Avui comença l’assemblea general ordinària per a aprovar la reforma dels estatuts que proposa el secretariat nacional de l’ANC, i que es farà virtualment fins el 30 de juny. Els punts més importants d’aquesta reforma són l’eliminació del suport de dos terços per a ser elegit càrrec orgànic de l’entitat, el blindatge gairebé total de la impossibilitat que l’ANC participi en les eleccions i la possibilitat que antics secretaris nacionals es puguin tornar a presentar.

Els socis, mitjançant les assemblees territorials, han proposat més d’un centenar d’esmenes al text original. Segons que informa l’Assemblea, dotze esmenes s’han transaccionat i han modificat lleugerament la ponència. Un centenar continuen vives i són les que votaran els socis a l’assemblea. El 26 i 27 de juny es votaran les esmenes. Les que s’aprovin, modificaran el text definitiu, que es votarà el 29 i el 30 de juny. Si no s’aprova cap esmena, el text definitiu no es modificarà. Això sí, es votarà igualment aquests dies.

Els crítics parlen de manca de consens

Ja fa mesos que la proposta de modificació dels estatuts ha aguditzat la fractura interna de l’ANC, que ve de lluny. Ara, aquesta assemblea arriba amb el sector crític de l’entitat mobilitzat en contra de la reforma. La setmana passada, bo i coincidint amb el debat sobre la reforma que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, van impulsar un manifest per a votar-hi en contra, que ara mateix supera els dos-cents signants. Entre els quals hi ha noms com els de Josep Costa i Uriel Bertran.

Els crítics assenyalen que la reforma dels estatuts i del reglament de règim intern no ha tingut el consens del secretariat nacional, que la va aprovar per un marge estret, i també argumenten que ha estat refusada per un nombre important d’assemblees de base. “Reduir les majories per elegir càrrecs, la no-limitació de mandats o la limitació de la sobirania de les assemblees de base no són millores tècniques: afecten el que és l’essència i l’esperit de la nostra entitat”, defensen. També critiquen que la decisió es prengui en una assemblea virtual, “sense possibilitat de debatre cara a cara”. “El nostre paper es limita a votar sí o no. Creiem que aquesta no és la millor manera d’assegurar la unitat i el futur de la nostra organització.”

Per tot plegat, demanen de votar no a la reforma i que, tot seguit, el secretariat nacional impulsi un grup de treball obert a les assemblees de base i a càrrecs antics de l’entitat que reculli les propostes de millora per impulsar les que tinguin consens.

Una mesura de desblocatge, segons el sector oficialista

En canvi, el sector oficialista sosté que el canvi dels estatuts prové de les demandes d’assemblees territorials i que el requisit dels dos terços mínims per a elegir càrrecs orgànics ha blocat la voluntat dels electors. “Els dos terços estan molt bé perquè, si hi ha un consens possible, s’arribi a un acord. Però si no, no es pot paralitzar l’Assemblea. Tampoc no es pot obligar una majoria amb un projecte a acceptar el projecte contrari”, deia el president de l’Assemblea, Lluís Llach, en una entrevista a VilaWeb. Aquest requisit, aquests darrers temps, va originar un blocatge en l’elecció d’un nou secretari, que finalment es va elegir.

La nova proposta diu que, si després de dues votacions cap candidat no arriba a dos terços, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta dels vots. Aquesta proposta de modificació, que beu de les recomanacions de la junta electoral de l’ANC i que pretén evitar blocatges, no agrada al sector crític, que considera que un horitzó en què no calguin els dos terços és una renúncia a cercar figures de consens.

Veten el suport a llistes electorals

Una altra qüestió molt central en aquesta pugna ha estat el paper de l’entitat en l’àmbit institucional. La llista cívica es va descartar i va ser això que va impulsar Llach a presentar-se a les eleccions internes per allunyar-se del camp electoral i situar l’ANC en el de la mobilització. Els crítics argumenten que ells ja no proposen pas la llista cívica, i que aquesta idea s’ha fet servir com un espantall per atacar-los, però la qüestió continua essent polèmica.

Així doncs, el nou text vol resoldre la situació sobre la possibilitat de donar suport a una llista electoral. La proposta de reforma dels estatuts vol fer més contundent la redacció que evita que l’entitat es presenti a unes eleccions. Diu que l’ANC es mantindrà independent de cap opció electoral, directament o indirectament. Obre una porta a canviar de parer, però amb un recorregut molt més complicat que el que es va seguir amb la llista cívica, amb el requisit de majories més àmplies.

La limitació de mandats

Un altre article dels estatuts que es vol modificar és el 21.1, que limita el càrrec de secretari nacional durant dos mandats, de quatre anys en total. La proposta de reforma diu que, després de complir dos mandats consecutius o de manera alternada, els secretaris nacionals podran tornar a presentar-se sempre que hagin deixat transcórrer el temps equivalent a dos mandats.

Per tant, podrien tornar-se a presentar a la direcció de l’ANC persones que van ser al secretariat nacional amb Carme Forcadell o Jordi Sànchez, per exemple. Per al sector crític, aquesta proposta no és coherent amb la petició de regeneració democràtica que l’entitat fa als partits i demanen de mantenir el límit de quatre anys en total al capdavant de l’ANC.

Pau Vidal (1967) és un dels traductors més coneguts del país, si és que en aquest país els traductors han arribat mai a ser una mica coneguts –les coses canvien i de fa uns quants anys algunes editorials posen els seus noms a les cobertes i fins i tot les biografies a l’interior, però no són pas totes ni de bon tros. Aquest filòleg recreatiu –la definició és seva– s’ha encarregat, entre moltes coses més, de girar al català la majoria de les obres que s’han traduït a la nostra llengua d’Andrea Camilleri (1925-2019), i molt especialment aquelles protagonitzades per Salvo Montalbano, el seu protagonista fetitxe. Ara, bo i coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor s’ha publicat La por de Montalbano (Edicions 62), el darrer llibre que faltava per traduir al català dels protagonitzats per aquest singular personatge. En parlem amb Pau Vidal.

—Què és La por de Montalbano?
—La por de Montalbano (en la meva traducció, La por d’en Montalbano, amb article personal) és un volum de contes. Sis, exactament, amb la particularitat que són tres de llargs i tres de curts. Les narracions llargues són com les novel·les, casos policíacs que es resolen segons les regles del gènere versió Camilleri; és especialment notori l’últim, en què en Montalbano investiga un assassinat d’un segle abans i l’únic testimoni que té és una senyora moribunda, al llit de mort, que no pot ni parlar. Potser és un dels millors contes de tota la montalbanitat. Els curtets, en canvi, són poc més que escenes quotidianes rebentades per algun fet anòmal (un accident a muntanya que no és ben bé un accident, una nit de febre en cerca d’una farmàcia de guàrdia…) a honor i glòria de la peculiar personalitat del comissari; és com una il·lustració dels seus trets de personalitat més destacats per raó dels quals l’adorem i alhora no el suportem. Els psicòlegs hi sucaran pa. Hagiografies d’en Monrtalbano, serien. Per cert, detall important: no és ni de bon tros l’últim montalbano en la seqüència original: a Itàlia va sortir el 2002.

—Quan va començar la vostra relació amb Montalbano i com la definiríeu?
—Va ser l’any 1998, amb Un gos de terracota. Va ser indiscutiblement un amor a primera vista: vaig al·lucinar amb aquell senyor que feia uns jocs de mans amb el llenguatge que a Itàlia, que jo sabés, no feia ningú més.

—Hi havia hagut més traductors abans, com és que no continuaren amb la tasca?
—Perquè eren més llestos que jo i només van necessitar un títol per adonar-se que traduir un autor com aquest és una ruïna. T’hi estàs el doble o el triple que amb els altres, però et paguen el mateix.

—A Camilleri l’heu traduït en pijama?
—Sempre. És una de les gràcies de treballar a casa, tot i que, ves quines coses, ell, que escrivia de sis a vuit del matí, per asseure’s a l’ordinador es vestia amb americana i corbata!

—Ara ens arriba un volum del 2002, que aplega sis peces molt diferents, tinc la sensació que en alguns moments hi ha hagut un cert desordre en el seguiment de la sèrie…
—És així. En català l’ordre de publicació no sempre ha seguit el de l’original. De fet, el montalbano anterior a aquest, Un Nadal amb Montalbano (Els arancini d’en Montalbano, en la meva versió), va sortir el desembre del 2024, però era del 2018. Tots dos, per tant, són anteriors a Riccardino, que és veritablement el volum que tanca la sèrie.

—Hem explicat alguna vegada que a Camilleri l’èxit li arriba tard, quan ja és un home fet i refet que ha passat bona part de la vida treballant en el teatre i els guions per a la televisió… Va ser una xamba, un encert, un acte de justícia?
—Devia ser una alineació dels astres, perquè és estranyíssim que en un país tan lingüísticament jacobí com Itàlia, que tracta la seva enorme variació dialectal amb no gaires més miraments que els espanyols la seva, unes novel·les amb tanta presència d’un altre idioma funcionessin bé. Suposo que també hi va tenir molt a veure el fet que en Camilleri representa la continuïtat històrica del narrador-explicador d’històries de la vora del foc, que va des de Les mil-i-una nits a Agatha Christie. Una escriptura (pirotècnia verbal a part) molt llegidora, a l’abast de tots els públics.

—Què és el que més us ha costat de traduir? Algun títol concret?
—Com a novel·la en conjunt, sens dubte L’òpera de Vigata (El birraire de Preston en la meva versió), que era una camillerada extrema. Com que no és un montalbano, sinó de la sèrie històrica, on en Camilleri accentua la sicilianitat, cada personatge fa servir el seu idioma matern: sicilià, piemontès, llombard, romà i toscà, concretament, més un prefecte alemany que gasta un italià macarrònic. Fa morir de riure, però alhora era tan impossible de girar al català que vaig proposar a l’editorial un experiment: representar cada varietat de l’original amb un dialecte català (mallorquí, rossellonès, pallarès, barceloní i lleidatà, respectivament). Una cosa desaconselladíssima per la traductologia (i ben fet que fan), però gràcies a la qual vaig xalar com un lladre. Això sí, no hi hem tornat, perquè, en efecte, la versemblança, com diria ell mateix, se’n va a fer-se fotre.

—De fet, sempre heu reivindicat molt els llibres que no són de la sèrie Montalbano. D’aquests ens en manquen gaires per a llegir en català? Sabeu si hi ha cap pla de traduccions al respecte?
—De la sèrie històrica, que és la més diguem camilleresca, en queden uns quants, sí. Una dotzeneta llarga, començant pel ja suat Il re di Girgenti (El rei d’Agrigent, en una hipotètica versió meva), una paròdia del domini borbònic de l’illa considerada unànimement, fins per l’autor mateix, el cim de la camilleritat (i ben mirat, sort que no me l’han encarregada, perquè el ris lingüístic hi està tan i tan arrissat que no sabria ni com posar-m’hi). La veritat és que no en tinc ni idea, si s’arribaran a fer mai; els traductors no juguem cap paper en la programació editorial. Bé, dic mentida: algunes editorials de les anomenades petites sí que ens consulten. I això també fa que després hi treballem de més bon grat.

—Però el català i totes les seves variants precisament han estat una eina molt dúctil, no?, per a la traducció d’uns llibres que precisament juguen amb la riquesa lingüística…
—Sí, és clar. De fet, aquest és l’element diferencial de l’obra d’en Camilleri i, per lògica (si més no, en la lògica de la nostra tradició traductòria, que secularment ha estat la de l’adaptació), també de les versions traduïdes. Justament en vam parlar aquí mateix en ocasió de l’Aplec Mundial de Fans de l’escriptor, que es va fer a Palerm ara fa vuit anys.

—Per cert, com és que amb els títols dels llibres en aquesta entrevista heu remarcat sovint això de “en versió meva” o “en una hipotètica versió meva”?
—Bé, el títol que figura a l’arxiu que jo envio a l’editorial no sempre coincideix amb el que després em trobo a la coberta del llibre. Per això ho especifico: jo només em puc fer responsable de les meves tries.

—Hi ha un personatge, en Catarella, a qui no teniu gaire estima, i, en canvi, molts lectors sí, i fins i tot per alguns arriba a ser fins i tot el seu preferit…
—[Riu.] Sí, cert. D’entrada li tinc poc afecte perquè és el que em fa dedicar més hores intentant (no sempre amb èxit) reproduir les seves intervencions, que són un festival de l’al·lolàlia: termes mal escrits o pronunciats, noms i cognoms trabucats, confusions de llocs, jocs de paraules constants… Un llenguatge propi, pràcticament, tan personal que en Màrius Serra el va batejar encertadament com a catarellès. M’hi torno boig. Representa aquella mena de parlant que adapta el material verbal a la seva imperícia amb lo lingüístic: que diu la montalbàn per “la mountain bike”, o comprativa en comptes de “cooperativa”… A tu et podria rebatejar com a Sebastopol Venecià, per exemple. Però el cert és que aquestes ocurrències una mica puerils, aquestes gracietes de Jaimito, al lector li solen fer molta gràcia, i com que el paio era viu (en Camilleri, dic, no en Catarella), a cada aventura n’augmentava la dosi. Encara sort que no va ser a temps d’escriure unes Memòries d’en Catarella, perquè m’hauria desesperat!

—Finalment, teniu una sensació d’orfandat?
—Sí i no. A mesura que s’acostava el final (a partir del 2019, diguem, quan es va morir i, per tant, ja sabíem quants títols quedaven per fer) jo m’anava preparant per al dol; però després he anat descobrint, gràcies sobretot a segells que tenen sensibilitat per a aquestes coses, que en el món editorial itàlic hi ha més variació lingüística que no em pensava, tant d’antiga com d’actual: Mencarelli (Tot demana salvació, la Segona Perifèria), Sandro Veronesi (Comandant, Periscopi), Balestrini (Els enrabiats, Manifest Llibres), Pasolini (Una vida violenta, l’Agulla Daurada), Cappellani (Tragèdia siciliana, Editorial Clandestina), la mateixa Elena Ferrante… És que a mi tot aquest material que desborda la llengua normativa em dóna la vida.

El president de l’Iran, Massud Pezeixkian, ha proclamat en un missatge a la nació el final del conflicte amb Israel, poques hores després de l’entrada en vigor d’un alto-el-foc anunciat pel president dels Estats Units, Donald Trump, però que les acusacions creuades de vulnerar-lo entre Israel i l’Iran havien posat en dubte d’ençà del primer moment. Pezeixkian considera que la treva és fruit de la “valenta resistència” de la república islàmica.

Segons que ha dit, el conflicte va ser imposat per Israel, a qui ha acusat de perpetrar atacs terroristes amb excuses falses que contradeien els esforços diplomàtics de l’Iran per a resoldre possibles “malentesos”, en referència al desenvolupament d’una suposada bomba atòmica.

Tot i reconèixer que els atacs havien causat víctimes i danys materials a l’Iran, Pezeixkian ha qualificat d’històric el “càstig” infligit a Israel, un “enemic” que, segons ell, “ha fracassat una vegada i una altra” en tots els objectius, entre els quals hi havia la destrucció de les instal·lacions nuclears iranianes.

Ha remarcat que l’operació israeliana havia deixat clar el cost elevat de qualsevol “aventura” contra l’Iran i ha aprofitat per dirigir-se als països de la regió. En aquest missatge, ha defensat la coexistència i l’estabilitat, i ha dit que els esforços de Teheran sempre estarien “al servei de la pau i l’amistat entre germans musulmans”.

Avui mateix, Pezeixkian ha mantingut una ronda de contactes amb mandataris d’uns quants països i els ha traslladat que l’Iran es comprometia a respectar l’alto-el-foc, sempre que Israel no el vulnerés.

La posició d’Israel

El ministre de defensa israelí, Israel Katz, ha dit el mateix als Estats Units: que respectarà l’alto-el-foc sempre que l’Iran també ho faci.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, havia parlat avui amb Trump per a explicar-li els atacs de les darreres hores i argumentar que havien arribat en resposta als tres míssils que havia disparat l’Iran. “No estic content amb Israel”, havia dit Trump poc després d’anunciar l’alto-el-foc i conèixer els moviments de Netanyahu.

Els portaveus d’Iniciativa-Compromís, Aitana Mas i Alberto Ibáñez, han enviat una carta als militants en què qualifiquen d’incomprensible la decisió de Més-Compromís d’abandonar el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol, una decisió que, segons que diuen, s’ha pres de manera unilateral i sense consensuar-la amb la resta de la coalició. La crisi dins Compromís es fa, com més va, més notòria i han anunciat la convocatòria d’una executiva demà per a analitzar les conseqüències d’aquest canvi en la relació que consideren imposat per Més, i que, segons que diuen, ha deixat de banda el consens com a mètode de presa de decisions.

Àgueda Micó explica per què Més-Compromís ha sortit del grup de Sumar: “Necessitem tenir les mans lliures”

En la carta, que també han enviat als mitjans, recorden que el 3 de juny proppassat l’executiva d’Iniciativa va acordar per unanimitat de continuar treballant dins el grup de Sumar, amb què es van presentar a les darreres eleccions espanyoles com a plataforma plural que representava “el conjunt de les esquerres valencianes”.

Consideren que la ruptura anunciada per Més –formació majoritària de Compromís, juntament amb Iniciativa i els Verds– és injustificada, especialment perquè, segons que remarquen, Compromís havia aconseguit plena autonomia dins el grup plurinacional. Posaven d’exemple la llibertat per a votar a favor de la compareixença de Pedro Sánchez a la comissió d’investigació sobre la gestió de la gota freda.

Per això, consideren incomprensible que Més argumenti una falta de capacitat de fiscalització al PSOE com a motiu de la seva eixida. “No només trenca amb el grup de Sumar, sinó també amb la dinàmica de funcionament per consens dins Compromís”, han advertit.

A més de convocar una executiva demà, Iniciativa també ha plantejat la necessitat que es convoqui la mesa nacional aviat.

Propostes al PSOE i compromís amb l’agenda social

En paral·lel, han subratllat el seu compromís amb una agenda contra la corrupció i han anunciat que havien presentat una bateria de mesures al PSOE, inspirades en les que es van aplicar al País Valencià durant el Botànic. Consideren que calen mecanismes més accessibles i rigorosos de fiscalització i control, tant per a la ciutadania com per als partits.

També han reivindicat una agenda política centrada en la integritat pública, els drets socials, l’accés a l’habitatge i la lluita contra el negacionisme climàtic. Aquestes prioritats, diuen, són les més útils per a frenar l’auge del feixisme internacional i combatre les polítiques regressives del govern de Mazón i Vox al País Valencià.

Finalment, han fet una crida a ampliar les aliances de les esquerres i han remarcat que no era hora de reduir espais ni “tancar-se en el patriotisme de sigles”, sinó d’oferir esperança, seguretat i ètica. “És urgent que el PSOE recupere la confiança dels socis d’investidura”, han afegit, i han demanat responsabilitats i mesures per a evitar nous casos de corrupció i recuperar els fons malversats.

“Seguim compromeses i compromesos amb la construcció d’un futur més verd, més just, millor”, han conclòs Mas i Ibáñez.

La jornada gran de les festes de Sant Joan a Ciutadella es desenvolupa avui amb una puntualitat extrema. Per primera vegada en molts anys, els Jocs del Pla comencen a plena llum del dia, fet que marca un canvi en el desenvolupament de la festa. Hi ha hagut un gran ambient festiu, com és habitual cada any en una data tan assenyalada per a Ciutadella.  

El Caragol de Santa Clara ha acabat poc després de les 13.30 i, passades les 17.00, ha començat el replec dels cavalls que participen en els Jocs del Pla, l’acte central de la celebració, amb una cabuda prevista de 25.240 assistents.

Fotografia: EFE/David Arquimbau.

La vaga del personal d’IB3 afecta la transmissió de la festa. Per televisió solament es podrà veure entre les 20.30 i les 22.18, però el senyal sí que es mantindrà sense interrupció a la pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born.

El caixer senyor ha fet la Convidada a la corporació municipal de Ciutadella.

Això dona el tret de sortida als esperadíssims Jocs des Pla.  https://t.co/kbaRFXDytr pic.twitter.com/P8ukIm1kbj

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 24, 2025

Sobre els ferits d’ahir, tan sols una dona de vint-i-vuit anys continua hospitalitzada per una ferida en un braç. La festa es clourà de matinada amb el darrer toc, l’últim so del tambor i el flabiol abans del canvi de bienni.

Un incendi en un solar del carrer d’Àlaba de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) ha obligat a confinar el CAP Vinyets, a escassos cinc-cents metres de les flames, com a mesura preventiva per la gran columna de fum que s’ha aixecat al lloc, segons que han informat els bombers. El foc ja ha estat controlat.

L’Ajuntament de Sant Boi, per la seva banda, ha fet extensiva la recomanació de confinament a tot el barri de Casablanca i ha demanat als veïns que tanquessin finestres per evitar l’entrada de fum. L’avís als cossos d’emergències ha arribat pocs minuts abans de dos quarts de cinc de la tarda.

El govern de Madrid ha donat llum verda a l’OPA del BBVA, després del dictamen de la Comissió del Mercat i la Competència espanyola (CNMC). No podia fer res més. Sí que podia endurir-ne les condicions, tal com ha fet, i es donava per descomptat aquests darrers dies. I les ha endurides d’acord amb el que podia fer, és a dir, mitjançant l’obligació de mantenir el nombre de treballadors, xarxa d’oficines i condicions financeres a la clientela, com a triangle que conforma el perímetre de l’interès general, que és allò que és prescrit per la llei.

Ara la pilota és en mans, en primera instància, del BBVA. Ha de decidir si amb aquest nou plantejament l’interessa de mantenir l’operació endavant. Té uns quants dies per a prendre la decisió. L’afegitó d’avui complica enormement la idea inicial dels bascs, en la línia de crear una sola unitat financera i aprofitar els beneficis que li representarien les sinergies que es crearien. És a dir, millorar beneficis, amb la minoració de costs, per fer el mateix negoci sumat de les dues entitats. Una minoració que representaria el tancament de sucursals, per eliminar repeticions en localitats, i prescindir d’una part, gens negligible, de la plantilla, sobretot del Sabadell.

La decisió dependrà de quin era propòsit inicial de l’operació, que ja apuntàvem a la píndola del 6 de juny. Si era el de créixer i millorar la condició financera del BBVA o el de reequilibrar el seu compte de pèrdues i guanys, encara excessivament dependent de Mèxic, un mercat que aporta al grup més de 50% del benefici net. Fer-lo més “espanyol”, vaja.

Si era el primer, sembla que la proposta d’avui el govern espanyol li ha posat un termini excessiu, atès que el seu interès seria el de tancar amb certa urgència la fusió de les entitats. Haver d’esperar tres anys o cinc no sembla que lligui amb aquest objectiu. Més aviat el contrari, atès que en aquests anys poden passar moltes coses. En canvi, si era el segon, haurà d’afinar els números, però si es permet la consolidació de balanços dins el grup, podria mantenir l’interès.

Però per arribar a aquest punt necessita, òbviament, que els accionistes del Sabadell hi estiguin d’acord i votin “sí” a l’operació. I ho faran, si creuen que el benefici que en trauran serà més alt que no pas continuant com a banc independent. I ací neix la segona gran pregunta. Què pot fer el BBVA per animar-los al “sí”? Ja hem explicat que, amb l’equació actual de bescanvi, els números no surten en absolut. A més, sempre amb la por que la cotització del BBVA caigui, després d’haver fet una nova oferta més llaminera, en termes d’accions. És el problema de fer una OPA, basada en el canvi de cromos. Tant sí com no haurien de posar més diners sobre la taula, que serien, segons que vam calcular en el seu moment, al voltant de tres euros per acció.

Però amb tot el que ha passat aquests darrers dies, potser tampoc n’hi hauria prou. Em refereixo a l’as que s’ha tret de la mànega el Sabadell quan ha anunciat que tenia ofertes pel seu banc filial anglès, el TSB. Aquest és un punt clau i que ha molestat molt el BBVA, com va denotar ahir a Santander el seu president, Carlos Torres. Va demanar claredat, atès que, segons que va explicar, l’entitat catalana havia reconegut mostres d’interès no sol·licitades però unes altres informacions apuntaven a un procés en curs. Sobre això, Torres va demanar que es complissin escrupolosament les obligacions que establia la legislació.

Efectivament, l’entitat vallesana va reconèixer la setmana passada que havia rebut mostres d’interès no vinculants per part de possibles compradors, entre els quals hi havia el Banc Santander i Barclays, de manera que analitzaria qualsevol oferta formal que es presentés. No cal dir que aquesta nova operació ha posat en alerta la CNMV, atès que podria ser una infracció del “deure de passivitat”, que impedeix al Sabadell de prendre decisions que obstaculitzin l’èxit de l’OPA sense l’aprovació de la seva junta d’accionistes.

El president del supervisor borsari, Carlos San Basilio, va explicar ahir en el mateix escenari de Santander que encara no s’havia detectat cap infracció, però que es continuava analitzant si la possible venda encaixaria dins aquest deure legal. Ara, en cas que la junta extraordinària aprovés la venda de TSB durant el període d’acceptació de l’OPA, no s’infringiria aquesta norma. No obstant això, San Basilio també va recordar que el BBVA podria desistir de l’operació si considerés que aquesta venda afectaria substancialment el perímetre de l’oferta, o bé podria modificar el fullet amb la nova informació.

Ací, la qüestió de fons són els diners frescs que entrarien al Sabadell i representarien un coixí important de solvència per a l’entitat. Els primers càlculs dels analistes divergeixen dins un interval de 2.000 milions a 3.000 milions. El que té clar el banc de Josep Oliu és que no vendria per menys dels 2.300 milions que va pagar en el seu moment. Al Banc de Santander sembla que l’interessaria l’operació, atès que milloraria la seva posició al Regne Unit. Vet ací un possible comprador.

Aquest coixí extra serviria al Sabadell per a llançar dos missatges simultanis a accionistes institucionals i detallistes, entre els quals es divideix el capital gairebé a parts iguals. Per als primers, el missatge és que hi hauria capacitat per a encapçalar operacions corporatives, al marge del BBVA, i que, per tant, facin números i tinguin present que pot haver-hi una fusió, com a líders, més endavant. Per als detallistes, que hi ha possibilitat d’augmentar el dividend, que ja de per si és més elevat que en la resta dels bancs, si es compara la retribució total –recompres i dividends– amb la capitalització.

El president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha opinat sobre les condicions: “Des del Foment, creiem que després de les noves condicions, l’OPA té poc recorregut. Com que no ha prosperat la fusió entre totes dues entitats, penso que l’OPA ja és amortitzada. Per tant, entenem que per a una part molt important dels accionistes aquesta OPA descarrilarà. Pensem que des del govern de Madrid s’ha defensat l’interès general.” En realitat, totes les entitats catalanes que van demanar al govern de frenar l’OPA deuen pensar si fa no fa igual.

El mercat també n’ha dit la seva. Les accions del BBVA i Banc Sabadell han tornat a cotitzar poc després de saber-se la decisió del consell de ministres espanyol sobre l’OPA que obliga el BBVA a mantenir separades totes dues entitats durant tres anys. La resposta dels inversors a les noves condicions de l’executiu no és violenta, però és clara. El Sabadell gairebé dilueix els seus guanys anteriors i s’anota una pujada del 0,45% en el dia, enfront d’una alça de l’1,49% abans de la suspensió. La reacció és menor en el cas del BBVA, que canvia una pujada del 2,85% pel 2,42%. Segons alguns analistes, el moviment del mercat després de la compareixença de Carlos Cuerpo es pot interpretar com un lleuger augment de les possibilitats que no prosperi l’oferta (o que el BBVA es retiri).

I així es tanca un important capítol més de l’operació, que podria ser gairebé definitiu… o no. És qüestió d’uns quants dies.

La Guàrdia Civil espanyola investiga la troballa d’uns quants cadàvers de possibles immigrants a la mar de les Illes amb indicis de criminalitat, segons que han confirmat fonts del cos. Els cossos han estat trobats lligats de mans i peus, cosa que apunta a possibles assassinats durant la travessia en barcassa d’Algèria a l’arxipèlag.

Aquest darrer mes, les embarcacions de la Guàrdia Civil han recuperat almenys cinc cossos. Dos han estat localitzats a les aigües de Formentera. El primer, el 18 de maig, va ser vist per una embarcació particular de bandera belga. El segon va ser trobat pocs dies més tard a la mar, també a prop d’aquesta illa.

La Guàrdia Civil no ha volgut donar detalls de la investigació que encara continua oberta. Segons dades oficials, entre el gener i el juny s’han trobat trenta-un cadàvers a la mar i les platges de les Illes, que podrien ser d’immigrants ofegats en naufragis de barcasses provinents d’Algèria. Els primers quinze es van localitzar entre el gener i el març i la resta, entre el 13 d’abril i el 3 de juny.

El darrer cos fou trobat el dimecres 4 de juny davant la costa de Cala Jondal (Eivissa).

El Banc Sabadell ha exigit al BBVA que donés informació detallada sobre l’impacte que tindrien les condicions imposades pel govern espanyol a l’oferta pública d’adquisició (OPA), tant en les sinergies previstes com en la capacitat de retribució als accionistes. Així ho han indicat fonts de Sabadell a l’agència Europa Press.

Avui el consell de ministres espanyol ha autoritzat l’OPA amb la condició que, durant tres anys –prorrogables a cinc–, totes dues entitats mantinguin l’autonomia i la gestió diària per separat. Aquesta exigència s’afegeix a les condicions ja imposades per la Comissió dels Mercats i de la Competència espanyola (CNMC).

Fonts de l’entitat catalana remarquen que ara el BBVA haurà d’analitzar i explicar com afecten aquestes restriccions a l’operació. Una de les conseqüències és que una possible fusió entre totes dues entitats no es podria concretar abans no passessin tres anys o cinc.

El Sabadell reitera la confiança en el seu projecte independent i en la capacitat de generar valor per als seus accionistes.

La majoria progressista del Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha conclòs que la constitució no prohibia pas la concessió d’amnisties en les deliberacions sobre l’esborrany de sentència que proposa de validar la llei d’amnistia al procés i que s’espera que sigui avalat al final del ple monogràfic que es du a terme aquesta setmana al tribunal.

Segons que ha informat el TC, en la primera part del ple d’avui, s’ha debatut si la constitució permetia una llei d’amnistia en abstracte. L’opinió majoritària dels magistrats ha considerat que no la prohibia i que, per tant, el legislador podia aprovar lleis d’amnistia.

Els magistrats han avançat així en el debat sobre la llei d’amnistia propiciat pel recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP contra tota la norma jurídica, la ponència de la qual ha recaigut en la vice-presidenta del TC, la magistrada Inmaculada Montalbán, del sector progressista.

Ahir, en la primera sessió d’aquest ple monogràfic, van analitzar la petició del PP, del senat i de tres magistrats conservadors –Enrique Arnaldo, César Tolosa i Concepción Espejel– perquè el TC presentés la seva pròpia qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) o almenys esperés que contestés a les fetes pels altres tribunals, però la majoria progressista també ho va rebutjar.

La deliberació, que es fa per blocs temàtics, continuarà amb l’estudi de si aquesta llei d’amnistia en particular és constitucional. Finalment, els magistrats estudiaran les impugnacions específiques que els populars fan a determinats articles de la norma jurídica.

Cada bloc tindrà un debat en què es donarà veu a tots els magistrats, per la qual cosa els terminis seran marcats per aquestes intervencions. No obstant això, les fonts jurídiques consultades per Europa Press confien que el TC emetrà la sentència dijous o divendres a tot estirar.

Majories

El ple és constituït per 10 magistrats dels 12 que el formen habitualment, amb una majoria progressista de 6 a 4. Aquesta aritmètica, que ha funcionat de manera assídua en aquest TC, porta les fonts consultades a assumir que el grup majoritari s’imposarà també per aprovar la ponència sense canvis de gran importància.

Cal recordar que el magistrat Juan Carlos Campo es va apartar voluntàriament de tots els assumptes relacionats amb l’amnistia perquè en els informes que va signar com a ministre de Justícia per a indultar als condemnats pel procés va dir que era “clarament inconstitucional”.

A la seva baixa es va afegir la del magistrat conservador José María Macías quan es va acceptar la recusació proposada per la fiscalia, que entenia que estava contaminat per fallar sobre l’amnistia perquè com a vocal de l’anterior Consell General del Poder Judicial (CGPJ) havia informat sobre la llei en el marc del tràmit parlamentari.

La sortida de Macías va causar un profund malestar en el bloc conservador que ha anat creixent. Les fonts consultades retreuen el “secretisme absolut” amb què es va gestar la ponència de Montalbán, malgrat que finalment es va donar a conèixer el seu sentit en els mitjans de comunicació abans no fos repartida entre tots els magistrats.

Apunten també als acords successius presos pel president del TC, Cándido Conde-Pumpido, que han desoït les peticions procedents del sector minoritari. En aquesta línia, recorden que primer va descartar de frenar la sentència de l’amnistia pel TJUE i després es va limitar a habilitar dilluns i divendres per a aquest ple, quan Arnaldo li va demanar d’estendre la deliberació al juliol. D’una altra banda, consideren aquestes sol·licituds maniobres dilatòries.

El govern espanyol ha anunciat que autoritzava l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell, però n’ha endurit notablement les condicions, fins a l’extrem que podria fer desistir el BBVA de l’operació.

En concret, el govern espanyol obliga el BBVA, si guanya l’OPA, a mantenir durant tres anys el Sabadell com a banc completament independent, fet que no li permetria d’aprofitar les sinergies de mercat. Aquest període es podria allargar dos anys més, d’acord amb un informe que s’hauria de presentar al cap dels tres primers anys de l’operació.

Després de més d’un any d’estira-i-arronses, l’oferta pública d’adquisició (OPA) del BBVA al Banc Sabadell encara la recta final. Si el BBVA no hi recorre judicialment en contra, com l’entitat ha insinuat aquests darrers dies, la decisió del consell de ministres serà l’últim pas abans els accionistes del Sabadell no decideixin si accepten definitivament l’oferta del BBVA, en una votació que és previst que es faci aquest estiu mateix.

El govern català, l’espanyol i els agents socials, bel·ligerants contra l’OPA

Tant el govern català com l’espanyol s’han oposat públicament i repetidament a l’operació, i n’han criticat la forma i el fons. L’argument del govern espanyol és que la hipotètica absorció del Sabadell en l’estructura del BBVA augmentaria la concentració del sistema bancari espanyol, reduiria la xifra de grans entitats financeres d’un 25% –és a dir, de les quatre actuals a tres– i faria perillar l’estabilitat del sector: si l’operació anés endavant, de fet, el Principat passaria a tenir el nivell de concentració bancària més alt de tot Europa; ara mateix, tan sols Xipre el supera. Tant la Generalitat com el govern espanyol han coincidit a assenyalar que l’augment de la concentració bancària que resultaria de l’operació podria tenir, també, un efecte perjudicial en la concessió de crèdit al país, que perjudicaria especialment els agents empresarials amb menys múscul econòmic: pimes i autònoms.

L’oposició a l’operació transcendeix els equips de govern actuals de la Moncloa i la Generalitat. L’executiu Aragonès, per exemple, ja s’oposà frontalment a l’OPA quan el BBVA la proposà per primera vegada, la primavera de l’any passat: la consellera d’Economia d’aleshores, Natàlia Mas, defensà que l’operació –la primera de la història recent que es presenta com una OPA hostil i no pas com un procés negociat entre entitats– “seria perjudicial per a l’interès públic”.

Els agents socials i econòmics també s’han pronunciat contra l’OPA; el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, diu que hi ha un clamor social i empresarial per a aturar l’operació. Tant Sánchez com Illa –i, anteriorment, Mas– han coincidit a augurar que l’operació implicarà riscs significatius per a l’ocupació, una preocupació de què els sindicats s’han fet ressò: en un escrit enviat al Ministeri d’Economia espanyol el mes passat, CCOO i UGT alertaren dels “riscs econòmics, socials i laborals” de l’operació. Calculen que es perdrien entre 7.684 i 10.567 llocs de feina directes si l’OPA reeixís, una retallada que afectaria especialment els treballadors de més de cinquanta anys: si s’hi afegeixen els llocs de feina indirectes, la xifra podria superar els 30.000. Ambdues entitats han avisat, també, que l’OPA implicaria el tancament eventual d’un nombre d’oficines que oscil·laria entre 589 i 883, cosa que perjudicaria desproporcionadament la gent gran i més col·lectius vulnerables.

El desequilibri territorial ha estat un altre dels grans arguments que ambdós governs han adduït per oposar-se a l’operació, i que els cercles empresarials catalans no han dubtat a subscriure. En un comunicat publicat a mitjan maig, el Cercle d’Economia lamentà que l’OPA “accentua el desequilibri territorial” en detriment de Barcelona i en benefici de Madrid, i constatà que la hipotètica absorció del Sabadell al BBVA implicaria el trasllat eventual a la capital espanyola de gran part dels recursos i centres de decisió de l’entitat, amb el perjudici ocupacional subsegüent.

Els socis d’investidura collen Sánchez per l’OPA

El govern espanyol ha exhaurit les vies per a endarrerir la consecució de l’operació, que legalment no pot blocar. Aquest maig, organitzà una consulta inaudita sobre l’operació. Tot i no ser vinculant, molts analistes l’han interpretada com una mesura de pressió: mai no s’havia consultat el públic sobre una operació mercantil entre ambdues empreses privades. Citant “la utilitat” de la consulta com a “mecanisme addicional d’informació”, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, anuncià a final del mes passat que elevaria l’OPA al consell de ministres. Va reiterar l’impacte potencial de l’operació en la concentració sectorial, la protecció dels treballadors i la cohesió territorial.

Poques setmanes abans, l’operació –que ja havia obtingut el vist-i-plau del Banc Central Europeu (BCE)– va ser aprovada per la CNMC, fins i tot amb el suport del conseller designat per Junts, l’ex-cap dels Mossos Pere Soler. Tanmateix, la CNMC fixà un seguit de condicions per a donar via lliure a l’operació, incloent-hi la necessitat de garantir la presència de caixers i oficines del Banc Sabadell en zones poc poblades o de rendes baixes, com també la necessitat de vetllar per la concessió de crèdits a pimes. La majoria d’aquestes condicions es mantindran vigents durant tres anys, amb una pròrroga opcional de dos anys, en el cas del crèdit a pimes, i d’un any i mig, en el cas dels caixers i oficines.

El consell de ministres, tanmateix, tan sols pot pronunciar-se sobre l’OPA en relació amb l’interès general –és a dir, en termes referents a l’impacte de l’operació en l’ocupació, la cohesió social o bé l’accés als serveis financers– i, a partir d’ací, imposar les condicions que consideri necessàries. Es preveu que la decisió del consell no se sabrà fins després del tancament del mercat (a partir de les 17.30) per a no perjudicar la cotització de les entitats implicades.

La decisió del consell de ministres, pocs dies després de l’esclat de l’escàndol del cas Cerdán, arriba en un moment polític especialment delicat per a l’executiu espanyol. Tant Junts i Esquerra com Sumar, tres socis clau en la fràgil majoria parlamentària que apuntala l’executiu de Sánchez, han estat especialment crítics amb l’operació, que a efectes pràctics significaria la fi d’un dels grans titans empresarials catalans i desplaçaria –encara més– el centre de gravetat del sistema bancari i financer espanyol a Madrid.

Sumar, soci de govern del PSOE, també ha estat implacable amb la proposta d’absorció del Sabadell al BBVA: Yolanda Díaz, cap del partit i ministra de Treball espanyola, ha alertat Sánchez que facilitar l’OPA seria un “error gravíssim”, atesos els efectes perjudicials que els sindicats preveuen que tindria en l’ocupació al sector bancari.

El BBVA ensenya les dents

Ara s’ha de veure, també, com reaccionarà el BBVA a les condicions del consell de ministres espanyol. Aquests darrers dies, Torres ha advertit que l’entitat considerava que la legislació espanyola no permetia a l’executiu d’endurir les condicions fixades per la CNMC, de manera que és probable –tal com insinuà Torres mateix la setmana passada– que el BBVA recorri contra la decisió del consell de ministres a la justícia. En la darrera operació d’aquestes característiques a l’estat espanyol, la fusió del 2011 entre Antena 3 i La Sexta, el govern espanyol intervingué únicament per suavitzar, i no pas endurir, les condicions estipulades pels reguladors.

Aquestes darreres setmanes, de fet, entitats i partits contraris a l’OPA –dels sindicats majoritaris als socis d’investidura catalans de Sánchez– han demanat al president espanyol que endurís prou les condicions per dificultar l’operació i, així, pressionar el BBVA perquè se’n desdigués –o, si més no, es trobés obligat a recórrer a la via judicial, cosa que endarreriria la consecució de l’OPA uns quants mesos, si més no.

Una vegada sabudes les condicions del consell de ministres, i sempre que el BBVA decideixi de no impugnar-les a la justícia, l’entitat haurà d’actualitzar el fulletó de l’OPA; és a dir, el document que l’entitat enviarà als accionistes del Sabadell per informar-los dels detalls de l’operació. Una volta la Comissió del Mercat de Valors (CNMV) aprovi el document, el BBVA s’encarregarà de publicar-lo i de pactar amb els reguladors el calendari d’acceptació de l’oferta d’adquisició als accionistes del Sabadell, que podria ser entre quinze dies i setanta. Aquest calendari determinarà els terminis definitius de l’operació –que, si tot va com és previst, no s’hauria d’allargar més enllà del setembre.

La Comissió Europea podria actuar per “eliminar restriccions injustificades”

La Comissió Europa avui ha dit que si fos necessari exerciria les competències per “eliminar qualsevol restricció injustificada en el mercat únic imposada pels estats membres”, després d’haver sabut les condicions anunciades pel govern espanyol.

“Recordem que qualsevol restricció imposada per un govern per aprovar una transacció ha de ser excepcional, proporcionada i justificada per raons d’interès general”, ha afirmat un portaveu de la Comissió. L’executiu comunitari ha apuntat que prenia nota de la decisió del govern espanyol, però alhora ha afegit que no comentava casos individuals.

Ex-ministres i ex-alts càrrecs del PSOE han enviat una carta a Pedro Sánchez en què li demanen una “renúncia immediata” com a secretari general del PSOE. Segons el contingut de la carta, avançat per El Independiente, el propòsit és “salvaguardar la dignitat dels votants” i “restituir l’honor del PSOE i la seva militància”.

És per aquest motiu que consideren urgent la decisió i complir el “compromís electoral de regeneració democràtica”. En la carta lamenten el deteriorament greu que han causat les darreres vinculacions del partit amb casos de corrupció, sobretot en persones de màxima confiança del president espanyol, com ara José Luis Ábalos i Santos Cerdán, ex-secretaris d’Organització del partit.

Entre els signants hi ha personalitats com ara José Barrionuevo, ex-ministre d’Interior; Eduardo Blanco, ex-director general d’Esports; Alejandro Cercas, ex-diputat; Eligio Hernández, ex-fiscal general de l’estat espanyol; César Antonio Molina, ex-ministre de Cultura, i Javier Sánz de Cosculluela, ex-ministre de Transports.

El president del govern de l’Aragó, Jorge Azcón, sol·licitarà al Tribunal Suprem espanyol l’execució forçosa i immediata de la sentència que obliga a retornar a l’Aragó les pintures murals del monestir de Sixena. Azcón ha dit que la sentència s’executaria “de grat o per força”, tot i que ha assenyalat que la cosa més important era no es malmetessin les pintures.

El MNAC va presentar ahir en seu judicial a Osca la petició d’incident d’execució mitjançant un escrit en què manifesta la incapacitat tècnica de dur a terme l’operació en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil.

El MNAC comunica al jutjat d’Osca que no pot traslladar les pintures de Sixena sense malmetre-les

En l’escrit, com va anunciar després de la reunió del patronat de la setmana passada, també assenyala la impossibilitat de fer el trasllat de les pintures murals per a restituir la sala capitular del monestir de Sixena sense posar-les en risc.

El govern de l’Aragó ja havia retirat els seus tècnics del grup de treball per al trasllat de les obres.

La diputada de Més-Compromís al congrés espanyol Àgueda Micó ha dit avui en conferència de premsa que el seu partit no donava pas per acabada la legislatura, sinó que tenia molt temps per a desenvolupar-se. Com que podien restar dos anys, ha dit que el seu partit necessitava tenir “les mans lliures” per a fer tot el control i la fiscalització al govern espanyol i al Partit Socialista.

El Consell Nacional de Més-Compromís va aprovar ahir la sortida del grup parlamentari de Sumar i adscriure’s al grup mixt amb el 92,68% dels vots. La decisió es farà efectiva una vegada es faci l’executiva nacional del partit. Micó ha dit que factors diversos han fet que una àmplia majoria ho avalés: “Hem tingut conflictes a l’hora de poder exercir la nostra plena autonomia.”

Més-Compromís trenca amb Sumar i Àgueda Micó passa al grup mixt al congrés espanyol

Sobre això, Micó s’ha referit al punt d’inflexió, quan es va presentar el pla de treball per a la comissió d’investigació de la gota freda i van demanar la compareixença de Sánchez: “Si no està en marxa, és perquè es va vetar que la poguérem tirar endavant tan ràpid com volíem.” 

Ha afegit que la recuperació de les comarques danyades per la gota freda encara era lenta i ha subratllat que el govern espanyol havia de donar explicacions. “Necessitem tenir tots els instruments a favor nostre per a representar els interessos dels valencians. També els instruments de control al govern.”

Lluita contra la corrupció

De fet, ha dit que això s’havia fet més evident després de tots els casos de corrupció que s’havien sabut aquests darrers dies. “Ens hem de caracteritzar per la lluita contra la corrupció. Combatem la del PP, però també la de PSOE. S’ha de combatre vinga d’on vinga, caiga qui caiga.”

La portaveu de Sumar al congrés espanyol, Verònica Barbero, ha promès que farà autocrítica després de la decisió de Més-Compromís i ha dit que manté la mà estesa per a conservar la unitat d’acció política.

El jutge Juan Carlos Peinado, instructor de la causa contra Begoña Gómez, dona de Pedro Sánchez, ha demanat al Tribunal Suprem espanyol que investigués el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts espanyol, Félix Bolaños, per presumpta malversació de diners públics i fals testimoni. Hi veu indicis de “responsabilitat penal.”

Peinado ha emès una exposició raonada en què ha apuntat que Cristina Álvarez, assessora de Gómez, suposadament havia estat contractada amb fons públics per fer funcions de caràcter privat.

Segons que argumenta el jutge, el ministre Bolaños, en la seva declaració com a testimoni sobre aquest afer, no va respondre “amb veracitat”, tot i haver declarat sota jurament.

Israel i l’Iran han entrat aquest matí en un alto el foc fràgil, després de dotze dies d’enfrontaments que havien encès les alarmes d’un conflicte regional. Tot i això, l’acord s’ha vist compromès gairebé de seguida, amb acusacions creuades d’atacs entre els dos països tan bon punt han reconegut l’inici de la treva.

El president dels Estats Units, Donald Trump, que ahir al vespre va anunciar l’alto el foc, ha reconegut davant els mitjans que tant Israel com l’Iran n’havien vulnerat els termes. Ha matisat, però, que no estava segur si havia estat intencionat. En un missatge a les xarxes socials, ha instat Israel a aturar els bombardeigs contra l’Iran: “PORTEU ELS VOSTRES PILOTS A CASA, ARA!”

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, ha acusat l’Iran d’haver llançat una onada de míssils contra territori israelià i ha dit que ha ordenat a l’exèrcit que respongués amb contundència a la suposada violació de l’acord. Ara bé, la televisió estatal iraniana ha desmentit el llançament de míssils en un missatge al seu canal de Telegram.

A més, l’Iran ha acusat Israel d’haver començat tres onades d’atacs poc després que Trump anunciés l’entrada en vigor de la treva. El govern israelià encara no ha respost públicament a aquestes acusacions.

L’exèrcit d’Israel ha denunciat el llançament de míssils des de l’Iran, poc més d’una hora després de l’anunci del president dels Estats Units, Donald Trump, de l’entrada en vigor d’un alto-el-foc, sense que Teheran se n’hagi pronunciat ara com ara. “Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han identificat que recentment s’han llançat míssils de l’Iran cap al territori de l’estat d’Israel”, ha dit l’exèrcit en un comunicat, en què ha destacat que els sistemes de defensa treballaven per interceptar els llançaments.

El ministre de Defensa, Israel Katz, diu que ha instruït les FDI perquè responguin amb contundència a la vulneració de l’alto-el-foc per part de l’Iran amb atacs intensos contra objectius del règim al cor de Teheran. En una nova publicació a la seva xarxa social, Trump ha demanat a Israel que no llenci les bombes, perquè si ho fa suposaria “una violació major” de l’acord. “Porteu els vostres pilots a casa”, ha dit.

Així mateix, l’exèrcit israelià ha reclamat a la població que es dirigís als refugis i que hi romangués fins a nova ordre, després d’haver activat les alertes en el nord del país. “La defensa no és hermètica, per la qual cosa s’han de continuar complint les instruccions del comandament intern”, ha resolt.

Acord de l’alto-el-foc

Trump ha anunciat a primera hora d’avui que l’acord d’alto-el-foc ja estava en vigor i el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ho ha confirmat i ha destacat que havia pres la decisió perquè considerava que havia aconseguit els objectius de la seva ofensiva contra l’Iran, i ha advertit que respondria amb força si Teheran llancés nous atacs contra el seu territori.

Per la seva banda, el ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Abbas Araghchi, havia negat l’existència d’un acord d’alto-el-foc amb Israel i va declarar que les autoritats iranianes prendrien una decisió més endavant, si bé va dir: “Sempre que el règim israelià cessi la seva agressió il·legal contra el poble iranià a tot tardar a les 4.00, no hi ha intenció de continuar amb la nostra resposta.”

El conflicte va esclatar el 13 de juny, quan Israel va llançar una ofensiva militar contra l’Iran, a què diumenge es van afegir els Estats Units amb un seguit de bombardaments contra tres instal·lacions nuclears de l’Iran, que va respondre llançant un atac amb míssils contra una base nord-americana a Catar, de què havia avisat Washington i que es va saldar sense víctimes.

Des de llavors, les autoritats de l’Iran han elevat a més de sis-cents els morts arran dels atacs de l’exèrcit d’Israel, al mateix temps que més de 4.700 persones han estat ferides.

Un home ha mort aquest matí en un incendi a un centre de primera acollida a la Zona Franca de Barcelona, segons ha explicat el tercer tinent de batllia de Prevenció, Seguretat, Convivència i Règim Interior de Barcelona, Albert Batlle.

A més, vuitanta-set persones han hagut de ser evacuades per l’incident. Els usuaris del centre reben atenció en uns altres centres assistencials.

De moment, segons fonts policials consultades per EFE, els Mossos no han trobat indicis de criminalitat ni de la participació d’altres persones en el succés, ja que tot apunta que hauria estat la mateixa víctima qui, accidentalment o voluntàriament, hauria provocat el foc.

Els Bombers de Barcelona han rebut l’avís passades les sis del matí i s’han activat molt de pressa, atès que el parc de bombers és just davant d’aquest centre, que atén persones vulnerables, especialment sense-sostre. És un incident que no té res a veure amb la revetlla.

Uns 260.000 vehicles tornaran avui a l’àrea de Barcelona en l’operació retorn del pont de Sant Joan a Catalunya, segons la previsió del Servei Català de Trànsit, que ha habilitat més de vuitanta quilòmetres de carrils addicionals. En concret, Trànsit preveu que l’operació retorn es concentri entre les 12.00 i les 00.00 d’avui.

En la sortida, entre les 15.00 de divendres i la mateixa hora de dissabte van sortir de l’àrea de Barcelona 485.800 vehicles, un 3,5 % més dels 470.000 prevists. En l’operació sortida va haver-hi retencions fins de 16 quilòmetres, divendres, i de 24 dissabte, especialment a la AP-7, que va tornar a ser la via més transitada.

Com va passar en la sortida, en l’operació tornada s’instal·laran més de 80 quilòmetres de carrils addicionals en el retorn a Barcelona per la AP-7 nord entre Sant Celoni i Montornès del Vallès (Vallès Oriental), la AP-7/B-23 entre Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) i Molins de Rei (Baix Llobregat) i la C-32 nord entre Sant Andreu de Llavaneres i Montgat (Maresme), amb limitació de velocitat a 100 quilòmetres per hora. A més, els camions tindran limitacions en alguns trams de la AP-7, on hauran de circular pel carril dret, no podran avançar i no podran superar els 80 quilòmetres per hora.

Lloc: Plaça de l'Església

Un nadó d’un mes ha estat ferit greu a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) amb cremades de primer i segon grau al cap causades per un petard. Els bombers hi han intervingut després d’haver rebut un avís a les 22.08 per un incendi de vegetació en un solar del carrer dels Til·lers. En arribar-hi, han trobat la família i el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) ha traslladat el nadó a l’àrea infantil de l’Hospital Vall d’Hebron.

La revetlla de Sant Joan ha causat una activitat molt elevada als serveis d’emergències. Els Bombers de la Generalitat han rebut entre les 20.00 i les 2.00 un total de 1.058 avisos. En paral·lel, el telèfon d’emergències 112 ha rebut fins a les 7.00 un total d’11.857 trucades vinculades a 5.326 expedients relacionats amb la revetlla, concentrats principalment entre les 22.00 i la 1.00.

Per a la revetlla, el cos de bombers ha mobilitzat 507 bombers i comandaments de parc (un 50% més que en una guàrdia ordinària), 33 comandaments superiors (un 31% més) i 34 operadors de les sales de control de les regions i de la sala central (un 32% més).

A més, a Barcelona s’ha tancat amb 33 persones detingudes per la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra i 330 intervencions dels Bombers. D’aquestes, 97 han estat per incendis, segons ha informat el tercer tinent d’alcaldia de Prevenció, Seguretat, Convivència i Règim Interior de Barcelona, Albert Batlle. El foc més rellevant ha estat el de la carretera de les aigües on s’han cremat 2,5 hectàrees de terreny.

Batlle també ha explicat que s’han presentat 367 denúncies a la policia durant la nit i ha destacat la “celeritat” amb la que s’han reobert les platges, d’on els equips de neteja han retirat fins a 65 tones de brutícia. En total hi ha hagut 92.000 assistents a les platges de Barcelona.

Sense incidents destacats a València A les platges de València la nit ha transcorregut sense incidents destacats i s’ha tancat amb 193 atencions, 55 de les quals per intoxicacions, 35 per cremades, 31 per ferides, 22 per traumatismes, 9 per lipotímies, i 8 per crisis d’ansietat, entre més causes, amb 7 trasllats a centres hospitalaris.