El Mercat de les Flors és una institució pública d’arts escèniques que acull, difon i impulsa projectes entorn de la dansa, el cos i el moviment en tota la diversitat i pluralitat. Forma part de la Xarxa Europea de Cases de la Dansa i fa anys que ofereix una programació de primer nivell, que inclou els millors ballarins i les millors coreografies. Més enllà de l’edifici i la programació concreta, el Mercat de les Flors impulsa i coordina projectes d’àmbit local, nacional i internacional, treballa en xarxa i es dedica a teixir complicitats.

Ara mateix, el Mercat de les Flors es troba en un moment de doble canvi. En primer lloc, perquè hi fan obres. De moment, es renoven espais com ara el vestíbul, els despatxos, la teulada, els accessos i els aïllaments; en una segona fase arribarà el torn a la sala principal, la Maria Aurèlia Capmany. L’objectiu és arribar al 2029, l’any del centenari, amb l’edifici renovat i plenament adaptat a les necessitats actuals. El segon element de canvi afecta la direcció: després de vuit anys, tal com s’havia previst, Àngels Margarit cedirà aquesta responsabilitat a un nou director.

Per fer balanç d’aquests poc més de vuit anys que haurà estat al capdavant del Mercat de les Flors, ens trobem amb Àngels Margarit en un espai municipal compartit del Poble-sec, a poca distància del Mercat, on ella i el seu equip s’han traslladat de fa uns quants mesos, mentre durin les obres. Margarit és una de les grans de la dansa d’aquest país, juntament amb noms com Marta Carrasco, Cesc Gelabert, Maria Rovira, Ramon Oller, Andrés Corchero i Sol Picó, per esmentar-ne alguns. Mentre Albert Salamé li fa les fotografies, ens confessa que de petita no parava mai quieta, era un belluguet, i per això va començar a ballar. Ara, a seixanta-cinc anys, té ganes de retrobar-se amb el seu cos després d’anys de molta cadira i despatx.

—D’ençà del desembre del 2016 sou la directora del Mercat de les Flors de Barcelona. Encara recordeu què us va portar a presentar-hi la vostra candidatura?
—Sí, és clar. Per una banda, tenia l’experiència necessària. Havia ballat als escenaris des que tenia disset anys, havia estat en companyies col·lectives, havia governat locals de creació, havia iniciat festivals, havia fet formacions i feia trenta-quatre anys que dirigia una companyia pròpia. Per una altra banda, durant aquests quaranta anys exercint de professional, tenia la sensació que tant jo com molta gent de la meva generació sempre havíem hagut d’empènyer i empènyer per anar aixecant el sostre de la dansa. Cesc Casadesús havia fet molt bona feina al Mercat, però calia continuar canviant coses. És per això que, sense pensar-m’ho gaire, i sense tenir en compte que hauria de deixar de ballar i deixar la meva companyia, vaig voler presentar el meu projecte.

—En aquell moment havíeu posat en funcionament el festival Tensdansa a Terrassa, la vostra ciutat, oi?
—Exacte. És el precursor de l’actual TNT. El Tensdansa va funcionar entre el 2003 i el 2007, quan a Barcelona hi havia molt poca cosa, i en cinc anys vam fer créixer un festival internacional, que es va expandir a Sabadell i al Mercat de les Flors. Amb aquest festival vaig agafar experiència de programació, de curadories, que després m’ha servit al Mercat, és clar. Però començar a dirigir el Mercat em va canviar la vida, perquè implicava deixar d’actuar, de fer classe, de crear, de rodar espectacles, sense que hagués pres conscientment la decisió d’aturar-ho tot.

—Això formava part del contracte. Està bé que el director hagi de dedicar-se al cent per cent a la gestió i abandonar la creació o creieu que hauria de ser compatible?
—No deixa de ser curiós que al director del Mercat se li exigeixi i als del Lliure o el TNC no. Jo crec que fins a cert punt hauria de ser compatible. Retirar totalment un artista és molt bèstia. Alhora, és clar que si fas una cosa no tens temps de fer l’altra, per a la qual t’han contractat. Potser s’haurien de facilitar les condicions per a poder fer una creació cada dos o tres anys. Però és evident que has d’estar per allò que has d’estar. Per la meva manera de ser, a més, jo m’aboco als projectes de manera intensa i no puc tenir el cap en dues aventures alhora. També m’ha agradat no tenir interessos propis i dedicar-me de ple a la gestió. Però és una de les coses que hem canviat: de fa un parell d’anys jo ja tenia autorització per fer alguna creació, tot i que per la feina i l’estructura de la casa no ho he fet.

—Potser un model de direcció col·legiada com tenen alguns equipaments culturals, sobretot a l’estranger, ho facilitaria?
—En una època en què tendim a treballar més en equip i a compartir més les decisions, el model de direcció col·legiada em sembla interessant, sí. Tenir dues persones amb mirades diferents, potser una més hàbil amb la curadoria i l’altra amb la gestió, que puguin treballar plegades, em sembla positiu.

—Us heu trobat moltes parets infranquejables durant aquests vuit anys?
—Tota la vida he topat contra moltes parets, jo. Les parets a vegades deixen poc espai, són molt estretes, i el lloc te l’has de fer tu. Dirigint el Mercat de les Flors, allò que ha estat més pesat és haver d’enfrontar-me a uns procediments administratius cada vegada més complexos i feixucs. Caldria revisar-los de manera urgent, perquè si no hi ha una gran part dels diners, que són diners públics i que en teoria tenen una finalitat concreta, que es perden en gestions que no sempre són prou intel·ligents ni adequades. Ja sé que és molt complicat, però és que malbaratar diners també és això, destinar-los a tràmits i procediments innecessaris. És un dels grans problemes que té l’administració. A més, no pots tenir els mateixos procediments per a fer edificis i carreteres que per a fer una obra de teatre o una activitat en una aula. Necessitem unes eines una mica més fines.

—Ja m’imagino que tot això que expliqueu ho heu hagut de suportar especialment per a poder dur a terme les obres que es fan actualment al Mercat de les Flors. Havia quedat antiquat l’edifici?
—El Mercat de les Flors farà cent anys l’any 2029 i calia posar-lo al dia, sí. No fem les obres perquè sigui més bonic, sinó perquè són necessàries per a funcionar com a centre de creació escènica. En època d’en Cesc Casadesús ja es va intervenir en la caixa escènica i es van fer unes obres importants. Ara cal tocar la teulada, el sostre, les figuretes, les parets, l’aïllament tèrmic, l’aïllament de so, els accessos… En algun cas, per a adaptar-nos a les normatives vigents. Hem aprofitat que s’acostava la data del centenari per posar-nos-hi.

—Esteu contenta amb el projecte arquitectònic? Quedarà un bon Mercat?
—El nou Mercat serà molt semblant a l’actual, perquè d’espai no en guanyarem ni un centímetre. Però els arquitectes que hi treballen coneixen l’edifici i se l’estimen. Són els mateixos que han treballat amb el Lliure i sabran com treure’n el màxim partit. No hi haurà coses superficials. La sala MAC, per exemple, és una sala preciosa i molt austera, i a mi m’agradaria que en la següent fase, quan calgui decidir què fer-ne, es mantingui molt igual.

—El projecte de futur és viable sense guanyar metres quadrats?
—Es fa una mica curt. Sobretot d’espais per a poder assajar les creacions. Això fa molta falta. Però no podem créixer ni cap avall, on hi ha un petit magatzem de material escènic, ni cap amunt, on hi ha la cúpula de Miquel Barceló. Segurament es podria apujar un pis i fer un sostre de vidre a sobre de l’actual, però això és somniar i ficar-se en afers de patrimoni. Per tant, tenim el que tenim. Totes les coproduccions, acompanyament d’artistes, residències, etc., les fem als espais del Mercat de les Flors i al Graner, que és un centre de creació de l’Ajuntament de Barcelona situat al Port Vell que gestionem nosaltres i utilitzem per a assajos. Però no n’hi ha prou, necessitaríem més espai per a anar bé.

—Fent balanç dels anys que heu dirigit el Mercat, de què us sentiu més satisfeta?
—De moltes coses! Una de molt important és el suport a la creació local, amb una paleta molt diversa d’artistes, mirades i talents, que em sembla que és molt important per a mostrar la pluralitat i la riquesa creativa actuals. Hem donat suport a espectacles de format mitjà i de gran format, a artistes emergents i consolidats, amb estètiques i llenguatges molt diversos. Aquest suport també ha existit amb residències de creació, que fan que després els projectes arribin amb la màxima qualitat a l’escenari.

—Amb això que anomeneu “Constel·lacions del Mercat” heu volgut fer pedagogia de la dansa?
—Una mica sí. Cada “Constel·lació” ens ha permès presentar i conèixer l’univers particular d’un artista com a creador i aproximar-nos a la seva trajectòria més enllà d’un espectacle en concret. Tenim el problema que la dansa passa molt ràpida pels escenaris, se’n fan molt poques funcions, i sovint no tens prou mitjans per a conèixer un creador. I si no coneixes, no gaudeixes. La música, per exemple, és molt accessible. La dansa, no tant. Amb les “Constel·lacions” d’artistes com Lia Rodrigues, Boris Charmatz, Mette Ingvartsen i molts altres que són essencials i rellevants per a entendre la dansa actual, hem volgut oferir un espai per a conèixer aquests creadors. Quan vas al teatre, sovint ja has vist altres versions de l’obra o n’has llegit el text. En la dansa no, i per tant l’arxiu, si vols recuperar una obra, són els mateixos ballarins.

—La dansa continua essent un art molt minoritari. Hi ha iniciatives per a fer-la arribar a la mainada i guanyar nous adeptes?
—Jo he estat vinculada al projecte educatiu del Mercat des del començament i crec que la relació entre art i educació és essencial. Quan avui dia parlem de drets culturals, parlem d’això, de fer arribar l’art i la cultura a tothom. El Mercat va ser pioner en aquest àmbit i des del 2006 fem dansa de qualitat per a tots els públics. Hem invertit en creació d’espectacles per a infants de 0 a 5 anys i per a joves. També fem conferències, xerrades i tallers per a totes les edats.

—Teniu de veí el Conservatori Professional de Dansa. Hi col·laboreu d’alguna manera?
—Tant com podem, però no sempre és fàcil. Avui dia, totes les formacions tenen uns currículums molt plens i a vegades costa de trobar forats per a fer coses. Però a més de compartir un teatre, que és la sala Ovidi Montllor, situada dins l’edifici de l’Institut del Teatre, mirem d’avisar-los amb anticipació de quins artistes vindran, per si volen convidar-los a fer una classe magistral. O els convidem a veure les “Constel·lacions”, perquè entenem que són especialment interessants per als qui es van formant. També ens trobem quan hi ha xerrades o exposicions.

—Un altre dels projectes que heu engegat és el projecte Cèl·lula. M’expliqueu en què consisteix?
—En l’àmbit de la creació, al Mercat fem produccions pròpies, poques, i coproduccions, que a més després fan gira. L’any 2025, per exemple, tenim 21 actuacions per Catalunya de 5 creacions diferents: una és una producció pròpia i les altres són coproduccions. Doncs bé, la producció pròpia forma part del projecte Cèl·lula. Com que som un país que encara dóna molt poc suport a les companyies independents, i tampoc no tenim companyies públiques, fer el salt al gran format és molt difícil per als ballarins. Molt més que en teatre. El projecte Cèl·lula és un projecte pilot del que podrien ser les companyies modernes, sense ser fixes però sí amb una certa continuïtat i estabilitat. Una directora com jo, per exemple, que he estat vuit anys al capdavant del Mercat, puc tenir una sèrie de creadors i ballarins associats al meu projecte, de manera que es puguin plantejar de fer produccions de gran format. Avui dia tot és molt mòbil i les companyies estables són gairebé una utopia, però les institucions hem de crear fórmules que siguin alhora flexibles però no de precarietat.

—A escala internacional, a quina divisió juga el Mercat de les Flors?
—A primera, sens dubte! El Mercat ha tingut sempre una programació de primer nivell. Per una banda, donem suport als creadors locals, però, per una altra, portem a Barcelona tot el que és rellevant al món. Pel Mercat hi passa el bo i millor de Berlín, París, Brussel·les, Holanda o Anglaterra, i fins i tot del Canadà i els Estats Units, que són un altre univers. Els millors artistes, les millors coreografies.

—I fora de Barcelona i del Mercat de les Flors, hi ha vida per a la dansa? Si visc a Figueres o a Reus, on hi ha grans teatres, puc veure bona dansa o he d’anar a Barcelona?
—Hi ha molta feina a fer. Tenim una bona xarxa de teatres E3 al país, que és la denominació que reben els teatres amb més de tres-centes butaques. Hi ha ciutats molt punteres, com Olot, amb el festival Sismògraf i una programació excel·lent. O Girona, que també té una programació molt interessant. Però és cert que hi ha moltes ciutats que fan molt poc o no fan res de dansa. Un dels reptes que tenim és convèncer els programadors perquè s’atreveixin a programar dansa. És que el públic no ve, diuen. Oh, és que el públic te l’has de guanyar, l’has de crear, també! Els coreògrafs i els ballarins bé són d’algun lloc. Si de Torelló en surt un coreògraf, no en pot sortir públic per a veure les seves obres? Però bé, això és una feina lenta. Jo dic que són com les flors, que s’han d’anar regant. Des del Mercat mirem de posar el nostre granet de sorra oferint les nostres produccions i coproduccions a un preu especial, són gires promocionades. A més, aquest creixement es realimenta: com més ciutats s’animin a programar dansa, més se’n parlarà i més públic s’animarà a anar-hi. En tot cas, és evident que en aquest àmbit calen recursos i polítiques d’impuls, que espero que el segon pla d’impuls de la dansa inclogui.

—De fet, amb les obres actuals del Mercat hi haurà algun moment en què caldrà aturar la programació, no?
—La programació no s’aturarà, però caldrà cercar alternatives. Les obres tenen dues etapes. Fins al juny del 2026 afecten l’espai més social: el vestíbul, les oficines i aquelles parts de l’edifici que no són les sales. Per això ara som en aquest espai de treball compartit del Poble-sec. La segona fase no se sap quan serà exactament, perquè depèn del finançament, però tot fa preveure que la temporada del 2027 i potser la del 2028 s’hauran de fer fora del Mercat. Jo ja no en seré la directora i, per tant, no em tocarà gestionar-ho, però crec que hi ha molts teatres tant a Barcelona, com el Lliure i el TNC, com a fora de Barcelona, com els que ara ja acullen els nostres espectacles, que poden fer possible una programació del Mercat de les Flors fora del Mercat de les Flors.

—Fa una bona estona que parlem i encara no ha aparegut específicament la paraula “diners”, tot i que ara esmentàveu el finançament de les obres. Els diners són el gran maldecap quan es dirigeix una institució com el Mercat de les Flors?
—Doncs no, o només indirectament. El que necessitem amb moltíssima urgència és més personal. Si el projecte del Mercat de les Flors interessa políticament, si entre tots ens el creiem, ens han de deixar augmentar l’equip humà. Si no creixem d’estructura, estem asfixiats. No podem continuar externalitzant-ho tot. Això ve de lluny, amb anteriors governs ja se n’havia parlat i es fa amb comptagotes, però no n’hi ha prou. Ara mateix som un equip de 34 treballadors, incloent-hi el Graner, i aquesta xifra és del tot insuficient per a les dimensions del projecte. Mira quanta gent té el Lliure, quanta gent té el TNC, i després mira’ns a nosaltres, que tenim una programació molt extensa perquè cada espectacle tan sols el fem uns pocs dies. Ara mateix, o augmentem l’equip o haurem de reduir l’activitat, i el model del Mercat se’n ressentirà, és clar. Fins ara ens n’hem sortit perquè aquests 34 treballadors són magnífics, treballen molt i estan molt implicats, però necessitem urgentment entre 10 i 12 persones més.

—Això ho haurà de continuar batallant el futur director o directora a partir de quan?
—El concurs ja està fet i tancat. Suposo que ara s’avaluen els projectes presentats i calculo que al setembre hi haurà el relleu.

—I aleshores, què fareu?
—El mes de setembre confio tornar al meu cos. Tornar a l’estudi, tornar a ballar, tornar a mirar-me la dansa des d’una altra posició. Vull fer un munt de coses, però no puc oblidar que ara sóc una altra. Tinc seixanta-cinc anys i fa molt de temps que he canviat l’estudi per un despatx. Però sí que tinc projectes de tot: d’ensenyament de repertori, de revisar l’arxiu, de creació nova, de reposar peces… Sense pressa. Evidentment, no estic en situació de carregar amb el que significa tenir una companyia pròpia.

—La Companyia Mudances forma part del passat.
—Exacte. Tot i que en certa manera continuarà, perquè les Mudances tenen a veure amb l’estat d’ànim, amb la voluntat de canviar constantment, i això ho mantinc.

—Tornar a ballar dalt un escenari entra dins les opcions de futur?
—No ho sé. Tornar a ballar? En principi sí. A veure què diu el meu cos. Les ganes hi són. L’estudi encara no. No ho sé, no ho sé. D’alguna manera tornarà la coreògrafa, la pedagoga, la ballarina… I m’interessa molt l’arxiu, també.

—L’arxiu?
—Sí, m’interessen molt els llegats i els arxius vius. Aquí al Mercat tenim un arxiu molt important de dansa. Del 1985 al 2012 en analògic, amb fotografies, vídeos i documents, incloent-hi l’etapa de l’Espai de Dansa que hi havia a la Travessera de Gràcia. En el meu cas, quan parlo del meu arxiu, parlo d’un munt de llibretes de coreografia, de les peces, dels anys de Mudances… I fer que tot això sigui accessible digitalment, és clar.

—Quan vau saber que us volíeu dedicar al món de la dansa?
—Des de molt petita. Sempre m’he mogut molt, sóc un nervi. Feia moltes coses, però necessitava ballar. També feia judo. Vaig anar estudiant, però el que m’agradava era la dansa. Quan va arribar el moment de la universitat, girava per tot el món i ho vaig deixar córrer. Després vaig començar Humanitats a la UOC, però no he acabat. Quan no tenia un festival, era una gira, o una creació, o totes tres coses alhora. El meu creixement personal ha anat lligat a les meves creacions i les preguntes que et fas sobre el món amb cada creació.

—Al principi de l’entrevista em parlàveu dels vostres orígens amb companyies col·lectives i la necessitat d’obrir camí de la vostra generació. Hi havia un component polític també en aquest obrir camí?
—Totalment. Quan em pregunten per aquella època de final del franquisme, no parlo de dansa, sinó del moment social, de les influències que teníem, de l’autogestió, de la reconstrucció d’un país… Recordo a setze o disset anys veure The Living Theatre i els Bread and Puppet i que se’ns obria el món. Era un moment fantàstic perquè tot estava per fer. No havíem tingut grans mestres ni sabíem molt de dansa, però era igual, hi havia il·lusió. El que em va influenciar més en aquell moment era el cinema i l’arquitectura, també la literatura. Al principi vaig aprendre tècnica, però la dansa de veritat no la vaig descobrir fins que no vaig marxar a Nova York i més llocs a estudiar. A Nova York vaig entendre que el que jo feia era minimalisme, hi vaig posar nom i vaig veure que hi havia més gent que ho feia. I et diré una cosa, la nostra ignorància no sempre era negativa, perquè incentivava la nostra imaginació. A vegades ho penso quan veig les generacions actuals, que tenen tanta informació a l’abast que paradoxalment els pot dificultar de trobar l’espai personal necessari per a poder crear. Nosaltres creàvem peces a partir del buit. Avui, en canvi, cal crear des de la sobresaturació.

—Parlant de generacions, teniu dues filles artistes. Tan malament no els ho deveu haver pintat, aleshores?
—El que és segur és que a cap de les dues els he dit que seguissin aquest camí, perquè quan treballes en l’àmbit de la creació i les arts escèniques n’has de tenir moltes ganes, ho has de tenir molt clar. No és gens fàcil. Però, certament, també tens moments molt feliços i et sents molt viu, per dir-ho d’alguna manera.

La AP-7 ha acumulat més de 20 quilòmetres de retencions en diferents trams aquesta tarda en una operació tornada del pont del Primer de Maig que pot anar marcada pel risc de tempestes fortes. Entre les 12.00 i les 20.00 ja han tornat a l’àrea metropolitana de Barcelona 216.063 vehicles, un 86,4% dels 250.000 vehicles prevists a Catalunya.

En comparació amb el matí, la circulació a la xarxa viària ha millorat a primera hora de la tarda, tot i que hi ha hagut retencions a la AP-7 a la Roca del Vallès i entre la Granada del Penedès i Vilafranca del Penedès. Trànsit ha habilitat 50 quilòmetres de carril addicional al trànsit en aquesta autopista –11 al Vallès Oriental i 39 a l’Alt Penedès– i 22,5 quilòmetres més a la C-32 al Maresme.

Dispositiu especial Santa Cristina d’Aro

L’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) ha desplegat un dispositiu especial i impedeix l’accés al centre del municipi dels cotxes que es desvien des de la C-31 per tornar des de la Costa Brava a Barcelona, la qual cosa col·lapsa durant hores a aquesta localitat. Només deixen entrar-hi veïns.

Santa Cristina pateix des d’anys congestió al seu municipi, ja que un gran nombre de cotxes abandonen la C-31, via d’alta capacitat, quan hi ha trànsit dens o amb parades i els conductors busquen una ruta alternativa pels carrers de la localitat, que en caps de setmana d’estiu o en ponts es col·lapsen durant hores.

Al País Valencià, hi ha hagut retencions a la A-3 en direcció a Madrid durant el migdia i al by-pass en sentit Alacant, però ja s’han anat desfent i tan sols en resten uns quants quilòmetres. 

Prudència

“Demano molta prudència i responsabilitat al volant en aquesta operació retorn amb motiu del pont de l’1 de maig, especialment en aquelles zones on hi ha previsió de pluges intenses”, ha assenyalat el president de la Generalitat, Salvador Illa, en un missatge a X.

El Servei Català de Trànsit avisa que l’operació tornada pot ser condicionada per la pluja, que faria no poder obrir els carrils addicionals prevists a la AP-7 i la C-32. Per tot plegat, Trànsit recomana avançar o ajornar el retorn, i evitar l’hora punta de sis a vuit del vespre.

Complicacions a l’aeroport de Barcelona

La boira densa causa retards en les sortides i arribades a l’aeroport de Barcelona. Els endarreriments en els enlairaments superen els seixanta minuts. Enaire i Aena parlen d’una jornada molt complicada a l’àrea de l’aeroport per l’oratge advers i la boira densa, i recomanen als viatgers d’informar-se de l’estat del seu vol amb les aerolínies.

La Policia Local de València ha detingut avui a quatre homes per haver agredit sexualment en grup a una dona a la platja de la Malva-rosa, segons que ha confirmat a Europa Press. Ha estat un amic de la víctima qui ha alertat als agents.

La detenció ha estat cap a les 7.30 a la parada del tramvia pròxima a la discoteca Akuarela de la ciutat.

Missa, benedicció, himne i hissada de la bandereta del campanar - Lloc: Església de Santa Maria

Un home ha mort i tres persones més han estat intoxicades en l’incendi d’un habitatge al centre de Tàrrega (Urgell). L’avís del foc s’ha rebut poc abans de les 4.30 en un immoble al carrer de Sant Joan.

La víctima és Xavier Garcia, àmpliament conegut a la ciutat per la seva tasca en l’àmbit de les lletres com a estudiós de l’obra d’uns quants autors locals, sobretot de Manuel de Pedrolo. Així ho ha confirmat la batllessa de la localitat, Alba Pijuan. També ha reconegut la seva dedicació com a treballador de l’Ajuntament de feia més de trenta anys en l’organització de diverses activitats culturals de la ciutat.

Deu dotacions dels Bombers de la Generalitat s’han desplaçat al lloc de l’incendi i han comprovat que les flames es concentraven en uns baixos. Els equips d’emergències han localitzat Garcia a l’habitatge incendiat i en un pis superior han rescatat tres persones, una de les quals era menor d’edat, amb símptomes d’intoxicació per fum.  Han estat traslladats a l’Hospital Arnau Vilanova de Lleida. El foc s’ha pogut donar per controlat una hora després, a les 5.25. Els Mossos s’han fet càrrec de la investigació de l’incendi.

Estudiós vinculat a la ciutat i el territori

Nascut a Tàrrega l’any 1967, Xavier Garcia era un estudiós del món literari vinculat a la ciutat i el territori. Com a treballador municipal, coordinava actualment diverses col·leccions impulsades per la Regidoria de Cultura. Destaquen la Col·lecció Natan, que acumula cinquanta-quatre números d’estudis i producció literària d’autors locals. També va impulsar la sèrie Col·loquis a Thä, volums d’assaigs literaris en el marc de la programació de Sant Jordi.

Garcia era un profund coneixedor de l’obra d’autors destacats de la ciutat, com ara Manuel de Pedrolo i Alfons Costafreda, als quals va dedicar antologies i articles. També coordinava les exposicions de la Sala Marsà, plataforma de promoció d’artistes de la ciutat. A més, va col·laborar en nombroses publicacions editades per la Regidoria de Cultura del consistori.

L’Església Catòlica ha tingut 266 papes, de sant Pere fins al papa Francesc, mort fa poc. Durant 21 segles s’han nomenat 214 pontífexs d’Itàlia; 16 de l’estat francès; 7 de Grècia; 4 d’Alemanya i 4 de Síria –al segle VIII, quan formava part de l’imperi bizantí–, com a nacionalitats principals. Gairebé el 95% han estat europeus, i solament 12 caps de l’Església provenien de fora d’aquestes fronteres: 8 d’asiàtics, 3 d’africans i 1 d’americà: Francesc, de l’Argentina, el primer en 12 segles. Durant aquests 2 mil·lennis, també hi ha hagut 2 papes del País Valencià: Calixt III (1455-1458) i el xativí Alexandre VI (1492-1503), tots dos de la família Borja.

La jerarquia eclesiàstica catòlica ha tingut caps d’una vintena de països –d’acord amb les fronteres actuals–, segons les dades del Vaticà.

L’actual estat francès és el segon que ha proveït més pontífexs, 16 en total, també segons les dades oficials del Vaticà. El primer, Silvestre II, va ser el darrer papa del primer mil·lenni. Originari de la regió d’Aquitània (Occitània), va tenir un papat curt de menys de cinc anys. El darrer, ja al segle XIV, també era occità: va ser Gregori VIII, provinent de Rosiers daus Gletons (Aquitània).

També s’han nomenat quatre caps de l’Església d’origen germànic. Els tres primers van exercir consecutivament durant el segle XI. El darrer, ja en ple segle XXI, va ser, precisament, l’antecessor del papa Francesc: el bavarès Joseph Ratzinger (Benet XVI), recordat entre moltes coses més per haver estat el primer papa que va renunciar el càrrec després de Gregori XII (al segle XV).

Els papes asiàtics

La tercera nacionalitat que despunta, després del domini aclaparador de papes italians, és la siriana, amb 4 pontífexs. Tots quatre ho van ser entre els segles II i VIII, un en la darrera etapa de l’imperi romà d’occident i tres ja en temps de l’imperi romà d’orient, que s’estenia. Els altres papes asiàtics que ha tingut l’església –9 en total– són de l’actual Turquia (2), Israel i Palestina.

Al llistat històric també hi figuren tres pontífexs de l’Àfrica. El vaticà referencia així els tres caps de l’església originaris de l’actual Tunis i Algèria, territoris de l’aleshores província africana de l’imperi romà. El primer de tots, Víctor I, va ser-ho a final del segle II; el segon, Melquíades, ja al segle IV; i, finalment, Gelasi I, a les darreries del segle V.

Dos papes valencians

Al segle XV, la família de la noblesa valenciana dels Borja va situar dos pontífexs al cim de l’Església Catòlica. El primer va ser Alfons de Borja (Torreta de Canals), que va adoptar el nom de Calixt III i va ser papa entre els anys 1455 i 1458. Un quart de segle més tard, va ser el torn de Roderic de Borja, nascut a Xàtiva, que va exercir com a papa Alexandre VI fins al tombant de segle XVI (1492-1503).

Francesc, el primer no europeu d’ençà del segle VIII

L’eurocentrisme de l’Església ha estat tan acusat que el papa Francesc no tan sols va ser el primer pontífex de la història nascut al continent americà, sinó que també va ser el primer no europeu nomenat d’ençà del segle VIII. Justament, aquell segle es van proclamar quatre papes asiàtics, en època de l’imperi romà d’orient.

D’ençà que existeix el conclave (1274), la reunió a porta tancada dels cardenals que trien el bisbe de Roma, s’han nomenat una norantena de papes. Tots noranta, menys Jorge Mario Bergoglio, Francesc, van ser europeus.

Amb tot, el papat de Francesc ha estat el tercer consecutiu d’un cardenal no italià. El seu antecessor, Benet XVI, era d’origen alemany, i el papa Joan Pau II (Karol Wojtyła), polonès. Però cal retrocedir fins al 1523 per tornar a trobar un papa no originari d’Itàlia: el papa Adrià VI, d’Utrecht, l’únic pontífex originari dels Països Baixos.

Avui, 4 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Martí: “El lideratge de Jaume Collboni és molt frívol”
• Apagada: la responsabilitat tomba cap a Red Eléctrica i l’estat espanyol, i els canvis que s’han de fer a la xarxa elèctrica
• Un dilluns d’èxode elèctric a la Meridiana
• Després de mesos d’incògnita, Corea del Nord reconeix les “gestes heroiques” dels seus soldats a Ucraïna
• Alexis Lara: “La ideologia conspiranoica fa que eixes persones creguen que són especials”
• Sarah Jaffe: “És igual si el cap et tracta bé o si t’agrada la feina, ens exploten a tots”
• El pastor que fa 47 anys que elabora un diccionari per a conservar el belsetà, una llengua en perill d’extinció
• Grandeses i febleses de les llibreries independents
• Vins de primavera a la Taverna del VINSEUM
• Gran Baldwin | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXV): Llistes com a claus

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Part baixa de la Riera

Per tot arreu del país, les llibreries independents sobretot mitjanes han esdevingut una xarxa important per al sector del llibre, sobretot perquè han garantit una diversitat en l’oferta i en els interessos dels lectors. A més, aquestes darreres dècades, bona part de llibreries s’han convertit en espais vius, plens d’activitat cultural. El seu paper en la societat i el seu valor cultural són importants. Tanmateix, sempre han tingut una certa feblesa i d’uns anys ençà comença a fer-se visible que un nombre important de llibreries fundades durant la transició requereixen relleu generacional, perquè els seus fundadors ja tenen edat de jubilar-se.

En el reportatge “El nou paisatge més concentrat de les llibreries del país”, parlàvem de com comencen a aflorar estratègies empresarials per a donar resposta a aquesta realitat. Més enllà de les grans cadenes, com la Casa del Llibre, que tenen una estructura vertical i absorbeixen llibreries i en creen de noves sota la mateixa marca i criteris, han començat a sorgir alternatives que tenen interès a mantenir la identitat de les llibreries que compren, com és el cas de Bookish amb la llibreria Caselles de Lleida i l’Alibri de Barcelona, o que entren en l’accionariat, com és el d’Abacus amb la llibreria 22 de Girona i la creació de la plataforma La22 per captar llibreries amb dificultats.

Tanmateix, com veuen les llibreries independents aquests moviments? Quines febleses tenen? Com es projecten cap al futur? Quines accions per part de les administracions públiques podrien afavorir-les i reforçar-les? Hem parlat amb tres llibreters propietaris de llibreries independents d’arreu dels Països Catalans per analitzar i entendre la seva realitat.

Fe Fernández, llibretera fundadora de l’Espolsada (fotografia: Joel Codina).

Fe Fernández, de la llibreria l’Espolsada de les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) i vice-presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, explica: “Cada llibreria independent es representa a si mateixa, tot i formar part d’un col·lectiu, perquè cada llibreria crec que té una realitat, que això alhora és el que fa que el país tingui una bibliodiversitat molt rica i excepcional, perquè a l’estat espanyol aquesta diversitat no hi és de la mateixa manera.”

L’Espolsada és una llibreria fundada per una llibretera més jove que la generació de la transició, que va obrir-la fa divuit anys. La jubilació encara li és lluny. Però bona part de la xarxa de llibreries de fora de Barcelona, les emblemàtiques, es creen durant la transició i avui ja tenen entre quaranta anys d’història i cinquanta i els seus propietaris es troben en edat de jubilar-se i s’imposa un relleu generacional.

Comenta Fernández: “Aquest model de llibreria que neix en ple franquisme i durant la transició, llibreries que van aparèixer a moltes capitals de comarca, algunes ja van tancar i desaparèixer en el seu moment (la Robafaves de Mataró, la Catalònia a Barcelona, la Tralla de Vic…). Unes altres es mantenen, com la Gralla de Granollers, la Documenta a Barcelona… Depèn de la gestió que es va fer, de com estàs ubicat i de l’entorn. Ara bé, és cert que les que hem nascut després, tot i fer anys que som obertes, com la llibreria Altell de Banyoles o la meva, hem nascut com a llibreries petites, unipersonals o bipersonals, de tres treballadors com a molt, i les nostres aspiracions no són ser una gran llibreria, sinó ser una llibreria d’unes mesures controlades, que no se’n vagi de mare.”

En aquesta línia, la llibreria Fan Set de València, que es va fundar el 2012, té similituds amb l’Espolsada. La seva propietària, Eva Gisbert, ens explica que són dues persones treballant-hi i tenen un fons de 15.000 llibres. Amb tot, veu un panorama i un mapa diferent entre les llibreries independents del País Valencià i les del Principat: “Segons dades de CEGAL (Confederació de Gremis i Associacions de Llibreters espanyola) del 2023, la xarxa de llibreries es reparteix de manera diferent al País Valencià. Hi ha unes 255 llibreries. D’Abacus, només n’hi ha 4. Tampoc tenim grans empresaris filantrops que muntin grans llibreries. Per tant, la situació s’ha d’analitzar de manera diferent. Ací les llibreries que s’obren són xicotetes, tenen una superfície d’uns 100 metres quadrats o una mica més, d’1 o 2 propietaris autònoms, amb un fons d’uns 6.000 llibres, amb un magatzem petit. Això revela que al País Valencià les llibreries que s’obren són sovint un projecte personal, amb la voluntat de ser un centre cultural, d’atenció personalitzada, de vincular els autors amb petits grups de lectors afins, buscar i aconseguir fidelitats i complicitats, allò que es diu crear comunitat. La Fan Set és això, tot i que tenim un fons major i ens trobem enllaçats amb el Centre Octubre, que també ens dóna la possibilitat d’utilitzar el seu espai per a les nostres activitats.”

Eva Gisbert, fundadora de la llibreria Fan Set.

Com Fe Fernández, Eva Gisbert encara és lluny de la jubilació, però comenta: “Al País Valencià el tema del relleu generacional també passa. Precisament, actualment hi ha un parell de llibreries emblemàtiques que els seus propietaris parlen de jubilar-se i de tancar. Són llibreries més grans que la nostra. Però diria que el problema no és tant el relleu generacional com la demanda del mercat immobiliari. El preu del lloguer fa impossible un traspàs i les llibreries emblemàtiques fundades als anys seixanta i setanta són expulsades del centre de València.”

Un cas de relleu generacional el viu actualment la llibreria Embat de Palma, que aquest any celebra el cinquantè aniversari, atès que es va fundar el 1975. Els actuals propietaris, Glòria Forteza-Rey i Francesc Sanchis, es van incorporar al projecte el 1979. És una llibreria literària emblemàtica de les Illes que sí que es troba en la tessitura del canvi de propietaris, perquè Forteza i Sanchis tenen edat de jubilar-se. Francesc Sanchis explica la realitat d’una llibreria independent com Embat dins el context literari actual: “Es dóna una situació doble que no ens afavoreix. Per una banda, la concentració editorial a l’estat és molt forta i competim amb cadenes de llibreries que tenen millors condicions que nosaltres, més marge. Grans empreses com Random House o Planeta arriben a acords amb cadenes com la Casa del Llibre, FNAC, Abacus, etc., i hem de competir amb aquesta gent. Per una altra banda, les petites editorials no professionals també ens porten molts problemes, perquè no tenen cap control de qualitat ni distribució i sovint costa de localitzar un llibre d’aquests segells. Tant la producció de grans editorials com la de les petites ens suposa una despesa de gestió que ens costa d’assumir. Tenim moltes despeses de personal. Les grans cadenes tenen millors condicions i el servei que han de donar és menor.”

La grandesa de la llibreria independent, un centre generador de cultura

A més de la bibliodiversitat que comenta Fe Fernández, les llibreries independents tenen com a grandesa l’atenció personalitzada, la fidelització, i actualment la funció de centre cultural. En aquest aspecte, les llibreries independents han canviat molt, perquè ja no són només establiments que venen llibres sinó que són espais generadors de cultura. A Sanchis li demanem com subsisteixen. Respon: “Tenim una gran complicitat amb el client. Nosaltres som més que una llibreria, som un centre cultural. I això genera una sèrie de complicitats que ens permeten subsistir.”

I la llibretera de l’Espolsada rebla: “S’ha de començar a valorar el paper que fem les llibreries en defensa de la llengua, també. Perquè jo no només venc més llibres en català el dia de Sant Jordi, a la meva llibreria el 80% dels llibres que venc durant tot l’any són en català. I, com jo, moltes llibreries que som a comarques. I això tinc la sensació que no es valora prou. Com tampoc es valora prou sovint per part de les editorials en català. El centralisme de país també ens passa amb això. I l’administració no sé si valora prou la difusió de la cultura en llengua catalana també amb els clubs de lectura que tenim, amb els clubs de lectura infantil… Fem molta feina a favor de la cultura catalana. I així com les editorials tenen moltes subvencions, per a la traducció al català, per a publicar en català, etc., les llibreries no en tenim. I crec que comencem a necessitar una protecció, com a centres culturals que som. La majoria de llibreries tenim una programació mensual al voltant del llibre.”

Fernández continua: “El client assumeix que això ho aporta la llibreria i quan comences a posar preu a algunes activitats, se li fa estrany. Però, és clar, el nostre marge és el mateix que fa vint anys, quan es feien la meitat d’activitats que es fan ara a la llibreria. Avui una part de les activitats que organitzem requereixen persones externes que vénen a fer-les i que cobren uns diners per fer-les. El que no pot ser és que aquests diners surtin del marge del llibreter. I s’ha de poder cobrar per fer aquestes activitats. En aquest sentit, la Institució de les Lletres Catalanes dóna uns ajuts directes a l’autor o al traductor en català per venir a clubs de lectura. Jo com a llibreria l’Espolsada en puc demanar dos per a tot l’any, que els cobra l’autor directament. És clar, jo tinc vuit clubs de lectura, dos és del tot insuficient.”

Les febleses de les llibreries independents

Demanem a Fe Fernández si falta suport de l’administració amb ajuts més concrets i més recursos. Respon: “Tenim una subvenció de l’ICEC que enguany s’ha modificat, però que ens demana de preveure tot el que farem durant l’any, i nosaltres no som com un teatre, treballem una mica sobre la marxa, en funció de les novetats, de la possibilitat que pugui venir un autor… Se’ns demana una previsió que és molt difícil de gestionar. Per una altra banda, no tenim reconeixement per part dels municipis.”

Una llibreria com Fan Set pot viure amb una certa tranquil·litat de tresoreria? Eva Gisbert respon: “Sempre fas equilibris, sobretot quan vols fer una programació cultural potent. Sempre estàs amb el voluntariat, posant-hi hores. I l’administració al País Valencià ja sabem com està en aquests moments amb el llibre en català. No hi podem comptar. Però la Fan Set és una llibreria que sempre ha funcionat sense suport públic. Tenim creades moltíssimes complicitats, moltíssima fidelitat de molta gent i això ens dóna una potència que ens permetrà perfectament tirar endavant i continuar. Jo em veig amb força.”

Però la realitat de les llibreries independents encara és més complexa i les solucions es troben en múltiples direccions. Fe Fernández explica: “Més problemes pel que fa a l’adquisició de llibres de les biblioteques, per exemple, són els contractes menors, que impliquen que una administració pública no pugui fer una despesa superior a tres mil euros sense obrir un concurs. Però els concursos són impossibles de guanyar. Hi ha empreses que es dediquen a presentar-se als concursos per a subministrar llibres a les biblioteques públiques i cada vegada es demanen més coses, perquè en un ajut dóna punts que els llibres estiguin catalogats, que vagin folrats… També puntua que tinguis personal amb discapacitats, que siguis paritari… A la meva llibreria som dues llibreteres i no tenim capacitat per a contractar una persona amb discapacitat. A aquests concursos, s’hi presenten grans empreses que tenen associades fundacions. I, a sobre, s’ha de fer el 15% de descompte. Les llibreries petites no tenim capacitat per a oferir tots aquests requeriments i en quedem fora. I els concursos els acaben guanyant empreses d’Extremadura, de Galícia, de Madrid… I jo sóc del parer que les biblioteques públiques de Catalunya haurien d’oferir en primera instància el llibre en català, però el nivell de burocràcia al qual arribem porta a situacions absurdes com aquesta.”

“Crec que ens trobem en un equilibri molt fràgil i enfortir-lo és tan fàcil com que es respecti la cadena del llibre, i que les escoles comprin els llibres a les llibreries i no directament a les editorials. O només que no haguéssim de fer el 15% de descompte per la venda de llibres a les escoles i biblioteques, moltes llibreries ja respiraríem d’una altra manera. Però, és clar, com que anem tots tant en precari…”, rebla.

Gloria Forteza i Francesc Sanchis, propietaris de la llibreia Embat.

Gisbert aporta un altre element al panorama, aquest amb relació als llibreters mateixos: “L’assignatura pendent, d’una banda, és la manca de professionalització, perquè de vegades muntes una llibreria perquè t’agraden els llibres, però falta la professionalització i la formació. I en aquest sentit és molt interessant la feina que fa l’Escola de Llibreries de la Universitat de Barcelona. Aquí a València es va fer formació durant un parell d’anys després de la pandèmia. Hi hauria d’haver una formació continuada del llibreter. I això ho hauria d’assumir el Gremi de Llibreters. Per una altra banda, sovint falta una planificació estratègica per a saber cap a on anem. Cal planificar a llarg termini. I des del gremi, penso que s’hauria de fomentar la cooperació entre llibreries independents. No sé si a través d’una cooperativa o d’una distribució compartida.”

Les cadenes de llibreries, Abacus i Bookish

I tornant a les llibreries que es troben amb la dificultat del relleu generacional, demanem a Francesc Sanchis de la llibreria Embat, com es projecta a cinc anys vista i el bany de realitat aterra en la conversa: “Ens projectem entrant en una cadena de llibreries. Hem mirat que gent jove entrés en el nostre projecte per acabar traspassant-los-hi, però els que es troben a la quarantena i més joves tenen un projecte vital que no passa per fer de botiguer, perquè implica un canvi d’actituds que no els interessa fer. Que els joves ara es dediquin a aquest negoci com ens hi hem dedicat nosaltres, fent tanta feina, com unes altres llibreries de Catalunya i València… no ho veig.”

Li demanem que si pensa que acabaran absorbits per una cadena de llibreries, com veuen projectes com Bookish o Abacus (La22) i què valoraran de l’operació. Respon: “Abacus, Bookish o altres. Per exemple, a Galícia hi ha Arnoia, que crea una cadena de llibreries per tot l’estat. Mira, per a nosaltres el més important és no canviar l’essència sinó canviar el model de negoci. Això és el que valorarem. El que ens farà decidir és que sigui una cadena tan pròxima com sigui possible a la nostra ideologia i valors. Evidentment, no vendré la llibreria a la Casa del Llibre. Entre la Casa del Llibre i Abacus triaré Abacus. Que no és el cas ni d’una ni de l’altre. Però perquè ens entenguem. I és un parlar, perquè hauria de veure la proposta. De fet, Bookish ens va venir a veure, però cerquen llibreries amb una facturació de més d’un milió d’euros anuals. Nosaltres no arribem a aquesta facturació. Nosaltres treballem amb el món de les biblioteques i hi ha gent que es dedica a les biblioteques que hi estan interessats, però no hi ha res concret. Som de les poques llibreries que ens hem preocupat de donar servei a les biblioteques. Més que ofertes hi ha hagut contactes. És que és complicat treballar a les Illes. El transport triga quatre o cinc dies i així es fa difícil competir amb Amazon.”

I què en pensen Fe Fernández de l’Espolsada i Eva Gisbert de la Fan Set de propostes com Bookish i Abacus/La 22? Gisbert explica: “Desconec la lletra xicoteta i, per tant, no en tinc una opinió formada. Sí que m’agradaria un sistema de cooperació entre llibreries independents, no pas quedar absorbida.”

I Fernández diu: “Abacus va venir a explicar l’operació de La22 al gremi, però no s’ha concretat amb res més i no hem tingut més explicacions. Hi ha una mena de secretisme, que és bastant particular amb Abacus, que no acabes de saber mai exactament el què, però diuen que tenen una preocupació perquè les llibreries petites no desapareguin. Però durant molts anys han fet molt males praxis, que ha contribuït a fer desaparèixer llibreries petites, ara potser no les fan perquè la llei del llibre no les permet i perquè des del gremi se’ls vigila de prop i cada vegada que hi ha una cosa que no funciona se’ls hi diu.”

Continua: “Ara, també et dic que en un futur no sé quina serà la meva situació econòmica i que si mai m’ofereixen alguna cosa, no sé què faré. Ens trobem en aquest punt, que hi ha moltes llibreries que no és que estiguem ofegades, però que les tensions de tresoreria són reals. Perquè els grans grups marquen uns nivells de publicacions brutals i mentrestant ens carreguem un munt de llibres que no tindran cap oportunitat i tornaran als magatzems, que aquest Sant Jordi s’ha vist molt, això. Hi ha un article a VilaWeb de la Mercè Ibarz que ho explica molt bé, “Per una ecologia del llibre”. Aquest fenomen també comença a passar amb la Setmana del Llibre en Català, que si abans potenciava sobretot el llibre de fons, ara ja es focalitza amb la novetat. La roda és molt gran i la sostenibilitat econòmica de les llibreries és fràgil i sempre ens toca fer equilibris i trobar-nos a la corda fluixa i desitjant que no plogui per Sant Jordi…, perquè necessitem un coixí econòmic, perquè tot agafa unes dimensions tan grans que cada cop és més difícil.”

Feia llistes de coses inexistents, llistes llargues, envitricollades, inaccessibles, formoses, memorables, plenes de meandres i satèl·lits, de tempestes d’estiu a la tardor i de tardors amb electricitats forcades, de ferotgies tan dolces com l’aiguamel, de postes de sol i de migracions fracassades d’ocells desapareguts; no hi havia manera d’aturar-me, allò era un no acabar mai mentre s’acaramullaven les llistes de paradoxes gramaticals, de les desaparicions dels bibelots fets a mà i a consciència, de temes per explorar, de les fetes oblidades, dels degotissos verges amb estalactites mil·lenàries, de símils i comparacions invistes, de la compra estantissa per desfer, dels fantasmes del futur, de recopilació de verbs per a relacionar-me amb mi mateix, les evocacions que no havien existit mai, de l’or del temps acabat, dels deliris més reals impossibles, de les convencions més absurdes, de les regles bàsiques per a viure, de les revolucions que no s’assemblaven a cap notícia falsa per rara que fos, les fetes comunes de cada dècada apareixien sempre seguit i es tapaven a balquena, les repeticions de cada instant em deixaven estormiat; tot m’anava de meravella per a escriure aquella llista infinita que em despertava, em feia molt de bé, em ressuscitava i em donava vida a les totes.

Les coses més humils fan l’ofici de claus que obrin espais profunds!

M’agrada una cosa de no dir baratar, moure’m, contradir-me, avançar, progressar, recular, evolucionar, derrapar, engreixar, amagrir-me, envellir, repartir, assentir, avergonyir-me, aturar-me en una fixesa apassionada.

Aquesta àncora fixa em viu, em mata, m’esgargamella, em fa servir, m’afaiçona, m’embolica, em porta enrere, m’abandona, s’absenta, m’aconsella, s’uneix i s’absté, m’emmerda.

I s’obri camins a través de mi!

Ned i sura al meu costat, parl i ella calla, escric i ella llegeix, tenc por i ella està impassible, sofresc i ella està alabada, estic cansat i ella duu un moviment ràpid, estic tranquil i calm i ella està en plena tempesta de trons i llamps i tots els espants, ric i ella caça llàgrimes, call i ella parla amb el seu llenguatge d’impregnació, de fecundació i de do.

Tenc por i alhora una sensació d’irrealitat i d’interpretar un film policíac de sèrie B, una pel·lícula negra amb un paper a la Barbara Stanwyck. Ja saps que he après totes les meves emocions al cinema.

Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?

Sense témer-me’n empès per aquesta obsessió que no em deixa mai somniava estratègies amb el català, imaginava projectes amb el català: agitar-lo sota mà, portar-lo de tornada, donar-li un altre relleu, amarar-lo de perfums antics i obsolets, explorar els àtoms desconeguts, la tinta secreta de les partícules verbals invisibles, trobar dimensions sonores noves, prendre’l com un tot, inventar una prosa elèctrica, sincopada, ràpida, seca i musical, desenclavar-lo, recuperar-lo per tots els cantons en la seva llibertat,  proclamar el dret a les bestieses i als desbarats, veure’l de defora i el més lluny possible, en l’antimatèria, en els forats negres, en els buits, en les galàxies  llunyanes, en una bogeria silenciosa amb el desig de ritme i de fibres.

Ho deixaré tot fet malbé d’empremtes vocals que no hi haurà llixiuet per esborrar-les.

Gemec: allà on no hi ha ruïnes no hi ha resurrecció!

Perplex: és allò que no serveix per a res que cal salvar!

Afirm: tota escriptura és en si una reescriptura.

Estorat: cerc una atenció i una perseverança que superin de molt les possibilitats ordinàries.

Passatge: si coneixem els inicis coneixem els finals, em diu l’amic Tshai Chhen.

I deix inacabat el crit de l’escrit mentre les meves paraules esqueix dins les cordes vocals del cor: he pegat de morros (tocat de morros) damunt la terra prima de call vermell, he travelat amb les garbes primerenques, i he enfollit amb la grogor tendra dels rostolls que fan olor de blat segat de fresc per les mans de la vida perdurable.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXV.mp3

El mandat a l’Ajuntament de Barcelona ha entrat en una fase estranya. El batlle Jaume Collboni continua governant tot sol i ha hagut de renunciar al pressupost, però l’oposició també té fronts oberts. Junts, la formació que va guanyar les darreres eleccions amb l’estendard de Xavier Trias, encara no té un relleu clar. En aquesta entrevista, el president del grup municipal, Jordi Martí Galbis, fa balanç dels primers dos anys de mandat i esperona el seu partit perquè triï aviat candidat. Ell té propostes per a la ciutat, diu.

—Els socialistes parlen de “normalització institucional”. Trobeu que som en un moment de “normalització institucional”?
—No n’hi pot haver. Ni a Barcelona, ni a Catalunya. Hi ha una conjuntura que, per més que ho intentin, no es pot apaivagar. El país té molta potència i missions per acomplir. És veritat que hi ha normalitat en el dia a dia, però no vol dir que hi estiguem conformes. És una normalitat que no dóna resposta als problemes de la ciutat.

—Per què no hi esteu conforme?
—És evident que a Catalunya tenim una situació que, malgrat els esforços del Partit Socialista per a fer veure que no existeix, existeix: tenim molts reptes pendents de resoldre. Del punt de vista nacional, econòmic, social, de les infrastructures. Som vuit milions i de vegades sembla que hi hagi recursos per a sis. Hi ha un fet migratori que ens marca el present i el futur. Hi ha molt pocs motius per a considerar que hi ha normalitat. A Barcelona, a més, hi ha un govern en minoria que respon al projecte polític del germà gran, que és el PSC del president Illa. L’alcalde de Barcelona ha de liderar la capital d’una nació, i Collboni té vocació de ser alcalde de la segona ciutat espanyola.

—Quin balanç feu fins ara del mandat de Jaume Collboni?
—Negatiu. Crític. Barcelona és una gran ciutat, una gran capital de país, amb molta potencialitat, molta energia positiva que fa que la ciutat vagi endavant, però aquesta energia ve de les entitats o de les empreses, més que del govern municipal. Les coses no funcionen prou bé. Tenim un govern en minoria incapaç d’aprovar pressuposts i incapaç d’armar un govern de coalició. La seva obsessió ha estat fer un tripartit i ni els Comuns ni Esquerra no han entrat al govern, i dubto que hi entrin. Tenim deu regidors que no arriben enlloc.

—Què n’allunya Junts?
—No hi tenim gens d’interès. No creiem en aquest govern, nosaltres. No creiem en aquesta manera de fer política ni tampoc en aquest lideratge, que és molt frívol. És un lideratge omnipresent perquè els mitjans es fan ressò de les tres coses que fa cada dia, però frívol. No fa allò que ha de fer: assegurar l’estabilitat, tenir pressupost i pactar grans projectes. La gent de Junts som en una altra pantalla. Volem fer veure que som l’alternativa i guanyar el 2027.

—Hi ha cap gest concret o cap rectificació que podria fer Collboni per a recuperar la confiança amb el vostre partit?
—No. El senyor Collboni es pensa que pot fer de tot amb tothom, i la vida no funciona així. Quan prens una decisió estratègica com la de voler fer un tripartit i bandejar les propostes que vam fer amb en Xavier Trias, has de ser conseqüent. Que sigui conseqüent amb la decisió de dependre d’uns socis que no són de fiar, perquè no són al govern, i que tan sols aspiren a ser crosses. Una altra cosa és que volem que la ciutat funcioni i continuem fent propostes.

—Fa unes quantes setmanes vau votar conjuntament d’impulsar la millora de la capacitat de l’aeroport de Barcelona. Va ser conjuntural, doncs?
—Les nostres iniciatives les fem amb voluntat que s’aprovin i es duguin a terme. No només per a fer soroll. Si fem propostes d’economia, de seguretat, de comerç, de polítiques socials, és perquè volem que el govern les dugui a terme. Tenim dos anys amb desenes d’iniciatives de Junts aprovades, però el govern no n’ha dut cap a terme. Cal dir que en seguretat intenten d’aplicar mesures que nosaltres hem proposat els últims cinc o sis anys.

—Per a Jordi Martí, quins són els tres grans problemes de la ciutat?
—Forçosament ens n’hem d’anar als problemes que assenyalen els barcelonins, segons les eines demoscòpiques que tenim. I solen dir que els grans problemes són la inseguretat, l’accés a l’habitatge, les qüestions relacionades amb la mobilitat i el manteniment i la neteja. Ara sembla que hi ha dades provisionals que apunten una certa millora en els fets delictius; ja veurem si es consolida, però sis mesos no són prou per a saber si la tendència canvia. Els grans fracassos de Collboni són la inseguretat, perquè els socialistes en tenen la cartera des del 2019, i l’accés a l’habitatge, que fa uns quants anys era la sisena preocupació i ara ha pujat a dalt de tot.

—Quin seria el segell personal de Jordi Martí per a solucionar aquests problemes? En què seria diferent de Xavier Trias o de Quim Forn?
—Em declaro un fervent seguidor i deixeble d’en Xavier Trias. Vaig ser regidor de Presidència i Territori durant el seu govern i sé què és governar per a tothom, amb ambició de ciutat i de país. Amb diàleg permanent i col·laboració público-privada. Som de generacions i caràcters diferents, però els valors essencials que ha tingut Xavier Trias a l’hora de fer política són els que hem de tenir presents. Què hi podria aportar, jo? Passió per la ciutat, per la gent i per les transformacions necessàries, amb prioritats clares, i amb les banderes de l’ordre i de la justícia social.

—Una de les grans habilitats polítiques de Xavier Trias, no sé si hi esteu d’acord, era la seva capacitat de seduir alhora una part de l’establishment de la ciutat i un gruix de votants de classe mitjana o treballadora. Vós com porteu la relació amb l’establishment?
—La meva obligació com a regidor i com a president del grup municipal és tenir la màxima col·laboració i relació amb tots els actors de la ciutat. Ho intentem cada dia i crec que ens en sortim. Crec que tinc una bona relació amb aquestes entitats i institucions que podem conceptualitzar d’establishment, però també una relació de molta proximitat amb entitats veïnals, plataformes i grups. Haver estat regidor del districte a Sants-Montjuïc t’obliga i t’ensenya a estar al servei de la gent les vint-i-quatre hores del dia.

—Esquerra i els Comuns parlen del senyor Collboni com un dels batlles més de dretes, diuen, de la història del PSC. Vós us en considereu, de dretes?
—Van ser els Comuns, que el titllen de dretà, i el PP, els qui van votar Jaume Collboni. Ara diuen això, però hi ha hemeroteca. Tot té un origen i unes arrels. El van votar a canvi de res. De dretes no sé si ho és, el senyor Collboni, però segur que no fa polítiques de progrés. Hi ha crisis en molts aspectes: gent que viu malament a la ciutat, gentrificació, turismofòbia, massificació turística… Tot això s’ha produït mentre ell governava. Jo, si fos candidat, ho seria de progrés real, no pas de façana ni d’etiqueta. Junts és una força de progrés i transformadora en l’àmbit polític i el social.

—Ara apuntàveu la massificació turística com un dels problemes de la ciutat. Cal fer autocrítica per com va créixer el turisme durant el mandat de Xavier Trias, precisament?
—D’autocrítica, se n’ha de fer sempre, per salut democràtica i social. Ara bé, posem les coses al seu lloc. Nosaltres vam governar quatre anys, només. Els socialistes en fa més de quaranta que governen. Tenen deu vegades més responsabilitat que nosaltres. El turisme s’ha de gestionar. Hi ha hagut èpoques en què calia fer-ne promoció i captar oferta i inversions. Ara, la gestió del turisme a Barcelona fa uns quants anys que falla. L’època de la promoció clàssica ha passat i s’ha de fer una gestió intel·ligent per a captar un turisme bo i diversificat. Els responsables de la situació actual són la senyora Colau i el senyor Collboni.

—Durant el mandat de Trias, les llicències turístiques van créixer com mai.
—Es van congelar… Es va regularitzar el que hi havia. No se’n va donar ni una més. En aquests moments, tenim les mateixes exigències que hi havia el 2014. Això ho va fer un alcalde nacionalista com el senyor Trias. Una altra cosa és que després s’ha fet molt malament. La senyora Colau, amb la bandera de la turismofòbia, i el senyor Collboni fent seguidisme de la turismofòbia, han aconseguit que tinguem un turisme desbocat, que tinguem una oferta d’habitatge assequible a zero, amb uns preus espectaculars, i una tensió interna molt important.

—Amb la immigració hi ha un problema, a Barcelona?
—No tenim un problema amb la immigració. Tenim un problema de resposta de les administracions que operen a Barcelona, l’ajuntament i, especialment, la Generalitat, de donar serveis a la gent. Una altra cosa és la regulació de la immigració il·legal, però amb els qui treballen i contribueixen a la ciutat i al país, no hi tenim cap problema. El problema és amb la gestió de la immigració a escala general. Hem de donar serveis i finançar les polítiques públiques per a donar-ne a la gent que ja viu aquí.

—Ho dic perquè dieu que som vuit milions però tenim uns serveis públics o unes infrastructures pensades per a sis. El govern preveu arribar als deu aquests anys vinents. Podeu desenvolupar per què us sembla un problema?
—Si no tenim prou recursos per a donar els serveis de qualitat que es mereixen vuit milions de catalans, no podem admetre, sense fer res més, de ser deu milions d’habitants. No podem. Hem de tenir les eines i el finançament per a donar aquests serveis. Primer als sis i, ara, als vuit, estem amb dificultats molt importants. En aquests moments, plantejar, com diu no sé qui, que hem de ser deu milions, és inconcebible. Hem de ser molt exigents amb qui té els diners, que no són a Catalunya, sinó a Madrid, perquè hi hagi el finançament adequat a Barcelona i a Catalunya per a donar resposta a tothom qui hi viu i hi treballa. Cosa que ara no passa. Tota la vida hem tingut gent de fora que ha vingut, s’ha integrat i ha col·laborat. I això és bo. Però amb recursos suficients. Una altra cosa és la immigració irregular, i a Barcelona tenim un problema de multireincidència. La llei d’estrangeria ja preveu que en certs casos, els irregulars multireincidents s’han de poder expulsar. Però això és un tema paral·lel.

—És només una qüestió de finançament o també de model econòmic?
—Tot. Per això a Junts posem tant d’èmfasi en la delegació de competències integrals en matèria d’estrangeria. Si no tens el poder, no tens els recursos, i sense recursos no pots donar serveis als teus conciutadans. Ara, sí: també és un tema de model. Necessitem una economia més puntera, més capaç de generar recursos i més diversificada. No podem apostar eternament per una economia de serveis exclusivament. Hem de tenir serveis i turisme, però també indústria, tecnologia i inversions punteres. Hem de tenir de tot sense renunciar a allò que funciona.

—Expliqueu, a hores d’ara, la vostra proposta per a modificar la norma que obliga a destinar a habitatge assequible el 30% de les grans promocions o rehabilitacions.
—El ple ja ens va aprovar una proposta per a flexibilitzar-la. Volem que la mesura funcioni i, perquè funcioni, s’ha de pactar amb el sector. El sector de la promoció i de la construcció, que és qui l’ha d’aplicar, ha d’estar en condicions de fer-ho. Hem de fer que aquesta mesura sigui factible. Proposem la flexibilització del 30% com una mesura més de les moltes que s’han de fer perquè hi hagi més oferta d’habitatge de protecció a la ciutat i al país.

—A París, per exemple, l’apliquen amb una quota del 50%. Què fa, segons vós, que ací s’hagi de flexibilitzar i, en canvi, a París, els funcioni?
—Hi ha dos motius principals. Primer, que París i unes altres ciutats europees comencen a fer polítiques serioses de promoció d’habitatge de protecció oficial a partir de l’any 1946, quan s’acaba la Segona Guerra Mundial. Tenen anys d’avantatge. Com a Àustria, per exemple. Són llocs que no parteixen de zero, com nosaltres. Segon, que als països seriosos i a les ciutats ben governades, les coses es fan amb consens. Les mesures s’han de pactar amb els sectors implicats i això, aquí, en els últims anys no s’ha fet.

—Una cosa és tenir un tarannà dialogant. Però, per a fer polítiques d’habitatge que compensin la deriva del mercat, no us sembla necessari que de vegades els poders públics trepitgin interessos privats?
—És que ja ho fem. La reserva del 30% d’habitatge de protecció oficial afecta interessos privats. Nosaltres estem d’acord amb la regulació, i que en aspectes puntuals i molt estratègics el poder públic intervingui en l’àmbit privat. Però la regulació ha de ser bona tècnicament i hi ha d’haver un pacte amb els privats. El sector privat de Barcelona accepta la reserva del 30%; va contra els seus interessos, però ho accepta. Ara bé: ho accepta si l’aplicació és pràctica i es pot dur a terme.

—Parlem de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Cap on hauria de caminar, institucionalment?
—Primer va funcionar com un contrapoder a la Generalitat i, després, amb l’impuls i el compromís directe de Xavier Trias, es va fer un acord el 2010 per a fer una llei que en consolidés una nova estructura institucional i de gestió. Ara, l’Àrea Metropolitana ha de consolidar el seu paper, el seu rol institucional i les seves competències. Hi ha molta feina a fer; tenim reptes d’aigua, de gestió de residus, de mobilitat, de transport públic. Obre noves carpetes, i està bé que ho faci, però respectant sempre les competències de les altres administracions. La cosa important de l’Àrea Metropolitana és que no torni a ser allò que va ser anys enrere, un contrapoder. Hem de vigilar molt que no hi hagi duplicitats.

—Hi ha ciutats mitjanes que perceben que no tenen els recursos institucionals o administratius per a igualar la velocitat amb què avança l’Àrea Metropolitana.
—Aquí hi ha dos debats. Dos problemes. Un és el que generen alguns socialistes quan plantegen de manera poc encertada “la Barcelona dels cinc milions”. Tal com ho expliquen, genera rebuig, greuge, por. No és la línia que s’ha de seguir. L’altre problema és que, realment, hi ha ritmes de progrés i de creixement diferents. La gent del delta de l’Ebre o la gent dels Pallars tenen motius, com nosaltres, per a tenir no només por, sinó també moltes prevencions respecte de segons quins discursos. L’equilibri territorial és competència del govern del país, que ha de garantir que els ritmes de creixement del país siguin tan semblants com sigui possible als de Barcelona. No podem tenir un país a dues velocitats.

—A banda la responsabilitat de la Generalitat, què pot fer Barcelona per reduir aquesta sensació de distanciament amb les altres parts del Principat?
—Discursivament, Barcelona hauria de fer com feia l’alcalde Trias: insistir que Barcelona és la capital de Catalunya i està al servei de Catalunya. No és un discurs buit, té una traducció: la capital ha de col·laborar amb projectes que facin la resta de municipis del país. Ho vam fer quan governàvem, amb convenis i promoció conjunta de projectes. A més, l’Ajuntament de Barcelona ha de ser generós. La gent de Torredembarra i de Palamós, no solament dels municipis metropolitans, han de saber que si tenen un interès prioritari poden comptar amb l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat ho ha de fer per competència i l’Ajuntament de Barcelona, per generositat i per capitalitat. Això es va deixar de fer durant el mandat d’Ada Colau, i Jaume Collboni fa dos anys que és al càrrec però tampoc no ho fa.

—Quan espereu que s’aclareixi qui serà el candidat de Junts a les eleccions del 2027?
—Espero que aviat. Hem de tenir candidat tan aviat com sigui possible. És en mans del partit.

—Hi haurà unes primàries a l’americana?
—Són cultures polítiques molt diferents. La cosa ideal seria que hi hagués un candidat o candidata de consens ampli. No vull entrar en debats nominalistes, ni en debats de primàries. No és pràctic. El lideratge és millor que sigui per consens.

—Vós treballeu per arreplegar aquest consens?
—No treballo en cap línia concreta. La gent del partit, tant a Barcelona com a Catalunya, saben que estic a disposició del partit per a això i per a moltes altres coses. Les meves credencials són una dedicació per a Barcelona al 100% des del 2011, i la gent del partit ho sap. Estaré al servei del projecte sigui qui sigui el candidat, evidentment.

Ja fa dues hores de l’apagada i no hi ha manera de posar-se en contacte amb ningú, ni de saber res. I quan són gairebé les tres de la tarda encara no ha comparegut ningú del govern per dir què ha passat, ni què cal fer amb la canalla que tenim a l’escola, ni què recomanen respecte del transport públic, que hem tingut temps de saber que el metro i els trens s’han aturat. Ja sabem que és una apagada que afecta pràcticament tot el país –tret de les Illes i de Catalunya Nord, que ja és significatiu–, i tota la península ibèrica. Però no ha comparegut ningú, ni que sigui per tranquil·litzar la gent, per dir que no saben per què ha passat, però que hi treballen, i unes quantes recomanacions. Som a la redacció, al Raval, i hem d’anar fins a Santa Coloma de Gramenet abans no sigui l’hora de sortida de les escoles. Ja sabem que són en bones mans i que no els deixaran sols, que si convé allargaran l’horari fins que tots els pares els hagin pogut recollir; però ho suposem, perquè no ha sortit ningú a dir res. Tot són suposicions.

Cues per a pujar als autobusos, al centre de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Cap taxi lliure, tots els autobusos plens a vessar, i les parades amb unes cues llarguíssimes. Haurem d’anar a peu, començant per la ronda Universitat, cap a la Gran Via, col·lapsada de cotxes, cap semàfor en funcionament, clàxons, nervis, la travessem, avançant fins a la rambla de Catalunya. Les voreres són plenes de gent atrafegada, que prova d’arribar a peu a algun lloc, segurament lluny, com nosaltres. No sabem la distància, no ho podem mirar al mòbil, però deuen ser ben bé deu quilòmetres. No hi ha cap alternativa. I mentre avancem, engeguem la ràdio, amb el petit transistor que miraculosament dúiem oblidat al fons de la motxilla, amb les piles comprades al paquistanès del carrer de Joaquim Costa, només efectiu, res de targetes.

I amb la ràdio mantenim un fil d’informació sobre les poques coses que se saben, mentre caminem apressadament, amb el sol que ja escalfa molt, massa, la jaqueta que tan bé anava a primera hora, ara fa nosa. Anem rambla de Catalunya amunt, esquivant gent, hi ha una gentada, una riuada de gent amunt i una altra riuada avall. A les terrasses dels bars encara hi ha força clients asseguts, amb un aire contemplatiu i despreocupat, n’hi ha que xerren animadament, hi ha turistes que no acaben d’entendre què passa, però que s’ho prenen amb parsimònia, que fan un got i comenten això tan estrany que s’esdevé davant seu, com espectadors d’una representació teatral descomunal.

Col·lapse de trànsit al centre de Barcelona el dia de la gran apagada (fotografia: EFE).

A la cantonada amb el carrer del Consell de Cent, tombem a la dreta i avancem ràpidament amb l’objectiu d’arribar fins a la Meridiana: més turistes despistats, com un que demana a un agent de la Guàrdia Urbana atabalat i que prou feina té a endreçar el trànsit per on ha d’anar per arribar a la Catedral, que el Google Maps no li funciona; com els que van al pis de dalt del bus turístic contemplant l’estampa inèdita d’una ciutat sencera sense llum, al caire del caos.

A les escoles alguns pares ja passen a buscar els nens, i al cap s’hi barreja de tot: la preocupació per com estaran els teus, que segur que deuen estar bé, és clar; per allò que tens al congelador i que hauràs de llençar si això s’allarga tant com sembla, i va venint contínuament al pensament aquella minisèrie de fa quatre anys o cinc, El col·lapse, que començava amb una apagada sobtada i generalitzada de la llum… Vet ací una benzinera, plena a vessar de cotxes que fan cua, els conductors impacients, no tothom pot pagar perquè els datàfons no funcionen –ai, el capítol aquell de la benzinera, què deu passar.

A tot arreu gent i més gent, caminant de pressa i atabalada, cares empipades, cares de por, cares de preocupació, cares de resignació, ara una metgessa amb la bata de color verd, ara unes estudiants que comenten que potser han estat els russos, i el contrast amb aquests altres turistes que degusten uns nyoquis tranquil·lament en una terrassa d’un restaurant italià del Consell de Cent.

Però encara no ho havíem vist tot. Arribem a la Meridiana, disposats a enfilar-la sencera cap amunt, per poder agafar, finalment, el passeig de Santa Coloma després d’haver vorejat tot Sant Andreu. I ens hi trobem una riuada immensa de gent, a la Meridiana, provant de sortir a peu de Barcelona, com un èxode, en un caos de trànsit col·lapsat, de guàrdies urbans xiulant desesperadament per provar de controlar aquesta corrua de vehicles que sembla que vessaran, tant en sentit sud com, especialment, en sentit nord, de sortida de la ciutat. Tothom se’n vol anar.

Ja són les quatre de la tarda tocades i la prioritat de tota aquesta gent és marxar d’alguna manera de Barcelona, perquè aquesta gran apagada ha agafat gairebé tothom a la feina, a lloc, en una ciutat que cada matí a primera hora xucla milers de treballadors, estudiants i gent que ha de menester algun servei essencial i que, a la tarda i al vespre, els escup novament cap enfora, com en un moviment de sístole i de diàstole que es repeteix cada dia. Quan se n’ha anat la llum, tothom era dins.

I tota aquesta gent s’afanya a tornar sabent que no funciona res. O gairebé res, perquè bé que hi ha comerços que es resisteixen a tancar, supermercats i botigues d’alimentació on hi ha cues de gent que ja comença a fer aprovisionament, d’aigua, d’ous, de conserves, i la síndrome del paper higiènic. Els botiguers hi ajuden, i la veïna que va a comprar el pa i que no duu a efectiu, la fornera ja la fia. En moments com aquest també emergeix la solidaritat, s’obre pas entre nervis i instint de supervivència.

Ens acostem a l’estació de Fabra i Puig i sentim per la ràdio que, finalment, compareix la consellera d’Interior, Núria Parlon. Ja era hora. No dóna gaire informació, ningú sap per què s’ha apagat la llum de tota la península ibèrica, però diu que es treballa per al restabliment del subministrament –ja hem sentit fa una estona que Red Eléctrica preveu que torni la llum en un període entre sis hores i deu–, que els Mossos d’Esquadra dupliquen la capacitat operativa, i que els pares estiguin tranquils que podran deixar els nens a les escoles fins que els vagin a recollir. I ens ho diu quan ja gairebé és l’hora de la sortida, quatre hores després de l’apagada.

A Fabra i Puig l’estació d’autobusos és un espectacle de cues llarguíssimes de gent que fan esses per no haver d’envair la calçada de la Meridiana, d’autobusos plens a vessar que en surten amb feixuguesa, i de molts nervis –a la cua!, a la cua!–, ningú aquí sap quan podrà arribar a casa, però tothom sap que en té per hores. I amb la incertesa de què deu haver passat i el neguit de comprovar que encara ningú al govern espanyol no ha sortit a dir cap causa, cap hipòtesi, mentre circulen rumors de tota mena sobre un ciberatac orquestrat per Rússia. De sobte el mòbil vibra, desenes de missatges hi entren de cop, una trucada perduda de l’àvia, li truquem i –miracle– agafa la trucada, ja va ella a recollir la canalla. La llum no ha tornat pas, són flaixos de connexió que vénen de tant en tant i acaben fugint de seguida. Però respirem.

Entrem a Sant Andreu de Palomar, pels carrerons no hi ha tanta gent. A la plaça de Miquel Casablancas veiem que la parada de l’M-19, l’autobús que ve de Can Ruti i que va cap a la Vall d’Hebron, no és gaire plena; en canvi, un tros més enllà, hi ha una gentada a la parada de la mateixa línia en el sentit contrari. Arribem al passeig de Santa Coloma i passem per sobre del punt en què la ronda Litoral connecta amb la C-58 i amb la ronda de Dalt, al nus de la Trinitat: els carrils d’entrada a la ciutat van prou fluids, però els de sortida van molt plens, els cotxes han d’avançar lentament per sortir de la ciutat.

Passem finalment el pont que travessa el Besòs i que t’endinsa a la ciutat. Aquí hi deu haver alguna antena de telefonia que funciona perquè se’ns descarreguen un munt de missatges de WhatsApp i de notificacions de notícies, però no podem enviar res, ni trucar. Al passeig de Llorenç Serra, comerços tancats o a les fosques, i un ambient més tranquil que no el del bullici de Barcelona. Al cap d’una estona ja som a casa, amb les plantes dels peus masegades i ben suats. Han passat dues hores d’ençà de la sortida del Raval.

Aquí, al centre de Santa Coloma, de flaix de connexió, cap ni un. I ens estarem a les fosques i incomunicats set hores més –si bé els veïns del carrer de més enllà ja tenen llum a les vuit del vespre, el Condis del carrer de baix, també–, fins que gairebé a mitjanit tornarà la llum, i resistirà. L’endemà els trens encara no aniran, però ens diran que el cent per cent del servei s’ha restablert i que el país funciona i que investigaran què ha passat, que ningú no descarta res. I resta la sensació que et volen fer veure que aquelles dotze hores han estat com una mena de malson i prou. Una cosa desagradable que no s’hauria de repetir més, però que gairebé tothom diu i sap que pot tornar a passar.

amb l'actuació del Duet Xarop de Nit - Lloc: Ateneu Arenyenc

Dues balenes han estat filmades mentre s’alimentaven a molt poca distància de la costa de Cadaqués (Alt Empordà), dins el parc natural del Cap de Creus. L’escena, captada ahir cap al tard, mostra dos rorquals comuns, la balena més gran que es pot veure habitualment a la Mediterrània.

Els cetacis han estat albirats pel director del parc natural, Ponç Feliu, i els seus acompanyants. En veure de lluny les balenes, han decidit d’aturar el motor de l’embarcació. Amb sorpresa, han vist com les balenes s’hi acostaven tranquil·lament i les han pogudes observar de molt a prop. Feliu ha publicat uns vídeos a Instagram en què es veu clarament com s’alimenten amb la boca oberta.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ponç Feliu (@poncfeliu)

Un moment viscut amb emoció

Feliu ha explicat a Instagram que van sortir des de Llançà amb l’objectiu de mirar ocells marins: “Vam arribar a tocar la Massa d’Oros, a la Punta de Cap de Creus, vàrem aturar el motor de la barca i vam esperar. A més d’ocells de tempesta i baldrigues de tres espècies van aparèixer aquestes dues meravelles enmig del silenci. Només sentíem el seu respirar i com esquitxaven l’aigua amb les aletes quan es retorçaven per engolir grans volums d’aigua mentre s’alimentaven.” I afegeix: “Quan tornàvem, ja fosquejant i sota la lluna creixent, no paràvem de pensar que afortunats som de tenir aquestes joies a casa nostra!”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ponç Feliu (@poncfeliu)

Una espècie majestuosa i habitual a la Mediterrània

Aquest tipus d’albiraments no són inusuals, però sempre criden l’atenció per la proximitat i per la majestuositat dels animals. A més, reforcen la importància del Cap de Creus i, en general, de la costa de l’Empordà com a ruta habitual de pas per a molts mamífers marins.

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) pot arribar als vint metres de llargària i pesar més de setanta tones. És el segon animal més gran del món, només superat per la balena blava, i visita sovint el nord de la Mediterrània entre la primavera i la tardor, quan s’hi desplaça per alimentar-se.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ponç Feliu (@poncfeliu)

El BBVA diu que els compromisos que ha assumit amb la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) sobre el manteniment del crèdit en l’OPA sobre el Banc Sabadell cobreixen la gran majoria de les petites i mitjanes empreses catalanes.

L’OPA del BBVA al Sabadell, en mans del govern espanyol després del vist-i-plau de la CNMC

“És un compromís molt potent”, ha dit el conseller delegat del banc basc, Peio Belausteguigoitia, en unes declaracions difoses als mitjans. El directiu es refereix al punt 8 dels compromisos, que tracta sobre les línies de circulant i el finançament a pimes. L’impacte de l’operació en aquestes empreses és un dels aspectes més qüestionats, sobretot per part del teixit empresarial català.

Segons el punt 8.2 del document acordat dimecres passat, si prospera l’OPA, el BBVA es compromet a mantenir el volum de crèdit a les pimes on el BBVA, el Sabadell o la suma dels dos representi el 85% o més de l’exposició bancària. A més, en el cas de Catalunya i les Illes, aquest llindar baixa fins al 50%.

El PSIB ha fet una crida a participar en la Diada per la Llengua, que es farà el 10 de maig a Santa Maria (Mallorca), en resposta dels atacs del govern del PP al català per a poder aprovar el pressupost.

En un comunicat, l’ex-presidenta i secretària general del PSIB, Francina Armengol; la secretària general dels Socialistes de Mallorca, Amanda Fernández, i la secretària de Cultura, Pilar Costa, s’han reunit amb una delegació de l’Obra Cultural Balear (OCB), encapçalada pel president, Antoni Llabrés, i Neus Picó. La reunió ha servit per a expressar la preocupació compartida pels retrocessos que, segons els socialistes, impulsa el govern de Marga Prohens per aconseguir el suport de Vox al pressupost.

Prohens, disposada a vendre la llei de memòria democràtica en canvi del pressupost

La diputada Amanda Fernández ha advertit: “El PP torna a posar la llengua pròpia en venda. Cada pic que ha de pactar un pressupost, el primer que posa damunt la taula per tenir els vots de Vox és el català, la cultura, l’educació i la memòria democràtica. És el PP de sempre, que empra la llengua com a moneda de canvi per un grapat de vots, per a fer enrere drets, llibertats i serveis públics, mentre ningú no resol problemes com l’accés a un habitatge digne o la saturació turística.”

El PSIB també denuncia la voluntat del govern del PP d’afegir més centres al pla de segregació lingüística, “un pla que tota la comunitat educativa ja ha rebutjat”. A més, afegeixen que el PP vol arraconar i eliminar el català com a requisit per a treballar a les empreses públiques de l’Ajuntament de Palma i imposar un model que, recorden, ja fou rebutjat l’any passat per més de quaranta mil persones en la Diada per la Llengua.

Fernández ha recordat unes paraules del president de l’OCB, Antoni Llabrés, durant la diada de l’any passat: “La presidenta Prohens ha de triar entre estar amb el poble de Mallorca o agenollar-se davant el feixisme. Si fa això segon, direm que no. Serem un mur de contenció davant l’atac a la nostra llengua i totes les obsessions dels ultres.”

En aquesta situació, Armengol i Fernández han expressat el suport total del PSIB-PSOE a l’OCB i a Joves per la Llengua en l’organització de la Diada per la Llengua, i han afirmat que el PSIB deia sí a la llengua.

IB3 oferirà dilluns en directe el partit de futbol entre el Girona FC i l’RCD Mallorca, un partit clau per les necessitats extremes de tots dos equips. El Mallorca necessita els tres punts per a continuar amb opcions d’accedir a una plaça per a competicions europees, i el Girona per a escapar del risc de baixar a la segona divisió. El matx es disputarà a l’estadi municipal de Montilivi (Girona) a les 21.00, però la cobertura prèvia començarà a les 20.10.

La transmissió televisiva anirà a càrrec de Toni Terrades, amb comentaris tècnics de Lluís Carreras –ex-jugador i ex-entrenador del Mallorca–, i connexions a peu de gespa amb el periodista esportiu José Manuel Peña. La prèvia i el postpartit seran conduïts per Melisa Aliaga, amb les valoracions dels analistes Miki Garro i Raül Pareja.

Aquest serà el quart partit que IB3 Televisió emet en obert aquesta temporada de la lliga de futbol.

A IB3 Ràdio la transmissió començarà a les 19.00 amb dues hores de prèvia i s’allargarà fins a la mitjanit. La presentació serà a càrrec de Marta Sanpas i Juan Gabriel Bauzà. Toni Fuster narrarà el partit, amb Miki Verger al micròfon sense fil i comentaris de Raül Pareja i Pau Cendrós.