Molts espavilats esperen l’arribada de Donald Trump per dissimular els problemes que han creat amb la retòrica d’una nova batalla cultural. Fa vuit anys que el món es predisposa per a un segon mandat de Trump, com si fos una fase inevitable de la història. Moments com aquest, que es couen a foc molt lent durant molt de temps, són punts d’inflexió psicològics en general perquè tothom espera que passin d’una vegada, a fi de ressituar-se. Catalunya s’hi ha trobat amb l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat, que també ha accelerat un canvi molt generalitzat de l’estat d’ànim i dels debats. Per què ha guanyat, Illa? En part, també, perquè molts rivals polítics del PSC tenien ganes que guanyés per canviar la posició des d’on parlaven i actuaven. És semblant al desig indicible que es mori algú que t’estimes però que està molt malalt. Esperar una situació que et fa por t’immobilitza més que no pas trobar-t’hi. A partir de dilluns, quan torni Trump, el to de tothom es transformarà probablement molt de pressa. 

L’efecte més probable a Europa serà la consolidació d’una nova divisió política –esbiaixada i tramposa– entre els partidaris de l’univers Trump i els qui s’hi oposaran en nom de la democràcia. Uns parlaran d’antiwokes contra wokes, o d’amics de la Llibertat contra amics de l’Islam; uns altres, de demòcrates contra autoritaris, o d’assenyats contra radicals. És una divisió que ja fa anys que fermenta, però ara pujarà deu esglaons de cop. I, tal com sol fer el poder, els culpables d’haver-nos dut on som parasitaran el diagnòstic correcte –que cal salvar la democràcia– per aprofitar-se’n. Joe Biden té la sang freda de dir que “hi ha una oligarquia d’extrema riquesa que amenaça la nostra democràcia”, després de quatre anys d’inacció i de sis dècades de crear-ne les condicions. Els responsables d’haver ensorrat Europa diran que Elon Musk la fa perillar; Emmanuel Macron, en gran part inductor del creixement de la desigualtat i del malestar social a l’estat francès, ja ha acusat el magnat d’impulsar una Internacional Reaccionària. 

Aquests darrers tres anys, la Unió Europea, amb un problema enorme de falta de legitimació institucional entre els seus ciutadans, que la senten com més va més lluny, ha mirat de cohesionar-se i revifar contra l’amenaça de Vladímir Putin. Ara n’hi haurà un segon intent, amb crides vagues a defensar la democràcia i l’estat de dret contra les presumptes atzagaiades de Trump o contra el poder desfermat dels gegants tecnològics. Serà molt difícil evitar les falses dicotomies, i serà molt difícil escapolir-se de la brossa d’aquesta retòrica amb relats independents, perquè, en efecte, parteix de premisses certes: el poder desfermat dels gegants tecnològics amenaça la democràcia, Trump i Musk encapçalen una Internacional Reaccionària i l’imperialisme de Putin és una amenaça per a Europa. 

La qüestió és que res de tot això no ha passat per accident, i, per sobreviure sense que els aixequin la camisa, els qui vulguin defensar la democràcia de debò hauran de buscar camins perquè no els representin Bidens ni Macrons. Caldrà desempallegar-se de la lògica sistemàtica del mal menor, si a cada cantonada no volem trobar un Pedro Sánchez que s’amaga rere el cadàver de Francisco Franco per reprimir. Per no repetir els errors del passat, la recepta no podrà consistir a delegar les solucions en els creadors dels problemes.

Un fet habitual com ara eixir de casa per anar a comprar el pa, unes carxofes per a fer a la planxa, un pollastre, una cartolina per a fer treballs manuals, o un carregador per al mòbil, o anar a fer fotocòpies, tallar-se els cabells o fer-se un massatge, encara resulta impossible per a milers d’habitants de l’Horta Sud. I això passa perquè una de les conseqüències de la barrancada i les riuades del 29 d’octubre és que més de 8.000 comerços de proximitat van ser malmesos. I un 70% d’aquests 8.000 van tenir un dany tan gran que els va obligar a parar l’activitat. Molts d’aquests establiments, 81 dies després, encara no l’han represa, i alguns han tornat a mig gas, amb molt de coratge i imaginació.

Aquest colp representa uns mil milions de pèrdues i entre 25.000 treballadors i 30.000 que veuen perillar el seu lloc de feina. Aquestes xifres, que maregen, les ha facilitades a VilaWeb Rafael Torres, president de Confecomerç. “En un comerç de proximitat, moltes vegades hi treballa una família, el pare, la mare i un fill, per exemple. I és l’activitat privada que més genera ocupació. En els pobles, la dependència econòmica del comerç és bestial, perquè és l’ocupació directa i, sobretot, indirecta que més impacta en la vida i en la generació de riquesa del poble”, diu Torres.

Cada dia que passen amb la persiana abaixada, més s’acosten a la possibilitat que no puguen reprendre l’activitat. Hi ha municipis com ara Paiporta on l’impacte va ser del 100%, i on, entre un 15% i un 20% ja ha decidit que no obrirà més. En unes altres localitats, potser menys malmeses, el percentatge de dimissions és més baix.

Per fer aquest reportatge, hem visitat Paiporta, Aldaia i Catarroja, totes tres en la zona zero i amb una vida comercial molt rica abans de la barrancada. Són tan sols un tast d’allò que passa no solament a l’Horta Sud, sinó a la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol i la Ribera.

Paiporta, encara

Paiporta continua essent el poble que més lent va en la reconstrucció. Encara són en la fase inicial de l’emergència, tot i que ahir mateix la Generalitat va decretar que ja eren en la fase dos. Hi ha molts soldats treballant, punts de repartiment de menjar i centenars de plantes baixes destrossades i sense cap activitat que permeta de pensar que prompte tornaran a obrir les portes al públic. Ací no hi cap la metàfora de tornar a aixecar la persiana, perquè en la majoria de casos, la persiana no hi és, o és tan deformada que no fa cap paper.

El venedor de cupons diu que ha notat moltíssim que la gent ha deixat de comprar números. D’una banda, perquè no hi ha tants diners ni tanta alegria, i d’una altra perquè a la zona on s’ha situat, que era el cor comercial de Paiporta, ara no n’hi ha, de comerços.

Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. La llibreria la Moixeranga. Restes de l'ornamentació de Nadal al centre de Paiporta. Restes de l'ornamentació de Nadal al centre de Paiporta.

El carrer de Salvador Giner i la plaça de l’Església de Sant Jordi són un exemple de com la devastació va arribar a tots els cantons. Al Consum, els operaris treballen a estall per tornar a obrir aviat. Una empresa de mobiliari entra prestatges a l’estanc que ara despatxa el tabac a través d’una xicoteta finestra i a la vorera s’hi forma una fila de fumadors, la major part són treballadors de les reformes del voltant. La botiga de menjars preparats la Nova Cuina de la Iaia és tancada, el Salon 42, també, i algú ens diu que no tornaran a obrir. A l’altre cantó, davant la llibreria la Moixeranga, també destrossada i on fa pocs dies els operaris han començat a treballar, hi ha una altra perruqueria on no hi ha activitat, però un paper adherit al vidre diu que sí, que no hi aparquen perquè treballen per tornar a atendre clients aviat.

Segons José Antonio Redondo, regidor d’Economia, Ocupació i Comerç de Paiporta, la barrancada va afectar 450 establiments comercials. Tots. Dimecres, dia 15, n’havien obert 82. Segons una enquesta recent que ha fet el consistori, entre un 15% i un 20% desistiran de tornar a intentar-ho. Són locals tant de venda al públic com de serveis. La majoria dels comerciants que abandonen ho fan perquè tenen més de cinquanta-tres anys i no se senten capaços de remuntar. Uns altres veuen molt a prop la jubilació i no volen fer una gran inversió.

El forn Cortina

Palmira Cortina i el seu germà regenten, o regentaven, el forn Cortina, a tocar del pont vell de Paiporta. Fa setanta-cinc anys que l’establiment pertany a la família. Era un dels forns amb més fama del poble. Els diumenges hi havia cua per a comprar-hi els pastissos. Ara el local és un espai diàfan on tan sols resten un parell de màquines manuals i les restes del rètol que tenien a la porta. No tornaran a obrir.

La inversió que haurien de fer és d’uns 400.000 euros i també són molts mesos de feina per posar-ho a punt. Palmira Cortina diu que tenia una bona assegurança, però no l’ha cobrada encara. “Els únics diners que hem rebut són els que vam ingressar gràcies al fet que el xef José Andrés va muntar durant vint dies una furgoteca i portava pa d’un altre forn i nosaltres el donàvem a la gent, i ell ens va pagar.” Amb aquests diners ha pogut rehabilitar les parets. També ha rebut els diners de Juan Roig, el propietari de Mercadona. Per no pagar les factures de llum tan altes que tenia, l’ha donada de baixa. També vendran la furgoneta que van poder salvar. Es queixa de les picabaralles entre els polítics, que, diu, tan sols parlen d’allò que els interessa.

Palmira Cortina, al local del seu forn. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina.

L’Ajuntament de Paiporta ha obert ara el termini per a l’adjudicació dels diners de la fundació d’Amancio Ortega, propietari de Zara.

L’àvia de Palmira Cortina li contava que a la riuada del 1957 l’aigua no va entrar a l’establiment perquè va posar sacs de cinquanta quilos de farina a les portes per evitar-ho. Aquesta volta, la barrancada els va agafar per sorpresa. Per instint, va voler salvar el sucre, que és una de les matèries primeres més cares, i va posar-lo en un lloc elevat. També va provar de frenar l’aigua empenyent la porta. “Pensava que salvaria el forn, però quan em vaig girar vaig veure els congeladors bolcats, l’aparador que surava, tot surava”, diu, i va córrer a baixar els automàtics del quadre de llum. Entre tota la maquinària que han perdut, Cortina s’emociona quan menciona la batedora de l’àvia, “que era la que millor muntava la merenga”.

El retard de l’assegurança

El fet que Palmira Cortina encara no haja cobrat la indemnització de l’assegurança és el drama que tenalla la majoria de comerciants. En tots els casos ja els han fet el peritatge, però no saben quants diners els ingressaran. Tampoc no saben quan cobraran. “Això alenteix molt l’obertura dels negocis perquè és una quantitat important que determinarà si poden continuar o no amb l’activitat. A més, tenint en compte que molts negocis tenien una infraassegurança, cobrar tot el que els corresponga no serà suficient per a refer-ho tot. Però ho han de saber. També passa que en alguns casos en reben un avançament, però no saben de quin percentatge sobre el total és. I això tampoc no ajuda a prendre decisions”, diu el president de la confederació del comerç, Rafael Torres.

Torres es va reunir ahir mateix amb el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, que va dir que el consorci fins ara havia tramitat 87.000 expedients, 60.000 dels quals eren de vehicles. Quant al comerç, n’ha tramitats 3.500, amb un pagament de 30.000 euros de mitjana. Això, segons Torres, no vol dir que 3.500 empresaris hagen cobrat, perquè alguns negocis poden tenir més d’un expedient. I el ministre tampoc no va aclarir si els damnificats podrien tenir informació sobre què els corresponia. En el cas dels avançaments rebuts, continuen sense saber quin percentatge han cobrat de la quantitat que els correspon i què poden esperar més.

La taverna d’Alfredo i Gema

Alfredo i Gema, de la taverna Don Jamón, just davant l’església de Sant Jordi, tenen obert d’ençà del 18 de novembre. És el típic bar on fins a les dotze del migdia serveixen el tradicional esmorzar valencià. La barra té una vitrina amb un bé de Déu dels productes clàssics, com ara vitets, llonganisses, patates forneres, faves…, però allò que té més èxit és l’entrepà d’ibèric que Alfredo talla a mà mentre respon les preguntes que li fem. Ens diu, per exemple, que van poder obrir vint dies després de la barrancada perquè tota la família va treballar vint-i-quatre hores el dia. Però encara hi ha rastres del fang a la barra o als banys. La porta de l’entrada també s’ha de canviar.

Gema, rere la barra. La taverna, encara amb restes de la inundació. L'hora punta de l'esmorzar.

No han cobrat els diners de l’assegurança i les úniques ajudes que han rebut són els cinc mil euros de la Generalitat i els vuit mil de Juan Roig. Amb aquests diners, que van ser els primers, diu que van córrer a comprar neveres i taules i cadires. Alfredo no vol eixir a la fotografia, però Gema, sí. Ens diuen que els clients de sempre han respost i han tornat al bar, encara que molts eren els comerciants de la zona, que no hi han tornat. Sí que hi ha soldats de l’UME que fan una parada en la feina per assaborir alguns dels entrepans. Quan un d’aquests soldats s’acosta a demanar, Alfredo li ha de dir que s’ha acabat l’orella. El militar arrufa el nas, però es conforma amb el de pernil ibèric.

Els diners de Juan Roig

Tots els comerciants amb què hem parlat citen, com a primera ajuda que van rebre, els 8.000 euros de Juan Roig. Alguns, com Alfredo i Gema, diuen això d’anar a comprar unes primeres coses. Segons les xifres facilitades per Marina de Empresas, el programa Alcem-se ha donat 45 milions d’euros a fons perdut a empreses que volien continuar obertes després de la gota freda. Fins al moment, se n’han beneficiat unes 5.000 de les 8.000 afectades. Rafael Torres considera molt trist el fet que qui primer haja respost davant una emergència haja estat la iniciativa privada en compte de l’administració. “Al final es demostra que qui empeny l’economia sempre és la part privada, i això inclou els treballadors. Té la capacitat de ser molt més eficient. És molt ràpida, i a més, és molt trist que un privat done més que l’administració perquè l’ajuda de la Generalitat és de 5.000 euros i la de l’estat, també. A més, l’estat d’ànim és una cosa que les administracions no tenen del tot clar. Com més es tarda a obrir, més desànim hi ha. Al principi es parlava del 20% d’empreses que no obririen. Ara ja podria arribar al 30%.”

“Si tots fossen com tu” , o com Juan Roig ha vist engrandit el seu poder arran de la gota freda”

La farmàcia del Mercat

Nacho Regaño és el fill del propietari de la farmàcia el Mercat de Paiporta. D’ençà del 25 de novembre tenen les portes obertes al lloc on hi havia la rebotiga i l’oficina. El local principal continua en procés de reparació. Hi ha cartons a les parets, no disposen de tots els productes que tindrien habitualment, i tot és molt estret i molt allunyat del que es considera una farmàcia contemporània. Regaño ens explica que ja han rebut les ajudes del govern espanyol, de la Generalitat i de Juan Roig. Amb aquests diners, l’aportació del col·legi de farmacèutics i d’alguns laboratoris, i amb recursos propis, poden escometre la reforma. Encara tenen dues persones en ERTO i tres hi treballen. La farmàcia és a l’eix més comercial de Paiporta. Just davant hi ha l’administració de loteries La Millonaria, que sempre té algun client, però, al voltant, tot és desolació, i això, diu Regaño, es nota en l’estat d’ànim dels qui entren a la farmàcia.

Nacho Regaño. La farmàcia provisional. La farmàcia provisional. Aldaia

Arribem a Aldaia i circulem una bona estona en paral·lel del barranc de la Saleta, que tants maldecaps en forma d’inundació ha donat històricament al poble. Ara està rar, ha perdut pràcticament tota la fondària que tenia. El dia de la gota freda el barranc va arrossegar tant de fang que en va deixar un tou tan gros en forma de sediments que, en alguns moments, arriba arran de carrer.

Mentre caminem pel carrer de l’Església, el més comercial del poble, i també un dels més malmesos per la inundació, ens trobem amb un seguici de dirigents del PSPV. L’encapçala el batlle Guillermo Luján i l’acompanyen Carlos Fernández Bielsa, batlle de Mislata i secretari general dels socialistes de la demarcació de València, i el diputat Alejandro Soler, entre més càrrecs socialistes. Han fet un recorregut per uns quants establiments del poble i caminen cap al barranc. Fa anys que l’Ajuntament d’Aldaia demana una solució perquè quan plou aigües amunt la Saleta no es desborde i negue la població.

El barranc de la Saleta. Guillermo Luján, batlle d'Aldaia, amb més dirigents socialistes. El carrer de l'Església d'Aldaia. El carrer de l'Església d'Aldaia. El carrer de l'Església d'Aldaia.

Nieves Sánchez, la tècnica d’ACODA, l’Associació de Comerços d’Aldaia, explica que la barrancada va danyar el 100% dels comerços. Segons un estudi recent, un 70% ja ha pogut obrir amb més o menys normalitat. Sánchez també parla del consorci, que no ha pagat, però remarca que han tingut molta ajuda de l’ajuntament. Del fons donat per Amancio Ortega, Aldaia n’ha rebut 5,5 milions d’euros i l’ajuntament ha decidit de donar 3.000 euros a tots els baixos, fossen negocis o habitatges, i aquests diners ja han arribat a les butxaques dels damnificats.

En total, la fundació del propietari de Zara va donar un fons de cent milions d’euros, que s’han repartit entre tots els municipis danyats per la gota freda. Cada ajuntament n’ha rebut una part proporcional i ha decidit els criteris amb què s’adjudicaven als damnificats.

El restaurant de Víctor Comes i els seus socis

Víctor Comes és un dels 4 socis del restaurant ABE’S. Fa vuit anys que van obrir. La barrancada del 29 d’octubre els va agafar de ple i l’aigua va arribar al metre i mig d’altura. Ara hi ha tot d’operaris que treballen per posar-lo a punt perquè voldrien obrir a mitjan febrer. “Hem salvat una nevera, un fogó i una fregidora, no sabem si la campana resistirà perquè comença a fer coses rares.” Comes i els seus socis se senten afortunats perquè pensen que amb tot el que han cobrat podran cobrir les despeses de la reconstrucció. Ja han rebut la indemnització per l’assegurança, i els diners de Juan Roig i de la Generalitat. Els de l’ajuntament, encara no. “La meua germana viu a Alemanya i quan va veure el desastre volia venir a ajudar, però li vaig dir que tampoc no podia fer gran cosa, de manera que se li va ocórrer de fer un micromecenatge i va arreplegar uns diners que ens van ser de molta ajuda.” El restaurant té 11 treballadors. Excepte els 4 socis, tots són en ERTO encara. Fins a la barrancada feien un menú tancat que no arribava als 14 euros al migdia, i al vespre, sobretot, hamburgueses. Ara el canviaran una mica perquè també tenen una carnisseria que havien obert dues setmanes abans de la barrancada, i oferiran una carta amb més carn.

Víctor Comes, a la dreta, amb un dels seus socis. Operaris treballen en la restauració del restaurant. Operaris treballen en la restauració del restaurant. Operaris treballen en la restauració del restaurant. La botiga de roba de Leo Garcia

Leonor Garcia és la propietària de la botiga de roba per a xiquets i de cerimònia Moneries i, d’ençà d’aquesta setmana és la presidenta d’ACODA. La botiga és ben davant l’església que dóna nom al carrer. Obrirà la setmana vinent. L’aparador del carrer encara està tot trencat. Com que li va entrar un metre d’aigua, tota la roba que tenia exposada es va fer malbé. Tot el que s’hi pot veure ara són peces d’anys anteriors que tenia guardades a l’entresolat. Es prepara per a la temporada de comunions i, amb vista a la primavera, diu que ja tindrà la col·lecció renovada. Garcia també ha cobrat l’assegurança i les ajudes de la Generalitat i de Juan Roig. Opina que els comerciants d’Aldaia s’han posat les piles de manera molt ràpida i efectiva per remuntar i tornar a obrir. La col·laboració amb l’ajuntament ha estat molt positiva i ara engegaran una campanya de bons perquè, si un client es gasta quaranta euros, en tinga quaranta més. L’ajuntament invertirà 120.000 euros en aquesta campanya. També diu que ara, que hi ha hagut tants comerços tancats, és quan la gent s’ha adonat de la importància dels comerços de proximitat. “Que la gent no s’oblide del comerç local, que és la vida dels nostres pobles”, diu quan ens acomiadem.

Leo García, a l'entrada de la seua botiga, amb els aparadors encara trencats. Treballar dins la botiga per poder-hi tornar. Treballar dins la botiga per poder-hi tornar. Treballar dins la botiga per poder-hi tornar. Catarroja

El nom de l’avinguda de la Rambleta no presagia res bo quan es parla de pluja o d’inundacions, o de construcció sobre allò que hauria de ser el curs natural de l’aigua. I, efectivament, és un dels carrers que més va patir per l’embat del barranc. L’institut Berenguer Dalmau, per exemple, va acabar en estat de ruïna total. I quant al teixit comercial, és el que té més negocis malmesos. Pràcticament tots. Fins i tot, una agència d’assegurances ha hagut de posar un mòdul prefabricat davant per davant de la porta de l’oficina per poder atendre els clients que volen gestionar les seues assegurances després de la barrancada. En aquest poble amb més de tres-cents establiments, la destrossa va anar per barris, i també la recuperació. L’associació ACYPE n’aplega cent vint, i segons Sergio Chirivella, el president, una trentena ja han pogut reobrir. Perquè ens fem una idea de com va ser l’impacte a la zona de la Rambleta i Filiberto Rodrigo, ens posa l’exemple del Mercadona, que no ha pogut obrir fins aquesta setmana i ha estat pràcticament l’últim de tots els de la cadena que havien acabat destrossats.

L'UME encara treballa netejant soterranis. Comerços encara tancats. Comerços encara tancats. La reivindicació dels comerciants de Catarroja. Estat en què es troba encara l'interior d'un comerç xinès el terra del qual va caure dins un soterrani.

Polígons de l’Horta Sud, el 20% del PIB valencià sota el fang i pendents del pagament de les assegurances

La perruqueria de Vanessa Sánchez

Vanessa Sánchez és la propietària de la perruqueria Tu Imagen. Va obrir el 9 de desembre després d’haver treballat molt per tornar-la a deixar en condicions d’atendre les clientes. Quan hi entrem, n’hi ha quatre i el telèfon no para de sonar per demanar hora. “Vam ser els primers que vam obrir per ací”, diu. L’aigua va arribar als dos metres i mig i es va fer malbé tot. “Quan vaig arribar als cent vint mil euros de pèrdues, vaig deixar de comptar perquè em vaig desmaiar.” Part del material que té prové de donacions, i una altra part és comprat. No hi ha luxes, però la perruqueria torna a ser un lloc agradable. “La tenia molt bonica, abans”, diu. De les quatre treballadores, dues continuen en ERTO, però espera de poder recuperar-les aviat. Fa dos dies que li han ingressat la indemnització de l’assegurança i també ha cobrat l’ajuda de la Generalitat i la de Juan Roig. Està contenta perquè les clientes han respost i no li falta feina. I entre aquestes clientes, també n’hi ha que han perdut negocis, com una a qui fa el tint, que ens diu que el seu marit tenia un establiment de claus i de reparació del calçat no gaire lluny d’allí i que treballa per poder obrir aviat.

Vanessa Sánchez, a la seua perruqueria. Vanessa Sánchez, a la seua perruqueria. La farmàcia de Maria Jesús Viguer

Maria Jesús Viguer fa 40 anys que té farmàcia a Catarroja, 30 a l’avinguda de la Rambleta. L’aigua va arribar als 2,70 metres d’altura i la força amb què corria la barrancada li va buidar l’establiment i va fer malbé les dues màquines robotitzades, el laboratori i totes les instal·lacions. Després de 20 dies tancats, va obrir un despatx rudimentari en un local del costat que també era seu i on hi havia una clínica d’estètica també feta malbé. Allà, s’hi acumulen els medicaments en capses i prestatges rudimentaris fins que puguen tornar a obrir la farmàcia, on ara hi ha operaris fent la reforma. Haurà de començar de zero, diu. Com fa 40 anys. No ha rebut la indemnització del consorci d’assegurances, però sí els 5.000 euros de la Generalitat i els 8.000 de Juan Roig, unes quantitats molt petites si es té en compte el volum de la inversió que haurà de fer per tornar a engegar la farmàcia.

Maria Jesús Viguer. Tasques de reforma de la farmàcia. El despatx d'emergència. El despatx d'emergència. El restaurant de la família Aliaga

Raül Aliaga va reobrir el bar que du el seu nom el 31 de desembre. L’establiment, al carrer de Filiberto Rodrigo, el van fundar els seus pares el 1995 i ara el du ell. Diu que a la família estan tocadets, però van fer mans i mànigues per tornar a obrir les portes. En realitat, el que van obrir van ser la persiana i unes cortines, perquè, de portes, encara no en tenen. I dins, les marques de la inundació encara són ben visibles als banys, per exemple. L’aigua, diu, va arribar fins al sostre. Mentre parlem li telefonen del banc. Les obres i les compres del material les han fetes amb recursos propis i amb els diners de la Generalitat i els de Juan Roig. De l’assegurança, encara no en saben res. Han obert amb la mateixa proposta gastronòmica que feien abans, però han incorporat un servei d’arrossos melosos per encàrrec que diu que tenen molt d’èxit. “La gent té ganes de gaudir i d’oblidar-se de tot el que hem passat”, diu.

Raül Aliaga. L'interior del local, encara amb restes del fang. Sense portes. La campanya de suport al comerç

Confecomerç ha engegat una campanya de recaptació de fons per als comerços malmesos per la gota freda que té dues capes. La primera és adreçada als consumidors, que poden adquirir una bossa solidària per un euro, que anirà directament al fons de solidaritat. La segona recorda el segell que els valencians van comprar durant anys després de la riuada del 1957 per pagar el Pla Sud i que és un segell inspirat en aquell que els fabricants de productes de gran consum podran posar als seus etiquetatges en canvi d’aportar un petit percentatge del seu benefici a la campanya. Segons Rafael Torres, estan en contacte amb grans marques de creïlles, de cervesa o de refrescs que es poden trobar habitualment als supermercats.

Es tracta, segons Torres, d’evitar la desaparició de tants establiments com siga possible als pobles danyats. “Si els comerciants busquen unes altres zones, pot passar que les poblacions s’empobrisquen i tot comence a perdre valor, començant pels locals o, fins i tot, les cases de la gent.”

Chuminópolis, Mérida, Yucatán, Mèxic
Mapa a Google

La detenció i execució posterior del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 14 de gener de 1859 – Barcelona, 13 d’octubre de 1909) al fossat de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, acusat injustament d’haver instigat i dirigit la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), van desencadenar un moviment internacional de solidaritat amb l’acusat durant el procés militar i de repulsa enèrgica arran de la sentència de mort. Les protestes per l’afusellament d’un símbol internacional de la llibertat, el progrés i la lluita anticlerical no es van fer esperar: a París, aquella mateixa nit, es van manifestar milers de persones; a Lisboa, alguns manifestants van assaltar l’ambaixada d’Espanya; i a Roma, l’exèrcit es va veure obligat a protegir el Vaticà.

De la ràbia inicial es va passar a les mostres de reconeixement a la seva figura –un veritable mite cívic–, amb desenes de carrers a tot el món que porten el seu nom i amb un gran monument erigit per subscripció popular al centre de Brussel·les. Però, sens dubte, el millor homenatge i reconeixement dels seus seguidors fou la difusió i la posada en pràctica per mig planeta del model de l’Escola Moderna (1901-1906), fundada per Ferrer i Guàrdia per a les classes socials més baixes, en contraposició amb l’educació predominant a càrrec de l’Església. Així, trobem escoles inspirades en la pedagogia llibertària de Ferrer a Ginebra, Liverpool, Milà, São Paulo i Nova York, on tan sols vuit mesos després del seu afusellament es fundava l’Associació Francesc Ferrer amb la intenció d’obrir immediatament un centre cultural i una escola a Manhattan.

Però, de totes aquestes iniciatives educatives sorgides a l’estranger, n’hi ha una que es destaca per la dimensió que va assolir i, paradoxalment, pel grau de desconeixement que se’n té. Parlem de la irrupció meteòrica de l’escola racionalista a la península de Yucatán, al sud-est de Mèxic. En aquest vast país de l’Amèrica del Nord, on del 1910 al 1917 es van produir tot de revoltes armades –la Revolució mexicana– contra el govern dictatorial de Porfirio Díaz Mori, les idees anarquistes també van trobar escletxes per a penetrar en algunes capes de la societat més castigades per la política econòmica i social duta a terme fins aleshores.

En cada estat de Mèxic, l’onada revolucionària exemplificada pels exèrcits camperols d’Emiliano Zapata i Pancho Villa va arribar a un ritme i amb unes característiques pròpies. En el cas de Yucatán, per les seves condicions geogràfiques, econòmiques i culturals, la reacció va anar acompanyada d’ençà del 1915 d’un anhel per a implantar una educació pública de matriu racionalista a partir d’una singular amalgama d’elements provinents de les propostes de pedagogs d’ací i d’allà com ara John Dewey, Maria Montessori, Alfredo Miguel Aguayo i també de Francesc Ferrer i Guàrdia en favor d’una escola igualadora, democràtica, llibertària, humanista i integral. Durant la dècada del 1910, doncs, la mobilització de mestres a Yucatán fou important, amb la celebració de congressos pedagògics (1915 i 1916), l’elaboració d’uns quants projectes legislatius i la fundació d’una primera escola experimental, al barri de Chuminópolis de Mérida (setembre del 1917), a càrrec del professor José de la Luz Mena y Alcocer, influït enormement per l’Escola Moderna.

El decret d’oficialització de la llei d’institució de l’escola racionalista no arribaria, amb tot, fins el 6 de febrer de 1922, just cinc dies després d’haver pres possessió del càrrec de governador de l’estat el socialista Felipe Carrillo Puerto, amb la intenció de reencaminar i revolucionar la realitat educativa, cultural i socioeconòmica del proletariat i els sectors populars de Yucatán. Al primer article del text s’establia: “L’ensenyament que imparteixi l’estat a les seves escoles primàries serà per l’acció, és a dir, descansarà en el treball manual amb l’únic propòsit de despertar l’habilitat professional, el desenvolupament de l’art i assistir la cultura integral dels alumnes.” I també se subratllava que “els sacerdots o persones d’ordes religiosos no podran en cap cas ser agents d’instrucció en escoles privades o oficials”.

Significativament, una setmana després de l’entrada en vigor de la llei es fundava la Lliga de Mestres Racionalistes Francesc Ferrer Guàrdia, amb José de la Luz Mena de primer president. El seu propòsit era de donar suport al compliment efectiu de la nova norma jurídica, perquè ja intuïen que toparia amb dificultats i reticències entre alguns mestres i, sobretot, entre els principals actors econòmics i eclesiàstics locals. L’assassinat del governador Carrillo, el 3 de gener de 1924, va representar la fi traumàtica també de l’educació racionalista a Yucatán, amb el tancament consegüent de centres com la flamant Escuela Racionalista Francisco Ferrer Guàrdia de Mérida i la persecució de nombrosos intel·lectuals i mestres.

I una mica més: Un dels metres represaliats, l’infatigable José de la Luz Mena, va mirar de mantenir viva la flama de l’escola racionalista traslladant-se a estats mexicans més proclius als moviments socials i sindicals com ara els de Veracruz, el de Morelos i especialment el de Tabasco.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Francesc Ferrer i Guàrdia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La il·lustradora de còmics sueca Liv Strömquist (Lund, 1978) ha publicat Pítia dixit, un llibre que arriba en català de la mà de l’Editorial Finestres, en què reflexiona sobre l’obsessió contemporània pel benestar i el dogma de l’èxit personal.

Seguint la fórmula dels seus títols anteriors, l’autora combina veus de personatges de diferents èpoques per parlar de temes com l’autoajuda, els canvis impulsats per les noves tecnologies, el paper dels influenciadors o la cerca constant de la felicitat. Tot plegat, lligat estretament al negoci que s’aprofita sovint de la insatisfacció vital d’una societat fràgil i confusa. “Projectar una fantasia de futur, buscar l’èxit i dir-te que en tindràs, és gairebé la religió del capitalisme”, sosté.

Si en els seus darrers llibres l’autora posava el focus en temes com la pressió estètica o l’astrologia, aquesta vegada s’ha volgut centrar en l’autoajuda i la fixació de la societat per la cultura del wellness. Acompanyada d’una radiografia de la indústria neoliberal de la felicitat, Strömquist desglossa diferents temes relacionats amb aquestes idees, recordant que en part és el mateix sistema capitalista el que ja no només ven productes sinó també creixement personal, autoajuda, consells o salut mental.

Un exemple és el paper dels influenciadors, que tal com relata aporten un nou nivell d’intimitat que permet trencar aquelles barreres de protecció que tenien moltes persones davant de la publicitat. “En el cas de la bellesa, per exemple, és una mica com la relació que tenies amb la teva germana gran, quan et deixava entrar a l’habitació i podies veure com es maquillava i vestia, només que ara et diu què has de comprar i quin és el codi de descompte”, afirma.

Tot plegat en una societat molt centrada en “el jo”, on tothom sembla obsessionat amb la seva vida. “Quan vaig començar a escriure el llibre vaig pensar que vivim en una època narcisista, inundats de missatges que ens diuen que hem de millorar, empoderar-nos i estimar-nos”, explica, “però a mesura que avançava veia que també era un jo molt fràgil i fragmentat, i per això ens costa tan decidir què farem amb les nostres vides perquè tenim la sensació que no sabem el que volem”.

Una altra tendència que aborda és la sensació de viure en un constant futur, una idea transmesa des del creixement personal i relacionada amb l’auge de la “manifestació” que cada vegada es veu més sovint a les xarxes socials. “Imaginar-te aquest èxit personal i professional, i que només per això s’hagi de complir”, detalla. En aquest sentit, opina que ella prefereix viure el present amb tota la intensitat i passió possible.

“Si ets una persona curiosa, treballes i t’esforces potser amb sort tot això portarà a alguna cosa, però és estrany pensar que només per projectar una fantasia de futur es complirà”, afegeix, “pot passar que generi més infelicitat encara en el cas que no es compleixi, com a consell de vida trobo que és erroni”.

La il·lustradora Liv Strömquist presentant el seu darrer llibre (fotografia: ACN / Eli Don). Combinant filosofia i sociologia amb cultura popular

Tal com passa als altres llibres que ha publicat, l’autora opta per combinar personatges més propis de la filosofia i la sociologia, amb altres de la cultura popular. Per Strömquist és una bona manera d’arribar a diferents tipus de lectors, uns més familiaritzats amb el primer grup de noms, i uns altres amb el darrer. “M’agrada la filosofia, però també els realities, m’agrada la sociologia, però també les revistes i el món dels famosos”, assenyala. Un fet que també li passa amb l’horòscop i que també a Pítia dixit introdueix en algun dels capítols.

Pel que fa a l’humor, l’autora recorda que va créixer en l’època prèvia d’internet, i que això la va portar a connectar amb certs tipus de bromes, com és el cas d’aquelles que feien els Monty Python. “Suposo que he integrat coses d’aquest humor que parla de coses mundanes”, sosté. Un altre recurs que es pot trobar fàcilment a la seva obra és el trencament de la quarta paret, una opció estilística que li surt de forma natural.

Traduït per Ivette Miravitllas, Pítia dixit arriba en llengua catalana de la mà de l’Editorial Finestres, amb qui ja ha signat un parell de títols previs. La il·lustradora sueca té clar que vol fer un altre llibre, però admet que encara no ha decidit el tema.

El darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) confirmava, fa un parell de mesos, que l’accés a l’habitatge ja era el principal problema dels catalans, una dificultat que impacta en totes les franges d’edat i en els electors de gairebé totes les formacions. Segons l’enquesta, el 20% dels catalans situen la qüestió al capdavant dels problemes del país. Feia prop de dues dècades, d’ençà de la primavera del 2007, que una enquesta del CEO no situava l’habitatge al capdavant dels problemes dels catalans. Manifestacions i protestes constants per tot el país demostren la profunditat del problema, que, de moment, no sembla que tingui solució, malgrat les paraules dels polítics.

Per això s’ha convertit en un dels temes socials més urgents i que més criden l’atenció dels estudiosos. Per exemple, la càtedra d’empresa Habitatge i Futur, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE) han publicat el seu sisè estudi, titulat “L’habitatge protegit a Catalunya: un descoratjador viatge de vint anys”, elaborat pels economistes Miquel Morell i Agustí Jover, i Nil Ragàs, llicenciat en ADE, sota la coordinació del director de la càtedra, el professor Josep Maria Raya. L’interès que va despertar l’esmentat document ha motivat que el Col·legi d’Economistes de Catalunya i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), en fessin ahir una presentació a la seu gironina del COAC.

La promoció d’habitatges assequibles ha estat històricament el principal pilar de les successives polítiques d’habitatge implantades d’ençà de començament del segle XX fins a l’actualitat. Així, el document fa una aproximació als antecedents i a la situació actual de producció d’habitatge de protecció oficial, i apunta els principals desajustos que s’han de resoldre per abordar la producció a gran escala d’habitatge de protecció oficial a Catalunya.

El problema ve de lluny. Tot comença amb l’aprovació del reial decret 233/2013, de 5 d’abril, en què es regula el pla estatal de foment del lloguer d’habitatges i la rehabilitació edificadora… 2013-2016, que comporta la fi del subsidi dels préstecs destinats a l’habitatge de lloguer i a l’habitatge de compravenda, amb què s’acaba la política d’ajuts del govern espanyol al finançament de l’habitatge protegit que havia estat la columna vertebral de les polítiques d’habitatge dels anteriors trenta anys. Per tant, el problema de l’habitatge que tenim avui, a 2025, no és un fet conjuntural, sinó el resultat que fa onze anys que no es destinen recursos de l’estat a la promoció de nous habitatges de protecció oficial.

I, amb quins resultats? Doncs, entre els anys 2004 i 2013, es van registrar 6.194 habitatges protegits iniciats, de mitjana anual, mentre que entre el 2013 i el 2023, la mitjana anual ha estat de 1.569. És una caiguda sobtada del 75%! Mentre la població a Catalunya anava creixent, sobretot, per la immigració. Aquest és un dèficit que hem anat acumulant, any rere any, fins a convertir-lo en el monstre actual. Segons que recorda l’estudi, “malgrat que des de l’any 2013 els recursos pressupostaris de la Generalitat destinats a l’habitatge no han deixat d’augmentar, no podran compensar mai la caiguda dels recursos de l’estat en el finançament de les polítiques d’habitatge”.

I, com afecta la societat? Parlo amb Agustí Jover, un dels autors de l’estudi: “Pel pla territorial sectorial d’habitatge, les grans xifres són que, entre els anys 2023 i 2037, unes 355.000 noves llars quedaran excloses de l’accés a l’habitatge a condicions de mercat, fet que requereix, entre més, posar al mercat en els quinze anys vinents 220.000 habitatges de protecció oficial d’obra nova. Cal dir que aquest pla no va acompanyat de cap llei financera, és a dir, que no hi ha diners específics.” A més, em diu que aquesta proposta del pla territorial no inclou el dèficit que acumula Catalunya avui. “Si admetem com a possible referència que el dèficit actual és de 93.000 habitatges de protecció oficial, que és el nombre de sol·licitants inscrits al registre de la Generalitat, resulta que el repte d’obra nova per als quinze anys següents puja fins a 313.000, que equival a una mitjana anual de 20.866 habitatges protegits”.

El salt que cal fer, doncs, és vertiginós. Fixem-nos-hi. Si el ritme d’habitatges acabats els darrers onze anys a Catalunya ha estat de 1.169 a l’any, l’objectiu formulat pel govern significa multiplicar aquest ritme per 17. “És un repte immens que no és ni conjuntural ni es pot abordar amb criteris de simple millora de les mesures vigents, sinó que significa abordar un canvi de paradigma de l’habitatge assequible, dins el marc global de l’estat del benestar, i que s’ha de reflectir en els pressupostos que el sector públic ha de destinar a l’habitatge, sense que això vulgui dir que el sector públic hagi d’assumir en exclusiva el cost d’aquest repte”, explica Jover.

La clau del problema de la manca acumulada d’habitatge protegit queda, doncs, molt clara: senzillament, no hi ha hagut voluntat ni diners públics per a construir-ne.

Però hi ha una segona part: on construir? Segons Jover, l’altre gran problema és el sòl. “Segons el pla territorial sectorial d’habitatge, Catalunya acumula reserves de sòl per a un total de 210.736 habitatges protegits, però el mateix document reconeix que és una estimació i no pas un inventari, de manera que se’n desconeix la ubicació precisa, el títol i el preu d’adquisició, la situació jurídica i urbanística i l’ús a què es dedica”, m’explica. Després de sentir aquestes paraules, penso que no anem bé. No sabem el terreny que trepitgem.

I afegeix: “El govern té un primer repte, que és inventariar i disposar de la informació que permeti de mobilitzar les reserves de sòl per a habitatge de protecció oficial, la major part de les quals estan disperses i en mans dels ajuntaments, que les han rebudes en concepte de cessió d’aprofitament urbanístic. Mentre l’urbanisme ha generat les reserves pertinents, la gestió d’aquestes reserves mitjançant els patrimonis públics de sòl i habitatge ha brillat per la seva absència. En teoria, els municipis han de passar la informació a la Generalitat, però no ho fan.” En definitiva, que no sabem on som, i encara que hi hagués diners, no sabríem gaire per on començar. Hem de sortir del pou i necessitem una escala molt llarga.

És el moment de recordar que el president Illa va anunciar, l’octubre passat, la construcció de 50.000 habitatges públics d’ara fins el 2030, amb una inversió anual de 1.100 milions d’euros. Com es podrà fer? Per Agustí Jover, ja és prou important que se’n parli i es comenci a fer algun pas, tot i que “una altra cosa seran els fets”. Diu que si avui arribessin diners per a construir habitatges protegits, caldria una gran “fluïdesa d’actuació” i sembla que, ara com ara, no existeix el mecanisme que l’hauria de fer possible.

I exposa una disjuntiva important. Com es repartirien, aquests diners, i com se’n decidirien les execucions? Ho decidiria cadascun dels 950 municipis? O un ens nou i potent de la Generalitat que digués on han d’anar, és a dir, després de crear una eina executiva poderosa? “Si no es fa això, poc podrem fer”, conclou.

I la conclusió de l’estudi va per aquest camí, i assenyala alguns dels entrebancs que cal solucionar: “Més enllà de poder generar reserves de sòl apte en quantitats i condicions adequades allà a on se’n necessita (política de sòl), cal que la política d’habitatge tracti la incoherència en alguns territoris entre el preu màxim de l’habitatge de protecció oficial i el preu de mercat de l’habitatge lliure (nou i usat); el grau de compatibilitat entre el preu màxim de l’habitatge de protecció oficial i la capacitat econòmica de les llars; el preu màxim i els costs de construcció creixents els darrers anys; l’absència de braç executor de les reserves en mans del sector públic; la complexitat burocràtica a l’hora de seleccionar els beneficiaris; la manca de finançament ajustat a les diferents modalitats d’habitatge de protecció oficial, amb la involucració de la banca privada, més enllà de l’ICO i de l’ICF; el marc jurídic estable i robust… És un problema complex que requereix transversalitat, voluntat política, col·laboració publicoprivada i mirada llarga.”

Em sembla una cursa d’obstacles i de fons, al mateix temps, que carrega la motxilla pesada que ha acumulat la deixadesa de l’estat espanyol aquests darrers anys. Tot plegat, molt complicat de solucionar.

La Universitat de Lleida (UdL) s’ha desvinculat finalment del concurs Olimpíada Catalana d’Història d’Espanya (OCHE) per la vinculació que té amb entitats de l’extrema dreta.

El concurs era organitzat per la Fundació Neos, el sindicat AMES i més organitzacions. La universitat argumenta que l’activitat està vinculada a organitzacions “fortament ideologitzades” amb un biaix notable en la visió de la història, fet que considera incompatible amb el rigor acadèmic d’una institució pública.

El concurs, previst el 21 de març, s’adreçava a estudiants de segon de batxillerat i prometia com a premi una matrícula gratuïta de primer any a la UdL. Ara la universitat ha anunciat que ni proporcionarà el premi ni cedirà les seves instal·lacions per a l’esdeveniment. Segons fonts de la UdL, la proposta no complia els estàndards mínims exigibles per a una activitat acadèmica.

Reconeixement d’errors en el control del procés

La UdL ha reconegut públicament que el concurs es va aprovar per una manca de control en els procediments interns. La iniciativa va ser presentada per un professor de l’àrea d’història, que havia rebut la proposta del sindicat AMES. Després d’un tràmit poc exhaustiu, el vice-rectorat d’Estudiants i el Consell Social van donar-hi el vist-i-plau.

“Reconeixem aquests dos nivells de manca de control”, diuen els responsables de la UdL, que asseguren que s’han pres mesures per a revisar i reforçar els procediments d’aprovació d’activitats d’aquesta mena. La universitat ha demanat disculpes a la societat lleidatana i catalana per aquest incident i ha subratllat que el concurs no era una iniciativa promoguda directament per la UdL.

Els patrocinadors del concurs

El concurs tenia el suport d’entitats com la Fundació Neos, presidida per Jaime Mayor Oreja, coneguda per la seva oposició a l’eutanàsia, l’avortament, la llei de memòria democràtica i l’autodeterminació, entre més. També hi participava el sindicat AMES, que qüestiona el model d’immersió lingüística català, i més organitzacions, com Aixeca’t i l’Associació Cultural Héroes de Cavite, amb postulats alineats amb la defensa de la unitat d’Espanya i una visió crítica del moviment independentista català.

Compromís amb el rigor acadèmic

La UdL ha reafirmat el seu compromís amb la qualitat i la neutralitat acadèmiques, i ha dit que no permetria que es repetís cap situació similar. Amb aquesta decisió, la UdL vol preservar la seva credibilitat i garantir que totes les activitats amb el seu aval compleixen els estàndards exigits a una institució pública d’ensenyament superior.

L’actriu nord-americana Sharon Stone no participarà en el concert Dream Requiem, de Rufus Wainwright, previst el 25 de gener al Palau de la Música Catalana. Segons que han informat el Palau i l’Auditori de Barcelona en un comunicat, Stone ha suspès la seva presència a causa dels incendis a Los Angeles, la seva ciutat natal. L’actriu ha evacuat casa seva preventivament i ha decidit de romandre a Los Angeles “en aquest moment devastador per cuidar casa seva, la seva família i la seva comunitat”.

En substitució de Stone, Rufus Wainwright assumirà la narració del concert. Dream Requiem comptarà amb la participació de l’OBC, l’Orfeó Català i la soprano Anna Prohaska, sota la direcció de Ludovic Morlot.

Wainwright ha lamentat l’absència de l’actriu: “Estic profundament trist que la Sharon no pugui venir a Barcelona per ser la narradora del Dream Requiem, que tracta precisament sobre això que els meus conciutadans de Los Angeles viuen ara mateix: desastres ambientals i col·lapse ecològic.” Alhora, ha expressat la seva emoció per la nova responsabilitat: “És un gran privilegi i honor actuar com a narrador de la meva pròpia obra al Palau de la Música Catalana, una sala que estimo i on sempre m’he sentit acollit pel públic català.”

La institució ha afegit que Stone col·labora activament per ajudar les famílies desplaçades pels incendis i ha rebut indicacions de les autoritats d’evacuar la seva residència, que podria veure’s afectada els dies vinents.

La Generalitat Valenciana ha començat la desescalada de l’emergència declarada per la gota freda del 29 d’octubre, fa vuitanta dies. Segons que ha informat el conseller d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama, 163 municipis han eixit de la situació d’emergència, i 75 han passat al nivell 1, en què encara poden requerir actuacions puntuals. No obstant això, 28 municipis continuen en situació d’emergència 2, perquè els falten recursos per a cobrir les necessitats derivades de la catàstrofe.

Els municipis que es mantenen en situació d’emergència 2 són Alaquàs, Albal, Aldaia, Alfafar, Algemesí, Alginet, Benetússer, Beniparrell, Bunyol, Catarroja, Xest, Xiva, Xestalgar, Godelleta, l’Alcúdia, Llocnou de la Corona, Llombai, Massanassa, Montroi, Paiporta, Picanya, Real, Riba-roja de Túria, Sedaví, Sot de Xera, Torrent, Utiel i Xirivella. En aquestes localitats, el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi) continuarà gestionant les actuacions necessàries, com ara la neteja de llots, el buidatge de garatges i soterranis, la retirada de residus en camps –vehicles i ferralla– i la restauració de subministraments bàsics.

La desescalada s’ha ordenat, segons la Generalitat, a partir de l’anàlisi de vint-i-vuit indicadors d’avaluació agrupats en onze matèries relacionades amb la situació de l’emergència, segons la Generalitat. Són la recuperació de subministraments bàsics, recuperació de serveis, neteja i retirada de llots, restitució de campes, necessitats d’alberg i assistència, educació, sistema sanitari públic, seguretat pública, la contaminació mediambiental, infraestructures, i lleres i barrancs.

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) sancionarà l’empresa concessionària encarregada dels helicòpters medicalitzats de les bases de Girona, Tremp (Pallars Jussà), Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) i Sabadell (Vallès Occidental). L’helicòpter medicalitzat ubicat a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell passa actualment una revisió de manteniment. L’empresa està obligada a posar una aeronau de substitució, cosa que ha incomplert. I és per això que el SEM ha decidit de sancionar l’empresa per cada dia d’incompliment del contracte. L’helicòpter de Tremp s’ha traslladat a Sabadell, atès que té les mateixes característiques que el que hi ha en manteniment. Per suplir la manca del servei s’han reforçat dues ambulàncies del Pallars Jussà.

L’helicòpter de Sabadell és situat en un hospital terciari i té capacitat per a enlairar-se les vint-i-quatre hores i pot anar i tornar de la base al Pirineu sense haver de proveir-se de gasolina.

Així i tot, el SEM ha pres més mesures per a garantir l’assistència sanitària al Pirineu. L’equip sanitari de l’helicòpter de Tremp està donant servei com a reforç d’una ambulància de suport vital avançat de Tremp i s’ha donat d’una nova ambulància extra, també de suport vital avançat, a la Pobla de Segur (Pallars Jussà).

La tipologia d’helicòpter que hi ha a les bases de Tremp i de Sabadell és la mateixa i per aquest motiu s’ha optat per desplaçar el de Tremp i no el d’una altra base. Fonts del SEM han explicat que el contracte amb l’empresa no preveu deixar una base sense helicòpter i sí haver-lo de suplir en cas de reparació o revisió forçosa.

Els helicòpters medicalitzats del Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM) són distribuïts en quatre bases: Girona, Tremp, Móra d’Ebre i Sabadell. Fa uns quants dies que el Pirineu no disposa del de Tremp perquè l’han traslladat a Sabadell per cobrir-ne un altre que resta aturat per tasques de manteniment. La delegada del govern a l’Alt Pirineu i batllessa de Tremp, Sílvia Romero, ha demanat que com més aviat millor tornés a prestar el servei de manera ininterrompuda i ha afegit que el Pirineu no podia renunciar a l’helicòpter medicalitzat ni que fos per unes quantes hores.

Romero ha dit que l’helicòpter medicalitzat cobria un territori, on vivia gent, i ha afegit: “És igual si són mil o tres mil, però la cobertura d’emergències hi ha de ser.”

L’empresa concessionària del servei va notificar que en un principi serien dos dies els que la base de Tremp es quedaria sense l’helicòpter, però aquest temps s’està allargant. Tot i que la concessionària diu que el servei retornarà a la base de Tremp “de manera imminent”, la realitat és que ja porten almenys cinc dies sense l’helicòpter.

El servei s’ha reforçat amb ambulàncies, però per Romero “no serà mai el mateix” que un helicòpter medicalitzat.

La Unitat de Mitjans Aeris del SEM

Aviat, farà tretze anys de la creació de la Unitat de Mitjans Aeris (UMA) del Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM), una unitat que coordina i gestiona tots els helicòpters medicalitzats de Catalunya des de la Central de Coordinació Sanitària (CECOS) del SEM a l’Hospitalet de Llobregat.

L’UMA va néixer el mes de març del 2012 amb l’objectiu de centralitzar tots els vols sanitaris en helicòpter operats pel Sistema d’Emergències Mèdiques.

Un dels moments més esperats de les festes de Sant Antoni a Manacor, el cant de Completes i dels Goigs de Sant Antoni, no ha decebut. Més d’un miler de persones, especialment joves, s’han concentrat a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors per cantar amb emoció, joia i passió al ritme de la música de la banda municipal. Com sempre, el cant ha començat amb les següents paraules: “Sant Antoni gloriós, de Viana anomenat, sigueu nostre advocat; de tot perill guardau-nos!”

#ENDIRECTE Manacor esclata amb les Completes pic.twitter.com/7hdhMPIUL2

— IB3 Notícies (@IB3noticies) January 16, 2025

Posteriorment, a la plaça de la Concòrdia, s’han encès el foguerons.

SpaceX ha llançat el seu coet Starship per al darrer vol de prova, però la nau ha esclatat després d’un aterratge espectacular del propulsor a la plataforma. La companyia d’Elon Musk ha informat que els sis motors de la nau semblaven apagar-se l’un rere l’altre, i s’ha perdut el contacte tan sols vuit minuts i trenta segons després del llançament.

Watch Starship's seventh flight test → https://t.co/QNCSPTewLA https://t.co/wWJtyFMrfI

— SpaceX (@SpaceX) January 14, 2025

“Hem perdut totes les comunicacions amb la nau, cosa que essencialment ens indica que hi ha hagut una anomalia amb l’etapa superior”, ha dit Dan Huot, gestor de comunicacions de SpaceX, quan ha confirmat minuts més tard que la nau s’havia perdut.

La nau havia de travessar el golf de Mèxic des de Texas en una volta gairebé completa al món, semblant als vols de prova anteriors. SpaceX hi havia carregat deu satèl·lits ficticis per practicar-ne l’alliberament. Era el primer vol d’aquesta nau.

 

pic.twitter.com/v1kyg6YtTg

— andres (@_thatonedolphin) January 17, 2025

Starship Flight 7 breaking up and re-entering over Turks and Caicos pic.twitter.com/iuQ0YAy17O

— Alex D. (@adavenport354) January 16, 2025

L’incident de SpaceX ha causat grans alteracions al trànsit aeri. A l’aeroport internacional de Miami (Florida), alguns vols han estat retinguts, segons un testimoni de Reuters. Dotzenes de vols comercials han estat desviats a uns altres aeroports o han modificat el trajecte per evitar possibles restes, segons els registres de vol del lloc web de seguiment FlightRadar24.

Un minut abans, SpaceX havia emprat els braços mecànics gegants de la torre de llançament per capturar el retorn del propulsor.

El temporal ha deixat vehicles atrapats per la neu a les localitats d’Ibi, Onil i Banyeres de Mariola (Alcoià), segons que ha informat el Consorci de Bombers d’Alacant. 

En concret, els bombers han intervingut a les 23.22 a la CV-801, entre Ibi i Alcoi. La següent intervenció ha estat al voltant de les 6.00 a la carretera entre Banyeres i Onil, i n’hi ha hagut una altra a les 6.30 al mateix tram, però en sentit contrari, d’Onil a Banyeres. No hi ha hagut danys personals.

En canvi, el Consorci de Bombers de Castelló no ha registrat incidències durant la nit arran del temporal.

D’una altra banda, les unitats de bombers forestals de la Generalitat de Vistabella del Maestrat, Castellfort i el Ballestar sortiran al matí a fer rutes de vigilància per les nevades, juntament amb voluntaris de l’Alcalatén.

L’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha confirmat la signatura d’un acord d’alto-el-foc a Gaza amb el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs), gairebé un dia després d’haver denunciat que el grup palestí creava “una crisi a última hora” perquè s’havia retractat d’uns acords explícits.

Netanyahu ha convocat una reunió del gabinet de seguretat per sotmetre l’acord a votació. “L’estat d’Israel està compromès a assolir tots els objectius de la guerra, inclosa la tornada de tots els nostres ostatges, tant els vius com els morts”, diu un comunicat recollit pel diari Times of Israel.

Hores abans, Netanyahu havia dit: “Hamàs es desdiu dels acords i crea una crisi a última hora que impedeix un consens”, i va al·legar que retractar-se d’allò que s’havia pactat amb els mitjancers i Israel era “un intent d’extorsió a última hora”. Així mateix, va assenyalar que Israel no fixaria una data per a la reunió del gabinet fins que Hamàs no hagués aprovat tots els detalls.

Tanmateix, uns quants alts càrrecs del braç polític d’Hamàs van reaccionar immediatament a les paraules de Netanyahu per remarcar que el grup islamista estava compromès amb l’acord d’alto-el-foc anunciat pels mitjancers i van denunciar que les acusacions eren infundades. “L’ocupació vol crear un estat de tensió en un moment crític i reclamem que sigui obligada a aplicar l’acord”, digueren.

A més, d’ençà de l’anunci de l’acord d’alto-el-foc, més de vuitanta palestins han mort a Gaza per bombardaments de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), segons les autoritats de la franja.

L’acord, negociat durant mesos de converses indirectes amb la mediació de Catar, Egipte i els Estats Units, es dividirà en tres fases. La primera tindrà una durada de quaranta-dos dies, en què se certificarà el cessament de les hostilitats, la retirada de les tropes israelianes cap a la frontera i l’intercanvi de trenta-tres ostatges per presos palestins.

La segona fase consistirà en la distribució d’ajuda humanitària “segura i eficaç” a gran part de la franja de Gaza, devastada després de més de quinze mesos d’ofensiva israeliana. També es farà la reparació de centres sanitaris i es permetrà l’entrada de subministraments civils i combustible a l’enclavament. Una vegada certificada la primera fase del pacte, s’explicaran més detalls de la segona i tercera.

Israel va llançar l’ofensiva contra Gaza després dels atacs del 7 d’octubre de 2023, que van deixar prop de 1.200 morts i uns 250 segrestats. D’aleshores ençà, han mort més de 46.700 palestins a la franja, segons les autoritats de Gaza, controlades per Hamàs, als quals s’afegeixen més de 850 morts a mans de les forces de seguretat i en atacs executats per colons a Cisjordània i Jerusalem Est.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quan era petita, a n’Aina els dimonis li feien feredat. Sabia que era un dia de festa, el millor dia de l’any per al seu poble, la Pobla, i que veure sortir els dimonis era obligatori. En aquells dies, fa més de vint anys, no hi havia tant de temps per a fotos, sinó que els dimonis sortien a fer por, a fer de dimoni.

I avui han sortit igual com els darrers anys: amb molta d’expectació i no tanta de por, però en un ambient igualment festiu. Els més grans rebien granerades. Els més petits, algun petit ensurt. N’Aina se’ls mira amb il·lusió, perquè fa uns quants d’anys que no els podia veure sortir. “Sant Antoni no és només una festa, és un sentiment”, diu. De tota manera, malgrat passar por de petita, li agradaven més fa un temps, perquè la por era un element essencial d’aquest dia.

Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Les cantadores, enguany homenatjades, (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert)

Els carrers són plens i els dimonis encalcen els més joves. “Sé cert que hi ha molts nervis avui”, diu un home, preocupat pel temps. I és que, just abans de sortir de l’església, el calabruix s’ha fet present. Devers quatre hores de recórrer el poble, d’entrar als bars, de ballar. “Dia desset Sant Antoni/ i vint Sant Sebastià./ Qui bones obres farà/ no tendrà por del dimoni.” I el poble que els fa seguici.

Un infant crida: “Senyor dimoni, senyor dimoni!”, demanant una foto. Un altre de més petit intenta advertir en Conguito, un dels dimonis més estimats pel poble: “Has perdut les ales, Conguito!” I en Conguito, entre tanta de gent, no se sentia i continuava corrent. I els joves i els més grans rient, cridant, bevent.

Com sempre, els dimonis han sortit amb les dones cantadores, però en aquest Sant Antoni els han volgut retre homenatge. La Pobla celebra Sant Antoni d’ençà del 1365. És el poble on té un arrelament més antic, almanco que se’n tengui constància.

Ball de dimonis i piromusical Ball dels caparrots a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ball dels caparrots a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ball dels dimonis a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ball dels dimonis a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert)

Els caparrots de Grouxo Marx, Gepetto, en Negret i na Negreta, el Turc, en Xico, els pallassos i els guardians han ballat a plaça. Abans, hi ha ballat els dimonis. La pluja gairebé els ho ha impedit, hi havia por d’haver-ho de suspendre, però Sant Antoni també ha vençut la pluja.

Abans, els caparrots han fet camí cap a Completes. L’església plena de gom a gom. El clamater d’enguany, Andreu Company, donava el gran sus, el clam esperat: “Visca Sant Antoni!” Els foguerons ja es poden encendre.

Arribada dels caparrots a l’esglesia de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els caparrots ballant a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Completes (fotografia: Martí Gelabert)

Abans de continuar glosant i menjant espinagades a casa, on cada família “competeix” per veure qui la fa més coenta, ha estat moment del piromusical, amb una plaça Major plena de gom a gom, com ja és costum. El disseny pirotècnic i musical ha anat a càrrec de Tomàs Ramis i el lumínic, de Pedro Marcé. Així s’ha clos l’homenatge a les dones cantadores: les del passat, les del present i les del futur, amb un reconeixement especial a referents del patrimoni musical com ara Antònia Buades, Madò Buades; Pascuala Mir; Antònia Serra, Mussola; i Maria Pascual, Bea.

A la Pobla li agrada el foc. El piromusical n’és un gran exemple, però també el correfoc que es va fer dissabte passat a plaça. La pluja també amenaçava, però va aturar. Els dimonis d’Albopàs, a ritme d’una batucada infernal, s’obriren pas per cremar la plaça Major.

Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ximbomba i gloses

La revetlla ha continuat amb els 160 foguerons que hi ha hagut dispersos pel poble. Per exemple, els de Sa Negreta, un col·lectiu de joves poblers que vol reivindicar la festa de Sant Antoni més tradicional. També amb la trenta-sisena Trobada de Cantadors i Ximbombers.

Però la tradició ha tornat a xocar amb la modernitat. I a bona part del poble no li agrada: als bars més concorreguts sona música moderna, reggaeton i no gloses. De fet, en alguns d’ençà de primera hora del matí. Per això hi ha veïns que pensen que Sant Antoni s’ha anat desvirtuant amb el pas dels anys.

“En culpam només Franco, de la desaparició de la glosa, però el ‘boom’ turístic també ho capgira tot”

Demà, dia de Sant Antoni, la festa continuarà, com a tants pobles de les Illes. Amb una cercavila, la missa solemne, el ball de caparrots i les beneïdes, si el temps també ho permet.

El setmanari el Temps ha anunciat que a partir del mes vinent esdevindrà una revista mensual. El nou número apareixerà el 3 de febrer i el darrer setmanal serà el 20 de gener d’enguany.

D’ara endavant tindrà vuitanta pàgines, se’n reformularà la maquetació interior i el disseny de portada i es passarà d’una enquadernació amb grapa a una enquadernació amb llom. “El concepte d’actualitat ha esdevingut avui sinònim d’immediatesa, i les xarxes socials han obert un escenari incert on tenen cabuda totes les veus, les qualificades i les tendencioses”, diuen els responsables de la revista. I afegeixen: “El Temps no vol anar a remolc d’un tractament de l’actualitat que es caracteritza per la urgència i l’obsolescència informatives.”

Després de més de quatre dècades, afirmen que han trobat l’oportunitat de repensar el format i que han optat per oferir “un tractament en profunditat, analític i crític del món que ens toca viure”. I afegeixen: “Podrem cuinar els articles a foc lent, a ritme humà perquè en gaudiu amb una lectura esplaiada.”

Cada cop que es destapa un nou cas d’abús, es desplega també tot un ventall d’empatia i rebuig que dóna idea de l’entorn en què vivim. És útil, dolorós i reconfortant alhora. Reaccions que van dels cors liles o embenats que mostren empatia sense fer soroll als retrets més abrandats teclejats des de comptes inidentificables. “Ara resultarà que totes les dones han patit abusos”; “Acusar sense proves és molt fàcil”; “Denuncieu-ho”; “Aneu als jutjats”; “Primer volem proves”; “Digueu noms”; “Volem noms”; “Sense noms, això no porta enlloc”…

Repasso els meus #MeToo i em demano: els explicaria públicament? I penso que sí, que ara que ha passat prou temps, sí, però em sap greu fer-ho perquè hi ha dones que han viscut coses pitjors. Llavors em dic: i si els expliqués, diria noms?

Per dir noms calen proves, i com aconsegueixes proves d’una cosa que sol passar en un entorn privat on només hi sou tu i ell? Per dir noms, cal una valentia que no tenim cada dia, que potser avui sí, però i demà? I si ens en penedim? Dir noms vol dir que tothom us imaginarà en aquella escena, i no pots controlar la imaginació de ningú. I després d’imaginar l’escena, se’n faran una opinió, i tampoc ho pots controlar. Tens prou força per sostenir tot això? I el que no preveus… La família i els amics, que potser no ho sabien, que no vas pel món explicant misèries, t’enviaran missatges de suport i consol, i semblarà que allò va passar ahir, i ho reviuràs i se’t farà més gros, perquè de fet molts dels teus #MeToo ho són des que altres persones van explicar els seus casos i et vas adonar que tu allò també ho havies viscut, patit, silenciat i normalitzat.

Noms, demanen. Denúncies, demanen. Com has d’anar ara a denunciar que fa vint anys et van fer allò? I fa vint anys, just quan va passar, què havies de fer? Perdre la feina perquè un senyor que et doblava l’edat i estava professionalment per damunt teu va excedir-se tocant-te i dient-te porcades amb la porta del despatx tancada? Si rondines al moment, ets una exagerada. Si crides, et sentirà algú? I si et senten i vénen, quan arribin, què diràs, què dirà ell? A qui es creuran? I quan hi ha testimonis, per què callen? Hi ha molts silencis darrere de cada situació d’abús, sigui de la magnitud que sigui, per què el de la víctima és el que rep més retrets?

Un dels meus #MeToo és mort, un altre, jubilat, un altre, no sé ni on para, etcètera. I segueixo sense gosar explicar-ho i dir-ne els noms, perquè no suportaria que algú em digués que exagero, com tampoc suportaria haver d’entomar el paper de víctima. Però no dir-ho em fa sentir còmplice i culpable. És un maldecap. En el millor dels casos, és un maldecap. Però també pot ser un malson. Un trauma. I coses més greus. Tinc sort que en el meu cas només és un maldecap, i em rebenta pensar que això és sort. Fins a quin punt ho tenim normalitzat?

Ara mateix, escrivint, penso: per què ho escrius?, ja s’ha dit. Però sé per què ho escric. Ho escric perquè m’hi empenyen tant les reaccions empàtiques com les que no ho són gens. Ho escric sense noms, i sé que sense noms també fa servei, perquè ens ha passat a totes, i m’atreveixo a dir que les que creuen que a elles no els ha passat mai és que ho han normalitzat i no és culpa seva.

Jo vaig normalitzar que un senyor, per ser més gran i més conegut que jo, en fer-me dos petons se’m quedés enganxat al coll més estona del normal i em xiuxiuegés a cau d’orella “quina bona olor que fas”. També vaig normalitzar que un senyor, més gran i amb més poder que jo, quan em passava feina de correctora aprofités per tocar-me la cuixa i sempre, sempre, sempre comentés com anava vestida –celebrant especialment els dies que duia faldilla (en vaig deixar de dur si l’havia de veure). I vaig normalitzar també que un senyor, que gairebé podia ser el meu avi quan això va passar, em fes un petó als llavis per celebrar que havíem acabat una feina, i que me’l fes davant de tothom i em fes sentir com un trofeu. I vaig normalitzar que un altre senyor a qui estava entrevistant em preguntés, després d’elogiar la meva joventut, si em podia fer un petó als llavis. I encara vaig normalitzar que un altre senyor, més gran que jo però no tant, en un sopar amb més gent es passés bona part del vespre acariciant-me el genoll de tant en tant per sota la taula. I companyes meves normalitzaven que un professor et cridés al seu despatx, tanqués la porta i et volgués comentar l’examen tot i haver merescut un excel·lent o una matrícula, i per comentar-lo s’aixecava de la seva cadira i venia cap a tu i feia el que li permetessis. I m’aturo aquí però podria seguir.

A l’escola, a l’institut, a la universitat, a la feina, al metro, al tren, a tot arreu. Quan era jove era el pa de cada dia, ara tot és més subtil. I això em feia ser desmesuradament prudent i poruga i sé que en molts casos aquest excés de por i de prudència em va tancar portes que se m’obrien de forma honesta i professional perquè ja no sabia distingir una cosa de l’altra. Però, malgrat tot, et diria a tu que dubtes que si dubtes, opta sempre per protegir-te, allunyar-te, fugir, cridar, el que sigui per sentir-te un altre cop segura. Tens dret a sentir-te sempre segura, i qui t’usurpi això mereix que en dubtis i que te n’allunyis, i si no ho entén, és feina seva entendre-ho, no teva d’explicar-l’hi, per això aquest article s’acaba aquí. 

En els últims vint-i-cinc anys Catalunya ha passat de 6,1 a 8,1 milions d’habitants, un creixement del 23,8% que ens converteix en una anomalia dins d’Europa: països d’una mida semblant, com Bèlgica, els Països Baixos o Àustria han crescut entre l’11% i el 13%. L’argument que sentim sovint és que la immigració és un fenomen imparable perquè tenim frontera amb la Mediterrània, però aquesta explicació no s’aguanta per cap dada. Els immigrants de l’Àfrica subsahariana, els que arrisquen la vida al mar, no arriben al 7% dels nouvinguts que viuen a Catalunya; i, en qualsevol cas, com fem encaixar amb aquesta teoria que Itàlia, un altre país fronterer, només ha crescut un 3,5% en el mateix període?

De tant en tant algú em qüestiona per què escric tant d’immigració en aquesta columna (és el vuitè article en dos anys i mig), però la pregunta hauria de ser la contrària: per què no se’n parla més sovint, si ha estat la transformació més gran que ha viscut la nostra nació l’últim quart de segle? Ara que fa gairebé dues dècades que visc en una socialdemocràcia nòrdica, veig que l’omertà als nostres mitjans i a la política ha estat total –i aquí tant li fa si parlem de Catalunya com d’Espanya. Com a ciutadà i demòcrata, m’indigna que no se n’hagin debatut els avantatges i els inconvenients, ni quines mesures s’havien de prendre, ni hagi format part de les campanyes electorals, com si els ciutadans fossin menors d’edat sense capacitat de decisió. Treure la immigració del debat polític no és fer antiracisme, és un gest autoritari i antidemocràtic que només beneficia les elits econòmiques.

La setmana passada vaig tractar de la qüestió dels salaris, i de com l’arribada constant de nova mà d’obra ha creat una competició que ha afavorit els empresaris, perquè han pogut rebaixar les condicions laborals. Això és una obvietat, i l’única manera de negar-la és fer veure que el principi fonamental del liberalisme, la llei de l’oferta i la demanda, no s’aplica en aquest cas. Cosa tan absurda com intentar fer estudis geològics ignorant les plaques tectòniques.

Però, compte, que no és l’únic lloc on trobem aquesta contradicció. En els últims deu anys Catalunya ha crescut de gairebé 600.000 persones, però només s’han acabat uns 90.000 habitatges –i això en una societat on com més va més gent viu sola. Tot i això hi ha polítics i activistes que neguen que el creixement constant de la població afecti els lloguers o els preus de compra, però el més estrambòtic és que només fan aquesta excepció per als immigrants dels països pobres. Es veu que els anomenats expats dels països rics sí que destrueixen el mercat immobiliari, com si aquest mercat estigués dividit en segments impermeables. El més divertit és que un organisme que relaciona immigració i augment de preus és… l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats! Fa uns mesos el seu director, Filippo Grandi, va visitar el Canadà i va declarar que “és adequat que el país redueixi el nombre de refugiats que vol acollir si això ajuda a estabilitzar el mercat de l’habitatge i evita una reacció contra els nouvinguts”.

Un altre argument favorable a la immigració que sentim sovint és l’aportació que fan a les arques públiques, però aquesta setmana ha circulat molt un estudi de l’Institut d’Economia del Treball dels Països Baixos que ho desmenteix. Els autors analitzen l’impacte fiscal dels immigrants al llarg de tota la vida, tenint en compte els ingressos (via impostos) i les despeses (com ara ajuts directes, el subsidi d’atur, salut, educació o seguretat). La conclusió és demolidora. Quan van calcular-ho per a l’any 2016, l’últim de què tenien dades completes, va resultar que “els immigrants occidentals van aportar 900 milions al sistema, i els no occidentals en van rebre 18.200”.

Dit d’una altra manera, importar treballadors occidentals és rendible, perquè tenen una bona formació i es comporten més o menys com els neerlandesos. Tota la resta, i tant li fa si són immigrants econòmics, refugiats, o han arribat per reagrupament familiar, acaben rebent més recursos del sistema que no pas els que aporten, sobretot perquè tenen un nivell educatiu baix, la taxa d’activitat és menor, i per tant paguen menys impostos i reben més ajuts directes. El fet més sorprenent, però, és que el patró es repeteix amb la següent generació: si els pares van fer una aportació negativa al sistema, els fills també, i hi ha una correlació directa amb la distància cultural entre els països. No cal dir que ens convindria un estudi amb dades de Catalunya.

La conclusió de tot plegat és que un creixement desmesurat per la via de la immigració és una enorme subvenció als empresaris i les elits econòmiques: poden oferir salaris i condicions laborals pitjors, i si això deixa alguns nouvinguts al límit de la subsistència, els poders públics ho compensen amb ajuts directes; i a sobre afegir població fa apujar els preus dels lloguers i dels pisos. El preu el paguen els treballadors autòctons, que perden poder de negociació laboral i són expulsats del mercat immobiliari. Evidentment, si el nostre creixement demogràfic es basés en l’acolliment de refugiats, és a dir, de persones que fugen de guerres i de conflictes, la discussió ètica seria una altra, però d’aquests a Catalunya n’hi ha poquíssims. Malgrat el que diuen algunes campanyes, anar-se’n a viure i a treballar a un altre país no és cap dret humà.

Sóc plenament conscient que per a alguns lectors tots aquests arguments són irrellevants, i que l’única política acceptable és l’abolició de les fronteres mundials. És una posició ben lícita, tot i que absolutament minoritària i electoralment tòxica per als partits d’esquerres. També hem d’admetre que sovint la defensen professionals (catedràtics, actors, periodistes, escriptors) que rarament competeixen amb els immigrants per un lloc de feina, o membres d’organitzacions que viuen de l’arribada de nouvinguts. Però una cosa és tenir aquestes idees, i una altra negar que el model d’immigració espanyol ha estat una creació de la dreta (va començar durant la presidència de José María Aznar) que l’ha beneficiada. Per tant, permeteu-me d’oferir un últim argument.

El 2 de gener el diari madrileny El Confidencial, afí al PP i la monarquia borbònica, va publicar un article titulat El problema de les classes mitjanes espanyoles amb la immigració qualificada llatina, arran d’una conferència de l’economista Jesús Fernández-Villaverde, catedràtic de la Universitat de Pensilvània. L’arribada recent a Madrid de molts llatinoamericans de família benestant i amb títol universitari ha fet que comencin a competir amb els autòctons per als llocs de feina en empreses de prestigi, sobretot perquè accepten salaris més baixos. “Són treballadors idonis. Els joves espanyols de classe mitjana i alta, que solen ser els que ocupen els llocs en aquestes empreses, estan descontents”, llegim a l’article. L’arribada d’aquestes famílies també afecta el mercat immobiliari. “L’adquisició d’habitatges per part de llatinoamericans rics a zones cèntriques de Madrid està començant a incomodar les classes altes madrilenyes. Fan pujar els costos dels pisos i dels lloguers, i no només al centre de la ciutat. Hi ha barris a la zona nord en què els preus pugen com a efecte de la demanda dels nous llogaters.”

Això, segons l’article, pot canviar l’entusiasme que han tingut els conservadors espanyols per les fronteres obertes: “Fins ara la immigració era ben percebuda tant econòmicament com socialment per la dreta, perquè fornia de mà d’obra assequible”, però “si els fills de les classes mitjanes altes es veuen desplaçats (o si els salaris es devaluen) com a efecte dels immigrants de poder adquisitiu elevat és possible que la seva percepció canviï”. El catedràtic Fernández-Villaverde ho resumeix de manera brutal: “La immigració formada farà a les classes mitjanes el mateix que el lliure comerç i la immigració no formada han fet a la classe treballadora.”

Voleu alguna prova més que l’arribada massiva d’immigrants ha estat fomentada per la dreta espanyola per a destruir els drets laborals dels autòctons? Quan se n’adonarà l’esquerra que han estat els ximples útils del capitalisme globalitzador? Algun dia acceptaran que expulsar la immigració del debat públic, amb l’excusa de l’antiracisme, ha estat un regal als conservadors i un enorme abús democràtic? De veritat es pensen que els ciutadans deixaran de parlar-ne, i que no prendran l’extrema dreta com a refugi? Quan s’acabarà tanta estultícia suïcida?