat Batista els va dir que cercava homes per a treballar a la finca de Volkswagen. Els pagarien bé, digué, prou bé per a ajudar les seves famílies. I per si no n’hi hagués prou, la finca disposava d’un camp de futbol.

Els homes no van arribar a jugar ni un sol partit en els tres mesos que van passar a Rio Cristalino, però sí que van ser “venuts” –en paraules seves– a Chicô, que els va posar sota la supervisió de quatre inspectors armats. Ho recorden tot: un home malalt de malària a qui van deixar morir de desnutrició, un altre a qui van disparar un tret a la cama; el cas d’una dona que va ser violada com a càstig per l’intent de fugida del seu marit.

José Ribamar Viana Nunes explica que ell i els seus amics van ser "venuts" a en Chicô (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post). Pedro Valdo Pereira Vasconcelos, era un menor quan fou reclutat per a treballar al ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Una vegada, Vasconcelos va trobar-se amb un home mort enmig de la selva: havia estat lligat a un arbre i apallissat. “Ho vaig veure amb els meus propis ulls”, recorda dècades després.

En aquell moment, l’any 1983, els homes explicaren a Rezende que encara quedaven més de 600 treballadors al ranxo. Amb l’esperança que amb això n’hi hagués prou per a les autoritats, el sacerdot demanà de trobar-se amb el governador de l’estat de Pará, Jader Barbalho, però Barbalho s’hi negà.

Insatisfet, Rezende volà a Brasília juntament amb un dels joves i en difongué el cas als mitjans de comunicació. “Un sacerdot afirma que hi ha esclaus a la granja Volks”, resava un titular del 7 de maig de 1983 del Correio Braziliense.

Els mitjans de comunicació alemanys no van trigar a fer-se ressò de la notícia. Volkswagen negà les acusacions i, en un intent de defensar la seva reputació, convidà una delegació a visitar el ranxo en persona.

El contingent incloïa Expedito Soares –diputat al parlament de l’estat de São Paulo, on s’erigiren les primeres fàbriques de Volkswagen al Brasil– i Rezende mateix.

El sacerdot recorda el ranxo com “un paradís en la immensitat amazònica”. Hi havia jardins, carreteres pavimentades i cases de maó; fins i tot un club, un restaurant i una piscina. “Era com una Brasília en miniatura”, explica.

Mentre els treballadors vivien en la misèria, els caps del ranxo disposaven de luxes de tota mena (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

La delegació va ser rebuda al ranxo per dos homes blancs i alts. L’un era el director de relacions públiques de Volkswagen, Paulo Dutra de Castro. L’altre, Friedrich Georg Brügger, era el director de la finca. Segons el relat d’un periodista que acompanyava la delegació, Brügger lloà l’obra social de l’empresa i assegurà que els 328 treballadors directes del ranxo i les seves famílies gaudien de grans avantatges: menjar a preu reduït, assistència mèdica de franc i educació de qualitat.

Segons Rezende, a la delegació no li permeteren de visitar els campaments de desforestació. No obstant això, un dia, un dels treballadors aconseguí de trobar-los. Es dirigí directament a Rezende i li tocà el braç. Tenia la mà calenta per la febre.

“Heu de salvar-me”, digué al sacerdot.

“Salvar-te de què?”, li respongué.

“Fa nou mesos que treballo aquí i no me’n puc anar”, hi tornà l’home. “Tinc malària i estic malalt, pare… Me’n vull anar.”

Rezende anà a buscar Brügger i li digué: “Hi ha un problema. Ens amagues alguna cosa.”

“Això no és cosa meva; és cosa dels gats”, li etzibà Brügger.

Dècades més tard, en una entrevista, Brügger es reafirmà: els responsables de Volkswagen revisaven amb freqüència els campaments per supervisar l’avenç de les feines de desforestació, però no pas per intervenir en defensa dels treballadors. “La brutalitat, per descomptat, no em sorprèn en absolut; el brasiler és dolent per naturalesa”, declarà l’any 2017 a la periodista alemanya Stefanie Dodt, en una entrevista en què també defensà el suposat ús de la violència per part dels gats: “Per mantenir la turba sota control, cal mostrar una certa força”, digué. The Washington Post no ha pogut posar-se en contacte amb Brügger per a aquest reportatge.

Abans que la seva delegació partís, Rezende i Soares es van trobar per casualitat amb un dels gats. Era Abilão, que conduïa per un camí de terra en una camioneta Chevrolet blanca, abillat amb un collaret d’una creu i un barret de cowboy. Quan li preguntaren per les acusacions de maltractament, el capatàs respongué que a ell tan sols li calia “energia” per a mantenir els seus treballadors motivats, no pas violència.

“Són rodamons repugnants que s’embutxaquen els meus diners i després desapareixen pel bosc”, digué Abilão, segons que recull un informe de la visita que escrigué Soares. El capatàs també es vantà que tan sols 16 dels seus 408 treballadors havien aconseguit de fugir aquell any: un dels fugitius, de fet, havia estat capturat poc abans, i seia a la part posterior de la camioneta del capatàs.

Passats uns dies de la seva visita, la policia de l’estat de Pará obrí una investigació sobre el ranxo de Volkswagen. Els agents n’entrevistaren els treballadors, Abilão i un dels seus inspectors, i després remeteren les seves conclusions al cap de seguretat de l’estat, Arnaldo Moraes Filho. L’agost del 1983, el funcionari escrigué una carta a Barbalho, governador de l’estat, en què confirmava les acusacions de Rezende: els gats, digué, “tracten els seus treballadors com a esclaus”.

Encara que Volkswagen no semblava “directament” culpable de “cap acció delictiva”, Moraes escrigué: “La seva responsabilitat per omissió és clara, atès que és impossible que tot el que ha passat dins els límits de la propietat hagi passat sense el coneixement de l’empresa o, si més no, sense que l’empresa hagi pres mesures.”

Rezende començà a recollir proves dels abusos al ranxo als anys setanta, mentre treballava per a una organització catòlica de defensa dels drets humans a l’Amazònia (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Setmanes més tard, Rezende i uns quants bisbes es reuniren amb Barbalho, el governador estatal, per tractar el cas. El sacerdot recorda que, durant la conversa, Barbalho digué que el govern havia identificat casos de treball esclau al ranxo. Segons O Liberal, el diari més important de l’estat, el governador anuncià que el cas es remetria a la fiscalia estatal.

Però, un any més tard, les autoritats continuaven sense haver pres cap mesura. Quan els funcionaris estatals visitaren el ranxo, l’agost del 1984, havia canviat ben poc, segons que consta en un informe desclassificat a què ha tingut accés The Washington Post: els treballadors continuaven treballant en condicions altament dures, retinguts contra la seva voluntat.

Però ningú no prengué mesures. Barbalho, ara senador federal, rebutja una sol·licitud d’entrevista de The Washington Post, tot al·legant que no recorda el cas.

El setembre del 1984, la policia detingué Abilão després de trobar 107 treballadors esclavitzats en dues granges no relacionades entre si a la regió, tal com consta en un informe desclassificat del servei d’intel·ligència brasiler. L’informe indicava que les autoritats també pretenien d’arrestar Chicô, descrit com “un dels principals reclutadors de treballadors manuals de tot el sud de Pará”, però que no van poder localitzar-lo.

Rezende se sentia impotent: no sabia què més podia fer. Desproveït de més opcions, s’aferrà als seus arxius.

“Teníem proves”, diu. “Sabia que algun dia això sortiria a la llum.”

L’any 2019, després de setmanes d’examinar minuciosament els arxius del sacerdot, el fiscal Rafael García arribà a la conclusió que tenia tot els elements necessaris per a construir un cas sòlid. Com a coordinador nacional de la divisió federal de treball esclau, sabia que aquesta mena de causes es basaven, en gran manera, en proves documentals. I ell tenia la informació clau: dates, noms, edats. No el preocupava el temps que havia transcorregut: al Brasil, el delicte de “reduir algú a condicions anàlogues a l’esclavitud” no prescriu mai.

Però amb els documents no n’hi havia prou, segons que explicà García a Rezende: calia localitzar les víctimes que el sacerdot havia entrevistat feia tants anys. No seria fàcil: la gent mor i desapareix. La dispersió geogràfica dels treballadors havia estat immensa: els gats solien dur els treballadors a altres estats, a milers de quilòmetres de distància.

A Canabrava do Norte, el poblet on Rezende havia entrevistat els cinc treballadors fugats feia tants anys, els investigadors van fer un avenç clau: els homes eren vius i volien parlar. Les seves històries no havien canviat, però els seus cossos, sí. Ara eren vells. A 62 anys, Francisco Rezende de Souza –sense relació amb el sacerdot– pràcticament no podia caminar. Quan parlava, se sentia poca cosa més que un murmuri. Els seus mesos al ranxo de Volkswagen, segons que explicaren els amics, l’havien destrossat i l’empenyeren a l’alcoholisme.

“No va aconseguir mai de tenir feina estable”, explica Antônio Eliseo Gobatto, amic de l’home, a The Washington Post. “No va tenir dona, no es va casar mai. Sempre se sentia inferior en tot allò que feia.”

Traumatitzat, Francisco Rezende de Souza s’entregà a l’alcoholisme després d’escapar del ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

A dos estats de distància, els investigadors localitzaren els tres germans De Souza: Raúl, Raimundo i Juldemar. Els tres mesos que havien passat al ranxo els havien transformat per sempre més. Quan la filial de Volkswagen cedí el control de la propietat, l’any 1986, els gats no els deixaren anar, sinó que els van vendre i els van separar.

“Encara puc veure els meus germans pujats a la part posterior d’un camió i allunyant-se de mi”, explica Raúl a The Washington Post entre llàgrimes. Segles després que els seus avantpassats fossin portats al Brasil com a esclaus, diu, la seva família havia tornat a l’esclavitud.

Raúl explica que passà els següents quatre mesos captiu, fins que un granger el va ajudar a escapar. Va trobar el camí de tornada a casa i es retrobà els seus germans, que també havien aconseguit de fugir. Però Raúl va descobrir que Juldemar, colpit pel trauma de les seves experiències al ranxo, havia deixat de ser el mateix. Avui dia, l’home ja no parla: tan sols assenteix amb el cap i es balanceja.

Després de més d’un mes de cercar testimonis, els investigadors havien aconseguit localitzar 14 dels 69 testimonis identificats als arxius de Rezende. L’any 2022, un investigador es reuní amb els homes i els parlà sobre la causa penal que el Ministeri de Treball brasiler havia presentat contra Volkswagen. El seu testimoni, els explicà, podria ser crucial. Els demanà si voldrien testificar.

“Hi estaven interessats”, recorda l’investigador. “Tots hi estaven interessats.”

Raimundo Batista de Souza diu que fou retingut al ranxo contra la seva voluntat durant mesos, juntament amb els seus germans, en Raul i en Juldemar (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post). Juldemar Batista de Souza, que la seva família diu que ha deixat de parlar a causa del trauma psicològic que li suposà la feina al ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post). Segles després que els seus familiars arribessin al Brasil com a esclaus, Raul Batista de Souza diu que ell i els seus germans van tornar a l'esclavatge (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Després de mesos de negociacions, Volkswagen es negà a continuar les converses amb el Ministeri de Treball brasiler. Ara començava la primera vista del judici del govern contra l’empresa, a la qual les autoritats exigeixen 30 milions de dòlars en concepte d’indemnització.

La sala del jutjat de la ciutat amazònica Redenção era plena de gom a gom. El primer a declarar va ser un representant de Volkswagen, José Antonio Tiro. Digué que l’empresa no investigava tan exhaustivament els abusos laborals en aquella època, però que havia examinat les acusacions i que no hi havia identificat cap irregularitat.

Llavors, d’un en un, els treballadors van pujar a l’estrada:

“Ens van vendre”, digué Raúl Batista de Souza.

“Dormíem sota una lona de plàstic negra”, digué Pedro Vasconcelos, un altre treballador.

“Tots anaven armats; havíem de treballar”, diu José Ribamar Viana Nunes.

Rezende, que havia vingut des de l’altre extrem del país, s’aixecà per testificar. Mirant directament al jutge, Rezende digué que havia sentit queixes de l’existència d’un “camp de concentració” a la finca d’ençà del 1977, però que ningú hi havia fet res. “Vaig rebre queixes i més queixes contra aquests mateixos gats els anys següents”, digué. “Però el problema no se solucionà.”

Després del seu testimoni, el jutge donà per acabada l’audiència, tot prometent que emetria una decisió en les setmanes següents. Esgotat, Rezende tornà Rio de Janeiro. “No hi ha res que ho pugui arreglar mai, això”, es diu a si mateix.

Els treballadors s’havien fet vells. Ell, també.

Un matí, al seu despatx de la universitat, Rezende obre un prestatge i mostra munts d’expedients. Cadascun, diu, detalla acusacions d’esclavitud en una propietat rural de l’Amazones. Cap de les empreses implicades ha rendit comptes davant la justícia. Confia que el cas contra Volkswagen sigui tan sols el primer de molts.

Treballadors del ranxo, en una fotografia no datada (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Mostra el seu expedient sobre Rio Cristalino i el deixa caure sobre la taula amb un cop suau. Són més de mil pàgines, diu, però l’expedient romandrà incomplet per sempre més: ell, al cap i a la fi, tan sols va poder recollir les històries dels qui van ser prou valents per a explicar-les. Però n’hi ha molts altres que no han fet mai cap pas endavant.

Qui eren?, es demana. Què van haver de suportar?

Ho sabrà mai?

Algun dia, es diu Rezende a si mateix, tornarà als boirosos turons de l’Amazònia per acabar una feina que fa dècades que va començar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

És de matinada i un ciclomotor entra en un bar de Llubí, el pub Sis Kaires. De fons, sona un jaleo ciutadellenc. L’escena és impecable: s’emulen els cavalls de Sant Joan de Ciutadella amb aquest vehicle i molta gent dins el pub. Ple de gom a gom. Un fet espontani, el 1993, que durant els anys següents agafa força i es converteix en ritual, amb caixer senyor inclòs. Neix la festa del motoret de Llubí. Potser no és la més coneguda, posició que possiblement ostenta el Much de Sineu, però és un exemple més de neofesta, les celebracions que s’han trobat en ple auge durant la darrera dècada a Mallorca i s’han consolidat –fins i tot massificat, també– aquests darrers anys.

Com l’origen estrambòtic de Llubí, cada neofesta en té un de diferent. Per exemple, el Much de Sineu, que pot encabir unes vint mil persones en un municipi de poc més de 4.300 habitants. L’any 2003, i en el marc de les tradicionals festes de la Mare de Déu de Sineu, el 14 d’agost, un grup de joves va anar a les festes de Vilafranca i va robar la careta del dimoni, i la van passejar per tot Sineu. Un èxit: l’any següent es va repetir la comparsa, però amb elements propis, inspirats en la llegenda del Much del Puig de Reig.

Parteixen d’un element local

Com explica l’antropòleg i periodista Marcel Pich, que va publicar el llibre Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes (Lleonard Muntaner), les neofestes comparteixen algunes característiques similars, tot i néixer de contextos totalment diferents. “Totes agafen algun element local, per exemple, el Bou de Talapi (la Pobla) agafa una figura prehistòrica del cap de bou. Hi ha una inserció d’elements vinculats a la tradició i la historicitat del poble, que tenen aquest aspecte tradicional. És a dir: no són festes holy.”

Festa del bou de Talapi, a la Pobla.

A això, s’hi afegeix una demanda de participació dels joves durant les festes del poble, que sovint queden allunyades de les seves pretensions. “Més enllà de la mixtura que es fa d’elements vinculats a la cultura popular, com figures, balls, rondalles o xeremiers, també és interessant de veure que hi ha una apropiació i un ús estratègic de símbols del país. Senyeres, cançons, banderes o himnes que tenen un component nacional important”, apunta Pich, que assegura que dins les festes, tot i que no siguin polítiques, també hi ha espais ideològics. “Segurament, hi ha molta gent que hi va i no s’assabenta de res de la pel·lícula, però si vas a Sineu és difícil no trobar-te banderes, ikurriñes i estelades al cap del Much. I si sents el pregó, sempre hi ha apel·lacions o referències a temes lingüístics, culturals i polítics”, afegeix.

En aquest sentit, l’antropòleg apunta que la festa és un moment catàrtic que permet moltes coses. Per això es converteix en un espai ideal contra la impotència o la desmobilització. “Serà interessant de veure com evolucionaran els pròxims anys i quins discursos s’hi faran: si es queden només amb el component estètic o continuen amb el component polític”, reflexiona Pich.

Un reflex de la identitat mallorquina

“Totes les festes agafen part de la tradició del folklore local, perquè volen ser festes identitàries”, assenyala Pich, que ha analitzat i viscut en primera persona totes les neofestes. També hi ha un component de batalla. Per exemple, la mateixa gent que organitza el Much, explica, és la que va lluitar contra l’autovia Inca-Manacor: “El substrat és el Pla de Mallorca, perquè la majoria de festes es fan en pobles d’interior. És el lloc on hi ha menys immigració, on el vot nacionalista ha estat més acusat, on hi ha celebracions històriques… És el lloc on es veu de manera més clara allò que anomenam identitat mallorquina, malgrat que n’hi hagi pertot.” Una bona prova que han arribat pertot és el que ha fet Orgull Llonguet amb Canamunt i Canavall.

Batalla de Canamunt i Canavall a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Auge en la legislatura Bauzá

De neofestes, n’hi ha hagut sempre. Bàsicament, perquè quan es crea una cosa, sempre ha estat nova en algun moment. Però sí que hi ha un moment en què l’auge va ser evident: la legislatura Bauzá. És quan va sorgir aquest terme i, tot i tenir cadascunaelles un origen completament diferent, es van començar a analitzar de manera conjunta.

No és casualitat. O, si més no, la coincidència d’aquest auge amb l’etapa Bauzá ha estat força induïda. Pich ho atribueix a una combinació de factors: “La legislatura Bauzá es caracteritza pel menyspreu a la llengua, la cultura, el territori i la cultura local, i que aquestes festes siguin una mena de trinxera ideològica ajuda. Això les potencia.”

De fet, el musicòleg Amadeu Corbera exposa idees similars en un article titulat “La desaparició de l’escena del rock català com a arena política al segle XXI”. Corbera indica que les neofestes van més enllà del gaudi i de la celebració, i que “són l’expressió última d’un conflicte identitari latent, però també de gènere, ecològic o turistico-colonial on, de manera més o menys paròdica, es retrata i es dibuixa una Mallorca rebel.” Així, diu que l’acte polític festiu no són únicament els missatges i els símbols que apareixen en aquestes festes, sinó que ho és el simple fet de celebrar-les. I això, segons ell, ha canviat l’arena política al segle XXI: “Si en el passat el rock havia servit com a arena d’exaltació simbòlica i ideacional del fet polític, avui això es manifesta en les denominades neofestes.”

Turisme, però interior

Fins fa relativament pocs anys, era comú entre els adolescents –i no tan adolescents– fer la ronda de revetles durant l’estiu. De divendres a divendres, d’un poble a un altre de Mallorca on hi havia revetla, perseguint els grups musicals que feien versions i omplint plaça rere plaça. Ara són les neofestes, les que atreuen joves i no tan joves.

“Ja hi ha turistes en aquestes festes. Hem criticat tota la vida el turisme de sol i platja, d’estrangers que vénen aquí i no coneixen la nostra cultura. Però és que els mallorquins externs que van a les festes i arriben quan s’ha acabat tot el protocol festiu només per a engatar-se tenen la mateixa actitud: anar a consumir pur oci”, subratlla Pich. És a dir, festes turistitzades pels mateixos mallorquins, amb la necessitat d’anar a descobrir unes altres coses. “No sé si ho fan per la festa, perquè s’ha exotitzat la part forana o perquè hi veuen un ambient en què viure coses mallorquines.”

Una popularitat que les amenaça

Pich també creu que cada volta hi ha més gent a les festes perquè a Mallorca, simplement, hi ha més gent. “Les festes ens diuen què passa, són un bon reflex de la resta. La mobilitat també és una manera de veure com funciona i es cou el país i les festes”, diu. En aquesta línia, Corbera esmenta el perill que comencen a tenir aquestes celebracions: “La seva gran popularitat amenaça de massificar-les i folkloritzar-les, un fet que aquestes festes intenten d’alguna manera combatre en el pla simbòlic i temporal.”

De fet, les celebracions que neixen com a alternatives s’han vist de cop institucionalitzades pel gran èxit que han tingut a cada poble. “La gradual consolidació i popularitat d’aquests esdeveniments i la seva assumpció per part del discurs oficial de promoció posa en perill la seva mateixa essència, atès que els converteix en objectes folklorístics desposseïts, per tant, de la seva força vivencial i impugnació discursiva”, sentencia.

Diferenciar per i per a en qualsevol context no és difícil. N’hi ha prou de tenir en compte que per a es fa servir quan parlem de la finalitat o la conseqüència d’una cosa. I per, en tots els altres casos.

‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?   

Ara, davant un infinitiu és diferent, perquè Fabra –recollint l’ús que se’n feia en la llengua antiga– va restringir-hi la utilització de per a. Joan Coromines va anar més enllà i va proposar de no fer servir mai per a davant infinitiu. Per contra, alguns altres lingüistes, com ara Gabriel Bibiloni, són partidaris de mantenir davant infinitiu la mateixa distinció que davant un nom. Finalment, el IEC va admetre aquestes tres opcions:

1. Fórmula Bibiloni. Davant infinitiu, s’aplica la mateixa distinció que en la resta de situacions. Així com escrivim Treballa per a la consecució d’un objectiu, escriurem Treballa per a aconseguir un objectiu. I així com escrivim És útil per a tot, escriurem És útil per a fer-ho tot. Aquesta norma s’adiu amb el parlar del País Valencià i de les terres de l’Ebre.

2. Fórmula Coromines. Davant un infinitiu, no fer servir mai per a, sinó sempre per. Segons aquesta norma, escriurem Treballa per aconseguir un objectiu i És útil per fer-ho tot. S’adiu amb els parlars orientals.

3. Fórmula Fabra. Mantenir per a sempre que s’indiqui finalitat, llevat dels casos en què la preposició depèn d’un verb d’acció voluntària. Aquesta és la fórmula que segueix VilaWeb. Exemplifiquem-la:

—Treballa per aconseguir un objectiu (treballar és un verb d’acció voluntària).

—Escric per divertir-me (escriure és un verb d’acció voluntària).

—És útil per a fer-ho tot (útil no és verb).

—Serveix per a fer moltes coses (servir és verb, però no és d’acció voluntària).

“Per” i “per a”: casos especials

Un estudi conjunt de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar i la Universitat Yale, als Estats Units, conclou que l’origen d’alguns trastorns neuropsiquiàtrics, com ara l’autisme, la depressió o el trastorn bipolar, i de patologies neurodegeneratives com l’Alzheimer i el Parkinson, es pot trobar en estadis molt inicials de la formació del cervell durant el desenvolupament fetal.

Els investigadors han analitzat prop de 3.000 gens relacionats amb aquests trastorns o malalties i han simulat què passa quan s’activen o s’inactiven en les cèl·lules mare implicades en el desenvolupament del cervell.

L’estudi indica que molts d’aquests gens ja són funcionals en les fases més primerenques, quan aquestes cèl·lules comencen a formar les neurones i les seves estructures de suport.

Per arribar a aquestes conclusions, s’han combinat dades de cervells humans, de ratolins i de models cel·lulars in vitro. Això ha permès de simular xarxes de regulació específiques per a cada tipus cel·lular i observar com l’activació de certs gens influeix en l’aparició d’alteracions cerebrals.

Els resultats apunten que totes les patologies estudiades –de la microcefàlia i la hidrocefàlia fins a l’anorèxia i l’esquizofrènia, passant per l’Alzheimer i el Parkinson– comparteixen gens actius durant els primers moments de formació del cervell. Això ha permès de delimitar amb més precisió les finestres temporals i els tipus de cèl·lules més sensibles a l’acció d’aquests gens.

Els autors destaquen que entendre aquests mecanismes pot ajudar a dissenyar teràpies dirigides, fins i tot basades en teràpia gènica, per tractar de manera personalitzada malalties que afecten l’escorça cerebral. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature Communications.

El Dansàneu ha donat avui el tret de sortida amb una obertura multidisciplinària que ha desplegat arts visuals, teatre i dansa en diàleg amb el paisatge i el patrimoni de les Valls d’Àneu. El festival ha alçat el teló amb el monòleg La Majordoma interpretat per Rosa Renom, a la plaça Major d’Estaron, un poble de tot just disset habitants. Aquest és un exemple de la filosofia del Dansàneu, apropar la cultura a tots els racons de les Valls d’Àneu per petits que siguin. Aquest any el Dansàneu oferirà trenta-cinc propostes culturals en vint-i-set seus de les Valls d’Àneu fins al dia 3 d’agost.

Halo de Melania Olcina Yuguero a la coreografia i dansa i Fátima Cué, a la veu ha estat el segon espectacle programat avui. Un poema respirat i escoltat a través del cos, imaginat com un instrument de vent que inhala i exhala el relat d’una metamorfosi. El festival tornarà a distribuir les activitats en tres franges horàries i la meitat seran gratuïtes. Les produccions de dansa de Toni Mira i Magdalena Garzón; una lectura sobre Thoreau a càrrec de Carlos Cuevas al bosc del Gerdar; o la música de Tarta Relena, Salvador Sobral, Quimi Portet i Mayte Martín, seran alguns dels plats forts del Dansàneu. El festival també presentarà el retaule de Sant Martí d’Escalarre, que ha retornat cent anys després al territori, en el marc de l’eix ‘Patrimoni i comunitat’ que vertebra aquesta edició.

Els concerts del Dansàneu

Les propostes musicals inclouen el concert de les Tarta Relena, que presentaran el seu nou disc a la plaça de l’Església de Borén, o l’únic concert que faran aquest estiu el portuguès Salvador Sobral i la catalanoargentina Lucia Fumero, a la plaça Major de Borén. També s’ha programat una actuació de Judit Nedderman i Pau Figueres al cap del Port de l’estació de Baqueira-Beret, que s’estrena com a ubicació del Dansàneu i també acollirà una activitat astronòmica nocturna.

Anna Roig i Carles Belda presentaran Passar-la bé! a la central hidroelèctrica d’Esterri d’Àneu, i la premiada Mayte Martín portarà el seu espectacle Flamenco íntimo a l’església dels sants Just i Pastor a Son. El Dansàneu també homenatjarà els cinquanta anys de la trobada d’acordionistes del Pirineu, i el 150è aniversari del naixement del compositor Juli Garreta, amb les cobles Sant Jordi i la Principal del Llobregat.

Quimi Portet, Kalakan o Alosa són altres propostes musicals destacades del programa de la 34a edició. L’única producció pròpia d’aquesta edició estarà dedicada a la poesia i comptarà amb Andrea Motis cantant Corint i Herba de Prat (Poemes d’Àneu) amb Joan Díaz trio i recitació de Manuel Forcano.

La dansa es trasllada al poliesportiu d’Esterri

Aquest any el poliesportiu municipal d’Esterri d’Àneu s’habilitarà per a la dansa i com a zona polivalent en cas que calgui reubicar activitats per la pluja, i acollirà la cloenda amb el duet que formen Lali Ayguadé i Joana Gomila. A més, la central hidroelèctrica d’Esterri mostrarà el projecte de dansa vertical ‘Fargar’, de la companyia Berta Baliu, i una actuació dels Malfargats del Pallars.

La companyia Toni Mira portarà al Dansàneu l’espectacle Tempo, una coproducció del Mercat de les Flors interpretada per set joves ballarins, i la coreògrafa mallorquina Magdalena Garzón mostrarà la proposta Altars Profans.

Patrimoni i comunitat

Aquest any el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, entitat organitzadora del Dansàneu, s’ha proposat reflexionar al voltant del vincle entre el patrimoni i la comunitat que li és pròpia. La tria d’aquest eix vertebrador s’ha fet amb motiu de la recent adquisició per part de la Generalitat d’un fragment del retaule gòtic de Sant Martí d’Escalarre, a la Guingueta d’Àneu, que ha tornat al territori un segle després i que ara custodia l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Es tracta d’una de les portes del retaule major de l’església d’Escalarre, que data del segle XV i va ser disgregat a inicis del segle XX per ser venut. La peça mostra la pintura Miracle de sant Martí, del Mestre de Son. El 30 de juliol el fragment tornarà a l’església d’Escalarre per tal que sigui visitable. L’historiador Albert Velasco en farà una presentació, en un acte que inclourà una acció performativa a càrrec del Cor Cererols i la interpretació d’un motet anònim de finals del segle XV ballat per Aleix Martínez.

El plenari del consell municipal de Barcelona ha aprovat el lliurament de les vint-i-cinc Medalles d’Honor de Barcelona, cinc de l’àmbit de ciutat i vint proposades pels consells dels districtes. Quant a les de ciutat, el ple ha guardonat a títol pòstum la llibretera Montserrat Úbeda, el cuiner Fermí Puig i el periodista Òscar Muñoz. A més, també ha concedit la medalla a la comunitat de clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes i al restaurador Rafel Jordana.

Descobrir l’hora màgica del Monestir de Pedralbes

Tots els grups polítics amb representació al consistori hi han votat a favor menys Vox, que s’ha abstingut.

Quant al reconeixement dels districtes, el de Ciutat Vella ha guardonat l’Escola Vedruna Àngels i Maite Roca, l’Eixample a Pepa Serra i Esbart Gaudí, Sants-Montjuïc a Diego García i l’Associació de Veïns Badal-Brasil-Bordeta, les Corts a ADECO Catalunya i el Grup Mou-te les Corts, Sarrià-Sant Gervasi a Jose Luis Lorente i l’Associació Veïnal Sant Gervasi-La Bonanova, Gràcia al Club Bàsquet Coll i Elvira Altés, Horta-Guinardó a la Xarxa de Dones Cosidores i Antonio Novalbos, Nou Barris a Sandor Martín i Alberto Vila, Sant Andreu al Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i Antònia Luengo i Sant Martí a Mercedes Alvira i la Comissió Memòria i Gènere.

El plenari ha premiat a títol pòstum Montserrat Úbeda per la tasca proactiva al capdavant de la llibreria Ona i per la seva defensa de la supervivència dels llibres, del català. A banda, Fermí Puig també ha rebut la medalla a títol pòstum per haver defensat la cuina catalana, la seva dignitat cultural i el seu valor com a patrimoni viu. També Òscar Muñoz ha estat premiat a títol pòstum pel seu llegat en el periodisme, com a model de bones pràctiques.

D’altra banda, la comunitat de clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha estat reconeguda per la seva tasca comunitària lligada a la ciutat de Barcelona, durant prop de 700 anys, com a pilar espiritual del monestir de Pedralbes. I, finalment, Rafel Jordana ho ha estat per la seva tasca al capdavant de la Bodega d’en Rafel, un local que és una aportació fonamental al patrimoni cultural, social i gastronòmic de la ciutat.