L’enviat especial de l’ONU per a Síria, Geir Pedersen, ha condemnat enèrgicament els atacs israelians contra territori sirià, que ha qualificat de vulneracions cada vegada més greus de la sobirania del país. En un comunicat, ha denunciat especialment els bombardaments contra Damasc i més municipis.

Divendres, les autoritats sirianes van denunciar la mort de quatre civils a causa d’un atac israelià a la regió de Sueida, al sud del país. Tot plegat, en un context d’escalada de la violència a la regió i després del reconeixement d’Israel que va bombardar la rodalia del palau presidencial de Damasc.

Una part d’aquesta violència deriva dels enfrontaments entre faccions de Sueida arrenglerades amb les noves autoritats sirianes i el denominat Consell Militar de Sueida, un grup armat oposat al nou govern i encapçalat per Tariq al-Xufi. Aquest grup recorda els vincles gihadistes d’alguns dirigents sirians, mentre que els seus detractors diuen que actua al dictat d’Israel.

A la crisi també hi té un paper el líder espiritual de la comunitat drusa, Hikmat al-Hijri, que ha criticat les maniobres del règim sirià, tot i que encara no és clara l’abast de la seva implicació.

La tensió ha augmentat encara més arran de la difusió d’un missatge considerat insultant cap al profeta Mahoma, atribuït a un clergue drus. El missatge ha desencadenat una onada de “incitació sectària” que s’ha escampat per la regió de Sueida, on viu una part important d’aquesta minoria religiosa. De moment, la violència ja ha causat més d’un centenar de morts.

La comissària de Cooperació i Desenvolupament de la Unió Europea, Hadja Lahbib, també ha expressat la seva preocupació per aquesta nova escalada de tensió. “Insto a posar fi immediatament a la violència i exhorto totes les parts a respectar el dret internacional humanitari i a garantir la protecció de tots els civils, sense discriminació, inclosos els treballadors humanitaris”, ha dit a X.

Alarmed by the unfortunate escalation of violence in Syria.

I urge an immediate end to the violence and call on all parties to respect International Humanitarian Law and ensure the protection of all civilians, without discrimination, including humanitarian workers. https://t.co/I6fGEo2Suw

— Hadja Lahbib (@hadjalahbib) May 3, 2025

El Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) avisa que avui, a partir del migdia i fins a la nit, hi ha risc que se superi el llindar d’intensitat de pluja –vint litres per metre quadrat en trenta minuts– a la Catalunya Central. També s’espera pluja intensa, però amb una acumulació menor, a la Cerdanya, el Ripollès, el Rosselló, el Vallespir, Conflent i el Capcir. Demà i demà passat, els xàfecs es faran més generals i arribaran a gran part de Catalunya en diferents franges horàries.

Els xàfecs poden anar acompanyats de tempesta, i localment també de calamarsa o pedra petita. A més, es preveuen ratxes fortes de vent en alguns punts, si bé la distribució geogràfica del fenomen serà localitzada.

Arran d’aquesta situació, Protecció Civil ha actualitzat el pla INUNCAT i el manté en fase d’alerta. Aquest pla ja era actiu per l’escenari 1 del pla d’emergència de la presa de Rialb, motiu pel qual no s’ha decretat una nova pre-alerta tot i el risc meteorològic. Météo-France ha activat l’alerta groga a totes les comarques nord-catalanes.

D’una altra banda, l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) manté activa una alerta groga al centre del País Valencià per acumulacions de pluja i tempestes. La previsió indica que avui es poden acumular vint litres per metre quadrat en una hora i que hi ha risc de calamarsa.

Demà, l’alerta groga es desplaçarà cap al nord del País Valencià, on continuaran les possibilitats de tempesta i de precipitació amb calamarsa.

El Partit Laborista del primer ministre australià en funcions, Anthony Albanese, ha guanyat amb majoria absoluta les eleccions federals d’Austràlia. Ha aconseguit el control de 77 dels 151 escons de la cambra de representants del parlament australià.

Mentrestant, la Coalició Liberal-Nacional, conservadora i encapçalada per Peter Dutton, ha quedat relegada amb tan sols 28 escons. Les altres candidatures no n’han superat els vuit, segons les dades oficials de la Comissió Electoral d’Austràlia.

Els laboristes han millorat resultats a moltes circumscripcions, fins i tot en algunes tradicionalment considerades feus conservadors, i han guanyat a la majoria de zones disputades.

Un indici clar de la derrota sense pal·liatius de la coalició conservadora és la pèrdua de l’escó del seu líder. Peter Dutton és el primer cap de l’oposició que no aconsegueix de ser elegit en la seva circumscripció, Dickson, de manera que la Coalició Liberal-Nacional es queda sense cap visible dins el parlament.

Dutton ha comparegut davant seguidors i periodistes per reconèixer la derrota: “Aquesta nit no és la nostra. Ho sento. Tenim un partit magnífic i ens en sortirem.” Ha afegit que la campanya no ha estat prou bona i n’ha assumit la responsabilitat. També ha agraït el suport dels votants i dels membres del partit.

Quant a la seva sortida del parlament, ha dit que ja ha telefonat la candidata laborista Ali France per reconèixer la derrota. “L’Ali i jo ens hem enfrontat en diverses eleccions, però aquesta nit ella ha guanyat a Dickson i farà una bona feina com a diputada”, ha dit.

Mentrestant, a la seu laborista de Sydney, els seguidors cridaven el nom del primer ministre: “Albo! Albo! Albo!”, segons que ha informat la televisió pública australiana ABC.

Albanese va arribar al poder l’any 2022 amb promeses de canvi, procedent d’una família treballadora del barri de Darlinghurst, a Sydney. Tot i això, el preu de l’habitatge ha continuat creixent, cosa que ha dificultat la seva campanya. Malgrat les crítiques creixents, els laboristes s’han consolidat com l’opció més factible per a guanyar, sobretot pel rebuig a les polítiques del president nord-americà, Donald Trump.

El govern espanyol ha decidit de dividir la investigació de l’apagada elèctrica en dues àrees diferenciades: una centrada en el funcionament del sistema elèctric i una altra en els sistemes digitals i la ciberseguretat. Segons que ha informat avui el ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, la decisió s’ha pres després de la segona reunió del comitè d’anàlisi de la crisi, que encara és pendent de rebre la totalitat de la informació requerida als agents del sistema. Entre aquests hi ha més de trenta centres de control de generació, empreses productores i companyies distribuïdores.

El 60% dels ciutadans considera insuficient la informació del govern espanyol durant l’apagada

La reunió s’ha fet a la seu de Red Eléctrica, i l’ha presidida la vice-presidenta del govern espanyol Sara Aagesen. També hi ha assistit la presidenta de la companyia, Beatriz Corredor, que, juntament amb altres càrrecs de l’empresa, ha informat el comitè sobre els avenços en la investigació que duen a terme.

S’han creat dos grups de treball específics. El primer, sobre l’operació del sistema elèctric, l’encapçala personal del ministeri de Transició Ecològica amb la mateixa Aagesen al capdavant. També hi participa, com a convidada, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). El segon grup, centrat en la ciberseguretat i els sistemes digitals, és coordinat pel ministeri de Transformació Digital, que dirigeix Óscar López.

El comitè que supervisa la gestió de la crisi i l’anàlisi de les causes inclou representants de la presidència espanyola a través del Departament de Seguretat Nacional, i membres de Defensa, del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), de l’estat major, del Ministeri de l’Interior espanyol, del mateix ministeri de Transformació Digital, i també d’organismes especialitzats com el Consell de Seguretat Nuclear i l’Institut Nacional de Ciberseguretat.

Berlín s’ha convertit en l’epicentre casteller fora de Catalunya. Vora sis-cents castellers de diverses ciutats europees s’hi han aplegat per participar en la V Diada Castellera Internacional, una trobada única que ha demostrat la vitalitat i l’arrelament del fet casteller arreu del continent i ha atret tres-cents espectadors.

L’esdeveniment s’ha fet al Museu de Cultures Europees, al barri de Dahlem, i ha estat la convocatòria més multitudinària fins ara. Hi han actuat colles de Londres, Edimburg, París, Brussel·les, Estocolm, Copenhaguen, Zuric, Lausana, Andorra i, naturalment, l’amfitriona: els Castellers de Berlín. A més, han tingut el suport de membres d’altres colles internacionals, com les de Madrid, Tolosa i Montreal, que han contribuït a fer pinya.

Per als participants, la trobada és molt més que una exhibició de força i equilibri. És una reivindicació d’un projecte col·lectiu que traspassa fronteres, una manera de fer comunitat i de mantenir viu un patrimoni cultural que la UNESCO va declarar immaterial de la humanitat.

L’actuació no s’ha limitat a les colles. També hi ha hagut moments de participació oberta al públic, que ha pogut experimentar la força de la pinya des de dins, sempre amb el guiatge dels tècnics.

La Diada Castellera Internacional se celebra cada dos anys, alternant-se amb el Concurs de Tarragona. Després de Londres, París i Copenhaguen, la cinquena edició ha tornat a demostrar que la cultura popular pot esdevenir un espai de trobada, solidaritat i projecció internacional.

Un cavall s’ha mort sobtadament aquest matí mentre participava en la cavalcada del bicentenari d’Els Tres Tombs a Barcelona. El succés ha tingut lloc a primera hora al carrer del Parlament, on l’animal s’ha desplomat en plena via pública per causes que encara es desconeixen, segons que han informat fonts municipals.

Arran de la mort del cavall, entitats animalistes han denunciat l’estrès que pateixen els animals. Els organitzadors han decidit de canviar el recorregut i han desviat la cavalcada pel carrer de Manso.

La desfilada, que commemora els dos-cents anys d’Els Tres Tombs i acull la vint-i-vuitena Trobada Nacional, aplega més de setanta carruatges, dos-cents cavalls i seixanta-cents traginers. Avui, Barcelona acull representants de noranta-cinc municipis de la Federació Catalana d’Els Tres Tombs i llueix enguany el títol de Capital Catalana d’aquesta celebració.

La cavalcada ha començat a les 10.30 a l’avinguda de la Reina Maria Cristina i compta amb la participació d’unitats muntades de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de Reus (Baix Camp), dels Mossos d’Esquadra, de les colles de Sant Medir i de vuit cavalls frisons representants de l’Hípica Catalana.

A més, s’hi ret homenatge al pintor i escriptor Santiago Rusiñol, que l’any 1889 va fer un viatge per tot Catalunya amb carro i vuit mules.

Carlos Mazón s’ha convertit en el primer president de la Generalitat Valenciana que no participa en les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, cosa que ha estat criticada tant per el batlle de la ciutat, Toni Francés, com per la secretària general del PSPV, Diana Morant, que l’acusen d’amagar-se per les crítiques que rep per la gestió de la gota freda. Mazón és de viatge oficial als Estats Units i s’ha perdut el primer dia de la trilogia festera i la Romeria de la Santa Faç d’Alacant, en la qual han participat prop de 350.000 persones.

[VÍDEO] El missatge de Compromís a Mazón a Time Square: “Tenim 228 raons perquè no tornes”

El batlle d’Alcoi ha atribuït a “un problema institucional” l’absència del cap del Consell. “Els valencians mereixen un president que faça costat al seu poble durant una de les representacions culturals més importants que tenim”, ha retret.

Morant també ha remarcat l’absència de Mazón i ha dit que és una “anomalia democràtica” que no puga ser al carrer “perquè el seu poble el refusa i ja no el suporta”. Per això ha fet una crida a “no suportar més aquest govern negligent i inútil, on el senyor Mazón, cada volta que pot, cerca una excusa per a no ser amb la gent.”

També ha criticat el viatge als Estats Units i ha dit que, en canvi, hauria de cridar al president espanyol de PP, Alberto Núñez Feijóo, perquè vote a favor al congrés espanyol al paquet de mesures del govern espanyol, valorat en 14.000 milions d’euros, per ajudar les empreses afectades pels aranzels. “Si no ho fan, tornaran a demostrar que no governen per als valencians, que no governen per a la gent, que governen pels seus interessos”, ha dit.

Com que Morant sí que era a les festes d’Alcoi, ha dit que ella era “on Mazón no pot ser, a peu de carrer i amb la gent”.

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) ha publicat un sondatge urgent sobre l’opinió dels ciutadans de l’estat espanyol perjudicats per l’apagada elèctrica de dilluns. Els resultats confirmen allò que ja era perceptible als carrers: la ciutadania estava desconcertada i indignada per la gestió del govern espanyol.

El govern espanyol diu que les elèctriques “encara no són capaces” de determinar les causes de l’apagada

El 59,6% dels enquestats considera que la informació proporcionada pel govern espanyol durant el tall elèctric fou insuficient, i tan sols un 28,4% en té una opinió positiva. Entre els qui critiquen la resposta institucional, el 38,4% en destaca la manca d’informació sobre les causes del tall i un 26,3% la poca claredat sobre quan es restabliria el servei. Un 24,1% va trobar a faltar una compareixença ràpida dels responsables polítics. Aquestes dades reflecteixen un malestar profund per la manca de transparència i per una política comunicativa erràtica en una situació crítica.

A l’hora de valorar les causes del tall, el 46,2% opina que fou un accident o fallida tècnica, però un 26,6% creu que va ser un acte deliberat com ara un ciberatac.

Antonio Turiel: “No s’ha volgut fer allò que calia per a garantir el subministrament elèctric, sinó allò que més beneficis donava a les companyies”

Dependents i aïllats: la vulnerabilitat digital

Més de la meitat dels enquestats (55,5%) es va sentir desconnectada per la caiguda dels telèfons mòbils i un 26,3% per la interrupció d’internet. Això contrasta amb la resposta més efectiva dels mitjans tradicionals: el 62,1% va escoltar la ràdio durant el tall, i d’aquests, el 73% la va sintonitzar durant més d’una hora. Tot i això, tan sols un 49,6% tenia una ràdio a casa abans de l’apagada. Aquesta dada posa en evidència fins a quin punt la ciutadania és vulnerable si fallen el subministrament elèctric i els canals digitals.

Tot i el col·lapse energètic, la major part dels ciutadans valora positivament la resposta del seu entorn. Un 88% diu que el comportament dels veïns va ser bo o molt bo, en contraposició amb la percepció negativa cap al govern.

Després de l’apagada, un 44,2% considera prioritari modernitzar la xarxa elèctrica i un 41,7% reclama més inversions en infrastructura clau. Un 47,2% defensa la creació d’un Ministeri d’Emergències, fet que expressa una preocupació creixent per la vulnerabilitat sistèmica de l’estat espanyol. La recomanació de la Unió Europea sobre kits d’emergència també guanya importància: el 53,5% diu haver-la recordada durant el tall, però tan sols un 34,3% en tenia un a casa.

Els portuguesos també són molt crítics amb el govern

A Portugal, el Portal da Queixa –una plataforma de defensa dels consumidors– va fer públic ahir un sondatge específic sobre la percepció ciutadana d’aquella jornada, molt crítica amb com es va gestionar.

Portugal demana a la UE una auditoria independent per a esclarir les causes de l’apagada

L’estudi portuguès, fet a partir de gairebé 3.000 respostes, retrata un país col·lapsat no solament per la manca d’electricitat, sinó per la impossibilitat de comunicar-se i la sensació d’indefensió institucional. El 84,1% dels enquestats va assenyalar la pèrdua d’accés a les comunicacions com l’inconvenient principal. Més de la meitat (57,8%) també va destacar l’absència d’informació o suport com un factor clau en l’angoixa viscuda, i el 18,1% va tenir dificultats per a accedir a béns bàsics com ara aigua o aliments.

Aquestes dades posen en relleu una fragilitat estructural: les infrastructures clau no resisteixen una interrupció generalitzada i, sobretot, les institucions públiques no tenen protocols eficaços per a oferir una resposta immediata i coordinada. Segons que mostra l’enquesta, més del 41% dels ciutadans va criticar la gestió del govern portuguès i tan sols un 19% en va aprovar l’actuació.

Reclamacions a les operadores de telecomunicacions

Les operadores de telecomunicacions també són al centre del malestar. Digi, en particular, fou la més reclamada: en un sol dia va rebre 504 queixes registrades a la plataforma i més de 45.000 visites a la seva pàgina al Portal da Queixa. De fet, fou l’última operadora a restablir plenament el servei. Aquest desfasament va contribuir a fer créixer la sensació d’aïllament i va impedir que milers de persones poguessin posar-se en contacte amb familiars o cercar informació vital en temps real.

Mar Reguant: “Aquesta apagada ha demostrat que la nuclear és inútil”

A preguntes sobre les lliçons que caldria extreure de la crisi, un 42,1% dels participants va reclamar millores urgents en els sistemes de comunicació d’emergència, especialment per part de l’administració. Unes altres prioritats esmentades foren garantir mínimes condicions de confort (22,6%) i reforçar els dispositius de suport a la població (21,1%).

Per a Pedro Lourenço, fundador del Portal da Queixa, la conclusió és clara: la dependència de les xarxes digitals és avui un punt crític de vulnerabilitat col·lectiva. I, paradoxalment, és precisament en moments de crisi quan aquesta xarxa hauria de funcionar com a eina de suport central. La manca de resposta governamental no sols va agreujar la crisi tècnica, sinó que va aprofundir la desconfiança ciutadana envers les institucions públiques. “El país necessita plans de resposta que no es basin en la improvisació”, conclou Lourenço.

Tècnics europeus independents investigaran l’apagada general de dilluns

Salomé Pradas, que aleshores era consellera d’Emergències, va mirar de posar-se en contacte amb el president Carlos Mazón o amb alts càrrecs del seu equip dinou vegades durant les hores més crítiques de la gota freda. Vuit d’aquestes trucades no van rebre resposta o van ser cancel·lades. Ho acredita una acta notarial que Pradas mateixa ha lliurat a la jutgessa que investiga la gestió de la gota freda, i que ha publicat Eldiario.es. Pradas i l’ex-secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, són investigats en aquesta causa. Les trucades de Pradas són de les hores clau del dia fatídic, que va causar 229 morts.

“M’emprenye perquè no puc fer el que feia, no tinc vida ara”: el testimoni de Juan, que va perdre la cama per la gota freda

Segons l’acta, la primera trucada va ser a les 11.09 i va durar únicament vuit segons. La feia Francisco González, director general de Comunicació i Promoció Institucional. A les 12.52, el mòbil de Pradas registra una trucada cancel·lada de Mazón. Entre aquests dos moments, el president havia comparegut davant els mitjans per dir que el temporal es desplaçava “cap a la Serrania de Conca” i que no hi havia alerta hidrològica al riu Magre, malgrat que el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat sí que l’havia activada uns quants minuts abans per l’augment sobtat del cabal.

A les 12.53, el mòbil de Pradas registra una altra trucada cancel·lada, aquesta vegada a José Manuel Cuenca, cap de gabinet de Mazón. Més endavant, a les 13.19, Pradas aconsegueix de parlar-hi durant un minut.

La jutgessa de Catarroja descarta la responsabilitat penal dels batlles i cita com a testimonis els d’Utiel i Algemesí

Durant la tarda, després de parlar amb batlles d’Utiel (Plana d’Utiel) i Carlet (Ribera Alta) i més autoritats, com ara la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, Pradas torna a posar-se en contacte amb l’equip de Mazón. A les 16.11, manté una conversa de dos minuts amb Cayetano García Ramírez, secretari autonòmic de la Presidència. En aquell moment, Mazón encara era al restaurant El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana, malgrat que a les 15.30 el seu govern ja havia sol·licitat l’activació de l’exèrcit espanyol (UME) a Utiel i que a les 17.00 s’havia convocat el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi).

El mòbil de Pradas recull una nova trucada cancel·lada a Mazón a les 16.29 i una altra perduda amb Cayetano García a les 16.43. Cinc minuts després, entra una trucada del cap de gabinet de Mazón que dura 35 segons. A les 16.56, pocs minuts abans no comencés la reunió del Cecopi, Pradas rep una altra trucada d’aquest mateix càrrec, de 26 segons, quan ell era a Xàtiva (Costera).

“Hem de tindre veu”: les víctimes de la gota freda recorden al PP europeu la negligència de Mazón

Finalment, parla amb Mazón

Quan el Cecopi ja és en funcionament, a les 17.37, Mazón truca finalment a la consellera, amb qui parla durant 2 minuts. A les 18.16, amb la situació de la presa de Forata cada vegada més greu, tornen a parlar durant 7 minuts. Poc després, Pradas torna a parlar amb uns quants membres de l’equip de la Presidència, inclòs Mazón: una trucada de 43 segons a les 18.25, una altra amb Francisco González d’1 minut a les 18.26, i una darrera del president, de 33 segons, a les 18.30.

A les 18.57 hi ha una trucada perduda de Juan Francisco Pérez Llorca, mà dreta de Mazón al PP valencià i portaveu a les Corts. L’activitat de comunicacions continua amb unes quantes trucades d’anada i tornada de pocs segons entre Pradas i Pérez Llorca, i amb el cap de gabinet del president, a les 18.58, les 18.59, les 19.07 i les 19.10.

A les 19.36, el mòbil de Pradas recull una altra trucada cancel·lada de Mazón. A continuació (19.43), Pradas truca dos minuts a Cayetano García, i després torna a parlar-hi durant 33 segons, abans d’encadenar una nova trucada amb Mazón de 48 segons.

Mig any de la gota freda, entre la persistència de les víctimes i un Mazón agenollat davant Vox

L’última trucada abans del missatge d’alerta en massa Es-Alert és a les 20.10: Mazón truca a Pradas durant un minut. A les 20.19 hi ha una trucada perduda i una altra de 38 segons. A les 20.24, Pradas torna a parlar amb Cayetano García durant un minut.

Mazón no arriba al Cecopi fins a les 20.28, segons la seva darrera versió dels fets. Quan hi arriba, l’alerta ja ha estat enviada i els danys més greus ja s’han produït.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha publicat a la seva plataforma Truth Social una imatge en què apareix vestit de papa. L’escena, creada amb intel·ligència artificial, el mostra amb sotana blanca, mitra daurada i un crucifix que li penja del coll, mentre fa un gest de benedicció amb la mà dreta.

L’ocurrència no s’ha limitat al perfil de Trump, sinó que el compte institucional de la Casa Blanca l’ha compartida a la xarxa X, cosa que ha fet créixer la viralitat d’una escena que barreja el to burlesc amb la provocació.

pic.twitter.com/x2HrR939tn

— The White House (@WhiteHouse) May 3, 2025

Trump ha publicat aquesta imatge poc després d’haver fet broma sobre la possibilitat de convertir-se en summe pontífex. Va ser dimarts, quan un periodista li va demanar que especulés sobre qui podria rellevar el papa Francesc. “M’agradaria ser jo. Seria la meva opció número 1”, va respondre, i va deixar anar un somriure.

Tot i que no va esmentar cap nom concret, va deixar entreveure el de l’arquebisbe de Nova York, Timothy Dolan, un dels noms habituals en les travesses per a la successió.

Enric Morist Güell, president de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, s’ha mort sobtadament d’un infart, a seixanta anys. Educador social de formació, era una figura de referència del món social català, amb una trajectòria de dècades marcada pel compromís amb els drets humans, la justícia social i la lluita contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats.

La Taula del Tercer Sector ha emès un comunicat per expressar el condol a la família i amistats, i ha subratllat la magnitud de la pèrdua: “La seva mort representa un cop molt dur per al conjunt de les entitats socials catalanes, que perden una figura de referència i una veu clara i compromesa en la defensa de la tasca i contribució del tercer sector i del voluntariat en la societat, i molt especialment en l’atenció a les persones en situació de més vulnerabilitat.”

Morist presidia la Taula d’ençà del novembre del 2024, però hi havia estat vinculat molts anys com a vice-president, entre el 2013 i el 2024. L’entitat, que agrupa trenta-set federacions i grans organitzacions representatives de tres mil entitats socials, ha remarcat el seu paper determinant per a enfortir el tercer sector i valorar la tasca de les entitats en l’acompanyament de les persones.

Nascut a Igualada (Anoia) l’any 1965, era col·legiat en educació social. Havia estat coordinador de la Creu Roja a Catalunya durant vint anys, i també director general de la Fundació Ajuda i Esperança. A més, era patró de la Fundació Àuria i de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol, i membre dels consells assessors de FEPA i Fundesplai.

“Ha estat un ferm defensor dels drets humans, la justícia social i la lluita contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats”, diu la Taula en el comunicat, que en destaca la dedicació i la capacitat d’enfortir el tercer sector social i el voluntariat “per avançar cap a una societat més justa, inclusiva i equitativa”.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha expressat el seu condol i l’ha definit com un defensor dels drets socials i una persona compromesa amb el diàleg social per a ajudar les persones més vulnerables i aconseguir una societat millor.

Consternat per la mort d'Enric Morist, president de la @Taula3sector, defensor dels drets socials i una persona compromesa amb el diàleg social per ajudar les persones més vulnerables i aconseguir una societat millor.

El meu sentit condol als seus familiars i amistats.

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) May 3, 2025

L’Ajuntament de Cadaqués (Alt Empordà) ha encarregat un estudi per a determinar quants turistes pot assumir el poble sense caure en la saturació. L’objectiu és frenar la sobreocupació, garantir un turisme sostenible i evitar que el municipi es converteixi “en un parc temàtic”, segons que ha dit la regidora de Turisme, Núria Duran. L’estudi ha de servir de base per a elaborar un pla estratègic que és previst que sigui enllestit a la tardor i s’apliqui l’any vinent.

Cadaqués, porta d’entrada al parc natural del cap de Creus, rep cada any prop d’1,8 milions de vehicles, una xifra que el regidor de Mobilitat, Isma Vila, qualifica de desmesurada. Per evitar el col·lapse de la carretera d’accés, l’ajuntament instal·larà panells informatius a la sortida de Roses que alertaran els conductors si els aparcaments ja són plens. Aquesta mesura es complementarà amb càmeres als pàrquings per monitorar-ne l’ocupació en temps real.

Bloquen un bus turístic i hi llancen aigua davant la Sagrada Família per protestar contra la saturació

Durant l’hivern, Cadaqués té prop de 2.800 habitants. Però a l’estiu, sobretot en temporada alta, la població es multiplica per 10 i pot arribar als 30.000. Aquesta pressió turística impacta en la mobilitat, la convivència i l’accés a l’habitatge, un problema que, segons la regidora, s’agreuja any rere any.

Fa temps que el municipi i el parc natural han començat a aplicar restriccions per a contenir la saturació. L’estiu passat, per exemple, es va limitar a quatre-cents cinquanta el nombre diari de turistes que arriben amb creuers des de Roses i desembarquen a la platja. Això va significar una reducció a la meitat respecte de les xifres habituals.

A més, d’ençà del 2021, entre el juny i el setembre no es permet d’entrar al parc natural del cap de Creus amb vehicle privat. L’accés tan sols es pot fer a peu, amb bicicleta o amb els busos llançadora que surten cada vint minuts del centre de Cadaqués fins al far. Aquesta restricció també s’aplica per Setmana Santa i els caps de setmana d’abril, maig i octubre.

Visitants en una terrassa a Cadaqués

Ara, l’ajuntament vol fer un pas més. L’estudi, finançat amb 2,6 milions d’euros provinents dels fons europeus Next Generation, analitzarà la capacitat de càrrega del municipi. S’hi avaluarà quina quantitat de visitants pot assumir cada zona i quins indrets reben més pressió. “Volem saber, per exemple, quanta gent pot visitar la punta del far del cap de Creus”, explica Duran.

La població real de les Illes el 2024 superà d’un 35% la població oficial

L’estudi inclourà accions per a digitalitzar el recompte de visitants i millorar la mobilitat. L’ajuntament vol saber amb precisió quantes places d’aparcament hi ha a Cadaqués, perquè ara tan sols se’n tenen estimacions. “Molts aparcaments són solars sense delimitar”, diu el regidor de Mobilitat.

Amb aquesta informació, el consistori preveu de canalitzar el trànsit cap a les àrees d’aparcament existents i crear zones pacificades dins el poble. Vila lamenta que alguns turistes no troben on aparcar, donen una volta i se’n van.

La instal·lació de pantalles informatives abans de la carretera d’accés permetrà als conductors de saber quina situació es trobaran abans d’afrontar les corbes. L’objectiu és evitar cues tant al matí com a la tarda, i facilitar també la resposta en casos d’emergència, com ara un incendi. “Els col·lapses dificulten l’arribada dels serveis d’emergència, i això ens preocupa molt”, diu Vila.

“Hem hagut d’anar-nos-en de casa nostra”: el monocultiu turístic que ofega el Pirineu

Finalment, en la línia d’impulsar una mobilitat més neta, el projecte inclou la renovació dels busos llançadora que enllacen el centre de Cadaqués amb el parc natural, que a partir d’ara seran totalment elèctrics.

Vista general de Cadaqués.

Un terratrèmol de magnitud 2,4 a l’escala de Richter ha sacsat aquesta mitjanit l’Alta Ribagorça, segons que ha informat l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). El sisme ha estat a les 00.06, a poca profunditat, i n’han situat l’epicentre a tocar del pic de Besiberri, al terme municipal de la Vall de Boí.

Segons l’ICGC, el terratrèmol no ha causat cap dany i només s’ha percebut lleugerament a la zona de l’epicentre.

L’últim sisme registrat al Pirineu havia estat el 19 d’abril a Andorra, amb una magnitud de 2,3. També va passar sense danys i fou percebut tan sols de manera molt lleu al Principat.

Avui, 3 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Albano-Dante Fachin: “Tenim un problema amb la DGAIA, el tercer sector i el poder polític que intenta d’amagar el cas”
– Per què trontolla l’acord d’associació d’Andorra amb la UE?
– “M’emprenye perquè no puc fer el que feia, no tinc vida ara”: el testimoni de Juan, que va perdre la cama per la gota freda
– La nova Xina mor a Tian’anmen (Viatge a la nova Xina, i III)
– Nigel Farage és més a prop que mai de trencar el duopoli bipartidista a Anglaterra, gairebé deu anys després del Brexit
– L’últim crucifix de Napoleó a Santa Helena, a Cervera?
– Alexis Lara: “La ideologia conspiranoica fa que eixes persones creguen que són especials”
– Udolar, renillar, esgüellar…: com criden els animals?
– Per què es va tornar a acabar el paper higiènic el dia de l’apagada?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Anar a les protestes per la dimissió del president Carlos Mazón és acompanyar les víctimes de la gota freda, posar-los cara i nom, escoltar-les i fer-les sentir que no estan soles. I, entre les víctimes, no hi ha tan sols els 229 morts –per si no fóra prou–, sinó també moltes altres persones que han vist truncades les seues vides. Aquest 29 d’abril, davant la pancarta de les associacions de víctimes, hi havia dos homes amb cadira de rodes. A Ernesto ja el coneixíem, és el germà d’Elvira, morta pels aiguats, i l’oncle d’Elizabeth, encara desapareguda. Un habitual a les protestes contra Mazón. Al seu costat, una cara menys coneguda, però amb els ulls igualment tristos.

És Juan. El 29 d’octubre de 2024 no va perdre cap familiar estimat, però aquell dia va començar un malson per a ell. Aquella vesprada, va anar a visitar una tia materna que viu a Benetússer (Horta Sud). No té fills i està sola, i Juan hi anava gairebé cada dia per veure com estava, si la dona que la cuidava necessitava res, passava una estoneta amb ella i cap a la nit se’n tornava cap a casa, a València. “Eixe dia, jo arribí a Benetússer, no hi havia pluja, estava sec, vaig aparcar el cotxe, i res em va alarmar del que vindria després”, avança.

Recorda que va ser allà fins que se n’anà la llum, cap a les vuit del vespre. Van gitar la tia, i quan es van acostar al balcó per tancar la finestra, van veure que hi havia aigua. “Però no hi havia corrent d’aigua, encara es veien les rodes dels cotxes”, diu Juan. Van agafar les bosses del fem, van baixar al pati per les escales –perquè ja no hi havia ascensor– i van eixir al carrer. La cuidadora se’n va anar cap a casa seua, i Juan, cap al cotxe, amb la idea de tornar cap a València.

“Hem de tindre veu”: les víctimes de la gota freda recorden al PP europeu la negligència de Mazón

“En uns minuts, pràcticament en cinquanta o seixanta metres, l’aigua ja m’arribava per la cintura. Vaig travessar per arribar al cotxe, perquè encara volia agarrar-lo, l’aigua anava pujant, pujant, i alguna cosa em va colpejar el genoll. Em va fer una ferida, m’ho va deixar un poc coent. Vaig fer marxa enrere, busquí on resguardar-me, no hi havia cotxes a la vora i em vaig recolzar a la paret, fins que em vaig recuperar. Aleshores, un xic que havia pujat en una furgoneta em llançà una corda que li havien tirat a ell, i m’hi agarrí amb un flotador que em tirà un altre veí. I, estirant ell, perquè jo estava adolorit, em va arrossegar per damunt de l’aigua fins a la furgoneta. Però quan vaig intentar pujar, no podia, no podia. El xic es va enrotllar la corda al braç i va començar a tirar amb tota la força, i em va pujar a dalt. Però tota la força la va fer ell, és qui em salvà la vida”, conta Juan.

Llavors és quan es va veure la ferida i la gravetat que tenia –amb l’afegit que ell ha de fer diàlisi. L’aigua pujava tant que es van haver de posar drets, perquè ja passava pel sostre del vehicle. D’una altra finestra els van llançar roba i plàstics, i allà es van quedar fins que va baixar el nivell d’aigua. Gràcies a la família i els amics que van poder-s’hi posar en contacte per Twitter, va aparèixer una patrulla de la policia municipal. El van ajudar a baixar de la furgoneta i el van portar a casa del xic que l’havia rescatat, que era a uns vint-i-cinc metres. “Em van convèncer que m’hi quedara, a veure si venia algú a rescatar-me. Però es va fer de dia i no venia ningú. Així que vaig demanar al xic que em donara una bossa i me la vaig posar per protegir-me un poquet la ferida. Sortí al carrer a caminar cap a València, fins que arribí a la Torre, pràcticament a dos quilòmetres. Allí ja no podia avançar perquè la Torre era tota una llacuna d’aigua”, diu.

Mentre es debatia entre anar cap a una direcció o una altra, va veure un cotxe amb una llum blava, i va pensar que seria d’algun cos oficial. S’hi va acostar i era una patrulla de la Guàrdia Civil que portava un altre ferit. Els va explicar tot el que li havia passat i que necessitava que l’atenguessen. Li van fer un lloc al cotxe i el van portar a un hospital de campanya. “I a partir d’ací començà el rescat, amb ambulància, a l’hospital. M’enviaren a casa, i al cap d’unes trenta hores o quaranta-vuit, vaig tenir una sèpsia, que quasi em mor en casa. Cridaren al 112, corrents a l’hospital, em ficaren al quiròfan, van obrir la cama en canal, i a veure com evolucionava la ferira, i esperar a veure com reaccionava jo, perquè les constants no remuntaven”, explica. Quan van fer-ne l’anàlisi, van dir que s’havia d’amputar la cama. El van entubar i no es va despertar fins passats uns dies.

Mig any de la gota freda, entre la persistència de les víctimes i un Mazón agenollat davant Vox

Un fos a negre

D’aquell episodi, Juan no en recorda res. “Tot això m’ho han contat, jo tinc un lapsus. Des que puge al cotxe de la Guàrdia Civil, jo faig pràcticament una desconnexió. A l’hospital, quan aconsegueixen cridar a la família, vénen la dona i la meua filla, que és infermera, jo desconnecte totalment. Tot el que passa allà, a mi m’ho conten, jo ja no en sé res més, fins que surt de l’operació. Llavors em diuen que m’han tallat la cama, i no s’hi pot fer res”, diu.

Després d’allò, d’aquella gota freda que va arrasar amb tot, Juan no ha tornat a ser el mateix. “Ara toca fer la recuperació, a intentar-ho, però la vida és fotuda. La dependència la visc molt malament. Hi ha dies que estic més animat, i hi ha uns altres dies que estic enfonsat. M’emprenye, perquè no puc fer el que jo feia. No tinc vida, no tinc vida ara. No puc fer vida normal ara… Això és difícil”, lamenta.

Amb tot, es veu amb prou forces per a sortir a protestar i demanar la dimissió del president Mazón. “Cal ser-hi, perquè cal que ens escolten. Si aquest no ens escolta, que ens escolte algú, perquè això no pot ser. El paio aquest hauria d’haver estat al seu lloc, i no pot ser. Ell i tota la cúpula de dirigents que té són responsables, i algú ha d’assumir alguna responsabilitat. Això no pot ser. Aquests volen eixir-se’n com se’n van eixir de l’accident del metro. Volen fer igual”, conclou Juan.

Veig la immensitat de la plaça com una mar de ciment que s’estén davant meu. He arribat a Pequín després d’haver voltat per la nova Xina de l’oest, per Xi’an, Chengdu i Chongqing i ara em trobe amb aquesta vastitud que les guies expliquen que fa 765 metres per 282 i és la més gran del món. Un desert gris que s’obre com una ferida en el cor de Pequín.

La plaça de Tian’anmen no és únicament un espai físic, és el punt on el poder i el poble s’uneixen en una mena de comunió tensa i contradictòria. És el símbol de la Xina, present fins i tot a l’emblema nacional del país. I representa “la valentia i la perseverança del poble xinès en la lluita per la independència i la llibertat”, segons que diuen els fullets oficials. Però quantes coses que s’amaguen rere aquestes paraules.

He tornat a Tian’anmen, i a Pequín, per primera volta d’ençà que, com a periodista, vaig viure en aquesta mateixa plaça la revolta dels estudiants l’any 1989 i la repressió sagnant que la va seguir. Aleshores, vaig passar setmanes ací, dormint sobre el seu terra dur, conversant amb aquells joves valents i ingenus, intentant d’entendre què passava, treballant per explicar al nostre país una revolució que semblava tan exòtica com improbable i que va acabar amb una matança que no puc oblidar, ni ho vull.

Durant el viatge em vaig preguntar unes quantes vegades de quina manera el règim podria acomodar aquesta nova Xina que va sorgint a l’oest del país, aparentment més lliure, més “solta” seria un adjectiu precís, encara que semble el contrari. Com podria subjectar aquests joves que caminen desimbolts a Chongqing, com podria refrenar l’orgia capitalista que es viu a Chengdu. Tinc molts dubtes que ho puga fer, però he de dir que Tian’anmen se m’apareix ara com el lloc on moren tots els somnis. Estic marcat pel meu passat, és veritat. Com tothom. Però no crec que siga únicament això.

Tian’anmen era una plaça. Ho dic en passat perquè avui és una altra cosa. A una plaça, hi entres caminant per qualsevol punt, els carrers simplement hi desemboquen i aporten riuades de gent que es distribueix i s’escampa de seguida pel seu territori. Tian’anmen era una plaça aleshores. Una plaça desbordada d’humanitat, de gent, d’històries i de vida. Avui, ja no.

El règim xinès ha posat un interès enorme a esborrar la història de la matança del 4 de juny. Ha arribat a crear una gran muralla digital per a impedir que hi entren les notícies que no controla, els relats que no vol que la gent escolte. Però en aquest món d’avui això és una tasca colossal condemnada al fracàs. Els joves van amb la VPN incorporada al mòbil i accedeixen al mateix internet que a València, i també a Sidney, a París i –de moment encara i ja veurem quant de temps– a Hong Kong. Tant és així que la VPN, un simple programa que simula que el teu mòbil és en un altre país, te la venen incorporada i tot quan compres una targeta SIM per a circular amb el teu mòbil per aquest país.

Evidentment, hi ha la qüestió de l’enormitat de les seues xifres. Amb gairebé trenta milions d’habitants, urbs com Chengdu o Chongqing ens impressionen vivament, a nosaltres. Tres vegades el nostre país sencer en una sola ciutat. Però què són trenta milions de persones en un país de més de 1.400 milions d’habitants? Una de les coses que vaig aprendre –amargament– el 1989 va ser que era possible la soledat d’un milió de persones juntes. Pequín va bullir en unes jornades inoblidables i inesborrables, però la resta de la Xina ni se’n va assabentar.

I, tanmateix, ací a Pequín, en aquesta plaça, es palpa clarament la por. Es palpa la por concreta i directa del règim.

Tian’anmen ja no és una plaça. Ara és un espai tancat al qual no s’accedeix normalment a peu, passejant. Has de demanar un permís dies abans per a visitar-la. I quan hi arribes, has de superar uns quants cordons policials abans de poder-la trepitjar. No pas controls mòbils: s’hi han posat instal·lacions permanents que filtren tothom que intenta d’acostar-s’hi. Revisió de la documentació, revisió a fons de la persona, de la roba, de les sabates, control de totes les bosses i paquets que intenten d’entrar. I càmeres. No n’he vist mai tantes enlloc del món.

Assumesc que no són únicament de videovigilància, sinó també biomètriques. Me les he trobades per tot arreu –el nombre de càmeres que hi deu haver desplegades per tota la Xina ha de ser, per força, únic i imbatible–, però a Pequín semblen més ostentoses. Al nou aeroport de la ciutat, de fet, ja no hi ha aquells panells que indiquen de quina porta eixirà el teu avió: has de posar-te davant una càmera que et reconeix i t’indica on vas.

Les càmeres són un senyal que la por que té el règim del seu poble és evident. Una por que xoca amb el retrat de Mao que continua presidint l’entrada de la ciutat prohibida. Va ser Mao qui va dir que el partit havia de nedar entre el poble com els peixos neden a l’aigua. Difícil de creure-s’ho, això, avui.

Al mig de Tian’anmen s’alça encara el monument als herois del poble, un enorme monòlit de 38 metres d’alçària al voltant del qual els estudiants van organitzar el moviment el 1989. Però avui és, literalment, territori prohibit. Un parterre de flors aparegut després de les protestes n’allunya la gent i tot de soldats en una posició grotescament marcial fan guàrdia per evitar que ningú s’atrevesca a tornar a plantar-se en aquell punt en què els estudiants de Pequín, el primer dia de la seua revolta, van dipositar un gran cartell de Hu Yaobang.

Cau la nit i s’encenen tot de llums, torres amb focus descomunals, sobre la plaça. Com cada dia, hi fan un xou militar per a abaixar la bandera de la república popular. Han tallat el trànsit a l’avinguda Chang’an i aleshores el silenci s’ha tornat eixordador. Jo m’ho he mirat de lluny, prop del monument, pensant en aquells joves sacrificats i en els joves que he vist aquests dies i que no sé si un dia també ho seran. Podrà el règim contenir la nova Xina com ho va fer el 1989? No ho sé, ni crec que ho puga saber. Però em sembla que, com ha passat en tota la història de la Xina, la resposta és en aquesta plaça que ja ha deixat de ser-ho.

 

Articles anteriors:

• Un Lamborghini per a Mao
• Tots els llums s’encenen a Chongqing

 

De mica en mica, es va parlant més d’un cas que va veure la llum fa un any i que a hores d’ara és pendent d’unes quantes compareixences al parlament. La Sindicatura de Comptes i investigacions de la plataforma Octuvre han assenyalat irregularitats en les contractacions de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) a entitats del tercer sector i també en l’activitat d’algunes d’aquestes entitats. Uns fets que també investiga l’Oficina Antifrau. En parlem amb Albano-Dante Fachin, ex-diputat i periodista d’Octuvre, que ha destapat molts detalls del cas en els vídeos que ha anat publicant. Diu que hi ha un pacte de silenci preocupant sobre la qüestió, però augura que no resistirà gaire, i que és qüestió de mesos que acabi esclatant.

—A Octuvre heu assenyalat irregularitats en la gestió de la DGAIA aquests darrers anys. Quins són els punts més importants?
—Es pot parlar d’irregularitats i de corrupció probable, però abans hi ha una qüestió de model. La DGAIA té una dotació pressupostària, però no presta els serveis, sinó que, gairebé en la seva totalitat, finança uns serveis que subcontracta a unes altres entitats. Aquest model és a l’arrel de l’opacitat. Qui són aquestes organitzacions? En la seva immensa majoria, entitats del tercer sector. A Catalunya, el tercer sector va néixer d’una societat que intentava de proveir-se d’uns serveis que un estat franquista i postfranquista no era capaç de donar, però les coses evolucionen, a vegades, per empitjorar. El sector públic, amb les seves mancances, té una transparència que el tercer sector no té.

—Què implica, això?
—Els diners que la DGAIA transfereix a aquestes entitats, hauríem de poder-los auditar al mil·límetre, però en el cas de les fundacions hi ha molta opacitat. Saber el sou dels directius d’una fundació o associació és molt més difícil que saber el sou dels directius del sector públic. Ho hem intentat i ni ens han contestat ni surt a les webs. I aquesta manca de transparència és aprofitada per cometre irregularitats. Fa molts anys que la CGT i treballadors d’aquestes empreses denuncien que les cúpules collen els treballadors. Paguem amb diners públics situacions de precarietat que impliquen un servei pitjor.

“Els diners que la DGAIA transfereix, hauríem de poder-los auditar al mil·límetre, però hi ha molta opacitat”

—Més enllà del model establert, parleu d’irregularitats concretes, que han investigat l’Oficina Antifrau i la Sindicatura de Comptes.
—Un dels detonants és un informe que la Sindicatura de Comptes va publicar fa un any sobre la contractació del servei d’acollida a la infància i adolescència. La DGAIA s’encarrega de menors en situació de desemparament i de joves ex-tutelats, independentment d’on provinguin, també dels d’aquí. Aquest informe diu que els processos de contractació s’han fet saltant la normativa, adduint motius d’urgència. Hi va haver un pic d’arribada de menors no acompanyats migrants i, adduint aquesta emergència, la DGAIA va atorgar milions en contractes esquivant la llei. Ells diuen que aquesta arribada massiva no es podia preveure, que hi va haver el 155, la pandèmia… Però la Sindicatura diu que això no ho explica.

—L’informe també diu que algunes entitats del tercer sector no justifiquen de manera adequada els serveis que han prestat.
—Si la Generalitat paga x euros per menor acollit a una d’aquestes entitats, en alguns casos, s’ha vist que passen la factura d’un acolliment, que es paga, però resulta que l’acolliment no s’ha fet. Cobren per una feina que no s’ha fet. Això està demostrat amb documents. Parlem de la Sindicatura de Comptes, òrgan dependent del parlament, no es pot mirar cap a una altra banda. En aquest informe queda palès que han comès irregularitats entre el 2016 i el 2020. Mentre era diputat, mai no vaig veure que cap partit s’oposés a aplicar les recomanacions de la Sindicatura. Mai no havia passat el que ha passat amb això: tres partits –ERC, PSC i comuns– es neguen a avalar parlamentàriament aquestes recomanacions de la Sindicatura. I parlem d’irregularitats documentades, que no són discutibles.

—Un dels arguments esmentats en la comissió parlamentària és que, en assenyalar entitats que ajuden menors, es fa el joc a l’extrema dreta. Què en penseu? 
—El discurs de Vox i Aliança Catalana és “regalem milions d’euros a estrangers que no han cotitzat”. I no, els donem a organitzacions que fan i desfan amb els nostres diners. El nen o jove ex-tutelat, d’aquí o d’allà, no ens roba. Si assenyales els menors, deixes d’assenyalar els veritables responsables. I què hi diuen ERC, PSC i Comuns? Que, com que Vox i Aliança tenen aquesta mirada, denunciar això que denunciem és fer el joc a l’extrema dreta. Igual que l’extrema dreta assenyala injustament els menors, ells els fan servir d’escut per a no parlar d’un problema gravíssim de gestió de diners públics. Fins i tot, han acusat la Sindicatura de Comptes de ser còmplice de l’extrema dreta! L’escàndol polític que significa això és gairebé pitjor que les irregularitats.

“Igual que l'extrema dreta assenyala injustament els menors, ERC, PSC i comuns els fan servir d'escut”

—A Octuvre us preocupa que mitjans d’extrema dreta es facin ressò de la vostra investigació?
—Defensem que hi ha d’haver recursos per a atendre els menors, però no callarem per la por que això que denunciem pugui ser utilitzat. Seríem còmplices dels qui cometen les irregularitats i també d’haver deixat aquesta denúncia només a un espai polític, el que posa el focus contra els menors. Em poso en la situació d’algú que veu que tothom calla davant d’un escàndol i l’únic que hi diu alguna cosa és Vox… La CUP o la CGT fa molt de temps que ho denuncien. Junts també s’hi han mostrat bel·ligerants. No podem acceptar aquest xantatge del PSC i dels Comuns, i especialment d’ERC, que és el partit que ha gestionat la DGAIA els últims anys. Aquest xantatge que diu que, pel fet de denunciar irregularitats, alimentem els discursos d’odi. Qui els alimenta és qui gestiona malament els diners públics, donen excuses per a fer segons quins discursos. Si n’assenyalem els responsables, no els nens, ajudem a no criminalitzar aquest grup vulnerable.

—Qui en són els responsables?
—A l’informe hi ha una dada brutal. Entre el 2016 i el 2020, la DGAIA va dedicar 788 milions a l’acolliment de la infància i de l’adolescència. Aquests diners van ser transferits a 101 organitzacions del tercer sector. De les 101 entitats, 10 es van emportar el 55% de la despesa. No som davant d’una gran varietat d’organitzacions, sinó d’una oligarquia que acapara molts diners en molt poques mans. D’aquestes entitats, dues s’emporten el 19%. El cas paradigmàtic és el de Plataforma Educativa, un paraigua de fundacions i associacions. Entre unes poques persones ho maneguen tot. S’han convertit en autèntiques màquines d’extreure subvencions de tota mena, fins i tot, fons Next Generation.

“No som davant d'una gran varietat d'organitzacions, sinó d'una oligarquia que acapara molts diners en molt poques mans”

—I quines són les connexions polítiques?
—Un exemple de molts: Ricard Calvo, que era un dels directius d’aquestes organitzacions de Plataforma Educativa, va passar de dirigir les empreses que reben diners de la DGAIA a dirigir la DGAIA. Quan va acabar de dirigir la DGAIA, va tornar a Plataforma Educativa. El funcionament ideal és que la DGAIA marqui unes directrius i les empreses executin allò que diu, però si els qui hi ha a la DGAIA són els qui eren en les empreses que reben els diners de la DGAIA, qui mana? La DGAIA, o un grup de gent a qui enviem una quantitat enorme de recursos i sobre el qual no tenim cap control? El treballador que es va posar en contacte amb nosaltres per ensenyar-nos documents i enregistraments sobre irregularitats que ara investiga Antifrau havia dit prèviament a la DGAIA, “aquesta empresa que contracteu en què jo treballo fa les coses malament”. Però van enterrar la denúncia. I ell ha patit assetjament de la cúpula d’aquestes organitzacions.

—Quina evolució política creieu que tindrà el cas?
—Aquestes portes giratòries –que es donen especialment entre el tercer sector i ERC, tot i que també hi ha casos dels Comuns i altres– ens haurien d’alertar. Portes giratòries han donat lloc a casos com el 3% o la Gürtel. Aquest pacte entre ERC, PSC i Comuns, a què es deu? Tothom està empastifat? Volen amagar-ho perquè és molt més greu que quatre contractes mal fets? Tenim un problema amb la DGAIA, el tercer sector i el poder polític que intenta d’amagar el cas. Fa un mes, Illa va fer dimitir una part de la cúpula de la DGAIA, i es va dir que, simplement, eren uns canvis. Ningú no va explicar per què hi havia hagut dos cessaments d’alt nivell. Ara al parlament hi ha una sèrie de peticions de compareixences. Caldrà estar atents i que el sistema mediàtic no ho amagui.

—Creieu que això és el que ha passat?
—El paper de TV3 és molt preocupant. Parlem d’una cosa tan delicada com un informe de la Sindicatura de Comptes, una comissió parlamentària, un intent que no s’aprovin uns recursos per a investigar-ho… No és que ho hagi dit Octuvre, parlem d’un cas investigat per Antifrau, denunciat per la Sindicatura de Comptes, que ha sortit en seu parlamentària, que ha provocat, sembla, dos cessaments molt importants… Aquell dia, TV3 va dedicar-hi uns segons. No només hi ha un pacte polític per a amagar-ho, sinó que els mitjans públics i concertats hi participen. Hi ha un altre informe en marxa. Crec que d’ací a uns mesos totes les tertúlies parlaran sobre aquest escàndol, no ho podran aturar. El pacte ERC, PSC i Comuns és un pacte de silenci molt greu. S’hauran de donar explicacions polítiques, i qui sap si penals.

“El pacte ERC, PSC i comuns és un pacte de silenci molt greu”

—Teniu previst de fer-ne nous vídeos, a Octuvre?
—En l’últim vídeo parlàvem que hi havia un traspàs enorme de recursos públics en l’àmbit de l’habitatge. Plataforma Educativa ha rebut la cessió de dret d’ús de 500 pisos, que a la vegada es fan servir per a l’acolliment. Anirem explicant aquestes coses i també la situació del treballador que ha denunciat. Ara per ara, l’única persona que pateix les conseqüències d’aquest escàndol és ell. Té protecció d’Antifrau, però probablement tindrà problemes per  a tornar a treballar en aquest àmbit, si no es fa una depuració.

—Quina valoració feu del projecte d’Octuvre, després de sis anys?
—Estem molt contents, perquè tenim el suport de gent que creu que val la pena col·laborar-hi i, per tant, recursos per a dedicar-nos-hi. Una part de la població pensa que no podem deixar la informació en mans d’un ecosistema agenollat al poder polític i econòmic. I també és fonamental com ens ajuden a difondre els vídeos. Al país, hi ha un munt de mitjans que depenen de manera brutal que el govern de torn doni subvencions. Nosaltres no rebem subvencions ni acceptem publicitat, i no és que estiguem en contra de les subvencions per sistema, però sí dels diners a dit, i no per criteris d’audiència o capacitat. Si qui té la Generalitat és qui amaga el cas de la DGAIA, és molt difícil que els mitjans que viuen de les subvencions en diguin res.

—Volia acabar demanant-vos per La tertúlia proscrita, que aviat arribarà al programa que farà cent. Com us sentiu amb el projecte?
—M’agradaria destacar la paciència infinita del públic. El Costa i jo som intensos i malcarats, i malgrat això la gent s’hi continua connectant! Hem debatut molt plegats i hem anat pel país compartint visions. La tertúlia trasllada això a un altre format, i el públic ho agraeix. I jo aprenc, anant a la tertúlia, confrontant, tot i que amb el Josep estem d’acord moltes vegades. Però no es tracta d’estar d’acord o no, sinó d’aprendre fent-nos preguntes. Si la tertúlia només fos una trobada per a parlar del país, si no s’emetés, també la faria! Però tenim la sort de tenir càmeres que l’enregistren.

 

Com crida cada animal? Heus ací un camp lèxic immens, riquíssim i ple de matisos; tot de noms i verbs que han inventat, en el curs dels segles, els nostres avantpassats. N’hi ha que serveixen per a més d’una bèstia. En compensació, hi ha animals –com ara el gos– que en tenen més de mitja dotzena, segons la situació o l’estat d’ànim de l’animal.

El crit de les ovelles és el bel i l’acció s’anomena belar, però també begallar, belegar o esbelegar. Encara, si volem filar prim, hem de saber que belar insistentment és esbeletegar. Tots aquests verbs també serveixen per a les cabres, que, tanmateix, en tenen un d’específic: esbiegar.

Els ases fan brams i el verb corresponent, és clar, és bramar. Però, ep!, aquest mot també l’apliquem a alguns altres animals grossos i, figuradament, a la gent que crida fort.

Específicament, els bous i bèsties semblants bramulen o braolen, és a dir, fan bramuls o braols. També podem dir que fan mugits o mugeixen. I si bramul és un derivat de bram també ho és esbramec, que és el crit que fa l’ós. L’acció és, naturalment, esbramegar.

Parlant d’animals grossos i salvatges, el crit del lleó és el rugit i el verb corresponent, rugir. Hem dit el lleó, però també valen per al tigre i animals semblants.

El crit del cavall és el renill. El verb, renillar, també es pot dir arniar, aïnar, assaïnar i eguinar.

Quan crida el porc en diem grunyir o fer grunys (o grunyits). Aquests mots també es fan servir per al gos i les persones que rondinen. Ah, i compte, que la truja té un verb específic: gardenyar, és a dir, fer gardenys.

Reputegar –derivat de reputa– és una forma recollida pel diccionari Alcover-Moll per a referir-se al fet de cridar el senglar. És emprat a Catalunya Nord, i també es fa servir aplicat a les persones, quan parlen entre dents iradament.

Udolar és fer udols, que són aquells crits allargats i planyívols dels llops, xacals i gossos. També se’n diu ulular i ganyolar.

El gos acapara una gran quantitat de termes d’aquest àmbit. El crit més conegut és curt, fort i explosiu, és a dir, el lladruc; i el verb és lladrar, que també es pot dir buixir i jaupar. Lladrar amenaçadorament és bordar. Un clapit o glapit és un crit sec, agut i penetrant, i els verbs corresponents són clapir o glapir. Un crit de dolor del gos és un grinyol o guinyol; i l’acció, grinyolar o guinyolar. I, finalment, diem que un gos carina si crida estridentment quan pren mal.

Si parlem de l’aviram, la riquesa lèxica encara creix. L’acció de cridar les gallines és escatainar o escainar. Quan les oques fan el seu crit en diem clacar. Els ocells nocturns (com l’òliba, la xibeca, etc.) fan esgarips (o esgaldinys o escarcanys) i els verbs són esgaripar o esgaldinyar. I l’acció de cridar el corb o la gralla és grallar.

Aplicat als ocells, el verb xerrotejar (o garrular) vol dir fer un seguit de crits que no constitueixen pròpiament un cant. Per a indicar com criden els ocells petits diem xericar (o xirigar). I quan criden els polls de la gallina o d’algun altre ocell en diem piular, piuar o piulejar. Parlant d’aviram, encara trobaríem algun verb que no admeten els diccionaris oficials, però sí l’Alcover-Moll, com ara nyequejar, definit així: ‘cridar nyec els ànecs i altres animals de veu semblant’. Sense parlar estrictament de crits, els coloms o tórtores parrupen o parrupegen (o fan parrups).

El crit del gat és conegut: miol; i l’acció, miolar. La granota rauca. I, finalment, hi ha verbs que es poden aplicar a uns quants animals. Per exemple, un esgüell o güell és el xiscle del porc, el conill, la llebre i la rata. Els verbs corresponents són esgüellar o güellar.

Els gossos no fan “guau”  

La llengua també ens forneix onomatopeies o interjeccions que “transcriuen” els sons dels animals. Suara hem vist el nyec de l’ànec i el parrup del colom, però també tenim el cloc-cloc de les gallines, el piu-piu dels moixons, el quiquiriquic del gall, el ric-ric del grill, el bub-bub del gos, el mèu del gat, el marrameu del gat enfurismat, el garrameu de la guatlla, el tit del tord en temps de zel, el rauc de la granota, el tirolí de la cogullada i la calandra…

Ja ho veieu: tenim una llengua que no ens l’acabem.

Longwood House
Longwood Hangings, Santa Helena
Mapa a Google

L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) tenia marcat amb vermell al calendari d’efemèrides d’enguany el 29 d’abril: dimarts es van celebrar els cinquanta anys justos de la mort de l’arxiver, historiador i arqueòleg cerverí Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), “una de les grans figures de la cultura catalana al segle XX” i “inspirador de l’actual ANC”. Per mirar de fer conèixer el seu gran paper professional i personal, la Generalitat també va decidir que el 2025 seria l’Any Duran i Sanpere, nascut en el si d’una família benestant amb nombroses propietats a la Segarra.

Per la vinculació familiar amb el dret, el jove Duran també es va decantar per estudiar aquesta carrera a la Universitat de Barcelona, on va formar part de l’anomenada “colla noucentista” al costat de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Ramon d’Alòs i Moner, Agustí Calvet, Gaziel, Francesc Martorell i Trabal, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer i Ferran Valls i Taberner. Entrar en contacte en l’etapa universitària amb aquest grup d’historiadors, bibliotecaris, escriptors i polítics va tenir conseqüències a l’hora d’interessar-se vivament per la cultura i el patrimoni, fins al punt que el 1912, mentre s’incorporava al despatx del pare a Cervera, acceptava alhora el nomenament de l’ajuntament segarrenc com a arxiver municipal.

Començava, així, un full de serveis impressionant en el terreny de l’arxivística, l’arqueologia, la història i la museologia del nostre país: a la dècada del 1910 fou director de l’Arxiu Històric de Cervera, l’antecedent de l’Arxiu Comarcal de la Segarra, i poc després entrà a treballar a l’Oficina de Publicacions Històriques de l’Ajuntament de Barcelona, l’embrió de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, del qual fou director durant quaranta anys, fins a la jubilació el 1957.

La dècada de 1920 inicià i dirigí les primeres excavacions de la Barcelona romana a la plaça del Rei i uns altres emplaçaments, a més de recuperar, protegir i divulgar el patrimoni monumental i arquitectònic de la ciutat. També tingué un paper important en la creació de l’Escola Massana (1929) i, ja en temps republicans, s’implicà en les polítiques arxivístiques del país: el 1931, amb l’elaboració d’un projecte d’organització dels arxius catalans; i entre 1936 i 1939, com a cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya.

Amb aquest càrrec, fou l’artífex de la salvaguarda del patrimoni documental català durant la guerra, atès que el 1937, a causa dels bombardaments i la mobilitat dels fronts de batalla, bona part dels arxius catalans foren traslladats per seguretat a Viladrau, la població del Montseny que Duran coneixia molt bé perquè hi passava l’estiu amb la família des de feia uns quants anys. A la fi del conflicte, una vegada superats sense conseqüències tant el procés de depuració funcionarial com el consell de guerra sumaríssim a què el va sotmetre el nou règim franquista, va poder reprendre l’activitat i les responsabilitats al capdavant de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Als anys cinquanta, fou un dels fundadors i el màxim impulsor de les primeres Assemblees d’Estudis Comarcals i, ja jubilat, organitzà el Museu Comarcal de Cervera (1959), que actualment porta el seu nom i té la seu a la casa natal.

La ressenya biogràfica de l’Any Duran i Sanpere també esmenta que, en paral·lel a tota aquesta tasca arxivística i museística, com a historiador s’interessà per nombrosos aspectes de la història de Barcelona i de Cervera, empès per “una curiositat per tot, tant per les coses de casa com per les de fora”, en paraules de la seva filla. Sobre la capital catalana, per exemple, va escriure un llibre singular en una època en què viatjar era més dificultós logísticament, econòmicament i políticament que no pas ara: Viatge al voltant del món seguint el paral·lel de Barcelona (1957). Al pròleg exposava la idea: “Suposant que molts dels nostres possibles lectors duen més aviat una vida reposada, volem oferir-los l’ocasió d’emprendre un viatge no solament platxeriós, sinó també original i fins i tot educatiu. Es tracta de donar la volta al món. […] Serà un viatge tan idealitzat que no exigirà ni desplaçament, ni gestions de passaport, ni despeses d’avió, de vaixell, de ferrocarril ni cap altra mena de locomoció o residència. Diguem-ho tot d’una vegada: es tracta d’un viatge imaginari al voltant del món seguint la ruta assenyalada pels paral·lels que els geògrafs s’agraden de pintar en els globus terrestres.”

I a les primeres pàgines, concretava la proposta: “Ha arribat el dia X i està a punt de sonar l’hora H. Els viatgers s’han concentrat al peu de les Drassanes, en plena avinguda del Marquès del Duero, anomenada amb raó carrer del Paral·lel.” En efecte, la seva ruta imaginada mirava de no separar-se gaire de la línia marcada al mapamundi pel paral·lel de 41 graus i 22 minuts de Barcelona, “la posició que haurem de mantenir tot al llarg del nostre viatge”. Seguint el camí del sol, doncs, va establir catorze jornades o etapes que travessaven Catalunya, l’Aragó i les terres de Castella i Portugal fins a Porto, per saltar l’Atlàntic i continuar la ruta per Nova York, Chicago, San Francisco i Honolulu. De Hawaii passava al Japó, el gran imperi de la Xina, l’Àsia central i Constantinoble, els Dardanels i els Balcans fins a tornar a Barcelona en una original i suggerent versió de la dita “roda el món i torna al Born”.

En tots els capítols, val a dir, l’autor va mirar d’enriquir la narració amb referents nostrats (en l’art i l’arquitectura, la història, la literatura…), “quelcom que reforci la línia del paral·lel en comú”. Així, de Nova York ens parlava de la revista La Llumanera; a Chicago, trobava oportú de recórrer la ciutat en companyia de l’enginyer Rafael Puig i Valls, que hi va ser per l’Exposició Universal de 1893; i de San Francisco i Califòrnia, n’evocava la presència històrica de grans figures com ara Gaspar de Portolà i Pere Fages, fra Juníper Serra i el metge Pau Soler.

A l’Orient Llunyà, ens parlava de l’estada llarga de l’escultor barceloní Eudald Serra i Güell (1911-2002) per terres del Japó i Corea, de l’Atles català de Cresques i de fra Jordà de Catalunya. “I a mesura que ens atansem a la fi del nostre viatge, abunden més les relacions dels països que travessem amb Barcelona; talment, que hem de procurar que la història no ens ofusqui del tot la visió del paisatge que ens envolta”, deia. Ja arribats a les Drassanes del Paral·lel, l’autor concloïa l’exercici amb aquestes paraules: “Ací prenem comiat dels nostres fidels acompanyats. Confessem que no hem pas perdut el temps: hem après quelcom que no sabíem i hem recordat moltes de les coses que teníem oblidades. Tanmateix, sobretot, hem tret el cap a un ample finestral del món.”

Una altra mostra de l’obsessió pels detalls i retalls del passat que movia Duran i Sanpere, en aquest cas centrada en la Cervera natal, és sens dubte la història darrere la peça marcada per ell mateix amb el número de registre 1081 del Museu Comarcal de Cervera. És un crucifix de bronze daurat amb creu i peanya de banús procedent, segons que assegurava Duran i Sanpere en una separata del Boletín Informativo del Centro Comarcal Leridano de 1962, de l’illa de Santa Helena, al bell mig de l’Atlàntic, propietat ni més ni menys que de Napoleó I quan fou obligat pels britànics –arran de la derrota francesa de Waterloo– a exiliar-s’hi del 14 d’octubre de 1815 fins a la seva defunció, el 5 de maig de 1821.

“En morir l’emperador, un servent dit Mr. Arban s’endugué a França uns quants records personals de Napoleó, entre els quals, un rellotge d’or, uns vasos de cristall amb retrats de Napoleó i de Josefina i aquest Sant Crist.” Segons Duran, Arban va conèixer a França una cerverina, Margarida Brach Porta, i quan va quedar vídua tornà a la casa pairal i hi morí, “deixant a la família els objectes que el seu marit havia portat de la llunyana illa de Santa Helena”.

I una mica més: Les úniques dades de la vinculació del santcrist de Cervera amb  Napoleó desterrat a Santa Helena són les que va aportar Agustí Duran i Sanpere a la separata de 1962 i posteriorment al Llibre de Cervera de 1972  (sense tocar-hi ni una coma). Per tant, és quasi tan difícil de contrastar com la pretesa mallorquinitat del llinatge de Napoleó. En efecte, ja fa temps que circula la suposició que la família Bonapart, establerta al segle XIII a Mallorca provinent de l’Aragó, seria darrere dels Bonaparte corsos.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Agustí Duran i Sanpere. Coberta del llibre 'Viatge al voltant del món...' d'Agustí Duran. Santcrist suposadament pertanyent a Napoleó I. Fotografia: Museu Comarcal de Cervera (MCC 1081)

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El sociòleg Alexis Lara (Algemesí, Ribera Alta, 1989) analitza a Negacionisme de gènere: auge, expansió i mites de l’antifeminisme el passat i el present dels moviments furibunds contra els avenços dels drets de les dones. Dels lobbies ultracatòlics als youtubers reaccionaris, de les teories de la conspiració a les estratègies comunicatives que despleguen, fa una radiografia precisa de l’estat d’aquest moviment al país, però també a Europa i al món. De tot plegat, en parlem en aquesta entrevista, en què repassa els trets característics d’aquesta reacció i explica com podem fugir col·lectivament dels paranys que implica.

—Què entenem per negacionisme de gènere?
—El negacionisme en general és un moviment o creença que passa per alt les estadístiques, la ciència, la ciència social, les evidències empíriques… El negacionisme de gènere és, en essència, un negacionisme de la ciència social. Menysté una estructura social, cultural, política i econòmica històrica, com és el patriarcat, demostrat i constatat per la història, la sociologia, la ciència política… Negar aquesta estructura és dir-nos que tan sols el sexe biològic té pes per a definir els rols d’homes i dones.

—Quins són els paral·lelismes entre els moviments antifeministes de l’actualitat i els del passat?
—El negacionisme de gènere és recurrent i sempre latent, i l’antifeminisme d’ara és molt semblant al que anava contra les sufragistes. Les sufragistes feien accions contundents al carrer, s’hi jugaven el cos, i van ser víctimes d’una reacció furibunda. S’utilitzaven fake news contra elles, unes mentides que recorden les de l’actualitat. Per exemple, aquesta estratègia d’elevar a norma el cas concret d’una persona qualsevol que ha dit alguna cosa, per a exposar-la com a màxima portaveu del moviment. Intentar ridiculitzar un moviment mitjançant un cas concret.

“L’antifeminisme d’ara és molt semblant al que anava contra les sufragistes”

—Caricaturitzar-lo.
—Sí, es veu molt en els influenciadors antifeministes. Treuen coses de context o potser aprofiten l’error d’una persona que es considera feminista per dir: “Això és el feminisme!” Però, realment, el feminisme és la igualtat entre homes i dones, i és això que volen negar. Volen que el que tenim entre les cames siga el que determina com som, com ens comportem i què és ser un bon home i una bona dona. Clixés que tenen un rerefons religiós. Lobbies ultraconservadors alimenten la idea que els rols han d’estar molt diferenciats segons el sexe.

—Quins són aquests lobbies als Països Catalans?
—Per exemple, al llibre esmente Provida Valencia. Dominen molt la comunicació. La batalla per les idees es defineix en la batalla comunicativa pels conceptes. Dir “pro-vida” queda millor que “antiavortament”, en què parles directament de restringir els drets socials i reproductius de les dones. En canvi, qui va contra la vida? Tenen un pes econòmic important darrere i estan organitzats internacionalment.

—També ha fet saltar les alarmes Hazte Oír, relacionada amb El Yunque, una secta ultracatòlica.
—Sí, influeixen en el poder polític, en aquest cas Vox, i lluiten en esferes diferents. Intenten fer creure que algunes mobilitzacions espontànies són de la societat civil, però són orquestrades per ells, en l’intent de mostrar que són a totes les esferes, també l’associativa. Aquests grups no són quatre gats, hi ha una estructura econòmica, política i comunicativa molt forta darrere, amb think tanks i intel·lectuals. És una internacional negacionista amb el catolicisme o ultracatolicisme com a connexió, i han atacat el feminisme perquè saben que pot canviar la societat.

“Els ‘lobbies’ ultracatòlics no són quatre gats. Hi ha una estructura molt forta darrere”

—Sobretot perquè qüestiona la seva idea de família?
—Si canvies un element socialitzador primari com la família, la societat canvia radicalment. Ells defensen una dona relegada a l’àmbit privat i un home proveïdor, i ho pinten com un fet biològic, no com una construcció social. Ara, no tots els antifeminismes són iguals. No tots són ultracatòlics, també n’hi ha que simplement reaccionen a la pèrdua dels privilegis dels homes, com molts youtubers. Per a repartir poder, uns n’han de perdre i els altres n’han de guanyar, i n’hi ha que no volen acceptar-ho.

—L’atac a les ciències socials és una constant d’aquests grups.
—Sí, constant i orquestrada. Quan vaig anunciar la publicació del llibre a les xarxes vaig rebre un munt de respostes de l’estil: “La sociologia? Això quina ciència és?”, “És opinologia”… Ho veiem als Estats Units: l’home de palla del wokisme, que intenten vendre com el gran problema de la societat.

—De fet, van en contra de tota la ciència en general. Bona part del moviment antifeminista té connexions amb el moviment antivaccins, negacionista climàtic…
—Per a entendre el negacionisme de gènere hem de pensar en el paraigua global del negacionisme: la negació d’allò contrastable i demostrable per les ciències, naturals i socials. El negacionisme climàtic té un element ideològic lligat al manteniment del sistema econòmic de creixement indefinit, que aboca en última instància al col·lapse climàtic.

—Expliqueu que l’atac a les universitats o a les ciències socials sovint va acompanyat d’un biaix. Per exemple, destaqueu que aquests sectors consideren ideologia els estudis de gènere, però no pas l’Escola de Chicago.
—Sí, és aquesta estratègia d’assenyalar-te a tu com el polititzat, el que crea conflicte. Però mantenir una desigualtat ja és crear conflicte, ja és prendre partit. En sociologia parlem molt del sentit comú, que canvia. El sentit comú d’ara és l’acceptació d’unes formes socials que abans no hi eren. És una ideologia del passat que s’ha convertit en el que ja és sentit comú. Aquest sentit comú sempre és en disputa entre els qui volen canviar-lo per aconseguir la igualtat, com el feminisme, i els qui volen mantenir-lo, com l’antifeminisme. Però l’antifeminisme és ideologia, també. Com és ideologia quan et diuen nacionalista des d’una posició de nacionalisme espanyol.

“Mantenir una desigualtat ja és crear conflicte, ja és prendre partit”

—Quin paper han tingut les teories de la conspiració en la construcció de l’antifeminisme?
—Apel·len a diversos elements transversals com la qüestió nacional. La qüestió identitària no només és la de gènere, també pot ser el fet de sentir-se part d’un país. I eixe sentiment nacionalista a vegades és excloent. Hi ha la teoria del gran reemplaçament, que diu que els blancs som en una posició minoritària, a punt d’arribar a un “genocidi blanc”, perquè quedem reemplaçats per migrants, sobretot musulmans. I diuen que el principal problema que hi haja una baixa natalitat entre els blancs és el feminisme, perquè les dones no volen tenir fills perquè volen fer la seua carrera. Obvien, és clar, problemes com ara l’accés a l’habitatge i el cost de la vida.

—Dieu que no hi ha teories de la conspiració innocents. Aquestes són teories clarament lligades a l’extrema dreta, però també n’hi ha que poden ser més atraients per unes altres parts de la població. Fins a quin punt també és perillós?
—Hi ha estudis que assenyalen que, quan ets capaç de creure una teoria de la conspiració, s’obrin les vies perquè pugues creure’n més. Si creus que t’han mentit sobre les vacunes, comences a pensar que potser també t’han mentit sobre els feminicidis. Si creus que t’han mentit sobre la forma de la Terra, com vols no t’hagen mentit sobre els atemptats d’Atocha? Així es genera una ideologia conspiranoica o una estructura mental que fa que eixes persones creguen que són especials. Acabes pensant que els altres són uns xais i tu has aconseguit la veritat gràcies a informar-te a través de canals censurats.

“Quan ets capaç de creure una teoria de la conspiració, s’obrin les vies perquè pugues creure’n més”

—La resta són sistema, però tu no…
—L’antiestablishment a partir del 15-M assenyalava les elits –la Troika, l’FMI…– contra el poble. Els de dalt contra els de baix. En canvi, en l’antiestablishment actual el poble ja no som tots, són només els d’ací. I depèn de qui, perquè potser si tenen els pares de fora ja no ho són. I les elits es veuen com una qüestió oculta de polítics esquerranosos, martingales ecologistes, feministes…

—Com podem combatre la idea de “tots els mitjans menteixen”, “tot és mentida”?
—El problema és que molts mitjans tradicionals han caigut en la trampa del negacionisme. Durant la pandèmia vam veure discutir científics contra antivacunes, debats entre ciència i opinions. Hem vist discutir antifeministes contra feministes, com si l’antifeminisme fos una opinió més, quan parlem de drets humans. O hem vist debatre historiadors amb revisionistes històrics de la Fundación Francisco Franco. Els debats en ciència es produeixen sobre fets empírics, sobre estudis, no sobre coses que no poden constatar-se. Els mitjans han estat clau perquè l’auge negacionista siga on és.

—El problema ara és que poden deixar de sortir als mitjans tradicionals, però tenen espai a xarxes. És millor ignorar-los o contraargumentar-los?
—Ara que ja tenen l’altaveu consolidat, què fem? No s’ha de donar veu a les ocurrències anticientífiques que no han d’anar a més necessàriament, com els terraplanistes. Són bombolles d’eco en què es realimenten ells mateixos. El problema és quan arriben a un altre canal de YouTube o a un altre mitjà. Gent que no havia sentit això, s’ho escolta, i hi pot caure. La tercera força política a l’estat és obertament negacionista del canvi climàtic i de la violència de gènere. Això ja forma part de les institucions. Si no els dónes veu, es revictimitzen i diuen que l’establishment els silencia, però si els en dónes, no pots passar per alt comentaris que són mentides.

—Però, per al públic de l’extrema dreta, les dades no maten el relat. El feminisme es defensa sovint amb dades i estudis, i els és igual.
—El feminisme o uns altres moviments s’han basat molt en les dades, l’estadística i allò quantificable i demostrable empíricament, i poc en el relat. El primer és molt important, però amb això has de construir un relat. Els moviments negacionistes no tenen base empírica, però sí relats memorables. Consoliden prejudicis: “Una persona de fora ha comès un assassinat.” Una persona racista segurament assumirà que és cert. I també juguen a la política de l’estómac, d’apel·lar als sentiments baixos i primaris. Agrupen malestars per donar-los una forma identitària que apareix com a amenaçada. Toquen alguna tecla que els altres moviments no toquen.

“Els moviments negacionistes no tenen base empírica, però sí relats memorables”

—El feminisme hauria de fer alguna autocrítica en aquesta línia?
—He escrit un llibre, no sobre feminisme, sinó sobre antifeminisme, copat per homes, per tant, no sóc jo qui ha de dir-ho. Però destacaria com ho fa de bé l’antifeminisme en termes comunicatius. Ho emmarquen en identitats diverses –no només de gènere, també nacionals– i juguen a disputar els conceptes –omplin de manera diferent el concepte d’igualtat. D’això, se’n pot aprendre, també de l’entramat mediàtic a xarxes. Es pot fins i tot imitar, que siguen les influenciadores científiques i feministes que ho facen. Òbviament amb menys mitjans, sense els seus lobbies financers i amb un algoritme que premia l’estómac, la confrontació i la ridiculització. Això sí, per a mantindre l’statu quo només necessites l’estómac, però per a construir coses noves necessites molt més el cap.