Un govern que no pot resoldre els problemes quotidians dels seus ciutadans no mereix anomenar-se govern. L’axioma –que es podria atribuir perfectament a qualsevol clàssic del pensament polític– sembla haver-se esborrat de la memòria política catalana, però és la clau de volta per a entendre tot això que ens passa. Perquè l’espectacle organitzat a Rodalia demostra clarament i una vegada més que a Catalunya l’autonomia constitucional espanyola, l’estatut, en realitat no serveix ni perquè un tren arribe a l’hora a l’estació.

Després del 155 –i després de la reculada general en l’ambició dels partits independentistes–, crec que la Generalitat de Catalunya s’ha convertit definitivament en una estructura administrativa buida i sense ànima, en un simulacre de poder que tan sols vol amagar la seua incapacitat sota una muntanya de papers oficials i discursos buits, d’escenografia i aparences. Però que no és capaç de fer el servei que el país li reclama: ser el govern.

No podem cometre l’error d’entendre la pintoresca polèmica amb Rodalia –aquesta manera en què un acord polític ha esdevingut no res per qüestions aparentment tècniques– únicament com el debat sobre un servei de transport i les seues circumstàncies: és la metàfora perfecta de la inutilitat del nostre autogovern i, per tant, de la necessitat imperiosa de substituir-lo.

Perquè és tan indignant com revelador contemplar que l’autogovern català no pot ni tan sols respondre a una de les necessitats més bàsiques del país: moure’s pel territori. Que la mobilitat diària de centenars de milers de catalans depenga d’una administració llunyana i absolutament indiferent al que hi passa i que això s’accepte amb una resignació gairebé fatalista, retrata millor que res la inutilitat perfecta del nostre autogovern actual.

L’estat espanyol, tal com hem vist perfectament aquest cap de setmana, sempre troba i trobarà motius per a perpetuar la dependència i el maltractament als ciutadans. Avui són els sindicats, demà seran els informes tècnics, demà passat s’inventaran alguna exòtica normativa europea o serà qualsevol altra cosa. I ho sabem tots: Rodalia no millorarà ni en dos anys ni en quatre ni en quaranta, llevat que canviem el marc constitucional. Quina altra prova necessitem?

Però el fet interessant –i que vull remarcar avui– és que aquesta era precisament la raó per a desencadenar el procés d’independència. En aquestes circumstàncies és quan cal recordar a tothom que la independència es va posar sobre la taula perquè, vista la sentència del constitucional espanyol contra l’estatut, tothom va entendre que el camí autonomista s’havia acabat i mort, perquè condemnava Catalunya a la decadència i al mal govern. La resposta espanyola a la conscienciació social va ser la violència i aquesta violència ha aconseguit que la classe política recule decennis enrere i que una part dels ciutadans s’haja cregut que la independència no es podrà fer mai, que “no ens la deixaran fer”.

Però resulta que els fets del dia a dia –aquests trens que no van, per exemple– ens recorden que la independència no és cap caprici, ni una simple opció ideològica, sinó una necessitat absoluta. I tots podem constatar, perquè és ben visible, que el preu de la no-independència és una catàstrofe social.

De manera que, enfront d’aquesta paradoxa, cal deixar les coses clares. Primer cal dir ben alt –i que cadascú hi pense en la responsabilitat que li toca– que la claudicació, el desencís i la fatalitat no resolen res; ben al contrari, tan sols consoliden un sistema dissenyat per mantenir-nos subordinats. I, segon, que acceptar aquesta situació de submissió crònica no és únicament un error polític convencional, és també un suïcidi col·lectiu a terminis. El suïcidi de la nació catalana, de la societat catalana, de l’economia catalana, de la vida de la gent, de Barcelona i tot.

La tria a fer, doncs, és si com a societat estem disposats a continuar estabornits per la violència espanyola. O no.

 

PS1. El president Mazón es va abraçar ahir impúdicament a l’extrema dreta, acceptant totes les exigències de Vox per a continuar comptant amb els seus vots –qui sap i tot si contra el seu partit. Esperança Camps signa aquesta anàlisi sobre un tomb tan inesperat com vomitiu: El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per arrapar uns pocs dies més com a aforat.

PS2. Les Falles, precisament, fidels a la tradició satírica, han posat en la picota el president Mazón i un bon conjunt de personatges i personalitats que Andreu Esteban ha capturat en aquest magnífic reportatge fotogràfic.

PS3. Despús-demà l’Ateneu Barcelonès farà eleccions per a triar la presidència de la institució. Ot Bou ha entrevistat els dos candidats, l’actual presidenta Isona Passola i Jordi Casassas.

PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Després d’un dia d’incertesa, el Barça ha trobat finalment la fórmula per complir amb el compromís a la Copa Catalunya. El dimecres, a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, els blaugranes s’enfrontaran a l’Espanyol en la semifinal del torneig amb un equip format per jugadors del Barça Atlètic –l’equip actua com a filial del primer equip– i del juvenil A i B, dirigits pel personal del Barça Atlètic, amb l’entrenador Sergi Milà al capdavant.

El club havia provat d’ajornar el partit. Tot i haver acceptat la data del 19 de març fa més d’un mes, la programació posterior del duel de Primera Federació entre el Bilbao Athletic i el Barça Atlètic (previst per divendres 21) complicava la situació. El Barça considerava inoportú disputar la semifinal només quaranta-vuit hores abans del partit amb el Bilbao Athletic.

També hi ha hagut dificultat en el juvenil A. L’entrenador Juliano Belletti havia concedit dos dies de descans als jugadors després de la celebració del títol de la Copa del Rei, guanyada diumenge per primera vegada en catorze anys.

Davant la negativa de la Federació Catalana de Futbol i de l’Espanyol a ajornar el duel, el Barça fins i tot va valorar no presentar-se i renunciar a la competició. Finalment, però, l’entitat ha decidit de mantenir el compromís i a darrera hora d’avui ha anunciat com disputarà el partit.

La setmana passada va saltar a la llum que l’Audiència espanyola havia admès a tràmit el recurs presentat per Foment del Treball, malgrat el rebuig de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) al fet que es personi en la fase 2 de l’estudi de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. Un fet que de primer no es va publicar –La Vanguardia va ser el primer, dimecres passat–, però que podria ser clau en tot el procés, és que l’organització va reclamar també mesures cautelars, sobre les quals encara s’ha de pronunciar el jutge. Segons que explicava ahir Europa Press, “fonts de la CNMC assenyalen que, de moment, el procés segueix el seu curs, però que respectarà la decisió que prengui la justícia”. L’Audiència espanyola ha requerit a Competència que li remeti els expedients administratius pels quals nega que Foment del Treball participi en el procés. La notícia, com era lògic, es va escampar ràpidament i tothom hi ha dit la seva.

Ben aviat es va saber que no era tan sols Foment que hi havia presentat recurs i havia estat admès per l’Audiència. Recordem que les 79 entitats que van presentar al·legacions o sol·licituds a la CNMC per a ser admeses com a “interessats legítims”, o totes dues coses alhora, van ser totes rebutjades el mes de desembre, llevat de la del Banc Sabadell i els dos informes de les autoritats de competència de les comunitats autònomes més afectades, Catalunya i el País Valencià, el caràcter dels quals, tot s’ha de dir, no és vinculant. El rebuig global va causar molt malestar, sobretot en les cambres de comerç i patronals, que se senten maltractades per la CNMC, menystingudes com a representants legítims del món empresarial. O, com es diu en els termes utilitzats, perquè els han denegat la condició d’interessats en el procés.

Recordem que és un procés que la CNMC havia obert el mes de novembre, “atesa –deia– la complexitat de l’operació i la quantitat d’actors implicats en la transacció”. De manera que va optar per un estudi minuciós de l’OPA, l’anomenada “fase 2”. Aquesta fase havia de ser –es deia llavors– molt més complexa, perquè, en teoria, s’havia de tenir en compte l’opinió d’actors diversos que hi poguessin aportar elements que enriquissin el coneixement de la realitat per part de Competència. Però, finalment, tot allò que deia la literatura legal s’ha reduït pràcticament a zero i s’ha tirat pel dret. Cap dels qui havien concorregut a la crida no s’han considerat com a interessats legítims.

D’aquí ve que moltes entitats, disconformes amb la decisió, hagin presentat recursos a l’Audiència; alguns ja han estat admesos i alguns esperen la resposta aviat. He parlat amb persones que coneixen a fons el món de les patronals i les cambres i em fan notar l’emprenyament que hi ha en aquestes institucions. La sensació que més molesta és que la CNMC hagi rebutjat en els mateixos termes la sol·licitud de condició d’interessat a més d’una setantena d’entitats, per bé que la majoria tenen una naturalesa jurídica, unes finalitats i una importància representativa molt diferent. Sembla com si la CNMC s’hagués volgut treure de sobre la feinada de tractar amb tants interlocutors, amb el pretext infundat que cap no té un interès directe en la situació afectada per l’operació en qüestió. Però és clar i de sentit comú que això no és així.

Em comenten, per exemple, que les cambres de comerç insisteixen en la seva naturalesa pública, i també en la funció representativa i consultiva preceptiva per a obtenir la condició d’interessats en el cas. És evident que els ha d’importar la competència financera que afecta les “seves” empreses. No ho entenen, senzillament. Em diuen també que les cambres de comerç personades ja han vist admès a tràmit el seu recurs contenciós administratiu davant l’Audiència espanyola.

Sembla que, a partir d’aquí, algunes voldrien continuar fins al final, encara que ja hagi acabat tot el procediment de competència en curs, per tal d’obtenir el reconeixement d’interessats legítims que es mereixen, per raó de les seves funcions i finalitats. Algunes altres, que també han presentat al·legacions, es qüestionen què pot passar si finalment l’Audiència els dóna la raó i la CNMC ja ha pres la decisió. Entre els experts hi ha coincidència a dir que la durada del procés contenciós pot ser molt més llarga que la de la decisió de la CNMC, que pot ser qüestió de setmanes… llevat que l’Audiència dicti aviat mesures cautelars, cosa que sembla molt difícil.

Persones que coneixen a fons les patronals em comenten que aquestes institucions consideren que tenen un doble interès legítim. El primer, perquè es consideren les organitzacions empresarials més representatives i això els atorga la condició d’interessat en allò que afecta l’àmbit econòmic (per aplicació de l’estatut d’autonomia, per exemple). El segon, que són associacions multisectorials amb molts milers d’empreses associades, i que n’hi ha moltíssimes que són usuàries i clientes del Sabadell. I conclouen que, lògicament, sumant totes dues premisses, són entitats que, sens dubte, representen l’interès legítim que Competència hauria d’admetre.

De tot plegat, jo podria arribar a entendre que la CNMC no volgués tenir una setantena –és un dir– de lletrats representants d’una setantena de clients pul·lulant per les sales. Però em sembla inaudit que hagi optat pel “sense cafè” per a tots, tenint en compte que el tarannà dels al·legadors és tan diferent, quant a capacitat de coneixement sobre la competència bancària. Allò que puguin saber una cambra de comerç, una patronal o una associació d’accionistes minoritaris, dit amb tot el respecte pel darrer, no em sembla que es pugui comparar.

Aquí hi podria aparèixer un interrogant. En cas afirmatiu, si les al·legacions que haguessin presentat els interessats que guanyin el recurs –els qui en van presentar– fossin molt importants i arribessin a misses dites, què se’n faria de les decisions ja preses per la CNMC? Veient el seu tarannà, suposo que tampoc no en faria gaire cas, de les hipotètiques aportacions. Sembla clar que Competència vol circular amb pinyó fix.

Però, ara com ara, el fet és que, amb els recursos acceptats per l’Audiència, i tot esperant que es resolguin, tot plegat s’ha complicat una mica més, per la banda dels agents –cada vegada més nombrosos– que troben que l’OPA és molt arriscada per a la competència en el mercat. Dissabte, per exemple, vam saber que l’Audiència també havia admès a tràmit el recurs del sindicat UGT. Aquí el problema són les plantilles… però la bola judicial es va fent més grossa.

En canvi, per la via de la CNMC sembla que tot es vulgui simplificar, com ja va demostrar en el rebuig a escoltar ningú, fins i tot entitats coneixedores dels problemes que pot originar l’OPA a les empreses. Segons la nota d’Europa Press d’ahir, citant fonts coneixedores del procés, la CNMC imposarà petites condicions al BBVA en l’anàlisi de fase 2. En concret, pactarà amb el banc mesures semblants a les que l’entitat basca ja va proposar en la fase 1. Per exemple, no tancarà oficines que no en tinguin una altra a prop i mantindrà les condicions comercials per a clients particulars i pimes en aquells codis postals en què hi hagi menys de quatre entitats. A més, es compromet a mantenir durant divuit mesos les línies de circulant a totes les pimes i el volum actual de crèdit total a aquelles que treballen únicament amb les dues entitats. D’aquesta manera, la CNMC negligiria les al·legacions presentades pel Sabadell, en què demanava mesures de caràcter més estructural. I sembla que vol anar de pressa, per resoldre-ho en qüestió de poques setmanes.

Una vegada consideri acabada aquesta anàlisi, Competència podrà aprovar l’operació sense condicions o amb condicions, o bé prohibir-la. En els dos últims supòsits, l’operació seria elevada al Ministeri d’Economia espanyol, que podria portar-la, al seu torn, al consell de ministres. I aquí apareix un altre dels grans dubtes: què faran Economia i el govern espanyol quan Competència prengui la resolució?

Com a guia, divendres passat, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va tornar a remarcar que el govern espanyol continua estant “molt preocupat” per l’impacte en la competència de l’OPA de BBVA sobre el Banc Sabadell. El ministre va recordar que no hi havia cap novetat respecte de l’OPA per part de l’executiu. Sí que va indicar que després de la fase 2 de la CNMC es podria activar una eventual “fase 3”, en què el govern espanyol es pronunciaria, modificant les exigències proposades per la CNMC, atenent motius diferents de la mera competència, com, per exemple, la cohesió territorial, un argument adduït fa temps pel president Pedro Sánchez.

El penúltim pas en el procés és l’aprovació del fullet de l’OPA, que correspon a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), que arribaria quan el govern espanyol hagi completat l’anàlisi, segons que va avançar l’organisme al febrer.

I l’últim, és clar, és la decisió dels accionistes. Segons que s’ha comentat, el Sabadell calcula que el 48% dels títols són a les mans de petits accionistes, molts dels quals són clients del banc i contraris a l’OPA, enfront de la resta, que pertanyen a inversors institucionals. I què en pensen, aquests clients? Com reaccionarien si l’OPA acabés com vol el BBVA?

Avui el diari Ara publica una enquesta pròpia en què cerquen respostes a aquest punt. Quan es demana: “Consideraria tancar el meu compte i canviar de banc”, hi respon afirmativament el 43% dels clients que tenen l’entitat catalana com a banc principal. I un 69% dels clients pensen que l’OPA tindria un impacte negatiu en termes de competència, i parlen, fins i tot, de risc d’oligopoli.

Sembla, doncs, que les cartes ja són sobre la taula i no falta gaire temps perquè els accionistes hagin de votar, si no hi ha sorpreses, és clar. Crec que el comportament de la CNMC no ha estat pas gaire objectiu, si finalment acompleix la seva decisió, amb el menysteniment dels representants dels afectats, com ara cambres i patronals. La primera OPA hostil a la banca en trenta-set anys a l’estat espanyol, i els efectes directes que pot tenir en els empresaris, potser mereixeria, almenys, haver canviat aquesta actitud manifestament esquerpa, ni que fos per una qüestió purament estètica.

El govern aprovarà un decret llei per avaluar el grau d’inundabilitat dels càmpings de Catalunya i poder actuar en cas que existeixi el risc de tancar parcialment o totalment alguna instal·lació. Ho han explicat fonts de l’executiu català, que han assenyalat que la mesura tirarà endavant en el consell executiu de dimarts. Han defensat que és una eina garantista que en cap cas situa com a primera estratègia el cessament d’aquestes activitats. Alhora, han assegurat que tot el procediment es farà de forma “consensuada” amb el sector i que es crearà un fons de recuperació per ajudar els càmpings que es vegin perjudicats.

Tot i que el novembre la Generalitat va posar en el punt de mira setze càmpings amb risc d’inundació inassumible en cas d’aiguats, ara ha defensat que el nou decret implica començar a treballar de zero sense prefixar cap zona concreta.

La decisió de revisar totes les activitats que es desenvolupaven en zones inundables de Catalunya va arribar després de veure l’impacte que la gota freda va tenir al País Valencià i dels estralls que el temporal va causar en algunes àrees de Catalunya.

Així, el govern ha afirmat que el text al qual l’executiu de Salvador Illa donarà llum verda demà s’ha creat per poder disposar d’una eina per comprovar i fer un seguiment de la viabilitat i les funcionalitats dels càmpings ubicats en espais afectats per risc d’inundació.

El principal objectiu és minimitzar els riscs associats a fenòmens com les precipitacions torrencials, les tempestes sobtades i les crescudes de rius en aquestes àrees especialment vulnerables.

Fonts de l’executiu han insistit que l’objectiu no és “demonitzar el sector” i han remarcat que el text no situa com a primera estratègia el tancament d’activitats, sinó cercar alternatives perquè puguin continuar. Així, han indicat que la comprovació de la viabilitat dels càmpings es durà a terme de manera progressiva, segons els criteris de prioritat establerts pels organismes tècnics competents.

Nous òrgans per comprovar la viabilitat

El decret contempla crear una Comissió Tècnica que s’encarregarà d’analitzar la situació de cada càmping, cas per cas; de començar els procediments i formular les propostes de resolució. A més, també es treballarà en l’aplicació de millores tecnològiques de detecció d’inundació preventives perquè els càmpings es puguin adaptar a les condicions climàtiques. Així, haurà de determinar les funcionalitats de les activitats, comprovant la seguretat de les persones i la protecció de l’activitat econòmica. Per altra banda, hi haurà una Comissió de govern que tindrà la responsabilitat de resoldre els procediments i adoptar mesures provisionals en cas de risc imminent.

Aquests òrgans estaran formats per representants d’uns quants departaments que conformen el govern. A més, hi haurà tècnics especialitzats en protecció civil, turisme, urbanisme i hidrologia. Segons l’executiu, es garantirà la participació de les administracions locals, les entitats municipalistes i el sector afectat.

Creació del Fons de Recuperació de l’activitat econòmica

El decret també preveu el seguiment de les activitats implicades, en coordinació amb les administracions locals i els sectors econòmics, amb l’objectiu d’establir que les mesures aplicades no posin en risc ni comprometin la competitivitat del turisme, sobretot en aquells municipis on els càmpings tenen un paper imprescindible en l’economia local.

Per aquest motiu es crearà un Fons de Recuperació de l’activitat econòmica, que es destinarà al finançament d’inversions públiques o privades de creació de nova oferta d’allotjament turístic o ampliació d’existent que pugui compensar la pèrdua de places resultant dels estudis de viabilitat i seguretat dels càmpings.

Tot i que encara no s’ha establert quina serà la dotació econòmica d’aquest fons, sí que s’ha decidit que estarà integrat per línies de crèdit específiques acordades entre l’Institut Català de Finances i el Departament d’Empresa i Treball; ajuts directes o de pública concurrència del Departament d’Empresa i Treball; transferències directes als ens locals afectats per la disminució de places d’allotjament, previ conveni de concertació amb el Departament d’Economia i Finances i el Departament d’Empresa i Treball.

Els subjectes beneficiaris d’aquests ajuts podran ser persones físiques o persones jurídiques públiques o privades titulars d’establiments d’allotjament turístic per al supòsit d’ampliació d’activitat, o qualsevol persona per al supòsit de projectes de nova creació d’establiments turístics.

Reunió amb el sector

Els representants de la Generalitat s’han reunit avui amb els dels càmpings catalans. Han posat en comú el contingut del decret i el fons de recuperació i han acordat treballar de forma conjunta per iniciar aquest procés d’avaluació.

El govern ha defensat que es continuarà una estratègia col·laborativa i solidària amb el sector i ha insistit que el procediment es farà de forma consensuada.

La Federació Catalana de Càmpings mostra “ma estesa” al govern

La Federació Catalana de Càmpings ha anunciat “mà estesa” amb el govern per negociar el decret llei sobre la gestió de zones inundables. El president de l’entitat, Miquel Gotanegra, retreu al govern que encara no hagin pogut llegir la normativa i quan es publiqui analitzaran “al detall” tot el que planteja la Generalitat.

Gotanegra assegura que vol que s’analitzi cas per cas i posa sobre la taula solucions tecnològiques que ajudin a gestionar les situacions d’emergència que puguin tenir els càmpings. Malgrat tot, el president de la federació critica “les formes” com el govern ha elaborat el decret llei i l’ha presentat a correcuita al sector, poc abans d’explicar-lo als mitjans de comunicació.

L’Audiència de Lleida ha acordat de mantenir com a investigats tres membres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i la mateixa institució –com a responsable civil subsidiària–, per la mort de dos guies de muntanya en una allau durant una expedició a la Vall d’Aran el març del 2018, en què un tercer tècnic va quedar ferit greu.

L’Audiència ha estimat parcialment el recurs de les famílies i ha revocat la decisió del jutjat de Viella de dictar el sobreseïment provisional del cas. Segons el tribunal, no poden descartar-se “indicis racionals” de la presumpta comissió de delictes contra la seguretat en el treball, lesions i homicidi imprudent, per la qual cosa acorda de reobrir la causa i deixar els investigats a un pas de judici.

En concret, l’Audiència ha acordat de mantenir com a investigats l’aleshores director del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), l’investigador principal del projecte en què participaven les víctimes i la responsable de prevenció de riscos laborals del CSIC a Catalunya i les Illes.

En el recurs d’apel·lació, els familiars de les víctimes –personats com a acusació particular– demanaven que també es reobrís la causa contra l’aleshores presidenta del CSIC, Rosa Menéndez, i els responsables de Recursos Humans i Riscos Laborals del CSIC.

Com ja va fer el jutjat de Viella, l’Audiència de Lleida ho ha descartat amb l’argument que no se’ls pot exigir únicament pel seu càrrec que tinguessin un coneixement de la concreta situació de risc, ni capacitat d’actuació en la matèria. El 2021, la presidenta del CSIC va negar cap responsabilitat i va declarar que l’agència té 11.000 treballadors i no coneixia tots els projectes.

Sorpresos per una allau

A l’accident, que passar el 22 de març de 2018, tres membres de l’expedició científica anaven a recollir mostres d’aigua del llac Redon per a un projecte del CSIC. Dos d’ells van morir en ser arrossegats per una allau a la vall de Conangles i precipitar-se per una roca vertical de noranta metres d’alçada. Una tercera persona, un tècnic superior que treballava per al CSIC, va quedar ferit de gravetat.

Segons la investigació, els dos morts havien estat reclutats verbalment pel director del projecte uns dies abans de la sortida de l’expedició sense fer cap tràmit administratiu previ, ni gestionar cap full de comanda de contractació i sense que la gerència del CSIC autoritzés cap despesa en relació amb l’objectiu de la investigació.

Això ja va causar una demanda de la Tresoreria de la Seguretat Social i el jutjat Social 1 de Lleida va reconèixer en una sentència, confirmada pel TSJC el 2022, que les víctimes tenien una relació laboral amb el CSIC. Els dos guies havien de percebre una remuneració de cent euros al dia, segons que consta en la causa judicial.

En la resolució, l’Audiència recorda que l’informe de la Inspecció de Treball va destacar “l’omissió gairebé completa de la normativa en matèria de prevenció de riscos laborals” i que “es va deixar a la voluntat dels treballadors l’ascens al llac com a únic criteri preventiu”. Igualment, apunta que el CSIC va aportar un pla de prevenció que havia estat elaborat després dels fets.

Un home ha estat detingut avui a Torís (Ribera Alta) per l’assassinat de la seva mare, de 84 anys. L’home, de 60 anys, s’ha lliurat després d’haver confessat el crim. Pot ser que tingui una malaltia mental, segons la Guàrdia Civil espanyola.

L’Ajuntament de Torís ha decretat tres dies de dol. Dijous, a les 12.00, es farà un minut de silenci en memòria de la víctima davant l’ajuntament.

Junts per Catalunya veu en l’acord entre el govern espanyol i els sindicats per a desconvocar la vaga ferroviària “el certificat de defunció del traspàs de Rodalia”. Així ho ha denunciat el vice-president i portaveu del partit, Josep Rius, que ha criticat que el traspàs no ha estat integral en cap moment. “El problema no només és que Rodalies sigui una filial de Renfe, sinó que tenim un president de la Generalitat que és una filial del PSOE”, ha criticat el dirigent, que al mateix temps ha evitat responsabilitzar-ne ERC pel seu pacte amb els socialistes. També ha lamentat que Salvador Illa no comparegui al Parlament fins al ple monogràfic previst per la setmana que ve.

En conferència de premsa després de la reunió de l’executiva, el portaveu de Junts ha assegurat que “l’acord estableix que RENFE i Adif continuaran operant com han fet fins ara a Catalunya, igual de malament”, i que l’estat continuarà tenint “l’última paraula en tot”. En aquest sentit, ha acusat el govern espanyol d'”aprofitar la pressió dels sindicats per a aigualir un traspàs que mai ha estat integral”.

A més, Josep Rius ha assenyalat directament el govern de Salvador Illa, i ha lamentat que “els principals afectats d’aquest acord continuen sent els usuaris de Rodalia, que continuaran patint el caos, els retards i el maltractament dels darrers anys”. Sobre la responsabilitat d’ERC, Rius ha volgut posar el focus en l’executiu.

Rius ha contraposat el funcionament de Rodalia amb la xarxa ferroviària que ja gestiona la Generalitat. “El bon funcionament d’FGC demostra que, quan es gestiona des de Catalunya, les coses es poden fer molt bé”, ha comparat. I ha deixat clar que la seva proposta passa per un “traspàs integral amb la seva corresponent dotació pressupostària”.

En aquest context marcat per les incidències de Rodalia, l’executiva de Junts ha acordat “sumar-se” a les mobilitzacions que hi haurà aquest cap de setmana a diversos punts de Catalunya, on tenen previst assistir dirigents del partit.

La commemoració del centenari de la celebració de l’Exposició Internacional de 1929 al recinte firal de Montjuïc agafa forma amb l’inici d’obres a finals d’any. El conseller delegat de Fira de Barcelona, Agustí Serrallonga, ha detallat que els treballs s’allargaran fins a 2029 en la presentació dels projectes guanyadors. Es construiran dos nous edificis, el Palau Multifuncional (l’actual Palau de Congressos i el Palau 4) i el Palau de Congressos (en l’actual Palau Alfons XIII). Alhora, es crearà el Palau Vestit (acollirà el futur centre d’innovació de l’espai firal), a tocar de la plaça d’Espanya. En total es destinaran 255 milions d’euros. Serrallonga ha garantit que durant aquest període seguirà l’activitat amb els pavellons 1, 2 i 8.

Els tres projectes guanyadors han sortit de més de cent vint candidatures que s’han presentat i s’han dividit en tres lots. El primer, el que fa referència al Palau Multifuncional i la renovació de l’actual Palau de les Comunicacions, l’ha presentat l’equip format pels arquitectes Smiljan Radić, Miquel Mariné Núñez, Beatriz Borque i Cesar Rueda Bonet. El Palau Multifuncional comptarà amb dues plantes i una superfície expositiva de 20.500 metres quadrats i contempla la construcció d’una passarel·la enjardinada de més de 2.000 metres quadrats per unir els dos pavellons en la façana de l’Avinguda de Maria Cristina. Aquestes obres faran que la plaça de l’Univers es redueixi per l’ampliació d’aquests dos pavellons.

El lot 2, que preveu el nou Palau de Congressos en l’actual Palau Alfons XIII, ha estat a càrrec de Forgas Architectes, Archambac (Arquitectura Sideral) i Álvaro Alejandro Fernández. Serrallonga ha concretat que es conservarà la façana i s’enderrocarà part de l’interior, hi haurà un nou accés des de la plaça de Carles Buïgas a través d’un vestíbul, un jardí de més de 6.500 metres quadrats, una sala d’exposició de més de 3.000 i un auditori amb capacitat per a 2.000 espectadors.

Per últim, el lot 3 consistirà a crear el Fira Barcelona Innovation Hub, el futur centre d’innovació permanent de la institució firal, i una de les intervencions més destacades serà a la façana que dona a plaça d’Espanya, on passarà a haver-hi un pòrtic d’entrada.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha afirmat que es fa un gran pas endavant per arribar a celebrar aquesta efemèride a la ciutat i ha destacat que “és un somni fet realitat, té calendari, pressupostos”. També ha indicat que aquestes obres serviran per canviar el barri del Poble-sec i, en paral·lel, es farà l’ampliació del MNAC per “gairebé doblar l’espai expositiu”, ha recalcat.  La consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, que ha participat en la presentació dels projectes, juntament amb el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, el president de Fira de Barcelona, Pau Relat, i l’arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Buhigas, ha defensat que “per recuperar el lideratge econòmic” a l’estat espanyol calen aquestes iniciatives. Romero ha remarcat que “Barcelona té un paper rellevant, és la capital i és la que ens marca el rumb”.

Segona fase

La remodelació del recinte firal compta amb una segona fase i que segons el director general de Fira de Barcelona està pressupostada en uns 160 milions d’euros. Uns recursos per abordar el que “queda del frontal del lot 1” a la plaça d’Espanya, ha explicitat i tot el pavelló 8. Tot plegat, serà a partir de 2029, ha precisat Serrallonga.

La titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Catarroja, que investiga la gestió de la gota freda del passat 29 d’octubre, ha citat a declarar com a investigats l’11 d’abril l’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso.

Segons consta en la resolució, la magistrada també ha fixat el 14 d’abril per prendre declaració com a testimonis a la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i al president de la Diputació de València, Vicent Mompó. El 29 d’abril declararan dos tècnics.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

La jutgessa ha dictat avui una resolució en la qual denega la petició de l’acusació popular, exercida per Acció Cultural del País Valencià, de requerir dades sobre els vehicles oficials utilitzats pel president de la Generalitat i els seus escortes entre les 8.00 del 29 d’octubre i les 8.00 de l’endemà.

La magistrada justifica la negativa en la condició d’aforat del president del Consell i diu que no és factible fer diligències d’investigació sobre la seva actuació. A més, també denega la sol·licitud de diligències respecte a Pradas i Argüeso. En aquest cas, la jutgessa diu que no s’ha constatat que no s’incorporessin a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) o que ho fessin amb endarreriment. Així mateix, rebutja la petició d’investigar el director i el sots-director general d’Emergències, ja que aquests no tenen la condició d’investigats.

Finalment, respecte a les possibles gravacions d’àudio realitzades per integrants de la reunió del Cecopi, la jutgessa determina que seran aquests qui hauran de manifestar si posseeixen aquest material i si voluntàriament consenten a aportar-lo al procés quan se’ls prengui declaració.

Els embassaments de les conques internes han arribat al 46,2% de la seva capacitat, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua actualitzades avui. Es tracta d’un augment de quinze punts percentuals respecte a fa deu dies, quan va començar l’últim episodi de pluges. Les reserves han assolit així el nivell més alt en gairebé tres anys, des del 20 de juliol del 2022. De fet, aquell mes va començar amb les reserves a més de la meitat de la capacitat màxima. Els nou principals embassaments de la xarxa han anat a l’alça, i en especial ho han fet Sau, Darnius i la Baells, amb creixements de més de vint punts des de principis de març.

El pantà de Sau estava al 7,6% el 7 de març, i ha saltat gairebé trenta punts fins al 36,7%, un nivell que no es veia des del juliol passat. Les xifres són més estables a Susqueda, l’embassament que, com Sau, també pertany al riu Ter. En el mateix període, ha pujat de manera més moderada del 38,2% al 41,6%.

Un altre dels embassaments que han ampliat més les reserves és el de la Baells, que creix del 54% al 76,6% també els últims deu dies –la infrestructura situada a Cercs, al Berguedà, no estava tan ple des de l’agost del 2021. 

Encara entre els pantans vinculats al Ter-Llobregat, el de Sant Ponç ha crescut set punts fins al 63,3%, mentre que la Llosa del Cavall ha augmentat de manera similar, vuit punts fins al 42,8%. En conjunt, el sistema Ter-Llobregat, que nodreix a uns sis milions de persones, inclosa l’àrea metropolitana de Barcelona, arriba gairebé a la meitat de la seva capacitat (47,5%) i prop dels 300 hm³. 

Darnius també ha augmentat de manera significativa: uns vint punts fins al 36,3% de la seva capacitat, el màxim des de l’agost del 2022. Pel que fa al de Foix, a Castellet i la Gornal, porta ja pràcticament ple des de la tardor, d’ençà de la gota que va afectar especialment el País Valencià.

 

Els dos pantans del Camp de Tarragona continuen sent els que presenten uns nivells d’aigua més escassos, però els últims ruixats també els han empès. Siurana ha crescut cinc punts, del 9% al 14,5%, mentre que Riudecanyes ha passat del 24,1% al 34,3% de les reserves.

La ministra de Ciència espanyola i secretària general del PSPV, Diana Morant, ha afirmat que el “pacte de la vergonya 2.0”, com ha anomenat al pre-acord pel pressupost que ha anunciat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb Vox, és “una nova exhibició” que el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’ha lliurat a la formació d’extrema dreta.

En una compareixença davant els mitjans, Morant ha lamentat que, al País Valencià, el territori de “la crisi política institucional més gran del nostre país”, Vox i el PP tornen a arribar a un acord que inclou el racisme i negacionisme climàtic.

A més, ha tornat a reclamar un avançament electoral, que ha considerat “l’única solució a tanta indignitat”, perquè, segons que ha manifestat, ja no n’hi ha prou que Mazón dimiteixi.

“Mazón ha de marxar, però també ho ha de fer el Partit Popular i el Vox que el sosté, que són aquesta coalició negacionista indigna que els valencians no ens mereixem”, ha defensat. “No el volen acompanyar ni a la cantonada ni els seus”, ha conclòs.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) considera que, ara com ara, la força política més votada a l’estat espanyol seria el PSOE, que rebria el 34,5% dels vots, per davant del PP, amb el 29,2%. És un dels principals resultats del baròmetre del CIS de març, que un mes més manté el PSOE al capdavant, i diu que encara tindria més suport del que va predir al febrer (33,4%). També pujaria el PP, que ara fa un mes li va atribuir una estimació del vot del 28,1%.

En canvi, la tercera força, Vox, perdria suports i passaria d’un 13,3% previst al febrer a un 11,7%. A Sumar –al qual se li inclouen també Comuns, Compromís i Més per Mallorca– li atribueixen un 7,6% del vot, una xifra major que el mes passat, que deien que rebria el 6,4%. Podem, per contra, passaria d’un 4,4% previst al febrer a un 3,8%. En sisena posició hi hauria Se acabó la fiesta, el partit de l’agitador ultra Alvise, que rebria un 1,9%, una xifra major a la prevista al febrer (1,6%).

Tant ERC com Junts rebrien una dècima més que el mes passat: ERC aconseguiria l’1,7% del vot i Junts l’1,4%. Després els seguirien el PNB (1,1%), Bildu (0,9%), el BNG (0,8%), Coalició Canària (0,1%) i la Unió del Poble Navarrés (0,1%).

El president del comitè general d’empresa de RENFE, Andrés Rubio, ha negat en una entrevista al 3/24 que els treballadors ferroviaris facin una vaga encoberta. Els retards i cancel·lacions d’aquest matí, malgrat que la desconvocatòria de la vaga per l’acord entre els sindicats majoritaris, el Departament de Territori i el ministeri de Transports espanyol, ha fet sospitar que mantinguessin la protesta. En canvi, Rubio ha atribuït les incidències de primera hora a “desajustos operatius” i ha explicat que els responsables de la companyia han intentat de restablir el servei habitual quan ja hi havia previstos els serveis mínims. Confia que la situació es normalitzi a mesura que avanci el matí.

Rubio ha comentat que s’han donat casos en què dos maquinistes s’han trobat al mateix tren i en d’altres no s’hi ha presentat ningú, un fet que ha atribuït a la reorganització del servei un cop els serveis mínims no s’hagueren d’aplicar arran de l’acord d’ahir al vespre. Sigui com sigui, Rubio ha deixat clar que les incidències del matí es deuen a causes logístiques i a l’avaria d’un tren a primera hora a l’estació de Plaça Catalunya.

Pel que fa a l’acord d’aquest diumenge, Rubio l’ha defensat com a “sensat”, s’ha mostrat “satisfet” i ha dit que totes les parts han actuat de manera “responsable”. A més, ha defensat mantenir-se dins del grup Renfe i que el tram de l’R1 que s’ha de traspassar continuï inclòs a la Xarxa Ferroviària d’Interès General per no perdre la interoperabilitat i mantenir els estàndards de seguretat europeus.

Finalment, Rubio ha pronosticat que els usuaris començaran a notar millores en el servei a finals d’any, tot i que ha admès que aquest procés requerirà “temps”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El primer ministre francès, François Bayrou, ha descartat aquest diumenge que el govern rebaixi novament l’edat de jubilació a l’estat francès als 62 anys, al·legant la situació financera precària del sistema de pensions.

Bayrou fa tres mesos que negocia amb sindicats i federacions empresarials la revisió de la impopular llei de pensions del 2023, impulsada pel president Emmanuel Macron, que augmenta progressivament l’edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys.

“Els qui participen en les converses coneixen les xifres i ja hi ha un dèficit en les pensions del sector privat”, ha afirmat Bayrou en una entrevista a France Inter aquest diumenge. “Ens adonem que no tenim els mitjans per fer el que voldríem, perquè ja no produïm com abans ni produïm el mateix que els nostres veïns”, ha lamentat.

Un informe de la Cort de Comptes francesa, publicat el mes passat, preveu que el dèficit del sistema de pensions creixi considerablement els pròxims anys. Sense reformes, el dèficit anual arribarà als 15.000 milions d’euros el 2035 i pràcticament es duplicarà el 2045.

“Hem de mantenir dos debats a tota costa: un sobre el sector privat, amb l’objectiu de recuperar l’equilibri el 2030”, ha declarat Bayrou. “I, en segon lloc, hem de trobar un enfocament per a les pensions del sector públic que, amb el temps, permeti un millor equilibri de les finances públiques.”

La reobertura del controvertit debat sobre les pensions a França va ser la principal concessió que Bayrou va oferir als diputats socialistes al gener per evitar que votessin contra el govern pel pressupost.

El primer ministre ha promès que el parlament podrà treballar sobre la legislació a partir de qualsevol acord que sorgeixi de les converses, amb la condició que les possibles modificacions no deteriorin l’equilibri financer del sistema.

“Pel que fa a fixar una edat per a tothom, no crec que sigui l’única solució”, ha declarat Bayrou, sense presentar cap proposta alternativa concreta i apostant, en canvi, per la confiança en els participants en les negociacions.

Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal s’ha endut el primer premi de la Secció Especial de les Falles del 2025 amb el monument Or, obra de David Sánchez Llongo.

La comissió ha estat la gran guanyadora de l’any, ja que, a més del màxim guardó per a la falla gran, també ha aconseguit el primer premi de la Falla Infantil i el del Ninot Indultat, tots dos coneguts dissabte.

Sánchez Llongo ha fet honor al lema de la seua creació i ha situat la seua nova “casa” al capdamunt del palmarès faller amb una proposta espectacular, de grans volums i exuberància, que des de la plantà s’ha considerat una de les favorites i més admirades.

El segon premi ha estat per a Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana, amb Pangea, obra de Josué Beitia. En tercer lloc ha quedat Na Jordana, que ha accedit al podi amb El tarot de les flames, del mestre faller Mario Gual.

Així ho ha anunciat el president de la Junta Central Fallera i regidor de Falles, Santiago Ballester, en la lectura de premis de les falles grans, feta ahir al vespre des de la seu de l’organisme autònom municipal. El veredicte s’ha fet esperar, amb un petit parèntesi abans de revelar l’ordre de les falles experimentals i, finalment, el de la Secció Especial, el més esperat.

Beceroles artificials 

Si encara queda cap racó on la intel·ligència artificial naufraga és en l’àmbit de la fantasia, la lliure associació d’idees, el joc i el foc verbals. En un mot: en els crucigrames

Fa ben poc un amic em va fer arribar aquest text precedit d’un missatge inquietant: “Sabies que en Pla va escriure un article sobre els teus crucigrames? Llàstima que quedés inèdit.” Vaig flipar mandonguilles, que dèiem abans, igual que en flipareu (o “les” flipareu, que maldieu ara) vosaltres. Heus-lo aquí:

La malenconia de les caselles en blanc

Si hi ha un art que combina la paciència de Job amb la tossuderia del català és el de resoldre els mots encreuats d’en Pau Vidal. Avui, a la meva taula de fusta de pi del Montseny, amb la llum que entra per la finestra de Llofriu ja declinant, he tingut al davant aquests enigmes fets de caselles en blanc que demanen ser omplertes amb lletres negres, com qui omple una casa buida amb mobles vells i necessaris.

El Pau Vidal no fa crucigrames corrents, d’aquells que trobem als diaris de Madrid, on la definició de “arbre” et porta directament a “om” o “pi”. No. Els seus són un torrent d’enginy català, cargolat com els carrers de Girona, ple de jocs de paraules, d’ambigüitats i de paranys per a incauts. Són mots encreuats que demanen un coneixement de la llengua que va més enllà del que ensenyen a les escoles.

La llum de la tarda es torna ataronjada mentre miro les definicions. “Fa de mal gastar quan el cor és així d’intocable, o encara més, venerable.” Quina manera més estranya de parlar del que és sagrat! I així, una rere l’altra, les definicions ballen davant dels meus ulls com les sardanes a la plaça del poble en diumenge.

El treball d’interpretació és feixuc. Mireu aquesta altra: “Al tren sempre va en tercera.” No es refereix pas a la classe del vagó, sinó a alguna cosa més subtil, més nostrada. I què me’n dieu de “En Gabriel a cals veïns, quan es mostra completament a l’inrevés de com és”? En Pau Vidal té la virtut de fer-nos veure el món des d’un angle nou, com si miréssim un paisatge conegut des d’un turó on mai no havíem pujat.

El cafè se’m refreda a la tassa mentre barrino, mentre faig proves. Poso una lletra, l’esborro, en provo una altra. És com intentar obrir un cadenat oxidat amb una clau que no està feta expressament per a ell. De tant en tant, clac!, una paraula encaixa, i això em dóna forces per continuar.

La gràcia dels mots encreuats d’en Vidal, com la de la cuina empordanesa, rau en la simplicitat aparent que amaga una complexitat meditada. Cada definició és un petit món, amb les seves regles i els seus secrets. I és que, ben mirat, la llengua catalana és així: clara en aparença, però amb racons foscos, amb dobles sentits, amb expressions que vénen de lluny i que només entenen els que han nascut aquí o els que hi han deixat la pell per aprendre-la.

Quan acabo d’omplir l’última casella, sento una satisfacció primària, elemental, com la del pagès que veu brotar les primeres tiges de blat després de la sembra. No és una satisfacció grandiosa ni espectacular, sinó íntima, com tot el que és autèntic.

Els mots encreuats d’en Pau Vidal a VilaWeb són això: un petit tresor de la nostra cultura, un exercici d’intel·ligència i de perseverança. Són com una finestra oberta al paisatge de la llengua, una finestra per on entra la flaire de les paraules que hem heretat dels nostres avis i que hem de transmetre als nostres néts, si és que en tindrem.

I ara, amb les caselles ja plenes, amb la feina ja feta, em quedo mirant el crucigrama resolt, com qui contempla un tapís antic on cada fil té el seu lloc i el seu sentit. Demà n’hi haurà un altre per resoldre, i demà passat un altre. I així anem fent, tossuts, obstinats, enamorats de les paraules, perquè, al capdavall, què som sinó paraules que caminen?

Uau! “Paraules que caminen.” Preciós, i molt planià. Però com pot ser que…? Per sort, l’amic en qüestió no era sinó el capo d’aquesta santa casa intentant-me convèncer de les virtuts de l’estri, per això m’ho aclaria al final: “He demanat al ChatGPT un article sobre els teus mots encreuats a la manera de Josep Pla.” Com que en Partal i una servidora estem als pols oposats en experiència tecnològica, incaut, el vaig desafiar: sí, l’article molt bé, però què t’hi jugues que el teu giny, com diria en Pedrals, no té prou enginy per resoldre’ls, els Minimots?

A manera de duel versallesc, doncs, vam fer la prova. I la bestiola va fracassar rotundament: de les setze definicions que componien el crucigrama d’aquell dia, la IA només en va encertar dues; un suspens en tota regla. Li vam donar una segona oportunitat, i re: idèntic resultat. Per no encertar no ensopegava ni la llargada de les solucions: a “Cap de nosaltres”, que qualsevol crucigramaire atent sap que és d’una sola lletra (la N, òbviament), va respondre NINGÚ; tampoc va entendre la referència literària i la polisèmia de “Trigues perquè la Teresa està a les últimes”, 6 lletres (que òbviament era TARDES); i la gracieta adhesivo-publicitària de “Soldeu-lo, si sou a Andorra i voleu esquiar bé” (6 lletres) no la va ni rascar (TARTER, és clar). El pobre ChatGPT, més literal que un Asperger, no va captar cap ni un dels acudits ni dels trucs formals del joc (inrevessos, anagrames, encadenats…), que evidentment en constitueixen la gràcia; la il·lògica no és del seu món.

Això vol dir que els crucis seran l’últim refugi davant l’avenç de la barbàrie? I que, en conseqüència, la clientela se’m multiplicarà exponencialment? Alerta, no cantis victòria, em va frenar l’home de la Pissarreta. Com que aquestes eines, al contrari que els alumnes de secundària, no paren d’aprendre, tard o d’hora també seran capaces de resoldre mots encreuats. No dic que no. Jo espero haver-me jubilat i mirar-m’ho, tranquil i artrític, des de la residència, però per si de cas (en Belzunces diu que ens jubilaran a tots més de pressa que no ens pensem), ja tinc pensat el pròxim desafiament: ara que has après a resoldre-les, fabrica-les tu, va, les definicions.

Oh, calla, ara que hi penso…

Entrevistem Sílvia Soler (Figueres, Alt Empordà, 1961), ara que publica Cor fort, la seva nova novel·la editada per Univers. Fa pocs dies que ha sortit a la venda, però ja ha aconseguit de posicionar-se com el llibre de ficció en llengua catalana més venut de la setmana, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi.

Aquesta vegada, Sílvia Soler ha retratat el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, qui ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa.

—En una entrevista, fa dos anys, quan presentàveu Estimada Gris, vau dir que la vostra millor novel·la seria la següent. Creieu que ho és, Cor Fort, o ho dieu sempre?
—[Riu] Sí, sempre ho dic, però ho crec de veritat! Quan acabo una novel·la, a vegades n’estic més satisfeta, a vegades menys… Però sempre crec que la següent serà la bona, i mira que fa trenta anys que m’hi dedico!

—Però això està bé, no? Vol dir que, després de trenta anys, encara teniu l’incentiu de voler millorar.
—Espero que sí. Ara, quan llegeixo les primeres novel·les, penso: “Mare de Déu!” Però, alhora, és un al·licient per a continuar escrivint. Si pensés que ja ho he fet tot, potser em faria més mandra. En canvi, sempre tinc ganes de continuar escrivint, de moment.

—Cor fort és un llibre dedicat a la Dorita, la Jeanette, la Marini, la Mimí, la senyora Rosa i la vostra mare. Qui són? Com les vau conèixer?
—Aquestes dones són la meva mare i les seves companyes de generació d’un lloc on jo i la meva família estiuegem d’ençà de fa cinquanta anys. És un lloc que queda força aïllat. Ens hi trobàvem unes quantes famílies el mes de juliol, quan nosaltres érem petits, i encara hi anem. Ara estem per la tercera generació o la quarta i, per tant, som pràcticament una família. Aquesta generació de dones són exactament les dones de la generació que descric a la novel·la. Són dones de les quals he après molt, m’he divertit molt amb elles, les estimo molt. N’hi ha una que, malauradament, s’ha mort mentre escrivia la novel·la. La meva mare també és morta fa anys i tenia moltes ganes de fer-los aquest petit homenatge, que és molt familiar i molt personal, però que elles han agraït moltíssim.

—L’han llegida, elles, la novel·la?
—No, però ja la tenen, l’acaben de rebre. Una viu a Perpinyà, una altra a Tortosa, alguna a la Garrotxa… No l’han llegida, però sí que han vist la dedicatòria i m’han trucat ben emocionades i contentes.

—Situeu la història a Sorrals, un poble amb nom fictici. Veig que continueu sense voler revelar-ne el nom real…
—[Riu] Sí, però no és per cap motiu especial. Aquest poble el vaig crear per L’estiu que comença, el 2013. Em va venir de gust, per pur exercici literari, inventar-me un poble i poder fer-me’l a mida. I em vaig inventar el poble de Sorrals, que simplement és un poble petit de la costa catalana, amb un paisatge que acompanya molt. A Cor fort tenia dubtes d’on ambientar i situar la història, però tenia clar que volia que fos en un poble de costa. Vaig pensar que per haver de triar un altre poble, tant per tant, tornava a Sorrals, i això també és una picada d’ullet als lectors de L’estiu que comença, que és una novel·la que sé que hi ha molta gent que rellegeix i que se l’estima molt.

—El títol del llibre és Cor fort perquè, en moltes ocasions, la Teresa, la protagonista, ha de fer el cor fort per tirar endavant. Les dones de la generació de la Teresa, que són de la postguerra, van haver de fer el cor fort moltes més vegades que les de les generacions posteriors?
—A la Teresa, la protagonista, li diuen que ha de fer el cor fort, i ho fa. I ella també ho diu a la seva filla i, fins i tot, a la seva néta. És un missatge que es va transmetent de generació en generació i que trobo que és molt nostre, tant l’expressió (que és molt genuïna), com el que implica. Les dones catalanes, si es pot dir que hi ha una dona catalana típica, ho són bastant, de fer el cor fort, no? Són valentes, han d’entomar tot allò que vingui sense fer massa escarafalls… M’agradava el que representava l’expressió. Ara, totes les èpoques tenen les seves coses bones i dolentes. L’època de la meva mare i de la Teresa és una època especialment dura, perquè són nenes que van néixer durant la guerra del 1936-1939, que van viure tot el franquisme (i tota la seva joventut, en franquisme), i que després s’han hagut d’adaptar als nous temps. Llavors, no és que cregui que les dones d’ara no hem de fer el cor fort tantes vegades, sinó que tenim més eines per a fer-hi front.

—A la novel·la, l’expressió “fer el cor fort” porta per nom el de la Teresa. Vós, al final del llibre, esmenteu una A. Tots podríem trobar una persona per a aquesta expressió.
—Sí, exacte. Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer “Tereses”. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals. Dins de les vides normals, és veritat que hi ha gent que té més entrebancs que d’altres. Jo tinc una amiga (que és aquesta A que comentes) que, tot i que és molt jove, ha hagut de fer el cor fort moltes vegades. Li han passat coses molt grosses, i les circumstàncies li han demanat que ella fes el cor fort. He pensat molt en ella escrivint la novel·la, per això em venia molt de gust agrair-li que m’hagi fet tantes confidències al respecte.

Podeu comprar ‘Cor fort’ a la Botiga de VilaWeb

—És una novel·la que, entre moltes més coses, parla de les relacions familiars, un tema recurrent en la vostra obra. Per què us és tan inspirador?
—Sóc molt familiar. Hi ha qui diu que tots els escriptors acabem escrivint sempre la mateixa novel·la, i jo crec que aquesta frase té una part bastant grossa de veritat. Tenim alguna cosa a dir i l’anem dient de moltes maneres. Quan tenia vint anys i vaig començar a escriure, es va morir el meu pare. Allò va ser un cop que em va desestabilitzar moltíssim perquè jo havia tingut una infància molt feliç, molt protegida, amb una família molt petita, però molt unida. Va ser molt difícil que ens en reféssim, però ho vam aconseguir, i això és una lliçó de vida: primer, el fet de saber que la vida et pot clavar algun mastegot important i que te’n pots sortir; i, segon, l’actitud que va tenir la meva mare. Els meus germans i jo anàvem una mica guiats per ella: el va enyorar molt, hi va pensar molt, però no va deixar de celebrar la vida, perquè la vida ens ha ofert coses magnífiques. Tot això crec que ha fet que jo sigui molt familiar. A part, a l’hora d’escriure, trobo que la família és una mina. És un tema que no s’esgota: dins una família hi ha tot el registre de sentiments i d’emocions que una persona pot sentir!

—Justament és un llibre que parla d’això: de com a la vida hi ha moments de tot i, així i tot, també pot ser bonica.
—Exacte. Hi ha molta gent que em diu: “Les teves novel·les sempre acaben sent optimistes”, i mira que escric una quantitat de desgràcies…! Però sí que és veritat que la meva mirada és optimista, és esperançada. La vida és així: hi ha bufetades molt grosses, però també coses fantàstiques. Sóc molt vitalista, realment.

—Aquest optimisme el teniu, també, fora de l’escriptura?
—Sí, però no com un esforç, eh? Em surt ser-ho. Això depèn de la naturalesa de cadascú. Hi ha gent que té vides menys difícils i, en canvi, sempre veu el got mig buit. Jo sóc de les de l’altra banda. A mi la vida m’ha donat coses boníssimes i n’estic molt agraïda.

—Un dels molts temes que toca el llibre és el debat de què vol dir ser pare o mare: la persona que et cuida, o la biològica? Per què us sembla interessant d’explorar, aquest tema?
—Bé, en el meu entorn, he pogut conèixer situacions d’adopció, de separacions i de reconstrucció de famílies que m’han constatat que, efectivament, qui fa de pare és el pare, i qui fa de mare és la mare, més enllà dels vincles de sang. Això ho tinc claríssim, però no tenia cap inquietud particular sobre aquest tema. Al final, jo volia parlar de la vida de la Teresa, i aquesta dona viu una cosa que la marca per a tota la vida, que és que té una filla no esperada amb un home que se’n desentén totalment, i que després es casa amb un altre home que se’n fa càrrec i amb qui té més criatures.

—De fet, repasseu tota la vida de la Teresa: d’ençà que és ben joveneta fins que es mor. Un dels indicadors del pas del temps més ben descrits és la roba, els canvis de moda, l’estètica…
—És que a mi m’agrada molt la roba! No tant seguir la moda, però sí l’evolució de la roba. Això em ve de la meva mare, perquè quan érem petites, a mi i a la meva germana ens feia fer uns vestits molt originals per a l’època, era molt moderna.

—Anàveu a la modista a fer-vos els vestits?
—Sí, a una modista de Figueres. M’hi fixo molt, en la roba, i m’agrada molt mirar fotografies antigues per fixar-me en com anàvem vestides, guardo vestits de la meva mare i de la meva àvia… Va ser un propòsit: el moment de fer la novel·la i d’explicar el pas del temps a través de les tres generacions, ja volia fixar-me en aquestes coses. Després, evidentment, també hi ha, per exemple, la manera com celebràvem les coses: mentre la Teresa va a l’envelat per la festa major, la seva filla fa guateques i la seva néta va a la discoteca. Una altra cosa és la manera de comprar: mentre una va a la modista, l’altra compra a la botiga i l’altra ja compra per internet. Aquestes coses són les que fan que el nostre món canviï més que no pas les grans evolucions, tecnologia, internet… Ara tinc la sensació que estem en un tombant d’època, que hi ha coses que s’estan acabant del món que coneixem.

—Per exemple?
—Per exemple, quan escrivia això d’anar a la modista o de comprar a les botigues, pensava que els meus néts, si és que en tinc, ja no compraran a les botigues, ja no les coneixeran, perquè tothom comprarà per internet. Això és un canvi molt gros, en realitat, i que et fa pensar quin aspecte tindrà la ciutat, la quantitat de professionals que es perdran… A mi m’agrada la cosa aquesta d’intentar retratar una mica les èpoques des del punt de vista quotidià.

—Un altre tema és el descobriment de la lectura per a obrir-nos a nous mons. Al llibre es parla de Jane Austen, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal… Parlar de llibres també és un element comú en les vostres novel·les.
—Quan en una novel·la que llegeixo en surt una altra d’esmentada, la vaig a buscar i la llegeixo. És una manera d’anar fent una cadena. En aquest cas, la Teresa és una noia que no té massa pretensions ni ambicions quan és joveneta. Té la possibilitat d’estudiar i, en canvi, prefereix continuar treballant a la plaça. Però, quan es queda embarassada, la seva vida fa un gir i molt ràpidament s’adona que s’ha equivocat i que hauria d’haver estudiat. Què fa? Intenta estudiar d’una altra manera: en lloc d’anar a la universitat, se’n va a la biblioteca a buscar lectures. Aquesta em semblava la manera més senzilla i natural de fer que una noia de poble amb criatures i poc temps pogués ampliar fronteres i “viatjar” llegint.

—Quin és, per a vós, el poder de la lectura?
—Per a mi, la lectura ha estat la principal font de coneixement, d’emoció, de motivació… A vegades em pregunten si m’agrada més escriure o llegir, i sempre acabo arribant a la conclusió que si em prohibíssim fer una de les dues coses, preferiria no escriure.

—Per què?
—Perquè llegir ho he fet tota la vida, és bàsic, per a mi. No sabria concebre la vida de cap altra manera. Per tant, em semblava bastant lògic que la Teresa trobés un refugi en els llibres.

—Les lectures de la Teresa primer són en castellà i després en català. El pas del temps també es veu reflectit en això: en el context polític que censurava uns llibres, una llengua…
—Exacte, em venia molt de gust explicar la importància de la primera lectura en català de la Teresa. Després de llegir Jane Austen i Mujercitas en castellà, per primera vegada llegeix La plaça del diamant en català i, és clar, això li genera un trasbals perquè entén que allà hi ha una emoció diferent.

—La plaça del diamant és un trasbals per a qualsevol que la llegeixi, no tan sols per l’idioma!
—Sí! Per a mi, llegir La plaça del diamant també va ser una revelació. Tenia quinze anys o setze quan la meva mare me la va fer llegir i recordo molt l’impacte del moment d’acabar la novel·la i pensar: “Això és el que vull fer a la vida.” Per a mi, és una novel·la fonamental. De fet, hi ha una picada d’ullet perquè la protagonista es diu Teresa, com la Teresa Valldaura de Mirall trencat; la Teresa s’enamora en un envelat, com la Colometa… Bé, no me’n canso mai, del món de la Rodoreda, sempre que puc, hi torno.

—Per anar acabant: una vegada més, parleu de diversitat sexual. Què us interessa d’aquestes diverses maneres d’estimar?
—Hi ha moltes novel·les gais, i novel·les que parlen de ser lesbiana i de transsexualitat. Però en una novel·la coral en què hi ha personatges de tota mena i manera, no és gaire habitual. Jo intento fer un retrat del meu món més pròxim i del món contemporani, i, per tant, em sembla lògic abordar aquest tema. En aquest cas encara més, perquè una de les coses que ha canviat molt en aquestes tres generacions que recorre la novel·la és aquesta. És a dir, jo recordo quan era petita i es parlava d’algú conegut que “era rar” o “era rara”. I de gran deies: “Ah, no era rar, era homosexual.” Després, d’altra banda, també tenia ganes d’explicar que moltes de les dones d’aquesta generació, incloses algunes de les que surten a la dedicatòria, han sabut evolucionar molt de pressa amb coses que els han trencat els esquemes i quan han tingut un nét o una néta que els ha explicat una cosa que a elles els semblava surrealista, ho han encaixat amb molta naturalitat i han sabut entendre que només són maneres d’estimar.

The Washington Post · Mikhail Klimentov

La destrucció de la presa ucraïnesa de Kakhovka, el juny del 2023, deixà al descobert sediments acumulats al fons del llac que contenien més de 90.000 tones de metalls pesants nocius, en un procés que els experts descriuen com una “bomba de rellotgeria tòxica”.

A primera hora del matí del 6 de juny de 2023, una explosió enderrocà part de la presa, de l’era soviètica, cosa que causà que l’aigua en sortís disparada a gran velocitat. En el moment de l’accident feia prop d’un any que la infrastructura es trobava en mans de Rússia, que n’havia pres el control l’any anterior. Els pobles propers, situats a la riba del riu Dniéper, van quedar negats sota l’aigua, cosa que obligà a fer evacuacions en massa i deixà desenes de morts.

El torrent d’aigua desfermat per la destrucció de l’embassament, que abans de l’explosió era un dels més grans d’Europa, ha trastornat el fràgil ecosistema de la riba del riu i de la mar Negra. Els contaminants industrials i les aigües residuals sense tractar que havien quedat sepultats a la glera del pantà van ser arrossegats riu avall, tot contaminant l’aigua potable i el sòl cultivable de la zona. La crescuda de l’aigua, que en algunes zones va arribar a una profunditat de 4,5 metres, submergí els camps de mines i n’arrossegà els explosius a uns altres indrets.

Rússia i Ucraïna s’han culpat mútuament de l’explosió, aparentment intencionada, que destruí de la presa: la destrucció d’una infrastructura d’aquesta magnitud en temps de guerra constitueix una violació de les Convencions de Ginebra. Les avaluacions dels serveis d’intel·ligència occidentals, i unes quantes investigacions independents, han atribuït l’explosió a l’exèrcit rus.

Quan l’aigua s’enretirà, alguns ucraïnesos tornaren a casa. Però l’amenaça persisteix, com explica un estudi publicat dijous a la revista Science. A mesura que els sediments de la glera del pantà de Kakhovka s’erosionen, existeix el risc que la pluja i les inundacions estacionals facin que desenes de milers de tones de metalls pesants tòxics passin a l’aigua freàtica, la base del subministrament de la regió.

Amb la guerra encara en curs, el futur de la presa continua essent una incògnita. Però Oleksandra Shumilova, una de les autores de l’estudi, explica que les conclusions “han de tenir-se en compte a l’hora de planificar el futur de l’embassament”.

Durant els mesos posteriors a la inundació, els investigadors han registrat concentracions altes de contaminants –com ara zinc, coure, arsènic, cobalt i derivats del petroli– en els punts de control situats al llarg del riu. El níquel i el zinc, que els investigadors van trobar en grans quantitats a la glera de l’embassament, s’empren en els revestiments de peces metàl·liques, i són tòxics per als humans en grans quantitats. L’exposició a metalls pesants pot causar afectacions al cervell, al fetge, al sistema immunitari i al cor, i trastorns congènits.

La presència de metalls pesants a l’embassament es deu als contaminants industrials i agrícoles que fàbriques, mines i plantes metal·lúrgiques aboquen aigües amunt, al pas del Dniéper pel nord i l’est d’Ucraïna.

Abans de la destrucció de la presa, els metalls pesants acumulats al fons de l’embassament eren absorbits a escala molecular pels sediments, cosa que impedia que fluïssin riu avall. Però ara que l’aigua s’ha drenat, segons que explica Shumilova, hi ha el risc que els contaminants siguin absorbits per la vegetació i, per tant, entrin a la cadena tròfica local. Els autors de l’estudi, en aquest sentit, recomanen la construcció de dues barreres, d’uns quinze quilòmetres de llargària cadascuna, per a acordonar les parts de l’embassament que s’inunden sovint, i així evitar que els metalls pesants flueixin riu avall. No obstant això, els autors del document afirmen que aquestes mesures no es podran emprendre amb seguretat fins que no acabi la guerra. La zona en qüestió continua sota control rus.

El cost total dels danys i pèrdues del sinistre s’estima en gairebé 14.000 milions de dòlars, segons un informe publicat l’octubre del 2023 per l’ONU i el govern ucraïnès. Mentrestant, les possibilitats de reconstrucció continuen essent magres, més encara mentre el conflicte perduri.

“La restauració ambiental és un procés costós que requereix molt de temps. Després d’un conflicte armat, sol ser una prioritat baixa”, explica Doug Weir, director de l’Observatori de Conflictes i Medi Ambient, amb seu al Regne Unit. Weir explica que la destrucció de la presa de Kakhovka ha estat l’incident més perjudicial, en termes ambientals, de tota la guerra d’Ucraïna.

A l’hora de fer l’avaluació ecològica de l’impacte de la inundació, els investigadors modelaren el flux d’aigua després de les explosions a la presa, tot creuant-lo amb fotografies, vídeos i imatges per satèl·lit fetes durant les hores posteriors. També han analitzat dades recollides sobre el terreny, incloses mostres d’aigua i de terra, i fotografies dels terrenys que envoltaven el riu.

En algunes zones, la crescuda de l’aigua va arrencar la vegetació del sòl. En uns altres indrets, la riba del riu va quedar coberta de llot, que va sepultar els hàbitats de la fauna local. Els investigadors calculen que les poblacions de petits rosegadors de la zona es van reduir entre un 20% i un 30%, cosa que posa en perill la supervivència dels depredadors que en depenen. En unes altres parts del riu, generacions senceres de peixos –i algunes espècies de petits animals– poden haver desaparegut.

“Si s’ataquen més preses, la xifra de víctimes humanes i l’impacte ambiental podria ser catastròfic”, escriuen els autors de l’article. “La protecció de les preses en zones militars hauria de ser una preocupació cabdal per al dret internacional, atès l’impacte potencial d’aquests actes.”

Tanmateix, el transcurs del conflicte ha fet pràcticament impossible qualsevol feina de reparació o reconstrucció a la zona. També ha afectat personalment alguns dels científics que estudien el medi a Ucraïna. L’article de Science està dedicat a la memòria d’un d’ells: Lyudmila Shevtsova, una hidrobiòloga que morí en un bombardament rus a Kíiv.

Els ecosistemes que envoltaven la presa han rebrotat d’ençà de la inundació. De la mateixa manera, els ucraïnesos que vivien a la zona han tornat a casa  i als camps amb el pas del temps, tot i el risc ecològic que plana sobre la zona.

“La gent ha tornat molt de pressa a aquestes zones”, explica Olexi Pasyuk, director executiu de l’ONG ambiental Ecoaction. Explica que l’organització s’ha esforçat per fer entendre a la població local el perill de tornar a la zona afectada per les inundacions. “Ningú no hi sembla massa interessat”, admet Pasyuk.

I afegeix: “Quan la teva supervivència immediata està en joc, costa de preocupar-se per a les possibles repercussions que una situació com aquesta pot tenir, a llarg termini, per a la salut pública.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb