Kafka també es va passejar entre el fang el dia 29 d’octubre de 2024. Ho sap bé Cristina Rodríguez, de seixanta-cinc anys, que va perdre el fill, Luis, de quaranta-cinc, quan tornava de la feina. Treballava a l’empresa de manteniment de carreteres que té la base al Rebollar, a Requena i el seu torn s’hauria d’haver acabat a les 15.00. Aquell dia, amb alerta roja, el seu cap li va dir que anara a fer una urgència. A 19.30 va trucar a sa mare per dir-li que estava enmig d’un gran embús i que arribaria tard.

Va ser la darrera vegada que van parlar. Ara, Cristina, amb ajuda de la seua neboda Izaskun, advocada, lluiten contra gegants per aconseguir que l’empresa on treballava Luis reconega que es va morir in itinere. Demanen el comunicat de l’accident i no els el donen. No els el poden donar perquè no existeix. L’empresa no va comunicar a la companyia d’assegurances que Luis es va morir tornant de la feina, amb un cotxe de l’empresa, atrapat per les aigües en el quilòmetre 322, a Xiva, en direcció a València. Sense aquest document no poden tramitar les indemnitzacions. No pararan, diuen, fins que en una del centenar de telefonades que fan algú els done el paper que necessiten. “No saben amb qui parlen, la meua tia no es cansarà, i si ella es cansa, hi serem nosaltres”, diu, la neboda.

—Què va passar el dia 29 d’octubre?
—Jo recorde haver parlat amb el meu fill a les 19.30 i em va contar que estava en un embús monumental, que estava esgotat, que arribaria a casa, es dutxaria i se n’aniria al llit. Que no volia ni sopar.

—Us va dir que hi havia molta aigua a la carretera?
—En cap moment no em va dir res de l’aigua. Només em va comentar que estava en un embús monumental i que estava molt cansat i que no li fes el sopar. Ell treballa de 7.00 a 15.00 i li vaig dir: “Què fas tan tard, encara allí?” I ell em va respondre que l’havien enviat a una emergència.

—Quan parlàreu amb Luis, no en sabíeu res, de les inundacions que ja hi havia?
—No ho sabia perquè m’estava traslladant a viure a casa seua. Estava de mudança i no havia vist la televisió en tot el dia. Com que a la Canyada, on vivíem, no plovia, jo no sabia absolutament res. A partir de les 20.00, quan el vam començar a cridar, el telèfon ja no l’agafava.

—Per tant, entre les 19.30 i les 20.00, creieu que és el moment que va faltar?
—Sí, perquè a partir de les vuit ja no vam poder parlar amb el meu fill. Sonava i ell no contestava.

—I a continuació, què va passar?
—L’endemà, el dia 30, a les 11.00 em crida una companya de feina del meu fill i em pregunta si sóc la mare de Luis. I jo dic: “Sí, digues, què passa?” I em respon: “Em pots passar amb ell?” I jo: “Perdó? El meu fill va anar a treballar ahir a les 5.00 i no ha vingut a dormir.” I ella em contesta: “Si el teu fill viu sol, com saps que no ha vingut a dormir?” I jo li vaig respondre que jo vivia amb ell perquè m’acabava de mudar. Feia dos dies. I llavors li vaig preguntar què passava. Ella em va respondre que havien trobat el cotxe amb un cop xicotet, amb el vidre trencat i que ell s’havia endut les pertinences i havia marxat. I encara em va dir que necessitaven parlar amb ell. Jo li vaig dir que no en tenia ni idea, i ella em va respondre que ja estaríem en contacte.

—Us va dir on havien trobat el cotxe?
—Vaig continuar trucant. Cada dues hores, i em va dir que no en sabien res, que segurament, amb tanta aigua i tanta cosa com hi havia hagut, estaria refugiat en algun lloc. Vaig tornar a preguntar pel cotxe, i em va repetir allò del cop xicotet i que no hi havia les seues coses. També em va dir que ja se l’havien emportat, el cotxe.

—A partir d’això, què feu?
—Les meues germanes van començar a telefonar a tot arreu. Cridaven al 112, per veure si en sabien res, a les gasolineres, i ningú ens donava cap resposta. També vam telefonar moltes voltes a l’empresa i deien que no en sabien res. L’endemà vaig tornar a telefonar i ja em van dir que no calia que hi anara, que ells buscaven el meu fill, que era la seua prioritat.

—On treballava el vostre fill?
—El meu fill treballa en la carretera. En una empresa de conservació de carreteres que té la base al Rebollar, Requena. És una UTE formada per dues empreses. Em vaig fer un fart de cridar al cap. I el cap no s’ha posat en contacte mai amb mi. Un mes després, em vaig armar de valor i li vaig tornar a telefonar. Li vaig demanar que per favor m’explicara tot el que havia passat. I ell em conta coses, jo calle i l’escolte.

—I què us conta?
—Em conta que el meu fill va acabar de treballar i es va quedar parlant en la base amb les companyes. I que a les 18.00, quan més aigua queia, va decidir de marxar.

—Us ho creieu?
—Coneixent el meu fill, no em crec aquesta versió. El meu fill sabia que jo estava de mudança. El meu fill sabia que s’havia de quedar amb la xiqueta. El meu fill no s’havia de quedar allí per parlar amb ningú. Mai, en vint anys que feia que treballava en l’empresa, ho havia fet. El meu fill acabava de treballar a les tres i arribava a casa a les quatre. Però com que el van enviar a una emergència, el meu fill no va arribar a casa. Em va dir: “Estem en alerta roja, m’han enviat a una emergència.” Jo sé que a l’empresa, a les 7.30 va arribar una alerta roja. I no els havien d’haver enviat a cap lloc. Al meu fill el van enviar a la guerra, sense armes.

—Amb aquestes companyes amb qui en teoria es va quedar Luis, heu parlat per mirar de saber què va passar?
—Els he demanat la documentació de l’accident del cotxe. Feia més d’un any que el meu fill anava a la feina i en tornava amb el cotxe de l’empresa. He demanat el comunicat de l’accident del cotxe, i el que m’han donat és el paper del lliurament del cotxe a l’empresa de lloguer. Intente parlar amb el cap d’ací i, en una de tantes voltes que li vaig telefonar, em va dir que no el molestara, que estava de vacances. I jo li vaig dir que tant m’era que estiguera de vacances, que jo necessite l’informe de l’accident del cotxe que duia el meu fill. Ell m’insistia que estava de vacances, i jo, que necessitava el paper per a fer els tràmits. Al final em va respondre: “Quin paper vol que li done si el seu fill no anava en el cotxe?”

—…
—[Silenci] Segurament anava volant. El meu fill anava amb el cotxe de l’empresa. Com que ací, a València, no em van fer cas, he trucat a l’altra part de l’UTE. L’únic que em fa cas és una persona molt amable que em diu que no em preocupe, que em busca els papers i me’ls envia. M’ha enviat papers necessaris, però continua faltant-me el comunicat de l’accident del cotxe. Ara sabem que ells no l’han comunicat a l’assegurança, l’accident, que no hi és aquest paper. La secretària em va enviar un missatge dient-me que no sabien que havien de comunicar l’accident i no ho van fer. Sense aquest comunicat, jo no puc informar el consorci perquè tots els papers van units.

—Als companys de Luis també els van dir que continuaren la jornada laboral eixa vesprada?
—Van treballar tots, però a l’hora de la veritat, ningú m’ajuda en res. Ningú m’ha telefonat per dir-me: “T’ajudaré.” Ningú. Ningú de l’empresa. Ningú.

—Això passa el 29, quan van trobar el cos del vostre fill?
—Ells deien que era la seua prioritat, però el meu fill té molta relació amb el món del futbol i té molts bons amics, i els amics van llogar dos cotxes alts i van anar a la zona on ens van dir que havien trobat el cotxe, al quilòmetre 322, Xiva-València. A 200 metres d’on diuen que van trobar el cotxe, van trobar el meu fill, completament nu, davall un arbre, amb una jaqueta reflectant que penjava d’un arbre, sense fang ni res. Quan vaig anar Madrid, vaig estar mirant per aquella zona, és la zona més baixa, però no vaig veure res. Per més que hi pense no m’ho puc creure.

—Els papers de l’autòpsia, els teniu?
—Sí, perquè me’ls va donar el jutjat de Requena. Diu que es va morir ofegat, amb fang a les vies respiratòries i que va ser una mort violenta.

—La motxilla que portava Luis, l’heu trobada?
—Únicament m’han donat la cartera del meu fill, tota plena de fang, però la motxilla que duia, amb tota la documentació, les bateries i tot, res. Ell treballava inspeccionant els ponts i tot el que passava per la carretera. Ja no havia d’estar en la carretera, ell anava inspeccionant. Feia més d’un any que havia ascendit a eixe treball, i estava content perquè deia que encara que no li hagueren canviat el contracte, no estava en perill damunt la carretera.

—Quants anys feia que treballava en aquesta empresa?
—Vint anys. Però cada quatre anys el contracte ix a subhasta i s’ho queda una empresa diferent, que assumeix els treballadors. Aquesta empresa està a punt de marxar. Em falta aquest paper i l’empresa està a punt de marxar. N’entrarà una de nova.

—L’empresa tenia cap assegurança per als treballadors?
—Sí. Tenen una assegurança de construcció obligatòria, que s’ha demanat, però em diuen que falta documentació. Han passat cinc mesos i falta documentació. No la faciliten. La que tinc és perquè l’ha facilitada l’altra part de l’UTE, no l’empresa. Crec que amaguen alguna cosa. Per què no m’ho donen?
—[Intervé Izascun, la neboda de Cristina que li dóna suport]: És que fins i tot han negat que hi haguera un cotxe. I llavors, què passa, que l’ha dut un helicòpter, allí? Com arriba ell allí, a un punt quilomètric de la A-3? Tenim fotografies de la furgoneta, i en tenim perquè ens les passen. Les persones que troben el meu cosí ens passen la foto del lloc on apareix.

—…
—Jo he parlat amb l’altra empresa de l’UTE i m’han dit que cinc dels seus treballadors, de Bunyol, han resultat afectats, han perdut els cotxes, les cases, i que ells els ho han pagat a fons perdut. I a mi ningú m’ha telefonat per dir-me: “l teu fill, què necessitava, què tenia?” Perquè el meu fill té una hipoteca i un cotxe que està pagant. A mi ningú m’ha preguntat si el cotxe s’està pagant, si la casa s’està pagant… Ningú m’ha preguntat absolutament res. L’altra part de l’empresa, sí que ho fa.

—Els companys de feina de Luis us faciliten la feina?
—Els companys, pense que no volen parlar per si són despatxats. No sé si els han dit alguna cosa o és qüestió d’ells. Jo no he parlat amb cap company que m’haja dit: “T’ajudaré, què necessites?” Ningú m’ha dit res. Ningú m’ha telefonat. Igual que el govern que diu que està telefonant a la gent. A mi ningú m’ha cridat, ni govern, ni Mazón, ni empresa. Ningú. L’únic que tinc, que estan amb mi, són la meua família. Ningú més.

—Esteu en una de les associacions de víctimes. Alguna altra es troba en un cas com el vostre?
—El meu fill va morir in itinere, els altres van morir a casa seua. Ell acabava d’eixir de treballar. Si haguera eixit a les tres, com li corresponia, o si no l’haguessen enviat a treballar amb alerta roja, el meu fill seria viu. El que no pot ser és que amb alerta roja envien les persones a treballar.

—Com era Luis?
—Era el major dels meus fills, de tres que en tinc. I era els meus peus i les meues mans. No puc dir una altra cosa. El meu fill venia cada dia a casa meua. Nosaltres vivíem a la Canyada, en una casa de tres plantes, i ja som grans i no podíem amb aquella casa, i ell va dir que anàssem a viure a sa casa fins que ens donaren aquest pis que havíem comprat. Vaig viure dos dies en casa del meu fill. No hi he pogut viure més. Vaig haver d’anar a casa de la meua germana fins que ens van donar aquesta casa, perquè jo no podia viure allí. Arribava la Setmana Santa, i el meu fill ens deia: “Que ja tinc el viatge, que marxem.” Arribava l’estiu i deia: “Anem de càmping, que la xiqueta vol càmping.” La xiqueta és la meua néta, que és la seua neboda. La xiqueta juga al futbol i ell era qui la duia a totes bandes. La xiqueta era la seua passió. I ara la xiqueta té una depressió enorme.

—Quants anys té?
—Dotze anys. Era com si fos son pare. Anava a tot arreu amb el seu oncle. I ara, de cop, li l’han llevat. A mi m’han llevat el meu fill, que el tenia cada dia amb mi, dinava amb mi, sopava amb mi. Els diumenges sempre anàvem junts.

—A banda el futbol, quines aficions tenia?
—Esports. Li agradava el pàdel. Tenia quaranta-cinc anys. Quan era jovenet jugava a futbol sala, després a pàdel, amb la xiqueta a futbol. Va tenir una lesió de genoll… Tot el que eren esports. Treballar i esport. Diuen que era molt bon treballador. L’empresa em deia que era treballador i complidor… Doncs, per ser així, bé que esteu complint vosaltres…

—Confieu en la justícia?
—Sí que confie en la justícia. Pense que la justícia prendrà cartes en l’assumpte contra l’empresa i contra tots els culpables.

—Per a vós, qui són els culpables?
—Per a mi, els primers, els de dalt. I els segons, l’empresa, perquè amb l’alerta roja no els podia enviar a treballar. Tot suposadament, és clar.

—Creieu que s’hauria d’haver enviat un avís més general i més prompte a la població perquè tothom sabera què passava?
—Exactament. Haurien d’haver avisat molt abans. Jo vaig rebre l’alerta a les 20.15 o 20.20… Jo em vaig quedar un poc així, perquè vaig dir-me: “Una alerta per què, si ací no plou gens.”

—Aneu a les manifestacions mensuals?
—No em sent amb forces per a anar-hi. Cada dia que passa em sent pitjor. Jo em feia la idea que el meu fill se n’havia anat de viatge, però és que cada dia és pitjor. Passen els mesos. Veus que estàs completament sola, que demanes els papers per poder presentar-los, ja que la xica del consorci m’ha cridat diverses vegades i m’ha demanat el paper: “Mou-te, per favor”, em diu, i veus que no te’ls donen, que piques a una porta, que piques a una altra i no et fan cas, perquè jo he cridat fins al cap dels caps de Madrid i no m’han volgut atendre. No m’ha agafat el telèfon. Vaig fer més de cinquanta trucades. Cridava i em penjaven, cridava i em penjaven, cridava i em penjaven. I a la trucada que en va fer cinquanta-una, me’l van agafar i em van dir que ja tenia els papers, que què més volia. I jo els vaig dir que no els tenia tots, que en tenia una part. Ells em van dir que ja m’havien donat tot el que podien, que no me’n podien donar cap més. I jo vaig insistir que em faltava el paper del comunicat de l’accident del cotxe que havien d’haver donat a l’assegurança. Em va dir que parlaria amb el cap. Encara espere que em criden. No volen parlar amb mi, i saben que no ho estan fent bé. Si ells no ho fan bé, jo hauré de veure com ho faig per obtenir aquest paper o, si no, que paguen ells la indemnització que havia de pagar l’assegurança. Si l’errada ha estat d’ells, ho hauran de pagar ells.

—Una de les coses que demanen les víctimes és la dimissió del president de la Generalitat, però s’aferra al càrrec. Quina opinió en teniu?
—Que ja hauria d’haver dimitit. En el primer moment. Ell ja no hauria d’estar allí. Però si els de dalt el mantenen… Des de Madrid haurien d’haver pres cartes en l’assumpte i no ho han fet.

—Esteu en contacte amb les víctimes, us serveix de res compartir el dolor?
—Elles ho passen tan malament com jo. Són germans, són pares. Ho passen malament. Veig els missatges, però preferesc no contestar. Vaig allà on em diuen. A les manifestacions no em veig preparada, no hi vaig. Però he anat a Madrid. He anat a les reunions que tenen…

—Esteu en tractament psicològic?
—He anat dues vegades al psicòleg. La primera volta, quan vaig anar a denunciar la desaparició del meu fill, una xica psicòloga em va prendre les dades i després em va cridar perquè anara al jutjat. Hi havia tres persones, i cada una m’anava preguntant sobre coses del meu fill, i per a mi, això és recordar i cada volta és pitjor. Quan vaig anar a la revisió del metge i em va veure malament i em va preguntar què em passava, li ho vaig explicar. Feia tres dies que havia enterrat el meu fill i em va enviar al psicòleg. En vaig eixir pitjor i vaig decidir de no anar-hi més. N’isc pitjor perquè tota l’estona em pregunten el mateix. El mateix, el mateix. A mi això no m’ajuda. De llavors ençà, prenc pastilles per a dormir. Jo no en prenia, de pastilles per a dormir.

—Quin és el vostre dia a dia?
—Duc la meua néta a l’escola, la recull, està federada i ha d’anar al futbol, encara que ara està lesionada. Gràcies a la xiqueta tirem endavant. La xiqueta viu amb nosaltres i gràcies a ella…

—Heu dit que no ho du gaire bé.
—Es fa la forta amb les amigues i a l’escola, però quan està sola sempre està capcota, i sempre recordant el seu tiet. Sempre el té a la boca.

—Voleu afegir alguna cosa?
—Que algú ajude les persones que passem per això, a totes les víctimes, que ens ajuden. Que ajuden les persones que necessitem documentació, que posen més ajuda a la jutgessa. Ajuda per a tots els que tenim una situació com aquesta.

 

En acabar l’entrevista, Izaskun ens dóna més detalls sobre la investigació que fan per intentar de saber què va passar realment. Sobre la informació que han recollit per quan decidisquen d’emprendre accions legals contra l’empresa.

“De nen només tenia això ficat al cap: ser pastor. Passen els anys i no em marxa.”  Així comença el tomb per la vida d’en Pep Serra, un dels disset pastors amb els quals Xavier Bayer i Pep Puig ens endinsen en les veus i els silencis d’un ofici vocacional, solitari i ple de saviesa. Ho fan amb el llibre Pastors i ramats (Cossetània i 3Cat), que, com el seu subtítol descriu, és el “retrat d’un ofici que desafia el pas del temps”.

Tot va començar la primavera del 2019, quan els autors se’n van anar a passar una tarda amb en Ton de cal Cucut, un pastor de la Llacuna que aleshores tenia noranta-sis anys. Hi van fer tertúlia sense cap guió. Senzillament, compartien unes hores de conversa. Però de seguida s’adonaren que tot el que aquell bon home els explicava, si ningú no ho recollia, desapareixeria quan marxés. I, sabent que a l’Alt Penedès hi havia ganes de tenir algun dia un museu dels pastors i la transhumància, perquè per aquelles terres passa el camí transhumant de la costa fins als Pirineus, Bayer i Puig s’engrescaren a anar recollint testimonis de pastors allà i en unes altres comarques. “Ens vam proposar de fer un arxiu d’enregistraments audiovisuals de tots els pastors que acompanyàvem durant unes hores. Pensàvem que passats quaranta o cinquanta anys, potser no en quedaria res, d’això, o costaria molt de saber”, explica Xavier Bayer.

Ell és fill de Vilafranca del Penedès, mestre d’escola rural i músic. Ha treballat en el camp de la recerca i la divulgació entorn de la natura i de la música tradicional, i ha realitzat un centenar de reportatges i documentaris de fauna i natura per a TV3, entre més. A banda, ha publicat una vintena de llibres sobre tradicions, música i natura a Catalunya. Pep Puig és fill de la Llacuna, i com a guionista i realitzador ha fet films de ficció, documentaris i programes de caràcter social i cultural per a televisió. Alguns dels seus treballs, com el documentari 440 hectàrees. La terra i el pagès, han rebut premis internacionals.

Plegats, de pastor en pastor, han anat atresorant bocins de saviesa, i encara en visiten. “Ho farem mentre tinguem corda i no se’ns acabin les ganes de continuar recollint la memòria d’aquest ofici mil·lenari en situació molt delicada”, exposa Pep Puig.

Els testimonis enregistrats, primer els van publicar en  format audiovisual, en la sèrie de quinze capítols de quinze minuts cadascun Pastors i ramats. Un món que se’n va, emesa pel Canal 33, i ara disponible a la plataforma 3Cat. Amb el mateix objectiu i títol, també van fer una exposició, i ara ha arribat el llibre que Cossetània, veient aquells testimonis en pantalla, els va demanar. “Al llibre, hi expliquem més coses, permet una explicació més ampla de tot, tant de la feina de pastor, com de la seva vivència o sentiment, i com veuen el món”, conta Xavier Bayer.

Després d’un feix d’hores compartides amb pastors –tal com ho expressen ells mateixos–, gràcies al llibre, ara tots podem fer amb ells aquest viatge a un món que se’n va. “I encara voldríem fer un documental que doni una visió de conjunt”, avança Puig.

Una manera de viure i de pensar

Al mateix temps que recullen la memòria oral, ajuden a divulgar la feina del pastor que treu el ramat a pasturar cada dia. “Quan perdem un pastor, tots hi sortim perdent”, diuen els autors. I Bayer ens ho argumenta: “Perdem una manera de viure i de treure un aprofitament de la terra, dels boscos i camps que no aprofita ningú. Perdem una cultura, una manera d’entendre la vida, també un llenguatge, perquè hi ha tota una pila de paraules, una riquesa lingüística que són pròpies d’aquest ofici. Perdem tradicions, i allò que sempre defensem: un aliment de proximitat, que puguem menjar productes fets molt a prop.” I aquí, Pep Puig aprofita per recordar un dels testimonis, Pere Espelt, un pastor amb ramat a la Cerdanya, que els va explicar que: “Quan la gent de la ciutat el veu amb les ovelles, sovint li diu que és una feina molt maca. I ell els interpel·la dient: Voleu ajudar el pastor? Mengeu carn de xai. No cal cada setmana, però menjar xai o cabrit del territori és una manera de donar un cop de mà. I és la carn més fresca, la més ben alimentada i que ha portat la millor vida possible, perquè aquests animals cada dia pasturen a l’exterior. Així es contribueix que el pastor tiri endavant.”

Pere Espelt

Saben que “la gent ha avorrit la carn de xai perquè, si ve de lluny, després de tot el viatge, arriben amb estrès i mareig a l’escorxador; però el xai d’aquí és el que ha mamat i va directe al plat”, diu Bayer.

I, quan els autors d’aquest llibre diuen “no ens podem permetre el luxe de perdre un ofici com aquest, de pastor”, ho fan extensiu a la pèrdua de “pescadors, pagesos, tot el sector primari lligat a la terra”. “No són el passat, són el futur”, diu Puig. I afegeix: “I nosaltres fem així la nostra petita aportació, intentem evitar que desaparegui aquest ofici, perquè és un aprenentatge de segles. Els pastors són un pou de saviesa. Tenen coneixements de meteorologia, de veterinària, saben quines són les plantes bones per al ramat i quines no, veuen venir el temps pel comportament dels animals, el ramat els indica quin temps farà demà o demà passat, atresoren una sèrie de coneixements que no ens podem permetre de perdre”, insisteixen. I, encara més, fan una feina vocacional, diuen. “Per això, si perdem un pastor, perdem molt més que quan algú deixa de fer una feina forçada.”

Els perfils

La major part dels pastors que fan conèixer al llibre són propietaris dels seus ramats. Tal com els han explicat, l’ofici és com més va més deficitari i els ramats que abans podien ser portats per tres o quatre pastors, ara els porta un sol pastor. Expliquen que, temps enrere, “amb el preu d’un xai, es feia la mesada d’un pastor, però ara, es necessita un xai cada dia per a pagar el pastor; per tant, o t’ho fas tot tu, o plegues.”

Carme Roig Rut Urrutia Gemma Clarena

En el llibre, també hi surten dones pastores, com Gemma Argençola, que treballa amb la seva parella. Ell porta les terres, el cultiu de civada, palla, el farratge per al ramat que ella cuida. Fan equip. Marina Vilalta, ja jubilada i prop del centenar d’anys –en tenia 94, quan la van conèixer–, encara pasturava el ramat pel Taga i altres cims del Ripollès. L’estiu del 2022, la Generalitat li va donar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva llarga dedicació a l’ofici.

Marina Vilalta

“Hi ha moltes dones que treballen a l’ombra i això ho hem volgut explicar una mica, perquè fins i tot algun pastor t’ho diu: qui és pastor? La dona al corral netejant els petits que neixen, no ho és? I la dona de pastor que és carnissera, una fórmula que permet que surti un bon preu de la carn, sense intermediaris. Potser a elles no els penjaríem el segell de pastora, però moltes vegades són el pal de paller en una explotació ramadera”, diuen els autors de Pastors i ramats.

Han farcit les 238 pàgines del llibre amb bocinets de vida, sense residu per a la reflexió. Hi trobem cançons i oracions, maneres de passar el temps construint flabiols o estris per al ramat, com els collars dels quals pengen els esquellots.

Ernest Sitjes Jordi Domenech Joan Picas

Xavier Bayer i Pep Puig han donat veu als qui, encara que no siguin gaire lluny, no es tenen presents. “Fa cinquanta anys competien per un tros de camp millor, però ara veuen que són quatre gats i que, si no van junts, malament. Alguns s’ajunten per comprar bales o maquinària i, sobretot, tenen molt de contacte”, explica Bayer.

“Cada trobada ha estat molt especial”, afirma Puig. “Aprens un munt de coses al costat dels pastors. Descobreixes que tots ells tenen una mirada pròpia, fa molt de temps que ho fan. Hem estat amb més de quaranta pastors i hem vist que cadascun d’ells té una relació molt específica amb el bestiar i amb la terra, i descobrir la seva capacitat de reflexió, la seva mirada i manera d’entendre la seva feina, és molt bonic. Tenen una forma d’expressar que, de vegades, és com si s’hagués perdut. Tinc la sensació que en la seva comunicació no hi ha especulació, que allò que et volen dir és el que et diuen, i tenen una mirada molt neta, directa, lligada a una relació tan especial amb la terra, que escoltant-los és com si fessis un salt en el temps, també”, desglossa Pep Puig.

Montserrat Farres Pep Divins Carles Surinach

Aquestes converses tan transparents han portat els autors també a fer les seves reflexions. “Ens hem perdut, amb tanta tecnologia en l’era digital. Amb la intel·ligència artificial no sabem ni què ens espera. Hem de tornar a recuperar el fil”, exposa Pep Puig. Considera que “som en un moment de transformació molt gran, amb una trencadissa d’oficis a la vista, oficis que necessitem”. “Sort en tenim dels immigrants, si d’on vénen han après un ofici, com els paletes romanesos, que treballen molt bé. Però, què fem nosaltres?”. Insisteix que “per molt tecnològic que sigui el futur, necessitem els aliments”. “Com més sobirania alimentària, més autosuficients serem a l’hora de fer-nos els aliments. Almenys, que una part siguem capaços de produir-la. Per això necessitem els pagesos i pescadors. Els hauríem d’acompanyar i facilitar-los les coses i no això que fem, amb tanta burocràcia.” Els deia un pastor: “Els preus, les normatives, t’escanyen, t’ofeguen amb tanta paperassa i tanta comèdia. Collons!, que jo m’he ficat de pastor per estar tranquil. Si hagués volgut fer papers, m’hauria ficat en una oficina.” Ho diu un dels seus entrevistats, però segurament ho podríem posar en veu de qualsevol pastor que, nevi, plogui o geli, acompanya les ovelles o cabres als prats i cims de muntanyes, a menjar sa, cada dia de l’any.

 

amb l'actuació del Duet Txic to Txic - Lloc: Ateneu Arenyenc

Trias Pastissers, un dels establiments més emblemàtics de Santa Coloma de Farners i col·laborador de Galetes Trias, ha guanyat el cinquè el concurs mundial de xuixos, que s’ha fet al parc de la Devesa de Girona.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pastisseria Trias (@triaspastissers)

Un jurat format per professionals ha triat entre vint-i-cinc propostes diferents de tot el país. Han valorat elements com ara el sabor del fregit i de la crema, la qualitat dels productes, la cocció tant per dins com per fora i la massa.

Així, la quarta generació de pastissers Trias, representada per Quim Trias, ha rebut el premi de mans del batlle de Girona, Lluc Salellas. Malgrat que l’establiment es va fundar el 1908, només fa sis mesos que fan aquest dolç.

L’any passat va guanyar el premi una pastisseria de Barcelona, Triomf, al Poblenou. En les edicions anteriors van guanyar la pastisseria Padrés de Banyoles; Pa Artesà del Vallès, de Santa Perpètua de Mogoda, i la pastisseria Juhé, de L’Escala.

Pastisseria Lis: els xuixos del Raval que tenen molts fidels

L’assemblea general de socis de la Plataforma per la Llengua ha aprovat les línies mestres per al 2025, entre les quals destaca treballar per millorar el prestigi de l’ús del català entre els més joves.

“Ni rastre de català”: la Plataforma per la Llengua passa comptes amb Piqué i la Kings League

Entre més accions concretes, s’ha proposat de treballar per fer efectiva la immersió a l’escola catalana, fer “créixer” projectes propis, com ara SAGA –saló del videojoc en català–, fomentar els referents en català des del nou canal de TikTok, i potenciar el projecte “El Mood”, de contingut per a joves del País Valencià.

A més, també pretenen de continuar amb la feina de sensibilitzar la societat per a fer créixer l’ús social del català, mobilitzar l’activisme lingüístic a tot el territori de parla catalana, augmentar la pressió per al reconeixement del català en l’àmbit internacional i promoure la llengua com a recurs i eina d’arrelament social i laboral.

A l’assemblea, que s’ha fet a l’Ateneu Barcelonès, els socis han donat també llum verda tant al pressupost com a la composició de la nova junta. Han estat ratificats els integrants que s’hi han incorporat l’últim any. És el cas de Marina Garcias, delegada a les Illes en substitució d’Ivan Solivellas; Josep Maria Recasens, coordinador de la comissió d’administracions públiques en substitució de Marina Garcias, i Tina Font, coordinadora de la comissió de Videojocs en substitució de Susana Pérez.

En el seu parlament, el president de l’entitat, Òscar Escuder, ha destacat que l’assemblea serveix per a assumir amb ganes i amb optimisme tots els embats que hagin de venir.

The day the music died amb Divinas - Lloc: Teatre Principal

Continuen els dubtes sobre si el congrés del Partit Popular del País Valencià finalment es farà. La cita és prevista el juliol, però segons que explica Europa Press, en el partit creuen que ara mateix toca centrar-se en la reconstrucció després de la gota freda i no obrir un debat sobre la continuïtat de Carlos Mazón, que es troba en plena crisi reputacional a causa del seu paper en la gestió de la tragèdia. Per això, han decidit d’ajornar-lo.

[VÍDEO] Mazón, novament escridassat a l’arribada d’un acte a València: “Te’n fots, de tots els valencians”

De fet, fonts del partit consideren que cal evitar en aquest moment l’obertura d’un debat orgànic dins la formació, perquè només generaria soroll, i confirmen que ara mateix no preveuen de fer-lo enguany. “Seria una frivolitat”, han conclòs les mateixes fonts.

El 3 de juliol de 2021, en plena pandèmia, Carlos Mazón va ser proclamat president del PP del País Valencià amb un 99,6% dels vots. En aquell moment, va comptar amb el suport de l’aleshores president del PP estatal, Pablo Casado.

A banda, militants del PP del País Valencià afins a l’ex-president de la Generalitat, Francisco Camps, han llançat un manifest en què demanen de fer el congrés ordinari el juliol, tal com marquen els estatuts, amb l’objectiu de reconstruir i reunificar el partit.

Paco Camps té un somni de futur: tornar al passat de les majories absolutes

El Palau d’Esports Catalunya de Tarragona serà la seu de la pròxima Copa de bàsquet dels equips femenins. Serà l’any vinent, en una data encara per determinar i que dependrà del calendari que elabori la FIBA, l’estament que regula el bàsquet mundial.

La presidenta de la federació espanyola de bàsquet, Elisa Aguilar; el conseller d’Esports de la Generalitat, Berni Álvarez; el batlle de Tarragona, Rubén Viñuales, i el president de la Federació Catalana de Bàsquet (FCBQ), Ferran Aril, han fet públic l’acord aquest migdia a Saragossa, la seu actual.

La Copa és un torneig amb molt d’arrelament en el bàsquet europeu. La juguen vuit equips que s’enfronten entre ells en eliminatòries a partit únic. Tots els duels de la competició es fan el mateix cap de setmana.

“Estem molt contents que la Copa torni a Catalunya nou anys després, després de la de Girona 2017. És una de les comunitats amb més tradició de bàsquet, amb clubs històrics, jugadores referents i la que té major nombre de llicències al nostre país”, ha assenyalat Aguilar.

Per la seva banda, el conseller Álvarez ha assegurat que “és una gran notícia que la Copa pugui celebrar-se a Catalunya, concretament a Tarragona, on hi ha hagut una aposta clara per albergar esdeveniments esportius”, i ha remarcat la voluntat de l’executiu de descentralitzar les grans competicions.

Així mateix, ha recordat que el govern va aprovar el desembre una subvenció de 700.000 euros per a doblar l’aforament del Palau d’Esports Catalunya, fins a una capacitat de vora 5.000 assistents.

Per la seva banda, Viñuales s’ha mostrat content que Tarragona s’hagi convertit en una capital esportiva de referència.

La secretària d’organització de Sumar, Lara Hernández, i el portaveu econòmic i diputat al congrés espanyol, Carlos Martín, encapçalen la llista oficialista a la direcció del partit. La vice-presidenta del govern espanyol Yolanda Díaz és la tercera de la llista i, per tant, si la militància opta per aquesta opció en l’assemblea del partit la setmana vinent, seguirà lligada a la direcció.

Crisi a Sumar: Elizabeth Duval abandona la direcció després d’una “reflexió profunda”

Díaz va decidir de plegar de coordinadora de la formació pels mals resultats de Sumar a les eleccions europees, en què tan sols han aconseguit tres eurodiputats i no han complert les expectatives. D’ençà de llavors, una executiva transitòria ha dirigit el partit.

En la candidatura figuren el nucli dur de Sumar com el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, en el quart lloc; la portaveu al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero, en cinquè lloc; o els secretaris d’estat Joaquín Pérez i Rosa Martínez.

Si la setmana vinent Hernández i Martín són escollits es convertiran en els nous coordinadors generals de Sumar, adoptant així un model de lideratge bicèfal.

Candidatura alternativa de les Illes

També s’ha presentat una altra candidatura alternativa a la direcció formada per setze integrants i encapçalada pels integrants de Sumar a les Illes, Concepción Matarín i Yanko Iván Morales.

Centenars d’usuaris de tren han sortit al carrer en nou ciutats del Principat per a protestar contra les contínues incidències i la manca d’inversió a la xarxa ferroviària del país, i també per a demanar un servei digne per als usuaris. La plataforma Dignitat a les Vies, amb el suport de vuit associacions d’usuaris més, ha convocat concentracions a Cardedeu (Vallès Oriental), la Garriga (Vallès Oriental), Lleida, Molins de Rei (Baix Llobregat) Barcelona, Segur de Calafell (Baix Penedès), Valls (Alt Camp), Tarragona i Tortosa (Baix Ebre). Les manifestacions han coincidit pràcticament amb un nou tall de circulació ferroviària, que afecta el tram entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès).

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou

La protesta de Tarragona ha estat la més multitudinària. Unes 500 persones han clamat contra l’acumulació d’incidències al servei de tren. “Hem arribat al límit de la nostra paciència”, han assenyalat la portaveu de Dignitat a les Vies, Anna Gómez. La marxa ha començat a l’estació i ha arribat a la sub-delegació del govern espanyol. “La nostra vida depèn d’un mitjà que hauria de ser el futur i s’ha convertit en una condemna”, ha lamentat la portaveu en un manifest al final de la protesta. Els usuaris han advertit que hi haurà noves mobilitzacions si no hi ha millores imminents.

També ha demanat a les administracions que posin els usuaris al centre a l’hora de prendre decisions sobre el servei.

 

“El que han de fer és posar l’usuari al centre. Això no està fallant per les obres, el sistema està col·lapsat.”

La plataforma Dignitat a les Vies reivindica la necessitat de posar solució a un problema que ha fet “tocar fons” els usuaris de Rodalies https://t.co/KM4laqEBQx pic.twitter.com/6QK2xifDlE

— 324.cat (@324cat) March 22, 2025

Decepció per les crítiques de l’ANC

Sobre les crítiques de l’ANC a la mobilització, Gómez ha dit a VilaWeb que està decebuda i dolguda. A més, ha explicat que hi va haver converses perquè totes dues manifestacions es donessin suport mútuament. També ha negat que el col·lectiu emblanqueixi els responsables del caos ferroviari i ha afirmat que és una entitat apartidista disposada a treballar amb tots els partits que vulguin contribuir a resoldre la situació.

A Lleida, una cinquantena de persones s’han concentrat davant l’estació i han exigit una nova freqüència d’Avant a primera hora, poder viatjar amb l’abonament en més trens TGV, abaratir els preus i acabar amb els retards i la manca d’informació. “Reivindiquem poder arribar a la feina a l’hora”, ha demanat Kevin Bruque, de la Plataforma Avant Catalunya. Segons que han dit els usuaris reunits, el servei de Rodalia no és una alternativa per a viatjar a Barcelona perquè creuen que el trajecte és massa llarg i poc fiable.

Usuaris aplegats a Lleida

A Tortosa, unes 150 persones s’han concentrat davant l’estació de Tortosa. Quatre usuaris de les línies R15 i R16 han llegit el manifest en el qual s’ha tornat a denunciar la desinversió històrica que pateix el servei i que és especialment greu a les línies que enllacen l’Ebre amb Tarragona i Barcelona. La portaveu de Trens Dignes Ebre i Priorat, Cinta Galiana, ha destacat la unió que les plataformes d’usuaris han mostrat amb aquestes mobilitzacions.

A banda, un centenar de persones han desafiat la pluja i s’han aplegat a l’estació de Molins de Rei. “Trens dignes per a tothom vol dir que volem trens puntuals i una estació accessible”, ha assenyalat Lluís Carrasco, integrant de la Plataforma de Promoció del Transport Públic (PTP). “A Molins de Rei fa cinc anys que tenim aturades unes obres per teòricament fer l’estació més accessible”, ha lamentat Carrasco.

Manifestació a Molins de Rei sota la pluja

Les protestes també s’han fet a Valls, Segur de Calafell (Baix Penedès), Cardedeu (Vallès Oriental) ila Garriga (Vallès Oriental), amb crits, consignes i protestes del mateix estil que la resta. A cap de les concentracions s’ha detectat cap incident amb els manifestants. A totes hi han assistit representants polítics d’uns quants partits.

A més, de Dignitat a les Vies, han col·laborat amb les protestes l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), Salvem la R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya, Perquè No Ens Fotin el Tren, Trens Dignes Ebre-Priorat, Ripollès Existeix, Defensem el Tren de l’Empordà i Propera Parada Valls.

La circulació de trens entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders s’ha restablert després de més de tres hores tallada per una incidència tècnica a l’estació del municipi del Baix Penedès. Això ha afectat les línies R14, R15, R16 i R17.

Per a superar el tall, Renfe ha establert un servei alternatiu per carretera. Els tècnics d’Adif han resolt l’avaria i han restablert el servei.

La incidència es produeix tot just el dia que la plataforma Dignitat a les Vies i vuit associacions d’usuaris més han convocat nou manifestacions arreu del Principat per a protestar contra el mal servei dels trens.

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne

L’estat d’Israel ha tornat a atacar el Líban. L’exèrcit israelià ha bombardat la localitat de Khiam, al sud del país. L’impacte dels projectils ha causat un mort i tres ferits pel cap baix, ha explicat l’agència de notícies nacional libanesa. Segons que han explicat les autoritats israelianes, l’atac ha anat dirigit contra objectius de l’Hesbol·là i en resposta al llançament de coets per part del partit-milícia xiïta. És el primer atac israelià transfronterer contra el Líban d’ençà del desembre i, per tant, posa en dubte la treva entre totes dues parts.

El cap de l’estat major de l’exèrcit d’Israel, el general Eyal Zamir, ha explicat que han interceptat cinc coets dirigits contra la ciutat de Metula. A més, ha avisat que respondran amb severitat a cada atac i ha recordat al govern libanès que té el deure de preservar l’alto-el-foc aconseguit el novembre entre Israel i les milícies de l’Hesbol·là.

Per la seva banda, el primer ministre del Líban, Nawaf Salam, ha fet una crida immediata a la calma i ha avisat que els atacs poden arrossegar el país a una “nova i devastadora guerra”. Per això, ha anunciat converses amb el ministre de Defensa del país, Michel Mansi, per a garantir que només l’estat libanès té l’autoritat sobre la guerra i la pau, en una referència vetllada a l’Hesbol·là.

L’acord entre l’estat d’Israel i l’Hesbol·là estableix que totes dues parts han de retirar els efectius del sud del Líban. No obstant això, l’exèrcit israelià no s’ha retirat completament i ha mantingut cinc llocs en territori del país veí, tot argumentant que les milícies encara romanen actives a la zona.

L’Hesbol·là nega haver atacat Israel

L’Hesbol·là ha negat qualsevol implicació en el llançament d’una salva de coets contra territori israelià aquesta matinada. Segons que han explicat tant a la cadena libanesa LBCI com a Aljazeera, així ho ha fet saber al president libanès, Joseph Aoun, i al primer ministre.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de l'Albert Garcia. Activitat recomanada per a joves i adults a partir de 14 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les multitudinàries protestes contra la detenció del batlle d’Istambul i membre del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per part de les autoritats turques han acabat amb 343 detinguts. Els manifestants han exigit la dimissió del president, Recep Tayyip Erdogan.

Malgrat la prohibició de manifestar-se, deu mil persones han sortit al carrer en ciutats com ara Istanbul, Ankara i Izmir. En les concentracions, s’han sentit crits de “Govern dimissió”, segons que informen els mitjans locals. Algunes d’aquestes protestes van ser dissoltes amb gasos lacrimògens.

El ministre de l’Interior turc, Ali Yerlikaya, ha dit que els noranta-set detinguts s’enfronten a càrrecs de delictes de resistència a l’acompliment de les seves funcions.

Ahir, el president turc va titllar les protestes de “terror al carrer” i va acusar el CHP d’aprofitar la investigació com a pretext per a portar el país al caos. “No tolerarem cap alteració de l’ordre públic. Així com abans no vam cedir davant el terror al carrer, ara no ens inclinarem davant el vandalisme”, va dir.

Les autoritats turques van detenir el batlle d’Istambul i integrant del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per haver “encapçalat una organització criminal” i altres delictes de corrupció, però també per haver ajudat, diuen, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que Ankara considera una organització terrorista.

La llegenda nord-americana de la boxa, George Foreman, s’ha mort a 76 anys. Ho ha confirmat la seva família. Va ser dues vegades campió del món dels pesos pesants i medalla d’or als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. A més, va combatre contra Muhammad Alí en un dels combats més recordats de tots els temps.

“Tenim el cor trencat. Amb profund dolor, anunciem el traspàs del nostre estimat George Edward Foreman, que va marxar pacíficament el 21 de març de 2025 envoltat dels seus éssers estimats”, ha anunciat la família.

Nascut el 10 de gener de 1949 a Marshall, a l’estat de Texas (Estats Units) és reconegut com un dels millors boxejadors de la història. Amb un rècord professional de 76 victòries –68 aconseguides per KO– i només cinc derrotes, es va destacar per la seva força i agressivitat al quadrilàter. Va començar la carrera professional el 1969, després de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de 1968 a Mèxic, on es va consolidar com una de les figures més prometedores de la boxa mundial.

El 1973, es va convertir en la principal figura mundial de la boxa després d’haver derrotat Joe Frazier en un combat a Kingston (Jamaica), en el qual va aconseguir el títol de campió mundial dels pesos pesants.

“The rumble in the jungle”

Tanmateix, el duel més recordat de Foreman és el que va combatre contra Muhammad Alí a Kinshasa (Zaire, actualment, República Democràtica del Congo), l’octubre del 1974. En aquest combat, conegut per “The rumble in the jungle”, va perdre el títol de campió del món.

Aquest combat és considerat un dels millors de la història de la boxa i un dels esdeveniments esportius més grans del segle XX. De fet, el documentari que se’n va fer, titulat When We Were Kings, va guanyar l’Oscar el 1997, un premi que van recollir tots dos esportistes plegats.

Després de la derrota, el 1977, es va retirar per dedicar-se a predicar. Ara bé, el 1987 va tornar a la boxa. Anys després, el 1995, a quaranta-cinc anys, va tornar a guanyar el títol de campió del món dels pesos pesants i es va convertir en el més veterà en guanyar-ho.

Finalment, es va tornar a retirar el 1997. Després, es va convertir en una icona de la publicitat. De fet, també és recordat per haver donat nom a una línia de graelles portàtils.

Avui, 22 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• “Escup a la cara dels nord-catalans”: indignació i estupor amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà
• Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne
• Diana Canals, batllessa de Verges: “No som una colònia, que ens deixin en pau”
• Un madrileny militant | Bots i barrals d’Ot Bou
• Bielorússia, l’aliat rus atrapat sota l’ombra allargada de Moscou
• Enric Majó: “Sempre penso que demà pot ser un bon dia”
• Vint mots que es diuen al País Valencià i que hauria de saber tothom
• Olga Federico: “La malaltia et dóna l’oportunitat de viure un amor molt absolut”
• El dia que Dalí va destrossar els aparadors on hi ha la Trump Tower

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Activitats per promoure la igualtat - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Defensar que les vides estan predestinades és difícil quan t’endinses en biografies com les d’Enric Majó. Nascut l’any 1945 a Rubí (Vallès Occidental), de família humil, res podia fer preveure que acabaria essent una de les figures més destacades de l’escena teatral catalana. Ni que seria una de les primeres figures públiques al nostre país a sortir de l’armari, quan encara no hi havia armaris, i reivindicar els drets dels homosexuals.

Uns dies abans de fer vuitanta anys, ens rep al seu pis del centre de Barcelona, ben a la vora de la Rambla i d’un Cafè de l’Òpera que a les acaballes del franquisme no aplegava turistes sinó joves somniadors. En una sala d’estar plena de quadres i accés a una terrassa on fa massa fred per instal·lar-nos-hi, ens explica com va anar a parar al món del teatre per atzar, per la doble carambola d’un professor malxinat i un altre que li va saber veure dots d’artista.

La carrera artística d’Enric Majó és massa llarga per repassar-la en una entrevista, i es pot consultar a la Viquipèdia. A més, ens explica que ell fa creu i ratlla després de cada obra per començar de zero. De tant en tant, dubta a l’hora de recordar algun nom, però té ben clar que va presentar Carmen Sevilla a Jordi Pujol la nit que va estrenar Hamlet en català a Madrid. L’únic moment en què li brillen els ulls és quan parla del Primer d’Octubre. Per la resta té un posat afable, humil i gairebé discret, per ser un artista.

—Comencem pels vuitanta anys: sou de celebrar els aniversaris, o no?
—Aquest és imprescindible celebrar-lo, perquè em sembla una proesa. He deixat tanta gent pel camí, que estic encantat de fer-los. No m’ha espantat mai, fer anys. Bé, sí, els quaranta sí que em van fer por, perquè vaig pensar que, amb sort, era a la meitat del camí. Havien passat molt ràpidament i quedaven moltes coses per fer. Ara he arribat als vuitanta. Per tant, sí, ho celebraré. Farem un vermut amb amics i després un dinar més familiar.

—I a la vida, sou més de mirar enrere o endavant?
—Mirar enrere és imprescindible per saber qui ets, per situar-te. Sempre és útil recordar la infantesa, les experiències bones i dolentes que has tingut. Però jo sempre penso que demà pot ser un bon dia.

—Doncs mirem una mica enrere per arrencar. A casa vostra hi havia ambient de teatre?
—No, gens. El pare era pastor, pastor de cabres, perquè te’n facis una idea.

—Bé hi deu haver pastors a qui els agrada el teatre, no?
—Doncs al meu pare, no. Era un home molt estricte. Era naturista i vegetarià radical. Considerava que els teatres i els cinemes eren llocs on l’ambient i l’aire estaven viciats, aquesta era la paraula. Per tant, no anàvem mai ni al teatre ni al cinema. Abans, a les cases, no hi acostumava a haver gaires llibres. A casa nostra, sí, però monotemàtics. No hi havia ni una novel·la, ni un llibre de poesia, ni res que no fossin llibres sobre la salut i el naturalisme, del professor Capo, el doctor Vander… Encara en recordo els noms.

—N’heu seguit els consells?
—Uf, no, era molt pesat, tot allò, gairebé com una secta. Sé molt bé què he de fer per viure bé i tot això, però a l’hora de la veritat no ho tinc gaire en compte.

—Doncs, si no és per influència familiar, com hi vau arribar, al món de l’art?
—A Rubí jo anava a les Escoles Ribas, que era una escola privada però no religiosa, que tenia un edifici fantàstic, un preu molt assequible i uns professors molt franquistes, com a tot arreu, que de seguida t’engaltaven un clatellot. Parlem dels anys cinquanta. Quan tenia dotze anys, vaig dir que volia continuar estudiant i fer el batxillerat. Els meus pares van quedar sorpresos, perquè això no entrava en els seus plans. Van anar a parlar amb el meu professor d’aquell moment i ell els va dir que no, que jo no valia per estudiar. Doncs s’ha acabat aquesta escola, vaig dir jo, no hi torno.

—Teníeu moltes butlletes per a anar a pasturar cabres i ovelles, en aquest punt…
—Jo no sabia què volia fer a la vida, però sabia que no volia ser ni pagès ni pastor. Aleshores, la meva mare em va apuntar a una escola nocturna perquè aprengués algun ofici. Allà vaig tenir la sort de trobar-me amb el professor Ribera, que ensenyava dibuix tècnic i industrial, i com que el trobava avorrit, també ens feia dibuix artístic. I un Nadal vam fer un pessebre de fang i va trobar que la Mare de Déu que jo havia fet estava prou bé. Té moviment, va dir, que aleshores no vaig entendre què significava. En resum, vaig acabar fent feina al taller del professor Ribera com a aprenent i guanyant uns diners. Amb ell, que havia anat a la Massana, vaig aprendre molt: dibuix, pintura, oli, aquarel·la, pergamins… Tot el que li demanaven els clients. Així va ser com, amb dotze anys, vaig començar a descobrir que hi havia un altre món, més enllà dels oficis que jo coneixia, i vaig començar a desenvolupar la meva vocació artística.

—Ens anem acostant al teatre?
—Sí, perquè amb divuit anys vaig començar a baixar a Barcelona per ensumar nous ambients, al Cercle Artístic de Sant Lluc, i vaig conèixer un grup de gent molt divertida, que eren alumnes de l’Institut del Teatre del carrer d’Elisabets. Oh, doncs m’hi apunto. Era el curs 64-65. Els professors eren molt amables, però l’ambient general era molt trist i avorrit, era una altra època, allò. Un dia va passar per Barcelona l’Adolfo Marsillach, que necessitava uns quants actors joves per a fer una obra al Poliorama i em va oferir d’entrar a la seva companyia. I ara què? Jo tenia feina de dibuixant a Rubí, a Indústries Francino, i no tenia ni cotxe ni moto. A les dues de la matinada sortia l’últim tren de Barcelona cap a Rubí i els assajos sovint s’allargaven. En vaig parlar amb els meus caps, que em van animar a fer el pas, i així va ser com vaig deixar la meva feina de dibuixant i vaig començar a fer teatre.

—Cobrant, suposo.
—Sí, 75 pessetes diàries per dues funcions. Dels nous, jo era dels pocs que parlava, havia de dir una frase. Quan es va acabar la temporada al Poliorama, el Marsillach em va dir d’anar a Madrid amb ell, al Teatre Espanyol. Però en aquell moment jo estava descobrint Barcelona i em va semblar que li havia de dir que no. Vaig pensar que em quedava massa lluny. Però també vaig decidir que el teatre era el meu lloc. De fet, va ser una nit, al Poliorama, després d’un assaig, ja eren més de les dues de la matinada i, per tant, m’havia d’esperar al primer tren de les cinc per a tornar a casa. L’Adolfo i el tècnic de llums encara ho allargaven per col·locar els llums de l’espectacle i li vaig demanar permís per quedar-me allà, en lloc d’anar a seure a la Rambla i fer temps. Aquella matinada vaig descobrir la màgia del teatre. Una mica surrealista, perquè les converses eren de l’estil: dona’m 25, puja’l a 30, no, a 40, ara sí, apunta. Però a mi em va servir per a decidir que aquell era el meu lloc. No va ser dalt l’escenari, sinó aquesta màgia prèvia en què pots transformar un espai negre en allò que tu vulguis.

—Recordeu les sensacions de la primera vegada amb públic dalt l’escenari, l’estrena, l’any 1965? L’obra en qüestió era Després de la caiguda, d’Arthur Miller, oi?
—En castellà, sí. Jo era un inconscient total. La companyia de l’Adolfo Marsillach aplegava el bo i millor d’Espanya, amb Carmen Carbonell, Antonio Vico, Fernando Guillén… L’obra explica les intimitats de Miller en aquell moment a Hollywood amb Marilyn Monroe. Era un món que jo desconeixia del tot. Però la inconsciència és això, sortir a l’escenari com si allò fos casa meva. Això va ser a l’inici, després ja vaig aprendre que abans de sortir a l’escenari cal respirar fondo.

—On ho vau aprendre, això?
—En un lloc molt important a la meva vida, que és l’Escola de Teatre Adrià Gual. Forma part de tot un procés, que va del 1965 al 1970, més o menys. Baixar de Rubí a Barcelona. Conèixer l’Adrià Gual. Formar-me. Conèixer l’Armand de Fluvià, element bàsic a la meva vida, que em dóna les claus per, primer, assumir i, després, reivindicar la meva homosexualitat. Que em diu que deixi de buscar respostes en la medicina o la religió i em parla de Pasolini. Sort de l’Armand.

—Després el 1970 sí que aneu a fer teatre a Madrid, amb Núria Espert. És molt diferent, fer teatre en català o en castellà?
—El català és la meva llengua materna. El català de Rubí, és clar. A l’Adrià Gual, a vegades la Carme Serrallonga em deia, Enric, aquesta essa sonora. En canvi, quan feia teatre en castellà, sí que havia de seure abans i fer tota una pràctica per a posar-me a to amb l’idioma. Però sovint també has de fer una preparació física prèvia, forma part de l’escalfament, també.

—I heu fet teatre en català a Madrid. No ho pot dir tothom, això.
—Una vegada, sí. Era el Hamlet amb traducció de Terenci Moix i direcció de Pere Planella. L’havíem fet a Catalunya, a Mallorca i a València. La utopia dels Països Catalans feta realitat. I aleshores vaig dir, això ho hem de portar a Madrid en català. Jo havia estat al Teatre de la Comèdia amb l’Espert i em van dir que d’acord, una setmana. Tornant de Madrid, me’n vaig anar a veure el responsable de Cultura de la Caixa sense passar per casa i vaig aconseguir finançament per als viatges i les dietes. La nit de l’estrena va venir el president Pujol i recordo que al camerino li vaig presentar Carmen Sevilla, va ser divertit.

—Vós, que heu fet tants personatges durant la vostra carrera, quina relació hi teniu? Quan s’acaba l’obra els deixeu a l’escenari o us els endueu a casa?
—No, els personatges es queden al camerino! Amb la roba. Tinc companys que saben tot el que han fet, ho tenen tot al cap. Jo no, no tinc res a la memòria. Quan acabo una obra, començo un altre projecte i allà s’acaba aquell personatge i aquella obra. L’únic text que recordo és aquesta frase que t’he dit abans que tenia a l’obra de Miller: “Maggie, fírmame un autógrafo”. Això és l’únic que recordo de tota la meva vida teatral.

—Doncs hi ha molta gent que encara us recorda fent de Manelic a Terra baixa l’any 1981!
—Ja m’agrada, perquè va ser molt difícil fer aquell Manelic. No pel personatge en si, sinó per l’ombra que havia deixat el Manelic que havia fet l’Enric Borràs. Tots els qui van venir després tenien en compte la seva manera d’interpretar-lo. Jo havia acabat de fer Hamlet i com que el Terenci era amic de Sara Montiel i Pepe Tous, un dia ell em va dir que era un bon moment per a fer el Manelic. Jo, d’entrada, no ho veia clar, però va insistir-hi molt i em va convèncer. Vaig començar fent els dibuixos de l’escenografia i vaig acabar matant el llop.

—En canvi, els qui són una mica més joves segurament us associen amb el Maurici de Nissaga de poder.
—Aquesta sèrie era fantàstica! Des que començava la música fins al final. La trama era molt bona i vam crear un gran equip, que ens enteníem molt bé. I és divertit, perquè hi ha gent que et diu que sempre et ve a veure al teatre, però després només et parla dels personatges que has fet a la televisió.

—Com heu viscut la fama, a la vostra vida d’artista?
—Saps què et dic? Més enllà de qüestions d’ego, jo sobretot estic agraït. Que les persones es dutxin, s’arreglin, es pentinin, surtin de casa i paguin una entrada és un esforç que jo sempre agrairé. Per això, cada vegada que algú m’ha demanat un autògraf o m’ha dit alguna cosa, sempre he pensat que era algú que havia fet aquest esforç, i per tant li he tingut el màxim de respecte i admiració.

—Mantenir una vida privada quan tens una feina pública és impossible?
—Hi ha hagut moments de tot. Hi ha hagut moments que la meva vida ha estat molt pública. Amb determinades coses, encantat que ho fos. Penso en el tema de l’homosexualitat. Jo no vaig sortir de l’armari, perquè encara no s’havia inventat aquesta expressió, però des del moment que em vaig alliberar i vaig decidir no amagar-me’n, abans de la mort de Franco, l’he reivindicat obertament. Estic molt content d’haver-ho fet.

—La vostra relació amb Terenci Moix fa que la vostra vida sigui més pública que no pas hauríeu desitjat?
—Sí, és clar. Durant un temps va anar bé, però ell va fer pública la nostra ruptura d’una manera molt escandalosa, amb planes als diaris parlant de la nostra relació molt negativament, i això va ser molt dur. Va ser molt dur i no n’he parlat públicament fins fa un any.

—Al documentari Terenci, la fabulació infinita parleu d’un personatge que és alhora un gran seductor i un gran manipulador.
—Sí. Ja he dit algun cop que no m’agrada parlar-ne, d’aquest tema, i el que havia de dir ja ho vaig dir allà. Però el resum és que va ser una relació que jo, al cap de quatre anys, vaig dir que s’havia acabat i, malgrat que s’havia acabat, no es va acabar i en va durar catorze, amb deu anys fotuts i de patir molt. Deixem-ho aquí.

—En alguna entrevista també heu explicat que a vegades les patacades, tant si són professionals com personals, necessiten teràpia i pastilles, oi?
—En aquell moment, això em va costar dos anys i mig de teràpia i medicació, sí. Quan no pots viure, has de buscar alguna solució. No va ser fàcil, trobar la persona amb qui pots començar a treballar, però a la tercera la vaig encertar i vaig dir: ara em sembla que vaig pel bon camí.

—Un tòpic força habitual és que els actors sempre esteu de festa i viviu les nits a fons. Veritat o fals?
—Veritat, i fantàstic. Quan era més jove, és clar. També he tingut la sort de viure coses molt especials, com la mort de Franco. Quan finalment es va morir, ens vam creure que tot era possible i va ser meravellós. La Rambla era un festival continu.

—Sempre heu viscut al centre de Barcelona?
—No. Però quan jo anava de Rubí a Barcelona, anar a Barcelona era anar al centre, a la Rambla, la plaça Reial, a Ciutat Vella. Algun pis compartit sí que era per aquí, però amb el Terenci vivíem al carrer de Casanova amb Diagonal.

—Era canalla, la Barcelona dels anys setanta?
—Què vol dir exactament canalla?

—Més lliure, entre més coses?
—Això segur. Més que ara, no ho sé. Més que l’etapa anterior, certament. El Cafè de l’Òpera a la Rambla era el nostre quarter general. No calia citar-te amb ningú, hi anaves i sempre hi trobaves coneguts, començant per l’Ocaña. A partir de la mort de Franco, ens vam permetre mostrar la llibertat en públic. I a la nit, quan havíem acabat les classes o els assajos o les funcions, ben cansats, anàvem al Jazz Colón a ballar fins a les cinc de la matinada.

—On era, aquest local?
—A baix de tot de la Rambla, on ara hi ha un gimnàs. Als baixos, hi posaven una música estupenda. És el primer lloc on vaig poder entrar a ballar a la pista sense haver de dir a una noia: vols ballar? Això era a La Paloma. Al Jazz Colón tothom ballava com volia i amb qui volia. Teníem vint anys i el món era nostre.

—Al cap d’uns anys va aparèixer la sida per espatllar-vos la festa…
—Sí. Quin pànic. Sempre dic que tots els qui van morir no van fer pas més que jo. Vaig tenir sort, vaig tenir sort. Hòstia, és que de la companyia del Hamlet crec que se’n van morir fins a cinc! Era terrible. Anaves a fer anàlisis i trigaven quinze dies a donar-te’n els resultats. Va ser molt injust i va morir molta gent, jove i no tan jove. Al principi, tot era desconcert, fins que no vam començar a saber-ne coses i que calia utilitzar preservatius. Recordo un amic metge que era al Clínic i que em deia que això de la malaltia de les tres hacs –homosexuals, haitians i heroïnòmans– era mentida, però ell tampoc no tenia gaire més informació.

—Parlem una mica de política per acabar, si us sembla bé. He llegit que inicialment vau donar suport al PSUC, després a Pasqual Maragall, i més recentment al procés sobiranista. Evolució o heterodòxia?
—És la meva evolució, sí. Primer, el PSUC, perquè Miquel Llugany era del PSUC i jo sabia que podia ser un bon alcalde de Rubí i prendre el lloc al feixista que hi havia, el que la nit del 23-F va sortir amb els seus col·legues amb les pistoles a la mà. El PSUC d’aquella època era un PSUC catalanista, com també ho era Pasqual Maragall. Maragall era un socialista que avui en dia el farien… bé, ja el van fer fora del partit en el seu moment. I després va venir el procés.

—Què, el procés?
—Jo no era independentista, fins que en unes eleccions al País Basc vaig veure com el PSOE i el PP s’unien per fer fora l’Ibarretxe. Això em va fer obrir els ulls sobre el veritable nacionalisme espanyol. I vaig començar a llegir VilaWeb perquè m’ho va recomanar una persona estimada que ja era independentista quan encara no ho era ningú: la Núria Feliu. En tot cas, el que vam viure a Catalunya l’1 d’octubre de 2017 va ser de les coses fantàstiques que he viscut a la vida. Tot allò que va passar la nit abans i durant el Primer d’Octubre va ser molt increïble i no ho oblidaré mai. La il·lusió compartida que hi havia, de tot arreu i a tots els nivells socials. Abans de començar l’òpera del Liceu, el públic es va posar dempeus i va cantar “Els segadors”. Això no s’havia vist mai, aquesta eufòria. Tenim la sort d’haver-ho viscut i de poder ser ara a casa, a Barcelona, a diferència de Lluís Puig, que havia estat dansaire de l’Esbart de Rubí, o el president Puigdemont, que ho continuen pagant de manera molt injusta.

—Darrera pregunta: com és el vostre dia a dia actualment? Què feu, quins plans de futur teniu?
—Ara torno a pintar, després d’una crisi forta, perquè la meva companya de pintura es va morir inesperadament. Totes aquestes coses passen factura. Molta alegria sempre que puc, però hi ha coses que passen factura. Fa poc, vaig dirigir l’homenatge que vam fer a la Núria Feliu al Palau de la Música. Ara mateix treballo de director escènic per al Festival Udaeta de Sant Pere de Ribes, preparant un homenatge a la soprano Conxita Badia.

—I tornar a fer d’actor dalt un escenari?
—Això és molt difícil de respondre. Quan faig teatre, la funció és el centre de la meva vida. Pot passar el que sigui, que la funció s’ha de fer. La meva mare es va morir quan jo era a Múrcia fent una obra. Aquella nit vaig actuar. L’endemà, vaig pujar per enterrar-la i l’altre, era a Alacant actuant un altre cop. Per tant, no puc dir que no, perquè un actor sempre vol actuar, però alhora sóc conscient que per a un iaio de vuitanta anys és difícil enfrontar-se a una funció diària, és molta energia. Però vés a saber. També passa que quan comences a dir que no, la gent creu que t’has jubilat i cada vegada arriben menys ofertes. Per tant, la resposta és que no ho sé.

 

Els usuaris de trens han dit prou. La plataforma Dignitat a les Vies –amb el suport de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), Salvem la R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya, Perquè No Ens Fotin el Tren, Trens Dignes Ebre-Priorat, Ripollès Existeix, Defensem el Tren de l’Empordà i Propera Parada Valls– han convocat nou concentracions simultànies per a protestar contra les contínues incidències i la manca d’inversió a la xarxa ferroviària del país, i també per a demanar un servei digne per als usuaris. Les protestes seran a les 12.00 del migdia davant les estacions de Cardedeu (Vallès Oriental), la Garriga (Vallès Oriental), Lleida, Molins de Rei (Baix Llobregat) Barcelona, Segur de Calafell (Baix Penedès), Valls (Alt Camp), Tarragona i Tortosa (Baix Ebre).

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

La convocatòria arriba després d’unes setmanes amb moltes incidències, especialment al corredor sud de la Rodalia del Principat, després de la finalització del tall de cinc mesos per les obres al túnel de Roda de Berà (Tarragonès). Concretament, en els vint dies que fa que es va reobrir la circulació, hi ha hagut 135 afectacions que han causat retards de més d’un quart d’hora a totes les línies, i gairebé la meitat de les afectacions –65– han estat a les línies del corredor sud del Principat –R2 Sud, R13, R14, R15, R16 i R17. Això significa una mitjana de més de sis afectacions cada dia, sense comptar les que han causat endarreriments inferiors als quinze minuts.

Aquest dissabte 22va les 12, sortim al carrer!

Si @socialistes_cat diuen que no busquen culpables, sinó solucions, que es posicionen al costat de la gent! pic.twitter.com/7iUB1n3OAO

— Anna G. (@GomezAnna27076) March 20, 2025

De fet, d’aquests vint dies, no n’hi ha hagut cap sense alguna incidència registrada, i s’han arribat a anul·lar cinquanta-cinc trens per problemes tècnics. Les incidències han afectat en algun moment totes les línies que fan parada a Barcelona.

[VÍDEO] La indignació viral d’un passatger de Rodalia en plena emissió de TV3

La jornada més crítica va ser la del 7 de març, en què una incidència en el subministrament elèctric de la catenària entre Bellvitge (Barcelonès) i el Prat de Llobregat va causar fins a vint-i-una afectacions a nou línies de Rodalia. Durant una estona, es va haver de tallar del tot el servei pel corredor sud perquè els passatgers de trens aturats poguessin caminar per les vies cap a les estacions més properes. La incidència va afectar vora 900 persones.

@govern @elsmatins @VilaWeb desprès de gairebé una hora tancats al tren, ens fan sortir caminant per la via amb l’ajuda de @bomberscat i @mossos i serveis d’@emergenciescat pic.twitter.com/mHOhkXom3U

— Maria Casadevall (@mcasade8) March 7, 2025

“No podem més, agafem el tren amb ansietat. No sabem si arribarem tard, si ens quedarem aturats… Fins i tot les vegades que arribem puntuals, que en realitat és uns deu minuts tard, patim tot el trajecte”, explica Anna Gómez, portaveu de la plataforma Dignitat a les Vies.

Una altra de les jornades que va ocasionar més malestar entre els usuaris fou la de dilluns passat, 17 de març, l’endemà de la desconvocatòria de la vaga de treballadors de RENFE i ADIF contra el traspàs de Rodalia. Malgrat l’acord, alguns trens van ser suprimits igualment a primera hora del matí i hi va haver retards en el servei. Segons que va informar l’operadora, el motiu va ser que el pacte entre el Ministeri de Transports espanyol, la Conselleria de Territori i representants dels treballadors es va fer “a última hora”. A més, els sindicats minoritaris CGT, SF Intersindical i Alferro van decidir de mantenir les mobilitzacions, cosa que va afectar el servei.

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

Sobre aquest repunt de problemes, Gómez ho té clar: “És la tempesta perfecta. Se’ls ha ajuntat les coses que fan malament amb tot allò que ja fa anys que està rebentat.” Aquesta indignació creixent ha desembocat en uns usuaris més combatius: “No podem més. I ja no callem, sortim als mitjans, ens hem convertit en una pedra a la sabata. Ja n’hi ha prou!”, afegeix.

Quant al motiu de convocar nou concentracions simultànies en compte d’una unitària, Gómez diu que és gràcies a RENFE i ADIF: “Com hem de fer venir els usuaris de la R2 Nord o del Ripollès aquí al sud? Han d’agafar dos trens i un autocar, amb tot el que comporta!”, afirma.

El corredor sud de Rodalia, el més castigat

La línia més castigada pels retards i les incidències és la R2 Sud, que connecta Barcelona amb Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès): n’ha tingut catorze, en els vint dies d’ençà de la fi del tall. La segueixen la R15, que uneix Barcelona amb Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre), i la R16, que transita entre Barcelona i Tortosa; totes dues han tingut tretze incidències en aquests vint dies.

A més, els usuaris vénen d’uns mesos en què el tall de la circulació de trens a Roda de Berà ha obligat els usuaris a fer cada dia un transbord en autocar, cosa que feia augmentar considerablement la durada de tots els trajectes. “Per a molts usuaris, l’experiència després de les obres ha empitjorat. No hi ha res que s’hagi fet amb una mica de gràcia”, lamenta Gómez.

Menys usuaris, però els mateixos problemes: els passatgers esquiven Renfe per sobreviure al tall de Roda de Berà

A més, critica la manca de capacitat de resolució de les administracions que intervenen en la gestió dels trens: “El problema més greu és que tots tres que podrien arreglar-ho. RENFE, ADIF i la Generalitat. I no s’entenen. Sembla que parlin idiomes diferents”, retreu.

Crítiques contra la destinació de les inversions

La plataforma tampoc no entén que les darreres obres de millora s’hagin fet a l’accés a l’aeroport de Barcelona i a la línia R17, que uneix Barcelona amb el parc d’atraccions Port Aventura i Salou (Tarragonès). “Patim molts trasbalsos per les obres, que diuen que són per a nosaltres… Però quantes vegades va a l’aeroport, un usuari habitual? I a Port Aventura? Jo no dic que un ciutadà no hagi de poder anar al Prat de Llobregat o a Salou còmodament, però aquestes obres van dirigides als turistes”, diu Gómez.

En aquest sentit, consideren que el mal funcionament del tren crea una desigualtat territorial  greu al país. “Despoblem el territori per coses com aquesta. Si la mobilitat no funciona, creem ciutadans de primera i de segona”, assenyala.

La URV estudiarà l’impacte psicològic del caos

La Universitat Rovira i Virgili (URV) investigarà com afecta psicològicament la crisi ferroviària. El Departament de Psicologia estudiarà l’impacte que tenen en els passatgers l’acumulació de retards, les anul·lacions, la manca d’informació i la incertesa en els desplaçaments.

La recerca es farà a partir de les dades obtingudes d’un qüestionari per a determinar si, entre les persones que sofreixen les afectacions ferroviàries, s’observen símptomes d’ansietat, depressió, somatitzacions –manifestacions físiques de l’ansietat o l’estrès– o hostilitat, entre més.