Una jove lleidatana de 22 anys, A.S., ha mort en un accident de trànsit a Malawi, on feia tasques solidàries i de cooperació. El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol s’ha posat en contacte amb la família de la víctima, coneguda per la seva vinculació a entitats esportives i culturals, segons que ha avançat el diari Segre i ha confirmat a EFE la sots-delegació del govern espanyol a Lleida.

El president Salvador Illa ha expressat el condol als familiars i amics de la cooperant i s’ha posat a disposició de la família per ajudar en tot el que sigui necessari.

El meu sentit condol als familiars i amistats de la cooperant catalana que ha mort en un tràgic accident a Malawi, on es trobava fent un voluntariat.

Ens posem a disposició de la família per ajudar en tot allò que sigui necessari.

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) July 29, 2025

Els Mossos d’Esquadra han detingut dues cuidadores per haver estafat 524.000 d’euros a una dona de 85 anys a Barcelona. Són dues germanes, de 44 i 49 anys, que havien estat treballant al domicili de la víctima com a cuidadores i que es van transferir diners de manera gradual. Els diners sostrets els enviaven a l’estranger i també els feien servir per cobrir despeses personals, comprar objectes d’alt valor econòmic i fer-se operacions estètiques. Les acusen d’un delicte d’apropiació indeguda i falsificació documental.

Detenim dues cuidadores per estafar 524.000 € a una dona de 85 anys

Es van guanyar la confiança de la víctima durant cinc anys i extreien els diners per enviar-los a l'estranger. També s'haurien fet operacions estètiques valorades en 50.000 euros pic.twitter.com/fW6Vr5RG1u

— Mossos (@mossos) July 29, 2025

La investigació va començar el passat mes de juny, després que la víctima es desplacés a una entitat bancària per consultar els diners que tenia al banc i li comuniquessin que tenia el compte corrent a zero. Els investigadors van concloure que tot va començar el 2019, quan la dona va contractar dues cuidadores perquè el seu estat de salut era delicat. Tres anys després va donar poders notarials a una d’elles perquè pogués fer tràmits bancaris, cosa que li donava capacitat per fer operacions bancàries sense límit i poder signar documents públics i privats, a més de tenir accés a targetes i comptes.

Les investigades van instal·lar càmeres de seguretat al domicili per controlar els moviments de la víctima i el 23 de juliol agents dels Mossos d’Esquadra van dur a terme l’entrada i perquisició al domicili de les investigades i van detenir les dues dones, que no tenien antecedents policíacs.

Les Santes de Mataró és una de les festes més importants de l’estiu a Catalunya. Ahir, la convocatòria no va decebre i va deixar imatges espectaculars, amb centenars de persones concentrades al carrer de la Riera, davant l’ajuntament. Segurament, el moment àlgid va ser el cant multitudinari del “Virolai” –entre crits, salts, balls i estelades– al voltant del gegant Robafaves. Les Santes tenen categoria de festa patrimonial d’interès nacional.

Les Santes: història de la festa major de Mataró

La gent embogeix al so del Virolai! A #lessantes, la Festa Major de #Mataró, mai #nonhihaprou! pic.twitter.com/MdUB3ELNH6

— tvmataró (@tvmataro) July 29, 2025

El Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia ha formalitzat una acusació contra dos agents de paisà dels Mossos d’Esquadra per una agressió homòfoba comesa la matinada del 26 de desembre de 2020 al barri del Raval de Barcelona. L’escrit, presentat a l’Audiència de Barcelona, atribueix als policies delictes de lesions i tortures o, alternativament, un delicte contra la integritat moral, agreujats per motius de discriminació. L’entitat reclama penes fins a sis anys de presó i dotze d’inhabilitació, i responsabilitza també la Generalitat com a responsable civil subsidiària.

Els fets, segons que relata Irídia, van tenir lloc quan els agents van abordar Gustavo –la víctima– sense identificar-se, el van colpejar violentament, li van prendre el mòbil i el van insultar amb expressions homòfobes. Malgrat demanar auxili, la patrulla uniformada que es va presentar posteriorment no el va ajudar i, de fet, el van acabar detenint sense explicar-li els motius ni llegir-li els drets. Les conseqüències físiques i emocionals d’aquella nit han requerit més d’un any de tractament.

Sònia Olivella, coordinadora de Litigis d’Irídia, considera que es tracta d’un cas especialment greu. “És un exemple clar de tractes inhumans i degradants per motius discriminatoris. I, malgrat això, no s’ha fet cap investigació interna per part dels Mossos i la fiscal s’ha oposat des del primer moment a aprofundir en el cas. Denunciem aquesta manca de voluntat institucional per abordar la violència contra el col·lectiu LGBTIQ+”, ha dit. I ha afegit que, un cop més, “ha estat la víctima i les organitzacions de drets humans qui han hagut d’assumir tot el pes del procés”.

Irídia destaca que, malgrat la lentitud de la causa –han passat quatre anys i mig dels fets–, el cas finalment arribarà a judici. A parer seu, aquest procés demostra fins a quin punt manca control efectiu sobre les actuacions policials i com d’arrelada és la impunitat en casos de vulneració de drets fonamentals amb motivació homòfoba.

En Gustavo, que ha decidit de fer pública la seva veu, ha expressat així la importància de denunciar: “Vaig sentir por, vergonya i una gran incomprensió. No era només l’agressió o l’insult, sinó el que representaven: un sistema que et fa callar i et fa sentir culpable. Però vaig entendre que callar no era una opció. Aquesta violència institucional no és un fet aïllat. Passa cada dia. Denunciar ha estat dur, però necessari. Gràcies al suport d’Irídia, avui puc dir que s’està fent justícia. Parlar-ne encara fa mal, però callar-ho en fa més. Per això continuaré fins al final.”

Una col·lisió frontal entre un catamarà i una llanxa ràpida ha deixat ferida de gravetat la capitana del primer vaixell, que s’ha enfonsat arran de l’impacte. L’accident ha passat poc abans de les onze de la nit, davant la platja de cala d’Hort, al terme de Sant Josep (Eivissa).

Segons que ha informat el SAMU 061, en el xoc hi han estat implicades una llanxa de quinze metres d’eslora i un catamarà més petit. La col·lisió ha estat tan violenta que ha enfonsat immediat el catamarà. La capitana ha estat evacuada a l’Hospital Can Misses amb pronòstic reservat.

Els altres tripulants del catamarà han estat rescatats amb ferides lleus i traslladats també a l’hospital per una primera valoració. En l’operatiu, hi han intervingut dues ambulàncies, una de suport vital bàsic i una altra d’avançat.

Una jutgessa de Bogotà ha declarat que l’ex-president de Colòmbia Álvaro Uribe (2002-2010) és penalment responsable d’un delicte de suborn de testimonis en actuació penal i d’un delicte de frau processal, en una causa que es remunta a l’any 2012.

Segons que ha explicat Sandra Liliana Heredia Aranda, els delictes es van cometre mitjançant l’advocat de l’ex-president, Diego Cadena, que va intentar de subornar l’ex-paramilitar Juan Guillermo Monsalve i més gent.

La magistrada considera provat que el fundador i president honorari del partit conservador Centre Democràtic va oferir beneficis, mitjançant intermediaris, a presoners per afavorir-se en unes quantes causes judicials que té obertes. També ha donat per demostrat que va intentar de manipular testimonis perquè involucressin el senador Iván Cepeda en fets delictius.

Alhora, Uribe ha estat absolt dels càrrecs per suborn simple, però ha estat declarat culpable de frau processal. La jutgessa ha destacat especialment un document signat per l’ex-paramilitar Carlos Enrique Vélez, el contingut del qual s’ha demostrat que era fals. Uribe el va presentar amb la intenció que s’obrís una investigació i es condemnés el senador Cepeda, segons que ha informat l’emissora colombiana Radio Caracol.

Després de la lectura de la resolució, la jutgessa ha convocat la vista per llegir la sentència aquest divendres, 1r d’agost, a les 14.00 (hora local). La fiscal Marlenne Orjuela, delegada davant la cort, ha demanat una pena mínima de 108 mesos de presó, és a dir, més de nou anys. La defensa de l’ex-president té cinc dies per a presentar un recurs contra la decisió de la jutgessa.

La causa començà l’any 2012, quan Uribe va denunciar el senador Iván Cepeda, al·legant que havia recorregut les presons del país cercant falsos testimonis contra ell respecte de l’origen del paramilitarisme a la regió d’Antioquia.

Tanmateix, amb les proves aportades, unes quantes versions assenyalaren que els advocats d’Uribe provaven de manipular testimonis perquè inculpessin Cepeda. Així, Cepeda passà de ser l’acusat a ser-ne la víctima, i Uribe, que n’era el denunciant, es convertí en l’investigat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Almenys cinc persones han mort a Nova York en un tiroteig dins un gratacel de Park Avenue. Segons que han informat les autoritats, un home armat amb un rifle M4 ha sortit d’un cotxe aparcat en doble fila, ha entrat a l’edifici i ha començat a disparar. Ha matat quatre persones –entre les quals, un agent de policia–, n’ha ferida greument una altra i s’ha suïcidat.

“L’agent Didarul Islam, membre del Departament de Policia de la ciutat de Nova York, és una de les víctimes d’aquest acte de violència armada sense sentit. També hi ha morts dos homes i una dona, i un altre home ha estat ferit greument”, ha dit el batlle de Nova York, Eric Adams. Ha donat el condol a les famílies i ha denunciat que aquest crim tornava a demostrar com era de fàcil accedir a una arma. “La violència armada ha marcat molts veïns i ha destrossat massa famílies. Continuarem lluitant per protegir la nostra ciutat”, ha afegit.

Segons la comissària de policia Jessica Tisch, el tirador ha estat enregistrat per les càmeres de seguretat quan sortia d’un BMW negre armat amb un rifle. Ha entrat immediatament al vestíbul del 345 de Park Avenue i ha obert foc contra l’agent. Tot seguit ha disparat contra una dona, un home i un vigilant de seguretat.

Després ha agafat l’ascensor i ha deixat sortir-ne il·lesa una altra dona. S’ha dirigit fins al pis 33, on hi ha la seu de l’empresa immobiliària Rudin Management, i ha continuat disparant mentre caminava pels passadissos. Ha ferit una persona, que ha mort allà mateix, i en acabat s’ha llevat la vida disparant-se al pit.

La policia ha identificat el sospitós com Shane Tamura, un home de vint-i-set anys amb domicili a Las Vegas. Al seu cotxe hi han trobat una funda de rifle amb bales, un revòlver carregat, munició, carregadors, una motxilla i medicació prescrita al seu nom. Es creu que havia recorregut més de 4.000 quilòmetres en els dos dies anteriors.

“Encara investiguem els motius i per què va triar aquest lloc concret”, ha dit Tisch, que ha afegit que, segons les autoritats de Las Vegas, Tamura tenia antecedents documentats de salut mental. També ha aclarit que tot indicava que actuava sol i que no hi havia cap amenaça activa per a la població.

L’home ferit continua en estat crític, però estable. A més, quatre persones més han estat ferides lleus mentre intentaven de fugir. L’agent Didarul Islam, de trenta-sis anys, feia quatre anys que era al cos. Era casat, tenia dos fills petits i la seva dona espera el tercer. “Va morir com va viure: com un heroi”, ha dit la comissària.

A la pregunta sobre si el govern de Marga Prohens es pot negar a acollir menors no acompanyats provinents del repartiment que gestionarà el govern espanyol, la resposta, a priori, és clara: ara com ara, no, no s’hi pot negar. Avui, Prohens es reuneix amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i una de les qüestions estrella de la reunió –finançament a part– serà precisament aquesta: traslladar una vegada més la negativa a acollir menors. Però, quines conseqüències pot tenir?

L’enduriment del discurs de Prohens amb relació a la immigració no és casual. Primer, perquè segueix la mateixa estratègia que la resta de comunitats autònomes governades pel PP de rebutjar d’acollir aquests menors. Segon, i d’una perspectiva tant illenca com espanyola, el PP prova de fer-se seu el discurs de Vox amb la immigració. Almanco, acostar-s’hi tant com sigui possible perquè sap que allà hi ha un bon grapat de vots. Una estratègia que no solament segueix el PP. I tercer, perquè s’ha demostrat amb la reforma recent del govern de les Illes. Ha fet fora la consellera més crítica amb els postulats de Vox, Catalina Cirer, i ha posat al càrrec de la direcció general d’Immigració i Cooperació Manuel Pavón, un policia espanyol d’ideologia ultra.

Falta de voluntat política

Per tant, la qüestió migratòria ha passat d’un espectre de drets humans a un espectre completament polític. A les Illes, amb la ruta entre Algèria i l’arxipèlag ja consolidada, encara s’ha fet notar més. Els arguments que dóna Prohens –tot i que les competències en matèria de menors les tenen els consells, tots governats per la dreta– és que a les Illes ja no hi ha capacitat per a acollir els 49 immigrants que tocaria del repartiment fet per Sánchez. Perquè s’entengui: unes Illes capaces d’acollir 18 milions de turistes any rere any són incapaces d’acollir 49 menors.

La immigració a les Illes: manca de voluntat política més enllà de les xifres rècord

Evidentment, la correlació de factors no és del tot justa. Però posa damunt la taula el panorama polític existent. Perquè la mancança és de voluntat política, no de recursos. Ens ho explicava l’entitat Balears Acollim en aquest reportatge, i també hi insisteix la professora de dret internacional públic a la UIB Margalida Capellà: “Falta voluntat. El pressupost hi és. El problema és que no es creen places de fa anys. Entenc que no parlam només que s’estiguin en un hotel, però s’ha de fer i punt. No hi ha manera de no complir sense que sigui il·lícit”, explica en una conversa amb VilaWeb.

Una estratègia sense sentit

Segons el discurs del govern balear –i dels consells insulars–, les Illes actualment acullen prop de dos-cents menors immigrants per sobre de la seva capacitat. Però els càlculs del govern espanyol ho desdiuen i entenen que hi ha capacitat per a poder acollir els quaranta-nou provinents de les Illes Canàries. Les entitats ja adverteixen, com Capellà, que la capacitat econòmica hi és. Si més no, s’hi destinaran dos milions d’euros per afavorir-ho, un fet que Capellà veu crucial a l’hora d’haver de complir la normativa. “L’estratègia legal de dir que no acolliran no té sentit llevat que incompleixin el decret. Si em diguessin que el reial decret llei preveu els trasllats sense una compensació o partida pressupostària, ho podria entendre. Però a les Illes li corresponen dos milions. El problema legal no sé on és”, subratlla.

“Entenc que és una qüestió d’habitatge. Però hi ha els centres dels consells i els que gestionen les entitats. S’ha de veure si tenen totes les places cobertes i, si no, s’han d’obrir a cercar totes les entitats col·laboradores”, afegeix.

L’argument dels governs del PP i pel qual ja han enviat un recurs d’inconstitucionalitat, és que el govern espanyol no té competències per a imposar aquestes xifres de repartiment. Però ja hi ha hagut pronunciaments judicials al respecte que no els han donat la raó, per tant, llevat que el TC hi doni una altra volta, sembla difícil que es fixi la norma com a anticonstitucional.

Responsabilitats penals

Per tant, Capellà adverteix que no hi ha més remei i que si les Illes s’hi acaben negant, es poden obrir procediments penals en contra dels responsables. El text del reial decret és clar: si una comunitat es nega a fer-se càrrec dels menors, els professionals referents de l’entitat pública d’origen que els hagin acompanyat podran demanar l’ajuda de la policia, que posarà el fet en coneixement del ministeri fiscal espanyol i lliuraran la persona a l’entitat pública de protecció de menors. “En cas de produir-se incompliments del règim de protecció dels menors d’edat, es farà el que es disposa en la legislació civil, penal i en matèria de menors”, diu el text.

Una altra opció que tenen les Illes, en cas d’assumir que és impossible acollir els menors, és renunciar a les competències que tenen. Cosa que no faran. A més, Capellà assenyala un altre factor determinant amb vista a un futur que potser no és tan llunyà: “No té sentit que el govern s’hi oposi. La ruta amb Algèria és consolidada. Les Illes es poden trobar en poc temps amb la mateixa situació que les Canàries. De fet, ja deriven molts possibles sol·licitants d’asil a centres de la península.”

I un altre dubte que resta sobre la taula és: hi hauria possibilitat que s’apliqués l’article 155? Capellà considera que, de moment, no cal arribar allà perquè ja s’obriran els procediments penals que siguin oportuns, en cas de negativa. El govern espanyol pot recórrer a l’article 155 si una comunitat no acata una llei que es vol aplicar, però en aquest cas es necessita la majoria del senat espanyol, que ara com ara és en mans del PP. Per tant, l’opció no és viable.

Hi ha moments en què la història es burla de nosaltres amb una crueltat que talla la respiració. El 24 de juliol de 2025, Emmanuel Macron anunciava que França reconeixeria aquesta tardor l’estat de Palestina. I un dia després, el 25 de juliol, Georges Ibrahim Abdal·là –de qui Xavier Montanyà ha escrit repetidament en aquest diari– trepitjava terra libanesa, lliure després de quaranta anys d’empresonament abusiu a l’estat francès. Quaranta anys tancat! Una vida sencera reclòs entre quatre parets per haver defensat exactament allò que França acabava de reconèixer com a just i necessari vint-i-quatre hores abans. Quina paradoxa tan gran.

Georges Ibrahim Abdal·là és un cristià maronita marxista libanès. Una combinació que per si sola desafia totes les categories pre-establertes i caricaturesques que agraden tant als nostres polítics, als periodistes mandrosos i a les esquadres digitals. Un home que va veure com Israel envaïa el seu Líban natal el 1978 i el 1982, i que va decidir que la resistència no podia limitar-se a les manifestacions pacífiques. Que va fundar les Faccions Armades Revolucionàries Libaneses i va portar la seua lluita a Europa, on diplomàtics americans i israelians van ser atacats i morts a París, però de qui no s’ha pogut demostrar mai la participació directa en els fets.

Malgrat això, a Abdal·là el van condemnar a una presó que, legalment, hauria d’haver-se acabat l’any 1999, però que s’ha anat allargant de manera venjativa d’aleshores ençà. Els mateixos que avui reconeixen que la situació palestina és injusta van tancar, irregularment, la porta de la seua cel·la durant vint-i-sis anys de més.

Hi ha un important acadèmic americà, Timothy Waters, que al llibre Boxing Pandora fa una observació que hauria de fer tremolar els fonaments de la nostra suposada estabilitat internacional. Waters argumenta que no són els moviments independentistes els que generen violència i inestabilitat, sinó la resistència estatal a reconèixer les realitats nacionals. “La violència estatal crea molts més problemes dels que resol”, escriu Waters, que afegeix que el veritable perill per a la pau no és el desig de la gent de formar estats nous, sinó la voluntat dels estats existents de resistir aquest desig a qualsevol preu, generalment fent ús de la violència. Que ens ho expliquen a nosaltres…

I ara França reconeix Palestina quan ja no pot fer res més, quan no pot oposar-se per més temps a l’evidència. Quan Gaza és un camp de runes, quan milers de palestins han mort, quan la situació és tan insostenible que fins i tot els aliats tradicionals d’Israel es veuen obligats a prendre’n distància. És –si ho puc dir així– el reconeixement dels covards, dels qui arriben tard a la festa de la justícia.

I, al mateix temps que fa aquest gest, allibera un home que va lluitar per aquesta mateixa causa, cercant això que ara ha passat, però quan encara hi havia temps d’evitar tanta sang i tant de dolor. Abdal·là surt de la presó com un fantasma del passat, com la prova vivent que la història podria haver estat diferent si els estats haguessen tingut el coratge de reconèixer la realitat quan calia, abans no fos inevitable.

Perquè algú ens hauria d’explicar si calia tanta sang. Tanta sang palestina, israeliana, libanesa, americana, francesa. Tenia sentit infligir tant de dolor personal i col·lectiu per acabar arribant on hem arribat? La resposta és que no. Si França pot reconèixer Palestina el 2025, també ho podia fer el 1985. Perquè si les aspiracions palestines són legítimes avui, també ho eren quan Abdal·là va agafar les armes.

El problema és que els estats prefereixen la violència a la negociació, prefereixen la repressió al reconeixement. Prefereixen esperar que els problemes es facen insostenibles a cercar solucions que eviten el dolor. Els defensors de l’statu quo sempre ens parlen d’estabilitat. Però quina estabilitat és, aquesta? La dels cementeris, on solament regna el silenci dels morts? La de les presons, on les veus dissidents s’apaguen entre reixes? Waters té raó quan diu que les fronteres rígides creen més problemes que no en resolen. L’estabilitat real tan sols pot néixer del reconeixement de les realitats, de la voluntat de la gent, no de la seua negació.

Georges Ibrahim Abdal·là és lliure, finalment, però la seua llibertat arriba quaranta anys massa tard. França reconeix Palestina, però aquest reconeixement també arriba massa tard. I tots hem de tornar a aprendre una lliçó amarga: que els estats són covards i prefereixen ser jutjats per la història abans que ser valents i assumir els riscs del present.

 

PS1. Avui, dimarts, és 29 de juliol i, per tant, al País Valencià es reproduiran les manifestacions contra el president Mazón per la seua responsabilitat en la gestió de la gota freda del 29 d’octubre. Aquesta volta serà a Catarroja, començant al parc de les Barraques. Us ho expliquem ací i us en mantindrem puntualment informats.

PS2. “Trump clava un bon mastegot a una Europa acovardida”. Ho diu, amb la seua coherència i contundència habitual, Jordi Goula, en un article especialment important que analitza l’acord aranzelari aconseguit entre els Estats Units i la Unió Europea. Un text per a guardar.

PS3. A Sixena ja s’ensenyen les sales on es pensen que aniran a parar les obres que el govern de l’Aragó pretén arrencar de les parets del MNAC. En aquest article, Josep Nualart Casulleras ens explica què hi diuen i com manipulen la història quan ho expliquen als visitants.

PS4. Bhutan és l’únic país del món que no té semàfors. I aquesta no és l’única particularitat que ens explica Sergi Unanue en aquest nou article de viatges: “Ereccions, criptomonedes i budisme radical: curiositats de l’únic país sense semàfors.”

PS5. Vivim un moment que exigeix anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu ací.

Atenció, pregunta: a quina edat us van començar a picar el timbre els vostres amics perquè baixéssiu al carrer a jugar? Reteniu la dada, que després hi tornarem.

Aquestes setmanes en què els casals, colònies i campaments omplen l’agenda de ministre dels xiquets, pensava en el famós llibre The Anxious Generation (“La generació ansiosa”), del psicòleg i professor nord-americà Jonathan Haidt. En unes pàgines plenes de gràfiques i correlacions, Haidt vincula la crisi de la salut mental dels adolescents occidentals amb la caiguda també sincronitzada del joc lliure entre els infants. Per joc lliure s’entén el que es desenvolupa espontàniament fora de la vigilància adulta, allò que ens passava de petits a partir de l’hora que uns altres xiquets ens passaven a buscar fins que tornàvem a sopar amb els ulls coents de pols i d’aventura.

I ja podem tornar a la qüestió inicial. Si sou de la generació X, és a dir, nascuts entre el 1965 i 1980, segurament us van començar a deixar voltar sols a una edat una mica més tardana que no als vostres pares. I si vau créixer dels anys noranta en avant, i especialment a la segona dècada dels 2000, us devien deixar jugar lliures bastant més tard que no a les generacions anteriors. A canvi, probablement haureu pogut gaudir d’una bona mà d’activitats de lleure controlades i supervisades per educadors, monitors, entrenadors, dinamitzadors, cangurs, sota el convenciment raonable que enriqueixen l’experiència de créixer sense passar pel risc que us atropelli un vehicle desmarxat, que us entaforin en una furgoneta blanca uns encaputxats o que us assalti un depredador sexual. I si us obriu el cap, com a mínim hi haurà algú a qui denunciar.

Com més cap aquí hàgiu arribat al món, més possible és que els vostres pares ja s’haguessin empeltat de la cultura de l’anomenada “paternitat paranoica”, un sistema de criança basat en la por constant a uns riscos improbables més que no pas en la confiança en les capacitats del fill. Ara bé, per als xiquets, és més insegur el món d’avui que el de fa trenta i quaranta anys? Les estadístiques demostren que no, que més aviat és al contrari. Llavors, què diantre ha canviat? Doncs entre altres coses la percepció del perill, exacerbada per una exposició via pantalles a totes les maleses del planeta en temps real. Avui, arribem a saber de més desgràcies imaginables i inimaginables en un dia que no els nostres pares i avis en tota sa vida. I dubto que gaires de naltros considerem que van ser uns cuidadors negligents, tot i el còmput de traus al cap i punts al mentó i braços enguixats derivats del nostre historial de joc.

De tota manera, quin mal hi hauria d’haver a voler reduir els riscos al mínim, a protegir la nostra preciosa descendència de tots els mals imaginables i inimaginables, si a més a més és a les nostres mans? Que potser som a l’edat mitjana? Qui voldria avui per als seus xiquets delicats els nostres tobogans rovellats, les nostres escapades de la vigilància dels grans i els genolls tintats de mercromina? Encara més: quin progenitor sanament despreocupat voldria sotmetre’s al judici sumari dels hiperprotectors, si gosava administrar al fill la mateixa llibertat que un dia van gaudir tots?

Tot això seria un gran avenç si no fos que no podem esmenar centenars de milers d’anys d’evolució de l’espècie en unes poques dècades. Perquè resulta que per dins encara som animalons que ens fem autònoms amb els mateixos processos que la resta de mamífers, com ara a través del joc lliure amb altres joves cadells, amb els seus reptes i riscos inherents, les regles que es fan i es desfan, els acords, els conflictes i les traïcions; també amb l’ull desconegut que ens vetlla de lluny i el que ens fa fugir en desbandada per un instint grupal. Petites dosis de risc per a superar en un futur unes pors més grans; assajos i errors rudimentaris de la vida en comunitat; experiències iniciàtiques que ens preparen psíquicament i física per a la independència, la resiliència, les frustracions, i que cap succedani enllaunat, mediat per àrbitres adults, no pot suplir en cap mesura.

La tesi d’estudiosos com Haidt, i de les investigacions en què es basen, és que privar la canalla d’aquest aprenentatge vital, social, cultural, afebleix l’adult que serà demà, el deixa coix davant dels desafiaments que es trobarà tant si vol com si no. I aquí ve quan es dóna una paradoxa monumental: la superprotecció paterna en el món real contrasta amb la despreocupació envers el món virtual, amb els seus perjudicis per a les criatures igualment imaginables i inimaginables. Ja n’hem parlat vegades, i més que en parlarem, però avui només ens n’interessa la part en què les pantalles han acabat de desplaçar el joc lliure dels interessos infantils i han contribuït al silenci de les canalles quan més enrenou haurien de fer.

Haidt situa entre el 2010 i el 2015 el fenomen que defineix com “la gran reconfiguració”, un pas històric de la infància basada en el joc a la infància basada en el mòbil tàctil, amb els estralls que ja es comencen a documentar en les generacions més jóvens dels països dits desenvolupats. Jóvens més fràgils, més angoixats, més dependents, més espantats, menys tonificats. Jóvens criats en la por de tots els qui pateixen per ells, inhabituats a les contrarietats, temorosos en les interaccions socials. Jóvens que no han sumat les “hores de pràctiques” necessàries per a aixecar el vol tots sols i capejar les tempestes amb seguretat, que vol dir enfrontar-se a les ingratituds més bàsiques de la vida i sortir-ne indemnes.

El cervell les necessita, aquestes hores de pràctiques, i no són intercanviables per una partida de Fortnite ni per deu likes a Instagram. Tampoc no poden ser a qualsevol edat: hi ha una finestra d’uns pocs anys crucials –no me’ls feu buscar– en què el joc físic i presencial, amb les seues adversitats i contratemps, amb els seus guanyadors i perdedors, omple el buit que toca en els cervells en desenvolupament. Sense anar més enllà d’aquest forat, i com que no es pot demanar tot, desitjarem que cada estiu hi hagi menys xiquets que l’anterior sense pantalles, ja que no tindrem més pares amb menys pors.

Dijous s’estrenava als cinemes el nou film de Laura Maña, Les irresponsables. Al film, tres amigues, la Núria, la Lila i l’Andrea, es disposen a passar un cap de setmana plegades fora de la ciutat. A totes tres els fa molta mandra el viatge, però al final serà una experiència catàrtica i alliberadora. Una comèdia protagonitzada per tres dones de cinquanta anys que trenquen molts estereotips.

Xerrem de tot plegat amb Maña, amb qui també aprofitem per parlar sobre com pot ser d’alliberador fer cinquanta anys, i quins desafiaments encara té pendents el cinema a l’hora de reflectir la realitat de les dones. També parlem de com el cinema en català viu un canvi: cada vegada és més habitual poder fer films de tota mena en la nostra llengua. Diu que com més va hi ha menys reticències per part de les productores a filmar en català.

—El film trenca esquemes, perquè és una comèdia protagonitzada per dones, cosa que no acostuma a passar. I encara trenca més esquemes quan són dones de cinquanta anys, que no solen protagonitzar-ne.
—Exacte, crec que és una de les coses a què vaig donar més valor quan la Sandra Tapia, que és la productora, em va dir que acabava de veure una obra de teatre que li havia encantat i creia que es podria portar al cinema. Quan vaig llegir el text vaig pensar, que des de Telma i Louise, no veia pel·lícules protagonitzades per dones de cinquanta anys. Tenia moltes ganes de demostrar que les dones també podien fer comèdia. Les dones poden ser protagonistes. A més, em sembla que es parla molt poc de l’amistat entre les dones. Sempre es parla malament de l’amistat entre dones. Es diu que competim entre nosaltres. Quan em diuen això, sempre penso: “Perdona, si penses això, has de canviar d’amigues. A mi no em passa amb les meves!” Des de petites, ens acostumem a sentir dir que som tafaneres, que ens critiquem… És veritat que ens agrada parlar. Però és una cosa positiva. I crec que en el fons totes tenim grans amigues.

—Ara pensava que Casa en flames també era una comèdia protagonitzada per una dona de cinquanta anys. Tot i que tractava d’una família. Van canviant les coses en el món del cinema?
—En la meva carrera sempre he intentat de parlar de dones de cinquanta anys. La meva primera pel·lícula, Sexo por compasión, tractava d’una dona de cinquanta anys grossa, que era la més desitjada del poble. Sempre he volgut que les dones fossin les protagonistes. De fet, també ho he fet des de l’àmbit històric, recuperant històries de dones importants, que no figuren als llibres de text. Però sí que crec que últimament hi ha hagut un canvi. Sobretot d’ençà que hi ha més productores que poden triar de quins temes volen parlar. També hi ha més directores. Quan vaig començar, n’hi havia molt poques. Ara n’hi ha moltíssimes. Però encara hi ha coses que hem de conquerir.

—Com ara?
—El món tècnic. Vull veure més directores de fotografia, més compositores de bandes sonores, més tècniques de so. Ara hi ha moltes directores o guionistes, i això ja és un gran canvi, perquè abans eren vestuari i maquillatge i perruqueria. De fet, hi ha una generació de noies molt joves que parlen dels seus problemes i fan moltes pel·lícules d’autora. Però tinc ganes que les dones també siguin associades a pel·lícules comercials.

—Una cosa que també sembla que canvia és que durant molt de temps semblava que els films en català eren d’autor, i no podien ser comercials. Últimament, en canvi, es fan moltes comèdies.
—Sí, nosaltres busquem fer passar un bon moment a l’espectador, que rigui. I semblava que això no es podia fer en català. I crec que Casa en flames va marcar un abans i un després. Ara es reivindica molt que cadascú pugui filmar amb la seva llengua i que sigui comercial. El públic espanyol cada vegada hi està més acostumat, a veure pel·lícules en versió original. Encara que també tenen l’opció de veure-la doblada en castellà. A mi no m’agrada veure pel·lícules doblades, però s’ha de dir que en aquest cas costa de saber en quina llengua ha estat filmada, perquè s’han doblat els mateixos actors i, per tant, no canvia la manera d’interpretar.

—Per a situar la gent, són tres amigues, dues de les quals són germanes, que se’n van de cap de setmana després de la separació d’una d’elles.
—Cadascuna arriba a una casa, que és molt especial, amb la seva motxilla carregada de problemes. A les dones sempre se’ls ha exigit ser prudents, reservades, cuidadores. Passem de cuidar els fills a cuidar els pares, hi ha molt poc marge per a ser tu mateixa, per a ser irresponsable, lliure. I les protagonistes de la pel·lícula durant el cap de setmana i a través de l’amistat s’alliberen de tot això. Les que marxen l’últim dia són unes altres dones.

—El film també tracta d’això: com trencar amb els rols que un mateix es posa, o que la família, els amics o les circumstàncies li posen…
—Els cinquanta anys són una edat meravellosa, perquè les dones ja han deixat de cuidar els nens, perquè ja són grans, i normalment tenen una feina estable. De cop et trobes sola, i et preguntes: què m’agradava quan era jove? Et tornes a acostar a les teves amigues, tens ganes de riure, sortir, viatjar… Moltes coses que durant la criança dels fills has deixat de fer. Crec que els cinquanta són una bona edat per a començar una nova etapa. De fet, si t’hi fixes, quan vas a classes de meditació, ceràmica, pintura o cine, són plenes de grups de dones d’aquesta edat i cap amunt. Sempre, a tot arreu. Les dones i els homes fem plans diferents amb les amistats.

—És a dir, aquestes tres dones viuen un cap de setmana catàrtic. De cop són irresponsables… no sé si la paraula és irresponsable, però com que és el títol de la pel·lícula…
—Ja, vaig buscar al diccionari la definició d’irresponsable, i diu que és algú que no és responsable. I llavors potser no és això el que viuen. Però què vol dir realment ser irresponsable? La paraula que m’agrada és alliberador. Es retroben amb elles mateixes. Ara m’ha vingut el cap una frase que diu Jordi Sánchez al final de la pel·lícula, a la seva dona. Li diu que ha pensat molt en ella. I ella li respon que també ha pensat molt en ella mateixa. Això és el que els passa a totes tres, que connecten amb elles mateixes. De fet, la Betsy Túrnez també ho diu a la pel·lícula. Diu que mai tornarà a ser una dona que no es deixa guiar pels impulsos. És un cap de setmana alliberador.

—El títol de Les irresponsables venia marcat per l’obra de teatre que ha inspirat el film?
—És clar. Però em sembla bé el títol. M’agrada. Encara que he de dir a tots aquells que van veure l’obra de teatre en el seu moment que és molt diferent. L’obra de teatre ha estat el punt de partida, però després s’ha fet una adaptació molt lliure. En l’obra, tot girava al voltant d’un personatge, la Lila. Els altres només hi donaven suport. I quan vam reescriure l’obra amb la Marta Buchaca, que és la coguionista, vam escriure de zero els altres dos personatges. Volíem que fos una pel·lícula coral, en què totes tres amigues tinguessin la mateixa importància.

—Una vegada estrenat el film, què espereu que passi al cinema?
—Tinc moltes ganes que la gent vagi al cinema, s’ho passaran molt bé. Riuran, és una pel·lícula molt divertida, molt fresca. De moment, molta de la gent que ha anat a veure-la, m’ha dit: “Avui tenia un mal dia, i estava de mal humor, i he sortit del cinema somrient. M’ha canviat l’estat d’ànim.” És el millor que em poden dir. Aquesta és la meva gran recompensa.

—Sempre reivindiqueu la comèdia.
—És un gènere molt poc valorat. Mai veuràs una comèdia en un festival de primera línia o recollint premis internacionals. Sembla que quan fas comèdia parles de coses lleugeres i no hi estic d’acord. Senzillament, és una manera d’abordar un mateix tema. Podria haver fet un drama de tres noies que arriben a una casa amb la seva motxilla i ploren, però també puc explicar el mateix d’un punt de vista de comèdia. Reivindico riure, estem envoltats de coses negatives. Quan mires la televisió o les notícies, sembla que tot sigui negatiu. De fet, hi ha una generació de joves que no creuen en res. Pensen que el món és una merda, que els polítics tots són iguals. Jo m’hi dirigeixo i els vull dir que al món també hi ha coses meravelloses. Hi ha gent que fa coses fantàstiques. Però sembla que el que és bo no és comercial. I no hi estic d’acord. Em sembla que en el moment actual, riure és molt més important que plorar.

—Però si mirem la vostra carrera… El premi Gaudí que teniu és per un film històric sobre Frederica Montseny. I la sèrie que més gent ha vist és el Cuerpo en llamas, sobre el crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que no és pas una comèdia. Els reconeixements no arriben per la comèdia.
—Quan reps un premi o un reconeixement és un plaer, i de tot el que dius me’n sento orgullosa. Però sí que reivindico que cal que els festivals donin importància a la comèdia. Fer una bona comèdia també és difícil.

—Confessaré una cosa… Quan us vaig cercar, de cop vaig dir, si és la Montserrat de 16 dobles de TV3. Abans de directora us havíem vist fent moltes coses d’actriu. Ara fa molt que no us veiem.
—Ostres! Sí que te n’has anat enrere! No faig d’actriu perquè no em truquen. Ho trobo molt a faltar. He fet onze pel·lícules i és la primera vegada que m’he donat un petit paper en la meva pel·lícula. I ara també fet un paper petit en la nova sèrie de Jorge Torregrossa. He de confessar que l’hi vaig demanar. Perquè realment va ser començar a dirigir, i que deixessin de sonar els telèfons per fer d’actriu. I no sé què té a veure! Són dues feines que no tenen res a veure. Com que dirigint m’ha anat molt bé, suposo que m’han castigat. Deuen pensar que ja no vull actuar, però el contrari, m’encantaria, ho trobo molt a faltar.

—Què trobeu a faltar, de l’actuació?
—Mira, l’altre dia, quan filmava amb el Jorge, estava molt nerviosa. Sempre que estic en una situació així penso: em sentiran el cor a través dels micròfons? És una excitació. És una feina que m’estimo molt. I molt diferent de fer de directora. No té res a veure. Hi ha molta gent que em pregunta què he après com a directora dels directors que m’han dirigit abans. I sempre els he dit que jo era actriu. Que en aquell moment no m’hauria imaginat mai dirigint una pel·lícula. Estava molt concentrada en la meva feina. No em fixava ni on eren les càmeres. No em plantejava com feien els plans.

—I com vau decidir de passar a la direcció?
—Crec que va ser a través de l’escriptura. Sempre havia escrit, des de ben petita. I per això vaig tenir la temptació de fer un primer guió. Vaig escriure Sexo por compasión. En aquell moment no pensava que l’acabaria dirigint. Però parlant amb el productor, ens va sorgir la idea que potser ho podria fer. I ho sóc aventurera i ho vaig provar. Vaig tenir sort que el productor va creure en mi. Això sí, em va dir que primer era millor començar amb un curtmetratge, i així ho vam fer.

—Per tant, va ser una casualitat de la vida?
—No sé si la paraula és casualitat o conjunció. Quan faig classes de direcció, sempre els dic que mai estaran preparats per a dirigir. T’has de tirar a la piscina. La gent que ho vulgui ser, ha d’agafar el mòbil i posar-se a filmar coses. Has de ser valent i curiós. I si no surt bé, doncs mala sort. I als guionistes també els dic una cosa semblant. Si vols escriure, primer has de viure coses, que els amics t’expliquin coses. Has de viure coses, per després tenir ganes d’explicar-les. Viu, surt al carrer, viatja, aprèn, sigues curiós, i a la vegada sigues valent. No tinguis por. Atreveix-t’hi!

—Un lema molt semblant al del film.
—És cert! A la vida et pots equivocar mil vegades, però sempre endavant.

Ara mateix, Apple enllesteix els darrers detalls d’iOS 26, una de les renovacions de programari més importants que ha fet aquests darrers anys i que hauria d’arribar als usuaris a la tardor. Com sol passar, ja ofereix una manera de provar-ne una versió prèvia, encara en desenvolupament.

Tot allò que cal és tenir un iPhone 11 o posterior i una bona dosi de paciència amb els errors i comportaments inesperats d’una versió que encara no és prou estable per a posar-la en un mòbil qualsevol.

No hi ha garanties que les aplicacions habituals funcionin bé, ni que el dispositiu no s’escalfi o es descarregui més de pressa. Us estimeu més una opció més segura? Cap problema: nosaltres ja fa setmanes que convivim amb aquest programari i podem avançar-vos quines són les quatre grans novetats que haureu d’acceptar o que potser, fins i tot, us agradaran des del primer dia.

1. Arriba el “vidre líquid”
Evolució de la imatge actual al “vidre líquid”.

Tant si us agrada com si no, l’iPhone tindrà enguany un aspecte força diferent gràcies al nou estil anomenat Liquid Glass (“vidre líquid”).

Com indica el nom, l’estètica d’iOS que coneixíem fins ara tindrà una aparença llisa, brillant i amb una certa transparència. I no es pot desactivar del tot. No afecta tan sols les icones: notificacions, barres de menú, botons, controls d’aplicacions i molts altres elements visuals esdevenen parcialment translúcids.

Aquest nou llenguatge visual és impactant, sí, i amb el temps es fa més digerible. Però, de moment, hi ha contextos en què certs controls i icones són difícils de distingir perquè deixen passar massa el fons.

Apple sembla que s’ha pres seriosament les primeres crítiques, perquè encara ara ajusta el disseny per tal d’aconseguir que tot sigui clar i funcional.

Un consell: si instal·leu la beta i trobeu que el redisseny us dificulta de fer servir el telèfon, feu-ho saber a Apple. Hi trobareu una nova aplicació, Feedback, que serveix justament per a això.

2. L’app Telèfon s’ha tornat més intel·ligent
Un exemple de la nova funció de trucades. Abans de sonar, qui truca ha de dir què vol, i això apareix en text i prou per decidir si hi responem o no.

A molts no ens agrada gens fer trucades. Potser a vosaltres tampoc. Aquesta nova versió afegeix funcions que hi poden ajudar.

Una de les més útils: si activeu una nova opció, els qui us truquen hauran d’explicar què volen abans que el telèfon soni. Ideal per a filtrar trucades sospitoses o estafadores.

També hi ha una eina nova per als moments en què us deixen en espera durant una trucada. El so de la trucada desapareix del primer pla i el telèfon torna a sonar quan detecta una veu humana, perquè pugueu reprendre la conversa.

Això sí, encara falla una mica: el sistema no sempre sap distingir entre una persona real i un enregistrament, com ara, les veus que interrompen la música d’espera per a recordar-vos com n’és d’important la vostra trucada. Així, de vegades, el telèfon us avisa abans que hi hagi una persona real al telèfon.

3. Apple Intelligence, entre l’encert i el dubte

La nova versió incorpora algunes eines noves, i d’altres d’actualitzades, que funcionen amb Apple Intelligence. Tot i això, queda la incògnita si les farem servir sovint realment.

Per exemple, es poden activar subtítols traduïts en directe a FaceTime, tot i que poden trigar uns segons a aparèixer. Més impressionant és la funció de traducció de trucades, que permet de sentir una veu despersonalitzada que tradueix les frases de l’interlocutor a l’anglès, i viceversa.

Ara com ara, aquesta funció no opera en català, tan sols pot traduir del francès, l’alemany, el portuguès i l’espanyol a l’anglès. En converses per missatges, l’aplicació Missatges també pot traduir italià, japonès, coreà i xinès.

Una altra novetat és la Intel·ligència Visual d’Apple, que ara fa més que descriure allò que teniu davant. Quan feu una captura de pantalla, s’obre una vista prèvia en pantalla completa on podeu:

• demanar a ChatGPT què hi ha a la imatge

• cercar elements concrets a Google

• o bé esperar que Apple us suggereixi d’afegir coses al calendari, per exemple.

Un consell: si feu moltes captures per a recordar coses, podeu desactivar aquesta vista prèvia a Configuració → General → Captura de pantalla.

I això és gairebé tot, quant a grans novetats. Les altres funcions d’Apple Intelligence se centren a millorar els Shortcuts, els emojis personalitzats i la generació d’imatges lleugerament més refinades a l’espai Image Playground.

4. L’app Càmera, ara molt més clara

Les càmeres dels iPhones són excel·lents, però l’aplicació no ho reflectia gaire. Ara sí. L’app ha rebut una renovació molt necessària.

Ara els modes d’enregistrament més exòtics –com ara, el panoràmic o la captura espacial– queden ocults per defecte. I no cal endevinar què vol dir cada icona: la majoria de configuracions són etiquetades i s’amaguen darrere un botó de menú clar i recognoscible.

Tot és molt més fàcil de llegir des de lluny i això facilita que pugueu ajustar més bé fotografies i vídeos. A més, el telèfon us avisarà si els objectius estan bruts i cal netejar-los.

Algunes millores agradaran especialment els qui fan continguts:

• es poden fer servir micròfons externs mentre s’enregistra vídeo

• i algunes versions dels AirPods poden fer de comandament a distància per a fer fotografies o enregistrar

Aquest darrer detall és molt útil, tot i que amb una limitació: els AirPods han de ser a les orelles, no n’hi ha prou de tenir-los a la mà.

Probablement, Bhutan és un dels països més singulars que he visitat mai. Ací tot es viu diferent, i hi passen anècdotes impossibles a cap altra part del planeta. El tarannà calmat i espiritual dels seus ciutadans no es pot comparar amb res a què estiguem acostumats. Aquest fet es barreja sense complexos amb característiques que ni els països més progressistes s’atrevirien a normalitzar. En una nació on el budisme radical impera, es veuen fal·lus pertot arreu. On la tradició i el conservadorisme són gairebé l’única opció política, es minen bitcoins com a cap lloc més. Benvinguts a Bhutan, un país de curioses contradiccions.

Sense semàfors

El 1995 es va instal·lar a Thimphu, la capital de Bhutan, una cosa que no s’havia vist mai a tot el territori: un semàfor. Era una prova pilot per a veure si així es podia gestionar més bé el trànsit de la ciutat. La mesura no va ser ben rebuda pels bhutanesos, i al cap de poc temps es va retirar.

La cruïlla principal de Thimphu, amb un agent de trànsit.

Els conductors van trobar aquells llums impersonals i fora de lloc, comparats amb el tradicional agent de policia que mou els braços com si estigués ballant. A Bhutan es valora molt el contacte humà, de manera que allò es va viure com una pèrdua de la seva identitat.

Ara com ara, Thimphu és l’única capital del món sense semàfors, i Bhutan l’únic país. I això que aquests darrers vint anys s’ha multiplicat per cinc el nombre de cotxes i camions que circula per Thimphu. Anant pels seus carrers, transitats majoritàriament per bhutanesos que vesteixen les robes tradicionals, és fàcil d’acabar topant amb una cruïlla amb una caseta on els agents de policia dirigeixen els vehicles. Ho fan amb un somriure a la cara i rialles quan els braços se’ls cansen més del compte.

L’agent de policia acostuma a ser un noi jove. Cims verges

Bhutan és l’únic estat sobirà amb el budisme tibetà com a religió oficial. Aproximadament tres bhutanesos de cada quatre el practiquen, i les seves directrius i valors regeixen la política i la cultura del país. És habitual veure temples a tot arreu i sentir cerimònies dins les cases, sobretot a les zones rurals.

Per aquest motiu, i emmarcat dins les polítiques de la felicitat nacional bruta, el govern ha promogut iniciatives legislatives per a preservar l’entorn natural. Per exemple, té prohibit d’emetre més diòxid de carboni que no absorbeix, cosa que el va convertir en el primer país de carboni negatiu. La constitució també requereix que es conservi un mínim del 60% del territori amb zona forestal. Això fa que visitar Bhutan sigui tota una delícia, sobretot per als amants de la muntanya, que ací cobreix el 98,8% del territori.

Bhutan és un dels països més muntanyosos del món.

Ara, del 1994 ençà és vetat d’escalar muntanyes de més de 6.000 metres d’altitud. Són considerades residència de déus i esperits segons les creences locals, i el 2003 es va prohibir del tot cap expedició d’alpinisme.

Una gestió completament diferent de la de nacions veïnes de l’Himàlaia, com ara el Nepal, que ha optat per monetitzar tant com fos possible l’alpinisme a les seves muntanyes més altes. Gràcies a això, s’han mantingut intactes i inexplorats molts pics bhutanesos. El més destacat és el Gangkhar Puensum, el punt més elevat del país, de 7.570 metres, i la muntanya més alta del món sense ascensions.

Fal·lus omnipresents

En un entorn tan espiritual i conservador, sorprèn de trobar-s’hi representacions de membres erectes pertot arreu. A les entrades dels restaurants, als clauers, penjant de teulades de cases tradicionals, o dins els cotxes. Són omnipresents, i no tenen res a veure amb els souvenirs que es venen a moltes parts del món.

L’entrada d’un restaurant, custodiada per dos fal·lus.

Els fal·lus, a Bhutan, simbolitzen fertilitat i, sobretot, protecció. Un penis al lloc correcte es creu que serveix per a allunyar els mals esperits i el mal d’ull. Fins i tot alguns temples en tenen.

El culpable de tot això és el lama Drukpa Kunley, un sant budista que era conegut com a Lama Boig. Era ben sabuda la seva predilecció pel vi i les dones, com també la seva manera de predicar estrafolària, que li va valdre el malnom. Deia que el seu propi membre, al qual anomenava poèticament “el raig de saviesa flamejant”, tenia el poder de sotmetre dimonis i espantar els esperits malignes. D’aleshores ençà, els fal·lus han envaït Bhutan.

És habitual trobar-se figures fàl·liques penjant de cases a les zones rurals. Els dzongs

On també se’n poden trobar és als monestirs fortaleses que fan de centres neuràlgics dels districtes del país. Els dzongs van aparèixer a Bhutan al segle XVII gràcies a Zhabdrung Rinpoche, l’heroi santificat de la història moderna de la nació. Rinpoche va unificar Bhutan i va crear aquestes edificacions imponents en punts estratègics (a les confluències dels rius, en passos de muntanya i en valls importants) per defensar-se dels tibetans. Cada dzong va esdevenir el centre polític, religiós, econòmic i militar de la regió.

Actualment, continuen tenint dues funcions destacades. D’una banda, un vessant més religiós, atès que acullen temples, capelles i comunitats de monjos budistes. D’una altra, un d’administratiu: són la seu del govern civil i judicial de cada districte (dzongkhag).

El dzong de Punakha és una de les atraccions principals del país.

El més popular és el de Punakha, però n’hi ha prop d’una vintena, i cadascun és impressionant. La seva arquitectura és única i immediatament evoca a Bhutan, atès que no s’han construït enlloc més. De fet, per construir-los no es feien servir plànols, sinó que se seguia la tradició oral i es mesurava a ull.

L’esport nacional

Quan em trobava en territori Brokpa, al districte de Trashigang, un grup de joves em va convidar a jugar amb ells a l’esport nacional. Es tractava ni més ni menys que del tir amb arc. “Ací tothom sap construir-se l’arc i les fletxes amb productes del bosc”, em va explicar un dels nois, professor de l’escola de Sakteng.

Un noi es prepara per disparar la fletxa amb un arc modern.

El que més sobta és la distància d’on disparen. No es pot comparar amb res que hàgim vist a occident. La diana, de solament uns trenta centímetres de diàmetre, se situa a cent quaranta-cinc metres de distància. Més del doble que no la variant olímpica. Això, per als ulls desentrenats com els meus, implicava perdre de vista la fletxa a mig camí. Ells, en canvi, sabien veure on queien totes les que disparaven. Incloses les meves.

Més enllà de ser un esport, el tir amb arc a Bhutan és una celebració social. És d’allò més habitual veure joves jugant al capvespre en qualsevol poble del país. És una reunió i una activitat que va molt més enllà d’un joc per als més petits. El cap de setmana sol aplegar pràcticament tot el poble.

Els nois es van tornant per disparar les fletxes a la diana, que és a quasi cent cinquanta metres de distància. Un animal mitològic

L’animal nacional de Bhutan és el taquin, un caprí considerat pràcticament llegendari, atès que sembla una combinació surrealista de cabra, vaca i antílop. Aquest curiós mamífer, que pot arribar a pesar quatre-cents quilos, és tot un símbol del país.

De fet, per a entendre la seva importància dins el folklore popular, hem de tornar a parlar del Lama Boig. Quan va arribar a Bhutan al segle XV, li van suplicar que fes un miracle. Segons la llegenda, el que va fer Drukpa Konley va ser demanar un cap de cabra i un cos de vaca per menjar. Quan s’ho va haver cruspit tot, va agafar els ossos i els va ajuntar, creant així el taquin, que es va aixecar i va començar a caminar.

Un taquin, un animal quasi mitològic al Bhutan.

Viuen a l’Himàlaia, per sobre dels quatre mil metres d’altitud, però trobar-ne en estat salvatge és molt complicat, per culpa sobretot de la pèrdua d’hàbitat i la caça furtiva en uns altres països. A Bhutan, hi ha unes quantes reserves d’aquest animal. Per cert, una de les lleis nacionals prohibeix la caça i la pesca esportives.

Mineria de criptomonedes

En contrast amb la seva imatge tradicional, Bhutan també amaga sorpreses tecnològiques. De fa anys, el país ha minat bitcoins secretament, cosa que s’ha traduït en uns forts beneficis econòmics. N’ha minat amb l’electricitat sobrant de les seves plantes hidroelèctriques (la principal riquesa del país). Gràcies a aquest recurs, ha creat granges de bitcoins, que, del 2019 ençà, han minat aquesta criptomoneda amb energia neta 100% renovable.

L’energia hidroelèctrica és de vital importància per a Bhutan.

Tot i que el govern no en publica xifres oficials, es calcula que el fons sobirà del país ha minat uns 28.000 bitcoins (uns 2.800 milions d’euros en el valor actual), tot i que n’ha venut o reinvertit una part important. En l’actualitat, encara conserva uns 13.000 bitcoins en reserva (1.300 milions d’euros), xifra que equival a prop d’un 30% del seu PIB anual. Aquest estoc és pràcticament el doble del que té El Salvador, un país que ha fet bandera de la seva estratègia monetària vinculada a les criptomonedes. De fet, solament és per darrere dels EUA, la Xina i el Regne Unit. Amb la diferència, això sí, que Bhutan ha minat tots els seus bitcoins (amb energia neta). Les reserves dels altres governs al podi provenen de confiscacions. Les d’El Salvador, de compres.

Aquest benefici econòmic ha permès a Bhutan de suportar la frenada econòmica postpandèmia i invertir en certs beneficis socials. Per exemple, el 2023 va doblar el sou dels funcionaris per evitar la fugida de talent. El 100% d’aquesta inversió va provenir dels bitcoins, d’una venda de 100 milions de dòlars d’aquesta divisa.

Un monjo entra al dzong de Trashigang. Un país únic

Sens dubte, Bhutan és un país ple de sorpreses. La seva situació geopolítica i la seva filosofia el diferencien de la resta de nacions del seu entorn. Visitar-lo és tota una experiència. Ací, tradició i modernitat tenen connotacions diferents que no estem acostumats. Així és aquest petit regne de l’Himàlaia, un país únic al món.

Catarroja (Horta Sud), municipi de la zona zero de la gota freda, serà l’escenari de la novena manifestació contra la gestió de la Generalitat Valenciana i el president Carlos Mazón.

La mobilització serà avui, 29 de juliol, bo i coincidint amb el novè mes d’ençà de la gota freda, que va causar 228 morts i danys materials multimilionaris. La manifestació començarà a les 19.00 al parc de les Barraques i avançarà fins a la plaça de la Llotgeta, on hi haurà parlaments i actuacions musicals.

Hi participaran els cantants Pau Alabajos, la Maria, Miquel Gil i Tomàs de los Santos. A més, es plantaran oliveres, es pintaran murals i es cantaran albades de l’Horta.

La convocatòria l’han impulsada més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els comitès locals d’emergència i reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià. La vuitena manifestació contra Mazón es va fer el 29 de juny –vuit mesos després del temporal– i va aplegar cinc mil assistents, segons la delegació del govern espanyol.

Reunió entre la batllessa i el president

La batllessa de Catarroja, Lorena Silvent, es reunirà dimecres amb el president Mazón per traslladar-li “el sentiment i les necessitats” dels familiars de les víctimes de la gota freda.

Nou mesos després de la catàstrofe, Silvent presentarà a Mazón un document amb set punts clau que considera “de vital importància” per a la recuperació de la localitat. El primer dels quals és la reurbanització de la zona de Pelai, al barri de les Barraques, una actuació que va restar pendent després de la reunió amb la Direcció General de l’Aigua al maig.

El consistori assenyala que, amb la pluja, hi ha una sortida d’aigües residuals pel barranc que connecta Albal amb Catarroja, un problema que diu que és endèmic i causat per la manca de capacitat del col·lector d’Albal, agreujat per la gota freda.

Un altre punt prioritari serà la petició d’inversió per al voltant del carrer de Blasco Ibáñez, a prop del barranc de Torrent, on es van enderrocar cinc habitatges unifamiliars i on hi ha l’IES Berenguer Dalmau, pendent de demolició, segons que ha indicat l’ajuntament a la Conselleria de Recuperació Econòmica i Social.

Silvent també vol posar el focus en la situació de la comunitat educativa: “Una de les més afectades tant en l’àmbit d’infrastructures com en el psicològic i social.”

La batllessa insistirà en la importància de la coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament per a garantir una reconstrucció “ràpida, sostenible i resilient”, en línia amb el pla de l’agenda urbana de recuperació del municipi.

Fa una calor moderada per ser un dia de final de juliol a Vilanova de Sixena, als Monegres. Fa tan sols un dia que la jutgessa d’Osca ha comunicat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que disposa de set mesos per a traslladar (allò que resta de) les pintures de la sala capitular al monestir, però que pot presentar un cronograma alternatiu a aquest termini que ha proposat el govern de l’Aragó, que, de moment, és el vàlid. “Quan arribin, vindrà moltíssima més gent aquí, amb diferència. Hi ha hagut molt estira-i-arronsa, molts anys de judicis, ja se sap. Ahir, la jutgessa va dir que tenien set mesos per a retornar-ho, per allò que acabi passant no se sap”, diu la jove guia que ha passejat per totes les estances del monestir de Santa Maria la desena de turistes que ha volgut fer la visita guiada. No se sap què passarà, diu, però allà ho tenen tot a punt –o això diuen– i ja estan preparats perquè els portin les pintures, tard o d’hora, tant si vols com si no vols. 

“Aquí veurem les obres d’art quan tornin: quan arribin, ja arribaran, i benvingudes seran. Ja tenim la temperatura…”, deia la guia quan el grup entrava a la sala capitular. “No entro en el tema, és política”, frenava tot seguit. “Cadascú deu haver sentit una versió, cadascú deu tenir una opinió…”. Es nota que vol anar amb peus de plom, però no pot evitar d’assumir completament el relat que han fet l’Aragó i les institucions que han alimentat l’anticatalanisme, la teoria de l’espoliació, del robatori per la força, d’una injustícia que s’ha de reparar. 

Josep Gudiol, l’arquitecte cosmopolita que va salvar les pintures murals de Sixena

La guia no en diu res, d’això, si més no, explícitament, però dóna per fet que el trasllat és possible sense qüestionar en cap moment el risc elevadíssim de malmetre aquest patrimoni excepcional. I sense explicar tota la història. “A l’Escola de Restauració i Conservació de l’Aragó fa cinc anys que es van preparant i van adaptant tots els protocols necessaris perquè, quan vinguin, s’implanti tot aquí”, afegeix. No diu res de Josep Gudiol en els quaranta-cinc minuts de visita, ni l’esmenta. Tan sols diu que, després de l’incendi del 1936, al començament de la guerra, se les van endur. Però no explica ni qui ni per què se’n va fer càrrec, ni com van salvar allò que en restava, ni com ni on les han tingudes exposades fins ara.

Un dels visitants li demana com se les van endur, “com les van arrencar”. El gruix del grup també té interioritzat el relat aragonès. Ella, que té molts estudis de restauració i conservació d’obres d’art, explica que amb la tècnica de l’strappo, i detalla en què consisteix, tot posant d’exemple les pintures de Sant Climent de Taüll. “Allà no hi són pas les pintures, hi ha una projecció, perquè les originals són al museu, com es va fer també amb aquestes.” 

Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb

La sala capitular de Sixena contenia cinc arcs pintats i el conjunt decoratiu era integrat per escenes de l’Antic Testament, una sèrie dels avantpassats de Crist i el cicle del Nou Testament. Això ho explica la guia, que acaba dient, quan li ho demanen, que no les ha visitades mai a Barcelona, al MNAC, que s’hi nega, que les vol veure aquí, a Sixena. 

La visita és tota una immersió a la convicció que les pintures seran traslladades tant sí com no (“ja fa temps que hi haurien de ser”), amb l’espai endreçat i disposat com un full en blanc perquè les hi col·loquin. Però és un espai adequat? La direcció del MNAC ja va dir a la jutgessa en l’escrit de manifestacions voluntàries que va enviar fa un parell de setmanes que no tenia una informació detallada sobre les condicions en què s’haurien de col·locar aquestes pintures en el cas que hi arribessin en condicions. El govern de l’Aragó va enviar un escrit al jutjat de disset pàgines on afirmava que havien fet una restauració de la sala capitular per a arreglar els problemes que hi havia de filtracions d’humitat i de fissures i despreniments dels arcs i que d’ençà del 2018 no hi havia hagut més problemes en aquest sentit. I afegia que ara ja tenien a la sala les condicions de temperatura i humitat òptimes. 

Això, sobre el paper del govern de l’Aragó. Però, quina és la realitat? La restauradora-conservador Rosa Gasol, tota una autoritat en aquest camp, va visitar el monestir fa només tres anys, quan les obres de restauració de la sala ja s’havien enllestit, segons l’informe que VilaWeb ha pogut consultar. Però en aquesta entrevista a VilaWeb, Gasol explicava: “No ens van deixar veure la sala capitular. Van dir que estava en obres i que no hi podíem accedir. Tampoc ens volien deixar veure l’església. Vam veure l’exposició dels béns que havien sortit de Lleida en una sala provisional. Però els murs continuaven afectats per la humitat. Són murs de pedra sorrenca que es desfà. Deien que treballaven per treure les humitats, però per treure les humitats s’hauria de dessecar mitja llacuna, perquè el monestir es troba en una zona pantanosa. […] Quan érem allà, les monges escombraven el terra cada dia, perquè hi havia sorra i era sorra de la pedra que s’anava desfent.”

“La sala està condicionada, [les pintures] ja haurien de ser aquí”, repeteix la guia. 

Si algú, per fer més via, s’estima més un vídeo curt produït pel govern de l’Aragó i que es projecta en una pantalla a l’entrada del monestir, es trobarà que Gudiol no va existir i que es van endur les pintures a Catalunya perquè sí. “Les pintures van ser arrencades i el 1940 van ingressar al Museu d’Art de Catalunya, actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot esperant la seva tornada a Sixena.” Només imatges en blanc i negre, i cap de la sala del MNAC on es conserven actualment.

A Vilanova de Sixena van esperant, amb la convicció que el temps juga a favor seu. 

La defensa de l’ex-consellera de Justícia i Interior del País Valencià Salomé Pradas ha demanat al jutjat que instrueix la causa per la gestió de la gota freda que ordenés a la Generalitat de redactar un informe sobre les alertes roges emeses durant la darrera dècada i sobre la convocatòria del Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) en cada cas. L’objectiu és demostrar que l’activació del CECOPI aquella tarda no va ser tan tardana ni excepcional com sostenen algunes acusacions.

En un escrit presentat avui a la jutgessa instructora, la defensa –exercida pel despatx Kepler-Karst Law Firm– argumenta que aquesta informació seria essencial per a establir “un marc comparatiu basat en fets” i per a avaluar si la decisió de constituir el CECOPI va seguir els protocols habituals en situacions d’alerta màxima per risc d’inundació.

A més, aporta a la causa una nota de premsa de la Conselleria d’Interior i Emergències que anunciava la futura actualització del pla territorial d’Emergències per a incloure-hi el sistema d’avisos a la població Es-Alert. Segons la defensa, aquest document demostra que, el 29 d’octubre, Es-Alert encara no estava formalment integrat al pla i, per tant, no es podia exigir com a obligatori.

També adjunta els plecs de licitació del contracte del Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH), gestionat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), per demostrar que es requerien tècnics especialitzats per a operar-lo i que cal investigar si es van complir els requisits. Això permetria de depurar possibles responsabilitats si hi hagué deficiències tècniques o operatives que van influir en la resposta a l’emergència.

D’una altra banda, la defensa ha presentat un recurs d’apel·lació contra una resolució de la jutgessa que va rebutjar unes diligències prèvies sol·licitades, com ara l’accés als registres dels sistemes Coordcom del Centre de Coordinació d’Emergències i del WAP de la CHX. Aquestes dades són definides com les “caixes negres” de la gestió de l’emergència, i consideren que la seva exclusió vulnera el dret de defensa i de tutela judicial efectiva de Pradas.

Segons aquest escrit, la defensa vol saber “amb precisió” quina informació tenia cada agent implicat i en quin moment. Recorda que alguns tècnics han declarat que la CHX era l’organisme responsable de controlar els cabals i d’emetre alertes si se superaven certs llindars, cosa que, segons aquestes mateixes declaracions, no es va fer correctament.

A Andorra, l’any passat els ciutadans va tenir un augment dels ingressos, va baixar la desigualtat i van millorar diversos indicadors socials, però la taxa de risc de pobresa va créixer fins al 16,4%. Són dades que s’extreuen de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’any 2024, elaborada pel Departament d’Estatística del govern d’Andorra i feta pública avui.

Segons l’enquesta, la mitjana d’ingressos disponibles equivalents a Andorra es va situar en 37.335 euros, un augment del 3,2% respecte de l’any anterior. La mediana va créixer encara més, fins a 28.883 euros, un augment del 7,6% respecte del 2023.

Per franges d’edat, els més grans de 65 anys van registrar l’augment més destacat, amb una mitjana d’ingressos de 37.717 euros (+16,2%). Els adults entre 16 anys i 64 van tenir una mitjana de 37.981 euros (+1,9%), mentre que els menors de 16 anys van veure reduïts els seus ingressos d’un 1,4%, fins a 33.405 euros.

Sobre la tipologia de la llar, els ingressos més alts corresponen a llars d’un adult sense dependents (40.416 euros), mentre que les llars d’un adult amb persones dependents registren la mitjana més baixa (25.244 euros). Les llars de dos o més adults amb dependents van assolir 36.829 euros, i les que no tenen persones dependents, 38.852 euros.

Desigualtat a la baixa, però el risc de pobresa augmenta

L’índex de Gini, que mesura la desigualtat en la distribució dels ingressos, es va reduir fins a 38,4 punts el 2024, 2 punts menys que l’any anterior. Tot i això, sense tenir en compte les prestacions socials ni les pensions, l’índex puja fins a 47,1 punts. Si es tenen en compte les pensions, però no les prestacions socials, l’índex se situa en 41,5 punts (0,8 menys que el 2023).

Malgrat la reducció de la desigualtat, la taxa de risc de pobresa va créixer fins al 16,4% (respecte del 13,6% del 2023). Així i tot, els indicadors de pobresa relativa i extrema van disminuir: la pobresa relativa va passar del 9,8% al 8,8% i l’extrema del 7,4% al 4,2%.

L’escletxa relativa de risc de pobresa també va mostrar una millora notable i es va situar en el 18,4%, molt per sota del 38,6% del 2023. En el cas de la pobresa relativa, la bretxa va ser del 17,8% (vs. 37,3% el 2023), mentre que per a la pobresa extrema va augmentar lleugerament fins al 44,9% (vs. 43,5%).

La política migratòria d’Andorra tensa les relacions amb la Seu d’Urgell

Millores en les condicions de vida i benestar

La taxa de persones en situació de privació material extrema es va reduir al 5,0%, una millora significativa respecte del 7,3% de l’any anterior. També va augmentar el percentatge de població que arriba amb facilitat a final de mes (68,6%, vs. 66,4% el 2023).

En relació amb els costs de l’habitatge, el 9,4% de la població es trobava en situació de sobrecàrrega (una reducció d’1,1 punts percentuals). L’indicador de llars amb baixa intensitat laboral va ser de l’1,4%, amb una incidència més alta en llars d’un adult amb persones dependents (4,9%) i llars d’un adult sol (2,8%).

Finalment, l’indicador AROPE, que mesura el risc de pobresa o exclusió social (tenint en compte risc de pobresa, privació material extrema i baixa intensitat laboral), es va situar en el 19,4%, cinc dècimes més que l’any 2023.

De vegades, les formes són una definició del fons de les qüestions. Ahir, el president dels EUA, Donald Trump, va rebre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en un país neutral, però en una propietat seva personal. En un camp de golf escocès, ambdós mandataris arribaven a un acord, que, no ens enganyem, afavoreix molt als EUA. Això acostuma a passar sempre quan jugues en camp contrari i hi vas amb les cames tremolant. Després vénen les declaracions. I tots diuen que han guanyat. L’un, perquè ha guanyat de veritat, i l’altre, acovardit, perquè pensa que hauria pogut ser molt pitjor. Trump ha espantat amb les seves amenaces i Europa està alleujada per haver-se deslliurat de qui sap què. De totes maneres, la duresa de les condicions i el to de l’anunci, en el qual la presidenta de la Comissió va repetir una sèrie d’elements retòrics molt agradables per a Donald Trump, van sorprendre molts observadors.

Alemanya i Itàlia, els dos estats amb percentatge d’exportacions als EUA més importants, han aconseguit allò que volien, que no hi hagués un enfrontament, perquè hi tenien molt a perdre. Els alemanys, fins i tot, han vist com els han abaixat els aranzels als cotxes del 27,5% al 15%. Han respirat a fons. Però no tots els alemanys, ni tampoc tots els països, ho han vist igual. És cert que l’acord marc d’ahir fixa uns límits generals i queda tota la lletra petita per a discutir i posar sobre el paper, però el primer cop de puny a la cara ja l’hem rebut. De moment, França, que ha estat el més bel·licós de tots els estats afectats i volia arribar fins al final, no està gens content. Macron no ha dit res avui, però ha fet denunciar l’acord comercial entre la Unió Europea i els EUA perquè el veu una “submissió”.

Alleujats, però no contents. Sembla que així ens hem quedat els europeus quan s’ha sabut el marc aranzelari establert ahir. A mi em sembla que els mandataris de la Comissió busquen excuses després de l’acord, perquè saben que significa una victòria important per als americans. I que és difícil d’explicar-lo als seus representats. Sí, més val un mal acord que no pas una guerra comercial. I, sí, millor un mastegot que no pas una pallissa, o, senzillament, és un mal menor, però… El conveni, que estableix un aranzel del 15% per a la majoria dels productes europeus que entren als Estats Units, és superior a l’aranzel del 10% que Trump va imposar el 2 d’abril i significativament superior a la mitjana de l’1,2% anterior a la seva presidència. No obstant això, és significativament inferior a les enormes xifres amb què Trump havia amenaçat si no s’arribava a un acord. No sabrem mai si era una fanfarronada més de les seves i aquí s’hi podia haver fet molt més…

Però el cas és que Trump no tan sols ens ha augmentat els aranzels, sinó que ens ha obligat a fer que els nostres siguin zero per a ells i, a més, a comprar-los un feix de coses. Segons que ha dit, la Unió ha acceptat de comprar 750.000 milions de dòlars en energia nord-americana, invertir 600.000 milions de dòlars als Estats Units, a més de les inversions ja existents, i adquirir quantitats importants d’equipament militar. Un fet del qual no s’ha parlat gaire, però que va implícit en l’augment de despesa militar que ha obligat a fer als països de l’OTAN, atès que la part del lleó de la despesa que hauran de fer se l’enduran les arques de les empreses americanes.

Una prova fefaent del que s’ha sentit, en general, la tenim en el comportament de les borses. Després d’una empenta inicial, no gens espectacular, a l’alça, l’ànim ha anat decaient, fins al final, i ha acabat amb pèrdues en els principals índexs europeus. L’Íbex-35 ha perdut d’un 0,15%, el CAC francès, d’un 0,43%, i l’Eurostoxx 50, d’un 0,28%. Més significatiu em sembla el DAX alemany, que ha caigut d’un 1,13%. Sembla que, malgrat la “victòria” de les tesis teutones, els seus inversors no l’han valorat de la mateixa manera, ans al contrari. Potser han recordat les paraules d’ahir de Von der Leyen, quan va afirmar que, si bé els productes farmacèutics s’havien inclòs en el marc inicial, també va reconèixer que Trump podria, en última instància, imposar aranzels més alts als medicaments importats als Estats Units, la qual cosa afebliria l’acord. Una mostra d’inseguretat que delata la realitat de l’acord aconseguit.

A Espanya, el president Pedro Sánchez ha valorat “l’esforç que ha fet la UE” i “l’actitud constructiva” de la presidenta de la Comissió Europea, però ha remarcat que donava suport a l’acord sobre aranzels amb els EUA “sense cap mena d’entusiasme”. I, de la Xina estant, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha comentat que creia que l’acord comercial crearia “un marc de certesa” que era “millor que un entorn incert”. De totes maneres, Illa creu que cal veure “quina és la lletra petita” de l’acord. Sobre l’impacte que tindran els aranzels a l’economia catalana, ha insistit que la qüestió més important no era tant l’impacte directe, tret d’alguns casos molt específics, com cosmètics o sectors agroalimentaris, sinó l’efecte indirecte que podia tenir, atès que afectarà tercers països amb els quals Catalunya manté una relació exportadora intensa.

He parlat amb Acció, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, i em remeten a les paraules del president, perquè ells no faran cap valoració. Veritablement, em semblen molt minses i poc aclaridores, les paraules del president a milers de quilòmetres de distància, en un aspecte de tanta transcendència per al país, com a opinió de la Generalitat. Bé, tenen la seva política i la segueixen fil per randa.

Qui sí que m’ha valorat l’acord ha estat Joan Tristany, director general de l’Associació d’Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC): “Hauria estat preferible un escenari d’aranzels zero, però valorem positivament que el nou acord entre la UE i els EUA aporti un marc de més certesa. La incertesa que hem viscut en els darrers mesos ha generat certa inestabilitat en la presa de decisions empresarials. Aquest nou escenari, encara que no és ideal, permet a les empreses d’adaptar-se a unes regles més clares, com ja ho van fer amb el Brexit o altres crisis recents. Així i tot, queden elements pendents que s’hauran de concretar, com ara, els acords relacionats amb compres estratègiques o el material militar, que podrien beneficiar especialment els EUA.”

En definitiva, el president dels EUA ha jugat a les amenaces amb els seus socis europeus, i n’ha sortit clarament victoriós. Trump ha implantat i mantingut el seu, diguem-ne, savoir faire diplomàtic, que implica amenaçar amb uns aranzels monstruosos per acoquinar l’adversari i aconseguir un bon acord per als seus interessos. I ho va aconseguint, de moment. I una última cosa. Em preocupa molt Europa. I ja no tan sols per la impossibilitat d’assolir un criteri global sinó per la inexistència de líders que puguin ser considerats com a tals. Un energumen americà, molt poderós, això sí, ens ha rebregat, humiliat i sotmès d’una manera que se’m fa impensable que hagués pogut succeir fa uns anys.