El ple del Consell Valencià de Cultura (CVC) en què ha pres possessió el nou president, José María Lozano, ha transcorregut entre bregues i acusacions. En la seua intervenció, Lozano ha dit que intentaria estar a l’altura dels predecessors i que no començaria un procés de reacció, involució o cancel·lació, sinó que cercaria acords i consensos.

Un dels consellers, Gerardo Muñoz, nomenat a proposta de Ciutadans, ha denunciat que per primera volta s’haviea imposat un president en la institució, sense el consens de totes les forces polítiques de les Corts. “Així opinem catorze dels divuit consellers, vora el 80%”. Muñoz també ha criticat les formes de la secretaria de Presidència, que va demanar l’opinió dels consellers sobre el nomenament d’una manera poc cortés i per correu electrònic.

En aquest moment, el nou president ha volgut tallar Muñoz, però ell ha continuat parlant sobre el menysteniment per part de la conselleria de Cultura. “L’equip de Rovira està actuant amb menyspreu cap a la cultura en general, cap al valencià i cap al Consell Valencià de Cultura”, ha dit.

Egocèntric, incendiari i destructiu: així és José Maria Lozano, que serà el nou president del Consell Valencià de Cultura

En aquest moment, el conseller José Antonio Rovira, que era a la sala, ha respost al conseller Gerardo Muñoz tot etzibant-li que qui no havia de ser membre del CVC era ell mateix. “Vostè va entrar de vocal per un partit que ja no existeix, per tant, és una de les persones menys indicades per a parlar. El normal seria dimitir i marxar a casa, però cadascú pren les decisions que pren personalment.”

Quan Muñoz ha volgut respondre al conseller, José María Lozano li ha llevat la paraula i ha donat per conclòs el ple extraordinari.

Dolors Pedrós, fins ara presidenta en funcions, ha dimitit com a vice-presidenta.

El nomenament de José María Lozano com a president del Consell Valencià de Cultura és una decisió directa del president de la Generalitat, Carlos Mazón. D’ençà del seu ingrés a la institució ha protagonitzat tota mena d’episodis extemporanis i polèmiques amb altres vocals. És columnista habitual del diari digital Es Diario, cosa que aprofita per a criticar algunes de les polítiques de la institució que ara passa a presidir.

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, declararà davant de la jutgessa que instrueix la causa de la gota freda el pròxim 29 d’abril a les 9.30. La citació coincideix amb els sis mesos de la tragèdia i el congrés anual del PP Europeu, que es farà a València. De fet, un dia abans s’ha convocat una nova manifestació per reclamar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

Mompó havia de declarar ahir davant de la magistrada Nuria Ruiz Tobarra, però finalment es va suspendre perquè la declaració de la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, es va allargar set hores.

Bernabé a l’ex-consellera Pradas: “Demana’m l’UME, per favor!” 

Ahir, a la Ciutat de la Justícia, Mompó va dir als periodistes que estava tranquil i que tenia la intenció de declarar la veritat i contar tot el que va veure el 29 d’octubre. De fet, va participar presencialment en la reunió del CECOPI i va intentar de col·laborar amb els municipis afectats per la pluja torrencial.

El Parlament de Catalunya avaluarà si la diputada d’Aliança Catalana Sílvia Orriols va vulnerar el codi de conducta en diverses intervencions parlamentàries en què va fer acusacions directes i reiterades de misogínia contra la diputada d’ERC Najat Driouech Ben Moussa pel fet de portar vel. ERC creu que Orriols ha volgut humiliar i menystenir la diputada del seu grup parlamentari aprofitant l’altaveu del ple del parlament per emetre “un discurs capaç de comprometre els valors dels drets humans que pretenen protegir la dignitat humana i la prohibició de la discriminació” establertes en la Declaració Universal dels Drets Humans. Sosté que la diputada d’Aliança Catalana ha actuat amb un ànim de persecució constant amb l’objectiu de personificar en Driouech “l’atac a un col·lectiu i a una religió concreta”. En conseqüència, Esquerra defensa que n’ha vulnerat de manera flagrant els drets individuals i de les persones que professen l’islam i, a més, ha sobrepassat els límits del codi de conducta del parlament. Per això, ha demanat a la mesa que mogui fitxa i determini si ha de sancionar-la.

L’òrgan rector de la cambra ha de demanar ara a la Comissió de l’Estatut dels Diputats que examini els fets i conclogui si, amb les seves paraules, Orriols va incomplir l’article setè del codi de conducta. Aquest article obliga els parlamentaris a mantenir una “conducta respectuosa” amb els altres diputats i amb els ciutadans, també pel que fa al principi d’igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra. Si la comissió conclou que Orriols va vulnerar el codi de conducta, la mesa del parlament li podria arribar a imposar una sanció. Podia ser en forma d’amonestació pública o amb una multa de 600 a 12.000 euros. A més, el codi de conducta també preveu que, en casos d’infracció molt greu, la mesa proposi al ple que acordi una suspensió temporal de l’exercici de la funció parlamentària mentre el diputat examinat mantingui la situació d’incompliment, tot i que no és un precepte que encaixi amb el cas d’Orriols.

Vox també ha registrat una sol·licitud perquè la mateixa comissió determini si la diputada de la CUP Laure Vega va incomplir el codi fent referència a una piulada de l’humorista Manuel Vidal sobre els Mossos d’Esquadra en una intervenció al primer ple del mes passat.

Set intervencions contra Driouech

Pel que fa a Orriols, ERC esmenta en l’escrit set intervencions diferents contra Driouech en sis plens del parlament. La diputada d’Aliança ha carregat contra la diputada d’Esquerra aprofitant el torn de paraula en punts de l’ordre del dia que no hi tenien res a veure. Per exemple, la primera de les intervencions que esgrimeix ERC en què Orriols va actuar de manera improcedent va ser durant la compareixença de Salvador Illa per donar compte de l’estructura i la composició del govern. “No poden denunciar la discriminació de la dona i permetre l’entrada d’un diputada que fa ostentació de la misogínia islàmica”, va afirmar Orriols, que ha fet de l’islamofòbia un pilar del seu discurs, també dins de l’hemicicle. ERC denuncia que Aliança Catalana fins i tot parli de prohibir l’entrada al parlament a una diputada escollida democràticament. El grup parlamentari, que presideix Josep Maria Jové, assenyala que la llibertat d’expressió té límits i que no s’hi poden encabir expressions ofensives formalment injurioses o “absolutament vexatòries”.

El govern espanyol ha aprovat avui una reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) que obligarà els mitjans de comunicació públics a organitzar, com a mínim, un debat electoral en cada procés electoral. L’avantprojecte, aprovat pel Consell de Ministres espanyol, també estableix que les candidatures hi hauran de participar obligatòriament, llevat que tinguin una causa justificada que sigui acceptada per la junta electoral competent.

Aquesta mesura forma part del pla d’acció per la democràcia que impulsa l’executiu espanyol i pretén reforçar la transparència i la participació política durant les campanyes. El govern defensa que aquests debats públics són un mecanisme “essencial” perquè l’electorat pugui conèixer i contrastar les propostes de cada candidatura.

A més de la regulació dels debats, l’avantprojecte també introdueix una altra novetat significativa: obliga a publicar les microdades de les enquestes electorals. Fins ara, la legislació establia que cada sondatge havia d’anar acompanyat d’una fitxa tècnica amb informació com ara l’entitat responsable de l’estudi, les característiques metodològiques, el text complet de les preguntes i la distribució de les respostes. Ara, a més d’això, s’hauran de difondre també els fitxers amb les dades individuals —anonimitzades— que han servit de base per a l’estudi.

Segons el comunicat difós pel govern espanyol, “accedir en obert a les dades individuals, anonimitzades, permet garantir la fiabilitat d’una enquesta i facilita a la ciutadania i a les entitats, públiques o privades, comprovar els resultats del sondeig i extreure’n les estimacions pròpies”.

çL’executiu recorda que aquest canvi legal s’alinea amb les recomanacions de la Comissió Europea en matèria de participació política i transparència democràtica, i emmarca aquesta reforma dins el conjunt de mesures que volen garantir unes eleccions més igualitàries i informades.

D’ençà de la gota freda, la taula de les rodes de premsa del Consell han esdevingut un apèndix de la trona de les Corts. Deixant de banda la institucionalitat i la convenció històrica de no polemitzar amb l’oposició ni donar opinions sobre temes que no s’han tractat en el Consell, Susana Camarero accentua cada setmana el paper d’ariet. És la portaveu de Carlos Mazón per a respondre, no les preguntes dels periodistes, sinó les afirmacions de Compromís o dels socialistes. D’ençà de fa unes setmanes, l’objectiu que té en la diana és la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé.

Avui Camarero ha entrat molt somrient al Palau de Castellfort i de seguida s’ha notat que la lectura dels acords dels dos plens de Consell, l’ordinari i l’extraordinari, eren un pur tràmit per a arribar a allò que realment li interessava: comentar i respondre amb duresa a la declaració que durant set hores ahir va fer Bernabé va fer com a testimoni davant la jutgessa que instrueix la causa de la gota freda que se centra, com ha deixat escrit, a investigar si les morts s’haurien pogut evitar enviant més prompte un missatge a la població.

Concretament, com ja va fer Carlos Mazón ahir, Susana Camarero s’ha agafat a les paraules de Bernabé quan diu que va saber què passava en el barranc després que la batllessa de Paiporta l’avisara que el poble s’ofegava.

Sense seguir tampoc la màxima de no comentar les accions judicials, a Camarero li ha bastat la pregunta d’un periodista per a desenvolupar tot l’argumentari que portava escrit. Consistia, bàsicament a dir que Pilar Bernabé s’ha passat cinc mesos i mig dient mentides i que només ara, quan està obligada a dir la veritat, ha reconegut davant la jutgessa que durant la vesprada del 29 d’octubre no va haver-hi informació sobre el barranc de Torrent, conegut també com a barranc de Poio.

Ha dit que ha quedat clar que el govern espanyol no va comunicar al CECOPI quina era la situació del barranc. I ha insistit en allò que diu d’ençà del 29 d’octubre, que sense informació no es pot actuar. “És la primera veritat de la delegada en sis mesos”, ha dit en diverses ocasions.

A continuació, Camarero ha dit que Pilar Bernabé és la coordinadora de les agències estats AEMET i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i que cap de les dues la van mantenir informada aquell dia. Li ha retret que va estar vint-i-quatre hores desconnectada de la informació.

Aquesta es l’estratègia del PP, que s’han agafat a les paraules de Benabé com a una taula de nàufrag i bombarden a través de les xarxes socials el que consideren una mentida flagrant de Bernabé.

A partir d’ací, qualsevol pregunta que li fessen a la portaveu del Consell no tenia gens d’importància perquè tornava a la llista de retrets contra Pilar Bernabé.

Fins i tot, quan li han preguntat per l’afirmació en què la delegada deia que el CECOPI es va reunir massa tard, Camarero ha preguntat què hauria canviat si no hi havia informació.

I quan la pregunta ha sigut sobre la retirada de la retirada de la vigilància del cabal del torrent, admesa pel cap de l’emergència, ha dit que això és una cosa que ja s’ha dit i que ja se sap.

Els oblids de Camarero

En les seues respostes, la vice-presidenta del Consell ha obviat que a les 12.20 del 29 d’octubre, l’Agència de Seguretat i Emergències va emetre una “Alerta Hidrològica a la Rambla de Poio” que ve encapçalada per aquesta frase: “Es rep de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, avis d’augment de cabal en la rambla del Poio…”.

Tampoc no ha tingut en compte que a les 15.15, el subdirector d’emergències, Jorge Suárez, va fer una intervenció en directe per la televisió pública À Punt, on deia que la situació era molt complicada i que s’havia d’anar amb molt de compte en els rius i barrancs i fa un esment especial al de Torrent.

Quan Suárez deia això per la televisió, Josep Miquel Basset, el cap de l’emergència havia retirat els efectius que en vigilaven el cabal.

Personalitats i entitats –la majoria de Catalunya Nord– que havien demanat la destitució de Christopher Daniel Person com a director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà han agraït la seva substitució, anunciada avui. En una carta al president de la Generalitat, Salvador Illa, han expressat la seva satisfacció per la decisió de substituir el director actual. “Aquesta mesura, que considerem necessària i encertada, suposa un pas important cap a una gestió més rigorosa, responsable i alineada amb els valors i les necessitats de Catalunya, en la seua globalitat, sud i nord”, diuen a la carta. “Confiem que la persona designada per ocupar aquest càrrec actuarà amb el rigor i el compromís que la responsabilitat exigeix, i que les seves accions estaran sempre guiades pel bé comú i l’interès d’una Catalunya sencera i de tots els catalans. Reiterem el nostre agraïment, i restem a disposició per col·laborar, des del nostre àmbit, en tot allò que contribueixi a una Catalunya més justa, transparent i cohesionada”.

El nomenament de Person va ser molt mal rebut a Catalunya Nord per la seva manca de vincles amb el territori. Una indignació que no va parar de créixer per la poca cura amb la llengua –ni tan sols va enviar felicitacions de Nadal en català– i amb la identitat nord-catalana.

En seu parlamentària, Person fins i tot va refusar de fer servir el terme “Catalunya Nord”, tot al·legant “neutralitat institucional”. Això, més enllà d’originar un embolic polític, va desembocar en una carta conjunta de tots els ex-directors de la Casa de la Generalitat reclamant-ne la destitució.

Vegeu ací els signats, particulars i associacions, de la carta:

Signants:

Joan Daniel Bezsonoff Montalat, escriptor
Pere Figueres, cantautor
André Robèr, pintor-editor
Josefina Matamoros, conservadora en cap del patrimoni
Esteve Sabench, pintor-editor
Jordi Aligué, pintor i escriptor
Jordi Isern, pintor
Fina Duran Riu, conservadora
Rafel de Querol Cerdà, activista cultural
Nuria Homs Serra, conservadora
Alfons Olmo Boronat, cantautor
Miquel Arnaudies, pintor i escriptor
Jaume Sais, fotògraf
Jean Luc Respaut, fotògraf
Enric Pladevall, escultor
Margarida Trias Pareja, directora de la Fundació J. V. Foix
Christian Vila, pintor
Odile Vila, galerista
Didac Rocher, cantautor
Annabelle Brunet, consellera general
Carolina Barrere, historiadora de l’art
Cristina Giner, poetessa i traductora
Joan-Pere Pujol, escriptor
André Laurent Coronel, jubilat de l’exèrcit de l’aire francès, soci de l’Assemblea i del Casal Jaume I
Joan Becat, membre de l’IEC
Bernat Casals, president d’Aire Nou de Bao
Albert Bertrana, president de la Federació del Comitè Poble Català des de Perpinyà
Teresa Dalmau, presidenta dels Amics de la Casa Samsó
Víctor Alexandre, escriptor
Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua

Associacions:

Agissons / Actuem
Aire Nou de Bao
Amics de la Casa Samsó
Associació d’Advocats de Defensa dels Drets Humans de Catalunya Nord
Associació Mirmanda
Casal de Perpinyà
Casal del Conflent
Catalunya Nord per la Independència
Centre Cultural Català del Vallespir
Coral Solstici
Delegació del Consell de la República a Catalunya Nord
Delegació de la Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord
Ecologistes de Catalunya Nord
Enraonem al Vallespir
Federació de Comitès Poble Català
GPrenc
Grup Teatral Fontfreda
Unim
Unitat Catalana
Xarxa Cebrianenca

La Generalitat Valenciana no conserva les imatges de les càmeres de vigilància del Palau de la Generalitat del 29 d’octubre, el dia de la gota freda. Segons que han explicat fonts del Consell, les imatges es conserven un màxim de quinze dies i, passat aquest temps, si no han estat requerides per les forces i cossos de seguretat de la manera prevista per la llei, s’esborren.

Les mateixes fonts responen així, basant-se en un informe de la policia espanyola, als grups parlamentaris del PSPV-PSOE i Compromís a les Corts, que havien demanat els enregistraments de l’interior i l’exterior del palau per comprovar la versió del president, Carlos Mazón, sobre què va fer el dia de la gota freda entre les 14.00 i les 20.28, l’hora en què va dir que havia arribat al CECOPI.

Segons que assenyala la Generalitat, les imatges s’esborren per la superposició de nous enregistraments, i els criteris de conservació i custòdia es limiten, per llei, a un màxim d’un mes. Tanmateix, la normativa no estableix cap mínim, de manera que, a la pràctica, s’esborren al cap de quinze dies si no hi ha cap petició policíaca.

El govern ha nomenat Alexandre Fernández Llopart com a nou delegat al sud-est d’Europa. Fernández és llicenciat en estudis àrabs i islàmics per la Universitat de Granada i, d’ençà del 2019, ha treballat a l’Oficina Econòmica i Comercial de l’Ambaixada d’Espanya a Turquia com a responsable i analista de les relacions comercials i institucionals amb l’Irac.

Abans havia exercit de consultor de mercats per a l’empresa Cartago-L@b a Tunísia (2017-2019) i d’assessor del Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya a Turquia (2016-2017).

Rui Reis continua al capdavant de la delegació de Portugal

D’una altra banda, l’executiu de Salvador Illa també ha aprovat de donar continuïtat a Rui Álvaro Serra da Costa Reis com a delegat del govern a Portugal, càrrec que exerceix d’ençà del 2019, quan es va obrir l’oficina.

Havia estat representant de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) a Moçambic i l’Àfrica Oriental (2006-2015), responsable de la unitat Països a l’ACCD (2015-2016) i tècnic a la delegació del govern a Portugal (2017). Prèviament, s’havia dedicat al sector educatiu a Portugal i Moçambic (1991-2006).

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) ha publicat un nou baròmetre que dibuixa una situació política encapçalat pel PSOE, que suposadament rebria el 32,6% dels vots, i el creixement de Vox, que en dos mesos ha passat de l’11,7% al 15,2%. En canvi, el PSOE ha baixat al baròmetre del març tenia el 34,5%), com també el PP, que passaria del 29,2% previst ara fa un mes al 26,1%. Sumar –que inclou els Comuns, Compromís i Més per Mallorca– baixaria del 7,6% del vot previst al març al 6,2% d’ara. Podem, en canvi, pujaria del 3,8% al 4%.

El sisè partit més votat seria Se Acabó la Fiesta, el partit de l’agitador ultra Alvise, que manté l’1,9% previst al març. El baròmetre del CIS preveu que ERC aconsegueixi l’1,7% (com al març) i Junts l’1,1%, tres dècimes menys.

Els seguirien Bildu (1%), el BNG (0,8%), el PNB (0,7%) Coalició Canària (0,6%) i la Unió del Poble Navarrés (0,1%).

Una mica més de sis mesos. Això ha durat Christopher Daniel Person com a director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Avui, després del consell executiu, el govern n’ha anunciat el relleu. Person ha al·legat “motius personals”, però la veritat és que acumulava tota mena de polèmiques que qüestionaven molt la seva feina. El nou director, tal com va avançar VilaWeb ara fa una setmana, serà Albert Piñeira, ex-batlle de Puigcerdà del PDECat i actualment membre de Junts.

El nomenament de Person va ser molt mal rebut a Catalunya Nord per la seva manca de vincles amb el territori. Una indignació que no va parar de créixer per la poca cura amb la llengua –ni tan sols va enviar felicitacions de Nadal en català– i amb la identitat nord-catalana.

En seu parlamentària, Person fins i tot va refusar de fer servir el terme “Catalunya Nord”, tot al·legant “neutralitat institucional”. Això, més enllà d’originar un embolic polític, va desembocar en una carta conjunta de tots els ex-directors de la Casa de la Generalitat reclamant-ne la destitució.

En una conferència de premsa, la portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha llegit una nota. “El govern de la Generalitat agraeix la feina desenvolupada a la Casa de Perpinyà en els últims mesos per Christopher Person, i el conjunt d’iniciatives desenvolupades, especialment el suport a la Bressola, l’associació d’escoles en català, que aquest any rebrà fins a 800.000 euros”, ha dit.

Qui és Albert Piñeira?

Albert Piñeira Brosel (Puigcerdà, Cerdanya, 1980) és llicenciat en ciències polítiques i de l’administració i en ciències del treball per la Universitat Pompeu Fabra. Del 2003 al 2006 va ser el responsable de l’Oficina d’Atenció Ciutadana de la Generalitat a la Cerdanya, adscrita al Departament de la Presidència.

El 2007 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Puigcerdà i diputat a la Diputació de Girona. Ha estat batlle de Puigcerdà durant tres legislatures (2011-2023), sempre amb majoria absoluta. Durant el seu mandat es va posar en funcionament l’Hospital de Cerdanya, un dels projectes transfronterers més emblemàtics.

Piñeira també va ser diputat a la Diputació de Girona durant quatre legislatures consecutives (2007-2023). Entre més responsabilitats, va ser vice-president, diputat de Cultura i portaveu del govern. També ha estat vice-president del Consell Comarcal de la Cerdanya (2019-2023).

La jutgessa que investiga els pagaments del FC Barcelona a l’ex-vice-president del Comitè Tècnic d’Àrbitres espanyol (CTA) José María Enríquez Negreira ha suspès les declaracions com a investigats de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, previstes per als dies 17 i 30 de juny.

Ho ha acordat la titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Alejandra Gil, en una providència, a la qual ha tingut accés EFE, en què atén la petició d’un dels investigats de suspendre les declaracions previstes per a aquests dies perquè el seu advocat tenia uns altres assenyalaments fixats amb anterioritat.

Una vegada que s’ha acreditat que existien aquests assenyalaments previs, la jutgessa del cas Negreira ha suspès les declaracions, entre les quals les de Rosell i Bartomeu, i insta totes les parts a indicar-li els dies en què no tenen cites judicials els mesos de maig, juny, juliol i setembre per acordar les noves dates.

Fins ara, l’únic dels investigats que ha comparegut en la causa és Enríquez Negreira, que es va limitar a comunicar al jutge que s’acollia al seu dret de no declarar, després d’intentar sense èxit de quedar al marge de la causa al·legant que tenia demència.

En concret, la providència de la jutgessa deixa sense efecte les compareixences fixades per al 17 de juny de Josep Maria Bartomeu i Ana Paula Rufas, parella d’Enríquez Negreira.

Així mateix, també s’han suspès els interrogatoris del 30 de juny a l’ex-president del Barça Sandro Rosell i Javier Enríquez, fill de l’ex-vice-presidente del CTA, però també les de l’ex-director d’esports professionals del Barça Albert Soler i l’ex-director executiu del club Òscar Grau.

Els floristes de Mercabarna-flor confien de tornar a les xifres d’abans de la pandèmia i que aquest Sant Jordi es tornin a superar els set milions de roses venudes, de les quals un 30% sortiran del mercat majorista. Justifiquen l’optimisme pel fet que la festa cau en dia feiner i perquè els turistes “se la van fent més seva”.

El president del Gremi de Majoristes de Mercabarna-flor, Miquel Batlle, ha explicat que els preus es mantindran estables amb flors de bona qualitat a partir dels 5 euros i que, sense producte local, un any més el gruix de roses vindrà de Colòmbia (68%), Equador (22%) i Holanda (10%).

El 80% de les roses que es vendran seran vermelles, principalment, de la varietat Freedom, i el 20% restant d’altres colors.

El coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Antoni Infante, ha explicat que fa una setmana va patir una agressió lingüística durant la visita d’un comercial d’Aquaservice a casa seva. “En comença a explicar-li que ja coneixia l’empresa, ha elevat la veu gesticulant ofensivament perquè li parlés en ‘espanyol'”, relata en la queixa que va enviar a l’empresa.

Infante va respondre que a casa seva parlava en català i que no tolerava que ningú l’imposés cap llengua. “M’ha respost amb la veu agressivament alta i elevant la gesticulació, que estàvem en Espanya i que havia de parlar espanyol. L’he convidat a marxar”, afegeix.

“Tal actitud la considere com un delicte d’odi cap a les persones que parlem en valencià. Els demane que prenguen mesures perquè aquesta situació no torne a repetir-se en cap ocasió i amb cap altra persona”, conclou en la queixa, que encara no ha rebut cap mena de resposta.

Fa una setmana vaig enviar aquesta queixa a l'empresa @Aquaservice: una persona en nom d'aquesta empresa, fent visites comercials domiciliàries, em va exigir amb molt males maneres que li parlara en "espanyol". Encara no tinc cap resposta de l'empresa. @Decidim_ @PlataformaPV pic.twitter.com/uFmFR7Wlp9

— Antoni Infante (@InfanteAntoni) April 15, 2025

El govern de Donald Trump ha anunciat la congelació de 2.200 milions de dòlars (uns 1.900 milions d’euros) en subvencions plurianuals i 60 milions de dòlars (uns 53 milions d’euros) en contractes plurianuals destinats a la Universitat Harvard, que hores abans havia informat que rebutjava els canvis de política exigits per la Casa Blanca.

El Grup de Treball Conjunt contra l’Antisemitisme, creat després del retorn de Trump a la presidència dels Estats Units, ha informat d’aquesta mesura en un comunicat en què diu que la declaració de Harvard “reforça la preocupant mentalitat de privilegi endèmica a les universitats i col·legis més prestigiosos del nostre país: que la inversió federal no comporta la responsabilitat de defensar les lleis sobre drets civils”.

A més, considera que “la interrupció de l’aprenentatge que ha afectat els campus aquests darrers anys és inacceptable” i que “l’assetjament als estudiants jueus és intolerable”. “És hora que les universitats d’elit es prenguin seriosament el problema i es comprometin a implementar canvis significatius si volen continuar rebent el suport dels contribuents”, ha declarat.

Abans, el president de la Universitat Harvard, Alan M. Garber, havia dit que “cap govern, sigui quin sigui el partit que sigui al poder, no hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden admetre i contractar, ni quines àrees d’estudi i recerca poden continuar”. També ha assegurat que la institució ja treballava en diverses iniciatives per combatre l’antisemitisme.

Garber ha afirmat que posar fi a l’antisemitisme “no s’assolirà mitjançant afirmacions de poder, desvinculades de la llei, per controlar l’ensenyament i l’aprenentatge a Harvard i dictar com han de funcionar”. “La tasca d’abordar les nostres mancances, complir els nostres compromisos i encarnar els nostres valors ens correspon a nosaltres definir-la i emprendre-la com a comunitat”, ha afegit.

La setmana passada, aquesta prestigiosa universitat va rebre una carta amb una sèrie de modificacions per “mantenir la relació econòmica” amb el govern federal. Entre les demandes hi havia l’eliminació de programes de diversitat, igualtat i inclusió, canvis en la política de contractació i admissió, i la limitació de les persones “més implicades en l’activisme que en l’ensenyament”.

Avui, 15 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Es fa miques l’intent de rebaixar tensions a l’ANC 
• El comandament únic, l’oferiment de l’UME i el retard a convocar el CECOPI: els arguments de Bernabé per a desmuntar Pradas 
• Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé I Editorial de Vicent Partal 
• El fals bilingüisme en dades: les fortes desigualtats entre el català i castellà 
• Cinc minuts desenfrenats de Llarena revelen com rebentaran l’amnistia de Puigdemont malgrat el TC 
• Les gallinetes diuen que prou I Mail obert de Marta Rojals 
• Peyu + Albert Pla = espectacle comercial i multimerda I Mail obert de Martí Estruch 
• Ens tornen a enganyar amb les inversions a Catalunya? I Anàlisi de Jordi Goula 
• “M’han fet obrir els ulls”: les protestes anti-Erdogan galvanitzen la joventut turca 
• Ramon Solsona: “Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets” 
• Viatge a l’últim continent verge: l’Antàrtida 
• 10 clàssics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Visita de l'Espai Crater - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Arribem a Calldetenes i aparquem el cotxe a l’Espai 1 d’Octubre, que és “un homenatge a totes les persones, d’aquí i d’arreu, que van fer possible el referèndum, i també a aquelles que són a la presó o l’exili per donar democràticament veu a la gent”. Aixequem la vista i ens trobem un mural gegant de l’artista Roc Blackblock, del seu projecte Murs de Bitàcola, que recrea la imatge d’uns joves fent instrucció militar l’any 1938 a Calldetenes, a la rereguarda. Dalt del campanar hi oneja la senyera. Entrem en un bar a l’atzar i els asiàtics que el porten ens entenen quan els parlem en català i ens preparen un entrepà de botifarra que n’hi ha per a llepar-se’n els dits.

És divendres d’estrena a Calldetenes i tot sembla indicar que els astres són ben alineats. La temperatura és agradable i amb el canvi d’hora tot just comença a fosquejar. Estrenar una obra de teatre a Calldetenes ja és la primera declaració d’intencions. El municipi té poc més de 2.500 habitants. El teatre auditori, del 2007 i amb capacitat per a 477 espectadors, és magnífic. Però, ai las, Calldetenes és a 72 quilòmetres de carretera de Barcelona i una distància mental molt superior. Qui s’atreveix a estrenar tan lluny dels crítics teatrals, la claca, les patums, la seu de TV3 i les estrelles del gremi? Només poden ser dos folls, o dos genis, o ambdues coses alhora.

El primer foll, i el primer geni, és en Peyu, humorista rural inclassificable, que de fa temps ens acompanya en els nostres desplaçaments amb cotxe des del programa El búnquer. Abans ja ens havia fet riure amb el programa Bricoheroes fent tàndem també amb Jair Domínguez. El seu estil directe, la capacitat per a explicar històries i amanir-les, el fet de no amagar el cap sota l’ala políticament i moltes altres virtuts que ara no fan al cas l’han convertit en l’humorista familiar de capçalera. Apassionat de les cabres i el formatge, encara troba temps i energia per a donar un cop de mà al projecte de les Cabres d’en Peyu que encapçala i gestiona la seva parella.  A L’il·lusionista ens va fer riure molt i quan vam veure que es tallava la cabellera per adaptar-se al cartell de Hamlet que havia dibuixat la Pilarín Bayés vam veure clar que aniríem a Calldetenes.

La història d’amor amb el segon foll, i segon geni, encara ve de més lluny. Arrenca a final dels vuitanta a l’Autònoma, quan, asseguts a la darrera fila d’una aula enorme en què un professor llegia apunts com si això tingués cap valor, el meu amic sabadellenc Albert Viaplana em parlava d’un col·lega seu anomenat Albert Pla que prometia molt. Va prometre tant que el 1988 va guanyar la Mostra de Cançó d’Autor de Jaén i a partir d’aquí va emprendre una carrera a mig camí entre el toreig i el terrorisme que va escandalitzar moltes iaies i tietes, va aplegar un reduït grup de seguidors irreductibles i en general no deixa ningú indiferent. Pla va agafar la via Sisa-Riba de sortida de la Nova Cançó i ha encadenat rumbes i més propostes pròpies i mig punkies, cent per cent originals i intransferibles. També ha fet d’actor, perquè tothom qui l’hagi vist cantar es deu haver adonat que és un intèrpret fabulós.

En Peyu i l’Albert Pla ja van coincidir a Natura sàvia, el programa de televisió sobre la fauna i la vida salvatge dels Països Catalans que TV3 va emetre entre el 2018 i el 2024. El salt per a passar dels animalons a interpretar Hamlet, un dels grans clàssics del teatre, és enorme. Però com us podeu imaginar, no es tracta d’una interpretació que segueixi al peu de la lletra el text de Shakespeare, sinó que van a la seva. De fet, en alguna entrevista ja han confessat que van triar aquest nom, Hamlet, perquè van veure que al dramaturg anglès li havia funcionat bé i ells també cercaven un títol comercial. El Hamlet d’en Peyu i Albert Pla és un poti-poti, com no podia ser altrament, situat en la frontera prima que sovint hi ha entre la tragèdia i la comèdia, amb algunes incursions en el gènere del musical i de l’antimusical. És un espectacle multidisciplinari, diu en Peyu. Un espectacle multimerda, rebla Albert Pla.

L’obra ens situa a l’habitació 313 d’un hospital i ens mostra la convivència i els seus efectes col·laterals entre dos pacients que no es coneixen i que no necessàriament es volien conèixer. Les rialles del públic comencen abans no obrin la boca, quan els espectadors es fixen en el vestuari o no vestuari (ser o no ser) d’un dels dos. En Peyu pujoleja una mica en la interpretació del seu personatge i de l’Albert Pla no sabràs mai on comença la persona i on acaba el personatge. De l’argument no n’explicarem res més, que hi ha funcions programades fins al setembre a Calldetenes. Aneu-hi. A la sortida de l’obra coincideixo amb Quimi Portet, que sembla que té part de culpa que en Peyu i l’Albert Pla es coneguessin fa anys, i que també apareix al Natura sàvia. Plegats celebrem l’existència d’aquest humor català que té un punt surrealista i que fa que la nostra existència sigui més suportable.

El comissari europeu de Comerç, Maroš Šefčovič, ha acabat sense cap acord la reunió que ha mantingut a Washington amb representants del govern de Donald Trump per a mirar de resoldre el conflicte aranzelari obert arran de les mesures proteccionistes que el president nord-americà va imposar a les importacions europees.

Sefcovic s’ha reunit durant hores amb el secretari de Comerç nord-americà, Howard Lutnick, i amb el representant comercial Jamieson L. Greer, però en sortir ha reconegut que no s’ha aconseguit cap avenç concret. Amb tot, ha assegurat a les xarxes socials que la Unió Europea encara està disposada a arribar a un “acord just”. En un breu comunicat, el comissari ha advertit que trobar una sortida a la guerra aranzelària requerirà un “important esforç conjunt” i ha reiterat la voluntat de Brussel·les de pactar una solució basada en la reciprocitat i en l’eliminació total dels aranzels sobre els béns industrials. Ha remarcat que cal “aprofitar la finestra d’oportunitat” que han obert les dues parts gràcies a la treva de noranta dies que Brussel·les ha concedit abans de reprendre les represàlies comercials.

L’executiu comunitari ha remarcat que defensa una “doble via” per resoldre el conflicte: combinar els esforços de negociació amb la preparació de noves contramesures. Així ho ha dit el portaveu de Sefcovic, Olof Gill, que ha insistit que, malgrat l’aposta pel diàleg, no s’abandona la via coercitiva. Sobre això, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja va advertir la setmana passada que la represàlia pot “reactivar-se” en qualsevol moment. A més, va deixar clar que la preparació de la segona ronda de contramesures ja és en marxa, tot i que la Comissió ha decidit de no fer públic l’estat dels treballs mentre es mantinguin obertes les converses amb Washington.

Sobre aquesta nova tanda de possibles represàlies, el portaveu de Sefcovic ha insistit que “totes les opcions continuen damunt la taula”, inclosa la possibilitat d’imposar taxes a les grans tecnològiques nord-americanes. Aquesta mesura es planteja com a part de l’eina anticoerció que els vint-i-set poden activar en cas de pressions econòmiques per part de tercers estats.

Trump manté la línia dura, malgrat la treva

Tot i les concessions mínimes que ha fet, Trump no dóna senyals d’un canvi d’estratègia. La seva administració manté ferms els aranzels del 25% que graven els sectors estratègics de la indústria europea i fa servir un discurs que presenta les seves mesures com una resposta a un suposat desequilibri amb la Unió Europea. Per part seva, Brussel·les intenta mantenir viu l’espai per a la negociació, tot i que adverteix que el marge de maniobra és limitat. La proposta d’un pacte de reciprocitat amb aranzels zero per als béns industrials continua damunt la taula, però no sembla que Washington estigui disposat a acceptar una fórmula simètrica.

Amb la treva de noranta dies en marxa i la data límit del 14 de juliol en l’horitzó, els mesos vinents seran clau per veure si s’avança cap a una desescalada o si, per contra, esclata una nova escalada aranzelària entre les dues potències comercials.

Només dos-cents anys enrere l’Antàrtida era completament desconeguda. Els països occidentals suposaven que, “per equilibrar el planeta”, que tenia molts territoris a l’hemisferi nord, hi havia d’haver una gran massa de terra al sud. Era allò que es coneixia per Terra Australis, un continent immens que s’imaginaven que s’havia de trobar a les inexplorades aigües meridionals. Diverses expedicions van primer desmentir-ne l’existència, després la van confirmar i finalment van descobrir que hi havia terra, i no tan sols icebergs, a diferència del pol nord. Per coincidències i acords encara ara difícils de comprendre, en un planeta on ha imperat l’avarícia, l’Antàrtida continua essent terra de ningú. És l’últim continent verge del món.

Si volia visitar-lo, ho havia de fer de la manera més directa possible: travessant el pas de Drake, el més perillós del món. És el que hi ha entre el continent i el tros de terra més acostat a l’Antàrtida: la Terra del Foc, a l’Argentina. S’estima que, aquests últims cinc-cents anys, més de 800 vaixells han naufragat en aquestes aigües, cosa que ha causat la mort de més de deu mil persones. Seguint el sentit de les agulles del rellotge, uns forts corrents fan la volta a tota l’Antàrtida. Quan arriben en aquest punt, on les aigües es troben forçades a passar per un embut de 800 quilòmetres, la distància que hi ha entre l’Amèrica del Sud i les primeres illes de la península antàrtica, la pressió i la velocitat de la mar i del vent augmenten considerablement. En dies de tempestes, pot haver-hi ràfegues de vent de més de 100 quilòmetres per hora i onades de més de 25 metres.

El pas de Drake és considerat el més perillós del món.

Temps ha, aquesta combinació era capaç d’enviar al fons de la mar qualsevol vaixell. Però ara, amb embarcacions molt més grans, rutes marítimes desenvolupades i tecnologies que permeten de preveure les condicions meteorològiques, guiar entre els icebergs o, fins i tot, estabilitzar la nau contrarestant l’onatge, les travessies són molt més segures i còmodes.

El meu passatge de Drake va ser mogut. Les onades van arribar fins a sis metres o set. Gran part dels passatgers d’aquell creuer centrat en la ciència duien al coll un pegat d’escopolamina, un medicament contra el mareig. Els qui no en portaven, era ben probable que haguessin pres biodramina, una altra opció més coneguda a la nostra terra.

Les ones colpejaven el vaixell amb força.

El balanceig del vaixell era tan gran que en alguns moments per les finestres tan sols es veien onades. Al cap d’una estona es decantava cap a l’altre costat i es perdia de vista l’horitzó fins a deixar a la vista únicament el cel gris. Tot i que hi va haver caigudes de passatgers i trencadissa de plats al menjador, els membres de la tripulació, que hi havien passat un munt de vegades, asseguraven que aquell Drake era tranquil.

L’endemà passat d’haver deixat enrere la Terra del Foc, la mar es va calmar, i això ens indicava que havíem superat el pas i que érem a la vora de les aigües antàrtiques. Els primers icebergs ens ho van confirmar. Ja hi arribàvem.

El primer iceberg del viatge, encara a força quilòmetres de la península antàrtica.

Primer contacte: la punta Damoy

Tan bon punt despuntà l’alba, vaig anar a coberta. Durant la nit havíem navegat, ja entre illes antàrtiques, fins que havíem arribat on ens disposàvem a fer el primer desembarcament. El paisatge que em vaig trobar no tenia parangó amb res que hagués vist abans. Immensos pics de no gaires metres s’elevaven a la vora nostra. Eren completament coberts de neu, sense excepció. Però allò que més impressionava sens dubte eren els barrancs de desenes de metres que es formaven per tota la costa. Eren murs infranquejables de neu mil·lenària que de tant compactar-se s’havia convertit en gel. Quan la gravetat i aquell pes descomunal ho volguessin, trossos grans i petits d’aquella muralla es desprendrien i caurien a l’aigua, per formar els icebergs que ens envoltaven.

La contemplació d’aquell paisatge aparentment mort es va veure interrompuda sobtadament per un moviment a l’aigua. A pocs metres de distància hi podia veure unes esquitxades que es repetien contínuament, com si un grup de peixos s’haguessin posat d’acord a saltar a la superfície una vegada darrere una altra. Em va costar d’identificar de què es tractava, però amb l’ajuda d’uns prismàtics ho vaig entendre. Eren un grup de pingüins que nedaven, no sabia si en cerca d’aliments o acostant-se al vaixell amb curiositat. No eren pas els únics. Com més m’hi fixava, més m’adonava que podia arribar a trobar aquells ocells nedant tot fent saltirons mirés allà on mirés.

L’Antàrtida ens donava la benvinguda.

La punta Damoy era a l’illa Wiencke. Havia estat una instal·lació aèria dels britànics per a enviar-hi expedicions científiques. El 1975 s’hi va construir la pista d’aterratge i una cabana per al personal que anava i venia de la base Rothera, a l’illa Adelaida. Les “instal·lacions” es van utilitzar fins el 1995.

La cabana Damoy, usada pels britànics durant vint anys.

Per a nosaltres, va ser la primera experiència en trepitjar l’Antàrtida. Després d’arribar-hi amb llanxa i de trobar-nos els primers pingüins a la platja, vam topar amb la cabana Damoy. L’edifici era molt ben conservat i s’hi podien veure les lliteres, el menjador i la cuina, encara amb tots els aparells, com ara cafeteres o tasses, intactes. Era molt semblant a un refugi de muntanya. Del 2006 ençà, la cabana era oberta al turisme.

A dins s’hi podien trobar els atuells que es feien servir per escalfar-se i passar l’estona.

A la vora hi havia un altre edifici, més petit. Era el refugi naval Bahía Dorian, col·locat allà per l’Armada Argentina el 1953. A diferència de l’altre, aquest encara estava preparat per acollir-hi persones que es trobessin atrapades. Amb els subministraments que hi havia a dins, tres persones haurien de poder sobreviure tres mesos, pel cap baix.

Aquest petit edifici és el refugi Bahía Dorian.

Per aquella zona hi havia colònies de pingüins papua, l’única espècie visible a la regió en aquesta època de l’any, al començament de l’hivern antàrtic. Són fàcilment identificables perquè tenen una marca blanca sobre els ulls.

Uns pingüins descansen a la platja.

Els que hi havia a l’aigua, donant voltes en grups o tots sols, eren els adults, que durant el dia cercaven aliments com ara krill, crustacis, peixos i l’ocasional calamar. Ho feien per a ells i les seves cries, que els esperaven a la costa. Curiosament, són els ocells que neden més de pressa sota l’aigua, fins a 36 quilòmetres per hora. Es poden submergir a més de 150 metres.

Un grup de joves pingüins papua es passeja per l’illa.

Les cries, en canvi, que tenien poques setmanes de vida, romanien en terra ferma. Algunes encara conservaven el plomatge característic dels més joves, que és gruixut i flonjo, per a mantenir-los càlids i no per a nedar. Es veien caminant sobre les dues potes o deixant-se arrossegar amb el ventre sobre la neu. Ho feien d’una manera molt maldestra, a vegades fins i tot relliscant i caient a terra, cosa que contrastava amb l’habilitat que després demostraven a l’aigua.

Un pingüí papua encara amb borrissol a la cresta.

No gaire lluny de la punta Damoy, també a l’arxipèlag Palmer, hi ha el port de Lockroy, una badia molt coneguda a l’Antàrtida. Nosaltres la vam poder visitar hores després amb una llanxa. En alguna platja hi vam poder observar, de lluny, esquelets de balena, vestigis d’un tràgic passat no tan llunyà.

L’esquelet d’una balena s’ha convertit en la llar d’uns pingüins papua.

A final del segle XIX, en plena exploració de l’Antàrtida, la població d’aquest animal era en declivi a l’Atlàntic Nord i a la mar del Nord. Quan va córrer la veu que al “nou” continent s’hi podia trobar una gran quantitat de balenes, molts es van aventurar a anar aquelles terres inhòspites per caçar-les i extreure’n tot el rèdit econòmic possible. Del 1911 al 1931, el port de Lockroy es va utilitzar de base d’aquesta indústria.

Anys després, a la Segona Guerra Mundial, els britànics hi van construir una base militar secreta per assegurar-se la seva presència a l’Antàrtida. Quan va acabar el conflicte, els edificis van passar a usar-se com a base científica, una activitat que va perdurar fins el 1962. Ara aquests edificis són emprats com a museu de la història antàrtica i, també, com a oficina de correus, la més austral del món. És una manera que han trobat els britànics de finançar part de les seves expedicions científiques a l’Antàrtida, perquè s’ha convertit en un dels llocs més turístics del continent. Tanmateix, en aquesta època de l’any la base ja era tancada.

L’antiga base de Lockroy, i actual oficina de correus, també és en una pingüinera.

El deliri d’un doctor i la base Almirante Brown

El 1983, Argentina va contractar l’equip que havia de formar part de la base Almirante Brown durant aquell estiu, el nostre hivern. Tot i que n’hi ha algunes de permanents, la majoria de les bases s’ocupen tan sols durant aquesta època de l’any, perquè és quan l’Antàrtida és més amable. Hi ha sol pràcticament tot el dia i per això no fa tant de fred. Al final de la temporada, el març del 84, un dels membres de la base va rebre una notícia que el va trastocar: en comptes de tornar a casa llavors, l’Argentina havia decidit que s’hi hauria de quedar també tot l’hivern, cosa que era un incompliment de la promesa que li havien fet.

Era el metge de la base, que se’n feia creus. Embogit per aquella idea, i maleint als seus superiors, va fer l’única cosa que veia possible per a tornar a casa i, de passada, venjar-se dels qui l’havien enganyat perquè visqués un any sencer en el lloc més inhòspit del món: va incendiar tota la base sencera. Per sort, va avisar abans els seus companys perquè es protegissin en un lloc segur i tots van ser evacuats de les flames per un vaixell dels Estats Units i retornats a Ushuaia, a l’Argentina. La jugada li havia sortit bé. Tornava a ser a casa. Això sí, segons que diuen, va canviar l’Antàrtida per la presó.

La base Almirante Brown, quaranta anys després.

D’aleshores ençà, la base Almirante Brown, que va ser reconstruïda, ja no té equips humans permanents. Precisament gràcies a això, quan hi vam arribar nosaltres ja se n’havia anat tot el personal, i, doncs, vam poder utilitzar el port de la base per desembarcar en aquell racó del continent, a la costa de Danco. D’ençà de la pandèmia, no es permetia la interacció de les persones de la base amb turistes. Era la primera vegada que trepitjàvem el continent, i no una illa com el dia anterior.

Hi vam trobar més colònies de pingüins papua i els edificis nous de la base, d’un color vermell llampant que els destacaven per sobre de la neu. Tanmateix, allò més bonic era el paisatge que ens envoltava. Ens trobàvem en un indret conegut com a badia Paradís, un nom completament merescut.

La badia Paradís és un lloc d’una bellesa espectacular.

Per la forma de la terra, era un refugi natural d’aigües tranquil·les i poc vent. Tota la costa era resseguida per grans muntanyes, entre les quals glaceres gegantines, inacabables. La mar era especialment bonica per la presència de milers d’icebergs que creaven formes increïbles. Els més especials eren els que ja s’havien capgirat i ensenyaven a la superfície allò que abans era submergit.

Es pon el sol a la badia Paradís.

A més, explorant aquelles aigües amb llanxa es podien veure balenes geperudes respirant de tant en tant, tranquil·les. Algunes, fins i tot, dormint. També hi havia foques menjacrancs descansant damunt alguns dels icebergs que suraven a la mar.

Una foca menjacrancs reposa havent menjat.

L’Antàrtida és un lloc encara més increïble que no m’havia imaginat. Encara que no ho pogués semblar, era plena de vida, tot i que exclusivament a les costes, on hi havia una gran riquesa de krill que esdevenia reclam de balenes, pingüins i foques. Mirés allà on mirés, observant amb prou atenció i paciència, s’hi podia veure algun animal. Ara, més enllà de la costa només hi havia neu i muntanyes. Ni rastre de vida en un continent tan gran com més de tres vegades la Unió Europea o dues vegades Austràlia.

La riquesa d’aquelles costes i la puresa del continent, lluny encara de la contaminació humana, és tot un envit per al planeta. Aspectes com ara el turisme, les expedicions científiques i l’equilibri polític actual són cabdals per a entendre un continent que ens és estrany, aliè i misteriós. I això mirarem d’explicar, setmana rere setmana, experiència rere experiència, en aquesta secció als lectors de VilaWeb. Agafeu l’abric, que vénen dies freds.