La secció quarta de l’Audiència de València ha desestimat els recursos d’apel·lació presentats per unes quantes acusacions particulars i ha rebutjat que s’investigue el representant legal de l’empresa fabricadora del revestiment de la façana de l’edifici del barri de Campanar (València) incendiat el 22 de febrer de l’any passat, en el qual van morir deu persones. Igualment, ha denegat unes altres sol·licituds de prova de les parts, com ara les declaracions testificals de tots els bombers que van participar en un primer moment en l’extinció del foc.

L’Audiència rebutja que se cite a declarar com a investigat el responsable de la mercantil que va fabricar el revestiment de la façana perquè considera que ha estat acreditat que la construcció de l’edifici sinistrat es va ajustar a la legalitat vigent en aquell moment. Segons el parer dels magistrats, a aquesta conclusió s’arriba a partir de les declaracions testificals que s’han pres durant la instrucció per l’arquitecte tècnic autor del projecte de construcció, l’arquitecte tècnic que va supervisar l’execució de l’obra i l’arquitecte municipal que va elaborar l’informe previ a la concessió de la llicència de construcció i ocupació.

“Difícilment pot pretendre’s que existís una responsabilitat penal per la suposada ocultació d’un risc, si aquest estava legalment admès, en estar autoritzat l’ús d’aquest material per al revestiment de la façana”, recull la interlocutòria d’apel·lació. En aquesta resolució, la secció quarta també ratifica la negativa de l’instructor a practicar unes altres diligències relacionades amb el material instal·lat en la façana de l’edifici perquè entén que són innecessàries.

La segona interlocutòria denega, entre més diligències, les que citen en la causa tots els bombers que van participar en la primera intervenció en l’incendi, perquè considera innecessari i redundant. La sala recorda que ja van fer atestats durant la instrucció de tres bombers que van arribar a l’edifici de Campanar en els primers vehicles i van treballar directament en l’extinció del foc. En concret, un bomber sapador, un cap i un sergent. En opinió de l’Audiència, amb això ja s’han esclarit les circumstàncies en què es va fer la intervenció dels bombers.

El conductor d’un camió que transportava productes inflamables ha mort després d’haver bolcat dins un túnel de l’autopista AP-7, a l’altura del municipi del Pilar de la Foradada (Baix Segura). El sinistre ha tingut lloc poc abans de les deu del matí i ha desencadenat un incendi d’alta intensitat per la combinació del tipus de càrrega i el fet que fos dins un túnel.

Segons que ha informat el Consorci de Bombers de la Diputació d’Alacant, les flames i el fum han afectat tot el túnel. En el moment de l’accident, un altre camió era a l’interior, però a certa distància, i no ha estat afectat pel foc. El conductor n’ha pogut sortir pel seu propi peu.

Al lloc dels fets hi treballen encara unes quantes dotacions de bombers dels parcs de Torrevella, Almoradí, Oriola i Elx.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha declarat inadmissible una demanda de l’ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa contra Espanya per la detenció de què fou objecte el 2021, per forçar-lo a declarar en la causa per desobediència al Tribunal Constitucional com a membre de la mesa. El TEDH ha negat que la detenció fos arbitrària perquè hi havia una base legal per fer-ho i ha recordat que se’l va alliberar tan bon punt va complir amb “l’obligació de comparèixer davant de la jutgessa d’instrucció”, que era la magistrada del TSJC Maria Eugènia Alegret. “Va ser detingut unes quatre hores”, diu el tribunal que no ha trobat “convincents” els arguments de Costa per concloure que es van vulnerar els seus drets, segons la resolució que cita l’ACN.

Anàlisi de Josep Nualart: Què hi passa, al Tribunal d’Estrasburg, amb les causes catalanes?

Unes setmanes abans de la publicació d’aquesta decisió Josep Costa havia demanat o bé la recusació dels magistrats del tribunal que havia de prendre aquesta decisió o bé la retirada de la demanda. Ho va decidir arran del rebuig del TEDH a una anterior demanda seva el mes de febrer passat, la que denunciava que Espanya havia vulnerat els seus drets i els d’Eusebi Campdepadrós com a membres de la mesa del parlament quan el TC els coaccionava per impedir que es debatessin resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia. 

Però Costa no va rebre cap resposta a aquesta petició, i menys de mig any després d’haver estat registrada aquesta darrera demanda, ha rebut la decisió d’inadmissió. En aquesta causa, Costa va al·legar la seva immunitat com a parlamentari i va assegurar que no volia “establir un diàleg amb jutges repressors”, arribant a reclamar la recusació de la magistrada d’instrucció. 

El TEDH ha reiterat que Costa no estava protegit per la immunitat parlamentària “en relació amb els actes investigats” i que l’ordre de detenció tenia “base legal”. “El demandant no ha aportat arguments convincents sobre cap arbitrarietat en les accions de les autoritats”, diu la sala cinquena del tribunal europeu.

El 15 de novembre de 2022, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va absoldre tots els acusats, inclòs Costa, al·legant que no es podia establir que haguessin comès el delicte de desobediència.

Aquesta decisió d’avui del TEDH tanca un reguitzell de decisions negatives del tribunal en relació amb causes catalanes, com ara l’arxivament de les demandes d’entitats en defensa de la immersió que havien estat excloses de la causa judicial que imposa un mínim del 25% de castellà a l’escola; l’arxivament de la demanda del pare del nen mort a l’atemptat del 17-A a la Rambla i el de la demanda del president Quim Torra i de Josep Costa mateix per l’espionatge amb Pegasus de què van ser víctimes el 2019 i el 2020.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha declarat inadmissible una demanda de l’ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa contra Espanya per la detenció de què fou objecte el 2021, per forçar-lo a declarar en la causa per desobediència al Tribunal Constitucional com a membre de la mesa. El TEDH ha negat que la detenció fos arbitrària perquè hi havia una base legal per fer-ho i ha recordat que se’l va alliberar tan bon punt va complir amb “l’obligació de comparèixer davant de la jutgessa d’instrucció”, que era la magistrada del TSJC Maria Eugènia Alegret. “Va ser detingut unes quatre hores”, diu el tribunal que no ha trobat “convincents” els arguments de Costa per concloure que es van vulnerar els seus drets, segons la resolució que cita l’ACN.

Anàlisi de Josep Nualart: Què hi passa, al Tribunal d’Estrasburg, amb les causes catalanes?

Unes setmanes abans de la publicació d’aquesta decisió Josep Costa havia demanat o bé la recusació dels magistrats del tribunal que havia de prendre aquesta decisió o bé la retirada de la demanda. Ho va decidir arran del rebuig del TEDH a una anterior demanda seva el mes de febrer passat, la que denunciava que Espanya havia vulnerat els seus drets i els d’Eusebi Campdepadrós com a membres de la mesa del parlament quan el TC els coaccionava per impedir que es debatessin resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia. 

Però Costa no va rebre cap resposta a aquesta petició, i menys de mig any després d’haver estat registrada aquesta darrera demanda, ha rebut la decisió d’inadmissió. En aquesta causa, Costa va al·legar la seva immunitat com a parlamentari i va assegurar que no volia “establir un diàleg amb jutges repressors”, arribant a reclamar la recusació de la magistrada d’instrucció. 

El TEDH ha reiterat que Costa no estava protegit per la immunitat parlamentària “en relació amb els actes investigats” i que l’ordre de detenció tenia “base legal”. “El demandant no ha aportat arguments convincents sobre cap arbitrarietat en les accions de les autoritats”, diu la sala cinquena del tribunal europeu.

El 15 de novembre de 2022, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va absoldre tots els acusats, inclòs Costa, al·legant que no es podia establir que haguessin comès el delicte de desobediència.

Aquesta decisió d’avui del TEDH tanca un reguitzell de decisions negatives del tribunal en relació amb causes catalanes, com ara l’arxivament de les demandes d’entitats en defensa de la immersió que havien estat excloses de la causa judicial que imposa un mínim del 25% de castellà a l’escola; l’arxivament de la demanda del pare del nen mort a l’atemptat del 17-A a la Rambla i el de la demanda del president Quim Torra i de Josep Costa mateix per l’espionatge amb Pegasus de què van ser víctimes el 2019 i el 2020.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Famílies pel Valencià i famílies de Russafa (València), formalitzen la demanda contra l’ordre de la Conselleria d’Educació per la convocatòria de la consulta sobre la llengua base a les escoles, recollida en la coneguda com a llei Rovira. “Amb aquest recurs es pretén evitar que es vulneren els drets lingüístics de l’alumnat, en deixar el valencià en una situació d’inferioritat en relació amb el castellà dins el sistema educatiu”, han dit.

Aquesta formalització es fa en un moment clau: el començament del període de matriculació per a infantil, primària, secundària i batxillerat, després d’una consulta lingüística on el català va aconseguir el 50,5% del suport. Les entitats recorden que, tot i que les famílies tenen dret a escollir el català com a llengua base, la conselleria no garanteix que aquesta elecció siga respectada a l’hora de conformar les línies educatives.

Famílies de Sant Vicent del Raspeig denuncien que la conselleria no els respecta la línia en català

ACPV, Famílies pel Valencià i les famílies de Russafa denuncien que l’administració educativa incompleix el seu deure de garantir el dret a l’ensenyament en català, com estableix l’estatut d’autonomia, i posen l’èmfasi en el fet que s’ha vulnerat aquest dret. “Incompleix la posada en marxa de mecanismes efectius per assegurar que l’alumnat estudie en la llengua elegida per la seua família. La falta de sensibilitat de la conselleria per la llengua pròpia ha forçat les famílies a prendre aquesta decisió”, han dit.

“Vull que la meua filla siga bilingüe”: les famílies de Torrevella que lluiten per una línia en català

Les entitats impulsores reafirmen el seu compromís amb la defensa de la llengua i amb el dret dels xiquets, i avisen que continuaran treballant, tant per la via judicial com per la mobilització social, per revertir aquesta situació. Així, han fet una crida a tota la societat a donar suport a la causa per garantir que els infants puguen viure i estudiar plenament en català, i a les famílies perquè matriculen els seus fills en català en la campanya d’admissió actual.

Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes

La Fiscalia Europea ha obert una investigació sobre un possible desviament de fons europeus Next Generation en el projecte del superordinador quàntic instal·lat d’ençà del setembre passat al Barcelona Supercomputing Center – Centre de Supercomputació espanyol (BSC-CNS).

La Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia espanyola va anar dimecres a les instal·lacions del centre per recollir informació sobre la destinació de 8,1 milions d’euros. L’actuació forma part de les diligències que la fiscalia va obrir arran d’una denúncia sobre suposades irregularitats en el procés de licitació.

Segons que es va explicar en la presentació del projecte, l’objectiu és integrar aquest superordinador al Mare Nostrum 5 i a la resta de la Xarxa Espanyola de Supercomputació (RES). Aquesta integració hauria de permetre que grups de recerca i sectors industrials espanyols en poguessin fer-ne ús per experimentar i desenvolupar productes i aplicacions aprofitant-ne les altes capacitats de processament, molt superiors a les dels ordinadors convencionals.

Formació digital gratuïta - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

“‘Units en la diversitat’ sense el català és blabla.” La Plataforma per la Llengua ha aprofitat la Diada d’Europa per a insistir un cop més en la necessitat que el Consell de la Unió Europea aprovi l’oficialitat del català a les institucions comunitàries. Segons que explica l’organització en un comunicat, han volgut fer una crítica “a la manca de coherència entre l’eslògan de la Unió Europea i l’exclusió de la llengua catalana del règim d’oficialitat”.

La Diada d’Europa se celebra cada 9 de maig per l’aniversari de la Declaració de Schuman, que va pregonar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer cinc anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i va posar de les bases a la Unió Europea.

La iniciativa, diu la Plataforma per la Llengua, cerca trencar l’immobilisme institucional a l’hora de reformar el reglament lingüístic, que fa un any i mig que es negocia, “i fer arribar als líders europeus la importància de reconèixer la realitat lingüística catalana dins el projecte comú europeu”.

Recorden que la qüestió de l’oficialitat continua oberta al Consell de la Unió Europea, i que malgrat que encara no s’ha assolit un acord perquè s’aprovi l’oficialitat, diverses presidències rotatòries del Consell ho han tractat durant el seu mandat. A més, diu que l’actual presidència polonesa ha expressat la seva predisposició a reprendre el debat.

Ahir, el secretari general de Junts, Jordi Turull, va dir que la negociació entrava en el tram final i que esperava que hi hagués notícies al respecte durant aquest mes. Va reclamar la màxima implicació del govern espanyol, començant pel president, Pedro Sánchez, per assolir l’acord.

Al comunicat, la Plataforma per la Llengua reitera que no hi ha motius jurídics ni tècnics per a blocar l’oficialitat, i també posen la responsabilitat en el govern espanyol per tal que desbloqui la negociació i s’aprovi definitivament.

Carlos Cuadrado, un dels fundadors de Ciutadans i responsable històric de les finances del partit, ha guanyat un litigi laboral contra la formació espanyolista, segons que avança Eldiario.es. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha confirmat que el seu acomiadament, a final de febrer del 2023, fou improcedent i ha fixat una indemnització global que supera els 120.000 euros. La sentència reconeix també una multa de 5.000 euros a Cuadrado per la “la mala fe i la temeritat manifesta” de la seva estratègia legal.

Cuadrado va tenir un paper central en l’estratègia de Ciutadans des de la seva fundació, l’any 2006, com a tresorer i més endavant com a secretari de finances i vice-secretari general. Va ser un dels ideòlegs de la fallida moció de censura a Múrcia del 2021, un intent de desallotjar el PP amb l’ajut del PSOE que va acabar amb una fugida de càrrecs al PP i l’enfonsament de Ciutadans a les eleccions madrilenyes. Aquell episodi va precipitar el seu ostracisme i, segons que han reconegut els tribunals, va ser pressionat per abandonar tant els càrrecs polítics com el lloc de treball a l’estructura del partit.

Ciutadans va justificar l’acomiadament per raons econòmiques: a final del 2022 ja havien tancat més de la meitat de les seus i Cuadrado era el treballador més ben remunerat. Li van oferir una compensació inicial de 73.000 euros i una liquidació de 22.500. Tanmateix, amb la sentència del TSJM, s’hi afegeixen 47.500 euros més per compensar la improcedència de l’acomiadament, cosa que eleva el total per sobre dels 120.000.

Durant el litigi, han aflorat episodis que evidencien la crisi interna de la formació. Cuadrado va denunciar a final del 2022 l’ús presumptament irregular de targetes bancàries per part de membres de la direcció i ho va comparar amb el cas de les targetes black. Segons les sentències, també va enregistrar una conversa amb una col·laboradora d’Inés Arrimadas per obtenir justificants de despeses exigits pel Tribunal de Comptes. La direcció, llavors encapçalada per Arrimadas, el va assenyalar com a responsable polític del fracàs a Múrcia i li va exigir que assumís responsabilitats. Cuadrado no va dimitir.

Els magistrats reconeixen el deteriorament econòmic de Ciutadans com a rerefons de l’acomiadament. El patrimoni net de la formació va passar de 14,4 milions d’euros l’any 2020 a tot just 11 milions el 2022, amb pèrdues sostingudes d’un milió anual. Tot i això, consideren que l’acomiadament no s’ajustava a dret i que el partit ha d’indemnitzar Cuadrado. El jutge, però, també critica durament l’actuació de l’ex-tresorer per haver volgut bastir “una narrativa artificiosa de frau massiu dins del partit”, i l’acusa de disparar “en totes direccions” contra els antics dirigents.

Ciutadans, ara encapçalat per Carlos Pérez-Nievas i Mariana Boadella, ha quedat reduït a una presència institucional testimonial. Amb la marxa d’Adrián Vázquez al PP, i després d’una successió de derrotes electorals i escissions, el partit resisteix a dissoldre’s, tot i la desaparició dels seus dirigents més visibles i les tensions internes que encara arrossega.

Joan de Sagarra i Devesa s’ha mort a vuitanta-sis anys. Va ser una de les grans plomes del periodisme barceloní de la segona meitat del segle XX. Les seves cròniques barcelonines al Tele/eXpres dels anys setanta, les seves crítiques teatrals al diari El País dels vuitanta i noranta i també els articles memorialístics en el mateix diari i les columnes a La Vanguardia, a més dels articles d’opinió escrits en català a la revista El Temps dels anys noranta, van construir un nou periodisme cultural, d’altura, al nostre país. Era un periodisme cultural punxegut, sentimental, narratiu, irònic, ple de mala bava també, peces entre el periodisme i la literatura.

Nascut a París el 1938, era fill del poeta Josep Maria de Sagarra, de qui va heretar el pes del cognom, però també la possibilitat de viure un ambient artístic a l’abast de pocs. De petit ja va entrar en contacte amb personatges com el dramaturg Ionesco, l’escultor Giacometti i l’escriptor Sartre, entre molts més. Aquest ambient artístic i intel·lectual del París de la infantesa, la seva curiositat i el seu talent natural, a més de la formació a l’Institut d’Estudis Teatrals de la Sorbona, li van aportar una vasta cultura. Segurament el seu lloc era París, però el seu pare es va morir el 1962 i, fill únic com era, va tornar a Barcelona, on tenia la mare, Mercè Devesa, també dona de gran cultura, que el reclamava.

A Barcelona, es va dedicar plenament al periodisme. La seva rutina era esmorzar al matí amb la lectura de sis diaris d’arreu d’Europa. Estava connectat i ben informat. Això el feia ben diferent de la majoria dels periodistes de l’època. Tot i que els anys seixanta i setanta van ser una època fructífera per al periodisme català i Sagarra va tenir una gran amistat amb periodistes com Ramon Barnils, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. A migdia, solia fer l’aperitiu en una de les bones terrasses de la ciutat, amb el seu got de Jameson; i a la nit, després d’haver escrit l’article, la crònica o la crítica teatral, se n’anava al Boccaccio i acabava de matinada en companyia de Juan Marsé, José Agustín Goytisolo o Jaime Gil de Biedma.

Precisament va ser ell que va popularitzar el terme Gauche divine, per referir-se al grup d’intel·lectuals i artistes progressistes de famílies de la burgesia i una part de pijos que habitaven el Boccaccio, terme que va fer fortuna cultural i social a la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Sagarra n’era un retratista incisiu. Més tard, a l’època de la Catalunya convergent i la Barcelona socialista, també va ser d’ell la popularització del terme cultureta.

Per veure la llibertat, frescor, naturalitat i crítica amb què escrivia, es poden llegir les cròniques digitalitzades que Joan de Sagarra va escriure a la revista El Temps, primer a la dècada dels noranta, i després en una segona època ja començat el segle XXI. Destaquem en especial la peça que va escriure amb motiu de la mort del cantant Ovidi Montllor, un dels seus bons amics: “Dissabte 11 de març, a les Corts”.

Joan de Sagarra va deixar pocs llibres publicats. Deia que tenia mala sort amb els editors. Però sí que va aplegar les seves cròniques del diari Tele/eXpres a Las rumbas de Joan de Sagarra (Kairós, 1971), volum reeditat per Libros de La Vanguardia amb motiu dels cinquanta anys de la publicació. També es van publicar els articles de caràcter memorialístic que va escriure al diari El País, La horma de mi sombrero (Alfaguara, 1997).

En el decurs de la seva trajectòria, tot i ser un personatge incòmode per al poder i amb fama merescuda d’enfant terrible, va rebre uns quants reconeixements: el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1998), el títol d’Oficial de les Arts i les Lletres (2006), el Premi Nacional de Periodisme i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2008).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

L’organització més gran dels Estats Units de suport a víctimes d’abusos sexuals comesos per capellans, la Xarxa de Supervivents dels Maltractats per Sacerdots (SNAP), va presentar una denúncia al Vaticà contra el cardenal Robert Prevost el 25 de març. L’acusaven d’haver encobert casos d’abusos sexuals comesos per capellans mentre era responsable diocesà. Quaranta-quatre dies més tard, Prevost ha estat elegit papa, amb el nom de Lleó XIV.

Shaun Dougherty, president del consell directiu de SNAP, era ahir en un hotel de Roma quan Lleó XIV va aparèixer al balcó de la basílica de Sant Pere. Segons que ha dit, la seva reacció va ser d’estupefacció: “És absolutament xocant que hagin elegit un papa de qui públicament se sap que ha encobert abusos sexuals a infants.”

SNAP va presentar sis denúncies al Vaticà al març contra uns quants cardenals que, a parer seu, han tingut un paper especialment greu a l’hora d’encobrir agressions sexuals infantils. Entre aquests hi havia Prevost.

En una carta de cinc pàgines adreçada a alts càrrecs del Vaticà, Dougherty i més dirigents de SNAP acusaven Prevost d’haver permès que capellans acusats d’agredir infants continuessin oficiant sense obrir cap investigació ni alertar-ne les autoritats civils. Segons que asseguren, també va ocultar proves essencials en els informes que va enviar a Roma, cosa que potser va fer que el Vaticà tanqués els casos.

The Washington Post · Anumita Kaur

El papa Lleó XIV, que va passar-se dues dècades treballant en una de les zones més pobres del Perú, sembla seguir el patró establert per Francesc, el seu predecessor: un “papa del poble”, amb voluntat d’acostament als col·lectius més marginats de la societat.

El pontífex, nascut a Xicago, és el primer nord-americà a dirigir l’Església Catòlica. Encara que la seva posició en algunes de les qüestions més controvertides de l’església continuen sense ser prou clares, Lleó XIV ha donat senyals de voler mantenir una certa continuïtat amb el seu predecessor, que com a pontífex desafià les convencions i obrí la porta del Vaticà als immigrants i els pobres, tot provant de construir una església inclusiva.

“El bisbe no ha de ser un petit príncep assegut en el seu tron, sinó que és algú cridat a ser autènticament humil, a romandre prop d’aquells a qui serveix, a caminar i patir al seu costat, a cercar maneres de viure més plenament el missatge de l’Evangeli entre els fidels”, digué en una entrevista, l’octubre passat.

Heus ací tot allò que sabem de les opinions de Lleó XIV en qüestions polítiques i socials.

Comparteix les opinions de Francesc sobre el paper de les dones a l’església

L’opinió del nou papa sobre el paper de les dones a l’església sembla coincidir amb la del seu predecessor Francesc.

Com a pontífex, Bergoglio va fer més passos per a incorporar les dones al lideratge de l’església que qualsevol papa anterior. També establí comissions per a estudiar la possibilitat que les dones poguessin exercir com a diaques.

Francesc recorregué repetidament al cardenal Prevost, que s’encarregà de supervisar la reforma –considerada transgressora– que afegí tres dones al grup d’electors que decideix quins bisbes poden presentar-se com a candidats al pontificat. Francesc, tanmateix, mantingué límits clars a la presència de dones a la jerarquia de l’Església Catòlica, tot reafirmant unes quantes vegades que la doctrina eclesiàstica prohibeix l’ordenació de les dones com a sacerdots.

Lleó XIV ha expressat reserves molt semblants sobre el paper de la dona a l’Església. L’any 2023, durant una conferència de premsa al Vaticà, digué: “Les dones poden aportar molt a la vida de l’Església, en molts àmbits diferents.” I reconegué que l’església havia estat lenta a l’hora d’expandir les atribucions de les dones. No obstant això, ha rebutjat la idea que l’ordenació de dones pugui resoldre els problemes de representació o igualtat a l’església: “‘Clericalitzar’ les dones no resol necessàriament un problema, sinó que pot crear-ne un de nou.”

Votant del Partit Republicà

En relació amb la política electoral nord-americana, els registres mostren que Lleó XIV votà a les primàries del Partit Republicà a l’estat d’Illinois els anys 2012, 2014 i 2016.

El nou papa també ha participat qui-sap-les vegades en les eleccions presidencials dels Estats Units: el novembre passat, sense anar més lluny, votà per correu en les eleccions que enfrontaren Donald Trump i Kamala Harris.

Té també el passaport peruà

El nou papa va treballar durant una dècada a Trujillo, al Perú, i més endavant va ser nomenat bisbe de Chiclayo, una altra ciutat peruana, càrrec que va exercir del 2014 al 2023. Prevost també té passaport peruà i és ciutadà d’aquell país d’ençà del 2015.

En una entrevista a Vatican News poc després d’assumir la prefectura del dicasteri per als bisbes, Prevost va dir: “Encara em considero un missioner. La meva vocació, com la de tot cristià, és ser missioner, anunciar l’Evangeli allà on sigui.”

Publicacions crítiques amb el govern de Donald Trump

El perfil de X del papa Lleó XIV conté una gran varietat de publicacions, en bona part amb continguts habituals del catolicisme. Tanmateix, de vegades ha fet incursions en afers polítics.

Al febrer va compartir una publicació del National Catholic Reporter, tot repetint-ne el titular: “JD Vance s’equivoca: Jesús no ens demana que classifiquem l’amor pels altres.” L’article responia a unes declaracions del vice-president nord-americà en una entrevista a Fox News, en què defensava que els cristians han d’estimar primer els més pròxims abans que la gent dels altres països.

La seva publicació més recent és, de fet, un repiulet d’un comentarista catòlic que critica el president Donald Trump i el president salvadorenc Nayib Bukele per haver-se rigut de l’expulsió de Kilmar Abrego Garcia. L’enllaç remet a un article del Catholic Standard, en què el bisbe Evelio Menjivar interpel·la els fidels: “No us inquieta la consciència? Com podeu callar?”

Favorable a les mesures per a combatre la crisi climàtica

Com a cardenal, Lleó XIV instà la societat “a passar de les paraules als fets” a l’hora de lluitar contra la crisi climàtica. “El domini sobre la natura no hauria d’arribar mai a ser tirànic”, va dir. I defensà “una relació de reciprocitat” amb el medi.

Francesc va abordar de ple la crisi climàtica: escrigué extensament sobre el canvi climàtic, acollí cimeres ambientals i es reuní amb activistes climàtics, polítics i fins i tot executius de companyies petrolieres.

Possibles divergències amb Francesc en la qüestió LGBTQ+

Com a papa, Francesc féu certs progressos en l’acostament de l’església a la comunitat LGBTQ+. “Si algú és gai i cerca al Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per a jutjar-lo?”, es va demanar.

Com a bisbe de Chiclayo, al Perú, Lleó s’oposà a una iniciativa del govern per a incloure l’educació de gènere al currículum escolar, segons que ha informat The New York Times. “La promoció de la ideologia de gènere és confusa, perquè vol crear gèneres que no existeixen”, declarà aleshores als mitjans peruans.

En un discurs pronunciat el 2012 davant un grup de bisbes, assegurà que els mitjans de comunicació i la cultura popular occidental “promouen la simpatia cap a creences i pràctiques que es troben en desacord amb l’Evangeli”, incloent-hi “l’estil de vida homosexual” i les “famílies alternatives compostes per parelles del mateix sexe i els seus fills adoptats”.

Preocupat pels drets dels immigrants

Jesús León Ángeles, coordinador d’un grup catòlic peruà que coneix Lleó d’ençà del 2018, ha explicat a l’agència Reuters que el nou papa ha mostrat una preocupació especial per la situació dels immigrants veneçolans al Perú. “És una persona a qui li agrada ajudar”, diu.

Francesc va expressar sovint compassió pels immigrants i s’erigí en defensor dels seus drets mentre fou papa. Rentà els peus dels immigrants àrabs que cercaven asil a Europa, implicà els dirigents polítics dels Estats Units perquè acceptessin l’entrada d’immigrants i, aquest gener, titllà de desgràcia els plans del govern Trump per a deportar milions d’immigrants indocumentats.

Anthony Faiola, Michelle Boorstein, Stefano Pitrelli, Razzan Nakhlawi, Aaron Schaffer, María Luisa Paúl, Emily Wax-Thibodeaux, Gaya Gupta i Rachel Hatzipanagos han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

VilaWeb ha començat a València les celebracions del trentè aniversari del diari, amb una exposició titulada “De l’11-M a Mazón: 30 anys contra la desinformació”. La mostra, que es podrà veure fins el 18 de juliol a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, té dues ales que representen ben bé l’esperit de VilaWeb, el diari fundat per Assumpció Maresma i Vicent Partal.

Els amics, a pesar de la pluja

El vestíbul de l’Octubre CCC era ple a vessar de subscriptors, lectors, polítics i gent de la cultura. Tots han desafiat una tempesta extemporània que ha convertit en negra nit la vesprada d’aquest dijous de maig. Tots volien celebrar l’aniversari del diari i saludar-ne l’editora, Assumpció Maresma, i el director, Vicent Partal. Les primeres paraules les ha dites, com a benvinguda, Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, amfitriona del local i amfitriona també de la redacció a València.

 

Anna Oliver, presidenta d'Acció Cultural i Àfrica Ramírez Diverses de les víctimes de la gota freda Toni Royo, Manel Carceller (Plataforma per la Llengua) i Anna Oliver Vicent Partal amb Joan Ribó Joan Ribó i Enric Morera Marc Candela, de la Intersindical Joanot Escrivà i Joan Escrivà, de Camacuc Vicent Partal amb Josep Guia Juli Peretó i Pep Romany Coincidències felices

L’editora del diari, Assumpció Maresma, ha recordat el dia que va conèixer Eliseu Climent a Barcelona. L’editor i activista cultural li va demanar que organitzàs una conferència de premsa pels repetidors de TV3 al País Valencià. A partir d’allò, un altre fet atzarós, el que va fer que Maresma i Partal coincidissen en la revista el Temps impulsada per Climent. Assumpció Maresma en va esdevenir directora, la primera d’un mitjà de comunicació als Països Catalans. I és en aquest marc, en el del país sencer, que ha inscrit la trajectòria de VilaWeb. “Si em pregunten si m’agrada el sud del meu país, sé de què em parlen –ha dit–. És molt important començar la celebració de l’aniversari del diari a València perquè en certa manera es pot dir que VilaWeb naix a València i informar sobre la nació sencera és una de les bases de la columna vertebral del diari.” L’editora ha donat les gràcies a tothom qui ha fet possible VilaWeb aquests trenta anys, perquè un dels seus valors és sumar. I ha recordat el paper de molta gent, especialment Josep Albinyana i Mar Iglesias, que, amb les edicions locals d’Ontinyent i Alacant, van fer més fort el projecte. L’editora també ha recordat que l’aniversari se celebra amb la creació de VilaWeb Llibres. El primer volum, Tres dies d’agost, eixirà el 20 de maig i és obra del cap de redacció Josep Nualart Casulleras.

Un papa anti-Trump i trenta anys més de VilaWeb

Vicent Partal, el director, ha fet de periodista: ha anunciat el nom del papa Lleó XIV i n’ha explicat els primers trets que se n’han sabut. Nord-americà, anti-Trump, matemàtic i amb una llarga carrera com a missioner a l’Amèrica Llatina. Quatre trets a partir dels quals es pot bastir una crònica, que aquest és el nostre ofici. Partal contempla aquest aniversari sense gens de nostàlgia perquè, ha dit, està segur que hi ha diari per a trenta anys més. “No sabem com serà, tampoc no sabem com serà d’ací a cinc anys, però les bases de VilaWeb són fortes, els fonaments aguantaran”, ha dit, convençut i amb un somriure, abans d’explicar la importància del periodisme, del bon periodisme, del periodisme de combat per a combatre la desinformació.

Anna Oliver Assumpció Maresma, editora de VilaWeb Polítics, periodistes, subscriptors, lectors…

Entre els assistents, el senador Enric Morera, l’ex-batlle de València Joan Ribó, les escriptores i col·laboradores de VilaWeb Gemma Pasqual i Núria Cadenes, el poeta Lluís Roda, els sindicalistes Beatriu Cardona i Marc Candela, el dirigent històric de l’independentisme Josep Guia, el científic Juli Peretó, l’editor de Bromera, Marc Senabre, l’editora Àfrica Ramírez, el dirigent d’Escola Valenciana Àngel Martí, els artífexs de Camacuc, Joan Escrivà, pare i fill, el membre electe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Mar Iglesias, durant molts anys responsable de VilaWeb Alacant, els membres de l’Institut d’Estudis Catalans Sandra Montserrat i Josep Martínez Pérez, el delegat de la Plataforma per la Llengua Manel Carceller, la presidenta de l’escola Gavina, Sandra Cuevas, la periodista i ex-directora general d’À Punt Empar Marco… I molts subscriptors i lectors.

La contundència de Dolores Ruiz

I familiars de les víctimes de la gota freda. Dolores Ruiz, que ha aturat el món quan s’ha posat a parlar, ha explicat la seua història, senzilla i crua, amb paraules plenes de dignitat. Senzilla: abans de les sis érem dalt la finestra. Senzilla: ningú no ens va avisar de res. Senzilla: l’aigua es va endur els meus fills, el meu marit, la meua vida. Diu que s’expressa malament, però la seua claredat és cristal·lina. Només els aplaudiments els assistents han trencat el vel de silenci que ha causat la seua intervenció.

Dolores havia arribat molt prompte a l’Octubre. Sola ha baixat a veure l’exposició i s’ha posat davant el mur que Albert Planas, el dissenyador de la mostra, ha concebut com el lloc de l’homenatge. Allà ha vist un fragment de la seua entrevista i de les de Toñi, Rosa Maria, Cristina, Encarna i Saray. I, en silenci, li han caigut unes llàgrimes. “No vull plorar”, diu, i explica que la setmana vinent se n’anirà a Brussel·les amb més representants de les tres associacions de víctimes que han demanat d’entrevistar-se amb la presidenta de la comissió, Ursula von der Leyen. Serà la primera volta que anirà amb avió.

Dolores Ruiz amb Assumpció Maresma La intervenció de Dolores Ruiz Familiars de víctimes de la gota freda amb l'editora de VilaWeb Familiars de víctimes de la gota freda Amb els familiars de les víctimes El record d’Elvira i Eli

També hi havia Ernesto Martínez, avui sense la cadireta motoritzada amb què encapçala moltes manifestacions. Ell va perdre la seua germana, Elvira; i Eli, filla d’Elvira, és una de les tres persones que continuen desaparegudes. Dolguts amb la Generalitat, que diu que els enganya, que es riuen d’ells, i agraïts amb la gent que els escolta, dediquen la vida a fer que tothom recorde què va passar el 29 d’octubre. Els periodistes tenim l’obligació moral d’escoltar-los, de donar-los veu, de defensar-los de polítics sense escrúpols que són capaços de dir que les associacions de víctimes són associacions de gent interessada.

Amb Ernesto ha arribat Soraya, que va perdre la parella, camioner, a Bunyol, i a poc a poc comença a eixir i a parlar i a contar la seua història. A enfrontar-se amb la nova vida. Venia de Madrid, el seu home, no va trobar les carreteres tallades i va poder avançar. L’aigua va arrossegar el camió de quaranta tones passades les deu del vespre.

El record d’una criatura d’onze anys

Michael Barros i la seua xicota, Tiffany, que és de Benetússer, no coneixien VilaWeb abans de la barrancada. Barros, que viu en un quart pis, ha tret tota la ràbia fent rajoles amb la inscripció, “Fins ací va arribar la riuà”. Tiffany viu amb la pena de no haver pogut salvar la vida d’una xiqueta d’onze anys. La corda amb què la pujaven al pis de dalt es va trencar i l’aigua se la va endur. Tiffany i els seus veïns van salvar molta gent aquell vespre que ningú els va avisar que venia l’aigua, però tenen l’espina de la xiqueta xinesa, filla dels propietaris del bar que sí que van poder sobreviure. Han arribat a València amb tren, enmig de la tempesta, desafiant la por que encara els causa per tot allò que evoca.

Són les històries de la gent com ells les que omplen el diari i que, com ha dit el director, posen les bases perquè dure trenta anys més.

L’exposició

L’exposició és una repassada de la història de VilaWeb. A la redacció de Barcelona hi seuen Ramon Barnils, que va ser el gran mestre de periodisme de Partal i Maresma, Albert Camus, Anna Politkóvskaia, Katherine Graham, Oriana Fallaci, Julian Assange, Edward Snowden. Dècades de periodisme en lletres majúscules, sense estridències. i damunt la taula, dues referències: la revista el Temps i el diari Libération.

Hi ha uns quants mapes amb els quals es pot llegir el país i una sorprenent línia de temps que permet de veure que VilaWeb ha estat testimoni del naixement de productes tecnològics que a vegades sembla que han existit sempre, com ara Gmail, Facebook, Twitter o Netflix. Els primers lectors de VilaWeb no podien llegir-lo amb un iPhone perquè encara no s’havia inventat. El sistema de videoconferències Skype, que tan útil va ser durant la pandèmia i que ens sembla tan imprescindible, ha tingut una vida molt més curta que VilaWeb, perquè va nàixer l’any 2002 i es va morir l’altre dia. I així es pot anar jugant amb la línia del temps. Hi ha, a més, unes quantes fites fonamentals, com la del 2009, quan es va obrir la redacció del carrer de Ferlandina, al barri del Raval de Barcelona, i l’any 2020, en plena crisi de la pandèmia, quan es va obrir la seu de València.

Els visitants podran veure també una de les famoses pissarretes de Vicent Partal i caure en la temptació de jugar al Paraulògic en una de les pantalles que hi ha a la mostra.

Joves d'Acció Cultural Joanot Escrivà i Joan Escrivà Enric Morera amb Sandra Montserrat i Josep Martínez Pérez Lluís Roda i Marc Senabre Vicent Partal explica l'exposició Gemma Pasqual (El Micalet) i Anna Oliver

El lema de l’exposició és el “Trenta anys lluitant contra la desinformació”, i en un dels murs de la sala es poden veure exemples de la importància de contrastar i de no empassar-se els relats oficials. El més determinant de tot va ser l’intent d’intoxicació, assumit per molts mitjans, del govern de José María Aznar en els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, aquell “ha estat ETA” que encara ressona en la memòria de molta gent. I un gest que descriu la visió de país sencer, de diari autocentrat: el dia que VilaWeb va estar vint-i-quatre hores tancat en protesta pel tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià.

Joan Fuster dóna la benvinguda als visitants en la segona ala de l’exposició. Allà el veiem, quasi de cos sencer amb una de les frases que el van fer famós i que és a la capçalera de VilaWeb: “No faces de la teua ignorància un argument.” Una altra frase per a tallar en pedra i per a gravar-nos a foc, els periodistes.

Aquesta ala és tota dedicada a la gota freda. Hi ha imatges d’impacte del dia de la barrancada i dels dies que van venir després. Vídeos amb testimonis i fotografies. Hi ha imatges de les manifestacions multitudinàries que, mes rere mes, demanen la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. I hi ha, per a qui vulga fotografiar-s’hi, la pancarta roja amb un Mazón cap per avall que les ha encapçalades totes. Molts dels visitants a la inauguració s’hi han fotografiat i han cridat el lema “Mazón dimissió!”

D’ençà de l’entrada de Vox i Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, l’intent d’impedir la projecció de discursos d’odi –sobretot racistes i islamòfobs– s’ha convertit en un maldecap per a la mesa de la cambra i la majoria de grups que els combaten. El president Josep Rull va començar la legislatura provant de tallar-los a l’hemicicle, però AC difonia els vídeos dels enfrontaments a les xarxes socials per treure’n rèdit polític. L’intent es girava en contra del propòsit que perseguia Rull, com un bumerang. Una vegada descartada per la majoria dels grups una reforma immediata del reglament per mirar d’impedir-los o sancionar-los, si més no ara per ara, l’última via que ha assenyalat el president de la cambra és d’analitzar posteriorment, a la comissió de l’estatut dels diputats, si aquests discursos traspassen línies vermelles com a possibles incompliments del codi de conducta a què s’han d’ajustar els diputats.

Així ho va comunicar Rull als grups i ho va verbalitzar públicament al ple el 26 de març, quan Sílvia Orriols va tornar a criticar la diputada d’ERC Najat Driouech Ben Moussa pel fet de portar vel. La va acusar de normalitzar la misogínia i el fonamentalisme islàmic en un punt de l’ordre del dia que no hi tenia res veure. El parlament avaluarà si Orriols va vulnerar el codi de conducta en la comissió de l’estatut dels diputats perquè Esquerra ho va demanar a la mesa. ERC està convençuda que la dirigent d’AC actua amb ànim de persecució a Driouech i hi personifica l’atac a un col·lectiu i a una religió. No obstant això, els lletrats del parlament ja van advertir de les dificultats per a aturar l’espiral dels discursos discriminatoris.

Un informe dels serveis jurídics, encarregat per la mesa, va assenyalar la complexitat de limitar-los d’acord amb l’ordenament espanyol i europeu per la protecció que hi tenen el dret de llibertat d’expressió, més encara en seu parlamentària. “Planteja dubtes jurídics, des del punt de vista de l’exercici de la llibertat d’expressió en un parlament, que la noció del ‘discurs d’odi’ pugui ser utilitzada i ser fonament per impedir l’expressió d’idees polítiques o socials pel mer fet de fer referència a persones o grups socials determinats quan no resulta clar i evident que el discurs o el llenguatge utilitzats incorporin elements suficients per ser considerats com una incitació o promoció de l’hostilitat i la discriminació”, diu l’informe, a què ha tingut accés VilaWeb per una petició d’informació d’acord amb la llei de transparència. El lletrat que el va elaborar, Antoni Bayona, hi remarca aquests dubtes encara que les idees que s’exposin siguin considerades per uns altres partits com a incompatibles amb els principis i els valors recollits a la constitució espanyola.

És així, conclou l’informe, atès que de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Tribunal Constitucional espanyol es desprèn que, perquè el discurs d’odi pugui actuar com a límit a la llibertat d’expressió en seu parlamentària és necessari que se’n pugui “deduir raonablement” que es pretén incitar, promoure o justificar la violència, la xenofòbia, la discriminació i l’hostilitat contra persones o grups, especialment de les minories i els grups socials més vulnerables. El document, que aborda “la naturalesa, abast i límits de les mesures d’ordre establertes pels articles 233 i 239 del reglament”, veu més clara la limitació dels discursos quan continguin expressions difamatòries, injurioses o humiliants per a aquestes persones o grups i es desprengui del context, del to i de les intencions identificables de l’orador.

En el polèmic ple del març, el president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové, va intervenir per subratllar que allò que havia fet Orriols era un “insult directe i un atac a la dignitat” a Driouech. Jové va exigir una rectificació immediata i l’empara de la mesa. La diputada d’AC va respondre llavors que hi ha ex-musulmanes que afirmen que el vel és el símbol del fonamentalisme islàmic i que era “una opinió com qualsevol altra”. Serà la comissió de l’estatut dels diputats que haurà d’analitzar si Orriols va vulnerar, en set intervencions diferents, l’article setè del codi de conducta. Aquest precepte obliga els parlamentaris a mantenir una “conducta respectuosa” amb els altres diputats i amb els ciutadans, també pel que fa al principi d’igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra.

La via del codi de conducta s’ajusta a les recomanacions dels lletrats. L’informe va apuntar que avaluar-ne l’incompliment podia ser una via per a contrarestar els discursos d’odi, tot i que admetia igualment que les mesures d’ordre per a limitar aquests discursos es recullen en uns termes molt generals que admeten marges d’interpretació, i això mateix passa amb el reglament. No obstant això, el document assenyala que el codi de conducta pot ser una eina de “relativa utilitat” en aquests casos. Recorda que no té rang de llei, a diferència del reglament, i això és una feblesa a l’hora de topar amb un dret fonamental com la llibertat d’expressió. Per això assenyala la possibilitat de reformar el reglament de la cambra o d’actualitzar el codi de conducta i donar-li rang de llei, per exemple, incorporant-lo al reglament com un annex. Una manera de combatre aquests discursos d’odi seria incloure’ls de manera més explícita en els paràmetres per determinar quan s’utilitza un llenguatge ofensiu, perquè són la clau de volta de les crides a l’ordre i les mesures per a garantir-lo dins el parlament.

“Sembla evident que les regles d’ordre de què disposa el parlament són limitades per resoldre un problema que s’ha fet present en el dia a dia del funcionament del parlament, la qual cosa situa el seu president (i les presidències de les comissions) en una situació de tensió constant i l’exposa a una crítica bidireccional per la forma en què aplica o deixa d’aplicar les regles d’ordre”, admet l’informe. Els serveis jurídics reconeixen que és un àmbit que admet un marge ampli de discrecionalitat política i que una anàlisi jurídica difícilment pot oferir solucions concretes i precises.

L’intent d’evitar els discursos racistes, xenòfobs o contraris a la defensa dels drets humans al parlament no serà exempt de travetes dels partits que s’hi oposen. Vox ja va registrar una sol·licitud perquè la comissió de l’estatut dels diputats decideixi també si la diputada de la CUP Laure Vega va incomplir el codi fent referència a una piulada de l’humorista Manuel Vidal sobre els Mossos d’Esquadra en una altra intervenció al ple.

El PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP també van promoure el mes passat la creació d’una comissió d’estudi sobre el feixisme, el racisme i els discursos d’odi que encara no ha començat a funcionar.

Coincidint amb la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril va engegar Lo Pregó de la Franja, un nou diari digital en català centrat a informar sobre les comarques de la Franja, la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Els seus impulsors són Marcel Pena, Josep Mesalles, Jose Ramon Noguero i Àngel Soro, tots lligats als moviments lingüístics i culturals, que ja publicaven articles d’opinió sobre el territori. De moment, el diari també es pot seguir per les xarxes socials, a Twitter i Facebook.

Cobrir un buit informatiu

El mitjà neix per cobrir el buit informatiu que sofreixen les comarques de la Franja en l’ecosistema de mitjans. “Existix Temps de Franja des de fa molts anys, però és bimensual, i també Matarranya Media i Ràdio Matarranya, però en general la resta de mitjans comarcals són en castellà”, explica Marcel Pena, periodista de Naiz i un dels impulsors. “Volem normalitzar l’ús de la llengua en el periodisme, compaginant notícies del dia a dia amb columnes d’opinió, a la secció ‘L’altaveu’, i reportatges, a la secció ‘Lo reportatge’. Fer-ho en català ens sembla la cosa més normal del món.” Entre els opinadors, destaquen l’activista Francesc Ricart, el mestre i investigador Quim Gibert o el geògraf i escriptor Joaquim Torrent.

Marcel Pena, un dels impulsors del projecte.

Així doncs, el projecte reivindica la necessitat d’un periodisme fet a la Franja i per a la seva gent, amb la llengua catalana com a eix vertebrador i vehicle de cohesió. Això sí, Lo Pregó de la Franja destaca que el català no en serà l’única qüestió. “Normalment, la Franja apareix als mitjans de Catalunya i Aragó per temes lingüístics, i volíem escapar una mica d’això”, afegeix Pena. “A la Franja tenim un equip que és campió d’Europa de la seva categoria, l’Esneca Fraga d’hoquei femení, per exemple. Volem normalitzar la nostra situació com a territori, passen més coses a part de la llengua. Com a territori d’extraradi d’un cantó i l’altre, molt rural i amb municipis petits, acostuma a estar silenciat.”

Diversitat de continguts

L’aposta per la diversitat de continguts del punt de vista de la Franja quedava clara en l’editorial del 23 d’abril: “Al llarg del territori tenim expressions culturals, tradicions, festes i música que van més enllà de l’àmbit local. Lo Pregó de la Franja vol donar-les a conèixer totes i apropar-les a les altres comarques de la Franja.” De moment, han donat veu a temes tan diferents com la celebració de la diada de Sant Jordi, la història dels franjolins que van ser als camps nazis, les afectacions ambientals dels canons contra la calamarsa o el Dia de la Faldeta de Fraga.

En definitiva, el mitjà es proposa de tractar qüestions que afecten de manera transversal la Franja: de problemes d’infrastructures i transport públic fins a l’envelliment de la població, la precarització del sector agrari, la pressió turística o el retrocés en l’ús social del català.

A més, el nom del diari, Lo Pregó de la Franja, també vol mostrar un arrelament a la terra. “Aquí es pregona: quan es mor algú o s’ha perdut un animal. Lo pregó és un tema molt arrelat als nostres llocs. Una expressió comunicativa i alhora popular”, conclou el periodista.

 

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre herbes medicinals.. Hi podreu jugar fins el 22 de maig, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre herbes remeieres)

Diumenge, dia 11 de maig, és Sant Ponç, festivitat del patró dels herbolaris i dels apicultors. Amb motiu d’aquesta festa, a Barcelona es fa una fira dedicada a les herbes remeieres. És una fira antiga, que va arrencar al segle XVI, i que actualment té les parades al carrer de l’Hospital, al Raval.

Els Països Catalans són rics en herbes medicinals, que de temps molt reculats es cullen i es tracten, bé assecant-les, bé macerant-les, bé fermentant-les… Se’n poden fer infusions, decoccions, tintures, ungüents, vaporitzacions… Tota aquesta tradició ha deixat, per exemple, mots diversos per a una mateixa herba, refranys i, sobretot, un vast coneixement sobre les propietats de cada herba. Amb el joc que us presentem, en podreu aprendre una mica.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Hi ha debat sobre quan s’estengué i popularitzà el mot “entrepà”. S’havia escampat la idea, més o menys certa, més o menys llegendària, que havia estat l’escriptor Joan Oliver, dit Pere Quart com a poeta, insigne membre de la Colla de Sabadell, qui l’havia posat en circulació. Tornat de l’exili l’any 1948, desapareguda la vella esplendor burgesa en què havia nascut –i de la qual s’havia fotut a cor què vols–, va treballar durant anys a preu fet, traduint una munió de clàssics de la literatura universal, escrivint obres de teatre i essent conscient que la policia el vigilava de prop, car no deixava de ser un roig i, especialment, un separatista perillós. A més, com confessava al seu amic i company d’exili Xavier Benguerel, l’obsedia l’evidència que el català es parlava pitjor que mai. Per exemple, s’havia fet corrent de parlar del “bocadillo”, a l’hora de demanar un sandvitx, la invenció del cuiner de John Montagu, IV comte de Sandwich, per a fer compatible la gana amb la passió pel joc de les cartes del seu senyor, considerat irònicament la millor contribució de la Gran Bretanya a la gastronomia internacional. L’escriptor Carles Soldevila, que no solament va veure i viure el pas de la llum de gas a la llum elèctrica, escriu a les seves memòries –precisament anomenades així– l’impacte d’aquella nova menja: “El sandvitx –invenció d’un lord d’aquest nom– ha estat el filaberquí que ha començat a foradar el mur de les tradicions gastronòmiques. Ha avesat els barcelonins a menjar a peu dret, al carrer, al teatre, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, infringint una colla de regles que els nostres avis tenien per sagrades. Potser per això aquells primers sandvitxos ens varen fer tanta il·lusió; tenien en el fons del fons un regust de fruita prohibida.”

Oriol Fernández Massaneda, Quim Crespo i Lucas Urmeneta, els tres socis del Bar Bocata. De l’entrepà al Bocata

Resulta, doncs, que Pere Quart va rebre el premi Ausiàs March del 1959 per Vacances pagades, i hagué d’anar a recollir el guardó –i les pessetes que l’acompanyaven. Viatjà a Gandia amb el poeta José Agustín Goytisolo, amb el cotxe d’aquest. Els acompanyaven sengles esposes. De manera que s’aturen en un bar i, en demanar un sandvitx, la mestressa els digué “Aixina, què hi voldran entre pans?”, una expressió tan genuïna i autèntica, que Oliver prengué i popularitzà, i s’arribà a creure el pare d’aquell terme que avui recullen tots els diccionaris. La qüestió és que, segons que sembla, l’ús del terme ja era arrelat al País Valencià i, fins i tot, l’havien fet servir abans escriptors del Principat com Manuel de Pedrolo o Jordi Sarsanedas. Fos com fos, el mot “entrepà”, que va entusiasmar l’Oliver, va fer fortuna per designar allò que en altres contrades en deien “badall”, “clotxa”, “cantell”, “pa i mescla” o “rua”. Qualsevol cosa posada entre dues llesques o un crostó de pa, i que serveix d’àpat ràpid. El bocadillo, però, mai no fou del tot desterrat –com sí que anàrem polint el “sello”, el “busson”, la “bassura”, etc.– i, sobretot, s’ha fet un lloc un mot castellà amb una història també ben curiosa: el “bocata”. Una paraula que també sembla tenir pare, en aquest cas el dibuixant madrileny Antonio Fraguas de Pablo, Forges, fill de gallec i catalana, que va posar en circulació el terme en un dels seus coneguts dibuixos a la premsa.

Sigui com sigui, Bar Bocata precisament és el nom que va suggerir un amic comú a Quim Crespo i Oriol Fernández Massaneda, dos banyolins de 33 i 34 anys respectivament, per a l’establiment que van obrir el gener de l’any 2024. Inquiets, amb el neguit de fer coses, i amb experiència, tant a l’hoteleria com al màrqueting, amics des que anaven plegats a la llar d’infants, estaven decidits a obrir un local a Barcelona. Havien temptejat el terreny a la Costa Brava, amb una guingueta de temporada, però estaven determinats a provar sort al cap i casal. Per a aconseguir-ho, van visitar més de cent locals, van obrir unes quantes negociacions, però un pressupost que no s’acabava d’ajustar al nivell de les seves il·lusions els impedia d’acomplir el seu somni. Fins que van trobar el local de la Travessera de Gràcia número 86, entre el carrer de Balmes i la Via Augusta, on ja hi havia hagut algun altre bar que no havia acabat de rutllar. Per al disseny es van posar en mans d’Oriol Gallart, que es va encarregar de donar personalitat a un espai de dos ambients, amb un gran taulell que li dóna el caràcter desimbolt, caòtic, alegre, elegant i inclusiu que els seus impulsors li han volgut imprimir, i que simbolitza el quadre de Marc Coderch que presideix la sala.

Els Quatre Gats de la nova generació de creadors de contingut en català

Però l’ambició inicial no era tan sols d’obrir un bar-restaurant, com van aconseguir el gener del 2024, sinó també ajudar a crear un teixit amb el món social i cultural de la ciutat. Fer el paper que havien fet alguns establiments rutilants de la ciutat, aplegant artistes, escriptors, creadors i gent que marca tendència: dels Quatre Gats, obert per Pere Romeu –que va voler traslladar a la ciutat l’esperit dels locals parisencs com Le Chat Noir, i que va convertir el cafè del carrer de Montsió en el gresol del modernisme, l’avantguarda i la bohèmia de la ciutat– al Bar Universal, al carrer de Marià Cubí –on l’any 1984 l’editorial Quaderns Crema va celebrar els primers cinc anys, i un nonagenari J. V. Foix, un dels autors de la casa més estimats per Jaume Vallcorba, va prendre la paraula per proclamar “Visca el brogit i el ball!”. El mateix desig, fer brogit, que mou l’Oriol i en Quim, que no tenen cap mirament a proclamar-se desacomplexadament independentistes i del Barça, lluny del prudent apoliticisme del gremi. La seva passió culer la traslladen a les vetllades de futbol i bona teca que organitzen en un altre espai, i on es diu que assisteix sovint la cantant Mushkaa, que ha arrossegat la seva coneguda família al restaurant. De fet, no és pas l’únic vincle amb el món dels famosos i el futbol del Bar Bocata, que, com explicava el Que no surti d’aquí fa setmanes, també havia acollit la parella formada per l’ex-defensa del Barça Gerard Piqué i Clara Chía. Juliana Canet mateix, una de les tres conductores del programa, també n’és habitual, i va celebrar el seu darrer aniversari en aquest local, punt de trobada del qui és qui de la generació Z catalana. De Can Putades als Socis.

Però, més enllà d’aquest espai de trobada d’influenciadors, periodistes, comunicadors, músics i esportistes, Bar Bocata s’ha fet un lloc gràcies a la seva proposta gastronòmica. La distingida Guia Macarfi ja l’ha anomenat el “place to be” de la ciutat. La cuina és el territori del tercer soci del restaurant, el cuiner Lucas Urmeneta, de la mateixa generació que els seus impulsors, i amb experiència en uns quants restaurants del país. El plat estrella del Bar Bocata és el pinxo de truita de patates i ceba, un plat familiar d’origen i aparença senzilla, però que, com més va, més presideix els menús dels restaurants. De la barra en surten cada dia desenes de racions. Però no solament de truita viu l’home, sinó que també ofereixen plats cridats a ser llegendaris, com els macarrons, el cap i pota o la truita oberta de bacallà, que rivalitza directament amb la de patates en les preferències de la clientela, o l’entrepà de botifarra banyolina DosErres. Obrint de dos quarts de nou fins a dos quarts d’una, del primer cafè fins a la darrera copa de vi, a migdia el Bocata també ofereix un plat del dia que inclou un plat complet de cullera arrelat a la tradició catalana, amb pa, beguda i postres, per 15,50 euros, que varia cada dia, amb macarrons cada dilluns i canelons el divendres. Per sopar, cal reserva, sovint amb setmanes a l’avançada. Tot un succés per a un establiment que no arriba a l’any i mig. Un èxit, però, que no impedeix als dos amics impulsors de cavil·lar nous projectes. Ara per ara, no en deixen anar ni una paraula.

Quan faig les classes de geografia a l’institut, la majoria dels coneixements que treballem són els mateixos que quan jo estudiava. El concepte d’erosió no ha canviat, ni els factors de localització de les indústries, ni tampoc el moviment de les plaques tectòniques o la importància del paisatge a la nostra identitat (ja veieu que a geografia no ensenyem les capitals). I, encara que alguns no ho vulguin entendre, la idea de canvi climàtic també és força antiga. El mecanisme que l’explica, l’efecte hivernacle, es va descobrir al segle XIX.

Alguns altres capítols els hem hagut de revisar de dalt a baix, i el millor exemple és el que parla de demografia. Moltes de les idees que circulaven fa unes dècades, com ara el creixement continuat i exponencial de la població, han quedat enterrades per la davallada espectacular de la fertilitat –mesurada en la mitjana de fills per dona– arreu del planeta. Si no hi ha cap tomb, i no sembla que sigui possible, els meus alumnes veuran com el nombre d’humans decreix.

Per entendre la magnitud del canvi d’uns anys ençà, al Regne Unit o a França van haver de passar uns vuitanta anys perquè la fertilitat caigués de sis a dos fills per dona. A l’Iran ho han aconseguit en quinze. Al Brasil la fertilitat era de 5,68 fa seixanta anys, de 3,47 en fa quaranta, i va baixar per sota de 2 el 2004 (ara és d’1,63). Les xifres del Marroc: 6,93 el 1965, 4,96 el 1985 i al voltant de 2 enguany. L’Índia ha passat de gairebé 6 a 2 en aquests seixanta anys. Els únics països amb una fertilitat alta són tots al centre del continent africà, menys algunes nacions asiàtiques en conflicte (l’Afganistan, el Iemen).

La humanitat sencera potser ja es troba per sota de la taxa de reemplaçament poblacional, i si encara no ha creuat aquesta frontera ho farà aquesta dècada. El nombre d’humans encara creixerà perquè en alguns països hi ha molts joves, però passada una generació s’estabilitzarà, i llavors començarà a decréixer. Davant d’això, poca cosa hi podem fer. Malgrat els moviments pro-natalitat que comencen a sorgir, no hi ha cap exemple d’un país al món que hagi caigut per sota de la taxa de reemplaçament i llavors l’hagi recuperada, i quan alguns han aplicat noves mesures per ajudar les mares (permisos, bonificacions) potser hi ha hagut un repunt, però sempre de durada curta. Els únics escenaris que podrien canviar la tendència ens duen a especular amb teocràcies, apocalipsis o El conte de la serventa.

Malgrat l’evidència de l’envit que tenim al davant, molts polítics, economistes i acadèmics encara veuen el creixement infinit com a única via dins del capitalisme. Més gent, més immigrants, més turistes, més cotxes i carreteres (és el model econòmic suïcida que impulsa el PSOE amb l’entusiasme de les elits castellanes). Ara bé, els canvis tecnològics recents ens indiquen que ben aviat no faran falta tants treballadors per a produir el mateix. La Xina ha perdut població durant tres anys seguits (l’any passat la reducció va ser d’1,39 milions), i amb menys joves que volen fer feines manuals ha invertit de manera decidida en la robòtica per impulsar la productivitat. Aquesta setmana llegíem al New York Times que els xinesos ja tenen més robots de fàbrica per cada 10.000 treballadors de la indústria manufacturera que qualsevol altre país excepte Corea del Sud o Singapur (i molts més que Europa o els Estats Units), i que per la baixada dels preus ja estan entrant als petits tallers.

Mentrestant, tenim a sobre la revolució de l’anomenada intel·ligència artificial, que ja trinxa molts sectors del mercat laboral. Deixeu-me fer una previsió agosarada: d’aquí a cinc anys tots els funcionaris passapapers –els que es dediquen a les rutines burocràtiques, com comprovar documents, gestionar taxes o omplir Excels– seran completament innecessaris (i dic que la previsió és agosarada perquè cinc anys em semblen molts). Què en farem d’aquesta gent amb plaça fixa i que aviat serà obsoleta? Les retallades a l’administració americana que han impulsat Donald Trump i Elon Musk eren pensades per a aquest escenari, encara que les hagin executades de manera pèssima.

Ben aviat un dels béns més escassos i preuats seran els joves, i suposo que l’esquerra entendrà que robar-los als països més pobres serà una nova forma de colonialisme. Com que ja sóc quarantí, tinc ben clar que de gran em cuidarà un robot, perquè no podrà ser que tinguem els treballadors de vint o trenta anys cuidant vells. D’altra banda, així el trasto que s’ocuparà de les meves nafres parlarà català, o sigui que no ho veig tan malament.