Darrerament, la nucleocràcia i tots els seus mercenaris intoxiquen l’opinió pública amb la cantarella que cal allargar la vida dels vells reactors nuclears que la criminal dictadura franquista va imposar a les terres de la península. A Catalunya i al País Valencià es va posant manifestament en evidència allò que el Caudillo deia (“atado y bien atado”): en engaltar-nos quatre reactors a Catalunya i un al País Valencià, avui podem constatar el significat real d’aquelles paraules.

Ja de bon començament, la tecnologia nuclear a les terres de la península va arribar per l’interès de la casta militar de disposar d’armament atòmic, tal com anaven desenvolupant altres països.

El setembre del 1948, una vegada consolidada la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, un grup de militars i científics es reuniren en el Laboratorio y Taller de Investigación del Estado Mayor de la Armada – LTIEMA per fer la Junta de Investigaciones Atómicas – JIA, un organisme sense personalitat jurídica (creat per Franco en un decret reservat) que posteriorment va ser camuflat sota una societat comercial (Estudios y Petentes  de Aleaciones Especiales – EPALE).

Tot el muntatge, dirigit per J. M. Otero de Navascués Enríquez de la Sota (contraalmirall-enginyer de l’armada), depenia directament del sots-secretari de Presidència, l’almirall Carrero Blanco, que decidí de crear la Junta de Energía Nuclear – JEN  (decret-llei de 22 d’octubre de 1951) per centralitzar la recerca i el desenvolupament de l’àmbit nuclear, amb l’objectiu d’obtenir combustible nuclear mitjançant la prospecció i explotació de jaciments uranífers espanyols.

Un segon objectiu, de caràcter molt reservat, era disposar d’un reactor experimental, que anomenarien JEN-1 (comprat a General Electric), que es va materialitzar l’any 1958 a la Moncloa, gràcies als acords amb el govern del EUA, dins el programa Àtoms per a la Pau, programa que va servir per a vendre a l’opinió pública que els reactors nuclears, a banda de servir per a irradiar U-238 i disposar de Pu-239 per a bombes atòmiques, podia servir per a escalfar aigua i fer vapor perquè un turboalternador generés electricitat. El reactor JEN-1 va permetre a la Junta de dissenyar dos reactors més a l’estat espanyol, l’Argos (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona) i l’Arbi (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Bilbao).

L’any 1963, Carrero Blanco va encarregar a la JEN un estudi de viabilitat per a construir la bomba atòmica, la redacció del qual va anar a càrrec de Guillermo Velarde (comandant de l’exercit de l’aire i catedràtic de física nuclear). La conclusió de l’estudi deia que Espanya podria tenir la bomba atòmica sempre que disposés d’un reactor capaç de produir plutoni. A final del 1964, el projecte ja s’havia enllestit (projecte Islero).

Es van construir tres reactors entre el 1968 i el 1970, un dels quals a Catalunya. Els altres dos, un a Almonacid de Zorita, Guadalajara, anomenat José Cabrera (1968-2006), i un altre a la Mancomunidad de Municipios del Valle de Tobalina, Burgos, anomenat Sta. María de Garoña (1971-2013).

El reactor Vandellòs I (480 MWe), a diferencia dels altres dos, era del tipus GCR-gas-cooled reactor (que utilitzava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i gas CO2 com a refrigerant). Va començar a construir-se l’any 1967 i començà a generar electricitat l’any 1972, fins que, disset anys després, l’incendi del 19 d’octubre de 1989 va forçar-ne l’aturada definitiva, després d’haver tingut fuites de C-14 (radioactiu) a l’atmosfera en el curs de l’accident i que mai no es van investigar. Com que era un reactor productor de plutoni, el combustible irradiat es retornava a França per extreure el Pu-239, en el famós “tren nuclear” que travessava Catalunya (passant per l’estació del passeig de Gràcia de Barcelona, fins que les denuncies dels grups antinuclears i les mobilitzacions veïnals forçaren que hi deixés de passar). Això va obligar a fer una nova línia de tren (el Papiol – Mollet), en què durant molt temps només hi va circular el “tren nuclear”, una vegada l’any, procedent de Vandellòs i amb destinació a França.

Cap d’aquests reactors no s’hauria pogut construir si no fos pel decret 175/1975, sobre règim de concert en el sector elèctric, on es preveien d’instal·lar 22.700 MW de potència nuclear (6.600 MW el 1975-1979, 7.100 MW el 1980-1982 i 9.000 MW el 1983-1985) i es donaven tot un reguitzell d’avantatges fiscals (exempció de llicència fiscal, aplicació de beneficis de suport fiscal a la inversió, llibertat d’amortització, expropiació forçosa de béns i drets, reducció fins al 95% dels imposts: de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost general sobre tràfic d’empreses, drets aranzelaris i impostos de compensació) a les empreses que construïssin els reactors.

A la figura següent es poden veure les alegres, desmesurades i irresponsables previsions de potència nuclear fetes pels Planes Eléctricos Nacionales (el de 1969 i el de 1972) i del Plan Energético Nacional (1975) fets pel franquisme, comparades amb la potència real.

Tot aquest disbarat planificador, combinat amb els retards en la durada de les obres i els augments en el valor de la divisa dòlar, va acabar afectant les empreses que es varen embolicar a construir reactors nuclears, perquè van haver de ser rescatades econòmicament per l’estat.

El PEN1983 va significar l’anomenada “aturada nuclear”. De totes les nuclears previstes solament n’acabaren funcionant una desena. I es paralitzaren set nuclears que ja es construïen: els dos reactors de Lemóniz, els dos de Valdecaballeros, i els dos de Trillo i Vandellòs II. Però finalment Trillo I i Vandellòs II acabaren salvant-se de l’aturada, es construïren i avui continuen funcionant.

Qui va ser ministre d’Indústria a partir del 1993, Juan Manuel Eguiagaray, ho va manifestar molt clarament: “El sector públic va haver de rescatar financerament les elèctriques, que s’havien embarcat en un procés d’inversió faraònic derivat d’una planificació delirant, en contradicció total amb les necessitats de la demanda.” I també va dir: “Els costs de la paralització, com el sanejament financer de les empreses, han recaigut en els consumidors durant llargs anys, mitjançant un recàrrec al rebut de la llum.”

Que avui hi hagi desmemoriats irresponsables que vulguin tirar enrere l’acord assolit entre el govern espanyol i les empreses propietàries dels reactors nuclears (Endesa, Iberdrola i Naturgy), perquè els reactors funcionin més de quaranta anys i menys de cinquanta, no és res més que voler la continuació del desgavell que començà a final dels seixanta i principi dels setanta en plena dictadura franquista. I el fet més preocupant de tot aquest soroll desinformatiu és que ningú no diu què ha significat la decisió del dictador d’imposar la tecnologia nuclear, no tan sols per al nostre país, sinó també per als països afectats per tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, de la mineria a la fabricació del combustible.

És convenient de recordar que les empreses propietàries dels reactors nuclears, i signants d’aquest acord amb la vice-primera ministra Teresa Ribera l’any 2019, fins ara no han adreçat cap petició de revisió.

Per tant, el debat que s’ha originat de manera sobtada i artificial, conduït pels partits hereus del franquisme, PP i VOX, tot presentant propostes de resolució tant al congrés de diputats de Madrid, com al Parlament de Catalunya, és fruit d’una campanya inicial per a escalfar l’opinió pública, i començar a preparar un hipotètic tauler d’escacs per a la partida nuclear, que el govern espanyol i els partits que li donen suport farien bé de ni tan sols seure a la taula de joc.

Tenint en compte que els, avui, quatre reactors operatius als Països Catalans funcionen d’ençà dels anys 80, es poden estimar les conseqüències ecològiques per disposar de les quantitats de combustible que han necessitat els reactors durant tots aquests anys.

Per a disposar del centenar de tones de combustible que cada recàrrega dels quatre reactors necessita, s’han hagut d’extreure gairebé 400.000 tones de mineral d’urani, i en tot el procés industrial, fins a obtenir el combustible, s’han generat tota mena de residus sòlids i líquids i s’han necessitat quantitats gens menyspreables d’energia fòssil i d’electricitat. I, una volta irradiat el combustible, aquest s’ha de guardar durant molts segles. I això, només per a poder funcionar un any!

Comptant l’electricitat produïda des que va començar a funcionar cadascun dels reactors fins a final del 2024 (1.210 TWh), es pot estimar la quantitat de combustible que s’ha necessitat (gairebé 4.000 tones), que en mineral d’urani vol dir que s’ha hagut d’extreure una quantitat gegantina de mineral (gairebé 15 milions de tones), tot deixant desenes de milions de tones de roques residuals. I a la fàbrica de concentrats, del mineral se n’han obtingut vora 34.000 tones de pastís groc (U3O8), bo i deixant 30 milions de tones de sòlids i líquids estèrils que contenen el 85% de tota la radioactivitat del mineral (tots els productes de la sèrie de desintegració de l’urani). A la planta de conversió, el pastís groc es va convertir en hexafluorur d’urani (UF6), gasós, per poder ser enriquit en l’isòtop U-235 a la planta d’enriquiment, on el producte residual (urani empobrit) se sol lliurar a la indústria armamentística per la duresa que té. I, finalment, a la planta de fabricació del combustible, l’hexafluorur d’urani enriquit s’ha convertit en les pastilles que conformem les barres del combustible de les centrals. En cadascuna d’aquestes etapes hi ha producció de residus líquids i sòlids.

Després de passar pel nucli dels reactors, el combustible irradiat s’ha de dipositar dins les piscines de refredament que hi ha a les centrals, i com que les piscines tenen superada la capacitat d’emmagatzematge, s’han hagut de fer tripijocs amb les autoritzacions administratives de les centrals, perquè al començament només estaven autoritzades per a generar energia, i ara, de facto, són magatzems de residus nuclears.

On s’hauran de guardar de manera segura, i durant segles, les gairebé 4.000 tones de combustible gastat, que contenen una gran varietat de productes altament radioactius: isòtops d’urani (238 i 235), de plutoni (239, 240, 241, 242), de neptuni, d’americi, de curi i més actínids, així com uns quants productes de fissió?

El plutoni-239 té un període de semidesintegració de 24.100 anys, el Pu-240, 6.560 anys, el Pu-241, 14,3 anys i el Pu-242, 373.300 anys, cosa que vol dir que han de passar aquests anys perquè perdin la meitat de la radioactivitat. I amb molt pocs kilograms de Pu-239 (8 kg) es pot fer una bomba atòmica. El combustible irradiat sol contenir un 0,6% de Pu-239 (un 0,9% si es compten tots els isòtops del Pu). Per tant, les gairebé 3.000 tones de combustible irradiat poden contenir 20 tones de Pu-239, prou material per a la fabricació de milers de bombes atòmiques.

I, per acabar d’adobar aquest joc dels disbarats, no es pot silenciar que els reactors en funcionament aboquen a l’aire i a l’aigua quantitats gens menyspreables de radioactivitat. En el cas dels quatre reactors en funcionament als Països Catalans, segons el CSN, l’any 2021 s’abocaren a la biosfera (aire i aigua) productes amb una radioactivitat de 71 bilions de becquerels (1.918,49 curies). I això, any rere any, des que van començar a funcionar. Si es quantifiquen les emissions d’ençà de la posada en funcionament dels quatre reactors, es pot veure que les quantitats de radioactivitat abocades a l’aire i a l’aigua arriben gairebé a 2.800 bilions de Bq (la radioactivitat equivalent a 75 kilograms de radi, que, de segur, hauran contribuït a l’enverinament radioactiu de la biosfera). Com han influït aquests abocaments a l’aire i al riu Ebre en la salut de les persones que viuen al voltant de les centrals nuclears? No es té constància que, a Catalunya, s’hagi fet cap estudi al respecte.

Què farà Catalunya amb tota aquesta porqueria radioactiva que el dictador ens ha llegat, amb el seu deliri de disposar de la bomba, tot imposant la nuclearització, i que, des que va morir, els governs que l’han seguit han continuat permetent, com si no passés res de res, bo i silenciant tot aquest joc dels disbarats criminal?

Predicar l’allargament de la vida dels reactors existents als Països Catalans i on sigui és permetre la continuació d’aquest joc dels disbarats criminal, a banda de demostrar nul·la solidaritat amb les persones afectades en tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, especialment en la mineria i en la concentració del mineral, però com que són lluny de casa, i no les veiem (o no les volem veure), ens volen fer empassar la cantarella que l’energia nuclear és una energia neta.

Voler mantenir funcionant els vells reactors nuclears no té un altre significat que voler continuar jugant al joc dels disbarats nuclears, i és hora de dir: JA N’HI HA PROU!

 

Pep Puig i Boix, doctor en enginyeria industrial
Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear

The Washington Post · Rachel Chason

D’una punta de l’Àfrica a l’altra –de l’oceà Atlàntic fins a la mar Roja– s’estén un rastre d’agitació política. El Sahel, abans un focus relativament secundari per a la causa gihadista, se n’ha convertit ara en l’epicentre mundial: d’ençà de la caiguda d’Estat Islàmic al Llevant, de fet, no hi ha hagut cap altra zona del planeta on els islamistes hagin acumulat tant de poder en tan poc temps.

Aquest auge de la violència extremista ha anat de bracet amb un retrocés excepcional de la democràcia a la regió, d’una magnitud incomparable amb els retrocessos viscuts en unes altres zones del món. D’ençà del 2020, els militars i senyors de la guerra vinculats a l’exèrcit han perpetrat ni més ni menys que vuit cops d’estat a la regió. Rere aquests cops d’estat hi ha hagut sovint un nexe comú: Rússia que, juntament amb Ucraïna, ha convertit aquesta part de l’Àfrica en l’escenari perfecte per a escenificar la seva croada geopolítica contra Occident.

Però mentre l’autoritarisme guanya força al Sahel i Moscou hi amplia la seva influència, els Estats Units han anat retirant-se de la regió de manera progressiva però sostinguda. Durant aquests anys, aquestes forces –poderoses i sovint altament violentes– han col·lidit en els conflictes que assolen la regió, de conseqüències imprevisibles i implicacions geopolítiques que amenacen d’anar molt més enllà dels límits geogràfics de la regió.

Les ambicions d’extremistes religiosos, dèspotes militars i mercenaris vinculats a Rússia conflueixen aquesta àmplia franja de l’interior de l’Àfrica, encaixonada entre el Sàhara, al nord, i la sabana, al sud. Cinc països de la regió (Guinea, Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan) estan governats per juntes militars; els mercenaris russos són presents en quatre d’aquests cinc països: Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan.

Aquests anys, els militants d’Al-Qaeda i d’Estat Islàmic han intensificat els atacs al Sahel, tot prenent el control de grans extensions de territori i estenent l’espiral de violència i inestabilitat a països veïns. Gairebé la meitat de totes les morts atribuïdes al terrorisme registrades l’any 2023 al món es van donar en aquesta regió, segons l’Índex Global de Terrorisme: tan sols a Burkina Faso, de fet, es registrà una quarta part del total mundial, equivalent a gairebé 30.000 morts. Entre el 2022 i el 2023, les morts vinculades al terrorisme al Sahel van augmentar vora un 40%.

Durant aquests quatre anys, els militars i els senyors de la guerra han perpetrat un seguit de cops d’estat als països de la regió, tot derrocant cadascun dels governs d’un cinturó de països que s’estén al llarg de 6.000 quilòmetres. Activistes, periodistes i polítics –alguns amb dècades d’experiència–, que creien construir un futur democràtic, han estat empresonats i exiliats, o bé han estat víctimes de desaparicions forçoses.

En un moment en què Putin lluita per restaurar la glòria imperial de Rússia, perduda d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica, els règims colpistes de la regió han anat obrint progressivament la porta als mercenaris russos, com bé ha passat fa poc al Níger i a Burkina Faso. En sis països africans, els soldats del grup mercenari Wagner –rebatejat amb el nom Africa Corps a la regió– lluiten contra els opositors del govern, vetllen per la seguretat dels dirigents colpistes, entrenen les forces locals i fan operacions de propaganda destinades a sembrar desconfiança contra els Estats Units i els seus aliats.

El govern dels EUA, per la seva banda, va retirar l’estiu passat 1.100 soldats del Níger, un país que acull la base de drons de la regió, construïda per Washington per més d’un centenar milions de dòlars. La retirada, exigida per la junta militar del Níger, va ser un cop dur per als esforços dels EUA per a contrarestar l’amenaça islamista i mantenir a ratlla la influència russa a la regió. En el passat, les tropes dels EUA eren molt sol·licitades en aquest país: ara, tanmateix, els règims colpistes del Sahel poden recórrer a uns altres actors –com ara els mercenaris russos– per protegir-se de la insurgència islamista.

L’expulsió dels soldats dels EUA forma part d’una campanya més àmplia per part de la junta del Níger, i d’una part significativa de la població nigerina, per a desempallegar-se de la influència d’Occident –i, en particular, de França, l’antiga potència colonial del país. L’exèrcit dels EUA havia ampliat la presència a la regió aquests vint anys, amb desplegaments significatius en tres països i missions més reduïdes en uns quants més. Ara una nova generació de dirigents defensa de restaurar la sobirania de la regió a còpia d’expulsar-ne els EUA. Washington va posar fi a la seva presència militar al Níger i el Txad a final de l’any passat; tres anys abans, el 2021, retirà els darrers soldats que mantenia a Mali.

Aquests països –que, tot i tenir un llarg historial de governs autocràtics i militars, van començar a abraçar la democràcia abans de l’onada de cops d’estat de fa poc– es troben entre els més pobres i menys desenvolupats del món. La població de la regió, amb gairebé dos terços per sota vint-i-cinc anys, creix a un ritme més de dues vegades més alt que no la resta del món i, fins i tot, que no la resta de l’Àfrica. Vora 400 milions de persones viuen al Sahel avui dia; a mitjan segle, es preveu que aquesta xifra augmenti fins a 700 milions.

La desesperació econòmica i la frustració per dècades de desgovern han adobat el terreny per al creixement de la insurgència gihadista i la consolidació de les juntes militars, un còctel tòxic que Rússia ha aprofitat per escampar la seva influència a la regió. Les repercussions d’aquestes turbulències ressonaran molt més enllà del Sahel.

Encara que els gihadistes es concentren ara a consolidar el seu poder al Sahel, la història de l’islamisme demostra com els militants solen utilitzar els bastions locals com a trampolí per a perpetrar atacs contra Occident i més objectius estrangers. La llibertat de maniobra que han aconseguit aquests extremistes al Sahel, afegida a la porositat de les fronteres a la regió i les facilitats a l’hora d’accedir als recursos naturals locals i controlar-los, els proporciona una base d’operacions altament avantatjosa.

És probable que Rússia tampoc no s’hagi donat per satisfeta amb els avenços que ha fet fins ara a la regió. Amb Putin decidit a continuar bastint una hegemonia alternativa a la d’Occident, la presència de mercenaris russos al Sahel l’acosta un pas més a l’objectiu de prendre el control de punts de suport estratègics, tant a la costa Atlàntica de l’Àfrica com al sud de la Mediterrània i la mar Roja, alhora que garanteix l’accés del seu país als recursos minerals –altament cobejats– de l’Àfrica.

En una mirada més àmplia, les turbulències geopolítiques en aquesta regió també guarden relació estreta amb dos debats que fa temps que es lliuren en paral·lel al Sud Global: si la democràcia liberal ha de rebutjar-se en favor d’un ordre polític autocràtic, per una banda, i si cal mantenir els vincles existents amb Occident o bé aprofundir les relacions amb unes altres potències mundials, per una altra banda. Cada cop d’estat que triomfa a la regió comporta, en aquest sentit, un pas més cap al nou ordre mundial que els dirigents militars del Sahel pregonen de manera tan entusiasta.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president del Consell Europeu, António Costa, ha anunciat que faran una cimera extraordinària el 6 de març per a abordar amb els 27 dirigents europeus la situació a Ucraïna i la necessitat de reforçar la defensa europea.

L’anunci arriba en un moment en què creix el temor dins la UE per un acord de pau ràpid entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin, sense tenir en compte la voluntat europea.

I have decided to convene a special European Council on 6 March.

We are living a defining moment for Ukraine and European security.

In my consultations with European leaders, I’ve heard a shared commitment to meet those challenges at EU level: strengthening European Defence…

— António Costa (@eucopresident) February 23, 2025

“Vivim un moment decisiu per a Ucraïna i per a la seguretat europea”, ha escrit Costa en un missatge a les xarxes socials en què ha anunciat aquest “Consell Europeu especial” després d’unes quantes setmanes de consultes bilaterals amb els caps d’estat i de govern europeus.

La cita a Brussel·les del 6 de març serà la primera ocasió en què els 27 dirigents abordaran la situació d’ençà que Trump i Putin es comprometessin, el 12 de febrer, a començar negociacions bilaterals “immediatament” per a posar fi a la guerra a Ucraïna.

Concert del nou disc de Blaumut - Lloc: Teatre Principal

Alemanya, l’estat més poblat i la principal economia de la Unió Europea, ha votat avui en unes eleccions crucials, que marcaran el rumb tant de la política interior com de les institucions europees. Els sondatges mostraven una situació semblant als publicats durant la campanya electoral, amb una CDU de Friedrich Merz que supera els dos-cents escons i té prou majoria pactant amb els socialdemòcrates. Els Verds, l’altra possible alternativa abans de la votació, ja s’han descartat com a socis de govern.

L’entrada de liberals i l’Aliança Sahra Wagenknech són la gran incògnita que podria modificar el repartiment d’escons i les majories, mentre que  l’extrema dreta pot ser la segona força. Seguiu ací les reaccions i el recompte electoral, que hauran de confirmar els resultats i les potencials aliances que es començaran a negociar de seguida.

Ací podeu veure l’última projecció d’escons:

La coalició conservadora de la CDU i els bavaresos del CSU han guanyat les eleccions alemanyes amb un 29% del vot i 211 escons dels 630 del parlament, segons les enquestes publicades una volta han tancat els col·legis electorals. Friedrich Merz esdevé ara el principal candidat a canceller.

La segona força pot ser el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), que pot aconseguir un 19,5% dels vots i 142 diputats, quan ara mateix en tenen 83. Tot i això, es preveu que s’apliqui un cordó sanitari contra la formació ultra. Els socialdemòcrates de l’SPD, que encapçalaven el govern fins ara, poden baixar fins al tercer lloc i tenir el suport del 16% de l’electorat i 116 escons, mentre que els Verds, també al govern, en poden tenir el 13,5% i 98 escons. Aquests dos partits són els que es considera que tenen més probabilitats de pactar un nou executiu amb la CDU. Ara començaran unes setmanes de negociació per a formar un govern de coalició, però, ara com ara, la CDU solament tindria majoria absoluta pactant amb els socialdemòcrates.

L’Esquerra millora resultats i pot obtenir 8,5%  vots i 62 diputats. En canvi, el Partit Liberal, a qui s’ha responsabilitzat de trencar el govern, pot quedar fora del parlament amb un 4,9% dels vots. L’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) –una escissió antiimmigració de l’Esquerra– també en pot quedar fora amb el 4,7%%. La minoria danesa del SSW podria fer-se amb un diputat.

Espectacle familiar de contes i paraules - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

L’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat que retardarà l’alliberament dels 602 presos palestins que havien de ser alliberats fins que quedi assegurat l’alliberament dels pròxims ostatges israelians “sense cerimònies humiliants”.

L’anunci arriba després que Hamàs alliberés ahir els sis ostatges que s’havien pactat per a l’últim intercanvi de la primera fase de l’alto el foc. D’aquesta manera, Israel incompleix la seva part del pacte d’intercanvi de presoners, acordat per a l’alto-el-foc vigent. Per això, Hamàs ha denunciat que el bloqueig d’Israel suposa una “flagrant violació” de l’acord d’alto-el-foc i alliberament d’ostatges.

El govern talibà de l’Afganistan ha permès la reobertura de l’única ràdio gestionada per dones al país, Radio Begum. Després de gairebé un mes, podran tornar a obrir perquè han acceptat les condicions que els imposen els talibans. També podrà tornar a emetre l’emissora Radio Jawanan, dirigida per joves, que també ha acceptat les imposicions del govern.

Els talibans havien suspès els dos mitjans en acusar-los de cooperar amb mitjans prohibits al país i abusar de les llicències d’emissió. Per això, el govern ha estat de restringir la llibertat informativa al país i d’esclafar els drets de les dones a l’educació i al treball.

El Comitè de Seguretat de Periodistes Afganesos (AJSC), un dels principals impulsors de la iniciativa per reprendre les transmissions de les dues emissores, ha acollit amb satisfacció la represa de les transmissions d’aquests mitjans.

Press Release: AJSC Welcomes Resumption of Begum and Jawanan Radio Stations’ Broadcast

Read more: https://t.co/H9fcQNiiy8 pic.twitter.com/S8zXhd1jf1

— AJSC (Afghan Journalists Safety Committee) (@ajsc_afg) February 23, 2025

El president d’Ucraïna, Volodimir Zelenski, diu que està disposat a dimitir a canvi d’obtenir la pau per a Ucraïna o que el país es pugui incorporar a l’OTAN.

“No tinc cap intenció d’aferrar-me al poder durant dècades”, ha declarat Zelenski en roda de premsa. “Estic disposat a dimitir si això significa la pau a Ucraïna, i també podria canviar el meu càrrec per l’entrada en l’OTAN”, ha afegit durant el fòrum Ucraïna: 2025.

Aquests comentaris de Zelenski, recollits per la cadena ucraïnesa 24tv, arriben just abans de la commemoració del tercer aniversari de la invasió russa del país, i després que Trump l’hagi acusat d’actuar com un dictador. “Demà probablement serà un punt d’inflexió”, ha declarat Zelenski abans de reivindicar que no hi haurà pau en el conflicte sense que Ucraïna sigui part integral de les negociacions: “Nosaltres no és que estiguem convidats a la taula: és que és la nostra taula”.

Al llarg del dia de cerimònies, el president d’Ucraïna rebrà a una desena de líders europeus amb els qui tractarà la situació actual de la guerra, marcada pels acostaments bilaterals entre els Estats Units i Rússia, que amenacen de deixar a Kíev i a Europa en segon pla.

Comencen unes falles agredolces, amb la catàstrofe de la gota freda que encara plana sobre moltes ciutats valencianes. La localitat de Cullera ha volgut mostrar la seva solidaritat. Així, el batlle, Jordi Mayor, ha anunciat que cremaran restes vegetals que van ser arrossegades fins a la platja arran del temporal de gota freda. “Aquest any, més que mai, necessitem renàixer, i d’allò que es crema, se’n gira full”, ha dit.

El crit unànime de “Ja estem a Falles” a la plaça Espanya i fins al final del carrer del Riu ha donat la benvinguda a aquesta festa. Amb la Crida, la localitat s’ha vestit de color, indumentària tradicional, germanor, foc i pólvora per omplir els carrers de festa, música i soroll.

La dana ha estat el fil conductor del discurs de les setze falleres més grans de totes les comissions falleres de Cullera. “Unió, fortalesa, resiliència, solidaritat, ajuda, reconstrucció i l’obligació de cuidar i protegir el planeta” han estat les paraules que han marcat la intervenció de les representants.

Defensa del català a les escoles

Mayor també ha clamat des del balcó la defensa de la llengua, en contra de l’anomenada llei Rovira i la consulta sobre la llengua base a les escoles que vol segregar el català. “Les Falles són la màxima expressió de la identitat de la cultura popular valenciana, una festa que només s’entén en valencià”, ha reivindicat. “També representen el millor que té el poble valencià: la nostra cultura, la nostra música i la nostra llengua, que no volem que ningú no ens toqui”, ha dit.

Agents de la policia nacional espanyola han desarticulat una organització criminal dedicada, presumptament, al tràfic de dones per a la seva explotació sexual en prostíbuls ubicats a Alacant, Elx i Oriola. S’estima que l’entramat hauria explotat més de 1.000 dones el darrer any.

Les víctimes, principalment d’origen sud-americà, eren enganyades des del deu país d’origen per arribar al país mitjançant falses ofertes de feina. En total, s’han alliberat 48 dones. També hi ha 48 detinguts: 46 a Alacant i altres dos a Múrcia, que han ingressat a la presó provisional. A més, s’han realitzat vuit registres domiciliaris a Alacant i s’ha clausurat tres prostíbuls.

La policia hi ha intervingut, entre altres objectes, vuit armes prohibides i més de 150.000 euros en efectiu, i s’han bloquejat 938.000 euros en comptes bancaris i ha immobilitzat 17 propietats immobiliàries amb un valor de 1.313.087 euros.

La policia espanyola ha detingut a Mislata (Horta Sud) dos joves de vint anys com a presumptes autors de les agressions violentes que van rebre tres afeccionats del Vila-real amb diversitat funcional fa una setmana, després del partit que va jugar el club contra el València. Una de les víctimes, que va tenir una fractura de mandíbula i la pèrdua d’una peça dental, va haver de ser intervingut quirúrgicament.

El jutjat de Mislata ha acusat els dos detinguts per un delicte de lesions i els ha deixat en llibertat amb càrrecs a l’espera de citació del jutjat de Vila-real. Els detinguts són dos ultres del València CF.

La lliga espanyola ha dit que es personarà com a acusació particular.

 

“El tema és prou transcendent i es mereix fer-ne un debat rigorós i a partir del mateix decidir.” El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció de Junts, a què ha tingut accés VilaWeb, en què els demana que no facin pronunciaments individuals ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes. El verificador internacional de la taula de Suïssa, Francisco Galindo Vélez, ha emès un comunicat on demana a Carles Puigdemont que consideri de retirar la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança, que és previst que es debati dimarts i es voti dimecres al congrés espanyol. Galindo assenyalava “la transcendència política” que pot tenir en les negociacions entre el PSOE i Junts el revés parlamentari que pot rebre Pedro Sánchez, atès que la iniciativa es pot aprovar amb els vots del PP i Vox. I això, tenint en compte la situació que es pot produir en les setmanes vinents amb els “temes més sensibles que s’han treballat”. Turull reconeix en el missatge que Galindo intenta d’evitar una ruptura i donar temps per a materialitzar qüestions que estan molt avançades. És a dir, el compliment d’alguns dels acords. Sobre la taula, hi ha el traspàs integral de les competències en immigració, el reconeixement del català com a llengua oficial a les institucions europees i l’aplicació d’una amnistia política a Puigdemont.

Junts preveu, així, de centrar la reunió de l’executiva de demà a decidir si retira o manté la proposta amb què Puigdemont va intentar de marcar un punt d’inflexió en les relacions amb el PSOE, quan havia passat un any de la investidura de Sánchez i s’acumulaven els incompliments. El moviment del verificador es va produir ahir, segons la data que apareix al comunicat. L’endemà, per tant, de la reunió de la taula de Suïssa, la dotzena que han fet les delegacions dels socialistes i de Junts. Galindo admet en el comunicat que “és un fet real que avui dia no s’han materialitzat alguns dels punts en què existeix acord polític entre les parts” i que això va motivar que Junts registrés al congrés la proposició no de llei. Fonts consultades per VilaWeb ja apuntaven aquests dies que s’havien produït avenços, però que no arribarien a fer-se públics a temps abans del debat sobre la qüestió de confiança. “Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar que frenaria aquests avenços”, apunta el verificador. Uns acords que, segons Galindo, la seva funció com a verificador li impedeix de revelar, però no de saber.

Després de la reunió de l’executiva de demà, es preveu que sigui el mateix Turull qui comparegui davant els mitjans de comunicació. Cal tenir en compte que Puigdemont s’ha mostrat partidari fins ara de seguir les recomanacions del verificador i que hi va confiar la resolució de la crisi que de fa unes setmanes, quan el PSOE refusava que la mesa del congrés admetés a tràmit la proposició no de llei. Una reunió urgent de la taula de Suïssa, que el mateix Puigdemont havia demanat, va contribuir a estovar més tard les posicions de tots dos partits. El PSOE i Junts van tornar a encarrilar la relació amb l’acord per a dividir el decret de mesures socials sobre les pensions i els ajuts al transport públic i l’acceptació dels socialistes d’admetre a tràmit la iniciativa sobre la qüestió de confiança.

L’ex-diputat del PP al parlament, Francesc Vendrell, s’ha mort a 75 anys, segons que han informat fonts del partit a Europa Press. Va ser un dels ponents parlamentaris del PP en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i membre de la comissió del Síndic de Greuges a la cambra.

Vendrell, nascut a Barcelona el 26 de maig del 1949, va exercir les seves funcions com a diputat en la cambra catalana pel PP entre el 1999 i el 2010, durant tres legislatures. També en va ser portaveu entre el 2003 i el 2007.

Visita teatralitzada al cementiri - Lloc: Cementiri d'Arenys de Mar

El film norueg Dreams (Sex Love), del director Dag Johan Haugerud, ha guanyat l’Ós d’Or a millor film a la Berlinale. És la tercera part de la trilogia Sex Dreams Love, en què es narra la història de la Johanne, una noia que s’enamora de la professora de francès i experimenta el seu primer enamorament intens.

La producció catalana Sorda, dirigida per Eva Libertad, ha guanyat el premi del públic a la secció Panorama de la Berlinale i el premi que lliura la Confederació Internacional dels Cinemes d’Art i Assaig.

El premi a la millor direcció ha estat per a Huo Meng, per Living de Land. El gran premi del jurat se l’ha endut Gabriel Mascaro per O último azul. El premi del jurat ha estat per al film argentí El mensaje, d’Iván Fund. Rose Byrne ha guanyat el guardó a millor interpretació principal per If I Had Legs I’d Kick You, i Andrew Scott, a millor interpretació secundària per Blue Moon. El premi al millor guió ha estat per a Kontinental ’25. El premi a la millor contribució artística se l’ha endut l’equip de La tour de Glace. La millor òpera prima ha estat per a la mexicana El Diablo Fuma (y guarda las cabezas de los cerillos quemados en la misma caja).

L’Ós d’Or al millor curtmetratge se l’ha endut Lloyd Wong, Unfinished, de Lesley Loksi Chan. Ordinary Life, de Yoriko Mizushiri, ha rebut el premi del jurat. El millor documentari ha estat Holding Liat.

Lloc: Escola Joan Maragall, carrer Anna Maria Ravell 10 Rial de Sa Clavella s/n

Francisco Galindo, el mediador internacional entre Junts i el PSOE, ha demanat als de Puigdemont que retirin la proposició no de llei que insta Pedro Sánchez a presentar una qüestió de confiança que es debatrà dimarts, i es votarà dimecres al congrés de diputats espanyol. Diu que cal evitar una ruptura difícil de superar.

La direcció de Junts es reunirà demà per estudiar com retirar la proposició, per tal de permetre un temps extra a les negociacions. Fonts de Junts han indicat a VilaWeb que l’ambaixador Galindo reconeix que hi ha acords polítics que ja haurien d’haver-se materialitzat i que la proposta de retirar la proposició vol evitar de trencar les relacions i afegir uns dies més per comprovar si acaben fent-se efectius.

Entre la desconfiança i l’interès: Sánchez i Puigdemont s’examinen al congrés espanyol 

“Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar, que frenaria avenços que la meva funció de verificador m’impedeix de revelar, però no de saber”, detalla en un comunicat al qual ha tingut accés l’ACN i que va signar ahir Galindo de Cartagena d’Índies estant, en català i castellà. Reconeix que no s’han materialitzat alguns dels punts en què hi ha acord polític entre totes dues parts, però constata avenços significatius i esforços mutus, malgrat les diferències entre els partits polítics.

Aquesta ha estat la primera intervenció pública de Galindo d’ençà del començament de les negociacions. El seu comunicat arriba després de la dotzena reunió de l’espai de negociació i mediació entre el PSOE i Junts, que es va fer divendres a Suïssa i on el mediador va participar presencialment. La trobada va tenir lloc pocs dies abans del debat al congrés espanyol i la votació de la proposició no de llei de Junts sobre la qüestió de confiança a Sánchez.

El diplomàtic salvadoreny explica que ha demanat a Junts que retiri la proposició, “conscient de la transcendència política que pot comportar l’aprovació d’aquesta iniciativa parlamentària per al procés de negociació”.

Junts estudiarà demà com retirar la proposició no de llei

Segons ha pogut saber l’ACN, el secretari general, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció executiva nacional tot assegurant que el tema és prou transcendent i es mereix de fer-ne un debat rigorós per a prendre una decisió. La formació s’ha conjurat novament a mantenir el silenci tant a les xarxes com als mitjans i evitar d’aquesta manera els pronunciaments individuals.

Avui, 23 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tot allò que heu de saber d’unes eleccions alemanyes que marcaran el rumb d’Europa
• Avel·lí Flors: “Si volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir”
• Tres anys després del començament de la guerra d’Ucraïna, sembla que ens acostem a un final imprevisible
• Així us ho hem explicat: els vint articles clau de VilaWeb per a entendre la guerra d’Ucraïna
• Tura Soler i Jordi Grau: “Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai”
• El començament de la fi d’Elon Musk i les seves companyies?
• Amb incertesa sobre el futur de Gaza, molts palestins es debaten entre morir o abandonar indefinidament la seva llar
• Marsella, la ciutat que ens va redescobrir Jean Claude Izzo fa trenta anys
• Avançament editorial: ‘Nusos entre els dits’, de Leila Kasra
• Sis vins de garnatxa blanca de la Terra Alta per a fer-nos feliços
• Sempre fem tard tard amb ell | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLV): Units per la condició efímera

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: