Jordi Casas i Bedós (Sabadell, Vallès Occidental, 1954) és el president de l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell, que encara una OPA hostil del BBVA. Casas fa mesos que recorre la península fent campanya perquè els accionistes refusin l’oferta. Sosté que no és prou bona per a ells i que, a més a més, delmaria el teixit productiu de Catalunya. En aquesta entrevista exposa els seus arguments, opina sobre les darreres decisions de la Competència espanyola i del govern espanyol, i declara que té l’esperança que l’OPA fracassarà, perquè el Banc Sabadell va millorant resultats. Ahir mateix, dia de l’entrevista, l’entitat va anunciar que havia tingut un benefici net de 489 milions el primer trimestre d’enguany, cosa que representa un increment d’un 58,6% anual.

Per què l’OPA del BBVA al Banc Sabadell és perjudicial per a les pimes i els ciutadans?

—Encara hi ha partit?
—Crec que sí. Avui és un bon dia per a veure-ho. El Banc Sabadell ha publicat els resultats del primer trimestre i són molt bons. Puja significativament a la borsa. De fet, jo crec que hi ha hagut partit des del primer moment, perquè l’OPA està mal plantejada.

—Per què?
—El BBVA, abans de presentar l’OPA, hauria d’haver previst que l’evolució que duia el Banc Sabadell els últims tres anys era francament bona. És més: era el valor que pujava més en borsa de tota la Unió Europea. Hauria d’haver previst que el procés de l’OPA no seria curt i que, durant aquest procés, el Sabadell progressaria. No ho van preveure i s’han trobat que, a mitja OPA, l’oferta de preu que fan és inferior al valor real.

—I per què creieu que no ho van preveure?
—Per excés. S’han cregut massa importants. El BBVA té un problema estructural. Tenen un model de banc global, com el Santander, però el Santander ha fet les inversions pel món amb més prudència, i no està exposat en països de risc. El BBVA té un problema amb Turquia i, sobretot, un de molt seriós amb Mèxic, que representa el 54% del seu benefici. Per això van fer un càlcul molt senzill: “Necessitem que l’economia protegida pel Banc Central Europeu pesi més en el nostre balanç: doncs comprem barat el Banc Sabadell.”

—Perquè el Banc Sabadell té els negocis a la Unió Europea.
—Exacte. Tret de la part de Londres, però que, avui, després d’uns petits problemes al començament, ja reporta molt de benefici. El cas és que, si el BBVA vol resoldre el problema estructural perquè depèn de països de risc i vol estar sota el paraigua europeu, ho ha de fer pagant allò que val. Han pretès de comprar barat i així no van enlloc. Una OPA hostil, a més, té moltes possibilitats de fracassar, perquè això no es fa, al món financer. S’ha de créixer d’una altra manera; el Sabadell n’és un exemple, d’això.

—Ho podeu explicar?
—El Sabadell és un banc fundat dins el Gremi de Fabricants de Sabadell, l’any 1559. El 1881, els industrials tèxtils de Sabadell importaven molta llana de l’Argentina. Van fer el banc per garantir-ne el subministrament, no per fer negoci financer. El Sabadell té mentalitat de petita i mitjana empresa perquè el van fundar uns industrials que pensaven, justament, en les seves empreses, no per guanyar-hi diners. El 1954, Ferran Casablancas, que era un revolucionari i tenia una visió més global, va fer el primer edifici per al banc, que va sortir del Gremi. A partir del 1965, el Sabadell va començar a créixer per Catalunya i per Espanya. I ho va fer comprant bancs tranquils on implementava el seu model. El Sabadell veu l’economia com la veiem a Catalunya: bàsicament, una economia industrial. Això fa que, per convicció, petites i mitjanes empreses del conjunt d’Espanya acceptin la seva manera de fer. És una mentalitat que genera confiança.

—Però han canviat coses importants. Avui, el 51% dels accionistes són grans fons d’inversió. Tot i aquesta tradició, els petits accionistes realment tindran poder per a decantar la balança?
—Sovint, es fa una equació falsa: els fons d’inversió aniran amb el BBVA. No és veritat. N’hi ha tres que ja han dit públicament que continuaran al Sabadell. Un d’ells, el primer accionista. D’aquest 51%, ja n’hem de restar un percentatge. En segon lloc, el petit accionista, el minoritari, coincideix en un percentatge molt elevat amb petits empresaris o botiguers o autònoms que són clients del banc. No tan sols han conduït els seus estalvis en forma d’accions, sinó que, a més a més, són clients. Aquesta simbiosi funciona molt bé i la fidelització és molt alta. El Sabadell és el banc de referència de molts empresaris i això ens fa ser optimistes. I hi ha una altra qüestió: en aquest moment, ningú no faria l’operació, ni els fons ni ningú. Ningú no faria un intercanvi d’accions, com proposa el BBVA, per perdre-hi un 7%. No té cap sentit. El BBVA hauria de millorar molt l’oferta.

—Què feu per a convèncer els petits accionistes que rebutgin l’oferta?
—Tinc l’honor de presidir la fundació que el Gremi va crear fa uns anys per a preservar el seu patrimoni, dedicada exclusivament a defensar la indústria. Quan va sortir l’OPA ens vam reunir i vam dir: “Hi hem de fer alguna cosa, perquè som els hereus dels fundadors del banc.” De fet, tenim accionistes que les seves famílies ja ho eren des del primer dia. Vam fer una associació de minoritaris i hem parlat amb accionistes de tot Espanya. A Catalunya, la fidelització és absoluta. Ens ha sorprès molt que també n’hi ha molta en llocs com Galícia, on totes les cambres de comerç s’oposen a la fusió. A Astúries, Guipúscoa, tota la conca mediterrània, sobretot al País Valencià i Múrcia. A tot arreu passa igual: clients i accionistes.

—I què us diu, aquesta gent?
—En general, hem trobat un rebuig a la manera com el BBVA ha tractat l’accionista del Sabadell. “Aquesta gent ens ofenen perquè ens tracten com si fóssim ximples.” Ens trobàvem anuncis per la televisió i pels carrers on hi havia la ficció que un accionista del BBVA parlava amb un del Sabadell. Escolti, però si no hem dialogat mai! Si vostès ens han vingut a fer-nos fora sense miraments.

—No ha tingut efecte, doncs, la campanya publicitària.
—Al contrari: ha cohesionat més. Parlen de diàleg i no n’han volgut fer mai, i, a més a més, no ens paguen el valor d’allò que tenim. La campanya del BBVA ha incrementat la fidelització dels accionistes del Sabadell. Mireu: a Catalunya hem de ser més conscients que la nostra activitat econòmica té una valoració alta en el conjunt de l’estat. M’ha sorprès, per exemple, el nivell de prestigi que té el Sabadell a Madrid. Agafeu un taxi a Madrid i tindreu el 80% de possibilitats que el datàfon sigui del Sabadell. Ha penetrat molt. El Sabadell, com CaixaBank, té prestigi i la gent hi confia.

—Als clients de fora de Catalunya què els dieu, a banda que l’intercanvi d’accions no surt a compte?
—Els argumentem que seria una llàstima que una història d’èxit com la del Banc Sabadell, referent de les petites empreses, desaparegués de cop. Les empreses es financen normalment amb dos o tres bancs. Imagineu-vos que teniu una companyia que es finança amb un milió d’euros amb el BBVA i un milió amb el Sabadell. Si el BBVA absorbeix el Sabadell, doneu per perdut el finançament del Sabadell. Si voleu tornar a tenir dos milions, les condicions que us posarà el BBVA seran més dures, perquè el crèdit s’encarirà. És evident. Tothom és conscient que hi surt perdent. Espanya ja té un nivell de concentració bancària molt important, i si treus de circulació el banc més penetrat en la petita i mitjana empresa, és evident que el preu s’encarirà.

—…
—Per als ciutadans, si fa no fa igual. Si aneu al mercat i només hi ha una parada de fruita, pagareu allò que us digui el fruiter. Si n’hi ha cinc, pagareu el més barat. Això ho entén tothom. Com menys oferta de crèdit, més car. El model de banc del Sabadell cohesiona socialment perquè dóna accés al crèdit a gent amb un volum de negoci petit que, en aquest banc, troba sintonia perquè és la cultura del banc.

—Què us va semblar la resolució de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC)?
—És més dura que no diu la gent. Posa condicions al BBVA que no són fàcils. Passa que les va pactar amb el BBVA. El test de mercat es va fer quan la resolució ja estava escrita. El document és fet amb una metodologia segurament antiga, però molt dialogada amb el BBVA. No s’ha tingut en compte la resta. Ens hi vam voler personar setanta entitats de tota mena –cambres de comerç, patronals, sindicats, la nostra associació–, però la CNMC ens ho va negar a tots, sense més explicacions. La meva opinió personal és que van fer-ho per blindar-se, perquè no hi hagués filtracions, però es van equivocar. Si la llei permet un tràmit d’audiència, no pot ser que se n’exclogui els accionistes més antics del Sabadell, o una patronal que representa el teixit productiu o uns sindicats que representen treballadors d’empreses que es financen amb aquest banc. Han tingut una visió massa centralista.

—Us va sorprendre el vot favorable de Pere Soler, conseller a proposta de Junts?
—Si em permeteu una mica de broma: el senyor Soler és de Terrassa, què en podíem esperar? Seriosament: la cosa més sorprenent és la duresa amb què Junts es va posicionar en contra de l’OPA després de la resolució de la CNMC. Aleshores, el seu representant, què hi va a fer, allà? Ho han d’explicar bé. Ara, evidentment em va sorprendre, sí.

—I l’anunci de Pedro Sánchez que obriria un procés de diàleg?
—Això té una doble lectura. Per una banda, no tinc clar com anirà, en el futur, haver establert el precedent de fer una consulta per a una qüestió així. Crea un precedent complicat. Per una altra, en aquest cas, ho agraeixo perquè em permet de donar la meva opinió, que no ha estat escoltada. No sóc gens intervencionista, però protegir empreses estratègiques i fonamentals en un país és l’obligació del govern d’un país. De fet, ja tenim un problema amb l’Íbex perquè, de totes les empreses que hi ha, els accionistes més importants són estrangers. No és capital espanyol. Recentment, hem vist que el govern espanyol s’ha oposat que Talgo fos comprat per una empresa estrangera, cosa que em sembla bé. Tal com va intervenir a Talgo, aquí també podria fer-ho per interès general.

—Creieu que, amb la consulta, el govern espanyol prepara el terreny en algun sentit?
—El ministre Carlos Cuerpo sempre ha dit que no era partidari de la fusió perquè limitava la competència. Sempre ha dit que volia estudiar els llocs on la fusió provocaria concentració. Del punt de vista català, encara cal afegir-hi una altra reivindicació: vull que Catalunya tingui un banc català, i el Sabadell és la història bancària més bonica i més important del país. Però no és únicament Catalunya, que aixeca la veu contra l’OPA, ho fan tots els territoris on el Sabadell té implantació, i la causa conjunta és l’impacte social que tindria la seva desaparició. Aquest és l’element important, per això el govern espanyol sempre s’hi ha oposat. La consulta, en aquest sentit, em sembla un senyal positiu.

—El retorn de la seu a Catalunya va formar part de l’estratègia defensiva del senyor Josep Oliu?
—Per al banc va ser molt difícil la decisió de marxar. Els va costar molt. Probablement, és la decisió més dura que han hagut de prendre en tota la seva història, perquè se n’anaven d’allà on havien nascut. Va ser una decisió molt dura i obligada. Imagineu-vos que, per por de perdre la protecció del Banc Central Europeu, els fons d’inversió de què parlàvem abans se’n van. Imagineu-vos que els bons del Banc de Sabadell que es belluguen per Londres perden valor. Quan han tornat? Quan aquí hi ha hagut realment la certesa que no tornarem a fer un procés.

—Va influir en el desenllaç del procés, la decisió.
—No va ser una decisió contra l’independentisme, no hi va tenir res a veure. Es va crear una situació que feia dubtar els inversors de perdre la protecció europea si la independència anava endavant. El banc se’n va haver d’anar per protegir el seu capital. Avui és clar que no hi haurà un altre procés. No vol dir que les idees de l’independentisme no continuïn: la gent té llibertat de pensar el que vulgui i el banc no s’hi fica. Ara, la garantia que el procés no es tornarà a fer te la donen els qui el van liderar, que defensen allò que volen, però que no volen forçar la màquina com ho van fer llavors. En tot cas, interpretar que se’n va anar per causa independentista i que torna perquè els independentistes ja no governen és excessivament simple. No és tant per l’efecte del president Illa com perquè ha quedat clar que les coses s’han de fer tranquil·lament.

Com serà la consulta sobre l’OPA del BBVA al Sabadell?

—Ho deia perquè esmenteu com un argument el fet que el Banc Sabadell és un banc de país. Hi ha catalans que no ho veuen així; que, més enllà, del suport a les petites i mitjanes empreses, viuen com una contradicció haver de defensar les mateixes coses que el senyor Oliu, que en el moment determinant va remar amb l’estat espanyol.
—Com podeu imaginar, tinc molts amics en el món independentista, molts. Vaig ser diputat per CiU a Madrid durant molts anys. D’aquest tema n’he parlat en moltes tertúlies i sobretaules, molta estona, i no ho veig així. Sempre hi ha algú que interpreta les coses emocionalment, però, pel que jo he palpat, aquest sentiment no hi és.

—Penseu que l’OPA és una iniciativa exclusiva del BBVA, o que a l’estat hi ha algú més a qui interessa?
—A Madrid hi ha hagut alguna entitat que parla de respectar la llibertat de mercat. És una manera de defensar el BBVA, però no he vist que obertament el defensi ningú. La llibertat de mercat, en països democràtics, implica que hi hagi organismes reguladors que vigilen que no hi hagi situacions d’abús. L’error de l’OPA hostil no agrada a ningú perquè desestabilitza el sector financer. El BBVA insisteix molt que com més gros és un banc, més rendible. No és veritat: que ho demanin a Banca March, a Bankinter o a Unicaja, bancs petits i molt rendibles. Es tracta de saber quin model de negoci vols tenir i de ser eficient. El BBVA no ho ha sabut fer, perquè té una dependència del risc molt gran.

—Si l’OPA hostil va endavant, quines conseqüències us imagineu?
—El petit i mitjà empresari, el botiguer, hi sortirà perdent molt. Crèdit més car voldrà dir que les empreses tindran més dificultat per a funcionar. Potser vol dir baixades de salari. I del punt de vista de país, perdre un banc a Catalunya seria molt mala notícia. L’arrelament del banc a Catalunya és molt important. No fa cap il·lusió que la història bancària més reeixida de Catalunya hagi de desaparèixer abruptament per la mala gestió d’uns altres senyors.

—I per als accionistes?
—Posem per cas que demà el BBVA ofereix tres euros per acció. Rebutjar això és difícil. Vendríem a contracor, però si paguen un preu que és un guany hauríem de vendre, perquè, si no, tindríem un problema de futur complicat. Però seria la venda que faria amb més disgust del món. Espero no haver-ho de fer.

—I si no prospera?
—Tot continuarà tranquil, com fins ara, i Catalunya mantindrà una quota de poder important. El BBVA hauria de saber com sortir de l’embolic on s’ha ficat tot sol. No és possible gestionar una OPA pitjor de com ho ha fet el BBVA. I ells ho saben. Ho saben.

The Washington Post · Rachel Chason, Rael Ombuor, Abiodun Jamiu i Andrei Popoviciu

Dakar, Senegal. El papa Francesc va atendre els pobres a Kenya i va besar els peus dels governants del Sudan del Sud en una crida a la pau. Va instar cristians i musulmans a reconciliar-se a la República Centreafricana, i va condemnar l’explotació dels recursos naturals a la República Democràtica del Congo. També va elevar molts dels líders eclesiàstics africans que contribuiran a triar el seu successor i, de retruc, a donar forma al futur de l’església.

Durant els dotze anys de papat de Francesc, la xifra de catòlics a l’Àfrica augmentà de 176 milions a 281 milions, segons les estatístiques del Vaticà, en un moment en què l’assistència a missa en unes altres parts del món s’estancava o es reduïa. Avui, un de cada cinc catòlics al món viu al continent africà.

“L’Àfrica és ara l’esperança de l’església: la llavor de la fe brota ací amb molta més força que no pas en el món occidental”, diu Stephen Anaedu, rector del nord-oest de Nigèria. “Abans venien missioners occidentals blancs a ensenyar-nos religió. Ara, els africans evangelitzaran el món.”

El Congo té la xifra de catòlics batejats més gran del món, amb gairebé 55 milions, seguit de Nigèria, amb 35 milions. L’Àfrica i l’Àsia són les úniques regions on la xifra de sacerdots ha crescut aquests darrers anys, segons el Vaticà.

Johnstone Kpilaakaa, un escriptor de 25 anys i catòlic practicant de la ciutat nigeriana de Jos, assegura que els joves africans fa temps que “configuren activament” el futur de l’església, sovint de maneres inesperades: centenars de joves nigerians, per exemple, es reuneixen diàriament a X per resar plegats el rosari. El catolicisme a Nigèria, diu, es caracteritza per ser especialment “intensiu”: un estudi de la Universitat de Georgetown demostrà que un 94% dels catòlics del país assisteixen a missa una vegada la setmana, pel cap baix.

“Cap ací és on es dirigeix l’església: no cap a una relació unidireccional en què l’Àfrica es limita a rebre, sinó cap a una relació recíproca en què l’Àfrica contribueix espiritualment, intel·lectualment i profèticament”.

En un reflex dels canvis demogràfics en el si l’església, Francesc nomenà un grup de cardenals històricament divers durant el seu mandat: 18 dels 135 cardenals amb dret de vot al conclave d’aquesta setmana procedeixen de l’Àfrica, cosa que havia suscitat especulacions –que finalment no s’han fet realitat– sobre la possibilitat que s’elegís un pontífex africà per primera vegada en la història moderna.

Però el fet que el nou papa no sigui africà no implica que el continent no sigui cridat a exercir un paper fonamental a l’hora de determinar el rumb de la fe durant els anys vinents. L’església a l’Àfrica tendeix a ser substancialment més conservadora que no en altres parts del món, i els dirigents religiosos del continent han topat obertament amb Francesc aquests darrers anys, sobretot perquè el pontífex obrí la porta a les benediccions de parelles homosexuals.

En resposta a la decisió del papa, els caps catòlics africans publicaren una carta oberta en què anunciaren que a les esglésies del continent no s’oferirien benediccions a parelles homosexuals, que titllaven de “contràries a la voluntat de Déu” i “intrínsecament desordenades”. La carta fou signada per l’arquebisbe de Kinshasa, Fridolin Ambongo Besungu, que alguns analistes havien situat a les travesses per a succeir Francesc. Altres cardenals africans que s’havien considerat candidats amb cara i ulls al papat eren el cardenal ghanès Peter Turkson, que va exercir d’assessor de Francesc en qüestions relatives al canvi climàtic i que era considerat més progressista que no Ambongo, i el cardenal Robert Sarah, un conservador aferrissat de Guinea que va instar l’església a mantenir-se fidel a la tradició.

Anaedu, nigerià, explica que l’enfocament occidental en el progressisme i “aquesta idea de viure en llibertat costi què costi”, fins i tot en qüestions relatives al matrimoni homosexual i l’avortament, han estat “catastròfics per a l’església.”

Una qüestió encara més punxeguda per als líders eclesiàstics africans és com tractar els matrimonis polígams. La doctrina catòlica estableix que el matrimoni ha de ser entre un home i una dona, però en algunes parts de l’Àfrica –fins i tot en zones de majoria catòlica– continua essent comú que un home es casi amb més d’una dona.

En relació amb això, Mbanude confia que els cardenals elegiran un papa “obert a la discussió i capaç de guiar l’església a través de les zones grises”.

Paulinus I. Odozor, sacerdot i professor de la Universitat de Notre Dame, als Estats Units, explica que en les reunions prèvies al conclave, molts caps eclesiàstics han posat èmfasi en la importància de la claredat en la doctrina de l’església, fins i tot, en qüestions com les benediccions a les parelles homosexuals.

La qüestió és clau per a molts líders africans, afegeix Odozor, que creuen fermament que “la doctrina no ha de diluir-se”. Però Odozor no creu que els cardenals africans hagin de votar necessàriament en bloc al conclave, i assenyala que hi ha molts factors que influiran en la decisió final.

Andreas Mac Mabior, analista polític del Sudan del Sud i director del cor de l’arxidiòcesi de Juba, explica que Francesc fou un papa que generà una gran adoració al continent, al marge de les seves diferències doctrinals amb l’església africana, perquè mostra una preocupació genuïna pels oprimits i els oblidats.

Francesc visità l’Àfrica cinc vegades durant el seu pontificat, en un seguit de viatges amb què parlà amb franquesa sobre el llegat nociu del colonialisme, criticà l’afany de lucre de les elits econòmiques, advocà pels drets dels immigrants i intervingué directament en alguns dels conflictes més intractables de l’Àfrica.

Fins i tot, en les seves darreres setmanes com a papa, assenyala Mabior, Francesc va escriure als dirigents del conflicte del Sudan del Sud per instar-los a rebaixar les tensions que han fet reviscolar els fantasmes de la guerra al país.

“Sabíem que duia el Sudan del Sud al cor”, diu Mabior, que va conèixer Francesc durant la visita del pontífex al país, l’any 2023. “Ens va fer sentir que formàvem part de la família de Déu.”

Mary Killeen, una monja keniana, recorda que Francesc provà de visitar un dels barris més empobrits de Nairobi durant la seva visita a Kenya, l’any 2015, i com se’n sentí, de decebut, el pontífex quan la logística l’obligà a visitar una altra part de la ciutat. També recorda la ira amb què reaccionà quan veié que alguns diputats havien ocupat seients reservats per als vilatans.

“Els va renyar i els va dir: ‘He vingut a reunir-me amb els pobres! Demà, vostès, els diputats, tindran el seu dia’. Ens va fer sentir importants”, relata.

Entre el públic que va assistir a la lectura de la missa de Francesc a Kenya hi havia un anglicà homosexual de 32 anys. Tan sols dos anys abans, Francesc havia dit: “Si una persona és homosexual i cerca Déu i té bona voluntat, qui sóc jo per a jutjar-la?”

L’home, que aleshores estudiava a la Facultat de Teologia, diu que aquelles paraules van donar-li “un bri d’esperança”. El jove accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anònim, perquè tem per la seva seguretat a Kenya, un país on els actes homosexuals són penalitzats, com en moltes altres nacions africanes.

Però escoltar Francesc, diu, li va donar esperança en el futur, “cosa que no sempre he tingut”. I afegeix: “Em va mostrar que podia ser honest amb mi mateix… i alhora aferrar-me a la meva fe.”

Ombuor informa de Nairobi estant; Jamiu, d’Abuja estant, i Popoviciu, del Sudan estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A Espanya s’ha creat un clima de por i intimidació totalment impropi d’un país democràtic. Aquesta frase és una de les més destacades d’un informe ampli i molt documentat fet per l’empresa d’advocats britànica Amsterdam & Partners i que aquests dies ha causat un autèntic terratrèmol a Madrid.

És un document de 88 pàgines que, en la seua edició anglesa, es titula “Els carteristes d’hisenda” i que ha estat elaborat per Robert Amsterdam, un dels propietaris de l’empresa, advocat internacional en múltiples causes relacionades amb els drets humans, i per Christopher John Wales ex-assessor en matèria fiscal dels primers ministres laboristes britànics Tony Blair i Gordon Brown.

Dimarts, van presentar l’informe a Madrid i van anunciar que havien començat accions legals en diverses jurisdiccions, incloent-hi l’espanyola i l’europea, acusant la hisenda espanyola de perseguir persones “amb avaluacions fiscals injustes” per motius que no es poden interpretar sinó com un càstig polític o un caprici.

L’anàlisi denuncia el clima de por “incompatible amb una democràcia” generat per hisenda i la utilització d’hisenda en campanyes motivades políticament. Centren la qüestió –perquè és el tema que els interessa a ells– en l’aplicació de l’anomenada llei Beckham, però ho emmarquen en un comportament de la hisenda espanyola, que afirmen que comet “violacions sistemàtiques de l’estat de dret”.

Entre les crítiques a l’estructura de la hisenda espanyola, els autors de l’estudi inclouen que ha de respectar la presumpció d’innocència dels ciutadans –cosa que ara no fa–, que ha de posar fi a la pràctica que els inspectors siguen anònims i, sobretot, que ha d’abolir la política per la qual els inspectors cobren més diners com més gent acusen –l’agència fiscal espanyola ha reaccionat a aquesta acusació dient que no era certa.

Darrere de tot això, hi ha, sobretot, més d’un centenar de britànics que asseguren que hisenda els ha perseguit de manera fraudulenta i abusiva i violant les lleis espanyoles.

Novament, només podem dir que això a nosaltres no ens estranya.

Tots sabem que d’ençà que ha començat el procés, la hisenda espanyola ha estat una part important de la xarxa de terror que s’ha volgut estendre sobre la societat. Els empresaris sobiranistes, o els escriptors catalans, fins i tot aquells que simplement es definirien com a catalanistes, saben bé de què parle. De com han patit inspeccions inopinades que, fins i tot, algunes vegades han anat acompanyades de comentaris sobre el posicionament polític respecte de la independència i la conveniència de deixar-ho estar. Així que ja està bé que la cosa es pose sobre la taula, la pose qui la pose.

En el fons, el tema és el mateix que amb la policia, amb la justícia, amb els interventors d’ajuntaments i amb tantes i tantes coses: l’estat espanyol no funciona amb els estàndards d’un estat democràtic, no respecta la manera de fer dels estats democràtics.

I no ho fa perquè té una taca de base, que no es pot netejar sense un trencament directe i clar com el que en el nostre país van representar les lleis de transició a la independència aprovades pel parlament de Catalunya el setembre del 2017. Una taca que és el seu origen i la forma en què s’ha reproduït. Aquest estat es retrotreu al 18 de juliol de 1936, aquesta –el cop d’estat de l’exèrcit franquista– és la seua credencial i el seu argument de legitimitat, allargat i emblanquit pels pactes de la transició. I d’ací plora la criatura. Mentre no es trenque amb això, mentre no es porgue i s’elimine el deep state hereu dels vicis de la dictadura i mentre no s’establisquen no tan sols regles democràtiques sinó també costums democràtics, la vida de la gent normal i corrent no es podrà desenvolupar amb naturalitat i amb la seguretat jurídica necessària per a saber-se tractats correctament.

I com que aquesta reforma és impossible dins Espanya, per això cal fer la independència. També.

 

PS1. La Santa Seu finalment té un nou papa i, com era previsible, ha enviat un missatge potent centrat en allò que representa Donald Trump, però també en els conceptes més reaccionaris de l’església encapçalats per JD Vance, el seu vice-president. L’elecció de Lleó XIV significarà segurament un pas endavant en la línia del papa Francesc (no és gens anecdòtic l’elecció del nom, una tradició que expliquem en aquest article). Lleó XIV sembla compartir molts dels principis de Francesc, tot i que, tal i com explíquem en aquest article, sembla més conservador en temes socials i d’identitat que el papa anterior. Siga com siga, en un moment geopolític tan important, és una clara presa de posició en favor de la visió més social de les que es concentraven en el conclave. Tindrem temps de parlar-ne.

PS2. Ahir va ser un dia molt especial per a tots els qui fem VilaWeb, per la inauguració a València dels actes del trenta aniversari del diari. Ho podeu llegir en aquesta crònica d’Esperança Camps.

Vols escriure una novel·la de misteri. Has de llegir novel·les de misteri? Sí. Les has de llegir perquè per saber com és una novel·la de misteri n’has d’haver llegit abans, si no, com saps que vols escriure una novel·la de misteri? I és veritat que ja en deus haver llegit unes quantes abans de dir “vull escriure una novel·la de misteri”, però llavors les llegies i prou; ara les llegiràs volent escriure una novel·la de misteri i la teva lectura serà diferent. I aquesta lectura més conscient, més atenta, és necessària? Has de llegir novel·les de misteri abans de posar-t’hi, doncs? Per què? Per saber com estan fetes i anar sobre segur? També pots llegir per descartar. Vas veient tot el que ja s’ha fet i assumeixes que allò ja no ho faràs. 

“Llegir novel·les de misteri és essencial. Em sembla un consell ridícul. La pitjor cosa que podria fer una persona és omplir-se el cap amb les maneres de fer dels altres.” Això ho escriu a mitja novel·la de misteri (?) Ottessa Moshfegh, a La mort a les seves mans (traducció d’Alba Dedeu, Angle Editorial, 2021). Que és una novel·la de misteri m’ho trec de la màniga perquè aquest llibre és difícil de classificar. El que és clar és que o bé Moshfegh ha escrit sense tenir en compte les novel·les de misteri que s’havien escrit fins ara o bé les ha llegides per descartar. El que ha fet segur és escriure sense tenir present el que ha llegit, o tenint-ho present perquè hi sigui absent, i el resultat es pot dir que és esborronador, esborronador en el sentit que li dóna Mark Fisher al seu assaig The Weird and the Eerie, que es pot llegir en castellà gràcies a la traductora Núria Molines i l’editorial Alpha Decay (Lo raro y lo espeluznante): “El que és esborronador té a veure amb les qüestions metafísiques més fonamentals que es poden plantejar; preguntes relacionades amb l’existència i la no existència: ‘Per què hi ha alguna cosa quan no hi hauria d’haver res? Per què no hi ha res quan hi hauria d’haver alguna cosa?’ Els ulls cecs dels morts, els ulls fugits dels amnèsics provoquen una sensació esborronadora, de la mateixa manera que un poble abandonat o un cercle de roques.”

Moshfegh planteja un punt de partida esborronador a partir d’una absència que a poc a poc es va convertint en una absència d’absència o una presència d’absència o alguna cosa més enrevessada que s’ha de llegir perquè no es pot dir o perquè ningú no la pot dir com ho fa Moshfegh. Tot arrenca quan una dona gran que viu sola amb el seu gos en una cabana on s’acaba de traslladar després d’enviudar surt a passejar pel bosc i troba una nota: “Es deia Magda. Ningú no sabrà mai qui l’ha morta. No he estat jo. Aquí hi ha el seu cadàver.” Però no hi ha cap cadàver ni sota la nota, ni al costat, ni enlloc. A partir d’aquí, què se suposa que hem de buscar? El cadàver, l’assassí o l’autor de la nota? 

“Sortir del que és corrent, aquesta fugida més enllà dels confins d’allò que normalment considerem realitat és el que, d’alguna manera, explica l’atractiu particular que té el que és esborronador”, escriu Fisher, i ho escriu quatre anys abans de la novel·la de Moshfegh, per això ella no surt en la tria d’escriptors, músics i cineastes de què se serveix l’autor per explicar aquests dos conceptes, el de rar i el d’esborronador. Sí que hi són Lovecraft, H. G. Wells, Borges, The Fall, Tim Powers, Fassbinder, Philip K. Dick i David Lynch per explicar el primer concepte, i Daphne du Maurier, Christopher Priest, M. R. James, Eno, Nigel Kneale, Alan Garner, Margaret Atwood, Jonathan Glazer, Kubrick, Tarkovski, Nolan i Joan Linsay per al segon concepte. Ottessa Moshfegh amb La mort a les seves mans podria fer escriure a Mark Fisher un nou assaig, penso en llegir-los alhora. 

Ens esborrona la falta d’absència o la falta de presència, diu Fisher: “el que ens esborrona implica necessàriament formes d’especulació o suspens que no són un tret essencial del que és rar”, “rere totes les manifestacions esborronadores, l’enigma central és el problema de qui o què realitza l’acció”, i és sobre això que gira la novel·la de Moshfegh, sobre aquest què o qui enfocat en tres misteris: el cadàver, l’assassí i l’emissor de la nota. I qui fa aquesta indagació? Una dona gran i sola amb el seu gos i el seu dol i el bosc que té davant de la cabana. La novel·la s’escriu a partir d’aquí. 

“Sí, una escriptora necessita un cert sentit de la direcció, una mica de saviesa i coneixements sobre la novel·la que escriu. Si no és així, l’únic que fa és matar el temps, gargotejar coses per honorar el seu espai mental. A mi em semblava que fer això era força humiliant, en realitat; un indici d’arrogància i de vanitat. Però vaig pensar que la feina d’escriptora consistia, en efecte, a menystenir la importància dels miracles d’aquesta Terra, a aïllar una sola pregunta del misteri infinit de la vida i respondre-la ploriquejant”: això ho diu la dona gran que indaga a La mort a les seves mans, ho escriu Ottessa Moshfegh i ho fa dir al seu personatge, ho diu Ottessa Moshfegh i després continua llançant la Vesta Gul, la seva protagonista, de setanta-dos anys, a indagar, indagar cap enfora i cap endins, a indagar en absència i en presència, i a esborronar el lector que resisteixi aquesta narració que posa la imaginació al servei de l’angoixa i de la por o la por al servei de la imaginació i l’angoixa o el que sigui que fa que Moshfegh sigui esborronadora a la manera que diu Fisher, perquè per a ella “no hi ha res que sigui tan seriós” com la imaginació. 

“Escriure una novel·la de misteri era una tasca creativa, no era un procés planificat. Si saps com acaba la història, quin sentit té escriure-la?”: llegint La mort a les seves mans et pots arribar a creure aquesta afirmació del personatge de Vesta Gul, d’Ottessa Moshfegh, te la pots arribar a creure perquè Vesta Gul sí que no sap com acaba la novel·la però l’autora sí, l’autora ho sap i et diu que no ho sap perquè el joc d’absència i presència arriba fins a l’estil, fins a la veu, fins a tots els racons d’aquest llibre que es llegeix com qui observa com es fa una cosa per primer cop, una cosa que encara no té nom perquè primer ha d’existir i després ja la batejarem. Moshfegh inventa a partir del que no hi és, escriu a partir de llegir i descartar i escriu perquè descartis quan la llegeixis, perquè descartis que tens entre mans una novel·la de misteri, perquè això que fa ella encara no té nom, o sí: té el nom d’ella.

The Washington Post · Kelsey Ables, Vivian Ho i Amaya Verde

El cardenal Robert Prevost fou presentat amb el nom de Lleó XIV quan aparegué, ahir al vespre, al balcó de la basílica de Sant Pere com a nou papa. La tria del nom no és gens anecdòtica, sinó que pot indicar com serà l’Església Catòlica sota el seu pontificat.

Decantant-se pel nom de Lleó, el 267è papa s’uneix a un grup de tretze papes més que també han elegit aquest nom. Els altres Lleons van ser reformadors: n’és un exemple Lleó XIII, triat el 1878. La seva encíclica Rerum novarum tractà sobre la dignitat humana i la dignitat del treballador, segons el reverend Christopher Robinson, membre de la facultat d’estudis religiosos de la Universitat DePaul, als Estats Units.

“En triar el nom de Lleó XIV, [el papa] demostra que està compromès amb la doctrina social de l’església que va fer fundacional el seu predecessor, Lleó XIII”, explica el reverend Thomas Reese, sacerdot nord-americà i expert sobre el Vaticà.

Els papes fa segles que trien el nom. El darrer pontífex fou el primer de triar el nom de Francesc, però molts –incloent-hi el nou papa, Lleó XIV– s’han decantat pels mateixos noms, generalment en homenatge a pontífexs anteriors que voldrien emular. Hi ha hagut molts Joans: vint-i-un papes, pel cap baix, han fet servir aquest nom; si es compten els dos Joan Pau, la xifra s’enfila a vint-i-tres.

Altres noms comuns entre els papes són Gregori (setze), Benet (quinze) i Climent (catorze). Encara que no són reconeguts oficialment per l’església, els antipapes –aquells qui s’oposaven a l’elecció del papa i es proclamaven el cap legítim de l’Església Catòlica– han influït ocasionalment en la numeració dels noms papals posteriors: n’és un exemple Benet XVI, el predecessor de Francesc, que compartí nom amb catorze papes, no pas quinze, atès que Benet X fou un antipapa. L’existència dels antipapes també explica per què hi ha hagut vint-i-un Joans però cap Joan XX, o bé perquè hi ha hagut vuit Bonifacis però cap Bonifaci VII.

El predecessor de Lleó XIV, el cardenal Jorge Mario Bergoglio, trià el nom de Francesc, en homenatge a Sant Francesc d’Assís. “L’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i protegeix la creació”, digué als periodistes l’any 2013, poc després d’haver estat elegit. El nom triat per l’argentí encaixava amb la seva visió de l’església: “M’agradaria una església pobra i per als pobres”, digué aleshores.

Durant els primers segles d’existència del catolicisme, els papes simplement feien servir el seu nom de baptisme. Això va fer que els noms d’alguns dels pontífexs d’aquella era –com ara el del papa Simplici– puguin sonar lleugerament irreverents avui dia. Joan II, tanmateix, trencà el precedent quan fou elegit papa, l’any 533, tot optant per fer-se dir Joan en compte de fer servir el seu nom de bateig, Mercuri, probablement per a evitar associacions amb el déu pagà romà. Ho explica així Vanessa Corcoran, especialista en història religiosa medieval de la Universitat de Georgetown, als Estats Units. El papa Dionís, que regnà entre el 259 i el 268, no sembla que considerés necessari distanciar-se del déu grec del vi i la disbauxa: en aquella època, Dionís era un nom comú.

Calgué esperar fins a final del segle X perquè la pràctica de triar un nom papal esdevingués habitual, amb les excepcions d’Adrià VI, l’any 1522, i Marcel II, l’any 1555, que optaren per mantenir els noms amb què havien estat batejats. Del total de 264 papes, 129 han triat un nom nou quan han ascendit al tron de Sant Pere.

D’ençà del papa Joan XII hi ha hagut dotze Innocencis (el primer papa Innocenci va ocupar el tron de Sant Pere entre el 401 i el 417), set Urbans (el primer va regnar entre el 222 i el 230) i sis Lleons (abans que l’elecció d’un nom papal es convertís en una pràctica habitual hi havia hagut set Lleons més).

Entre final del segle XVIII i mitjan segle XIX va haver-hi una onada de Pius. Aquestes darreres dècades, els papes han tendit a gravitar cap als noms de Joan i Pau. L’any 1978, el cardenal polonès Karol Wojtyla trià el nom de Joan Pau II en honor del seu predecessor Joan Pau, mort després de trenta-tres dies de pontificat. Joan Pau I fou el primer pontífex a triar un nom compost.

A excepció de Joan Pau I, que es decantà per un nom inèdit com a nom compost, Francesc fou el primer pontífex a triar un nom papal no emprat prèviament d’ençà del papa Landó, l’any 913.

Una vegada elegit com a cap de l’Església Catòlica, el nou pontífex tria el seu nom papal. Sovint el trien segons les seves aspiracions per a l’església. Igualment com Francesc, el cardenal alemany Joseph Ratzinger adoptà el nom de Benet XVI l’any 2005, d’acord amb una visió específica per al seu pontificat: posar el seu ministeri “al servei de la reconciliació i l’harmonia entre els pobles” en homenatge a Benet XV, que encapçalà l’església durant la Primera Guerra Mundial.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Mig miler de persones s’han manifestat aquesta tarda a Vallcarca, a Barcelona, per protestar contra el desallotjament de l’assentament de barraques que l’Ajuntament ha executat aquest matí.

La mobilització, encapçalada per una pancarta amb el lema “Solucions socials, no policials”, ha recorregut els carrers del barri amb consignes com “Collboni, racista” i “Vallcarca per viure”.

En el marc de la protesta, un grup de manifestants ha provat d’ocupar un edifici buit de tres plantes al número 34 de l’avinguda de la República Argentina. L’immoble, que es troba tapiat amb totxos i ciment, ha estat l’escenari d’una acció simbòlica per denunciar l’existència d’habitatges desocupats mentre moltes persones viuen en situació precària.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

“No sé on anirem ni què farem”: veïns expulsats de Vallcarca denuncien la manca d’alternativa residencial

La portaveu de l’entitat veïnal Som Barri, Aran Llivina, ha lamentat que després de “dos anys de demanar el reallotjament de les persones que viuen a les barraques”, el desnonament s’hagi fet sense avís previ i sense solució pactada amb la gent de l’assentament.

Segons Llivina, es tracta de persones que estan “fora del mercat de l’habitatge”, i ha denunciat que amb l’actuació d’aquest matí “el que s’ha fet és traslladar el problema”, possiblement cap a altres municipis amb ajuntaments “amb menys recursos” per afrontar-lo.

També ha criticat que “es tenen diners per fer desallotjaments cada dia” però no per “oferir solucions” a aquelles persones que estan “excloses” del mercat immobiliari. Per això, ha conclòs que el PSC té “clar” el model de ciutat que vol, i que en aquest “els pobres no hi caben”.

L’entitat ha acusat el PSC de “governar pels rics” i “no estar a l’altura” per fer front a la realitat del barraquisme. Alhora, Llivina ha remarcat que Som Barri està “d’acord amb el fet que no hi ha d’haver barraques”, però s’oposa a “treure les persones que es troben en aquesta situació sense alternativa”.

Robert Francis Prevost, de seixanta-nou anys, ha estat elegit nou papa de l’Església Catòlica. Ha adoptat el nom de Lleó XIV i els cardenals l’han elegit després de dos dies de conclave.

Amb aquesta elecció, l’església obre ara un nou capítol sota la guia d’un home amb una destacada trajectòria missionera, pastoral i doctrinal, que uneix les seves arrels nord-americanes amb una profunda experiència llatinoamericana. Lleó XIV era president de la Pontifícia Comissió per a l’Amèrica Llatina i és considerat un candidat de consens entre progressistes i conservadors. A Roma, se’l coneix com el latin yankee.

Nascut a Xicago el 14 de setembre de 1955, Prevost va créixer dins l’orde de Sant Agustí, amb la qual va començar la seva vida religiosa el 1977. Els mitjans locals han informat que el seu pare, d’ascendència francesa i italiana, era un educador que servia l’església com a catequista i que la seva mare, d’ascendència espanyola, era bibliotecària. Prevost parla anglès, castellà, portuguès, italià i francès amb fluïdesa.

Va fer els vots solemnes el 1981 i va ser ordenat de sacerdot a Roma el 19 de juny de 1982. Format com a doctor en dret canònic a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d’Aquino, va combinar l’estudi amb l’acció pastoral al Perú, on va passar més d’una dècada com a missioner, rector de seminari i jutge eclesiàstic.

Anti-Trump i crític amb els abusos a l’església, malgrat les acusacions

Recentment, s’ha parlat sobre el coneixement que tenia Robert Francis Prevost dels casos d’abusos sexuals durant el seu mandat com a bisbe de Chiclayo. Dos sacerdots van ser acusats d’abusar de tres nenes, i la Xarxa de Supervivents d’Abusos per Part de Sacerdots (SNAP) ha denunciat enguany que Prevost no va obrir una investigació adequada i que va enviar informació insuficient a Roma. Tanmateix, el Vaticà ha negat qualsevol actuació incorrecta per part seva.

Sobre aquests temes, en una entrevista al diari La República quan encara exercia com a màxim responsable de la diòcesi peruana, Prevost va assegurar que la institució “rebutja l’encobriment i el secretisme” i va reconèixer el mal profund que causa. “Hem d’ajudar les persones que han patit per una mala actuació”, va declarar. També va instar els fidels a denunciar qualsevol cas d’abús, especialment si implica sacerdots, i va criticar actituds del passat que fomentaven el silenci: “Moltes vegades es deia ‘calla i no parlis’; això no es pot demanar. Si algú ha estat víctima, que vingui i ho denunciï, per actuar pel bé de la persona, de la comunitat i de l’església.”

Fins ara, el nou papa no ha fet declaracions públiques directes contra Donald Trump, però sí que ha compartit algunes publicacions a X que critiquen tant el president Trump com el vice-president JD Vance. Durant la pandèmia, es va oposar als negacionistes i es va solidaritzar amb la mort de George Floyd.

[VÍDEO EN DIRECTE] Robert Francis Prevost és el nou papa, Lleó XIV

Elegit cardenal el setembre del 2023

La capacitat de lideratge el va portar a ser elegit prior general de l’orde de Sant Agustí (2001-2013), i després va ser nomenat bisbe de Chiclayo (Perú), el 2015. Com a prelat, va destacar per la proximitat a les comunitats locals i per la promoció de l’educació i la cultura, a més de participar activament en la Conferència Episcopal del Perú i Càritas Perú.

El 30 de gener de 2023 el papa Francesc li va confiar la prefectura del Dicasteri per als Bisbes, una de les responsabilitats més delicades del govern eclesiàstic. En aquest càrrec, Prevost va tenir un paper central en el nomenament i l’acompanyament de pastors d’arreu del món. El 30 de setembre de 2023, el papa Francesc el va crear cardenal i el va assignar com a cardenal diaca de Santa Monica degli Agostiniani, església romana vinculada al seu orde.

Compromís amb la doctrina social

Amb l’elecció com a papa, Robert Francis Prevost es converteix en el primer papa dels Estats Units i en un dels pocs pontífexs procedents d’una congregació religiosa en temps moderns. El seu nom, Lleó XIV, evoca la figura de Lleó XIII, conegut pel seu compromís amb la doctrina social de l’església.

Tot i una trajectòria marcada per l’esperança i la renovació, el nou papa hereta també desafiaments, com la continuïtat de la lluita contra els abusos dins l’Església Catòlica.

L’evolució del PIB català el primer trimestre del 2025 mostra un creixement interanual del 3,2%, segons l’estimació avançada avui per l’Institut d’Estatística de Catalunya (Idescat), la qual cosa vol dir que se situa quatre dècimes per sobre de la variació experimentada per l’economia espanyola en el mateix període. Per la seva banda, la Unió Europea (UE) registra un creixement de l’1,4% el primer trimestre de l’any. Això vol dir que continuem creixent més de pressa que a tot l’estat espanyol i que a la UE. Dit això, cal assenyalar que el creixement interanual català presenta un alentiment de set dècimes respecte del registrat el quart trimestre del 2024 (3,9%).

Aquesta desacceleració queda registrada també en els principals sectors d’activitat, malgrat mantenir unes taxes prou elevades. Els serveis, per exemple, registren una taxa de variació interanual del 3,6%, sis dècimes inferior a la del quart trimestre del 2024 (4,2%). Segons els indicadors d’activitat del sector, les branques que més han contribuït a aquest creixement són l’hoteleria i la restauració, els serveis d’emmagatzematge, el comerç al detall i els serveis de venda i reparació de vehicles.

En el cas de la indústria, assoleix una taxa interanual de l’1,9%, un punt i una dècima menys que el trimestre anterior (3,0%). Les branques que més han contribuït al creixement industrial, segons els indicadors de producció, són la indústria farmacèutica i l’energètica. Finalment, l’activitat de la construcció (3,0%) és inferior en cinc dècimes a la del darrer trimestre (3,5%) i l’agricultura registra una variació interanual del 2,6%, dos punts per sota de la del trimestre anterior (4,6%).

Aquestes dades de creixement interanual, cal considerar-les molt positives, atès l’entorn internacional actual, però, en canvi, no m’acaben de quadrar les referides a l’augment intertrimestral (sobre el trimestre anterior). Resulta que l’avanç de l’Idescat apunta un minso 0,1%, mentre que els creixements dels dos trimestres passats eren del 0,9% cadascun. Em sembla una desacceleració molt brusca en un sol trimestre. Segons l’avanç, són els serveis i la construcció els que creixen tan sols d’un 0,1%; i la indústria, a un ritme del 0,7%, que és molt positiu. Costa d’entendre què pot haver passat amb el creixement tan mínim dels serveis, que representen gairebé el 75% del valor afegit català i són cabdals en el PIB global.

Faig una consulta a l’Idescat i em contesten: “A les dades publicades es pot observar que hi ha disparitat en les taxes intertrimestrals de les diferents branques d’activitat. I són els serveis i la construcció els principals responsables d’aquest resultat. D’altra banda, s’ha de recordar el caràcter provisional dels avanços del PIB trimestral, ja que es basen en informació incompleta del trimestre que s’actualitzarà el 16 de juny en la versió definitiva, amb tota la informació dels indicadors completa.” Esperarem, doncs.

Un altre avanç del creixement de l’economia catalana el proporciona l’AIReF, que el calcula segons el creixement que ha tingut l’economia a tot l’estat espanyol i en fa un “repartiment” autonòmic posterior, mitjançant un model propi. Doncs bé, les dades que li surten per a Catalunya són d’un creixement interanual del 2,9% i un intertrimestral del 0,5%. En una primera apreciació, semblen més lògiques, però no aporten cap detall concret en què basar una anàlisi. Senzillament, és una flaire. Evidentment, els mètodes de càlcul d’ambdues fonts són molt diferents. Però, malgrat tot, em semblen unes diferències excessives.

La conclusió provisional, doncs, és que encara creixem al voltant del 3% interanual, la qual cosa és molt positiva, si bé amb una desacceleració clara. Precisament, abans-d’ahir, la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar el seu informe de conjuntura, en què estimava un creixement per a tot l’any del 2,7% a l’economia catalana. En el càlcul, s’apuntava que no s’havia tingut en compte el possible efecte compensatori de les polítiques públiques previstes de suport al teixit empresarial i tampoc els possibles impactes econòmics de l’apagada del dia 28 d’abril. I destacava que “la resiliència del consum i el bon comportament de la inversió” mantenien “el creixement, tot i la incertesa sobre l’impacte de la política aranzelària dels EUA”.

Parlo amb el director del gabinet d’estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira, que em comenta que l’anàlisi específica que han fet sobre les conseqüències dels nous aranzels de Trump els porta a estimar “una reducció del PIB català de 1.055 milions d’euros, és a dir, unes 3 dècimes del PIB, a causa d’unes exportacions menors”. I aclareix que “aquest impacte es tradueix en una reducció del valor total de les exportacions de les empreses catalanes als EUA, tant d’aquelles que exporten directament a aquell país (impacte directe), com també de les que ho fan indirectament (impacte indirecte), és a dir, que exporten components i altres béns intermedis que entren en la cadena de valor d’altres empreses estrangeres, i que, al seu torn, s’exporten als EUA”. Aquests darrers, els indirectes, “generen els impactes negatius més importants”, afegeix.

Encara que s’estima una contribució menor del sector exterior per aquest motiu, principalment, em destaca que “Catalunya ha mostrat un bon comportament excepcional de les exportacions de béns els primers dos mesos de l’any, en contrast amb la caiguda registrada a altres països europeus”. “No tinc dades per a demostrar-ho, però hi podria haver influït un efecte anticipació, en funció del temor als nous aranzels”, diu.

Respecte del creixement de l’economia apunta que “els factors principals que impulsaran el creixement els trimestres vinents seran el consum privat i la inversió, gràcies al vigor del mercat laboral, la reducció dels tipus d’interès, l’energia més barata i el desplegament creixent dels fons Next Generation EU”. Amb l’evolució d’aquests factors, la previsió de la mitjana anual de la taxa de desocupació que han calculat es redueix fins al 8,5% l’any 2025. I Rovira conclou que “el dinamisme de l’ocupació, amb un augment del 2,0% el 2025, juntament amb el descens de l’atur i el descens dels tipus d’interès, haurien de traduir-se en un consum privat resilient”. Esperem que el camí que apunta sigui l’encertat en els mesos vinents. Els interrogants principals vénen de l’altre costat de l’Atlàntic.

 

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat un acord comercial amb el Regne Unit en una conferència de premsa al Despatx Oval. El pacte, que encara no és definitiu, preveu rebaixes substancials d’aranzels i més accés recíproc als mercats. Tot plegat s’ha fet públic avui, coincidint amb el 80è aniversari del Dia de la Victòria a Europa.

D’acord amb Downing Street, el govern britànic ha accedit a obrir el mercat a productes estatunidencs com la vedella, l’etanol, cereals i maquinària industrial, en resposta a l’augment aranzelari impulsat per Washington. A canvi, els EUA rebaixaran del 27,5% al 10% els aranzels als cotxes britànics –per a un màxim de 100.000 vehicles, pràcticament totes les exportacions del 2023– i eliminaran del tot els aranzels a l’acer.

Tant Trump com el primer ministre britànic, Keir Starmer, han qualificat el pacte d’històric. El president ha insistit reiteradament que és un acord “enorme” i ha destacat que ha estat possible “ràpidament” perquè el Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea. “Sense el Brexit no haurien pogut fer l’acord”, ha dit. Alhora, ha reiterat la voluntat d’arribar a un acord similar amb Brussel·les.

Per via telefònica, Starmer ha participat en l’anunci i ha assegurat que el pacte impulsarà el comerç, protegirà i crearà llocs de feina i obrirà mercats. Posteriorment, ha fet una conferència de premsa a West Midlands.

El secretari de Comerç estatunidenc, Howard Lutnick, ha avançat que el Regne Unit comprarà avions Boeing per valor de 10.000 milions de dòlars. A més, Trump ha explicat que el pacte també inclou un “alineament” del Regne Unit amb la “seguretat econòmica” dels EUA.

Segons que ha informat Downing Street, l’acord preveu una quota de 13.000 tones de vedella britànica exempta d’aranzels. L’executiu laborista ha garantit que no s’afebliran els estàndards de qualitat alimentària.

Un context de guerra aranzelària

L’acord s’emmarca en la guerra comercial que manté Trump amb uns quants socis econòmics. El 2 d’abril va anunciar aranzels elevats per al Japó (24%), l’Índia (26%) i els 27 estats de la Unió Europea (20%). Les tensions generades van afectar el mercat de bons i el president va optar per suspendre durant noranta dies les pujades més altes, tot obrint una ronda de contactes amb desenes de governs.

Actualment, els EUA mantenen un aranzel del 25% a les importacions d’automòbils, acer i alumini, i un del 10% a la gran majoria de productes. El Regne Unit se n’ha deslliurat en part, però l’aranzel del 25% als cotxes ha perjudicat notablement les exportacions britàniques.

Trump també ha pressionat Starmer perquè retiri la taxa als serveis digitals que paguen grans plataformes i xarxes socials. D’acord amb la premsa britànica, Londres hauria ofert rebaixes aranzelàries al pollastre i altres carns com a moneda de canvi.

Una relació comercial desequilibrada

El volum de comerç de béns i serveis entre els EUA i el Regne Unit s’enfila fins als 314.600 milions de lliures anuals. El Regne Unit exporta molt més (196.300 milions de lliures) que no pas importa (118.300 milions). Els automòbils encapçalen les exportacions de béns britànics, seguits dels productes farmacèutics. En canvi, els EUA hi exporten principalment petroli, maquinària i, en menor mesura, productes farmacèutics.

Amb tot, les exportacions de serveis són encara més importants per al Regne Unit: el 2023 van sumar 137.000 milions de lliures, més del doble que les de béns. Tot i que no s’hi apliquen aranzels, molts serveis depenen de la venda de productes físics.

Sense acord de lliure comerç a l’horitzó

Després de sortir de la Unió Europea, el Regne Unit va començar a negociar nous pactes comercials. El govern de Keir Starmer té prioritat per als acords amb països del Golf, l’Índia, Israel, Corea del Sud, Suïssa i Turquia. Segons un informe de la Cambra dels Comuns del desembre passat, un acord de lliure comerç amb els EUA no forma part dels plans immediats.

Durant l’administració Biden, hi va haver cinc rondes de negociació per un pacte de lliure comerç, però les converses van quedar aturades el 2020. Segons els britànics, el president demòcrata va prioritzar l’agenda interna i va deixar en segon pla els acords comercials.

a càrrec d'Imma Codina. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Aula d'entitats del C.C. Calisay

La jutgessa de Catarroja (Horta Sud), que s’encarrega de la instrucció que investiga la gestió de la gota freda del 29 d’octubre, ha citat a declarar com a testimonis la batllessa de València, María José Catalá, i quinze batlles més de poblacions afectades.

Així, a més de Catalá, cita Rocío Cortés, ex-batllessa de Requena (Plana d’Utiel); Amparo Fort, ex-batllessa de Xiva (Foia de Bunyol); Roberto Raga, batlle de Riba-roja de Túria; Jordi Mayor, batlle de Cullera (Ribera Baixa); Amparo Folgado, batllessa de Torrent (Horta Sud); Francisco Comes, batlle de Massanassa; Eva Sanz, batllessa de Benetússer; Juan Ramón Adsuara, batlle d’Alfafar; Josep Almenar, batlle de Picanya; José Morell, batlle de Xest; Andreu Salom, batlle de l’Alcúdia (Ribera Alta); Vicent Estruch, batlle de Guadassuar; Tomás Cervera, batlle de Sot de Xera (Serrans); Guillermo Luján, batlle d’Aldaia; i Cristina Mora, batllessa de Quart de Poblet. Anteriorment, ja havien estat citades com a testimonis les batllesses de Paiporta i Carlet, i els batlles d’Utiel i Algemesí.

La jutgessa també cita com a testimoni una treballadora de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències de la Generalitat (AVSRE), Eva María Seco. A més a més, cita com a perit, per la seua formació, la cap del departament de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló.

Avui, en un altre acte, la jutgessa ha tornat a refusar d’investigar al president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), Miguel Polo, que demanava l’Associació de Damnificats Dana Horta Sud. Així, ha recordat que els investigats són exclusivament Salomé Pradas, “consellera a la qual corresponia el comandament únic de l’emergència”, i el secretari d’Emergències, Emilio Argüeso.

Una pertorbació ha alterat considerablement la situació meteorològica als Països Catalans. Els serveis oficials de predicció han activat uns quants avisos per pluja intensa i tempestes, amb acumulacions de més de 40 litres per metre quadrat en una hora i risc de calamarsa. Aquest episodi, que ja ha començat aquest matí, es preveu que continuï amb força fins demà.

Catalunya: ruixats molt intensos a la tarda i vespre, amb el litoral central i el Camp de Tarragona en el punt de mira

El Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) ha alertat que el tram horari més delicat serà entre les dotze del migdia i les sis de la tarda, quan s’esperen xàfecs sobtats i de gran intensitat que afectaran gairebé trenta comarques. Les zones amb major risc són el Baix Ebre i el Montsià, on el nivell d’alerta és alt. També hi ha una alerta groga, de risc moderat, a l’Alt Empordà, pla de l’estany, la selva, la Garrotxa, Gironès, Ripollès, Osona, Lluçanès, Moianès, Berguedà, Bages, Alt Urgell, Solsonès, Anoia, Pallars Jussà, la Noguera, la Segarra, la Conca de Barberà, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues, el Segrià i la Terra Alta.

Cap al vespre, la pluja es concentrarà al Pirineu i l’àrea Metropolitana de Barcelona, on es mantindrà l’alerta groga mentre es desactiven els avisos a la resta de Catalunya. Els serveis d’emergència recomanen de no circular per trams inundables, especialment a zones urbanes i en trams de riera, on la intensitat sobtada de la precipitació pot provocar desbordaments puntuals.

País Valencià: activades alertes a més de vint comarques per tempestes amb granís i acumulacions importants

Al País Valencià, la inestabilitat s’ha estès avui a pràcticament totes les comarques del nord i del centre, segons que ha informat l’Agència Estatal de Meteorologia espanyola (AEMET). A les comarques del nord, com ara els Ports, l’Alt Maestrat i l’Alcalatén, es preveuen ruixats d’intensitat forta i tempestes amb calamarsa, especialment a partir del migdia. Aquestes pluges poden arribar a superar els 20 mm en una hora.

També es troben sota avís la Plana Alta i el Baix Maestrat, amb ruixats costaners localment intensos, i a les comarques de l’Alt Millars i l’Alt Palància podrien viure una tarda amb gran quantitat d’aigua acumulada en poc temps. Més al sud, comarques com la Vall d’Albaida, la Costera, la Canal de Navarrés i la Ribera Alta es troben en una situació especialment delicada: hi ha activat un avís carabassa per acumulacions de fins a 30 mm en una hora, amb tempestes i probabilitat elevada de granissada. Aquest mateix escenari s’estén a la Safor i a diversos punts del litoral sud de la demarcació.

La Universitat de València suspèn les classes al campus d’Ontinyent per l’alerta de pluja

Al sud, el risc és més dispers però també present. Hi ha previsió de tempestes sobtades a la Marina Alta, la Marina Baixa, el Comtat, l’Alcoià, l’Alacantí, el Vinalopó i el Baix Segura, on es podrien registrar acumulacions puntuals d’intensitat moderada. En conjunt, l’AEMET manté avisos en gairebé tota la geografia valenciana, que poden mantenir-se actius fins entrada la nit.

Mallorca, sota l’efecte de tempestes i pluja sobtada

A les Illes, la previsió més destacada és a Mallorca, on els models preveuen que la Serra de Tramuntana i el nord i el nord-est de l’illa podrien acumular quantitats significatives de pluja en poca estona, especialment durant la tarda i fins a les set del vespre.

La inestabilitat continuarà demà, però es desplaçarà a l’est

La previsió per a demà indica que la pertorbació continuarà afectant el país, però amb una intensitat lleugerament menor. A Catalunya, el cel estarà ennuvolat o cobert a la meitat est i al litoral i el prelitoral fins a mig matí, on també hi haurà actives alertes grogues de pluja intensa –de perill moderat– per la previsió de ruixats de més de 20 litres per metre quadrat en mitja hora. Els xàfecs podrien anar acompanyats de tempesta i localment de calamarsa petita. A la tarda i el vespre, la nuvolositat anirà a menys.

Al País Valencià, encara hi haurà nuvolades al terç central, però la situació tendirà a estabilitzar-se a mesura que avanci el dia. A Mallorca, en canvi, la previsió és que plogui més que no pas avui. L’AEMET ha activat l’alerta taronja per risc important de pluja intensa al sud de l’illa, amb una previsió de 40 litres per metre quadrat en una hora. A l’interior i al nord i nord-est el risc és groc, amb una previsió de 30 litres per metre quadrat en una hora.

De cara al cap de setmana, s’espera una millora progressiva de les condicions, amb menys precipitacions i l’entrada d’un flux més estable des de l’oest, que podria portar un ambient més assolellat i temperat a partir de dissabte.

Consells de precaució davant aquest episodi

Els serveis d’emergència recomanen de no travessar cap riera ni torrent i evitar els desplaçaments per carretera durant les hores de màxima intensitat de la pluja. També cal retirar objectes de balcons i terrasses que puguin ser arrossegats per l’aigua o el vent i mantenir-se informat pels canals oficials del Meteocat i de l’AEMET. Les tempestes d’avui poden ser breus, però molt violentes.

El congrés espanyol ha convalidat avui el decret de resposta als aranzels, amb 176 vots favorables (PSOE, Sumar, ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG i José Luis Ábalos), 4 abstencions (Podem) i 169 vots en contra (PP, Vox i UPN). El pla preveu un conjunt d’ajudes valorat en 14.100 milions d’euros per a sectors afectats per la nova política aranzelària dels Estats Units.

El govern espanyol ha tancat un acord amb Junts, que ha reclamat que les ajudes es distribueixin tenint en compte el pes de Catalunya en les exportacions, un 25%. El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, s’ha reunit amb el grup parlamentari de Junts just abans de la votació per constatar que s’havia començat a aplicar aquest criteri. També ha pactat amb ERC una condicionalitat perquè les empreses que rebin les ajudes no redueixin llocs de feina.

Cuerpo ha dit que el decret és el pla que Espanya necessitava, perquè parteix del “diàleg i la unitat d’acció” i està preparat per adaptar-se a l’evolució de la situació. Ha dit que era un decret “ambiciós” que oferia una “xarxa de seguretat” per a empreses i treballadors, i que es compaginaria amb les mesures que adopti la Comissió Europea.

El vot favorable de Junts

El diputat de Junts Josep Maria Cruset ha justificat el suport al decret tot remarcant que, malgrat l’espoliació fiscal, Catalunya és un motor econòmic i representa més del 25% de les exportacions de l’estat espanyol. Per això ha exigit que les ajudes es distribueixin proporcionalment. Segons que ha dit, la reunió prèvia amb Cuerpo ha servit per a constatar que les primeres setmanes de vigència del decret ja s’havia respectat aquest criteri. “Si es negocia amb Junts i es compleixen els acords, Junts també compleix”, ha afegit.

Acord amb ERC per a protegir l’ocupació

ERC hi ha votat a favor després d’assegurar-se que les empreses que rebin ajudes no podran reduir la plantilla. En un comunicat, els republicans han remarcat que l’acord “garanteix la condicionalitat de les possibles futures ajudes públiques directes a la protecció de l’ocupació”. Això inclou evitar deslocalitzacions i reduccions de personal en sectors estratègics.

Segons que ha explicat la diputada Inés Granollers, el decret és “necessari però incomplet”, perquè es basa principalment en crèdits i avals, tot i que caldrien ajudes directes. Ha reclamat més celeritat, un mapa clar dels sectors afectats i una avaluació rigorosa de l’impacte en l’ocupació. També ha recordat que els aranzels dels Estats Units afecten milers d’empreses de Catalunya i del País Valencià.

L’abstenció de Podem

Podem s’ha abstingut, després d’intentar sense èxit d’incloure-hi l’expropiació dels habitatges propietat dels fons voltor nord-americans. El diputat Javier Sánchez Serna ha criticat el pla, que considera “insuficient”, i ha reclamat un topall als preus dels aliments bàsics per a evitar que les distribuïdores aprofitin la situació per apujar preus.

El PP refusa el decret

El PP hi ha votat en contra i n’ha criticat el caràcter “provisional”. El portaveu d’economia, Juan Bravo, ha retret que el decret no inclogui la pròrroga de la vida útil de les centrals nuclears ni ajudes fiscals a les empreses. Ha acusat el govern espanyol de limitar-se a generar més deute i no voler escoltar les propostes dels populars. “Negociar no és tan sols informar”, ha dit.

En el torn de rèplica, Cuerpo ha defensat el decret com a resposta necessària per a les empreses i ha dit que era incomprensible el vot contrari del PP. Ha reiterat la voluntat de continuar treballant amb els grups per construir una resposta comuna contra els aranzels.

L’estadi Johan Cruyff, a la Ciutat Esportiva del FC Barcelona, serà l’escenari dels dos partits que les seleccions catalanes de futbol disputaran d’ací a poques setmanes. La masculina jugarà contra Costa Rica el 28 de maig, i la femenina, contra Xile l’1 de juny. Ho han anunciat la Federació Catalana de Futbol (FCF) i el club blau-grana.

Els partits formen part dels actes commemoratius del 125è aniversari de la FCF i, per a l’ocasió, les dues seleccions estrenaran una samarreta d’edició limitada. Serà la primera vegada que els equips absoluts juguin a l’estadi Johan Cruyff.

La selecció catalana de futbol presenta una samarreta amb la Creu de Sant Jordi

La federació destaca la vinculació especial de Cruyff amb la selecció catalana: el mític jugador i entrenador neerlandès va jugar dues vegades amb la selecció catalana, els anys 1973 i 1976, i en va ser el seleccionador en quatre partits entre el 2009 i el 2013. El més recordat, la victòria per 4-2 contra l’Argentina de Diego Armando Maradona al Camp Nou el 2009.

Quan es va anunciar la data del partit masculí, el 28 de maig, es va témer que els jugadors catalans del primer equip del Barça no hi podrien jugar, perquè seria pocs dies abans de la final de la Champions League. Amb l’eliminació contra l’Inter de Milà, el seleccionador Gerard López tindrà via lliure per a convocar-los.

El conflicte entre l’Índia i el Paquistan al Caixmir torna a escalar. L’exèrcit paquistanès ha informat que ha interceptat dotze drons indis que havien entrat en el seu espai aeri per diverses localitats del país. Un dels aparells ha arribat a impactar a Lahore, la segona ciutat més poblada, on ha mort almenys una persona i quatre soldats han quedat ferits.

L’escalada entre l’Índia i el Paquistan pel Caixmir agita els fantasmes de la guerra total a l’Àsia

El portaveu de l’exèrcit, Ahmed Sharif Chaudhry, ha assegurat que les operacions militars continuen i que la majoria dels drons han estat abatuts a Lahore i Karachi, entre altres localitats. Ha acusat l’Índia de perpetrar “un altre acte d’agressió” i ha advertit: “L’Índia pagarà per això.” Ho ha dit en declaracions recollides pel diari Dawn.

La tensió ha obligat a suspendre tots els vols a les ciutats de Karachi, Lahore i Islamabad. L’Autoritat d’Aviació Civil ha decretat el tancament dels aeroports en aquestes zones fins a les 18.00, hora local.

Alhora, les autoritats del Panjab han declarat l’estat d’emergència a tots els hospitals de la demarcació per garantir l’atenció mínima. Això ha implicat la suspensió de totes les operacions mèdiques no urgents, segons que han informat fonts sanitàries.

El ministeri de Defensa indi, per la seva banda, ha confirmat els atacs amb drons. Ha explicat que l’objectiu eren diversos radars de la defensa aèria paquistanesa, i que n’han “neutralitzat” un a Lahore.

Aquest nou episodi de tensió arriba en un moment delicat en les relacions entre tots dos estats, que s’acusen mútuament de violar l’espai aeri i alimentar el conflicte històric a la regió del Caixmir.

La Capella Sixtina ha tornat a escopir fum negre. En el segon dia del conclave per a elegir el successor del papa Francesc, les dues votacions que s’han fet aquest matí no han reeixit a assolir un consens i, per tant, continua el suspens sobre qui serà el nou cap de l’Església Catòlica. La fumata negra que ha sortit aquest migdia de la xemeneia instal·lada al Vaticà indica que cap dels cardenals proposats no ha obtingut els dos terços de suport necessaris.

Aquests són els candidats més ben situats per a succeir el papa Francesc

Aquestes votacions, a diferència de la primera que es va fer ahir, ja no són merament exploratòries. Ara, els cent trenta-tres cardenals electors cerquen activament un nom capaç de reunir com a mínim 89 vots, un llindar que obliga a cercar el consens entre les diferents sensibilitats presents al col·legi cardenalici. Aquest mecanisme, pensat per evitar extrems, fa que sovint els candidats més coneguts o alineats amb un corrent clar acabin essent descartats en benefici d’un perfil més integrador.

De fet, un dels factors que marca aquest conclave és que vuit de cada deu electors han estat nomenats pel mateix Francesc. Això fa que molts dels votants no tinguin experiència prèvia en una elecció papal i que els equilibris interns encara siguin difícils de desxifrar des de fora. Les especulacions sobre les preferències són, doncs, limitades, i l’opacitat que caracteritza aquest procés deixa molt marge per a les sorpreses.

Endurits per anys de servei en zones de conflicte, aquests tres cardenals aspiren a convertir-se en el nou papa

Aquesta tarda s’han de fer dues votacions més. Si tampoc no prosperen, el conclave continuarà demà amb el mateix ritme: dues votacions al matí i dues a la tarda, fins que no hi hagi fum blanc. Només llavors s’haurà trobat el successor del papa Francesc.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha dit que la negociació perquè el català sigui oficial a la Unió Europea és en el “tram final” i ha mostrat l’esperança que hi hagi novetats aquest mateix mes. La pròxima reunió del Consell d’Afers Generals del Consell de la Unió Europea, que és l’òrgan que l’hauria d’aprovar, és el 27 de maig.

En una entrevista a TV3, ha explicat que les converses avancen, tot i que amb “l’escepticisme habitual”: “S’hi treballa i és millor que no hi hagi massa soroll. Som a un tram final. Sembla que evoluciona positivament.” Per això, ha reclamat la màxima implicació del govern espanyol, començant pel president, Pedro Sánchez, per assolir l’objectiu.

Pel que fa al decret sobre els aranzels que es debat avui al congrés espanyol, Turull ha dit que Junts encara negocia amb el ministeri corresponent i ha afegit que confia que el PSOE no trenqui cap acord: “Si ens acrediten tot allò que vam pactar, no hi hauria d’haver cap problema.”

Junts manté l’oposició a la reforma de la jornada laboral

Sobre la reforma de la jornada laboral impulsada per Sumar, Turull ha dit que veu difícil que Junts canviï d’opinió, tot i les reunions pendents amb Yolanda Díaz. Malgrat les crítiques a la posició adoptada per la vice-presidenta del govern espanyol i ministra de Treball, s’ha mostrat disposat a continuar parlant, també amb Podem, pel que fa a la tramitació de la llei que hauria de permetre de delegar competències en immigració a la Generalitat.

Junts anuncia una esmena a la totalitat contra la reducció de jornada

Rebuig al decret de la taxa turística

Turull també ha qüestionat que Junts pugui donar suport al decret que el govern vol aprovar per ajornar l’entrada en vigor de la nova taxa turística, tenint en compte què va passar al ple de dimecres. “Si diem que això s’ha de fer per llei, poden anar aprovant decrets i més decrets. Si diem que cal acordar-ho amb el sector turístic, amb els operadors i amb tots els ajuntaments, i ho continuen fent sense això, el nostre posicionament serà exactament el mateix”, ha advertit.

Crítica als indults i al Suprem espanyol

Finalment, ha agraït que el Tribunal Suprem espanyol s’hagi oposat a concedir-li un segon indult, igual que a l’ex-vice-president Oriol Junqueras i als ex-consellers Raül Romeva i Dolors Bassa. Ha deixat clar que no el vol i ha dit que concedir-lo seria una manera d’emblanquir la prevaricació dels jutges Marchena i Llarena, que –ha remarcat– no apliquen la llei d’amnistia.

L’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès), conegut com a Can Ruti, ha obert la primera consulta monogràfica de l’estat espanyol dedicada a tractar patologies derivades del sexe anal. És una iniciativa pionera que, de moment, funciona cada quinze dies en fase de prova, per si cal ajustar-ne la periodicitat.

La consulta rep pacients derivats de diverses especialitats mèdiques –com ginecologia, dermatologia i psiquiatria– i també de l’atenció primària, principalment de l’àrea metropolitana nord de Barcelona. L’objectiu és donar resposta a un conjunt de símptomes i patologies sovint silenciats, com ara la incontinència anal, el dolor i les infeccions de transmissió sexual, que en alguns casos poden derivar en un càncer si no es controlen.

A més del tractament, la consulta també serveix per detectar pràctiques de risc i assessorar-hi. Segons que ha explicat Sandra Vela, una de les especialistes responsables, la voluntat és atendre “sense tabús, encara que l’estigma que envolta aquesta pràctica pugui causar incomoditat”.

Fins ara, el centre ja disposava d’una consulta vinculada a la unitat de VIH, però aquesta nova iniciativa vol superar aquest àmbit. “La pràctica del sexe anal va més enllà dels pacients amb VIH”, diu Vela. I afegeix que “hi ha diverses patologies que tenen el seu origen en la pràctica del sexe en totes les seves formes; també en la pràctica anal, que pot desencadenar determinades patologies que requereixen un abordatge especial”.

A banda de l’assistència mèdica, la consulta també vol impulsar línies de recerca, com ara establir la prevalença d’aquestes patologies, més enllà del seu tractament.

Per a moltes famílies amb infants que han de començar l’escola o l’institut el curs vinent, la preinscripció escolar és un moment tens. No sempre n’hi ha prou d’escollir un centre i tenir-hi dret preferent: quan hi ha més sol·licituds que places, entren en joc els punts i, si encara hi ha empat, el número de desempat. Aquest any, aquest número decisiu és el 76.261, escollit aquest matí en un sorteig públic fet pel Departament d’Educació.

Aquest és el número de desempat per a la preinscripció escolar del segon cicle d'infantil, primària i ESO 2025-2026: 76.261 pic.twitter.com/hNKPXxvkzj

— Educació (@educaciocat) May 8, 2025

El número serveix per resoldre les situacions en què dues o més sol·licituds tenen exactament la mateixa puntuació, una situació relativament habitual a les escoles més sol·licitades. Cada sol·licitud té un identificador aleatori, i el número extret estableix a partir de quin d’aquests identificadors es comencen a assignar les places.

Com funciona el desempat

Suposem que una escola ofereix 50 places i rep 60 sol·licituds, de les quals 15 tenen la màxima puntuació i 10 més tenen exactament la mateixa puntuació següent. Aquestes 10 últimes s’ordenen segons el número de desempat. Si una d’elles té el número 76.262, entrarà per davant d’una altra que tingui, per exemple, el 76.270. El sorteig s’aplica com una roda: si el número més proper al 76.261 és el 001 o el 99999, també se seguirà un ordre circular.

El barem: com es puntuen les sol·licituds

El sistema de preinscripció estableix una puntuació segons diversos criteris: tenir germans al centre, proximitat al domicili o al lloc de feina, renda familiar, família nombrosa o monoparental, discapacitat de l’alumne o d’un familiar, entre altres. Aquesta puntuació determina la prioritat d’accés, i només en cas d’empat s’aplica el número de desempat.

Calendari del procés de preinscripció

El calendari és idèntic per a educació infantil, primària i secundària obligatòria, i es divideix en diverses fases:

• Presentació de sol·licituds: del 12 al 26 de març de 2025 per a infantil i primària; del 14 al 26 de març per a l’ESO.
• Llista provisional amb puntuacions: 24 d’abril.
• Reclamacions: del 24 al 29 d’abril.
• Llista definitiva amb puntuacions: 5 de maig.
• Sorteig del número de desempat: 8 de maig (ja fet).
• Llista ordenada de sol·licituds: 9 de maig.
• Ampliació de peticions:
  • Casos amb necessitats socioeconòmiques: 21 i 22 de maig.
  • Altres sol·licituds sense plaça: del 4 al 6 de juny.
• Oferta final i llistes d’admesos: 16 de juny.
• Matriculació: del 25 de juny al 3 de juliol.

Aquestes dates poden variar per als estudis postobligatoris com el batxillerat o la formació professional.

Un procés que afecta milers de famílies

La preinscripció escolar és un dels moments de més trànsit administratiu a l’ensenyament. Enguany, el sorteig s’ha fet amb la supervisió d’un notari i ha estat transmès en directe per garantir-ne la transparència. El portal preinscripcio.gencat.cat en centralitza tota la informació, i les famílies hi poden fer consultes personalitzades.