Patentes Talgo
Bayas kalea, 5, Ribabellosa, País Basc
Mapa a Google

Fa ben pocs dies s’ha tancat el llarg serial accionarial desencadenat entorn del present i futur de la companyia ferroviària Talgo. Descartades les OPA provinents d’Hongria i de Polònia, l’empresa amb seu fins ara a Majadahonda (Madrid) sembla que torna als seus orígens bascs gràcies a una operació encapçalada per Sidenor amb el suport del fons públic basc Finkatuz i les fundacions del BBK i Vital, amb la qual han adquirit finalment el 30% de les accions que hi tenia l’inversor internacional Trilantic Capital Partners. Amb el possible trasllat de les oficines centrals a Àlaba, doncs, Talgo referma la vinculació històrica amb el País Basc, d’on eren els dos fundadors: l’enginyer d’Elorrio Alejandro Goicoechea Omar (1895-1984) i l’arquitecte i empresari bilbaí José Luis de Oriol y Urigüen (1877-1972).

La idea de desenvolupar un tren articulat fou de Goicoechea, format a l’Escola d’Enginyers de l’exèrcit a Guadalajara i destinat posteriorment al regiment de ferrocarrils de Madrid. El 1920 va deixar l’uniforme i va ingressar a la Companyia de Ferrocarrils de La Robla, on va treballar i desenvolupar els primers invents en el terreny ferroviari. La seva trajectòria professional va quedar tallada amb l’esclat de la guerra de 1936-1939, quan el president basc José Antonio Aguirre li va encomanar de materialitzar el cinturó defensiu de la ciutat de Bilbao que havia dissenyat el comandant general d’enginyers de l’exèrcit del País Basc, Alberto Montaud Noguerol (1888-1969), d’origen valencià. Inicialment, Goicoechea va complir ordres, però el 27 de febrer de 1937 va abandonar d’amagat el territori republicà pel port d’Arlaban i es va incorporar al bàndol franquista amb tots els mapes de l’anomenat Cinturó de Ferro (format per trinxeres, refugis, nius de metralletes, fortificacions…) per a defensar la capital biscaïna, que va caure en mans dels sediciosos tot just quatre mesos més tard.

Un any després de la traïció, l’estiu del 1938, l’enginyer ja sospesava a Santander la viabilitat d’un “tren articulat lleuger” per a passatgers, que va començar a fer els primers passos quatre anys més tard gràcies al finançament aportat per José Luis de Oriol y Urigüen i la constitució de l’empresa Patentes Talgo, acrònim de Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol. De Oriol havia estudiat arquitectura i de fet va exercir d’arquitecte, tal com deixen constància projectes de prou envergadura com ara el palau Oriol de Madrid (reformat i convertit el 2002 per un nét seu en l’Hotel AC Palacio del Retiro) i els palaus d’Arriluce i de San Joseren a Getxo (Biscaia). Però el seu nom va anar lligat, sobretot, al món empresarial, atès que fou un dels fundadors d’Hidrola (l’actual Iberdrola), de la qual va cedir la presidència el 1941 al seu fill José María Oriol y Urquijo, i, com hem dit, també de Talgo, just l’any següent.

Tot i que havia nascut a Bilbao, la seva branca del llinatge Oriol cal situar-la a Flix, a la Ribera d’Ebre, d’on eren el seu pare i el seu avi, Josep Maria Oriol i Gordo (1842-1899) i Josep Antoni Oriol i Salvador (1798-?), respectivament. La família Oriol, profundament monàrquica i tradicionalista, es va destacar al segle XIX pel seu suport polític i militar als carlins: de fet, el pretendent Carles VII va concedir el 27 d’abril de 1870 al germà del seu avi, Bonaventura Oriol i Salvador (1795-1891), el títol de marquès de Casa Oriol. Com que es va morir sense descendència, la família no va recuperar el marquesat fins el 20 de maig de 1958, quan per decret el dictador Francisco Franco va reconèixer el títol carlí i el va concedir al fundador de Talgo, José Luis de Oriol y Urigüen, “que durant la seva llarga vida ha mantingut una línia ideològica conseqüent […] amb els principis del pensament tradicionalista i del Movimiento Nacional, al qual va prestar cooperació activa i decidida”.

Així com Goicoechea va estar-se solament dos anys a l’empresa (prou temps per a dirigir el disseny i la construcció dels prototips Talgo 0 i Talgo I i del Talgo II, un dels grans èxits de la companyia), el segon marquès d’Oriol i els seus descendents han continuat sempre presents en els afers i en l’accionariat de l’empresa. Sense anar més lluny, actualment n’és president Carlos de Palacio Oriol i com a número 2 hi havia José María Oriol Fabra, que amb els últims canvis accionarials anunciats la setmana passada va presentar la dimissió de sorpresa per raons personals després de gairebé quatre dècades ocupant càrrecs de responsabilitat a la companyia fundada pel seu besavi i dirigida, després, tant per l’avi com pel pare.

I una mica més: A Flix, bressol dels actuals marquesos d’Oriol, la gran casa pairal de la família al carrer Major fou enderrocada fa una mica menys d’un segle i ara s’aixeca, al mateix emplaçament, la sala d’exposicions municipal Ca Don Ventura, que recorda el primer marquès d’Oriol, l’advocat, militar carlí i polític Bonaventura Oriol Salvador (Flix, 1795 – Itàlia, 1891).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Un dels primers prototips de Talgo. Un dels models més nous de la companyia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El xef Oriol Rovira (Sagàs, Berguedà, 1975) fa vint-i-cinc que és al capdavant de l’hotel i restaurant familiar els Casals, que d’ençà del 2007 té una estrella Michelin. Nascut i criat en una casa pagesa, va formar-se a les cuines de Benvingut Aligué i Martín Berasategui, abans d’obrir l’Abrevadero amb el seu gran amic Jordi Vilà. L’incendi que va cremar la finca familiar va tornar a reunir els Rovira al voltant dels Casals, on tot reivindicant la feina d’agricultors, ramaders, caçadors, pescadors i més productors ha excel·lit amb una filosofia molt lligada a la terra i a l’economia circular. Els embotits de cal Rovira, per exemple, han conquerit els millors restaurants del país. Anem a veure’l a Sagàs, per conèixer la seva manera d’entendre la cuina.

—Els Casals és una història i un negoci familiar.
—Som una família que fa moltes generacions que ens dediquem a fer de pagès. Continuem mantenint les finques dels nostres avantpassats, que provenen, d’una banda, d’Artés i, d’una altra, d’Olost. Al final, va passar que un hereu es va casar amb una pubilla, una cosa molt estranya, i com que cap dels dos va baixar del burro, van comprar una tercera finca a mig camí d’Olost i Artés, a Sagàs. Tenim documentació familiar des del segle XVI. Els meus pares són d’una generació de propietaris que ja va haver de treballar, i els meus germans i jo vam poder estudiar i fer el que vam voler. Fins que vam tornar a casa per convenciment. I per un fet extraordinari.

—Parleu de l’incendi del 4 de juliol de 1994, oi?
—Aquell incendi condiciona el nostre futur. En positiu i en negatiu, però el condiciona. Aquesta casa es va cremar i la finca va perdre-ho tot. Però, com passa al Mediterrani, la regeneració es produeix gràcies a la crema. I nosaltres vam tornar a casa i vam tornar a començar. És quan es gesta una idea lenta, de pensar què fer-ne, d’aquest patrimoni, i quin ús donar-li. Com que el petit de la família era cuiner, surt la idea de fer un hostal o una petita fonda. I jo, que llavors tenia vint-i-tres anys, vaig veure tota aquesta terra cremada i no sabia pas si ens en sortiríem. Fos com fos, el 96 van començar les obres i el 31 de desembre de 1999 vam obrir els Casals.

—El dia que s’havia d’acabar el món per l’efecte 2000.
—Hem fet vint-i-cinc anys.

—Sou el petit de cinc germans…
—Són dues bessonades, en Lluís i la Carme i en Miquel i en Jordi, i al cap de deu anys vaig néixer jo.

—Què representa el vostre pare per a la família?
—El pare és una figura vital. Si hem estat vint-i-cinc anys treballant plegats és perquè abans de nosaltres hi va haver un pare i una mare que ens van educar d’una manera determinada. Era una persona dialogant, amb una personalitat molt oberta, amb uns valors molt clars. Una persona molt íntegra. El vaig perdre massa jove, va morir l’any 95, quan tot just començàvem el projecte, i penso que s’ho hagués passat pipa amb tot això. Ell sempre ens deia que el nostre patrimoni era fruit de moltes generacions. I, per tant, l’únic objectiu que tenia cadascuna d’elles era conservar o millorar allò que s’havia trobat. Amb aquesta premissa ens hem mogut. Ens ho estimem i hem tingut la sort de remar tots junts en la mateixa direcció.

—Què us van dir els vostres pares quan els vau dir que volíeu ser cuiner?
—M’ho van dir ells a mi. No tenia gaire clar què volia fer als catorze o quinze anys. L’any 88-89 acabava l’EGB i era més aviat dropo. El típic fill petit. No era conflictiu ni un bala perduda, però no tenia clar què volia fer. Al Jordi, un dels meus germans, li agradava molt cuinar i va pensar que en aquell moment, que s’acostaven els Jocs Olímpics del 92, l’hostaleria era una professió de futur. Vaig entrar a la Joviat de Manresa sense padrins ni referents, i al mateix temps treballava en restaurants de la comarca.

—Qui vau conèixer a l’escola?
—En Jordi Vilà, per exemple, i l’Oriol Castro. Amb en Jordi hem fet dues vides totalment paral·leles, és el padrí d’una de les meves filles i vam tenir un restaurant plegats. Junts vam aprendre molt. A l’escola t’ensenyen, però també descobreixes una sèrie d’individus que fan que siguis qui ets avui.

—Quins són els vostres mestres?
—Els meus mestres són tota la gent amb qui he treballat. Alguns són coneguts i d’altres anònims. Els nois que avui treballen a la cuina són els meus mestres i els meus alumnes al mateix temps. Però és veritat que hi ha persones especials. Com en Benvingut Aligué, que quan vaig treballar-hi vaig pensar que de gran volia ser com ell. O en Martín Berasategui i en David de Jorge. O Andoni Luis Aduriz, Jordi Butrón, Jean Luc Figueras, Santi Santamaria… O, Ferran Adrià, amb qui no he cuinat mai, però que ha fet una cosa fonamental per a la cuina catalana, que és presentar-la al món. Estic molt agraït als germans Roca per tot el que fan, també. Els meus coetanis, com Carles Orta, un personatge molt important de la nostra gastronomia encara no prou reconegut, m’ensenyen moltes coses.

—Amb el vostre amic Jordi Vilà vau tenir un restaurant, el mític Abrevadero, al carrer de Vila i Vilà de Barcelona.
—Va ser una història molt maca. Érem al Paral·lel dels anys noranta, al costat de l’Apolo, i a les nits no s’atrevia a venir ningú, però va ser el nostre primer contacte amb la realitat. Fins aquell dia, nosaltres havíem treballat en restaurants de nivell, on hi havia tots els mitjans, i aquí ens vam trobar que havíem de pagar factures i no podies fer servir ni foie ni caviar ni gamba de Palamós. Ens va servir com a banc de proves, perquè, si no podíem fer servir aquests productes, recorríem a la descaradura dels vint-i-tres anys i érem capaços de fer qualsevol cosa. Capaços del millor i del pitjor, però l’enginy ens portava a fer coses que ens han servit posteriorment. Me’n vaig anar perquè obríem aquest restaurant, però en Jordi va tancar l’Abrevadero i va obrir l’Alkímia, al carrer de la Indústria, on va continuar fent el mateix fins al dia d’avui.

—Abans parlàvem de l’incendi que va capgirar la vida de la família, quan vau prendre la decisió d’obrir un restaurant i hotel a la vella casa dels masovers arrasada pel foc. Llavors ja us imaginàveu què acabaria essent els Casals?
—Era molt lluny de tot això, perquè la meva obsessió era arribar a final de mes. Vaig estar tres anys sense aixecar el cap i pensant a arribar a final de mes a qualsevol preu. Sense un dia de festa, intentant fer un client més per aconseguir arribar a final de mes. I fer-ho amb la màxima honradesa, pulcritud i serietat, però en cap cas l’objectiu era l’estrella, ni cap reconeixement. No m’he posat mai objectius d’aquest estil, i tampoc no me’ls poso ara. De fet, tinc cinquanta anys, en fa trenta que treballo i no m’he presentat mai a cap concurs. A raó de vuit hores diàries, tres-cents dies l’any, em surten vuitanta-cinc mil hores de cuina. Aquests vuitanta-cinc mil hores patrimonialment són alguna cosa, és on baso la meva feina.

—Tot i això, l’any 2004 vau rebre el premi a millor cuiner jove i l’any 2007, l’estrella Michelin.
—Tot i que no m’hagi presentat mai a cap concurs ni premi, els reconeixements són benvinguts. Sobretot, perquè en aquell moment em vaig adonar que érem al mapa, que ens coneixien. També llavors, a partir del 2003-2004, em vaig començar a adonar d’on érem. Venia de París, de Sant Sebastià, de Barcelona, llocs amb tradició gastronòmica, i pensava que això de Sagàs era enlloc. Però un dia vaig aixecar la vista i em vaig adonar que fora la finestra hi havia coses que la gent que venia a casa valorava. I em vaig començar a fer preguntes que anaven més enllà del dia a dia. Em feia preguntes que ni jo mateix a vegades em sabia respondre. Llavors teníem a la vora un restaurant com el Bulli, que va transcendir fronteres i practicava la cuina de la tecnoemoció, que en deia en Pau Arenós. Érem en un context de globalització, de llibertat absoluta, de cuina catalana posada al servei de la tecnologia. I jo em veia en una punta de l’univers respecte de tot això. Em veia incapaç de fer el que feien. Ho admirava, però no m’hi sentia representat. I em vaig adonar que l’únic fet diferencial que jo tenia és que vivia i treballava en un restaurant al bell mig d’una explotació agrària totalment viva. I aquí va començar a canviar tot, vaig començar a dirigir la mirada cap a casa.

—Com definiríeu aquest canvi de mirada?
—No parlo mai de productes, ara tan de moda, perquè és un discurs que tinc assumit de fa molts anys. Perquè per mi els productes no tenen cap sentit, per si sols, si darrere no hi ha un productor. El meu fet diferencial ve dels productors, ve dels pagesos, ve dels recol·lectors, ve dels caçadors, ve de la gent que m’envolta, ve del meu territori, ve de la meva finestra. La finestra ho engloba tot. Llavors, nosaltres, a partir de l’any 2003-2004, vam començar a veure que el nostre fet diferencial era aquest. I el vam començar a potenciar. Què vol dir potenciar a escala pràctica? Vam començar a fer hort, amb tres tomàquets el 2003, i l’any passat hi vam plantar 2.400 tomaqueres de 48 varietats diferents. I això és créixer en la mateixa direcció durant molts anys. A poc a poc, vam anar trobant el nostre lloc, però no va ser una revelació d’una nit que vaig dir “ara faré uns horts i la producció de casa vindrà de la mateixa finca”.

—En el fons, el que fèieu era recuperar el model de la masia, de l’autosuficiència d’una masia que havia de tenir de tot.
—La Catalunya interior és pobra i molt dura, però alhora extremadament rica. Sempre dic que les cultures pobres és d’on surten els millors cuiners, perquè s’ha de transformar més, no perquè tinguin més temps o més ganes de cuinar. Per què és més rica la cuina catalana que la basca? Perquè és més pobra. Allà engeguen un tret i cau un tudó o foten un cop de bastó al mar i surt un turbot. La cuina catalana és una cuina molt més barroca, molt més carregada d’influències, perquè està molt més oberta al món àrab, al Mediterrani, i al que ens ve del nord. És rústica, però al mateix temps s’ha de cuinar molt, la nostra cuina. Tenim cuines tan diferents com les de les Terres de l’Ebre, la de Lleida o de l’Empordà, i això que del Canigó a Roses en línia recta hi ha trenta quilòmetres, però passes de més de dos mil metres al nivell del mar. D’un isard a una llagosta. I llavors ens demanem per què fem pollastre amb llagosta. Perquè vivim en un lloc privilegiat i no en som conscients.

—Quina relació té la vostra cuina amb els productes del mar?
—Bona i clara. Essent conscient que no tinc una finestra amb una platja davant, però que d’aquí a Blanes hi ha una hora. I a Blanes cada dia hi arriba peix fresc a la llotja, on ara comprem directament als pescadors. Perquè, quina diferència hi ha entre un caçador i un pescador?

—El vostre restaurant recorda molt el restaurant nord-americà Blue Hill. Qui va ser primer?
—Un bon dia va arribar aquí en Dan Barber, a qui no coneixia de res. Va menjar molt bé, crec que el vam sorprendre i em va convidar a Nova York. A partir d’aquell viatge, ens hem visitat diverses vegades i vam estar deu anys fent uns intercanvis entre els dos restaurants, treballant plegats. El Blue Hill és el Blue Hill, que és com els Casals però a l’americana. En vaig aprendre moltes coses. Per exemple, a creure’ns més el que fèiem, a radicalitzar no només el discurs sinó el fet. I això ho hem pogut anar assumint pas a pas, sempre buscant la llibertat, sempre buscant fer el que crèiem i volíem fer.

—Un pass important també va ser obrir a Barcelona el restaurant que porta el nom del vostre poble, Sagàs, amb el Grup Sagardi, amb qui també vau obrir el Pork.
—La idea va sortir, precisament, d’un viatge a Nova York, en què se’m va obrir el món. Anava al barri coreà, on fan uns entrepans de cap de porc, amb escalunya i coriandre i picant, i vaig al·lucinar. Vaig tornar d’allà i vaig dir, jo vull fer alguna cosa així. Volia fer un restaurant d’entrepans. I ja fa catorze anys.

—També sou a Andorra, assessorant el restaurant les Pardines.
—Les Pardines té caducitat, perquè la meva feina és ensenyar a la propietat què és un hotel. Andorra el que fa és importar el que no té. Són un país eminentment turístic, i el que no té són cuiners. Per això hi som en Nandu Jubany, l’Albert Ventura, el Marc Gascons o jo mateix.

—Us planteu aquí o teniu algun projecte en ment?
—No hi ha res que sigui per tota la vida.

—Els Casals, tampoc? No us imagineu llegant-ho als vostres fills?
—Tinc quatre fills, però no sé què voldran fer. El tercer, en Guifré, l’any que ve comença l’escola d’hostaleria. No els he pressionat ni encaminat, me’ls estimo massa per encaminar-los cap aquesta professió.

—Us faria il·lusió que el vostre fill continués els vostres passos?
—Tinc contradiccions. Jo he arribat aquí sense pretendre-ho, sense voler arribar enlloc. No he mirat mai a llarg termini. M’he trobat en aquest món de l’alta gastronomia, al qual he vist les orelles. I hi ha una altra cosa que em preocupa i és que en Guifré sempre serà fill meu. Voldria que fos el màxim d’independent possible. Li vull regalar tots els meus coneixements, li vull regalar tota la meva experiència, però al mateix temps li vull regalar molta llibertat i la possibilitat que ell faci la seva vida tranquil·lament, que no vol dir seguir els passos del seu pare.

—Teniu cinquanta anys, però penseu a retirar-vos?
—Si el meu fill no vol continuar, arribarà a un moment que diré fins aquí, nois, i tancaré. Hauré complert el que deia el meu pare, de mantenir i augmentar. Missió complerta. Ara, si en Guifré continua, a mi m’hauran de treure amb els peus per davant.

—En el vostre gremi, sovint l’obsessió és mantenir l’estrella, per tenir la segona… La teniu?
—Jo no visc en aquest món, però hi ha molta gent obsessionada a tenir la segona estrella. Gent que, si ha de gastar dos milions d’euros, ho farà i si no arriba, doncs…

—Sou aliè a tot aquest món gastronòmic que sovint no passa per la cuina?
—Als qui vulguin tot aquest món, els deixo espai, tot per a ells. Per sort, sóc una persona que puc fer el que vull. Però actualment hi ha coses que no les entenc. Ni les comparteixo. I no compartir-les vol dir mullar-te. I mullar-te vol dir ficar-se en problemes, perquè el món és petit. Però jo no m’hi sento còmode. I estic una mica cansat de l’alta gastronomia. En tots els camps de l’alta gastronomia, hi ha gent magnífica. Però és com l’alta costura.

—Hi ha una part plena de glamur, que potser no és ben bé certa…
—La setmana passada vaig rebre una invitació per a jugar un torneig de golf benèfic amb professionals, a Marbella. Els cuiners han de cuinar força més del que cuinen, i deixar de fer les coses que no els han portat enlloc. Hi ha molts casos de cuiners que comencen per la base, munten un restaurant i de seguida guanyen una estrella o potser dues, i es converteixen en una estrella mediàtica. I deixen de fer allò que els ha portat a ser-ho, que és cuinar. T’imagines que Picasso hagués deixat de pintar quan es va fer conegut? Jo, per contra, sóc només un cuiner, i com jo n’hi ha a cabassos. No sóc un ésser extraordinari. Sóc un cuiner i res més que això. I no tenir clar això és no saber qui ets i el començament de molts problemes. Per exemple, no entenc que un cuiner d’alta gastronomia s’associï amb McDonald’s o Burger King. Suposo que és un tema de diners, però ja et dic, seriosament, que si a mi m’oferissin un milió d’euros per a fer un McRovira, els diria que no. Ras i curt.

—Tot el que heu aconseguit que signifiquin els Casals i Cal Rovira passaria a associar-se al McDonald’s…
—No sé què significa el cognom Rovira, però sé perfectament què porta aparellat el McDonald’s i no m’hi associaran. Els companys de viatge me’ls trio jo. Aquestes coses les has de tenir molt clares, perquè si no, entres en contradiccions gravíssimes.

 

El 2024 va ser un gran any per al cinema en català, impulsat pels grans èxits d’El 47 i Casa en flames. Més d’un milió d’espectadors van comprar entrades de cinema per a veure algun film en llengua catalana, una xifra incomparable amb cap altre any tret del 2003. Ara bé, hi ha una diferència considerable: aquell any, el gruix dels films en català més reeixits eren doblats, com ara El senyor dels anells: El retorn del rei o Buscant en Nemo. En canvi, els èxits cinematogràfics més fulgurants del 2024 van ser produccions originals catalanes.

Superat el 2024, és moment de mirar la cartellera del 2025, que enguany tindrà disset films rodats en català, sis més que l’any anterior. Us n’avancem alguns dels més destacats.

Wolfgang (Extraordinari) – Estrena el 14 de març

El 2017 Laia Aguilar va impactar en la literatura juvenil amb Wolfgang (extraordinari), que va guanyar el premi Carlemany per al foment de la lectura. Ara aquella història sobre un nen d’onze anys d’altes capacitats i trastorn de l’espectre autista arriba a les pantalles de cinema sota la direcció i guió de Javier Ruiz Caldera. Després d’haver perdut la mare, en Wolfgang (Jordi Catalán) es trasllada a París amb el seu pare, en Carles (Miki Esparbé), que fins llavors se n’havia desentès. En Carles entoma la paternitat amb entusiasme, però les seves maneres de comportar-se xoquen ben aviat. El repartiment el completen Àngels Gonyalons, Anna Castillo, Berto Romero i Nausicaa Bonnín. S’estrenarà als cinemes el 14 de març.

Laia Aguilar: “Vull escriure, però vendre llibres costa molt”

Zo ver weg (Molt lluny) – Estrena l’11 d’abril

Mario Casas, que va créixer entre Martorell i Esparreguera dels quatre anys fins als divuit, s’estrena en la interpretació en català amb Zo ver weg (Molt lluny), una producció catalano-neerlandesa. Explica com en Sergio, afeccionat al futbol, viatja a Utrecht per un esdeveniment esportiu, però abans de tornar a Barcelona té un atac de pànic i es queda als Països Baixos sense donar explicacions. Talla tot el contacte amb el passat i mira d’emprendre una vida nova sense amics, feina, diners ni cap idea de neerlandès. Allà, hi coneixerà un altre català (David Verdaguer), amb qui desenvoluparà una relació molt intensa. Tant el film com el guió són de Gerard Oms, coach d’actors que ha treballat moltes  vegades amb Mario Casas i que ara s’estrena com a director. Zo ver weg (Molt lluny) arribarà als cinemes l’11 d’abril.

Parenostre – Estrena el 16 d’abril

El gran Josep Maria Pou (1,96 metres) s’ha posat en la pell d’algú que no destacava per la seva presència física, sinó per la seva autoritat: el president Jordi Pujol. Enguany s’estrena un dels films més esperats i que, sens dubte, provocarà converses. Parenostre retrata el juliol del 2014, quan Jordi Pujol admet públicament que té diners no declarats a Andorra i provoca un terrabastall tant dins la família com fora. Carme Sansa coprotagonitza el film com a Marta Ferrusola; Pere Arquillué és Jordi Pujol Ferrusola; Eduard Lloveras, Oriol Pujol; David Selvas, Artur Mas; Sílvia Abril, Victoria Álvarez; Lluís Soler, mossèn Ballarín; Antonio Dechent, José Manuel Villarejo; i Alberto San Juan, Juan Carlos I. El guió és de Toni Soler i l’ha dirigida Manuel Huerga. S’estrenarà el 16 d’abril.

Josep Maria Pou: “Els meus plans són retirar-me”

Esmorza amb mi – Estrena el 6 de juny

El dramaturg Iván Morales ha dut al cinema la seva obra Esmorza amb mi, que va estrenar a la Sala Beckett de Barcelona el 2018. Una història de vides encreuades que cerquen una segona oportunitat a la vida i l’amor. La Natàlia (Anna Alarcón) és una mare separada amb problemes econòmics que té un accident de trànsit que podria deixar-la paralítica. A l’hospital es retroba amb en Salva (Iván Massagué), un amic d’anys enrere que ha deixat la seva vida de delinqüent juvenil. En Salva se’n vol anar de la ciutat amb la Carlota (Marina Salas), la seva parella, que es recupera d’una vida d’excessos i traumes, i que vol defugir la seva obsessió: l’Omar (Álvaro Cervantes), un compositor de música per a publicitat que viu una crisi existencial i creativa. Un repartiment que completa Oriol Pla, en un paper que no ha estat explicat. S’estrenarà als cinemes el 6 de juny.

L’Olívia i el terratrèmol invisible – Estrena al setembre

Aquest 2025 s’estrenarà als cinemes el primer film d’animació en stop-motion amb versió original en català: Olívia i el terratrèmol invisible. Arran d’un desnonament, l’Olívia, una nena de dotze anys, ha de tirar endavant i tenir cura de la família quan la seva mare cau en una depressió. Per tapar les pors i protegir el seu germà, s’inventen que fan un film amb càmeres ocultes que els ajuda a superar les adversitats. Es basa en el llibre La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza, i l’ha dirigida Irene Iborra, que en signa els guions juntament amb Carranza i Julia Prats. El disseny de personatges l’ha fet Morgan Navarro i el cap dels decorats és Juanfran Jacinto. S’espera que s’estreni al setembre, però encara no se n’ha anunciat una data concreta.

La furgo – Sense data d’estrena concreta

L’actor Pol López va meravellar el 2022 amb Suro i enguany protagonitza La furgo, una road movie per l’àrea metropolitana de Barcelona basada en el còmic homònim de Martín Tognola i Ramon Pardina, que també n’ha fet el guió cinematogràfic. López és l’Ós, un home separat, acomiadat de la feina i desnonat de casa seva que passa a viure en una furgoneta. I enmig de tot plegat, ha d’esforçar-se per no perdre la custòdia de la seva filla de cinc anys. La furgo és el primer llargmetratge d’Eloy Calvo, que dirigeix un repartiment conformat per Martina Lleida, Aimar Vega, Carmela Poch, Marta Angelat, Quimet Plano i David Bagés, entre més. Es projectarà al BCN Film Fest, que es farà entre el 24 d’abril i el 2 de maig, i després arribarà a les sales de cinema.

Frontera – Sense data d’estrena concreta

Aquest 2025, Miki Esparbé arribarà al cinema per partida doble, perquè també protagonitza Frontera, el nou film de Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Un enjòlit històric filmat al Pallars i ambientat en el 1943, poc després de la victòria de Francisco Franco i amb Europa sumida en la Segona Guerra Mundial. Sense arribar mai a entrar formalment a la guerra, però amb una connivència clara amb Hitler i Mussolini, Franco va blocar el pas de jueus que fugien de la repressió nazi pels Pirineus. A la duana d’un poble fronterer, un funcionari amb passat republicà contravé les ordres per ajudar a fugir tants jueus com sigui possible. El guió és de Gerard Giménez i Miguel Ibáñez, i les interpretacions d’Esparbé, María Rodríguez Soto, Asier Exteandia, Bruna Cusí, Jordi Sánchez, Kevin Janssens i Joren Seldeslachts.

Judith Colell: “Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans?”

Les irresponsables – Sense data d’estrena concreta

Què passaria si un dia comencéssim a fer tot el que ens passa pel cap, sense pensar en conseqüències ni límits? Tres dones, la Núria, la Lila i l’Andrea, decideixen passar un cap de setmana juntes en una casa intel·ligent i luxosa fora de la ciutat. Una pregunta innocent de sobte es transforma en un motor que les empeny a deixar-se endur pels seus impulsos més profunds. Àgata Roca, Laia Marull i Betsy Túrnez interpreten aquesta història a Les irresponsables, que ja es va representar als teatres de Catalunya entre el 2021 i el 2022 (llavors, amb Cristina Genebat, Marta Marco i Nora Navas com a actrius), basada en el llibret de l’argentí Javier Daulte. La dirigeix Laura Mañà, que també n’ha fet el guió, amb Marta Buchaca.

Àgata Roca: “Les T de Teatre tenim un pacte, som poliamoroses”

El mateix dia que el partit de Carles Puigdemont es desmarcava de la moció de censura a Ripoll, el congrés espanyol posava data al debat de la proposició no de llei de Junts per a instar Pedro Sánchez a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Dimarts es debatrà i dimecres es votarà, i continuen en joc les relacions entre Junts i el PSOE. Quines conseqüències tindria que arribessin a la votació sense un pacte per a desencallar els compromisos pendents? “No serà neutre”, diuen fonts de Junts. Una altra cosa és que hi hagi un trencament definitiu. El PSOE continuarà necessitant Junts, i a Puigdemont li interessa mantenir la palanca al parlament espanyol per a intentar de forçar avenços. Precisament ahir els dos partits van tornar a reunir la taula de Suïssa. Havia de ser una de les reunions habituals dels equips negociadors però, segons fonts consultades, s’hi va constatar la tensió pocs dies abans que examinin l’estat de la seva relació a l’hemicicle espanyol.

El traspàs de les competències integrals en immigració continua pendent de la resolució de les converses, no s’ha fet cap anunci nou relacionat amb el reconeixement del català com a llengua oficial a les institucions europees i l’amnistia política tampoc no arriba. No és tan sols que no hi hagi hagut cap reunió entre Sánchez i Puigdemont, sinó que el president de la Generalitat ha fet un segon viatge oficial a Brussel·les sense cap previsió de trobar-se amb el president a l’exili. Algunes fonts apunten que la situació de blocatge podria canviar aviat, però difícilment prou de pressa per a arribar a dimecres.

S’haurien de moure moltes coses en poc temps perquè Junts retirés la iniciativa i el debat no es fes. “Es farà”, asseguren fonts consultades. Junts la va registrar amb el propòsit de marcar un punt d’inflexió en les relacions amb els socialistes espanyols pels incompliments dels acords subscrits. Un any després de la investidura de Sánchez, el balanç no era favorable, a criteri de Junts. Però el malestar entre els dos partits es va rebaixar després de la reunió urgent de la taula suïssa que havia demanat Puigdemont. El PSOE va acceptar finalment de tramitar per separat el decret sobre l’increment de les pensions i els ajuts al transport i la mesa del congrés espanyol va admetre a tràmit una proposició no de llei que pot certificar el precari suport parlamentari amb què compta Sánchez, però no el pot fer caure. Junts també va introduir modificacions al text. Admetien que únicament el president espanyol tenia la potestat de presentar una qüestió de confiança, un incís legal amb referències a la constitució que, segons Junts, no en minava l’objectiu polític, però que posava per escrit allò que Sánchez havia dit des del principi: que només depèn d’ell.

El debat de dimarts i la votació de la proposta, que podria prosperar amb els vots del PP i Vox, poden contribuir a desgastar Sánchez: serien una prova més de la precarietat de la majoria parlamentària que el sustenta. Però tot indica que els socialistes espanyols provaran de rebaixar-ne la importància política i els efectes. Junts també ha abaixat els decibels de les crítiques al PSOE aquests darrers dies. Més enllà de forçar canvis en la relació amb la Moncloa, Junts ha descartat des del primer moment de participar en cap moció de censura amb el PP i Vox que sí que podria tombar-lo. Els dos partits topen contínuament però continuen necessitant-se.

El partit de Puigdemont ha situat el traspàs integral de les competències en immigració com una pedra angular de la seva acció política. No tan sols a Madrid, sinó també a Catalunya, on necessita contrarestar el previsible ascens electoral d’Aliança Catalana. Junts pretén que el traspàs de les competències doni pas a un llarg debat parlamentari sobre l’exercici de les noves capacitats en matèria migratòries. Però això només pot passar si es tanca el traspàs i, per tant, si la relació amb el PSOE s’encamina prou per a evitar que el tren descarrili, encara que les tensions entre els uns i els altres siguin inevitables.

 

L’altre dia, arran d’un editorial que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, vaig rebre un correu electrònic d’un lector notòriament contrariat. El motiu de la seua indignació? Haver gosat equiparar la catalanitat de Juan Marsé amb la de Claude Simon. Cosa que, francament, té una certa gràcia. Té gràcia que irrite, vull dir.

El professor –supose que és professor pel to doctoral de la missiva– es definia com a independentista, però al mateix temps em retreia que comparàs un escriptor “realment català” com Marsé amb un de “francès” com Simon. I ací rau precisament el quid de la qüestió: per què Marsé sí i Simon no? La resposta, em sembla, és tan simple com reveladora: perquè Marsé és espanyol i Simon, ai!, era francès.

Parlem-ne, de tots dos. Marsé, nascut Juan Faneca, criat als carrers de la Barcelona de la postguerra, va aprendre el castellà i s’hi va quedar. Simon, nascut a Madagascar de pares catalans del Rosselló, va créixer entre Perpinyà i Canet, es va enlluernar per Barcelona i es va relacionar amb la gent del sud refugiada al nord després del 1939. Dos escriptors, en definitiva, que podrien tenir algunes circumstàncies paral·leles i vicissituds biogràfiques complexes, de famílies marcades per la història i la política –el pare biològic i el pare diguem-ne real de Marsé eren tots dos d’Estat Català.

Però ara fixem-nos bé en la trampa: segons la lògica del meu corresponsal, tan sols pot ser català qui abans és espanyol. És a dir, la catalanitat no existiria per ella mateixa sinó que vindria a ser una mena de subproducte de l’espanyolitat, una denominació d’origen controlada i autoritzada per l’administració de Madrid. El cas concret de Simon és revelador del desficaci: resulta que, segons alguns, no pot ser català i prou perquè té el pecat original de la ciutadania francesa. Pecat que miraculosament no es reprodueix quan la canongia és espanyola.

La paradoxa és deliciosa i l’hauríem de fer servir més: algú que porta la catalanitat a la sang i a la criança, que ha viscut a Catalunya –del nord o del sud, tant se val– i l’ha coneguda, no pot ser català si prèviament no és espanyol. En canvi, qualsevol funcionari de Valladolid destinat a Barcelona ja pot començar a presumir de català d’adopció. No és una mica absurd, això? Una mica no: molt.

Que Simon escrigués en francès i Marsé en castellà? I què? L’un va créixer sota l’administració francesa i l’altre sota l’espanyola, rotundament franquista a més. Un va aprendre a escriure en francès, l’altre en espanyol. La diferència de fons, l’única que justifica la discussió, és que un tenia a la cartera un documento nacional de identidad i l’altre, una carte d’identité. I ací és on vull arribar: hem acceptat, potser sense adonar-nos-en, que la catalanitat és solament allò que Espanya i França determinen que és. Una catalanitat amb fronteres administratives fixades de fora estant, amb papers segellats, amb permisos oficials, reduïda a peculiaritat colonial al nord-est.

Però una cosa que sempre m’ha sorprès –i ben curiosa– és que alguns dels qui més criden reclamant la llibertat de Catalunya, en canvi, són els primers d’acceptar les cotilles mentals que ens imposen els dos estats que hem d’aguantar. Perquè, al capdavall, què és més important: el passaport que et donen o la cultura que vius i respires? L’autonomia on has anat a raure o la voluntat política que tens? La burocràcia que ens classifica, a mi com a valencià, a aquell com a andorrà, al de més enllà com a franjolí i, per tant, com a vaporosament “aragonès”, o la llengua dels teus?

Per tornar-nos a situar en un escenari d’alliberament no hi ha res més urgent i efectiu, em sembla a mi, que desempallegar-se d’aquesta visió restrictiva i funcionarial de la catalanitat.

Catalunya no és allò que Madrid i París diuen que és. Catalunya no és les quatre províncies administratives que va decidir dibuixar com li va semblar un dia el senyor De Burgos. O no hauria de ser-ho, si més no. Catalunya és –o hauria de ser– allò que els catalans decidim que és i prou. I si això inclou considerar tan català Claude Simon com Juan Marsé, doncs què hi farem. Potser incomodarà alguns esperits provincians, però ja és hora que ens llevem del damunt certes cotilles mentals. Que al capdavall les fronteres no són sinó línies imaginàries dibuixades sobre un mapa.

 

PS1. Només perquè no hi haja confusions. Escriptor català només és aquell que escriu en català. Hi ha catalans escriptors espanyols i francesos, ja comença a haver-n’hi d’anglesos i tot, però la categoria d’escriptor català només pot aplicar-se a qui escriu… en català.

PS2. Aquest diumenge, hi ha eleccions a Alemanya, unes eleccions particularment importants. En aquesta Pissarreta, parle dels elements en què haurem de fixar-nos. Per cert, diumenge a partir de les sis del vespre farem un seguiment especial i minut a min ací a VilaWeb sobre aquests comicis.

PS3. Avui fa un any exacte del gran incendi de dues torres d’habitatge a Gran Campanar, a València. Esperança Camps explica en aquest article la situació dotze mesos després, entre el dol per les víctimes i l’espera encara de la reconstrucció.

The Washington Post · Adam Taylor, Jeremy B. Merrill i Adrián Blanco Ramos

Elon Musk no sembla que hagi tingut gaires miraments a l’hora de ficar cullerada en la campanya de les eleccions federals alemanyes, que es fan demà. D’ençà que començà a significar-se per la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), que ha lloat i definit com “l’única força capaç de salvar Alemanya”, el magnat ha piulat més de setanta vegades sobre el partit –i la seva dirigent– a X, on acumula 218 milions de seguidors.

L’idil·li entre el magnat i l’AfD ha estat criticat com un cas paradigmàtic d’interferència electoral pels rivals del partit, que han empès la Unió Europea a llançar una investigació per a aclarir si X ha manipulat els seus algorismes de recomanació de continguts per influenciar els votants alemanys.

Però per molt que Musk hagi ajudat a augmentar la influència de l’AfD a les xarxes socials, un estudi publicat aquesta setmana arriba a la conclusió que la promoció que el magnat ha fet de l’AfD a X podria tenir un impacte més aviat limitat en les eleccions de demà. Tot i que la xifra de seguidors a X de la cap de l’AfD, Alice Weidel, s’ha duplicat d’ençà que Musk va començar a piular sobre el partit, sembla que gran part d’aquests seguidors nous no són pas alemanys.

“L’efecte Musk és real. Però les dades també mostren que Musk ha augmentat la popularitat de l’AfD, principalment, entre els seguidors de parla anglesa”, explica Mark Scott, investigador resident sènior del Laboratori d’Investigació Forense Digital (DFRLab) de l’Atlantic Council i coautor dels resultats de l’estudi, publicats abans-d’ahir en col·laboració amb l’organització alemanya AlgorithmWatch.

Durant molt de temps, qualsevol associació amb l’AfD –que els serveis d’intel·ligència alemanys han catalogat com a organització presumptament extremista– ha estat considerada tabú, tant entre els polítics alemanys com entre els dirigents estrangers. Però l’interès creixent pel partit de Musk, que aquestes darreres setmanes s’ha erigit en un actor clau del nou govern de Trump, reflecteix no tan sols les predileccions polítiques del magnat, sinó també la voluntat dels nous ocupants de la Casa Blanca de bastir ponts amb la ultradreta alemanya. La setmana passada, el vice-president dels Estats Units, JD Vance, es reuní amb Weidel a Munic, en una reunió en què denuncià “els tallafocs” amb què les forces polítiques hegemòniques al país han provat durant anys d’aïllar la ultradreta.

Els funcionaris alemanys han reaccionat amb fúria als acostaments entre Washington i l’AfD, tot acusant el govern Trump d’ingerència electoral. Friedrich Merz, cap de la Unió Demòcrata Cristiana (UCD) i gran favorit per a esdevenir el pròxim canceller d’Alemanya, fins i tot ha dit que Musk haurà d’enfrontar-se a conseqüències polítiques i penals per haver promogut l’AfD a X.

El magnat és l’usuari amb més seguidors de la xarxa social. Abans de les eleccions nord-americanes del novembre passat, Musk ja va fer servir el seu compte com a altaveu de la campanya electoral Trump. Ara els seus crítics l’acusen d’haver exportat aquesta estratègia a Alemanya.

No obstant això, l’estudi del DFRLab suggereix que gran part dels seguidors nous de l’AfD probablement no podran votar en les eleccions alemanyes de demà: l’anàlisi dels piulets relacionats amb l’AfD durant la campanya suggereix que l’augment de seguidors del partit ha estat, sobretot, entre comptes de llengua anglesa.

Les ingerències de Musk en la política alemanya han escandalitzat molts europeus, i fins i tot han desfermat una disputa legal entre X i la Unió Europea. El mes passat, la Comissió Europea va demanar a X que li lliurés informació interna sobre el seu algorisme de promoció de piulets; pocs dies després, un tribunal alemany va ordenar a la plataforma que li facilités qualsevol base de dades relacionada amb les eleccions alemanyes.

No és clar si la promoció de l’AfD a X que ha fet Musk ha infringit alguna llei. D’ençà del 2023, la xarxa social ha proporcionat una quantitat molt restringida de dades operatives als investigadors, cosa que dificulta qualsevol intent d’aclarir els criteris amb què la plataforma decideix de mostrar algunes publicacions concretes –i no pas d’altres– als usuaris.

“És molt difícil esbrinar què passa, i X hi posa entrebancs deliberadament”, diu Oliver Marsh, cap d’investigació tecnològica d’AlgorithmWatch i coautor de l’informe.

L’informe no diu que la plataforma hagi fet canvis en l’algorisme per a beneficiar l’AfD i Weidel, però tampoc no descarta aquesta possibilitat. El fet que Musk compartís continguts de l’AfD a X de manera aparentment orgànica, segons que afirmen els autors, tampoc no sembla que infringeixi la llei de serveis digitals de la Unió Europea.

Més enllà de les implicacions legals del cas, els analistes temen que les ingerències de Musk en la política alemanya estableixin un precedent no desitjat.

“Musk ha tingut una influència enorme a l’hora de normalitzar i legitimar les polítiques de l’AfD, i també la retòrica i el vocabulari que empra el partit”, diu Julia Ebner, experta en extremisme polític de la Universitat d’Oxford.

L’interès de Musk per l’AfD és un recent. Abans del 20 de desembre, el magnat havia esmentat el partit en comptades ocasions. Però, d’ençà d’aquell dia, l’home més ric del món s’ha dedicat en cos i ànima a promoure l’AfD. Ha publicat articles d’opinió lloant el partit, ha emès en directe una entrevista amb Weidel i fins i tot ha intervingut en un acte del partit, on va dir als alemanys que ja havia arribat l’hora de superar la “culpa històrica” per l’era nazi.

Creada el 2013, l’AfD ha guanyat popularitat aquests darrers anys gràcies a un discurs anti-establishment i anti-immigració. Tres dels setze estats federals alemanys han catalogat formalment el partit com a organització d’extrema dreta.

El partit va aconseguir d’entrar al parlament alemany en les eleccions generals del 2017, en què obtingué un 12,6% dels vots. Tot i haver perdut escons a les eleccions del 2021, l’AfD se situa ara en segona posició als sondatges. Tots els grans partits alemanys han descartat de formar-hi govern després dels comicis.

Falta veure qui impacte tindrà Musk en els resultats electorals del partit: els sondatges mostren que Musk és impopular a Alemanya, amb un índex d’aprovació de tan sols un 19%.

“Crec que, si més no a curt termini, molt pocs alemanys decidiran votar l’AfD tan sols perquè un multimilionari nord-americà els digui que és la seva gran salvació”, explica Thorsten Benner, director del Global Public Policy Institute, un think tank amb seu a Berlín.

Aquests darrers mesos, Musk ha establert una relació de proximitat amb Weidel, la primera dona candidata a canceller d’Alemanya per l’AfD. Weidel, una economista de 46 anys que parla xinès i té dos fills amb una parella d’orígens singalesos, ha ajudat a deixar enrere la imatge d’intolerància del partit.

“Crec que Alice Weidel és una persona molt raonable”, digué Musk després d’entrevistar-se en directe amb la cap de l’AfD el passat 9 de gener.

La xifra de seguidors de Weidel a X s’ha multiplicat per més de dos d’ençà que Musk va interessar-se per l’AfD a final de l’any passat. Weidel té prop d’un milió de seguidors a X, força més que no pas Merz (que en té poc més de 390.000) o Christian Lindner, del Partit Democràtic Lliure (que en té més de 770.000 i que, abans del desembre, era el candidat alemany amb més seguidors a les xarxes).

“La visibilitat de Weidel a les xarxes socials s’ha disparat els últims mesos, i aquest fort augment coincideix amb la promoció de l’AfD per part d’Elon Musk”, explica Sami Nenno, investigador de l’Institut Alexander von Humboldt per a l’Internet i la Societat i coautor de l’informe. I afefeix: “Però l’èxit a les xarxes socials no es tradueix directament en resultats electorals, en què influeixen factors que van molt més enllà de la visibilitat a X.”

Encara que X no publica dades sobre la llengua o la ubicació de les publicacions, els investigadors de DFRLab han analitzat qualitativament les publicacions a X de cadascun dels principals partits alemanys, i revelen que hi ha hagut un augment de la participació dels usuaris de llengua anglesa en les publicacions de l’AfD. Un augment que no s’ha observat en el cas d’altres partits.

Un possible factor a l’hora d’explicar aquesta diferència és la relativa manca de popularitat de X a Alemanya. L’any passat, X informà que tenia uns 17 milions d’usuaris actius cada mes al país, menys de la meitat dels 45 milions que té Instagram. “És simptomàtic que la majoria de les publicacions més repiulades de Weidel siguin en anglès”, diu Marsh, d’AlgorithmWatch.

Encara que les donacions polítiques estan regulades de manera molt estricta a Alemanya, alguns experts afirmen que Musk podria trobar formes d’influir en futures eleccions més enllà dels canals tradicionals. L’any passat, el magnat ja va invertir 288 milions d’euros en la campanya electoral de Trump. Enguany, els seus missatges a X –sigui quin sigui l’impacte final– li han sortit de franc.

Kate Brady, de Berlín estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Lloc: Ateneu Arenyenc

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) exercirà d’acusació popular en el judici sobre la gestió de l’emergència de la gota freda. El jutjat de primera instància 3 de Catarroja ha admès la petició de l’entitat, que se suma així a Podemos i Vox en aquesta funció.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre

L’entitat serà representada en el judici per l’advocat Manolo Mata, conegut per haver estat diputat del PSPV. A més, ACPV exigirà responsabilitats penals per les 229 víctimes mortals que va causar la tragèdia, perquè també hi comptabilitzen els dos operaris dels serveis d’emergència morts en les tasques de neteja setmanes després: setmanes després: un en una escola de Massanassa (Horta Sud) i l’altre en un garatge de Benetússer (Horta Sud).

El PSPV també ho demanarà

A banda, la secretària general del PSPV, Diana Morant, ha anunciat que el partit també sol·licitarà de ser acusació popular en la causa. “La gent necessita justícia per a superar aquesta etapa i poder girar full”, ha dit abans de tornar a demanar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

La dirigent dels socialistes valencians ha explicat que el partit feia aquest pas perquè ahir les Corts van rebutjar la proposta presentada per Compromís per a reclamar la dimissió de Mazón per la gestió de l’emergència.

La jutgessa de la gota freda investiga “l’absència palmària d’avisos” a la població

El president del PP de la demarcació de València, Vicent Mompó, assegura que votarà pel català en la consulta sobre la llengua que es farà a partir del 25 de febrer. “Triar una educació en valencià garantirà que els nostres fills parlen les dues llengües”.

Les direccions dels centres educatius prenen posició contra la consulta: “No era el moment, ni calia fer-la”

Mompó, també president de la Diputació de València, subratlla que “triar el valencià no perjudica cap de les nostres dues llengües oficials, sinó que simplement permetrà garantir als nostres fills parlar les dues llengües”. Una afirmació que infereix que l’opció del castellà podria no garantir un normal aprenentatge del català.

Mompó ha afegit: “Votaré valencià, com faran molts càrrecs i simpatitzants del PP, perquè el valencià és part de la nostra identitat i volem que els nostres fills ho aprenguen amb naturalitat i sense imposicions”, que assegura que pretén així de “desmuntar les falses acusacions sobre l’objectiu d’esta consulta”.

Finalment, ha demanat a les famílies que “acudisquen a la consulta sense por ni condicionants externs”. “Enfront del soroll, serenitat; enfront de l’adoctrinament, democràcia; enfront de la desinformació, llibertat”, ha dit.

El conseller Rovira pressiona les famílies perquè participin en la consulta sobre la llengua

Els metges de l’Hospital Gemelli de Roma han advertit que “el papa no es troba fora de perill” perquè sofreix una infecció polimicrobiana, és una persona de vuitanta-vuit anys “fràgil” i amb antecedents mèdics, encara que han destacat que han observat una millora, que manté el seu “bon humor i fa acudits” i que continua llegint i signant documentació.

“A la pregunta sobre si ‘el papa es troba fora de perill’. No, el papa no es troba fora de perill”, ha precisat Sergio Alfieri, un dels metges que tracta Francesc, en una compareixença de premsa a l’hospital.  “La malaltia crònica continua, el Papa ho sap, va dir ‘m’adono que la situació és greu'”, “a vegades li falta l’alè i la sensació no és agradable per a ningú”,  ha explicat el professor Alfieri. El Papa romandrà hospitalitzat durant tota la setmana que ve pel cap baix. “Francesc no es troba connectat a cap màquina. Quan ho necessita es posa una mica d’oxigen, però respira tot sol i s’alimenta”, ha explicat el metge.

El Pontífex va ingressar al Gemelli de Roma el 14 de febrer després de passar uns quants dies amb una bronquitis que finalment va derivar en una pneumònia bilateral.

Lloc: Biblioteca

a càrrec de Joan Vives Bellalta, divulgador musical - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

El Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS), amb seu a Lausana, ha fet cas omís del recurs de Luis Rubiales, ex-president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i ha confirmat la sanció de tres anys d’inhabilitació que li va imposar la FIFA pel petó forçat a Jenni Hermoso. La decisió arriba vint-i-quatre hores després d’haver estat condemnat per un  delicte d’agressió.

La Comissió Disciplinària de la FIFA va suspendre Rubiales de totes les activitats relacionades amb el futbol tant a l’estat espanyol com en l’àmbit internacional arran del petó forçat que va fer a la jugadora durant el Mundial de futbol a Austràlia. L’organisme diu que ha infringit l’article 13 del codi de l’entitat, segons que ha informat avui.

El TAS considera que la sanció de la FIFA s’adequa amb allò que preveu per a aquests casos el seu propi codi disciplinari i que és proporcional als fets provats. Rubiales va ser sancionat per quatre fets: el petó no consentit, el gest dels genitals a la llotja i haver portat dues jugadores a les espatlles després de la victòria.

La sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem espanyol ha desestimat per unanimitat el recurs interposat pel fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz, contra l’entrada i escorcoll del seu despatx professional i el de la fiscal provincial de Madrid, María Pilar Rodríguez, investigats per un delicte de revelació de secrets a la parella de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. La resolució judicial a la qual ha tingut accés l’ACN indica que si el Tribunal Suprem “té la facultat d’investigar un aforat, l’òrgan instructor també ha de tenir els mecanismes necessaris per fer-ho”. Així mateix, avala la confiscació del material informàtic i considera que els escorcolls eren l’únic mitjà possible per aconseguir els dispositius.

Les defenses dels fiscals van presentar recurs contra aquestes accions en considerar-les desproporcionades amb el delicte investigat i en opinar que envaïen la seva intimitat. Ara, els magistrats Julián Sánchez Melgar, Andrés Palomo i Eduardo de Porres, han valorat que el delicte investigat permet aquesta diligència, que la investigació era necessària, i que era l’únic mitjà possible per obtenir els aparells i instruments que es trobaven als despatxos. Així, han indicat que “ni la Fiscalia General de l’Estat ni cap altra institució tenen una garantia d’immunitat” i que la motivació era suficient. En aquesta mateixa línia, han defensat que “en dependències de Fiscalia, com de qualsevol jutjat, hi ha múltiples expedients que contenen dades d’igual o més rellevància que els ara investigats, la revelació dels quals pogués potencialment afectar no només l’adequada administració de justícia sinó la intimitat de tercers, de manera que el judici de proporcionalitat en la ingerència ha de ser reforçat”.

Han avisat que el jutge instructor no tenia alternativa perquè concloure que es tractava d’un lloc d’impossible prospecció judicial (en ser una alta institució de l’Estat), hauria comportat renunciar a la mateixa investigació i hauria implicat la creació d’un àmbit d’impunitat que no es contempla en l’ordenament jurídic espanyol. Així mateix, els magistrats han assenyalat que “si el Tribunal Suprem té la facultat d’investigar un aforat, que ho és precisament pel seu rang a l’arquitectura constitucional i per la funció que exerceix a l’estat de dret”, la conseqüència és que “l’òrgan instructor ha de tenir les maneres i instruments necessaris per fer-ho”.

Pels magistrats no és raonable “atribuir a un òrgan jurisdiccional, també en virtut del seu alt rang, la facultat d’investigar, i si escau, sancionar, els possibles delictes que puguin cometre els representants de tan altes institucions, i després concloure, que no poden utilitzar els instruments necessaris per a la seva investigació, quan concorren els requisits necessaris per adoptar tals mesures”.

La periodista Agnès Marquès torna a 3Cat. Substituirà la periodista Elisenda Carod al capdavant del programa La tarda de Catalunya Ràdio mentre estigui de permís de maternitat. Ho han anunciat totes dues en un vídeo publicat a X.

Qui farà la #TardaCatRàdio mentre l'@elisendacarod estigui de permís maternal? pic.twitter.com/Y5c2yro96h

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) February 21, 2025

Entre 2017 i 2022 va ser la presentadora del programa No ho sé, de RAC-1. Entre el setembre de 2022 i juny de 2024 va presentar i codirigir el programa Planta baixa de TV3, agafant el relleu de Ricard Ustrell.

Aquestes són les sèries que 3Cat estrenarà el 2025

Marquès va néixer a Palma i, poc després, va traslladar-se amb la seva família a Bilbao durant una dècada. A la dècada del 1990, es va establir a Barcelona. Va estudiar periodisme a la Universitat Ramon Llull i va començar la seva carrera a la ràdio local de Llavaneres i Ràdio Estel.

Va treballar a COM Ràdio, Catalunya Ràdio, i va fer pràctiques a Ràdio 4. Posteriorment, va ser redactora i presentadora d’informatius a Catalunya Ràdio, Onda Rambla, Telecinco i Ràdio 4. També va treballar al programa 180 graus de TV3 i va ser presentadora del 3/24 entre 2006 i 2007.

També va presentar el Telenotícies cap de setmana durant set anys, primer amb Joan Carles Peris i després amb Ramon Pellicer. El 2011 va ser la presentadora de les campanades de TV3. Va co-presentar la Marató de TV3 de 2012, centrada en la pobresa, i va narrar el documental Voluntaris. I el desembre de 2022, va presentar la Marató de TV3 sobre la salut cardiovascular. El 2014 va codirigir i presentar Vincles, un programa sobre el diàleg entre persones en risc d’exclusió i voluntaris.

Agnès Marquès: “Som una generació que no tindrem mai res per tota la vida”

El PSC de Ripoll s’ha mostrat decebut amb Junts per haver fet marxa enrere amb la moció de censura que havia de treure Sílvia Orriols (Aliança Catalana) de la batllia. El seu portaveu, Enric Pérez, ha explicat que no van posar condicions ni exigències per donar la batllia a Junts i ser socis de govern juntament amb ERC.

El regidor, acompanyat de la regidora Anna Avilés, ha explicat que hi havia un document d’acord de moció de censura i govern a punt per signar. Els socialistes estan convençuts que hi va haver una ingerència de la direcció nacional de Junts a l’acord fallit. “S’ha pensat en tacticismes i un posicionament autonòmic”, ha lamentat Pérez. Segons ell, Junts ja podria haver aprovat el pressupost d’Orriols i d’aquesta manera evitar una “situació tan desagradable”.

Què indica el no de Junts a la moció de censura contra Orriols a Ripoll?

Com a anècdota, Pérez ha explicat que ell i la seva dona van rebre la trucada de l’enquesta que va fer Junts. “No en sabem els resultats”, ha admès. Entre les preguntes, hi havia com valorava la gestió d’Orriols i posar nota a les regidores Chantal Pérez (ERC) i Maria Soldevila (Junts) com a possibles batllesses.

Pérez ha remarcat que la moció de censura no era un tema de tacticismes ni de cadires sinó una voluntat d’un canvi real per revertir el que ells i la resta de partits de l’oposició denunciaven, una “dinàmica molt negativa” per Ripoll. Per al socialista, la moció era una oportunitat per fer polítiques que “resolguin els temes concrets dels ripollesos”, com ara la falta d’habitatge. Segons que ha dit, la vila té 1.000 habitatges buits i el govern d’Orriols no ha actualitzat el Pla Local del 2010 que ha de marcar les estratègies de la ciutat. Mentrestant, ha dit, el nucli antic “es va degradant cada dia”.

Les “mancances” del pressupost d’Aliança Catalana

Per als socialistes, un dels hàndicaps del que queda de mandat és que el pressupost d’Aliança Catalana no respon a les necessitats de Ripoll. Denuncien que no s’han inclòs cap de les esmenes que van proposar. I lamenta que només es destinin 20.000 euros en temes de rehabilitació mentre tampoc no hi ha cap partida per millores a escoles.

El regidor socialista ha denunciat que el “bloqueig institucional” d’AC ha implicat perdre inversions mentre “altres municipis van desenvolupant-se amb bona coordinació amb la resta d’administracions”. En aquest sentit, ha alertat que hi ha risc de perdre una inversió de 2,4 milions d’euros per reformar una nau industrial de la zona del Pla. Segons que ha dit, si no s’aconsegueix cofinançament, “s’hauran de retornar els diners amb interessos i la situació econòmica serà molt complicada”.

El PSC també s’ha compromès a continuar treballant per guanyar-se la confiança de la ciutadania i demostrar que hi ha un altre projecte de ciutat possible. “Cal recuperar el diàleg i la responsabilitat”, ha dit. Segons Pérez, Ripoll ha de deixar de ser notícia per “fets negatius” i per una “polarització que no aporta res de bo”.

El Banc Sabadell ha remès a la Comissió dels Mercats i la Competència espanyol (CNMC) les seves al·legacions en contra de l’opa del BBVA. L’entitat vallesana ha escurat els terminis per tal d’avaluar en detall l’operació i exposar el seu punt de vista, segons han explicat fonts financeres.

En la presentació dels resultats anuals, fa quinze dies, el conseller delegat del Banc Sabadell, César González-Bueno, ja va dir que ultimaven el seu argumentari i remarcava l’impacte que tindria en les pimes. La CNMC analitza l’oferta en fase dos. Si ho creu convenient, el supervisor pot portar l’estudi a fase 3, cosa que donaria un paper important, també, al govern espanyol.

Junts ha demanat al govern espanyol que utilitzi “mecanismes de mediació” per defensar els drets lingüístics de Catalunya Nord. Segons que consta en una bateria de preguntes dirigides a l’executiu, insta també a donar suport a projectes com la Bressola. “Cal que l’estat espanyol mogui fitxa i atengui urgentment el crit d’auxili de la Bressola per evitar el seu col·lapse financer després de cinquanta anys des de la seva creació i es vegi obligada a tancar”, ha lamentat el senador Junts Francesc Ten. Des de la formació de Carles Puigdemont asseguren que s’està produint un “procés greu de substitució lingüística”.

Tal com destaquen des de Junts, la xarxa d’escoles de la Bressola té un paper fonamental en la preservació i normalització de la llengua catalana a una regió on l’idioma ha estat històricament minoritzat. “És necessari actuar ja per no posar en perill els drets lingüístics dels habitants de Catalunya Nord”, avisen. Actualment, la xarxa compta amb prop dels 1.100 alumnes i integra 750 famílies.

Aquest mes de gener ERC també va reclamar al govern espanyol que prengués mesures immediates per garantir la continuïtat de la Bressola. “La Bressola no és només un projecte educatiu, sinó també una eina fonamental de resistència cultural i lingüística en un territori on el català es troba en perill d’extinció”, va alertar la diputada republicana al congrés Etna Estrems.

ERC va presentar una proposició no de llei que, entre altres mesures, demana fixar una assignació estable de fons per aquesta iniciativa.

Gairebé una quarantena d’entitats han presentat avui al Born Centre Cultural de Barcelona la campanya “Català per a tothom: a cada barri, a cada escola, a cada feina“. Es tracta d’una aliança de país que pretén pressionar les institucions i activar la societat civil per a universalitzar l’accés al català, arran de les dades negatives de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població. L’objectiu és que, tothom qui vulgui aprendre català, ho pugui fer sense limitacions, independentment del seu origen i condició. La presentadora de l’acte d’impuls de la campanya, Maria Maians, ha dit que la iniciativa vol arribar “allà on no arriba l’administració” perquè cal entendre el català com “un dret per a tothom i una eina de cohesió”.

És per això que demanen a les institucions i entitats un increment de l’oferta per aprendre la llengua fins a les 200.000 places anuals, sense llistes d’espera ni limitacions. En concret, demanen al govern que augmenti un mínim de 80.000 places anuals els cursos públics de català per a adults, passant de les 120.000 actuals a 200.000. Denuncien que, amb l’oferta actual de cursos, caldrien més de vint anys per a cobrir-ne la demanda.

Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística?

La proposta divideix l’augment dels recursos per aprendre català en tres àmbits. El primer, el dels barris, amb un increment mínim de 30.000 places al Consorci per a la Normalització Lingüística. El segon, els centres de treball, amb un programa perquè cada any 30.000 persones puguin aprendre català a la feina, amb més oferta de cursos de català als llocs de treball, que descriuen com a “pràcticament inexistent”. Es tractaria d’un programa amb cursos sense cost econòmic per als professionals, amb continguts modulars adaptats a cada circumstància, i amb especial èmfasi en el treball de cara al públic. Antonio Suárez, que ha desplegat l’àmbit “català a cada feina” ha parlat també d’un compromís per a crear grups per a aprendre català entre companys de feina. “Hem de demostrar que hi ha un país que vol que el català sigui accessible per a qualsevol ciutadà”.

L’altre àmbit destacat és el de les escoles. Demanen de crear cursos de català per a 20.000 famílies a les escoles en horari escolar o extraescolar. Merlys Mosquera, que ha desplegat l’àmbit “català a cada escola”, ha dit que el català és i ha de continuar sent “l’eina per a obrir portes i construir comunitat”. També ha afegit que cal aprofitar aquest espai de trobada que és l’escola perquè les famílies puguin accedir a la llengua.

També hi ha idees per a impulsar el català des de la societat civil, com ara la creació de grups per aprendre català entre veïns, famílies i companys de feina a les entitats, empreses i escoles associades a les organitzacions signants. En aquest sentit, Jordi Armadans, que ha desplegat l’àmbit del català als barris, ha instat tothom a mantenir sempre el català a nivell individual, a més de tenir la iniciativa de crear grups per aprendre’l col·lectivament.

A més, reivindiquen el paper dels nous parlants. Demanen de reconèixer-los com a protagonistes del futur de la llengua i d’eliminar els “obstacles, limitacions i inèrcies” que dificulten que puguin aprendre i utilitzar el català amb normalitat.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

Aquestes entitats també es comprometen a posar en marxa un programa per aprendre català a la feina i inicien una gran recollida de signatures per a reclamar aquest increment de places de cursos públics de català. Al web peratothom.cat es pot signar per donar suport a la petició adreçada al govern. També s’hi pot col·laborar com a entitat o persona individual.

Les entitats que han impulsat la campanya són les següents:

Agrupació Escolar Catalana (AEC) Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) Associació de Mestres Rosa Sensat Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC) Assemblea Nacional Catalana (ANC) Cambra de Comerç de Barcelona CCOO de Catalunya CECOT – Comunitat empresarial i professional CIEMEN Col·legi de Metges de Barcelona Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya (CCAPAC) Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) Confederació de Cooperatives de Catalunya Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) Esplais Catalans (Esplac) Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) FemCat – Fundació privada d’empresaris Foment del Treball Nacional Fundació Escola Cristiana de Catalunya Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai) Institut d’Estudis Catalans (IEC) Intersindical – CSC Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans Òmnium Cultural PIMEC Sindicat de Llogateres Taula del Tercer Sector UGT de Catalunya Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) Unió de Pagesos USOC USTEC-STEs

La secretària general de Podem, Ione Belarra, ha defensat que la formació va actuar de manera immediata i correcta davant els testimonis de violència sexual contra Juan Carlos Monedero. Ha negat que es tingués constància de denúncies prèvies al 2023, tot i que Eldiario.es ha revelat avui que la primera denúncia es va formular el 2016 sense que el partit emprengués cap mesura.

Demasiadas veces ante la violencia sexual es habitual mirar para otro lado y a muchos hombres se les aparta solo cuando todo se hace público

En Podemos hemos actuado para dar respuesta a las mujeres y que la organización sea un lugar seguro, no para frenar un escándalo mediático pic.twitter.com/LTqEOO58Jg

— Irene Montero (@IreneMontero) February 21, 2025

Així mateix, Belarra ha contraposat l’actuació de Podem, amb la de Sumar en el cas d’assetjament sexual de l’ex-diputat Íñigo Errejón, tot afegint que “acomiadar algú amb honors és fer-lo portaveu parlamentari i posar-lo a les llistes”.

D’aquesta manera, ha al·ludit al fet que Podem, quan formava part de la coalició electoral de Sumar, va posar en coneixement de la vice-presidenta segona, Yolanda Díaz, una acusació contra Errejón l’estiu del 2023, gairebé un any després que aquest dimitís arran de testimonis de presumpte abús.

Així ho ha traslladat en declaracions als mitjans al congrés espanyol, abans de participar en una jornada parlamentària organitzada per la formació, per assegurar que el partit no té constància de testimonis contra Monedero anteriors als rebuts el setembre del 2023.

“Nosaltres vam apartar Juan Carlos Monedero en el moment en què en vam tenir coneixement, malgrat que ja no tenia cap càrrec orgànic ni cap responsabilitat a la fundació de Podem. Vam fer el que havíem de fer i ho tornaríem a fer”, ha remarcat.

Alhora, qüestionada sobre si es plantegen de suspendre Monedero de militància, la dirigent de Podem ha subratllat que ara mateix el procediment per casos de violència sexual és obert i continua actiu, i que, si les víctimes fan el pas de continuar amb la denúncia, la comissió de garanties del partit actuarà.