Plantada popular d'aromàtiques - Lloc: Horts Municipals del Bareu

Vuit civils palestins morts, pel cap baix, i desenes de ferits pels bombardaments de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) en diferents punts del nord i centre de la Franja de Gaza, segons que ha informat l’agència de notícies Wafa.

Set de les víctimes han mort a Deir al Balá, al centre de la Franja, i la vuitena a Jabalia al Balad, al nord. A hores d’ara, encara queda per a confirmar quants ferits hi ha. Els avions de les tropes israelianes han bombardat, entre més escoles, la de Saad bin Moaz, a Al Sikh Radwan, utilitzades avui com a refugi per a persones desplaçades.

Els atacs s’han produït després de la mort d’almenys tres civils divendres a la nit a causa d’un bombardament sobre Jan Yunis, una volta l’exèrcit israelià anunciés una ordre de desplaçament forçat en uns quants barris de la localitat.

Aquests morts se sumen a les 50.933 morts confirmades per les autoritats de la Franja de Gaza, controlades per Hamàs.

Israel s’annexiona el sud de la Franja de Gaza

Justament ahir, el ministre de Defensa d’Israel, Israel Katz, va anunciar que l’exèrcit israelià controla completament un corredor de terra estratègic al sud de la Franja de Gaza, cosa que converteix Rafah en una zona de control israelià. La zona afectada se situa entre la ruta de Filadèlfia, al sud, i la ruta de Morag, al nord. Abans de la guerra, hi vivien prop de 200.000 palestins, però ara ha estat gairebé desallotjada del tot a causa dels atacs de l’exèrcit israelià.

El sistema universitari català veu amb bons ulls l’impuls d’una nova regulació del sector si és per a garantir uns estàndards de qualitat. Així ho han indicat a l’ACN fonts de la Universitat Ramon Llull (URL), la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i la Xarxa Vives. La majoria apunta que el sector universitari ha canviat molt aquests darrers anys i que això feia necessari d’actualitzar-ne la normativa. Tot i això, destaquen les singularitats del cas català i es mantenen en espera de com evoluciona el text que tot just ha proposat el govern espanyol. En el cas concret de la UOC, confia poder acollir-se a una clàusula per continuar depenent de l’administració catalana.

El Consell de Ministres espanyol va aprovar la setmana passada la tramitació d’urgència per a reformar el decret aprovat el 2021 que estableix els criteris de creació i autorització de noves universitats. Un dels punts clau d’aquesta reforma és l’enduriment dels criteris per a crear noves universitats, amb l’objectiu de frenar la proliferació de centres privats que esdevinguin “màquines expenedores” de títols, en paraules del president espanyol, Pedro Sánchez. Per aconseguir-ho, es reforçaran els informes i les avaluacions que es requereixen als centres i s’exigirà una massa crítica mínima de 4.500 estudiants els primers cinc anys de funcionament, entre més criteris.

El departament de Recerca i Universitats han indicat que, de moment, és només una proposta i esperaran més concreció per a valorar el text.

La Xarxa Vives d’Universitats –que engloba vint-i-dos centres de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya– afirma que la proposta per a legislar sobre la creació i autorització de noves universitats era “llargament esperada” pel sistema universitari de l’estat espanyol. L’actual president de la Xarxa, el rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, coincideix en declaracions a l’ACN en la necessitat de revisar i enfortir els criteris per garantir que el terme “universitat” s’apliqui exclusivament a institucions, públiques o privades, “que presentin els nivells de qualitat que garanteixin socialment la qualitat dels títols que faciliten”. Afegeix que la proliferació d’entitats de nul·la qualitat universitària, destinades al lucre i sense cap més argument que no sigui l’interès comercial, és una amenaça real. Per això, insisteix que la proposta era necessària, tot i que ha trigat massa.

A més, Guàrdia considera que el text plantejat proposa de resoldre el problema bo i agafant el camí menys pràctic. Això és perquè el rector afirma que per evitar la deriva detectada es proposa de complicar la gestió de tot el sistema, amb més burocràcia. “Només calia explorar que els informes de les agències de qualitat universitària fossin vinculants i, per tant, que els criteris siguin estrictament acadèmics i de recerca i no polítics”, reflexiona.

En el cas concret dels centres que formen part de la Xarxa Vives, públics i privats, destaca que tenen una trajectòria “impecable” i una qualitat contrastada. Per acabar, valora negativament que es proposi que les universitats presencials passin a ser de competència estatal, perquè això “retalla les competències autonòmiques” i pot afectar la UOC.

Josep Antoni Rom, rector de la Universitat Ramon Llull, un dels centres privats de Catalunya, apunta que és cert que aquests darrers anys hi ha hagut un canvi molt ràpid i radical dins el món universitari, amb l’entrada de projectes que cerquen el benefici econòmic. Davant aquesta realitat, defensa canvis en la regulació, però sempre amb la idea de garantir que tots els agents del sector es fonamentin en els mateixos “paràmetres de qualitat”. Rom, assegura, en una conversa amb l’ACN, que està d’acord amb el fet que el govern espanyol vulgui legislar en aquesta direcció, tot i que afegeix que hi ha més aspectes del decret que caldrà mirar com queden.

La UOC i la seva realitat particular

Un dels canvis que comportaria aquest nou decret és que les universitats en línia passessin a dependre del govern espanyol. La rectora de la UOC, Àngels Fitó, indica a l’ACN que hi ha una clàusula que exclouria la UOC d’aquest canvi, ja que ells són universitat privada, però amb preus públics. Fitó defensa que la UOC és molt singular, pel fet que va ser creada pel parlament de Catalunya amb una missió molt clara i que funciona amb preus públics. És per això que confia que es puguin acollir a aquesta excepció i continuar depenent de l’administració catalana.

La rectora veu amb bons ulls que es vulgui legislar per augmentar els requisits de qualitat per al conjunt del sistema, tot i que també apunta que s’haurà de veure com queden els altres criteris. Per això, la UOC ha començat a fer una anàlisi interna del text proposat per l’executiu espanyol per veure si caldria fer-hi al·legacions, i quines, anàlisi que compartiran amb el departament de Recerca i Universitats.

Fonts de l’Associació Catalunya d’Universitats Públiques (ACUP) comparteixen que és “necessari, però no suficient, limitar la proliferació de les universitats privades”. Afegeixen que les condicions a l’hora d’acreditar nous centres han de ser iguals per a tothom i han reivindicat que cal valorar la universitat pública més que no es fa avui, “pel seu valor social i perquè afavoreix l’equitat i la inclusió social”. Les mateixes fonts indiquen que el sistema universitari català ha sabut preservar-se molt bé, que és un sistema estable des de fa anys, “heterogeni i equilibrat”, i que ha pivotat sempre sobre els criteris de qualitat. “Aquest ha de ser el focus: el que ens cal preservar és la qualitat i evitar caure en debats simplistes”, afirmen.

La Sénia estreny vincles amb les societats musicals valencianes més afectades per la gota freda al XVII certamen internacional de bandes. Més d’un centenar d’intèrprets hi actuen enguany. El certamen, lluny de ser competitiu, opta per un format solidari. Així, hi han convidat les unions musicals de Paiporta (Horta Sud), Catarroja (Horta Sud) i Aldaia (Horta Sud). “És una oportunitat molt gran per a nosaltres, hem estat molt temps parats sense poder assajar ni fer música. Ens permet tenir un objectiu, fer convivència i tenir una ajuda econòmica”, ha apuntat Puri Jimeno, presidenta de la Unió Musical de Paiporta. L’actuació d’avui tancarà un programa amb un repertori que combina propostes tradicionals i modernes.

Habitualment, el certamen té un caràcter competitiu i atreu les millors bandes i societats musicals dels Països Catalans, però l’impacte de la gota freda va marcar un canvi. Fent bandera que “el riu Sénia no és frontera”, l’organització de l’esdeveniment va optar per abraçar la solidaritat i convidar tres de les bandes musicals valencianes més afectades pels aiguats de l’octubre.

Així, es van posar en contacte amb les agrupacions de Paiporta, Catarroja i Aldaia, que van acceptar l’encàrrec amb il·lusió. La presidenta de la Unió Musical de Paiporta, Puri Jimeno, ha assenyalat que, precisament, el fet de comptar amb un projecte com aquest ha estat un al·licient per al conjunt de membres. Igual que l’agrupació de Catarroja, la d’ahir va ser la segona actuació que feien en un auditori fora de casa en sis mesos.

A Paiporta, la gota freda va malmetre els pisos inferiors de les instal·lacions de la unió musical, on assajaven i emmagatzemaven els instruments de percussió. “Haguera estat impossible sortir-nos-en d’aquesta situació si no hagués estat per tota l’ajuda que hem tingut des d’aquell moment fins ara”, ha afirmat la presidenta. Tenen la voluntat de recuperar l’activitat al més aviat possible, motiu pel qual han anat fent assaigs d’ençà del gener. Ser convidats a l’acte d’aquest cap de setmana ha estat una dosi d’optimisme per a l’agrupació, tal com ha apuntat Jimeno.

Aquesta també és la segona actuació en un auditori després dels aiguats per a la Unió Musical de Catarroja, el mes passat van actuar a l’Alqueria (Comptat). “Aquestes iniciatives fan que la marxa de la banda continuï, que hi hagi una motivació d’anar als assajos i la gent estigui implicada”, ha dit el president de l’agrupació, José Peiró.

La música de banda, una passió compartida a les Terres de l’Ebre i el País Valencià

La tradició de les bandes musicals està molt arrelada al conjunt de les Terres de l’Ebre, una passió compartida també amb el País Valencià. Es tracta d’uns vincles i una xarxa de cohesió que s’han posat de manifest amb propostes com ara la d’aquest cap de setmana. “És una manera de donar-los recursos econòmics que els aniran bé per a solucionar els problemes que tenen i, alhora, és una oportunitat per a ensenyar la seva música en un altre context”, ha afegit a l’ACN la vice-presidenta de l’Agrupació Musical Senienca, Mercè Gisbert.

El XVII Certamen Internacional de Bandes posarà el punt final avui amb l’actuació de la Unió Musical d’Aldaia, que tindrà lloc a la Casa de Cultura de la Sénia a les sis de la tarda. En total, més d’un centenar d’intèrprets tancaran un programa musical amb propostes musicals tradicionals però també modernes, amb pasdobles i obres de compositors catalans i espanyols.

Avui, 13 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Com els Mossos o l’Ertzaintza: tindran mai una policia pròpia, les Illes?
• “Avui és un dia per a dir a la resta del país que som vius”: Alacant es reivindica amb fermesa en la manifestació del Vint-i-Cinc d’Abril
• La crisi dels conillets de xocolata: preus insòlits per Pasqua i nous problemes a l’horitzó
• Entrevista a Jair Dominguez: “Segurament sóc bastant ‘boomer’, però el bonisme em posa molt nerviós”
• Amb l’ajuda de TikTok, el batlle de Bucarest assalta la campanya electoral romanesa
• 12 llibres de cuina per a no quedar amb gana aquest Sant Jordi
• L’assignatura pendent de la UE fins ara: el transport comença a reduir emissions, finalment
• Entrevista a Anna Sahun: “Els nens han passat de ser considerats familiars de segona a ser els que manen a casa”
• Consells per a padrins novells: així és com heu d’afrontar la primera mona de Pasqua
• L’escumós més atrevit i literari, un museu vinícola d’interès nacional i una sommelier d’altura
• Mail Obert de Mercè Ibarz: L’espart i el fang, força i poesia
• Closcadelletra, de Biel Mesquida: Entra si goses

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Riera, davant la Plaça de l'Església

Avui Alacant s’ha manifestat amb dignitat. Amb tota la dignitat que els falta als governants del País Valencià. En una nova manifestació multitudinària, que pretenia recordar les mobilitzacions històriques del 1985 i el 1995, el sud ha reivindicat amb fermesa la seua catalanitat. Des de les escales de l’IES Jordi Joan fins a l’Esplanada, la cultura popular valenciana, amb danses i muixerangues, tabals i dolçaines, han omplert d’alegria la ciutat en la celebració de la Diada del Vint-i-Cinc d’Abril. Entre els càntics, s’han sentit reivindicacions com ara “Les comarques del sud, sempre en valencià”, “Sense el sud no hi ha futur” i “Som el sud, som la resistència”.

“Sense vertebrar el país no hi ha projecte en comú i de país. Ens neguem que Alacant siga el refugi de la gent que ens mal governa, que pensa que venint ací no tindran protestes, que no tindran un qüestionament de la seua ineptitud. Eixirem avui i tantes vegades com faça falta per a qüestionar-los i expulsar-los del govern”, ha reivindicat Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Així, ha destacat el teixit associatiu valencià, que ha treballat conjuntament per organitzar la diada. “Han intentat moltes vegades expulsar Alacant de la valencianitat; no ho han aconseguit, i no ho aconseguiran.”

Marinela Garcia, vice-presidenta d’ACPV i responsable de l’entitat a Alacant, ha celebrat amb il·lusió i alegria la diada. “Se’ns ha fet creure que a Alacant ja no es parlava valencià, que havia de passar a ser una zona de domini lingüístic castellà, i no és així. No només en la ciutat d’Alacant, en la qual la consulta lingüística ha demostrat que hi ha un percentatge de persones que continuem sent valencians, sinó en totes les comarques que ens envolten, que també han demostrat que el sud arriba fins a Guardamar. Sense els alacantins no hi ha país. El territori d’Alacant i de totes les comarques és valencià també”, ha dit.

“No han esborrat el sud i ací ens teniu”: representants d’entitats reivindiquen la força d’Alacant com a capital del sud del país

Per part seua, Josep Escribano, president del Tempir, un dels principals baluards del sud, ha valorat la importància de descentralitzar la diada i fer-la arribar fins a Alacant. “Cal recordar a la resta del país que el sud és valencià, lingüísticament i cultural. És la baula possiblement més feble del conjunt del país, però aquí la valencianitat supura i sura. No hi ha país sense el sud, però el sud no és viable sense la resta del país. Al sud cal treballar, cal tenir una estratègia, cal que el sud tinga la seua veu pròpia dins la pluralitat del país. Avui és l’hora de reivindicar les comarques del sud, del que aporten al conjunt del país, sense renunciar a res, ni a la comarca del Baix Segura. Avui és un dia per a dir a la resta del país que som aquí, que estem vius, que hem de treballar tots plegats, però des de les especificitats i singularitats de cada territori”, ha reivindicat. 

En la pancarta de capçalera, juntament amb Oliver, Garcia i Escribano, hi havia Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, que ha considerat essencial ser avui a Alacant. “És una terra de frontera on sabem que més perilla la llengua, la cultura, i la voluntat del govern de dreta i extrema dreta d’expulsar-la del que seria l’imaginari i la realitat del País Valencià. Que es reivindique des d’aquí el territori, per a nosaltres, des del Principat, batallant des de la Catalunya Nord fins a Alacant, és una manera de reivindicar el territori que volem, la nació completa i la batalla compartida en tantes coses”, ha expressat. 

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Una de les reivindicacions més persistents ha estat la llengua, sobretot després de la consulta a les escoles. En aquest sentit, la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó, ha volgut transmetre a les famílies del sud que continuen lluitant per l’educació en català dels seus fills, que són ací per a fer-los costat, perquè sàpiguen que la consulta els ha empoderat encara més. “Som una terra que fa més de tres-cents anys que rebem el colonialisme espanyol. Som un país que tenim una llengua pròpia que els espanyols no saben respectar. Considerem que no som colònia de cap lloc, i hi som avui celebrant la Diada del País Valencià per reivindicar que som un poble, que tenim una cultura pròpia i que som Escola Valenciana”, ha dit. 

La lluita de Guillem Agulló, sempre present

Des del començament de la marxa s’han sentit els habituals crits de “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”, justament l’endemà de la commemoració del seu assassinat a mans d’uns feixistes, ara fa trenta-dos anys. La família Agulló al complet, símbols i referents de la lluita antifeixista, ha estat present en la manifestació. Guillem Agulló, el pare del jove, ha recordat que “Alacant sempre és important, i si la perdem de vista, potser la perdem definitivament”, i que cal defensar-la perquè té un fort perill de ser castellanitzada. 

‘El vol de Guillem’, el conte que explica als més menuts la història de Guillem Agulló

Els valors que defensava el seu fill han planat sobre tota la gent que avui ha decidit d’eixir al carrer a expressar i reivindicar la seua identitat. “Nosaltres, quan parlem de Guillem, parlem fonamentalment de llibertat. Però la llibertat de veritat, no la que diuen aquests. La llibertat dels pobles, la llibertat d’expressió, la llibertat sexual, tot el que significa llibertat de drets humans, i sobretot, antifeixistes. Ací també van matar Miquel Grau, i hi som perquè no tornen a ocórrer més desgràcies. Però cal anar amb compte, perquè són perillosos. Ells reivindiquen l’odi, nosaltres reivindiquem la vida, l’alegria”, ha dit. 

Després d’omplir de gom a gom els carrers, la manifestació ha entrat a l’Esplanada amb “L’estaca” de Lluís Llach com a banda sonora, interpretada pel col·lectiu de tabals i dolçaines Estrela Roja. Per a acabar, en la lectura del manifest no només s’ha reivindicat la catalanitat del sud, sinó també la dignitat de totes les víctimes de la gota freda. Així, al crit de “Mazón dimissió”, han demostrat al president de la Generalitat que Alacant no és un lloc on amagar-se. Que al sud són una terra digna i amb veu pròpia.

Parlava al lledoner que de la nit al dia s’havia vestit de fulles.

Quan feia una bona estona que li deia coses m’acostava al seu tronc tacat de constel·lacions de líquens.

I l’abraçava fort.

Sentia la seva escorça misteriosa.

I el seu cos de fusta ardent vibrava.

Els batecs de la saba i els de la sang es feien tot u.

Em sentia portat a l’altre costat de la natura, on les coses revelen les seves secretes significacions.

Gràcies a la mediació del lledoner em sabia arrelat fent cos amb els cosmos.

En contacte amb l’Enigma universal.

El lledoner ressonava en mi.

La vida s’ennoblia, es densificava i es carregava d’energia, experimentava la coratjosa saviesa d’un desenvolupament vital, equilibrat, obert a tot el que pot intensificar el creixement i empènyer-lo tan alt i tan lluny com sigui possible.

Entre les múltiples formes de desencantament i de robotització que ens amenacen i ens ataquen per totes bandes tenc una farmaciola d’antídots feta de paraules, de diàlegs, de gestos.

Un dels més quotidians és un quadern de meravelles, una plagueta de revelacions, un bloc de notes per afluixar els lligams que teixeix la percepció.

Un mode de reencarnar  la imaginació.

De deixar el pilot automàtic de les rutines.

De contemplar les essències i fer existir millor el món.

Escoltar suposa un aturar-se en l’acció, una obertura a les alertes, una lleugera forma de concentrar-se.

Abusam de la mirada, i miram sense veure-hi, la vista ens dona sempre seguit mil i una informacions fàcils d’analitzar, de comparar, lloccomuneres, vivim submergits en les imatges sense eco, que es degraden aviat perquè ningú s’hi queda, com la música dels supermercats, dels restaurants o dels aeroports moblen el buit, ensordim el silenci amb músiques d’ambient, la insignificança ens satura perquè reflecteix la insignificança global.

Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell.

Ens calen els contactes vius que dinamitzaran les nostres diferències, ens faran descobrir els nostres gusts i les nostres actituds creadores, ens mostraran les realitats còsmiques de l’instant.

Necessitam participar a l’instant, intentar fixar-lo, saber que l’universal és present en cada instant del món.

Com no donar-nos sencers a allò que no veurem dues vegades?

Com no saber que l’excepcional del moment participa de l’absolut perquè és únic?

Com no experimentar la necessitat intensa de retenir aquesta plenitud, de penetrar l’essència efímera, de celebrar-la, d’immortalitzar-la?

L’instant és un mitjà de penetració que no s’atura d’oferir-se a mans plenes.

Descobrim de cop la profunditat de les coses petites, dels no-resos que ens transfiguren, dels detalls que s’aneguen dins l’indeterminat, de l’efusió que ens mostra infinitats concretes amb les quals ens connecta, de l’il·limitat en l’ínfim, dels esdeveniments mínims que ens fan experimentar que la cosa més magra està impregnada d’aquesta immensitat que és l’existència.

El capbussar-se de bon de veres en l’instant no és fàcil i demana molta d’energia. 

La revelació d’un misteri fonamental que ens encega amb la seva llum omnipresent vol un cert trànsit, una participació per un do de si mateix, un èxtasi material, una transparència i una diafanitat de la matèria que ens escapa perquè el real s’ha fet opac per culpa nostra.

Reduir les distàncies i posar-nos en contacte amb la colossal estranyesa i estrangeria de les coses és l’objectiu. 

Sabem que hi ha un infinit en totes les coses fins i tot les més vulgars i mínimes.

Ja ens ho contava Hugo von Hoffmanstahl el 1901 en la lletra dirigida a principis del segle XVII per Philipp Lord Chandos a Francis Bacon.

Una conjuntura de donades fútils que travessen Lord Chandos de l’arrel dels cabells a la base dels talons l’exposa a una tal presència de l’infinit que el poeta es demana si podrà esclatar en paraules que sap que no trobarà mai.

En tals instants un bri d’herba, un terròs, una drecera que travessa un sementer, un safareig amb peixos de colors, un núvol, una merla, una pedra plena de molsa, una regadora deixada estar em fan la impressió que podem entrar en una relació nova, íntima, amb l’existència com si darrere de cada cosa present, darrere de cada fesomia pogués sorgir a cada instant una singularitat sublim i commovedora, un altre món.

La meva mirada interna està girada cap aquest món.

 

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelletra-mc-CDLXII.m4a

Jair Dominguez (Barcelona, 1980) no para quiet. A punt de tancar la seva etapa a El búnquer, publica la novel·la Els xiprers, el seu desè llibre. L’escriptor no renuncia del tot a la ciència-ficció, però construeix una obra costumista ambientada en una urbanització de l’Alt Empordà. “He passat de l’astracanada i m’he anat calmant. Suposo que m’he fet gran”, explica. En aquesta entrevista, parlem de la novel·la –i un futurible film–, dels joves, l’extrema dreta i la independència.

—Heu publicat una desena de llibres ja. El primer era Jesucrist era marica i ara una novel·la gairebé costumista. L’evolució és molt gran.
—L’objectiu sempre ha estat escriure. Publicar era secundari. Sempre he volgut ser escriptor, des que tinc ús de raó. Publicar Jesucrist era marica com a primer llibre va ser una astracanada, una autèntica astracanada. Una bogeria per a fer soroll. Era una campanya de màrqueting, una targeta de presentació, que està molt relacionada amb el temps en què es va fer. Era al principi d’internet…

—[Riu].
—El principi de Twitter.

—L’internet popular.
—Sí, quan Twitter era divertit. La catosfera de Twitter era molt divertida i ens retroalimentàvem. Tothom escrivia, tothom tenia un bloc. Tota aquesta gent que fèiem contingut en català ens vam enriolar… No hi ha vídeo, tot era text. Era meravellós. I en aquest punt vaig pensar que era un bon moment per a agafar les coses que escrivia des dels 14 anys, grapar-les, autoeditar-les i endavant. Va ser així. No sé si ho recordes, però l’edició va ser bilingüe. La meitat en català i la meitat en castellà. La traducció la vaig fer amb el traductor automàtic.

—Era un camp de mines de faltes.
—[Riu] Era espaterrant. Amb el temps he après a escriure, però la intenció sempre ha estat escriure.

—I per què opteu ara per retratar aquesta quotidianitat –amb molts més ingredients– del vostre entorn a l’Alt Empordà?
—És pràcticament una novel·la costumista. Tenint en compte d’on vinc i el que he estat fent últimament, que era tot distopia, ciència-ficció o coses molt estripades. Allegro con fuoco estava una mica arrelat a la realitat, però després se me n’anava la castanya. Ha estat una cosa bastant orgànica. He passat de l’astracanada i m’he anat calmant. Suposo que m’he fet gran. Era un pas natural fer-ho tot absolutament en real. Tots els referents són reals. Parlo de la situació política actual, dels joves i d’una gent que conec bastant bé.

—Els personatges tenen el seu doble en el nostre món?
—Sempre tendeixo a exagerar, tot i que alguns personatges de la vida real els he hagut de rebaixar per a fer-los creïbles. És la primera novel·la que faig en què tothom es pot sentir identificat sense haver de fer un exercici molt bèstia d’evasió.

—Heu dit que us heu fet gran. Us heu fet gran o heu fet això que eufemísticament és dir madurar?
—No sé ben bé què és madurar…

—Podrir-se a càmera lenta.
—[Riu] Suposo, que, en els estàndards catalans, és convertir-te en una tieta convergent. I això és una cosa que ja m’han dit.

—Qui?
—Comentaris.

—Ah.
—No és gent que conegui, si no, em preocuparia. Fer-se gran és inevitable i madurar… Hi ha gent que no madura mai a la vida. Jo he estat domesticat per la realitat. Suposo que tenir fills fa que et comencin a interessar aquests temes més propers. Continuo adorant les coses paranormals, la fantasia i la ciència-ficció, però és veritat que escriure és un forma de teràpia. Escrivint sobre coses molt properes em sento còmode.

—Aquesta no és una novel·la apocalíptica, però sí que sobrevola en tot moment la sensació de degradació. El tot anirà a pitjor.
—És això perquè és la sensació que tinc, realment. En les altres novel·les hi havia una apocalipsi imminent, o directament passava, hi havia atemptats terroristes… En canvi, a Els xiprers hi ha aquest pessimisme de veure que les generacions que vénen van pel pedregar. Hi ha molt poca esperança. Sempre es diu que els nens són l’esperança, que són llum. A mi no m’ho sembla, en absolut. Em sembla que tot va molt malament i aquests nanos, la gran majoria, estan abocats a votar l’extrema dreta, perquè és el que els està quedant a les xarxes.

—M’esteu animant…
—Crec que anem per aquí. El nivell cultural és baixíssim, per molt que s’ofenguin els pares. “Parla per tu, perquè els meus fills els he cuidat molt”, em diran. Potser tu sí que ho has fet, però a la gran majoria no se’ls educa. No sóc pedagog [riu], però no se’ls està educant amb la mentalitat d’arreglar les coses. Nosaltres els primers.

—En els vostres fills veieu això?
—Sí, ho he vist. Veig que els meus fills, per exemple, banalitzen termes com el franquisme, el nazisme. Nosaltres també els banalitzem, però nosaltres tenim el fons. Tenim el context. Podem fer broma de nazis, perquè sabem el que van fer els nazis. Jo no vaig estar tancat a Auschwitz, però sé exactament el que hi va passar. Ells no. Ells reben uns missatges, ja no dic esbiaixats, però d’una porció tan ínfima de cultura… Un dia veig el meu fill fent broma amb els seus amics cantant el “Cara el sol”. No saben què fan. És d’un TikTok i tal. Què esteu estudiant? Tenen un garbuix mental impressionant.

—…
—A això suma-hi que els missatges de l’extrema dreta són curts, concisos, perfectes, en aquest sentit, mentre que a l’esquerra tot és molt dens, llarg. Els nanos no tenen temps per a analitzar què diu qui sigui de la CUP, de Podem o, fins i tot, Pedro Sánchez. Els meus fills poden entendre un missatge de la Sílvia Orriols o de Santiago Abascal. L’entenen. En canvi, un missatge de Pere Aragonès o Salvador Illa… No està fet perquè un adolescent l’entengui.

—Al llibre també repartiu culpes i assenyaleu la sobreprotecció dels pares.
—Els meus avis i la seva generació eren gent que van ensenyar els nostres pares a base d’hòsties, d’ensenyar el cinturó i d’enviar-los a treballar amb 14 anys, encara que impliqués deixar d’estudiar. La generació dels meus pares, nascuts entre els 50 i els 60, són més oberts, més alliberats. El nano ha de poder estudiar, no el maltractem… I la meva generació és llibertat absoluta. El nen, que faci el que vulgui. Patint, però, perquè el segrestin o l’assassinin, encara que la família visqui en un poble de merda. Aquest excés de felicitat, comoditat i cap mena d’estrès… El trobo horrorós. Clar que t’has d’estressar per les notes. Clar que has de patir i clar que has de saber que t’espera un futur incert si no t’espaviles.

—Vós heu posat límits?
—Jo he posat límits.

—Hi ha hagut bufetades?
—No, bufetades no. Però alguna cleca al cul sí que ha caigut i, si no, que vinguin els meus fills a desmentir-ho. Els nanos seran molt diferents. Per una banda, els que han rebut una educació liberal màxima de ser feliços i endavant, i gaudeix del món i el que sigui. I de l’altra… Prepara’t perquè el món és molt puta, hi ha una precarietat laboral increïble, no tindràs pis, espavila’t, posa’t a treballar perquè jo no et podré mantenir. O sigui, jo vaig començar a treballar a la mínima que vaig poder i em vaig buscar la vida. I tu hauries de fer el mateix. Llavors, veurem on arriba cadascú.

—Al llibre retrateu que les famílies que eduquen per sensacions acaben generant o bé víctimes, persones absolutament afligides, o bé monstres, gent que ratlla la psicopatia.
—És el que he vist. Un dels nanos de l’edat del meu fill gran, que ara té 15 anys…

—Bones amistats…
—[Riu] No concretament els seus amics, que són molt trempats. Al final eduques el teu fill i s’ajunta amb el que troba. Ell també critica, eh? Però el que deia, el nano aquest era dels que anava descalç a classe i ja sabem cap on va això… Veig nanos molt alienats, nanos amb una falta d’empatia brutal. Els costa molt comunicar-se. Les xarxes, sempre acabo amb les xarxes, però el telèfon, WhatsApp, han fet que els nanos sàpiguen molt poc d’ells mateixos.

—Entenc que us preocupa molt poc que us diguin boomer o cunyat, no?
—Me la sua completament. Entenc que és un sistema de defensa. Segurament sóc bastant boomer, però el bonisme que hi ha ara mateix a la societat em posa molt nerviós. Si alguna cosa ens ha ensenyat la deriva del planeta és que el bonisme no porta enlloc. Arran del bonisme les coses es desboquen. A Europa hem passat de crear societats molt globalitzades i molt obertes, on tots som iguals, a dir que hi ha una amenaça i ens hem de rearmar. Tots hem de tenir un búnquer, una farmaciola i menjar. I vés a saber quants milions ens gastarem en l’exèrcit… Em sembla brutal passar d’advocar per societats més netes i verdes, on tots som amics a, de cop i volta, necessitar tancs i míssils perquè Amèrica se’ns menjarà. No pots anar a un extrem perquè acabes anant a l’altre sempre.

—Per què li atorgueu el paper central a en Bru? I per què el doteu de superpoders?
—Per a mi és una espècie d’heroi grec, el típic que sabia què passaria i sabia que estava destinat a morir. I, tanmateix, no feia res per evitar-ho. M’agradava la idea que tingués un poder molt potent sobre el paper, com és poder veure el futur, i el fes servir per ximpleries. Fa alguna predicció, però el fa servir per jugar a pòquer i per guanyar diners. Poca cosa més. No m’agraden les metàfores en excés, però és veritat que als humans, quan se’ns dóna un poder brutal, com ara internet, que és l’omnisciència absoluta, el fem servir per a les coses més absurdes. Tu dónes internet a gent random i el fan servir per mirar porno. Els dónes intel·ligència artificial i fan deep fakes d’actrius famoses. Un gran poder comporta una gran responsabilitat, que deia l’oncle de Spiderman, però la gent el fa servir per fer-se palles.

—Està inspirat en el vostre fill petit?
—Una mica. Ell també tenia aquesta mena de poders per a veure el futur quan era més petit.

—Encara els té?
—No, ara s’ha fet adolescent i ja no els té. Cosa que em tranquil·litza bastant.

—Potser només ho fa veure.
—Podria ser, però crec que m’ho diria.

—Què faríeu amb el poder d’en Bru?
—Hauria de tenir una resposta brillant preparada. Et pots complicar moltíssim la vida. El més senzill és fer-te moderadament ric i viure tranquil. En Bru està molt torturat per les visions i per això acaba com acaba, tirant cap al camí de les drogues per assolir la calma. Una línia mental plana que moltes vegades ens fa falta a tots. No voldria tenir el poder d’en Bru, la veritat.

—L’únic bri de llum i d’esperança és la relació de la seva mare, l’Eli, amb en Juli, tot i que hi ha un component molt dur pel mig, l’Alzheimer.
—Feia falta una mica de contrapunt. Però és una història molt dura. En part, també m’agradava molt la idea que el fill pugui veure tot el que ha de passar i la mare, en canvi, s’oblidi de tot. Al llibre hi ha molta desgràcia i mort, però qualsevol història necessita una mica d’amor pur.

—Malgrat ser una història quotidiana, el llibre té molta violència i mort gratuïta. Per què?
—Perquè passa. A la vida real hi ha moltes morts gratuïtes, molts accidents i coses brutals que ens fan tocar de peus a terra. Al llibre, Taylor Swift mor assassinada brutalment, que és una cosa que evidentment no desitjo que passi, però sempre que un famós té una desgràcia és emocionant, no? Els famosos també llepen. Jo recordo que quan anava a l’institut es va suïcidar Kurt Cobain, tothom es va deprimir fortíssim. I vaig pensar: “A veure, als adolescents d’ara, què els impactaria? Quina mort els impactaria?” Vaig pensar en la Taylor Swift i l’Aitana.

—I la Rosalía…
—No. La Rosalía no em fa pinta de morir horriblement. En canvi, l’Aitana i la Taylor Swift em semblen personatges amb un component tràgic. A més, en el moment que escrivia, la Taylor s’havia convertit en un fenomen tan bèstia que semblava que podia alterar les eleccions americanes.

—De fet, és un assassinat.
—Sí, la deixen feta a miques. Ara es busca molt el morbo i tal, però no és tan senzill trobar el contingut gore i devastador. Fa uns anys era increïble. Internet era el far west. Els nanos no estan tan avesats a la violència com ho estàvem nosaltres. Tot era molt més gràfic. Quan era petit hi havia imatges al telenotícies que eren absolutament aberrants. Atemptats amb cames i braços per terra. Ara és impensable. “Els advertim que les imatges poden ferir la sensibilitat”, i no es veu absolutament res. Es veu una cosa de lluny pixelada. Estem absolutament apollardats.

—Al començament heu dit que els joves són preses fàcils de l’extrema dreta, però al llibre relateu com també intoxica els pares.
—Exacte, els pares han seguit el mateix camí. Dels pares que obertament diuen que votaran Aliança Catalana sabem que els seus pares han estat el matrimoni convergent de tota la vida, que han votat a Pujol tota la vida. Són famílies a qui tots coneixem. Una branca ha evolucionat cap a una banda i l’altra ha anat cap a Aliança Catalana. Tots tenim amics o coneguts que, de cop i volta, diuen que els votaran. Convençudíssim, amb els mateixos arguments sempre: que diu les coses clares, les coses que ningú s’atreveix a dir, etcètera. Volia que aquest matrimoni existís al llibre, perquè a Catalunya hi ha molts matrimonis així.

—L’únic polític català que esmenteu en tot el llibre és Sílvia Orriols.
—Crec que calia fer-ho. No compateixo la idea del cordó sanitari informatiu. L’entenc, però no em sembla del tot correcta. Crec que la proposta de Sílvia Orriols s’ensorra pel seu propi pes si ets una mica sensat.

—A què atribuïu aquesta irrupció?
—A l’emprenyamenta generalitzada. La gent no ha superat, si és que algú ho ha fet, el tema del procés. Ens va deixar molt tocats. Jo estic en un nivell que ja no penso en culpables, sinó que veig la cosa en global i penso que hi haurà noves oportunitats de fer el que es va intentar. Tot plegat haurà servit d’exemple i d’aprenentatge. Ens anirà bé. Per a mi ja és passat i és una cosa dels llibres d’història. El problema és que tothom està capitalitzant aquest esdeveniment canònic i prova de treure’n rèdits. Aliança Catalana ho està fent. Agafa tota aquesta gent enfadada, aquesta gent que va cridant “traïdors” als polítics del 2017. Agafen d’aquí i d’allà, mentre alguns partits no foten absolutament res i altres diuen que s’ha de confiar en ells perquè ja ho van fer una vegada. A mi tot això em sona a xerrameca.

—Confieu que l’independentisme encara té una finestra per a fer l’embat definitiu?
—Va més enllà de la política. Em posaré una mica místic. No confio gens en cap partit polític, crec que la Catalunya d’aquí a deu anys… Serem molts, serem molta gent, no sé quants milions de catalans serem, ni quina llengua parlarem… Per això serà una cosa de Catalunya. Continuarem espoliats per Espanya. Llavors, tota aquesta gent, a la mínima que algú els ensenyi una mica de matemàtiques i de fiscalitat, diran: “Com és que no som un país independent si som deu milions de persones? Tenim una cultura i unes estructures. Què fem depenent d’Espanya? No té cap sentit.” És a dir, jo agafaria Lamine Yamal i li diria: “Saps que si fóssim un país independent, no hauries de tributar el 50% a Espanya?” I ell em diria: “Hòstia”, i el seu pare em diria: “Hòstia”.

—Crec que us preguntaria on jugaria el Barça.
—[Riu] Si em dius això, pleguem. És l’eterna pregunta. És un escac i mat que no sé respondre.

—Com qualla el missatge derrotista sobre les noves generacions i aquest futur amb una població polititzada mitjançant l’epifania de l’espoli fiscal?
—És que no va tot molt ràpid, eh? No creus? [Riu]. Estem en un moment de govern del PSC que crec que es pot allargar bastant.

—I no per mèrits del PSC.
—No per mèrits seus, però es pot allargar. I si mirem a l’altra banda, a Espanya, les opcions són nazisme, directament, o una mena de conxorxa criptomarxista de tenir una renda universal amb gent tancada a casa que no vol problemes. Només volen estar tranquils jugant a la Play. Això té molt de pes. L’única manera de treure la gent del nazisme és dir-li que tindrà una paga, podran quedar-se a casa i només hauran de sortir una estona a fer girar una roda de hàmster. Aquest és el futur de la humanitat. Córrer en una roda de hàmster i futbol gratis.

—No em desagrada. Abans d’acabar. Si Els xiprers es converteix en un film, qui voldríeu que en fos el director?
—Jaume Collet Serra. Em té el cor robat. Només podria ser millor si es digués Josep Maria. Però viu a Los Angeles, té una casa amb piscina i viu tranquil fent les pel·lícules que li dóna la gana. M’encanta com dirigeix. Si hagués d’agafar algú més nostrat…

—No passa res per somiar.
—Jo somio fort, després li enviaré un correu electrònic. No sé si seria la mena de pel·lícula que faria ell. Dit això, m’agrada molt també com dirigeix Aina Clotet.

—Bayona?
—És el millor director que tenim. És un paio capaç d’aixecar qualsevol cosa i té molta pasta. Pot aixecar una producció molt potent, tot i que aquesta novel·la no necessita gaires diners. Totes les meves novel·les anteriors valien molts milions d’euros, però aquesta crec que me la pot fer Abbas Kiarostami, si vol.

—Qui faria de Bru?
—De Bru petit o de Bru gran?

—Podria créixer, com a Boyhood.
—Seria perfecte. Una pel·li de trenta anys, però no sé qui podria fer-ho. Qualsevol menys Carlos Cuevas.

—Per què?
—No el veig en el paper. M’encanta com a actor, però no m’hi quadra.

—Qui podria fer d’Ernest [un home obsessionat amb el físic que fa d’influenciador esportiu a TikTok]?
—Hòstia, qui podria fer-ho…?

—Marc Ribes?
—Jordi Wild, crec. Necessitem un paio fort. Hi ha pocs catalans forts.

—Qui podria fer de Pilar [una mestra a qui no li agrada la seva feina i viu envoltada de gossos]?
—La millor actriu catalana i la més infravalorada: Judit Martín. Ella ho pot fer tot. És la meva ídola.

—Finalment, qui seria un bon intèrpret per al pare de la Queralt [un jubilat suís que s’atrinxera a casa i es torna un conspiranoic]?
—Ostres, bon personatge. L’ha de fer algú molt potent. Hem de tirar molt amunt, hem de picar. Jo diria Lluís Homar. Tot és possible.

—I, per a tancar, aquesta és l’última temporada de El búnquer i heu explicat que voleu fer una pausa de la ràdio, però que continuareu a la televisió. Què faríeu si us donessin via lliure?
—M’agradaria dirigir una pel·li o una sèrie. Estic remenant algunes coses de la meva carpeta de projectes impossibles i estic…

—Per què impossibles?
—En aquella època eren impossibles, però ara els veig bastant factibles.

—Teniu un arxiu de coses de futuribles que eren impossibles?
—Sí, clar, tenia molta imaginació, moltes idees, i és un moment que s’ha d’aprofitar. És un consell, és un consell als joves.

—A quina edat, més o menys?
—Ui, a catorze o quinze.

—Ho teniu tot guardat?
—Sí, sí, ho tinc tot guardat en llibretes. Tinc una caixa plena de llibretes. La vaig agafar l’altre dia i la vaig posar en un lloc visible, a casa. I, a part, vaig engegar el meu ordinador antic, on hi ha tots els guions, els escrivia ben escrits, amb el Final Draft i tota la història. Vull dir que està tot allà. Està tot allà i tinc ganes de moure algun projecte.

La Pasqua és a tocar. Sou padrins novells i no sabeu com afrontar la primera mona? Us resolem tots els dubtes que tingueu sobre aquesta tradició, que és molt viva al nostre país, i més informació important que no us podeu deixar perdre, com ara, els orígens de la mona i com se celebra la tradició al conjunt dels Països Catalans.

Quan es regala la mona de Pasqua?

Tradicionalment, la mona de Pasqua es regala el Dilluns de Pasqua. Enguany, serà el dilluns 21 d’abril. No obstant això, actualment, molts padrins i famílies adapten la tradició a les seves necessitats, i la regalen el cap de setmana anterior o, fins i tot, el Diumenge de Pasqua per poder-ne gaudir en família.

Fins a quina edat es regala la mona?

Antigament, es regalava la mona fins als dotze anys, coincidint amb l’edat en què els nens rebien el sagrament de la confirmació. Avui, aquesta pràctica ha canviat, i molts padrins continuen regalant la mona als seus fillols encara que ja siguin adults, simplement, com a mostra d’estima i afecte.

Com ha de ser la mona de Pasqua?

Abans, es donaven tants ous com anys tenia el fillol. Va ser al segle XVIII quan es van popularitzar els ous de xocolata, i a final del segle XIX van aparèixer les figures de xocolata, que avui en dia són un element imprescindible en els pastissos.

Però la qüestió més important de la mona de Pasqua no és la forma ni els ingredients, sinó el gest de regalar-la. Representa l’estima entre padrins i fillols i la renovació del compromís de tenir-ne cura.

Així fan la millor mona de Pasqua de xocolata a la pastisseria Foix

Quins són els orígens de la mona?

La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts.

Hi ha tota mena de teories que es remunten al passat àrab, romà, a l’antiga Grècia i fins i tot a les festes que feien els pastors d’unes quantes cultures per a donar la benvinguda a la primavera. Però hi ha un punt en què coincideixen gairebé tots els experts: és un costum d’orígens pagans relacionat amb antics rituals de fertilitat que el cristianisme va assimilar.

La mona és igual a tot el país?

La mona pot prendre formes molt diferents. La més tradicional és la massa cristina o de rotlle: un pa de massa de brioix dolç, coronat amb ous durs. A més, la tradició diu que la mona ha de portar tants ous com anys té l’infant que la rep.

Aquest pastís pren noms i formes una mica diferents. En alguns llocs del País Valencià és anomenada “tonya”. Amb l’ou dur que conté es fa una declaració d’amor molt especial: l’ou s’esclafa al front de la persona estimada.

A Catalunya Nord són molt populars les mounes, tot i que no són autòctones i amaguen una història molt especial. Segons que explica l’historiador de la cuina Jaume Fàbrega, la van introduir els pied noirs exiliats d’Algèria a la dècada dels seixanta del segle XX. Molts d’aquests pobladors eren d’origen mallorquí, menorquí i valencià i sembla que van ser els qui va dur la tradició de la mona a aquell país africà. Després, quan s’exiliaren arran de la independència d’Algèria, van dur novament la tradició –i el costum d’anar-la a menjar fora– a Catalunya Nord.

A les Illes hi ha un sector que vol impulsar la creació d’un cos de policia propi. Com els Mossos a Catalunya o l’Ertzaintza al País Basc. Ho fa partint de la premissa que “allò que no és públic és un privilegi”. Més per Mallorca va presentar dimarts proppassat una proposició de llei al parlament per a la creació del Cos de Guaita, previst a l’estatut ni més ni manco que d’enççà del 2007.

“El privilegi de la seguretat és dels que se la poden pagar”, deia el coordinador general del partit, Lluís Apesteguia, davant la cambra. Utilitzava aquestes paraules per reforçar el moment que es viu, ara més que mai, amb la crisi de l’habitatge i la creació de bandes parapolicials privades que utilitzen la violència en contra dels qui tenen menys recursos, com és el cas de Desokupa.

Però un dels factors clau per a defensar la creació del cos, més enllà del servei públic, és que la ràtio d’agents per ciutadà que hi ha a les Illes és molt baixa. Segons el partit, un agent per cada 304 habitants, sense tenir en compte la pressió turística i, per tant, la població flotant. En uns altres territoris, com per exemple La Rioja, tenen un agent per cada 194 habitants. La pressió humana és un factor clau en un arxipèlag on l’estiu es duplica la població. Això també fa créixer, defensava Apesteguia, la criminalitat, que ha augmentat d’un 2,4%: “El model socioeconòmic que tenim impulsa aquest problema.”

Per què seria necessària?

Els arguments per a la creació d’unes forces de seguretat pròpies són més, segons els impulsors de la iniciativa. En primer lloc, perquè les places de funcionaris són més difícils de cobrir a les Illes. La mitjana de permanència dels agents espanyols –que en tenen les competències– és molt més baixa que en uns altres indrets, i arriba a ser pràcticament la meitat. Passa igual amb metges i unes quantes professions més. L’alt cost per a accedir a un habitatge fa que les Illes siguin una destinació que es percep com un càstig més que no pas com un premi. No compensa.

I això origina un fet transcendental: com més aliè a la realitat de les Illes sigui un cos policial, que ja de per si ho és, pitjor desenvoluparà la feina. “És important que els agents coneguin la nostra realitat, no poden fer la feina amb la mateixa qualitat perquè gran part d’ells hi són de pas”, defensava Apesteguia al faristol. L’escassa adhesió social als cossos i forces de seguretat de l’estat espanyol agreuja més aquesta situació.

“El marc legal que ens regeix i tenim és aquest: correspon a les Illes la creació d’un cos de policia propi. No només hauria de ser una fita pel desenvolupament estatutari, sinó per una assumpció de la responsabilitat cap als nostres ciutadans”, defensa Més, i assegura que si l’estat espanyol no garanteix prou cossos per a una convivència correcta, les Illes compten amb aquesta eina. Per això advoca per la creació “d’una policia de proximitat, coneixedora de la realitat on actua”. En aquesta línia, Apesteguia recordava que cap territori on s’haviainstaurat una policia pròpia havia tornat enrere.

Com funcionaria?

La proposta de Més per Mallorca no preveu de substituir ni la policia espanyola ni la Guàrdia Civil, sobretot en la posada en marxa. “Ve a complementar les mancances, que siguem capaços de garantir-nos allò que ens nega el govern espanyol. No per una quimera identitària, sinó per una qüestió d’orgull”, insistia Apesteguia.

Aquest cos autonòmic, segons la proposició de Més, hauria de tenir una vocació molt local. Per això es donaria la possibilitat als ajuntaments de transferir la policia local al Cos de Guaita, sense perdre mai els efectius disponibles, per alliberar de càrrega els consistoris. A més, el govern podria assumir la responsabilitat de proporcionar policia als municipis de menys de 1.000 habitants que no en tenen.

Josep Castells, de Més per Menorca, assegurava: “Un cos propi generaria més vocació, la gent vindria per quedar. Crearíem ocupació de qualitat per als residents.” Ell destacava que podria tenir funcions, com ara, custodiar dependències públiques, suplir les funcions en municipis amb pocs efectius –per exemple, al vespre– o de policia administrativa, quant al compliment de les normatives d’activitat, com pot ser la turística.

Què en diuen la resta de partits?

La proposició no va prosperar ni per ser presa en consideració. El Partit Popular i l’extrema dreta de Vox, que tenen majoria a la cambra, s’hi van oposar directament. Un fet que crida l’atenció, si més no, perquè va ser el PP mateix, quan governava Jaume Matas, qui va impulsar la reforma de l’estatut, aprovat el 2007, i que incloïa la creació d’aquest cos, que fins i tot té el nom patentat.

De fet, Castells insistia que “el debat de si hi ha d’haver una policia autonòmica o no ja el va tancar l’estatut d’autonomia” i que només “falta un govern que el vulgui tirar endavant”. I en la llei de coordinació de policies locals es va aprovar una esmena que també hi feia referència. “Els que tenen quimeres identitàries són els qui hi votaran en contra. Els que defensen que disposar de cossos estatals només ens fa més espanyols i ‘mucho españoles’”, ironitzava. La intervenció de Vox li va donar la raó.

Un cos en català

Podem va posar sobre la taula un altre eix clau d’aquesta policia, i potser dels més importants: que estaria familiaritzada amb la llengua i les particularitats socials i culturals pròpies. A més, defensen que permetria una coordinació més eficaç amb els serveis socials, sanitaris i educatius, i també amb els cossos d’emergència que gestiona el govern. “Donaria més control de seguretat pública. Seria una policia que parlaria en català com a llengua vehicular.”

El PSIB, amb algun dubte, no s’hi ha mostrat gaire en contra, però tampoc va ser capaç d’impulsar-la del tot durant els governs d’Antich i d’Armengol. Per part seva, el PP no està gens interessant a tenir aquest cos. Això sí, comparteix gairebé tots els diagnòstics exposats per l’esquerra: “Ens proposen desvestir un sant per vestir-ne un altre.” La dreta insisteix que el problema és la falta d’efectius, que el govern Rajoy tampoc no va saber solucionar, i la falta d’un plus d’insularitat suficient.

“No és l’única recepta. El problema de la seguretat no se solucionarà amb aquesta proposició”, responia al partit del govern Apesteguia, que va recordar que la creació del cos havia nascut del PP: “No és que tenguin un problema amb la proposta, sinó que tenen un problema amb la policia autonòmica, cosa que canvia el parer històric del PP.”

La història rere el Cos de Guaita

Tal com explicàvem, va ser amb Matas que es va introduir a l’estatut el mandat de crear aquest cos policial, el 2007. Però no ho va desenvolupar, perquè just després va haver-hi un canvi de govern. Amb Francesc Antich com a president tampoc no es va avançar. Va ser el 2011 que el ple va aprovar una proposició de llei de l’extinta Unió Mallorquina per a crear-lo, amb l’oposició del PSIB i el suport del PP. Així i tot, la legislatura acabava, per la qual cosa s’havia de tornar a tramitar en el següent curs polític.

Amb José Ramón Bauzá, el PP es va tornar a fer enrere. No va ser fins a la primera legislatura d’Armengol que es va tornar a sondejar la idea. Però no en el si de l’executiu, sinó en el Consell de Mallorca. Va ser el PI –successors d’UM– al Consell de Mallorca qui va instar el govern a donar compliment a l’estatut l’abril del 2018.

Com era previsible, no es va avançar en aquest afer. Però el 2020 el parlament va aprovar d’instar el govern a la creació del cos policial, aprovada pel mateix pacte d’esquerres que governava, a instàncies de Més per Menorca. El va instar, però Armengol ho va deixar enlaire.

Ara l’intent per a tornar a tenir un Cos de Guaita, aquell que un temps enrere vigilava de les torres de defensa estant l’arribada de pirates, ha fracassat. De tota manera, el nom ja ha estat registrat.

Justament aquesta setmana s’ha anunciat que Lapònia, l’obra escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet que fa anys que triomfa pel món, allarga l’estada al Teatre Condal de Barcelona fins al 22 de juny. El text, escrit fa sis anys, quan tots dos autors tenien fills petits i es feien moltes preguntes sobre la criança, es va estrenar al Club Capítol i va ser un èxit rotund. Ara torna a Barcelona, després de voltar per una vintena de països i d’haver acumulat més de 300.000 espectadors. S’escau que, mentre es representa a Barcelona, hi haurà espectadors de set països més que també la podran veure. A Barcelona, aquesta vegada l’obra és protagonitzada per Anna Sahun, Míriam Iscla, David Bagés i Albert Prat, i és dirigida per l’argentí Nelson Valente. 

Aprofitem l’avinentesa per conversar amb Anna Sahun. I parlem de tot allò que acostumen a debatre els espectadors després d’haver vist aquesta comèdia mordaç que cerca la reflexió i el debat. Parlem de temes com la criança, les veritats i les mentides, o com som realment els catalans.

—La veritat és sobrevalorada?
—En l’etapa infantil, que és la que tractem en part a l’obra, segurament la veritat no té tanta importància. De vegades, s’han de suavitzar les coses. Potser no sempre s’ha de dir ben bé la veritat. No cal ensenyar totes les cartes, perquè de vegades hi ha temes com la mort que poden ser molt durs per a un infant. Però entenc que a la vida adulta la veritat tard o d’hora acaba sortint. Jo valoro la veritat, en tant que la mentida o l’engany és una estructura que sempre acaba fallant. Sempre vaig amb la veritat a davant, honestament.

—A Lapònia parleu sobre les veritats i les mentides quotidianes. De fet, comença tot amb una gran mentida mundial, que és el Pare Nadal. L’obra comença quan una nena explica el seu cosí que en realitat són els pares.
—Aquesta és la veritat que al final tots acabem sabent. Cadascú de diferent manera, i en edats diferents. Tothom ho recorda molt, és un xoc vital. Quan ho descobreixes de petit, és un abans i un després. Els ho dic o no als meus pares? M’ho corroboraran? Allargo la mentida? Si ho dic, s’acabaran els regals? Et fas moltes preguntes. Però, en canvi, moltes vegades, de sobte passa una cosa molt bonica que és que et fan partícip de l’engany familiar, perquè encara hi ha germans petits. I tot plegat crea un vincle molt bonic.

—De fet, cadascú ho viu un vincle molt diferent… Conec unes germanes, que a una els seus pares li ho van dir, perquè no ho podien allargar més, i ella va respondre: “Ah, em pensava que havia de fer veure que no ho sabia!” En canvi, l’altra germana ho va saber de molt petita i va dir als pares: “Tot això ho feu per mi?”
—Jo recordo la conversa amb la meva filla gran. De cop, em va fer una pregunta molt ambigua. A mi em va semblar una pregunta retòrica, com si ja ho sabés. I de cop, amb la meva resposta, se li van posar uns ulls com dient: “M’ho has confirmat!” I després vaig saber que tenia sospites, però que no ho sabia… És una etapa molt bonica. Jo no canviaria aquesta màgia per dir-los sempre la veritat, tal com fa el meu personatge. En l’obra, el meu marit, que és finlandès, defensa que els nens han de ser educats en la veritat. En aquest cas, no hi estic d’acord. Jo penso com el personatge de la Míriam Iscla. Per mi la màgia i la il·lusió formen part dels records de la meva infància i tenen un valor enorme.

—Encara que si els teus pares et menteixen de petit, creieu que això d’alguna manera ens ensenya que es pot mentir?
—Sí! De fet, en un moment de l’obra un personatge diu que no veu malament que els nens aprenguin a mentir. En el fons, anar-se fent gran és també entrar en aquest joc: això potser no ho puc dir tan clarament i m’invento no sé què. Això passa sobretot en l’adolescència. Qui més qui menys, en aquesta època tots hem dit alguna bola als pares. Tot depèn també si els pares són gaire estrictes o no. Si tu saps que per sortir d’aquesta estructura tan rígida has de mentir, senyal que potser necessites obrir el ventall. Potser cal ser més franc amb els fills, explicar també tu coses teves. Ser més sincer. Per exemple, la meva filla ara té setze anys, i jo no vull marcar-li una hora de tornada. M’estimo més que torni a casa tan acompanyada com sigui possible durant el camí. Aquest nou món de l’adolescència és molt desconegut per a nosaltres, però, en realitat, hi ha els mateixos perills de sempre. Per tant, prefereixo donar més llibertat i que siguin tan sincers com sigui possible. És a dir, que em diguin la veritat. Encara que també he assumit que algun moment no me la diran, però no serà perquè jo hagi tibat molt. També he de dir que cada família és un món.

—Parlem de les veritats i les mentides, però l’obra sobretot parla de la criança. Una criança que avui és més controvertida que mai. Sembla que hi hagi una pressió per a fer-ho tot perfecte.
—Aquests últims anys hi ha una moda de deixar fer les criatures que facin el que vulguin, el que sentin, i de límits o de delimitar una mica les regles del joc, depèn de quines famílies no en volen ni sentir parlar. Els hem donat molta llibertat, però a la vegada sobreprotegit. No hem deixat que tinguin un moment d’avorriment o de frustració. En els esports, per exemple, tothom guanya. No hi ha mai rivalitat. I això està bé, però fins a un cert punt, perquè quan et vas fent gran l’incentiu de voler quedar primer també porta coses positives. Venim d’una època, quan els nostres pares eren criatures, que els nens hi eren, però no tenien cap mena de dret. Els nens han passat de ser considerats familiars de segona a ser els que manen a casa. Hem passat d’un extrem a un altre. I ara s’hi afegeix la tecnologia. No sabem si se’ns escaparà de les mans tot plegat. No sabem quina joventut tindran aquests nens ni les conseqüències de tot plegat quan siguin adults.

—Ara tothom parla d’Adolescència, la sèrie de Netflix. No sé si l’heu vista…
—Sí, l’he vista. Vaig fer-me un fart de plorar al final. Parla precisament d’això: què passa i per què, havent educat igual els meus dos fills, n’hi ha un que actua diferent. Aquí potser també entrem en el tema de la salut mental. No tot és culpa de la tecnologia. Hi ha gent més propensa a tenir conductes més obsessives. Però sí, realment és un terreny completament desconegut.

—Realment l’adolescència deu ser una època complicada. Clemente i Angelet, autors de l’obra, ja preparen Lapònia 2, sobre els dilemes educatius que susciten els fills adolescents.
—Oh! Primera notícia! Molt bé! Quin temacle! El món adolescent dóna per a una obra segur. Perquè, com deia, a més, no és la nostra adolescència, són uns altres paràmetres. La tecnologia ho canvia tot. De fet, ara es vol evitar que tinguin accés a les xarxes fins a setze anys. La majoria dels nens tenen accés el mòbil molt petits. Els el donen perquè passa a l’institut. I què? Per què necessitem aquest control dels nens. Aquesta protecció de certs pares, que volen saber en tot moment on és el nen. Els posen un GPS i saben on van quan surten de l’escola. De debò, no confien en el seu fill? Si al cap d’una hora de quan hauria d’haver arribat a casa no hi és, llavors sí, començaré a trucar a les mares dels amics. Ja em preocuparé, però aquest monitoratge constant per a saber on és el meu fill d’onze anys, perquè el deixo anar sol, no l’acabo de veure clara. Nosaltres anàvem sols pel carrer a partir de tercer de primària. Hi ha com una por… I és global! Et poden segrestar el nen! Aquestes pors han acabat fent que ens creguem que és molt perillós el carrer a les cinc de la tarda, quan els nens surten a l’escola. No hauríem de voler que el nen estigués pendent del mòbil tota l’estona. Si no te l’agafa és perquè el deu tenir a la bossa, mentre fa de porter perquè juga un partit amb els amics. Això és el que hauria de fer un nen. Sortir de l’escola, fer quatre tocs amb els amics abans d’anar a karate o a anglès. Però, és clar, cadascú ho veu de la seva manera.

—L’obra també fa un retrat dels catalans. Ens compara amb els finlandesos…
—Sí, juga molt amb els llocs comuns de les cultures nòrdiques i les compara amb les més mediterrànies. Per això, l’obra ha funcionat molt bé a llocs com a Grècia. La majoria dels personatges provenen de la cultura mediterrània, criden i diuen les coses tal com les pensen, sense filtres… I mira que, dins la península, crec que els catalans som els més nòrdics. Som aquests que quan sentim que es crida molt ens fa una mica de vergonya. No som tan cridaners com els espanyols. Però sí, en l’obra t’hi sents molt identificat perquè, tot i que agafa el Pare Noel com a referència i no el tió ni els Reis, perquè hi havia aquesta il·lusió de veure si podien exportar l’obra, toca molts aspectes de la nostra cultura i la manera de fer. I crec que hi dóna valor. De vegades idealitzem molt aquestes cultures nòrdiques. Sí que és veritat que és una societat més civilitzada, però també tenen mancances. Hi ha un moment que un personatge ho diu: “Aquí fotem quatre crits, i ja està, després ja hem fet net. I allà us ho quedeu tot.” Potser és aquella cosa que no tenen gaires hores de sol al dia, o són cultures molt més tancades a casa. En canvi, aquí, sempre hem viscut cap enfora. Per això les terrasses són plenes, i la gent després del teatre surt encara a fer tertúlia fora.

—És d’aquestes comèdies en què rius molt, però també hi ha reflexió…
—Sí, la gent quan surt del teatre debat, fins i tot discuteix perquè tenen punts de vista diferents. És molt interessant, anar al teatre i que l’obra generi un debat. Aquesta obra crec que en genera uns quants: des de la criança, que segurament és el tema central, al tema de la veritat i la mentida. I si, a més, vénen grups amb gent de generacions diferents que sobre aquests temes pensen molt diferent, és molt interessant. L’altre dia m’explicava algú que, per a la gent de la seva generació, quan descobrien que els reis eren els pares, s’acabaven els regals. Llavors et donaven mitjons i alguns calçotets i ja està. Perquè era la postguerra, no hi havia l’abundància materialista que hi ha ara. No compraven tot el dia… És clar, aquesta conversa potser no hauria sortit mai si no fos per l’obra.

—Parlant de teatre, últimament us hi veiem molt.
—Sí, enguany he fet molt teatre…

—On fa molt que no us veiem és a la televisió. És perquè heu decidit dedicar-vos més al teatre, o perquè no sona el telèfon?
—No sona, no. Potser consideren que vaig fer molta televisió. L’últim que vaig fer va ser La Riera, on vaig estar força temps. Senzillament, faig teatre perquè és el que m’ofereixen. Però n’estic encantada perquè és un terreny que m’agrada jugar-hi. El directe té alguna cosa especial que no tenen els platós. No s’hi pot comparar. És dur, perquè és sacrificat, sobretot pel que fa a la conciliació familiar, i perquè no tens caps de setmana. Té una sèrie d’inconvenients, però a la vegada a mi em manté amb la il·lusió de treballar. És un privilegi. Molta gent de la professió no té oportunitats per a demostrar que bona que és. Jo tinc aquest privilegi, i ho vull aprofitar, perquè tampoc no sé quant em durarà. Aquests misteris de l’edat que de vegades t’aparquen un temps, no saps ben bé per què. El teatre m’apassiona, però també m’encantaria que em truquessin per fer televisió. Però això no és decisió meva.

—Considereu que ja sou en aquella edat crítica, en què us consideren massa jove per fer uns certs papers, però massa gran per a continuar fent el que fèieu fins ara? Pot ser que això hagi canviat una mica últimament al teatre, on hi ha més obres pensades per a actrius de quaranta anys o cinquanta.
—És possible que passi això. Tanmateix, també és veritat que vaig fer una sèrie diària durant molt de temps, i el meu personatge s’acostava a la quarantena. Ara ja fa deu anys de tot això… No sé quant de temps més hauré d’esperar perquè em tornin a trucar. Potser deu anys més? Però sí que crec que en el teatre hi ha més consciència d’ensenyar els problemes i els conflictes de gent d’aquesta edat. En el fons, volem que els joves vagin al teatre, i hi ha propostes més trencadores i atrevides per al jovent, però hi ha un gran gruix d’espectadors que tenen una edat, i també es volen sentir reflectits en les històries que s’expliquen. Al final l’edat també implica experiència. En el fons l’ofici té una part de formigueta i ofici, a part del talent, que es treballa. I, per tant, hi ha de ser. Fa poc llegia una entrevista de la Gonyalons en què parlava de la importància de coincidir amb gent jove, de veure com juguen ells en escena. És important que nosaltres n’aprenguem d’ells, i ells de nosaltres. En el fons és com un testimoni que es va passant. Els que som a l’escenari, som els que mantenim aquesta professió.

—Teniu la sensació que les noves generacions viuen la professió d’una manera diferent? No sé si ara es dóna molta més importància al “m’agrada” d’Instagram.
—La gent que ha entrat en aquest món perquè es vol fer famós o vol sortir a la televisió s’acaba desenganyant. És decebedor. És un ofici molt dur, requereix molt d’esforç. I si acabes essent conegut serà resultat del teu esforç. No serà perquè tu hagis decidit que vols tenir molts seguidors. Que vols ser actor o influenciador? Jo no tinc cap problema que la gent es dediqui a ser influenciador, sobretot si ajudes la gent jove i dius coses sensates. Ara, hi ha segons quins creadors de continguts que valdria més que no els sentíssim, que no poguessin influir en els nostres fills. En tot cas, els que acaben persistint en aquesta professió és gent que hi ha d’haver posat molt d’esforç.

—Realment sou molt pocs els que ho podeu sobreviure de fer teatre…
—Sí, per això et deia abans que tinc una sensació de privilegi. A la vegada també penso que m’ho he treballat. Per exemple, durant un any vaig fer classes de teatre a gent jove. De seguida ja veus aquells dos o tres de la classe que ho viuen amb passió! És gent que tens clar que si no hi ha res que els apagui aquesta flama seran actors! Els brillen els ulls, estan desbordants, i és una classe. En canvi, hi ha gent que sí que actuen, però no saps ben bé per què hi són. Tenen molta vergonya, s’amaguen constantment. Quan els fas veure aquesta situació, els poses en un lloc una mica incòmode. I això és una de les coses per les quals vaig decidir que no faria més classe…

—Per?
—Ara has d’anar amb peus de plom a dir les coses als joves. S’ofenen. I no, no passa res, hem de poder dir que no estàs còmode. Però, és clar, no volen sentir segons què. Ells afirmen que volen fer teatre, però després els veus incòmodes davant l’escenari i la càmera. Hi ha alguna cosa en ells que fa veure que s’autoenganyen, i a l’escenari tot es veu amb lupa. Tot es veu! I em trobava que si deia una veritat a classe, havia d’anar amb molt de compte, perquè depèn què dius algú es desmunta. I em sap greu, però també crec que algú li ho ha de dir. En realitat, només volia preguntar-li per què volia fer teatre. També et trobes de vegades que hi ha gent que no se sap el text. I si no véns amb la feina feta, se’t veu el cul. Jo puc renyar aquesta persona? Doncs es veu que no! Però, és clar, aquesta persona puteja els seus companys que han vingut amb el text après, però que no poden fer l’escena per culpa d’ell. I ens encallem, perquè hi ha una pota que no aguanta la taula. Tot és molt delicat. Tot ho has de fer sense que ningú s’enfadi. Que som de sucre? No hi ha lloc a la frustració, per després tirar endavant. Crec que de vegades hi ha gent que pensa que li agrada el món del teatre, i per tant ha de ser actor, però no és així: es necessiten moltes altres coses.

Bloomberg · Irina Vilcu, Andra Timu i Alan Crawford

El batlle de Bucarest, Nicusor Dan, pronunciava el seu discurs durant un lliurament de premis quan s’adonà, de cop i volta, que tots els assistents semblaven haver deixat d’escoltar-lo i s’havien posat a mirar ansiosament el telèfon.

Era el 6 de desembre, i el Tribunal Constitucional de Romania acabava d’anul·lar el resultat de la primera volta de les eleccions presidencials, en què un candidat d’extrema dreta –desconegut per a la majoria de romanesos pocs mesos enrere– s’havia proclamat vencedor.

Aquell va ser el moment precís en què el batlle de la capital romanesa decidí de presentar-se a la repetició electoral, prevista el 4 de maig. El resultat de les eleccions “significà un canvi de paradigma per a tots nosaltres”, explica Dan en una entrevista de Bloomberg feta al seu despatx de l’Ajuntament de Bucarest. La victòria en primera volta d’un teòric de la conspiració pro-rus, Calin Georgescu, palesà la ràbia de la societat romanesa i agafà la classe política del país de sorpresa, segons que explica Dan.

“Crec que és la primera vegada que, en aquest país, tenim una massa crítica de votants que diu amb claredat que vol un canvi”, afirma Dan. Encara que això sigui “una gran oportunitat”, el batlle també admet que aquests votants “volen qualsevol cosa menys els polítics actuals, i això és un gran perill”.

Dan, que el juny passat guanyà la reelecció a la batllia de Bucarest com a independent, es presenta a si mateix com el candidat més ben situat per a recosir les profundes divisions que travessen la política i la societat romaneses. El batlle ocupa la segona posició en els sondatges, molt per darrere del candidat que ha agafat el relleu de Georgescu com a representant de l’extrema dreta, George Simion. Tanmateix, si passa a la segona volta del 18 de maig, els sondatges coincideixen a assenyalar que Dan pot tenir molts més números d’imposar-se en un cara a cara contra Simion i arribar a la presidència.

Mancat del suport d’un partit polític tradicional, amb els recursos financers consegüents, Dan ha hagut de recórrer a les donacions de gairebé 10.000 ciutadans per a finançar-se la campanya. El seu veritable punt fort, tanmateix, és TikTok. L’aplicació és molt popular a Romania, i Dan ha contractat un equip per a ampliar-hi la influència i escampar el seu missatge. En tan sols tres setmanes de feina, segons que explica el batlle, els resultats han estat impressionants.

Tot i que també ha esmerçat esforços en propaganda electoral tradicional a l’exterior –tot penjant cartells en ciutats com ara Nova York, Madrid, Roma o bé París, per seduir els més de quatre milions de votants de la diàspora romanesa–, la seva campanya s’ha centrat sobretot a internet. Els vídeos de campanya a TikTok, explica Dan, han de ser “molt dinàmics”, i el primer mig segon és clau. Les campanyes polítiques tradicionals, assegura, tenen poques possibilitats d’èxit en un món com el d’avui.

“La gent està cansada de la informació, i està cansada de la política i de les coses serioses. TikTok és una plataforma d’entreteniment: per a atreure la gent, cal trobar un equilibri entre l’entreteniment i la informació –afegeix–. Cal anar a cercar la gent allà on és i adreçar-s’hi tal com vol que s’hi adrecin.”

Dan, al seu despatx de l’Ajuntament de Bucarest (fotografia: Andrei Pungovschi/Bloomberg).

Aquest format de propaganda a TikTok fou la gran clau de l’èxit electoral de Georgescu el novembre passat. La campanya del candidat ultradretà fou sofisticada, preparada meticulosament i dirigida acuradament. Passades les eleccions, les autoritats romaneses van seguir la traça de molts dels comptes de TikTok que s’havien fet ressò del missatge de Georgescu a Rússia, i van assegurar que part de l’equip de campanya del candidat havia viatjat a Moscou immediatament abans de la votació.

Georgescu fou formalment acusat enguany; la justícia romanesa li ha prohibit de tornar-se a presentar a les eleccions. El polític ultradreta ha reivindicat ser una víctima de l’establishment polític romanès, i Rússia ha negat qualsevol implicació en la seva campanya.

El mes passat, el fiscal en cap de Romania acusà un influenciador d’extrema dreta d’haver acceptat un pagament no declarat d’un milió d’euros per promocionar la campanya de Georgescu a les seves xarxes socials. Dan explica que els professionals de comunicació política amb qui ha parlat situen expliquen que la campanya de Georgescu va valer desenes de milions d’euros.

La justícia romanesa, tanmateix, ha publicat amb comptagotes les proves de la suposada ingerència russa en la campanya de Georgescu. Dan, com més polítics del país, afirma que les autoritats del país han fet bé d’impedir que el candidat ultradretà es pugui tornar a presentar a les eleccions, però creu que el cas no s’ha gestionat bé. Això, explica, ha fet creure a molts romanesos que la inhabilitació de Georgescu no havia estat sinó un complot de la classe política del país per a evitar que el candidat pugui arribar a la presidència.

Dan, que ha viscut i treballat a França, rebutja els paral·lelismes entre Georgescu i Marine Le Pen, a qui la justícia francesa inhabilità a final de març. El batlle, així i tot, sí que considera que hi ha un problema de fons que uneix la política romanesa amb països com ara França, els Estats Units i Alemanya: la distància, com més va més àmplia, entre un electorat intrínsecament conservador i unes elits progressistes, particularment evident en àmbits com ara la política migratòria, la globalització i el nacionalisme. Es tracta, explica, d’un còctel tòxic que sol despertar una desconfiança generalitzada en la classe política i, de manera més general, en les autoritats públiques.

Explica que aquesta atmosfera de desconfiança ha estat alimentada per les decisions de l’establishment polític romanès, que sovint ha estat incapaç d’explicar-se davant l’electorat per haver pres decisions controvertides però en darrera instància justificades, com ara el confinament o bé l’ajut a Ucraïna. Això, explica, ha deixat un buit que els partits no tradicionals han explotat hàbilment a còpia de demagògia i notícies falses.

El resultat de tot plegat és aquest, a parer seu: “La distància entre la política i la gent ha anat creixent any rere any. Cal que ens guanyem la confiança de la gent pas a pas. Cal que convencem la gent, pas a pas, que les autoritats treballen per a ells.” Dan proposa de posar experts en càrrecs polítics de poder, com també en el poder judicial, el defensor del poble i l’autoritat electoral.

Matemàtic de professió, ell mateix té un perfil atípic en la política romanesa. Saltà a la fama com a activista en favor dels espais verds i la conservació arquitectònica de la capital. Al seu despatx, curull de carpetes d’anelles apilades a terra i sobre la taula, es poden veure indicis de la seva ment matemàtica. Un dels seus assistents explica que Dan es destaca per una memòria fotogràfica. Part de l’escriptori l’ocupa un joc de Lego a mig construir de la seva filla.

Dan s’enorgulleix de la seva trajectòria en la política local de Bucarest –en què defensa que el seu equip ha aconseguit que els votants tornin a confiar en els serveis municipals, alhora que ha reduït el dèficit de l’ajuntament dràsticament.

Diu que aquestes eleccions seran crucials per a Romania, atès el risc que un candidat ultradretà i aïllacionista arribi a la presidència i faci perillar les relacions amb els socis europeus i els Estats Units. Les eleccions són la darrera oportunitat que té el país de reprendre el camí de l’europeisme i mantenir el suport a Ucraïna, atès el replegament diplomàtic de Washington.

Dan acaba explicant que es refermà en la decisió de presentar-se a les eleccions després de veure els resultats d’un sondatge intern. “Em vaig preguntar: qui més pot fer això? Perquè no hi ha gaires polítics que s’hagin guanyat la confiança de la gent”, diu. I afegeix: “Si ets un polític honest, has de poder-te posar a disposició de la societat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La UE fa dècades que elabora legislació amb l’objectiu d’anar disminuint progressivament les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Fins ara, se n’havien notat els efectes en tots els sectors econòmics. Tanmateix, n’hi havia un que en què les emissions continuaven pujant: el transport. L’organització Transport & Environment ha fet una anàlisi de la situació d’aquest sector cabdal per a l’economia de la UE i ha trobat que, finalment, s’hi comença a notar l’electrificació. Hi apareixen els primers signes d’una disminució estructural de les emissions. El 2024, el transport va generar 1.048 megatones de CO2 equivalents (Mt CO2e), un valor per sota del 2019 (1.103 Mt CO2e). Tanmateix, encara hi ha molta feina a fer, perquè continuen per sobre de les del 1990 (829 Mt CO2e) i és l’únic sector on passa. Tot seguit us exposem els resultats més destacats d’aquest estudi.

Els principals responsables de les emissions del transport i l’extraordinària dependència energètica de l’exterior

Transport & Environment exposa que cotxes (44% de les emissions), camions i autobusos (20%) i furgonetes (8%) són els responsables de gairebé tres quartes parts de les emissions del transport. L’aviació (14%) i els vaixells (13%) en són també una font important –en generen més d’un quart–, i motos (0,9%) i trens (0,4%) hi contribueixen molt menys. El motiu d’aquestes emissions és el consum de combustibles fòssils i això mostra un segon problema: la dependència extraordinària de l’estranger. Europa importa el 96% del petroli i el 90% del gas que consumeix. El 2024, només en petroli, la UE es va gastar 250.000 milions en importacions, diners que van fora de l’economia europea, sovint a països autocràtics. El transport és el principal consumidor de petroli de la Unió.

L’electrificació d’aquest sector, per tant, esdevé no tan sols una necessitat ambiental, sinó també una manera clau de posar fi a aquesta dependència. Amb vehicles moguts per electricitat, aquestes importacions es poden eliminar, i fer que aquests diners quedin dins l’economia europea i actuïn de multiplicador econòmic del continent. Tanmateix, Transport & Environment adverteix que no tot són flors i violes: la UE té també una gran dependència de l’exterior per al subministrament i processament dels minerals necessaris per a la transició energètica, tot i que menor en comparació. L’any 2023 el 100% del liti va venir de l’exterior, un 75% del níquel, un 66% del manganès, un 58% de l’alumini i un 21% de l’acer. Tot i aquesta dependència en percentatge, l’organització adverteix que els cotxes 100% elèctrics requereixen molts menys materials que els de combustió, especialment si tenim en compte el reciclatge: considerant la gasolina o el dièsel que cremen un cotxe híbrid i un cotxe 100% elèctric equivalent durant la seva vida útil, el de combustió necessita cinc-centes vegades més de materials que l’elèctric.

El transport és el principal consumidor de petroli a la UE, que n’importa el 96% de l’exterior. Hem deixat enrere el pic de venda de cotxes combustió

Tanmateix, l’organització ambiental destaca que la UE ja ha deixat enrere el pic de consum de petroli del transport: el màxim de vendes de vehicles amb motor de combustió va ser el 2019, amb 12,75 milions (comptant-hi híbrids i híbrids endollables). El 2024 la xifra va baixar a 9,19 milions; en canvi, els 100% elèctrics van passar de 240.000 unitats el 2019 a 1,45 milions el 2024, una pujada molt notable. Les previsions d’enguany són que els 100% elèctrics continuaran l’ascens meteòric, amb uns 2,5 milions d’unitats noves, i els vehicles amb un motor de combustió no arribaran a 9 milions. Transport & Environment considera que el 2025 serà un any clau, de transformació, per a l’electrificació del transport per carretera, a partir del qual s’accelerarà la disminució de les emissions. De fet, enguany s’arribarà a pràcticament 9 milions de cotxes 100% elèctrics en circulació, sis vegades més que no pas el 2020. Evitaran l’emissió de més de 20 Mt CO2e anuals, l’equivalent a vuit plantes de carbó.

Amb aquests volums de vendes elèctriques, els efectes ambientals cada vegada seran més evidents i l’organització calcula que el 2030 l’electrificació del transport estalviarà emissions per valor de més de 150 Mt CO2e anuals. Cal tenir en compte que només els cotxes representen el 13% de les emissions totals europees, amb 450 Mt CO2e. Els cotxes elèctrics són ja tres vegades més nets que no els de combustió, però encara ho seran més en el futur: l’electricitat que els alimenta és cada vegada més lliure d’emissions. Gairebé la meitat (47,5%) de l’electricitat produïda a la UE l’any passat fou generada amb energies renovables; l’eòlica i la solar van arribar gairebé al 30%, amb una forta pujada.

A la UE com més va més cotxes elèctrics es venen, i menys de combustió.

Tanmateix, també hi ha ombres. Amb la suspensió, per part de la Comissió Europea, de les normes d’emissions que van entrar en vigor a començament d’any, després de les pressions enormes del sector automobilístic europeu, Transport & Environment considera que, de la previsió de 2,5 milions de cotxes elèctrics venuts el 2025, un milió podrien no vendre’s per aquesta suspensió, perquè els fabricants no els promocionaran tant a partir d’ara. Però també hi ha més bones notícies. A la UE ja hi ha 880.000 punts de recàrrega públics i quan s’acabi l’any se superarà el milió, molt per sobre de l’objectiu del 2025, que era de 350.000 punts. Onze estats membres ja han arribat també a l’objectiu de tenir estacions de recàrrega cada 60 quilòmetres a les principals vies de comunicació per carretera, requisit que a escala europea ja compleixen el 70% de les autopistes. Tanmateix, l’organització ambientalista considera que aquests objectius no es compliran el 2025 ni a la península ibèrica ni als estats de l’Europa de l’est.

Camions, busos i flotes, segments clau

Més enllà dels cotxes, que són el segment del transport que més emissions fa en nombre absolut, un segment molt important és el de camions i busos. Malgrat ser un nombre molt petit de vehicles, són els responsables del 20% de les emissions del transport. Cal tenir en compte que el 78% del transport de mercaderies dins Europa es fa per carretera. L’organització recorda que un camió dièsel, durant la vida operativa, crema 450.000 litres de combustible, tant com 30 cotxes. Actualment, a la UE hi ha en circulació 20.300 camions i 22.200 autobusos de zero emissions i les vendes comencen a enlairar-se. De fet, els autobusos són el segment que més ràpidament s’electrifica a la UE. L’any passat, sis estats europeus van comprar virtualment tots els busos urbans amb motorització 100% elèctrica. En conjunt, gairebé el 50% dels busos urbans adquirits a la UE van ser de zero emissions, amb què es va superar àmpliament l’obligació europea del 21%. Transport & Environment calcula que, si se segueix aquesta tendència, l’any 2027 el 100% de les vendes seran elèctriques.

Electrificar els vehicles d’empresa és clau per a reduir les emissions a Europa.

Les flotes d’empresa també són un segment clau per a descarbonitzar el transport per carretera. Sovint no es tenen en compte, però representen sis cotxes de cada deu venuts a la UE i un 73% de les emissions dels cotxes nous, perquè es fan servir més que no pas els cotxes familiars. És a dir, que avui dia els cotxes els compren principalment empreses, no pas particulars. Transport & Environment considera que les empreses haurien de ser al capdavant de l’electrificació, perquè obtindrien grans estalvis econòmics en combustible. El potencial de benefici climàtic de descarbonitzar els vehicles d’empresa és enorme. Tanmateix, actualment a la UE els vehicles de combustió per a empresa reben subsidis –exempció d’imposts, generalment– per un valor mitjà de 8.900 euros per vehicle. Una subvenció que costa a l’erari públic 42.000 milions d’euros l’any i que va en contra de l’electrificació, paradoxalment. Cap dels principals mercats de la UE no té pla específic d’electrificació de vehicles d’empresa, una mancança greu, segons l’organització ambientalista.

Les assignatures pendents del ferrocarril

El tren és l’únic segment dins el transport que actualment té menys emissions que el 1990. Una xifra que sorprendrà molts lectors: més del 40% de les línies de ferrocarrils europees no ha estat electrificada encara. A l’estat espanyol les coses van una mica millor, però encara té un terç de les línies ferroviàries per electrificar. En conjunt, a Europa, el tren és el responsable del 7% del transport de persones. És una xifra modesta, però ha pujat d’un 16% del 1990 ençà; en canvi, les emissions han baixat d’un 68%, producte de l’electrificació progressiva. El transport de mercaderies per ferrocarril, però, continua estabilitzat d’ençà dels anys 90, una mancança estructural. I dins Europa, hi ha valors d’utilització del tren molt desiguals. L’estat espanyol és a la cua, amb un ús molt poc intensiu de la seva ferroviària. En canvi, Alemanya en fa molt més ús, amb moltes línies saturades. Suïssa és la que es troba en més bona situació i és el model a seguir, segons l’organització ambientalista: malgrat tenir la màxima utilització de la xarxa, la qualitat del servei no se’n ressent, ans al contrari.

L’aviació és el segment de més preocupació, per l’augment de trànsit aeri previst.

Transport & Environment destaca que a la UE encara hi ha deu estats membres amb monopoli ferroviari, sense competició entre operadors. Això perjudica el cost del servei i les inversions necessàries per a millorar la qualitat i fiabilitat de la xarxa ferroviària. És un fet important, perquè la fiabilitat, primer, i el preu, segon, són els criteris que fan que les persones optin pel tren o no. De fet, la qualitat del servei és una de les grans assignatures pendents del servei ferroviari europeu: dels 25 operadors que proporcionen dades, només 8 tenen una taxa de puntualitat superior al 80%. Una altra assignatura a millorar és el procés de compra dels bitllets, especialment per als viatges internacionals. La Comissió Europea ha presentat enguany un pla que obliga tots els operadors a fer que els seus bitllets es puguin comprar en plataformes externes, a més de protegir els passatgers quan perdin les connexions de tren en canviar de país per la manca de puntualitat del servei. Resoldre tots aquests problemes és cabdal, perquè són els que fan que molta gent es decanti per l’avió i no pel tren a l’hora de fer viatges europeus, malgrat que el tren és més còmode.

Aviació, vaixells i importància de les ciutats

El sector de l’aviació és el que més inquieta l’organització ambientalista, perquè preveu de doblar els passatgers d’aquí al 2050. Actualment, a la UE hi ha 6,6 milions de vols que s’enlairen, amb 650 milions de passatgers anuals i emetent 143 Mt CO2e; això és més del doble de les emissions del 1990. Doblar un altre cop aquests valors és una gran preocupació quant a l’impacte climàtic del sector de l’aviació. Transport & Environment vol limitar aquest creixement sense control en un moment que cal que aquest sector disminueixi les emissions. L’organització reconeix les millores en l’eficiència dels avions, que ara cremen menys combustible per viatge, però això ha estat sobrepassat per l’augment en el nombre de vols. Si el 2024 els avions van necessitar 56.000 milions de litres de combustible, l’any 2050 es calcula que seran 80.000 milions. Una situació insostenible.

Les ciutats són clau per a reduir les emissions i millorar la salut de bona part de la població europea.

Transport & Environment confia en la legislació europea que va entrar en vigor el 2025 i que obliga el sector de l’aviació a anar incorporant combustibles sintètics basats en hidrogen (especialment l’e-querosè, a partir del 2030), que redueixen les emissions de gasos d’efecte hivernacle. L’any 2035 aquest estalvi podria ser de 33 Mt CO2e. Ara per ara, el consum de combustibles verds per a aviació s’adopta a Europa a un ritme molt superior al de la resta del món. França, Noruega i Suècia van al capdavant. Al nostre país, tant Tarragona com Castelló tenen plantes experimentals de producció de combustible verd per a aeronaus.

Quant als vaixells, una part molt gran del comerç marítim internacional passa per Europa, un 27%. Això vol dir que les polítiques climàtiques europees que el regulin tindran un gran impacte arreu del planeta. Actualment, a la UE hi ha 1.257 ports, on atraquen uns 18.400 vaixells l’any, que són responsables d’emissions per un valor de 195 Mt CO2e. L’organització ambientalista considera que el sistema de comerç d’emissions europeu (ETS), que s’aplica també sobre el transport marítim a la UE, ajudarà a finançar la transició a combustibles marítims més nets.

Finalment, Transport & Environment considera que les ciutats han de tenir un paper central en la disminució d’emissions. El 23% dels gasos d’efecte hivernacle del transport es generen a les ciutats. Però va molt més enllà d’això: el 75% de la població europea viu en ciutats i el 96% d’aquesta població urbana respira aire contaminat. Establir zones de baixes emissions (ZBE) a les ciutats no tan sols evitaria les emissions de CO2 sinó que també la de contaminants, cosa que milloraria la salut de bona part de la població europea. L’organització ambientalista demana que l’electrificació dins les ciutats se centri en el repartiment de mercaderies (furgonetes i camions), el transport públic, l’augment de punts de recàrrega i la promoció de la bicicleta.

Els conillets, ous i més figures de xocolata han esdevingut un component com més va més popular de Pasqua, i sovint esdevenen complementaris o, fins i tot, en un element central de les tradicionals mones. Un estudi de l’associació francesa Què triar, que ha analitzat una vuitantena de productes, ha trobat que els preus s’han enfilat com mai en un any, un fet que contrasta amb una inflació alimentària gairebé nul·la durant aquest període. Les marques blanques de supermercats han estat les que han registrat augments més alts, d’un 23% de mitjana en tan sols un any. Això és així perquè el cost de la matèria primera representa una proporció més gran del preu final en aquests productes i, per tant, l’impacte de l’encariment del cacau hi és més directe.

En el cas de la cooperativa d’hipermercats E. Leclerc, per exemple, el conill de xocolata amb llet de 200 grams ha passat de costar 2,97 € a 3,99 €, una pujada de més d’un 34%; les figuretes d’Intermarché i Coopérative U han experimentat una pujada mitjana de 80 cèntims. Això sí, continuen essent opcions més barates que no pas les marques comercials.

Les marques que dominen el 80% del mercat de la xocolata de rebosteria també han començat a apujar els preus, si bé de manera una mica més moderada. L’augment és de mitjana d’un 11%, però en alguns casos la pujada és més gran, sobretot en els productes característics de Pasqua. El conill de xocolata de 95 grams de Milka, per exemple, ha passat de 2,54 € a 3,16 €, un increment d’un 24%. Nestlé també ha apujat els preus de la capsa “caça d’ous” de Smarties, que ara costa 5,48 €, 85 cèntims més que fa un any (+18%). I el popular conillet d’or de Lindt, en el format de 100 grams, costa ara de mitjana 4,38 €, un 14% més que l’any passat.

Segons la Unió de la Xocolata, la Setmana Santa és l’època de l’any que més xocolata es consumeix i, per tant, que es compra. L’entitat calcula que la despesa mitjana per llar se situa en 24 euros. Amb l’augment del preu que hi ha hagut ara, caldrà veure si els consumidors mantenen la despesa.

Per què augmenten els preus?

De moment, no hi ha indicis que els preus puguin abaixar aviat. De fet, és la contrària. El motiu principal d’aquest augment és que el preu del cacau s’ha enfilat aquests dos anys. Entre el gener del 2023 i el gener del 2025 el preu als mercats internacionals ha augmentat d’un 365%, una pujada rècord del preu del cacau. Fins ara, l’encariment no s’havia traslladat del tot al consumidor perquè molts fabricants de xocolata treballen amb contractes a llarg termini i havien preferit de reduir els marges de benefici abans no apujar els preus de venda i arriscar-se a perdre clientela. Però amb l’arribada de la Setmana Santa, la contenció comença a trontollar.

El fenomen s’explica per una collita molt fluixa a l’Àfrica occidental, una regió que concentra la gran majoria de la producció mundial de cacau. Condicions meteorològiques extremes, amb pluges torrencials seguides de sequeres, han perjudicat greument les plantacions, que ja eren fràgils a causa de l’envelliment dels arbres i l’explotació intensiva. A més, la propagació de malalties fúngiques n’ha agreujat la collita. Tot plegat ha reduït dràsticament l’oferta, mentre la demanda mundial es manté estable i forta.

L’actual crisi de producció del cacau no es deu solament a factors conjunturals, com ara el clima: també respon a problemes estructurals que fa anys –si no dècades– que s’arrosseguen. Tot i ser un producte popular i molt consumit als mercats occidentals, el cacau continua essent produït en plantacions molt petites, sovint en règim de subsistència. Això s’explica per la mateixa raó que ajuda a entendre per què el cacau és un bé tan popular: pel baix preu a què ha cotitzat als mercats durant aquests decennis. El fet que el cacau, fins ara, hagi estat relativament assequible ha dissuadit l’aparició de grans plantacions de cacau a l’Àfrica occidental: per als grans productors que tenen per objectiu fer diners –i no merament sobreviure– són molt més atractius uns altres conreus amb marges més alts.

La concentració de la producció en petites plantacions ha dificultat considerablement que es renovessin els arbres de cacau, molts dels quals es troben al final de la vida útil, com també que els productors tinguessin accés a pesticides i fertilitzants. De resultes d’això, gran part dels arbres de cacau de les plantacions de l’Àfrica occidental produeixen menys que no en dècades anteriors i són més susceptibles d’agafar malalties i de ressentir-se de les inclemències del temps.

Tot plegat crea una tempesta perfecta i, amb el mercat internacional del cacau encara tensat, les previsions d’enguany són incertes. Al mateix temps, el sector xocolater també ha d’afrontar un augment general del cost de producció, inclosos el transport i l’energia. Per tant, tot fa pensar que les figuretes de xocolata es podran encarir encara més durant els mesos vinents.

Els aranzels de Trump poden empitjorar la situació

Si això no fos prou, en aquest context, Costa d’Ivori, el productor més gran de cacau del món, ha advertit que pot prendre mesures per a augmentar encara més el preu si els Estats Units imposen finalment els aranzels anunciats per Donald Trump. Així ho va transmetre dijous el ministre d’Agricultura del país, Kobenan Kouassi Adjoumani. Per més que pugui ser global, la crisi de preus del cacau es pot traçar tan sols a dos països africans: Costa d’Ivori, responsable d¡un 44% de la producció mundial, i Ghana. Conjuntament, aquestes dues nacions concentren la meitat de la producció mundial de cacau.

Trump va proposar uns aranzels del 21% sobre els productes ivorians, els més alts dels estats de l’Àfrica occidental. Tot i que Costa d’Ivori no pot fixar directament els preus globals del cacau, que són determinats pels mercats internacionals, sí que podria augmentar els imposts a l’exportació dels grans de cacau, tot causant que la mercaderia fos més cara per als consumidors de tot el món.

Comencem el període de Setmana Santa amb la incertesa de com afectaran els aranzels imposats per Trump en el sector del vi del país, sobretot el cava, i què passarà amb la guerra comercial mundial que han generat. Però també obrim aquesta setmana amb bones notícies al món del vi, com és el fet que el VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, amb seu a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), serà nomenat ben aviat museu d’interès nacional. Així ho ha considerat la Junta de Museus de Catalunya, que n’ha fet un informe favorable i ara només caldrà que ho aprovi el govern. Els museus d’interès nacional són aquells que, per la importància i el valor del conjunt dels béns culturals que apleguen, per les característiques generals o específiques de les seves col·leccions o perquè l’interès de llur patrimoni museístic en depassa el marc, tenen una significació especial per al patrimoni cultural de Catalunya.

Premsa monumental i mural dedicat a la vinya i el vi, a la nova plaça del Vi del VINSEUM.

Segons que ha fet públic el departament de Cultura, el VINSEUM és l’equipament de referència nacional, estatal i internacional que recupera, preserva, investiga, interpreta i difon el patrimoni vinícola de Catalunya, i és per això que el va proposar per ser reconegut com a museu d’interès nacional. El VINSEUM ha estat guardonat com a millor museu del vi d’Europa el 2024 per Inter Vitis, la ruta cultural del vi promoguda pel Consell d’Europa.

Precisament, el novembre, el VINSEUM va inaugurar la nova seu, un edifici de nova planta, obra de l’arquitecte Santi Vives. El nou equipament es troba adjunt al Palau Reial de Vilafranca del Penedès, la seu històrica. El nou museu presenta un discurs museològic i museogràfic renovat, creat per l’arquitecte i interiorista Dani Freixes, que ha imaginat una proposta no pas cronològica sinó temàtica i atractiva, tot incidint en un nou relat on es visibilitza la importància de la dona al camp i, en concret, al món del vi, i també, entre més, de com el vi és una manifestació cultural de primer ordre i present en totes les arts. El director actual del VINSEUM és l’historiador de l’art vilafranquí Xavier Fornos.

Marta Cortizas, la millor sommelier

Per una altra banda, també aquesta setmana, Marta Cortizas, sommelier del restaurant Celler de Can Roca, ha estat proclamada millor sommelier de l’estat espanyol. Ja ho va ser de Catalunya el 2024. La sots-campiona, Anna Casabona, també formava part de l’equip representant de l’Associació Catalana de Sommeliers. És sommelier i enòloga i actualment treballa per a la marca Juvé & Camps.

Marta Cortizas, a la dreta, i Anna Casabona, a l’esquerra, i durant el concurs de Millor Sommelier de Catalunya 2024.

Marta Cortizas (la Corunya, 1992), fa tres anys que va entrar a treballar al Celler de Can Roca. Havia estudiat Belles Arts, però es va decantar pel món de la restauració. Es va formar al restaurant Casa Solla, a Poio, Pontevedra, amb una estrella Michelin. Una mica més tard va entrar en el món del vi i es va formar com a sommelier. Com que va quedar primera de la seva promoció, va decidir de fer les pràctiques al Celler de Can Roca. Després de quatre mesos, Josep Roca li va proposar de quedar-s’hi. De Josep Roca explica: “M’ha aportat més curiositat. I l’exemple d’un home que, sabent-ne tant, encara dubta, que s’ha de ser senzill. M’ha aportat la idea que el sommelier és una persona amb un aprenentatge constant i que és bonic servir i cuidar. Per això m’he sentit tan pròxima a ell, perquè jo ho visc igual. Abans d’arribar al Celler, tenia una mirada molt més acadèmica, més tancada. I ell m’ha ensenyat unes altres realitats i unes altres formes i possibilitats per al vi. Tastant amb ell he descobert els meus vins preferits. I m’ha ajudat també amb els vins naturals i uns altres vins menys convencionals.” 

Precisament, fa dos mesos, un altre membre de l’equip de sala del Celler de Can Roca, que avui ja n’és el cap, el jove Cyril Vermuelen, va aconseguir el reconeixement de millor sommelier de Catalunya del 2025. Per a Marta Cortizas el gran desafiament d’un sommelier és que sigui més pròxim, menys elitista i més natural.

Els Pagesos 2017 de Pardas, un escumós de sumoll

La setmana entrant arriba la Setmana Santa, dies de vacances, celebracions i l’abstinència arraconada. Una Setmana Santa que queda a les portes de Sant Jordi, que enguany cau just després. És per això que, per maridar els àpats d’aquestes celebracions amb alguna novetat vinícola, us proposem de descobrir Els Pagesos del celler Pardas, un escumós de Corpinnat fet 100% de sumoll, el més literari del mercat català.

L’escumós Els Pagesos 2017 de Pardas, fet 100% de sumoll negre.

Un escumós 100% de sumoll és una raresa. No trobem escumosos amb segona fermentació elaborats només amb raïm de sumoll. Però el celler Pardas, si coneix bé una varietat i l’ha treballada a consciència des de fa vint-i-cinc anys, és precisament el sumoll. Amb aquesta nova referència ja són set els vins que elaboren amb sumoll Ramon Parera i Jordi Arnan, responsables del celler, situat a Torrelavit (Alt Penedès). 

Pardas va entrar a Corpinnat amb un primer escumós, l’Hermós, un cupatge de xarel·lo i sumoll. I ara han fet un pas més, i més atrevit i arriscat, amb Els Pagesos, escumós monovarietal de sumoll negre vinificat com a blanc de negres, de l’anyada 2017, amb 78 mesos de criança. Perquè creuen amb rotunditat que el sumoll és una varietat excel·lent per a fer escumosos. Cal recordar que el sumoll no és una varietat autoritzada per a fer cava, de manera que quan, es va crear Corpinnat, Parera i Arnan van entendre que era el camí per a començar a elaborar i comercialitzar escumosos de sumoll.

Gustativament, aquesta varietat sorprèn, per una banda, per la frescor i unes sensacions primàries que s’expandeixen i creixen en boca, alhora que l’expressió més robusta i rústica de la varietat ens aterra, ens arrapa a la terra, ens torna al paisatge, al terrer i a una anyada marcada per poca quantitat de pluja i molta calor a l’estiu. Hi havia poc raïm la verema del 2017, però era un raïm molt equilibrat i amb molta sanitat, expliquen els elaboradors. 

Les vinyes de sumoll que conformen Els Pagesos 2017 provenen de la parcel·la anomenada Vinya del Cementiri, situada al capdamunt del Serral del Titet, un paratge d’exposició sud en terrenys antics i de substrat argilo-calcari.

Diem que és el més literari dels escumosos catalans perquè tant en Ramon Parera com en Jordi Arnan, entusiastes de la prosa de Josep Pla, n’agafen l’univers literari per donar nom als seus Corpinnat. Ja vam explicar que l’Hermós és el nom d’un personatge de l’obra de Pla. I Els pagesos és el títol d’un dels seus llibres. Arnan i Parera se senten pagesos i els emociona la manera com Josep Pla parla d’aquest món.

 

Mirar i veure per primer cop una obra feta d’espart de Dolors Oromí (Barcelona, 1928), mirar i veure per primer cop una obra de fang de Madola (Barcelona, 1944), són experiències dels últims mesos nodridores del meu cabal de sensacions inextingibles. Publico aquestes ratlles amb l’exposició conjunta a la galeria Artur Ramon, “Poètiques ancestrals”, acabada de tancar, cosa que per un moment, quan ho vaig saber dimarts, em va fer pensar a desistir d’aquest article, si els meus lectors ja no hi podeu anar malgrat l’entusiasme. Doncs igual l’escric. Per reclamar que l’obra de l’una i de l’altra formi part de les col·leccions dels nostres museus públics. No són ni al MNAC ni al MACBA, per dir-ne els principals. Han d’esperar més, les dues, que ja han complert l’axioma de la dona artista de tenir un mínim de vuitanta anys per ser considerada, Oromí als noranta-sis, Madola als vuitanta-u fets aquest mes de febrer?

No estic pas orgullosa d’haver-les descobert, estic més aviat confosa i amb una certa pertorbació per no haver sabut res d’elles i la seva obra fins ara. Ni que fossin exiliades, com és el cas de Marta Palau (Albesa, 1934), ara al Museu Tàpies, autora d’una obra no sense paral·lels amb Oromí i Madola, bastant inacceptable igualment que fos una desconeguda aquí. La terra, la terra, la terra les uneix. Els materials treballats, l’espart, el fang, materials orgànics, les arrengleren. Una bona idea ha estat aplegar Oromí i Madola.

Deixeu-me que evoqui les respectives obres tal com han aparegut davant dels meus ulls. Primer va ser Madola, i per ella he arribat a Oromí, a l’expo que les ha reunit aquestes últimes setmanes.

Va ser el novembre passat, quan vaig anar a l’expo de Francesc Domingo, artista capital que tampoc no n’ha tingut cap en un museu públic (quin tornaveu, dispenseu-me, però així és), a la Fundació Vila Casas. A la planta de sota n’hi havia una altra, d’una artista que desconeixia: Madola. Tinc per costum veure les expos d’una en una, però hi vaig baixar. Va ser arribar i entrar en un altre món. No passa cada dia. Era un món nou i era una cova prehistòrica. L’exposició més ben muntada que he vist en força temps, a càrrec de Caterina Almirall, titulada “Un foc mil·lenari”. La curadora havia disposat un fons del tot negre, a les parets i a terra, il·luminat per les obres de Madola tocades per la llum dels focus. Escultura, ceràmica, pintura? Atuells i formes arcaiques que les seves mans –tot ho fa ella, no ho fa fer a ningú, com sovinteja en el camp de l’escultura– doten d’una potència poètica que se m’emportava cap al somni i la memòria.

Em vaig interessar després per Madola, acrònim de Maria Àngels Domingo Laplana, la seva energia i vitalitat. En podeu veure obra i saber-ne la trajectòria aquí, veïna de Premià de Mar. Les seves fonts d’inspiració les ha trobat “vivint intensament a Catalunya, a Barcelona i al Maresme, en el blau del mar, en el marró dels garrofers i en l’ocre de la terra; al meu antic barri de Sarrià, als seus carrers silenciosos, on un frare passejava llegint un llibre d’oracions; a la Barcelona històrica, de pedres negres i velles, plenes d’esgrafiats; al taller de la meva infància familiar, al Museu d’Art Romànic i també veient Gaudí, Picasso, Miró, Tàpies; bevent de la nostra cultura oberta a la Mediterrània, però també dels meus viatges de contrast a l’Orient, de misteri als Països Àrabs i a l’Àfrica, d’identificació a la vella Europa, d’exuberància geogràfica i arquitectònica a Amèrica”. De la seva obra, es limita a dir: “De vegades treballo com un músic, en forma de variacions; faig alguna sèrie d’obres que només es diferencien, les unes de les altres, per un petit moviment que desplaça, amuntega o esclafa material sobre elles mateixes.” També fa servir el plom en algunes obres i de vegades les pinta.

Per ella he arribat a Dolors Oromí, inculta de mi, mal informada per desídia meva i la del món artístic del país, tot s’ha de dir. Deixebla del mestre del tapís Josep Grau-Garriga (tampoc no l’inclou el MNAC, sí el MACBA), col·laborador de Miró i de Tàpies, coneixedor a París de l’artista tèxtil Jean Lurçat i la seva relectura de l’art gòtic, així com de les formes informes de Jean Dubuffet i l’art brut, Oromí, filla de família del tèxtil, ho assimilà tot. A la casa pairal de Palau-solità i Plegamans ha anat teixint la seva obra, de gran format, tota sencera feta d’espart, fins fa poc, mentre les mans li han permès de conduir la corda. Una corda amb què ha teixit maternitats, ha llaurat la terra, ha dibuixat somriures, títols d’obres. Són peces de gran format, que demanen aire. En miro una de mides raonables i en demano el preu: no és en venda, és d’un familiar. De les poques, comenta la informant, d’art comercial de Dolors Oromí, de venda més fàcil. No crec que li hagi importat gaire, em diuen que no s’ha considerat mai una artista (!), que simplement ha viscut entre tapissos, que això és tot. I això és molt.

M’emociona el permís per tocar les obres de les dues, els tapissos i les ceràmiques, escultures les dues obres. Les dues artistes així ho volen, em diuen, volen que toquem les obres. Toquem-les, de moment amb la imaginació, fins a les properes exposicions en vida d’una i altra, grans en edat i en art.

amb l'actuació del grup Swing Engine Dance Quartet - Lloc: Ateneu Arenyenc

La Direcció de Migracions de l’Argentina ha ordenat al consultor polític català Antoni Gutiérrez-Rubí que abandoni el país en un termini de quinze dies, amb l’advertiment explícit que si no ho fa, en pot ordenar l’expulsió forçosa. La decisió, segons que han confirmat fonts oficials a l’agència EFE, es fonamenta en irregularitats detectades en la concessió de la seva residència, tramitada el 2024.

L’analista polític treballa per al partit Proposta Republicana (PRO), fundat per l’ex-president argentí Mauricio Macri, i participa en la campanya electoral de la candidata del partit per a la ciutat de Buenos Aires, Silvia Lospennato. Les eleccions municipals a la capital argentina són previstes el 18 de maig.

El gener, el president de l’Argentina, Javier Milei, l’havia qualificat de “deixalla humana”. Digué això en un piulet: “El de la foto és la deixalla humana Antoni Gutiérrez Rubí qui va ser l’arquitecte de la campanya negativa més gran en la història que va instrumentar el kirchnerisme contra mi… Sembla que fa tombs per l’Argentina cercant de tornar a embrutar gent… CIAO!” Tot i això, el govern argentí ha negat que la decisió de cancel·lar la residència de Gutiérrez-Rubí tingui motivacions polítiques.

El de la foto es la basura humana de Antoni Gutiérrez Rubí quien fue el arquitecto de la campaña negativa más grande en la historia que instrumentó el kirchnerismo contra mi persona…
Parece que anda dando vueltas por Argentina buscando ensuciar gente de nuevo…
CIAO! https://t.co/iVAdWN4od4

— Javier Milei (@JMilei) January 24, 2025

Segons les autoritats, Gutiérrez-Rubí va al·legar que tenia una feina a la Universitat Tres de Febrer per poder obtenir la residència per motius laborals. Tanmateix, fonts del govern argentí asseguren que aquest lloc de feina no existeix. A més, afirmen que no té cap altra feina registrada al país, no hi fa cap activitat fiscal ni hi té ingressos regulars. “No es pot donar una residència per feina a algú que no té feina”, han dit les mateixes fonts.

En una disposició datada el 3 d’abril i publicada per la premsa local, Migració conclou que Gutiérrez-Rubí va falsejar la documentació d’entrada al país i que no ha acreditat cap activitat econòmica d’aleshores ençà.

La tensió política entre el partit de Milei, La Libertat Avanza (LLA), i el PRO s’ha accentuat aquestes setmanes en el context d’unes eleccions municipals que poden redefinir l’equilibri de forces a la capital i el futur de l’aliança entre totes dues formacions. Malgrat el caràcter relativament menor d’aquestes eleccions dins l’escena nacional, Milei ha elegit com a cap de llista el seu portaveu presidencial, Manuel Adorni, un dels homes de confiança del govern. Aquesta decisió ha irritat Macri, que ha criticat obertament el president i el seu entorn.

La Direcció de Migracions de l’Argentina ha ordenat al consultor polític català Antoni Gutiérrez-Rubí que abandoni el país en un termini de quinze dies, amb l’advertiment explícit que si no ho fa, en pot ordenar l’expulsió forçosa. La decisió, segons que han confirmat fonts oficials a l’agència EFE, es fonamenta en irregularitats detectades en la concessió de la seva residència, tramitada el 2024.

L’analista polític treballa per al partit Proposta Republicana (PRO), fundat per l’ex-president argentí Mauricio Macri, i participa en la campanya electoral de la candidata del partit per a la ciutat de Buenos Aires, Silvia Lospennato. Les eleccions municipals a la capital argentina són previstes el 18 de maig.

El gener, el president de l’Argentina, Javier Milei, l’havia qualificat de “deixalla humana”. Digué això en un piulet: “El de la foto és la deixalla humana Antoni Gutiérrez Rubí qui va ser l’arquitecte de la campanya negativa més gran en la història que va instrumentar el kirchnerisme contra mi… Sembla que fa tombs per l’Argentina cercant de tornar a embrutar gent… CIAO!” Tot i això, el govern argentí ha negat que la decisió de cancel·lar la residència de Gutiérrez-Rubí tingui motivacions polítiques.

El de la foto es la basura humana de Antoni Gutiérrez Rubí quien fue el arquitecto de la campaña negativa más grande en la historia que instrumentó el kirchnerismo contra mi persona…
Parece que anda dando vueltas por Argentina buscando ensuciar gente de nuevo…
CIAO! https://t.co/iVAdWN4od4

— Javier Milei (@JMilei) January 24, 2025

Segons les autoritats, Gutiérrez-Rubí va al·legar que tenia una feina a la Universitat Tres de Febrer per poder obtenir la residència per motius laborals. Tanmateix, fonts del govern argentí asseguren que aquest lloc de feina no existeix. A més, afirmen que no té cap altra feina registrada al país, no hi fa cap activitat fiscal ni hi té ingressos regulars. “No es pot donar una residència per feina a algú que no té feina”, han dit les mateixes fonts.

En una disposició datada el 3 d’abril i publicada per la premsa local, Migració conclou que Gutiérrez-Rubí va falsejar la documentació d’entrada al país i que no ha acreditat cap activitat econòmica d’aleshores ençà.

La tensió política entre el partit de Milei, La Libertat Avanza (LLA), i el PRO s’ha accentuat aquestes setmanes en el context d’unes eleccions municipals que poden redefinir l’equilibri de forces a la capital i el futur de l’aliança entre totes dues formacions. Malgrat el caràcter relativament menor d’aquestes eleccions dins l’escena nacional, Milei ha elegit com a cap de llista el seu portaveu presidencial, Manuel Adorni, un dels homes de confiança del govern. Aquesta decisió ha irritat Macri, que ha criticat obertament el president i el seu entorn.