Els Mossos d’Esquadra han desactivat un llançacaps fabricat el 1958, trobat casualment al soterrani de l’antic hospital de Cadaqués (Alt Empordà) durant unes tasques de neteja. La unitat de desactivació d’explosius TEDAX s’ha encarregat de neutralitzar la càrrega pirotècnica de l’artefacte.

Segons que han explicat els Mossos, la policia local del municipi va alertar de la troballa aquesta setmana. L’artefacte incloïa un lot complet amb un precinte que indicava l’any de fabricació i un etiquetatge relacionat amb el pagament de taxes. No se sap com va arribar al soterrani de l’hospital.

El llançacaps, que es feia servir sobretot a la mar per a operacions de rescat o per llançar cordes a vaixells en situacions meteorològiques adverses, també tenia aplicacions agrícoles. Alguns agricultors l’empraven per dissoldre tempestes i evitar danys a les collites pel granís. Actualment, aquesta mena d’artefacte és en desús. L’operació per a desactivar-lo s’ha fet amb totes les mesures de seguretat necessàries, segons que han informat fonts policíaques.

El Canet Rock 2025 ha esgotat totes les entrades quan encara falten més de cinc mesos perquè es faci. Segons que ha informat l’organització a la pàgina web, no hi ha cap entrada disponible per al festival, previst per al 5 de juliol.

L’esdeveniment es farà al Pla d’En Sala de Canet de Mar (Maresme) i oferirà dotze hores de música ininterrompuda. Entre els artistes que hi actuaran, hi ha Figa Flawas, Mushkaa, Julieta i la Fúmiga, que formaran part del cartell d’un dels festivals més emblemàtics de Catalunya.

El Canet Rock abandona X en protesta contra Elon Musk

El Canet Rock 2025 ha esgotat totes les entrades quan encara falten més de cinc mesos perquè es faci. Segons que ha informat l’organització a la pàgina web, no hi ha cap entrada disponible per al festival, previst per al 5 de juliol.

L’esdeveniment es farà al Pla d’En Sala de Canet de Mar (Maresme) i oferirà dotze hores de música ininterrompuda. Entre els artistes que hi actuaran, hi ha Figa Flawas, Mushkaa, Julieta i la Fúmiga, que formaran part del cartell d’un dels festivals més emblemàtics de Catalunya.

El Canet Rock abandona X en protesta contra Elon Musk

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha dit que la reunió extraordinària del mecanisme de mediació a Suïssa seria clau per a decidir si valia la pena de continuar la relació política amb el govern espanyol de Pedro Sánchez, “però no de qualsevol manera”. Així ho ha expressat aquest matí a les Borges Blanques (Garrigues), l’endemà d’haver anunciat Carles Puigdemont, president del partit, la “suspensió” de les negociacions sectorials amb el PSOE fins que no s’hagués resolt la crisi. Turull ha explicat que els socialistes havien acceptat la reunió i que es coordinaven agendes per fer-la aviat, tot i que no ha confirmat que hagués de ser la setmana vinent.

Puigdemont, Sánchez i el verificador, al caire de l’abisme

En una atenció als mitjans durant la Fira de l’Oliva Verge Extra de Catalunya, Turull ha subratllat la importància d’aquesta reunió, i ha recordat que Puigdemont havia estat molt clar en la seva compareixença. “D’aquesta manera no es pot continuar. I si no continua, cadascú haurà de prendre decisions segons les seves conviccions democràtiques”, ha dit Turull, i ha afegit que Junts no pretenia enganyar ningú ni allargar “segons quina agonia”.

També ha destacat la urgència d’aquesta reunió i ha explicat que ja es treballava amb el PSOE i els mitjancers internacionals per a concretar una data. A més, ha lamentat que el PSOE no havia respectat “ni la lletra ni l’esperit” de l’acord de Brussel·les que va permetre la investidura de Pedro Sánchez. I ha reblat: “No hem de continuar d’aquesta manera, així de clar.”

Compromís amb els productes catalans

Durant la visita a la fira, ha reivindicat el compromís amb els productes catalans i ha destacat iniciatives com ara la proposta al parlament per a crear un Institut Català de l’Oli i la defensa al congrés espanyol d’un IVA reduït per als productes bàsics. Això contrasta, segons que ha dit, amb l’actuació del govern de la Generalitat, al qual ha retret que potenciés l’oli d’uns altres indrets de l’estat espanyol.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha dit que la reunió extraordinària del mecanisme de mediació a Suïssa seria clau per a decidir si valia la pena de continuar la relació política amb el govern espanyol de Pedro Sánchez, “però no de qualsevol manera”. Així ho ha expressat aquest matí a les Borges Blanques (Garrigues), l’endemà d’haver anunciat Carles Puigdemont, president del partit, la “suspensió” de les negociacions sectorials amb el PSOE fins que no s’hagués resolt la crisi. Turull ha explicat que els socialistes havien acceptat la reunió i que es coordinaven agendes per fer-la aviat, tot i que no ha confirmat que hagués de ser la setmana vinent.

Puigdemont, Sánchez i el verificador, al caire de l’abisme

En una atenció als mitjans durant la Fira de l’Oliva Verge Extra de Catalunya, Turull ha subratllat la importància d’aquesta reunió, i ha recordat que Puigdemont havia estat molt clar en la seva compareixença. “D’aquesta manera no es pot continuar. I si no continua, cadascú haurà de prendre decisions segons les seves conviccions democràtiques”, ha dit Turull, i ha afegit que Junts no pretenia enganyar ningú ni allargar “segons quina agonia”.

També ha destacat la urgència d’aquesta reunió i ha explicat que ja es treballava amb el PSOE i els mitjancers internacionals per a concretar una data. A més, ha lamentat que el PSOE no havia respectat “ni la lletra ni l’esperit” de l’acord de Brussel·les que va permetre la investidura de Pedro Sánchez. I ha reblat: “No hem de continuar d’aquesta manera, així de clar.”

Compromís amb els productes catalans

Durant la visita a la fira, ha reivindicat el compromís amb els productes catalans i ha destacat iniciatives com ara la proposta al parlament per a crear un Institut Català de l’Oli i la defensa al congrés espanyol d’un IVA reduït per als productes bàsics. Això contrasta, segons que ha dit, amb l’actuació del govern de la Generalitat, al qual ha retret que potenciés l’oli d’uns altres indrets de l’estat espanyol.

El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, ha negat que el govern pretengués ampliar la retirada del teletreball a tots els treballadors públics de l’administració de la Generalitat, tal com s’ha fet amb els alts càrrecs. “És una mesura circumscrita a persones en posicions de lideratge”, ha dit en una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio. Dalmau ha respost així al malestar originat per aquesta decisió, que ha portat uns dos-cents alts funcionaris a enviar una carta al govern qüestionant la mesura. Segons el conseller, els alts càrrecs cridats a treballar presencialment al 100% tenen una responsabilitat diferent de la resta i han de vetllar pel bon estat dels equips de treball in situ.

Dalmau ha remarcat que molts treballadors públics, com ara metges, bombers o mossos, no tenien l’opció de fer teletreball. Ha defensat que el retorn a la presencialitat dels alts directius era un símptoma de confiança. “El país els necessita. […] Cal fer un pas endavant per liderar i atendre ciutadans i empreses arreu del territori.”

En relació amb la reforma de l’administració pública, el conseller ha destacat que era prioritari escurçar els terminis en qüestions com ara els ajuts a la dependència i la instal·lació de plaques solars, en què ara es pot trigar més d’un any a donar resposta. També ha assenyalat algunes mesures ja implantades, com ara l’eliminació d’haver de demanar hora en determinats casos i la simplificació dels trenta tràmits més freqüents per als ciutadans i les empreses.

Pressupost i comissions bilaterals

El conseller també ha celebrat el desblocatge de les comissions bilaterals amb el govern espanyol, una fita que considera una mostra que el país “es posa en marxa”. Ha dit que hi hauria avenços en el finançament singular, tot i que no ha volgut concretar-ne els detalls, i que era el moment de treballar per preparar-se per a futures reunions.

Sobre el pressupost, ha destacat la importància que totes les administracions en disposessin. “Treballarem per aconseguir-ho, però el govern ha de continuar prenent decisions, fins i tot a risc d’equivocar-nos”, ha conclòs.

El govern espanyol vol rellevar l’actual president de Telefònica, José María Álvarez-Pallete, pel president actual d’Indra, el català Marc Murtra. Segons que ha avançat El Confidencial i ha confirmat Europa Press, la Societat de Participacions Industrials espanyola (SEPI), entitat pública vinculada al Ministeri d’Hisenda espanyol i que controla el 10% de Telefònica, ha començat el procés per a canviar el màxim dirigent de l’empresa, que avui farà un consell extraordinari i urgent per aprovar-ho.

Álvarez-Pallete ocupa la presidència de Telefònica de l’abril de 2016 ençà, quan va substituir César Alierta. A més, d’ençà del 2022 presideix la GSMA, patronal mundial de la indústria mòbil, un càrrec que a l’octubre va renovar fins al 2026. Aquest canvi es farà en un moment de transformacions importants a Telefònica, marcat per l’entrada al consell d’administració de nous actors, com ara l’operadora saudita STC, que el setembre del 2023 va comprar vora un 10% de la companyia per uns 2.100 milions d’euros. Aquesta maniobra ha implicat ajusts en l’accionariat, incloent-hi la participació del 10% de la SEPI, formalitzada al maig després d’una inversió d’uns 2.285 milions d’euros.

En aquest context, el consell d’administració de Telefònica va acceptar la renúncia voluntària de la consellera Carmen García de Andrés i va nomenar per cooptació Carlos Ocaña Orbis, que ara representa la SEPI. Paral·lelament, el govern espanyol no descarta d’augmentar la participació en l’empresa per garantir un segon representant al consell. D’una altra banda, CriteriaCaixa, el hòlding de la Fundació Bancària la Caixa, aquest juny va augmentar la participació a Telefònica al 9,99%.

Els canvis també s’han vist marcats per la mort, al desembre, de Javier Echenique, vice-president de Telefònica, un càrrec que encara és vacant.

Marc Murtra, el candidat al relleu

Marc Murtra, considerat el candidat principal per a substituir Álvarez-Pallete, va ser nomenat president d’Indra el 2021 a proposta del govern espanyol, per substituir Fernando Abril-Martorell. La SEPI, que controla un 28% d’Indra, té un paper clau en aquesta empresa, considerada un pilar de la indústria de defensa espanyola.

La possible arribada de Murtra a Telefònica coincideix amb un període de reestructuració a Indra, que enguany ha de renovar la major part del consell d’administració i afronta operacions com ara la venda de la filial Minsait i l’adquisició de Hispasat.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Esquerra Republicana ha reclamat al govern de Salvador Illa que garantís la continuïtat de la Bressola, que ha demanat ajuda econòmica urgent per a evitar una situació insostenible i poder subsistir. El partit reivindica que la Bressola és una peça clau de l’ensenyament en català a Catalunya Nord i que cal protegir-la com a element essencial per a preservar la llengua i la cultura catalanes al territori. Per això, demanen al govern que mantingui el suport al projecte i recorden que l’any passat, amb el govern de Pere Aragonès, la Generalitat hi va destinar 650.000 euros.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

Aquesta setmana, la Bressola ha alertat que tindria una ruptura de liquiditat al maig i no podrien pagar els salaris. Si no reben suport en un termini de cinquanta dies, es veuran obligats a demanar a les famílies que augmentin les aportacions i, possiblement, a tancar algun dels centres d’ensenyament immersiu en català que gestionen a Perpinyà, Nyils, Prada, el Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló.

Arran d’aquesta situació, Esquerra Republicana ha registrat preguntes per escrit al govern sobre les accions que preveuen emprendre per assegurar la continuïtat del projecte. També han sol·licitat la compareixença al parlament tant de l’Associació Amics de la Bressola com de responsables de l’entitat per mostrar la importància de la seva tasca.

En una entrevista a VilaWeb, Guillem Nivet, president de l’associació la Bressola, deia que el suport “clar i ferm de la Generalitat” els permetia de continuar avançant, i deia que la previsió era cobrar la subvenció a l’octubre. De fet, remarcava la importància que tenia la Generalitat de Catalunya en la Bressola, molt més que no pas les institucions de Catalunya Nord.

La diputada d’Esquerra Republicana Irene Aragonès ha expressat el suport del partit al projecte: “Davant d’una situació tan delicada, tot el nostre suport a un projecte educatiu i cultural que treballa incansablement per mantenir viva la llengua catalana a Catalunya Nord.”

L’alto-el-foc a Gaza entrarà en vigor demà, dia 19, a les 8.30, hora local (7.30, hora catalana), segons que ha informat el portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, Majed al-Ansari, a les xarxes socials. Al missatge, al-Ansari ha recomanat als habitants que prenguessin precaucions, extremessin la prudència i esperessin instruccions de fonts oficials.

As coordinated by the parties to the agreement and the mediators, the ceasefire in the Gaza Strip will begin at 8:30 a.m. on Sunday, January 19, local time in Gaza. We advise the inhabitants to take precaution, exercise the utmost caution, and wait for directions from official…

— د. ماجد محمد الأنصاري Dr. Majed Al Ansari (@majedalansari) January 18, 2025

En paral·lel, segons que informa el diari israelià Haaretz, el Ministeri de Justícia d’Israel ha fet pública la llista de 735 palestins empresonats que seran alliberats en la primera fase de l’acord d’alto-el-foc i d’intercanvi d’ostatges. Tanmateix, el ministeri ha advertit que no sabia l’ordre en què es farien els alliberaments i ha precisat que no començarien abans de demà a les 16.00 (15.00, hora catalana).

Israel ratifica finalment l’acord d’alto-el-foc amb Hamàs

Entre els noms inclosos a la llista hi ha el de Zakaria Zubeidi, un dels dirigents de les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa, vinculades a Fatah, a Jenín. Zubeidi és conegut per haver-se escapat de la presó de Gilboa l’any 2021 i per la seva implicació en uns quants atacs, inclòs l’assalt a la seu del Likud a Bet-Xean l’any 2002, en què hi va haver sis morts.

Avui, 18 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Jordi Domingo: “Toni Comín no és la persona apropiada, s’ha de fer foc nou”
– Puigdemont, Sánchez i el verificador, al caire de l’abisme
– Els espavilats | Bots i barrals, d’Ot Bou
– L’habitatge protegit, al fons d’un pou profund | La píndola de Jordi Goula
– La victòria de Llach amb el full de ruta de l’ANC deixa pocs dubtes en la votació definitiva
– Comerços a la zona zero, l’envit de tornar a aixecar la persiana
– La lluita contra rellotge de Trump per a salvar TikTok de la prohibició als Estats Units
– Ni ‘cutre’ ni ‘puto’: deu vulgarismes que podem corregir
– L’esperit de Ferrer i Guàrdia en la revolució racionalista de Yucatán
– Carta d’amor a l’Hortet, un vegetarià com n’hi ha pocs
–Premis Gaudí 2025: qui són els nominats?
– Vocabulari i refranys del fred i de l’hivern: poseu-vos a prova en un nou Què Sé Jo

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Parada Bus davant C.C. Calisay

Lloc: Museu Marès de les Puntes

The Washington Post · Drew Harwell i Elizabeth Dwoskin

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, sospesa la possibilitat de suspendre l’aplicació de la llei que prohibiria l’ús de TikTok als Estats Units –i que entrarà en vigor demà, la vigília de la seva presa de possessió com a president– durant un període entre seixanta dies i noranta, una finestra de temps que permetria al nou govern de negociar la venda de l’aplicació a un inversor nord-americà o bé de cercar una solució alternativa que permetés a TikTok de continuar operant al país. Així ho expliquen a The Washington Post dues fonts familiaritzades amb les deliberacions del govern entrant dels Estats Units, que parlen sota condició d’anonimat per poder tractar negociacions de caràcter privat.

Trump, segons que expliquen aquestes fonts, ha expressat un gran interès a erigir-se en el rescatador d’una plataforma enormement popular en què, segons el seu cercle intern, és altament admirat pels usuaris. De fet, el president electe ha promès repetidament de salvar l’aplicació al seu compte de TikTok, en què té més de 14 milions de seguidors.

“TikTok ocupa un racó especial del meu cor”, digué Trump el mes passat.

La gran incògnita, ara com ara, és què pot fer Trump, exactament, per salvar TikTok de la prohibició. Una llei impulsada pel govern de Biden l’any passat exigeix que el propietari de l’aplicació –el gegant tecnològic ByteDance, amb seu a Pequín– la vengui abans de demà, 19 de gener, si vol evitar-ne la prohibició immediata de l’ús al país.

Ahir, després de setmanes d’incertesa, el Tribunal Suprem dels Estats Units va ratificar la llei, que pretén evitar que el govern xinès pugui servir-se’n per a difondre propaganda o espiar ciutadans nord-americans de manera encoberta. El tribunal també va rebutjar d’endarrerir-ne l’entrada en vigor, tal com Trump havia demanat.

El president electe dels Estats Units, segons que explica una de les fonts consultades per The Washington Post, podria signar una ordre executiva per a evitar la prohibició de TikTok el mateix dia de la presa de possessió, justament l’endemà de l’entrada en vigor de la llei.

Però l’estratègia d’emprar un decret presidencial per a eludir una prohibició aprovada per majoria aclaparadora al congrés, amb suport tant de demòcrates com de republicans, suscita molts interrogants entre alguns juristes nord-americans, que argumenten que el funcionament del poder legislatiu no pot supeditar-se a la voluntat del president.

“Les ordres executives no són documents màgics. De fet, no són gran cosa més que comunicats de premsa glorificats”, diu Alan Rozenshtein, ex-assessor de seguretat nacional del Departament de Justícia dels Estats Units. “TikTok continuarà prohibida vulgui què vulgui Trump, i continuarà essent il·legal que Apple i Google hi facin negocis.”

Tot i que Trump va provar de prohibir TikTok durant el seu primer mandat, ara ha abraçat l’aplicació com una arma llancívola contra gegants tecnològiques com ara Meta, amb qui històricament ha mantingut una relació tortuosa, i com a eina per a arribar als votants més joves. La tardor passada, Trump contractà els serveis d’un jove expert en TikTok que s’encarregà de dissenyar-ne els vídeos de campanya.

El cap de TikTok, Shou Zi Chew, va volar a la residència de Trump a Florida el mes passat com a part de l’intent desesperat de l’empresa per a salvar l’aplicació de la prohibició als Estats Units. Poc després, Trump va publicar a Truth Social, la seva pròpia plataforma de xarxes socials, una publicació que mostrava que el president electe era una de les grans estrelles de l’aplicació al país, amb més de quatre mil milions de visites i més audiència que Kamala Harris o bé estrelles del pop com ara Taylor Swift.

Per evitar l’entrada en vigor de la llei, Trump podria pressionar el congrés perquè la derogués –un envit que es preveu especialment complicat, atès que la llei va ser una de les poques legislacions amb suport bipartidista que van aprovar-se l’any passat. El president electe podria ordenar el seu fiscal general que es negués a aplicar-la, com si no existís; Pam Bondi, la tria de Trump per al càrrec, s’ha negat a aclarir si es comprometria a fer-la complir una volta assumís el càrrec.

Tanmateix, algunes veus de l’òrbita de Trump han proposat alternatives, com ara la venda de l’aplicació a inversors nord-americans, cosa que permetria a TikTok de continuar operant als Estats Units, segons els paràmetres de la llei, i, alhora, permetria al president electe d’atribuir-se el mèrit de l’operació.

Però una de les fonts familiaritzades amb les deliberacions del govern Trump explica que una operació d’aquesta envergadura és molt poc probable, atesos els riscos polítics de comprar TikTok i el preu estratosfèric de l’aplicació, que alguns analistes situen en uns cinquanta mil milions de dòlars.

Bloomberg va informar aquesta setmana que funcionaris del govern xinès havien discutit amb Elon Musk la possibilitat que el magnat adquirís les operacions de TikTok als Estats Units, una informació que la propietat de l’aplicació ha titllat de “ficció pura”. Musk, sigui com sigui, ja arrossega deutes importants per la seva darrera compra d’una xarxa social, Twitter (rebatejada d’aleshores ençà com a X). Una font familiaritzada amb les deliberacions de la direcció ByteDance coincideix a descartar la proposta de venda a Musk, però matisa que la idea que TikTok “pugui formar part d’un ‘gran acord’ entre els EUA i la Xina”, que abraci també àrees com ara la política comercial, és plenament legítima.

Alguns alts càrrecs del nou govern Trump fa anys que alerten de l’amenaça que creuen que TikTok representa per a la seguretat nacional dels Estats Units. Tanmateix, molts d’aquests càrrecs han virat de postura aquests darrers anys en un intent aparent d’adaptar-se a les obertures de Trump cap a l’aplicació.

El candidat de Trump a secretari d’Estat, el senador republicà Marco Rubio, va presentar una llei l’any 2022 per a prohibir l’aplicació als Estats Units, en què la descrivia com “un titella [del Partit Comunista Xinès]” que “recollia les dades de desenes de milions de nens i adults nord-americans cada dia”. Però la setmana passada Rubio prometé de seguir la línia de Trump sobre l’aplicació. “Si m’investeixen […] treballaré per al president”, es limità a dir.

Els aliats de Trump favorables TikTok han presentat sovint la polèmica sobre la prohibició de l’aplicació com un llegat altament impopular de l’era Biden que Trump tenia una oportunitat única de redreçar. El percentatge de nord-americans que donen suport a una prohibició de TikTok va caure d’un 50% el 2023 a un 32% l’estiu passat, segons un sondatge del Pew Research Center.

Després de la pressió de Trump per a forçar la venda de TikTok el 2020, la Xina va afegir l’algorisme de recomanació de vídeos de TikTok a la seva llista de control d’exportacions, cosa que blocà, a efectes pràctics, una hipotètica transferència de la columna vertebral de l’aplicació a mans estrangeres. Tanmateix, alguns analistes sospiten que els Estats Units i la Xina podrien emprar l’aplicació com a moneda de canvi per a obtenir concessions en uns altres afers, com ara la política comercial.

En plena competició amb Washington per la supremacia tecnològica, Pequín té “pocs incentius” per a transferir l’algorisme de TikTok als Estats Units, excepte si “els alts càrrecs d’un govern i un altre arriben a un acord com a part d’un desglaç més ampli en les relacions bilaterals entre la Xina i els Estats Units”. Ho explica així Dong Yizhi, advocat financer en un influent despatx de Xang-hai.

“Si els alts funcionaris xinesos poden reprendre les negociacions després de la presa de possessió de Trump, potser sí que hi haurà una petita escletxa d’oportunitat”, explica. I afegeix: “Però això és dir molt.”

Lyric Li ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dissortadament, el català col·loquial i vulgar és farcit de barbarismes que amaguen un cabal lèxic propi. Avui en veurem deu casos i oferirem alternatives per a evitar-los. Som-hi.

Ben parit (i no xulo)

• Un cotxe ben parit
• Un jersei molt bonic
• Una bufanda vistosa
• Aquest és un pet bufat
• Quin milhomes!

Carallot (i no gilipollas)

• Fuig, carallot!
• És un bon caracollons
• Mira que n’és, de pallús
• Quina desgraciada
• Deixa’m, imbècil!

Coent (i no hortera)

• Un vestit coent
• Un espectacle xaró
• Un local cursi
• Un home groller
• Una decoració de mal gust

Collons de (i no puto)

• Aquest collons de rellotge
• Quin cony de vent
• Tot el maleït matí
• Aquell dia de merda
• El refotut títol de C1
• Quin avorriment tan puta

Hòstia (i no joder)

• Calla, hòstia!
• Collons, estigues quiet!
• Fotre, sí que hi ha gent!
• On s’ha amagat, refotre?

Malparit (i no cabron)

• Quin malparit!
• Que n’ets, de cabró
• És un malànima

Se me’n fot (i no me la suda)

• Això que dius, se me’n fot
• Saps què? Se me’n refot

Torracollons (i no capullo)

• És una torracollons
• No sigues fava!
• Per què sou tan bàmbols?
• Calla, borinot!

Tronat (i no cutre)

• Un local tronat
• Un vestit atrotinat
• Un poble de mala mort
• Una casa rònega
• Una roba que fa pena
• Un piano de nyigui-nyogui
• Un poema de pa sucat amb oli

Verro (i no guarro)

• No siguis verro!
• Ets un porc!
• Quin bacó!
• És un pòtol

Si volem salvar la llengua, primer de tot l’hem de parlar sempre, sense amagar-la. Però si, a més, la volem vigorosa, lluent, dringadissa, no deixem que es perdi tota aquesta riquesa genuïna.

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

 

El rebuig total dels socis de base a les esmenes presentades al nou full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana deixa pocs dubtes sobre la ratificació del document total, que es vota avui. El resultat d’ahir –amb el rebuig d’absolutament totes les modificacions proposades– deixa amb el pas canviat els crítics, que s’havien oposat a qüestions, com ara, la implicació de l’ANC en altres lluites socials o la idea que l’organització ha de ser transversal i no partidista. Però de les 328 esmenes que es van sotmetre a votació, no se’n va aprovar cap. Val a dir, però, que alguns dels promotors d’aquestes esmenes critiquen que s’ha introduït en el sistema de votació una nova funció per a votar en contra en bloc de totes les esmenes, i diuen que s’havia fet córrer la consigna de fer-ho servir per a tombar-les totes.

Des d’aquesta mitjanit i fins a la vinent, els socis de l’ANC voten l’aval definitiu al full de ruta que guiarà l’entitat durant el 2025 i el 2026. El secretariat, que presideix Lluís Llach, va activar els mecanismes per a renovar-lo de manera extraordinària arran del terrabastall polític que havien causat les darreres eleccions al parlament, amb la pèrdua de la majoria independentista i la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Un tomb polític massa brusc per a continuar amb el full de ruta vigent, i una oportunitat, també, perquè Llach i els seus partidaris poguessin imprimir-hi el seu segell i mirar de tancar del tot el debat sobre la llista cívica.

Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”

De fet, la proposta de la llista cívica ha ressuscitat en el procés d’esmenes al full de ruta, amb esmenes presentades del sector crític present al secretariat nacional. Ara bé, aquestes esmenes no s’han pogut arribar a votar perquè es considera que significaria incomplir els estatuts, que diuen que l’ANC s’ha de mantenir “totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors” i que no es pot presentar a les eleccions. Val a dir que aquest article ja existia quan el secretariat nacional de Dolors Feliu va remar a favor de la llista cívica i va sotmetre-ho a votació interna, però la interpretació de la comissió d’esmenes actual –amb l’aval de la comissió jurídica i la sectorial de Juristes per la independència– ha estat que una proposta així no hi tenia cabuda.

El full de ruta exposa que la via unilateral és l’única opció viable per a fer efectiva la República Catalana, i defensa la desobediència civil com a mecanisme per a arribar-hi. A més, marca com a fita necessària per a reprendre el camí cap a la independència l’objectiu de recuperar la majoria independentista al parlament. Ara bé, diu que ha de ser una majoria efectiva –”que tingui un pla creïble per a implementar el resultat del referèndum de l’1-O, de manera unilateral”– i operativa –”que pugui sumar tots els diputats per formar govern, la qual cosa exclou forces d’extrema dreta xenòfoba”. L’ANC també aporta la seva recepta perquè els partits independentistes recuperin la confiança dels electors, que diuen que s’ha perdut per la renúncia a continuar lluitant per fer efectiva la declaració d’independència en canvi de mesures de gràcia del govern espanyol. Això, afegit a la voluntat dels partits polítics d’ocupar les institucions pel sol fet de col·locar-hi els seus militants, diu que ha comportat l’abstencionisme independentista i l’aparició de partits populistes. És per això que el full de ruta marca com a prioritat promoure una regeneració política i una renovació dels lideratges, i diu que s’hi arribarà amb una “societat mobilitzada i exigent” que pressioni els partits actuals perquè canviïn o creïn noves opcions electorals.

Renovació de la secretària Sílvia Ventura

Coincideix que avui el secretariat nacional s’ha de reunir per fer el ple de gener. Entre els punts a tractar hi ha l’elecció d’un nou secretari –una de les peces clau del comitè permanent–, perquè la secretària actual, Sílvia Ventura, va demanar de plegar perquè no podia assumir el volum de feina per canvis en el seu dia a dia. La renovació d’un membre del secretariat no és res extraordinari a la història de l’ANC, però els antecedents de l’accidentada votació per a elegir els càrrecs orgànics de l’entitat fan aixecar més d’una cella dins el secretariat.

A final de maig, el secretariat nacional va passar hores blocat abans d’elegir Llach com a president, fins al punt que la votació es va ajornar una setmana. El conflicte naixia de la norma que exigeix que els càrrecs orgànics tinguin el suport dels dos terços del secretariat. Un requisit pensat per afavorir el consens, però que també pot donar lloc al blocatge si el sector majoritari i el minoritari no s’entenen. Ara el temor és que el relleu de Ventura torni a quedar blocat, amb l’afegit que durant els primers mesos de funcionament del secretariat s’han definit més encara els dos sectors que conviuen a la direcció de l’ANC. D’altra banda, no es descarta que el rebuig total de les bases a les modificacions al full de ruta que havien proposat els crítics els faci desistir de disputar aquesta batalla.

Brussel·les, Bèlgica. La relació entre Junts i el PSOE és al caire de l’abisme i ara tot és en mans d’una convocatòria urgent de la taula de Suïssa. Carles Puigdemont ha interpretat la determinació dels socialistes d’ajornar la decisió de la mesa del congrés espanyol sobre l’admissió a tràmit de la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança com la demostració que havien entès el missatge: que el risc de ruptura és real per part de Junts, no una catxa. En unes altres paraules: que el PSOE ha rectificat després d’haver anunciat que hi votaria en contra. I la resposta de Junts ha estat no trencar encara, congelar els moviments al congrés i donar una última oportunitat a les negociacions a Ginebra. Junts no té cap voluntat que la situació es dilati, per això al mateix temps va decidir de complicar la quotidianitat del govern espanyol al congrés i refusar de negociar les iniciatives sectorials, començant pel pressupost. Per al partit de Puigdemont, ha arribat l’hora del caixa o faixa: o es restableix la confiança amb els socialistes espanyols en la taula de Suïssa, es compleixen els acords pendents i es recupera la lletra i l’esperit de l’acord de Brussel·les, o l’intent d’entesa s’haurà acabat.

No és en els plans de Junts participar en una moció de censura amb el PP i Vox que tombi el govern espanyol. Més aviat confien que, si es constata que Sánchez ha perdut el suport parlamentari per a governar, es vegi forçat a convocar eleccions com ho faria qualsevol altre mandatari europeu en una situació anàloga, per molt que hagi dit que vol acabar la legislatura. Pedro Sánchez quedaria a la deriva, amb l’erosió afegida del cas Koldo i la resta de causes que amenacen el seu entorn.

Puigdemont ha acceptat, d’alguna manera, una treva temporal per a resoldre el nus, però limitada. Manté l’amenaça i insisteix en la gravetat de la situació. Ho fa en un context de desconfiances agreujades, perquè Junts ja va insistir que partia d’una desconfiança endèmica a l’hora de tancar un pacte d’investidura amb els socialistes espanyols. Si la taula de Suïssa i el mecanisme de verificació ja va ser una condició indispensable per als acords de Brussel·les, ara aquesta mateixa taula pot ser la solució o pot servir per a escenificar finalment la incapacitat d’entendre’s. La pròxima reunió que Puigdemont demana que es convoqui de manera extraordinària seria per a tractar la crisi, fora de les previsions negociadores que ja eren a l’ordre del dia de les trobades periòdiques. Una cita, per tant, excepcional.

Junts vol que la taula es reuneixi de manera urgent i preveu que el verificador o mediador internacional tingui un paper clau a l’hora de proposar sortides. En la compareixença de premsa d’ahir a Brussel·les, una volta la permanent de Junts havia avalat la decisió d’incrementar la pressió al govern espanyol, Puigdemont ja va deixar clar que atendrien les seves conclusions. Mentre aquest moment no arriba, Sánchez entrarà en una situació d’interinitat complexa al congrés espanyol. No tan sols no podrà aprovar el pressupost d’enguany. En el paquet també hi ha iniciatives com la reducció de la jornada laboral que impulsa Yolanda Díaz o els objectius de dèficit. Una altra cosa seria, per a Junts, iniciatives beneficioses per als catalans que no requerissin cap negociació, que Puigdemont sí que s’obriria a aprovar.

La referència a la reducció de la jornada laboral no és menor. Perquè si la determinació de Sumar de suavitzar la crisi entre el PSOE i Junts ajornant dijous la decisió de l’admissió a tràmit de la mesa cercava un context favorable perquè Díaz pugui aprovar la reducció de la jornada laboral les setmanes vinents, per al partit de Puigdemont queda fora de l’equació. Tot es congela fins que les negociacions a Suïssa marquin el següent pas. A més, Sumar també té fissures. Àgueda Micó, de Compromís, va deixar clar que no veia problema perquè la proposició de no de llei s’admetés a tràmit perquè no era vinculant.

Els efectes que podrien derivar d’una hipotètica aprovació de la iniciativa serien polítics. El congrés instaria Sánchez a presentar una qüestió de confiança, però no tindria cap vinculació jurídica: legalment, aquesta potestat li correspon a Sánchez únicament. Això sí, tindria conseqüències polítiques, perquè posaria el president espanyol davant el mirall: hauria perdut la majoria parlamentària que el va fer president. Per això és tan important per als socialistes evitar d’arribar a aquest debat. Però abans d’arribar a aquest punt, encara hi hauria recorregut per a acostar posicions. Junts també ha deixat clar que, després de l’admissió a tràmit, hi hauria temps per a negociar amb el PSOE fins que la iniciativa no es discutís efectivament al ple. La podria retirar abans si es complissin alguns dels acords pendents. Però el punt on es troben ara és previ: l’admissió a tràmit. La mesa del congrés ja ha ajornat la decisió dues vegades. Si finalment el PSOE s’oposés directament a l’admissió a tràmit de la proposició no de llei, Junts ho interpretaria com un cop de porta a la negociació. Un punt final.

En aquesta maniobra de pressió a Sánchez, es podrien moure unes quantes peces. Junts reclama que es compleixi l’acord per al traspàs integral de les competències en immigració, que refusa que es converteixi a la pràctica en un encàrrec de gestió, i que el president espanyol es mogui al més alt nivell per fer possible l’oficialitat del català a les institucions europees. Un moviment del PSOE en alguna d’aquestes línies, que permetés de concretar un dels pactes, ajudaria que Junts considerés restablerta la relació, però no serà fàcil. Junts detecta de fa temps divergències entre allò que s’acorda a la taula de Suïssa i el desplegament que n’haurien de fer els ministres espanyols. Però el punt d’inflexió que demana no es resoldria amb l’esperada fotografia d’una reunió entre Sánchez i Puigdemont, a criteri de Junts. Puigdemont va voler deixar clar que ni tan sols calia que es veiessin per superar la crisi. Ara bé, una reunió amb projecció pública sí que faria que el PSOE, i de retruc el PSC, li apliquessin una amnistia política. El reconeixement com a interlocutor polític no seria menor per a Junts, però tampoc suficient.

 

Aquesta nit, a les 22.00, arranca la gala del lliurament dels XVII premis Gaudí, que reconeixen els millors films del 2024 en 24 categories. Sempre n’hi havia hagut 25, però per primera vegada no hi haurà Gaudí al millor film per a televisió. En canvi, la categoria de millor film d’animació, que alguns anys havia estat deserta, enguany té 4 nominats. L’acte, organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català i dirigit per Daniel Anglès, es fa a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona i tindrà de mestres de cerimònia els actors Paula Malia i Marc Clotet. També hi haurà una convidada especial: l’actriu còmica Judit Martín.

Els dos grans fenòmens cinematogràfics de l’any, El 47 i Casa en flames, arriben a la cita com a favorits, amb divuit i catorze nominacions respectivament. Tots dos han batut tots els rècords possibles: El 47 és el film en català més vist d’aquests darrers quaranta anys, fita que mesos abans també havia aconseguit Casa en flames. El primer, escrit i dirigit per Marcel Barrena, també s’ha convertit en el que acumula més nominacions de la història dels premis. El 47 és nominat tant en les categories tècniques, com ara so, vestuari, direcció d’art i efectes visuals, com en les d’interpretació i millor film. Polvo serán, Segundo premio i Salve Maria els segueixen en el rànquing de títols més nominats.

Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

La presència majoritària de dones finalistes, una tendència que es manté d’ençà de fa tres anys, continua tenint unes xifres semblants, amb un 53% de presència femenina en les categories nominatives per un 47% de presència masculina.

Lliuraments

Entre els noms que passaran per l’escenari per a lliurar alguna de les estatuetes en joc aquesta nit, hi ha cineastes com ara J.A. Bayona, Carla Simón, Marcel Barrena, Dani de la Orden, Alba Cros i Paula Ortiz. També hi passaran actors com ara Greta Fernández, Miki Esparbé, Clàudia Malagelada, Marina Salas, Francesc Colomer, Marina Comas, Santi Vaca, Ricard Balada, Jordi Sánchez, Olalla Moreno, Mi Hoa Lee, Patricia López Arnaiz, La Dani, Ana Torrent i Carlos Cuevas. A més, la coordinadora d’intimitat Lola Clavo, l’escriptor Pol Guasch i noms del món de la música, com ara Maria Arnal, Kelly Isaiah, Mushka i Julieta, també anunciaran alguns dels guanyadors de la nit.

Premi Gaudí d’Honor

El premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2025 serà per a Paco Poch, un reconeixement honorífic que l’Acadèmia atorga per primera vegada a un productor i distribuïdor, figura clau en la construcció de la nostra identitat audiovisual d’aquestes darreres dècades i impulsor de grans cineastes, com ara Isaki Lacuesta, Jordi Cadena, José Luis Guerín i Agustí Villaronga.

Actuacions musicals

Dos grups de referència del panorama musical català actuaran als Gaudí: Ginestà i Figa Flawas. A més, també hi passarà un grup especial i efímer nascut per actuar aquella nit, Grupis Xillin’Cactuz, format per Laia Manzanares, Elisabet Casanovas, Nao Albet i Adrià Gonzàlez.

Nominacions dels premis Gaudí 2024 Millor film

Casa en flames, de Dani de la Orden
El 47, de Marcel Barrena
Mamífera, de Liliana Torres
Salve Maria, de Mar Coll

Millor direcció

Dani de la Orden, per Casa en flames
Marcel Barrena, per El 47
Carlos Marquès-Marcet, per Polvo serán
Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, per Segundo premio

Millor protagonista femenina

Emma Vilarasau, per Casa en flames
Maria Rodríguez Soto, per Mamífera
Patricia López Arnaiz, per Los destellos
Ángela Molina, per Polvo serán

Millor protagonista masculí

Eduard Fernández, per El 47
Alberto San Juan, per Casa en flames
Alfredo Castro, per Polvo serán
Enric Auquer, per Mamífera

Millor guió original

Carlos Marquès-Marcet, Coral Cruz i Clara Roquet, per Polvo serán
Eduard Sola, per Casa en flames
Isaki Lacuesta i Fernando Navarro, per Segundo premio
Marcel Barrena i Alberto Marini, per El 47

Millor guió adaptat

Ibai Abad i Elisenda Gorgues, per Escanyapobres
Mar Coll i Valentina Viso, per Salve Maria
Miguel Faus, per Calladita
Pilar Palomera, per Los destellos

Millor direcció novella

Celia Giraldo, per Un lugar común
Clara Serrano i Gerard Simó, per L’edat imminent
Miguel Faus, per Calladita
Mònica Cambra i Ariadna Fortuny, per Un sol radiant

Millor interpretació revelació

Aimar Vega, per Los pequeños amores
Laura Weissmahr, per Salve Maria
Mireia Vilapuig, per Escanyapobres
Zoe Bonafonte, per El 47

Millor actriu secundària

Adriana Ozores, per Los pequeños amores
Betsy Túrnez, per El 47
Clara Segura, per El 47
Maria Rodríguez Soto, per Casa en flames

Millor actor secundari

Antonio de la Torre, per Los destellos
Carlos Cuevas, per El 47
David Verdaguer, per El 47
Enric Auquer, per Casa en flames
Oriol Pla, per Salve Maria

Millor direcció de producció

Carlos Amoedo, per Segundo premio
Carlos Apolinario, per  El 47
Laia Gómez Roig, per Casa en flames
Mayca Sanz i Andrés Mellinas, per Polvo serán

Millor direcció artística

Irene Montcada, per L’abadessa
Laia Ateca, per Polvo serán
Marta Bazaco, per El 47
Núria Guàrdia Allué, per Casa en flames

Millor muntatge

Aina Calleja, per Casa en flames
Alberto Gutiérrez, per Polvo serán
Chiara Dainese, per Salve Maria
Nacho Ruiz Capillas, per El 47

Millor música original

Arnau Bataller, per El 47
Maria Arnal, per Polvo serán
Maria Chiara Casà, per Casa en flames
Zeltia Montes, per Salve Maria

Millor fotografia

Isaac Vila, per El 47
Gabriel Sandru, per Polvo serán
Nilo Zimmerman, per Salve Maria
Takuro Takeuchi, per Segundo premio

Millor vestuari

Catherine Marchand i Pau Aulí, per L’abadessa
Lourdes Fuentes, per Segundo premio
Olga Rodal i Irantzu Ortiz, per El 47
Pau Aulí, per Polvo serán

Millor so

Elena Coderch, Sarah Romero, Oriol Tarragó i Marc Bech, per Casa en flames
Eva Valiño, Fabiola Ordoyo i Yasmina Praderas, per El 47
Diana Sagrista, Alejandro Castillo, Eva Valiño i Antonin Dalmasso, per Segundo premio
Xavier Lavorel, Maya Baur, Kathleen Moser i Denis Séchaud, per Polvo serán

Millor documentari

Diari de la meva sextorsió, de Patricia Franquesa
La fugida, de Josep Morell Feixas, Guillem Sánchez Marin i Marc M. Sarrado
La Joia: Bad Gyal, de David Camarero
Sau: la memòria submergida, d’Ot Burgaya

Millor film d’animació

Buffalo Kids
Dalia y el libro Rojo
Mariposas negras
Rock Bottom

Millor curtmetratge

Cura sana, de Lucía García Romero
Dol i fa sol, de Pep Garrido i Maria Besora
Els buits, de Marina Freixa, Sofia Esteve i Isa Luengo
El príncep, d’Alex Sardà

Millors efectes visuals

Diana Cuyàs, per Polvo serán
Laura Canals i Iván López Hernández, per El 47
Lluís Rivera Jove, Xavi Molas i Laura Pedro, per Casa en flames
María Magnet, Marion Delgado, Iñaki Gil “Ketxu” i Sebastien Launay, per Segundo premio

Millor maquillatge i perruqueria

Anna Álvarez de Sardi i Maribel Bernales, per Casa en flames
Karol Tornaria, per El 47
Natalia Albert i Marta Xipell, per Polvo serán
Yolanda Piña i Inés Díaz, per Segundo premio

Millor film europeu

Anatomía de una caída, de Justine Triet (França)
Fallen leaves, d’Aki Kaurismäki (Finlàndia)
Poor things, de Iorgos Lànthimos (Regne Unit/Irlanda)
La zona d’interès, de Jonathan Glazer (Polònia)

Millor film en llengua no catalana

Polvo serán, de Carlos Marquès-Marcet
Segundo premio, de Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez
Los pequeños amores, de Celia Rico
Los destellos, de Pilar Palomero

La tradicional fotografia dels nominats dels premis Gaudí (fotografia: Acadèmia del Cinema Català).

L’advocat Jordi Domingo, ex-cònsol major del Consolat de Mar de Barcelona, ha anunciat aquesta setmana que es presentaria de candidat a la presidència del Consell de la República. Competeix pel lloc amb Toni Comín, fins ara vice-president de la institució. Domingo explica que ha decidit de presentar-s’hi perquè el Consell de la República és l’única institució que deriva de la declaració d’independència. “És un acte d’indignitat, deixar perdre el Consell de la República”, diu Domingo, que també recorda que hi ha molta gent interessada a eliminar aquesta institució. Però també critica la gestió que se n’ha fet aquests darrers anys, que assegura que ha causat un gran desprestigi. Per això defensa que cal fer foc nou i que Toni Comín no és la persona apropiada per a això.

Domingo ha concedit a VilaWeb la primera entrevista d’ençà que va anunciar la candidatura. De moment, no vol donar cap nom de la gent que farà equip amb ell, perquè diu que, ara per ara, és més important el què que no pas el qui.

—Com és que heu decidit de presentar-vos a la presidència del Consell de la República?
—Bàsicament, perquè he constatat que hi ha un problema reputacional i de desprestigi que comença a partir del divorci entre els ciutadans i els partits polítics i tot el procés que hi ha hagut els últims anys. A més, hi ha molta gent interessada a eliminar el Consell de la República.

—Qui?
—D’entrada, els senyors del 155 i tota la gent que avui dóna suport clar a l’autonomisme. Aquests són els principals interessats que el Consell de la República desaparegui del mapa. Però és que, a més a més, hi ha un element referencial molt important, el Consell de la República és l’única institució que deriva de la declaració d’independència. És l’única que tenim. No la podem deixar perdre per desídia, per divorci amb la situació o amb els partits polítics o per estar empipats. Si la deixem perdre, és un acte d’indignitat absolut. Si fem desaparèixer aquesta institució, per les causes que siguin, ja no es podrà crear mai més. No tindrà aquesta importància i transcendència que té el Consell de la República pel fet de ser l’única institució que deriva de la declaració d’independència. Ser conscient d’això em va portar a prendre la decisió definitiva de presentar-m’hi. No podia quedar-me de braços plegats veient el munt de gent que la vol enfonsar i fer desaparèixer… També veient els problemes reputacionals que hi ha hagut, i la situació de col·lapse que viu el consell. Ens hem d’esforçar tots plegats, i tirar endavant.

—Abans de vós, Toni Comín havia anunciat que s’hi presentaria. Entenc que no us satisfeia la seva candidatura, doncs.
—He tingut molta amistat amb Toni Comín, i li tinc un gran respecte com a persona i polític. I totes les persones que han estat a l’exili, per mi, mereixen una gran consideració. Dit això, s’ha de fer foc nou. Precisament, aquest descontentament de la gent, aquest divorci o aquesta passivitat –que és una de les grans qüestions a què hem de fer front per recuperar l’energia, la il·lusió i la voluntat de sacsejar l’escenari per part de la gent– deriva d’una gestió que s’ha fet fins ara al Consell de la República, especialment l’últim any. El president Puigdemont va fer un pas al costat, el govern va cessar de cap a cap, és una gran oportunitat per a fer foc nou. Em sembla tan inapropiat que es presenti Toni Comín, encara que li ho respecto absolutament, com que es presentés en aquests moments qualsevol altra persona del govern del Consell de la República. I hem d’intentar fer foc nou. Cal que els consells locals passin a ser l’ànima i l’essència del consell. Tot plegat s’hauria de capgirar. I per això crec que Toni Comín no és la persona apropiada. El foc nou s’ha de fer de debò. S’ha d’aprofitar la part bona del consell, especialment aquesta certificació de naixement que parlava, i propulsar-la cap al futur. Ha de ser una institució important per al país els anys que vénen.

—Abans dèieu que molta gent volia enterrar el Consell de la República, però la crisi que viu la institució és culpa del 155 o de la gestió interna?
—No, no, hi ha una gran culpa interna, i tant. Per això parlo també de foc nou. Hi ha molts factors que han danyat la reputació. I no parlo del tema si hi ha hagut irregularitats o no, que personalment m’agradaria deixar-lo a una banda: hi ha una auditoria, hi ha una junta gestora, es faran les coses que s’hagin de fer i s’ha acabat. Ara, hi ha una gran culpa, entre més coses, de l’actitud dels partits. Especialment, de Junts, que ha dominat més que ningú el Consell de la República. Això ha fet que la resta se’n divorciés. I amb això no vull dir que Junts sigui el gran culpable de la situació del Consell de la República… Sempre he dit que, amb el tema de l’independentisme i el Primer d’Octubre, quan la gent criticava tant els partits i els polítics, nosaltres també vam ser culpables, en la part que ens tocava. Qui més responsabilitat tenia eren els responsables polítics, que per això se’ls havia donat la confiança perquè fessin el que havien de fer. Però estic convençut que els polítics no haurien arribat mai al Primer d’Octubre si no els haguéssim posat l’alè al clatell. Què va passar, després? Va haver-hi un moment que molta gent vam decidir que era millor esperar que els líders polítics ens diguessin com havíem d’actuar, però és evident que, si en el seu moment ningú s’hagués mogut del parlament o de la plaça de Sant Jaume, tindríem una altra situació. Per tant, nosaltres també tenim una certa responsabilitat. I ha estat dolent que Junts hagi preponderat al Consell de la República i que Esquerra no n’hagi volgut saber res, i també que la CUP hagi fet el paper de sí i no, no i sí en moments determinats. Però la ciutadania, els consells locals, la gent que érem darrere, no hem sabut fer-ho millor. Per això parlo de la necessitat que la societat civil recuperi la il·lusió, les ganes d’implicar-se, les ganes de sacsejar l’escenari, especialment en una situació que és molt clara, que hi ha un intent clar de desnacionalització absoluta del país i que amb aquesta desnacionalització pretenen anorrear-nos la nostra manera de fer, de ser, de pensar, de parlar…

—De moment, no voleu dir els noms que us acompanyaran. Però ara criticàveu que Junts hagi dominat el Consell de la República. Voleu que els partits formin part del seu govern?
—De moment, no he dit noms. Tinc moltes ofertes, però en aquest moment seria una mica presumptuós començar a dir noms, quan encara em pregunten cap a on anirem exactament i què farem. Ara mateix és més important el què i no pas el qui. Ja arribarà el moment, ja en parlarem. I quant a la pregunta: el consell ha de ser l’aglutinador de totes les sensibilitats a Catalunya, de totes. I quan parlo de Catalunya, parlo dels Països Catalans: del País Valencià, de Catalunya Nord, de les Illes, que han de quedar absolutament integrats dins aquest Consell de la República. Si més no, aquesta és la meva convicció. I aquesta gent no tan sols ha d’estar il·lusionada, sinó que ha de representar transversalment tot l’espectre ideològic del nostre país. I sense cap mena de vet, tothom que pensi en clau d’independència té obert el Consell de la República, que no vol dir el govern. Ara, tothom ha de ser ben acollit al consell, si vol la independència del país.

—Però no m’heu respost. Dins el govern hi hauria gent dels partits?
—Si s’hi integren tots els partits independentistes, jo no hi tindria cap inconvenient. Si només s’hi ha d’integrar un, és millor que estigui en un segon pla. Els partits són necessaris, absolutament imprescindibles, nosaltres hi hem de tenir una interlocució i un diàleg permanent. Ens hem d’ajudar mútuament, això ho tinc claríssim. He de dir que en principi m’agradaria que hi fossin tots, en minoria, dins el govern. En clara minoria dins el govern, però tots. Si només n’hi ha un, no val la pena. Val la pena que tinguem una relació molt fluida, que estiguem en contacte permanent, que fem coses plegats… El Consell de la República ha de construir república, que és el que no farà l’autonomisme, ni els partits parlamentaris del nostre país…

—I com es construeix aquesta república?
—Amb tota aquella gestualitat i tot allò que permeti d’avançar amb elements contraposats a l’autonomia. Per exemple, estaria molt bé, i ara fem ciència-ficció, que grans patums de la societat catalana independentista, gent reconeguda a escala internacional i nacional, formés part del govern. Per què no? I que hi hagués també tots els col·laboradors, el sottogoverno o la força dels consells locals treballant en benefici d’això. És a dir, jo m’imagino un Consell de la República que sigui capaç de fer passos endavant importants. En el seu dia es va fer tota aquella campanya del Centre Català de Negocis, amb el lema “Espanya en roba”. Aquella va ser una de les campanyes més brillants de l’independentisme, perquè va saber explicar amb una sola frase i amb una documentació molt detallada què passava en les relacions entre Espanya i Catalunya. Hem de ser molt didàctics. L’activisme, pròpiament, l’ha de fer l’ANC. I amb això ens hi hem d’entendre molt bé, cal que siguem vasos comunicants. De facto, ja ho som, perquè molts portem la doble gorra. Però hem d’establir institucionalment el conveni que ens permeti de treballar plegats i definir per què tu fas una cosa i jo una altra, arribat el cas.

—De fet, aquests darrers mesos hi ha qui ha defensat que les dues institucions s’havien d’unificar.
—Vaig ser dels primers que va posar sobre la taula aquesta possibilitat, ho confesso. Però després d’haver-hi pensat molt, he arribat a la conclusió que no és el moment. No hem de perdre de vista que el Consell de la República ha de ser una institució a l’exterior, ha de ser el quarter d’hivern de l’independentisme a fora, i ha de ser reconegut en l’àmbit internacional. L’amnistia, tard o d’hora, afectarà tothom. Hi haurà un moment que els exiliats podran tornar. Esperem que sigui aviat. Però el Consell de la República ha de continuar existint mentre no tinguem independència.

—Tinc la sensació que hi ha molta gent que no acaba d’entendre què fa el Consell de la República. I, sobretot, què hauria de fer a partir d’ara.
—A vegades jo tampoc no ho he entès, què feia exactament el Consell de la República. Perquè tampoc s’ha pogut explicar gaire. Potser en algun moment no es volia que l’estat sabés coses o les deixés de saber. Sigui com sigui, si som fora, no hauríem de tenir més por de la imprescindible per a explicar bé les coses amb un cert nivell de transparència. I, sí, el consell hauria de fer més coses que no les que s’han fet fins ara… Si nosaltres volem aconseguir el reconeixement de Catalunya en l’àmbit internacional, cal continuar treballant. He de dir que, en part, desconec què s’ha fet fins ara. Sé que s’ha fet molta feina, pels resultats que veig. És clar el desprestigi que l’independentisme ha ocasionat a Espanya, però cal continuar treballant. Per això dic que els consells locals han de ser l’essència, hi ha d’haver una comunicació constant. Des d’avui, la meva idea és començar una ruta de consells locals per a visitar-los tots, per veure’ls. Vull saber què pensen, com ho veuen, quins problemes han tingut, i sobretot com veuen el futur.

—Parleu de consells locals, però un altre òrgan clau del Consell de la República va ser l’Assemblea de Representants. Finalment es va tancar. Què en penseu? La recuperaríeu?
—En aquests moments, hi ha consells locals i una assemblea territorial. Ara hem de parlar d’aquestes eines, que són les que tenim. Cal seure i parlar de quina manera han de funcionar. L’Assemblea de Representants va desaparèixer. Ara no ens interessa valorar si van fer ben fet o va ser un error, és més interessant analitzar què tenim avui, i què podem fer. Si en el futur és absolutament imprescindible recuperar una assemblea de representants, per què no? Però jo no veig, sincerament, que avui i ara hi hagi una assemblea de representants tal com era l’anterior. És a dir, no veig una assemblea perquè faci la legislació del país. Això va portar precisament el problema, i per això es va dissoldre. I en sé una mica, perquè fins que vaig ser president de la sindicatura de les eleccions en què es van elegir els representants de l’assemblea, vaig tenir relació amb el consell. A la sindicatura vaig controlar els processos i les eleccions. De fet, jo vaig posar en evidència que els sistemes reglamentaris que tenien estructurats ens havien portat on ens va portar. Els membres d’aquella sindicatura, que després vam dimitir, vam deixar molt clar que el sistema reglamentari que hi havia era prou deficient perquè poguessin passar coses que no haurien de passar.

—Per tant, més enllà de la mala gestió econòmica, també considereu que no es va gestionar bé l’Assemblea de Representants?
—Jo no era al govern i, per tant, no en sé les interioritats. Només he llegit les coses que explica la premsa. Però sí que puc parlar de la mala gestió en l’àmbit de reglaments, que hi havia força cosa, i almenys els juristes que ho van patir en són molt clarament conscients. És clar, que hi ha hagut una gestió amb poca transparència. No han sabut explicar-se. Com a mínim, no han sabut explicar-ho a la gent. Per això insisteixo tant en la transparència, és una de les coses que han de canviar.

—Hi ha hagut mala gestió econòmica?
—No em vull empastifar amb aquesta campanya sobre Comín i les irregularitats. Però, si m’ho preguntes… Fins on he pogut saber, aquí hi ha hagut una auditoria. I ara una junta gestora aplica allò que l’auditoria aconsellava, segons m’han dit. Jo no he tingut accés a l’auditoria, espero poder-la veure, però de moment no l’he vista. Per tant, no puc entrar a valorar-ho detalladament. Sí que és veritat que hi ha una situació que ha afectat la reputació. I tot plegat s’ha gestionat molt malament. Això s’hauria pogut resoldre fàcilment amb una mediació entre els diversos sectors. A mi em sap molt de greu que els independentistes ens destrossem d’aquesta manera, perquè això no fa cap favor el país. Jo vinc del Consolat de Mar, i ho he hagut de patir molt, per això sé que en aquest país no ens estimem les institucions, i és un gran defecte. Quan entrem en la deriva del poder i de la vanitat, per intentar fer-nos càrrec d’això o d’allò, som capaços de destruir el que sigui, sense tenir en compte que qui rep és la mateixa institució. Això em va passar a mi amb el Consolat de Mar, i passa amb el Barça o amb el Consell de la República. I això sí que em preocupa. Ho repeteixo, el consell és l’única institució que tenim derivada de la declaració d’independència. I no podem destruir-ho per vanitat dels uns i els altres. Jo moriré o plegaré tard o d’hora, però el que val és la institució. Això ho hem de corregir.

—Val a dir que l’auditoria va ser filtrada pel compte d’Instagram del Consell de la República, que va ser atacat, i molts hi vam poder accedir. S’hi afirmava que hi havia deficiències en la gestió de Comín, i indicava possibles irregularitats comptables de 15.000 euros de despeses de Comín. En canvi, ell sempre ha defensat que eren justificades. Però l’auditoria també deia que el problema financer anava molt més enllà d’aquests 15.000 euros. Si arribeu a la presidència del consell, us trobareu que hi ha problemes econòmics.
—He de dir que he parlat amb la junta gestora abans de prendre la decisió final. Creia que era important saber la situació en què es trobava. I ells m’han assegurat que hi ha una solució plantejada i abordada. M’han assegurat que al juny els deutes es reduiran a zero. Això vol dir que els primers quatre mesos haurem de fer economia de guerra. No podrem fer cap despesa que no estigui molt controlada per evitar tornar a caure en una dinàmica perniciosa. A partir del juny, teòricament, segons aquest pla estratègic econòmic que m’han ensenyat, ja seríem en una situació en què es pot pensar més en gran o actuar amb una certa normalitat. Però, efectivament, ara com ara, el problema econòmic no és únicament si hi ha una partida justificada o no.

—Quina relació haurà de tenir Carles Puigdemont amb el consell? Fins ara n’ha estat la cara visible.
—Dono per descomptat que el president Puigdemont no es donarà de baixa, i entenc que serà un més. No crec que hagi de tenir cap més paper, llevat que en cert moment ens ajudi a fer que se’ns obrin certes portes. Estic convençut que, si algun dia li demanem aquesta mena d’ajuda, ens la donarà. Vaig parlar amb el president Puigdemont, i ell no entrarà en campanya, almenys de manera clara, però sí que em va dir que estaria a disposició del nou president. Però de la mateixa manera que crec que Toni Comín no hi hauria de ser, crec que el president Puigdemont tampoc. Cal foc nou. Cal que ens esforcem perquè el Consell de la República sigui allò que podia haver estat i encara no és.

—En algun moment heu parlat en plural, de manera que no esteu sol en aquesta campanya. Qui us dóna suport?
—Molta gent, i d’ençà que ho he anunciat, més. S’han posat en contacte amb mi gent dels consells locals, membres del consell, gent que se n’havia anat però que em diu que si guanyem tornarà… També m’ha parlat gent de Junts i d’Esquerra Republicana. Però per dir noms concrets encara falten uns dies. Ja ho direm, no patiu.

 

Si s’és una persona amb una tolerància relativament baixa a l’estultícia, anar de vegetarià a Barcelona pot arribar a ser complicat. L’oferta de bona part dels restaurants de la ciutat sol prendre formes poc recognoscibles: colors exòtics, ingredients indesxifrables i gusts improbables. No és difícil menjar-hi i sentir-se víctima d’una mena de conspiració del destí, del seguit d’estructures que proven de vendre’t com la flor i nata de la gastronomia humana una tapa insulsa i greixosa –sempre de nom anglès o japonès– que fa set anys que va passar de moda a Nova York.

L’Hortet, el restaurant pioner de la cuina vegetariana

L’Hortet, que dijous tancarà després de trenta-cinc anys, es troba exactament als antípodes de tot això. Situat al bell mig del Raval (Pintor Fortuny, 32), el local podria semblar la víctima ideal de la febre despersonalitzadora que ha assolat dels restaurants vegetarians –ara es fan dir plant-based– de la rodalia. Però no. El local sencer –del mobiliari a l’ambientació, passant pel menjar, evidentment– ha resistit el vaivé del temps amb una impassibilitat remarcable: molta fusta, inusitadament poc plàstic, i un arxipèlag de taules individuals de color caoba que conflueixen en una gran taula central allargada, a l’estil d’una cantina de tota la vida, que el client és convidat a compartir amb altres comensals quan la resta s’omplen.

Interior del restaurant, l’estiu passat (fotografia: Albert Salamé).

L’efecte de tot plegat és el d’una mena d’homenatge vivent a la cultura New Age, encisadorament extemporània, dels anys noranta. Que les prestatgeries del local les ocupin els llibres i escrits de Nicolàs Capo, avi de les propietàries i pioner de la cuina vegetariana i la filosofia que se’n deriva, acaba de quadrar el cercle: originalment, de fet, el restaurant no servia ni begudes alcohòliques ni cafè, una posició que la direcció va acabar relaxant per clamor popular.

Però segurament l’element més immediatament recognoscible del restaurant, el tret identitari que el distingeix de qualsevol alternativa de pretensions semblants, es troba no pas dins el local, sinó fora. És a l’entrada, on el client és benvingut per una gran pissarra on figuren –escrits a mà, en guix– els plats del dia: tres primers, tres segons i una selecció de postres. El sistema de preus deixa poc marge a la interpretació: un menú complet (primer, segon i postres) són catorze euros amb vuitanta; un menú exprés (plat únic i postres) en costa quatre menys. La beguda no s’inclou en el menú, que sempre ofereix –i això sempre és important de remarcar– racions més que generoses.

Parlar de cuina de batalla seria faltar al respecte a l’equip del restaurant, que durant anys ha treballat per oferir una cuina de poques pretensions però ambiciosa, un maridatge molt curós entre allò que funciona d’ací (i la cuina catalana, com la resta de cuines mediterrànies, té molt més en comú amb la tradició vegetariana que no podria semblar) i allò que funciona d’allà i de més enllà. Potser seria més just, i precís, descriure l’Hortet com la idea platònica de la cuina casolana –d’una llar vegetariana, si més no. És el menjar que et cuinaries si acompanyessin el temps, l’habilitat i, per què no dir-ho, el criteri i l’interès.

Detall d’un plat del restaurant (fotografia: Albert Salamé).

Per entendre què és –i, sobretot, què ha estat– l’Hortet, val la pena aturar-se un moment en aquesta idea de la quotidianitat. Quan es parla de la restauració d’una gran ciutat, pot semblar inevitable pensar en les joies de la corona, en els altars a l’alta gastronomia –els restaurants més opulents i exclusius, amagats en racons perduts de la zona alta i protegits amb gelosia rere cartes de preus desorbitats. Però la majoria de barcelonins no trepitjarà mai aquests locals; si els trepitja, serà de manera puntualíssima, en alguna ocasió sonada que se saldarà, entre moviments altament coreografiats i un sentit asfixiant de l’expectativa, per un compte de tres o més dígits. On sí que aniran i tornaran serà als centenars de restaurants de barri, molts dels quals modestament excel·lents, que salpebren els carrers de la ciutat. Menjar-hi no és l’excepció sinó l’hàbit, el metrònom del rellotge que marca i regimenta, entre àpat i àpat, el pas de la vida.

Dijous, a l’Hortet, una clienta habitual explicava a les càmeres d’aquest diari que havia demanat festa a la feina amb l’únic propòsit de venir a acomiadar-se’n. Una altra deia que hi havia arrossegat la seva germana, vinguda ni més ni menys que de Suècia, perquè pogués tastar-ne els plats per última vegada. Com tants altres, jo també tinc la meva pròpia col·lecció d’anècdotes i batalletes que m’hi lliguen. L’Hortet és on, ja fa uns anys, vaig començar a trobar-me per dinar amb qui ha acabat essent la meva dona: ella sortia de classe del campus de la UB-Raval, on em consta que el restaurant és tota una institució; jo sortia de la redacció de VilaWeb, que queda un parell de carrers més enllà. Dècades abans, m’explica, el seu pare solia dinar al restaurant quan l’agenda el cridava al centre. En tots dos casos, el teló de fons era el mateix: les cadires metòdicament arrenglerades, les ampolles d’oli d’oliva que custodien cada taula, la petita obertura a la cuina per on entren i surten els plats.