L’empresa de comunicació Mediapro ha denunciat Jaume Roures, un dels fundadors, per apropiació indeguda de les accions d’una companyia que formava part del grup, Versatil Cinema.

Segons que ha avançat El Periódico i ha confirmat l’ACN, la demanda ha estat acceptada a tràmit pel jutjat d’instrucció número 25 de Barcelona. Sembla que la companyia ha reclamat a Roures que li lliuri la propietat de Versatil Cinema perquè considera que és una de les seves filials.

Roures va deixar de ser soci gestor de Mediapro després de trenta anys. El consell d’administració va aprovar el 27 d’octubre la desvinculació de Jaume Roures de la gestió del grup, tot i que n’ha continuat essent accionista. Alhora, el grup va ratificar Tatxo Benet, també soci-gestor, en els càrrecs de president i conseller delegat, que ja feia més d’una dècada que ocupava.

Jaume Roures: “Enciclopèdia és el retrat de la incapacitat de la burgesia catalana”

Francina Armengol, presidenta del congrés espanyol i ex-presidenta de les Illes, ha comparegut al senat per segona vegada en la comissió d’investigació sobre la trama del cas Koldo. Ha assegurat que no té constància de cap trobada amb Víctor de Aldama, considerat l’intermediari de la trama. En tot cas, segons que ha dit, va assistir en qualitat d’assessor en la reunió amb el president d’Air Europa, Pepe Hidalgo, en el context de la pandèmia de la covid. Així mateix, ha declarat que no es van intercanviar cap missatge perquè ni tan sols en tenia el contacte.

“No he mentit ni he amagat informació”, ha repetit Armengol arran de les acusacions del portaveu de Vox, Ángel Pelayo Gordillo, que l’ha acusat d’amagar informació i mentir en la primera declaració a la comissió. La presidenta del congrés ha insistit que mai no ha estat implicada en cap cas de corrupció. “Estic molt tranquil·la”, ha reblat.

Segons que ha explicat, quan era presidenta de les Illes va rebre més de mil persones en audiència, i no pot recordar tots els noms i cares. Per això, quan De Aldama va declarar que s’hi havia reunit amb ella al Consolat de Mar, va revisar la seva agenda amb l’ajuda de la secretària. “L’únic que ens quadra és que aquest senyor, que era assessor de la companyia Air Europa, acompanyés el president Pepe Hidalgo en una reunió amb mi”, ha explicat.

Gordillo ha suggerit l’existència de missatges entre Armengol i De Aldama, però ella ho ha negat amb contundència i ha insistit que mai no hi ha tingut comunicació directa. Així mateix, ha negat que informés periòdicament Koldo García —ex-assessor de José Luis Ábalos, quan era ministre de Transports— de les contractacions relacionades amb l’emergència de la covid.

L’interrogatori del portaveu de l’extrema dreta ha estat molt tens i el president de la comissió, Eloy Suárez (PP), ha hagut d’advertir-lo unes quantes vegades pel seu comportament. Ha interromput les explicacions d’Armengol, li ha exigit la dimissió unes quantes vegades i ha acusat el seu govern de ser corrupte, tot plegat amb un to agressiu i gairebé cridant.

“Vostè està al llindar de l’encausament”, ha arribat a dir Gordillo. “A mi no se m’està investigant. Deixi de mentir”, li ha respost Armengol, que ha afegit: “A mi em repugna la corrupció. Si algun es va enriquir durant la pandèmia, que la justícia investigui fins al final.”

La diputada de les Illes Idoia Ribas ha anunciat que deixava el grup parlamentari de Vox perquè, segons que ha dit, no té cap més remei. Ha explicat que havia decidit de continuar al grup malgrat haver-se donat de baixa del partit, però que plega perquè l’assetjament ha continuat.

Segons Ribas, en són responsables els dirigents de Vox. A més, ha dit que el partit maltracta una gran part dels seus càrrecs electes, evita de governar a les autonomies i renuncia a aplicar el programa polític.

També ha acusat alguns mitjans de mentir i ha negat que ella hagués encetat cap disputa amb la seva companya de partit Manuela Cañadas. Segons Ribas, és un exemple de la “campanya de difamació pública” que diu que sofreix de fa més d’un any per part de Vox.

A més, ha explicat que va ser Cañadas qui va començar a dir que no tenia principis i que no hauria de ser al parlament, i que ella li va respondre que, si no hi havia de ser, podia avisar els uixers perquè la fessin fora.

Ribas va decidir de deixar el partit a final d’abril, però va continuar al grup parlamentari. A final de maig va dir que no votaria mai en contra dels seus valors i que, si arribava el cas que el grup feia un anunci que no compartia, votaria d’acord amb el seu criteri.

El batlle de Calldetenes (Osona), Miquel Riera, ha dit que el poble sencer estava en xoc pels fets d’aquesta matinada, quan un veí del poble ha estat abatut pels Mossos d’Esquadra després d’haver-se atrinxerat a casa seva amb una arma de foc i amb persones retingudes.

Quan hi han arribat, els agents de policia ha alliberat una dona que era a l’interior de la casa i han trobat el cos sense vida d’un altre home, que era el germà de l’abatut. Segons el batlle, es tracta d’una família estructurada i del poble de tota la vida. “Ens ha sorprès molt, els fets són molt greus”, lamenta. A conseqüència dels fets, cinc agents han resultat ferits, tres d’ells greus i dos lleus. Per tot plegat, l’ajuntament ha decretat tres dies de dol.

La comitiva judicial ha arribat al lloc dels fets pocs minuts després de les onze del matí per fer l’aixecament dels dos cadàvers.

Els Mossos informen que han activat ràpidament els serveis especialitzats del cos, com són el Grup Especial d’Intervenció (GEI) i el servei de mediació, que han establert mesures de seguretat al voltant de la casa. Quant a l’actuació del SEM, aquesta nit s’han activat set unitats, l’helicòpter medicalitzat i l’equip de psicòlegs. La Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos s’ha fet càrrec de la investigació.

Troballa excepcional al jaciment del Roc de les Orenetes, a Queralbs (Ripollès). Han trobat una punta de fletxa de sílex clavada en una costella d’un ésser adult en la darrera campanya arqueològica que s’hi ha fet.

Segons els investigadors de l’IPHES, la fletxa constitueix una prova “directa i excepcional” de violència interpersonal ocorreguda fa més de 4.000 anys al Pirineu català. El projectil, disparat per l’esquena i encara incrustat a l’os, mostra signes de regeneració òssia, fet que indica que l’individu va sobreviure un temps després de l’impacte. Aquest jaciment prehistòric és un sepulcre col·lectiu situat a més de 1.800 metres d’altitud amb més de 60 individus enterrats, probablement de la mateixa comunitat.

Violència i conflictes interpersonals prehistòrics

L’any 2024 ja es van publicar estudis sobre la violència recurrent entre els individus recuperats a Roc de les Orenetes: marques de tall compatibles amb l’ús de destrals i dagues, i fractures òssies intencionades, uns indicis que apuntaven a enfrontaments violents. També s’havien recuperat cinc puntes de fletxa (4 de sílex i 1 d’os) com les utilitzades amb arcs, però la seva relació amb els cossos enterrats no era clara: els investigadors es preguntaven si formaven part del ritual funerari o eren lesions intencionades.

Amb aquesta nova troballa s’ha fet un salt qualitatiu: es demostra de forma directa un conflicte interpersonal entre les primeres comunitats ramaderes del Pirineu. “Ja no hi ha lloc per als dubtes”, assegura a l’ACN el doctor Miguel Ángel Moreno, professor d’Osteoarqueologia a la Universitat d’Edimburg (Escòcia) i l’encarregat d’analitzar les restes. Explica que en el moment de treure la costella ja van veure que tenia “enganxada alguna cosa estranya”. I no va ser fins que la van netejar bé i analitzar amb més detall al laboratori quan van veure que es tractava realment d’una fletxa de sílex incrustada a una costella d’un ésser adult (no se sap encara si home o dona).

Viure amb la fletxa clavada

L’excepcionalitat de la troballa rau en el fet que l’individu va sobreviure un temps (segurament mesos) amb la fletxa a la costella. “Estem molt contents perquè és bastant excepcional”, assegura Moreno, que afegeix que la troballa els permetrà ampliar els estudis ja existents i obrir ara noves línies d’investigació sobre les cures i supervivència dels individus d’aquella comunitat de fa més de 4.000 anys.

“Tenint en compte la posició i la trajectòria de la fletxa, aquesta podria haver causat la mort en dos moments: o bé en el moment de l’impacte, per dessagnament o afectació pulmonar (per exemple, un pneumotòrax), o bé poc després, per infecció”, explica Carlos Tornero. “Si l’impacte va ser net i la punta va quedar encapsulada entre les costelles, i si es va superar la infecció, l’individu podria haver sobreviscut i la fletxa no hauria estat la causa directa de la mort. Aquest és el tipus de qüestió que ara abordarem amb estudis detallats”, afegeix.

Membres d’una comunitat adaptada a la muntanya

L’estudi dels ossos apunta a una comunitat ben adaptada a les condicions del medi pirinenc: esquelets robustos, insercions musculars marcades i signes d’una gran activitat física. Tot plegat suggereix un estil de vida “exigent, lligat al pasturatge i a l’aprofitament dels recursos d’alta muntanya”. Els vincles entre els membres de la comunitat i amb el territori eren molt forts, com ho demostra el fet que la cova fos utilitzada com a lloc d’enterrament durant generacions. Es creu que no vivien gaire lluny i les anàlisis fetes també indiquen que la seva alimentació era sobretot d’origen animal.

Les marques de violència demostren que vivien en un entorn bastant convuls: grups no gaire grans, que podien competir a les valls properes pels recursos d’animals que hi havia. I com a exemple de violència extrema també van documentar a l’anterior estudi un avantbraç de nen, a qui li van tallar una mà amb una destral. “Això també ens diu que la violència d’aquesta gent és molt alta”, remarca Moreno.

Una “joia” de sepulcre prehistòric

El Roc de les Orenetes “no és un sepulcre qualsevol”, segons els investigadors. Durant dos o tres segles, aquesta cavitat d’alta muntanya va acollir les restes de més de 60 individus de la prehistòria, probablement d’una mateixa comunitat. Fins ara s’han recuperat més de 6.000 fragments d’ossos humans que revelen una comunitat formada sobretot per homes adults, però també dones i infants. I es calcula que encara queda prop de la meitat del jaciment per excavar.

Aquest és un dels pocs jaciments funeraris d’alta muntanya amb una densitat tan elevada de restes humanes ben conservades. “És una joia perquè tenim una comunitat sencera”, assegura l’investigador. El seu estudi permet reconstruir no només com vivien aquestes comunitats del tercer mil·lenni aC, sinó també com es relacionaven, com tenien cura dels seus morts i com, en ocasions, s’enfrontaven entre ells.

La cova va ser descoberta a finals dels anys seixanta pel veí Cisco Coll. L’any 1973, un jove Eudald Carbonell hi va dur a terme la seva primera intervenció arqueològica amb el Grup Grober Xaialsa. L’any 2019 i més de 50 anys després, les excavacions es van reprendre en el marc del projecte ARRELS prehistòriques impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat.

El municipi de Paüls (Baix Ebre) s’ha despertat amb el foc actiu i un vent fort que no dóna treva a l’incendi forestal. Al poble es compleix estrictament el confinament. Els carrers estan buits i només s’hi mouen els membres de l’ADF i els treballadors municipals, concentrats a tenir tothom controlat i fora de perill, i pendents de les ordres i peticions que els puguin fer els cossos d’extinció.

El batlle, Enric Adell, ha explicat que preocupava com avançaria el foc al costat dret quan canviï el vent. “Si no el controlem, aquesta tarda podem viure situacions complicades aquí, al municipi, i al municipi d’Alfara”, ha dit. Al poble, no hi ha cobertura de telefonia i el consistori fa bans per a recordar a la gent que no es mogui de casa.

A primera hora del matí, els carrers de Paüls continuaven deserts. Els veïns estan complint escrupolosament el confinament mentre veuen com les flames han avançat davant del poble, cap al flanc dret. El vent intens que ha bufat tota la nit l’ha empès cap a sud-est i l’ha contingut a pocs quilòmetres del nucli urbà, però les flames baixen per la carena a poc a poc i es creen fumerades virulentes quan passa per una de les valls.

Bans i telèfons oberts

Els serveis que no funcionen avui al poble i la piscina estarà tancada per si cal que la facin servei els mitjans aeris d’extinció. Els bars i la botiga estan tancats i no s’ha pogut fer arribar el pa al forn. Des de les nou del matí, els altaveus fan sonar tímidament la jota de Paüls abans que s’escoltin els bans on es recorden que les carreteres tallades i la restricció de mobilitat total i es demana a la ciutadania que ningú intenti anar a les finques ni circular per cap dels camins del terme.

Com no hi ha cobertura de telèfon mòbil, els treballadors de l’Ajuntament tenen les oficines obertes per atendre qualsevol petició dels veïns i també es recorden constantment, a través dels bans, els telèfons de l’Ajuntament (fix i mòbil).

Els ADF i els treballadors preparats

A la sala de plens s’hi han reunit, al voltant de les vuit del matí, els membres de l’ADF i l’equip de govern i els treballadors municipals. Han intentat fer algunes prospeccions sobre el terreny i estaven pendents de les emissores i la informació que arriba des del Centre de Comandament Avançat.

Des del primer avís del foc, aquest dilluns, l’ADF va col·laborar amb els Bombers i els cossos d’emergències per indicar els punts d’emplaçament d’aigua, els camins i les pistes forestals, i per subministrar-los menja i aigua. Aquest dimarts al matí esperaven ordres mentre seguien l’evolució del foc des del castell, el punt més alt de Paüls. Alguns amb llàgrimes als ulls, comentaven les zones afectades pel foc, i feien inventari entre tots de les finques que preveuen que s’hauran cremat.

Pendents del vent

Com és habitual a Paüls, el mestral ha afluixat a mig matí a la vall del poble, però la preocupació ara són les previsions del canvi que es preveu aquesta tarda, amb una marinada que pot ajudar a contenir el flanc esquerre, però que pot empènyer el foc cap al nucli urbà a Paüls i Alfara de Carles. L’alcalde Enric Adell lamentava que ha avançat “bastants quilòmetres” després de travessar la carretera TV-3541 i ha afectat la zona de la Vall de Vinyes, mentre es desplaça en direcció Prat de Comte i el Pinell de Brai, cap a la Terra Alta.

“Ens preocupa la zona de la C-12 perquè si acaba travessant el riu, l’incendi agafarà unes altres dimensions”, apuntava Adell. També hi ha molta inquietud a Paüls pel que pugui passar aquest dimarts a la tarda. “Si canvia el vent, la càrrega forestal que hi ha aquí darrere, res té a veure amb l’incendi actual. Estarem parlant d’un altre tipus d’incendi, d’una altra magnitud. Serà impossible controlar si es gira vent de baix i acaba entrant a la zona de les Ombries, direcció a Alfara de Carles”, ha detallat el batlle.

Adell reconeix que preocupen les imatges dels poble veïns aquest dilluns a la nit, amb les flames a tocar dels habitatges. “Van viure moment de molta angoixa i el que intentarem és evitar-ho al màxim, i ser-ne conscients que si la situació es descontrola”. En aquest sentit, l’alcalde de Paüls insisteix als veïns que si el foc s’apropa, cal quedar-se a casa. “Llavors haurem de ser capaços de gestionar a tothom, que estiguin tranquils i controlats a casa. Perquè la zona més segura és la casa”, ha remarcat.

L’olor de fum i cremat de l’incendi de Paüls viatja molt més enllà de les comarques del Baix Ebre i la Terra Alta, on hi ha una desena de municipis confinats. L’AEMET detalla que és probable que l’olor hagi arribat a València, però també a Alacant i més al sud, fora del nostre país. Tot plegat es deu als corrents de l’aire que l’impulsen cap al mar i després la retornen a terra.

“La inversió tèrmica marcada que hi ha avui a les capes baixes de l’atmosfera, per sota dels 1.500 metres, afavoreix que qualsevol aerosol, contaminant o fum generat a superfície resti confinat a l’estrat més baix”, explica.

La fuerte inversión térmica existente en capas bajas, por debajo de 1500 m, favorece hoy que cualquier aerosol, contaminante, humo, etc. generado en superficie quede confinado en el estrato más bajo de la atmósfera. pic.twitter.com/RuIyvTzQhD

— AEMET Comunitat Valenciana (@AEMET_CValencia) July 8, 2025

L’olor ha causat unes moltes trucades de preocupació al telèfon d’Emergències 112 i al Consorci Provincial de Bombers. En uns piulets, detallen que l’olor se sent “molt especialment” a la comarca del Baix Segura. “No hi ha cap incendi, i per tant no cal cap intervenció, més enllà d’atendre les trucades comprensibles de preocupació per haver vist fum o sentit una forta olor de cremat”, afegeix el 112.

Compartimos esta información por su interés dado el elevado número de llamadas que estamos recibiendo relacionadas con humo y olor a quemado, especialmente en la Vega Baja y Las Marinas. Parece que todo viene relacionado con un incendio en Tarragona y el fuerte viento#cpba https://t.co/WBuIZ5goKT

— Consorcio Provincial Bomberos Alicante (@BomberosDipuALC) July 8, 2025

 

Alguns usuaris de la xarxa social X també detallen que l’olor de fum i de cremat se sent més a zones més al sud del País Valencià, com ara Múrcia. “L’ambient és irrespirable”, detallen.

Nunca había visto nada así. Murcia amanece envuelta por una densa nube de humo. El ambiente es irrespirable.

Al parecer la causa es el incendio forestal de Tarragona, ¡a más de 500 kilómetros! Lo que le estamos haciendo al planeta lo vamos a pagar muy caro. pic.twitter.com/DcCAQZNVDY

— Víctor Egío (@EgioVictor) July 8, 2025

L’incendi forestal de Paüls (Baix Ebre) ja ha cremat unes 2.899 hectàrees, segons dades provisionals facilitades pels Agents Rurals. L’orografia del terreny, accidentada i sense pistes, juntament amb el vent, compliquen la feina d’extinció.

Els bombers treballen en un terreny de 3.000 hectàrees i confien d’estabilitzar l’incendi a la nit. Esperen que entri una marinada humida a partir de les 14.00 que els podria ajudar a apagar el foc.

El foc ha obligat a confinar unes 18.000 persones dels municipis de Xerta, Paüls, Alfara de Carles, Aldover, Jesús, Roquetes, Bitem, Tivenys i el barri dels Reguers de Tortosa, segons els Bombers de la Generalitat.

Als veïns d’aquests municipis, s’hi ha de sumar els de Prat del Comte i Pinell de Brai, on Protecció Civil ha enviat una alerta al mòbil demanant-ne el confinament municipal.

S’han evacuat cases rurals a Xerta i Alfara de Carles. A més, els bombers van evacuar una persona a la urbanització el Toscar d’Alfara de Carles, on la resta, unes cinquanta, ja havien marxat.

Els bombers confien que el canvi de vent previst a partir de les dues del migdia ajudi a la feina d’extinció. Aquesta matinada, les flames han travessat el riu Ebre en unes quantes zones, però els bombers han pogut controlar aquests focus. Els agents majors d’incendis continuen treballant per determinar les causes del foc.

La magnitud del foc ha obligat a mobilitzar el personal lliure de guàrdia dels bombers per a una actuació de caràcter extraordinari, allò que s’anomena activació M2. Així mateix, el govern també ha demanat que es desplegui la Unitat Militar d’Emergència (UME) de l’exèrcit espanyol.

El Servei Català de Trànsit ha informat que havia calgut tallar el trànsit en aquestes carreteres: C-12, TV-3422, TV-3541, T-301 i N-230.

Podeu seguir en directe tota la informació dels incendis a continuació:

Dos homes condemnats a presó per haver violat una menor de catorze anys a Olleria (Vall d’Albaida) s’han fugat. L’acusació particular i la fiscalia han sol·licitat que es dicti una ordre europea de detenció i una altra de cerca i captura internacional contra ells, que estaven sentenciats concretament a penes de vint i dotze anys de presó.

Segons que ha pogut saber Europa Press, ahir estava prevista una visita, a les 9.15, a l’Audiència de València per a sol·licitar la presó per als joves, després que la setmana passada el tribunal decidís de condemnar-los per la violació grupal. No obstant això, cap dels dos condemnats s’hi va presentar.

Segons que ha informat l’advocat Juan Molpeceres, l’home condemnat a dotze anys de presó va ser aturat i identificat per la policia alemanya a la frontera amb Àustria, quan entrava a la regió de Baviera. Pel que fa a l’altre condemnat, malgrat que no hi ha constància que hagi sortit de les fronteres espanyoles, no es va presentar a la visita prevista.

La sentència de la violació

Els fets van passar la nit del 27 de setembre del 2020 a la localitat de la Vall d’Albaida, quan la víctima, una nena de 14 anys, va anar a una festa d’aniversari amb una amiga i hi va coincidir amb un nombre indeterminat de persones, entre els quals es troben els dos acusats que han fugit.

Tal com indica la sentència, la menor va prendre begudes alcohòliques que van afectar les seves capacitats físiques i la seva voluntat, i va començar a ballar amb els ara penats, que eren “plenament conscients” de l’estat en què es trobava i de l’edat que tenia la menor. Després, acompanyada per ells, la víctima es va trobar en una zona apartada, no llunyana del lloc en el qual se celebrava el ball. Allí, els dos condemnats van violar-la de manera simultània. La noia explica que sentia que altres homes abusaven d’ella o miraven l’escena, tot i que no els podia reconéixer.

Inicialment, la Guàrdia Civil va detenir deu dels assistents a aquesta festa, tot i que finalment l’acusació es va concretar sobre quatre, dos dels quals van quedar absolts.

 

La batllessa d’Aldover, Rosalia Pegueroles, ha destacat “la impotència” dels veïns per “no poder fer res” davant l’avenç de les flames. El municipi, un dels confinats per l’incendi de Paüls, té afectació principalment en zona forestal, si bé han hagut d’evacuar una família d’un habitatge disseminat. La situació a Aldover va començar a complicar-se anit, un cop es va intensificar el vent de mestral, amb ratxes de fins a noranta quilòmetres per hora. “Quan veus les flames vols marxar, per molt que els bombers diguin que no t’has de moure”, ha apuntat la batllessa, que ha demanat a la població seguir les indicacions dels cossos de seguretat i no moure’s del municipi.

Els Mossos d’Esquadra investiguen un crim a Calldetenes (Osona) que ha acabat amb dues persones mortes i cinc agents ferits –tres de greus i dos de lleus–, segons que ha avançat El 9Nou. Els fets han començat cap a les set del matí, quan un home ha matat el seu germà en una casa del carrer de Folgueroles, a tocar del cementiri.

Després de cometre el crim, l’agressor s’ha atrinxerat a l’habitatge. Agents de la Unitat de Seguretat Ciutadana (USC) s’han traslladat fins al lloc dels fets, on els han rebut a trets. Tot i les tasques de mediació, asseguren que l’home ha mantingut una actitud “violenta i hostil” i el Grup Especial d’Intervenció l’ha acabat abatent. Tot fa pensar que l’arma emprada en el crim era una escopeta de caça, atès que l’agressor era caçador.

Els serveis d’emergència han acordonat la zona i encara no s’hi pot accedir. Al lloc dels fets, a més dels Mossos, també hi han intervingut efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

El batlle de Tortosa, Jordi Jordan, ha reclamat a la població que respecti els confinaments decretats per l’incendi de Paüls (Baix Ebre). Des del Centre de Comandament Avançat que s’ha instal·lat al pavelló firal de Remolins, el batlle ha recordat que Protecció Civil manté el confinament a Jesús, Bítem i els Reguers. En canvi, sí que s’ha aixecat al barri de Remolins.

“Totes aquestes zones s’han confinat perquè estan a prop de l’incendi, però el foc no ha arribat al nostre terme municipal”, ha destacat Jordan. “Demanem prudència i que la ciutadania segueixi totes les instruccions de bombers, Mossos i la policia local”, com ara evitar desplaçaments.

Jordan ha explicat que anit es van fer arribar els primers avisos a la població, i que durant el matí s’han intensificat. “Esperem que la gent vagi prenent consciència de les alertes, que es fan per precaució i seguretat”, ha exposat.

A la comarca, el foc causa cinc talls en carreteres: la C-12 del quilòmetre 21 a Benifallet, la TV-3541 entre Paüls i el quilòmetre 9, la T-301 entre Bítem i Benifallet, la TV-3422 entre els Reguers i Alfara de Carles i la T-733 en la cruïlla amb la N-230b.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Més de cent persones han estat trobades ja mortes per les greus inundacions que han colpejat el centre del Texas, mentre els equips d’emergència continuen cercant desenes de desapareguts. A Kerr County, el campament cristià Camp Mystic ha confirmat que ha perdut 27 noies i monitores. Aquest dimarts, en el cinquè dia de recerca, encara hi ha deu noies i una monitora sense localitzar.

Entre les víctimes, s’hi troba Dick Eastland, director de Camp Mystic, que segons que ha explicat el seu nét a les xarxes socials, va morir intentant salvar algunes de les noies que participaven en les activitats del centre. Tot i que més de 850 persones han estat rescatades amb vida, moltes altres han quedat atrapades dins caravanes, vehicles i habitatges arrasats per l’aigua.

Les imatges de devastació han estat especialment colpidores a l’àrea del càmping Blue Oak RV Park, també a Kerr County, on les caravanes han estat arrossegades riu avall, apilades les unes damunt les altres. Antics arbres de xiprer que feien ombra a les parcel·les han estat arrencats de soca-rel. L’espai, que havia estat anunciat com un refugi tranquil vora el riu, s’ha convertit ara en un cementiri de ferralla i fang.

Tot i que les pluges han amainat en algunes zones, les autoritats mantenen l’alerta per possibles revingudes, i demanen prudència a la població. El recompte de víctimes encara no es dona per tancat i la magnitud de la tragèdia fa preveure que les tasques de recuperació s’allargaran durant dies.

La AP-9 és tallada entre Narbona i Perpinyà Nord, causant un gran problema circulatori, a conseqüència d’un gran incendi forestal en marxa a prop de la ciutat occitana. S’han posat en marxa diverses rutes alternatives, però la fluïdesa del trànsit és molt complicada a tota la Catalunya Nord. A conseqüència del risc d’extensió del foc, a més, s’ha prohibit l’accés a zones forestals en la major part de la comarca del Rosselló.

El foc a l’Aude es localitza prop de Narbona i ha cremat ja més de 1.450 hectàrees. El foc s’ha originat a tocar de la carretera D13, i continua actiu, afavorit per vents violents que n’acceleren l’avenç. Segons el prefecte del departament, Christian Pouget, el foc continua propagant-se i la situació és “complexa”. Es preveu que el front del foc arribi a l’estany de Bages.

El foc arriba en plena onada d’incendis forestals a Occitània, amb focus actius des de dissabte també a l’Erau i les Boques del Roine.

La setmana passada, es va presentar a Terrassa el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, amb un testimoni excepcional, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull. Pel seu interès, hem transcrit les parts essencials d’aquesta conversa. El president del Parlament de Catalunya va destacar la capacitat narrativa de Josep Nualart Casulleras: “En Josep fa entendre la cosa més complexa, com és el dret, com a bon periodista. Ara, amb aquesta novel·la, també hem descobert que és un bon prosista, perquè el llibre té un to de novel·la trepidant, i no pots deixar de llegir.” Per una altra banda, el to distès de la conversa va permetre que el president del parlament expliqués com havia viscut el 8 d’agost de 2024 amb molt de detall.

Podeu comprar Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb

—Josep Rull [J. R.]: El 8 d’agost vaig sortir de casa convençut que hauríem de suspendre el ple. De fet, per a proposar un diputat per a sotmetre’s a la investidura, hi ha un tràmit de consultes prèvies. Jo en vaig fer dos. Un primer, el mes de juny de l’any 2024, en què vaig acreditar que no hi havia cap diputat que volgués sotmetre’s a la investidura. I una segona ronda, quan es va arribar a un acord entre el PSC, ERC i els Comuns, en què vaig acreditar que, efectivament, hi havia un candidat, en aquest cas, Salvador Illa Roca, que tenia majoria suficient. Recordo que, en aquella ronda de consultes, ja m’anticipava a la idea que el president Puigdemont vindria i compliria el seu compromís. Ell hi seria i era força probable que pogués ser detingut. Ell s’havia compromès a venir si tenia la possibilitat d’intervenir en el debat d’investidura. Només assumiria el risc de ser detingut si podia garantir que la seva veu seria escoltada al parlament. Aquest era l’element bàsic i fonamental. I estava disposat a participar-hi. Era un equilibri d’elements. Estic disposat a assumir el risc i afrontar la presó a canvi de poder intervenir en el debat i  fer una intervenció de mitja hora, amb rèplica i contrarèplica amb el candidat a la investidura. Aquesta era la idea.

—Josep Nualart [J. N.]: Dúieu a la butxaca el discurs escrit per quan el detinguessin…
—J.R.: Jo intuïa que, quan arribés a l’acte de l’Arc de Triomf o quan estigués a punt d’entrar a dins el Parlament de Catalunya, podria ser detingut i hauríem de suspendre el ple. Si detenien el líder del principal partit de l’oposició, que, a més a més, és el president Carles Puigdemont, no tenia cap mena de sentit continuar el ple. Jo ja tenia la intervenció escrita per a comparèixer solemnement al Saló d’Audiències del Parlament de Catalunya i dir: “Catalans, aquest ple no es podrà celebrar”, o bé, matiso, “no es podrà reprendre, perquè el diputat Carles Puigdemont, el president Carles Puigdemont, ha estat detingut”. Vaig sortir de casa amb el paper a la butxaca, convençut que hauria de fer-lo servir. Finalment, no va ser així, cosa que en l’àmbit personal em va generar una extraordinària satisfacció.

—J.N.: Que el president Puigdemont fos empresonat us condicionava molt també pel fet d’haver estat pres polític?
—J.R.: Quan vam entrar a la presó la primera vegada, el 2 de novembre de l’any 2017,
la pretensió que teníem, els qui ens vam quedar aquí, era ser detinguts en els nostres respectius departaments, sempre que ho fes la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. El que no volíem, de cap manera, és ens detinguessin els Mossos. Volíem evitar aquesta imatge, perquè eren els Mossos d’Esquadra del 17 d’agost i eren els Mossos d’Esquadra del Primer d’Octubre. Hi havia una relació extraordinàriament intensa entre el poble de Catalunya i el cos dels Mossos d’Esquadra. Volíem evitar la imatge dels Mossos d’Esquadra detenint membres del govern legítim de Catalunya, i va ser quan vam decidir d’anar a Madrid i comparèixer davant l’Audiència, que ja sabíem que ens tancaria a la presó. Dit això, evidentment, si pogués anar enrere, no hauria anat a Madrid. M’hauria parapetat al Departament de Territori i Sostenibilitat, em detingués qui em detingués.

—J. N.: Si a vós us van fer tot allò a la presó, què no farien a Puigdemont? Aquell dia teníeu aquest neguit…
—J.R.: En el moment que ingressem a la presó, jo queo desparellat. Quan la magistrada Lamela dicta la presó preventiva, envien a Estremera Joaquim Forn i Oriol Junqueras, a Valdemoro Raül Romeva i Jordi Turull, a la presó d’Aranjuez Santi Vila i Carles Mundó, i a mi m’envien tot sol a la presó de Navalcarnero. Els meus companys van anar a la furgoneta de dos en dos, i no és el mateix entrar a la presó acompanyat d’algú que tot sol. La meva experiència a Navalcarnero va ser brutal, ja ho vaig explicar en una entrevista a VilaWeb. T’agafen, t’emmanillen, et vexen, els funcionaris et comencen a insultar i a dir-te frases com “et passaràs tota la vida tancat aquí per traïdor”. Durant aquests dies, vaig tenir molt presents aquests records de la presó. Sé què passa quan entres a la presó, fase a fase, moment a moment, i em genera una convulsió interna. Si a mi em van fer això, imagina’t al president Puigdemont, que és caça major i l’han deshumanitzat completament. Imagineu-vos anar de Barcelona a Madrid, amb la Guàrdia Civil, amb aquells funcionaris amarats de rancúnia i d’odi.

—J.N.: S’havia parlat molt de la tornada del president Puigdemont de l’exili. Uns dies abans, vau deixar clar que, mentre fóssiu president del Parlament, la policia no entraria a detenir ningú. Havíeu assumit un compromís que implicava un risc per a la vostra situació.
—J.R.: N’érem molt conscients, i estàvem disposats a assumir aquestes conseqüències, la primera de les quals era un indult, que era parcial i reversible, i fins que la llei d’amnistia no entrés en vigor plenament hi podria haver una reformulació a fons de la nostra condició processal. Per tant, podien revertir aquest indult i ens podien encausar per elements nous, amb antecedents penals, que són greus. I, d’això, n’hem parlat molt amb Jordi Turull. Ell assumia molts més riscs, perquè continua processat per malversació amb una petició de condemna absolutament inaudita. Però, de la mateixa manera que nosaltres, l’1 d’octubre i el 27 d’octubre, sobretot, sabíem quins riscs assumíem fent aquella declaració formal d’independència, en aquest cas, estàvem disposats a arriscar amb totes les conseqüències, perquè ens hi jugàvem la dignitat institucional del país. I després del procés, hi ha hagut la voluntat –en el llibre també es desprèn això– d’inocular la por a tots els racons de Catalunya. La por d’anar a la presó, la por de quedar inhabilitat, la por que t’esbudellin civilment, com va passar a l’alcalde Trias i al president Mas. Aquí, a Terrassa, hem tingut molts encausats, que ara es comencen a beneficiar de l’amnistia, però que durant anys han tingut tota la vida condicionada. A mi, veient això, m’agrada citar Franklin Roosevelt: “Només hem de témer la nostra pròpia por.” Els qui creiem fermament en el projecte de llibertat de Catalunya ens hem de rebel·lar davant la nostra pròpia por, i aquesta era una ocasió per a emfasitzar-ho.

—J.N.: Efectivament, la por és un dels elements centrals del llibre. Per escriure’l, he parlat amb molta gent que ha volgut parlar, però hi ha hagut persones amb qui no he pogut parlar. Estar exposat als factors de la lawfare implacable, tant mediàtica com política i judicial, els funciona bé. Hi ha aquests engranatges tan mesurats de fa anys de l’estat espanyol contra l’independentisme, que condicionen molt la gent, i m’ha sorprès la intensitat d’aquesta por. Hi ha gent que ha decidit que vencia aquesta por i que feia el pas endavant per explicar en els termes justs què va passar aquell 8 d’agost, perquè no hi hagi relats interessats ni tergiversats sobre què va passar. Però fent el llibre he tingut la voluntat de no exposar innecessàriament una altra gent, que de manera molt legítima i comprensible no ha volgut parlar, precisament, per aquesta raó. Tenint en compte tot aquest context, com recordeu aquell matí? S’ha de deixar clar que no sabíeu què passaria.
—J.R.: Aquesta és la gràcia, eren molt pocs, els qui ho sabien tot. Jo tenia, evidentment, comunicació permanent amb l’Antoni Castellà, que era una d’aquestes persones, amb un mecanisme arcaic i segur, no cal ser més explícit. I, per tant, a mi em corresponia de saber només la meva part, que consistia a fer tot el possible perquè el president Puigdemont pogués entrar dins el parlament. En conseqüència, en el moment que ell aparegués en el punt de concentració com a president envoltat de més electes, la meva pretensió, com a president del parlament, era protegir el president Puigdemont, protegir un dels 135 diputats del parlament. Aquesta era la funció fonamental. No tan sols per a defensar els seus drets com a elegit, sinó per a defensar els drets de la gent que l’havia votat i per a defensar els drets de la gent que no l’havia votat i els del candidat Salvador Illa. Perquè el candidat Salvador Illa tenia tot el dret d’afrontar un debat d’investidura, en el qual es pogués confrontar amb tots els partits polítics, i també amb Junts per Catalunya, també amb el diputat Carles Puigdemont. Per tant, eren tot un seguit de drets que jo, com a president del parlament, havia de preservar. I tan bon punt va aparèixer, va ser un moment d’una emotivitat extrema i de molta intensitat.

—J.N.: Vau passar por en aquell moment?
—J.R: [Riu.] Por de caure, no física perquè hi ha aquell punt d’entusiasme i inconsciència que sempre l’hem tinguda.

—J.N.: Vau prendre el compromís de defensar-lo físicament, si calia.
—J.R.: El compromís era que de cap de les maneres un cop entrés al Parlament de Catalunya, si aconseguíem que hi entrés, no podria ser detingut. Vam actualitzar un protocol que ja existia en èpoques anteriors del procés, amb una base fàctica i una base jurídica, i teníem l’aval de la secretaria general del parlament, del lletrat major, que és que en el moment que el ple ja s’ha convocat, que formalment s’ha iniciat un acte parlamentari, no pot ser detingut cap dels 135 diputats dins el parlament. Havien pensat fins i tot que podíem acollir el president al meu despatx petit. Tancar les portes i físicament preservar-lo. Consideràvem que ens emparava justament el dret parlamentari: el dret d’inviolabilitat i el dret d’immunitat parlamentària. Els diputats del Parlament de Catalunya són immunes, en el sentit que no poden ser detinguts ni retinguts en aquell espai. Puigdemont no era en seu parlamentària, però ningú no pot ser perseguit per les opinions expressades en l’exercici de la seva funció de diputat, i crec que aquest element també s’havia de tenir en compte.

—J.N.: La qüestió era fer-lo arribar fins al parlament… però el president Puigdemont arriba a l’escenari de l’Arc de Triomf, fa aquell discurs intens, nerviós, durant cinc minuts, baixa de l’escenari i… En aquell moment amb els ulls de president del parlament, què veieu, quina percepció teniu d’allò que passava, a partir de la vostra posició?
—J.R.: Ens van dir que anéssim baixant el passeig de Lluís Companys cap al passeig de Pujades. Nosaltres havíem quedat amb els Mossos d’Esquadra que, en tornant de la concentració, entraríem per la porta del Mamut. Anàvem baixant el president Mas, el president Torra, la presidenta De Gispert, tots suats com polls. Llavors es genera un moment de confusió perquè hi ha gent que es pensa que el president continua estant encapsulat amb nosaltres, que també baixa. Quan arribem a la porta del Mamut ens adonem que hi ha un desplegament de la policia extraordinari. Hi ha molts efectius de la BRIMO, arrenglerats, amb una actitud de molta gravetat. En aquell moment vaig entendre que si el president Puigdemont volia travessar aquella porta seria detingut immediatament. Aquells efectius no eren per a protegir els diputats davant les manifestacions –que n’hi havia d’ordre divers–, tal com jo havia demanat al Departament d’Interior, com a president del parlament, per preservar la integritat dels 135 diputats. Insisteixo en aquell equilibri que deia al principi: no té sentit que el detinguin si ell no pot intervenir, si no pot parlar, ni participar en el debat. No vaig tenir ni temps de trucar, d’enviar un SMS al meu contacte per dir que no entrés. Pel seu compte, els que hi eren ja van arribar a la mateixa conclusió.

—J.N.: Allà, si no m’equivoco, un cop passat aquest accés blindat per la BRIMO, us vàreu trobar amb el comissari en cap, Eduard Sallent. Com va anar aquesta trobada? Què en recordeu, d’aquell moment?
—J.R.: És inconcebible que el comissari en cap dels Mossos, en veient el president del parlament, no tingui una actitud de respecte i de salutació. Jo el vaig anar a buscar directament i em vaig posar a la disposició, però el vaig haver d’anar a buscar. Allà vaig començar a percebre que hi havia uns nivells d’incomoditat extrems. Que hi havia alguna cosa que no estava controlada. Continuem dins el parc per a anar cap al parlament, i em trobo  una ambulància en què hi havia ingressat el vice-president segon, David Pérez, que va tenir un atac de cor devastador i que, afortunadament, ara es reincorpora. Que hi hagués ambulàncies allà li va salvar la vida. Recordo unes imatges del diari El País, en què em veig amb una cara de consternació i no era perquè detinguessin o no el president Puigdemont, sinó perquè hi havia un company nostre en perill de mort. Continuem i entrem al parlament i em comuniquen que comenci el ple i que el president Puigdemont s’hi podria incorporar més tard, no recordo els eufemismes que em van dir.

—J.N.: Què us va semblar el disseny del dispositiu? I què en penseu de la manera com el comissari va reaccionar després dels fets i l’anàlisi de la prefectura dels Mossos d’Esquadra en l’informe que van enviar al magistrat Pablo Llarena.
—J.R.: A mi no em pertoca judicar dispositius. Crec que el cos dels Mossos d’Esquadra és un dels grans patrimonis que té el sistema institucional de la Generalitat de Catalunya. És un actiu de primer ordre. Com que m’estimo la Generalitat, m’estimo l’expressió més rotunda de poder en majúscules de sobirania, que és tenir la seguretat pública, la seguretat ciutadana i l’ordre públic. L’operació Gàbia va ser clarament desproporcionada. Però sí que vaig lamentar veure com s’expressaven l’endemà en relació amb la figura del president o assenyalant funcionaris concrets del Parlament de Catalunya. Aquest informe entrava a qüestionar la professionalitat dels servidors públics del parlament amb uns termes que no eren adequats. El president del parlament ha de sortir a defensar justament aquests servidors públics, que havien tingut una actitud impecable. Perquè la primera funció que teníem, passés el que passés, era la responsabilitat penal, que en el cas que es produís l’assumia íntegrament jo, i per tant sempre preservar els servidors públics. En aquest cas, tant l’informe com les primeres declaracions de la direcció dels Mossos d’Esquadra assenyalaven, des de la meva perspectiva de manera inacceptable, uns servidors públics que havien tingut una actitud impecable. Em vaig sentir molt incòmode per l’informe dels Mossos.  I així ho vaig fer saber en una carta a la consellera d’Interior i al president Salvador Illa.

—J.N.: Fins que va acabar el ple no sabíeu com estava el president Puigdemont?
—J.R.: Quan s’acaba el ple em diuen que no l’han detingut i això era una notícia excel·lent. Jo no vaig saber que havia travessat la frontera, que havia anat al Vallespir, a Catalunya Nord, fins que a dos quarts d’una de la matinada amb un telèfon segur em truca Toni Castellà, que em diu ja són a Catalunya Nord. Va ser un moment de satisfacció plena perquè no sabíem exactament on era. Al final de tot, això és un reconeixement a tota la gent valenta, generosa, compromesa, com la Bàrbara, que ens coneixem de fa temps i per qui només puc tenir paraules de respecte i admiració. Aquest dispositiu que descrius en el llibre només es va poder fer perquè hi ha gent que és extraordinària. Jo vaig tenir la possibilitat de conèixer-los alguns dels que hi van participar i posar elements en comú. Aquest nivell de generositat i de patriotisme és excepcional. Insisteixo, que el que defensàvem és la dignitat institucional de la presidència de la Generalitat de Catalunya.

—J.N.: Ha passat un any gairebé d’aquells fets i em trobo força gent que em pregunta de què va servir allò?  Quin sentit va tenir? Encara s’arrossega un desconcert important per part de força gent. Del vostre punt de vista, com hem de situar el 8 d’agost en la història recent del país i quin sentit polític va tenir, vist des de la perspectiva d’un any després.
—J.R.: La dimensió internacional que va tenir aquest esdeveniment va ser de primer ordre. Tu ho reflecteixes bé en el llibre. Tots els grans mitjans de comunicació en una pantalla del metro del Japó parlant del president, per dir-ne només un exemple. En els viatges oficials com a president del parlament he pogut veure que a tot arreu me’n parlen. Aquest impacte en l’àmbit internacional, que va ser majúscul, és un patrimoni del conjunt de l’independentisme català.

—J.N.: No puc acabar sense preguntar-vos per Santos Cerdán, que va ser un dels negociadors més importants per a aconseguir d’arrencar del PSOE, de l’estat, una llei d’amnistia com aquesta. Ara és a la presó, tancat per una investigació amb una colla d’indicis molt sòlids, si més no de moment, per un cas de corrupció d’una magnitud que ja veurem fins on arriba. Quina lliçó n’hauríem d’extreure, d’això que passa, com a país i en particular l’independentisme.
—J.R.: Per una banda, els diversos assoliments que hi ha hagut són rellevants. La llei de l’amnistia, en aquests moments avalada pel Tribunal Constitucional, no és un tema menor. Si algú vol tenir clar que no és un tema menor, que escolti què en diu José María Aznar o Felipe González, que arriba a dir que és la traïció més gran que s’hagi perpetrat mai, que prefereixen les armes que les urnes, ell que indultà els colpistes el 23 de febrer l’any 88. La llei d’amnistia té una força excepcional i demostra l’extrema tensió que hi ha a l’estat. Abans de la llei d’amnistia hi havia una cohesió entre els grans partits espanyols per a aplicar el 155. Això s’ha trencat, el nivell de tensió que tenen és excepcional. I això fins al punt que el Tribunal Suprem ha entrat en rebel·lia. Aquest és un dels elements que ens costen més d’explicar, si em permets, en l’àmbit internacional.

—J.N.: Digueu…
—J.R.: La Unió Europea sempre diu que el poder més vulnerable és el poder judicial, que sempre s’ha de preservar per sobre dels altres, que són més poderosos i més expansius. Quan proves d’explicar que a l’estat espanyol, justament, és el poder judicial que se sobreposa als altres poders els costa d’entendre. Faig un parèntesi que és molt il·lustratiu. Quina és la diferència entre l’estat espanyol i Portugal? N’hi ha moltes. Però en termes democràtics, sobretot, és que ells van tenir l’abril del 1974. Durant la Revolució dels Clavells, Portugal fa neteja en termes democràtics dins la policia, de l’exèrcit i de la judicatura, i l’estat espanyol no. Aquesta és la diferència fonamental. Per tant, la llei d’amnistia és un element que no és menor, i hi ha hagut moltes dificultats per a implantar-la. I és veritat, Santos Cerdán hi va tenir un paper molt important. Ara algú pretén desacreditar la llei d’amnistia per l’actitud inadmissible, inacceptable, vergonyosa amb tots els indicis que hi ha sobre la taula… Algú vol relacionar les dues coses. Per una altra banda, és molt complicat de mantenir aquesta posició, per molt que ens doni una força afegida per la debilitat dels altres, amb un govern que no és prou contundent a l’hora de condemnar aquesta corrupció. Per tant, hem de buscar aquest equilibri, veure com fem valer la nostra força afegida, sense girar-nos d’esquena a determinats elements de confrontació contra la corrupció en el sentit més contundent. No és fàcil, però hem de tenir el cap molt clar i, sobretot, en això que diu sempre el president Puigdemont i que de vegades és escarnit: que Catalunya com a nació no té amics, que Catalunya com a nació té interessos, el benestar, el progrés i la llibertat, que la gent de Catalunya hem de ponderar molt.

—Molt agraït, president, per aquesta conversa en què heu pogut explicar la vostra experiència, un capítol concret d’aquest llibre, de l’agost de l’any passat.

En aquesta última crisi del govern espanyol, diu que Pedro Sánchez se servirà de senyores per substituir els senyors que no li han resultat. És una plantilla de manual en la política, en l’empresa, en les institucions: quan van molt mal dades, toca posar una dona a capejar el temporal. Ha passat tantes vegades que al final li han hagut de posar nom: el precipici de vidre, o el penya-segat de vidre, un concepte que aquests dies deveu haver sentit de les periodistes i analistes dels mitjans, que són les qui ens fan fixar en aquestes coses que als seus quefes els passen per alt.

La murga de les dones és un no acabar mai. Com a mínim, mentre certes situacions sistèmiques no es podien anomenar, i per tant categoritzar, es quedaven en anècdota i no ens donaven tants maldecaps. Ara mateix, quan ja ens havíem familiaritzat amb el sostre de vidre, ens hem d’aprendre això del penya-segat. I perquè no ens entretindrem amb les denominades “escales trencades”, que representen les interrupcions de les carreres laborals de les dones per a parir i per a cuidar; o el “terra enganxós”, referent a les que, lluny de picar de cap contra el vidre del sostre, s’hi queden atrapades a sota i sota el pes de les mateixes càrregues, sense oportunitats per a prosperar. I això no vol dir que aquestes discriminacions les pateixin les dones pel simple fet de ser dones, sinó per tot el que comporta ser dona en un sistema patriarcalment muntat.

La cosa és que, superades les barreres domèstiques –no sé si ve d’aquí tanta al·lusió a terres i escales i sostres–, les professionals encara tenen més obstacles preparats. Quan tanquen darrere seu la porta de casa, quan aspiren a una ambició més alta, quan senten sota els peus tot el camp per córrer i albiren tot l’horitzó al final del mar, pot passar que l’oportunitat per la qual s’han escarrassat tant les esperi en forma d’esvoranc dissimulat, preparat perquè s’hi precipitin amb totes les facilitats.

La història d’aquest penya-segat és curiosa i ens porta al 2003, a un article a The Times que correlacionava els resultats de 100 empreses de primera línia i el sexe dels seus directius: les que tenien pitjors resultats a la borsa, concloïa, eren les liderades per dones. Ja era mala sort: tant que els costa arribar a manar, i les poques que manen resulta que no valen. Per a aquest viatge no calien tants necessers. I d’aquí parteix l’estudi documentat que encunyaria la metàfora del daltabaix: no és que aquelles dones portessin les empreses al desastre, sinó que era el desastre que va portar les empreses a nomenar dones per a gestionar-lo, tot sovint després d’anys d’una administració pèssima a càrrec dels corresponents taurons.

Pel que fa a l’exercici del poder públic, posar una dona al capdavant en situacions de crisi, d’inestabilitat, de gran perill de fracassar, és una aposta segura: la maniobra permet de fer la impressió d’un canvi de debò, i a més a més ofereix una imatge de progressisme i de responsabilitat igualitària, amb l’avantatge que si al final s’estimben, tampoc no s’hi haurà perdut tant. D’exemples, no sé quins triar. Un cas conegut és el de la crisi financera d’Islàndia el 2008, que va portar a posar dones a dirigir el país i els bancs principals; o de Theresa May, que va assumir el càrrec de primera ministra del Regne Unit en el context d’un Brexit en què no creia; i a Catalunya, tenim el cas d’Arrimadas, que del parlament la van enviar a Madrid a socórrer el partit que Rivera havia enfonsat.

Hom es pot demanar, i amb raó, per què unes dones que figura que són tan vàlides es deixen enredar, i aquí entra una altra variable, que és el cost de les oportunitats: en general, els hòmens assumeixen els canvis professionals sota la percepció que tindran més opcions futures, mentre que les candidates viuen cada oportunitat com una excepció: si no l’agafen ara, pot ser que no torni mai. Dit d’una altra manera, si elles són més propenses a acceptar aquests regals enverinats és perquè són conscients que les ocasions que tenen d’ascendir professionalment són escadusseres. Més enllà que aquesta realitat sigui àmpliament documentada, els referents de què disposen els uns i les altres en poden donar fe.

A l’àmbit privat, la piràmide del poder va així: partint que a les universitats les dones representen un 60% dels alumnes, amb prou feines un 30% arriba a ocupar càrrecs intermedis, i només entre un 15% i un 20% acaben sent directives, que vist al revés són un 70% al 80% de senyors prenent decisions segons la seua visió del món. A l’esfera pública, les proporcions des de la base municipal fins a les cúpules polítiques són si fa no fa. Les calculadores parlen: cal alguna cosa més que mèrits per fer-se un lloc entre els latifundis de naps.

Si heu arribat fins aquí, ja no us vindrà d’un concepte més: l’escletxa d’autoritat –no em feu dir “bretxa”, que escupo capellans. Al llibre The Authority Gap, la periodista i investigadora Mary Ann Sieghart parla d’aquest altre obstacle que és mental: la idea generalitzada que un home és competent fins que es demostra el contrari, i que en les dones resulta que va al revés. Tot ajuda a subestimar les capacitats d’elles i a sobreestimar les d’ells, i aquí ens podríem remuntar a què espera la societat dels uns i les altres des que som canalla i ningú no ens ha dit encara què podem i què no podem arribar a ser.

La qüestió és que fins i tot les societats més avançades encara consideren que els hòmens són líders per naturalesa, i quan la caguen esperen que les dones a qui els cedeixen el pas aportaran –faig servir tòpics– més diàleg, més intuïció, més empatia –que en situacions de crisi deuen pensar que és el que falta per provar. Sigui com vulgui, és innegable que els qui avui tenen edat de manar van ser socialitzats per a assumir aquests papers diferenciats: ells per a ser competitius, agressius, verticals; elles per a ser conciliadores, col·laboradores, horitzontals. I no penso entrar en la dicotomia rònega de la raó i l’emoció, perquè tanta emoció és el plor com l’impuls que fa fumbre un cop de puny a la paret o prémer un botó nuclear.

En tot cas, mentre continuem empenyent xiquets i xiquetes a perseguir ambicions diferents, a tindre referents diferents, a témer precipicis diferents, la governança ideal, l’equilibri necessari, només pot passar per forçar la paritat. I de moment, si es tracta de comparar, encara ens falta veure tantes líders mediocres com hòmens mediocres hem vist manar.

L’art ha vençut la censura. Onze artistes armats amb pinzells i esprais han tornat a convertir el poble de Fanzara, de menys de tres-cents habitants, a l’Alt Millars, en la capital mundial de l’art urbà. Per un cap de setmana, si més no. El festival MIAU, el Museu Inacabat d’Art Urbà (que realment és rural), té vocació de combat i s’ha imposat a l’intent de silenciament de l’ajuntament, en mans del PP.

El MIAU va nàixer l’any 2014, quan el poble es va alçar contra la construcció d’una gran planta de residus tòxics. La idea era fer únicament un mural, però hi havia tants artistes amb tantes ganes de participar-hi que se’n van fer més. I d’una acció concreta es va passar a una cita anual. Els veïns s’hi van implicar, siga cedint els murs de les cases, allotjant els artistes, o bé amb tot de tasques necessàries per a un esdeveniment que creix cada any.

Però l’any passat el MIAU no es va fer perquè l’ajuntament va emetre una ordenança per a establir la censura prèvia als murals. L’origen de tot és una obra que Elias Taño va pintar l’estiu del 2023 dedicada a la memòria històrica. El PP acabava d’arribar al consistori i va demanar als organitzadors que la retirassen. L’excusa és que alguns veïns es trobaven incòmodes amb el missatge. Com que van refusar de tocar l’obra, el consistori va deixar el festival sense pressupost i amb aquesta ordre de censura prèvia, que tant el Síndic de Greuges com el Consell Valencià de Cultura han denigrat. L’ajuntament es va trobar obligat a retirar aquesta ordenança, però ha deixat el MIAU pràcticament sense recursos. Sense recursos, però amb molta més visibilitat. De fet, 440 artistes de 40 països han optat a pintar enguany a Fanzara. Després de la selecció, n’han convidats onze, conscients de què representa pintar a Fanzara.

Els artistes hi participen sense rebre cap remuneració i saben que el pas del temps i les inclemències meteorològiques malmetran les obres i que, finalment, algun dia, desapareixeran davall una capa blanca que servirà de llenç per a un nou pintor. Aquest és l’esperit del MIAU, sempre inacabat, que VilaWeb ha pogut copsar aquest cap de setmana de calor i de tempestes.

The Washington Post · Annabelle Timsit

Dinamarca s’ha convertit en un dels pocs països del món que reclutarà les dones al servei militar obligatori. Copenhaguen ha presentat la decisió com un intent de reforçar les capacitats militars del país en un context geopolític de tensions creixents amb Rússia, i de més pressió de Washington perquè els països europeus destinin més recursos a la defensa.

La decisió, que entrà en vigor la setmana passada, estipula que les dones que facin divuit anys després del primer de juliol podran ser reclutades aleatòriament per al servei militar en virtut d’un sistema de rifa, el mateix que ja s’aplica als homes. A partir de l’any vinent, la durada del servei militar obligatori també s’ampliarà de quatre mesos a onze.

El Ministeri de Defensa danès ha descrit la decisió com una manera de garantir “la igualtat de gènere plena en el servei militar obligatori”. És una opinió compartida per unes quantes de les daneses amb qui els periodistes de The Washington Post han parlat.

“Crec que és injust que tan sols es recluti els homes”, explica Rosa Collet, de setze anys. Collet, que es defineix a si mateixa com a feminista, explica que s’oposa al servei militar obligatori en el seu conjunt, però que creu que, si ha d’existir, hauria d’incloure tant homes com dones.

Emily B. Rasmussen, estudiant de física i filosofia de vint anys de la Universitat d’Aalborg, també acull amb satisfacció la decisió del govern danès, que descriu com a “positiva […] per al debat sobre la igualtat de gènere”. I hi afegeix: “És un gran pas endavant a l’hora d’anivellar les dones i els homes; també reduirà la quantitat de persones obligades a allistar-se contra la seva voluntat.”

Julie Christiansen, una altra estudiant de la Universitat d’Aalborg, de 23 anys, s’hi mostra d’acord: “És una bona decisió: a Dinamarca es parla molt de la igualtat entre homes i dones, i crec que això hauria d’aplicar-se a tots els àmbits de la societat.”

Encara que la igualtat de gènere a Dinamarca és relativament bona –el país ocupa la tercera posició en el rànquing d’igualtat de la UE–, el motiu per a reclutar dones no és tan sols ideològic, sinó també pràctic.

L’acord d’ampliació del servei militar obligatori, signat entre el govern i uns quants partits de l’oposició, defensa que “l’empitjorament del panorama de seguretat” i les crisis experimentades aquests darrers anys, incloent-hi la pandèmia del coronavirus, han evidenciat la necessitat d’expandir el reclutament militar.

En una declaració conjunta, el ministre de Defensa, Troels Lund Poulsen, i el general Michael W. Hyldgaard, cap de Defensa de Dinamarca, afirmaren que els canvis geopolítics d’aquests darrers anys –de la invasió russa d’Ucraïna al conflicte al Llevant– han posat de manifest la necessitat que Dinamarca desenvolupi capacitats de defensa “modernes i oportunes”, incloent-hi “més soldats”. El fet d’incloure les dones a les operacions de reclutament certificarà que les forces armades del país “captin els joves més talentosos i motivats de Dinamarca”, afegiren.

Però no tots els afectats pel canvi n’estan satisfets.

Othilie Fauerskov Jorgensen –una estudiant de setnze anys que, com Collet, podrà ser reclutada al servei militar obligatori en virtut de la nova normativa– diu que està “molt emprenyada i molt trista” pel canvi, i defensa que la participació en el servei militar hauria de ser una decisió personal.

“No hi dono suport, perquè és una cosa en la qual no em veig”, explica a The Washington Post, i afegeix que no creu que ni ella ni la majoria de les dones daneses siguin necessàriament “aptes per a l’exèrcit”.

“M’estimo més acabar els meus estudis que no pas passar un any o uns quants mesos a l’exèrcit. M’estimo més trobar feina aviat que no pas servir”, afegeix.

Collet, per la seva banda, diu que l’argument que sol sentir dels qui s’oposen a la inclusió de dones al reclutament militar és que les daneses ja tendeixen a quedar-se enrere, professionalment parlant, quan tenen fills, i que –fins i tot en un país com Dinamarca– cobren menys i progressen professionalment a ritme més baix, per la qual cosa el servei militar obligatori significaria “un pas enrere encara més gran”.

“Sí, a Dinamarca continua havent-hi desigualtat de gènere, escletxa salarial i moltes més coses que frenen les dones”, reconeix. “Però també som un dels països més igualitaris en termes de gènere […] No veig per què no hauríem d’esperar que tot sigui exactament igual per a reclutar les dones.”

El nou sistema obliga tots els homes i dones danesos a sotmetre’s a proves d’aptitud física i mental quan assoleixen la majoria d’edat. Si els consideren aptes per al servei, els assignen un número en un sorteig, que determinarà si queden exempts del servei militar o si poden ser cridats a files en cas que les forces armades no puguin cobrir les quotes de personal amb voluntaris. El primer sorteig amb aquest nou sistema es farà l’abril de l’any vinent, segons que ha informat el Ministeri de Defensa.

Fins ara, les dones podien allistar-se a l’exèrcit de manera voluntària: gairebé una quarta part de la promoció militar de l’any passat, de fet, fou formada per voluntàries. Ara, les futures generacions de dones participaran automàticament en el sorteig si són considerades aptes, en igualtat de condicions amb els homes.

Aquests darrers anys, segons que ha explicat l’exèrcit danès, gairebé totes les places del servei militar han estat cobertes per voluntaris. L’acord d’ampliació del servei militar obligatori reconeix que la decisió “imposarà més exigències a les generacions més joves, i podria reduir les xifres de voluntaris en el servei militar”.

Dinamarca no és l’únic país que ha ampliat el servei militar obligatori a les dones: Noruega i Suècia també han fet el pas aquests darrers anys, empesos per l’empitjorament del panorama geopolític al continent després de l’annexió russa de Crimea i, sobretot, de la invasió russa d’Ucraïna.

Tanmateix, a escala mundial, tots tres països continuen essent excepcions: menys d’un terç dels països disposen d’alguna mena de servei militar obligatori actiu, segons el Pew Research Center, i la gran majoria d’aquests països recluta exclusivament homes.

Els sondatges coincideixen a mostrar que els danesos estan a favor d’ampliar les capacitats defensives del país. Un sondatge publicat aquest maig pel Consell Europeu de Relacions Exteriors, per exemple, revelà que un 70% dels adults danesos dóna suport a l’augment de la despesa militar.

Prop d’un terç dels enquestats també deia que estava molt preocupat per la proliferació nuclear i la possibilitat d’una tercera guerra mundial, o d’un conflicte europeu a gran escala que transcendís la guerra a Ucraïna.

Més enllà dels temors desfermats per la invasió russa d’Ucraïna, molts danesos també han expressat preocupació per les insinuacions del president dels Estats Units, Donald Trump, sobre la possibilitat que Washington prengui el control de l’illa danesa de Grenlàndia, sense descartar-hi l’ús de força militar i tot.

“Crec que tot el rebombori sobre Grenlàndia […] pot haver fet que el govern es plantegi: què farem, com a país realment petit, si esclata la guerra?”, reflexiona Collet.

Per la seva banda, Rasmussen diu que sent que Dinamarca, com a país petit amb una població de tan sols sis milions d’habitants, “ha de poder estar preparada, d’alguna manera” per a la possibilitat d’un conflicte. “Com a país petit amb poc múscul militar, estem assenyalats”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb