La Diada de Sant Jordi té, a Barcelona, un centre neuràlgic marcat per dues artèries, el passeig de Gràcia (on es concentren les editorials i llibreries) i la rambla de Catalunya (on es troben les associacions i entitats). Després de la pandèmia, aquestes dues artèries i la major part dels carrers travessers queden perimetrats i s’estableix un gran espai sense cotxes, a fi de garantir una diada més segura i plaent per als milers de persones que hi passegen. Aquest espai s’anomena “Illa literària”. 

Una illa literària de llibreries a Barcelona

El que és curiós és que en l’última dècada, en aquest mateix espai, ha anat prenent forma una nova illa literària que connota d’una manera nova la ciutat, a partir de la gran quantitat de llibreries de fons i especialitzades que s’hi concentren, que arribaran a ser-ne catorze ben aviat, fet que no es troba a cap més ciutat europea.

El 2020 i el 2021 van obrir per aquestes dates dues grans llibreries de fons ja pensades com a espais culturals, la llibreria Ona, al carrer de Pau Claris, molt a prop de la històrica llibreria Laie, propietat de l’empresari en l’àmbit de l’audiovisual Tatxo Benet; i la llibreria Finestres, al carrer de la Diputació amb rambla de Catalunya, propietat de l’empresari de farmacèutiques Sergi Ferrer Salat, a prop de la llibreria Casa del Llibre de la rambla de Catalunya. De fet, la Casa del Llibre va adquirir la gran llibreria el 2016, ja que inicialment la va obrir la cadena portuguesa de llibreries Bertrand. El 2012, va començar la llibreria infantil i juvenil Al·lots, més modesta i dedicada a un públic específic al carrer del Consell de Cent. El 2013, la històrica Jaimes es va traslladar al carrer de València amb el carrer de Roger de Llúria, i un any més tard, ben a prop, però al carrer de Pau Claris amb el carrer de València, va arribar la també històrica llibreria Documenta, provinent del barri Gòtic. Ben a prop, bo i reforçant aquesta illa literària, també cal comptar amb la Central del carrer de Mallorca amb el carrer de Balmes; Altaïr, especialitzada en llibres de viatges a la Gran Via de les Corts Catalanes, i la històrica Alibri, originàriament anomenada Herder, especialitzada en llibre tècnic i universitari, que enguany celebra el centenari de la fundació.

Fa tres anys, la Finestres va inaugurar una segona llibreria davant per davant de l’original, dedicada a les arts visuals i al còmic, i fa pocs dies s’ha sabut que Ferrer Salat obrirà una tercera llibreria Finestres al mateix tram del carrer de la Diputació, a tocar de la rambla de Catalunya, a la banda de muntanya. També s’ha sabut fa un parell de mesos que ben aviat la Central obrirà una altra gran llibreria especialitzada en un públic jove-adult al tram de vianants del carrer del Consell de Cent. I a aquestes tretze llibreries encara s’hi podria afegir la renovada llibreria Abacus del carrer d’Ausiàs Març, que fa poc s’ha reforçat com a llibreria i espai cultural.

Acte dels cinquanta anys de la llibreria Documenta de Barcelona. Les febleses de la xarxa de llibreries independents del país

Però aquesta robustesa que ens demostra l’illa literària de llibreries barcelonina contrasta amb unes altres realitats i moviments que s’han començat a veure en la xarxa de llibreries independents de tot el país. Ja vam explicar en el seu moment, ara farà un any, com la plataforma de llibres digitals Bookish havia adquirit dues llibreries històriques: la Caselles, a Lleida, i l’Alibri, a Barcelona. La llibreria Caselles, un equipament cultural centenari que ocupa set plantes d’un edifici del carrer Major de Lleida i té un dels millors fons editorials de les llibreries del país, perillava d’haver de tancar per manca de relleu generacional. Els propietaris van arribar a un acord amb Bookish, que la va adquirir amb la voluntat de mantenir-ne l’equip i la identitat. Bookish, el 2022, ja havia rescatat la històrica llibreria Alibri, quan estava a punt de tancar.

En aquesta línia d’accions al rescat s’ha donat a conèixer fa poques setmanes el projecte La22: el grup Abacus ha entrat en l’accionariat de la històrica llibreria 22 de Girona, bo i rescatant-la de la fallida econòmica. Però el projecte La22 va més enllà d’aquest rescat i és una marca que es concep com una plataforma de recepció de propostes d’unes altres llibreries independents que es trobin en una situació vulnerable similar a la de la llibreria 22, o amb unes altres realitats, com ara la manca de relleu generacional.

Una realitat globalitzada

VilaWeb ha parlat amb Martí Romaní, un històric del sector del llibre a Catalunya, que, tot i jubilat, fa de consultor per a Bookish. Ell té prou anys d’experiència per a fer una anàlisi en profunditat de la situació de les llibreries als Països Catalans. D’entrada, ens explica: “El context de les llibreries no és el de Catalunya ni el de l’estat espanyol, sinó que és internacional. És el context de la valoració creixent de la llibreria com un emblema del seu territori. Per una banda, amb llibreries grans, professionals, emblemàtiques, amb bons llibreters, amb molt de fons i oferta, que reben i irradien quantitat d’activitat cultural, on passen coses constantment i això fa que la gent tingui ganes d’anar-hi. Per una altra banda, hi ha les llibreries més petites, que són projectes individuals amb molta voluntat i il·lusió, que aporten molt des del punt de vista cultural, però aporten molt poc des del punt de vista de negoci. I això passa a tot el món. Perquè aquest canvi en les llibreries s’ha produït amb l’aparició i creixent importància de la venda en línia. Les llibreries han potenciat tot allò que no poden oferir els grans operadors de la venda en línia.”

La Bookeria, a la llibreria Ona de Barcelona. Un espai d’activitat literària i cultural.

Tanmateix, l’aparició de Bookish com a compradora de llibreries i la proposta de La22 com a inversora en llibreries indiquen també que hi ha una certa inestabilitat en l’àmbit de les llibreries. Respon Romaní: “L’estructura de llibreries que tenim ara conté les centenàries (com ara la Caselles i Alibri) i la resta fonamentalment es van crear durant la transició. I això vol dir que hi ha una generació, que és la meva, que va començar a la ratlla dels anys vuitanta, que fa quaranta-cinc anys que estan en el negoci, i han sobreviscut perquè ho han fet bé i han treballat molt, però no tenen relleu generacional. El cas de la llibreria 22 és un cas peculiar, perquè té una trentena de socis. Però, al final, és el mateix. I aquestes llibreries són estructures grans, amb despeses molt importants i amb gent de setanta anys al capdavant. Per tant, s’han de plantejar una renovació. O tanquen o renoven o es lliuren a la Casa del Llibre i perden la història i la identitat, o s’integren en un projecte com Bookish o Abacus. Tot i que el projecte d’Abacus ens l’hauran d’explicar una mica més bé, perquè no sabem gaire de què va, quin és el projecte a mitjà i llarg termini, amb quin caràcter…”

La22: un reforç per a les llibreries independents o un termòmetre de les seves febleses?

Abacus disposa de 44 llibreries als Països Catalans, però el projecte La22 es planteja fora d’aquesta xarxa i obre una manera nova que Abacus tindrà de vincular-se amb les llibreries independents. Natàlia Sánchez, directora de Comunicació i Relacions Institucionals del grup Abacus, reconeix que no s’han explicat prou bé i relata a VilaWeb: “Per una banda, el repte que tenen moltes llibreries independents és el relleu generacional, i, per una altra banda, nosaltres tenim la necessitat de donar impuls a les llibreries independents, perquè entenem que la xarxa de llibreries independents és un valor imprescindible. Perquè en l’àmbit global ens trobem amb Amazon i la capacitat que té de guanyar mercat en el món del llibre d’una manera brutal. Amazon ja domina el 51% del mercat del llibre als Estats Units. La nostra idea és ajudar a donar un impuls i consolidar els valors de la llibreria 22 i també d’unes altres llibreries que ho necessitin, afrontant el relleu generacional i més reptes. Per això, La22 avui ha esdevingut no només una llibreria, sinó també un projecte en si mateix de suport a unes altres llibreries. Ja en aquests mesos s’han posat en contacte amb nosaltres algunes llibreries d’arreu del país interessades en el projecte. I la seu d’aquest projecte no és Abacus, sinó que la seu és a Girona.”

Continua Sánchez: “Fent una anàlisi de la xarxa de llibreries independents vam veure que hi ha un repte de relleu generacional d’algunes llibreries, perquè alguns llibreters es jubilen i no tenen aquest relleu. Això és així especialment en les llibreries més històriques. I lligat amb això, una segona cosa a la qual donem molta importància és la formació. Entenem que cal generar unes estructures de coneixement profund i de formació del llibreter i que impulsar la formació dels llibreters és quelcom bàsic per al futur del sector. En aquest sentit, el projecte de La22 té una altra pota que serà molt important i que estem desenvolupant de mica en mica, que és la formació.”

Llibreia 22 de Girona.

Li preguntem a Natàlia Sánchez si en aquest interès per la formació s’han posat en contacte amb l’Escola de llibreters. Respon: “Quan arribi el moment, perquè encara no l’hem començada a desenvolupar, aquesta part, ens hi posarem el contacte. Amb qui ja hem parlat del projecte és amb el Gremi de Llibreters.”

Explica Sánchez: “Abacus, en els últims tres anys, ha viscut un procés de transformació molt gran i aquest procés també passa per canviar algunes velles relacions del passat. Sabem que Abacus havia tingut fins i tot una mala relació amb la xarxa de llibreries independents i això en els darrers anys ha canviat radicalment. La mirada avui d’Abacus amb les llibreries és de col·laboració, cooperació de manera sincera i natural, perquè formem part del mateix ecosistema i perquè cal. Per tant, l’acord amb la llibreria 22 també respon a aquest canvi de mirada.”

Històricament, la relació d’Abacus amb les llibreries independents no havia estat bona. La corda es va tensar fins a trencar-se fa dues dècades arran del fenomen Harry Potter i la competència deslleial que Abacus feia amb els descomptes de més d’un 10%, il·legals, per una altra banda, segons la llei del preu únic del llibre, en relació amb les altres llibreries, que només podien aplicar un 5%. 

Segons la directora de comunicació d’Abacus, “la intenció del projecte La22 no és absorbir les llibreries i que totes siguin d’Abacus i homogeneïtzar el país. Per això el projecte té sentit en la mesura que la identitat i la independència de les llibreries estigui totalment al marge d’Abacus. La llibreria 22 en cap cas no és una Abacus més”. 

Amb tot, les condicions establertes entre la llibreria 22 i Abacus no s’han fet públiques. Quin percentatge de les accions de la 22 s’ha quedat Abacus? Natàlia Sánchez no ho explica, només diu: “Nosaltres hem fet una aportació de capital i de recursos per garantir-ne la sostenibilitat i per afrontar el futur amb solidesa. Però el percentatge hem decidit deixar-lo en la confidencialitat de l’acord.” 

El camí porta a la concentració 

I Bookish, com es projecta en aquesta línia de negoci nou, d’adquisició de llibreries independents? Es convertirà en una nova cadena de llibreries propietària d’una sola empresa? Segons Martí Romaní, aquest és el camí lògic: “El que va desapareixent en aquests anys, amb digníssimes excepcions, com és el cas de la Documenta, és la llibreria mitjana, que és la que ho està passant més malament a tot arreu, perquè va sola en un context cada vegada més exigent. I, a més, té un element que és fonamental i és aquí que es marcarà la diferència entre uns i altres, i és la multicanalitat. Ningú serà fort si no és fort presencialment i també digitalment. Perquè, al final, el que hi ha són llibres i lectors i hem d’arribar als lectors de la manera que ells escullin. I aquest és el nostre camí. Perquè Bookish ve del món digital, del món d’internet, i ja és fort en la venda en línia, i la fase que ha començat és la fase de les llibreries físiques per a complementar els dos canals fonamentals i un tercer, que és el que dóna origen a l’empresa, el de la subscripció mensual, que aquest continua funcionant al seu ritme.”

Llibreria Caselles de Lleida.

Continua Romaní: “Per tant, a quatre o cinc anys vista, crec que hi haurà tres o quatre grups de llibreries, a banda de nosaltres. Un pot ser Abacus, si aclareixen de què va el projecte, i després, depèn de com vagi la nova llibreria de la Central del carrer del Consell de Cent, propietat del grup italià Feltrinelli, aquest també podria tenir una estratègia de creixement en l’àmbit de les llibreries a Catalunya i a Espanya. I en l’àmbit espanyol hi ha tres cadenes més d’una certa importància (Arnoia-Nobel, Elkar i Santos Ochoa), que ja tenen alguna llibreria aquí, i que són cadenes que podrien entrar més fortes.”

Mantenir la identitat, clau per a promoure la diversitat

L’estratègia d’evitar el tancament de llibreries independents històriques mantenint-ne la identitat és una estratègia que Bookish ja va començar fa dos anys amb Alibri. Abacus diu que en cap cas no ha volgut arrambar-se a aquesta roda. La diferència principal entre l’una estratègia i l’altra és que Bookish ha adquirit les llibreries i Abacus, si més no amb la llibreria 22, ha entrat de manera parcial en l’accionariat (tot i que potser n’és l’accionista majoritari). Sánchez es referma en aquest punt: “Vull insistir en el fet que en cap cas no és una compra. Això és important.” 

El que sí que tenen en comú totes dues propostes és que els seus moviments, aliances i vendes faran de termòmetre per a conèixer quina salut gaudeix la xarxa de llibreries independents dels Països Catalans. Perquè una llibreria independent solvent i forta no demanarà mai el suport d’Abacus ni deixarà que Bookish la compri. La novetat sí que és que, a diferència de grans grups que el que fan és absorbir les editorials petites, extraient-ne la identitat, en aquests dos casos que ens ocupen la intervenció en les llibreries no vol eliminar idiosincràsies.

Ho desenvolupa Romaní: “Aquest no és un model predeterminant amb compres centralitzades que s’aplica de manera sistemàtica, l’exemple més evident del qual seria la Casa del Llibre i també la de les cadenes de llibreries espanyoles. El model de Bookish té la voluntat de potenciar i actualitzar les llibreries independents, emblemàtiques i que han funcionat a diferents llocs. En diem una cadena horitzontal, en contraposició a la cadena vertical. I crec que això és el que té sentit fer ara. Que Abacus opta per aquest model, doncs ens hi trobarem. I el model de la Central seria una mica un entremig, perquè és centralitzat, però la diferencia el seu contingut.”

Activitat musical a la llibreria la Central del carrer de Mallorca de Barcelona.

Tanmateix, mantenir la identitat de cada llibreria és un desafiament de molta dificultat. Bookish es troba actualment en aquesta situació: mantenir la identitat de cada llibreria i fer possible una gestió econòmica compartida i comuna. Així ho explica Martí Romaní: “Aquesta primera fase ens ha fet evident que aquest model horitzontal és molt més difícil que no pas el model centralitzat, perquè vol dir que agrupes llibreries que cadascuna té la seva història, la seva cultura d’empresa, el seu personal, els seus vicis… I harmonitzar els diferents sistemes administratius, els aplicatius informàtics, etc., comporta una complexitat que fa que segurament no es pugui anar tan de pressa com es pretenia. Però la idea és que en els cinc anys vinents parlem, pel que fa a Bookish, d’una cadena d’entre deu i catorze llibreries, la meitat de les quals d’arreu dels territoris de parla catalana. I parlem de llibreries d’una facturació considerable, que no n’hi ha gaires que facturin més d’un milió d’euros, i amb les que negociem estan molt per sobre.”

The Washington Post · Niha Masih, Vivian Ho, Chris Alcantara

Entre quinze i vint dies després de la mort del papa Francesc, els cardenals de l’Església Catòlica tancaran les portes de la Capella Sixtina per elegir-ne el successor. Es preveu que sigui el conclave més gran de la història de la fe i també un dels més imprevisibles.

Només els membres del Col·legi de Cardenals que tinguin menys de vuitanta anys poden votar. Teòricament, poden escollir qualsevol home batejat, tot i que el pròxim papa segurament sortirà d’entre els prínceps de l’església: els seus cardenals.

Alguns observadors de l’Església han argumentat que Francesc ha deixat el camí preparat per al seu successor. Ell ha nomenat 110 dels 136 cardenals que tenen menys de vuitanta anys. Però els experts del Vaticà diuen que és un error concloure que els cardenals escollits per Francesc cercaran una còpia idèntica d’ell.

Alguns tenen opinions molt diferents de les de Francesc en qüestions com ara el paper de les dones a l’Església i l’apropament a les persones LGBTIQ+. A més, nomenar cardenals no garanteix d’escollir un papa similar: els electors designats pel més conservador Benet XVI van triar Francesc. Encara que tot pot passar, els experts consideren que serà difícil que un candidat molt liberal o molt conservador obtingui la majoria de dues terceres parts necessària, tenint en compte el gran nombre d’electors.

Amb Francesc, el Col·legi de Cardenals s’ha tornat històricament divers, tant geogràficament com racialment. Molts dels seus nomenaments provenen de fora de les àrees metropolitanes dominants –de ciutats com ara Ekwulobia, Nigèria i Santiago del Estero (Argentina). També serà la primera elecció papal, d’ençà del 1978, en què els cardenals europeus no representaran la majoria al conclave.

Alberto Melloni, historiador amb seu a Roma i director de la Fundació Joan XXIII per a les Ciències Religioses a Bolonya (Itàlia), adverteix que endevinar el resultat és un “joc perdedor”. Kurt Martens, professor de dret canònic a la Universitat Catòlica d’Amèrica, diu: “Hi ha una dita que diu que qui entra al conclave com a papa, en surt com a cardenal. El favorit mai no guanya.”

Tot i això, circulen noms de papabili –o possibles futurs papes. A continuació, us en presentem alguns:

Anders Arborelius (Estocolm)

Arborelius, de 75 anys, és el bisbe d’Estocolm i el primer bisbe catòlic de Suècia. Té un fons inusual per a un cardenal. Va néixer luterà a Sorengo (Suïssa) i es va convertir al catolicisme quan tenia 20 anys. Ha suggerit la creació d’un òrgan consultiu especial de dones, similar al Col·legi de Cardenals. Advoca per una actitud oberta cap als refugiats i, després de ser nomenat cardenal el 2017, va especular que Francesc volia fomentar la “petita comunitat catòlica” de Suècia, formada per “gent de tot el món” i una mica marginalitzada en una societat secular. Arborelius ha afirmat que se sorprendria si el pròxim papa fos europeu. Amb la demografia de l’Església Catòlica “menys europea”, va dir a OSV News, “el més natural seria pensar en algú de l’Àfrica o l’Àsia”.

 

Charles Maung Bo (Yangon, Myanmar)

Bo, de 76 anys, és l’arquebisbe de Yangon (Myanmar), un país predominantment budista. Ha estat molt crític amb la violència exercida pel règim militar del país, que segons els mitjans locals i religiosos ha atacat pobles i esglésies catòliques. Va néixer al petit poble de Monhla, que va ser atacat pel règim militar el 2022, i va ser ordenat el 1976. Va servir a parròquies de tot Myanmar i va ser nomenat arquebisbe de Yangon el 2003. També va ser president de la Conferència de Bisbes Catòlics de Myanmar entre el 2000 i el 2006. Francesc el va nomenar cardenal el 2015, i va ser president de la Federació de Conferències de Bisbes de l’Àsia durant sis anys.

 

François-Xavier Bustillo (Aiacciu, Còrsega)

Bustillo, de 56 anys, és el bisbe d’Aiacciu, la ciutat capital de Còrsega. És un dels membres més joves del Col·legi de Cardenals, però genera molta expectació, sobretot després d’haver aconseguit la primera visita papal a Còrsega el desembre. S’ha posicionat com algú capaç de reconciliar divisions dins l’Església, bo i afirmant que “les diferències són boniques i no haurien de conduir a la divisió”. Bustillo té un perfil multinacional. Va néixer a Pamplona (Navarra), va estudiar teologia a Itàlia i a l’estat francès, i va ser ordenat sacerdot el 1994. Va ser nomenat bisbe d’Aiacciu el 2021 i cardenal dos anys més tard.

 

Fridolin Ambongo Besungu (Kinshasa, República Democràtica del Congo)

Ambongo, de 65 anys, és l’arquebisbe de Kinshasa a la República Democràtica del Congo i president de l’Associació de Bisbes Catòlics de l’Àfrica. És un dels candidats esmentats com a possible primer papa negre i representa la creixent comunitat catòlica de l’Àfrica. També és un dels cardenals que s’oposen a beneir les parelles del mateix sexe, malgrat el suport de Francesc a aquesta causa. La seva postura ha ajudat a mobilitzar el suport per a la seva candidatura papal entre els cardenals més conservadors, però podria fer difícil que obtingui el suport del gran bloc de cardenals moderats en el pròxim conclave.

Nascut a Boto, prop de la frontera nord del Congo, va ser ordenat sacerdot a 28 anys. Va ensenyar teologia moral a la Universitat Catòlica del Congo, a Kinshasa. Segons la seva biografia vaticana, va ajudar a respondre a l’epidèmia d’ebola al Congo, així com a crisis polítiques. Francesc el va nomenar cardenal el 2019, i és membre del Consell de Cardenals de Francesc.

 

Jean-Marc Aveline (Marsella)

Aveline, de 66 anys, és l’arquebisbe metropolità de Marsella, una ciutat portuària mediterrània modelada per generacions d’immigrants i refugiats. Seria “un papa de la mateixa naturalesa que el papa Francesc”, va dir Martens. Es diu que es va reunir regularment amb Francesc i que va convèncer el papa de visitar Marsella per parlar sobre la immigració i més qüestions relacionades amb la Mediterrània. No obstant això, Aveline discrepa de Francesc en la necessitat de restringir la missa llatina, i va ser un dels clergues francesos que va demanar cautela quan el papa va aprovar la benedicció de parelles del mateix sexe.

Aveline va néixer a Orà (Algèria), quan estava sota el domini colonial francès, però la seva família va ser forçada a emigrar quan Algèria va aconseguir la independència. Va estudiar a l’estat francès: a Marsella, Avinyó i París. Va ser ordenat sacerdot el 1984 per l’arxidiòcesi de Marsella i d’aleshores ençà ha ocupat càrrecs ministerials a parròquies de tota la ciutat. Francesc el va proclamar cardenal el 2022.

 

Luis Antonio Gokim Tagle (Manila, Filipines)

Tagle, de 67 anys, és el pro-prefecte del Dicasteri per a l’Evangelització a Filipines, una nació majoritàriament catòlica. És considerat molt alineat amb Francesc i, en algun moment, va ser considerat la seva “estrella en ascens”, segons Melloni. Ha criticat la retòrica “dura i severa” que molts clergues catòlics empren per descriure membres de la comunitat LGBTIQ+, divorciats i mares solteres. Tagle va néixer a Manila; la seva mare és d’ascendència xinesa i el seu pare és tagal, segons el lloc web oficial del Vaticà. El 1991, pocs anys després de ser ordenat sacerdot a Manila, es va graduar amb un doctorat en teologia per la Universitat Catòlica d’Amèrica. Va ser nomenat cardenal el 2012 pel papa Benet XVI.

 

Mario Grech (Ciutat del Vaticà)

Grech, de 68 anys, és el secretari general del Sínode de Bisbes, un dels òrgans consultius més alts del papa. Va ser bisbe de Gozo (Malta). Va néixer a Qala (Malta), i va estudiar filosofia i teologia al seminari de Gozo. Va ser ordenat sacerdot el 1984 i nomenat bisbe de Gozo el 2005 pel papa Benet XVI. Francesc el va proclamar cardenal el 2020.

Grech ha adoptat postures progressistes sobre qüestions com ara l’ordenació de dones, que va qualificar de “profundització natural de la voluntat del senyor” en una entrevista el 2024, segons el lloc de notícies Pillar. Va supervisar una reunió històrica del Sínode de Bisbes que va concloure l’octubre passat sense declarar canvis importants sobre les dones i els catòlics LGBTIQ+.

 

Matteo Maria Zuppi (Bolonya, Itàlia)

Zuppi, de 69 anys, és l’arquebisbe de Bolonya. Francesc el va nomenar per encapçalar missions de pau a Rússia i Ucraïna i ha treballat amb la comunitat Sant Egidi, un grup de catòlics laics dedicats als serveis socials. Nascut a Roma, Zuppi és el nebot-nét de Carlo Confalonieri, un cardenal que va ser un dels principals assessors del papa Pius XI a principi del segle XX. Després d’estudiar filosofia i teologia, Zuppi va ser ordenat sacerdot el 1981 i va passar molts anys a parròquies de Roma. A principi dels anys 90, va ajudar a facilitar negociacions de pau a Moçambic durant la guerra civil del país, segons la biografia de Sant Egidi. Francesc el va nomenar cardenal el 2019 i el va designar jutge del Tribunal Suprem de l’Estat de la Ciutat del Vaticà el 2023.

 

Peter Erdo (Budapest, Hongria)

Erdo, de 72 anys, és l’arquebisbe metropolità d’Esztergom-Budapest (Hongria) i és un dels membres més conservadors del Col·legi de Cardenals. Quan el papa Francesc va declarar el desembre del 2023 que els sacerdots catòlics podrien beneir (però no casar) parelles del mateix sexe, Erdo va semblar oposar-s’hi en el sermó que va fer la vigília de Nadal, sense esmentar directament el decret, segons el National Catholic Reporter. També s’ha oposat a permetre que els catòlics divorciats i tornats a casar rebin la comunió. Durant la crisi migratòria europea del 2015, Erdo va dir que l’Església no hauria d’acceptar immigrants, perquè seria una forma de tràfic d’éssers humans, segons que va informar Reuters.

Erdo va néixer a Budapest el 1952 i va ser ordenat abans de fer 23 anys. Va servir en una parròquia de poble prop de la frontera amb Eslovàquia i després va obtenir doctorats en teologia i dret canònic. El papa Joan Pau II el va nomenar cardenal el 2003 i ha participat en dos conclaves anteriors. Es veu com un dels candidats més probables de l’ala conservadora.

 

Pierbattista Pizzaballa (Jerusalem)

Pizzaballa, de 60 anys, és el patriarca llatí de Jerusalem, el màxim responsable de l’Església Catòlica a Israel, els territoris palestins, Jordània i Xipre. Ha actuat com a diplomàtic per la pau i ha demostrat dedicació al seu poble. Després de l’atac de Hamàs a Israel l’octubre del 2023, va dir que estaria disposat a oferir-se ell mateix per intercanviar-lo per la tornada dels nens israelians segrestats. L’any passat, va fer una visita pre-nadalenca a l’única zona catòlica de Gaza. Quan el president Donald Trump va proposar de prendre el control de la franja de Gaza i reubicar-ne la població, l’oficina de Pizzaballa va emetre un comunicat el 14 de febrer en què s’oposava a “qualsevol intent de desarrelar la població de Gaza de les seves terres”.

Pizzaballa va néixer a Cologno al Serio, un poble del nord d’Itàlia, i va ser ordenat sacerdot el 1990. Francesc el va nomenar patriarca llatí de Jerusalem el 2020 i el va proclamar cardenal el 2023. Si fos l’escollit, seria el papa més jove d’ençà de Joan Pau II, que va ascendir al càrrec a 58 anys.

 

Pietro Parolin (Ciutat del Vaticà)

Com a secretari d’estat del Vaticà, Parolin, de 70 anys, ha estat el principal enviat diplomàtic del papa d’ençà del 2013 i és un dels cardenals amb més antiguitat. Va passar anys al servei diplomàtic de la Santa Seu, amb estades a Nigèria, Mèxic i Veneçuela. Els experts del Vaticà descriuen Parolin com un cap prudent i moderat, molt conegut al Col·legi de Cardenals. Segons la seva biografia vaticana, Parolin és expert en els afers de l’Orient Mitjà i l’Àsia i ha ajudat a reforçar els llaços diplomàtics de la Santa Seu amb llocs com ara el Vietnam, Israel i Mèxic. Francesc el va nomenar cardenal el 2014 i és membre del Consell de Cardenals de Francesc, un grup creat per assessorar sobre la governança de l’Església i la reforma de la Cúria Romana. Parolin va néixer en una petita província del nord d’Itàlia i va ser ordenat sacerdot a 25 anys. Va entrar al servei diplomàtic sis anys més tard i va passar relativament pocs anys en el ministeri parroquial.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La signatura de llibres és un dels actes més esperats de la diada de Sant Jordi. Tenir el llibre que ens fa il·lusió signat pel seu autor i poder conèixer-lo i saludar-lo és un dels moments més màgics de la diada.

A Barcelona, hi haurà parades en uns quants carrers i les llibreries també obriran per acollir els autors i els lectors. Us oferim els horaris d’una cinquantena d’autors que signaran per Sant Jordi, ordenats alfabèticament:

Toni Aira, Mort en diferit (Proa)

12.00 a 13.00: parada de Lloret Negra (carrer de Londres, 106-108)
13.00 a 14.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 18-20)
17.00 a 18.00: parada d’Antinous (passeig de Gràcia, 27)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19)

Joan Anton Català, Hi ha algú, allà fora? (Angle Editorial)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Provença)
11.00 a 12.00: parada d’Horitzons (passeig de Gràcia entre Rosselló i Provença)
12.00 a 13.00: parada d’Angle Editorial (passeig de Gràcia, 26)
17.00 a 18.00: parada d’Oryx (carrer de Balmes, 71)
18.00 a 19.00: parada d’Altair (passeig de Gràcia entre Gran Via i Diputació)

Manuel Baixauli, Cavall, atleta, ocell (Periscopi)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia amb Gran Via)
12.00 a 13.00: parada de Finestres (carrer de la Diputació, 249)
13.00 a 14.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Provença)
17.00 a 18.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
18.00 a 19.00: parada d’Òmnium (rambla de Catalunya amb Diagonal)
19.00 a 20.00: parada de Laie (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Maria Barbal, Peripècies (Columna Edicions)

11.00 a 12.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
12.00 a 13.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia, 15 – parades 1, 3, 5 i 7)
16.00 a 17.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)

Joan Benesiu, Terminus (Periscopi)

11.00 a 12.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Laie La Pedrera (passeig de Gràcia, 94)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (plaça de la Universitat)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Alibri (rambla de Catalunya amb carrer de la Canuda)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria la Memòria (plaça de la Vila de Gràcia, 19)

15 reculls de contes per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Xavier Bosch, Diagonal Manhattan (Columna Edicions)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
12.00 a 13.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
13.00 a 14.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
14.00 a 16.00: parada del diari ARA (adreça pendent de confirmar)
16.00 a 17.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)
18.00 a 19.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 33 – parades 23, 25, 27 i 29)
19.00 a 20.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 33 – parades 23, 25, 27 i 29)

David Bueno, L’art de ser humans (Ediciones Destino)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)
11.00 a 12.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)
13.00 a 14.00: parada de Documenta (passeig de Gràcia, 73 – parades 27, 28 i 29/30)
16.00 a 17.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
17.00 a 18.00: parada de Bolibloc (passeig de Gràcia, 86 – parades 22 i 24)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia, 15 – parades 1, 3, 5 i 7)
19.00 a 20.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)

Núria Cadenes, En carn i ossos (Ara Llibres)

11.00 a 12.00: parada de Punt i Apart (carrer del Comte Borrell, 225)
12.00 a 13.00: parada de Laie (passeig de Gràcia amb Gran Via)
13.00 a 14.00: parada de l’ANC (Gran Via amb passeig de Gràcia)
15.00 a 16.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
16.00 a 17.00: parada de Finestres (carrer de la Diputació, 249)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)
18.00 a 19.00: parada del diari Ara (la Rambla – Canaletes)
19.00 a 20.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)

Antònia Carré-Pons, La gran família (Club Editor)

10.00 a 11.00: llibreria La Memòria (plaça de la Vila de Gràcia, 19)
11.00 a 12.00: llibreria Finestres (carrer de la Diputació, 249)
12.00 a 13.00: parada de La Calders, a l’Antic Teatre (carrer de Verdaguer i Callís, 12)
15.00 a 16.00: llibreria La Ciutat Invisible (carrer de Riera d’Escuder, 38)
16.00 a 17.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia amb Diputació)
17.00 a 18.00: parada de La Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
18.00 a 19.00: parada del Club Editor (passeig de Gràcia amb Rosselló, parada 18)
19.00 a 20.00: parada de Bolibloc (passeig de Gràcia amb Provença)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)

Roc Casagran, Somiàvem una illa (Univers)

10.00 a 11.00: parada de FNAC Triangle
11.00 a 12.00: parada del diari Ara (la Rambla Canaletes)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia entre Gran Via i Diputació)
13.00 a 14.00: parada de LCDL (passeig de Gràcia entre Aragó i València)
16.00 a 17.00: parada d’Òmnium (la Rambla entre Diagonal i Còrsega)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)
18.00 a 19.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
20.00 a 21.00: parada de Libelista (passeig de Gràcia amb Gran Via)

Andreu Claret, La Casa de les Tres Xemeneies (Columna Edicions)

10.00 a 11.00: parada de +Bernat (avinguda Diagonal, 477)
11.00 a 12.00: parada de FNAC Illa (avinguda Diagonal, 549)
12.00 a 13.00: parada del Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)
13.00 a 14.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 33 – parades 23-25-27-29)
16.00 a 17.00: parada de Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13-14-15-16)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2-4-6-8)
18.00 a 19.00: parada de Jaimes (carrer de València, 318)
19.00 a 20.00: parada de Santos Ochoa (passeig de Gràcia, 82 – parades 2-4-6-8)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19-21-23-25)

21 llibres de poesia per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Marc Comanegra, Nova Planta 2034: Ni treva ni pau (Autoedició)

17.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)

Eva Comas-Arnal, Mercè i Joan (Edicions Proa)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
13.00 a 14.00: parada d’A Peu de Pàgina (plaça de Sarrià)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia, 15 – parades 1, 3, 5 i 7)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)
18.00 a 19.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
20.00 a 21.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia, 85 – parades 27, 29, 31 i 33)

Toni Cruanyes, La dona del segle (Columna Edicions)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)
11.00 a 12.00: parada d’On the Road (passeig de Gràcia, 104 – parades 2 i 4)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia, 15 – parades 1, 3, 5 i 7)
13.00 a 14.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
16.00 a 17.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
17.00 a 18.00: parada de Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)
18.00 a 19.00: parada d’El Corte Inglés (passeig de Gràcia, 101 – parades 1, 3, 5 i 7)
19.00 a 20.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)

Neus Cuscó, La cuina de la Neus (Vibop)

11.00 a 12.00: parada de Vibop (carrer de Mallorca, 246)

Alba Dalmau, Si una família (Angle Editorial)

11.00 a 12.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
12.00 a 13.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
13.00 a 14.00: parada de Documenta (passeig de Gràcia amb Mallorca)
16.00 a 17.00: parada de Finestres (carrer de la Diputació, 249)
17.00 a 18.00: parada de la Memòria (plaça de la Vila de Gràcia, 19)
18.00 a 19.00: parada de Jaimes (passeig de Gràcia amb València)
19.00 a 20.00: parada de Laie (passeig de Gràcia, 94)

Ennatu Domingo, A un costat i l’altre del mirall (Navona)

11.00 a 12.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)
12.00 a 13.00: parada de Documenta (passeig de Mallorca)
16.00 a 17.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
17.00 a 18.00: parada d’ANC (Gran Via amb passeig de Gràcia)
18.00 a 19.00: parada d’Altair (passeig de Gràcia entre Gran Via i Diputació)

Laura Fa i Marta Pontnou, La xona d’or (Rosa dels Vents)

11.00 a 12.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 18 – entre Diputació i Gran Via)
13.00 a 14.00: parada de Libelista (passeig de Gràcia, 11 – entre Gran Via i ronda de Sant Pere)
18.00 a 19.00: parada d’El Corte Inglés (plaça de Catalunya, 14)
19.00 a 20.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – entre Diputació i Gran Via)

10 còmics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Fel Faixedas, M’hauria agradat coneixe’t (Univers Llibres)

17.00 a 18.00: parada d’ANC (Gran Via amb passeig de Gràcia)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Provença)

Godai Garcia, Les coses que creixen (Ara Llibres)

16.00 a 17.00: parada de l’ANC (Gran Via amb passeig de Gràcia)
17.00 a 18.00: parada d’Oryx (carrer de Balmes, 71)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus (La Rambla amb Nou de la Rambla)
19.00 a 20.00: parada de la Llama (carrer de Tamarit, 148)

Salvador Garcia-Arbós, Història galàctica del porró (Vibop)

11.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
12.00: parada de Vibop (carrer de Mallorca, 246)

Ramon Gener, Història d’un piano (Columna Edicions)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
11.00 a 12.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)
12.00 a 13.00: parada de Santos Ochoa (passeig de Gràcia, 82 – parades 2, 4, 6 i 8)
13.00 a 14.00: parada de Libelista (passeig de Gràcia, 11 – parades 7, 9, 11 i 13)
16.00 a 17.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
17.00 a 18.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 33 – parades 23, 25, 27 i 29)

Ferran Grau, Hiperràbia (Angle Editorial)

13.00 a 14.00: parada de Finestres (carrer de la Diputació, 249)
17.00 a 18.00: parada de la Memòria (plaça de la Vila de Gràcia)
18.00 a 19.00: parada d’Obaga (carrer de Girona, 179)

Toni Güell, Elefants (Editorial Empúries)

11.00 a 12.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
16.00 a 17.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
17.00 a 18.00: parada d’Òmnium (rambla de Catalunya entre Diagonal i carrer de Còrsega)
18.00 a 19.00: parada del diari Ara (la Rambla, 134)
19.00 a 20.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)

Mercè Ibarz, No pensis, mira (Anagrama)

11.00 a 12.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
12.00 a 13.00: llibreria Obaga (carrer de Girona, 179)
17.00 a 18.00: parada del Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)
18.00 a 19.00: llibreria Rocaguinarda (carrer del Xiprer, 13)

10 llibres de salut i benestar emocional per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Tània Juste, Les noies de Sants (Columna Edicions)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Alibri (passeig de Gràcia, 15 – parades 1, 3, 5 i 7)
11.00 a 12.00: parada de Bolibloc (passeig de Gràcia, 86 – parades 22 i 24)
12.00 a 13.00: parada de Benvil (passeig de Gràcia, 105-107 – parades 17, 19, 21 i 23)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Jaimes (passeig de Gràcia, 64 – parades 22 i 24)
16.00 a 17.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
17.00 a 18.00: parada de Santos Ochoa (passeig de Gràcia, 82 – parades 2, 4, 6 i 8)
18.00 a 19.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
19.00 a 20.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)

Leila Kasra, Nusos entre els dits (Raig Verd Editorial)

18.00 a 19.00: parada de Raig Verd (passeig de Gràcia, 32 – entre Diputació i Consell de Cent)

Vicenç Lozano, Potser no hi va haver mai primavera (Edicions Proa)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Jaimes (passeig de Gràcia, 64 – parades 22 i 24)
13.00 a 14.00: parada de Santos Ochoa (passeig de Gràcia, 82 – parades 2, 4, 6 i 8)
16.00 a 17.00: parada del Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)
17.00 a 18.00: parada de FNAC Illa (avinguda Diagonal, 549)
18.00 a 19.00: parada d’El Corte Inglés Diagonal (avinguda Diagonal, 617)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)

Emili Manzano, Me’n record (Llibres Anagrama)

12.00 a 13.00: parada de la Impossible (carrer de Provença amb passeig de Gràcia)
13.00 a 14.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
17.00 a 18.00: parada d’Obaga (carrer de Girona, 179)
18.00 a 19.00: parada de +Bernat (Avinguda Diagonal, 477)

Jordi Nopca, El futur és una petita flama (Edicions Proa)

12.00 a 13.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)
13.00 a 14.00: parada del diari Ara (la Rambla, 134)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)
19.00 a 20.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)

Albert Om i Marina Rossell, No faré cap més llibre (Univers)

10.00 a 11.00: parada de LCDL (passeig de Gràcia, entre Aragó i València)
11.00 a 12.00: parada de Documenta (passeig de Gràcia amb Mallorca)
12.00 a 13.00: parada del diari Ara (la Rambla Canaletes)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
16.00 a 18.00: parada d’Altair (passeig de Gràcia entre Gran Via i Diputació)
18.00 a 20.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)

12 llibres de cuina per a no quedar amb gana aquest Sant Jordi

Enric Pardo, L’home de la casa (la Magrana)

11.00 a 12.00: parada de la Llama (carrer de Tamarit, 148)
13.00 a 14.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 88-90)
16.00 a 17.00: parada d’Antinous (passeig de Gràcia, 27)
18.00 a 19.00: parada d’Ascamil (rambla de Catalunya, 110)
19.00 a 20.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 245)

Arnau París Masip, A foc lent (Columna Edicions)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus Universitat (plaça de la Universitat – parades 7, 8 i 9)
12.00 a 13.00: parada de Casa Seat (passeig de Gràcia, 109)
13.00 a 14.00: parada de Bolibloc (passeig de Gràcia, 86 – parades 22 i 24)
16.00 a 17.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
19.00 a 20.00: parada de FNAC Illa (avinguda Diagonal, 549)
20.00 a 21.00: parada d’El Corte Inglés Diagonal (avinguda Diagonal, 617)

Gemma Pasqual, Drames i likes a l’institut (Bromera)

11.00 a 12.00: parada de Bromera (passeig de Gràcia – parades 18, 20 i 22)
12.00 a 13.00: parada de la Independent (rambla de Canaletes – parades 8 i 9)
16.00 a 17.00: parada d’Alibri (passeig de Sant Joan – parades 9 i 16)

Núria Perpinyà, El cos invisible (La Magrana)

10.00 a 11.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 245 – Barcelona)
11.00 a 12.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia, 85 – Barcelona)
18.00 a 19.00: parada d’Abacus (rambla de Ferran – Lleida)
19.00 a 20.00: parada de la Fatal (avinguda de Francesc Macià – Lleida)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Caselles (avinguda de Francesc Macià – Lleida)

Laura Pinyol, Material sensible (Amsterdam)

16.00 a 17.00: parada d’Abacus Universitat (plaça de la Universitat)
17.00 a 18.00: parada del Diari Ara (la Rambla – Canaletes)
18.00 a 19.00: parada de Punt i Apart (carrer de Comte Borrell, 225)

Xavier Pla, Un cor furtiu. Vida de Josep Pla (Ediciones Destino)

10.00 a 11.00: parada de +Bernat (avinguda Diagonal, 477)
13.00 a 14.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
16.00 a 17.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
19.00 a 20.00: parada de Documenta (passeig de Gràcia, 73 – parades 27, 28 i 29/30)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)

Borja de Riquer, La memòria dels catalans (Edicions 62)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
12.00 a 13.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
13.00 a 14.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 33 – parades 23, 25, 27 i 29)
17.00 a 18.00: parada de la llibreria Jaimes (carrer de València, 318)
18.00 a 19.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)
19.00 a 20.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 90 – parades 28, 30, 32 i 34)

Fer Rivas, Jo era un noi (Angle Editorial)

10.00 a 11.00: parada de la Memòria (plaça de la Vila de Gràcia, 19)
11.00 a 12.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
12.00 a 13.00: parada de Laie CCCB (pati de les Dones)
13.00 a 14.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
16.00 a 17.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia entre Aragó i València)
17.00 a 18.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 5)
18.00 a 19.00: parada de Documenta (passeig de Gràcia amb Mallorca)

Matar en català: 23 novel·les negres per a aquest Sant Jordi

Joan Safont, Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic Edicions)

11.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
15.00 a 16.00: parada de Finestres (carrer de la Diputació, 249)
16.00 a 17.00: al Col·legi de Periodistes (rambla de Catalunya, 10)

Xavier Sala i Martín, Entre el paradís i l’apocalipsi (Rosa dels Vents)

11.00 a 14.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19)
17.00 a 20.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 18-20)

Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi (Editorial Empúries)

11.00 a 12.00: parada de la llibreria Jaimes (carrer de València, 318)
12.00 a 13.00: parada d’Alibri Rambla (la Rambla, 121 – parades 28, 29, 30 i 31)
16.00 a 17.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
17.00 a 18.00: parada de Rocaguinarda (passeig de Gràcia, 66 – parada 24)
18.00 a 19.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)

Estel Solé Casadellà, Aquest tros de vida (Columna Edicions)

10.00 a 11.00: parada d’Alibri (passeig de Gràcia, 15 – parades 1, 3, 5 i 7)
11.00 a 12.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
12.00 a 13.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)
13.00 a 14.00: parada de Santos Ochoa (passeig de Gràcia, 82 – parades 2, 4, 6 i 8)
16.00 a 17.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
17.00 a 18.00: parada de Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)
18.00 a 19.00: parada d’El Corte Inglés Catalunya (plaça de Catalunya, 14)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
20.00 a 21.00: parada de Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)

Sílvia Soler, Cor fort (Univers)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Alibri (la Rambla amb carrer del Bonsuccés)
11.00 a 13.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)
13.00 a 14.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia)
15.15 a 16.00: parada del diari Ara (la Rambla – Canaletes)
16.00 a 17.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
17.00 a 18.00: parada d’Altair (passeig de Gràcia entre Gran Via i Diputació)
18.00 a 19.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia amb Gran Via)

10 clàssics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Ramon Solsona, El carrer de la xocolata (Edicions Proa)

10.00 a 11.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
11.00 a 12.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)
13.00 a 14.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
17.00 a 18.00: parada de Santos Ochoa (passeig de Gràcia, 82 – parades 2, 4, 6 i 8)
18.00 a 19.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
19.00 a 20.00: parada de FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
20.00 a 21.00: parada de la llibreria Laie (passeig de Gràcia, 14 – parades 8, 10, 12 i 14)

Ferran Torrent, El jo que no mor (Columna Edicions)

11.00 a 13.00: parada de la Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 58 – parades 2, 4, 6 i 8)
17.00 a 19.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)

Tina Vallès, Cartes imprevistes (Animallibres); Maic (Anagrama) i Sant Jordi de cap per avall (Comanegra)

15.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)

Blanca Llum Vidal, Tan bonica i tirana (Edicions Proa)

10.00 a 11.00: parada de Finestres (carrer de la Diputació, 249)
11.00 a 12.00: parada de la llibreria Jaimes (passeig de Gràcia, 64 – parades 22 i 24)
12.00 a 13.00: parada de la Central (carrer de Mallorca, 249 – parades 13, 14, 15 i 16)
13.00 a 14.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
16.00 a 17.00: parada de Laie CCCB (carrer de Montalegre, 5)
17.00 a 18.00: parada de la Plataforma (carrer del Consell de Cent, 298)
18.00 a 19.00: parada d’Òmnium (rambla de Catalunya entre Diagonal i carrer de Còrsega)
19.00 a 20.00: parada de FNAC (passeig de Gràcia, 61 – parades 1, 3, 5 i 7)
20.00 a 21.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia, 19 – parades 19, 21, 23 i 25)

Manel Vidal, La passa a l’espai (Destino)

10.00 a 11.00: parada d’Abacus (plaça Universitat – prades 7,8 i 9)
11.00 a 12.00: parada d’Altaïr (passeig de Gràcia, 30 – parades 20, 22, 24 i 26)
13.00 a 14.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
16.00 a 17.00: parada de Bolibloc (passeig de Gràcia, 86 – parades 22 i 24)
17.00 a 18.00: parada de Benvil (passeig de Gràcia, 105-107 – parades 17, 19, 21 i 23)
18.00 a 19.00: parada llibreria Ona (passeig de Gràcia, 20 – parades 2, 4, 6 i 8)
19.00 a 20.00: parada de la llibreria la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)
20.00 a 21.00: casa del Llibre (passeig de Gràcia, 33)

Júlia Viejobueno, Quedar-se al tros (Vibop)

13.00: parada de Vibop (carrer de Mallorca, 246)
15.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)

Marta Vives, Tens la força de les coses (Ara Llibres)

10.00 a 11.00: parada d’Altair (passeig de Gràcia entre Gran Via i Diputació)
11.00 a 12.00: parada de la Impossible (passeig de Gràcia amb Provença)
12.00 a 13.00: parada de la llibreria Ona (passeig de Gràcia amb Gran Via)
13.00 a 14.00: parada d’Alibri (la Rambla amb carrer del Bonsuccés)
16.00 a 17.00: parada del diari Ara (la Rambla – Canaletes)
17.00 a 18.00: parada d’Abacus (passeig de Gràcia amb Diputació)
18.00 a 19.00: parada de Libelista (passeig de Gràcia amb Gran Via)
19.00 a 20.00: parada de la Central (carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya)

Els historiadors no es posen d’acord sobre quan i amb qui va passar. La majoria opina que va ser en una de les famoses converses a Ialta entre Churchill i Stalin, però hi ha qui creu que la frase va ser dita abans, en el marc d’una conversa entre el ministre d’Afers Exteriors francès Pierre Laval i Stalin. Siga en un cas o siga en un altre, que tant hi fa ara, la famosa frase del dictador soviètic menystenint el papat (“El papa? I quantes divisions té?“) ha passat a la història com un dels errors d’apreciació política més documentables. 

Stalin, obsessionat amb el poder militar tangible i acumulable, va subestimar profundament la influència moral, cultural i diplomàtica que el papat exerceix a escala mundial i, dècades més tard, la història va demostrar que el poder del Vaticà transcendeix les divisions armades i els exèrcits. Sense ni un sol tanc, sense ni un sol cap nuclear i sense ni un sol submarí, l’Església Catòlica va acabar tenint un rol fonamental en el col·lapse del comunisme a l’Europa de l’Est, especialment gràcies al papa polonès, Joan Pau II.

No és estrany, en aquest sentit, que la pregunta sarcàstica de Stalin sobre les divisions militars del papa continue ressonant, encara que siga amb un significat diferent, avui. Tothom ja ha assumit que el Vaticà –o, més ben dit, el binomi tan especial que formen el Vaticà i la Santa Seu– té un poder enorme al món que no deriva només del nombre altíssim de fidels que consideren el papa el seu guia espiritual i cap de la seua església, sinó també de la seua capacitat per a transcendir fronteres i ideologies i erigir-se en una referència moral, més enllà de la religió i tot. I, per això, tothom es pregunta cap on girarà ara la Santa Seu, aquesta insòlita monarquia electiva que té una influència del tot desproporcionada amb la mida de l’estat que la sustenta.

El papa Francesc ha protagonitzat canvis importants, però no els ha rematat gairebé en cap cas. Jorge Mario Bergoglio, elegit el 2013 primer papa llatinoamericà, va reorientar l’atenció del Vaticà cap al sud. Amb les encícliques sobre el medi i sobre la fraternitat humana va establir el Vaticà com un actor global en qüestions com ara el canvi climàtic, la immigració i la desigualtat econòmica, va adoptar posicions crítiques respecte del capitalisme desregulat i va prioritzar les relacions amb països en desenvolupament i el diàleg.

Però, per damunt de tot, amb la seua gran capacitat d’empatia i humilitat, Francesc va renovar el papat, sovint amb grans petits gestos que causaven un gran impacte en el mastodòntic, paquidèrmic, sottogoverno vaticà. Fa dècades que seguisc amb un gran interès les maniobres que passen allà dins i recorde bé un detall que em va fascinar de seguida. En la seua primera aparició pública, Berlogio va decidir de portar sabates, unes simples sabates normalíssimes de color negre. Quan el papa, durant segles, havia portat sempre unes sabatetes roges de vellut –aquelles famoses scarpette, que si en el seu origen venien a representar la sang dels màrtirs, amb els anys havien esdevingut un dels residus anacrònics més visibles de l’opulència del bisbe de Roma. La decisió li va valer fortes crítiques dels poderosos sectors reaccionaris de la cúria, però també li va donar un crèdit de cap renovador que no el va abandonar durant tot el seu mandat, encara que haja quedat curt respecte de les expectatives de reforma que en un moment determinat va arribar a aixecar.

Primer pontífex no europeu d’ençà del 741 –per tant, des d’abans de la nostra aparició com a cultura i nació–, Francesc va ser un papa que segurament restarà per a la història més pel seu mètode i la seua manera de fer, que no pas per les reformes formals que va implantar –poc interessat en el dogma, com aparentava estar. No va ser prou valent per a obrir l’Església a les dones, però va anar més lluny que els seus predecessors en qüestions importants, com ara el respecte als homosexuals, la defensa dels refugiats i els immigrants i la justícia social.

Tanmateix, de totes les coses que va fer en vida el papa, la que potser va ser més rellevant a llarg termini només la veurem concretar-se ara que és mort: la reforma del Col·legi de Cardenals. Perquè el pròxim papa el triarà un conclave de 136 cardenals, dels quals Francesc n’ha triat 110. De tothom és sabut que això no significa res per si sol –en definitiva, a ell el va triar, per exemple, un conclave considerat conservador–, però hi ha un canvi evident davant el qual tots estem expectants: no només serà la vegada que més electors triaran el nou papa, també serà la vegada en què ho faran menys electors europeus i en què la diversitat de l’Església mundial es farà més visible.

Hi ha qui diu que el papat de Bergoglio en realitat ha estat un moment de preparació i transició i que serà amb el pròxim papa que es podran abordar canvis que ell no va poder escometre, per com era la composició del Col·legi de Cardenals que el va triar. Una institució que governa d’ençà de fa dos mil anys té unes lògiques temporals que els que vivim dia a dia no estem acostumats a entendre, però és ben raonable pensar que serà ara quan –amb la fumata blanca com a testimoni– podrem comprovar si Francesc va reeixir en el canvi de l’església.

Serà molt important, per això, veure quina és la tria que fan els cardenals. Perquè el successor de Francesc, siga qui siga i vinga d’on vinga, heretarà una institució que, tot i els problemes interns que arrossega, continua essent un actor geopolític de primer ordre. I perquè l’elecció no tan sols determinarà el futur de l’Església Catòlica, sinó que tindrà repercussions en equilibris diplomàtics, conflictes regionals i en debats globals sobre qüestions com ara la desigualtat econòmica, el medi i els drets humans. 

En un món com més va més polaritzat entre models polítics i econòmics agressivament enfrontats, el Vaticà, sota una nova direcció, pot arribar a exercir un paper mitjancer i moderador crucial, pot continuar marcant un canvi d’apertura, compassió i empatia, o pot caure, directament, en les mans de la cada dia més potent internacional reaccionària. I que ningú no s’enganye sobre això: el món no serà el mateix si passa una cosa o una altra. Perquè, contra allò que creia, equivocadament, Stalin, la influència papal ha estat, és i serà un dels factors més importants en la política mundial.

Demà el país es vesteix de gala per a celebrar un dels dies més esperats de l’any, Sant Jordi 2025. Per a gaudir de la diada, s’han organitzat centenars d’activitats arreu dels Països Catalans. A més de les parades a l’aire lliure en què es venen llibres i roses, també tindreu a l’abast concerts, castells i actes literaris per a tots els públics. A continuació us oferim un grapat de propostes per a gaudir de la diada d’enguany.

La Setmana pel Català

On? Indrets diversos
Quan? Del 22 al 27 d’abril

La Plataforma per la Llengua prepara tot d’actes per a sensibilitzar sobre l’ús de la llengua i estimular el compromís personal i col·lectiu amb el català. El 23 d’abril es viurà la diada al carrer, en uns quants punts del país: Badalona, Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Girona, Sabadell, Sitges, Tàrrega, Vila-real. A Barcelona i Badalona, s’organitza una jornada de signatures, amb autors com Antoni Gelonch, Blanca Llum Vidal i Ada Parellada.

Sant Antoni de Calonge, poble de llibres

On? Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà)
Quan? Fins dissabte 26 d’abril

Tallers, parades, signatures, concerts i moltes més propostes formaran part de la gran festa del dia del llibre i la rosa a Sant Antoni de Calonge, que ha estat batejat com el primer poble de llibres de Catalunya. Aquesta iniciativa cultural va néixer el 2022, quan set llibreries, d’estils diferents i per a tots els públics, van obrir alhora i van començar a ocupar els carrers del municipi amb propostes i recomanacions especials. Visitar la primera booktown catalana per Sant Jordi pot ser una manera diferent de gaudir de la jornada.

Sant Jordi a Girona: les Festes de Primavera

On? Girona
Quan? Del 23 d’abril al 4 de maig

Girona prepara un munt de propostes d’oci i cultura per a celebrar l’arribada de la primavera, que coincideix amb la diada de Sant Jordi. S’hi organitzen cercaviles, espectacles musicals i balls de diables, entre moltes més activitats. Una de les més esperades serà la penjada del Tarlà, un ninot que es penja de banda a banda del carrer de l’Argenteria durant uns dies determinats de l’any. Hi penjarà del 26 d’abril al 18 de maig, amb l’excepció del Primer de Maig. El 3 de maig hi haurà la Trobada de Sacaires, a les 18.00.

Girona Sant Jordi a Montblanc: Setmana Medieval

On? Montblanc (Conca de Barberà)
Quan? Del 20 al 23 d’abril, i del 25 d’abril al 4 de maig

Algunes versions de la llegenda de sant Jordi situen els fets a Montblanc (Conca de Barberà). Per això, cada any, pels volts del 23 d’abril s’hi organitza la Setmana Medieval. L’acte més emblemàtic és la representació de la llegenda de sant Jordi, que es narra amb un gran espectacle de llum i música. També s’hi destaquen el mercat medieval, que aplega més d’un centenar de parades, i el torneig medieval nocturn. El 23 d’abril es farà el lliurament de la rosa, al fossar muralla de Sant Francesc, a les 18.30.

La Setmana Medieval és una festa declarada d’Interès Turístic que es fa d’ençà del 1987.

Sant Jordi a Felanitx

On? Felanitx (Mallorca)
Quan? Fins al 30 d’abril

L’Ajuntament de Felanitx ha preparat unes quantes activitats per a la diada de Sant Jordi. La nit de la lectura es farà el 26 d’abril, i a partir de les 20.00 començarà la lectura de texts a l’interior d’algunes cases particulars de Felanitx. La fira del llibre es farà el 27 d’abril, a la plaça Pax. S’hi vendran llibres, hi haurà una ludoteca, rondallaires, tallers i lectures compartides, de 9.30 a 13.30.

Sant Jordi alternatiu a Perpinyà

On? Perpinyà
Quan? Del 19 al 23 d’abril

Per quart any consecutiu, la Llibreria Catalana i l’editorial Trabucaire organitzen una diada de Sant Jordi a Perpinyà alternativa a la del govern municipal de l’extrema dreta. Els actes es repartiran entre dissabte, 19 d’abril, i dimecres de la setmana vinent, dia 23. Com ja és habitual, seran al passeig de Torcatis, del barri del Vernet. El 23 d’abril, a més de la parada tradicional amb llibres i roses, situada davant la llibreria, s’instal·larà un micròfon en què tant adults com nens podran expressar allò que vulguin o recitar qualsevol text en llengua catalana.

D’una altra banda, el divendres 25 d’abril, Òmnium Cultural de Catalunya Nord organitza també la Nit de Sant Jordi, que enguany farà trenta-sis anys. La festa serà a Toluges (Rosselló) i constarà de l’acte de lliurament dels premis literaris i, després, un còctel i un refrigeri.

Fira de Sant Jordi a Ciutadella

On? Ciutadella (Menorca)
Quan? Fins al 26 d’abril

Llibreries locals i diverses entitats culturals, com l’espai de llibres i llengua VaDllibres, han organitzat juntament amb l’Ajuntament de Ciutadella un ampli programa d’activitats per a celebrar la diada. La Fira del Llibre es farà els dies 26 i 27 d’abril a la plaça de la Catedral, de 10.00 a 21.00 dissabte, i fins a les 20.00 diumenge. El 23 d’abril, per exemple, es farà l’activitat de foment de la lectura Dèlia a Àngela: la memòria habitada, a càrrec de Maite Salord, a les 19.00, a la sala Joana de Vigo i Squella, a la Casa de Cultura. També, de 9.00 a 21.00, VaDllibres celebrarà Sant Jordi amb una jornada d’activitats especial a la llibreria.

Concert de Mishima

On? Barcelona, Reus, Girona
Quan? 22 d’abril, 24 d’abril i 3 de maig

Mishima escalfarà motors per a la diada de Sant Jordi. El 22 d’abril a les 20.30, el grup celebra La nit de les roses a la sala la Paloma de Barcelona. La nit de les roses es farà també a Reus, al Teatre Fortuny, el 24 d’abril, i a Girona, a les escales de la catedral, el 3 de maig, per primera vegada. A Barcelona, acompanyaran la nit amb una lectura de poemes els autors Maria Sevilla, Raül Garrigasait, Irene Pujadas i Enric Casasses. A Reus, hi aniran Raül Garrigasait, Laia Viñas i Gabriel Ventura; i a Girona, Raül Garrigasait, Blanca Llum Vidal i Gabriel Ventura. Els diners que es recaptin es destinaran a la fundació Arrels.

Serà una de les primeres actuacions de la banda després de la mort de Marc Lloret, un dels pilars del conjunt barceloní, tot i que ja feia mesos que no tocava amb Mishima.

Sant Jordi Musical, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm

On? Barcelona
Quan? El 23 d’abril

Com cada any, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm organitza una festa per a gaudir de la diada de Sant Jordi. De 12.00 a 21.00, vint artistes oferiran de franc tot de concerts que ompliran l’espai de música i festa. Les entrades són de franc, disponibles fins a completar la cabuda.

Enguany podreu gaudir de l’actuació d’artistes com ara Ginestà, Fades i Roserona. A més dels concerts, el públic podrà participar en signatures de discs i llibres amb diversos artistes participants i més figures destacades de l’escena catalana, com els Amics de les Arts, Miki Núñez, The Tyets, Dan Peralbo i el Comboi.

Off Sant Jordi de l’Antic Teatre

On? Barcelona
Quan? 23 d’abril

Bo i coincidint amb el vint-i-dosè aniversari de l’Antic Teatre, s’organitza una jornada especial amb motiu de la diada de Sant Jordi durant tot el dia. De 10.00 a 19.00, es farà la venda i signatura de llibres i a les 20.30, la presentació de l’Antic Horror Festival. L’entrada és gratuïta durant tot el dia.

Sant Jordi a Barcelona: roses a la casa Batlló

On? Barcelona
Quan? 23 d’abril

Com cada 23 d’abril, la casa Batlló es converteix en la casa de les roses de Barcelona. La façana guarnida de roses ja s’ha convertit en una imatge característica de la ciutat en aquesta jornada, i molta gent s’hi arriba a fer-s’hi una fotografia. De tots els edificis de Gaudí, aquest és el que arquitectònicament té una inspiració més clara en el mite. El coronament de la façana, semblant al llom d’un drac, unit a la torre que en sobresurt en forma de creu i que podria representar una espasa, ha suscitat les interpretacions populars que vinculen l’edifici a la llegenda.

Sant Jordi a Mataró: la Fogonada

On? Mataró (Maresme)
Quan? 23 d’abril

Fa més de vint-i-cinc anys que Mataró fa un espectacle adaptat a la llegenda de sant Jordi, en què el protagonista és el drac d’aquesta ciutat, capital del Maresme. Marcada per una pluja de foc, la Fogonada recorrerà unes quantes places de la ciutat i el drac, les diablesses i les fogueres seran les protagonistes de la jornada. També hi haurà actuacions castelleres, cercavila de gegants i parades de llibres al carrer.

Sant Jordi a Tarragona

On? Tarragona
Quan? 23 d’abril

Com cada any, Tarragona s’omple de vida per Sant Jordi. La rambla Nova serà l’epicentre de la diada, amb 137 parades de llibres, roses i més activitats lúdiques. Les parades seran obertes de les 9.00 a les 21.00. Al vespre, cap a les 20.00, podreu gaudir de la tradicional actuació castellera de la diada, que data del segle XIX i que es va recuperar el 2022.

Jornada de portes obertes

On? Diversos indrets
Quan? 23 d’abril

La diada de Sant Jordi és una ocasió excel·lent per a conèixer alguns dels edificis més emblemàtics de casa nostra de franc. A Barcelona, enguany, es podrà visitar el Palau de la Generalitat, l’Ateneu Barcelonès i el recinte modernista de Sant Pau, per exemple. També es podran visitar edificis com ara el del museu Morera de Lleida i el museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya de Terrassa.

I enguany, com ja és tradicional per Sant Jordi, la redacció de VilaWeb també obre la porta als lectors.

Dilluns de Pasqua amb l'actuació del Grup Millenium el Tercet i Cristian - Lloc: Ateneu Arenyenc

Els embassaments de la conca de l’Ebre es troben al 86,5 % de la capacitat, amb 6.754 hectòmetres cúbics dels 7.800 que poden albergar íntegrament, després d’augmentar el volum un 1,5% durant aquesta última setmana.

Segons les dades difoses avui per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), en la mateixa setmana de l’any passat la situació era de 5.871 hectòmetres cúbics, corresponents al 75,3% de la capacitat total, mentre que la mitjana dels últims cinc anys (2020-2024) se situa en el 72,9%, amb 5.687 hm³.

La reserva d’aigua embassada supera així la mitjana d’aquests últims cinc anys, i es troba per sobre de la xifra de l’any passat i del mínim de l’últim lustre, registrat el 2023, amb 4.393 hm³ i el 56% de la capacitat total.

Tono Folguera rebrà el premi a productor català de l’any del BCN Film Fest 2025. Folguera va ser productor del reeixit film Alcarràs.

El guardó, anomenat en anglès Screen International Award for Catalan Producer of the Year, el lliura la revista britànica Screen International en reconeixement de la trajectòria i impacte d’un productor català en el panorama internacional. L’any passat, el primer que es lliurava aquest premi, el va rebre Sandra Tapia.

Tono Folguera: “‘Alcarràs’ és filla d’una època nefasta del cinema en català”

El funeral d’un papa sol fer-se entre quatre dies i sis després de la seva mort i marca el començament de nou dies de dol. El de Joan Pau II, el 2005, va durar tres hores. En canvi, la missa que el papa Francesc va oficiar pel papa Benet XVI, el 2023, va durar noranta minuts.

Els observadors eclesiàstics preveuen que el mateix Francesc –tot i ser un papa en actiu i no pas retirat– pot haver demanat un servei litúrgic igualment reduït per a ell mateix.

Les directrius publicades a la tardor estableixen que s’empri un sol taüt, en compte dels tres taüts encaixats que s’havien fet servir fins ara per enterrar els papes.

Malgrat que la basílica de Sant Pere és el lloc més habitual per a les sepultures papals –hi ha enterrats més de la meitat dels papes de la història–, Francesc va expressar en una entrevista el 2023 que volia ser enterrat a la basílica de Santa Maria la Major de Roma.

Així mateix, és probable que el conclave per a elegir un successor comenci abans dels quinze dies habituals. El 2013, Benet XVI va introduir una nova norma que permet de reunir-lo una volta els 137 cardenals siguin a Roma, sense més dilacions.

El cardenal irlandès i camarlenc Kevin Farrell ha estat l’encarregat de comunicar aquest matí la mort del papa Francesc. “Estimadíssims germans i germanes, amb una gran tristesa us he d’anunciar la mort del nostre sant pare Francesc. A les 7.35 d’aquest matí, el bisbe de Roma, Francesc, ha tornat a la casa del Pare”, ha llegit en un breu comunicat.

Els detalls del funeral de Francesc: nou dies de dol i un sol taüt 

“Va dedicar tota la vida al servei del Senyor i de la seva Església. Ens va ensenyar a viure els valors de l’evangeli amb fidelitat, coratge i amor universal, especialment envers els més pobres i marginats”, ha continuat.

Francesc va nomenar Farrell camarlenc el 2019. I ara serà l’encarregat de dirigir de manera transitòria la institució fins que s’elegeixi un nou papa.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/ssstwitter.com_1745223836745.mp4

Francesc, el 266è papa de l’Església Catòlica, s’ha mort a vuitanta-vuit anys, tal com confirma el servei de premsa del Vaticà.

La defunció ha estat a les 7.35, segons que ha comunicat el cardenal Kevin Farrell: “Tota la seva vida va estar dedicada al servei del Senyor i de la seva Església. Ens va ensenyar a viure els valors de l’Evangeli amb la fidelitat, el coratge i el marge més universals, especialment a favor de l’amor universal. Immensa gratitud pel seu exemple com a veritable deixeble del Senyor Jesús, encomanem l’ànima del papa Francesc a l’amor infinitament misericordiós del Déu Únic i Triun”, ha anunciat.

Ahir, va poder participar finalment en la cerimònia de benedicció “Urbi et Orbi” del diumenge de Pasqua. El pontífex va comparèixer al balcó del Vaticà en cadira de rodes i encara convalescent, en ple procés de recuperació de la greu malaltia respiratòria que havia tingut. Només va saludar i va fer la benedicció final als 35.000 fidels que omplien la plaça de Sant Pere. “Bona Pasqua”, va dir en arribar.

Els metges li havien recomanat que fes repòs a casa després de sortir de l’hospital per haver tingut una pneumònia bilateral. Aquesta Setmana Santa, tan sols va aparèixer el dijous Sant a veure uns presos a la presó que hi ha prop del Vaticà, com marca la tradició, i ahir, diumenge de Pasqua, amb la cerimònia de benedicció. També va rebre a casa seva, breument, la visita del vice-president dels Estats Units, J. D. Vance.

Francesc va haver de ser ingressat a l’hospital Agostino Gemelli de Roma arran d’una bronquitis, que després va derivar en una pneumònia bilateral. Passades sis setmanes d’incertesa, el 23 de març va rebre l’alta mèdica hospitalària i va continuar la recuperació a la residència de Santa Marta del Vaticà.

No serà fins d’aquí a 15 dies o 20 que es farà el conclave, que serveix per a triar el futur papa de Roma.

El comiat del papa Francesc, de nom Jorge Mario Bergoglio, marca la fi d’un procés d’obertura inconclús que en poc més d’una dècada ha transformat radicalment la institució i que li ha fet guanyar aliats a tot el món –i també enemics poderosos, tant dins el Vaticà com fora.

Pope Francis died on Easter Monday, April 21, 2025, at the age of 88 at his residence in the Vatican’s Casa Santa Marta. pic.twitter.com/jUIkbplVi2

— Vatican News (@VaticanNews) April 21, 2025

Sacerdot del poble

Bergoglio va néixer el 1936 a Buenos Aires, en el si d’una família de classe treballadora i profundament catòlica. Eren emigrants italians que havien fugit pocs anys abans per esquivar l’avenç del feixisme. Es va graduar com a tècnic químic i va treballar poc temps d’ajudant de laboratori. Però ja a l’adolescència, en una època de grans turbulències socials i polítiques a l’Argentina, sempre sentí una gran vocació religiosa. I el 1957, a vint-i-un anys, decidí que volia ser sacerdot. L’any següent, entrà al noviciat de l’orde jesuïta de Santiago de Xile, on es va llicenciar en humanitats. Després de tornar a l’Argentina, es llicencià també en filosofia i teologia, i es creà una reputació de religiós amb inquietuds intel·lectuals i espirituals molt profundes.

Lluita de poder al Vaticà per a substituir el papa

Ordenat sacerdot l’any 1969, Bergoglio formulà els vots perpetus com a jesuïta el 1973, i ascendí progressivament en els escalafons de l’orde durant les dècades següents. Durant la dictadura militar argentina, Bergoglio sovint va valer-se de la seva influència al si de l’església per protegir els opositors de la repressió del règim; fins i tot, arribà a entrevistar-se personalment amb el dictador Jorge Videla per demanar-li l’alliberament de dos sacerdots segrestats i torturats per les tropes del govern.

Consagrat com a bisbe el 1992, Bergoglio succeí Antonio Quarracino com a arquebisbe de Buenos Aires sis anys més tard, l’any 1998, i el 2001 esdevingué la màxima autoritat de l’Església Catòlica a l’Argentina, on es destacà per la seva consciència social i la crítica a les desigualtats econòmiques. “Els drets humans es violen no tan sols amb el terrorisme, la repressió i els assassinats, sinó també a causa d’estructures econòmiques injustes que originen grans desigualtats”, va dir.

Un papat auster, però transformador

Després de quedar a un pas de ser escollit al conclave del 2005 –en què fou el segon cardenal més votat, segons la premsa italiana–, Bergoglio fou finalment triat com a successor de Joseph Ratzinger en el conclave del 2013, per bé que no era considerat un dels favorits abans de la reunió.

Bergoglio –el primer papa americà i jesuïta de la història– prengué el nom de Francesc en homenatge a sant Francesc d’Assís, el sant i fundador de l’orde franciscà que destacà per una extraordinària humilitat i devoció als pobres.

Aquesta tria aviat fou tota una declaració d’intencions: d’ençà del primer moment del seu papat, Francesc va optar per un estil de vida singularment auster, allunyat de l’opulència que sovint ha caracteritzat aquells qui han ocupat el tron de sant Pere. El pontífex també renuncià a viure al Palau Apostòlic, tal com correspon als papes, i optà per traslladar-se a una residència molt més modesta, la Casa de Santa Marta, la residència de convidats del Vaticà.

En un discurs del 2015, Francesc pronuncià una frase que sovint s’ha interpretat com una definició del seu papat: “No vivim en una era de canvi, sinó en un canvi d’era.” Per al papa, aquest ímpetu transformador s’estenia també al si de l’església: com a pontífex, Francesc encapçalà una comissió d’investigació sobre els abusos sexuals comesos sota els auspicis de l’Església Catòlica; també establí l’obligació d’informar de casos d’abús o d’encobriment d’abusos.

El pontífex també volgué ampliar el paper de la dona en l’església: per exemple, ordenà una dona com a prefecta del Vaticà per primera vegada en la història; també ordenà més dones als dicasteris i als òrgans col·legiats. Tanmateix, la qüestió del sacerdoci femení ha romàs en un segon terme del seu papat; en el sínode sobre la sinodalitat de la tardor passada, en què les dones van poder votar per primera vegada, per exemple, el pontífex semblà tancar la porta al sacerdoci femení després d’anys d’ambivalència.

Tot i criticar la cirurgia d’afirmació de gènere com una violació de la dignitat humana, Francesc va fer un pas inaudit per a un papa: obrir les portes del Vaticà a un grup de treballadores sexuals transgènere locals, amb qui es reuní unes quantes vegades. Com a papa, Francesc –que, l’any 2010, va arribar a demanar una “guerra de Déu” contra la llei que legalitzà el matrimoni homosexual a l’Argentina– clamà pel reconeixement legal de les unions civils entre homosexuals, tot defensant que els membres del col·lectiu, en tant que fills de Déu, també tenien el dret de formar una família.

Com el papa Francesc ha obert les portes del Vaticà a les treballadores sexuals trans

Defensor d’una església més moderna, inclusiva i compassiva, Francesc es preocupà per problemes socials, com ara el dels refugiats, fins i tot quan això l’obligà a enfrontar-se amb més autoritats: al pontífex, per exemple, no li tremolà el pols a l’hora d’acusar la Unió Europea d’haver comès un “gran pecat” en el tractament dels immigrants provinents de l’Àfrica; durant les primeres setmanes del segon govern de Trump, Francesc també s’erigí en un dels principals crítics de la campanya de deportació en massa ordenada pel president dels EUA. A l’encíclica Laudato si’, de l’any 2015, el pontífex també criticà el consumisme i la degradació del medi, tot instant els dirigents mundials a actuar amb immediatesa contra l’amenaça del canvi climàtic.

Durant el seu papat, també es distingí com a defensor del diàleg interreligiós, esdevingué el primer pontífex a visitar els Emirats Àrabs Units i provà de bastir ponts amb algunes altres fes –del judaisme a l’islam, passant pel cristianisme ortodox. El papa, un dels dirigents mundials que més decididament es manifestà contra la guerra israeliana a Gaza, també es distingí per viatjar recurrentment a àrees de majoria no cristiana i entonar un discurs notòriament condemnatori amb el llegat colonialista de l’església: el 2023, per exemple, demanà perdó pel tractament històric de l’església als indígenes del Canadà i condemnà la mentalitat colonialista de les potències.

Enemics molt poderosos

Però aquest tarannà reformista i trencador, tan diferent del d’alguns altres papes, també li ha creat molts enemics, sovint molt poderosos, de punta a punt de la cristiandat. Al llibre Vaticangate, el periodista Vicenç Lozano detallà la gestació d’un complot contra el mandat de Francesc comandat per la ultradreta internacional, i especialment la dels EUA. El pontífex, que el 2021 va rebre una carta amb tres bales, va fer-ne broma, dient: “Alguns em volen mort.”

Vicenç Lozano: “Es preveu un gran xantatge en l’elecció del pròxim papa”

“El papa Francesc molesta perquè és un papa ecologista i que ataca el moll de l’os dels principals negocis dels grans financers; un papa que critica el sistema capitalista salvatge que provoca això que ell anomena ‘els descartats’, les bosses de pobresa […] Però no tan sols molesta per la seva ideologia, sinó també pels canvis que ha emprès dins l’església, en què ha donat més presència a la dona en dicasteris importants i ha reformat la cúria perquè, per primera vegada a la història, els laics tinguin accés al govern de l’església”, explicà a VilaWeb l’any 2023.

Un pontífex interessat pels Països Catalans

Francesc es reuní amb uns quants representants polítics dels Països Catalans durant el seu mandat –com ara el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, la presidenta de les Illes, Marga Prohens, i el president andorrà, Xavier Espot. Quant al procés d’independència català, remarcà sovint la importància d’establir un diàleg durador per a adreçar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. “‘Unitat nacional’ és una expressió fascinant, és cert. La unitat nacional. Però mai no es farà sense la reconciliació bàsica dels pobles. I crec que, qualsevol govern, sigui del signe que sigui, se n’ha de fer càrrec i mirar de tirar endavant com a germans i no com a enemics, almenys amb aquest inconscient deshonest que em fa jutjar l’altre com a enemic històric”, explicà en una entrevista concedida el 2021 a la cadena Cope.

En una visita a Montserrat, el 2023, Francesc –el primer papa castellanoparlant de la història– mostrà també una certa sensibilitat cap a la llengua catalana. Va ser durant l’audiència a la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, quan el pontífex va quedar-se parat en constatar que el text que el cardenal Joan Josep Omella havia preparat per a l’acte era redactat en espanyol. “Però ha de ser en català!”, exclamà el pontífex.

El secretari de defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, va compartir detalls sobre atacs contra els rebels hutis del Iemen en un segon xat de la xarxa social Signal en què hi havia la seva dona, el seu germà i el seu advocat personal, segons fonts consultades per mitjans dels EUA.

Hegseth va fer servir aquest xat, anomenat “Defensa/Reunió d’Equip”, al seu telèfon personal, en lloc del governamental, i va compartir l’horari del vol en què atacarien objectius de la insurgència iemenita, tal com ha pogut saber el diari The New York Times.

Al grup hi havia més d’una desena de persones del seu cercle íntim personal i professional el gener, abans de confirmar-lo com a secretari de defensa. La seva dona, l’ex-productora de Fox News Jennifer Hegseth, no forma part de la cartera ministerial, malgrat que el seu marit la incloïa al començament del seu mandat en reunions amb dirigents estrangers, cosa per la qual va rebre crítiques. De moment, no se sap si tots els participants d’aquest xat tenien autorització de seguretat, segons que informa la cadena de televisió dels EUA CNN.

El portaveu adjunt del Pentàgon, Sean Parnell, ha negat en un comunicat a X que hi hagués informació classificada al xat i ha criticat que els informes dels mitjans de comunicació es basen en declaracions de membres de la cartera ministerial que han estat acomiadats fa poc. Diu que tenen l’objectiu de sabotejar Hegseth: “No hi havia informació classificada en cap xat de Signal”, ha assegurat.

Aquesta informació ha sortit a la llum setmanes després de l’article de la revista The Atlantic que divulgava el contingut íntegre d’un xat sobre operacions militars al Iemen en què el director del mitjà, Jeffrey Goldberg, va ser-hi inclòs per error, tot i que les autoritats han defensat que en cap moment no es va compartir informació classificada ni plans de guerra.

Actualment, el xat esmentat és investigat i un jutge federal ha ordenat de prendre un seguit de mesures per a preservar-ne els missatges. Va ser creat per l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Mike Waltz, que n’ha assumit la responsabilitat.

El president dels Estats Units, Donald Trump, diu que espera que les autoritats de Rússia i Ucraïna arribin a un acord aquesta setmana, després que hagi finalitzat la treva anunciada per Vladímir Putin per Pasqua.

“Esperem que Rússia i Ucraïna arribin a un acord aquesta setmana. Aleshores, tots dos començaran a fer grans negocis amb els Estats Units, que està prosperant”, ha dit Trump a través d’un breu missatge publicat al seu perfil a la xarxa social Truth Social.

Aquestes declaracions arriben tot just dos dies després que el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, advertís que l’administració de Trump podria abandonar els esforços per assolir un acord entre les parts si els involucrats no demostraven estar compromeses.

Putin havia anunciat de manera unilateral una breu pausa a les hostilitats a Ucraïna amb motiu de les commemoracions de la Pasqua i amb el propòsit de calibrar la sinceritat de Kíev de cara a unes negociacions de pau. Ucraïna va manifestar la voluntat de complir amb reciprocitat aquesta treva i, fins i tot, va proposar de prorrogar-la trenta dies per donar marge a mesures de confiança que havien de permetre d’avançar cap a una solució del conflicte. Tanmateix, el Kremlin no va volar-la allargar. Totes dues parts s’han acusat mútuament de trencar l’alto-el-foc.

Avui, dilluns 21 d’abril, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Maite Gabaldón: “Veien les telefonades del 112, la nostra pantalla és la que tenen en el CECOPI”
• Nous detalls de la negligència d’Emergències: no va activar els helicòpters dels forestals durant la gota freda
• “No vull que el català es perdi”: Maxime Cayuela, cinc anys després de l’èxit a ‘The Voice’
• Tres patrulles britàniques intercepten avions russos a Kaliningrad
• El Kremlin apunta que no hi ha cap ordre de Putin de prorrogar la treva de Pasqua
• 25 llibres de ficció en català per a regalar aquest Sant Jordi 2025
• Per què fem festa el dilluns de Pasqua?
• La volatilitat de Trump fa apropar dos rivals històrics: l’Índia i la Xina
• Joan M. Minguet: “En el món cultural hi ha una manca de compromís molt gran”
• Viatge a un món que se’n va
• El 32, a qualsevol hora, qualsevol dia… | Mail Obert d’Esperança Camps
• Les cartes de la baralla | Mail Obert de Julià de Jòdar
• Joc de Miralls | Vides marginals entre la runa de la Roma de postguerra
  Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Fa un any, la Judit Morera, una jove de Calaf, va publicar a les xarxes socials una fotografia d’una casaca de diable que havia teixit per a un amic seu. No es podia imaginar que un gest tan senzill, com penjar una fotografia, li canviaria la vida per complet. La fotografia es va viralitzar a les xarxes, generat molt de rebombori entre les colles de diables. De cop i volta, molta gent li va començar a demanar a on podia comprar aquella casca. Davant la pluja de trucades, Morera va decidir aparcar temporalment els estudis de fotografia que estava fent a Lleida i dedicar-se 100% a elaborar vestits de diables. 

Morera tenia nocions de costura gràcies a la seva àvia, modista de professió: “Tot el que sé, m’ho ha ensenyat ella”. Així que amb el nom de El Cosidor de la Judit, la jove va començar a confeccionar des del seu taller de Calaf (Anoia) vestits de diables per colles d’arreu de Catalunya. Ara mateix es troba en ple procés per confeccionar una vuitantena de vestits per a la colla Cua de Drac de Cornellà de Llobregat. Abans, però, ha rebut encàrrecs vinguts de l’Urgell, la Noguera, el Tarragonès, l’Alt Penedès o la Conca de Barberà. De fet, des que va decidir muntar el taller ara fa tot just un any, el telèfon no li ha parat de sonar.

Beix, vermell i negre, els colors preferits

La Judit Morera dissenya, confecciona i pinta els vestits de diable. Encara que també els repara. Els materials que fa servir són cotó 100% o lli. Totes dues fibres són molt resistents, de fet, defensa que no cal portar material ignífug per posar-se a sota el foc. Morera explica que hi ha moltes colles que són més tradicionals i que estèticament volen preservar el que s’ha fet tota la vida, però que, en canvi, també n’hi ha que volen innovar. Els colors més demanats són el negre, el vermell i el beix. I explica que ens els seus dissenys, ella sempre intenta aportar un punt de practicitat en tots els models que confecciona perquè siguin còmodes a l’hora de portar-los.

Apassionada per la cultura popular i el món del foc

Malgrat tot, no és casual que Morera s’hagi acabat dedicant a confeccionar vestits de diables. La seva passió pel món del foc i els diables li ve des de ben petita. “La cultura popular sempre me l’he estimat i a casa m’ho han inculcat molt”. De fet, el seu pare feia de diable i ella sempre l’acompanyava a tots els correfocs. Quan ja va ser més gran es va apuntar a la colla de diables de l’Alta Segarra i, posteriorment, a la colla del Ball de Sant Miquel d’Igualada. “Ho visc moltíssim. I tant de bo ho pugui viure fins el dia que em mori”, exclama Morera.

De fet, un altre dels projectes que té entre mans ara mateix i que més li il·lusiona és el de crear el vestit de diablessa de la seva colla, els Diables de l’Alta Segarra. De fet, serà ella mateixa qui l’estrenarà i el cremarà.

D’ençà del 29 d’octubre, hi ha moltes mirades fixades en la sala del 112, el telèfon d’emergències on, a primera hora del matí, van començar a notar-se els símptomes que aquell no seria un dia normal. Els operadors, gestors com s’anomenen, van atendre vora vint mil telefonades, però en van deixar milers sense atendre. Tècnicament, el 112 no va caure aquell dia, sinó que no hi havia mans per a respondre l’allau de demandes d’ajuda. L’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso ha arribat a dir coses com ara que el 112 no va avisar al CECOPI de l’allau de trucades que arribaven, que no hi havia comunicació. La vice-presidenta Susana Camarero va dir que no sabia què es feia amb aquelles telefonades. Argüeso va dir en seu judicial que el sots-director d’Emergències li havia dit que no fes cas de la xifra tan alta de trucades perquè per experiència sabia que per un accident truquen cinquanta persones.

La realitat és que tot el que succeeix a la sala del 112 té un reflex instantani a Emergències, que hi ha pantalles i mapes que indiquen quants casos hi ha oberts en cada moment i on succeeix cada cas.

De tot això en parlem amb Maite Gabaldón, que aquell dia lliurava, però fa més de quinze anys que treballa al 112 i ens ajuda a entendre alguns dels conceptes que envolten les emergències i a veure què va passar el 29 d’octubre. Gabaldón, que va ser presidenta del comitè d’empresa, explica també la precarietat laboral a què els sotmet l’empresa Ilunion Emergencias, del grup social ONCE, que és qui gestiona aquest servei tan sensible i essencial.

—De què parlem quan parlem de la sala del 112? Com és?
—La sala del 112 són tots els llocs que hi ha per a agafar totes les telefonades de tota la Comunitat Valenciana. És l’edifici que forma part del Centre de Coordinació d’Emergències, i està davant d’on es reuneix el CECOPI.

—Com és el lloc de treball d’un gestor?
—Nosaltres tenim tres pantalles. La pantalla principal és el que anomenem “la carta”, que és el que s’envia a tots els serveis d’emergència a qui nosaltres avisem. Després hi ha una llista amb tot el que està passant a tot arreu, tots els casos que estan actius. I a l’altra part tenim el mapa que localitza la telefonada, on nosaltres podem localitzar el que busquem.

—En un dia normal, quanta gent hi treballa?
—Ara per a nosaltres seria un festiu [dijous Sant]. Podria ser que a la sala estiguen agarrant telefonades unes quinze o disset persones. Després hi hauria els coordinadors, que potser són quatre o cinc. I una persona que fa la supervisió de la sala.

—Quan no és festiu, quantes persones sou?
—Potser dotze.

—Quin és el protocol quan us arriba una trucada?
—L’agafem i, segons la carta de serveis, hem de veure què passa i on passa. I això és fonamental. Si és una persona que vol fer una consulta amb un metge, s’avisa a Sanitat i se li facilita el número del centre de salut. Si és una persona que és a la carretera i veu un incendi, nosaltres avisem els Bombers, la Guàrdia Civil, a tots els que, per protocol, hem d’avisar. I és automàtic. Fins i tot, hi ha voltes que jo continue parlant amb eixa persona i ja estic avisant amb la carta que he fet recopilant on està i què passa. Per exemple, en el cas d’un intent de suïcidi, estic en línia amb eixa persona fins que arriba el primer servei d’emergència, siga la policia, siga l’ambulància. Els he avisat, saben on és i si durant la conversa hi ha alguna variació o alguna cosa que pense que els serveis d’emergència han de saber, l’escric i la informació es transmet.

—Quan una persona crida al 112, quanta estona espera perquè l’atenguen?
—Nosaltres tenim un temps fixat en set segons, a la carta de serveis.

—Quan hi ha una alerta roja per pluges, com es reforça el servei?
—Et criden. Si la previsió és de dies abans, t’avisen, o, fins i tot, en eixe moment, si la cosa es desborda, comencen a cridar gent.

—Teniu l’obligació de respondre?
—La realitat és que nosaltres no tenim l’obligació de contestar perquè no cobrem per estar disponibles. Una altra cosa és que tu saps que passa alguna cosa i estàs disponible i penses que hi pots anar. I, sobretot, depèn de quina càrrega de treball tingues i de la càrrega personal de conciliació. Però hi ha molta gent en una borsa de treball. Eixos companys han de dir que sí, perquè si no, els treuen de la borsa. El que fa l’empresa és no dimensionar prou. Si sé que eixe treball ix amb deu persones, contracte deu persones. Si després passa alguna cosa i en tinc vuit o la cosa es complica, cride gent de la borsa de treball que segur que em dirà que sí perquè si no, sap que no el tornaré a cridar.

—En plantilla quants sou?
—Som cent vuitanta.

—Sou prou?
—Hauríem de ser més. Perquè dels cent vuitanta, trenta-cinc són de fora de sala. Són tècnics, formació, atenció de telefonades… En borsa de treball tenim unes vint o trenta persones. La gent que són coordinadors, també és una borsa que fluctua. Al final, som molt poques persones per a agarrar totes les telefonades. Tenim una càrrega de treball molt gran. Si tu saps que pots fer el mateix amb menys gent, perfecte, perquè guanyes més diners. Al final, és una empresa que busca guanyar diners. Si contracte menys persones, més diners que m’emporte. I no m’importa la salut laboral d’eixes persones.

—El 29 d’octubre es van rebre 19.821 telefonades. En un dia normal, quantes se’n poden rebre?
—Depèn moltíssim del dia, però moltes menys.

—Mil, dues mil?
—Com a molt. Hi ha dies més tranquils, i dies que ho són menys, però les 22.000 telefonades que estan en els jutjats, eixes les van agafar seixanta gestors.

—…
—En els tres torns.

—En cada torn, quants n’hi havia?
—Hi eren tots els que podien de la sala. Perquè la sala té una capacitat d’unes vint persones més dotze en el barracot, i la sala dos, podria ser el màxim. Al matí, més de vint, i de vesprada, trenta o quaranta. I els de nit que eixien, que encara els va agarrar una hora, potser eren sis persones.

—El despatx de l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso és al 112?
—El secretari autonòmic hi té relació, però ell no està en l’edifici del 112. Estaria enfront.

—Quina distància hi ha entre el vostre edifici i on es reuneix el CECOPI?
—Deu metres o menys.

—Les portes estan tancades o obertes?
—Estan obertes. Nosaltres passem d’un lloc a un altre sense problema.

—S’ha afirmat que les telefonades que arribaven al 112 no van arribar a la sala del CECOPI. La vice-presidenta Camarero va dir que no sabia què es feia amb eixes telefonades. Això és possible?
—És impossible. Impossible. Perquè tècnicament nosaltres estem en una xarxa de comunicació. No podem estar d’esquena al Centre de Coordinació d’Emergències, que és on es reuneix el CECOPI, perquè automàticament s’envia. Des del primer rescat ja estaven avisats, ja ho sabien els Bombers, ja ho sabia el Consorci, ja ho sabia Emergen. Emergen és la part del 112 que sí que són funcionaris. És impossible que no ho saberen, perquè és automàtic. No és que l’operador haja de fer res.

—En el CECOPI tenen la pantalla amb eixa llista de casos oberts, amb eixe mapa que teniu vosaltres? Ells ho veuen?
—Ells tenen la pantalla general que nosaltres tenim amb les telefonades, amb el percentatge de telefonades, si són sanitàries o d’una altra índole… Ho saben en temps real.

—La vostra cap és Immaculada Piles, la cap del servei de coordinació d’emergències?
—Sí. El que passa és que per a nosaltres, el nostre cap és el que li diuen el JEO, que és el jefe de explotación operativa [cap d’explotació operativa], que és de l’empresa. El que fan és que ells parlen amb l’empresa.

—El vostre cap parla amb Immaculada Piles?
—Tota la gent de fora es coordina amb els caps. La relació és directa perquè l’administració són els clients.

—En la llista de telefonades que el secretari Emilio Argüeso va donar a la jutgessa es veu com amics seus el cridaven per demanar auxili, perquè no podien accedir al 112. Ell deia que era al 112 i que allò era un caos. Això és possible?
—No ho sé. Pot passar que algú cride directament a supervisió i puga dir: “Està passant alguna cosa.” Com qualsevol agència que pot dir que li crees un cas perquè passa tal cosa. Què va passar eixe dia? No ho sé. Els companys no ho comenten. La situació d’eixe dia és que tots agarraven totes les telefonades que podien, sense descansar. Sense contestar WhatsApps d’altres companys que preguntaven què passava a la sala. La situació era molt complicada de gestionar anímicament i laboralment.

—En la declaració davant la jutgessa, Argüeso va dir que el sots-director Jorge Suárez els va demanar que no fessen cas al 112 perquè per un accident criden cinquanta persones. Què en penseu?
—Que els números no tenen res a veure. Evidentment, per un incendi que comença a una hora de la vesprada i al vespre encara es veu, la gent crida, però no seria eixe el volum. I, evidentment, quan hi ha moltes telefonades, el primer que volem saber és per què. On van? Si, de sobte, hi ha 2.000 o 3.000 telefonades en dues hores, volem saber què està passant. Les dades parlen per si mateixes. Coneixen perfectament el servei. Saben que és impossible.

—Perdoneu que insistesca. Al CECOPI es pot veure si alguna cosa no va bé?
—Ho veuen, perquè el CECOPI és un òrgan col·legiat, no és un edifici de rajoles. El CECOPI està format pels consorcis, per tota eixa gent que rep els nostres avisos, les nostres cartes. Ho estan veient en temps real, saben què passa al mateix temps que nosaltres. Encara més, ells tenen una visió per damunt de nosaltres perquè en eixe moment, per al gestor d’emergències, per a l’operador, el més important que té és la persona a qui està atenent, que em diu que està a Paiporta en eixe carrer, que està damunt de la teulada… Per a mi eixa persona és la meua persona. Jo no tinc una visió de conjunt tan gran com des de fora, perquè jo estic dins de l’emergència. Ells ho veien tot, perquè són tots els caps de totes les agències.

—Diguem que veuen tots els puntets rojos, totes les persones en totes les teulades.
—Clar, jo estic allí amb la meua emergència, una darrere d’una altra. Ells estan per damunt i ho veuen tot.

—Per tant, en cas que fos cert que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer hagués deixat d’enviar informació, que no hagués dit res del que passava al barranc, veient què passava al 112, ells haurien tingut informació?
—Tota. Tota. Nosaltres rebíem tota la informació.

—Hipòtesi: imaginem que sóc una consellera que m’han nomenat, tot i la meua ineptitud, i és la primera vegada que pose els peus en el 112. Si quan arribe allí mire les pantalles, ja sabré que passa alguna cosa?
—[Dubta] Jo no puc saber-ho. Perquè jo no sé què sap o no la consellera, o què entén o no. Com a gestora d’emergències i com a ciutadana confie que la ineptitud sobrevinguda, o general, de qualsevol polític no siga tan gran com per a no deixar treballar a la gent que sí que sap què ha de fer. Jo crec que allí hi havia gent que sabia el que havia de fer.

—Per què no es va fer?
—No ho sé.

—…
—Si tu ets un tècnic d’emergències i vols saber què passa, la teua referència és la sala d’emergències. Et faria igual que un organisme com l’AEMET o com la Confederació Hidrogràfica diguera que no plou. Encara que no hagueren dit res, o hagueren dit que no plou, si tens una sala que et diu que plou, és que plou. Perquè no ho diuen els gestors del 112, ho diu tota la ciutadania valenciana. Està cridant tot el món perquè veu que la gent està en perill o hi estan ells mateixos. La realitat és la realitat de la sala perquè és una realitat que fem entre tots. No es pot qüestionar.

—Si haguéreu de resumir en un titular què va passar el 29 d’octubre, quin seria?
—En un titular seria molt difícil, però la sala d’emergències és la sala on tenim la tecnologia, on veiem en una llista tot el que està passant, jo estic amb el meu cas, i el mapa de les emergències el veig sencer, i la nostra pantalla principal és la que tenen en el CECOPI, on veuen tot el número de les telefonades, el percentatge de cada cosa que està passant. Nosaltres som com el cor de les emergències. El que passa a la sala, gràcies a la ciutadania que crida, perquè veu que passa alguna cosa, o perquè els passa a ells. Som el cor. I el batec d’eixa sala és el que et diu què està passant a la comunitat.

—Físicament, on és el lloc des d’on s’envia l’EsAlert?
—L’envien els tècnics des del CECOPI. És Emergències de la Generalitat, que són tots els tècnics. Es diu molt que la consellera no coneixia el pla, o no coneixia com municionava, però els tècnics d’emergències de la Generalitat coneixen perfectament com funcionen els plans, saben com funciona l’EsAlert. Saben com funciona tot. Els polítics prenen decisions amb tècnics que coneixen perfectament el seu treball. Sabien perfectament què estava passant en la sala del 112. Cap tècnic d’Emergències de la Generalitat no podia preguntar-se: “Què estarà passant en la sala?” És impossible.

—Perquè ho veuen?
—Clar! Si tu et gires i dius: “Ah, al matí, 5.000 telefonades, ha estat dur.” Però després et gires i veus que continua, és impossible que no sàpigues què passa.

—En quin moment del dia els vostres companys van notar que passava alguna cosa?
—Al matí van començar pluges molt fortes a llocs com ara la Ribera, i ja sabíem que seria un dia complicat. El dia no millorava. Les telefonades anaven a més i a més. Quan ja van començar els rescats a Utiel, ja es van adonar que això no era un episodi de pluges greus. Es van adonar que era una cosa diferent. Nosaltres havíem viscut la gota freda d’Oriola i ja sonava a això.

—La primera d’Utiel, a quina hora va ser?
—Al començament del torn de vesprada. Entre el torn del matí i el de vesprada. Sobre les tres. La gent que eixia del torn del matí deia als de vesprada que això era molt gran, que hi havia moltes telefonades, molts casos oberts i que no havien parat i que estaven tot el temps en roig.

—…
—Segons com està d’ocupada la línia, es posa primer en verd, si passa temps es posa en groc, i si passa més temps es posa en roig. I estava sempre en roig.

—En roig vol dir que hi ha moltes cridades esperant?
—Sí. Cridades que esperen. Tot el temps. I els del matí van avisar als de la vesprada, però entre la gent de la vesprada hi havia gent de Catarroja, per exemple. La sensació era: passa alguna cosa. Està passant ja per Xiva, Xest, Utiel.

—Aquella vesprada, molta gent no va poder parlar amb emergències. Quina és la sensació que teniu com a operadors quan tot està en roig?
—A la sala, érem tots els que podíem ser. No hi havia cap lloc sense cobrir. Eixa és la realitat. Els companys no feien ni els descansos. Anaven al bany i tornaven. Hi havia gent que, fins i tot, tenien la família a Catarroja, a Paiporta i no en sabien res. Intentaven contactar amb ells i no podien, però tampoc no podien perdre gaire temps intentant-ho perquè estaven intentant salvar altra gent. Escoltar una persona quan està en un moment d’emergència és molt important, perquè és acompanyar-la i fer-li sentir que l’ajudem. A vegades, si l’ajuda no pot arribar o eixa persona ja sap que és impossible, l’operador potser és l’última persona amb qui parla. Això és una cosa que vivim en el nostre dia a dia, però de cop es va concentrar en molt poquet de temps i una telefonada darrere d’una altra. Tu ets un professional i saps que fas la teua feina i, fins que no passen dies, no ho arribes a assimilar.

—Hi ha hagut baixes laborals per depressió o estrès, després d’això?
—Sí. N’hi ha moltes, de sempre, perquè la càrrega de treball és molt gran i perquè els nostres responsables no són responsables de la seua gent.

—Això és vocacional?
—Una de les coses de què s’aprofiten és que és vocacional, perquè encara que tu, com a treballador, estàs maltractat, nosaltres hem après a no valorar el nostre treball i a fer-lo. I és molt complicat, perquè entenem que una persona que està en una situació d’emergència et crida a tu perquè la relació és directa, i encara que tu no estigues bé, has d’ajudar a eixa persona. Si tu no tens eixa vocació, és molt complicat. Te n’aniries de seguida. No aguantaries.

—El president Mazón va dir el vespre del dia 29 que el 112 no havia caigut i que la gent continuara cridant. Tècnicament, això és així? No va caure mai?
—Clar. Tècnicament, és de veres. Per a nosaltres, caure el servei és que, de sobte, no poden entrar les telefonades. Però el servei no va caure perquè els companys agarraven les telefonades una darrere d’una altra. Com es pot dir que el servei ha caigut si estaven treballant per damunt de les seues capacitats personals i professionals? No podem dir-ho. És de veres que les telefonades eren moltes més que les que nosaltres podíem agarrar.

—En la darrera manifestació contra Mazón, quan s’estava llegint el vostre manifest, hi havia familiars de víctimes que s’indignaven, que deien: “No és cert, no és cert.” Enteneu que la gent estiga així d’indignada?
—Clar. Nosaltres som l’únic telèfon d’emergències. Qualsevol persona crida i automàticament hi ha algú darrere que et pot ajudar. Està parlant amb tu. Si en eixos moments tu crides i no et poden ajudar, la sensació ha de ser d’una indefensió i d’una desesperació total. Perquè, a qui crides? Si no funciona el 112, que és un número al qual pots cridar, fins i tot, si no tens cobertura o si no tens targeta SIM en el mòbil, a qui crides? Qui sap què m’està passant i on sóc? I en quina situació estic… Qui em pot ajudar? I entenc que el desconeixement d’allò que vivien els companys en sala, i com funciona el 112, és el que després ha fet que durant molt de temps es diguera que el 112 va caure. O que havien cridat a tota la plantilla o que eren el 30% més o 40% més…

—La sensació que tenim la gent que no ho sabem és que el 112 es pot ampliar quasi fins a l’infinit…
—La realitat és que normalment som pocs, que eixe dia érem els que érem, que eixe dia estaven tots els llocs ocupats, que no haurien pogut fer més, i que el fet que siga una empresa privada que gestiona el 112 és una cosa que tampoc sap la gent. Es pensen que som públics, que jo depenc de l’administració, que els meus criteris són de l’administració pública. I no és la nostra realitat. I crec que, per això, el secretari autonòmic pot dir que el 112 no l’havia avisat… Ho pot dir perquè la realitat és que tot això ho diem els treballadors del 112. No ha eixit l’empresa responsable, amb els seus caps, a dir: “No senyor, estava passant això.” Perquè ells no tenen eixe sentiment de pertinença. Som nosaltres els que tenim la vocació de servei públic. L’empresa vol guanyar diners. I en guanya molts només per gestionar-nos a nosaltres. Encara que ens la juguem… No ens diran: “Estem damunt de tu mirant què fas en el treball i què deixes de fer perquè no ens agrada que vages a les manifestacions, que dónes la cara i que si et pregunten, contestes.”

—Temeu represàlies?
—Jo ja tinc represàlies d’ençà de fa molt de temps. Les represàlies hi són, clar. Però no et poden dir: “Ho faig per això.” Però d’ençà que vaig ser presidenta del comitè d’empresa la meua vida va canviar. A partir d’eixe moment va ser un marcatge total. Fins i tot, hi ha vegades que et fan dubtar, perquè quan tot ho fas malament, tot està malament: “No m’agrada el teu to de veu. No m’agrada com tractes les persones que criden. No ens agrada com treballes…” Arriba un moment que arribes a casa i et preguntes si això que diuen de tu serà de veres. Ho faig malament? A voltes arriba un moment que dius: “Ja no puc més, me n’he d’anar.” A mi, la salut mental me la guarden els meus metges de capçalera que, quan m’han vist en una situació límit, m’han dit: “Prou, para, fins ací.” I he de parar, perquè pense que en la pròxima telefonada que agarre no seré professional. Jo he de ser la persona que espera qui necessita ajuda. No pot trobar, darrere d’eixa telefonada, una persona destruïda.

—Voleu afegir res?
—Som un servei tan desconegut… Pense per què hi ha companys que des del principi hem eixit a donar la cara i a parlar i anar a les manifestacions, perquè d’alguna manera hem format part d’això i mai no deixem a ningú a soles quan ens telefonen, ara tampoc no els deixarem a soles. Per això estem en les manifestacions. El que ens agradaria és que la gent entenguera que nosaltres continuarem estant ací, que fins i tot lluitem per millorar el servei d’emergències i que de veres estiga al servei de la ciutadania. Que es deixe de fer negoci amb les emergències. Que les emergències no són un negoci…

Maxime Cayuela es va fer molt popular per tot el país a només nou anys, quan va participar en l’edició francesa del programa The Voice Kids amb la cançó “Tant com me quedarà”, del rossellonès Jordi Barre. Com molts nois nord-catalans de la seva generació, el català li ha arribat pel seu avi, no pas pels seus pares, a causa del trencament generacional que va sofrir la llengua a la zona. Però els pares sempre han tingut clar que volien que aprengués català, i gràcies a la Bressola i a les portes professionals que li ha obert la llengua, ara el parla de manera molt fluida, i també el canta habitualment. Al seu primer disc, 13, el català hi és molt present. A quinze anys, el cantant i actor ha aconseguit d’introduir-hi tretze cançons, moltes de composició pròpia, que barregen el pop orquestral amb el hip-hop, l’electrònica i la música disco, a més de la tradicional.

—Quan teníeu nou anys, es va fer molt popular la vostra actuació a The Voice Kids en català. Com heu viscut la fama des de tan petit?
—Tot el que faig (sortir a la televisió, entrevistes…) per a mi és un somni, i és a petita escala, no sóc conegut nacionalment. He hagut d’organitzar-me molt per fer la part de música, d’estudis, de concerts… Si d’aquí a dues setmanes tinc un concert, em preparo la part de la música per poder fer els deures després. He après a organitzar-me bé, perquè, si no, estic perdut! [Riu.]

—Quantes activitats combineu, a hores d’ara?
—A l’escola faig l’últim any abans del Liceu i música al conservatori de Perpinyà. Faig cursos de piano, cant i música i això m’ajuda a compondre. També faig esport, teatre, concerts, espectacles, comèdia musical… Abans ballava hip-hop, però ho he aturat. I ara he tret el disc i vull fer concerts per a promoure’l, i continuar component.

—Com ha estat el procés d’elaboració del disc? El vau començar el 2023, quan teníeu tretze anys.
—Sí, quan vaig començar a publicar cançons. “Aquesta nit” va ser la meva primera cançó i després vaig continuar escrivint i component. He treballat amb un enginyer de so per millorar-ne la qualitat, tant de veu com de música. He creat les meves tretze cançons i una petita introducció.

—Algunes són versions, però unes altres són completament vostres.
—Tret de cançons com “Tant com me quedarà”, “L’estaca Catena” o “Un home”, la majoria són les meves paraules i la meva música. No ha estat fàcil, m’ha pres molt de temps. Només crear la música, sense gravar, m’ha pres dos anys.

—A quinze anys suposo que encara aneu cercant el mètode.
—Em vénen les idees i a vegades trobo primer les paraules i després la música i altres vegades em passa a la inversa. Visc una cosa, em toca, i em dic “en faré una cançó”. Per exemple, “Aquesta nit” va dedicada a la meva besàvia. Ja l’havia publicat, però per al disc vaig tornar a fer-ne la música, més orquestrada i bonica. I l’última cançó es diu “P.M.”, dedicada al meu avi, que ha marxat a les estrelles. A vegades em ve una idea de música pel carrer, la gravo amb el mòbil i quan arribo a casa m’hi poso.

—Hi ha una cançó, “La festa de l’ós”, en què parleu d’aquesta tradició. Com va sorgir?
—És una cançó per a aquestes festes tradicionals. És un ós que arriba al poble, a Arles, a Prats de Molló i a Sant Llorenç de Cerdans. També se celebra a Andorra, hi ha una tradició que se celebra tot el dia. L’equip que organitza aquestes festes, que són patrimoni cultural de la UNESCO, em va demanar de fer-ne una música. Vaig compondre’n una en orquestral i vaig demanar a l’Orquestra Internacional Maravella que vingués a gravar-la. Els cantants i jo vam cantar-hi a sobre. La música i les paraules són meves i ells l’han tocada.

—Al disc també hi ha la versió instrumental de “L’estaca Catena”, un videoclip en què la versió catalana de “L’estaca” es barreja amb la versió corsa. 
—Un dia vaig veure un vídeo d’uns artistes que cantaven “L’estaca” en cors. Vaig pensar que seria interessant fer-la amb totes dues llengües, i tinc una amiga que canta d’origen cors. Vaig tornar a fer la música i vam reestructurar-la, i ha agradat molt.

—Teníeu clar des del principi que el català seria molt present al disc?
—Sí, el català i el francès són les meves llengües i per a mi era evident que, si un dia feia un àlbum, hi serien. No vull que el català es perdi, vull que es continuï parlant a Catalunya Nord, a Catalunya Sud i a altres indrets. No vull que s’aturi i faig tant com puc per continuar fent viure aquesta llengua.

—També hi apareix la cançó “Un home”, que té molt a veure amb el vostre avi, Claude Cayuela. Va conèixer el cantant Jordi Barre durant els anys vuitanta i va compondre per a ell la cançó.
—Sí. Vaig afegir-hi també “Tant com me quedarà” perquè és el començament de la meva història, la cançó que vaig cantar a The Voice i que després he gravat amb la Cobla Mil·lenària. Quan ens vam trobar per gravar aquesta, també vam gravar “Un home”, una cançó escrita per Jordi Barre a la qual el meu avi havia posat en música. Volia donar les gràcies al meu avi per haver-me descobert Jordi Barre.

—Vau impressionar el públic quan vau cantar en català a The Voice Kids. D’ençà de llavors no heu parat… 
—Vaig tenir un munt de demanda per a cantar en francès a Catalunya Nord i en català a Catalunya Sud. El català em va obrir força portes, m’han cridat de ple d’indrets. Vaig poder cantar als premis del Temps de les Arts, a Barcelona, al premi del Llibre Vivent amb Eliseu Climent… Vaig fer “No oblideu les paraules”, una emissió molt coneguda a França; vaig participar en el programa Fort Boyard; vaig fer comèdia musical… I ara preparem unes comèdies musicals sobre la Segona Guerra Mundial que farem a Perpinyà.

—Per què vau decidir de cantar en català al concurs?
—M’ho va proposar el meu avi. Vaig escoltar tots els discs del seu company, Jordi Barre, fins que vaig arribar al “Tant com que quedarà”, que em va agradar molt, i vaig cantar-la per primera vegada al càsting de París.

—Quina és la vostra història familiar amb el català?
—El meu avi parla rossellonès i amb ell parlo català i francès. Els meus pares, no, no l’han après, però em van posar a l’escola immersiva la Bressola, que em va permetre d’aprendre al mateix temps el francès i el català, i cantar i parlar en català.

—És gaire habitual que els nois de la vostra edat tinguin pares que no parlen català però avis i besavis que sí que el parlin?
—Sí, això és així en tothom menys en les famílies que vénen de Catalunya Sud i que tenen pares i avis que parlen català. Molt sovint, quan els avis són de Catalunya Nord, els pares no parlen català. Escoles com la Bressola permeten de tornar a parlar aquesta llengua, i això és molt maco. Ara, amb el temps, els meus pares el parlen una mica més. El meu pare ja se sap comunicar en català perquè l’ha parlat amb professors de la Bressola, en els concerts a què m’ha acompanyat a Catalunya Sud…

—Ara parleu el català amb fluïdesa, però a nou anys encara no, malgrat que l’usàveu per cantar. Com ha estat aquest retrobament amb la llengua?
—Vaig començar l’escola a la Bressola, però per problemes dels pares me’n van treure i em van posar a l’escola pública, en bilingüe català-francès. Però quan vaig sortir a The Voice em van demanar de fer moltes coses en català i, com que no era en una escola immersiva, vaig perdre bastant el nivell. Vaig demanar de tornar a la Bressola per tornar a veure els amics i comunicar-me amb la gent que volia parlar català amb mi.

—Heu assistit a les manifestacions de suport a la Bressola aquests darrers anys. Com n’explicaríeu la importància, especialment per a aquesta generació que aneu recuperant la llengua?
—És molt bo poder aprofitar aquesta escola, tornar a l’immersiu català, a aquesta llengua que es parlava tant a Catalunya Nord. Es perd perquè, si no ets a la Bressola, als altres instituts es fa molt menys català. I a la Bressola hi ha un costat familiar, diferent de les escoles clàssiques de França. Aquí hi ha una relació diferent entre professors i alumnes i entre alumnes, i és maco. És una escola increïble i cal fer coses per a no perdre-la. Tenir escoles bilingües també està molt bé, però a vegades no és suficient per a poder parlar amb fluïdesa.

—Volia acabar demanant-vos pel rugbi. Heu interpretat “L’estaca” i “Els segadors” en alguns estadis de rugbi de Catalunya Nord. Són espais on és més fàcil sentir català? 
—Sí, ho he fet força vegades, i després puc veure el partit. El rugbi és l’esport d’aquí, tothom en fa! A mi m’agrada molt, tot i que faig bàsquet. Abans del partit es canta una cançó en català, a les samarretes de la USAP i els Dracs hi ha la bandera catalana, hi ha gent al costat teu que parla català durant el partit… És un indret per a trobar-se i continuar fent viure la llengua.

De vesprada, a la plaça de l’Ajuntament pugen parelletes de gent gran que ve del cinema o d’alguna tertúlia de l’Ateneu. És la tendresa. L’autobús baixa pel carrer de les Barques, el que queda de l’hotel Reina Victòria, el Teatre Principal, l’esplendor de l’antic Banc de València, i les mans vigoroses del pilotari emmotllades per Manolo Boix a l’antic edifici de Bancaixa. Tot això són vestigis d’aquella València exportadora, burgesa i culta que malda per no desaparèixer, però que a vegades costa massa de trobar. A El Corte Inglés del carrer del Pintor Sorolla puja gent enfeinada amb bosses de les rebaixes, amb menjar preparat, amb l’últim atuell que necessiten per a la cuina. Un grup de cinc joves italians hi entren cridant i rient i arrossegant maletes. Sembla que per fi han trobat la manera de baixar fins a la platja on han llogat un apartament. Potser aquesta platja que han llogat és al jardí d’Aiora i hauran de caminar molt si es volen banyar els peus.

L’autobús ja és ple i la conductora prem el botó que emet un missatge enregistrat en català i en castellà perquè la gent vaja fins al final. Les parelletes d’avis comenten la jugada mentre el bus passa pel Parterre, la Porta de la Mar i fa aquella trompada tan desagradable quan comença a travessar el pont de l’Exposició, aquell de Calatrava que surt a totes les fotos. A la dreta, més Calatrava, amb la Ciutat de les Arts i tots aquells edificis fora d’escala, i el sol que es vol pondre, però com que és primavera, mandreja una mica més i pinta els núvols de color taronja. A l’esquerra, als camps d’esport que clapen aquest tram del caixer antic del riu Túria, centenars de xiquets i xiquetes juguen a futbol o corren i els ciclistes avancen entre corredors i patinadors.

L’edifici de la Cigonya, el palau de l’Exposició, l’antic Balneari de l’Albereda, l’antiga fàbrica de tabacs que ara és un edifici municipal. El carrer de Finlàndia, amb aquell bar espanyol i molt espanyol amb tant de bou i tanta bandera espanyola. Travessem l’avinguda d’Aragó amb l’edifici Europa, que no amaga un grup de persones que han dedicat el dia a recollir ferralla i tota mena d’andròmines dels contenidors i, quan el dia s’acaba, es reuneixen en un banc.

A la parada d’Ernest Ferrer baixa una de les parelles d’ancians i s’acomiada dels amics fins demà. Puja una dona amb tres criatures, tres motxilles, una pilota de futbol, un cèrcol de gimnàstica i poca paciència. També pugen una dona cinquantina amb l’uniforme d’una empresa de neteja que fa una videoconferència amb algú a qui enyora molt, i un executiu amb la corbata mig desfeta i el botó de dalt de la camisa despassat. Parla per telèfon, però sense el telèfon a les mans. S’embolica amb el cèrcol, l’autobús frena en sec i se senten renecs i rialles.

El 32 va baixant pel carrer de Just i Pastor. Al final hi ha la mar. A cada parada puja gent i en baixa. Al jardí d’Aiora posa el cartell de complet. Els passatgers es queixen i s’impacienten. Una dona comenta a la veïna de seient que és clar, que això sembla un bus turístic i té una freqüència molt dolenta i que el podrien posar d’aquells que són més llargs.

Pel carrer de la Serradora, l’autobús entra al barri del Cabanyal. A cada parada en baixa gent. Uns amb maletes, uns altres amb plànols de la ciutat, la majoria amb el mòbil a la mà. El mercat del Cabanyal, el carrer de la Mediterrània, el Tio Pepe, el Montblanc, el tramvia del carrer del Doctor Lluch. A la dreta, l’antic balneari de les Arenes, que tenia aquella piscina blava que semblava que s’ajuntava amb la mar i el solàrium a dalt de tot. Ara és l’hotel de les Koplowitz.

I la mar. El passeig marítim que arriba fins a la Patacona, i el 32 el fa tot, encabit dins un carril pintat de color grana. Circula en paral·lel a una franja tan ampla d’arena i d’aigua que donen sentit a l’infinit. Tenen un ecosistema propi les platges de la Malva-rosa i les Arenes, que les fa més atractives a l’hivern, quan Sorolla no baixa a pintar, amb les llevantades, les onades d’escuma blanca, les parelles furtives i els microplàstics. A l’estiu fan poca nedera, amb el fons marronós i fangós.

De la platja, el 32 torna a València pel carrer d’Isabel de Villena. És estiu o potser primavera. Està ple d’arena, fa olor de crema bronzejadora, de cervesa esbravada i de patates fregides, de cistelles de vímet, de tovalloles humides i de paquets de galetes Príncipe esmicolades. Els joves amb el banyador banyat i la pell cremada posen els peus descalços damunt el seient de davant, es fan autofotos i no cedeixen el lloc a una dona gran que els ho recrimina. Són russos i no l’entenen.

Remunta cap a Just i Pastor una altra volta. Amb el cartell de complet. Les estacions de metro d’Aiora, Amistat i Aragó. Abans de travessar l’avinguda, una minyona puja amb dues bessones uniformades. L’avinguda de Suècia, amb el vell Mestalla que resisteix al pas del temps i contempla immòbil les anades i tornades d’unes directives que no s’estimen el futbol, i els embats dels ultres, i exhibeix amb orgull les cares dels ídols de l’afició, Kempes, Medieta, Mundo, Albelda, Puchades, Claramunt…

I després de Mestalla, Estellés. “Educadament, Misser Mascó, 17.” Reverència al gran poeta que va escriure València i el país sencer i va viure en alguna d’aquelles finques no gaire altes, a tocar de l’Albereda. “Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre: / és el meu domicili. és el món. és ma casa.”

Davant l’escola Esclavas baixen la minyona i les bessones uniformades i dues o tres famílies més que duen els cadells a l’escola de monges. Són les nou del matí. Algú puja amb un carret de la compra perquè va al mercat central. L’edifici la Pagoda, on va viure Eduardo Zaplana, el quiosc la Pérgola, els Vivers a la dreta, el pont del Reial. La plaça de Tetuan i el carrer de la Pau. Les botigues comencen a obrir. El carrer fa olor de cafè i de torrada amb alvocat, de xocolata Valor a la plaça de la Reina, amb el Micalet i Santa Caterina. El carrer de Sant Vicent i la plaça de l’Ajuntament.

El 32, a qualsevol hora, qualsevol dia, qualsevol estació. Qualsevol any.

Joan M. Minguet (Cornellà de Llobregat, 1958) ha publicat el llibre Per una república catalana de les arts (Editorial Fonoll), que interpel·la el món de la cultura i a la seva passivitat per a transformar l’estat de les coses. Minguet, col·laborador habitual de VilaWeb, es qüestiona per què la lluita per un estat propi no ha anat acompanyada d’una voluntat de sacsejar la cultura i convertir-la en un element clau d’aquesta transformació. Minguet dóna respostes i, sobretot, fa propostes perquè tot canviï. Defensa la necessitat d’un canvi cultural profund, que no s’acomodi a les engrunes del poder, que sigui polític, però no de partit polític. Critica la manca de compromís de molts artistes amb la cultura catalana, recorda que aquest compromís sempre havia existit i el reivindica.

—Per què aquest títol?
—El títol és enganyós, perquè sembla com si fóssim el 2017, i jo proposo una República Catalana, que ho faig, però fora de les línies ortodoxes del procés, que ens han portat a un lloc irresoluble. Hi ha un punt que és important, que és el que explica Antonio Gramsci, en un sentit molt ampli, quan diu que abans de conquerir el poder polític has de conquerir el poder cultural. Això, aquí, no es va fer. Al començament, la gent d’esquerres s’hi va posar en contra amb aquella ximpleria que el moviment independentista era un moviment burgès. Els que em coneixen em preguntaven per què era independentista.

—I què els responíeu?
—Per a capgirar-ho tot, però fer-ho des de la cultura, posar el debat cultural en primera línia, per a fugir dels consensos actuals, els heretats de l’autonomisme, per a proposar una dissidència cultural de primera magnitud. Pensa que, gairebé vuit anys més tard, estem en una situació cultural terrible.

—El vostre llibre és un manifest polític?
—A mi el que em preocupava, abans que res, era fer un bon llibre. Estic molt content de la col·laboració d’aquests artistes que m’han cedit imatges d’algunes de les seves obres. Es podria dir que és un pamflet il·lustrat, fórmula amb la qual m’identifico molt. Faig literatura extrema, en sóc conscient. Sí que en el llibre hi ha un programa polític, no de partit, òbviament.

—Sou crític amb les indústries culturals?
—Les indústries culturals sempre juguen a favor del sistema, de l’estat de les coses, tal com ens les trobem. I això és una calamitat. La prioritat de la indústria és guanyar diners. Llavors, passen situacions com les del cinema català, que es fan mans i mànigues perquè sembli que tenim una indústria, però que és raquítica per més premis Gaudí que es convoquin. Sense un estat que ens doni suport als Països Catalans és molt difícil que una indústria cultural pugui existir plenament. Les llengües minoritàries ho tenim molt complicat.

—Falta compromís en el món de la cultura?
—Hi ha artistes, escriptors, que s’han acomodat en l’estadi burocràtic de la cultura autonomista: demanar subvencions, competir amb els col·legues per una misèria. Sembla que no el vulguin, aquest estat nou. I no estic parlant de si són independentistes o no. Sí que parlo de la poca reacció que han tingut els artistes respecte dels atacs que hi va haver, i que encara hi ha. Espanya és un dels estats de tot el món que té més artistes empresonats, més control ideològic sobre la creació. I quan l’artista no s’aixeca en contra d’aquestes situacions, passa a formar part del problema. Que n’és un de sol: no pots demanar un món millor, igualitari, i continuar avalant una cultura de l’antic règim. En el llibre explico que, com a resposta del món de les arts, hi va haver l’exposició “55 Urnes per la Llibertat” i poca cosa més… En el món de la cultura hi ha una manca de compromís molt gran.

—Aquest llibre és una provocació?
—Si és una provocació, serà perquè a l’altra banda s’ho prendran així. Dic el mateix que en Joan Brossa responia quan li deien que era avantguardista: són els altres que estan a la rereguarda. Per a mi, més que una provocació, és una sacsejada cap als altres i també cap a mi mateix, perquè hi ha moments en què el llibre també m’incomoda. Encara que pugui semblar estrany, no sempre estic cent per cent d’acord amb el que escric.

—El fet turístic us preocupa especialment?
—Sí, perquè la cultura ha de ser, primer, pels autòctons, i això no és així. En tenim prou exemples cada dia. La Pedrera es gestiona com un centre només per a turistes; el MACBA allunya la població, el veïnat mateix. Per sort, aquests últims anys, el MNAC ha canviat molt, i ara ho està fent bé. És un museu que, en primer lloc, és per als d’aquí, per a aquells que volen anar-hi, evidentment. I està descentralitzant la col·lecció que té. Barcelona ha apostat pel turisme sense saber fer allò que han fet bé els de París, que és treballar per als turistes, però reservar una part molt important perquè la gent francesa vagi als museus. És cert que a França fa dos-cents anys que es va crear una col·lecció nacional i aquí fa poc més de cinc anys que es fa. La Generalitat ha de tenir una col·lecció nacional, independentment dels museus.

—D’aquesta col·lecció no se’n parla massa.
—Es va crear en el temps del Mascarell, jo llavors era president de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) i totes les associacions vam contribuir a fer-ho possible i va anar bé. El que passa és que després no s’ha fet el que les associacions volíem. En el moment en què hi ha uns diners, el que fan els museus és voler influir. La idea inicial era de crear uns criteris que marquessin la tendència de la col·lecció nacional. Així i tot, és una bona iniciativa i s’ha de fer, portem massa temps de retard.

—També parleu de com el poder perverteix l’art: poseu l’exemple d’en Miró, de qui també n’heu parlat fa poc en aquest article.
—El règim que el franquisme dóna per bo, que és aquesta monarquia que tenim, s’apropia del Miró combatiu i intenta de neutralitzar-lo. Theodor Adorno, després de la Segona Guerra Mundial, ja diu que el sistema capitalista absorbeix tot el que li va en contra per sancionar-ho; i posa l’exemple del surrealisme, que és un moviment que havia creat molta tensió. El mateix André Breton, l’any 1947, organitza amb Marcel Duchamp una exposició, una gran exposició sobre el surrealisme a la Galeria Maeght, que serà el final del surrealisme rupturista. A partir d’aleshores, l’art surrealista es converteix en mercaderia. El mateix li passa a Miró, que a desgrat seu acaba essent la imatge de la Caixa. I com tantes imatges de Magritte, que acaben formant part de l’ecosistema publicitari del capitalisme. Tot això és un fenomen que és normal perquè estem en el sistema capitalista. El que a mi em preocupa, o diríem que em molesta, és que el món de la cultura, que en teoria és un món que pensa, que està a favor del coneixement crític, tot això ho vegi amb naturalitat.

—La cultura està malalta?
—Això, de fet, ja ho deia Freud, eh? El malestar de la cultura. Fellini també va dir que la televisió és el mirall en què es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural. I tu veus TV3 i comproves la caiguda que ha fet d’ençà que va començar. Ara és la banalització absoluta: Ricard Ustrell fent bromes absurdes. Aquest “ha, ha, ha!” frívol de tants programes televisius, la presència irrespirable de l’esport en les graelles, les tertúlies que sentim a Catalunya Ràdio, en què sempre riuen ells amb ells. Tot plegat és un símptoma d’una malaltia, perquè no es prenen els oients ni els espectadors amb la concepció que són, o som, gent intel·ligent. Això ho explicava molt bé Xavier Montanyà en un article de fa poc.

—L’art no és neutral?
—L’art no és neutral perquè històricament l’art ha treballat a favor del poder. L’art que ens ha arribat és el que ha treballat a favor del poder. Hi ha un art que ha anat desapareixent durant el temps, per diverses vicissituds. Hi ha uns quants artistes, artesans, que no havien treballat per al poder i les seves obres han acabat en el mercat secundari o han desaparegut. Històricament, és evident que l’art no és neutral, perquè la història de l’art és el relat dels encàrrecs de la noblesa, de l’església, de l’aristocràcia, i més tard, a partir de la Revolució Francesa, de la burgesia. És important que no perdem de vista aquest punt, per no convertir la feina de l’historiador o del crític d’art en un inspector d’obres, com si la forma fos més important que la funció que han tingut aquelles obres en els cenacles del poder.

—I ara?
—Ara hi ha dos tipus d’artistes. Un, a qui ja li va bé treballar en els marges, en les perifèries, i que, per tant, sap que el més probable és que la seva condició natural de l’obra que produeix sigui l’oblit. Hi ha un altre artista que no, que vol treballar per als centres de poder, o sigui, sempre aspira a exposar en els millors centres de poder, vol ser més vist…

—Però això no hauria d’estar malament.
—Això està molt bé sempre que no traeixis allò que vols fer. Si ets algú que amb les teves obres d’art, amb les performances, les instal·lacions, vols arribar a aquest sacseig mínim, a la vida subterrània de l’art, que diu el John Berger, potser t’has de quedar en un estadi intermedi per arribar més als teus veïns, que no arribar a exposar en un museu de l’altra punta del món.

—Sou crític amb la Nit dels Museus. La part divulgativa no és eficient? A qui hi va, no és possible que li desperti l’interès més enllà d’aquell dia?
—Ara que fa tants anys que es fa, crec que puc dir que això no passa i és estadísticament observable. Després de la Nit dels Museus, l’assistència als museus és la mateixa que la d’abans d’aquella nit. Hi ha un pic i després es torna al mateix punt. El món de la cultura necessita un esforç, i no dic que els museus hagin de ser sagrats, sinó de tot el contrari. Però l’escenari que representa la Nit dels Museus no facilita la connexió amb l’art, perquè el context és de festa, és d’espectacle. El que interessa són les xifres finals, és el mateix que passa per Sant Jordi, no que l’art t’interpel·li dissidentment l’individu. Els consellers de Cultura que hem tingut, m’atreveixo a dir que tots han estat uns funcionaris de partit que han continuat amb allò que ja existia i estava previst, i, per tant, no han canviat res. Si no removem tot això en l’àmbit de la cultura, que és el menys dotat econòmicament, quina diferència hi ha entre la cultura i l’esport? Sempre diuen que ha de créixer la dotació pressupostària de la conselleria de Cultura , però jo em pregunto, per a fer el mateix? Per a continuar amb els mateixos relats? O per a canviar-los? Potser el que dic és utopia, però visca la utopia!

—Sense desvelar el contingut del llibre, digueu-me un parell de coses fonamentals que canviaríeu.
—El conseller de Cultura no pot dependre d’un partit polític. Hauria de ser algú independent que pugui marcar un programa propi. Això, a França, ho han fet. Una segona cosa és que aquest conseller ha de treballar pels nervis últims de la cultura, no pels grans equipaments, això ja vindrà: les escoles d’art, els centres d’art de barri, aquells que no ho tenen fàcil… A Catalunya, els consellers i els presidents sempre estan parlant del passat. Com pot ser que volem fer un estat nou, si no estem preparant que la visió de l’art que hem de donar ha de ser diferent? Aquest és un punt important.

—També sou molt crític amb la centralitat que s’exerceix al Principat.
—Nosaltres critiquem el centralisme de Madrid, però el que passa aquí és el mateix. Allò que fan en els grans estats, Catalunya també ho imita. Però tenint en compte la nostra condició de país sense estat, tenim la llibertat de generar nous relats culturals, noves formes de comportament que no fossin la còpia d’allò que fan els llocs de poder. Tenim aquesta possibilitat, però no l’exercim. I és una pena, perquè som un país molt petit i amb una riquesa extraordinària.

—Heu parlat, a vegades, del Museu Morera de Lleida.
—És un museu magnífic, extraordinari, que és capaç de fer un relat alternatiu al que hi ha als museus de Barcelona. És un museu capaç de fer un relat diferent, des d’un lloc diferent. Si bé el sector li reconeix la importància, poca gent sap que existeix.

—El món de l’art també ha renunciat al català?
—La llengua és fonamental i en aquest terreny hem perdut molt. En els anys en què jo em formava, hi havia tot un treball d’artistes visuals que tenien un compromís amb la cultura catalana en què el català era irrenunciable. Estic parlant de Tàpies, Miró, Viladecans… Ara hi ha una renúncia a presentar-se al món des de la nostra realitat política. Els artistes no han d’oblidar que també treballen des d’una realitat lingüística. I si la ignoren, o la camuflen, no poden aportar res de singular, com a subjectes polítics, a la resta d’artistes del món.

—Abans d’acabar, com hauria de ser Sant Jordi?
—La Diada dels llibres hauria de concebre’s des de l’igualitarisme, no des dels privilegis de les editorials més potents. El periodisme cultural, en comptes de parlar dels productes literaris gestats fonamentalment per a la venda, per a la fanfàrria publicitària, hauria d’espigolar entre totes les novetats per a marcar criteris, no deixar-se endur pel vendaval industrial. Tenim la sort que als Països Catalans hi ha tot un seguit d’editorials petites que ofereixen productes digníssims i que a penes són esmentats en els programes de la televisió i la ràdio públiques. Sort que molts d’aquests llibres viuen del boca-orella, aquest comportament que, enfront de les audiències i del públic de les indústries culturals, encara té en compte l’individu, el lector.