Gabriel Fernàndez i Díaz, portaveu d’ERC a Sabadell, és un dels membres de l’equip gestor de Foc Nou, que ja funciona com un sector articulat, i preveu de convocar assemblees quan hagin de prendre decisions importants. Fernàndez va ser el número tres de la llista d’Helena Solà i Alfred Bosch com a candidat a vice-president de Cohesió i Emancipació Nacional, i en aquesta entrevista avisa que, si en el congrés del març ERC canvia l’objectiu de la independència pel d’una república catalana supeditada a Espanya, ho interpretaria com un assenyalament de la porta de sortida per a militants com ell. Fernàndez no tan sols s’oposa a la proposta del conseller nacional Joan Tardà, sinó que manté que la presidència i la secretaria general no poden tenir càrrecs institucionals i alerta a Oriol Junqueras que el fet més important no és guanyar el congrés, sinó recuperar la confiança de l’electorat i millorar els resultats en les primeres eleccions que vinguin. Fem l’entrevista al mític bar la Llar de Sabadell, al costat d’un foc a terra que va cremant mentre dura la conversa.

—El vostre objectiu és fer oposició interna a Oriol Junqueras?
—El nostre objectiu és ajudar Esquerra a tornar al camí que no hauria d’haver deixat mai. I per tant, quan l’executiva d’Oriol Junqueras vagi en el bon camí, li donarem suport i quan no sigui així, farem avinent legítimament la nostra posició, perquè al final el debat és d’idees, no de persones, tot i que alguns volen centrar-lo en persones. I és sa que sigui així. Representem un corrent, i fins i tot representem molt més fora del partit que dins. Foc Nou ha assolit un lloc en l’imaginari del votant independentista com una alternativa lògica, viable i desitjable dins d’Esquerra.

—Com us expliqueu que tingueu més influència fora del partit que dins?
—No hi ha una única raó. Hem d’entendre que els militants d’un partit són una cosa rara, som un percentatge molt minoritari dins la societat. De fet, els 8.000 militants d’Esquerra som el 0,01% de la població de Catalunya. Les dinàmiques internes són diferents de les de la societat. A més, nosaltres vam sorgir a partir de la consulta de l’agost. No teníem pensat de presentar-nos a cap congrés i les circumstàncies ens van obligar a fer aquest pas. En dos mesos i mig, amb uns lideratges que no tenim les mateixes possibilitats d’estar presents en els mitjans i de ser coneguts, obtenir el suport de gairebé el 13% de la militància és un gran resultat. En enquestes de mitjans nacionals, majoritàriament la gent votava Foc Nou. Això què vol dir? Que el ciutadà que no és militant, però que és molt important, mira amb molta simpatia el pas que hem fet, el missatge que transmetem i la intencionalitat de mantenir Esquerra com el gran partit d’esquerres de l’alliberament nacional d’aquest país.

—Creieu que la batalla interna en realitat es decidirà a les eleccions vinents?
—Sí. Com vaig dir a Oriol Junqueras en una conversa personal que vam tenir, es pot guanyar el congrés o perdre’l. Aquest no és el fet més important. La prova de foc seran les eleccions: si realment el missatge que has donat és trencador en la tendència a la baixa que té ERC. Si el camí és el correcte, ho dirà el votant, l’electorat.

—Per què vau decidir que Foc Nou no formés part de les comissions en què la direcció us va oferir d’entrar?
—Perquè creiem que la direcció no ha fet la lectura correcta del resultat de la primera volta del congrés. Perquè la foto més valuosa per a mi és la de la primera volta, que marca els percentatges reals que hi ha en els tres corrents o famílies ideològiques. Oriol Junqueras ha guanyat legítimament, però en la primera volta no ha arribat al 50% i, en la segona, una vegada els vots de Foc Nou s’han dividit, amb prou feines supera la línia del 50%. El partit s’ha partit. Ha guanyat legítimament però amb un escàs marge. La resta del partit, que és gairebé la meitat, és més necessària que mai. Si vols formar comissions de treball, jo hauria format equips que fossin representatius dels percentatges interns d’idees: la diferència entre el corrent que representa Junqueras-Alamany i el de Bosch-Solà no és de 14 o de 10 a 1, és de 4 a 1, i ja no parlo de Nova Esquerra Nacional, que a més és superior. La poca proporcionalitat que ens van proposar és un mal senyal. El president del partit hauria de dedicar molt temps a cosir amb aquests actors, donar senyals i reconstruir confiances. S’han equivocat. Per això l’assemblea ha resolt no formar-ne part i concentrar l’esforç a fer esmenes que possibilitin millorar el que aquests equips produiran com a propostes de les ponències.

—L’esmena per a fer incompatible que el president i el secretari general siguin candidats i càrrecs institucionals és un qüestionament directe de Junqueras i Alamany?
—No, i aquí hi ha l’error. Alguns ho volen aprofitar perquè en política hi ha gent a qui agrada jugar al victimisme i a plorar. No, és ideològic. Quan Foc Nou va proposar això, i després els companys de NEN també ho van proposar, no era pensat per a una persona. No es tracta d’això, es tracta de política, d’un model de partit. Volem que les màximes autoritats del partit no se signifiquin en llocs de governança a les institucions perquè això després col·lideix amb les decisions. Si Oriol Junqueras o alguna altra persona vol tenir càrrecs, endavant. Per sort estem en un partit que possibilita que tothom pugui presentar-se a tot. Que es presentin al que vulguin, però l’una cosa no és compatible amb l’altra en la idea de partit que tenim. En la ponència estatutària, Foc Nou proposarà pel cap baix dues qüestions més. Una és canviar el model actual de congrés, perquè primer es facin els plantejaments polítics i després s’escullin les autoritats. L’altra té relació amb els avals. Hem après en carn pròpia la dificultat de la gent de base per a participar en el congrés, perquè cada militant només pot avalar una candidatura. Per què no avalar totes les que vulguis i després ja en votaràs una? Volem una democràcia radical.

—Us oposeu a la proposta de Joan Tardà perquè ERC deixi de ser un partit exclusivament independentista. Quines conseqüències tindria per al partit si prosperés?
—Creiem que serien terribles. És una molt mala idea, bàsicament per dues qüestions fonamentals. Perquè dius que vols deixar de ser tu i jo espero que la gent ens voti pel que som, no pel que no som. Imagina’t que jo, que formo part d’un corrent, dic que no hem de ser Esquerra Republicana perquè no existeix la dreta i les esquerres i hem d’intentar que se’ns acostin tots els militants progressistes. Per tant, proposarem dir-nos Progressistes Republicans de Catalunya! No. No és igual ser progressista que ser d’esquerres. No és igual ser i dir que ets independentista que parlar d’unes repúbliques estranyes, que formen part de no sé quina història ibèrica. Això ja existeix. De fet, tenim uns companys que participen coalitzats amb nosaltres, que són EUiA, que ja parlen d’això. Parlen d’una república catalana en el marc d’una federació. Al final sempre és estar supeditat a l’agenda espanyola. És ximple des d’aquest punt de vista i també perquè, una vegada demostrat que certs camins t’han portat a un fracàs, justament, com deia el mateix company Joan Tardà, per una qüestió d’intel·ligència i de respecte intel·lectual, hauríem de revisar aquesta estratègia. Deixant de ser tu, s’ha demostrat que perds suport. Per cada vot que pugui entrar d’un votant que votava esquerra espanyola, en perds molt més dels que sempre t’han votat. És un mal negoci. Ens hi oposarem. Si s’aprovés una cosa així seria un missatge terrible. Ens hauríem de qüestionar si Esquerra ha decidit ja no ser el partit de molts de nosaltres.

—Plegarien militants?
—No m’agrada parlar per altres. Jo no formaré part d’un partit que no és independentista. Ara no parlo per Foc Nou. M’indicarien la porta de sortida. Canviaré d’eix. Crec en el socialisme. Sé que és molt difícil d’arribar a una societat socialista, però no hi abdico. És complicada la independència? Sí. Però jo he de dir als meus que treballo per a això. I el que vulgui venir ha de saber que nosaltres som això i representem això. I això no vol dir ser un partit tancat o no voler obrir la porta a tothom. Benvingut tothom, però benvingut a casa nostra, als nostres valors i principis. És legítim que altres companys vulguin construir una altra cosa? D’acord. Però els que creiem que no també és legítim que defensem la posició que és un molt mal negoci i una idea ximple.

—Us preocupa que ja hi hagi baixes de militants afins a Foc Nou?
—És públic que es dóna de baixa gent. Han sortit representants electes que es donen de baixa i sabem de casos de militants. Qui ho ha de saber sobretot és l’actual executiva, que té el control d’aquestes dades. Ens preocupa que es doni de baixa gent abans del congrés, durant i després. Vas perdent els teus. No en sabria dir la magnitud perquè no tinc les dades, però hi ha un senyal. Qui hauria de respondre-hi és la secretària d’Organització i el president del partit.

—Al congrés també defensareu el vostre pla sobre la independència?
—I tant. Sentim que una de les grans aportacions de Foc Nou és que per primera vegada a la història ERC té tres ponències i separa la qüestió independentista amb una ponència pròpia. Aquests temes, que eren com un tabú fins no fa gaire de temps, ara són sobre la taula. Ara es parla de construir nació. L’altre dia sentia la secretària general parlant d’això. Deia: mira, em sona tot això. És que no hem de tenir vergonya. I tant que hem de construir nació. No hem d’amagar qui som. És un pla que ha de ser construït entre tots, no tan sols per ERC. Ha de tenir també aportacions d’uns altres actors de l’independentisme. Una vegada sapiguem la proposta, que segur que xuclarà d’alguna manera allò que va presentar Foc Nou, intentarem fer aportacions perquè sigui tan bo com es pugui.

—Quins altres àmbits creieu rellevants amb vista al congrés?
—Els resultats del partit també s’expliquen per una qüestió ideològica de fons. Tampoc no hem sabut ser visualitzats com un veritable partit transformador i d’esquerres. L’altre dia, la secretària general deia que havíem de parlar clar. Ho vaig demanar fa molt de temps, que no parlem d’una manera que ningú no entén. O que allò que s’entengui sigui contraproduent. I això implica, com en tot el conjunt de les esquerres occidentals, mirar-nos amb honestedat, deixar-nos de clixés i de missatges encriptats i assumir que caldrà canviar alguns paradigmes per poder-nos enfrontar millor als desafiaments que tenim davant. Si no ho fem, continuarem perdent. Hi ha en joc parlar de temes com la immigració, com tornem a posar el discurs de classe per sobre d’altres agendes –com diu Miquel Pueyo– que són importants però no són les fonamentals per a la societat. Com encarem l’estratègia a Madrid? Si continuem com fins ara, Catalunya ho té magre. Hem d’entendre una cosa, d’això del programa dels Infiltrats.

—El 30 minuts de la Directa i TV3.
—Això que hem vist, que des del punt de vista moral és pornogràfic, no ho va executar ni l’extrema dreta ni un govern de dretes. Ho va executar el CNI a les ordres d’un govern del PSOE i Podem i Sumar. Hem d’entendre que nosaltres no ens enfrontem a un partit X o Y. El teu adversari real és l’estat. I en la mesura que continuïs jugant a la lògica de partits espanyols, continuaràs perdent sempre. I això implica un desafiament molt important també de com et situa la negociació allà, a Madrid. En la primera entrevista que vam fer a VilaWeb, vaig dir que no podíem ser uns Comuns amb barretina. Després la van utilitzar, amb petits canvis, més persones d’Esquerra Republicana i n’estic molt content. Ara som en una situació molt pitjor: hi ha qui vol ser uns Comuns sense barretina. Hi ha una fal·làcia que es va dir: que seríem independentistes fins al dia que arribem a l’estat propi. És mentida. Els que hem tingut la sort de néixer en un país independent, sabem que la independència l’hem de defensar cada dia. Perquè quan tens un estat propi comença el veritable problema per a ser independent. Una altra qüestió que em té molt preocupat és com ens enfrontem als populismes i a l’extrema dreta. No hi hem de pactar, però no hem de sortir del debat: no hem d’abandonar la batalla cultural. El cordó sanitari mut no serveix de res. Vull que hi hagi referents del meu partit capaços d’enfrontar-se a aquest populisme des del punt de vista dialèctic, donar solucions i respostes als problemes que posen sobre la taula. Algú ha donat per fet que no calia discutir amb el partit de Sílvia Orriols. Jo dic que no. Hem de plantar-nos, debatre, demostrar on és l’error i les solucions. Abandonar els debats o les xarxes és perdedor. És plorar, fer llàstima. No, has de presentar-te davant d’ells i guanyar dialècticament, èticament.

—Oriol Junqueras ha endurit la posició amb els socialistes, sobretot amb el pressupost. Com ho valoreu?
—Era previsible. Però faré servir una frase del company Oriol Junqueras: els millors discursos són els fets, no les paraules. Esperem a veure com acaba tot, si realment passa això que diem quant al compliment dels acords assolits. Perquè hi ha alguns acords que no vénen de la investidura, que vénen fins i tot de pressupostos amb el PSOE. El traspàs de Rodalia, teòricament, ja l’havíem aconseguit. Entre els anuncis i la realitat hi ha una gran diferència. Està molt bé que el partit marqui aquesta posició, però el fet més important no és què diguin sinó què facin realment. Perquè si al final comprem miralls de colors i acabem fent allò que molta gent preveu que farem, i Rodalies continua essent un desastre i no hi ha traspàs, ni cap compliment en el conflicte polític, ni amb la llengua… tornarem a caure en els mateixos pecats.

—També han congelat l’entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
—És això mateix. Ja ho veurem. Esquerra, fins que no passi el congrés, és difícil que faci passos en aquella línia, fins que l’executiva actual no sàpiga on és situada des del punt de vista ideològic. I és correcte, i és coherent. Hauries d’esperar. Els que es van voler precipitar potser han reflexionat i han vist que ara no és el moment. Però també hem de veure què volem fer.

—Creieu que pot ser una estratègia per a evitar tensions internes abans del congrés i que no sigui un canvi de fons?
—Això que fan és de manual. No es precipiten perquè això podria generar més problemes que virtuts. Ara, en política has de fer les coses perquè te les creus. I llavors, una vegada passi el congrés, suposo que aquesta discussió tornarà, sobretot a la Federació de Barcelona, i caldrà veure la posició de tot plegat. Quan s’acabi el debat de les ponències al març, s’engega el procés de les federacions. La de Barcelona també tindrà processos d’elecció de lideratges.

—Creieu viable que la Comissió de la Veritat presenti les conclusions en tres mesos?
—Nosaltres no volíem aquesta comissió. El nom no és gaire afortunat, el veiem fora de context. Sempre vam exigir de saber la veritat, però ja hi ha mecanismes del partit: no cal crear una estructura paral·lela per avaluar si hi havia estructura paral·lela o no. Volem que les estructures del partit funcionin. Hem exigit una auditoria externa, que es demanés des dels òrgans del partit i que la Comissió de Garanties n’executi les ordres. No anem contra ningú, volem que tothom n’assumeixi les màximes conseqüències.

—Miquel Pueyo, de Foc Nou, forma part d’aquesta comissió. Hi és a títol individual?
—La nova executiva va decidir fer una cosa –que en una reunió també li vam dir que a Foc Nou no ens agradava–, que és parlar de manera personal amb gent. També van oferir personalment a Helena Solà de ser presidenta del consell nacional. No era un oferiment a Foc Nou, era a una persona. En el cas de Miquel Pueyo, va acceptar abans de la nostra assemblea, a títol personal. És un referent, una persona que té tot el meu respecte i tota la confiança, però hi és en aquesta condició.

—L’anterior responsable de Compliment va ser destituït per falta de confiança de la nova direcció i va denunciar amenaces i coaccions.
—És complicat. Personalment, m’hauria agradat que les coses anessin d’una altra manera, perquè en cada acció dónes un missatge. És legítim que l’executiva vulgui tenir gent propera, o de confiança, però penso que en aquestes coses les formes són la cosa més important. De vegades no és allò que fas, sinó com ho fas. I aquí es podria haver millorat per no despertar més suspicàcies, més dificultats, més senyals de trencaments o animar la idea de la purga. Aquells que tenen la màxima responsabilitat, com el president del partit o la secretària general, haurien de dedicar molt de temps a parlar amb els nostres, a cosir el partit. Pot ser que certes decisions es puguin entendre molt millor quan han estat treballades, parlades, consensuades. Es poden fer d’una altra manera i que no te n’assabentis per la premsa.

—En canvi, Junqueras ha mantingut Josep Maria Jové al capdavant del grup parlamentari, malgrat rellevar Marta Vilalta, i es mantindran els càrrecs al congrés espanyol i al senat. Intenta evitar aquesta imatge de purga?
—És correcte que intentin fer-ho així. Jové estava en l’altra candidatura, representa una part important del partit. Intentar mantenir un cert equilibri seria recomanable. I quan fas un procés de relleu, que sigui acordat. No crec que ara hagi desaparegut tot allò del congrés i que siguem un únic partit. Som un partit que té una riquesa ideològica i de posicions importants. Si més no, tres, i hem sabut que hi haurà un grup format per Joan Tardà i gent que pensa en la seva línia, i també hi ha el Col·lectiu Primer d’Octubre que, tot i ser minoritaris, no els hem de subestimar. S’ha d’aprofitar tot això, intentar que cohabitin i que tothom pugui sentir que aporta alguna cosa. De vegades, amb una purga, no cal que et diguin: aquesta és la porta de sortida. És si et van incloent o no en el projecte. Penso que ha passat molt poc temps per a valorar si realment l’executiva actual ha entès el missatge que ha sortit de les urnes: que ells representen allò que representen, però que no som ni per casualitat en l’escenari d’Oriol Junqueras president amb més del 80% de vots.

—A la segona volta del congrés, al desembre, vau optar per donar llibertat de vot. Vist en perspectiva, va ser la millor decisió per a vosaltres?
—Sí, perquè va ser la decisió més consensuada de l’assemblea. A més, els resultats van ser molt indicatius. Els 884 vots saps perfectament on han anat: majoritàriament, a una candidatura, en segon lloc a una altra, i en tercer lloc, més minoritàriament, al vot en blanc. A Foc Nou hi havia les tres sensibilitats. Veient fins on vam poder arribar, vam afrontar amb total transparència com havia quedat la negociació amb cadascú i vam donar llibertat perquè cadascú decidís segons la seva consciència.

—Per alguns piulets i l’entesa en algunes qüestions, va semblar que s’havia establert una relació de confiança entre Foc Nou i NEN. Això pot permetre ara d’arribar-hi a acords sobre esmenes? O després, als congressos territorials?
—Tothom va intentar tenir amb Foc Nou la millor relació. També em consta que per part de Militància Decidim. El missatge d’Oriol Junqueras en la nostra assemblea era obert. De fet, no ens demanava ni tan sols que el votéssim, demanava que no marquéssim un vot en una direcció concreta. Tots hem intentat tenir aquestes complicitats. És lògic que amb Nova Esquerra compartim un seguit de qüestions, perquè en la negociació van acceptar més d’allò que proposàvem que Militància Decidim. Però jo no establiria a priori una complicitat predeterminada. Primer, perquè dependrà de molt dels territoris i el 90% dels acords que es fan depenen sempre de les persones.

En tota la literatura que s’ho val, en tot llibre literari que s’ho val, la llengua és el primer protagonista. Admirem aquesta obra o aquesta altra perquè ens toca com el mar de prop. Quan anem a fons del perquè d’aquest goig, ens adonem que és pel so i la música que ens transmet la llengua amb què aquesta obra o aquesta altra escriu la història que ens conta. És una cosa més intensa i tot que el “com” és escrita: la música de la llengua, la seva partitura, com la interpreta l’autor i com la fa interpretar als personatges. Doncs bé, en el cas d’alguns autors, i aquesta autora d’avui hi excel·leix, l’idioma, la seva llengua, és el protagonista principal de la novel·la. En tenim dues disponibles d’Auður Ava Ólafsdóttir, Edèn i La veritat sobre la llum, en versió de Macià Riutort (Club Editor), una traducció que carburo que deu haver estat meticulosa i exigent, ateses les característiques de l’islandès, “la llengua nacional menys parlada del món”, argumenta l’Alba, la veu que guia la primera d’aquestes novel·les que acabo d’esmentar. Una llengua que té la mateixa paraula, skilja, “per a dir ‘comprendre una persona’ i ‘divorciar-se’n’” (Edèn, p.115).

Ólafsdóttir compon les novel·les amb una llibertat força inaudita, fins en el context que, des del Quixot que obrí el camí, i en particular des de fa un segle, ha donat a la novel·la la llibertat formal que els autors literaris necessitin i hi vulguin donar. La islandesa compon les novel·les com si fossin pel·lícules amb intertítols, posant títols als paràgrafs, llargs o curts, frases que surten d’algun personatge secundari o d’on li sembli. Aconsegueix així lleugeresa, gràcia, humor. I fa passar les paraules de la llengua islandesa al cabal del lector en altres llengües: les traduccions per força han de respectar les paraules originals perquè formen part de la trama!

Així, La veritat sobre la llum engega amb la paraula ‘llevadora’, ljósmóðir, que el 2013 els islandesos van votar com a paraula la més bonica del seu idioma, que ajunta les paraules ‘mare’ i ‘llum’. Són les primeres línies de la novel·la, que va d’una llevadora, per a la qual cosa hem de saber, essent la paraula la protagonista, com es diu llevadora en vint-i-nou llengües més, entre les quals, naturalment, la catalana: llevadora, comare o madrina. M’encanta aquesta escriptora perquè ens agafa desprevinguts, i a través de la seva llengua juganera, la que parla i la que escriu, ens proposa imprevistos viatges lúcids i divertits.

Com el que fa l’Alba a Edèn, un viatge cap a les terres eixorques, de lava, del seu país, farta de viatjar amunt i avall a congressos de llengües en perill d’extinció que, avió cap aquí, avió cap allà, trens i busos, cremen no sé quantes tones de carboni i quants munts d’arbres es carreguen. L’Alba els compta: 5.600 arbres per any. Diu que prou. Deixa enrere una vida de professora de lingüística i es queda amb la de correctora editorial, que pot fer des de casa. Se’n va a la quinta forca, es compra una casa en runes i comença a plantar els arbres que deu a l’univers. Per als ferits de llengua com tants de nosaltres som, és una novel·la deliciosa.

La destresa literària de l’autora (Reykjavík, 1958) és un regal, per la lleugeresa i el quefer narratiu, que sembla la mar de senzill i, doncs, és resultat d’un treball profund de la frase i el paràgraf, d’una imaginació humanista, d’un humor envejable, capaç de combinar en poques pàgines no sé quantes perspectives polièdriques expandides. Deu haver-hi diferències entre l’humor islandès i el finès, carburo, però potser no són gaires, no ho sé, en tot cas, aquestes novel·les em remeten a les captivadores pel·lícules del finès Ari Kaurismäki.

Tot és possible a Edèn. Tantes llengües estan en perill d’extinció en un món en perill d’extinció, però, mira, hi ha l’ecologia de salvar arbres i de salvar balenes i hi ha l’ecologia de salvar paraules, hi ha famílies que es respecten i s’ajuden i se’n poden fer altres de nou encuny.

L’Alba no pot encabir tots els llibres de lingüística a la nova casa del camp de lava i en porta i regala a la botiga de la Creu Roja, per si algun interessat els compra i en dóna alguns diners, o per a tirar. Tot el poble s’hi llança:

“Es pot dir que conceptes com ara fonologia, tipologia lingüística, pragmalingüística, morfologia, anàlisi del discurs i sintaxi diacrònica ara estan en boca de tothom –m’ha dit en Håkon quan ens acomiadàvem” (p. 125).

Novel·les d’una humanitat i un humor que vessen per cada pàgina. N’hi ha moltes així, per sort. Les d’Ólafsdóttir tenen el plus d’escampar amor per la llengua. I un altre plus no menor, fer pam i pipa als condescendents imperials. És un èxit triplicat o quadruplicat que sumi tantes traduccions. Em trec el barret. Sí senyora, es pot escriure perfectament, molt bé i amb originalitat olímpica en una llengua que s’està morint.

El 22 de gener arriba a les llibreries la nova novel·la d’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987), Si una família, publicada per Angle Editorial. Poc podia imaginar la Paloma que treballar d’auxiliar de vol canviaria tant la seva rutina a terra. Amb els pares jubilats abandonant-se a una vida hippie a Mèxic i amb un oncle diplomàtic a l’ambaixada de Moscou, el retrobament amb una coneguda de l’institut (vint anys després) trencarà la seva soledat. Però serà en Marcel, un apicultor desmanegat, i la seva mare, Simona, una dona gran amb mal humor i un passat corprenedor, qui canviaran el rumb de la seva existència i l’endinsaran en un món familiar completament nou.

Alba Dalmau explica que la llavor de Si una família va aparèixer quan el seu fill tenia un any i la seva àvia estava en una residència. En certa manera, de cop ella era el centre d’un triangle perfecte en què fill i àvia tenien actituds sorprenentment similars i en què, progressivament, el fill semblava vampiritzar l’energia de l’àvia. Amb aquest punt de partida, Dalmau hi va afegir capes per explorar el paper de l’atzar en la formació de les famílies, i oferir una mirada nova sobre les residències d’avis; explorar el component de comicitat que hi ha en certes situacions sòrdides; la creació d’una comunitat; el vessant creatiu del deliri de la gent gran i el fet que tots són dipositaris de tota una vida que ben sovint se’ns escapa.

Llegiu un fragment de Si una família, d’Alba Dalmau (Angle Editorial).

Explica Rosa Rey, editora d’Angle, sobre l’obra i l’autora:

“Si una família és una obra que du la contrària a dues frases proverbials que tots hem sentit (i fins i tot dit) alguna vegada: ‘la sang pesa més que l’aigua’ i ‘la família no la tries’. A totes les seves novel·les i relats, Alba Dalmau escriu sobre la realitat que ens envolta triant els temes més actuals (les relacions sentimentals a Amor i no, la família en aquesta novel·la), però amb una gran dosi de fantasia, geni i felicitat literària. La seva narrativa flueix amb transparència i gran ofici des de la primera pàgina, desplegant un domini d’escenes admirables. Llegir Si una família és una aventura i una afirmació vital i juganera sobre els vincles que fem amb el nostre entorn. I és que hi ha tants models de família com persones i mirades sobre les relacions. Bona lectura!”

Aquest 2025 és l’any que Catalunya serà Regió Mundial de la Gastronomia. Aquesta distinció és atorgada per l’Institut Internacional de Gastronomia, Cultura, Arts i Turisme (IGCAT), una entitat privada però amb un jurat ple de figures internacionals. El nomenament es va donar a conèixer el 2023 i ara ha començat a fer-se visible. Amb el lema “Som gastronomia”, Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia és impulsada pels departaments d’Empresa (en l’àmbit de turisme) i d’Agricultura. S’ha redactat un manifest i tot just s’acaben d’obrir dues línies d’ajuts: “Dotze mesos, dotze paisatges gastronòmics” i “Els herois del rebost”.

Hem parlat amb Joan Godia, director general d’Empreses Agroalimentàries, perquè ens expliqui la columna vertebral i els objectius d’aquest reconeixement. Ell ja hi era, en l’anterior govern d’ERC, quan es va engegar el procés de la candidatura i la nominació. En l’entrevista també han aparegut aspectes lligats a aquest projecte, com ara la manca d’autoestima dels consumidors envers els productes alimentaris del país, el pla estratègic alimentari de Catalunya, el malbaratament alimentari i algunes de les reivindicacions estructurals dels pagesos.

—En què consisteix Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia 2025?
—Catalunya és la regió europea que té més paisatges diferents. Tenim cent trenta paisatges diferents. En cadascun, hi ha uns productes, una cuina tradicional, que representa una diversitat increïble, i els qui vénen de fora, més que nosaltres, ho valoren i ho admiren. Per això vam decidir de presentar-nos a aquesta Regió Mundial de la Gastronomia i som la primera regió que té aquest guardó a Europa.

—Com va anar el procés?
—Quan va venir el jurat internacional es va confirmar tot això que nosaltres ja sabíem. Vam començar per Roses i vam acabar al delta de l’Ebre, els vam mostrar productes i cuina. Van quedar impressionats, meravellats de la diversitat de productes i de la qualitat de les diferents cuines que hi ha al nostre territori, i per això creiem que és molt important aquest guardó.

—Quins objectius us heu marcat?
—Tots sabem que tenim cuiners molt reconeguts i famosos; tenim el millor restaurant del món; la millor cuinera jove… A través de l’alta gastronomia estem reconeguts, però també volem fer valer els productes i els productors. És un dels grans objectius que tenim amb aquesta Regió Mundial de la Gastronomia. Perquè sense els productes i sense els productors no tindríem aquesta gastronomia. I hem de poder preservar tot aquest patrimoni que tenim a Catalunya. I aquest guardó també ha de servir perquè es facin un seguit d’activitats que quedin per al futur. I que aquest any serveixi per a preservar molt més aquesta gastronomia, preservar els productes i, sobretot, preservar els productors.

—Per una banda, heu engegat un manifest i demaneu que la gent, les empreses i les associacions vinculades al món de la gastronomia s’hi adhereixin. Per una altra, fa molt pocs dies també vau publicar nous ajuts.
—Un dels ajuts que hem obert es diu “Dotze mesos, dotze paisatges”. Hem dividit Catalunya en dotze paisatges, sabent que en tenim molts més, i a cada paisatge hem vinculat dos o tres productes. Cada mes, en funció de l’estacionalitat, fem activitats relacionades amb aquell paisatge. Aquest mes, el paisatge és el de la pedra seca, dels calçots i de la fruita seca. Els ajuts són dirigits a diputacions, ajuntaments i consells comarcals perquè organitzin activitats en relació amb aquests productes i aquests paisatges.

—No és una mica tard ara per a convocar els ajuts?
—No, perquè aquests ajuts són a la feina feta, no han de sortir abans. I fa tres o quatre mesos que hem contractat un seguit de dinamitzadors que van per tot Catalunya explicant el projecte. I l’altre ajut l’anomenem “Herois del rebost” i és enfocat als diferents productes singulars que tenim a Catalunya. I aquest ajut el podem demanar les organitzacions de productors, fundacions, associacions, denominacions d’origen, etc.

—Hi trobo a faltar el paisatge vinícola, que és tan important.
—Cada mes té una DO. No les vam incloure perquè no es van acabar de manifestar, però ara ja fan actuacions en cada paisatge. Per una altra banda, en la modificació de l’ordre que ara tramitem, hem inclòs el vi en l’ajut “Herois del rebost”.

—Són ajuts que continuaran els anys a venir o solament es convoquen enguany, per l’efemèride?
—Són ajuts que només convocarem aquest any en el marc de Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia, però la intenció és que les activitats que aquests ajuts ajudin a crear quedin per al futur. Per exemple, hi ha una activitat sobre la qual tenim posades moltes esperances, que és la de les GastroÀvies: poder recuperar totes aquelles receptes que en molts pobles, en moltes zones de Catalunya, les àvies encara cuinen i que quan elles marxin es perdran. Poder recuperar aquest patrimoni és molt important. Una altra fita important: tenim la marca Cuina Catalana, que s’ha cedit a la Generalitat, i aquesta marca quedarà per sempre. A final d’any ens agradarà fer una reunió amb tota la gent que hi ha participat per deixar un full de ruta per a preservar aquest patrimoni tan important que tenim.

—En la definició dels ajuts, es diu que tenen la voluntat de millorar la identitat i l’autoestima alimentària. Falta autoestima?
—Països com ara Itàlia i França consumeixen els seus productes, els valoren i els paguen. Els posen per davant dels altres. Els italians són un exemple clar d’això. Però aquí això ens costa. Ens costa valorar la qualitat i diversitat tan gran de productes que tenim. No tenim aquesta autoestima per a consumir-los i prioritzar-los. I aquest és un dels objectius que tenim: que la gent se senti orgullosa i que valori aquests productes que tenim de tanta qualitat i tanta diversitat.

—Sovint, als pagesos també els manca autoestima envers la seva feina. Com pot ajudar un projecte com aquest de Regió Mundial de la Gastronomia perquè els joves es dediquin a la pagesia i hi hagi relleu generacional?
—Amb això tenim molta feina a fer. Fer de pagès és un ofici tan important!, perquè els pagesos són els que produeixen els aliments. I l’alimentació és una de les coses que fem tres cops el dia. És essencial. De fet, hi ha fons d’inversió estrangers i molts països que inverteixen en alimentació, perquè és el futur. A més a més, la pagesia treballa en un entorn natural, pot incorporar noves tecnologies… és un sector de futur. Però no té aquest reconeixement. Aquest any, un dels objectius és aprofundir i explicar als consumidors el paper que tenen els agricultors com a productors d’aliments, d’aliments d’aquí. I consumir aliments de quilòmetre zero també va lligat a temes com ara la sostenibilitat, a la reducció de la petjada hídrica i de carboni… És una assignatura pendent que tenim i esperem que aquesta commemoració ens serveixi per a tenir més orgull alimentari, més autoestima alimentària.

—Tot i que amb l’autoestima i prou potser no se soluciona que la pagesia es pugui guanyar bé la vida. Cal que els paguin un preu just.
—Al sector primari tenim unes quantes eines que activem per oferir transparència a tota la cadena de valor, perquè es pugui veure on és més desequilibrada, tot i que hi ha limitacions perquè estem en el lliure mercat, que vol dir lliure competència. Entre les eines que activem, treballem en un projecte d’etiquetatge intel·ligent on es pugui veure tota la traçabilitat que té el producte i fins i tot es pugui veure quina part del producte rep el productor. Aquesta informació incideix en les decisions de compra. Penseu que els consumidors tenen un poder immens. La decisió de compra d’un producte o d’un altre té unes conseqüències molt grans. I una de les conseqüències és poder mantenir els pagesos i agricultors al territori, comprant-los aquells productes encara que puguin ser una mica més cars, o potser no.

—Quan ara fa uns quants mesos hi va haver les mobilitzacions dels pagesos, les marxes de tractors, una de les reclamacions que feien era la de minimitzar la quantitat de burocràcia que han d’assumir. Especialment, els petits productors, que és el model agrari que sosté el territori i el paisatge.
—És veritat que és un problema. És clar, la seguretat alimentària, la traçabilitat, exigeix molta burocràcia, que sobretot les petites explotacions no poden suportar ni poden fer. Aquí s’ha d’avançar molt i ja hi treballem. S’ha de simplificar moltíssim aquesta burocràcia. Això és un dels pilars. Però també n’hi ha uns altres: que arribi al pagès una remuneració millor pels seus productes, que sigui un ofici amb prestigi…

—Tot això es recull al pla estratègic de l’alimentació a Catalunya? Se n’ha parlat poc.
—El nostre pla té quatre grans dimensions. La primera, que sigui un sistema alimentari transformador i basat en la bioeconomia circular. Aquest està claríssim, tot el tema de la circularitat. El segon, volem un sistema alimentari propi i arrelat al territori. La tercera gran dimensió és que volem un sistema que sigui just, equitatiu i col·laboratiu. Just, equitatiu, o sigui, que cada actor de la cadena alimentària rebi un preu just. I la quarta gran dimensió és, evidentment, que sigui saludable i de confiança. Aquestes són les quatre grans dimensions que guien el pla i, evidentment, tot això és dins aquesta estratègia alimentària i el sistema alimentari que volem per a Catalunya.

—El malbaratament alimentari també deu tenir un paper en la nominació de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia.
—Evidentment, hem de reduir el malbaratament. Hi ha dues maneres d’alimentar el món aquests anys vinents. Una és produir més. Això tecnològicament és possible, però cada vegada tenim menys sòl i menys aigua. L’altra és reduir el malbaratament. Reduint un malbaratament del 25% de tota la cadena eliminaríem la pobresa del món, sempre que es repartís a tot el món. O sigui que és un una altra gran qüestió que tenim pendent, el malbaratament.

Comença el 2025 i potser alguns ens hem fet el propòsit d’aprendre una nova llengua o millorar-ne alguna que fa temps que tenim rovellada. Malgrat les bones intencions i la motivació (que esperem que arribi a finals d’any!), ens trobarem amb el repte d’haver d’emmagatzemar dins la memòria les paraules i formes noves que anem aprenent. A vegades ens podrà ser fàcil, però altres ens trobarem davant de paraules que no ens donaran ni la més mínima pista sobre el seu significat. Això es deu a una propietat fonamental de les llengües naturals: l’arbitrarietat. A principis del segle passat, Ferdinand de Saussure postulava que la relació entre el signe lingüístic (significant) i el seu significat és totalment arbitrària. És a dir, no hi ha cap mena de relació entre la forma d’una paraula i l’element de la realitat a què es refereix. El fet que anomenem “balena” aquell animal mamífer que viu al mar no té res a veure ni amb la seva forma, ni els seus colors, ni els seus sorolls. I així amb moltes altres paraules. Però no totes. En aquest article veurem que la llengua també és icònica i que podem arribar a relacionar moltes de les coses que diem amb allò que percebem pels sentits.

L’arbitrarietat es troba en totes les llengües; també les de signes. Per sorpresa d’alguns a qui costa equiparar les llengües de signes amb altres llengües naturals, els signes no sempre són una representació icònica de la realitat. Per exemple, que el signe per al color blau en llengua de signes catalana es faci passant els dits índex i petit per davant la galta (vegeu aquí una representació en vídeo) no té cap relació intrínseca amb el color blau ni cap objecte de la realitat que sigui d’aquest color. És veritat, però, que, en les llengües de signes, a causa de la modalitat gesto-visual, hi trobem molta iconicitat; és a dir, un grau alt de similitud entre el signe i l’objecte que representa. En el signe per a tractor, per exemple, hi veiem el volant i les rodes.

Però en les llengües parlades no hi ha iconicitat, llavors? Doncs sí, i molt més del que ens pensem. Segur que molts ja penseu en el tic-tac del rellotge, el cric-cric del grill, el nyigo-nyigo del violí o paraules com xiuxiueig i brunzit. Les onomatopeies són l’exemple clàssic que ens ensenya que la relació entre significat i significant no és sempre arbitrària. Ara bé, la iconicitat en les llengües parlades no es limita a aquesta petita part del vocabulari sinó que va molt més enllà. De fet, de casos com aquests en podríem fer una llista llarga. O encara millor, una llista llarga llarga, que encara ho seria més.

La reduplicació (el fet de repetir una paraula o una part d’una paraula) és una estratègia lingüística molt icònica. En llengües com el català, no es fa servir per a gaire més que per intensificar, com amb la llista llarga llarga, o per especificar que allò que es diu és ben cert, com quan una xocolata és bona bona, que llavors sí que és bona de veritat, o quan dius que ets de Barcelona Barcelona, ni rodalia ni província. En altres llengües, la reduplicació té moltes més funcions. En algunes llengües serveix per a fer plurals: quan repetim una paraula, vol dir que tenim més d’un objecte. En indonesi, un home és un orang, mentre que molts homes serien orang-orang, i si parem taula per a una persona, necessitarem un piring (plat), mentre que si som més, necessitarem piring-piring. En canvi, quan es repeteix un verb, podem expressar que l’acció es fa de manera desenfadada: berjalan significa caminar i berjalan-jalan significa passejar.

Fa un paràgraf, en lloc de repetir la paraula, hauria pogut dir que us en faria una llista llaaaaaarga. Allargar un so ens pot servir per a exagerar o intensificar una qualitat. Ens sembla més ruc aquell de qui diem “mira que és burrrro!” que no aquell que porta menys erres, de la mateixa manera que com més llarga la vocal, més llaaarga la llista. Però no només allarguem, també engrandim i empetitim. Agafem dues paraules del dyirbal (una llengua aborigen australiana): midi i bulgan. Quina diríeu que vol dir “petit” i quina vol dir “gran”?

Efectivament, midi vol dir “petit” i bulgan, “gran”. No us cal saber la llengua perquè sembla que, en molts casos, associem aquelles vocals que ens fan obrir més la boca (com la /a/ i la /o/) amb mides més grosses, mentre que les vocals que ens deixen un espai més petit a la boca (com la /e/ i la /i/), ens recorden a objectes més petits. En català, igual: gran porta una /a/ i petit porta una /i/. I en anglès, large i little (tot i que no sempre: big i small).

Tenim llargada i grandària i no ens podia faltar la forma. En aquest aspecte és molt conegut el fenomen kiki-bouba. Tot i que aquest fenomen ja s’havia proposat en estudis anteriors, l’efecte kiki-bouba rep el nom d’un estudi de 2001 de Ramachandran i Hubbard que preguntava a diferents parlants a quina de les formes següents posarien el nom de kiki i a quina n’hi dirien bouba.

Probablement heu batejat la forma punxeguda amb el nom de kiki i l’arrodonida amb el nom de bouba. No sou els únics. La mateixa associació l’han feta parlants de més de vint-i-cinc llengües de famílies diferents i parts del món molt allunyades entre si. Això suggereix que alguns sons (com el so de la /b/ o de la /m/) ens recorden a formes més arrodonides, mentre que altres sons (com el de la /k/ o el de la /t/) s’associen amb formes més punxegudes i tallants. No sabem del cert a què respon aquest fenomen, però es proposa que pot tenir a veure amb la forma que agafa la boca quan pronunciem aquests sons i la força que es necessita per articular-los. No fa gaire, un experiment que incloïa les mateixes llengües amb què s’ha provat l’efecte kiki-bouba, mostrava un efecte semblant amb altres sons. Amb una majoria indiscutible, els participants de l’experiment associaven el so de la /r/ vibrant (el de dins de carro) amb superfícies rugoses, mentre que el so de la /l/ s’associava amb superfícies planes i llises. Com que durant l’experiment els participants havien de resseguir línies de diferents perfils amb el dit, els autors de l’estudi plantegen la hipòtesi que l’associació no és només visual sinó que també implica el sentit del tacte.

Hem vist, doncs, que, per molt que utilitzem un sistema en gran manera arbitrari, no deixem de fer servir estratègies per dibuixar o imitar la realitat amb la llengua. Més enllà de l’anècdota i la seva bellesa sinestèsica, aquestes formes icòniques en la llengua ens podrien donar informació essencial sobre dos aspectes cabdals en l’estudi de l’evolució del llenguatge. Per una banda, els processos de transmissió de la llengua: què és més fàcil d’aprendre? I de recordar? Com és que ens en sortim de transmetre un sistema lingüístic generació rere generació? I, per altra banda, l’origen del llenguatge: pot ser que les primeres formes de comunicació fossin altament icòniques? Hi ha moltes hipòtesis i teories al voltant d’aquestes preguntes i aquí no en traurem la resposta. Però en tot cas queda palès que, quan ens comuniquem, ens hi posem amb gairebé tots els sentits.

Maria Bardají Farré és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Ho digueres com qui sent ploure dins una conversa d’amics plena de banalitats: la literatura només serveix per a mesurar l’espessor de l’ombra.

I abans d’anar a dormir ho vaig apuntar a una llibreta com una forma d’acaronar idees al vol dins diàlegs convencionals per trobar l’escletxa i capbussar-me a l’interior.

Llançar-me amb lucidesa, despert, des del trampolí de colgar-me per immergir-me al son no és una feina tranquil·la.

Per això pens en un vou-veri-vou, aquella cançó de bressol que mumare entonava fluixet perquè m’adormís entre els moviments rítmics dels seus braços.

Horabaixa post el sol, / plorinyava l’infantó, / no ploreu, angelet, no, / que mumareta no ho vol. / No-ni-no, no-ni-no, / i una engronsadeta pes nin petitó.

La interferència entre realitat i ficció pot atènyer un resultat lògic quan la nit banya la lletra i produeix una dissolució de la perspectiva que es fa sordesa del sentit.

La fosca negra pot esdevenir un eco que crea una vacil·lació de les línies dretes que revela un món amagat on brillen miríades de signes tòpics esclafats per la nit com damunt un papir fet de no-res i opac en la seva absència de significació.

Potser amb aquest calaportal que em serveix de preludi fràgil podria dir que una definició d’escriure seria confegir cançons de bressol infinites.

I cançons de bressol ben necessàries per a quan el lector s’abandona dins el negre.

La cançó de bressol seria un himne a aquest deixar-se anar als braços de Morfeu al mateix temps que és l’antídot, el contrapès sonor.

La meva veu, aquest aire que fan les lletres quan es diuen, serà la teva energia protectora dins les tenebres. Quan el riu negre entrarà en les teves venes, pujarà cap al teu cor i el teu cervell tu et trobaràs sol amb els teus fantasmes mentre jo encara estaré amb tu allà, dins les ressonàncies lluminoses del vou-veri-vou, quan dorms pacíficament damunt l’abisme.

És en aquesta solitud on podem descobrir la nostra vertadera fesomia entre el llampegueig de les músiques verbals que ens amaren.

Sí, puc assegurar que les transfusions dels vou-veri-vous m’han obert de pinte en ample els territoris de la lectura i de l’escriptura, dues de les grans forces humanals.

Una bona amiga, M. P., m’ha regalat l’enregistrament del cant d’un pit-roig; un cant singular que comença amb notes fines i llargues que progressivament s’acceleren i tant el ritme com el volum varien, sense repetir estrofes; la llengua petita i bifurcada del ropit dins la barca del bec entona uns dels aires bressoladors més bells, protectors i enigmàtics que he sentit mai.

Els perfums d’ones que m’envien els pins del bosquet, la terra de call vermell embolicada de flors de llevamans carabassa, i aquests núvols carregats de tempesta fosca, em renten de les meves tenebres, m’exoneren de les meves culpes i no demanen res a canvi.

Ben sovint somnii i crei paraules novelles (o oblidades, o arcaiques, o futures) per anomenar fets, coses, sentiments, sensorialitats, tot ben íntim i singular, que no tenen cap nom que els designi, i amb aquesta acció inventora les fetes meves passen a existir.

L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar perquè diguin allò que els vells mots de la tribu, desgastats fins al lloc comú, ja no poden expressar de cap manera.

Aquest llenguatge propi i estranger és un punt de vista humil i que no pertany al temps, un belvedere meu sobre el món, bastit amb tots els ensenyaments dels mestres vers, que pot obrir, eixamplar, mostrar i despertar els sentits amb terres noves, mars noves i cels nous que sense ell no haurien existit.

Amb escriptures expirades la rotació de la Terra es fa més lenta, i la vida també, no ho sabies?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/01/Closcadelletra-CDL.mp3

amb Pep i M. José Músics - Lloc: Ateneu Arenyenc

Milers de manifestants han sortit als carrers d’Israel per exigir el retorn immediat dels ostatges israelians retinguts a Gaza i mostrar suport a l’acord d’alto-el-foc, que entrarà en vigor demà a les 7.30 (hora catalana). Segons que informa el diari israelià Haaretz, les manifestacions s’han concentrat principalment a la plaça dels Ostatges de Tel-Aviv, davant el Museu d’Art, i en una vintena de punts més de tot el país, i han demanat la fi de la guerra. La protesta habitual contra el govern, que s’acostuma a fer al centre de Tel-Aviv, ha estat suspesa per donar prioritat als actes centrats en l’alliberament dels ostatges.

Protesters stop traffic on a central Tel Aviv street, carrying pictures of hostages in Gaza and a banner reading “END THIS FUCKING WAR” pic.twitter.com/f9CFZYZ3XV

— Linda Dayan (@LindaDayan9) January 18, 2025

Uns quants familiars dels ostatges han intervingut per demanar accions immediates i decisives del govern. Ofir Sharabi, filla de Yossi Sharabi, segrestat i assassinat a Gaza, ha compartit el seu dolor: “El meu pare va ser segrestat davant meu i assassinat després de cent dies de captiveri. Només puc trobar pau si puc plorar davant la seva tomba.” Sharabi ha demanat al govern que garanteixi el retorn de les restes del seu pare. Anat Angrest, mare de Matan Angrest, un ostatge encara retingut, ha instat el primer ministre, Benjamin Netanyahu, a fer tot allò que pugui per assegurar el retorn de tots els ostatges. “No permetis que això continuï. Ja hi ha hagut massa sacrificis”, ha dit.

Netanyahu aixeca el to abans de l’alto-el-foc i diu que no s’aturaran fins a guanyar la guerra

Els familiars han exigit que el govern no esperés al final de la primera fase de l’acord per activar la segona. Segons l’acord, la primera fase durarà quaranta dies i Hamàs alliberarà trenta-tres ostatges israelians. Einav Zangauker, mare d’un ostatge que s’alliberarà en la segona fase, ha alertat dels intents d’extremistes dins el govern per a sabotar l’acord. “No podem permetre que la política i les visions messiàniques dictin el destí dels ostatges”, ha dit. Aquesta mateixa tarda, el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Un país mobilitzat

Hi ha hagut manifestacions en més ciutats, com ara Haifa, Jerusalem, Beerxeba i Qiryat Gat. A Haifa, una marxa ja ha començat i a Beerxeba s’espera una concentració en memòria de dues víctimes recuperades recentment. A Kabri Junction, els manifestants han exigit el retorn de tots els ostatges, l’aturada de la reforma judicial i la creació d’una comissió d’investigació pels fets del 7 d’octubre.

En molts punts, la crida a la unitat i el compromís amb la pau han estat les qüestions centrals. Zvi Zussman, pare d’un soldat mort en combat, ha destacat: “La guerra és un mitjà, no un objectiu. Hem de lluitar pel retorn de tots els nostres fills, vius o morts, per tancar aquest dolor col·lectiu.”

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha definit la primera fase de l’acord amb Hamàs, que entrarà en vigor demà a les 7.30 (hora catalana), com un “alto-el-foc temporal”, i ha dit en un discurs públic que Israel continuaria fins a assolir tots els objectius marcats per a la guerra a Gaza. L’acord d’alto-el-foc ha fet créixer la tensió a Israel, fins al punt que el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

Netanyahu també ha dit que tant el president sortint dels Estats Units, Joe Biden, com el president electe, Donald Trump, li havien garantit el suport per a reprendre la guerra si no es complien les següents fases de l’acord. Segons que ha dit, els Estats Units han promès que Israel disposaria de totes les armes necessàries per a tornar a la guerra si calgués i que, en aquest cas, Israel actuaria amb “noves formes i amb una gran potència”. A més, ha destacat que el nombre de tropes israelianes desplegades al corredor de Filadèlfia, a la frontera amb Egipte, augmentaria durant la primera fase de l’acord, tot i que el text preveia que les forces es reduïssin gradualment en aquesta zona.

Sobre l’intercanvi d’ostatges, Netanyahu ha dit que els presoners palestins condemnats per assassinats serien traslladats a Gaza o a l’estranger. En canvi, els presos que no hagin estat condemnats per assassinats seran alliberats a Cisjordània.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Unes quantes hores abans, Netanyahu ha avisat Hamàs que no respectaria l’alto-el-foc si abans no havia rebut una llista detallada amb els ostatges israelians que s’havien d’alliberar com a part de l’acord. “No avançarem amb el pla fins que no hàgim rebut la llista dels segrestats que seran alliberats, segons el que s’ha acordat. Israel no tolerarà violacions de l’acord. La responsabilitat recau únicament en Hamàs”, ha dit a X.

Segons el pacte, Hamàs ha de comunicar els noms dels ostatges als mitjancers de Catar, que els traslladaran al cap del servei d’Intel·ligència exterior d’Israel (el Mossad), David Barnea.

El jutjat d’instrucció número 14 de Barcelona, que estava de guàrdia, ha ordenat avui presó provisional, comunicada i sense fiança per als tres joves detinguts per una agressió sexual en grup. Segons que ha informat El Periódico, els Mossos d’Esquadra van detenir els acusats, d’uns vint anys, per presumptament haver violat una noia de la mateixa edat en un pis situat al districte de les Corts.

La víctima sembla que va anar al domicili per veure’s amb un dels nois, però, una vegada allà, va ser agredida per tots tres. El cas passarà a ser investigat pel jutjat d’instrucció número 4 de Barcelona, que n’és competent per la data dels fets.

La Policia Local de València ha rescatat una dona i les seves dues filles menors d’edat que havien estat retingudes per la parella de la dona durant vint dies a casa seva contra la seva voluntat. Segons que ha informat la policia, van descobrir-ho gràcies a l’avís d’una dona que col·labora amb una associació d’ajuda social i que havia rebut l’auxili de la víctima. A més de dir-li que estaven tancades a casa, li va dir que feia mesos que rebien agressions físiques constants.

Els agents de la policia van anar fins al domicili en qüestió, i quan el marit els va obrir la porta, van observar com la dona els feia gestos per demanar ajuda i els convidava a entrar des del fons del menjador. Els policies van entrar-hi i, després d’haver apartat l’home a una de les habitacions, van parlar amb la víctima, que estava amb les seves dues filles petites.

La dona va confirmar als agents els fets explicats per la testimoni, i els policies van detenir l’home, de trenta-vuit anys, que va ser posat a disposició de l’autoritat judicial. Una vegada a soles amb la dona, els va explicar que rebia agressions físiques i sexuals, maltractaments i segrest d’ençà que havia començat la relació. Davant la situació de risc, els agents van activar el recurs del Centre Dona 24 Hores per garantir la seguretat de la dona i les filles.

Mobilitzacions de suport a Gaza a Barcelona, València i Palma han celebrat l’alto-el-foc després de quinze mesos de guerra amb prudència moderada, però han recordat que “el patiment no s’ha acabat”. A Barcelona, Mazeed Khaililla, de la Comunitat Palestina a Catalunya, ha explicat que “la gent de la Franja de Gaza només està celebrant que és viva, que pot recuperar els cadàvers dels familiars i que els nens poden somiar a tornar al col·legi”.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

Les tres capitals han participat en la mobilització internacional The Surge (l’Embranzida), que aquest cap de setmana ha recorregut vint-i-vuit ciutats europees per la justícia climàtica, la llibertat de Palestina i contra el feixisme. A Barcelona, unes 800 persones, segons la Guàrdia Urbana –5.000 segons els organitzadors–, han recorregut el passeig de Gràcia fins a la plaça de Catalunya.

Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN

Evelyn Nicoleno, portaveu de Mallorca per Palestina, ha expressat esperança que l’alto el foc sigui “un primer pas cap a una pau més duradora”, però ha alertat que “les intencions colonialistes continuen”. Nicoleno ha dit que el conflicte, que va començar fa dècades, continua per qüestions “geopolítiques, colonials i econòmiques”. “La lluita contra la crisi ecològica, el genocidi a Palestina i el feixisme ha de ser conjunta, ja que totes són conseqüència de la violència del sistema capitalista i alimentades per les elits globals”, ha dit Virginia Soler, portaveu de l’Embranzida a Catalunya.

A València, Jorge Ramos, de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) País Valencià, ha demanat la fi del comerç d’armes i de les relacions amb Israel, i ha criticat el trànsit de vaixells que transporten càrregues destinades a “alimentar el genocidi a Palestina”. Ramos ha assegurat que “amb alto-el-foc o sense, tothom continuarà lluitant fins que s’acabi el genocidi, l’ocupació, la colonització i l’apartheid”.

La manifestació a València ha demanat de mantenir la mobilització malgrat l’alto-el-foc. Fotografia: Europa Press

Els ministres ultradretans d’Israel dimitiran demà com a protesta per l’alto-el-foc

Les mobilitzacions no només han denunciat la situació de Palestina, sinó que també ha posat l’accent en l’augment de l’extrema dreta arreu del món. Segons la portaveu de l’Embranzida a Catalunya, el triomf de Donald Trump als Estats Units “consuma aquesta onada reaccionària”. D’altra banda, Sara Santana, d’End Fossil, ha parlat de la crisi climàtica: “El 2024 ha estat un any de col·lapse climàtic, amb milers de morts per la calor, una gota freda destructiva a València i incendis devastadors a Los Ángeles”.

A Palma, un centenar de persones s’han concentrat davant la muralla de Palma, on han desplegat una bandera palestina i han cridat consignes com ara “Des del riu fins al mar, Palestina llibertat” i “No és una guerra, és un genocidi”. Nicoleno ha avisat que “arriba una època de dolor i dol”, però ha mostrat confiança que “el retorn de l’ajuda humanitària a la Franja de Gaza” aporti una mica d’esperança.

Els activistes han penjat una bandera de Palestina sobre la muralla de Palma. Fotografia: Mallorca per Palestina

A València, en la tretzena manifestació des de gener de 2024, els participants han mostrat banderes palestines i kufies. Salma Nachid, activista propalestina, ha insistit que “Palestina necessita una solució política”, perquè “aquesta gent no només necessita un alto-el-foc, sinó també que arribin les ajudes; s’estan morint de fam”.

A Barcelona, hi ha hagut moments de tensió quan s’ha intentat desplegar una pancarta a favor de Gaza a la Casa Milà, acció que ha estat aturada per membres de seguretat. Els Mossos d’Esquadra han identificat un manifestant per enganxar adhesius en un local comercial enmig de les protestes dels assistents.

Els manifestants han intentat desplegar una pancarta en suport a Gaza a la façana de la Pedrera. Fotografia: ACN

Trencament al govern d’Israel per l’alto-el-foc que ha d’aturar temporalment la guerra contra Gaza. Segons que informa The Jerusalem Post, el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà, dia que començarà l’alto-el-foc, plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

En un comunicat, diuen que haver aprovat l’acord amb Hamàs és irresponsable perquè “implica l’alliberament de centenars d’assassins amb sang d’homes, dones i infants a les mans”, i sacrifica els èxits de l’exèrcit israelià: “Inclou la retirada de les forces de l’exèrcit de Gaza i atura els combats a Gaza.” Segons el partit ultradretà, l’acord significa “una rendició davant Hamàs”.

És per això que Otzma Yehudit ha anunciat que els ministres Itamar Ben-Gvir, Yitzhak Wasserlauf i Amichai Eliyahu, els presidents de comitè Zvika Fogel i Limor Son Har-Melech, i el diputat Yitzhak Kreuzer renunciaran als seus càrrecs.

A més d’aturar el conflicte armat, l’acord implica l’intercanvi de presoners israelians i palestins. Ara, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha avisat que l’alto-en-foc no entraria en vigor si abans Hamàs no havia donat la llista dels trenta-tres presoners que s’havia compromès a lliurar en la primera fase d’intercanvi d’ostatges. Aquest matí, el Ministeri de Justícia d’Israel ja ha fet pública la llista de set-cents trenta-cinc palestins empresonats que ells alliberaran d’entrada.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Trencament al govern d’Israel per l’alto-el-foc que ha d’aturar temporalment la guerra contra Gaza. Segons que informa The Jerusalem Post, el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà, dia que començarà l’alto-el-foc, plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

En un comunicat, diuen que haver aprovat l’acord amb Hamàs és irresponsable perquè “implica l’alliberament de centenars d’assassins amb sang d’homes, dones i infants a les mans”, i sacrifica els èxits de l’exèrcit israelià: “Inclou la retirada de les forces de l’exèrcit de Gaza i atura els combats a Gaza.” Segons el partit ultradretà, l’acord significa “una rendició davant Hamàs”.

És per això que Otzma Yehudit ha anunciat que els ministres Itamar Ben-Gvir, Yitzhak Wasserlauf i Amichai Eliyahu, els presidents de comitè Zvika Fogel i Limor Son Har-Melech, i el diputat Yitzhak Kreuzer renunciaran als seus càrrecs.

A més d’aturar el conflicte armat, l’acord implica l’intercanvi de presoners israelians i palestins. Ara, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha avisat que l’alto-en-foc no entraria en vigor si abans Hamàs no havia donat la llista dels trenta-tres presoners que s’havia compromès a lliurar en la primera fase d’intercanvi d’ostatges. Aquest matí, el Ministeri de Justícia d’Israel ja ha fet pública la llista de set-cents trenta-cinc palestins empresonats que ells alliberaran d’entrada.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Grups de veïns de Benetússer (Horta Sud) s’han acostat a l’edifici on un treballador de neteja s’ha mort i un altre ha estat ferit quan s’ha esfondrat l’escala d’un garatge danyat per la inundació de la gota freda, i han escridassat el president Carlos Mazón, la batllessa Eva Sanz, del PSPV, i la resta de les autoritats que hi han anat. Alguns veïns s’han indignat pel fet que la policia hagués aparcat vehicles davant el lloc de l’accident per dificultar-ne la visibilitat. “Quina cara”, “Sou uns pocavergonyes”, els han cridat.

 

 

Poc després d’haver-se sabut la notícia, hi han anat autoritats, com ara la vice-presidenta Susana Camarero, el conseller d’Emergències, Juan Carlos Valderrama, i la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. El president de la Generalitat, Carlos Mazon, s’hi ha estat tan sols uns pocs minuts, però À Punt ha captat com li han dirigit crits de “assassí” mentre se n’anava. “Fuig, assassí, covard! Per què no corries quan havies de córrer a donar l’alarma? Assassí!”, li ha cridat una dona. Aquest matí, Mazón també ha estat escridassat en una visita oficial a Xilxes (Plana Baixa).

Alguns veïns escridassen Mazón a la seua arribada a Benetússer

També s’han desplaçat fins a l’immoble on ha tingut lloc la solsida Bernabé, Camarero i Valderrama.

Més informació:https://t.co/9YDQ1sWUp9 pic.twitter.com/N3OF5jR14o

— À Punt NTC (@apuntnoticies) January 18, 2025

El treballador ferit ha estat traslladat a l’Hospital la Fe de València amb una contusió toràcica, però ja ha estat donat d’alta. Després d’una primera inspecció de l’edifici, s’ha decidit de no desallotjar-ne els veïns perquè no es veu risc d’esfondrament en l’estructura.

Un home de quaranta-cinc anys ha mort i un altre ha estat ferit per l’esfondrament de part d’una finca a Benetússer (Horta Sud) feta malbé en les inundacions de la gota freda. Segons que han confirmat a VilaWeb, l’escala del garatge d’un dels edificis ha cedit i ha causat l’accident. Tant el mort com el ferit eren treballadors d’una empresa contractada per la Diputació de València per netejar els garatges, com el de l’edifici on hi ha hagut l’accident.

José María Castelló, oficial cap de guàrdia del Consorci de Bombers de València, ha dit que encara no se sabia per què s’ha esfondrat l’escala d’accés al garatge i que caldria investigar-lo. Tanmateix, ha garantit que l’estructura de l’edifici era en bon estat i que l’escala era un element aïllat que no havia malmès la resta de l’edifici. L’esfondrament ha estat en un edifici de l’avinguda d’Orba que té dues plantes de garatge. El nivell -1 ja era net, i els treballadors eren a punt d’acabar la neteja del -2.

El malestar per la gestió de la Generalitat del dia de la gota freda ençà ha facilitat que ràpidament s’encenguessin els ànims dels veïns, que han increpat la batllessa, Eva Sanz, els consellers presents i el president de la Generalitat, Carlos Mazón. En aquest vídeo de VilaWeb es veu el moment que arriba el vehicle que ha de transportar el cos de l’home mort i s’hi poden sentir els crits dels veïns. La policia ha situat els cotxes de manera que no es pogués veure el moment que el cos ha estat tret de la finca, cosa que també ha indignat alguns veïns.

 

 

“Fuig, assassí, covard! Per què no corries quan havies de córrer a donar l’alarma? Assassí!”, li ha cridat una dona.

Alguns veïns escridassen Mazón a la seua arribada a Benetússer

També s’han desplaçat fins a l’immoble on ha tingut lloc la solsida Bernabé, Camarero i Valderrama.

Més informació:https://t.co/9YDQ1sWUp9 pic.twitter.com/N3OF5jR14o

— À Punt NTC (@apuntnoticies) January 18, 2025

El treballador ferit ha estat traslladat a l’Hospital la Fe de València amb una contusió toràcica, però ja ha estat donat d’alta. Després d’una primera inspecció de l’edifici, s’ha decidit de no desallotjar-ne els veïns perquè no es veu risc d’esfondrament en l’estructura.

És el segon accident durant les tasques de reconstrucció després de la gota freda. El 24 de novembre un operari va morir quan es va esfondrar part del CEIP Lluís Vives de Massanassa (Horta Sud).

Com la resta de municipis danyats, Benetússer continua mirant de reconstruir els desperfectes del temporal. L’ajuntament va demanar ahir al govern espanyol una ajuda de 16,4 milions d’euros per a reparar les destrosses de la gota freda, que també van fer malbé el clavegueram, cosa que afecta el cicle de l’aigua.

Comerços a la zona zero, l’envit de tornar a aixecar la persiana

L’equilibri de forces dins el secretariat nacional de l’ANC sembla condemnar-la al blocatge quan es tracta de les decisions que necessiten el suport dels dos terços dels membres. L’equip de Lluís Llach, el president, és majoritari, però no prou per a arribar a aquests dos terços que s’exigeixen en votacions clau, com ara l’elecció dels càrrecs orgànics. És a dir, del president, el vice-president, el tresorer i el secretari. Aquest estiu, el blocatge per a elegir aquestes figures es va allargar tant que el ple es va haver d’ajornar una setmana. Tot i això, finalment Llach va ser elegit president; Nohemí Zafra, vice-presidenta; Sílvia Ventura, secretària; i Jaume Valls, tresorer. L’inconvenient ha estat que Ventura va plegar per motius personals i calia tornar a triar un secretari, però, segons que ha pogut saber VilaWeb, no ha estat possible i s’haurà de tornar a votar al ple de febrer.

El secretariat nacional s’ha reunit presencialment a les 9.00 per fer el ple ordinari de gener, amb el punt del relleu de Ventura destacat a l’ordre del dia. S’hi han presentat dues candidatures: l’oficialista Elnur Bayramzade, actual coordinador de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa; i Josep Costa, que ha rebut el suport del sector crític. Però cap de les dues no ha arribat als dos terços exigits. Bayramzade és qui més s’hi ha acostat, atès que tan sols li han mancat cinc vots, i Costa n’ha estat més lluny.

En el cas que Bayramzade hagués estat elegit secretari, el ple següent hauria d’haver votat un nou responsable de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa. Ara, aquest pas s’aturarà fins que no s’hagi elegit efectivament el nou secretari.

L’equilibri de forces dins el secretariat nacional de l’ANC sembla condemnar-la al blocatge quan es tracta de les decisions que necessiten el suport dels dos terços dels membres. L’equip de Lluís Llach, el president, és majoritari, però no prou per a arribar a aquests dos terços que s’exigeixen en votacions clau, com ara l’elecció dels càrrecs orgànics. És a dir, del president, el vice-president, el tresorer i el secretari. Aquest estiu, el blocatge per a elegir aquestes figures es va allargar tant que el ple es va haver d’ajornar una setmana. Tot i això, finalment Llach va ser elegit president; Nohemí Zafra, vice-presidenta; Sílvia Ventura, secretària; i Jaume Valls, tresorer. L’inconvenient ha estat que Ventura va plegar per motius personals i calia tornar a triar un secretari, però, segons que ha pogut saber VilaWeb, no ha estat possible i s’haurà de tornar a votar al ple de febrer.

El secretariat nacional s’ha reunit presencialment a les 9.00 per fer el ple ordinari de gener, amb el punt del relleu de Ventura destacat a l’ordre del dia. S’hi han presentat dues candidatures: l’oficialista Elnur Bayramzade, actual coordinador de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa; i Josep Costa, que ha rebut el suport del sector crític. Però cap de les dues no ha arribat als dos terços exigits. Bayramzade és qui més s’hi ha acostat, atès que tan sols li han mancat cinc vots, i Costa n’ha estat més lluny.

En el cas que Bayramzade hagués estat elegit secretari, el ple següent hauria d’haver votat un nou responsable de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa. Ara, aquest pas s’aturarà fins que no s’hagi elegit efectivament el nou secretari.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha tornat a ser escridassat per un grup de ciutadans indignats amb la gestió de la gota freda que va causar dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts. Aquesta vegada ha estat durant una visita a Xilxes (Plana Baixa) amb motiu del quart centenari de la troballa del Santíssim Crist de la Jonquera. Quan se n’anava, Mazón ha estat escridassat per veïns que l’esperaven al carrer. Un grup de clergues, en canvi, l’ha aplaudit. Tot plegat ha estat enregistrat per À Punt, que n’ha compartit les imatges.

Mazón nega a Xilxes haver banalitzat amb les ajudes Palestina enmig dels crits d’alguns veïns

El cap del Consell reitera que el que ha fet és “reivindicar el que necessiten els valencians”.

Més detalls:https://t.co/yXIYD6Efud pic.twitter.com/btvOgh4UZK

— À Punt NTC (@apuntnoticies) January 18, 2025

En declaracions als periodistes, Mazón ha negat que el polèmic comentari a les Corts en què comparava les aportacions del govern espanyol a Gaza amb les rebudes pels valencians fos una banalització del dolor dels palestins: “Per descomptat que no, el que hem fet és reivindicar el que necessiten els valencians.” A les Corts va dir: “L’enhorabona al poble de Gaza, que rebrà 24 milions en ajudes directes, mentre que la Generalitat, zero.” Aquesta comparació va ser repetida pel compte a X de les Noves Generacions, la secció juvenil del PP.

Segons les dades publicades pel govern espanyol, s’han mobilitzat 16.000 milions d’euros per als damnificats per la gota freda. Han rebut més de 350.000 sol·licituds i se n’han resoltes menys de la meitat. Fins ara, s’han abonat 1.400 milions d’euros als afectats.

Ahir, Mazón també va rebre una escridassada durant l’acte de la presa de possessió de la nova rectora de la Universitat d’Alacant (UA), Amparo Navarro, que va ser interromput per estudiants que en van demanar la dimissió i que van cridar-li: “Carlos Mazón és un criminal. Us rieu de tots nosaltres” o “Vergonya, assassí!”.

Les autoritats palestines han denunciat 23 morts i 83 ferits aquestes darreres 24 hores a causa dels nous bombardaments de l’exèrcit israelià, poques hores abans de l’entrada en vigor de l’alto-el-foc. A més, aquest matí un míssil dirigit a Jerusalem disparat al Iemen ha estat interceptat pels sistemes de defensa aèria israelians.

Els ministres ultradretans d’Israel dimitiran demà com a protesta per l’alto-el-foc

Segons el Ministeri de Sanitat de Gaza, el balanç total de víctimes d’ençà que va començar el conflicte, el 7 d’octubre de 2023, supera els 46.900 morts i 110.725 ferits. El ministeri també ha alertat que aquestes xifres solament incloïen les víctimes traslladades als hospitals. “Encara hi ha gent sota la runa i als carrers, on les ambulàncies i els equips de protecció civil no poden arribar”, han explicat fonts oficials, que avisen que el balanç real pot ser molt més alt.

Aquest nou episodi de violència ha esclatat enmig d’una forta pressió internacional per a aconseguir l’alto-el-foc. Les milícies palestines, encapçalades per Hamàs i la Gihad Islàmica, han exigit a Israel que aturés els atacs per garantir la seguretat dels ostatges sota el seu control.

Abú Hamza, portaveu militar de la Gihad Islàmica, ha dit que els bombardaments podien posar en risc la vida dels ostatges: “Aquestes agressions ens deixen dues opcions: o les famílies dels presoners sionistes reben els seus fills vius, o els reben en taüts”, ha dit en un comunicat a Telegram. Abú Obaida, portaveu del braç armat d’Hamàs, ha denunciat que els atacs podien convertir cada pas cap a la llibertat d’un presoner en una “tragèdia irreversible”.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

L’alto-el-foc, programat per a les 7.30 del matí, hora catalana, arriba amb incerteses sobre la seva capacitat de posar fi a les hostilitats i evitar més víctimes civils. Segons que informa el diari israelià Haaretz, el Ministeri de Justícia d’Israel ha fet pública la llista de 735 palestins empresonats que seran alliberats en la primera fase de l’acord d’alto-el-foc i d’intercanvi d’ostatges. Tanmateix, el ministeri ha advertit que no sabia l’ordre en què es farien els alliberaments i ha precisat que no començarien abans de demà a les 16.00 (15.00, hora catalana).

Entre els noms inclosos a la llista hi ha el de Zakaria Zubeidi, un dels dirigents de les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa, vinculades a Fatah, a Jenín. Zubeidi és conegut per haver-se escapat de la presó de Gilboa l’any 2021 i per la seva implicació en uns quants atacs, inclòs l’assalt a la seu del Likud a Bet-Xean l’any 2002, en què hi va haver sis morts.

Per què aquest pacte entre Israel i Hamàs desperta més desconfiança que no alegria? | Editorial de Vicent Partal