El president del comitè executiu del PNB a Biscaia, Iñigo Ansola, ha acusat Santos Cerdán de mentir en la seva declaració judicial, en què assegurava que l’empresari guipuscoà Antxon Alonso va fer de mitjancer entre el PSOE i els jeltzales per pactar el suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy. En declaracions a Ràdio Popular-Herri Irratia, Ansola ha negat de manera rotunda aquesta versió i ha dit que és ridícul pensar que els dos partits necessitessin un intermediari per contactar.

Feijóo pica a la porta de tots els socis de Sánchez per explorar una moció de censura 

Ansola s’ha referit a les paraules de Cerdán, que és en presó provisional per la seva presumpta implicació en una trama de comissions i adjudicacions irregulars. Segons que ha declarat l’ex-secretari d’Organització del PSOE, Alonso l’hauria posat en contacte amb el PNB per aconseguir el suport a la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol.

El dirigent jeltzale ha dit que la notícia de l’empresonament va agafar tothom per sorpresa: “Fins i tot el mateix Cerdán, que després de declarar tenia previst de comparèixer davant els mitjans, cosa que finalment no va poder fer.”

Ansola ha considerat incomprensible que Cerdán es presenti com un perseguit per haver cercat suports polítics per a Sánchez. “Va arribar a dir que Alonso havia fet d’intermediari entre el PNB i el PSOE. Això no és creïble. És ridícul pensar que necessitàvem un empresari per posar-nos en contacte i coordinar-nos”, ha insistit. “No és veritat. Ahir Cerdán va mentir”, ha conclòs.

Davant la pregunta sobre si el cas afecta la relació entre el PNB i el PSOE, Ansola ha dit que la situació és molt greu i plena d’incerteses, però que, ara com ara, són fets individuals. El PNB, ha dit, espera que Pedro Sánchez doni explicacions en la compareixença prevista per al 9 de juliol: “Necessitem molta informació.”

Ha admès, tanmateix, que l’empresonament de Cerdán és un indici molt preocupant i ha deixat clar que si es demostrés que no és un cas aïllat, sinó un afer estructural que afecta el govern espanyol o el PSOE, caldria replantejar la situació.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat una reforma parcial dels estatuts i del reglament de règim intern amb una participació notablement alta. Els resultats es presentaran diumenge, 6 de juliol, en un acte polític al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona, en què també faran balanç del darrer any i s’exposaran les línies estratègiques per a continuar avançant cap a la independència.

L’assemblea general ordinària, que s’ha fet de manera telemàtica entre el 25 i el 30 de juny, ha comptat amb la participació de 3.434 socis. Aquesta xifra gairebé duplica la que es va assolir en la reforma estatutària del maig del 2021 (1.870 socis) i supera també la votació del darrer full de ruta, aprovat el gener passat (2.434 vots), que ja havia estat la més participativa fins ara.

La reforma dels estatuts ha estat validada amb un 73% de vots favorables, i la del reglament intern amb un 75%. Totes dues superen àmpliament el mínim del 65% exigit pels estatuts per a ser aprovades. Segons que ha explicat l’entitat, aquests documents actualitzats pretenen d’adaptar el funcionament de l’Assemblea a les necessitats polítiques i organitzatives del moment actual.

Els punts més importants d’aquesta reforma són l’eliminació del suport de dos terços per a ser elegit càrrec orgànic de l’entitat, el blindatge gairebé total de la impossibilitat que l’ANC participi en les eleccions i la possibilitat que antics secretaris nacionals es puguin tornar a presentar. També es regulen amb més claredat les incompatibilitats i funcions d’òrgans com el comitè deontològic o la comissió d’apel·lacions.

Els crítics parlaven de manca de consens

Ja fa mesos que la proposta de modificació dels estatuts ha aguditzat la fractura interna de l’ANC, que ve de lluny. La setmana passada, bo i coincidint amb el debat sobre la reforma que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, els crítics van impulsar un manifest per a votar-hi en contra. Assenyalaven que la reforma dels estatuts i del reglament de règim intern no havia tingut el consens del secretariat nacional, que l’havia aprovada per un marge estret, i també argumentaven que havia estat refusada per un nombre important d’assemblees de base.

“Reduir les majories per elegir càrrecs, la no-limitació de mandats o la limitació de la sobirania de les assemblees de base no són millores tècniques: afecten l’essència i l’esperit de la nostra entitat”, defensen. També critiquen que la decisió es prengui en una assemblea virtual, “sense possibilitat de debatre cara a cara”. “El nostre paper es limita a votar sí o no. Creiem que aquesta no és la millor manera d’assegurar la unitat i el futur de la nostra organització.”

Els trens de la R3, la R4 i la R7 acumulen retards que poden superar els 20 minuts arran d’una incidència que ha afectat la infrastructura a Montcada Bifurcació i que ha quedat solucionada poc abans de les deu del matí.

La incidència ha obligat en un primer moment a tallar la circulació de la R3 entre Fabra i Puig i Montcada Ripollet. Un cop solucionada l’avaria, es mantenen els retards, que s’han d’anar resolent progressivament.

El dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha ordenat al portaveu de la formació al congrés espanyol, Miguel Tellado, que sondegi tots els socis de la investidura de Pedro Sánchez, inclosos els partits independentistes (excepte Bildu), per forçar una moció de censura després de l’empresonament de Santos Cerdán. “El seu número dos ha dormit a la presó, però Sánchez pretén de continuar. És insostenible”, ha piulat Feijóo.

Su número dos ha dormido en prisión pero Sánchez pretende seguir. Es insostenible.

He pedido a @Mtelladof que llame a los grupos para que digan si su apoyo al PSOE sigue intacto. Ahora mismo son el único obstáculo para que los españoles hablen y podamos reparar tanta…

— Alberto Núñez Feijóo (@NunezFeijoo) July 1, 2025

“He demanat a Miguel Tellado que telefoni als grups perquè diguin si el seu suport al PSOE continua intacte. Ara mateix són l’únic obstacle perquè els espanyols puguin parlar i perquè puguem reparar tanta decadència”, ha afegit.

Posteriorment, fonts del PP han precisat que les trucades de Tellado seran per escoltar els diferents partits, però no pas per reclamar-los explícitament suport en una eventual moció de censura. “Volem escoltar si han canviat d’opinió”, han dit.

L’Ajuntament de Barcelona ha rectificat i ha anunciat que obrirà un expedient informatiu a FCC, l’empresa per a la qual treballava la dona que es va morir dissabte després de la jornada laboral enmig de l’onada de calor. Ahir al matí, el director del servei de neteja i recollida de residus de l’ajuntament, Carlos Vázquez, va dir que FCC complia els protocols relacionats amb l’augment de les temperatures i va descartar cap investigació. Ara, el consistori indica que, després del seguiment fet aquests dos dies i “amb tota la informació disponible fins a la tarda d’avui”, ha decidit d’obrir l’expedient “per aclarir les circumstàncies ocorregudes”.

Segons que explica en un comunicat, l’ajuntament no sap la causa de la mort de la treballadora perquè “queda dins l’àmbit de privadesa de la família”. Tampoc no té cap informació sobre quin el seu estat de salut.

Alhora, indica que el 29 d’abril va demanar a les quatre empreses prestadores del servei els protocols actualitzats per a prevenir problemes de salut a causa de la calor. Les quatre empreses van lliurar la documentació i l’ajuntament en va fer l’informe intern corresponent, diu.

També subratlla que totes les empreses han lliurat a les plantilles roba d’estiu, amb materials transpirables, gorra i crema solar i els han informat de com actuar en cas de detectar símptomes de cop de calor.

Segons que explicava Vázquez ahir al matí, la dona –que feia cinc anys que tenia aquesta feina– va treballar dissabte, en plena onada de calor, en un torn de 14.30 a 21.30 al barri Gòtic.

La família de la víctima diu que la dona no tenia malalties prèvies i que, quan tinguin el resultat de l’autòpsia, presentaran una denúncia al jutjat, segons que publica El País.

Els familiars atribueixen la mort a un cop de calor, i ho argumenten a partir d’un missatge que la víctima va fer arribar a la seva mare després del torn, en què li explicava que s’havia trobat malament durant tota la jornada. També li deia que havia transmès aquest malestar a l’encarregada del torn de tarda a Ciutat Vella, segons que informa el mateix rotatiu.

Avui, 1 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’empresonament de Cerdán accentua la debilitat política de Pedro Sánchez 
• “Una pressió sobre el govern sense precedents”: la premsa internacional reacciona a l’empresonament de Santos Cerdán 
• Ells no saben mai res, però governen I Editorial de Vicent Partal 
• 50.000 euros, la xifra desorbitada que la nova DGAIA reclama a tres germans ex-tutelats
• El BBVA diu “endavant” i el Santander complica més l’OPA I Anàlisi de Jordi Goula
• Si naltros no decidim pel clima, el clima decidirà per naltros I Mail obert de Marta Rojals 
• Senyores discretes i prohibides I Mail obert d’Anna Zaera 
• Esperança Camps: “Estic convençuda que se sabrà on era Mazón” 
• Espais lliures de fum a Catalunya Nord: s’endureix la normativa antitabac 
• Les protestes tornen a sacsejar Kenya, un any després de l’onada de disturbis mortals
• “Bearn”, el retorn a les llibreries de la novel·la més clàssica de Mallorca 
• Quan VilaWeb va portar Pasqual Maragall al xat i molts lectors no van creure que fos ell

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

A partir d’avui, a Catalunya Nord no es podrà fumar ni a la platja, ni als parcs ni a prop de les escoles, una mesura que el govern francès havia promès per a final del 2023. Tampoc a les parades d’autobús, les instal·lacions esportives ni els jardins públics. Aquest canvi és molt significatiu, i en altres punts del país en vindran més, de més importants, els anys vinents.

Tot plegat, quan fa vint anys de les primeres lleis antitabac que ampliaven realment els espais lliures de fum –començant pels interiors de bars i restaurants– i que van significar tot un canvi cultural i de costums. Com aquelles lleis, les noves regulacions també són font de polèmiques i hi ha qui les considera restrictives, però els experts en el tractament del tabaquisme assenyalen la importància d’actualitzar-les a la realitat d’avui, en què han entrat a escena nous elements, com les cigarretes electròniques.

La prohibició a les terrasses, a l’horitzó

Joan Lozano, metge de família i coordinador del grup d’Atenció Primària d’Abordatge del Tabaquisme de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), considera adequades les noves mesures implementades a Catalunya Nord. “Fer que les platges siguin espais protegits i lliures de fum és molt important. Primer, per a evitar l’exposició al fum del tabac dels no fumadors; segon, per a desnormalitzar el fum del tabac en diversos espais; i tercer, per a evitar la contaminació que impliquen les burilles a la sorra”. Es calcula que, en les zones de platja on hi ha fumadors, els nivells de partícules en suspensió són entre cinc i deu vegades superiors als límits recomanats.

De moment, la normativa francesa no amplia la prohibició a les terrasses dels bars, que tot i ser a l’aire lliure impliquen una exposició al fum del tabac o als aerosols de les cigarretes electròniques elevada per a les persones que no fumen. De fet, els experts també defensen de protegir-les i és possible que d’ací a un temps sí que es prohibeixi de fumar a les terrasses del Principat, el País Valencià i les Illes. El Ministeri de Sanitat espanyol vol prohibir de fumar a les terrasses d’establiments hotelers i a menys de quinze metres de parcs infantils, centres sanitaris i edificis públics. Segons que detalla l’esborrany de l’avantprojecte de la nova llei antitabac, tampoc no es podrà fumar als campus universitaris, els edificis educatius, les instal·lacions esportives, les marquesines i les piscines públiques, i se suprimiran els clubs de fumadors. Ara bé, tot això haurà de ratificar-ho el congrés espanyol.

“És important d’ampliar els espais lliures de fum. El gremi d’hotelers hauria de posar-se a favor de la llei per protegir la salut dels seus treballadors –que passem moltes hores exposats al fum–, i també dels seus clients”, afegeix Lozano. A priori, pot semblar que el fum a les terrasses no és tan perjudicial perquè és a l’aire lliure i hi pot haver espai entre una taula i una altra, però la demostració científica assenyala que és perjudicial per a les persones del voltant, especialment en les terrasses amb parets o sostres, però també en les completament obertes.

Què passa amb les cigarretes electròniques?

Una altra mesura destacada de l’avantprojecte de llei és que vol equiparar les cigarretes electròniques al tabac i que, per tant, se’n prohibeixi l’ús en les mateixes zones en què no es pugui fumar. A més, també vol regular les noves maneres de consumir nicotina, com ara, les bosses o els dispositius de tabac escalfat. “El nom de ‘vaporejador’ és enganyós: no produeixen vapor, sinó un aerosol. El vapor és aigua en suspensió, això és un aerosol amb substàncies dissoltes, moltes de les quals, tòxiques. La indústria del tabac utilitza ara, amb les noves formes de fumar, la mateixa estratègia que va utilitzar als anys seixanta, quan deia que els estudis preliminars sobre els efectes del tabac no eren certs. És una altra manera de fumar i s’ha de regular igual”, assenyala Lozano.

A Catalunya Nord, les cigarretes electròniques no entren dins la prohibició, de moment, però se’n preveu una regulació específica aviat. A Andorra, ara per ara, no és previst que la llei antitabac canviï, tot i que és més laxa que a la resta del país, i tampoc no hi ha una correspondència exacta entre la regulació del tabac i la de les cigarretes electròniques.

Vint anys de la llei antitabac

Fa vint anys que a bona part del país es va aprovar la llei que prohibia de fumar en centres de treball i educatius, i també en bars i restaurants, i durant aquest temps, l’eficàcia d’aquesta prohibició en termes de salut s’ha anat contrastant. Per exemple, un estudi sobre ingressos hospitalaris al País Valencià n’assenyala una caiguda que els experts relacionen amb aquesta legislació i amb una nova cultura sobre el tabac. Concretament, els ingressos per malalties cardiovasculars van passar de 550 per cada 100.000 habitants abans de la llei a 434 el 2013, i també es va observar una disminució dels ingressos per malalties respiratòries. Quant al càncer de pulmó, la disminució ha estat més discreta, tot i que s’ha detectat en el cas dels homes.

Uns altres estudis també han assenyalat que la legislació antitabac de la primera dècada dels 2000 va reduir notablement l’exposició al fum passiu en el cas dels no fumadors, i que no hi va haver cap efecte de desplaçament del tabac cap a dins les llars, com s’havia especulat. Ben al contrari, el consum de casa també va disminuir.

“Amb aquelles lleis es va aconseguir de reduir la mortalitat relacionada amb el tabac i amb l’exposició al tabac, però cal adaptar les lleis als nous temps”, diu Lozano. “La indústria del tabac sempre va davant i ja fa anys que introdueix nous productes mortals: cigarretes electròniques, tabac escalfat, bosses de nicotina… Diuen que ho fan per ajudar, però ho fan per guanyar diners.”

Possibles canvis en un futur

Què caldria canviar, doncs, per adaptar aquestes regulacions als nous temps? Lozano demana claredat en les regulacions i considera que la del 2005 no va ser-ho prou, perquè deixava certs espais per a flexibilitzar algunes restriccions. “Cal deixar ben clar quins són els espais protegits i no deixar escletxes perquè la indústria desenvolupi uns altres productes. L’altre dia, vaig veure una màquina expenedora de vaporejadors en una discoteca, i es podia fer servir dins. Això vol dir que tots plegats estàvem exposats a l’aerosol tòxic, i això la normativa no ho hauria de permetre.”

Quan es parla de protecció contra el fum del tabac, la publicitat és un tema cabdal, i amb la irrupció de les xarxes socials ja fa anys que la publicitat no es redueix a la televisió, sinó que hi ha influenciadors que poden fer-ne de manera més o menys directa. A més, també hi ha la possibilitat d’actuar sobre el preu. “Com més augmentem el preu i els imposts sobre qualsevol forma de fumar, més fàcil serà que els joves no s’hi enganxin. Un preu que ens equipararia a uns altres països de la Unió Europea és el de dotze euros per paquet. Això també facilita deixar de fumar, cal augmentar-ne els imposts”, conclou l’expert. De fet, el ministre de Sanitat francès, Aurélien Rousseau, ja ha anunciat un pla complementari que preveu un augment progressiu del preu del tabac, tot i que a l’estat francès ja ha arribat als dotze euros.

La disminució del consum entre els joves també és central. L’esborrany de la llei espanyola preveu de prendre mesures contra les estratègies que pretenen d’atraure els menors. Per exemple, es vol restringir la comercialització de cigarretes electròniques d’un sol ús i, amb un decret, prohibir que tinguin gustos variats, perquè tenen una prevalença més gran entre adolescents precisament per aquest motiu. El govern francès també preveu de prohibir les cigarretes electròniques d’un sol ús. Tot plegat, amb l’objectiu que més gent deixi de fumar, o que no comenci a fumar mai. Tal com assenyalen estudis, organitzacions i institucions, el 50% dels fumadors de llarga durada morirà de manera prematura per culpa del tabac.

 

Edicions 62 acaba de publicar una nova edició de Bearn o la sala de les nines, la novel·la més coneguda de Llorenç Villalonga (1897-1980) i sense cap mena de dubte un clàssic de la literatura catalana. Durant anys, va ser lectura obligatòria primer a COU i després a batxillerat i no són poques vegades que les tribulacions de don Toni de Bearn han estat el text seleccionat per a comentar en els exàmens de literatura de la selectivitat. La novel·la va aparèixer per primera vegada el 1961 en català, però el text té tota una història al darrere, múltiples versions i ara, a més a més, incorpora quatre lectures de l’obra que l’acompanyen: Sebastià Alzamora, Carlota Gurt, Sebastià Portell i Carme Riera aporten quatre paratexts que acompanyen l’obra villalonguiana en aquesta ocasió.

Cal explicar que el 1956 les Ediciones Atlante, radicades a Mallorca i dirigides a l’època per Pere A. Serra –que amb els anys es convertiria en l’empresari de la comunicació més important de les Illes–, va publicar la versió castellana de Bearn o la sala de les nines. Aquesta edició castellana del text va ser molt important, sobretot perquè palesava que en cap cas Villalonga va plagiar la idea de Giuseppe Tomasi di Lampedusa i el seu El Gattopardo, obra que l’escriptor mallorquí va traduir, efectivament, al català. Durant anys, hi havia hagut sospites de la influència que Lampedusa podia haver tingut sobre Villalonga, però la realitat demostra que Villalonga la va escriure i publicar dos anys abans. És innegable el paral·lelisme entre totes dues obres, fet que demostra que en el darrer lustre dels anys 1950 dos escriptors que no es coneixien entre si feren l’elegia d’un món que s’acabava definitivament: el de les societats insulars que havien perviscut abans de l’arribada de la modernitat i el turisme. Villalonga, abans de publicar el llibre amb Atlante, havia provat sort al premi Nadal i no va guanyar.

Villalonga havia estat un escriptor damnificat per la guerra del 1936-1939 malgrat que fos l’exèrcit franquista qui la guanyés. Ell havia donat suport als revoltats i abans havia militat a la Falange, tot i que d’una manera molt més tímida que no pas el seu germà Miquel. Això és perquè aquell enfant terrible que el 1931 va escarnir una bona part de la societat palmesana amb la divertidíssima Mort de dama, i que després havia publicat alguns altres texts, feia anys que veia com la seva carrera literària llanguia i no acabava de tenir clar en quina llengua havia d’escriure. Era una més de les múltiples ambigüitats en què va caure Villalonga. Això sí, del 1961, quan publica la versió catalana primerenca de Bearn, fins el 1980, que va morir, el català va ser la seva opció lingüística, segurament perquè el va sorprendre la reeixida de Bearn en català i, en canvi, el va anguniejar el menyspreu que rebia la seva obra en castellà.

I quin Bearn podem llegir ara? Un Bearn diferent d’aquella versió primigènia del 1961. Ho expliquen molt bé Pilar Bertran i Jordi Cornudella en la introducció que fan al volum: “El 1961 va sortir la primera versió catalana, al Club dels Novel·listes, però l’obra no era ben bé la mateixa perquè l’editor, Joan Sales, hi va intervenir radicalment: entre altres coses, va suprimir l’epíleg, on es revela la importància argumental de la sala de les nines, i en conseqüència va escurçar el títol i el va deixar en Bearn i prou.”

Aquell intervencionisme de Joan Sales –que han explicat molt bé més autors i que era una de les marques de la casa de l’excel·lent treball editorial del Club Editor– no li va fer gaire gràcia a Villalonga, que el 1966 va lliurar una altra versió de Bearn a Edicions 62, que havia començat la publicació de les seves obres completes. Hi incorporava l’epíleg eliminat per Sales que sí que havia aparegut a la versió castellana. El professor Josep Antoni Grimalt va fer les correccions juntament amb l’autor i aquest text és el que s’ha reproduït més vegades.

Els editors encara ens diuen que no era l’última versió del text: “Perquè després de la mort de Villalonga el mateix Grimalt va tornar a revisar la novel·la de cara a una nova edició, ara pòstuma, de les obres completes de l’autor, de nou a Edicions 62. Només en va arribar a sortir la part destinada a la novel·lística en tres volums (1988, 1993 i 1998). El segon conté una versió nova de Bearn que difereix de la del 1966, sobretot en el tractament de la llengua dels diàlegs, que es fa molt més marcadament dialectal. Amb això, Grimalt va voler ser fidel a una intenció expressa de Villalonga; i va treballar amb molta meticulositat, contrastant el text de les dues edicions anteriors amb el d’un manuscrit de l’original català que va poder localitzar i consultar. Això li va permetre de restituir també un passatge breu, però significatiu, que s’havia perdut.” És aquesta versió la que ara es publica per primera vegada de manera individual amb molt poques correccions i criteris d’edició nous. Per tant, podem afirmar que per primera vegada es publica com a text independent la versió definitiva de Bearn.

Per a aquells que encara no han llegit mai el llibre o no saben de què va, convé que recuperem el que en diu la sinopsi editorial que acompanya l’edició: “Publicada per primera vegada en català el 1961, Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics indiscutibles de la literatura catalana del segle XX. Una barreja fascinant de novel·la d’idees, novel·la històrica i novel·la d’aventures que amalgama de manera prodigiosa la gran història europea dels segles XIX i XX amb la petita història dels senyors de Bearn, uns aristòcrates mallorquins que veuen com el seu món ancestral s’acaba. Joan Mayol, capellà de la casa i familiar il·legítim, explica la història de don Toni i dona Maria Antònia a través d’una llarga carta en què resumeix les memòries pòstumes que don Toni li ha encarregat de publicar. Amb una llengua rica i refinada i del tot genuïna en els diàlegs, la narració perfila la personalitat ambigua del protagonista, defensor de la tradició però gran admirador del segle de les llums i la raó, cònjuge modèlic de la seva esposa però amant apassionat d’una seva neboda i de moltes altres dones, conservador i progressista alhora. Mentre fa aflorar subtilment les pulsions més amagades que governen els homes i les dones, el relat de la vida a la possessió amb el contrapunt de les escapades a París, confegeix un retrat admirable de la desfeta de la societat benestant rural mallorquina.”

I què en sabem de les lectures que fan els quatre convidats a dir-hi la seva? Sebastià Alzamora ens diu que “és possible que Bearn sigui una elegia, però podem dubtar que, en realitat, a Llorenç Villalonga li sàpiga greu la desaparició de l’aristocràcia rural mallorquina (que, al cap i a la fi, ell va conèixer de resquitllada). Sí que l’obsessiona el declivi de la civilització europea”. Carlota Gurt afirma: “Sigui com sigui, és precisament la pèrdua del paradís el que més m’interpel·la de Bearn: també jo, nosaltres, som testimonis de les acaballes d’una època i d’un paradigma moral, material, social. A diferència de don Toni, però, nosaltres sí que ens hem quedat de veritat orfes de paradisos.” Per la seva banda, Sebastià Portell assegura que “amb la reedició de Bearn o la sala de les nines Edicions 62 afegeix una puntada més a una conversa que s’ha allargat durant dècades. Villalonga, Bearn, han fet escriure i llegir unes quantes generacions, i continuen essent un retrat tan fidel com malaurat d’una part de la Mallorca del segle XX… i de la contemporània. Un món que s’acaba i un que no acaba d’arribar”. Finalment, el text de Carme Riera, que ens explica que Villalonga fou llogater dels seus pares i que confirma que posà un gimnàs perquè Baltasar Porcel fes exercici mentre ell el mirava, afirma que “Bearn és una novel·la magnífica, que aguanta perfectament el pas del temps i que cal llegir si es vol conèixer no sols l’autor i la seva ideologia volteriana, ben propera a la del seu protagonista don Toni de Bearn, sinó com era la Mallorca preturística. Villalonga la retrata de manera exacta”.

L’ingrés a la presó de Santos Cerdán, fins fa poques setmanes secretari d’Organització del PSOE i home de confiança del president espanyol, Pedro Sánchez, representa un nou episodi de la crisi política que viu el PSOE d’ençà de l’esclat d’aquest cas de corrupció.  El jutge del Tribunal Suprem espanyol Leopoldo Puente n’ha ordenat l’empresonament provisional, sense fiança, per uns indicis que situen l’ex-dirigent com una peça central d’una organització criminal dedicada a repartir comissions per adjudicacions públiques irregulars.

El jutge identifica Cerdán com el responsable de les comissions i alerta d’una trama molt més grossa

L’impacte polític d’aquesta decisió no és menor. Els investigadors sospiten que els diners rebuts per l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor, Koldo García, de prop d’un milió d’euros, és solament una petita part de les comissions il·legals rebudes, que poden pujar a més de cinc milions d’euros. El jutge considera que Cerdán tenia un “coneixement privilegiat” i que solament empresonant-lo es pot impedir la destrucció de proves.

Arran d’aquesta decisió, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha demanat que Sánchez dimiteixi immediatament i que convoqui eleccions. “Si el teu número dos entra a la presó sense fiança acusat d’organització criminal i suborn, o dimiteixes o ja no tens cap sentit de la realitat”, ha escrit a les xarxes.

El portaveu parlamentari, Miguel Tellado, ha estat encara més contundent: “Avui el sanchisme dorm a la garjola.” En la mateixa línia, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, ha dit: “Sánchez és president del govern gràcies a Cerdán i Cerdán ha fet tot allò que ha fet gràcies a Sánchez. L’un ha caigut judicialment. L’altre ha de caure políticament i abandonar la Moncloa.”

Sánchez es presidente del Gobierno gracias a Cerdán y Cerdán ha hecho todo lo que ha hecho gracias a Sánchez.

Uno ha caído judicialmente. El otro debe caer políticamente y abandonar La Moncloa. pic.twitter.com/16mY5dNlRc

— Cuca Gamarra (@cucagamarra) June 30, 2025

En canvi, els partits que van donar suport parlamentari a la investidura de Sánchez han mantingut una actitud més discreta. Sumar, soci de govern, ha dit que la decisió d’enviar Cerdán a la presó obliga a fer “una reflexió” i se’n desmarquen tot afirmant que, juntament amb els Comuns, es personaran com a acusació popular en aquest cas. Tot això en un moment en què la formació de Yolanda Díaz té unes baixes expectatives electorals, en una crisi que es fa gran arran de la sortida del grup de la diputada de Compromís Àgueda Micó i en ple debat d’Ara Més sobre si Vicenç Vidal ha de seguir el mateix camí.

Per ERC, el vice-secretari de Comunicació, Isaac Albert, va dir ahir: “Tot allò que té a veure amb la corrupció no hi ajuda; al contrari, afegeix problemes.” Va dir també que la corrupció és una línia vermella per a ERC i que en faran un seguiment. “El moment polític és complex, ho fa tot més difícil sens dubte”, va dir. El portaveu de Junts, Josep Rius, va dir que estarien atents al “panorama canviant” del PSOE, al comitè federal dels socialistes d’aquest cap de setmana i a la compareixença de Sánchez de la setmana vinent. Avui s’ha sabut que han continuat les negociacions a Suïssa entre les dues formacions, en aquest cas entre José Luis Rodríguez Zapatero i el president Carles Puigdemont, que diu que vigilaran “si el PSOE compleix o està en condicions de complir l’acord de Brussel·les”. Cerdán era de fet un home fort de la negociació amb els partits independentistes i va ser un dels qui va obtenir el suport de PNB i EH Bildu en la investidura de Sánchez.

Una majoria parlamentària com més va més feble

Amb una investigació judicial encara en fase inicial, que ja assenyala que potser es van lucar “més persones físiques o jurídiques”, Pedro Sánchez es troba com més va més sol. De la majoria d’investidura, de 179 diputats –4 més que la majoria absoluta–, els quatre diputats de Podem són els que mantenen uns postulats més crítics. De fet, el secretari d’Organització de la formació, Pablo Fernández, va dir ahir que Sánchez tenia una responsabilitat en el cas Koldo per haver nomenat dirigents com Santos Cerdán i José Luis Ábalos, amb independència que sabés o no les seves activitats delictives.

I hi ha més fets. Per una banda, Ábalos manté l’acta de diputat en el grup mixt. Per una altra, l’únic diputat de Coalició Canària s’ha desmarcat de bona part de les mesures, com ara l’amnistia. I, per acabar-ho d’adobar, ara els socialistes es trobaran obligats a negociar les polítiques també amb Compromís i, potser, amb Més. També hi ha veus dins el PSOE que demanen “un canvi radical”; sobretot en el sector més crític, com ara l’ex-president aragonès Javier Lambán, que diu que el partit es troba en una situació agònica; o el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, que ha dit que “no es poden fer passar per víctimes de Cerdán” els qui “han estat determinants en la seva trajectòria”, en clara al·lusió companys seus de partit.

 

Ha entrado en prisión el autodenominado “arquitecto de los gobiernos progresistas de este país”. Cuánta ceguera o cuánto cinismo hacen falta para no reconocer que el @PSOE está en una situación agónica? Qué ha que pasar para que el partido reaccione e impulse un cambio radical ?

— Javier Lambán (@JLambanM) June 30, 2025

També semblen encallats els avenços amb Junts i amb ERC, que considera clau la data del 14 de juliol, dia en què es reunirà la comissió bilateral amb el govern espanyol per a formalitzar el model de finançament singular. En aquest panorama, qualsevol nova informació podria fer trontollar –qui sap si d’una manera definitiva– una legislatura que hauria d’acabar teòricament l’any 2027.

Era l’any 1996. D’internautes encara n’hi havia pocs, però molt actius. VilaWeb tenia un canal IRC, això que avui s’anomena xat, i va provar de crear debats amb personalitats d’actualitat. El primer debat, l’11 de setembre, va ser amb Àngel Colom, aleshores president d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però el que va causar autèntica sensació, poc després, va ser el que es va sostenir amb el batlle de Barcelona d’aleshores, Pasqual Maragall.

Maragall formava part del grup de polítics que ja coneixia internet, amb una idea feta de les possibilitats que tenia com a mitjà per a revolucionar la relació política amb els ciutadans. Per això es va prestar de seguida a participar en el xat. En aquell moment era tota una novetat que un polític del seu nivell es posés rere el teclat a respondre les preguntes dels ciutadans.

Un centenar de persones van participar durant dues hores en el debat, un pèl caòtic, perquè les eines de moderació de l’època eren molt rudimentàries. S’hi va parlar de tot: de la ciutat, del país, d’internet i de les possibilitats que obria, però, així i tot, encara una bona part dels assistents van insistir una vegada i una altra a demanar proves que qui picava les tecles era, de debò, el batlle de la ciutat. Tot era massa nou.

El professor Antoni Castells treballava llavors a Pensilvània i va ser un dels inductors d’aquell debat i de més de semblants que es van fer. Ell mateix explica en aquest vídeo les sensacions d’aquell dia i com era allò de fer un xat.

 

Quan van rebre el correu de la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i Adolescència (DGPPIA) –la nova DGAIA–fa menys d’una setmana, no s’ho podien creure. D’on havien sortit, aquelles xifres? Per què estaven inflades i no s’adequaven a la realitat? Per què reclamaven uns diners que eren necessaris i clau per a crear un futur i consolidar-ho? Són preguntes que encara es fan.

A Lorena Aranda, la nova DGAIA li reclama 22.548,78 euros per les prestacions econòmiques que, segons l’administració, no hauria d’haver cobrat perquè no complia els requisits. Al seu germà Iker, li reclamen 22.626 euros. I a la seva germana Tània, 6.000 euros. La DGPPIA reclama a aquests tres germans ex-tutelats, que van estar-se en un centre de menors fins als divuit anys, un total de 51.174 euros.

Tenen vint-i-quatre anys i són de Canet de Mar (Maresme). Hi ha un quart germà, en Fran, que també va ser al centre, però que no ha tingut accés a la prestació a causa d’un problema de drogoaddicció. La Lorena i l’Iker van saber-ho per correu electrònic. En canvi, la Tània va assabentar-se’n consultant l’apartat de citacions de la seu electrònica de la Generalitat de Catalunya, després de veure què havia passat a la resta.

Els germans Aranda i la resta de joves ex-tutelats defensen que no han comès cap il·legalitat, que són les víctimes, i que si algú ha comès cap negligència, són els funcionaris que s’encarregaven de supervisar les prestacions. “Per Twitter hi ha gent acusant-nos d’haver-nos aprofitat de la paga, com si fóssim uns delinqüents. Hem de trencar amb això. No ha estat culpa meva. Tant de bo haver estat a casa amb uns pares”, diu l’Iker.

Aquests dies, molta gent ha fet córrer notícies falses a les xarxes socials i ha difós, intencionadament, missatges ofensius i comentaris racistes i xenòfobs contra el col·lectiu, i posaven els joves ex-tutelats i els menors estrangers no acompanyats en el mateix sac, tot i que en realitat són dues situacions diferents i reben prestacions diferents, atès que es troben en etapes vitals i legals diferents i estan protegits per normatives específiques.

Uns diners que no poden pagar

Ara que començaven a consolidar el seu projecte vital, als germans Aranda, aquesta gran reclamació de la nova DGAIA els ha caigut al damunt com una galleda d’aigua freda. No saben què passarà, hi ha incertesa. També indignació i ràbia per la manera com ha actuat la nova DGAIA, a la qual acusen de perseguir un col·lectiu vulnerable i que està en el punt de mira. I fa dies que viuen amb pànic per les repercussions que hi pugui haver.

La Generalitat ha donat deu dies –amb possibilitat d’ampliar-los– als afectats perquè presentin les al·legacions corresponents. Ahir, tots tres germans van anar a la seu de la DGPPIA, a Barcelona. Ho van fer acompanyats de més joves i en nom d’un centenar, que s’ha organitzat en un grup de WhatsApp en què fan suport mutu i debaten sobre les mesures que cal impulsar.

Els joves reben el suport de professionals socials i referents antics que els han guiat en el procés, ja que ho han hagut de fer tot ells tots sols. Expliquen que no tenen una xarxa sòlida i que, fins ara, ningú de la DGPPIA no els havia dirigit mai la paraula. A més, diuen que no poden assumir els diners que els reclamen. “Em reclamen sis mil euros. No els tinc, no els puc pagar”, diu la Tània.

Joves ex-tutelats reclamen que se suspenguin les reclamacions econòmiques de la DGAIA i que en dimiteixin els responsables

Compaginar la feina amb la prestació

La Lorena, la Tània i l’Iker van començar a cobrar la prestació econòmica –aleshores, de 663 euros el mes, i ara, d’uns 717 euros– d’ençà que van sortir del centre de menors amb divuit anys i van emancipar-se. “Quan surts, has de seguir un treball de pla individual. Molta gent, amb aquests diners, no pot sobreviure, sobretot amb el cost elevat de la vida. Hi ha gent que s’ho compagina amb una feina, i després se n’informa en el pla de treball individual”, explica la Lorena.

Cada germà és un cas. L’Iker i la Tània viuen plegats a Barcelona; la Lorena, a Sabadell; i el Fran, a Premià de Mar. La Lorena va cobrar la prestació fins que va tenir vint-i-tres anys, l’edat màxima permesa. L’any 2022, va començar a treballar els caps de setmana en un restaurant, on cobrava uns dos-cents euros. Aquest salari li va permetre de compaginar-lo amb la prestació econòmica. Si la feina –temporal o estable– hagués estat amb un salari igual o superior a 1,5 vegades l’Indicador de Renda de Suficiència (IRSC), la prestació s’hauria aturat o extingit.

Durant aquest temps, Lorena assegura que sempre ha justificat la nòmina: “Amb la referent, sempre hem fet les coses bé.” “La paga te la treuen amb vint-i-tres anys i costa fer la vida. Al final, amb 663 no pots sobreviure. Vam anar a pisos d’habitacions llogades, ens vam buscar la vida com vam poder”, explica. Ara treballa de caixera en una botiga d’Ametller Origen, s’ha començat a “permetre viure dignament” i comparteix pis.

A l’Iker, l’ha sorprès moltíssim la xifra que li reclama la nova DGAIA: 22.626 euros. “Està inflat, és una passada. Si han de reclamar alguna cosa, serien tres mesos. És a dir, uns 1.800 euros”, diu. L’any passat, va treballar deu dies laborables de monitor de menjador. El referent li va dir que no es preocupés, que no passaria res. “El referent et recomana de treballar a l’estiu per poder fer una mica de diners, mentre no ens passem el topall.” Tres mesos abans de fer els vint-i-tres anys, va començar a treballar d’integrador social, amb un salari més alt que la prestació. En aquest cas, segons que explica, el referent li ho va permetre i li va dir que no es preocupés. Per això, l’Iker està convençut que, si la nova DGAIA ha de reclamar cap quantitat, serien uns 1.800, corresponents a tres mesos, i no pas 22.626 euros. “Avui m’han cobrat la renda, i m’han cobrat l’import corresponent als 1.800 euros. Si m’ho cobren amb la renda, per què em trobo amb això dels vint mil euros?”, reflexiona.

La Tània va rebre la prestació un any i escaig. “En els darrers tres mesos, no sabia gaire com funcionava. No hi havia gaire comunicació amb la referent. Durant tres mesos, vaig treballar en una residència de gericultora”, explica. Ara no treballa: “No puc pagar-ho. En tot cas, si he de pagar res, que sigui la part proporcional.” En el cas del quart germà, el Fran, no ha cobrat la prestació econòmica a causa d’un problema de drogoaddicció. Ara ja treballa i va al Projecte Home a fi de redreçar la situació.

La consellera vol reunir-se amb els joves ex-tutelats

Les reclamacions econòmiques, algunes de les quals voregen els cinquanta mil euros per persona, han generat molt de malestar als joves ex-tutelats. Arran d’això, la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha expressat la voluntat de reunir-se amb alguns d’ells a fi d’escoltar les preocupacions, explicar detalladament en què consisteix el procés de revisió i aclarir qualsevol dubte.

Els ex-tutelats van assabentar-se de la predisposició de la consellera per la premsa. Els joves, que ahir van protestar davant la nova DGAIA i van presentar al·legacions, reclamen la suspensió del retorn de les prestacions, una auditoria pública dels fons, la dimissió i imputació dels responsables, transparència real, accés als contractes i reparació per a tots els qui han estat perseguits. Ahir al matí, també van reunir-se amb la direcció de la DGPPIA. “Ens han demanat perdó per la citació, reconeixen que ho han fet malament i que el missatge era agressiu”, explica la Lorena, present en la trobada. “La DGAIA ha admès l’error de no haver-se comunicat primer amb els referents. Hi ha molta gent que no ha rebut el correu, i em van dir que no hi podien fer res. Però bé, tenen telèfons…”, diu Lorena.

“Entenem que aquests requeriments poden generar molèsties i lamentem el greuge que això pugui ocasionar. Tot i això, estem obligats legalment a actuar quan es detecten indicis de pagaments indeguts”, expliquen fonts de Drets Socials a VilaWeb. El departament diu que les reclamacions responen a l’obligació legal de revisar possibles cobraments indeguts, atès que els funcionaris podrien tenir repercussions patrimonials, i que, una vegada aportada la documentació pertinent, l’import reclamat pot reduir-se significativament o, fins i tot, quedar anul·lat.

“No oblidaré mai el primer dia que vaig xafar el fang”, em diu Esperança Camps, cap de redacció de VilaWeb, en una entrevista que li vaig fer ahir, arran de la publicació del llibre de VilaWeb Els morts de Mazón. Som molts que recordarem aquells dies de la gota freda i tot allò que vam viure. Però per a alguns periodistes del País Valencià aquesta serà la gran tragèdia que els ha tocat d’explicar, que els ha marcat la vida laboral i també la personal. Perquè, al capdavall, és inevitable d’endur-te totes les històries a casa.

‘Els morts de Mazón’, el primer gran llibre sobre la tragèdia de la gota freda

Fa vuit mesos que Esperança Camps treballa de valent per saber la veritat d’aquell 29 d’octubre. A mesura que ha anat parlant amb les famílies de les víctimes s’ha anat guanyant la seua confiança, la seua complicitat. I per això, més enllà de la veritat, aquest llibre també és un homenatge a les víctimes. “Els periodistes tenim l’obligació de continuar explicant què va passar.”

Encara hi ha massa preguntes per a respondre. La que tortura més gent: on era Mazón? Per què no va enviar el missatge d’avís abans? Camps ho veu clar: “Tard o d’hora hi haurà un jutge que preguntarà a Mazón on era, i no podrà mentir.” I, si no, confia en la feina dels periodistes, que, com ella, fa vuit mesos que treballen sense defallir per saber la veritat. No s’aturaran. Continuaran treballant a fons. El cas és que tanta informació com tenim fins ara calia agrupar-la, estructurar-la, perquè la gent entengués què havia passat aquells dies i –cosa més important– que tot havia estat evitable. Cal que algú assumesca la responsabilitat de les 228 persones mortes. I aquest és Mazón, el màxim responsable de les emergències al País Valencià.

—Heu dit que aquest és el llibre que no hauríeu volgut escriure mai.
—Ha estat el més difícil d’escriure. Estic acostumada a fer llibres de ficció i és molt més còmode. A més, en aquest cas tractem amb un material molt sensible, que és la pèrdua de vides humanes. Parlem de la causa per la qual es van perdre aquestes vides. Era absolutament evitable. Al final, en aquest llibre, per una banda, treballem amb el testimoni de persones que han perdut els qui estimaven, gent que ha depositat tot la seua confiança en nosaltres; i, per una altra, amb el capteniment del president Mazón, i això ha estat un còctel difícil de digerir. Malgrat tot, estic contenta d’haver fet el llibre, perquè estic convençuda que ajudarà molta gent. I si serveix perquè algú que viu lluny d’aquesta realitat entenga què va passar ja em sentiré satisfeta. Cal que la gent sàpiga què va passar.

—Quan llegeixes el llibre tens la sensació que és un llibre necessari. Són històries que potser coneixes, o coses que algun dia havies llegit, però tot junt agafa una altra dimensió…
—Potser per això també fa mal. Quan ho veus tot junt t’adones de la gradària de la tragèdia. Quan comences a encadenar coses, l’una darrere l’altra, i ho poses al costat de què feia Mazón i el Consell mentre tota aquesta gent perdia la vida, de vegades es fa insuportable. Acabes veient que hi ha causes i efectes de tot plegat, cosa que fa créixer aquest mal. Era evitable. Per això crec que la idea de VilaWeb de fer aquest llibre està molt bé. És necessari asseure’ns i pensar: què ha passat? Que ens han fet als valencians?

—Malgrat tot, encara queden massa dubtes per resoldre. Com ara el gran dubte: on era Mazón?
—On era? Ell i tot el seu equip s’ho guarden per a ells. Probablement acabarà dient-ho, perquè tard o d’hora hi haurà un jutge que li ho demanarà i no podrà mentir. I si no, tard o d’hora, la tasca del gremi dels periodistes valencians, que han fet una feina importantíssima, acabarà tenint fruits. Els periodistes no parem de treballar, hi ha moltes redaccions on es treballa molt, i molt bé, i anem sabent coses. Per exemple, aquests dies hem sabut els diners que Mazón gasta amb restaurants d’una o dues estrelles Michelin. Estic convençuda que se sabrà on era Mazón. És molt complicat aguantar una mentida tants mesos. Probablement, un dia haurà de retre comptes i confessar.

—Al llibre expliqueu que ell diu que no té res a amagar, però ho amaga tot…
—Ell sempre diu: no tinc res a amagar, tot és ací. Diu que compareix a les Corts tantes vegades com li ho demanen. Però quan parla ho embolcalla tot de paraules, de molta informació –alguna de certa, alguna mitja veritat, alguna mentida– i no fa res més que desinformar. Diu moltes coses per no dir res, que és, per exemple, la tàctica que va gastar en la primera compareixença que va fer a les Corts el 15 de novembre. Havien passat dèsset dies i ell va arribar amb un patracol de 500 pàgines per a contar els fets tal com havien passat, segons les pròpies paraules. I una vegada més, aquell dia va contar moltes coses per no dir res. Ens vam quedar sense saber les coses fonamentals, com ara per què no s’havia avisat la població?

—Llegint el llibre recordava que ell durant molt de temps va defensar que a partir de les set del vespre era al CECOPI.
—Sí, això de les set del vespre ho va dir el 15 de novembre a les Corts. Va dir que havia arribat passades les set del vespre Al cap dels mesos, quan alguns companys periodistes van descobrir que no era cert, ell va dir que hi havia arribat a les 20.28. Quan els periodistes van recriminar que havia mentit, va dir, sense cap mirament, que era una veritat incontrovertible que les 20.28 era més tard de les 19.00. És un exemple del capteniment d’aquest home, de com falseja la realitat, de com utilitza les paraules per enganyar, per mantenir una farsa política i per mantenir-se com a president de la Generalitat.

—Aquell va ser un dels dies que vaig pensar: ara sí, haurà de dimitir. I no…
—Aquests mesos hi ha hagut alts i baixos en la seua estabilitat com a president de la Generalitat. Ha tingut hores molt baixes, en què semblava que era qüestió d’instants que dimitís, i després ell a soles ha anat donant-se força i donant-se valor al preu que fora. El gran exemple de tot –i de què ara presumeix– és que té el pressupost del 2025 aprovat. I el té aprovat perquè va vendre els valencians a Vox, als seus postulats. Això li ha donat força, ara va als llocs i es presenta com l’home que ha pogut aprovar el pressupost. Diu que gràcies a això pot començar la reconstrucció. Va haver-hi un moment que semblava que, com que el Partit Popular espanyol tenia congrés al juliol, Feijóo el fulminaria abans. Però el congrés es farà aquest cap de setmana i no sembla que siga així. A més, ara els casos de corrupció del PSOE li donen aire. I sembla mentida, però va sobrevivint. Tot i que es va mantenint, en veritat, sobre una ficció…

—“Ara sona el mòbil? Ara que ja s’han mort tots?”, diu una de les veïnes en el llibre… Aquesta és una de les idees que es van repetint al llibre. I realment ho vas veient: l’alarma hauria pogut salvar vides, però va arribar massa tard.
—Aquesta frase me la va dir Toñi Garcia, que és una de les persones entrevistades. El seu cas és molt desesperat. Ella era casada i tenia una filla, Sara. Tots tres eren a casa. No plovia, però van veure de lluny que començava a entrar aigua al poble. El seu marit i la seua filla van decidir d’anar a traure el cotxe del garatge, una cosa habitual al poble. Però aquell dia ells no van tornar a pujar. Mentre ella esperava nerviosa, va estar uns minuts parlant amb la veïna, de balcó a balcó. Toñi havia intentat baixar el garatge, veient que la seua família no pujava, però ja havia trobat aigua al primer pis. En un primer moment, va voler pensar que eren en alguna casa, refugiats, que no els havia passat res. Mentre parlava amb la veïna, aquesta va rebre l’alarma, i va dir aquesta frase que comentaves. Però crec que aquell dia això ho vam pensar molts. Al final, va passar això. Si l’alarma hagués sonat abans, el marit i la filla de Toñi s’haurien salvat. No haurien baixat. I com ells molt més. No hi hauria hagut tantes pèrdues.

—De fet, al llibre això també es veu clarament, amb el cas d’Utiel. El batlle d’aquesta població va ser clau…
—Això no ix al llibre, però fa pocs mesos, parlant amb Joan Romero per fer un reportatge sobre la gota freda, em va contar que la seua filla és professora d’un institut d’Utiel que va ser completament arrasat. Ell era molt conscient que la seua filla s’havia salvat perquè quan anava a Utiel li va sonar el whatsapp amb l’anunci del govern municipal que tancava els centres educatius. Quan va veure això va girar i va tornar a casa. I com ella tanta i tanta gent. El batlle d’Utiel va salvar vides. Aquell institut va quedar completament arrasat. De fet, encara no funciona; n’hauran de fer un de nou. Hi anaven uns cinc-cents alumnes, més professors. Imagina’t si hi hagueren estat, hauria estat una matança. Però aquell home, de bon matí, va  sentir les previsions meteorològiques i va decidir que suspenia les classes. Va prendre la decisió que tocava, quan tocava. No va ser l’únic. La Universitat de València no va fer classes tampoc. Per tant, va haver-hi decisions que van salvar vides, ha quedat demostradíssim. Igual que va haver-n’hi que van causar morts…

—El llibre és sobretot un homenatge a les víctimes mortals i als seus familiars. Recupereu entrevistes que ja s’han publicat a VilaWeb, però n’hi ha de noves, com ara la de la Núria. La seua parella, Rubén Lima, era un policia local de València, que va morir al garatge de casa, a la Torre, provant de salvar la vida dels seus veïns.
—Era policia local i supose que com a policia tenia aquest sentit de l’obligació. Núria ens conta que, minuts abans de morir, Rubén havia parlat amb son pare. Ell volia anar a traure el cotxe, però son pare el va convéncer que no ho fera. On vivia és un edifici molt gran, amb un garatge molt gran. I es veu que des de sa casa, Rubén sentia gent que demanava ajuda. Imaginem que el seu instint d’ajudar, com a policia local, el va fer baixar. I, una vegada més, tampoc no va tornar a pujar. En aquell garatge van morir set persones. Va ser una trampa mortal.

—S’ha parlat de moltes poblacions, però a València van morir disset persones. Són moltes. Sembla com si no hagués passat res, si mires el comportament de María José Català, la batllessa de la ciutat.
—És una de les coses més espectaculars de tot això que passa políticament en aquest país. A la batllessa li ix molt barat haver tingut dèsset morts en la ciutat. Ella diu que sí que va convocar emergències al matí, i va fer tot allò que havia de fer. I en el fons s’ha separat molt i molt del president Mazón. Durant les primeres setmanes era molt difícil de veure’ls junts. Després, a poc a poc, sembla que la cosa s’ha anat pacificant. Però és de veres que la ciutat de València té dèsset morts en la gota freda, hi ha pobles de la zona zero que no en tenen tants. I és difícilment explicable per què ha passat això. També és veritat que ella té majoria a l’ajuntament i té el suport de Vox. No sé sí l’oposició ha treballat prou perquè es veiessen aquestes morts. I també és cert que en els altres municipis els batlles tampoc no són responsables dels fets, perquè la màxima autoritat en emergències la té la Generalitat, és a dir, Mazón i la consellera en qui havia delegat aquesta competència.

—Creieu que si els morts haguessen estat en una altra zona de València tot hauria estat diferent?
—La Torre és a l’altra banda del riu, són els poblats del sud. Són barris un poc allunyats, que fa la sensació que ja no són de València. M’imagine que si hagués passat a l’Eixample o a Ciutat Vella, la ciutat hauria tingut una reacció diferent. Els primers dies la gent travessava el pont i anava a ajudar-los. Però tot va anar molt de pressa. L’altre dia llegia un testimoni que explicava que ell havia quedat atrapat en aquesta zona. Van estar tota la nit allà, perquè no els rescataven. Finalment, els van rescatar i van tornar caminant a casa seua. Explicava que quan van travessar el pont la primera cosa que van veure fou gent fent una cervesa. A més, contava que fins i tot ells va ser la primera cosa que va fer. Eren dos mons. La normalitat i el drama.

—Ara heu parlat de normalitat. Una de les reflexions que feu en el llibre és de quina manera ha perdut el significat, aquesta paraula, de tant usar-la.
—El segon dia, pràcticament, ja es parlava de reconstrucció. Les persones encara eren a sa casa, que no sabien per on els havia vingut el colp. Molta gent va trobar-se en xoc, i ells ja parlaven de normalitat. La gent no sabia ni per on començar a llevar el fang, ni a on buscar els que no localitzaven. Pensa que la majoria d’entrevistats van tardar dies a trobar els cadàvers dels seus éssers estimats. I hi ha gent com la Sarai que encara no ha trobat el seu pare. I Mazón vinga a parlar de normalitat i reconstrucció. Queda clar, que per sanar cal tornar a la normalitat, no podem viure de manera permanent en una crisi. Però entre una cosa i una altra hi ha un entremig. Sobretot ha faltat sensibilitat. Hi ha frases i actituds molt ofensives.

—Quina és la situació d’aquests pobles?
—La normalitat a Paiporta, Catarroja, Xiva… no hi ha tornat. És veritat que quan tornen a obrir una botiga, una escola, algun equipament, és un moment d’alegria. Però aquestes petites coses no volen dir que la normalitat torne al poble. Hi ha llocs on, per exemple, el clavegueram –una cosa tan bàsica i tan fonamental per a un poble– no funciona. Quan plou, l’aigua bruta ix per la banyera, o pel lavabo. En tots aquells llocs hi ha una mena de pols que recorda què va passar. És veritat que és net, que no hi ha fang, però sempre veus algun racó, alguna cosa que queda pendent d’arreglar. Per exemple, l’avinguda de Catarroja, la Rambleta, és un dels carrers més comercials del poble. Però per allí l’aigua hi va baixar, i molts locals comercials encara no han pogut obrir. Vuit mesos després encara es veu el rastre del fang. No s’acaba mai de fer net del tot.

—Al llibre parleu amb familiars de víctimes mortals, però també amb supervivents. Ara em ve el cap l’entrevista a Marc Poveda. La seua mare, Isabel Izquierdo, va morir a la residència de Paiporta. Però Marc també parla de la seua germana, que és una supervivent. Va sobreviure dalt d’un pont d’un parc infantil…
—Sí, va patir tota la nit. Durant hores. Un company del diari Levante va estar amb ella tota la nit i en va fer una crònica colpidora. Veien com passaven els cotxes, els contenidors. Havien d’alçar les cames per no ferir-se. Ella era allà, perquè volia arribar a la residència a veure com estava la mare. No hi va poder arribar. Fins al cap de dos dies, no en va poder saber res. La mare va morir. És aquella residència de les imatges que tots vam veure. Recorde que no ens ho podíem creure, quan vam rebre aquelles imatges. Un altre cas de supervivència són els fills de Sarai. El seu pare va morir, però abans va poder posar els seus néts dalt del cotxe, i així es van salvar. Van estar hores allà dalt, damunt el capó. Els veïns els anaven il·luminant, a veure si els podien ajudar d’alguna manera. Va haver-hi un moment que el pare de Sarai va desaparèixer. Hi ha tanta gent que ha viscut històries així… Si algun dia la gent comença a contar aquestes històries… Gent que va passar la nit enganxada als arbres, damunt una teulada… Hi ha gent com Juan, que ha perdut una cama. Aquell dia es va ferir la cama, no la va poder guarir i finalment li la van haver de tallar. Hi ha tantes i tantes víctimes…

—Ens hem immunitzat d’aquestes històries?
—Vull pensar que no. Hem de veure que probablement, a còpia de donar tanta informació, la gent també pensa que ja en té prou, de sentir aquestes històries. Però l’altre dia Laura Escartí, la nostra companya, parlava amb un maquinista de metro aquí a la redacció. Li contava històries de maquinistes, que van trobar-se amb l’aigua aquell dia. Només de sentir-lo se’m va posar la pell de gallina. Els periodistes tenim l’obligació de continuar explicant què va passar. Cal que ho expliquem d’alguna manera perquè a la gent li continue interessant. No pot ser que diguen que estan saturats i ja en tenen prou. Hi ha molts conciutadans que encara pateixen. Els hem de continuar donant veu.

—Sempre recordareu aquell dia?
—Sí. Ho conte en el llibre. Nosaltres, a les set i mitja, vam prendre la decisió lògica i natural, veient les previsions, d’obrir un minut-a-minut per explicar millor tot allò que podia passar. D’ençà de primera hora, vam veure que podien passar moltes coses. Ningú no esperava allò que va acabar passant. I per això m’imagine que a tots ens quedarà marcat aquell dia, encara més els qui treballem en la informació. No oblidaré mai aquell dia, igual que no oblidaré mai el primer dia que vaig xafar el fang. Com tants valencians, aquell dia ens quedarà sempre gravat. Va ser molt dur. El 3 de novembre va ser el primer dia que hi vaig anar, era el dia que el rei d’Espanya va anar a Paiporta. Recorde que vaig agafar unes botes d’aigua. Pensava que amb això estaria protegida del fang, que no m’embrutaria. De colp, quan parlava amb la segona persona, em vaig adonar que no tenia sentit pensar allò que havia pensat. Ella anava tot enfangada, i es va posar a parlar amb mi i em va tocar. És clar que m’havia d’embrutar, si tot era fang. La gent ho havia perdut tot. I anaven traient tots els trastos de casa… Vull dir que, malgrat que feia dies que estava submergida en aquesta història, fins que no trepitjaves el terreny no entenies la magnitud de tot plegat!

—Recorde, quan hi vaig ser, que em va sorprendre la necessitat que tenia la gent per contar la seva història.
—Sí, recorde aquell primer dia a Paiporta. Tu veies que la gent s’ho passava realment malament. Que buidaven la casa de records. Llançaven fotografies, màquines de cosir, el vestit de fallera… Reconec que em feia cosa preguntar-los res. Era com si fes turisme de desgràcia. Què els havia de preguntar? Vaig estar una bona estona mirant. I va haver-hi un moment que el fotògraf em va dir: hauríem de començar. És clar, calia parlar amb la gent, però em sentia malament. Finalment, vaig veure una família que treia aigua i fang de casa. El fotògraf em va dir que hi entràrem. Hi vaig entrar, la família va parar de colp. Ens van obrir les portes. La filla ens va ensenyar la seua sala de música, el piano, les partitures. De colp, com tu deies, vaig veure la necessitat de contar què vivien. A partir d’ací tot va ser més fàcil. No costava acostar-se a la gent, perquè sabies que necessitaven explicar-se. Et posaves en la seua pell.

Podeu comprar el llibre Els morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb

Bloomberg · Monique Vanek i David Herbling

Setze persones han mort, pel cap baix, i centenars més han resultat ferides en l’onada de protestes que ha sacsejat Kenya aquests darrers dies.

La violència esclatà quan milers de persones sortiren als carrers del país per commemorar el primer aniversari de les manifestacions de l’any passat contra l’augment d’imposts proposats pel govern, que culminaren en un assalt al parlament i la mort d’una seixantena de persones. L’executiu, finalment, es desdigué de la reforma fiscal.

La brutalitat policíaca i la prevalença de la corrupció al país, a més les pressions derivades de l’alt nivell de desocupació i l’augment del cost de la vida, no han fet sinó agreujar les protestes, i fan perillar les ambicions del president William Ruto, que vol presentar-se a la reelecció l’any 2027.

Què causà les protestes de l’any passat?

Els kenyans, que feia anys que suportaven una crisi del cost de vida, sortiren als carrers en resposta al pla del govern d’establir imposts en un ampli ventall de productes, incloent-hi béns bàsics, com ara, el pa i els bolquers. L’objectiu del govern era reduir el dèficit fiscal del país, una condició indispensable per a obtenir suport financer del Fons Monetari Internacional (FMI).

La majoria dels qui participaren en aquella primera ronda de protestes eren kenyans entre 20 anys i 30. Tot i que, en un primer moment, els manifestants se centraren a exigir la retirada dels nous imposts, les demandes de les protestes no trigaren a ampliar-se a la lluita contra la corrupció i la malversació de fons públics, i també demanaven d’investigar judicialment les morts de manifestants a mans de la policia, que emprà repetidament gasos lacrimògens, canons d’aigua i munició de foc per dispersar a la multitud. La majoria de les morts es causaren en un sol dia, el 25 de juny de 2024, quan milers de persones assaltaren el parlament.

Tot i que, en un primer moment, va provar d’encausar els manifestants per traïció, Ruto acabà cedint a la pressió pública i es negà a ratificar el controvertit pla fiscal aprovat pel parlament. Però, mesos després, el govern decidí d’aplicar part de l’augment d’imposts previst al pla, cosa que desfermà la ira de la població. També nomenà un nou gabinet de govern que, per primera vegada d’ençà del 2008, inclogué membres tant de la coalició de govern com de l’oposició.

Per què els kenyans han tornat ara als carrers?

Enguany, els kenyans han tornat als carrers per retre homenatge als morts de les marxes de l’any passat i protestar contra la impunitat dels agents involucrats en aquelles morts. Segons l’Autoritat Independent de Supervisió Policial del país, la justícia kenyana tan sols ha obert dos casos per la seixantena de morts de les protestes de l’any passat.

També s’han organitzat manifestacions contra les execucions extrajudicials i el segrest i la tortura d’activistes polítics i opositors.

El secretari d’Interior kenyà, Kipchumba Murkomen, ha titllat la darrera onada de manifestacions de “terrorisme disfressat de dissidència”, i ha promès penes dures contra els organitzadors.

La policia ha tornat a reaccionar amb mà dura, i ha emprat munició real per a dispersar els kenyans que van assistir a una cerimònia d’encesa espelmes en record dels morts a la ciutat portuària de Mombasa. L’any passat, els agents ja van dispersar amb gasos lacrimògens els familiars dels morts mentre provaven de dipositar corones de flors al parlament kenyà, a Nairobi.

En un primer moment, les autoritats ordenaren als mitjans de comunicació que no retransmetessin les protestes en directe, i els amenaçaren amb sancions si s’hi negaven. El Gremi d’Editors de Kenya denuncià que l’ordre vulnerava la constitució kenyana i la llibertat de premsa al país; poc després, la justícia kenyana la suspengué.

Quin impacte econòmic podrien tenir les protestes?

Kenya és l’economia més gran de l’Àfrica Oriental, però el seu producte interior brut tan sols va créixer d’un 4,7% el 2024, la taxa més lenta d’ençà de l’esclat la pandèmia de la covid-19. Les protestes han atenuat, si més no en part, l’impacte econòmic d’un any de bones collites.

És probable que la darrera onada de disturbis també hagi contribuït a alentir la producció al país: moltes botigues i negocis han optat per tancar arran de l’augment de les protestes, i alguns negocis al centre de Nairobi han estat saquejats i incendiats.

Els disturbis podrien complicar els intents del govern per a pal·liar l’empitjorament de la posició fiscal de Kenya i aconseguir un nou programa de suport fiscal de l’FMI. L’acord anterior entre Nairobi i l’FMI acabà trencant-se quan el govern kenyà es desdigué d’augmentar els imposts, cosa que li impedí d’aconseguir els objectius de dèficit fixats per l’organització.

Quin impacte podrien tenir les protestes en la política kenyana?

La reputació de Ruto s’ha vist afectada per les protestes, i la seva popularitat entre els kenyans s’ha ressentit. Molts manifestants li han exigit que dimiteixi o, si més no, que no es torni a presentar a les eleccions.

“El capital polític de Ruto continua essent limitat, i la controvertida violència policial no farà sinó afeblir-ne la posició com a president”, explicava la consultora de riscs Eurasia Group en una nota d’anàlisi publicada fa poc. No obstant això, els analistes de la consultora matisaren que era poc probable que les protestes perduressin a mitjà termini, amb el perjudici que això comportaria per a l’estabilitat política i econòmica al país.

Ara com ara, la probabilitat que Ruto es vegi obligat a dimitir abans de les pròximes eleccions, previstes per al 2027, continua essent baixa. Al març, Ruto segellà una aliança amb l’ex-primer ministre Raila Odinga, fins aleshores considerat el seu principal rival polític, i avui continua sense haver-hi cap candidat alternatiu capaç de fer-li ombra.

Helen Nyambura ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hi ha moments en què la realitat supera qualsevol exercici d’imaginació satírica. Moments en què la ignorància –supina, olímpica, sublim– dels nostres governants arriba a cotes tan espectaculars que ja no sé si riure o plorar.

Prenem dues mostres recents d’aquesta ignorància programàtica que sembla que ara és un requisit indispensable per a exercir càrrecs de responsabilitat. Primera mostra: el senyor Ernest Urtasun, ministre de Cultura del Regne d’Espanya, dels Comuns, progressista de manual i defensor vocal de la diversitat lingüística. Doncs bé, aquest senyor reconeix públicament que no tenia ni idea que a Alacant –Alacant, que no és precisament un poblet remot perdut en la muntanya– el PP i Vox acabaven d’aprovar una declaració institucional per a intentar de traure la ciutat de la zona catalanoparlant definida en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. “No tenia aquesta notícia”, ha dit el senyor Urtasun, amb aquella naturalitat amb què es reconeix que no has llegit el diari, que t’has deixat el pa que havies de comprar o que no has pensat a regar les plantes.

Ara, no deixa de ser curiós que el senyor Urtasun fos a Budapest manifestant-se pels drets dels hongaresos. Cap dubte sobre això: els hongaresos mereixen solidaritat, tota. Però potser –dic potser i, evidentment, ho dic amb to d’ironia– un ministre de Cultura espanyol hauria de tenir una certa consciència de què passa amb les llengües que resten sota el seu negociat, abans d’anar a defensar les causes dels altres. Però no: ell era a Budapest, que es veu que és lluny d’Alacant i, sobretot, ben lluny de les seues responsabilitats.

Segona mostra: el govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Salvador Illa, socialista i europeista, que passa el dia al parlament amenaçant que ve l’extrema dreta. Doncs bé, aquest president acaba de retirar –de fet– el premi Guillem Agulló, aquell guardó instituït per les Corts Valencianes el 2016 per honrar la memòria del jove independentista assassinat pels nazis a Montanejos. El premi va ser eliminat l’any passat pel govern del PP de Carlos Mazón amb el suport de Vox. I aleshores la Generalitat de Pere Aragonès es va oferir a assumir-lo solidàriament. I ara ve el govern d’Illa i decideix que enguany no s’atorgarà, i que en el futur se’n “diluirà” la importància incorporant-lo a uns premis de cinema o una cosa semblant. I quan la família d’Agulló demana explicacions, la resposta és el silenci. Quan exigeix arguments, la resposta és el buit. I quan reclama coherència, la resposta és l’arbitrarietat.

La família d’Agulló, amb una dignitat que honora la memòria del seu fill i germà, ho ha explicat amb una claredat cristal·lina: “Si l’any passat eren el PP i Vox qui el prohibia, enguany sou vosaltres [el PSC] qui el suprimiu.” I tenen tota la raó del món. Ha passat exactament això: l’esquerra espanyola ha fet la feina bruta que no va arribar a completar l’extrema dreta. Més net i clar, impossible.

Però la cosa més fascinant no és ni tan sols la ignorància en si mateixa, sinó la manera com es manifesta. Perquè no és que aquests senyors siguen poc intel·ligents –que segurament ho són, però això és una altra qüestió–, sinó que exhibeixen una mena d’ignorància estratègica, una ignorància cultivada amb cura, una ignorància que els permet de girar els ulls i fer veure que no han vist res, quan els interessa.

Es tracta –si ho puc definir així– d’una ignorància funcional. Urtasun no sap què passa a Alacant perquè li és més còmode no saber-ho. Si ho sabés, hi hauria de fer alguna cosa, i fer-hi alguna cosa podria portar-li  conflictes, malentesos, discussions incòmodes. Val més no saber-ne res, doncs. Val més anar a Budapest a manifestar-se per causes justes però llunyanes i, per tant, innòcues. I Illa i el seu govern no saben què fer-ne, del premi Guillem Agulló, perquè és un recordatori massa explícit, massa incòmode, massa clar de què passa realment quan l’extrema dreta i els seus socis del PP governen. I, segurament, perquè era independentista. O és que Illa no es manifestava de bracet de l’extrema dreta el 2017, al costat dels que cridaven “a por ellos”? Val més diluir-lo, doncs, amagar-lo, fer-lo desaparèixer discretament.

L’esquerra espanyola actual ha descobert que la ignorància és un instrument de govern extraordinàriament útil. No saber permet de no decidir. No decidir permet de no comprometre’s. I no comprometre’s permet de sobreviure políticament i allargar la cosa. És d’una lògica impecable, d’un punt de vista estrictament tàctic. Però és també d’una lògica profundament corruptora, perquè converteix la ignorància en virtut i la covardia en saviesa. I així tenim ministres que no saben què passa a sa casa, però van a manifestar-se a l’estranger, i presidents autonòmics que liquiden premis antifeixistes amb el mateix silenci discret amb què l’extrema dreta els eliminaria. Tot –això sí– en nom del progressisme, de la democràcia i dels valors europeus. Que per a això d’Europa i per a la grandiloqüència sí que estan molt ben informats.

 

PS1. Com molts dels lectors deuen saber, hi ha una gran polèmica perquè Meta prohibeix a la seua intel·ligència artificial de fer servir el català. El sap perfectament. De fet, respon en un català perfecte a qualsevol pregunta, però immediatament després apareix un text en què diu –contra totes les evidències– que no sap parlar català i que ja avisarà quan en sàpiga. Per acabar-ho d’adobar, sembla que la mateixa intel·ligència artificial que si et connectes a WhatsApp diu que no sap parlar català, si la fas servir en uns altres països aleshores sí que parla català sense cap problema. Us demanem ajuda per a comprovar-ho i documentar-ho. Si podeu provar-ho al país on sigueu, fora de l’estat espanyol, i ens expliqueu què passa, i especialment si podeu fer captures de pantalla, us ho agrairem molt. Podeu enviar-me un correu amb el resultat a director@vilaweb.cat.

PS2. Demà es posa a la venda Els morts de Mazón, el segon llibre de la col·lecció de VilaWeb i el primer gran llibre que es publica sobre la gota freda i les negligències del govern de Carlos Mazón. Ha estat escrit per la cap de redacció del diari, Esperança Camps. I per parlar-ne i explicar-lo, l’ha entrevistada Txell Partal: “Estic convençuda que se sabrà on era Mazón”.

PS3. Si voleu adquirir el llibre, ja ho podeu fer a les llibreries o a la Botiga de VilaWeb (ací). També en farem unes quantes presentacions aquests dies. Demà a València, dijous a Paiporta –per a reobrir la llibreria la Moixeranga, arrasada precisament per la gota freda– i el dia 10 de juliol a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès. Tota la informació sobre aquests actes la trobareu en aquesta pàgina.

PS4. I precisament avui a Terrassa hi haurà una altra presentació del primer llibre de la col·lecció, Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. Serà a les 19.30 a l’aula magna de LaFACT, amb un diàleg entre l’autor i el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull.

PS5. Enguany, com ja sabeu, celebrem els trenta anys de VilaWeb i durant l’estiu us anirem oferint algunes de les històries més curioses que hem viscut aquests anys. Avui, per començar, us parlem de quan Pasqual Maragall va participar en un xat de VilaWeb i molts lectors no van creure que fos ell. Vegeu el reportatge, en què participa el professor Antoni Castells.

Era la primera setmana de juliol de fa vint anys i jo era en una redacció fent de becària. El director del diari va enviar una companya a cobrir un fet: el primer casament de dues dones. Era l’any 2005. Com m’hauria agradat de dir-li: “Ja hi vaig jo.” Llibreta i bolígraf, observar-ho tot i deixar-ho escrit en aquell diari local en què feia pràctiques. Intuïa, en silenci, que aquell fet era l’inici d’un camí, meu i de moltes. Una jornada històrica. Aquell dia vaig callar. Em faltava just un any per a sortir de l’armari. Ritual de pas que va tenir lloc l’any 2006, després d’un Erasmus i una distància que em faria, definitivament, obrir els ulls. Aquest aniversari personal l’hauríem de celebrar a so de bombo i platerets, com aquelles dates que els heteros celebren sense qüestionar. Fa vint anys, sortir de l’armari era travessar un desert més àrid que no ho és ara. Qui m’havia de dir aquell dia que en un futur jo també em casaria i tindria una filla? O que fins i tot no voldria casar-me, gràcies al fet de poder-ho fer? Sovint, gràcies a tots aquests drets nous, oblido la travessia.

T’adones de l’excepcionalitat quan surts de la bombolla. Per exemple, quan viatges i t’has de tornar a tirar de cap a l’armari. Fa tres setmanes la Isabelle i jo vam passar quatre dies al Marroc, a Tànger. He de confessar que quan vaig pensar a viatjar-hi no vaig caure en el fet que això nostre fos un inconvenient. Ja us dic que de vegades m’oblido que en alguns llocs “sóc prohibida”. Però el que en la bonança d’una ciutat europea ja no sembla un problema gaire gros de supervivència, en altres indrets, sí. I així va ser. La incomoditat ens va començar a pujar per la planta dels peus només d’aterrar a la ciutat i va acabar envaint-nos tot el cos. Dues dones casades al Marroc són un tabú i, encara que ningú t’ho digui directament, l’asfíxia comença el minut zero, quan arribes al taulell de l’hotel i t’adjudiquen una habitació doble amb dos llits sense ni tan sols imaginar-se que podeu ser parella, o quan surts al carrer a fer la primera passejada i t’adones que, tot i que sou dues dones casades, el que diríem una família respectable, aquí heu de fer-vos passar per amigues en qualsevol conversa casual que es pugui originar. Mantenir una distància de seguretat, i recordar-ho cada segon, si no vols començar a acumular ulls inquisidors o mirades curioses. Te n’oblides i, com veus riads preciosos, i vida social al carrer, i una llum que enamora, fabules que podríeu deixar-ho tot enrere i instal·lar-vos definitivament a Tànger i evocar aquella ciutat que als anys quaranta i cinquanta era niu d’artistes i intel·lectuals, molts dels quals obertament gais, que juntament amb diplomàtics i contrabandistes convertien els carrers costeruts en un somni de la generació beat. Que si Truman Capote, que si William Burroughs o Tennessee Williams. L’escriptora Jane Bowles (a la fotografia) casada amb el compositor Paul Bowles, a Tànger va començar una llarga relació de vint anys amb Cherifa, una serventa marroquina que segons en Paul tenia la Jane totalment hipnotitzada. I tu t’imagines aquell romanç i la seva novel·la Two serious ladies (1943) que en català es va titular Dues senyores discretes (Pòrtic, 1987) i aquells anys en què viure al Marroc era viure més lliure que no pas més enllà de l’estret. Però, de cop, deixes de somniar i confirmes aquí sou “prohibides” per la llei, que heu de ser “dues dones discretes” si no vols tenir problemes. Tan dur i contundent com això. I que per molt que les autoritats facin els ulls grossos a les turistes, i de facto no passi res, la realitat és que aquí sou criminals per “actes contra natura amb un individu del mateix sexe”, en paraules exactes. Que no, que allò vostre no s’admet i que ni aquí ni allà no sou del tot acceptables. Per partida doble, també pel fet de ser dones. Que, a una hora i mitja de casa amb avió, podries anar a la garjola i, una mica més enllà, fins i tot la policia et podria fotre un tret o els tribunals ordenar-te pena de mort.

L’associació internacional ILGA ha publicat un mapa actualitzat que explica la situació al món i, veritablement, encara és un desert ple de mines. Hi ha 64 països que ho criminalitzen per llei. Gairebé la meitat són a l’Àfrica, una vintena a l’Àsia, sis al continent americà i sis més a Oceania. De fet, els colors del mapa assenyalen que les penes van de vuit anys de presó a països com el Marroc a la pena de mort a països com Mauritània –país fronterer amb el Marroc– o Nigèria. Europa tampoc no se’n salva. N’és un exemple actual el president d’Hongria, Viktor Orbán, que enguany ha prohibit la marxa de l’orgull gai. Una manifestació que s’ha fet igualment  impulsada per l’alcalde de Budapest, el progressista Gergely Karácsony. Però la repressió encara no sabem ni com ni quan arribarà perquè Orbán va instal·lar centenars de càmeres de reconeixement facial per imposar, en cas necessari, multes fins a 500 euros per incompliment de la llei; o bé per iniciar processos amb penes de presó. Així tenim les coses.

Han passat vint anys d’aquella setmana de juliol de l’any 2005 en què es va guanyar un dret important que havia de canviar moltes de les nostres vides. Aquests darrers dos o tres anys, han pujat al carro dels matrimonis igualitaris països com Tailàndia, Grècia, Cuba, Mèxic, Xile o Suïssa, tot i que la llista des d’aquell 2005 és molt més llarga. Em puc imaginar moltes cares, de moltes dones, cridant victòria. Però també puc visualitzar-ne unes altres que volen casar-se i no poden, persones “prohibides” que viuen condemnades a callar i ser discretes, que travessen el seu desert particular sense aigua ni concessions.

La Catalunya del sud mira al futur: poques setmanes després que el president anunciés l’ampliació de l’aeroport del Prat, la batllia de la capital ha fet saber que el 2027 faran un simulacre per veure com respondria la ciutat si algun dia arribava a cinquanta graus. I està molt ben pensat, perquè el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle que afecten Barcelona és el camp d’aviació, i el segon el port, on justament d’aquí a dos anys Royal Caribbean obrirà la que serà la setena terminal de creuers, de manera que sempre és una bona idea ser previsors.

L’anunci del simulacre barceloní ha estat el punt més mediàtic de l’anomenat Pla Calor, un protocol que s’emmarca dins el Pla d’Acció per l’Emergència Climàtica, que al seu torn és una actualització del dit Pla Clima, que si no em descompto emergeix de la Declaració d’Emergència Climàtica, i així podríem seguir. A la web de l’ajuntament, tot això es tradueix en una sèrie de patracols consultables i inflats d’aire, entre previsions, intencions, creacions, impulsions i avaluacions, entre “realitzacions” d’estudis, diagnosis, grups de treball i campanyes. Uns pdf que entusiasmaran el lector amb retòriques del calibre de “l’avenç cap a una nova cultura de la calor”, “estratègia d’implementació d’ombres” o “realització de trobades periòdiques per tal de conèixer què s’està treballant, detectar sinèrgies i compartir experiències”.

Certament, no semblen la resposta a una situació urgent, més aviat el programa d’estiu d’un casal autogestionat, si no la saga d’algun gènere que podríem anomenar literatura administrativa de la intenció. A nivell macro, podríem ascendir fins a la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la que va veure néixer el famós protocol de Kioto, i fins als Acords de París i de Dubai –riures enllaunats–, i així anar sumant cimeres, pactes, compromisos, resolucions i declaracions, amb els seus corresponents mecanismes de seguiment i les seues revisions, recomanacions, esmenes i ratificacions. Si fem recompte dels fulls, des del primer dossier internacional fins a l’últim pla d’emergència climàtica municipal, esperem que com a mínim els hagin imprès amb paper reciclat.

Però aquesta vegada sembla que sí, que finalment ens ha arribat el missatge. O potser hem de dir que de moment. Ha hagut de ser quan ha tornat a sepultar-nos un tsunami de calor extrem, quan ens hem trobat encadenant rècords caniculars, quan el Mediterrani se’ns ha tornat un bullidor, que el canvi climàtic ha tornat a estar d’actualitat, com la setmana passada tocava la crisi del PSOE i l’anterior les pintures de Sixena. Des dels estudis lleument àrtics de ràdio i de televisió, obren micros a l’audiència amb bandes sonores festives i tropicals, “Fa calor, què tal si encetam una síndria?”, fan Antònia Font, i els conductors intercanvien rialletes amb els col·laboradors, qui és d’estiu i qui d’hivern, qui dorm en pijama i qui despullat, ha, ha, frivolitats que contrasten amb el to fúnebre dels meteoròlegs quan els donen pas, que se’ls esquerda la veu cada vegada que han de sentir-se demanar si falta gaire perquè torni a ser un estiu normal.

A nivell ciutadà, també tenim la nostra manera de combatre l’emergència: estar molt al dia de les màximes del país, comentar que al carrer no s’hi pot estar i apujar la potència de l’aire fred. Oh, què hi vols fer, a l’escalfament global no li ve del nostre inverter, ni del nostre dièsel de fa vint anys, ni de les nostres vacances a Islàndia. Que som naltros, eh, no una multinacional, que tot l’any tenim una galleda a la dutxa i separem la brossa en cinc contenidors diferents. De la mateixa manera, al món sobreescalfat ja no li ve d’un avió més o menys al Prat, d’un ànec més amunt o més avall de la Ricarda, d’una terminal més de creuers al port. Mira tu, quina sort: cap acció per si mateixa no pot mitigar la inèrcia infernal acumulada des de la Revolució Industrial, ho sap tothom i ens n’aprofitem, ara ja per sobreviure cadascú com pot. Ningú no vol ser el ximple que es quedi sense aire condicionat o sense avionets abans d’arribar al punt de no-retorn.

I així estem, atrapats en la nostra manera de ser, individualment i col·lectiva. Ens pensàvem que la dimensió desconeguda, els cinc, sis, set graus més que no tocaria, ja no l’hauríem de veure, i bé, aquesta és també la nostra naturalesa: xutar pilotes endavant, desresponsabilitzar-nos d’allò que els nostres ulls ja no hagin de contemplar, ja s’ho faran els que s’hi trobaran. Doncs té, ara mateix, a Vinebre, ens trobem 42 graus i pujant. Evidentment, els 50 arribaran abans a l’Ebre, a la Safor o a Portbou que no pas a Barcelona, però l’anunci del simulacre a la ciutat dels setze milions de turistes l’any és efectista i efectiu, perquè escenifica una conscienciació climàtica de la capital sense posar nerviosos els agents econòmics ni destarotar els seus plans.

No ens n’hem sortit, toca reconèixer la derrota; però si al final resulta que sí, que la febre de la Terra es pot revertir, per allò de la inèrcia, tampoc no ens tocarà a naltros de veure-ho. Sóc escèptica pel que fa a la generositat en diferit, no ens veig emprenent de cop els sacrificis que no hem estat capaços de fer per al bé de gent que no coneixerem. Més probable és que totes les decisions equivocades que hem pres fins ara, sigui el clima que ens les esmeni abans que no naltros. De la mateixa manera que ha estat el clima que ha decidit que no a uns jocs olímpics d’hivern als Pirineus, també decidirà si vol negar l’aeroport sota un metre de mar o foragitar els turistes del sud d’Europa amb una bafarada de foc.

De fet, ara mateix, el clima ja no ens pot dir més clar què vol: més trens, més videoconferències, menys avions; menys carn, més quilòmetre zero, més segona mà; menys gent, menys asfalt sota el cel, més arbres sobre l’asfalt. Aviam quant de temps més aguantarem fent el sord sense rebentar.

Els espais públics a l’aire lliure de Catalunya Nord quedaran lliures de fum a partir d’avui, primer de juliol, en aplicació de la nova normativa impulsada pel govern francès per a combatre el tabaquisme. Això inclou platges, parades d’autobús, instal·lacions esportives, jardins públics, zones escolars i parcs, on serà totalment prohibit de fumar.

“On hi ha infants, el tabac ha de desaparèixer”, va declarar la ministra de Treball, Salut, Solidaritat i Famílies, Catherine Vautrin quan va anunciar la mesura, a final de maig, i va assenyalar que tenia com a objectiu crear “la primera generació sense tabac”.

Vautrin va recordar que, cada any, el tabac causa la mort de 75.000 persones a l’estat francès —més de dues-centes morts diàries—, i es considera la principal causa de mortalitat evitable. Amb aquesta nova restricció, les localitats nord-catalanes hauran d’adaptar els espais públics per garantir el compliment de la normativa.

Tot i que el consum de tabac entre menors d’edat no és prohibit legalment, sinó que només se’n prohibeix la compra, el govern francès no descarta una prohibició total en el futur. Per ara, les cigarretes electròniques no entren dins la prohibició, però es preveuen regulacions específiques aviat.

Segons dades de l’Observatori de Drogues i Conductes Addictives francès (OFDT), el consum de tabac entre els joves ha anat disminuint aquests darrers anys, una tendència que el govern francès vol consolidar amb aquestes mesures.

Augment progressiu del preu del tabac

A més de la prohibició, el ministre de Sanitat francès, Aurélien Rousseau, ha anunciat un pla complementari que preveu un augment progressiu del preu del tabac. El paquet de cigarretes costa dotze euros enguany i pujarà fins a tretze euros l’any vinent. Segons Rousseau, “les zones sense fum seran la norma”, i l’augment de preus és, segons l’OMS i uns quants estudis independents, la mesura més eficaç per a reduir el consum.

El govern francès també preveu de prohibir les cigarretes electròniques d’un sol ús, que Rousseau ha qualificat d’aberració tant del punt de vista sanitari com ambiental. Alhora, les farmàcies podran receptar tractaments substitutius de la nicotina per a ajudar els fumadors a deixar aquest hàbit.