La sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha admès a tràmit el recurs presentat per la Plataforma Ecologista Madrilenya contra el pla especial que ha d’adaptar el recinte firal d’IFEMA per a convertir-lo en un circuit urbà de fórmula 1.

La resolució, signada el 27 de maig per la secció primera de la sala, requereix a l’Ajuntament de Madrid que remeti l’expedient administratiu complet sobre el planejament urbanístic aprovat, que afecta el parc Juan Carlos I i el seu entorn. A partir d’aquest moment, comença un procediment judicial que podria culminar amb la declaració de nul·litat del pla.

El pla defineix una reordenació del recinte firal i en modifica les condicions i paràmetres urbanístics per a fer-hi cabre les noves activitats i construccions associades a la implantació del circuit.

La Plataforma Ecologista Madrilenya, formada per l’Associació per a la Recuperació del Bosc Autòcton (ARBA), l’Associació Ecologista del Jarama El Soto, el Grup d’Acció per al Medi Ambient (GRAMA), Jarama Vivo i Liberum Natura, denuncia que el pla especial presenta irregularitats greus.

Entre més, remarquen que l’emplaçament no està justificat, que no hi ha cap necessitat d’un circuit urbà i que el projecte tindrà un impacte negatiu sobre la mobilitat, el veïnat i la contaminació acústica. També critiquen que no s’ha valorat correctament la destrucció de més de set-cents arbres i la desaparició de diversos aiguamolls a la parcel·la nord, entre el carrer de Francisco Umbral i l’avinguda d’Alejandro de la Sota.

A més, consideren que el pla ignora greus deficiències urbanístiques com ara la modificació de la via pecuària Vereda de los Leñeros, que travessa la zona afectada.

Tot i el litigi judicial, l’Ajuntament de Madrid ha concedit autoritzacions parcials per a començar les obres, que ja s’han engegat i estan afectant especialment els aiguamolls del sector nord del recinte. Les entitats ecologistes alerten que aquest projecte invisibilitza les prioritats ambientals que, diuen, haurien de guiar qualsevol planificació urbana, especialment en un context d’emergència climàtica.

La maratoniana Elena Congost, una de les figures més destacades de l’atletisme paralímpic, ha revelat que té càncer i que s’apartarà temporalment de la competició. Congost, que té discapacitat visual, entrenava per tornar a córrer amb el seu nou guia, Roger Sans, però ha explicat que ara el més important és la salut. “Visc un altre tipus de cursa perquè estic en un moment complicat de salut”, ha dit a Esport Club. “A vegades parlem de malalties, del càncer, i sona a tabú, però és força habitual. Toca apartar-se una mica, cuidar-se, mirar cap endavant i seguir.”

Congost, or en la marató dels Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro 2016 i plata en 1.500 metres a Londres 2012, havia començat a preparar el retorn amb Sans després de la polèmica desqualificació als Jocs de París de l’estiu passat. Aleshores, va quedar tercera a la marató, però Para World Athletics la va eliminar per haver deixat anar la corda que la unia al guia —per ajudar-lo perquè s’havia desmaiat— a pocs metres de la meta.

Ara, en ple procés d’adaptació al nou guia, la descoberta de la malaltia ha interromput els plans de Congost. Tanmateix, es mostra determinada a fer-hi front: “Per molt que cuidem l’alimentació, la nutrició i el descans al màxim, no som persones a les quals no ens puguin passar aquestes coses. Però sí que podem decidir com afrontar aquestes situacions, i jo ho faré amb força, empenta i el suport de tots els que m’envolten.”

Junts i el PSOE han pactat que la Generalitat assumeixi la gestió integral dels funcionaris de l’administració local amb habilitació estatal –secretaris, interventors i tresorers municipals–, durant la tramitació de la nova llei de funció pública de l’estat espanyol.

Segons que han explicat en un comunicat conjunt, l’acord es concreta en una disposició addicional específica per a Catalunya, que atorga al govern la capacitat de crear, classificar i suprimir places, aprovar l’oferta pública, gestionar els processos de selecció i nomenament i fer-se càrrec de tota la gestió administrativa d’aquests funcionaris.

Junts destaca que és una reivindicació històrica del món local i diu que amb aquest acord es dóna compliment a l’acord amb el PSOE per a convalidar els decrets llei del gener passat. Aquell pacte reconeixia, entre més coses, “la posició singular de la Generalitat en matèria institucional a conseqüència dels drets històrics i la tradició jurídica catalana”.

La formació considera que aquesta mesura ha d’ajudar a resoldre la situació crítica de molts ajuntaments, on –segons les dades aportades– el 66% de les places d’intervenció, secretaria i tresoreria són buides o cobertes de manera interina, cosa que origina greus disfuncions administratives.

Junts recorda que la Generalitat ja gestionava aquestes competències abans de la recentralització que va implicar la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) del 2013, imposada pel govern de Mariano Rajoy. Diu que recuperar-les és essencial per al bon funcionament institucional dels ajuntaments i per a garantir-ne l’estabilitat administrativa.

L’acord també preveu mesures per a fer front a l’abús de temporalitat entre els treballadors públics i, especialment, passos inèdits per a garantir els drets lingüístics: entre aquests, el deure dels funcionaris de l’estat espanyol d’atendre els ciutadans en la llengua oficial que triïn i la reserva de places específiques per a catalanoparlants en l’àmbit judicial.

Junts i el PSOE han pactat que la Generalitat assumeixi la gestió integral dels funcionaris de l’administració local amb habilitació estatal –secretaris, interventors i tresorers municipals–, durant la tramitació de la nova llei de funció pública de l’estat espanyol.

Segons que han explicat en un comunicat conjunt, l’acord es concreta en una disposició addicional específica per a Catalunya, que atorga al govern la capacitat de crear, classificar i suprimir places, aprovar l’oferta pública, gestionar els processos de selecció i nomenament i fer-se càrrec de tota la gestió administrativa d’aquests funcionaris.

Junts destaca que és una reivindicació històrica del món local i diu que amb aquest acord es dóna compliment a l’acord amb el PSOE per a convalidar els decrets llei del gener passat. Aquell pacte reconeixia, entre més coses, “la posició singular de la Generalitat en matèria institucional a conseqüència dels drets històrics i la tradició jurídica catalana”.

La formació considera que aquesta mesura ha d’ajudar a resoldre la situació crítica de molts ajuntaments, on –segons les dades aportades– el 66% de les places d’intervenció, secretaria i tresoreria són buides o cobertes de manera interina, cosa que origina greus disfuncions administratives.

Junts recorda que la Generalitat ja gestionava aquestes competències abans de la recentralització que va implicar la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) del 2013, imposada pel govern de Mariano Rajoy. Diu que recuperar-les és essencial per al bon funcionament institucional dels ajuntaments i per a garantir-ne l’estabilitat administrativa.

L’acord també preveu mesures per a fer front a l’abús de temporalitat entre els treballadors públics i, especialment, passos inèdits per a garantir els drets lingüístics: entre aquests, el deure dels funcionaris de l’estat espanyol d’atendre els ciutadans en la llengua oficial que triïn i la reserva de places específiques per a catalanoparlants en l’àmbit judicial.

El govern de les Illes, en mans del PP, i Vox han arribat a un acord per a aprovar el pressupost del 2025, una volta el de 2024 es va prorrogar. Així ho ha explicat la presidenta, Marga Prohens, i el conseller d’Hisenda, Antoni Costa, en conferència de premsa després de la reunió del consell de govern d’avui.

Prohens ha confirmat que ha estat una “negociació complexa” que s’havia dilatat molt durant aquest 2025. L’acord es basa en tres punts concrets: immigració, pacte verd europeu i llengua.

En el cas dels acords assolits en matèria lingüística, Prohens ha preferit esquivar haver de donar explicacions als mitjans i ha remès a una conferència de premsa que oferiran els portaveus del PP i Vox al parlament d’aquí a unes hores. Ara bé, aquestes darreres setmanes ja s’han vist mesures en aquesta direcció: per exemple, maniobrar per blindar l’eliminació del requisit del català en la sanitat o en l’exempció del requisit –malgrat que el govern defensa que és una pròrroga– per als funcionaris que volen estabilitzar la plaça. Prohens ha defensat que no s’ha traspassat “cap línia vermella” i que s’han fet “des del sentit comú”.

Pel que fa a la immigració, es repeteix l’acord assolit l’any passat abans que Vox l’acabés tombant: el PP rebutja l’acollida de nous menors migrants procedents d’altres comunitats i, tot i que no ho ha detallat, ha avançat que el pressupost inclou “mesures específiques per combatre la immigració il·legal.”

En relació amb el pacte verd europeu, ha rebutjat “les polítiques europees que asfixien els nostres pagesos” i ha dit que els comptes inclouran mesures concretes de suport i defensa del sector primari pactades amb l’extrema dreta “per contrarestar i compensar les polítiques europees i del govern espanyol.”

Perilla la llei de memòria

A més d’aquests temes anunciats en la conferència de premsa d’avui, PP i Vox han estat arribant a diversos acords en les darreres setmanes amb diverses lleis al parlament. Per exemple, amb l’habitatge, en què el PP ha donat suport a les esmenes de Vox, com les que permetran reformar el pàrquing de l’Acadèmia de Rafel Nadal o la que permetrà construir en sòl rústic en municipis de més de 20.000 habitants encara que hi hagi sòl urbanitzable lliure.

També s’espera que el PP trenqui l’acord que va assolir amb l’esquerra per salvar la llei de memòria democràtica i, per tant, l’acabin derogant. Prohens no n’ha volgut donar cap detall.

La presidenta també ha desviat l’atenció en relació amb els problemes que ha tingut amb l’extrema dreta durant tota la legislatura, redirigint cada pregunta que li han fet sobre la qüestió als problemes que envolten el govern espanyol. Prohens, en la dinàmica de les darreres sessions parlamentàries, també ha tingut un discurs de defensa ferma cap a l’extrema dreta, insistint que són la tercera força de les Illes.

Els comptes del pressupost seran idèntics als que ja va tombar Vox a finals de l’any passat: 7.469,1 milions d’euros, 148 milions més que el de 2024. El projecte de llei és pràcticament el mateix, els acords assolits es veuran reflectits en la tramitació via esmenes a lleis al parlament.

Obligats a prorrogar-lo

Cal recordar que el govern de Prohens es va veure obligat a prorrogar el pressupost del 2024 al desembre, arran de l’ordre de Santiago Abascal de suspendre qualsevol negociació amb el PP a les autonomies.

Aquesta setmana s’havia fixat com a data límit per a tancar un acord. En concret, dijous era el termini que marcava la portaveu parlamentària de Vox, Manuela Cañadas, una data que també assenyalaven fonts del govern.

Un incendi en un habitatge del barri de Patraix (València) ha obligat a mobilitzar set dotacions de bombers aquesta matinada. Segons que han informat fonts municipals i d’Emergències, el foc ha començat a les 3.30 a un pis del carrer de Misser Rabassa, presumptament a causa d’un patinet elèctric.

A banda dels bombers, quatre vehicles sanitaris s’han desplaçat fins al lloc dels fets i han traslladat dues persones a un centre hospitalari.

Els bombers han pogut apagar l’incendi a les 5.12. De moment, no se saben més detalls sobre l’estat de salut dels afectats ni sobre els danys materials causats.

Un incendi en un habitatge del barri de Patraix (València) ha obligat a mobilitzar set dotacions de bombers aquesta matinada. Segons que han informat fonts municipals i d’Emergències, el foc ha començat a les 3.30 a un pis del carrer de Misser Rabassa, presumptament a causa d’un patinet elèctric.

A banda dels bombers, quatre vehicles sanitaris s’han desplaçat fins al lloc dels fets i han traslladat dues persones a un centre hospitalari.

Els bombers han pogut apagar l’incendi a les 5.12. De moment, no se saben més detalls sobre l’estat de salut dels afectats ni sobre els danys materials causats.

Un tribunal federal dels Estats Units ha determinat que hi ha prou indicis per a continuar el procediment per difamació de la farmacèutica Grífols contra la firma d’anàlisi Gotham City Research, que l’acusà d’haver manipulat els comptes. Segons que ha informat Grífols, el jutge Lewis J. Liman, del Tribunal Federal del Districte Sud de Nova York, ha rebutjat la petició de Gotham perquè s’arxivés la demanda, al·legant la llibertat d’expressió dels autors de l’informe.

Grífols va interposar la demanda el gener del 2024, arran de la publicació d’un informe que qüestionava els comptes de la farmacèutica i que feu desplomar-se’n la cotització. La defensa de Gotham va demanar d’arxivar el cas adduint que els seus responsables, Daniel Yu i Cyrus de Weck, eren periodistes i que el document recollia tan sols opinions protegides per la Primera Esmena de la constitució dels Estats Units.

Tanmateix, segons que ha explicat Grífols, el jutge considera que hi ha prou indicis per a continuar el procediment per difamació contra Yu, fundador de Gotham, i la seva firma, però també per cooperació necessària contra Weck i el fons General Industrial Partners (GIP).

El tribunal ha refusat explícitament l’intent dels acusats d’acollir-se a la legislació anti-SLAPP de l’estat de Nova York, pensada per a blindar la llibertat d’expressió contra litigis estratègics, i ha denegat que puguin recuperar les costes legals.

Fets falsos

Segons Grífols, l’informe de Gotham contenia afirmacions falses, com ara la que assegurava que la companyia no havia revelat un préstec de noranta-cinc milions de dòlars a Scranton Enterprises, un dels accionistes. Grífols subratlla que aquesta informació constava a totes les memòries anuals presentades tant a la Securities and Exchange Commission (SEC) dels Estats Units com a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) espanyola, entre el 2018 i el 2022.

“El tribunal deixa clar que l’afirmació de Gotham era un fet objectivament fals i potencialment difamatori”, afirma la farmacèutica. A més, segons el jutge, Gotham era conscient que aquella informació era pública, però, malgrat això, “va decidir deliberadament de dir el contrari” en la publicació del 9 de gener de 2024.

El tribunal conclou que Gotham va actuar amb “menyspreu temerari per la veritat”, un criteri legal que en l’estat de Nova York rep el nom d’actual malice i que cal demostrar per tirar endavant una demanda per difamació.

Un pas clau

Grífols considera que la decisió judicial és un pas processal important, perquè supera un primer gran escull legal en una jurisdicció especialment garantista amb la llibertat d’expressió. La companyia assegura que continuarà defensant els seus interessos contra el que qualifica d’atac especulatiu fonamentat en informació enganyosa.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui fa tot just un any que es va aprovar la llei d’amnistia al congrés espanyol, però encara resten moltes causes pendents. Segons l’últim informe de la Sindicatura per l’Amnistia d’Òmnium Cultural, el 60% dels represaliats que l’han demanada han vist tancades les causes judicials corresponents; per tant, hi ha un 40% de peticions que encara no s’han resolt o que han estat denegades. Això vol dir que les resolucions favorables han augmentat d’un 228% respecte dels set darrers mesos. Malgrat que la llei s’hauria d’haver aplicat amb urgència els primers quatre mesos, moltes causes van restar estancades, especialment al principi, i ara sembla que alguns procediments avancen més de pressa.

Com ja s’havia pogut veure en anàlisis anteriors, les causes que tenen a veure amb les protestes post-sentència avancen amb més celeritat i la xifra d’agents de policia amnistiats és considerable. A hores d’ara, dels 348 beneficiats per l’amnistia, 164 són policies.

236 casos tancats

Concretament, s’han documentat 236 casos de represaliats a la jurisdicció penal que s’han tancat definitivament. D’aquestes causes, 178 s’han amnistiat, 49 s’han arxivat i 9 s’han absolt. Aquesta xifra mostra un augment considerable en comparació amb les 72 resolucions documentades l’octubre passat, i també respecte de la xifra del gener, que va ser de 149. L’augment del 228% en set mesos en el nombre de resolucions favorables ha estat gràcies al creixement de tramitacions i gràcies al fet que finalment s’ha obtingut resposta dels òrgans judicials on s’havien presentat les sol·licituds d’amnistia, com també pels arxivaments i absolucions.

Ara, aquestes dades representen només el 32,5% del total dels potencialment amnistiables en causes penals i del Tribunal de Comptes, que són 726. Per això Òmnium considera que l’aplicació de la llei encara és insuficient. Això és així perquè encara hi ha persones que no l’han demanada, perquè l’amnistia no s’ha aplicat o ha estat denegada per alguns jutjats o perquè la sol·licitud s’ha encallat en algun estament judicial. En concret, hi ha 48 causes en suspensió, 75 sense constància de resposta judicial i 332 sense constància de tramitació.

En relació amb el 40% de les causes no resoltes –malgrat haver sol·licitat l’amnistia– o denegades, es tracta de 158 persones en procediments penals o amb causes al Tribunal de Comptes. Aquests llimbs s’expliquen per tres motius: denegacions, falta de resposta o suspensió de processos per haver elevat una qüestió al Tribunal Constitucional espanyol o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Malgrat que l’efecte suspensiu hauria d’afectar tan sols el procediment concret on es presenta la qüestió de constitucionalitat, en alguns casos tota la tramitació de l’amnistia s’ha paralitzat.

Arbitrarietat en les denegacions

La xifra de denegacions ha augmentat fins a 35 i la de causes que romanen suspeses perquè s’ha presentat una qüestió d’inconstitucionalitat o una qüestió pre-judicial es manté estable, amb 48 casos. El nombre de casos pendents de resposta ha disminuït respecte dels més de 150 que hi havia a la darrera avaluació: ara n’hi ha 75.

L’informe denuncia que el 9% de les sol·licituds han estat denegades sense justificació, cosa que fa evidents els criteris ideològics dels jutges i mostra arbitrarietat, fins al punt que un mateix delicte ha estat amnistiat per a unes causes i denegat per a unes altres. Els procediments vinculats a l’organització de l’1-O i a òrgans com el Tribunal Suprem espanyol, l’Audiència espanyola o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han rebut més denegacions o suspensions.

En relació amb la lentitud en algunes causes, també cal recordar que els jutjats i tribunals pràcticament no han actuat d’ofici per tal d’aplicar l’amnistia, i que una bona part de les 726 persones amnistiables encara no ha tramitat la sol·licitud. En concret, no consta aquesta tramitació en 332 casos. Òmnium assenyala que algunes defenses no han informat de la possibilitat de fer-ho.

Quant a l’anul·lació de sancions econòmiques, s’ha aplicat l’amnistia aproximadament a la meitat dels sancionats administrativament que ho han sol·licitat, concretament 21 persones, i 19 han rebut una denegació. La Sindicatura per l’Amnistia reclama que el Departament d’Interior faci una campanya informativa o una aplicació d’ofici de les devolucions.

Impunitat policíaca

La xifra d’agents de cossos i forces de seguretat que s’han beneficiat de l’amnistia ha continuat augmentant aquests darrers mesos, però no supera la de manifestants. Per exemple, hi ha 132 agents de la policia espanyola investigats per les càrregues de l’1-O que han estat amnistiats. També han estat amnistiats uns quants agents investigats per la violència policíaca de les protestes post-sentència. En total, des que es va aprovar la llei, s’han amnistiat 164 agents.

D’una altra banda, s’ha denegat l’amnistia als quatre agents de la policia espanyola responsables de la pèrdua d’un ull de Roger Español. Previsiblement, aquest serà l’únic judici que es podrà fer contra la violència policíaca durant el procés.

L’informe de la sindicatura també posa èmfasi en l’intent de la política d’impedir l’aplicació de la llei. Encara hi ha 15 recursos d’inconstitucionalitat presentats per 11 governs i 3 parlaments de comunitats autònomes, tots admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional espanyol.

València ha tornat a clamar per la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. A les set de la vesprada ha començat la setena manifestació convocada per més de dues-centes entitats per protestar contra la gestió negligent que Carlos Mazón va fer el 29 d’octubre de 2024. Una representació dels familiars de les víctimes mortals ha encapçalat la marxa que, una vegada més, ha desbordat els carrers per on ha passat. A més, les voreres eren plenes de gent que, emocionada, aplaudia el pas de la manifestació. Vegeu ací el directe d’aquesta jornada.

Aquesta manifestació ha estat el colofó d’una jornada reivindicativa amb una convocatòria de vaga general.

Els convocants han demanat que el Consell done la cara i deixe de protegir-se per a mantenir-se en el poder. Critiquen la intenció de Carlos Mazón i el Partit Popular d’imposar una normalitat que no existeix, i de fer veure que l’economia funciona bé mentre encara hi ha molta gent que continua en situació d’ERTO, o bé que no poden reobrir els negocis. I molts ni tan sols poden baixar al carrer perquè l’ascensor de casa no els funciona.

Al matí, hi ha hagut una jornada de vaga general a tot el País Valencià convocada per la CNT, la CGT, Intersindical Valenciana i la COS, avui que fa set mesos de la gota freda que va assolar el país i deixà 228 morts, més dos treballadors que moriren durant les tasques de reconstrucció.

El dia ha començat amb piquets en punts estratègics, com ara les cotxeres de l’ETM –s’han dictat uns serveis mínims del 80%–, i talls en vies importants, com ara la ronda Nord de València i la V-30, a la Torre, una de les pedanies de la ciutat més afectades per la gota freda.

Els sindicats assenyalen directament el Consell –encapçalat per Carlos Mazón– i els empresaris, que acusen d’haver posat en perill la vida de milers de treballadors i d’haver gestionat la crisi de manera negligent. CCOO i UGT no s’hi han adherit formalment, però alguns comitès d’empresa sí que han anunciat que farien vaga.

Música - Lloc: Auditori de Barcelona (Tarda)

Avui ha estat un dia especialment mogut a València. Es complien set mesos de la gota freda i hi havia convocada una vaga general amb manifestació a migdia. De vesprada, la manifestació que cada mes convoquen les associacions de víctimes i més de dues-centes entitats cíviques i socials. Però els ciutadans que han optat per a informar-se únicament per la televisió d’À Punt han tingut dificultats per a saber com transcorria la jornada. I també per a saber qui era el president de la Generalitat el dia 29 d’octubre, i contra qui eren la vaga i les manifestacions. A À Punt han decidit que no calia dir el nom de Carlos Mazón.

La màfia del coure

En l’informatiu del migdia, el primer titular ha estat que es feien proves per a reprendre el servei del metro afectat per la gota freda. La segona notícia ha estat l’anunci de la convocatòria de la manifestació que Alberto Núñez Feijóo ha fet contra Pedro Sánchez. I la tercera, la calorada que havia fet la nit anterior. Després han fet els titulars d’esports i l’avançament de l’oratge. Ni rastre de la vaga, ni de la sessió de les Corts amb l’aprovació del pressupost, que havia acabat molt tard ahir a la nit, ni de la convocatòria de la manifestació de la vesprada. L’efemèride de la gota freda sols es podia intuir pel fet el metro es repara perquè va quedar malmès el 29 d’octubre.

Quan s’ha acabat el sumari de titulars, la primera notícia que han emès ha estat la detenció d’una banda que roba coure, “la màfia del coure”, es titulava. Després han parlat de les proves de l’electrificació del metro, amb declaracions del conseller d’Infrastructures, Martínez Mus, i a continuació, de la restitució del pont de Carlet que es va afonar fa set mesos per la riuada. I encara, la notícia d’Alberto Núñez Feijóo sobre la manifestació que convoca per a protestar contra Pedro Sánchez el 8 de juny.

Fins al minut vint-i-set de l’informatiu no s’ha parlat de la convocatòria de vaga general, i ha estat per a dir que la participació havia estat ínfima i per a posar l’èmfasi en els incidents amb piquets que hi ha hagut en algun punt. En cap moment, la presentadora al plató no ha citat el nom del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

El món dels eufemismes

A l’informatiu del vespre les formes s’han refinat i s’ha entrat en el món dels eufemismes i elusions. La primera cosa que s’ha vist ha estat un recull de les imatges més dramàtiques del 29 d’octubre amb una música pretesament èpica retolades amb la frase “El que mai no s’havia vist”. Es parlava de preguntes sense respondre, de peces que no encaixaven, de fenomen extraordinari… Després s’ha volgut fer un directe amb la manifestació que ha fallat. I a continuació s’ha informat de la manifestació convocada per Núñez Feijóo i dels aranzels de Donald Trump.

Per a donar pas al directe de la manifestació, la presentadora del plató ha fet grans esforços narratius per a evitar de relacionar el nom de Carlos Mazón amb la gestió de la gota freda que va causar 228 morts i desenes de ferits greus. “Contra la gestió política de la dana” o “contra la gestió política de la catàstrofe”, han estat alguns dels girs que ha hagut de fer la presentadora per no dir que en la manifestació s’ha demanat per enèsima vegada la dimissió de Carlos Mazón. Durant la connexió sí que el periodista ha dit el nom de Carlos Mazón i s’ha donat veu a les representants de les víctimes.

La manifestació no apareix a ‘Bona vesprada’

A la televisió d’À Punt s’emet en directe, entre les sis de la vesprada i les nou del vespre un magazín que es titula Bona vesprada. El presenten Ximo Rovira i Àlex Blanquer. En el programa d’avui han tingut temps de parlar de gossos, de la calorada, dels barrets i de les amanides, però en l’escaleta no hi ha cabut cap connexió amb la manifestació que ha començat a les set de la vesprada i s’ha acabat vora les nou.

L’empremta de Josep Magraner

El canvi de tractament de totes les informacions relacionades amb la gestió de la gota freda feta per Carlos Mazón ja fa dies que es nota, i ha coincidit amb l’arribada de Josep Magraner a la direcció d’Informatius. També es nota en la desorganització de les notícies i en la categorització. Un altre exemple es pogué veure dijous passat, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, es va reunir amb les víctimes: únicament es van emetre els primers minuts de la conferència de premsa que les portaveus de les associacions van fer a la seu de la delegació del govern espanyol. Van donar la veu a la periodista que cobria la notícia i, immediatament després de donar pas a la intervenció, van tallar en sec per a passar a la informació esportiva.

Un acte de violència

Els anys foscs de Canal 9

Aquest comportament recorda perillosament els anys més foscs de l’antic Canal 9, quan era habitual l’ocultació dels noms dels polítics del PP si havien estat esquitxats per casos de corrupció o, literalment, per a eludir aquesta mena de notícies.

Els nous informatius d’À Punt se separen del tot de la línia informativa empresa per la casa d’ençà que començà les emissions, el juny del 2018. La redacció ha rebut reconeixements, tant per la cobertura que va fer de la gota freda, com per totes les informacions que ha emès els mesos següents.

Una de les decisions que va prendre la nova direcció dels mitjans públics, controlats per PP i Vox, va ser eliminar el Consell d’Informatius, un organisme inclòs en l’anterior llei de creació, que ha alçat la veu cada volta que el poder polític ha volgut immiscir-se en la feina de la redacció. Ara els periodistes ha perdut aquest altaveu.

À Punt es disfressa de Canal 9

Josep Magraner, l’actual director d’Informatius, va tenir uns quants càrrecs de responsabilitat en els anys de plom de Canal 9. Va dirigir informatius i fou el responsable de les retransmissions especials durant la visita del papa a València, que va coincidir amb l’accident del metro de la ciutat. La cobertura que es va fer l’accident va ser un dels exemples de manipulació informativa que es posaven quan es parlava del tancament de Canal 9.

M’he passat gairebé mig any predicant la vida i miracles de Josep Pallach i Carolà, protagonista del meu darrer llibre, Josep Pallach. Política i pedagogia, publicat per Edicions Pòrtic. La bona acollida de la biografia m’ha fet anar amunt i avall, de Lleida a Girona, de Terrassa a Tarragona. I encara dura, perquè els llibres de primers d’any no cauen en cap forat negre passat Sant Jordi, encara que de vegades ho sembli. Parlant de Pallach davant tota mena d’auditoris i amb tota mena de públics, hi ha una idea que he anat madurant i cada vegada tinc més perfilada. El pedagog i líder del Reagrupament és l’últim epígon de la Figueres que, entre la Revolució Francesa i l’esclat del turisme, marca l’entrada de les novetats intel·lectuals, polítiques i socials a –si en volem dir d’alguna manera– la Catalunya peninsular o sota administració espanyola. La situació arran de l’estricta frontera administrativa –porosa quant a vincles d’amistat, familiars i de veïnatge– li dóna un esperit dinàmic i comercial, especialment en contraposició a la Girona levítica i provinciana, cofoia de la seva immortalitat militar contra el Francès. El republicanisme, el federalisme, l’espiritisme, el socialisme, el laïcisme, la maçoneria, l’anticlericalisme, l’antimilitarisme, l’antiautoritarisme… ens arriben tramuntant l’Albera, i a Figueres hi fan niu, acollides com són amb delit totes les novetats que vénen d’Europa, especialment de la França revolucionària, burgesa i ciutadana.

Entre la tramuntana i l’ànec amb peres

Això fa que tingui el primer batlle republicà i socialista, Abdon Terrades (1812-1856) –de qui un dels seus successors al càrrec, Joan Armangué, acaba d’escriure una breu biografia, publicada per la bona gent de Calígraf– elegit en una data tan reculada com el 1842, tres anys després d’inaugurar el primer institut públic i laic de l’estat espanyol, fundat –per aquella mena de paradoxes tan cares a l’Empordà– per un capellà i pedagog visionari, Julián González de Soto. No tan sols impulsà el Ramon Muntaner de Figueres, sinó també el Jaume Vicens Vives de Girona. Al primer, hi va estudiar Pallach. Al segon, hi va fer classe, tot just tornat de l’exili. Dèiem, doncs, que Pallach és la darrera baula d’una cadena que, si volem començant per l’afrancesat protocatalanista Tomàs Puig, formen Terrades, Narcís Monturiol, Pep Ventura, Alexandre Deulofeu, Salvador Dalí, pare i fill, Jaume Miravitlles i el llibreter Ramon Canet, sense voluntat d’exhaustivitat. Pallach, nascut l’any 1920, es forma, creix, juga, escriu, aprèn, estudia es polititza i s’enrola a la revolució a la Rambla, destil·lant el republicanisme federal empordanès, anticlerical i impregnat d’un aire maçònic, amb la genialitat bonhomiosa, però ferma, tocada de tramuntana, aquest vent que determina els caràcters per allà dalt, i d’unes notes de tenora.

Els propietaris de Can Duran al celler de Ca la Teta, un dels espais més entranyables del restaurant.

Gastronòmicament, i les centenàries Coses vistes de Josep Pla ens serviran de testimoni, les influències orientals i mediterrànies –meravellosament desembarcades pels grecs i els fenicis–, les barreges de mar i muntanya i de dolç i salat més delirants i sucoses de la cuina catalana, també arribaren per l’Empordà. Com que tinc alguna gota de sang llunyanament figuerenca, de set generacions enrere, però a la taula familiar havia degustat l’ànec amb peres o amb naps, tan típic d’aquella contrada, tot això no hauria d’haver-me vingut de nou. Suposo que ja ho hauria d’haver sabut quan vaig començar a treballar en la seva vida, encàrrec que em va arribar de la Fundació Josep Pallach, establerta no a l’Alt Empordà, sinó al Baix Empordà, on el personatge es va establir en tornant de l’exili. Potser per mirar d’entendre aquesta cosmovisió fascinant que relligava totes aquelles intuïcions, la primera cosa que vaig fer el primer dia que vaig posar els peus a Figueres va ser anar a dinar a Can Duran. Un hotel-restaurant mític, del qual per sort tenim, també, una magnífica biografia, La vida a Can Duran (Editorial Gavarres), per obra i gràcia de Josep Valls i Joan Ferrerós, preludiada per una recordada exposició anomenada “El país dels cuiners. De ca la Teta al Bulli“, que es va poder veure al Museu de l’Empordà l’any 2019, i on vam pelegrinar com qui va a Lorda.

Salvador Dalí, l’hoste de l’habitació 101

Ara que reculàvem fins als temps del pare González de Soto i el batlle Terrades, hem de dir que llavors ja existia un “mesón de posada” al carrer  de Lausaca número 5, segons els papers de l’ajuntament figuerenc, almenys d’ençà del 1827. És possible, com aventura el gran Salvador Garcia-Arbós al pròleg del llibre, que fos on va fer parada i fonda Hans Christian Andersen en el seu viatge hispànic. Quaranta anys després d’aquella primera data documentada, l’hostal s’anomenava Ca la Teta –denominació que conservà l’espai anomenat celler–, i era regentat per Antoni Llauró, que el 1910 l’arrendà a Joan Duran Burgas i la seva muller, Teresa Camps Lapedra, que el van rebatejar amb el seu nom actual. El fill del matrimoni, Lluís Duran Camps en fou el factòtum, fins a la seva mort, l’any 1981, el mateix any que Josep Pla. Format a la cuina de l’Hotel Comercio, continuà a l’Hotel de France de Perpinyà, i rodà per Lió, Chamonix, a Suïssa, i l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, sota les ordres del xef Francesc Roig Riera. Quan esclatà la guerra de 1936-1939, guillà a l’altra banda de la línia i féu de cuiner al Gran Hotel de Font-romeu. L’afrancesament dels seus menús era una mostra de la primacia gairebé dictatorial de l’escola escofferiana i els seus oficials d’estat major. L’enginy i els contactes entre pagesos, caçadors, pescadors, boletaires, carnissers, etc., i les bones relacions amb les noves autoritats, el van convertir en l’hotel i restaurant de referència i més ben assortit en aquella negra postguerra. Durant la Segona Guerra Mundial, amb els nazis ocupant la zona lliure de Vichy, oficials de Wehrmacht van sopar-hi, sota els retrats –col·locats per a l’ocasió– del Führer i Himmler.

Salvador Dalí amb la senyoreta Christina Hui, coneguda com a “Princesa electrònica”, durant un àpat a Ca la Teta l’any 1973 (fotografia: Narcís Sans Prats – procedència: Ajuntament de Girona CRDI).

Però, amb l’abandonament del racionament i l’estraperlo i l’arribada del turisme, la clientela aviat va aportar un nou acoloriment. Un dels grans hostes de la casa va ser Salvador Dalí, a partir dels seus retorns sovintejats dels Estats Units, on havia passat la catàstrofe i on s’havia convertit en el gran personatge mediàtic. Però Dalí a Can Duran era un amic de la família, fill d’un bon client de la casa i un amic d’infantesa de l’amo. De pas cap a Portlligat, aturant-se a la seva vila nadiua, l’artista ocupava sempre la cambra 101 i la seva dona, Gala, la 103, perquè volia gaudir de la llum natural del bany d’aquesta habitació. Can Duran era el restaurant de Dalí a Figueres, on solia menjar sopes, com tots els que se les pensen totes. També li agradaven les truites, a la francesa o amb bolets, l’arròs a la cassola, el cap i pota, els peus de porc, les costelles de xai, les carxofes a la planxa i els bolets quan n’era temps. Per postres, fruita de tota mena, flams, crema o pastissos casolans. Res de cafè ni licors, infusió de poliol. I per beure, aigua de Solares (Cantàbria) i una copa d’un Viña Real Plata, que ja s’acabarien els cambrers si calia. El vincle entre Dalí i Duran sembla que és a la gènesi –això sosté la llegenda– del teatre-museu, inaugurat el 1974, el mateix any que Can Duran obtenia una estrella Michelin en el primer repartiment estel·lar d’ençà del 1936.

Entrada, amb Lluís Duran, al centre amb les mans a la butxaca i, a la seva dreta, Josep Mercader, aleshores maître del restaurant, que fa broma amb un nen (fotografia: Arxiu Hotel Duran).

Però el Duran no solament té la glòria assegurada per una antiguitat ben lluïda, una història ben explicada –i conservada als llibres de signatures de la casa per on desfilen el bo i millor de la cultura, la política i la societat del país–, una cuina tradicional ben elaborada o la continuïtat en el servei avui dia, sinó que la hi té per haver estat una veritable escola de gastronomia i restauració. L’ombra allargassada dels Duran arribà fins al Finisterre de Barcelona –un dels primers llocs on treballà Ferran Adrià abans de ser ell mateix– i una llista d’establiments a la comarca. També d’allà sortí Josep Mercader, cadaquesenc que aprengué l’ofici amb Pere Granollers a l’estació de Portbou i es formà treballant braç a braç amb Lluís Duran com a maître de la casa durant anys, per obrir el Motel, l’establiment on va fer nouvelle cuisine a la catalana. Però aquesta ja és una altra història.

La setmana entrant molts estudiants dels Països Catalans començaran les proves de selectivitat (PAU). A banda de resoldre els exercicis, és important –en totes les matèries– que eviteu les errades de llengua. En aquest article en veurem deu de les més habituals.

Tot allò que heu de saber sobre les proves de selectivitat 2025: dates i horaris de les PAU

1. Accentuar és fàcil

Accentuar bé no és pas complicat. Comencem per la part més fàcil: els mots esdrúixols van sempre accentuats (fórmula, indústria). La norma d’accentuació dels mots aguts és simple: “S’accentuen si acaben en vocal, en vocal + S, -EN i -IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent” (cabàs, pretén). I la dels plans és aquesta: “S’accentuen quan no s’accentuen els aguts” (túnel, éreu). Més informació.

2. “Perquè” o “per què”?

Hi ha una regla molt simple per a saber quan hem d’escriure perquè o per què: “Escrivim per què quan equival a ‘per quina raó’ o a ‘pel qual’. En tots els altres casos escrivim perquè” (Em neguiteja no saber per què ho fas / Ho fas perquè no sigui dit?). Sobretot, no penseu que anirà separat simplement perquè hi hagi un signe d’interrogació! Més informació.

3. Mots que duen H i mots que no en duen

Tingueu en compte la diferència entre el pronom em (No em facis mal = ‘a mi’) i la forma verbal hem (No hem vist res, del verb haver). I també la diferència entre la conjunció i (Avui i demà serem fora) i el pronom hi (Si vas al cinema, jo també hi aniré = ‘en aquell lloc’). Més informació.

Com és el nou model d’exàmens de la selectivitat? Proves de les PAU per a estudiar 

4. Quan posem “a” davant un complement directe?

En general, el complement directe no va precedit de la preposició a ni de cap altra (Ha destituït *a un conseller → Ha destituït un conseller). Hi ha tres excepcions: quan el complement directe és un pronom personal fort (Us vull felicitar a vosaltres especialment); quan s’indica reciprocitat (Sempre que es veuen, s’insulten els uns als altres); quan sense la “a” la frase seria ambigua (L’esmenta més sovint que a la seva esposa). Més informació.

5. “Ésser” o “estar”?

Simplificant, podem dir que fem servir ésser (o ser) quan indiquem que ens trobem circumstancialment en un lloc (Ara sóc a Gandia) i estar, quan volem dir que passem temps en un lloc (Estarem tot el matí a la piscina), o bé que hi vivim, que hi treballem… (Enguany estic a Londres, Està en una oficina fent de comptable). Més informació.

6. Les coses ens cauen, però no se’ns cauen

Hi ha verbs que van sense pronom. Tinguem en compte aquests casos: M’ha caigut la forquilla (i no *Se m’ha caigut…), Calla d’una vegada (i no *Calla’t…), La bicicleta ha sortit del camí (i no …*s’ha sortit del camí); T’asseguro que ni m’ha passat pel cap (i no …ni *se m’ha passat pel cap), Ja passaré per casa teva (i no Ja *em passaré…). Més informació.

7. Us volem escoltar, però no us sentim

Sentir és percebre sons per mitjà de l’oïda, sense haver-hi de posar atenció necessàriament (No et sento prou bé; Parleu després de sentir el senyal). En canvi, escoltar és parar atenció per entendre sons (Escolta això que et dic; si no, no te’n recordaràs; Està distret; em sembla que no t’escolta). Més informació.

Vegem, també, tres consells específics per a resoldre els exercicis de la prova de llengua catalana.

8. Com diferenciem el complement directe de l’indirecte?

La manera més simple i infal·lible de distingir el complement directe de l’indirecte és substituir-lo per un pronom feble. Si aquest pronom és LI, el complement és indirecte (El menjar agrada molt a la meva filla → El menjar LI agrada molt). En canvi, si no és LI vol dir que és complement directe i generalment anirà sense a (Vull acompanyar la nena a escola → LA vull acompanyar a l’escola). Més informació.

9. Oracions subordinades: com podem saber de quina mena són?

La clau per a diferenciar els tipus d’oracions subordinades és la substitució. Les subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella persona”. Les adjectives, per un adjectiu. I les adverbials, per un adverbi, com ara allà (locatives), aleshores (temporals), d’aquesta manera (modals), per aquesta raó (causals), amb aquesta finalitat (finals)… Per exemple: No podia recordar on ho havia vist → No podia recordar aquella cosa (substantiva); Són d’un país on hi ha riquesa → Són d’un país ric (adjectiva); Vés on vulguis → Vés allà (adverbial locativa). Més informació.

10. Oració subordinada adjectiva o de relatiu

Una altra manera de saber si una subordinada és adjectiva (o de relatiu) és comprovant que el pronom que l’encapçala (que, qui, on…) es pot substituir per “el qual”, “la qual”… La funció de la subordinada adjectiva dins l’oració composta sempre serà de complement del nom, com tots els adjectius. Però com podem saber la funció del pronom relatiu dins la subordinada? Doncs substituint-lo per l’antecedent. Agafem l’oració següent: Els afectats que s’han manifestat estan disposats a negociar. El pronom relatiu que equival a “els afectats”. Fent la substitució, tenim: Els afectats s’han manifestat. Com que els afectats és subjecte, podem assegurar que la funció del relatiu que dins l’oració subordinada és la de subjecte.

Teniu més dubtes? Consulteu els nostres articles de llengua:

• Ortografia
• Fonètica
• Morfosintaxi
• Lèxic
• Fraseologia i paremiologia

Les pintures murals del monestir de Sixena, molt probablement, no sortiran del Museu Nacional d’Art de Catalunya d’ací a vint dies. Els representants legals del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena es van afanyar a dir que la sentència del Tribunal Suprem espanyol que confirmava l’obligació d’enviar aquestes pintures d’un valor excepcional al monestir de Sixena s’havia d’executar en vint dies, perquè ho diu la llei. I és veritat que la llei estableix que la part condemnada en el litigi, en aquest cas, la Generalitat de Catalunya i el MNAC, disposa d’aquest període de temps per a complir la sentència. Però també preveu la possibilitat de discutir-ne judicialment l’execució, i obrir un litigi sobre aquesta qüestió, que es pot allargar molt en el temps. I, mentre això duri, les pintures restaran exposades i convenientment conservades al MNAC. Hi ha camp per córrer, i un espai molt important en què el govern català i les altres institucions que integren el consorci del MNAC, l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol (tots governats pels socialistes), encara poden lliurar una batalla judicial per a impedir un atemptat patrimonial sense precedents, tal com han advertit experts reconeguts de tot el món.

Els serveis jurídics del govern i el MNAC hauran de decidir quin camí emprenen. Perquè n’hi ha un de molt incert i que, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, no té gaire possibilitat de prosperar, el del recurs d’empara al Tribunal Constitucional. La sentència no afecta, en principi, cap dret fonamental (els drets recollits entre l’article 14 al 30 de la constitució espanyola) que justifiqui el recurs al TC. Tret d’una possibilitat: que es consideri que la decisió del Suprem ha vulnerat el dret de la tutela judicial efectiva, que sí que és un dret fonamental.

En el recurs de cassació al Suprem, la Generalitat es queixava que l’Audiència d’Osca no havia tingut en compte una documentació que demostrava que la jurisdicció competent per a resoldre el litigi no era la civil, sinó la contenciosa administrativa, i que això els havia vulnerat la tutela judicial efectiva. El Suprem també va desestimar aquesta part del recurs, i això podria obrir l’opció de presentar un recurs al TC per vulneració d’aquest dret.

Tanmateix, hi ha una via de combat jurídic més contundent i més sòlida que no pas aquesta, segons les fonts consultades: la de no executar la sentència passats els vint dies preceptius. És una opció que el govern té damunt la taula, amb un argument molt poderós: la sentència del Suprem resol qüestions processals i sobre la propietat de les pintures, però no pas sobre la necessària conservació d’aquests béns; no té en compte la preservació d’aquest patrimoni, que també és un imperatiu legal, de manera que l’execució de la sentència és inviable i incompatible amb la llei catalana de patrimoni cultural i amb la llei espanyola de patrimoni històric.

La discussió és si la sentència és executable. La llei d’enjudiciament civil dóna vint dies per a fer-ho. Passat aquest temps, si els condemnats no han executat la sentència, la mateixa llei preveu (en l’article 701) que el lletrat de l’administració de justícia n’ordeni l’execució forçosa, fins i tot, fent-se valer de l’acció de la policia. Però la Generalitat i el MNAC poden plantejar la impossibilitat de fer-ho, tot recordant que es tracta d’un cas de compliment personalíssim. Això vol dir que aquest trasllat només el poden dur a terme les parts demandades (i condemnades), per les característiques del plet, i que no ho poden fer si no volen incórrer en una vulneració de les lleis del patrimoni i de l’article 46 de la constitució, segons el qual “els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren, tinguin el règim jurídic i la titularitat que tinguin”.

Arribat a aquest punt, el jutge de primera instància 2 d’Osca podria obrir un incident d’execució de sentència, en què la Generalitat exposaria tots els arguments i les proves pericials (les quals, per altra banda, totes les instàncies judicials espanyoles per on ha passat el litigi han menystingut) que acreditessin que, efectivament, el trasllat d’aquestes pintures les malmetria de manera irremeiable. La llei preveu que, aleshores, es podria substituir el trasllat de les pintures per una indemnització econòmica en favor de qui la sentència del Suprem en considera els legítims propietaris. Però faltaria veure què resoldria el jutjat d’Osca, i quins arguments contraris a aquesta opció presentarien, previsiblement, el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena.

Situats en aquesta hipòtesi, les parts demandants podrien dir que, si els condemnats diuen que no poden executar la sentència, que no poden dur a terme el trasllat, ells disposen de professionals acreditats que sí que estarien disposats a fer-ho. Aquest argument no seria vàlid si, efectivament, som davant d’un compliment personalíssim (que només el pot executar l’administració condemnada), però això restaria en mans del jutge. I som davant un litigi en què, fins ara, els arguments polítics han pesat més que no pas els tècnics i científics. Tanmateix, qualsevol decisió del jutge de primera instància podria ser recorreguda en apel·lació a l’audiència provincial, que tindria la darrera paraula sobre la resolució de l’incident de l’execució de la sentència.

Per tant, tot i que és molt incert, hi ha un camí judicial important encara per recórrer, i que es pot allargar molt, en la defensa de la integritat de les pintures de Sixena conservades i exhibides al MNAC. Però això dependrà, no tan sols d’arguments jurídics i tècnics, sinó també de polítics, i sobretot de la voluntat i la determinació dels governs en mans dels quals és ara mateix la pilota en aquesta llarga batalla.

 

L’edat fràgil és la primera novel·la de Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1962) que podem llegir en català, gràcies a la traducció de Mercè Ubach per a Edicions 62. L’escriptora, que ha publicat cinc novel·les i un recull de contes que li han valgut diverses nominacions i premis literaris, s’ha endut el premi Strega d’enguany, el guardó literari més important d’Itàlia. I ha guanyat per partida doble, tant en la categoria d’adults com en la de joves, amb un relat colpidor sobre el doble feminicidi que hi va haver a les muntanyes dels Abruços l’agost del 1997, en què dues noies van ser assassinades per un pastor –una de les quals, també violada–, i una tercera va aconseguir d’escapar-se’n i sobreviure.

Els fets, batejats com a cas Morrone, van sacsejar Itàlia i van marcar per sempre la memòria de l’autora, veïna de la regió. Gairebé trenta anys després, Di Pietrantonio recupera el cas a L’edat fràgil, un llibre que, entre més qüestions, parla de les relacions entre mares i filles, la preservació de l’entorn i la desorientació vital de la jove Amanda, una noia de vint anys que decideix de marxar del seu petit poble per anar a estudiar a Milà.

—L’edat fràgil és un llibre que, entre moltes qüestions més, tracta sobre la relació entre mare i filla. No és la primera vegada que parleu de relacions materno-filials… Què us interessa, d’aquest tema?
—És recurrent perquè és un tema no resolt. Vaig créixer amb una mare pagesa que durant el dia treballava al camp i al vespre a casa. Em sentia abandonada. Era un abandonament amb presència: la veia, hi era, però no s’ocupava de mi. Crec que aquest és l’origen de la meva necessitat d’escriure.

—Amb els anys heu aconseguit de perdonar-la?
—Sí, amb molt de temps i molt tard, quan la meva mare ja estava malalta. Sobretot m’adono que he arribat al perdó per mitjà de l’escriptura.

—Tituleu el llibre L’edat fràgil. Hi ha alguna edat en què deixem de ser fràgils?
—[Riu.] Lamentablement, no, perquè en totes les fases de la vida és possible ensopegar, caure, patir… De fet, a mi em va passar. De jove, a vint-i-vuit anys, ja havia assolit tots els objectius que m’havia fixat: ja m’havia llicenciat, havia obert la meva consulta de dentista, m’havia comprat una casa, m’havia casat… Aquell moment, que en principi havia de ser el més feliç de la meva vida i en què havia de sentir més força, em vaig esfondrar. Vaig començar a tenir atacs de pànic i vaig adonar-me que era una època molt fràgil de la meva vida.

—L’escriptura va ser una vàlvula d’escapament, o heu escrit sempre?
—Sí, he escrit d’ençà que era petita, a partir del moment en què vaig aprendre italià a l’escola, perquè la meva família parlava el dialecte, però no puc dir que l’escriptura m’hagi guarit. És a dir, m’ha donat l’oportunitat d’expressar, de fer sortir tot el patiment que tenia, però no crec que l’escriptura sigui catàrtica ni que guareixi. Potser és terapèutica, però no cura. Si no, els escriptors escriurien un sol llibre i prou, no? Si continuem escrivint és precisament perquè mai arribem a guarir-nos les ferides.

—Ara que traieu la qüestió del dialecte… Als vostres llibres en manteniu algunes paraules o expressions. El parleu diàriament? En quins moments?
—Sí, sí. Sóc absolutament bilingüe. Parlo italià, però amb el meu pare parlo només el dialecte.

—Però és un dialecte o és una llengua pròpia? Quin nom té?
—No, és un dialecte parlat per pocs milers de persones. No té una forma escrita ni literària, no té un nom concret. No podem dir que sigui dialecte dels Abruços perquè, segons els meus càlculs, cada cinc quilòmetres n’hi ha un de diferent. Podria dir que és el de Penne, la ciutat on visc, perquè cada poble té el seu. El meu pare només parla el dialecte. Quan sóc al tren i el meu pare em truca, per exemple, em fa una mica de vergonya, perquè hem de parlar-lo…

—Vergonya? Per què?
—No ho sé, em fa vergonya que els altres sentin aquesta manera de parlar. És un dialecte dur, gutural… Vull que es pensin que parlo un idioma estranger. Per a algú com jo, que ve del món rural, de la terra, de la pobresa i del patiment, el dialecte és una marca de classe.

—Així i tot, torneu a ambientar una novel·la a la vostra zona natal, els Abruços. Per què?
—Per mi, ambientar els meus llibres al meu territori és important no perquè vulgui parlar de la zona, sinó perquè trio els Abruços com a representant de les terres interiors. Vull arribar a la universalitat mitjançant llocs que són petits, aïllats, de muntanya…

—He llegit que és una zona que es va despoblant… Com ho viviu, això?
—Sí, és cert. Als Abruços el paisatge és molt divers: hi ha les zones interiors, on vaig néixer, créixer i on encara visc i que són molt aïllades, i la zona de costa, més oberta a la modernitat. El despoblament, el visc amb pena, perquè són pobles preciosos que mereixerien sobreviure. Calen polítiques de suport centrades en aquestes zones.

—Justament una de les protagonistes de l’Edat fràgil, l’Amanda, vol marxar-ne per anar a estudiar a Milà. Va ser una mica el vostre cas? També us en vau anar de casa per estudiar odontologia…
—[Riu.] Sí, però no em vaig desplaçar gaire, perquè vaig anar a l’Aquila, que no és gaire lluny. És una aspiració dels joves el fet de marxar lluny, anar a una ciutat a estudiar, sortir de la província… És just que els joves se’n vulguin anar del petit lloc de naixement per viure experiències i veure un món diferent. Però m’agradaria que volguessin tornar al lloc d’origen amb les experiències que han viscut fora per poder canviar tot el que s’ha de canviar: tota aquesta rigidesa, tot aquest tancament dels llocs d’interior…

—Aquesta atmosfera asfixiant és molt ben retratada, al llibre.
—Exacte. Són les dinàmiques de les comunitats petites on hi ha poc intercanvi amb el món exterior. És l’ambient on jo he crescut, per això he volgut explicar tant amb exemples positius com negatius aquestes dinàmiques, que, al final, són les humanes. A les petites comunitats hi ha molta solidaritat, hi ha molt de suport… És com una família gran, però també hi ha la part negativa, com ara el control dels uns sobre els altres o que no t’acabis de sentir mai lliure de la mirada dels altres.

—Amb Bella Mia vau decidir de parlar sobre el terratrèmol del 2009 a l’Aquila. Aquesta vegada també partiu d’uns fets reals: el doble crim del cas Morrone, que va sacsejar Itàlia l’agost del 1997. Per què heu triat de parlar d’aquests fets ara?
—Trio fets que han passat de veritat sempre que m’hagin quedat gravats a la memòria. Si amb els anys em retrobo amb aquests fets i veig que encara dialoguen amb el present, aleshores és quan els trio.

—I en aquest cas, per què creieu que encara dialoguen amb el present?
—Segurament per la violència, perquè és un episodi que va tenir lloc el 1997 al meu territori, però encara continua havent-hi violència. És un tema que no s’ha resolt, que no s’ha superat. Desgraciadament, encara és una qüestió de molta actualitat. I voldria fer un èmfasi especial en una cosa: per a les dones no hi ha llocs segurs. Sempre hem pensat que a les muntanyes –que són llocs aïllats preciosos plens de boscs i aire pur– et sents segur, però, en canvi, aquest doble feminicidi va tenir lloc a les muntanyes, i demostra que, per desgràcia, les dones no es poden sentir mai segures enlloc. I mira que aquest cop no estaven soles, perquè eren tres: dues van morir i solament una va aconseguir de sobreviure.

—Com recordeu aquell doble crim?
—En aquell moment, va ser molt important el ressò mediàtic, però el que em va impressionar més –i me n’he adonat ara, amb els anys–, és que tots plegats vam guardar silenci. No se’n va parlar mai més, i jo mateixa vaig participar en aquesta eliminació col·lectiva dels fets. No volíem ni tan sols anomenar què havia passat perquè fer-ho ens posava en conflicte amb la idea que teníem del nostre lloc de naixement.

—Hi heu tornat més, als llocs dels fets?
—Cal dir que els llocs que es descriuen al llibre no corresponen exactament amb la realitat, però sí, vaig anar al lloc on van passar els fets, vaig refer amb gran commoció el mateix camí que van fer les noies i vaig veure el lloc on van ser assassinades. És un record que porto molt endins.

—Això que els llocs no corresponguin amb la realitat i el fet d’haver preservat l’anonimat de les víctimes canviant-ne els noms ha estat per a mantenir la intimitat i el respecte a la supervivent, als familiars…?
—Sí, absolutament. Em vaig trobar amb una de les famílies de les víctimes i va ser molt emotiu poder parlar amb una mare que ha sobreviscut a la mort d’una filla, perquè és una cosa antinatural. És una dona amb una gran força per a mantenir viva la memòria de la seva filla.

—A Catalunya, però també a escala internacional, el true crime és moda. No sé si vós hi penseu gaire, en els límits que han de tenir els casos sobre crims reals.
—Sí. En aquest únic cas en què m’he basat en un crim real vaig mirar d’anar amb molta cura i ser tan respectuosa com fos possible amb les famílies, amb la supervivent… No volia anar més lluny del que sentia que podia anar. De fet, amb una de les persones amb qui vaig dialogar molt va ser amb la magistrada que va portar el cas i que ara ja està jubilada.

—Amb Bella Mia el 2009 i Borgo Sud el 2021 ja vau estar nominada al premi Strega. Però ara, amb L’edat fràgil, us n’heu convertit en guanyadora per partida doble: en la categoria d’adults i en la de joves. Com heu rebut aquesta doble distinció?
—Rebre el premi Strega Giovanni [el dels joves] va ser una sorpresa. Ho vaig viure amb molta emoció. No m’esperava que aquest llibre arribés tant als joves i, de fet, parlant amb ells, m’han explicat per què els ha arribat tant.

—Per què?
—Perquè s’han emmirallat molt amb el personatge de l’Amanda, la protagonista. És una noia d’uns vint anys que, després d’haver anat a estudiar a Milà i d’haver sortit del poble amb gran entusiasme, torna al lloc que havia abandonat i es retira a casa. Els lectors joves han connectat amb aquesta interrupció de la trajectòria d’aquesta noia, que, en un moment donat, decideix aturar-se i deixar d’empaitar els objectius imposats pels adults: anar a la universitat, treballar… Són objectius que la societat espera que facin els joves i, a més, en un temps determinat. I l’Amanda, en un cert punt, sent que aquests objectius ja no són els seus, i s’atura per trobar qui és i què vol fer realment.

—Veient que aquest llibre ha tingut tan bona rebuda entre adults i joves… Què en penseu, d’aquesta distinció que fem entre literatura juvenil i adulta?
—[Pensa.] Penso que són els lectors els qui han de decidir. No voldria ser irrespectuosa, però quan escric, no penso en qui llegirà els meus llibres, no penso a qui m’adreço, simplement em focalitzo en la història, en els personatges, en la coherència interna del llibre… Ja seran els lectors els qui triaran de llegir-me o no.

—Per acabar: més d’una vegada us heu declarat antifeixista. Com viviu l’actual govern ultradretà de Meloni?
—No sé si amb la mirada que t’he fet n’hi havia prou, però en tot cas aniré més enllà: ideològicament estic en contra d’aquest govern, contra el que fa i també el que no fa. Sobretot, perquè no ha pogut retre comptes amb el passat. La part més dretana del govern és culpable d’ineficàcia.

Convé començar per una obvietat que, de tan òbvia, sembla que s’oblida: l’anticatalanisme aragonès és una anomalia històrica. Va contra la història d’aquell país. Allò que hom anomena la Corona d’Aragó –un terme històricament molt imprecís, però que ha fet fortuna– era un estat que avui en diríem confederal, o, encara millor, una commonwealth i que unia voluntats, amb una notable eficàcia.

Tanmateix, l’Aragó modern –i quan dic modern em referesc a aquesta deformació ideològica nascuda al segle XIX–, per raons que es poden explicar molt clarament, ha optat majoritàriament per construir la identitat sobre un ressentiment tan estèril com persistent respecte dels altres estats de la confederació, molt especialment respecte de Catalunya.

El tomb aragonès cap a l’anticatalanisme no va ser sobtat ni inevitable. Va ser, més aïna, una construcció deliberada que podem resseguir amb precisió quirúrgica en la documentació històrica. I allò que revela aquesta documentació és difícil de discutir: una elit regional, incapaç d’articular un projecte propi, va optar per la via més còmoda de definir-se contra Catalunya.

En trobem símptomes d’ençà de les Corts de Cadis, quan Espanya es comença a pensar com a nació i Catalunya era independent, sota el control francès. Els discursos d’Isidoro de Antillón –i això que l’home havia viscut a València i Mallorca– contenen tot l’argumentari que després aragonesos i espanyols faran servir contra Catalunya.

Però el veritable punt d’inflexió arriba amb la desamortització. Quan Mendizábal posa a la venda els béns eclesiàstics, qui té capital per a comprar-los? La burgesia catalana, naturalment. Els Güell, els Arnús, els Girona van adquirir extensions immenses a l’Aragó i això va originar queixes amargues. Els cronistes aragonesos de l’època ja van parlar amb amargor d’“espoliació catalana”, i així fixaren el vocabulari del greuge.

Fins i tot episodis com la construcció del ferrocarril van aprofundir en les ferides. La línia Barcelona-Saragossa, finançada majoritàriament amb capital català, va ser vista com una humiliació. “Som l’estació de pas cap a Madrid”, lamentava la premsa de Saragossa el 1861. Potser tenien raó, no dic que no, però la culpa no era de Catalunya, sinó de l’incipient model radial espanyol que ells mateixos havien defensat a Cadis abans.

L’aparició del catalanisme polític fou la gota que va fer vessar el got. Quan Valentí Almirall publica Lo catalanisme, el 1886, la reacció aragonesa és immediata i virulenta. Marcelino Isábal publicà una sèrie d’articles a El Heraldo de Aragón en què ja apareixen tots els tòpics que encara avui sentim: la Catalunya egoista, la Catalunya insolidària, la Catalunya que vol viure a costa de la resta d’Espanya.

I va ser sobre eixa construcció teòrica que es va passar de l’anticatalanisme d’elit a l’anticatalanisme de masses. En la crisi del 1898. Quan Catalunya, traumatitzada per la pèrdua de les colònies espanyoles d’Amèrica –que eren un gran mercat–, comença a articular reivindicacions proteccionistes. Aleshores l’Aragó reacciona amb fúria. Els cerealistes aragonesos, encapçalats per Basilio Paraíso, organitzen el moviment de les “cambres agràries” explícitament contra els industrials catalans.

Fins i tot l’aragonès regeneracionista Joaquín Costa, que inicialment havia festejat amb el catalanisme, fa un gir copernicà i passa a atacar “el particularisme català que vol convertir Espanya en el seu mercat captiu”. Es fa popular aleshores a Espanya la idea que Catalunya “viu del pressupost de tots”, afirmació si més no divertida si tenim en compte que Catalunya aleshores aportava el 30% dels imposts de l’estat espanyol.

La Setmana Tràgica del 1909 va ser l’excusa perfecta per a consolidar el discurs. El Noticiero de Zaragoza va arribar a publicar que, mentre els aragonesos morien al Marroc defensant la pàtria espanyola, els catalans preferien matar frares. Òbviament, que la majoria dels morts a Barcelona fossen obrers afusellats per l’exèrcit no ho tenien en compte.

La Mancomunitat va ser l’episodi següent. Quan l’Aragó va provar de crear la seua mancomunitat, el 1923, el govern espanyol la va prohibir. La reacció lògica –vaja, em sembla a mi– hauria estat de solidaritzar-se amb Catalunya, que era víctima de la mateixa discriminació. Però no: la premsa aragonesa va culpar Catalunya d’haver “enverinat el pou” amb el seu “separatisme” i haver fet impossible la seua mancomunitat.

Més tard, la dictadura de Primo de Rivera va institucionalitzar l’anticatalanisme aragonès. Quan el dictador prohibeix el català, l’Ateneu de Saragossa el felicita efusivament i li fa un homenatge. Durant la República, els diputats aragonesos a les corts espanyoles van ser dels més agressius contra l’estatut, i arribaren a afirmar que Catalunya volia fer de l’Aragó una colònia lingüística, com si els catalans de la franja fossen obligats a aprendre una llengua que ni sabien.

Evidentment, el franquisme, intel·ligent com sempre per a aquestes coses, va saber explotar el filó i la transició no va millorar les coses. El president aragonès Hipólito Gómez de las Roces, va declarar: “L’autonomia aragonesa ha de servir per a frenar les ambicions catalanes.” I quan es va redactar l’estatut aragonès s’hi va incloure aquella disposició infame sobre les “modalitats lingüístiques pròpies”, que l’únic objectiu que tenia era no reconèixer la realitat catalanoparlant de la Franja.

Així arribem a Sixena.

La veritat de tot aquest relat, per dura que siga, és aquesta: l’Aragó modern ha elegit el pitjor camí possible. En compte d’assumir la seua història compartida amb els Països Catalans i, a partir d’aquest fonament, construir un futur comú, s’ha estimat més negar-la, falsificar-la i convertir-la en motiu d’enfrontament. Segurament perquè per a les elits que han construït l’artefacte és més fàcil, molt més fàcil, culpar-nos als catalans dels seus mals que no pas assumir la pròpia responsabilitat en el seu declivi demogràfic i econòmic. I, sens dubte, perquè l’Aragó regenerador, d’altura de mires i digne no ha pogut acabar de traure mai el cap.

La realitat trista és que aquest Aragó, enfangat en l’anticatalanisme estèril, es mor lentament. Pobles sencers desapareixen del mapa mentre els seus polítics continuen obsessionats amb victòries ridícules com la decisió recent dels tribunals espanyols sobre les peces artístiques del MNAC. I a mi, personalment, em sap molt de greu veure això. Perquè admire i aprecie profundament els aragonesos lliures: d’Antonio Peiró Royo, Carlos Forcadell o aquell Gaspar Torrente que va dissenyar la seua estelada, a la gent d’Andalán, el gran José Antonio Labordeta o el diputat Jorge Pueyo, que ha tornat a situar la llengua nacional aragonesa al lloc que li pertoca. I voldria veure un Aragó millor, millor sobretot per als aragonesos, de veí.

 

PS1. Malgrat tot, en l’afer de Sixena encara no hi ha tot el peix venut. La barbaritat que es vol fer és colossal i el govern i les administracions integrades en el consorci del MNAC tenen a les mans recursos jurídics per a no executar la sentència del Suprem espanyol. Ho explica en aquest article Josep Casulleras.

PS2. Ahir era dijous i hi hagué La tertúlia proscrita. S’hi parlà, entre més temes, de la decisió que vol obligar el MNAC a enviar a Sixena més materials artístics. Per això hi hagué també de convidat Albert Velasco, un dels experts que poden parlar amb més coneixement de causa de tot això que passa. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. València va tornar a viure ahir una mobilització extraordinària contra el president Carlos Mazón. Set mesos seguits de manifestacions multitudinàries, acompanyats d’una vaga ahir, deixen ben clara la voluntat del poble valencià de fer fora de les institucions el responsable de les morts de l’octubre passat. Podeu llegir-ho tal com us ho vam contar durant tot el dia.

PS4. Elisenda Alamany és la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya i té totes les butlletes de la rifa per a ser-ne, a més a més, la candidata a l’Ajuntament de Barcelona el 2027. Ot Bou li ha fet aquesta entrevista: “Aquest model econòmic va destruint la identitat del país”.