Els dos principals partits independentistes són encapçalats pels dos màxims dirigents que van conduir el procés. El vice-president Oriol Junqueras és el president d’ERC, i el president Carles Puigdemont és el de Junts. Aquest fet, vuit anys després de la tardor del 2017, evidencia una continuïtat de la direcció política dins els partits. Alhora, els ciutadans mantenen els mateixos referents, sense cap renovació, ni dins el camp independentista ni en el terreny dels qui s’hi oposen.

Puigdemont i Junqueras són els dirigents més coneguts, segons la darrera enquesta del CEO, amb un coneixement del 97% i el 93% dels catalans, respectivament. El següent és Salvador Illa, que, tot i ser l’actual president de la Generalitat i haver estat ministre espanyol, és una mica menys conegut, un 89% de la població.

La resta ja és molt lluny: un 59% sap qui és Sílvia Orriols, és a dir, hi ha un 41% dels catalans que no ho sap; i als altres dirigents del parlament no els coneix ni la meitat de la població. A Jéssica Albiach, cap dels Comuns al parlament del setembre del 2018 ençà, tan sols la coneix el 47% de la població catalana; al cap parlamentari de Vox, Ignacio Garriga, que també té projecció estatal perquè és secretari general d’aquest partit, el coneix el 43%; a Alejandro Fernández, president del PP a Catalunya d’ençà del novembre del 2018 –és a dir, ja fa set anys– i havent estat cap de llista tres vegades, el reconeix un 41% de catalans; i Laia Estrada, cap de llista de la CUP i fins fa poc presidenta del grup, la coneixia un 34% de catalans.

Per grups d’edat, el desconeixement és encara més gran entre els joves. Solament un 47% dels menors de vint-i-cinc anys sap qui és Orriols, un 28% coneix Albiach, un 30%, Garriga, un 21%, Fernández, i un 29%, Estrada. Tan sols Illa, amb un coneixement del 73%, Junqueras (83%) i Puigdemont (92%) són coneguts per més de la meitat dels joves.

Si les dades poden semblar preocupants, encara ho reforça el coneixement entre els votants dels partits respectius, és a dir, gent que ha agafat la butlleta que encapçala aquest mateix dirigent. Hi ha encara un 27,7% de votants dels Comuns en les darreres eleccions al parlament que no saben qui és Jéssica Albiach. De la mateixa manera, 46,7% dels de Vox no saben qui és Garriga, un 48,4% dels de PP no saben qui és Fernández –és a dir, vora la meitat dels qui van votar el PP–; i un 37,9% dels votants de la CUP no coneixen Estrada. En aquest darrer cas, tot i l’alt grau de desconeixement, era una de les cares més conegudes de la CUP actual, de manera que la seva dimissió agreuja encara més la crisi de lideratge d’aquesta formació.

Les dades contrasten amb les dels dirigents d’aquestes formacions durant el procés, amb noms com ara Xavier García Albiol, que era conegut pel 83,7% de la població la tardor del 2017, Anna Gabriel, que un 65,2% sabia qui era, de la mateixa manera que Xavier Domènech (57,3%) o Inés Arrimadas (77,4%), molt més popular que no pas l’actual cap de Ciutadans a Catalunya, Héctor Amelló, desconegut per la immensa majoria de la població.

Un dels factors que ho expliquen és una desconnexió de la població envers la política. Si l’octubre del 2017 hi havia un 60,1% de la població molt o bastant interessada en la política, aquest percentatge actualment és del 42,9%. I per mostra un botó: els molt interessants en la política han passat de ser un 22% a un 11,6%.

Manca de relleu

Segons dades del primer CEO d’enguany, tot i exercir càrrecs semblants, contrasta el coneixement sobre Gabriel Rufián –cap d’ERC a Madrid d’ençà del 2016–, que el coneix un 85% de la ciutadania, amb Míriam Nogueras –cap de Junts a Madrid d’ençà del 2019–, que és coneguda pel 48%, malgrat el paper destacat en les negociacions a Suïssa i Madrid. De la mateixa manera, tot i ser aleshores president Pere Aragonès, en el seu darrer CEO era conegut pel 85% de la ciutadania.

Per una altra banda, trobem una certa unitat independentista en relació amb els que van ser màxims dirigents durant el procés. Per exemple, entre els simpatitzants de la CUP, el grau d’aprovació més alt després de la política del propi partit, és la de Puigdemont (54%), seguit de Junqueras (49%). De la mateixa manera, el segon més ben valorat pels simpatitzants de Junts és Junqueras; i Puigdemont, tot i les diferències, també és aprovat per una majoria de simpatitzants d’ERC. En aquesta línia, hi ha un 30% de votants d’ERC i un 23% de la CUP que valoren Puigdemont amb un 7 o més; i un 31% dels de Junts i un 19,5% dels de la CUP posen un notable o més a Junqueras.

Percentatge de simpatitzants que aproven cada dirigent per partits.

Aquesta sintonia no és tan clara a escala de partits. Tot i la valoració a grans trets positiva que tenen els votants de la CUP respecte de Puigdemont, l’afinitat electoral amb Junts és nul·la. Solament un 3% dels que votarien la CUP tenen com a segona opció electoral Junts. En canvi, un 46% votaria ERC si no pogués votar el seu partit, tot i el cap de Junts és el més ben valorat pels votants d’aquesta formació, fet que evidencia més afinitat amb el dirigent que no pas amb el partit polític.

Com més va, més habitual és de fer servir ChatGPT en el dia a dia. La gent no tan sols li dóna instruccions per a fer accions concretes, sinó que també hi manté llargues converses en què li explica molts aspectes de la seva vida quotidiana. Les semblances aparents amb una conversa de WhatsApp pot donar una falsa aparença d’intimitat, però cal tenir molt clar que qui tenim al davant no és pas un amic, sinó una eina desenvolupada per l’empresa nord-americana OpenAI que fa servir aquestes converses per millorar els seus models d’intel·ligència artificial. Així doncs, fins a quin punt són confidencials les coses que diem a ChatGPT?

Tenint en compte allò que diu la política de privadesa d’OpenAI, cal distingir entre les dades del compte –com ara el nom, les credencials, o la informació de pagament–, les dades automàtiques –com la IP, el navegador o el dispositiu amb què hi accedim– i tot aquell contingut que li aportem en una conversa, bé en forma de text, d’imatges, d’àudio o dels fitxers que hi adjuntem. Són aquestes darreres les que més preocupen, perquè hi podem donar detalls personals d’una manera més àmplia. No hi ha cap acotació, és tot allò que pugui sorgir en una conversa o que nosaltres activament puguem voler-li dir en un moment determinat.

OpenAI, com tantes altres empreses d’intel·ligència artificial, fa servir les dades d’ús dels usuaris per millorar els seus models, per fer-los més precisos. Això vol dir que tot allò que un particular diu a ChatGPT o a serveis com DALL·E, Codex o Sora pot ser reaprofitat per l’empresa. OpenAI diu que pren mesures per reduir la quantitat d’informació personal que hi ha a les converses abans d’entrenar els models, tot i que se li poden escapar les dades menys explícites. A més, cal tenir en compte que no fa servir un xifratge d’extrem a extrem, de manera que les dades en brut són enregistrades als servidors d’OpenAI abans no s’anonimitzen. No és, doncs, un sistema infal·lible, i de fet OpenAI mateix recomana als usuaris que no donem detalls gaire personals en les nostres converses.

Un altre indicatiu del risc de privadesa que implica l’ús de les nostres converses per a entrenar els models és que, per atreure les empreses perquè facin servir ChatGPT en la pràctica professional, OpenAI exclou de l’entrenament dels models totes les interaccions fetes als comptes amb les subscripcions empresarials ChatGPT Team, ChatGPT Enterprise, ChatGPT Edu, i amb la plataforma API. A més, es pot definir durant quant de temps s’emmagatzemen les dades generades i OpenAI es compromet a esborrar allò que hom li demani en un termini de trenta dies, sempre que no estigui obligat legalment a conservar-ho.

Com podem fer que no entreni els models amb les nostres dades?

Més enllà dels comptes d’empresa, OpenAI també ofereix a la resta d’usuaris la possibilitat de marcar que les dades no poden ser utilitzades per a entrenar els seus models d’intel·ligència artificial. Per a fer-ho, n’hi ha prou d’anar al portal de privadesa d’OpenAI i demanar-ho clicant a “Do not train on my content”. Ens demanarà de confirmar l’opció i indicar des d’on fem servir el compte. Tot seguit la petició ja s’haurà registrat.

Amb això, ens assegurem que les converses futures no siguin utilitzades per entrenar els seus models, però no les passades. Gràcies al reglament europeu de protecció de dades, també li podem demanar que esborri certa informació personal passada, però cal especificar-li què volem que esborri i per què. A més, OpenAI es reserva el dret de jutjar la sol·licitud “equilibrant els drets de privadesa i protecció de dades amb altres drets, com ara la llibertat d’expressió i d’informació, d’acord amb la legislació aplicable”.

Per a demanar que no entreni els models amb les nostres dades hem de pitjar “Do not train on my content”.

A banda, al portal de privadesa també podem demanar que ens enviï una còpia de les dades associades al nostre usuari que hi ha als servidors d’OpenAI, o bé que esborri el nostre compte de ChatGPT.

ChatGPT té “memòria” per a personalitzar el seu comportament

Més enllà de l’entrenament dels models, ChatGPT també desa certes informacions nostres per a personalitzar les interaccions amb nosaltres. Ho anomena la seva “memòria“, una funció que li permet de recordar el nostre nom, els nostres interessos i l’estil de resposta que preferim. La memòria es pot activar o desactivar, i és personalitzable: es pot demanar que recordi alguna cosa o esborrar una informació en concret que no volem que retingui. Cal anar al menú de configuració, i, tot seguit, a la pestanya de personalització.

Gràcies a aquest sistema, ChatGPT manté una coherència a cada conversa que tingui, sense necessitat de dir-li cada vegada com ha de respondre. Val a dir que la capacitat d’emmagatzematge és limitada, i a partir d’un cert moment avisa que cal esborrar alguns dels records perquè en pugui integrar de nous.

Ara, la memòria serveix solament per a personalitzar l’experiència d’ús, i no es fa servir per millorar els models d’intel·ligència artificial. Dit de manera àmplia, la memòria és útil per a millorar la interacció de manera individual, i l’entrenament dels models fa que millori ChatGPT en conjunt.

Les converses poden ser utilitzades judicialment?

Les converses amb ChatGPT es guarden xifrades als servidors d’OpenAI, però són desxifrades quan es necessiten per a millorar els models. De la mateixa manera, també poden ser desxifrades en cas de rebre un requeriment judicial. Recentment, el director executiu d’Open AI, Sam Altman, va avisar en un pòdcast que allò que s’explica a ChatGPT no té la protecció legal equivalent a la de professionals com ara metges, advocats o psicòlegs, que han de guardar el secret de confidencialitat dels ciutadans que tracten.

En cas que un jutge ho demani, OpenAI té l’obligació legal de lliurar les dades que guardi al seu servidor, incloent-hi converses i metadades associades a un compte en concret. Arribat el cas, es podria arribar a considerar una conversa com una prova en un judici. Actualment, OpenAI és enmig d’una batalla judicial amb l’empresa editora de The New York Times, que l’acusa d’haver vulnerat els seus drets d’autor per haver entrenat els models d’intel·ligència artificial propis amb articles seus sense permís. Arran d’això, una jutgessa federal va ordenar de conservar tots aquells registres generats per ChatGPT –inclosos aquells que la política de privadesa es comprometia a esborrar– fins que no s’hagi aclarit el cas.

OpenAI hi ha presentat un recurs en contra perquè aquesta ordre deixa l’empresa en una situació compromesa tant davant els seus usuaris, als quals havia promès unes condicions en la política de privadesa que ara ha hagut de canviar, com davant les exigències del reglament europeu de protecció de dades. Arran d’això, Altman reclamava en aquesta mateixa entrevista que es fes una llei urgentment per a establir uns estàndards de privadesa adequats per a la intel·ligència artificial, si més no equivalents als que tenen els professionals a qui es reconeix el secret professional.

Per tot plegat, és clar que les converses amb ChatGPT no són confidencials, per molt que pugui transmetre aquesta aparença. Són desades als servidors d’OpenAI i els seus treballadors les poden desxifrar tant per a entrenar els models d’intel·ligència artificial com per a posar-les a disposició de la justícia. Malgrat que es pugui limitar en certa manera l’ús que OpenAI en pot fer, no és possible d’aconseguir una seguretat total dels missatges.

Pot passar desapercebuda, per la sobrietat i simplicitat decorativa de la porta del carrer. A dins, la composició minimalista del local ha estat concebuda inspirant-se en una botiga de perfums. Si no fos per les fotos i la descripció del producte que pengen a l’entrada, no diries mai què s’hi despatxa. Però del sostre pengen pistes d’on som. Les grans làmpades en forma de cristalls de gel escauen molt a la gelateria Gelato Collection. És pràcticament al davant de la font de Canaletes, molt ben emplaçada, a la Rambla número 136. Aquesta és la dolça aventura tramada entre el cuiner, pastisser i empresari Albert Adrià; el torronaire Àngel Velasco, propietari de Torrons Vicens; i Alfredo Machado Díaz, pastisser que ha treballat amb Albert Adrià als restaurants Tiquets i ara a l’Enigma. Junts, xef, pastisser i torronaire han capgirat l’estiu i l’hivern, el dolç i el salat, per fer-ho convergir tot en gelats originals.

El primer any d’aquesta gelateria ha conviscut amb les obres de la Rambla, circumstància que no ha permès que el nou comerç lluís com tocaria en un indret tan singular. A l’interior, el fons de la gelateria comunica amb la botiga de Torrons Vicens, de manera que s’aprofita el flux de la clientela que entra al negoci d’Àngel Velasco a cercar el dolç que ja no es compra únicament per Nadal. Passarà, doncs, que a l’hivern els gelats continuaran complementant l’experiència de comprar torrons.

El pastisser Alfredo Machado, soci de la gelateria Gelato Collection (fotografia: Enric Galli). El projecte Gelato Collection és obra d’Albert Adrià, Alfredo Machado i Ángel Velasco (fotografia: Enric Galli).

Ja fa uns quants anys que l’enginy creatiu d’Albert Adrià permet de desplegar una increïble varietat de sabors sobre el torró, i ara aquesta paleta de gusts infinita es concentra en terrines i cucurutxos de gelat. “Això ho vam començar a gestar un any abans d’obrir la gelateria. Vam anar experimentant a la cuina del restaurant Enigma amb la màquina de fer gelats que hi havia hagut al Bulli. Fèiem proves per veure com podíem fabricar un gelat que no fos tan carregós, i vam rebaixar el sucre a totes les nostres elaboracions”, explica l’Alfredo Machado. Ell és la mà dreta d’Albert Adrià. Va arribar fa anys de l’Uruguai per aprendre, enriquir-se i enriquir plats de postres a Barcelona. Ara posa la seva empremta i esmerça moltíssimes hores d’R+D a fer que sabors i textures de pastisseria, però també de plats de tota mena de cuina, es traspassin al paladar en forma de gelats.

Treballant amb fruita de temporada, hidratant l’ametlla com ja feien al Bulli, perquè es pugui sentir la màxima intensitat, tan sols amb ametlla i aigua, res més, fan d’aquesta gelateria un paradís de l’experiència d’identificar gusts autèntics. I la seva gran missió és aconseguir la màxima naturalitat. Per això han anat confeccionant un banc de receptes organitzades en quatre famílies de gelat: els clàssics, els d’autor, els de temporada i els denominats d’adults, perquè porten un toc d’alcohol.

El número 1 d’aquest banc de receptes l’ocupa el torró més tradicional d’Agramunt, fet de mel, avellanes o ametlles, pa d’àngel i clares d’ou. Així és com s’elabora aquest dolç del segle XVIII ençà, que, ara al XXI, assaborim a la Rambla de Barcelona, al mateix lloc on els torroners d’Agramunt, a començament del segle passat, van venir a muntar paradeta per vendre torrons per Nadal. El gelat de torró d’Agramunt ofereix variants amb figa de coll de dama i mel, amb festuc torrat i amb cafè Lavazza.

Gelat de iogurt "el Pastoret" (fotografia: Enric Galli). Gelat de xocolata i ametlla marcona crua (fotografia: Enric Galli).

Així, doncs, l’homenatge a aquest dolç artesanal originari de la comarca de l’Urgell es glaça i fa sentir Nadal cada dia, en aquests torrons clàssics i també els més innovadors com el torró d’aire, l’únic que es ven exclusivament a la botiga Gelato Collection, i no es barreja amb el gran assortiment de Torrons Vicens. El torró d’aire el trobem en una prestatgeria en aquesta original gelateria, al costat de cremes de torró, que l’Alfredo ens explica que són per a posar sobre el pa o la coca i que ells també fan servir com a complement dels seus gelats.

Qualsevol gust possible

De què no es pot fer un gelat? Aquesta és la pregunta que es fa l’Alfredo després d’haver encetat l’aventura del Gelato Collection amb Albert Adrià i Àngel Velasco. Quan entrem a la seva gelateria ens adonem que és veritablement una qüestió molt difícil de respondre, veient tot allò que gosen transformar en gelat.

Fan gelat de panettone, de cirera fresca, de crema catalana, de dolç de llet, de caramel balsàmic Fisherman’s Friend, de margarida d’hibiscus, de fruita de la passió, cafè i menta… Qualsevol gust que ens puguem imaginar, hi pot ser. Al pis de dalt de la gelateria hi tenen una cuina on fan totes les proves abans d’elaborar cada gelat a baix, a l’obrador. Amb el punt just de cremositat, els elaboradors de Gelato Collection utilitzen tècniques sofisticades de cuina que coneixen bé i aprofiten matèries primeres com les ametlles dels ametllers que Àngel Velasco té a Ponent.

És un triangle professional que culmina en creacions gelateres sense límit. És sorprenent la reconversió en gelat que han fet de determinades elaboracions, plats o postres que servien al restaurant Bulli. Hi trobem gelat d’anguila, d’ànec de Pequín (pato laqueado, en diuen), de curri verd de mango… També hi ha gelats inspirats en postres nascudes a la cuina del Tiquets, com el de litxi, gerd i aigua de roses. La col·lecció de gelats d’aquests tres socis és grandiosa, amb més de seixanta gusts ja creats, i innovant cada dia sense cap mena de frontera. Traspassen i respecten tota mena de sabors.

Gelat de vainilla bourbon madagascar (fotografia: Enric Galli). Gelat de cirera fresca (fotografia: Enric Galli). Gelat de curri verd de mango (fotografia: Enric Galli).

Alfredo Machado, el cuiner i pastisser ara centrat totalment en el món del gelat, ens comenta que la gamma de gelats de temporada és molt important en el món d’Albert Adrià, perquè al restaurant Enigma els productes frescs que terra i mar donen a cada moment porten la batuta a la cuina.

I ho veiem també a l’obrador de Gelato Collection, sota la gelateria. L’Alfredo ens hi acompanya i de seguit hi descobrim fuita del temps, albercocs, préssecs, cireres, també una bona gamma de cítrics, llimones, llimes, taronges. Som en un laboratori d’assaig on es respira frescor. “Cada dia a les set del matí anem a la Boqueria a comprar. L’Enigma és una gran influència per a nosaltres. Si allà es treballa amb figues o fulles de figa, nosaltres ens posarem a fer el gelat amb aquesta fruita”, explica el gelater, ànima també d’aquesta transformació de postres del Bulli en gelat. Els gelats de temporada, diu l’Alfredo, acostumen a ser-hi una setmana o dues perquè aquí manen les collites de cada moment.

No sabem si realment, tal com explica la llegenda, el visitant que beu aigua de la cèlebre font de Canaletes acaba tornant a Barcelona, però ara a la mateixa altura de la Rambla, Gelato Collection pot molt ben fer la competència a la llegenda: ara forans i autòctons tindran un bon motiu per a tornar sovint al centre d’aquesta ciutat.

A la tardor, els creadors d’aquesta gelateria tenen previst d’obrir-ne una altra al passeig de Gràcia, davant la Casa Batlló. Allà hi haurà l’obrador central d’aquesta sorprenent factoria creativa de gelats.

Un eclipsi solar total s’esdevé quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, i projecta una ombra sobre la Terra que bloca totalment la llum del Sol en algunes zones. Això no s’esdevé gaire sovint, i encara menys en les zones habitades del planeta, tenint en compte que la Terra té un 70% de la superfície coberta d’oceans. Però el 12 d’agost de 2026, els Països Catalans rebrem un regal caigut del cel: un eclipsi solar total que es podrà veure al sud de Catalunya, al nord del País Valencià, i a les Illes.

Falta un any, però hi ha gent de tot el món que fa mesos que ha reservat allotjament per a no trobar-se sense lloc, perquè els Països Catalans seran dels pocs indrets del planeta on es podrà veure l’eclipsi en perfectes condicions. Les autoritats ja s’han començat a coordinar per a gestionar el “tsunami” que s’acosta, en paraules de Joan Anton Català, divulgador científic especialitzat en astronomia i astrofísica. En aquesta entrevista, destaca la importància de planificar com més aviat millor què voldrem fer el 12 d’agost de 2026, per a assegurar-nos que podrem gaudir plenament d’aquest espectacle únic i irrepetible. Perquè no hi haurà cap eclipsi com aquest a casa nostra fins l’any 2180.

—Per què serà tan extraordinari l’eclipsi solar total del 12 d’agost de l’any vinent?
—Un eclipsi de sol total passa molt poques vegades en zones habitades. Normalment, com que la superfície del nostre planeta és coberta en un 70% per oceans, el recorregut de l’ombra de la totalitat passa per oceans o per llocs de difícil accés dels continents. De manera que quan passa per llocs molt habitats i amb infrastructures de comunicació, es converteix en un espectacle mundial. D’ençà de l’any 2017, en què hi va haver el primer gran eclipsi nord-americà, seguit del del 2024, aquests esdeveniments s’han fet virals. Hi ha moltíssima gent pendent d’aquests eclipsis per les xarxes socials.

—Però, es poden enregistrar amb els mòbils? Es percep igual que a ull nu?
—Sí, es pot enregistrar, però no hi ha res que es pugui comparar a viure un eclipsi solar amb la nostra mirada, de manera directa. És l’únic moment que et pots treure la protecció, per cert. Aquell moment és fantàstic, no hi ha res que iguali contemplar això a ull nu. Primer, no hi ha cap instrument que iguali la capacitat que tenen els ulls d’adaptar-se a condicions diverses d’il·luminació o agafar l’amplitud d’una escena; segon, el cervell treballa coordinadament amb tots els nostres sentits. No tan sols tenim la vista: notarem la baixada de temperatura, les cigales i els ocells pararan de cantar, veurem gats i gossos i més animals completament despistats, se’ns posarà la pell de gallina… És a dir, tindrem un seguit de sensacions que crearan un record inesborrable dins el nostre cervell. I això no ho pot captar cap càmera. A més, et fa sentir connectat amb tota la gent que hi ha amb tu observant el moment, és com una comunió col·lectiva, perquè tothom té les mateixes emocions que tens tu. És com un recordatori que tots som humans, que al final tots som iguals, per moltes diferències que vegem, i que estem connectats en un moment que és efímer.

—Així doncs, durant aquest minut aproximat que dura l’eclipsi total es fa de nit?
—Es diu que el dia es torna nit, però és una nit especial. És una llum que tampoc no és la llum fosca de la nit. Baixa moltíssim la il·luminació, la temperatura cau, t’has d’abrigar tot i ser l’agost –això ens va passar el 2017 als Estats Units, i érem al desert. Observes canvis al teu entorn. Per exemple, apareixen al cel els estels més brillants o els planetes visibles –els que hi haurà seran Venus i Júpiter–, i més objectes com els estels.

—I, com que és justament 12 d’agost, podrem veure també la pluja d’estels dels Perseids?
—No, mentrestant, no. Però serà fantàstic perquè, per definició, quan hi ha un eclipsi total de Sol, la Lluna es troba en fase nova. Això és geometria pura. És el disc de la Lluna que transita per davant del Sol i l’oculta. Per tant, a la nit no hi haurà Lluna i s’escauran les condicions ideals perquè puguem gaudir de l’eclipsi del Sol al vespre, marxem a fer un àpat i relaxar-nos després de la tensió i dels nervis viscuts, i observem els Perseids a la nit. És un pla complet.

—No hi ha hagut cap eclipsi igual a casa nostra d’ençà del 1905, i el pròxim no arribarà fins el 2180. Ni els nostres avis ni els nostres néts no podran veure un fenomen com el que podrem veure nosaltres.
—Exacte, si ens deixem escapar aquest, haurem d’esperar fins al 2180, i a mi ja em cau una mica lluny [riu]. És cert que podem viatjar per veure-ho. Amb la meva família vam anar a veure el del 2017 als Estats Units. Però el fet que hi hagi un eclipsi total de sol en un lloc on sigui fàcil de viatjar no és gens senzill. El del 12 d’agost de l’any vinent només tocarà terra a Grenlàndia, Islàndia, la península ibèrica i les Illes. Per tant, on anirà el turisme mundial? Segons dades de l’Organització Mundial del Turisme, l’any passat Espanya va ser la segona destinació turística mundial. I dins la península ibèrica, tenim el nord del País Valencià, el sud de Catalunya, i les Illes, que també són destinacions turístiques de primer ordre. Per tant, tindrem un còctel molt interessant: un eclipsi total de sol, que és molt rar de veure, que ens passarà per sobre de casa, i, a més, un 12 d’agost, punt culminant del turisme. Pensa que ja hi ha grups, sobretot nord-americans, que fa mesos ja han reservat pobles sencers de l’Aragó i Catalunya. Tot això és el tsunami que ens ve a sobre.

—L’eclipsi dels Estats Units l’any passat va desfermar una bogeria… Alguns estats van arribar a declarar l’estat d’emergència.
—Les autoritats ja han començat a treballar per gestionar aquest esdeveniment. Vindran milions de visitants, perquè ja per si som una destinació turística mundial, més els que vindran per veure expressament l’eclipsi. També hi haurà molta gent de les zones del país on no es veurà la totalitat de l’eclipsi que també es mouran per poder-lo veure, i això originarà col·lapses increïbles a les carreteres. Nosaltres, l’any 2017 als Estats Units, vam poder veure que la gent va esglaonadament a veure l’eclipsi, però és en acabat que es troben els embussos, perquè tothom vol tornar a casa o al càmping. Per fer cent cinquanta quilòmetres vam trigar deu hores, i parlem d’autopistes nord-americanes, que aquí no tenim. A banda, el 12 d’agost és un moment crític pel perill d’incendis. Per tant, tenim també aquí un àmbit important a gestionar. Com accedirem al medi natural? De quina manera els ciutadans podrem gaudir d’aquest espectacle sense malmetre i protegir el medi natural? També hi ha la seguretat. No podem aturar-nos al voral d’una carretera o de qualsevol manera a mirar l’eclipsi si ens hem quedat en un embús de trànsit, perquè això és un risc per a la nostra vida i la dels altres conductors. Hi ha moltíssimes coses que s’hauran de gestionar.

—En el cas dels Estats Units, les autoritats ho van planificar amb molta antelació, però la saturació turística, de carreteres, i el caos generalitzat, va ser inevitable. Aquí es planifica correctament?
—Afortunadament, tenim els exemples de l’any 2017 i de l’any 2024, que ens donen lliçons per a aprendre’n. Les autoritats ja hi treballen, però també és una responsabilitat de cadascú de nosaltres. Haurem de planificar amb temps on volem anar, no podrem triar-ho a l’últim moment perquè ens podem trobar amb un problema de trànsit mentre es desenvolupa l’eclipsi. Hi ha dades que diuen que en l’eclipsi del 2017 hi va haver més de 150.000 desplaçaments de cotxes a l’estat de Wyoming, que és dels menys poblats dels Estats Units. Més de 150.000 vehicles que es mouen de manera no planificada a les darreres hores per poder veure aquest eclipsi, és molt complicat! Haurem de preveure també qüestions d’intendència bàsica: si anem amb cotxe, tenir-hi aigua; si tenim nens petits, menjar. L’escenari ideal hauria de ser no tocar el vehicle aquella nit: poder observar l’eclipsi en un lloc on féssim camp base, de manera que evitéssim els desplaçaments per carretera de nit, després d’haver vist l’eclipsi. Si anem a un municipi, la meva recomanació és posar-s’hi en contacte perquè ens expliquin quins espais habilitaran, si hi haurà pàrquings, si hi ha previstos llocs que facilitin la visió de l’eclipsi…

—Expliqueu-nos com va ser l’experiència de l’eclipsi del 2017 als Estats Units.
—Vam anar-hi amb la família, i ho vam planificar amb un any d’antelació. Finalment, vam haver de fer el pla B, que també havíem planificat un any abans, i dormir en un ranxo. Les vaques no hi eren, els pagesos les havien tretes per convertir-ho tot en un enorme campament ple de forgoteques (foodtrucks) i de lavabos mòbils on pagaves per plantar la tenda o aparcar l’autocaravana, perquè l’eclipsi hi passava just per sobre. Va ser tota una aventura! I quan es va produir la totalitat… és una cosa que no es pot relatar, és impossible que ho puguis relatar. Recordo que vaig retransmetre-ho per Catalunya Ràdio en diferit, i quan em van demanar d’enviar el registre sonor del moment de l’eclipsi, no vaig poder-lo passar, perquè en revisar-lo vaig veure que se sentien tot d’expressions de la gent del voltant que feien impossible de retransmetre-ho. Fins i tot de la meva filla petita, que deia expressions que no m’atreviria a repetir.

—Tornant a casa nostra, l’eclipsi no es podrà veure a tot arreu. Quins són els indrets dels Països Catalans on es podrà veure millor?
—Entrarà a la península ibèrica pel nord i transcorrerà com en un arc que baixarà pel nord-est. A Catalunya, ens hem d’imaginar una línia imaginària que va de la ciutat de Lleida a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, ambdues incloses. Tot el que vagi per sota tindrà eclipsi total. Al País Valencià, arribarà fins a la ciutat de València, també inclosa. I després la totalitat continuarà fins a les Illes; les afectarà totes. És un eclipsi que afavoreix el territori, és un regal que, literalment, cau del cel. Serà una oportunitat única de fer gala de tota la cultura, la història i la gastronomia que tenim. Aportarà ingressos importants a localitats que en principi no són gaire visitades, però que els ha tocat la rifa.

—Els qui ens trobem a prop de la franja on es veurà la totalitat de l’eclipsi, per exemple, a Barcelona o Andorra, si mirem al cel, que veurem? Perquè en teoria s’amagarà més del 99% del sol… No serà gairebé igual que estar dins la franja de la totalitat?
—La zona metropolitana de Barcelona tindrà un eclipsi parcial en què el sol es taparà un 99,85%. Podríem pensar que no hi ha diferència, però aquest 1% de diferència és, mai tan ben dit, el dia o la nit. La part de la parcialitat serà molt bonica, però no té res a veure amb la totalitat. Perquè no es fa fosc del tot, no es produeixen els mateixos efectes, no et pots retirar la protecció dels ulls…

—També canviarà la duració de l’eclipsi total segons on siguem situats? A on es podrà veure més estona?
—L’eclipsi parcial sempre comença quan el disc de la Lluna comença a mossegar el disc del Sol. Això començarà, més o menys, a dos quarts de vuit. Durant una hora anirà avançant aquesta parcialitat fins que arribi el moment de la totalitat, aproximadament a dos quarts de nou. En aquell moment el sol ja anirà molt baix sobre l’horitzó, per això és tan important l’elecció del lloc, que no hi hagi obstacles que ens impedeixin de veure-ho. La durada de la totalitat sempre és molt efímera, i com més a prop de les Terres de l’Ebre o del nord del País Valencià siguem, més durarà. La durada màxima serà d’1 minut i 30 segons, aproximadament, a Amposta o a Castelló de la Plana, per exemple. Com més ens allunyem d’aquests punts, menys durarà l’eclipsi. A la ciutat de Lleida, ara ho dic amb memòria, potser són uns 20 o 25 segons, igual que a la ciutat de València. Un cop acaba la totalitat de l’eclipsi, ens hem de tornar a protegir els ulls perquè comença un altre cop la sortida parcial de la Lluna, que durarà cap a una hora, però que ja no podrem veure completa perquè el Sol ja haurà caigut per sota de l’horitzó.

—És clar, el fet que l’eclipsi es vegi a dos quarts de nou, a prop de la posta de sol, farà que visualment sigui menys potent?
—No, serà molt potent! Lògicament, si l’eclipsi va alt, qualsevol indret serveix. Aquí no, per això serà molt important la planificació del lloc. Però, d’una altra banda, tot i la dificultat, la visió encara serà molt més espectacular, perquè els teus ulls agafaran aquell eclipsi en una escena de paisatge, ja sigui un skyline de ciutat, de poble, o de natura. Pot haver-hi siluetes humanes o pots fer fotografies molt boniques amb el sol i els paisatges, i això no ho pots fer quan el sol és molt alt, perquè no tens la perspectiva.

—Si plou o hi ha núvols, empitjorarà la visualització de l’eclipsi?
—Sí, i els núvols no els podem gestionar. Només podem esperar que les estadístiques es compleixin. Haurem d’estar pendents de les previsions meteorològiques a partir de dues setmanes abans. També s’ha de dir que el pànic no és mai bo. Uns quants núvols a ponent sobre l’horitzó unes hores abans de l’eclipsi no vol dir que no l’hàgim de veure i que hàgim d’agafar el cotxe i jugar-nos-la a buscar de manera no planificada a un altre lloc on potser no arribarem a temps.

—Com ho haurem d’observar per a no lesionar-nos la retina?
—Recordem que tot l’eclipsi s’ha de veure amb ulleres homologades per a observació solar. No són útils les ulleres de sol, d’aquestes d’anar pel carrer, i tampoc les radiografies. Hi ha molts invents que són perfectes per a perdre la vista, i ningú no se l’ha de jugar amb això. Pel preu que tenen aquestes ulleres, uns dos euros, és ridícul. També hi ha filtres de paper retallable, homologats per a veure eclipsis de sol o per a veure el sol, unes làmines que haurem d’utilitzar per protegir les càmeres o els telèfons mòbils, perquè si no podem malmetre’n l’electrònica. Haurem de planificar la compra d’aquestes ulleres, però estic segur que molts mitjans de comunicació potser en regalaran en aquell moment.

—I dèieu que aquest és l’únic eclipsi solar total que podrem veure?
—S’escau que el 2027, un any després, i també a l’agost, hi ha un altre gran eclipsi total de sol que passarà pel sud de la península ibèrica i el nord d’Àfrica. Agafarà Màlaga, Cadis, Ceuta i Melilla i continuarà el camí fins a la ciutat de Luxor, a Egipte, per sobre dels temples egipcis. Jo crec que no hi deu haver ja cap allotjament disponible per a aquelles dates! I el 2028, per a acabar d’arrodonir el pastís, hi haurà un eclipsi anular de sol, que vol dir que en aquell moment la Lluna és una mica més petita que la mida del Sol i no l’arriba a ocultar del tot. Es posa a sobre i veiem un anell de foc al voltant. El fenomen pujarà per la península ibèrica des del sud, travessarà la Mediterrània, tot el País Valencià i morirà a Catalunya. Això serà el gener del 2028.

Consum de drogues al carrer, brutícia, soroll, baralles, problemes d’incivisme, venda de peix al mig del carrer, malestar social… El barri de Sant Antoni de Barcelona fa temps que viu castigat per un reguitzell de problemes relacionats amb la convivència i l’ús de l’espai públic. Els veïns diuen que la situació s’arrossega de temps enrere, però que s’ha agreujat sobretot aquest darrer any i que la situació ja és insostenible.

En vista de tot això, aquestes setmanes els comerciants i els veïns han pressionat perquè l’ajuntament faci alguna cosa, i ho han aconseguit. El consistori ha activat un pla de xoc amb un augment de policia de barri i un reforç de neteja i mesures socials, sobretot en els punts més calents.

El pla, en general, ha estat ben rebut. “És un bon començament. A veure com va l’agost. Estem contents i la gent està motivada i ens agraeix que hàgim alçat la veu. Necessitem neteja i combatre l’incivisme. I que els encarregats de drets socials posi més recursos per al sensellarisme, però ja sabem com estan”, diu Lídia Núñez, presidenta de la Unió de Comerciants SOM Sant Antoni, que fa trenta-cinc anys que viu al barri.

Lídia Núñez: “Els veïns no reconeixem el barri”

Núñez relata que el conjunt de botiguers i veïns van passar a l’acció fa un parell de setmanes, quan van veure que hi havia un punt de venda de peix a la ronda de Sant Antoni. “O ens hi posàvem, o això hauria empitjorat. És tot impune”, es queixa. I afegeix: “Hi ha vendes il·legals, el ‘mercat de la misèria’ [venda de peces de tercera mà], gent que deixa els mobles tot el dia quan no toca, contenidors plens, gossos que fan defecacions i no les recullen, gent que dóna menjar als coloms, façanes plenes de merda…”

El malestar general el van canalitzar en una campanya que ha durat quinze dies i van enviar una carta a l’ajuntament amb l’objectiu que impulsés accions per a posar-hi remei. “Va ser esgotador. Ara la gent ve a la botiga a donar-nos les gràcies, a agrair-nos que hàgim alçat la veu. Hi havia por que ens titllessin de racistes, però no és això. És una qüestió de civisme i de la degradació que agafa tot el Raval”, diu.

Núñez té la botiga a l’avinguda de Mistral i explica que molts veïns i clients antics, alguns que ja no viuen al barri, queden ben parats quan el tornen a trepitjar. “Els veïns no reconeixem el barri. Ens queixem, ho mirem, ho veiem, sembla que s’hagi normalitzat aquesta situació”, explica. De moment, s’ha ideat aquest pla de xoc amb mesures urgents, i al setembre es tornaran a reunir amb l’ajuntament, la Guàrdia Urbana i tots els agents implicats –com ara els serveix de neteja i els serveis socials– per valorar què cal millorar.

Els veïns: “És una emergència social”

Bona part dels veïns del barri s’han agrupat en la plataforma “Pla Sant Antoni vol viure” per fer palesa la indignació. “Això que es veu al carrer –la brutícia, els conflictes a l’espai públic, el sensellarisme o el consum de substàncies– no és la causa del malestar, sinó la conseqüència. És la punta de l’iceberg d’una emergència social molt més profunda”, expliquen en una carta oberta als veïns, comerços i entitats.

Cristina León, membre del grup, considera que, malgrat que és molt recent, l’ajuntament sí que té la voluntat de solucionar els problemes. “Sant Antoni és de conviure. Totes les entitats estem d’acord a solucionar els problemes. Encara que sigui a llarg termini, però d’una manera sana”, explica. Ella discrepa sobre la demanda de retirar el mobiliari urbà: “Hem creat les superilles per conviure i no solucionarem els problemes així.”

El grup de veïns també s’ha organitzat arran d’una agressió aporofòbica que hi va haver fa dos mesos contra dos sense-sostre al carrer de Parlament, que els van ruixar amb una barreja d’aigua i amoníac. També els van col·locar ampolles amb la mateixa mescla al seu costat perquè se les beguessin.

Aleshores, la fundació Arrels, pionera en l’atenció del sensellarisme, denuncià que es criminalitzava i revictimitzava la gent que viu al carrer de fa temps, sobretot la que viu a Sant Antoni. “Aquests discursos tenen conseqüències concretes com aquesta agressió, una vulneració molt greu als drets de les persones”, es queixà Arrels.

Millorar el barri sense discursos d’odi

El col·lectiu vol deixar clar que l’arrel del malestar veïnal no està en les persones vulnerables, sinó en un model de ciutat que, asseguren, prioritza el turisme i l’especulació per damunt dels drets socials. “Els preus del lloguer han expulsat bona part dels veïns, i molta gent que treballa al barri no hi pot viure. Aquest desequilibri urbanístic genera tensions en la convivència, empitjora la qualitat de vida i agreuja situacions de vulnerabilitat”, expliquen en la carta.

També assenyalen que hi té a veure l’impacte de la llei d’estrangeria, el col·lapse dels serveis de salut mental i addiccions, la falta d’accés a recursos bàsics com lavabos públics, la descoordinació entre serveis socials i sanitaris i la manca de polítiques valentes per a afrontar el sensellarisme i la pobresa. “És evident que la convivència en resulta afectada, però ens equivoquem si pensem que el problema s’arreglarà només amb més neteja o més presència de policia”, diuen.

Segons el col·lectiu de veïns, cal abordar causes estructurals amb una mirada àmplia i el malestar no pot ser instrumentalitzat per discursos d’odi que criminalitzen la pobresa i la diversitat.

La carta va acompanyada d’un document amb propostes concretes, a més d’un Pacte de Barri que impliqui el veïnat i les administracions per donar resposta col·lectiva a la situació. El document exigeix, entre més mesures, que es reforcin els serveis socials i d’atenció als sense-sostre, garantir l’accés a serveis bàsics com ara lavabos i dutxes i abordar el consum problemàtic de drogues.

També reclamen de frenar l’especulació immobiliària, limitar l’impacte del turisme i protegir el dret d’habitatge. A més, insten l’ajuntament a no cedir davant discursos simplificadors i a promoure campanyes de sensibilització contra l’estigmatització de col·lectius vulnerables.

La recepta de l’Ajuntament de Barcelona

El pla de xoc activat per l’ajuntament per a afavorir la convivència al barri combina mesures de reforç policíac, millora de la neteja i intervencions socials centrades en espais com la superilla del carrer de Borrell, la ronda Sant Antoni i els voltants del mercat. El pla el va presentar a començament de setmana Jordi Valls, regidor del districte de l’Eixample, amb l’objectiu de “construir comunitat” i millorar la convivència. Valls ha admès que no serà fàcil i que implicarà feina a “llarg termini”.

Entre les mesures destacades, s’hi inclou un augment del patrullatge a peu de la Guàrdia Urbana, en coordinació amb els Mossos d’Esquadra, i una interlocució directa i periòdica amb les entitats per identificar i encarar problemes concrets. També s’engegarà una campanya d’inspecció a locals de segona mà, per detectar possible venda il·legal de material reciclat, i es reforçarà la neteja dels contenidors i la via pública amb un nou equip que actuarà entre quatre vegades i sis cada dia. Segons la inspectora de l’Eixample, Begoña García, l’objectiu és “evitar desbordaments i acumulació d’escombraries”, especialment en èpoques de més intensitat, com l’estiu.

El regidor de l’Eixample, Jordi Valls, en un moment de la conferència de premsa en què anuncià les mesures (fotografia: ACN / Blanca Blay).

Sobre la gestió de l’espai públic, es preveu de retirar o recol·locar una part del mobiliari urbà tàctic de la superilla –coincidint amb el començament de les obres de la xarxa freàtica al carrer de Borrell– amb la previsió d’eliminar o desplaçar entre un 20% i un 30% dels elements actuals.

Dels prop de 600 elements que hi ha actualment a la superilla es preveu que, quan acabin les obres de canalització de la freàtica, se n’hagi retirat o resituat entre un 20% i un 30%. Tamara Jiménez, cap del Departament d’Obres i Manteniment del districte, assegura que l’esquema actual no canviarà i que s’eliminarà mobiliari en mal estat o se’n retirarà d’infrautilitzat en algun carrer. Per contra, l’espai de la plaça de la superilla mantindrà tot el mobiliari.

En l’àmbit social, el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme a l’Espai Públic (SASSEP) continuarà atenent les persones que pernocten al barri. També es reforçaran les rutes diàries dels educadors de l’Agència de Salut Pública, amb l’objectiu de derivar consumidors cap als centres d’atenció i seguiment de drogodependències. Aquesta acció es durà a terme en coordinació amb el Consorci Sanitari de Barcelona i el CAP Manso.

Quant als problemes de convivència a l’espai públic, es treballarà per abordar dinàmiques identificades pel Servei de Gestió de Conflictes, amb el focus principal a la ronda de Sant Antoni, on s’ha detectat activitat de venda ambulant i el mercat de venedors nocturns davant les Escoles Pies. Alhora, s’actuarà per atendre les queixes pels xuts dels nens que juguen a pilota.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Durant dècades, una petita comunitat visqué una existència precària, però orgullosa, a la seva terra ancestral. La gent treballava, vivia i retia culte en un territori reconegut per la comunitat internacional dins un país al qual no sentien cap lleialtat, i amb què periòdicament entraven en conflicte. Fins que, un dia, tot es va esguerrar: l’escalada bèl·lica conduí a un blocatge militar que escampà la fam pel territori i, en darrera instància, obligà els residents a abandonar-lo en massa. Va ser una neteja ètnica, i el món no va moure ni un dit per aturar-la.

No és el cas Gaza –encara no. És la història de l’Alt Karabakh, un enclavament de l’Azerbaitjan poblat per armenis fins l’any 2023, quan l’ofensiva azerbaitjanesa els expulsà de casa. Poques setmanes després, l’atac d’Hamàs al sud d’Israel convulsà la política mundial i sumí el Llevant en un conflicte devastador. La despossessió i l’expulsió dels 150.000 habitants d’ètnia armènia de l’Alt Karabakh –que durant dècades havien viscut en un règim d’autonomia de facto sota el paraigua institucional de la república d’Artsakh, no reconeguda internacionalment–, aviat fou relegada a una mera nota a peu de pàgina en una era de conflictes i d’inestabilitat geopolítica com més va més profunda.

Aquesta nota a peu de pàgina promet ara de tornar a primera plana de l’actualitat, després de la reunió d’ahir del president dels Estats Units, Donald Trump, amb el president de l’Azerbaitjan, Ilham Alíev, i el primer ministre d’Armènia, Nikol Paixnian, per a provar de conciliar posicions entre dos veïns enfrontats de fa dècades. El procés –igual que molts altres gests ostentosos de Trump en favor de la pau– pot acabar essent més simbòlic que no pas eficaç. La qüestió central de la reunió, de fet, és econòmica, més que no pas política: la possible creació d’un corredor que ajudi a connectar el gruix l’Azerbaitjan amb un enclavament d’aquell estat a la frontera sud-occidental d’Armènia. Segons Reuters, Armènia té previst de concedir als Estats Units drets especials de desenvolupament per al projecte, anomenat “Ruta Trump per a la Pau i la Prosperitat Internacionals”.

Aquells qui simpatitzen amb la difícil situació dels desplaçats de l’Alt Karabakh tenen la certesa que Trump farà ben poc per ajudar-los. “Esborrar l’Alt Karabakh no és pau”, afirmà Aram Hamparian, director executiu del Comitè Nacional Armeni dels Estats Units, en una declaració publicada abans-d’ahir. “Normalitzar la neteja ètnica no és pau. Abandonar els llocs sagrats cristians no és pau. Renunciar als ostatges no és pau. Acceptar l’ocupació azerbaitjanesa d’Armènia no és pau. La pau aconseguida a punta de pistola no és pau.”

En un moment com l’actual, la pau “aconseguida a punta de pistola” és, com més va més, l’única mena de pau que sembla interessar els dirigents polítics mundials. Després d’abandonar les negociacions d’alto-el-foc amb Hamàs, que molts analistes consideren que ha provat repetidament de sabotar, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, declarà abans-d’ahir que el seu govern té la intenció de prendre el control militar de tot Gaza. El pla posa en risc més d’un milió de palestins desplaçats internament i ha suscitat les crítiques, per exemple, del cap de l’estat major de l’exèrcit israelià, que creu que les seves forces ja han “complert i superat els objectius de l’operació” a Gaza, un territori completament devastat per la guerra.

Netanyahu ha assegurat que no vol que Israel ocupi Gaza indefinidament, i que tampoc no aspira a governar el territori. Però molts dels seus aliats de l’extrema dreta esperen que la conquesta total sigui el preludi de “l’emigració voluntària” de la població de Gaza i la posterior repoblació amb colons jueus. La destrucció israeliana de Gaza ha estat tan exhaustiva que les feines de reconstrucció trigaran anys; l’esperança de Trump, entre més dirigents polítics, és que, una volta acabi el conflicte, l’escalada de la devastació empenyi els residents de l’enclavament a cercar refugi en uns altres territoris. No és forassenyat de pensar que als habitants de Gaza els esperi un destí molt semblant al dels armenis que, ara fa dos anys, es van trobar obligats a anar-se’n de l’Alt Karabakh.

El 2023, la població de l’Alt Karabakh va haver de suportar un blocatge que s’allargà deu mesos, i que començà quan el govern de l’Azerbaitjan decretà el tancament de l’única carretera que connectava el territori amb Armènia i la resta del món. L’escassetat d’aliments, medicines i més subministraments essencials causada pel blocatge desencadenà una situació de fam i escassetat generalitzada que no encara s’accelerarà quan l’Azerbaitjan llançà una ofensiva militar per a capturar i prendre el control d’un territori que sempre ha considerat com a propi.

“Ambdós països consideren els aliments com una eina estratègica per a aconseguir els seus objectius”, explica Stephan Pechdimaldji, un analista nord-americà d’ascendència armènia, en al·lusió a Israel i l’Azerbaitjan. “Gran part del món guardà silenci quan l’Azerbaitjan matava de fam els armenis a plena llum del dia. Això mateix passa avui a Gaza.” Les autoritats azerbaidjaneses rebutgen les acusacions d’Armènia, i insisteixen que la població d’ètnia armènia de l’Alt Karabakh sempre ha estat convidada a romandre al territori.

L’enemistat entre l’Azerbaitjan i Armènia és un dels molts llegats espinosos de l’esfondrament de la Unió Soviètica. Poc després de la caiguda del règim soviètic, ambdós països –que en aquell moment tot just s’acabaven d’independitzar– lluitaren repetidament pel control de l’Alt Karabakh, un territori que es troba íntegrament dins les fronteres de l’Azerbaitjan.

Els armenis van guanyar el primer assalt del conflicte, que acabà l’any 1994. Es consolidà l’autonomia d’Alt Karabakh i Armènia prengué el control dels territoris circumdants. Però en la segona guerra, que esclatà l’any 2020, l’Azerbaitjan recuperà el control d’alguns territoris gràcies a la superioritat del seu exèrcit, finançat amb l’enorme riquesa petroliera del país. El conflicte deixà els armenis de l’Alt Karabakh cada vegada més aïllats de la resta d’Armènia, a la mercè dels atacs dels drons azerbaitjanesos subministrats per Turquia i Israel (un altre paral·lelisme amb el cas de Gaza).

L’esclat de la guerra d’Ucraïna, paral·lelament, debilità el paper històric de Rússia com a pacificador del Caucas, cosa que oferí a l’Azerbaitjan una oportunitat única. Quan el país llançà l’ofensiva final a l’Alt Karabakh, l’any 2023, Europa es limità a respondre-hi amb una condemna moderada.

A la campanya de les eleccions presidencials de l’any passat, Trump prometé de protegir els “cristians perseguits” d’Armènia i criticà durament el govern Biden per no “haver fet res mentre 120.000 cristians armenis eren horriblement perseguits i desplaçats a la força”. Menys d’un any després d’aquestes paraules, el desplaçament dels armenis de l’Alt Karabakh es presenta com un fet consumat i irrevocable.

“Aquest acord de pau no és sinó el darrer exemple que demostra que l’Azerbaidjan continua aprofitant els seus recursos naturals i la seva geografia com a moneda de canvi geopolítica, en què els drets humans i l’estat de dret són relegats a un segon pla i esclafats sota el pes de la realpolitik i el petroli”, sentencia Pechdimaldji.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

2003

El 2003 va ser un any de grans canvis. Pasqual Maragall i Francesc Antich van arribar a la presidència, respectivament, de la Generalitat de Catalunya i del govern balear, i Joan Laporta, de manera sorprenent, va atènyer la presidència del FC Barcelona i va emprendre un cicle guanyador que havia de fer història. Amb tot, hi hagué un esdeveniment va marcar durant molt de temps la política internacional: la invasió de l’Irac.

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2003.

La confusió entre “amunt” i “dalt” (o “a dalt”) és com més va més freqüent. Sentim frases com ara “Si aneu més a dalt, hi trobareu una església” o bé “Es va enfilar molt a dalt”, en compte de “Si aneu més amunt hi trobareu…” i “Es va enfilar molt amunt”. L’origen de l’equívoc és que el castellà fa servir arriba tant en els casos en què diem dalt com aquells en què diem amunt.

En general, podem resumir l’ús d’aquests dos adverbis així:

• Dalt (o a dalt) → ‘a la part alta’. Indica un lloc.
• Amunt → ‘en direcció a la part alta’. Indica una direcció, un recorregut.

Moltes vegades fem servir dalt amb verbs que no són de moviment i amunt amb verbs de moviment:

• És dalt.
• Ho trobaràs a dalt.

• Camina cap amunt.
• S’enfila ben amunt.

Però no sempre. Podem dir, per exemple, Vés dalt (o Vés a dalt) per indicar a algú que vagi a la part alta d’un lloc (d’un habitatge, d’un edifici, d’una muntanya…). Ens referim a la destinació.

En canvi, quan diem Vés amunt li indiquem que vagi en direcció ascendent (no pas a un lloc concret). Ens referim a la direcció.

No confonguem “res” i “gens”

Amunt també pot anar posposat a un nom que indiqui el lloc o objecte per on es puja:

• Corria escales amunt.
• Caminava muntanya amunt.

La construcció de… (en) amunt indica el punt de partida envers la part alta.

• De la tercera planta en amunt, les finestres són més amples.
• Té mal del colze en amunt.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Amunt tot sol també es fa servir per a designar un lloc inconcret molt alt:

• Tan amunt no hi arribo.
• Aquell castell és massa amunt; hi anirem un altre dia.

I tot això que hem dit per a dalt i amunt també serveix per a baix i avall.

El govern d’Israel ha acceptat el pla del primer ministre Netanyahu d’ocupar la ciutat de Gaza, una operació que, segons algunes fonts israelianes, pot significar l’expulsió de tots els ciutadans palestins que encara hi viuen. En aquesta Pissarreta, Vicent Partal explica com i per què Israel pot preparar una operació d’aquesta magnitud, que significa una escalada considerable de la guerra.

En el vídeo us recomanem també de visitar aquesta pàgina, on podeu trobar tots els gràfics que VilaWeb ha publicat des que va començar la guerra, per entendre millor la situació.

El Centro Studi “Andrea Finocchiaro Aprile”, un dels referents de l’independentisme sicilià, ha expressat ja de fa temps un refús taxatiu a la construcció del pont entre Calàbria i Sicília anunciada per la primera ministra italiana. Segons Pippo Scianò, aquesta infrastructura esdevindria un instrument per a “l’arrogant anul·lació” de la identitat cultural, política i territorial del poble sicilià, i implicaria una “agressió” als valors de la insularitat i de la sicilianitat.

En la mateixa línia, Roberto La Rosa, advocat nascut a Palerm i candidat independentista a les eleccions sicilianes del 2017 pel moviment Siciliani Liberi, subratlla que no pot haver-hi un pont mentre Sicília romangui sotmesa a l’estat italià. “No al pont, però sí al túnel… després de la independència”, defensava La Rosa en una entrevista al Corriere della Sera, en què recorda la trajectòria del seu compromís amb la causa d’ençà que tenia vint-i-dos anys i avala la idea que solament havent assolit la sobirania es pot pensar en infrastructures d’aquesta magnitud. Sicialini Liberi, que pertany a l’Aliança Lliure Europea amb Esquerra Republicana, Més Compromís, Unitat Catalana i Més per Mallorca i Menorca, és actualment el partit més organitzat de l’independentisme sicilià.

També el Frunti Nazziunali Sicilianu – Sicilia Indipinnenti denuncia que amb la construcció del pont es passa per alt la voluntat dels sicilians i calabresos, en gran part contraris al pont. Per a aquest col·lectiu, ratificar l’obra equivaldria a signar un “acte de partida econòmica, social i política” que condemnaria Messina a perdre una part fonamental de la història i l’autonomia pròpies.

Tots els grups independentistes denuncien, unànimement, els riscs geològics d’una zona sísmica propensa a terratrèmols greus cada segle, l’impacte ambiental del projecte i el problema logístic de concentrar tot el trànsit en un sol embut. La insularitat –diuen– demana de reforçar vies marítimes i aèries. A això s’hi afegeixen la inviabilitat econòmica, amb peatges més cars que els actuals del ferri, la pèrdua de la condició d’insularitat –clau per a la creació d’una zona econòmica especial– i la dimensió geopolítica, car el pont simbolitzaria una adhesió perpètua de Sicília a l’estat italià; diuen que les prioritats reals reclamen d’atendre les mancances d’infrastructures dins l’illa, que contrasten amb el projecte “faraònic” del pont.

Què és l’independentisme sicilià i quina presència té

L’independentisme sicilià és un corrent polític i cultural amb gran tradició històrica, que reclama el dret d’autodeterminació de l’illa, fonamentat en la seva història singular i en l’experiència d’institucions pròpies que han existit històricament. Organitzat en diversos partits i moviments, té una presència testimonial al parlament sicilià però adquireix força al carrer en moments en què infrastructures o polítics italians amenacen la identitat i els interessos locals. El discurs independentista se centra en la defensa de la llengua, la cultura, els avantatges econòmics de la insularitat i la necessitat de mantenir el control sobre les grans decisions que afecten l’illa. L’any 2012 van decidir de recuperar la bandera de les quatre barres com a ensenya del país, una proposta que havia formulat el 1943 el Moviment per la Independència de Sicília.

El porter del FC Barcelona Marc-André ter Stegen ha publicat un comunicat personal per respondre a les informacions sobre la seva situació amb el FC Barcelona. El text arriba després d’haver-li obert el club un expedient disciplinari i retirar-li la capitania, arran del seu desacord amb l’enviament del seu informe mèdic a la lliga espanyola. Aquesta gestió és necessària per poder declarar-lo baixa de llarga durada i alliberar part de la seva fitxa, una condició clau per inscriure nous jugadors, com ara Joan Garcia.

“Els darrers mesos han estat especialment difícils per a mi, tant en l’àmbit físic com en el personal”, comença Ter Stegen. Explica que, com qualsevol jugador, la seva prioritat ha estat sempre tornar al camp al més aviat possible, mogut pel desig d’ajudar l’equip i de competir. I afegeix que la decisió de sotmetre’s a una operació es va prendre “després de consultar amb professionals mèdics” i “va ser plenament aprovada pel Club”, amb l’objectiu de preservar la seva salut i la seva carrera a llarg termini. Sense esmentar explícitament l’expedient ni la retirada de la capitania, el porter diu que en les darreres setmanes s’han dit “moltes coses” sobre ell, algunes de les quals considera “totalment infundades”. Per això diu que sentia que era necessari “expressar la meva versió dels fets amb respecte, però també amb claredat”.

Una de les especulacions que desmenteix és que l’operació s’hagués fet per facilitar la inscripció d’altres jugadors. “En cap moment vaig considerar que la meva desafortunada situació, amb la nova operació que em vaig veure obligat a fer, fos necessària per a la inscripció d’altres companys, a qui respecto profundament”, escriu. I afegeix: “Qualsevol altra interpretació em sembla tant injusta com inexacta.”

El comunicat també fa referència al seu compromís amb el club: “Tinc un profund afecte pel FC Barcelona, per aquesta ciutat i per la seva gent, que m’ha donat suport durant tants anys. El meu compromís amb aquests colors continua sent total.” I apel·la a la voluntat d’entesa: “Confio que, a través del diàleg i la responsabilitat, puguem resoldre aquesta situació de manera constructiva.” Assegura que està “plenament disposat a col·laborar amb la direcció del Club per resoldre aquest assumpte i facilitar l’autorització requerida.”

Acaba amb un missatge adreçat als aficionats: “Moltes coses poden canviar, però n’hi ha una que mai no ho farà: us estimo, culers!”

Quan manquen poc més de tres mesos per a la celebració de la COP30, la conferència climàtica de l’ONU prevista del 10 al 21 de novembre a Belém, la capital de l’estat brasiler del Pará es troba immersa en una polèmica que amenaça l’organització de l’esdeveniment. Una allau de denúncies per part de delegacions internacionals, organitzacions ambientals i activistes socials denuncia els preus desorbitats dels allotjaments a la ciutat, que arriben a multiplicar per deu les tarifes habituals. Aquesta situació, que exclouria de facto molts països en desenvolupament i representants de la societat civil, ha forçat una reunió d’emergència del comitè organitzador de l’ONU i ha fet renéixer els dubtes sobre la idoneïtat de la seu.

Els països més afectats són els de l’anomenat Grup Africà, les petites illes oceàniques -les més afectades pel canvi climàtic- i del Carib i els estats menys desenvolupats. En una carta conjunta, fins a vint-i-cinc delegacions han reclamat a l’ONU una solució immediata i han deixat entreveure la possibilitat de demanar formalment el trasllat de la conferència si no s’abarateixen els allotjaments. “Necessitem habitacions de 50 dòlars a 70 la nit. Amb els 143 dòlars que ens dona l’ONU, no n’hi ha prou”, va dir el president de la COP30, l’ambaixador André Corrêa do Lago. Però avui dia, algunes plataformes ofereixen habitacions en motels de pagament per hores a 570 dòlars la nit i apartaments de tres habitacions a 3.400.

Tanmateix, el Brasil ja ha deixat clar que no traslladarà la seu, que la cimera de caps d’estat serà a Belém i que no hi ha cap pla B. Tanmateix, va reconèixer que la crisi logística ha eclipsat els debats de fons i va acusar directament els hotelers de “crear una crisi amb la seva insensibilitat”, tot subratllant que els preus a Belém són molt superiors als d’altres ciutats que han acollit la conferència.

Davant la pressió, el govern brasiler ha habilitat una plataforma oficial per reservar 2.700 allotjaments i ha anunciat dues embarcacions de creuer amb 6.000 llits més. També ha ofert habitacions subvencionades per a països amb pocs recursos a preus d’entre 100 i 220 dòlars, encara insuficients per cobrir les dietes de l’ONU. “Hem localitzat més de 50.000 llits entre hotels, creuers i allotjaments particulars”, ha afirmat Valter Correia, secretari especial de la COP. Tanmateix, les crítiques no s’aturen. L’organització ecologista 350.org ha advertit que els preus posen “en risc la inclusió de les comunitats més afectades per la crisi climàtica”. També s’hi han afegit governs com el dels Països Baixos, que podria reduir a la meitat la seva delegació, o Àustria, que ja ha confirmat que el president no hi assistirà per motius pressupostaris.

Almenys deu empreses hoteleres de Belém han refusat de col·laborar amb el ministeri de Justícia brasiler, que els ha obert una investigació per pràctiques abusives. Un dels hotels, construït amb finançament públic específicament per a la COP, justifica una tarifa mitjana de 15.000 reals per nit (uns 2.600 euros) al·legant la manca de capacitat hotelera de la ciutat, precisament la mateixa que havia de contribuir a pal·liar.

l precedent de la COP25, que va ser traslladada de Xile a Madrid a trenta dies de començar, plana sobre la cita. Una nova reunió entre el comitè organitzador i l’ONU és prevista per a l’11 d’agost per intentar de desblocar la situació. Amb la mirada posada en l’Amazònia, el Brasil vol que la COP30 sigui un símbol del seu compromís ambiental, però si no aconsegueix resoldre aquesta crisi, corre el risc que l’esdeveniment esdevingui símbol d’exclusió i de fracàs organitzatiu.

Aquesta cap de setmana arribarà la segona onada de calor de l’estiu a bona part del país. Començarà el dissabte i, segons les previsions de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET), s’allargarà fins al dijous.

A Catalunya, el Meteocat alerta que des de dissabte el termòmetre començarà a pujar de manera significativa i s’allargarà fins diumenge, amb nits tropicals que afectaran bona part de la costa catalana.

El Meteocat assenyala que aquesta onada de calor és atípica, ja que no ve causada per les habituals entrades d’aire càlid del sud, sinó per una massa d’aire procedent del sud-oest que farà pujar les temperatures a nivells mitjans i baixos de l’atmosfera. Si es confirma, hi haurà valors que fregaran o superaran els 40 graus a Ponent i amb nits en què els termòmetres no baixaran dels 20 graus.

El pic, entre dilluns i dimecres

El pic s’espera entre dilluns i dimecres, amb màximes molt per sobre de la mitjana climàtica i mínimes que no baixaran dels 20-22 °C. La situació atmosfèrica serà estable i assolellada, amb la presència de pols sahariana en suspensió.

L’AEMET també ha emès un avís especial de calor. En un començament, s’havia d’allargar fins dimecres, però ho farà fins al dijous. Al País Valencià, la calor arribarà sobretot a partir de dilluns. El diumenge, continuarà el sol i la calor, amb temperatures en lleuger ascens a les comarques centrals del litoral. A partir de dilluns, és previst que se superin els 40 graus a les comarques centrals. El dimarts, es mantindrà la calor intensa, mentre que a la costa començaran a baixar. A les Illes, també s’esperen valors molt alts i una calor molt marcada a partir de dissabte.

Calor també a Andorra i a Catalunya Nord

Andorra també preveu dies tòrrids fins a mitjan setmana vinent, amb màximes de fins a 36 °C a Andorra la Vella aquest divendres i dissabte. El Servei Meteorològic andorrà manté una alerta groga per calor moderada, amb nits tropicals i valors molt per sobre de la mitjana. A partir de dilluns i dimarts, una petita pertorbació podria portar ruixats dispersos de tarda i un alleujament parcial de la calor. A Catalunya Nord, també hi ha avisos per onada de calor. Començarà demà al migdia.

a càrrec de l'Associació Gestió Natural - Lloc: Biblioplatja

Jaume Obrador Soler (Felanitx, 1940) s’ha mort avui a Mallorca. Obrador va ser el primer regidor del PSM a Palma després de la dictadura. Des de Més per Mallorca, el recorden com un “símbol de compromís, de feina a peu de carrer” i en destaquen la seva “mirada universal.”

En una piulada, la formació li ret homenatge descrivint-lo com un lluitador per la justícia i la llibertat, a Mallorca i a l’Àfrica: “El seu exemple ens seguirà guiant”.

Ens ha deixat Jaume Obrador, primer regidor del PSM a Palma després de la dictadura. Símbol de compromís, de feina a peu de carrer però amb mirada universal; lluitador per la justícia i la llibertat, a Mallorca i també a l'Àfrica. El seu exemple ens seguirà guiant. pic.twitter.com/thuzI0i24Z

— MÉS per Mallorca (@MESperMallorca) August 8, 2025

Diplomat en Treball Social, des del 1966 fins al 1972 va treballar com a missionar Burundi. Quan va tornar a Mallorca, es va integrar en la Joventut Obrera Cristiana i va començar a participar en el moviment veïnal de Palma en la clandestinitat. Ho va fer a través de les comissions de barri, que després es convertirien en plataformes anticapitalistes. De fet, va participar en l’impuls de les primeres associacions de veïnats. 

Ens ha deixat en Jaume Obrador, regidor del PSM a Palma el 1979. Fou responsable de cultura en aquell primer consistori després de la dictadura i un activista incansable per la justícia, la llibertat i els drets humans a Mallorca i arreu del món.

Bon viatge, guerrer fidel. pic.twitter.com/xON7Dzi0V5

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) August 8, 2025

També va formar part dels Cercles Obrers Comunistes i de l’Organització d’Esquerra Comunista. Va ser el 1979 quan fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma, càrrec que ocupà fins a 1981. Aquell any va participar en la constitució d’Esquerra Mallorquina. El 1995 va fundar Veïns sense fronteres i al 2018 l’Ajuntament de Palma el va distingir amb el premi Rosa Bueno per l’impuls a la participació ciutadana com a eina de transformació social.

Una intervenció arqueològica en un local del passeig de la Plaça Major de Sabadell ha deixat al descobert vestigis d’una de les primeres cases que es van instal·lar a la vila medieval. Es tracta de les restes d’una casa senyorial del segle XII, on s’hi ha trobat sitges de grans dimensions que denoten una important petjada agrícola i un nivell econòmic benestant de la família que hi residia. A més, s’hi ha localitzat monedes corresponents a l’època de Jaume I i dues galeries subterrànies, que posteriorment s’haurien fet servir com a refugis durant els segles XVI a XIII. Tot i la seva llargada, es creu que tenen més continuïtat, però l’excavació no ho ha permès de determinar perquè deriven a l’espai públic o a sota de cases veïnes.

La intervenció s’ha dut a terme en un indret que forma part del primer nucli fundacional de la ciutat, i les troballes confirmen la importància històrica d’aquesta zona. Abans del segle XI, l’espai estava ocupat per camps de conreu i era un simple espai d’encreuament de camins. La creació d’un mercadal va derivar en la construcció de cases i l’església de Sant Fèlix, convertint-se en l’element fundacional de l’actual Sabadell. Segons l’arqueòleg Jordi Roig, director d’Arrago SL, el casal senyorial localitzat tindria el seu origen al segle XII i hauria estat ocupat fins ben entrat el segle XIV, moment en què la finca sembla que va quedar deshabitada.

Els elements trobats demostren una vinculació clara amb l’activitat agrícola, amb quatre sitges excavades, conservades en molt bon estat, i que podrien haver estat utilitzades per emmagatzemar grans quantitats de cereals. Les seves dimensions denoten que la família que hi vivia tenia un poder destacat, tot i que no se n’ha pogut determinar la identitat.

Una de les parts més enigmàtiques de la descoberta és la presència de dues galeries subterrànies, excavades directament a l’argila. Aquestes estructures, de traçat irregular, solen presentar corbes i estances finals, cosa que n’ha despertat l’interès, i d’aquestes se n’han localitzat en espais del Centre, com ara el Raval de Dins o la masia de Can Duran, amb un passadís subterrani molt llarg.

Els responsables de la intervenció estimen que es tractaria de refugis construïts entre els segles XVI i XVIII, en un període marcat per conflictes bèl·lics i inseguretat. “No són simples canalitzacions ni passadissos de ventilació, la seva morfologia suggereix un ús defensiu o de protecció”, detalla Roig. En aquest cas, però, les excavacions no s’han pogut completar perquè els túnels segueixen cap a l’espai públic, sota el mateix Passeig, o fins i tot s’encaminen a sota de les cases veïnes. “Tot plegat ens mostra els orígens més primitius que podríem trobar al centre de Sabadell”, destaca Roig.

Les excavacions han permès també identificar com el solar va evolucionar al llarg dels segles. Així, s’ha rastrejat l’evolució del casal al llarg de l’etapa baix medieval, gòtica i època moderna, amb la seva evolució sobre si mateixa. Entre el material localitzat, a banda de les monedes medievals, també se n’han trobat dels segles XVI a XIII, que indiquen que la casa va créixer en importància, així com material ceràmic que indiquen el mode de vida o material que denota la introducció de la vaixella vidriada procedent de les zones islàmiques de la València del segle XV.

La UEFA ha sancionat l’entrenador del Barça, Hansi Flick, amb un partit de suspensió per la seva actitud a la tornada de les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter de Milà, en què el club blaugrana va quedar eliminat (4-3). L’ajudant de Flick, Marcus Sorg, també haurà de complir un partit de sanció, i tots dos han estat multats amb 20.000 euros per incomplir les normes de conducta.

Segons que ha informat aquest migdia la UEFA, la Comissió de Control, Ètica i Disciplina ha fet públiques les sancions corresponents al partit, jugat en un clima tens al Giuseppe Meazza. Flick va colpejar amb força la banqueta en els minuts finals del matx i després va criticar obertament l’actuació arbitral, en concret la del col·legiat polonès Szymon Marciniak, que, segons va dir, havia condicionat el resultat. A més, la UEFA ha imposat una multa de 5.000 euros a Robert Lewandowski i una altra de la mateixa quantitat a Lamine Yamal per no haver-se presentat de manera immediata a la sala de control antidopatge, tal com marca el reglament. Tot i que no hi ha hagut cap indicació de voluntat de defugir el control, el retard en comparèixer és motiu de sanció.

El club també haurà de pagar dues multes més: una de 5.250 euros pel llançament d’objectes a la gespa i una altra de 2.500 per l’ús de bengales per part d’afeccionats blaugrana desplaçats a Milà.

Un nou sondatge de l’institut CROP, publicat per La Presse, confirma una “pujada espectacular” del suport a la independència del Quebec entre la joventut. Segons l’enquesta, feta entre juliol i agost, un 56% dels joves de 18 anys a 34 són favorables a la sobirania, una xifra que recorda les dades prèvies al referèndum de 1995.

Aquest augment de l’entusiasme sobiranista entre les generacions joves s’ha observat també en altres estudis recents, com el de la firma Léger del mes de juny. El president de CROP, Alain Giguère, atribueix el canvi a una creixent desil·lusió amb el govern federal canadenc: “Cada vegada més, tenen la sensació que Ottawa no pot fer res per la seva vida. Hi ha la convicció que les condicions millorarien amb un Quebec sobirà.”

En conjunt, el 44% dels enquestats s’han mostrat favorables a la independència del Quebec, mentre que el 56% s’hi han manifestat contraris. Aquesta proporció general, que pot semblar insuficient per al sobiranisme, és en realitat significativa: és gairebé idèntica a la que hi havia a l’inici de la campanya pel segon referèndum, el de 1995, quan el sí es va quedar a les portes de la victòria amb un 49,4%.

Les dades també revelen una forta divisió segons la llengua: entre els francòfons, el suport arriba al 50%, mentre que entre els no francòfons es queda en el 22%.

El ressorgiment del sobiranisme no s’explica solament per raons polítiques. Segons Marc-Antoine Lemay, conductor del pòdcast Génération OUI, també hi ha un moviment de fons en el pla cultural: “Hi ha una efervescència que no vèiem fa dos o tres anys. Es nota a les xarxes socials i en els concerts.” Ho exemplifica amb el moment viscut als Francos de Mont-real, al juny, quan la cantant Lou-Adriane Cassidy va fer cridar a la multitud: “El Quebec, un país!” També hi ha una nova fornada musical amb discursos sobiranistes explícits, com el del raper kinji00, i una proliferació de vídeos a les xarxes socials que combinen discursos del referèndum amb cançons del grup Les Cowboys Fringants.

Jacques Beauchemin, sociòleg de la UQAM i ex-conseller de Pauline Marois, ho qualifica de “remuntada impressionant”: “Feia anys que els joves no hi eren. Hi veig un viratge molt fort.” Segons ell, la crisi tarifària amb els Estats Units ha fet tornar a valorar “les fronteres nacionals” com a eina per defensar els interessos del Quebec.

La tendència no és homogènia a totes les franges d’edat. Entre els ciutadans de 35 a 54 anys, el suport cau fins al 44%, i entre els de més de cinquanta-cinc anys encara més, fins al 37%. Aquesta diferència es podria explicar, segons Giguère, per una recerca de seguretat i estabilitat: “En el context actual, per a molts no és el moment de parlar d’independència.”

La Lydie, filla de l’Stella, la dona de seixanta-cinc anys que s’ha mort atrapada dins casa seva a causa del gran incendi que ha devastat més de 16.000 hectàrees a l’Aude, ha desmentit les informacions oficials que afirmaven que la seva mare es va negar a evacuar. “Volia una solució perquè l’ajudessin a sortir d’allà. Estava presa pel pànic”, ha declarat en una entrevista a RTL.

Un miler de bomber combaten encara les flames en l’incendi de l’Aude

Les primeres informacions, difoses pel batlle de Sant Laurenç de la Cabrerissa i pel sots-prefecte de Narbona, sostenien que la víctima s’havia negat a sortir de casa seva, tot i les ordres d’evacuació. “Tothom va marxar, però aquesta senyora no va voler sortir dient que no li passaria res”, va declarar el batlle, Xavier de Volontat, a BFMTV. El sots-prefecte, Rémi Recio, ho va confirmar: “S’ha de lamentar la mort d’una dona gran que, aparentment, no va voler abandonar el seu domicili.”

Tanmateix, la filla assenyala una altra versió. Segons ha explicat, dimarts cap a les sis de la tarda va rebre una trucada desesperada de la seva mare des de casa seva, envoltada de fum. La Lydie, que era a Montpeller, la va instar a preparar una bossa amb la documentació i sortir tan de pressa com pogués. Però l’Stella li va dir que estava atrapada: “Estic blocada.”

Davant la situació, la filla va trucar als bombers per a demanar instruccions. Segons relata, li van indicar que, si el foc encara no era dins la casa, la seva mare havia de tancar-se dins i no sortir. La Lydie li ho va transmetre, i l’Stella va intentar refugiar-se a la cambra de bany, mentre li deia plorant: “Això s’ha acabat.” La filla li responia: “No! Ves a la banyera!” Poc després, els bombers van tornar a trucar a la Lydie per dir-li que “la unitat era al lloc”, i ella va compartir la notícia amb la seva mare. “Que s’afanyin, perquè no estic bé”, li va contestar l’Stella. La darrera cosa que es van dir va ser un “t’estimo”.

La resta de la nit va ser d’angoixa i silenci. La Lydie no va tornar a tenir notícies de la seva mare, i va passar hores trucant a hospitals de Narbona i Carcassona, i també directament al parc de bombers del poble, però ningú no li sabia dir res. Finalment, a les cinc del matí, la policia va aparèixer a casa seva per comunicar-li la mort de la seva mare, “sense donar més informació”. La resta de detalls, diu, els ha conegut pels mitjans de comunicació.

El jutjat de Carcassona ha obert una investigació per aclarir les circumstàncies de la mort. El sots-prefecte, preguntat avui per les declaracions de la filla, ha dit que l’afer “és a les mans del fiscal” i ha declinat de fer més comentaris.