La policia de Londres ha confirmat que ahir va detenir un total de 532 persones que protestaven contra la il·legalització de l’entitat Palestine Action. El govern de Keir Starmer va prendre la decisió de declarar il·legal el grup pro-palestí després de l’assalt a una base aèria en el qual uns quants activistes van pintar avions militars.

Netanyahu amplia l’ofensiva contra els camps de desplaçats de la costa central de Gaza

La policia metropolitana de Londres ha explicat que bona part de les detencions han estat per haver exhibit cartells en suport d’una organització prohibida, fet que va en contra de l’article 13 de la llei de terrorisme aprovada l’any 2000.

A més, s’han fet sis detencions més per agressions a agents. La mitjana d’edat dels detinguts és de 54 anys.

Després de la il·legalització de Palestine Action, segons la llei antiterrorista britànica, donar suport a l’organització o formar-ne part serà delicte i pot comportar penes de 14 anys de presó. Els advocats de l’entitat han argumentat fins a l’últim moment que la mesura constitueix un abús de poder.

El president dels EUA, Donald Trump, ha dit que expulsarà immediatament la població sense llar de Washington DC. Demà, el magnat explicarà en una conferència de premsa un pla per a reduir la criminalitat a la capital del país, que podria incloure la declaració del control federal sobre aquesta, tal com ja va avançar fa uns dies.

Segons que ha explicat Trump en un missatge a la plataforma Truth Social, l’objectiu és fer més bella i més segura la capital del país. “La gent sense llar haurà de marxar immediatament”, ha expressat. A més, ha afegit que traslladaran aquestes persones a uns altres llocs, però lluny de la capital. També s’ha adreçat als delinqüents: “Vosaltres no haureu d’anar enlloc, perquè acabareu a la presó, on us mereixeu estar.” A banda, ha assegurat que tot aquest procés acabarà molt ràpidament, com a la frontera.

Trump no pot prendre el control de la ciutat tot sol, sinó que cal una llei del congrés per a revocar la llei d’autonomia del 1973, que dóna als residents la capacitat d’elegir regidors i batlle, a més d’aprovar i aplicar lleis locals. El congrés, amb majoria republicana en totes dues cambres, pot modificar o blocar lleis locals, com va fer el 2023, quan va anul·lar un projecte de llei contra el delicte que eliminava la majoria de les penes mínimes obligatòries.

Aquesta llei d’autonomia sí que dóna a Trump la capacitat d’assumir competències de seguretat si declara una emergència que requereixi l’ús de la policia metropolitana. Ara bé, la mesura podria ser apel·lada als tribunals.

amb MobilParc - Lloc: Riera zona nova coberta

Més problemes en el servei de Rodalia. Els 130 passatgers que viatjaven en un tren de la línia R15 han estat desallotjats a l’estació de Móra la Nova (Ribera d’Ebre) a conseqüència d’uns problemes tècnics.

El tren provenia de Saragossa i es dirigia a Barcelona. Renfe ha habilitat un autobús per a traslladar els passatgers fins a Reus, on agafaran un altre tren per completar el trajecte.

Per aquest motiu, la direcció general de Protecció Civil de la Generalitat ha posat en prealerta el pla FERROCAT, el pla d’emergències per transport de viatgers per ferrocarril.

També avui, el servei de megafonia i informació d’unes quantes estacions de l’àrea de Barcelona és fora de servei. A hores d’ara i durant tot el dia, ni les pantalles amb la informació dels trens ni la megafonia funcionen amb normalitat a conseqüència d’una incidència tècnica.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha confirmat que no solament ha ordenat a l’exèrcit israelià l’ocupació de la ciutat de Gaza, sinó també una intervenció contra els camps de desplaçats a la costa central de l’enclavament, que ha descrit com “els darrers bastions” del moviment islamista palestí Hamàs. “He donat ordre a l’exèrcit israelià perquè desmantelli els dos darrers bastions d’Hamàs a la ciutat de Gaza i als camps centrals del país. És la millor manera d’acabar aquesta guerra i d’accelerar-ne el final”, ha dit en una conferència de premsa.

Hamàs amenaça Israel: l’ocupació total de Gaza implicarà el sacrifici dels ostatges

A més, ha insistit en el seu pla de cinc punts, aprovat divendres pel seu gabinet tot i les fortes reticències de l’exèrcit, que preveu la desmilitarització d’Hamàs, la seva expulsió de les institucions de govern de Gaza i la instauració d’una autoritat civil, descartant que sigui l’Autoritat Palestina.

Netanyahu no ha detallat si l’operació militar als camps inclourà aquesta zona, però diu que les ordres d’evacuació a la ciutat de Gaza i als camps centrals aniran acompanyades de la creació de “noves zones segures” on, segons que va dir, s’hi garantirà aigua, menjar i atenció mèdica. El primer ministre tampoc ha concretat terminis sobre l’expulsió de la població d’aquestes zones, on viuen més d’un milió de palestins.

Enfront de l’opinió d’organitzacions humanitàries internacionals, Netanyahu ha repetit que no hi ha fam a Gaza i que tot és una campanya de distorsió d’Hamàs. “Els únics que passen fam de manera deliberada són els nostres ostatges”, ha assegurat.

Entre els camps de Gaza hi ha els d’Al Mauasi, que Israel va descriure fa un temps com una zona segura, però que també ha estat objectiu de bombardaments de l’exèrcit israelià. Netanyahu no ha precisat si l’operació inclourà aquesta zona.

Enmig del clamor internacional per la fam a Gaza, Israel es prepara per ocupar-la militarment de cap a cap

Un home de 84 anys s’ha mort ofegat avui a la platja del Torrentó, al municipi del Molinar (Mallorca). Els fets han passat vora les 11.16, quan han tret el cos de la víctima de l’aigua amb una aturada cardíaca. Un metge li ha fet les maniobres bàsiques de reanimació cardiopulmonar fins que hi han arribat els equips d’emergència.

Fins a la platja s’han desplaçat una ambulància de suport vital avançat i un vehicle de logística. Li han fet maniobres avançades de reanimació, però l’home no ha recuperat el pols i s’ha mort.

Aquesta setmana, el futbol català ha patit un terrabastall amb la presentació de Rōnin FC, un nou club de futbol fundat pel conegut creador de contingut a les xarxes Ibai Llanos que jugarà la temporada vinent a quarta catalana, la categoria més baixa del futbol. Avui, el vice-secretari de la Federació Catalana de Futbol, Sergi Garrido, ha admès que l’afluència de públic convocat per l’influenciador als partits de l’equip els preocupa, ja que jugaran en camps petits i que no estan preparats preparat per a acollir grans masses de gent. Ho ha dit en una entrevista a RAC1 en la qual també ha obert la porta a la incorporació del nou club, que ja té gairebé 50.000 seguidors a X, a les competicions federades.

“Ens preocupa la seguretat de tots els fans i les persones que vagin a veure els partits”, ha assegurat. En aquest sentit, ha expressat un neguit especial pels partits que l’equip jugarà com a local al camp municipal de Rubí (Vallès Occidental). “Evidentment, l’estadi no estarà preparat. Sé que Ibai Llanos i el seu equip estan més que acostumats a treballar amb esdeveniments de gran aforament i espero que abans que comenci la temporada ho tindran enllestit”, ha afirmat.

Finalment, ha remarcat que la creació d’un club així és totalment normal i que s’emmarca en el creixement del futbol català. Sobre això, ha explicat que la temporada passada es van inscriure més de 1.200 equips nous.

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

El grup Ja t’ho diré ha tornat als escenaris després de quinze anys, en un concert al festival Sons del Món de Roses (Alt Empordà) per celebrar el trentè aniversari del disc Moviments salvatges, que va marcar un abans i un després en la trajectòria del grup. No és la primera trobada des que es van dissoldre, ja que encara no fa un any també van tocar en l’homenatge al bateria Sente Fontestad. “L’homenatge té molt a veure amb el fet de tornar a tocar. Les cançons han tornat a tenir sentit i ell ja no hi és, i això ens fa veure que la vida passa molt ràpidament”, ha explicat la veu de la formació, Cris Juanico.

“Peuades damunt s’arena”, la primera frase de “Si vens”, un dels himnes del grup, ha ressonat a pocs metres de la badia de Roses, cantada per més de 1.500 persones que no s’han volgut perdre aquest retrobament. Els menorquins han fet un repàs, a vegades enèrgic, a vegades divertit i a vegades íntim, a les cançons que van marcar una època. A banda les catorze incloses a Moviments salvatges, també han delectat el públic amb himnes com ara “L’Univers”, “Per a tu” i “Sal i dolçura”, del disc Un Ram de Locura.

Juanico ha explicat que, per als integrants de Ja t’ho diré, el grup no era tan sols una banda de cançons i discs, sinó també un grup d’amics. “Vam fer una passa que cap altre grup d’aquí no havia fet, vam agafar un instrument amb una mà i la maleta amb l’altra, i vam decidir que volíem saber què volia dir viure de la música, i això és una experiència vital que ens ha marcat moltíssim”, ha relatat.

El retrobament de Ja t’ho diré ha engegat la recta final del festival Sons del Món, que continua avui amb un doble concert de Figa Flawas i Mushka.

Els bombers han estabilitzat un incendi que ha cremat tres naus al polígon industrial de Malloles, a Vic (Osona). A hores d’ara, encara hi treballen quaranta-cinc dotacions amb vint-i-quatre camions d’aigua i quatre autoescales. Des d’un primer moment, els bombers han prioritzat la defensa de les naus del voltant i han tallat el subministrament d’amoníac que les nodreix. Fins ara, l’extinció s’ha hagut de fer des de l’exterior a causa del risc imminent d’esfondrament de les cobertes de totes les naus afectades.

ESTABILITZAT l'incendi que ha afectat 2 naus industrials al polígon Malloles de Vic. Ara mateix, #bomberscat remullem la zona amb 45 dotacions.

— Bombers (@bomberscat) August 10, 2025

El foc havia començat en un grup de tres naus de la mateixa empresa, al carrer del Molí del Llobet. Les flames les ha destruïdes totalment i ha fet caure part de la coberta del conjunt. Per aquest motiu, els bombers s’han concentrat a protegir dos dipòsits d’amoníac de l’àrea.

Més tard, les flames han afectat una nau ubicada més al nord, al carrer de Sant Llorenç Desmunts. En aquesta segona empresa afectada, dedicada també al sector carni, les flames han destruït totalment la segona planta i la coberta també s’ha esfondrat.

En aquests moments, els bombers remullen la zona incendiada i el Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC) analitza l’estabilitat de l’edifici per valorar la possibilitat que l’extinció es pugui fer des de l’interior.

Avui, 10 d’agost de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Els dirigents del procés continuen sense relleu: Puigdemont i Junqueras, els més coneguts.
• La Xina comença la construcció de la presa més gran del món.
• Estiu negre a les platges: per què creix el nombre de morts per ofegament?
• Narcís Pallarès: “Messi s’enquadra perfectament en la visió dels EUA per a dominar el món del futbol”.
• Què hem de saber sobre el chikungunya, el virus que ha posat en alerta la Xina.
• Receptes d’estiu: el secret del gaspatxo del bar Calders.
• Estel Solé: “Estem enterrant molts artistes del nostre país perquè no són el grup de moda de l’any”.
• Perseids 2025: com veure la pluja d’estels més famosa de l’estiu?
• Quina notícia us va impactar més l’any 2004? Jugueu al nou joc dels ‘Trenta anys!’ i podreu emportar-vos un regal.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Un jove de quinze anys, veí de Canovelles, s’ha mort avui ofegat mentre es banyava al riu Congost a l’altura de la Garriga (Vallès Oriental). La batlessa de la Garriga, Meritxell Budó, ha explicat a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que el menor era en una zona força perillosa del traçat del riu pel municipi. Segons que ha publicat el 9 Nou, els equips d’emergències l’han pogut treure de l’aigua i fer-li maniobres de reanimació durant força estona, però no li han pogut salvar la vida.

18è Festival de Música a la Gruta - Lloc: Gruta de Lurdes

The Dolphins - Lloc: Club de Pesca Mar Sport

El futbol és molt més que un simple esport i una passió col·lectiva. Rere el color de les samarretes i el brodat dels escuts hi ha interessos socials, polítics i econòmics, que no sempre es veuen sobre la gespa. El gran joc. Una anàlisi geopolítica de futbol contemporani (editat en català per Altamaera) és un espiell a la intrahistòria i la geopolítica del mal anomenat opi del poble. Amb un dels coautors, Narcís Pallarès-Domènech, ens endinsem en la cara B del futbol a través del Mundial de Clubs de la FIFA, Donald Trump, Gianni Infantino, Lionel Messi, el Barça, el Madrid i més.

—Què us ha semblat el primer Mundial de Clubs de la FIFA?
—És l’últim estadi de la globalització total del futbol. És la victòria absoluta del futbol modern sobre els moviments del futbol tradicional. Només cal veure els dos equips que han disputat la final, el Paris Saint-Germain i el Chelsea. Trenta anys enrere eren clubs secundaris, però ara, amb els milions de Catar, Roman Abramóvitx i BlueCo, són capdavanters. S’ha imposat el model mercantilista, en què la cosa important per a poder competir al màxim nivell és tenir una potència econòmica darrere.

—Les inversions multimilionàries són per a guanyar i prou?
—Guanyar és fonamental. Els fons d’inversió que compren clubs i inverteixen milionades ho fan per guanyar, però no són inversions purament esportives. Hi ha molts interessos i geopolítica. Quan el fons d’inversió públic de l’Aràbia Saudita compra el Newcastle ho fa per revestir-se del prestigi d’un dels clubs històrics d’Anglaterra. Això et dóna influència, però també capacitat de fer una rentada de cara.

—Tornant un moment al Mundial de Clubs. Què us va semblar el paper de Donald Trump durant el torneig?
—És un tema molt interessant…

—Va fer una conferència de premsa al Despatx Oval, en què va respondre preguntes sobre el conflicte entre Israel i l’Iran, acompanyat de jugadors del Juventus…
—Els Estats Units són una superpotència mundial que domina gairebé tots els espais de poder transversal: cinema, música, cultura popular… Això és una gran arma de persuasió, però el futbol, que és l’esport més seguit del món, se’ls escapa. Això va començar a canviar el 4 de juliol de 1988, quan la FIFA va designar els EUA com a seu del Mundial del 1994. En aquesta candidatura hi va tenir un paper clau Henry Kissinger. L’URSS començava a trontollar i els EUA van veure clar que era el moment de fer el salt i provar de dominar el món del futbol. Per què? El futbol desperta passions arreu, però sobretot és una mina d’or. Segurament, entre els esports de masses, és la joia de la corona del business entertainment.

—En trenta anys han avançat molt, però encara són molt lluny de ser una potència futbolística.
—No parlem de comprar un club i inflar-lo a còpia de milions. Parlem de generar tot un ecosistema nou. El mundial del 1994 va ser el punt d’inflexió. Allà comença una estratègia amb una visió geopolítica i multidimensional. Els EUA no veuen el futbol com un esport d’homes, sinó que de bon començament inclouen les dones en l’expansió. El resultat? La selecció nord-americana és la més premiada, amb quatre mundials.

—El 2026 repetiran mundial amb el Canadà i Mèxic.
—És un mundial compartit, però els EUA seran el centre neuràlgic. Tindran la majoria de seus –amb ciutats com Nova York, Miami i Los Angeles– i s’hi disputarà la final. Cal recordar que l’organització del mundial va ser una de les grans aspiracions del primer mandat de Trump. De fet, volien ser la seu del de 2022, però Catar es va imposar gràcies al joc brut i a la “feina” de despatxos.

—Hi va haver venjança…
—El 2015, el Departament de Justícia dels EUA va destapar les corrupteles internes de la FIFA, l’anomenat FIFAgate, i va fer miques la cúpula de la governança del futbol mundial. Els EUA són un imperi i prenen nota de les coses.

—…
—Els EUA veuen en el futbol un espai per a conquerir i dominar en l’àmbit global, però en cas que prosperi un context de desglobalització també creuen que els pot servir per influir en poder tou o transversal, sobretot, a l’Amèrica Llatina, però també les desenes de milions de llatins que ja viuen als EUA. I, en aquesta situació, la presència de Lionel Messi a Miami és una peça clau.

—Quinze anys enrere ningú no hauria imaginat que acabaria la carrera a l’Inter Miami.
—És dels últims equips que s’ha afegit a la Major League Soccer (2020) i quan ell hi va arribar eren els últims de la conferència est. És com si hagués fitxat pel Llevant o l’Elx, ara que han tornat a primera divisió. Messi s’enquadra perfectament en la visió per a dominar el món del futbol, però organitzar un mundial et projecta directament a una altra dimensió.

—El 2021, la Xina havia d’organitzar el primer mundial de clubs. Com és que se l’ha deixat prendre?
—La pandèmia de la covid, que va paralitzar mig món, però especialment la Xina, ho va transformar tot. El Mundial de Clubs és el gran projecte personal de Gianni Infantino. Si la FIFA és una institució paradiplomàtica, ell és el diplomàtic per excel·lència. És molt hàbil. Parla uns quants idiomes…

—La gent es pensa que és italià, però és nascut a Valais i viu a Doha…
—És un home amb moltes cares i sap sempre com encaixar. Sap interpretar molt bé els corrents tel·lúrics del poder global i ha estat capaç d’establir relacions amb els mandataris més importants, entre els quals Donald Trump. Amb el seu instint veu que és una oportunitat d’or i ho aposta tot per portar el Mundial de Clubs als EUA.

—Dèieu que era el seu gran projecte.
—Jules Rimet va impulsar la creació del mundial, João Havelange va globalitzar el futbol i Sepp Blatter va perfeccionar el model fins a convertir-lo en un negoci gegantí. Infantino vol passar a la història com l’home que es va inventar el Mundial de Clubs, una competició que dura un mes sencer entre els principals equips del planeta. I no hi ha millor aliat per a encetar el meló que la potència per excel·lència, els EUA.

—Al llibre parleu del mundial del 2026 com el mundial de la NAFTA, en referència al tractat de lliure comerç entre el Canadà, els EUA i Mèxic. Veient com es desenvolupa el segon mandat de Trump sembla que voldria organitzar-lo tot sol.
—Ho sembla, però seguir l’estratègia de Trump és molt complicat si t’ho mires del punt de vista de l’anàlisi geopolítica clàssica. La NAFTA és una de les grans estrelles geoeconòmiques perquè vertebra una de les zones de lliure comerç més potents del món.

—Les lligues europees són les més potents del món, però quins són els grans pols del futbol modern?
—Els EUA, amb el mundial, fa un pas més per consolidar-se com un dels baricentres del futbol planetari. Ara mateix, aquests baricentres formen un triangle: el Regne Unit, amb la Premier League, els Estats Units i els països àrabs del golf Pèrsic, sobretot l’Aràbia Saudita, que té capacitat econòmica per a atreure jugadors amb molt de talent i va creant un campionat força competitiu. N’hi ha prou de recordar que en el Mundial de Clubs, l’Al-Hilal va derrotar el Manchester City de Pep Guardiola.

—El binomi Europa – Amèrica del Sud ha deixat de tenir sentit?
—Els centres de poder han canviat. És un procés que s’ha accelerat d’ençà de la llei Bosman. L’Amèrica del Sud, que era un dels grans dominadors del futbol, ha quedat a la perifèria. Els clubs argentins, per exemple, ho han passat especialment malament al Mundial de Clubs.

—El gran poder econòmic a Europa l’atresora la Premier League, on es reparteixen sucosos drets de televisió, però alhora més de la meitat dels equips també tenen el suport de multimilionaris i inversors nord-americans.
—L’estratègia dels EUA per a consolidar-se va més enllà de tenir una lliga potent i fer el mundial. L’expansió futbolística també inclou invertir en clubs europeus, sobretot de la Premier. El futbol és un gran negoci. La part final del llibre és il·lustrada amb una fotografia de la protesta dels afeccionats del Chelsea contra la Superlliga, on es veu un cartell que diu “Football belong to us, not you” [‘El futbol és nostre, no pas vostre’]. Això és molt romàntic, però no és cert. El Chelsea era d’Abramóvitx i ara d’un grup nord-americà. Les fortunes decideixen el futur dels clubs.

—També hi ha molts clubs que no són en mans de grans fortunes.
—És la gran dicotomia del futbol modern. El futbol per a uns quants de nosaltres és vist com una projecció d’una societat, uns valors i una llengua, com és el cas del Barça, és a dir, una projecció d’una visió del món. I això no es pot comprar amb diners. Elon Musk, l’home més ric del món, no pot comprar el Barça, de moment.

—Ni el Madrid…
—El Reial Madrid és el club castellà i centralista per excel·lència, però que també és propietat dels socis. No crec que el Madrid vulgui acabar essent una societat anònima i que algú el pugui comprar, però també fer-lo desaparèixer.

—Vendre el Barça ha estat un dels rumors que s’han fet córrer aquests darrers anys com a possible solució al forat econòmic.
—Sí, però vendre el club pot no solucionar res. Quan vens el club en perds el control. Es desarrela. Ho hem vist recentment a casa nostra amb el Lleida. Quan et compren, perds la identitat i tot es converteix en un bunyol. Imagina’t el Red Bull Barça… la meitat dels socis es donarien de baixa. El futbol és un esport, però també identitat. Cal trobar la fórmula perquè els clubs que són dels socis ho puguin continuar essent i preservin els seus valors sense perdre capacitat competitiva.

—Com ara quina?
—Al llibre donem alguna idea, com ara crear una lliga paneuropea.

—Una Superlliga?
—No. La Superlliga és una competició tancada on juguen sempre els mateixos. El que proposem és fer un pas més en la piràmide competitiva. Les lligues europees són algunes de les principals competicions futbolístiques, però equips històrics com el Benfica, l’Ajax o el Celtic han perdut pistonada. Les seves competicions domèstiques no generen prou recursos per a fer-los competitius. Cal trobar la manera perquè el futbol modern també alimenti aquesta mena de clubs sense que hagin d’optar entre l’ostracisme o caure en mans de grans fortunes. Cal unir Europa a través del futbol.

—És un mal moment per a demanar més Europa…
—Paul Auster deia que el futbol era el miracle que havia permès als europeus d’odiar-se sense destruir-se. Doncs bé, el futbol potser és el miracle o l’element que cohesiona una Unió Europea cada vegada més qüestionada. Les tres principals potències mundials, més les potències emergents, tenen una estratègia per al món del futbol, totes menys la UE, que és el continent on hi ha els millors equips i jugadors. El futbol és un recurs, un poder tou, en què tothom posa les mans, però la UE és incapaç de capitalitzar i treure’n benefici.

—Ha servit de res l’aventura de la Superlliga?
—La Superlliga era un símptoma. Els darrers anys, sempre que havia sonat, el futbol europeu, és a dir, la UEFA, havia fet un pas endavant perquè els clubs rebessin més beneficis. Té lògica que el Barça i el Madrid fossin els clubs més interessats en aquest projecte. Són clubs dels seus socis i depenen molt més dels ingressos que generen de manera autònoma per mantenir la competitivitat i els millors jugadors del món.

—Què en penseu de l’estat actual del Barça?
—El Barça ha fet les coses bastant bé. Està en un cicle positiu. Té una plantilla jove i competitiva. Un estadi per estrenar i un patrocinador principal, Spotify, que s’avé amb la filosofia del club. Hem passat moments crítics, però es va redreçant el rumb. Ara falta que la pilota entri i que no hi hagi elements extraesportius que distorsionin, que som especialistes a buscar-nos problemes.

—Cal seguir les passes del femení?
—Sí. El futbol femení és una tendència de futur, el Barça hi ha apostat molt i ha fet molt bona feina. És un dels grans encerts en l’àmbit esportiu. Quan l’equip masculí no rutllava, el femení va tirar el carro i ara el club té vuit Champions en total. Tenim jugadores com Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas, que acumulen Pilotes d’Or, són referents i autèntiques celebritats. En això, el Barça és a la pole position.

—Per què el Madrid no fa igual?
—Crec que el Madrid no hi creu perquè veu que ha perdut el tren. Ha fet tard i ara diu que el futbol és masculí. És un club que sap crear molt bé marcs mentals i imposar el seu relat. El Madrid sempre ha sabut jugar amb aquests estats d’opinió. Ho vam veure a l’època de Mourinho i, més recentment, a la final de la Copa del Rei, que van amenaçar de no jugar… Saben crear un estat extraesportiu que després té influència en el joc i ells en treuen algun benefici, encara que sigui intangible.

—Per acabar, què en penseu de la decadència de la selecció catalana?
—És un cas curiós. Els anys gloriosos de la selecció van coincidir amb el centenari de la federació, que és quan es va jugar contra el Brasil de Ronaldo i Ronaldinho, que després va guanyar el Mundial de Corea i el Japó. De fet, van quedar tan contents de l’ambient del Camp Nou, que després van tornar. També es van jugar partits contra l’Argentina. Era un moment en què s’apostava molt per la selecció. Totes les forces tel·lúriques per avançar en l’àmbit geopolític estaven centrades en l’esport. Ara, hi ha un moment que això, aquesta pulsió, passa al carrer i el debat real és sobre el dret d’autodeterminació i arrenca el procés. Això pot explicar aquesta decadència, potser hi ha un vas comunicant, però potser hi ha més variables. La federació segurament no aposta tant per aquesta mena de partits i els clubs tampoc no ho posen fàcil. A més, potser també hi ha un canvi en l’àmbit social. Hi ha molta oferta de futbol, tant a la televisió com a les plataformes.

Fins ara, l’estiu ha estat ben negre a les platges catalanes. Des que va començar la temporada de bany fins al 31 de juliol, 55 persones han mort ofegades a les platges del país, 12 més que l’any passat, segons dades de la Federació de Salvament i Socorrisme. El perfil més habitual de les víctimes és un home més gran de seixanta-cinc anys que es banya sol i té alguna patologia prèvia. Les autoritats també alerten que el nombre de salvaments també ha augmentat respecte de l’estiu passat.

Al Principat, hi ha hagut 16 morts per ofegament a les platges, 5 més que l’any passat en aquesta època. Al País Valencià, la xifra arriba a 22 tan sols durant el mes de juliol, 6 més que el mateix mes de l’any passat. I a les Illes, fins ara hi han mort 17 persones ofegades, 6 més que l’any passat. Quant a Catalunya Nord, cap organisme no especifica les dades, però a l’estat francès les morts per ofegament han augmentat d’un 58% respecte de l’estiu passat.

La cap del Servei de Gestió d’Emergències de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya, Montse Font, explica en declaracions a VilaWeb que aquest augment significatiu de les víctimes pot ser derivat de l’augment d’afluència a les zones de bany. “Com més volum de gent, més possibilitats.” Per una altra banda, Tomeu Llobera, de l’empresa Salvament Aquàtic, que treballa a les Illes, coincideix bàsicament amb el diagnòstic de Font: “Cada vegada tenim més turistes, de més edat i amb menys coneixement del medi aquàtic.”

El fet que enguany la calor forta arribés molt aviat i la gent comencés abans a anar a la platja també ha contribuït a engreixar els registres. “Al maig, al juny i a l’octubre tenim les platges plenes, però no hem adaptat els dispositius de salvament a aquesta nova realitat climàtica”, alerta Salva Perelló, socorrista i responsable de formació de la Federació de Salvament i Socorrisme del País Valencià.

A més, Font apunta que hi ha una certa manca de conscienciació de la societat sobre els perills de la mar: “No tothom que sap nedar ha de pensar que no s’ofegarà. Pots saber-ne en una piscina, però en espais naturals és molt diferent.” Sobre això, Perelló lamenta que no hi hagi campanyes de conscienciació ni informació com sí que s’han fet, per exemple, per a limitar els accidents de trànsit. “Hi ha un gran problema de desconeixement”, diu.

Tomeu Llobera apunta un altre dels possibles motius d’aquest augment d’ofegaments mortals que apunta: la manca de formació d’alguns socorristes. “La majoria no estan preparats com caldria”, afirma.

Un socorrista, vigilant els banyistes a la platja de Pals. Víctimes diverses segons l’estat de la mar

Bona part dels ofegats quan a la platja hi ha bandera groga –que determina precaució a l’hora de banyar-se– o vermella –que prohibeix el bany– són menors de quaranta-cinc anys. En canvi, els dies de bandera verda el perfil majoritari de les víctimes són homes de més de seixanta-cinc anys, que acostumen a anar a la platja fins i tot fora de l’horari de vigilància. Solen ser gent amb patologies mèdiques prèvies, més proclius a tenir cops de calor i mareigs, especialment quan la temperatura és més alta i el sol crema més. Això pot causar desmais, que a dins de l’aigua poden tenir conseqüències mortals. Protecció Civil anomena aquests casos “ofegaments silenciosos”, perquè les víctimes ni tan sols poden demanar ajuda. Per a evitar-los, recomana de no banyar-se tot sol i no exposar-se al sol durant massa estona en les hores de més calor.

En la mateixa línia, els experts alerten del risc d’entrar a l’aigua ràpidament després d’haver estat moltes hores exposat al sol i a temperatures altes. “És un fenomen molt semblant al que coneixem popularment com a ‘tall de digestió’. Es crea un xoc, anomenat ‘desmai tèrmic'”, diu Montse Font.

Així mateix, adverteixen del perill de fer servir patins i flotadors inflables en dies de mala mar, perquè poden ser fàcilment arrossegats pel vent o corrents marins i originar situacions de risc.

Un simulacre de rescat a l’Escala. Molts més homes que no pas dones

Les dades assenyalen que habitualment s’ofeguen molts més homes que no pas dones. De fet, al Principat, un 80% de les víctimes mortals d’enguany són homes. “És difícil d’explicar, però segur que té alguna cosa a veure amb aquesta idea que els homes no cal que demanin ajuda… Generalment, els fa més vergonya de reconèixer que es troben en risc. Les dades són molt significatives i la diferència és molt gran”, diu Font.

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant, es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars. Popularment, s’anomenen llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant.

Enguany, la nit de màxima intensitat per a observar-los serà la del 12 al 13 d’agost. Malauradament, les llàgrimes de Sant Llorenç coincidiran amb la lluna plena, i això en dificultarà la visió.

És per aquest motiu que l’astrònom Enric Marco recomana d’intentar-ho abans de la sortida de la Lluna, prevista cap a les onze de la nit.

Què són els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període d’òrbita al voltant del Sol de 133 anys i que va acostar-se a l’astre per darrera vegada el 1992. Cada agost, la Terra travessa la zona per la qual va transitar el cometa, i aquestes partícules alliberades entren a l’atmosfera, fet que produeix els estels fugaços.

La majoria d’aquestes partícules de pols tenen la mida d’un gra de sorra, si bé poden arribar a la mida d’una pedra que càpiga a la mà. Una vegada entren a l’atmosfera, es comencen a escalfar a causa del fregament amb el gas i s’acaben desintegrant, i això genera l’efecte visual dels estels fugaços.

El nom prové del fet que els meteors sembla que radien des de la constel·lació de Perseu. Aquesta constel·lació és visible en el cel nocturn durant els mesos d’estiu a l’hemisferi nord, tot coincidint amb el moment en què podem observar la pluja d’estels amb més intensitat.

Quina és la millor manera de veure les pluges d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els delta Aquàrids australs (o Perseids), perquè es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, on no hi hagi llum artificial a la vora ni urbanitzacions. És a dir, com més lluny de la civilització, millor.

En aquest sentit, per a qui vulgui observar les pluges d’estels al Principat, Marco recomana de consultar el mapa de la contaminació lumínica elaborat pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.

A més, aconsella d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. És essencial d’estirar-se completament per mirar el cel i no perdre-se’n cap que passi per darrere.

També és important una dosi de paciència. Els ulls triguen uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora. “Com tot a la vida, les coses bones demanen paciència. No és arribar i moldre”, diu Marco.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

2004

L’atemptat d’Al-Qaeda a Madrid, que el govern del PP va intentar de convertir en un atemptat d’ETA i les tenses jornades que el van seguir fins a la jornada electoral i la victòria per sorpresa del Partit Socialista van marcar de manera molt clara l’any 2004. Al costat d’això, hi va haver grans sorpreses tecnològiques: Google va inventar el Gmail, es va posar en marxa Facebook i un grup d’internautes va llançar la idea del domini .cat

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2004.

 

Al passatge de Pere Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona, hi trobem un establiment dedicat a aquest autor de la literatura catalana: el bar Calders. La néta de l’escriptor n’és una clienta habitual, i això no és estrany. Durant catorze anys, el Calders s’ha consolidat dins el barri, per exemple, amb un vermut d’elaboració pròpia i una decoració ben característica: de colors ben vius, compagina llibres, gatets de la sort i obres que ha creat Ramon Lamarca.

Ell i el seu fill Marc van fundar el local per oferir allò que voldrien que els oferissin, diu. Al Calders, Lamarca ha plasmat tot allò que ha après viatjant pel món. “Un xef dels Estats Units em va ensenyar a deixar-me anar”, diu. Rodamon i artista –per crear art i cuina–, Lamarca ens confessa, damunt d’un mantell que ell mateix ha dissenyat, quin és el secret del seu gaspatxo: una crema d’alfàbrega. Una fusió que va descobrir a la Provença.

Ingredients 

– fulles d’alfàbrega
– iogurt cremós
– llavors de gira-sol
– grans de blat de moro torrat
– all
– sal d’herbes
– oli d’oliva verge extra
– vinagre no pasteuritzat
– aigua

Ramon Lamarca, cofundador del Bar Calders, elaborant la crema d'alfàbrega, el secret del seu gaspatxo (fotografia: Enric Galli). Ramon Lamarca, cofundador del Bar Calders (fotografia: Enric Galli).

La sopa freda de l’estiu: gaspatxo amb meló

Preparació

Primer de tot, cal fer una emulsió amb all, oli d’oliva, vinagre i aigua. En un recipient, afegiu l’all –sencer o tallat, com més us estimeu–, l’oli, una mica de vinagre i l’aigua. Lamarca remarca que és important que l’oli sigui de qualitat, per potenciar el gust del plat. Passeu-hi la batedora i ja ho tindreu. Lamarca diu que la textura resultant és com la d’un allioli una mica més líquida.

Tot seguit, renteu les fulles d’alfàbrega. Partiu-les amb les mans. Per Lamarca, aquest pas és “espectacular” per l’olor que desprèn aquesta herba aromàtica, que el transporta al camp. Afegiu-les a l’emulsió, tireu-hi dues cullerades d’aigua i, per acabar, tritureu-ho tot, una altra vegada amb la batedora. Veureu que l’emulsió agafa la verdor de l’alfàbrega. El següent pas és afegir a l’emulsió sal d’herbes i el iogurt cremós. Amb l’ajuda de la batedora, remeneu-ho tot ben remenat.

Fogons, llevataps, aigüeres i carmanyoles: vocabulari de la cuina

Amb la crema ja feta, tan sols falta tastar-la i confirmar que els gusts són equilibrats. Lamarca, per exemple, hi afegeix més oli.

Guardeu la crema en un recipient o, si en teniu, en un dispensador de salses, i poseu-la a la nevera. No patiu si la crema s’espesseix a la nevera, és normal.

Ara poseu el gaspatxo en un plat i afegiu-hi la crema d’alfàbrega, tanta com en vulgueu. “És una obra d’art constant perquè no queda mai igual”, diu Lamarca. Afegiu-hi blat de moro, llavors de gira-sol i unes torradetes, per donar-hi un toc cruixent. Poseu-hi una fulla d’alfàbrega, agafeu la cullera i… a xalar!

Gaspatxo amb crema d’alfàbrega del Bar Calders (fotografia: Enric Galli).

Receptes d’estiu: amanida de cap-i-pota del bar Pinotxo

Si l’alfàbrega no és el vostre fort o, simplement, voleu provar opcions diferents, Lamarca us proposa aquest mateix procés amb coriandre, julivert o, fins i tot, menta. Com a condiments, destaca també el carpaccio de síndria, per la frescor.

Fa tres anys, Marçal Girbau va engegar Perifèria Cultural, un cicle de música i cultura que té per objectiu estendre la programació cultural per la perifèria geogràfica del Principat, però amb una clara visió de Països Catalans. L’objectiu és apropar la cultura a aquelles zones on la programació durant l’any és més aviat escassa, i ho fa amb talent artístic de tot el país amb propostes emergents i consolidades fora dels circuits comercials. Totes les propostes, a més, reivindiquen la música en directe i s’allunyen del que Estel Solé, codirectora del festival, considera “cultura de microones” o “cultura prefabricada”.

Perifèria Cultural, deixant de banda la música, també vol aportar una part de propostes gastronòmiques pròpies del lloc on es fa el concert: reivindiquen artistes, però també productes, agricultors, ramaders i cellers de la terra. Així doncs, entre guitarres i micròfons hi han passat cuiners com ara Sergi de Meià i Arnau París amb rostits i plats fets amb productes típics de comarques com ara el Lluçanès, l’Urgell, el Pirineu i el Baix Penedès.

Enguany, pel cicle hi han passat artistes com ara Alidé Sans; Francesc Ribera, “Titot”; Adrià Puntí; Quimi Portet; Carles Sanjosé; Jaume Pla; Meritxell Gené; Clara Fiol; i les Testarudes, entre més. La programació, que va començar el juny, s’allargarà fins a l’octubre. Podeu veure el programa complet ací.

Per conèixer una mica més a fons el cicle i la seva filosofia, entrevistem Estel Solé.

Estel Solé i Marçal Girbau, directors del Perifèria Cultural (fotografia: Jordi Borràs i Martí Escudé).

—Perifèria Cultural va començar fa tres anys arran d’una cançó d’Alizzz…
—Sí. Ho va fer néixer en Marçal Girbau fa tres anys i jo vaig afegir-m’hi l’any passat com a codirectora. Quan en Marçal va sentir la cançó “Que pasa nen”, d’Alizzz, en què es refereix a ell mateix com a artista de la perifèria i es queixa de les elits catalanes, en Marçal va dir: “Bé, si aquest senyor se sent de la perifèria, vol dir que o bé considera que el seu centre és Madrid, o que s’han de replantejar moltes coses.” Perquè, és clar, si la perifèria és on viu ell amb la música que fa, on queden la cultura i els artistes de la resta de pobles dels Països Catalans? Motivat per això, en Marçal aixeca el festival: primer, amb dos primers programes molt petitons, i, a partir de l’any passat, amb un creixement important.

—Per què és especialment important aquesta visió de Països Catalans que caracteritza el cicle?
—Perquè considerem que s’aixequen pocs projectes culturals i hi ha massa poques aliances polítiques en sentit de Països Catalans, i no hauria de ser així. També perquè hi ha una clara voluntat de desmuntar-nos aquest concepte històric i real. Per aquesta voluntat política i cultural, el nostre marc mental és el de Països Catalans. Per tant, a l’hora de programar, un dels requisits que tenim en compte tant sí com no és que els artistes que passen pel cicle representin tot el domini lingüístic i que totes les seves creacions siguin en llengua catalana o occitana.

—Capgireu el mapa i poseu la perifèria al centre: tots els concerts es fan a petits poblets de Catalunya, defugiu de les grans ciutats. Per què? I per què és important fer que la cultura arribi a tots els punts del país?
—Per diferents motius. D’una banda, hi ha aquest esperit i aquesta voluntat d’anomenar-nos cicle. Tot i que sempre diem que el nom no la fa la cosa, sí que la fa. Aleshores, no és que anem en contra dels grans festivals, però volem cohabitar-hi i creiem necessari que hi hagi projectes que es desmarquin de la seva manera de fer. Una manera de fer-ho, per exemple, és trencar la centralitat de fer que tot passi per Barcelona o per les grans ciutats. Cal tenir en compte que aquests pobles normalment tenen uns pressupostos de cultura molt limitats i ajustats i que, fora de les festes majors, tenen poca possibilitat de programar. És terriblement injust que algú de qualsevol punt de la perifèria hagi de pagar una morterada per baixar a Barcelona a gaudir d’un concert. Nosaltres programem per a aquests pobles, però també perquè la gent de Barcelona i de les grans capitals entenguin que a vegades han de ser ells els que s’han de desplaçar. A més, també volem potenciar el turisme sostenible i de país, perquè teixim aliances amb diferents allotjaments per provocar un moviment interior de país i descobrir poblacions. Cal canviar el nostre mapa mental de moviments i desplaçaments. D’una altra banda, en la cultura hem de començar a parlar de decreixement, i aquest decreixement permet una cohesió en l’àmbit artístic, però també gastronòmic.

—Què voleu dir?
—Els macrofestivals tenen un model gastronòmic en el qual no es dóna cap suport a la nostra ramaderia ni pagesia a l’hora d’oferir productes. Moltes vegades, en aquests grans festivals ens trobem food trucks que ens serveixen, a preus d’aeroport, guacamole comprat al Mercadona i alvocats que ens arriben de l’altra punta del món. Per a nosaltres, això no té cap mena de sentit. Per això el nostre cicle també treballa amb la gastronomia de la zona on anem.

Sergi Meià cuina el sopar dels assistents al Perifèria Cultural (fotografia: Jordi Borràs i Martí Escudé).

—Més enllà del dia del concert, quina implicació té, el Perifèria Cultural, amb els pobles on programa?
—Cadascun dels esdeveniments que aixequem són teixits a mida i de manera molt genuïna amb el poble. Treballem amb consistoris, amb associacions de veïns, amb projectes culturals i amb la gastronomia del territori. Són molts mesos de treballar conjuntament. Per a nosaltres, seria molt més fàcil aixecar un cicle de tres dies o quatre en un lloc, però no tindria cap sentit arribar i marxar, perquè col·laboraríem amb aquesta desertització. Ho teixim tot molt a poc a poc i treballem per potenciar que la gent que vingui pugui quedar-se al poble i conèixer a fons aquella part del nostre país; que puguin descobrir el patrimoni.

—Expliqueu que al Perifèria Cultura apropeu la “cultura de sotabosc”. A què us referiu, exactament?
—La manera de fer dels grans festivals i de la cultura és basar-se en uns criteris que vénen marcats pels dictàmens de l’audiència i la comercialitat, i això fa que estiguem enterrant molts artistes del nostre país perquè no són el grup de moda de l’any. La nostra voluntat és apropar la gran majoria de cantautors que es veuen fora del circuit de la programació. Nosaltres diem que portem cultura d’alta qualitat perquè hi ha paritat entre artistes, artistes de diferents edats, donem veu a gent emergent, però també consolidada i que el mercat ha deixat enrere…

—La qualitat també té a veure amb el fet que totes les actuacions siguin de música en directe? Que hi hagi instruments dalt l’escenari?
—Sí. Sempre diem que ens posicionem en contra de la cultura de microones, d’aquesta cultura precuinada. Als grans festivals, però també en general, es programen coses en contra del directe a l’escenari. Nosaltres creiem profundament en la música feta a l’ara i aquí. Per exemple, en el retrobament entre Carles Sanjosé i Jaume Pla, eren només ells dos: la seva veu i les seves guitarres. Ja està. Creiem en això: en el fet que, si s’aparten del micròfon, no sonarà res. Ens estem carregant la música i la cultura feta en rigorós directe. Els artistes que portem van en la mateixa línia que nosaltres i, això, el públic ho valora, perquè és una aposta que es desmarca. És una mica la Gàl·lia de la cultura actual.

—D’ençà de l’any passat, el cicle ha crescut molt, però és una idea de creixement que, a diferència d’uns altres festivals, no té a veure amb la quantitat d’assistents. Podríeu explicar-nos a què us referiu quan parleu del creixement del Perifèria Cultural?
—Nosaltres creiem que hi ha d’haver un topall en l’assistència de públic per una raó molt bàsica, que és que nosaltres oferim qualitat. Aleshores, el nostre format, que és mitjà, acull entre cent persones i tres-centes com a màxim. Pensa que, per exemple, tenim el xef Sergi Meià cuinant amb productes locals en directe. Seria absolutament impossible mantenir aquesta qualitat si ens plantéssim davant mil persones, perquè anem a llocs petits i no ajudaria al poble. Creiem en el format mitjà sobretot per a poder mantenir aquests valors de qualitat tant en l’àmbit artístic com gastronòmic. A més, la majoria d’artistes que portem fan unes propostes que no tenen sentit si les veus des de la fila 150. És una cultura directa i de proximitat i, per tant, no podem créixer més que això. No ho volem.

—Així doncs, l’objectiu de créixer té més a veure amb una expansió del festival a tot el país?
—Sí. D’entrada actuem al Principat, tot i que la voluntat seria poder créixer arreu del domini lingüístic. Enguany hem fet un pròleg a Andorra, que ja és un primer pas, però la idea és poder aixecar un Perifèria a l’Alguer, al País Valencià, a les Illes…

—I, de moment, què és el que us impedeix de fer-ho?
—Malgrat tot, malgrat el creixement que ha fet el Perifèria aquests darrers dos anys, continuem essent un equip molt petit. Aleshores, primer volem apamar bé el Principat. Hem de consolidar-nos i assegurar-nos de poder continuar oferint aquesta qualitat. Aquests anys han servit per a posar les bases i veure què funciona i què no, i de cara als pròxims anys ja valorarem aquesta possible ampliació d’aliances en sentit de domini lingüístic, polític i de Països Catalans.

Assistents al Perifèria Cultural (fotografia: Jordi Borràs i Martí Escudé).