“La unió fa la força” és un lema que és una declaració d’intencions, una manera d’anar pel món i d’entendre el món. És solidària, respectuosa i marcada per l’alteritat, un valor escàs en els temps que corren, el de les polítiques megalòmanes i el despotisme de governants i corporacions que tenen el poder econòmic mundial. Però la unió fa la força i genera coneixement i empatia. I això és el que van mostrar sis elaboradors de la Terra Alta quan, per primera vegada, es van presentar plegats en públic (en el marc de la Barcelona Wine Week), per defensar i valorar el seu paisatge vinícola i els vins que hi elaboren. Van parlar d’ells, però també van parlar d’un paisatge i d’una història que comparteixen. I és que la Terra Alta és un territori increïble per a fer grans vins i ja se’n fan; un territori vinícola històric, com el Priorat. Però a diferència del Priorat, que ha plantat cara i ha lliurat moltes batalles, la Terra Alta ha estat maltractada i malmesa, sense anar més lluny, per les energètiques, que hi han fet grans centrals que han eliminat una quantitat d’hectàrees de conreu enorme i han trinxat una part del paisatge. 

I, així i tot, la Terra Alta és avui un dels territoris amb més potencial per als vins de qualitat. I és en quantitat d’hectàrees i quilos de raïm i hectolitres de vi un dels territoris vinícoles catalans més importants. Així es va anar desgranant en la sessió Un recorregut pel paisatge de sis vinyes úniques de garnatxa blanca a la Terra Alta, amb tast dels seus vins. Els elaboradors eren: Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés; Núria Altés, del celler Herència Altés; Ramon Roqueta Segalés, del celler LaFou; Joan Àngel Lliberia, del celler Edetària; Juanjo Galceran Piñol, del celler Piñol, i Francesc Ferré, del Celler Frisach. Va conduir la sessió el sommelier Ferran Centelles.  

Garnatxa blanca, la varietat que els defineix

Ferran Centelles va començar la sessió parlant de la garnatxa blanca, que és la varietat de raïm que defineix els vins de la Terra Alta. Una varietat ben adaptada i que conté unes condicions molt bones per a suportar el canvi climàtic. Una varietat de raïm de futur. Centelles va dir que és una varietat adulta, intel·ligent, que també destaca per la seva versatilitat a l’hora d’elaborar-la. I va donar una dada que impacta: el 33% de tota la garnatxa blanca del món es troba a la Terra Alta, on en conjunt es conreen 4.700 hectàrees de vinya.

El primer vi que es va servir va ser Ànima de l’avi Arrufí 2023, del celler Piñol, situat a Batea. Va explicar el vi en Juanjo Galceran Piñol, que és la tercera generació de la família. Un projecte amb vinya pròpia amb conreu d’agricultura ecològica, varietats autòctones (a més de la garnatxa blanca, el morenillo i la garnatxa peluda) i preservació de les vinyes velles. “Vam fer aquest vi en homenatge al besavi, que va ser el primer que va començar a elaborar vins artesanals. Les primeres ampolles d’aquest vi les vam treure el 1994-1995. Els primers anys el fèiem passant la garnatxa per barriques de roure, però en els darrers, amb la voluntat de ser més respectuosos amb el vi, per mirar d’expressar la varietat i el sòl, que és sobretot argilocalcari, el raïm fermenta en tines d’acer inoxidable i després el vi el posem en ous de granit. Aquest vi és una selecció de cinc finques amb diferents altituds i diferents sòls. Són les vinyes més velles i les millors de casa. L’ou de granit ens dóna una mica més de volum i estructura en boca. Són ous de 1700 litres i li fem el battonage amb nitrogen.” Ànima de l’avi Arrufí expressa la finor i la delicadesa de la varietat.

Aleshores Centelles va recordar que la Terra Alta és un territori marcat també per l’arquitectura del vi. Cèsar Martinell hi va construir diferents cellers cooperatius durant les primeres dècades del segle XX, com ara el celler de Pinell de Brai i el de Gandesa. I lligant l’arquitectura amb el vi va dir que els vins de la Terra Alta eren vins modernistes, sumptuosos, plens i exuberants, en especial els vins brisats. Introduïa així el següent vi.

Els vins tastats.

El segon vi tastat fou El Quintà 2022, del celler Bàrbara Forés, un vi brisat (que ha estat en contacte amb les pells). El celler té la seu a Gandesa. Carmen Ferrer va explicar que l’any 1992-1993 van començar a replantejar-se el projecte: “Vam intentar conèixer bé les finques que teníem, vinya a vinya. Així va ser com vam localitzar unes vinyes molt velles de garnatxa blanca. L’origen del Quintà són dues finques petites conreades pel mateix propietari amb vinyes velles plantades a la dècada del 1950. La primera elaboració d’aquest vi la vam fer el 1996. El sòl és de panal. Una vinya amb panal força fi, que madura abans, i l’altra vinya, que tot i que es troba molt a prop, té un panal amb unes betes calcàries, que en diem panal pinyoler. El cultiu és en ecològic, en secà i també fem agricultura regenerativa. Tot i que és difícil fer-ho així ara, a causa de la sequera. El Quintà fa una maceració pel·licular de vint-i-quatre hores, que li dóna estructura, però no sequedat. Es cria amb barriques de roure francès de 500 i 600 litres. És un brisat molt delicat i exuberant.”

Ferran Centelles va recordar que aquest Quintà, aquesta garnatxa, va mostrar i ensenyar als sommeliers de Barcelona el que eren els vins de la Terra Alta. En aquest sentit, Carmen Ferrer va ser una pionera per a la Terra Alta, perquè va col·locar els seus vins als tasts de gamma alta a final dels anys noranta. 

Sis cellers que van decidir fer el canvi

Centelles va definir el tercer vi, també brisat, com una garnatxa ibera, perquè es troba al costat de l’assentament iber del Coll del moro. És el vi Vernatxa, del celler Frisach, a Corbera d’Ebre. Francesc Ferré va començar la intervenció tot convidant tothom a visitar la Terra Alta i va explicar que a la taula eren sis cellers, una representació petita, però que aquests sis havien decidit de fer el canvi i passar de conrear la vinya només a elaborar els seus vins per donar més valor al projecte, a la varietat i donar vitalitat també a l’economia local. I això genera una il·lusió que és fonamental també perquè aquests projectes familiars puguin viure de l’agricultura i tenir possibilitat de futur, de relleu generacional. Ferré va explicar que “la Vernatxa és una garnatxa blanca, una varietat que de mica en mica i a poc a poc et va donant allò que pot donar-te, un caràcter, una frescor, el punt salí. En el vi que tasteu hi volíem representar tot això. Aquest vi neix de la vinya més vella que tenim a casa, en sòl de panal que nosaltres conreem. Tenim el most amb les pells una setmana perquè arrenqui la fermentació i després una part del vi es cria en dipòsits de formigó i una altra en barriques velles, durant deu mesos, perquè el vi pugui buscar el que vol ser”.

El vi que feia quatre va arribar de la mà de Núria Altés, del celler Herència Altés: La Serra Vi de Finca Qualificada. La propietària i enòloga va començar destacant la importància de l’acte, que per primera vegada aplegava sis cellers per mostrar el potencial que té la garnatxa blanca: “Ja sabeu que la Terra Alta és un territori de frontera, que ha patit moltes guerres i sempre ens hem mirat una mica de reüll. I el fet d’anar de bracet ens fa més forts, per això crec que és un gran dia. Tots fem en els nostres cellers un bon treball, cadascú amb una identitat pròpia, fent expressar la garnatxa de manera diferent. La Serra, per a nosaltres, és el vi més emblemàtic que fem. Prové d’una vinya plantada a l’altiplà de la zona de Batea, en un sòl calcari, d’una vinya molt antiga de principi del segle XX, no sabem exactament quan es va plantar. Una vinya que té molta influència del vent, tant del cerç, que és continental, sec i fred, i ens ajuda molt en l’agricultura ecològica, com de la garbinada, que ve de mar i refresca les nits d’estiu. Una vinya poc productiva. Fermentem el raïm amb barriques obertes i després l’envellim en un foudre de roure austríac, que és molt suau, perquè el que volem és preservar la varietat, que parli sola.”

Aleshores va intervenir Ferran Centelles: “Hem començat per unes garnatxes finíssimes, després hem augmentat la textura i la potència i aquest últim vi ja entra en la categoria dels vins gastronòmics.” I va recordar que la garnatxa és una de les varietats blanques que juntament amb la riesling tenen la característica d’expressar els hidrocarburs, aquella olor de goma Milà, un element valorat pels sommeliers.

El vi De rams 2018, del celler Lafou, va enfilar la recta final del tast. Ramon Roqueta Segalés, de la família Roqueta del celler del Pla de Bages, és l’impulsor d’aquest projecte. Ell va explicar que “la Terra Alta s’ha construït una personalitat pròpia, potser per ser un terreny fronterer, com diu la Núria, o per trobar-se a dues hores de camí en cotxe de Barcelona, una mica aïllats, com diu en Francesc. Amb aquestes característiques hem construït la nostra pròpia identitat. Nosaltres som a Batea, en una vall estreta de trenta-dues terrasses que van pujant progressivament. Una de les que s’està més avall és la vinya de Rams, que és d’on surt aquest vi. Una vinya de garnatxa blanca plantada el 1966 entre dos tipus de sòl, l’argilós-calcari i també el panal. La garbinada té una incidència important en aquesta vinya. Per aquestes característiques, el raïm que obtenim és particularment interessant. A partir del 2016 el van començar a elaborar a part i embotellar-lo. Per treure la màxima expressió del raïm, una part del vi és fermentat en fusta i una altra part en formigó, amb una lleugera maceració pel·licular i un 25% és vi brisat, fermentat durant uns dies amb les pells. I és un vi que té força anys de repòs i criança al celler, per integrar tots aquests elements. De fet, l’anyada que es troba actualment al mercat és la del 2018. És un vi amb textura, amb complexitat”. Ramon Roqueta també va explicar que aquesta vinya es cull en dues vegades: “La primera, collim un raïm més verd que estira el vi, li dóna tensió, i la segona, més tardana, omple el vi i li dóna volum.”

El tast es va acabar amb el vi La Terrenal 2020, del celler Edetària, explicat per Joan Àngel Lliberia, que va dir que neix de tres vinyes de sòl originari molt pobre i molt vell, sòl de lutita roja. Ell va començar dient que aquest tast era una iniciativa d’orgull i de pertinença. “No es pot anar sol pel mercat, costa molt.” I va voler destacar d’entrada les pioneres, Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés, i Josefina Piñol, mare de Juanjo Galceran Piñol. “Sense elles, segurament els altres avui no seríem aquí. Jo recordo que a casa bevíem el vi de l’avi amb un got de Duralex i era un ranci, per com s’elaborava abans. Eren rancis espectaculars i hi hem de tornar, però calia aprendre a fer grans vins amb l’expressió de la fruita.”

I va continuar: “Una de les característiques que marquen aquests sis vins és la salinitat. Això vol dir que no hi ha maquillatge fent els vins. Fa uns anys posàvem un excés de maduració, un excés de barrica, etc. Avui podem anar amb el cap ben alt i amb orgull, perquè aquesta salinitat dels nostres vins és única. La nostra és una garnatxa mediterrània amb aromes de fonoll, de flor d’ametller…, aromes que són una passada. I també vull reivindicar que a la Terra Alta tenim les garnatxes més velles del país. El sòl és important i el clima també, però la vinya és el més important. La planta és fonamental. I per això hem de cuidar els fenotips que caracteritzen les nostres garnatxes i evitar la uniformització dels vivers. Perquè són aquestes garnatxes blanques les que ens motiven per llevar-nos cada dia i ser feliços.”

Avel·lí Flors Mas (Castelló de la Plana, 1988) és professor de Sociolingüística i d’Ecologia i Planificació Lingüístiques a la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, li demanem que valori els resultats de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, el sondatge més ambiciós sobre l’estat del català, elaborat cada cinc anys per l’Institut d’Estadística de Catalunya. Les noves dades acrediten que el català ha perdut 100.000 catalans habituals en cinc anys i que tan sols és la llengua habitual de menys d’un terç de la població. El castellà, mentrestant, manté la fortalesa i li guanya terreny. Quines tecles cal prémer per a començar a revertir la situació? Flors ens atén per videotrucada.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

—Quin resum faríeu dels resultats de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població?
—Dos adjectius: esperables i preocupants. Esperables perquè, en el context demogràfic que vivim, amb aquestes taxes d’arribada de població nouvinguda després de la pandèmia i amb la baixa natalitat de la població establerta al territori, és lògic que hi hagi aquest descens percentual. Aquest retrocés lent però continuat de l’ús del català és preocupant, però ha de ser també un esperó per a l’acció política, per a activar la societat catalana.

—El conseller Vila diu que no som pròpiament en un procés de substitució del català pel castellà. Què en penseu?
—Ho subscric bastant. Els indicadors que solem contemplar en els casos típics de substitució no s’observen en el cas de Catalunya. Una de les tendències positives que s’ha mantingut és l’atracció del català en la transmissió intergeneracional. En els escenaris típics de substitució lingüística, la interrupció d’aquesta transmissió és clau. Ho hem observat al País Valencià, a Catalunya Nord, a l’Alguer. En canvi, a Catalunya i a Andorra aquesta transmissió és positiva. El sociolingüista Natxo Sorolla ha ampliat els supòsits que ens poden situar en contextos de substitució. Per exemple, un trencament generalitzat i massiu de l’ús intragrupal del català. Això encara no ho hem observat tampoc. Ni tan sols en adolescents i joves. Cosa que no vol dir que la disminució de l’ús del català en diferents àmbits no tingui conseqüències. En tot cas, amb aquesta mena d’enquestes no n’hi ha prou per a fer aquestes valoracions. Necessitaríem estudis més qualitatius de tipus etnogràfic.

—Sí que hi ha un procés de bilingüització evident, molt accentuat, que sol ser la fase més primigènia dels potencials processos de substitució.
—Aquí entrem al terreny de les especulacions. És arriscat. El procés de bilingüització de la societat catalanoparlant, que comença a final del segle XIX, està completat. Tota la població catalanoparlant és perfectament competent en castellà. Ja no és una bilingüització unidireccional, perquè el 80% dels catalans coneixen el català, i això vol dir que el coneix molta gent que no el té com a primera llengua. Passa que els catalanoparlants encara coneixen molt millor el castellà que no pas a l’inrevés. Això fa que, en moltes interaccions, la tendència encara sigui molt més beneficiosa per al castellà. La bilingüització és una condició indispensable perquè existeixi un procés de substitució lingüística, però no sempre hi ha d’acabar necessàriament. Ara bé: calen incentius i polítiques que facin que la convergència no beneficiï sempre la llengua dominant. El català ha de tenir prou funcions.

—A banda els incentius i les polítiques, el català es pot mantenir si l’ús del castellà no recula percentualment?
—Els usos lingüístics s’assemblen força a un joc de suma zero. Els espais que ocupa el castellà no els ocupa el català. Hi ha un cert manteniment del nombre absolut de parlants que fan servir el català en la vida quotidiana, i també hi ha una bossa de parlants secundaris. El missatge que s’ha de donar és que si volem que la situació es comenci a revertir, que s’incrementi l’ús del català, la massa d’usuaris habituals ha d’intensificar i enfortir el seu ús de català: és la manera de generar incentius als parlants ocasionals o escassos perquè es trobin més situacions en què necessitin el català. Si volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir. 

Crida de les entitats per a arribar a 200.000 places de cursos de català

—El català també recula com a llengua d’identificació, la que els parlants senten com a pròpia. Fa vint anys, el 44,3% dels parlants sentien que el català era la seva llengua. Ara tot just un 30%. En canvi, creix la identificació amb el bilingüisme, amb totes dues llengües. Què vol dir, això?
—És una de les dades que sincerament em van sorprendre més de l’enquesta de l’altre dia. Encara és prematur fer-ne hipòtesis. En anteriors enquestes, havíem vist que hi havia més persones que s’identificaven amb el català que no pas persones que el tenien com a llengua inicial [materna]. Aquest guany s’ha reduït percentualment; abans el balanç era més beneficiós per al català. És una situació de canvi i és important saber què passa. L’increment de la identificació bilingüe agafa fonamentalment població castellanoparlant que passa a identificar-se amb totes dues llengües, però necessitem més dades.

—És cert que la transmissió intergeneracional continua essent expansiva i que això és una bona notícia. Fa vint anys, l’ús exclusiu del català amb el fill gran era del 49%. Ara, del 35%. Fins a quin punt ens ha de preocupar?
—Les tendències positives que hem observat d’ençà del 2003 continuen existint, però s’estan debilitant. Es debiliten per la pressió del context: el català perd presència i hi ha un increment periòdic de la presència de població no catalanoparlant. Això fa que, en la vida quotidiana, hàgim de recórrer més sovint a la llengua dominant. És positiu que l’enquesta continuï detectant que la transmissió intergeneracional és expansiva, però aquest debilitament s’ha de compensar amb més consciència lingüística, més acció de la societat civil i més acció institucional.

—L’enquesta només agafa resultats del Principat. Aquesta taxa intergeneracional no és expansiva ni al País Valencià, ni a Catalunya Nord, sembla que comença a deixar de ser-ho a les Illes… Podem segregar l’anàlisi per parts del domini lingüístic?
—Té sentit fer-ho en la mesura que la història sociolingüística, la política institucional i els efectes de tot plegat sobre l’ús del català són diferents segons el territori. No tenim enquestes que es facin simultàniament amb la mateixa metodologia ni el mateix treball de camp, però té sentit distingir, perquè les tendències són molt diferents, i això respon a una història sociolingüística diferent en cada territori. 

—Heu parlat del factor demogràfic. En la presentació de l’enquesta s’hi va donar molt de pes: en vint anys som gairebé dos milions més de persones amb una taxa negativa de natalitat i 184% més de nouvinguts. Quina influència preveieu que tingui, això, els cinc anys vinents?
—Del punt de vista sociolingüístic, té molt de pes. Condiciona la composició lingüística inicial de la població i això té conseqüències importants sobre les pràctiques. Som una comunitat amb una llengua pròpia que té un valor social alt i una fortalesa social important, però que es troba cada vegada més minoritzada i que ha d’afrontar periòdicament la incorporació lingüística de població que no coneix el català d’entrada. I ho ha d’afrontar sense tenir les eines de què disposen els estats per a fer polítiques d’integració més efectives. Sense canvis en l’estructura econòmica i demogràfica de la població, podem preveure escenaris de minorització progressiva, si no és que aconseguim de fer polítiques que millorin la inclusió i que reforcin la consciència entre els catalanoparlants. Hem de saber que, si volem mantenir la llengua, ens hi hem d’implicar una mica més, perquè no és una batalla guanyada.

—Parlem de solucions. Sense els instruments d’un estat, quin pla de xoc us imagineu per a començar a revifar?
—En la situació actual, sense un reconeixement equitatiu o igualitari per part de l’estat, si la Generalitat no té competències per a situar el català, com a mínim, en una situació d’igualtat amb el castellà, és molt difícil fer polítiques que no es limitin a pal·liar-ne els efectes. La Generalitat té el marge que té. Dit això, ja s’ha anunciat que augmentaran els cursos per a adults nouvinguts. S’han de reforçar tots els ressorts institucionals. L’educació serà un altre cavall de batalla, perquè estem pendents de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el model lingüístic educatiu. S’han d’activar totes les clàusules lingüístiques en la contractació pública d’activitats extraescolars. Cal ser més exigents en la capacitació lingüística en l’àmbit sanitari, tenir nocions de què fan les administracions que estan en contacte amb la població d’acollida. Hi ha múltiples fronts oberts en què ja es treballa i que s’ha de treballar més. Hauríem de tenir reconegut el dret de fer servir el català en totes les esferes de la vida. No hi ha cap justificació per a fer-nos-hi renunciar, ni davant l’administració ni davant l’àmbit econòmic privat.

—En l’àmbit laboral, què hi podem fer?
—Hem de ser més exigents amb el compliment del deure de disponibilitat lingüística de les empreses. Hem d’exigir més capacitació lingüística del personal. Però això no requereix només normativa, sinó discursos que facin entendre als treballadors nouvinguts que l’ús del català no és trivial, sinó un dret que cal protegir. 

—Una via podria ser treballar conjuntament amb les empreses o pressionar-les perquè una porció de l’horari laboral es dediqui a millorar el català d’aquests treballadors.
—En aquest sentit, cal ser creatius. No només les empreses: el paper dels sindicats aquí també pot ser molt rellevant, pel contacte que tenen amb els treballadors. El Departament de Política Lingüística ha de comptar amb uns altres agents, perquè el Consorci per la Normalització té limitacions de pressupost. L’activació de patronals, empreses o sindicats per a efectuar aquesta transformació serà positiva.

—En educació solem parlar dels alumnes, però què podem fer per a millorar l’aplicació de la immersió per part dels professors?
—L’àmbit educatiu és fonamental per a formar lingüísticament la població, és clar. Els alumnes encara surten amb un coneixement del català una mica més precari que no el de castellà. Aquí el professorat hi té la seva missió. De vegades, es fa un discurs una mica catastrofista sobre l’educació. La majoria dels professionals estan compromesos amb l’ús del català. Quan demanes a l’alumnat de sisè de primària o de quart d’ESO sobre els usos del professorat, l’ús de català hi apareix de manera molt destacada. Potser hem de conscienciar més el professorat amb estratègies per a gestionar les aules en contextos en què el català és minoritzat dins l’aula. Exposar l’alumnat a l’ús de la llengua catalana hauria de primar per damunt de ser més simpàtics. Tenim marge per a córrer.

—Un estat imposa la seva llengua franca gràcies, en bona part, a la coerció. Sense un estat no hi ha el mateix poder coercitiu. 
—Aquesta és una de les claus. Fora d’Andorra, els catalans no disposem dels instruments d’un estat, que et donen aquestes eines coercitives. La constitució espanyola força tothom a saber el castellà; és així com ho fan. L’Estatut de Catalunya pot dir que la població de Catalunya té el deure de saber català, però el Tribunal Constitucional espanyol et pot dir que això no és aplicable. Pots voler un model lingüístic educatiu, però el Tribunal Constitucional espanyol et pot dir que no, o que d’acord, però amb uns límits. És un dels reptes fonamentals que tenim. Les institucions catalanes treballen amb els braços lligats a l’esquena quan fan polítiques lingüístiques.

—Com podem, nosaltres, fer per exercir aquest poder coercitiu? Quina mena de canvi cultural necessitem?
—Les eines de coerció poden venir disposant d’un estat propi o perquè l’estat et reconeix la llengua en condicions d’igualtat, com a Suïssa i a Bèlgica. Aquesta capacitat coercitiva, a més a més, és reconeguda per la població com la capacitat d’intervenció i d’actuació legítima sobre els afers públics. És molt interessant la tesi de Marina Massaguer: les persones no catalanoparlants no solen reconèixer la legitimitat de la Generalitat per a imposar obligacions lingüístiques perquè no és un estat. Com que l’estat és Espanya, l’única llengua que es pot pressuposar és el castellà. Hauríem de poder tenir aquesta capacitat, però sense tenir-la, i exercint el poder limitat que té la Generalitat per a fer polítiques lingüístiques pròpies, necessitem recórrer més a la consciència, a la lleialtat i al compromís quotidià diari. Però és un compromís que m’agradaria no reduir a l’actitud individual i estendre’l a la societat civil, a les entitats i als espais que permeten de construir vincles i nous hàbits. 

—Què hauria de tenir el Pacte Nacional per la Llengua per a satisfer-vos?
—Hauria de tenir algunes concrecions en polítiques lingüístiques específiques. Un canvi de mentalitat dels agents socials i polítics de Catalunya. Si volem preservar el català com una llengua robusta i vita, tots hi hem de posar de la nostra banda. Cadascú l’ha d’enfortir en el seu àmbit: individual, associatiu, sindical, empresarial, governamental. Hi ha d’haver la reclamació d’un estatus igualitari per a la llengua. El Constitucional ja va deixar clar l’any 2010 que no entrava dins el seu marc, però ha de ser una aspiració permanent del catalanisme lingüístic.

Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística?

La matinada del 24 de febrer de 2022, Rússia va llançar una invasió a gran escala d’Ucraïna, en la que va representar la major agressió militar a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El president rus, Vladimir Putin, bo i negant fins i tot l’existència de la nació ucraïnesa, va ordenar un atac simultani des de múltiples fronts: des de Belarús al nord, des de la mateixa Rússia a l’est, i des de Crimea al sud, territori que ja havia estat annexionat il·legalment el 2014. La confiança de Putin en una victòria ràpida era tan gran que les tropes russes portaven els uniformes de desfilada en l’avanç cap a Kíiv, tot evidenciant així que esperaven una capitulació ràpida del govern ucraïnès.

Els primers dies de la invasió van ser especialment dramàtics. Les forces russes van intentar de prendre Kíiv en un atac llampec, mentre els míssils de creuer i els balístics impactaven contra infrastructures crítiques a tot del país. Putin va justificar la invasió tot al·legant la necessitat de protegir els interessos de seguretat de Rússia i els parlants de rus a Ucraïna, quan Occident va rebutjar les seves exigències d’abandonar la possibilitat que Ucraïna s’unís a l’OTAN. Aquestes justificacions van ser àmpliament condemnades per la comunitat internacional com un pretext per a una guerra d’agressió que violava els principis més fonamentals del dret internacional.

La reacció internacional va ser immediata i contundent. Els Estats Units, la Unió Europea i més aliats occidentals van imposar sancions sense precedents contra Rússia que van afectar els seus sectors financer, energètic i tecnològic. Les empreses internacionals van començar a abandonar el mercat rus en massa, mentre que els actius dels oligarques russos eren congelats arreu del món. Aquest aïllament econòmic i diplomàtic de Rússia va marcar el principi d’una nova era en les relacions internacionals.

Contra tot pronòstic, la resistència ucraïnesa, encapçalada pel president Volodímir Zelenski, va aconseguir de frenar l’ofensiva sobre Kíiv. I les tropes russes es van veure obligades a retirar-se dels voltants de la capital un mes després del començament de la invasió, bo i patint fortes pèrdues tant en personal com en equipament militar. Les humiliacions russes van continuar amb les retirades de la regió de Khàrkiv i Kherson a final del 2022, fruit de reeixides contraofensives ucraïneses que van demostrar les vulnerabilitats de l’exèrcit rus i van elevar la moral ucraïnesa.

Durant aquests primers mesos, el món va ser testimoni d’alguns dels episodis més foscs del conflicte. El descobriment de les atrocitats comeses a Butxa, on centenars de civils van ser assassinats per les forces russes, va horroritzar la comunitat internacional i va portar a acusacions de crims de guerra. Aquests fets van reforçar la determinació occidental de donar suport a Ucraïna, que es va materialitzar en un flux constant d’ajuda militar i econòmica.

No obstant això, el panorama va canviar significativament el 2023. La contraofensiva ucraïnesa al sud, llargament esperada i preparada amb equipament occidental modern, va fracassar en el seu intent de tallar la ruta terrestre russa cap a Crimea. Rússia va recuperar la iniciativa amb ofensives al llarg del front de 1.000 quilòmetres, tot aconseguint avenços lents, però constants. A més, va intensificar els atacs contra infrastructures ucraïneses amb onades de míssils i drons, que van destruir gran part de la capacitat de generació elèctrica del país i van causar grans patiments a la població civil durant els mesos d’hivern.

Ucraïna va intentar de contrarestar aquests revessos amb tàctiques innovadores, amb incursions a la regió russa de Kursk per a distreure les forces enemigues a l’est i guanyar més influència en unes possibles negociacions de pau. Tot i mantenir alguns d’aquests guanys territorials, els recursos limitats d’Ucraïna s’han vist com més va més tensionats, i han dificultat la defensa de les posicions clau a l’est del país.

Tres anys després del començament del conflicte, la situació ha evolucionat finalment cap a una nova situació estratègica i diplomàtica. Rússia controla de manera sòlida aproximadament una cinquena part del territori ucraïnès, i fa poc hi ha hagut converses entre alts funcionaris russos i nord-americans que poden portar a una cimera de pau, fins i tot sense comptar amb Ucraïna ni amb Europa. Les posicions de les parts han evolucionat: mentre Zelenski ha hagut de moderar les exigències inicials de retirada total russa, manté l’aspiració d’unir-se a l’OTAN i demana garanties de seguretat occidentals sòlides, així com una força de pau europea robusta per a prevenir futurs atacs russos. I Rússia sembla que es conformaria amb la incorporació de fet dels territoris que controla actualment, bo i assumint que no ha pogut acabar amb Ucraïna, com era la seva intenció.

El conflicte ha tingut un cost humà i material devastador: desenes de milers de morts, ciutats senceres reduïdes a runes i milions d’ucraïnesos convertits en refugiats. Les repercussions s’han estès molt més enllà de les fronteres d’Ucraïna i han causat crisis energètiques a Europa, problemes en el subministrament global d’aliments i una reconfiguració profunda de l’ordre internacional. L’aïllament de Rússia d’occident ha accelerat un realineament geopolític, amb Moscou apropant-se com més va més a la Xina i unes altres potències no occidentals.

Tres anys després del començament de la guerra, mentre la població ucraïnesa continua patint les conseqüències d’aquesta brutal agressió, la resolució del conflicte sembla més imprevisible que mai. Putin ha triat una guerra de desgast, bo i confiant que el suport occidental a Ucraïna s’anirà debilitant amb el temps. Per la seva banda, Ucraïna continua depenent críticament de l’ajuda occidental per a mantenir la resistència. I l’arribada al poder als Estats Units de Donald Trump ha trencat totes les certeses que hi havia i ha elevat d’una manera mai vista la tensió entre els aliats europeus i Washington.

Així us ho hem explicat: els vint articles clau de VilaWeb per a entendre la guerra d’Ucraïna

Durant aquests tres anys de guerra VilaWeb ha fet un gran esforç per mantenir informats als lectors de la situació sobre el terreny i de les conseqüències del conflicte. Ací teniu alguns dels articles més rellevants que hem publicat.

 

Deu preguntes des de l’independentisme català sobre Ucraïna, Rússia, l’autodeterminació i l’imperialisme. Editorial de Vicent Partal, publicat unes hores abans del començament de la invasió.

Rússia ataca Ucraïna: la guerra ha començat. El minut a minut de les primeres hores de la guerra amb l’atac llampec de l’exèrcit rus sobre Ucraïna.

Kalàixnikovs i barricades a l’Òpera d’Odessa. La crònica d’Alfons Cabrera, d’Odessa estant, de com es preparaven els ciutadans de la ciutat per plantar cara a un assalt de les tropes de l’exèrcit rus que mai no va arribar. Publicat el 6 de març de 2022.

“Recordo l’època soviètica, però això d’ara és més perillós”. Josep Nualart Casulleras va entrevistar el març del 2022 una activista russa de llarga trajectòria en la defensa dels drets humans, que relatava la por que passaven i que la va dur a demanar l’anonimat.

“Tornarem per reconstruir Mariúpol”. Esperança Camps va recollir l’abril del 2022 el relat emocionat, d’Albaida estant, d’una ucraïnesa que acabava d’abandonar el seu país.

Per què la guerra dUcraïna és tan aturada, mig any després d’haver començat? Una anàlisi publicada el 20 d’agost de 2022, quan cap dels dos exèrcits no havia aconseguit avenços significatius d’ençà de principi de juliol.

L’històric discurs d’annexió de Putin, en català. El 30 de setembre de 2022 vam oferir en català el discurs amb què Putin va decretar l’annexió de les regions ucraïneses de Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson.

La vida a Kherson, destruïda i assetjada. El desembre del 2022 vam publicar una col·lecció de fotografies del fotògraf Roman Pilipey, que treballa a la zona d’ençà que va començar la guerra.

Amb en Víktor, un dia més en la vida de Kíiv. El febrer del 2023, Tomáš Bella retratava la vida d’un ciutadà normal de Kíiv un dia qualsevol enmig de la guerra. Quan les coses més quotidianes i normals, dormir, per exemple, passen a ser decisions de vida o mort.

Rússia controla Bakhmut mentre Ucraïna en compta el cost en vides i mutilats. El juny del 2023, Samantha Schmidt i Kostantin Khudov ens explicaven les històries de sis combatents ucraïnesos que han estat víctimes de ferides importants i es recuperen a Lviv, mentre pensen en tot allò que han deixat enrere.

Rafael Poch: “Ucraïna perd la guerra”. El juny del 2023, Andreu Barnils entrevista el periodista català que durant molts anys ha treballat de corresponsal a Moscou.

Les estacions de metro de Khàrkiv es transformen en escoles per protegir els nens. El setembre del 2023, Alex Horton, Serhii Korolchuk i Heidi Levine van viatjar fins a Khàrkiv en un dels moments més durs de l’atac rus.

Cròniques des d’Ucraïna de Vicent Partal. El novembre del 2023, el director de VilaWeb va viatjar fins a Ucraïna, des d’on va publicar una sèrie de cinc cròniques: Tren nocturn a Kíiv; L’horror, la mort, la guerra i un grafit de Banksy; “Palianitsia!, Palianitsia!” Una guerra, també, cultural a Ucraïna; Dos soldats. Dues històries, i El paper renovat dels tàtars de Crimea, desafiant una història de persecució.

Rússia i Ucraïna lluiten per una ciutat morta: la batalla d’Avdiivka. El novembre del 2023, Francesca Ebel i Serhii Korolchuk van entrar a la ciutat on ja tenia lloc la batalla més dura de la guerra.

Danylo Mokryk: “No es pot entendre la guerra d’Ucraïna sense entendre la mentalitat genocida”. Una entrevista amb el company del diari The Kyiv Independent, autor d’un documentari en què es pregunta si l’agressió russa constitueix o no un genocidi.

Cedir territori en canvi de la pau: l’antic tabú que ara guanya força entre els aliats d’Ucraïna. Ellen Francis analitzava el novembre del 2024 els primers senyals que els aliats començaven a estar cansats de la guerra.

Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”. El juny del 2024 entrevistàvem el filòsof ucraïnès.

“Benvinguts a Rússia!”, entrem amb les tropes ucraïneses al territori rus que han ocupat. L’agost del 2024, les tropes ucraïneses entraven a Rússia i amb ells ho feien Siobhán O’Grady i Tetiana Burianova per explicar-nos amb què es trobaven.

La promesa d’un futur en pau, al cim del Canigó ucraïnès. L’Hoverla, la muntanya més alta d’Ucraïna, ha esdevingut un punt de pelegrinatge per als ucraïnesos que volen fugir de l’angoixa de la guerra i l’octubre del 2024 Kostiantyn Khudov ens en descrivia el pelegrinatge.

Tots sols contra el perill, aquests voluntaris protegeixen Kíiv dels atacs nocturns dels drons russos. A punt de fer tres anys de la guerra, coneixíem de primera mà en aquest reportatge un grup de voluntaris que cada nit s’enfronta als atacs russos contra la capital d’Ucraïna.

Alemanya, l’estat més poblat i la principal economia de la Unió Europea, ha obert els col·legis electorals per renovar el parlament federal. Fins a les 14.00, la participació ha estat del 52%, segons que ha informat la Comissió Electoral Central. És una gran pujada respecte a les eleccions generals del 2021, en què la participació en aquesta hora havia arribat tan sols 36,5%.

El resultat marcarà el rumb tant en l’àmbit intern, amb un país al caire de la recessió econòmica, com a escala continental, a les portes d’una guerra comercial amb els EUA i enmig de les converses sobre Ucraïna, de què les institucions europees semblen haver estat excloses.

Fins a les sis de la tarda, gairebé 60 milions d’electors estan cridats a les urnes. Les formacions polítiques es juguen un total de 630 escons, una xifra inferior als 773 que hi havia en la present legislatura després que el Tribunal Constitucional Federal confirmés la reforma de la llei electoral impulsada pel darrer govern encapçalat pels socialdemòcrates.

El president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, ha estat la primera figura política rellevant en anar a votar. “Utilitzeu el vostre dret a votar, aneu i voteu, ajudeu a determinar el futur del nostre país i voteu sabent que el vostre vot pot ser decisiu”, ha dit. També han votat l’actual canceller alemany, Olaf Scholz, i el líder dels cristianodemòcrates i favorit segons les eleccions, Friederich Merz.

Apartada per Washington i Moscou, Europa malda per influir en les negociacions de pau a Ucraïna

Què diuen les enquestes?

Els alemanys introduiran la butlleta a l’urna amb la previsió que els conservadors de Friedrich Merz siguin els guanyadors, després de mesos encapçalant ininterrompudament i còmoda les enquestes. Tanmateix, no sembla pas possible que aconsegueixin la majoria absoluta i tot fa preveure que les negociacions per a formar una coalició seran complicades.

La CDU, de bracet amb la bavaresa CSU, es pronostica que arreplegarà un 30% dels vots, seguit de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), cada vegada amb més pes, que pot duplicar els resultats del 2021 i arribar a un 20% dels vots.

Per una altra banda, els socialdemòcrates de l’SDP, primera força en les darreres eleccions, ara sembla que tindran el suport de solament el 16% de l’electorat. En quart lloc, hi pot haver els seus actuals socis de govern dels Verds, amb el 13%. I l’Esquerra ha millorat les expectatives aquests darrers dies i ara ja s’acosta al 10% dels vots.

Hi ha la incògnita sobre si el Partit Liberal (FDP) i l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) seran capaços de superar la barrera electoral, que és del 5%, i entrar al parlament. La forta atomització fa complicat de fer un repartiment d’escons perquè dependrà de quants n’entrin finalment, atès que un partit que arriba al llindar electoral ja aconsegueix vora una trentena d’escons. Sigui quin sigui el resultat, tot just després de la votació començaran unes setmanes o mesos de negociació per a aconseguir una majoria sòlida, però si una cosa tothom té coll avall és que Merz esdevindrà el nou canceller d’Alemanya.

El debat sobre el cordó sanitari sacseja la campanya de les eleccions alemanyes

Quan es vota?

Un total de cinquanta-nou milions d’alemanys són cridats a elegir 630 diputats. Els col·legis obren a les 8.00 i tanquen a les 18.00. A aquesta hora hi haurà les enquestes i es preveu que, al cap de mitja hora, començaran a arribar resultats oficials.

El sistema electoral és híbrid, segons els principis de la representació proporcional i l’elecció directa dels diputats. De manera que els votants han d’introduir dues butlletes electorals. Una votació elegeix un diputat local en un dels 299 districtes uninominals que hi ha, i la segona votació determina de manera proporcional quants escons tindrà cada partit.

És possible de votar un candidat local d’un partit i emetre un segon vot per a una llista de l’estat federal d’un altre. Entre els escons aconseguits per cada partit, primer s’omple amb els diputats que han aconseguit la majoria en les circumscripcions electorals i els escons restants de cada partit s’ocupen segons l’ordre de la llista del partit. Per poder entrar en el repartiment, les formacions han de treure pel cap baix un 5% dels vots a escala federal o guanyar en tres circumscripcions uninominals. Sobre això, els partits que representen grups minoritaris estan exempts d’aquest llindar.

[VÍDEO] La Pissarreta: Eleccions a Alemanya, en què cal fixar-se?

Les opcions de Merz

Els partits polítics, a excepció de l’extrema dreta, preveien de centrar la campanya electoral en el lamentable estat de l’economia alemanya. L’executiu alemany es va trencar el mes de novembre, després de desacords continus, per la negativa del cap dels liberals, Christian Lindner, d’endeutar-se per finançar noves inversions. D’ençà de la crisi econòmica del 2008, la constitució alemanya estipula que el dèficit no pot superar el 0,35% del PIB, malgrat que el deute del país és relativament baix, del 60% del PIB, molt per sota de la resta de grans economies. Tant els Verds com l’SPD són partidaris de modificar l’article 115 de la constitució i reformar el topall de deute. En canvi, Merz s’hi oposa i, a més, diu que vol abaixar els imposts. Ell proposa de gestionar millor els ingressos existents: revisar els ajuts socials, limitar l’arribada de refugiats, aprimar l’administració i la burocràcia i reactivar l’economia. Les mesures es poden considerar insuficients, pel cap baix, tenint en compte que les perspectives són que l’economia romangui estancada durant els anys vinents.

Tanmateix, finalment, allò que ha dominat el debat públic ha estat la immigració.  Després d’una colla d’atacs durant aquests dos últims mesos, com més va més s’ha endurit el discurs de la majoria de partits. De fet, el dirigent conservador va anunciar que com a canceller tancaria les fronteres als sol·licitants d’asil i va presentar un pla per a endurir les polítiques d’asil i de control de fronteres, que es va aprovar gràcies als vots de l’extrema dreta, fet que va desencadenar tot d’acusacions d’haver trencat aquest vet.

No obstant això, Merz ha assegurat que no col·laborarà “mai” amb l’AfD i, per tant, qualsevol fórmula requerirà una coalició, o acords esporàdics, amb els socialdemòcrates o amb els Verds. El dirigent conservador també ha dit explícitament que vol una coalició amb els socialdemòcrates, que, espera, “entraran en raó” després de les eleccions i cediran a un compromís en matèria migratòria i d’economia, sobretot si Scholz, que ha dit que no serà mai el número dos d’un govern de la CDU, és rellevat per Boris Pistorius, l’actual ministre de Defensa.

Una coalició amb els Verds és més complicada, perquè hi ha importants diferències polítiques, sobretot en alguns estats, com ara Baviera, i seria una coalició inèdita a escala federal. En canvi, sí que hi ha hagut quatre grans coalicions entre CDU i socialdemòcrates, tres encapçalades per la cancellera Angela Merkel.

Una altra possibilitat seria un tripartit entre conservadors, socialdemòcrates i verds o liberals, si poden entrar finalment. Una fórmula que és vista com a inestable, tot i que podria ser inevitable si finalment poden entrar al parlament els partits que voregen el 5%.

Un escenari austríac?

En cas de blocatge i que fracassin les negociacions amb l’SPD i Verdes, la CDU ha assegurat que renunciarà a formar govern i no cercarà, en cap circumstància, el suport de l’AfD. Tot i això, el fet que Merz incomplís la seva paraula de no provar d’aprovar iniciatives parlamentàries amb el suport d’AfD ha fet que experts i electors no excloguin aquesta possibilitat després de les eleccions si s’exhaureixen totes les altres vies. De fet, això ha passat ara en l’altre estat de parla alemanya de la Unió Europea, Àustria, on el cap conservador ha acceptat d’entaular converses amb la ultradreta.

En cas contrari, i en una situació de blocatge, hi ha la possibilitat que el president Frank-Walter Steinmeier encomani als socialdemòcrates un intent de formar un govern de centre-esquerra en minoria o fins i tot que es convoquin noves eleccions.

Al poble moianès de Calders hi ha el Centre Cultural Néstor Almendros, l’únic espai públic del país que porta el seu nom. Té una mica més de mil cent habitants, no l’he visitat mai ni tenia tampoc idea que aquest indret fos essencial en la vida del director de fotografia Néstor Almendros (1930-1992), de qui sóc devota per un munt de raons. He devorat el llibre de Laura Gavaldà Mestre El retorn de Néstor Almendros. Vida, èxits i anhels d’una superestrella de Barcelona (Comanegra), d’ informació detallada i solvent, i ara mateix em demano si el títol no s’hauria de posar en interrogant.

Ha tornat Néstor Almendros? Pensava que aquest llibre trobaria tota l’atenció mediàtica que mereix aquest gran home de cine, guanyador d’un Oscar, però de moment no és pas així. Sempre vam fer tard amb ell, i ara només faltaria que ho continuéssim fent. Hauria volgut fer cine aquí, però només va participar en un únic film. No vam fer lloc a aquest talent cinematogràfic, sense el qual es podria dir que no existiria el cine de Truffaut i d’Éric Rohmer, dos grans de la Nouvelle Vague francesa dels anys 60, decisiva per al cine modern. Quina mirada més curta, aquí.

Soc devota de NA per un niu de motius, deia. El primer, quan vaig saber que aquell mestre de la llum havia nascut a Barcelona, atès que se’l considerava cubà i prou. Nen de la guerra, el pare s’exilia a Cuba i ell es queda amb la mare i els dos germans aquí. El descobreixo el 1979 gràcies al meravellós llibre Días de una cámara, amb prefaci de François Truffaut. Un llibre escrit en francès, no traduït al català i sí a l’espanyol, edició aquesta última descatalogada de fa anys i que no hi ha manera que torni a les llibreries. No se li ha fet cas aquí ni tampoc en el cine espanyol. Va rodar només Cambio de sexo, del barceloní Vicente Aranda, el 1977. I prou.

Els directors de fotografia i camerògrafs no comptaven gaire llavors, no se’n parlava. Si m’enamoro del llibre i de NA és per la vindicació que fa del cine d’entreteniment. Aquell cine de la infància durant la dictadura. Aquells cines de barri de doble sessió, tan importants per a mi quan vaig arribar a Barcelona pocs anys abans de llegir el llibre. Ell hi anava, de petit i d’adolescent a la mateixa sala de doble sessió que anàvem nosaltres, prop de la Rambla. Això em va emocionar. I que ja anava al cine-club d’Ángel Zúñiga, amb seu a la cúpula del cine Capitol.

La seva trajectòria és fenomenal. Començant per la dels seus pares, els pedagogs llibertaris Herminio Almendros i Maria Cuyàs, introductors de les tècniques escolars de Freinet; me’ls trobaria anys més tard treballant sobre Ramón Acín, formidable artista, pedagog, periodista i activista aragonès assassinat només començar la guerra. Tampoc sabia aleshores aquest llinatge de Néstor. L’important eren les pel·lis que havia fet, des de les més independents i petites a França fins al grandiós film de Terrence Malick Dies del cel (d’aquí el títol del llibre de NA), que li va valdre l’Oscar el 1979. Llibre d’una modèstia pròpia del gran senyor que era, es limita a fer una breu introducció i anar després film per film, explicant què volia fer el director i com ho va poder transmetre amb la càmera. Un llibre de pedagog, com els seus pares, un llibre fet per a qui volia ser càmera de cine i per als professors de cine. Amb reflexions dites de manera sòbria que m’han fet bon servei com a professora d’alumnes de Comunicació Audiovisual: per il·luminar bé una escena, mireu quadres, antics i moderns, sobretot antics.

Va viure amb una ferida oberta: no ser cridat per treballar més a Barcelona, ni el reconeixement que rebia a França i als Estats Units hi comptava. Primer, per la repressió de la dictadura i, entre els progressistes antifranquistes, perquè el consideraven sospitós d’haver-se’n anat de Cuba; de poc li van valdre, professionalment parlant, els bons amics que hi va fer, Terenci Moix el que més. Després, per desídia de la indústria, l’oblit. Si algú volia treballar amb ell, li ho deien amb tan poc de temps que NA no ho podia acceptar o estava ja ocupat. Almendros dedicava dos anys a preparar un film: parlant llargament  amb el director i els actors, visitant els llocs de rodatge, considerant el vestuari i tot allò que necessités el film, per establir així la llum que hauria de tenir. NA és artista de la llum, sense artificis, el primer que va filmar amb llum d’espelmes. En fi, així li va anar per aquestes terres. Ni sent profeta en altres llocs, no va ser acollit.

Perquè NA se sentia català, és allò que més rescata Laura Gavaldà, filla d’un amic de la família Almendros. Calders era el poble en què els germans van passar la guerra, Néstor va treure de Cuba la mare i el germà a Barcelona tan aviat com va poder després de la mort del pare, ja hi venia sovint abans per trobar-se amb cosins i família; la casa pairal de la mare a Calders continuava sent un centre de trobada familiar; ell es dolia d’escriure malament la llengua catalana i va llogar un profe particular, que feia el que podia amb un alumne que viatjava tant. Un llibre bonic bonic. Que hauria de ser un inici del veritable rescat de la memòria i l’obra de Néstor Almendros, ja que no li vam donar l’ocasió de formar part del nostre cine, començant per la reedició dels seus llibres i tot el que convingui. Si la cultura catalana creu de debò en els seus artistes.

Només l’estil pot dir el que és vertader i el que és fals.

Sabem si és vertader o fals segons l’estil i no solament segons el que es diu. I fins i tot pot arribar el cas que algú escrigui alguna cosa que sembla falsa, però que serà vertadera a causa de l’estil.

Dins l’aquarel·la d’aquesta hora, que el francès anomena “entre chien et loup”, l’entrada en càmera lenta del crepuscle, quan la fosca es dilueix en la claror i el paisatge se taca d’una harmonia de coloracions que fan que les coses agafin alhora efectes de relleu i desaparició, dic en veu alta perquè tothom ho escolti ben clar: la vertadera vida, és la literatura.

Poques coses són més agradables, més civilitzades que una terrassa tranquil·la al crepuscle.

L’única vida vertaderament viscuda és la literatura perquè a cada instant dona testimoniatge d’alguna cosa que se situa fora del temps i que converteix la mort en un fet sense importància.

La mort cau dins la vida.

La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista.

Si no dones a la literatura un paper decisiu en la teva existència, no tens més que una aparença de cultura. Cap realitat.

Llegesc, sent ressonàncies.

La ressonància supera la paraula.

Cal anar molt viu amb això que acab d’escriure i fer tostemps una escolta finíssima a la resposta hemodinàmica del sistema nerviós central associada als canvis d’activitat neuronal.

Sentir les freqüències d’oscil·lació.

Experimentar les vibracions d’un cos elàstic quan entra en contacte amb un altre cos vibrant.

Sintonitzar amb les emocions i els sentiments de l’interlocutor.

Tremolar amb la col·lisió de partícules que permeten la prolongació dels sons.

La ressonància és una il·luminació, com un ensenyament mut.

La lectura és, en primer lloc, una veu, fins i tot silenciosa.

I la lectura també és l’acte més individual que hi ha, més que l’acte sexual, i amb això es pot entendre que les inquisicions, les tiranies i les censures volen reduir el llenguatge, vigilar-lo, canalitzar-lo, allistar-lo, prohibir-lo, cremar-lo com un perill terrible.

Escric entre reivindicacions de salutacions nazis nord-americanes de Musk i de Bannon, desbarats guerrers de Trump i Putin, entre l’empresonament injust de Pablo Hasél que no s’acaba, i la llei d’amnistia, que no s’aplica, i en un estat d’emergència lingüística del català que tots els savis diuen que ja ha entrat en un procés de substitució quan des de les lleis espanyoles a les autonòmiques (especialment del País Valencià i de les Illes Balears), tot són atacs lingüístics anticatalans sense aturall.

I el meu humil pla de xoc passa per un crit a favor de la literatura i de la lectura, que desapareixen també dels ensenyaments públics (des dels parvularis a les universitats), i de la consciència cultural tan familiar com social (les prestatgeries de llibres de les cases s’han vist substituïdes per pantalles de plasma i l’escriptura es fa amb emoticones gràfiques). Una acció moral dins les nostres batalles quotidianes: cal viure en català en tot, per tot i a totes hores. Aquesta hauria de ser una lluita personal i col·lectiva primera. 

I repetesc allò tan sabut que per això oblidam: així com vius, així llegeixes, i record unes paraules benèfiques de Guy Debord quan em deia: “Per saber escriure, cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.”

Acabaré, ja dins la fosca negra d’aquest vespre d’hivern amb molta d’humitat i una plugineua que sembla rosada sobre les coses del món, amb el meu desig d’ara mateix: inventar una màquina per teixir temps diferents en plena actualitat amb un ull altre d’una precisió exorbitant.

Un estol de teuladers pinta el cant dels somnis dins la forest feta de tinta xinesa i d’invisibles.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-mc-CDLV.m4a

La setmana entrant arribarà a les llibreries l’òpera prima de Leila Kasra  (Teheran, 1976), Nusos entre els dits. El punt de partida és el següent:  L’Anais rep una carta que marcarà la seva existència: l’expulsen del país. L’imminent retorn forçat a l’Iran trasbalsa tots els futurs imaginats. Per evitar-ho, accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Així comença i transita per fronteres geogràfiques i temporals per interrogar-se sobre la identitat i la condició humana. Es dóna el fet que l’escriptora actualment viu a Barcelona. És doctora en Dret i especialista en la producció de coneixements tradicionals de les poblacions autòctones i el seu paper en la preservació del medi.

Llegiu un fragment de Nusos entre els dits, de Leila Kasra (Raig verd).

L’editora, Laura Huerga, ens parla de l’autora i de l’obra:

“Leila Kasra, l’autora d’aquesta novel·la, és una dona de mirada viva, intel·ligent, que fa pauses quan parla perquè busca la paraula adequada, la paraula exacta, en un gest que resulta encantador. La Leila va néixer a l’Iran, ha crescut als Estats Units i ha viscut a Europa. Els dotze últims anys ha residit a Barcelona, i li interessen tant les llengües i com modelen el pensament quan les utilitzes que ha escrit la seva primera novel·la en català.

Per a una editora, publicar la primera novel·la d’una autora sempre és una barreja d’emocions diverses. Per una banda, hi ha el plaer de la descoberta, de trobar una veu singular, interessant, una aportació significativa al patrimoni literari que dóna sentit a la nostra feina. Per una altra, hi ha el vertigen inherent a qui comença una nova aventura: com serà rebuda? Tindrà bones crítiques? Què en pensaran, els lectors? Per això, els editors diem que un nou llibre és com tornar a començar la feina, de zero (som una mica exagerats, també…), perquè cal convèncer que aquell llibre desconegut, d’autora desconeguda, mereix una oportunitat.

La premissa del llibre és clara: una dona nascuda a l’Iran estudia traducció a Suïssa, el seu somni és treballar a l’ONU d’intèrpret i sembla que ja està a punt d’aconseguir-ho. Tanmateix, rep una carta que pot canviar-ho tot: s’ha acabat el seu permís de residència, l’expulsen del país, en tres mesos ha de fer les maletes i marxar. Per poder-se quedar, la protagonista valorarà l’opció d’un matrimoni de conveniència amb diferents candidats i haurà de prendre una decisió sobre el seu futur.

Malgrat que us pugui semblar que he explicat massa del llibre, això que us avanço és només el principi d’una gran història que navega entre el present i el passat, entre Orient i Occident, i que ens fa interessar pel destí de l’Anais. L’autora dosifica la informació amb molta habilitat, estén la història com un fil de llana i la teixeix com els nusos de la catifa persa que acompanya la protagonista, amb cura i audàcia, amb delicadesa i rotunditat. Us convido a descobrir una història que em va enamorar com a lectora i que em va inspirar com a editora, per continuar donant sentit a la creació d’un catàleg com el de Raig Verd.”
Laura Huerga, editora de Raig verd

The Washington Post · Susannah George

Doha, Catar. Per a molts palestins amb malalties cròniques o ferides de gravetat, l’única manera de rebre el tractament que els cal –i que sovint pot marcar la diferència entre viure o morir– passa per ser evacuats de Gaza. Però ara que Trump ha proposat de buidar el territori d’habitants, molts palestins expliquen que temen que abandonar Gaza els impedeixi de poder tornar a casa una volta s’hagin recuperat.

Les evacuacions mèdiques a Gaza s’han alentit per diferents raons aquests mesos, segons que expliquen metges i treballadors humanitaris, incloent-hi la incertesa general causada per la proposta de Trump i l’enduriment dels controls de seguretat fronterers. Alhora, la xifra de països disposats a acceptar evacuats de Gaza és com més va més reduïda, un fet que els treballadors humanitaris expliquen que pot deure’s al sentiment generalitzat de fatiga a la regió, després de més d’un any de crisi, però que també reflecteix la por creixent dels estats àrabs que els palestins que marxin ara de Gaza ja no puguin tornar-hi mai.

El resultat és que les famílies de Gaza es veuen obligades a esperar com més va més temps perquè els seus éssers estimats puguin ser tractats. Tanmateix, els metges dels hospitals de l’enclavament afirmen que molts dels qui esperen ser evacuats de Gaza no poden permetre’s el luxe d’esperar ni un minut més.

Amira Nimerawi, defensora i treballadora humanitària de Health Workers for Palestine, explica que l’angoixa pensar que és possible que les persones que ha ajudat a evacuar de Gaza no puguin tornar-hi. “Resulta exasperant, tant personalment com professional”, diu.

Però com a treballadora humanitària, assegura, la seva missió i prioritat sempre serà salvar vides. “Quantes persones més perdrem per causes evitables? Hi ha una gran quantitat de palestins que han mort simplement perquè no podien rebre el tractament que necessitaven”, afirma.

L’emergència sanitària a Gaza es remunta a l’esclat de la guerra entre Israel i Hamàs, l’octubre del 2023. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que vora 25.000 persones de l’enclavament necessiten ser evacuades amb finalitats mèdiques –incloent-hi 2.500 nens que necessiten atenció urgent, sigui per a recuperar-se de lesions ocasionades per la guerra, sigui per a tractar-se de malalties cròniques, com ara el càncer, que no poden tractar-se al territori.

Durant els primers mesos de la guerra, les evacuacions mèdiques es produïren amb regularitat. Entre el novembre del 2023 i el maig del 2024, vora 4.900 ferits o malalts greus van ser evacuats de Gaza per rebre tractament a Egipte, com també a països del Golf Pèrsic i Europa i, fins i tot, als Estats Units. D’aleshores ençà, milers de palestins ferits de gravetat, o bé malalts crònics, han quedat atrapats a l’enclavament a causa del tancament –ordenat per l’exèrcit israelià– del pas de Rafah, que fa frontera amb Egipte.

Qatar, els Emirats Àrabs Units i Egipte han acollit la gran majoria dels malalts evacuats de Gaza d’ençà que començà el conflicte: vora 2.300 gazians –incloent-hi pacients i familiars– es troben ara com ara a Abu Dhabi, i Doha n’acull vora 2.500 més. Desenes de milers de residents de l’enclavament han passat la frontera a Egipte d’ençà del començament del conflicte, molts a la recerca de tractament mèdic. La setmana passada, el rei Abdal·là II de Jordània va prometre que el seu país acceptaria 2.000 infants malalts de Gaza, però no és clar quan es faran aquestes evacuacions.

Mimi Syed, metgessa d’urgències que ha treballat com a voluntària a l’enclavament, ha tractat alguns dels infants que ara esperen ser evacuats de Gaza. Syed explica que molts d’aquests infants necessiten sotmetre’s a unes quantes operacions per a recuperar-se de ferides de bala, cremades greus o bé amputacions –procediments que es considerarien relativament senzills de tractar a l’hospital on ella treballa, al nord-oest dels Estats Units.

“Si visquessin als Estats Units, molts d’aquests infants podrien tenir una vida normal”, explica. Però la manca d’instal·lacions mèdiques adequades i l’alt risc d’infecció a Gaza, segons que explica, els condemna innecessàriament “a una sentència de mort”.

Nadons prematurs nascuts a Gaza són transportats amb ambulància a Egipte per ser atesos, el novembre del 2023 (fotografia: Loay Ayyoub/The Washington Post).

En un primer moment, l’alto-el-foc signat el mes passat entre Israel i Hamàs va donar esperances als metges que les evacuacions mèdiques s’intensificarien. Els termes de l’alto-el-foc, de fet, estipulen la reobertura del pas de Rafah per a evacuacions mèdiques, amb una xifra inicial de cinquanta evacuacions el dia.

Però les evacuacions a través de Rafah han topat amb problemes de tota mena d’ençà de l’entrada en vigor de l’acord. L’enduriment dels controls de seguretat per part d’Israel i Egipte, i les estrictes normes que regeixen qui pot acompanyar els ferits com a cuidadors, han alentit l’expedició de permisos per a sortir de Gaza. Per si no n’hi hagués prou, les autoritats egípcies han reduït la xifra de persones que estan disposades a acollir, tot escudant-se en la saturació de les instal·lacions mèdiques al país. Els treballadors humanitaris i els metges afirmen que en la majoria dels dies s’evacua menys de cinquanta pacients, i que hi ha dies en què no se n’evacua cap.

“Qualsevol nen que ho necessiti hauria de poder sortir de Gaza mitjançant aquest procés. Però tret que algú et posi en contacte amb una ONG, o d’alguna manera aconsegueixis aparèixer a les notícies, sortir de Gaza és molt, molt difícil”, explica Ayesha Khan, doctora de la Universitat de Stanford que també va treballar com a voluntària a l’enclavament fa poc.

Mira Dreni, una nena de quatre anys ferida de bala al cap a l’agost, és un dels infants de Gaza que esperen per a ser evacuats. Els metges de l’enclavament van poder salvar-la en un primer moment, però atès que encara està en procés de creixement cal canviar-li el tub quirúrgic buit que li van col·locar al cervell per a mantenir-la amb vida –un procediment que els centres mèdics de Gaza no estan equipats per a fer.

La sol·licitud d’evacuació mèdica de la Mira fa mesos que està pendent, i la seva mare, l’Israa Haboush, explica que l’última informació que l’OMS els ha donat és que continuen esperant el vistiplau de les autoritats israelianes per a poder-la evacuar.

En el cas dels infants ferits, tant l’infant com un familiar han de rebre autorització per a viatjar. Als familiars homes els deneguen els permisos amb més freqüència; les autoritats israelianes rarament expliquen els motius pels quals deneguen un permís. Syed, la metgessa nord-americana, explica que, en alguns casos, les normes que limiten a un la xifra de cuidadors que poden acompanyar els pacients en les evacuacions obliguen les famílies a separar-se.

“Els pares es veuen forçats a prendre una decisió: deixar morir els fills en companyia de les seves famílies o bé enviar-los a l’estranger a guarir-se lluny dels seus éssers estimats”, diu. Els interrogants sobre si els evacuats podran tornar algun dia a Gaza, explica, han complicat encara més la decisió.

Suhad Khateeb, que va marxar a Doha amb els seus dos fills petits per a rebre tractament mèdic d’urgència, explica que mai no hauria esperat de continuar separada del seu marit un any després d’abandonar l’enclavament.

La casa en què la família de Khateeb vivia, segons que explica, va quedar parcialment destruïda en un bombardament israelià. Wissam, el fill de quatre anys de Khateeb, era a casa en el moment de l’atac. El nen va quedar ferit de tanta gravetat –tant a la cara com al cap– que els metges del primer hospital al qual el van portar els pares es van negar a donar-li un llit.

“Van pensar que es moriria immediatament. Vaig haver de suplicar-los que li fessin una transfusió de sang”, explica Khateeb. Una volta estabilitzat, Khateeb va aconseguir d’evacuar-lo al sud de Gaza en un comboi de l’ONU. D’allí, el Wissam i la seva mare ser van traslladats a un hospital d’Egipte i, unes setmanes més tard, a Doha, on el seu fill finalment va poder rebre tractament especialitzat.

D’aleshores ençà, en Wissam ha protagonitzat una recuperació miraculosa, segons que explica la seva mare. Quan van arribar a Doha, en Wissam continuava sense poder parlar a causa de les lesions cerebrals que havia patit: ara fins i tot pot caminar tot sol.

Khateeb i els seus fills viuen en un complex situat als afores de Doha, i construït originalment per a allotjar els futbolistes que participaren en la Copa del Món del 2022. Ara els blocs d’apartaments estan plens de famílies palestines. En un pati central, grups de nens corren i juguen, tots ells exhibint les cicatrius d’una guerra a més d’un miler de quilòmetres de distància: cremades, extremitats amputades, dits perduts.

Khateeb titlla la proposta de Trump de buidar Gaza d’habitants de “bogeria delirant”. Així i tot, reconeix que no podrà tornar a l’enclavament fins que en Wissam estigui completament recuperat, un procés que podria allargar-se anys. Diu que la decisió de deixar el seu marit i els seus fills grans l’amara d’una tristesa tan profunda que sovint li costa menjar.

Més palestins del recinte descriuen sentiments semblants. En Yehya al-Ustaz, de 68 anys, va quedar greument ferit durant un atac aeri israelià contra casa seva, i ara s’ha de desplaçar en cadira de rodes.

Ustaz es mostra horroritzat per les imatges de la destrucció a l’enclavament. “Fins i tot un terratrèmol hauria estat més amable amb els palestins”, sospira. Però afegeix: “Per a nosaltres, no hi ha res com Gaza. És la nostra llar; no en tenim cap més.”

Hajar Harb, de Londres estant, ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La lluna de mel de l’opinió pública internacional amb Elon Musk sembla que s’ha acabat definitivament. El magnat ha seguit una evolució ideològica aquests últims anys que ha acabat cristal·litzant en la situació actual: formant part d’una administració nord-americana negacionista del canvi climàtic, a favor dels combustibles fòssils i contra les renovables. En completa oposició als principis fundacionals de Tesla i al discurs públic que Elon Musk havia fet aquestes darreres dues dècades. Mentrestant, a Europa, dóna suport al populisme i la ultradreta, especialment a Alemanya, Itàlia i el Regne Unit, gràcies a la xarxa social X. Per si no n’hi hagués prou, admirador del president argentí Milei, al capdavant del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), n’emula la serra mecànica a l’administració pública dels EUA, tancant agències federals i acomiadant d’avui per a demà milers de treballadors públics. La seva polèmica salutació, interpretada per molts com a nazi, durant la festa d’estrena de la presidència de Trump, i la seva rialla i celebració a X per les deportacions amb cadenes als EUA, han afegit llenya al foc de la crispació entorn de la seva figura: fa pocs dies una botiga de Tesla als EUA va ser atacada amb trets.

Tesla, en perill?

Els opositors a la ideologia del magnat i els disconformes amb les seves accions polítiques han centrat els atacs a Tesla, la companyia que ha aportat a Elon Musk la seva enorme riquesa. Els efectes a hores d’ara són més que evidents. Una de les últimes enquestes als EUA indica que gairebé la meitat dels votants no pensa adquirir un Tesla per culpa de la figura d’Elon Musk. A Europa, el mes de gener va ser desastrós per a la companyia, amb una baixada del 50% en vendes en relació amb el mateix mes de l’any passat. A la Xina i als EUA també han baixat, tot i que no tan marcadament.

Però no tot són vendes. A Alemanya, en període electoral i amb unes vendes que han baixat d’un 60%, Elon Musk ha donat suport explícit al partit populista i ultradretà Alternativa per Alemanya. La salutació nazi que va fer als EUA va ser la gota que féu vessar el got de la paciència de molta gent. Grups d’activistes de la Gran Bretanya, on el magnat ha donat suport a l’ultradretà Reform UK, i d’Alemanya van projectar sobre la façana de la fàbrica de Tesla a Berlín la imatge d’Elon Musk fent la polèmica salutació i afegint “Heil” al rètol de “Tesla” de la factoria. També a les xarxes socials i mitjans de comunicació anglòfons ha fet fortuna el joc de paraules swasticar (‘cotxe de l’esvàstica’) per a referir-se als Tesla.

A Polònia el ministre d’Esports i Turisme va fer directament una crida al boicot: “No hi ha cap justificació perquè cap polonès raonable continuï comprant vehicles Tesla.” Polònia no és un mercat important per a la companyia, però sí que ho és els Països Baixos, un dels mercats europeus precursors i capdavanters de l’electrificació del transport al continent. Les vendes hi han baixat d’un 43% i una enquesta entre propietaris de cotxes de la marca indica que un 31% o se l’ha venut o pensa a vendre-se’l. Fins i tot el fundador de Tesla360.nl, una web neerlandesa de fans de la marca, s’ha desfet del seu Tesla i ha comprat un Polestar. Molts propietaris estan avergonyits de tenir un Tesla i se senten estafats per la companyia. Alguns han arribat a enganxar al cotxe missatges com ara “El vaig comprar abans de saber que Elon era boig”. El creador d’aquest adhesiu afirma que n’ha venut milers arreu del món, a un ritme de 500 cada dia, després de la polèmica salutació.

La fàbrica de Tesla a Berlín ha estat objecte d’accions de protesta contra Elon Musk.

A Noruega, el país del món amb més vehicles elèctrics proporcionalment, les vendes de Tesla han baixat d’un 40%, igual com a Dinamarca, segon país del continent en penetració de vendes elèctriques. A Islàndia, els grups de fans de Tesla es troben que ara molta gent els respon que no poden comprar un Tesla per la figura d’Elon Musk, fet inaudit fins ara. Més a prop nostre, a l’estat francès les vendes de Tesla van baixar al gener d’un 63%, un 75% a l’estat espanyol i un 31% a Portugal. Durant els mesos vinents veurem si aquesta tendència es manté.

Tensió creixent als EUA

Però allà on la situació puja més de to és als EUA, on al comportament públic del magnat s’afegeixen les retallades que aplica a l’administració, al capdavant del DOGE. Del tancament de USAID, l’agència d’ajuda humanitària dels EUA, fins a l’acomiadament del 10% del personal de l’agència científica NSF i la NASA, passant per la congelació de sous de científics o maniobres sobre la NOAA, una altra agència científica de referència internacional. El col·lectiu científic i acadèmic ha estat un dels més crítics amb Donald Trump, i un dels més atacats pel president, especialment els que treballen en l’àmbit climàtic. És la venjança del president Trump amb la complicitat d’Elon Musk? Hi podrien confluir els interessos del magnat: ressalta la proposta de recomanació d’acomiadar personal d’agències federals com l’Administració Federal d’Aviació (FAA), sobre la qual Musk s’havia exclamat reiteradament per limitacions i multes en els enlairaments de Space X els últims anys, una altra de les seves companyies. Més agències que han limitat l’activitat de les companyies de Musk també han rebut el “suggeriment” d’acomiadar treballadors. Antics membres del govern nord-americà han dit que totes aquestes accions van molt més enllà d’un conflicte d’interessos i que Musk no està capacitat per a prendre decisions sobre aquests organismes. Algunes altres veus parlen obertament de corrupció.

Els vehicles de Tesla comencen a ser objecte de vandalisme per part d’opositors a Elon Musk.

En aquest ambient de tensió política, els actes de vandalisme cap als vehicles de Tesla s’han intensificat. D’adhesius titllant de nazis els seus propietaris fins a pintades d’esvàstiques amb esprais o insults a Elon Musk. Si molts propietaris d’un Tesla, alguns de ben veterans, ja havien decidit que el seu pròxim vehicle no seria d’aquesta marca, ara la preocupació pels possibles desperfectes pot fer que provin de vendre’ls ràpidament. Les accions de protesta no s’han aturat aquí. A la xarxa social Bluesky, es van convocar protestes el 15 de febrer davant els concessionaris per “oposar-se a Elon Musk i l’oligarquia”, amb l’etiqueta #TeslaTakeover (‘presa de Tesla’). Hi havia la temença de potencials aldarulls i desperfectes, perquè pocs dies abans a Colorado activistes van provar de calar foc a un concessionari i van fer pintades als vehicles Tesla aparcats. Tanmateix, per sort, la jornada va ser pacífica, amb grups d’activistes mostrant cartells amb referències a la polèmica salutació del magnat. Els activistes no es volen aturar aquí i han obert la web teslatakedown.com i un compte a Bluesky per continuar fent accions de protesta. Conviden a concentrar-se davant les botigues de Tesla, desempallegar-se dels seus vehicles i vendre’s les accions de Tesla amb l’argument que, “ferir Tesla és aturar Musk. Aturar-lo és salvar vides i la nostra democràcia”.

Elon Musk pot ser acomiadat de Tesla?

Atacar la part econòmica de la principal companyia d’Elon Musk pot acabar tenint èxit. Les pressions cap al consell d’administració de Tesla comencen a ser enormes, malgrat que és format per familiars seus i amics de tota la vida. Tesla és una companyia pública en el sentit anglosaxó. No pertany a un propietari que pot fer i desfer, sinó que és propietat dels accionistes i aquests poden fer peticions i organitzar votacions. Amb el viratge ideològic d’Elon Musk, molta gent s’ha venut les seves accions. Fins i tot el fons de pensions dels funcionaris dels Països Baixos, un dels més grans del món, se n’ha desfet. El títol ha perdut valor aquestes darreres setmanes, però continua un 40% per sobre de la seva cotització d’abans de les eleccions. De moment, resisteix.

Als EUA s’han organitzat concentracions de protesta davant els concessionaris de Tesla.

Els analistes coincideixen a dir que la companyia és molt sobrevalorada, d’acord amb el seu volum de negoci i el catàleg de productes, tan limitat. Si té una cotització elevada és per l’expectativa generada per les successives promeses del magnat de futurs desenvolupaments miraculosos. Ara mateix se centra en dues: la conducció autònoma (promesa fa anys, però que no arriba) i els robots humanoides, tots dos aprofitant la intel·ligència artificial desenvolupada per la companyia. Amb el Cybercab, el robotaxi, Elon Musk ha renunciat a fabricar un gran volum de vehicles adreçat a les famílies, i ha aturat la construcció de noves plantes de Tesla. Segons la seva visió, gràcies a la conducció autònoma, les famílies no voldran comprar un cotxe, sinó llogar un Cybercab, que els durà a qualsevol lloc més bé de preu. Amb els robots humanoides, vol fer que la companyia no depengui de les vendes de cotxes, un camp en què, a banda les protestes que s’amplien, té una competència xinesa amb què comença a no poder competir.

Dit d’una altra manera, Elon Musk pot haver començat una transformació completa de Tesla, deixant molt de banda l’automoció. Tanmateix, ell només té un 13% de les accions de la companyia, i la seva posició depèn bàsicament de la cotització de Tesla a la borsa. Si el col·lapse de vendes dels seus vehicles (amb un Cybertruk que mostra signes de ser un fracàs comercial) es confirma aquests mesos vinents, la cotització pot baixar ràpidament i aleshores els accionistes poden entrar en pànic, cosa que fulminaria Musk. I si fracassen els somnis grandiloqüents d’una transformació completa de la mobilitat per carretera com pretén el Cybercab, i a més el robot humanoide no pot competir amb una competència xinesa més nombrosa i barata, Elon Musk tindria els dies comptats al capdavant de Tesla. De fet, en la guerra d’aranzels entre la Xina i els EUA, fonts xineses ja han deixat caure que podrien no aprovar la conducció autònoma de Tesla al país, i això ensorraria els plans per al Cybercab. Perquè la conducció autònoma ha de ser aprovada per les autoritats de cada país, i aquí la figura política del magnat comença a ser molt problemàtica.

A més, en una empresa on fins ara el magnat ha tingut un control ferri del personal –i no ha dubtat a acomiadar a equips sencers que no havien seguit les seves ordres al peu de la lletra–, aquests dies s’han filtrat àudios a mitjans de comunicació d’una reunió en què treballadors i, més significativament, directius, criticaven el paper polític del magnat i l’enorme perjudici que tenia per a la companyia. Ara com ara, sembla que alguns grups d’inversors fan els primers passos per demanar-ne la destitució. Un dels arguments és que Musk fa mesos que és absent de la companyia, i desatén les seves obligacions fiduciàries com a director general; i recorden les paraules de Musk en què deia que els treballadors que no estiguessin a les instal·lacions de la companyia per a tenir-hi interaccions en persona havien de ser acomiadats immediatament.

Les investigacions contra X continuen

Tesla no és l’única companyia d’Elon Musk a l’ull de l’huracà. Ara mateix hi ha en marxa una campanya alemanya per a demanar que X sigui tancada, si més no a Europa. De moment ha recollit vora 600.000 signatures. Els motius són la defensa de la democràcia, atacada per la promoció de la ultradreta al canal algorísmic de la plataforma i la difusió de desinformació, que infringeix la normativa europea de serveis digitals. Segons un estudi d’un equip de recerca de Dublín, el canal algorísmic de X recomana molt menys contingut dels partits polítics tradicionals alemanys (SPD, Verds, FDP i CDU) i més de partits populistes com Alternativa per Alemanya, BSW o ZDF, amb la voluntat d’interferir en les eleccions. Justament vol evitar la legislació europea, especialment després de les accions desinformadores de Rússia d’aquests darrers anys. Polítics alemanys han acusat Elon Musk de voler desestabilitzar i destruir Alemanya emprant la xarxa social X. Des de mitjan gener les institucions europees examinen si les recomanacions de la xarxa social propietat del magnat estan esbiaixades i són un “risc sistèmic”. Tanmateix, les conclusions i possibles accions correctives arribaran quan s’hagin fet les eleccions a Alemanya. Massa tard.

A Alemanya hi ha una campanya de recollida de signatures per a tancar X a la Unió Europea.

Als EUA, sectors del Partit Demòcrata denuncien el paper crucial de X per al triomf electoral de Donald Trump, amb un canal algorísmic clarament esbiaixat cap a les posicions ideològiques del nou president. Però també lamenten l’enorme capacitat d’influència del magnat gràcies al seu compte personal. Elon Musk hi ataca frontalment tothom qui no comparteix les seves idees. Per exemple, acusa el primer ministre britànic de còmplice amb les violacions de menors, titlla un ministre laborista de “apologeta del genocidi i la violació” i qualifica de “tirànic” el govern del Regne Unit. Al canceller alemany Olaf Scholz l’ha insultat directament titllant-lo de “idiota incompetent”. I al primer ministre del Canadà Justin Trudeau, de “imbècil insuportable”. A més, ha demanat l’acomiadament de jutges italians per les seves sentències sobre immigració i ha atacat la UE pels seus esforços a l’hora de regular les xarxes socials.

Les crítiques contra un home que empra la seva extraordinària fortuna i ressò mundial per promoure internacionalment l’extrema dreta i interferir en la política domèstica dels països europeus, incitant fins i tot a la violència, no s’aturen. Elon Musk fins ara ha sobreviscut a totes les crítiques i alts i baixos, actuant com a empresari. Però podrà ara resistir-les ara que és a l’ull de l’huracà del món polític internacional? O som al començament del final d’Elon Musk, que arrossegaria Tesla, X i la resta de les seves companyies?

Els periodistes Tura Soler (Santa Pau, 1963) i Jordi Grau (Girona, 1957), referents de la crònica negra, han publicat un nou llibre carregat de vivències personals. Es titula Sense pietat (la Campana) i és la continuació de Sense càstig: deu crims impunes (la Campana). En aquesta ocasió, els autors relaten vuit crims colpidors que s’han comès a sang freda i amb molta crueltat. Són morts sense una causa aparent, víctimes que han rebut una gran violència i casos que s’han arxivat sense que se sabés què va passar.

Els casos són dels anys noranta i Soler i Grau també en són protagonistes perquè els van cobrir. Aleshores, els van deixar reflectits en les pàgines del diari El Punt. Ara han decidit de recordar-los amb l’objectiu de retre homenatge a les víctimes, remoure la consciència dels culpables que campen lliurement i relatar les mancances policíaques i judicials que hi ha hagut. Perquè, segons Soler: “Sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes.” Els periodistes expliquen com ho van viure en primera persona, tot entrevistant testimonis i gent propera a les víctimes, i viatgen per uns casos farcits d’interrogants.

—Heu passat de crims impunes a molt cruels i terribles. Quin serà el següent llibre?
—Tura Soler [T.S.]: Pot ser qualsevol. Algun altre sense rastres, sense cadàver, de persones desaparegudes, també en tenim moltes. Això és com una mena de puzle. Per un costat, hi ha moltes persones desaparegudes i, per un altre, hi ha molts cadàvers no identificats. De casos, desgraciadament, en tenim per a donar i per a vendre.

—Què tenen en comú els vuit casos que relateu?
—T.S.: Que tots són crueltat envers les víctimes, i que sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes. Perquè no s’ha trobat el cadàver o l’autor. O s’ha trobat, però com que no arribava a setze anys, n’ha quedat impune. O resulta que era una persona protegida per la justícia, però, així i tot, l’han acabada matant. En uns altres sí que hi ha hagut condemna, però, en canvi, no s’ha trobat mai el cadàver. Sempre hi ha una mancança. El denominador comú dels casos és que nosaltres, com a periodistes, els hem viscut molt directament.

—El llibre, efectivament, relata molta mancança policíaca i judicial. El cas d’Isabel Ordóñez n’és un bon exemple, però n’hi ha molts més.
—T.S.: Sí, i el del nen Fermí Villegas. Com es pot explicar que l’assassinat i violació d’un nen de nou anys, un tema tan brutal, pugui tancar-se tan de pressa i que no hi hagi una resolució, que no s’hagi pogut portar davant de la justícia? Això no s’hauria de poder admetre, però la realitat ens demostra que aquests casos passen cada dia.
—Jordi Grau [J.G.]: En el cas d’en Fermí Villegas, durant la poca investigació que hi va haver, sempre va surar la sospita que hi havia una mà poderosa a la qual no interessava que s’arribés més enllà. I aquesta sospita hi continua sent, i és un cas que ja no es resoldrà. Si es resolgués, no tindria càstig, si és que qui ho va fer estigués viu. En aquest cas, com diu la Tura, la justícia humana ha fallat, esperem que la justícia divina actuï.

—En aquest cas, hi ha molt de misteri, sobretot per la presència d’un personatge que es diu Elias Reverter. Qui és?
—T.S.: És un personatge que, a mesura que avança el relat, guanya protagonisme, gairebé més que la víctima i el cas. És l’única persona que, amb el pas del temps, va insistint i burxant. És un personatge molt enigmàtic, tot un misteri. És una persona que comença a la presó, a la cel·la 42, i sembla que és l’únic que reclama justícia per a aquest nen. Acaba morint i perdem aquest rastre. Per això en el llibre hem volgut agafar el relleu de l’Elias i dir que no oblidem en Fermí.
—J.G.: És un personatge format i es nota en la manera com escriu. I, curiosament, les cartes del pare del nen estan molt ben escrites. No tenim la certesa, però tenim el convenciment que l’Elias també delera les cartes que el pare va escriure demanant justícia pel seu fill.

Tura Soler i Jordi Grau en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Què ho fa que tots els casos siguin dels anys noranta?
—J.G.: En el meu cas, que sóc vell. Aquests llibres, tant l’anterior com aquest, si tenen una cosa diferent, és que nosaltres hi vam participar. Vaig fer successos, en el diari en dèiem “Punt divers”, del 1985 al 1991. També és veritat que en els darrers anys em fa l’efecte que se n’ha parlat més. Han aparegut nous mitjans, però d’aquests casos, n’hi ha que són molt desconeguts. A la presentació de l’anterior llibre, hi havia gent que ens en parlava. En certa manera, vam agafar el compromís de tornar a parlar-ne perquè no quedessin en l’oblit.
—T.S.: Tothom té molt present ara el crim de la Guàrdia Urbana, però ara hem volgut agafar casos, recordar-los i fer un homenatge a la víctima i una punyalada als culpables, que en algun dels casos encara no sabem qui són, però podem pensar que potser campen lliures i viuen tranquil·lament. Que la història recordi aquestes atrocitats que s’han fet contra aquestes persones, independentment de qui sigui la víctima. N’hi ha de vulnerables, com en Fermí, que és un nen. I la Isabel Ordóñez, una jove de Sant Joan de les Abadesses, molt bona estudiant, a qui li obren el cap un dia tornant de Barcelona amb tren. I Lluís Roca, conegut per Lluís Cotilla, que és un perdulari, un home que va de timba en timba, però també és una víctima. La justícia també li ha fallat. I la Maria Àngels Boadas, una dona a qui la justícia reconeixia que estava en perill, tenia protecció policial, però no va fer res. El seu home, amb una maquinació i una perversitat, disfressant-se, va aconseguir captar-la a Platja d’Aro i la va acabar matant vestit d’infermera.

Podeu comprar el llibre “Sense pietat” a la Botiga de VilaWeb

—Llegint el llibre, algú us pot acusar de morbositat o periodisme groc. Què li respondríeu?
—J.G.: El periodisme groc no existeix. Hi ha bon periodisme o mal periodisme. Explicar les coses que passen és periodisme i, desgraciadament, a la vida, aquestes coses passen. Estem rodejats de crims molt bèsties que els han fet persones aparentment normals. Hem fet un periodisme basat en les coses que ens van ensenyar quan vam començar. És allò que hem d’explicar: el què, el qui, l’on, el quan, i, sobretot, el de quina manera. És morbós que algú mati algú altre? Desgraciadament, no és que ho sigui, és que passa, i passa massa. Ara es fa molt de true crime i molt d’entreteniment, molt ben fet, però no és obligatori veure-ho. Parlem de la vida i la realitat és crua. Entre les coses que passen, hi ha gent que mata la seva dona i el cadàver no surt mai. Sempre hem dit que hi ha excel·lents guionistes en aquest país, però que alguns d’aquests casos, de la ment d’un guionista, li dirien que és inversemblant.
—T.S.: Potser no acabo d’entendre quan es parla de morbositat o groguisme, són conceptes abstractes. La funció i el deure d’un periodista és buscar fins allà on pugui la veritat. Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai. Ens basem en això. Han passat 44 anys? Sí, però la veritat no pot prescriure. Els assassins de la majoria d’aquests casos poden quedar impunes, però la veritat perviu sempre.
—J.G.: Un tema que també voleia damunt de tots els casos és que la justícia divina li ha fallat alguna vegada a les víctimes. No trobant els cadàvers, no estant amatents, per exemple, en el cas que la Tura explicava de la Maria Àngels Boades. Això era el començament de la violència de gènere. Hi va haver una policia municipal de Girona que va fer tot el que va poder, però la llei no li permetia sortir del seu terme municipal. Quan la Maria Àngels va sortir-ne, no tenia protecció. Això, amb els anys, ha anat millorant, però no tan bé perquè desgraciadament encara tenim exemples recents de jutges que consideren que no s’ha de protegir una víctima, i acaba morint al cap de pocs dies. Per tant, és parlar de coses que no acaben de funcionar bé per veure si alguna vegada som capaços que funcioni bé. La justícia ha de funcionar bé. Una justícia lenta no és justícia, una justícia que no resol els casos no és justícia i una justícia que desprotegeix les víctimes és la pitjor de les injustícies.

Tura Soler, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Hi ha molts casos que reflecteixen això que expliqueu. El de la Vicky Fariña impacta molt. Sis sospitosos, deu investigats, però el cas s’acaba arxivant.
—T.S.: En aquest cas, no és que no hi hagués sospitosos, ni que no es posessin mitjans en la investigació. Aquí va haver-hi precisament l’Ajuntament de Torroella que va ser dels primers que va exercir l’acció popular i que ho continua fent encara ara amb un crim que hi ha hagut. Hi va posar un advocat, en Xavier Hors, que hi va treballar el que no es pot descriure. Però, així i tot, a vegades sembla que els astres es confabulen a favor dels assassins. Es van fer proves d’ADN a no sé pas quants sospitosos, i quan semblava que es tenia ben enfocat amb un sospitós, va morir per causes naturals. Ens hem quedat sense poder saber la veritat de qui havia matat la Vicky Fariña. Quan la societat i la justícia no poden descobrir la veritat, és un fracàs.

—No us fa l’efecte que, de vegades, les investigacions periodístiques avancen més de pressa que la judicial?
—T.S.: Tenim menys burocràcia, això segur. Però a les investigacions periodístiques tenim mancances. Has d’anar per llocs demanant, si us plau, si et poden donar una dada. La qüestió és tenir temps i ganes d’anar a trepitjar el terreny i de preguntar. Un jutge pot fer un ordenament i la gent li ha de respondre. Has d’anar als llocs amb peus de plom i vigilant molt, sobretot ara, de no trepitjar cap precepte legal, que si la llei de protecció de dades, que si el dret de la intimitat. Els periodistes cada vegada tenim més traves legals que ens impedeixen avançar cap a aquest objectiu, que és el de descobrir la veritat. I els jutges tenen una altra trava que és molt important, que és la burocràcia farragosa que tot ho fa molt lent. En el cas de la Vicky Fariña, es van haver de fer comissions rogatòries a uns altres països per demanar als sospitosos si es volien sotmetre a les proves d’ADN. Tot això va carregant la maquinària, tot ho va retardant i tot ho fa farragós.
—J.G.: I la ineptitud, perquè la policia britànica en un moment determinat s’equivoca i ensenya les cares dels presumptes sospitosos a un d’ells, i no al testimoni. Els casos van fins els anys 90 i en aquell moment les investigacions no estaven tan avançades, quedaven molts casos impunes. Ara tenim una policia magnífica, fan les coses molt bé, tenim ADN i càmeres als carrers, però continuen quedant molts casos sense resoldre, els més complexos. En la majoria dels casos del llibre, hi intervé la Guàrdia Civil, però també la Policia Nacional i els casos se solapen entre cossos. Amb la Isabel Ordóñez, tot plegat es va solapar d’una manera molt estranya. La realitat és que el jutjat i la fiscalia, que serien els que haurien de coordinar la investigació, en qüestió de 8 o 10 mesos li van fer carpetasso. A vegades, sembla que tots els factors juguen en contra de les víctimes. A més, els guàrdies civils del cas eren de la caserna de Vic i l’expedient es va destruir quan hi va haver l’atemptat.

—No heu avançat mai la policia per la dreta en algun cas?
—J.G.: N’hi ha alguns que no surten al llibre en què la Tura ha donat les claus d’interpretació per tal que grans casos mediàtics d’aquest país es resolguin, com el cas de la farmacèutica d’Olot. La Tura va anar per davant de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. No va deixar mai el cas, va preguntar, va anar pels llocs, va fer de periodista i va saber coses que després li van servir a la Guàrdia Civil en les investigacions per a resoldre un cas que s’hauria pogut resoldre el primer mes del segrest. La sensació aquí és que alguna vegada hi ha lluites internes entre diferents cossos policials, algun jutge o fiscal que té unes altres prioritats, gent poderosa que pot acabar tapant algun tipus d’investigació.
—T.S.: Aquest objectiu que tenim tan clar de buscar la veritat, a vegades, sembla que la justícia no ho tingui tan clar. Hi ha aquella famosa frase que va dir en Piqué Vidal, que hi ha dues realitats, la judicial i la verdadera. A vegades, coincideixen i, a vegades, no. I aquí hi ha un cas paradigmàtic en què la justícia no es creu les seves resolucions. Parlo de l’Esperança Comas i en Josep Ribot. En Josep Ribot és condemnat per l’assassinat i esquarterament de l’Esperança Comas i per haver-la incinerat a la incineradora de Campdorà. Quan ell ja està condemnat, amb sentència de l’Audiència de Girona, apareix una cama a Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, i el primer que fan la justícia i la policia és demanar a la família de l’Esperança Comas que donin ADN per comprovar si és ella. Per tant, no t’estàs creient la teva resolució i dubtes del que has sentenciat.

Jordi Grau, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Hi ha casos de fa quaranta anys, algunes morts sense mòbil aparent. Com passen el dol les famílies?
—T.S.: És molt complicat perquè no totes les famílies ho gestionen de la mateixa manera. N’hi ha que recorren a tu i els és un alleujament poder-ne parlar i interioritzar-ho. I n’hi ha que s’estimen més sortir del focus mediàtic. Penso en les famílies d’en Marc i la Paula, del pantà de Susqueda. Mai no han volgut aparèixer enlloc ni aportar la seva versió ni dades. En canvi, n’hi ha d’altres, com la de Montse Sánchez de Palafrugell, que si no recordo l’aniversari, t’ho diuen.
—J.G: Hi ha d’haver un absolut respecte per les víctimes, però també pels familiars de la gent que ho han provocat i no en tenen la culpa. Com a periodistes, hem de treballar d’una manera honesta. Som d’una generació que considerem que no cal demanar permís per a parlar de coses que passen i que són públiques. La justícia és pública, els judicis són oberts. S’ha de respectar el codi deontològic i has de tenir cura de preservar els menors. Són famílies que no han pogut plorar el cos perquè els van tallar la vida quan tot començava. Això és la vida, desgraciadament passa, i passa molt, i continua passant. Els casos ens haurien de servir de recordatori per a tres coses. D’entrada, per a millorar la prevenció en determinats casos. Després, perquè justícia i policia funcionin coordinadament i tinguin més encerts. I finalment, que serveixi per a veure que coses que passaven fa 40 anys, tot i que hem avançat molt, desgraciadament continuen passant.

—Ara que el true crime està de moda, no us fa por que la gent ho exageri molt més o proliferin els testimonis falsos?
—T.S.: Bé, ara tothom xerra de tot.
—J.G.: Això no només està relacionat amb el true crime, sinó amb el món en general. Som d’una generació que sortia al carrer, parlàvem amb els policies, els investigadors, els jutges, els fiscals, quan tot això es podia fer. Les fonts d’informació són senzillament fonts d’informació. Tu has de gratar, has de mirar, contrastar, buscar i has d’intentar explicar el perquè. Aquí ve la teva professionalitat d’explicar només aquelles coses que creus que estan comprovades. Perquè quan vas a un judici saps que alguna de les afirmacions que posaràs que han dit els acusats són mentides. Això forma part del joc periodístic.

—Acabem. Com són els crims que es fan a Catalunya? Quins destacaríeu?
—T.S.: Sempre ens fixem en la violència domèstica, que és una xacra que s’ha d’erradicar. Però cada any faig el recull de tots els crims amb els percentatges, i els de violència de gènere representen un 7% o un 8% dels crims que hi ha a Catalunya. Hi ha molts més tipus de crims. N’hi ha de mafiosos i ara cada vegada més els provocats per baralles, relacionats amb el narcotràfic i, sobretot, les plantacions de marihuana, que provoquen una quantitat de casos de violència i de tirotejos. Cada vegada més detecto molts casos de crims en què al darrere hi ha problemes de salut mental. Ara hi ha hagut un últim cas a Sant Joan les Fonts, d’un noi molt jove que ha matat la mare del seu padrastre. Aquest noi feia dies que tenia uns deliris i unes coses, unes visions sobre el diable que li ordenava coses… La mateixa setmana, hi va haver un altre cas d’un home que va matar el germà. Al darrere, també hi havia problemes de malaltia mental. Potser n’hauríem de començar a ser conscients, com també augmenten d’una manera espectacular els suïcidis.
—J.G.: El tema de les drogues influeix molt, però els grans crims, abans i ara, sempre tenen relació amb el cor, el cap, la cartera o la bragueta.

Tura Soler i Jordi Grau en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

amb Duet Solistes - Lloc: Ateneu Arenyenc

Espectacle de Dansa a càrrec de la Cia. Dancing Human - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Una persona ha mort i unes quantes han quedat ferides en un atac amb ganivet a Mulhouse (Alsàcia), segons que ha anunciat la fiscalia. Entre els ferits hi ha cinc policies, dos en estat greu. La víctima mortal és un home portuguès de 69 anys que ha provat d’aturar l’agressor.

El fiscal Nicolas Heitz ha indicat que l’agressor ha estat detingut. És un home de nacionalitat estrangera –nascut el 1987– amb ordre d’expulsió i que apareix a l’arxiu d’alertes per a la prevenció de la radicalització de caràcter terrorista (FSPRT).

Segons la policia, abans de l’atac, l’home ha cridat “Al·là és gran.” Els fets han passat entre la plaça del Mercat i el carrer Lavoisier, quan es feia una manifestació de suport al Congo.

El president francès, Emmanuel Macron, ha assegurat que l’atac és “sens dubte un atemptat terrorista islamista” i ha expressat el condol a la família de la víctima. El ministre de l’Interior, Bruno Retailleau, s’ha traslladat de manera urgent a Mulhouse.

EN DIRECT | Déclaration du Président @EmmanuelMacron. https://t.co/SgaPgYLjLD

— Élysée (@Elysee) February 22, 2025

 

Recuperem la tradició del carnestoltes arenyenc - Lloc: Casal Popular Norai

Al voltant d’un centenar de càrrecs i ex-càrrecs de Vox crítics amb l’executiva de Santiago Abascal s’han reunit a Madrid per reivindicar una refundació del partit, que consideren que s’ha convertit en una “guingueta”. En aquest sentit, s’han erigit en els veritables “patriotes” que s’enfronten a la tirania d’Abascal.

A la cita hi han assistit els diputats de les Illes Idoia Ribas i Agustín Buades, actualment no adscrits a Vox; els procuradors de les Corts de Castella i Lleó expulsats, Ana Rosa Hernando i Javier Teira; l’ex-diputada al Parlament de Catalunya, Isabel Lázaro, que va denunciar el secretari general, Ignacio Garriga, per malversació i apropiació indeguda; entre més càrrecs en actiu.

A la meitat de l’acte ha aparegut l’ex-diputat Rubén Manso, artífex del programa econòmic de Vox i un dels dirigents crítics amb la deriva de la formació. Rostres coneguts, com ara l’ex-portaveu parlamentari Iván Espinosa de los Monteros i l’ex-diputat Víctor Sánchez del Real, no han assistit a la cimera.

El conclave ha acabat amb l’aprovació de l’anomenada “Declaració de Barajas”, un document que aglutina les crítiques que fan a Vox, entre les quals destaquen la manca de democràcia interna, els dubtes sobre el finançament del partit, la decisió de trencar els governs autonòmics de coalició amb el PP i la integració del partit en el grup de Patriotes al Parlament Europeu, en compte de continuar dins els Conservadors i Reformistes (ECR) de Giorgia Meloni.

En el document també figuren les demandes, que es concreten en una tornada als principis que van inspirar el manifest fundacional de Vox i uns nous estatuts per a donar més veu als afiliats.

La candidatura encapçalada per Elvira Bisbe ha guanyat les eleccions a la junta de govern i delegats de l’Assemblea de Compromissaris del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB). Era l’única que s’havia presentat dins el termini establert, que acabava avui a les 14.00. Després d’haver estat la vice-presidenta primera de les tres juntes presidides per Jaume Padrós, ara el relleva en el càrrec i presidirà el CoMB els quatre anys vinents. La junta estarà formada per vint professionals –dotze metgesses i vuit metges de diferents àmbits assistencials i més de la meitat dels quals ja formaven part de la junta anterior– i l’Assemblea de Compromissaris estarà integrada per 300 delegats electes.

D’acord amb els estatuts del CoMB, una volta verificat el compliment de tots els requisits, la junta electoral ha declarat guanyadora la candidatura d’aquesta anestesiòloga, amb el lema “Elvira Bisbe 2025. Construïm la professió del futur”.

En declaracions recollides pel col·legi, la nova presidenta afirma que amb el seu equip assumeix aquest mandat “amb el compromís de consolidar el col·legi com un espai de lideratge professional, de defensa dels drets i la dignitat dels metges i de foment de la innovació i la formació adaptada als nous reptes clínics i tecnològics”.

També destaca les més de 2.300 adhesions de col·legiats amb què ha comptat la candidatura, que valora com “una xifra rècord” i considera que “constata el suport a un projecte que mira cap al futur i que aposta per un col·legi proper, integrador i innovador”.

El programa de Bisbe es basa en cinc eixos d’acció: la defensa dels valors de la professió; l’atenció a grups específics, com ara els professionals joves i els sèniors; la protecció social i individual dels metges; l’assumpció de nous desafiaments, especialment la necessitat de transformació del sistema sanitari, el dèficit de professionals, la incorporació de noves tecnologies, la conciliació i la salut planetària i, en últim lloc, la participació i la proximitat amb els col·legiats.

Elvira Bisbe (Barcelona, 1961) és llicenciada en Medicina per la UAB el 1987. Va cursar l’especialitat d’Anestesiologia i Reanimació via MIR a l’Hospital de l’Esperança (IMAS). En l’àmbit professional, és sènior a l’Hospital del Mar de Barcelona i pertany al grup de recerca en Medicina Perioperatòria, a l’Hospital del Mar Medical Research Institute (IMIM). També és professora agregada de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic (UViC-UCC).

La trajectòria al CoMB va començar el 2010 com a vocal de la junta de govern presidida per Miquel Vilardell. D’ençà del 2014, ha estat la vice-presidenta primera de les tres juntes presidides per Jaume Padrós.

Acompanyaran Bisbe a la junta Mireia Puig i Jaume Sellarès, com a vice-presidents; Sònia Miravet, com a secretària; Jordi Aligué, com a tresorer, i Berta Areny, com a vice-secretària. Seran els vocals Antoni Trilla, Mònica Povedano, Ramon Vilallonga, Anna Carreres, Robert Güerri, Iolanda Jordan, Anna Escalé, Beatriu Bilbeny, Rosa Calvo, Gemma Férriz, Miquel Gómez, Ferran Fillat, Francesc Bas-Cutrina i Ana Graciela Angulo.

La Fundació Arnau Mir de Tost ha recuperat part del rostre de la figura jacent del sepulcre d’Arnau Mir de Tost, fundador de la col·legiata d’Àger i del llinatge dels Cabrera. Amb la nova peça, el sarcòfag “adquireix una nova dimensió”, segons el restaurador i conservador Ramon Solé, perquè permetrà d’aprofundir en la tipologia i l’estil de la tomba. La reintegració i presentació del fragment s’ha fet avui a l’església de Sant Vicenç d’Àger, on es conserva el sepulcre datat del segle XIV. La peça va aparèixer fa un any a casa d’una família del municipi, la qual, sense saber-ho, havia custodiat la peça durant 100 anys.

Dues dècades després de la restauració del sarcòfag d’Arnau Mir de Tost, avui s’ha presentat una de les peces que faltaven a la figura jacent de la tomba. “Es pot veure part dels llavis, el bigoti i les línies del somriure molt marcades. Dóna una informació important sobre la fisonomia”, ha dit el restaurador.

Solé ha explicat que el fragment s’ha reincorporat al sepulcre amb un sistema “reversible” perquè en cas que apareguin noves peces del sarcòfag en un futur no se’n perjudiqui la restitució. “És possible que surtin restes. Tampoc fa falta que es trobin en un context arqueològic, pot ser que en alguna casa hi hagi part d’aquests fragments”, ha dit.

Per això, el restaurador ha fet una crida a aquelles persones que tinguin peces escultòriques al domicili que ho facin saber. Precisament, el fragment presentat avui es va trobar en bon estat de conservació perquè havia estat custodiat durant un centenar d’anys en una casa del municipi.

La Montse, filla de qui va ser el secretari de la Fundació Arnau Mir de Tost, va trobar el fragment de manera casual mentre feia la neteja a la casa familiar després de la mort del seu pare. “És com si es tanqués el cercle. Ell va dedicar els seus últims anys de vida a recopilar informació i a escriure llibres sobre Arnau Mir de Tost. Em fa molta il·lusió per ell. No sabia que el fragment era a casa, si no, ja faria dies que seria al seu lloc”, ha dit.

Així mateix, la Montse ha apuntat que “suposem que el meu rebesavi, que era farmacèutic i tenia accés a l’hospital de campanya habilitat a la col·legiata durant les guerres carlines, va agafar el fragment perquè no es malmetés després d’un bombardeig. La peça va quedar en un racó i no se’n va dir res”.

El projecte de restauració ha estat impulsat per la Fundació Arnau Mir de Tost amb la col·laboració de la parròquia de Sant Vicenç i l’Ajuntament d’Àger.

Una de les figures més rellevants de la Catalunya medieval

Arnau Mir de Tost va ser una de les figures més rellevants de la Catalunya medieval i la més important de la història d’Àger. En aquest municipi de la Noguera va posar les bases de totes les institucions i més tard va esdevenir la capital del vescomtat d’Urgell.

L’any 1046 va aconseguir de conquerir de manera definitiva el castell i la vila d’Àger en poder de Sulaiman, rei àrab de la Frontera Superior. Va custodiar tota la frontera des de mig Segre fins a Benavarri i va establir aliances feudals amb el comte del Pallars Jussà, els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona. També va fundar la Canònica de Sant Pere i va promoure el conjunt romànic del Castell i la col·legiata d’Àger.

Segons el president de la Fundació Arnau Mir de Tost, Francesc Fité, el sepulcre d’Arnau Mir de Tost va ser profanat en el marc de la primera guerra carlina.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el d’ERC, Oriol Junqueras, s’ha reunit aquest migdia al Palau de la Generalitat, on han abordat qüestions econòmiques i d’infrastructures, que es tractaran a les comissions bilaterals entre la Generalitat i el govern espanyol. Es tracta de la primera trobada pública entre els dos dirigents d’ençà que Illa és president i des de l’elecció de Junqueras com a nou cap d’ERC el passat mes de desembre.

Fonts de l’executiu subratllen el “clima de cordialitat” amb què s’ha fet la trobada i que s’ha produït “en una setmana clau per als interessos de Catalunya”, tenint en compte la convocatòria aquest dilluns de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i de la Comissió Mixta de Transferències.

El sospitós de l’apunyalament anit a Berlín, que ha deixat ferit un turista basc, és un refugiat sirià de dinou anys, segons les autoritats alemanyes. La fiscalia investiga els fets com un possible atemptat antisemita. “Segons el que sabem fins ara, sobretot per les declaracions de l’acusat a la policia, feia unes quantes setmanes que planificava matar jueus”, ha dit la fiscalia.

El jove va arribar a Alemanya com a refugiat menor no acompanyat i va ser admès després de declarar que del règim de Baixar al-Assad. El 2023 va començar el procés formal de sol·licitud d’asil i l’octubre passat se li va reconèixer la condició de refugiat. Vivia en un alberg de refugiats a Leipzig (Saxònia).

El jove va ser arrestat tres hores després de l’atac al monument de l’Holocaust. L’agressor tenia sang a les mans en el moment de la seva detenció i no portava documentació, segons la policia.

El ferit és un home de trenta anys. Va patir ferides greus al coll, però no es tem per la seva vida. Els fets han passat poques hores abans que Alemanya afronti unes eleccions crucials.