Morir per la uralita. I deixar-nos sense alè
Fa uns quants dies que es va estrenar una pel·lícula important al Festival DocsBarcelona. Em sap greu admetre que, probablement, no l’hauria anat a veure si no fos que conec la seva directora, Isabel Andrés Pontí. I ara veig que, com en aquell poema meravellós d’Enric Casasses, hauria estat terrible, terrible, terrible que me l’hagués perduda. Feu-me cas: si veieu programada la pel·lícula en un dels vostres cinemes de referència, aneu-hi. Altrament, quan la passin per TV3, seieu a la cadira de casa, pensant que us hi quedareu enganxats fins al final de tot.
No, la pel·lícula no és de misteri, ni de por. Però si sou persones sensitives, us quedareu absorbits per la força tràgica del relat. Malgrat tractar-se d’un documentari. O, precisament, perquè es tracta d’un documentari. Em refereixo a La fibra sensible. El film parteix de la mort del pare de la directora, la Isabel. Una mort causada per un càncer molt agressiu, el mesotelioma que va tenir en estat letàrgic durant molts anys fins que se li va presentar amb virulència. I el va matar. I quina en va ser la causa? Que de jove havia treballat a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès, només durant vuit mesos, fent d’aprenent; aleshores en Josep Andrés en tenia quinze, però amb aquells vuit mesos n’hi va haver prou perquè el mal se li arrapés al cos i se li acabés despertant molts anys més tard.
Un cas aïllat? En absolut. Si llegiu l’entrada que la Viquipèdia dedica o l’asbest, veureu que la causa de la mort d’en Josep, i la de tantes altres persones afectades al llarg dels anys, va ser l’amiant, l’asbest, un mineral que es troba a la terra i que a partir dels anys seixanta es va comercialitzar a l’estat espanyol amb el nom d’Uralita, unes construccions de fibrociment que han causat milers de morts. I que encara en causaran, per la resistència residual i latent de l’asbest, als països que ja n’han prohibit l’ús; en aquesta mateixa entrada de l’enciclopèdia en línia s’explica la llarga vida d’aquest mineral d’alta volatilitat, la qual cosa fa que en puguis inhalar les fibres invisibles un cop extretes del terra. No cal dir que als països on encara no s’ha prohibit l’ús del fibrociment, la mort per aquests casos seran abundants i persistents.
No és, insisteixo, una pel·lícula de ciència-ficció. És la crua realitat, que Isabel Andrés ens fa conèixer amb la duresa dels fets: els empresaris que van impulsar a Europa l’ús del fibrociment farcit d’asbest (a Bèlgica, a Itàlia, la Uralita de Cerdanyola…) han causat moltes morts. Però no se’n volen fer càrrec i fan servir els estratagemes del sistema per a deixar les víctimes sense protecció. Ho sabem: les lleis són una cosa; la justícia, una altra. En el transcurs de la pel·lícula veiem un seguit de personatges que són entrevistats, que expliquen les seves vivències, les seves lluites. I uns quants dels qui intervenen davant la càmera ara ja són morts, perquè les seqüeles de l’amiant són devastadores, i molt ràpides, un cop s’han manifestat.
Tinc la impressió que ens anem acostumant a les barbaritats, a les injustícies. Ep! Això no és pas una qüestió de dretes i d’esquerres. Mentre veia el documentari La fibra sensible, pensava que el sistema capitalista no és igualitari, pretén que els rics guanyin diners a costa dels pobres; ho podeu expressar d’altres maneres, però la cosa és aquesta. Però des d’una perspectiva humanitària, és insensat que el sistema no es faci càrrec dels seus errors. Si van fer servir un material que mata per a enriquir-se, haurien de destinar una part de les seves riqueses a compensar les seves maquinacions perverses. I la democràcia (la política, la jurisprudència, la policia…), els hi hauria d’obligar. O no?… Sí, teniu raó, m’he equivocat: sí que és una cosa de dretes i d’esquerres. I tant!
Imatge extreta del documentari ‘La fibra sensible’.
Un comentari final sobre la pel·lícula. Isabel Andrés construeix una pel·lícula en primera persona. No se n’amaga. No fa veure, com els documentaris no, que fan servir veus en off professionals, que el coneixement que divulga és científic. La Isabel ens parla des de bon començament. Necessita explicar-nos –explicar-se– per què el seu pare va morir tan precipitadament just quan gaudia de la seva jubilació. Es pregunta i ens pregunta per què aquells vuit mesos en què Josep Andrés, de jove, va fer d’aprenent a la fàbrica Uralita el van condemnar amb un destí fatal, talment com si fos una tragèdia grega on el protagonista, faci el que faci, sap que acabarà amb la condemnació.
De vegades, la literatura del jo, en aquest cas, el cinema del jo, m’afarta. Moltes vegades parteix d’una premissa del tot egòtica: a l’artista li ha passat una cosa. I ell pensa que, encara que aquella cosa no és original (fixeu-vos en la infinitud de poemes d’amor que s’han escrit al llarg de la història), en sabrà treure profit, sense distanciament, sense modèstia. Vaig tenir la sensació que la Isabel abusava d’aquest to tan personal, que sortia massa en pantalla, en tants plans de recurs, en tants contraplans. Passats els dies m’he qüestionat a mi mateix i he entrat en un debat personal. Potser la força de la pel·lícula rau, precisament, en aquesta inviolable vocació d’explicar el seu drama, la mort del pare, i, a partir d’aquí, anar estenent la xarxa a tot un seguit de personatges (no us perdeu la serenor indignada de la dona i l’home italians que lluiten contra la injustícia) que et van clavant a la cadira, que et deixen sense alè.
De fet, a la seva pel·lícula anterior, Generació Pegaso, ja usava aquest to personal; una mica més distant, però. Allà també hi surt el seu pare i tots els seus companys de la fàbrica Pegaso amb qui van mobilitzar-se en temps de lluites obreres i de reivindicacions democràtiques. Allà, Josep Andrés parla de les seves vivències d’aquell moment. Poc es podia pensar, ni els espectadors tampoc, que anys després seria el protagonista absent de la crònica d’un assassinat empresarial. Una crònica cinematogràfica que malda per fer justícia. Quina missió tan digna per a l’art.
