L’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español, ha presentat un escrit al jutjat de primera instància d’Osca per demanar mesures preventives que assegurin l’execució de la sentència que obliga a retornar les pintures murals del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). A l’escrit, al qual ha tingut accés l’ACN, es demana l’embargament dels béns del MNAC fins que es compleixi la resolució. Es valoren les pintures en mil milions d’euros i es reclama un embargament mínim de 150 milions.

En mans d’un jutjat d’Osca: o protegir les pintures de Sixena o culminar el 155 judicial

A més, es reclama que el jutjat ordeni el tancament de les sales on hi ha exposades les pintures i s’hi desplegui vigilància de les forces públiques les vint-i-quatre hores del dia. També es demana que el museu presenti una llista de béns i drets susceptibles de ser embargats o que habiliti recursos econòmics dins el seu pressupost.

L’Ajuntament de Vilanova de Sixena també exigeix que es lliuri la documentació per preparar el desmuntatge de les pintures murals i les actes i informes de la reunió del patronat del museu de dilluns, en què es va al·legar la impossibilitat tècnica de fer el trasllat. A més, demana que s’adverteixi als responsables del MNAC que poden incórrer en un delicte de desobediència si no assumeixen les mesures preventives que es puguin decretar.

El president de l’Aragó respon al MNAC: “No ens deixarem aixecar la camisa”

Segons Español, l’escrit del patronat és “un desafiament en tota regla” i considera que es vol “emmascarar” amb l’oferiment al govern aragonès de formar part de la comissió tècnica.

De fet, el consistori de Vilanova de Sixena ja havia anunciat que demanaria l’execució forçosa de la sentència una vegada finit el termini de vint dies donat pel tribunal. Español ha dit que, malgrat que respecta la posició del patronat, la sentència s’ha de complir. Per això preveu de presentar la petició d’execució forçosa al jutjat número 2 d’Osca tan bon punt s’exhaureixi el termini.

El Departament de Justícia i Qualitat Democràtica ha acordat una indemnització de 40.446 euros per a quatre familiars de la cuinera assassinada el 13 de març de 2024 a la presó del Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), a mans d’un intern amb antecedents per homicidi. L’assassinat va commocionar el sistema penitenciari i va obligar a revisar els protocols de seguretat.

Segons que ha informat El País, la Generalitat assumeix la responsabilitat civil i reconeix el “dany” causat als familiars. La xifra que la família reclamava, però, era d’1,7 milions d’euros. L’informe del tribunal avaluador constata una “negligència manifesta dels serveis penitenciaris” i critica que “no es va valorar adequadament” el perfil de l’intern, considerat “inadequat per a una destinació com la cuina” per la seva trajectòria delictiva.

Fonts del Departament de Justícia han explicat que la família va presentar una reclamació patrimonial, i que aquesta compensació econòmica no tanca la via judicial ordinària, si decideixen de recórrer contra la decisió.

Arran del cas, el departament va anunciar noves mesures de seguretat per evitar que es repeteixin fets similars. Entre aquestes, destaca la prohibició d’accés a objectes perillosos com ganivets a interns condemnats per delictes d’extrema violència.

L’opinió de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre l’aixecament de la immunitat al president Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, eurodiputats de Junts l’anterior legislatura (2019-2024), s’ha ajornat. Maciej Szpunar havia de publicar la seva opinió no vinculant dijous vinent, 26 de juny, però fonts jurídiques consultades per VilaWeb confirmen que ho ha ajornat fins al 4 de setembre vinent.

El TJUE té sobre la taula una demanda de tots tres contra el Parlament Europeu per la decisió el març del 2021 de retirar-los la protecció parlamentària a petició del Tribunal Suprem espanyol, que els volia jutjar per sedició, malversació i desobediència en la causa contra el Primer d’Octubre.

Tots tres van impugnar aquella decisió al Tribunal General de la UE (TGUE) tot denunciant diverses irregularitats en el procediment. Però el juliol del 2023 el tribunal de primera instància europeu va tombar la seva demanda i va avalar la retirada de la immunitat. 

El cas del suplicatori va generar controvèrsia entre el 2020 i el 2021 en el marc del tercer intent d’Espanya d’extradir Puigdemont, Comín i Ponsatí, residents a Bèlgica en aquell moment. Tot el procés a l’eurocambra va estar marcat per la dimensió política del cas i l’expectació mediàtica, ja que en aquell moment la retirada de la immunitat era un pas clau per al lliurament de Puigdemont.

Ara mateix, cap dels tres és eurodiputat i la seva situació ha canviat. El jutge instructor del Suprem Pablo Llarena s’ha negat a aplicar l’amnistia a Puigdemont i Comín mantenint les ordres de detenció espanyoles contra ells per malversació. Però no ha gosat tornar a emetre cap euroordre contra ells. 

Ponsatí va tornar de l’exili el març del 2023 arran de la derogació del delicte de sedició. Com que només restava l’acusació de desobediència, ja no s’exposava a entrar a la presó. La fiscalia vol que se li apliqui l’amnistia, però Ponsatí continua pendent de judici.

Sigui com sigui, Puigdemont i Ponsatí ja no són eurodiputats i, per tant, la futura decisió del TJUE sobre el cas del suplicatori no tindrà implicacions en la seva situació judicial actual. El cas de Comín és més complicat: va ser elegit eurodiputat, però la presidència actual de l’Eurocambra, en mans de Roberta Metsola, no el reconeix com a tal perquè no ha jurat la constitució espanyola. 

La defensa de Santos Cerdán, que exerceix l’advocat Benet Salellas, ha demanat al Tribunal Suprem espanyol de suspendre la declaració judicial de dimecres i fixar una nova data al juliol. Salellas, que tot just aquesta setmana n’ha assumit el cas, argumenta que és necessari atès “el volum i la complexitat de la causa, la diversitat de fets que s’imputen, la pluralitat de delictes i d’intervinents, i per la rellevància pública i social” del cas. Al mateix escrit, al qual ha tingut accés VilaWeb, diu que si no s’ajorna la declaració s’acolliran al dret de no declarar i demanaran una altra cita per a comparèixer.

Per a elegir una nova data, Salellas ja avança que el 3 de juliol ell té fixada una vista oral a l’Audiència de Barcelona per un cas d’abús sexual a un menor de tretze anys, en què Salellas és l’acusació particular i hi ha d’anar presencialment.

A banda, Salellas ha presentat un segon escrit per demanar que la Guàrdia Civil enviï al Suprem l’escriptura de compra-venda de participacions de Servinabar –l’empresa considerada pantalla per al cobrament de comissions– que diuen que van trobar. Segons que es va filtrar a mitjans de comunicació, aquest document certifica que Cerdán va comprar el 45% de l’empresa el 2016. Totamb tot, ahir l’administrador de Servinabar va negar que Cerdán en fos soci. Salellas demana de tenir-hi accés per a poder contrastar-ne el contingut amb la informació notarial.

El jove futbolista blau-grana Marc Bernal va seguir ahir al vespre la Patum completa al balcó consistorial, presidit per una estelada. De la plaça estant, els assistents el van reconèixer i li van fer càntics demanant-li que no jugui amb la selecció espanyola. “Marc, no vagis amb la selecció!“, li cridaven mentre ell ho enregistrava amb el telèfon mòbil i, finalment, ho aplaudia. En acabat, el públic va canviar els crits per “puta Espanya”. El moment va ser enregistrat pel periodista de RAC1 Cesc Giró.

Marc Bernal al balcó de la @lapatum. Crits de “Marc no vagis a la selecció”. Ell gravant, i fent gestos d’aprovació. @EsportsRAC1 @elmonarac1 pic.twitter.com/T55bCAZgrR

— Cesc Giró (@cescgiro) June 20, 2025

Marc Bernal, de divuit anys, és berguedà i un dels futbolistes més prometedors del Barça. Aquesta temporada, però, l’ha hagut de seguir des de la grada pel trencament del lligament creuat anterior del genoll esquerre tot just començar la competició, en un partit del 27 d’agost de l’any passat contra el Rayo Vallecano.

Després de passar pel quiròfan ja li van preveure una baixa d’un any, que ara aviat s’acaba i podria posar-se a disposició de Hansi Flick. De moment, continua recuperant-se fent entrenaments personalitzats a la Ciutat Esportiva Joan Gamper per a garantir que arriba bé a la pre-temporada. Malgrat la lesió, el Barça confia en el seu potencial i aquesta temporada passarà a tenir fitxa del primer equip.

Fins ara, Bernal no ha jugat mai amb la selecció absoluta d’Espanya, però sí que ha jugat amb els equips de categories inferiors.

Dijous de Corpus

Dijous de Corpus és un dels dies més especials de la Patum. Al migdia s’hi fa la Patum de Lluïment, amb totes les comparses excepte els Plens, que surten al vespre, surten a fer la seva dansa una sola vegada i de manera consecutiva. Un cop acabades, comencen els Tirabols amb les dues Guites i dues parelles de Geegants. Al vespre és quan es fa la Patum completa, la més popular i de més afluència de públic. Les comparses surten una a una a la plaça i fan els seus balls. La ronda de totes les comparses es repeteix quatre vegades, a excepció dels Plens, que només fan la seva actuació al final de la segona i quarta ronda. En acabat, es ballen els Tirabols, moment quan surten les dues Guites i les dues parelles de Gegants, mentre tothom volta la plaça al so de la música en directe.

[VÍDEO] Estelada gegant i una pancarta de Felipe VI cap per avall a la Patum de Berga

Els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola han resolt la mort violenta d’un home que va desaparèixer el 6 de setembre de 2004 a Reus (Baix Camp). La investigació ha culminat amb la detenció d’una dona, que ha ingressat en presó provisional, i la identificació d’un segon implicat que es va morir per causes naturals el 2022. El cas, que era a punt de prescriure, s’ha reobert gràcies a una actualització de dades genètiques i a una nova declaració de la germana de la víctima.

L’home va ser donat per desaparegut tres dies després de no tenir-ne notícies. Inicialment, la policia espanyola en va assumir la recerca, però sense èxit. L’any 2021 es van localitzar les restes d’un cos masculí en una finca rústica de Riudecols (Baix Camp), enterrat sota una manta i una lona, i lligat amb eslingues. L’anàlisi forense no en va permetre la identificació i tampoc no es va trobar cap coincidència amb perfils genètics coneguts.

Van simular una desaparició voluntària

Segons els investigadors, els autors del crim van voler simular una desaparició voluntària. Van traslladar el cotxe habitual de la víctima fins a prop de l’estació de tren de Tarragona i, posteriorment, van fer trucades als seus mòbils fent-se passar per testimonis que asseguraven haver-lo vist a França.

El cas va fer un gir el 20 de febrer de 2024, quan la germana de la víctima es va presentar a una comissaria dels Mossos per dir que un conegut del seu germà havia revelat a un familiar els noms dels presumptes autors. Amb aquesta informació, els Mossos van cercar coincidències a les bases de dades del Centre estatal de desapareguts, i van localitzar familiars de la víctima per obtenir-ne el perfil genètic. Això va permetre de confirmar la identitat de les restes trobades tres anys abans.

Amb la identificació confirmada i noves declaracions de testimonis, es va constituir un Equip Conjunt d’Investigació entre la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. Segons els indicis, l’ex-parella sentimental de la víctima i la seva nova parella el van enganyar per portar-lo a una masia aïllada i assassinar-lo amb una arma blanca per quedar-se amb l’empresa d’extintors que regentava. Un cop comès el crim, van embolicar el cos amb roba de llit i el van enterrar a la vora del seu domicili, a només 700 metres.

Noves anàlisis forenses ho confirmen

La policia espanyola va fer una inspecció tècnica al lloc on suposadament es va cometre el crim. Un equip especialitzat desplaçat des de Madrid va recollir indicis, que es van analitzar als laboratoris d’ADN. Una segona anàlisi forense, amb tècniques més avançades, va detectar lesions a l’húmer i a dues costelles compatibles amb ferides d’arma blanca, que coincidien amb els talls trobats a la roba. Tot i el mal estat de les restes, l’estudi va permetre de reconstruir el crim.

La investigació ha permès d’aclarir les circumstàncies de la mort i identificar-ne els responsables. La resolució del cas, que era a punt de prescriure al cap de vint anys, ha culminat amb l’ingrés a presó provisional de la detinguda, a l’espera de judici.

La Patum completa d’aquesta nit ha estat més emotiva que mai en record de Josep Maria Isanta, assassinat durant les festes del Corpus de fa vint anys. El moment més especial ha arribat durant el segon salt dels Nans Nous, la seva comparsa. El seu germà Jordi Isanta, un cosí i dos amics han saltat vestits amb la roba d’aquella tràgica Patum de l’any 2005 i una imatge del jove ha presidit tot el ball.

[VÍDEO] Estelada gegant i una pancarta de Felipe VI cap per avall a la Patum de Berga

Abans del ball, s’ha sentit el següent missatge per la megafonia de la plaça. “Per això, avui, amb els vestits que ell portava, fem aquest salt per tu, Josep Maria, que siguis on siguis ens mires –tots els assistents s’ha posat a aplaudir i cridar– ens animes a saltar ben amunt cridant amb totes les teves forces: ‘Aire, aire, que això ja s’acaba.’ Una forta abraçada de part dels Nans Nous. T’estimem i et trobem a faltar.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ajuntament de Berga (@ajuntamentberga)

“Era patumaire de cap a peus i, sigui on sigui, segur que ho veurà i estarà molt content”, ha explicat abans a l’ACN el seu germà, Jordi Isanta. Al centre de la plaça, els seus pares –visiblement emocionats– també han saltat durant el ball.

 

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’escola inclusiva ha estat objecte de debat des que, fa vuit anys, es va publicar el decret que la regula. Visitem l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), que en defensa la utilitat. Parlem del cas d’un alumne que demostra que, amb els recursos adequats, és possible l’èxit. En Daniil és un noi autista que aquest curs acaba la primària, i que ha passat de no comunicar-se i, consegüentment, tenir conductes agressives a seguir el dia a dia a l’aula. “Hem après a ajudar-lo i a incloure’l al grup perquè sigui un alumne més”, diu Aitana Alcaraz, una de les seves companyes. Docents i professionals que l’han acompanyat destaquen que ha estat possible gràcies a un canvi d’enfocament, amb l’ús de suports especialitzats.

“El grup d’en Daniil ens ha ajudat moltíssim. Els nens i el tutor són clau. Més importants que nosaltres”, diu Anna Casagolda, mestra del Suport Intensiu d’Escolarització Inclusiva (SIEI) de l’escola. Reconeix que al començament no sabien si tindrien les eines perquè en Daniil pogués estar bé a l’escola ordinària. Posar-se a la pell del nen i donar-li seguretat va ser clau. Després ell ha pogut fer de tot, assegura, satisfeta. Al principi el problema era conductual, perquè no es podia expressar. Van començar utilitzant pictogrames, després els van acompanyar amb el gest i finalment amb la veu.

L’escola Joncadella ha rebut el suport del Centre d’Educació Especial Proveïdor de Serveis i Recursos (CEEPSIR) d’AMPANS. Aquest centre desenvolupa programes i serveis de suport a l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials als centres d’educació ordinària de la comarca del Bages, el Moianès i el Solsonès. La responsable d’aquest servei, Alba Cortina, explica que a l’escola s’han alineat els objectius i les voluntats. Per ella, el cas d’èxit concret d’un alumne ha esdevingut un salt qualitatiu per als seus companys i per a l’escola en general. Recorda que el decret donava eines per a actuar de manera diferenciada, i així ho han fet.

Per Cortina, amb una bona organització dels recursos que tenen tant centres d’educació especial com escoles, es podrien tenir escoles molt més eficients i molt més abocades en la inclusió educativa dels alumnes en general. I afegeix que treballar de manera coordinada sempre funciona. “Hem d’analitzar bé la realitat i, d’acord amb allò que tenim, hem d’aplicar plans amb suport diferenciat per introduir el criteri de l’equitat educativa”, afegeix.

La responsable del CEEPSIR d’AMPANS remarca que l’escola d’educació especial és un recurs importantíssim dins el sistema educatiu i que s’ha d’utilitzar quan toca. “No ha de ser el recurs final, del moment en què ja no ens en sortim. Les escoles d’educació especial tampoc no volem ser això”, diu. Volen ser un recurs útil que pot funcionar de manera permanent, si un alumne està greument afectat; o temporal, per a garantir-ne el retorn al sistema ordinari.

La directora de l’escola Joncadella, Montse Pujolar, explica que sempre han vist clar que cal formar-se per donar una educació de més qualitat; no per un sol alumne, sinó per a tots. I per això han assistit a aquests assessoraments, tant interns com externs, que han fet amb els professionals de l’educació especial.

Pujolar diu que el camí no ha estat fàcil i que no totes les experiències són d’èxit com la d’en Daniil. “Però aquesta ho és i n’estem orgullosos”. Això, afegeix, els fa pensar que tot és possible.

Els companys de classe, un puntal de l’èxit

Aconseguir la plena inclusió d’en Daniil a l’aula no hauria estat possible sense la participació dels seus companys. Alguns, com Oriol Rodríguez, no sabien què era l’autisme. “Ell m’ha ajudat a entendre com són les persones amb autisme i també m’ha ajudat a respectar-les.”

L’any que ve, amb el pas a secundària, ja no es veuran amb en Daniil, perquè anirà a un centre especial. “No serà igual sense ell”, diu Rodríguez. Alguns altres, com Asier Zafrilla, valoren l’esforç que ha fet en Daniil per evolucionar. “Tot aquest temps que hem estat amb ell ha après a estar millor, ja no s’altera tant, i treballa molt millor que abans.” Zafrilla explica que quan va començar l’escola a vegades li costava d’estar amb ell, però amb el pas del temps ara li agrada i es diverteix jugant-hi. Per això, diu que també el trobarà a faltar amb el canvi a l’institut.

Yael Gómez, una altra de les companyes, diu que ha estat molt gratificant veure com amb el pas dels anys en Daniil ha millorat a l’hora de parlar i de fer-se entendre. “L’ajudem i millora molt. Ara ja parla amb tothom”, destaca. Gómez veu just que persones que tenen condicions com les d’en Daniil puguin ser a l’aula: “Encara que tingui un problema és una persona i té dret a estudiar en una classe normal i corrent.”

Lloc: al carrer Tossol

Oques Grasses, Albert Guinovart, Rita Payés i Roger Mas, entre d’altres, han estat guardonats en la gala de la sisena edició dels premis Alícia, organitzats per l’Acadèmia Catalana de la Música. Els guardons tenen l’objectiu de reconèixer artistes i projectes destacats per la qualitat, la capacitat transformadora i l’impacte dins i fora del país.

Així, el premi d’Autoria ha estat per a Albert Guinovart pel seu treball Simfonia Gaudí, estrenat amb motiu del 25è aniversari de l’Auditori de Barcelona i inspirat en el musical homònim que fa vint anys va sonar-hi, en commemoració dels 150 anys del naixement de l’arquitecte Antoni Gaudí.

En la categoria de Producció Discogràfica, el guardó ha estat per a Vol. 2, de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, un disc que combina la veu singular del cantautor amb la sonoritat tradicional de la cobla.

A banda, el premi a la Interpretació ha estat per a la cantant i trombonista Rita Payés, una de les veus més reconegudes de la nova generació del jazz i la cançó catalana.

En la categoria d’Interdisciplina, s’ha reconegut l’espectacle inaugural del 33è Festival Dansàneu Biterna, una col·laboració entre IT Dansa, el Cor Jove Nacional de Catalunya i el percussionista i compositor Arnau Obiols, que explora la memòria sonora del món rural a través de la dansa i la música contemporània.

El guardó al Talent emergent se l’ha emportat Mar Pujol, cantautora que, amb una proposta càlida i minimalista, combina l’expressivitat d’una lletra poètica amb una sensibilitat musical que beu de la terra.

Quant al premi al Directe, ha estat per a Oques Grasses per la gira de presentació del seu últim disc, Fruit del deliri, una proposta potent i festiva que ha connectat amb milers d’espectadors a tot el territori.

El Premi al Projecte Social i Educatiu ha estat per a Palau Vincles, una iniciativa del Palau de la Música Catalana centrada en la inclusió social i educativa a través del cant coral, especialment entre nens i joves en entorns vulnerables.

Per la seva banda, el premi Alícia TRESC al Reconeixement dels Públics, escollit en votació pel Consell de Públics de la comunitat TRESC, ha estat per a “Canta amb l’OBC!”, una iniciativa participativa de l’Auditori que obre les portes de l’Orquestra Simfònica de Barcelona a la ciutadania.

Finalment, el premi Alícia 2025 a la Trajectòria ha estat per al músic Carles Benavent, figura clau del jazz mediterrani i el flamenc contemporani. Amb una carrera que abasta més de cinc dècades, Benavent va ser pioner en la introducció del baix elèctric en el flamenc, ha forjat un estil propi que ha influït diverses generacions i ha col·laborat amb artistes com Paco de Lucía, Camarón de la Isla, Chick Corea o Miles Davis.

Oleeé! Torno a ser aquí. Jordi Vendrell és el títol del llibre editat per Cal·lígraf d’homenatge a aquest periodista radiofònic que va marcar la ràdio del país. És també una reivindicació del seu llegat. Amb la seva rialla, amb la seva veu inconfusible, Jordi Vendrell va trencar tota mena de motlles, i això els poders polítics no ho van poder suportar. El 10 de juliol de 1992, el seu programa, L’orquestra, va ser fulminat. Catalunya Ràdio i els seus consells assessors no van poder pair l’alè de llibertat que es respirava a la seva tertúlia radiofònica. Aquell gest castrador va significar un abans i un després de la ràdio, va ser la imposició definitiva del políticament correcte. L’arribada del regnat de l’autocensura i la por.

El doctor Miquel Masgrau, el seu metge, defineix bé allò que va passar aquell 92 funest: “Es va penalitzar l’espontaneïtat. Pensar en això fa mal, però s’ha imposat un model d’autocontrol.” Explica també que, després de la censura del programa, Vendrell va ser humiliat professionalment i va perdre els drets laborals adquirits en la seva trajectòria. Masgrau va dir tot això en l’acte de presentació del llibre, que es va fer a la llibreria Ona, on van parlar els editors Nurith Levy i Jordi Rodon i col·laboradors i amics de Vendrell, com ara Oleguer Sarsanedas i Vicent Partal.

Durant la presentació hi havia un sentiment unànime que ara hi ha molta menys de llibertat que en aquella ràdio que va néixer sota la batuta de Jordi Costa. Tanmateix, a l’acte i al llibre no es respira derrota, sinó l’alegria de saber que hi ha una altra manera de fer i que s’ha de batallar perquè no desaparegui. Per això el llibre és alegre, divertit, ple d’amistat i d’històries que fan somriure. Que ningú no ens robi la rialla, que sempre ens ressona ben endins, quan pensem en Vendrell; una rialla que va esdevenir més potent que les paraules.

Tot i que Vendrell ja va participar a Ràdio Joventut en el mític programa musical Al mil per mil, amb Jordi Estadella i Josep Maria Pallardó, allò que li va donar volada va ser el programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que feia amb Ramon Barnils, Quim Monzó i, durant una època, Quim Soler. Un autèntic espetec, que l’any 1983 anava directe a la vena de molts joves que van entendre que no estaven sols i que la catalanitat podia ser divertida, brillant, trencadora, estimulant i molts adjectius més, tots nous en l’àmbit cultural d’aquell moment. La broma més insolent i irreverent combinava amb entrevistes a consellers, savis i fins i tot al secretari general del govern, Lluís Prenafeta. Tot plegat va durar dos anys, però va fer forat. Vist amb perspectiva, va ser el començament d’un independentisme desinhibit, gens encarcarat, del qual després el procés no va saber beure.

El Lloro va anar seguit d’El mínim esforç, que tampoc no va durar gaire, i passà després a L’orquestra, en què Vendrell, ja sense Monzó ni Barnils, i acompanyat de Jaume Lorés, feia tertúlia amb gent com Modest Prats, Josep-Maria Terricabras, Josep Murgades, Jaume Vallcorba i molts altres, i algun convidat. Imagineu-vos Marta Ferrusola parlant de fer bonsais del Pi de les Tres Branques, per posar un exemple.

El periodista no va amagar el cap sota l’ala i, malgrat les poques possibilitats que li van donar, va continuar trencant motllos inventant-se un programa innovador com L’internauta, que va fer amb Vicent Partal.

El llibre té diverses parts, totes igualment interessants però ben diferents. Un dietari, on descobrim un Vendrell que es preparava les coses i que analitzava els programes a fons; vaja, que no li passava res per alt i estava capficat per mantenir el ritme radiofònic ideal amb una minuciositat extraordinària. En aquest dietari, que podria semblar anodí, hi trobem detalls que indiquen com es preocupava per si la rialla tapava o no les veus dels convidats, o més detalls.

Una part és dedicada a la ràdio tal com l’entenia Vendrell i una altra és un recull d’articles sobre la seva manera de fer, tant d’amics com de col·laboradors; una secció rica i plena de matisos i signatures interessants.

Els editors han tingut la bona pensada de publicar la transcripció de l’última Orquestra. Una idea que ens dóna la mida exacta de la Catalunya covarda i ignorant que sovint ens mana i que va fer callar les veus lliures del programa. Els feia por la paraula “sociata”. Sembla una broma; doncs, no.

Levy i Rodon han fet una feina polièdrica que conté la informació necessària perquè Vendrell pugui ser viu en el fer dels nous periodistes, que no oblidin que la imaginació, la creativitat i l’espontaneïtat són eines per a l’ofici. El llibre fa uns quants dies que ha sortit al carrer i de moment s’ha teixit un silenci espès. Seria desitjable que, vint-i-quatre anys després de la seva mort, Vendrell deixi de fer por i deixin difondre el seu esperit lliure.

Hi ha unes quantes presentacions del llibre previstes, inclosa una a VilaWeb, que es farà la segona quinzena de setembre. La més immediata serà aquest dissabte, 21 de juny, a les sis de la tarda, al Circ Cric, al cor del Montseny. Un lloc estimat per Vendrell.

El restaurant Enigma, d’Albert Adrià, s’ha estrenat en la prestigiosa llista 50Best. El prestigiós rànquing gastronòmic The World’s 50 Best Restaurants 2025 ha inclòs el local entre els més ben classificats del món, situant-lo en el lloc número 34. En l’edició passada, l’Enigma va quedar el 59è. La cerimònia d’entrega dels guardons ha tingut lloc a Torí. Enigma és l’únic restaurant d’Albert Adrià al país, amb una oferta inspirada en els productes de temporada, a la qual s’afegeix l’experiència del xef durant els quaranta anys de trajectòria professional. El local, ideat per l’estudi d’arquitectura RCR Arquitectes, es troba al carrer de Sepúlveda de Barcelona.

El menú del restaurant al barri de Sant Antoni es basa en prop de vint-i-cinc elaboracions, que canvien segons el cicle dels productes, amb plats que hi són tot l’any i altres que s’hi incorporen en funció de la temporada.

El restaurant Maido, de Lima, ha estat elegit enguany com a millor restaurant del món.

Albert Adrià: “No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar”

Albert Adrià Acosa (l’Hospitalet de Llobregat, 1969) va encapçalar, amb el seu germà Ferran Adrià, la gran revolució gastronòmica del Bulli, el mític restaurant de Roses, on va entrar a treballar quan tenia setze anys i on, en un primer moment, es va centrar en la pastisseria. Després passar al departament d’R+D i, amb Oriol Castro, es va encarregar de dissenyar el menú anual del restaurant. L’any 2010, amb els germans Iglesias, va engegar el Barri, un projecte que aplegava uns quants restaurants entorn del Paral·lel i el Poble-sec de Barcelona, i que es van trobar obligats a tancar per la pandèmia. El 2022 va ser quan va obrir l’Enigma.

La Patum de Berga, una de les festes més emblemàtiques del Principat, ha omplert de gom a gom la plaça de Sant Pere. Com és tradicional, la festa ha començat amb un emotiu cant de “Els segadors“. Enguany, a més de l’habitual mar d’estelades, amb una de gegant, s’ha desplegat una pancarta de Felipe VI cap per avall, tot coincidint amb la polèmica visita que farà a Montserrat.

[VÍDEO] Una promesa del Barça va a la Patum i li demanen que no jugui amb la selecció espanyola

Enguany fa vint anys que la UNESCO va distingir la Patum de Berga dins el catàleg del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat i també de l’assassinat d’un jove berguedà, Josep Maria Isanta, tal com s’explica en aquest reportatge d’Arnau Lleonart.

Una pancarta amb la imatge del borbó cap per avall i crits d’independència. Així ha començat la Patum Completa a Berga (vídeo @nia_escola) pic.twitter.com/NAjeDOxhgr

— Nati Adell (@Natiadell) June 19, 2025

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
Defensors de la terra,
Bon cop de falç!

Plaça Sant Pere de Berga
Patum 2025#SomPaïsosCatalans pic.twitter.com/T6jDAodBlv

— Som Països Catalans (@Som_PPCC) June 19, 2025

La Universitat de Mons, a Valònia, impulsa la creació de la Càtedra Carme Junyent, un nou espai acadèmic dedicat a l’estudi de la llengua catalana i les seves interaccions amb la societat. Aquesta iniciativa neix gràcies al conveni de col·laboració amb l’Institut Ramon Llull i al finançament de l’Institut de recherche pour le développement sociétal et territorial (Institut Soci&ter), una institució de la mateixa universitat.

La càtedra té com a objectiu profunditzar en les relacions entre llengua i societat des d’una perspectiva crítica i interdisciplinària, fidel al llegat de la professora Carme Junyent. Amb aquest projecte, es vol contribuir al coneixement i difusió de la llengua catalana en un context internacional. Les activitats de la càtedra inclouen la promoció de la recerca en sociolingüística catalana, així com l’organització de seminaris i esdeveniments acadèmics d’àmbit global. També s’hi fomentaran iniciatives formatives per a estudiants de postgrau i doctorat, amb la voluntat de crear una xarxa d’intercanvi de coneixements a escala europea.

En el marc d’aquesta nova càtedra, s’ha previst que cada curs es convidi un professor visitant per realitzar una estada i oferir una conferència sobre els temes centrals del projecte. En el primer curs, que començarà el 2025-26, el professor Michel Martínez, director del Centre d’études catalanes de Sorbonne Université (París), serà l’encarregat de protagonitzar aquesta estada, aportant la seva experiència en els estudis de la llengua catalana i les seves interrelacions socials.

La presentació pública de la càtedra tindrà lloc demà, en el marc de la jornada “La sociolingüística en l’espai occitanocatalà. Reptes, mirades i possibilitats per al diàleg”, organitzada conjuntament per la Càtedra Carme Junyent i la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’acte es farà a la Sala Nicolau d’Olwer del IEC, i servirà per posar en relleu la importància de la sociolingüística en l’actual context lingüístic del territori occitanocatalà. Amb aquesta iniciativa, la Universitat de Mons reitera el seu compromís amb l’estudi de les llengües minoritzades i posa en relleu la figura de Carme Junyent, una de les grans referències en la sociolingüística catalana.

Bloomberg · Julian Lee

L’estret d’Ormuz –la via marítima on desemboca el golf Pèrsic, per on passa prop d’un 26% del comerç mundial de petroli– està acostumat a trobar-se al centre de qualsevol escalada geopolítica.

En el passat, l’Iran ha atacat algunes naus mercants a l’estret, i fins i tot ha amenaçat de blocar-ne el trànsit marítim. La vulnerabilitat estratègica de l’estret ha tornat a ser objecte d’atenció perquè Israel ha llançat un seguit atacs aeris contra les instal·lacions nuclears del país i ha mort múltiples alts comandaments militars iranians, cosa que ha obert la porta a un conflicte regional més ampli.

On és l’estret d’Ormuz, i per què és tan important?

L’estret d’Ormuz, situat al sud de l’Iran i al nord dels Emirats Àrabs Units, connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. S’estén al llarg de gairebé 161 quilòmetres i fa tan sols uns 34 quilòmetres d’amplada en el punt més estret, cosa que obliga a reduir l’amplada dels carrils que segueixen les naus mercants en ambdues direccions a poc més de tres quilòmetres cadascun. La poca profunditat de l’estret facilita la hipotètica col·locació de mines submarines, a què els vaixells mercants serien especialment vulnerables, i la proximitat a terra ferma –i, especialment, a l’Iran– converteix les naus en el blanc ideal dels míssils terra-aire.

Vista de satèl·lit de l’estret d’Ormuz. La terra al nord de l’estret és territori iranià; la terra al sud es divideix entre els Emirats Àrabs Units i, en petites franges, Oman (fotografia: Jacques Descloitres/NASA).

L’estret té un rol crucial en el comerç mundial de petroli. L’any passat, segons dades recollides per Bloomberg, els vaixells petroliers transportaren gairebé 16,5 milions de barrils diaris de cru i de petroli condensat des de l’Aràbia Saudita, l’Irac, Kuwait, els Emirats Àrabs Units (EAU) i l’Iran a través de l’estret. L’estret també exerceix un rol crucial en el comerç mundial de gas natural liquat, atès que més d’una cinquena part del subministrament mundial —majoritàriament procedent de Catar— hi passa cada dia.

L’Iran ha interromput mai el trànsit marítim a l’estret?

Fa dècades que l’Iran empra l’amenaça d’interrompre el trànsit marítim al golf Pèrsic, sovint com a mesura de pressió en disputes diplomàtiques.

L’abril de l’any passat, hores abans de llançar un atac amb drons i míssils contra Israel, el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran abordà i capturà un portacontenidors vinculat a Israel prop de l’estret d’Ormuz, i no n’alliberà la tripulació fins un mes després. Teheran al·legà que la nau, anomenada MSC Aries, havia violat les regulacions marítimes, però els analistes atribuïren la intercepció al fet que la nau estigués vinculada a l’estat jueu.

El 2023, l’Iran interceptà un petrolier que es dirigia als Estats Units, amb l’argument que la nau havia topat amb una altra embarcació a l’estret. Però molts analistes interpretaren la intercepció com una represàlia per una intercepció anterior dels Estats Units, aquesta volta en aigües malàisies, d’un petrolier que transportava cru iranià, al qual Washington acusà d’haver violat el règim de sancions internacionals contra l’Iran.

El maig del 2022, l’Iran interceptà dos petroliers grecs i els retingué durant sis mesos, presumptament, en resposta a una intercepció anterior de les autoritats gregues i nord-americanes d’una altra nau que transportava un carregament de petroli iranià. El carregament fou finalment alliberat, i l’Iran també acabà alliberant els petroliers grecs. Aquest gener es visqué una situació semblant amb un altre petrolier que travessava l’estret, que l’Iran assegurà que havia interceptat “en represàlia pel robatori de petroli per part dels Estats Units”.

L’Iran ha clausurat mai l’estret d’Ormuz?

Fins ara, no. Durant la guerra Iran-Irac (1980-1988), les forces iraquianes van atacar una terminal d’exportació de petroli a l’illa de Kharg, al nord-oest de l’estret, per provocar una represàlia iraniana que arrossegués els Estats Units al conflicte. Posteriorment, en un front del conflicte que passà a la història com la Guerra dels Petroliers, ambdós bàndols llançaren un seguit d’atacs contra els vaixells de l’altre, que afectaren ni més ni menys que 451 naus. Els atacs elevaren considerablement el cost de les assegurances dels petroliers, cosa que contribuí a l’augment del preu del petroli. L’Iran amenaçà de clausurar l’estret després de la imposició de sancions internacionals l’any 2011, però finalment se’n desdigué.

Els productors de petroli dubten que l’Iran arribi a clausurar completament l’estret, atès que això li impediria d’exportar el seu propi petroli. La marina iraniana no és rival per a la Cinquena Flota dels Estats Units i més marines de la regió. Alireza Tangsiri, cap de les forces navals del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran, digué poc abans de la captura del MSC Aries, l’abril del 2024, que l’Iran sempre tenia l’opció d’interrompre el trànsit a l’estret d’Ormuz, però que decidia de no fer-ho.

Es pot protegir l’estret d’Ormuz?

Durant la Guerra dels Petroliers, l’armada dels Estats Units prengué la decisió d’escortar els vaixells que travessaven el golf. El 2019, Washington envià un portaavions i bombarders B-52 a la regió. Aquell mateix any, els Estats Units començaren l’anomenada operació Sentinella en resposta a la interrupció del transport marítim per part de l’Iran. Deu països més –incloent-hi el Regne Unit, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Bahrain– s’afegiren posteriorment a l’operació, ara coneguda com a Estructura de Seguretat Marítima Internacional.

D’ençà de final del 2023, el gran focus de tensió en el transport marítim internacional s’ha desplaçat de l’estret d’Ormuz al sud de la mar Roja –una altra via navegable de valor estratègic clau a la regió– i, en particular, a l’estret de Bab el-Màndeb, que el connecta amb el golf d’Aden i l’oceà Índic, i que ha esdevingut el teló de fons dels atacs dels rebels hutis contra els vaixells que entren a la mar o en surten. Una força encapçalada pels Estats Units ha provat de protegir el trànsit marítim a la zona, amb resultats irregulars.

Quin país depèn més de l’estret d’Ormuz?

L’Aràbia Saudita és el país que més petroli exporta per l’estret d’Ormuz, encara que pot desviar els enviaments a Europa gràcies a l’oleoducte d’uns 1.200 quilòmetres que travessa el regne fins a una terminal a la mar Roja, una infrastructura que li permet d’evitar tant l’estret d’Ormuz com el sud de la mar Roja. Els Emirats Àrabs Units poden exportar part del seu cru sense haver de passar per l’estret: el país, de fet, exporta 1,5 milions de barrils de cru el dia a través d’un oleoducte des dels seus jaciments petrolífers fins al port de Fujaira, que es troba al golf d’Oman i queda al sud d’Ormuz.

D’ençà del tancament de l’oleoducte que connectava el país amb la Mediterrània, l’Irac exporta petroli únicament a través de l’estret, cosa que fa que Bagdad depengui molt més del trànsit de l’estret que no pas uns altres països de la regió. Kuwait, Catar i Bahrain tampoc no tenen més remei que exportar el seu petroli per l’estret. La majoria del petroli que passa per l’estret d’Ormuz es dirigeix a l’Àsia.

L’Iran també depèn del trànsit de l’estret d’Ormuz per exportar petroli. Tanmateix, compta amb una terminal d’exportació a Jask, a l’extrem oriental de l’estret, que s’inaugurà oficialment el juliol del 2021, i que permet a Teheran d’exportar part del seu petroli sense haver de recórrer a la via marítima.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre vocabulari de la pirotècnia, un tema adient per a aquests dies de revetlles, castells de focs i petards. Hi podreu jugar fins el 3 de juliol, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (vocabulari de pirotècnia)

La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. Tot i que per als profans tot són “petards”, la gent que hi entén distingeix entre una gran varietat d’artificis pirotècnics.

Una llengua de traca i mocador: diccionari de pirotècnia per a profans

“Piula”, “masclet”, “traca”, “tro de bac”… i dotzenes de noms de coets, rastelleres i suports han estat encunyats pels nostres avantpassats en el curs dels segles, i s’han escampat de cap a cap del país. Amb aquest Què Sé Jo de segur que en podreu aprendre, tot jugant.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

La Revolució Francesa ho va arrasar tot, tret de la cuina. La sentència l’escriu –o potser la dicta– Nèstor Luján en un article de Destino de la nit de Nadal de 1960, que, prenent de referència el tòpic literari de François Villon, titulava “¿Dónde están las minutas de antaño?”. Signava amb el seu nom i cognom un dels seus primers articles gastronòmics. Com explicà a la revista Playboy, els seus antecedents culinaris eren les paelles que el seu pare, valencià, sabia elaborar i la cuina casolana de la seva mare, d’origen gallec, però tot havia canviat quan va entrar a la revista Destino i va conèixer Josep Pla, que, d’ençà del 1925, al primer llibre, Coses vistes –que Destino acaba de recuperar–, ja parlava de la cuina catalana, de Manuel Brunet, Josep Vergés o Joan Estelrich, gran gastrònom i gran menjador, model d’home de lletres ambiciós i epicuri en què es mirava aquell jovencell de postguerra. Una estreta relació literària amb la gastronomia que afirmà anys després d’haver començat a parlar de cuina per por que el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, no el deixés escriure d’una altra cosa. L’any 1963 va fer acte de presència el pseudònim Pickwick, amb el qual Luján pràcticament s’inventà un gènere, el periodisme gastronòmic, en un país que tot just sortia de la misèria i encara tenia fresc el record de la cartilla de racionament, el pa negre i l’estraperlo. I de manera sistemàtica ensenyarà a menjar bé, mostrarà la tradició gastronòmica, la història d’algun plat mític, etc., que després aniran a parar als seus llibres, també d’una acollida proverbial.

Un personatge de sèrie

El cas és que, dos anys abans de l’arribada del gallec al ministeri, Luján ja havia publicat l’article que obria aquest Mirador. Un article on hi havia la base del seu èxit com a escriptor gastronòmic, aquella amenitat que no estarà renyida amb l’erudició enciclopèdica, que esdevindria marca de la casa d’aquell escriptor. Hi feia un recorregut per la cuina occidental –deixant de banda l’exquisida i un xic misteriosa cuina xinesa, és clar–de l’Antiga Roma fins a aquell inici de la dècada dels seixanta, en què encara regnava la cuina d’Auguste Escoffier, de la qual no s’estava de lamentar que s’havien retallat les minutes i els àpats s’havien tornat esquemàtics. Els plats potser eren més suculents i perfectes, perquè la tècnica avançava i es podien fer les més màgiques elaboracions amb perfecció cartesiana. Però el gruix de l’article s’aturava als grans banquets i refinaments culinaris de la cuina del segle XIX, aquell temps i aquell país que de segur que hauria triat de visitar si hagués pogut agafar la màquina del temps de Wells.

Carême, el cuiner que va arribar al cim de la França napoleònica.

Pensava en Luján i els seus articles, mentre començava a veure la sèrie francesa Carême, dirigida per Martin Bourboulon per a Apple+, i que converteix el cèlebre cuiner de l’època napoleònica Antonin Carême (1784-1833) en tot un protagonista de les intrigues i maquinacions polítiques, culinàries i sexuals de la França de la primeria del segle XIX. Interpretat a la ficció per l’actor jove i carismàtic Benjamin Voisin, Carême començà l’ascensió –després de ser abandonat per la família i afillat per un pastisser– com a cuiner del príncep Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, aristòcrata, eclesiàstic, polític, una de les personalitats més fascinants de la història francesa, capaç de sobreviure a l’Antic Règim, la Revolució, el Directori, l’Imperi, la restauració borbònica i la monarquia del juliol del 1830, sempre en posicions de poder i aconseguint que la França vençuda sortís benparada del Congrés de Viena. El periodista i escriptor de Mataró xalava quan escrivia sobre personatges com aquest, com per Nadal del 1960, quan escriu que aquell gran gurmet ex-bisbe d’Autun i ministre d’Afers Estrangers de Napoleó pagava dos mil quatre-cents napoleons d’or a Carême i en destinava cent mil al pressupost de cuina. Però Luján encara ens dóna més detalls sobre les preferències de Tayllerand: només sopava, perquè a migdia solia prendre dues o tres tasses de camamilla. Per sopar, ordinàriament, tenia entre deu i dotze convidats, i la minuta la formaven dues sopes, dos plats de peix, quatre entrants, dos rostits, quatre entremesos i postres. De tot això, l’amfitrió degustava amb bona gana la sopa, el peix i un dels entrants, que solia ser cor de filet de vedella o costelletes de xai, i a vegades estirava la gana fins al primer plat de caça i els espinacs, un dels seus entremesos favorits. No menjava postres i tan sols bevia els vins més vells de Bordeus i un xic de xerès.

Entre un món que mor i un que encara balbuceja

Més enllà de la manera de fer els honors, Talleyrand, ens diu Luján, era un mestre a l’hora de presidir la taula i trinxar un rostit de bou. Un dia tenia a taula el cardenal Albani, el príncep Kotxubei, el marquès de Lima, el comte Romanzoff, el baró de Nerva i el diplomàtic i vell còmplice, el comte Casimire de Montrond. El ministre es va alçar i amb un gran ganivet portat per un servent va tallar el primer tall, tot dient de manera cerimoniosa i afectada: “Sa Eminència em farà l’honor d’acceptar un filet de bou?” Al marquès de Lima li digué: “Senyor marquès, concediu-me l’honor d’oferir-vos un filet de bou.” Al comte Romanzoff, sense tanta parsimònia, li va dir: “Senyor comte, puc tenir el plaer d’oferir-vos aquest filet de bou?” I al baró de Nerva li va demanar: “Senyor baró, voleu bou?” Finalment, a Montrond només tan sols li va demanar: “Montrond, bou?” Em puc imaginar la sonora riallada de Luján explicant la facècia. I no em seria difícil d’imaginar l’escena en la producció francesa, que en aquesta primera temporada ens mostra la sonada lluita entre l’anomenat diable coix –Tayllerand tenia un peu equinovar, mirant cap endins, de naixement– i el seu estimat enemic, supervivent de tota mena de règims i juraments, Joseph Fouché, ministre de la Policia i tenebrós servidor de l’estat… i d’ell mateix. La lectura de la biografia de Stefan Zweig, com m’indicava fa pocs dies l’amic Salvador García-Arbós, és el millor maridatge per a gaudir de la sèrie..

Carême i Tayllerand a la sèrie.

Tot i que veiem algunes creacions magistrals de qui –dècades abans que Escoffier recuperés el renom– fou conegut com el rei dels cuiners i cuiner dels reis, com ara el vol-au-vent, la qüestió és que el protagonista i l’acció passen tant per la cuina, com pels salons com per les alcoves. En tots tres espais, s’espia, es fa política i es pot desbridar la passió sexual, en un d’aquells moments excessius i brillants en què el vell món és mort –més aviat, guillotinat– i el nou encara balbuceja. Carême, guiat per Tayllerand –Jérémie Rénier a la ficció–, descobreix els secrets d’aquest París on emergeix la poderosa figura del general cors Napoleó Bonaparte, esdevingut cònsol de l’Imperi, caminant vers el poder absolut com a emperador, que, tot i no preuar especialment les arts culinàries, està convençut del poder fastuós i diplomàtic de la bona taula, tant per a fer la guerra com per a assegurar la pau. A la sèrie no hi apareixen tan sols Tayllerand, Fouché i Bonaparte, sinó que també hi tenen un paper destacat les grans dones del període, com ara Josefina de Beauharnais, gran manifassera de França i de la seva família, i l’escriptora Anne-Louise Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein, coneguda com a Madame de Staël, gran salonnière i enemiga acèrrima de les ambicions napoleòniques. Fins i tot personatges que us poden semblar una concessió a la ficció més estripada, com el temible crític gastronòmic Grimod de la Reynière, que Luján definia amb els adjectius d’epicuri, cultivat, enginyós, extravagant i una mica boig, amb un sentit de l’humor macabre. Carême el podem veure amb la seva mà mecànica –era manc– i el seu mico, essent un dels primers a tastar el vol-au-vent. També són històricament documentades tant Henriette Sophie Mahy de Chitenay (Lyna Khoudri) com Agathe Guichardet (Alice Da Luz), les dues dones que fan anar de corcoll el jove cridat a crear un imperi culinari.