Avui, 16 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb.

• “Vull que la meua filla siga bilingüe”: les famílies de Torrevella que lluiten per una línia en català
• Mazón va estar il·localitzable mentre centenars de persones restaven atrapades per la gota freda
• La doble vergonya del govern Illa amb la Casa de Perpinyà I Editorial de Vicent Partal
• Una lectura superficial d’una tragèdia col·lectiva 
• Joan Miró, un artista neutralitzat? I Mail obert de Joan Minguet 
• La cara il·lustrada del populisme I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• El parlament andorrà s’encén arran de les noves informacions sobre l’operació Catalunya 
• Els aranzels de Trump amenacen un dels grans pilars del comerç en línia mundial: els detallistes xinesos
• Irene Zurrón: “Els pobles també tenen les seves perversitats” 
• 21 llibres de poesia per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Sortides Culturals - Lloc: Barcelona

El film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga, produït per Minoria Absoluta i Lastor Media i amb guió de Toni Soler, s’estrena avui als cinemes. Té tots els números de la rifa per a rebre de valent per una cosa i la contrària. Rebrà, previsiblement, perquè emblanqueix la figura del president Jordi Pujol, i rebrà perquè en retrata l’ombra de la corrupció, l’ensulsiada moral. El sol anunci de l’estrena ja ha suscitat retrets de banda i banda. La flaca del film, tanmateix, no és ni l’una cosa ni l’altra, sinó que li manca gosadia per a construir una versió pròpia de la història. Se li nota pertot arreu que mira d’evitar l’acusació de film opositor i la de film partidari, i el guió ho resol amb la recerca d’un equilibri matemàtic que el condemna a una lectura superficial. I la història de Pujol no ho és gens, de superficial.

Cal reconèixer a Huerga i a Soler una gosadia prèvia: la de fer un film sobre Pujol. El procés, el cas Pujol o el cas Palau són matèria artística de primer ordre i, en canvi, en aquest país, el cinema polític sobre la història recent –més enllà de la guerra i de la dictadura– ha travessat fins ara un desert àrid difícil de justificar. Fer ficció de les històries que han sacsejat l’ètica nacional té un punt de valentia innegable. A una cultura viva li val més d’explicar-se constantment per mitjà de l’art. És un error veure com una debilitat o una autoflagel·lació que els catalans fem films sobre els Pujol perquè els espanyols no en fan sobre les corrupteles del PP i el PSOE –excepció feta de L’home de les mil cares, del 2016, sobre el cas Roldán. 

El problema de Parenostre és que, una volta presa la decisió de llançar-se a la piscina, s’hi llança amb flotador. S’endinsa en una qüestió espinosa i apassionant però no s’arrisca; furga en una ferida que encara és ben oberta –amb tot el dret de fer-ho–, però espera sortir-ne sa i estalvi. Mira de cenyir-se a les escenes conegudes o imaginades per tothom, però té poc atreviment per a imaginar-se’n de noves i per a inventar-se’n. La morbositat d’imaginar-te com devia ser aquell dinar a can Pujol en què es va prendre la decisió se sadolla, simplement, quan veus els actors que interpreten els personatges reals, però les converses no tenen gaire profunditat, són una crossa sovint robòtica per a fer avançar la trama. Hi ha una tendència precipitada a la metàfora fàcil, a la referència habitual –la suadíssima llegenda de l’ascens al Tagamanent, el president que no du mai a sobre diners en efectiu.

El contrapès de tot això és Josep Maria Pou, que fa una interpretació memorable del president Pujol. Pou aconsegueix una fita complicadíssima: encarnar un home que resulta extraordinàriament familiar per a qualsevol espectador i, sense assemblar-s’hi gens ni mica, fer-lo creïble de bon començament. Hi ha molt d’ofici en l’operació: l’actor, que va explicar a VilaWeb que s’havia inspirat en el rei Lear per a connectar amb la tragèdia pujoliana, captura amb molta traça l’ànima del president. La solitud dels ulls, el cansament de la gestualitat, la fragilitat del gest de les mans. Pou és esplèndid i, d’una manera semblant, Carme Sansa també broda el paper de Marta Ferrusola –la duresa casolana, la fermesa del caràcter. El problema és un deix d’artificiositat en el guió. Per exemple, costa d’imaginar que Pujol cometés la frivolitat de dir, en un moment tan greu i tan íntimament devastador com el de decidir de confessar: “Ara farem el que toca.”

La dificultat de narrar Pujol s’assembla molt a la dificultat que ell mateix troba, a la vida real, per a justificar-se. L’única manera de fer-ho de debò és abordant a fons el conflicte nacional i l’impacte psicològic que ha tingut, per a ell i per a tothom. L’única manera és explicant com la cultura política d’aquest país va fer dels catalans un poble “habituat a viure en un clima resclosit i per sota de les seves possibilitats” –per a emprar els mots de Pujol mateix quan era a la presó–, i com el president va normalitzar la doble moral perquè havia assumit alhora la derrota política i la manca de llibertat. El teatre familiar era una ramificació del teatre polític, i no pas a l’inrevés. Pujol, que no és un lladregot com n’hi ha que pretenen, tan solament pot justificar la deixa si és per a protegir-se, però, per a fer-ho, ha d’explicar políticament de què s’havia de protegir.

Un film biogràfic que enfoca el moment concret de la caiguda pública de Pujol difícilment podrà superar la superficialitat d’un documentari sobre la confessió o sobre l’operació Catalunya. El drama familiar dels Pujol és un retall de la història moderna del país, i aquesta història, a Parenostre, no té prou centralitat. El cas Pujol no és un cas personal: és una tragèdia col·lectiva que es mereix els 314 minuts de Novecento. 

L’estat espanyol se situarà sota el focus de les Nacions Unides el 30 d’abril al Palau de les Nacions, a Ginebra. Serà en l’Examen Periòdic Universal, un mecanisme del Consell de Drets Humans que estipula que cada estat membre s’ha de sotmetre cada quatre anys i mig a una anàlisi. Per a aquest examen, desenes d’organitzacions catalanes han fet arribar a l’ONU informes sobre vulneracions de drets humans, en concret, vulneracions en l’àmbit dels drets civils, polítics, culturals i socioeconòmics. Aquestes entitats han sol·licitat als estats membres de les Nacions Unides que traslladessin a l’estat espanyol la importància de garantir l’aplicació de l’amnistia, protegir la immersió lingüística o posar fi a les pràctiques d’espionatge il·legal, entre més. A banda dels informes d’organitzacions, també s’aportarà informació atorgada per l’estat i informes d’experts i grups independents.

Repressió contra l’independentisme

Entre els catorze informes presentats, en destaquen cinc que tenen a veure amb la vulneració de drets civils i polítics en el context de la repressió contra l’independentisme, i tots coincideixen a demanar l’aplicació de l’amnistia. Els dos primers –l’un, signat per Òmnium Cultural i l’altre, per l’ANC i Unrepresented Nations and Peoples Organization– denuncien, entre més, la criminalització de protestes pacífiques del moviment amb la instrumentalització del delicte de terrorisme, l’espionatge amb Pegasus, la infiltració d’agents en organitzacions civils i la manca de justícia per les tortures del franquisme. També assenyalen les dificultats en l’aplicació de l’amnistia per les resistències de la cúpula judicial espanyola i demanen de comprometre’s amb el dret d’autodeterminació, a què dóna suport més del 75% de la població a Catalunya.

També hi ha un informe centrat en el dret de llibertat d’expressió i assemblea, signat per entitats com el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Plataforma per la Llengua. També s’hi denuncia la instrumentalització de la llei antiterrorista, però a més s’hi assenyalen alguns elements perillosos de la reforma dels desordres públics i s’hi esmenten una sèrie de recomanacions genèriques sobre llibertat d’expressió no complertes per Espanya. Per exemple, el Canadà va instar l’estat espanyol a revisar el delicte d’injúries a la corona i d’ofensa als sentiments religiosos i la llei mordassa, i Luxemburg i les Maldives van instar-lo a despenalitzar la difamació.

Un quart informe, signat per Amnistia i Llibertat i Sine Qua Non, parla de la repressió en general, però fa especial incidència en la repressió econòmica: tant les sancions econòmiques desorbitades contra activistes i polítics independentistes com el paper en concret del Tribunal de Comptes espanyol, sobre el qual s’han expressat preocupacions sobre la seva neutralitat i les seves garanties processals. L’informe denuncia que els membres del tribunal manquen de l’aparença de neutralitat, i això mina la confiança en les seves decisions, que es perceben com una forma encoberta de persecució penal per malversació de fons públics.

El bluf del Tribunal de Comptes: no pot preguntar al TJUE ni sobre l’amnistia ni sobre res

També hi ha un informe sobre l’espionatge amb el programari Pegasus contra l’independentisme, signat per entitats com Irídia o Gentium. S’hi assenyala que, fins a l’actualitat, aquest cas s’ha convertit en el més gran d’Europa de característiques similars, juntament amb el d’Hongria. L’informe denuncia que els processos judicials i les comissions d’investigació impulsades s’han topat amb la negativa i el silenci del govern espanyol i de l’empresa responsable (NSO Group), que s’emparen en un marc normatiu ple de buits legals.

Atacs contra la immersió

Un altre dels temes recurrents d’aquesta sèrie d’informes són els atacs contra la immersió lingüística, presents en tres dels reports. Un és signat per entitats i sindicats, entre els quals, la USTEC·STEs-IAC, la Intersindical i la Plataforma per la Llengua. Hi assenyalen els perills de deixar les decisions sobre política lingüística en mans del poder judicial i demanen d’eliminar la imposició d’impartir almenys un 25% de l’ensenyament en castellà a l’educació i, en general, d’evitar l’increment de l’ús del castellà a l’escola.

Un altre informe, de la Plataforma per la Llengua, documenta les discriminacions sofertes per catalanoparlants. Hi esmenten la restricció de l’ús del català als tribunals i administracions, entre més, i recorden que l’estat espanyol no ha aplicat recomanacions clau sobre els drets de les minories lingüístiques. La Plataforma demana de reconèixer els catalanoparlants com a minoria protegida i de lluitar contra el discurs d’odi catalanòfob.

El tercer informe, signat també per entitats gallegues, asturianes i basques i per l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià, fa una radiografia general de la regressió en la protecció de les llengües minoritzades a l’estat espanyol. S’hi documenta la manca de funcionaris amb coneixement d’aquestes llengües i casos de discriminació laboral i sanitària. A més, demana de concedir l’oficialitat a l’asturià i l’aragonès.

Participació política dels estrangers i biaixos racistes

També s’han presentat dos informes que tenen a veure amb discriminacions racistes. L’un, signat pel CIEMEN, demana d’eliminar el requisit de reciprocitat per a garantir el dret de vot dels empadronats, també dels estrangers, a les eleccions municipals. L’informe insta Espanya a centrar-se en la residència com a criteri clau per al dret de sufragi, en lloc de la nacionalitat o els acords de reciprocitat.

L’altre informe, signat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya, denuncia que la llei no prohibeix de manera explícita les identificacions per perfil ètnic o racial fetes per les forces de seguretat i només es limita a la necessitat d’evitar aquestes pràctiques. A més, aquest informe també demana una “visió interseccional” en el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic, que reculli vulnerabilitats relacionades amb la classe, l’ètnia, la discapacitat i l’edat, i integri la mobilitat humana (migracions, desplaçaments…) per a enfrontar desigualtats que agreugen els efectes del canvi climàtic. Finalment, demana de desenvolupar un marc normatiu que eviti biaixos discriminatoris en la intel·ligència artificial.

Desaparicions de menors a partir del franquisme

Entre els informes, també en destaca un –signat per entitats memorialistes i de víctimes– que assenyala l’incompliment sistemàtic de l’estat espanyol quant a la investigació de desaparicions forçades de menors entre 1936 i 1996, any en què es va canviar la llei d’adopció. L’informe recorda a Espanya que la detenció il·legal i la usurpació de la identitat són delictes reconeguts que no poden prescriure fins que la víctima vegi restablerta la seva identitat. Les entitats demanen que el govern espanyol implementi les recomanacions dels organismes internacionals en aquesta matèria.

Uns altres informes presentats tenen a veure amb la protecció de drets econòmics, socials i culturals, amb les desigualtats que limiten el dret de l’educació i amb els drets dels presos, en què es reclama una nova tipificació del delicte de tortura, que es prohibeixi el règim d’aïllament penitenciari superior a catorze dies i que es prohibeixin les contencions mecàniques.

 

Al sud del sud, a la comarca del Baix Segura, el 95,25% de les famílies va votar castellà en la consulta sobre la llengua base a les escoles. Al municipi de Torrevella, el percentatge encara és més alt: 97,84%. Però un grup de famílies del CEIP El Acequión s’ha decidit a obrir una línia en català per als xiquets del primer d’infantil, que començaran l’escolarització el curs que ve, és a dir, els nascuts l’any 2022. Si ho aconseguissen, seria la primera línia en català de tota la comarca.

Darrere la iniciativa hi ha Maria Imbernón i Maria Serrano, dues mares que van adoptar el català en l’edat adulta, i van prendre consciència dels avantatges que té aprendre la llengua pròpia del territori en l’etapa escolar. “Som ‘neovalencianoparlants’. Som persones que de majors hem decidit que el valencià també era una llengua nostra i la parlem. És una part de la meua identitat. No és una llengua que m’haja donat ma mare, però jo l’he feta meua. L’he adoptada. Jo a la meua xiqueta li parle en castellà, perquè sent que, si no ho fera, li negaria la seua llengua materna real, perquè la meua és eixa. Però vull que, de major, acabe com jo, bilingüe”, diu Imbernón, que ha estudiat filologia catalana.

L’ambigüitat de la llei Rovira

Ara com ara, són unes set famílies, i l’objectiu és arribar almenys a dotze o tretze per a lluitar per l’obertura d’una línia en català. “Si en una línia rural necessiten dotze o tretze xiquets per a formar una classe, jo demanaré que, si en tinc dotze o tretze, se’m faça una classe a mi”, diu. Però, encara que aconseguissen la veu favorable d’aquest nombre de famílies, la llei Rovira no garanteix que hi haja una línia en català a les zones de predomini lingüístic castellà.

“La llei no és clara i no sap ningú que pot passar, ni el percentatge mínim, ni el nombre mínim de gent. L’única cosa que podem fer és demanar a tothom que trie valencià. L’inspector d’Educació diu que es farà el que diga la llei, i la llei és ambigua, feta a posta perquè pensaven que no eixiria una línia en valencià en un territori castellanoparlant. Ells sabien a què jugaven. Però no s’esperaven, per exemple, que en la comarca dels Serrans més del 50% de la població diguera sí al valencià. No s’esperaven que isqueren moviments com el nostre, en zones castellanoparlants, demanant una línia”, diu Imbernón.

Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes

De fet, Ignacio Martínez Arrúe, director general d’Ordenació Educativa i Política Lingüística, va dir en una entrevista al periòdic local Aquí en Torrevieja que si la major part de les famílies volien una llengua, i unes poques l’altra, la resolució dependria de cada zona: “Si som en una de predomini lingüístic de castellà, es farà la classe en aquest idioma. No obstant això, si detectem que hi ha demanda suficient de valencià ajuntant aquests alumnes més els d’uns altres centres, se’n crearà també una línia.”

És a dir, proposen de traslladar tots els xiquets que vulguen català a un únic centre. Això, a més de ser una discriminació lingüística, no és allò que volen les mares i els pares. “Torrevella és una ciutat enorme, amb quinze o setze col·legis, i tots dispersos en diversos punts de la població. De manera que si jo decidisc que el meu fill estiga en un centre que hi ha al nord, no vull que estiga al sud, perquè la diferència és de trenta minuts amb cotxe. És que no funciona això que diuen”, lamenta Imbernón.

Defensar el català en un territori hostil

Aquestes darreres setmanes, tant Maria Imbernón com la seua companya han eixit als mitjans de comunicació explicant la iniciativa, que a les xarxes socials es diu “3 anys valencià”. Tot i tenir el suport del centre educatiu i del claustre, han rebut una allau de crítiques d’algunes altres famílies. “De cinc-cents comentaris, quatre-cents són persones dient: ‘Mira-la, que avorrida que està, de segur que els fills d’eixos pares són tots funcionaris, en aquest col·legi no volem aquesta gent.’ I t’ho diuen mares que tenen els xiquets al col·legi. Són tan hostils que et diuen que no volen línia en valencià, però no per als seus fills, sinó tampoc per als fills dels altres”, lamenta.

Imbernón recorda que un dia va organitzar una sessió de cinema en català per als xiquets amb el film dels Minions, i que moltes mares li van dir que els havia encantat, que fessen més activitats com aquella. “I després, per Facebook, hi havia gent que deia a l’ajuntament: ‘Per favor, atureu aquesta pancatalanista.’ Ara ric, però és difícil viure en una societat així, que faces una activitat lúdica per als xiquets i et titllen d’anticrist. I m’ho trobaré sempre. De manera que jo pense que a ells no els puc canviar, ni ho vull. Que continuen així, que continuen odiant, menystenint i marginant, i sent ignorants, perquè el seu odi és alimentat per la ignorància que tenen. Que continuen dient que són més murcians que valencians. D’acord, és la seua opinió. La meua és que hem de seguir la LUEV, i sóc ací”, exclama.

L’any 2020 es va fer una manifestació a Oriola, capital del Baix Segura, contra la llei de Plurilingüisme de Vicent Marzà, que ja demanava “llibertat” per a triar la llengua base a les escoles. S’hi van poder llegir pancartes amb lemes com ara: “Volem estudiar en la nostra llengua, volem estudiar en castellà”, i “Parle castellà perquè m’ix dels ous”. Imbernón diu: “En un territori tan hostil contra el valencià, també hi ha gent que va contra això, no tothom és així.” Aquesta petita Gàl·lia de famílies en lluita per la línia en català ho demostra.

L’agraïment als professors de català

Aquesta colleta de famílies “neovalencianoparlants” de Torrevella tenen un agraïment molt especial als professors de català que, fins i tot en alguns casos, van ser l’empenta perquè estudiassen la llengua i la convertissen en la seua professió. “Ens agrada el valencià perquè els professors que venien de fora ens han deixat una espurneta, ens han deixat una flameta de la llengua. Tots els que som de Torrevella que després hem passat a parlar valencià, coincidim que ha estat gràcies als professors. Ací hi ha gent que ve com si fora a l’exili, que veu que és horrible vindre ací. Eixa gent ha de saber que vindre ací és dur, perquè ets molt lluny de casa, però en acabat deixes un bon tast en alguns alumnes, i això és el que compta. Ells ens van fer més bones persones”, reconeix Imbernón.

Tothom se sap la llegenda de sant Jordi: el cavaller salva la princesa tot matant el drac i, de la sang de l’animal, en neix una rosa. Però, i si la història fos d’una altra manera? La recerca de la rosa (Sextories) la capgira: sant Jordi es dirigeix cap a rescatar la princesa de les urpes del drac, però se’ls troba mantenint relacions sexuals. Per acabar-ho d’adobar, els tres personatges s’endinsen en un triangle sexual que farà volar la imaginació dels lectors.

L’editorial de còmic eròtic Sextories, nascuda el 2011 a Barcelona com un fanzín eròtic, ha triat la llegenda de sant Jordi, una peça cabdal de la cultura catalana, per a publicar el seu primer còmic en català. La recerca de la rosa, doncs, marca el començament d’una col·lecció d’històries eròtiques que publicaran en català. “Ja tocava!”, diuen fonts de l’editorial. “Tenim ganes d’explorar com sona, com es llegeix i com es desitja en català. Volem que persones que viuen, carden i estimen en català també es puguin veure reflectides en un còmic eròtic fet des de la tendresa i el plaer”, expliquen.

10 còmics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Erotitzar una història que tothom coneix

Sarybomb, l’autora del còmic, explica que la de sant Jordi és la seva llegenda preferida. D’ençà que era petita, les històries d’éssers místics i fantàstics l’han fascinada i, per això, va voler transformar la llegenda que tantes vegades havia sentit en un còmic per a adults, i va donar al guió una suggerent perspectiva eròtica. “Si la meva educació no hagués tingut aquests elements, no hauria desenvolupat el gust per la fantasia que tant treballo avui dia”, diu.

Sarybomb acostuma a fer còmics on el sexe i l’erotisme fugen de l’heteronormativitat. En el cas de La recerca de la rosa, construeix uns personatges que trenquen l’estereotip del típic cavaller fort i valent o de la típica princesa que necessita ser rescatada. “Tenim un sant Jordi lleial i proactiu que s’avergonyeix de la seva sexualitat i necessita la força dels altres dos personatges per a combatre les seves pors; una princesa desvergonyida i consentida que busca la màxima diversió en tot allò que fa; i un drac seductor però atent que també té el seu toc egoista”, explica l’autora del còmic. En aquest sentit, Sarybomb destaca que li va costar molt de trobar informació sobre el personatge de la princesa, del qual no sabia ni el nom. El seu objectiu, en part, ha estat el de rescatar i resignificar la figura de Cleodolinda, tot dotant-la d’una personalitat que va més enllà de ser simplement un personatge femení que existeix per ser salvat.

10 llibres de salut i benestar emocional per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Fer l’amor en català

Oriol Estefanell, traductor i corrector de Sextories, ha estat l’encarregat de traduir al català el guió de La recerca de la rosa, que havia estat escrit originalment en anglès. Per fer-ho, ha utilitzat un registre arcaic, adient al rerefons medieval i fantàstic de la història. Diu que s’ha adonat que, en el seu entorn, l’argot sexual és impregnat de castellanismes, i que, per tant, no sempre ha estat fàcil de pensar en fórmules en català.

Tot i que socialment no estem gaire acostumats a fer servir vocabulari o expressions sexuals en català, “per vergonya, per rigidesa cultural o per desconnexió”, a Sextories estan convençuts que és una realitat que es pot revertir. “El llenguatge és viu i es construeix amb l’ús. I si falten referents, els farem. Parlar de sexe en català pot sonar estrany al principi, però també pot ser molt poderós.”

El problema, asseguren, no és la falta de públic disposat a consumir còmics eròtics en català, sinó la manca d’oferta: “Hi ha moltíssima gent que té ganes de llegir en català, però que sovint no troba continguts que connectin amb la seva manera d’estimar, de gaudir o d’habitar el cos. Hi ha ganes d’un contingut que sigui honest, plaent, i també divertit i diferent. I el català pot ser part d’aquesta festa.”

La producció de còmic eròtic en català és pràcticament inexistent, i en tenim pocs exemples en la història. Els pioners de l’erotisme literari podrien trobar-se en algunes peces de premsa de la Segona República com El Papitu, o en la literatura contemporània d’Ofèlia Dracs i Manuel de Pedrolo. Les excursionistes calentes és considerat el primer film pornogràfic català, publicat el 1999.

L’editorial Sextories detecta que hi ha una gran manca de referents en català quan es parla de sexualitat, erotisme o afectivitat. Acostumats a optar per un erotisme que trenca amb els discursos i els corrents sexuals hegemònics –els seus còmics relaten històries de personatges amb cossos no normatius o que trenquen els patrons de l’heteronormativitat– consumir erotisme en català era el pròxim bastió a assolir. De fet, Estefanell destaca que la llengua era una altra opressió que volien polir als seus còmics: “Treballar la llengua és també qüestionar qui té accés a dir, a imaginar, a narrar i a ser representat. Ens fa il·lusió contribuir a expandir el català cap a llocs més erotitzats sense vergonya, més genuïns, més lliures.”

Matar en català: 23 novel·les negres per a aquest Sant Jordi

Un erotisme no convencional 

Sextories defensa un erotisme que trenca amb els ritmes i els relats que imposa la indústria pornogràfica, que sovint aclapara el mercat de consum. “El còmic et permet una mirada més personal, més íntima, més imaginativa i esbojarrada. I moltes persones necessiten aquest altre ritme per a connectar amb el seu desig. Potser no tindrem milions de visites en una web, però creem relacions profundes amb qui ens llegeix.”

Entre les històries que han publicat, en trobem de temàtica històrica (medieval o de la Revolució Francesa), futurista o contemporània. En totes hi ha una voluntat explícita de trencar amb l’heteronormativitat: “Perquè no ens representa. Perquè la mirada heteronormativa simplifica i ofega la riquesa de les nostres experiències. Apostem per una sexualitat que sigui fluida, diversa, que no posi el plaer només en un lloc ni en una sola forma de viure’l”, expliquen.

Sarybomb diu que, com més va, més editorials i artistes independents obren la mirada a explicar històries menys convencionals. “Veig que, de mica en mica, s’incroporen al món de l’art idees que en un passat havien estat perseguides o erradicades. Tinc l’esperança de continuar creant històries així, malgrat que sigui difícil. La ficció no ha de treure mai espai de la vida real, però ens ajuda a millorar-la. Ens ajuda a pensar, descobrir i sortir de cànons normatius que no són per a nosaltres”, reflexiona. En aquest sentit, diu que les xarxes socials han ajudat a normalitzar un discurs de la sexualitat que se surt dels cànons hegemònics. Tanmateix, considera que no és fàcil de guanyar-se la vida de manera professional en el món del còmic: “Conec molts artistes que no es dedicarien mai professionalment a això, encara que sigui el seu somni, per la precarietat a la qual s’haurien d’enfrontar. És difícil. Fa por”, admet.

On podeu comprar La recerca de la rosa?

Sextories distribuirà La recerca de la rosa al circuit comercial de llibreries, i també serà a Barcelona el dia de Sant Jordi, amb una paradeta física, concretament, al carrer d’Alí Bei (18-20). A més, qui vulgui pot adquirir aquest còmic o qualsevol altre de l’editorial a la seva pàgina web.

10 clàssics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

The Washington Post · Christian Shepherd

Shenzhen, Xina. L’escalada de la guerra comercial entre les dues principals economies del món amenaça un dels grans punts de trobada entre nord-americans i xinesos: el món de les compres en línia.

Aquests darrers anys, els comerciants xinesos han fet mans i mànigues per satisfer –al preu més baix possible– tots i cadascun dels desigs dels consumidors nord-americans: d’ungles postisses i crop tops a peixeres amb altaveus integrats i visors nocturns per a rifles, lliurats a domicili per plataformes com Shein, Temu o la nord-americana Amazon.

El creixement d’aquesta indústria en expansió podria quedar qüestionat arran de la decisió del president dels Estats Units, Donald Trump, d’imposar un aranzel mínim d’un 145% als productes xinesos i posar fi a l’exempció fiscal que permetia la importació lliure d’imposts de paquets petits als Estats Units.

Molts exportadors xinesos diuen que no saben què fer. “La meva gran preocupació és que les nostres empreses no sobrevisquin els mesos vinents i facin fallida”, explica Wang Xin, director de l’Associació de Comerç Electrònic Transfronterer de Shenzhen.

Fins un 90% dels membres de l’associació fan negocis als Estats Units, explica Wang. Els aranzels han obligat moltes fàbriques a suspendre operacions, retallar salaris o donar permisos als treballadors. “Tothom és pendent si la Xina i els Estats Units tornen a la taula de negociacions”, diu.

La setmana passada, Trump anuncià que els paquets amb un valor inferior a 800 dòlars provinents de la Xina també estarien subjectes a un impost d’un 120% a partir del 2 de maig, una decisió que tancà el buit legal que fins ara havia permès als venedors de Shein, Temu i Amazon d’eludir els aranzels. Els paquets procedents de la Xina representen prop de dos terços del total de paquets exempts d’imposts que entren als Estats Units, segons dades de Reuters.

Els primers dies de la guerra comercial, quan els aranzels encara eren de dos dígits baixos, milers de venedors van reunir-se en una exposició de comerç electrònic a Shenzhen, al sud de la Xina, per discutir estratègies de venda a consumidors estrangers i, en especial, als nord-americans.

A l’ambient hi regnava un cert optimisme. Els empresaris destacaren la resistència i adaptabilitat dels seus negocis, capaços de produir productes a preus com més va més competitius. Els venedors en línia xinesos, explicaven, tenien un coneixement profund de les plataformes de venda –i dels compradors nord-americans– contra el qual podien competir molt pocs països.

Deng Longyun, director d’operacions de Chwang, afirmà que els detallistes xinesos continuaven compromesos amb el seu principal mercat d’exportació. “Els Estats Units tenen un poder de consum formidable. Els venedors xinesos no es rendiran fàcilment”, explicà a The Washington Post en un moment en què els aranzels nord-americans eren de tan sols el 20% i el buit legal dels paquets petits romania vigent.

Però pocs van predir que els imposts a les importacions xineses arribarien als tres dígits. Ara a Shenzhen alguns reconsideren la defensa del mercat nord-americà.

“Les polítiques comercials als Estats Units són extremadament volubles”, diu Trevor Tang, professor en una acadèmia de comerç electrònic que ensenya els venedors com fer servir la plataforma de venda en línia d’Amazon. “Molts venedors han deixat de centrar-se en els EUA a causa de la imprevisibilitat de les polítiques del govern, tot i que els productes xinesos continuen tenint avantatges incomparables en el mercat global.”

Plataformes de venda en línia com ara Amazon i eBay són originàries dels Estats Units, però l’explosivitat del seu creixement els darrers anys ha estat, en gran part, gràcies a l’impuls de la Xina: el fabricant més gran del món sap molt bé què volen els nord-americans, i com fer-los-ho arribar de manera ràpida i barata.

Fins i tot, amb l’eliminació de les exempcions fiscals als paquets petits és probable que els detallistes xinesos en línia continuïn trobant formes d’arribar als consumidors nord-americans, encara que sigui a un preu més alt.

“Aquestes plataformes han demostrat que són molt adaptables”, diu Eli Clemens, analista polític de l’Information Technology & Innovation Foundation, un think tank amb seu a Washington. Les polítiques del govern xinès, explica, han instat els detallistes xinesos en línia a vendre directament als consumidors estrangers, en compte de dependre de plataformes de rivals geopolítics com pot ser Amazon.

Una clienta prova uns focus lumínics per al ‘streaming’ a la fira comercial de Shenzhen, el març passat (fotografia: Christian Shepherd/The Washington Post).

El suport tecnològic i financer de Pequín ajuda a entendre per què el comerç detallista entre la Xina i els Estats Units no ha fet sinó augmentar aquests darrers anys, tot i les tensions comercials i tecnològiques que han aflorat entre ambdós països.

Tan sols a Shenzhen, hi ha més de 150.000 exportadors detallistes i 41 milions de metres quadrats de magatzems dedicats a l’exportació a l’estranger. La concentració d’empreses de comerç en línia converteix la ciutat en la base d’operacions ideal per a negocis com el de Liao Changyi, que envia cada setmana entre 30.000 i 50.000 jocs d’ungles postisses de plàstic a compradors de tot el món.

“Totes les grans plataformes de comerç electrònic transfronterer tenen oficines a Shenzhen. Si tens algun problema, poden resoldre-te’l immediatament”, explica Liao des d’una espaiosa sala de mostres on s’exposen centenars de dissenys d’ungles postisses pintades a mà.

“Som un grup que es deixa endur pel mercat. Si la competència s’intensifica i els aranzels augmenten, l’única sortida que ens queda és adaptar-nos-hi”, diu.

La Xina ha estat la fàbrica del món durant tres dècades. Avui dia, les empreses xineses no es limiten a fabricar els productes: creen mercats en línia, gestionen xarxes logístiques mundials i fins i tot contracten influenciadors nord-americans per a promocionar els seus productes a TikTok.

Plataformes com ara Shein i Temu han exportat als Estats Units un model comercial que començà a la Xina. Les exempcions fiscals a la importació de paquets petits els ha permès, fins ara, d’oferir una gran varietat de productes a preus extremadament baixos i amb un estoc en renovació constant, capaç d’adaptar-se en temps real a les darreres tendències de les xarxes socials nord-americanes.

L’èxit d’aquest model va empènyer Amazon a crear, el novembre passat, una nova secció de la seva plataforma comercial, anomenada Amazon Haul, per a facilitar que els consumidors poguessin adquirir directament productes dels venedors, la majoria dels quals, xinesos.

El mercat nord-americà és tan gran, i la connexió amb l’economia xinesa tan estreta, que alguns exportadors s’han especialitzat en la fabricació de productes especialment pensats per al mercat nord-americà.

Una de les parades de l’exposició s’especialitzava en dos productes molt específics: estris de massatges facials d’acer inoxidable i parafernàlia per al whisky. “Confiem de continuar venent als Estats Units, fins i tot amb aranzels, perquè no hi ha gaire mercat nacional per a aquests productes”, explica Mason Zhou mentre assenyala una glaçonera amb glaçons amb forma de bales de rifle i de granades de mà.

Els assistents a la fira estaven especialment il·lusionats amb TikTok Shop. Llançada l’any 2023, la plataforma permet als usuaris de vendre productes directament per l’aplicació de vídeo. El 4 d’abril, Trump prorrogà 75 dies més l’ajornament de la llei que obliga ByteDance, la matriu de la plataforma, a vendre’s TikTok als Estats Units per poder continuar operant al país.

Una de les ponents de l’exposició, Vicky Zheng, fundà fa poc una consultoria per a ensenyar als exportadors com escalar posicions a la plataforma de TikTok Shop als Estats Units.

La consultoria, explica, ja ha tingut uns quants èxits de vendes a la plataforma, incloent-hi unes cordes de saltar que compten calories i uns llums extravagants promocionats a TikTok per una xarxa de 30.000 d’influenciadors tant dels Estats Units cm de la Xina.

Fins i tot amb els aranzels, Zheng encara veu oportunitats d’inversió en un mercat “colossal” i per explorar com és TikTok Shop, sempre que Trump continuï ajornant el termini per a la prohibició de la plataforma als Estats Units.

Però, arran dels darrers augments aranzelaris, Zheng ha començat a aconsellar als seus clients que considerin la possibilitat de diversificar les exportacions cap a altres mercats. “La situació actual ens aconsella de centrar-nos en els mercats emergents més enllà dels EUA; si més no, com a mesura preventiva”, diu.

Vic Chiang i Pei-Lin Wu, de Taipei estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

A joc vist tothom és savi. Hi ha qui diu que abans de les eleccions ja sabia tot allò que Trump ha fet (o desfet) en poc menys de tres mesos. Hi havia, certament, una declaració d’intencions hiperbòlica, però la veritat és que l’extensió i oportunitat dels decrets de Trump sovint escapen als propis col·laboradors. Vegeu, si no, la decisió d’imposar aranzels pràcticament a tots els països i deixar-la en suspens vint-i-quatre hores més tard sense consultar-ho amb Peter Navarro, l’arquitecte de la política d’aranzels del president. Quan Trump decideix per un impuls i deixa la decisió sense efecte per un impuls contrari, l’única cosa que es pot dir amb seguretat d’aquesta política erràtica és que el president escriu història. Amb mala lletra, si voleu, però història al cap i a la fi. Tanmateix, ningú no és encara en situació d’explicar-la convincentment, perquè el protagonista se supera ell mateix d’un dia per l’altre i no sabrem el final del conte fins que no sigui acabat. Quan la normalitat esdevé anormal, avançar conclusions és una empresa arriscada i cal molt de coneixement o molta frivolitat per a anticipar-se a allò que s’esdevindrà. Per això, de savis retrospectius n’hi ha a cabassos, però que reïxin a descriure la forma que tindrà la realitat quan encara no és pastada n’hi ha poquíssims. Tanmateix, són aquests que val la pena de llegir, fins i tot quan els fenòmens que explicaven al seu dia ja són història en el sentit formal de la paraula.

Sense aventurar cap profecia, perquè no en tinc el do, m’arriscaré si més no a expressar un sentiment. I un sentiment pot ser tan subjectiu com voldreu, però no és mai cap ficció. Heu-lo aquí: quan observo els personatges que envolten Donald Trump, no puc evitar de veure-hi futurs cadàvers polítics. Són com morts vivents que xuclen la substància vital de la realitat, desrealitzant-la. Havent lligat el seu destí al de Trump, difícilment el sobreviuran en el poder. Estic en desacord amb els qui temen que el trumpisme s’institucionalitzi en esgotar-se el líder. Tampoc no albiro una recuperació immediata del GOP, el vell partit conservador dels valors tradicionals i del patriotisme. Si en queda res, hiverna en la foscor i el silenci de la por, esperant l’hora del desglaç.

Amb el trumpisme em fa la impressió d’assistir a una tragèdia clàssica, amb l’hubris pujant cada dia de grau per arribar a l’altura de la qual s’estimbarà. Quan arribi el dia, però, no és gens segur que la democràcia americana reneixi de les cendres. El trumpisme té, pel cap baix, dos vessants ideològics i el desastre predicible de l’una no pressuposa necessàriament la de l’altra. La més estrident és el populisme: l’estil desvergonyit, l’acció matussera, el recurs a la mentida, el prejudici, la indiscreció i l’exhibicionisme. Aquesta faceta histriònica connecta amb les classes populars, que van comprar al seu ídol la promesa de millorar les condicions de vida castigant els suposats responsables del seu desclassament: les elits de les dues costes del país, les universitats que apliquen criteris de discriminació positiva, els immigrants que deprimeixen els salaris acceptant sous de misèria, els països que “maltracten” els Estats Units amb una política comercial abusiva i s’emporten la indústria competint amb mà d’obra a preu de saldo i condicions laborals properes a l’esclavatge. És la faceta del ressentiment emmirallant-se en un president profundament ressentit.

Però hi ha un vessant del trumpisme no tan conegut: l’elitisme visionari. Que Trump adora els diners gairebé tant com Salvador Dalí i venera els qui més en tenen no és cap descobriment. Tampoc no és cap novetat. Als Estats Units, amb menys embuts que en altres països, la política i els diners sempre han anat de bracet. Però aquesta simbiosi no havia generat mai una ideologia tan hostil a l’estat. Aquesta és la cara més perillosa i per a molts desconeguda del trumpisme. Car darrere o al costat de l’histrió, que alguns menystenen ingènuament per la seva incultura, com si no haguessin estat incultes Ronald Reagan i George W. Bush sense que això els restés popularitat, hi ha personalitats a qui seria excessivament agosarat de titllar d’ignorants.

La digitalització ha reconfigurat el món de manera irreversible. Darrere aquesta transformació hi ha una elit tecnològica concentrada a Silicon Valley. Alguns residents d’aquesta regió, que no és cap circumscripció oficial, sinó una referència a l’univers paral·lel de la tecnologia, van crear en pocs anys una subcultura d’arrels llibertàries que darrerament ha evolucionat cap a la visió d’un estat governat per aquestes elits. No és pas cap estat convencional, sinó una utopia (o distopia, segons qui ho consideri) tecnològica que arraconarà l’estat constitucional a les golfes de la història. D’aquests veïns de proximitat, me’n separa un mur no sols de riquesa i d’influència sinó especialment d’atmosfera cultural.

Sóc un supervivent de la tribu que habitava a la Galàxia Gutenberg i encara freqüento les vendes de llibres usats, on ens trobem una vegada el mes els voltors del reciclatge cultural. En aquests indrets hom pot fer-se càrrec de l’estat d’esperit de la comunitat, com el forense que analitza les restes d’un àpat a l’estómac d’un difunt. Una primera impressió és l’abundància i varietat dels llibres que es reciclen a Palo Alto, cosa poc sorprenent tenint en compte l’alt consum de béns intel·lectuals que representa Stanford.  Més remarcable és la quantitat de còpies de les novel·les d’Ayn Rand que hi trobo gairebé tot l’any. Rand fou la creadora de l’Objectivisme i la inspiradora de l’eudemonisme individualista. També fou una enemiga jurada del col·lectivisme, com de l’altruisme i la seva màxima expressió, l’estat provident. Que aquesta autora dels anys quaranta i cinquanta sigui tan llegida en els cercles empresarials de Silicon Valley hauria d’haver cridat l’atenció. La seva filosofia informa la ideologia i la pràctica social (o antisocial) de persones com Elon Musk. Són persones cognitivament superdotades que, a diferència d’unes altres com per exemple Bill Gates, avorreixen tot el que fa olor de beneficència i pretenen reduir la petja de l’estat en el control de la producció. Ho fan no sols per oportunisme sinó també per convicció filosòfica. És per això que, quan Musk desguarneix les funcions de l’estat titllant-les d’ineficients, ho fa amb la coartada de salvar la civilització. No és una idea personal sinó una divisa que distingeix els iniciats. Abans que Musk ja l’havia proclamada Michael Anton, l’actual director de planificació política dins el Departament d’Estat (Ministeri d’Afers Estrangers), afirmant que “la nostra civilització ha perdut la voluntat de viure”.

Musk és l’exemple més conegut de la secta tecno-llibertària. Però més influent ideològicament que ell és Peter Thiel, cofundador de PayPal, de l’empresa de dades massives Palantir i de l’empresa de capital de risc Founders Fund. Thiel, que havia estat soci de Musk, es defineix com a llibertari conservador. Estudià filosofia i dret a Stanford i exercí d’advocat abans de fer fortuna al món de la tecnologia digital, del qual es retirà perquè trobava l’ambient de Silicon Valley asfixiant per massa liberal. És un pensador a la contra, un inconformista. Sens dubte, la seva faceta antisistema fou una de les raons que financés la candidatura de Trump el 2016 i l’ajudés en més ocasions. Així i tot, l’any passat va rebutjar la petició de Trump de deu milions per a la seva campanya perquè estava decebut amb els polítics i pensava que, guanyés qui guanyés, no canviaria res de fonamental. Potser ara s’ho repensa. Thiel està convençut que la democràcia no té futur i albira un món regit per una mena de rei filòsof i una elit intel·lectualment superior. Amb la seva influència sobre Trump aconseguí que l’implacable candidat no sols perdonés J. D. Vance d’haver-lo comparat amb Hitler, sinó fins i tot que l’elevés a la vice-presidència. El perdó se segellà el febrer del 2021 en una trobada a Mar-a-Lago arranjada per Thiel.

Vance prové d’una de les zones més pobres dels Estats Units, la regió dels Apalatxes, i amb un passat de drogues, servei militar amb els marines i la relativa fama que li va donar Hillbilly Elegy: A Memoir of a Family and Culture in Crisis, un llibre sobre la marginació viscuda al seu ambient familiar, no hauria fet carrera política si no l’haguessin ajudat els milions invertits per Thiel, que Vance va conèixer en una conferència de l’empresari a Yale quan Vance hi estudiava dret. El 2017 Thiel el va contractar a la seva empresa d’inversions Mithril Capital i començà de finançar-li la carrera política. El 2022 invertí 15 milions de dòlars en la campanya de Vance al senat d’Ohio, una xifra històrica per a un únic donant. Aquell escó, crucial per al Partit Republicà, decidí la tria de Vance com a segon de Trump a les passades eleccions presidencials.

Vance és l’enllaç de Thiel i de més empresaris de la secta tecno-llibertària a la Casa Blanca. Aquests personatges són als antípodes del populisme, però el parasiten perquè hi coincideixen en l’autoritarisme. Fa uns quants anys Thiel va escriure en una publicació llibertària: “Ja no crec que la llibertat sigui compatible amb la democràcia.” Havia arribat a la mateixa conclusió que Plató, quan projectà de substituir la moribunda democràcia atenenca per una república governada pel coneixement.

Un personatge clau en la deriva filosòfica de Thiel és Curtis Yarvin, un altre ciutadà de Silicon Valley. Yarvin és un blocaire, el fundador del projecte “Il·lustració fosca” i un dels ideòlegs més influents en l’actual administració, sobretot en el vice-president, amb qui l’uneix, a més de les idees antidemocràtiques, el patrocini de Thiel. I no solament de Thiel. Marc Andreessen, un altre empresari de capital de risc i assessor informal de Trump, ha defensat les idees de Yarvin. I l’inversor Balaji Srinivasan se n’ha fet ressò, proclamant la bondat del cameralisme tecnocràtic que promou Yarvin, ço és la idea d’un estat paral·lel governat per Silicon Valley i independent de la jurisdicció dels Estats Units. Això era el 2103. Ara que s’han apoderat de l’estat federal, és més temptador de retallar-lo fins a fer-lo insostenible tot preparant el camí al nou cesarisme, el terme emprat per Yarvin per a la dictadura tecnocràtica del futur. No el cesarisme clàssic, segons ell, sinó un cesarisme legitimat per la necessitat de salvar el país de la descomposició. La fórmula és sorprenentment vella, malgrat les galindaines tecno-digitals. És la justificació emprada per tots els dictadors, que a Espanya, a més, teoritzà Donoso Cortés al seu cèlebre discurs sobre la dictadura del 4 de gener de 1849 al congrés dels diputats.

Moltes actuacions de Trump d’ençà de la investidura corresponen a idees exposades per Yarvin. Principalment la defensa d’una monarquia corporativa en mans d’“inversors” que elegirien un directiu amb poder absolut al servei dels interessos de la corporació. Per a aconseguir aquest objectiu, l’aspirant a autòcrata havia d’anunciar els seus plans durant la campanya electoral, i una vegada hagués guanyat la presidència hauria de proclamar-se en possessió d’un mandat i procedir a desmuntar el sistema. En primer lloc, neutralitzant l’escull que representen les universitats d’elit i els mitjans de comunicació, un conglomerat liberal que Yarvin designa amb l’epítet de “la catedral”. Una altra estratègia que promou d’ençà del 2012 és l’expressada per l’acrònim RAGE (‘ràbia’), que en anglès vol dir “Retireu Tots els Funcionaris del Govern”. Exactament el que han fet Musk i els seus acòlits, escudant-se darrere les sigles DOGE o departament d’eficiència governamental.

Abans de les eleccions, Vance, que sempre ha reconegut la influència de Yarvin, ja havia dit que si Trump tornava a la presidència i ell l’hagués d’aconsellar, li diria: “Acomiada tots els buròcrates de nivell mitjà, tots els funcionaris de l’estat administratiu i substitueix-los per gent nostra. I quan els tribunals t’aturin, presenta’t davant el país i digues: ‘El jutge ha dictat sentència. Ara que l’apliqui.’” Als Estats Units, els jutges no tenen capacitat de fer complir les sentències. Som davant la mateixa actitud que la tradició espanyola ha esculpit en la frase “s’acata, però no es compleix”. És una crida en tota regla a la rebel·lió, que ja s’ha produït primer amb la desobediència de l’ordre judicial de fer tornar els avions que transportaven deportats a la presó de màxima seguretat d’El Salvador i després desobeint l’ordre de repatriar Kilmar Abrego García, que el govern americà reconeix haver deportat per error administratiu. Per evitar de complir l’ordre del Tribunal Suprem, Trump ha arribat a fer que el dictador d’aquell país, durant una visita a la Casa Blanca, es negués a tornar el presoner que li reclama el màxim organisme judicial dels Estats Units. La rebel·lió s’estén a pretendre destituir els jutges que no es dobleguen a la voluntat de Trump.

Quan el president desgasti el seu prestigi plebeu i l’opinió es recentri, tornaran les aigües a la llera? Hi haurà un endemà democràtic amb institucions revigoritzades i un renovat imperi de la llei, o ens despertarem en una república comandada per tecnòcrates, amb usuaris en lloc de ciutadans? Ens trobarem en una república de súbdits que hauran lliurat la seva informació més íntima, diluint-se en l’imperi de les dades massives, en la monarquia d’una paradoxal il·lustració fosca que recompondrà a la seva manera l’ordre d’una societat trencada i fracassada políticament? Qui afirmi saber la resposta menteix. Però els elements per a pensar-la ja hi són, com també hi són les apostes. Les jeux sont faits.

Un gat negre al jardí (l’Altra), guanyador ex aequo del quaranta-cinquè premi Documenta, és el debut d’Irene Zurrón en la narrativa breu, però no ho sembla. Escrit amb un estil molt mesurat, sobri en la forma i florit en el fons, els vuit contes d’aquest recull interroguen les transicions vitals d’uns personatges femenins que lluiten des de la vulnerabilitat per posar arrels en un món melangiós, en què els grans tòtems de la connexió humana –l’amor i les relacions, la família i la llar, fins i tot i la llengua– sovint esdevenen escenaris d’exclusió, de rebuig. En poc més d’un centenar de pàgines, l’autora esbossa un univers narratiu líric i intimista, en què la natura i la tradició oral s’alien amb referents decididament moderns per a retratar la desubicació d’uns personatges que fugen cap endavant sense deixar de mirar enrere. Parlem del llibre amb Zurrón, que és professora subtituta de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autora de la novel·la infantil La tribu enmig de la muntanya (Tàndem, 2021).

Irene Zurrón (esquerra) ha compartit amb Víctor Recort (dreta) el premi Documenta 2024.

—En aquest país hi ha una certa tendència, sobretot entre la gent de ciutat, a idealitzar la vida als pobles. Els contes d’Un gat negre al jardí en presenten una visió decididament més ambivalent, en què abunden els prejudicis i el ressentiment, fins i tot la violència.
—En la literatura catalana, darrerament, hi ha hagut un cert retorn a la natura, cosa que entenc i que em sembla totalment comprensible. Les ciutats sovint se’ns presenten amb molta hostilitat: somiar en un espai més petit, en una comunitat més humana i més amable, és lògic, en certa manera. No és estrany que caiguem en aquesta idealització dels pobles, i jo soc la primera que pens que a vegades hi he caigut: en certa forma, el llibre també serveix per a desmitificar els meus propis pensaments. Aquesta dicotomia ciutat-rural, a la qual crec que la literatura d’aquest país ara ha tornat amb molta força, ha existit de sempre: sempre hi ha hagut aquesta idea de la natura, del poble, com un espai més saludable i més pur, mentre que la ciutat sovint ha estat vista com un espai de vicis i de perversions. En aquest llibre intent de trencar aquesta dicotomia. No és que el poble sigui pitjor que la ciutat, o que la ciutat sigui pitjor que el poble, sinó que ambdós espais, avui dia, estan molt mesclats: que aquesta frontera que pensem que els divideix no existeix. Els espais són porosos, i els pobles –com a espais humans que són, al cap i a la fi– també tenen les seves perversitats, de la mateixa forma que les ciutats. És per això que els personatges dels meus relates sospiten, o defugen, d’aquesta idea de comunitat harmònica i idealitzada amb què sovint identifiquem els pobles.

—Sou doctora per la UB amb una tesi sobre el rol del suïcidi en la literatura de Mercè Rodoreda. La influència d’obres com ara La mort i la primavera o La plaça del diamant és molt present, en els relats del llibre.
—És inevitable, i segurament hi és més del que jo conscientment he volgut que hi fos [riu]. Quan vaig escriure aquest llibre, al final de la meva tesi, venia d’un període molt intens de llegir Rodoreda, que és l’autora que més he llegit i rellegit i que és tot un model per a mi, en molts sentits. M’ha influït tant que, en alguns moments, fins i tot l’he intentada evitar conscientment: no volia que semblés que n’estava fent una imitació barata. Però sí, és inevitable que aquesta admiració profundíssima que tinc per Rodoreda no es palesi al llibre: la manera en què és capaç de conjurar aquests camps semàntics que creen un ambient molt determinat, una mena d’inquietud o tensió; els personatges que sempre sembla que siguin ingenus però que en realitat no ho són; l’estranyament narratiu tan particular amb què posa distància del món.

—Heu escrit, com a acadèmica, sobre la centralitat del concepte de natura en l’obra de Rodoreda. Per als personatges d’Un gat negre al jardí, la naturalesa també té una importància cabdal: anhelen jardins, s’identifiquen amb plantes, veuen com el pis se’ls omple de vegetació…
—Crec que l’imaginari natural és molt potent, perquè és molt universalitzable: les imatges del món natural s’entenen amb molta facilitat. Per una banda, hi ha la universalitat del símbol, que serveix com a recurs metafòric, i després hi ha una certa desmitificació, una mostra d’un caràcter més fosc o més pervers. A la majoria dels contes –tret del primer, potser–, la natura sovint és una força hostil, que serveix com a forma de descriure un costat més fosc de la humanitat. Al relat del confinament, per exemple, les plantes serveixen com aquesta força hostil que ofega metafòricament la protagonista, que s’infiltren en el seu espai –a casa seva– i li treuen l’aire. Més endavant, al final del relat, hi ha també aquesta imatge, molt típica del confinament, de les plantes que creixen en l’asfalt: és la natura que s’infiltra a la ciutat, que simbolitza aquesta angoixa que la protagonista sent en veure com el seu espai és ocupat. I, novament, es posa en qüestió aquesta dicotomia entre la natura, com a espai idíl·lic, i la civilització, com a espai intrínsecament dolent: tot s’entremescla.

—Un tret que uneix els personatges d’aquest llibre és el desconcert. Molts protagonistes, si no tots, es troben a si mateixos arrossegats pel context en què viuen i prenen una certa distància narrativa de la seva pròpia vida, com si relatessin les experiències d’algú altre.
—Sí que és cert que, en alguns moments, hi ha personatges que senten aquesta desubicació del món, que no tenen lloc on aferrar-se, i que es deixen endur com a forma de supervivència. Perquè també crec que hi ha una idea, que va apareixent al llarg del llibre, d’aquest desajust o distància amb el món: aquesta sensació, que supòs que és una mica universal, que hi ha coses que haurien d’haver estat i no hi han estat. I els personatges, molt sovint, enyoren o reclamen el fet de tenir aquests espais segurs –una família, per exemple– on deixar-se emportar i no haver de fer res més: on ser estimats perquè sí, perquè s’ho mereixen, on no hagin de lluitar contínuament contra el món per haver de trobar un espai sòlid.

—Els personatges d’Un gat negre al jardí es troben en el pas entre l’adolescència i l’adultesa, o bé entre l’adultesa i la maduresa. Què us interessa, d’aquesta transició?
—El títol del llibre, de fet, recull una mica aquesta idea de l’anhel d’un espai sòlid: la casa amb jardí representa, en certa manera, aquest somni material que vols aconseguir, i que serveix per a vehicular tota una sèrie d’aspiracions que tenen els personatges, i a les quals no sempre poden arribar. Trob que són interessants, totes aquestes expectatives en potència que tenim quan som joves, i com després van agafant forma, com evolucionen o es transformen. Crec que hi ha molta potència, aquí. Hi ha molta potència en l’adolescència, per exemple: en aquest moment en què tot és obert, d’alguna manera, en aquestes etapes de transició o de canvi en què es fan una sèrie de projeccions del futur que, estèticament i vitalment, em semblen molt potents. Per això vaig traient aquest tema del futur durant el llibre, també: quin futur imaginam? Per què no n’imaginam un altre? Com condicionen els nostres somnis la forma en què ens imaginem el futur? I hi ha tota aquesta estètica del futur que va apareixent al llarg dels relats: la sibil·la, els horòscops, etcètera. Forma part d’una voluntat més àmplia de reflexionar sobre el relat del futur, sobre com els relats que t’acompanyen condicionen la idea que un es fa del futur.

—Molts dels relats del llibre interroguen un punt d’inflexió molt habitual en les relacions sentimentals: el moment en què la passió dels primers mesos es difumina i deixa pas a un amor més reposat, amb més clarobscurs. A molts personatges els amara un neguit molt prevalent: que tot se’n vagi en orris.
—Els personatges d’aquest llibre són vulnerables: s’insinua que provenen d’entorns materials i familiars fràgils, i aquesta fragilitat l’acaben traslladant en els vincles que estableixen. M’imagín que les persones que creixen amb vincles forts i segurs després tenen molta més facilitat, a l’hora d’establir vincles forts i segurs, i també a la inversa: els qui creixen en espais vulnerables i fràgils –fins i tot en espai més subtilment fràgils– fan uns aprenentatges que després es transformen en pors i en vulnerabilitats, en aquest sentiment tan prevalent de no merèixer prou ser estimat.

—Sovint, la processó va per dins: els personatges desitgen, però no expliciten mai el desig.
—En molts moments del llibre hi ha el·lipsis molt buscades d’episodis, de converses, que el lector intueix que s’han produït –perquè s’han d’haver produït per força–, però a les quals no té accés. M’interessava generar aquesta mena de buits, de silencis, tant perquè crec que narrativament agilitzen la trama, com perquè donen una certa versemblança a les històries. A la vida real, difícilment accedeixes a una història podent-ho saber absolutament tot: sempre hi ha buits, coses que no se’t revelen. Això, al llibre, potser es fa més palès en l’àmbit amorós, però crec que és més general: que es presenten una sèrie de fets que el lector pot intuir, que no cal sobreexplicar. Intent d’evitar sobreexplicar les coses, no només perquè crec lector pot fer inferències i entendre-les, sinó també perquè, com a lectora, sentir que em sobreexpliquen em molesta profundament. Preferesc que els escriptors m’ho posin una mica complicat, que hi hagi un cert desafiament.

—Però el final del llibre ofereix una visió molt optimista de l’amor: el darrer relat retrata la satisfacció emocional d’un personatge que progressa cap a una relació sentimental més madura, més adulta.
—Fins i tot abans de saber ben bé cap on aniria el llibre tenia clar que volia cloure’l amb aquesta imatge: l’enterrament del gat que ha acompanyat el protagonista en la transició cap a l’edat adulta, i a qui acaba enterrant en aquest espai que no és seu i que li hauria agradat que ho fos però que, en el fons, tant fa que no ho sigui, perquè hi ha coses molt més importants que tenir un jardí. I al final, la vida, és una mica això: les coses no acaben d’anar com les havies imaginat, però poden fer-te feliç igualment. Crec que, en aquest sentit, el conte té un punt d’alliberament, de catarsi. No hi havia pensat fins ara, però és una mica com el final de La plaça del Diamant de Rodoreda –potser sí que hi estic una mica obsessionada–, que acaba amb aquesta imatge tan plàcida de la protagonista i el seu nou marit al llit, aquesta idea que tot està en ordre. M’interessava molt, aquesta imatge catàrtica.

—Per què?
—Perquè a la vida hi ha moltes angoixes i moltes frustracions; les coses no van sempre com volem. Però també poden anar d’altres maneres i agafar altres formes, i això també pot estar bé. Formalment, aquesta idea també es vehicula amb un darrer relat que es resol amb un protagonista que no vol fugir cap a un altre lloc o una altra relació, com fan els protagonistes de la majoria dels altres relats, sinó que accepta la seva situació i que mira cap a la vida, i cap al futur, amb més maduresa. L’enterrament del gat, simbòlicament, funciona una mica com l’enterrament d’aquests moments de fugida, d’aquests moments de joventut i de transició. Hi ha molta fugida, en aquest llibre, però també hi ha molta recerca dels personatges en ells mateixos: és, en certa manera, un reflex del procés de créixer. I l’estructura del llibre ho reflecteix, això: els contes són independents, sí, però els relats d’infantesa queden més cap al començament i els de l’adultesa cap al final, cosa que dóna una certa continuïtat formal a aquesta idea.

—Heu explicat que vau conèixer el premi Documenta perquè, de jove, vau llegir L’extinció, la novel·la amb què Sebastià Alzamora guanyà el guardó l’any 1999. Hi ha prou intercanvi literari, dins els Països Catalans?
—No és una opinió ferma, és clar, perquè tampoc no en tinc dades, però sí que em fa aquesta impressió. Sobre el cas del País Valencià, no en puc parlar perquè no el conec tant (tot i que m’imagino que la situació és semblant), però en el cas de les Balears sí que és cert que arriba molta més literatura feta a Catalunya que no pas a la inversa: a les Balears hi ha molt d’interès per tot allò que s’escriu a Catalunya, però a Catalunya no hi ha tant interès per allò que s’escriu a les Balears. Crec que, tot sovint, hi ha determinats prejudicis que tenen un paper molt important en tot això. Es veu molt clar en el cas de la literatura infantil, per exemple, en què hi ha determinats prejudicis amb el dialecte –com si no escrivíssim tots amb un dialecte o un altre!– que dificulten que allò que s’escriu a les Balears arribi a Catalunya, cosa que no passa en el sentit contrari. Sí que és cert que, en el panorama musical, aquest mur ha caigut: ara les cantants de les Balears tenen èxit i toquen a Catalunya amb una naturalitat total. M’alegra molt, aquesta naturalització d’un mateix espai cultural que hem vist en el món musical els darrers anys, però en el món literari encara hi ha molta feina per fer: encara hi ha una certa resistència, uns certs prejudicis i unes certes barreres.

 

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, hem preparat una llista de vint-i-un llibres de poesia tant d’autors catalans com universals que s’han publicat entre el gener i l’abril. En la selecció, hi apareixen autors clàssics, com Luís de Camões, i autors contemporanis, com Adrià Targa, Blanca Llum Vidal, Sònia Moll i Marc Granell. Tampoc no hi falten grans autors de les lletres catalanes, com Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa.

Obra completa Vol.XII

Vicent Andrés Estellés

Editorial: 3i4

A començament d’any va publicar-se el dotzè volum de l’obra completa de Vicent Andrés Estellés, preparat per Irene Mira-Navarro. En més de tres-centes pàgines, hi trobem tant poemes com estudis introductoris i l’edició filològica dels poemes. Aquesta és la quarta i darrera part d’una de les obres més destacades d’Estellés: Mural del País Valencià.

Obra orba

Albert Aragonès

Editorial: LaBreu

Obra orba és el primer i únic llibre d’Albert Aragonès, on reuneix la seva poesia visual “farcida d’erotisme, ironia i savoir faire“. Tot i ser el seu primer llibre de poemes, l’obra artística d’Aragonès és extensa i multidisciplinària: ha fet llibres col·lectius, revistes, catàlegs d’exposicions, calendaris, invitacions, postals, cartells, portades de llibres, discs i revistes, i ha participat en convocatòries d’art postal, exposicions col·lectives, recitals i tota mena d’accions poètiques.

Un viatge a l’inconegut

Joan Brossa

Editorial: 3i4

Glòria Bordons ha editat aquesta antologia de Joan Brossa on s’apleguen creacions de l’autor dels anys quaranta als noranta que mostren les diferents formes i etapes del seu experimentalisme i del seu compromís polític. Cinquanta anys d’obra polièdrica, rigorosa, profunda i crítica.

Com l’oculta flor d’un cactus

Gemma Casamajó

Editorial: Quaderns Crema

Autora dels llibres Bloc de notes (premi les Talúries 1999), Terra campa (premi Jordi Pàmias 2013) i Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022), Gemma Casamajó publica ara Com l’oculta flor d’un cactus, una obra que s’endinsa profundament en l’experiència de la maternitat. Versos que cavalquen entre el fet de ser mare o no ser-ho.

Sonets

Luís de Camões

Traducció: Joan Alegret i Gabriel de la S.T. Sampol

Editorial: Lleonard Muntaner

Luís de Camões és considerat un dels poetes essencials de la literatura portuguesa (i molt sovint, “el gran poeta de les lletres portugueses”), i la seva obra, Sonets, una de les més emblemàtiques. L’editorial Lleonard Muntaner n’ha fet una selecció amb dos experts i grans coneixedors de l’obra de l’autor, Joan Alegret i Gabriel S.T. Sampol.

La policia irà de bòlit

Enric Casassas

Editorial: Documenta

Il·lustracions: Tura Sanglas

Tot i publicar-se ara, La policia irà de bòlit és un llibre inspirat i escrit arran dels fets del Primer d’Octubre i el batibull polític que va ocasionar. En total, són 140 poemes que, malgrat tot, volen ser un cant a l’amor, a la llibertat i a les diferents maneres de viure. Tot plegat, acompanyat per il·lustracions de l’artista Tura Sanglas. 

 

Els cels dels divendres

Josep Civit

Editorial: Pagès Editors

“Un llibre que cobeja melangia i memòria i preserva la petita figura d’un nen que encara duu la tendresa del món a la mirada.” Així descriuen el llibre de Civit els editors de Pagès Editors. Això és perquè Els cels dels divendres és una obra que traspua maduresa i que, amb la retrospectiva que dóna la vida, parla dels límits entre allò que diem i allò que volem dir, entre allò que expressem també com a límit d’allò que el món oculta.

Poesia completa

Emily Dickinson

Traducció: Jaume Busquet

Editorial: Edicions de 1984

En el pròleg de l’obra, el poeta i assagista Sam Abrams diu: “Dickinson, com tantes altres figures a la nostra tradició occidental, va ser un geni, és a dir, una poeta que es va avançar moltíssim al seu temps i va marcar un clar i contundent abans i després en el terreny de la poesia.” Poesia completa és l’oportunitat, per primera vegada, de llegir en català la totalitat de la producció de Dickinson, i de conèixer i endinsar-se en totes les versions que l’autora ens ofereix d’ella mateixa.

Pressentida llum

Carles Fabregat

Editorial: El Gall Editor

Deu anys després de Suite del Pachá (Premi Ciutat d’Eivissa de Poesia de 2015), Carles Fabregat publica el seu tercer poemari, Pressentida llum, un poemari en què, en més de cinquanta pàgines, l’autor relata l’experiència de l’amor que va viure l’autor entre el 2017 i el 2020. Així doncs, tot i que podria considerar-se un llibre de poemes d’amor, més d’una vegada l’autor també ha deixat clar que l’obra porta “el germen del desamor incorporat”.

Que avui sopem al carrer

Cesk Freixas

Editorial: Sembra Llibres

La publicació d’aquest llibre coincideix amb l’adeu dels escenaris d’un dels cantautors i poetes actuals més reconeguts del país. A Que avui sopem al carrer, Cesk Freixas dedica unes corrandes d’amor a la nostra geografia, als nostres carrers. “Un Cesk Freixas madur que ens regala versos que ens seran conhort i esperança, plens d’una tendresa que no oblida el puny tancat”, diu Roc Casagran en unes paraules que li dedica.

Els afores

Isabel Garcia

Editorial: 3i4

Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2024

Què hi ha als afores? Qui habita el centre? Poden ser una mateixa cosa, afores i centre? Què passa, quan aconseguim travessar els afores, els contorns? Isabel Garcia fa preguntar-nos totes aquestes coses en el seu llibre Els afores, on parla de relacions, de llenguatge, de pèrdua, d’intuïció, d’amor… De tots els elements quotidians que habiten als afores.

Mastaba

Marc Granell

Editorial: Bromera

Els primers llibres de Marc Granell van veure la llum a final dels anys setanta, quan va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg, i va publicar Notícia de la tribu, Refugi Absent i Materials per a una mort meditada. Aquest darrer va merèixer el premi Ausiàs Marc de poesia de Gandia. Va continuar la seva trajectòria literària amb els llibres Fira desolada, Versos per a Anna, Corrent de fons i Matèria d’ombra, entre més. Ara torna amb Mastaba, un recull de poemes breus i personals que exploren els temes centrals de la seva obra: la mort, l’existència i la reivindicació social.

Jo tinc una mort petita

Anna Gual

Editorial: Angle

Jo tinc una mort petita es descriu com un recull de “poemes de dol per la pèrdua d’una criatura”, perquè parla de la pèrdua d’una criatura durant l’embaràs, durant la primera infància o el part. Malgrat tot, Anna Gual aconsegueix de fer un poemari lluminós.

Viure i saber

Paul Klee

Editorial: laBreu

L’escriptor, traductor i home de teatre Feliu Formosa ha fet una tria dels dietaris i poemes del pintor Paul Klee, que van publicar-se pòstumament, l’any 1960. Feliu Formosa, a la nota del traductor, diu: “Després de la mort de Klee (1940), la seva viuda, Lily Stumpf, va conservar un quadern escolar on el seu marit havia escrit amb llapis una sèrie de poemes. Felix Klee, el fill del pintor, a l’epíleg de l’edició final de l’obra completa del seu pare, recopilada per ell (Arche, 1996), fa constar que el 1960 havia publicat un primer recull de poemes que el 1965 va ser objecte d’una antologia a cura de Carola Giedion-Welcker: Die Anthologie der Abseitgen (L’antologia dels discriminats).”

Tan bonica i tan tirana

Blanca Llum Vidal

Editorial: Proa

66è premi Carles Riba 2024

Al desembre, Blanca Llum Vidal va recollir el 66è premi Carles Riba de poesia 2024 per l’obra Tan bonica i tan tirana, una antologia sobre amor que s’ha publicat fa poc: un amor desbocat, un cor trencat, el poliamor, però també la justícia social, l’existència complexa, la revolució de la identitat, el desig com a motor de creació… 

Les despulles

Carles M. Sanuy

Editorial: Afers

29è Premi de poesia Màrius Torres

Les despulles és un poemari que ens parla de solitud, desig i decadència, un llibre que reflexiona amb ironia sobre la quotidianitat domèstica, interrompuda per la relació sexo-afectiva que s’estableix entre un sexagenari i una dona de vint-i-pocs anys.

On fugirem, amor

Sònia Moll

Editorial

“La menopausa m’ha donat una força que no és complaent”

La col·laboradora de VilaWeb Anna Zaera resumia així el nou llibre de Sònia Moll al començament d’una entrevista recent a l’autora: “Sònia Moll es presenta més implacable que mai. Amb versos carregats de ràbia i mística –com és habitual–, ens evoca una fugida a recer de les violències. […] Una alerta sobre la devastació dels nostres entorns immediats. Un recull poètic de terra, que contrasta amb els anteriors. L’obra coincideix amb una nova etapa vital: instal·lada al Penedès, amb cinquanta anys fets i veient sorgir una veu que assegura que ha abandonat la complaença. Lúcida i enrabiada, la resistència no tan sols l’ha ajudada a sobreviure, sinó que li ha fet treure les armes.”

Defensionari

Llucia Palliser

Editorial: Nova Editorial Moll

L’autora menorquina deixa per escrit aquest llibre en primera persona, Defensionari, un recull de pomes on també explora una gran varietat de registres des de la primera part, “Vulnerabilitat”, fins al “Comiat”. Hi trobem sonets, poemes d’estructures clàssiques o innovació en el format mentre l’autora escriu d’amor propi, de mort i de la vida.

Hivern humil

Joan Perelló

Editorial: AdiA

Aquest hivern, Joan Perelló va escriure un dietari poètic. Un hivern que ell considera humil, però no tothom és capaç de fer un recull de poemes de les vivències del dia a dia. Hi llegim, per exemple: “Plor, sense llàgrimes, els dits sobre un mapa a la deriva. Escric dins un parèntesi de la vida, els ploms fusos, vetllant l’abisme. El quinqué acaba la seva vida. La fosca intermitent de la penombra. La poesia és la pàgina escrita a les palpentes, la intuïció dibuixada amb rastres en un escriptori de turbulències, eufemismes de paraules calcades a l’atzar.”

Cançons en bell llemosí 1987-2020

Quimi Portet

Editorial: la Segona Perifèria

“Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”

Cançons en bell llemosí aplega les cent trenta cançons que ens ha llegat fins ara la carrera de Quimi Portet. Martí Estruch escrivia això en una entrevista que va fer al lletrista i compositor a VilaWeb: “A banda les lletres de les cançons, el valor del llibre és que Portet ha escrit un text que introdueix cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. A més, hi ha dos bonus track: un ‘Magne estudi introductori’, a càrrec de Quim Monzó, i ‘Un colossal epíleg’, del company de mil batalles, Manolo García.”

Arnau

Adrià Targa

Editorial: Proa

Amb Arnau, d’Adrià Targa, fem una excepció, perquè no va publicar-se el 2025 sinó a final de l’any passat. Però ho fem perquè és considerada una de les millors obres poètiques publicades darrerament. Té la particularitat que és un poema escrit en clau de novel·la en què Targa reflexiona sobre l’actualitat a partir dels seus coneixements de cultura clàssica, i tot plegat ho amenitza de manera divertida amb un viatge a les profunditats de l’infern per tractar temes com la depressió o l’ansietat. És, en definitiva, un llibre sobre la fi de la joventut –i una oda per tot allò que ha estat i una volta per la ciutat de Barcelona.

La llista de trucades del 29 d’octubre de la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, revela que no es va poder posar en contacte amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, durant els moments més greus de la gota freda. Segons el document lliurat al jutjat de Catarroja, Pradas va provar de parlar-hi almenys sis vegades durant la jornada, però no se’n va sortir fins passades les 19.43, quan la comarca de l’Horta Sud ja sofria les conseqüències més greus del temporal. Mentrestant, el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) es trobava completament paralitzat.

L’informe judicial, avançat per Eldiario.es, demostra que mentre centenars de persones restaven atrapades per les inundacions, especialment a Utiel i Xiva, ell va estar hores en silenci i no va respondre cap de les tres trucades que Pradas li féu entre les 18.30 i les 19.43. El missatge als mòbils es va enviar finalment a les 20.11.

Segons les dades facilitades per Presidència, Carlos Mazón va parlar amb la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, cinc voltes. A les 17.37, a les 18.16, a les 18.25, a les 18.30 i a les 19.43. La darrera telefonada, la de les 19.43, dura menys d’un minut, perquè a les 19.44 el president estableix una altra comunicació, amb el director general d’Organització i Coordinació.

Segons que consta en el document, la consellera d’Emergències va trucar per primera vegada a Mazón a les 12.52. Mitja hora abans, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, li havia ofert d’activar la Unitat Militar d’Emergències (UME), que finalment no es va activar fins a les 15.30. Aquell primer intent coincidia amb un acte públic de Mazón de l’àmbit sanitari. Més tard, el president va tornar al palau per rebre la patronal i els sindicats, fins a les 14.30. Just després, teòricament, va anar a dinar al restaurant El Ventorro, en companyia de la periodista Maribel Vilaplana.

Durant aquell dinar, entre les 14.30 i les 17.37, Mazón va romandre completament il·localitzable. Pradas li va fer una trucada a les 16.29, que no fou atesa. A aquelles hores, Utiel ja s’havia inundat i a Xiva hi havia una crescuda perillosa del barranc que travessa el municipi. No fou fins a les 17.37 que Mazón va tornar la trucada a Pradas. Segons el registre, la conversa entre tots dos es va reprendre breument a les 18.28 (durant 28 segons) i a les 18.30 (33 segons). Després, el president va tornar a desaparèixer una altra hora. Pradas va provar de comunicar-s’hi a les 19.10 i a les 19.36, però no ho va aconseguir fins a les 19.43.

En vista de la manca de resposta del president, Pradas es va coordinar amb la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé. Entre totes dues hi hagué catorze comunicacions, amb tan sols tres intents fallits. La primera fou a les 12.23, quan Bernabé demanà que s’activés l’UME, segons que va declarar a la jutgessa instructora de la gota freda. Ella mateixa, durant la declaració, va esmentar les dificultats de connexió i disponibilitat que havia tingut Mazón durant tot el dia.

El Tribunal Suprem espanyol ha designat Manuel Marchena com a ponent per estudiar la petició de revisió de condemna de l’ex-policia Rosa Peral, després d’haver reconegut el coautor de l’anomenat ‘crim de la Guàrdia Urbana’, Albert López, la seva participació.

En una providència, a la qual ha tingut accés Efe, el tribunal ha designat com a ponent al magistrat perquè avaluï la tramitació de la petició de la defensa de Peral, conegut especialment per a presidir el tribunal que va jutjar els presos polítics.

Els ex-agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona Rosa Peral i Albert López van ser condemnats a vint-i-cinc anys i vint, respectivament, l’any 2020 per haver assassinat el 2017 a la parella d’ella, Pedro R., també membre d’aquest cos policíac, en el marc d’un complex triangle amorós.

La lletrada Núria González, al costat de la seva companya de despatx Elisenda Massa, va presentar un recurs davant el Tribunal Suprem on va expressar que el reconeixement de fets d’Albert López suposa una nova prova, desconeguda en el moment en què es van enjudiciar els fets. Albert López va reconèixer, en el marc del tractament individual de reinserció que segueix a la presó, que va cometre l’assassinat de Pedro R.

Ara, podrà començar a gaudir de les seves primeres sortides programades després d’haver finalitzat el programa específic de rehabilitació per a interns condemnats per delictes violents, conegut com a ‘Devi’, autoritzades prèviament per la junta de tractament de la presó de Quatre Camins, a la Roca del Vallès. L’escrit presentat per González assenyalava la rellevància d’aquest reconeixement de fets per part d’Albert López davant l'”absoluta falta de concreció” en la sentència de com va succeir realment el crim pel qual tots dos van ser condemnats com coautors. En declaracions a Efe, l’advocada de l’ex-agent de la Guàrdia Urbana ha manifestat que “des que va ocórrer el crim és la primera vegada que s’analitzaran els fets tenint en compte la possible innocència de Rosa Peral”.

Albert Piñeira Brosel (Puigcerdà, Cerdanya, 1980) ha estat nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, en substitució de Christopher Daniel Person.

Piñeira, llicenciat en ciències polítiques i de l’administració i en ciències del treball per la Universitat Pompeu Fabra, ha estat batlle de Puigcerdà pel PDECat i actualment era membre de Junts. El 2007 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Puigcerdà i diputat a la Diputació de Girona. Ha estat batlle de Puigcerdà durant tres mandats (2011-2023), sempre amb majoria absoluta. Durant aquests anys es va posar en funcionament l’Hospital de Cerdanya, un dels projectes transfronterers més emblemàtics.

El nou director de la Casa Generalitat a Perpinyà també va ser diputat a la Diputació de Girona durant quatre mandats consecutius (2007-2023). Entre més responsabilitats, va ser vice-president, diputat de Cultura i portaveu del govern. També ha estat vice-president del Consell Comarcal de la Cerdanya (2019-2023).

En les darreres eleccions espanyoles es va presentar com a candidat al senat espanyol per Junts a la circumscripció de Girona, però no en va ser elegit.

El 2024 va ser l’any més càlid a Europa d’ençà que se’n tenen registres i va haver-hi una escalada dels fenòmens meteorològics extrems, especialment greus a la conca mediterrània. Aquesta són les dues principals conclusions de l’informe “Estat europeu del clima”, que ha elaborat el programa europeu Copernicus. Concretament, el text parla de la gota freda al País Valencià, destacant els 720,4 mm de precipitació que es van acumular en només dotze hores.

La incompetència confessa de Pradas segella i rubrica la negligència de Mazón | Mail obert d’Esperança Camps

Copernicus titlla les conseqüències humanes i econòmiques de l’episodi de “colpidores” i apunta les 232 persones mortes pel cap baix i les pèrdues econòmiques superen els 16.500 milions d’euros, entre infraestructures afectades, habitatges inundats i danys agrícoles.

Segons que ha dit Florence Rabier, directora general del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques, gairebé un terç de la xarxa fluvial europea va superar el llindar d’inundació extrema el 2024, i l’estrès tèrmic continua augmentant a tot el continent, fet que posa de manifest la importància de reforçar la resiliència davant el canvi climàtic.

L’informe ha conclòs que l’any 2024 reforça la tendència d’escalfament observada des del segle XXI, amb un increment dels fenòmens extrems com les inundacions, les onades de calor i els incendis forestals. Aquests impactes no només suposen una amenaça per al medi ambient, sinó que tenen conseqüències humanes i econòmiques cada cop més greus.

La Unió Europea alerta que cal adaptar les infraestructures, revisar els protocols de protecció civil i avançar en la mitigació del canvi climàtic si es volen evitar escenaris futurs encara més dramàtics.

L’episodi valencià és només un exemple d’un patró que es va repetir al llarg del 2024 a gran part del continent. El gener, la tempesta Henk va causar greus inundacions a Anglaterra, Gal·les i el nord de l’estat francès, mentre que al juny el sud d’Alemanya i Suïssa es van veure afectats per crescudes de rius i despreniments.

Al setembre, la tempesta Boris va esdevenir una de les més destructives mai registrades, afectant vuit països d’Europa central i Oriental. A Bòsnia i Hercegovina, les pluges van provocar la pitjor inundació des de 2014. Tot plegat evidencia una intensificació de la freqüència i gravetat dels fenòmens hidrometeorologies a causa del canvi climàtic.

El 2024 també va destacar per un fort contrast est-oest en termes de precipitació. Mentre Europa occidental va viure un dels deu anys més plujosos des de 1950, l’est d’Europa va registrar menys precipitació i una durada de sol molt superior a la mitjana. Alemanya va quedar al centre d’aquest contrast, evidenciant la desigual distribució dels efectes climàtics al continent.

El cineasta Pere Portabella ha completat la cessió del seu fons fílmic i documental a la Filmoteca de Catalunya. La signatura del conveni que completa el procés iniciat el 2017 s’ha escenificat amb una recepció a Palau de la Generalitat. Hi han participat la família de Portabella, el president del govern, Salvador Illa, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández.

En un comunicat, la conselleria de Cultura ha destacat l’alt valor patrimonial del fons i ha dit que és una font valuosa per a l’estudi de la història cinematogràfica, cultural i política de la Catalunya contemporània. En aquest sentit, ha assenyalat que la unitat del llegat Portabella a la Filmoteca serà “cabdal” de cara a la commemoració del centenari del naixement del cineasta, previst per al 2027.

Portabella ha estat el responsable, com a realitzador i productor, de fites de la cinematografia catalana i un agent clau en xarxes d’avantguarda artística amb impacte nacional i internacional. A més, també se’l considera un referent polític pel compromís amb els drets democràtics i culturals de Catalunya des de la militància clandestina antifranquista a la participació en les noves institucions democràtiques.

Des del 2017, Portabella va confiar a la filmoteca la preservació i documentació del gruix del seu llegat cinematogràfic. El fons cedit comprèn tots els treballs cinematogràfics, materials audiovisuals inèdits i documentació relacionada amb l’activitat cinematogràfica, cultural i política de l’artista.

Nascut a Figueres el 1927, ha exercit de director, guionista i productor cinematogràfic. Des dels inicis com a cineasta és propietari de la productora Films 59, amb la qual ha produït tots els seus films i els de personatges destacats com Carlos Saura, Marco Ferreri o Luis Buñuel.

Com a director, es va estrenar amb la pel·lícula No compteu amb els dits el 1967, amb guió del poeta i artista català Joan Brossa. El 1999 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Amb el documental Mudanza, un encàrrec de la Huerta de San Vicente per homenatjar el poeta Federico García Lorca, va obtenir el 2009 el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat. El 2012 l’Acadèmia del Cinema Català li va concedir el Gaudí d’Honor en reconeixement a la trajectòria.

RAC1 va publicar a començament d’abril uns correus confidencials del CNI sobre maniobres per a implicar les autoritats nord-americanes i intoxicar-les, tot fent-los arribar un informe que presentava la BPA i el Banco de Madrid com a centres d’emblanquiment de capitals provinents de Veneçuela, del càrtel de Sinaloa, de la màfia xinesa i d’oligarques russos, i els demanava que emetessin una alerta que permetés d’intervenir el banc.

Aquesta operació contra l’independentisme català, per a trobar informació comprometedora dels dirigents independentistes, sembla que va ser pactada entre el president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, i el cap de govern andorrà, Antoni Martí. L’objectiu era fer caure la BPA, que tenia una filial a l’estat espanyol, i que es considerava la baula feble del sistema financer andorrà perquè no era propietat de cap de les grans famílies.

La cap d’Andorra Endavant, Carine Montaner Raynaud, ha interpel·lat el Cap de Govern, Xavier Espot, sobre aquestes informacions, que parlaven d’una coordinació entre autoritats andorranes i espanyoles. Sobre això, Espot, que aleshores era ministre d’Interior i Justícia, ha dit: “O bé els correus són inventats o són reals i s’hi diuen mentides, però només poden ser una d’aquestes dues coses.” Espot, doncs, nega la veracitat d’aquesta informació sobre la “suposada guerra bruta contra l’independentisme català”, ha dit.

Espot ha dit que si no s’intervenia el banc hi havia el risc que col·lapsés i hi hagués un contagi sistèmic. Ha apel·lat a un article publicat al Diari d’Andorra i ha dit que el contingut dels correus són una “versió deformada i falsa que els promotors d’aquest relat donen dels fets”. “És contrària al més mínim raonament lògic: quin responsable polític, quin cap de Govern participaria en una conxorxa per esborrar del mapa un banc que representa gairebé el 20% del sistema financer del seu país?”. Així que ha demanat de “no donar veracitat a informacions falses sobre conxorxes” i ha remarcat que cap demanda judicial contra el govern per l’operació Catalunya havia prosperat.

Arran d’aquesta pregunta, Demòcrates, el partit governant, ha retret al cap de l’oposició, Cerni Escalé, que hagués difós la notícia, quan va mencionar la notícia de RAC1 i va dir: “Siguem clars: la falta de resposta del Govern d’Andorra a les dures acusacions d’ingerència a la sobirania del país per la persecució de l’independentisme és incomprensible. Desmentir amb contundència o investigar la veracitat, però l’ambivalència actual és feridora.”

Siguem clars: la falta de resposta del @GovernAndorra a les dures acusacions d’ingerència a la sobriania del país per la persecució de l’independentisme (@rac1) és incomprensible.
Desmentir amb contundència o investigar la veracitat, però l’ambivalència actual és feridora. https://t.co/yBCEhQd53A

— Cerni Escalé (@CerniEscale) April 11, 2025

Espot l’ha acusat de desprestigiar les institucions i persones com l’ex-cap de Govern Antoni Martí (1963-2023) i li ha retret que no li truqués o que, en compte de dir-ho a les xarxes, ho preguntés al parlament.

Com a rèplica, Escalé ha instat a prendre accions, com ara, analitzar la veracitat de la informació dels correus, encara que fos amb una prova pericial externa: “Tenim sobre la taula uns coreus presumptament de la intel·ligència espanyola instant a actuar contra el país”; i ha demanat de desmentir-los per defensar l’estat, ja que considera que ataquen Andorra i “el meu govern no fa res”.

Espot ha tornat a dir que els correus eren falsos, que en desmentia el contingut categòricament i que el govern no havia d’investigar res, sinó la fiscalia, i que ara calia “tancar files”.

Concòrdia demana de defensar la sobirania d’Andorra

Avui mateix, en un comunicat, el grup parlamentari de Concòrdia, principal partit de l’oposició, havia demanat al govern que respongués a les acusacions i que demanés “les proves que sustenten la informació publicada, a fi de poder analitzar des del país la seva veracitat. L’absència actual de resposta definitiva genera interrogants i col·loca Andorra en una situació de fragilitat”.

També ha afirmat que la resposta, en tot cas, no havia de venir d’una de les parts, tal com ha estat plantejada la llei d’amnistia, i que era “evident que l’actual estancament judicial del cas BPA, després de deu anys, perjudica tothom: les persones encausades, la pròpia administració de justícia i la imatge del país”.

Els embassaments de les conques internes del Principat ja són al 65,7%, amb 456,8 hectòmetres cúbics d’aigua, segons el darrer informe de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Això manté la tendència positiva, atès que la setmana passada eren al 64,1%.

Concretament, el pantà de Darnius-Boadella (Alt Empordà) és al 65,7%, el de Sau (Osona) al 70%, Susqueda (Selva) al 50%, la Baells (Berguedà) al 97,8%, la Llosa del Cavall (Alt Empordà) al 60%.

D’altra banda, Sant Ponç (Solsonès) és al 79,6%, Foix (Alt Penedès) al 99,3%, Siurana (Priorat) al 24,9% i Riudecanyes (Baix Camp) al 56,5%.

Per la seva banda, els embassaments del Ter-Llobregat, que proveeixen Barcelona i l’àrea metropolitana i Girona i el seu entorn, són al 66,4% de la seva capacitat, amb 406,8 hectòmetres cúbics d’aigua, mentre que dimarts passat estaven al 64,7% i tenien 396,1 hectòmetres.

Divendres passat, la Generalitat va aixecar les limitacions per sequera als 202 municipis que depenen dels embassaments del Ter-Llobregat, que passen de l’escenari d’alerta a pre-alerta.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat i portaveu del govern, Sílvia Paneque, va detallar que actualment hi ha 493 municipis “sense cap mena de restricció ni en l’ús ambiental, ni en l’ús del reg”, tot i que alguns sí que hauran de continuar traslladant les seves dades de consum.

El director de l’ACA demana prudència malgrat l’aixecament de les restriccions per sequera

El govern ha aprovat la convocatòria de 7.896 noves places de treballadors públics per al 2025. És una xifra superior a la del 2024. Aquesta oferta pública es va pactar amb els sindicats a la mesa general de negociació del 2 d’abril.

Per una altra part, l’executiu compleix amb el compromís d’aprovar l’oferta pública d’ocupació durant el primer quadrimestre de l’any i també mantenir la temporalitat de la plantilla per sota del 8%, tal com marca la Unió Europea. Les places són per als cossos de seguretat, de prevenció i extinció d’incendis, docents, sanitaris, penitenciaris i personal d’administració i tècnic i laboral.

El gran gruix, al voltant del 30% de l’oferta, són per feines a l’Institut Català de la Salut (ICS), 1.919 per a docents, 1.781 a places de personal d’administració i tècnic i laboral, 1.637 per integrar-se als Mossos d’Esquadra, 154 als serveis penitenciaris, cinquanta-quatre als bombers i quaranta-set als Agents Rurals.

3Cat, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) i la Fundació.cat han impulsat els premis Crit, que es faran enguany per primera vegada amb l’objectiu de reconèixer la creació de contingut en català a les xarxes socials i plataformes digitals. Volen professionalitzar el sector i fer que guanyi múscul, segons la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Romà. Entre les categories, s’hi troben temàtiques com l’humor, l’art i la gastronomia. Els premis aportaran visibilitat als creadors i els obrirà la porta a participar en la plataforma de 3Cat per a joves, EVA. L’acte d’entrega de guardons serà el 20 de juny al TNC, on es distingirà el millor vídeo de l’any amb el vot del públic.

En la presentació d’aquest dimarts de la primera edició dels Premis Crit a la sala Artchimboldi de Barcelona, Romà ha explicat que la creació d’aquesta iniciativa respon a la voluntat de tenir més creadors de contingut en llengua catalana i que des de les grans empreses com ara 3Cat s’afavoreixi a aquest creixement perquè també hi hagi major consum en català a les xarxes.

El president de l’AMIC, Ramon Grau, ha aspirat al fet que aquest concurs es posicioni com a uns premis acceptats per tot el sector, per fomentar la creativitat i la llengua, elements que, segons ell, formen part de l’ADN de l’entitat que presideix. Per la seva banda, el president de la Fundació.cat, Genís Roca, ha recordat que fa vint anys el domini ‘.cat’ va donar “identitat digital” en català i amb l’arrencada d’aquests guardons volen eixamplar els seus objectius.

Les tres entitats s’han dotat d’un comitè assessor format per una dotzena de personalitats vinculades al sector com Albert Lloreta de ‘Bonobo Films’, Miquel Campany, del Col·legi Oficial de màrqueting i Comunicació de Catalunya, la periodista i comunicadora Gina Tost, i Magda Gregori de ‘La Mira’, entre d’altres.

Objectius dels premis

La missió dels Premis Crit és impulsar la llengua catalana com a llengua de creació digital de qualitat per fomentar el talent creatiu en constant evolució a les xarxes socials, professionalitzant el sector, oferint més oportunitats i visibilitat als creadors, i inspirant les noves generacions a crear contingut en català. D’aquesta manera, el concurs pretén convertir-se en el guardó “més prestigiós i innovador de l’ecosistema digital en llengua catalana”.

Entre les categories generals, s’hi troben el millor creador de l’any; el millor projecte de l’any, així com el més innovador; la millor campanya digital i el creador emergent de l’any. El premi al millor vídeo de l’any serà triat a través del vot del públic fins el 19 de juny. Els participants podran presentar la seva candidatura i el mateix públic podrà presentar els candidats segons la temàtica: entreteniment, divulgació científica, llengua, gastronomia, art i cultura, compromís social, informació i actualitat, esport, humor i estil de vida.

Romà ha detallat que els premis aportaran visibilitat als creadors de cara a les empreses que busquin col·laboracions, així com els obrirà la porta a participar a la plataforma de 3Cat per a joves, EVA. L’acte d’entrega de guardons serà el 20 de juny al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona, i comptarà amb actuacions en directe, creadors reconeguts i espais per fer xarxa.