Terrence Gene Bollea –conegut popularment com a Hulk Hogan i una de les figures més destacades de la lluita lliure americana– s’ha mort a 71 anys a conseqüència d’un infart. El lluitador i actor va ser molt reconegut en les dècades dels vuitanta i noranta gràcies a la seva participació en les competicions de la Federació Mundial de Lluita Lliure, més coneguda com a WWE per les seves sigles en anglès. De fet, aquesta organització ha confirmat la notícia.

Conegut pel seu tarannà conservador i masclista, el 2015, va ser expulsat de la competició per comentaris racistes, malgrat que continua formant part del saló de la fama. En els darrers anys, ha estat una de les figures mediàtiques que més suport ha mostrat a Donald Trump.

A més de la seva carrera com a lluitador, va fer incursions en el món de l’espectacle, el cinema i la música, però sense gaire èxit.

Ja hi ha vídeo promocional i data d’estrena per Pubertat, la nova sèrie de Letícia Dolera que tracta el conflicte d’una agressió sexual entre menors. Coproduïda per 3Cat i Max, la sèrie s’ha filmat en català, i tindrà sis episodis. Els usuaris de la plataforma HBO Max en podran gaudir a partir del setembre, i estarà disponible a 3Cat més endavant.

Pubertat és un drama familiar ambientat en una colla castellera que explora el pes dels traumes i que qüestiona si un nen de tretze anys pot ser un agressor sexual i qui n’és responsable: ell mateix, la família, la societat, o tots plegats?

Vegeu ací el vídeo promocional.

És escrita i protagonitzada per Dolera, i també hi participen Xavi Sáez, Betsy Túrnez, Alexandra Russo, David Vert, Biel Durán, Anna Alarcón, Lluís Marco i Vicky Peña, entre més. Entre el repartiment adolescent, hi ha Carla Quílez i actors debutants.

La sèrie s’ambienta en ple estiu i en el context d’una colla castellera, que serà fictícia però que es basa en els Minyons de Terrassa. “Per narrar aquesta història, he escollit la força visual i metafòrica de la tradició castellera. Pubertat parla del llegat entre generacions, entre pares i mares, i els seus fills i filles, tant en l’àmbit cultural, com emocional o psicològic; també com la tradició i el progrés conviuen avui amb una certa tensió. Per això em semblava que el context de la cultura popular era un terreny fèrtil i idoni per a la sèrie”, diu Dolera.

Remarca que, a més, l’aspecte físic i simbòlic d’un castell afavoria allò que vol explicar amb la sèrie: “A més de l’esforç en equip i d’allò simbòlic i catàrtic d’un castell, em va atraure per a la història la naturalització del contacte amb el cos a l’hora d’aixecar un castell. El cos vist com una cosa a integrar, no a témer, amagar o avergonyir-se’n. Crec que, en definitiva, una colla castellera és com una petita societat, a escala humana i política, un mirall on mirar-nos.”

Acció per la República (AxR) i Moviment d’Esquerres de Catalunya (MEScat) han anunciat que es fusionen. Les dues formacions han publicat un comunicat conjunt en el qual expliquen que coincideixen en els plantejaments ideològics i programàtics, basats en l’assoliment de la independència a partir de postulats progressistes.

Amb aquesta fusió, les formacions confien de convertir-se en una opció política independentista i d’esquerra creïble, potent i valenta que pugui acollir i oferir solucions a totes aquelles formacions i persones que no se senten prou representades en l’arc parlamentari actual.

Actualment, ambdues organitzacions tenen acords de col·laboració amb Junts. Segons que expliquen, aquest pacte també té la voluntat d’ancorar la formació en el camí independentista amb sensibilitat social.

L’acord sorgeix d’una jornada de treball feta a Elna en la qual van participar una setantena de persones, entre les quals l’eurodiputat electe Toni Comín (MEScat) i els diputats Agustí Colomines (MEScat) i Ennatu Domingo (AxR).

Ahir VilaWeb anunciava en exclusiva la dimissió de Laia Estrada com a diputada de la CUP. Minuts després, ella mateixa comunicava que havia pres la decisió per discrepàncies polítiques.

Malgrat que ni el partit ni la diputada no han volgut parlar públicament de cap enfrontament, sinó que han utilitzat un to formalment cordial, aquesta dimissió és el final d’un tens procés que ja fa mesos que dura i que posa en evidència el paper que tenen les visions diferents de cada sector dins la CUP. Segons una font coneixedora de la situació, “el grup parlamentari semblen quatre grups: cada diputat defensa una posició diferent”.

La crisi va esclatar dimarts, durant una reunió de la mesa nacional en què es van palesar les discrepàncies. Alguns sectors veuen alarmant l’acostament al PSC, amb el qual el partit va pactar per regular el lloguer de temporada i d’habitacions abans de l’estiu, un pacte que implicava aixecar el vet a Salvador Illa que la CUP havia promès de mantenir.

A la banda contrària, alguns altres sectors de la CUP han vist amb molt de recel la posició de la CUP nord-oriental expressada en uns quants vídeos aquests darrers dies. Fins i tot en públic, militants de la CUP han afirmat que voregen el racisme o que són propis de la dreta.

El nom de Donald Trump apareix unes quantes vegades als arxius relacionats amb el cas d’explotació sexual de Jeffrey Epstein. Així ho va comunicar el Departament de Justícia nord-americà al mateix president dels Estats Units en una reunió al maig, segons que ha revelat The Wall Street Journal. L’alerta va arribar de boca de la fiscal general, Pam Bondi, que encapçala la revisió del material del cas, juntament amb el seu vice-fiscal Todd Blanche. Amb tot, les autoritats van matisar que la presència del nom de Trump als documents no implicava cap conducta delictiva.

Segons fonts de l’administració citades pel diari, la reunió va ser un dels darrers punts d’un informe que recollia centenars de noms vinculats socialment amb Epstein, i que contenia informacions que les autoritats qualifiquen de “rumors no verificats”. En aquest mateix informe es va decidir no publicar més materials, perquè molts documents contenien pornografia infantil i dades personals de víctimes de tràfic sexual. “Trump va dir que es refiava del criteri del Departament”, segons que afirmen les mateixes fonts.

Tot i això, aquesta decisió ha provocat la reacció furiosa de molts seguidors de Trump, que havien convertit la promesa de fer pública la suposada “llista de clients” d’Epstein en un dels punts centrals de la seva campanya. A començament d’any, Bondi havia assegurat que tenia aquesta llista “damunt la taula”. Però, al juliol, el Departament va publicar una nota breu en què descartava cap prova nova ni cap raó per continuar la investigació sobre tercers no imputats. Les tensions han arribat també a l’entorn presidencial. Segons el WSJ, el director de l’FBI, Kash Patel, i el seu número dos, Dan Bongino, eren favorables a fer públics més documents. Bondi i Bongino van protagonitzar una forta discussió el 9 de juliol després d’haver demanat la cadena ABC explicacions sobre la reunió amb Trump. Segons fonts del govern, Bongino va acusar Bondi d’haver mentit i ella el va acusar d’haver filtrat informació als mitjans per desprestigiar-la.

La setmana passada, Trump va afirmar públicament que Bondi no li havia dit res sobre la presència del seu nom als arxius, contradient la versió que ara difon la premsa. Per si no fos prou, el president ha denunciat judicialment els periodistes del WSJ, el seu editor i la matriu Dow Jones per haver publicat una notícia anterior en què es parlava d’una carta signada per Trump en un àlbum d’aniversari d’Epstein de l’any 2003. Trump diu que aquesta carta “no existeix” i acusa el diari de difamació.

 

a càrrec de Yoshi Hioki (Japó) - Lloc: Biblioplatja

El ple de la Diputació de València ha aprovat una moció presentada per Ens Uneix que insta a reformar la llei electoral mitjançant una iniciativa legislativa popular (ILP). El text proposa de rebaixar el llindar electoral del 5% al 3% i que el recompte de vots es faça a escala de demarcació, i no pas autonòmica. La moció ha estat aprovada amb els vots favorables d’Ens Uneix, el PSPV i Compromís, l’abstenció del PP i el vot contrari de Vox.

La vice-presidenta primera de la Diputació i portaveu d’Ens Uneix, Natàlia Enguix, ha expressat satisfacció per l’aprovació de la proposta, que ha anat acompanyada d’una recollida de signatures per part del seu partit. Segons ella, aquest canvi permetria d’avançar cap a un sistema més just i representatiu de la pluralitat política i territorial. A més, ha denunciat que el sistema actual penalitza les opcions amb un suport territorial ampli, però dispers, com ara les formacions municipalistes, mentre afavoreix artificialment els partits amb més concentració geogràfica o visibilitat mediàtica.

Enguix ha dit que la rebaixa del llindar electoral és una reivindicació històrica que no es va arribar a aprovar durant l’últim mandat del Botànic per la divisió interna de Ciutadans. Ha celebrat que el PSPV i Compromís mantinguessin ara una postura coherent, i ha remarcat que l’abstenció del PP també és significativa en termes de consens.

Michele Noschese, conegut artísticament com a DJ Godzi, va morir divendres passat, 18 de juliol, a la nit a Eivissa, on residia de feia una dècada. Era una figura molt coneguda a les Illes. Les causes de la mort no són gens clares i la versió de la Guàrdia Civil es contradiu amb la de la família.

La Guàrdia Civil sosté que va rebre queixes per soroll i amenaces en un habitatge a Santa Eulària. I que, en arribar-hi, van veure que l’home es trobava sota els efectes de substàncies estupefaents i que amenaçava un veí amb un ganivet. Segons la policia, el discjòquei va començar a convulsionar quan provaven de reduir-lo. La família de Noschese, en canvi, creu que l’actuació de la Guàrdia Civil potser hi va tenir alguna cosa a veure i ha presentat una denúncia formal a les autoritats espanyoles i ha sol·licitat de veure els cinc agents implicats en el dispositiu.

VilaWeb ha parlat amb Giuseppe Noschese, el pare del discjòquei. Ens atén d’Eivissa estant, on va arribar dissabte. Parlem de les circumstàncies de la mort del seu fill, de l’actuació a la Guàrdia Civil i de com era Noschese, entre més qüestions.

—Com vau assabentar-vos de la mort del vostre fill?
—En un primer moment, no m’ho van explicar, perquè no tenien força per a dir-me què acabava de passar. Me’n vaig assabentar dissabte a les vuit del matí. Un amic em va trucar i em va dir que en Michele no estava bé, que potser aniria a l’hospital. Era a Suïssa i, naturalment, vaig agafar el primer mitjà de transport possible i vaig anar a Eivissa. Vaig arribar-hi a la tarda.

—En quines circumstàncies va morir? Què us n’han explicat els testimonis?
—No ho sé del cert perquè no hi era, allà. Sé que sopava amb cinc o sis amics, que van beure, no sé si van prendre alguna cosa més. Algú va trucar a la Guàrdia Civil. Els testimonis m’han explicat que la Guàrdia Civil va fer fora tots els assistents de l’habitatge i que només s’hi va quedar el meu fill. El van reduir, es va quedar sense mobilitat. Un m’ha explicat, i insisteixo que és a partir de la declaració dels testimonis, que me’ls crec, que com a mínim un agent li va clavar un cop de puny al tòrax.

—Creieu que la Guàrdia Civil és la responsable de la mort del vostre fill?
—No hi era i no ho puc afirmar. Confio molt en la justícia espanyola. Només vull saber la veritat.

—La Guàrdia Civil, en la seva versió, ha explicat que en Michele anava drogat i que va amenaçar un veí amb un ganivet. Us ho creieu?
—Aquí tinc la meva versió dels fets. En presència de periodistes italians, el veí em va abraçar i va plorar. El veí era com l’avi d’en Michele, ell era el seu noi. L’ajudava amb tot allò que necessitava, li portava aigua, i fins i tot l’ajudava a cercar pis, perquè en volia un de més còmode. El comandant general González es va posar en contacte amb mi de bon començament. Ha estat molt gentil amb mi, m’ha ofert la disposició total i suport. Li estic agraït.

—De fet, no hi ha cap denúncia contra el vostre fill, oi?
—Correcte. En aquest moment, no n’hi ha cap. La justícia pot trucar al veí i fer una investigació.

—Reclameu una autòpsia independent.
—Dilluns a la tarda, amb l’ajuda de l’ambaixador i del consolat i el col·legi legal, vam posar-nos en contacte amb un pèrit perquè li fes uns altres exàmens, com ara, una tomografia del cos i una ressonància magnètica.

—Com era, en Michele?
—No era el meu fill, era el meu millor amic. Hem viscut junts des de petit. Era una estrella de futbol, ha jugat en equips professionals a Itàlia. Sempre jugava i feia esport. Va estudiar economia i comerç i després em va explicar que tenia l’aspiració de ser discjòquei. El 2020, es va comprar una casa a Roca Llisa. Una bona residència, amb piscina, fins i tot, amb gimnàs, que era molt esportista.

—Havia tingut mai cap problema amb els veïns d’Eivissa?
—No, mai. La policia té accés a l’historial d’en Michele, ho pot saber tot. No té procediments penals oberts. Ni a Itàlia ni a Eivissa. Era un noi molt conegut al món. Ara entres a internet i és ple d’articles parlant d’ell. A Europa, Sud-amèrica, Amèrica del Nord. Tots en record d’ell. Ahir, el govern local va aturar les activitats en commemoració d’en Michele… Només tinc ganes de tornar a casa, amb la meva dona i el meu altre fill, a Nàpols.

—Quan podreu tornar?
—Quan s’hagi fet la cremació del cos. No em podré endur el cos del meu fill tal com és. Segons les normes de l’Església i per motius legals i d’ordre públic, això no és possible. Per això vull fer la cremació i portar-lo directament a casa.

—En Michele us havia comentat mai res sobre l’actuació de la Guàrdia Civil a Eivissa?
—Ell em va explicar que l’havien parat uns vint dies abans, que li havien escorcollat el cotxe per fer-ne alguna comprovació. Li van destrossar el cotxe. En Michele em va trucar i em va dir: “Pare, m’han parat, ho han destrossat tot i després m’han deixat marxar”. I que no sabia si el multarien o passaria alguna cosa més.

—…
—En Michele només vivia per la música. Potser era una mica superficial en alguns aspectes. Els dijous i els divendres tocava a les discoteques més importants d’Eivissa. Em trucava a la nit, feliç, per dir-me que tot havia anat bé, que la gent havia ballat, que s’ho havia passat bé. Estava molt content. Venia d’una ronda per Sud-amèrica. Al novembre va ser als EUA. A Nova York, Miami, Carolina del Nord, Carolina del Sud. Ha tocat a Londres, a París… Ahir, Le Parisien li va fer un article molt bonic. En Michele era conegut a tot al món.

—Les autoritats d’Eivissa s’han posat en contacte amb vós?
—No.

—I les autoritats espanyoles?
—Tampoc. Sé que l’ambaixada d’Espanya a Itàlia, a Roma, segueix el cas. Penseu que, a Itàlia, la mort d’en Michele és la notícia més important aquests dies.

—Al començament, hi va haver molt de silenci als mitjans d’aquí
—Creu-me, no tinc ni temps ni capacitat per a mirar si els mitjans en parlen. Del meu fill, sempre en parlaven quan era viu. No és cap novetat.

—Voleu afegir res?
—Només demano a les autoritats d’Eivissa que em donin la possibilitat de tornar a Itàlia com més aviat millor. Vull cremar el meu fill ràpidament i tornar-lo a la família. Insisteixo, no vull venjança, només la veritat. I tinc confiança absoluta amb la justícia espanyola.

El Departament de Salut ha presentat el primer banc públic de microbiota fecal del sistema sanitari català, una iniciativa pionera al país que vol estendre’s a tots els centres públics integrats en el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). L’objectiu és fer accessible la teràpia a pacients amb infeccions intestinals greus, especialment, les causades pel bacteri Clostridioides difficile, que genera una afecció sovint derivada de l’ús intensiu d’antibiòtics que pot causar diarrees persistents, deshidratació i, fins i tot, posar en risc la vida del pacient.

El nou banc permetrà de consolidar i expandir un tractament que ja s’aplica a l’Hospital de Bellvitge i al Clínic d’ençà del 2014. Fins ara, aquests dos hospitals han fet 171 trasplantaments de microbiota fecal, una teràpia amb una taxa d’èxit del 90% després del primer intent i del 100% quan es fa un segon tractament. Amb el desplegament del banc, es preveu que dos-cents pacients de tot Catalunya puguin beneficiar-se’n cada any.

Com funciona?

El trasplantament de microbiota fecal és un procediment que consisteix a introduir bacteris intestinals sans d’un donant al pacient, amb l’objectiu de restablir-li l’equilibri de la flora intestinal. La teràpia s’administra per colonoscòpia o mitjançant càpsules gastroresistents i té un impacte molt alt en la qualitat de vida dels pacients.

Qui pot donar femta?

Per garantir l’eficàcia del tractament, cal una selecció molt rigorosa dels donants. De fet, fonts de l’Hospital Clínic expliquen que tan sols un 5% dels voluntaris compleixen els requisits, que són: tenir entre divuit anys i cinquanta, hàbits saludables i absència de malalties, no haver pres antibiòtics recentment ni haver viatjat fora de la Unió Europea els darrers sis mesos.

Els voluntaris han de passar una entrevista exhaustiva, una bateria de proves i analítiques i un cultiu de femta per a descartar la presència de patògens. Si són considerats aptes, poden fer donacions de manera regular durant dos mesos. Les femtes mostres es congelen i es mantenen en quarantena. Finalment, es fa un nou cribratge per a confirmar que les mostres es poden utilitzar en pacients. Aquestes donacions es fan al domicili i una empresa especialitzada trasllada les mostres als laboratoris.

El Banc de Sang i Teixits, a més de participar en la captació de donants, s’encarrega de l’emmagatzematge i la distribució del producte a qualsevol centre del sistema públic que el necessiti. L’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) supervisa tot el circuit per garantir-ne la seguretat, la qualitat i la traçabilitat.

Quins canvis implica per als pacients?

Santiago Marco és un dels pacients que s’ha beneficiat del tractament. Després d’una pneumònia i diversos tractaments amb antibiòtics, va començar a tenir dolors abdominals intensos. Tot i diversos ingressos i cicles de medicació, la infecció no remetia. Cercant informació, va descobrir el trasplantament de microbiota i a Bellvitge li van fer el trasplantament per colonoscòpia. “Vaig passar una nit ingressat i em vaig curar”, ha dit. Des de llavors, no ha recaigut.

Marco ha volgut donar les gràcies al seu donant anònim i ha insistit en la importància de donar visibilitat a aquest tipus de donació, menys coneguda i acceptada que la de sang o teixits. “Espero que tothom que passi per una situació com la meva pugui tenir l’opció de curar-se.”

Els responsables del projecte també han remarcat la necessitat de trencar tabús i conscienciar la població sobre la importància d’aquesta mena de donacions. Remarquen que cal més pedagogia per a explicar què és la donació de microbiota i què comporta.

Un projecte de futur

Aquest projecte, l’encapçalen l’Hospital de Bellvitge i l’Hospital Clínic, amb la col·laboració de l’OCATT i el Banc de Sang i Teixits (BST). La proposta va ser una de les escollides en la convocatòria de projectes transformadors del Departament de Salut, que preveu una inversió de 60 milions d’euros fins el 2026. El nou banc obre la porta a futures aplicacions en altres malalties, com alguns càncers o trastorns metabòlics.

No conec cap dona que cregui que fer-se una mamografia és una experiència agradable, ni tan sols una experiència neutra. Sempre esdevé quelcom molest i dolorós. Per aquest motiu, he sentit moltes dones que deien: “Si els homes s’haguessin de revisar els testicles periòdicament amb un procés semblant al d’una mamografia, en què els esclafessin els membres, la humanitat ja hauria inventat un aparell perquè el procés fos al màxim d’indolor possible.” La realitat ens demostra dues coses: que les dones ens revisem més mèdicament en l’àmbit genital, ginecològic; i que la gran majoria d’instruments i aparells que es fan servir durant les visites mèdiques a dones han estat creats per homes, i fa dècades o segles que es fan servir en nosaltres, en els nostres cossos, sense que ningú ens hagi demanat què ens semblen o com ens fan sentir.

Si analitzem el primer punt, el fet que nosaltres assistim més a visites mèdiques relacionades amb la salut sexual i reproductiva és perquè socialment ens ha estat traslladada l’absoluta responsabilitat sobre la cura de la transmissió de les malalties sexuals i dels embarassos. El 50% de la població que representem les dones tenim relacions sexuals amb el 50% de la població que representen els homes, en el cas d’intercanvis heterosexuals. Però per als homes l’experiència s’acaba en el suposat gaudi del moment de l’acte sexual; ni abans ni després solen anar a comprovar que no tinguin cap malaltia de transmissió sexual. N’és un bon exemple el fet que, fins fa ben poc, la vacuna del virus del papil·loma només s’aplicava de manera preventiva a les noies adolescents –amb tots els riscos que comportava– i no pas als nois ni als homes.

He vist desenes d’amigues patir per haver contret el virus, o sentir pànic de poder-lo contreure. En canvi, per als homes, aquest virus és una paraula força aliena. Si bé n’han sentit a parlar, no acaben de ser conscients que ells també en són potencials transmissors, i massa sovint no tenen la cura de comunicar-ho a aquelles persones amb qui s’han relacionat sexualment. En cas de saber que l’han contret, no saben, tampoc, les greus conseqüències que el papil·loma pot arribar a causar en una dona. Dic que els homes es queden només amb la part agradable del coit, perquè això d’anar a cal metge per prevenir o per curar no fa per a ells, però la cosa va més enllà, perquè no només fan deixadesa de responsabilitat, sinó que, massa vegades, com a dones, topem amb homes que es neguen a posar-se el condó, que se’l treuen a mig coit, o que ens acusen de ser massa estrictes si ens neguem a fer l’amor sense preservatiu.
Cada quant va un home a l’uròleg a revisar-se el membre, els genitals? Periòdicament, gairebé cap. Llevat que vegin alguna cosa realment anòmala i sorprenent o molt dolorosa allà baix, a la seva carn d’olla, no s’abaixen mai els calçotets davant un professional mèdic. En canvi, nosaltres, anualment, cita rigorosa a cal ginecòleg: col·loca les cames a les gamberes i procura relaxar-te, mentre t’introdueixen cavitat endins un aparell de ferro que sembla sortit d’un escorxador. Sí, parlo de l’espèculum, un dels utensilis més vells de la medicina ginecològica que ha aconseguit que dones d’arreu del món, de diferents generacions i al llarg dels anys, se sentin vulnerables, incòmodes i maltractades. L’etimologia del mot fa referència a la possibilitat de veure –o mirar, en aquest cas– la cèrvix. Malgrat que al llarg dels segles l’aparell s’ha anat reinventant, en cap cas per a fer-lo més agradable, fou James Marion Sims, considerat el pare de la ginecologia moderna, qui el 1840 creà el prototip, que encara ara s’utilitza. D’aquest senyor metge se’n reconeix la creació de l’aparell, però, en canvi, se n’han ben silenciat els episodis en què al seu consultori d’Alabama feia provatures ginecològiques, sense anestèsia, absolutament vexatòries, amb prostitutes i esclaves en unes suposades visites mèdiques que tenien més de tortura policial que de res sanitari. Un fet que, sortosament, ha permès que, encara que de manera minoritzada, algú obrís un debat ètic encara vigent: com la ciència ha avançat a través de l’experimentació amb els segments de poblacions més vulnerables. Un tema en el qual us recomano d’aprofundir, per exemple, amb la publicació Els orígens racistes i no ètics de la ginecologia moderna, signat per la doctora Annabel Sowemimo.

Doncs bé, malgrat segles de poca cura i negligències vers les dones, ara, per fi, l’any 2025, dues enginyeres de la Universitat de Delft, als Països Baixos, han dissenyat un nou “espèculum” basat en les experiències i el testimoni de centenars de dones. El nou aparell es diu lílium i neix amb la voluntat de posar fi al dolor i l’ansietat de les pacients a les consultes ginecològiques. Tamara Hoveling i Ariadna Izcara són les mares del nou giny. Hoveling, especialista en disseny mèdic industrial, va associar-se amb Izcara per començar a reinventar un instrument que consideraven caduc i denigrant. D’entrada, van dibuixar prototips possibles i mostraren les imatges a tot de dones per saber si, només de veure’l dibuixat, ja els causava angoixa. Per a aquestes dues enginyeres, tenir en compte la por de les pacients era determinant, perquè el pànic i l’estrès emocional causen una contracció muscular que dificulta l’examen mèdic. A l’hora de crear el nou model també van cercar formes que es relacionessin amb els òrgans reproductors femenins. I fou així que, finalment, van acabar inspirant-se en una flor, el lílium, i en l’obertura d’aquesta. I un detall importantíssim: l’instrument havia de complir l’objectiu mèdic, és clar, però avantposant la comoditat de la pacient a la comoditat dels professionals mèdics.

El lílium no és de metall ni de plàstic, com fins ara, sinó de cautxú, un material semiflexible que resisteix la pressió de les parets vaginals i és molt més elàstic. També es pot obrir més que els models anteriors, i, en canvi, no causa gens de dolor, perquè té un mecanisme que l’ajuda a obrir-se suaument i gradual.

Les investigadores ja han guanyat un premi de disseny pel seu invent, però encara els manca l’autorització per a la comercialització, que, evidentment, tractant-se d’un àmbit que afecta les dones, no serà àgil, perquè poc es tindrà en compte que fa anys que patim innecessàriament. De moment, han llançat una campanya de recaptació de fons que en dos dies ha recollit més de cent mil euros, una xifra que ha superat les seves expectatives i que demostra que les dones reclamen un canvi, que hi ha un problema en aquest terreny i que calen solucions renovades com ara el lílium. Les enginyeres asseguren haver rebut desenes de correus en què dones expliquen que no van a cal ginecòleg perquè els fa pànic sentir l’espèculum vagina endins i perquè han hagut de suportar experiències traumàtiques. I ja ho sabem: no anar a cal ginecòleg implica un gran risc, perquè si hi ha un càncer de coll d’úter no serà detectat.

De manera que Tamara Hoveling i Ariadna Izcara, gràcies per tenir-nos en compte, per cuidar-nos i fer-nos la vida més agradable. Tant de bo sigueu el referent per a futures generacions de dones científiques que, com vosaltres, tinguin en compte la perspectiva de gènere en tot allò que fan.

Josep Maria Trullén i Thomàs (Barcelona, 1954) és un dels grans coneixedors de la història de la museologia del país. I no tan sols com a historiador de l’art, sinó també per experiència pròpia, perquè durant la seva trajectòria professional (avui ja està retirat), ha dirigit el Mùseu dera Val d’Aran (va ser el seu primer envit professional); el Museu de Solsona; la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú; ha estat conservador en cap del nou projecte del Museu Episcopal de Vic (la seva gran obra, on va treballar braç a braç amb l’arquitecte Federico Correa i Alfonso Milà); director del Museu d’Art de Girona; i el Museu Frederic Marès de Barcelona.

Ens interessem per la perspectiva que té sobre la història de la preservació de l’art medieval a Catalunya, patrimoni que avui pràcticament es conserva tot, a diferència d’alguns altres països, i el paper de l’Església en la preservació de l’art romànic. “Jo tractaria Sixena com un apunt, perquè per a mi és important de destacar tota l’obra que tenim de primer ordre, qui la va conservar, com es va conservar, com va arribar l’art medieval al MNAC, al Museu Episcopal de Vic i a més museus repartits pel país.” Però, inevitablement, comencem per Sixena.

—Voldria que us referíssiu a les pintures murals de Sixena. Com ho veieu tot plegat?
—Cal tenir en compte un factor evident: és perfectament legítim i es pot entendre que l’Aragó vulgui tenir aquestes pintures. És legítim i des d’un punt de vista sentimental es pot entendre perfectament. Però després hi ha el sentit comú. I el sentit comú diu que aquestes pintures de fet són l’ombra d’unes pintures. No existeix cap pigment original, no són les pintures originals amb els pigments. Són les restes d’un incendi terrible, amb un percentatge molt baix d’originals. I des que van entrar al museu estan controlades com en una UCI. Per això, no entenc que a Sixena no es plantegin el que es va plantejar aquí amb la recuperació del monestir reial de Poblet. Sixena és un monestir reial saquejat i destruït durant la guerra civil. Abans de la guerra, Domènech i Montaner va veure les pintures originals i en va quedar meravellat, i els seus alumnes les van dibuixar amb aquarel·les. I en tenim les fotografies que va fer Josep Gudiol abans de la guerra. Això ja no existeix. Aquesta barbàrie per desgràcia és la història. Després va passar en més indrets d’Europa.

—Què es va fer arran de la destrucció de les tombes reials de Poblet?
—Poblet es va destruir el 1835 i els habitants dels voltants en saquejaven les tombes. El monestir va quedar a la intempèrie. Eduard Toda el va recuperar i, en ple franquisme, Frederic Marès, figura clau en aquesta operació, convenç el Ministeri de Cultura, a final dels anys quaranta, d’invertir una quantitat astronòmica de diners, en època de carestia i de postguerra, per refer les restes que quedaven de les tombes de Poblet. Però no refer-ne els fragments, sinó que ell, que es va formar a l’Acadèmia com a escultor, que treballava amb els millors escultors d’escultura figurativa de l’època i com a col·leccionista i gran coneixedor de l’art medieval, el que va fer va ser refer les tombes tal com eren. Dificilíssim. Però s’entén perfectament.

—Per què és una bona opció?
—Què van fer països com Alemanya o França després de la destrucció i la barbàrie bombardejant ciutats, perpetrada tant pels nazis com pels aliats? Van fer una recreació per tornar a deixar el patrimoni arquitectònic tal com era. La història l’havia intentada eliminar, per eliminar la memòria pròpia. Doncs no. Els palaus de Sant Petersburg s’han tornat a fer tal com eren a l’època de Caterina la Gran i Pere el Gran. És la memòria del teu poble.

—Això és el que proposeu per a Sixena?
—Jo entenc que a Sixena seria molt més emocionant el que es va fer a Poblet i no exposar les restes que es conserven, que és poquíssim. Per a mi, és emocionant visitar Poblet i veure aquelles tombes perfectes, fetes per l’escola d’escultura catalana seguint la tradició extraordinària de l’època medieval. Les guerres, bombardejos, saquejos no han d’aconseguir esborrar la memòria. I una manera d’aconseguir-ho no és portant unes relíquies sinó refent el monestir i les pintures tal com eren, amb els colors originals.

—Què ens ensenya aquest moment de tensió cultural pel litigi sobre les pintures murals de Sixena, al marge del moment en què es trobi el procés judicial?
—Jo crec que a Catalunya hem de ser molt conscients que el nostre patrimoni medieval, ja sigui el romànic com el gòtic, el tenim pràcticament tot conservat, o bé in situ o bé als nostres museus. En aquest sentit, la nostra nació només es pot comparar amb Itàlia, que va seguir la mateixa política de museus diocesans. En canvi, quan circules per Europa, tant la realitat de França, que va viure la Revolució Francesa, com la d’Alemanya, amb el protestantisme i el calvinisme, és molt diferent. Nosaltres l’art medieval gairebé el conservem tot aquí, tret d’algunes obres capitals, poques, que són al Louvre (Bernat Martorell), a Boston o a The Cloisters. I per què ho tenim? Doncs pel que ens va llegar una generació, que és on va començar tot.

—Quan comença tot?
—Tot comença a mitjan segle XIX amb el moviment de la Renaixença i el Romanticisme. Allà es va prendre consciència que calia estudiar i recuperar la història, la llengua i el patrimoni artístic del nostre país. I en aquell moment va tenir un paper fonamental l’Església; en concret, l’Església de Vic, amb noms com el bisbe Josep Morgades, un home d’església vinculat a Lleó XIII, el nou papa, que va donar unes directrius clares pel que fa a recuperar el patrimoni artístic de les diòcesis. A Vic, aquesta generació formada pel bisbe Morgades, el canonge Jaume Collell i mossèn Cinto, va lligada a les tres famoses campanyes catalanistes, que s’engeguen vers el 1880: la de restaurar el panteó dels comtes i del monestir de Ripoll; restaurar Montserrat i declarar-la patrona de Catalunya; i fundar el Museu Episcopal de Vic. Això a final del segle XIX va implicar la recuperació de tot el nostre patrimoni medieval, sobretot dels frontals romànics.

—Final del XIX és el moment d’eclosió del modernisme.
—Paral·lelament, hi havia la generació modernista, Rusiñol, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, que s’emmirallen molt en Vic i a la vegada ells recuperen els oficis artístics (l’orfebreria, el teixit, la ceràmica…). És quan Rusiñol funda el Cau Ferrat, pràcticament al mateix moment que es funda el Museu Episcopal de Vic, el 1891, i dos anys després el Museu de Lleida i al cap d’un any més el Museu Diocesà de Solsona.

—Després, aquesta consciència de preservació del patrimoni medieval arribarà als àmbits de poder polític i acadèmic, més enllà de l’Església, amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Mancomunitat. Però, per què les elits culturals i polítiques catalanes entenen a primers de segle que cal salvaguardar el patrimoni?
—Hi ha un altre moment clau, amb Puig i Cadafalch especialment, quan la Mancomunitat s’adona que ha de poder recuperar l’art medieval i crear un gran museu. I en aquest punt, tenen un paper important els grans museòlegs. El primer gran museòleg del país va ser mossèn Gudiol i Cunill, que es va formar en els grans museus vaticans i va aplicar les teories de conservació, restauració i documentació del Vaticà al Museu de Vic. I, immediatament després, trobem la figura meravellosa de Joaquim Folch i Torres, que a partir de les famoses campanyes de salvaguarda del patrimoni artístic del Pirineu es converteix en el primer director dels museus d’art de Barcelona. I a Barcelona, a diferència dels museus diocesans, s’adonen que l’art medieval català –com l’art medieval francès, com l’italià o l’espanyol– és molt requerit pels museus dels Estats Units. Sobretot quan les famoses pintures de Mur s’arrenquen i acaben a Boston. Això va passar abans que es fundés el nostre Museu d’Art de Catalunya.

—Què va passar després d’això?
—Aquest fet va despertar la consciència històrica de Puig i Cadafalch, dels historiadors i de la mateixa església, que calia salvar de l’espoliació i de la destrucció aquestes pintures murals. Fins aleshores s’estudiaven, es publicaven articles i se’n feien còpies. Però quan s’adonen que els museus americans pagaven fortunes per portar claustres romànics sencers com el del monestir de Cuixà, prenen, per mi, la gran decisió museològica que és un referent a tota Europa: arrencar les pintures murals romàniques. Gràcies a aquesta decisió, avui dia tenim les joies de l’art europeu del segle XII. No hi ha cap altre museu a Europa que tingui les pintures de Taüll i que les tingui perfectament conservades i restaurades, amb els pigments originals. A part d’això, paral·lelament, els museus van anar creixent pel territori: es va fundar el Museu de Tarragona, després el Museu de Tortosa… És a dir, tenim la sort que no tot es va concentrar a Barcelona, sinó que aquesta política de l’Església va servir perquè el territori tingués in situ les diòcesis amb les seves obres mestres medievals.

—Què va passar durant la República?
—Es va consolidar encara més aquesta museologia. Els col·leccionistes privats col·leccionaven molt d’art romànic i gòtic nostre i finalment el govern de la República va comprar la gran col·lecció d’art Plandiura [l’industrial i col·leccionista Lluís Plandiura]. Durant la República ja tenim totes conservades les col·leccions artístiques medievals de romànic i gòtic català.

—Plandiura va ser qui es va vendre les pintures murals al museu de Boston, que citàveu abans. Van perillar les peces d’art medieval que van comprar col·leccionistes com Plandiura? Quin paper hi van tenir els col·leccionistes privats, en aquella època?
—És una època que a Europa i als Estats Units hi ha una febre pel col·leccionisme, també al nostre país. I per fortuna som un país de grans col·leccionistes d’art, perquè he comprovat que a la curta o a la llarga les grans col·leccions d’aquests grans col·leccionistes han acabat als museus del nostre país. La majoria de les obres més importants del Museu d’Art de Catalunya provenen de col·leccions privades que s’han donat posteriorment als nostres museus. A més de Plandiura, el gran col·leccionista del moment, per descomptat, va ser Cambó.

—Com hi va influir Cambó en les col·leccions del Museu d’Art de Catalunya?
—Cambó, havent vist que les obres mestres de l’art català ja les teníem pràcticament totes als nostres museus, va fer aquesta gran col·lecció d’art internacional, d’acord amb la Junta de Museus. És a dir, la política de col·leccions del patrimoni artístic de Catalunya va estar molt ben dissenyada des del començament de la creació de la Junta de Museus de Barcelona. Es va decidir no comprar obres de segona categoria de grans noms, sinó primer assegurar que tot el patrimoni català i també de la Corona d’Aragó (de València, del Rosselló, també d’Aragó) arribés als museus catalans. Això va fer que durant la guerra civil, tot i la barbàrie, es pogués salvar el patrimoni medieval. Si les pintures murals no s’haguessin arrencat i conservat als diversos museus, segurament ja no en quedaria res, no tindríem art medieval català.

—Sempre dieu que a Catalunya tenim dos segles d’or. Per una banda, l’art medieval (romànic i gòtic) i, per una altra, el modernisme.
—Siguem conscients d’una cosa: l’obra mestra de l’art europeu del segle XII és Sant Climent de Taüll. És l’obra clau que explica la connexió entre Bizanci i el món occidental, és l’obra major de la pintura europea del segle XII, no n’hi ha cap altra d’aquest nivell. I els escultors coetanis a Sant Climent de Taüll, els mestres del Davallament d’Erill la Vall, els de l’escultura increïble del Crist de Mijaran, els escultors que van estar a les valls del Pirineu al segle XII són impressionants. No hi ha cap museu que tingui l’art romànic que tenim nosaltres. Penseu que tothom que estigui interessat a Europa i a tot arreu en l’art romànic del segle XII ha de passar per Barcelona i per Vic. Són els grans museus d’art romànic.

—I el modernisme també està a aquest nivell?
—Al fin de siècle Catalunya excel·leix en totes les arts. I aquí hi incloc especialment l’arquitectura, com la síntesi de les obres d’art. I a Catalunya tenim l’arquitecte més gran que hi ha hagut després de Bernini, que és Gaudí. Arquitectònicament, només hi ha una ciutat equivalent a la nostra a l’època, que és la Viena de final de segle. Allà hi ha uns pensadors impressionants, però nosaltres tenim l’Hospital de Sant Pau. Això no hi és, a Viena; no hi és, a París. Com es pot imaginar la Sagrada Família i el Palau de la Música? Tots articulen el moviment del modernisme amb la famosa tesi de Domènech i Montaner, “La recerca de l’arquitectura nacional”, el famós article que va escriure, i després Puig i Cadafalch. Però aleshores vénen els que hi havia al seu voltant.

—A qui us referiu?
—En aquell moment Fortuny ja era consagrat, però s’havia format a l’Acadèmia. I el jove Picasso quan arriba a Barcelona, se’n va a l’acadèmia de Belles Arts a formar-se. Aquí hi havia uns pintors de primer ordre: Rusiñol, Casas, Nonell… i a la vegada els grans escultors de l’època, els mestres de la forja, la ceràmica… I tot el que va generar el modernisme després: del modernisme neix la visió del Mediterrani, neix Maillol, Torres Garcia… I al mateix moment neixen les avantguardes: Dalí, Miró, Picasso (que ha fet el salt a París però sempre vinculat amb Barcelona i dóna la seva col·lecció en vida a Barcelona, la ciutat que el va formar). Això és el que s’ha d’explicar. I la gran il·lusió dels museòlegs d’ara és l’ampliació del nou MNAC, amb els pavellons, on segurament s’explicarà tot això.

—Ara que parleu de l’ampliació del MNAC, creieu que l’ampliació ha de servir per a explicar tota aquesta història entorn de les pintures murals romàniques, que el litigi de Sixena ens ha fet recuperar? Explicar com i per què es van arrencar les pintures, parlar dels qui ho van fer possible, d’aquesta decisió política i voluntat que explicàveu de salvaguardar el patrimoni artístic medieval…
—Caldria explicar per què es va prendre aquesta opció, l’encert que es va tenir. Científicament, és reconegut que era l’opció correcta. A més, ara, amb els problemes climàtics que hi ha a tot arreu, és evident que aquestes obres han d’estar protegides.

 

Tinc la sensació, de fa molt temps, que una certa esquerra independentista encara es pensa que la qüestió nacional catalana és insuficient per si sola. Que cal adornar-la, orlar-la amb unes altres causes, unes altres lluites, unes altres hegemonies, i posar-la al servei dels seus interessos privatius, ideològics, culturals. Que no es pot fer simplement la independència, sinó que és imperatiu fer-la “progressista” o “d’esquerres”, acceptable, sobretot, segons els cànons de l’esquerra espanyola vocalment revolucionària. Com si la independència d’aquest país necessitàs permisos o certificats de bona conducta ideològica expedits allà mateix on naix l’opressió.

Però resulta que la independència de Catalunya és, per si sola, la proposta popular més radical que existeix avui a l’Europa occidental. Perquè significa la construcció d’un nou estat basat en la voluntat ciutadana, en la ruptura amb el règim, derrotant-lo i derrotant alhora la cega burocràcia europea. Perquè és la revolució silenciosa i tranquil·la –però revolució, que això no ho oblide ningú– d’unes classes mitjanes i populars que es neguen a ser governades per qui no han elegit i a ser encotillades constitucionalment allà on no volen estar. Dit nu i cru –i ja em perdonareu la contundència–, la independència de Catalunya, sense més ni més, és més subversiva que tots els programes electorals de l’esquerra espanyola junts.

I si és una evidència que una certa dreta sempre va pensar que enfilar-se al carro de l’independentisme era una manera, també, de conservar el seu poder de dècades, cal dir amb la mateixa contundència, i denunciar igualment, que per a una certa esquerra instrumentalitzar la revolució democràtica catalana era una manera de superar la seua frustració electoral de dècades. O més enllà i tot.

I si els uns van fracassar i han hagut de passar un viacrucis particular, ara fa tota la impressió que toca als altres. I això ho trobe ben saludable. ERC va fer de la lluita per l’hegemonia el seu propòsit essencial. S’equivocà d’enemics i es dedicà més a maniobrar contra els altres independentistes que no a construir país. Ho sabem tots: Esquerra estava en condicions de ser el partit hegemònic en la república catalana, però va preferir llançar tot el seu crèdit per la borda i ara és a les portes d’una crisi que no promet res de bo, amb Gabriel Rufián mirant de desballestar el vaixell i endur-se cap al PSOE tantes fustes i banderes com puga. I a la CUP el conflicte etern entre les dues ànimes –entre els qui saben que la independència és la revolució i els qui es pensen que qualsevol revolució ho és excepte la independència de Catalunya– ha esclatat de manera inesperada amb la dimissió ahir mateix de Laia Estrada.

Però crec que tot això que passa no ho hem de veure com una derrota; més aviat s’assembla a una neteja. Mentre a ERC i a la CUP els partidaris de la satel·lització socialista mostren la poteta cada dia amb més claredat, la qüestió nacional catalana simplement espera una nova generació de dirigents que entenguen, a la dreta i a l’esquerra, que construir el país no és tan sols la cosa més important, sinó que també és la clau del seu futur –si és que en volen tenir.

Això que veiem no és una derrota de l’independentisme sinó l’evidència del fracàs de la instrumentalització de l’independentisme. I pot ser, per tant, el reforçament d’un missatge que no s’hauria d’haver oblidat mai.

Que és aquest: l’independentisme és l’única revolució possible avui, simplement, perquè és la condició prèvia de totes les altres. La independència, tota sola, és la revolució. I pot ser victoriosa, perquè és la revolució possible i plural de tots: de qui vol pagar menys imposts i de qui vol serveis públics de qualitat, de qui vol parlar català sense complexos i de qui vol justícia social, de les classes populars i de les classes mitjanes que comparteixen el mateix desig elementalíssim de ser governats justament per qui han elegit i de decidir de quina manera aquest país nostre –que és el país de tots– el fem anar endavant.

 

PS1. Ahir una organització que sempre ha vist clar això que explique va tornar a salvar la dignitat del país. I cal agrair-ho. L’ANC va obligar els monàrquics a convertir el centre de Barcelona en una ciutat assetjada i va obligar els Borbons a amagar-se dins el Liceu per fer els seus saraus. Ho expliquem en detall en aquest article.

PS2. Ahir també fou un dia de contrasts periodístics. Al matí uns quants mitjans van anunciar una hospitalització de Jordi Pujol que no va existir. I quan això es va confirmar la majoria no van explicar als seus lectors, sorprenentment, que s’havien equivocat. A VilaWeb no vam dir res quan molts ho feien córrer, i vam treballar per saber què havia passat. I, per una altra banda, al vespre a VilaWeb vam donar la primícia de la dimissió de Laia Estrada com a diputada de la CUP, dimissió que després van confirmar el partit i la diputada. Periodisme.

PS3. Els mitjans espanyols han tancat el tema de la mort a Eivissa del DJ Michele Noschese, fent seua la versió de la Guàrdia Civil, mentre l’escàndol creix a Itàlia. Pol Baraza ha pogut localitzar el pare, Giuseppe Noschese, i de la conversa n’ha eixit aquesta entrevista: “No vull venjança, només la veritat”.

PS4. Josep Maria Trullén és un dels grans experts catalans en museus, i per això Montserrat Serra l’ha anat a cercar per parlar, entre més coses, de tot això que passa amb les obres d’art de Sixena. N’ha eixit aquesta entrevista: “Jo entenc que a Sixena seria molt més emocionant fer-hi el que es va fer a Poblet”

PS5. No ens paga ningú més que els lectors. No servim ningú més que el país. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

The Washington Post · David L. Stern i Serhii Korolchuk

Kíiv. Les mobilitzacions han tornat a esclatar a Ucraïna, arran d’una nova llei que subordina les agències anticorrupció al fiscal general i que pot comprometre l’adhesió a la Unió Europea.

Milers de manifestants van sortir als carrers de Kíiv i més ciutats d’Ucraïna dimarts al vespre per protestar contra una nova llei que limita la independència de les principals agències anticorrupció del país. El parlament ucraïnès va aprovar la norma a la tarda i el president, Volodímir Zelenski, la va signar tot seguit, cosa que va desfermar la indignació de molts ciutadans i que ha fet saltar les alarmes entre els aliats europeus.

A Kíiv, més de dues mil persones es van concentrar a prop del palau presidencial, a la plaça Ivan Frankó, al crit de “vergonya!”. És la mobilització política més multitudinària d’ençà que va començar la invasió russa, ara fa tres anys. També hi va haver concentracions a Lviv, Dnipró i Odessa, i se n’han convocades més.

La nova legislació posa l’Oficina Nacional Anticorrupció d’Ucraïna (NABU) i la Fiscalia Especialitzada Anticorrupció (SAPO) sota control directe de la fiscalia general. Totes dues institucions van ser creades després de la revolució de Maidan del 2014 amb l’objectiu de combatre la corrupció estructural que havia caracteritzat els governs anteriors, en particular, el de Víktor Ianukóvitx.

Zelenski ha defensat la llei en el seu missatge diari a les xarxes socials. Diu que vol garantir que es faci justícia amb els casos que fa anys que resten silenciats i que pretén d’evitar qualsevol influència russa dins les institucions. Segons ell, NABU i SAPO continuaran actives i el fiscal general “assegurarà la inevitabilitat del càstig per a qui vulneri la llei”.

Però la seva explicació no ha convençut gairebé ningú. La mesura arriba quan fa tan sols un mes que NABU obrí un cas contra el vice-primer ministre d’aleshores, Oleksí Txérnixov, per presumpta corrupció i cobrament de comissions. Era el cas de més alt nivell d’ençà que Zelenski havia assumit la presidència, fa sis anys. Txérnixov, que ha negat els fets, va perdre el càrrec la setmana passada en un relleu de govern.

La protesta a Kíiv va ser protagonitzada per joves entre vint anys i trenta. Amb pancartes improvisades, acusaven el govern de voler retornar al passat autoritari i corrupte que havien deixat enrere el 2014. El batlle de la ciutat, Vitali Klitxkó, hi va assistir amb el seu germà i va acusar les autoritats de “destruir les agències anticorrupció i silenciar activistes i periodistes tot aprofitant la guerra”.

L’ex-ministre d’Afers Estrangers Dmitro Kuleba va qualificar la jornada de “mal dia per a Ucraïna” i va dir que la revolució de Maidan havia estat un sacrifici per a la justícia que no es podia esborrar amb una votació i una signatura.

El cap dels serveis de seguretat ucraïnesos (SBU), Vasil Maliuk, va justificar la reforma acusant l’agència NABU de tenir-hi un agent rus infiltrat. Va dir que, en plena guerra, aquesta presència era intolerable i que calia “depurar” les institucions. El dia abans, agents del Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU), la fiscalia general i l’Oficina d’Investigació havien escorcollat les oficines de NABU.

La policia talla l’accés dels manifestants al palau presidencial. (Fotografia: Ed Ram.)

Els socis europeus han reaccionat amb preocupació. Marta Kos, comissària europea encarregada del procés d’adhesió, ha dit que aquesta reforma era “un pas enrere molt greu” i que la independència de NABU i SAPO era clau per a l’entrada d’Ucraïna a la UE. Ha afegit que el respecte pel dret continuava essent central en les negociacions. La responsable anticorrupció de l’OCDE, Julia Fromholz, també ha expressat una “profunda preocupació” per una llei que, diu, posa en perill l’autonomia dels organismes.

Fonts diplomàtiques europees consultades per The Washington Post es mostren encara més alarmades. Una d’aquestes fonts admet que la mesura pot erosionar la confiança dels aliats i, fins i tot, afectar l’ajut militar a Ucraïna. “Esperem que no sigui el cas, però accions com aquesta no ajuden a guanyar la guerra”, ha dit.

Mentrestant, el Kremlin aprofita el debat per reforçar la seva narrativa. El portaveu, Dmitri Peskov, ha dit que hi havia “molta corrupció a Ucraïna” i ha insinuat que part dels fons americans i europeus havien estat espoliats.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El govern de l’Ajuntament de Barcelona vol instal·lar cinc-centes càmeres de videovigilància noves a la ciutat, que ara en té vora cent seixanta. El tinent de seguretat, Albert Batlle, fa mesos que prepara el terreny: considera que n’hi ha una mancança i que cal multiplicar-les abans d’acabar el mandat. Aquesta setmana, arran de la reunió de la Junta Local de Seguretat, hi ha tornat a insistir en un parell d’entrevistes, per bé que, segons les dades presentades, el primer semestre del 2025 s’ha registrat un 8,8% menys de fets delictius que no l’any passat. Sigui com sigui, la instal·lació l’haurà de validar primer la Comissió de Control de Dispositius de Videovigilància, presidida per la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La qüestió, fins ara, ha passat sense debat ni rebombori, però no sol ser objecte de consens entre els experts.

Menys furts i robatoris, però més armes blanques als carrers de Barcelona

Els dubtes sobre l’eficàcia

Unes quantes expertes assenyalen a VilaWeb que tenen dubtes que es trobi l’equilibri entre la inevitable intromissió en la privadesa ciutadana, per una banda, i la prevenció dels delictes, per una altra. D’entrada, els estudis que s’han fet fins ara no permeten d’assegurar que les càmeres de videovigilància tinguin efectes consistents i sostinguts. “És una qüestió molt complexa, l’efectivitat de la videovigilància. La literatura acadèmica, sobretot amb evidències empíriques, no és concloent. No troba sempre efectes de gran impacte en la reducció dels delictes. En alguns casos concrets, com els delictes contra la propietat, s’observen reduccions moderades; uns altres estudis troben que pot tenir un efecte preventiu en delictes violents. Però de dades concloents, no n’hi ha”, diu Marta Murrià, cap de l’àrea de Convivència i Seguretat Urbana de l’Institut Metròpoli.

La politòloga Sonia Andolz, que va ser directora general d’Administració de Seguretat i que, durant el mandat anterior, va investigar específicament en aquest àmbit, explica que la videovigilància pot tenir usos positius, però que cal tenir en compte els matisos. Per exemple, pot ser útil en el seguiment de matrícules de cotxes que entren en zones amb molta criminalitat, perquè ajuden a identificar i fer seguiments de rutines, o bé en punts molt concrets on la càmera enfoca llocs foscos en què hi ha hagut més d’un cas d’agressió sexual. “En les investigacions de llarga durada, per a delictes amb continuïtat en el temps, les càmeres poden anar molt bé per a la policia. Ara: no estic d’acord que posar càmeres a les ciutats aporti seguretat necessàriament, ni que tot allò que va bé a la policia sigui vàlid per als drets de la ciutadania”, diu.

Murrià hi afegeix que tampoc no hi ha dades concloents sobre com viu la població la instal·lació de càmeres, perquè hi ha molt pocs estudis que ho investiguin. “És cert que hi ha persones a qui genera molta sensació de seguretat que hi hagi moltes càmeres, però és controvertit, perquè també n’hi ha que consideren que hi ha un impacte sobre la seva privadesa o els fa la sensació que viuen en una ciutat hipervigilada. De vegades, fins i tot pot ser contraproduent perquè genera alarmisme: hi ha persones a qui els fa pensar que són en un lloc potencialment perillós”, diu. Judith Membrives, responsable d’Intel·ligència Artificial i Drets Humans de Lafede, sosté que l’extensió de la videovigilància vol dir obrir una porta delicada. “Amb aquesta mena d’instal·lacions multitudinàries, també afavoreixes que l’espai públic es converteixi en un espai de sospita continuada, i hi normalitzes la vulneració de drets en lloc de prendre altres mesures menys vistoses”, diu.

El risc bàsic del desplaçament

No hi ha, certament, prou estudis sobre això, però en ciutats molt vigilades, com Londres, que n’és el cas per antonomàsia, s’hi ha observat tot sovint un risc tàctic: el desplaçament. Diu Murrià: “Potser una càmera pot ajudar que no hi hagi un robatori en un lloc concret, però es produirà una mica més enllà. Si és per a resoldre delictes, la videovigilància pot tenir efectes, però la prevenció que es cometin depèn molt del context i del tipus de delicte.” Andolz ho veu com un peix que es mossega la cua: “Als criminals, si les càmeres són visibles, els genera un efecte dissuasiu: si el Raval és ple de càmeres, això desplaçarà de l’activitat delictiva que s’hi comet. Una altra cosa és que en posis per tota la Ciutat Vella, o per tot Barcelona. Si omples la ciutat, aleshores ho desplaçaràs a unes altres ciutats”, explica.

Sense prou transparència

Un altre problema de la mesura és que de moment s’ha presentat sense prou transparència. “Si presentes un pla d’aquestes característiques, la responsabilitat del govern és fer un pla amb les necessitats i les raons que justifiquen la instal·lació de cadascuna de les càmeres. No estic en contra de la videovigilància, però cinc-cents em sembla un nombre excessiu i, a més a més, inviable econòmicament i tècnica”, apunta Noe Ayguasenosa, conflictòloga i assessora en polítiques de seguretat. Membrives explica que consideren perillós que es vulgui aplicar sense prou claredat ni seguretat jurídica. Alerta particularment sobre els mètodes de reconeixement facial o biomètric que l’últim reglament europeu prohibeix. Batlle ha declarat que no ho consideren “en aquest moment.”

En tot cas, totes quatre coincideixen que la primera part de l’operació hauria de ser la publicació d’una normativa molt diàfana sobre aquesta mena de mecanismes, més enllà del permís de la Comissió de Control de Dispositius de Videovigilància i dels procediments estipulats fins ara. Ara com ara, l’Agència de Protecció de Dades reclama informes en què s’especifiqui on restaran desades les imatges i quina custòdia se’n farà, però Andolz diu que cal anar més enllà. “Hi ha d’haver uns protocols claríssims i seriosos d’ús, de custòdia i de destrucció que siguin supervisats per una administració pública que no sigui només la policia i, òptimament, amb organitzacions civils i almenys la sindicatura de greuges”, diu. Ayguasenosa ho subscriu: “Un dels aspectes essencials del debat és què es fa amb les dades que enregistren les dades. Les càmeres són neutres, però els qui n’analitzen les dades no tenen per què ser-ho.”

Ara com ara ja hi ha un sistema prou garantista i les autoritzacions s’han de renovar periòdicament davant la comissió. Andolz, però, alerta que hi ha “una tendència securitària” arran de l’auge de l’agenda de la dreta i l’extrema dreta que podria posar-lo en joc. De fet, creu que cal encara més prudència i equilibri a l’hora d’aplicar aquesta mena de mesures perquè els efectes són difícils d’assegurar a llarg termini. “Les càmeres donen molta, molta informació, i ara tens aquest govern però després en pots tenir un altre que faci seguiments d’altres coses, amb aquelles imatges”, diu.

Atendre les causes estructurals de la inseguretat

I encara hi ha un altre punt de consens entre les veus consultades: les mesures com la videovigilància poden ser, en tot cas, esporàdiques, però cal atendre les causes estructurals de la inseguretat. Murrià no entra a valorar directament l’aposta del govern, però detecta “un risc de caure en això que se’n diu el solucionisme tecnològic, és a dir, pensar que la tecnologia per si sola pot resoldre problemes molt complexos.” A parer seu, no és així. “Totes aquestes mesures poden ser efectives si van acompanyades de mesures de prevenció socials i comunitàries. No es pot posar tota la solució en un instrument concret”, remarca. Una cosa és la mitigació dels efectes de la inseguretat i una altra el tractament d’allò que l’origina, que té arrels molt més fondes. “L’individualisme està molt consolidat, avui. La seguretat té molt a veure amb els vincles col·lectius. L’arrelament, la xarxa comunitària i la pertinença al grup donen seguretat i, sobretot, percepció de seguretat. I d’això no se’n sol parlar”, conclou Ayguasenosa.

Albert Sales: “No vivim en l’apocalipsi criminal que planteja l’extrema dreta”

Irene Ocón fa onze anys que treballa al forn Sarret de Barcelona. Hi va entrar per ajudar la seva parella, el fill del propietari del negoci familiar, que va obrir les portes el 1898. Situat al carrer de Girona número 73, al mig de l’Eixample, forma part del catàleg del patrimoni històric i artístic de la ciutat.

Aquest forn ha vist evolucionar i créixer Barcelona, i s’ha adaptat als canvis socials que s’hi esdevenien. Però, d’uns anys ençà, i especialment a la capital catalana, els forns i pastisseries artesans han de fer front a una amenaça com més va més nociva: la proliferació sense precedents de grans cadenes de forns amb degustació. Parlem de locals com el 365 Obrador, Vivari, Granier, Santagloria o el Fornet. Actualment, totes aquestes cadenes gestionen un de cada sis punts de venda de pa, pastisseria i làctics de la ciutat. I el Gremi de Restauració fa anys que els denuncia per competència deslleial. Com es pot sobreviure en aquest context? En parlem amb els principals afectats.

Rècords de les grans cadenes de degustació

El creixement ha estat especialment fort aquests últims deu anys. Barcelona ja supera els 300 forns amb degustació de grans cadenes, una xifra que s’ha multiplicat per quatre en aquest període: ha passat de 83 a 310. Segons les dades disponibles, el creixement més espectacular l’ha fet 365 Obrador, una empresa familiar originària de l’Hospitalet de Llobregat que el 2024 tenia 115 establiments a Barcelona i 201 a tot Catalunya, comptant locals propis i franquícies.

L’altra firma que s’ha expandit més és Vivari, que ha passat d’un local a 86 en deu anys. Granier, que el 2022 tenia 42 locals, avui en té 35. I Santagloria ha passat de poc menys d’una desena de locals a superar de sobres la trentena.

“Tenim davant uns monstres del sector que no tenen ni idea de l’ofici de la pastisseria i la fleca artesana. En el nostre sector, els 365 i Vivaris són fons d’inversió, empreses gegants que especulen amb el sòl”, denuncia Susanna Bareche, membre de Som Pastissers i propietària de la pastisseria Bareche. “Sempre hi ha hagut franquícies, sobretot a la Meridiana. I ens anàvem repartint el pastís. Però cap al 2014, quan va aparèixer el primer Vivari, ja vaig advertir que allò ens faria molt de mal. El mercat és saturat”, diu.

Fa pocs mesos, Caixabank va adquirir el 20% d’Europastry, una de les principals empreses distribuïdores de productes per a les grans cadenes d’obradors. Europastry, que és una empresa catalana, s’ha expandit arreu del món, sobretot a Europa, els Estats Units i l’Amèrica Llatina. El 2023 van facturar 1.347 milions d’euros.

Unes bones xifres que contrasten amb els obstacles amb què ensopeguen dia rere dia els negocis artesans de pa i pastisseria. En aquests anys, molts negocis han tancat. “Al meu entorn hi ha tot de pastisseries que no volen dir el nom, però que sé quines són, i que es traspassen”, adverteix Bareche.

L’artesania xoca amb la pressa 

Fa vint-i-nou anys que Òscar Sola regenta dues pastisseries a Igualada. La situació –diu– no és la mateixa que a Barcelona, però  assegura que fa uns sis anys que el panorama ha canviat, perquè hi han començat a aterrar les grans cadenes d’obradors. Explica que el problema és que no juguen amb les mateixes cartes, i que la gent no n’és conscient. “La gent encara no entén que aquí darrere nostre hi ha un obrador, que hi ha gent treballant, que hi ha un coneixement, una formació, unes hores de dedicació… Nosaltres som artesans, no industrials”, recorda.

Per això lamenta que sovint la gent aparegui a la botiga i els demani de tenir un pastís d’aniversari al cap de deu minuts, acostumats a comprar-ho tot en grans cadenes de supermercats, sense entendre que el ritme en un negoci artesà és diferent. “Depenem d’un públic que prioritza els productes que valen un euro a pagar un euro i mig, perquè de sobte els sembla molt car”, diu.

La conseqüència és una pèrdua de la diversitat de productes: “Moltes pastisseries comencen a sacrificar productes que feien abans, perquè ara no hi ha temps de fer-los, és inviable”, indica Sola. I afegeix: “El calendari pastisser català és molt variat i important. Cada mes hi ha alguna festa, però n’hi ha algunes que van desapareixent perquè no hi ha temps ni gent per a fabricar.”

Pèrdua de la identitat i lloguers pels núvols 

Una altra manera de sobreviure és adaptar els productes a la demanda. Ocón explica que han canviat l’oferta per satisfer un públic eminentment turístic, que és el que reben, atès que els preus del lloguer han expulsat molts veïns del barri. “De pans, sobretot en fem amb varietats que no tinguin farina, que ara són moda. Pa d’espelta, de sègol… I també molts productes amb festuc, que ha fet un boom”, explica.

“Molta gent abandona la identitat perquè no tenen cap més remei. Com que no són viables, necessitem vendre el que sigui”, lamenta Bareche. “Però nosaltres som de la crema de Sant Josep, de les coques de llardons, de la castanyada i de la mona de Pasqua. Si no ho mantenim nosaltres, qui ho mantindrà?”, demana.

L’homogeneïtzació dels productes que no tan sols afecta Barcelona, sinó que és un fenomen global: “Quan viatges a Europa passa igual: veus les grans cadenes arreu, i els petits negocis que intenten sobreviure com poden enmig d’aquesta selva”, explica Sola.

L’augment del preu dels lloguers no tan sols expulsa els veïns de les cases, també els negocis: “Hi ha molts negocis del barri que han hagut de tancar. I els que poden obrir són franquícies i coses per a turistes”, denúncia Ocón.

La Pastisseria Bareche n’és un exemple. Fa anys tenien dues botigues, però en van haver de tancar una perquè els van apujar el lloguer i no ho podien assumir. “Ens van apujar el lloguer d’un 60%, de 1.300 a 2.300”, lamenta. I assenyala que el fet que les grans cadenes puguin pagar 4.000 euros de lloguer demostra que especulen. “Com s’ho poden permetre? Una botiga tan maca pagant 4.000 euros i venent quatre cafès, no quadra”, diu.

Falta d’ajudes

Per a les botigues petites, la burocràcia que demanen les administracions és el taló d’Aquil·les. “No té gaire sentit que deixem de fer croissants per presentar la documentació”, es queixa Sola.

“La Generalitat ens va donar aquesta distinció, de mestre artesà alimentari, però s’ha de fer alguna cosa més…”, diu al seu torn Bareche. Assenyala que una de les grans dificultats per al sector és haver de bregar amb uns imposts molt alts. “Fa quinze anys o vint pagàvem tant amb deu treballadors com ara amb dos”, diu. I per això fa una petició a les administracions públiques: “L’artesania pastissera, que assegura un producte més saludable per a la població, hauria d’estar protegida, i fiscalment pagar els impostos proporcionals perquè siguem viables. La fiscalitat és molt desproporcionada i injusta.”

Per a fer viable la continuïtat d’aquests negocis, doncs, demanen ajudes monetàries per a poder modernitzar els forns i obradors, bonificacions que redueixin l’IRPF i l’impuls de la formació de personal qualificat.

“Una de les coses que ens trobem és que antigament un pastisser o un carnisser passava moltes hores treballant i que estava molt format, perquè tenia molts anys d’ofici. Ara, en canvi, on tenies una persona treballant n’hi has de tenir dues, perquè una de sola no és capaç de produir ni de tenir els coneixements que tenia aquell treballador”, lamenta Sola.

Tot plegat, ho lliga amb una falta de relleu generacional: “Els costos són molt elevats i les responsabilitats també. No hi ha successió, perquè veuen una feina molt feixuga, molt esclava, i això les generacions d’avui dia no ho volen”, diu Sola. Tampoc els pares no volen deixar als fills un negoci que penja d’un fil: “L’altre dia em va trucar el propietari d’una pastisseria, desesperat perquè no volia deixar un negoci com aquest a la seva filla”, comenta Bareche.

Plataforma Som Pastissers

En el context de manca d’acompanyament i comprensió de les administracions i del gremi, fa cinc anys que va néixer la plataforma Som Pastissers. “Només valoren les vendes, però sentim que no tenen en compte la preservació que fem de la cultura, de la identitat de barri, de la transmissió de coneixements de pares a fills”, diu Bareche. “La plataforma va néixer perquè teníem un gremi a Barcelona que no ens definia”, afegeix Sola, que també n’és un membre fundador.

“Comences a veure que no és el teu problema, que és el de tots. Que tanquen botigues centenàries, que tanquen els llocs on has anat tota la vida. I cal que ens unim”, diu Bareche. Tant ella com Sola coincideixen en el diagnòstic: calen més bons mecanismes per a defensar-se millor. “Nosaltres ja remem, però la marea és cada vegada més alta, i ens cal ajuda”, diu Sola.

I Bareche conclou: “Veurem què passa d’aquí a uns quants anys, però si hem de morir, morirem amb les botes posades. Em sap greu, perquè fa més de trenta anys que estic en aquest món, i això ja és part del meu ADN.”

De cop i volta, el calendari. Que ell, en fi, sempre és aquí, la necessitat de pautar-nos el món per organitzar-nos-el i mirar de mig entendre’l, però que de vegades passa això, que se’t fa present de cop i volta. Quan has de lliurar una feina i semblava que hi havia temps fins que, nyac, el calendari. Quan penques i penques i una cosa en porta una altra i penques i una altra i no alces els ulls de la pantalla (del taulell, de la carretera, del camp, això va per cases i cadascú s’ho sap) i penques i de sobte, oh, el calendari. I te’l mires (jo en tinc un d’aquells de taula i amb fotografies de l’estiu passat, per tornar-lo a evocar, per no oblidar-me’n: dos pigargs africans amb les seves urpes poderoses i les cares de mala llet que observen el món i prescindeixen de mi). Te’l mires i t’esveres. Te’l mires i t’assalta l’evidència de l’agost.

Com pot ser, tan de seguida?

M’he trobat a mi mateixa així alarmada (alarmada!) en descobrir (descobrir!) que d’avui en vuit s’acaba el juliol i que després del juliol ve l’agost i que el més calent és a l’aigüera i he entès que hi ha alguna cosa que faig molt malament. O unes quantes, de segur, però que aquesta d’ara no té cap trellat i que es pot corregir i que he de frenar i que prou.

Perquè arriba l’agost, el mes que l’emperador August es va voler dedicar a ell mateix ara fa cosa de dos mil anys i que en la nostra cultura de calendari gregorià (pel papa Gregori XIII, tenim una història i amb moltes capes) ens hegemonitza les vacances. Amb tantes excepcions com vulguem i tants replantejaments com calguin, però de moment ho fa.

(Un petit parèntesi, aquí, per esmentar l’evidència: la gent que no s’ho pot permetre, per precarietat econòmica; pel tipus de feina –que si bars que si restaurants que si botigues obertes–; pels milers de variants personals i que inclouen també la malaltia pròpia o la dels altres, les dependències que s’han d’atendre en un cada vegada més degradat estat del benestar; tanco parèntesi.)

El desig compartit, en tot cas, és abaixar el ritme, oblidar la feina, desconnectar.

Que he escrit desig, però que també és necessitat.

Hi ha molts estudis sobre el constant augment del ritme de treball les darreres dècades, i sobre el també constant augment de la recepció d’estímuls per part del nostre cervell. Posats a créixer, creix també la consciència que ens cal abaixar el ritme. Com que, a més de calendaris, els humans necessitem etiquetes, ja ens hem inventat, jo què sé, el jomo, que ve de l’anglès “joy of missing out”, que és l’alegria de perdre’s les coses (i de descobrir que, ves per on, no passa res) i que respon al tètric fomo, de l’anglès “fear of missing out”, és a dir, la por de perdre’s qualsevol cosa, de deixar d’estar al dia (al dia en general i al dia de tot, que no se sol referir als darrers avenços en la investigació sobre el càncer sinó als temes que ens ofereixen les xarxes, jo què sé, allò del concert de Coldplay, que fort, i els mems que ara en surten, que bons). Darrerament sabem també què és l’autoexplotació (això que practiquem de fa temps i que ara té nom), i Byung-Chul Han, el filòsof coreà que ens descriu la societat del cansament, ho explica i ho raona: “L’excés de treball i rendiment s’agreuja i es converteix en autoexplotació. Aquesta és molt més eficaç que l’explotació per altri, perquè va acompanyada d’un sentiment de llibertat.”

La qüestió és que a l’autoanomenat primer món occidental, la xamba que ens ha tocat, s’hi produeix un canvi socioeconòmic estructural que afecta tots els àmbits de la nostra vida. Allò que diuen, que el capitalisme muta (un cop més), i que el “vell” monstre industrial es transforma en “nova” quimera de serveis. Ara aquell Ciutadà Kane que retratava Welles és el propietari d’una de les grans tecnològiques, i pretén que li siguem productius sempre i que estiguem connectats també sempre. Sempre i a tot arreu. Fa dècades que ens muta l’estructura econòmica i social, i nosaltres a dins. Tardocapitalisme tecnològic, en diuen, no? I muten els valors i muta la classe dominant i muten els models aspiracionals (això deu ser un altre anglicisme, de segur que sí) i, amb el conjunt, les pautes de comportament.

A banda del fet que la nostra mateixa estimada i desitjada i necessitada desconnexió, si bé ho pensem, no és sinó una mena d’aturada per a carregar bateries i tornar a ser productius (i ara no escriuré el conte trist de l’acceptació passiva del sistema que ens sobreexplota, que fa que ens autoexplotem i que ens permet un petit descans perquè recuperem l’alè i poder tornar-nos a auto-sobre-extra-explotar fins que arriba el dia que ens fem vells i ens arracona al no-lloc dels inservibles, no ho faré), a banda d’això, resulta que se’ns ha tornat una fita impossible. Perquè no hi ha desconnexió si continuem connectats. Aquesta evidència, sí. I aquesta trampa que ens envesca.

Que és el mòbil enganxat al nostre cos com una paparra i són les xarxes que tothora ens ofereixen i ens demanen contingut (“contingut”, així ho diuen, sense que importi el missatge ni res: coses que circulin, i que circulin fort), i és la feina, també i malgrat tot, tantes vegades, aquells fatídics si-t’ho-pots-mirar-només-serà-un-minut. És aquest condemnar-nos (autocondemnar-nos?) a la connexió permanent, i el perill, alhora, que desconnectar esdevingui, oh, paradoxa, una altra obligació.

Jo, de la meva banda, només puc dir que procuraré navegar les contradiccions i intentaré ni aprofitar les vacances ni deixar-les d’aprofitar. I tenir el mòbil en mode estalvi d’energia. I gastar dies sense programa. Sense fer res, estrictament. Essent, tan sols, allà on sigui.

Aviam si me’n surto.

No s’admeten apostes.

Malgrat que la setmana és plujosa, les previsions meteorològiques indiquen que el cap de setmana serà plàcid i, per tant, podrem gaudir de tota mena de plans culturals. Aquest cap de setmana, coincideixen actes per a tots els gustos: concerts, festivals, actes de cultura popular i molt més. Tot seguit, us n’oferim una selecció:

Batalla de Flors de València

Com cada darrer diumenge de juliol d’ençà del 1891, València farà la Batalla de Flors, l’acte de cloenda de la Gran Fira de València, coneguda popularment com la Fira de Juliol. La batalla més pacífica de la història es farà diumenge a les 20.00 al passeig de l’Albereda. Un any més, el florista Miguel Galán s’ha ocupat de cultivar les flors tan especials i enguany n’ha plantat 1.300.000, aproximadament. L’acte començarà amb la festa de la policia municipal, que anirà seguida de la desfilada de carrosses. Finalment, els espectadors llançaran clavells a les persones enfilades a les carrosses, les quals intentaran de defensar-se amb unes raquetes. Les entrades per a les llotges per a presenciar l’esdeveniment s’han exhaurit, però el públic general pot gaudir-ne a les voreres del passeig.

Vegeu-ne més informació.

Festival Dansàneu a les Valls d’Àneu

El festival Dansàneu torna del 25 de juliol al 3 d’agost a les Valls d’Àneu. En total, oferirà trenta-cinc propostes artístiques repartides entre Esterri d’Àneu, Espot, Alt Àneu i la Guingueta d’Àneu. Enguany, els eixos temàtics centrals de la cita seran el patrimoni i la comunitat, amb una perspectiva monumental, natural, immaterial i lingüística. Per fer-ho, comptaran amb la presència de figures destacades de la cultura catalana, com ara, Carlos Cuevas, que farà una lectura de les experiències del filòsof Henry David Thoreau; Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que faran la representació teatral de l’obra Venus; i els músics Quimi Portet, Judit Neddermann & Pau Figueres i Mayte Martín, entre més.

Vegeu-ne més informació.

Sant Jaume a Vilafranca de Conflent

Avui, 24 de juliol, Vilafranca de Conflent organitza una gran festa per a honorar el patró d’aquest petit municipi emmurallat. Al matí, s’hi farà una desfilada de disfresses animada amb música en directe i al vespre –concretament, a partir de les 22.00– es farà un gran piromusical a càrrec de la prestigiosa companyia Imaziren.

Vegeu-ne més informació.

Trobada amb els Acordionistes del Pirineu

Del 24 al 29 de juliol, a Puigcerdà (Cerdanya), Arsèguel, Castellbò, la Seu d’Urgell (Alt Urgell) i Manresa (Bages), s’hi farà la trobada d’acordió diatònica considerada la més important d’Europa. D’ençà del 1999, la festa forma part de la Ruta Europea de Festivals de Música Tradicional i té l’objectiu de reivindicar la importància d’aquest instrument en la memòria musical dels pobles de muntanya. Acordionistes de tot el món se citen en aquests indrets per oferir-hi concerts, tallers i seminaris. Bona part de les activitats són gratuïtes, tret d’algunes actuacions. Entre les propostes d’enguany, destaquen les actuacions de l’artista dominicà Joaquin Díaz, dels portuguesos Trío Lopes i del búlgar Bozhidar Smilyamo.

Consulteu el programa complet de la trobada i on comprar les entrades.

Aplec dels Ports a Cinctorres

Aquest cap de setmana, el municipi de Cinctorres serà la seu de l’Aplec dels Ports. Amb un esperit reivindicatiu, crític i popular, es combina la festa i la cultura en un aplec que vertebra la comarca i la projecta. Enguany, es fa els dies 25, 26 i 27 de juliol i té el lema “La nostra essència”. Com és habitual, la proposta combina actuacions musicals de primer nivell, amb xerrades, representacions teatrals i més actes de cultura popular. Quant a la música, els artistes més destacats que hi actuen són Auxili, Jazz Woman i Pep de la Tona. L’Aplec s’organitza de manera voluntària i autogestionada i, per tant, és de franc.

Vegeu-ne més informació.

Mapes Vocals a Ciutadella

Emma Bonnici, Neus Borrell, Elena Tarrats i Maria Coma ens conviden a fer un viatge per les polifonies del país mitjançant cants ancestrals i llegendes i històries locals. Sota la direcció del musicòleg Jaume Ayats, dibuixen un paisatge sonor que connecta música, territori i emoció compartida. L’espectacle serà avui, 24 de juliol, a les 21.00 a les Pedreres de l’Hostal, també conegudes com a Líthica, a Ciutadella (Menorca).

Vegeu-ne més informació i entrades.

El ple del parlament israelià ha aprovat una moció no vinculant que demana l’annexió de Cisjordània. El text, presentat per diputats d’uns quants partits, descriu aquest territori com una part inseparable de la “pàtria històrica del poble jueu” i exigeix que s’hi apliqui la sobirania israeliana.

La iniciativa ha estat aprovada per setanta-un vots a favor i tretze en contra. El president de la cambra, Amir Ohana, ha declarat que la terra d’Israel pertany al poble d’Israel i ha afegit que els jueus no poden ser invasors de la seva pàtria ancestral. “És la nostra terra. És casa nostra”, ha remarcat.

Per contra, la presidència de l’Autoritat Palestina ha rebutjat i condemnat la votació, que considera una crida perillosa perquè el govern israelià imposi la seva sobirania sobre el territori ocupat, cosa que, segons que ha remarcat, viola totes les resolucions de legitimitat internacional i el dret internacional.

El portaveu presidencial palestí, Nabil Abú Rudeina, ha advertit que aquest tipus de crides representen un desafiament a la voluntat de la comunitat internacional i obstaculitzen una pau justa i duradora basada en la solució de dos estats.

D’altra banda, el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) ha qualificat la moció d’“inútil i sense valor”, i ha assegurat que no canviarà la identitat del territori palestí. Ha denunciat que forma part de les violacions generalitzades del govern israelià, entre les quals ha esmentat el robatori de terres, l’expansió de colònies, els assassinats, les detencions i l’opressió a Cisjordània.

El FC Barcelona ha anunciat que havia suspès la ronda pel Japó, a causa d’un incompliment contractual greu del promotor local. El club havia de jugar diumenge un partit amb el Vissel Kobe, al Noevir Stadium, però s’ha trobat obligat a cancel·lar-lo, segons que ha informat en un comunicat oficial.

El Barça ajorna la tornada al Camp Nou: el Gamper es jugarà a l’estadi Johan Cruyff

Tot i la cancel·lació, el Barça manté la voluntat de jugar els dos amistosos prevists a Corea del Sud –contra el FC Seül el 31 de juliol i contra el Daegu FC el 4 d’agost–, sempre que el promotor compleixi unes condicions que ara per ara no s’han fet públiques. El club preveu de volar cap a Corea del Sud ben aviat.

El pla inicial de la pre-temporada preveia un vol demà al matí des de Barcelona cap a Kansai (Japó), on havia d’arribar a la matinada, i traslladar-se després a la ciutat de Kobe. Allà, sota les ordres del tècnic Hansi Flick, s’hi havien programat quatre sessions d’entrenament abans del debut: dues divendres, una dissabte i una altra diumenge al matí, hores abans del partit amb el Vissel Kobe.

Amb l’anul·lació de tota aquesta part del calendari, ara la incertesa afecta el viatge a Corea, que inicialment s’havia programat dimarts, 29 de juliol, amb vol directe a Seül. El club lamenta la situació i expressa el suport a la comunitat d’afeccionats blau-grana al Japó.