Elisenda Alamany (Sabadell, 1983) és la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya i té totes les butlletes de la rifa per a ser-ne, a més a més, la candidata a l’Ajuntament de Barcelona el 2027. D’ençà del desembre, quan ella i Oriol Junqueras van guanyar el control del partit, Alamany ha anat insistint que calia “desacomplexar-lo”. Esquerra ha perdut centenars de milers de vots en el darrer cicle electoral i tot just surt d’un congrés nacional que ella mateixa qualifica de “cruent”. A més, es troba apuntalant els governs del president Salvador Illa, del batlle Jaume Collboni i, a Madrid, del president Pedro Sánchez. En aquesta entrevista, reflexiona sobre la relació amb els socialistes, la seva proposta per a la ciutat i la situació política del país.

—Els socialistes parlen de “normalització institucional”. Trobeu que som en un moment de “normalització institucional”?
—La pitjor cosa que ens pot passar és que algú vulgui construir un projecte per al nostre país volent-lo pacificar. No és un projecte a l’altura de l’ambició del país. És evident que hi continua havent un conflicte polític de sobiranies, que no s’ha normalitzat la situació. La missió d’Esquerra Republicana, després de la ressaca del procés, és que ens tornem a agradar. Avui la gent no se sent orgullosa de Catalunya. Hi ha un malestar a la nació que és conseqüència del procés. El procés va il·lusionar molta gent, no va acabar com voldríem, i ara ens mirem al mirall i no ens agradem.

—I per què no ens agradem?
—Perquè, com ho diria als meus amics, tenim un model econòmic de merda, amb uns sous de merda i uns llocs de feina de merda, amb el català en retrocés flagrant i, a més, amb unes infrastructures obsoletes.

—Parleu de pacificació. Esquerra no hi ha contribuït, a aquesta pacificació?
—A l’inrevés. Ens ha tocat ser al capdavant de l’ambició nacional quan els altres se n’han esborrat. El Partit Socialista vol gestionar el país i Junts està obsessionat amb l’extrema dreta i presenta un projecte nacional divisiu, que no ens portarà una Catalunya que ens torni a agradar. La nostra missió és continuar lluitant per restar presència de l’estat. I volem un orgull de pertinença al país que avui no hi és.

—Quin balanç feu, fins ara, del mandat de Salvador Illa?
—El mateix que faria una persona que va intervenir al Cercle d’Economia i li va donar les gràcies per haver “normalitzat Catalunya”. Gestiona el mentrestant. És un mandat molt pobre, poc ambiciós i que no fa trempar.

—Aprovar tres suplements de crèdit al seu govern no l’ajuda a estabilitzar aquesta “normalització”?
—Tenim claríssim que el Partit Socialista no fa, sinó que l’obliguem a fer. Mentre uns altres s’han esborrat de l’equació, nosaltres hem d’arribar a acords que ens permetin d’avançar nacionalment. Si amb aquests suplements de crèdit aconseguim d’avançar en el traspàs de Rodalies, el finançament singular i la desconnexió fiscal, en parlarem. Això és fer política.

—Per a la negociació del pressupost del 2026, quins mínims demaneu al PSC?
—Hi ha una amenaça molt clara: que el PP i Vox puguin arribar al govern de l’estat. Per tant, volem que tots els passos que fem en la desconnexió amb l’estat siguin irreversibles, perquè no els pugui desmuntar un govern amb la dreta i l’extrema dreta. Demanem que abans de negociar el pressupost de l’any vinent hi hagi l’empresa catalana de Rodalies i la musculatura necessària per a començar amb la desconnexió fiscal. A partir d’aquí, ja ho veurem.

—En aquests moments, Esquerra pot garantir que la recaptació de l’IRPF del 2026 la farà Catalunya?
—Farem passos decidits, el Partit Socialista farà passos decidits per a tenir el personal per a poder-ho fer. El drama és que, durant molt de temps, hem parlat d’independència però no ens hem dedicat a construir nació, a fer país ni a tenir unes infrastructures al servei de tot això. Ara ens toca posar-ho a l’agenda. Estic convençuda que avançarem. Hi ha moltes resistències, sobretot del govern de l’estat, però hem de tenir un escepticisme sa.

—La recaptació de l’IRPF és el primer pas de l’acord per al finançament. No podeu donar més concrecions que “es faran passos decidits”? No hauria de ser una condició sine qua non?
—Quan parlem de coses tan gruixudes com el traspàs de Rodalies o la desconnexió fiscal, som en uns debats que ni tan sols s’havien tingut durant el procés. Són qüestions que aixequen molta polseguera amb sindicats i partits polítics. No és fàcil, però no hi ha una altra via. Si volem avançar nacionalment, hem de continuar malgrat les dificultats. Avançaríem més ràpidament si ens hi acompanyessin uns altres partits polítics. Trobo a faltar Junts i altres actors econòmics. Ens ha tocat fer-ho tots sols i ho entomem. Veurem passes que podrem celebrar.

—No se’n parlava durant el procés perquè ja se n’havia parlat en l’època dels tripartits.
—Ara toca parlar de país, i construir-lo. Si no ho fem, ens trobarem que, quan vulguem fer un embat a l’estat, ens tombarem i no hi haurà país. És on som ara: hem tingut uns debats molt interessants sobre la sobirania nacional, però la sobirania nacional es construeix amb un model econòmic sostenible, amb sous que et permetin guanyar-te bé la vida, amb habitatge, amb la garantia de viure plenament en català. Aquestes són les qüestions a què l’independentisme ha de dedicar ara temps i esforç.

—El president Aragonès va insistir molt en dues línies de treball: la taula de diàleg i l’acord de claredat. S’han acabat?
—És que, en aquell moment, hi havia un govern de la Generalitat independentista, i ara, no, ni tampoc tenim majoria al parlament. Amb la nostra força, des de l’oposició, mirem d’avançar nacionalment en sobirania fiscal, en infrastructures estratègiques o en la condonació del deute del FLA. Hem d’arrossegar el govern de la Generalitat a la màxima ambició nacional. La nova direcció d’Esquerra Republicana posa l’èmfasi a arribar tan forts com sigui possible a l’objectiu del 2031. Com es fa? Avançant nacionalment. Hem de parlar de polítiques concretes que millorin, sobretot, la vida dels catalans i que facin un país de primera.

—Per què, finalment, heu decidit de no fer cap consulta sobre si entrar al govern de l’Ajuntament de Barcelona?
—Perquè no té sentit.

—Això no ho haurien de decidir els militants?
—De fet, ho ha decidit la nova federació en converses amb el grup municipal. Hem passat un congrés nacional molt cruent, hi ha hagut l’elecció d’una nova federació…

—Amb una nova direcció que es va presentar amb la proposta de fer una consulta. I va guanyar.
—…, el pacte amb el Partit Socialista no tenia vigència. Som a l’equador del mandat. No renunciarem a continuar construint el nostre model de ciutat, imposant-lo al govern de Barcelona. En això, hi coincidim el partit i el grup municipal.

—Per què ha perdut vigència, el pre-acord a què es va arribar amb el Partit Socialista?
—Perquè fa un any que vam tenir el debat i ara ja som a l’equador del mandat. Hem influït molt en el govern de Barcelona. Tal com Salvador Illa sembla el pacificador de Catalunya, Collboni venia a pacificar el soroll d’Ada Colau, i nosaltres hi hem hagut de posar el projecte: la recuperació de l’equilibri entre l’èxit de Barcelona i la possibilitat de continuar-hi vivint.

—No ho acabo d’entendre. Per què hi ha un moment en què es considera que això es pot fer millor dins el govern i, després, que és millor fer-ho de fora estant?
—Perquè a l’equador del mandat, els projectes, els pressuposts i tota l’orientació cap al 2027 ja els ha pilotats el Partit Socialista. I nosaltres no en volem ser partícips, perquè tenen un altre model de ciutat. Ara cal explicar a la gent què anem aconseguint i quin full de serveis tenim per al 2027. És moment de marcar perfil. Ja no és necessari ser al govern per a ser protagonistes.

—Quan la senyora Creu Camacho, nova presidenta de la federació municipal, es presenta a les primàries amb la promesa de fer una consulta, ja som gairebé a l’equador del mandat. Què ha passat? No deu ser únicament una qüestió temporal.
—En les campanyes es diuen moltes coses i, després, se’n parla amb naturalitat i s’arriba a conclusions. Hem arribat a la millor possible: que toca mirar endavant i preparar-nos per a les eleccions del 2027.

—Quin balanç feu, fins ara, del mandat de Jaume Collboni?
—Hi ha una renúncia a l’ambició de la ciutat. Jaume Collboni s’ha conformat a abaixar el volum del soroll respecte dels mandats d’Ada Colau. No es creuen que Barcelona és la capital del país, que no ha de competir amb Madrid. Ho hem vist tant en els governs dels Comuns com en els socialistes. Barcelona pot ser la capital de la Mediterrània, ha de compartir solucions amb el món, no ha de copiar el model de Madrid. Un exemple: és curiós que la gastronomia catalana s’internacionalitzi més que mai i, en canvi, sigui menys present que mai a la capital del país. O l’han tractada com una ciutat provinciana o bé com una co-capital de l’estat. Es nota que fa disset anys que Esquerra Republicana no governa Barcelona.

—Quins són els tres problemes principals que té Barcelona?
—El català, el turisme i l’habitatge.

—Per què aquests tres?
—Són tres àmbits fonamentals per a recuperar l’equilibri que s’ha perdut. Per al català cal desenvolupar una indústria de creadors de contingut, per això hem procurat la fàbrica de continguts audiovisuals. Els joves són clau per a ajudar-nos a fer nació. El català ha d’entrar en nous formats i llenguatges. El turisme necessita governança. Ha de tenir retorn per a la ciutat. Hem impulsat la taxa turística barcelonina, que fa que avui tinguem 200 milions d’euros destinats a pal·liar els efectes del turisme a la ciutat. En teníem una de catalana destinada només a fer promoció de la ciutat, i la promoció s’ha d’acabar. I, en termes d’habitatge, hem fet grans debats però s’han disparat els preus, i el ritme de construcció dels últims anys és clarament insuficient. Barcelona està limitada per la muntanya i el mar i no té on créixer: cal passar a una política de rehabilitació. Si no la fem nosaltres, hi ha un gran potencial que aprofitaran fons inversors i grans corporacions per a especular. Cal rehabilitar amb clàusules antiespeculatives. Aquests tres grans àmbits ens permeten que Barcelona continuï essent Barcelona. Si no, la perdrem.

—En el cas de la llengua, la vostra proposta continua en la línia de promoure el català. No calen mesures legals, a més a més? El Pacte per la Llengua ni tan sols les preveu.
—En el mandat anterior es van anunciar seixanta-vuit mesures per a la promoció del català a Barcelona i les úniques que s’han desenvolupat són les que nosaltres hem posat damunt la taula. Per exemple, que les subvencions, a la ciutat, tinguin com a requisit l’ús del català. Hi ha coses que ja podem fer: incrementar inspeccions, retolació, publicitat, que els esdeveniments de l’ajuntament siguin plenament en català. En tot cas, per anar més enllà amb el català hem de parlar del model econòmic. Barcelona té una població cada vegada més estacional i així és molt difícil que el català acabi arrelant.

—I quin model econòmic ajudaria el català?
—Tenim un model basat a importar treballadors amb sous baixos, amb condicions precàries. En necessitem un que no es basi a greixar les butxaques d’alguns mitjançant la precarització de treballadors. Aquest és el problema: uns sous que, a més a més, no poden pagar les nostres pensions. Què estem fent? Els actors econòmics hi haurien de dir la seva perquè ens destrossen el país. Aquest model econòmic va destruint la identitat del nostre país. No permet que els joves puguin quedar a les seves ciutats. I importa treballadors amb sous baixos, que prou feina tenen per a acabar la seva jornada i tornar a casa. Esperen que a sobre els demanem que parlin català?

—Això és un diagnòstic, però el nou model econòmic quin hauria de ser? Com es canvia, aquesta dinàmica?
—Aquesta és la mare dels ous. Primer, generant el consens entre partits polítics i actors empresarials i sindicats, i cal també la indignació, perquè no podem continuar així. I després, evidentment, un compromís per a diversificar la nostra economia i canviar la nostra dependència del turisme i dels serveis. Hi ha estratègies que els ajuntaments no poden fer sols. Totes les inversions de ciutat i de país han d’anar orientades a ser el pol de recerca i de coneixement del sud d’Europa, atraure emprenedors que vulguin contribuir al nostre teixit empresarial, i connectar-hi millor les universitats. Tenim un problema perquè hi ha gent que vol continuar pagant aquests sous de merda i vol continuar proveint aquestes feines de merda. I això s’ha d’acabar, perquè ens estan trinxant el país.

—Segon problema que dèieu: el turisme. L’ajornament de les noves tarifes de la taxa turística, causat per Esquerra, no contravé la urgència amb què dieu que s’ha de gestionar el turisme?
—És que Barcelona no és el mateix que la resta del país: el turisme rural de Lleida no té res a veure amb la capital. A Barcelona sempre és temporada alta i la gran majoria de turistes que tenim no són catalans. En canvi, el turisme de Lleida malda per sobreviure durant l’any i per posar fi a l’estacionalitat dels seus treballadors. Si apliquem les mateixes receptes a un hotel de Barcelona que a un turisme rural de Lleida, ens carreguem el país.

—Però Barcelona es pot permetre les conseqüències de l’ajornament? No hauria estat possible arribar a un pacte abans d’arribar a aquesta situació en què ens trobem ara?
—Passa que arribem a molts debats amb tantes gesticulacions que de vegades és impossible parlar. Hauria estat ideal que haguéssim pogut fer prosperar el recàrrec i la taxa, però hi insisteixo, això només existeix perquè Esquerra ho va posar damunt la taula. Estem compromesos amb la gestió del retorn: als barcelonins no els importa tant la taxa turística com què fem amb els diners que en surten. I no poden anar a subvencionar esdeveniments esportius ni plaques solars als instituts. Han d’anar a pal·liar els efectes i els impactes del turisme. Cal vetllar perquè sigui així; la temptació del Partit Socialista és dedicar-los a promoure la ciutat.

—I el tercer: l’habitatge. En quin moment es troben les converses per a la modificació de la norma que obliga a destinar a habitatge assequible el 30% de les grans promocions o rehabilitacions?
—Amb nosaltres no hi ha converses. Hi insisteixo: continuem enrocats en alguns instruments quan podríem haver fet moltíssimes més coses. Per exemple, engegar una política ambiciosa de rehabilitació, com pretenia Esquerra amb el programa de “Barcelona més viva”, que actualitzava el “Barcelona, posa’t guapa”. Fa tres anys que debatem sobre el 30% i els seus resultats. No podem estar aturats. Només amb tres anys al govern de la Generalitat vam impulsar la regulació dels preus de lloguer, la regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions i l’eliminació dels pisos turístics. I a Barcelona continuem enrocats en el debat del 30%.

—Això vol dir que ara Esquerra considera que no s’ha de modificar el 30%?
—Considerem que cal actuar amb determinació en les coses que ja podem fer i que el Partit Socialista s’espavili. Si la negociació d’aquesta modificació és per a abaixar imposts i restar capacitat a l’ajuntament, que és allò que negocia Junts amb el Partit Socialista, que no comptin amb nosaltres. Nosaltres hem fet un esforç per a donar més ingressos a l’ajuntament i, així, governar el turisme i gestionar l’habitatge. Ara fan el camí invers amb Junts. No té cap mena de sentit.

—La insistència també d’Esquerra en el fet que el 30% no funcionava prou no ha contribuït a generar l’escenari adequat perquè el PSC i Junts agafin aquest camí?
—No tenim aquest poder.

—Cap on ha d’avançar l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a institució?
—Ui, en parlem poc i crec que la ciutadania coneix poc què fa. Des de l’aigua que surt de l’aixeta fins al metro o l’autobús que ens porta de l’aeroport al centre de Barcelona, tot és Àrea Metropolitana. Malauradament, avui el projecte és només de mancomunar serveis per a trenta-sis municipis i hauríem de contribuir a fer que l’Àrea Metropolitana tingués més ànima, fes política, i es posicionés més clarament, per exemple, sobre la municipalització de l’aigua. Són debats que tenen a veure amb el dia a dia de la gent i que afecten la seva butxaca.

—Hi ha d’haver elecció directa?
—No hi ha consens, sobre això. La meva opinió personal és que tindria més ànima i uns mandats més clars i comprensibles per a la gent si féssim una elecció d’un president amb un programa polític i una missió.

—Que no substituís el batlle de Barcelona?
—Exacte.

—Per què a l’independentisme li costa tant arrelar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona?
—El partit independentista més fort a l’Àrea Metropolitana és Esquerra Republicana. M’agrada pensar que és perquè el nostre projecte nacional està obsessionat a construir un país nou, que canviï la quotidianitat de la gent, i no pas per a blindar els privilegis d’un projecte nacional com el que construïa Convergència quan vaig entrar en política. La nostra agenda nacional connecta molt millor amb la sensibilitat dels ciutadans metropolitans, que tradicionalment són progressistes. Per això Junts pateix més a l’Àrea Metropolitana.

—Que Junts hi obtingui resultats més dolents no vol dir pas que Esquerra hi arreli prou bé.
—Nosaltres hem fet la nostra feina, que és intentar aterrar l’agenda nacional a la necessitat de construir un país nou, i a les necessitats i les urgències del dia a dia de la gent. És el camí perquè més i més gent s’afegeixi al projecte nacional que defensem. Donant-los l’esquena o les mateixes receptes que la Convergència de fa vint anys o trenta, no seduirem més gent.

—Quins espais polítics són els aliats naturals avui d’Esquerra Republicana?
—No ho sé. Som un partit independentista, progressista, i a Barcelona tenim clar quin és el nostre model. Volem una ciutat on es pugui viure bé, on la bonança de les grans xifres econòmiques sigui coherent amb la millora de les condicions de vida de la gent. No creiem en una Barcelona que es posa en venda ni en una Barcelona provinciana, i amb això arribarem a acords amb qui calgui, i sempre ho hem fet. No sé si existeixen aliats naturals. La millor aliança és parlar de la ciutat i del país i deixar de parlar-nos entre els partits.

—Hi ha qui ha posat damunt la taula l’opció d’un Bildu català que ajuntés estratègicament Esquerra, els Comuns i la CUP. Què us sembla?
—El País Basc no és Catalunya i no tot és tan fàcil. Ara, m’agrada de Bildu la capacitat d’haver renovat el discurs independentista, d’haver-lo aterrat a les necessitats del segle XXI, de presentar un independentisme urbà, modern. M’agrada aquest trencament de la idea que l’independentisme és una cosa carrinclona o caduca. Hi ha una nova generació d’independentistes que creiem que el procés no s’ha acabat i ara en comença un altre.

—Quin?
—El de restar presència de l’estat al nostre país, el de fer nació i el de construir país. Aquest és el procés que hauríem d’haver fet des de l’inici. El d’enfortir el país per a tenir la màxima força quan arribi l’embat final.

—Aquest darrers anys, ERC ha perdut 500.000 vots al parlament, 400.000 a les eleccions espanyoles, 400.000 a les europees, i 300.000 a les municipals. Quina autocrítica ha de fer el partit? Quins errors ha comès?
—Vam governar la Generalitat en solitari en moments molt complicats. La sortida de Junts del govern no ens va ajudar. Crec que ens vam obsessionar amb la gestió. Quan arribes a les institucions has de fer política, has de continuar explicant el teu projecte nacional, més enllà del dia a dia. Ara hem de recuperar la confiança de la gent, parlar més clar, estar molt més desacomplexats. Parlar clar vol dir, quan parlem d’habitatge, explicar que potser tinc trenta-cinc anys i he de compartir pis amb quatre companys; o, quan parlem de salut, que tinc dubtes que la meva mare pugui anar a la pública per a pagar-se un psicòleg; o, quan parlem d’inflació, que amb el sou no arribo a pagar la compra. De vegades no hem aterrat prou els debats i no hem connectat amb la nostra gent. Hem demanat perdó per coses que fèiem, i hem de ser més valents. La gent ho comença a entendre.

—Què diríeu als votants que es van sentir decebuts, frustrats o abandonats per Esquerra Republicana a partir de la tardor del 2017, arran del gir estratègic?
—Em preocupa la frustració generalitzada que existeix al país i seria un error pensar que ve de la tardor del 2017. Ve de crisis encadenades; evidentment, de la frustració nacional, però s’hi barregen elements. Esquerra Republicana vol tornar a fer d’Esquerra Republicana. Sóc conscient de les dificultats, però en tenim l’ambició.

—En el darrer congrés d’Esquerra, la vostra candidatura deia que faria neteja del joc brut que hi havia hagut. En quin punt es troba, aquest procés?
—No m’agrada parlar en aquests termes. Han passat coses al partit que no ens han agradat. Això, ara, és en mans dels òrgans formals, com la comissió de garanties. Del congrés nacional, n’hem sortit enfortits. El partit està molt cohesionat i encarat a les eleccions del 2027. La gent vol que parlem del país i no de nosaltres.

—Com és que Tolo Moya és assessor del PSC a la Diputació de Barcelona?
—No ho sé, ho hauríeu de preguntar ell.

—La nova direcció d’Esquerra Republicana no hi té res a veure?
—No.

—Els votants a Barcelona us han de considerar una successora ideològica i política d’Ernest Maragall, o una cosa del tot nova?
—Sóc l’Elisenda Alemany, res més. Hi ha una mirada sobre Barcelona que també és generacional. Nova, marcada per la meva edat i pel meu entorn. Un entorn que ha fet els deures d’estudiar i treballar i amb això no en té prou per a continuar vivint a la ciutat. La meva missió política va dirigida a això: no vull que la gent de la meva edat senti que el país i la seva capital l’han decebut.

—Sereu la candidata a l’ajuntament?
—Respondré el mateix que responc sempre: fa sis anys que no m’he mogut de Barcelona. És la meva ciutat, on porto les meves filles a l’escola, on puc anar a treballar a peu o amb bici, vull que sigui la ciutat on els meus amics es puguin quedar a viure i no sentir que cada vegada ens pertany menys als barcelonins. Per tant, encantada d’entomar aquest repte.

—I a la Generalitat?
—Apa, aquí!

The Washington Post · Sammy Westfall i Gaya Gupta

La nova iniciativa dissenyada pels Estats Units i Israel per a repartir aliments i ajut humanitari als palestins de Gaza ha tingut un començament caòtic.

Representants de l’ONU anunciaren dimarts –el dia en què entrà en funcionament la iniciativa, coneguda com a “Fundació humanitària de Gaza”– que una cinquantena de persones havien estat ferides de bala prop d’un dels punts de distribució d’ajut del projecte. L’organització, de titularitat privada, nega les informacions de l’ONU, i en un correu electrònic a The Washington Post assegura que ningú no resultà ferit.

La iniciativa ha estat criticada per funcionaris de l’ONU i grups d’ajut humanitari reconeguts, que han avançat que no hi col·laborarien. Alguns oficials d’alt rang de l’exèrcit israelià que participaren en la planificació inicial del projecte se n’han acabat distanciant, i n’han criticat l’opacitat i la manca percebuda de legitimitat moral.

El director executiu de la fundació, Jake Wood, dimití el 25 de maig –poques hores abans de l’entrada en funcionament de la iniciativa– perquè considerar que el projecte no s’adequava “als principis humanitaris de neutralitat, imparcialitat, independència i humanitat”.

El debut agitat de la iniciativa arriba després de les repetides advertències de l’ONU sobre el risc de fam en què es troben els dos milions de palestins tancats a Gaza, després de mesos de blocatge israelià a l’entrada d’ajut humanitari a l’enclavament. Jonathan Whittall, alt funcionari humanitari de l’ONU, ha descrit la iniciativa com “un projecte de gestió de l’escassetat intencionada”.

Què és la “Fundació humanitària de Gaza”?

La “Fundació humanitària de Gaza” és una organització sense ànim de lucre registrada a l’estat nord-americà de Delaware i a Suïssa que té el suport dels governs dels Estats Units i Israel, i que empra mercenaris privats armats per a garantir la seguretat en els corredors i centres de distribució, establerts seguint les estipulacions d’Israel, en què es distribueixen aliments als habitants de l’enclavament.

En el passat, Israel ha afirmat –sense proves– que Hamàs s’havia apropiat sistemàticament de l’ajut humanitari que entra a Gaza en el marc dels programes d’ajut convencionals. El 2 de març, Israel imposà un blocatge total a Gaza, i hi prohibí l’entrada d’aliments, combustible, ajut i productes comercials. El blocatge acabà la setmana passada.

La direcció de la “Fundació humanitària de Gaza” inclou ex-funcionaris d’intel·ligència i defensa dels nord-americans i executius d’empreses que, l’any passat, es reuniren –en consulta amb el govern israelià– per crear un pla de subministrament d’ajut humanitari a Gaza que satisfés les exigències d’Israel. Posteriorment, els responsables del govern israelià provaren de minimitzar la seva implicació en la iniciativa, que atribuïren als EUA, per bé que Israel exercí un rol significatiu en la planificació i promoció inicial del projecte, tal com consta en els documents interns consultats per The Washington Post.

Fa temps que la distribució d’ajut a Gaza és plagada de dificultats de tota mena. Els camions d’ajut que entren a l’enclavament han de passar primer per múltiples punts de control israelians, i sovint tenen dificultats per a transitar per carreteres destruïdes pels bombardaments israelians. D’ençà del començament de la guerra, l’ajut que entra a l’enclavament ha anat arribant en onades: alguns dies, hi han arribat a entrar més d’un centenar de camions, la majoria dels quals, pertinents a l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA) i el Programa Mundial d’Aliments (PMA); uns altres dies, hi han entrat unes poques dotzenes. Els responsables humanitaris diuen que calen més de 500 camions d’ajut el dia per a abastir la població de Gaza.

Per què el projecte de la “Fundació humanitària de Gaza” és tan controvertit?

Abans de començar a operar, múltiples veus internacionals expressaren malestar per la militarització de l’ajut que fa la “Fundació humanitària de Gaza”, i també per la possibilitat que el projecte empenyi a desplaçaments forçosos de població –un crim de guerra– si els responsables exigeixen als civils de Gaza que facin hores de viatge per a arribar als punts de distribució.

Fins i tot, alguns alts funcionaris de defensa israelians han qüestionat el projecte, i han vaticinat que l’aglomeració de persones als punts de distribució podria causar estampides, segons que consta en documents interns inèdits a què ha tingut accés The Washington Post.

Els grups humanitaris i l’ONU han anunciat que no cooperarien amb el programa, el qual acusen de vulnerar els principis humanitaris i de militaritzar la distribució d’ajuda, i temen que causi nous desplaçaments de palestins.

“Sembla que el missatge que s’envia amb aquests centres militaritzats d’ajut és que, a Gaza, la supervivència és un privilegi que únicament es concedeix als qui segueixen les ordres dels militars”, declarà Whittall, de l’ONU, en una conferència de premsa abans-d’ahir.

Un portaveu de la “Fundació humanitària de Gaza” diu a The Washington Post que la fundació “no participarà mai en cap forma de desplaçament forçós de civils ni hi donarà suport”. També diu que els documents interns sobre les primeres fases de planificació de la iniciativa no necessàriament reflecteixen l’estat actual del projecte, que –segons que explica– no inclou propostes controvertides, com ara, vincular la distribució d’ajut als antecedents dels sol·licitants.

Com funciona el repartiment d’ajut de la “Fundació humanitària de Gaza”?

En un comunicat, la fundació ha informat que aquesta setmana havia començat a lliurar camions carregats d’aliments als seus “centres de distribució segurs”, incloent-hi un a prop del corredor Filadèlfia, a la frontera entre Gaza i Egipte. Els camions han estat flanquejats per mercenaris nord-americans que també han vetllat per la seguretat dels punts d’ajuda, segons que expliquen dues persones familiaritzades amb la iniciativa.

Dimarts, 27 de maig, es desfermà el caos quan una multitud es precipità cap als nous centres d’ajut establerts a Rafah, al sud de Gaza. El portaveu de l’ONU, Ajith Sunghay, anuncià que les informacions preliminars apuntaven que unes 47 persones havien resultat ferides, la majoria de les quals, de bala. La “Fundació humanitària de Gaza”, per la seva banda, ha anunciat que ningú no havia estat ferit a les seves instal·lacions durant els dos primers dies del projecte.

L’exèrcit israelià defensa que, dimarts, es limità a disparar “trets d’advertència” fora d’un punt d’ajuda de Rafah per “establir el control de la situació” i permetre que continués el repartiment. Els mercenaris que protegien el punt de distribució van haver de retirar-se breument durant el caos, segons que explicà la fundació.

Els grups humanitaris, per la seva banda, han criticat les escenes de desesperació i caos que van presenciar als punts de repartiment.

“Vam advertir que això passaria, i ara passa davant els nostres nassos. Allò que va presentar-se com un mecanisme humanitari és, en realitat, un sistema de control”, afirmà Bushra Khalidi, responsable de política d’Oxfam per als territoris palestins. I sentencià: “Desproveeix les agències d’ajuda d’independència, nega als palestins el seu dret a l’ajuda i posa decisions de vida o mort en mans d’una de les parts del conflicte. […] Viola els principis fonamentals de l’acció humanitària, i converteix l’ajuda en una arma de guerra.”

Gerry Shih, Cati Brown, Claire Parker i Karen DeYoung han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Avui fa un any que el militant anarquista Abel Mora és a la presó, condemnat per haver estat implicat en una agressió contra un home que duia una bandera i una gorra espanyoles al metro de Barcelona el novembre del 2018. Malgrat que aquell dia Jusapol –sindicat de la policia espanyola i la Guàrdia Civil– s’havia manifestat a Barcelona per homenatjar els agents que van intervenir en les càrregues de l’1-O, el jutge va denegar l’aplicació de l’amnistia en aquest cas, i per tant el jove compleix la condemna de tres anys i nou mesos de presó pels delictes de lesions amb traïdoria i agreujant d’odi. Mora, que sempre ha negat cap implicació en l’agressió, és, per tant, l’únic pres que es podria relacionar amb el procés que ha estat empresonat amb la llei d’amnistia aprovada. De fet, va ingressar a la presó de Can Brians el mateix dia que es va aprovar el text al congrés espanyol.

Empresonat sense ser l’autor directe de l’agressió

Tot plegat es remunta al 10 de novembre de 2018. Com a resposta a la manifestació de Jusapol, manifestants antifeixistes van seguir la convocatòria dels CDR i es van concentrar a partir de les 11.00 prop de l’Arc de Triomf de Barcelona, el lloc on es va acabar la manifestació del sindicat de la policia, que començava a les 12.00 a la Via Laietana. La mobilització va estar condicionada per les càrregues contundents, les identificacions i l’encerclament dels Mossos als antifeixistes.

En aquest context, el Tribunal Suprem espanyol va considerar que Mora, a les escales del metro, havia vigilat l’entorn perquè un altre jove, no identificat, empentés la víctima, un manifestant en favor de Jusapol, que va sofrir lesions i va ser indemnitzada amb nou mil euros. La sentència va barrejar ideologies per a poder sostenir l’agreujant d’odi contra el manifestant espanyolista. Els dos joves, segons que va dictar el Suprem, es van posar d’acord per cometre l’agressió i assegurar-se la fugida, moguts pels seus “postulats independentistes de caràcter anarquista”.

Així, doncs, Abel Mora no va ser condemnat per l’agressió al manifestant, perquè els magistrats van reconèixer que l’agressor havia estat una altra persona, no identificada. Els tres anys i nou mesos de presó se sostenen per, suposadament, haver vigilat la zona perquè aquest individu no identificat pogués actuar.

Un cas sense amnistiar

A diferència d’alguns altres casos, ni la fiscalia ni els magistrats van considerar que aquest cas pogués emparar-se en la llei d’amnistia, malgrat que els fets van succeir en el context d’una contramanifestació independentista i malgrat que la sentència mateix parla d’uns suposats postulats independentistes que suposadament van motivar l’agressió.

La fiscalia, que en la majoria dels casos semblant no s’ha oposat a l’amnistia, en aquest en concret va argumentar que els fets pels quals el militant havia estat condemnat no s’emmarcaven en actes de reivindicació o promoció de la independència ni tampoc en actes amb l’objectiu de convocar o procurar la celebració del 9-N o l’1-O. Segons el fiscal, la sentència que va condemnar Mora deixava clara la seva voluntat i la del seu acompanyat de “menyscabar la integritat física de la víctima a causa de la seva ideologia”.

L’Audiència de Barcelona també va considerar “evident” que el seu cas no encaixava en l’amnistia perquè no era pas un acte de reivindicació amb l’objectiu de promoure la independència. El tribunal va afegir que tampoc no encaixava en cap dels altres supòsits que recull la llei.

Concentració i caminada per la llibertat

El grup de suport del jove ha convocat una concentració avui a les 20.00 a la plaça d’Aureli Capmany, al barri del Raval de Barcelona. “Ens manifestarem no tan sols contra el feixisme i la repressió, sinó contra l’estat, el capital i els sistemes de dominació que el sostenen. Per totes les preses que resisteixen!”, han dit els convocants.

També s’ha convocat una caminada anticarcerària i per la llibertat a Palma. La reivindicació d’aquesta caminada és no tan sols l’excarceració de l’activista, sinó també la de tots els presoners anarquistes. Començarà a les 18.00 a la plaça de l’Escorxador.

Juny del 1973, al restaurant la Punyalada. Montserrat Roig pregunta: “Quins autors l’han estimulat més?”; Mercè Rodoreda respon: “És molt difícil de dir-ho. He llegit tant! La Woolf…”. Virginia Woolf és la primera autora que li ve al cap. “La de The Years, per exemple?”, repregunta Roig; “Sí, la Woolf és extraordinària a The Years. També alguns contes de la Mansfield, de les Brontë; Alice in Wonderland, que serveix per a aprendre a escriure amb el cap”, afegeix Rodoreda. Desembre del 1977, al programa Personatges, Maria Aurèlia Capmany confessa a Roig: “Sóc capaç de tornar-me a llegir de cap i de nou tota la Virginia Woolf.”

Trio aquest trio –Rodoreda, Roig i Capmany–, però d’escriptores catalanes sota l’influx de Woolf n’hi ha un munt, com fa poc van evidenciar Mireia Vidal-Conte i Clara Frisachs a Era Woolf. Les nostres Dalloway (Barcino, 2024). Trio Rodoreda, Roig i Capmany perquè tot i que sempre lamento haver començat a llegir Woolf massa tard, a través d’elles la vaig començar a llegir abans. Rodoreda publica la primera versió d’Aloma l’any 1938, vuit anys després que Cèsar August Jordana publiqués la seva traducció de La senyora Dalloway. 

Rodoreda arrencava la seva carrera literària just quan la de Woolf arribava a un dels seus punts més alts, i si les has llegides totes dues és fàcil traçar connexions entre elles. Fantasiejo i penso que quan a dotze anys vaig llegir Aloma per primer cop i en vaig entendre tan poc, d’alguna manera també vaig no entendre però sí atansar-me per primer cop a Virginia Woolf. I, és clar, també a Tolstoi, Proust, Stendhal, Goethe, Dostoievski, Llull, Huxley, Boccaccio i la resta d’autors a qui cita en l’encapçalament de cada capítol de la novel·la. Woolf no hi és citada, però hi era d’una altra manera. 

Capmany ja tenia cinquanta-tres anys quan publica la seva obra més palesament woolfiana, Quim/Quima, que s’emmiralla en l’Orlando. Causalitats de la vida, miracles gairebé en diria!, van fer que a l’institut ens fessin llegir aquesta novel·la de Capmany a setze anys. I devia ser el segon cop que m’acostava a l’obra de Woolf, un altre cop amb una mitjancera d’alta volada. El record que en conservo ocupa unes quantes pàgines: amb dues companyes més vam decidir fer un nou Quim/Quima però només protagonitzat per dones, i el capítol de l’època medieval el vaig escriure jo i en tinc encara una còpia mecanografiada. 

La Roig la vaig llegir més tard, vaig començar per La veu melodiosa i L’òpera quotidiana, que me’ls va regalar junts una amiga molt més gran que jo una diada de Sant Jordi. I rellegint Digues que m’estimes encara que sigui mentida hi sentia deixos woolfians, com en sento sempre que llegeixo Ugresic o Gornick o Ginzburg o tantes altres dones enlluernadores i universals que escriuen assaig. 

Amb aquest trio al cap, me’n vaig anar a sentir Iris Llop i Marina Porras parlant dels assaigs woolfians a la llibreria la Calders ara fa uns quants dies. Falta poc perquè se celebri el centenari de la publicació de Mrs. Dalloway –i el mes passat ja va fer cent anys de la primera entrega de The Common Reader–, i la nostra ciutat ja es prepara, per exemple inaugurant la remodelació dels jardins de Mercè Rodoreda a l’Institut d’Estudis Catalans o convocant totes les amants woolfianes que hi hagi per les nostres contrades a una lectura pública i continuada de la novel·la de Virginia Woolf. Llop i Porras van ser una mena de teloneres. Rere el teló hi havia l’estrella i elles van tenir la missió de preparar el públic, i a fe que ho van fer. 

Segons Marina Porras, Roig seria una de les “nostres hereves més clares de Woolf”, no solament perquè l’hagi llegida sinó perquè quan escriu també cerca marcar els judicis sobre el que ha escrit i sap encabir petites radiografies del moment en els seus articles. Iris Llop es va centrar en un article de Rodoreda sobre una obra de Murià per mostrar-nos com l’autora, abans de la Guerra Civil, i potser fins i tot abans de llegir La senyora Dalloway de Jordana, també feia aquestes anàlisis panoràmiques en les seves crítiques i ressenyes. I totes dues en el que es van esplaiar és en el comentari dels assajos de Woolf a partir tant dels seus estudis com a editores de dos reculls d’aparició relativament recent (Les paraules viuen en l’esperit, Llop; Escriptores: assaigs i retrats, Porras) com a partir de les seves lectures de lectores reincidents de l’autora. 

L’obra de Woolf és un tot que s’alimenta, es referencia, es qüestiona, es posa en dubte i es reafirma, a les cartes, als diaris, a les crítiques, als articles, a les conferències, a les novel·les, arreu hi ha Woolf escrivint i pensant com escriu, d’aquella manera tan abnegada, tan concentrada, tan lliure i alhora tan lligada a la literatura: “Soc l’única dona d’Anglaterra lliure per escriure el que vulgui”, escriu al Diari el setembre de 1925. Llegir els seus assaigs diu Porras que ens permet veure “com funciona el seu cervell estrany” i com pensa i va pensant i canvia de parer si convé. I alhora hi ha “l’alta consciència lingüística amb què escriu”, tal com apunta Llop. 

Woolf és a Rodoreda, a Roig, a Capmany i a tantes autores d’aquí i d’arreu perquè per damunt de tot és una lectora que pensa sobre la lectura i una escriptora que pensa sobre l’escriptura, i que mentre hi pensa escriu i llegeix i tot acaba sent una espiral de lletra que no emboira sinó que il·lumina, sempre amb el plaer de llegir com a punta de llança, sense que això estigui renyit amb un assaig crític i analític en què constantment no només pensa i opina sobre el que llegeix, sinó que fa la tasca més difícil que ha de fer un lector en acabat de llegir: col·locar aquella lectura al lloc que li pertoca pel mètode de la comparació: “És una crítica jeràrquica”, diu Porras. I apel·la a “la responsabilitat del lector perquè es faci càrrec de les seves opinions”, afegeix Llop. Woolf escriu sobre literatura tenint en compte els dos subjectes creadors, l’autor i el lector (que per a ella és un cocreador), i alhora escriu tenint present que escriure és comunicar i sense perdre de vista que perquè un assaig comuniqui i perduri cal que tingui una veu. Woolf fa “la mena de crítica que fan els escriptors”, diu Llop, i dient això toca os: Rodoreda, Capmany i Roig són tant escriptores com lectores, i no és una cosa tan habitual, per això ho recalco. 

“Els llibres es continuen els uns als altres malgrat el nostre hàbit de jutjar-los per separat”, va escriure Woolf. En els assaigs, Roig s’hi encomana i Capmany més aviat hi parla i la matisa, mentre que Rodoreda, com a quasi coetània seva, la llegeix, la paeix i l’absorbeix. I penso que Woolf potser entomaria millor el diàleg i el matís que no pas una veneració sense fissures, i em torno a perdre fantasiejant sobre com Woolf hauria llegit, si hagués pogut, l’obra d’aquestes tres nostres escriptores, el trio que trio.

El 7 de febrer vaig publicar a VilaWeb un article titulat “Què farem ara que el populisme està guanyant?”, una reflexió sobre el consens que ha dominat Occident des del final de la Guerra Freda. Hi vaig escriure que és “un consens tecnocràtic al marge de la voluntat democràtica dels ciutadans: neoliberalisme, globalització, erosió dels drets laborals, privatització dels serveis públics en nom de l’eficiència, exaltació de la identitat individual, abandonament del conflicte de classe”. I denunciava que l’etiqueta “populista” s’ha usat per a desacreditar les idees que vénen “d’un poble analfabet i ignorant que no sap què li convé”.

Aquell dia, a tres quarts de vuit del matí, el compte de VilaWeb a la xarxa X va fer la primera piulada sobre l’article. Durant un parell d’hores, i a intervals regulars, hi van aparèixer respostes que contestaven la pregunta del titular però que no tenien cap relació amb el contingut: “Que què farem? Començar a gaudir d’una vida més normal. Quines ganes que el populisme guanyi al ‘woke-comunisme’”. “Oblidar-nos de les polítiques ‘woke’ que no serveixen per a res”. O bé: “L’únic populisme és el ‘woke’ de merda”.

M’he de creure que una vintena de persones, i en un interval tan curt de temps, van decidir de reaccionar a partir d’una visió molt esbiaixada del meu text i amb paraules gairebé idèntiques? És clar que no. Tots aquests comptes no són de persones reals, sinó que al darrere hi ha un sol individu que va decidir d’engegar una campanya en contra de l’article i del mitjà (és interessant que moltes piulades van aparèixer per parelles, és a dir, dues a les 8.02, dues a les 8.08, dues a les 8.33, etcètera). Els perfils d’on venien les respostes són clònics, amb un contingut que només parla de política, sempre dins de la mateixa línia ideològica, i a punt per a empudegar qualsevol debat. L’objectiu és fer creure que s’ha creat un corrent d’opinió que de fet no existeix, perquè al darrere no hi ha ciutadans reals, només simulacres.

El fenomen és diari –al cap i a la fi, és la feina remunerada d’aquesta mena d’activistes– i fa poc en vaig viure un altre cas. Ja us vaig explicar que a Girona s’ha engegat un procés molt interessant de renaturalització, amb més biodiversitat a l’Onyar (esplugabous, llúdrigues), i que també s’ha començat a introduir un model de jardineria més silvestre pensat per als insectes pol·linitzadors. És una idea que no és nova, i que ja existeix arreu d’Europa, però també vaig escriure que segur que “molts gironins arrufen el nas quan ho veuen”, perquè ho perceben com a brut.

Quan els ajuntaments de les ciutats mitjanes introdueixen alguna innovació urbana, sovint feta amb bona voluntat, la qüestió se sol convertir en un tema de debat polític. Els ciutadans en parlen als cafès i a les botigues, l’oposició hi diu la seva i es publiquen unes quantes columnes als diaris locals. Quan al cap d’uns quants anys l’oposició arriba al poder, la novetat s’elimina amb voluntat de revenja, o bé es manté perquè tothom s’hi ha acostumat. I així és com es construeixen les ciutats.

La novetat és que ara hi ha agents externs que volen muntar batalles culturals a les xarxes, unes polèmiques que de fet no existeixen al carrer. Quan els mitjans públics van recollir la notícia, aquells comptes que mencionava es van activar a X i tots amb missatges semblants (i amb una gran obsessió pels excrements). “Una altra gran caca ‘woke’, per això no cal pagar impostos”. “Sistema ‘woke’ de definir la manca de manteniment”. “D’això se’n diu quedar-se els diners dels contribuents fent una gestió de merda”. I el meu preferit: “És la clàssica deixadesa comunista”.

En poques hores es van acumular més de dues-centes respostes i desenes de mencions. També van sortir veus a defensar el projecte, i curiosament aquests comptes sí que tenien una persona real i perfectament identificable al darrere. Sergi Cot, el regidor gironí d’Acció Climàtica, també va explicar els objectius del nou model de jardineria i els criteris tècnics que s’apliquen. Ara bé, Cot estava força estupefacte per la polèmica, i escrivia a X que havia vist “tants comentaris increïbles i surrealistes que si apliquéssim tal inventiva per a coses realment profitoses, n’aniríem de bé! La gent és ben curiosa!”.

Als gironins ens pot agradar més o menys veure espais públics assilvestrats –a mi m’entusiasmen i els trobo necessaris–, però una cosa és estar-hi en contra amb arguments pràctics o estètics, i una altra escampar que els lletsons i les roselles són woke. Aquestes campanyes volen crear la percepció que hi ha una gran massa de gironins que pensen així, però al darrere només hi ha un senyor que va en calçotets pel menjador de casa.

Fa gairebé tres anys que vaig començar a escriure aquesta columna regular a VilaWeb, i molts dels articles que he publicat han vingut acompanyats d’insults, atacs coordinats i campanyes de descrèdit. És el preu que avui cal pagar si tens un cert ressò, i per això vaig haver d’aprendre a filtrar les opinions que m’arribaven: valorar les dels amics, familiars i veïns i les dels subscriptors del diari –és a dir, de la gent real– i descartar tot allò que té un origen anònim. Són els murs defensius que tots hem d’alçar si volem mantenir la nostra integritat ideològica i una certa calma espiritual. Per això recomanaria al regidor Sergi Cot que per a la seva acció política només faci cas dels gironins que es trobi pel carrer, dels missatges que li arribin de gent identificable i dels criteris tècnics. De la resta n’hem de fer silenci.

Un tribunal federal d’apel·lacions dels Estats Units ha restablert provisionalment els aranzels generalitzats imposats pel president Donald Trump, una mesura que un tribunal de comerç havia considerat il·legal ahir mateix. L’ordre, dictada pel Tribunal d’Apel·lacions de Washington, no inclou cap argumentació ni fonament jurídic, però dóna termini als demandants fins al 5 de juny per a presentar al·legacions i a l’administració fins al 9 de juny per a respondre-hi. La decisió permet, ara com ara, que el paquet d’aranzels continuï vigent.

El Tribunal de Comerç Internacional havia ordenat ahir la suspensió immediata dels aranzels del 30% sobre productes xinesos, del 25% sobre determinades importacions mexicanes i canadenques, i dels gravàmens globals del 10% decretats pel govern de Trump. Els jutges havien dictaminat que aquestes mesures excedien l’autoritat presidencial i eren inconstitucionals. Els aranzels, coneguts per “mesures del Dia de l’Alliberament”, foren presentats com una resposta al suposat paper de la Xina, Mèxic i el Canadà en la facilitació del tràfic de fentanil cap als Estats Units i a l’augment de l’arribada d’immigrants.

La sentència del tribunal d’apel·lació deixa en suspens els efectes de la resolució anterior, mentre continua el litigi judicial sobre els límits de l’autoritat comercial de l’executiu nord-americà.

A càrrec d'Enrenou teatre. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha rebutjat una moció de censura amb el PP en contra del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. “Vol el nostre suport per a anar encara més en contra de la llengua catalana com han reconegut que han fet aquests dies?”, s’ha preguntat Turull.

Avui, el màxim dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, hagi instat els socis parlamentaris de Sánchez a afegir-se a una moció de censura que el PP no pot tirar endavant tot sol. “Deu ser molt de la broma aquest senyor. Això és no tocar ni quarts ni hores”, ha afegit Turull, que ha recordat la campanya del PP perquè el català no sigui oficial a la UE.

Feijóo ha admès que no té prou suports per a aprovar una moció de censura, però ha mostrat la seva voluntat de presentar-la si hi ha prou suport. “Jo la tinc tota. Depèn d’aquells que li han donat suport parlamentari fins ara. Si volen posar fi a això, el Partit Popular continua a disposició. Si no volen, no en tingueu cap dubte: això els arrossegarà i la majoria dels espanyols decents els farà còmplices d’aquesta degradació i no ho oblidaran”, ha asseverat. En aquesta línia, ha fet una crida a la ciutadania a participar en la manifestació que el seu partit convoca a Madrid per al 8 de juny contra la “corrupció” del govern espanyol.

Deu ser molt de la broma aquest senyor… Vol el nostre suport per anar encara més en contra de la llengua catalana com han reconegut que han fet aquests dies?? Això és no tocar ni quarts ni hores. https://t.co/JiPRjPAXdC

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) May 29, 2025

El Tribunal Constitucional espanyol ha admès el recurs d’empara de les diputades socialistes i vice-presidentes de la mesa del parlament, Mercedes Garrido i Pilar Costa, que van ser expulsades del ple per part del president de la cambra, Gabriel Le Senne. 

Els fets van passar durant el ple de 18 de juny de 2024, quan Le Senne va estripar una fotografia d’Aurora Picornell i de les Roges del Molinar d’un dels portàtils de les vice-presidentes. En aquell moment, també va exigir l’expulsió de les socialistes del ple. Per això va ser denunciat per un delicte d’odi i enviat al banc dels acusats, tot i que l’Audiència de Palma ara estudia el recurs que va presentar Le Senne per evitar el processament.

Ara, el TC s’ha pronunciat sobre els fets a partir del recurs presentat. Argumenta que té una transcendència constitucional especial perquè presenta un problema o afecta una faceta d’un dret fonamental sobre el qual no hi ha doctrina del tribunal espanyol. “L’assumpte suscitat transcendeix del cas concret perquè pot tenir unes conseqüències polítiques generals”, diu. 

El Constitucional ha donat deu dies al parlament perquè fes arribar una còpia íntegra del ple de 18 de juny i les actes de la reunió de la mesa del 10 de juliol de 2024 i de la junta de portaveus de dia 17 del mateix mes. 

Llibertat d’expressió

Garrido i Costa consideren que es va lesionar el dret de llibertat d’expressió i el de participació en els assumptes públics. Diuen que l’expulsió de la cambra es va fer sense cap base legal. 

Moment en què Le Senne expulsa Costa i Garrido per dur la camiseta de les Roges del Molinar (fotografia: Martí Gelabert).

L’octubre de l’any passat, Le Senne va reincidir i va tornar a expulsar Garrido i Costa del ple per dur les samarretes amb les cares de les Roges del Molinar.

Participa en les activitats i inscriu-te al taller per millorar la respiració. - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Israel ha autoritzat la legalització de vint-i-dos assentaments jueus a la Cisjordània, set dels quals ja eren construïts sense permís governamental. Ho han anunciat el ministre de Defensa, Israel Katz, i el ministre de Finances, Bezalel Smotrich, que han celebrat la decisió com una estratègia per a impedir la creació d’un estat palestí tal com expliquen mitjans com Aljazeera i The Times of Israel. Actualment, Israel manté més de cent assentaments a la regió, habitats per prop de mig milió de colons jueus, segons The Times of Israel. La població palestina supera els 2,9 milions i tots els assentaments israelians en territori ocupat són considerats il·legals segons el dret internacional.

Mentrestant, la situació humanitària de Gaza continua empitjorant, segons que informen mitjans internacionals com The Guardian i Aljazeera. Quatre palestins han mort avui després de la irrupció de milers de desplaçats famolencs en un magatzem del Programa Mundial d’Aliments (PMA) a Deir al-Balah. N’han trencat les parets metàl·liques en un intent desesperat d’obtenir menjar. Dues víctimes han mort trepitjades i dues més per ferides de bala. Encara no és clar si els trets van provenir de soldats israelians, contractistes privats o algú altre.

El PMA ha alertat d’unes condicions alarmants i en deteriorament a Gaza, després de vuitanta dies de blocatge total d’assistència alimentària. “Les necessitats humanitàries s’han desbocat. Gaza necessita una ampliació immediata de l’ajuda per a evitar una fam en massa”, ha advertit l’agència de l’ONU.

El dia anterior, en un altre incident, l’exèrcit israelià va obrir foc en un punt de distribució d’aliments al sud de Gaza gestionat per la Fundació Humanitària de Gaza (GHF), una entitat avalada per Israel. Hi va haver un mort i almenys quaranta-vuit ferits. Segons els mitjans locals, la multitud va trencar les tanques del recinte i els soldats van respondre amb trets i bengales. Uns quants vídeos mostren escenes de pànic, amb civils —incloent-hi dones i nens— fugint entre el caos.

L’oficina de drets humans de l’ONU ha afirmat que la majoria dels ferits havien estat per armes de foc, i, en canvi, l’exèrcit israelià diu que solament va disparar “trets d’advertència” i nega haver disparat contra persones. La coordinadora especial de l’ONU per al Llevant, Sigrid Kaag, ha comparat l’ajuda actual amb un bot salvavides després de l’enfonsament del vaixell, i ha dit davant el Consell de Seguretat que la població de Gaza havia perdut tota esperança.

El grup de rap Kneecap actuarà el 8 de juliol a la sala O2 Academy de Glasgow, tan sols uns quants dies després d’haver estat exclòs del festival TRNSMT per pressions de la policia escocesa. El trio irlandès ha confirmat aquest nou concert en resposta a la cancel·lació imposada pels organitzadors del festival, DF Concerts, que havien al·legat preocupacions expressades per la policia sobre la seguretat de l’esdeveniment.

Kneecap, en el punt de mira: pressions polítiques, censura i cancel·lacions de concerts

La setmana passada, la policia d’Escòcia va advertir que permetre la participació de Kneecap al festival requeriria una operació policíaca significativa. Arran d’aquest posicionament, el grup va desaparèixer del cartell oficial i l’organització en va informar els qui n’havien comprat entrades.

Kneecap, conegut per les seves lletres en gaèlic irlandès i les seves posicions polítiques crítiques amb el Regne Unit, ha respost amb ironia i determinació. “Glasgow sempre ha estat una ciutat important per a nosaltres. Hi hem tocat moltes vegades i mai no hi ha hagut cap problema. Feu-ne la interpretació que vulgueu”, han escrit en un comunicat. El grup no ha amagat el to de denúncia contra una decisió que consideren injustificada i amb rerefons polític.

El nou concert, anunciat com una manera de compensar l’absència forçada del TRNSMT, es farà el dimarts 8 de juliol a l’O2 Academy de Glasgow. Amb aquest moviment, Kneecap desafia allò que perceben com una censura institucional i reafirma el seu compromís amb el públic escocès. Els organitzadors del festival han evitat de donar-ne més detalls i s’han limitat a agrair la comprensió dels fans. Però la polèmica ja ha esclatat, i l’anunci del nou concert ha estat rebut amb entusiasme per part dels seguidors de Kneecap, que consideren que la banda ha estat objecte d’un vet polític.

Un terratrèmol de magnitud 3,7 ha sacsejat avui al migdia la Costa Brava. Segons que informa l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el sisme ha estat a les 12.00 i n’ha situat l’epicentre a prop del canyó de la Fonera, entre Begur i Palamós (Baix Empordà), concretament a la latitud 41.8013 i la longitud 3.8731.

Tot i que el terratrèmol no ha causat cap dany, ha estat percebut en uns quants municipis de la costa empordanesa.

El president del govern de l’Aragó, Jorge Azcón, ha anunciat que volia parlar avui mateix amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, per demanar-li que les pintures murals del monestir de Santa Maria de Sixena tornessin “immediatament” i que la col·laboració del govern català fos “impecable”. Azcón ha explicat que aquest matí tots dos gabinets ja s’havien posat en contacte per parlar de la cooperació perquè les pintures es traslladin tan aviat com fos possible i amb totes les mesures de seguretat perquè no tinguessin cap dany.

Azcón s’ha expressat així en una compareixença a les Corts de l’Aragó, a petició del grup socialista, en què ha recordat que el Tribunal Suprem espanyol havia fet pública aquesta setmana una sentència que n’ordenava la devolució, després d’anys de litigis judicials.

Quan el restaurador de la Capella Sixtina va advertir contra el trasllat de les pintures de Sixena del MNAC

El president aragonès ha expressat preocupació pel silenci de la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, que també és secretària general del PSOE a l’Aragó. A més, ha volgut remarcar que el litigi judicial havia començat amb un govern del PP presidit per Luisa Fernanda Rudi i que el seu successor, Javier Lambán (PSOE), l’havia continuat.

“La sentència és clara, no hi ha més interpretació possible: les pintures han de tornar a casa, d’on no haurien d’haver eixit mai”, ha dit Azcón en conferència de premsa.  “Ha estat un procés llarg, però avui podem celebrar un triomf de la societat aragonesa”, ha remarcat.

La sentència, feta pública ahir, confirma la decisió de l’Audiència d’Osca i declara que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) no és el propietari de les pintures, sinó que les va rebre en dipòsit. El Suprem espanyol valida que els murals van ser “arrancats” del monestir de Sixena sense cap títol acreditat i que el suposat contracte de cessió –signat per la priora del monestir de Valldoreix– no és vàlid, perquè no representava la comunitat religiosa titular de Sixena.

El Tribunal Suprem espanyol posa en perill les pintures murals de Sixena

El Chelsea va guanyar ahir a la nit la Lliga Conferència, la tercera competició europea de futbol. En un partit disputat a Breslau (Silèsia), els homes d’Enzo Maresca es van imposar per 4 gols a 1 al Betis. Al final del partit, el jugador de Granollers, Marc Guiu —que només va jugar uns minuts—, es va dirigir a la graderia i va recollir una senyera que va dur durant tota la celebració.

Marc Guiu pobiegł po flagę! pic.twitter.com/4UKJjErnOy

— Polsat Sport (@polsatsport) May 28, 2025

El davanter, de només 19 anys, ha tingut una primera temporada complicada a la lliga anglesa –marcada per les poques oportunitats i les lesions–, després de deixar el Barça. Tanmateix, ha rendit molt bé a la Lliga Conferència, on ha marcat sis gols i ha estat el tercer màxim golejador.

CHELSEA CHAMPIONS. pic.twitter.com/uCg1QntzZt

— Chelsea FC (@ChelseaFC) May 28, 2025

De fet, Guiu no és l’únic jugador català a la primera plantilla del Chelsea. El lateral Marc Cucurella és d’Alella.

Avui també ha arribat tard i no ha escoltat cap intervenció sencera. L’agenda oficial del president Carlos Mazón anunciava que passaria el matí a Alacant i que arribaria a les Corts a les cinc de la vesprada per a assistir al tram final del debat de pressupost. Però ha entrat a l’hemicicle quan faltaven un parell de minuts per a les sis. L’acompanyava la vice-presidenta Susana Camarero. Han estat uns instants xarrant, mirant el mòbil i somrient. Després, Mazón ha tornat a eixir i a entrar en la sala unes quantes vegades. Mentre es feia el debat, el president parlava amb els seus col·laboradors més estrets i, fins i tot, ha pujat a seure al costat de la batllessa de València, María José Català. Ha saludat somrient, com l’alumne entremaliat que es canvia de pupitre a l’escola.

La permanència de Mazón i la submissió a Vox marquen un tens debat del pressupost  a les Corts

A la trona, el PSPV defensava les esmenes que els socialistes han presentat al capítol d’Educació, Cultura i Ocupació. O Compromís parlava del maltractament als llauradors, o de la poca atenció a la salut mental. Però això importava poc, avui. Avui calia passar el tràngol amb rapidesa. Per això, s’han sentit retrets, recordatoris dels casos que assetgen el president espanyol, Pedro Sánchez, crítiques al govern del Botànic. Però, sobretot, s’ha parlat de l’agonia política de Carlos Mazón, de la negligència el dia de la gota freda, de l’intent de resistir al preu que siga, de l’objectiu de complir dos anys de mandat per a cobrar una paga durant dos anys més, del menysteniment a les víctimes, del menyspreu que els ciutadans li han expressat unes quantes voltes.

L’absència del president, la falta d’atenció, la falta de respecte i de decòrum parlamentari durant el que els tòpics diuen que és el debat més important de l’any, no han sorprès ningú. Fins i tot, la consellera responsable dels comptes, la titular d’Hisenda, Ruth Merino, ha estat absent moltes estones. El debat de les esmenes ha restat absolutament tapat pel clima polític enrarit que es viu a les Corts Valencianes, que no és gens diferent del que es viu als carrers del país.

El càncer,  l’AVL i el medi

Hi ha hagut moments durs d’intercanvi, com els que han protagonitzat avui matí el síndic de Compromís, Joan Baldoví, responent a Vox. Aitana Mas, també de Compromís, ha estat molt dura amb el PP i Vox quan ha parlat del pressupost de Sanitat i, en concret, de l’atenció als malalts oncològics.

El diputat socialista José Chulvi ha estat l’encarregat de defensar les esmenes amb què pretenia que no es retallàs el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Chulvi ha acusat el Partit Popular de renunciar a la seua memòria, perquè l’AVL es va crear en temps del president Eduardo Zaplana. “L’AVL és una institució valenciana i valencianista; el govern de Mazón s’ha posat al servei de la caverna”, ha dit.

Juan Bordera, diputat de Compromís i expert en medi, ha estat l’encarregat de posar damunt la taula i criticar durament les contradiccions dels grups de la majoria pel fet d’aprovar mesures que eliminen la protecció del territori. A parer seu, són mesures negacionistes del canvi climàtic, i els ha recriminat que desenes d’experts i, fins i tot, la Unió Europa, han criticat aquestes mesures.

Sense sorpreses

El pressupost s’ha aprovat a les 23.02 del vespre. Més de tretze hores després d’haver començat el debat. No hi ha hagut sorpreses i el resultat ha estat de 53 vots a favor, els de PP i Vox, i 46 en contra, els del PSPV i Compromís. Quant a les esmenes que s’han debatut tot el dia, el grup de la dreta i l’extrema dreta pràcticament no n’han aprovada cap.

Un tràngol que cal passar

El PP i Vox han decidit que aquest debat de pressupost passe desapercebut. És un tràngol que cal passar. Un dia de sessió llarga i tediosa i prou. Una votació a última hora. Una celebració amb abraçades, aplaudiments i colpets a l’esquena per a les càmeres dels fotògrafs. I una abraçada profunda amb José María Llanos, el seu soci preferent, el seu salvador. Carlos Mazón ja té el pressupost del 2025 aprovat. Un trofeu que exhibirà com un espantall quan li demanen la dimissió. Una eina que podrà llegar si se’n va o el fan fora. Uns comptes que són els segons de la legislatura, i probablement, els darrers. És el pressupost que el seu successor o successora podrà prorrogar. Demà podrà continuar amb l’agenda que el tindrà tot el dia a Alacant, lluny de la zona zero de la gota freda que encara no ha xafat. Lluny de la plaça de la Mare de Déu i del Palau de la Generalitat per a no sentir els crits dels manifestants que demà tornaran a demanar-ne la dimissió.

Carlos Mazón s’amagarà demà i s’ha amagat de tothom durant el debat del pressupost. Amb prou feines ha xafat l’hemicicle per a votar. Probablement, els diputats del PP haurien preferit que avui no haguera existit, el president. Quan lloaven els comptes públics, en cap moment han dit que és el pressupost de Mazón, o el pressupost del PP. No l’han nomenat. Els únics que sí que l’han citat han estat els partits de l’oposició, que no tan sols han dit el seu nom manta vegada, sinó que han preguntat on era, li han retret l’absència, han mostrat la portada del diari Levante que avui publicava una enquesta segons la qual vuit valencians de cada deu volen que dimitesca, han cridat “Mazón dimissió” i han qualificat el pressupost que s’ha aprovat de “pressupost d’El Ventorro”.

L’estaló de Vox

Carlos Mazón va anunciar el pacte pressupostari amb Vox el 17 de març. Durant dos mesos i mig han negociat els detalls amb el partit ultra. El PP ho ha embolcallat tot amb els adjectius més habituals. És el pressupost de la reconstrucció, és el pressupost més social. El PP s’ha amagat darrere de Vox per a aprovar retallades amb què estan d’acord, però que no s’atreveixen ni a verbalitzar, però els ultres sí. Encantats. José María Llanos, amb to fatxenda i provocatiu, parla sense vergonya d’estrangular l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Qualifica de reagrupament familiar el fet d’aprovar un pressupost per a expulsar immigrants menors no acompanyats. Es vanten de derogar la llei de l’Horta i d’abraçar-se al negacionisme del canvi climàtic, de llevar diners a les ONG que es dediquen a la cooperació. La subvenció directa d’un milió i mig d’euros a la Cambra de Comerç d’Alacant, on Mazón té la plaça de gerent en excedència. Aquest és el pressupost per al 2025 que s’ha aprovat avui.

L’homenatge del cap de gabinet

Les Corts han aprovat el pressupost just quan fa dos anys, dia per dia, que Carlos Mazón va guanyar les eleccions i just el dia abans que es complesquen set mesos de la seua gestió negligent de la gota freda. En aquest temps, el president de la Generalitat ha bracejat per no ofegar-se en una mar de mentides trenades per a sostenir-lo. Avui ha tingut un regal inesperat: un vídeo amb música èpica que el seu inseparable cap de gabinet, José Manuel Cuenca, ha penjat a Instagram.

Ngũgĩ wa Thiong’o, un dels noms més influents de la literatura africana del segle XX i començament del XXI, s’ha mort avui a vuitanta-set anys als Estats Units, on residia exiliat. La seva família ho ha confirmat a les xarxes socials: “Va viure una vida plena, va lluitar una bona batalla. Com va ser el seu desig final, celebrem la seva vida i la seva obra.”

Nascut el 1938 amb el nom de James Ngugi, l’escriptor va esdevenir un referent internacional tant per la seva obra literària com pel compromís polític i lingüístic. Després d’una primera etapa en què va escriure en anglès, va fer un gir i va passar a escriure exclusivament en gikuiu, la seva llengua materna. Aquesta decisió, que va justificar en assajos com Descolonitzar la ment (1986), va fer d’ell una figura central en els debats sobre la decolonització cultural. El 1977, després de l’èxit de l’obra teatral Ngaahika Ndeenda (Em casaré quan vulgui), va ser empresonat pel règim de Daniel Arap Moi i, poc després, es va exiliar als Estats Units, on va treballar com a professor de literatura a diverses universitats, entre les quals la de Califòrnia.

La seva obra, que combina crítica social, simbolisme i denúncia política, inclou títols com Un gra de blat (1967) i El bruixot i el corb (2006). Tot i ser un etern candidat al Premi Nobel de literatura, mai no va ser guardonat. L’any 2020 va rebre el premi Internacional Catalunya  per la seva ‘distingida i arriscada’ obra literària i per la seva defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva.

L’escriptor Ngugi Wa Thiong’o defensa el multilingüisme en rebre el Premi Internacional Catalunya

Margalida Mateu (Montuïri, 1983) és una persona optimista. Si més no, sempre dibuixa un somriure a la boca de pintallavis vermell. La seva carrera com a periodista ha anat sempre ben lligada a la cultura i, recentment, al patrimoni lingüístic de les Illes. És la directora de Téntol, un format innovador a IB3 que ha connectat amb gent de totes les edats i, sobretot, de totes les Illes. Ho ha fet setmanalment a la televisió, amb més de cent programes, i, diàriament, a la ràdio, amb un espai que ara ha estat premiat com a millor programa de l’any per Ràdio Associació de Catalunya. Hi participen Xisco Nadal, Toni Jaume i Miquel Junk.

Per aquest motiu volem parlar amb ella: saber com es va cuinar Téntol, què el fa diferent i què és el que fa connectar mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers amb el seu patrimoni lingüístic. Ens citam a la llibreria Ratacorner de Palma, també un lloc modern i ja emblemàtic per als qui estimen la cultura. Parlarem de tot plegat i, com ella fa amb els convidats, la farem jugar amb les paraules.

—Heu guanyat el premi a millor programa de ràdio de Ràdio Associació de Catalunya. Deveu estar ben contents.
—Va ser una alegria i una sorpresa molt gran. A tothom li agraden els premis, però aquest de Ràdio Associació, més, perquè són els companys periodistes que voten el teu programa. Al jurat hi havia gent de Catalunya Ràdio i RAC1 que has escoltat tota la vida i són els teus referents. I veure com de cop valoren el projecte i et diuen per què els ha agradat… Vàrem quedar molt sorpresos! A més, estàvem nominats amb na Sílvia Tarragona, que l’escoltava quan era adolescent i no hi havia ni mòbils. Únicament tenia la ràdio, que me la posava abans de dormir per escoltar La nit dels ignorants, que era molt innovador en aquell moment, com el Google d’ara. Quan vaig veure que estàvem nominats amb ella va ser fantàstic!

—Què fa de Téntol un programa diferent?
—Ser diferent és complicat, però crec que hem tocat un tema molt proper i la sensibilitat de la gent. Hem anat a cercar el més emocional, més primigeni, que és el nostre parlar, la manera com xerram. I, a més a més, connectant amb el més antic, però intentant modernitzar. També ens connecta molt amb la nostra terra, la nostra gent, els nostres éssers estimats. Ens connecten paraules amb els nostres padrins, les persones dels nostres pobles o ciutats… En tot projecte hi ha d’haver una via emocional, perquè, al final, tocar emocions és allò que arriba a més gent. Per això recuperam paraules, expressions, algunes en desús, d’altres, no –per sort, i llarga vida– i algunes també les anam posant de manifest. En un món tan globalitzat és complicat. Ara tot el dia parlam amb anglicismes. Volem connectar amb la part més ancestral, més profunda, que és el nostre llenguatge.

—Com va sorgir la idea?
—Tot va començar amb un programa de televisió. Quan vaig acabar de fer feina al diari, donava voltes a fer un format mengívol, que intentés connectar amb el nostre patrimoni cultural. Va costar, també perquè els programes lingüístics s’han vist com una cosa avorrida, acadèmica, molt altiva. Precisament, volíem tot el contrari. I volíem anar a totes les Illes: és a dir, tractar tots els pobles de les Illes per igual. El secret és aquí. Tant un parlar de la Mola de Formentera, com un d’Algaida, com un de Maó, els posam al mateix nivell i importància.

Fotografia: Martí Gelabert.

—És important per dibuixar un mapa lingüístic del territori.
—Crec que hem connectat amb totes les Illes, que és molt difícil. Tots tenim les nostres curiositats i anècdotes. Totes les persones que entrevistam estan igual d’entregades. Al final, hem fet una família molt gran. Tothom té les mateixes ganes de dir-te com xerren i quines peculiaritats tenen.

—Ho dic també perquè som un territori on no ens sentim “balears”, sinó mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers.
—I tenim riquesa lingüística. Hi és. En qualsevol lloc i en qualsevol idioma. La riquesa és una cosa intrínseca de qualsevol vocabulari, de tots els idiomes. Però allò que ens fa característics i que ens fa diferenciar és el que ens fa ser part d’un territori i tenir un sentiment de pertinença. Darrerament, per ventura per l’eclosió turística, la globalització i els nouvinguts, fa que tornem a recuperar una mica aquest sentiment propi. Amb el tema lingüístic hi hem arribat, igual que amb les festes populars. Per ventura hi ha pobles, com el meu, que celebrem els cossiers i els dimonis de fa molts anys, però ara encara ha agafat més força. I els qui no tenen festes tradicionals, se les han inventades.

—La diferència no tan sols és entre illes, sinó també entre pobles.
—Jo som del Pla de Mallorca, que és ver que té una riquesa extraordinària. Però entre Montuïri i Sant Joan, que és a cinc quilòmetres i hi pots anar a peu, es parla molt diferent. Sineu és a set quilòmetres i també parlen molt diferent. Això és fantàstic. La gent té ganes de sentir-se d’un lloc, d’una tradició, amb unes arrels, una cultura i una diversitat lingüística que ens fa característics.

—I la gent jove com ho encara, tot plegat? Està implicada a recuperar el patrimoni lingüístic?
—Hi ha de tot, òbviament, però, per exemple, hem connectat amb una gran part de joves. A mi m’ha sorprès, perquè la televisió es dirigeix a un públic més major. També es veu quan vas pel carrer, em fix en els joves, a veure com parlen per Palma. I veus que molts xerren un mallorquí preciós. I pens que està molt bé. I també que alguns utilitzaran més barbarismes i d’altres, manco, però també crec que un dels secrets és no jutjar la gent i dir que xerren malament. Tots empram la mateixa llengua, no ha de tenir una connotació adoctrinadora, perquè no és l’objectiu. Això ens duria a tenir un resultat lingüístic més deficient o pot crear rebuig. A vegades em diuen que som molt positiva, però crec que és així, que és la manera d’arribar a la gent. Podríem ser pessimistes, perquè les dades hi són, o posar-nos les mans al cap. Però així no arribes a la gent. S’ha de ser entusiasta i tractar de transmetre i divulgar de manera positiva, sempre que es pugui. I ser conscients que tenim unes tradicions, una cultura, una llengua i un amor per la terra.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Seguint amb els joves, ara hi ha molts comptes que fan bon contingut en català a les xarxes.
—És fantàstic veure-ho. Si la teva llengua materna és el català, és normal que vulguis fer contingut així com t’expresses. I està molt bé aquesta autoestima, perquè ens ajuda a tots amb aquesta autoestima també. De reivindicar que no som els illencs, els graciosos, que som molt simpàtics perquè salam. No, som persones amb els nostres problemes, la nostra vida i, al final, volem tenir aquesta autoestima i que cada vegada hi hagi més gent que faci projectes semblants ens la puja.

—Al programa rescatau moltes paraules, expressions… Acabareu mai el diccionari?
—No… [riu]. Jo m’ho pensava quan vàrem començar a fer les primeres temporades a televisió. Pensava que ja havíem fet tots els temes. Però cerques –la ràdio m’ajuda a agilitzar la ment i estar desperta–, i sempre trobes d’on gratar, perquè el llenguatge és immens.

—Creis que, com més va, és més complicat trobar gent que mantengui el patrimoni lingüístic més antic?
—De moment, no m’ho he trobat. No ho he trobat difícil a cap poble, ni gros ni petit. Sempre hi ha persones que s’expressen amb un llenguatge riquíssim. Hi són, però les has de trobar.

—I hi ha algun punt calent de les Illes on veieu que la situació és de perill?
—Hi ha zones que sí. El Pla de Mallorca és un oasi, és fantàstic. A Palma és més complicat, zones turístiques com Calvià… però també és cert que vas a Pollença o Artà, on hi ha molt de turisme, i la gent xerra català. No vull que sembli que tot són flors i violes, però per fer la divulgació lingüística que necessit vaig trobant gent.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

—La llengua viu un moment crític, tenint en compte la situació política.
—Crec que la confrontació lingüística no té sentit. És una cosa tan bàsica, tan ancestral, que no té cap mena de sentit confrontar. Ni per un costat ni per l’altre. Quina confrontació pot crear que una persona hagi nascut en un lloc i son pare i sa mare li hagin parlat d’una manera, els padrins també, i hagi interactuat així?

—Ara, com feu al programa, jugareu vós. Quantes frases fetes de les Illes em sabeu dir en un minut?
—Ca, barret. Puja aquí i veuràs Portopí. Tal dia farà un any. Set eren que l’aguantaven i encara pixava tort! Tenc gana: mossega’t una cama! Tenc fred: estreny el culet!… Aquesta m’agrada molt!

 

La vesprada del 9 d’octubre de 2008, una desfilada historicista amb més de 700 figurants i un centenar de cavalls, recreació d’aquella dels temps d’Alfons el Magnànim celebrada a la memòria del rei Jaume I, recorria el centre de València. La crisi financera ja feia estralls al món, però la Generalitat Valenciana continuava amb la seua política de com més gran, més animal. Una convidada gens volguda s’hi presentà aquell dia, tanmateix. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) havia emès un avís roig per risc extrem de pluges torrencials que afectava, entre més parts del territori, la capital valenciana. Bona part de la població no se n’assabentà, mentre l’habitual condescendència burleta d’alguns llestos envers els meteoròlegs llevava importància a la predicció. El cas és que aquell capvespre, l’extinta estació de València-Ciutat Vella (xarxa AVAMET) enregistrà una precipitació de 121,4l/m². Ningú suspengué la cavalcada, ningú tingué en consideració el perill per a les persones participants i espectadores. La premsa més afí al govern que presidia Francisco Camps valorà amb entusiasme l’acte: “La lluvia no fue impedimento […]. Un éxito rotundo que tendrá otras reediciones”, concloïa triomfant l’ABC. Afortunadament, no n’hi hagué, de reedicions, i aquell caríssim capritx es quedà en una anècdota que no costà danys personals ni animals, malgrat les esvarades que sembla que patiren alguns equins. Tanmateix, restava palès que la ignorància i la supèrbia d’alguns governants els conduïa a menysprear els avisos de risc meteorològic. Tot un estil de no prendre decisions preventives s’estava configurant.

Perquè açò d’un avís roig ja no era cap novetat, malgrat que el sistema Meteoalerta d’AEMET no feia ni dos anys que havia començat a implantar-se. La mateixa ciutat de València havia patit un episodi extraordinari de pluges la nit de l’11 al 12 d’octubre de 2007. Un altre observatori de la xarxa AVAMET, el de Nou Campanar, lliurà una dada de 180,4l/m², i l’observatori d’AEMET als jardins dels Vivers enregistrà una quantitat molt semblant, 170,9l/m², la més elevada des del 1956. Aquell aiguat, amb màxims de torrencialitat astoradors, suposà la inundació del Palau de les Arts, fet que volgué ser amagat, sense èxit, per la maquinària propagandística del campsisme. Les precipitacions tingueren efectes molt greus en unes altres comarques, especialment a la Marina Alta, amb la mort d’una dona al Verger i l’esfondrament del pont sobre el riu Girona a Beniarbeig, transmès en directe per Canal 9. Més de 400l/m² s’acumularen a Alcalalí, Orba i la Vall de Gallinera. L’avís roig estava vigent, però això no semblava raó per a alterar les dinàmiques socials que s’associen a un dia festiu i la seua vespra.

Més enllà del messianisme providencialista que representava el president Camps, que ara torna a ser reivindicat, l’escàs debat públic sobre allò que cal fer amb els avisos de risc meteorològic abans de la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 palesa un fracàs social espaordidor, en bona mesura, induït per eixa convicció que les activitats productives i d’esbarjo no es deturen en un país avançat com el nostre. Un país ben poc beneficiat, cal dir-ho amb franquesa, per una cultura triomfalista i puerilment orgullosa de no se sap ben bé quines virtuts naturals i socials. S’ha ponderat molt elogiosament com el govern d’esquerres presidit per Ximo Puig gestionà els avisos en ocasió de les inundacions al Baix Segura del 2019. Eixe mateix govern, tanmateix, amb la complicitat d’administracions també progressistes com la municipal del cap-i-casal, no prengué cap mesura efectiva la nit de l’1 al 2 de setembre de 2021, quan un avís taronja per fortes tempestes de pluja, vent i granís estava vigent. Eixa era la nit de la plantà de les falles que havien estat ajornades arran del confinament per la covid-19. Peces dels coronaments caigueren a terra a diverses localitats, fins al punt que hi hagué ferits a Catarroja, mentre que, a la demarcació de la falla l’Antiga de Campanar de València, l’envelat que ocupava la via pública fou arrencat pel vent; les escenes de pànic entre les persones que hi eren a prop foren enregistrades en diversos vídeos. Cap autoritat, però, ordenà l’evacuació de les instal·lacions falleres, provisionals o permanents; tampoc no es prohibiren els treballs dels artistes fallers als carrers, tot deixant al criteri particular el que calia fer. Aquelles falles, publicitades com les del ressorgiment i la recuperació, representaven una gran oportunitat per a unes administracions amb la imatge deteriorada entre el col·lectiu faller per la suspensió de l’any anterior. I el pols tornava a tremolar molt per a decretar que les falles no es podien plantar segons el previst. Era una elecció entre la possibilitat de ferits i fins i tot morts per la caiguda de cadafals, i la certesa de les protestes del col·lectiu fester per unes mesures que serien qualificades d’exagerades i atiades per l’odi de l’esquerra a les falles. Els dies següents, naturalment, no s’obrí cap debat seriós sobre què calia fer en situacions així. Els titulars de premsa i els missatges a les xarxes, en general, tornaven al triomfalisme habitual: ni una pandèmia mundial ni una tempesta bestial no aconseguien vèncer les falles.

Si una activitat laboral evidentment no essencial com és plantar una falla no fou suspesa amb un avís meteorològic de risc important, és realista pensar que un personatge com Mazón decretaria en algun moment una paralització general de la vida quotidiana, per molt extrem que fóra el risc? El missatge que hi subjau és que, al nostre paradís valencià, a aquesta gran terra, plena de riqueses i oportunitats per a triomfar, tirem sempre endavant. La realitat, però, és que el País Valencià és més aviat pobre en recursos naturals, i més aviat esponerós en riscos meteorològics. No només les pluges comporten perills reals per a la població. La memòria col·lectiva, cada cop més fràgil, ja no recorda les sis persones que moriren a València i la seua àrea metropolitana per la ventada del 25 de febrer de 1989. Els avisos taronges i rojos al nostre territori també vénen de la mà dels vents furiosos i de les altes temperatures, que quan ens arriben combinats atien el foc a les nostres muntanyes. I la resposta social, ja sense el guiatge d’una secular cultura de la protecció mútua, definitivament oblidada per l’amoralitat individualista neoliberal, es limita a un grapat de protocols, no sempre ben definits i sovint insuficientment aplicats, i a l’espectacularització dels fenòmens extrems, que ara són part de la demanda insadollable d’impactes que domina la indústria de la comunicació. Si no tornem a assumir que vivim en una terra pobra, petita i perillosa, i que açò demana el redreçament d’una cultura serena i seriosa del risc mitjançant un gran pacte social, ben prompte el record de les 228 persones mortes fa set mesos s’esvairà entre la boira del triomfalisme.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrès “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per aportar una mirada científica al que ha passat. En col·laboració amb aquest esdeveniment VilaWeb està publicant aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe des d’aquesta pàgina.