The Washington Post · Francesca Ebel

Novaia Guta, Bielorússia. Ara que fa tres anys que Rússia va utilitzar Bielorússia com a plataforma de llançament per a la brutal invasió d’Ucraïna, a la frontera que separa ambdós països es manté una calma tensa.

Són lluny els dies en què els cotxes s’acumulaven a l’autopista que travessa la frontera entre Bielorússia i Ucraïna, l’antic nexe d’unió entre el port de Sant Petersburg, a la mar Bàltica, i el port d’Odessa, a la mar Negra. Ara la frontera serveix per a poca cosa més que per a intercanviar presoners de guerra i repatriar els cossos de soldats morts. Fileres i fileres de dents de drac impedeixen el pas pels camps i carreteres circumdants; a l’entrada del camí que duu a Ucraïna, mentrestant, s’erigeix una gran barricada.

El trencament de relacions amb Ucraïna ha tingut conseqüències greus per a Bielorússia: arran del permís concedit per Minsk a les tropes russes per a utilitzar el seu territori com a base d’operacions, Occident endurí el règim de sancions que tant mal ha fet a l’economia del país. Ara, Bielorússia és vista com un súbdit de Moscou: el president Aleksandr Lukaixenko, de fet, fins i tot ha donat el vist-i-plau a acollir armes nuclears tàctiques russes al país, incloent-hi el míssil balístic hipersònic Oreixnik.

Lukaixenko ha afirmat que no es penedeix del paper que Bielorússia ha exercit en el conflicte, però el triomfalisme de les seves declaracions públiques amaga una imatge més complexa del país, obligat a mantenir un equilibri com més va més precari entre la preservació del seu llegat soviètic –i de les relacions amb el seu agressiu veí a l’est– i l’acostament cap a l’òrbita de la Unió Europea.

L’aliança amb Rússia, que el 2020 ajudà Lukaixenko a reprimir l’onada de protestes ciutadanes contra el govern bielorús, ha refermat el llegat soviètic del país en tota mena d’àmbits, de la llengua a l’educació. El president bielorús, tanmateix, no ha deixat de pretendre d’erigir-se en mitjancer del conflicte davant Occident. Si Putin ha pressionat per integrar plenament ambdós dos països, amb una moneda comuna i tot, Lukaixenko ha aconseguit de mantenir l’equilibri entre fer de lloctinent de Moscou –fins al punt de proporcionar suport material a la invasió– i, alhora, preservar un cert grau de sobirania estratègica.

En una visita molt infreqüent a Bielorússia, un equip de periodistes de The Washington Post ha investigat de quina manera Rússia continua projectant la seva ombra allargada sobre el país, atrapat entre els dos bàndols d’un conflicte de molt de risc que amenaça de capgirar l’ordre de seguretat mundial. Atesa la seva situació estratègica, en tant que veïna de Rússia i de diversos aliats de l’OTAN, Bielorússia és clau en qualsevol debat sobre el futur de la seguretat europea. La qüestió que es formulen els governs occidentals, ara, és quin paper pot exercir el país en aquest futur: Minsk es limitarà a fer de lloctinent de Moscou, o realment Lukaixenko es podria convertir en un intermediari entre Occident i Rússia?

Una frontera blocada

A diferència de Lukaixenko, els habitants del poble fronterer de Novaia Guta lamenten profundament l’esclat de la guerra.

Dues dones parlen davant una paradeta al poble bielorús de Novaia Guta (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Amb expressions apagades, recorden la commoció que sentiren en veure columnes de vehicles blindats russos travessar la ciutat una nit, ara fa tres anys, mentre els coets i míssils rugien a la distància. Alguns fins i tot temen que una nova “operació militar especial” –l’eufemisme que Putin empra per a referir-se a la guerra– acabi derivant en l’annexió de Bielorússia a Rússia.

La Sofia –que, com molts dels bielorussos que apareixen en aquest article, es nega a donar el nom complet per por de possibles represàlies de les autoritats– diu que els veïns del poble temen que, algun dia, al seu país pugui tornar a passar això que ha passat a Ucraïna.

“Molta gent no es preocupa per la guerra d’Ucraïna, no els importa gaire. Pero els qui estan amoïnats tenen por que Bielorússia es converteixi en una petita Rússia”, afirma.

La Sofia explica que la seva germana, que viu a Ucraïna, ha tallat el contacte amb la resta de la família d’ençà de l’esclat la guerra, una història molt semblant a la de més habitants del poble amb familiars a l’altre costat de la frontera. “Som culpables. Aquesta guerra també ha estat culpa nostra”, diu amb tristesa.

Soldats bielorussos al pas fronterer de Novaia Guta, tancat d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Abans de l’esclat del conflicte, per aquesta carretera solien circular unes 15.000 persones i 7.000 vehicles els dies de màxima afluència. Els guàrdies fronterers recorden les relacions “magnífiques” que tenien amb els seus veïns del sud, i els residents rememoren una època en què la frontera era poca cosa més que una ficció administrativa que tant ucraïnesos com bielorussos podien travessar sense impediments. Molts d’aquests veïns, de fet, parlen una barreja de rus, bielorús i ucraïnès.

“En aquesta guerra ha mort molta gent” diu l’Andrei, un guàrdia fronterer. I afegeix: “La sang que s’ha vessat trigarà generacions a oblidar-se.”

Així i tot, continua, els ucraïnesos haurien d’entendre que la resistència a Rússia és inútil: no haurien d’esperar guanyar aquesta guerra, diu. En una època tan profundament marcada per la inestabilitat geopolítica, cal que les nacions petites s’aliïn amb socis més grans.

Anton Bikovski, secretari de premsa del Comitè Estatal de Fronteres de Bielorússia (dreta), visita el pas fronterer de Novaia Guta (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Anton Bikovski, secretari de premsa del Comitè Estatal de Fronteres de Bielorússia, dóna un missatge semblant. “Quan el germà mitjà es baralla amb el germà gran, nosaltres, com a germans petits, hem de fer mans i mànigues perquè a la família no hi hagi discòrdia”, explica.

Putin, el “germà gran” de Lukaixenko

El corpulent Lukaixenko, que ha governat Bielorússia durant més de tres dècades, es refereix sovint a Putin, més magre que no ell, com el seu “germà gran”. Durant aquestes darreres dècades, ambdós països han desenvolupat una relació simbiòtica que començà amb la formació d’una nova unió política el 1995, quatre anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, durant un breu període de liberalització a Bielorússia.

Cartell de propaganda patriòtica a Minsk, la capital de Bielorússia (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Putin ha insinuat sovint que li agradaria integrar plenament ambdós països. Lukaixenko, que una vegada arribà a titllar els rumors sobre una possible unificació de “extremadament estúpids”, ha evitat la qüestió fins ara, però Putin ha aprofitat la vulnerabilitat creixent del president bielorús per a estrènyer encara més els lligams.

“Això que veiem ara a Bielorússia és una ocupació encoberta amb el consentiment de Lukaixenko. Lukaixenko no serveix els interessos de Bielorússia, sinó els de Putin i els de Rússia”, declara en una entrevista la cap de l’oposició bielorussa, Svetlana Tikhanòvskaia, de l’exili estant. I afegeix: “Això podria conduir a una situació en què Bielorússia es veuria completament engolida per Rússia.”

Tikhanòvskaia és reconeguda a Occident com la veritable vencedora de les eleccions presidencials de Bielorússia del 2020, que desencadenaren una onada de protestes multitudinàries contra el govern, neutralitzades amb una repressió implacable que intensificà l’aïllament internacional de Bielorússia.

En aquests cinc anys transcorreguts d’ençà d’aquelles protestes, Lukaixenko ha empresonat, o bé enviat a l’exili, molt dels seus crítics. A la Bielorússia d’avui dia, amb un sol comentari dissident a les xarxes socials pot haver-n’hi prou perquè el govern et tanqui a presó.

El vincle entre Rússia i Bielorússia també s’ha anat estrenyent en aquest període, que ha culminat en l’aliança militar entre Minsk i Moscou durant la invasió d’Ucraïna.

Les sancions occidentals, mentrestant, han fet l’economia d’aquest país, de poc més de nou milions d’habitants, encara més dependent de Rússia.

“Tenim moltes coses en comú, estem interconnectats. […] És com si fóssim un únic espai comú”, explica Serguei Avramenko, director de la Planta de Tractors de Minsk, el conglomerat industrial més important del país. L’empresa d’Avramenko, fundada a instàncies de Stalin, exporta entre un 30% i un 50% de la producció a Rússia.

Propaganda electoral a la ciutat bielorussa de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Però, tot i dependre com més va més de Moscou, Lukaixenko no ha perdut en cap moment la disposició a reprendre les relacions amb Occident.

El mes passat, la Casa Blanca acollí amb satisfacció un nou alliberament de presoners polítics per part del govern bielorús. Alguns analistes han especulat que l’alliberament podria ser un estratagema de Lukaixenko per a persuadir el govern de Trump que, en el context de les noves relacions amb Rússia, suavitzi les sancions que planen sobre Minsk.

“És possible que Lukaixenko provi de girar full”, explica l’activista bielorús Dmitri Bolkunets. Però Occident, adverteix, no s’ha de deixar enganyar: “Lukaixenko segur que voldrà explotar aquesta estratègia: continuar empresonant dissidents per a negociar-ne l’alliberament en canvi de concessions d’Occident.”

La història que vol el règim

En una tarda inusualment lluminosa de gener a la fortalesa de Brest, dotzenes de joves s’entrenen en autodefensa, primers auxilis i ràpel en un edifici en què encara s’aprecien els forats de bala de la Segona Guerra Mundial.

La fortalesa, situada a la frontera amb Polònia, és l’escenari d’una de les llegendes fundacionals de la Bielorússia moderna. Ací moriren un miler soldats soviètics durant la defensa de la ciutat de la invasió nazi, al començament de la Segona Guerra Mundial, un conflicte en què morí gairebé un terç de la població del país.

Viktor Ivànov, director del Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest, defensa que cal connectar els joves bielorussos amb la història del seu país, que tingué una gran fita en la victòria soviètica sobre el feixisme.

Un grup d’alumnes del Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Però el missatge i el relat històric que s’ensenya als estudiants en aquest centre juvenil és selectiu, segons que denuncien els crítics: els instructors eludeixen el passat medieval de Bielorússia, l’era de domini polonès i, fins i tot, els períodes d’independència previs del país. El programa se centra principalment en la Segona Guerra Mundial, i és sorprenentment semblant a la línia del govern rus.

D’ençà de les protestes del 2020, Bielorússia ha invertit diners en la construcció de clubs juvenils com aquest, i també ha creat nous càrrecs a les escoles públiques per a supervisar que els continguts no es desviïn de la línia del govern. L’any passat, per exemple, les autoritats van anunciar un llibre de text d’història unificat per a estudiants bielorussos i russos.

Joves amb equipament per a fer ràpel al Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

“Lukaixenko ha barrejat la Segona Guerra Mundial, l’obediència al règim i el suport a la guerra d’Ucraïna en una mena de relat històric totalitzador que li serveix per a marcar perfil amb els valors liberals, amb la democràcia i la defensa dels drets humans”, explica Franak Viacorka, assessor en cap de Tikhanòvskaia.

El govern, mentrestant, adverteix els bielorussos que no s’acostin als indrets que expliquen fets sobre l’era soviètica que difereixen del relat oficial. A Kurapati, una pineda als afores de Minsk on la policia secreta soviètica va assassinar desenes de milers de persones abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, les càmeres de seguretat envolten l’entrada al bosc, i els cartells adverteixen els visitants que els seus moviments són enregistrats.

Creus de fusta a Kurapati, la pineda als afores de Minsk on la policia secreta soviètica assassinà desenes de milers de persones entre el 1937 i el 1941, durant la Gran Purga de Stalin (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

No hi ha cap monument oficial que commemori els morts. Aquestes darreres dècades, de fet, les autoritats bielorusses han construït una transitada carretera que travessa el bosc, i han arrencat desenes de creus de fusta que recordaven als bielorussos la magnitud de la matança perpetrada per les autoritats soviètiques.

La llengua, camp de batalla

La llengua és un altre camp de batalla identitari a Bielorússia. Com explica Valgina Mort, poetessa bielorussa i professora de la Universitat de Cornell: “A la Bielorússia d’avui, el sol acte de parlar d’una manera o d’una altra ja defineix la teva posició política.”

Després del 2020, parlar bielorús –una llengua més acostada a l’ucraïnès i el polonès que no al rus– esdevingué un senyal de resistència al règim, tot i ser una de les dues llengües oficials al país. L’ensenyament i l’ús social del bielorús ha esdevingut un objecte d’escrutini aquests darrers anys, a mesura que el país ha experimentat una nova onada de russificació.

Lukaixenko considera el bielorús un “dialecte pobre”, i durant les seves tres dècades en el poder, ha cercat d’afeblir-ne l’ús social en pro del rus. El bielorús es continua veient als senyals de trànsit, els edificis del govern, les butlletes electorals i el transport públic, però sentir-lo parlar en públic és com més va més infreqüent.

“El bielorús ha estat reduït a una disfressa, al kitsch“, diu Mort. “El govern no sembla disposat a eradicar-lo del tot, però la cultura hegemònica al país és la russa, i el poder rus es transmet mitjançant la llengua russa.”

Encara hi ha petites illes de bielorús. Al museu Iakub Kolas de Minsk –dedicat a la vida del cèlebre escriptor bielorús, de començament del segle XX– les visites guiades es fan gairebé exclusivament en bielorús.

Cartell commemoratiu d’un grup de soldats soviètics en un carrer de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

La vida de Kolas va ser marcada per la repressió de l’estat contra la llengua bielorussa. L’escriptor fou empresonat pel fet de parlar bielorús, i va aconseguir treure els esborranys del seu primer llibre de la presó a còpia d’amagar-los en la seva llarga barba negra.

“La gent continua pensant que és perillós parlar bielorús, una por que prové de la repressió soviètica”, explica un dels guies del museu.

Editors i escriptors bielorussos han estat empresonats o pressionats perquè se n’anessin a l’exili. Hi ha hagut professors acomiadat perquè feien classe en bielorús, i s’han tancat portals de notícies bielorussos. La llengua, això sí, ha experimentat una mena de renaixement a internet, on una xifra com més va més gran de creadors de contingut publiquen vídeos en bielorús a TikTok. Això forma part d’un moviment més ampli perquè els joves del país es retrobin amb les seves arrels.

En Serguei, que treballa de comercial a Minsk, afirma que la llengua bielorussa es va morint. “Som com una base russa, i no hi ha gran cosa que puguem fer-hi”, lamenta. Afegeix que Ucraïna fa bé de lluitar per la supervivència de la seva identitat nacional.

Un poble, un estat?

No tothom és contrari a la política de Lukaixenko d’estrènyer vincles amb Rússia.

L’opinió pública sobre el govern, de fet, ha millorat d’ençà del 2020. Els bielorussos, temorosos que Moscou provi de reclutar-los per a lluitar al costat de l’exèrcit rus a Ucraïna, reconeixen que el president, si més no, ha evitat d’involucrar directament el seu país en la guerra.

L’enfortiment dels vincles econòmics amb Rússia –que, a còpia d’estabilitzar l’aïllada economia bielorussa, ha contribuït a augmentar els salaris dels ciutadans– també ha ajudat a atenuar el descontentament popular amb el règim.

Serguei Ajanilok, economista, explica als periodistes de The Washington Post que seria bo que Bielorússia i Rússia formessin part d’un mateix estat, més poderós. “Si uníssim els nostres territoris no hi veuríem grans diferències: som un sol poble, els eslaus”, afirma.

Azhanilok, a casa amb dels seus fills, a Mukhavets, als afores de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

L’status quo actual entre Rússia i Bielorússia és còmode per a Lukaixenko, segons que explica Artiom Shraibman, investigador no resident del Carnegie Russia Eurasia Center. En un informe publicat fa poc, tanmateix, l’investigador advertí que tot plegat es podria posar en qüestió amb les negociacions de pau a Ucraïna.

Si la invasió d’Ucraïna acaba frustrant-se, adverteix Shraibman, Rússia podria annexionar Bielorússia “com a premi de consolació”.

“Qualsevol canvi en l’equilibri de poder actual és un perill per a Minsk”, explica. I afegeix que el president bielorús haurà de fer front a un envit monumental: “Evitar que les relacions amb el seu aliat es decantin de l’un costat o de l’altre.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El cabal lèxic del català –com el de qualsevol llengua viva– és molt ric. Tanmateix, essent com és una llengua minoritzada, es troba amb una dificultat interna especial: hi ha una gran quantitat de mots que són habituals en un parlar determinat i que, en canvi, són desconeguts en els altres.

Fa uns quants mesos vam veure una petita mostra de paraules que es fan servir correntment a les Illes i que són desconegudes per molts parlants de la resta del país. Avui en veurem una vintena que són pròpies del País Valencià.

Vint mots que es diuen a les Illes i que hauria de saber tothom  

N’hem exclòs mots que són emprats en algun altre dialecte, com ara banyar (‘mullar’), calces (‘mitges’), corder (‘anyell’), despús-ahir (‘abans-d’ahir’), escurar (‘rentar els plats’), fem (‘escombraries’), granera (‘escombra’), poal (‘galleda’), torcar (‘netejar, eixugar’) i xiquet (‘nen’); i també variants formals, com ametla i colp.

Heus ací vint mots propis del País Valencià que tothom hauria de saber:

1. bac (‘caiguda forta’ o ‘cop violent’)
2. balafiar (‘malgastar’)
3. coent (‘xaró, cursi’)
4. comboi (‘gresca, activitat festiva’)
5. creïlla (‘patata’)
6. debades (‘de franc’)
7. desdejunar (‘fer la primera menjada, lleugera’)
8. desficaci (‘disbarat’)
9. eixir (‘sortir’)
10. enjorn (‘d’hora’)
11. espill (‘mirall’)
12. esvarar (‘relliscar’)
13. llaurador (‘pagès’)
14. oratge (‘temps atmosfèric’)
15. puntelló (‘puntada de peu’)
16. reballar (‘llançar violentament’)
17. roig (‘vermell’)
18. trellat (‘raó, fonament lògic’)
19. vesprada (‘horabaixa, tarda’)
20. xic (‘noi’)

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber 

Aquest article no hauria estat possible sense l’ajut d’Esperança Camps i Josep Albinyana.

En voleu saber més?

—Els parlars catalans (manual de referència, de Joan Veny).

—Article de la Viquipèdia.

Les calces són les mitges?

 

El president Salvador Illa és un madrileny militant, enamorat de l’Espanya política i cofoi que el deixin participar de la festa de l’espanyolitat compartida. No és cap judici, ell mateix ho va afirmar ben convençut aquesta setmana al Círculo de Bellas Artes de Madrid: “Només baixar del tren a l’estació Puerta de Atocha-Almudena Grandes, Madrid et fa sentir un més. Així va dir-ho de manera formosa Almudena Grandes al seu pregó de Sant Isidre: ‘A Madrid ningú no és més que ningú’. I així em vaig sentir jo durant els anys que vaig viure aquí: un més.” No són els apunts de viatge d’un ciutadà, sinó una posició política: primer, perquè és el president de la Generalitat de Catalunya, i segon, perquè les ciutats, és clar, no fan sentir tothom igual tan bon punt baixa del tren: ets tu, que t’hi sents, o que t’hi vols sentir, i el president considera Madrid l’epicentre del seu projecte polític.

Tampoc no és un gest diplomàtic: és una cosa més fonda. No hi ha ni una sola frase en els discursos d’Illa que faci pensar en Catalunya no ja com una nació, sinó com un país amb una història i una cultura pròpies i autònomes: els únics aspectes que li semblen remarcables són els que pot interrelacionar amb Madrid i la idea madrilenya d’Espanya. L’altre dia, va destacar la participació de Joan Sardà i Fabià Estapé en el Pla d’Estabilització franquista, la presència de Miquel Roca i Jordi Solé Tura en la redacció de la constitució espanyola, el paper d’Ernest Lluch en el disseny del sistema sanitari, l’impuls que Carme Balcells va donar al boom literari llatinoamericà. Illa va tan enllà que ni tan sols parla de Barcelona quan es refereix a l’obertura del 1992: la qüestió important dels jocs olímpics, per ell, és que Pasqual Maragall va propiciar “el moment de més gran projecció internacional d’Espanya del segle XX”.

Portes enfora, Illa recorre la península demanant als espanyols que no s’amoïnin perquè ja hem après a reprimir-nos i ens portarem bé a partir d’ara. Ha de demostrar que hi ha una Catalunya submisa, disposada a ofrenar noves glòries a Espanya. “Que ningú no tingui por de Catalunya, perquè si a Catalunya li va bé, a Espanya li anirà bé!”, repeteix. Com que ha de demanar disculpes en nom de l’independentisme, només li interessa de fer brillar la cultura catalana si la pot tenyir d’espanyolitat. Portes endins, no fa cap discurs cultural propi per als catalans, no hi ha ni un centímetre cúbic desvinculat de Castella. En el fons, aquesta idea anul·la la possibilitat de viure, simplement, com a catalans: si Catalunya i Espanya són la mateixa unitat indestriable, no hi ha marge per a identitats culturals diferents: no sentir-se espanyol és fruit d’un replegament resclosit i antic, és una distorsió, una perversió, fins i tot, d’allò que hauria de ser.

Fa gràcia, perquè, durant el procés, els socialistes retreien als presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra que no fossin presidents “de tots els catalans”, malgrat que al referèndum hi podia votar tothom. Després de tres anys com a cap de l’oposició i mig com a president, encara no sabem què ofereix Illa als dos milions d’independentistes que hi havia quan ell va defensar la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Sap que la seva posició política no és fruit d’una conversa, sinó d’un silenci imposat, de manera que no cal rebatre res, tan sols repetir eslògans fins a l’extenuació. “Si a Catalunya li va bé, a Espanya li anirà bé!” Illa és una mena de torsimany que només mira d’explicar a Madrid que la Catalunya del procés, que debatia fins al moll de l’os, que es manifestava, que tenia set de democràcia i de canvi, ja no existeix. Illa no parla ni escolta els independentistes perquè no vol incloure’ls enlloc, sinó constatar que han perdut.

Tard o d’hora, aquesta negació es convertirà en un problema per als socialistes, perquè va contra les intuïcions de la majoria. De fet, sembla més madrilenyista Isabel Díaz Ayuso que no pas catalanista Illa, perquè ella té cabuda en la idea de catalanitat d’ella –Espanya–, però no hi ha cap manera que Illa es pugui considerar madrileny. Com podria fer-ho, si a ulls d’Ayuso és responsable del trencament d’Espanya i de promoure l’avarícia catalana que escura les butxaques als madrilenys? El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, es pot negar a fer servir el terme “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”, i pot dir fins i tot que el Rosselló no existeix, però què hi fa, aleshores, allà? Avui la posició nacional dels socialistes sembla l’hegemònica, però parteix d’una instrumentalització tan matussera de la història i de la cultura que tan sols els deixarà prendre un vol gallinaci.

Contra la banalitat d’aquestes imposicions, a la pràctica, no hi ha res més eficient que, simplement, l’evidència de ser. Com més desacomplexament i menys silenci, més tremola aquest PSC. Va passar una cosa divertida, l’altre dia, a la Comissió de Territori. El representant de Vox va retreure a la consellera Sílvia Paneque que hagués parlat de la sobirania de Catalunya com una cosa bona, potser en un descuit, i li va demanar que aclarís si la defensava o bé s’havia fet un embolic. Hi va insistir un parell de vegades, però Paneque, amb un riure per sota el nas un punt nerviós, va evitar de respondre-li. Si li deia que sí, que l’havia reivindicada, aleshores, per què treballa per Espanya? I si li deia que no, per què vol més autogovern? La Catalunya de Salvador Illa s’articula gràcies als tabús. No hi ha eina més forta que trencar-los.

 

Trump Tower
Cinquena Avinguda, 725, Nova York
Mapa a Google

D’imatges icòniques de Salvador Dalí, n’hi ha a cabassos. Conscient del poder de la imatge com ben pocs a la seva època, va afavorir sovint les aparicions públiques i mediàtiques amb finalitats personals i sobretot promocionals. En aquest sentit, les que tenen com a fons la ciutat de Nova York –que va visitar assíduament i on fins i tot va viure uns quants anys a la dècada del 1940– van tenir un impacte important en la seva carrera i, de retruc, en la seva butxaca, àvida de dòlars.

En el particular concepte de show business que va desenvolupar l’artista surrealista a la ciutat dels gratacels, no hi van faltar en la majoria de visites i estades tota mena d’accions extravagants i escàndols per a captar l’atenció del públic i els mitjans. De fet, durant el seu primer viatge a Nova York –l’hivern de 1934 i 1935–, per inaugurar la seva segona exposició a la ciutat, ja va organitzar un ball oníric que, més que destacar-se per haver estat la primera festa nítidament surrealista a Nova York, fou unànimement recordat per la premsa local com una orgia. Més exemples: el 2 d’octubre de 1957, Dalí va davallar a les clavegueres de Nova York i es va rentar els peus amb llet; el 10 de gener de 1963 va tallar el trànsit de la Cinquena Avinguda a l’hora de màxima circulació per signar exemplars d’una biografia seva escrita pel fotògraf i assagista Robert Descharnes; el 2 de desembre de 1965 es va passejar disfressat de Pare Noel per la mateixa Cinquena Avinguda tot signant, en aquest cas, exemplars del seu Diari d’un geni; i el 23 de febrer de 1966 va celebrar “one of the most uniques events of our time” al flamant Philharmonic Hall del Lincoln Center, un espectacle improvisat de so, llum i pintura amb striptease inclòs davant de tres mil espectadors desconcertats.

Però, sens dubte, l’acció promocional més sonada cal situar-la en el tercer viatge que hi va fer el febrer de 1939, mentre Catalunya, devastada i derrotada per la guerra, queia sota el franquisme i París, la capital de l’avantguarda mundial, començava a cedir el testimoni a Nova York per l’avenç imparable del nazisme per tot Europa. Tot just arribar a la ciutat, els prestigiosos magatzems Bonwit Teller & Co li van encarregar el disseny, en estil surrealista, del seu aparador a la Cinquena Avinguda amb el carrer 56, tal com ja havia fet en el viatge anterior de 1936. L’episodi, el va disseccionar a la perfecció, amb tot luxe de detalls, el periodista Carles Capdevila a l’imprescindible volum Nova York a la catalana (1997): “[Dalí] Va fer buscar uns maniquins de cera dels antics, plens de pols i teranyines, i a la banda que representava el ‘Dia’ en va posar un davant d’una banyera peluda, i a la banda de ‘Nit’ una maniquí ajaguda sobre un coixí de brases. Ell i Gala van treballar dotze hores seguides, de les sis de la tarda del dimecres, 15 de març, fins a les sis del matí de l’endemà, quan van caure rendits i van donar per acabada la creació.”

Els novaiorquesos més matiners, escandalitzats pels maniquins nus, en positures poc convencionals i ambientats en escenes oníriques en un dels aparadors més exclusius de la luxosa Cinquena Avinguda, van començar a queixar-se a la direcció dels magatzems, que va optar per vestir-los i adreçar-los adequadament. “Quan Dalí va anar a veure la seva obra a dos quarts de cinc de la tarda no es podia creure aquell sacrilegi”, afegeix Capdevila, i va començar una picabaralla entre l’artista i l’advocat de Bonwit Teller que es va acabar amb l’intent de Dalí de boicotar la seva obra abocant la banyera plena d’aigua a l’aparador. Quan va tombar-la, va topar contra el vidre i el va esmicolar. Sobre la marxa, Dalí va decidir d’abandonar els magatzems pel forat que ell mateix havia obert davant la mirada sorpresa dels vianants. Un d’ells era un policia de paisà, que no va dubtar a detenir-lo.

L’escàndol li va sortir prou bé: va passar una nit a la garjola i va haver de pagar els desperfectes al final d’un judici ràpid, és cert, però de resultes de l’incident va rebre l’encàrrec, pocs mesos després, per a realitzar un altre aparador a la Fira Mundial que es va fer aquell mateix any a Nova York…

La història de l’aparador destrossat per Dalí es podria acabar aquí, però el 1980 va tenir un apèndix significatiu quan l’antic edifici dels magatzems Bonwit Teller, de gran renom i record a la ciutat, va ser enderrocat malgrat que era una obra dels mateixos arquitectes que havien dissenyat la famosíssima estació Grand Central Terminal, Whitney Warren i Charles Wetmore. El nou propietari del terreny, un empresari immobiliari poc escrupolós en els negocis anomenat Donald Trump, va voler aixecar-hi un gratacel de bell nou amb el seu nom, la Trump Tower, de 202 metres d’altura i 58 pisos. En el procés de demolició, Trump hi va voler deixar el seu segell personal, tal com van revelar els periodistes Stefan Koldehoff i Tobias Timm al llibre Art & Crime (2022): abans de fer desaparèixer l’antic edifici, va prometre que en respectaria els frisos d’estil art déco de la façana i els lliuraria al Metropolitan Museum of Art, però no va fer ni l’una cosa ni l’altra.

I una mica més: Malgrat la incomprensió del públic novaiorquès i de la direcció de Bonwit Teller respecte als aparadors que va fer Salvador Dalí el 1939, l’obra en si destil·lava i condensava perfectament l’estil de l’artista empordanès. Ho demostra, sense anar més lluny, l’aprofundit estudi de final de grau que hi va dedicar Paloma García González, de la Universitat Politècnica de Madrid, el 2021.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Un dels aparadors de Dalí per als magatzems Bonwit Teller. Fotografia: Museum of the City of New York La Trump Tower de Nova York. Fotografia: Wikipedia

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

M’escriu Neus Chordà, veterana imprescindible del món del llibre, per dir-me que es presenta un any més el projecte Girem Full, que ajunta el món de la lectura amb el de la recerca per vèncer el càncer, amb la complicitat i col·laboració de l’Hospital Clínic. Que ha començat el 21 de març i que s’acabarà per Sant Jordi. Llegeixo en diagonal els papers que m’envia i topo amb el nom d’Olga Federico, la llibretera de la Impossible, creada amb Mireia Perelló, una llibreria a la seva mida que ara fa més de dotze anys que funciona amb èxit al carrer de Provença de Barcelona. La credibilitat de l’Olga fa que el projecte m’interessi més. La nota de premsa explica que l’Olga va tenir càncer i que aquesta experiència la va animar a impulsar el projecte Girem Full, que aquesta primavera mobilitza 50 llibreries i 30 escoles. Truco a la llibreria i quedem perquè m’expliqui més coses. Enraonem del projecte, de com va viure el càncer, de com funcionen les llibreries i d’aquest Sant Jordi que tenim a tocar.

És inevitable de parlar del càncer que li van trobar fa sis anys: “Vaig tenir un càncer i això, saps?, et canvia bastant la vida, la veus d’una altra manera.” Diu amb naturalitat: “Abans m’imaginava que anaves a fer-te una revisió i que et veien alguna cosa que no acaba de funcionar i llavors tot començava d’una manera progressiva. Però, no, quan m’hi vaig trobar, tot i que va passar durant una revisió, res no va ser progressiu, tot va ser de cop. El mateix dia ja vaig sortir amb un diagnòstic, que deia que potser era massa tard.”

Quan pronuncia aquest “massa tard”, malgrat saber que és allà i que es troba bé, la rotunditat del que li van dir agafa força en la mirada, en el to de veu, en l’expressió de la cara. Tot transmet l’abisme que va sentir i viure en aquell moment. No en pots quedar al marge. “Sabent que potser feia tard, vaig passar les primeres setmanes i llavors van venir i em van dir que, tot i que, el meu cas era molt agressiu, hi havia un medicament nou, que fa uns quants anys no existia i que me’l podien donar. Quan sents això, de cop et plantes cara a cara amb el que vol dir la paraula ‘recerca’. Veus que pots tenir un tractament, que unes altres persones, uns anys abans, no van poder tenir, i que la diferència està en una recerca. Veus que et pots beneficiar d’una cosa que altres no han pogut tenir i això em toca molt. T’adones que la recerca ho és tot. La meva filla tenia sis anys… Feia cincs que havia començat a tirar endavant la llibreria. Tota la meva economia l’havia abocada en aquest projecte. Amb tot això al cap, durant el tractament, no podia pensar en res. Però sí que vaig entendre què significava la recerca per a mi.”

 

 

Assegudes al final de la llibreria continuem la conversa. Parlem de llibres, de càncer i de com la lectura pot ser una ajuda per a investigar més. “Quan vaig tenir el càncer va ser un moment delicat. Són tractaments complicats de suportar. No podia ni pensar a ajudar, ni a col·laborar, ni en res. Tot era tan complicat! A més vaig acabar deprimida. Vaig tocar fons. Tenia tant d’estrès de voler tornar a treballar, patia tant per la llibreria, que ho vaig passar molt malament. Quan ets un autònom o tens un negoci i no et trobes bé, no et pots oblidar de tot. T’has de cuidar, però, a vegades, no t’ho pots permetre. Tot el que tenia ho havia invertit aquí. Tenia un gran patiment i això que amb la meva sòcia, la Mireia, hi tinc molt bona relació, però també patia per ella, perquè no és el mateix un pes compartit que portar una llibreria tota sola.”

—Com vàreu parir la idea del Girem Full, tan positiva?
—La idea d’impulsar alguna cosa des del món del llibre, el que ha acabat essent el projecte Girem Full, no la vaig començar a tenir fins que no em vaig trobar millor, fins que no vaig tornar a ser jo. Va ser aleshores que vaig parlar amb l’Èric de la Documenta i ell em va encoratjar. Em va dir que ell també ho veia clar, que podíem fer alguna cosa. I a partir d’aquí ja ho vaig començar a tirar endavant. Vam parlar amb la meva oncòloga, la Maria Vidal, i després vaig parlar amb la Núria Vilamajor, que és responsable del mecenatge del Clínic, i vam començar a treballar-hi.

Olga Federico ens explica que el projecte Girem full converteix les hores de lectura en hores de recerca. És un projecte que, amb la vareta del mecenatge, ajunta el foment a la lectura amb el foment a la investigació. Per fer aquesta barreja, que sempre acaba sumant, és imprescindible llegir, un llibre o molts, i enviar la ressenya en línia o en un punt de llibre que hi ha a les cinquanta llibreries que hi participen. L’organització posa molt d’èmfasi que no es tracta de comprar llibres sinó de llegir-los. Els qui hi participen, també hi poden col·laborar fent un donatiu: “Volem que en el centre de l’activitat hi hagi la lectura, però que això no vulgui dir comprar, perquè al final tot ho vinculem a gastar diners o a fer compres i no volem encaminar el projecte cap aquí. Volem fer-ho de manera que es pugui llegir un llibre de casa o de la biblioteca.” A part les donacions que fa la gent particular, al departament de mecenatge del Clínic es dediquen a cercar fons. L’any passat es van recollir 124.000 euros per a recerca i 6.000 ressenyes de llibres llegits. Enguany es vol arribar a recaptar més de 200.000 euros. El Clínic ha calculat que deu minuts de recerca tenen un cost de 20 euros.

A la conversa surt el nom que ella i la seva sòcia van posar a la llibreria. És un nom simbòlic i poètic: “Li vam posar el nom de ‘la impossible’ des de la idea d’un somni, no d’una impossibilitat. Veníem de tancar el projecte de la llibreria Proa d’Enciclopèdia. I vam dir: siguem realistes i demanem l’impossible, no? Els fets ens van portar a fer-ho. Al final, a la vida hi ets per a mirar-la de front i amb optimisme. Som persones amb molta sort i hem d’estar agraïts perquè tenim recursos, que a vegades no vol dir recursos econòmics, sinó recursos de persones que et donen suport, que t’escolten, que et fan l’entorn més amable. Tot això ho volem fer valer, és important. La Impossible sempre ha estat acompanyada d’un àngel. Ja de bon començament vam rebre tant de suport, tanta estima, una mica com ens passa ara amb el projecte de Girem Full.” Li dic si no és massa humil, però no ho veu així: “A vegades, quan les coses funcionen t’adones que també és perquè la gent que t’envolta vol col·laborar-hi. Amb la llibreria va ser com una bola de neu positiva. Tot anava funcionant d’una manera que m’ha quedat la sensació que muntar un negoci no era tan difícil com ens deien.”

Parlem de si es venen llibres o no; Olga Federico diu que a la seva llibreria no noten cap davallada: “Ara hi ha un moviment de grans grups o de llibreries importants que a mi se m’escapen. Nosaltres vam viure una època en què les llibreries molt grans tancaven perquè les estructures no ho podien suportar. Ara, en canvi, hi ha models de llibreries més grans, que tenen la idea de creixement. A la nostra llibreria no veiem cap davallada. Nosaltres ens passem el dia parlant amb gent que llegeix i no ho veiem tan negatiu. Hi ha gent que llegeix. I ara en l’àmbit del món juvenil es llegeix més. A vegades, les xarxes tenen un punt negatiu, però també tenen coses positives. A TikTok veus que es recomanen llibres, parlen de llibres i acaben fent llegir.” Tot no és planer, també parlem de les principals dificultats que tenen per a tirar endavant. “El que és clar és que una llibreria que ha de pagar un lloguer i personal ho té complicat, perquè per molt que facturis el marge és petit. Per Sant Jordi pots vendre molt, però el marge continua essent petit. Quant a negoci, és difícil, has de treballar molt, has de buscar volum. Has de treballar molt per fer rendible el negoci. T’has de fer conèixer, has de treballar molt al barri, has de fer una bona oferta… L’únic problema que té aquest ofici, que no és petit, és el de triar. Es publica tant que nosaltres hem de triar.” Això li agrada: “Ara, això fins i tot pot ser divertit. Una de les penes que tenim és no poder créixer en personal i tractar segons quines coses amb més atenció i millor, però ja sabem que no ens ho podem permetre. La nostra llibreria és una llibreria molt intuïtiva, molt lliure. Amb els anys que tenim, jo crec que coneixem prou bé les editorials, els segells, els autors, i aleshores triem allò que ens ve de gust. És l’única cosa que ens motiva.

La malaltia torna a sortir al final de la conversa: “La malaltia et fa tocar de peus a terra, tot i que crec que sempre he estat una persona bastant reflexiva. La malaltia et dóna l’oportunitat de viure un amor molt absolut, perquè les persones no ens anem dient que ens estimem, no? Llavors la malaltia et dóna peu a viure una intimitat molt gran amb la gent més propera. I això és bonic. I després sí que és veritat que s’ha de viure el moment, s’ha de viure amb intensitat i una mica deixar anar coses. Potser ara tinc la metxa més curta en segons quines coses saps? Jo no estic per beneiteries, no tinc ganes de patir gaire.

Abans de dir-nos adeu parlem de com definiria la seva llibreria i de què vol dir ser llibretera. L’Olga ens ho explica a partir de la seva visió particular: “El fet de ser llibretera vol dir que vens llibres i els llibres emocionen, no? Tu pots canviar la vida a una persona amb el llibre que li recomanes. Dins una llibreria pots trobar llibres que et facin pensar, que et facin passar una bona estona, és a dir, hi ha molts nivells. El fet de seleccionar, de pensar que aquella persona, doncs, veu el que tu has escollit: tot això és ser llibretera.”

El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà d’ençà de fa any i mig, Christopher Daniel Person, va desfermar dijous una forta polèmica arran de la seva compareixença al Parlament de Catalunya, en què va dir que el territori on residia no l’anomenava “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional” i que solament existia “Pirineus Orientals” per al departament i “Occitània” per a la regió. Així mateix, Person va arribar a dir que el català, a Catalunya Nord, s’havia “perdut” i que no es parlava.

Un intrús a Perpinyà | Editorial de Vicent Partal

Arran de les declaracions de Person, parlem amb la batllessa dels Banys d’Arles, Marie Costa, el sociòleg Gautier Sabrià, el co-president d’Unitat Catalana, Jaume Pol, i l’activista Hervé Pi per saber-ne el parer, sobre les paraules de Person i també sobre els canvis que hi ha hagut arran de la seva arribada al càrrec de director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, nomenat pel govern de Salvador Illa.

El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà refusa de fer servir “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”

Marie Costa: “És un impresentable, no hi té res a fer, aquí”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
—Primer de tot, és una persona que no ha entès el seu càrrec. Segon, és una persona que escup a la cara dels nord-catalans, que no entén la lluita que tenim aquí per mantenir la identitat. Sap què ha sigut històricament Catalunya, aquest senyor? O es pensa que és en una mena d’articulació entre Madrid i París i no ha entès que és una continuació d’un territori que es diu Principat i que es diu Països Catalans.

És un impresentable, no hi té res a fer, aquí. És com un ambaixador que no entén les relacions que ha de defensar. Ell no és un ambaixador d’un estat constituït, sinó el representant d’allò que és el Principat a Catalunya Nord, que és la part mutilada de Catalunya. Per tant, el que ha de fer és ajudar la gent d’aquí. No li demano pas de tenir un paper polític, sinó de tenir un paper cultural que sigui un sosteniment a la gent d’aquí que cada dia lluitem per mantenir una llengua que desapareix. Tenint en compte aquesta dificultat, no necessitem un pallasso així. És un trist pallasso.

Dic per mi, però acabo de sortir del Congrés dels Batlles de Catalunya Nord i no és només cosa de la batllessa dels Banys d’Arles i Palaldà –que tothom sap quin compromís tinc amb Catalunya–, sinó que tots els batlles desestimen el que ha dit. És jove, té aquesta excusa, però no entenc com han pogut nomenar una persona com aquesta. Aquesta és la qüestió: hi ha un propòsit del govern que tenim, de posar una persona que finalment ajudi França i Espanya a destruir el poc que queda? O és una persona que no han controlat perquè el paper que es fa a Perpinyà no els interessa –que també és greu? Personalment, ho visc molt malament.

—Quina és la relació teniu amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—Jo havia tingut molta relació amb els altres directors; amb aquest, per ara, cap. He tingut una relació excel·lent amb tots els directors, fossin del color que fossin. Maryse Olivé, que era d’aquí a tocar, d’Agullana, coneixia aquest país com la seva butxaca. També vam tenir Enric Pujol, empordanès de Figueres i conscient de Catalunya Nord. Posteriorment, vam tenir Alfons Quera, que és d’aquí, és nostre, és de tocar de la Jonquera, o Josep Puigvert, també figuerenc. Bé, gent que coneix completament la mentalitat del nord.

Per tant, què n’hem de fer, d’aquest paio, aquí? No sabem ni d’on surt i, a més, no entén absolutament res del que som. No sé si és una estratègia de la Generalitat, això de posar una persona completament descafeïnada pel que fa al catalanisme, per ser tranquil amb l’estat francès i l’estat espanyol, o senzillament ha estat un error de selecció i no han entès què faria aquesta persona, que també és una possibilitat.

Ara, els serveis de la Generalitat sí que funcionen com normalment, això vull que quedi clar. L’activitat és la de sempre, per això penso que és una qüestió de la persona. És algú que vol tenir protagonisme i que es deu pensar que en tindrà perquè s’ajup davant els dos poders: l’espanyol i el francès.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—Crec que no, crec que tots els batlles –també els que no són tan compromesos com jo–, tenim relacions amb batlles i amb institucions del sud, perquè som una terra transfronterera. Les coses s’han teixit, i no penso que es puguin fer malbé. Ara bé, el problema és que no ho fa malbé però tampoc no ajuda. Hi ha un problema amb aquest paio, que no entén la història de Catalunya ni què és, i encara menys aquest territori tan complicat que tenim aquí al nord.

Jaume Pol: “No se sap quina feina fa aquí. No ho sap ningú”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
—La Casa de Perpinyà es va crear precisament pel fet de la identitat, de la cultura i de la llengua catalana, i de la història compartida, també de Catalunya Nord. No voler reconèixer que el territori es pugui anomenar Catalunya Nord és un pas endarrere molt fort. El senyor Person s’alinea amb unes posicions molt jacobines en l’àmbit de l’estat francès, i no parlem de com es pot considerar a l’estat espanyol.

—Quina és la relació amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—He tingut, per casualitat, la possibilitat de creuar-me’l el dia mateix que va arribar a la Casa de la Generalitat. D’ençà de llavors, no hem tingut cap més contacte, ni cap possibilitat. Hauria pogut fer com els anteriors directors, que van reunir-se amb gent de l’àmbit associatiu, polític i institucional d’aquí. No tinc constància que hagi mantingut converses o reunions amb persones d’aquí.

En qualsevol govern que havia tingut la Generalitat fins ara, el director de la Casa de la Generalitat sempre havia estat una persona amb qui es podia col·laborar, es podien tenir tractes i es podien preveure projectes comuns. No sé per què l’han posat, és molt estrany, no se sap quina feina fa aquí. No ho sap ningú.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—No! Es poden mantenir relacions que no siguin per mitjà d’ell. Per exemple, Salvador Illa va venir a donar suport a la Bressola, i va fer-ho directament mitjançant les institucions nord-catalanes, com són el Consell Departamental o càrrecs locals. No sé quin rol va tenir-hi el director de la Generalitat. La Casa de la Generalitat va ser creada expressament per poder justament afavorir aquests lligams entre Catalunya Nord i Catalunya Sud.

Gautier Sabrià: “Ha vingut aquí a fer un paper de francès i punt”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
–Quan ens parla d’aquesta neutralitat institucional, que faci referència directament a “Pirineus Orientals” i a “Occitània” és la primera cosa destacable. “Occitània”, que és un nom bastant recent, del 2015, quan es va fer una fusió entre dues regions, no era una cosa que es desitjava des de Catalunya Nord, perquè no hi havia cap referència a la nostra identitat catalana. “Pirineus Orientals” és un nom molt antic, que ve de la Revolució Francesa, que suprimia els marcadors identitaris. Fa més de cent anys que hi ha intents de canviar aquest nom, fins i tot fa dos anys que el Consell Departamental impulsa una consulta ciutadana per canviar de nom, justament. Perquè és un nom que no ens agrada especialment a la gent que viu aquí, i perquè té poc glamur des d’un punt de vista turístic.

Si el director de la Casa de la Generalitat ha de fer referència a l’estat francès, no cal tenir una Casa de la Generalitat, perquè ja tenim les nostres pròpies institucions. És bastant violent, perquè és una situació en què hi ha algú que està totalment desconnectat de la realitat del terreny. També és violent veure gent a Barcelona, que no té cap vincle amb Catalunya Nord, fer un debat sobre com s’ha d’anomenar Catalunya Nord. Vull dir, demanar-nos-ho directament també seria una opció. Això demostra que tenim ben poc protagonisme: finalment, qui decideix per nosaltres és o bé un marc estatal, des de París, o nacional, des de Barcelona.

S’ha d’insistir que ell, amb aquesta lògica institucional, revela una forma de menyspreu que es té cap a Catalunya Nord. El tema identitari està molt arrelat. És interessant de recordar que d’ençà del 2007, “Catalunya Nord” és un nom cooficial i el Consell Departament l’ha oficialitzat al mateix nivell que “Pirineus Orientals”. I quan ell diu que és només “Pirineus Oriental” perquè és així a l’estat francès, hauria de pensar que, si localment hem decidit donar una cooficialitat al terme, vol dir que la teva mirada clarament enfoca a París. Ha vingut aquí a fer un paper gairebé de francès i punt.

—Quina és la relació teniu amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—Et diré una cosa molt honestament: crec que si demanes a la gent de Perpinyà o de Catalunya Nord què és la Casa de la Generalitat, ningú sap quina és la seva funció. Potser si parles amb els treballadors te’n diuen una altra cosa, però des de fora jo no veig gran cosa. Recordo que quan va entrar a la batllia de Perpinyà l’extrema dreta, la Casa de la Generalitat es plantejava de reduir o repensar les seves relacions, però veient les declaracions del senyor Person, potser ens podríem plantejar si hi ha hagut tantes males relacions amb l’ajuntament. Avui cap diari local no ha fet notícia d’aquest afer, i això demostra que aquest senyor no té cap mena d’autoritat a Catalunya Nord.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—Ho dubto, realment. Com que s’ha decidit des de Barcelona que s’havia de posar aquest home a Perpinyà, la gent d’aquí hem entès que, en aquesta història, hi tenim poc a dir. Crec que no se’ns demanarà absolutament res. I gairebé fa la sensació que la Casa de la Generalitat és una ambaixada en un país estranger: gent sense cap vincle amb Catalunya Nord parlant i barallant-se sobre com anomenar Catalunya Nord, sense que puguem dir-hi res, em sembla bastant fort.

Hervé Pi: “Aliot deu ser encantat i li tornaria a signar la renovació del contracte si calgués”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
–Aquest senyor, com a director de la Casa de la Generalitat, pensa que és aquí per representar Catalunya a França, i no és ben bé la seva funció. Ho hem vist quan va enviar la tradicional nadala tan sols en francès. Ens en vam queixar, i unes hores després la vam rebre en català. Primer, en francès i, després, en català. I, per tant, fer servir el francès, la llengua que ens està aixafant, en prioritat ja demostrava l’esperit de la persona. I ara, evidentment, amb això, enfonsa el clau, que no volia parlar de Catalunya Nord ni tampoc de Rosselló.

El Consell Departamental, i ell mateix, va encartellar a totes les entrades del país “Benvinguts a Catalunya Nord”, i a totes les entrades de les comarques va posar el nom de la comarca en català: dir que aquí no es parla més català és un desconeixement total del país, o mala fe. Que el català no és la llengua majoritària és clar, és evident. Amb cinquanta anys s’ha perdut molt, ha perdut molt espai, el català, aquí. Però encara hi ha gent que sap parlar català i encara hi ha gent que parla català i la Casa de la Generalitat hauria de tenir l’objectiu d’enfortir la llengua, de fer el màxim, i no ho fa.

—Quina és la relació teniu amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—Sí, evidentment. Jo l’he vist una vegada perquè faig part d’una entitat cultural, que és l’Aire Nou de Bao. La Generalitat de Catalunya, amb els diables, ha posat en funcionament una nova aplicació. I per entrar-hi calia tenir una identitat digital catalana, que només té la gent de Catalunya Sud. Per tant, hem demanat cita al director de la Casa per demanar-li d’intervenir-hi. També som catalans, aquí també practiquem les mateixes tradicions, fem castells, fem correfocs, i necessitem ser reconeguts com a catalans. I semblava un diàleg de sords, perquè nosaltres li demanàvem de ser reconeguts i ell volia explicar els correfocs a la regió; ell ens volia explicar les tradicions catalanes, explicar al francès o occità les tradicions catalanes. Vull dir, té la seva idea i no en surt.

Jo és l’única vegada que l’he pogut encontrar, tampoc li he demanat altres cites perquè no crec que valgui la pena. És un desconeixement del territori, és una visió jacobina. Del que he llegit, l’única cosa en què té tota la raó del món és que aquí no som a Espanya. Això és molt bo. En això té tota la raó del món, no som a Espanya. Ara no som pas a Espanya, som a Catalunya. I això no li ha quedat del tot clar. Per ell, hi ha Espanya i hi ha França, i Catalunya és una cosa que no sé com la pot definir, aquesta cosa, perquè no té el mateix sentit que nosaltres.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—A veure, no sé quina és la seva relació amb les institucions. Suposo que a algunes institucions nord-catalanes els va molt bé, perquè  també tenim molts jacobins. Començant, per exemple, per Aliot, el batlle de Perpinyà. Ell en deu ser encantat i li tornaria a signar la renovació del contracte si calgués. Amb el Consell Departamental, bé, és el mateix partit, són socialistes, per tant, suposo que els deu convenir.

Per nosaltres, que defensem que som catalans i que Catalunya Nord també és una part de Catalunya, aquest representant no ens convé, no és el que esperem. Com a representant de Catalunya, ha d’ensenyar què és Catalunya i ha de fer servir la llengua aquí, sobretot aquí.

 

Un jutge de Girona ha donat quaranta-vuit hores a la batllessa de Verges (Baix Empordà), Diana Canals (CUP), perquè retiri una bandera independentista i antifeixista de la façana de la casa de la vila i, en el seu lloc, hi col·loqui tant la catalana com l’espanyola. El requeriment és fruit d’un recurs de l’associació espanyolista Impulso Ciudadano, que fa anys que persegueix ajuntaments catalans. Parlem amb Canals sobre què faran i com s’ha rebut al poble la notificació judicial.

—Us han notificat que teniu quaranta-vuit hores per a retirar una bandera estelada i antifeixista i col·locar-hi la bandera espanyola i la senyera. Què fareu?
—Avui tenim una reunió amb el poble per a exposar el tema i valorar-ho. A mi em fa molta ràbia dir que l’haurem de posar, però no hi ha gaires alternatives. I, al final, si et passeges gaire pels pobles del voltant, n’hi ha molts que no la tenen. No tenim gaires opcions. A part, les multes econòmiques que es posen en aquests casos no recauen a l’ajuntament, sinó a l’alcalde o alcaldessa. Jo tampoc tinc una disponibilitat econòmica per a anar pagant sancions.

—No sou la primera batllessa en aquesta situació. Montserrat Venturós, a Berga, fou inhabilitada per haver mantingut l’estelada. Creieu que podria passar igual aquesta vegada?
—Suposo que sí, la intenció del consistori és no arribar tan lluny. És jugar més amb la casuística que, com que no hi ha una mida determinada…

—Us esperàveu el requeriment?
—No, però sí que pensava que la cosa acabaria malament, perquè fa molts mesos que, com que tenim estelades a la carretera, hi ha un grup de persones que a les nits les treuen, i unes altres de l’Associació Vergelitana per la Independència que les tornen a posar l’endemà mateix o al cap de dos dies. Amb aquest joc de posar i treure, al final, suposo que hi ha qui estira el fil i diu, au, tranquils, ja ho arreglarem. És una conseqüència de la situació de Verges, que està situat estratègicament, hi passen molts cotxes i tothom ho veu, i hi ha moltes persones que aquestes banderes, encara ara, els fan mal als ulls.

—No tan sols us fan retirar les banderes de la casa de la vila, sinó també les de les carreteres.
—És que crec que tot ve arran d’aquestes banderes de la carretera. La cosa ha estat veure les banderes a la carretera, m’imagino que han anat més endins i han vist que no hi havia les banderes oficials als balcons de l’ajuntament. Sempre els agrada triar els pobles que tenen més fama independentista.

—Hi havia polèmica al poble pel fet que no hi hagués la bandera espanyola a la façana de la casa de la vila, o els ciutadans ho viuen amb normalitat?
—I ara! Al poble hi ha polèmica quan ens les treuen, en cap cas pel fet de ser-hi.

—Què us han transmès els veïns?
—Ens envien molts ànims i tot el suport, que no hi ha dret i que quines ganes de perdre el temps. Som un poble petit on la gent viu tranquil·la i on ningú no fa cas d’una bandera o una altra, tothom és feliç amb el que tenim. Que vinguin de fora per dir-nos què hem de tenir penjat fa molta ràbia. No tenim cap conflicte amb res ni amb ningú.

—Impulso Ciudadano i més entitats espanyolistes fa temps que persegueixen els ajuntaments per aquestes qüestions. Què els diríeu?
—Que vinguin al poble i que vegin que la gent és tranquil·la, que pengem les banderes que sentim. No som una colònia on ens han de penjar la bandera de l’estat major. Que ens deixin en pau, que no els molestem, i que ells no ens molestin a nosaltres. A les xarxes, arran de les notícies, veus tots els comentaris d’odi cap al catalanisme. El 2017 no està guarit, ni de bon tros. Hi ha una persecució ferma i l’augment de Vox en tots els nivells ho demostra més.

—L’estat espanyol té una de les legislacions més estrictes sobre l’ús de banderes i símbols en llocs públics. Els partits haurien de treballar per revertir-ho?
—Als pobles petits, que tenim tanta feina, que som molt pocs per gestionar molts temes, ens haurien de deixar viure i no emprenyar-nos tant. A tots els nivells, no només de banderes.

 

La Federació Andorrana de Futbol ha demanat de jugar un partit a l’RCDE Stadium de Cornellà de Llobregat. Concretament, hi vol disputar el partit amb la selecció d’Anglaterra del 7 de juny, corresponent a la fase de classificació per a la Copa del Món del 2026, que es farà als Estats Units, Mèxic i el Canadà.

El Nou Camp Nou i l’RCDE Stadium seran seus del Mundial de futbol del 2030

Segons que ha pogut saber VilaWeb, l’acord entre les parts és total i només falta que la federació andorrana el faci efectiu. La notícia, l’ha avançada RAC1.

Andorra està enquadrada en el Grup K de la fase de classificació amb Albània, Letònia, Sèrbia i Anglaterra.

Els Agents Rurals han informat del tancament de tots els accessos del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a l’Alt Pirineu, perquè el risc d’allau és superior a 4 (fort), segons la informació que facilita al cos l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Protecció Civil ha activat la fase de pre-alerta del pla d’emergències ALLAUCAT. El parc d’Aigüestortes és ubicat a les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i el Pallars Jussà.

Aquesta setmana han passat moltes coses. I n’hi ha hagut una de poc comentada, malgrat el significat que té i com ens pot afectar directament la butxaca. Resulta que els consells de sis bancs centrals s’han reunit per decidir què fer amb els tipus d’interès. Òbviament, hi ha hagut informació puntual i abundosa de què ha decidit la Reserva Federal americana (Fed), però no tanta sobre què han fet el Banc d’Anglaterra, el Banc de Suècia, el Banc del Japó, el Banc Nacional Suís i el Banc Nacional de la Xina. Tan sols un, el suís, ha decidit de retallar el seu tipus d’interès, un quart de punt, fins a deixar-lo en el 0,25% i el mantindrà així, pel cap baix, fins el 2026, segons que creuen la majoria dels economistes enquestats per Reuters, que també diuen que el risc que el tipus torni a ser negatiu és baix.

Més enllà de la decisió de mantenir els tipus referencials als Estats Units, Anglaterra i Japó (els tres principals), a mi m’han cridat l’atenció els raonaments que fan els representants de les entitats per a justificar la seva política. Tots ells tenen un denominador comú, fer front a una incertesa inusualment elevada sobre tot allò que pugui passar els mesos vinents, que els ha portat a seguir una política d’esperar i veure què passa. Tanta és la seva comunió d’arguments, que hi ha qui es pregunta si la boira que ve dels EUA els deixa veure el paisatge. Si van tots plegats a les palpentes, vaja.

Mentrestant, es comencen a manifestar símptomes que sembla que fan dubtar dels efectes interns positius i immediats anunciats per Trump en campanya. El desmantellament de l’administració que executa amb mà de ferro Elon Musk, per exemple, sembla que fins i tot a molts votants els comença a fer basarda. I es parla d’augment de preus. La resposta del consumidor és ràpida. Les vendes al detall el febrer als EUA, que van saber dilluns, han mostrat una disminució més forta que no es preveia: -0,6% en lloc de -0,2%. Aquest descens ja reflecteix una feblesa en la despesa (i confiança) del consumidor?

Sóc dels qui pensen que el president de la Fed, Jerome Powell, juga amb foc, perquè s’embolica amb dues idees contradictòries per no fer emprenyar ningú. En el seu discurs oficial, per exemple, insisteix que la incertesa és enorme en aquest moment, amb una política exterior del seu govern que complica molt el fet d’anticipar l’impacte que pugui tenir en la primera economia del món. Però, al mateix temps, sosté que, el més probable és que l’impacte dels aranzels sigui “transitori”, en termes d’inflació interna.

Dit d’una altra manera: en el seu comunicat, el supervisor bancari no plasma una gran preocupació, i assegura que els “indicadors recents suggereixen que l’activitat econòmica ha continuat creixent a bon ritme”. No obstant això, ha empitjorat les perspectives. En concret, ha revisat en quatre dècimes a la baixa, fins a l’1,7%, el creixement del PIB del país el 2025. És a dir, la Fed es troba en la complicada tasca d’equilibrar els riscs d’una inflació més alta, a conseqüència dels nous aranzels, amb una possible moderació en el creixement econòmic.

Després de les paraules de Powell, Trump va publicar en la seva xarxa social, Truth Social: “La Reserva Federal faria molt bé de reduir les taxes a mesura que els aranzels nord-americans comencin a aplicar-se en l’economia. Feu allò que toca! El 2 d’abril és el Dia de l’Alliberament als Estats Units!”, deia. Una manera molt directa de posar el dit a l’ull a Powell. O potser m’ho sembla a mi.

Algú hauria de recordar al president multimilionari que els aranzels que va aplicar en el seu primer govern, a més d’afectar empreses estrangeres, també van perjudicar moltes companyies locals i els consumidors domèstics, segons unes quantes anàlisis acadèmiques que s’han publicat. Lluny d’enriquir-se, les famílies van haver de pagar preus més alts. I la recaptació tributària, producte de la imposició dels aranzels, va ser molt baixa, en comparació al que recapta el govern amb imposts individuals i corporatius. Però sembla que hi ha hagut una pèrdua de memòria col·lectiva i ningú no vol recordar-ho.

Tampoc veuen gaire clares les coses al Regne Unit. “Hi ha massa incertesa econòmica en aquest moment. Continuem pensant que els tipus d’interès són en una senda de descens gradual, però avui els hem mantingut en el 4,5%”, va dir ahir el governador del Banc d’Anglaterra, Andrew Bailey. Poc abans, havia sabut que el PIB del Regne Unit havia registrat una caiguda del 0,1% al gener, en comparació amb el mateix mes del 2024, segons l’Oficina d’Estatístiques. Preocupa les autoritats britàniques, sobretot, el fet que la producció industrial va disminuir d’un 0,9% al gener i es va convertir en el principal factor de la caiguda del PIB global.

El dia abans, dimecres, el Banc del Japó també va dir-hi la seva, i va mantenir sense canvis els seus tipus d’interès, “arran de l’alta incertesa que afecta l’economia nipona, a causa de la guerra comercial desencadenada pels aranzels del president Trump”. Al final de la seva reunió mensual sobre política monetària, el governador va optar per mantenir en el 0,5% els tipus d’interès de referència, que ja havia apujat el gener passat. Sí, al Japó van a l’inrevés. Ara apugen els tipus. Però tenen por de tocar res per “la política comercial erràtica dels Estats Units, a més de les contramesures d’altres països”. Cal fixar-nos en el fet que parlen de contramesures, és a dir, l’entrada en guerra comercial de més i més països.

Aquest és un punt cabdal en què ahir va insistir la presidenta del BCE, Christine Lagarde, durant la seva intervenció en la comissió d’Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu. I va sorprendre tothom quan va quantificar els efectes negatius dels aranzels americans. Va detallar que una pujada generalitzada d’aranzels del 25% sobre les importacions procedents d’Europa reduiria el creixement de la zona euro en 0,3 punts percentuals,  aproximadament, durant el primer any. Ara bé, va afegir: “Si Europa respon a Washington amb la mateixa moneda i eleva les taxes sobre les importacions nord-americanes, incrementarà encara més aquesta xifra, fins a mig punt percentual, aproximadament.” Aquests 0,8 punts acumulats als quals es refereix Lagarde representen més de 121.000 milions d’euros.

També es va referir als preus. Va dir que, a curt termini, les mesures de represàlia europees i un tipus de canvi de l’euro més feble, “derivat de la menor demanda nord-americana de productes europeus”, podrien elevar la inflació en mig punt percentual, aproximadament. La referència indirecta a rebaixar els tipus d’interès quedava clara. Massa incertesa, havien dit el governador del Banc del Japó i el de la Fed, i ahir Lagarde parlava d’una “incertesa molt alta i creixent”. Així veuen el panorama els qui prenen les grans decisions monetàries del món. Incertesa, amb majúscules, és la clau de tot.

Del perill d’extensió de la guerra comercial, també n’alertava l’OCDE dimarts passat. “Una escalada de les barreres comercials i la incertesa geopolítica podrien afeblir encara més el creixement mundial. Una fragmentació més gran de l’economia mundial és una preocupació clau”, assenyala l’informe, que afegeix: “Un augment més gran i més ampli de les barreres comercials afectaria el creixement a tot el món i s’afegiria a una inflació més gran.” I calculava que, si les restriccions comercials continuaven ampliant-se, el PIB mundial podria caure d’un 0,3% els tres anys vinents, i que la inflació podria augmentar de 0,4 punts percentuals anuals. Feia una crida a no entrar en una guerra, probablement, en base el desastre mundial que van causar els americans amb aquesta política l’any 1930. Sí, fa gairebé un segle.

Recordem que la llei aranzelària Smoot-Hawley de 1930, promulgada pels Estats Units, per a protegir les indústries nacionals durant la Gran Depressió, iniciada l’any anterior, va prolongar la crisi una dècada i va ocasionar una forta caiguda del PIB i un creixement mai vist de la desocupació. A més, va tenir la resposta de molts altres països, que van imposar els seus aranzels als productes nord-americans, la qual cosa va ocasionar una caiguda  marcada del comerç mundial i va agreujar la crisi econòmica mundial. Esperem que la memòria torni a temps a tots plegats!

Un corol·lari de tot això que vivim, ens el pot donar l’evolució recent de “la bàrbara relíquia”, que és com definia l’or el gran economista J. M. Keynes. L’or torna a ser el centre d’atenció, perquè ha arribat a la cota històrica dels 3.000 dòlars per unça (avui, 3.037 dòlars). Factors com la inflació, les taxes d’interès i el dòlar, que sempre han influït en el seu preu, no sembla que en sigui ara els principals impulsors. Són més aviat la incertesa sobre els aranzel, i la preocupació pel creixement econòmic global, que impulsen la demanda d’actius refugi. I l’or encara n’és el principal.

 

Ha estat un bany de masses, entre ells mateixos. Com també es preveu que ho serà el congrés del PSIB aquest cap de setmana. L’ex-presidenta de les Illes Francina Armengol, l’ex-president valencià Ximo Puig, i el president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, s’han reunit avui a Palma per fer una oda al federalisme, debatre sobre finançament, habitatge i l’odi de l’extrema dreta.

“El govern de Pedro Sánchez és el més federalista de la història”, ha etzibat Armengol, actualment presidenta del congrés espanyol, envoltada de tots els seus. I s’ha mostrat orgullosa que el PSPV, el PSC i el PSIB hagin estat els “abanderats del federalisme” aquests darrers anys. “Tenim una dreta que no creu en això. Dubt si creu en les nostres institucions democràtiques.”

El debat que han organitzat els socialistes se centrava en l’eix mediterrani i el seu encaix a la Unió Europea. I és per això que tots tres han insistit que ara, en un context més volàtil per l’auge de l’extrema dreta, “més Europa va lligat a més federalisme”.

“La solució és Europa, un espai que genera prosperitat, que ho fa amb règim de llibertat i amb una qualitat democràtica molt millor que a qualsevol altre lloc del món”, ha dit Illa. El president català ha defensat que l’única manera d’enfortir Europa era el federalisme, que considera que és “més vigent que mai”. I Puig ha anat més enllà i ha dit: “No hi ha futur al món sense una Europa forta.” I ha recordat: “Qui està més radicalment en contra de l’Europa federal són les extremes dretes europees”, que “intenten amb el suport extern de Trump posar fi al somni europeu”.

Condonació del deute

Un dels aspectes que han tractat durant el debat, moderat per l’eurodiputada Alícia Homs, ha estat el pacte de finançament entre PSOE i ERC per a la condonació del deute. Illa no ha sortit del discurs: “Venim d’una situació desequilibrada”, ha dit, i ha defensat que la resposta no hagi estat l’austeritat, ans al contrari. Per això s’ha mostrat crític amb la dreta, que ho rebutja: “Hi ha més gent pendent de qui fa la proposta que no de pensar com beneficia”, ha dit. Illa ha demanat un “debat serè i ordenat”, i ha tornat a insistir: “Sempre amb una mirada federal i subratllant allò que ens uneix i no pas allò que ens separa.”

Illa, Armengol i Ximo Puig, avui a Palma (fotografia: Martí Gelabert).

Puig, que ha dit que Illa havia estat la gran alegria dels socialistes aquests darrers anys, ha subratllat que “per primera vegada” se solucionaria la qüestió del finançament i ha recordat la seva etapa de president, coincidint amb la d’Armengol a les Illes, quan ambdós territoris no van poder assolir-ho: “Sense l’aliança amb Catalunya era molt difícil assolir allò que defensem, que tots els ciutadans tinguen els mateixos drets i possibilitats.” També ha criticat la dreta: “Tindran menys serveis públics perquè Gènova els ho dirà?”

I Armengol, que ha parlat de “petits països”, en referència a Catalunya, el País Valencià i les Illes, s’ha mostrat molt crítica amb el govern de Marga Prohens per no voler condonar el deute. “Necessitam governs combatius. Prohens pot dir que no és prou, però no que no vol res. Per fer feina has de tenir idees, creure en el teu país, tenir un projecte polític i gent que ho executi.” I en aquest moment també ha dirigit un dard a Carlos Mazón, de qui ha dit que era una vergonya la gestió que havia fet amb la gota freda i que era incapaç de governar.

Intervenir el mercat de l’habitatge

Illa, Puig i Armengol han aprofitat l’escenari per defensar també que s’havia d’intervenir el mercat de l’habitatge. Illa ha presumit dels 50.000 habitatges que va anunciar, i ha dit que era el pla més ambiciós que cap territori havia posat damunt la taula. “Ha passat amb l’energia i va funcionar. Amb l’habitatge hem de fer igual”, ha dit en referència a la intervenció, si bé ha assumit que aquesta no era la solució definitiva.

Illa, Armengol i Ximo Puig avui a Palma, durant el debat organtizat pel PSIB (fotografia: Martí Gelabert).

Puig ha reforçat aquesta idea: “No fer-ho és entendre que l’habitatge és un objecte de negoci, que no és un dret.” I Armengol, que ha reconegut que durant els vuit anys de mandant no es va solucionar el problema d’accés a l’habitatge, ha recordat que hi havia funcionaris que no volien venir a les Illes perquè no hi podien viure. “Han de viure en caravanes o acumulats en un pis. Parlam de classe mitjana que no pot viure en aquestes Illes perquè no tenim habitatge”, ha afegit.

Repartiment de menors

La qüestió amb què s’ha mostrat més crítica Armengol ha estat amb el rebuig que Prohens fa del repartiment de menors immigrants. “Que el govern digui que no pot atendre 59 menors és humanament indigne”, ha dit, i ha recordat que es van poder atendre tots els ucraïnesos provinents arran de la invasió al país. “No es pot dir que som de les comunitats més riques, que no necessitem que ens llevin 1.700 milions de deute, que podem superar els 17 milions de turistes, però que no tenim capacitat per a 59 menors. Per què? Perquè són africans?

En les darreries del debat, Illa ha celebrat la celeritat del congrés espanyol perquè s’hi pugui parlar basc, gallec i català, i ha insistit que calia fer igual a Europa. Puig ha dit que la corresponsabilitat era molt gran: “L’Europa de veritat és l’Europa de les llengües”, ha dit. I ha enviat un missatge a la seva terra tot recordant que això que passa a Galícia, on tothom parla gallec al parlament, actualment no passa al País Valencià.

 

Amb el grup de Lectura en Veu Alta, i la pianista Rosa Repiso. Dirigits per Marta Catalan - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

L'Enric Sierra, sotsdirector de La Vanguàrdia, parlarà amb periodistes esportius - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

La CGT ha desconvocat les vagues parcials a RENFE i ADIF que hi havia previstes dilluns vinent i els dies 24 i 28 de març i 3 d’abril, però manté les aturades de 24 hores per al 26 de març i l’1 d’abril, segons que han informat fonts del sindicat. Les vagues desconvocades eren planificades en franges de matí, migdia i tarda coincidint amb les hores de més mobilitat.

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

La CGT critica l’acord signat entre UGT, CCOO, Semaf, SCF, el ministeri i la Generalitat perquè no garanteix “absolutament res” i  el “joc brut” contra els sindicats minoritaris. “No és el moment de confiar en un paper, i per això continuem amb la vaga. És ara quan s’ha de garantir la integritat de les plantilles”, sosté la CGT.

La CGT, el Sindicat Ferroviari i Alternativa Ferroviària són els tres sindicats que no van subscriure l’acord amb els governs català i espanyol i els sindicats majoritaris. Aquests darrers van desconvocar les mobilitzacions a última hora de diumenge, però això no va evitar retards i incidències dilluns a primera hora.

Es registren retards a la línia R8 de Rodalia de vint minuts de mitjana per una incidència a les instal·lacions entre les estacions de Mollet Sant Fost i Santa Perpètua de Mogoda-Riera de Caldes. Tècnics d’Adif treballen en la seva reparació.

A la R4 i a la RL4, els trens també poden circular fora del seu horari habitual per obstacles a la zona de vies entre les estacions de Terrassa Estació del Nord i Terrassa Est. En paral·lel, també hi ha endarreriments de vint minuts a les línies R3, R4 i R7 per una incidència a les instal·lacions a Castellbisbal.

La jutgessa de Catarroja ha tombat la maniobra d’Emilio Argüeso, ex-secretari de Seguretat i Emergències de la Generalitat Valenciana, encausat en la investigació sobre la gota freda, que pretenia de suspendre la declaració de les víctimes, previstes per avui.

L’advocat de la mà dreta de l’ex-consellera Salomé Pradas, José Maria Bueno, diu que no se’ls ha notificat les declaracions i que això els genera indefensió. No obstant això, la jutgessa argumenta en una interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, que la interlocutòria inicial ja continua prou informació sobre la investigació i la rellevància penal dels fets. A més, assenyala que la defensa té accés al procediment i que la informació sobre les víctimes consta en els informes forenses i policíacs.

La jutgessa reafirma l’encausament contra Argüeso

La resolució reitera l’encausament contra Argüeso, basant-se en proves i testimonis que indiquen una manca d’actuació per part de l’administració en avisar la població d’un perill imminent. I a més, reitera tot el que va expressar en la duríssima resolució del 10 de febrer. Diu que aquesta resolució ja assenyalava la ingent informació de què disposava l’administració, l’AEMET, el 112, la CHX, els mitjans de comunicació. A partir d’això, diu: “Feia inexplicable l’absència de resposta per part d’aquesta, l’absència d’avisos a la població, a qualsevol lloc on poguessin trobar-se, al carrer, a la feina, de camí a casa als cotxes, als domicilis o a residències de la tercera edat”.

En l’escrit, el lletrat d’Argüeso sosté que fins avui no havien rebut cap notificació de les declaracions ni havien tingut accés a la totalitat de la causa. “Aquesta situació ens situa en una clara situació d’indefensió, vulnerant el dret fonamental del meu representat a una defensa efectiva”, diu l’advocat. El lletrat demana a la jutgessa la suspensió de les declaracions i que es dicti una nova data.

Argüeso ha al·legat indefensió d’un bon començament. En el moment que va fer-se públic l’encausament, l’advocat també va enviar un escrit a la jutgessa que el seu client tenia la voluntat de col·laborar, però que en la interlocutòria d’encausament no s’expressaven els motius, els fets, els indicis, les situacions o les omissions que posen el seu client en la situació d’investigat.

Fa pocs dies, Argüeso explicà que el 112 no havia enviat cap comunicació al CECOPI. Sense voler-ho, va revelar que hi havia hagut una presumpta negligència. Perquè, en realitat, ell era el màxim responsable de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE), un organisme que s’encarrega, precisament, d’elaborar els protocols operatius del CECOPI i el 112. Aquesta informació la va compartir el Partit Popular del País Valencià a X, i després va veure’s obligat a eliminar-ho.

Entre les funcions de l’AVSRE, hi ha: “desenvolupar i coordinar la política i els programes en matèria de protecció civil i gestió d’emergències segons les directrius emanades del Consell de la Generalitat”; i “elaborar el Pla territorial d’emergència de la Comunitat Valenciana, els plans especials, els procediments d’actuació i els protocols operatius del Centre de Coordinació d’Emergències i del 112 Comunitat Valenciana, en l’àmbit de la Comunitat Valenciana”.

Policia i ex-dirigent de Ciutadans: qui és Emilio Argüeso, el polèmic cap d’Emergències de la Generalitat desaparegut durant la gota freda?

La titular del jutjat de violència contra la dona de Palma ha decretat presó provisional comunicada i sense fiança per a l’home detingut a Puigpunyent (Mallorca) per haver matat la seva dona amb un tret. L’home va disparar contra la seva esposa, Juana B.J., de 79 anys, a la casa familiar de Puigpunyent i avui ha passat a disposició judicial.

El presumpte homicida, de 82 anys, ha estat conduït als jutjats de Palma poc després de les nou del matí per la Guàrdia Civil, que el mantenia detingut des que va ser donat d’alta per les ferides que es va infligir amb la mateixa arma de caça amb què va disparar a la seva dona.

Inicialment, es va valorar si podia haver estat un suïcidi pactat, però les proves recollides pels investigadors conclouen que l’homicidi és un cas de violència masclista.

La secretària de Comunicació de Sumar, Elizabeth Duval, ha anunciat avui que abandona els òrgans de direcció la formació després d’haver renunciat a presentar-se a la reelecció de cara a l’assemblea del partit, segons que ha indicat en un comunicat publicat a les xarxes socials.

“Després d’una profunda reflexió he decidit no presentar-me a les llistes i tancar la meva etapa als òrgans de direcció de Sumar”, ha explicat Duval, que fins ara era una de les integrants de la coordinadora col·legiada de Sumar.

Duval explica que va entrar en política el 4 de juliol de 2023 després d’acceptar l’encàrrec de Yolanda Díaz per a ser portaveu de la campanya “Feminismes, Igualtat i Llibertats LGTIBQ+” “amb la convicció que era possible construir un espai polític fort, obert i amb capacitat de transformació”. Diu que el camí ha tingut alegries, com ara revalidar el govern de coalició de Pedro Sánchez, però que també hi ha hagut moment difícils “en els quals he comprovat totes les limitacions de la política institucional i partidista”.

“Quan vaig assumir el càrrec de portaveu vaig afirmar que la política consisteix en la responsabilitat de fer-se càrrec de la transformació social, de la producció d’un horitzó. També que per a mi era un requisit continuar sent independent, no representar a un partit, sinó a una coalició de forces progressistes. I que, més aviat que tard, tornaria al que sempre he fet. La meva intenció era deixar de ser portaveu el mateix 24 de juliol”, assenyala.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

L’Hospital de la Vall d’Hebron ha dut a terme el primer doble trasplantament pediàtric de cor i fetge dels Països Catalans que ha acabat amb èxit. La intervenció va durar 16 hores i es va fer a finals de 2024. Hi van participar trenta professionals i, per primera vegada, s’ha aplicat la tecnologia de Perfusió Oxigenada Hipotèrmica (HOPE) per oxigenar el fetge i preservar-lo fora del cos durant més temps, evitant la isquèmia. Això ha permès que l’operació de cor es pogués fer amb més calma i sense córrer contra rellotge. La intervenció ha permès que l’Anas, un noi de 16 anys que va néixer amb un únic ventricle, pugui començar a recuperar la seva vida, tornar a l’institut al setembre, preparar-se per al doble grau de Física i Matemàtiques i complir el seu desig d’anar a Port Aventura.

Els infants amb cardiopaties congènites com l’Anas han de sotmetre’s a diverses operacions pal·liatives de petits per arribar a l’edat adulta amb una bona qualitat de vida. Tot i que solen tenir bons resultats, aquestes intervencions poden generar complicacions que sovint només es poden resoldre amb un trasplantament.

Raúl Abella, cap del servei de Cirurgia Cardíaca Pediàtrica de la Vall d’Hebron, explica que l’última operació que es va fer al noi quan era infant va ser una cirurgia de Fontan, un procediment per redirigir la sang venosa cap als pulmons sense passar pel ventricle, cosa que va millorar l’oxigenació. Aquest mètode desconnecta les venes cava del cor per connectar-les a l’artèria pulmonar, adaptant les vies de circulació sanguínia perquè la sang arribi als pulmons, ja que el cor no pot fer-ho de manera normal.

A més de requerir controls constants, els pacients sotmesos a aquesta cirurgia tenen el risc de patir una fallida cardíaca, hipertensió pulmonar o problemes hepàtics. Jesús Quintero, cap de la Unitat d’Hepatologia i Trasplantament Hepàtic Pediàtric del centre, indica que “la circulació modificada pot afectar el flux sanguini al fetge, causant estancament de sang a la vena hepàtica”, cosa que provoca una congestió crònica que pot evolucionar cap a fibrosi hepàtica, cirrosi i altres trastorns hepàtics.

Aquest va ser el cas de l’Anas. Fins als 13 anys, el noi feia vida normal, però en els darrers dos anys el seu estat de salut s’ha deteriorat fins al punt que ja ni tan sols sortia de casa.

Ferran Gran, coordinador mèdic de Trasplantament Cardíac Pediàtric de l’hospital, explica que “tenia una qualitat de vida molt dolenta, no podia anar a l’escola, que era el que més li agradava, i havia d’estudiar a casa amb un professor domiciliari”. A més, el flux sanguini lent feia que l’Anas retingués líquids, s’inflés i es cansés molt. Seguia una dieta especial i anava a l’Hospital de Dia Pediàtric cada 15 dies per fer tractaments i rebre una transfusió d’albúmina, la proteïna de la sang.

Els especialistes han constatat que, a més del cor i el fetge, aquests pacients poden desenvolupar fibrosi hepàtica i cirrosi i tenir problemes a l’intestí, com va passar a l’Anas. També han dit que un 5% d’aquests casos acaben desenvolupant un càncer.

El doctor Jesús Quintero, cap de la Unitat d’Hepatologia i Trasplantament Hepàtic Pediàtric de la Vall d’Hebron amb Lis Vidal, infermera de la Unitat d’Hepatologia i Trasplantament Hepàtic Pediàtric del centre, en una consulta amb l’Anas i la seva mare. Una decisió delicada

Amb la situació del pacient, es va determinar la necessitat d’un trasplantament de cor. Com que el fetge també estava en estat delicat, es va considerar recórrer al doble trasplantament. “La decisió es va prendre en un comitè multidisciplinari, va ser difícil i va requerir moltes reunions per planificar i preveure tots els escenaris possibles, i per establir els temps de tot el procediment”, ha explicat el doctor Quintero.

La cirurgia, que va incloure la participació de més de trenta especialistes, va emprar la tècnica HOPE, consistent a fer circular una solució oxigenada a baixa temperatura a través del fetge del donant. José Andrés Molino, adjunt del Servei de Cirurgia Pediàtrica, ha destacat que el sistema “permet allargar la vida òptima de l’òrgan sense isquèmia per manca d’oxigen”, donant més temps per al trasplantament de cor i evitant pressa.

Molino ha afegit que l’ús del sistema HOPE en el cas de l’Anas va permetre canviar el tipus de suport de circulació extracorpòria entre els trasplantaments de cor i fetge per reduir el sagnat.

Una tècnica de futur

En adults, un doble trasplantament simultani de cor i fetge s’havia fet el 2021 a l’Hospital Gregorio Marañón, de Madrid. En pacients pediàtrics, però, hi ha pocs centres al món amb experiència en aquests procediments. A Catalunya, la Vall d’Hebron és l’únic centre amb l’estructura i experiència necessàries per realitzar aquesta intervenció complexa amb la col·laboració de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT).

Tot i que no han detallat les dates, l’equip mèdic ha relatat que el doble trasplantament es va intentar prèviament en una altra pacient. Tot i que la intervenció va anar bé, durant el postoperatori la petita va desenvolupar un limfoma hepàtic que no va poder superar.

Una nova vida

Com la resta de persones trasplantades, en els primers mesos després de l’operació l’Anas haurà d’estar a casa per la immunosupressió i fer controls continuats. Els metges han esmentat la seva força de voluntat i que la seva recuperació ha estat excepcional.

L’Anas s’ha mostrat eufòric i emocionat per recuperar la seva vida. Ha explicat que espera tornar al curs al setembre i començar primer de Batxillerat. “M’agradaria entrar al doble grau de Física i Matemàtiques”, ha dit. També ha celebrat poder gaudir de plats abans prohibits com la paella i confia a poder anar a Port Aventura aviat.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha criticat les plataformes ciutadanes que convoquen les concentracions de demà contra el desastre de Rodalia, perquè diu que tenen “voluntat de despolititzar la manifestació”. En un comunicat, diuen que aquesta actitud “és en si mateixa una posició política, que permet que partits i sindicats directament responsables del desgavell ferroviari al qual l’estat ens ha sotmès durant els últims decennis, ara quedin emblanquinats de les seves responsabilitats”. Organitzacions com ara Dignitat a les Vies, l’Associació per la Promoció del Transport Públic, Salvem l’R2nord, Avant Catalunya, Defensem R3 i Trens Dignes Ebre-Priorat han convocat mobilitzacions a Lleida, Tarragona, Valls, Tortosa, Segur de Calafell, la Garriga i a Cardedeu.

CCOO i UGT, convocants de la vaga contra el traspàs de Rodalia, ha fet una crida a participar en les concentracions. Arran d’això, l’ANC diu que admetre’n el suport és “absoldre’ls de la seva voluntat persistent i política de destrossar la nostra xarxa ferroviària”.

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

Malgrat això, l’ANC que no són contraris que els seus associats i simpatitzants participin en les protestes de demà, però remarca a mobilitzar-se amb ells a l’estació de Sants (Barcelona) el 5 d’abril al migdia. “Una mobilització que sí que serà política, que sí que serà expressament denunciadora de l’espoli fiscal i estructural que la metròpoli espanyola exerceix sobre la nació catalana des de fa decennis i amb voluntat secular”, diuen. Per tancar el comunicat, deixen clar que l’única manera de tenir trens dignes és la independència.