Montserrat Roig va escriure una vegada: “Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.” Aquesta manera complexa i una mica misteriosa de parlar del paisatge, alhora que literària i atractiva, va travessar l’acte institucional que es va fer fa pocs dies al Palau de la Generalitat per celebrar el vintè aniversari de la fundació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. L’acte va ser formal però pròxim, ajustat en el temps, en què els dos directors que l’han encapçalat fins ara, el primer i fundador, el geògraf Joan Nogué (Hostalets d’en Bas, 1958), i després l’ambientòleg Pere Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1975), actual director, van parlar a una sala plena de professionals i acadèmics de l’àmbit del paisatge i del món local i van recordar el context en què va néixer l’Observatori i les grans idees i valors de l’entitat. Després, es va projectar un vídeo també ajustat en el temps, en què gent de procedències i àmbits diversos va parlar d’aspectes sobre els quals fer una bona política de paisatge és determinant per a contribuir al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida de les persones. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, va cloure l’acte.

Avui, com fa vint anys, però cada any que passa és més clar i urgent, incloure el paisatge en l’agenda política d’una manera transversal és imprescindible per a afrontar a partir de l’avantguarda els grans desafiaments contemporanis: el paper dual creixent que té el paisatge com a indicador del canvi climàtic i alhora com a resposta en una situació d’emergència; les dialèctiques local-internacional, rural-urbana, autenticitat-artificialització, o transformació-destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc. En un moment de desafiaments mundials i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada vegada més a definir els principis de les societats contemporànies. Així ho explicava Pere Sala en una entrevista a VilaWeb.

Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, durant l’acte institucional de celebració dels vint anys de l’entitat.

Per això disposar d’un ens com l’Observatori del Paisatge de Catalunya de fa vint anys és important per al coneixement i la bona gestió del territori d’un país. En l’acte institucional, que va conduir el periodista Ignasi Aragay, Pere Sala va explicar: “L’Observatori, aquest lloc on es troben la reflexió teòrica i l’aplicació pràctica al servei de les polítiques de paisatge, fa vint anys que viatja, creix i està en constant evolució i redefinició; i en aquest trajecte apassionant s’hi han afegit moltes veus i complicitats: de Catalunya, de l’estat espanyol, i d’arreu del món, des de Llatinoamèrica fins al Japó, passant sobretot per molts països europeus.”

Avui, l’Observatori és una entitat de referència internacional i així ho va reflectir el director actual, que no va deixar passar l’avinentesa per marcar també un to reivindicatiu i de futur: “Aquest bagatge ha situat Catalunya com un dels referents europeus en polítiques de paisatge, i ha convertit l’Observatori en un ens reconegut a escala internacional, on ensenya i hi aprèn. Ara bé, tot just hem cobert, si em permeteu dir-ho així, el nivell zero; és a dir, hem assolit les bases sòlides i imprescindibles per a poder fer un salt endavant i anar encara molt més enllà. Ho dic perquè, malgrat que al llarg d’aquests vint anys s’ha fet un gran pas endavant en la sensibilització sobre els valors del paisatge –tant per part de la ciutadania com de les institucions–, encara queda molt camí per recórrer, començant per continuar insistint en la conveniència d’incloure el paisatge a l’agenda política. Encara no hem arribat al nivell de conscienciació que pertocaria a un país com Catalunya. El grau de civilitat i de cultura d’un país es mesura també pel respecte pel paisatge, un element clau de la identitat col·lectiva. I, certament, no hem aconseguit encara el grau desitjable.”

“Avui, més que mai, sabem que el paisatge té un impacte directe en el dret de les persones de viure en entorns resilients, segurs, inclusius i saludables, a més a més de ser un element clau per al desenvolupament econòmic. Llavors, què hem de fer? O més ben dit, què hem de continuar fent? Ras i curt: molt. Però no donarem nosaltres sols la resposta, sinó que fidels a l’esperit coral que defineix l’Observatori, hem volgut escoltar veus diverses: hem demanat a set persones que han contribuït al llarg d’aquests anys al pensament i a l’acció de l’Observatori que ens ajudessin a explicar la nostra feina i els reptes que ens vénen a través dels principals àmbits de treball de l’Observatori.”

El vídeo inclou set àmbits: cultivar, ordenar, transformar, curar, habitar, crear i educar. Hi podem sentir Jean-Pierre Thibault, president del col·lectiu Paysages de l’Après Pétrole, que diu: “No es tracta simplement de dir que la solució és implantar màquines [molins de vent i plaques solars], sinó que cal veure com el territori es pot adaptar a opcions més eficients energèticament.” O l’arquitecta Itziar González Virós, que diu que el paisatge et pot curar o emmalaltir: “De fet, el paisatge és un dret, perquè hem de reivindicar el dret a l’harmonia, el dret a espais que ens permeten sentir-nos acompanyats. El paisatge és un element que no podem subestimar, que fa que les comunitats treguin el millor de si mateixes.” I la filòloga Roser Vernet, del Priorat, parla de com és d’important el coneixement a fons del lloc que habitem, els paisatges quotidians que ens fan ser com som, que ens identifiquen i ens hi identifiquem: “És la manera com alimentem la nostra autoestima envers aquell lloc. Perquè només podem estimar allò que coneixem, que respectem i fem respectar. Els valors dels paisatges propis són els únics que no són deslocalitzables.” I l’experta del Consell d’Europa Benedetta Castiglioni, explica: “Sovint no som capaços de mirar amb atenció el paisatge que ens envolta, el lloc on vivim. Estem distrets, només ens fixem en els estereotips i no sabem com anar més enllà. Per tant, necessitem una educació en paisatge, que ens ajudi a desenvolupar una consciència crítica del nostre paisatge.”

L’aixopluc del Conveni Europeu del Paisatge

Joan Nogué, director entre el 2005 i el 2017, va recordar que l’Observatori del Paisatge de Catalunya havia nascut promogut per la llei de paisatge, que també fa vint anys, i que alhora s’emmarca dins el Conveni Europeu del Paisatge, que va crear cinc anys abans el Consell d’Europa, l’any 2000.

Nogué va fer un discurs més emotiu: “Vam començar del no-res en un local cedit de manera molt generosa per l’Ajuntament d’Olot, en aquell moment encapçalat per en Lluís Sacrest i més tard per en Josep Maria Corominas, ambdós alcaldes absolutament compromesos amb l’Observatori. Un parell de taules, quatre cadires i un telèfon. Res més. Ah!, i un dossier sobre com havia de ser aquest ens que jo mateix havia elaborat al llarg de l’any 2004, gràcies a un ajut de l’antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya que dirigia en Jordi Sargatal.”

Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (fotografia: Òscar Pallarès).

Calia confrontar metodologies per dissenyar els catàlegs de paisatge de Catalunya, per definir les directrius de paisatge que s’havien d’incorporar a les cartes i plans de paisatge, i molt envits més. Per això, va relatar Nogué: “Vist ara en perspectiva, és colpidora –i fins a cert punt entranyable– la generositat i paciència que van tenir amb nosaltres l’oficina del Consell Europeu del Paisatge a Estrasburg, encapçalada per Maguelonne Déjeant-Pons, els responsables del Ministeri de Gestió del Territori francès, els anglesos que impulsaven i aplicaven la metodologia Landscape Character Assessment, els holandesos, els suïssos, els italians, i un llarg etcètera d’administracions regionals i estatals europees i de més enllà.”

“I així va ser com vam començar a caminar… i en caminar anàvem despertant expectatives que no podíem decebre: dels col·legis professionals, dels acadèmics, de les administracions locals, de la societat civil en general. Anava calant el missatge que un paisatge de qualitat i ben gestionat tenia una incidència directa en el benestar de la població i que, per tant, introduint el paisatge en les polítiques públiques, no només garantíem la preservació dels valors del paisatge i les identitats dels diferents territoris, allunyant així el risc de la banalització i l’homogeneïtzació, sinó que donàvem peu a poder entrar en àmbits tan rellevants com la salut pública, el bé comú, els processos de patrimonialització o la necessària i possible comptabilització entre la transició energètica i una ordenació sensata i racional del paisatge, entre molts més temes de rabiosa actualitat.”

I Nogué va concloure: “Vam practicar des del primer moment la transversalitat, l’obertura i la transparència, així com una sincera predisposició per a escoltar tots els punts de vista sense sectarismes ni apriorismes. Es tractava de convertir l’Observatori en un gran paraigua sota el qual es pogués aixoplugar tothom qui tingués alguna cosa a dir o a fer per millorar els nostres paisatges, en especial els paisatges ordinaris, els paisatges de la vida quotidiana. […] En el vídeo que hem preparat per a aquest aniversari hi llegiran una cita de Montserrat Roig que diu així: ‘Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.’ Doncs bé: la satisfacció més gran que m’ha quedat d’aquesta extraordinària experiència és haver pogut constatar que, gràcies a la feina que ha fet i continua fent l’Observatori, cada cop són més els qui saben correspondre aquest acte d’amor.”

Montserrat Roig va escriure una vegada: “Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.” Aquesta manera complexa i una mica misteriosa de parlar del paisatge, alhora que literària i atractiva, va travessar l’acte institucional que es va fer fa pocs dies al Palau de la Generalitat per celebrar el vintè aniversari de la fundació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. L’acte va ser formal però pròxim, ajustat en el temps, en què els dos directors que l’han encapçalat fins ara, el primer i fundador, el geògraf Joan Nogué (Hostalets d’en Bas, 1958), i després l’ambientòleg Pere Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1975), actual director, van parlar a una sala plena de professionals i acadèmics de l’àmbit del paisatge i del món local i van recordar el context en què va néixer l’Observatori i les grans idees i valors de l’entitat. Després, es va projectar un vídeo també ajustat en el temps, en què gent de procedències i àmbits diversos va parlar d’aspectes sobre els quals fer una bona política de paisatge és determinant per a contribuir al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida de les persones. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, va cloure l’acte.

Avui, com fa vint anys, però cada any que passa és més clar i urgent, incloure el paisatge en l’agenda política d’una manera transversal és imprescindible per a afrontar a partir de l’avantguarda els grans desafiaments contemporanis: el paper dual creixent que té el paisatge com a indicador del canvi climàtic i alhora com a resposta en una situació d’emergència; les dialèctiques local-internacional, rural-urbana, autenticitat-artificialització, o transformació-destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc. En un moment de desafiaments mundials i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada vegada més a definir els principis de les societats contemporànies. Així ho explicava Pere Sala en una entrevista a VilaWeb.

Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, durant l’acte institucional de celebració dels vint anys de l’entitat.

Per això disposar d’un ens com l’Observatori del Paisatge de Catalunya de fa vint anys és important per al coneixement i la bona gestió del territori d’un país. En l’acte institucional, que va conduir el periodista Ignasi Aragay, Pere Sala va explicar: “L’Observatori, aquest lloc on es troben la reflexió teòrica i l’aplicació pràctica al servei de les polítiques de paisatge, fa vint anys que viatja, creix i està en constant evolució i redefinició; i en aquest trajecte apassionant s’hi han afegit moltes veus i complicitats: de Catalunya, de l’estat espanyol, i d’arreu del món, des de Llatinoamèrica fins al Japó, passant sobretot per molts països europeus.”

Avui, l’Observatori és una entitat de referència internacional i així ho va reflectir el director actual, que no va deixar passar l’avinentesa per marcar també un to reivindicatiu i de futur: “Aquest bagatge ha situat Catalunya com un dels referents europeus en polítiques de paisatge, i ha convertit l’Observatori en un ens reconegut a escala internacional, on ensenya i hi aprèn. Ara bé, tot just hem cobert, si em permeteu dir-ho així, el nivell zero; és a dir, hem assolit les bases sòlides i imprescindibles per a poder fer un salt endavant i anar encara molt més enllà. Ho dic perquè, malgrat que al llarg d’aquests vint anys s’ha fet un gran pas endavant en la sensibilització sobre els valors del paisatge –tant per part de la ciutadania com de les institucions–, encara queda molt camí per recórrer, començant per continuar insistint en la conveniència d’incloure el paisatge a l’agenda política. Encara no hem arribat al nivell de conscienciació que pertocaria a un país com Catalunya. El grau de civilitat i de cultura d’un país es mesura també pel respecte pel paisatge, un element clau de la identitat col·lectiva. I, certament, no hem aconseguit encara el grau desitjable.”

“Avui, més que mai, sabem que el paisatge té un impacte directe en el dret de les persones de viure en entorns resilients, segurs, inclusius i saludables, a més a més de ser un element clau per al desenvolupament econòmic. Llavors, què hem de fer? O més ben dit, què hem de continuar fent? Ras i curt: molt. Però no donarem nosaltres sols la resposta, sinó que fidels a l’esperit coral que defineix l’Observatori, hem volgut escoltar veus diverses: hem demanat a set persones que han contribuït al llarg d’aquests anys al pensament i a l’acció de l’Observatori que ens ajudessin a explicar la nostra feina i els reptes que ens vénen a través dels principals àmbits de treball de l’Observatori.”

El vídeo inclou set àmbits: cultivar, ordenar, transformar, curar, habitar, crear i educar. Hi podem sentir Jean-Pierre Thibault, president del col·lectiu Paysages de l’Après Pétrole, que diu: “No es tracta simplement de dir que la solució és implantar màquines [molins de vent i plaques solars], sinó que cal veure com el territori es pot adaptar a opcions més eficients energèticament.” O l’arquitecta Itziar González Virós, que diu que el paisatge et pot curar o emmalaltir: “De fet, el paisatge és un dret, perquè hem de reivindicar el dret a l’harmonia, el dret a espais que ens permeten sentir-nos acompanyats. El paisatge és un element que no podem subestimar, que fa que les comunitats treguin el millor de si mateixes.” I la filòloga Roser Vernet, del Priorat, parla de com és d’important el coneixement a fons del lloc que habitem, els paisatges quotidians que ens fan ser com som, que ens identifiquen i ens hi identifiquem: “És la manera com alimentem la nostra autoestima envers aquell lloc. Perquè només podem estimar allò que coneixem, que respectem i fem respectar. Els valors dels paisatges propis són els únics que no són deslocalitzables.” I l’experta del Consell d’Europa Benedetta Castiglioni, explica: “Sovint no som capaços de mirar amb atenció el paisatge que ens envolta, el lloc on vivim. Estem distrets, només ens fixem en els estereotips i no sabem com anar més enllà. Per tant, necessitem una educació en paisatge, que ens ajudi a desenvolupar una consciència crítica del nostre paisatge.”

L’aixopluc del Conveni Europeu del Paisatge

Joan Nogué, director entre el 2005 i el 2017, va recordar que l’Observatori del Paisatge de Catalunya havia nascut promogut per la llei de paisatge, que també fa vint anys, i que alhora s’emmarca dins el Conveni Europeu del Paisatge, que va crear cinc anys abans el Consell d’Europa, l’any 2000.

Nogué va fer un discurs més emotiu: “Vam començar del no-res en un local cedit de manera molt generosa per l’Ajuntament d’Olot, en aquell moment encapçalat per en Lluís Sacrest i més tard per en Josep Maria Corominas, ambdós alcaldes absolutament compromesos amb l’Observatori. Un parell de taules, quatre cadires i un telèfon. Res més. Ah!, i un dossier sobre com havia de ser aquest ens que jo mateix havia elaborat al llarg de l’any 2004, gràcies a un ajut de l’antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya que dirigia en Jordi Sargatal.”

Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (fotografia: Òscar Pallarès).

Calia confrontar metodologies per dissenyar els catàlegs de paisatge de Catalunya, per definir les directrius de paisatge que s’havien d’incorporar a les cartes i plans de paisatge, i molt envits més. Per això, va relatar Nogué: “Vist ara en perspectiva, és colpidora –i fins a cert punt entranyable– la generositat i paciència que van tenir amb nosaltres l’oficina del Consell Europeu del Paisatge a Estrasburg, encapçalada per Maguelonne Déjeant-Pons, els responsables del Ministeri de Gestió del Territori francès, els anglesos que impulsaven i aplicaven la metodologia Landscape Character Assessment, els holandesos, els suïssos, els italians, i un llarg etcètera d’administracions regionals i estatals europees i de més enllà.”

“I així va ser com vam començar a caminar… i en caminar anàvem despertant expectatives que no podíem decebre: dels col·legis professionals, dels acadèmics, de les administracions locals, de la societat civil en general. Anava calant el missatge que un paisatge de qualitat i ben gestionat tenia una incidència directa en el benestar de la població i que, per tant, introduint el paisatge en les polítiques públiques, no només garantíem la preservació dels valors del paisatge i les identitats dels diferents territoris, allunyant així el risc de la banalització i l’homogeneïtzació, sinó que donàvem peu a poder entrar en àmbits tan rellevants com la salut pública, el bé comú, els processos de patrimonialització o la necessària i possible comptabilització entre la transició energètica i una ordenació sensata i racional del paisatge, entre molts més temes de rabiosa actualitat.”

I Nogué va concloure: “Vam practicar des del primer moment la transversalitat, l’obertura i la transparència, així com una sincera predisposició per a escoltar tots els punts de vista sense sectarismes ni apriorismes. Es tractava de convertir l’Observatori en un gran paraigua sota el qual es pogués aixoplugar tothom qui tingués alguna cosa a dir o a fer per millorar els nostres paisatges, en especial els paisatges ordinaris, els paisatges de la vida quotidiana. […] En el vídeo que hem preparat per a aquest aniversari hi llegiran una cita de Montserrat Roig que diu així: ‘Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.’ Doncs bé: la satisfacció més gran que m’ha quedat d’aquesta extraordinària experiència és haver pogut constatar que, gràcies a la feina que ha fet i continua fent l’Observatori, cada cop són més els qui saben correspondre aquest acte d’amor.”

No és que Marga Prohens sigui en un moment més fort que ara fa dos anys, quan va ser investida presidenta de les Illes. Si bé aquest temps li ha servit per a desenvolupar bona part de l’ideari del PP –i de Vox– i per a salvar, més o manco, la resta de legislatura, també ha pogut constatar que tenia davant una societat civil capaç d’organitzar-se. Una societat civil que va estar més amagada en els temps d’Armengol –no per això menys crítica– i que ara diu prou. I capaç de demostrar, aquests dos anys vinents, fins on és capaç d’arribar.

Per a explicar el context amb un símil senzill: hi ha un moment determinat, un punt molt concret, en què l’aigua comença a bullir. Ara, la societat civil és en aquest punt d’expectativa final. Les polítiques de Prohens han cremat part d’aquesta societat que s’ha anat organitzant i donant mostres de rebuig i tot és a punt perquè, en qualsevol moment, esclati del tot. El termòmetre social és a punt d’arribar a la temperatura d’ebullició. Han estat dos anys de conflictes que alguns ja titllen de pitjors que els de José Ramón Bauzá. Veure una manifestació com la que es va fer en contra seu és difícil, però no impossible. Si no, vegeu l’exemple del País Valencià, on ja fa vuit manifestacions que demanen la dimissió de Mazón per l’escàndol de la gota freda.

Aquesta data, per tant, és un moment important. Per una banda, perquè permet d’analitzar sense embuts com ha funcionat el govern Prohens i com ha crispat mesura rere mesura. I, per una altra, perquè dóna dos anys de marge perquè culmini aquest esclat social amb l’esperança que Prohens, amb 159.755 vots les eleccions passades, s’endugui una ensopegada més gran que la que de Bauzá, que va passar de 194.861 vots (2011) a 121.981 (2015).

Atacs contra el català

Si hi ha res que ha fet destacar el govern Prohens són els atacs continus contra el català. Ha anat de bracet de Vox, cosa que, tot i els maldecaps que ha representat la relació amb els socis de l’extrema dreta, ha permès a la presidenta de desenvolupar un projecte en què el PP –sobretot el que mou més votants: el de Palma, Calvià, Eivissa…– creu: el català molesta. És a dir, l’excusa és que Vox pressiona per fer-ho efectiu. Com que Prohens sap que hi ha una altra bona part del partit –la més regional– que hi estarà en contra, i també sap com ha respost la societat en crisis anteriors, ja li va bé de tenir un soci extern que pressioni perquè es desenvolupi tot plegat. A més, pot defensar que no es vulnera l’Estatut d’Autonomia, ni la llei de normalització ni el decret de mínims, tot i que amb seriosos dubtes. Però el relat per als votants és aquest.

Recordem algunes mesures adoptades –aprovades o per aprovar– en aquesta línia: l’eliminació del requisit del català en la sanitat; el pla de segregació lingüística; la lliure elecció de llengua als centres; la vehicularitat del castellà en l’educació; l’exempció del requisit de català a llocs de difícil cobertura sense cap justificació –i incloent-hi professors–; l’eliminació de la Direcció General de Política Lingüística; l’eliminació de mesures de normalització lingüística; l’exempció d’aprendre català durant quatre anys per als alumnes nouvinguts; la rebaixa de les qualificacions per a obtenir el títol de català; etc.

El PP i l’extrema dreta pacten d’incloure la vehicularitat del castellà en l’educació

Són mesures que han tingut un fort rebuig social. Per exemple, el 80% de famílies van triar el català com a vehicular l’any passat i solament dinou centres (un 5%) s’han adherit al pla de segregació lingüística. En el cas del català a la sanitat, l’OCB ja va destapar l’informe de Salut que demostrava que no faltaven sanitaris per l’exigència del català.

Un pacte de sostenibilitat per als de sempre

L’any passat, l’arribada de turistes va tornar a ser de rècord: 18,7 milions, gairebé un 5% més que no pas l’any anterior. Enguany, les previsions són les d’arribar a 20 milions. Aquests darrers mesos ja s’han registrat forts augments amb relació al mateix període de l’any passat: l’abril van arribar 1,6 milions de turistes, un 12,7% més.

Assenyalar Prohens com a responsable única dels resultats de l’únic model econòmic conegut a les Illes tampoc no és sensat. Però tal vegada ho és més si s’assenyala què s’ha fet o deixat de fer per provar de revertir aquestes dades que contribueixen a la sobrepoblació i a acabar arrabassant uns límits que les Illes tenen com a vitals.

En aquest cas, Prohens, com a reacció a la primera manifestació pel dret de tenir un habitatge digne i les conseqüències directes de la turistificació –que no solament saturació–, va constituir la mesa del “pacte polític i social per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes”, encapçalada pel catedràtic en economia Toni Riera, director de la Fundació Impulsa. Un pacte que de polític i social, finalment, n’ha acabat essent ben poc: ni l’oposició, ni sindicats ni principals entitats socials hi han participat. No volien signar mesures que eren paper mullat.

De fet, el pacte ha estat en tot moment un intent d’emblanquiment. El govern mateix s’ha fet un bon embull a l’hora de definir el relat sobre el turisme: un dia assumien que hi havia massa gent i, l’altre, que les mesures havien de ser de contenció i no de decreixement. Fins i tot van arribar a anunciar un augment de l’impost turístic els mesos d’estiu –això sí, amb l’eliminació en temporada baixa– i un impost als cotxes de lloguer. Finalment, i sense cap sorpresa, ni una mesura ni l’altra, una vegada més amb l’excusa que Vox els havia demanat que ho retiressin.

L’habitatge, per a l’especulació

Fins ara, les grans solucions del govern de Prohens per a resoldre la gran crisi de l’habitatge han estat deixar construir en sòl rústic no urbanitzable, aplicar una amnistia urbanística, i deixar de banda l’habitatge de protecció oficial per impulsar un habitatge de preu limitat: és a dir, pisos que amb el mateix cost de construcció es podran vendre d’un 30% més cars. Un exemple d’això darrer és que un de 85 metres quadrats a Palma costaria uns 350.000 euros, i per a accedir-hi caldrien 70.000 euros d’entrada.

Els grups de l’oposició han estat ben clars aquestes darreres setmanes amb relació a les pròximes normatives sobre aquesta qüestió: parlen de martingala urbanística, de depredació del territori. Per exemple, Més per Mallorca recordava fa uns quants mesos que ara com ara hi havia 100.000 habitatges buits a les Illes i 90.000 llits de lloguer turístic que es consolidarien. El PP també es va negar a declarar les Illes com a zona tensa i establir limitacions en el preu dels lloguers.

Fins i tot, el PP va haver de recular quan va voler deixar construir en zones no urbanitzables, perquè els desastres de la gota freda al País Valencià els van fer obrir els ulls a darrera hora, tot i que a Sant Llorenç del Cardassar ja hi havia hagut un episodi tràgic i mortal anys enrere.

La relació amb l’extrema dreta

Un altre dels trets característics d’aquests dos anys ha estat la relació convulsa de Prohens amb l’extrema dreta. El 6 de juliol de 2023, Vox es va abstenir per facilitar la investidura. Era un dels pocs llocs on el PP necessitava Vox per a governar i l’extrema dreta restava al marge del govern. Com apuntàvem abans, aquesta estratègia ha anat bé a Prohens per a poder justificar segons quines mesures, però la realitat és que també ha estat un veritable maldecap per a la presidenta.

A estones semblava que el PP havia dominat Vox com havia volgut. En uns altres moments, la situació ha semblat totalment a la inversa. Han passat de l’estima a l’odi. Fins i tot, en un intent desesperat per a mantenir la cadira, Prohens es va acostar a l’esquerra. Però finalment va trair els pactes assolits i va tornar cap a Vox. Un joc d’anades i vingudes i d’un tactisme més que qüestionable, però que fins ara ha funcionat a la presidenta.

La traïció a l’esquerra es va vehicular, principalment, en una de les grans exigències de Vox durant la legislatura: la derogació de la llei de memòria democràtica. Ha estat una moneda de canvi constant. S’ha jugat amb la memòria de les víctimes del franquisme: primer volent-la derogar, després salvant-la perquè Vox havia romput amb el PP i, després, tornant a voler-la derogar perquè l’extrema dreta els ho havia demanat en la reconciliació final.

Fins i tot, el lliurament a Vox ha estat tan visible com que el PP ha salvat dues vegades –i ho tornaria a fer– el president del parlament, Gabriel Le Senne, que anirà a judici per un delicte d’odi. Ni en el temps de Pere Rotger –president del parlament del PP que va ser investigat en el cas Over i més tard va ser absolt– el PP no va considerar una decisió semblant: Rotger va deixar el càrrec sense pensar-s’ho.

I ara, què?

Una vegada assentades, de manera general, les bases d’aquests dos anys de Prohens, és important de demanar-se què passarà els dos anys vinents. Sense voler caure en un escenari de política-ficció agosarat, sembla clar que, de moment, Prohens ha salvat la legislatura.

L’ha salvada perquè ha pogut resoldre, dues vegades, les tenses negociacions amb Vox per a aprovar el pressupost. Això li dóna oxigen: va aconseguir no haver de prorrogar els comptes d’Armengol, ara n’ha aprovat dos de seus i si calgués prorrogar el d’enguany, no seria cap maldecap especial per a Prohens. I el 2027 ja hi tornaria a haver eleccions.

Per tant, la cosa més intel·ligent que podria fer Prohens aquests dos anys seria governar en silenci. Provar de no legislar al parlament amb excés per no aixecar polèmiques innecessàries. Continuar aplicant les mesures pactades amb Vox, que també inclouen forts retrocessos en matèria de drets socials, i deixar passar dos anys sense renou. De fet, ja ho procura: qui va ser l’encarregat d’explicar els detalls del pacte amb l’extrema va ser el portaveu parlamentari, no la presidenta. Com si no tengués res a veure amb ella.

“No ens fa por, ja ho hem fet i ho podem tornar a fer”: la xarxa educativa es mobilitza contra l’acord PP-Vox

Per això també és important d’estar pendents de com es vehicularà la resposta social. A les Illes, la capacitat de reacció hi ha estat sempre. Hi va ser per a salvar la Dragonera, per a exemplificar un fet més llunyà, però també per a defensar la llengua o per a convocar la primera vaga indefinida de docents i treure més de cent mil persones al carrer.

Hi ha un estiu pel mig que tornarà a ser mogut amb més accions contra la turistificació. Quan es reprengui el curs escolar, serà moment de veure la reacció que els docents tendran contra uns acords del PP i Vox que ja han dit que seran paper banyat. De moment, cent setanta-un centres s’han adherit al manifest de rebuig. Organitzacions com ara Menys Turisme, Més Vida; l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua, l’Assemblea de Docents, Sanitaris per la Llengua, el Fòrum de la Societat Civil, etc. seran clau per a mesurar la reacció contra aquests dos anys de Prohens i Vox. Serà a les seves mans, i de la ciutadania, de decidir fins a quin punt puja un termòmetre que ja marca una temperatura alta i si l’aigua bullirà, o no.

No és que Marga Prohens sigui en un moment més fort que ara fa dos anys, quan va ser investida presidenta de les Illes. Si bé aquest temps li ha servit per a desenvolupar bona part de l’ideari del PP –i de Vox– i per a salvar, més o manco, la resta de legislatura, també ha pogut constatar que tenia davant una societat civil capaç d’organitzar-se. Una societat civil que va estar més amagada en els temps d’Armengol –no per això menys crítica– i que ara diu prou. I capaç de demostrar, aquests dos anys vinents, fins on és capaç d’arribar.

Per a explicar el context amb un símil senzill: hi ha un moment determinat, un punt molt concret, en què l’aigua comença a bullir. Ara, la societat civil és en aquest punt d’expectativa final. Les polítiques de Prohens han cremat part d’aquesta societat que s’ha anat organitzant i donant mostres de rebuig i tot és a punt perquè, en qualsevol moment, esclati del tot. El termòmetre social és a punt d’arribar a la temperatura d’ebullició. Han estat dos anys de conflictes que alguns ja titllen de pitjors que els de José Ramón Bauzá. Veure una manifestació com la que es va fer en contra seu és difícil, però no impossible. Si no, vegeu l’exemple del País Valencià, on ja fa vuit manifestacions que demanen la dimissió de Mazón per l’escàndol de la gota freda.

Aquesta data, per tant, és un moment important. Per una banda, perquè permet d’analitzar sense embuts com ha funcionat el govern Prohens i com ha crispat mesura rere mesura. I, per una altra, perquè dóna dos anys de marge perquè culmini aquest esclat social amb l’esperança que Prohens, amb 159.755 vots les eleccions passades, s’endugui una ensopegada més gran que la que de Bauzá, que va passar de 194.861 vots (2011) a 121.981 (2015).

Atacs contra el català

Si hi ha res que ha fet destacar el govern Prohens són els atacs continus contra el català. Ha anat de bracet de Vox, cosa que, tot i els maldecaps que ha representat la relació amb els socis de l’extrema dreta, ha permès a la presidenta de desenvolupar un projecte en què el PP –sobretot el que mou més votants: el de Palma, Calvià, Eivissa…– creu: el català molesta. És a dir, l’excusa és que Vox pressiona per fer-ho efectiu. Com que Prohens sap que hi ha una altra bona part del partit –la més regional– que hi estarà en contra, i també sap com ha respost la societat en crisis anteriors, ja li va bé de tenir un soci extern que pressioni perquè es desenvolupi tot plegat. A més, pot defensar que no es vulnera l’Estatut d’Autonomia, ni la llei de normalització ni el decret de mínims, tot i que amb seriosos dubtes. Però el relat per als votants és aquest.

Recordem algunes mesures adoptades –aprovades o per aprovar– en aquesta línia: l’eliminació del requisit del català en la sanitat; el pla de segregació lingüística; la lliure elecció de llengua als centres; la vehicularitat del castellà en l’educació; l’exempció del requisit de català a llocs de difícil cobertura sense cap justificació –i incloent-hi professors–; l’eliminació de la Direcció General de Política Lingüística; l’eliminació de mesures de normalització lingüística; l’exempció d’aprendre català durant quatre anys per als alumnes nouvinguts; la rebaixa de les qualificacions per a obtenir el títol de català; etc.

El PP i l’extrema dreta pacten d’incloure la vehicularitat del castellà en l’educació

Són mesures que han tingut un fort rebuig social. Per exemple, el 80% de famílies van triar el català com a vehicular l’any passat i solament dinou centres (un 5%) s’han adherit al pla de segregació lingüística. En el cas del català a la sanitat, l’OCB ja va destapar l’informe de Salut que demostrava que no faltaven sanitaris per l’exigència del català.

Un pacte de sostenibilitat per als de sempre

L’any passat, l’arribada de turistes va tornar a ser de rècord: 18,7 milions, gairebé un 5% més que no pas l’any anterior. Enguany, les previsions són les d’arribar a 20 milions. Aquests darrers mesos ja s’han registrat forts augments amb relació al mateix període de l’any passat: l’abril van arribar 1,6 milions de turistes, un 12,7% més.

Assenyalar Prohens com a responsable única dels resultats de l’únic model econòmic conegut a les Illes tampoc no és sensat. Però tal vegada ho és més si s’assenyala què s’ha fet o deixat de fer per provar de revertir aquestes dades que contribueixen a la sobrepoblació i a acabar arrabassant uns límits que les Illes tenen com a vitals.

En aquest cas, Prohens, com a reacció a la primera manifestació pel dret de tenir un habitatge digne i les conseqüències directes de la turistificació –que no solament saturació–, va constituir la mesa del “pacte polític i social per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes”, encapçalada pel catedràtic en economia Toni Riera, director de la Fundació Impulsa. Un pacte que de polític i social, finalment, n’ha acabat essent ben poc: ni l’oposició, ni sindicats ni principals entitats socials hi han participat. No volien signar mesures que eren paper mullat.

De fet, el pacte ha estat en tot moment un intent d’emblanquiment. El govern mateix s’ha fet un bon embull a l’hora de definir el relat sobre el turisme: un dia assumien que hi havia massa gent i, l’altre, que les mesures havien de ser de contenció i no de decreixement. Fins i tot van arribar a anunciar un augment de l’impost turístic els mesos d’estiu –això sí, amb l’eliminació en temporada baixa– i un impost als cotxes de lloguer. Finalment, i sense cap sorpresa, ni una mesura ni l’altra, una vegada més amb l’excusa que Vox els havia demanat que ho retiressin.

L’habitatge, per a l’especulació

Fins ara, les grans solucions del govern de Prohens per a resoldre la gran crisi de l’habitatge han estat deixar construir en sòl rústic no urbanitzable, aplicar una amnistia urbanística, i deixar de banda l’habitatge de protecció oficial per impulsar un habitatge de preu limitat: és a dir, pisos que amb el mateix cost de construcció es podran vendre d’un 30% més cars. Un exemple d’això darrer és que un de 85 metres quadrats a Palma costaria uns 350.000 euros, i per a accedir-hi caldrien 70.000 euros d’entrada.

Els grups de l’oposició han estat ben clars aquestes darreres setmanes amb relació a les pròximes normatives sobre aquesta qüestió: parlen de martingala urbanística, de depredació del territori. Per exemple, Més per Mallorca recordava fa uns quants mesos que ara com ara hi havia 100.000 habitatges buits a les Illes i 90.000 llits de lloguer turístic que es consolidarien. El PP també es va negar a declarar les Illes com a zona tensa i establir limitacions en el preu dels lloguers.

Fins i tot, el PP va haver de recular quan va voler deixar construir en zones no urbanitzables, perquè els desastres de la gota freda al País Valencià els van fer obrir els ulls a darrera hora, tot i que a Sant Llorenç del Cardassar ja hi havia hagut un episodi tràgic i mortal anys enrere.

La relació amb l’extrema dreta

Un altre dels trets característics d’aquests dos anys ha estat la relació convulsa de Prohens amb l’extrema dreta. El 6 de juliol de 2023, Vox es va abstenir per facilitar la investidura. Era un dels pocs llocs on el PP necessitava Vox per a governar i l’extrema dreta restava al marge del govern. Com apuntàvem abans, aquesta estratègia ha anat bé a Prohens per a poder justificar segons quines mesures, però la realitat és que també ha estat un veritable maldecap per a la presidenta.

A estones semblava que el PP havia dominat Vox com havia volgut. En uns altres moments, la situació ha semblat totalment a la inversa. Han passat de l’estima a l’odi. Fins i tot, en un intent desesperat per a mantenir la cadira, Prohens es va acostar a l’esquerra. Però finalment va trair els pactes assolits i va tornar cap a Vox. Un joc d’anades i vingudes i d’un tactisme més que qüestionable, però que fins ara ha funcionat a la presidenta.

La traïció a l’esquerra es va vehicular, principalment, en una de les grans exigències de Vox durant la legislatura: la derogació de la llei de memòria democràtica. Ha estat una moneda de canvi constant. S’ha jugat amb la memòria de les víctimes del franquisme: primer volent-la derogar, després salvant-la perquè Vox havia romput amb el PP i, després, tornant a voler-la derogar perquè l’extrema dreta els ho havia demanat en la reconciliació final.

Fins i tot, el lliurament a Vox ha estat tan visible com que el PP ha salvat dues vegades –i ho tornaria a fer– el president del parlament, Gabriel Le Senne, que anirà a judici per un delicte d’odi. Ni en el temps de Pere Rotger –president del parlament del PP que va ser investigat en el cas Over i més tard va ser absolt– el PP no va considerar una decisió semblant: Rotger va deixar el càrrec sense pensar-s’ho.

I ara, què?

Una vegada assentades, de manera general, les bases d’aquests dos anys de Prohens, és important de demanar-se què passarà els dos anys vinents. Sense voler caure en un escenari de política-ficció agosarat, sembla clar que, de moment, Prohens ha salvat la legislatura.

L’ha salvada perquè ha pogut resoldre, dues vegades, les tenses negociacions amb Vox per a aprovar el pressupost. Això li dóna oxigen: va aconseguir no haver de prorrogar els comptes d’Armengol, ara n’ha aprovat dos de seus i si calgués prorrogar el d’enguany, no seria cap maldecap especial per a Prohens. I el 2027 ja hi tornaria a haver eleccions.

Per tant, la cosa més intel·ligent que podria fer Prohens aquests dos anys seria governar en silenci. Provar de no legislar al parlament amb excés per no aixecar polèmiques innecessàries. Continuar aplicant les mesures pactades amb Vox, que també inclouen forts retrocessos en matèria de drets socials, i deixar passar dos anys sense renou. De fet, ja ho procura: qui va ser l’encarregat d’explicar els detalls del pacte amb l’extrema va ser el portaveu parlamentari, no la presidenta. Com si no tengués res a veure amb ella.

“No ens fa por, ja ho hem fet i ho podem tornar a fer”: la xarxa educativa es mobilitza contra l’acord PP-Vox

Per això també és important d’estar pendents de com es vehicularà la resposta social. A les Illes, la capacitat de reacció hi ha estat sempre. Hi va ser per a salvar la Dragonera, per a exemplificar un fet més llunyà, però també per a defensar la llengua o per a convocar la primera vaga indefinida de docents i treure més de cent mil persones al carrer.

Hi ha un estiu pel mig que tornarà a ser mogut amb més accions contra la turistificació. Quan es reprengui el curs escolar, serà moment de veure la reacció que els docents tendran contra uns acords del PP i Vox que ja han dit que seran paper banyat. De moment, cent setanta-un centres s’han adherit al manifest de rebuig. Organitzacions com ara Menys Turisme, Més Vida; l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua, l’Assemblea de Docents, Sanitaris per la Llengua, el Fòrum de la Societat Civil, etc. seran clau per a mesurar la reacció contra aquests dos anys de Prohens i Vox. Serà a les seves mans, i de la ciutadania, de decidir fins a quin punt puja un termòmetre que ja marca una temperatura alta i si l’aigua bullirà, o no.

The Washington Post · Kasha Patel

Els científics han seqüenciat l’ADN sencer d’un individu de l’antic Egipte –concretament, de l’època en què es van construir les piràmides– per primera vegada a la història. És la seqüència genètica completa més antiga que s’ha estudiat mai.

Els resultats de l’anàlisi, publicats dimecres a la revista científica Nature, revelaren que les restes pertanyien a un terrissaire, possiblement molt respectat a la comunitat en què vivia, i que es creu que podria haver viscut fins a seixanta anys. L’estudi també dóna pistes sobre els moviments migratoris dels humans en aquella època: un 20% de l’herència genètica de l’home coincideix amb la d’uns altres habitants de l’Àsia occidental, a la zona on avui dia hi ha els països de l’Irac, l’Iran i Jordània.

Aleshores –fa més de quatre mil anys–, Egipte i Mesopotàmia eren dues de les societats més complexes del planeta. Ara, la seqüenciació de l’ADN publicada aquesta setmana ha revelat fins a quin punt s’entremesclà la població d’aquestes dues civilitzacions.

“La descoberta ha estat molt interessant perquè, gràcies a l’arqueologia, ara sabem que la cultura egípcia i la cultura persa van influir-se mútuament durant mil·lennis”, explicà Adeline Morez Jacobs, autora principal de l’estudi, en la conferència de premsa de presentació del document. Tant Egipte com Mesopotàmia compartien certes pràctiques: en totes dues civilitzacions es criaven animals domèstics, i en totes dues s’empraven sistemes d’escriptura.

Tot i que els arqueòlegs ja tenien constància d’aquests punts en comú, l’estudi publicat aquesta setmana evidencia que “sota tota aquesta xarxa d’idees hi havia una xarxa de persones que es desplaçaren [d’un territori a l’altre] i es barrejaren amb la població local”, segons que explica Jacobs, investigadora de la Universitat John Moores de Liverpool i del Francis Crick Institute.

Si bé les troballes arqueològiques han permès als experts de formar-se una imatge general prou detallada de la vida a l’antic Egipte, les anàlisis genètiques dels individus del període han estat molt escasses –per culpa, en part, de la degradació de moltes mostres d’ADN a causa de la calor. La mala conservació de l’ADN ha fet que, fins ara, tan sols s’hagi pogut seqüenciar parcialment el genoma de tres individus de l’antic Egipte. Tanmateix, tots tres visqueren en etapes posteriors de la civilització, prop d’un mil·lenni després de l’individu analitzat en l’estudi publicat aquesta setmana.

Ara, gràcies a la millora de la tecnologia, els científics han pogut analitzar el genoma complet d’un home enterrat al poblat de Nuwayrat, uns dos-cents seixanta-cinc quilòmetres al sud del Caire, que fou desenterrat fa més d’un segle i traslladat al Museu Mundial de Liverpool. L’anàlisi ha ofert als experts una finestra inusual a la vida d’algú que no formava part de la reialesa egípcia: encara que era un treballador, l’home va tenir un enterrament més elaborat, propi d’algú d’una classe social més alta.

“Tan sols aquests darrers deu o quinze anys hem après a prendre mostres molt petites d’esquelets antics per maximitzar les possibilitats de recuperar-ne l’ADN”, explicà Linus Girdland-Flink, coautor i arqueo-genetista de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) en la conferència de premsa de presentació de l’estudi.

Les restes es van trobar en un recipient de ceràmica col·locat dins una tomba excavada en la roca, cosa que probablement ha ajudat a mantenir-ne l’ADN en un estat de conservació inusualment bo.

La datació per radiocarboni indicà que l’home probablement visqué entre el 2855 i el 2570 abans de Crist, en una etapa històrica en què l’antic Egipte experimentà grans avenços polítics i arquitectònics. El començament d’aquesta edat d’or de la innovació, coneguda com l’Imperi Antic, estigué marcat per la construcció de piràmides notables, com ara el primer complex piramidal escalonat del rei Zoser i la Gran Piràmide de Guiza.

Durant l’anàlisi, els autors descobriren que un 80% del genoma de l’individu estava vinculat al d’uns altres individus del nord de l’Àfrica, cosa que mostra que el gruix de l’herència genètica de l’individu provenia de la població local. Tanmateix, el 20% restant de la seva ascendència és vinculat a individus de l’est del Creixent Fèrtil i particularment de Mesopotàmia, prop d’on hi ha l’actual Irac.

Les troballes proporcionen “proves genèriques que les persones [de la zona] es van traslladar a Egipte i es van barrejar amb les poblacions locals en aquella època, cosa que abans només podia deduir-se de les anàlisis d’artefactes arqueològics”, explica l’Institut Francis Crick en un comunicat de premsa.

L’estudi s’ha centrat en el material genètic d’un sol home, i els autors reconeixen que, per a obtenir una imatge més acurada de l’herència genètica de la població egípcia en aquella època, caldria analitzar les seqüències genòmiques de més individus.

Una anàlisi d’ADN d’un individu d’una època encara més antiga, anterior a la introducció de l’agricultura a Egipte, podria ajudar a determinar en quin moment la població local començà a barrejar-se amb individus d’unes altres zones. Ho explica així Harald Ringbauer, genetista de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig, que no ha participat en l’estudi.

“Això ajudaria a resoldre el dubte de si el component genètic llevantí s’estengué [al nord-est de l’Àfrica] amb l’arribada de l’agricultura, o si té arrels més profundes a la zona”, explica Ringbauer.

Sigui com sigui, l’individu que els experts han investigat és digne d’estudi per si mateix. Quan n’han analitzat l’esquelet, els investigadors han pogut determinar que visqué fins a una edat relativament avançada per a l’època, possiblement fins a mitjans de la seixantena. Segons que explica Joel Irish, coautor de l’estudi, això equivaldria a algú que avui dia visqués fins a vuitanta anys.

L’anàlisi del crani i la pelvis indica que l’home patí d’artritis i osteoporosi. A partir de l’anàlisi de la part posterior del crani i les vèrtebres, els investigadors pogueren determinaren que, al llarg de la seva vida, acostumà a mirar cap avall i inclinar-se cap endavant amb freqüència. Les marques musculars als braços i espatlles mostren que solia mantenir els braços estirats davant el cos durant llargs períodes de temps, cosa que ha permès als experts d’arribar a la conclusió que probablement treballava de terrissaire.

Tanmateix, la pompa i circumstància del seu enterrament és relativament inusual per a un terrissaire: el ritu amb què l’home fou enterrat –una tomba excavada a la roca i amb un gran recipient de ceràmica– solia reservar-se per a individus de classe alta.

“És interessant, perquè també contradiu el fet que tingués una vida física increïblement dura”, explicà Irish, antropòleg dental de la Universitat John Moores de Liverpool, en la conferència de premsa.

Més enllà de les intrigues sobre la vida de l’individu, els resultats de l’estudi també han ajudat a millorar la comprensió dels experts sobre la història egípcia. L’anàlisi, per exemple, ha permès de demostrar que, a causa del seu alt grau d’endogàmia, les dinasties reials egípcies tenien un patrimoni genètic força limitat. Ho explica així Yehia Gad, professor emèrit de genètica molecular del Centre Nacional de Recerca d’Egipte, que no ha participat en l’estudi.

Sobre això, Gad explica que l’estudi també permetrà als experts “d’ampliar la investigació genòmica a les classes més baixes de la societat egípcia antiga, cosa que no hi ha dubte que permetrà de conèixer amb més detall com era la vida dels habitants corrents de l’antic Egipte”. El terrissaire anònim, afegeix, no és sinó la punta de l’iceberg de la història genètica –reial i no reial– d’una de les civilitzacions més importants de l’antiguitat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Kasha Patel

Els científics han seqüenciat l’ADN sencer d’un individu de l’antic Egipte –concretament, de l’època en què es van construir les piràmides– per primera vegada a la història. És la seqüència genètica completa més antiga que s’ha estudiat mai.

Els resultats de l’anàlisi, publicats dimecres a la revista científica Nature, revelaren que les restes pertanyien a un terrissaire, possiblement molt respectat a la comunitat en què vivia, i que es creu que podria haver viscut fins a seixanta anys. L’estudi també dóna pistes sobre els moviments migratoris dels humans en aquella època: un 20% de l’herència genètica de l’home coincideix amb la d’uns altres habitants de l’Àsia occidental, a la zona on avui dia hi ha els països de l’Irac, l’Iran i Jordània.

Aleshores –fa més de quatre mil anys–, Egipte i Mesopotàmia eren dues de les societats més complexes del planeta. Ara, la seqüenciació de l’ADN publicada aquesta setmana ha revelat fins a quin punt s’entremesclà la població d’aquestes dues civilitzacions.

“La descoberta ha estat molt interessant perquè, gràcies a l’arqueologia, ara sabem que la cultura egípcia i la cultura persa van influir-se mútuament durant mil·lennis”, explicà Adeline Morez Jacobs, autora principal de l’estudi, en la conferència de premsa de presentació del document. Tant Egipte com Mesopotàmia compartien certes pràctiques: en totes dues civilitzacions es criaven animals domèstics, i en totes dues s’empraven sistemes d’escriptura.

Tot i que els arqueòlegs ja tenien constància d’aquests punts en comú, l’estudi publicat aquesta setmana evidencia que “sota tota aquesta xarxa d’idees hi havia una xarxa de persones que es desplaçaren [d’un territori a l’altre] i es barrejaren amb la població local”, segons que explica Jacobs, investigadora de la Universitat John Moores de Liverpool i del Francis Crick Institute.

Si bé les troballes arqueològiques han permès als experts de formar-se una imatge general prou detallada de la vida a l’antic Egipte, les anàlisis genètiques dels individus del període han estat molt escasses –per culpa, en part, de la degradació de moltes mostres d’ADN a causa de la calor. La mala conservació de l’ADN ha fet que, fins ara, tan sols s’hagi pogut seqüenciar parcialment el genoma de tres individus de l’antic Egipte. Tanmateix, tots tres visqueren en etapes posteriors de la civilització, prop d’un mil·lenni després de l’individu analitzat en l’estudi publicat aquesta setmana.

Ara, gràcies a la millora de la tecnologia, els científics han pogut analitzar el genoma complet d’un home enterrat al poblat de Nuwayrat, uns dos-cents seixanta-cinc quilòmetres al sud del Caire, que fou desenterrat fa més d’un segle i traslladat al Museu Mundial de Liverpool. L’anàlisi ha ofert als experts una finestra inusual a la vida d’algú que no formava part de la reialesa egípcia: encara que era un treballador, l’home va tenir un enterrament més elaborat, propi d’algú d’una classe social més alta.

“Tan sols aquests darrers deu o quinze anys hem après a prendre mostres molt petites d’esquelets antics per maximitzar les possibilitats de recuperar-ne l’ADN”, explicà Linus Girdland-Flink, coautor i arqueo-genetista de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) en la conferència de premsa de presentació de l’estudi.

Les restes es van trobar en un recipient de ceràmica col·locat dins una tomba excavada en la roca, cosa que probablement ha ajudat a mantenir-ne l’ADN en un estat de conservació inusualment bo.

La datació per radiocarboni indicà que l’home probablement visqué entre el 2855 i el 2570 abans de Crist, en una etapa històrica en què l’antic Egipte experimentà grans avenços polítics i arquitectònics. El començament d’aquesta edat d’or de la innovació, coneguda com l’Imperi Antic, estigué marcat per la construcció de piràmides notables, com ara el primer complex piramidal escalonat del rei Zoser i la Gran Piràmide de Guiza.

Durant l’anàlisi, els autors descobriren que un 80% del genoma de l’individu estava vinculat al d’uns altres individus del nord de l’Àfrica, cosa que mostra que el gruix de l’herència genètica de l’individu provenia de la població local. Tanmateix, el 20% restant de la seva ascendència és vinculat a individus de l’est del Creixent Fèrtil i particularment de Mesopotàmia, prop d’on hi ha l’actual Irac.

Les troballes proporcionen “proves genèriques que les persones [de la zona] es van traslladar a Egipte i es van barrejar amb les poblacions locals en aquella època, cosa que abans només podia deduir-se de les anàlisis d’artefactes arqueològics”, explica l’Institut Francis Crick en un comunicat de premsa.

L’estudi s’ha centrat en el material genètic d’un sol home, i els autors reconeixen que, per a obtenir una imatge més acurada de l’herència genètica de la població egípcia en aquella època, caldria analitzar les seqüències genòmiques de més individus.

Una anàlisi d’ADN d’un individu d’una època encara més antiga, anterior a la introducció de l’agricultura a Egipte, podria ajudar a determinar en quin moment la població local començà a barrejar-se amb individus d’unes altres zones. Ho explica així Harald Ringbauer, genetista de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig, que no ha participat en l’estudi.

“Això ajudaria a resoldre el dubte de si el component genètic llevantí s’estengué [al nord-est de l’Àfrica] amb l’arribada de l’agricultura, o si té arrels més profundes a la zona”, explica Ringbauer.

Sigui com sigui, l’individu que els experts han investigat és digne d’estudi per si mateix. Quan n’han analitzat l’esquelet, els investigadors han pogut determinar que visqué fins a una edat relativament avançada per a l’època, possiblement fins a mitjans de la seixantena. Segons que explica Joel Irish, coautor de l’estudi, això equivaldria a algú que avui dia visqués fins a vuitanta anys.

L’anàlisi del crani i la pelvis indica que l’home patí d’artritis i osteoporosi. A partir de l’anàlisi de la part posterior del crani i les vèrtebres, els investigadors pogueren determinaren que, al llarg de la seva vida, acostumà a mirar cap avall i inclinar-se cap endavant amb freqüència. Les marques musculars als braços i espatlles mostren que solia mantenir els braços estirats davant el cos durant llargs períodes de temps, cosa que ha permès als experts d’arribar a la conclusió que probablement treballava de terrissaire.

Tanmateix, la pompa i circumstància del seu enterrament és relativament inusual per a un terrissaire: el ritu amb què l’home fou enterrat –una tomba excavada a la roca i amb un gran recipient de ceràmica– solia reservar-se per a individus de classe alta.

“És interessant, perquè també contradiu el fet que tingués una vida física increïblement dura”, explicà Irish, antropòleg dental de la Universitat John Moores de Liverpool, en la conferència de premsa.

Més enllà de les intrigues sobre la vida de l’individu, els resultats de l’estudi també han ajudat a millorar la comprensió dels experts sobre la història egípcia. L’anàlisi, per exemple, ha permès de demostrar que, a causa del seu alt grau d’endogàmia, les dinasties reials egípcies tenien un patrimoni genètic força limitat. Ho explica així Yehia Gad, professor emèrit de genètica molecular del Centre Nacional de Recerca d’Egipte, que no ha participat en l’estudi.

Sobre això, Gad explica que l’estudi també permetrà als experts “d’ampliar la investigació genòmica a les classes més baixes de la societat egípcia antiga, cosa que no hi ha dubte que permetrà de conèixer amb més detall com era la vida dels habitants corrents de l’antic Egipte”. El terrissaire anònim, afegeix, no és sinó la punta de l’iceberg de la història genètica –reial i no reial– d’una de les civilitzacions més importants de l’antiguitat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Comtat de Kerr, Texas. Lorena Guillen passeja per les restes del terreny que havia imaginat com un fons de jubilació per a ella i el seu marit. L’espai, un càmping amb vistes al riu Guadalupe, era un indret tranquil on els campistes podien seure en cadires de càmping tocant a l’aigua, a l’ombra de xiprers centenaris. Ara, aquest paradís és un escenari de devastació.

El lloc ha esdevingut un cementiri de vehicles, caravanes i arbres arrencats de soca-rel. Guillen explica que més de dues dotzenes de campistes van ser arrossegats pel corrent fins als arbres. Sis dels seus llogaters continuen desapareguts, tres dels quals eren infants. Un dels seus treballadors, Julian Ryan, és un dels morts.

“Era una zona clara, preciosa, perfecta”, diu Guillen. “Ara és un malson.”

Ahir, el riu havia recuperat el seu cabal aparentment normal, però continuava molt per sobre de la seva llera habitual. A tot arreu hi ha restes de la destrucció: fragments de formigó esmicolats, trossos de caravanes, vegetació i canonades trencades.

Guillen explica que cap a la una de la matinada van tancar el restaurant Howdy’s Bar & Grill, situat a tocar del càmping. Fins llavors, la pluja semblava normal. Va estar pendent dels avisos meteorològics i fins i tot va telefonar a l’oficina del xèrif per saber si calia desallotjar. La resposta va ser: “No ho sabem.” Cap a les tres de la matinada, amb dificultats per dormir a causa de la tempesta, Guillen va sentir sirenes de casa seva, situada al mateix terreny però més amunt.

“No hi va haver cap avís”, diu.

Quan va sortir, va veure els llums dels vehicles d’emergència il·luminant la foscor absoluta. Va distingir una caravana que baixava pel riu amb gent dins. Els equips de rescat hi van provar d’arribar, però la força del corrent ho va impedir. Guillen encara no sap què els va passar.

Enmig del caos, diu que va picar portes i va ajudar a evacuar gent en roba interior o pijama cap a zones més altes, però va haver de tornar a moure’ls perquè l’aigua continuava pujant. Alguns cotxes amb els llums encesos van ser arrossegats pel corrent. “Se sentien els clàxons de la gent atrapada a dins”, recorda.

Imatge aèria de la zona inundada, facilitada per les autoritats locals

Segons que han informat les autoritats, no pas menys de seixanta-vuit persones van morir a causa de les inundacions a Texas central i, entre els desapareguts, hi ha almenys vint noies que eren al campament Mystic, al comtat de Kerr. Fins ara s’han rescatat més de vuit-centes persones, i continuen les tasques per a localitzar les que encara manquen.

Les operacions de rescat després de les devastadores inundacions han permès de recuperar fins ara 858 persones, segons que van informar les autoritats ahir. D’aquestes, 850 estaven il·leses i 8 han estat ferides. Tanmateix, 27 campistes del Mystic, un campament exclusivament per a noies al comtat de Kerr, encara no han estat localitzades.

Les autoritats mantenen actives les tasques de recerca i salvament en una zona marcada per la destrucció i el desconsol. A més de la tragèdia material, el drama humà creix amb cada hora que passa sense notícies de les joves desaparegudes.

 

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Pepica té noranta anys. Va nàixer al carrer de l’Almassereta, al barri de Vistabella de Picanya (Horta Sud), i hi ha viscut tota la vida. El seu home era del mateix carrer, i allà van criar els fills, i els néts. Els mateixos veïns sempre han format part d’una gran família. Però no s’hauria imaginat mai això que li ha tocat de viure. La gota freda del 29 d’octubre els ho va furtar tot. A alguns, com en el cas de Pepica, els va tombar les cases, i se n’han hagut d’anar del seu carrer. A alguns altres, els va furtar la vida, com al seu veí, que mentre tractava de tancar la porta per evitar l’entrada de l’aigua, va ser arrossegat. Ara, vuit mesos després, els veïns de l’Almassereta es troben en uns llimbs legals i sense solucions.

Xafar aquest carrer és palpar fins a quin punt les víctimes i damnificats de la gota freda continuen sofrint l’abandonament institucional. Tal com diuen els veïns mateixos, “era l’enveja del poble”, tenia arbres que feien ombra, no hi passaven cotxes, i solien eixir a sopar a la fresca. Ací, una de les zones més baixes del municipi de Picanya, just a la vora del barranc de Torrent (o del Poio), l’aigua va superar els quatre metres. Algunes de les cases eren antigues, car la zona és dins el centre històric, i no van suportar l’envestida de la barrancada. Algunes, quasi com un miracle, continuen senceres enmig del buit que han deixat les cases veïnes. Les màquines treballen enderrocant les restes d’uns altres edificis. Ara, solament resten tres famílies vivint al carrer. Les que han hagut de marxar volen tornar, però no saben quan podran. O si podran.

El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). El carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí).

L’ajuntament ha suspès cautelarment les llicències de nova construcció a les zones de més risc d’inundació, que són el carrer de l’Almassereta i la baixada del Realenc. Argumenta que la suspensió respon al fet que tant l’administració valenciana com l’espanyola, amb competències superiors en matèria urbanística, encara han d’emetre els seus informes i publicar les normes que regiran la construcció en aquestes zones altament inundables. “La intenció d’aquest ajuntament és tant que les accions a desenvolupar no siguen contràries a les noves normes que puguen determinar-se com, principalment, garantir la seguretat de les persones en futures situacions com les viscudes i que, malauradament, es poden repetir”, diu el consistori.

Suspensió cautelar de les llicències de nova construcció a les zones més baixes del nucli urbà.
COMUNICAT
Informació completa ací:https://t.co/dXE8zInG4W pic.twitter.com/Ptaiz4Y5au

— Ajuntament Picanya (@aPicanya) July 1, 2025

No obstant això, el grup municipal de Compromís va saber, gairebé de casualitat, que l’ajuntament havia encarregat una modificació aïllada del pla general d’ordenació urbana (PGOU). Aquesta modificació s’ha adjudicat per un contracte menor, d’uns 18.000 euros, i recull la requalificació del sòl residencial d’aquests dos carrers com a zona verda. Tot això, sense informar-ne els veïns, als quals els ho va explicar Compromís mateix, i alguns encara no ho sabien en el moment d’escriure aquest reportatge. A més, ja han estat expropiades tres cases per a fer una passarel·la nova. “Després de la dana, pràcticament el primer contacte d’alguns veïns amb l’administració va ser la petició perquè autoritzaren l’ajuntament a enderrocar les seues cases”, diu Guillem Gil, regidor de Compromís.

La incertesa que viuen els veïns els ha portat a protestar i a reclamar transparència. La mostra són les diferents pancartes enganxades als balcons que encara són en peu, i a les tanques de les cases que es van esfondrar, com la de Pepica. Es poden llegir consignes com ara “Ací ens pariren, i ací volem ser” i “Llum verda per als veïns que volen tornar a casa”.

L'interior de la casa de Pepica, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). L'interior de la casa de Pepica, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). L'interior de la casa de Pepica, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). L'interior de la casa de Pepica, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). L'interior de la casa de Pepica, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí).

L’arrelament

Hom podria pensar que, en una situació tan greu com la viscuda, els veïns voldrien anar-se’n a un lloc més segur. Però els habitants de l’Almassereta ni tenen por, ni se’n volen anar. “Jo ja ho he dit, que jo vull tornar a viure ací. Ara falta que l’ajuntament diga sis o set, o res. Que de moment no ha dit res”, diu Pepica. Aquell 29 d’octubre, ella i el seu fill van haver de fugir, com van poder, per la part de darrere de la casa. La seua néta Sara, amb qui ara viu a Torrent, li va obrir un compte d’Instagram (@unacasaperapepica) amb la intenció de recaptar fons per a arreglar la casa –diners que ara guarden amb cura, perquè no els donen la llicència per a fer res. En un dels vídeos publicats, van recuperar les imatges de la càmera de seguretat, on es veu com l’aigua va començar a entrar a casa de Pepica i com el fill va provar de sostenir la porta fins que no es va poder fer res. I es va fer viral.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pepica (@unacasaperapepica)

Sara tenia el seu taller de costura al mateix carrer, a la casa on va nàixer la seua àvia. I també ho va perdre tot: màquines, teles… Ara, a més de no poder treballar, s’ha de fer càrrec de Pepica, que té demència i la situació no ha fet sinó empitjorar el seu estat. Està desorientada, en una casa aliena, i sense saber si podrà tornar, el temps que li reste, a casa seua.

“Ací no ens deixaren entrar fins al gener. Fins al gener no poguérem netejar res, i la casa ha empitjorat en eixos mesos. Ara mateix no es pot tornar al carrer. Hem demanat llicències d’obra, d’enderrocament, ho hem demanat tot, i hi ha silenci administratiu, no ens diuen res. Només han dit que havien paralitzat les llicències durant dos anys, de manera cautelar. Tenim dos anys per a veure què fem, però en la casa, de moment, no es pot fer res. Els veïns estem tots molt enfadats, perquè ni podem tornar, ni ens ho deixen arreglar, ni ens deixen fer res. Hi ha gent que no té un altre lloc on anar”, explica Sara.

Pepica, durant la conversa, assenyala repetidament l’ajuntament, que és just enfront del carrer, a l’altre costat del barranc. “Estic enfadada amb tots. Jo el que vull és tornar. I l’ajuntament, que es porte un poquet millor, perquè s’ha portat molt malament. Una persona que veu que ha caigut la casa i és enfront, i que no vinga i pregunte què ha passat? Ací no ha vingut ningú, res, res, res. I mira on és, l’ajuntament, que és allí davant, que no és que siga en Torrent mateix. És allà enfront. Però és el que deia el veí. Sap que, si ve cap ací, entre tots se’l menjaran”, diu.

Pepica i la seua néta Sara, davant de l'edifici que era casa seua, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). Pepica, davant l'edifici que era casa seua, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). Pepica i la seua néta Sara, davant de l'edifici que era casa seua, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). Pepica i la seua néta Sara, davant de l'edifici que era casa seua, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). Pepica, davant de l'edifici que era casa seua, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). Sara obri la casa de la seua àvia Pepica, al carrer de l'Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí). Reformar la casa, i no saber si hi podràs tornar

Mentre parlem, apareixen dues veïnes del carrer. Mare i filla. Amb la complicitat de qui es coneix de tota la vida, s’uneixen a la conversa. Aviat comencen les queixes per la situació del carrer, i sembla que aquest tema marca cada trobada casual a l’Almassereta. I és lògic. A Vicentica, la mare, li van donar llicència per a reformar la casa, perquè per fora no tenia danys com la resta. Però pateix perquè no sap si després podrà tornar a viure-hi per la situació d’incertesa del carrer. Tampoc no sap si, en cas que hagen de tombar casa seua, li donaran una indemnització d’acord amb el cost de la reforma. Ara viu amb la filla, Mariví. Casa seua està sencera entre dos buits, però han de viure envoltades de màquines i runes. Tenen problemes amb l’electricitat i, amb aquesta onada de calor, ni tan sols poden encendre l’aire condicionat perquè salta tot. A més, totes lamenten que no han rebut cap ajuda, ni de la Generalitat, ni del govern espanyol.

“Açò, dia a dia, pesa. Diuen que és pel bé dels veïns, però vostè s’ha molestat en preguntar a la gent? Volem ser en casa nostra”, diu Mariví, enfadada. “Devem tenir algun dret, m’imagine”, afig Vicentica, que recorda que hi han viscut tota la vida. No es neguen a abandonar el carrer si les administracions decideixen que és el que cal fer, però reclamen que les tinguen en compte. I, si finalment han de marxar, exigeixen una reubicació dins el mateix municipi. Però la catàstrofe de la gota freda ha marcat per sempre més l’arrelament a l’Almassereta, que no desapareixerà encara que se’n vagen. “Com ací no estarem enlloc”, conclou Pepica.

Pepica i Sara se’n van del carrer de l’Almassereta de Picanya (fotografia: Laura Escartí).

L’artista underground Memi March, parella de Pau Riba fins els seus últims dies, s’ha mort aquesta matinada a causa d’un ictus. March era originària del Morell (Tarragonès), però als anys noranta es va establir a Barcelona, on va arrelar amb l’escena cultural alternativa. Va entrar en contacte amb figures de la poesia com ara Pep Blay i Enric Casasses i, gràcies a ells, es va relacionar molt amb l’escena artística del barri de Gràcia.

L’any 1995 va fundar la sala Heliogàbal amb el napolità Paolo d’Antonio, i junts el van convertir en un escenari de culte, un motor cultural i un espai de creació artística fora del circuit comercial. En aquella mateixa època va conèixer Pau Riba, i el va reconnectar amb l’underground.

“La Memi va ser una persona summament important per a l’escena underground, primer a Tarragona i després a Barcelona, molt lligada a l’àmbit de la música i de la poesia”, expressa el poeta Eduard Escoffet, amic íntim de March. Destaca que va deixar la seva carrera de poetessa una mica de banda per ajudar a fer possible que passessin coses en espais al marge de circuits oficials, i amb una mirada molt àmplia que connectava diferents escenes creatives, de la poesia a la música experimental. “Un nom poc conegut, però que va ajudar a fer possibles moltes coses, una persona molt estimada per diferents generacions d’artistes, poetes i músics de Gràcia, de Barcelona i de tot Catalunya”, diu.

Fotografia cedida per Oriol Sauleda.

March fou la companya fidel de Riba quan li van diagnosticar el càncer de pàncrees que se’l va endur, i també durant els sis mesos previs de dolor i diagnòstic erroni. Com que quan era dalt l’escenari semblava que el diagnòstic disminuïa, March el va animar a reprendre un projecte que havia començat trenta anys enrere i que no havia acabat mai, el llibre Història de la música del segle XX (l’electrònica). Riba va acabar-lo, i pocs dies després li van donar el diagnòstic i la notícia que ja feien tard per a poder-lo curar. Per això, fou ella qui el va presentar a la premsa quan es va publicar en un acte emotiu en què March va relatar com havien estat els últims dies de Riba.

Pedro Sánchez ha decidit de mantenir a la nova executiva del PSOE un dels homes de confiança de Santos Cerdán, Juanfran Serrano, que assumeix ara el càrrec de secretari de Política Municipal. Aquesta és una de les poques excepcions entre els membres del cercle pròxim a Cerdán, que perden pes o surten de la direcció del partit.

En total, han restat fora nou membres de la cúpula anterior. Entre els quals hi ha Javier Cendón, fins ara secretari de Ciència, Innovació i Universitats, i també cap del PSOE a Lleó, que mantenia una relació directa amb Cerdán. També en surt la portaveu del partit fins ara, Esther Peña. Aquest càrrec, vinculat orgànicament a l’àrea d’Organització, passa ara a mans de la diputada del PSC Montse Mínguez, que ja formava part de la direcció.

Uns altres perfils menys coneguts que també han estat descartats són Aroa Jilete, fins ara responsable de Turisme; Manuela Berges, fins ara secretària de Polítiques Socials, Gent Gran i Moviments Socials; Eugenia Gómez, delegada del govern espanyol a Cantàbria; Tania Baños, batllessa de la Vall d’Uixó (Plana Baixa); i Sabrina Moh, delegada del govern espanyol a Melilla.

Fonts del partit justifiquen la reestructuració com un compliment dels estatuts interns, que limiten la presència de dirigents que ja tenen uns altres càrrecs orgànics dins el PSOE. Per tant, neguen que sigui una purga per a eliminar el llegat de Cerdán.

Noms nous i distribució del poder

Tal com s’havia anunciat, Rebeca Torró pren el relleu de Santos Cerdán com a nova secretària d’Organització. Tanmateix, Torró no tindrà tres adjunts, com era previst, sinó dos: Anabel Mateos i Borja Cabezón. Francisco Salazar, que havia de ser el tercer, ha renunciat a primera hora arran d’unes acusacions de comportaments masclistes.

La nova portaveu del partit serà Montse Mínguez, actual secretària general del grup socialista al congrés espanyol. La portaveu adjunta serà Enma López.

També s’han fet públiques noves incorporacions com a vocals: Antonio Hernando, secretari d’estat de Telecomunicacions espanyol; Clara Martín, batllessa de Segòvia; i Carmen González Caballero, regidora a Santoña (Cantàbria).

Amb aquests canvis, la nova direcció manté perfils vinculats a l’aparell anterior, però distribueix el poder intern entre nous actors i limita la presència de càrrecs orgànics dobles. La cúpula del PSOE defensa que el moviment pretén reforçar l’estabilitat del partit enmig de la crisi política causada pel cas Cerdán.

concert a càrrec Dani Pubill - Lloc: Riera zona nova coberta

El president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, ha intervingut en el congrés de la seva formació amb un discurs orientat a les pròximes eleccions i amb un missatge central: “El meu compromís és reconstruir el nostre país.” Segons que ha dit, els populars havien estat cridats per al canvi, un objectiu que ha definit com a imprescindible: “Si no aconseguim el canvi, haurem fracassat en aquest congrés per més bé que hagi anat.” Aquest vespre, Feijóo serà ratificat com a president del PP i candidat a les eleccions espanyoles, atès que no s’hi ha presentat cap candidatura alternativa.

Feijóo ha comparat el congrés del PP amb les tensions internes del PSOE, que avui ha fet el seu comitè federal. “Tan sols cal comparar el que ha passat aquest matí al carrer de Ferraz amb el que passa aquí, ahir, avui i demà”, ha etzibat, en referència a les dificultats internes dels socialistes després de la crisi del cas Cerdán.

Sánchez demana perdó i mira d’apagar el foc al PSOE amb mesures internes contra la corrupció i el masclisme

Durant el seu discurs, ha presentat deu compromisos que, segons que ha dit, han de fonamentar l’alternativa de govern que proposa. Ha promès un projecte nacional que no negociaria mai “la unitat dels espanyols” i ha reivindicat la pluralitat com una riquesa que no s’havia de convertir “en trinxera”. Ha presentat el PP com un partit que no era “una secta” i que creia en la llibertat, però amb un objectiu comú.

També ha parlat d’una crisi de valors i ha dit que calia trencar amb “els disbarats” des del centre polític. Ha dit que la igualtat era una obligació moral, i que ell n’era un exemple perquè venia d’un poble molt pobre: “No és un eslògan, és la meva vida.” En matèria de justícia, ha denunciat que l’estat espanyol no podia ser “una cort” al servei dels poderosos i ha defensat un sistema amb institucions independents.

Ha posat èmfasi en la dignitat dels servidors públics i ha promès posar sempre l’interès general per damunt de cap consideració més, també dins el seu partit. “No estic disposat a aplicar una doble moral en la corrupció. És al revés: hem de ser exigents amb tots, però encara més amb els nostres”, ha dit. Feijóo ha defensat la centralitat com un valor de govern i no pas com una indefinició, i ha promès determinació per a un “canvi d’arrel”. Segons que ha dit, no es tracta tan sols d’arribar al govern, sinó de canviar el clima polític i la manera de fer política.

Tellado ironitza amb el “comitè funeral” del PSOE, que diu que és “en descomposició”

Finalment, ha proclamat el seu compromís amb la llibertat. Ha reivindicat que sempre havia estat un president lliure i ha promès de continuar essent-ho per a posar “Espanya per davant del partit” i d’ell mateix. Ha conclòs: “Som un partit lliure per a dir ‘sí’ quan és ‘sí’, i ‘no’ quan és ‘no’. Amb mi, Espanya no estarà mai en venda. Costi què costi.”

Amb aquest discurs, Feijóo també ha presentat la nova direcció del PP, en què en destacarà Miguel Tellado, nou secretari general. En el nou comitè executiu i en la junta directiva hi ha uns quants representants dels Països Catalans. De Catalunya, s’hi han integrat Daniel Sirera i Juan Fernández Benítez, a més de Juan Milián a la junta. Del País Valencià, hi han estat designats dirigents com ara María José Catalá, Alberto Fabra, Luis Barcala, Juanfran Pérez Llorca, Loreto Serrano, Salvador Aguilella, José Juan Sanchís i José Enrique Núñez Guijarro. I de les Illes, hi figuren Sandra Fernández Herranz i Juana María Pons Torres. Tot i aquests nomenaments, el pes de Madrid i Galícia continuarà essent predominant a la direcció del PP.

Aznar amenaça Sánchez: “Si pactes una amnistia amb delinqüents, que no t’estranyi acabar a la presó”

 

La cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell avui farà cinquanta-vuit anys marcada per una gran expectació i una polèmica inèdita: per primera vegada, no es clourà amb “El meu avi”, la cançó que tradicionalment tancava l’acte de fa dècades. Tot plegat, arran de la polèmica per la vinculació de l’autor, Josep Lluís Ortega Monasterio, amb una trama d’explotació sexual amb menors d’edat.

Això ha fet agafar una volada a la cantada molt més gran que no tenia els darrers anys i ha despertat l’interès de molts ciutadans. Com cada any, la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell es podrà veure en directe per televisió, a TV3 i la plataforma 3Cat.

A quina hora comença la cantada d’havaneres?

La cantada arrenca a les 22.15 a la plaça del Port Bo, l’escenari emblemàtic de Calella de Palafrugell. A banda de la transmissió en directe per TV3 i la plataforma 3Cat, també es podrà seguir a les pantalles gegants instal·lades a:

• la platja del Canadell (Calella),
• la platja del Port Pelegrí (Calella),
• la plaça Nova (Palafrugell),
• i la platja de Llafranc.

Com puc veure la cantada a casa?

La transmissió en directe serà per TV3 i la plataforma 3Cat. Així doncs, es podrà veure al web 3cat.cat, per televisió digital terrestre o mitjançant les aplicacions oficials per a mòbils i televisors intel·ligents.

Quins grups hi actuen enguany?

La cantada d’enguany té un cartell que combina clàssics i novetats:

• Neus Mar, una de les poques veus femenines solistes del gènere,
• Port-Bo, un dels grups impulsors de la cantada,
• Peix Fregit, fundat per Josep Bastons,
• i Terra Endins, que aporta una mirada renovada al repertori.

També hi participa una coral de joves d’una escola de Palafrugell, amb la voluntat de donar continuïtat al gènere entre les noves generacions.

Imatge aèria de la cantada d’havaneres a la platja de Port Bo de Calella de Palafrugell Per què no es canta “El meu avi”?

La comissió artística de la cantada va decidir de no incloure enguany “El meu avi” a la cloenda, després de la polèmica originada pel documentari Murs de silenci, que relacionava el compositor Josep Lluís Ortega Monasterio amb una trama d’explotació sexual. Malgrat això, l’ajuntament va argumentar que la decisió responia també a la voluntat de renovar el repertori, després de més de mig segle d’esdeveniment.

Aquest canvi ha despertat reaccions contraposades. A les xarxes socials, hi ha crides perquè el públic entoni espontàniament la cançó, i hi ha incertesa sobre com respondran els grups si això passa. L’ajuntament, per la seva banda, ha dit que no havia donat cap instrucció als músics sobre què havien de fer en aquest cas.

Per tancar la cantada, els grups interpretaran conjuntament “Mariner de terra endins”, “La bella Lola” i “La gavina”.

Què es podrà fer després?

A partir de les 00.30, la música continuarà en tavernes i locals del poble, on els grups actuaran en un format més íntim. En aquests espais, el repertori és lliure, i no es descarta que alguns músics recuperin “El meu avi” si ho decideixen.

Aquests són alguns dels espais on continuarà la festa:

• Margarita Calella, amb Terra Endins
• La Torre, amb Amics de la Torre
• Les Voltes de Calella, amb Peix Fregit
• Xabec, amb Neus Mar
• Taverna Ca la Raquel, amb Port-Bo

Una cita amb més de mig segle d’història

La cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell és un dels esdeveniments més emblemàtics de l’estiu a la Costa Brava. Va néixer l’any 1966 com una trobada popular i ha esdevingut, amb el pas dels anys, un acte institucionalitzat, transmès en directe i seguit per milers d’espectadors.

Cercavila pel poble acompanyats d'una txaranga - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Els serveis d’emergència de Texas (Estats Units) cerquen supervivents de les inundacions que han danyat el centre i el sud de l’estat. El balanç provisional és de 27 morts –18 adults i 9 infants– i desenes de desapareguts, especialment per la crescuda del riu Guadalupe, que ha arrasat un campament cristià on hi havia una vintena de nenes.

Segons que ha informat el governador texà, Greg Abbott, la zona més danyada és el Texas Hill Country, una regió central caracteritzada per les seves valls i rius. Abbott ha evitat de fer especulacions sobre l’estat de les menors desaparegudes, que eren al Campament Mystic quan el riu es va desbordar.

Mentrestant, el servei meteorològic estatal ha alertat de més risc d’inundació a una desena de localitats i ha recomanat a més de cent mil residents que es desplacessin a terrenys elevats. Els rierols han crescut molt de pressa durant la nit i ha calgut fer molts rescats aquàtics, especialment als comtats de Burnet, Williamson i el nord-oest de Travis. Almenys vuit-cents cinquanta ciutadans han estat evacuats, vuit dels quals, ferits.

Arran de l’emergència, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha garantit l’arribada imminent de suport federal a les víctimes. “Són terribles, les inundacions. És impactant”, ha declarat als periodistes durant un trajecte amb l’Air Force One. I ha afegit que encara no se sabia quanta gent havia estat afectada, però que semblava que alguns infants havien mort.

Per primera vegada d’ençà del 1923, centenars de banyistes han pogut capbussar-se al riu Sena, a París, gràcies a la culminació dels treballs de neteja impulsats arran dels Jocs Olímpics de l’any passat. La capital francesa ha obert al bany tres trams del riu: al Bras Marie, davant l’illa de Saint-Louis; a Bercy, prop de la Biblioteca Nacional francesa; i a Grenelle, davant l’illa dels Cignes, a tocar de la torre Eiffel.

Tot i que la natació és de franc i oberta al públic, hi ha requisits per a accedir-hi. Els banyistes han de tenir almenys catorze anys i fer un mínim d’1,40 metres d’alçada. També cal dur obligatòriament una boia de seguretat, i en cada espai hi ha sempre tres socorristes.

No es permet de banyar-se a tot el curs del riu, perquè la navegació i les condicions meteorològiques en fan perillosa la major part. Per això, les autoritats han habilitat únicament zones considerades segures i han mantingut la prohibició de banyar-se a la resta del riu dins la ciutat.

La batllessa de París, Anne Hidalgo, ha assistit a la reobertura després d’haver signat el decret que ho autoritzava ara fa una setmana. Ha qualificat aquest moment d’històric, atès que el bany al Sena havia estat prohibit durant més de cent anys.

Les tres zones de bany es mantindran obertes fins el 31 d’agost.

Renfe informa de retards que poden superar l’hora a la línia R4 de Rodalia per l’avaria d’un tren. Les demores afecten el tram entre les estacions de Manresa i Terrassa-estació del Nord.

També hi ha retards a la línia R1, en sentit Maçanet-Massanes, d’uns quinze minuts. En aquest cas, l’origen és una incidència a l’estació de l’Hospitalet de Llobregat.

Una dona de vuitanta anys va morir ahir perquè el seu cotxe, que acabava d’aparcar, es va desfrenar i la va atropellar en un carrer del districte de Gràcia, a Barcelona. Els fets van passar cap a les 14.00.

Fins al lloc s’hi van desplaçar efectius de la Guàrdia Urbana, que van redactar l’atestat i van obrir una investigació per esclarir les causes del sinistre. També hi van intervenir ambulàncies del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i un equip del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB).

Aquesta és la sisena víctima mortal en un accident de trànsit a la ciutat aquest 2025. L’ajuntament ha lamentat la mort de la dona i ha traslladat el condol a la família i amistats.

amb els P.D. Pujol - Lloc: Platja Picòrdia

L’assemblea de Més per Menorca ha ratificat avui, amb un 83% de vots a favor, la proposta perquè el diputat Vicenç Vidal abandoni el grup parlamentari de Sumar i s’integri al grup mixt del congrés espanyol. El moviment, avalat per la direcció del partit i aprovat en presència de Vidal mateix, vol ser una resposta als casos de corrupció que esquitxen el PSOE i a l’incompliment –que consideren sistemàtic– dels acords pactats al començament de la legislatura en favor de Menorca.

Vicenç Vidal (Més): “Les explicacions de Pedro Sánchez són decebedores i insuficients”

Segons que ha explicat el coordinador de Més per Menorca, Esteve Barceló, la decisió representa un rebuig clar a la corrupció i un exercici de llibertat política. Ha dit que no volien estar subordinats per denunciar la manca de compromís del govern espanyol amb l’illa. “Menorca necessita una veu clara, desacomplexada i lliure a Madrid”, ha dit Vidal, que ha reiterat el seu compromís amb la sobirania, l’ecologisme i la justícia social.

El partit ha criticat la manca de finançament d’infrastructures essencials per a l’illa, la nul·la sensibilitat envers la doble insularitat, els retrocessos en matèria de connectivitat i la inacció davant la saturació turística i la crisi de l’habitatge.

Ara, resta pendent la decisió de l’assemblea de Més per Mallorca, que va ser ajornada el 26 de juny per un empat tècnic en la votació.