Òmnium Cultural i cinc ajuntaments de Catalunya Nord –Elna, Portvendres, Tarerac, Sant Andreu de Sureda i Banys d’Arles– han presentat conjuntament un recurs al Consell d’Estat francès contra la prohibició de poder utilitzar el català als plens.

D’aquesta manera, s’eleva la qüestió al màxim tribunal de l’estat francès, una volta que el Prefecte dels Pirineus Orientals i els tribunals administratius de Montpeller i Tolosa decidissin de mantenir la prohibició de fer servir el català en els plens municipals. De resultes de la sentència de la justícia francesa, els batlles nord-catalans ja van anunciar al desembre que, amb l’ajuda d’Òmnium, plantarien cara a la resolució del Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc

En el recurs, presentat per Òmnium en nom dels cinc ajuntaments, s’esgrimeix que la prohibició de parlar català als plens vulnera clarament la llibertat d’expressió dels càrrecs electes. Un dret que recullen l’article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans i l’article 10 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals.

Protecció de la llibertat d’expressió

En un comunicat, el president d’Òmnium, Xavier Antich, denuncia que hi ha tribunals que tenen la voluntat “de relegar el català a una llengua de segona per arraconar la identitat catalana, alimentant les tesis del populisme i l’extrema dreta, que cada vegada agafen més força a la Catalunya Nord, a l’estat francès i, en general, a tot Europa”. I ha afegit: “La defensa de la llengua, la cultura, la cohesió i la nació a través dels drets fonamentals i dins les institucions del país es fa especialment necessària per acorralar aquests valors totalitaris”.

El recurs defensa que la protecció de la llibertat d’expressió fa referència tant al contingut d’allò que es diu com a la llengua utilitzada, i que això encara és més rellevant quan es tracta de la llibertat d’expressió política dels representants electes.

El recurs també al·lega que l’article 2 de la constitució francesa, que diu que el francès és la llengua de l’estat francès, no pot ser interpretat com un obstacle o limitació a la llibertat d’utilitzar el català (i altres llengües minoritzades a l’estat francès). I que s’ha de conciliar amb altres principis constitucionals, especialment amb la llibertat d’expressió i amb l’article 75 de la mateixa constitució, introduït el 2008, segons el qual “les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Segons Òmnium, no hi ha cap disposició en l’ordenament jurídic francès que prohibeixi la coexistència del català -o altres llengües minoritzades com el cors, el bretó o el basc- amb el francès.

Fer servir el català als plens

Els cinc ajuntaments de Catalunya Nord van modificar l’any 2022 els seus reglaments per permetre l’ús del català als plens amb traducció al francès, però les autoritats franceses (Prefectura i tribunals) ho van prohibir, incloent-hi qualsevol debat oral en català.

Òmnium denuncia aquesta vulneració de drets i defensa que el català ha de poder-se utilitzar amb normalitat a la vida pública. Tot i que només un 6% el parla habitualment, més del 70% de la població en dona suport. Davant la manca de reconeixement oficial per part de l’Estat francès, Òmnium impulsa accions per preservar i promoure la llengua i cultura catalanes al territori.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet públic avui un comunicat contundent en què rebutja de signar el Pacte Nacional per la Llengua. “És insuficient des de tots els punts de vista donada la magnitud dels resultats de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics”, destaca l’entitat.

L’ANC avisa que la realitat que reflecteix l’enquesta “evidencia que formar part d’Espanya condemna la llengua i la identitat a ser residuals”. “L’acatament de la legalitat espanyola i la normalització institucional, política i social impedeix revertir la minorització de la llengua”, diu.

Un diagnòstic lingüístic molt cru que no va acompanyat de les mesures proporcionals | Anàlisi d’Ot Bou

En la línia del manifest per la llengua que l’entitat va fer públic el passat Sant Jordi, l’ANC diu que cal anar més enllà “d’exercicis de retòrica”. Considera que el Pacte proposat pel govern “s’allunya de les urgents necessitats que la nostra llengua requereix” i reclama una implicació institucional molt més ferma.

En el comunicat, interpel·len directament el president de Catalunya, Salvador Illa, amb una bateria de preguntes. Concretament, li demanen si garantirà el compliment efectiu de la legislació vigent; si s’assegurarà la immersió lingüística a les escoles; si s’obligarà a retornar com a mínim en català; si la gent podrà ser atès en català a la justícia i a la sanitat; si millorarà l’oferta de cinema i música en català; i si es protegirà la cultura catalana a l’exterior.

En el comunicat, l’ANC també revela que no ha estat convidada a participar ni a signar el pacte, malgrat la seva trajectòria en defensa de la llengua, i critica que altres col·lectius implicats també han estat ignorats. Consideren que això deslegitima el caràcter realment “nacional” del pacte i denuncien que l’exclusió d’entitats actives en el terreny lingüístic empobreix el consens i debilita qualsevol acció institucional.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, diu que el Pacte Nacional per la Llengua ja estava enllestit “fa molt de temps” i que recull les aportacions de tots els grups que el van impulsar inicialment, també–ha remarcat– de Junts i la CUP, que “s’han retirat a última hora”.

En una entrevista al diari Ara, diu que entén les justificacions de les dues formacions, que considera transparents, tot i lamentar que finalment hagin decidit de no donar-hi suport.

Segons Vila, la CUP rebutja el pacte perquè voldria que reflectís explícitament un conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Això, a parer seu, fa inviable que el text pugui ser “transversal”. Quant a Junts, diu, en una altra entrevista a La Vanguardia, que han comunicat al govern que s’estimaven més esperar a veure com es resolien algunes qüestions obertes, com ara, una eventual sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’obligació d’impartir un 25% de les classes en castellà o l’oficialitat del català a la Unió Europea.

Per al conseller, aquests temes queden “fora de la possibilitat de resolució” del govern i, per tant, no haurien d’afectar el consens sobre el pacte.

Sobre les negociacions amb el PP, Vila diu que el govern ha intentat de parlar-hi moltes vegades, però que els populars “no han trobat mai el moment per a fer-ho”. A més, denuncia que en compareixences públiques han estat “molt bel·ligerants contra qualsevol política de foment de la llengua”, cosa que, segons ell, fa molt difícil d’arribar a cap mena d’acord.

L’abril s’ha tancat amb una evolució desigual de la inflació als Països Catalans. Segons les dades que ha publicat l’Institut d’Estatística espanyol (INE), l’índex de preus de consum (IPC) ha baixat a les Illes i a Catalunya, mentre que al País Valencià ha tornat a pujar després de la contenció del març.

A les Illes, la inflació interanual s’ha situat en el 2,8%, una dècima menys que el mes anterior, cosa que representa el registre més baix d’ençà de l’octubre del 2024. Tot i això, continua essent la més alta dels Països Catalans. Els serveis d’hoteleria i restauració són el sector amb més pressió inflacionista, amb un augment del 5% en un any, i també pugen amb força els costos relacionats amb l’habitatge, com l’aigua, la llum o el gas, que creixen un 4%. El preu dels aliments i les begudes no alcohòliques ha crescut d’un 3,1%.

Al País Valencià, l’IPC interanual ha pujat d’una dècima i s’ha situat en el 2,5%. És un repunt després de la baixada del març. Els increments més destacats són en habitatge (5,7%), restauració i allotjament (4,9%) i educació (3,6%). En canvi, el transport, amb una caiguda de l’1,6%, i el mobiliari per a la llar, amb una reducció del 0,1%, han contribuït a frenar l’augment general.

Catalunya és l’únic dels tres territoris on l’IPC s’ha moderat per segon mes consecutiu, fins al 2,1%, una dècima menys que al març. La inflació ha baixat especialment en el transport, d’un 1,9% interanual. Tanmateix, hi ha pressió en serveis com la restauració (4,9%), el lleure (3,5%) i l’habitatge (2,9%), mentre que altres partides, com el mobiliari, s’han mantingut estables.

La vice-presidenta tercera del govern espanyol i ministra per a la Transició Ecològica, Sara Aagesen, ha avançat que les pèrdues de generació elèctrica que hi va haver abans de la gran apagada de fa dues setmanes a la península ibèrica van tenir lloc a Granada, Badajoz i Sevilla.

En una resposta al diputat del PP Borja Sémper al congrés, Aagesen ha insistit que calia treballar amb rigor per aclarir les causes d’aquest tall inèdit de subministrament elèctric. Tot i això, ha volgut remarcar que no va ser “ni un problema de cobertura, ni de reserva, ni de la mida de les xarxes”.

Fins ara, se’n desconeixia la localització exacta, i només s’havia informat que les pèrdues havien estat a les zones del sud-oest i del sud de la península.

Descarta el ciberatac

Posteriorment, en una compareixença, la ministra ha descartat definitivament la causa de l’apagada fos un ciberatac. En aquest sentit, ha explicat que, després d’analitzar els centres de control, les centrals generadores i el funcionament de Red Eléctrica, no s’ha detectat cap indici que apunti a una intrusió informàtica. “És una bona notícia. Insisteixo: no hi ha indicis que l’operador del sistema hagi estat objecte d’un ciberatac”, ha dit.

Tot i això, ha reconegut que encara cal determinar amb exactitud què va originar l’apagada. Segons que ha dit, les investigacions s’han centrat ara en dues oscil·lacions que es van detectar al sistema elèctric europeu uns trenta minuts abans del tall general, per si podien estar-hi relacionades.

“Formem part d’un sistema paneuropeu altament complex, amb fenòmens interrelacionats, i aquest és una anàlisi que ha d’anar molt més enllà d’assenyalar una font de generació o una altra”, ha afirmat. “No es pot resumir en una frase ni tancar en fals. Aquest govern no ho farà.”

Aagesen ha qualificat l’apagada com un “fet excepcional” i ha dit que s’hi continua treballant per esclarir-ne les causes i, un cop conegudes, establir les mesures necessàries per evitar que torni a passar. També ha volgut agrair el comportament cívic de la ciutadania i la feina dels treballadors del sistema elèctric, que van aconseguir de restablir el servei en temps rècord.

Finalment, ha explicat que el procés de reposició de la xarxa des del zero també és objecte d’anàlisi dins el comitè d’investigació del govern espanyol, per extreure’n lliçons i reforçar-ne la preparació davant possibles emergències futures.

Reflexives i filosòfiques, estratègiques i polítiques, punyents i polèmiques. Amb un to irònic i juganer, i tan dolç com entranyable, Pepe Mujica va pronunciar, en entrevistes i discursos sonats, centenars de frases que, gràcies a la seva popularitat, esdevingueren icòniques.

“Tinc una cosa: la màgia de la paraula”, va dir quan, després d’assegurar que volia ser recordat com “un vell boig”, li van demanar si, amb tot el que havia fet en una vida que l’havia dut de guerriller sotmès a tretze anys de presó i tortures a president, no tenia res més a dir sobre el seu llegat.

Com les abelles pol·linitzadores que sobrevolen la seva famosa chacra –finca– al Rincón del Cerro, a tocar de Montevideo, les seves paraules van produir mel dolça, però sovint també clavaven l’agulló. Apleguem ací trenta de les seves frases més recordades:

Paraules reflexives i entranyables

“Governem la globalització o la globalització ens governa a nosaltres? […] El desafiament que tenim davant és d’una magnitud colossal i la gran crisi no és ecològica, és política. L’home no governa avui les forces que ha desfermat, sinó que són les forces que ha desfermat les que governen l’home.” (21.06.2012, discurs a la Conferència de l’ONU sobre Desenvolupament Sostenible, Rio+20, Rio de Janeiro).

“Hem sacrificat els vells déus immaterials i hem ocupat el temple amb el Déu mercat. Ell ens organitza l’economia, la política, els hàbits, la vida i fins i tot ens finança amb quotes i targetes l’aparença de felicitat. Sembla que haguéssim nascut només per consumir i consumir.” (24.09-2013, discurs a l’Assemblea General de l’ONU, Nova York).

“Penseu que la vida humana és un miracle. Que som vius per miracle i que res no val més que la vida. I que el nostre deure biològic, per damunt de totes les coses, és respectar la vida, impulsar-la, tenir-ne cura, procrear-la i entendre que l’espècie és el nostre nosaltres.” (24.09.2013, íd.).

“El consum de drogues no és bo, no s’ha de defensar. La drogaddicció és un càstig. Cal lluitar perquè la gent no tingui addicció. L’única addicció damunt la Terra que paga la pena és la de l’amor; les altres duen a la desgràcia.” (31.01.2014, sobre la regulació del consum de marihuana impulsada durant el seu mandat, entrevista a RT, l’Havana).

“Ni els grans estats nacionals, ni les transnacionals, i molt menys el sistema financer, no haurien de governar el món. Necessitem la política elevada entrellaçada amb la saviesa científica al poder, aquesta ciència que no anhela el lucre sinó el demà. La intel·ligència, i no pas l’interès, al comandament.” (20.09.2014, article a International Policy Journal).

“Quan compres una cosa no la compres amb diners, la compres amb el temps de vida que has hagut de gastar per aconseguir aquests diners, però amb una diferència: l’única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta, i és miserable gastar la vida per perdre llibertat.” (2015, testimoni al documentari Human, de Yann Arthus-Bertrand).

“La política és una funció, en la meva humil opinió, sagrada, perquè és una necessitat antropològica dels éssers humans.” (6.04.2019, acte polític pel 30 aniversari del MPP).

“Pot ser meravellós per a l’espècie humana si els robots treballen per al confort de la humanitat. Qui ha dit que l’home és un animal treballador? Va aprendre a treballar per necessitat. El poc que sé dels pobles primitius: treballaven tan poc com podien, dues hores. És irracional creure que l’home és treballador.” (03.04.2023, entrevista a DW).

“No cometeu l’error del meu temps. Com més desunits estiguem, més dominats estarem. Per tant: estudiar, no perdre el temps, cuidar la democràcia. La democràcia no és perfecta, és plena de defectes, perquè són els nostres defectes humans, però fins avui no hem trobat res millor. És fàcil perdre-la i difícil tornar-la a guanyar. L’heu de cuidar.” (13.07.2023, discurs davant joves al 59è Congrés de la Unió Nacional d’Estudiants del Brasil, Brasília).

“Vull transmetre als joves d’aquest país que la vida és meravellosa, que es consumeix i se’n va. El quid de triomfar en la vida és tornar a començar cada vegada que caus. I si hi ha ràbia, que la transformin en esperança.” (29.04.2024, conferència de premsa on anuncià que li havien detectat un tumor a l’esòfag, Montevideo).

“Ho veig en la conducta dels animals. He vist fredelugues covant a la tardor, una bestiesa. Els ocells coven a la primavera perquè hi ha abundància d’insectes. Observacions grans i petites que hi són, a l’entorn —i no ens n’adonem! Aquest és un problema molt seriós, inesgotable.” (11.06.2024, sobre el canvi climàtic, presentació del llibre José Mujica. Otros mundos posibles, Montevideo).

Estratègiques i polítiques

“Reaprendrem, perquè fins i tot fins a la tomba es reaprèn. No tenim línia. No en podem tenir, perquè els nostres cervells són ignorants… Molts anys sense res. I no venim a plorar els nostres mals […], simplement a deixar ben clar que el grapat de vells que queden tenen molt clar que són tan sols un bastonet que ha de servir perquè el rusc s’hi aplegui al voltant: l’essencial no és el bastonet, sinó el rusc.” (17.03.1985, primer acte del moviment guerriller MLN-T després del seu alliberament).

“Permeteu-me un petit subratllat: educació, educació, educació i més educació. Els governants hauríem d’estar obligats cada matí a omplir fulls com a l’escola escrivint cent vegades ‘he d’ocupar-me de l’educació’, perquè allà s’anticipa el rostre de la societat que vindrà.” (01.03.2010, discurs d’assumpció com a president al Palau Legislatiu, Montevideo).

“Ningú no pot ser partidari de l’avortament per principi, però hi ha dones que es veuen abocades amb amargor a haver de prendre aquesta decisió […] i aquest món viu en la clandestinitat […], allà hi ha vides que es perden. Posar-ho sobre la taula legalitzant-ho ens dóna la possibilitat d’actuar.” (31.05.2013, entrevista a TVE, Madrid).

“Sembla que descobrim un fenomen modern, però la realitat és que això és més vell que el forat del mate. Hem decidit acceptar l’existència de la realitat.” (19.08.2015, sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe, aprovat el 2013 a l’Uruguai durant el seu mandat, San José, Costa Rica).

“La política imposa la necessitat de construir éssers col·lectius. Perquè la nostra força com a individus és la d’una fulla al vent. Les lluites, les millores, els graons de progrés en una societat depenen de l’home. Podem estar conformes filosofant en un cafè, però construir camins per a una societat implica pagar el cost de construir voluntats col·lectives de molta gent.” (20.06.2016, discurs a la Universitat d’Oxford, Regne Unit).

“Ahir horabaixa em vaig posar a llegir l’informe de l’ONU sobre el canvi climàtic i després no vaig poder dormir en tota la nit. Hi ha interessos que s’han ocupat de menysprear i ignorar el que ja es va dir a Kyoto fa més de 20 anys […]. La ciència diu a la política què ha de fer, però la política no li fa cas […], no podem al·legar ignorància. Avui no és la ciència, que falla, és la política.” (2022, llibre Semillas al viento: José Mujica).

Les frases més punyents i polèmiques

“No siguis beneit!” (10.10.2003, com a senador, al periodista Néber Araújo durant una entrevista a Teledoce: l’exemple més sonat d’una crossa verbal que va tornar a fer servir en altres encreuaments amb periodistes).

“Aquesta vella (Cristina Fernández) és pitjor que el borni (Néstor Kirchner). El borni era més polític. Aquesta és tossuda.” (04.04.2013, captat per un micròfon obert, després demanà disculpes sentides. Sarandí Grande, Uruguai).

“[Els uruguaians] som mig dropouts [alumnes que no acaben l’escolarització], no ens agrada gaire treballar.” (30.05.2013, davant un grup d’empresaris espanyols, Madrid).

“A la FIFA són una colla de vells fills de puta.” (30.06.2014, a la premsa, sobre la sanció a Luis Suárez durant el Mundial del Brasil, Montevideo).

“És molt bonic entrar en un banc amb una 45 així, tothom et respecta.” (2018, testimoni al documentari El Pepe, una vida suprema, d’Emir Kusturica).

“A vegades hi ha coses que no tenen cap més resposta que la tortura per a trobar la veritat.” (22.11.2018, a la premsa, sobre el “pacte de silenci” dels repressors de la dictadura, Montevideo).

“Això s’acabarà quan ens hàgim mort tots.” (Sense data exacta, sobre la recerca de veritat sobre els desapareguts durant la dictadura; rectificat el maig del 2024: “Em vaig equivocar”.)

“No cal posar-se davant les tanquetes.” (01.05.2019, a la premsa, sobre els tancs que atropellaren manifestants a Veneçuela durant una protesta convocada per Juan Guaidó; després aclarí: “No justifico res, només vull educar la gent.”)

“El feminisme és bastant inútil, perquè crec que el masclisme és un fet i l’agenda de drets per a la igualtat és inqüestionable, però l’estridència també acaba fotent la causa de la dona, perquè crea una antípoda queixosa.” (20.12.2019, entrevista al Semanario Voces).

“La dona sempre és una mare. I nosaltres anem pel món sempre necessitant-ne una, perquè, si no, no saps on tens la camisa.” (20.12.2019, íd.).

“Jo la respecto molt, la Carolina. Té un do a favor: és dona, i estan de moda.” (7.11.2022, entrevista a El Observador, sobre la intendenta de Montevideo Carolina Cosse i la seva possible candidatura a la presidència; paraules rebutjades per dones del seu partit).

El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ha dictat una sentència que representa un dur revés per a la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, per l’opacitat amb què va gestionar els contactes amb l’empresa Pfizer durant la pandèmia de la covid-19. El tribunal ha anul·lat la decisió de la Comissió de denegar l’accés als missatges de text intercanviats entre Von der Leyen i el conseller delegat de Pfizer, Albert Bourla, durant la compra de vaccins contra la covid-19.

La periodista Matina Stevis, del diari The New York Times, havia sol·licitat aquests missatges –enviats entre l’1 de gener de 2021 i l’11 de maig de 2022–, però la Comissió va rebutjar la petició al·legant que no en tenia cap registre. Ara, però, el tribunal considera que The New York Times ha aportat prou proves que demostren l’existència d’aquests missatges i ha deixat en evidència les contradiccions i les respostes imprecises de la Comissió.

Segons la sentència, la Comissió no es pot limitar a dir que no té els documents, sinó que ha d’oferir explicacions creïbles sobre les cerques que ha fet i les raons per les quals no els pot localitzar. El tribunal constata que la Comissió no ha detallat on va cercar els missatges, si van ser esborrats o si la presidenta va canviar de telèfon durant aquell període.

A més, critica que la Comissió no argumentés per què considerava que aquells missatges no contenien informació important ni mereixien de ser conservats, tot i que es van enviar en plena crisi sanitària i en el context d’un dels contractes més controvertits de la pandèmia.

La sentència reforça el dret d’accés als documents públics a la Unió Europea i posa sota escrutini el paper personal que Von der Leyen va tenir en les negociacions amb Pfizer, especialment arran de les informacions que apuntaven que els contractes milionaris s’havien començat a gestar en intercanvis de missatges personals.

El tribunal conclou que la Comissió no ha actuat amb la transparència exigible en una qüestió d’interès públic com aquesta. L’executiu comunitari pot presentar ara un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

Disputa judicial pel ‘Pfizergate’

A començament del 2023, The New York Times va portar als tribunals de la UE l’anomenat Pfizergate. El diari acusava l’executiu de Von der Leyen de vulnerar les regles sobre l’accés públic als documents de les institucions europees i, per tant, de vulnerar el dret de la informació.

Brussel·les argumentava que havia estat “incapaç de trobar” els missatges. En canvi, el diari deia que no els havia registrat seguint el reglament europeu sobre l’accés a documents públics i, en aquest sentit, creia que els havia descartat de manera “il·legal”.

Arran dels incompliments d’AstraZeneca en el lliurament de vaccins, Brussel·les va ampliar el contracte amb Pfizer durant la primavera del 2021. El diari va publicar que Von der Leyen i Bourla havien negociat la compra en trucades i missatges de text. Preguntat pel contingut d’aquests missatges, l’executiu comunitari va dir que s’havien esborrat.

La Defensora del Poble de la Unió Europea (UE), Emily O’Reilly, va demanar a la Comissió Europea transparència en el cas dels missatges de text, i també va reclamar una actualització de la llei que marca quines comunicacions s’han de conservar per incloure-hi els missatges de text que es consideren importants.

Avui, 14 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Òscar Escuder: “No és el pacte que hauríem escrit nosaltres” 
• Pacte per la llengua: quina vergonya d’acte, quina vergonya de país I Editorial de Vicent Partal
• Un diagnòstic lingüístic molt cru que no va acompanyat de les mesures proporcionals
• “Mazón és el principal obstacle”: la tasca dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció per a tenir veu
• “Reviure-ho és dolorós, però necessari”: la lluita per la veritat de la família de Brian Ríos, mort sota custòdia policíaca 
• L’estat de l’art a Catalunya (i 5). El pensament I Mail obert de Joan Minguet 
• El risc d’opinar I Mail obert de Josep Ramon Resina
• “Mentre la guerra continuï, la crisi també continuarà”: el blocatge d’Israel deixa Gaza al precipici de la fam
• Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”   
• Quants turistes pot assumir Cadaqués? “Ens anem convertint en un parc temàtic” 
• Permarèxia: quan menjar sa esdevé una obsessió

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Viatge - Lloc: Viatge de dimecres 14 a divendres 16 de maig

L’ex-president uruguaià José Mujica s’ha mort avui as vuitanta-nou anys. L’abril de l’any passat va comunicar que tenia càncer d’esòfag i fa sols uns mesos va explicar que se li havia estès pel cos i havia demanat que el deixessin morir tranquil.

Mujica ha estat un dels referents de l’esquerra mundial i la seva figura ha despertat l’interès mundial pel seu estil de vida humil i senzill i per haver renunciat al seu sou presidencial i destinar el 90% del seu salari a causes benèfiques. La seva mort ha despertat moltes reaccions de figures polítiques d’arreu.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha lamentat la pèrdua en uns temps “necessitats de referents morals, cívics i polítics”. Ha destacat la profunditat humana, el compromís ferm i l’acció política del líder uruguaià, i ha considerat que “sempre seran un exemple”.

El president de Junts, Carles Puigdemont, ha definit a l’ex-president de l’Uruguai com un humanista “dels que no sovintegen”. A més, ha expressat que és un referent per a molta gent “més enllà de l’esquerra”.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha expressat el seu condol i ha definit Mujica com un “símbol d’esperança per a l’Uruguai i tota l’Amèrica Llatina”. En un missatge publicat a X, ha destacat que “va demostrar que només amb aliances populars es poden transformar profundament les realitats”.

La portaveu dels Comuns i de Sumar al congrés espanyol, Aina Vidal, ha afirmat que “no per esperat és menys dolorós” el desenllaç i n’ha destacat el llegat. També ha tingut un record per a la dona de l’expresident, Lucía Topolansky.

La CUP també ha fet una publicació a X en la qual ha titllat Mujica de “referent per l’esquerra llatinoamericana” i ha assegurat que en mantindran el llegat.

El president Pere Aragonès, que durant el seu mandat va visitar el dirigent uruguaià, ha destacat que Mujica ha estat un referent lúcid, valent i generós. “Sempre al costat de les causes nobles, moltes encara per guanyar”, ha escrit a X. “Una abraçada gegantina al poble de l’Uruguai i a tota la gent de l’esquerra d’arreu del món que, avui, ens sentim més orfes”, ha afegit.

El president Ximo Puig ha recordat la visita de l’ex-president uruguaià al Palau de la Generalitat i la conversa que van tenir: “Mujica restarà per sempre”, ha reblat.

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, ha publicat un missatge curt i precís: “Una bona persona. Un gran polític. Et trobem a faltar”.

Juliana Tapiero diu que costa de lluitar, però que el suport dels veïns i del teixit associatiu és tan gran que això la carrega d’energia cada dia. La família ho ha passat malament, sobretot al començament, perquè s’ha sentit desemparada i ignorada per l’administració pública. Feia pocs mesos que havien arribat a Catalunya fugint de la perillositat de Colòmbia. Aquí volien encetar una nova vida, tenir oportunitats noves, però van topar amb un malson que encara ara perdura.

Tapiero lluita per saber què li va passar al seu marit, Brian Ríos, de vint-i-vuit anys, que va morir a Rubí (Vallès Occidental) el 21 d’agost del 2022 a la matinada mentre era sota custòdia policíaca. “Reviure-ho sempre és dolorós, però és necessari per a fer memòria i justícia. No tan sols per en Brian. Perquè això, malauradament, no li ha passat solament a ell”, explica Tapiero a VilaWeb. A més, deixa clar que el cas té components de racisme institucional.

La mort de Ríos és carregada d’interrogants i s’investiga als jutjats de Rubí. Benet Salellas, advocat de la família, destaca que enguany hi ha hagut molta activitat instructora i que la jutgessa i la fiscalia tenen ganes d’esbrinar què va passar. El metge i els infermers que el van atendre ja han declarat davant la jutgessa de Rubí i demà, a les 10.00, és el torn de tres agents dels Mossos d’Esquadra que el van custodiar a la comissaria. I avui la Plataforma Justícia per a Brian Ríos es manifestarà contra el racisme institucional i la violència policíaca. Serà a les 19.00 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Mort sota custòdia policíaca

El 20 d’agost de 2022 a la tarda Brian Ríos, Juliana Tapiero, els nens –de sis anys i set– i la mare i el padrastre d’ell van celebrar una festa familiar en una urbanització als afores de Rubí. De nit, Ríos i el seu padrastre van anar amb cotxe al centre de Rubí per a comprar cervesa.

Una hora més tard, el padrastre va tornar a la urbanització, sol i sense cervesa. Li va dir a Tapiero que l’havia esperat aparcat i que Brian Ríos no havia aparegut. Tapiero i el padrastre de Ríos el van començar a cercar per la zona i el van localitzar a l’aparcament de l’equipament municipal Rubí Forma, envoltat de set agents de la policia local.

L’atestat de la policia diu que el jove estava en un “estat d’embriaguesa elevat”, que es va comportar d’una manera agressiva i violenta quan va veure la seva dona i que fins i tot va provar d’agredir un agent. El van acusar de delictes d’amenaces, injúries, resistència i atemptat contra l’autoritat.

Celebració de la família de Brian Ríos la tarda abans que morís. (fotografia cedida) Sedat a la comissaria dels Mossos

Tapiero volia emportar-se el seu marit a casa amb el cotxe, però la policia local el va acabar detenint i se’l van endur al CAP Rubí – Mútua Terrassa. Va entrar emmanillat a la consulta, on fou contingut per agents que el tenien de bocaterrosa a la llitera.

Allí, tal com consta en l’informe mèdic, li van subministrar dosis de Sinogan, un sedant, i Midazolam, un antipsicòtic, sense especificar-ne la quantitat. Va sortir-ne totalment adormit i amb cadira de rodes, tal com mostren les imatges de les càmeres. Tanmateix, l’atestat policíac ho contradiu: diu que els agents el van traslladar en braços a causa del seu estat d’embriaguesa. La policia local va portar Ríos a la comissaria dels Mossos i el van ficar al calabós. Hores més tard, els agents van veure que no responia. Era mort.

Tal com assenyala Salellas, grinyola molt que els Mossos acceptessin a la comissaria un detingut que hi havia arribat amb cadira de rodes i sedat. “Hi ha mala pràctica entre el metge del CAP, que li dóna l’alta, i els responsables dels Mossos, que accepten que entri en aquest estat a la comissaria”, diu l’advocat.

Les declaracions dels infermers contradiuen la del metge

A final de febrer, dos infermers del CAP Rubí van declarar en seu judicial que Ríos havia estat contingut per la policia local. Un dels dos infermers va afirmar que havia sortit del CAP sedat i inconscient. Aquesta versió contradiu la declaració del metge que el va tractar, investigat en el cas, que va dir que Ríos n’havia sortit conscient. Salellas està convençut que les mesures de contenció de la policia local van contribuir d’alguna manera a la mort. Per això considera que, més enllà de les declaracions dels Mossos, les de la policia local també són importants.

Juliana Tapiero: “Els nens no ho entenen. És un xoc fort canviar de país i, en poc temps, perdre el pare”

La família de Ríos havia arribat a Catalunya dos mesos abans de la seva mort. Fugien de la violència i es van trobar amb la situació pitjor: enterrar un fill, marit i pare.

La família no tenia prou diners per a fer-se càrrec de l’enterrament i l’onada de solidaritat va ser immediata. De seguida es va activar una campanya per ajudar-los a pagar totes les despeses, com ara l’enterrament i la teràpia psicològica.

“Molta gent, sense conèixer-nos, ens va ajudar i ens en va donar diners. Gràcies a aquesta gent vam poder assumir-ne el cost”, explica Tapiero. Salellas destaca que la reacció social dels veïns de Rubí, d’entitats i de la xarxa associativa ha estat immensa. “Se’m posa la pell de gallina. Estic orgullós que al meu país hi hagi espais com aquest, que acompanyen gent que està sola davant l’administració”, assenyala.

La família, malgrat la situació administrativa irregular, va començar a tocar totes les portes possibles per fer justícia, perquè sabien que morir sota custòdia policíaca era una anomalia. Van anar a l’Ajuntament de Rubí i al consolat de Colòmbia cercant-hi suport, sense èxit.

Diu que la batllessa de Rubí no s’havia pronunciat mai sobre el cas fins fa un any, després d’una manifestació al ple municipal i al carrer. Al consolat, els van transmetre el condol, però els van dir que no es podien involucrar en afers judicials, que solament els podien ajudar en la repatriació del cos, si ho volien. “Ens vam sentir molt soles”, lamenta Tapiero, que considera nefast el paper de l’administració pública. “Els nens no ho entenen. És un xoc fort canviar de país i, en poc temps, perdre el pare”, explica.

El paper de la policia local i el racisme institucional

Tapiero destaca que en el cas hi ha hagut una persona clau: la lletrada Elisabet Garcia, advocada d’ofici que feia guàrdia la nit que va morir Ríos. Els Mossos li van trucar l’endemà de la mort per dir-li que no calia fer el servei perquè el detingut era mort. Però ella va veure que alguna cosa havia fallat i va decidir de posar-se a disposició de la família per a obrir la via legal. “Ella és la part important de la història. Sense la voluntat d’ella, què hauria passat? Evidentment, la família hauria continuat cercant justícia”, diu Tapiero. Garcia va assumir la defensa al començament i ara fa un any que la pilota Salellas.

Tapiero reconeix que les declaracions de demà dels Mossos són essencials, però que ho són molt més la dels agents de la policia local, que són els que el van detenir i traslladar sedat a la comissaria. “Sento que ells tenen alguna responsabilitat i molt a dir-nos, tot i que crec que no ens voldran dir la veritat”, diu. A més, la dona de Ríos considera que la mort del seu marit és un exemple clar de racisme institucional. Tant per la mort, com pel desgast que hi ha hagut després amb la paperassa. Això també s’ho pregunta Salellas. “Si en comptes de parlar d’un jove migrat, parléssim d’un altre ciutadà, la detenció i la cura haurien estat diferents?”, demana. I afegeix: “Per part dels intervinents, sembla que es parli més d’una cosa que no d’una persona. Això pot ser que tingui a veure amb la mirada amb què les institucions tracten les persones racialitzades.”

Sigui com sigui, l’advocat assenyala que hi ha hagut un maltractament institucional molt greu, sobretot al començament, i tenint en compte que la família és més vulnerables perquè és immigrant. “Quan passa una cosa així, hi ha una primera part immediata en què hi té a veure l’ajuntament i la policia local. En lloc d’acompanyar la família i posar-li facilitats, hi ha hagut una actitud de tapar i d’intentar a veure si aquesta gent se’n cansava”, explica Salellas.

L’Ajuntament de Cadaqués (Alt Empordà) ha encarregat un estudi per saber quants turistes pot assumir el poble i frenar la sobreocupació. L’estudi servirà de base per a un pla estratègic que es vol enllestir a la tardor i aplicar-se el 2026. La regidora de Turisme, Núria Duran, diu que l’objectiu és que el turisme sigui sostenible i de qualitat.

Durant l’hivern, a Cadaqués hi viuen uns 2.800 habitants. Però quan arriba el bon temps, i sobretot a l’estiu, en temporada alta, aquesta xifra es multiplica per deu i s’arriba a 30.000 persones. L’atractiu que desperta el poble, amb una façana marítima pintoresca i la proximitat al cap de Creus, es tradueix en una forta pressió turística.

“Vulguis o no, ens anem convertint en un parc temàtic, i això s’agreuja també pels problemes d’habitatge que tenim”, lamenta la regidora de Turisme. A més, arribar a Cadaqués al mig de l’estiu pot arribar a ser una odissea, perquè sovint la carretera que entronca amb Roses es col·lapsa i, un cop a lloc, la gent acaba aparcant allà on pot. Tot plegat, s’agreuja perquè Cadaqués és porta d’entrada del parc de Cap de Creus, un altre punt amb molt de turisme.

Per gestionar aquesta sobreocupació, tant l’ajuntament com el parc natural ja han pres unes quantes mesures. L’estiu passat, per exemple, el consistori va limitar a la meitat els turistes que desembarcaven a la platja, i que hi arribaven amb creuers procedents de Roses. Del miler que hi anava diàriament, es va passar a un màxim de 450 (en una prova pilot que es va aplicar a l’agost).

A més, d’ençà del 2021, entre els mesos de juny i setembre no es pot entrar amb cotxe al parc natural de cap de Creus. S’hi ha d’entrar a peu, amb bicicleta o amb els busos llançadora (que cada vint minuts surten del nucli de Cadaqués i arriben al far). La restricció també s’aplica per Setmana Santa i els caps de setmana de l’abril, el maig i l’octubre.

L’Ajuntament de Cadaqués vol calcular quants visitants poden assumir

Ara, l’Ajuntament de Cadaqués ha fet un pas més per frenar la saturació turística. El consistori ha encarregat un estudi que ha de concretar quants visitants pot assumir realment el poble. També dividint-lo per zones. La regidora explica que la filosofia és la de “turisme sí, però no a qualsevol preu”. Duran subratlla: “Volem un visitant de qualitat, que respecti l’entorn i que sigui cívic.”

La regidora explica que l’estudi analitzarà la capacitat de càrrega de Cadaqués per saber quins indrets del municipi tenen sobreocupació, sigui turística o no, perquè també ens trobem dins una reserva natural. “És a dir, per posar un exemple, dins l’àmbit del parc, volem saber quanta gent pot visitar la punta del far de cap de Creus”, precisa Duran.

Cap al pla estratègic

L’estudi que ha de posar xifra als turistes s’emmarca dins un projecte més ambiciós, que ha rebut una subvenció de 2,6 milions d’euros dels fons Next Generation. També inclou impulsar la digitalització –per comptar minut a minut quants visitants rep el poble– o aplicar mesures per a gestionar el volum de vehicles que hi arriben durant les vacances.

L’objectiu final és acabar disposant d’un pla estratègic que, com diu la regidora, reculli accions específiques i serveixi de guia a l’Ajuntament de Cadaqués per avançar “cap a un turisme sostenible i de qualitat”. El consistori preveu de tenir-lo enllestit aquesta tardor (entre l’octubre i el novembre) amb l’objectiu de començar-lo a aplicar l’any que ve.

Aparcaments i embussos

A l’hora de gestionar el turisme que arriba a Cadaqués, l’ajuntament és conscient que caldrà centrar-se en els aparcaments i els vehicles que arriben al poble. Sobretot durant els mesos d’estiu, quan la carretera que hi arriba de Roses estant acumula embussos diàriament.

“Penseu que al cap de l’any, a Cadaqués hi entren 1.800.000 vehicles; això és una autèntica animalada”, explica el regidor de Mobilitat, Isma Vila. Per regular-ho, l’ajuntament ha encarregat un estudi previ –aquest, amb fons propis– per saber exactament les places d’aparcament de què disposa el poble. “Ara mateix en tenim una estimació, però no dades concretes, perquè molts pàrquings són solars no delimitats”, precisa.

A partir d’aquí, el consistori impulsarà mesures per a canalitzar el trànsit cap a les bosses d’aparcament que té Cadaqués, i també vol crear zones pacificades dins el municipi. “Ens trobem que, en alguns casos, hi ha turistes que arriben al poble, no troben estacionament, fan una volta amb el cotxe i després se’n van”, lamenta el regidor.

Turistes visitant Cadaqués a la primavera

Plafons informatius

En la gestió de l’aparcament, l’Ajuntament de Cadaqués vol instal·lar càmeres als pàrquings per saber si ja s’han omplert o no. I també treballa perquè aquesta informació, després, es traslladi a uns plafons informatius que es volen situar a la sortida de Roses, quan s’agafa la carretera que duu a Cadaqués.

“A l’estiu i a les vacances, la gent ve a Cadaqués en hores punta, i això fa que la carretera es col·lapsi; abans teníem les cues al matí, però ara també n’hi ha a la tarda”, diu el regidor de Mobilitat. “Amb aquestes pantalles informatives, abans d’agafar els revolts la gent ja sabrà en quina situació es poden trobar”, diu Vila.

El regidor afegeix que millorar la situació de la carretera també servirà per a actuar millor en cas d’emergències (per exemple, en cas d’un incendi). “Moltes vegades ens trobem col·lapses perquè hi ha camions, autobusos o ciclistes que causen retencions; i això, si hi hagués alguna desgràcia, ens preocupa molt”, subratlla.

Finalment, dins l’objectiu d’una mobilitat sostenible, el projecte que ha rebut fons europeus també inclou que els autobusos que enllacen Cadaqués amb el parc natural siguin 100% elèctrics.

Opinar, sigui en converses i debats o escrivint articles, és exposar un  pensament tendenciós. Tendenciós de vegades en el sentit ordinari de l’adjectiu, i sempre en el sentit literal d’expressar una tendència cognitiva més que no pas una doctrina acabada. Les doctrines, com les ideologies, no són tendències sinó punts d’arribada i d’estancament. L’opinió és provisional i pot ser més o menys sincera, més o menys decantada pel paper que hom assumeix a la societat, però revela sempre els valors amb què s’ha compromès l’opinant.

L’opinió no és una exposició objectiva dels “fets”, si no és que l’opinant expressa veritats absolutes amb la veu estentòria d’un oracle. Els fets són reals i positius, però el positivisme s’erra pensant-se atrapar-los en estat pur, independentment de l’ús i la valoració. Els fets són mudables i la saviesa no és pas la possessió d’un coneixement definitiu sinó l’art de navegar per la ignorància sense anar a petar als extrems de la superstició i del nihilisme. 

Quan hom s’ha compromès amb un valor determinat, posem per cas la democràcia, el compromís obliga a defensar-la contra l’absolutisme, vingui d’on vingui, es digui com es digui, tingui el color que tingui. Honorar el compromís implica vindicar els valors adoptats no sols amb un capteniment harmònic amb ells sinó també defensant-los amb paraules, especialment en les situacions més arriscades. Perquè, valgui la redundància, les situacions compromeses són precisament les que requereixen defensar el compromís. No pas per convèncer els qui s’han compromès amb els valors oposats i per tant són inamovibles, sinó per atreure els qui oscil·len entre un compromís i el contrari. Les eleccions americanes les va guanyar Trump perquè el seu discurs decantà el vot d’una part prou gran dels indecisos als swing states, estats en què una població no alineada amb cap dels partits podia inclinar la balança. A Catalunya, si és veritat que cap independentista no ha deixat de ser-ho, la reculada a les enquestes –si no als comicis, on l’abstencionisme ha fet president Salvador Illa– s’explica per l’erosió de l’independentisme contingent, molt sensible a les perspectives d’èxit. Són gent per a qui la derrota del moviment ha alterat el valor de la causa.

Davant d’aquesta conducta no serveix de res enumerar els greuges i els avantatges, perquè, tot i existir en abstracte el dret d’autodeterminació dels pobles, a la pràctica no és verificable. Si ho fos, no hi hauria debat. Si no es fàcil de convèncer els escèptics de la virtut universal d’aquest dret, és perquè sols esdevé un valor quan algú s’hi compromet. És una situació tan paradoxal com la idea que tothom pot ser català si es compromet amb la llengua i (se sobreentén) amb un cert grau de civilització. És paradoxal perquè comprometre’s amb uns nous valors obliga a defensar-los, si cal contra els valors suposadament transcendits.

Que els valors recolzin en un compromís significa que no s’hi arriba pel camí deductiu de Descartes. És per això que l’opinió no pot doblegar l’oposició intel·lectual amb purs raonaments. Tota opinió, per ben argumentada que sigui, té sempre un deix d’exhortació que automàticament provoca resistència i genera un discurs contrari, igualment vàlid si el compromís és amb la democràcia. I fora de la democràcia no és pas clar que existeixi l’opinió, car la democràcia reconeix el dret de triar els valors i obliga tothom a acceptar que un altre triï els contraris. La democràcia no atorga a ningú el dret d’avantposar el propi compromís, i menys encara en nom seu, atès que la competència entre valors implica que fins i tot el sentit de democràcia que pugui invocar una de les parts és limitat per l’abast del compromís.

La llibertat d’opinió suposa el pluralisme. Si no es vol caure en l’absolutisme de valors estancs, i per tant en el relativisme, cal entendre els altres compromisos i els valors vinculats.  I això no és possible sense travessar el llindar de la pròpia casella i immergir-se en un altre sistema de valors. L’operació equival a un canvi de pell. Entendre altres formes de compromís axiològic des d’una neutralitat equidistant és impossible si no és amb la ficció d’objectivitat basada en els fets nus. La dicotomia de Max Weber entre fets i valors, decisiva en la formació de la sociologia, fou necessària per a establir aquesta disciplina sobre bases pretesament científiques, però és insostenible en la vida concreta de les persones, per a qui els fets s’esdevenen no pas en un buit de valors sinó en situacions d’alt voltatge valoratiu. 

En el debat vulgar, tant com en l’acadèmic, es pot pretendre que els fets s’analitzen asèpticament en les condicions artificials del laboratori, però la vida social és bigarrada i no es poden entendre les configuracions de valors sense participar-hi. Endinsar-s’hi implica el risc de ser arrossegat a un nou compromís que modifiqui la comprensió del món i la manera d’ésser-hi. Aquest risc i la por de les conseqüències explica molts judicis sumaris, moltes expressions d’intolerància i moltes agressions. Al film American Beauty, un coronel jubilat homòfob educa el seu fill amb un rigor que esdevé brutal quan sospita que el noi manté una relació homosexual amb el veí. Fins que un vespre, ple de desig, l’ex-coronel es presenta a la casa del veí, s’hi abraça i prova de besar-lo. Quan s’adona que tot ha estat un malentès, se’n va avergonyit a buscar l’arma amb què es venjarà de la humiliació en la persona que l’ha posat davant el mirall. Això tenen en comú els puritans de tot pelatge, que projecten els seus fantasmes i extremen el rigor contra els altres per por de la pulsió que en secret els destorba l’ànima.

Vaig dedicar els primers anys de la meua vida periodística, en bona part, a la Unió Soviètica. Vaig aprendre molt sobre la manera de dirigir amb mà de ferro una societat, però també sobre les escletxes que podia veure-hi el periodisme fins i tot allí on semblava que res no es movia.

Hi havia un sovietòleg poloneso-americà, Seweryn Bialer, que era una autèntica llegenda entre els periodistes joves que trèiem el cap a l’altra banda del mur. El Kremlin no feia notes de premsa ni conferències amb periodistes. Era pràcticament impossible de saber què s’hi coïa, allà dins. Però ell tenia un mètode i el feia servir magistralment.

Cada vegada que hi havia un acte oficial feia, amb la seua càmera, un retrat molt acurat de la presidència. I després comparava: qui hi havia al costat de qui, qui havien fet seure més lluny del secretari general que en l’acte anterior, qui parlava amb qui… Ell i Robert Conquest es van fer uns grans especialistes d’allò que es va començar a dir que era la ciència de la kremlinologia. I el cas és que l’encertaven.

Un dia Gorbatxov i Andrópov van ser vists xerrant amistosament en la tribuna d’una desfilada i, en canvi, Txernenko n’era allunyat. Era una indicació. Abans ja havien vist que Andrópov havia començat a ocupar posicions lleugerament més properes a Bréjnev durant les desfilades i Kirilenko havia anat a parar a l’extrem de la fila. Bialer, fins i tot, havia previst la caiguda de Polianski perquè va notar que durant tres desfilades consecutives havia estat desplaçat progressivament, cada volta un poc més cap a l’extrem de la tribuna…

La metodologia em va fascinar llavors i em va tornar al cap ahir quan vaig veure la trista, tristíssima, cerimònia de signatura de l’anomenat Pacte Nacional per la Llengua. Mireu-ne vosaltres mateixos la fotografia: no hi ha Xavier Antich, en representació d’Òmnium, ni Oscar Escuder, de la Plataforma per la Llengua.

Evidentment, ells tenen el dret de presentar totes les excuses, personals o no, que vulguen a l’hora de justificar-ne l’absència, però –igual com passava al Kremlin– llegir qui hi ha en la tribuna i qui no –en una situació, també com la nostra, de manca de llibertat i on les pressions del poder són de la dimensió que són– diu gairebé més que la raó de ser-hi.

Siguem seriosos: un pacte nacional és una de les coses més importants que es poden signar mai, és una de les ocasions més solemnes de qualsevol organització i de les més importants per a ser-hi. I, tanmateix, vet ací que les dues grans organitzacions de defensa de la llengua el signen, incomprensiblement fins i tot per a molts dels seus membres, però –com si els fes vergonya de signar o pensant que així fan un gest calculat de dissensió– amaguen les cares més representatives de sengles organitzacions a l’hora de la veritat.

Hi ha més: Bialer, en l’època soviètica, apreciava especialment aquelles fotos on s’escolava algun detall petit que trencava el discurs oficial. Sempre deia que ell no perdia el temps escoltant els discursos, perquè la notícia no estava mai en el discurs oficial, sinó en les clivelles que podien explicar-nos en què consistia tot plegat.

I d’això tracta aquesta segona imatge d’avui. És una fotografia d’Albert Salamé per a VilaWeb on es veu el president Salvador Illa llegint el seu discurs i on s’observa que en el text hi ha frases guixades a mà pel president, censurades en el discurs oficial, frases que efectivament algú li havia escrit perquè les digués, però que ell va decidir de no pronunciar.

I no són frases qualssevol. Ben al contrari. El president Illa es va negar ahir a dir: “La nostra llengua, però, no pot esperar més. No som ingenus ni conformistes. Requereix que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme.” Tot això ho va guixar amb un retolador blau i amb traç enèrgic i, fent-ho, va deixar buit de contingut real el pacte. I tot el discurs que crida a la unitat perquè hi ha pressa va quedar al descobert. Amb una sola fotografia, amb una escletxa de kremlinòleg.

Perquè, quina raó ens han donat aquests dies tiris i troians per a justificar d’anar a besar la mà del president, passar a l’altre camp, malgrat l’absència solemne de la CUP, de Junts, de la USTEC o de l’Assemblea Nacional Catalana? Doncs que el pacte no és cap panacea, però la llengua no pot esperar més. I que fins i tot si aquest govern no és de fiar ni fiable, malgrat això cal signar-lo.

En relació amb això, és ben curiós de comprovar que aquestes darreres hores uns quants dels signants han fet declaracions dient que no es fien d’allò que acaben de signar, que caldrà pressionar el president, que estaran amatents i tot aquell reguitzell de frases buides justificatives que hom fa servir quan sap perfectament que no havia d’haver fet allò que malgrat tot ha fet. I què fa el president Illa guixant la frase que guixa? Quin sentit té la censura de la primera frase del discurs, la que hauria de donar el to de l’acte? Doncs negar la major. Buidar el pacte de qualsevol sentit real.

Per sort, amb una fotografia, com si fóssem a la Unió Soviètica, encara és possible de despullar davant el públic, davant la ciutadania, el president i unes organitzacions que avui em fan sentir vergonya pel país. Quina manera de rebaixar-se davant el poder i de deixar-se instrumentalitzar…

 

PS1. Ot Bou ens ofereix en aquest article una anàlisi detallada del contingut del pacte. Explica que la diagnosi, en què es veu la mà experta  i reconeguda del conseller Vila, és crua i molt potent, però que no hi ha les mesures apropiades per a respondre-hi. És interessant de llegir-lo.

PS2. Demà, dijous 15 de maig, VilaWeb celebra trenta anys. I se’ns ha ocorregut de demanar un regal, sobretot a aquells lectors que no han volgut fer-se’n subscriptors i que, malgrat això, han pogut llegir amb accés obert tot el contingut del diari, sense compensar-nos-ho, durant tots aquests anys. El regal és fer aquests dies una donació única i sense compromís, tant hi fa de quina quantitat. Si ho voleu, a més, ja la podeu fer també per Bizum o amb la targeta, anant a aquesta pàgina. Gràcies.

L’abandonament institucional que van sofrir els pobles afectats per la gota freda del 29 d’octubre va fer que la població s’organitzàs i donàs resposta a l’emergència. Un dels principals exemples d’aquesta organització col·lectiva es va veure al barri d’Orba, també conegut com a Parc Alcosa, d’Alfafar (Horta Sud). Allà, la Koordinadora de Kol·lectius del Parc Alcosa va muntar un supermercat popular, autogestionat i gratuït, que encara és la sustentació de moltes famílies. No tan sols del barri, sinó també dels pobles veïns. D’aquesta iniciativa, va sorgir el primer Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció (CLER), que pretenia d’involucrar la població civil en la presa de decisions sobre l’anomenada reconstrucció dels pobles afectats. I, per tant, de les seues pròpies vides.

El mes de gener, el comitè del Parc Alcosa va fer una assemblea oberta per a llançar la proposta a la resta dels municipis, amb la gent dels quals havia establert contacte per mitjà del supermercat popular. D’aquesta manera, van sembrar la llavor de la faena i el suport mutus, que es va estendre per tot l’Horta Sud, i que a poc a poc arriba a més comarques, com ara, la Ribera Alta i els Serrans. Actualment, hi ha catorze comitès, que van a ritmes diferents i que treballen de manera autònoma –però coordinada–, segons els problemes i les necessitats de cada municipi, amb comissions de treball concretes.

“Vam intentar de coordinar les accions d’emergència, però també de reconstrucció. I, com nosaltres ho entenem, no seria tant reconstrucció com desconstrucció. No reconstruir allò vell, sinó construir de nou, i d’una altra manera diferent, per no caure en les conseqüències del que va significar la gota freda. Va ser amb les accions pràctiques de resposta a la situació que es donava per l’abandonament institucional. Nosaltres ho hem anomenat l’alarma zero. L’alarma de sols el poble salva el poble, però el poble organitzat. I eixa alarma que nosaltres vam posar en marxa és la que va crear la situació que fa possible els comitès locals”, diu Toni Valero, membre del comitè del Parc Alcosa d’Alfafar.

“Ens han fet sentir reconfortats”: les víctimes de la gota freda denuncien al cor d’Europa el menysteniment de Mazón

El municipalisme com a àmbit de treball

A partir d’ací, cada comitè té els problemes particulars de cada poble, i té el seu propi interlocutor, que és l’ajuntament en qüestió. En el Parc Alcosa, per exemple, la primera tasca que van fer va ser un diagnòstic de la situació. És a dir, localitzar on hi havia els principals problemes, i quines eren les primeres coses que s’havien d’arreglar. Un dels problemes més importants era el fang que encara hi ha en més de 160 habitatges. Van fer un estudi per a saber què caldria fer per a solucionar-ho, i quant costaria.

D’una altra banda, hi ha els ascensors que encara no funcionen. “Si no canvien la mirada, no té solució. Si pensem que la qüestió dels ascensors és un problema dels veïns de la finca, això és impossible de solucionar ací. Parlem d’un barri on la meitat de la gent viu amb ingressos per sota del llindar de la pobresa, on hi ha més d’un 30% d’atur. Una cosa tan important com els ascensors no es pot dir que és una cosa particular o dels propietaris de les finques. Ací hi ha un problema social, i s’ha de fer una intervenció des d’aquesta perspectiva”, apunta.

Un altre dels problemes que travessa el Parc Alcosa, però també més pobles, és l’escola. A hores d’ara, cal enderrocar l’edifici i construir-lo de nou, però els diuen que no estarà enllestit fins el 2029. Mentrestant, posaran barracons lluny del barri, als afores del poble. “Això són situacions que nosaltres no podem acceptar”, lamenta. Amb tot, en aquestes zones més empobrides i on es concentra la població amb més risc d’exclusió social ja sofrien abandonament. La gota freda no ha fet sinó agreujar la situació. Ara com ara, han signat una declaració institucional amb l’Ajuntament d’Alfafar pel qual s’estableix la taula per a la reconstrucció, en què es reconeix la participació dels comitès. No obstant això, de moment, només han fet una reunió. Uns altres municipis, com és el cas de Catarroja i Massanassa, també han signat una declaració institucional amb els seus ajuntaments.

Òscar Llago, del comitè de Massanassa, explica que volen que la gent s’involucre i participe directament. Per exemple, hi haurà qui tinga interès perquè l’escola dels seus fills torne a funcionar amb normalitat; llavors, es podrà implicar en la comissió d’educació. I així, en diferents àmbits. Volen establir taules tècniques que siguen espais vinculants entre l’ajuntament i els comitès, que estan acompanyats per gent experta. “Volem transformar la realitat i superar-la. I, per a superar la realitat, has de comptar amb tots els actors que formen part d’una societat”, diu.

Quant a la reconstrucció urbana, tenen clar que calen zones verdes que absorbesquen l’aigua d’una altra possible avinguda. “Necessitem una reconstrucció que no torne a asfaltar. Hi ha molts ajuntaments que van asfaltant, i sabem que això és fer que, en la següent dana, hi haja morts. Si no alces l’asfalt, el formigó, generes una mena de lògiques que fan que es reproduïsquen els errors”, diu. En aquest sentit, Rut Moyano, del comitè de Benetússer, denuncia que durant aquests mesos s’ha asfaltat una de les dues úniques places del poble que encara tenien terra, i que s’ha aprovat d’asfaltar un solar per fer-hi un aparcament.

“Exigim que la reconstrucció no consistisca a fer com si no haguera passat res i a tornar al model que teníem abans. No és un problema d’una casuística concreta que tinga el nostre poble, és un problema de model, en què es prioritza un benefici econòmic per davant de la seguretat de les persones, on es prioritza l’asfalt respecte del verd. Volem insistir que, més que construir, cal desconstruir. Venen ací i ens imposen un model de reconstrucció en què et reconstrueixen d’alguna manera també la teua vida. Nosaltres hem de tindre veu tant sí com no sobre com volem que es reconstruïsquen les nostres vides. I no volem que siga com abans, perquè és més que evident que no ha funcionat i que això empitjorarà. El context d’emergència climàtica és el que és, i continuarà, i empitjorarà”, diu. També demana que els ajuntaments de la comarca tinguen una visió més global i que actuen conjuntament.

Per part seua, el comitè de València –que inclou les pedanies de la Torre, el Forn d’Alcedo i Castellar-Oliveral– denuncia la gestió de la gota freda de la batllessa María José Catalá i el fet que no els deixen participar en les reunions. “Començant per l’assignació dels fons europeus, que els han demanat primer per a la ciutat, i no per a les poblacions afectades. És tot molt més lent del que ens imaginàvem i ens han venut fum. A més, és que no hi ha una reconstrucció pròpiament dita. La denúncia és clara”, diu Norman Ortells, portaveu del comitè. I assenyala que, per exemple, la biblioteca i el centre de serveis socials que els van prometre a la Torre encara són tancats.

El Consell, forçat a rectificar l’atac contra víctimes de la gota freda

Necessitats diferents

A Sot de Xera (Serrans), a l’interior i amb uns tres-cents habitants, les necessitats tenen poc a veure amb les de l’Horta Sud. La seua principal preocupació és recuperar el riu, que “és el cor del poble”. Ara com ara, el comitè té una dotzena de persones, i han fet, sobretot, treballs de voluntariat per a netejar la zona del riu de ferros, bigues i deixalles. “El riu divideix el poble en dos i és el lloc on tothom passeja, és un lloc per a connectar-te amb tot. La gent s’estima moltíssim el riu. Va ser un colp fort, perquè va desaparèixer tota la zona verda, tota la vegetació que hi havia de ribera va desaparèixer tot absolutament. Llavors els treballs es van centrar, sobretot, en la neteja, perquè era molt dolorós veure el riu d’aquella manera”,  explica un membre del comitè, que s’estima més de no dir el seu nom. A més, va desaparèixer el 60% de les hortes, i les tasques també s’han centrat a recuperar-les, igual com les séquies.

Malgrat tota la faena feta –no tan sols ara, sinó els deu primers dies després de la gota freda, que van ser els mateixos veïns els qui van recuperar la llum i l’aigua–, lamenten que, tot i que al principi l’ajuntament els va obrir les portes, a poc a poc, els han deixat de banda. “Hem intentat en tot moment que l’ajuntament ens inclogués en les reunions amb tècnics, en les reunions importants, per poder participar-hi, però no ho hem aconseguit. Hem estat el primer poble que hem tingut la sort de posar-se en contacte amb l’ajuntament molt ràpidament i començar a treballar, però al final ens hem trobat que a l’ajuntament, realment, li fem nosa, i no ha comptat amb nosaltres en moltíssimes coses que veiem que fan. No han respectat ni valorat tota la faena que hem fet, i ens hem desgastat molt”, lamenta.

Van presentar una declaració institucional perquè es reconegués el comitè com un actor més en les decisions de reconstrucció del poble, i avui tenen una reunió amb el consistori per saber la seua resposta.

La reconstrucció no és possible amb Mazón

Tot i que els CLER es defineixen com a apartidistes, no són apolítics, i també fan accions d’aquest vessant. En aquest sentit, van impulsar l’Acord Social Valencià, que es va presentar el 29 d’abril al pont de l’Assut de l’Or, quan feia sis mesos de la gota freda. I el primer objectiu que té aquest acord és fer fora el president Carlos Mazón. “Per a nosaltres, Mazón i el seu Consell són el principal obstacle per a la reparació i la reconstrucció. I, per tant, no ens plantegem que en cap moment puguen ser interlocutors vàlids de res. Aquesta gent se n’ha d’anar”, expressa amb contundència Rut Moyano.

Assenyalen que, a més de la gestió negligent de l’emergència de la gota freda, ha continuat legislant contra els pobles afectats, per exemple, modificant la llei de l’Horta perquè es puga construir en zones inundables. “En els pobles no hi ha solució si hi ha aquesta figura. Amb Mazón no hi ha ni veritat, ni justícia, ni reparació. Ni hi ha possibilitat d’eixir de la situació en què ens trobem. Constantment hi ha mentides, mentida rere mentida, manipulació rere manipulació. Volen continuar ofegant-nos, literalment. No és possible el diàleg amb algú que et pressiona i et tracta d’aquesta manera. Hi ha qui diu que cal fer noves eleccions, que s’ha de cremar la figura de Mazón per si sola. Això no se’ns pot dir, a la gent que fa sis mesos que necessitem que ja no se’ns torne a ofegar. La urgència és suprema”, apunta Òscar Llago.

Toni Valero també ho té clar, i assegura que totes les actuacions que cal fer als pobles són “absolutament inabordables mentre hi ha la figura de Mazón i el seu Consell impedint qualsevol forma de reconstrucció”. En aquest sentit, els comitès són una part activa en les manifestacions que es fan cada mes per a demanar la dimissió del president. Amb tot, Llago recorda: “Les manifestacions són una part important, però la base de tot i el secret és organitzar-se en el dia a dia. Si no hi ha suport mutu, no podem avançar.”

 

The Washington Post · Gaya Gupta i Andrew Jeong

Gaza sencera es troba en risc crític de fam, i es preveu que la situació empitjori aquests mesos vinents, segons que declarà abans-d’ahir la principal autoritat mundial en matèria d’emergències alimentàries. L’advertiment arriba en un moment en què Israel manté el blocatge sobre l’enclavament, una mesura que tant les organitzacions humanitàries com l’ONU han condemnat enèrgicament.

La iniciativa per la Classificació Integrada de les Fases de Seguretat Alimentària (IPC, per les sigles en anglès) fa més d’un any que adverteix del risc d’inseguretat alimentària catastròfica a l’enclavament, però la potestat de declarar oficialment una fam correspon a les autoritats governamentals o a uns altres organismes internacionals.

Què passa amb l’ajut alimentari a Gaza?

Fa més de dos mesos que Israel imposa un blocatge a l’entrada d’ajut humanitari a Gaza amb l’objectiu de pressionar Hamàs perquè alliberi els ostatges israelians que romanen a l’enclavament. Les organitzacions humanitàries i l’ONU han demanat a Israel que posi fi al blocatge, que tant els experts jurídics com els grups de drets humans alerten que vulnera el dret internacional.

D’ençà que començà el conflicte, el 7 d’octubre de 2023, els enviaments diaris d’aliments i ajuda han estat molt inferiors als 500 camions de subministraments que es calcula que calen diàriament per a satisfer les necessitats bàsiques dels dos milions d’habitants de l’enclavament. Els preus dels aliments a Gaza s’han enfilat considerablement d’ençà de l’any passat, segons l’informe de l’IPC, cosa que ha obligat moltes famílies a rebuscar entre les deixalles a la recerca de qualsevol aliment comestible.

La desesperació també ha fet que es cometessin uns quants saqueigs aquestes darreres setmanes, sobretot, en bancs d’aliments i menjadors socials.

Hi ha fam a Gaza?

Tot i que encara no s’ha declarat formalment, els funcionaris de l’ONU asseguren que la fam a Gaza és imminent.

De cada cinc habitants de Gaza, un s’enfronta a la inanició, segons l’informe de maig de l’IPC, i un 12% de la població de l’enclavament, pel cap baix, viu en condicions d’inseguretat alimentària catastròfica. L’IPC ha exigit l’obertura immediata de l’enclavament a l’entrada d’ajuda humanitària.

Els portaveus del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, han denegat reiteradament la validesa les conclusions de l’IPC, insisteixen que no hi ha hagut mai fam a Gaza i atribueixen l’escassetat d’aliments a Hamàs. Les organitzacions humanitàries neguen les afirmacions d’Israel.

Gaza, un cas a part

Les circumstàncies a Gaza difereixen de les d’algunes crisis alimentàries anteriors: en aquest cas, sí que es disposa de prou ajut humanitari per a evitar una crisi alimentària immediata, segons que diuen les organitzacions humanitàries, però Israel n’ha blocat l’entrada a l’enclavament. Fins i tot, quan el govern israelià permeté breument l’entrada d’ajut a Gaza, a començament d’any, les organitzacions humanitàries tingueren dificultats per a fer arribar l’ajut a algunes parts de l’enclavament, atesos els impediments logístics causats per les operacions militars israelianes i els saqueigs de la població local.

“El problema és que la fam és, en última instància, una qüestió política; de la mateixa manera que ho és la resposta humanitària a la fam. Que s’acabaria, la crisi humanitària, si declaréssim oficialment que a Gaza hi ha fam? Doncs, no. La guerra és la causa de la fam: mentre la guerra continuï, la crisi també continuarà”, diu Tylor Brand, professor adjunt d’Estudis sobre el Llevant al Trinity College de Dublín.

A què ens referim, quan parlem de “fam”?

L’IPC empra un sistema de cinc nivells per a classificar les fases de la crisi alimentària en un territori. En el tercer i quart nivell, que corresponen a les fases de “crisis” i “emergència”, les famílies s’enfronten a nivells de desnutrició greus. En la fase cinquena, la de “catàstrofe”, les famílies s’enfronten a una escassetat extrema d’aliments i hi ha el perill que morin de fam.

L’escala considera que una zona pateix fam quan un 20% de les llars, pel cap baix, s’enfronten a una escassetat extrema d’aliments; un 30% dels infants, pel cap baix, sofreixen desnutrició aguda, i dues persones de cada deu mil moren cada dia per inanició absoluta, o bé per malalties causades per l’escassetat alimentàries.

“L’ús d’una definició consensuada [del concepte de fam] és un avenç relativament recent. Abans de la dècada del 2000, no teníem una definició tècnica de la fam”, explica en un correu electrònic Paul Howe, director del Centre Internacional Feinstein de la Universitat Tufts, als Estats Units, i antic treballador del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

“El temor que la manca d’una definició consensuada endarrerís la resposta humanitària, dificultés la priorització de recursos en diferents contexts i compliqués els esforços per a impedir futures fams impulsà la creació de l’escala de l’IPC”, explica Howe.

La declaració de fam, que recau en el govern local o el màxim responsable de l’ONU a la zona, no comporta obligacions vinculants per a l’ONU o els seus estats membres, però sol considerar-se una crida a l’acció de la comunitat humanitària, i sol actuar com a detonant per a l’enviament d’ajut. No queda clar sobre qui recauria la potestat de declarar oficialment una fam a Gaza, però alguns representants del govern nord-americà i de l’ONU ja han dit que en algunes zones de l’enclavament es viuen condicions de fam.

L’IPC ha declarat la fam quatre vegades d’ençà del 2004: A Somàlia, l’any 2011; al Sudan del Sud, l’any 2017 i l’any 2020, i al Sudan, l’any passat. En aquests casos, la declaració oficial de fam ajudà a conscienciar la comunitat internacional de la gravetat de la crisi, i n’impulsà les donacions. En els dos mesos posteriors a la declaració de fam a Somàlia, per exemple, la comunitat internacional hi envià més ajut humanitari que no pas en tot l’any anterior.

Tanmateix, els experts remarquen que els països i les organitzacions internacionals no haurien d’esperar a una declaració oficial per posar fil a l’agulla. El fet que no s’hagi declarat oficialment una fam en una zona, diuen, no significa necessàriament que la gent que hi viu no pateixi inanició o nivells d’inseguretat alimentària extrems.

“Si esperem que es confirmi oficialment la fam ja serà massa tard”, escrivia aquesta setmana a les xarxes socials Cindy McCain, directora del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

Quines altres vegades s’ha declarat oficialment la fam?

La primera declaració de fam de l’ONU seguint els criteris de l’IPC fou a Somàlia, el juliol del 2011. Pel cap baix, 250.000 persones –la meitat de les quals menors de cinc anys– van morir en la crisi: en algunes zones del país, les morts diàries de menors de cinc anys van arribar a superar les 6 per cada 10.000.

El febrer del 2017, l’ONU declarà un segon episodi de fam al Sudan del Sud, i afirmà que unes 100.000 persones s’enfrontaven a condicions d’inanició. La fam al Sudan es declarà oficialment l’agost del 2024, enmig de la brutal guerra civil del país.

Però la crisi alimentària més mortífera de la història moderna va tenir lloc a la Xina entre el 1959 i el 1961: segons els càlculs del govern xinès, uns vint milions de persones moriren en l’episodi.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb