Avui, 27 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Darreres hores per a aconseguir la difícil unanimitat perquè el català sigui llengua oficial a la UE
• Pressupost, manca de concreció i inestabilitat laboral: els recels dels educadors socials sobre la nova DGAIA 
• La DGPPIA: un joc de tafurs amb la DGAIA I Editorial de Vicent Partal 
• David Torrents: “Per què, com a ciutadà europeu, tinc menys dret de saber la veritat?”
• Això del mocador I Mail obert de Marta Rojals 
• Tot recordant l’Ovidi per la Vila de Gràcia I Mail obert de Martí Estruch
• Empeses per Trump, Europa i Hong Kong s’aboquen a atreure els investigadors exiliats de Harvard 
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats I Article de Mireia Ginesta
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera I Article de Raquel Ortells i Andreu Rico 
• Grabu, el músic i productor de vint-i-tres anys amb qui tots els artistes del país volen tocar 
• Ilham Ahmed: “L’acord entre les SDF i Damasc va salvar els sirians d’una nova guerra civil”
• Encara ens queden 1.300 dies de Trump! I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’incident de Liverpool recorda el que va passar al camp de l’Espanyol ara fa dues setmanes, quan una dona va atropellar diversos seguidors de l’equip blanc-i-blau.

Encara no són clares les causes de l’atropellament de Liverpool, però diversos vídeos mostren una situació amb certs paral·lelismes amb els fets del dia del partit entre el RCD Espanyol i el FC Barcelona.

En tots dos casos, un cotxe entra en una zona on no hauria de ser-hi, sembla que és increpat i colpejat per alguns seguidors, es genera una situació de tensió i el conductor reacciona de la pitjor manera: perd el control del vehicle o embesteix la gent que té al davant.

En el cas de l’Espanyol, hi va haver disset ferits, entre els quals un home de 41 anys que va estar uns quants dies en estat greu. A Liverpool, han estat hospitalitzades 27 persones, quatre de les quals en estat greu.

La policia anglesa ha informat aquesta matinada que vint-i-set persones han estat hospitalitzades, quatre de les quals en estat greu, arran de l’atropellament d’un cotxe contra persones que participaven en la celebració del títol de lliga del Liverpool FC.

Segons que ha dit la policia, el conductor ha estat detingut. És un home que ha estat definit com a blanc, britànic, de l’àrea de Liverpool i de cinquanta-tres anys. Per ara, no s’ha indicat cap motivació per l’acció, però la policia ha descartat completament que tingui cap rerefons polític i ha anunciat que no cerca cap més persona en relació amb aquest incident.

El vehicle ha envestit la multitud que assistia a la parada de celebració del títol i s’ha aturat poc després. Els agents han detingut el conductor immediatament, tot i que amb algunes dificultats, perquè una part dels assistents volia agredir-lo. “Hem rebut l’avís poc després de les 18.00 hores del dilluns 26 de maig per l’impacte d’un cotxe contra diversos vianants al carrer Water”, ha indicat la policia de Merseyside, que ha acordonat la zona de seguida.

La consellera Mònica Martínez Bravo ha descobert la fórmula màgica per a resoldre qualsevol escàndol administratiu: l’alquímia de les sigles. La polèmica Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) ha mort –oficialment, si més no– per renàixer de seguida com a Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA). Que, diguem-ho tot, fa més angúnia de pronunciar aquesta sopa de lletres que no pas de llegir els balanços comptables de l’antiga direcció.

És el truc del tafur, administrativament perfeccionat: agafem les tres cartes que molesten –corrupció, negligència i opacitat–, les barregem amb una mica de retòrica preventiva, afegim una P més a la sigla i, vet ací: el problema ha desaparegut. Com si els escàndols fossen una qüestió de nomenclatura i no de gestió. Com si les barrabassades les esborràs una placa nova a la porta del mateix indret.

La consellera assegura que això no és cap pla exprés ni improvisat, sinó el fruit d’una “llarga reflexió de mesos”. Però, casualment, aquesta reflexió tan profunda ha coincidit amb el descobriment que una menor de tretze anys tutelada va ser prostituïda per una xarxa de pederastes mentre restava sota la “protecció” de l’ens. I, veges quina cosa!, resulta que quan fa quatre mesos la Sindicatura de Comptes va reclamar al parlament accions immediates contra la DGAIA, PSC, ERC i Comuns van votar-hi en contra –en contra de la reforma urgent que ara diuen que fa mesos que pensen. Què voleu que us diga: les reflexions profundes del govern tenen un ritme temporal un pèl difícil d’explicar.

És molt bo que la reforma mantinga Josep Muñoz com a director general. És a dir, l’home que dirigeix la DGAIA dilluns dirigirà la DGPPIA dimarts. La gent serà la mateixa, les taules les mateixes, els ordinadors els mateixos, les empreses contractades les mateixes, els contractes els mateixos, el compte bancari el mateix… És com si el capità del Titanic, després del naufragi, ens digués: “Ara el vaixell es dirà Titaniccc i jo continuaré al comandament, però tots tranquils que aquesta vegada posarem més focus en la prevenció dels icebergs.”

La part millor de tot plegat –o això em sembla a mi– és la nova distribució de competències. Perquè resulta que la DGPPIA ja no s’ocuparà ni de la contractació ni de les prestacions del servei. És a dir, li lleven precisament les funcions que originaven la corrupció i l’opacitat. Vaja, com si a un lladre li diguéssem: “Mira, tu continua essent el vigilant del banc, però ja no et deixarem tocar els diners.”

El PSC ja ha qualificat la decisió de valenta. I la veritat és que tenen raó: cal ser molt valent per a pensar que els ciutadans som tan beneits que no ens adonarem que fan el joc del tafur amb la protecció dels menors. Cal ser molt optimista per a pensar que ens passarà per alt la jugada mantenint els mateixos responsables, amb el mateix pressupost inflat, i pretenent fer creure que això és una “transformació integral”. Sobretot perquè, mentrestant –espere que siga així– la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges i l’Oficina Antifrau continuaran investigant les irregularitats de la DGAIA. I les responsabilitats dels partits que han estat al capdavant tots aquests anys i han permès –o han propiciat– els fets que han originat la indignació.

La DGPPIA naixerà el 3 de juny. I el dia 4, seguint la pràctica inaugurada ara, ja podrien començar a preparar el nom de l’organisme successor. Suggeresc –posats a prendre’ns-ho amb una mica d’humor, tot plegat–  DGPPPPIAA: Direcció General de Prevenció, Protecció, Promoció, Perseverança i Innovació en l’Atenció a l’Adolescència. Que si hem de jugar al tafur, si més no fem que la sigla coste cada vegada més de pronunciar…

 

PS1. Vuit anys després dels atemptats del 17-A encara hi ha fils pendents de ser estirats. La setmana passada es va presentar l’Associació 17-A: Volem Saber la Veritat. I per això Oriol Bäbler ha parlat amb el vice-president de l’entitat, David Torrents, mosso en excedència: “Per què, com a ciutadà europeu, tinc menys dret de saber la veritat?”.

PS2. Arnau Grabolosa, conegut artísticament per Grabu, és músic i compositor. A tan sols vint-i-tres anys, ja s’ha fet un lloc dins la indústria musical catalana i es pot dir que tothom vol tocar amb ell. Emma Granyer ens el presenta en aquest reportatge: “Grabu, el músic i productor de vint-i-tres anys amb qui tots els artistes del país volen tocar”.

PS3. Falten pocs dies per a complir-se els set mesos de la gota freda i a VilaWeb continuem publicant articles de científics del nostre país per a anar més enllà de la informació quotidiana i mirar d’entendre millor les conseqüències d’allò que va passar. Avui és el torn de Mireia Ginesta, investigadora postdoctoral al Climate Litigation Lab de la Universitat d’Oxford: “Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats”.

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui vital. Amb la desinformació que es difon tan fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts contra la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.

El barceloní carrer de Sostres és un lloc curiós on convocar algú un divendres a la tarda. Paral·lel a Verdi, s’enfila cap a la Salut amb un pendent important fins arribar a tocar del Parc Güell. Jo, que hi vaig caminant des de Lesseps, hi arribo esbufegant. Davant el 3 bis, ja s’hi acumula un bon grapat de gent. Als pisos de davant, una àvia obre una finestra i pregunta: sou aquí per l’Ovidi, oi? I afegeix tot seguit: era molt bona persona! I sí, som aquí per l’Ovidi, perquè malgrat la vida dura estarem de part dels bons fins al final. Ens han convocat Espai País Valencià i Escola Valenciana per commemorar els trenta anys de la seva mort, que ell va intentar disfressar com unes simples vacances.

La primera parada de la ruta és aquí, davant la casa on Ovidi Montllor va viure els darrers anys, des del 1976, quan va començar la seva carrera d’actor, fins el 1995, en què va sucumbir al càncer d’esòfag que feia un temps que ja li havia arrabassat la veu. Una placa de bronze fixada a la façana en recorda l’inquilí. És una placa oficial, de l’Ajuntament de Barcelona, col·locada el 2007 a petició dels grups teatrals Disbauxa i Lartatral, en representació de la comissió Recordant l’Ovidi. Albert Musons, conseller del districte de Gràcia pel PSC, va ajudar que la petició arribés a bon port. Una parella de veïns recorda que l’Ovidi era client habitual d’un bar que hi havia a la cantonada i que ja no existeix, el Burot.

Pau Benavent, periodista valencià establert a Barcelona, dóna la benvinguda als assistents i diu que aquesta ruta, que forma part de la vintena setmana cultural d’Espai País Valencià, neix amb voluntat de ser repetida cada any. Assenyala que l’Ovidi vivia a l’àtic i que les filles li han explicat que un dels trets característics del pis era que tenia la moqueta verda, i que el recorden assegut a una butaca, llegint i fumant. També li agradava molt tenir cura de les plantes que hi havia a la terrassa. Al Facebook de la primera filla de l’Ovidi, Helena, hi podem trobar aquest escrit en castellà en què el cantant parla del carrer i de la casa on vivia al periodista Arturo Tejerina, que havia estat veí seu a Madrid.

En un mapa literari que va publicar l’ajuntament, llegeixo que Neus Solsona, la parella de l’Ovidi durant els seus últims onze anys de vida, assegurava que durant les reformes que havien fet a casa, el cantant era tan respectuós amb els veïns que netejava cada dia de dalt a baix, pis per pis, la pols que es pogués haver acumulat a l’escala. A vegades hi ha detalls i anècdotes que defineixen un personatge. Després d’unes albaes a càrrec de Pura Mahiques, que ha vingut expressament del País Valencià, acompanyades de la música de les dolçaines i els tabalets, la comitiva es desplaça cap a les següents parades de la ruta, a l’avinguda del Coll del Portell 57, i al carrer del Congost 16, on l’Ovidi també havia viscut anteriorment durant períodes molt més breus.

Baixant cap a terrenys més planers de la Vila de Gràcia, on hi ha més turistes i més cupcakes, David Fernàndez me n’explica una altra, d’anècdota de l’Ovidi, que apareix al documentari de Vicent Tamarit contada per Raimon. Resulta que, a final dels anys seixanta, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra i Raimon van fer alguns recitals plegats, incloent-hi un de sonat al Palau de la Música Catalana. Una nit, a Alacant, arribaven ja de nit a la pensió on dormien i a l’hora de dir els noms a l’encarregat, Pi de la Serra i Raimon es van posar d’acord per fer una broma a l’Ovidi. El primer va dir que es deia Virgili i l’altre, Ciceró. Quan li va arribar el torn a l’Ovidi, va dir el seu nom real, però l’home de la pensió va saltar: i un be negre, Ovidi, que sou tots romans o què?

Continuem amb la nostra ruta, enmig d’un plugim que es quedarà en això, i arribem al Centre Artesà Tradicionàrius. Allà ens rep Lola Capdevila, vídua de Jordi Fàbregas, el fundador del CAT amb qui va compartir tota una vida de lluites clandestines, causes polítiques i culturals, i activisme a favor de la música tradicional. Capdevila ens explica que van conèixer l’Ovidi l’any 1972 i van compartir múltiples concerts i recitals. En recorda un que es deia “Sis hores de música progressiva”, on també va actuar Toti Soler, que també vivia a la Salut però encara no tocava amb l’Ovidi. D’aquest últim, diu que era auster, compromès, solidari, treballador, incòmode i coherent. És especialment emotiu el relat de com va viure el naixement de la segona filla de l’Ovidi, la Jana, nascuda l’any 1979, i com ella va mirar de distreure’l durant les hores d’espera a la Clínica del Pilar.

Fins i tot sense l’ajuda de la pólvora, els valencians es fan notar per allà on passen. La música que acompanya la comitiva no para de sonar i la gent que seu a les terrasses dels bars celebrant l’arribada del cap de setmana ens mira encuriosida. Quan arribem a la seu del districte, a la plaça de la Vila, la mirada dels dos policies municipals que vigilen la porta va més enllà de la curiositat. De seguida engeguen les emissores per informar del seguici d’esvalotadors. Però, com que els organitzadors han fet la feina com cal i han demanat els permisos escaients, no hi ha excusa per a tallar-nos el pas per arribar a la seu del veí ateneu independentista la Torna, on han penjat un retrat de l’Ovidi i una estelada a la porta per fer honor a l’ocasió.

L’Ovidi no va posar mai els peus a la Torna, ni al carrer de Goya on és ara ni a cap dels espais que havia ocupat anteriorment, perquè aquest ateneu popular va obrir un any després de la seva mort. Però La Torna simbolitza a la perfecció la generació de joves que, malgrat no haver conegut en vida l’Ovidi, n’han preservat la memòria fins als nostres dies. Aquesta memòria que és el millor antídot contra els legisladors de l’oblit, del silenci i del garrot, per dir-ho amb paraules de David Fernàndez, que adreça unes paraules als assistents. A la Torna es va gestar, l’any 2006 i en connivència amb Propaganda pel Fet i la Directa, un dels homenatges populars més emblemàtics que s’han fet al d’Alcoi, quan els de les samarretes vermelles van assaltar el Palau de la Música per omplir-lo de feres ferotges en una nit que va durar anys.

Fa temps, Joan de Sagarra va escriure a El País que Gràcia no havia oblidat mai Ovidi Montllor. Però és tot un país que el recorda i li ret homenatge. És la millor venjança contra els qui van maldar per silenciar-lo quan era viu. Contra els qui no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català, que com ens apuntava l’Ovidi són la mateixa gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi. A més, són molts els músics que han versionat cançons seves. Els vilafranquins Inadaptats van ser dels primers, i avui el cantant Àlex Vendrell és un dels qui s’ha aplegat davant la Torna. A més, més enllà de l’Ovidi, la música del País Valencià sempre ens acompanya. Som a 23 de maig, un dia després d’un gran concert d’Auxili a la sala Paral·lel 62 i just el dia abans de l’apoteòsic concert de comiat dels Smoking Souls a la Sala Apolo. La música perdura i hi ha balls que no s’acaben mai.

 

Ja dic d’entrada que l’escriptora Najat el Hachmi em va fer canviar la idea que tenia sobre el hijab, l’única modalitat de vel que em generava dubtes. Al seu assaig Sempre han parlat per nosaltres mira de fer-nos entendre que el mocador no és cap símbol religiós, sinó una marca de submissió al patriarcat, i ja em va quadrar tot. No m’han arribat a convèncer tant les feministes musulmanes que el defensen com un element d’empoderament –“jo trio què vull que vegis del meu cos”–; és allò que un cop t’has posat les ulleres de veure-hi clar, costa més de tornar a la foscor d’abans. Però això no vol dir que doni la meua opinió per tancada: sempre som a temps d’aprendre’n més, de tindre les orelles obertes a més veus autoritzades.

En tot cas, partim de la base que és un debat que s’ha d’abordar des del feminisme i no a l’arrossec de la dreta xenòfoba i la seua propaganda. Aquesta dreta en puixança que s’aprofita del discurs d’El Hachmi, que el descontextualitza de la crítica feminista, que l’instrumentalitza per tal de disfressar la islamofòbia habitual amb una pretesa defensa dels drets de les dones. Curiosament, les mateixes dones que en una altra hora no dubten a qualificar-les de conilles que no paren de parir, d’ocioses xucladores d’ajudes públiques, de submises sense criteri rere l’ombra dels seus amos marits. Si cedim a l’engany, encara podríem donar gràcies al mocador, que fa que de tant en tant les considerin ciutadanes de ple dret.

El Hachmi ho assenyalava aquests dies als periodistes: “Per què feu més cas a la Sílvia Orriols que a totes les que hem parlat abans des de l’experiència i des del coneixement de la realitat?” En efecte, ara correm-hi tots a entrevistar-les, les alliberades i les embolicades, a interessar-nos per les seues veus, però abans de la irrupció xenòfoba al parlament amb prou feines els dispensàvem una curiositat antropològica. Una vegada més, l’actualitat va amb la llengua a fora darrere l’agenda de l’extrema dreta, alegre i publicitària, perquè l’odi no compromet a res. I és clar, la reacció reflexa de l’esquerra és l’oposició immediata, automàtica, urgent, perquè és la resposta que costa menys.

L’esquerra és lenta, perquè la transformació que reclama té la facilitat de maniobra d’un transatlàntic. Però aquesta incapacitat no ha de ser excusa per donar l’esquena a les dissidents del mocador que ens ho demanen, i ens ho demanen ara. Perquè a les dones d’esquerra i de cultura cristiana ens han criat igualment per a respondre als estereotips corresponents; perquè sabem fins a quin punt els nostres cossos també són objecte de control social de manera tàcita, des que naixem fins que hi donem el nostre suposat consentiment; perquè som conscients que desafiar el patriarcat també es pot pagar amb la vida en una democràcia que vol ser igualitària. El que mata no és una cabellera a la vista o una minifaldilla, és el patriarcat encarnat en totes les formes que pot. Perquè el patriarcat és com l’aigua, que sempre troba el camí. Segons el moment i el lloc, hom parla de feminicidis, d’assassinades per violència domèstica o de víctimes de crims d’honor; i tan morta és qui la maten “perquè era meua” com perquè no es va posar el mocador.

Justament, els qui posen el mocador al cim de l’opressió indumentària s’aferren a l’argument que hi ha països on et poden matar per no portar-lo; que a occident no tenim cap policia de la moral que ens faci detindre, fuetejar o empresonar perquè no portem shorts estranguladors o sostenidors amb push-up, ergo, qui tria de comprimir-se el cos d’aital manera ho fa des de la llibertat individual, en un entorn de laboratori aïllat de pressions estètiques i socials. Els qui formem part d’algun grup històricament oprimit no hauríem de caure en aquestes fal·làcies jerarquitzadores: els parlants de català, per exemple, com moltes dones de les dites emancipades, també ens hem de sentir a dir que no ens podem queixar d’oprimits per la raó que a Catalunya Nord o a l’Afganistan, respectivament, estan pitjor. I ens ho hem de sentir dir de part d’una esquerra determinada, com també hi ha una determinada esquerra que defensa el hijab com una expressió de llibertat de les nostres conciutadanes musulmanes per decidir sobre el propi cos.

“Decidir sobre el propi cos”, ai, em pixo. Doncs ja he arribat al punt de dir que estic tan a favor de prohibir el hijab a les escoles com de prohibir-hi les ungles de gel de dos dits, els shorts que se’t fiquen al cul quan seus i qualsevol altra nosa sexualitzadora que pugui dificultar les noies de seguir la classe concentradament, amb comoditat física i mental. Perquè de mocadors no en sé més que el que m’imagino —el tel permanent sobre les orelles, la suorada que allarga l’estiu—, però d’altres disfresses de compressió, en tinc unes quantes dècades d’experiència, entre les que he viscut convençuda que eren una tria lliure meua i el descobriment dels pantalons de noi. En aquest sentit, puc mig entendre les musulmanes que afirmen que han trobat l’empoderament deixant de sexualitzar-se el cos: amb mocadors variats i la roba ampla i assegurant-se que, quan parlen, els miren la cara i prou.

Moltes dones que sostenen que porten el hijab per voluntat pròpia, o fins i tot el nicab i altres sacs, diuen que és la roba que han triat per explicar-se a elles mateixes, per explicar la seua identitat i també la seua manera de ser feministes. Ens demanen que no les responsabilitzem que hi hagi dones que no poden triar com elles, que no busquem justícia prohibint-los a unes el que resulta obligat en altres. I és aquí que em fan dubtar més quan dubto, perquè prou feina tinc jo amb el meu armari, els meus talons i les meues contradiccions.

“De debò es pensen que prohibint el vel s’acaba amb la discriminació envers la dona?”, demanava la presidenta de l’associació Rosa Sensat en una entrevista, i en això hi estic d’acord: la discriminació cap a les dones no s’acabarà prohibint el mocador, i tampoc prohibint la discriminació mateix, que figura que és l’objectiu darrere de totes les lleis que fem i mira encara com estem: d’una punta a l’altra de món, l’alternativa més allunyada de la submissió misògina és la llibertat d’escollir a quin patriarcat vols servir.

 

PS: Als oberts de ment que deveu haver arribat fins aquí, us recomano una sèrie britànica per a trencar estereotips: We Are Lady Parts –subtitulada en català a Filmin– sobre una colla de joves musulmanes britàniques que formen un grup de punk. Les personatges ofereixen tipus de “musulmanitats” per a triar i remenar, des de les més incòmodes fins a les que ens faran ballar el cap. Val la pena immergir-s’hi sense prejudicis, també sense esperar-ne més que una bona estona de desconnexió dels clàssics elencs rossos i blanquets. Un bonus track en masculí seria Ramy, a Prime, sobre un jove musulmà nord-americà de família egípcia en el seu periple per a lligar. No res, per qui vulgui veure per un forat uns quants dels 1.800 milions de musulmans que hi ha al món en modalitats que no pensem mai.

Vuit anys després dels atemptats del 17-A, encara hi ha fils pendents de ser estirats, víctimes desemparades i canvis latents que no s’executen. La setmana passada, es va presentar l’Associació 17-A: Volem Saber la Veritat, que agafa el relleu de l’antiga UAVAT i vol fer de paraigua per als afectats, esclarir incògnites i obrir processos per a sensibilitzar en l’àmbit educatiu i social. En parlem amb el vice-president de l’entitat, el mosso en excedència David Torrents.

—Per què heu creat l’associació vuit anys després dels atemptats?
—Hi ha dos motius. Un és molt bàsic. Les donacions que es feien fins ara a la pàgina web anaven directament al Javier Martínez, i la hisenda espanyola, a final d’any, li fotia unes hòsties que el deixava assegut. És a dir, de cada 100.000 euros que podíem rebre, per posar una xifra, 20.000 o 25.000 anaven a pagar imposts perquè anaven al seu nom. Per tant, per un tema pràctic, s’ha creat una associació sense ànim de lucre. I, en segon lloc, l’associació serveix per a tenir un paraigua, per a poder fer una sèrie d’activitats, de difusió i de defensa que, per a una persona individual, és molt més difícil, i amb una entitat es pot professionalitzar i és una mica més fàcil.

—“Volem saber la veritat”. Què voleu aclarir?
—A l’estat espanyol no s’ha investigat el 17 d’agost de 2017. És a dir, el judici de l’Audiència espanyola és sobre el 16 d’agost [l’explosió de la casa d’Alcanar], perquè un membre de la cèl·lula, Mohàmmed Houli, va sobreviure. No sabem què va passar judicialment tots aquells dies, tot i que l’Audiència mateixa s’esmena perquè, en uns altres casos de terrorisme, sobretot de la banda terrorista ETA, qualsevol membre de la cèl·lula o qualsevol acció que se’n derivés, fos abans, durant o després de l’atac, s’investigava.

—Amb els autors morts?
—Encara que els autors fossin morts. La jurisprudència deia que es podia investigar el 16, el 17 i el 18 d’agost, però això no s’ha fet. S’ha interromput i només s’ha investigat el 16 d’agost.

—I què voleu fer?
—Volem explicar tot això a la Unió Europea i a més països, on hi ha víctimes del 17-A i on es podria continuar investigant. Nosaltres hem exhaurit la via interna i també la del Tribunal Europeu de Drets Humans. Dit això, volem demanar una reconsideració [de l’arxivament de la demanda a Estrasburg] un cop acabi la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol, perquè va sorgint informació nova. Sobretot, volem és saber què va passar el 17 d’agost i com podem ajudar.

—Voleu obrir nous fronts judicials?
—Això ho porta en Jaume Alonso-Cuevillas. Es fa en uns altres estats, sobretot, a França, i mirarem d’obrir alguna via. Si tu ets una víctima francesa, l’estat francès et dóna molt més suport i acompanyament que no pas l’espanyol. Cal que hi hagi un mínim denominador comú a tota la Unió Europea, perquè el tractament no és igual. Com a entitat de nova creació, també volem saber què fan altres entitats de víctimes i mirar de coordinar-nos.

—Per què creieu que l’Audiència espanyola va acotar la investigació?
—Anys enrere, ens titllaven de conspiranoics i ara els podem dir que allò que denunciàvem ha acabat passant. Recordo perfectament anar a Ripoll el 18 d’agost i parlar amb el president de la comunitat musulmana on Es-Satti feia d’imam. I va dir, com ara ha sortit a la comissió, que la policia nacional preguntava específicament per Abdelbaki es-Satti i que això el preocupava. Tampoc no sabien que tenia antecedents penals i que havia estat investigat per delictes relacionats amb el terrorisme. Encara avui, als imams no se’ls demana el certificat de penals. És a dir, hi ha coses que a l’estat no han canviat en vuit anys. Per què jo, com a ciutadà europeu, tinc menys drets de saber la veritat o estic més indefens que un ciutadà belga, francès o alemany?

—A Bèlgica li van demanar els antecedents…
—Per què aquí no? Després ens lamentem de l’augment de l’extrema dreta o ens lamentem dels discursos racistes, però tampoc no hem fet res per a curar les ferides del 17 d’agost. Algú em pot dir què ha fet Catalunya o els governs catalans per a mirar d’explicar què va passar? Nosaltres ens constituïm com a entitat perquè en Javi pugui explicar la seva experiència a escoles o en barris determinats del país on hi ha joves que estan al límit de la radicalització. Ell no té res en contra dels musulmans, però vol explicar que algú en nom d’un déu va assassinar el seu fill. Per què no podem posar-hi el nostre granet de sorra?

—És possible arribar a tot arreu?
—Possiblement no. En la prèvia d’un atemptat, les forces i cossos de seguretat catalans fan una feina molt ben feta, però potser ens falta sensibilització a les persones. El PRODERAI, que és un projecte del Departament d’Interior que mira de buscar processos de radicalització i obtenir informació, està molt bé, però potser ens falta més proactivitat i sensibilització. El govern de la Generalitat no ha fet absolutament res, el govern espanyol, tampoc. En uns altres llocs, com ara França, les víctimes o pares de víctimes van a instituts a explicar les seves experiències i què es pot fer per a evitar tot això.

—Un dels objectius de l’associació és ajudar a millor els protocols d’atenció a les víctimes.
—Durant l’atemptat, les emergències del país van funcionar molt bé. Ara, quan en Javi tornava cap a Rubí, després que el seu fill hagués estat assassinat, anava tot sol. Va tornar tot sol a casa. No el va acompanyar ningú. Jo vaig treballar a la Rambla aquella nit, allà hi era tothom, i ell va marxar tot sol a casa.

—Va quedar atrapat en el dispositiu Gàbia…
—A la ronda litoral, tocant al Besòs. I es va trobar una grua que carregava la furgoneta de la Rambla. Quan parlem de canvis de protocols, parlem de coses com aquestes. Hi ha setze morts, dels quals molts no eren de Catalunya, ni de l’estat espanyol. La Generalitat hauria de fer més per a millorar l’atenció perquè el camí tortuós d’en Javi per a mirar de saber la veritat, però també mirar de sobreviure, no es repeteixi. Ell va estar de baixa mèdica, ara ha aconseguit feina, al cap de vuit anys. Gairebé vuit anys després, ha aconseguit de normalitzar la seva vida. Té una filla, la Mireia, que ha estudiat psicologia [també és la tresorera de l’associació], però en té una altra que és menor d’edat. Ella també era amb el seu germà i va veure com moria a la Rambla. Algú l’ha acompanyada?

—…
—Què costa tenir un agent que pugui seguir aquest nucli familiar i acompanyar-los amb el que calgui. La Direcció General d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme del Ministeri de l’Interior sí que va posar una psicòloga, però això dura un temps i són uns diners, i quan s’acaba aquesta partida, doncs, tu has de continuar amb la teva vida. Ostres, jo he vist tots els colors polítics, o gairebé tots, el 17 d’agost a la Rambla commemorant l’aniversari de l’assassinat de les víctimes, però on són els altres 364 dies? És quan més es necessiten les administracions, i no hi són.

—Com és que Catalunya no té una oficina d’atenció a les víctimes?
—El maig del 2022, a proposta de Jaume Alonso-Cuevillas, el parlament va aprovar una moció per unanimitat en què es demanaven recursos i la creació d’una oficina per a l’atenció de les víctimes del terrorisme i de les catàstrofes. Una cosa una mica més àmplia. Fa tres anys d’això i no en sabem res. Parlem d’una partida econòmica petita dins un dels departaments de la Generalitat. Seiem i parlem-ne. En Javi ha parlat amb consellers, presidents i ministres, i no hem avançat absolutament res.

—Però per què no s’ha avançat?
—O per manca d’interès o per manca de voluntat política. Parlem de setze morts d’un atemptat terrorista d’arrel gihadista. No té res a veure amb el context polític que hi havia l’estat espanyol amb la banda terrorista ETA. Els uns contra els altres i tirar-se els morts a sobre. Aquesta no és la voluntat ni d’en Javi ni de l’entitat. Parlem de recursos econòmics escassos per a atendre degudament aquestes persones. Hi ha molts departaments que ho podrien fer. Una unitat petita de dues persones, o tres o quatre, que fan trucades i un acompanyament. Mirar què necessiten, si tenen algun problema amb l’administració o algun problema personal.

—De fet, ni tan sols s’ha aclarit la xifra total de ferits i afectats…
—Parlem dels morts, però ho podríem fer dels ferits. Hi ha un garbuix sobre la xifra de víctimes ateses i ferides. Salut tenia una llista, que es va canalitzar als Mossos. A la instrucció que va fer l’Audiència Nacional, van aparèixer ferits i en van desaparèixer. I en la sentència, hi apareixen ferits que no eren a la instrucció i a qui no es va comunicar que eren en una resolució judicial. El garbuix és astronòmic. Evidentment, hi deu haver víctimes que volen oblidar voluntàriament els fets perquè són esfereïdors. Però què voldran fer la majoria d’aquestes víctimes? Nosaltres volem acompanyar-los en tot allò que calgui. I si s’han de canviar coses, que es faci.

—Com ara?
—Per exemple, la discussió que tenia Robert Manrique amb el Ministeri de l’Interior perquè s’allargués el termini legal per a localitzar i fer el reconeixement de la condició de víctima. Ara és només d’un any i, si tu no has fet res, no ets considerat una víctima. Hi ha molta gent que desconeix els seus drets. S’han de posar en quarantena tots aquests ferits, perquè l’administració de l’estat no vol que aquesta informació arribi. És un tema exclusivament monetari, de tant la peça. Com més peces hi hagi, més diners haurà de pagar l’estat. És tan trist com això.

—Abans heu esmentat el procés de sensibilització. En podeu donar més detalls?
—És un dels cavalls de batalla de l’entitat. Sensibilitzar, acompanyar i formar. La Mireia Martínez, que és psicòloga i màster de catàstrofes, vol ajudar i col·laborar amb psicòlegs. Aquesta formació i acompanyament no serà tan sols en l’àmbit educatiu i en barris determinats, sinó que mirarem d’anar una mica més enllà i tenir uns especialistes que, avui en dia, malauradament, no hi són. És una sort comptar amb l’expertesa de la Mireia i d’en Javi.

—També voleu arribar a les mesquites?
—Per què no? Aquesta sensibilització amb els imams i amb els presidents de les comunitats islàmiques, crec que s’ha de fer. Al nostre país, l’islam és molt plural i, per sort, és un islam que gairebé tot defensa els valors occidentals. Sobre aquella part petita que no ho fa, hem de ser-hi per explicar-ne les conseqüències.

—Abans heu comentat que no es demana els antecedents als imams.
—Encara no es fa. No és tan sols el certificat de penals. Si he estat condemnat per actes de terrorisme, això apareix al certificat, però si he estat investigat o bé he col·laborat amb serveis d’intel·ligència, això no surt enlloc. Aquesta transparència no existirà, evidentment, perquè els serveis d’intel·ligència no mostraran les cartes. Ara, de quants oratoris parlem a Catalunya? A l’estat deuen ser uns 1.500. Es poden fer passos per a saber qui dirigeix els discursos, qui és i com se’l contracta. I una altra cosa…

—Quina?
—També caldria fer-ho a les escoles alcoràniques, la majoria vinculades a oratoris, on van nens a aprendre l’Alcorà i l’àrab. Als professors que exerceixen en aquestes madrasses també se’ls haurien de demanar els antecedents, tal com passa amb la meva dona, que és mestra a l’escola pública. Hi hem de posar les eines.

—Hi ha zel entre cossos, encara, a l’hora de compartir informació?
—Això hi és, i sempre hi serà. La informació és poder. Moltes vegades, difícilment  la informació la traspassaràs en un altre servei d’informació, llevat que hi hagi algun procés de radicalització que estigui a punt de cometre una temptativa terrorista. Però, fa vuit anys, la informació no és que no es compartís, sinó que era inexistent. Els Mossos no formaven part del CITCO i no eren coneixedors de res.

—Què us va semblar la publicació a l’ABC del perfil d’Es-Satti com a confident del CNI?
—L’estat va fer la filtració al diari ABC, que és adepte al règim i molt ben connectat, amb la intenció de torpedinar la demanda al Tribunal Europeu dels Drets Humans. És a dir, al cap d’uns quants dies, el TEDH va arxivar el cas. Els que ens deien conspiranoics… L’actor intel·lectual del 17-A, com a radicalitzador de la cèl·lula, era una persona que va ser investigada en l’operació Chacal a Vilanova i la Geltrú, on compartia habitació amb un terrorista que es va immolar a Nasiriya (Irac). També tenia vincles amb l’11-M i amb una persona relacionada amb els atemptats de Casablanca del 2003. Es-Satti estava connectat amb això.

—…
—No hem de ser pas gaire intel·ligents per a entendre que aquesta persona tenia vincles amb els serveis secrets i feia traspàs d’informació cap al CNI. A poc a poc, n’hem sabut més detalls. Que li van donar un telèfon, segons que va dir Sanz Roldán, i que feia de col·laborador, confident. Va fer joc doble o triple amb l’estat espanyol, els serveis secrets marroquins i més cossos de seguretat? Això no ho sabem. Deia la veritat? Es va radicalitzar mentre passava informació? No ho sabem i forma part d’això que volem saber. A nosaltres ningú no ens ha pogut demostrar que Es-Satti és mort. Això no vol dir que sigui viu, però judicialment no se n’ha pogut demostrar la mort. Doncs mirem de saber realment què va passar. L’altre dia, a la comissió d’investigació, la companya dels TEDAX…

—Va dir que un veí francès li havia comentat que una furgoneta blanca havia abandonat la urbanització d’Alcanar després de la primera explosió.
—És una de les coses que durant el judici el jutge Guevara no va voler tocar. Jaume Alonso-Cuevillas quan parlava d’aquesta furgoneta i de la persona misteriosa que la portava, que va desaparèixer, tancava totes les portes. No ens van deixar aportar una sèrie de proves. Una TEDAX dels Mossos, a respostes d’un dels partits que ens titlla de conspiranoics…

—El diputat del PP Santi Rodríguez.
—S’ha demostrat que si ells tenen ganes de fer la feina, també s’hi posen. La mossa ho va dir com si res, però això per què no es va investigar? En un atemptat terrorista… Una furgoneta abandona el lloc i apareix a la Ràpita. Per què no s’investiga? Hi ha coses que haurien pogut anar una miqueta més enllà. Això de la furgoneta no ho diem nosaltres. Ho diu una mossa. Curiosament, el veí no ha assistit a la comissió d’investigació.

—La comissió ha servit de res o teniu la sensació que ha servit perquè alguns partits es llancin els plats pel cap?
—S’han llançat els plats pel cap quan hi ha anat algun dirigent del PP. Hi ha hagut retrets amb el PSOE i algun altre partit polític. Ara, vaig acompanyar el Javi el dia que va comparèixer i tots els partits, inclosos PP i Vox, van romandre en un silenci absolut. Fins i tot, quan es va acabar, hi van parlar. Crec que va servir, si més no, per a sensibilitzar una part de l’arc parlamentari espanyol que alguna cosa no s’ha fet bé, sobretot en l’acompanyament. Dit això, quan es parla de la veritat és quan tothom té la seva opinió, però aquest acompanyament de les víctimes no hi ha estat.

—Va remoure res la compareixença d’en Javier?
—La Direcció General de Protecció a les Víctimes del Terrorisme s’ha posat en contacte amb ell i la directora, Montserrat Torija, ha vingut aquí per parlar amb ell. Fins ara tenien una relació més o menys fluida, és a dir, algun dia se’n recordaven d’en Javi, però és veritat que ara el PSOE l’ha activat.

—A la comissió també ha reaparegut Enric Hernández, que manté la versió sobre la famosa nota de la CIA.
—Durant molts anys ha estat protegit per part del govern espanyol del PSOE i es permet el luxe de continuar dient aquestes ximpleries, per no dir una altra cosa. Tots hem vist que, després del 17-A i de l’1-O, molts mitjans de comunicació han venut les notícies falses de l’estat. Parlem del cas de les detingudes el 23 de setembre o tota l’operació que vam viure els Mossos, el 26 d’octubre de 2017 a la incineradora de Sant Adrià del Besòs. Ho vaig viure en primera persona i és de les coses més surrealistes que he vist mai. La policia espanyola encanonant-nos… I d’allà van començar a sortir parides i beneiteries, com ara que hi anàvem a destruir proves de l’atemptat i que els Mossos feien espionatge polític. Enric Hernández forma part d’aquesta operació Catalunya mediàtica perquè l’operació Catalunya no només ha estat judicial i policial. També ha estat mediàtica i el PSOE l’ha aprofitada. I si no hagués estat pels 7 vots de Junts a la investidura, no hi hauria comissió del 17-A i el PSOE mantindria la seva posició. Ara, per circumstàncies polítiques, s’ha hagut de moure i suavitzar. Hernández va ser nomenat director d’Informatius de TVE, després el van fer fora, però ha anat de càrrec en càrrec perquè a algú li ha interessat mantenir-lo a sou.

—Personalment, com vau viure el 17-A?
—Els dies 17, 18, 19, 20 i 21, quan es va abatre Younes Abouyaaqoub, van ser els més intensos de la meva vida professional i personal. Ho vaig viure en primera persona, en un vehicle de la policia sense logotips, des de Barcelona a Tarragona, de Tarragona a Cambrils, de Cambrils a Ripoll, de Ripoll a Barcelona, de Barcelona a Vilanova, de Vilanova a Subirats… Cinc dies… Formaves part d’un tros de la història del país molt funest i molt desgraciat, l’atemptat terrorista. Però poder col·laborar per mirar de fer alguna cosa en aquells minuts, hores i dies, és un orgull que de totes maneres no voldria repetir mai, perquè això significaria que hi hauria hagut morts i ferits. El país va viure allò com una amenaça en contra de tots, però com un orgull dels seus servidors públics, que fan una feina que crec que és admirable.

El Departament de Drets Socials ha anunciat canvis importants en l’atenció als infants i adolescents. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) esdevindrà una nova direcció, que es dirà Direcció General de la Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA).

La consellera, Mònica Martínez Bravo, ha explicat que feia temps que el departament treballava per fer aquest canvi, i que s’havia accelerat arran de l’escàndol dels abusos sexuals a una menor tutelada i les irregularitats contractuals. Segons Martínez Bravo, la prevenció i la transparència tindran un paper clau en aquest nou model. Malgrat els canvis anunciats, els educadors socials hi expressen recels i assenyalen unes quantes qüestions coixes per manca de concreció.

Reclamen concretar el pla, el pressupost i l’equiparació salarial

El Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) diu que “la música sona bé”, però reclama que se’n concreti el pressupost, i que hi hagi més recursos sobretot per a l’atenció dels menors tutelats i un compromís ferm per a millorar les condicions laborals i l’equiparació salarial.

La Taula d’Entitats del Tercer Sector, la Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCat) i la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya coincideixen a assenyalar que cal anar més enllà de l’anunci de canvis estructurals i que cal posar els mitjans necessaris perquè es puguin dur a terme amb garanties. I el Col·lectiu d’Educadores i Educadors dels centres propis de la DGAIA (CEC), que agrupa 346 professionals del sector, reclama a Drets Socials que els tingui en compte per a refundar l’organisme i que, abans, revisi la situació actual i apliqui tota la normativa que afecta el sector.

La consellera Martínez Bravo, en la conferència de premsa d’ahir, va prometre que el govern destinaria tots els recursos possibles a la “refundació” de la DGAIA, però no va precisar cap pressupost. Solament va parlar d’una xifra: la contractació de vora tres-cents nous professionals, que s’incorporaran als serveis de la nova DGPPIA fins l’any 2027.

Marta Fité, secretària del CEESC, explica que han rebut amb bons ulls la reestructuració i la revisió dels protocols, que tot plegat vagi encarat a la prevenció i que contractin tres-cents professionals. De fet, són algunes de les reclamacions que havia fet el col·legi aquests darrers mesos. Així i tot, lamenta que la conselleria no els hagi tingut en compte durant la reestructuració i afegeix que tot és encara molt embrionari per a arribar a conclusions. “No ens han exposat cap pla de treball, no ens han parlat de temps. Hi ha voluntat de reforma, però veurem cap a on van”, assenyala.

A parer de Fité, l’aspecte més coix és com es desenvoluparà l’estabilitat laboral dels educadors socials, molts dels quals són contractats per les empreses del tercer sector. “Han anunciat millores en condicions laborals, una futura equiparació salarial. És una declaració d’intencions que no sabem cap a on anirà”, diu Fité. La secretària del CEESC està convençuda que l’equiparació té dos beneficis clau: el benestar dels professionals i l’estabilitat dels tutelats. Ara mateix, la feina és molt precaritzada i això desencadena una rotació constant de professionals. Amb la millora de les relacions laboral i l’equiparació salarial, l’estabilitat també pot contribuir al benestar dels menors. “Els nens necessiten que hi hagi una persona de referència constant, que no passin per cinc o sis educadors”, diu Fité. La consellera Martínez Bravo ha expressat la voluntat de millorar les condicions laborals dels professionals, però no ha detallat com es garantiria l’estabilitat dels equips. Un punt que, a parer del CEESC, és imprescindible per a garantir la qualitat del servei.

Sobre el pressupost, les entitats del tercer sector també critiquen la insuficiència de recursos prevists per a fer efectiva la reforma. Consideren que l’augment de personal i de mitjans tècnics proposat és un pas en la bona direcció, però no n’hi ha prou alhora si no es reforça el conjunt del sistema de drets socials. Reclamen una ampliació clara de les dotacions per a més direccions generals implicades, com la de Prestacions Socials i la de Provisió de Serveis, i una opció decidida pel reconeixement i la millora de les condicions laborals de les professionals del sector social.

“Aquesta reforma ha de ser el començament d’una transformació en profunditat del conjunt del sistema de drets socials amb la mateixa ambició, determinació i recursos que s’ha presentat avui per a la infància”, remarca el president de la Taula del Tercer Sector Social, Xavier Trabado. “Tots som sistema. Som partidaris de més coordinació i qualitat, però si volem avançar cap a aquest horitzó cal reforçar alhora tots aquests pilars del sistema públic, diu Ferran Rodríguez, president de FEPA – Xarxa d’Entitats per a l’Emancipació Juvenil.

La consellera Mònica Martínez Bravo amb Josep Muñoz Luque, director de la DGAIA, i la secretària d’Infància, Adolescència i Joventut, Teresa Llorens (fotografia: ACN).

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

Incompliments de la normativa vigent i fre de l’externalització

El CEC denuncia incompliments normatius i deficiències estructurals en el sistema de protecció a la infància gestionat pel Departament de Drets Socials. El col·lectiu reclama de ser escoltat en el procés de revisió de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i demana una revisió profunda de la situació actual abans d’impulsar canvis.

El col·lectiu alerta que hi ha nombrosos incompliments de la normativa vigent, inclosa la guia EQUAR, que estableix criteris de qualitat en atenció residencial com ara centres petits, urbans i d’ambient familiar. Alhora, s’exclamen que encara hi hagi macrocentres amb més de quaranta o cinquanta places, alguns compartint edifici i arribant a concentrar més de cent infants.

També assenyalen incompliments de les ràtios i dels perfils professionals exigits. Segons que expliquen, en centres tant públics com concertats no sempre es garanteix la presència d’educadors socials qualificats, que sovint són substituïts per uns altres perfils. El col·lectiu assegura que aquestes pràctiques contravenen la normativa vigent i minven la qualitat de l’atenció.

El CEC critica que la majoria dels recursos de la DGAIA s’hagin delegat o externalitzat en entitats del tercer sector. Posen d’exemple els Serveis d’Intervenció Socioeducativa (SIS), els centres residencials i pisos per a joves ex-tutelats, els centres Barnahus i la gestió de prestacions econòmiques mitjançant unions temporals d’entitats (UTE) dirigides per entitats del tercer sector. Sobre els recursos, també denuncien que en manquen d’específics per a atendre infants amb malalties mentals, trastorns de conducta, addiccions o situacions de risc com l’explotació sexual. L’oferta pública en aquest àmbit és, segons que afirmen, molt limitada i en molts casos ha estat reduïda. I els pocs centres que hi ha, sovint, són de titularitat privada.

Sobreocupació, condicions laborals i demanda de participar en la reformulació

Un altre element que el col·lectiu qualifica de “crònic” és la sobreocupació dels centres residencials, que fa que els infants siguin derivats al primer recurs disponible, sovint sense tenir-ne en compte la situació ni les necessitats. Assenyalen que aquesta manca d’adequació dificulta l’estabilitat vital dels menors, agreujada encara més per la manca d’atenció individualitzada, atesa l’absència de reforç de plantilles quan augmenta l’ocupació.

Quant a les condicions laborals, el col·lectiu lamenta que els equips treballin sovint en condicions de risc i amb escassos recursos materials i humans. Reclamen l’aplicació efectiva de les avaluacions de riscs psicosocials fets per Drets Socials i mesures per a garantir la seguretat, com ara protocols clars en cas d’agressions, o el reconeixement del col·lectiu com a autoritat pública.

El CEC s’afegeix a la demanda del col·legi i també reclama de participar activament com a grup d’interès en les meses tècniques i en processos de diagnosi sobre les necessitats dels centres. Alerten que si no es disposa dels equips de primera línia hi ha el perill de repetir errors estructurals del passat.

La nova direcció perd les competències econòmiques i contractuals

Un dels canvis més destacats és que la DGPPIA deixarà de gestionar la contractació i les prestacions amb entitats del tercer sector. D’ara endavant, les prestacions econòmiques les gestionarà la Direcció General de Prestacions Socials i la contractació de places anirà a càrrec de la Direcció General de Provisió de Serveis, que depèn de Drets Socials.

Entre més mesures, la consellera també ha anunciat un pla d’acció per a la millora de la qualitat residencial i l’impuls d’una oficina de control de la gestió, que ha de servir per a exigir transparència salarial amb entitats col·laboratives i crear canals per als alertadors de possibles deficiències.

La nova DGPPIA tindrà dues sots-direccions. Una serà de Protecció a la Infància i Adolescència Tutelada i Ex-tutelada i una altra, de Prevenció i Atenció a la Infància i Adolescència. A més de les noves subdireccions, s’impulsarà una unitat de seguiments d’incidències i revisió de protocols. La consellera també ha anunciat que s’impulsaria una nova oficina de control de la gestió.

Segons Drets Socials, fins ara el model ha estat massa centrat en l’atenció residencial. “No s’han destinat prou recursos a la prevenció i el retorn a la família”, ha dit la consellera. A part de la prevenció, també ha dit que les xarxes socials eren un nou desafiament, que el sistema no s’havia redimensionat, que els sistemes tecnològics eren obsolets i que hi havia manca de coordinació i de planificació. A més, Drets Socials ha impulsat una auditoria completa dels serveis i ha anunciat la creació d’una unitat específica per al seguiment d’incidències i millores de protocols centrada en els menors tutelats.

Ilham Ahmed és la representant de relacions exteriors de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES). És kurda de la ciutat d’Afrin (ocupada per Turquia del 2018 ençà). El 1990 va començar a lluitar per un sistema democràtic i pluralista a la regió. Avui representa l’AANES internacionalment i és una figura clau per a la Síria post-Assad. Va ser la copresidenta del Consell Executiu de Rojava, càrrec clau que li va permetre de supervisar la construcció d’institucions locals destinades a aconseguir l’autonomia administrativa en àrees controlades per les Forces Democràtiques Sirianes (SDF). A més, va ser membre del comitè executiu de la coalició Moviment per una Societat Democràtica (TEV-DEM). També va ocupar la copresidència del Consell Democràtic Sirià, l’ala política de les SDF que serveix d’òrgan legislatiu de Rojava.

Ahmed ha sabut construir relacions internacionals sòlides. Amb el temps s’ha reunit amb nombrosos responsables polítics i diplomàtics en capitals internacionals, com Washington i París, per demanar suport per als drets kurds i la preservació de la seguretat i l’estabilitat al nord de Síria. El desembre del 2018, després de l’amenaça de Turquia d’atacar Afrin i l’anunci del president nord-americà Donald Trump que els Estats Units retirarien les seves forces de les zones controlades pel Consell Democràtic Sirià, Ilham Ahmed va anar a París a demanar al govern francès més cooperació de les forces franceses estacionades a les zones controlades per les SDF. Després de les negociacions amb França, es va acordar que les forces franceses continuarien a Síria.

—Com valoreu la situació al nord i l’est de Síria d’ençà de la caiguda del règim fins ara?
—Mentre els sirians s’alegraven per la caiguda del règim del Baath, lamentablement ens enfrontàvem a grups armats de mercenaris de l’anomenat Exèrcit Nacional afiliat a Turquia. Hi hagué combats ferotges als eixos de la presa de Tishrin i del pont de Qarqozat. Els habitants d’Afrin que vivien als campaments de Chahba van ser desplaçats i es van cometre crims horribles contra ells. La resistència del nostre poble i dels seus fills a les forces militars va durar més de cent dies. L’objectiu d’aquest atac era crear caos i malestar i soscavar els èxits dels components del nord-est de Síria.

—En quin punt es troben les converses amb les autoritats de Damasc després de l’acord signat entre el comandant de les SDF, Mazloum Abdi, i el president sirià, Ahmad aix-Xarà?
—L’acord entre les SDF i Damasc va salvar Síria i els sirians d’una guerra civil que hauria tingut terribles conseqüències. És un acord històric i important, i actualment hi ha negociacions i diàlegs per acomplir els termes d’aquest acord. Treballem per assegurar-ne l’èxit.

—Quines són les dificultats o els envits que enfronta actualment l’AANES amb les autoritats de Damasc?
—Tot i haver-hi un consens internacional sobre l’acord, encara ens enfrontem a certs obstacles. Per una banda, l’estructura organitzativa del règim de Damasc i la forma de les faccions desplegades. Per una altra, la interferència externa, especialment de Turquia. Això dificulta una mica més la situació. Tot això fa que hi hagi un retard en l’aplicació de l’acord.

—És possible la pau amb Turquia?
—Hi ha una mena de treva i un cessament dels atacs turcs contra el nord-est de Síria, tenint com a mitjancer els Estats Units i altres amics. Hi ha una treva als eixos de la presa de Tishrin i Qaraqozat. El projecte del senyor Öcalan i la seva crida a la pau i a la democràcia van tenir un impacte positiu a la regió, i creiem en el diàleg per resoldre tots els problemes pendents amb totes les parts, fins i tot amb Turquia.

—La principal reivindicació dels partits kurds és la descentralització, especialment després de la conferència de la unitat kurda feta a la ciutat de Qamishli el 26 d’abril. Hi ha cap aprovació inicial per part de Damasc?
—Després d’unificar la posició kurda i la visió d’una solució dins el marc nacional sirià, lamentablement la resposta de Damasc no va ser positiva. Així i tot, en principi, esperem que les seves posicions millorin de resultes d’un consens internacional i nacional sobre la recerca de solucions integrals, democràtiques i pacífiques al problema sirià, inclòs el problema kurd a Síria. No hi ha més exigències ni condicions que el fet que els sirians s’asseguin en una taula i dibuixin el futur de Síria amb les pròpies mans.

—Per què encara no s’ha format la delegació kurda per enviar-la a Damasc, especialment després de la conferència d’unitat kurda?
—Es va treballant per formar-la.

—L’objectiu d’AANES és dividir Síria?
—Rojava té una cultura social pròpia i té les seves complicacions. A més, forma part de Síria. El nostre objectiu no és separar-nos del país, sinó mantenir-hi la nostra singularitat i protegir-la a la nova constitució. És igual si ho volen anomenar federalisme o confederalisme. El fet més important és la descentralització i mantenir el nostre autogovern regional.

—Com a líder destacada a la regió després de l’esclat de la guerra de Síria, com valoreu la situació de les dones a la regió i a Síria en general?
—Les dones al nord-est de Síria treballen juntament amb els homes a tots els camps, a una taxa del 50% o més en algunes àrees de la vida. Treballen per garantir que les dones sirianes també ocupin el seu lloc, i a Síria no hi podrà haver cap solució ni pau sense la participació real de les dones.

—Què significa la participació de les dones en la conferència del 26 d’abril?
—Les dones kurdes van lluitar i van oferir els seus màrtirs per la seva llibertat i la del seu poble. Per això és natural que participin en la conferència d’unitat kurda i en tot allò que concerneix el futur de la regió i de Síria.

—Hem vist com es buiden camps de desplaçats en algunes regions de Síria. Què passa amb els camps dels desplaçats d’Afrin i Sere Kaniye (ciutats ocupades per Turquia i faccions armades d’ençà del 2018 i el 2019)?
—Després de l’acord del 10 de març entre Damasc i les SDF, una de les clàusules va estipular el retorn de tots els desplaçats. En conseqüència, actualment treballem per garantir el retorn segur i voluntari dels desplaçats d’Afrin, Sere Kaniye, Gire Spi i de tots els desplaçats a les seves zones de residència originals. Esperem que tots tornin a casa.

—Us veurem aviat a Afrin?
—Espero estar amb el primer comboi que torni aviat a Afrin. És el meu dret natural.

—L’aprenentatge en la llengua materna continuarà a les àrees d’AANES?
—Certament, l’educació en la llengua materna és un dret bàsic per a tots nosaltres. És impossible que ens obliguin a aprendre o parlar en un altre idioma que no sigui el kurd.

—Creieu que la situació a les àrees d’AANES tornarà a ser com la d’abans del 2011?
—No espero, i no és possible tornar al període anterior al 2011, després de tots aquests sacrificis de la nostra gent i la defensa de la seva identitat i existència. Insistim a trobar solucions democràtiques a la crisi siriana, i els canvis polítics i militars que han tingut lloc a l’escena siriana i al món. L’única manera de construir un país democràtic és que tots els seus components es trobin representats a la nova constitució.

Avui, dimarts 27 de maig, es presentarà a Amposta el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. L’acte començarà a les 19.30 i es farà a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó (plaça del Castell, 13-15). Hi participaran l’autor i el director de VilaWeb, Vicent Partal. L’acte, que és d’accés lliure, s’organitza amb la col·laboració de l’ANC de les Terres de l’Ebre.

Tres dies d’agost és la crònica més acurada dels fets del 8 d’agost de l’any passat, quan el president Carles Puigdemont va tornar fugaçment de l’exili en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa. El llibre relata la tensió personal i política dels protagonistes durant aquells dies i, mitjançant l’aportació de testimonis excepcionals i protagonistes directes que han parlat per primera vegada dels fets, reconstrueix com es va preparar i fer l’operació d’entrada i sortida de Puigdemont.

Presentacions a Girona, València, Palma i Perpinyà

El dijous 29 de maig es farà la presentació del llibre a Girona, a les 19.00 a la plaça del Vi. Hi participarà, a més de l’autor, Lluís Llach, president de l’ANC, que en farà la presentació. L’acte, que és d’accés lliure, s’organitza amb la col·laboració de la llibreria les Voltes.

El dissabte, 7 de juny, hi haurà la presentació a València, a les 11.00 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. 

El dijous, 26 de juny, la presentació serà a Palma, a les 19.00 a Ca n’Alcover. 

També hi haurà una presentació del llibre al Casal de Perpinyà; us confirmarem aviat el dia i l’hora de l’acte. 

Tres dies d’agost és el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. Tots aquells que ho vulgueu us podeu subscriure als Llibres de VilaWeb i rebre tots els llibres a casa. També es pot comprar el llibre tot sol, a la Botiga de VilaWeb.

Vegeu el vídeo íntegre de la presentació del llibre al Teatre Poliorama de Barcelona, el proppassat 20 de maig:

Bloomberg · Alice Kantor, Samy Adghirni, Janet Lorin i Arne Delfs

Universitats d’Àsia i Europa confien que l’ofensiva del govern Trump contra Harvard els permeti de fer un pas de gegant en la lluita per a impedir la fugida de cervells de què tant s’han beneficiat els Estats Units aquestes darreres dècades.

El ministre de Cultura alemany, Wolfram Weimer, proposa a Bloomberg que Harvard estableixi un “campus a l’exili” a Alemanya. “Als estudiants de Harvard i de més universitats nord-americanes els dic: ‘Sou més que benvinguts a Alemanya'”, afegeix.

Les declaracions arriben quan la Universitat de Ciència i Tecnologia d’Hong Kong fa poc que ha llançat una invitació oberta als estudiants no nord-americans de Harvard, perquè continuïn els estudis a Hong Kong si Trump acaba complint la promesa d’impedir que es matriculin al centre.

Trump ha retallat milers de milions en fons per a la investigació científica, la salut pública i l’educació d’ençà que ha tornat a la presidència; també ha acomiadat desenes de milers de funcionaris del govern nord-americà que treballen en aquests àmbits i ha reduït els ajuts a la recerca científica al nivell més baix de dècades.

Prop de la meitat dels estudiants que cursen disciplines de ciències naturals i enginyeria a les universitats dels Estats Units són estrangers, i als professors no nord-americans els preocupa com més va més la possibilitat de convertir-se en el següent blanc de l’ofensiva del govern nord-americà contra l’educació universitària. Kseniia Petrova, una biòloga russa que treballa a la Facultat de Medicina de Harvard, fou detinguda a la frontera dels Estats Units aquest febrer per no haver declarat que duia embrions de granota a la duana; el cas sobre la seva deportació continua als tribunals. El mes següent, el congrés dels Estats Units exigí per carta a sis universitats que li facilitessin informació detallada sobre tots els seus estudiants xinesos, tot al·legant qüestions de seguretat nacional.

Els atacs del govern Trump s’han centrat, particularment, en universitats d’elit com ara Harvard, Columbia, Cornell i Princeton, que acusa de no haver fet prou per a protegir els estudiants jueus de l’onada de protestes pro-palestines als campus universitaris del país, començades poc després de l’esclat de la guerra de Gaza.

La Casa Blanca ha emprat l’antisemitisme –que les universitats reconeixen com una xacra que afecta els seus campus respectius– com a excusa per a dur a terme una campanya més àmplia de renovació de l’educació superior als Estats Units. L’objectiu del govern nord-americà és desmantellar les iniciatives de promoció de la diversitat (coneguda per les sigles DEI), i també aturar la suposada polarització ideològica d’unes institucions acadèmiques que acusa d’excessivament progressistes.

Cap universitat no ha estat més perjudicada pels atacs de Trump que Harvard, la més prestigiosa del país. El govern nord-americà ha retallat 2.600 milions de dòlars, pel cap baix, de la partida de finançament públic que la universitat rep anualment; també ha amenaçat de retirar-li la condició d’institució sense ànim de lucre i ha provat de castigar-la per haver-se negat a cedir a les exigències del president, que ha reclamat que Washington tingui veu i vot en la confecció del pla d’estudis del centre, com també en el procés de matriculació d’estudiants nous i de contractació de professors nous.

Després de dècades de veure com les universitats nord-americanes encapçalen la innovació tecnològica i científica, els països de tot el món es fixen ara en els experts per a provar d’atreure’ls. L’interès és mutu: un sondatge del març per la revista Nature revelà que tres quartes parts dels més de 1.600 investigadors nord-americans enquestats havien començat a considerar la possibilitat de cercar feina fora dels Estats Units.

Els països europeus, que aquests darrers mesos han anunciat nous paquets de finançament per a l’educació superior, despunten com l’opció més atractiva per a aquests experts descontents. A començament d’aquest mes, la UE anuncià una inversió de 500 milions d’euros per a impulsar l’atracció d’investigadors estrangers: França ha destinat una partida de 100 milions d’euros per a l’impuls de la investigació; Espanya ha destinat 45 milions d’euros addicionals a un programa de contractació d’acadèmics; i el Regne Unit té previst de presentar aviat un pla, de 50 milions de lliures, per a impulsar la investigació. Tot això s’afegeix a les iniciatives d’institucions d’Alemanya, Suècia, Àustria i més països per a atreure investigadors estrangers amb llocs de feina de nova creació, finançament especial i visats ràpids.

Les universitats europees afirmen haver rebut una allau de sol·licituds de feina d’acadèmics nord-americans. Però resta per veure si aquests sol·licitants decidiran finalment de fer el pas, atès que els salaris d’Europa solen ser més baixos que als Estats Units i els fons d’investigació, més reduïts. És per això que Antoine Petit, director de l’emblemàtic centre de recerca francès CNRS, rebaixa les expectatives.

“Parlem d’un grapat de persones –afirma–. Potser un parell de dotzenes, no pas més.”

L’obstacle més gran perquè els científics abandonin els Estats Units cap a uns altres països és, ras i curt, els diners. Les universitats nord-americanes tenen molts més recursos per a la investigació, i es poden permetre de pagar salaris més alts. Harvard compta amb una dotació econòmica de 53.000 milions de dòlars en recursos, i fins i tot les universitats menys riques de l’elit dels Estats Units tenen molts més recursos que les universitats no nord-americanes.

Fins i tot els investigadors d’alt nivell de França solen guanyar menys de 5.000 euros nets el mes, un sou molt inferior al que se sol oferir als Estats Units. Ho explica així Éric Berton, president de la Universitat d’Ais-Marsella, que fou una de les primeres institucions a publicar una convocatòria destinada a atreure científics residents als Estats Units. Berton diu que el seu centre ha rebut unes 300 sol·licituds per a una vintena de places, incloent-hi candidats associats a institucions prestigioses com la NASA, però assenyala que la majoria dels sol·licitants superen la cinquantena i que “ja han fet carrera”.

Els diners no són l’únic envit a què s’encaren les institucions europees a l’hora d’atreure acadèmics procedents dels EUA. Ho explica a Bloomberg un alt funcionari francès que no vol ser identificat, atesa la delicadesa de l’assumpte. Els becaris tenen poca tirada a desarrelar-se de les seves famílies i projectes d’investigació, i tampoc no és fàcil d’explicar als científics europeus que s’han de conformar amb salaris i pressuposts baixos mentre s’estén la catifa vermella als seus col·legues no europeus.

Per a pal·liar aquestes preocupacions, algunes institucions europees han insistit en la idea d’Europa com un continent amb un cost de vida comparativament més baix i una qualitat de vida comparativament més alta que no els Estats Units. La Molly, una científica nord-americana que opta a un lloc d’investigadora associada en una gran universitat francesa, diu que aquests arguments la convencen. La investigadora, que accedeix a parlar amb Bloomberg amb pseudònim perquè el seu procés de contractació continua en curs, explica que se li reduirien els ingressos a menys de 4.000 euros nets al mes –significativament per sota dels prop de 5.400 que cobra als EUA–, però que aquesta reducció es compensaria amb un cost de vida molt menor. “Encara que el salari, sobre el paper, sembli molt diferent, als EUA hi ha moltes coses que has de pagar de la teva butxaca”, diu.

Ari Altstedter ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La Policia de Merseyside ha informat de la detenció d’un home després d’un atropellament múltiple ocorregut durant la celebració de la victòria del Liverpool FC a la lliga anglesa. El vehicle ha atropellat afeccionats que estaven celebrant el títol de lliga a la ciutat.

El conductor, un home britànic que la policia ha definit com a “blanc” de cinquanta-tres anys, va aturar-se poc després de l’incident, sent detingut en el mateix moment. Segons ha explicat la policia, l’avís es va rebre poc després de les 18.00, informant de l’impacte d’un cotxe contra diversos vianants al carrer de Water. La zona ha estat acordonada immediatament.

En les imatges es veu molt clarament com el cotxe es mou intentant atropellar el màxim nombre de persones possibles.

El servei d’ambulàncies ha emès també un comunicat on informa que ha respost a l’incident, detallant que estan valorant la situació i treballant conjuntament amb altres serveis d’emergència. “La nostra prioritat és garantir que les persones afectades rebin l’atenció mèdica necessària tan aviat com sigui possible”, ha indicat el comunicat.

Mentrestant, milers d’afeccionats han omplert els carrers de Liverpool per celebrar el títol, amb un autobús dels jugadors recorrent les vies de la ciutat envoltat per una multitud entusiasta i banyada per bengales vermelles, el color del club.

El català tindrà demà una nova oportunitat de convertir-se en una nova llengua oficial de la Unió Europea. A les 10.30 començarà a Brussel·les la reunió que ho ha de decidir, i la reforma del reglament lingüístic serà el tercer punt que es tractarà. Ara bé, és molt probable que abans de començar la reunió ja se’n pugui saber alguna cosa, perquè és habitual que els representants dels governs europeus facin declaracions abans d’entrar a la sala. I ací, la unanimitat requerida per a aprovar l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec fa fàcil d’avançar el resultat final. Només que un dels governs s’hi oposi, la proposta no s’aprovarà i es deixarà per a més endavant.

Aquestes darreres setmanes, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, i també el president espanyol, Pedro Sánchez, ha mirat de negociar i intercanviar favors amb les capitals europees per a tòrcer les resistències expressades fins ara. A més dels països bàltics, que des del començament han dit que no els agradava la idea perquè no volien afavorir un precedent que animés les seves minories lingüístiques russòfones a demanar els mateixos drets, aquests darrers dies també han deixat veure reticències governs com l’italià o l’alemany. Avui, el ministre d’Afers estrangers espanyol, José Manuel Albares, ha rebut a Madrid el seu homòleg alemany, Johann Wadephul, i n’han parlat “de manera extensa”. Wadephul ha dit que s’enduia els arguments del govern espanyol i que en parlarien en el si del govern perquè demà pogués expressar la seva opinió.

Per tal de negar que hi pugui haver cap efecte crida amb uns altres idiomes europeus, la proposta estableix una sèrie de condicionants que, a la pràctica, només compleixen el català, l’èuscar i el gallec. Per exemple: que siguin idiomes europeus, que siguin constitucionalment oficials als estats membres i que es puguin fer servir a les corts estatals.

Per contra, el PP ha reconegut que havien pressionat els seus socis europeus en llocs de govern perquè fessin descarrilar l’oficialitat, una oficialitat que Sánchez necessita per aplanar la relació amb Junts pensant en l’agenda legislativa que vindrà. La ironia de tot plegat és que, segons que ha publicat l’ABC, dels quatre encarregats del PP a fer la traveta a l’oficialitat, dos són catalanoparlants –Dolors Montserrat, número dos del PP europeu, i Esteban González Pons, cap de la delegació europea del PP espanyol– i dos, parlants del gallec –el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, i el diplomàtic Ildefonso Castro, pes pesant en les relacions exteriors del PP. A banda, Vox ha dit que també feien “la seva part de la feina” perquè els seus socis europeus no avalessin l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec.

Espanya amenaça els bàltics de retirar-los suport militar si veten el català a la UE, segons el Financial Times

Per si no fos prou, tampoc no sembla gaire esperançador el fet que fonts diplomàtiques espanyoles hagin fet saber que el representant espanyol no seria Albares, sinó el seu número dos: el secretari d’estat per a la Unió Europea, Fernando Sampedro. No és estrany que l’interlocutor espanyol en aquesta mena de trobades sigui Sampedro, però la importància d’aquesta qüestió per al govern espanyol feia preveure la intervenció del màxim responsable de la diplomàcia espanyola. Que no hi sigui ha aixecat suspicàcies sobre les possibilitats d’èxit de la proposta.

Una implantació gradual

El setembre del 2023, Albares va mirar de convèncer els governs europeus que l’oficialitat no seria gaire trasbals tot modificant la proposta per tal que, inicialment, tan sols fos oficial el català, i deixant per a més endavant l’èuscar i el gallec. Ara, en canvi, Espanya ha tornat a canviar de parer i proposa que totes tres llengües siguin oficials alhora, però que l’entrada en vigor sigui gradual i reversible.

Segons que va publicar Europa Press, el document que es presentarà a la reunió de demà preveu que l’oficialitat de tots tres idiomes no tingui efectes jurídics fins que no comenci el 2027, i que llavors sigui una oficialitat a mitges: només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, i normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat.

L’oficialitat total no arribaria fins més endavant, a tot estirar, el 2031. Aquest marge es podria escurçar si calgués, però requeriria la unanimitat de tots els governs europeus. Aquesta nova proposta cerca de vèncer les reticències tècniques expressades per altres governs i, malgrat que seria una aplicació gradual, fonts del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol neguen que sigui una rebaixa. “Dimarts, Espanya durà al Consell d’Afers Generals l’adopció de l’oficialitat plena del català, l’èuscar i el gallec.”

Hi ha precedents d’idiomes que van haver d’esperar anys, entre que se’n va aprovar l’oficialitat i l’entrada en vigor efectiva. El maltès va ser declarat llengua oficial el 2004, i va haver d’esperar tres anys perquè les institucions europees traduïssin tot el seu corpus jurídic i fos considerada una llengua en el mateix pla d’igualtat que l’alemany, el francès o l’espanyol. I l’irlandès encara va haver d’esperar més: se’n va aprovar l’oficialitat el 2005, i no va ser fins el 2022 quan va entrar en vigor. En aquest cas, va pesar molt la poca estructura lingüística de l’irlandès, pràcticament sense traductors, cosa que no passa amb el català.

Els dubtes jurídics i econòmics

Més enllà de les reticències polítiques i els dubtes tècnics, en les negociacions per l’oficialitat del català també hi han pesat l’encaix jurídic i el cost que tindria. En el seu moment, Espanya ja va oferir a posar per escrit que assumiria el sobrecost que representaria traduir tot el corpus jurídic de la Unió Europea a tres idiomes més. En el seu moment, la Comissió Europea ho va quantificar en 44 milions d’euros per cada llengua, 132 en total. Val a dir que aquesta xifra es va plasmar en un informe preliminar a partir del cas de l’irlandès, i que l’informe definitiu i exhaustiu es farà si mai s’arriba a aprovar l’oficialitat. Tot i això, aquestes darreres setmanes alguns països han fet córrer els dubtes que tenen sobre la sostenibilitat en el temps d’aquest pagament, ja que, de fet, és una anomalia que el cost no s’inclogui al pressupost comú, com passa amb tots els idiomes. Què passaria si, mai, un govern del PP vol deixar de pagar el cost d’aquestes llengües?

D’una altra banda, algunes delegacions europees han posat en qüestió que el català, l’èuscar i el gallec puguin ser llengües oficials sense ser llengües originals dels tractats de la Unió Europea. De fet, aquest va ser l’argument per a refusar una semioficialitat el 2005. La darrera vegada que es va tractar l’oficialitat, el govern espanyol va defensar un document propi que donava arguments jurídics favorables a l’oficialitat, i afegia que la Unió Europea havia de respectar la identitat nacional dels estats membres, i que en el cas espanyol això incloïa la diversitat lingüística.

 

El president multimilionari ha fet allò que fins ara cap dels seus antecessors havia gosat. No ha dubtat a utilitzar la seva autoritat, que ell creu que és absoluta, per intentar de controlar directament l’economia. Fa uns dies, en una entrevista a la revista Time, va comparar el mercat dels Estats Units amb “els grans magatzems més grans de la història” i va dir que determinaria el preu d’entrada dels productes forans mitjançant aranzels. “En nom del poble nord-americà, sóc el propietari de la botiga, estableixo els preus i els dic: si volen comprar aquí, això és el que han de pagar.” No, no és Putin, ni Xi Jinping, és el president del país de les grans llibertats!

L’episodi de divendres passat és el penúltim dels que ens esperen. De bon matí, ja va amenaçar Apple amb un aranzel brutal del 25% si no traslladava la fabricació de l’iPhone als EUA, i posteriorment, va ampliar la seva amenaça a Samsung i més fabricants de telèfons. La setmana anterior, havia exigit a la cadena Walmart que absorbís, reduint-ne el marge, el cost dels seus aranzels per evitar pujades de preus per als consumidors, i va advertir a la seva xarxa Truth Social: “Estaré atent de què feu.”

I es veu que no en tenia prou, perquè es va adonar que les negociacions amb la UE anaven a un ritme més lent que no pas les que ha tancat amb el Regne Unit, per exemple, i va amenaçar d’imposar aranzels del 50% a tots els productes europeus. Una amenaça d’aquestes dimensions era inimaginable. Entre més coses, perquè cap producte europeu es podria vendre a les botigues dels EUA amb un sobrepreu del 50%. No podria competir. Fanfarronada de jugador de pòquer? Ja hi estem acostumats, a aquestes amenaces (hauríem d’estar-hi), però la realitat és que els mercats d’Europa es van enfonsar i van perdre un volum de capitalització borsària de 183.000 milions d’euros, que aviat és dit. Això, sí, després del canvi de rumb, avui han recuperat una part del que van perdre.

Divendres, van preguntar al president si l’amenaça de l’aranzel era una eina de pressió per a forçar un acord amb la UE, i la resposta va ser taxativa. “No cerquem un acord”, va dir. “Ja hem fixat l’acord. És al 50%.” I va afegir que no sabia si la UE podria fer res per a evitar-ho, tot i que es va obrir a un possible ajornament si les empreses europees es comprometien a traslladar la producció als Estats Units. “Ja veurem què passa. Però, de moment, l’aranzel comença l’1 de juny, i així serà.”

La situació real és que les negociacions entre la UE i els EUA havien de començar a l’abril, però malgrat les reiterades ofertes de Brussel·les i els diversos viatges a Washington del comissari Sefcovic, han avançat molt poc. Recordem que Trump havia establert inicialment l’anomenat “aranzel recíproc” del 20% a la majoria de les exportacions europees a l’abril, i al cap d’uns dies el va reduir al 10% (el llindar mínim imposat pels EUA a tots els països i que ja funciona), durant tres mesos, per permetre les negociacions. Mentrestant, ens han imposat un aranzel del 25% als automòbils i algunes peces, mentre investiguen diversos productes que, segons que diuen, podrien conduir a aranzels addicionals, com la fusta, els productes farmacèutics, els semiconductors, els minerals crítics i els camions.

Segons la Comissió Europea, hi ha en joc 549.000 milions d’euros de béns de la UE, l’equivalent al 97% de les exportacions als EUA, amb risc de veure’s afectats per les mesures dels EUA. La xifra no és cap broma. Els EUA van ser el principal soci exportador de la UE el 2024, i van representar el 20,6% de les exportacions, segons l’Eurostat. Els productes medicinals i farmacèutics van ser el sector amb més exportacions el 2024, seguits dels vehicles de motor i avions, amb les seves peces. Els tres països de la UE que més exporten als Estats Units són Alemanya –que va exportar béns per valor de 161.000 milions d’euros–, Irlanda –amb 72.000 milions–, i Itàlia –amb 65.000 milions. L’estat espanyol queda molt més enrere, amb 18.200 milions, i Catalunya, amb 4.300.

Durant el cap de setmana, Brussel·les ha fet avinent per als desmemoriats que ja té preparada una llista de productes nord-americans per a taxar, com a resposta immediata. Uns béns amb un valor total de 95.000 milions d’euros, que van des del Bourbon fins als avions. Aquesta llista s’afegeix als 21.000 milions de béns de les contramesures de la UE, que es van posar en resposta als aranzels americans del 25% sobre l’acer i l’alumini, mesures que s’havien suspès temporalment per facilitar les negociacions (tot i que les dels EUA continuen vigents).

I vet aquí que ahir, diumenge, Donald Trump va acceptar d’ajornar els aranzels del 50% i allargar les negociacions comercials, com a mínim, fins el 9 de juliol, tal com era previst abans de l’atzagaiada de divendres. Què havia fet canviar l’humor de Trump? Vés a saber què va ser, però, oficialment, la decisió es va prendre després d’haver parlat per telèfon amb Ursula von der Leyen, presidenta de l’executiu comunitari. En quaranta-vuit hores, la seva decisió havia tornat a fer girar 180 graus. “Ursula von der Leyen va dir que volia començar negociacions serioses. Vam tenir una conversa telefònica molt agradable.” Això és tot el que n’ha dit. Qui gosa fer previsions per a enguany?

Aquestes retirades després de les amenaces són tan freqüents, a hores d’ara, que els inversors les haurien de rebre de manera racional. Aleshores, per què els mercats continuen reaccionant amb força als anuncis inicials, com va passar divendres passat? Doncs perquè el risc hi és. No voldria ser a la pell d’un empresari exportador, on els EUA tinguin un pes important en les seves vendes a l’exterior. Ha d’estar amb l’ai al cor permanentment. I com llegia en una revista suïssa, encara ens queden mil tres-cents dies de Trump!

Malauradament, amb aquest personatge patim una època de presa de decisions erràtiques, on l’únic que ha aconseguit és que el preu de l’or s’hagi convertit en el gran guanyador dels seus primers cent dies de mandat, amb un augment de gairebé un 20%. En canvi, el dòlar ha caigut de més del 9% davant l’euro. Però, compte!, les preocupacions sobre els efectes dels augments dels aranzels també van arribant a l’economia real. La confiança dels consumidors nord-americans s’ha deteriorat aquests darrers quatre mesos, i l’índex de la Universitat de Michigan ha caigut del 29%, cosa que ha dut la popularitat de Donald Trump a un nivell que l’hauria de preocupar si fos capaç de veure més enllà del seu ego i de la tropa de groupies de què s’ha envoltat. El cas és que va tornar a caure la setmana passada, fins al 42%, coincidint amb el nivell més baix del seu nou mandat, segons la darrera enquesta de Reuters/Ipsos.

Aquesta tarda, Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, ha volgut posar una nota positiva, enmig de l’enrenou que ocasiona el president multimilionari dels EUA, i ha dit de Berlín estant que les polítiques econòmiques erràtiques dels EUA representaven una “gran oportunitat” per a reforçar el paper internacional de l’euro. Ara bé, segons ha dit, perquè l’euro esdevingui una alternativa creïble al dòlar, “la UE ha d’aprofundir en els seus mercats de capitals, reforçar el seu marc legal, desenvolupar les seves capacitats de defensa i fomentar l’ús de l’euro en el comerç internacional”. Jo hi estic d’acord, però no sé com pensa que es pot fer. Vet aquí el problema.

 

Hamàs ha acceptat una proposta per una treva de seixanta dies a Gaza, que inclou l’alliberament de deu ostatges israelians vius en dues fases i la repatriació de cadàvers, a canvi de l’alliberament de presoners palestins per part d’Israel. Segons fonts d’Al Jazeera, aquest acord s’hauria treballat a Doha entre representants de Hamas i Steve Witkoff, emissari especial dels Estats Units. Tanmateix, fonts a Reuters expliquen que Israel l’hauria rebutjat.

El pacte establiria que cinc ostatges israelians serien alliberats a l’inici de la treva i els altres cinc al cap de seixanta dies. La proposta s’havia transmès a Hamas a través de mediadors i que també incloïa la retirada parcial d’Israel de Gaza. A més de la llibertat dels ostatges vius, l’acord preveia la repatriació de cadàvers i l’alliberament de centenars de presoners palestins que compleixen llargues condemnes. Un alt càrrec israelià, citat per Reuters, ha desestimat l’anunci i ha dit que “cap govern responsable podria acceptar un acord com aquest”. Israel també ha volgut desvincular-se del document, assegurant que no es correspon amb cap proposta oficial nord-americana.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha difós un missatge a les xarxes socials en què diu que “espera poder oferir avenços” en relació amb la guerra contra Hamàs i l’alliberament dels ostatges, “avui mateix, i si no és avui, serà demà”. La seva oficina no n’ha fet cap comentari addicional.

Israel va reprendre l’ofensiva militar contra Gaza el 18 de març, després d’un període de treva acordat al gener. Dos dies després, Hamàs i altres faccions aliades van reprendre els llançaments de coets contra territori israelià.

Hamàs ha dit que està disposat a alliberar tots els ostatges que encara reté d’ençà dels atacs del 7 d’octubre a canvi d’una retirada total d’Israel de Gaza i una treva definitiva. Netanyahu, en canvi, insisteix que solament acceptarà una treva temporal si serveix per a recuperar ostatges i que la guerra no s’acabarà fins que Hamàs no sigui erradicat.

La policia d’Hongria ha prohibit una manifestació a Budapest contra la transfòbia i l’homofòbia convocada per cinc organitzacions de drets humans, que s’havia de fer l’1 de juny. Ho han justificat tot emparant-se en l’esmena aprovada el mes d’abril passat sobre la protecció de la infància.

“L’Estat restringeix arbitràriament i discriminatòriament un dels drets democràtics més fonamentals: el dret a la reunió pacífica i a la lliure expressió”, ha criticat en un comunicat una de les organitzacions responsables de la marxa, la Comissió Húngara d’Hèlsinki. “L’objectiu del Govern és silenciar les persones i les comunitats i permetre el discurs públic només sobre assumptes determinats pel Govern”, han afegit.

El mes d’abril, es va aprovar una esmena constitucional que reconeix que el dret dels nens a la seva protecció física, mental i moral preval sobre els altres drets fonamentals, incloent-hi el de reunió. L’esmena consagra també el binarisme de gènere, i suposa, per tant, un cop nou a la comunitat LGTBI després de restringir-se la difusió d’informació relacionada amb el col·lectiu als centres educatius.