Òmnium Cultural i el seu ex-president Jordi Cuixart han guanyat una demanda contra El Debate, diari digital espanyol d’extrema dreta i ultracatòlic. Un jutjat de Suïssa ha condemnat el mitjà per haver publicat, entre els anys 2022 i 2023, set articles considerats difamatoris que afectaven greument la intimitat i la imatge de Cuixart i, alhora, vulneraven els drets de l’entitat que va presidir fins el febrer de 2022.

La sentència considera que hi hagué “violacions inacceptables de la privadesa” per part del diari, que va arribar a fotografiar Cuixart en la seva vida quotidiana sense consentiment ni cap interès públic justificat. El jutge ordena la retirada immediata de tots els articles publicats i de les referències a les xarxes socials.

A més, El Debate i el periodista responsable hauran de pagar 4.593 francs suïssos per despeses del procediment i indemnitzar Cuixart amb 10.000 francs més per danys i costes processals.

Manca de garanties a l’estat espanyol

Òmnium celebra la decisió de la justícia suïssa i fa valer la seva independència i diligència, en contrast amb la manca de garanties a l’estat espanyol en casos relacionats amb l’entitat. Òmnium denuncia que, en aquests casos, la judicatura espanyola sol actuar amb criteris polítics i no jurídics.

El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha afirmat que la sentència demostra “l’objectiu d’aquest mitjà de comunicació ultracatòlic espanyol d’extrema dreta d’utilitzar el periodisme per calumniar i difamar, mitjançant el seu ex-president, una de les entitats més fortes i solvents, amb més capacitat d’incidència política i amb més base social de Catalunya”. En el cas de Cuixart, que ha estat objecte directe de les falsedats informatives i difamatòries del digital El Debate, ha dit, la sentència també recrimina que continuï la repressió contra “un adversari polític, un defensor de drets humans i un activista pels drets i les llibertats”.

“Per moltes injúries i calúmnies, i malgrat els atacs constants contra Òmnium, vinguin d’on vinguin, l’entitat continuarà denunciant i destapant la persecució política contra l’independentisme i defensant els drets fonamentals, civils i polítics i la llibertat del país”, ha dit Antich.

L’ex-secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, ha presentat un recurs d’apel·lació directe al Tribunal Suprem espanyol per demanar-ne la llibertat immediata. Considera que no hi ha “indicis suficients” per a justificar la seva presó preventiva, acordada fa tres dies pel magistrat instructor del cas Koldo, Leopoldo Puente.

Salellas trenca el silenci com a advocat de Cerdán i vincula la Guàrdia Civil amb “sectors que volen fer fora Sánchez”

Segons el recurs, al qual ha tingut accés Europa Press, la defensa de Cerdán, que exerceix l’advocat Benet Salellas, diu que l’empresonament és “incompatible amb la presumpció d’innocència” i que s’ha decidit “sense indicis de criminalitat suficients”. El recurs sosté que Cerdán actuava com a “interlocutor entre el partit i el govern”, i que el seu interès en obres públiques abans de la campanya electoral responia a la voluntat de desencallar projectes paralitzats.

A més, la defensa diu que el magistrat ha interpretat malament les explicacions donades per Cerdán durant la declaració judicial, especialment quan va dir que les obres públiques no buscaven el benefici ciutadà, sinó els “beneficis electorals que poguessin representar per al partit“. Com a exemple, cita l’obra de la N-121A, una carretera de Navarra on, segons Cerdán, “morien cada any tres o quatre persones”, però des de la reforma no n’ha mort cap. Per això, insisteix que se sent “orgullós” d’haver-la reactivat.

Així doncs, Salellas diu que aquesta valoració del jutge evidencia que “l’apreciació de l’instructor és en tot moment contra reo“, i l’acusa d’haver assumit tot l’informe de la Guàrdia Civil de forma acrítica.

Els arguments del jutge

Segons el jutge instructor, en canvi, hi ha prou indicis per a pensar que Cerdán, l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García van crear una organització criminal per obtenir comissions il·lícites a canvi de l’adjudicació d’obra pública.

En la seva interlocutòria de més de quaranta pàgines, Puente assenyala que la trama es va començar a ordir entre Cerdán i Koldo, vinculats a l’empresa Servinabar. Quan Ábalos va assumir el ministeri, hauria nomenat Koldo com a assessor a instàncies de Cerdán, amb l’objectiu compartit de canalitzar adjudicacions il·lícites, principalment en les àrees de Carreteres i ADIF.

El jutge diu que el mecanisme consistia en la contractació irregular d’obres a favor d’Acciona Construcción, en una unió temporal d’empreses amb altres de menor dimensió, sense que presentessin la millor oferta econòmica. En aquesta suposada trama, Cerdán s’encarregava de reclamar i recaptar les comissions a les empreses beneficiades i les feia arribar a Ábalos i García.

El paper dels corruptors: quins negocis feien Acciona, OPR i LIC amb la trama de Santos Cerdán i Koldo García?

Segons la interlocutòria, això configurava una “relació vertical” dins l’organització, amb Cerdán en un rol de preeminència, encarregat de distribuir els guanys il·lícits. Ábalos, com a ministre, hauria fet valer la seva influència i deixat en mans de García la gestió concreta de les adjudicacions, fins i tot amb contacte directe amb el director general de Carreteres i la presidenta d’ADIF.

El magistrat calcula que el “botí” aconseguit podria superar els cinc milions d’euros i no descarta que hi hagi més persones implicades. Per això, apunta que Cerdán, pel paper suposadament central que exercia, podria tenir “coneixement privilegiat” de fets que encara no s’han pogut aclarir, cosa que, segons ell, fa témer que pugui ocultar o manipular proves. Aquest risc ha estat el motiu principal pel qual n’ha ordenat l’ingrés a la presó provisional.

L’Audiència espanyola ha admès 254 testimonis per al judici contra la família Pujol, que començarà el 10 de novembre. L’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol i els seus set fills seran jutjats per delictes d’associació il·lícita, emblanquiment de capitals, falsificació de document mercantil, delicte contra la hisenda pública i frustració de l’execució.

Segons que ha informat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN, entre els testimonis hi ha polítics, empresaris, policies i tècnics d’hisenda. Declararan, entre més, Victoria Álvarez –exparella de Jordi Pujol Ferrusola–, diversos ex-directius de la Banca Privada d’Andorra, l’actual conseller de Justícia, Ramon Espadaler –ex-dirigent d’Unió–, l’ex-conseller d’ICV Salvador Milà, l’empresari Jordi Puig –germà de Felip Puig– i l’assessor fiscal Joan Anton Sánchez Carreté.

També hi compareixeran familiars i treballadors de la família Pujol, policies espanyols, guàrdies civils i inspectors de l’Agència Tributària espanyola. A més, s’ha citat testimonis residents a l’estranger, en països com França, Gran Bretanya, Andorra, l’Argentina, Mèxic i el Gabon. En total, es preveuen una cinquantena de sessions repartides entre el novembre i el desembre del 2025, i entre el gener i l’abril del 2026. L’última sessió està fixada per al 23 d’abril.

La Fiscalia demana nou anys de presó per a l’ex-president Pujol i penes d’entre vuit i vint-i-nou anys per als seus fills i la dona del primogènit, Mercè Gironés. En concret, reclama vint-i-nou anys per a Jordi Pujol Ferrusola, disset per a Gironés, catorze per a Josep i vuit per a Pere, Oleguer, Oriol, Mireia i Marta. També demana cinc anys per a deu empresaris encausats, entre els quals hi ha Luis Delso, Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí. Marta Ferrusola, que també era investigada, es va morir el 8 de juliol del 2024.

Jordi Pujol, al funeral de Ferrusola: “Ella ho ha fet més bé que jo”

Els Mossos d’Esquadra van detenir el 26 de juny a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) un home de trenta-un anys, fugitiu del Paquistan per vint-i-dos delictes d’assassinat, terrorisme i extorsió, segons que ha informat la policia catalana en un comunicat.

Les autoritats paquistaneses van emetre l’agost del 2020 una ordre internacional de detenció per tres delictes d’assassinat, quatre intents d’assassinat, onze per la llei antiterrorista del Paquistan i quatre per extorsió i amenaces de mort.

Els agents van identificar l’home i el van detenir en sortir del seu domicili a la localitat acompanyat d’un altre home, i el 27 de juny el detingut va passar a disposició de l’Audiència espanyola.

Un manifest públic que ja suma més de dotze mil adhesions exigeixen de manera immediata la retirada de la declaració de l’Ajuntament d’Alacant que demana a les Corts que considerin la ciutat zona castellanoparlant, de manera que no s’eduqui més en llengua catalana. El text acusa el consistori d’haver actuat “de manera irresponsable i ideològica” per a “eliminar el valencià com a llengua pròpia de la ciutat”. “Aquesta agressió política no només atempta contra la legalitat, sinó també contra la memòria, la cultura i la dignitat de tot un poble”, deixa clar.

El PP vota a la Diputació d’Alacant contra la moció de l’ajuntament per a castellanitzar la ciutat

El text manifesta que declarar Alacant com a ciutat exclusivament castellanoparlant és “una falsificació històrica, una humiliació a milers de ciutadans i una mostra de menyspreu cap a les arrels d’un territori que ha sigut històricament valencià”. I ho defineix com “un atac planificat contra el valencià, una maniobra per esborrar-lo de l’espai públic, institucional i educatiu”. “És una ofensiva per convertir la llengua pròpia en un residu folklòric, en lloc de reconéixer-la com el que és: un dret, un patrimoni i un vincle de cohesió”, denuncien. Per això, exigeixen la retirada de la declaració i “la restitució del valencià en tots els àmbits municipals”.

També, el manifest exigeix que l’ajuntament deixi d’utilitzar les institucions per fer guerra cultural i de partits, que es garanteixi “el dret a viure, estudiar i treballar en valencià a Alacant” i que es posi en marxa una política activa i de promoció, dignificació i visibilització de la llengua catalana a la ciutat.

“No tenia aquesta notícia”: Urtasun diu que no sap res del que ha passat a Alacant, tot i ser ministre de Cultura espanyol

“No callarem. No permetrem que es jugue amb el que és de tots. El valencià no és un obstacle: és una riquesa. I el seu esborrament no serà mai consentit ni normalitzat”, diu el text. Reivindica que Alacant no és una ciutat monolingüe “per molt que ho decidisca un ple”, sinó “plural, diversa i viva”. “I la seua llengua, el valencià, en forma part des de fa segles”, deixa clar.

“Per això, les persones que signem aquest manifest ens alcem contra aquest atropellament. Perquè estimem la nostra llengua, la nostra ciutat i la veritat”, afegeix el manifest. I acaba: “Alacant no es toca. El valencià no es toca. La cultura no es toca.”

Entre les moltes adhesions que ha rebut el manifest hi ha la del president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, que ho ha fet públic a X.

“Allò que val és la consciència  ⁰de no ser res si no s'és poble.  ⁰I tu, greument, has escollit.”

Vicent Andrés Estellés

Ja he signat a favor de la nostra llengua.
Adhereix-t’hi! https://t.co/GTCLaEEOWR pic.twitter.com/sg3WdE78bP

— Josep Rull i Andreu (@joseprull) July 3, 2025

[VÍDEO] “La gent que parlem valencià continuarem existint”: el discurs contundent de la regidora de Compromís a Alacant

La darrera sessió de control al Consell a les Corts Valencianes no ha tingut el regust habitual de l’alegria pel final de curs i el començament de les vacances d’estiu. En realitat, ha tingut el sabor amarg dels dies que duren anys, dels telefilms descolorits vists una vegada i una altra, i dels arguments repetits una vegada i mil. El president Carlos Mazón ha trobat en els casos de corrupció del PSOE i en la crisi de Compromís un redòs perfecte. Amb aquestes qüestions s’ha tapat quan els síndics José Muñoz i Joan Baldoví li han retret les zones més fosques de la seua gestió: les víctimes de la gota freda, els dinars de luxe pagats amb diners públics, l’impagament a les farmàcies, els sondejos que qualifiquen Mazón com el pitjor president de la història els valencians. Contra tot això, Mazón tenia l’antídot, i a més, tot el seu grup parlamentari li ha fet costat tot exhibint cartells amb imatges de José Luis Ábalos amb el lema “govern corrupte”, quan ha parlat el socialista.

A més, la sessió de control era la continuació del ple que va començar ahir amb un debat molt agre sobre les mesures per acabar amb la prostitució.

La pagueta dels dos anys

Amb tot aquest context, el síndic dels socialistes, José Muñoz, ha obert el foc de les preguntes tot recordant que el dia 13 farà dos anys que Carlos Mazón es va convertir en president de la Generalitat i, per tant, si dimiteix ja tindrà dret a una paga de 75.000 euros durant dos anys. Muñoz ha fet un repàs a aquests dos anys de govern i ha recordat que va pactar la legislatura amb un maltractador condemnat, Carlos Flores Juberias, que va posar un torero com a conseller de cultura i que al capdavant de les emergències hi va posar una persona que, davant la jutgessa va admetre que no en tenia ni idea.

Però Mazón no li ha respost a res de tot això, sinó que ha tornat a la sessió d’ahir per a demanar-li a Muñoz si estava d’acord amb una frase de la diputada socialista Rosa Peris: “No diré que vostè li deu el lloc a Serafín Castellano o que Susana Camarero li deu el lloc a Eduadro Zaplana per tenir una relació especial”, va dir. Peris responia a les acusacions del PP sobre les diputades socialistes que tenen els càrrecs gràcies a José Luis Ábalos o al fet que Diana Morant el té gràcies a Santos Cerdán.

Aquest fang de la sessió d’ahir ha continuat empastifant la d’avui perquè Mazón ha qualificat la frase de Rosa Peris com la més masclista de la història de les Corts Valencianes. I sobre aquest cavall ha cavalcat tot el temps sense respondre a cap de les acusacions dels socialistes.

I encara ha aprofitat per a clavar el dit en una altra ferida. Mazón ha presumit que anirà molt tranquil al congrés del seu partit aquest cap de setmana perquè Miguel Tellado, que serà el nou secretari general, és molt amic seu. Llavors li ha preguntat a Muñoz com ho tenen dins el partit socialista que fa Comitè Federal aquest dissabte.

La divisió de Compromís, l’escut de Mazón

I quan ha arribat el torn de Joan Baldoví, Carlos Mazón s’ha canviat d’armadura i s’ha posat la del pinxo del pati de l’escola que roba l’entrepà al company més feble. Baldoví ha retret al president que pague amb diners públics àpats en restaurants de dos estels Michelin, o que el conseller d’Educació faça sopars de treball els diumenges i després no hi haja diners per a pagar a les farmàcies.

Com que Mazón no li ha respost a res, Baldoví ha elevat el to: “Vens una vegada al mes perquè tens por de comparèixer, això és una sessió de control al teu govern. Contesta, Cristo!” li ha etzibat.

I Mazón li ha respost, sempre somrient i amb la canterella de perdonavides habitual en les darreres setmanes. Primer ha insinuat que Mónica Oltra també passava factures irregulars dels àpats que feia. Però després ha atacat per la banda més feble de Baldoví: la situació interna de Compromís després de la ruptura al congrés espanyol. “Quin projecte polític té vostè perquè li puga contestar? A qui representa? Als verds? A Iniciativa? Als dos de Madrid que s’han repartit?…” I la diatriba ha continuat perquè el president se sentia còmode, aplaudit com un torero pels seus diputats, i s’ha atrevit a fer una referència al front popular de Judea i al front judaic popular del film La vida de Brian.

El llacet a la sessió l’han posat els crits de dimissió, per una banda, els aplaudiments i somriures del PP per una altra, i el massatge dialèctic setmanal del Vox.

 

Àgueda Micó, diputada de Compromís al congrés espanyol, ha presentat avui la seua sol·licitud de baixa del grup parlamentari Sumar i l’adscripció al grup mixt. Després de la crisi amb Sumar arran de la negativa d’incloure Pedro Sánchez en la llista de compareixents en la comissió d’investigació de la gota freda, Més-Compromís va decidir d’abandonar les files de Sumar. Amb tot, Iniciativa va decidir de romandre-hi i el seu diputat, Alberto Ibáñez, continua al grup parlamentari.

“Amb el propòsit de desenvolupar la meua tasca parlamentària amb més independència, he decidit de cessar en la meua pertinença al referit grup parlamentari”, ha exposat Micó a la mesa del congrés. Així, demana la baixa del grup parlamentari Sumar “amb efectes immediats i en els terminis reglamentaris que corresponguen”.

D’aquesta manera, es fa palesa la fractura interna de Compromís. La coalició no ha aconseguit d’arribar a cap acord després de més de quatre hores de reunió de l’executiva, que es va trobar ahir, i cada partit (Més, Iniciativa i Verds) manté la seua posició sobre el conflicte. La divisió s’ha consolidat com l’única via possible.

“Es pensen que salven el país, però ens porten a la ruïna”: les veus crítiques de Compromís sobre l’aliança amb Sumar

A partir del primer de setembre, l’humorista Peyu estrenarà La Renaixença, un programa diari que combina ràdio, pòdcast i vídeo amb una mirada lúdica i transversal sobre el país. La nova proposta de 3Cat –una de les primeres concebudes com a projecte transmèdia des de l’origen– es podrà escoltar a les 12.00 a Catalunya Ràdio i, després, es podrà veure a la carta a la plataforma 3Cat i al canal de YouTube de Catràdio; i cada vespre al canal 33. Fins ara, a les 12.00 s’emetia el programa de safareig Que no surti d’aquí, que continuarà en un altre horari.

El programa manté l’esperit divulgatiu i l’humor d’El búnquer, que avui s’acomiada després de cinc temporades, i n’agafa el relleu amb una nova aposta pels referents col·lectius catalans. Segons que informa 3Cat, La Renaixença parteix de l’humor per tractar qüestions de llengua, patrimoni i creativitat, sempre des d’una òptica desacomplexada. El nom remet al moviment cultural del segle XIX, però amb un to contemporani i irònic. Cada episodi s’articula a partir d’un objecte quotidià –com una espardenya o un paraigua–, que serveix de fil conductor per a desplegar monòlegs, entrevistes, càpsules de ficció i seccions temàtiques.

L’escenari de La Renaixença evoca els cafès del segle XIX: fusta noble, rajoles hidràuliques, micròfons a la vista i públic distribuït entre les taules. És una manera de reforçar la voluntat de fer del programa un espai de trobada entre divulgació i entreteniment.

Després d’anys compartint espai amb Jair Domínguez en múltiples projectes, aquesta vegada en Peyu estarà acompanyat amb Mercè Martínez, Arnau Tordera, Fel Faixedas, Carles Xuriguera i Àlex Vila, que hi aporten ritmes, seccions i tons diversos, de la música al territori i la sàtira. Una de les seccions destacades és Passegem el gos, una ficció sonora que fa viatjar l’oient per la història universal amb la companyia d’un gos, que cada setmana pot ser proposat pels oients.

Cada divendres, s’oferirà un recull dels millors moments de la setmana, i les xarxes socials de 3Cat en difondran continguts adaptats.

Durant l’estiu, en Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell continuaran junts amb El búnquer confidencial, una proposta escènica que manté les essències del programa que ara s’acomiada.

Dinamarca, que d’ençà del primer de juliol ocupa la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, ha dit que no ha detectat canvis entre els estats membres sobre la proposta d’oficialitzar el català, l’èuscar i el gallec a les institucions europees. La ministra d’Afers Europeus danesa, Marie Bjerre, ho ha dit en una conferència de premsa a Aarhus: “És un tema que ja ha estat a l’agenda, el vam debatre en l’últim Consell d’Afers Generals i respectem si Espanya vol tornar-lo a posar a l’agenda.” I ha insistit: “No veig cap canvi d’ençà de la darrera vegada que ho vam debatre.” Tot i això, Bjerre ha remarcat que Dinamarca no s’oposarà a la decisió si hi ha unanimitat: “No obstaculitzarem la unanimitat i no obstaculitzarem una decisió.”

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea tornarà a tractar la petició del govern espanyol en la reunió prevista el 18 de juliol. L’estat espanyol ha sol·licitat formalment a la presidència danesa de tornar-la a posar sobre la taula. La proposta, que ja es va debatre al maig, requeriria unanimitat entre els vint-i-set, però actualment encara hi ha recels polítics, econòmics i jurídics d’alguns estats.

Després d’això, el govern espanyol ha persistit en les negociacions amb els governs renuents. Un d’aquests governs va explicar a VilaWeb que havien mantingut les converses, i que després del Consell d’Afers Generals fet el 24 de juny els representants espanyols van negociar-hi “enèrgicament” per provar de convèncer-los.

Entre els estats que han expressat suport a la iniciativa hi ha Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Hongria, Irlanda, Lituània, Romania i Portugal. Amb tot, la resta encara tenen dubtes, i segons que apunten els serveis jurídics del Consell de la UE, per aplicar la mesura caldria una reforma dels tractats europeus.

La circulació de trens entre Cunit (Baix Penedès) i Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha quedat interrompuda per la caiguda d’un arbre sobre la catenària. Segons que ha informat ADIF, l’afectació perjudica les línies R2 sud, R14, R15, R16 i R17. Els tècnics treballen ara per reparar la infrastructura i restablir el servei.

S’ha activat un servei alternatiu per carretera entre les estacions de Cunit i Sitges, amb parades als punts següents:

• Sitges: carrer de Vilafranca, davant del parc de Can Robert.
• Vilanova i la Geltrú: davant l’estació.
• Cubelles: parada d’autobusos a la C-31.
• Cunit: davant l’estació.

Avui, 3 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Les escandaloses dades de temperatura que desfan tots els rècords històrics
—Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”
—Els bombers controlen l’incendi de Torrefeta i alerten dels incendis ràpids d’aquest estiu
—El periodisme com a acte d’amor | Editorial de Vicent Partal
—La primera presentació de ‘Els morts de Mazón’, un exercici de veritat i justícia per a les víctimes de la gota freda
—Vint anys després, així han crescut els primers fills de dues mares o dos pares
—Mercè Arànega: “Ja que paguem tanta seguretat social, com a mínim que ens atenguin en la mort, hòstia!”
—El dalai-lama ensenya les dents a Pequín i projecta una successió lliure d’ingerències xineses
—Els Beatles a Barcelona: seixanta anys després de la nit d’aquell dia
—Catalunya encapçala la creació d’ocupació del juny a l’estat espanyol | La píndola de Jordi Goula
—Què podem fer aquest cap de setmana? Sis propostes
—Els 228 noms | Mail obert de Núria Cadenes
—El negre té nom i ningú no ha demanat perdó | Mail obert d’Estel Solé

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya: 

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els bombers de la Generalitat continuen treballant en l’extinció de l’incendi de Torrefeta, que ahir a les 22.08 van considerar controlat. L’incendi, que va començar dimarts a les 17.08, ha cremat provisionalment unes 5.577 hectàrees als termes municipals de Torrefeta i Florejacs, Vilanova de l’Aguda, Cabanabona, Oliola i Agramunt. La devastació ha afectat àmpliament les comarques de la Segarra, la Noguera i l’Urgell, a més de l’espai d’interès natural de les Valls de Sió i Llobregós.

Aquest matí, el dispositiu estarà format per quinze camions d’aigua, sis vehicles lleugers de comandament, efectius del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) i el punt de gestió.

El cap del cos, David Borrell, ha dit a Catalunya Ràdio que la nit ha estat molt tranquil·la i que el principal risc avui és que hi hagi represes durant les hores de més calor. Ha explicat que, si bé valoraran demà si poden donar el foc per extingit, és probable que s’allargui alguns dies, perquè caldrà estar molt pendents que no es reactivi.

Un estiu complicat per als bombers

Amb les temperatures altes i el vent sec, els bombers han intensificat la feina per a controlar els focs ràpidament. “Quan tenim un incendi gran no en volem cap més”, ha dit l’inspector Moisés Galán, cap de suport d’intervenció, en referència a l’esforç per encerclar els incendis com més ràpidament millor per alliberar recursos i afrontar nous focs. Les condicions de l’oratge es preveu que millorin lleugerament, amb temperatures més baixes i un augment de la humitat, cosa que permetrà als vehicles aeris de continuar l’extinció a primera hora del matí.

Danys materials i víctimes mortals

L’incendi ha causat la mort de dos treballadors agrícoles, probablement provant de refugiar-se enmig de la nul·la visibilitat. La velocitat del foc, que en el punt culminant va arribar a vint-i-vuit quilòmetres per hora, va superar la capacitat d’extinció, fet que va obligar a confinar la població. Malgrat això, Protecció Civil va aixecar els confiaments ahir al matí, tot i demanar precaució i limitar la mobilitat per facilitar la tasca d’extinció.

Quant a les pèrdues materials, el Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC) ha inspeccionat les construccions afectades pel foc. En total, 13 masies, 7 coberts i 5 pallers han estat afectats, dels quals una masia i un cobert han estat completament destruïts. No s’han trobat animals de granja afectats, i un 58% de les estructures malmeses eren en desús.

La situació continua essent molt delicada

Protecció Civil manté actiu el pla especial d’emergències per a incendis forestals (INFOCAT). Es preveu que les condicions meteorològiques continuïn essent difícils durant tot l’estiu, i els bombers han destacat que cal extremar la prudència per la possibilitat d’incendis ràpids i de gran intensitat.

Els bombers de la Generalitat han agraït l’ajuda de la població local, especialment dels agricultors i treballadors del territori, que han estat fonamentals en la contenció del perímetre.

Els bombers alerten que l’estiu serà especialment complicat, amb molts incendis que poden amenaçar la seguretat de les persones. “Hem de conviure amb els incendis de manera responsable”, ha insistit l’inspector Galán, que ha subratllat la importància de respectar les ordres de confinament i les recomanacions de seguretat.

Els bombers de la Generalitat continuen treballant en l’extinció de l’incendi de Torrefeta, que ahir a les 22.08 van considerar controlat. L’incendi, que va començar dimarts a les 17.08, ha cremat provisionalment unes 5.577 hectàrees als termes municipals de Torrefeta i Florejacs, Vilanova de l’Aguda, Cabanabona, Oliola i Agramunt. La devastació ha afectat àmpliament les comarques de la Segarra, la Noguera i l’Urgell, a més de l’espai d’interès natural de les Valls de Sió i Llobregós.

Aquest matí, el dispositiu estarà format per quinze camions d’aigua, sis vehicles lleugers de comandament, efectius del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) i el punt de gestió.

El cap del cos, David Borrell, ha dit a Catalunya Ràdio que la nit ha estat molt tranquil·la i que el principal risc avui és que hi hagi represes durant les hores de més calor. Ha explicat que, si bé valoraran demà si poden donar el foc per extingit, és probable que s’allargui alguns dies, perquè caldrà estar molt pendents que no es reactivi.

Un estiu complicat per als bombers

Amb les temperatures altes i el vent sec, els bombers han intensificat la feina per a controlar els focs ràpidament. “Quan tenim un incendi gran no en volem cap més”, ha dit l’inspector Moisés Galán, cap de suport d’intervenció, en referència a l’esforç per encerclar els incendis com més ràpidament millor per alliberar recursos i afrontar nous focs. Les condicions de l’oratge es preveu que millorin lleugerament, amb temperatures més baixes i un augment de la humitat, cosa que permetrà als vehicles aeris de continuar l’extinció a primera hora del matí.

Danys materials i víctimes mortals

L’incendi ha causat la mort de dos treballadors agrícoles, probablement provant de refugiar-se enmig de la nul·la visibilitat. La velocitat del foc, que en el punt culminant va arribar a vint-i-vuit quilòmetres per hora, va superar la capacitat d’extinció, fet que va obligar a confinar la població. Malgrat això, Protecció Civil va aixecar els confiaments ahir al matí, tot i demanar precaució i limitar la mobilitat per facilitar la tasca d’extinció.

Quant a les pèrdues materials, el Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC) ha inspeccionat les construccions afectades pel foc. En total, 13 masies, 7 coberts i 5 pallers han estat afectats, dels quals una masia i un cobert han estat completament destruïts. No s’han trobat animals de granja afectats, i un 58% de les estructures malmeses eren en desús.

La situació continua essent molt delicada

Protecció Civil manté actiu el pla especial d’emergències per a incendis forestals (INFOCAT). Es preveu que les condicions meteorològiques continuïn essent difícils durant tot l’estiu, i els bombers han destacat que cal extremar la prudència per la possibilitat d’incendis ràpids i de gran intensitat.

Els bombers de la Generalitat han agraït l’ajuda de la població local, especialment dels agricultors i treballadors del territori, que han estat fonamentals en la contenció del perímetre.

Els bombers alerten que l’estiu serà especialment complicat, amb molts incendis que poden amenaçar la seguretat de les persones. “Hem de conviure amb els incendis de manera responsable”, ha insistit l’inspector Galán, que ha subratllat la importància de respectar les ordres de confinament i les recomanacions de seguretat.

Posa a prova el teu enginy i recorre Arenys de Mar superant reptes i enigmes per aconseguir sorpreses gegants!

El ple de la Diputació d’Alacant ha aprovat una moció presentada per Compromís en defensa de l’oficialitat del català a la ciutat d’Alacant. La proposta ha obtingut els vots favorables del PP, PSPV i Compromís, i ha estat rebutjada únicament per Vox.

El dia 26 de juny l’Ajuntament d’Alacant va aprovar una declaració institucional amb els vots del PP i Vox, en què es demanava a les Corts Valencianes que Alacant passés a ser un municipi de predomini lingüístic castellà dins la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). La votació d’avui ha tingut un fet sorprenent: el vot a favor de la diputada del PP Cristina García, que també és regidora a l’Ajuntament d’Alacant.

[VÍDEO] “La gent que parlem valencià continuarem existint”: el discurs contundent de la regidora de Compromís a Alacant

Abans d’aprovar-se la moció, el diputat de Compromís Ximo Perles ha acceptat una esmena in voce presentada pel PP, en què es feia constar que “la Diputació no pot oposar-se a l’autonomia d’una altra entitat local” i que “la qüestió debatuda no és una competència pròpia de la institució provincial”. Malgrat això, el text final és de “refermar el compromís de la Diputació en la defensa del valencià com a llengua oficial, històrica i de convivència, reconeixent la ciutat d’Alacant com a terme municipal de predomini municipal lingüístic valencià segons estableix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

Durant el debat, Perles ha agraït el suport del PP, però ha insistit que allò que es va aprovar a l’Ajuntament d’Alacant va ser “un error i una vergonya”. “El PP es va equivocar i es va deixar arrossegar per Vox, que viu totalment alienat de la realitat amb polítiques trumpistes”, ha afegit. Pel PSPV, Raúl Ruiz, també regidor a l’Ajuntament d’Alacant, ha mostrat el “suport ferm i decidit” a la moció i ha destacat que defensar el català no és tan sols una qüestió de llengua, sinó també de “drets fonamentals, identitat col·lectiva i convivència democràtica”. Ruiz ha criticat la proposta del PP i Vox a Alacant com un intent de dividir els ciutadans en un debat que, segons ell, “realment no existeix al carrer”, i ha qüestionat la posició del batlle Luis Barcala, que “viu agenollat davant l’extrema dreta”.

En resposta a les crítiques, el PP ha culpat el govern del Botànic del “descens de l’ús del valencià” a la demarcació d’Alacant i ha advocat per cercar el “consens” en defensa de la llengua.

Edgar Nebot és sots-inspector del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), la unitat dels Bombers de Catalunya que es dedica, entre més qüestions, a reforçar la lluita contra incendis forestals de grans dimensions. L’entrevistem amb motiu de l’incendi que va començar dilluns a Torrefeta i Florejacs (Segarra) i que, de moment, ha afectat 5.577,50 hectàrees, majoritàriament agrícoles. A més, dues persones van ser trobades mortes a Coscó, nucli d’Oliola (Noguera). Segons les primeres hipòtesis, l’origen del foc fou una espurna d’una màquina de segar.

L’incendi és de sisena generació i les flames es van propagar a una velocitat punta de vint-i-vuit quilòmetres per hora, una de les més altes registrades en focs a Europa. Els vents generats al voltant de l’incendi van arribar a 120 quilòmetres per hora i es va crear un pirocúmul que ha dificultat molt les tasques d’extinció dels bombers. Com és que aquest incendi ha estat tan virulent? N’hi ha uns altres de referència? Ens hem d’acostumar a aquesta mena de situacions? Edgar Nebot respon a algunes de les qüestions clau.

—Us esperàveu que aquest incendi fos d’aquesta magnitud?
—Sí. De fet, dilluns, a les deu del matí, en la reunió del pla INFOCAT, en què avisàvem i compartíem informació amb el Servei de Prevenció d’Incendis, Agents Rurals i Protecció Civil, ja vam dir que esperàvem passar del centenar d’hectàrees al miler. Amb les recomanacions per les actuacions forestals que fem als bombers i internament, ja alertàvem que, tan bon punt tinguéssim un incendi amb vents forts en aquesta zona, s’escaparia perquè superaria la velocitat i capacitat de treball que tenim. Els comportaments que ja vèiem, de massa forestal, que començava a cremar, feia que les oportunitats de treball s’anessin reduint.

—Per què ha estat tan virulent?
—És un incendi que queda afectat pel pas de dues tempestes, que quan descarreguen generen un vent davant seu. Ha pujat el vapor d’aigua fins dalt de tot, ha fet l’enclusa i ha començat a precipitar, amb aigua o calamarsa. Aquest moviment de dalt a baix genera aquests vents que poden arribar, en aquest cas, a cent vint quilòmetres per hora. Aquest vent, que es mesura fruit d’aquesta activitat de convecció de les tempestes, en el primer moment, que venia des del Solsonès fins al Bages, va fer que el flanc esquerre de l’incendi, en què encara no s’havia pogut treballar, anés cap a ponent. I va fer que tot el que era un flanc es convertís en un cap, atiat pel vent com si fos una tramuntana de les més fortes. Tot aquest combustible del cereal, que és un combustible fi que crema ràpidament, va cremar tanta superfície de cop, fruit del vent, que va generar prou energia perquè la columna de fum comencés a créixer verticalment i crees el procés de convecció, a causa del foc. Per això en diem piroconvecció. Va crear un núvol de tempesta que va arribar fins als catorze quilòmetres d’alçària. Aquest pirocúmul va estirar l’incendi. De les 18.10 a les 18.40, amb mitja hora, va fer una progressió de vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada. Els incendis de tramuntana de Girona o mestral fort a les Terres de l’Ebre fan curses de sis o set quilòmetres per hora. És a dir, va multiplicar per quatre l’espiral de l’incendi.

—I com va evolucionar?
—Va superar Coscó i cap a les set de la tarda va xocar amb l’altre arc de tempestes que venia del Montsec, a l’Alt Urgell. I aquest nou arc de tempestes va fer que comencés a créixer cap al sud, direcció Agramunt, amb moviments sud-oest. Però com que això ja va passar cap al vespre, les condicions atmosfèriques van poder canviar una mica. La columna que s’havia creat amb aquest pirocumulonimbus, va caure. Mentre tot això es forma i cau, els vents que s’originen vénen de les capes altes de l’atmosfera. La dificultat d’aquests incendis, que en diem extrems o de sisena generació, rau precisament en la dificultat de predir com impactaran en els processos de convenció en el foc de terra. Aquesta incertesa és allò que, precisament, defineix aquestes emergències, on la presa de decisions i l’estratègia que adoptem l’hem d’ajustar en aquests comportaments de difícil predicció. És difícil saber quan i com arrencarà i quan i com pararà. Per tant, has d’ajustar tot el dispositiu i tot el que pensem de cara als veïns, quins municipis confinem i quines pautes donem, amb aquest escenari de multiplicar per quatre allò que habitualment passaria.

—Hi ha hagut més incendis d’aquest estil?
—N’hi ha hagut de previs, com els del Pont de Vilomara, Santa Coloma de Queralt, Martorell, la Torre de l’Espanyol, on també hi ha hagut aquests processos. Des del 2017, s’estudia molt la incertesa dels incendis de la sisena generació, per intentar de trobar quines són les variables clau atmosfèriques que ens permeten de predir aquests processos que la piroconvecció accelera, i poder estimar quin canvi de comportament del front de foc tindrem en superfície. Perquè els models que tenim habitualment, que es basen en les variables de superfície, de temperatura, vent i humitat relativa dels incendis normals, no expliquen aquests canvis; el vent que originen aquests processos no és un vent de superfície, és un vent que ve de les capes altes de l’atmosfera. Llavors, s’ha d’enfocar què hem de mirar durant l’emergència o predir quin moviment farà, i anticipar tota la presa de decisions d’extinció. Aquesta gran incertesa és el que es defineix, i aquí és on tenim el gran repte com a país: enfocar, amb l’acadèmia i la ciència, i donar eines per a la presa de decisions que recullin aquestes variables clau atmosfèriques, i que no es basin únicament en models de superfície.

—És a dir, sense aquest pirocumulonimbus, la situació hauria estat diferent.
—Sí, hauria estat un incendi conduït per vent a causa del pas de tempestes, com n’hem tingut molts abans. Que ja són complexos en si mateixos, perquè hi ha uns canvis, però amb la velocitat que es mou el vent, si no hi hagués hagut aquesta piroconvecció, s’hauria basat en el vent local que tenim a terra, entre vint i trenta quilòmetres per hora. Per tant, la velocitat hauria estat molt menor, de quatre o cinc quilòmetres per hora, a tot estirar. Els processos de convecció que origina el foc generen unes dinàmiques de vents que responen què passa a les capes altes de l’atmosfera, no en superfície. I, per tant, saber què passa allà dalt ens dóna la informació per a estimar l’impacte que tindrà això quan vagi evolucionant aquest procés.

—Hi ha cap manera d’evitar aquesta mena d’incendis?
—No. Esperar que s’acabi la campanya de sega. Quan s’acabi, a Lleida, a la Conca de Barberà, a la conca de l’Anoia i l’Empordà, a tot arreu on hi ha cereal, retirarem moltíssima biomassa que ara, mentre no s’ha segat, si hi ha un incendi crema. Serà un paisatge molt segur i molt poc vulnerable. D’ençà de final de maig, que l’espiga del cereal s’asseca, fins que no la cullen, a final de juny i començament de juliol, és molt vulnerable, i per això ja fa molts anys que es fa la campanya de segues, amb dispositius preventius. Es fan bones pràctiques amb els pagesos, tots van amb extintors al tractor, treballen per parelles: un està amb la màquina i l’altre mira que no es cremi res. Tenen els tractors preparats… Ja hi ha la consciència, ja hi ha les mesures. En aquest cas, allò que es diferencia d’abans, a causa de l’atmosfera inestable, és que aquestes tempestes passaven més al nord. Això que veiem de tantes pedregades a les zones dels cultius, els pagesos diuen que abans no passava i és veritat. Els arcs de tempesta passaven més amunt, més al nord. Ara passen més avall perquè l’atmosfera és inestable: és més calenta. L’atmosfera calenta i inestable fa que els circuits de les tempestes passin per llocs on abans era més estrany que passessin. Ara afecten un territori vulnerable durant la campanya de sega i fa que tinguem aquest risc, però no hi podem fer res perquè l’activitat socioeconòmica del cereal té aquestes rutines. En canvi, sí que es pot intentar minimitzar, sobretot, els danys a les cases i persones. I que els pobles, granges i masies del territori puguin aplicar mesures d’autoprotecció quan torni a passar, que tornarà a passar. Podem donar més capacitat de resistència, de protecció.

—I això com es fa?
—Que la gent que hi viu en sigui conscient i, per tant, que tingui net l’entorn dels pobles, les granges i les masies net. Que no s’acumuli plàstic, llenya, remolcs vells; que les finestres puguin quedar tancades; que en aquests masos, quan hi caiguin guspires, la gent confinada pugui apagar-les i defensar casa seva. En lloc de fer evacuacions, que ja no se’n fan, perquè la gent no se’n vagi, que es quedi a casa, tancada, però que la casa estigui protegida i sigui resistent. Que la gent faci cas dels confinaments.

—Ara que no hi ha avisos per la sequera, la gent abaixa la guàrdia i pren menys precaucions?
—Crec que són coses diferents. La gent que fa quinze dies que està a trenta o quaranta graus, sap que ara és el pitjor moment de l’any perquè es fa la sega. N’és conscient. La pluja ha permès que els primers incendis que hem tingut s’endarrerissin. Però ara tothom del territori veia que l’aigua s’assecava, les plantes es deshidrataven, els marges s’enrossien. Veien que començava a ser preocupant. I allò que es deia i es veia, i dilluns al matí es va compartir, per desgràcia, va passar.

—Quina és la previsió per a aquesta temporada d’estiu?
—La pluja de la primavera ha fet que el foc al bosc de moment no es propagués, però amb l’incendi de Rajadell i el de Pinell, al Solsonès, hem vist que la vegetació forestal es va assecant. Esperem uns incendis semblants als del 2006 o 2009, amb vent i episodis esporàdics de risc molt alt, de comportaments convectius lligats al vent. Aquest estiu quan no hi hagi vent hi haurà calma. En períodes concrets lligats a vent fort, veurem incendis convectius com els del 2006 o 2009, que són els anys de referència.

El documentalista Fèlix Colomer ha ideat i dirigit un documental que heu de veure tant sí com no. El trobareu fraccionat per capítols a la plataforma 3Cat; es diu El negre té nom, un títol que ja apunta la gran reivindicació i la fita històrica que ha aconseguit Colomer i que mereix, jo diria, un reconeixement de país. El documental causa tal sacsejada a l’ànima, a la consciència individual i col·lectiva que requereix pair-lo lentament perquè se’ns presenta amb una sinceritat tan senzilla i crua com un plat copiós que vam empassar-nos fa anys, com qui no vol la cosa, i que, ara, gràcies a aquest film, sabem que encara en digerim totes les derivades i els fets ignominiosos que hem silenciat com a societat catalana.

Qui més qui menys, sap que a Banyoles hi hagué un home negre exposat en un museu. Potser ho recordem vagament perquè fou un fet que vam normalitzar unes quantes generacions de catalans. Un home que va ser disfressat de salvatge, que va ser ridiculitzat. El que no vam saber o no vam voler descobrir és que aquell cadàver havia estat profanat, li van arrencar la pell, el van dissecar com un animal i el van traslladar de l’Àfrica a Europa per acabar, finalment, dins una vitrina del Museu Darder de Banyoles.

Resumint molt, podríem dir que El negre té nom és un documental que explica la història oculta del negre de Banyoles amb l’objectiu de descobrir qui era aquella persona i quin nom tenia, per tal de dignificar-lo, alhora que pretén mostrar-nos les cares (dures, hipòcrites algunes, i heroiques, algunes altres) de tots els implicats en aquella polèmica que esclatà poc abans dels jocs olímpics del 92. Però la feina de recerca periodística i d’investigació de Colomer ens ofereix un retrat polièdric amb acurades capes de profunditat de les quals deriven múltiples temes d’anàlisi. Tot plegat aconsegueix que el film superi la pròpia sinopsi per esdevenir una peça de qualitat que transcendeix la història de l’home negre i explica, en definitiva, una part de la història de la nostra societat, del nostre país, que té un abast internacional.

L’honestedat i la manca de por de Fèlix Colomer el converteixen en un documentalista excepcionalment hàbil a l’hora de fer entrevistes: ja els agradaria a grans noms del periodisme tenir el mestratge de Colomer a l’hora d’acorralar els seus entrevistats amb educació, elegància i sense escabellar-se. El resultat d’aquesta transparència que mostra Colomer quan exerceix d’entrevistador ens regala moments brillants en què els entrevistats es troben obligats a dir la veritat i a reconèixer les seves contradiccions com si fossin a la consulta d’un psicoanalista. Malgrat que no és el tema principal del documental, Colomer aconsegueix fer un retrat de la classe política del nostre país, en el món local, però extrapolable a un abast més ampli, en què ningú no surt gaire ben parat: mentides, falsedats, secretismes, traïcions i un seguit de comportaments que foten passar vergonya. D’alguna manera, Colomer, amb l’enregistrament del documental, els ofereix la possibilitat de redimir-se, d’esmenar els errors del passat, i són ben pocs els qui tenen la grandesa humana de fer revisionisme i admetre els seus errors.

Un altre retrat interessant és el social: com la població banyolina no va qüestionar-se mai la presència del “seu” negre al museu, de la mateixa manera que no vam fer-ho la resta de ciutadans de Catalunya, ni les institucions. Quan el doctor Alphonse Arcelin alça la veu, denuncia aquella ignomínia i demana la retirada de l’home negre exhibit, la resposta de la població és defensiva: alcen els seus arguments per mantenir un home dissecat a la seva població al·legant que “sempre hi ha sigut”, “ja forma part del poble” i més raonaments que, en cap cas, no tenen en compte la veu de les persones racialitzades que se senten profundament atacades. Aquells arguments podrien arribar-se a entendre durant els anys noranta perquè lamentablement el racisme era inherent a la nostra societat. La mostra que érem molt cecs en aquest sentit és un detall que es veu en el documental: mentre entrevisten un testimoni, rere seu, hi ha una bossa de Conguitos, els cacauets folrats de xocolata que formen part de la infància d’unes quantes generacions. El fet més curiós i trist del cas és que en l’actualitat, quan Colomer torna a Banyoles per demanar als banyolins què en pensen ara de tot plegat i si han canviat d’opinió, la gran majoria es refermen en el que defensaren en el seu moment, confessant que encara no entenen per què es va haver de retirar “el negre”.

Seguint el rastre d’investigació del periodista Miquel Molina (autor del llibre Naturaleza muerta) i amb l’assessorament del forense Narcís Bardalet, Fèlix Colomer aconsegueix de posar nom al negre: es deia Molawa VIII, era de Litaku, un poble de Sud-àfrica, i era cap d’una tribu.

És cert que no podem mirar el passat amb els ulls del present, perquè els contextos socials s’han transformat, sortosament, però és clar que, definitivament, cal mirar el passat amb humilitat, si cal reconeixent errors i esmenant-los. Perquè aquí hi ha un jove documentalista –amb un talent immens i espero que amb una fructífera carrera al davant– que ha aconseguit, juntament amb el seu equip, allò que no ha aconseguit cap administració, allò que no s’ha aconseguit com a país: posar nom i dignificar aquell home que durant dècades vam anomenar “el negre de Banyoles”.

En definitiva, un documental absolutament necessari que ens interpel·la, que ens obliga a repensar-nos i que, si no és que estem deshumanitzats del tot, ens fa partícips d’una vergonya col·lectiva que mereix que certa gent demani disculpes, perquè, de moment, aquí ningú no ha demanat perdó.

Ahir al vespre vam presentar a València el llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón. Va ser un acte que jo mateix, en el meu parlament, vaig definir d’acte d’agraïment.

Agraïment, en primer lloc, als familiars de les víctimes per la valentia i la dignitat, per haver-se plantat amb les fotografies i els noms de la seua gent estimada i haver desafiat així tota la societat, interpel·lant-nos a no deixar passar com si res la negligència criminal del president Mazón.

Agraïment també a les entitats socials, que a partir del primer minut van decidir d’encapçalar la protesta pública, fins i tot tenint tots els partits polítics, també l’oposició, en contra. La seua acció decisiva i coratjosa ha canviat el País Valencià positivament.

Agraïment molt sincer als col·legues dels altres mitjans valencians, als periodistes de qualsevol de les capçaleres que han treballat amb una intensitat furiosa per anar lligant caps, per confegir a poc a poc el trencaclosques que el govern valencià volia –i vol encara– que fos impossible de completar.

Agraïment, en fi, a la redacció de VilaWeb que no ha cessat de treballar d’ençà d’aquell fatídic 29 d’octubre posant en l’esforç més que no reclama la professió.

I agraïment, molt particularment, a Esperança Camps, la nostra cap de redacció, que ha marcat la línia que calia seguir i ha encapçalat la nostra resposta als fets, ara també amb aquest llibre que estic segur que marcarà un abans i un després.

Recorde perfectament que ella, enmig del caos d’aquell dia terrible, va dir de seguida que la nostra faena principal havia de ser donar veu a les víctimes i documentar, perquè no restàs mai en l’oblit, tot allò que els havia passat. I això hem fet. I això ha fet, sobretot, ella.

Ho diré d’una manera que potser sorprendrà, però la veritat és que no en trobe cap de més precisa: aquest periodisme és un acte d’amor. Amor per la veritat, amor per la justícia, amor per la dignitat humana. És la convicció que cada història mereix ser narrada amb respecte; que cada víctima mereix ser acompanyada amb delicadesa; que cada catàstrofe que vivim ens interpel·la no tan solament com a informadors, sinó com a éssers humans.

Aquest és un periodisme que respecta el dolor humà i per això mateix s’assegura que les persones entenen les implicacions de compartir el seu testimoni.

És un periodisme que s’esforça a situar les experiències personals dins marcs més amplis de comprensió, i evitar així la reducció de les víctimes a simples casos particulars, sense deixar en cap cas que esdevinguen cares fugisseres i prou, que poden estar de moda unes quantes hores i després desaparèixer.

És una dignificació narrativa que sap que cada persona mereix ser representada en la seua complexitat i que, per tant, evita les caracteritzacions simplistes i les caricatures, que no vol mai apropiar-se el seu dolor ni instrumentalitzar-lo.

I és un periodisme compromès amb el seguiment dels fets, compromès a continuar atenent l’evolució de les situacions i de les persones que les viuen. Contrari a les modes que cremen temes de manera rutinària com si tot fos igual i com si tot anàs destinat a fer els titulars d’unes quantes hores i prou.

Cada història narrada amb dignitat –com les narren les víctimes en el llibre i en les entrevistes que Esperança els ha fet aquests mesos– és un acte de rebel·lió contra la banalització del sofriment. De la mateixa manera que cada víctima acompanyada respectuosament és una afirmació de la nostra humanitat compartida.

Al món tenim la sort de comptar amb molts periodistes que practiquen aquest estil. Svetlana Aleksiévitx n’és un gran exemple: escolta durant hores, durant anys, les històries de les persones afectades, fins a comprendre –així ho defineix ella– no tan sols els fets, sinó les emocions, no tan sols els silencis sinó també les contradiccions que acompanyen l’experiència del sofriment. I amb això fa obres que transcendeixen el periodisme tradicional i es converteixen en testimonis perdurables.

Seguint el seu ensenyament, a VilaWeb defensem que quan una catàstrofe –com, en el nostre cas, la gota freda de l’octubre passat– colpeja una comunitat, el periodista no pot de cap manera limitar-se a arribar, prendre imatges colpidores, publicar-ho i anar-se’n a casa, satisfet.

L’autèntic periodisme, aquest que a mi m’agrada reivindicar com a humanista, implica romandre al carrer i escoltar, enfangar-se la roba ben enfangada, plorar en silenci per no haver de plorar escrivint i comprendre la complexitat de la situació i els condicionaments de la gent que n’és víctima. I aleshores, a partir d’això, narrar les històries amb la delicadesa que mereixen, amb el respecte envers els protagonistes que cal fer passar sempre davant i damunt de tot. Significa entendre, en definitiva, que les víctimes no són personatges d’una història que provarem de vendre als lectors, sinó éssers humans que passen moments de vulnerabilitat extrema i als quals estem obligats –sí, el mot correcte és “obligats”– a ajudar en l’esforç perquè qui ha de pagar pague, perquè la memòria dels seus éssers estimats no s’esborre mai i perquè, tant com siga possible, ells també es puguen refer algun dia i puguen fer de les ferides d’avui un record del passat.

 

PS1. Hi ha victòries que el pas del temps fa que ja no recordem fins a quin punt són o van ser importants. El 8 d’abril de 2005 va entrar en vigor la reforma del codi civil català que permetia les adopcions homoparentals, i el 3 de juliol, just avui fa vint anys, es va començar a aplicar la llei espanyola, que va estendre aquest dret al País Valencià i les Illes, i també va legalitzar el matrimoni de parelles del mateix sexe. A Catalunya Nord encara van haver de passar vuit anys abans de tenir una legislació equivalent, que a Andorra no hi arribà fins el 2023. Ara fa, doncs, vint anys que en bona part del nostre país les parelles del mateix sexe es poden casar i adoptar. I Arnau Lleonart, en aquest reportatge, ha parlat amb aquella primera generació d’infants amb dos pares o dues mares que ja han crescut, i que poden desmentir amb la seua experiència els relats catastrofistes que es brandaven en aquell moment.

PS2. Morir-se costa. Costa diners, vull dir. Molts diners. Ho denuncia l’obra teatral Mesures extraordinàries, que han escrit Carme Marfà i Yago Alonso i que aquests dies es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona. Emma Granyer ha entrevistat una de les actrius de l’obra, la coneguda Mercè Arànega: “Ja que paguem tanta seguretat social, com a mínim que ens atenguin en la mort, hòstia!”

PS3. Si els periodistes que cada dia fem VilaWeb podem treballar és gràcies, sobretot, al suport dels subscriptors. Un suport que hem de fer créixer per encarar tots els envits que ens esperen en els nostres segons trenta anys. Per això us demanem, si encara no en sou, que expresseu la vostra complicitat amb això que és i representa aquest diari fent-vos-en, o bé amb una donació única. En aquesta pàgina trobareu la manera de fer-ho i tota la informació sobre els serveis especials que us oferim.