Josep Casadevall (Girona, 1946) welcomes us to his office, located in the heart of Andorra la Vella. Few in the country know the workings of the European Court of Human Rights (ECHR) as well as he does. A former judge and vice-president of the court, he speaks with caution and precision, choosing his words carefully. We ask him to help us understand why several Catalan-related cases have recently been dismissed and what to expect from the court’s imminent ruling on the 1-O trial.

—How is it that the court has dismissed several cases related to the so-called Catalan dossier in such a short time?
—I believe these cases were submitted around the same time and were therefore resolved in close succession. I wouldn’t go so far as to speak of a “Catalan dossier” in the sense that they’d all receive the same treatment.

—Let’s look at them one by one. First, the ruling deeming inadmissible the case brought by Josep Costa and Eusebi Campdepadrós for breach of parliamentary immunity. You said it was disappointing. Why?
—Because they alleged a violation of Article 10 of the European Convention on Human Rights, which guarantees freedom of expression—one of the most protected rights. It’s a broad right, albeit with limits, and the court may at times rule that it doesn’t protect certain forms of expression, such as hate speech. But here we’re talking about parliamentarians speaking within a parliamentary chamber. I would almost go so far as to say they can say whatever they want—within reasonable bounds, of course. Freedom of expression must be protected as broadly as possible.

—Soon after, the ECHR dismissed the claim of the father of the child killed in the 17-A attack.
—I don’t understand it. I can’t understand how a single judge could brush aside such a case—a terrorist attack, people dead, a catastrophe.

—The judge said there was no appearance of a rights violation.
—Exactly. That was the sole justification.

—Is that unusual?
—Very. Maybe the court could have ultimately rejected the case, but it should have delved into the merits and provided a reasoned decision, which a single judge cannot issue. At the very least, a panel of three judges or a chamber of seven should have reviewed it.

—The lawyers in the 17-A case are preparing a request for reconsideration. Is that viable? Are there precedents?
—None that I know of. In principle, a single-judge decision is final and not subject to appeal, as the judge himself states in a few lines. That said, I’d still advise submitting a request, especially if, as I’ve heard, new documents are being declassified. That would mean evidence that couldn’t be submitted initially might now support the original allegations. Even if the request is denied, it’s worth trying—given the importance of the case.

—Another case dismissed recently was that of the pro-Catalan language education groups. The same single judge, from Austria, handled it. Why was it the same one?
—Because he’s the appointed single judge. Judges can’t handle cases against their own countries, so each year the president of the court assigns single judges for inadmissibility decisions. Spain is probably assigned this Austrian judge, possibly along with another.

—How are these assignments made? Based on language, perhaps?
—That might be a factor. In this case, the Austrian judge had taught in Spain and Latin America…

—So that’s the explanation.
—Indeed.

—Why does this single-judge system even exist for dismissing so many cases?
—Ultimately, because of pressure from the states themselves.

—Pressure from states on the court?
—Not in a strictly legal sense. But they do exert influence economically and politically. The Strasbourg Court exists because states allow it to. If they ever decide otherwise, it will cease to exist. Meanwhile, the court has developed significant case law, interpreting and expanding the Convention. But states have tried to limit this—to reduce complaints and avoid condemnations that may carry political or moral weight. One of the most recent amendments to the Convention added the principle of subsidiarity and the margin of appreciation for states.

—To limit the number of admissible cases.
—Exactly. The court receives 50,000 to 60,000 applications a year. Only 4% or 5% are admitted. Do they want to cut that to 3%? Two?

—Is that why they created the single-judge mechanism?
—Yes. But the single judge has little knowledge of the case file. It’s first reviewed by experienced legal officers called non-judicial rapporteurs, who assess whether the case holds up. They prepare a draft decision and send it to the judge.

—Does the judge assign the rapporteur?
—No. The judge receives the rapporteur’s proposal and can only sign or reject it.

—Who selects the rapporteur?
—It’s a jurist from the division assigned to the state in question. Spain’s cases are handled by the jurists in its division.

—What does “division” mean?
—Groups of countries and their assigned jurists. Spain might share a division with Portugal or Andorra, for example.

—So these rapporteurs—likely Spanish in Spain-related cases—play a critical role.
—Does the single judge read the whole file? One would hope so, but I have my doubts. They probably read a summary and the draft inadmissibility decision. They can sign or reject it. If they reject it, it goes to a three-judge panel or a chamber, which must give a reasoned ruling.

—What profile do these rapporteurs have?
—Usually, they’re Council of Europe officials with considerable experience.

—Could the Spanish nationality of rapporteurs lead to bias in dismissing Spanish cases?
—I see where you’re going, but you haven’t mentioned the national judge yet.

—Does the single judge consult the Spanish judge when deciding on admissibility?
—In principle, no. But in practice… I’d be surprised if the judge didn’t at least consult their Spanish colleague.

—In this case, that’s María Elósegui.
—Even if just to ask: “What’s this about? Seventeen dead, a van attack, an imam, possible links to the intelligence services…” It’s no minor issue. I dare say the Spanish judge was aware of this case. But beyond that, we’re speculating.

—All we know for certain is that the case was dismissed.
—Yes. The single judge could have admitted it—but didn’t.

—Can we infer anything about the future of the 1-O prisoners’ cases from these dismissals?
—I wouldn’t draw a connection. The claims and alleged violations differ. The Mesa members’ case focused on Article 10, whereas the prisoners’ cases involve Article 5 (liberty), 6 (fair trial), 8 (family life), and others.

—Does the amnesty, combined with pardons and repeal of sedition, invalidate the prisoners’ claims?
—I doubt it. Their status as victims remains. Even if the amnesty is applied, it doesn’t erase past violations—if they occurred. It might be considered a corrective measure, but doesn’t compensate for years already spent in prison. The court will have to assess this.

—Could the repeal of sedition or the amnesty be seen as reparation?
—Possibly. It might indicate that the state acknowledges some wrongdoing, which the court could interpret as partial redress. When the court finds a violation, it asks the state to take steps to repair it and prevent recurrence—though it rarely specifies how. Implementing legislative changes can be required.

—Who ensures that states comply with judgments?
—The Committee of Ministers of the Council of Europe. The court itself has no enforcement power.

—What can the Committee of Ministers do if a state fails to comply?
—They apply political pressure. At their periodic meetings, they ask: “Spain, you have eighteen pending rulings; France, you have twenty-five. What’s the status?” States provide updates—draft laws, pending budgets for compensation, etc. Most rulings are eventually enforced, barring very politically complex cases.

—Is it a matter of political and moral reputation?
—Exactly.

—In the 1-O prisoners’ cases, is a ruling more likely on procedural grounds—such as the lack of a legally assigned judge or doubts about impartiality?
—Possibly. These are valid grievances that have been raised.

—All of the plaintiffs also allege a violation of Article 18, concerning abuse of power by the state. Could that claim succeed?
—It’s rare. Only in very flagrant cases where the Convention is applied in a clearly negative way—for example, lawfare.

—If the court finds that they weren’t judged by a legally assigned judge, could that lead to retrial?
—The court can’t annul convictions. Spanish law allows for the possibility of reviewing final judgments following an ECHR condemnation, but it’s not automatic. The affected person must request it. It’s intended for cases where trials were not fair under Article 6.

—Given where the procedure stands, could we expect a ruling within months—possibly this year?
—It’s possible, but I can’t say for sure without knowing the procedural status. They may be in the judgment drafting phase.

—How does that phase unfold?
—It’s lengthy. Legal officers draft the initial text. There are preliminary deliberations and a provisional vote where judges express their views. Then comes the final vote. Dissenting judges can write separate opinions—either dissenting or concurring.

—Does the Spanish judge have much influence at this stage?
—Not anymore. Unlike in the single-judge stage, decisions now rest with a chamber of seven judges plus three substitutes. The case is already assigned to a legal team and likely has a designated rapporteur.

L’àrbitre Eder Mallo Fernández ha declarat avui per videoconferència al jutjat d’instrucció 4 de Tarragona, on ha assegurat que va sentir por i va témer per la seva integritat física després del partit de tornada de la final del play-off d’ascens a Segona Divisió entre el Nàstic i el Màlaga, disputat el 22 de juny del 2023 al Nou Estadi de Tarragona. La declaració s’emmarca en la querella presentada pel Nàstic per presumpta corrupció esportiva i falsedat documental, arran del polèmic desenllaç d’aquell partit, que va acabar amb un empat a 2 i l’ascens del Màlaga gràcies a un gol en l’últim minut de la pròrroga.

Segons fonts judicials consultades per Efe, Mallo Fernández ha reconegut que va cometre errors que van perjudicar tots dos equips, però ha defensat que el seu arbitratge va ser imparcial i que en cap cas va afavorir el Màlaga. L’àrbitre solament ha respost a les preguntes del seu advocat i de la magistrada instructora, i s’ha negat a respondre a les de l’acusació. La declaració era prevista inicialment per al 4 de març, però es va endarrerir primer per un error en la notificació i després, el 30 d’abril, per l’apagada elèctrica que va afectar l’estat espanyol dos dies abans.

L’origen de la querella es troba en un informe elaborat per l’agència de detectius Mètode 3, contractada pel club tarragoní. El document conclou que l’actuació arbitral va ser “premeditada” i destinada a perjudicar el Nàstic. A més, l’informe inclou suposades converses de Mallo Fernández en què es  refereix a Tarragona com “una ciutat de merda” i insulta greument els Mossos d’Esquadra. També recull que, segons una testimoni, en un sopar previ al partit, autoritats andaluses i malaguenyes haurien dit que “tenien el partit controlat” i que solament els preocupava “la reacció del públic”.

És la primera vegada que un club professional es querella contra un àrbitre a l’estat espanyol per corrupció i falsedat documental. El Nàstic va optar per aquesta via després d’haver exhaurit la via esportiva, i sosté que els fets van anar més enllà d’un simple error arbitral. Mallo Fernández ja va deixar constància en l’acta del partit que havia rebut amenaces de mort de membres de la directiva del Nàstic i que havia hagut de retirar-se als vestidors escortat per la policia per por a represàlies.

Els sindicats de CCOO i la UGT avisen que el pla que ha presentat avui el govern per a refundar la DGAIA és molt ambiciós. “Necessita d’una aposta molt seriosa en inversió econòmica, de gestió i d’augment de recursos”, han subratllat.

Els sindicats creuen que calia reformar el model de la DGAIA i adaptar-lo a les noves necessitats, però també veuen fonamental que s’hi aportin els recursos materials necessaris, sobretot, els de caràcter tecnològic.

Demanen d’assegurar unes condicions econòmiques i laborals adequades en aquest nou context, i reivindiquen l’equiparació salarial i de condicions laborals del personal de les institucions privades i de les públiques. “Esperem i confiem que aquesta reestructuració tan ambiciosa es tradueixi en una realitat ben diferent de la que hem patit els professionals de manera continuada, amb plantilles envellides sense possibilitats de segona activitat, agressions diàries i sobrecàrregues de treball en totes les unitats i centres assistencials”, afirmen un comunicat.

La consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha anunciat avui tots els detalls sobre la refundació de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), arran de l’escàndol dels abusos sexuals a una nena tutelada i les irregularitats contractuals amb entitats del tercer sector.

La consellera ha dit que el govern dotaria dels recursos necessaris perquè aquesta transformació fos possible, però no ha detallat de quant seria aquesta partida i s’ha limitat a dir que, de moment, ho han quantificat amb les noves contractacions. “La DGAIA ha estat bolcada en el dia a dia i la urgència i no s’ha pogut tenir una mirada llarga ni planificació estratègica. Hi ha hagut una externalització excessiva”, ha dit sobre el darrer punt.

El festival Dansàneu farà la seva trenta-quatrena edició del 25 de juliol al 3 d’agost a les Valls d’Àneu. Enguany, oferirà un total de trenta-cinc propostes artístiques repartides entre Esterri d’Àneu, Espot, Alt Àneu i La Guingueta d’Àneu.

El patrimoni i la comunitat seran els eixos temàtics centrals del festival, des d’una perspectiva monumental, natural, immaterial i lingüística. Per a fer-ho, comptaran amb la presència de figures destacades de la cultura catalana com Carlos Cuevas, que farà la lectura de les experiències del filòsof Henry David Thoreau; Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que faran la representació teatral de l’obra Venus, i els concerts de Quimi Portet i Mayte Martín, entre d’altres.

A més, el festival presentarà dues peces restaurades pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya: el baldaquí de Sant Pere de Sorpe i un fragment del retaule gòtic de Sant Martí d’Escalarre, recuperat per la generalitat i actualment custodiat per l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Avui s’ha fet la presentació del Dansàneu a la Seu Vella de Lleida, que ha finalitzat amb actuació del ballarí i coreògraf Aleix Martínez. Ell participarà en el festival el 30 de juliol, en la jornada de debat en la que es presentarà el retorn de la peça del retaule de Sant Martí d’Escalarre.

a càrrec d'Alejo Valdearena - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Els petits estats d’Europa han reafirmat avui a Andorra la seva voluntat de cooperació i solidaritat davant els reptes globals. Ho han acordat a la cimera de caps d’estat i de govern dels petits estats que s’ha fet a iniciativa del cap de l’executiu andorrà, Xavier Espot, abans de l’inici dels Jocs dels Petits Estats d’Europa.

Espot ha recordat que l’objectiu de la trobada era aprofundir en el diàleg polític i reforçar la cooperació entre estats de petita dimensió però amb una alta “capacitat de resiliència”. Encara que ha reconegut que els petits estats europeus tenien realitats distintes, podien ajudar-se mútuament perquè compartien “situacions similars”, per la qual cosa la cimera d’Andorra havia de ser una primera pedra per a establir una trobada periòdica dels alts mandataris dels petits estats d’Europa.

A la reunió, hi han participat, a més dels representants d’Andorra com a amfitrions, els de Xipre, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònegue, Montenegro i San Marino.

Espot també ha destacat que aquest tipus de trobades permeten teixir aliances i poder tenir “una veu conjunta” davant els organismes internacionals per a poder passar un missatge comú, i Mònaco ha confirmat que reprendrà la trobada durant la següent edició dels jocs.

Declaració conjunta

Els mandataris han adoptat una declaració conjunta que exposa que es comparteix una visió comuna en relació amb la necessitat de reforçar la governança multilateral, la defensa del dret internacional, la promoció dels drets humans i l’adopció de mesures conjuntes per a fer front als reptes econòmic, socials, climàtics i tecnològics globals.

Concretament, s’ha destacat la importància de preservar el comerç obert i l’estat de dret, enfortir la diversificació de les relacions diplomàtiques i abordar els reptes globals en fòrums multilaterals amb una veu “coordinada” per als petits estats.

Els representants dels nou petits estats han coincidit a considerar la UE com un “soci estratègic” per a impulsar el creixement sostenible i la innovació, i han reiterat la rellevància del Consell d’Europa com a espai per a compartir valors democràtics, els drets humans i l’estat de dret.

Comunitat Política Europea

També han expressat satisfacció per a la creació de la Comunitat Política Europea i la voluntat d’explorar formes per a aprofundir les relacions entre els seus membres, tenint en compte les seves especificitats nacionals.

Finalment, han acordat intensificar la coordinació entre els països dins de les organitzacions internacionals, així com impulsar els vincles bilaterals i promoure l’intercanvi d’experiències i bones pràctiques.

En un moment de tensions polítiques com l’actual, els participants en el cim han volgut reiterar el compromís “ferm” amb la pau, el diàleg i el respecte al dret internacional, i han expressat la seva solidaritat amb el govern i el poble d’Ucraïna i el seu suport a les iniciatives diplomàtiques dirigides a aconseguir la resolució del conflicte.

L’Exèrcit d’Israel ha emès una nova ordre d’evacuació que afecta pràcticament tot el sud de la franja de Gaza per un imminent “atac sense precedents” contra objectius “terroristes” de les milícies palestines.

L’ordre d’evacuació –que no inclou els hospitals Al-Amal i Nasser– afecta concretament les poblacions de Khan Yunis, Bani Suheila, Abasan i Al Qarara, zones des d’on, diuen, les milícies palestines “continuen llançant coets” cap a territori israelià.

Concretament, els residents hauran de traslladar-se cap a l’àrea d’Al-Mawasi, a la costa sud de l’enclavament palestí i catalogada com a “segura” per Israel. “La governació de Khan Yunis es considera una zona de combat perillosa i ha rebut advertiments en diverses ocasions”, ha afegit.

Abans, a primera hora, l’Exèrcit d’Israel ha denunciat el llançament de tres projectils des de Gaza, dos dels quals han caigut en l’enclavament palestí i el tercer ha estat interceptat abans que travessés territori israelià, segons que ha dit.

Massacre en una escola

Al matí, Hamàs havia denunciat una “matança horrible” per part d’Israel, en un bombardament en una escola utilitzada per desplaçats com a refugi al nord de Gaza. L’atac ha deixat més de trenta morts, una vintena dels quals, infants.

Les autoritats de Gaza, controlades per Hamàs, han denunciat que hi ha ja més de 53.970 morts i prop de 122.960 ferits d’ençà que va esclatar l’ofensiva israeliana després d’atacs perpetrats el 7 d’octubre de 2023 per les milícies palestines.

Els seleccionadors dels combinats de futbol catalans han donat a conèixer la convocatòria per als amistosos d’aquesta setmana, que s’emmarquen dins dels actes de celebració del 125è aniversari de la federació catalana.

La selecció catalana de futbol presenta una samarreta amb la Creu de Sant Jordi

La selecció femenina jugarà diumenge contra Xile, a l’Estadi Johan Cruyff. Malgrat no poder convocar les jugadores que van amb la selecció espanyola absoluta, sub-23 i sub-19, el seleccionador Xavi Llorenç ha fet una valoració “boníssima” de la llista que ha confeccionat per al partit amistós contra la selecció xilena. “Ja sé que falten noms molt importants que són els referents del futbol mundial, no només del català. Però és llei de vida. He parlat amb quaranta-cinc jugadores per confeccionar una llista de vint-i-dues futbolistes. Crec que és una selecció molt bona. Hi ha algunes jugadores que poden semblar desconegudes, però totes són importants amb els seus clubs”, ha subratllat.

Per què no es reivindiquen les seleccions esportives catalanes i com es poden reactivar?

Aquesta és la llista de vint-i-dues jugadores que ha presentat Xavi Llorenç: Laura Coronado (Levante Badalona), Gemma Font (FC Barcelona), Judit Pujols (Barcelona), Arola Aparicio (Espanyol), Aida Esteve (Valencia), Marta Torrejón (Barcelona), Xènia Pérez (Atlético Madrid), Júlia Guerra (Espanyol), Núria Mendoza (Madrid CFF), Alba Caño (Barcelona), Paula Fernández (Levante), Maria Llompard (Levante Badalona), Vicky Losada (Brighton), Maria Pérez (London City), Queralt Torradelfot (Venecia), Cristina Baudet (Espanyol), Andrea Gómez (Granada), Fatoumata Kanteh (Sevilla), Judith Pablos (Espanyol), Irina Uribe (Levante Badalona) i Bruna Vilamala (Brighton).

Per a la seva banda, l’entrenador de la selecció catalana de futbol masculina, Gerard López, ha donat a la convocatòria per a l’amistós contra Costa Rica d’aquest dimecres, també a l’Estadi Johan Cruyff.

El club més representat és l’Espanyol, amb quatre jugadors -Joan Garcia, Pol Lozano, Edu Expósito i Jofre Carreras-, mentre que del Barça en formen part tres: Eric Garcia, Gerard Martín i Pau Víctor, i el Girona n’aporta tres, Arnau Martínez, David López i Oriol Romeu.

Un dels grans al·licients del partit serà el debut amb el combinat català del porter periquito Joan García. “Em va dir que si no anava convocat amb Espanya jugaria amb Catalunya. Després d’una temporada en la qual ha estat dels noms destacats, em fa molta il·lusió que debuti”, ha explicat Gerard López.

No ha entrat, en canvi, en la convocatòria el migcampista del Barcelona Marc Casadó, amb qui el seleccionador ha estat en contacte per prendre una decisió consensuada. “En els últims partits comptava a jugar amb el Barça. El fet de no acabar de jugar amb el seu equip li va deixar el dubte de si jugaria amb la selecció sub-21, que no l’ha convocat per a l’Europeu, i vam pactar que es recuperés bé del genoll i que comencés bé la pretemporada”, ha explicat Gerard.

Aquesta és la llista de 22 jugadors elegits: Dani Cárdenas (Rayo Vallecano), Joan Garcia (Espanyol), Adrià Altimira (Leganés), Eric Garcia (FC Barcelona), Arnau Martínez (Girona), David López (Girona), Àlex Moreno (Nottingham Forest), Gerard Martín (FC Barcelona), Mika Mármol (UD Las Palmas), Sergi Cardona (Vila-real), Oriol Romeu (Girona), Edu Expósito (Espanyol), Sergio Gómez (Reial Societat), Carles Aleñá (Alabès), Aleix Garcia (Bayer Leverkusen), Ramon Terrats (Getafe), Pol Lozano (Espanyol), Ferran Jutglà (Brujas), Jofre Carreras (Espanyol), Pau Víctor (FC Barcelona), Keita Balde (Monza) i Raúl Moro (Valladolid).

Entre les més absències, del femení, trobaríem Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas, Clàudia Pina, Ona Batlle o Laia Codina; del masculí, no hi haurà Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Cucurella, Alejandro Balde.

El PP ha admès que Alberto Núñez Feijóo havia fet trucades a estats governats pel Partit Popular Europeu (PPE) perquè no donessin suport a l’oficialitat del català, el gallec i l’èuscar en la votació que es farà al Consell d’Afers Generals de la UE. “Si hi ha hagut trucades és perquè també n’hi ha en sentit contrari”, ha dit Santi Rodríguez, secretari general del PP de Catalunya, en referència a les pressions del govern espanyol per aconseguir el suport dels vint-i-set estats membres. “El que actua per un interès polític ha d’assumir que els altres facin el mateix”, ha afegit. A banda, el dirigent popular ha criticat que es faci un “ús polític” de la llengua i ha dit que l’oficialitat “no és transcendental” per millorar l’ús social del català.

En una compareixença de premsa a la seu del partit, Rodríguez ha assegurat que el debat per l’oficialitat del català té uns “propòsits polítics” i que no s’ha impulsat perquè hi hagi un “interès específic” en fer servir la llengua a Europa. “El debat hi és perquè Sánchez necessita els set vots de Junts per mantenir-se al palau de la Moncloa”, ha argumentat. El secretari general del PP de Catalunya ha insistit que fer oficial el català a Europa “no resol el problema de fons” que té Catalunya amb la llengua. “El que és transcendental són les polítiques que fem aquí per augmentar l’ús social de la llengua, no fer que es parli a les institucions europees”, ha insistit Rodríguez.

Així, ha dit que el PP “ni bloca ni impulsa” l’ús del català a les institucions europees, però ha alertat que l’oficialitat podria comportar que altres estats d’Europa poguessin incloure altres llengües, un fet que, segons el dirigent popular, “complicaria el funcionament de la mateixa UE”.

Trucades de Feijóo

El secretari general del PP a Catalunya també s’ha referit a les possibles trucades de Feijóo a capitals europees governades pel PPE per impedir l’oficialitat del català. Durant les darreres hores, diferents mitjans han apuntat que el líder del PP està intentant aconseguir que algun país voti en contra de la proposta i s’acabi rebutjant. Sobre això, Rodríguez ha dit que “si hi ha hagut trucades” és perquè també n’hi ha “en sentit contrari”, en referència a les negociacions de l’executiu espanyol per a convèncer els estats membres. “No és una iniciativa que hagi pres el PP, hi ha algú que està actuant, i aquest algú ha d’assumir que altres facin exactament el mateix. O és que aquí només poden parlar uns?”, s’ha queixat.

El president d’RTVE, José Pablo López, ha descartat que el nou canal generalista en català de l’ens públic es pugui veure al País Valencià i a les Illes per mitjà de la televisió digital terrestre.

Guerra entre RTVE i la CCMA pel nom de 2Cat

Ho ha dit en una resposta escrita a una pregunta parlamentària formulada pel diputat de Més al congrés espanyol, Vicenç Vidal. En aquesta resposta, ha indicat que el canal només es podrà veure fora del Principat a través de la plataforma RTVE Play.

Pel que fa a la possibilitat que els centres de RTVE de València i Mallorca participin en la producció i elaboració dels continguts, López s’ha limitat a dir que el disseny de la programació del nou canal és en una fase inicial. “No cal descartar col·laboracions futures, però és una qüestió que encara s’ha d’explorar”, ha afegit.

Cat2 arrencarà amb un pressupost de vuit milions d’euros per a la primera temporada, amb una previsió de creixement de 3 milions més per a l’any següent.

La fiscalia demana dotze anys d’inhabilitació per a l’ex-consellera de Salut Alba Vergés; l’ex-conseller de Salut Josep Maria Argimon; l’ex-director del CatSalut Adrià Comella i l’ex-secretari general de Salut Marc Ramentol, a qui acusa de prevaricació per haver “discriminat” els policies espanyols i guàrdies civils destinats a Catalunya en la gestió sobre la vaccinació de policies espanyols i guàrdies civils durant la covid.

En un escrit, al qual ha tingut accés Efe, el ministeri públic els acusa d’haver acordat paralitzar el març del 2021. La fiscalia sosté que els acusats eren “plenament conscients” que en endarrerir la immunització dels policies espanyols i guàrdies civils “estaven, de fet, discriminant” els agents d’aquests cossos, que “es quedaven sense vacunar, desprotegits davant del virus, mentre que la majoria de la resta de cossos policials, locals i autonòmics, ja estaven protegits”.

L’ex-consellera de Salut, Alba Vergés, va dir al jutge ara fa un any i mig que van interrompre la vaccinació a aquests cossos seguint el criteri fixat pel Consell Interterritorial del Sistema Espanyol de Salut. En concret, Vergés es va referir a la reunió d’aquest organisme, que reunia totes les comunitats autònomes, del 22 de març de 2021, quan s’acordà de reprendre la vaccinació amb AstraZeneca –que s’havia aturat per casos de trombes– i reservar-la per a la gent entre 55 anys i 65, segons que han explicat fonts presents en la declaració.

Vergés va defensar que Salut va aplicar criteris sanitaris i tècnics, d’acord amb la decisió del consell interterritorial, per a decidir prioritzar les dosis disponibles d’AstraZeneca, que eren més baixes que no preveia originalment el govern, per a les persones entre 60 anys i 65. En aquest punt, el seu departament va debatre entre prioritzar el criteri d’edat per a administrar AstraZeneca o bé vaccinar també els col·lectius essencials de qualsevol edat.

Ultimàtum del TSJC

De fet, el dia anterior a la vaccinació en massa de policies espanyols i guàrdies civils que s’havia programat a l’Aeroport de Barcelona, es va comunicar que el pla d’immunització “quedava paralitzat fins que es disposés de prou vacunes”. Davant d’aquesta situació, els sindicats policíacs Jupol i Jucil van presentar una demanda davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que de manera cautelar va donar un termini de deu dies al Departament de Salut per vaccinar els agents, fins a assolir la mateixa proporció d’immunitzats que en el cos de Mossos d’Esquadra.

Totes dues entitats exerceixen l’acusació popular en la causa contra Vergés i la cúpula del Departament de Salut durant la pandèmia, per als quals demanen una condemna de tres anys de presó i quinze d’inhabilitació.

La reunió clau de demà perquè s’aprovi l’oficialitat del català a la Unió Europea s’haurà de fer sense el ministre espanyol José Manuel Albares, que aquesta vegada no participarà en la trobada amb la resta de representants dels governs europeus. Ha delegat la representació del govern espanyol en el secretari d’estat per a la Unió Europea, Fernando Sampedro, segons que han confirmat fonts diplomàtiques espanyoles a VilaWeb. El govern espanyol encara no ha comunicat l’agenda oficial de demà del ministre.

És habitual que els governs deleguin en altres càrrecs la representació en aquests fòrums internacionals, però fins ara sempre que s’havia tractat l’oficialitat més seriosament Albares hi era defensant la proposta. Enmig de la incertesa sobre les possibilitats que la votació per l’oficialitat pugui reeixir, l’absència d’Albares és significativa perquè pot indicar que no han aconseguit lligar els suports necessaris perquè s’aprovi. Aquest cop, en canvi, el representant espanyol serà el seu número dos en qüestions de la Unió Europea.

Cal recordar que la reforma del reglament lingüístic s’ha de fer amb la unanimitat dels vint-i-set estats de la Unió Europea, de manera que n’hi ha prou que un no hi estigui a favor perquè no s’aprovi. En aquests casos, la votació no es rebutja, sinó que el punt es retira de l’ordre del dia i s’ajorna per més endavant.

Aquestes darreres setmanes el govern espanyol ha intensificat la pressió a les capitals europees perquè avalin la proposta, però s’ha topat encara amb massa reticències. En aquestes negociacions, segons que informa el Financial Times, el govern espanyol ha pressionat els països bàltics amb retirar els soldats que té en aquests territoris en el marc de la defensa comuna de l’OTAN. Justament, els països bàltics són alguns dels més reticents pel temor que pugui tenir conseqüències en les pretensions de les seves minories lingüístiques, principalment russòfones.

Més informació: Què passa amb l’oficialitat del català a la Unió Europea? Us n’aclarim tots els dubtes

Escola Valenciana ha manifestat en un comunicat el seu suport a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el rebuig a les polítiques d’odi i arraconament del català que representa l’acord del PP i Vox per al pressupost de la Generalitat per a enguany. Per l’entitat, les mesures que ha anunciat el govern valencià aquests darrers dies, com ara les retallades a l’AVL i a les subvencions de promoció del català, atempten contra el benestar social, els drets humans i els valors democràtics.

La pressió del partit d’ultradreta Vox per a aprovar els pressupost de la Generalitat ha fet que el PP aprovàs les seues esmenes. Així, l’AVL tindrà una retallada d’uns 700.000 euros, que aniran destinats, fonamentalment, a rehabilitar la seu de l’entitat secessionista Lo Rat Penat i a fer cursos d’història del “Regne de València” en quatre ajuntaments.

“Davant un govern enrocat a acorralar el valencià atacant una entitat reconeguda a l’Estatut d’Autonomia com és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Escola Valenciana no es pot mantenir en silenci. L’aprovació de lleis que debiliten l’ensenyament en valencià, la imposició de consultes que qüestionen drets ja consolidats, els discursos que alimenten la por i el menyspreu, i les retallades econòmiques a la promoció i cura de la llengua, ens obliguen a alçar-nos amb més fermesa que mai. El valencià no és un problema: és una riquesa. I defensar-lo no és una opció, és una responsabilitat”, han dit.

És per això que, davant aquest nou atac, tornen a fer una crida a tothom a plantar-se per la llengua i continuar lluitant per mantenir viu el català. L’entitat ha avisat que no renunciarien a cap dels seus objectius, i que continuarien treballant perquè el català fos una llengua de futur, de cohesió i d’estima. “Continuarem teixint xarxes, vertebrant el país i enfortint una societat més lliure, més justa i més arrelada. I ho farem sempre amb la complicitat d’entitats científiques i acadèmiques, que han estat, i continuen estant, al nostre costat. I sempre enfront del feixisme”, han acabat.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha recaptat més de vint-i-sis mil euros per ajudar en la tasca de defensa i ensenyament del català a Catalunya Nord del projecte educatiu de la Bressola. Gràcies a la solidaritat ciutadana, les aportacions de les assemblees territorials i l’esdeveniment “Sabadell amb la Bressola”, impulsat per la Taula Sabadellenca per la Llengua Catalana, formada per diverses entitats, entre les quals hi ha la territorial de l’ANC de Sabadell, l’Assemblea ha pogut recaptar un total de 26.746 euros.

Una nova Bressolada aplega més de mil persones per defensar la llengua i cultura catalanes a Catalunya Nord

L’ANC va engegar al març una campanya de recollida de donatius per a destinar-los a la xarxa d’escoles catalanes de Catalunya Nord amb un web per a facilitar les aportacions, en què va recollir 20.000 euros. El mes de gener, la Bressola havia anunciat que tenia greus dificultats econòmiques per la manca de subvencions de les institucions nord-catalanes.

L’Assemblea també va participar en la manifestació de la Bressola el 15 de març a Perpinyà per exigir un suport digne davant la greu situació econòmica que travessava el projecte.

El Partit Popular i Vox s’han posat d’acord avui per ampliar la llista de compareixents en la comissió d’investigació sobre la gota freda a les Corts Valencianes. Segons que ha explicat el diputat del PP Vicente Betoret, en la comissió podran participar-hi les associacions legalment constituïdes i també les víctimes que ho vulguen fer a títol personal. La comissió ha demanat informació a la Conselleria de Justícia de quines són aquestes associacions.

Quan és a punt de fer set mesos de la gota freda, la comissió d’investigació de les Corts és constituïda, però encara no ha començat a treballar. Ni tan sols ha acordat el calendari de compareixences. Aquest moviment que ara fan el PP i Vox respon a la demanada ferma que les tres associacions majoritàries van fer al president de la Generalitat quan divendres els va telefonar per primera volta. Tant el Partit Socialista com Compromís havien incorporat les víctimes en el pla de treball de la comissió que van presentar a les Corts, però la majoria del PP i Vox els ho va tombar. És per això que les víctimes han parlat de vet.

Compromís ha qualificat de vergonya això que passa en la comissió d’investigació pel fet que set mesos després del desastre encara no haja arrencat. També ha titllat de maniobra dilatòria el fet de demanar un escrit a la Conselleria de Justícia sobre quines associacions hi ha legalment constituïdes. “N’és una més d’un president i d’un govern que sempre arriba tard a tot, que no mostra sensibilitat per les víctimes”, ha dit el síndic Joan Baldoví.

La diputada també de Compromís Isaura Navarro ha qualificat d’inhumà el fet que les víctimes haguessen estat excloses de comparèixer. Ha qualificat d’estratègia vergonyosa de la dreta i la ultradreta el fet de voler alentir al màxim la comissió. Sobre el fet que puguen declarar víctimes a títol personal, Navarro es demana si el PP i Vox farien com van fer en la comissió d’investigació sobre l’accident del metro, en què el Consell va convidar qui va voler i abans els va alliçonar sobre què havien de dir. “Això ja ho hem viscut a les Corts. Estem amb el relat de la indignitat i la manipulació, el no permetre que se sàpiga la veritat. Provoca molta tristesa i molta vergonya”, ha lamentat.

El síndic del PSPV, José Muñoz, s’ha felicitat pel canvi d’opinió del PP i Vox, però ha dit que això tan sols havia estat possible gràcies a la pressió de les víctimes. Muñoz també ha dit que amb aquest canvi d’opinió Carlos Mazón reconeixia que havia mentit d’ençà del primer moment. Quant al retard que la dreta vol imprimir als treballs, ha demanat que dijous, després de votar el pressupost al ple, la comissió es reunesca per a fixar el calendari. “Seria indigne que les víctimes comparegueren abans en la comissió del congrés que en la de les Corts, que és casa seua”, ha dit.

El canvi d’actitud del Consell

Aquest canvi d’actitud del Consell amb les víctimes de la gota freda ha estat arran de les reunions que les tres associacions va mantenir fa unes quantes setmanes a Brussel·les amb la presidenta de la comissió i amb la del parlament. Això també va causar la reacció del president espanyol, Pedro Sánchez, que dijous es va reunir amb elles a València durant més de tres hores.

Divendres de vesprada, Carlos Mazón va telefonar personalment als portaveus d’aquests tres col·lectius. D’aquesta manera, quedava palesa la falsedat de les afirmacions fetes fins unes hores abans, que ell sí que havia mantingut contacte i reunions amb les víctimes de la gota freda que va fer dos-cents vint-i-vuit morts i desenes de ferits.

Una nena de vuit anys ha mort després d’haver caigut d’un bloc de pisos de Salt (Gironès). Els fets van passar dissabte pels volts de les set del vespre. La nena jugava a pilota amb una amiga i la van perdre. Llavors va voler recuperar-la enfilant-se a sobre d’un fals sostre que donava a un aparcament del carrer d’Àngel Guimerà de Salt. Quan era a sobre de la coberta, va cedir i la nena va caure al buit des d’un primer pis. De seguida es van activar els equips d’emergència que van arribar de seguida al lloc dels fets, segons que ha avançat el Diari de Girona (DdG) i ha confirmat l’ACN.

Els efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) van trobar la nena amb ferides molt greus i la van traslladar de seguida a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Tot i la ràpida actuació dels metges, la nena va morir al cap de poques hores al centre hospitalari.

Els Mossos van obrir una investigació per confirmar que havia estat un accident.

Josep Casadevall (Girona, 1946) ens rep al seu despatx, situat al centre neuràlgic d’Andorra la Vella. Hi ha molt poca gent al país que conegui tan bé com ell l’engranatge del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En va ser jutge i vice-president i, quan en parla, ho fa amb cautela i rigor, mesurant molt bé les paraules. Li demanem que ens ajudi a entendre el perquè de l’arxivament de diverses causes catalanes recentment i la sentència sobre el judici contra l’1-O, que sembla imminent.

—Com s’explica que en poc temps el tribunal hagi arxivat unes quantes resolucions relacionades amb allò que en diríem la carpeta catalana?
—Entenc que aquestes demandes van entrar més o menys juntes o l’una darrere l’altra i es van anar resolent juntes. No gosaria pensar en una carpeta catalana, en el sentit de dir que tot això rebrà un tractament similar.

—Anem cas per cas, doncs. La sentència que declara inadmissible la demanda de Josep Costa i Eusebi Campdepadrós per vulneració de la inviolabilitat parlamentària. Vau dir que era decebedora. Per què?
—Perquè ells es queixaven a Estrasburg sobretot de la vulneració l’article 10 [del Conveni Europeu dels Drets Humans]. Parla de la llibertat d’expressió, que és un dels drets més protegits. És un dret molt ampli, per bé que té limitacions, naturalment, i pot arribar a haver-hi moments en què el tribunal digui que no pot protegir aquesta llibertat quan es tracta de discursos d’odi, en certes situacions. Però, és clar, aquí parlem de la llibertat d’expressió d’uns parlamentaris, i en seu parlamentària, i jo gairebé gosaria dir que poden dir el que vulguin, amb els límits lògics, és clar. La llibertat d’expressió ha de ser molt àmplia.

—Poc després, el TEDH va arxivar la demanda del pare del nen mort en l’atemptat del 17-A.
—No ho entenc. No puc entendre com un jutge únic es treu del davant una demanda com aquesta, on hi ha hagut un atac terrorista, hi ha hagut morts, un desastre.

—Aquest jutge únic va dir que no hi havia cap aparença de vulneració de drets.
—Exactament, es limita a dir això.

—És estrany que hagi passat una cosa així?
—Molt estrany. Potser podien haver arribat a desestimar-la, no ho sé, però havent-hi entrat una mica al fons, i llavors fent una decisió motivada, que ja no la pot fer un jutge únic. Almenys havia de ser un tribunal de tres jutges, o una sala de set magistrats.

—En aquest cas, el del 17-A, els advocats preparen una petició de reconsideració. Pot tirar endavant? N’hi ha precedents?
—No n’hi ha, que jo sàpiga. I, en principi, no es pot fer. En principi, la decisió del jutge únic és definitiva, i ja ho diu el jutge mateix amb sis ratlles: no admet recurs. Això no obstant, potser sí que aconsellaria de fer un insistiment, atès que, segons tinc entès, i si no vaig mal informat, es desclassifiquen documents. Vol dir que hi ha coses o fets que no es van poder aportar amb la demanda, i menys encara provar, i que pel fet que ara aparegui informació nova o es desclassifiquin documents, això permet de donar suport a al·legacions que es van formular en la primera demanda. Per tant, tot i que és possible que no ho admetin, jo ho intentaria. Per la importància del cas.

—Una altra causa arxivada recentment fou la de les entitats pel català a l’escola. Fou el mateix jutge únic, que és el representant d’Àustria. Com s’explica que sigui el mateix?
—Perquè és el jutge únic que hi ha designat. Com que ningú no pot ser jutge únic pel seu propi estat, cada any el president del tribunal designa, en un llistat, els que faran de jutge únic pels assumptes que s’han de declarar inadmissibles. Espanya deu tenir assignat aquest jutge, i potser n’hi ha un altre, perquè poden arribar a ser dos. Andorra, per exemple, ha tingut el jutge únic en alguna ocasió per a Espanya, però fa anys.

—Amb quin criteri designen el jutge únic per als assumptes que tenen a veure amb Espanya?
—Potser poden tenir en compte l’aspecte de la llengua, si n’hi ha algun que sap castellà…

—Aquest jutge representant d’Àustria en sap, perquè havia estat professor convidat en universitats espanyoles i a l’Amèrica Llatina…
—Aquí hi teniu l’explicació.

—Per què hi ha d’haver aquest sistema d’un jutge únic que faci de filtre d’inadmissió de tantes demandes?
—En el fons, tot això és per la pressió que ve dels estats mateixos.

—Pressions dels estats al tribunal?
—Els estats no poden tenir influència sobre el tribunal del punt de vista estrictament jurídic. Però hi poden influir en uns altres aspectes, com l’econòmic. Si el Tribunal d’Estrasburg existeix és perquè els estats han volgut que existís, i el dia que no vulguin que existeixi s’acabarà. Però, al mateix temps, el tribunal ha anat creant un cos jurisprudencial important, ha anat interpretant el Conveni [Europeu dels Drets Humans], ampliant-lo, llegint-lo a la llum de la situació d’avui. Aleshores, els estats l’han anat intentant limitar, que no hi hagués tantes demandes, evitar condemnes, perquè moralment o políticament els preocupa. En una de les últimes modificacions del conveni van modificar-ne el preàmbul: hi van afegir el que se’n diu el principi de subsidiarietat, i el marge d’apreciació que tenen els estats…

—Perquè no s’admetessin tantes demandes.
—Exacte. Si cada any arriben a Estrasburg 50.000 o 60.000 demandes, arriben a ser admissibles un 4% o un 5%. Què més volen limitar? Fins al 3%, el 2%?

—I per això també van crear el jutge únic?
—Sí. I aquest jutge únic pràcticament no té coneixement del dossier, del plec [de la demanda]. Aquest plec se l’han mirat uns juristes experimentats, això sí, que els anomenen rapporteur non judiciaire, o sigui, ponent no judicial, que és qui en fa la primera lectura i mira si la demanda s’aguanta o no. I a partir d’aquí, prepara una decisió, que envia al jutge únic amb el dossier.

—El jutge únic és qui encarrega a un ponent que li prepari una decisió sobre la demanda?
—No, no ho encarrega. El jutge únic rep la proposta d’aquest jurista no ponent. I, quan la té, se la mira i només pot fer dues coses: signar-la o rebutjar-la.

—Qui decideix quin jurista es mira el dossier de la demanda per proposar al jutge únic si l’ha d’admetre o rebutjar?
—Serà un jurista de la divisió on hi ha, en aquest cas, Espanya. Si n’hi ha una vintena en aquesta divisió, doncs serà un d’aquests.

—Quan parleu d’una divisió, a què us referiu?
—A les divisions hi ha agrupats uns quants estats, uns quants juristes que són d’aquests estats. Per tant, en les demandes contra Espanya el ponent no judicial serà de la divisió on hi hagi Espanya, i que potser inclou algun altre estat.

—Quants estats hi ha agrupats en una divisió?
—No ho sé, dos, tres o quatre. Per exemple, recordo que es parlava de la divisió turca, de la divisió francesa… Vull dir que, per exemple, no hi ha una divisió andorrana, que deu ser inclosa a la divisió espanyola, on potser també hi ha Portugal.

—El paper d’aquests ponents, que en els casos que tenen a veure amb Espanya són, probablement, espanyols, és molt important, doncs.
—És que el jutge únic es llegeix tot l’expedient? No ho sé, hauríem de pensar que sí, però jo en tinc dubtes. Es deu llegir un resum dels fets, això sí, que li han preparat, i un projecte d’inadmissibilitat. El firma o el retorna. Si el retorna, això se’n va a un tribunal de tres jutges o a sala, que també podrien declarar inadmissible la demanda, però aleshores ja ho han de fer de manera motivada.

—Aquests ponents, quin perfil tenen?
—Normalment són funcionaris del Consell d’Europa. Tenen una experiència llarga.

—Pot ser que en un seguit de demandes contra Espanya hi hagi hagut una certa contaminació de país? I que això expliqui aquest degoteig de causes arxivades totes juntes?
—Em puc imaginar per on vol anar, però no ha parlat del jutge nacional.

—El jutge únic li demana al jutge espanyol el parer a l’hora de decidir si és admissible una demanda contra Espanya?
—En principi, la resposta és que no. En principi. Però a la pràctica… A veure, jo estic segur que aquest jutge únic, abans de signar, com a mínim, ni que sigui per telèfon, va consultar el col·lega [espanyol].

—En aquest cas, la col·lega, María Elósegui.
—Ni que sigui per dir, escolta, de què va això? Hi ha disset morts, una furgoneta que ha matat tot de gent, es parla d’un imam, es parla de relacions amb el CNI… No és qualsevol cosa. Jo m’atreveixo a dir que, com a mínim, la jutgessa espanyola va tenir un coneixement previ d’aquesta demanda. Més enllà del que va passar, és especulatiu.

—El que en sabem és el resultat, que es va arxivar.
—El jutge únic podia haver admès aquesta demanda, i no ho va fer.

—Aquestes decisions ens poden donar alguna pista sobre què podria dictaminar el tribunal sobre les demandes dels presos de l’1-O?
—Diria que no. Em costa de fer el lligam. Com que s’ha denegat la demanda dels ex-membres de la mesa, això ja indica que es denegaran les altres? Són motius diferents, són greuges diferents; els que es fan en les demandes dels qui van estar privats de llibertat són diferents que en aquesta [de Costa i Campdepadrós], que potser es limiten a l’article 10 [llibertat d’expressió]: els altres tenen greuges a l’article 5 [dret de la llibertat], a més del 10, i també del 6 [dret d’un judici just], del 8 [dret de la vida familiar], i tindran el tractament que els toca.

—L’aprovació de l’amnistia, a més dels indults i la derogació de la sedició, no pot fer decaure les demandes?
—No, ho dubto. Perquè la condició de víctima ja la tenen. El fet que hi hagi hagut una amnistia –i suposant que els l’apliquin, perquè no l’han aplicat–da a tots–, independentment de la decisió final que prengui el tribunal, pot ser una mesura correctora. Però no els treu la condició de víctimes. És a dir, si hi va haver violacions de l’article 6, del 5, del 8, i ho poso en condicional, aquestes violacions ja es van cometre. Per tant, ja en són víctimes. Això podria ser una mesura correctora. Parcialment, no dic totalment. Però l’amnistia no pot reparar, per exemple, els anys de presó que han complert aquesta gent. Caldrà veure quina apreciació en farà el tribunal.

—El fet que s’hagi derogat la sedició i que a alguns els hagin aplicat una amnistia es podria considerar una reparació?
—Així ho podria interpretar el tribunal. Per això el que puc dir en aquest moment és que l’amnistia, per si mateixa, no els treu la qualitat de víctimes. En què pot influir, doncs? Bé, doncs que l’estat, en certa manera, admet que algunes coses no es van fer bé, i ja és un fet també reparador de les eventuals violacions. Perquè quan el tribunal fa una sentència i diu que declara que s’ha violat l’article 10 o el que sigui del conveni, diu que l’estat prengui totes les mesures que estimi adequades per a reparar-lo, i també aquelles necessàries perquè no es repeteixi. És veritat que rarament el tribunal diu com ho han de fer. Perquè això pot causar que l’estat involucrat hagi de fer una modificació legislativa.

—I qui controla que l’estat condemnat repari les vulneracions comeses?
—Tot això queda sota control del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, que és el que té la competència de seguir l’execució de les sentències que dicta el tribunal. El tribunal, per si mateix, no té poders executius.

—Però què pot fer el Comitè de Ministres, si veu que no s’executa la sentència?
—Tenen una capacitat política. És una entitat política que passa comptes, quan es reuneix periòdicament. A veure, Espanya, teniu divuit sentències pendents d’execució; França, en teniu vint-i-cinc. Què passa? Els altres contesten, bé, n’hi ha tres per a les quals s’estudia un projecte de llei per modificar allò que el tribunal ens va dir; unes altres tres són indemnitzacions econòmiques i esperem que s’aprovi el pressupost per poder pagar… Se’n va fent un seguiment. Normalment, i salvades algunes situacions políticament molt complicades, i hi ha alguns exemples en què no entraré, les sentències se solen executar. Perquè en aquest passament de comptes que fan tenen la força política d’obligar-s’hi els uns als altres.

—És una qüestió de reputació?
—Naturalment, i moral, política.

—En el cas dels presos de l’1-O, és més factible que la sentència vingui per qüestions més de forma que de fons? Per exemple, per la vulneració del jutge predeterminat per llei o la manca d’aparença d’imparcialitat?
—No, no, tot això és important, i pot venir per aquí. Si havien de ser jutjats a Barcelona o a Madrid, tot això són greuges que han estat formulats.

—En totes aquestes demandes, els damnificats denuncien la vulneració de l’article 18 del Conveni, és a dir, el que té a veure amb l’abús de poder de l’estat contra ells en el sentit més ampli. Pot tenir recorregut?
— Tinc poc record de violacions del 18. Han de ser situacions molt flagrants en què d’una manera molt clara es vegi que el que s’ha fet és aplicar el Conveni mateix en un sentit negatiu.

—És a dir, aplicar un dret penal de l’enemic.
—Exactament, per exemple. El que ara se’n diu lawfare.

—Si el tribunal resolgués que els van vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei, podria tenir com a conseqüència l’anul·lació o repetició del judici?
—D’anul·lació de condemnes no n’hi haurà perquè el Tribunal Europeu no té aquesta competència. A la legislació espanyola es va afegir fa uns quants anys que una sentència ferma pot ser revisada després d’una sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans. Però no hi dóna un caràcter obligatori, sinó que es podrà fer a instància de la persona afectada. Per tant, és previst i es podria demanar que es revisés. Ara també s’ha de veure quina utilitat i quin interès pot tenir-hi l’inculpat mateix. La qüestió és prevista, sobretot en judicis que es poden considerar que no han estat equitatius o que la persona no ha tingut el judici equitable que imposa l’article 6 del Conveni.

—Tenint en compte el moment en què es troben a nivell de procediment aquestes demandes, pot ser que la sentència sigui qüestió de mesos o que pugui ser aquest mateix any?
—Podria ser qüestió de mesos, però no goso afirmar-ho perquè no conec la situació processal exacta. Ara es podrien trobar en la fase de redactar sentència.

—Com es desenvolupa aquesta fase de redacció de la sentència?
—També és llarga, perquè els juristes l’han de preparar i hi ha les primeres deliberacions d’examen del projecte de sentència. Després hi ha un vot provisional, en què els jutges aporten els seus parers i opinions, fins que es passa al vot definitiu. I encara a partir del vot definitiu els jutges dissidents, que no hagin votat amb la majoria, sigui en un sentit o en un altre, redacten una opinió separada, que pot ser dissident, però també pot ser concordant, de vegades.

—I ací quina capacitat d’influència pot tenir la jutgessa espanyola?
—Aquí, a diferència del jutge únic, això ja s’ha acabat. Això és en mans d’una sala de set jutges, més tres suplents. I ja hi ha uns juristes assignats que porten el cas. I possiblement ja hi ha un ponent nomenat.

Dijous, dia 29, quan farà set mesos de la gota freda, els sindicats CNT, CGT, Intersindical Valenciana i la Coordinadora Obrera Sindical (COS) han convocat una vaga general al País Valencià. L’objectiu principal és exigir responsabilitats polítiques i penals per la gestió de la catàstrofe d’aquell 29 d’octubre. I no solament assenyalen la negligència del president Carlos Mazón i el seu Consell.

“El motiu més gran són les 228 persones mortes i els milers de damnificats per la gestió prèvia, i durant el dia de la dana, també per part de la patronal i l’empresariat que va ignorar el que passava i que va posar en joc la vida de milers de treballadors”, diu Juan Miguel Font, secretari general de la CGT a València. Sobre això, els sindicats diuen que, encara avui, no saben exactament quanta gent va morir al lloc de feina o in itinere, és a dir, anant o tornant de treballar. “Tot i que ja se sabia la situació que hi havia, va haver-hi empreses que els obligaren a anar al seu lloc de treball. Van agafar el cotxe i se n’hi van anar. Hi ha tant víctimes mortals, com persones que tenen conseqüències físiques i psicològiques de la barrancada, i que eren persones treballadores”, apunta Ana Mar Bueno, portaveu de la CNT.

A més d’això, com assenyala Beatriu Cardona, portaveu de la Intersindical Valenciana, els motius per a convocar aquesta vaga general són de fons. “Són motius que vivim la classe treballadora, que arrosseguem de fa molt de temps, condicions laborals precàries, retallades en els serveis públics, difícil accés a l’habitatge… I tot això s’ha agreujat des del 29 d’octubre, que és el detonant de la convocatòria de vaga, perquè, en aquell moment, tota eixa mar oculta es va convertir en un tsunami de negligències que van provocar la major tragèdia humana del País Valencià”, diu.

Per part seua, Roc Moltó, de l’assemblea de la COS a l’Horta, denuncia que hi ha una manca de concreció de les ajudes, que hi ha molta gent que encara no les ha rebudes, i que no es dóna cap solució institucional per als qui han perdut la casa. “Si a tot arreu la situació de l’habitatge ja és una salvatjada, ara, en qualsevol dels pobles afectats, encara més”, afig.

Els sectors clau

Tots els sectors laborals, i també els estudiantils, són convocats a aquesta vaga general, però n’hi ha alguns que seran clau. “El transport serà fonamental, tant el públic com privat. Parlem de camions de mercaderies, per exemple, i el comitè d’empresa de l’EMT també s’ha adherit a la vaga”, diu Bueno. Els sindicats denuncien la debilitació dels serveis públics i, en aquesta línia, esperen que els funcionaris públics siguen una part activa el 29 de maig. “La primera empresa del País Valencià és la Generalitat Valenciana. Esperem que els servidors públics facen seues les nostres reivindicacions i donen suport a la ciutadania valenciana, que és a qui servim”, apunta Cardona.

“Reivindiquem que s’han de reforçar els serveis públics perquè el que ha passat tornarà a passar. No sabem si de nou a l’Horta Sud, a l’Horta Nord, o en una altra part del País Valencià, però amb les circumstàncies climàtiques que vivim és molt probable que una cosa així torne a passar i hem d’evitar que les conseqüències siguen les mateixes. Hi ha moltes persones treballadores que s’han quedat completament desprotegides després del que ha passat”, insisteix Bueno. Entre les reclamacions, hi ha la reducció de la jornada laboral a trenta-dues hores sense reducció del salari i l’augment general dels salaris. Mesures que diuen que ajudarien a la recuperació dels damnificats per la gota freda.

Un altre sector clau serà l’educatiu, especialment pel malestar causat arran de la consulta sobre la llengua base a les escoles, impulsada pel conseller José Antonio Rovira, i per les condicions laborals dels mestres i professors. D’una altra banda, els sindicats també assenyalen, especialment, les grans empreses. “La foto icònica del repartidor de Mercadona que es va quedar enmig del riu d’aigua ens quedarà a totes per al record. I no sols Mercadona, moltíssimes empreses més, també menudes, que no van fer cas dels advertiments d’aquell dia”, recorda Font. Amb tot, espera que la secunden tots els sectors: “Tenim clar que si es convoca una vaga general, és per a guanyar-la.”

El paper dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció

Aquesta vaga té la particularitat que ha estat la població civil organitzada que ha demanat als sindicats la convocatòria. En concret, el paper dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció ha estat fonamental, conjuntament amb els moviments que configuren l’Acord Social Valencià. “Aquesta vaga no és una vaga que pensem els sindicats. És una vaga que ens reclama la societat mobilitzada de les comarques afectades i les associacions de víctimes. És una vaga del poble. El poble va salvar el poble durant els dies més durs de la dana, i el poble ha d’eixir al carrer perquè canvien totes les coses que ens oprimeixen”, diu Cardona.

Així, els sindicats tenen expectatives positives per a la vaga general de dijous. “Arran del que ha passat amb la dana, hem vist que estar organitzades era fonamental. Totes les persones que, bé en un sindicat de treball, bé en un sindicat d’habitatge, una entitat cultural, el que fora, estàvem organitzades, ràpidament vam tindre eixa xarxa d’estar en contacte i de poder reaccionar davant el que ens passava. I això s’ha mantingut durant tots aquests mesos. No canvia quasi res del que fan les institucions i eixa ràbia, en lloc de calmar-se, creix cada volta més. No pararem fins que s’assumisquen responsabilitats penals per tot el que ha passat i les coses canvien, tenim molt de suport”, diu Bueno.

Per tant, fer costat als damnificats per la gota freda és un dels eixos d’aquesta vaga. “Volem que siguen les mateixes veïnes afectades les que ho tinguen tot a dir i a fer en matèria de reconstrucció, que les protagonistes siguen realment elles, que tant el president de la Generalitat com el seu Consell dimitisquen i deixen pas a persones preparades per a eixa suposada reconstrucció, que no fan més que omplir-se la boca per a continuar omplint-se les butxaques. El més important és que les persones afectades vegen realment que ningú se n’ha oblidat, que les tenim al cap, al cor i a les mans”, diu Moltó.

El silenci dels mitjans

Els sindicats coincideixen a denunciar que els mitjans de comunicació generalistes no s’han fet ressò de la convocatòria d’aquesta vaga general. “Com que és una vaga a escala del País Valencià, als mitjans de comunicació generals sembla que no els importa. Si no passa a Madrid, és com si no passés absolutament res”, critica Bueno. Per part seua, Cardona també ho denuncia: “Volem fer palès que hi ha una mena de silenci dels mitjans de comunicació generals respecte de la vaga. La qual cosa tampoc no ens sorprèn i no ens ha de desanimar, perquè quan estàs convençuda que el que fas és just, no has de tindre por a res.”

Les accions del 29 de maig

A més de les accions habituals en una vaga general, com ara els piquets informatius, hi haurà dues manifestacions. La primera serà a les 12.00 a l’estació del Nord de València, i serà la mobilització pròpiament de la vaga. A la vesprada, a les 19.00, els sindicats també seran a la manifestació convocada per més de dues-centes entitats cíviques per a demanar la dimissió de Mazón. “Esperem que la societat valenciana demostre als carrers que no consentirem que torne a passar el que va passar el 29 d’octubre”, conclou Cardona.

La cantant i poetessa Ivette Nadal (Granollers, 1988) ha abocat a Justícia poètica (Pòrtic) bona part de la seva història: com es va iniciar, d’adolescent, en el món poètic i musical, les relacions asimètriques que hi va viure i el desenvolupament i tractament de l’anorèxia, el trastorn que ha sofert durant anys. Tot plegat construeix un relat íntim escrit amb una sensibilitat extraordinària i combinat amb la seva pròpia poesia. Parlem de la seva història ara que s’acaba de publicar el llibre, i uns quants mesos després d’haver fet públic el seu diagnòstic d’esclerosi múltiple. Ara passa un moment, diu, en què valora molt bé què prioritza, on posa el cap i el cor.

—Heu escrit un llibre molt íntim, que barreja la vostra història amb la vostra poesia. Què hi heu volgut abocar?
—De l’editorial em van dir que seria interessant que compartís la meva història amb el trastorn alimentari i que ho vinculés amb el fet d’haver començat molt jove en la música i la poesia. No vaig dir que sí d’entrada perquè implicava una obertura molt bèstia, però finalment vaig fer-ho, amb voluntat d’ajudar. No és un llibre morbós per a assenyalar culpables. Vull que s’entenguin més bé coses emocionals de la malaltia, de les cançons, de la figura i el cos de la dona…

—Fa uns quants mesos us van diagnosticar esclerosi múltiple. Com us va influir, en aquest procés?
—Tenia clar que no volia anar fent discs o llibres sumant malalties. Quan m’ho van diagnosticar estava en el moment de redacció final. Feia dos o tres anys que no em trobava gaire bé, però no pensava que fos una cosa així. Potser també perquè m’arriba l’esclerosi tinc més ganes de tancar l’etapa de l’anorèxia. Ha de ser l’última engruna o espurna amb què jo intenti d’ajudar a parlar-ne des d’un altre lloc no tan físic, no tan banal.

“Potser perquè m’arriba l’esclerosi tinc més ganes de tancar l’etapa de l’anorèxia”

—Al llibre dieu: “M’impacta adonar-me que ha hagut d’arribar una nova malaltia per a curar l’anorèxia.”
—Venia d’un recorregut de molts anys amb l’anorèxia, molts tractaments. Des de la pandèmia em vaig estabilitzar, però amb aquest diagnòstic recent vaig pensar “fins aquí, ja no em puc jugar més la vida”. L’esclerosi ha estat un comiat de l’anorèxia, tot i que no és un canvi d’un dia per l’altre, sempre hauré de vigilar. Malgrat que era en un moment de millora a què no havia arribat mai, espantar-me i tenir un altre diagnòstic m’ha fet veure que en el fons sí que tenia unes ganes de vida, ganes de cuidar-me. M’he hagut d’espantar molt, suposo, per a dir “fins aquí”.

—S’hi ha afegit un component més clar d’incertesa?
—La incertesa és per a tothom, però és veritat que un diagnòstic així t’hi fa conviure de manera molt més pròxima. Ho notes pels símptomes, perquè cada dia estàs amb mil visites… És difícil però no tinc més opció que encaixar-ho, deixar-me en mans de metges i fer tot el que em pugui fer bé emocionalment, físicament i artísticament. El que m’ha passat em fa posar més límits a persones, projectes i coses que no em convenen. Valorar a què dedico el temps, on poso el cap i el cor, canviar les prioritats.

—Al principi del llibre parleu de les relacions, a partir de catorze anys, amb homes molt més grans, que pertanyien al món artístic. Com les veieu, amb la perspectiva dels anys?
—No explico una història d’abusos, però sí que explico com entro en un món d’adults sense estar preparada. En el món artístic és força habitual la figura del mestre, a l’aula i l’escenari, i és fàcil que es confongui l’admiració amb l’atracció. Vaig començar a vincular-me amb gent de la poesia i, dels catorze als dinou, vaig tenir uns vincles que em van fer desdibuixar els valors de què és l’amor, què és una relació sana… No tenia res amb què comparar-ho. Ara m’adono que a vegades ens pensem que som fortes, que volem fer una cosa i que no ens afecta, però que quan no tens el coneixement, no el tens, tant per allò que et fa bé com per allò que et pot fer mal. I hi ha moltes coses que no m’han fet gens de bé.

—Parleu d’un consentiment diluït.
—Has de tenir la informació de la diferència de maduresa amb una persona vint o quaranta anys més gran que tu. Quan no tens informació d’aquesta diferència perquè no tens una experiència prèvia, no saps si estàs preparat. En canvi, l’adult sí que sap l’afectació que pot tenir i quin ús vol fer de tu. No considero que sigui un abús, però sí un consentiment al límit. Hi ha caràcters que juguen amb el poder que tenen quan hi ha unes diferències tan grans.

“Has de tenir la informació de la diferència de maduresa amb una persona vint o quaranta anys més gran que tu”

—En l’àmbit artístic, l’aura de genialitat els exculpa?
—Sí. Les relacions no gaire simètriques passen a tots els àmbits, però en el món artístic, més sovint. Com que hi ha poesia o cançó pel mig sembla que sigui més maco i no, el dolor és el mateix i fins i tot tenen més intel·ligència per a fer-te mal.

—Com apareix l’anorèxia, en aquest context?
—Vaig tenir indicis força joveneta, però vaig “controlar” la malaltia, i en aquell moment no sabia què era. En el moment que vaig sentir que, amb un cos juvenil i un pes baix, era desitjada per la figura de l’home, això em va influir. Crec que aquests valors van potenciar una mica la malaltia.

—Quina funció tenia la malaltia, quin buit ocupava?
—L’anorèxia té una mala funció, un engany: anestesiar-te i tolerar certes emocions i pors. Potser si estiguessis més racional et faria tant de mal una emoció o un sentiment que demanaries ajuda. L’anorèxia és com una droga i potser et protegeix de coses que és massa gruixut sentir, però passa factura.

“L’anorèxia té una mala funció, un engany: anestesiar-te i tolerar certes emocions i pors”

—Dieu que sense amor no hi ha gana. Què vol dir?
—Tenir gana és tenir desig: de vida, d’una persona, d’un projecte… Quan no sents gana, quan no tens les ganes de connectar amb l’altre, no tens ganes de viure. L’anorèxia et deixa en estat d’alexitímia i no sents ni fred ni calor, no saps posar nom a les coses i no desitges. Per a aprendre a estimar primer cal aprendre a menjar i a desitjar els nutrients per a poder-te comunicar amb els altres, i fins i tot fusionar-t’hi físicament. El desig de la gana i el d’estimar funcionen de manera molt semblant.

—La pressió estètica us va influir?
—No ho ha estat mai, en el meu trastorn; ja era una noia molt prima. Potser tenia una predisposició, i considero que un home adult no hauria d’estimar un cos infantil o juvenil. Quina ordre li dóna? Que es normalitzi que a homes molt adults els atreguin cossos juvenils, infantils, no del tot desenvolupats, o a cavall, et dóna la idea que la gent t’estima pel teu cos. Crec que no ho feien expressament, als homes els falta molta consciència en aquest sentit, però és una qüestió moral. A més, si la persona té un cos malalt, és bo que sigui desitjat? Si és algú que t’estima i espera que et recuperis, perfecte, però si és un intercanvi sexual el missatge que dóna aquell adult a una persona que s’està formant no és el més constructiu.

“Un home adult no hauria d’estimar un cos infantil o juvenil”

—Com han anat acompanyant la malaltia, la música i la poesia? No sempre han estat terapèutiques.
—No m’agrada que les cançons o poesies més biogràfiques tinguin aquesta idea terapèutica, sembla que sigui autoajuda o que no tingui el pes d’obra artística. Escric i canto com a necessitat. Segurament si no hagués tingut aquest canal ho hauria treballat d’una altra manera, o no ho hauria allargat tant. Com que he escrit cançons força tristes, fosques i misterioses i m’han anat bé, em donava un missatge equivocat: això et funciona com a identitat artística. Pensava que agradava la meva imatge prima i demacrada, i les cançons tristes, i que, per tant, no podia deixar de ser això.

—Creieu que és massa freqüent aquesta alabança a l’estètica de la fragilitat?
—En l’àmbit de programadors, festivals o managements no he tingut acceptació en l’àmbit corporal, em deien que no, i això ho he valorat. Potser era més la gent, que els agrada la cosa fosca, misteriosa i viscuda. A mi també m’han agradat artistes amb vides inestables, però darrere hi ha patiment, i hem de vigilar com hi donem suport. No és que la melancolia no hagi de tenir-ne, però hi ha artistes que no fan la música com un producte. Quan és la nostra vida hauríem de ser tractats amb més cura. Se m’ha arribat a dir amb un to una mica pejoratiu que faig cançons massa tristes, sense saber què he viscut. Un punt entremig. No s’ha d’alabar aquesta tristesa ni tampoc dir “no siguis tan pensativa”. Em costen les cançons lluminoses, tot i que la meva poesia ha canviat i ara faig aforismes, sóc més a prop de les lectures filosòfiques.

—Expliqueu uns quants ingressos durant el vostre tractament per anorèxia, i en alguns casos desatenció. Quines mancances hi ha?
—Hem d’agrair molt a la sanitat pública, però ara que tinc una malaltia neurològica tinc una assistència molt ràpida i bona, fins i tot psicològicament. I en canvi amb una malaltia mental no l’he tinguda. Hi ha molt poques places i encara que estiguis molt greu –com jo en el primer ingrés– potser no et poden ingressar. Hi havia llista d’espera i em van dir que em trucarien al cap de tres mesos, però tenia un pes límit. T’hi va la salut, i sembla que sigui un privilegi. He estat una privilegiada d’haver pogut pagar tractaments privats durant cinc o sis anys. La darrera recaiguda sí que la vaig tenir en un hospital públic.

“Em van dir que em trucarien al cap de tres mesos, però tenia un pes límit”

—Manca una bona assistència en els casos en què no s’ha arribat a un estat físic extrem, però sovint també en els casos més greus.
—Hi ha bons professionals a la sanitat pública, però hi ha les places que hi ha. Quan havia d’ingressar a Terrassa, hi havia deu places, i parlem de malalties que pateix molta gent. Jo ja estava molt greu… I això implica que les persones que no estan tan greus, s’agreugen. Si donem la imatge de, no t’ingressem fins que et vagis morint, una persona que està en un punt intermedi es posa més malalta. Donem un missatge de, tu tens marge, encara, i no n’hi ha.

—Vau tenir moltes recaigudes, però a partir de la pandèmia us vau estabilitzar. Com vau dir prou?
—Vaig treballar moltes coses psicològicament, però no pots fer-ho si no tens el pes correcte, el cap no et funciona. Em va costar anys arribar-hi, i, per tant, el pensament era circular, trist… La tristesa és incòmoda, però a vegades la prefereixes a un altre mal desconegut. Quan feia cinc anys que estava en un mateix hospital vaig tenir l’última recaiguda i em van recomanar que canviés de centre. La meva terapeuta em va dir que m’havia de dur algú altre, potser una mica més dur. Això em va sacsejar. El seu “abandonament” –que no ho va ser, va ser una manera d’estimar-me– em va estabilitzar. I quan ens van enviar a casa per la pandèmia em vaig espavilar. Veure’m sola, sense poder anar als hospitals, em va conscienciar, em va fer molta por… Fins que no ho vaig fer per mi no me’n vaig sortir.

—Com es viu tot això, quan a més s’és mare?
—Vaig ser mare als vint-i-un i no em vaig tractar fins als vint-i-cinc. No és habitual, tot i que hi ha gent amb trastorns de la conducta alimentària en l’edat adulta. El meu fill era un motor per, per exemple, intentar d’evitar l’ingrés de vint-i-quatre hores. Que almenys pogués dormir a casa i el pogués veure. I era un incentiu que vingués una estona a la tarda, etc. Això em donava energia i em feia sentir culpable, que també estava bé: havia d’estar bé per a cuidar-lo. Després ja no vaig poder ser mare, però per sort no m’ha quedat l’espina clavada de no haver-ho pogut ser per culpa de l’anorèxia o l’esclerosi. Un fill, una parella, un projecte, és una entrada de vida, tot i que el millor és fer-ho per un mateix. Si no, no te’n surts. Estic estable des de fa cinc anys.

—Com us ha ajudat la filosofia?
—Quan en vaig fer trenta em vaig regalar un curs de filosofia de Josep Maria Esquirol i vaig tornar a néixer. Estava molt saturada de missatges emocionals o psicològics, i ell parlava de resistència, virilitat, afectació del tu… D’una manera molt més constructiva. Fa cinc anys que l’única teràpia que faig és llegir filosofia i estudiar.

“Fa cinc anys que l’única teràpia que faig és llegir filosofia i estudiar”

—Ens aniria més bé amb més filosofia i menys autoajuda?
—Segur. Cadascú necessita el que li va bé i tot és vàlid, però jo havia esgotat les frases d’autoajuda i havia fet teràpia amb gent molt bona. L’autoajuda no m’interessa, en canvi, la filosofia parla de l’afectació i la fondària humana des de tots els àmbits.

—Volia acabar demanant-vos pels vostres projectes professionals. En quin moment artístic sou, ara?
—M’han ofert fer un espectacle sobre Pau Riba i Jaume Sisa, que són còsmics i galàctics. I aquests concerts d’homenatge em van molt bé per a sortir una mica de la tristesa, d’una cosa més fonda i greu. Sortir a veure el paisatge que ells miraven des del joc. I treballo amb molts músics per, no solament fer les seves versions, sinó intentar crear des d’un altre lloc.