Sempre m’ha semblat sorprenent –però també extraordinàriament significatiu– que, tenint com tenim una data tan clara i evident de quan va començar tot, de quan va començar la situació d’opressió nacional que vivim, en parlem tan poc. El 25 d’abril de 1707 és el moment exacte, el moment documentat, en què, per la força de les armes, va néixer aquesta construcció política artificial que avui fa servir el nom d’Espanya. Perquè a Almansa no va perdre un exèrcit i prou: va perdre tota una idea de país.

I cal dir-ho clarament, això: aquell 25 d’abril, els nostres territoris –concretament els tres estats catalans de l’època– no formaven part de cap “Espanya” tal com l’entenem ara, amb el significat que avui es dóna a aquest nom. Érem entitats polítiques sobiranes, amb institucions pròpies i sobirania acreditada, que simplement havíem pactat una unió dinàstica amb Castella –però no pas una fusió, ni una subordinació. Els regnes de València i Mallorques i el Principat de Catalunya teníem Generalitat i Corts, teníem moneda pròpia i exèrcit, teníem lleis pròpies i una concepció pactista del poder que era l’antítesi total de l’absolutisme borbònic. I és tot això que es va perdre als camps d’Almansa aquell dia. No pas per un acord entre iguals, ni per una reforma, ni per un procés democràtic, ni amb el diàleg, sinó per una ocupació militar en tota regla.

Aquesta és la veritat fundacional i incòmoda que el relat oficial espanyol ha maldat per amagar o desacreditar durant tres-cents anys: que l’estat que avui coneixem, l’Espanya aquesta que existeix avui, té l’origen concret en un acte de força brutal. En una conquesta militar. En una guerra. En una ocupació comparable i equiparable a tantes altres que hi ha hagut en el curs de la història i al món.

Per això després d’Almansa van arribar els decrets de Nova Planta i, doncs, la supressió total i absoluta de les nostres institucions, de les nostres lleis, de la nostra llengua i de la nostra administració. “Por justo derecho de conquista”, com escrivien ells mateixos sense cap mena de vergonya. Sense dissimular gens ni mica.

I és important que ens fixem avui en la impunitat amb què ells expliciten la violència com a font i origen del seu poder. El “dret de conquesta” era l’únic argument. El dret de conquesta i no pas el respecte a la voluntat popular, és l’únic argument. No hi havia cap altra justificació per a arrasar el nostre sistema institucional que el fet que ells havien guanyat la guerra i nosaltres l’havíem perduda.

D’aleshores ençà ja han passat més de tres segles. Però aquesta ferida original no s’ha tancat mai. S’ha mantingut oberta –i el fet és per si admirable– per la persistència del nostre poble, per la tossuderia amb què hem defensat això que som, per la continuació generació rere generació d’aquesta consciència popular que afirma, amb raó, que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança.

Per això –encara més després de la violència emprada per Espanya com a únic argument per a frenar el Primer d’Octubre– continua essent tan important parlar d’Almansa, explicar què hi va passar aquell dia i servar-ne viva la memòria. Perquè el 25 d’abril és, exactament, l’espill on es reflecteix amb claredat –sense cap possibilitat d’equívoc– la il·legitimitat de la presència espanyola en el nostre país.

 

PS1. L’episodi històric de la batalla d’Almansa és, malgrat tot, encara poc conegut. Per això us oferim avui aquest article que repassa històricament tot allò que hi va passar i el perquè de la derrota dels nostres exèrcits.

PS2. L’economista i professora de la Universitat de Tulsa Clara E. Mattei és l’autora del llibre The Capital Order, un volum que ha suscitat molt de debat i que ha estat reconegut com un dels millors texts d’economia d’aquests darrers anys. Mattei defensa que l’austeritat –el nom amb què es coneix la política de reducció deliberada de la despesa pública, especialment en períodes de dificultats econòmiques– és un projecte de classe i no una qüestió tècnica. Per saber-ne més, l’ha entrevistada Blai Avià: “A molts progressistes els agrada fer veure que pot haver-hi capitalisme sense austeritat”

PS3. Ahir va tornar La tertúlia proscrita, amb un debat molt sucós sobre les posicions i els gests de Salvador Illa al voltant de Sant Jordi, que tanta polèmica han aixecat. Podeu veure’n el vídeo.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals, en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem de ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

Durant anys, la persistència de l’austeritat ha desorientat molts analistes. Estudi rere estudi, s’ha demostrat que l’austeritat –el nom amb què es coneix la política de reducció deliberada de la despesa pública, especialment en períodes de dificultats econòmiques– rarament aconsegueix d’estimular el creixement econòmic; sovint, ni tan sols assoleix l’objectiu cabdal de reduir el deute públic.

Així, doncs, per què els governs d’arreu del món –grans i petits, desenvolupats i en via de desenvolupament– continuen encomanant-s’hi cada volta que els vents macroeconòmics se’ls giren en contra? Per a alguns, l’austeritat és una “idea zombi”, una mena de fe cega que els experts es neguen qüestionar; alguns altres l’han descrita com una forma molt subtil de bogeria col·lectiva. Com s’explica, per exemple, que algú com Andrew Cuomo, l’ex-governador de l’estat nord-americà de Nova York, decidís de retallar la despesa en sanitat durant els primers compassos de la pandèmia més greu en més d’un segle?

Per a Clara E. Mattei, professora d’economia i directora de la Universitat de Tulsa (Estats Units), totes aquestes preguntes tenen una mateixa resposta. A The Capital Order, publicat el 2022 i elegit com un dels millors llibres de l’any pel Financial Times (en espanyol, El orden del capital, de Capitán Swing), l’economista defensa que l’austeritat no és un projecte tècnic sinó de classe. Amb un estil directe i un registre historiogràfic excepcionalment ampli, ressegueix l’austeritat fins al punt d’origen: els programes de retallades de despesa pública adoptats al Regne Unit i Itàlia immediatament després de la Primera Guerra Mundial, un moment en què el moviment obrer semblava més a prop que mai de derrocar el sistema capitalista. I demostra que rere els objectius macroeconòmics amb què sovint s’associa l’austeritat –equilibrar els comptes públics, estabilitzar els preus– s’amaga un propòsit molt més polític: aïllar el capitalisme de la democràcia, tot neutralitzant les demandes populars per a bastir un ordre econòmic més just i reforçant la posició de les elits –la burgesia– a la cúspide de la piràmide econòmica.

—A la introducció, argumenteu que l’austeritat no és un remei contra les crisis econòmiques, en el sentit convencional del terme, sinó contra les “crisis del capitalisme”. Què voleu dir, quan parleu de “crisis del capitalisme”, i quina diferència hi ha entre una crisi econòmica i una “crisi del capitalisme”?
—La gran majoria d’economistes, incloent-hi els progressistes, troben naturals les relacions socials en què es basa l’economia capitalista: el fet que tu, com a treballador, hagis d’anar a la feina cada dia per a guanyar-te la vida, per exemple. És un error: qualsevol fenomen econòmic –tant en el capitalisme com en qualsevol altre sistema econòmic– és també un fenomen polític. El capitalisme és una invenció molt recent en la història de la humanitat, per molt que sovint no ho sembli. Quan parlo d’una crisi del capitalisme no em refereixo a una crisi en el sentit convencional del terme, com ara la crisi financera del 2008, sinó a una conjuntura social i política en què la gent comença a qüestionar-se –i organitzar-se políticament en contra– dels dos pilars bàsics del sistema econòmic capitalista: la propietat privada i el treball assalariat.

—Al llibre distingiu entre democràcia política i democràcia econòmica. A què us referiu? I, vist que la democràcia política i la democràcia econòmica són diferents, pot existir l’una sense l’altra?
—Una de les grans particularitats del capitalisme és que la coerció econòmica no és tan evident com en uns altres sistemes. En el feudalisme, per exemple, qualsevol serf era conscient de la seva explotació, perquè sempre hi havia present l’amenaça de la violència. En el capitalisme, aquesta explotació pren una forma molt més impersonal. La gent no va a treballar perquè algú –un senyor feudal, per exemple– l’hi obligui, sinó perquè necessita diners per a comprar tot allò que li cal per a viure: de l’habitatge al menjar. No tenim cap més opció que cercar feina, per molt que aquesta feina no ens satisfaci. Políticament, tots som lliures: tots som iguals davant la llei, tots tenim dret de vot. Però com a treballadors no tenim cap poder de decisió sobre què produïm o com fem servir el temps, sobre com es distribueixen els recursos econòmics en la societat: tot això els experts ja ho decideixen per nosaltres. Jo, evidentment, crec que sense aquesta democràcia econòmica no pot haver-hi democràcia política, però el sistema econòmic en què vivim –el capitalisme– amaga molt bé aquesta contradicció.

—Expliqueu que la Primera Guerra Mundial, tant a Itàlia com al Regne Unit, “exposà la naturalesa profundament política de l’economia capitalista” i “revelà a tothom que les prioritats econòmiques eren prioritats polítiques”. A què us referiu?
—Hi ha moments en què aquesta il·lusió d’impersonalitat es trenca i aquesta contradicció –entre els ideals de la democràcia en l’esfera política i la manca de democràcia en l’esfera econòmica– esdevé molt clara. És en aquests moments que la gent veu que els fonaments en què es basa el nostre sistema econòmic no són naturals ni immutables: que són contingents i que, com a tals, podem provar de canviar-los. La Primera Guerra Mundial fou, precisament, un d’aquests moments. Al Regne Unit, per exemple, el govern va centralitzar la producció en sectors com ara l’armament o l’agricultura per assegurar que les necessitats del país fossin cobertes: al començament del conflicte, molts empresaris van provar de reduir deliberadament la producció per a poder cobrar preus més alts. Això no tan sols va fer veure a milions de britànics que la producció es podia organitzar per un principi que no fos el benefici privat, sinó també que l’ordre econòmic de l’època era profundament polític: que l’explotació que hi havia a les fàbriques on treballaven no era impersonal o abstracta, sinó el resultat de decisions polítiques molt concretes executades per gent amb noms i cognoms. I és a partir d’aquest moment que els treballadors, tant al Regne Unit com a Itàlia, comencen a experimentar amb models alternatius basats en aquesta idea de la democràcia econòmica: que els treballadors poden prendre decisions, com a col·lectiu, sobre la producció i la distribució, que no s’han de resignar a ser espectadors passius de l’economia. Però tot això atemptava directament contra els fonaments del capitalisme, i és aquí on entrà en joc l’austeritat.

—La política econòmica, i en particular l’austeritat, sovint es presenta com una cosa neutral, fins i tot apolítica. No obstant això, argumenteu que l’austeritat és “l’acció més política de totes”.
—La idea de la neutralitat –la idea que l’austeritat és quelcom apolític, fins i tot natural– ha estat, històricament, una eina molt poderosa a l’hora de justificar i de fer complir polítiques que perjudiquen la majoria treballadora. Això ho veus molt clar si estudies la història de l’austeritat. Un govern, com pot justificar la decisió d’imposar un seguit de polítiques que redistribueixen els recursos de la majoria treballadora cap a la petita minoria que viu del capital? Una opció és fer veure que no hi ha més remei, que no té cap més opció que limitar-se a seguir allò que la ciència econòmica li diu. Però els efectes de l’austeritat no ho són gens, de neutrals.

—El llibre explora dos casos en què l’austeritat s’imposà, amb gran efectivitat, a l’Europa occidental d’entreguerres: el Regne Unit, una democràcia parlamentària forta, i Itàlia, una dictadura feixista. Com pot ser que dos sistemes polítics tan diferents –un de democràtic i un d’autocràtic– arribessin un diagnòstic tan sorprenentment semblant?
—Aquesta és la força de la comparació: que et fa qüestionar fins a quin punt són democràtiques, les democràcies parlamentàries liberals, quan parlem de política econòmica. Els casos del Regne Unit i Itàlia són diferents només en la forma: els britànics van apujar els interessos i van fer retallades per a subjugar el moviment obrer; Mussolini va prohibir els sindicats i va retallar els salaris dels treballadors pel decret. Però el fons és, en essència, idèntic: preservar l’ordre capitalista. Si analitzes amb detall el procés d’elaboració i aplicació de les polítiques econòmiques, costa de no arribar a la conclusió que la forma amb què es gestiona el sistema capitalista és molt poc democràtica, fins i tot en les grans democràcies.

—La complicitat entre els industrialistes italians i el règim de Mussolini és ben coneguda. Però el programa d’austeritat del dictador també va comptar amb el suport entusiasta de veus liberals i institucions de tot el món, de Winston Churchill a JP Morgan, per no parlar de les principals figures de la disciplina de l’economia.
—Quan el que hi ha en joc és l’estabilitat del capitalisme, els liberals no tenen cap mirament a donar suport a mesures i règims altament repressius –incloent-hi, si cal, dictadures sense escrúpols a l’hora de torturar i assassinar rivals polítics. El llibre examina un moment històric en què les classes dirigents, tant al Regne Unit com Itàlia, van veure que l’única manera de contenir les reclamacions polítiques d’una població extremadament radicalitzada era la repressió, política i econòmica. És en aquesta mena de punts d’inflexió històrics que la pretensió que el capitalisme i la democràcia són compatibles es trenca de cop i volta, i els portaveus del sistema liberal es troben obligats a revelar la veritable cara del sistema. Molts dels experts i dirigents liberals que apareixen en el llibre coincideixen a assenyalar que els crims del règim de Mussolini, per desagradables que poguessin resultar, eren l’únic camí possible per a estabilitzar l’economia italiana: que no hi havia res més a fer. Aquesta és la força d’estudiar la història: veure com la veritable naturalesa del nostre sistema econòmic es reflecteix en les accions dels individus i els col·lectius.

—El llibre explora a fons el biaix classista dels experts que aplicaren els primers programes d’austeritat, tant al Regne Unit com a Itàlia. Què voleu dir, quan afirmeu que l’austeritat és classista?
—Els models econòmics desenvolupats a començament del segle XX pels experts que apareixen al llibre són extremadament tècnics i matemàtics, cosa que sovint fa que sigui fàcil d’oblidar les pressuposicions en què es basen. Però aquests experts –precursors de l’economia neoclàssica, el corrent que continua essent hegemònic en la disciplina de l’economia– eren extremadament explícits en les seves pressuposicions. En els seus models, l’únic agent econòmic que importa és el capitalista, que és l’únic capaç d’invertir i estalviar: els treballadors no compten gens, tal com ells mateixos afirmaven obertament. El motor de l’activitat econòmica són els capitalistes, que són els qui inverteixen i contracten treballadors, no pas els treballadors, que són els qui produeixen. D’aquí es deriva tot una arquitectura moral molt concreta: el capitalista és moralment virtuós perquè és capaç d’estalviar –de contenir-se– i d’invertir els diners a mitjà o llarg termini, en compte de gastar-los tots immediatament. Els treballadors, en canvi, només cerquen el plaer immediat i, per tant, gasten tot allò que guanyen en indulgències, com ara vi o tabac. La idea que hi ha rere totes aquestes pressuposicions és que la jerarquia de les nostres societats té una base moral: que els qui són a dalt de tot mereixen de ser-hi, i els que són a baix de tot, també. No hi ha classes: només hi ha individus millors i pitjors, i una economia que funciona de la mateixa manera per a tothom. Per això el llenguatge que els experts del llibre fan servir per a parlar dels treballadors és tan moralista. Però, si hi penses una mica, totes aquestes pressuposicions són força absurdes. Un exemple: és molt difícil d’estalviar o invertir si ets un treballador que cobra un sou molt baix amb què amb prou feines es pot mantenir.

—De fet, el missatge central del llibre és que l’austeritat no és un projecte tècnic sinó de classe, dissenyat específicament per mantenir el sistema capitalista.
—Una de les coses que provo d’explicar al llibre és que l’austeritat és un seguit ampli de polítiques unides per un mateix objectiu: debilitar el poder col·lectiu dels treballadors en benefici dels empresaris. Es divideix en tres grans blocs: l’austeritat fiscal, l’austeritat monetària i l’austeritat industrial. L’austeritat fiscal és la forma d’austeritat que tots coneixem: retallades de despesa social, rebaixes d’imposts als rics i augments d’imposts als treballadors, etcètera. L’austeritat fiscal sol anar acompanyada de l’austeritat monetària, l’encariment dels tipus d’interès (el preu dels diners). L’austeritat monetària no tan sols afebleix el poder dels treballadors, atès que refreda l’economia i fa créixer la desocupació, sinó que també beneficia els grans creditors, atès que l’augment dels tipus d’interès augmenta la rendibilitat de concedir crèdits, i els industrialistes, atès que rebaixa els costs laborals (és a dir, dels salaris dels treballadors). Finalment, tenim, també, l’austeritat industrial, que inclou mesures com ara la privatització d’empreses públiques o bé la desregulació laboral, que facilita que els salaris baixin.

—El lliure mercat sovint es presenta com l’estat natural de l’economia, lliure de les distorsions de l’estat. Vós, tanmateix, argumenteu que per a defensar el lliure mercat, calgué “acció coercitiva directa” per part de l’estat.
—El terme “lliure mercat” ja és, en si mateix, un concepte completament ideològic. Ni tan sols té sentit: un mercat capitalista –qualsevol– requereix la intervenció activa de les institucions polítiques per a protegir-lo i mantenir-lo. El nostre sistema econòmic no en té res, d’espontani: ha de ser mantingut per la força constantment, amb polítiques violentes d’austeritat que priven constantment la població dels seus drets. Dir que l’austeritat implica la retirada de l’estat de l’economia és absurd, ras i curt. L’objectiu fonamental de l’austeritat és, precisament, fer allò que els mercats no poden fer per si mateixos: aturar l’avenç d’opcions polítiques que defensin un sistema econòmic diferent de l’actual.

—Hi ha una certa tendència, especialment en l’esquerra, a presentar el neoliberalisme com a font de tots els mals del capitalisme. Tanmateix, argumenteu que l’austeritat és un invent molt anterior al neoliberalisme, que és “un pilar del capitalisme modern”.
—A molts economistes progressistes els agrada fer veure que pot haver-hi capitalisme sense austeritat: que és possible un capitalisme més humà, que el problema de tot plegat és el neoliberalisme. L’estudi de la història de l’austeritat, de començament del segle XX fins ara, deixa molt clar que l’austeritat és fonamental per al funcionament correcte del capitalisme. Aquí, als Estats Units, per exemple, es parla molt de l’anomenada era daurada del capitalisme, als anys cinquanta i seixanta. Però si realment estudies aquell període amb detall, veus que els conflictes socioeconòmics i l’impuls a l’austeritat de la nostra època eren tan vigents com avui.

—Les pàgines finals del llibre citen el famós assaig Aspectes polítics de l’ocupació plena, en què l’economista polonès Michal Kalecki argumentà que la desocupació, en quantitats justes, és fonamental per al funcionament correcte del capitalisme. Pot existir el capitalisme sense austeritat?
—Qualsevol problema econòmic és, en essència, un problema polític. Les contradiccions d’un sistema econòmic no es poden resoldre simplement amb petits ajusts tècnics. A l’assaig, Kalecki explica que l’ocupació plena –una economia sense desocupació– és inviable en el sistema capitalista, perquè donaria massa poder de negociació als treballadors i els apoderaria per a reclamar i lluitar per sistemes econòmics alternatius. Amb tot això vull dir que l’única forma de preservar un sistema basat en l’explotació és preservar aquesta explotació, assegurar-se que els explotats continuïn essent explotats. De manera que sí, crec que el capitalisme no pot existir sense austeritat d’alguna mena. Fins i tot en moments de més igualtat social, la redistribució econòmica sol topar ràpidament amb obstacles polítics de tota mena: si la gent pogués viure sense haver d’anar a treballar, deixaria d’anar-hi. Això, evidentment, és incompatible amb el capitalisme.

—Com la Primera Guerra Mundial, l’esclat de la pandèmia desafià les convencions econòmiques que durant dècades s’havien presentat com a naturals, i evidencià la importància de la intervenció de l’estat en el funcionament del capitalisme. Hi veieu cap paral·lelisme entre la trajectòria econòmica de la postguerra i la dels anys post-covid?
—Sens dubte, sí. Una de les grans lliçons de la pandèmia és que no pots donar mai per descomptat el funcionament del sistema econòmic. Fins i tot als Estats Units, on l’austeritat ha prevalgut durant més de mig segle i el moviment obrer és extremadament feble, la gent s’aferra a qualsevol oportunitat que se li presenti per a imaginar un sistema econòmic alternatiu. El 2022, més de 50 milions de treballadors dels Estats Units –un 30% del total– van deixar la feina espontàniament. La gran majoria d’aquests treballadors ni tan sols eren membres de sindicats: eren, senzillament, gent que deixà la feina a títol individual perquè, després de la covid, decidí que n’estava tipa. Totes aquestes dimissions van fer augmentar el poder dels treballadors: els sous van pujar considerablement, els sindicats van aconseguir victòries importants. I què va passar, aleshores? Doncs que l’austeritat, tant monetària com fiscal, tornà a l’ordre del dia. Biden, per exemple, es negà a prorrogar les exempcions fiscals per a pares, ampliades durant la pandèmia, que havien fet que, l’any 2021, la pobresa infantil caigués al nivell més baix de la història dels Estats Units: en tan sols dotze mesos, l’índex de pobresa infantil es multiplicà gairebé per tres, tot i que la política d’exempcions fiscals havia estat, objectivament, un èxit.

—D’ençà que arribà a la Casa Blanca, Trump ha impulsat un programa de retallades extremadament agressiu, tot i que aquests darrers anys els Estats Units ha crescut considerablement més que no la resta d’economies avançades. Hi veieu cap vincle entre el cas de Trump i el dels experts econòmics que van imposar l’austeritat al Regne Unit i Itàlia, ara fa un segle?
—Precisament per això dic que estudiar tendències estructurals pot ajudar a entendre decisions que, a priori, poden semblar individuals i aïllades. Trump no és cap excepció: simplement ha portat a l’extrem una estratègia política –l’austeritat– que fa temps que s’aplica a tot el món. Ni tan sols ha entonat l’excusa típica de mantenir la prudència fiscal: el seu missatge és que bombin els pobres i els treballadors; que cal fer costat a les elits. És un d’aquests moments en què es revela fins a quin punt és polític el nostre sistema econòmic. I no és pas cosa dels Estats Units i prou. A Europa, la situació és molt semblant: les normes de deute han limitat dramàticament la inversió en educació o sanitat durant anys, però ara que toca invertir en producció militar podem suspendre-les sense que passi res. Per a invertir en escoles o hospitals no hi ha diners; per a invertir en armes, sí. Invertim en allò que genera beneficis, no en allò que ens cal. A això em refereixo quan dic que l’austeritat és política, que no té res de natural. Espero que la gent se n’adoni.

L’Àngela viu a la porta 2 del número 101 de l’avinguda del Primat Reig del barri de Benimaclet de València d’ençà del 2016, i és l’única veïna que encara roman en aquesta finca de quinze habitatges, que temps enrere eren de protecció oficial. Ara, en lloc de veïns, té portes tapiades. Ja fa gairebé dos anys que els residents van començar a rebre burofaxos en què se’ls comunicava que, una volta acabats els contractes de lloguer, havien de deixar els pisos. Així, i com un degoteig constant, la finca va anar perdent tota la vida que l’habitava. Amb l’excusa d’evitar ocupacions, l’empresa propietària de l’edifici, Sparus Aurata S.L. –que té una gran quantitat de finques per tota la ciutat–, va paredar les portes dels pisos que es buidaven. I això va ser una manera de pressionar la gent que encara hi vivia perquè se n’anàs.

“Al principi, quan començaren a tapiar les portes i tapiaren la del meu veí de la porta 1, m’agafava pena i plorava perquè em recordava el cementiri. Però després t’hi acostumes”, diu l’Àngela, amb una mescla de resignació i normalitat. Fins fa dues setmanes, a part d’ella, encara hi residia una altra família, que, gràcies a les negociacions del Sindicat d’Habitatge de València amb la propietat, ha estat reallotjada en un altre pis de la mateixa empresa. No obstant això, les negociacions per a reubicar l’Àngela s’han estancat, perquè el pis que li havien ofert no s’ajusta a les seues necessitats.

El contracte de l’Àngela va acabar el 9 de febrer de 2024, però ella havia estat vuit mesos de baixa a causa d’un accident, i la seua economia no li permetia de pagar-se un lloguer en un altre lloc. Tenia el muscle trencat, una hèrnia discal, un lipoma a l’esquena i tot l’estrès que patia per la casa va fer empitjorar la seua situació. Havia tornat a treballar per mirar de tirar endavant, però la dona que cuidava no es podia valer per si mateixa, i la força que havia de fer per a moure-la va fer-li mal a les lumbars, i va empitjorar els danys que ja tenia de l’accident. Llavors, va agafar una altra baixa el gener d’aquell any. Ara ja fa més d’un any que no pot treballar perquè no millora, i cobra únicament 700 euros el mes.

Les portes tapiades al 101 de l’avinguda del Primat Reig de València (fotografia: Laura Escartí). La negociació, estancada

Mentre tenia el contracte de lloguer en vigor, pagava 380 euros, tot i que el cost sempre era més alt per les despeses de la finca que la propietat feia pagar als inquilins. Un preu que podia pagar gràcies als ajuts al lloguer. D’ençà que se li acabà el contracte, els propietaris li envien cada mes una carta on li reclamen 800 euros mensuals com a indemnització, però l’oficina d’habitatge de l’Ajuntament de València li ha dit que no es preocupe, que això no figura en cap clàusula del contracte. “Et poden demanar que vages a sa casa a netejar la sala d’estar, però no té cap mena de base legal. És per pressionar, principalment”, explica Esteban Arellano, representant del Sindicat d’Habitatge de València. “D’on trac jo 800 euros? D’on trac jo diners per a pagar això? I tampoc puc eixir de casa, perquè, on vaig?”, es demana l’Àngela.

El drama dels desnonaments: “És un assetjament continu, és com tenir un càncer”

Ara el pis on volen reubicar-la, de seixanta metres quadrats, li costaria 500 euros, més les despeses. Un cost que no pot assumir. Com que s’ha negat a acceptar aquesta opció, explica que els propietaris han aturat la negociació. “Quan els vaig dir que no em podia ficar en eixe pis, em van dir que el tren s’havia d’agafar quan passava, i que ja no havíem de parlar de res. Ells ja han complit, supose que diran que em van oferir un habitatge i que jo el vaig rebutjar. No, jo vull un habitatge on estiga còmoda, on puga viure i puga tenir les coses, puga cuinar, puga tindre la roba en un armari, no tindre-la en bosses o maletes sota el llit o en el corredor”, diu l’Àngela.

Atesa la impossibilitat de trobar un pis, va començar a cercar directament habitacions, però també li demanaven entre 400 euros i 500. I tampoc l’admetien perquè té seixanta-cinc anys i el perfil que cerquen per a llogar habitacions és més aviat d’estudiants o de gent treballadora jove. A més a més, l’Àngela té un informe de vulnerabilitat a causa de la seua situació, que ha estat reconegut pel jutge. Tot i això, ja li han fixat la data de desnonament per al 25 de setembre, però no sap què passarà. “Ni jo, ni la meua veïna, ni crec que ningú, hem volgut aquesta guerra. Ells negocien amb les vides de les persones necessitades, perquè ací, en aquests habitatges, no s’hi fiquen, ells. En aquests habitatges, s’hi fica la gent que no té diners i que no pot comprar”, lamenta.

La situació ha arribat a ser desesperant per a ella. “Va arribar un punt que estava tan estressada i tan malament, que vaig dir ‘s’ha acabat, no puc fer més del que faig’. No trobe una habitació on anar, ja no perquè siguen cares, sinó perquè no m’admeten, ningú em lloga una habitació, i tampoc no puc llogar un pis. Llavors, em quedaré ací i alguna cosa hauran de fer amb mi. Quan el jutge diga que me’n vaja, què faré? On aniré? Vaig arribar a pensar que, quan diguen que me n’he d’anar, baixaré les coses a la vorera i em quedaré allí, perquè no tinc enlloc on anar”, diu.

Gairebé dos anys convivint amb una trentena de pisos turístics al Bloc Tarragona: “És inacabable el que patim”

Què faran amb l’edifici?

La situació del 101 de Primat Reig es repeteix també a l’edifici del costat, el 103, on encara queden dues famílies en situació vulnerable. Ni el sindicat ni els veïns tenen clar què vol fer Sparus Aurata amb les dues finques. “Ells han dit que els reformaran per arreglar les cases. Però els rumors van des d’una residència d’estudiants fins a un hotel. No ho sabem”, diu Arellano. Fins i tot, han sentit que volen fer dues altures més. “En tot cas, és clar que el seu objectiu és explotar-les de manera bèstia i deixar la gent treballadora al carrer. No pensen ni en mi ni en la meua veïna”, lamenta l’Àngela.

Ara que la negociació s’ha aturat, l’Àngela desconfia de les intencions de la propietat i se sent amb ànims de continuar lluitant per un habitatge digne amb el suport del Sindicat d’Habitatge. D’ençà que s’hi ha afegit, ha participat activament en la campanya fent pancartes i cartells, i assistint a les assemblees. Abans de tot aquest procés, alguns veïns ja feia quaranta anys que hi vivien, i quan l’Àngela va arribar-hi, pensava que s’hi quedaria per sempre. Ara, si no troba cap més opció, haurà d’anar-se’n a la seua terra natal, Ciudad Real, i deixar ací la mare –que viu en una residència–, i els seus fills, que treballen a València. “Si no fóra pel sindicat… Em vaig desmoralitzar molt. M’he adonat que és una lluita per tu mateix, i perquè no vull que els meus fills passen pel que he passat jo”, clou, amb tota la força que els falta als envans de les portes tapiades.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre mots, frases fetes i refranys relacionats amb els ocells, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 8 de maig, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (de mots, frases fetes i refranys sobre ocells)

Els noms dels ocells són un aspecte del cabal lèxic català riquíssim. Per a comprovar-ho, n’hi ha prou de tenir en compte dues xifres: als Països Catalans es calcula que hi ha 387 espècies d’ocells, però tenen 6.816 noms. Això vol dir que hi ha molts noms populars escampats per ací i per allà, espècies anomenades de moltes maneres diferents. I la relació entre l’ornitologia i la llengua no s’acaba pas en aquesta quantitat tan gran de sinònims o de variants dialectals, sinó que, a més, trobem moltíssimes comparances, frases fetes, refranys, jocs de paraules… que tenen a veure amb els ocells. Si hi afegim els noms i els verbs que indiquen el crit de cada ocell, acabarem de completar aquest tresor, que sembla inacabable i que ha omplert pàgines i pàgines d’estudiosos, filòlegs i també poetes.

Els noms dels ocells: un tresor de la llengua popular 

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Els que hem anat a raure a un altre país sabem que la integració no comença per la nació, sinó per la via municipal –jo em vaig convertir en un ciutadà de Trondheim molt abans d’entrar de ple en la societat noruega. Ara que el meu procés nòrdic ha quedat més o menys completat he pogut connectar una altra vegada amb la meva Girona natal, i recuperar els costums i les amistats de jove. Aquest mes hi vaig portar un grup d’alumnes, que evidentment van quedar meravellats per l’arquitectura i tot l’ambient, i sempre és un orgull mostrar-los la catedral o explicar-los la història de Sant Narcís. Ara bé, les conclusions que trec de l’estat de la ciutat són més ambivalents, i permeteu-me que comparteixi amb vosaltres les notes que he escrit aquestes setmanes de primavera.

El millor és, sens dubte, que Girona manté una gran vitalitat cultural i comercial. A molts racons del continent les ciutats mitjanes estan patint una forta decadència, devorades per unes metròpolis que concentren tot el poder, però per sort el model socioeconòmic català –aquest model que el PSOE vol anorrear a mitjà termini– encara ens permet de tenir una xarxa urbana vigorosa. No sé quina part de l’economia local se sosté amb les pensions dels setantins i els sous dels funcionaris, però de moment és un goig veure les botigues plenes i la gent fent el cafè a la tarda. I tot i que tenim Barcelona a quaranta minuts en tren, els equipaments culturals ofereixen una programació fantàstica. La gran amenaça és el preu de l’habitatge, que expulsa els joves a qui la família no pot cedir un pis.

Un altre detall que m’entusiasma de la Girona contemporània és l’èxit del projecte de renaturalització. Si fa dècades l’Onyar només contenia peixos al·lòctons i algunes gavines, ara hi podem veure esplugabous, corbs marins, bernats pescaires, i sembla que ja hi ha arribat la llúdriga. També és magnífic el nou model de jardineria més silvestre, pensat per als insectes pol·linitzadors, i que ens deixa una explosió de flors. Sé que molts gironins arrufen el nas quan ho veuen, però el futur va cap aquí. 

Per altra banda, em sembla força evident que tenim una ciutat pensada per als 75.000 habitants de fa un quart de segle, però ara la població ja supera els 107.000. Aquest creixement extraordinari s’ha produït en una època en què els ajuntaments han tingut menys capacitat de construir les infrastructures necessàries, o desenvolupar els serveis fins als nivells adequats, i això es nota en el trànsit, les línies d’autobús o les oficines municipals. El Barri Vell ja s’havia gentrificat quan Aznar va obrir les portes a la immigració, i per tant han estat els barris perifèrics els que s’han transformat de dalt a baix; la convivència és inestable i ja veurem cap a on ens durà.

Lligat amb això hi ha el gran augment de persones sense llar, i fa temps que la Sopa, el lloc principal d’atenció, està desbordada. L’any passat la Creu Roja en va atendre 335 a Girona ciutat, un 30% més que l’any anterior. És força sorprenent visitar la muralla i trobar un campament en una de les torres, o veure com les entrades arrecerades de les velles oficines bancàries ara són plenes de matalassos i mantes. Com passa sovint, la responsabilitat d’aquest fet la tenen administracions superiors, que descarreguen tot el cost social i econòmic en els ajuntaments.

Una altra evidència si visiteu Girona aquests dies és que hi ha molta brutícia. Això és en part resultat de la implantació del nou sistema de recollida de residus, que va signar l’anterior govern i de moment no funciona bé. A més, hi ha ciutadans que creuen adequat llançar mobles a la via pública, fins i tot pisos sencers, i buidar les escombraries allà on els sembla. Davant d’això, l’única sortida és combatre aquestes actituds, i espero que la corporació municipal no tingui la temptació d’afluixar: hi ha molta gent en un espai molt reduït, i una minoria poc cívica pot destruir el paisatge i la convivència en poc temps. Això els superbatlles dels vuitanta i noranta ho sabien fer bé.

Pel que fa al Barri Vell, la sensació és que s’ha aturat al caire del precipici. Semblava inevitable que es convertís en un parc temàtic per a turistes, però el procés s’ha frenat i encara forma part de la vida dels autòctons. S’han pres mesures adequades, com allunyar els aparcaments d’autobusos i obligar a retolar en català. La pregunta que ens hem de fer és com revertir el model, perquè n’hi hauria prou amb un canvi de color polític per tornar a tenir una explosió de pisos turístics, locals de bicicletes i restaurants que ofereixen el brunch.

I per acabar, he de mencionar el gran projecte de futur de l’àrea urbana, el nou hospital Josep Trueta i el campus de salut. Després d’anys encallat per la insistència de l’anterior govern de construir-lo en un lloc absurd, fa poc el tripartit municipal va aprovar-ne el planejament urbanístic allà on té més sentit: a cavall de Girona i Salt, unit a l’hospital de Santa Caterina. El PSC s’ha aferrat a l’afectació d’un petit parc (en una zona amb molts espais oberts) per a oposar-se al pla per motius electorals, però si això endarrereix les obres la jugada serà imperdonable.

A Girona de moment encara s’hi està prou bé, sobretot si ets propietari. També és possible de viure-hi en català, sempre que et moguis en ambients com més va més segregats. Per desgràcia, un moment de fortes necessitats i tensions socials, per l’explosió demogràfica, coincideix amb l’època de menys poder i influència dels ajuntaments, esclafats per un estat espanyol que els imposa severíssimes obligacions burocràtiques i una economia ruïnosa. Sí, a Girona s’hi viu prou bé, però la sensació és que un dia tot es pot trencar.

Dimarts vinent, 29 d’abril, quan farà sis mesos de la gota freda que va causar 228 morts i danys materials milionaris al País Valencià, entitats socials, sindicals i veïnals es concentraran a València per denunciar la gestió de la catàstrofe del govern de Carlos Mazón.

Es concentraran davant el Pont de l’Assut de l’Or, just davant el Museu de les Arts i les Ciències, on es farà el congrés del Partit Popular Europeu (PPE), amb la participació del dirigent espanyol Alberto Núñez Feijóo i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Els convocants —associacions de víctimes de la gota freda, comitès locals d’emergència i reconstrucció de les zones afectades, sindicats i moviments socials— denuncien la “negligència política del govern de la Generalitat Valenciana” i la “complicitat” dels dirigents europeus que l’avalen. En un comunicat, exigeixen la dimissió immediata de Mazón i de tot el seu Consell.

La jutgessa de la gota freda desmunta la defensa d’Argüeso i n’assenyala la ignorància amb les alertes hídriques

Durant l’acte, també es presentarà públicament l’Acord Social Valencià, una proposta col·lectiva sorgida “davant la deixadesa institucional i la manca de polítiques públiques de reconstrucció i reparació”, i com a resposta “a la crisi climàtica i social que s’evidencia amb cada episodi de gota freda”.

Els comitès denuncien que, mentre el president Mazón continuï en el poder, “no hi haurà reparació, ni justícia, ni reconstrucció” i que la seva permanència revictimitza les famílies de les víctimes i els sectors socials més afectats. Adverteixen que si es mantenen les mateixes polítiques, els efectes d’episodis com la gota freda podrien estendre’s a altres territoris del país.

L’Acord Social Valencià es presenta com una eina de dignitat, de lluita i d’esperança que vol aglutinar la societat valenciana al marge dels partits polítics. “Aquest procés no acaba amb una declaració: la desobediència civil i la vaga general esdevenen instruments legítims per a defensar drets fonamentals com l’habitatge, l’educació, la sanitat o la cura del territori”, afirmen.

Tema: mirall - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El director general d’Indústria de la Generalitat de Catalunya, Oriol Alcoba, ha dimitit, segons que ha avançat El Economista i ha confirmat VilaWeb.

Fonts del Departament d’Empresa i Treball expliquen a VilaWeb que Alcoba plega per motius personals i professionals. Segons Empresa, es reincorporarà a ESADE per dirigir-hi un projecte de futur de deu anys: havia de prendre la decisió ara i això no li ha permès d’esgotar la legislatura. El Departament desmenteix que la sortida hagi estat motivada per cap mena de malestar.

El nou director general serà Xavier Roca, que d’ençà de l’any 2018 és delegat rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a Terrassa, segons que ha publicat Expansión i ha pogut confirmar VilaWeb.

Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1974, Roca és doctor enginyer industrial per la UPC des del 2005 i professor a la UPC Terrassa des del 1999. Abans d’assumir la responsabilitat de la direcció de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT), Roca va desenvolupar la tasca de sotsdirector cap d’estudis del 2011 al 2015, i va ser delegat del rector de l’Àrea Acadèmica de l’ESEIAAT durant el procés de fusió de les dues escoles d’enginyeria de la UPC a Terrassa. També va coordinar el màster universitari en Enginyeria Industrial i el màster universitari en Enginyeria Aeronàutica.

Xavier Roca, en una imatge d’arxiu (fotografia: UPC).

Una quarantena de pobres, transsexuals, immigrants, sense-sostre i presos seran les darreres persones d’acomiadar el papa Francesc abans de l’enterrament del fèretre, aquest dissabte, 26 d’abril. Seran presents a les escales d’accés a la basílica papal de Santa Maria la Major, a Roma, el lloc elegit pel pontífex per a ser enterrat, fora del Vaticà i sense ornaments, amb tan sols una inscripció al sepulcre: “Franciscus”.

Aquest gest, segons que ha informat el Vaticà, vol destacar la relació profunda que Francesc mantenia amb els més desfavorits, a qui sempre considerà centrals en el seu ministeri. “Els pobres tenen un lloc especial en el cor de Déu. També en el cor i el magisteri del Sant Pare, que va escollir el nom de Francesc per no oblidar-los mai”, diu el comunicat de la Santa Seu.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Els curiosos dos estats del papa

Els quaranta acompanyants tindran una rosa blanca a la mà. Seran al peu de l’escalinata en el moment final abans que el fèretre sigui traslladat al sepulcre, situat entre la capella Paulina (la de la Salus Populi Romani) i la capella Sforza. Entre aquests acompanyants hi haurà una representació de diverses realitats de vulnerabilitat: presos i ex-presos, famílies pobres, migrants, sense sostre i una petita comunitat de persones transgènere que han estat acollides i acompanyades per una congregació de monges i per Càritas Diocesana de Roma.

Una d’aquestes persones, explica Benoni Ambarus, secretari de la Comissió de Migracions de la Conferència Episcopal Italiana i delegat per a la caritat, acabava de signar el primer contracte de feina amb l’ajuda de Càritas. “Estava emocionadíssima”, diu. I afegeix: “Hi ha moltes històries boniques entre aquestes quaranta persones. Quasi tots han pogut conèixer Francesc alguna vegada. Per a molts, ha estat com un pare.”

La decisió de permetre’ls d’acompanyar el papa els últims instants va néixer d’un intercanvi entre Ambarus i el mestre de les celebracions litúrgiques pontifícies, monsenyor Diego Ravelli. “Volíem trobar la manera de donar valor a la presència dels pobres també en els funerals”, explica Ambarus. I diu que, al final, van optar per una representació plural de les persones més oblidades de la societat.

Ambarus, que va ser al costat del papa Francesc el 26 de desembre en una de les imatges més simbòliques del seu pontificat –l’obertura de la Porta Santa a la presó de Rebibbia–, es declara commogut: “És una decisió preciosa. El Sant Pare és rebut per la mare que tant va estimar i pels seus fills estimats, que l’acompanyen en els últims passos.”

Les qüestions delicades als Països Catalans que la mort del papa Francesc deixa sense resoldre

Quatre persones han hagut de ser hospitalitzades aquesta tarda després d’haver resultat ferides amb lesions de caràcter menys greu per un incendi que s’ha produït en un bloc de pisos de Gavà.

Segons els Bombers, que ja han controlat les flames, el foc hauria afectat la planta baixa i el primer pis de l’edifici, situat al carrer de la Pau.

El cos ha enviat nou dotacions a la zona, que un cop apagat l’incendi han ventilat i revisat els pisos i el calaix de l’escala. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que ha activat sis ambulàncies, ha dut dos dels ferits a l’Hospital de Viladecans i els altres dos a l’Hospital Moisès Broggi.

Informació preliminar:

Per aquest incendi d'un habitatge a #Gavà, fins el moment, el SEM ha atès i traslladat posteriorment a 4 afectats en estat menys greu:
– 2 a l'Hospital de Viladecans
– 2 a l'Hospital Moisès Broggi
El SEM ha activat 6 unitats terrestres.@bomberscat https://t.co/4pNCEUoiYm

— SEM. Generalitat (@semgencat) April 24, 2025

La jutgessa d’instrucció 18 de Barcelona, Carmen García, ha arxivat la causa contra dos afeccionats del FC Barcelona investigats pels insults racistes proferits contra el futbolista del Reial Madrid Vinícius Jr. durant el partit jugat a Montjuïc l’octubre del 2023. Així i tot, ha remès el cas a l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació.

Segons que han informat fonts jurídiques a l’agència EFE, la magistrada ha coincidit amb el criteri de la fiscalia i ha conclòs que els fets no constitueixen un delicte d’incitació a l’odi. Considera que els insults no van tenir conseqüències i que, a més, el jugador ni tan sols els va sentir.

La causa es va obrir arran d’un atestat dels Mossos d’Esquadra que recollia càntics i insults de caràcter racista dirigits contra Vinícius Jr. en el partit entre el Barça i el Reial Madrid al Lluís Companys. Tot i la decisió de la jutgessa, tant el futbolista com el Reial Madrid, que exercien l’acusació, així com la lliga espanyola, han recorregut contra l’arxivament davant l’Audiència de Barcelona.

a carrèc de Santi Rovira.  Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Un individu ha estat detingut aquest migdia després d’haver disparat contra un camió a la sortida del túnel del Coll de Lilla, a la A-27, dins el terme de Montblanc (Conca de Barberà). El sospitós ha fugit en vehicle fins a Molins de Rei (Baix Llobregat), on finalment ha estat interceptat pels Mossos d’Esquadra gràcies a l’activació d’un dispositiu gàbia.

L’avís l’ha donat un agent dels Mossos que era fora de servei i que ha presenciat el tiroteig cap a tres quarts de dues. Tot seguit, els comandaments de la regió policíaca de Tarragona han activat el protocol d’intercepció i s’han coordinat amb els efectius de la regió Metropolitana Sud, ja que el vehicle del sospitós es dirigia cap a aquesta zona.

El dispositiu ha mobilitzat patrulles de seguretat ciutadana, unitats de trànsit, un helicòpter, efectius de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) i membres de la divisió canina. Finalment, s’ha pogut aturar el vehicle a Molins de Rei, i s’ha detingut el conductor, que viatjava sol.

En paral·lel, s’ha aturat un segon vehicle amb un ocupant que podria estar relacionat amb els fets. Els Mossos investiguen ara quin grau d’implicació té en el tiroteig. Tant el camioner com el camió han resultat il·lesos.

Un incendi al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de València aquesta tarda ha obligat a evacuar els interns per precaució. Dos agents de la policia espanyola han estat atesos per inhalació de fum, segons que han informat fonts policíaques a l’agència Efe.

El foc s’ha originat a les 15.20 i ha afectat una zona de les instal·lacions que, arran dels fets, ha quedat inhabilitada. Els interns han estat traslladats al pati, a l’aire lliure, i, segons que han avançat les mateixes fonts, seran reubicats en una àrea diferent de la sinistrada.

La policia científica espanyola ha anunciat que investigarà les causes de l’incendi tan bon punt els bombers confirmin que es pot accedir amb seguretat a la zona afectada.

La fiscalia espanyola ha citat Blanca Serra a declarar com a testimoni el 19 de maig, arran de la denúncia que va presentar per les tortures que va sofrir a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona. És la primera diligència ordenada per la fiscal delegada de Drets Humans i Memòria Democràtica, Sara Gómez Expósito, en el marc d’una investigació inèdita centrada en els abusos policíacs comesos durant el franquisme.

La causa es va anunciar el 3 d’abril pel ministeri fiscal i és la primera vegada que aquest òrgan espanyol obre diligències d’investigació sobre fets d’aquesta mena. Segons que han explicat fonts jurídiques a l’agència Efe, la declaració de Serra és el primer pas per aclarir els fets denunciats i obrir via a possibles responsabilitats.

El cas posa el focus en la impunitat de la violència franquista en l’etapa de la transició i en una comissaria, la de Via Laietana, que durant dècades i encara ara ha estat assenyalada com a centre de repressió i tortura.

Blanca Serra: “La política institucional catalana és una reunió de cadàvers”

Torturades durant la transició

Blanca Serra, nascuda a Barcelona el 1943, és una activista històrica de l’esquerra independentista. Serra va anunciar a mitjan novembre que, amb el suport d’Òmnium Cultural i Irídia, presentaria una denúncia per les tortures que ella i la seva germana Eva van rebre durant la transició.

Totes dues eren al punt de mira de la policia espanyola per independentistes d’ençà del 1975. En quatre detencions arbitràries –el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982–, foren traslladades a la comissaria, on van ser víctimes de vexacions i agressions tan fortes que van patir per la seva vida. La primera vegada, tres dies a la Via Laietana; la segona i la tercera, de Barcelona a la Direcció General de Seguretat, a Madrid.

La quarta, un parell de mesos abans del Mundial de Futbol que havia de servir per a emblanquir l’estat espanyol, les empresonaren un mes a la Trinitat per “ultratge a la unitat de la nació espanyola”. Duien una pancarta que deia: “Independència”.

Carles Vallejo: “Espero que no caiguin en el mateix parany de l’amnistia del 77”

La jutgessa de Catarroja que investiga la gota freda ha criticat durament l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso, i l’ha assenyalat pel desconeixement amb el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH) durant l’emergència.

La jutgessa considera inadmissible que el responsable d’emergències desconegués tant l’existència del sistema SAIH com la manaera d’accedir-hi, atès que proporcionava dades crucials en temps real sobre el cabal dels rius i torrents.

“No és admissible de cap manera que el secretari autonòmic desconegui el SAIH i la manera d’accedir a les dades. En cas que fos així, aquesta ignorància seria part de la negligència que s’ha d’atribuir a la gestió d’una emergència”, diu la jutgessa en una interlocutòria.

Segons l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), la informació es podia consultar mitjançant l’aplicació SAIHWIN, disponible per als responsables de coordinació d’emergències.

Conscient del perill imminent

La interlocutòria recorda que entre les 18.00 i les 19.20 del dia de la gota freda, el sistema va registrar un augment constant i molt significatiu del cabal d’aigua, amb valors que van passar dels 493 m³/s fins a superar els 1.900 m³/s en pocs minuts. Segons la jutgessa, aquesta evolució alarmant hauria d’haver estat detectada i gestionada amb celeritat per les autoritats.

A més, el jutjat subratlla que a les 14.44 hores, el mateix Argüeso va enviar un missatge de WhatsApp a un grup de coordinació on advertia que “els barrancs estan a punt de col·lapsar”, cosa que evidenciaria que era plenament conscient del risc imminent de desbordament, no només a Carlet sinó també al barranc del Torrent. “S’oblida de manera reiterada que hi ha d’haver una connexió entre les morts, la posició de garant i la inactivitat de qui ocupava aquesta posició”, destaca la jutgessa.

Segons la magistrada, atribuir responsabilitat penal només a la Confederació Hidrogràfica o als seus directius, com ha intentat de fer la defensa d’Argüeso, és incompatible amb el fet que els responsables de la Generalitat tinguessin accés directe a dades crucials que podrien haver ajudat a minimitzar les conseqüències de l’emergència.

Sis mesos després de la gota freda, la situació dels infants i adolescents continua essent crítica. Unes quantes entitats han posat l’alerta sobre les greus conseqüències que arrosseguen desenes de milers d’infants i adolescents: barracons, aules massificades, alumnes desplaçats, habitatges insalubres, malestar emocional i risc creixent de violència i abandonament escolar.

L’ONG Educo adverteix que algunes de les “assignatures pendents” de les administracions són tant greus com persistents: escoles tancades, aules improvisades en barracons, transports deficients i infants obligats a anar a centres llunyans i desconeguts. “Res no funciona com caldria”, diu Pilar Orenes, directora general d’Educo, que remarca que els alumnes afectats sovint arriben tard a classe perquè el transport no és adequat. Aquesta situació complica enormement que puguin accedir a una educació de qualitat, “especialment els més vulnerables, que tenen un risc molt alt d’abandó escolar”. Segons que ha explicat Save the Children, uns quaranta mil nens van restar sense escolaritzar durant setmanes després de la gota freda, i molts encara no poden assistir amb normalitat a classe. Encara hi ha escoles en reconstrucció, i algunes, directament, no han començat a refer-se. L’entitat exigeix a la Conselleria d’Educació un pla concret per als tretze centres més malmesos, amb un calendari clar, en terrenys segurs i amb prou inversions per a garantir-ne la continuïtat.

Tant Educo com Save the Children posen un èmfasi especial en els efectes emocionals de la catàstrofe sobre infants i adolescents. “Molts xiquets s’espanten cada vegada que plou o viuen en cases on encara es veuen les destrosses de la dana. Si volem que aquest desastre no marque les seues vides per sempre, han de rebre tot el suport necessari”, subratlla Orenes. L’organització ha donat suport psicosocial a més de mil infants, a centenars de mestres i a prop de cinc-centes famílies, amb tallers emocionals, activitats extraescolars i beques menjador.

Save the Children també ha constatat símptomes greus entre la població adolescent: insomni, tristesa, ira i por. Alguns joves han desenvolupat trastorns emocionals que requereixen atenció especialitzada. L’organització reclama reforçar la xarxa de salut mental infantojuvenil pública, una demanda compartida pels col·lectius professionals del sector.

Habitatges en condicions deplorables

La situació d’emergència no es limita als centres escolars. Segons dades de Save the Children, més de setanta mil infants viuen en habitatges malmesos per la gota feda, i molts ho fan en condicions d’insalubritat, humitat, endarreriments en la rehabilitació o fins i tot convivint en pisos sobreocupats. La manca d’alternatives residencials o de suport públic consolida una situació crònica que posa en risc la salut física i mental dels infants.

La fiscalia i l’acusació particular han mantingut la petició de tretze anys de presó per a l’acusat d’haver agredit sexualment la filla de tres anys de la seva parella a Rosselló, al Segrià, el 10 d’abril de 2023. Segons les acusacions, els fets van tenir lloc al domicili matern, quan la dona va sortir a comprar menjar per a celebrar Dilluns de Pasqua i el processat va introduir un dit a la vagina de la menor mentre era a càrrec seu. La mare ha declarat que, a la tarda, la nena es va queixar de molèsties i va dur-la al CAP, on va manifestar de manera espontània davant la doctora que l’acusat “li havia ficat el dit a dins”. Durant la vista, el processat ha negat els fets i la defensa n’ha reclamat l’absolució.

La mare de la menor ha declarat que la relació entre la nena i l’acusat era “bona” i que sovint feien trobades en què també hi havia els fills d’ells. Ha explicat que el dia abans dels fets van passar a buscar la nena per l’aeroport, després d’uns dies amb el seu pare, i que l’endemà, Dilluns de Pasqua, va anar a comprar algunes coses al supermercat i tots tres van dinar a casa de l’acusat a les Borges Blanques. Al cap d’unes hores, quan ja se n’havien tornat cap a casa, la nena li va manifestar amb “molta angoixa” i “nerviosisme” que tenia molèsties als genitals. Quan van acudir al CAP, ha explicat que, mentre la doctora li abaixava els pantalons, la nena va manifestar que l’acusat “li havia posat els dits a dins”. “Ens vam quedar glaçades, la doctora va aturar l’exploració i ens va derivar a l’hospital, on es van activar els protocols”, ha detallat.

Al cap d’un parell de dies, va reunir-se amb la seva parella per demanar-li explicacions i l’home va negar l’agressió “rotundament”, segons ha afirmat. Arran d’això, va posar fi a la relació. Posteriorment, la nena va explicar els tocaments a l’escola i a la seva àvia, i en va continuar parlant “fins fa un mes”, segons la mare.

Donen credibilitat al relat de la menor

Durant el judici, s’ha reproduït l’entrevista que van fer a la nena una treballadora social i un psicòleg de l’Equip d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de Família (EATAF). Durant la trobada, la nena va dir que l’acusat l’havia “tocada” i li havia fet “mal”, i va esmentar que els fets havien passat “en el viatge”. Els dos pèrits han detallat que la nena té “prou competències” per a ser un testimoni vàlid, tot i que per la seva edat “no pot oferir un relat estructural i detallat, sinó expressions i paraules concretes”. A més, han destacat que mantingués la versió que havia manifestat espontàniament i que això reforçava que no fabulava i que hi havia hagut manipulació per part de la mare.

Dues psicòlogues citades a declarar a instàncies de la defensa han rebatut que el protocol que havia de valorar si el relat de la nena podia ser creïble “no estava prou ben realitzat” i no seguia les metodologies previstes en aquests casos. Segons que han dit, això podria haver contaminat el relat i posa en qüestió les conclusions obtingudes.

L’acusat nega els fets

Per la seva banda, l’acusat ha negat els fets i ha explicat que mentre la mare de la menor havia sortit a comprar ell va reparar una prestatgeria i la nena va jugar amb plastilina. Responent a les preguntes del seu advocat, l’home ha explicat que alguns cops la menor l’anomenava “pare” i que, de fet, en una ocasió el pare biològic de la petita havia trucat molest a la mare perquè “l’havia confós pel nom”. Segons la defensa, no hi ha prova de càrrec i no s’ha pogut concretar ni quan ni on es va cometre la presumpta agressió, atès que la nena va referir, entre més, que els fets havien tingut lloc “en el viatge”. Per això, l’advocat ha demanat l’absolució i, de manera subsidiària en cas de condemna, que li apliquin els atenuants de reparació del dany i de dilacions indegudes.

Les acusacions veuen acreditat un delicte d’agressió sexual i un altre de lesions, pel qual demanen tretze anys de presó, deu anys de llibertat vigilada, ordre d’allunyament durant deu anys, 1.080 euros de multa i una indemnització de 5.000 euros per a la víctima. El judici ha quedat vist per a sentència.

Nou persones, pel cap baix, han mort i setanta més han resultat ferides en un atac “en massa” perpetrat aquesta matinada per l’exèrcit rus contra la capital ucraïnesa, Kíiv, segons que han denunciat les autoritats d’Ucraïna.

El Servei Estatal d’Emergències d’Ucraïna ha dit que era un balanç provisional, perquè continuava la recerca de persones sota la runa, i que 42 dels ferits, entre els quals hi ha sis infants, han estat hospitalitzats.

“Rússia ha llançat un atac combinat en massa contra Kíiv”, ha denunciat l’organisme, que ha detallat que s’havien originat incendis en edificis administratius, no residencials i garatges. També s’han cremat cotxes i vegetació a causa de la caiguda d’estructures, si bé els bombers han pogut apagar el foc.

Hores abans, el batlle de Kíiv, Vitali Klitxkó, que havia xifrat en dues les víctimes mortals, explicava que els serveis d’emergència havien acudit a diversos districtes de la capital, on havien caigut restes de drons que havien causat incendis. També ha demanat a la població que romangués als refugis.

D’una altra banda, el batlle de Khàrkiv, Ígor Terejov, ha denunciat que la ciutat, situada a l’est del país, ha estat atacada amb una desena de projectils, en una onada d’atacs que ha deixat quatre persones ferides.

Poques hores abans d’aquests atacs, el president dels Estats Units, Donald Trump, havia dit que havia aconseguit un acord amb Rússia per a posar fi al conflicte a Ucraïna, i que ara faltava que s’hi afegís el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski.

La vigília, les autoritats ucraïneses havien denunciat la mort de nou persones més en un atac amb drons de Rússia contra un autobús a la localitat ucraïnesa de Màrhanets, situada a la demarcació de Dnipropetrovsk (est del país).

“Que tothom entengui què passa”

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha condemnat l’atac rus i ha dit que era “extremament important que tothom” veiés i entengués què passava, i ha acusat Rússia de refusar les propostes per a un alto-el-foc.

It has been 44 days since Ukraine agreed to a full ceasefire and a halt to strikes. This was a proposal from the United States. And it has been 44 days of Russia continuing to kill our people and evading tough pressure and accountability for its actions.

It is extremely… pic.twitter.com/87CSHvsvqG

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) April 24, 2025

“Han passat quaranta-quatre dies d’ençà que Ucraïna va acceptar un alto-el-foc total i aturar els bombardaments. Va ser una proposta dels Estats Units. Quaranta-quatre dies en què Rússia ha continuat matant la nostra gent i evitant les pressions fermes i la rendició de comptes pels seus actes”, ha dit en un missatge a la xarxa X.

Així mateix, ha explicat que l’exèrcit rus havia llançat “prop de setanta míssils, inclosos balístics, i uns cent cinquanta drons” contra la capital, on hi ha hagut “una destrucció important”. “Tothom rep l’ajuda necessària”, ha assegurat, abans d’expressar el condol als familiars de les víctimes.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: