Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre mots i refranys del fred i de l’hivern, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 30 de gener, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre mots i refranys del fred i de l’hivern)

El tresor lingüístic del català conté una munió de dites relacionades amb l’hivern (l’oratge, el pas del temps, les feines del camp…). Penseu, per exemple, en quantes expressions tenim començades per “Fa un fred que…”; o bé en aquella sèrie de refranys que arrenca al desembre: “Per Santa Llúcia, un pas de puça”, “Per Nadal, un pas de pardal”… i que també arriba al gener: “Per Ninou, un pas de bou”, “Per Reis…”. Però al nostre joc hi hem afegit tot de qüestions sobre dubtes lèxics diversos: hem d’escriure hivernar o hibernar? Són tots dos correctes i tenen el mateix significat? I el mot allau: és masculí o femení?… Si sabeu aquestes qüestions –i més–, poseu-vos a prova!

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

“Al llarg de les meves estades a Portlligat, hi venia a reparar avaries. Hi havia un sol mecànic, un Kontos precisament, un ferrer molt hàbil que jurava ésser descendent de ferrer de mar de drassana i un calafat ja vellet que encara feia algun gussi, mig llagudet mig caro, i tota mena de reparacions peremptòries. Els gussiets de Cadaqués eren de formes molt arcaiques, amb una roda de proa molt alta i recargolada i amb escuts a l’amura, estrets i generalment amb corredors sense quarters. Eren maquíssims, però semblaven tots de museu marítim, com els seus amos, que més que vells mariners semblaven, sobretot, personatges literaris, concretament personatges d’en Josep Pla. Semblaven conscients d’ésser figures d’estil. En aquell temps Cadaqués començava ja a ésser el model paisatgístic més freqüentat de la pintura catalana de postguerra i un cau d’intel·lectuals i de pintors. Deien que Carles Riba s’hi retiraria a passar la vellesa. Hauria estat divertit que el cap de Creus dividís l’últim paisatge de Riba de l’últim paisatge de J.V. Foix. Afortunadament, aquell Cadaqués encara a mitges descobert pels sofisticats de postguerra s’ha conservat bastant, no solament des del punt de vista urbanístic, sinó també de l’ambient, que fins i tot la gent que va a passar-hi un diumenge, a menjar un ranxo de peix nouvelle cuisine a la Galiota o a es Baluard, amb postres de taps al rom, respecta.”

És una de les pàgines de Catalunya des del mar, el clàssic de Carles Barral, l’editor, poeta, polític i llop de mar –la barba blanca sense bigoti i la figura escardalenca li anirien perfilant la figura. En les seves travesses marineres, havia enfonsat diverses vegades l’àncora del seu Capitán Argüello, pseudònim amb el qual el pare, l’inventor Carles Barral Nualart, signava els seus llibres de divulgació nàutica, a Cadaqués. Així podia evocar els temps passats “prenent copes al Boia, fent xerrar el vell Contos del temps dels coralers…”. Barral, que va mirar de convertir Calafell, la vila marinera on Barral pare havia estat acollit en ple temporal de llevant, en l’alternativa tarragonina a Cadaqués, amb el seu bar l’Espineta, amb el seu refugi en la vella botiga de pescadors avui casa-museu, arrossegant-hi la colla de la Gauche Divine –Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Anna Maria Moix o Joan Marsé…– s’enduria un bon ensurt si tornés a les aigües de Cadaqués. No solament veuria com la conservació de l’esperit originari del poble-illa s’ha anat desbordant aquests darrers anys, fins a obligar a mesures de peatge i contenció rodada, sinó que la platja Gran hi trobaria a faltar, justament, el Boia, el mític establiment de platja, desaparegut amb l’arribada del nou any per culpa de l’aplicació estricta de la llei de costes.

Salvador Dalí a la terrassa del Bar Boia de Cadaqués. Relictes d’un món perdut

Història viva de Cadaqués, el va fundar el 1946 Alejandro Contos, d’una llegendària nissaga de bussos corallers de l’illa de Simi establerts a Catalunya. O més ben dit, el va aixecar, com assegura el llibre dedicat als Kontos –la K i la C ballen entre els diferents membres de la dinastia grega, per mor dels funcionaris del registre civil– “ja que la seva gran habilitat manual i la calistresa de l’època aguditzaren el seu enginy per construir-ho tot: des del bar en si, fet de fusta, a les taules, cadires… Fins i tot s’ocupà de les neveres de gel, fetes de zenc”. Continuat per la seva filla Montserrat Contos, recentment traspassada, i el seu marit Manuel Vehí, els va rellevar el polifacètic Pere Vehí Contos, guardià de la memòria cultural de Cadaqués, i, a aquest, el seu fill, Manel Vehí, reconegut cocteler i bàrman. Durant els gairebé vuitanta anys de vida del Boia, ha acollit indígenes, passavolants i estiuejants, personatges il·lustres –de Salvador Dalí a Bruno Oro Pichot, pota negra cadaquesenca, fins als darrers pescadors de Portlligat– i anònims per igual, però sobretot ha estat un espai de trobada, de tertúlia, de vida.

“És impossible que tanquin el Boia, és com si tanqués el Flo­rian de Venècia o el Deux Magots de París; són llocs històrics, no poden tancar, són els custodis de la memòria i de la vida de moltes persones. Si tanquen el Boia, vol dir que algun dia tancaran el Marítim, i potser el Casino. Vol dir que potser algun polític cretí decideix un dia que l’església tampoc no compleix amb la normativa (massa gran, massa petita, massa catòlica, massa qualsevol cosa) i que la facin enderrocar. Vol dir que potser un dia la normativa exigeix tancar el mar, també massa salat, massa gran, massa descontrolat. Hi hauria d’haver una normativa que servís per a fer excepcions quan la memòria dels llocs i de la gent són en perill”, escrivia una Milena Busquets en estat de xoc. I és que, quan tanca un bar històric com el Boia, sobretot es perd tot l’intangible que hi ha quedat dipositat amb els anys. Però, a més, perdem la base de la piràmide de l’hostaleria, que va de la guingueta de platja al restaurant estrellat.

Les arrels de les estrelles

Parlàvem fa uns quants dies amb Paco Pérez, al capdavant amb la seva dona Montse Serra d’una altra casa històrica nascuda com aquell qui diu a la sorra de la platja de Llançà, i avui a l’elit gastronòmica del país. Però també és el cas d’un altre establiment d’origen humil de l’Alt Empordà, que acaba de ser reconegut amb una estrella Michelin. Em refereixo al Voramar, a Portbou, que vam poder conèixer un dia del mes passat, en què bufava tramuntana i, suggestionats per la història tràgica de Walter Benjamin, presagiàvem que era possible que passés qualsevol cosa inquietant en aquell poble –falsament– fronterer de la Mar d’Amunt. La sorpresa va ser descobrir-hi la casa dels Jamás-Garbí, l’antic bar Voramar, on Domingo i María José van construir els seus somnis, i que Míriam Jamás, maître i sommelier, i el seu marit, el xef David Gavilán, van transformar en un restaurant sense deixar de ser un negoci familiar. Perquè, a més, Pau Jamás és l’encarregat de la part dolça. Tot queda en una família que porta l’ofici a l’ADN, sense escarafalls ni demostracions de res. Amb la feina ben feta i la discreció per endavant.

La família Jamás-Garbí La sala del Voramar

Al Voramar, d’aquella persistència de la memòria, de la qual ens avisà Dalí mateix, se n’encarreguen els primers plats del menú degustació, tant sigui el Petit com el Gran, que homenatgen el pernil, les olives, la truita de patates, el formatge amb oli del vell negoci, que són servits, a més, per un Domingo en plena forma i encara al peu del canó, amb la seva saviesa acumulada pels anys de pentinar cabells blancs. Enaltir els orígens, com sempre han fet els germans Roca, ser criat en un bar de barri treballador, entre tapes i gotets de vi, o en un poblet de costa demostra que els millors arbres no han de perdre les arrels per poder créixer i treure fulles i brancam. Per poder arribar a l’ànec a la taronja i la taronja a l’ànec amb què es clou el menú degustació del Voramar, cal haver fet els aperitius casolans i ancestrals. Quina gran i senzilla lliçó!

“La memòria històrica no és un assumpte purament institucional, ni està lligat només a conflictes com la guerra civil. Mantenir la memòria des nostros avantpassats és un deure personal, íntim i també col·lectiu. Ara que la gent recorre a psicòlegs, o a diferents derivats pseudocientífics, va bé que recordem que mai no sabrem del tot qui som si no sabem es nostros orígens, si no coneixem la història des nostros avantpassats”, escrivia Pere Vehí Contos al pròleg del llibre dedicat al seu llinatge. Malauradament, pel que fa al Boia, si no es produeix alguna mena de miracle en el laberint burocràtic i judicial en què s’ha empantanegat el destí d’un Boia avui ja literalment desaparegut de la platja principal de Cadaqués, només seran records. Per a uns altres, com el Voramar, hi ha futur davant.

The Washington Post · William Booth

Nuuk, Grenlàndia. Grenlàndia no es ven, tal com repeteixen els habitants de la gèlida capital de l’illa més gran del món.

I per a llogar? O, si més no, disposada a adherir-se a un Tractat de Lliure Associació amb els Estats Units, com ja han fet, a la regió del Pacífic, les Illes Marshall, Micronèsia i Palau?

És evident que el president electe dels Estats Units, Donald Trump, tindrà molta feina per a convèncer els habitants de l’illa dels mèrits de la seva proposta per a “tornar a fer gran Grenlàndia”, cosa que implica alguna mena d’associació amb Washington –no queda clar exactament quina.

Aurora boreal sobre Nuuk, la capital de Grenlàndia (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

“No me’n refio. Vull que Grenlàndia continuï com fins ara”, diu Bilo Chenmitz.

A la sortida d’una missa a la catedral de Nuuk, pintada d’un vermell molt característic, Ida Abelsen es posa el dit a la boca, en un gest de silenci. “No m’agrada com parla de Grenlàndia”, diu.

Però alguns grenlandesos no poden evitar sentir una certa curiositat per Trump –i, sobretot, fins a quin punt una associació més estreta amb els Estats Units podria millorar les seves vides, si és que podria millorar-les de cap manera.

Val a dir que la vida dels grenlandesos no és pas dolenta, actualment. Els habitants de l’illa tenen sanitat i educació gratuïta, i també habitatges subvencionats per als més necessitats. Com a territori autònom de la llunyana Dinamarca, Grenlàndia té un règim d’autogovern limitat. Un terç del producte interior brut de l’illa –i la meitat del pressupost estatal– procedeix de Dinamarca, que hi transfereix uns 500 milions d’euros l’any.

Això és, si fa no fa, la mateixa xifra que el govern dels Estats Units va destinar l’any passat a les Filipines –una nació independent– en concepte de finançament militar. Per tant, no es fa difícil pensar que la lluita per la influència a Grenlàndia es tradueixi, de retruc, en un augment significatiu dels recursos que l’illa rep.

Trossos de gel floten al port de Nuuk la setmana passada (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Per a un foraster, Grenlàndia desprèn un cert tarannà extraterrestre, especialment a l’hivern. A Nuuk, el sol surt cap a les deu del matí i es pon a les quatre de la tarda.

En certa manera, Grenlàndia és una versió encara més extrema d’Alaska: més gran, més remota i amb un clima tan espantós o més.

En comparació amb Grenlàndia, Alaska –l’estat menys densament poblat dels Estats Units– pot semblar en risc de sobrepoblació. Grenlàndia té tan sols 56.000 habitants, 20.000 dels quals es concentren a Nuuk. L’illa no ofereix els reclams turístics que sí que tenen altres territoris àrtics, com ara, les famoses termes d’Islàndia. Hi ha poques carreteres. La gent sol desplaçar-se amb vaixell o amb avió, o senzillament no es desplaça.

Alguns partidaris de Trump veuen una hipotètica adquisició de Grenlàndia per part dels Estats Units com una mena d’operació immobiliària de dimensions gegantines. No és una concepció del tot forassenyada: al cap i a la fi, els Estats Units ja van comprar Alaska a Rússia l’any 1867 en canvi de 7,2 milions de dòlars, una xifra desorbitada per l’època.

La població de Grenlàndia es concentra a Nuuk, la capital (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

A mesura que l’Àrtic s’escalfa, tres de les grans superpotències del planeta –la Xina, Rússia i els Estats Units– han començat a posar els ulls sobre les oportunitats que el desgel ofereix a la regió, incloent-hi l’explotació dels abundants recursos minerals de l’Àrtic i les rutes marítimes que, fins fa poc, el gel feia impracticables.

Grenlàndia, per exemple, ja acull la base militar més septentrional de l’exèrcit dels Estats Units. És la base espacial de Pituffik, anteriorment coneguda com a base aèria de Thule, que acull una sofisticada xarxa de sensors de detecció de míssils balístics intercontinentals.

Grenlàndia disposa de recursos minerals en abundància. Aquests recursos inclouen reserves sense explotar de terres rares, un dels minerals components clau per a la fabricació de bateries de vehicles elèctrics.

El gel cobreix prop d’un 80% de Grenlàndia (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Els seguidors de Trump veuen l’obsessió del president entrant per adquirir, associar-se o controlar aquesta massa de terra estratègicament situada –falta veure com, exactament– com la mena d’acord que tan sols Trump aconseguiria de tancar. Expliquen que és un retorn a la visió expansionista i audaç que va caracteritzar èpoques anteriors de la política exterior nord-americana.

“[Grenlàndia] ha tornat a fer somiar als Estats Units, a fer-nos veure que no hem de resignar-nos a ser un ‘mascle beta’ de testosterona baixa que permet que el món li passi per sobre”, explicava fa poc l’activista conservador Charlie Kirk, que va acompanyar el fill gran de Trump, Donald Jr., en una visita a Grenlàndia la setmana passada.

Més enllà de com acabi l’afer, és evident que el capficament de Trump per Grenlàndia ha elevat el perfil internacional de l’illa. El territori s’ha atapeït de periodistes de televisió que parlen a càmera amb el gel grenlandès de fons.

“És una gran oportunitat per a Grenlàndia”, explica Kuno Fencker, diputat del parlament de l’illa i membre de la comissió d’Afers Estrangers. “Coneixem Donald Trump. És un polític i, sobretot, un home de negocis. No cal prendre’s les coses que diu al peu de la lletra. Però sí que cal prendre-se-les seriosament”, afegeix.

Kuno Fencker, diputat del parlament grenlandès (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Les autoritats daneses han respost a les obertures de Trump tot remarcant que Grenlàndia és l’única responsable de decidir el seu futur. “Grenlàndia pertany als grenlandesos”, resumia fa poc la primera ministra danesa, Mette Frederiksen.

La negativa de Trump a aclarir si descartaria l’ús de la força militar o econòmica per a prendre el control de Grenlàndia, certament, no va ajudar a calmar els ànims a l’illa.

“La meva mare em preguntava si creia que Trump declararia la guerra a Grenlàndia”, diu Poul Pedersen, sociòleg de la Universitat de Grenlàndia.

Fencker, el diputat, admet que el “llenguatge imprecís” de Trump ha fet qüestionar a alguns grenlandesos si els Estats Units proven de fer la cort als habitants de l’illa o d’amenaçar-los. Però l’exèrcit nord-americà, explica Fencker, no atacaria mai Grenlàndia, que com a territori associat a Dinamarca forma part de l’OTAN.

“El mer fet que parlem d’això és una distracció”, diu. Creu que Trump podria pressionar Dinamarca –econòmicament i política– perquè li concedís el control de l’illa? “Crec que ja ho fa”, es limita a respondre Fencker.

Pedersen, el professor universitari, explica que l’aparició en escena de Trump ha fet reviure els greuges latents entre el poble grenlandès per la llarga etapa de colonialisme danès a l’illa. Els inuits, indígenes de l’illa, conformen gairebé el 90% de la població de Grenlàndia. La major part de la resta de la població –prop d’un 7%– és formada per persones d’origen danès.

Als pobles i ciutats, les botigues venen queviures danesos importats, però els grenlandesos continuen menjant ossos polars, foques, balenes i carn de ren. Molts d’ells encara cacen i pesquen, com feien els seus avantpassats. Les principals exportacions de l’illa són el peix i les gambes. Però tot allò que l’illa exporta passa primer per Dinamarca, que actua com a intermediari comercial de Grenlàndia.

Daniel L. Johnsen, guia turístic grenlandès que acompanyà el fill de Trump en la seva visita a Nuuk (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Daniel L. Johnsen, un guia turístic local, va acompanyar la comitiva de Donald Trump Jr. en la visita a Nuuk la setmana passada. En total, el fill del president electe va passar cinc hores a Grenlàndia.

“Va ser un dia d’allò més estrany”, recorda Johnsen. El fill de Trump va visitar el Museu Nacional de Grenlàndia i l’estàtua d’Hans Egede, el missioner luterà danès-noruec que va fundar Nuuk.

“Van repartir gorres de ‘Make America great again’ als vianants, que van acceptar de posar-se-les en canvi de menjar i beguda […] Va ser un espectacle, tot plegat”, explica Johnsen, que afegeix que va vendre alguns vídeos de la visita de Trump Jr. als mitjans de comunicació danesos.

Durant la visita, el president electe va publicar un missatge a la seva plataforma de xarxes socials, Truth Social. “En Don Jr. i els meus representants han aterrat a Grenlàndia. La recepció ha estat fantàstica. Ells, i el món lliure, necessiten seguretat, força i pau! Aquest acord ha de tancar-se […] Tornem a fer gran Grenlàndia!”

Jorgen Boassen, un ex-boxador que ara treballa com a obrer, destaca per ser un dels grans partidaris que Trump té a Nuuk. “Com més odiaven Trump els mitjans danesos [durant el seu primer mandat], més m’agradava”, explica. “Tots els meus amics es reien de mi.”

Boassen, vestit amb una samarreta i una gorra de Trump, és un dels grans partidaris del president entrant dels Estats Units a Grenlàndia (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Com serà, en un futur, la relació entre Grenlàndia i els Estats Units? “Depèn fins on vulgui anar Trump”, diu Boassen. Explica que significaria que, en primer lloc, Grenlàndia hauria de declarar la independència de Dinamarca. “I aleshores ja podríem tancar el nostre propi acord”, diu.

Boassen no és pas l’únic que té la possibilitat de la independència al cap. El primer ministre de Grenlàndia, Múte Egede, va dir la setmana passada que havia arribat el moment que el país fes el següent pas: “Cal eliminar els obstacles a la cooperació, aquests grillons de l’era colonial, i tirar endavant”, va dir, i va suggerir que el govern grenlandès podria impulsar un referèndum d’independència en les eleccions parlamentàries vinents.

En una conferència de premsa a Copenhaguen, dilluns, Egede va afegir que el govern grenlandès volia estrènyer els vincles amb els Estats Units, particularment en defensa i l’exploració dels recursos minerals de l’illa, i que estava disposat a obrir converses amb l’administració Trump. Ara, el primer ministre va insistir que seria Grenlàndia qui decidiria a quin acord arribaven.

A Nuuk, el sol es pon a les quatre de la tarda (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Boassen, per la seva banda, diu que dubta que Grenlàndia es converteixi en el cinquanta-unè estat dels Estats Units.

I en un soci estret de Washington? “Això potser sí”, respon.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els atacs amb Pegasus contra persones vinculades amb l’independentisme català han arribat fins al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La reunió informal de l’organisme que s’ha fet aquesta setmana ha tractat els abusos en l’ús de programari espia a tot el món, a proposta de la representant del govern dels Estats Units, Dorothy Camille Shea, i amb el suport d’una quinzena d’estats, entre els quals no hi havia Espanya, però sí, en canvi, Polònia, un dels estats, juntament amb l’espanyol, que més han abusat de l’espionatge il·legal contra activistes, polítics i professionals de tota mena. A més, en la reunió es va fer notar un fet preocupant que s’ha revelat fa poc i del qual es van sabent detalls com més va més inquietants: que Barcelona ha esdevingut el centre europeu de referència de companyies obscures que desenvolupen amb impunitat una nova generació de programari espia.

Era la primera vegada que l’amenaça de l’espionatge il·legal amb programari maliciós era tractada al Consell de Seguretat de l’ONU. El govern sortint dels Estats Units, l’administració Biden, ha tingut un interès especial a parar els peus a aquestes companyies per l’amenaça que pot significar per als interessos nord-americans que aquesta tecnologia proliferi, es descontroli o que pugui fer-ne un mal ús qualsevol estat o particular fora de cap control legal.

I en aquest context, i en aquesta reunió de dimarts, concretament, Espanya queda en una mala posició. L’informe del Catalangate del laboratori canadenc Citizen Lab que revelava fa gairebé tres anys l’espionatge a seixanta-cinc catalans amb Pegasus ha estat fins ara inapel·lable i, amb comptagotes, fins i tot el van confirmant informes pericials elaborats per cossos policíacs com els Mossos d’Esquadra. A més, el govern espanyol no ha complert fins ara cap de les recomanacions que li feia la comissió d’investigació Pegasus del Parlament Europeu perquè hi hagi una investigació efectiva del Catalangate.

Polònia, amb el canvi de govern propiciat pel primer ministre, Donald Tusk, ha fet un pas endavant per a investigar els abusos amb Pegasus que va cometre l’anterior govern, i va tenir una intervenció destacada en la reunió informal del Consell de Seguretat. El seu representant permanent a les Nacions Unides, Michal Miarka, es va comprometre a sotmetre a més control judicial les activitats dels serveis d’intel·ligència, es va comprometre a no vulnerar drets i a fer un ús del programari espia –que considera que s’ha de poder utilitzar amb el control adient– que s’adeqüi a la legalitat.

Aquesta intervenció fou aplaudida per l’investigador de Citizen Lab John Scott-Railton, que havia estat convidat a intervenir en aquesta sessió, i va parlar, entre més casos, de l’espionatge contra els catalans. “La proliferació dels abusos de l’espionatge amenaça la democràcia i l’estat de dret. I algunes de les víctimes recents inclouen activistes i parlamentaris a Tailàndia, activistes a Sèrbia, polítics catalans a Espanya, periodistes a El Salvador, caps religiosos a Àfrica, defensor dels drets humans a Jordània, i podria continuar durant hores.” Citizen Lab i els seus investigadors van ser objecte de menyspreu i de desqualificacions per part del govern espanyol de Pedro Sánchez.

I, a diferència de Polònia, Espanya no va assistir a la reunió d’aquest organisme de les Nacions Unides. Tampoc no ha signat encara la declaració conjunta impulsada pel govern dels Estats Units amb el compromís de combatre l’abús del programari espia i que sí que han signat vint-i-dos estats més, el darrer dels quals, Eslovènia, tal com va anunciar la seva representant en la intervenció que va fer al Consell de Seguretat.

Sott-Railton destacava el paper de Polònia: “El cas de Polònia és exemplar, perquè ha fet un pas endavant valent per a investigar els abusos amb programari espia de l’anterior govern, i la seva presència avui aquí és molt benvinguda. Enhorabona.” I destacava l’amenaça de la proliferació d’aquestes empreses a Europa, amb Barcelona com a porta d’entrada: “La societat civil ha estat vigilada, i Europa és a l’epicentre de l’abús amb programari espia i s’hi allotgen com més va més empreses de programari espia. S’acaba de publicar que Barcelona ha esdevingut un hub d’empreses emergents en aquest camp.”

Vegeu ací la intervenció de Scott-Railton:

Es referia al darrer reportatge del prestigiós mitjà especialitzat en tecnologia TechCrunch, que publicava més detalls, preocupants, de la informació que el mes passat avançava el diari israelià de referència Haaretz, que Barcelona és la ciutat triada per l’elit israeliana del ciberespionatge per a fer-hi créixer noves empreses que desenvolupin la tecnologia que Israel té problemes per a exportar. TechCrunch recollia el testimoni d’un investigador que havia participat en un procés de selecció de personal en una d’aquestes noves empreses de ciberespionatge instal·lades a Barcelona, Palm Beach Networks. Els responsables d’aquesta empresa li van dir que viure a Barcelona era semblant a viure a Israel, “que hi feia bon temps i tenien avantatges fiscals”.

El reportatge recull declaracions de l’assessora jurídica d’Access Now, una organització sense ànim de lucre que vetlla pels drets digitals de les persones. Natalia Krapiva diu: “És preocupant que una de les grans ciutats d’Europa esdevingui un hub per als fabricants de programari espia, perquè aquesta indústria va de bracet de la corrupció i l’abús de poder.” I demanava als ciutadans, als mitjans de comunicació i als responsables polítics que examinessin “detingudament aquestes empreses per saber si la feina que fan s’ajusta a les lleis nacionals i a les de la UE” i si el govern espanyol podia “estar implicat en l’ús abusiu de les seves eines de vigilància, especialment tenint en compte la història d’Espanya amb Pegasus”.

Ho va explicar a aquest investigador el responsable de l’empresa, Alexey Levin. Però sembla que el nom de la companyia ja pot haver canviat; de fet, en un començament, tenia el nom de Defense Prime, i després va passar a dir-se Palm Beach Network, però es va dissoldre el juny de l’any passat i alguns dels seus dirigents i els de Defense Prime són els mateixos que hi ha en una nova start-up instal·lada també a Barcelona, Head and Tail. No són pas les úniques. Entre aquestes empreses destaca Paradigm Shift, creada per antics treballadors d’una altra empresa establerta a Barcelona, Variston. Una de les responsables d’aquesta empresa explicava a TechCrunch que havien triat Barcelona “per l’atractiu de la ciutat, que ofereix un entorn vibrant per a tothom i té l’avantatge de facilitar la contractació”.

Ara, entre els motius que les empenyen a triar Barcelona també hi ha, tal com deia Haaretz, que a l’estat espanyol no hi ha cap mena de regulació que limiti el desenvolupament d’aquesta tecnologia, ni hi posi condicions, malgrat els advertiments i recomanacions del Parlament Europeu. Aquestes empreses amb capital israelià establertes a Barcelona tenen molt de camp per córrer, molt poques limitacions i moltes oportunitats de creixement, amb un client a tocar com és el govern espanyol.

 

Els problemes als trens de la Rodalia són el maldecap permanent dels catalans. No hi ha passatger que no tingui assumit que, si viatja amb tren, s’exposa a haver d’esperar més del compte, a anar anxovat o a quedar-se aturat entre estacions sense un motiu aparent. Normalitat al servei. Però les coses no passen perquè sí, sinó per un dèficit històric d’inversions a la xarxa ferroviària catalana, tant en els pressupostos espanyols com en l’execució d’aquells projectes prevists, que tot sovint queden al paper. L’Assemblea Nacional Catalana ha començat una campanya de denúncia que vincula el mal servei dels trens de Rodalia amb la manca de sobirania, i que anima a imaginar com podria ser Catalunya si pogués gastar-hi part dels vora 22.000 milions d’euros anuals de l’anomenada espoliació fiscal. L’economista Eduard Gràcia va participar en la presentació d’aquesta campanya de l’ANC, i posteriorment va atendre VilaWeb per aprofundir en el diagnòstic de la planificació ferroviària espanyola i com canviaria amb la independència.

—Tothom està d’acord que els trens de Rodalia no van bé, però sovint s’assumeix com una fatalitat del destí i no es pensa que podria ser diferent.
—Efectivament, com que és un problema que s’arrossega de tant de temps, sembla que sigui una fatalitat. No tenim prou en compte que anirà empitjorant, perquè la demanda de transport amb Rodalia augmentarà. En la mesura que hi ha un problema d’habitatge i que, per tant, la gent busca llocs per a viure més lluny d’on treballa, resulta que necessita més transport de Rodalia. Si la infrastructura no està en condicions, la qualitat del servei empitjorarà si no es fa res. L’any 2022, el 62% de les incidències greus que hi va haver a Rodalia eren degudes a problemes d’infrastructura. Parlem d’un any en què hi va haver incidències greus 284 dies de l’any, són més de quatre de cada cinc. Parlem d’un problema molt greu, que ve, sobretot, d’una manca d’inversió en infrastructures. L’any 2021 es va executar un 19% de la inversió pressupostada. Això vol dir que, de cinc euros que s’havien de gastar, se’n va gastar menys d’un. Però això no t’ho diu tot, seria si aquest pressupost fos el que calgués per posar la xarxa en condicions, i sabem que no. La distància entre allò que es fa i allò que s’hauria de fer perquè el servei pugui suportar la demanda del futur és molt gran. I encara diria una cosa més.

—Endavant.
—Tinguem en compte que una part de la xarxa de Rodalia i una bona part de la de Mitjana Distància, que fa una feina similar, passa per les mateixes vies que passen els trens de mercaderies. Sabem que la Unió Europea posarà més pressió i gravarà amb una certa eurovinyeta el transport contaminant. És a dir, els camions. Per tant, una part del transport de camió haurà de passar pel ferrocarril. I resulta que la línia no té prou capacitat. El triangle entre Barcelona, Tarragona i Lleida és ple de colls d’ampolla. Tanmateix, les inversions planificades en aquests moments no donen gaire més capacitat de la que hi ha ara. Hi ha planificat un tercer fil entre Tarragona i Castellbisbal, que ara mateix té un impacte perquè cal desviar el trànsit per posar-lo. Efectivament, el tercer fil permet que hi passin trens d’amplada europea, i no tan sols trens d’amplada ibèrica, però no augmenta la capacitat de la línia, hi passarà la mateixa quantitat de trens. Per tant, hi hauràs de passar més mercaderies, perquè es gravarà el transport per carretera, i hi hauràs de passar més trens de Rodalia i Mitjana Distància, perquè hi haurà més gent que viurà fora del nucli urbà i necessitarà aquest servei.

—Quin pressupost necessitaria la xarxa ferroviària de Catalunya per a posar-se al dia i quin rep ara?
—És difícil de calcular. FERRMED, el lobby europeu de transport ferroviari –i on som uns quants catalans–, ha fet un estudi sobre la xarxa europea de ferrocarrils i ha mirat què es planifica i què s’hauria de fer. Cada vegada que presentem què caldria fer a Catalunya versus allò que es fa, causa una certa impressió. Ara a Espanya es gasta molt en regions on hi ha molt poc trànsit, com Galícia o Extremadura. De fet, tot el nord-oest de la península té molt poc trànsit i s’hi gasta molt. I allà on hi ha el trànsit, que és sobretot a Catalunya, però també a València i Múrcia, i, en segon lloc, l’eix de la Vall de l’Ebre, de Barcelona a Tarragona fins a Saragossa, es gasta menys. No és que l’estat espanyol no gasti, és que gasta on no toca. Des del punt de vista de Catalunya, és un mal terrible.

—A escala europea, en quina situació es troba la xarxa ferroviària catalana?
—Catalunya té una demanda molt gran. Vam fer l’anàlisi de la xarxa europea i vam identificar quines són les rutes que representen el 65% de la demanda de transport de mercaderies. Veiem que on n’hi ha més és al centre d’Europa: Alemanya, alguna part de França, el nord d’Itàlia, els Països Baixos… Després, això s’estén fins a la costa mediterrània de la península ibèrica. És a dir, Catalunya, València i Múrcia. Això és el cor de la xarxa europea, per on passa la major part del trànsit. L’estat espanyol té totes dues coses: té una àrea amb una densitat molt alta i una altra amb una densitat molt baixa. Ara, és anòmal que la despesa a Espanya vagi principalment a les àrees on hi ha menys trànsit.

—Quin motiu hi veieu?
—[Riu.] Entraríem en discussió sobre què pensen. És millor veure què s’ha fet en el passat. L’any 2003, quan es van proposar per primera vegada la xarxa de corredors europeus, Espanya va proposar una xarxa qualificada de mercaderies que passava pel mig dels Pirineus. Era una xarxa que sortia d’Algesires i de Sines, el principal port de Portugal, s’unien les dues línies a Madrid i després continuaven pel mig d’Aragó, passant per Saragossa, cap a França. Enllaçava la part més buida d’Espanya amb la part més buida de França. Havien de fer un túnel d’uns 40 quilòmetres de llarg. Una obra enorme per a fer una cosa que va contra el mercat, perquè en aquell moment la demanda ja era sobretot a l’eix mediterrani, com ho ha estat sempre. Aquest disseny es va mantenir durant molts anys fins que la Unió Europea va dir que no es faria. Això ja indica una mica quin plantejament tenen. Llegint entre línies, fa la impressió que es vol desplaçar l’activitat econòmica cap a les regions on hi ha poc trànsit. Des d’un punt de vista econòmic és contraproductiu, perquè una bona part de l’activitat que hi ha a la zona on desincentives es perdrà, no es desplaçarà.

—En teniu més exemples?
—Això ara continua. Per exemple, es parla d’una autopista ferroviària que uniria Algesires, Madrid, Saragossa i després aniria a Tarragona. Una autopista ferroviària és un servei molt interessant, de fet, ja n’hi ha una que aniria de Barcelona fins a Bettembourg, a Luxemburg, en què pots arribar amb el camió, deixes el tràiler sobre el vestidor, se’n va on sigui, i allà hi ha un altre camió que l’enganxa. És molt eficient, però té inconvenients des del punt de vista d’infrastructura, perquè has de fer túnels molt alts. Això representa una obra, i es prioritza Algesires-Madrid-Saragossa respecte de l’eix mediterrani, que seria més lògic, perquè és per on passa la major part de les mercaderies. Al meu llibre Bastons a les rodes esmentava que això es fa per la lògica del poder. La lògica econòmica diria que has de crear demanda allà on hi ha oferta, la lògica del poder respon a la idea de mantenir o reforçar un equilibri de poder dins el país.

—Ara parlàvem de mercaderies, però en el transport de persones entre Barcelona i València hi ha menys trens, són més lents i més cars que les rutes per a anar a Madrid.
—Com pot ser que s’uneixin totes les capitals de província amb Madrid amb gran velocitat i que les línies que aniran de Barcelona a València no puguin passar de 200km/h enlloc? De fet, en uns quants trams, la limitació és molt més baixa, perquè la major part del trajecte no és línia de gran velocitat, sinó ordinària. Com és possible? Seria lògic unir aquestes ciutats en una hora o menys de tren, perquè això faria que fos fàcil que poguessis tenir una reunió a València i tornar. Això no es fomenta. Per què? No és una raó econòmica. No té sentit que es faci aquesta inversió tan forta per a unir Madrid amb la Corunya, i en canvi no es faci per a Barcelona i València.

—Aquesta concepció radial de les infrastructures ferroviàries també s’aplica en el nostre model de Rodalia. Tot passa per Barcelona, no hi ha connexió entre moltes ciutats mitjanes. No pots anar del Vallès al Maresme sense passar per Barcelona.
—Hi ha dues respostes a això. D’una banda, poses les línies allà on hi ha més demanda, i n’hi ha molta més per a anar a Barcelona. Tanmateix, a mesura que la població creix, la xarxa s’hauria d’adaptar. S’han fet molt poques línies després de la guerra civil. Gairebé totes les línies de què parlem ja hi eren a començament de segle. Les úniques que s’han fet són la línia que va a l’aeroport i la que va per darrere de Montserrat, que Joan Amorós, president de FERRMED, explica que es va fer perquè volien enviar els residus nuclears de Tarragona sense que passessin pel carrer d’Aragó de Barcelona. En aquella època, les línies més atractives eren les que anaven cap a la gran ciutat. Avui dia, a mesura que hi ha més població a la zona metropolitana, seria lògic que hi hagués més connexions entremig. Però, com que no s’han fet, tens una concepció radial. No parlem d’una decisió política que digui que ha de ser una construcció radial, és que hem heretat una concepció radial. Tenia sentit en el moment que es feien les línies, perquè moltes d’aquestes primeres línies les feien empreses privades, però ara té sentit que les regions metropolitanes es puguin connectar les unes amb les altres perquè hi ha prou trànsit.

—La població a Catalunya ha passat de vora dos milions a començament del segle XX als vuit milions d’ara.
—Tens un seguit de poblacions substancials que necessiten connectar-se, i avui dia es connecten amb autobús. No és que estigui malament, però no és el mateix. Si no hi poso tant d’èmfasi, no és perquè no sigui important, sinó perquè les línies que ja hi ha tenen molts problemes. Arreglem això i després posem les altres. Però és una cosa que s’hauria de fer.

—Al final, va molt vinculat als problemes d’accés a l’habitatge i com encarem un futur sense cotxes, o amb una mobilitat diferent.
—Si aneu a viure a Londres o a Nova York, trobareu que molta gent viu força lluny del centre, fins i tot, viuen en una casa enmig d’un espai molt rural. Al matí agafen el cotxe, se’n van a l’estació de tren, aparquen i arriben a l’oficina a primera hora. Un dels components de la crisi de l’habitatge és que tothom ha de viure a prop d’on treballa perquè no pots confiar gaire en el transport interurbà. La mobilitat té unes ramificacions molt importants en termes de com s’estructura l’economia del país i la vida de les persones.

—Si el govern tingués els diners de l’espoliació fiscal i la sobirania per a dissenyar la política ferroviària, quines serien les intervencions més urgents que hauria de fer per a sortir del pas?
—Les mancances, quines són? Ara mateix, la infrastructura no proporciona el servei com caldria, i s’ha d’ampliar la capacitat perquè aquesta demanda augmentarà. Hi ha un seguit de colls d’ampolla força seriosos, sobretot en l’eix entre Barcelona i Tarragona, i Barcelona i les poblacions del seu voltant. Has de tenir prou capacitat per a tenir més trens d’un lloc a un altre. Darrere d’això, ve un seguit de coses que també s’han de fer: algunes ja estan programades i fa temps que esperen, però unes altres no estan ni programades.

Aquest 2025 se celebren dos-cents anys dels Tres Tombs, una de les festes per excel·lència de Sant Antoni. Per reivindicar el bicentenari, s’han preparat tota mena d’activitats que volen retre homenatge als cavalls i els carruatges, els veritables protagonistes d’aquestes festes.

La celebració commemora la santificació de sant Antoni Abat (protector dels animals) amb una tradicional desfilada de carruatges, cavalls i a vegades ases que recorren les ciutats del país. Una de les cavalcades més destacades és la de Barcelona, però se’n fan a molts més indrets, entre els quals, Igualada, Martorell, Taradell o Valls.

Andreu Bernadàs, president de la Federació Catalana dels Tres Tombs i de la Federació Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, recorda que la d’enguany és una celebració que va més enllà del bicentenari. Certament, els traginers i els cavalls han estat protagonistes de la nostra història d’ençà de fa molt més de dos-cents anys: “El 16 de gener de 1825 es va anunciar que l’endemà hi hauria una cavalcada amb honor a Sant Antoni al costat de l’Escola Pia, però nosaltres entenem que el món del cavall ve de més enllà, perquè el cavall i el carruatge han estat un element imprescindible en l’evolució de la humanitat des de fa dotze milions d’anys”, explica Bernadàs. Amb aquest bicentenari, doncs, es vol aprofitar l’avinentesa per reivindicar una part cabdal de la nostra història. 

Les dates clau de les festes de Sant Antoni que no us podeu deixar perdre

Barcelona, capital catalana dels Tres Tombs

Enguany, Barcelona és la capital catalana dels Tres Tombs. Les activitats de celebració s’han allargat una setmana, fins demà, 18 de gener, quan es farà l’acte de cloenda. També es tancarà la setmana de festes amb un carro gran, que ha d’arribar fins a les portes de Barcelona. Aquest serà el dia més important dels Tres Tombs: a les 10.00 es farà la descoberta de la catifa elaborada per la Federació Catalana de Catifaires; a les 10.45 començarà la cavalcada, que anirà de l’avinguda del Paral·lel fins a la plaça de Josep Puig i Cadafalch; i a les 11.15 es farà la benedicció dels animals a l’Escola Pia de Sant Antoni. A la rua de Barcelona, també s’hi trobaran carruatges per a persones amb discapacitats psíquiques o físiques.

Però això no és tot. Avui mateix, la Federació Catalana dels Tres Tombs anirà a la missa de Montserrat per fer una activitat conjunta per a celebrar el bicentenari dels Tres Tombs i el mil·lenari de l’Abadia de Montserrat alhora. A banda, el 3 de maig s’organitzarà la trobada nacional de la Federació Catalana de Tres Tombs a Barcelona, en què es reuniran més de setanta pobles, vuitanta carros i carruatge i 200 èquids. I el primer cap de setmana de juny es farà una trobada de figures i carros a l’abadia i una jornada de portes obertes de les instal·lacions de la guàrdia urbana, al carrer de Wellington. 

Sant Antoni, “per avant”!

L’origen de la festa dels Tres Tombs

Els Tres Tombs és una festa que té l’origen en el gran pes que tenien gremis de tots aquells que treballaven amb els cavalls i animals de transport: els traginers, els bastaixos, els portadors de mules… Com que Sant Antoni era el patró dels animals, el 17 de gener era l’únic dia de tot l’any que els animals no treballaven i tenien farratge doble. Així, els treballadors dels gremis aprofitaven aquest dia per anar a la benedicció que els feia el mossèn a l’església. Bernadàs explica que va ser just després del 1714 quan van començar a fer tres voltes a la plaça: una pels animals, una per la salut dels vilatans i una tercera per les collites del camp. I d’aquí va néixer la tradició.

Aquesta és una festa en què destaca el rol primordial dels carruatges i els cavalls. “El carruatge és la base fonamental de tot el moviment que hi ha hagut fins a l’any 1900”, subratlla Bernadàs. S’acostuma a associar els cavalls i carruatges amb una vida rural o de camp, però també van ser fonamentals per al desenvolupament de les grans urbs. “La distribució que fem avui dia amb les mercaderies no és sinó una còpia del que fèiem amb els cavalls abans”, detalla. Per exemple, Hostafrancs és un barri de Barcelona que va néixer arran del transport de mercaderies amb cavalls: “Les muralles per a entrar a Barcelona tenien uns horaris de tancament, i hi havia carros que es quedaven a les muralles exteriors amb les mercaderies a passar-hi la nit. L’espai on dormien abans d’arribar a les portes de la ciutat era això que avui coneixem com a Hostafrancs”, relata Bernadàs. 

Una vuitantena d’organitzacions ecologistes de tot arreu dels Països Catalans preparen la gènesi d’un moviment de desobediència civil amb la voluntat d’encapçalar mobilitzacions multitudinàries que incloguin actes de sabotatge contra empreses o infrastructures. Després de dues reunions preparatòries, el 25 de gener s’anunciarà el naixement d’aquest nou col·lectiu i la primera gran acció de sabotatge, prevista per final d’abril i que durarà més d’un dia. La intenció, segons que expliquen a VilaWeb alguns dels impulsors, és que els múltiples col·lectius ecologistes del país apleguin forces per constituir un moviment potent, mobilitzador i capaç de tenir un impacte mediàtic i esperançador, que superi les limitacions clàssiques de les organitzacions ecologistes.

Les àvies que han portat el govern suís al TEDH pel canvi climàtic: “Les dones grans no aguantem les onades de calor”

Aquest darrer any i mig representants d’organitzacions com ara Zeroport, GOB Mallorca, Ecologistes en Acció, Aturem Hard Rock, Stop JJOO, la Campanya Contra el Quart Cinturó i Stop Creuers a Tarragona, entre moltes entitats més, s’han reunit per repensar el moviment ecologista. “Som a punt d’arribar a el col·lapse climàtic, cal començar a fer coses amb efecte i canviar la forma de la lluita ecologista fins ara”, diu aquesta veu impulsora, que ara com ara demana de no publicar el seu nom. En la primera d’aquestes reunions àmplies, que es va fer a Gelida l’estiu del 2023, es van diagnosticar els problemes del moviment ecologista, i a la segona–aquest juny, a Vila-seca– es van posar les bases d’aquest salt endavant que es presentarà el 25 de gener.

Fins ara, van considerar, el moviment ecologista estava molt atomitzat en moltes lluites locals i petites, que sovint tendien a articular-se en l’àmbit jurídic, amb recursos per a mirar d’aturar projectes perjudicials per al medi. Això feia que tot sovint fossin lluites pesades, lentes, i amb poques victòries més enllà d’una hipotètica resolució judicial satisfactòria. I, de retruc, que hi hagués poca participació ciutadana i, especialment, de joves. En canvi, la idea era fer convergir aquestes lluites locals en un moviment ampli que facilités la comunicació i l’intercanvi de coneixements tant entre les diferents organitzacions ecologistes com amb més moviments socials, com ara el moviment per l’habitatge digne.

El col·lectiu Terraferida atura l’activitat després de vuit anys d’activisme

“Volem sortir de localisme amb mobilitzacions grosses i cridaneres”, explica aquesta impulsora. Que assenyali un problema concret i l’exploti tenint molt en compte la campanya comunicativa perquè hi hagi adhesions al moviment ecologista i que com més vagi s’hi involucri més gent. Per això, procuraran abaixar el nivell de dificultat dels conceptes que s’exposen perquè siguin comprensibles en una societat que molt sovint se sent perduda en els argumentaris farcits de conceptes de química o geologia.

La inspiració en els Alçaments de la Terra

Aquests darrers anys el moviment ecologista ha fet un pas endavant a tot el món esperonat per les evidències que el canvi climàtic va de veres. De l’aparició d’activistes carismàtics, com ara Greta Thunberg, impulsora del moviment juvenil Fridays for Future, a les accions directes d’End Fossil i Extinction Rebellion. Ara, si hi ha un moviment que ha inspirat clarament la reformulació que vol emprendre l’ecologisme català són els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre, en l’original en francès), un moviment aparegut el 2021, després del confinament, que ha posat en escac el govern francès. De fet, Gérald Darmanin, antic ministre d’Interior, ara ministre de Justícia, va arribar a catalogar-ne les accions d’ecoterrorisme i va voler il·legalitzar el grup, però el Consell d’Estat va anul·lar el decret de dissolució per la manca de proporcionalitat entre les accions dels Alçaments de la Terra i la il·legalització.

Els Alçaments de la Terra combinen les protestes festives en què participen infants i gent gran amb accions de sabotatge per a inutilitzar maquinària per a infrastructures contra el medi, que causen pèrdues de milions d’euros. Neix a partir de la constatació que solament amb un moviment radical que assenyali i combati els responsables de la crisi climàtica s’hi podrà plantar cara. Per això, programen amb antelació accions multitudinàries per a aturar obres clau, com ara la lluita contra els “megaembassaments” destinats a garantir la disponibilitat d’aigua per a la indústria agrícola. El març del 2023 més de 25.000 manifestants es van aplegar a Sainte-Soline per sabotar un megaembassament i van ser repel·lits per 3.500 policies, que van causar més de 200 ferits.

Detinguts 22 activistes ambientals per llançar pintura a quadres i edificis i tallar carreteres i aeroports

Va ser arran d’aquests enfrontaments que el govern francès va anunciar la intenció d’il·legalitzar els Alçaments de la Terra, amb l’efecte, de retruc, d’augmentar el prestigi social del moviment i les mostres de suport. Però, en paral·lel, també va es va accentuar la criminalització del moviment ecologista, amb detencions i peticions de penes de presó.

Per això, l’ecologisme català assumeix que, en certa manera, aquestes accions hauran d’anar acompanyades d’una certa clandestinitat i una cultura antirrepressiva per no exposar-se tant a l’acció penal quan engeguin les accions de sabotatge.

Els creadors del film Casa en flames, un dels que han aconseguit més espectadors de la història del cinema català, preparen per a 3Cat la comèdia de situació La casa nostra. El director Dani de la Orden i el guionista Eduard Solà encapçalen aquest projecte, que es defineix com una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre.

Comptarà amb aparicions de famosos del món de la comunicació, les xarxes socials i el cinema, que interpretaran personatges secundaris amb aparicions esporàdiques. A més, la música del panorama musical català hi tindrà un paper destacat.

L’última sèrie de comèdia de situació de producció pròpia a TV3 va ser 13 anys i un dia, que es va acabar d’emetre el 2009. La casa nostra és dirigida per Dani de la Orden i Oriol Pérez, i creada per Dani de la Orden, Eduard Sola i Oriol Capel. És una producció de 3Cat en col·laboració amb Playtime Movies i Sábado Películas.

Tema: tardor o hivern - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha anunciat que el servei de metro fins a València Sud es reactivarà la primera quinzena de febrer. A més, es posarà en funcionament un nou intercanviador metro-autobús, que connectarà aquesta parada de metro amb Paiporta i Picanya.

Mazón ho ha avançat durant una visita a les obres de rehabilitació del conjunt de vies d’accés i vies auxiliars de València Sud, i també de les instal·lacions de Metrovalència. Ha estat acompanyat pel conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus. “Les línies 1, 2 i 7 arribaran a València Sud les primeres setmanes de febrer”, ha dit.  A banda aquesta mesura, que permetrà d’augmentar la freqüència actual, ha afirmat que es milloraria el servei de l’autobús llançadora de franc, que connectarà la parada de València Sud amb Paiporta i Picanya.

Ha remarcat que les obres de rehabilitació progressen a bon ritme, i ha agraït l’esforç i la dedicació de l’equip humà i tècnic de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana per reobrir tota la xarxa en un temps rècord. “Ja som a prop del 80% de la recuperació del metro, que arribarà gairebé al 90% quan la parada de València Sud sigui operativa, a principi de febrer”, ha subratllat. També ha destacat la recuperació del 100% del tramvia.

El director de cinema nord-americà David Lynch s’ha mort avui a setanta-vuit anys. Havia estat nominat tres vegades als premis Oscar com a millor director. “És amb profunda pena que nosaltres, la seva família, anunciem la mort de l’home i de l’artista David Lynch. Agrairem una mica de privadesa en aquest moment. Hi ha un gran forat al món ara que ja no és amb nosaltres. Però, com deia ell, ‘Mantingueu l’ull en el dònut i no en el forat'”, ha dit la família en un comunicat. I ha afegit aquesta frase: “És un dia preciós amb un sol daurat i amb tot el cel blau.”

David Lynch ha estat un dels representants del corrent surrealista dins el cinema. Els seus films sempre portaven cap a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista. Entre les obres més reconegudes es destaca la sèrie Twin Peaks i films com ara Vellut blau o Mulholland Drive.

Un sensesostre de vint-i-sis anys ha aparegut mort al parc de la Ciutadella. Segons han informat fonts dels Mossos d’Esquadra, els fets van tenir lloc el 14 de gener i el cos no presentava indicis de criminalitat. Fins al punt es van desplaçar efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que no van poder fer res per salvar la vida del jove. La Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT) ha denunciat el cas en considerar que la mort es podia haver evitat. Ha indicat que el jove sofria problemes de salut previs i que havia estat expulsat d’un centre de la Zona Franca on vivia. Alhora, ha afirmat que rebia tractament mèdic a l’Hospital del Mar.

Segons l’entitat, tot i que el centre sanitari “era coneixedor del delicat estat de salut en què es trobava no van alertar els Serveis Socials”. La CNAACAT ha considerat que aquest la mort d’aquest jove és un exemple del “maltractament institucional i la discriminació sistemàtica” que afecta les persones migrants en general i les d’origen negroafricà “de forma més severa”.

La primera moció de censura contra el govern del primer ministre François Bayrou no ha tirat endavant. Presentada per la França Insubmisa, ha provocat una fractura dins de l’esquerra, ja que els socialistes, socis del Nou Front Popular (NFP), hi han votat en contra, mentre que solament hi han votat a favor comunistes i ecologistes.

Segons ha detallat la presidenta de l’Assemblea francesa Yaël Braun-Pivet, ha confirmat que la moció de censura només ha comptat amb el suport de 131 diputats, lluny de la majoria de 289 necessària per enderrocar el primer ministre i també lluny dels 191 diputats que conformen les files de l’NFP. El Partit Socialista havia avançat prèviament que no s’afegiria a la iniciativa contra Bayrou, tot i que també va matisar que s’hi podria afegir en un futur segons el tarannà del govern. L’executiu s’ha fixat la reforma de les pensions com un dels objectius principals i els socialistes formen part de les converses.

Aquests fets no han assegut bé a la França Insubmisa. En paraules de la màxima dirigent parlamentària de LFI, Mathilde Panot, els socialistes s’han convertit en “l’assegurança de vida del sistema i les tropes suplementàries del macronisme”. El Partit Socialista compta amb seixanta-sis diputats, dels quals solament vuit han donat suport a la moció de censura.

El president francès, Emmanuel Macron, va convocar eleccions anticipades el passat estiu motivat pels bons resultats de l’extrema dreta de Rassemblement National a les eleccions europees. Aquells comicis legislatius van deixar un parlament àmpliament fraccionat en què cap bloc no gaudeix d’una majoria que li permeti governar el país. Tot i la victòria de l’NFP, el president Macron va nomenar inicialment com a primer ministre Michel Barnier, que amb prou feines va durar tres mesos al càrrec a causa d’una moció de censura. Poc després va nomenar Bayrou, un altre polític afí a la postura de Macron i a qui des de l’esquerra van vaticinar també un breu camí al govern, encara que ha sobreviscut a una primera moció de censura.

a càrrec de Núria Massuet. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Europol no ha inclòs l’independentisme català l’informe d’enguany sobre el terrorisme a la Unió Europea, després de la polèmica d’ara fa un any, quan l’estat espanyol va assenyalar tant el moviment d’alliberament català com el basc.

En el report del 2023 es deia de l’independentisme català i basc: “Són els més actius i violents en l’escena separatista espanyola. Els seus relats combinen el separatisme amb visions d’extrema esquerra, que se centren en missatges en contra de l’estat espanyol i les seves institucions, però també uns altres temes, com ara el capitalisme”, sense precisar noms dels grups ni actes comesos. Sobre això, l’Europol va admetre que les dades de l’informe les recollien i les comunicaven els estats membres, en compte de l’agència policíaca de la UE. “El marc normatiu de cada estat membre és diferent i li toca a cada estat membre de definir els fets que ens comuniquen, no tots són terroristes”, va respondre.

Això va causar una polèmica amb l’independentisme i que posteriorment el govern espanyol enviés una carta demanant formalment la retirada de les al·lusions a l’independentisme català dins l’apartat de terrorisme, perquè Carles Puigdemont havia assenyalat que per a negociar la investidura de Pedro Sánchez era imprescindible el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme. Puigdemont va dir que no es podia començar una negociació amb qui demanava a l’Europol que tractés els independentistes de terroristes.

Tot i no canviar-ho en aquell moment, la polèmica va forçar l’Europol a introduir canvis, amb nous filtres abans de la publicació de l’informe, com ara la revisió per part d’un grup d’experts i la verificació del contingut per part dels estats. Aquesta vegada, tal com a remarcat la diputada d’ERC Diana Riba, “la notícia és que, enguany, ja no hi figura l’independentisme català”.

L'@Europol ha presentat avui el seu informe anual sobre la situació del terrorisme a la Unió Europea i la notícia és que, enguany, ja NO hi figura l'independentisme català.

Aquí trobareu l'informe complet:https://t.co/VaA5ugaQKs pic.twitter.com/5TpRbw6kIZ

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) January 16, 2025

La primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, ha mantingut una reunió amb els caps dels partits polítics del parlament danès en què ha detallat els afers abordats amb el president electe dels Estats Units, Donald Trump, en una conversa telefònica ahir i ha explicat que s’havia negat a retirar les seves amenaces contra Grenlàndia.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

La reunió s’ha convocat d’urgència sota “confidencialitat estricta”. Al final, Frederiksen ha comparegut davant els mitjans de comunicació per confirmar la negativa de Trump a retractar-se de les seves aspiracions expansionistes a costa de l’illa. “La part nord-americana ha suggerit que, lamentablement, pot sorgir una situació en què col·laborem menys amb els nord-americans en l’àmbit econòmic”, ha anunciat la primera ministra de Dinamarca, que ha subratllat que Copenhaguen no volia cap conflicte comercial amb Washington.

Alhora, la primera ministra danesa ha informat que durant la conversa va aprofitar per convidar Trump a Dinamarca per abordar en persona tots aquests assumptes, tot i que ha subratllat que, de moment, no era previst que el futur president nord-americà hi anés. Frederiksen i Trump van mantenir ahir una conversa telefònica de només quaranta-cinc minuts en què van abordar les tensions respecte de Grenlàndia.

Trump, que ja va oferir de comprar Grenlàndia durant el primer mandat, va tornar a agitar el debat a final de l’any passat i més recentment ha dit que no descartava fins i tot de recórrer a mesures de pressió militar o econòmica per a controlar tant l’illa, pertanyent a Dinamarca, com el canal de Panamà. De fet, Trump, que prendrà possessió oficialment dilluns, la setmana passada va enviar el seu fill Donald Trump Jr. a Grenlàndia. El primer ministre grenlandès, Múte Egede, per la seva banda, ha dit que l’illa no era pas en venda, encara que sí que ha deixat la porta oberta a una cooperació més gran amb els Estats Units.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Abozeb Hamoud Ramadan lives in one of the poorest neighborhoods of Qamishli, in a mud house. We see him sitting under an old blanket, alone, head bowed, unable to lift his head. His body is here, but his mind is far from the warmth of this room. He doesn’t speak unless we ask him questions. He is pale and very thin. He’s only thirty-one years old but looks much older. He gazes at the door and the light coming through the window, looks at the sky with tears in his eyes. He walks very slowly, unable to put his full feet on the ground, walking only on his toes. He vividly recalls where his body was burned, how they pulled out his teeth with electric pliers, and every drop of acid spray that burned his skin. Sometimes, we cannot believe what people tell us unless we see it with our own eyes.

Ramadan is one of the thousands of prisoners of the notorious Sednaya prison under Syria’s former regime. He was imprisoned from 2018 until the regime collapsed on December 8, 2024, after serving five years of mandatory military service in the city of Daraa (the epicenter of Syria’s 2011 uprising). In 2017, he had begun working in the capital, Damascus, but one night, while returning home, he was detained at a checkpoint.

I never imagined that a human being could be so monstrous and savage toward another. When I saw videos and photos of Sednaya prison after the regime fell, I thought they were exaggerated. I cannot fathom how these people endured so many years in that hell. The words I’ve transcribed do not capture the full catastrophe and suffering I’ve witnessed and felt. Writing this is difficult, and reading it will be, too. But it must be done.

—How were you detained, and why?
—The police called my name. They told me I was being summoned for reserve military service. I served for about three months, but then I fled. That’s when they arrested me.

—Where did you go after fleeing military service?
—I hid in an abandoned house in a suburb of Damascus for three days. I was still wearing my military uniform. I ate scraps from the trash. One night, they caught me and took me to the prison of the Palestine Branch (notorious in Syria for its torture methods). I spent a month there before they sent me to Sednaya’s hell.

—What was the prison like?
—Ten of us shared a tiny cell. There wasn’t space to lie down or stand up. We slept sitting. We used the same bucket for urinating and eating. The conditions were harsh. Sometimes we slept on corpses. I was detained there for six years. I never went outside, not even once. I didn’t see the sun during all those years. For seven months, I showered only once, with cold water.

—What food were you given?
—Half a piece of dry bread in the morning; half a boiled potato and a spoonful of wheat at noon; and another piece of dry bread in the evening.

—What torture methods did they use?
—They made us sit on a half-wooden, half-metal chair to electrocute us. They sprayed us with acid to burn us. They used barrels of acid to dispose of corpses. They pulled out teeth and nails with electric pliers. They beat us all over, especially on the knees. We were not allowed to lift our heads or look at their faces; we only saw their military boots. They burned women with acid after stripping them. They executed people and brought us the corpses. We were forced to sleep on the dead. We had only one blanket: we would lie on half and cover ourselves with the other half.

—…
—And there was psychological torture, too.

—Were you tortured?
—Yes, severely. When you enter Sednaya, you’re welcomed with 200 baton blows to your feet. That’s their greeting. If you lift your head, you get 250 blows. If you eat someone else’s food, it’s 500 blows. The worst torture I endured was when they burned my tongue with cigarettes and coals from water pipes [hookahs] for speaking Kurdish.

—What? They burned your tongue?
—I didn’t know there were surveillance cameras in the cell; they could also hear us. I asked something from my Kurdish cellmate, and they overheard me. They came and took me away. They beat me. They burned my body and my tongue.

—What happened when the regime fell?
—Two days before the regime fell, they came to our cell and called out two numbers. In Sednaya, we didn’t have names, only numbers. I was number 125. They announced that number 105 and another would be saying their goodbyes to the world in two days—they would be executed. They usually gave us food through a small hatch under the door. They only opened the entire door when they were taking someone to their death. When they opened the door after the regime’s fall, we thought they were coming to execute us. The door was wide open. They told us that the dog Bashar had fled and that we were free.

—What did you do?
—We walked out into the prison yard, crying and shouting. Some of us couldn’t walk because our feet had been beaten days earlier. Some of us stood still for half an hour, unable to believe it. We thought it was a joke or that someone important had come to inspect the cells. Then a man approached and asked why we weren’t moving. People took us to the city, gave us clothes and food. Those who didn’t know where to go were taken to a hospital.

—How did you contact your family?
—I was lucky I didn’t lose my memory [cries]. I remembered my name. I didn’t know my family’s phone number. I spent one night in a park. Then a family helped me. They recorded a video and posted it on Facebook. A friend of my brother, who lives in Germany, recognized me. He called my brother and told him I had been released. I took a bus to al-Hasakah, and then a family brought me here. My brother said he wouldn’t have recognized me if he had seen me on the street.

—How do you feel now?
—I still can’t believe I’m out, that I’m free. I think one day I’ll wake up and realize this freedom was just a dream. I still can’t put my feet on the ground because they were beaten so badly over the years. I was beaten 250 times for eating half a piece of bread from my cellmate. In prison, we would pretend to cook lavish meals and smoke as part of our gestures. Now I don’t even feel like eating or smoking.

—Are you receiving treatment?
—No. First, I need dental reconstruction. They broke and pulled out my teeth in prison.

—Did you paint this?
—I painted this. It’s the girl I loved but never married. She was Christian, and I am Muslim, so our families didn’t allow it. I don’t know anything about her now. The other paintings depict how they tortured us.

Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes

—Do you go out in the sun?
—I can’t stand sunlight for more than ten minutes. It gives me headaches.

—What are you thinking about now?
—That they’ll open the door and take me to my death. I remember the moment they opened the door for the last time when I thought it was my turn to die. Instead, they told us we were free.

—What do you want to do in the future?
—I want to leave the country. I don’t want to stay in this corner of the world. I’d rather be on another planet than here. If I stay here, I won’t improve. One day, I’ll wake up and realize this was all a dream and that I’m still in Sednaya.